( l

dS S /^ I1''"

►►.. ' ilf (I,i1^11

►►^^' ÍlrI,.^►. It^,

8^^, f,,,(^e, elle. ., lli,

/^,,

^,

e,

e °

Any 1, Núm. 41. - Barcelona, dijous 7 de novembre 1929

UN TOC D'ALARMA :

Quatre milions de nacionalistes

alemanys han votat contra la pau.

treu: 2J cènts. - Pelai, 62. lelèf. 15SUU. - Subscripció: 2'5U ptes, trimestre

Els dijous blancs ^ MIRADOR 1NDISGRETCOSES D'EUROPA

le y Iliçun^ de la crisi f^an^e^aEn el nostre darrer número dèiem que la blica formada fora dels partits. El famós

crisi ministerial a França, fossin les que ministeri Waldeck - Rousseau, un dels mésfossin les exigències d'ordre interior, s'.hau- • heterogenis i de feblesa més aparent queda de resoldre tenint en compte pel damunt ha conegut la República, constituït en unde tot la pressió' de l'opinió mundial que, dels períodes més agitats de la vida públicad'acord amb la majoria de l'opinió france- francesa i rebut a la Cambra amb les pro-sa, vol veure closa d'una vegada per sem- testes més sorolloses, va ésser un dels ml-pre l'actual interinitat de la difícil liquida- nisteris de més llarga durada, el qui vació de la guerra. La conseqüència natural marcar el canvi més transcendental en 1'o-d'aquest fet indiscutible, era la constitució rientació política de França i va revelard'un nou govern Briand, desitjat i gairebé homes nous com Caillaux 1 Millerand a lareclamat per tots els altres governs euro- i vegada que en fa formar d'altres, alesho-peus interessats en aquestgran problema. Tan naturalens semblava, que vàrem es-tar a punt de donar per fet

rel nou ministeri Briand des-prés del fracàs de la combina-ció Daladier, sabotejada pel .. a r^}s,Consell nacional del partit so- 3 pral tcialista. Les notícies d'última Ihora, rebudes uan el nostreq

x,a:s^ ^, ^_

número anava a entraren,^^ ^a

màquina ens obligaren a rec- =i ,.i' jtificar perquè no confirmaven s ' '^arTt'.la nostra previsió i adjudica-` tven a Briand la cartera delsAfers estrangers en un govern í á oClémentel. , x

Aquest desmentiment, però,x

1,x è ^

no era més que aparent. Si la 'r I`crisi no es va resoldre la set- d ais .mana passada en la forma . a^sique esperàvem i ha duratrnés ^'1 a^^¢ ^ro^del compte fins arribar a la ^r ^J;solució Tardieu, és perquèBriand no ha volgut acceptar

é

altre cop la presidència del -a 4 ;,

Consell. Ja en té prou de veu-re exposada la seva obra,d'un . interès nacional innega-ble, a la sort vacillant delsproblemes de • partits ; iés 'evident que des del cap del ], '^ (t;

Govern li fóra im ossible sos- " ttraure's a le; llu tes actuals ^^

d'aquesta mena de qüestions., X43 I :^ ; s,-

Peró peraquest mateix mo- ^1I,^^a

tiu, la característica de l'últi-ma crisi ha estat la novetat detraspassar a Bdand la fund ó dNDRC TARDIEUd'àrbitre dels partits que cor-resnon de dret al President de la República. I res joves secretaris, com Paul Boncour i

Daladier, Clémentel i Tardieu, l'un des- i Tardieu.prés de l'altre, han estat cridats a formargovern pel President Doumergue desprésd'una consulta amb Briand, i els tres hananat, abans d'acceptar, a assegurar-se delseu concurs personal. No es podia definird'una manera més clara el tema principald'aquesta crisi que era el d'assegurar lacontinuació de la política del ministre d'A-fers estrangers. 1 Briand no posava altracondició als futurs caps de govern que lade donar-li dintre l'actual Parlament unamajoria que no el tornés a entrebancar. Lacomposició política del Ministeri li era in-diferent si aconseguia aquesta majoria. Mi-Ilor que estigués fonmat per homes d'es-querra, que són els seus; però si aquestsne volien o no podien fer el bloc de majo-ria que necessitava, governaria igual ambhomes de centre o de dreta. °Amb socialis-tes, si acceptaven ; sense socialistes, si re-fusaven ; amb una concentració . republica-na dirigida pels radicals si aquests s'h-iavenien ; amb una altra mena de coaliciósense radicals si aquests desertaven. L'ú-nica solució que no acceptava era la de go-vernar amb un comité de partit. Perquèels ^roblemes actuals de política interiorno 1 interessen. La sort de tots els partits,com la sort de França, depèn de les possi-bilitats de reconciliació europea que contln-guin els acords que estan en estudi, pen-dents de pròxima execució. Quan tot elmecanisme d'aquests acords -internacionalsestigui muntat i en condicions de funcio-nar, els partits podran fer el que millorels sembli. Seran probablement distints delsd'ara, i també probablement Briand, do-nant per acabada la seva tasca, els deixaràlliure el camí.

s *.

Així ha nascut el ministeri Tardieu. L'ho-me del Tractat de Versalles, que és tambéhome de realitzacions, que no s'atura da-vant la rigidesa d'un dogma ni s'entestaen fórmules marcides pel temps, era segu-rament el candidat preferit de Briand. D'a-questa crisi que ha fet caure un ministeriBriand - Tardieu — deia un . periodista emi-nent — en sortirà a la llarga un ministeriTardieu - Briand. Els dos haurien volgutun altre govern que el que s'ha fet, ambuna major participació d'homes d'esquerra,que són els més indicats per a donar to al'actual política exterior de França. Peròno hi havia més temps per perdre. El ple-biscit dels nacionalistes alemanys, que esdonava per fracassat, ha recollit prou nom-bre de vots per a fer sotmetre a un refe-rèndum popular l'aprovació del pla Young,i això vol dir lliurar a les disputes apassio-nades del carrer tota l'obra de la pau. Si-gui de qui es vulgui la responsabilitat d'a-quest perill, podria ésçer catastròfic el dei-xar sense govern a França en una horatan decisiva, i l'opinió francesa hauria re-but malament un nou ajornament de lacrisi pel sol motiu d'esperar que els homesde partit trobessin la manera d'acoblar lesseves ambicions.

Potser és cert -, çorn es diu — que laformació precipitada d'un govern no és re-soldre una crisi polítïca, i que aquesta estornarà a obrir així que el nou ministerientri en contacte amb el Parlament. Perala història política de França té sorpresesque desconcerten a tots els qui obliden elque representa la força d'una opinió pú-

"L'Ennemie" a la F. B. M.

Elena Jordi, que és una senvora que té

Fiscos amb ulls d'«amateur„ l'automòbtil grans pensades, va proposar a En Cambó

ra tan er ecte com la dona ue el con- que li fes la traducció ti Lt unemxit^ f q —Diu que ara has tingut un èxit tan

uía. Tots dos eren de bona marca, de gros amb això de Les Dictadures — va dirona raça, naus i de luxe, i es complemen- la Jordi—, i estaria bé d'aprofitar l'oca-

aven. Hauríeu dit, que la noia i el cotxesió...iavien sortit d'una mateixa fàbrica, ella En Cambó, naturalment, na es va del-'una fàbrica de nines, una indústria com- xar convèncer i va contestar a la senyora^lementària d'una gran firma d'automòbils, Elena

a mateixa que fa les nines-mascota que — Envia'm l'original i ja el faré traduirullen i fan ganyotes davant el cristall de per algú d'aquí...

a finestra posterior. El més exigent no hau- Resulta, doncs, que L'Ennemie ha estatla trobat detall a discuiir, encara que la traduida al 3o de la Via Laietàna. Ara bé

toia i el cotxe coguessin ésser fets en sèrie, qui ha fet la traducció?L'auto era un cabriolet allargassat, finís- Misteri! Corren diferents versions, però

'im de línies, — Perquè hi ha cabriolets d'es- la nnés aprofitable ens sembla que és laalvi, feixucs com gripaus, dels quals només que atribueix aquestes paraules a un delsd moment d'estimbar-se poden descobrir el dirigents de la F. B. M.

nòbil secret de llur construcció. — Color — Nosaltres, traduir un vodevilot 1 Si al-Vanquln imperial enquadrat amb negre, no men ys fos del grec o de] llatí...

— Si fos una obra d'Aristófanes... — valeu vist mai cap joguina mecànica tan ben fer un de més atrevit.rcabada. S'havia aturat a una parada obli-

'atòria; davant meu i lo vaig renunciar aravessar la Rambla

La noia anava sola al cotxe. Semblavauna fiersona molt conscient, malgrat la caraáe nina, la boca de poncella, i, sota unescelles fetes amb una pinzellada molt segu-ra, uns ulls fets amb seda negra i emmar-cats ambnegre, com les nines de preu. Elbarret negra era tan adient al rostre i tanben posat que podríeu dubtar si el fabri-cant s'ha.via estalviat de fosar cabell ala nina. La figureta vestida amb un es-tamQat de seda vermella i florejada s'en-motllava tan bé al seient que aquest detallera potser l'únic que donava idea que lanina no era un ninot, sinó una dona decarn i ossos, i gairebé n'hauríeu endevinatel pes, un pes femenil, ï el grau de tebiorde persona viva.

A l'altre seient — a qui pertocava de dretaquest seient? — hi havia un renard quenomés demanava que hi enfonséssiu lesmans, dos jaquets lligats amb cintes i unllibre nou amb un títol vermell sobre blanc.

La coqueteria d'aquesta automobilista con-sistia a dissimular-la. Sense fer l'homeguiava com un home. La cama que pedale-java tenia una expressió molt justa del peual genoll, i només una lleugera vibració laresseguia de. dalt a baix. Una mà enguan-tada de gamuso, tan petita que semblavaun rudiment de má com les de les nines,tenia el volant, i quan el timbre reguladordel tràfec féu la senyal va sortir fer lafinestreta una altra mà diminuta. Assegu-raria que vaig poder-la tocar i sé la sensa-ció que vaig tenir: le d'estrènyer el peud'un gat.

Aquesta dona no és major d'edat, peñ-sava jo en desaparèixer el cotxe, i sap ves-tir bé, portar un automòbil i un llibre.Quant al llibre, no sé si el sap llegir, peròbé el porta. Tampoc sé quin llibre és, nicom està ella de cervell i de moral, peròevidentment això tant és. Ella és una florde civilització i té unes ideas sobre el nos-tre terps. Doncs que li donin el dret desufragi! Si pot anar per les carreteres a vui-tanta quilòmetres per hora, també té dreta votar.

M.B

L ► ^

11►^/^ 11

^1

0 11 1 t

1 , .

1se

t

il0^

11

^. i

►.1..'^

\1

n N,

EL DESASTRE BURSÁTIL DE NOVA YORK

Fins amb això hem batut el rècord!!

La dansa del càncer?

L'Ambrosi Carrion començava ]'altre diaun article a La Nau dient

iAsnb motiu de celebrar-se a nostra ciu-tat el Congrés monogràfic del càncer de lapell, la ballarina Aurea de Sarrà ha inter-pretat un ballet al teatre grec de Mont

-luïç.nAquestes paraules ens recorden allò tan

conegut:Con tan plausible motivobailaremos un can-can.

EI nom fa la cosaUna vegada, a l'Ajuntament; havien de

nomenar l'ordenança de la secció de Ce-mentiris.

Plovien sobre els membres de la Comis-sió les recomanacions com mannà celestial.Tantes en van caure, que aquells, no sa-bent ja cap on girar-se, van escollir, per-què el seu nom els va fer gràcia, un aspi-rant que es deia Calavera. Encara está avuidia en funcions.

Al Consell d'Administ-ació d'El 'Matí hau-rà passat quelcom semblant. No devienacabar de posar-se d'acord per a nomenarel gerent -delegat i, a darrera hora, han ele-git el sen yor Cura.

Per compamvonia, desitgem que els re-dactors d'El Mati no hagin de veure's al-gun dia obligats a cobrar en indulgències.

Fls insaeiahles

Ha baixat gent de tots els pobles de Ca-talunya a veure l'Exposició. Entre aquestspobles no podia mancar-hi Port de la Selva.

Mariners embrunits, minyons de vintanus, alguns d'ells sense haver vist máiBarcelona. En Sagarra, home gentil, cre-guk que no quedava bé si no els convidavaa veure La f ulla del Carmesí.Els versos saltaven com una cascada. E1

diàleg picat posava una lleu vibració end'ànima dels espectadors,

Quan va caure el teló en el tercer acte,mentre els aplaudiments ressonaven en lasala, un dels mariners digué:

— Quina llàstima que no tingui set ovuit actes.

Una estranya invitació

La febre dels Congressos en ocasió del'Exposició no minva. Amb la febre delsCongressos, la dels banquets. Eis restauran-leurs estan •que no hi veuen de cap ull. AI

-guns dels periodistes que ]'altre dia co-mentàvem ja no poden dir faca. Hi '.ha re-pbrter que fa trenta i quaranta dies que noha dinat ni sopat a casa seva. L'altre diaa La Publicitat quan va entrar ]'Angel Fer-ran es trobà damunt la taula cinc tiquetsde dinars i sopars per a l'endemà. 1 ja ve-nia del Ritz, i l'esperaven a Miramar. 1 noes po;ué aguantar•.— Poseu-me un suplent — anà a dir al

director—. Poseu-me un suplent que vagia menjar -per mi a tots els banquets a quèem convidin. Si treballo tant, acabaré víc-tima del surmenage.

Els concisos

Si pregunteu a un ciclista qui és l'a¢òs.tol, us dirá de seguida : — En Torres.

1 és que l'home és popular de debò.Aquesta popularitat se l'ha guanyada as-sistint com infermer als ciclistes per aques-te3 carreteres i escrivint articles.

Els articles d'En Torres tenen fama dellargs. Quan es va acabar la darrera Voltaciclista a Catalunya, En Torres es va tan-car a casa seva ] va estar-se divuit horesescrivint, Quan va sartir, portava un feixde zzq quartilles.

Alguna vegada ha trobat un admirador.Aquest li ha fet

— Ja us llegeixo els vostres articles aDe'ortes. Estan molt bé.

— Fugiu home. Es un periòdic on no hipots dir res. Escrius una mica i ja l'hasomplert.

Els articles d'En Torres a Deportes acos-tumen atenir aquelles 8o quartilles.

A. M. D.G.

Llegim a l'últim número de Perseveràn-cia (revista dels exercitants) aquest anunci:

nGermans : malalts de l'estómac, de Gas-trocoloptosis,. no sofriu més, no us vulgueutornar neurastènics; Déu va deixar creatsuns aparells cientf6cs i [ací el nom de lacasa anunciant] els ha trobat: Proveu -los i

lloareu a Déu i el jorn que vàreu llegiraquest anunci.»

Déu els faci bons !

Frases d'antologia

Hem trobat per casualitat un udrama his-i tórico-contemporàneon (any 1868) titulat El,. cura Merino.

Tota l'obra és divertida. Per mostra, trane-crvim un trosset de l'última escena, quanMerino està a punt d'ésser ajusticiat. Jase sap que àbans de morir se solen fer fra-ses cèlebres.«VERDUGO (a Merino, adelantándose un

¢aso). — La hora.MERINO. — ¡ El verdugo ! (Con horror. )

i Qué alevesurge esta venganza extrema!;El verdugo! Otro problemapara el siglo diez y nueve.o

Sort, doncs, que som al segle vint.

**rNo es poden fer semblances massa exac-

tes entre situacions polítiques d'ara i altresque ja són històriques. Però el procés dela darrera crisi fa pensar que, com entemps del ministeri Waldeck-Rousseau, sor-git del famós .afer Drevfus, més que unacrisi de govern, estem presenciant una criside partits. Ningú no hauria pogut endevi-nar que aquell célebre iministre, d'un matístan semblant per molts conceptes a Briand,havia de cloure el període d'agitació polí

-tica que va presidir, deixant el camí des-embarassat dels obstacles de l'hora en pro-fit del partit radical que no era el seu,1 ara ningú no^pot endevinar, en mig del'esmicolament de grups i de clienteles enquè es dissolen els vells partits, quina for-ça de govern es forma-rá un cop estiguiclosa, amb ]'execució dels tractes interna-cionals en preparació, la interinitat obertaper la guerra.

Si els indicis d'ara fossin l'anunci delfutur, es podria .preveure la formació aFrança d'un gran partit de govern d'es-cfuerra, -amb desprendiments dels actualspartits radical i socialista. Per algun motiuel mateix Tardieu, que és l'home en quitenen posades avui més esperances les for-ces conservadores, s'allunva tant com potde les velles formacions de dreta, cercantel nucli central d'un nau partit entre elsmoderats del radicalisme i de les esquer-res històriques. Sembla que vulgui desem-barassar la futura esquerra del last que lapriva d'aixecar-se a l'alta representaciód'una força essencial de la República. Nireacció ni revolució —han dit moltes ve-gades els homes de la França d'ara. I siaquestes paraules volen ésser una guia, comho ha estat per la sort de tots en la vida in-ternacional el sentit constructiu de la pauque és l'honor de la França de Briand, notindrà la política francesa altre camí a se-guie que el que sembla dibuixar-se en elpensament de Tardieu, de deixar arrecona-des per sempre les velles forces de reacciói crear al costat dels nous partits conserva-dors altres forces que transformin en accióde govern l'actual incoherència de les aspi-racions revolucionàries.•*»

Com dèiem l'altre dia, aquesta crisi hau-rà servit per a donar categoria de cap degovern a alguns homes nous. Entre ells,perú, no creiem que s'hi pugui comptar Da-ladier com semblava, perquè el seu prestigipersonal ds una de les víctimes de la crisi.Daladier ha fracassat perquè no ha sabutemancipar-se de l'esperit de partit a l'horadecisiva en qué hávia de sentir-se homed'Estat.

Potser els radicals i els socialistes, mi-rant de cara a la seva gent. han fet bé devoler mantenir la independència partidista'

de refusar el poder si no era tot per ells.Però: la massa que viu fora dels partits ique els accepta com instruments d'acció po-pular, no entén prou bé que per una ambiciódel partit, l'instrument falli en el momentprecís en què ha de servir. Resulta parado-xal que Briand tingui d'arrencar ara als

homes de dreta una adhesió forçada a la se-va obra per a salvar-la, perquè els homesd'esquerra, que la consideren pròpia, l'a-bandonen per voler ésser sols a governar.

De tota manera, a la seva hora no li falta-ran a França els homes que necessita.

FEMINISME1 DRET DE VOTAR

Un brindisUn dels nombrosos congressos que s'han

celebrat darrerament ha estat el Congrésde Farmacèutics. Naturalment, hi va ha-ver un banquet i a l'hora dels brindis esva aixecar un farmacèutic emocionat. Tanemocionat •estava, que va començar així

— Honorables dames:..Els senyors farmacèutics no en van fer

gaire cas. Ells també estaven molt emo-cionats...

