Preu: 30 cèntims - Corts Catalanes, 589 • Tel. 11430 - Subscripció: 3`50 pessetes trimestre

Any VI. Núm. 262 • Barcelona, dijous, 8 febrer de 1934

avui "publicanuunmero de dotzepàgines.

de MIRADOR INDISCRETs cinc anysHomenafges? (E1 Conseller d'Economia i Agricultura,

El dia 29 de gener va fer cinc anys quesortí el primer número de MIRADOR. Durantaquests cinc anys hem anat registrant enles nostres pàgines els fets més sortints, nosols de la vida catalana, sinó també de lavida espanyola i internacional, i això en elsdiversos aspectes de política, literatura, art,teatre, cinema, etc. I hem de confessar queara, al cap de cinc anys, quan mirem totala collecció de MIRADOR, n'estem orgullo-sos. Per les mostres pàgines han desfilatles principals firmes de Catalunya i algunesd'estrangeres, i la diversitat de temes trac-tats fa que, a través de les nostres pàgines,es pugui seguir tota la vida d'aquests cincanys, en el transcurs dels quals tants esde-veniments s'han succeït que bé pot dir-seque el món s'ha transformat en tots els seusaspectes.

Pel que respecta a Catalunya, aquestsanys han estat decisius en la seva història.La caiguda de la monarquia i la proclamacióde la República han donat a Catalunya elcomençament de les seves llibertats per totstan anhelades. Però la passió de la lluitapolítica per a obtenir-les i en el momentd'ésser concedides, han fet una mica difícilla nostra tasca de. comentaristes, en la qualhem volgut guardar sempre un punt de vistanacional, per sobre dels partits.

En els primers anys de MIRAboR, la nos-tra posició es pot dir que era del gust detots els catalans. Perd es pot dir el mateixdesprés? Es evident que el nombre de lec-tors ha anat augmentant constantment, peròmalgrat això, gosaríem afirmar que durantel goveen Berenguer i la República, la nos-tra posició ens ha eliminat amics a la dretai a l'esquerra.

L'interès de Catalunya reclamava la pro-clamació de la República, com ara reclamala seva consolidació. Això ha fet que donés-sim, per sobre de tot, el més fort ajut a lesesquerres, única solució per a l'autonomiade Catalunya. Però a clintre casa era neces-sari un govern que governés per a tots elscatalans, i aíxò ha fet que algunes vegadesens niostréssim contra el partit governant,entenent que no responia a aquesta neces-sitat.

Ara, però, en rellegir els nostres comen-taris, no ens en penedim. Potser alguna ve-gada ens hem equivocat. Però tenim la sa-tisfacció de dir que mai no ens ha guiatun interès personal o de partit. Hem elitcoses desagradables a dreta i a esquerra.Es veritat que així mateix d'equitatius becoestat en la lloança quan ]'hem cregut me-rescuda. Però si hem dit coses desagrada-bles, quantes m'hem callades també, presein-dint de les baralles del moment i amb elsulls fits en l'esdevenidor! Quantes vegades

q ens hem sentit lligats pels interessos supe-riors de Catalunya, i hem fet un comentarigris, preferint-lo a la brillantor d'una críticaque podia desorientar els lectors !

Es gracies a això que ara, en rellegir elsnostres comentaris, hi veiem una orientaciói una continuïtat de pensament que pocsdiaris podrien reivindicar.

I és que sempre hem tingut com a normaescriure els comentaris com si haguessin cl'e-xercir una influència notable en la vida delpaís. 1 és evident que moltes vegades noes poden trencar massa vidres que despréss'han de tornar afegir curosament, i quemés val deixar passar per alt coses secun-dàries per a 'conservar les principals.

Només les institucions democràtiques po-den assegurar la normal evolució del nostrepaís. Per això les considerem primordials icreiem que és essencial de conservar-les. ElParlament (le Catalunya ha d'ésser el gresolon vagin a parar totes les visions particularssobre els problemes plantejats, perquè dellliure joc d'idees en surti l'actuació que mésconvingui al país. Només amb aquest prin-cipi com a base podem comentar les diversestendències en pugna.

De tots els matisos d'opinió en pot sortiruna força per a Catalunya, i cap no ésmenyspreable. Però precisament per això ésimprescindible que aquests matisos puguinexpressar-se lliurement.

#*x

lament internacional. La lluita entre la men-talitat absolutista i la liberal bat el seu ple.La nostra posició, en aquest pura, noméspodia ésser la que hem adoptat.

De MIRADOR estant hem anat seguint pasa pas l'evolució dels problemes internacio-nals, perú entenem que només partint dela base d'una Societat de Nacions es podenestudiar amb tota llibertat les diverses ten-dències en pugna per a veure a quin campes troba la raó i quin és més favorable alprogrés del món.

zx*

Aquestes idees generals que acabem d'ex-posar poden trasplantar-se del camp política les altres activitats que ha comentat Mt-RADOR en aquests cinc anys. MIRADOR ésobert a totes les tendències i a totes lesnovetats que l'esforç quotidià dels hom• sporta al mercat de les idees. Però no esdóna, lligat (le peus i mans, a cap.

En la lluita d'idees i doctrines, la huma-nitat va fent el seu camí, i el més impor-tant és destriar en cadascuna d'elles el queés accidental i respon a un gust del momenti el que és etern i marca la línia del majorconeixement humà. Molts són els que hamescrit a MIRADOR i cadascú hi ha dut laseva visió personal. Però hem procurat pres-cindir sempre dels que per una visió exclu-sivista voldrien prescindir d'aquesta naturalevolució i imposar llur concepte en formatotalitaria com si ja haguessin arribat slcapdamunt, i amb l'aplicació de llur pro-grama la humanitat, o un sector de l'ac-tivitat humana, hagués acomplert el seu fi.

Des que el món és nón, els homes espreocupen de trobar la fórmula que ha defer la felicitat humana, i no obstant, aques-ta recepta no s'ha trobat perquè la huma-nitat, com a cosa viva, rebutja tota fórmulaque l'enquadri en uns límits 'determinats icerca sempre per on escapar-se i continuarla seva creixença i el seu desenrotllament.1 el que més ens interessa és seguir aquestc . 'nrotlla. Lent; en el qual cuoperé:l tanh;elementsbons o dolents que en el transcursdel temps s'assimilen o es rebutgen.

^#x

Aquesta és la tasca que s'ha imposat Mi-RADOR i que durant cinc anys ha pogutportar a cap de la millor manera possible,gràcies a la collaboració de prestigioses sig-natures que han volgut honorar les nostres

pàgines. I no cal dic que pensem continuarpel mateix camí. Tots tenim el deure d'a-portar la nostra contribució a la formacióespiritual de Catalunya, perquè Catalunyatota pugui aportar la seva contribució a laformació espirtual del món. Per la nostrapart, aquesta contribució no mancarà, ambl'esperança que entre tots elevarem Cata-lunya a la categoria , que per la seva històriai pels seus homes es mereix.

Disposats sempre a sumar el nostre es-forç a tota feina útil, hem trobat, cal dir

-ho, encoratjaments i collaboracions, perquèno ens movia mai un interès mesquí niobeíem un criteri resclosit.

La llarga llista de collaboradors que pu-bliquem en un altre lloc d'aquest mateixnúmero, i les diferents modalitats de pen-sament representades pels noms que la in-tegran, són la prova més evident del quediem.

Com a línia general, hem entès que noes podia negar l'exposició de cap idea desde MIRADOR, que no es podia exclourecap nom. Tot hi podia ésser dit, mentrequi ho digués fruís per a dir-ho de l'auto-ritat que dóna saber conservar un cert toi exposar les pròpies idees dintre els límitsque imposa la. convivència social. No s'es-tranyi doncs ningú de les conjuncions he-terogènies que es troben en aquella llista.i que seguiran trobant-se, evitant però decaure en el confusionisme.

Tant com ens ha interessat sempre depublicar tot allò que valgués la pena, fosqui fos que ho hagués fet, ens ha interessattambé d'evitar l'estridència gratuita, elsrampells per genials que fossin, • les trucu-lències en tots els ordres. Em una terra ones rellisca fàcilment en la poca-solta o enl'agressió desconsiderada, no ha estat pasaquesta la tasca que ens ha exigit menyscontrol i menys inflexibilitat. Creiem queels nostres lectors i amics hauran pogutapreciar el rendiment d'aquesta tasca, ques'ha traduït en u% dveli constant del t^uet fioòtre setmanarf.- à„ `

I ara, fet aquest ràpid examen de cons-ciència de cinc anys de treball ininterromput,

satisfets de la nostra tasca — més que peraltra cosa, per ]'aprovació que ha merescutde les persones solvents —, limitem-nos sen-zillament a comprometre'ns a seguir sensedecaure la direcció empresa, sense desertard'aquest lloc que, humil i tot, el consideremun lloc d'honor perquè hi servim els altsinteressos de Catalunya.

Joaquim Mir somreia per sota el nas ioferia aquesta flor d'escepticisme als amicsque anaven a estrènyer-li la mà a la SalaParés

—Homenatges, homenatges!... No hicreieu pas massa. Tot el que no sigui co-brar cinc pessetes a cada visitant de l'ex-posició...

I tat exclamant això — oh paradoxa ! —us oferia generosament una petaca de ta-

bac, ben oherta.

Un gra massaQuan algun amic del gram paisatgista,

abans d'entrar a visitar l'exposició, cuitavaa testimoniar-li el seu fervor admiratiu, Mirl'agafava amicalment pel braç i l'advertia

—Em vols creure a mi? No hi entris.Quedarás embafat de pintura per tota lavida.

L'admirador anònimEl mateix Mir se'n feia creus i no ho

acabava de veure clar. Qui diantre era aquellhome que li estirava les solapes joiosament,amb un desig de sadollar-se de companyo-nia que predisposava a les suposicions méscaricaturesques?

L'anànim admirador que amb tanta vi-vacitat es prodigava, finalment es va creureobligat a fer la pròpia presentació

—Que no em recordes, Quimet? Jo sócaquell que t'afaitava!

No cal dir que d'entre la barba cl'En Mirsortí una sorollosa riallada.

Estructurem, estructuremEI dia la del mes passat, el Butlletí oficial

de la Generalitat, publicava el següent de-cret

«A fi de procedir a ]'estructuració i reor-ganització dels Serveis del Departamentd'Agricultura i Economia, i per tal de do-nar tota l'amplitud que requereixen els pro-blemes econòmics suara plantejats en vir-tud dels recents traspasos de serveis, am-pliant les atribucions i competències de l'es-mentat Departament,

nA propósta ,del Conseller d'Agricultura iEconom n, I u acu acoti el CansPll nxe-Cutlu,

Decreto))El Departament d'Agricultura i Econo-

mia es denominarà en endavant d'Economiai Agricultura.

((Barcelona, 8 de gener del I934•))Posats a estructurar, reorganitzar i do-

nar tota l'amplitud que requereixen els pro-blemes, etc., etc., proposem que es com

-pleti ]'anterior decret amb un altre que aca-bi així

CríficaLa notable collecció Albareda està dis-

seminada per l'hotel que l'esmentat collee-cionista posseeix. En un dels menjadors dela casa, ocupant un gran pany de paret,hi ha una tela gegantina deguda als pin-zells i als tubs de Grau-Sala.

Uns turistes que hi estaven dinant ob-servaven la gram quantitat de bona pinturaallí existent. Una senyora que formava part(le ]'expedició, contemplant l'obra grau -sa-liana, digué:

—Hélas! Un tablean fait Qar la dame du10 tron !

Els bons consellsAquests darrers dies ha ingressat soci a

'Ateneu Barcelonès — el centre intellectualmés putrefactament burgès que hi ha aBarcelona, com repeteixen tots els apre-nents de Diego Ruiz que corren per ací —,]'adolescent i ja fermíssim comunista delB. O. C., Baptista Xuriguera.

Hom, en veure la sollicitud de soci cuitàa veure Fermí Vergés.

--Compte, Vergés, compte! D'aquí csdies et trobaràs a cada moment davant elteu detractor d'Adelante.

—Si, ja em penso per aué s'ha lot Boci...Es que finalment, escoltant els meus ron-sells, s'ha decidit a llegir El Capital. Comque al Bloc no tenen encara l'obra cabdalde Marx, íntegra, a la seva biblioteca! —diuen que féu per tota resposta el jove re-dactor de La Publicitat.

Liferafura blancaLa Federació Catalana de Societats de

Teatre Amateur, en el concurs d'obres tea-trals que suara ha celebrat, va donar el pri-mer premi a l'obra La mecanògrafa, màr-tir, de Lluís Capdevila.

Josep Maria Folch i Torres fou del juratqualificador d'aquest concurs. Quan va sa-ber que l'obra distingida corresponia al mo-nocular autor de Memòries d'un llit de ma-irimoni, va dir

--Diuen que les meves obres són de co-lor rosa, però jo mai no he vist res tan aigua-lit com aquest primer premi. No us haigde dir més sinó que l'he votada per ésserjo mateix fidel amb el meu esperit.

Una mena de benaurançaEn aquest mate ix concurs el jurat va dis-

tingir fins a vuit obres, ultra la del primerpremi.Una d'aquestes obres distingides, Gent

d'estrop, qorrespongué a l'autor badaloníRamon Morros Ribalta. Aquest, un virtuóspare de família, la vigília de saber-se el fall,eleia a uns seus amics tot prenent cafè

—Ja em donaria per molt content queels senyors del jurat em donessin només unamenció honorífica. En aquest cas, he pro-mès portar un tortell a cada una de les me-ves nenes...

EI dia que es féu públic el veredicte, elgoig va ésser complet dins la llar de l'au-tor de Gent d'estrop.

EnigmaEl Partit Nacionalista Català era l'únic

partit separatista clefinit que es va presen-tar a la darrera lluita electoral. 1 el resultatde vots fou inferior al de la fracció socialmés extremista que es presentà.Així, doncs, les Joventuts d'Estat Català

que tonen l'estel solitari a la bandera, quivan votar? I el Partit Català Proletari, elssedients separatistes comunitzants? 1 els deNosaltres Sols? I els de Palestra?

Un dels de la colla que acabdilla Cardona,deia:

—Els de Nosaltres Sols ho som tant, deseparatistes, que àdhuc som gelosos que elsnostres sufragis, amb eleccions o sense, si-guin només per a nosaltres sols .

Sempre hi ha un pitjorMolts amics nostres han rebut la visita

d'un poeta que fa circular el següent pros-pecte, que reproduïm variant només la dis-posició tipogràfica:

r BIBLIOTECA MORELL. — Consta ac-tualmente esta hermosa colección de 6 to-mos, conteniendo en junto i8.aoo versos rít-micos octosílabos con ((ictus)) en las impa-res.

»Correctísimo lenguaje metafórico. Niuna falsa comparación, ni una figura in-exacta, ni un ripio, ni una estrofa con rimaasonantada; todos son correctos versos con-sonantes.

))A pesar de reunir condiciones tan excep-cionales se ha fijado el módico precio de ^5pesetas la colección completa. Tomo suelto3 pesetas.

»Títulos de los volúmenes publicados v delos que hay en prensa : «El nuevo ricoh, poe-ma dramático, en verso (próximo a agotar-se) ; «El centraste de la vida», íd., íd., (íd)aLos monjes de San Martín, íd., íd., íd.);«Lluvia de perlas», íd., íd., (en prensa;((Premio v castigo)), íd., íd., (íd.) ; ((El m:,ns-truo,), íd., íd., (íd.).

((En preparación dos poemas que, juntoscon uno de los que figuran en la lista ante-rior, formarán trilogía incomparable.

»Nbta. — Suprimidas las escenas y repe-tición de nombres, estos hermosos poemasdramáticos, resultan ser modernísimas no-velas que retratan a lo vivo las costumbresde los tiempos actuales con ameno estilo.sincera filosofía, concisión y elegancia.))

Ja cal que s'afanyi l'Esclasans, si volguanyar l'avantatge que linporta aquest al-tre versaire.

A part de les qüestions catalanes i de laRepública en general, hem dedicat especialatenció als afers internacionals. I el mateixque hem dit del Parlament pel que respectaa Catalunya podem dir de la S. de les N.en l'ordre internacional. El món no estàestabilitzat ni pretenem que es pugui esta-bilitzar pel sol fet de reunir-se els diferentsEstats en una Assemblea. Però és evidentque cal un organisme que asseguri la nor-mal evolució producte de la lluita entre di-verses concepcions nacionals. I en aquestorganisme hi han de tenir especial interèstotes aquelles nacions que sense potents ar-maments vulguin que llur personalitat siguirespectada. Com en l'ordre interior dels paï.sos, hi ha avui dia un fort corrent absolu-tista en el món internacional. Algunes na-cions més s'estimen imposar-se per mitjansbèllics que no pas en una lluita d'idees, almateix temps que altres, tement aquestaigualtat que pot oferir l'organisme ginebrí,intenten desesperadament conservar llursprivilegis entorpint el funcionament del Par-

Diumenge que ve ha de tenir lloc unafesta d'aviació commemorant els vint- i-qua-tre anys del primer vol efectuat a Barcelonai en terres hispàniques pel pilot francès Ma-met, el qual s'elevà a l'hipòdrom de CanTunis el divendres u de febrer de 1910

(trentaseté aniversari de la proclamació dela Primera República).

Aquella exhibició fou organitzada per]'Associació ele Locomoció Aèria ,, amb lacooperació de la Reial Societat de Caçadors,la Societat Colombòfila de Barcelona, el

però escollida — vostès diran ! concurrèn-cia. El pilot francès es va elevar tres me-tres, recorrent vint-i-cinc metres en deu se-gons. Després es va engegar una altra ve-gada en un vol de tres minuts, en el qual,segons el Diario de Barcelona, que tenima la vista, ase -remontó a una altura quea2 roxiniadamente seria la de dos casas decuatro pisos», i segons un altre cronistacontemporani, s'alçà a quaranta o cinquantametres i recorregué uns dos quilòmetres.

Realitzades aquestes dues performances,

r,,.

(_ucien Mamet en el seu primer vol a Barcelona (ii de febrer de 19 10). — L'aparellBlériot de Marnet abans d'empendre el vol

LA GEPERUDA PEL CARRERÍé la cara bonica; desperta admiració i llàstima al mateix temps.

Aquests de fectes tan perjudicials per a les senyoretes poden evitar-se

amb el tractament racional científic comparable al del jardiner que

1 corregeix els defectes de l'arbre jove.Unica casa especialitzada per als casos d'Escoliosis,

Cifosis, lordosis i Encorbats

CCïTILLERIA ORTOPÈDICA CIENIÍfICA

LA UCOCUA17, Hospiial, 11. - Tel. 23414 .: 133, Hospital, 133. - Tel. 20433

BARCELONA

DIUMENGE FARA VINT -I- QUATRE ANYS

famoses collegues de l'època . la Requena 1vestida de .iegre (no havia pensat en la polsque trobaria), la Canet, les mosses de l'a-leshores distingidíssim Edén, i, triomfant detot aquest personal, la Pagesa, de dil'ertidahistòria.

Ums quants enterats, que l'estiu passathavien estat a Pau o allà on fos, parlavendels vols que ells ja havien vist. Tot això,naturalment, en usi castellà que si l'haguéssentit Cervantes s'hauria tallat l'altre braçper a no escriure mai més.

En Ja^ndro Soler, que era dels de la menaque no es perden cap espectacle barceloní,es va adonar que molts espectadors de tri-bunes havien deixat l'auto o el cotxe, ambxofers, cotxers i lacais, fora de l'hipádrom.E:n Jandro sospitava que aquesta mesuraobeïa a ganes d'estalviar el duro d'entradadel vehicle. Però un soci d'un club aristo-cràtic li va donar una altra explicació

—Així el cotxer m'explicarà després quinefecte fa des de fora.

Abans del migdia s'havia alçat un ventde llevant que arremolinava la pols de lacarretera del Morrot i feia velar-ho tot, elesdels amples barrets que llavors duien lessenyores a les boles que contava En PeiusGener, detallant els vols que havia fet ambels germans Wright i amb el mateix Blé-riot. L'énic que no va volar fou el monoplà.Ja s'acabava la claror del dia, però el lle-vamt ino. I amb uin vent que, segons consta,era de quinze a vint metres per segon, elsaparells d'aquella epoca no s'hi aventuraven.

El públic d'entrada general aterrà les ele-des i penetrà a les tribunes, malgrat elsesforços de la guàrdia civil. El propietaride l'aparell, García Cames, anuncià que lesentrades valdrien per al dijous o el diu

-menge vinents, i la gent, molt comprensiva,aplaudí ]',aviador.

I tota aquella gentada -' ningú no recor-dava haver-ne vist mai tanta d'un cop

—va empendre el camí de tomada.Els dies següents, els diaris es queixaven

de l'assalt als tramvies, i, sobretot, del malestat de la carretera : una carretera queduia «al luxós, al sumptuós, al ric cemen-tiri del S. 0., que és visitat per propis ies tranys,, exclamava, des de La Veu, Cor-redisses, el veterà dels cronistes esportius,i hom afegia que ja el Polo Club haviadesistit de celebrar festes hípiques a CanTunis per culpa del camí que hi duia.

L'astrànom Comas i Solà i el comte deBell-lloch, de l'entitat organitzadora, visi

-taren l'alcalde accidental, Serraclara, pre-gant-li que almenys fes regar la carreteraamb carros-bóta. Efectivament, el senyorSerraclara no sols va fer regar, sinó escam-par grava, i va gestionar de la Companyiadels ferrocarrils de M. S. A. que disposésum servei de viatgers des del que era MundialPalace, á la Porta de la Pau, fins a l'hi-pòdrom. Perd aquestes gestions van resultarrnfrucuoses,

xx*.

Club Deportiu i altres entitats esportives hom va beure una mica de xampany, brin- Jsegüent,El dijous dia rq, es va llevarL'esmentada Assóciació, que publicà ema dant per I'aviavió, per Espanya, per Fran- núvol, però a la Plaça de Catalunya estava

1Revista de Locomóción Aérea, s'havia cons- ça i per l'Uruguai. anunciat, segons una mena de codi de ban-tituït en una. reunió celebrada a l'Ateneu el Arribà el dia 13, diumenge, en el qual rieres anunciat per la premsa, que el vol s'o-dia 24 de desembre de 1908, sota la presi- havia de tenir lloc l'exhibició pública, que fectuaria, i l'hipòdrom i els camins que mésdéncia del catedràtic honorari de la Facultat havia despertat una enorme expectació. La aviat malament que bé, servien per arri-de Ciències de Barcelona, Federico Pérez de carretera de Can Tunis anava tan plena bar-hi, tornaren a omplir-se de gent. ElsNucros. La junta directiva que es nomenà com el Passeig de Gràcia en dia de rua. que hi anaren per la carretera de Port esper unanimitat, era presidida pel director Autos, landós, victòries, faetons, xarrets i trobaren amb la riera de Magòria que haviade l'Observatori Fabra, Comas r Solà ; hi tartanes l'omplien. Però allò :no era una romput un marge i tallava el pas, però pas-figurava també Joan Sardà i Ballester, que carretera ni res que s'hi assemblés. Els sots saren.durant molt de temps publicà una bella re- eren incomptables i profunds, la pols tenia A primeres hores de la tarda, feia un ventvista : Aviación. Aquests senyors ialguns

deun gruix insospitat. Molts cotxes es queda-

l'anada 1a tornada,de ponent que tan aviat bufava com no.Per fi, les el Blériot em-més formaren, en 3 de febrer 1910, el ren, a o a avariats pel tocades quatre,

comitè organitzador de les festes d'aviació mal estat del camí. prengué el vol, i, amb «marxa ràpida, se-que havien d'ésser les primeres a tota la Els tramvies del Cementiri Nou resulta- gura i majestuosa», segons un cronista, sortípenínsula. Després d'aquestes festes, la jun- ven insuficients. Segons els diaris de 1'è- de l'hipòdrom, passà sobre de l'Arsenal, s'a-ta de 1'A, L. A. nomenà una mena de co- poca, només pogueren prestar servei — la I llunyà en direcció al port, s'acostà al ce-mité directiu de l'Escola d'Aviació, i entre línia no és de doble via — nou combois de I mentiri i aterrà suaument. Havia estat enels noms dels vocals d'aquest comité hi ha dos cotxes, de quaranta passatgers cada un. ]'aire s minuts 26 segons, recorrent unsel de l'actual alcalde de Barcelona, Carles La gent de bona fe que esperaven el tram- q quilòmetres ; s'havia elevat a uns qo me-Pi i Sunyer. via ;a la Rambla, ja el veien arribar ple tres.

