7

Tal com havia anunciat el patró, no fou una jornada tranquil·la.El vent havia estat indecís des de bon matí. Al remat, al voltant del

migdia, abandonà els seus dubtes per consolidar-se en un desassossegat mestral, força sis. Aleshores, l’embarcació començà a brandar de debò. La mar, a poc a poc, anava creixent. Les ones assotaven la mura1, arrui-xant cadenciosament la coberta.

En aquell moment, les cares dels membres de la tripulació em recordaren les mateixes sensacions que m’havien estat descrites pels vells mariners, argonautes de temps passats, «molt més heroics, sense tantes màquines i instruments», segons ells. Totes elles reflectien emo-cions que condensaven segles d’experiències viscudes, a les quals feia referència una carta publicada a la secció «Cartas al director» d’un diari de la ciutat de València: «…la gente de mar es serena, de rostro y mirada envejecida por la espera, frente despejada y conciencia siempre tranqui-la, quizá para vivir en todo momento en paz con Dios, por si una mala noche, una oscura ola los arranca de la cubierta de su barco…»2. Sensaci-ons, totes elles, gravades a força d’esglais en la memòria i en el caràcter

1 Part de cada costat del buc d’una nau en què aquest s’estreny cap a la proa o cap a la popa.

2 Levante-EMV, 1 d’agost de 2006, carta remesa per José Vicente Marzal.

8

dels mariners, les quals eren transmeses en les llargues vesprades d’hi-vern, generació rere generació, a uns xiquets als quals un destí tossut abocava a repetir-les...

9

1. LA RELIGIOSITAT POPULAR AL MÓN DE LA MAR

En l’actualitat, la millora en les condicions de navegació i les moder-nes tecnologies han facilitat el treball dels mariners. D’altra banda, el progrés en les previsions de l’oratge –cada vegada més encertades– ajuda a prendre la decisió de fer-se o no a la mar…

Aquesta Mediterrània nostra, però, sempre acarona imprevisibles canvis d’oratge. De sobte, sense avisar. Els mariners saben que, a la curta o a la llarga, se n’han de trobar enmig d’una de ben grossa. Tan-mateix i per més que s’hi hagen fet a la idea, quan arriben aqueixos moments en què veuen caure sobre ells els efectes desgavellats dels capricis de la natura, i se senten sacsejats per temporals i colps de mar, les reaccions són les mateixes que en temps antics: les converses a crits queden esmortides pel silenci; els moviments pausats i mecànics donen pas a un controlat nerviosisme; l’orgull i les rancúnies queden arra-conats, i tots, siguen creients o ateus, cristians o musulmans, majors o jóvens… tots, sense excepció, miren al cel, en tostemps i creences llar de la divinitat, posant tota la seua esperança en el Suprem Faedor, senyor de l’ordre universal, a qui preguen amb devoció i encomanen les seues vides.