Enredapa¢esos

El cavaller Ju€tn Chabós, que es diu l'es-criptor més independent del món, parlanta La Gaceta literaria de Les Dictadures delsen yor Cambó, diu:

uÉs indudable que Cambó ha recib'do be-neficiosamente la influencia de los escrito-res griegos y latinos cuya traducción ha pa-trocinado creando la fundación Bernat Met-ge. Y de estos escritores citaría yo precisa-mente a Plutarco, a Julio César y a TitoLivio.o

No sabem si a Madrid, malgrat el pres-tigi que hi té el signant de l'article, algús'ha empassat una afirmació semblant. Elsd'El Debate, per exemp'e, no en creuen res.

A Barc' tona, on tots erts coneixem, éssuperflu de dir que el paràgraf que repro-

duïm ha fet riurepotser per sota el nas.

Eloqüència

El senvor Josep Maria Omar i Gelpí téuna oratòria inefable, original, que cridal'atenció arreu i és esmentada sovint pelsqui han tingut el goig de sentir-lo. El pi-nyol màxim del seu personalíssim estil fouuna conferència donada a Sabadell, ja fadies, sobre El concepte de l'acte jurídic.Començà el seu discurs dient.:— ... Però...

Occitanisme

Mentre •muntaven l'escena, l'empresarisenyor Canals sostenia una conversa, encoirecte francès, amb Henri Bosc, el ga-lan de la companyia que aquests dies actuaa Novetats.

Entrà un mosso i preguntà amb signeson havia de posar uns objectes que duia.

Henri Bosc féu, en català— Els coixins posi'ls aquí i les làmpares

sobre la taula. — Veient la cara que posa-ven els presents, s'explicà : — Es que sócde Perpinvà i parlo com vosaltres.

— 1 doncs, per què no m'ho deia abansi m'hauria estalviat de parlar-li en francés?

¿Es comença a solucionar a Barcelonael problema de les piscines municipals?Els barcelonins que, com ja gairebé era

proverbial, semblaven girats definitivamentd'esquena a la mar, sembla que per fi s'handecidit a obrir els ulls i adonar-se de la de-ferència que amb ells ha tingut la Naturaproporcionant-los tan simpàtic veïnatge. Nocaldrà pas que apellem al testienoni delsmilers de bitllets que s'han despatxat a¡'estació de França aquests estius darrers,per a convèncer el lector de l'afirmació sen-tada en iniciar la present informació. Tot

Que s'hagi fet públic no n'hi ha cap amés,ni tan sols en projecte.

Segons una nota facilitada a la .premsalocal deu fer uns tres anesos, mentre s'es-pera l'aprovació d'un pla de construcció depiscines municipals, es construiran les ano-menades Termes. Aquestes Termes consis-teixen en uns establiments públics de banysen els quals el públic, por un preu absolu-

tament mòdic, podrà pendrebanys dels anomenats vulgar-ment de llimpiesa. No creiemque els iniciadors de la ideaes proposin gran cosa més.

La primera d'aquestes ter-mes, i ens fa ('efecte que pot

-ser sera l'última, perquècreiem que amb les mateixesdespeses poden construir-sepiscines magnífiques, ja estàdel tot enllestida als sótans del'Hotel núm. z de la Plaçad'Espanya. Hem tingut oca-sió de visitar-la. De l'obra ensi, de tot el detalls de pre-sentació, higiene i bon gust,no poden fer-se'n més queelogis. Es veritablement unacosamagnífica. Aquesta és laimpressió que en treurá elmés exigent un cop 1a visiti.Unes cambres per a vestir-se i despullar-se espeterrants,cambres de banys espaioses iesplèndides, amb tots els re-quisits imaginables, dutxes,barber, cirabotes, manicura,fins Agència de Canvi i Bor-sa i de Viatges hi han posat!Ah I i unes installacions .pera rentar la roba i per asse-car-la perfectament reeixides.

a les cabines, no hi ha manera de tirar-hiaigua, és totalment impossible. 1 és peraixò que ja des d'ara ens les hem de miraramb recança, tot preveient el seu èxit pro-blemàtic.

A més, el fet d'haver-hi installat tot aquellseguit de dependències que hem esmentatmés amunt, dóna caràcter d'impossibilitatal seu funcionament, perquè no hi ha pasmanera de trobar qui ho vulgui arrendartot plegat i es comprometi a sostenir aque-lla varietat de serveis.

1 voldríem saber encara, .pura cúriositatparticular, quin paper pot representar-hi aSans, en plena barriada obrera, una Agèn-cia de Viatges i una Agència de Canvi iBorsa.

* r r

Els intervius se solen amenitzar amb unaanècdota. Crec que no deu haver-hi res queprohibeixi fer el mateix amb les altres in-formacions. 1 com que en sabem una demolt bona referent al tema de la presentinformació, no ens sabem estar d'interca-lar-la.

Sembla que els materials que s'haviend'emprar en la construcció dels Termes deque parlem, varen ésser objectes de discus-si ns ben acalorades. Una d'aquestes dis-cussions tenia per tema les preferències delRocalla daimunt d'Uralita o vice-versa (noés propaganda de l'un ni de l'altre). Final-ment va guanvar el primer. I tenim entèsque el vot definitiu va donar-lo un dels quetenien dret a decidir la qüestió, amb la se-güent argumentaoió que gairebé té el tod'una sentència

— Que volen que els digui. Trobo quesena millor. Fixin-s'hi bé. Termes de Ro-calla.

L'home havia senit parlar indubtable-ment de les Termes de Caracalla.

..*

1 anot de la fin. Això també és de rúbri-ca. No ens resta per a dir altra cosa, amés de repetir que el pressupost de la re-cent installació de la Plaça d'Espanya enssembla més que suficient per construir unaesplèndida piscina municipal tan grossa comla de Montjuïc, sinó que desitgem que 1amunificéncia i el bon gust (qualitats queno sempre van acompanyades però que sem-bla que el Municipi de la ciutat els ha sabutfer fer les paus definitivament), que la mu-

^pular parisenca

recentment transformada). Ara, però, sem-bla que s'han desvetllat i n'hi ha tres envies de construcció, la de Blomet, la deRouvet i la de Ledru-Rollin. Hi ha, final-ment, aprovat el projecte de construcció dela ((des Amiraux»,

I a Barcelona, què? A Barcelona s'haconstruït la .primera piscina que es diu mu-nicipal, per bé que no serveixi per cap deles finalitats essencials d'aquesta mena depiscines. Es la de INontjuic. A 1a llarga, ipotser no caldrà esperar tant aquesta pis-cina, magnífica a tot ser-ho, '.haurà d'ésserdestinada a piscina d'espectacle i encara tansols en determinats mesos de l'any. La sevasituació i el fet de no ésser coberta, a partde les dificultats naturals de portar l'aiguatan .amunt, no donen dret a esperai altracosa.

b'en instaliades per a un país en el qualla gent senti la pruïja de la higiene. I acasa nostra, malauradament, no es dónaaquest cas. Si els establiments particularsde banys que hi ha a (Barcelona resultessininsuficients, es compendria la construcciód'aquesta dependència municipal, però comque és el cas que no passa res d'això, ces-ta una mica d'imaginar-se els motius alle-gats per a declarar la seva utilitat.

A casa nostra el que interessa ara comara és fer tots els possibles perquè la gentes banyi, i això no s'aconseguirà pas ofe-rint-li el bany per si sol, sinó que serà dercesultats molt més pràctics presentar-li perdavant la Llaminadura d'una estona de na-tació. Això, en les noves Termes de laPlaça d'Espanya, que si es posa a la pseu-do-piscina construïda tota la gent que cap

, ^t

.

1 •AllIkII4lIkd :Ak.

1'Jlilhl_;l 4Iei. 1;e11ti • e 33.I'a% %a t 4^ e I :t c :riu ^^ •

nificència i el bon gust, repetim, demos-trats en la construcció que comentem nos'estronqui i ben aviat puguem donar a co-nèixer al públic, des d'aquest mateix llac,les característiques de la piscina o les pis-cines pròximes a inaugurar-se, resoltes com-pletament d'acord amb aquelles qualitats.

XAVIER REGAS

Cultura clàssica

Documentació heràldica

El Treatre grec de l'Exposició era, al-menys que nosaltres sapiguem, l'única de-pendència del Certamen en la qual no s'ha

-via installat mai cap bandera. Perd comque tot arriba en aquest món, també havingut el dia en què algú ha trobat queallò no podia continuar i des de fa pocsdies en flameja una d'allò més llampantal bell mig de l'hemicicle.

— Però, quina bandera hú han posat ?, esdemana tothom.

Doncs, no menys que una tlamant ban-dera grega amb unes ratlles blaves i blan-ques que sembla talment un establiment debanvs.

Una badada

A la redacció de La Veu l'altre dia hi ha-via qui es queixava que el repòrter quehavia pres la conferència del professor PaulMazon havia confòs lamentablement, i nouna sola vegada, donen (doni) per d'Orienti, d'acord amb aquesta confusió, ho haviatraduït.

— Que el 7epdrter sigui tan curt de gam-bals — deia el que es queixava — m'ho ex-plico perfectament. Però el que no s'hi valés que el redactor en cap no s'adoni debadades d'aquesta categoria.

— Oh — va respondre un altre —. D'ai-xò plora la criatura. Es que és el mateix

redactor en cap que va anar a pendre laconferència.

La ressenya de l'alludida conferènciaanava signada aunb les inicials J. F. i M.

El "recordman" Cumelles

El dia de Tots Sants, l'Enric Borràs vaenviar un recadet al Teatre Nou dient quees trobava malament i que no podria tre-ballar. Per tant, l'actor Cumelles — el di-vino Cumelles, que li deia En Pujols — esva veure obligat a substituir-lo. En Cume-lles, per la seva banda, ja feia El NuevoTenorio, i, a més a més, tingué d'interpre-tar el Don Juan.

•0 siguin : catorze actes a la tarda i ca-torze actes a la nit.

Sembla que, a la matinada, l'actor Cu-melles va ésser tret del Teatre Nou en unbaiard.

Els homes conseqüents

Un novell setmanari, que es diu Carte-les, ha publicat un interviu amb En RamonVinyes. L'autor de Peter's Bar fa una sè-rie de consideracions sobre el teatre català,la crítica, el públic... En parlar del queell creu el deure dels autors, diu, textual-ment:

— Creo es el más grave error querer ha-cer obras que agraden al público.

Perfectament, senyor Vinyes. Vós al-menys, sou un 'home fidel a les vostres teo-ries...

Literatura selecta

«Todos sabemos que, cuando nació el Me-ajas, se oyeron sobre Belén celestiales mú-,sïcas: ¿No serían del maestro MartínezValls? No importa que el hombre no vivie-ra aún entonces : ¡ El arte es eterno 1»

Aquest tros escollit pertany a l'hortet li-terari del senyor Alfonso Vidal i Planas.Es un tros d'aquells que es porten l'oli i,per tant, ens estarem com d'escaldar-nosde posar-hi les nostres mans pecadores.

"Ramonismo"

Gómez de la Serna — prosista imodèlicde tots els ximplets brillants de les redac-cions provincianes — ha ,publicat recent

-ment un llibre, Efigies, que sembla fet .pera confirmar les teories del cèlebre _nebotde Rameau, qui feia dimanar totes les ac-tivitats humanes d'un sol motiu : la masti-cació. Es una obreta .feta de retalls de dic

-cionaris i d'històries de la literatura; unescrit evidentment «masticatori»n.

Per això no ens estranya que hi hagi unacerta negligència d'estil. Tot i això, no lisabríem perdonar que tradueixi la paraulafrancesa ( rousse)) per ((rusa)). Diu, refe-rint-se a un cèlebre poema de Baudelaire(dos versos dedicados a una 'pequeña men-diga rusa). Vet aquí un canvi de naoiona-litat que no ens l'esperàvem.

Documental

No volem treure ni .afegir-hi ni un puntni una coma. Heus aquí la llista dels co-frets que figuren en la darrera exposiciód'Adolf Fargnol•i, destinats, segons diu, al'Exposició de Nordamérica

i. Una capseta de l'aristocràcia delshumils. — a. Capseta de l'amor heroic.

—g. Capseta de l'única dona... la que jo es-timo. — 4. Capseta en negre i vermell (Ne-guit i Amor). — 5. Cubisme-capseta i quinabroma que farem. -- 6. No més per tú, iper mi... (capseta). — q. Cofret de ta dolçafeminitat.»

Sort que els nordamericans no entenen elcatalà.

Espiritisme

Hi havia un títol nobiliari català, tras-passat fa pocs anys, que tenia una aficiótan extraordinària al bon beure, que l'ano-menaven correntment Veni, vini, ranci. Arasembla que un dels seus famiiiars, de vel

-leïtats espiritistes, assegura que pot parlaramb ell tantes vegades com vol, perquè elté tancat dins un rellotge d'or de butxacai sent la seva veu, barrejada, és clar, ambel tic-tac de la maquinària.

Però l'altre dia un que havia estat com-pany de penes ú fatigues del difunt, al qualel varen assabentar la nova residència d'a-quest en la vida ultraterrena, en va protes-tar indignat.

— I ara, home. Dintre un rellotge debutxaca! No »n'enredareu pas! Em digués-siu que el teniu dintre una ampolla deGran Marnier, encara m'ho creuria. .

L'APERITIUNovembre. — Ara és el temps que al

caure la tarda unes formigues invisibles usllencen de la terrassa. Fins fa poc heu po-gut admirar les laques dels vestits de lesdones i dels vestits dels automòbils. Elperfum de les pells humanes barrejat ambel perfum dels motors composava aquellaolor especial que fan les ciutats a les vuitdel vespre. Perquè es produeixi és necessà-ria una temperatura amable, una relativacalor. Ara han deixat anar les aixetes delfred, i el perfum de la pell humana es con-densa dintre d'aquelles altres pells, quecacen uns homes desarrapats en un paísllunyà acompanyats del glaç, de la mort ide dos litres de gin. Hi ha dones que portenaquestes pells de béstia enganxades al coll,damunt del pit o damunt l'esquena amb unasatisfacció especial, com si portessin unacriatura d'or massís a les entranyes.

Les formigues del fred i de la humitatus llencen de la terrasa, tant aviat les teniua la punta del nas com us fan una mena deprocessó de Corpus al llarg de l'espinada. lisper això que seure a l'aire lliure de cara ala nit amb una copa al llavis us dóna lacondició d'animal antàrtic o de fisiologiad'un altre planeta. Les persones humanes enCots ntits estimen el bar clos. Es limitenel paisatge, o es creen un paisatge d'inte-rior.

En el bar les paraules pugen de tempe-ratura, el glaç és més fred i les mirades deles dones són més hospitalàries, els rellot-ges perden impertinència, vull dir que leshores es fan més manses de passar i lavoluntat perd totl'impuls per abandonar-la

1 cadira.Es curiós que en l'antinaturalrttat del bar,

les coses naturals es fan roents en la fan-tasia mig aclucada. Penseu amb les plugeslentes damunt d'una pinassa vibrant, i enaquell coloret de rovelló celestial que agafenles muntanyes. Hi ha un moment que sen-tiu tots .els trets dels caçadors .amb sordi-na a dintre el caragol de les orelles. Veieules ales d'un becadell esporuguit fent uncèrcol misteriós en l'aire com aque lles creusde canya que llencen en el circ els acròba-tes xinessos.

Ara és el temps que les becades engeguenles pinces del bec dintre la molsa negra icacen uns cuquets que semblen lletres infla-des de tinta vermell.

La becada és la princesa de la cuina hi-vernal. Un d'aquests ocells rostit, amb lesales esteses clavades a banda i banda, fa]':efecte•d'un casc de Walkyria ensorrat enun coix( de bol!. Es un plat wagnerià, peròque té un gust especial, que fa pensar enels braços de Madame Bovary quan estaven

anés carregats de febre. No sé per què emsembla que Flaubert es perfumava els bi-gotis amb «bécasse sur canapé».

Aquests dies de novembre, a més a mésde les imatges suculents, en el bar es des-perta una afinada melodia dels nervis. Eljazz se sent a tot arreu amb una brutalitatde máquina. Aquesta brutalitat se'ns ha fettant de la nostra pell que la portem engan-xanda a ]'orella corcn portem la corbata da-munt de fa camisa. Només en el bar sonsamúsica sentim els violins solitaris de la pas

-sió, uns violins nets sense humor ni ironia,que són el preludi de la història sentimen-tal d'aquesta temporada.

Potser més endavant, quan apreti el fred,el bar s'haurà tornat colorit i descamisatcom la terrassa a l'estiu, i tindrà tot unaire de locomotora amb xiulets i bandere-tes i fum. La idea normal del bar rés aques-ta, però els primers dies de novembre, quantot just s'enceta la seva part ácida, el barsuggereix tricromies manses i pensamentspintats de grisalla.

Les dames del bar són les mateixes, ambvariants lleugeres, els ulls han reprès elseu carbó natural, íes dents porten una mica

més de llima, i en el prestatge del corles roses han perdutquatrefulles de bo-geria. Tot això vol dir que el perill s'ha fetmenys cridaner, però més íntim i més cor-rosiu. Ara és com si les coneguéssim de

nou,perquè les pells, els barrets i les mit-ges són una sorpresa.

Hi ha però una desconeguda que s'hapremsat el nas i les galtes en forma de Gre-ta Garbo. Aixòaviat passarà de moda, pe-rò avui dia encara té una supremacia deganivet esmolat. Fs possible que aquestafigura tartàrica d'ulls niquelats sigui el puntdolç del bar, el més impregnat de microbisi de poesia.