El nom de l'esmentada Associació, reduït de passatgers que l'havien pres per assalt L'entusiasme fou indescriptible. El públic

a les inicials, resultava A. L. A., que no es al carrer Nou o al Parallel. Però encara irrompé a la pista, i ]''aviador fou dut a

pot anegar que era ben adequat. L'A. L. A. n'hi havia que podien enfilar-s'hi, penjats coll i be fins al bar de les tribunes, a beure

gestionà de llogar l'hipòdrom a uns aris- d'una manera inversemblant. També molts xampany. En Vadoret Andreu estava en-tbcrates que el tenien arrendat, amb la in- tramvies s'hagueren de quedar pel camí. grescat, En Miret no deixava de petja I'u-

tenció, més endavant, de convertir-lo en I, finalment, els que no tenien cotxe on ruguai García Cames, En Bobé tirava el

aeròdrom. Però encara que els arrendataris, ficar-se, o no eren prou atrevits per anar barret enlaire, Em Pepito Munné cridavaen aquella época, no feien servir l'hipòdrom penjats d'un tramvia, anaren a peu per la ((Això és millor que En Maura!a, En Font-

per a res, ano donaren pas cap mena de faci - via del tren, cuberta estava cremat perquè el públic li

litats als de 1'A. L. A. Tants entrebancs Tots, els que hi anaven a peu i els que trepitjava la pista. També hi havia, entre

trobaren aquests, que els tractes van estar s'hi traslladaren a cavall, suportaren heroi- els entusiastes, Amadeu Hurtado, que per

a punt d'ésser deixats córrer. Però un dipu- cament les molèsties del viatge, agreujades cert feia pocs dies que s'havia rasurat el

tat de la Lliga, que les eleccions havien en- per la pudor que emanava de la gran cl.a- bigoti.senyat de viure, donà un ban consell als veguera collectora en construcció, la qual, AI cap de mitja hora va tornar a volar,

esportius : abans de desembocar al mar, s'estancava amb un recorregut semblant ; va aterrar

--Doneu als arrendataris un passi per a en els sorrals de Can Tunis. fora de l'hipòdrom, es va dir que per haver

la festa, i tot s'aplanarà . L'hipòdrom presentava l'aspecte de les acabat la benzina, però aquesta notícia era

I efectivament, aquells senyors, la ma- grans solemnitats, com es diu en estil de rectificada, car, segons ]'aviador, hi havia

joria dels quals tenien auto r pagaven un gasetilla. Hi havia el tot Barcelona de 1'è- massa gent a la pista. Fou arrencat un tros

pis al carrer d'Aribau — sovint perquè, com poca, el que anomenaven els diaris i l'altre. de tanca per a entrar l'aeroplà i les auto-

deia Francesc Pujols, un altre se n'apro- El Cementiri Nou i Montjuïc eren igual- ritats pregaven el públic, per a una altra

fités quan ells no hi eren —, es van avenir ment plens de gent. Els camps dels voltants festa, que havent donat tantes proves de ci-

a llogar l'hipòdrom. de l'hipòdrom quedaren com si hi haguessin visme, no li vingués d'una i no es mogués

L'aparell' en el qual volà Mamet era un passat Atila i els seus homes. del lloc que ]i pertocava.dia zo, tingué lloc laBlériot, tipus Canal de la Mànega, equi- A la elouse, despertava tanta expectació Per fi, diumenge,

pat amb un motor Ainzani, tres cilindres, 1'apa ció esperada del Blériot sobre el cel tercera exhibició, amb tanta gent ï tant en-

25-30 CV. i hèlix integral Chauvière. Aquest de Barcelona, com la reaparició, en el cel tusiasme com de costum. Quan amainà el

aaell era propietat d'un senyor uruguaià, de la galanteria, de la Fabreguetes, de la llebeig, prop de les cinc, Mamet s'alçà, volti

Manuel García Cames. qual es deia que havia estat la institutriu per darrera la xemeneia d'una fàbrica pro-

Els primers vols, els del dia u, foren d'amor de tota una generació. I, inatural- pera, entrà una mica damunt del mar, virà

fets a títol de prova i davant de molt poca, , meint, no hi faltaven tampoc les seves més cap a Montjuic i es dirigí a l'hipòdrom, tocà

LÄPE RITIY

quasi a terra, tornà a alçar-se una mica.En anar a aterrar clavant de les tribunes,adonant-se d'un fotògraf imprudent, es re-muntà, i quan tornava a baixar, troba unsegon fotògraf, «aprofitant -se de l'ex•essivatolerància de què disfruten», que ]i feia nosa.L'aviador allarga el vol, però amb el motorparat, una revolada ele vent l'agafa pel cantóesquerre i ]'aparell pica a terra. Mamet sen'ha fet mi parell d'esgarrapades al nasl'aparell, l'hèlix i u,na roda tremcades i elxassis lleument deformat. García Cames

ofereix a un amic un tros d'hèlix amb laseva firma i la de l'aviador ; uns quants es-pectadors recullen com a record estellesd'hèlix que troben per terra i un fanàticofereix Soo pessetes pel tros (l'hèlix que en-cara està collat al motor.

xxx

Les elegàncies barcelonines a l'hijbdroiade Can Tunis

Un dia d'aquests que Mamet va volar,en una de les llotges de l'hipòdrom 'hi havia,amb casquet d'aviador i voltat de senyoiea,aquell simpàtic Roman Regordosa del quales recordein tantes frases d'un to més aviatpujat.

Com han vist els lectors, en .ryio éremlluny dels llargs vols d'ara, que duren diesseguits : 'tres mimutets i bon profit, iVlametacabava d'aterrar, i tothom aplaudia. Unasenyora de la llotja d'En Regordosa ex-clama

—Quin plaer rifés curt!—De més curts n'hi ha -- objecta el nos-

tre fabricant.—Ai, ai ; qué vol dir? — fa la dama.--Sí, senyora — afegeix En Regordosa,

impertèrrit, mentre les altres dames de lallotja, ino tan ingènues, estan un xic esve-3 ales esperant precisions.

—Quin? — insisteix la dama incorregible-mant ingènua.

En Regordosa dubta un xic i a l'últim,amb veu de baix profund, concreta

—L'estornut !Les senyores respiren.

I perquè no sigui dit que no parlo demi, vull contar que aquell memorable di-jous cq de febrer, els peseteros, per dur-vosa l'hipòdrom, demanaven una fortuna de laqual no disposàvem mi Romà Jori, directoraleshores de la pintoresca Publicidad d'a-quell temps, ni Daniel Micó ni jo. Quanmés desesperats estàvem, veiérem davantdel Liceu que s'estava .acomiadant el dold'un enterrament d'aquells que s'anuncia

-ven a primera plana de La Vanguardia.Degudament informats que el cadàver eraconduït al cementiri del S. 0., pujàrem enun de la vintena de cotxes de luxe arren-glerats darrera la carrossa mortuòria. Jasabeu, doncs, que a veure volar Mamet và-rem anar-hi en cotxe. Però, ingrats, ni tansols ens recordàrem de preguntar qui era el

difunt o difunta que ens afavoria. Ell, oella, tampoc s'havia recordat de nosaltresen el testament.

x^•s

Baroja i el cafè. — A mesura que el mónes torna cada dia més modern, a mi cadaclia em fam més gràcia les coses antigues,com més velles millor, si pot ésser de doso tres mil anys enrera. Aquesta és la causaque cada vegada passi més hores tancat acasa meva llegimt uns ]libres que no s'aca-ben mai i que expliquen el com i el quèele les cultures i els imperis .apagats. Unaafició a la vida i a la història dels anticsté l'avantatge de no fer-te patir gaire perles coses que passen, sobretot, pel que fareferència a 1 a política del momemt, que perregla general acostuma a ésser tronada.Tampoc em treuen cap hora de dormir lesgrans estafades i els grans afers que araestan de moda. Amb el cas Stavisky, perexemple, penso que jo sóc una de les per-sones menys afectades, perquè mentre elsdiaris n'han amat plens, jo estava distretllegint les estafades i les facècies que esproduïen en l'antic Egipte, i tenia la memò-ria poblada de prínceps, capellans, sapas tresi estiracordetes que varen fer els últims ba-da lls en una època que aquí al Pla del Llo-bregat -només hi havia quatre descamisatscomplétament submergits dins de la pre-història.

La meva prcdilecció per aquesta mena elelectures fa també que cada dia m'interes-si! menys els 'llibres d'imaginació, especial-ment les novelles. Fa molts anys que no lle-

i geixo novelles escrites en espanyol, perd faiguna excepció només per un autor, i aquestés el senyor Pío Baroja.

Amb les obres de Baroja em passa unacosa particular : llibre que publica, llibre quejo compro i que generalment llegeixo de capa cap. Jo sé que dificílment Baroja m'hade descobrir cap Mediterrani. Té una men-talitat d'una altra època, sap unes quantescoses que les ha repetides cinquanta miïvegades, ha escrit mitja dotzena de llibresben deixats i plens de suc, que difícilmentBaroja superara ; pero, malgrat això, aquestescriptor és I "únic escriptor espanyol quem'interessa, amb aquell interès que tenenper mi les xafarderies extraliteràries, caça

-des directament d'aquell fum misteriós quesurt dels celoberts.

Tot el que diu Baroja a mi em semblaque podria ésser dit en un café, per unhome que no tingués res a veure amb (aliteratura, que fos una mica hiperçlorhíclric,i que estigués una mica cansat de tot, queno cregués gaire en res i que tingués lamala fe de contemplar la pell ele les donesi la vanitat dels homes a través del vidrenebulós d'un d'aquests cafès castigats, sen-segens de pompa, amb unes taules de mar-bre avesades als cèntims i als colzes lluentsi amb un vellut, no massa hospitalari, ro-segat per les rates de la indiferència.

A Maclrid encara n'hi ha cl'aquests cafèsamb tot el segle xtx conservat dins d'unclima de vinagre, com n'hi ha també enalguna ciutat espanyola, freda i reaccionà

-ria. En canvi en el nostre país aquest tipusde cafè s'ha acabat. Baroja, que és ('homeque ha tirat més .al dret i ha envestit d'unamanera més brutal tota l'ànima ibérica quepastura dramàticament entre les cavernesi les sagristies, I'àruica i les mostasses de

^'m^ que arriba a la]a tradició, apuesta ài r a qconcupiscència màxima en el cafè amb lletdels cafés del segle xrx i en tot el sensua-lisme de les cases de dispeses, Baroja, quesembla que vulgui cremar el vellut dels ca-fès ibèrics amb una admiració potser una _.mica pedant a la química, a la biologia i !al materialisme històric, és en detinitiva elcul de café sentimental d'aquests cafès plens

ele màgia i d'humanitat sòrdida.Els seus llibres, i sobretot els darrers, ino

són profundes ni completes visions d'unmón cleterminat, ni hi ha mai grans aven-tures d'estil, ni- entusiasme, ni lirisme, nipassió. Baroja escriu anaint per feina, acu-mulant conceptes i imatges sense mirar-seal mirall i sense esmolar la ploma, i això,fa que Baroja no sigui gairebé mai pesat,ni resulti un escriptor llauna. S'estima mésdeixar les coses penjades, com fan els xer-raires pròdigs, que en un moment encetenquatre històries o fan ballar dotze personat-ges sobre el palmell de la mà, que no anarentretenint-se en un meravellós esforç lite-rari, ni fer amb la ploma un treball sem-blant al d'aquells perruquers que construei-xen rm ram ele flors tenebroses amb els pèlsde la barba d'un senyor difunt.

Jo, que sento una irresistible simpatia perla manera d'explicar el món amb aquestapunyent, pelada i concreta xafarderia ele lesconverses de cafè, no puc men ys de sucum-,bir davant d'un títol de Baroja. El seudarrer, Las Noches del Buen Retíro, m'havençut com els altres, i m'ha fet el mateixefecte. Es la mateixa taula, el mateix vellutvermell de sempre ; la llengua xafardera,que treu els drapets al sol d'una colla eledesgraciats, també és la mateixa, potser una

Arran d'aquells vols de Mamet, es parlà mica més descordada, més humana i més

d'una setmana d'aviació que s'havia de ce- comprensiva. Baroja, de tant tirar al dret,lebrar a Barcelona, el mes de març, per a ha arribat a perdre l'engruna de retòrica

passar al davant de Sevilla, que I'anu^nciava que li quedava a la butxaca ; ara fa l'efecteper al mes d'abril ; vingueren altres cero- que escrit amb els ulls tancats i amb un

plans i altres aviadors ; sorgiren inventors grill arrapat a ]'orella.i constructors autòctons... L'abril següent, JOSEP MARIA DE SAGARRAa les sales del moblista Rey, tenia llac unaexposició d'aviació composta de models re-duïts dels aparells d'aquella época, algunsd'ells inventats a Barcelona, sense que hifaltés, naturalment, aquell bon home deJuándó, del qual caldria que es parlés al-gun dia...

RAFAEL MORAGAS

CONTINENTALClaris, 5. = Telèfon 19163

BARCELONA

Els vols tic Mamet a 1'Iiipòdrom tic Can Tunis

1)e la sessió de constitució del nou Ajuntament

Coliaboradors de MIRADOR IP p t dI e O o1 0 IbA les pàgines de MIR.tuoR, en els seus cinc

an ys de vila, han aparegut els noms inse-rits a continuació. En realitat, n'hi han apa

-regut molts més. Hem elimilrat : els pseu-dònims quan ja el posseidor figurava en lallista amb el seu nom .(tret del cas FeliuElias, que és Apa quan dibuixa i Joan Sacsquan escriu) ; els signants d'articles — es-cassíssims — reproduïts d'altres publicacions,de cartes obertes, etc. ; els de molts i moltscollaboradors de la secció d'indiscrecionscoilaboradors de la secció d 'indiscrecions(unes revelacions sobre aquests autors, deparaula o per escrit, portaria incidents)el d'alguna persona que ha volgut mantenirun rigorós anonimat ; algun d'omès ben involuntàriament, de la qual cosa li demanemexcusa. En canv i, figuren, per exemple, ala llista que segueix : Carles Esplà, que sig-nava les cròniques que ens trametia de Pa-rís amb les inicials C. R..; Claudi Ametlla,que, dels diversos que escriví, només signà(m article, suprimit totalment per la cen-sura...

Aquesta llista, per qui tingui la curiositato la paciència de 'llegir-la, demostra l'am-plitud de criteri del setmanari.

I

Miquel de Abreu. J. Aguadé Miró

Màrius Aguilar •Ignasi AgustíJoan AlavedraDavid B. AloyJosep AixelàJ. Amat PhdellaManuel AmatClaudi AmetllaJosep AragayFrederic ArmanguéIgnasi ArmengouPere ArmengouPere ArtigasAndreu A. ArtísAvelí Artís•Josep ArtísOctavi ArtísApaAngel (le Apraiz

E1 meu pare, Cèsar Serra, l'honoravaamb l'amistat íntima dei gran polític.

A aquest fet dec, doncs, la semblança quehe volgut traçar-ne, molts aspectes de laqual no són inèdits, però que no he cregutsobrer (le confirmar, acompanvant-los d'al-gunes anècdotes, viscudes pci meu pare,prou reveladores perquè siguir; conegudes.

***

Prat (le la Riba era humil, bondadós,esperançador i religiós.

Mai mo el va dominar l'ambició de càrrecspolítics. D'ell es pot dir que era el polític

necessari, tenint en compte el que diu Ches-terton que el polític bo és aquell que nodesitja d'ésser-ho.

Prat de la Riba no necessitava càrrecsoficials per a exercir el seu mestratge. Desdels centres polítics i en els consells par-ticulars als homes polftics donava l'ideal il'estructuració de ]es futures creacions.

Quan ell va ésser proposat per a presi-dent de la Diputació, no sabia ben bé siserviria per a exercir aquest càrrec.

La vanaglúria dels polítics era compresaper eil, més aviat com un goig de joventuti es complaïa a' veure com els seus com

-panys de lluita sabien treure'n fama i ri-quesa.

En els darrers temps el compungia deveure com certs elements de joventut políti-ca que ell havia pujat es moguessin mésaviat per interessos partidistes i personals.

La seva sinceritat era intatxable, com do-narem a entendre. .eu, aquest exemple : Enuns funerals, es trobava assegut al costàtd'un amic catòlic, compositor, més beat iutilitari que no pas espiritual, ei qual adre-çant-se a Prat, va dir-li :

—Anem-nos-en, senyor Prat, que ja estemllestos.

—Senyor X., a mi no m'agrada ensar-ronar ningú-contestà Prat.

La seva cordialitat resta reflectida en elseu tracte familiar i' encara especialment enles converses que sostania amb els seus amicspolítics t antics amics íntims de jovenesa, alsqualsres complaï . a comunicar els seus con-ieptes.

Així, donÇs.'Pepítet que hom ha volgutdoirar li de togat: dels frares», és absoluta-mentïnjust; quant al seu caràcter.

Només 'en l'ordre polític, com tot llui-tador, sabïa, usar' de màximes astúcies,sense les. 4 s" pó li hauria llegut de rea-

, litzar la sev k rà genial d'arquitecte polític.Prat, fill de Castelltersol, era de família

pagesa i racial. Era, doncs, de vitalitat pro-fundament terral i camperola; practicista icatalana. Pensador en els afers socials ipolítics més que no pas en els abstractamentfilosàfics i metafísics. En això seguia unatrajectòria de l'antiga filosofia catalana.

La seva racialitat pensada és allò quehaviade menar-lo, bo-t endut pel movimentrenaixentista, literari . i econòmic, cap a laàefinició del seu nacionalisme polític.

Era fondament apassionat com tot homevital. El molestaven els polítics teoritzants icerebralistes

—No crec en En .11aura — deia -, perquèno és apassionat.

Per la mateixa raó desconfiava de Pi iMargall.

La seva aversió a Castella, com a pobletolerador de la ignomínia dominadora, aixícom totes les seves passions en el clos delpartit, la disciplina (lel qual era la primerala seva animadversió per a tot allò que anéscontra Catalunya (jesuïtes, lerrouxistes, mo-nàrquics o republicans) ; la confiança en simateix, el feien l'home apassionat.

La seva personalitat, però, com la de tothome verament engendrador (lluny ja delnacionalisme maleïdor i rom;mtic d'AngelGuimerà) era continguda.

Prat sentia ]'emoció democràtica, on tantque estimava el seu poble per sobre de tott els individus formant-ne part.

Per això li (lesplaïen les aliances ele Cam-bó amb els elements ultracapitalistes, toti considerar Cambó com l'executor dinàmic

1 i necessari de la seva ideologia. D'ací quecomentés íntimament així la derrota de Cam-bó a La Bisbal i a Barcelona.

—Vejam si aquest cop s'escarmentarè.La seva ambició és el que el perd. El poli-tic no es pot allunyar del poble.

En l'execució dels càrrecs, però, era in-flexible. No tolerava intromissions ni delsque l'haguessin votat.

1 és que estava segur de si mateix, comtot polftic fort que sap on va.

La seva capacitat d'home de govern japot demostrar-se en aquest fet primerenc.Quan ell actuava de president del CentreEscolar Catalanista, va delegar les sevesfuncions de president en la vice-presidènciadurant les festes de Setmana Santa. Llavors,en el centre, dominava de feia anys el cri-teri, per part d'una majoria, en la qualformava Prat, de no permetre el joc en elcasino durant aquelles festes. El vice-presi-dent, però, que no era religiós, va permetreel joc, a la qual cosa va respondre el grupreligiós anant a trobar Prat, com a protesta.

—Què ha ordenat el president en fun-cions?—preguntà Prat.

—Que es pot jugar—li van respondre.—Doncs respecteu les ordres del qui en

aquests moments té l'autoritat.La unificació de ]'ortografia catalana, rea-

litzada (les de la presidència de la Manco-

Combatérem un dia aquella frase cèlebre«menys política i més administración, queno servia sinó perquè uns regidors nome-nats de R. O. fessin política anticatalanaal servei de la dictadura i administració ruï-nosa per a la ciutat ja que no per a algunsdels seus habitants.

Però és que aleshores, i abans, i forçatemps després, l'Ajuntament de Barcelonahavia d'atendre una sèrie d'obligacions méspròpies dels organismes estatals, que mo lesatenien 'gens.

Avui, que Catalunya la té govern propi,moltes de les activitats muztictpals haurande passar a la Generalitat i el consistorihaurà d'ésser allò que és en els règims nor-mals : una mena de consell d'administracióde la ciutat. La qual bé prou que el neces-sita, després dels anys, de vergonya uns,de deixadesa altres, o d'ambdues tares jun-tes.

Des d'aquestes pàgines, on, si (l'una ban-da, hem propugnat sempre una descentra-lització que atenués a desproporció del pe-tit cos de Catalunya amb el gran cap queés Barcelona, no hem deixat mai, per altrabanda, ele prestar la major atenció als pro-blemes ciutadans, tan vius i tan complexoscom pertoca a una gran ciutat que creixextraordinàriament, amb una vitalitat pro-digiosa, a despit dels entrebancs, de leshostilitats, ele les negligències, de les re-voltes i els conflictes... i (le la mala admi-nistració i el deficient govern.

Tots les grans qüestions urbanes hantrobat en aquestes pàgines llur exposició illur comentari . Sovint, no beco pogut pas-sar d'aquf, no ens ha estat possible de donarcompte de la resolució d'aquells problemes,perquè després de plantejats han estat aban-donats, o s'han obviat momentàniamentamb solucions mesquines, d'interinitat, in-suficients al cap de poc temps.

El sastre de la joventut

SANITJASBaix de Sant Pere, 5o

Telèfon 25658

BARCELONA

Exit en la mida

Corbates inarrugable.

' Pijames e bon pren

JAUME I, ji

' Telèfon 11655

D'anvs ha que apareixen projectes i plansd'estructuració de la ciutat, molt ben con-cebuts i indispensables de debkt. I fa elmateix temps que són abandonats en algunrecó d'oficina, sense que mai es pensi aposar-los en pràctica. Repassant la collec-ció de MIRADOR trobaríem els més impor-tants d'aquells plans, però no trobaríem resmés, a penes, que llur explicació ; mai llurrealització.

Qüestions tan urgents, per exemple, coml'elaboració d'un pla general d'endegament

en vistes a l'expansió de la ciutat, no han 1passat del paper. 1 la ciutat com més vamés creix, caòticament, sense ordre ni con-cert, poblant-se de construccions disposadesde qualsevol manera, de forma que commés es tardi a arranjar-ho, més difícil ionerosa serà tota mesura que calgui im- 1

plantar.Temptatives com la d'unificació de l'as

-pecte de la Plaça de Catalunya, han avortatmiserablement tot just encetades amb timi-(lesa.

D'enllaços entre les diferents barriades,de creació • d'una xarxa de comunicacionslògica i pràctica, gairebé res d'això no s'ha rfet.

Els espai lliures, necessitat vital d'unaciutat, desapareixen els uns, són amenaçatsels altres, i no es commou ningú. Com si s

1 encara visqués aquell bon home que propo-saya l'edificació de la calçada central de la

¡ Gran Via per tal d'eixugar el dèficit muni- ¡cipal.

Un camp sense condicions, servit per unacarretera iiipracticable, és l'únic que pot 1

oferir Barcelona a les comunicacions aèrrc5,cada dia més intenses. Les nombroses lí-nies d'autobusos que parteixen de Barce.lona, carreguen el passatge, que s'acumulaen certs llocs a certes hores, al mig delcarrer, entre el pas d'altres vehicles, enunes condicions com en els temps que unparell de tartanes duien els barcelonins aI'ex-vila de Gràcia.

De cases barates, ni parlar. ne. Tothomsap el que s'ha fet i com s'ha fet.

1 així podria prosseguir l'enumeració de; 1de la qüestió de la urbanització que podríemanomenar, malgrat la redundància, super-urbana, d'acord amb altres poblacions deCatalunya, fins als més mínims detalls d'in-cúria que topeu a cada pas i que a arri

-beu, d'avesats que hi esteu, a no sorpendre-us gens.

Es clar que tot això i moltes altres cosesque només enumerar ja seria llarguíssimexigeixen, com a condició fonamental, unareforma a fons dels costums municipals,una refosa dels sistemes administratius, quecreiem que és una finalitat del nou consis-tan.

Ara que ha pres en mà els destins de laciutat un nou Ajuntament que es mostraanimat dels millors propòsits, inspirat enenormes de laboriositat i austeritat, i que aInés a més es veu assistit per la confiançadels ciutadans, és hora de replantejàr totscls problemes, d'agitar totes les qüestions...i treballar per llur resolució.

Es ]'única maneta de no desacreditar per

Z

sempre més l'administració municipal deBarcelona, que creiem en bones mans. Nos-altres, com sempre, seguirem des del nostrelloc, amb més interès que mai; si és pos-sible, tot el que de Ihmy o de prop afectila nostra ciutat que és un bon tros la ciutatde tots cls catalans.

J

munitat i combatuda a foc pels escriptorsvuitcentistes i per alguns prohoms dins elclos del partit, és un dels actes on caliala intervenció del polític, ja que el poble iels escriptors anaven a les palpentes.Cap atac no el preocupava. Sabia passar-

hi per damunt. Seguia la seva obra imper-torbablement. Tenia, doncs, l'esperit tran-quil i poderós.

Volia la incorporació de Catalunya dinsla cultura d'Europa. Però no pas com a«província)). Ell creia que cada poble ha defruitar en una cultura autóctona i del dia.Així, apartava els ulls de les supervivènciesfolklòriques o assimilistes. L'alliberament deCatalunya de la domiàació castellana,. segonsell, era d'oposar una cultura enfront de laque ens tenia dominats. Que fos, però, cultu-ra veritable, sortida de les essències actualsde la terra i el món.

L'educació realista i pràctica de Prat ha-via (I'emmenar-lo a una franca actuaciódins la política.. Defugia l'esperit dels pro-homs renaixentistes que volien exercir depuritans passius» fora de les lluites electo-

rals.Dins la política ja va manifestar-se com

a excellent organitzador de les eleccions, quehavia d'escombrar els cacics. Triador excel-lent dels homes que havien d'exercir els altscàrrecs públics, conciliador d'homes (més omenes addictes a ]ideal) per a fer-los rendira favor de Catalunya.

Dirigia també, des de Barcelona, la mis-sió parlamentària de l'oposició catalanacontra el centralisme de la monarquia.

Més tard, quan era president de la Man-comunitat, va poder estructurar amb dele-gacions petitíssimes, la vasta obra de la no-cella cultura.

La renovació dels museus ; la creació del'lnstitut d'Estudis Catalans ; la Bibliotecade Catalunya ; els assaigs de cursos uni-versitaris, la creació d'un Politècnic per afomentar l'estudi pràctic d'enginyeria i ofi-cis, així com molts d'altres centres d'espe-cialització, vam començar d'europeïtzar Ca-talunya en l'ordre cultural.

Les seves direc trius realistes havien demanifestar-se en un intervencionisme polí-tic, de primer, i en un oportunisme parla-mentari i polític, després.

EI seu oportunisme, però, era real i pràc-tic

—.L'Esquerra -- deia —, que conquistiCanalejas ;nosaltres (la Lliga) conquistaremMauna per a Catalunya. Entre tots guanya-ren y el que puguem.

Desgraciadament, l'Esquerra no el com-prenia i es limitava a atacar Cambó i la

Lliga. Més tard, ell mateix havia (l'exercird'influï(lor en els medis dels partits centra-listes (conservadors o liberals).

Així, atreia Mauna, primer ; Canalejas,després ; finalment obtenia de Dato, perreial decret, unes petites delegacions man-comunitàries.Considerava oportú i eficaç una interven-

ció persistent de Catalunya a Madrid. Creiaque Cambó hi havia de posar despatx. Nocreia, però, en oportunismes de promesa niesdevenidor.

En el cas de les bombes a Barcelona, vacreure oportú de fer venir el detectiu mésfamós a esbrinar el cas. Ell, però, ja elsabia ben bé. També sabia que li serienaturades les investigacions detectivesques por

la policia a les ordres del govern civil. Per-què també sabia que tot era una conspi-ració del règim anticatalà contra Catalunya.Però, així i tot, ell el descobria u,na vegadamés davant el poble. .

Les idees del socialisme creixent erenconsiderades per ell com unes reivindicacionsde l'obrer, com a estamant, que desitja jus-lament emancipar-se .

Creia, però, com a fu d'una civilitzaciópatriarcal, que al capdavall hom sabria har-monitzar els interessos de tots.

A Catalunya, per exemple, haurien de go-vernar els obrers, perquè és un poble de tre-balladors, per bé que els patrons havien dé

tenir una representació justa en el govern.Això el p rtava a una gran preocupació

en aquells moments : la formació d'un par-tit obrerista que encarrilés els obrers caigutsen el lerrouxisme.

No creia en aquells moments convenientper a Catalunya la formació de partits dematís davant l'enemic comú que era el cen-tralisme disfressat de Lerroux.

Per això no comprenia com els homes del'Esquerra Catalana, més burgesos que nopas ell, deia Prat, per la sola diferència dematisos haguessin de formar partit.

—Els obrers. —deia---, cal que es dirigei-xin ells mateixos, com estament ; cal que elsdirigents siguin vers obreristes i no pas bur-gesos que al capdavall els farien traïció.