La paraula poesia en el bar fa l'efected'un aperitiu més, posat a la llista porquesí, però que no demana mai ning6. Mal-grat això sempre hi ha un persontge ana-crònic, vestit per .anar a les carreres de

quenacavalls, que se'n beu una copa girat ¿'es-q a tothom. Aquest personatge sortintdel bar de vegades es forada el cap amb unabala i de vegades se'n va a visitar una se-nyora que canta fragments de La Favorita.Es uq personatge respectable des de tots

A la Fundació Bernat Metge, com en els punts de vista.tantes altres cases editorials, tenen corre- La gràcia més fina del bar és poder con-

don dels ]libres que s'hi editen. viure amb 1a banalitat, sense pensar en

Un corredor de la F. B. M. doncs, de- aventures oceàniques nien gent tenvida pel

cidit a collocar clàssics per subscripció, va quitré dels ports.. La gràcia més fina del

anar a trobar el director d'un centre par- bar és prescindir de -la literatura del bar, i

ticular d'ensen y ament. Potser d'haver es- descobrir que un mateix és tan banal com

tat més psicòleg, el corredor ja no hauria les coses més banals del món.

pujat l 'escala de ]'acadèmia el nom de la Potser el contacte amb la púrria ben ves-

qual callem per no fer-li propaganda, en tila, exactament igual que l'altra púrria, pe-

veure'n la decoració (de l'escala, no de la rb passada per les botigues d'aparells sa-

propaganda). nitaris i per les botigues que venen encen-

E1 corredor començà els discursos de rú- dedors automàtics, és una hora de consol

brica. El director se'ls escoltava amb un per les pròpies misèries, per tota la nostra

aire tal, que el corredor sospità que si no impotència moral, i en el bar no sentim la

plantejava una. qüestió prèvia, no arriba- vergonya d'ésser sincers.

ren pas a entendre's, i féu aquest incís: Hi ha algú que es pensa que el bar és

—...els clàssics.,, ja deu saber què són un estri per injectar alcohol •i per deseo-

els clàssics grecs i llatins. lorir matrimonis ; això és un pensament que

—No, no sé pas de què em parla. No sembla enraonat, però és injust.els he sentit anomenar mai. En el món que vivim hi ha poqufssimes

— Vostè no ha sentit parlar de Plató, coses que valguin la pena de veure de debò,

de Xenofont, de Lucreci, de Sèneca ?... i poquíssims llocs on es puguin veure aques-

- Mai de la vida. tes poquíssimes coses.Ho cal que continuem. El corredor baixà U duets

Ibas pot ésser la dentadura

l'escala decorada sense haver caçat un subs- d'una nota'aq

de vint anys, pot ésser la pell

criptor nou. d'un préssec madur o l'ala d'una oreneta,

En explicar-ho, algú li féu observar: Fot ésser un hospital o un concurs de ea-

- Deu'.haver estat una excusa. Per no tació, pot ésser encara si voleu dues o tres

subscriure's, aquest home, vencent els res- coses més, i pot ésser un bar normalíssim,

pactes humans, ha preferit passar per ig- sense truculències, en aquests primers dies

norant. de novembre, a l'hora que es desinfla la

— I ca, home ; parlava anib un aire de careta professional i els ulls atribueixen una

sinceritat que no enganyava. M'ha pres per forma amable a les copes de vidre.

un corredor de novelles per entregues. 1Josui' MARIA DE SAGARRA

GRAVATS TIPOGRtFICS ' BADAL 1 CAMATS ' París, 201. Telèfon 74071

DELS "POILUS" ALS ESNOBS0 LA INTERNACIONAL DEL BUTXARISME

Qui va ésser? Un gran escriptor, dolentrofeta: Eugeni d'Ors. La vida que s'a-ropa serà socialista i senzilla — assegura

-a cap a l'any tgzi, el mateix any que lieia dir que la llibertat padece, pero noperecen. Dolent profeta, ja ho hem dit. Norigaren gaire els cabarets a omplir-se deanguistes i de bàquics bevedors de xam-pan y , els escenaris a trepidar sota la ne-

1 és que la nostra època ho és de «butxa-rismen, epidèrmic i transcendental. Fins ho-mes d'intelligència formidable com BernardShaw fan apellació a u-' innecessari butxa-risme per a esclat i conservació de la sevafama. Van Dongen, pintor del gran móni del derni-monde, s'exhibeix cobert per l'es-lip i les barbes, i Fujita l'imita, i MarianAndreu imita Fujita. El butxarisme esdevé

á 'C

EDMONDE GITY i VAN DUREN, amb els artistes del Palace de Paris, a la platjade Biarritz.

girada afrodisíaca i coreogràfica, ]'Opera la tècnica del reclam aplicada als artistesa presenciar els més sumptuosos balls i se- mundans, i als financiers i prínceps exò-guiois que París recorda, la literatura a tics.compondre defenses de l'amor socràtic i lès- Sortosament, de vegades, aquest butxa-bic, Deauville a consumir rnilions i fins risme pren un aire salitrós i desvergonyit,Moscou a reproduir en les illes del Neva el i entre el butxarisme del segle xix, hepàtic,llibertinatge de les nits tsaristes. i tristament decoratiu, i d'actual, impúdic i

I és que les guerres, com les revolucions, pagà, preferim aquest. Edmonde' Guy cor-mai no han estat gaire prolífiques d'auste- rent gairebé nua per la platja de Biarritzritats. Durant la guerra, en alguns sectors i una dona aprerrafaelita» del fi de segle,del front francès, el dels Vosgues per exem- l'elecció se'n va cap a la dona nua. Elsple, els soldats alpins, després d'una ofen- pitjors són els mascles, els bútxares quesiva o d'un gros atac rebutjat, prenien el apareixen amb «cache-sexe» per a fer el re-tren de París, per a fer «da bombeu, sense clam de la seva pintura o de la seva filo-permís i amb escàndol del Quarter'General. Sofia.Aquell delit de fruïció després del carnatge, MÀRros AGUILARfeia •pressentir la postguerra sumptuosa i lli-bertina. ¿Qué va ésser el dia de l'armistici,sinó una bacanal? Potser sí que s'ompliren

fidels i de flors les Un trucoles esglésies de tombes,però mai no varen acostar-se tantes parelleshumanes sense fer la intimitat perprecedir d'En Monteroque semblauna elemental presentació.

Aquells homes de la guerra s'apressarena treure's els capots bèl•lics, i arribats els El senyor IBernaldo de Quirós és un pm-estiueigs mundans, anaren despullant-se flns tor argentí els èxits del qual han festejata convertir-se en apoilus) de platja, els «poi- els seus .amics barcelonins amb un banquetluso de les trinxeres. Després, s'hi varensuimar els esnobs amb renda, els artistes

a I'Eqilestre.Abans de començar l'àpat, e1 senyor Qui_

excèntrics, els aventurers i els estrangers rós reuní alguns periodistes i els entregóamb calendari recreatiu, que han format la unes cdp.ies a màquina.Internacional del butxarisme que un dia — Ací tenen el petit discurs de gràciesté assemblea al Lido o a Deauville i un al- que penso fer — els digué. Els el dono aratre, ccim aquest mes passat a Cannes oa Biarritz. Aquesta petita Internacional

per estalviar-los feina.Els periodistes es mostraren encantats.

torna a reproduir les mateixes atzagaia- A l'hora dels brindis e] senyor Quirós,.des d'aquelles Kcmerveilleuses» ï d'aquells emocionadíssim, s'aixecà à parlar;«incroyablesn que es llençaren després de la — Volia, senyors, llegir-los un discurs que

Revolució i de les guerres de la Revolució,portava preparat. Però, davant una festacom aquesta, vull que parli el cor, vull que

a 1a moda e les «sense camisa», per a ferd les meves paraules siguin espontànies...burla dels «sans culottes», i al vals, impor- En dir això, agafà les quartilles del dis-tat d'Alemanya que trencava el cerimonial curs i les estripà en mil bocins.del minuet, per a confondre les cames. A continuació digué el discurs de me-

Moltes vegades hem pensat en I'extraor- mòria.dinària semblança de la nostra època, amb Els periodistes no van compendre el ntru-l'interval entre la caiguda del Terror i l'ad- co» i van estripar també les còpies. Sorto-veniment de Bonaparte. Teresa Cabarrús, sament per al senyor Quirós, tres o quatre

madame Hasselin o Josefina Beauharnais, se n'havien ja anat. Així pogué el seu dis-marquen la moda. No van amb faldilles curs veure, encara; la llum pública.curtes, però sí amb la faldilla oberta perun costat, mostrant la nuesa que als salonses cobria amb una túnica de glassa cada ve-gada més transparent. No ballen el char-leston, mes sí el vals que escandalitza a lessenyores, enyoradisses de les pavanes i ga-votes. A París, com ara, hi ha més de siscents salons de ball. Com ara, també, calque una dama «à la pape» parli de política,estimi les lletres i les arts. La senvora esbarreja anb la pecadora. Perquè, a França,la ,paritat resulti més forta, passen pels sa- •ions el nobles arruïnats per la Revolució,com ara passen els nobles russos, i mentre Jaume I, t t -- Telèfon t 1655els rendistes que han patit els assignatsgairebé no cobren, els diputats es fan aug-

PASTILLAS

MIRALDR 3A

Els nostres jardinsEntre les Arts valentes, és a dir, que

planten cara al públic, el desafien i aca-ben per imposar-li els propis productes,agradin o no agradin, no s'hi poden comp-tar les Arts del Jardí. Una casa, posemper cas, pot viure i viu al mig de la indi

-ferència i de l'hostilitat, contra els senti-ments del propietari i dels estadants í elsenterra a tots plegats, i ella dura i dura,preval contra els seus enemics, i es fa vellasense arreconar la supérbia. Els jardins te-nen I'animeta menys ferma, més estovade-ta i vaga, com digué al seu temps MarcAureli, parlant d'homes més .que de jar-dins. No poden suportar la indiferència,ni molt menys • la fredor. Un jardí privatdemana l'atenció diària i benevolent del seupropietari ; els jardins públics volen la sim-patia popular. Sense aquesta simpatia a labase, els diners curtegen per sostenir elsjardins, la gent trepitja els prats, els pa-pers i les pells de cacauet omplen les cosesde flors; en fi, els jardins es posen ma-lalts, i qualsevol exigència del tràfec o de]'edificació els farà passar a millor vida.

Em sembla que MIRADOR ha estat undels portaveus més amables i constants dela simpatía del públic per .alguns dels nos-tres jardins; els de Montjuïc, per exemple. .Puc dir que ells han agraït aquesta acti-tud, com una pluja en mig de l'estiu? A lasimpatia escau la resposta de la confidèn-cia ; per això els nostres jardins vénen,aquí, davant de vosaltres, a fer un pocd'examen del propi estat, i a dir quinessón les misèries que encara els afligeixeni des esperances que els ballen i lluen da-vant dels ulls.

► s « ,Es cert que, de quinze anys ençà, els

nostres jardins han anat millorant de qua-litat i creixent d'extensió. Després del pe-ríode Oliva, havien entrat en una agoniaque semblava fatal i inevitable ; l'esperi tpúblic adquirí un gest de desesperança, tanben fixat, que totes les converses sobre jar-dins i parcs estaven tocades de derrotisme,i només se'n parlava en to amargant, comde •cosa definitivament ratée, fracassada persempre a Barcelona. Dels jardins públicspassà la desillusió als privats, i tot l'artdels jardins semblà que fossin negats peruna inundació de pessimisme. Aleshores, faquinze anys, quan s'iniciaren els treballsde l'Exposició, un grup de persones de gusti d'influència política donà una orientacióper tal de començar a refer la nostra tra-dició de jardineria. M. J. C. N. Forestierva ésser cridat a Barcelona, i el parc deMontjuïc mostrà, des del primer moment,que l'orientació donada obtenia un èxit, enla pràctica. Vaig ésser present a la naixen-ça d'aquesta orientació, i amb presència iconstància, ja que altres mèrits no podiaposar-hi, he procurat ajudar a aquells que,en el govern de la ciutat, han volgut con-tinuar l'acció cívica de restauració de lanostra jardineria. Actualment, el parc deMontjuïc, el de la Ciutadella ressuscitat,els jardins de l'Avinguda d'Alfons XIII, imots d'aquests jardinets escampats perBarcelona, donen fe de l'eficàcia contin-guda en potència dins l'orientació donadaal problema dels nostres jardins. I, sobre-tot, la moral del públic ha estat alçada itonificada ; es comença de creare que Bar-celona pot ésser una , ciutat de jardins, ifins i tot, molta de gent simple i optimistaes pensa que Barcelona és ciutat famosapels seus parcs ; i, finalment, a ]'esperit deles classes que han de dirigir el caminar dela ciutat cap a un demà més gran i mésfort, els jardins s'hi han fet un lloc i gus-tosament són respectats i tinguts en compte.

«**

Ab Jove princi¢io ; les plantes són el déumàxim que cal adorar en els jardins, i peraquest Júpiter hem de començar. Es essen-cial l'amor a les plantes en l'amor als Jar-dins, i, així, és natural que en l'acció re-novadora d'aquests s'hagi donat un granpaper a l'afició als vegetals, i que s'hagiprocurat desvetllar-la. M. Forestier, al puntde començar e parc de Montjuïc, la va do-nar-me la fórmula : era necessari pendrecom a base les velles plantes del país i, al

"LA PÉRGOLA"EL RESTAURANT DE MODA

A L'EXPOSICIÓ

mateix temps, introduir amb compte i seny,i a poc a poc, plantes encara no conegudesací, que anessin avivant la curiositat i l'in-terès del públic. Aquesta fórmula ha pro-duït efectes remarcables, encara que no de-finitius. Moltes persones comencen d'inte-ressar-se per les plantes, i van als nostresparcs, a Montjuic sobretot, a examinar-lest a comentar-les. Els jardiners i horticul-tors reben comandes de vegetals. que, pocsanys endarrera, ningú no demanava a Bar=celona. Cert és que no sempre el volum dela comanda és prou considerable per deter-minar la fixació de la planta demanada alnostre mercat. L'aficionat barceloní no ésencara obstinat i Qesat, com un bon aficio-nat anglès, .per exemple. Però això aniràvenint, si continuem la nostra acció.

Es possible que el lector indulgent trobiun cert gust a conèixer amb .quin criteries fa la introducció de plantes noves alsnostres jardins públics. El principi queapliquem és el , de no voler fer entrar elclau per la cabota; és a dir, que les lla-vors t lantes que anem rebent de diversospaïsos (plantes que un hom pensa que con-vindran al nostre clima) són cultivades ambmolt de compte, al començament, fins quen'hem obtingut, per reproducció, un certnombre.' Llavors passen a les plantacions, ia partir d'aquest moment s'acaba la insis-tència, i deixem els jardiners, a la terra,el sol i altres elements que actuïn sobred'elles. El resultat acostuma a ésser quemoltes de les .plantes introduïdes no pros-peren (encara que, extremant les atencions,haurien pogut sostenir-se) ; però un certnombre entre elles troben acf una conjun-cióde condicions naturals tan favorables,que s'aclimaten perfectament. I veureu queels jardiners, de pròpia iniciativa, les re-produeixen, i de fet, les converteixen enplantes tan del gais com ho pugui ésser elxiprer, que ve de Pèrsia, i l'atzavara, queés filla de Mèxic, i que va venir per vaixellde vela.

Aquesta acció desvetlladora de l'interèsper les plantes •i flors està molt relacionadaamb les exposicions periòdiques que la ciu-tat ajuda a organitzar al Foment Nacionalde l'Horticultura. El nombre de personesque les visiten, armades de llapis i llibreta,i que apunten les varietats que els interes-sen, és cada cop més gran. Els amateursfan així obra útil, ja que encoratgen >i es-timulen als nostres jardiners. L'exposicióde. Tardor, ara oberta al Palau de (BellesArts, dóna ocasió a les persones que vul-guin sumar-se a aquest encoratjament.

Molt resta a fer en aquesta matèria. En-cara que tinguem una abundant flora alsnostres jardins, estem sense veritable jar-dí de colleccions hortícoles. A falta d'aquestsembla que caldria, almenys, organitzar unasecció d'etiquetatge de plantes, dins el ser-vei de parcs, de manera que les personesque s'interessen per la flora dels nostresjardins, ja que no la poden trobar metòdi-cament reunida, no es vegin del tot des-emparades 'en llur bon desig.

NtcoLAU M. a RUBIO I TUDURIArquitecte

011ü SO1eMll1t [MÏ[aSessió necrológica a l'Acadèmia Espanyo-

la. Funerals de primera classe en memòriade Tamayo i Baus, autor de Un drama nue-vo i Locura de Amor i Secretari que fou— perpetu — de 1'Académia. p

A través dels finestrals de vidres pluri- pcolors, com els de les Catedrals, là claror vd'un cap al tard d'octubre introdueix una fespurna de melangia que es va dipositantdamunt el venme]] vellut dels sillons, com tuna pols tenuíssima. De sobte, 1a ventada tde la ifuminació elèctrica aixeca una den-sa polseguera... 1 entren els senyors Acadè-mics, darrera del senvor Menéndez Pidal.Moren les converses i la tos a què el pú-blic s'havia llençat tot esperant.

S'ha aplegat en la sala una concurrènciaheterogènia. Dames gentils i polides, dueso tres actrius, homes de lletres, encuriosits,els amics de 1a casa, quatre despistats queaprofiten totes des gangues, els habituals aaquesta mena de coses i fins hi ha un pe-riodista.

E1 senvor Menéndez Pidal s'ha assegutdarrera la taula presidencial entre el Bisbede Madrid i el senyor Rodríguez Marín.Per cert que, atenent a categoria de bar-bes, la d'aquest darrer faria molta més pat-xoca a la Presidència. Malgrat el seu in-cipient emblanquiment, la barba de Me-néndez Pidal no és encara, sortosament peral seu propietari, del tot presidenoiable.

A l'entorn s'asseuen els acadèmics. Sónpocs, perd ben avinguts. Es veu de segui-da que estan en el secret. I ben repapatsals sillons donen al públic una mirada ami-cal i enunciativa que arriba al moll delsossos.

Fer tal de .palesar la caducitat efímerade les coses humanes està encarregat delpanegíric del Secretari berpetuo l'actua] se-cretari perfietuo. Aquesta carambola d'eter-nitats no pot abastar-la amb dignitat mésque una Acadèmia.

1 el senyor Cotarelo, l'únic que s'ha .ves-tit un uniforme llampant, mig de major-dom i mig de ministre, comença a llegir undiscurs biogràfic.

Té una veu sorda perillosíssima. Es unadolça invitació irresisti' le per a molts. EnTamayo és bressolat amb cura en la sevaeterna son. Aviat, en imitació transitòria,aquesta comoditat d'homenatge s'escampaper la sala.

El senyar Cotarelo va seguint a gransgambades la vida del dramaturg en unapeça erudita que no deixa res . per perdre.

Passa rm quart, passa anitja hora. Lagent comença a tossir i algunes senyoresxiuxiuegen. Algun acadèmic ardit s'arriscaa assajar la pose -estatutària.

Destacats del grup acadèmic, darrera llurstauletes i llurs vasos d'aigua delators i fa-tals, els senyos Sandoval i Alvarez Quintero(Serafín) esperen que els arribi el torn d'u-sar de la paraula. De sobte — fa tres quartsque està llegint el senyor Cotarelo — San-doval passeja la mirada pel públic i beu unxic d'aigua. El públic comprèn perfecta-ment e1 que això vol dir i ho agraeix,

Efectivament : als dos minuts ha acabatel Secretari. el seu discurs.

I comença el senyar Sandoval. (SerafínQuintero s'estira els punys de la camisa,carraspeja, es cargola el bigoti, mira alsostre. Des del fans de tot el seu aquàriumels altres acadèmics fan, amb prudència, laviu-viu.)

1 comença el senyar Sandoval, poeta ofi-cial de 1a Casa. Mare de Déu, tot seguitse li treu l'orella ! Quin devessall de poesia,quin doll d'imatgeria, entre Bécquer i Nú-ñez de Arce. El senyor Sandoval fa més so-roll que el senyor Cotarelo. Sembla querebot les frases contra les parets. I les vaforagitant com en una batalla. Parla deTamayo perquè no sigui dit ; però és mésimportant el farciment que el gall. Com quiP°sa e1 cobrellit a la finestra, el sen yor San-doval parla del »manto regio de la Sobe-rana de Castilla» i enyorant les èglogues,diu que «lapalmera y el laurel ostentan superenne verdor y su pomposa lozanía». Nomanca da hojarasca inútil, reseca v cru-jiente» ni «dos dos términos de un dilema,que sólo pugnan y combaten para que 1aconclusión en que se unen sea innegable,cierta v evidentes. Quin poetàs, aquest

home!Malgrat que el seu discurs no arriba a

un quart d'hora de 'lectura, li dóna tempsper a citar Manzoni, Moratín, Ferrari, Duc

r de Rivas, Zorrilla, Rojas, Lope, Calderón,1 Sófocles, Shakespeare, Tirso, Diderot, Pi-s ra.ndello, Navarro Ledesma, Víctor Hugo,1 al «notable crítico don Luis Araujo Costa))

i al senyor Francos Rodríguez. Quin eruditestà fet aquest poeta!

1 som arrribats a la fi de festa. El dis-curs dels genmans Quintero, llegit no pas

duo sinó solament per Serafín que és

ha quedat convertit en

un estotx de cristallHi ha calefacció

ORQUESTRINA VERDURA

Telèfon 33924

Coses de l'AteneuUn amic ens ha tramès una classificació

dels criats de l'Ateneu basada en 1a formade tractament que usen quan algú demanaun soci. Partint d'aquesta base, en fa qua-tre grups.

Hi ha el que pregunta a dalt : «Que 'hiha el senyar Duran?», i en rebre la res-posta avisa : <<Digueu -li que hi ha e] se-nyor Pujols.

La segona variant és : «Que hi ha elsenyor Duran? Digueu-]i que hi ha EnPujol. (Quan la cosa va així, generaIment,Duran és soci i Pujol no n'és.)

La tercera fa: «Que hi ha En Duran?Aviseu-li que hi ha el senyor Pujol».

f finalment, es pot arribar a sentir, peròés excepcional: «Si hi ha En Duran, di-gueu-hi que En Pujol pregunta per ella.

L'amic autor d'aquesta classificació sospitem que no és soci de l'Ateneu. Es chaque en la dependència d'aquesta casa, peque fa a tractament, es poden trobar totesles gradacions, des de la familiaritat deRamon del cafè a la cerimoniositat del majordom, qqe no anomena mai cap socid'altra manera que pel nom de fonts pre-cedit del tractament de Don.

Deu ésser per huir aquesta exquisidacorrecció i servirla en exemple als altresque tan bon punt arriba un soci a ]'entresol i troba tres o quatre criats i el major.dom, aquest s'avança i apartant imperiosa-ment els altres diu

— Don Tal... ahí tiene una carta darusted...

Per explicar-se aquesta servicialitat n'hha prou amb dir que la majoria de sociacompanyen • els cinc cèntims ob'igatoriper al carter, amb alguna aura peça dfmoneda.

un excelIentíssim lector. El discurs és breu mentar les dietes. Que més? Fins el ballaríi substanciós com una maduixa. Picant i mundà apareix per primera vegada.

_ saltiró com un pinyol. Ultra comportar les Les platges encara no estaven llençades.- úniques observacions crítiques assenyades Ni Deauville ni Biarritz existien. Aquella

respecte a Tamayo que s'han dit en tota neurosi ¿haurà arribat a la neurosi d'en-a la vetllada, conté certes estridències que re- guany? Possiblement no, alimenys, ,pel part

botaren amb alegre soroll damunt 1'ensopi- dels homes. Ni el pintor David, ni Raffet,i ment general. ni Appiani, hauri n mostrat 1a seva nuesas Amb més o menys bon gust, amb més o ala platja com Van Dongen, Fujita i els menys sentit de la vertadera realitat estè- nostre Marian Andreu... Nosaltres hem con-, tica que es porta arreu del món, però amb templat astorats l'anatomia de Marian An-

innegable sinceritat i amb una bona dosi Breu, no per ella mateixa, car no és cer-d'enginy, els Quintero alludeixen, refusant- tament apollínea, sinó perquè el pintor An-los els corrents innovadors. No hem pas dreu tan mesurat, tan tocat i posat a !Bar-

'de seguir-los .per aquest camí, tant més que celona, sofreix a Biarritz una inexplicableels seus estirabots ens han fet riure un mo- transfiguració.ment en la serietat encarcarada — de pa

mastegat i de cartó hu>rnit — de l'Acadè-mia. Com en el Renedicamus Domine, gelsenyor Bisbe de Madrid ha donat el se-nval — un somriure — i tot el públic ha ri-gut a pleret.

Tot plegat, •però, el record de la sessióno perdrà mai el seu autèntic perfum ne-crològic ni la seva densa solemnitat llordai anacrónica.En sortir al carrer jo recordava uns certs

Jocs Florals, ara fa, ai, vint anvs, a la bar-riada de Gràcia. El senyor Marinelao, el,meu ve11 i bon amic de sempre, llegia unbell parlament de gràcies. inoblidable

Dames i cavallers, Madona la Regina,la nostra feta acaba, la nostra festa fina.

No sé per què vaig pensar l'altra tardaque no deixa d'ésser curiós i significatiuque una sessió solemne d'avui a l'AcadèmiaEspanvola tingui, malgrat tantes diferèn-cies, una tal semblança amb uns Jocs Flo-rals d'ara fa vint anvs a la barriada deGràcia.

Ja es veu, ja, que el senvor Tamayo iBaus era un Secretari perpetuo!

RAFAEL MARQUINA

VIATGES MARSANS I S. A.Rambla Canaletes, 2 i 4 -BARCELONA

0 Bitllets de Ferrocarrils Nacionals i Estrangers

Passatges marítims i aéris - Viatges a «Forfaítl

Excursions acompanyades - Peregrinacions, etc.

INFORMES

1 PRESSUPOSTOS GRATIS

JOSEP PLA

KINODEIONAquest nou procediment que ha entrat

en una nova ampliació de poemes selectís-

sims, es presentarà prò:ümament en un delsmillors coliseus d'aquesta cititat.

Donat el bon acolliment que va tenir laseva sessió oficiosa en el Circo! Artí,tic,

és de creure que el públic ho acceptarà

amb plaer, si usés no, tractant -se d'unnovell procediment de cinema sonor que

no ha tingut paris encara.

Novetat LiteràriaHa sortit el llibre

Pere Mialet presenta...del qual no haveu de deixarde ]le<gir, entre altres contes1 narracions:

EI fil dels alies. gas enallanis i un d s deiouògraf. El su.tida. Nisiò!ia 1risla d'una tatua.

212 planes de texten paper ploma, p. eu 4 Ptes.Es ven a totes fes llibreriesi quioscos.

Dipóslt Central:Llibreria VerdaguerRambla del Mig, j. - Barcelona

4 MIRAR R. .. _

\ : r- 'r- -:.r•

1- ' ---- --: - ---- - - - : -- -.------ - -J--

EN MET

ELS LLI8RE5 TIPUSEn Met tenia un caràcter esquerp i sel-

vatge.Quan, els diumenges, els seus companys

deixaven el port per anar a ballar a vilai fer una estona de broma amb les mos-ses, ell es passava les hores sol. Si era al'estiu, corria a la vela: li agradava anarresseguint totes les cales, de les quals co-neixia el més petit recó; cada penya te-nia per ell una particular significança, puixde noi era molt fantasiós i la silueta decada roca havia estat durant un temps]'heroi d'un seu poema. Si era a l'hivern,embolicat amb el tapa-boques, jeia dins labarca, o en un recés mentre hi havia sol,i allà s'oblidava de tot, embriac del blaudel cel, bressolat per la cançó de la mar,perduda tota noció de vida, orfe de totpensament i tot desig.

En Met, de molt menut, havia perdut elspares. Recollit per un oncle vell i xacrós,havia pujat esquerp, sense companys, pas-sant-se dies sencers sense badar boca. Des-prés havia treballat de valent, no parantfins a tenir un llagut seu. D'aquell momentja no desitjà res més. Sortia a la pescaamb un company, però sovint s'oblidavade la seva presència, i quan aquest li de-manava quelcom tenia un surt semblant ald'aquell a qui desperten sobtadament d'unson profund.

D'altra part, si En Met no era gaire boncompanyó, li perdonaven tots la seva sal-vatgeria, puix admiraven el seu coratge.Sempre que hi havia hagut algun tempo-ral, havia estat el primer de córrer a l'a-juda dels . que estaven en perill, i molt so-vint havia salvat gent arriscant la sevavida. Era el més gran nedador de tots elsvoltants. Bon xic imprudent, sortia a lapesca quan tots els altres no volien fer-ho. Fort, un xic agegantat, tossut, li agra

-dava la lluita, i mai no havia tingut unmoment de paüra davant la mar negrosai bramulant. Sempre Ii havia semblat quepodia dominar-la amb al seva voluntat obs-tinada.

Era un dia calent de juliol. En Metdormia a l'ombra del llagut, quan es sentívora el rostre un alè tebi. Obrí els ulls...Uria nena d'uns cinc anys, vestida de blanc,era allà, mirant -lo amb ulls immensamentgrassos i meravellats.

En Met volgué apartar-la, sorrut; peròla criatura s'entossudí i no volgué allu-nyar-se, ans al contrari, prengué una deses manasses fartes i brunes entre les se-ves petitones i grasses, i començà a acaro-nar-lo suaument, mentre continuava fitant

-lo tranquilament i confiada.En Met se sentí, de cop, pres per aquell

infant,] una estranya passió abrusà la se-va ànima. Tota la força del seus vint-i-cincanys verges esclatà en aquella primeraafecció, i aquella menuda arribà a ésser elseu sol pensament. Era, però, una afeccióben corresposta.

La nena no s'hauria mai lassat d'estaren els seus braços; ell l'havia de banyar,volia que li donés el menjar, i passavallargues hores fent -la saltar sobre els ge-nolls i escoltant el seu xerrotejar d'ocell.Ahans, quan era a mar, En Met no sentiacap desig, cap enyorança... Ara, de caraa la platja, el cor li batia fort quan s'a-propava i podia distingir la gentil silueta,que l'esperava amb els braços oberts i elspeuets dintre l'aigua.

*- «La Rosa havia arribat a estar gelosa

d'aquell mariner, que semblava voler pen-dre-li tot l'amor de la seva menuda. I nola deixà mai. Foren llavors llargues horesque passaren tots tres junts. La nena, ambel seu amor per ambdós, fou la qui desvet-llà en ells una forta simpatia. Sovint, ambels seus bracets curts i grassons, els abra-çava juntament, besant-los ara l'un aral'altre... Menjava un préssec. La Rosa l'ha-via d'encetar, i després el presentava a EnMet, tat sucós i sagnant lleugerament deles dents d'ella. Volia que 1i passessin lesmans pels cabells estona i més estona, illurs dits es fregaven sovint per entre elsrulls sedosos...

Moltes vegades anaven a cálar amb EnMet, i era llavors que aquest es sentia mésfeliç que mai. Sota el cel clar, sobre lamar blava, les muntanyes finament mora-des al lluny, el bon sol posant una boirad'or en totes les coses, i el! senyor de iotaixò, i encara de la dolcesa d'aquelles duessiluetes blanques que destacaven sobre elllagut fosc...

En Met havia anat perdent aquell posatsorrut que li era propi. Això no vol dir quefos gaire parlador; ans al contrari, conti-nuava passant llargues estones sense dirun mot; havia agafat solament una ex-pressió més dolça. I és que es sentia tanfeliç! No havia pensat ni una sola vegadaen el canvi sofert, en la vida suau queportava ara, i que allò no podia durar in-definidament,

Passaria ]'estiu, i què ?.., En Met s'haviaanat avesant incunsdeniment a auuelladolça companyia, a aquelles siluetes blan-ques: la menuda impacient i renouera, l'al-tra esvelta 'i recollida. I no sabia res d'e-lles. Mai no havia sentit la necessitat defer preguntes, de saber qui eren, d'on ve-nien. En tenia prou amb llur presència iaixí hauria viscut temps i més temps siquelcom inesperat no hagués vingut a des-vetllar de nou en ell la seva naturalesaviolenta i salvatge.

Un matí que En Met era, com de cos-tum, a la platja, sotjant l'aparició de ]e;robes blanques, veié venir la menuda sola,

no donant dels països que corre sinó unavisió parcial, que no és el mateix que unavisió personal. El lector ha llegit ien lesQuatre paraules que encapçalen el llibre;que l'autor ha volgut vèncer o fer-se laillusió que vencia una dificultat, i el lectors'adona que aquesta li ha estat simplementescamotejada gran part de les vegades.

EI mateix Pla anomena, en algun indretdel seu llibre, el president Des Brosses iStendhal. No exigiríem que s'igualés a capd'aquests dos, per exemple ; amb que s'hiacostés ja ens hauríeim dat per satisfets.1 entenem aquest acostament no .pas ensentit d'igualar-los en jerarquia, sinó encomplexitat. Estem massa ben avesats quanta llibres de viatges i trobem que donar no-més dels països visitats una • visió pintores-ca, vorejant la caricatura, és massa cò-mode.

L'escriptor de viatges o és un moralista— en el sentit que té aquesta paraula apli-cada a La Bruyère, per exemple —, o eslimita a cultivar allò que ara, en l'argotliterari, és anomenat documental. Sovint,i aquest és el millor dels casos, és unacombinació d'ambdues coses. Tant per l'unacom per l'altra, calen unes dots d'exacti-tud que Pla té temperamentalment defici-tàries. Por ésser moralista, sent massa laseducció de les fórmules còmodes, 11am-pants, que fan bonic i estalvien de raonar.El capítol D'Assiri d aquestes Cartes meri-

dionals i tantes altres simplificacions arris-cades fàcils d'espigolar en la seva obra,en són un exemple. Per ésser documental,es limita massa el seu cam-r. d'acció, endutper una tendència irreprimible a la carica-tura que té el seu origen en l'aguda visiódel grotesc que el nostre autor.posseeix compocs escriptors. Trobeu, però, que la cari-caturització d'En Pla és feta massa a based'elements somers.

Doncs bé, aquestes manques no són tanaparents si els capítols d'aquest llibre sónllegits a dosi Tracta, és a dir, en articlesde diari separats almenys .per un dia d'in-terval, com llegits seguidament aplegats envoluim.

També en aquesta darrera forma de pu-blica ció fa Inés de bon veure el procedimentadoptat per l'autor. Per dissort, aquest pro-

cediment no és d'un muntatge gaire com-pIleat. Es sensiblement igual sempre i con-

tribueix a donar al llibre un to monòtonque animen, per ci per lla, unes quantestroballes pertamcnts al millor Pla.

Atribuïm aquesta monotonia no sols ai'ús d'una mena de trepes, sinó també alpoc interés d'En Pla a esmerçar-se a fons,content d'haver reeixit amb una fórmula iexplotant-la excessivament.

Encara que ell es cregui amb aptituds #per a d'altres activitats, Josep Pla té so-bretot temperament d'escriptor, i, si se'ns No se'ns ha acudit mai de negar la quan_permet la classificació, d'escriptor visual. titat d'escriptor que posseeix En Pla. Pre-Almem-s jutjant per la seva producció fins cisament perquè el sabem dotat hem d'és-ara, no podem figurar-nos-el d'altra manera ser més exigents amb ell, i també perquésinó vagabundejant i escrivint les impres- ha disposat d'un gran crèdit literari — i ensions del seu rodar pel món. gran part en disposa encara, descompte fct

I encara, per raó del seu temperament, de temporals desviacions del públic, a lesel veiem encarat amb un paisatge aenrao- quals ell mateix no •és del tot estrany.nat» o davant els barris més bigai-rats, Encara és aviat per formular d'una ma-més carregats d'olors barrejades o de en- nena decisiva (si és que els judicis literarisdòria, més pintorescos en una paraula, d'u- són mai decisius) les limitacions d'En Plana ciutat si pot ésser mar'tima millar. literat. No ha donat tot el que, potser sen-

Da • ant ]'espectacle del món cadascú re- se prou motius, s'esperava d'ell ; ens faacciona de la seva manera peculiar. Quan l'efecte i tot que no ha donat tot el queun escriptor, com Josep Pla, no és mera- pat donar.ment un descriptiu, sinó que a la descrip- Potser és la consciència d'aquestes limi-ció afegeix un accent propi, el seu tempe- tacions — sospitades per anés d'una

perso-

rament el portarà a una gradació personal na — que ha impedit a En Pla de llençar-de les reaccions. Manllevant ]'expressió al se a escriure alguna cosa més que articles

lèxic esportiu, diríem que En Pla es troba periodístics, a la novella o a l'assaig.en plena forma escriv int, per exemple, el Més valdria un intent neu en aquest sen-Fragment sobre Nàlrols, en el qual pot es- tit, encara que no hi reeixfs plenament, queplaiar la seva adjectivació colorida i gràfica, seguir dintre un gènere massa fàcil, al-

exercir la seva visó aguda del grotesc i menvs tal com l'explota.donar aquella ,sensació de bellugadissa i En les Quatre /araules liminars, anteda-olors meridionals. tales a Atenes, juliol i929, per fer rodar el

Ni el paisatge grandiós ni els grans mo- cap dels erudits futurs si és que s'endinsen

muments h donen tant de rendiment. Li en aquests detalls, l'autor declara que, te-

cal un panorama urbà d'uns límits a la nint una falta d'imaginació gairebé ridícula,

mida de l'home, com el que troba a Pisa; necessita per escriure excitants , externs vi-

li cal un paisatge natural aenraonnh. Elu- vfssims. Ha disnoset d'aquests excitants mésdeix, posem per cas, de parlar del Parte- que cap altre escriptor catata contemporani.

non i, en un llibre de què Itàlia ocupa Se'ns fa tard per veure amb alegria una

més de la meitat, cap monument de Roma, major proporció entre aquells excitants i el

ni Roma mateix, no hi surt per res. rendiment que en treu.usr CABOTAleshores és l'autor mateix que es (imita, • J

Els traïdors, els amants perfectes són unsproductes de la llegenda i fets per als vi-tralls. En veritat, els drames i les comèdieshumanes es juguen entre individus sem-blants subratllats per matisos. Cal d'antuvique el mateix atregui el mateix per tal quede la topada sorgeixi l'entesa o la discòr-dia, o el Bé o el -..al.