Havia proposat i tot al meu pare que mi-rés si podia trobar alguns homes dirigentsque es prestessin a fer aquest partit. Ell, dé(linears, tot 1 no tenir-ne, sempre sabia ontrobar-ne. Li havia indicat com a possiblelíder un home es trident, però tanmateixobrerista i catalanitzant : Angel Samblan-cat.

El seu nacionalisme era induït per les di-rectrius filosòfiques i polítiques de l'esperitgermànic i anglo-saxó.

EI concepte de Volhgeist (ànima collec-tiva) i sel)pgovenrnzent (governació pròpia)eren la llavor filosòfica del seu doctrinaris

-me polític.Els grans polítics nacional-realistes d'a-

quell temps : Bismarck i Roosevelt, feienrenèixer en ell un nacionalisme de culturaimperialitiant.

Això venia ja determinat per uns valorsde racialisme de fadristern que hom trobaen els homes, en general, de l'antic grupcatalanista La Renaixensa, en el qual Prathavia format.

En els anys primers de la guerra, Pratsimpatitzava, encara que finament i reca-tada, amb els alemanys, no solament per-què, vencedors, segons ell, tornarien el Ros-selló a Espanya, creant una major possibi-litat de pan-nacionalisme català, sinó tambéporqué:

—Els antics homes de La Reraixensa-deia (als quals sembla, doncs, atorgar unacerta autoritat doctrinal) — veig que sóntots germanòfils.

El seu iberisme, doncs, de caient impe-e rialista català i cultural, es troba en les sus-

dites fons de la vitalitat una mica desorde-nada,i cobejant dels renaixentistes d'aquelltemps.

EII, però, sabia donar a aquest imperia-lisme cultural que anava expandint arreu .jela península, un caient assenyat i agradable

més d'acord amb les nostres essències de-mocràtiques i racials.

E. SERRA 1 ROURE

L'ACTUACIÓ MUNICIPAL

Esperem una nova era

Artur BardósJ. E. BartrinaDomènec de BellmuntPere BenaventMarc BenetRafael BenetXavier BenguereiBeniganiLluís Bertran i PijoanAurora BertranaAndré BeuclerVicenç BcrnadesRamon ;Borràs-l'rim •Rafael J3ori

BonOliver BrachfeldMarcel BrionManuel Brunet

Just Cabot`J. Cabré OlivaEnric Calvét.Camps MargaritCarles CapdévilaMiquel CapdevilaDomènec CarlesMiquel CarrerasR. Carreras VallsCié Casanova .Martí CasanovasJosep M. CasasPere CatalàAndré CayatteValentí CastanysG. CharensolHenri Chomptt',Carles M. ClattdriaMiquel Clivillé'Pau CorberaPere CorominesJoan Cortès i VidalPere ComesCrítias

Delfí DalmauDecantoPaul DerméeGuillem Díaz-PlajaFrancesc DomingoMarcellt DomingoJ. DonatSolange Duvernon

Emili EchevarriaJosep Elies i VilesLluís EliesA. EsclasansCarles EspiàConxa EspinaltRamon EsquerraMartí Esteve

Pompeu FabraRamon FabregatAdolphe de FalgairolleNicolas Feinberg-GorinAngel FerraraAngel Fernàndcz fApol M. FerryAdolf FlorensaJ. V. FoixFrançois FoscaMarian FoyéJoan A. FreixaMaria Freser

P. Gabarró i GarciaSebastià GaschVentura GassolG. A. T. C. P. A. C.Garriga MassóGazielVicenç Genové i AmorósRobert GerhardMàrius GifredaJoan GolsGranier-BarreraPere GrasosJ. GrauWalter GropiusE. F. GualDomènec GuanséJosep Gudiol

Eladi HomsAmadeu HurtadoVíctor Hurtado

Hem JeansonC. A. JordanaAlbert JunyentJu li JustS. Juan-Arbó

Oskar Kokoschka.

(Continua 'a la pág. to.)

ViatgesRambla Canaletes, 2 i 4 • BARCELONA

Lliura: Bitllets de ferrocarril i Passatges marítims i aeris; els Bitllets

quilomètrics espanyols, a l'acte, facilitant ensems al client la fo-

tografia necessària.

Reserva: Seients en els trens ràpids, Places en Pullmans i cotxes

-llits, Habitacions en els millors botels, Autocars per a gran

turisme.

Organitza: també: Viatges individuals a preu fet, Excursions,

Peregrinacions, Congressos, Creuers i molt especialment

Via`ges de noces: a Roma utilitzant els bitllets reduïts del

70 °'° que com Agència emissora dels ferrocarrils de l'Estat

Italià lliura a l'acte a tot client al qual interessin.

unitat nacional. polonesa Els ,tçoemtarï;^sobre aquells dos esdeveniments no concor-den pas tots, i no tots es basen en umlexacta interpretació de les coses. Creiemque no es pot judicar de política polonesa .des d'uin punt de vista general, perquè calconsiderar que es tracta d'un país, quevalgui la definició — es troba en ut ri menade segona infantesa, cjuxant la qual sónoportuns sistemes que ano serien adequatsper a pobles ja adults.Recordem, abans que res,. que durant un,

segle i mig Polònia no fou altra cosa queuna expressió geogràfica, car, trossejadaentre Rússia, Austria i Alemanya, aquestspaïsos tenien interès a mantenir les massesallunyades de la política, a fi de poder .do,minar millor. :Només fa quinze anys. quePolo:nia, gràcies a la fe de Pilsudski, éslliure de l'opressió estrangera i forma unanació independent que ha reprès el lloc elequè havia estat brutalment privada.

Quinze anys no són res en la vida d'unpaís, i si la unitat geogràfica, i demogràficaele Polònia es realitzà de pressa, no tinguélloc aquella evolució psicològica que calia.Què ocorregué? S'instaurà un desordre

polític i els interessos personals predomina-ren sobre els nacionals. La situació esde-vinguc tan greu, donada l'amenaça a laintegritat territorial que en aquel] momentconstituïen les pretensions russes i alema-nyes, que preocupava tots els que havienlluitat per la resurrecció polonesa.

Era en 1926. Pilsudski vivia, retirat, ala seva casa de :Wilna, quan fou cridat, pervpluntat popular, -a repe:ndre el govern. Ambmà ferma posó ordre en la política del pafs.Li fou demainat que s'encarregués de lapresidència ele la República, abandonada perell ginys enrera, abans d'arribar al termeconstitucional establert. Però no s'hi avin-gué, fent entendre que no volia ésser unhome de palla. Aleshores germinà em algunscervells el pensament d'una reforma consti-tucianal que donés al cap de l'Estat unafunció diferent de la que té en altres països.L'adveniment del nacional-socialisme al go-vern del Reich, ja abains que s'exterioritzésel desig (l 'una expansió cap a l'Est, preci-pità les coses i a Varsòvia es decidí de pro-cedir a la reforma constitucional.

Es tracta d'una reforma original, que noté casos anàlegs en la història. La innova-ci ó característica és la que fa del presidentde la República — com observa justamentAuguste Gratien en L'Ere nouvelle — notan sols «d'Home-que-Representan, sinó so-bretot «1 'Home-que-Decideixi>.

La nova reforma es pot resumir en elspunts següents

i) separació de poders;2) reforç fine al màxim grau dels poders

del president de la República3) limitació dels poders parlamentaris

quant a certes qüestions4) modificació del Senat.E1 govern només és responsable davant el

cap de ]'Estat, i encara que el Parlamentli inegui la confiança, el govern no ha dedimitir. En aquest punt, la nova Consti-tució polonesa s'assembla a la suïssa, en laqual els consellers federals ino dimiteixen encas de vot advers del Consell nacional.

On però el Parlament — elegit per su-fragi universal — serà àrbitre irrevocable enles seves decisions, és en matèria financera.No serà possible cap despesa dels diners del'Estat sense l'aprovació de la Cambra idel Senat.

L'elecció del cap de l'Estat s'efectuarà vetaquí una cosa nova — per referéndum,

la 'faeültat .çlféxerccr una;, ,art, vtt'ii tlúènciasobre la gestió de l'Estat t d'expressar laseva opinió final sobre totes les qüestions,perquè és sempre la Dieta que vota els pres

-supostos, exerceix el poder legislatiu i con-trola el govern.

A. Çrratien, que ha estudiat la nova Cons-titucióa,^ polonesa en . un assaig publicat d,

L'Ereò 11'a)velle diari. que reflectí el pen-sament ,de Briand i ara expressa el d'Her,riot - , remarca que es tracta ele crear an, .regim de =democràcia forta, conciliant lesaspiracions naturals i legítimes dels ciuta-dans amb la necessitat d'una acció autorità-,ria, comprensible en un Estat la situació ,?geogràfica del qual nio permet cap feblesa .

Com a primera conseqüència de l'entra-da en vigor de la moya Constitucié, dimid-rà l'actual president i el mariscal Pilsuds-ki serà elegit per al càrrec.

A causa dels principis en què s'inspirala nova Constitució polonesa, serà interes-sant de seguir la seva aplicació:

sE^x

Pel que fa al pacte de no agressió germa-no-polonés, és útil de desfer-se de preveu-cions partidistes per tal de poder-lo apreciaren el seu valor just. Tothom sap que Polò-unia ha fet una política internacional d'in-tencions pacifistes i ha induït Rússia a sor- -'tir del seu aïllament perquè col-laborés ambl'Europa central i occidental. 'lambe éà,yigualment sabut que la frontera de l'Est eraconsiderada com un punt neuràlgic perillósper a 1-a situació europea.

Quan Hitler, de bon grat.. o no, féu pxovt posicions a Varsòvia per a l'estipulació d'u:ipacte de no agressió, segons la fórmuldBriand-Kellogg, per uña durarla , de tie ianys, el govern de Varsòvia no ` podia reibotjar-les, tant més que seguien restant er^peu els tractats preexistents, amb França4Romania, etc, El mateix mariscal Pilsudskitenia interés a fer constar a 1'ambarxadoi4francès, Laroehe, que el nou pacte no alte -'raya per res les velles relacions entre Polónia c França: Per tant, els rumors sobreuin canvi de la política polonesa enversFrança, Romainia, Rússia, etc., no tenien

1 cap fonament i potser en algun cas expres'saven desigs que no seran satisfets...E1 pacte germano-polonès asseguraria deu

anys de pau a la frontera de 'l'Est. No sa-bem si els dos països arribaran efectiva-

ment a un acord sobre la qüestió del corre-dor de Dantzig ; però clon anys tenen, endiplomàcia, un valor enorme. Poden passartantes coses en aquest període!

Eliminat u:n perill continu, Polònia po-clrá dedicar-se millor encara a refermar laseva unitat. i donar un major desenrotlla-ment a la seva ja pròspera economia. Noés pas el mateix viure al dia, o tenir deuanys de vida tranquilla assegurada.

Polònia no deserta del lloc que li assenya-len les seves tradicions i que h ha assignatla seva història iniciada des de la póst-guerra.

A propòsit d'aquest pacte conclòs entrePolònia r Alemanya és el cas de recordarque ja entre Austria i Itàlia, gairebé im-mediatament després de la guerra de la in-dependència italiana i quan la dominacióaustríaca acabà en tota la Península, fou

1 estipulada una aliança regular, que és al-guna cosa més que un simple pacte de norecórrer a la força, com el .polono-alemanv.Però en el moment decisiu ,-:.això é$, quanl'aliança havia de tenir e! seu ,. akr. efec-tiu —, es trencà per la inexorable força deles coses que s'imposa,,a , la voluntat dels ho-mes,

TIGGIS

4 MIRAUD

MiranNYA 1934

El suïcidi de IaMRepública Alemanyalots él que tenen la delicada tasca d'in -

formar el públic sobre l'activitat interna-cional cija per cija es poden adonar que Ale-manya, en el panorama europeu, és el puntneuràlgic, la preocupacióconstant. Això hoha vist una mica tothom. Cal declarar, pe-rò, que en el nostre país ano gaire gent s'hapreocupat d'analitzar la política alemanya afons, de dreçar cl curriculum vitce del Ter-cer Reich amb tota la complicació que com -porta. A hores d'ara, aquesta ignorància no

De la reforma consfifucionalal pacfe germano = polonès

La política exterior i interior de Poiònia i els electors hauran de triar entre dos can-

és aquests dies tema de comentari de tota dictats, el primer elesignat pel president sor-

la premsa europea a causa ele dos fets re- tint, el segon nomenat per una comissió

cents, que tot semblant no tenir res a veure, composta pel president del Consell, el del

en realitat estan relligats entre ells. Es Tribunal Suprem, el del Tribunal de Comp-

tracta del pacte de ano agressió — o, per tes, el mariscal de la Dieta, el mariscal delésser més exactes, de no recórrer em cap Senat, vint-i-cinc electors designats pe] Senat

cas a la força , estipulat entre els go- i cinquanta designats per la Dieta o Cam_

verns de Varsòvia i Berlín, i de la reforma bra deis Diputats.

constitucional, que ve a canviar radicalment En essència, el poder legislatiu resta con-

el sistema polític que entrà en vigor imme- fiat a urna Dieta elegida per sufragi uni-

diatament clesprés de la reconstrucció de la versal, de manera que cada ciutadà tingui

Polítics

Disciplina

al-deniJcrates (d'esquerra a^ dreta Paul Libe, Severin , Olió Brean,Un emigrat israelita, que havia estat edi-soci

f q ) tor a Berlín, explica aquesta historietaPlt. Scheidemann i, darrera, 'Rüdol Breits he:2df ^ ---1Vo us heu pas de creure que el nacio-taal-socialisme pu ttti ésser end rr t

té excuses; i si ens entestem a continuar listeue els sï notaris del Traetdt^ íe' VCr-9 g g e oca avia ,

si no hi ha la pressió d'esdeveniments ex/e-jutjant la situació alemanya actual com un sailles eren uns traïdors, sense explicar el riors formidables. Voleu un exemple de lamer canvi de política ,de partit, o si caiem paper de l'Estat Major i sobretot de Luden- necessitat d'ordre i de disciplina del als?en.l error de veure-hi la presa del poder de dorff i Hi^ndenbw-g; al començament, les Quan h itler demostrà els seus desigs d'u -la burgesia contra el proletariat, l'Alemanya forces •naciacialistes i .antidemocràtiques no nificar Alemanya integralment, a Bavieraactual ens semblarà misteriosa i incompren- posaven obstacles perquè veien clarament la va haver-hi una mica d'a ttació. Unsgrupssible. Però si, contràriament, som prou ho- feixuga heréincia que els socialistes accep- de manifestants es van formar i es dirigiennestos per informar i no ens passa pel cap taven i el fracàs que els ,esperava. Però a l'estació, disposats a impedir la sortidad'interpretar ; si, doncs, ens esforcem de veu- l'agitació nacionalista estava impacient ; i de trens cap a Berlín. Al principi, tot ano-re _l'Alemanya d'avui a través dels seus . mi- quan s'inaugurà alió que a Alcmanya sano- va bé • però arribant a l'estació, tots els ma-Ilors coneixedors — de Heine a Bar i ès —, el mena la política d'execució — el pagament nif estants van girar cua i se'n van tornarconglomerat a voltes abstrús de la situació ele les càrregues de la guerra — s'inaugurà a casa. Havia bastat que un empleat elsalemanya cas apareixerà clar perquè té an- l'era de l'emmetzinament polític que ino ha fes observar que no tenien bitllets d'arn-tecedents que l'expliquen i perquè la conti- acabat fins que Hitler ha estat al poder. dava!nuïtat histérica (l'Alemanya no ofereix cap Aquesta campanya s'hauria pogut comba-dubte. Cal esforçar nos a mirar Alemania tre, si la mentalitat dels socialistes hagués Conte deades1no amb conceptes universals, sinó amb par- estat forjada en la lluita política. Però e]ticularisme polític, social i religiós. Alema- ròssec del Reichstag imperial era massa re- Quan va néixer el Tercer Reich, una be-nya ha estat sempre aquesta particularitat cent perquè canviessin els mètodes polítics. na fada decidí de dotar cada ciutadà i cadahistòrica enmig -d'Europa, - Els homes que havien salvat el pafs de l'he- ciutadana alemanya de ires altes qualitatsI aquest descobriment no el devem a catombe de L'Estat Major, que havien evi- tots havien d'ésser honrats, inte•ligents i na-Bainville, benentès, perquè Ranke i moler- tat la fam al poble, que havien ,transformat cional-sociables. Però vetaquí que una malanament Hermann Pinnow, en la seva His- una indústria, equipada en un yo per mo fada, enemiga de la primera i més poderosaLòria d'Alemanya, ens ho han fet veure ele- per a necessitats militars en una indústria que ella, llançà una mala sort gràcies a la.rament. Però ci testimoniatge més interes- lleugera, no foren prou .hàbils per evitar la qual els súbdits del Tercer Reich només o-sant, més profund, més original, el devem, inflació, que només beneficià la gran in- t guessin reunir dues d'aquelles qualitats. Ial judeo-alemany Henri Heme, autor delllibre Sobre Alemanya, que, rellegit, en pe-

dústria.En realitat Rathenau és el gran respon-

er això tot alemany,y, si és nazi i honrat, és

ríode hitlerià sobta per la ustesa 't per .lap1 p sable de la crisi de moralitat p rovocada per1 pun imbècil incurable ; si és nazi i intel.ligent,és un poca-vergonya acabat; si, en fi, ésclartvidònda. • la inflació. L'essencial, segons ell, eren els éorrret i intelligent, roo ds nazi.

Però sobretot hi ha una lliçó indispensa- valors reals, màquines i fàbriques, que noble :és l'eco que tenen a Alemanya els

b l de les evoca-es ressentien de les fluctuacions de les divi-

àdhuc de llur desvaloritza- Zln n u 'o mere d era imites, e] poder sobre e poble ep ses, mi completa g p ecions de passades grandeses. Alemanya és ció. Aquesta incapacitat de Rathenau pro-un país de sentiments imperialistes. Quan venia del, fet de no compendre el paper ve- El rapte és, als Estals Units, una granavui- Rosenberg parla de I'anexió dels països ritable que té la moneda en ]'economia; de indústria que fa progressos considerables.bàltics, del Drang inach Osten, parla un les teories absurdes que s'inventaven per ex- Darrerament, la policia trobà en el ce-llena uatge vell de vuit segles, de l'època plioar la inflació. En el curs dels segles- la mentiri de: la riba dreta del Hudson, davantLotari i I'imperialisme dels Hohenstaufen. ruïna ele les monedes ha tingut sempre per de Nova York, dos homes entretinguts aLes' lluites religioses d'avui, què son sinó coronari la ruïna de les nocions morals. desenterrar el cadáver d'un industrial mortecos' llunyaiús de les querelles entre renai- Car la inflació no és altra cosa que un frau jeia quinze dies. Els detinguts, en «esúúrxentistes i reformistes, antre pietistes i ra- del qual l'Estat es fa responsable envers declararen :cionalistes? Ja Heme deia que el panteisme els ciutadans;, els deutors se n'afavoreixen j — Voltem endur-nos el cos del difunt, clis-és el secret públic d'Alemanya, la religió i els creditors se'n ressenten. posats a tornar-lo a la familia, alguns diesoculta, i que els revolucionaris s'equivoca- El període que seguí a la inflació, sota I més tard, en perfecte estat, a canvi d'unaven si creien que una filosofia materialista la influència de la moral insanity és un dels indemnització raonable,

Unhi . afavoriria llurs projectes. períodes de la història difícilment sobrepas- jurista ha considerat que aquest de-I, en fi, és el mateix Heme que, en aca- lats, quant a la misèria nmoral i material licte va acompanyat d'un altre, ja que esta-

bar, ens avisa que ens malfiem de totes les dels homes. Els socialistes al poder — i si bleix una mena d'impost sobre l'herència ladoctrines que s'han propagat per Alemanya: hagués estat un altre partit Ii hagués suc- percepció del qual era reservada al fisc.«Aquestes doctrines han desenrotllat les for-ces revòlucionàries que només esperen el

ceït el mateix — realitzaren La Repúblicadels Camarades. L'arribisme, l'especulació, Paraules de ulls

moment per fer explosió i omplir el món permeteren les audàcies més increïbles i anod'esfereïment i admiració. No rieu d'aquests foren certament els nacionalistes —ben en- Davant el micròfon de la B.13.C., ha par-consells que us inviten a malfiar-vos de kan- tés — els qui desaprofitaren l'ocasió. D'a- lat, entre altres, H. G. Wells, que ha co-tistes, fichtistes i hegelians. Us aconsello quella data, Hugenberg s'apoderà de la ma- mentat recordant anab cert orgull la sevad'estar alerta. Només tinc, per a vosaltres, loria d'accions de diaris de les. grans ciu- fama de projeia, que no és altra cosa quefrancesos, bones intencions. Gairebé m'he tatx, que el feren, més tard, l'home temible. l'art d'extreure conolusiorys intelligents delsesgarrifat quan he sentit dir que els vos- Dos grans afers desacreditaren la Repú- fenòmens presents.tres ministres tenien el projecte de desarmar blica als ulls de la gent honesta : els afers H. G. W. ha prega l als seus oients queFrança.» Barmat i Sklarek, realitzats per jueus arri- no l'escoltessin si llur esperit era patriota

Aquestes paraules foren escrites després bats de Lituània o Galitzia, amb una valisa a i insular, car tot afirmant: se orgullós d'ésserde la 'revolució de juliol, l'any 1830. S'han mig buida i una gran loquacitat. La social- anglès, està convençut que Anglaterra nocomplert íntegrament. Avui, Hitler, com un democràcia, d'aquells clos grans afers de sortirà dels seus anals de cap A continuamou Sígfrid, desperta l'Alemanya adormida, milions, sortí perjudicada en el crèdit po- ' en el seu splendide isolement. Res no anirà

,^ polar i hom diu que l'ambaixador anglès bé si el neón no té unitat, però nopolítica,^ pz x,lord Aberno.n, preguintat sobre quants mi- impossible per raons de raça, llengua, tra-

La :nostra intenció és d'explicar lleialment Tions li costava 1'anglofília dels caps socia- dició, sinó econòniiea, problema que la So-I'estat d'Alemanya d'avui, al cap d'un any listes, va respondre: «Una tassa de te !» cietat,de les Nacions purament política de

j ust de govern Hitler. Un examen atent de Només. cal llegir la literatura d'aquell Mil/son no dóna mitjans per a resoldre. Ell'evolució política d „aquedl país ens porta temps per fer-se càrrec de la misèria a què que vol Wells, és que acabi l'accilament, l'a-a acceptar la definició de Daudet segons la arribà al poble alemany, conseqüència de la narquia dels nacionalisnies econòmics.qual a Alemanya no s'acompleix una revo- inflació, projectada per Erzberger i de la «El diner, iots ha sabem, és una mesuralució sinó una reforma. Agafeu la paraula qual W:alter Rathenau, gran tècnic i pes- d'obligació i de valor, 25erò, a diferència dereforma i apliqueu-la al llarg del període sim polítie, no sabé judicar l'abast psicolò- les altres mesures, canvia segons els paisesprofundament tràgic que va de la inflació gic. Dues obres són indispensables : Der i eis dies. Les altres mesures són invaria-a l'adveniment de Hitler, ço és, deu anys Kaufmarwi von Berlin, de Walther Mehriny, bles. Tant de lnefres a França o Alemanya

j ustos. Són deu am-s d'aplicació d'aquesta .representada ral Teatile Piscator, i 13erlin representen tan/es iardes a Anglaterra o alsreforma interior d'Alemanya . Perquè cal de- Alexanderplatz, d'Alfred Doblin, metge psi- Estats Unils ; tantes lliures a Anglaterra sónclarar que si bé Hitler pogué emparar-se quiatra, que traça un quadro horrible de tants quilos a Espanya; una milla anglesadel poder amb complicitats inconfessables, desesperació perversa, en els barris baixos equival sempre a una mateixa distància enaquesta reforma alemanya s'hauria portat a de Berlín, on l'homosexualisme i la prosti- tota altra unitat de mesura longitudinal. Sicap sota Von Sehleicher o un altre general. tució de menors es feien sota els ulls com- I un conierciant anglès de (eixits de cotó pro-

Georg Bernhard ha parlat del suïcidi de prensius dels schupos. metía de lliurar tant de tela a un sastrela República Alemanya. Ha parlat de les L'esperit i els costums de l'època porta- francès i després n'hi enviava menys alle-equivocacions de la social-democràcia. Però ven aquella violentació del pensament i 1'è- fiant que la iarda ha pujat o que el metredel seu testimoniatge, si se'n dedueix una poca estranya dei ]'esnobisme en la qual ha baixat, diríem que és un lladre, sencilla-conclusió, és que en la lluita entre el inacio- abundaven el five o'clock pacifista, el five retent. I no obstant, quan es tracta de lanalisme i la democràcia, que va començar o'clock comunista i el fine o'cloch locarnis- 1 moneda., no passa res d'això. Si un a,neriuil'endemà de la proclamació de la Repúbli- ta, sense estranyesa que l'endemà de de- em deu diners en dòlars, és impossible deca, el nacionalisme era ama passió i una fensar l'un se'n defensés l'antagònic. Con- saber abans del venciment quantes lliures

convicció del poble, la democràcia només fusió entre la ideologia i la terminologia, ' esterlines en rebré. Sens dubte, aquest sis-un mal menor. La social-democràcia va absorció de l'art per ]a política abstracta de tema monetari té les seves raons, però nopmancar de tot esperit de finesa política. Al partit. Bert Brecht, home de gran talent, n'hi ha cal d'insuperable perquè continuï.

fons pesava sobre d'ella l'herència de enamorat de Villon i de Rimbaud, vacilla ena erAl contrari, )ri ha raons de tota m -1rl'Imperi i més que un partit polític era una entre un nacionalisme discret i un comunis- què s'acabi.,,burocràcia asta/aL apta per resoldre tècni- me literari. Arnolt Brünnen amic de ]'ante- 1cament els conflictes socials, però desproveï- rior, prototipus del jueu inadaptat, passa delda .del sentit del govern. Les equivocacion, comunisme verbal al nacionalisme exigent.de la social-democràcia comencen; hem dii, En aquesta atmosfera es forjà, però, la jo-l'endemà de la proclamació de la República. ventut filla dels combatents, dels homes queAlemanys i nacionalistes, els socialistes seu -havien estat privats de tot sense cap com-tiren amb Schei emann que cl tractat di pensació, fills declassés de burgesos pelsVersailles era unan fensa c exclamaren amb quals la República era el desprestigi nacio-ell: - aQue s'assequi la mà que signarà nal, l'aferisme jueu, la ruïna del seu esde-l'infame tractat de Versailles!» Tot Alema- venidor universitari. Res d'estranyar quenya visqué amb la il•lusió que els aliats i es- aquest ambient fos apte a les teoritzacionspecialment França havien d'oblidar l'època més ,absurdes. Així nasqué el nacionalismede sang i de foc inaugurada per l'Estat Ma- que en deu anys acomplí la nova Reformajor alemany; i fent de bones persones, pa- alemanya i que avui, en el poder, la trans-gar les despeses ocasionades pels altres. Els forma en realitats des del govern.socialistes, doncs —1 aquestes són les seves Floc ii VERGES

Societat Espanyola de Carburs Metal'IicsCorreus: Apartat 190 BARCELONATeleg.: "Carburos"rca, 232 Telèfon 73oi3Mallo

CARBUR DE CALCI; Fàbriques a Berga (Barcelona) i Corcu-bion (Corunya) : : OXIGEN gg % DE PURESA, Fabriques aBarcelona, València i Còrdova :: ACETILEN DISSOLT, Fàbri-ques a Barcelona, Madrid, València i Còrdova :: FERRO MAN-GANES i FERRO SILICI : : SOCARRIMAT i SECAT defils i peces seda, cotó i altres teixits : : CALEFACCIÓ INDUS-TRIAL de laboratoris i domèstica :: GENERADORS, BU-FADORS, MANOMETRES, materials d'aportació per li SOL-

DADURA AUTOGENA

PRESSUPOSTOS, ESTUDIS, CONSULTES 1 ASSAIGS GRATIS

Gaspar Ilauser

Feuerbach

cumonts absolutaments provatoris encara.s deia que el gran duc Nicolau MikailovitxRússia, gràcies al seu parentiu amb bona

art de dinasties regnants, havia arribat asolució total del problema i havia dipo-

tat les proves històriques de les seves afir-acions en un lloc segur — Munic? —, lesvals no havien d'ésser fetes públiques finsnquanta anys després de la seva mort. Elran cluc rus morí tràgicament en 1917 i noabem el que hi hagi del llegat que se liribueix.Posteriorment, l'ambaixador francès Ed-nond Bapst ha provat, amb documents, laersemblança de tot el que a grans tretsJala consignat més amunt. Bapst creiaJo la publicació dels seus llibres A la .conu@te du lróne de Bade (1930) i Une anèret son jils(5933), provocaria la sortida aum de més abundants i fefaents provesocumentals, l'existència i amagatall de lesuals coneix.La filla de Feuerbach escrivia en 5884

Conec quasi tot el que ha estat imprès so-re Gaspar Hauser, i encara conec méseró si tingués la prova peremptòria quencara manca, com que vull morir tranquil-L i no torbar la vida dels descendents in-ocents dels culpables, ¡ s, tancava aquestaroya en una caixa sobre la qual escriuria

obrir el xj de desembre de 1933.» Semblaue aquesta prova, proporcionada per larincesa Maria de Bade, germana de Gas-'ar Hauser, existeix: Però, que sapiguem,:a (lata centenària de l'assassinat no ha es;at marcada per la publicació de la provi"lludida.De totes maneres, els historiadors .que han'

studiát escrupolosament ]'afer nQ creuen'ue cap . revelació aporti alguna rectificaciómportant al resum precedent.