Com l'amor, l'odi neix de la simpatia.A la necessitat de simplificar, al desig de

cridar l'atenció popular i, per dir-ho tot, ala recerca de I'èxit, escau de reprotxar els«arribistas» i els «Jocrisse».

La literatura és fora de la qüestió; laseva finalitat és la d'afaisonar, de procuraratmosferes. Un llibre és essencialment so-.litari i fa cos amb el seu lector. Tots doscombreguen en la il-usió i cada un, al ma-teix instant, no val sinó per i per a l'altre.Són ensems un món, es confonen. El tipus,en canvi, és exterior, animat del seu ar-bitrari .

Atmosfera : l'ànima. Atmosfera : ]'home.Tot no és més sinó atmosfera que traves

-sen, illuminant-se, els temes.Sota la lluïssor d'aquests apareixen els

protagonistes i llur caràcter el manllevena la posició en la qual foren sorpresos. Laposició diferencia, ajunta o allun ya, i eltemps d'un llampec és prou per definir elséssers, llençar els uns al coll o als peus delsaltres, lligar-los o fer-los matar entre ells.Una dona passa, i perquè és dona entre te-

tes les dones (l'excepció és la marca comu-na), perquè ells són igualment homes, dosrivals s'acarnissen en la seva persecució.Si llurs mitjans difereixen, és que sacrifi-quen voluntàriament els uns a fi de perfec-cionar cls que posseeixen en el grau enes alt-

Juga la llei del menor esforç. La perso-nalitat és l'organització d'una peresa.

En tal cas, l'efecte de d'acció — per mo-vedissa i complexa que sigui — és d'acusaraquesta similitud tant més sensible commés s'.acosta a l'excés.

I, si no ridícules, es demostren vanes lesnovelles carregades de monstres.

No n'hi ha de monstres. Hi ha relacions.El peix a l'aigua és peix ; fora de l'aigua,és monstre.

Si el lloc canvia, la intriga evoluciona,àdhuc entre actors immòbils, muts, i àd-huc en l'absència d'actors. El tipus no ésadmissible — per tal com és necessari

—sinó en les arts que disposen de mitjansreduïts (la pintura i les seves allegories, elguignol i les seves marionetes), o amb fina-litats no artístiques (en política : ]'aprofita-dor «de ventre inflat d'usura» ; el comunis-ta amb «rel punval entre les dents '>, siluetesdestinades a provocar la por o el flstic). Per

així) no tenen cap valor literari les obres departidaris. No n'hi ha de literatura 'prole-tlria. Hi ha, sí, literatura, conjunt de mit-jans propis. Es literari tot el que no potésser sinó literari. El tipus és atret pal tea-tre i s'hi desenrotlla. El tipus no és lite-rari.

EI que és propi de l'escriptor, la sevajoia, el seu orgull discret, és, creant unspersonatges, de prestar-los la seva veu, perfruir de llur silenci, és de canviar d'ombrai d'aire. Tan evident és que l'Aventura co-

mença en s'aboleix el cos.

Avonú CAYATTE

Conte ínèdít de CARME] {MONTORIOL JOSEP PLA, Cartes meridionals (Llibreria Catalònia).

1 Com gairebé tots els llibres més caracte-que, saltant-li als braços i besant-lo manya- ristics d'En Pla, aquestes Cartes meridio-gament: —Ha vingut el papà, saps ?—li nois són un recull d'articles de diari. Sidigué. —Vol que ens en anem, i jo no ho és que, baldament sigui per raons de co-vull... Jo vull quedar-me amb tu, saps? moditat, acceptem una divisió en gèneres,

Perquè t'estimo molt, molt... En Met sentí al d'article periodístic pertan yen no sols els

quelcom desconegut encara. Un aclapara-fragments de l'esmentat

sinótambé llibre n anterior

ment estrany l'envaí, i de tant en tant unament publicats, sinó també els inèdits, d'un

esgarrifança l'estremia tat. La febre l'ar-caràcter exactament igual r d'aquells.

borava. Passaren les hores i la Rosa noAixò, ri si, no pot servir de base e cap

venia. Les persianes verdes de la seva caní-d'un apriorístic sobre ]a qualitat literària

d'un llibre. De seguida, perd, és fàcil debra eren curosament tancades. copsar que no tot el que és bo per ésser

En Met s'adonà, en aquell moment, de publicat en diari, resisteix victoriosamentles seves manasses brunes, de la seva figu- la prova del llibre. Els que podríem anome-ra de gegantàs, de la cara cuita pels sols nar desenrotllaments en profunditat no sónd'estiu i els freds d'hivern, de la seva cur-tesa de mots...

Com devia ésser ell', l'espòs, que enaquells moments potser la besava amorosa-ment? I comprengué llavors com estimavala Rosa violentament, amb tota la passiód'aquella seva naturalesa salvatge que ellali havia amorosit a la superfície tan sols,però que ressorgia més potent que mai ala sola idea de perdre la dona estimada...

La nena el mirava amb aquells seus ullsmeravellats. Oh, sí! Ara tot era clar pera ell!

Des del primer moment havia estimat lamare en la nena. Aquell bes que ella lifeia sortint dels braços de la Rosa, era perell infinitament més dolç que cap altre, iaquells mateixos ulls de mirar tan infan-tívol que l'havien captivat, eren encara elsulls d'ella...

No podria resignar-se a romandre, denou, sol. Què faria, ara, quan ella no .seriaallà? Què faria ?...

Ni el mar, ni el cel, ni les muntanyes, nila platja, res mai més no podria dar-li elmés petit goig... Tot s'havia animat de lasola presència d'ella, i ara tot seria ple delseu record.

Allà, en aquelles roques, havien anat acaçar musclos, que després havien menjaten amorosa companyia; en aquella platjas'havien clavat una espina, havia volgutque tantes vegades la Rosa i ell li besessinel petit peu rosat, per treure-li la pupa!...Més lluny havien anat a pescar, i a cadapeix les exclamacions i batements de mansde la nena els havien fet riure de tan boncor!...

Pertot, el seu record. Seria un turmentsuperior a les seves forces.

I, en un espasme d'amor, prengué la pe-tita en els seus braços i començà a besar-lafollament, goludament. Ella, la carn encarade la dona estimada...

Besos llargs, besos ardents sobre els ]la-vis molsuts, sobre els ulls meravellats, lesmans oloroses, els peuets rosats, els cabellssedosos...

I la menuda plorava: —Met, que em fas!Què tens ?...

I encara, encara continuaven els petonsardents, fins que esclatà en un gran plor,un plor amarg, desesperat, a sanglots tren-cats que tot el sacsejaven i gairebé l'ofe-gaven.

I també la nena començà a plorar tris-tament, i, abraçant-lo amorosa: —Si nom'has fet mal, Met!... No ploris, no vullque ploris!.,. Si t'estimo, Met, t'estimo!

Hi havia lluna plena. En Met, com sem-pre, a l'estiu, jeia embolicat amb una flas-sada. Mai no dormía a casa, a l'estiu. Lason el sobtava mentre tenia converses ima-ginàries amb els estels. Els estels eren tanamics seus com el mar i les penyes. S'ador-mia hressat pel trenc de l'onada, i pensavaque així dolçament devia cantar-li la sevamare; la seva mare, de la qual guardavaun record tan llunyà, i, amb tot, tan viuencara!

Aquella nit, però, en Met no dormia. Pe-tava de dents i una ardentor estranya l'a-brusava tot. Solament la febre li feia com-panyia.

Hi havia lluna plena i bufava la tramun-tana. De sobte s'estremí. Una veu que co-neixia prou bé, allà prop d'ell; un tendrexiuxiueig, uns besos silenciosos, i la siluetaamada tan estretament abraçada a ell! Ell,]'avorrit, ell, a qui hauria volgut escanyarentre les seves grosses i fortes mans bru-nes!

El sofriment li arrencà una mena desord bramul, i la Rosa reculà esfereïda;però, reconeixent-lo, anà vers ell. —Oh,Met! — ligue—. Ets tu? Ens agradariatant, poder barquejar amb aquesta lluna!No hi ha cap perill, eh? Ens voldràs por-tar una estona?

S'aixecà sense un mot. Silenciosamentaparià la barca, sempre amb els ulls fitsen la forma blanca tan estretament abraça-da a l'altre.

Sortiren, i En Met hissà la vela.Al clar de lluna la vela era argentada i

es retallava lluminosa sobre el cel, però lanau feia sobre el mar una taca negra, unagran taca sinistra.

Aquella nit la Rosa era tan enjogassada,tan diferent de com l'havia coneguda!

A cada bot de la barca una rialla fresca;anava molla de ruixim, plena de salabror,i reia.., reia sempre.

En Met sentia una set terrible que l'es-canyava. Na deia un sol mot. Les dentsserrades, les mans crispades fent esforçosper contenir uns bramuls sords que li mun-taven a la gola. Els ulls, però, obstinada-ment fixats en la Rosa.

Ni cel, ni mar, ni lluna, res no existiaper a ell.

1 la Rosa, aquella nit, com era, d'eixele-brada! Semblava talment una criatura.

De xic en xic els guanyà, però, el misteride la nit, i esdevingueren silenciosos. Ellamés dolça, ell més amorós, més insinuant...

ni exigits ni trobats a mancar en articlese! principal benefici dels quals és fer pas-sar agradablement l'estona. Però llegitsl'un darrera l'altre reunits en volum, elsque componen aquestes Cartes meridionals,si llurs qualitats romanen gairebé igual-ment vistents, Iés fallides prenen unes al-tres proporcions.

Provarem d''expiicar-ho.

En Met estava lívid. Els ulls li fogueja-ven estranyament.

El] s'inclinà lleugerament sobre la Rosa,i la besà en els llavis, en el coll.. .

Un crit esgarrifós trencà la quietud dela nit. La barca tombada feia sobre les ai

-giies una gran taca negra, una taca sinis-tra, mentre la vela argentada era l'ala pu-ríssima d'un gros ocell ferit de mort, que

es debatia, graciós en la mateixa agonia.* 5 *

L'endemà, quan els pescadors van conèi-xer la barca d'En Met, ningú no s'explicàquè podia haver passat. No hi havia hagut

cap cop de vent prou fort per a tombar el

llagut sense una falsa maniobra, i En Metera el millor mariner de l'encontrada. Siper un oblit o una imprudència li haguéspassat una cosa així, nedava prou i era

prou resistent per a haver fet quatre ve-

gades el camí fins a la platja.Sortiren amb les barques i resseguiren

tota la costa. En una cala propera troba-

ren un home que alguns reconegueren comun foraster arrihat el dia abans

i que ha-

vien dit ésser el marit de la Rosa. Eramort de feia hores.

Continuaren les recerques; mes tot fon

inútil. El mar guardà gelosament el secretd'aquella nit, i sols les aigües verdes sabe-

ren dels dos cossos estretament abracats i

les boques fatalment unides per a l'eter-

nitat,CARME MONTORIOL

Agència exclusiva per a la venda de

MIRADOR

Societat General Espanyola

de Llibreria, S. A.

Barbarà, t6 Telèfon 12781

BARCELONA

Aquest número ha estatpassat per la censura

AGUSTÍ ALTABA1 • MOBLES PER OFICINESr^

29, TALLERS, 29 Telèfon 17445

Encara no us heu subscrit a la Coliecció Popular de LES ALES ESTESES?

GERMJ1INE DERMOZ

mes les porten uns senvors que o bé esdiuen (Bertran o bé Karsenty, que tenenun peu a cada banda de la frontera, i fand «midin amb una sort relativa. Coanen-sem a conèixer les dames més o menys dea «Comedie française» perquè totes, quanhan vingut un cop a Barcelona tenen ga-nes de tornar-hi. A més amés, hi ha e!sactors i les característiques que encara te-nen més ganes de venir al nostre pafs iestan disposats .a aconnpanyar a totes lesprimeres actrius que volen contemplar deprop l'Exposició. Ara és un bon temps,perquè les fonts de Montjuïc han agafatuna gran fama per tot Europa.

Aquests dies tenim a Germaine Dermozja havia estat a Barcelona un altre cop;Germaine Dermoz és una actriu alta i benplantada, una gran figura que omple l'es-cenari de cap a cap ; té la pell com unarosa i uns braços desesperadannent expres-sius ; ataca els pimrols de la passió d'unamanera flexible t valenta; no descuida capdetall i sap totes les trampes i els trucs del'ofici. Es fa fer els vestits per un sastrede fama que es diu André Melnote Simo-nin, i ella fa lluir al sastre, perquè sap durla roba olíimpicamenf, amb aquesta elegàn-cia d'escenari, peculiar i única de les gransdames de comèdia francesa que ja no sónriatures i tenen el car una punta confitat

cero aquell afoie-grassa legítim que fa dirsí senior a tothom que l'olora,

Germaine Dermoz no és una actriu ge-nial ni té qualitats naturals divines, peròés una actriu absolutament equipada pels

grans papers i les grans escenes; el nivellmitjà d'intuïció, de disciplina i d'o fici de

les actrius franceses, és sempre aprecia-ble i fa de bon veure en un país en el qualmanca generalment la disciplina i l'ofici.

Germaine Dermoz porta un galan nou,un tal M. Henry Bosc, que és de Per-pinvà i parla català coem nosaltres ; aquestactor fa el brillant, però diu el seu paperi no dóna gran cosa més . Un altre actorés Jean Costè, que ja havia fet comèdiaa Barcelona més d'un cop. Es un homefort i madurat entre les taules, que té tan-ta gràcia í tant ap;om com inteiiigéncia.

Com a novetat truculent, GermaineDermoz porta a Ra ymonde Allain, «MisFrance 19 2 8)t. A aquesta noia no li becovist encara fer comèdia, perquè escrivim

el comentari present sortint de veure L'En-nemie i Mademoisell Allain només treballaen l'Exaltation, que serà l'obra de la des-pedida. Hem conversat, perú, cinc minut<amb la bellesa oficial, i l'hem trobada dol•císsima i ingènua i allò que se'n diu unapreciositat. La criatura vol dir el «songEd'Athalien a la 'manera de Sarah Bernarthsembla que això és la seva aspiració.

L'obra del debut va ser La Rafale, dtBcrnstein, prou coneguda, i de les més espectaculars i més falses de l'afortunat autor. La Rafale és una comèdia escrita amiuna traça d'arrenca-queixals repugnant

S'hi maneja el truc dels diners, de l'adul

Teatre Català NovetatsCOMPANVl a CATALANA

Direcció C. Capdevila

Avui, tarda, a les cinc. Espectacles

per a Inian:s;

L'Auca d'En Patufet

de J. M. Folch i Tórres. Els infants

seran obsequiats amb una «Auca d'En

Patufet, del notable dibuixant Cornet.

Nit, a les deu. Tertúlia Catalanista:

PAPA- Divendres, estrena de

Escola de Senyoresde Carles Soldevila.

xeu-vos 9"'-,seu ccmotim, «cèlula complexa », «motiu con-ductoru i no «motiu creador».

No; la creació (precisament per això s'ha-vien trencat els motllos) va esdevenir lliure,

impetuosa ; la part «creada» de l'obra, 1a

seva essència eren els fragments, emparen-tats només per raons de sentiment. Per això

aquesta música només pot dirigir-se al sen-timent, i això perquè a desgrat de la sevariquesa, força i color, es vegi condomnada

a l'infern d'una orat2.ria continua, amb pro-gressions, enumeracions, ripia musicals enor-mes ; i, sobretot, a esdevenir sempre dedimensions colossals. Està atacada d'ele-fantiasi. 1 Bach, àóhuc en les seves obresde més llargues dimensions, mai no pateixd'aquest mal. Perquè hi havia proporció.

De tota manera, la música va conqueriruna collecció d'accents i d'imatges d'una

valor eterna. Però sempre gràcies a l'epi-sodi ; mai a la céllula, ni a la construcciócopular.

Per això, també e's compositors que, cenitBrahms, barregen totes les limitacions delclassicisme, pel que fa al color dels episo-dis, amb els del romanticisme pel que faa la desmesura i a la unitat cop ular, re-sú t ten d'un llanguiment insuportable, pergrans obrers de la música que siguin.

Heus aquí com està planejat el proble-ma de la forma en les obres de músicapura per als nostres. compositors contem

-poranis ; prosseguir, superant -la, l'esplendordel romanticisme, fóra impassible; qui hoha provat naufraga dintre del tedi. Tornara les formes clàssiques és pueril ; són es-tretes per a les possibilitats de la músicaactual ; només un pedant pot predicar-hoi un mestre mostrar-]to com a exercici perals seus escolars. rerò no es pot repicar 1anar a la processó.

R. LL.

Teatre Català ROMEACompanyia VILA.DAVÍ

Aquesta setmana reposició de l'obra

de gran èxit de Bernat i Duran:

Quan el cor parlaDimecres vinent, 13 de novembre

ESTRENA

de l'obra de Balzac, adaptació deSalvador Vilaregut:

La Quimeta macanou decorat de Asensi i Morales.

Vestuari de M^latesta.

MIRq[^JR s:= ——_ -

t EL TEATRE ^__MUSIC-HALL ^, la tournée de Germaine Dermoz !,LA MUSICA

EL PROGRAMA DE L'OLYMPIAAmb un delicat contagotes el teatre fran-

I'ent memòria fins a vint anys enrera, cès es produeix de tant en tant sobre les-no recordo haver vist mai a Barcelona un cenani de Novetats. La campanvia es formapaograma de circ ccmparable a l'actual al voltant d'una sem• ora important que sapde l'Olvmpia, en quantitat i qualitat al- bé l'ofici de comedianta, que als estius vahora. Reuneix tota la varietat del circ: a pendre les aigües a Vichy o a Rovat ides d'una notable trapezista, ,i uns gossos que aprofita l'ccasió per anar a un pobleti gats comediants, i unes dames vieneses de la vora a. fer du vrai Racine o l'èxit deque lluint perruca platejada fan acrobà- la temporada. Alguna d'aquestes dames técies molt segle xtx damunt les amples cartell reconegut a París, i s'ha apuntatespatlles d'un d'aqueixos cavalls blancs unes quantes creacions a la cartera que altípics de pista, a uns xinesos que només seu dia han fet el seu efecte. Aquestes da-respecten les lleis misterioses de la fanta-sia, i uns àrabs que inunden la catifa desalts, i uns ciclistes que us tenen un quartd'hora amb •l'ai al cor, i unes foques quecanstitueixen l'última paraula del dres-satge.

Els xinesos, dits el 8 Roval Pelcing, sóna l'Olvmpia fa ja dies. Llur treball, senn-pre d'una netedat i perfecció admirab'es,comprèn dues parts : una, vistosa, de des-tresa i contorsió, i una altra d'atletisme,a la barra fixa. En aquesta segona part,un dels xinesos, donant un braç a la bar-ra, giravolta de costat un grapat de ve-gades. Atesa la dificultat d'impulsar el cos,resulta això d'un mèrit excepcional. Jo headmirat molts barristes, entre ells els fa-mosos Loppescu, veritables clàssics del gè-nere, i confesso que ]'esmentat exercici ésinèdit als meus ulls.

De ciclistes n'hi ha tres números : el trioHolt, que juraria aplaudírem temps passatal Tívoli amb el nom Harvart i Holt, elsgermans Lois i el senyor i .la senyora Ca-talini. Aquesta darrera parella no és tam-poc desconeguda a la nostra ciutat, peròabans eren més gent, si no vaig equivocat,i feien les experiències dintre un gran cis-tell de fusta i metall que qualificaven d'in-fernal. El senyor Catalini pedaleja amb labicicleta dannunt una plataforma giratòriasemblant a la d'aquells famosos patinadorsTum"ilett de l'època del Doré, amb la dife-rència que la plataforma, en rodar vertigi-nosament, s'inclina fins a marcar un anglede 45 graus, la qual cosa obliga el senyor 1Catalini a un doble esforç de resistència iU fa córrer a ell un doble risc de badar-seel cap i als espectadors de veure-ho. ElsHolts, un senyar i una dama, juguen afutbol muntats en bicicleta i passant-se lapilota fent-la rebotre amb un bastonet ;el joc, de no onassa durat ó i amb una xi-cota jove i xarmant per àrbitre, és distret,i 'ho fóra molt més si, com s'ha vist jaací, els jugadors llencessin la pilota a copsde roda, sostenint-se l'aparell amb la con-trària. Els germans Louis i John Lois nosón pròpiament ciclistes: llur treball, d'es-til depuradíssim, •és més aviat de trapezi,de força, no d'habilitat ! d'equilibri, peròper a augmentar l'e 'moció, el presentenaguantant -se el portador, cap per avall, amés de vint metres d'alçària, al manillard'un unicicle que, talment com si estiguésimantat, recorre en circumferència el plad'una estrella gegant col1ooada horitzontal

-ment al sostre del circ. En una de les se-ves documentadíssimes cròniques, HenriThétard ha esmentpt que Batta, un delsgrans atletes de circ que han existit i quejustament no tenia res de ciclista, feia jad'una manera igual les seves demostracionsde força.

Hi ha encara a. l'Olvmpia, com a nove-tat, vuit saltadors russos: els Max Theilon,cinc homes i tres dones, que treballen a la

a bàscula. Es distingeixen per la simplicitats amb què efectuen els exercicis i pel caràc-

ter d'atracció popular, reflex de la joia i' el color del carrer, que han sabut donar-li.' I, finalment, hi ha les foques del capità

Winston.t Han passat per Barcelona bons números

de foques. Les del capità Frohn, que ac-tuaren fa cinc anvs al mateix Ohmpia,eren excellents. La c<Jaclde», que nnitja ciu-tat anà a aplaudir al iBose, semblava signi-ficar el màxim del dessatge. Doncs bé:les del capità Winston són millors. le-non, 'primer, d'extraordinari que actuendins l'aigua ; això suposa, en el dressatge,una transposició difícil, per fer-se fora del'element en el qual l'ani.mal haurà de re-

petir més tard les ensemances, i determinaen el treball una major elegància, ja que lafoca és, en terra, feixuga i bastant desgar-

bad a . A més a més, !es foques del capità'Winston no redueixen llurs habilitats a

i uns senzills jocs d'equilibri que en els eta-t ris, manipuladors de naturalesa, si pot dir

-se així, na constitueix un -mèrit de l'altremón.

El capità Winston ha aconseguit desen -f rotllar en les seves foques l'esperit d'imi-

tació, que semblava poder arrelar, en un' tal grau, nc+més en els simis. En havent-se

llançat una nedadora a la piscina fent unsal: des d'una palanca, veureu com una deles foques se'n va sola a la palanca i es

4 tira a Í'aigua fent exactament el mateixsalt. Ja dintre de la piscina, totes les fan-tasies de la nedadora són copiades, tot se-guit, per la foca. Ls un veritable prodigi,que ens meravella als grans com a les cria

-tures. Per damunt de tots els altres, ofe-- reir, encara, aquest dressatge, la circums-

tància de no ésser forçat ni, per tant, anti-pàtic. No es deu oblidar que tots els quianem al circ 'tenith, almten s mentre hisom, una mica l'ànima de Sant Francesc.

JOAN TOMAS

Les formes simfòniques al segle XX

ten, de la diferència de classes i del suï-cidi acostumat, només porqué les actrius 1 Tota la música simfònica dels nostrescom Germaine Dermoz puguin dir al pú- dies pateix d'una ..fretura de necessitat,blic que tenen unes bates de nit precioses, _ per emprar un mot de Paul Claudel. Lesuns vestits sastre .molt a mida i unes re- fórmules anteriors al segle xrx, perfectes inards que els fan honor; i a més a més closes, s'imposaven al compositor com unad'aquestes coses importants, per demostrar 1 mena d'imperatiu absolut, gairebé moral.també que dominen el patètic, el tendre i 1 Es dirigien a satisfer una necessitat d'or-l'apassionant, segons les regles de la gran dre i de lògica. Però al segle xtx, des deescola. Beethoven, de la terça època, els campo-

L'Ennemie és una de les obres de l'anv. sitors no cercaven tant de subjugar perAquí ]'està representant Elena Jordi en ca- 1 la noblesa de les proporcions ni l'art delstalà, i en aquestes mateixes pàgines, Joan temes, com per la força irresistible delsMínguez parla de la comèdia i diu el que episodis musicals, articulats l'un amb I'al-s'ha de dir. Nosaltres només farem cons- tre mitjançant motius» o (reèllules creado-tar que la presentació que en fa Elena Jor- 1 res». Beethoven encara sal vava les aparencesdi és molt més digna i molt més ben dei- externes de la sonata ; però, en la realitat,xala que el decorat que porta Germaine era per engan y ar la seva consciència delDermoz ; aquest decorat, fet per un tal 1 segle xvttt. Es realment impossible trobar-Monsieur Decant, és pobre i lamentable 1 la-hi sinó fent unes veritables excavacionsi d'un mal gust positiu. En canvi, els es- com les empreses per M. D'lndy. Ara bé,tits que • llueix la dama són preciosos, i la una forma que s'oculta és com si no hiinterpretació que en fa Germaine Dermoz, fos, pot suprimir-se. ¿Què direu d'un ar-intelliñent, dura i agudíssima, amb tota la quitecte que fes construir qualsevol estruc-mala fe que demana la intenció de l'autor. tura de part dessota dels fonaments d'un

L'Ennemie es basa en l'observacïó bio- edifici? -lògica que les femelles dels animals es Deslligats de la tirania de la fórmula, elsmengen els mascles, i com més inferiors compositors van poder enriquir la seva pas-són els animals, més sanguinàries són les ta sonora. La forma sonata era suficientfemelles. Vegi's el cas d'aquell insecte que quan tot el fragment no es movia de duesen diem pregadéu, que després que el po- 1 o tres tonalitats i els acords no tenien mésbre mascle ha complert amb el seu natural de dos o tres sostres. Però sempre ha d'e-paper, és devorat que no en resta ni la 1 xistir una proporció entre la fondària 1

cua, precisament per la femella que l'ha l'amplòria de l'edifici sonor, i és evidentseduït. Aquesta tesi aplicada als senyors i que, fent-se més complicades les harmoniesa les senyores del dia, potser és una mica i amés colorides les modulacions, i, com amassa forta, i fa massa tuf de laboratori ,resultat, més patètica la frase, el tipus dede ciències naturals. sonata clàssica, o sigui l'exhibició del dià-

El procediment de l'obra és trencat, es- leg de dos personatges ; primer i segonmolat i suggestiu; està d'acord amb les tema, no era bastant. Cada episodi esde-coses de l'any i d'acord amb les influèn- venia un .personatge; passava com a lescies del cinema. El públic encara no s'ha brillants poesies romàntiques de Víctoravesat a aquestes coses, el nostre públic 1 Hugo, en què un moviment oratori com-especialment, però el teatre va per aquests porta tota una sèrie de metàfores agitadescamins i, segons la nostra humil opinió, i¡ vivents on radica tota la força d'aquellano va pas del tot mal encaminat, poesia. El moviment oratori és coem el «trot-

J • M. DE S. toir-roula,t», que va portant-les r enduent-

les.Llavors va desaparèixer el ((teman prJpia-

ment dit, equilibrat dintre de si mateix. 1

L'estrena de demà va comparèixer el «trottoir-roulent» en for-i ma d'allò que en diuci la «cèllula , la qual

falsament ha estat anomenada «creadora»,a Novetats quan en els grans autors, Beethoven,

------ 1 Wagner, ha estat simplement «conductora».F' bé ue bVanner ha annmenat el

Cada obra nova de Carles Soldevila, il'estrena de demh no vindrà a desmentir-ho, va dibuixant d'una manera més precisa

la personalitat d'aquest artista. 1 tot fentinconscientment aquesta tasca, Soldevila nos'aparta d'una regla de conducta que pro-bablement podríem concretar amb aquestlema ; ésser útil.

Sambla que Soldevila s'hagi proposat és-ser el nostre principal educador. 1 de fetho és. Però això li ve de natural. No hiha en aquesta actitud cap partit pres. Nirespondria a la realitat, ni plauria a Sol-devila que li atribuïssin el títol d'àrbitrede les elegàncies. Aquest educador noméses proposa cultivar el tipus de l'home nor-mal. I s'endevina a l'ambient que aquestprofessor té una multitud dispersa que l'o-beeix .

Ningú com Soldevila no ha pres tan béel pols de la nostra època i de la societatbarcelonina. Dintre cent anys, qui vulgu

tenir una idea dels costums de la Barce-

lena del nostre temps haurà de llegir elsFulls de Dietari de Soldevila. Cs un regis-tre fidel de totes les nostres tares i virtuts.De la manera més persuassica possible isense indignar-se, cerqué té fe en la seva

obra i en la ductilitat de la pasta que tre-balla, i d'una manera imolt elertant, ell vadient ala-seus lectors el què cal fer i el què

cal evitar.Soldevila és un professor de ciutadania.

Renunciant sovint a temes literaris i mo-rals d més envergadura i que seguramentII plaurien molt més, fent -se càrrec del ter-renv que trepitja, ens ha donat L'home benedurat i La dona ben educada, editats perl'editorial Barcino.

No es cregui, però, que l'obra que s'es-trena demà a Novetats, Escola de senyores,

. sigui tm altre tractat de polidesa; Ira unaobra d'imaginació, i per tant una obra d'art.

No obstant, per les referències que en te-nim hi ha en aquesta comèdia el Soldevilade sempre, l'artista que preté crear una so-

cietat, i que tot jugant amb problemes apa-rentment insignificants inventa el que no

tenim, gairebé ni a la realitat i mem• s a laliteratura, una gent normal, que ell no volveure des del caire transcendental, sinó en

la vida ordinória, afer que permet deseo-brir matisos de pensament molt . delicats,una educació ciutadana i una psicologia ca-

paces de fer un teatre modern.

TEATRE TALLACompanyia de vodevil i teatre modern de

ASSUt1PCIÓ CASALS

Avni, dijous, tarda, a les cinc

Calenta, fFeúa o 1 con^umiúor

i els quatre actes, en broma

Don Juan Tenorio(última ve^aJa). Nit, a les deu: Tot perI'Uerèncie i t'ezitàs alegre i de riure:

Ví i1a'm la donaper V sita López i Giménez Sales.

Demà, divatdres. tarda: De qui es el fill?i Les ind cises. Nit i cada nit, 1'exitàs:VigIk'm le done.

Dissabte, tarda, estrena de la come-d eta en un acte, de r. Vila P, gés: ElSr. Colom i reposició del vodevil: Totes encamisa.

En estudi l'obra de l'emoció: Ls Presonero.

La SelMafla teatralEn posar a l'obra estrenada dimecres al

Goya el títol de L'Ennemie (convertit en"Tenorios del segle XX" per un traditoreanònim), A. P. Antoine volgué precisar lesconclusions que calia extreure de la sevacomèdia. Sense això, hauríem pogut dubtarsi les brillants teories que exposen els per-sonatges són enunciades objectivament o siinformen l'esperit de l'autor.

El retret més important que podríemfer a l'obra d'Antoine és la seva fredor de-liberada, el seu partit-pres literari. La mi-sogínia, manejada per un autor intel•ligent,sempre ha estat un element d'èxit, i .An-toine s'ha volgut acollir a aquesta fórmula,evidentment més còmoda que no pas fur-gar en la complexa psicologia femenina perdesentrellar-ne, i plasmar-ho en difícils re-accions escèniques, la barreja d'instints isentiments que constitueixen el movimentsexual de la dona vers l'home. Tot el dra-ma, en un mot, ressona d'aquella ridículafrase d'Erasme, que fa de la dona "un ani-mal extravagant i impertinent, que plau ".

Es un pessimisme sexual fàcil. Antoinen'ha fet una interpretació brillant, espiri-tual a estones, però sempre d'una maneraepidèrmica, amb l'obsessió d'escriure unafrase enginyosa i brutal que, tot fent-losomriure, batzegui l'espectador. Per a jus-tificar la seva actitud inequivoca, d'homeque posseeix la veritat, Antoine ha triatuna dona d'una rapacitat i d'una sensuali-tat ultrades, i l'ha despullada de tota ten-dresa, reservant-]i únicament, com a iotacompensació, el repugnant estovament dela dona peixada. Després ha acarat aques-ta caricatura a tres homes vulgars, peròhonestos: l'enamorat romàntic, el burgèscondescendent i el semental generós. Plan-tejat així, no cal a Antoine un gran esforç-per a encomanar al públic el seu menys-preu vers aquella figura de dona. Jugarnet hauria estat més difícil.

Que això no sembli una condemnació del'obra d'Antoine. Hi ha evidentment unafany d'originalitat, que es tradueix enl'estructura escènica i en la simplicitat deldiàleg. Els tipus masculins, sobretot els dosprimers, són d'una construcció impecable irevelen en Antoine un humorista de pri-mera. Malauradament, el procediment cine-matogràfic de retrospecció no ha estat maimassa ben acollit, i menys quan hom l'em-pra d'una manera sistemàtica, com ha cal-gut a l'autor per a poder presentar unesescenes tan distants en el temps, de manexa a poder confrontar els personatges i evi-tar el perill de les narracions.

La novetat del quadrilàter, en lloc delvulgar triangle, ens duü a la memòria unaobra recent de O'Neill, Strarnge Interlude,l'obra més vasta, i segurament la més am-biciosa, del famós dramaturg americà. Sal-vada alguna circumstància extrínseca, d'e-dat i de femení determinisme, és la ma-teixa trinitat masculina que un desig fe-mení acarrera. Com en el drama d'Arttoine,els tres enamorats faran dependre llurvida de l'amor de Nina, una mateixa cons

-tellació determina el destí llur, la tragèdiaté la mateixa vastitud cíclica. Però O'Neillno ha tingut de recórrer a la caricatura;més que governar una acció, i influir-i.i alseu albir, diríeu que ha seguit el ritme d'u-nes vides i les ha analitzades comprensiva-ment, amb piadosa minuciositat. No hi htitelles que serveixin una teoria, sinó treshomes i una dona presentats íntegrameraegoístes i abnegats alhora, amb llurs heioísmes i llurs defallences, a la recerca ela felicitat.

Cal dir que l'obra d'Antoine no ha trobaen la companyia d'Elena Jordi els intèrDrets que necessitava. Algun quadre se'tressent vivament, i particularment el sisèque és un marivaudage fisiològic interninable, amb un diàleg on les rèpliques s'cncavalquen. Els actors del Goya n'accentuesla feixugor i ]'artifici,

JOAN MINGUEZ

TEATRE ESPANYOLCompanyia de Vodevil i rransespcctacIes

de JO' EP SANLPERE

Tarda:

M'HA TOCATi

LA LLEONAd'Alfons Roure.

A la nit: 50 representació de

LA LLEONA

TEATRE NOUCompanyia dramàtica dirigida per

ENRIC BURRAS

Primera actriu: ENRIQUF.T 1 TORRAS

Avui dijous, tarda, gran programa

Nit:

EL LOBOAviat:

LOS SEMIDIOSES

110 lleons

Un dels homes que dirigeix I'Olvmpia ésEn Josep Gisbert, l'empresari que ha fetrics a molts artistes i que per aquest motius'ha quedat sense un cèntim. Però Qn ai noha perdut l'humor. Ara ha contractat unaatracció sensacional en la qual prenen partno lleons. La gent una mica incrédula fa:

— t to lleons? No pot ser! — i arronçales espatlles.

Davant d'això en Gisbert ha fet unes ti-re, que diuen exactament: «Incrédulos!1 1 leones de verdad, de carne y hueso...Al que ao lo crea se 1e obligará a mante-nerlos veinticuatro horas.»

L'Arca de Noé

De temps, hem adoptat' el criteri de noocupar-nos en aquesta pàgina sinó delsfilms que al nostre entendre tenen el queen podríem dir un mínimum de dignitatartística. No voldríem doncs que algun delsnostres lectors, en veure el to falaguer quedomina en les nostres recensions, ens cre-gués massa predisposats a l'entusiasme oexcessivament indulgents; una i altra cosatrobarien la seva justificació en el granamor que sentim pel cinema. al cinema ensi, però creiem que aquest amor justamentés el que ens disposa al contrari, a un es-perit d'exigent severitat enfront dels filmsi creiem que el temps de la indulgència idels entusiasmes fàcils ha passat i que l'artque en l'espai d'un mes escassament ens haofert un darrera ]'altre: Torrents humans,Retorn a la llar, El Patriota i Ombres blan-ques mereix ésser pres en la màxima con-sideració ensems que amb el més sever es-perit crític.

Però avui farem una excepció ; caldràque ens ocupem d'un filan que no té altraparticularitat que la de batre el récord, benpoc envejable, de la poca-solta. L'Arca deNoè, film sonor i parlant, és un dels espec-tacles més .infeliços que hem tingut la dissortde veure. Sembla que els genmans Warner,enllaminits per l'èxit de Ben Hur, han vol-gut temptar pel seu compte l'aventura ofe-rint-nos un film de gran espectacle, tapis

-sat d'erudició bíblica. Però diguem de se-guida que Ben Hur es troba molt per da-munt del film de Michael Curtie L'Arcade Noè.