J. C.

VIRGILI 1 TARRÉ

CASA ESPECIAL

EN LA FABRICACIÓ

1 CONFECCIÓ

DE

MOSTRARIS■

IMPREMTA

Passeig Sant Joan, 54 - Tel. 54662

h11RA[IDR

UN MISTERI ESVAÏT

La novellesca història de Gaspar HauserRecentment s'acomplia el centenari de la lent-sc de la llei de vagabunds, el tancà a

mort de Gaspar Hauser, mort tan misterio- la presó del Belvedere.sa com els orígens i tota la vida del que Tot Nuremberg, i després tot Baviera, nofou anomenat l'Orfe d'Europa i el cas del parlaven sinó del mateix. Per uns, Gasparqual desvetllà la sentimentalitat de l'èpo- Haúser era un mistificador hàbil ; altres hica. Gairebé al mateix temps que s'esqueia I veien la víctima d'una intriga tenebrosa.el centenari, moria a l'exili, per incompati- El burgmestre Binder volgué aclarir-ho ibilitat amb el nacional-socialisme, el novel- ordenà un examen mèdic.liste Jakob Wassermann, autor d'una mena Segons els facultatius, aquell ésser extra-de novella biogràfica titulada Gaspar Rau- ordinari no devia haver fet sinó raramentser o la peresa del cor, on, per bé que cap ús de les seves cames, car la pell de ladetall no sigui inexacte, l'autor té més in- planta dels peus era prima i sensible comterés a fer psicologia que història, i la qualrepopularitzà el cas que un temps haviaapassionat fot Europa.

Una extensa bibliografia — més de tres-cents títols — s'ha encarregat d'explicar elcas id'aclarir aquella veritat que, enel`sseu temps, no fou sospitada sinó per al-'

y

guns. 'A més a més, els anys s'han encar- t \regat de fer desaparèixer molts dels obsta-"

j

1eles que podien oposar-se a l'aclariment d'uncrim prolongat llargs anys, comès per am- . . .bició i no' pas per raó d'Estat.` r

En resumir la història de Gaspar Hauser, •. rno ho hem fet per als que en tot o en partla coneixen, sinó per als que no en saben . i'gran cosa o res del tat, als quals, potser, jl}els semblarà escurçat el relat que publi-quem. fet — no ens envanim — sobretot a • ( vbase dels llibres d'0. Aubry i E: Bapst.

**+

Imatges conternporhnies de la històYia. de Gaspar Hauser: La seva arribada a Nurerun xerraire un dia de mercat

la del cutis més fi ; no havia esmerçat mai era enterrat. Sa mare no tingué notícia .leles seves forces. No havia vist res, ni après la mort fins dos dies després.res ; era del tot estranger a la vida como- Estefania va tenir més descendència : al-na ; ignorava ]'essència i els deures de l'es- tres dues noies i un noi. Però si les fi llespècie humana, la naturalesa i ]'existència fruïen de bona salut, aquest segon fill mo-mateixa de la societat. Segurament havia ria al cap de pocs mesos d'haver nascut.viscut — o millor dit, vegetat — en un aïlla- Mentrestant, la bona estrella de Napoleóment gairebé absolut, en una constant obs- s'havia eclipsat per sempre, i a la casa gran-curitat, car el seu òrgan de la vista era ducal de Bade no s'havien d'amoïnar pertan feble que el menor raig de 'llum el mo- aquella intrusa francesa que ningú no podia!estava. No havent conegut mai l'alterna- defensar ja. El gran duc Carles, engorronittiva dels dies i de les nits, no sabia me- de beguda i esporuguit amb la idea que elsurar el temps. D'això resultava que les volien emmetzinar, vegetava esperant morir-seves concepcions eren extremadament li -mitades. D'altra banda, era pacient i dòcil,obeint al menor gest.

L'estada a la presó no l'afectà gens, tantmés que hi era tractat amb gran sollicitud.

Els més escèptics s'interessaren pel cas,Gaspar Hauser fou objecte de la curiositatde tot el país, amb gran alegria dels hotelersque veien augmentar llur clientela amb l'a-fluència ele viatgers que es traslladaven aNuremberg, moguts per una pura tafane-ria o bé pel desig d'aportar alguna claríciaa la investigació de la veritat, demanada pelburgmestre Bimler en una proclama escam-pad^a pel país.

Però res de concret no arribava a conèi-xer-se, tret d'una carta anònima, procedentdel gran ducat de Bade, en la qual s'afir-mava que aquell desconegut idiotitzat podiaésser el fill de la gran duquessa Estefania,declarat mort en octubre de 1812, però enrealitat segrestat i reemplaçat al bressol pertm nadó moribund. Hom recordà que en18x8 alguns diaris de Berlín, de Francforti de París havien assenyalat un fet al qualno s'i avia donat importància : un barquerhavia pescat al Rin una ampolla ben tainca-da, contenint un paper que deia, gn llatímacarrònic

aA qualsevol que trobi aquesta ampolla.Estic tancat en una presó de Laufenburg,sobre el Rin. El meu calabòs és sota terra tdesconegut i tot pel que s'ha apoderat delmeu tren. No puc escriure més perquè esticvigilat amb molta atenció i crueltat.»

EI fill d'Estefania no podia pas haver-lorsenit, car era nat en t8rz; en Cot cas, s'ha

-cia de tractar d'un seu carceller pres d'unrampell ele compassió en el moment en quèpuj°na t.l tron de Bade la branca bastardadels Hochberg. Però la data del naixementde Gaspar Hauser, 1812, era efectivamentla de la naixença i mort de l'hereu del tronde Bade.

Retrocedint alguns anys, expliquemaquesta qüestió cortesana.

Josefina de Beauharnais, dona aleshores(l'aquell primer cònsol que havia d'arribar aemperador dels francesos, es va recordarun dia que tenia ama cosina, Estefania, vi-votejant en un retó de provincia, desprésd'una infància passada en un convent demonges expulsades per la revolució. Este-fania • va plaure a Napoleó, el qual la vafer educar en els usos del món a la insti

-tució ele Mme. Campan, d'on sortí Estefa-ola ja en època de l'Imperi. Com que Na

-poleó ja començava a fer i desfer Europa iles famílies que hi regnaven, decidí casar-la amb el gran cluc hereu de Bade, Carles:

Estefania de Beauharnais no és gens benrebuda per aquells magnats alemanys (le ve-lla soca, que veuen en ella una pervingudacom el mateix emperador que els l'ha im-posada. Però no gosen rebellar-se : tenenpor de l'amo d'Europa. De totes maneres,Estefania s'adona de l'hostilitat que la vol-ta en aquella cort de Carlsruhe, hostilitatmés acusada que en ningú en la vella com-tessa de Hochberg, muller morganàtica delgran duc mort, del qual ha tingut fills queheretaran el tron si Carles i Estefania notenen descendència masculina.

Carles viu en plena disbauxa, emborrat-xant-se i empaitant mosses. Durant cincanys, el matrimoni viu pràcticament sepa-rat. Per fi, en t8it, Estefania posa una

se, cosa que va fer en t8i8. La branca bas-tarda dels Hochberg tenia el gran ducatassegurat. La gran duquessa Estefania esretirà, conservant el títol, al palau de Man-nheim, còpia barroera del de Versailles.

Han passat molts anys, ningú no fa cas

d'aquelles coincidències, i les velles històriessón ja oblidades.

Només, potser, en el seu palau de Man-nheim, Estefania de Beauharnais té un va-gue pressentiment, el dubte torturador queaquell vagabund abandonat, que viu, per v o-luntat del burgmestre Binder, a despeses dela ciutat de Nuremberg, és el seu fill, tédret al tron.

Binder l'ha tingut temps a casa seva, a fid'educar-lo i, àdhuc, d'arribar a treure'nalguns rensenyaments sobre els seus orígensi vicissituds abans d'arribar a la ciutat. Enclar, ben bé, ben bé, no hi posa res. Gasparés incapaç ele proporcionar el menor indicisobre el lloc on ha estat segrestat i sobreels seus segrestadors. Però que ha passat laseva infantesa en un soterrani, del tot pri-vat de llum, que sempre hi ha estat ajaguto assegut, sense veure cap ésser humà, talcom Gaspar arriba a explicar, són asser-cions que concorden amb el dictamen delsmetges. Després, poc abans de l'alliberament, el carceller s'havia deixat veure, lihavia donat alguna 'lliçó de lletra i de caminar, se l'havia carregat un dia a collbe fins prop de Nuremberg

El bugmestre posà Gaspar, semprecompte de la ciutat, de-pensionista a casa deprofessor Daumer, un metge homeòpata aficionat al magnetisme, que es proposà desvetllar i desenrotllar la intelligéncia del sealumne. I, en efecte, sota la seva direccióGaspar. millorà; tany ffskament com moral

Tom +f,.>....w 7f

f

^-

El llibre del doctor Feuerbach, el crimi-nalista més prestigiós d'Alemanya, duia untítol sensacional : Un atemptat contra unaònima humana. El jurista, amb documentsi testimonis irrefutables, exposava un cassorprenent.

La tarda del 26 de maig ele 1828, dillunsde Pentecosta, un sabater de Nurembergs'adonà d'un xicot que aparentava tretzeo catorze anys, equipat amb un frac delqual havien tallat els faldons i botes decampana, que, mort de cansament ja quecaminava repenjant-se a les parets, no teniapas l'aire (le saber ben bé on anava. Ambuna certa dificultat, el desconegut va pre-guntar al sabater pel capità de l'esquadróde cava8leria lleugera, de guarnició a laciutat dels mestres cantors. El sabater I''a-

ys

,..t

Estefania de Beauharnais

companyia al cos de guàrdia, on un caporalli iindicà la casa del capità Wessenig, unstres-cents metres lluny. Aquell noi •perdutestava tan extenuat que tardà dues horesa arribar-hi. Potser, essent aquell dia dekerrnesse i amb els carrers buits, s'ajaguéa reposar al mig del carrer. El capità noera a casa, i l'assistent acompanyà a Pes-table el vagabund, que semblà content d'es-tar entre cavalls. Com que semblava afa-mat, li oferiren carn freda i cervesa. Apartàamb repugnància una cosa i l'altra i menjàamb avidesa pa inegre i begué aigua. clara.Quan arribà, el capità pogué llegir una cartade presentació i recomanació que el desco-negut li duia

al rontera de Baviera. L''indret no ténom. 1828.

»Só un pobre jornaler, pare de deu cria-tures. Aquest noi m'ha estat confiat per sa

mare el q d'octubre de 1812. L'he educatcristianameamt i no l'he deixat sortir mai decasa ; ignora el nom de casa meva. i ones troba. Podeu pregúntar-l'hi, que no usho sabrà dir. Sap llegir i escriure, i volservir en la cav alleria lleugera com el seupare.

(,L'he acompanyat, de nit, fins a Neu-mark, i des d'aquí haurà fet per trobar-vos.

»No sap on visc, sil quin camí hi porta.»Junt amb aquesta carta, escrita en ale-

many i caràcters gòtics, anava una altra,en paper semblant però escrita d'una màfemenina : (lela que el nom d'aquell noi eraGaspar, que havia nascut el 30 d'abrilde 1812, que son pare, soldat en un regi-ment de cavalleria lleugera, era mort i quesa mare, una pobra serventa, no el podiamantenir.

EI cap d'esquadró no va treure res en clarde ]'interrogatori a què sotmeté Gaspar.Fora de dir que s'anomenava Gaspar Hau-ser, responia <(No ho sé» a totes les altrespreguntes. Wessenig, no sabent què fer-ne,l'env ià al comissari de policia, i aquest, va-

tima, li asseguren protecció i ajuda. Laprincesa de Liegnitz, muller morganàti-ca del rei de Prússia, Frederic Guillem 111,el vol conèixer. Potser el pobre Gaspar soté notícia del rumor públic que el fa príncepde Bade ; però tanmateix té la convicció queés de naixença noble i un dia o altre això liserà fet saber.

El dia tq de desembre ele 5833, quan ana-va a l'oficina de l'administració de justíciaon tenia un empleo que Ii ocupés el temps,Gaspar Hauser és aturat per un desconegut,el qual l'invita a seguir-lo al parc, on ha demostrar-]i uns papers importants. Confiat,el segueix; arribats al parc, el desconeguts'atura en un lloc propici, es treu una cante-ca, que li rellisca dels dits. Gaspar s'ajupa collir-la, i rep una punyalada entre lescostelles, sota del cor. Arrossegant-se, arri-ba a casa del professor Mayer, on moria alcap de tres dies.

Sobre la neu del parc fou trobada unacartera yue només contenia un paper, encaràcters gòtics, escrits ele dreta a esquerra,que cafgüé un mirall per a llegir-lo. Deia

a.Gaspar Hauser us podrà donar rense-nyáments exactes sobre la meva fesomia ïsobre mi. Per estalviar-li'n la feina, car po-iria ésser que es veiés obligat 'a callar, hofáré jo mateix. Vinc de la frontera bavare-sa, de les az ores del riu. Fins us diré el meunom ; 1I. L. 0.»

Al parc municipal d'Ansbach, al lloc oncaigué mortalment ferit l'Orfe d'Europa,s'erigí un petit monument amb aquesta iris-''-'ocié ;

Hic oçcultus occulto occisas est.Aquesta i^tscripció- — «Ací un desconegut

mort per un clesconegubr — ja no ésacta. Per fi, si :no tota la veritat, s'ha

bona part de llum sobre el misten devida i mort de Gaspar Hauser, Hom putegurar que realment 1'occultus era eld'Estefania de Beauhatnais, i l'occultotal Hennenhofer, agent de la gran du-

essa Sofia. El seu carceller, anomenat perI'Honee Negre, i perpetrador ele la temp-va d'assassinat de 5829, era tm tal

anz Richter, guardacaça del baró deiesenberg.Aquestes afirmacions, però, manquen de

noia al món, i un noi l'altre any, que eldoctor Weichmann declarava sa i robust perviure cent anus. L'ambició de la comtessade Hochberg se n'anava a rodar.

EI i6 d'octubre ele 1812, al matí, al bres-sol de l'hereu de Bade hi havia una criatu-ra escarransida, á punt de morir. Al seucostat, la dida dormia com un soc. Com queel doctor Weichmann no hiera, foren cri-dats uns metges qualsevol i el nen moriaaquell vespre. L'autopsta no revelà que ha-gués estat emmetzinat, i el cos de l'infant

ment. Un cop vençuda la seva repugnànciaal que no fos pa i aigua, sotmès a règimordinari, va crètxer dues polzades en poquessetmanes.

1lentrestant, ha entrat en escena un per-sonatge important, el cavaller Anselm eleFeuerbach, president del tribunal d'apella-ció d'Ansbach, jurista prestigiós i hàbil jut-ge instructor. Però la tasca recercadora deFeuerbach fa el seu curs •a la quieta, mes-tre la curiositat pública sha minvat ja.

Tot d'una, Gaspar Hauser torna a cridar

Si vostè és persona refinada que tria detingudament els productes queadopta per a la seva condícia personal, adquireixi en qualsevol comerçde perfumeria la Crema d'Afaitar Blancaflor (en, tub d'estany) i quanl'hagi provada veurà per pròpia experiència que és abs rrd despendreo llançar els diners comprant marques estrangeres que es fan pagarcares, essent així que Blancaflor és millor, sí, senyor. molt millor quetotes plegades pel sol fet d'ésser elaborada amb les aigües termals deLa Garriga, meravelloses per a la conservaçió de la joventut del cutis.1 els efectes d'aquestes aigües no es poden obtenir amb diners ni ambrecursos químics, car són privilegis de la Naturalesa que es trobenfora de l'abast de la cièrcia i dels laboratoris. Es un assaig que usdonarà eran satisfacció i us estalviarà diners: qui no el fa, doncs?

En el número passat, per una confusió 1 text d'aquest anunci aparegué indeguda -que encara no sabem com es produí, el 1 ment en castellà,

rber{. — La seva hístbriá explicada Qer

l'atenció general. El 't7 d'octubre de 1 829, fquestant so] a casa, d'on no ha sortit pergaé exno es troba bé, li surt de sota l'escala un ho- Letme que hi havia amagat, el fereix a la cara laamb una eina de tall, tot client-li : ass

—Si xerres, no sortiràs vio de Nurem-berg.' Un

Gaspar, pres de pànic, es refugia al so-terrani,om el troben sense sentit ell,

t<ifFeia disset 'anys, dia per dia, que haviamort el fill 'd'E tefania de Beauharnats, FrEs tractava realment (l'una substitució de Grcriatures, gràéies a la qual el veritable prín-cep hereu. havia de viure pitjor que una bès-tia? que en saber que la seva intel-ligèt'Gia es desvetllava, els -seus segxesta-dors, temorosos que pogués guiar l'acció dela justícia, volien suprimir-lo d'dïti cop ó 1amenaçar-lo de mort si enraonava?

Lluís I de Baviera, que fins aleshores nohavia sentit envers Gaspar altre interès queel que pot desvetllar un noi abandonat qual

-sevol, s'adonà que aquell orfe era la claud'un misteri important. Prometé cinc-centsflorins a qui descobrís l'agressor i féu ac-tivar les recerques que, segons tms resol-

, taren debades, però que, segons altres, du -gueren uns descobriments tan greus que elmateix rei Lluís s'esverà i deturi l'enquesta.

L'hàbil Feuerbacb arribà a saber-ne al-guna cosa? El fet és que en 1835 publicavael seu llibre ja esmentat, dedicat a lord Sta-nhope, amb unes conclusions simbòliques inebuloses.

Acompanyat de dos bornes que no el dei-xaven de nit ni de dia; destiinats per ordreilel rei á la seva vigilància, Gaspar Hauserdeixà la casa del doctor Daumer per viurea la del conseller Biberach, de la qual passàa la del magistrat Tachen. Sia que ja haguésassolit tot el desenrotllament de què era ca-paç, sia a consegtiència de l'atemptat, noprogressava més, s'havia tornat somiador i loindolent. . E

Aleshores passà per Nuremberg un es- rlepècimen d'anglès excèntric, el comte Stars- hhope, d'una família pintoresca. Ja un avant- ttpassat seu tenia al seu castell, per burla de siles manies nobiliàries, penjats clos quadros mamb un home i una dona eompletàmentnus : eren, segons un rètol, Adam i EvaStanhope. La seva germana, Esther, és ^saquella Circe del desert que després d'es-verar la societat britànica se n'anà a viure tai Líban, a protegir els drusos contra elseuropeus. E1 nom d'aquesta lady Stanhope thaurà de sonar el dia que es faci una biogra- v.fia seriosa de l'aventurer català Ahi Bei. El qP°' e d'aquesta parella era autor d'una lloo- qlogia de la Revolució francesa, defensor de qla llibertat ele premsa i de l'abolició de la etracta de negres. El seu fill, en canvi, ha- IIvia sortit reaccionari i en t8i8 havia propo- tisat que França fos repartida per a major qseguretat ele les monarquies europees. Era,a més a més de llunàtic, home de costumsdubtosos i declassé en el seu país. b

Li semblà que Gaspar era fill deshere-tat d'una família hongaresa, volgué adop- clar-lo i emportar-se'l a Anglaterra ; però es ltlimità a' dur-lo a Ansbach, a pagar-li Ves- ntada a dispesa del profesor Meyer, i el ver- psàtil anglès se'n tornà a córrer món des- Aprés del que ara tot seguit explicarem. qFeuerbach li havia dedicat calorosament cl pseu llibre, el rei de Baviera l'havia felicitat pper la seva generositat i... la gran duquessa IEstefania l'havia cridat: volia fer venir tGaspar a Mannheim. Lord Stanhope pro- amelé portar-l'hi, però, pensant seguramenten els conflictes possibles, desaparegué sen- ese tornar més a Alemanya. q

Al cap d'unes quantes setmanes, Estofa- inia, amb dues filles seves i una acompa-nyant, va d'amagatotis a Ansbach ; espia,darrera unes mates del parc, el passeig -quotidià ele Gaspar ; troba que s'assemblaal gran duc Carles, i cau desmaiada. No sapquè fer. \ viu de la renda que ben a contra-cor li passa el gran ducat, no pot comptaramb França d'on els Bonaparte són pros-crits, pensa en les filles que pot casar ales petites corts alemanyes. I si, al capda-vall, Gaspar no fos fill setí? A l'últim esdetermina a anar a Roma — passant abansper Viena --, a veure el Papa i la vellaLetícia Bonaparte ; però s'hi està set mesossense decidir-se.

Mentre la gran duquessa vídua és fora,mor Feuerbach, en maig de 1833, , 1 Gasparperd el seu més valuós protector. 1lletter.nich, que en nom de la Dieta de Francfort

i regeix els Estats confederats alemanys; ha. 1dit a Leopold de Hochberg, gran duc reg-

a nant de Bade, que essent fill d'un matra-moni morganàtic, pot donar-se el cas que iels seus drets li 'siguin contestats. Leopotd ila seva dona, Sofia, més ambiciosa que ell,

u es neguitegen. Gaspar rep visites ' impor-tants. Els rets ele Baviera It calmen les porsque li ha deixat l'atemptat de què fou víc- .

"Cinema amateur"Ha sortit el númoro corresponent a hi-

vern de Cinema anrateur, la revista queamb tant d'encert edita la secció de cinemadel Centre Excursionista de Catalunya. Hiha abundant collaboració i una illustraciócopiosa, quasi tota ella a base de fotogra-fies inèdites ele pellícules dels nostres aficio-nats. Confirmem als nostres lectors que laconvocatòria del tercer concurs de cinemaamateur organitzat pel C. E. de Catalu-aya val fins el dia S de març, data en Ltqual es tanca el termini d'admissió de pel

-lícules. Les condicions del concurs els in-teressats les trobaran en la revista o bé po-den demanar-les al Centre, on les facilitena tothom que les demani.

Films americansEntre les darreres pelaícules presentades,

la crítica nordamericana assenyala els se-güents

Sóc Susana amb Lilian Harvey, GeneRaymand i Leslie Banks. Els, Piccoli i al-tres marionetes figuren al repartiment. N'hiha que diuen que els actors humans s'hiveien massa i, en canvi, aquests altres mas-sa pac.

La seva dobla vida, amb Lilian Gish. Sí,senyors; es tracta no menys que de la rein-corporació de Lilian Gish al cinema, del seudebut en el parlant.

Et rapte del nen de miss Pane, segon filmamericà de Dorothea Wheck, amb Baby LeRoy, Alice Brady, Dorothy Burgess i Span-ky iMac Farlan, un marrec, aquest darrer,de cinc anys, però que n'aparenta menys en-cara.

Alícia al País de les 1Vleravelles no ha tin-gut a Amèrica l'entusiasta acollida que es-peraven els seus productors. El llibre deLewis Carroll juga massa amb la fantasiaperquè pugui ésser transportat a la pantallasense pèrdua. La concreció, la materialitza-cid dels éssers fantàstics, a despit del tru-catge més perfecte, no acaba mai de con-vèncer. I no perquè el truc sigui perceptible.

[Ç©LLiIfL tJIMyMadeleine Carrol i Conrad Veidt en «Jo he estat ini espiún

El. CINEMA

Divendres nit al

SALÓ CATALUNYA

L'OPINIÓ

Presentará el film

LES VUIT

ORENETES

ae

Seleccions •Filmolono

RESERVEU LA LOCALITAT

Duu::.

L'ACTUALITAT0

Dos bons films((JO IIE ESTAT UN ESPIA»

Es que tindrem una producció anglesa?I en dir això no ponsem solament en unaproducció regular que es pugui realitzar aElstree o a qualsevol altra banda del tér-ritori britànic, sinó en .alguna cosa de mésfonamental. Pensem en la possibilitat de co-nèixer aviat un tipus de pellícules que nosols procedeixi materialment (le la indústriaanglesa del e] film, sine que reflecteixi perla forma alguns dels trets espirituals del p-ble anglès. Si rnés o, avui,Una pellícúla com la qué de-mà s'estrena, Jo he estat unespia, ens convida a l 'opti-misme en aquest particular.