El que sorprèn més tot seguit i promoula nostra indignació és l'audàcia descomu-nal de què fan prova els que han fabricataquesta cinta. L'argument sobrepassa elslímits de tota manca de sentit comú, .lesalteracions i 'historietes que han introduïten l'episodi del Gènesi, són no ja per provo

-car la indignació del senyor Rucabado, sinóla de tota persona que tingui una petitadosi de gust, 1 el més trist és que el públics'empassa tot això.

Però prou ; sentim haver-nos entretingutmassa sobre aquest assumpte. Parlem d'unaaltra qüestió més important .per a nosal-tres: de la forma en què el film ha estatpresentat a Barcelona en el local on s'hand'estrenar: Broadway i Shown Boat. L'Ar-na de Noè és un film sonor i parlant en laseva totalitat ; ningú no ens ho ha dit, peròés una cosa aquesta -que es veu tat seguit.Ara bé, aquí ens han don.tt en la versióoriginal només que alguns fragments.Aquests són especialment uns diàlegs enanglès acompanyant una fotografia de cartapostal que no cal dir si són avorrits. Per alsaltres fragments, en lloc d'acompanyar-losamb una orquestra, ço que hauria estatprocedir de bona fe, com varen fer al Coli

-seum amb Chevalier, els donen amb unacompanyament musical que aneu a sabercom r de quina manera el produeixen. En-cara ens recordem de la mala passada queens varen jugar amb El cantor del jazz.Dirom només per illustrar els lectors queles primeres escenes quefiguren el tràfecd'una Borsa, hom pot delectar-se en sentintuna placa : El vol del borinot, de l'illustreRimsky Korsakoff, que en les escenes se-güents que tenen lloc en un departamentd'un tren en marxa sonen l'obertura de Laflauta màgica. Per què ens diuen que ésuna cinta sonora? On és la sincronització?Quins bromistes, aquests del Tfvoli.

El que no podem negar a les «ExclusivesDiana» és el •que anuncien: film presentatd'una manera original. Efectivament, lamanera no pot ésser més original, origina-lfssima !

El partit que en la cinta han tret del soes pot copsar, per exemple, en sentir ellladrar d'un gos, o els roncs d'un quedorm. En fi, un espectacle per a infantsi encara no gaire avençats.

L'Arca de Noé es qualifica en primer ter-me en un concurs de calamitats sonores.

Submarí

perit del cinema silenciós. L'avantatge d'a-quest acompanyament és que és adaptat iens estalvia tot altre acompanyament mu-sical inapte, però és, ens importainsistir,una cosa absolutament extrínseca i inde-pendent del film Ningú no negarà quedasincronització fa el seu efecte, perd això ésun fet de suggestió que cal eliminar delterreny de les pures emooions estètiques.

F. VIDOR en «El Patriota))

Cal fer una sola excepció : els crits de Pal-hen que en fer irrupció d'una manera in-

sòlita, en un espectacle que prescindeix enabsolut de la paraula, fa un efecte que cal-dria justificar. Però aquí hi ha posat unproblema •que afecta a l'essència mateixadel cinema i que no és el lloc ni de plan-tejar-lo i encara menys d'indicar-ne ambi-ciosament la solució.

J. PALAU

DE L'INGENUISMEA LA PANTALLA

Una bondat sense defensa ; un candorque no coneix la pudíoia, perquè pudíciaja vol dir malícia. Heus aquí el retrat mo-ral de la ingènua. En el físic, un rostre llis,uns ulls badats, una boca somrient, ambun somriure sense intenció. Pot dir -se queés un somriure de la carn, sense efluvis de]'esperit. Segons com us la mireu, la in-gènua sembla una bestiola del •paradís ter-renal; segons com, una mena de cosa del'altre món. L'allicient, el picant de la in-gènua consisteix en que és intacta però noesquerpa : només un fi borrissol de timi-desa l'endolceix i la fa temptadora. Es unapàgina en blanc, però que es deixarà es-criure ; és en blanc per atzar, perquè sí,perquè totes les fulles escrites un dia hanestat en blanc. I no hi ha ires tan pertor-bador com les blancors efímeres

Gairebé podríem afirmar que tot l'encísfemení, en general, , deriva de la facilitat

I19A1?Y PICKFORD, que molts anys haestat la ingènua Qer excellència.

J. G.

Louise. Robin-Whiting, de La Cançó deParís. Maurice Chevalier. Cia. del Gramò-fon. AE 2 7S8.

Les Ananas. Pearly-Eddy, íd. íd.Valentina. Christiane, de La Cançó de

París. M. Chevalier. Cia. del Gramòfon.4 E 2780.Il's a habit of mine. Robin-Withing, íd. íd.That's you, baby, Walking With Gusie.

Corvad-Mitenell-Golder, fox de la Fox Mo-vietone Follies of 1929. Orquestra jazz Hil-ton. AE 2778.

Break-away, Big City, blues, íd. íd.

La sorpresa del venedor de netejadors pel

buit en una casa de nyigui-nyogui.

(Passing Show.)

• , ii) L

^ CINEMA I DISÇOS _

Encara una alt :a volta el motiu clàssicde la convergència ha estat explotat percommoure el públic. La tripulació d'un sub-marí que ha naufragat per causa d'unaavaria, s'asfixia mentre l'únic home capaçde salvar-los, després d'unallarga, massallarga vacillació, ja que entre els tripulantses troba un home al qual odia, corre a por-tar-los l'ajut del qual depenen llurs vides.El tema és doncs vell; el que hi fia de noués l'accident que el motiva. L'odissea delsmariners colgats al fons del mar i morintlentament d'asffxia. La idea és gran i, enmans d'un bon director, capaç d'un granrendiment. 'Malauradament, Submarí, perbé que no és pas un mal film, ni moltmenys, deixa molt a desitjar. Notes puerilsvénen a trencar la bella impressió que amoments crea, i a més a més té el grosinconvenient de recordar altres cintes queen l'explotació de motius anàlegs voregenla perfecció. El motiu de l'amistat en Unaxicota a cada tort, i el de la rivalitat amo-rosa entre els dos amics en El dimoni i lacarn. El film en conjunt és gris i quan caudamunt de la bona idea la desenvolupa mas-sa, perdent fatalment en emoció el que gua-nya en extensió.

M. MARIBEL

Ja ho sabeu...— que E. Lubitsch ha estrenat el seu

darrer film : The ¡ove Parade, del qual ésprotagonista M. Chevalier?

— que el títol del film que J. Feyder faamb Greta Garbo será El bes?

— que Una dona .z la lluna, la darreraproduoció de Fritz Lang, ha estat ja estre-nada a Berlín?

— que Y. Cugat ha estat designat perarranjar la part musical de la versió cine-matogràfica de La casa de la Troya?

— que Harry Langdon torna a fer peHí-cules, ara a compte de la M. G. M.?

LA TRAGÈDIA AL CINEMA

"EL PATRIOTA"El film és un film silent. Aquesta afirma-

ció és absolutament vertadera a desgrat dela sincronització sonora que l'acompanva,la qual no ve a sumar cap valor ni a mo-dificar per a res l'economia de l'obra, lesescenes de la qual es sostenen i es justifi-quen, són concebudes i realitzades en l'es-

Un moment d'uEl Patriota

El 1,atriota és l'obra d'un creador i pertant d'un innovador. El cinema visual deumolt a Lubitsch, i a cada producció seva elcinema coneix un progrés que no radica so-lament en una nova forma d'emplaçar omoure la màquina; de connexionar les es-cenes, sinó i principalment en .la mímicaimposada als intèrprets que es fa cada voltamés precisa, més capaç de matisos psicolò-gics. La disciplina imposada als seus intèr-prets és el primer que cal admirar en unaproducció de Lubitsch. En la que ara ensocupa cal assenyalar com un èxit definitiula tasca de Lewis Stone en el seu rol decomte Palhen. El seu treball, que defuigtot efecte fàcil, sobri i precís, és absoluta- iment satisfactori, a collocar al costat de lesmés reeixides interpretacions, la d'un H.Warner en El ca¢ità Sorrell o la d'unR. Berthelmess en Les dues tem estes, perexemple.

Jannings, encertat en el seu paper detsar Pau I, encara que hauríem volgut unxic més de contenció en el seu treball quede tan formidable esdevé excessiu.

Film històric? Ens trobem davant d'unaficció novellesca a la qual és inoportú re-protxar la seva poca autenticitat.

Els darrers moments del regnat de Pau I,atacat d'una demència creixent i que su-cumbeix assassinat víctima d'un complottramat pel seu més car conseller n amic,el comte Palhen, que creu un deure depatriota alliberar la Rússia de tan nefasttirà, heus ací el motiu dramàtic del film.Motiu tràgic, puix que si l'essència de latragèdia, com diu Aristòtil, consisteix aprovocar la pietat i el terror en l'ànim del'espectador, El Patriota és un film tràgicprou ben concebut i realitzat per a justifi-car l'entusiasme.

Film netament alemany. Lent de ritme,rïc de matisos psicològics i de realitzacionsde plàstica animada. Superb de fotografiaQ de muntatge, palesant a cada instant unasuprema consciència dels mitjans emprats,de llur abast, i de llur eficacia, i per da-munt de tot, d'un rar esperit de mesurai tacte.

Les nostres sessions. — Llegiu en el propvinent número detalls de la próximasessió la data de la qual ha estat fixada per al dia zo d'aquest mes. En aquesta ses-sió rependrem l'obra mestra del film policíac Sota el frac, obra d'I. Cummings. Po-dem assegurar a tots els que no l'han vista que és una obra de la talla de La llei de1'hans a.

Avui podem anunciar també als nostres lectors que molt aviat podrem oferir-los elmagistral film de Pau Fejos, Soledat.

•

:, 1 vol saber el que és

una pel'lícula muda que parli

a la intel'ligència, vagi a veure

en

Capifoli Liclo CineUfa - Erich PommerJoe May- Gustav FróhlichBetty Amann i Hans Schletowel Stenka - Razin

de "Volga, Volga")

DISCOSEl gramòfon ve recollint les novetats

que ha portat el film sonor, i diem novetatmés referint -nos als procediments que alcontingut.

De tots els avantatges que pot haver por-tat el cinema sonor, el que més s'aguantaés la sincronització. Tots els assaigs fetsfins ara per a obtenir una correspondènciaentre l'acció que apareix en la pantalla i lamúsica van ésser ben poc afortunats: tanpoc hi guanyava el film como la música quei'aeompanvava.

Amb tot, aquí Ihem de considerar del filmsonor, més que el film la música que l'acom-panva que és la que ha d'anar al disc. Iper al gramòfon té una certa importància,Puix que ha d'ésser per ell que obtindrà lamàxima divulgació, i per altra part la po-pularitat del cinema exigirá del disc la pu-blicació de fragments de la part musicaldels fragments sonors dels films.

Ara bé, sobre el contingut d'aquesta mú-sica no es pot ésser massa exi ent. Les fa-cilitats de producció del cinema no tenencorrespondència en la vena compositora delsmúsics. El cinema, millar, el cinema espec-tacle, encara que actualment ha arribat auna estandardització de procediments queha portat a una producció tota igual, téencara molts mitjans per a assolir algunavarietat que li poden donar els molts ele-ments que els productors tenen al seu abast,però la música no pot seguir aquesta febrede producció del cinema i per aixa, si volfer-ho, el resultat sera un seguit d'obresque durant la projecció podran fer-se sentirencara que el descabdellament de l'acoióens apartarà d'elles, pecó desplaçades delcinema i portades al gramòfon, on hand'aguantar-se pel seu propi valor, ens faranl'efecte d'un seguit de sons sense cap va-lor, tal com s'escau amb la majoria de lamúsica coreogràfica del ballet (no parlem delballet modern) e d'òpera, executada a forade l'escena i que no pot tenir ni un valorevocatiu.

A més a més, aquesta música, que ésdifícil que .pugui ésser bona (i que no téznassa necessitat d'ésser-ho), ha de lluitaramb els procedimentsd'amplificació actuals,que per ara resulten insuficients i defectuo-sos. La majoria dels films sonors haurande recolzar-se en el jazz, i actualment l'únicque li lleva una mica l'aclaparadora mono-

que té a marcir-se la dona. Per això, des tonia qué produeix, són les variacions ins-le molt antic, han estat comparades a les trumentals. Cal confessar que els aparellsfiors — comparació que avui la és vulgar amplificadors capgiren notablement els tim-i ,prosaica, per massa exacta i massa es- bres dels instruments 2 veus.braváda,.i perquè tothom ja la repeteix ma- Els discos que ens porta el film sonorquinalment ; i també el símbol de l'amor són els de Chevalier amb La Cançó deés una dona, Venus, i un infant, Cupido. París i dos fox de la Revista Fox MovietoneA pesar d'això, diuen que és etern ; però Follies que executa Jack Hilton.és etern precisament perquè és un desig Encara que en espectacle nou, Chevalierde coses efímeres que tan aviat són com no se'ns presenta amb els mateixos procedi-són ; de amanera que mai no es pot veure ments de molts anys. Per a donar la notasaciat d'elles. Mal no s'ha vist, ni pot nin- humorista, adopta les conegudes flexionsgú imaginar-se l'amor simbolitzat per un en la veu que pot obtenir amb una yuca-home ferreny, hirsut, amb unes barbasses lització molt pronunciada i també sap po-negres. Podria ésser el déu

de 1'eugenè- sor-se sentimental i canta, Lma vegada més, mai el de l'amor.

Per totes aquestes raonsarribem a la con- Louise.clusió que la ingènua és el pur símbol de Més s'aguanta e1 jazz de Jack Hiltonla gràcia femenina, despullat d'anècdotes i amb e1 dos films fox That's you, baby id'accidents : és un punt dolç entre el no Break-away, de la Revista Fox, i encaraésser i l'haver estat, que amb música derevista, sap sostenir-se

L'art cinematogràfic, basat en les figu- amb una execució fortament rítmica i benres genèriques, netejat de tot element que ponderada de sonoritats.no sigui plástica expressiva pura, qualitathumana, per força (havia d'utilitzar la ingè-nua com a element creador de tota una deles seves branques: i, efectivament, veiemque la ingènua ha triomfat a la pantalla iha servit per a crear tota una massa d'ar-guments al voltant de la seva irradiacióserena. I, per contagi, àdhuc ha influït da-munt la creació de tipus mascles — cosa notan lloable —, i llavors 'hem vist tota aques-ta colla de bons nois, tímids i poca-tracesque, a l'últim, es revelen cozn a formida-bles pugilistes quan aterren, a l'escena fi-nal, el dolent, després d'una aferrissadalluita, les peripèoies de la qual es reflectei-xen damunt el rostre esverat de la ingènuaprotagonista femenina, que assoleix a larevelació del món, després d'haver vistaquell joc de cops de .puny.

Acabada la brega, en l'excitació deltriomf, els dos ingenus perden llur ingenuï-tat i es besen amb un bes llarg i vibrant,que serveix a l'espectacle cinematogràficd'allò que el pas doble a ]'acabar els es-pectacles de music-hall.

D'aquesta manera veiem que queda mo-dificat l'esquema primitiu del melodrama,víctima, traïdor i lliberador„ de la següent

manera : ingènua femella, ingenu mascle,dobat: de vegades el dolent queda substi-tuït per un senzill poca-solta o per un per-sonatge ric i ruc. De tot plegat se'n pot direl triomf de l'ingenuisme.

Nosaltres, que en la plàstica som unsacèrrims admiradors del cinema i li albi-rem perspectives inacabables, en canvi tro

-bem no del tot encertat, en algunes de les

seves branques, i de les més populars,

aquest embat d'ingenuisme. En un mot:trobem molt bé la ingènua ; però l'ingenuens sembla una transposició de valors ; ensfa l'efecte d'aquells que canten amb veude falset perquè sembli més melodiosa. Esclar; entre dos personatges tan dolços, què

voleu que hi passi d'interessant? Tot had'acabar bé.

De resultes d'això els autors d'argumentsde pellícules no s'adonen, potser, que l'únic

personatge que els su rt reeixit, humà isimpàtic, és el dolent.

Conseqüència paradoxal dels argumentsmassa ingenus.

RosCExo LLATES

Feu fer els vostres gravats en la

UNIÓ DE FOTOORAVADORS'TORTS, 481 s Telèfon 33421

Una producció d'Ernst Lubitsch és sem-pre un film de qualitat que no ens deixamai indiferents, i el seu darrer film estrenatací, El patriota, és una obra considerable,massissa, plena d'encert en la direcció, unaobra que creiem que perdurará llarg tempsen la memòria dels públics de tot arreu.

RAFAEL BENET. — Paisatge. (Collecció A. de Ferreter.)

U

\p DE LES ARTS ^EXPOSICIONS

El Is de la pinturaRussinyol, Casas i Clarassó

L'arxiu dels meus records és de poquesdimensions. Això vol dir que encara sócjove (però no tant com els que diuen «nos-altres els joves»).

Doncs bé; entre les fites de la meva ado-lescència es destaquen, entre altres, les vi-sites a la Sala Parés. Aquella Sala Parésamb una gran vitrina farcida de porcellanesi un altíssim escriptori a l'esquerra, desd'on el senyor Parés amb la seva impeca-ble gorra i venerable barba vigilava pater-nalment l'espectacle. I els dies que no hiera, un seu retrat, de justa semblança, col-locat en el mateix indret, us feia idènticefecte.

En aquell temps, quan exposaven el trioRussinyol, Casas i Clarassó semblava undia de gala. Aquell diumenge el tortell sem-blava més bó. I quan, havent dinat, llegiales obres de Juli Verne, els paisatges d'EnRussinyol furgaven el meu subconscient(em sembla que — encara que fos d'incòg-nit — també n'hi havia aleshores i em

•destarotaven la lectura.x t

En el .procés de la pintura catalana mo-derna a En Russinyol i En Casas els per-toca un lloc d'honor. I no sols pel tomb queaconseguiren donar a l'estètica pictòrica,sinó per les obres admirables de llurs pri-meres èpoques.

Evidentment, no han estat els únics enla tasca de liquidar l'eixorc academisme delseu temps, però — segons ens conten tes-timonis solvents — foren els més efectius enla propaganda i en el combat. 1 amb laseva aportació els aires impressionistes deParís airejaren, amb més afluència, la ca-fltxa purulent de la pintura barcelonina.

Fou, també, aséptica la renovació d'a-quell temps. Un moment de vertadera es-terilització de la paleta.

Abans de l'impressionisme el pintor i elquadro es quedaven al taller; després, totsdos sortiren a fora ; i a hores d'ara, gene-ralment el pintor surt i el quadro es queda,molt sovint, a dintre: cosa que, ben entesa,està molt ben pensada.

Aquests dos .prestigis de la nostra .pinturai el seu inseparable companv, l'escultor Cla-rassó, celebren actualment les seves expo-sicions en el mateix lloc de sempre, on ;ano hi ha la vitrina ni l'altíssim escriptorini la fisonomia correctíssima del senyor Pa-rés, sinó una sala més airejada i un intelli-gent marxant, com a la «rue La Boétie .