Jo he estat un espia s'im-posa tot seguit per la sevamagnífica qualitat cinemato-gràfica. Analitzar aquesta,tractar de fer veure com eldirector André Saville sha evi-tat de caure en una servilimitació de les maneres ame-ricanes o germàiniques,creant-se pel seu propi comp-te un estil que sobta pe] seuvigor i per la seva novetat,ens conduiria molt lluny.Anirem tot seguit al final dela qüestió, referint-nos al re-sultat que el director acon-segueix : captar absolutamentl'atenció de l'espectador icommoure'] d'úma manerapregona.

Jo he estat un espia ésuna pellícula d'espionatge.La història està molt bentravada i aquell element con-vencional que sembla obligataquí, en voler donar en unahora esdeveniments que enrealitat n'exigeixen moltesmés, ha estat reduït al seumínimum. El director ha dis-posat la marxa dels esdeve-niments d'una manera recti-línia, no permetent-se sinó,de tant en tant, en períodesregulars, una alleugera únter-rupció, que permet respirari donar al film una neta di-visió en episodis, la qual contribueix a sa

-tisfer aquella exigència de claredat i d'ordrea què ha d'obeir un film, com qualsevolaltre sistema de narració.

E] director no ha recorregut per res a lapirotècnica guerrera. En canvi ha tret forçapartit del motiu de la invasió, ja que l'acciótranscorre erf`un^a ciutat belga ocupada { pelsalemanys. Sense accentuar en ,desmesura,sense tractar de provocar l'angoixa de laguerra, Jo he estat un esQia ens dóna, compocs films, una impressió extremadamentpatética de la guerra. Un altre èxit que calapuinlar — oi més tractant-se d'una producecid europea —, és haver aconseguit una in-terpretació perfectament normal. El mateixConrad Veidt, els mèrits del qual no calregatejar, però que sempre acostuma a po-sar com un actor, ací perd quasi del tot

4w:•,,. 5 í

Peueig de Gr®cíe. 57. — Tel oo 79681De les 3 tarda a la 1 matinada

CURIOSITATS MUNDIALSInteressants reportatges Fox Movktooe

ÀVILA, documental en espanyolNOTICIARI FOX SONOR (Noticies d'Espanya)

NOTICIARI FOX SONOR (Internacional)

LES AUS DE BEC ESTRANY, docnmentnl

1IIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIII11111IIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIII11IIIIIIUIIIIIIIIIIIIIIIIU!1VIIUI1Hl1IIIIIIIfII!'

_ Després dels èxits obtinguts FILME

/ð 1, • -Todo por I am e or iVuelan reis can_ c ones

UFILM presentarà pròxima -ment les grans produccions,

E1 testamento del Dr. Mabuse"rr

_ 1 ¡ii 1• El ZarewitchCIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIiIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIII111111G

L'ACTRIU 1 ELS DIRECTORS

Marlene deixada de la mà de Sternberg

compondran perfectament els fruits de l as-

bol sensualisme que existia, latent, al fonsde l'ànima de Stennberg. Els qui coneguin

gin estat intrigats per la seva singular figu-ra, de refinat decadent, d'esteta desabusé

gi'nació. L'Angel Biau fou la troballa del

ritzaren 1'Iarlene Dietrich, feia ja molt detemps que Sternberg els portava a la ima-

maniquí ideal oil penjar el complex de tèr-

alguna fotografia d'aquest director, i ha-

sociació Sternberg-Dietrich.

Tots els elements que més tard caracte-

tor. Mamoulian és l'home que arriba amb

nitres, tot i enyorar el Sternberg d'altres

lian. Els designis del negoci cinematogrà-fic imposen a la Dietrich aquest nou direc-

les mans netes i l'esperit desinfectat. Amb

da les mateixes notes d'aquell instrument

films ens havíem intoxicat, també, de Mar-lene.

turbador que era Marlene Dietrich. I nos-

temps, ara .no demanàvem res més. Se'ns.havia contagiat el seu fervor; a còpia de

Però vetací que un dia arriba Mamou_

aquest estat d'ànim, s'encaraamb la gran actriu. I passael que havia de passar, Eicàntic dels càlLtics.

Mamoulian no creu en Mar-lene Dietrich. No volem pasdir que no tingui confiançaen el seu talent artístic ; vo-lém dir, simplement, que no.era sensible al misteri Marle-ne, a la religió Mariano, (le-la qual Sternberg fou el pro-feta, l'apòstol i el gran sa

-cerdot.Als ulls de Mamoulian, la.

Dietrich és una gran actriu,una dona encimbefada dalt de'.

-tot de la publicitat i dels èxits,econòmics. I la tractà com agran actriu, i confeccionà rinfilm propi pel lluïment d'una'gran actriu. En certs mo-ments, El càntic dels càntics,té el to i l'ambient d'una bpe-.ca italiana. Tot està a puntperquè la diva engegui l'àriaque ha d'emportar-s'ho tot.

I com que Mamoulian anocreu en Marlene, ha succeït elque succeeix quan un home

-normal, un experimentador,un científic, s'aventura a ma.

-nejar els símbols i els dogmesde les religions. Fracàs .abso-lut. Són coses que no podenésser separades de llur aspectemàgic, són articles de fe. Sihi manca la fe, es produeix eldaltabaix.

1 Man ene Dietrich, tractada.La *Iarleee del «(antic dels Canticsu com una altra qualsevol grare

actriu, sha desinflat a Ics:mans de Mamoulian, home

mven tot, ho transformaven tot...

els uniformes dels soldats, les blanques pa-rets de les cases... Un Marroc falsificat, un

de l'artista : -els efluvis del seu encís s'es-

gada la mateixa harmonia, treia (atta vega-

clots de psicòleg per les d'inútil artista, gran

iIietrichitzat... Aquell calfred especial, ja

camparen damunt del paisatge, ho impreg-

La Venus rossa, Sternberg tocava cada ve-

lla sèrie de grans films en els gi.mls Stenn-

duït La llei de la xurma, baratant les seves

jongleur de les Ilums i de les qualitats. Ala humanitat, Sternberg preferí el somni.

El clima Man en-e s'ho emportà tot: les sor-res del desert, les palmeres que s'estremien,

no el produïen solament les cames i la veu

berg usava de Marlene com una drogaconsumint-s'hi, perdent aquella força extra-ordinària que en altres temps havia pro-

Dietrich fou Marroc. Ací, ]a intoxicació deMarleme arribé en Sternberg al paroxisme.

Marroc ele fantasia, .uin Marroc marlene-

L'obra típica de la raó social Sternberg-

En Fatalitat, en L'exprés de Xangai, en

I, després de L'Angel Biae; comencé aque-

tant les machines dramàtiques de VictoriersSardou.

micròfons.

temperament de Marlene Dietrich.

flama excelsa del geni, aconsegueix tren-

bellissima, dotada d'una fotogènia merave-

llosa i d'una veu que és la més cinematogrà- -fica de totes les veus que hain registrat els

va tota una distància, infranquejable peI

obra gens humana, artificial de cap a peus.Perd quan l'artista està animada per aquella

car el cartó de l'obra, i encendre l'espurnaque ens farà oblidar la intriga banal. Aquestmiracle artístic és aquell que Greta Garborealitzà en obres tan mediocres ,com Mata--

sempre han realitzat les grans actrius. Sa-rah Bennhardt feia vibrar les cordes méssensibles de l'esperit més delicat, represen-

trich s'ha presentat tal com és : una dona

han i Com tu ena desitges, que Sylvia Syd-ney realitzà iViadamee Butterfly, i que.

D'acord que El càntic dels càntics és una

Deixada de la mà de Sternberg, la Dic-

Però d'aixa a ésser una actriu genial, hi

de poca fe.

Axrw u A. ARTIS

PROXIMES ESTRENES

•' La CruzG

*. 1 la Espada®^m^^ e

LO ®^

MEJOR ®°°°`^ ^^

amb

)OSE MO)ICA

A FALTA .^ ..^^^

DE UU (Aleo. .e, en espanyol

PADDT y

Un episodi de la colo-

La inoblidable parella de nització de Califòrnia pels"Papá piernas largas" pares missioners

reunida de nou franciscans

y y

H Fox FOX

rw;T

0 ^i M(,

°3 0 0Ó^ ^ 1 hoy

O M 2

GRAfTA

INSURFRARL^ b.n

ES UN FILM PARAMOUNT

aquest carfcter per immergir-se sense Vio-lència en el ritme de conjunt. Una granrevelació és Madelei^ne Carroll, i molt béHerbert Marshall, ja conegut per la sevabrillant carrera a Hollywood.

«Les vulT ORENI3TESu

Un film que també ens plau d'assenyalarés Les vuit orenetes. Un .altre èxit del ci-nema europeu. Una pellícula airejada en elsentit ensems moral i material del mot.

L'acció transcorre en un club universitarifemení. Hi ha doncs una coldectivitat fe-menina que dóna al film, en començar, unaire de parentiu amb Noies d'uniforme. Lesnoies aquestes practiquen una vida d'es-ports, quasi tota a l'aire lliure, la nataciópreferentment, i tot això són circumstànciesque permeten acumular delicioses imatges1Slenes de sol i d'eufòria.

La pellícula enclou el seu drama, un (Ira-ma que posa aquell mateix problema que

precisament ens ocupava ara fa quinze diesaquí mateix, a propdsit d'una pellícula so-bre la maternitat. La protagonista del film,una de les vuit orenetes, està en estat in-teressant. El seu amant, esverat per lesconseqüències del fet, coneix un moment defeblesa per proposar a la ifloja .una solucióque ella, , atuïda, de bon principi accepta,però que, a temps, refusa d'una maneracontundent. L'atmosfera de simpatia creadaen el club entorn de la 'noia, el reconeixe-ment de ]'ho •e, que ve més tard a cercar-la per acceptar el fet en tota la seva lega-iitat és la conclusió d'aquesta pellícula,agradable i simpàtica.

De totes maineres, obligats com hem estata referir-nos a l'anècdota, no voldríem queel lector concentrés la seva atenció sobreaquest aspecte del film. Se'n tan a una imat-ge inexacta. El film val sobretot per la secarealització feta de simplicitat i tacte ; perla finesa psicològica amb qué, sense tram

-cendentalismes de cap mena, els movimentsde l'adolescència femenina han estat copsatsper l'aparell ; per tota aquesta invitació al'esport i á ]'.aire que el film sembla fer-nosamablement d'una manera implícita.

josEe PALAU

A Madrid

Era `de preveure. El triomf de I'Argetina ha fet obrir l'ull als aprofitaires de totsels èxits. Ha encoratjat els imitadors delscreadors. I, naturalment, aquests no s'hanfet esperar gaire. Ja tenim ací la senyoraEncarnación López, Argentinita. Ja la tenimací l'eterna seguidora de les petjades de lagran Antonia Mercé. Dissabte va actuar alPoliorama. Butaques a quinze pessetes. Unpianista, un guitarrista. La dansa de Lavida breve. La Dansa del foc... La còpiano pot ésser més exacta. Però mai segonesparts no foren bones. 1 de la mateixa ma-nera que Argentinita és un diminutiu d'Ar-gentina, el recital del Poliorama no fou tal

Argentinita

recital sinó recitalet. Malgrat tot, el localde la Rambla estava ple com tm ou. Bellaconfirmació de l'existència d'un públic dedansa que constatàvem l'altre dia.

La joven literatura madrilenya — tan pro-vi:riciana ! — que no ha fet mai cas de l'Es-cudero, i que encara no s'ha adonat de lagran classe de l'Argentina, quan l'Argenti-nita va presentar El amor brujo a Madridva descobrir la Mediterrània. Halffter diguéque fins el ts de juny, dia del debut, Es-panya no comptava en la història del ballet.García Lorca, tan exagerat com sempre,afegí que ailló era lo más grande que se havisto. Neville — per què no es quedava aHollywood fent diàlegs, aquest també!

—s'atreví a afirmar que aquell espectacle eratan importaint com Velázquez. 1, fa pocsdies, un tal Carlos Fortuny deia encara desd'Estampa que l'Argentinita ha aconseguiten 1933, fer dels balls flamencs un espec-tacle que aviat podrà competir en prestigiamb els balls russos. (Escudero, en l'interviuque publicàrem ací, ja digué tot el mal quepensava (l'aquesta camarilla i d'aquell Amorbrujo.) Però, enfront d'aquests elogis ra-biosos, hi ha lá frase cruel. Perquè Argen-tinita té tants amics incondicionals com ene-mies implacables. Era la Raquel, ens sem-bla, que deia que Encarnación López erauna máquina de cosir. No exagerem. Nil'una cosa ni (''altra. Serenitat, serenitat...L`Argemtinita no porta a dintre l'electricitatd'Escudero ni té el temperament d'Argen-tina. No és tan bona com aquests, perú noés negligible. Diem-li discreta i no ens equi-vocarem segurament. El seu gran error haestat presentar-se ací immediatament des-prés ele l'Argentina. Naturalment, la com

-paració ha brollat, inevitable. Però ella Ibaprovocada. 1 n'ha sortit perdent. Es natural.

Argentinita no té temperament. Es una^u-tesaná de la dansa. Executa els balls. Noels crea ni els sent. No té la personalitatmúltiple d'Argentina. Ni la diversitat d'ex-pressions d'aquella. Es monòtona. Tots elsseus balls semblen iguals. ]guals de tècnica— usa sempre els frap^és i els emboitéssense moure's del lloc, i abusa dels ballon-ués — pas de bonrré — i iguals de caràcter,ja que la seva cara, totalment inexpressiva,

el seu gest sempre diuen el mateix.L'art d'Argentinita, orfe de nervi, és bufó,

amable, gentil, graciós, frívol, encantador.Escrivim aquestes ratlles a gratcient que Argentinita sembla una senyoreta de casa

toparan amb el criteri de molts entesos. Pe- bona que ha après a ballar i a cantar. Quanrò sempre hem pensat que una cosa és elball i una altra la literatura tècnica que potfer-s'hi entorn. El ball, i especialment elcastís, és una cosa que no té res a veureamb la literatura. El fet de transcendenta-litzar-lo sempre m'ha semblat un excés.

No fa gaire ; a la Bodega del Colon hi ha-via una ballarina que ve com l'anell al ditper a contrastar l'art de l'Argentina : la So-ledad Miralles, la qual es troba al punt dolç,màxim podríem dir-ne, del seu art.

Heus ací l'autèntica dansa castissa, fetaele vibració, feta de passió, gairebé en elsentit físic, i én la qual, si de cas hi haofici, és d'un tarannà tan tímid, que s'ama

-ga, avergonyit, en un reconet de la dansat hom amo el sap veure per enlloc. Si de cassurt, un moment, al darrera d'un giravoltde faldilles, li veieu fer una cara tan esve-rada, que us fa gràcia, i li perdoneu I'atre-vimont.

Res de la machine enfarfegadora de lasaviesa tècnica. Res de transcendentalitza-cions i d'estilitzacions alambinades. Espon-taneïtat, vibració i gràcia. Sobretot gràcia.

Dins de les faldilles ramejades que vo-leien al mig del focus lluminós, i que aga-fen, a cada giravolt, tonalitats de meravella,hi ha una dona al capdavall.

I que em perdoni l'amic Gasch si, peruna vegada, hem envaït els seus dominis.

Adquiriu les vostres localitats amb anticipació per aquesta magna estrena

JAUME PASSARELL

Exit en e ,n daCorbates inarrugable.

' Pijames a bon prea

JAUME I, tt

' Telèfon 11655

mo s'aparta (l'aquest to superficial 'és quanqueda millor. Es per això que la segonapart del programa que va presentar és lamés satisfactòria. Les seves cançons popu-lars ballades són una pura delícia. Quancanta amb una veu menuda i melosa denena mimada amb la boca plena, i alternaaquestes cançons amb quatre passets dedansa i dos toquets de castanyoles, l'Argen-tinita no té defecte. Les Sevillanas sigloXVIII i el Romance de los peregrinistas deGarcía Lorca, Avila i el saborós tango del'Escribano, encara que no el canti complet,com li retreuen els purs, són un encant,una delícia. I és que Argentinita no és mésque una artista de varietats que ha renovati dignificat aquest gènere, gràcies a l'asses-soria de Lorca i altres components de lacamarilla esmentada, que li han escrit lletresi li han cercat en l'art popular músiquesapropiades. Aquestes cançons populars ba-llades de l'Argentinita atuirien com l'anellal dit en el fi de festa d'un espectacle devarietats ele qualitat.Però quan l'Argentinita fuig d'aquest td,

i vol fer coses per al conreu de les qualsno ha nascut, i vol imitar l'Argentina i culti-var la dansa gran, aleshores fracassa la-mentablement. Es com si un pintor de pa-rets volgués pintar quadros ele cavallet. 0un repórter escriure poemes. I, naturalment,la primera part del programa de la sessióde l'Argentinita fou un veritable desastre.La Dansa del foc d'E1 amor brujo, que éspur sortilegi, terror supersticiós, l'Argenti-nita la va ballar tota de blanc vestida i enbufó, sense descompondre's. 1 — esgarrifeu-vos - amb el somriure! Mai no havíemvist una incomprensió semblant. A Madridexageren.. Baden. Tenen..pa a l'ull. I noparlarem de la dansa de La vida breve.Hauríem d'ésser cruels. En aquesta prime-ra part el que ens va plaure més va ésserles Alegrías. (Les alegrías, flamenc pur juntamb el zapateado, són en la dansa el queles seguidillas i les soleares són en el cante,com les vulgars bulerías, tan ballades ac-tualment, equivalen als banals fandanquilloscantats. Les alegrías, l'Argentinita les hadansades dins la més pura ortodòxia. Per-qué 'de flamenc en sap una estona llarga.Però com que no hi posa temperament, éscom si no sabés res.

Bartolozzi i Ontañón li han pintat uns de-corats d'avantguardisme madrileny. Dibui-xos d'Esfera camuflats ele modern.

SEBAS'r1Á GASCH

MOKÄTORREFACCIÓ DE CAFES

Rambla dels Estudis, 8

Teafre GOMA9•a setmana d'exhibició

del film real, vígorósi humà

por un solo desliz35 .000 espec4adorsacrediten l'alta qualííaf

d'aquesta produccióexcepcional

PROAIMAMENT :

La locura del dólarExfraordiuària producció Colom'

bia, distribuïda per Cifesa

Sobre les dansesi sobre la tècnica

Sebastià Gasch ha publ icat dos articlesfent l'elogi de l'Argentina.

Ens ha fet l'efecte, i no volem deixard'esmentar-ho abans d'anar endavant, queel to dels articles era turístic.

La ballarina Argentina és molt bona. Nohi ha per què negar-ho. Fa ja molts anysque ho és. Però, per a molts, ha començata ésser-ho fa poc.

Justament, a l'Argentina II ha passat unfenomen, per altra part molt corrent entreles artistes de la dansa : que a mesura queha estilitzat o, perfeccionat els seus balls, haperdut to.

Avui ( :Argentina és uua ballarina tècni-cament perfecta. Domina l'ofici. 1 quan surta ballar, ens fa l'efecte, als que l'havíemvista a la vella sala d'Eldorado i a la SalaImperi, quan encara no . havia pensat enestilitzacions sàvies, amb tendència a trans-cendentalitzar, que més que una ballarinaviva, com era abans, és una rellotgeria per-fecta que marca les hores, els minuts i elssegons amb la precisió rara d'una màquinaper la qual no pot existir el perill d'unaavaria imprevista...

En fi. L'Argentina d'avui no és la dequinze anys enrera. Aleshores era .una ba-Ilarina . Ara és un cas de saviesa. 1 la sa-viesa se li ha anat menjant, de mica enmica, el que és essencial de les danses : lavibració. 1 no hi ha roed-de-jarabe, ni pas

-de-chat que ho puguin adobar.A l'Argentina li succeeix avui el mateix

que va succeir a Pastora Imperio al seutemps, i ha succeït a moltes altres i, pro-bablement, passarà a les que les succeeixin.Que en sap massa. Que els seus balls, pertant, són tècnica pura. 1 hom sap els perillsde tota mena que comporta, en tots els or-dres artístics, arribar a aquest punt peri-llós. •

Aquest fet sol produir-se, a més de lesballarines, entre les cupletistes i els artistesde. music-hall. En general, és corrent entotes les modalitats del gènere, per la sen-zilla raó que és un dels quals es fa mésdifícil de poder-ne precisar les regles.

La Meller, que Barcelona va descobrir enuna barraca de fusta, l'Arnau, era una cu-pletista esplèndida. La de la Sala Imperija no valia gran cosa. I la d'ara és franca-ment carrinclona, La Nita-Jo de l'Alcàzarera molt bona ; la d'Eldorado .n'era una mo-desta •aproximació.

I justament quan començaren a iniciar elseu quart de conversió decadent, és quanassoliren una màxima popularitat i la una-nimitat elogiosa de la crítica. Aneu a saberper què.

Soledad .Miralles

UN PROGRAMA MONSTRUOintegrado por dos grandes películas

IIOIU 1►ÀI LUFFLEWIS STONEMYRNA LOY

IC AT®NJIMMY DUIEANTE4. (i^\ EN:

n

0 a VMim•

iK-*íM4tffU U

. - 1 £2 #uo Le £s to&a

..-J ¿1

..^4/. a% wPrdae- ►ooyo ^t hit

Uftulnaona Demà sensacional estrena

Una sala barcelonina poc abans de començar l'especfaele

EL. TEATRE .

Se'ns diu, per conductes distints, que elComitè al qual el Conseller de Cultura vaencomanar l'estudi de la solució del proble-ma del nostre teatre, prèvia una contribucióde cinquanta mil pessetes aportada per laGeneralijat, topa amb la indiferència deles persones del ram d'empresaris, que homconfiava esperonar amb la relativa impor-tància d'aquella subvenció.

1 se'ns diu més, encara : que la indife-rència dels empresaris — la qual coincideix,val a dir-ho, amb la de l'opinió pública,

que fins ara no ha deixat entrellucar capapassionament per l'afer, prova èvident deldesinterès que avui com avui sent per alteatre — és compartida pels comediants,per paradoxal que la cosa sembli en el mo-ment que es llencen a una campanya d'os

-tentació de llurs necessitats màterials.Tot plegat pot pervenir, però, del defec-

te que potser no s'hagi projectat amb prouclaredat als ulls de cap dels sectors interes-sats en el lloable propòsit de Ventura Gas-sol, l'exacta intenció d'aquest propòsit. Mésd'una persona autoritzada — de la qual,si no tingués aquest títol, no valdria la ;cenarecollir-ne l'auguri — vaticina que els resul-tats de la creació del Comitè es limitaran ajustificar unes dietes que mir:varien de moltI'imliort de la subvenció a l'hora que s'ha-gués de fer efectiva. 1 que si arri essiln atrobar una solució, fóra a base d'imposarl'estrena de les obres que escriuen els com

-ponents del Comitè, i creant una mena dekatipunam inaccessible als que no fossingrats a la capelleta. Cal dir a aquests pessi-mistes maliciosos que les noticies que tincsón que els que formen el repetit Comitè notenen assenyalades aquelles suposades die-tes i ja porten esmerçades moltes hores enl'estudi del problema, sense escatimar-hi nitemps ni passos.

Però el cas és, com he dit al principi,que el problema sembla no interessar a nin-gú més que a aquests amics i al Consellerde Cultura que els ha encarregat la missiód'estudiar-lo i resoldre']. Vol dir això queper aquesta apatia evident hagi d'abando-nar-se el noble desig? Per la meya part,crec tot el contrari, i sóc del parer que en

AVUI ESTRENA

La granduquesa

Alejandraamb

Maria Jeruza

la reina de l'opereta vienesa

Música de FRANZ LEHAR

i

i

,^^ 1 w

D ODues sogres mo14 sogres

y i

La pel'licula que va fer riure aBLISTER KEATON

i

lloc d'arreconar el propòsit el que cal és tro-bar el sistema d'excitar l'interès somort,prescindint de punts de mira personals.

Crec que tots aquells que, pel que sigui,tenim pronunciat el séc del teatre, hem d'a-portar al debat del tema tots els suggeri-ments que ens susciti la nostra personal ma-nera de veure'l. 1 fidel a aquest criteri, m'a-treveixo a oferir als amics que constituei-xen el Comitè designat pel Conseller deCultura, i àdhuc al propi Conseller, una fór-mula que considero apta per a desvetllar

l'interès dels comediants, dels empresaris,dels autors i fins i tot del mateix públic.

Amb els actors de vers que actualmeñt hiha, parats, a Catalunya, podrien formar-seben bé quatre companyies amb cara i ulls.Una podria ésser dedicada al gènere dramà-tic ; un parell, al de comèdia i una altra alsainet o .al gènere diguem-ne popular, o, ivolen, inferior. Propugno també per la for-mació d'aquesta darrera perquè parteixodel principi que cap tendència no pot éssernegligida mentre sigui authctona. No sa

-bríem oblidar que Màntua i Roure han ob-tingut èxits efectius i populars que ni Pou.,i Pagès, ni Soldevila, '.ni Crehuet, no hanaconse aruit mai. I que el mateix Sa -g q gra, quan ha arribat al centenar de represen-tacions, ha estat perquè l'obra • ha plagutmés al públic dels diumenges a la tarda queal del dia de l'estrena. Fóra injust, pertant, marginar la sensibilitat d''un sectorde públic que ara com ara, i per molt queens dolgui, és I'dnic capacitat per fer mar-xar .normalment un negoci teatral.

M'he apuntalat sobre aquest punt perquècm consta que a algunelement dels del Co-mité els ve agror a la boca en suposar quela subvenció, o sencera o en part, pugui afa-vorir unes obres de la categorià que deixemassenyalada, sense tenir en compte que elnoranta per cent dels electors que portarenal Conseller de Cultura al lloc que ocupa enla política, són més sensibles al teatre deGastó A. Màntua que al del propi VenturaGassol ; per molt que ens dolgui reconèi-xer-ho.

AVELÍ ARTIS(Araba a la pàgina io)

Avui al SalóCatalunyaEI film melodramàtic

d'emocions quearriben al fons

de l'ànimaCIN/S pece;,/

'. LINE NORD

JEAN GAItAND

~ y GANCE

iúdter

dolorosaSi us va plaure «La mujer Xor i«Del mismo barro», aneu a veure

MATER DOLOROSA

Un film de Abel Gance

1 SI PROVÉSSIM DE NO DIVAGAR MÉS?

La subvenció de la Generalitat

Aquest cop el poeta ''h la d'abillarq p peas a plagut d'abil aels seus versos d'una nova Imatgeria. Unaflora i una fauna visçoses, salabroses, joda-des, àcides, es passegen presoneres d'unaquàrium de sentiments tendres. I totaquest fons espés'i fluctuant serveix perquèhl refili un amor clar, lleúger i senzill. Totala gracia està dins el contrast. I aquest con-trast, no tan marcat, existeix ©n tota l'obradel poeta Josep Maria de Sagarra. DiríeLIque el seu geni poètic és una gota d'aiguad'aquelles que de vegades •es troben preso-aeres dintre alguna pcdra preciosa, on du

-ren milenis (per'a la finitud de l'home imat-ge d'eternitat). La pedra en aquest cas • sónla carn i els ossos. D'ací la poesia fisiok--gica de Josep Maria de Sagarra, profunda-ment poètica i carnal. D'aquesr instrumenll'autor sap treure'n belles sonoritats volu-minoses i tendrívoles,

' Com 'reacciona 1'infialilen el. lea sexe ?,

de tota la musa eròtica moderna a partirdel Petrarca. Ara sembli que el poeta re-visqui del tot, reviscolat en una mena debanv d'aigua (le Juvència

...EI nien desig neda en el banyde la teva epidermis de nacre.

Ara deixa traspuar un pòsit .amarg irre-ductible

,Vlira si ho és, que encara vaig 1remolanl.per la inca/ida del somni passat!Mira si és agra la mentidaque el tea cabell caoba i orid un iirrt d'ala. ferida...

1"osep murria de sagar^raa

En el Poenta del corb, potser el més im-portant del ]libre, el poeta es situa en unaposició intermèdia. Accepta el dolor del món,mentre pugui estalviar-lo a l'amada.

Invoca ell el corb

Digues-ho a lrii,que a ,ni no em meravellani em ve de nou tot el que putguis dirperò parla ben baix,no sia que ellatrenqués el vidre blau del seu dormir.

Aquests versos tan simples, tan nus .i se-riosos, tenen un cert to de la poesia dra-màtica de Browning. Per la seva intimitati la seva transparència els trobem els millorsdel llibre, i u^n dels moments més alts queha tingut la lírica del poeta.

x^

Articles de: loan Prats, Josep Palau, Fran-5

cesa G bert, Delmir de Caralt, A. Oliveras ! La versificació és ondulant i ilisquent. La

Folcb, loan Sabay etc.

rima, sovint nova i sempre escaiguda. S'hinota una gran cura de composició i un

E Concursos - Bibliografia - Consultori domini tècnic. En general hi són evitats elsmoviments oratoris o teatrals. Sólo poemes

Nombrosos gravats

per llegir-los un tot sol. La rosa de cristallvol ésser un breviari per a les persones

Preu: 1'50 Ates. = amants de la poesia lírica i un 'llibre quesàpiga fer-se llegir i rellegir. Cerca més l'e-

Administració i venda: = moció que la meravella, 1 això que l'autorhi «estrena», com dèiem al començament,

Llibreria Catalana un nou joc d'imatges ; però aquesta novetatno és decorativa — i això li afegeix mèrit —,

3, Ronda de Sanf Pere, 3 sinó que ve de dins a fora; és imposadaper la sensibilitat.

y11111111111111111111111111 1111111HllllllllllllllllllllllI' RossrNlt LLATES

pregunta en el poema Somni. Tota la visióque el poeta té del món gira sobre aquestabarreja extraordinària de sexe i d'infinit.Per això aquests poemes d'amor, aplegatssota el títol de I.a rosa de cristall, tenen, aestones, una qualitat primitiva, d'aleshoresque encara no s'havia formulat altre amorque el físic ; però si això és la lletra, presaal peu de la lletra l'esperit, la música in-terna, és del tot diferent. Quan escriu, parexemple, aquests tersos quasi freudians

Aquest coralinsaciable humit i monstruósaquest coral tant de nosaltres dos,

diu, en essència, el que diria un poeta eròticdels antics; però la forma d'especular sobrela dada immediata d'una sensació és benmoderna. Per una banda hi ha l'eufemisme—1üxtt que l'antiguitat no coneixia gaireen matèria eròtica. Però, per l'altra, l'eu-femisme només és verbal ; i la metàforamés aviat, figurada plàsticament, subratlla,fa més plàstica la idea. Aquest dualismed'intenció és un dels ingredients amb quèestà fabricat de cap a cap el llibre..

* x r•

EI llibre es compon de setze poemes. Enrealitat un de sol, una mena de Càntic deisCàntics oa es conta el retrobamenl del móna través de la persona amada. Aquest ésl'argument de l'obra. Els sentiments quehi llisquen són contradictoris, obeint a lesdiferències d'humor. Això és característic

^IIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIWIWIiIII11W1WIW0iW6^

Acaba de sortir el número . de la Revista

Cinema Amateur

Ernesto Giménez Caballero, que ha vistesfondrar-se per .complet la seva popularitatd'antany, vol compensar la pèrdua fent-sepopular a l'estranger i fent-se anomenar ((elpare del Feixisme espanyol, (Euro aeischeRevue, Berlín). Per tal d'allunyar-lo, al-menys per uns quants dies, de la proximitatdel Centre d'Estudis Històrics, el senyorMenéndez Pidal li va fer donar una petitapensió perquè .anés a Budapest .com a repre-sentant d'Espanya en un Congrés d'unaanomenada Lliga Cultural que és — comenest ornen — una reunió d'uns quants feixis-tes alernánys, italians i hongaresos. (El com-te feleki, que presidi aquest Congrés i,. quev t passar perla Barcelona , ]'octubre passat,ens có,lfià que, aquest ,Copgrés.és or'-ganit-zát pel comte 'Bethlen,' qué no el presidiaperson alment per a no subratllar tant la im-portància polltica ^de la reunï6.)^.

Doncs, Giménez Caballea; J'vnic que nova aportar res als anomenàts treballs delCongrés (que giraven entorrrdel tema Euro-pa entre tradició i revolució), pa fer un agra

-dable viatge ale pler, costejat amb diners delscontribuents . espanyols. l res més. Ni lapremsa s'ocupà d'ell, perquè un misteriósdelegat aleman y , subdirector de Seguretatde la Policia del Reieh, va ésser el centrede Cot l'interès, la presencia del qual a unCongrés ele Lliga Cultural ,ningú no es po-g el é explicar, l(<He vingut com un senzillobservador», deia aquest policia als perio-distes.)

Ara bé, com el pullulant Giáiénèz Caballe-ro podia suportar aquest s leñei entorn seu?Efectivament, el periòdic :Pesti Napló pu-blica ara, post festum; un article titulat ElFührer del Feixismó es anyot q; Budapest.L'ex-díreétor de la Gaceta Literaria fa de-claracions estranyes sobre l'anomenat fei-xisme eslyd'nyol, critica Primo ale Rivera i...es fa anomenar idovag Giménez», o siguidel cavaller Giménez» {prenent et títol de<<cavaller)( en el sentit mobiliari). Volem creu

-re que es tracta més aviat d'una equivoca-cid del periodista, i no ele l'escriptor madri-leny, en confondre el seu segon cognomamb un títol inobiliari (com els diaris fran-cesos, ara fa un any, en parlar ele la mortd"un tal ((M. Dlozó ele la Escuadran eu una^ifaistada» barcelonina).

El senyor cavaller va oblidar, però, de clicuna cosa als periodistes ele Budapest : Queaquest viatge seu a Budapest no és el pri-mer i que fa uns quants anys ja va passar-ll i. Llavors, però, era costejat el seu viatgepel jueu Ignasi Baden, i viatjava per un as-sumpte netament jueu: Desgraciadament, elsen yor Baücr ja no té diners, i el seu ex-representaint s'orienta .cap a negocis de mésactualitat, encara que sigui:n netament con-traris als seus inegocis d'antany...

L'escriptor i la moralDe la Correspondència de Txècov; de la

qual Denis Roche, el traductor habitual del'escriptor rus, ha començat la publicació

((Jo mo sé qui té raó, Homer, Shakes-peare, Lope de Vega, els .antics en general-- que no tenien por d'escorcollar el ((fe-mer)), pero que, moralment, eren molt méssòlids que nosaltres —, o els Descriptors mo-derns, molt tocats i posats sobre el paper,però fredament cínics en l'ànima i en elsfets.»

((Hi ha persones capaces d'ésser desmo-ralitzades àdhuc pels llibres per a infantsn'hi ha que recerquen .amb un plaer parti-cular, en els Psalms i els Proverbis de Sa

-lomó, els inclrets més escabrosos. N'hi had'altres que com més coneixen el llot del'existència, més purs es tornen.)(

Prousf en rusPoc després de la mort ele Lunatxarsky

publicàvem un fragment del seu estudi so-bre Proust. Es que l'ex-comissari del poble,tot i considerar Proust com (d'encarnaciómés perfecta de l'esperit burgès cantempo-ranin, li tenia unagran estima literària. Jagreument malalt, i aeionsunt-se del seu estat,Lunatxarslcy tingué encara esma d'acabar,a Menton, dos dies abans de morir, el seuestudi, dictant-lo eles del llit a ua amic.Aquest estudi, començat a París, on exami-ná minuciosament la bio-bibliografia prous- .tiara, encapçala la traducció russa de total'obra ele Proust, el primer volum de la qualapareixerà aviat a Leningrad, a cura de lesEdicions del Temps.

Si voleu menjar la bu-

Ilabessa com a Marsella

Restaurant Bell Temps

Quintana, 7 - Telèfon 12617

Servei a domicili Salonets especials

Reparació de PlomesEstilogràfiques

le totes les marques a Preu molt reduït

Llibreria FrancesaRAMBLA DEL CENTRE, 8 i co

Sucursal: PASSEIG DE GRÀCIA, 87

BARCELONA

I► t,) ,

LE/ LLETREðELS L L I B R E S j Anécdota pura i anécdota cuinada VARIETATS

Josep .Maria de Sagarra, La rosa de cris/al! (CaEalònía)

El cavaller GiménezMesos enrera, comentant un article de ment el quc pretenen fer els antiartistes

Manuel Brunet, no afirmava el seu fàstic que pinten i els antiartistes que escriuen.anvers la novella i la seva devoció envers la Pretenen crear un híbrid, és a dir, ama cièn-biografia, vaig escriure un comentari que po cia que prescindeix dels mètodes científics(i ria resumir-se així; «Novella o biografia, i dels laboratoris experimentals; una ciènciaquè més té?)) d'estar per casa o d'estar pel carrer o d'es-

M'ha estat un plaer de veure que la ,me- tar pels núvols; una ciència d'onanistes,ca posició clavant aquest problema és'.'si fa o de gitanos, o d'aeròb_ates.no fa la que adopta Georges Duhamel en unllibret que acaba de publicar sota el títolRemarques sur les mém.oires im.aginaires. Finalment, en aquest afer de l'anècdota.En el seu brevíssim .assaig, Duhamel s'es- pura erigida en rival afortunada de l'an-força, al meu entendre amb un èxit com- dota artística, hi ha més trencacolls ., delsplet, a destruir el que podríem anomenar el que hom imagina. Feu la prova. En úna.-tanatisme del fet ptlr obra que per ésser vostra o perquè us és

Hi ha per aquests mons (le Déu més fa- ntimament coneguda en la seva gestdeió;nàtics d'aquesta secta dels que podríeu ima-ginar a primera vista. Naturalment, els fa-ntltics del fet por, de l'anècdota pelada, dela carn crua sense cap .amaniment literari, \són uns denigradors ferotges de lanovella. \Són, en realitat, els devots de l'antinovel•la.I .aquesta denominació els escau particular- ; t;ment perquè tots o gairebó tots els adeptas jd'aquesta religió hi han anat a raure des-prés d'un enfit de novella, després d'una sa-aturació de inarracions artfstiques. Com ésque a Catalunya, on a penes, si tenim novel- i1{stica, ja tenim alguns aferrissats detractorsd'aquest gènere popular per excellència isense el qual cap literatura no pot menaruna vida sana i pròspera? Molt senzill :aquítenim pocs metges per ales malalties afee- ^.,i "' }tivament nacionals— com per exemple, I'es 'cassedat de novelles —.,perd no ens fal- Y

ten doctors per combatre les malalties que uencara cas han d'atacar i que potser no ens ,oatacaran mai. Es per això que ino ens man- w ''quen enèrgics detractors de l'art escènic i I s ^^ t íenèrgics denigradors de la literatura de ha- -Ji^l^ 1 1"

Val a dir que el nostre antic companyBrunet no fonamentava la seva aversió a lanovella en cap enht persumal, com podia ferPaul Souday pocs anys abans de morir, si-nó en nia particularitat del seu paladar. Re-duïda a aquests termes, la seva actitud Ile-va pretext al comentari. En questió de gus-tos és sabut que no hi ha disputa.

Es lícit, tanmateix, de menar urpa mica `endins l'anàlisi, si no dels gustos, sempremisteriosos, dels raonaments que volen abo- Georáes Duhainelnar-los. Andre Gide també, en ama certaèpoca de la seva vida, va sentir el fainatis-me del fet pur, la predilecció de I'anècdoL proposeu a l'amateur del fet divers que cano cuinada, i l'any 1926, en les planes de assenyali quins episodis són més reals i quinsla Nouvelle Reune Française va organitzar més imaginats, on hi ha el detall agafatuna crònica riel fet divers, del beau fait fi - de viu en viu i on el detall fabricat ambvers. Aquesta curiosa crònica, després d'un esforç. No dic que ]amateur erri tots elsperíode d'esllanguiment, va estroncar-se en seus diagnòstics, perú és segur que come-lgz8. Gide no en va quedar massa satisfet. trà nombroses equivocacions. Personalment,El seu entusiasme inicial es va esvair. Deia : m'ha llegut d'apreciar-ne força.aE(n cal rFconèixer, ai las!, que l.. major Es beu probable que a la majoria delspart de lletres; força nombroses, que he re- lectors de Le Rouge et le Noir, l'assassinatbut a propòsit d'aquesta crònica de fets di- que comet Julien Sorel els aparegui comversos, m'han decebut.» 1 mé tard, únsis- l'anècdota més inversemblant, més desen-tia : ((Es hora de' confessar-ho avui : en el I caixada, menys real de tota la novella.,. i,fons, no crec gaire en el fet divers.» tanmateix, Stemdhal va posar-la-hi perquè

Comeintant aquestes conclusions desoladas, el seu model, el fet divers que li servia denota assenyadament Duhamel : ((Resulta. pauta, contenia precisament aquella atza-que els bons fets diversos són més rars que gaiada inexplicable.les bones »m elles.» a x r.

D'altra banda — i ara sí que arribem alnus de la qüestió -- l'amador (le l'anècdota En certs momcuts, l'optimisme delspura es reserva i practica, com a funció es- amants de ]'anècdota pura els ha dut asencial del seu amor, urna tria. Tria entre creure que suplantaria aviat l'altra anèau,n munt de fets diversos ; en menysprea dota, la que demana manifestament auxiliuns perquè li semblen anodina i sense solta ; a l'art. Potser sí...Però no veig enlloc elsn'arrecona uns altres parqué li semblen vui- símptomes d'aquesta suplantació.gars, sense cap mena d'originalitat, i només i(I'ots els carnets de ruta redactats pelscontempla amb grat aquells que apleguen guerrers de Troia — diu Duhamel amb iro-unes determinades condicions — unes deter- nia -- s'han perdut en les giragonses delsminades condicions que la seva intelligència segles. No ens resta sinó la Iblíada.»i Id seva sensibilitat hac preestablert en una Afegim que malgrat les facilitats que lacollaboraci6 entranyable. I aquesta feina, voracitat editorial ha donat als epistolaris,què és sino- una feina artística? carnets i memòries dels combatents de

# x r 1g14-19r8, no sembla pas que siguin aquestsdocuments els que travessi'n la barra i cn-

Naturalmant, en el fons de les actituds trin en l'alta mar de la història. Tot inclinaantinovellístiques i de les protestes de de- a creure que seran els llibres on l'anècdotavoció al fet pur, a l'anècdota immaculada, ha estat cuinada per un artista els que esa la vida sense retoc, .no hi ha sinó un as- salvaran d'un oblit precoç.pecte d'aquesta fúria moderna que s'ano- Finalment, per arrodonir el cbscrèdit delmena anti-art. fet pur, deixeu-medubtar de la seva pu-

I una vegada més, tot analitzant un as- resa. Es difícil, molt difícil de creure quepecte, s'arriba a intuir perfectament la im- un fet expressat ein lletres no tingui perbeci•litat fonamenta del conjunt. aquesta sola circumstància rm estil literari,

En efecte : hi ha una presumpció enorme r,n regust de literatura. Hi ha motius peri francament desmesurada a suposar que témer que ja són la nostra retina i la nostra('home pot adoptar davant la realitat una orella les que, , en copsar les coses, comen-posició intermediaria de la posició científica can d'estilitzar-les. La 'lluita per l'expressió1 de la posició artís ti ca. 1 això es precisa- acaba de submergir-nos en la impuresa...

No tenim remei, pobres de nosaltres ! Vol-iríem desl (n1anitzar-nos, fins a risc cl'em-

Exit en la mida brutir-nos, i no podem. Quina desgràcia !Voltaire, certament, no sein planyi,,Corbates inarrugable, que,

(bé ; però ell era un home del segle xvili,Püamae a ben prea1 :'infeliç!), va reconèixer aquesta impotènciaJAUME I, 1t de l'espècie en una frase que vaig llegir

anvs ha i que Fno oblido : «Tot és art ! nTelèfon 11655 C;lkl,rs SOLDEVILA

J..Prou de patir inútilment, gràcies a les acreditades

GRAGEES POTENCIÁIS DEL OR, SOIVRÉque combaten d'una manera còmoda, ràpida i eficaç la

Neurastènla Impo4encía (en tofes les seves manífesfaáons),^ mel de cep, cansemen4 men4e(, perdus de

memòria,verfigens,fadiea corporal, vsos en general

de lessa, palpiEecions, biferisme i Erasfor

ne nerviosos en panera) de lee

dones i tots els frasione organice que fingido per causa o origen esgota-ment nerviós.

Ln, Gragees potenclais del Dr. Soivré,més que un medicament eón un element essencial del cervell, medul'la i toE el sistema nerviós, regene•cant el vigor sexual propi de l'edat, conservant la salut i prolongant la vida; indicades especialment als esgo-tats en la seva joventut par Eota mena d'excessos, als que verifiquen trebal l, excessius, tant Hsice com moralso íntel'lecfuals, esportistes, bornes de ciències, 8nanciers, arOstea, comerciante, industrial., pensadors, etc.,aconseguint sempre, amb lee Gragees pofenciale del Dr. Soivré, tota als esforços o exercicis Eàdlmenf

disposant l'organisme per rependré Is sovint i amb el mdxin resultat, arribant a l'ext rema vellesa i senseviolentar l'organisme smb energies pròpies de la joventut.

Basfa pendre un flascó per convèncer-se'n

Venda a 6`60 ptas. flascó, ea lotes los principals farmácles tl'Espaola, Portugal i Amé nca

NOTA. – Dirigim-se r tramefeet O'25 pta. en regellr de correu per al rranquelg a ONelees LaboreEorie $òke•¿erg, carrer del Ter, 16, Barcelona, rebreu gratis un llibre evplrcatis sobre Porigen. destaroNlamenr 1 rruura•ment d'apue#er es a/alnas

.. ° 'J©an Cbtóan :Pins.f "pallers

,1AIR4@R

LES ARTS I ELS ARTISTESLe ex p O s^ ^ C> ü O rrli PROJECTOR i Un "nou" altar de la Catedral

El retaule de Santes Clara i Ca'ferina(Foto Arxiu Mas)

A. G. LamollaUn integral desig de sinceritat fa que An-

toni G. Lamolla; expositor de les GaleriesSyra, s'expressi amb els impulsos idonis dela seva joventut. Aquesta particularitat tanpoc corrent en els que comencen de treureel nas al món de les exposicions, clóna laimpressió, que Lamolla, com a pintor, témolt a fer.

Contràriament al que pugui suposar-se,el fet de voler plasmar problemes més o

menys ben resolts sobre la tela i fer ho ^eb:se amagar la personalitat incipient, ni lainfluència de la lírica, ni la" literària, Ai 1mateixa pictòrica, cns fa creure que ;quanen son esperit s'hagi maróat lá rodera ` deltemps i hagi assimilat moltes de les cosesque ara té en període d'ebul]ició, Lamollaes convertirà en un pintor .:de robustesa ide fina percepció. '

Es molt natural que no s'eseápiIelpro-cés dels principis i que per tant, en moltsinstants vagi a cavall dels diversos correntsamb els quals s'han de desfogar els princi-piants. Aquest procés incontrovertible, hadé passar-lo mentre collecciona uns quantsanys i ha de fer-se ]'efecte que ara el bate-gen i procurar d'influir en la tria del nomporqué aquest li permeti prosperar ambla urgència que- reclatnen-les seves facultatsproteiques. .

Mary TaylorEI cas de l'expositora de la sala gran de

Can Busquets és un cas típic de persistènciafemenina. Recordem d'aquesta pintora unsmoments de gran dubte, gairebé d'incon-sistència. Lentament, animada per umaconstància infinita, ha aconseguit d'entraren el moll de l'os de la pintura amb unagràcia exemplar. Aquest esforç tan visibleli ha produït un afinament i una empenta.no exempta en molts instants d'una forçaque deixa a les teles, paradòxalment, unamarca de virilitat. '

Del Port de Sblle,' més enfarinat, el mar-cat amb el número r, al paisátge_ñúmero 7,hi ha tot un rosari de Eraça passat, sdmbla,en un temps molt curt.

Si la diversitat és un fenomen que gene-ralment acaba malament en el que es refe-reix a les exposicions, tractant-se d'aquestaartista constitueix una excepció qué arribaa constatar-se amb bon gust. Sovint perfilaamb timidesa, sovint omple de pasta tota ladimensió del quadro. No la porta a aques-ta desviació cap necessitat emanada del mo-del, sinó una mena de fragilitat molt cor

-rent dintre el marc de la disciplina ele ladona. La seva concepció és igualment di-versa i va des del detall rigorós en qualse-vol aspecte de l'obra, a cm abocetamentrealitzat en una fuga que al mateix tempsvol ésser explícita per tots quatre cantons:

La resultant és indiscutiblement un desigmolt natural de centrar-se i d'arribar a po-der parlar amb un llenguatge propi. I te-nint en compte aquella persistència de laqual hem parlat, hem d'acabar confessantque el més probable és que aquest cen-trament es produeixi si l'autora, equilibra-da sempre, és fa càrrec que el seu esdeve-nidor ha d'ésser aquest de la perfecció din-tre la seva esfera discreta.

Joan ColomJoan Colom és un dels pocs pintors cent

per cent evocadors amb què compta la nos-tra terra. L'evocació, més que pictòrica, ésd'una espècie lírica. Si haguéssim de cer-car arrels de l'obra que produeix amb unentusiasme seguidíssim, hauríem de recor-dar algun pintor francès de la mena de T.Rousseau, junt amb altres personalitats lla

-tines cultivadores de sensacions eminent-ment bucòliques. Però aquesta recerca, que

sémpré- hem canstdefat gratuita, ens dei-xaria amb la sensació d'haver fet un tre;ball sense importància. I és que cal explica;Colom d'una altra manera, cercant les se-ves dots contagioses d'ensomnis d'evocació.

Aquest màxim poder ele Colom és un con-junt d'un aplec heterogeni de bona litera-tura. Es un poeta que fa versos amb unafacilitat sorprenent. Un motiu qualsevol, utrarbre, enfocat des d'un terme justíssim,porta al record pàgines soltes de trossos dévida i de illibres que s'han llegit tlesorde=nadament..

Aquest éfecte naturalmènt és abstracte.Sota els seus cels hi poden viure. folgada.ment multitud de personatges que la nos-tra imaginació ha anat involucranta u l'sentit subtil i estricte de catalanitat.

El tema, per regla general, hs d'urna Eran-,quesa considerable, d'una meravellosa alas-ticitat. De vegades voreja el .motllo i cal.que en aquest moment es recopili pinturaseva. Aleshores, instintivament, es con-tradiu la impressió t esveu un Colom mul-tiple, divers en l'obaeryació, que prodiga lapatent del seupaisatge i que tot i així esmou amb una lleugeresa apaciblement re-novada. Colom ha arribat a . l'entranya de1'expressi í paisatgista valent-se d'un sistemaparticular d'emoció. Es com si dintre latécnica de la música hagués descobert unamanera d'orquestrar fortamont en' una tran-quilla conjunció d'elements simfònics. Elque podria arribar a empalagar degut a unaaparent monotonia, no li succeeix per ]'úsd'infinites modalitats' que a la seva pinturahi ha disseminades entre la ponderació dela llum, del raig del sol i de l'ambient.Colom veu el terreny català amb una pauabsoluta, d'un franciscanisme modernitzat,amb una lírica llatina assossegada. Decan-tar en favor seu un estat d'opinió seria pocacosa, a l'abast d'algun pompier, si, natural-ment, la seva pintura no valgués- la pena.No oferint cap dubte com no ofereix, potdir Colom que és influent en el nostre art ique és un valor dels que els temps no pro-diguen massa.

L'exposició d'aquests dies, a La Pinaco-teca, constitueix el màxim del seu rendi-ment en els aspectes que hem assenyalat debon principi. Inalterablement, el pintor JoanColom treballa en aquesta seva lletania deles contrades catalanes, sobretot gironines,i va creant un crescendo (l'amor, d'intelli-gència i de superacions. Actualment viu enel paradís de la consecució dels punts dol-ços i l'agilitat i la visió dòcil prenen carde-ters d'una justesa que al temps d'ésser gran-diloqüent és de la proverbial senzillesa natu-ral del nostre paisatge. En una paraula,el culminant moment artístic de Joan Co-lnm.

Evatc F. GUAL

50 anys d'IndependentsPer a commemorar el cinquantenari del

Saló dels Independents, els artistes partici-pants han estat invitats (per bé que no totss'hi han conformat) a concórrer-hi enguanyamb una obra de l'any en què exposarenper primera vegada i una de contemporània.

Iniciativa alliçonadora, apta a enriquircomparacions falagueres o desgraciades.

Per a aquesta exposició, oberta actual-ment, Paul Signac ha traçat en el pròleg delcatàleg, una breu història del Saló

«Mai l'art francès no havia arribat tanavall com pels anys de i88o, Corot, Millet,Courbet, Daumier acabaven de morir. Elsprofessors de l'Escola de Belles Arts, Bou-guereau, Cabanel, Bonnat, Géróme, naufra-gaven en feines senils. Henner es repetia.Carolus Duran esbufegava. Ziem fabricava.Benjamim-Constant i Luminais eren espe-cialistes del «despengeu-me això» històric ide l'orientalisme. Les grans glòries ele lanostra època eren : Meissonnier, Detaille,de Neuville, Roybet ; les esperances : Bas

-tien-Lepage, Dagnan-Bouveret, Clairin, Cor-mon, Rochegrosse els revolucionaris : Ger

-vex, Besnard, Duez, Roll i Béraud. Aïllats,escarnits, Fantin-Latour, Puvis de Chavan-nes, Manet treballaven. Als aparadors d'al-guns marxants de quadros de París, quasitots agrupats a la rae Laffite, es mostra-ven escenes de balística de Berne-Be'llecour,estanys a , Sologne de Pelouse i de Dame-són, catdéñals .dé Vibert, crancs de Berge-ret ats de . Lambert, roses de Madelei-ne Lemaire, éntremahadurres espanyoles deWorm^, tots ells glòriés .de les exposicionsele la Sacietat 'dels Artistes francesos, elSaló.