Abans de comentar aquesta exposició col-lectiva vull fer constar el meu profund res-pecte a la personalitat dels tres artistes, ila sincera adhesió a les obres de la primeraèpoca d'En Russinyol i d'En Casas. Peròtambé crec indispensable recordar que lesjerarquies — per més respectables que si-guin — na han d'influenciar la crítica es-tricta de l'obra.

Ja fa temps que Santiago Russinyol estàen plena davallada. L'exposició de l'anypassat i d'actual en són dues mostres con-vincents. L'artista conserva la manera, peròha perdut el control. Les seves pintures sónfórmules estercotipades continuades per larutina. Les qualitats pictòriques d'altretemps s'han anat esfumant i fins aquellaexpressivitat lírica dols contrallums, les to-nalitats assolellades i els reflexos de les ai-gües 'han esdevingut solucions decorativesde cartellisme. A això, precisaiment, tendeixl'actual pintura de Russinyol: al cartellis-me. Com en els anuncis de turisme, hi haun mateix verd clar per als arbres assole-llats i un mateix verd fosc per als situatsen l'ombra. Les aigües han perdut trans-parència i són amés podrides que mai . Enla digitació hi ha un mena de cansament iles matisacions són fórmules trucades ex-pressades maquinalment. Sols la traça res-ta, gairebé, semblant. Però qué lluny somd'aquells admirables Russinyols del CauFeYrat, del Museu, de la Collecció Plan-diura...

I és que en pintura ,per sobre de la tèc-nica sempre hi haurà el temperament Iquan aquest temperament decau, sigui perla causa que sigui, més val descansar unatemporada o... ast*

La pintura de Ramon Casas cada dia estorna més banal. Amb el camí .iniciat hi hael perill d'arribar a les postals illuminades.En Casas, però, sempre se salvarà per les

seves dots de pintor. E1 seu auto-retrat con-serva les qualitats del seu alat tempera-ment ; el fragment de la camisa blava estàresolt amb una probitat de l'ofici remar-cable.

La banalitat que comença d'apuntar enles obres d'aquest admirat artista la veiem

en els efectismes de l'expressió pictòrica.La característica essencial de 1a pintura deRamon Casas es manifesta en l'afinadaharmonia de les subtils tonalitats dels re-flexos de la lllum. Moment delicat i difícilde sostenir, exposat, molt sovint, a perdrel'emoció pictórica per devenir una mena delitografia artística com en moltes de les te-les exposades.

,r**Les escultures d'Enric Clarassó presen-

ten les mateixesqualitats de sempre. Desdel ,punt de vista de d'expressivitat, són lacarrincloneria més ((artística)) de la nostraactual producció escultòrica. Quant a lesqualitats intrínseques de l'ofici, conservenel mestratge justament reconegut d'aquestmés aviat modelador que vertader escultor.

Rafael BenetTrenta tres teles exposa aquest, pintor en

la sala quadrada de can. Parés, entre lesquals el primer que us sorprèn és la 'diver-sitat de temes i la manera especifica de re-soldre'ls.

Benet és un temperament complex. Laseva posició davant el fet pictòric és d'unagràvida substancialitat. Sap situar-se encada nova objectivitat del món fenomenicper plasmar-la en l'estil que :la seva visió,del moment, determina.

Fill més aviat de l'impressionisme, hasabut enriquir el seu bagatge amb les suc-cessives recerques posteriors d'una maneragairebé sempre controlada per la reflexió.1 s .per això que la pintura de Rafael Be-net dóna — ,fins en les notes més esporadi-ques — la sensació de noble robustesa.Això no vol dir que en la seva produccióno hi hagi mostres alades d'un grafismeemotiu; les teles Plaça de Sepúlveda i Pi-con en són una prova convincent i de méssensibilitat de l'actual exposició.

De les quatre teles retolades Tossa, lanúm. II presenta una robustesa constructi-va remarcable. Sant Benet és un resultat

Font de Sant Benet, en canvi, es fa estimarper la simplificació hanmónica, a la manerade la pintura del XVIIIe. En Entre les bar-ques, ultra la ponderada composició de lesfigures, lti ha uns rapports de la color ex-quisits. Mar brava és una lluita contra elsprejudicis del tema, en la qual no sols ha

important de la modalitat divissionista. Lavençut sinó que ha assolit — en el primerterme — una qualitat pictórica impre sio-nant. En el bodegó Pressecs, el pintor de-mostra el profund coneixement de l'ofici, ien la petita nota El Pou (un dèls momentsamés emotius) ens mostra els inicis d'un es-quematisme agut, amb possibilitats de no-ves recerques.

MÀRIUS GIFREDA

NOTICIARIFelicitem de tot cor l'eminent arqueò-

leg i arquitecte Josep Puig i Cadafalch pelseu raonat article contra el projectat tras-llat del 'Cor de la mostra Seu, aparegut aLa Veu.

r *^I també agraïm les gestions de la «Reial

Acadèmia de (Bones Lletres» de iBarcelona i«Real Academia de San Fernando» de Ma-drid, dirigides a evitar el lamentable propÓ-sit de destruir el Cor de la catedral barcelo-nina.

***L'Excm. Ministre d'Instrucció públi-

ca ha tingut la feliç pensada de declararmonument nacional la nostra Seu. Si elclergat pretén realitzar una atzagaiada, ésmolt natural aquesta mesura salvadora.

En el darrer número de Architectu-ral Rewiew hi ha un elogi de l'obra delnostre escultor Josep Clara, illustrat ambquatre reproduccions de les seves escultures.

**■1 en el d'octubre de L'Amour de

l'Art. A. H. Martinie comenta el procésescultòric del nostre Manolo, exhibint deuescultures de diverses èpoques.

Si no voleu sentir el fàstic de la pintura,no entreu al Palau d'Art Modern de I'Ex-posició de Montjuïc. Jo vaig ésser feble im'hi vaig deixar caure ; feia tem que notemps 9havia visitat un compendi d'art oficial. Fe-ia temps que no havia vist reunides unamunió de «machinesn i de teles de tots elstamanys tan plenes de farsa com les quehi ha avui penjades en les parets del fla-mant Palau d'Art Modern de l'Exposicióde Barcelona - 1929. Fins els bons artistesque, .incautes, han mesclat llurs obres enaquest mar de pinturassa., resten com ofe-gats per la mentida abominable que elsenvolta.

Hom surt d'allà dalt aimb un fàstic ab-solut de la pintura. Hom comprèn, davanttanta eloqüència falsejadora, l'actitud del'art d'avançada, que, volent evadir-se detotes aquestes artísteries, cau en la mateixanegació de l'art : en I'antiart.

Entre tots, però, no han fet altra cosa queassassinar la pintura: per una banda elsfalsaris i els refredadors, per altra els es-nobs i els illusos.

El fàstic de la pintura ha produït les fà-cils reaccions del futurisme, del cubisme,del dadaisme i, com a darrera conseqüèn-cia, la blague grotesca del sobrerealisme,les »miques víctimes del qual són aquellesque a Carcassona o a qualsevol altre recóde provincia se .l'han pres seriosament.

Davant la pintura truculent de totes lesacadèmies de Belles Arts del món i de totel moltonisme avantguardista dels sub-Cé-zanne, dels súbMatisse, dels sub-Picasso ide tots els sub-haguts .i per haver, cal unaposició d'intelligent sinceritat. Els artisteshan de voler retornar l'art llur pels caminsseriosos de l'abnegació. Cal donar abansque tot una base modal als artistes — calque se sentin homes. Cal que deslliurin l'es-perit de tota afectació, de tota truculènciaeloqüent o naire.

Des de Cézanne la pintura ha perdut elplor : la pintura morirà si no recupera aviatla joia viva de sentir-se lliure dintre,la tra-dició. La grandesa i la servitud obrera d'In-gres o Delacroix, de Corot o Cézanne, deCourbert i dels impressionistes; la gran-desa i la servitud del nostre Ramon Martíi Alsina, l'oblidat en vida com l'alemanyWilhelm Leibl, és la que cal captenir-seque .informi els propòsits dels artistes d'a-vui.

Els artistes no n'hi ha prou que menys-preïn l'oripell de guardarroba dels pomfAerscal que tinguin la voluntat de donar a laseva feina la humilitat obrera, que quan ésintelligent dóna a l'obra una frescor im-marcescible i una densitat eterna.

Cal evitar els fàoils camins de l'escàn-dol, que són els de la nova bohèmia menysheroica, gairebé sempre, que la vuitcentista.

Quan hom sent el fàstic de 1ji pintura,de la pinturassa, cal saber reaccionar senseevadir-se de .les lleis eternes de la pintura.No seré pas dels que diuen que les artsplàstiques han entrat en la post-històriasé que moltes coses noves es poden donaren l'art pictòric, però que solament dona-ran, com en tots els temps, els ben prepa-rats i els dotats de geni. Cal evitar, però,el propòsit malsà de la novetat per la no-vetat, avui en boga arreu, tant entre elspompiers com entre els esnobs. Cal, per aevitar-ho, que els artistes recobrin el senyobrer: la voluntat de treballar en una acti-tud normal de continuïtat.

Continuïtat de la nostra gran tradicióoccidental, enriquida .per totes les aporta-cions exòtiques de sensibilitat. Si un diaCézanne digué que volia tornar l'impressio-nisme a Poussin — que volia fer I'impres-

sionisme cmusea'bl e> —, avuá ens caldriadir a tots els que tenim una actitud abne-gada davant l'art, que hem de recollir detots els nostres coneixements històrics ietnogràfics alió que opera damunt la nostrasensibilitat per a donar-ho en un continentel més sabi possible.

Es aquesta l'única posició ambiciosa del'artista modern. Estem cansats de la pin-turassa efectista, però també de d'altrafàoil actitud deshonesta dels esnobs, i del'altra actitud deplorable dels i l1 usos. Somtan Lluny del virtuosisme acanallat, cuandels que creuen, com Matisse, que : «commés incomplet és el mitjà, més es manifes-ta la sensibilitat». Tant com el fàstic de lapintura oficial grotesca i indiana, sentim elfàstic de l'art que retorna per gust a labarbàrie. Sensibilitat a part, igual putre-facció moral hi ha en una pintura de Chi-tarro, que en una pintura de Picasso delsdarrers temps : un s altra enganyen la prò-pia consciència. Es lamentable oposar alrefinament abominable i fastigós de l'un;el refinament del murri que per salvar les'aparences, i fins .potser l'essència, s'evá=deix del seu temps reculant fins a les grutes=lde l'eneolític, molt anés prehistòriques desdel punt de vista de la civilització que lecoses dels finals de paleolític.

Però en les actituds de Picasso, de Ma-tisse, ChagaU, Nolde, Kandinsky, etc., hï,ha el talent i el temperament que les sal.va. El més abominable 'és el pom¢ierismed'avantguarda que aquests grans tempera-ments han fet néixer en els esperits provin-cians de totes les parts del neón. Aquestmoltonisme internacional que no sabem perquina paradoxa s'anomena art vivent i in-dependent. Són els que viuen de la fórmuladels altres ; ,els que cerquen l'estil fora-d'ells. Els que quan Cézanne fou valorat'ompliren de sub-cézannes tots els Salons«radicals„ i que feren el mateix amb Matis

-se, Picasso o qualsevol altra de des vedettesde l'art esirabulat.

Tota aquesta turbamulta d'imitadors—detots els colors de pell — han donat una pin-tura o una escultura banals d'un decorati-visme que es passa més de pressa que lamoda. Jo conec gent de temperament ques'han deixat tancar en la cleda d'aquest arttan poc independent, malgrat el rètol. Undia un d'aquests homes, que viuen de 1afàeil tortura de recercar un estil nou — jaque aquest estil és més incommovible quel'art dels (cons de l'Església Ortodoxa, quefa segles que no canvia — judicava l'obrad'un escultor amic seu, com si judiquésidees polítiques. — Per estar millor — de-ia — hauria d'ésser una mica més atrevi-da. Volia dir, aquest bon senvor Canonsesteticista, que l'art del seu company erapoc a la moda; que no vivia de .les fórmu-les dels altres.Per a treure'm el mal gust de boca que

em deixa la visita al Palau d'Art Modern,on a més a més de la pinturassa repulsivahi ha també algunes obres «radicals» sensesuc ni bruc i algunes poques obres estima-bles que suren entre el llot . que les rodeja,he anat a veure els Grecos del Palau Na-cional, que són més moderns que les obresdels que contínuament es .pensen que elfan. He tornat a sentir altra vegada elgoig de la pintura.

RAFAEL BENET

aYaho s (ilIell. 1

DONA PREVINGUDA

p ° .) l ''i

0

La noia de l'auto. — Com es deu haverespantat aquest badoc de maquinista!

(Passtng Show.)— Quines condicions té per fer de secre-tària particular?

-- Sóc la guanvadora del concurs de be-lleses rosses de la platja de Conev Island.

(]udge.)

-,-',

r'

¡'

— El cotxe que m'heu venut s'acaba departir en dos.

-- Es igual ; seguireu pagant els temi-nis ce n per un cotxe sol.

(Punch.)

La vident, — Així, he d'endevinar el fu-tur del vostre marit?

La visitant. — No, el que en vull saberés el passat del ¢rieu present marit perquèom serveixi pel futur.

(Passing Show.)

El Qrofessor• — Si el teu pare estalviéscinc pessetes cada setmana, qué tindria alcap de sis mesos?

L'alumne. — Un vestit nou.(Passing Show.)

— Sou vós que heu fet telefonar demananr remolc? Un auto-escombra, havfeu dedemanar.

(Lije.)

'ASTA

a MIRACOIR

Exposició Internacionalde Barcelona

Oberta ties de les nou del matí fins a la una de la taatinada

El públic podrà visitar cada dia els Palaus i Pavellons des de les deu del matía les set de la tarda.

Palau NacionalObert cada dia, des de les deu del mat( a les quatre de la tarda.

Entrada al Palau Nacional : • • • • • 1 pesseta

NOTA. — Els diumenges es podrà visitar el Palau Nacional gratuitamentdes de les deu fins a les dotze del mat( , i de les dotze a les quatre de la tardal'entrada valdrà o'bo pessetes. (Impostos a càrrec del públic.)

EI PALAU D'ART MODERN

es tancarà al pábilo a les quatre de la tarda

Poble EspanyolObert cada dia des de les nou del suat{ fins a la una de la matinada. Entrada

ordinària, una pesseta.

El públic podrà visitar els diorames i «Quijote» conjuntament per una pesseta.Els impostos a càrrec del públic.

En tots els espectacles que se celebrin a l'Estadi, Pistes de Tennis, TeatreGrec i Piscina, hi haurà un servei de coixnets al preu dé Ptes. o'So.

Pastilles ASPAIMECurat► radicalment la TOS

perque combaten les seves causes

• Catarros, ronquera, an gines, laringitis; bronquitis, tuberculosipulmonar, asma, l u tes les aleccinn. , en genera', de la gola, bron-quls, 1 pulmons. — Les Pastilles A 5l A11ViB, són lea rreepla-des pels metges. — Les Pa-talles ASPA TM I són les pr kriuespela pacients. —Les Pastilles ASP/ IME es p enen a UAApesseta la capsa en les princlpab tarmàcies 1 drogueries.

Especial//al Formactulica dci Laheralon S06ATARGCarrer del 7cr, to - Yck''¡on 5(2791 - B.I RCELONA

Després de l'excursió, de la cursa, de l'exercicioiolenf, entre la poca, el sot fels cents, la pei,

dallada amb PASTA N I Xadquireix tota la senajoueniul i sanifalprïmitiues 9 `^

9

`̂Y^ ^b3d ^3 fG 4A'o -'•

\\ =^^

aa^

AIGUADE ROCALLAURA

La deu més rica del món

Si vosté pateix d'Albuminúria, Litiasisúrica (mal de pedra), Bronquitis paren-quimatoses, Nefritis crònica, es curarà

radicalment amb

AIGUA DE ROCAIIAURAS'expèn

amb ampolles de litre i de mig litref en garrafons de vuit litres

Dlstrlburdors generals

FORTUNY, S. A.

CARRER HOSPITAL, 32, Y SALMERÓN, 133

\/isiteu a l'Exposició el carro de

•

M

Caricatures pròpies: 10ptes. Caricatures Exposició: 35 ptes.

Av. del Marquès de Comillas (davant el Poble Espanyol)

Telèfon 34482

Demaneu

sl .

`.

El millor Laxant=Purgant

Societat Espanyola de Carburs Me1I'Iics

Correus: aparcat 190 Mallorca, 234 Telèton 73013

Teleg•: "CARBUROS" BARCELONA

CARBUR DE CALCI, Fàbriques a Berga (Barcelona) i Cor-

cubion (Corunya) :: OXIGEN 99 % DE PURESA, Fàbriques

a Barcelona i València :: ACETILEN DISOLT, Fàbriques

a Barcelona, Madrid i València :: FERRO MAGNESI iFERRO-SILICI :: SOCARRIMAT i SECAT de fils i pesses .

seda, cotó i altres teixits :: CALEFACCIÓ INDUSTRIAL

de laboratoris i domèstica :: GENERADORS, BUFADORS,MANOMETRES, anaterials d'aportació per la

SOLDADURA AUTOGENA

Pressupostos, estudis, consultes i assaigs, gratis

Subscriviu -vos a M 1 R é\t OK.SETMANARI CATALA

Pelas, 62. - BARCELONA

El dia ha estat dur i us prepareu a una nit de repòs que tanta

falta us fa. Però temeu allò de cada nit; dues hores estossegant,

sofocant-vos, sense agafar el sòn. Us heu passat el dia fumant,

i la vostra gola irritada, amb l'escalfor del llit, és escomesa de

forts accessos de Tos.

Puix coneixeu el perill, preveniu-vos. Tingueu avinent una cap-

seta de PASTILLES del Dr. ANDREU, efícacíssímes contra tota

mena de Tos. Cada nit, en colgar-vos, preneu una Pastilla i deixeu-

la fondre a la boca. En resultarà un gran calmant per la vostra

gola i els vostres bronquis, i podreu descansar tranquil.

Fumeu sí us plau. Pero preveniu-vos amb

Pastilles

del Dr. Andreu

BUTLLETI DE SUBSCRIPCIÓ

En _ _ ........ __ ................_... _ .. _._....:.

que viu a _...._........._ ..............._.........---........---..................__....-- ....._......_

—carrer--..........- ......................._._...... n.° ............. se subscriu a MIRADOR

pel preu fixat de 2'50 ptes. trimestre.

- -- ........._...... de ................................................. de

Signatura

IMP. LA NçOTIPIARaLAC5TAW Ir,A,n6-B SCf IAMA