))D'altra banda, uns desconeguts, unsfolls, "que é "'deien «impressionisfes», unscommunards bens d f usiller, com escriviaAlb'ért W'olff al Figaro ; unes bèsties fero-ces, deia un altre, que és inorie^n de ganaen pobres pisos parisencs o,en alguns reconsce VIlla de França, exhibien à ïntermitèn-'çies, en locals venturers, unes obres singu-lnrs. Els escassos visitants d'aquestes expo-s ions nòmades en sortien esverats i diver-dts, També hi havia, al turó dels Màrtirs,a'iÀe Clauzel, una pobre botigueta d'un ve-tedor de colors;, d'un vell cornmunard — undé debò —, el Pèrè'I'anguy; AI seu apara-dór exposava atabaladores julienn'es signa-dés Gmllaulmin, i natures mortes que feienCaure d'esquena i catastròfics ,paisatges, ontot anava de gairèjl, que els iniciats deienésser obró clrun allúcb at, un 'd'Aix, un talCézanne, armc de 11tdt de Nana: A_din-Iré, s'apilaven teles d'àgrae x' pintors', 'di-pdsttades 11c doro a pàga °' yál dels co-14rs que .s' enduien. El Pèr!'Tgú .les .ofe-ri2 a l'admiració dels bus s^7 ï tn dcma-nava els preus més, modes iIn Cézanne,ibo francs., ttn Guillaumtn,^5o i.ioo francs.

qu»El 5g16`de r$84 era més pansit i grotesce mai; Manet;- mort f ainy abans, no hi

era representat. Gustave Moreau s'haviaabstingut, Ribot també. Tret de Puvis deCI avannes,' Fantin-Latóúr, Boudin, Lan-Çòn, Vhïatler, 'Rodin i Daloui, els altres,exceptuant les aportacions de Bastien-Lepa-ge, de Níttis, de Pointelin, d'alguns cons

-ciençosos paisatgistes i d'estrangers comJohn Sargent, Liebermann, Mesdag, de Uh-(le, Segantini, no eren sinó tristes bestieses,grolleres plasenteries, sense tradició i senserecerques, d'un ofici ximple -o enganyador,desaparegudes amb llurs autors.

»Mentre 'es cargolaven de riure, es sufo-caven d'indignació davant el Bois sacré dePuvis, i els retrats de Miss Alexander i deCarlyle per Whistler passaven desaperce-buts, ]''èxit anava a Elle était andalouse etcomtesse per Félix Barrias (fora de con-curs); a la Venda d'esclaves, de GérGme(fora de concurs) ; a la Lecture de l'annuai-re de la cavalerie, per Armand Dumaresq(fora de concurs); al Retour de la chasse dd,',ours, 1,'d,^e de la pierre polie, per Cor-mon- (fora de coñcúrs).

nAquell mateix any, a laprimera expo-sició organitzada per la Societat dels Ar-tistes independents, penjàvem La Baignnde,de Georges Seurat,. refusada al Salti.

)>Es sobre les nostres cimaises ele postsi de guix que foren presentades les obresmés característiques de la nostra època; ésa casa nostra, t només de nosaltres, quehan estat soldades les anelles que perpetuenla cadena de la tradició. Els neo-impressio-nistes, escapats de l'Acadèmia Jullian iunint-se a l'incisiu Lautrec i al fulgurantVan Gogh, trànsfugues del taller Cormonels fauves, procedint gairebé tots del tallerde Gustave Moreau, que els havia ensenyatel culte del color ; el cubisme i els seus des-enrotllaments ; les recerques de la post-guerra, ordre i gravetat; ei retorn a la com

-posició, al quadro ; el retorn eh fi a una ne-cessitat de vida, de moviment, de color, ma-nifestada en les mostres darreres exposicions.1, fora ele totes les escoles, de tots els grups,tantes recerques personals, fortes individua-litats, artistes isolats vinguts i restats a casanostra .perquè són homes que, abans queres, .volen restar lliures. Saben que nomésals Independents en trobaran les asseguran-ces. •Car si no hi ha un tipus de pinturaindependent, hi ha un esperit independentque salvaguarda la dignitat de l'artista idel seu art.»

raspalls per a tots els usos

articles de neteja—objectes per a presents

rambla catalunya, 40

Fa poc, en una de les primeres capelles,entrant a mà esquerra, de la Catedral deBarcelona ha estat posat un nou altar queha de contribuir al prestigi d'aquell conjuntd'art i de bellesa.

En dir això, tothom entendrà que l'altarno és nou de factura, puix les arts del nos-tre temps, incloses les litúrgiques, no estanen situació de fer bon paper enlloc i menysencara en una meravella com la Seu bar-celonina.

L'altar de Santa Clara i Santa Caterina

resulta nou en el lloc que ocupa ara, però'és, tal vegada, el més vell de la Basílicalja que pertany a la primera meitat del se-gle xv.Durant la seva existència, ha ocupat qua-'

tre lllocs distints de la Seu. Desitgem queel que OÇupa ara . sigui el definitiu, car elLloc propi d'un retaule és el fons d'una ca-pella on serveixi per al culte, ço que li man-té la vida que li varen infondre l'artista queva executar-lo i els donadors que varen . con-cebre'n la idea. ,

A Itàlia s'htn donat exemples molt alli-çonadors d'aquestes restitucions al culte (l'o-:bres d'art que havien anat a parar a l'ombrafreda dels museus. L'Assunta del fiziano,'que estigué uns quants anys entre les parets'baixes del Museu de l'Acadèmia, ara tornaa enlairar-se en ]':altar- major- de Santa . 'Ma-ria Gloriosa, presidint, (les d'all( dalt, elsmausoleus de les glòries venecianes t lesobres d'art que els segles han acumúlat enel temple de l'Assumpció.

L'altar barceloní de Santa 'Clara i SantaCaterina ocupava primitivament la capelladel seu nom, que és la tercera de la dreta,entrant per la porta principal.

En començar el segle xv, el clos de laCatedral ja gairebé estava llest, i hom pen-sava a bastir la • façana. Mestre Carlí vapresentar el seu projecte de p0rtà1ada I'àny1408, i fou llàstima que no arribés a rea-litzar-se, puix la Seu hauria tingut, tambéen la façana principal, l'esplendor d'unitati l'encís de bellesa que ha estat a punt deperdre per l'adjunció de l'obra modernainadequada.

Però l'interior encara estava molt llunyde ]'acabament. Des del chor fins a la fa-ça:na tot estava per fer i hom notava el can-sanci produït per l'enorme sacrifici.

Llavors va aparèixer ]'home providencial,el bisbe Francesc Climent Sapera, patriarcade Jerusalem i administrador de la diòcesibarcelonina, el qual, ajudat per la influèn-cia que gaudia a la Cort i secundat per laveneració que despertava en el poble, vadonar a l'obra de la Seu l'impuls definitiu.

NaQuralment, el patriarca Sapera vacomptar amb la cooperació decisiva d'algu-nes personalitats poderoses i riques. Unad'elles fou Sanxa Ximèneç de Cabrera.Aquesta senyora, per la família a la qualpertanyia i pel casament que havia fet, ocu-pava un lloc de primera categoria a la Corti a la ciutat. Era filla del cèlebre Bernatde Cabrera, comte de Mòdica, el qual térelleu especial en la història de l'època. Nétdel Bernat de Cabrera decapitat per ordredel Cerimoniós, va conseguir la rehabilita-ció del nom, la tornada dels béns i el casa-ment amb Timbora d'Aragó, besneta del rciJaume II ; convertit en home dé confiançadel rei Martí el Jove, l'acompanyà a Sicíliacom almirall de l'estol reial. L'any 1 3 52 varebre el comtat de Mòdica, el qual haviaestat confiscat a Andreu de Chiaramonti,decapitat a Palerm davant del propi palau.

Per cert que el palau Chiaramonti, esde-vingut residència de la Cort, fou teatred'una acció de Bernat de Cabrera, que de-mostra la seva ambició i el seu poder.

Mort el rei Martí, va voler casar-se ambla vídua, la reina Blanca. El refús va treureele la raó el vell comte ; una nit va assaltarel palau i aconseguí arribar fins a la cambrade la reina, la qual, esporuguida, havia ha-gut de salvar-se corrent sales enllà i sortintper una porteta del palau que donava almoll. Ezio Levi i Ettore Gabrici, autors(l'una recent història monumental del palauChiaramonti, consignen la frase que és atri-buïda al comte, en adonar-se que el llit reialencara estava calent : «He perdut la perdiu,però tinc el niu».

Després sitià la reina a Siracusa, peròcaigué presoner de Joan ele Montcada, elqual el tancà en una cisterna eixuta delcastell de la Motta Santa Anastàsia...

Alliberat i desterrat, morí en 1423•Es probable que la seva filla Sanxa no

anés a Sicília, sinó que restés a Barcelona.Va casar-se amb Arquimbau de Foix, baróde Noailles, fill dels comtes independents deFoix, els quals tant de relleu varen tenirdurant tota l'Edat mitjana. La cronologiadels comtes de Foix enumera un Arquim-bau, el qual va senyorejar des de 1398a 1412.

Va tenir cinc fills i el tercer, que duia e1mateix nom del pare, fou el marit de Sanxa

de Cabrera. Plorí jove, l'any1419, assassinat pels homesdel Delfí de França (Car-les VII) igualment que elduc de Borgonya que acom-panyava a l'entrevista delpont de Montereau. La ví-dua va tornar-se'n a Barce-lona, on va viure molts anys.

Ací es degué sentir em-portada per la devoció en-

vers l'obra de la Catedral,que fou la característica deltemps. L'any 1431 va fun-dar un bene fi ci sota l'advo-cació de Santa Clara, il'anysegüent va demanar una ca-pella per a residència d'a-quell benefici i pròpia sepul-tura, prometent 300 florinsa l'Obra de la Seu.

Degué construir la capellade Santa Clara Mestre Bar-tomeu Gual, que llavors eral'arquitecte major' de l'edi-fici.

Per a la construcció dela sepultura de la senyora,l'Obra va rebré l'any r436zo florins o azo sous quemancaven dels 40 que valia.

Avui encara Sanxa Ximè-neç de Cabrera dorm el dar-rer somni en la magníficasepultura que es féu en vidaa la capella de la qual foupatrona. Els escuts dels Ca-brera segellen , i caracteritzenl'obra d'art.

Igualment brillen els es-cuts dels Cabrera en el re-taule que presidí la capellaesmentada.

. Sanpere i Miquel no vacil-la a dir que aquest altar és

obra de Joan Cabrera, al qual; igualmentque al pintor Jaume Cabrera, els suposa dela mateixa família ele la fundadora.

No manca fonamont a l'afirmació, perquèa l'Arxiu de la Catedral hi ha documentsque l'autoritzean : un rebut de SS florinsd'or signat, el zo de juliol de 1450, per JoánCabrera, a obs de Sanxa $imèneç de Foixi de Cabrera per pintar les reixes de lacapella de Santa Clara, pròpia d'aquella se-nyora, i un altre de z florins i mig perdonar diferents colors a una columna 'depedra de la capella esmentada.'

L'altar consta de diversos compartiments.L part superior del central representa la'Cucifixió i a sota hi hales figures dé SatítaCaterina i Santa Clara, estupendes obresd'art que poden establir comparació ambles millors meravelles pictòriques de l'Edatmitjana.

Entorn d'aquestes figures centrals s'ex-posen les dels 'altres'ilisset compartiments,moltes de les quals pateixen incorreeciónsque delaten les mans de deixebles, car noés possible que el • pintor dels clos retrats deles santes, barreja harmònica de naturalitati misticisme, hagi també executat figuresmperfectes.

Seria :llarga una exposició detallada dels,dinou compartiments de l'altar, però no és,possible deixar de creure que és l'obra d'unartista eminent que fa costat als altres ge,ns de la pintura catalana contemporània;els Benet Martorell i Lluís Dalmau...

Aquest altar romangué al seu lloc pri,mitiu fins I'any 1847 en, què fou posat ala capella de l'angle del claustre adjunta a;la del Corpus. L'any 1888 fou dut a la Salade Capbrevació, anexa de la Sala Capitu-lar, lloc pràcticament inaccessible al públic,caí què feia companyia a altres obres d'art. i

L'any rgna fou presentat a l'Exposiciód'Art antic, que va revelar moltes joies des=conegudes. D'ara endavant, per plausibledisposició de l'actual Capítol, estarà desfet`l'error de l'any 1847, i el bellíssim retaulepresidirà una de les capelles de la Seu, ales quals la Ilum arriba porgada per lesvidrieres de colors i purificada per l'ambientmístic que estotgen les pedres seculars,

MIQUEL CAPDEVILA

Vegeu els articles que sobre tenies artís-tics d'interns ciutadd publiquem a id /à-gina n.

EXPOSICIÓ

E. MarsàInauguracíó:Dissabte, dia 10

. SYRACarrer Diputació, 262

(entre PasSeie de Gràcia i Claris)

JOAN BUSQUETS O D^ART•

Visiteu

Noves

R t

de k

Mobiliari ,

.J 1

Passeig de •'

M,

Gràcia, 36

Tel. 1682Ç

L'excés de text i d'anuncis ens ha obligata una compaginació una mica desacostuma

-da en nosaltres, de la qual ens volem excu-sar davant els nostres lectors.

1y ^

!I RITZ 2' BAILE DE Lb

F^NTA^IA^INE1^To4R^fl1SÁBADO l0 FEBRERO • NOIBE •

EL FESTIVAL MÉS

REFINAT DEL CAR-

NAVAL BARCELONÍ

ÇRQUESTRES TÍPIQUES

EN CADA SALÓ

ESTUDIS CINEMATOGRÀ-

FICS AMB PRESA DE VISTES

DE LA FESTA

c

BALL A CEGUES

CATARACTES LLUMINOSES

ATRACCIONS

Tíquet amb bufet 25 pessetes

r-t. -

:1u,

Evocació històrica 1 La subvenció de la Generalitatal Ritz

CoI •Iaboradors de MIRADOR

(Ve de la página 3)

Ladislaus LakatosPhilippe LamounLionel LandryEnric LaportaElvira Augusta LewiAndreas LiessJ. M. Lladó FigueresRossend LlatesJosep LleonartSalvador LlobetMiquel LlorRodolf LlorensEnric Lluelles

Rafael MarquinaSalvador MarsalJ. R. MasoliverOtto MayerCtíbor MedvidelcJaume MimóJ. M. Miquel i VergésJosep MiracleLluís MontanyàRafael MoragasAntoni 1\luntanyolqLluís MuntanyolaFrancesc MadridHumbert MartíJosep Margarit .Ernest Martínez-FerrandoJosep MamarCtíbor MedvidekJ. M. Mir Mas de XeixarsPere MialetJoan MínguezJ. MitryMillàs-RaurellJeroni MoraguesJaume Miravitlles

J. Navarro i CostabellaS. Navarro i RocaE. NkolCarme NicolauL. Nicolau d'OlwerTage NissenAthos NovellisJoaquim Nubiola

Armand ObiolsJoan OliverR. OpissoJoan OrsAmédée Ozenfamt

Jaúme PahissaJosep PalauJoan PararedaJaume PassarellMacià PasqualM. A. Pédete 'TerolRamon Pérez-VilarRamon PeiArtur PeruchoMacià PerellóAugust Pi i SunyerXavier Pica nyolJosep PicóAgustí PiracésJoan PiquerasAlexandre PlanaJosep ]Maria PlanesIrene PolaJ. Pous i PagèsFernand PoueyPere Prat UbachFrancesc PresasO. Pruna-OseranzJ. F. PuigAntoni Puig-GairaltF. Pujol GermàFrancesc Pujols

J. Quero Molares

Lluís Recasens SichesXavier RegàsGonçal de Renaraz (fill)Carles RibaC. Rivas CherifRòdius

METROPOLCINEMA

Demà divendresestrena de

L'opereta més de-liciosa d'aquestagentil artistai la de més luxosapresentació

Mercè RodoredaEnric Roig i QuerolM. Rossell i Vilà $B. Rosselló PòrcelX. RossellóPierre-Jean RoudinA. Rovira i VirgiliNicolau Maria RubióGaston Rv

Modest SabatéJoan SacsJosep Maria de SagarraEmili Saleta i LlorençAntoni SarsanedesAntoni Maria SbertCarles SentísE. Serra i RoureMaurici SerrahimaManuel SerretFrancesc Serra -NovasCarles Si^ndreu i PonsCarles SoldevilaFerran SoldevilaJoan SolerEnric Soler GodesPhilippe SoupaultFrancis Milau StupecJoan SubiesJ. M. de Sucre

Rafael 'rasis ï MarcaJoan 'TeixidorJ. 'TerrassaErnst TallerGiuseppe TorreJ. Torres-GarciaJ. Torrents IberaFrancesc TrabalJosep M. Trias de Bés

Angel Valbuena i PratJosep A. VandellósJ. VentallóFermí VergésManuel VesaPaul ViardF. Vidal ,jové

H. • T. Wokamoto.

Eugeni XammarJosep Maria XicotaBaldomer XifréJoaquim Xirau'Ramon Xuriguera

Leo Yogam

M. Zapater

MOLT A VIA T

Es projectaré

a Barcelona

el film

de

MARTA

CNOCKAERT

^^I

«Es prega la puntualitat», deien els pro-grames de la festa d'art seguida d'un te quela Residència Internacional de Senyoretes Es-tudiants havia organitzat dissabte de la pas

-sada setmana, 1, en efecte, a les cinc ja hihavia sis o set rengles de cadires plenes a lasala de festes del Ritz, i la representació del'autoritat militar arribava entre la segonacampanada horària i la tercera. Però l'altrarepresentació, la que ens havia fet anar alRitz, tardava molt més a arribar.

El públic, abundantment femení, distretparlotejant, no començà a picar de mans iuna mica de péus i tot, fins a tres quartsi mig de sis, i a les sis, no s'alçava el telóperquè no n'hi havia, però començava l'acte.

María Luz Morales explicà a la concurrèn-cia, amb una discreció prou sòlidament mo-tivada, qui i què havia estat Teresa Cabar-rús, Madame Tallien, Notre Dame de Tller-midor, princesa de Caraman-Chimay. I prè-via aquesta composició de temps i de lloc,feta a grans trets, heu-nos ací en ple iSco.

Es tractava d'una Evocación histórica,amb text de la senyora Teresa de Cabarrúsde Marshall, en la qual ens oferia la sevafamosa antecessora ja assenyada, fent assa-ja- als seus fulls una festa preparada enobsequi al seu marit, el príncep -de Cara-man-Chimay, que no ens fou presentat. Hoexplicava a una comtessa de Merlin que par-lava un castellà com el del clown Beby.1 ja ens teniu escoltant dues peces al clavi

-cimbal, dues a l'arpa, una poesia (Los trestambores, traducció de Farram i Mayoral) iveient ballar un parell de danses o quatrexicotes que feien força goig. Tot plegat, unahoreta passada agradablement. Com es potdeduir, el text de la senyora Cabarrús eracurt, però ja cabia en ell ema semblança deNapoleó.

Cadascú dintre el seu paper, es compor-taren honorablement i la presentació estavaprou bé, sinó que el tinter d'oficina públicade telèfons, el mànec escolar de fusta i unllibre amb fotogravats ens semblaren lleu

-ment anacrònics. Però, vaja,- no hi donarépas una gran importància.

La festa anava seguida d'un te per afacilitar les converses interrompudes per'. larepresentació.

En resum, els que lzi vàrem anar no per-dérem pas la tarda.

( [e de la pàgina 7)

Amb mires.a la formació d'aquestes com-panyies i les que més endavant sorgissin de

llur exemple, caldria redactar un reglamentque establís un règim de treball corporatiu,prou dúctil per ésser grat a tothom i prousever per evitar els gestos d'indisciplina alsquals són tan propensos els meus amics co-mediants. Tots aquells directors o primersactors amb ap ituds directives i iniciativespersonals, podrien anar a l'organització delsconjunts en nom dels quals presentarien a laGeneralitat, o al Comitè clelegat per ella, unpla d'actuacíó ajustat a unes bases preesta-blertes, amb un mínimum d'exigències 'queper bé que els cenyissin, no els privessin(le moure's amb un màximum de llibertat pera actuar d'acord amb la seva sensibilitat ila seva visió del negoci. Caldria obligar-losa estrenar un nombre determinat d'obres ia reposar-ne altres tantes, però ni les novesni les volles no haurien d'ésser imposadesper ningú, sinó triades per la llibèrrima vo']untat dels dire tors de les respectives com-panyies, reservant únicament al Comitè eldret de veto per aquelles produccions queno tinguessin el degut decòrum literari ; pe-rò sense altres limitacions, per tal que elComité restés al marge de tota la responsa-bilitat de ]á selecció, que cauria de ple da-

1 munt els directors de les companyies, elsquals serien, a fi de comptes, els únics quepagarien llurs errors o s'aprofitarien de llursencerts.

Als quatre caps de companyia que oferis-sin majors garanties — dins la respectivamodalitat — quant a les obres en carterai a les de repertori, així com en interpretacioi presentació escènica, se'ls hauria d fer amans, de seguida, i a cadascun, una quartapart de la subvenció acordada: rz,soo pes-setes, suficients a qualsevol agrupació cscè-nica per a llançar-se a provar fortuna i su-perar les possibles •contingències desfavora-bles dols primers moments.

On 'otúarien? preguntareu. \ tii en fos.EI Comitè hauria d'haver previst cls m een-venients de la manca de locals i resoldre'ls , .apellant a tots els ressorts de la influència iàdhuc de la pressió oficial. Els comediantstenen posats els ulls en els teatres munici-pals i caldria obligar els Ajuntaments a ce-dir-los -els, a canvi d'altres concessions dC

govern d'una aproximada equivalència. 1m'aventuraria a assegurar que, al tant percent, és a dir, sense cap responsabilitat res-pecte a formació de companyia i a selecciód'obres, no seria gens difícil trobar l'empre-sa barcelonina que a partir de l'octubre vi-nent cedís el seu teatre per tal que hi pogues-sin desfilar, l'una rera l'altra, les quatreformacions constituïdes sota el control —garantia màxima — del Comitè de Teatrede la Generalitat de Catalunya.

Mentrestant, d'ací a aleshores, a córrerCatalunya, d'un cap a l'altre, en croada deproselitisme, provant les obres noves da-vant dels públics més diversos, per tal queen ésser ofertes al de la capital, s'haguessincorregit totes les falles d'interpretació quepuguin perjudicar-ne l'èxit. I perquè la croa-da rendís la deguda eficàcia, la Generalitathauria de recórrer a l'ajut indirecte utilit-zant tots els instruments de què disposa,àdhuc el de la coacció, si calgués, damunt]es autoritats i les agrupacions polítiques,a les qi als no fóra exigir res de ]'altre mónsi se'ls obligava a antribuir a l'obra pro-fundament nacionahtzadora de l'estabilitatdefinitiva del teatre del país.

Ara encara hi seríem a temps per co-mençar aquesta tasca d'ací a tres mesos. Sino es fa així, pressento que arribarem al co-menç de la temporada de tardor amb l'en-tusiasme del Comitè desinflat en divaga-cions i amb el perill de perdre un altre anv,i qui sap si un altre, si l'atzar no opera ambmés eficàcia que la intelligéncia.

Avení ARTIS

La col'lecció completa deMIRADOR pot consultar-sea l'Arxiu Històric de la Ciu-tat, plaça de la Catedral icarrer de Santa Llúcia, 1,"Casa de l'Ardiaca", tots elsdies feiners de 9'30 a 1'30.

CI71R^^^V ^ J G^i1^7.1 ti^^^^ @t . 1 iJ

Madeleine Carrol," Un episodi autMticament històric que

C o n r iå Ve i ¿t : sobrepassa la més desbordada fantasia

Herbert Marshall. Gran producció Gaumont - British

Catalans: La nostra pàtria ja compta

amb un film autènticament català, fet per

artistes catalans, a Catalunya; EL CAFE

DE LA MARINA, segons el poema de Jo-

sep M.8 de Sagarra, dirigit per Domènec

Pruna, en els estudis Orphea Film, de

Montjuïc.

Es el primer film de Ilarg metratge,

parlat i cantat en català, que s'ha fet

en el món.

EL CAFE DE LA MARINA, s'estrena-

rà molt aviat a Barcelona.

Espereu l'estrena d'aquesta pel lícula

i compliu amb el vostre deure de patriotes.

—Has llegit que el govern ens demanasis milions de francs?

(Le Journal Amusant, París)

•Illfu

—Ja m'agrada la casa. Però trobo queaquell arbre no és gaire funcional.,.

(The Ne,v Yorher)

—Aquests són retrats dels meus avant-passats.

—Es curiós ! Tots vestits de Carnaval...(Ric et Rac, París)

—Afanya't a apendre de nedar, que elvapor s'està ensorrant!

(Judge, Nova York)

—Vosaltres els cirurgians cobreu niés qúeels metges.

—Es que vosaltres assistiu un malalt totala seva vida, i nosaltres sovint l'enllestimen poca estona...

(Le Journal Arnusant, París)

Si aquell tan invocat, solIkitat i necessi-tat estil republicà ha d'ésser alguna cosamés que un pastitxo de les fórmules queavui dia són en voga arreu arreu i ha d'és-ser alguna cosa que tingui un fonament enla bona tradició autòctona sense constituir-ne tampoc un estergit sense cap emoció, al-guna cosa que no hagi de tenir la seva jus-tificació en una moda més o menys passat-gera sinó en ella mateixa, per la seva digni-tat i la seva seriositat, no l'haurem pas decercar, certament, en els di-versos edificis públics quehan estat aixecats aquestsúltims temps a Madrid, peruna banda inspirats per man-ta derivació sub-corbusieria-na, i per l'altra en les novís-simes concepcions d'una bar-rija-barreja estilística d'uneclecticisme, no pas excessi-vament recomanable.

Aquest estil reQublicà queentre tots hem de crear nopot ésser, menys encara, unacontinuació dels desgraciatstòpics artístics de la Restau-ració que han informat tan-tes intelligències avui encaraen plena capacitat creadoraque ens agredeixen amb 'llursrealitzacions i ens amenacenamb llurs projectes, aquellstòpics que, tant en pinturacom en literatura, tant enarquitectura com en escultu-ra, representaven la fullara-ca, la retòrica vana, les bo-nes intencions, les nebulosi-tats, els recargolaments, pi-nacles, rosetons, fistons i ca-lats, sense inspiració directaen cap estil, però recordant

-los tots, per un cantó o perl'altre, d'una manera més omenys vaga, delatant en elseu conjunt ema buidor im-mensa i descobrint en el seudetall una manca de qua-litat esborronadora.

La traducció d'aquests tò-pics en els monuments com-memoratius té prou exemplesen la memòria de tots per-què calgui assenyalar-ne cap en particular.Mancats, en general, de tota intenció, detota condició escultbrica o arquitectònica,quan alguna n'hi ha, queda submergida entota la simbologia política, històrica, patriò-tica, geogràfica, poética, literària i musicalque hi ha estat abocada, ino tant per inspi-ració directa de l'escultor o de l'arquitecte,com per 1a d'aquells que els en feren la co-manda. En aquest sentit, Barcelona — béproú vegades ha estat comentat — no és pasuna ciutat gaire afavorida per la Provi

-dència.Per això fou que s'endugué l'aplaucliment

unànime de totes les persones amants del'estètica ciutadana el determini del primerAjuntament republicà de la nostra ciutatd`arreconar d'una manera definitiva I'enor-1fl monstruosa i imponent baluerna que pertal d'honorar la memòria de Pi i Margalli avergonyir-nos per sempre més havia estatprojectada i quasi realitzada ja del tot perésser instal•lada al Passeig de Gràcia emn elseu encreuament amb l'Avinguda del tqd'Abril.

Aquest acord recollí més adhesions encaraquan fou encarregada als arquitectes Floren-sa i Vilaseca l'erecció del monument que,a poc a poc, els nostres ciutadans han vistaixecar-se en l'encreuament esmentat. Nohem pas de repetir de cap i de nou la his-teria d'aquesta qüestió, prou assabentatscom n'estan els lectors de MIRADOR per ha-ver-se'm aquest ocupat extensament quan

^n'ha estat hora.El fet és que el monument està enllestit.

Aquell estil republicà de què parlem al co-mençament d'aquesta nota, si un camí ha(le seguir és aquest que li marca l'austerai serena construcció dels nostres arquitectesmunicipals. Tan lluny de I'eixelebrament ac-tualista com de la insensible repetició delsexemples antics, la seva sobrietat i la sevacontenció, sobretot la seva contenció --tan

fàcil com hauria estat deixar -se anar a unaeufòria descordada i plena d'abrandamentpatriòtico-estilístic —, poden constituir unmodel ben digne d'imitació per a tothom.

Pero aquesta contenció, aquesta discre-ció, per a nosaltres tan lloable, sembla queno ha fet pas massa gràcia a algunes per-sones, les quals, en parlar del monument,s'han queixat del seu aire de mesquinesa,de misèria i d'avarícia i tot. Com si hom

, hagués oblidat que a més de les raons d'or-

La prova de l'estàtua en guix

dre estètic que feren repudiar el monumentde Blay n'hi havia d'altres de més.podero-ses, potser, encara que d'un caire molt di-ferent, que el feien totalment inadmissible.La seva voluminosa massa obstruïa com-pletament la densa circulació d'aquella cru

-ílla.Aquesta va ésser la raó per què fou adop-

tada la solució Florensa-Vilaseca i és perla mateixa raó que el monument que s'haerigit no té aquelles proporcions colossalsque sembla que hom Ii troba a faltar. Sinomés s'hagués de tenir en compte l'am-plada de les dues vies principals que escreuen en aquell lloc i ilürs perspectives,potser hi cabrien unes més grans - dimen-sions. Però com que el que ha regit i elque ha comainat la construcció del monu-ment ha estat el iiloc just on va collocat —la petita placeta que queda entre les faroles,al bell mig de la cruïlla —, no podia ésserd'altra manera. La nosa que presenta pera la circulació només el relluï tancat queha estat bastit al volt del monument és prouper convèncer qualsevol que tota aspiracióa un volum més considerable seria total-ment desencertada.

La setmana passada fou posada, com aprova, l'estàtua de la República de Vilado-mat, executada en guix. La cosa, dotres,està ja enllestint-se definitivament i, defini-tivament, Barcelona hauré erigit un monu-ment que la farà quedar bé.

La jove República de Viladomat al cap-damunt del fust, retallada i neta, bonica,ben modelada, graciosa, inerme i tota nuo,sense altre atribut que la branca de llorerque aixeca per damunt del seu cap i laseva petita gorra frígia, serà un símbol d''op-timisme i d'esbandiment allá on havíem es-tat amenaçats del més horrible i entorpidorfarrigo-farrago simbolista i anecdòtic.

JOAN CORTES t VIDAL

Una obra de Nogués i HumbertEI bar del Colon és un lloc on, de set a

quarts de deu del vespre, en una atmosferaele fum que és un dels encisos d'un bar,fan l'aperitiu, sovint jugant-se'l als daus,uns quants casats aprofitadors de la subter-raneïtat del lloc, uns quants solters i algo-

el quadro que reproduïm, pintat per XavierNogués i Manuel Humbert, decora un panyde paret. Els representants són, a partir dela cadira, buida, que ocupava el plorat Ca-nals, i voltant cap 'a la dreta : Plandiura,Nogués, Xiró, Junyent, Borralleras, Yngla-

Decoració de botigues El monument a Pj i Margallfaçana que presentava tres fraccions distintesha estat unificada per mitjà d'un paramentlleument corbat que uneix lea dues fraccionsrectes. La depuració assenyada dels seus ele-ments determina les característiques mésessencials. Una franja de pòrfid que em-marca l'obra, una altra major franja vitria-da entre els peus drets de cap a cap per adeixar passar la Ilum diürna i que a la ve-gada permet exhibir una gran superfície il-luminada per llum artificial. 1 a sota un se-

.. .

m.—,

El nou «Siglo» (R. de Churruca, arq.)

tes noves. Un exemple cenvinccnt : els nous guit d'aparadors amb muntants i dintells demagatzems El Siglo, granit rosat. En aquesta botiga no hi ha

Sembla, doncs, que els nostres comer- ni per dintre ni per fora, cap decorativismeciants s'han lliurat en cos iànima a les modern)). Per això, precisament, resulta tannoves tendències decoratives. He parlat amb graciosament decorativa.molts arquitectes i decoradors i sembla que I és que, ben mirat, en les noves solucionsla majoria d'encàrrecs van acompanyats da- decoratives la depuració dels elements haquestes paraules : ((Voldria que em fes una d'ésser més estricta i més necessària que encosa ben moderna. D'aquestes que surten qualsevol reestilització de les formes tradicio-al cine.» nats. En la interpretació dels estils passats

Celebrem i agraïm com es mereixen aques• hi ha sempre unes normas a seguir que •vi-tes ànsies renovadores, peròprocurem també caminaramb peus de plom en cada - w anova passa. El fet de portar -uns quants .anys de retadrespecte a Europa, en matè-ries decoratives, hauria, si y ,.més no, de beneficiar-nos enl'aclimatació del nou estil.'`Per exemple : tots els ¢oncifsdecoratius apareguts i coven-tats en l'Exposició de lesArts decoratives de París del d^'tgzs, i que actualment ja s.han estat eliminats, podríemtambé, des d'ara suprimir-los i ens estalviaríem d'ha-ver de passar per un altremostrari de motius ornamen-tals detestables. No perdem jmai de vista que la decoraciómoderna ve a ésser una menade pell de la construcció fun-cional. Admetem tota classede massatges, però extirpemtambé les berrugues. No hihem guanyat res d'haver ar-reconat les ugarlandes floïi-desn de pedra artificial, si enel seu (lloc posem frangestriangulades de pèssim gust.Aquest motiu ornamental abase de triangulacions poca-soltes és un dels oncifs dequè parlàvem de l'Exposiciódel 5925. I cal insistir sobreaquest punt perquè semblaque alguns dels nostres pin-tors decoradors s'hi han afi-cionat. Són ja massa les bo-tigues pintades de nou a lesquals s'ha volgut donar un Interina' de la Joieria Roca (J. L. Sent, arq.)caire moderna empastifaint-ne les parets amb tota menade triangles decoratius. I pensar que d'això ten moltes ensopegades. Tot és qüestió plese n'ha arribat a dir decoració cubista! tenir un cert sentit de manipulació i un banAprofitem .inos,doncs, de l'experiència d''al- gust de selecció. I fins sense aquestes quali-tri i arreconem per sempre més tota aquesta tats es pot assolir una passadora discreció.pseudo-decoració moderna ; aquesta decora- Però amb el que hem anomenat estil nou,ció, posem per cas, que fou utilitzada en el tot això no és tan possible. 0 s'endevina, olocal del cinema Capitol, d'algun establi- s'esguerra. El més rar són les solucionsment que ja ha plegat, i que Déu vulgui discretes.que no es torni a repetir. Així com. ]'arquitecte Sert ha tingut un

Sortosament no tot són desgràcies en la dels seus millors encerts en la Joieria Roca,nostra martiritzada ciutat. En el mateix ram també podem dir el mateix de Churruca endels cinemes podem presentar l'Urquinaona 1^ nova instal-iació d'El Siglo. Recordeu l'en-com un exemplar ben digne. En canvi, per trada dels antics magatzems Damians? I lal'altra banda, la carrincloneria del Fèmma transformació ha estat feta sense ni tan solsens deixa servits. 1 del Metropol, acabat d'i- haver de retirar cap element de ]'antiga fa-naugurar, qué n'hauríem de dir? Senzilla- çana. Aquelles columnes jòniques han estatment : que és un enfarfec de ornamentació piadosament amagades dintre l'aparador.pseudo-moderna. Hi ha algú que es pugui En aquesta reforma cal subratllar, comempassar les pintures del vestíbul d'aquest una de les solucions més notables, la unifi-cinema com a cosa moderna? I és una llàs- sació de la marquesina exterior amb el sos-tima que aquest local hagi estat farcit de tre del vestíbul. Aquí també hauríem d'a-decorativismes baladrers, perquè hi ha altres notar la depuració dels elements decoratius.qüestions tècniques molt ben resoltes. I sobretot, no podem passar per alt la dis-

En el ram de botigues han aparegut dues tinció del conjunt,noves reformes mereixedores del millor elo- Amb aquestes dues reformes el repertorigi : el nou local de la Joieria Roca i els nous de les nostres botigues d'estil nou ha gua-magatzems d'El Siglo, dues installacions de- nyat dos punts importants. Cal, doncs, anargudes a dos arquitectes del grup G. A. T. endavant i no perdre'n en altres. I així,C. P. A. C., Josep Lluís Sert i Ricard Chur- de mica en mica, la nostra ciutat adquiririaruca respectivament. Aquí sí que podem I ui to més civilitzat.parlar de modernes solucions decoratives.

Encarem-nos, primer, davant la façana dela Joieria Roca del Passeig de Gràcia. Una MÀRtus GIFREDA

L'ofensiva de 1'k.nomcna:'(. arquitecturamoderna cada dia guanya més terreny a lanostra ciutat. I, com en tantes altres ciutatsd'Europa, ha començat principalment per larenovació de botigues i locals d'espectacle.Això té l'avantatge de no comprometre tantcom si hagués començat per la gran cons-trucció i s'adquireix, a més, experiència pera quan vingui una renovació arquitectònicaen to major ; perd té l'inconvenient de mos-trar-nos els edificis amb vestits vells i saba-

—Ja veuràs com no ve.--Qui?—No ho sé ; el que sigui.

(L'Humour, Paris)

IIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIilllllllllllillllllll Illtlllllll IIIIIIIIIIIIIillllllllllllllllllllllllllllllllli

" PER A FOTOGRAVATS, LA CASA

. .

ANTONI MARTI•^y ° • Màxlma rapldesa p Màxlma qualitat

AVINYÓ, 19, prat.: Telèfon 17047 : BARCELONAúÁHllllllllllllill IIIII IIIIIIIIIIIIHIIIIIlIIIIIlIIIIIIIiIIIIIAIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIfllllllllllllllllllltllll11111^

nes noies entretingudes més o menys fixa-ment. Aquest pacífic i nofensiu passatempstenia per decoració, a més a més de les ban-deretes dels taulells i la policromia de lesbotelles arrenglerades, algun gravat anglèssobre els plafons de fusta.

Però al bar del Colon s'hi reuneixen, cadadissabte, uns quants artistes i amics de lesarts a dinar, i s'ha volgut que això foscommemorat. Per això des de fa pocs dies,

da, Carles . Dunyac, el regent Ribas, La-barta, Porta, Riera, Mercadé, Casanoves,Utrillo ,(i.), Humbert, Cabanves i Llongue-res, servits pel cambrer Blai.

Un altre plafó, també de Nogués i Hum-bert, representa l'antiquari Valenciano ; unaltre, de Nogués, uns jugadors de daus;prop del taulell, cinc obres de Labarta com-pleten la decoració d'aquell local que pre-ocupa tantes joves casades barcelonistes.

-

@(cj 1 1 / %J 1 ]LNOUS MODELS SÈRIE 1934

Superi eterodí de 5 lèmperes per ecorrent alterne amb eltaveu dinàmic

presa de fono.

Model 1161 475 ptes.

superbelerodí de 6 Ièmperes per a corrent alterneamb elteveu dinàmic gren de 200 mm. de diàmetre

i presa de fonoModel 1191. 750 ptes.

Superóelerodí de 6 làmperes per ecorrents elierne i contínua emb ele-

veu dinàmic.Model 1155. 425 ptes.

CodsRepresentants exclusius per a Espanya : VIVó, VIDAL I BALASCH, Enginyers p. Recoletos, 14. M A D R 1 D

a musical a BarcelonavidEN HOMENATGE A PAU CASALSdes edicions de músicaa

hbar un conjunt semblan osemblant de joves músics, Cto r ^^ o n ? ^' s . B a ch : Inventionen und SinfonienEn les grans estacions de radio, la mú- o r i s ea u sa »cica ocupa aproximadament el setanta per el gnom cels quals avui no importa. Es parla(Text í)Text íntegre i report de revisió. Ed. C. F.

i reLerecent del programa quotidià. Aquesta fortaproporció exigeix uin gran equivalent de

massa sovint de l'idealisme d'un artista. He rebut periòdics catalans en els qualsGairebé públic es queda a les fosques, però segueixqualitat. Qualitat del programa i un pru-

sempre cal malfiar-se'n. En els cer- es parla d'un homenatge nacional a Paueles artístics ben sovint aquest pretès idea-aplaudint. 1 aleshores, obligat pel públic, La figura de Bach atrau sempre nova-

dent equilibri entre el gènere frívol de ] Casals que es projecta. De Madrid estant,es basa en un sentit massa realistaPau Casals interpreta alguna composició no 1 ment els músics iels musicòlegs. Em ell-

operetes i del jazz, de les marxes i dels val- trameto la meva modesta adhesió a aquestde les coses d'aquest món, No podem estar-trametde le

projectat homenatge, la idea del qual ha1 g q

consignada en els programes. L'endemà ma-tí, tots els que varen sentir la nit anteriorq

moment actual encara estem llun d'haversos i la música heroica i moderna, a la ve-gada que una alta qualitat de la divulgació

nos de pensar en Richard Strauss i alguns + 'd omplir de goig i de satisfacció tots els quealtres hem 1 l' arquet màgic del mestre català, abren el

posat en clar tots els detalls u l'obra i dela vida del gran Mestre. Adhc el text de

radiofònica. Aquest darrer- punt és encaraque pogut conèixer en aquest s'interessen per la causa de la cultura i de

punt. L'idealisme del Quartet Català és 1diari per a llegir les crítiques entusiastes dels 1 les seves obres no es troba lliure d'ésser

molt negligit en les emissores espanyoles ; eldia tinguem lleure n'estudiarem les cau-

T'art.d'una altra mena. Es un idealisme que sols pau Casals no necessita homenatges. N'h

l'altaes consagra a música, que, lluny de rebut molts moltissims, a tot arreu al mán.

millors musicòlegs de la capital, crítiquesque, en el cas de Pau Casals no són críti-ques

objecte de discussions. Está doncs justifi-cada l'aparició de l'obra que comentem, la'que

ses. Quant a la secció musical hem de, Cota vanitat personal, de tota posa estudia-sinó homenatges. Es un oi de veureq g goig

constatar que la Rhdio Associació de Cata-per aadonar-se Vels èxits de] gloriós mestre

da, no cerca altra cosa que realitaar unael crític més irònic i. més difícil d'aconten-'

qual obra restableix per primera fs i c-,d.amtunt la base de diversos autd ra cò-

lunva hi dedica molta atenció. Tota l'atenció catala, cal llegir els periòdics estrangers, queinterpretació perfecta de la música. A aques-

tar, Aladar Tóth, tot entusiasmat amb elsconcerts del més important músic català de

pies, el text d'una e les seves composicionsque el quadro d'organització d'avui dia li ta finalitat, aquest Quartet aporta totes les nostres dies.permet. Una comparació amb les estacionsangleses Noo alemanyes seria ridícula. em

qualitats necessàries : una tècnica estupenda, El més impórtant músic, he dit ; si no el ^ ° x sun sentit rítmic que ultrapassa les majors més important català. Podríeu designar-me'n a .

podrem parlar fiins que en la legislació es- dificultats i que amb prou feines les deixa un altre de tan conegut, tan apreciat a tot ^..^ 6^panyola .nos hagi realitzat una organitzacióa l'alçària de les exigències del nostre

percebre i una exactitud i urnurna netedat del t `y^del

arreu hagi fet conèixer eldel món i que ha y7 f,G^

`

^ `t`'+^^-loe conjunt realment extcaordin'eries. nom de Catalunya a tots vents, com aquesttemps. Mentre aitb no sigui, necessària- Cot plegat fa d'ells els intèrprets ic!eals de f _ artista màxim, amb el seu arquet i el seu _ ment la Ràdio Associació de Catalunya no 1 la música moderna en la ràdio. 1 violoncel? .tindrà més que una importància regional. 1 Però cal també haver-los sentit interpre- Si el president de la Generalitat pogués ``No pas, certament, per culpa seva. Ho hemdit i cal repetir-ho : Ràdio Associació de-

tar Haydm i Mozart per a compondre he -mediatament que aquest sentit absolutament

donar donar condecoracions, podria augmentar amb I+'iynra falsificada de Bachmostra un interès vivfssim per a l'elevació 1 modern de 1'<<objedivitab» en la interpretac

una més la sèrie de les que Casals ja pos-seeix, sense que les hagi demanat. Però Ca-del nivell artístic de les seves emissions, 1 d'una obra musical :no fa més ue donar " ° r t` 19 ,,, ^ talunva pot atorgar-]i, desde fa poc, una més conegudes : Invencions a dues i Simio.

No creiem estar gaire lluny del dia en què tot el seu valor integral al repertori delsi` :dtra condecoració, una altra mena d'home- 1 nies a tres veus. Tots els pianistes les hancaldrà comptar les emissions musicals de 1 grans mestres clàssics. Aquest és ]'idealisme natge. 1 estudiades i n'han tret llurs primeres no-Ràdio Associació com un factor important 1 deis joves músics del Quartet Català. Ca] i Des de no fa gaire, Catalunya té la seva cions d'estil polifònic. Les vicissituds delsde la vida musical de la nostra ciutat. La 1 agrair a Ràdio Associació de Catalunya 1 1 Universitat, AquestaUniversitat pot, per fi, 1

manuscrits de Johann Sebastian, que ensràdio és l'única institució en la qual es pot (l'haver-los procurat una sòlida base d'exis- 1 crear doctors de tota mena ; entre ells sens són revelades per les investigacions eruditespresentar, en pocs mesos i àdhuc en poques téncia que els permeti construir realitzant dubte, també doctors honoris causa. Una del doctor Landshoff, són veritablement es-setmanes, els fruits d'un treball sistemàtic 1 llur treball enorme de preparació i de per- 1 1 Universitat jove que es troba haver de co- balaïdores. Estaven en part escampats d'acíen un nombre d'audicions tan extens com es fecció. mençar de nomenar doctors honoris causa, 1 d'allà isabíem únicament de tant en tantvulgui. Es així com ha pogut presentar gai- *. 1 ha ele triar bé les persones a les quals ator- 1 que un senyor Tal havia adquirit ((un bonrebé tota la música da camera de Brahms gar aquesta dignitat tan alta, la més alta 1 gruix d'autògrafs de simfonies, sonates,amb motiu del centenari del seu naixement. 1L'Associació Obrera de Concerts ha tin- 1 que es pugui donar. Conferint aquest concerts, trios, obertures, fugues, etc.n delActualment s'estan preparant tots els quar- gut la bona idea d'invitar els seus socis alvint icine anys preat títol de doctor honoris causa de la gran Bach. 0 bé els trobàvem a la màtets de Beethoven i s'ha començat ja a donar ^'asas als - -

Universitatrm concert d'orgue. L'enorme afluència de Autònoma de Catalunya, la Uni- 1 d'un dels seus nombrosos fills, Frtedemana,la sèrie completa dels de Mozart. S'està pre- públic al Palau Nacional de Montjuïc con- 1versitat honorarà Pau Casals i al mateix 1 per exemple, el qual tractava de viure deparant igualment un cicle de música con- 1 firma l'atracció que l'Associació exerceix eir parlen molt més que els d'ençà dels 1'i- temps s'honorarà ella mateixa. Aquest títol la seva venda. Aquest desgraciat, que notemporània en el qual, entre altres obres 1 sobre la massa i a la qual ens hem referit 1 reneus. Es pels periòdics estrangers que em ` de doctor honoris causa cal conferir-lo a po va poder subsistir durant els darrers anysimportants, figuren un quartet i el conco diverses vegades en aquestes mateixes pà- vaig assabentar, fa poc,del clamorós èxit I qu(ssimes persones, perquè no perdi la seva 1 de la seva vida sinó dels socors d'algunsper a piano de Hindemith ; diverses compo- gines. El mestre Joan Suñé Sintes posseeix 1 que Casals va obtenir a Londres, i que Bu- 1 gran i altíssima reputació. No crec — reco- 1 amics jueus ( !) de Bach, mi tan sols recu-sicions per a conjunts reduits de Stravins- una técnica respectable que posa, malaura- 1 dapest l'espera pel mes de març, per a tor- peixent tots els mèrits que puguin tenir al- 1 lava, enmig del seu extrem infortuni, davantky, de Bartók i altres. 1 lament, al servei d'un gens satis- nar a celebrar un altre cop el músic més_programa tres dignfssimes persones de Catalunya — la falsificació de la signatura del seu pare.

En una d'aquestes importants audicions factori. La majoria de les obres es catalo- popular de les sales de concert d'Hongria. que es pugui trobar una altra personalitat El gravat que publiquem ací fa veurede música da camera, es donà a conèixer, 1 guen en aquest pèssim estil de virtuositat 1 El públic de Budapest és el més capritxós tan digna com la de Pau Casals, els mèrits 1 clarament com el pobre Friedemann va ate-diumenge darrer, una bella petita obra de 1 romántica que en l'orgue és ben difícil de 1 i el més difícil de tots. Caruso, Adelina Pat- l del qual són coneguts per tothom. gir amb una mà tremolosa, els dos nomsMilhaud, el seu setè quartet. En ella no es tolerar. En lloc d'aquestes beneiteries fraan- 1 ti, l'Argentinaa i tants altres artistes estran- Aquest any, per primera vegada, té lloc 1 illustres al cognom de Bach per fer passartrobarà ni el rude barbarisme d'un Stravins- 1 ceses hauríem preferit escoltar algunes obres pers varen conèixer el fracàs a Budapest ; 1 a la Universitat de Barcelona un curs de 1 una simple còpia d'una altra mà per unky ni les abstraccions enigmàtiques de l'es- espanyoles dels grans compositors clàssics. foren xiulats pel més exigent de tots els pú- Musicologia. Aquest any, la Universitat po- 1 original del seu pare.cola schònbergiana ni tampoc la complexitat El nostre Suñé no ignora pas que hi hagué blics europeus, aquest públic que va de sino- dria nomenar doctor honoris causa el cm- 1 El report de revisió que acompanya eld'un Hindemith. En aquesta bella partitura 1 un dia en qué Espanya era plena de grans king als concerts i que sacrifica els diners talé que porta el nom català més gloriós 1 volum del text integral, és un model de-de Milhaud hom troba un lirisme deliciós 1 mestres del seu instrument i que hi hagué 1 que hauria d'esmerçar en menjar per a sen- dels nostres dies i que a la vegada és un 1 xactitud científica. Un estudi comparat delslluny, tanmateix, de caure en el sentimen- 1 una veritable florescència de l'art de l'orgue. 1 tir tocar un Szigeti,- un Hubermann, un 1 músic. Deixant de banda les diferències que 1 diferents autògrafs i còpies, nous s smpor-talisme fatal —, d'una lucidesa exemplar i Caldrà potser recordar les antologies de Fe- ; Sauer... 1 .abans que ningú, sobretot, un 1 pugriin existir entre opinions de tota mena, tants punts de mira sobre la qüestió de ï'or-d'una riquesa de ritme que dóna una lleu- lip Pedrell? Estem segurs que coneixerà I Pau Casals... crec que tothom podré estar conforme amb 1 namentació de l'estil barroc, ens donen es-geresa extraordinària a cada compàs. millor que nosaltres les obres de Cabainilles, 1 El públic de • casa nostra és molt fred ; la nostra proposta de nomenar Pau Casals clariments interessants, indispensables per

Tota l'obra és un bell producte dF) fons el gran organista valencià (1 644- 1712), les Hongia no es una nació meridional; No he doctor honoris causa de la Universitat. 1 a tots els qui senten adrhiració pel granmelòdic de l'òpera lírica francesa i de l'estil quals han estat publicades en dos rics yo- 1 vist mai, però, escenes com les que es pro- Amb aquest nomenament, que sense cap 1 mestre organista de Leipzig. El text integre«objectiu» i transparent d'un Satie. Aquesta 1 lums per 1'nstitut d'Estudis Catalans. Per llueixen després de cada concert de Pau Ca- dubte tindria un eco considerable en la prem- (le l'obra esmentada (Ed. Peters, n.° 42ot)audició haurà, a ben segur, guanyat molts 1 què, doncs, aquest mestre d'orgue català 1 sals a Budapest. La gent, transportada, sa nacional i mundial, la moya Universitat 1 anulla completament totes les altres edicionsamics a la música contemporània. no ens vol fer conèixer els fruits meravellosos aplaudeix i no surt. I no deixa sortir el mes- catalana, digna de les seves altes tradicions, existents, puix que presenta des d'ara el

El Quartet Català fou l'executor claques-1

del zel científic dels musicòlegs catalans? 1 tre. Envaint ]'estrada, li beses: les mans, li trametria la seva targeta de presentació a 1 sol text autèntic d'aquesta obra de Bach,ta obra difícil i delicada. Cal parlar d'aquest 1 1

parlen i estan contents si li poden tocar el tot el món, 1 potser la més popular i la més sovint exe-

quartet i amb elogi. Rarament es podria tro- 1 OTTO MAVER 1 vestit. La direcció fa apagar els llums ; el r OLtvER BP.ACHFELD 1 catada. — O. M.

SABÓDE SALS D'AIGÜES DE

FAROLAS(PONTEVEDRA)

Deliciós per al tocador. Unir per al banyvenda a I'engròs

PERFUMERIA LA FLORIDA, S. A.

IMPRESOS COSTANOu de la Rambla, 45

BARCELONA