Segona meitat del segle XXCaracterístiques generals i Arquitectura

Jörn Utzon: Opera de Sidney (1957-1973)

Context històric

Principals fets després de la II Guerra Mundial:

- Guerra freda: Divisió del món en dos blocs antagònics (capitalista i socialista) dirigits per dues superpotències: EE.UU. i URSS.

- Guerres i conflictes localitzats en llocs concrets: naixement de l’Estat d’Israel i inici del conflicte arabo-israelià, guerra de Corea, dues guerres del Vietnam, revolució cubana, independència de les colònies europees, victòria de les dictadures a Xile i Argentina, revolució dels clavells a Portugal, fi de la dictadura franquista...

- A partir dels anys 80 es posà fi a la guerra freda amb la caiguda del mur de Berlín el 1989 i el mapa europeu s’alterà. El 1991 es signaren els acords de Maastricht i es creà la Unió Europea.

-Actualment, la globalització i el gran desenvolupament científic i tecnològic, així com la generalització de la informació, han produït l’apropament de tots els camps artístics.

- També els conflictes actuals a la zona del Golf i el terrorisme internacional d’Al-Qaeda han generat una nova situació de tensió al món.

Localització i evolució artística

A la segona meitat del segle XX el centre artístics es traslladà d’Europa als EE.UU., més concretament a Nova York, on arribaren molts artistes que fugiren del nazisme. Amb la globalització de final de segle desapareix la idea d’un únic centre artístic.

1945 marca el límit entre les Primers Avantguardes i les noves tendències de la segona meitat de segle. De 1945 a 1990 trobem dues grans tendències:

1. Segones avantguardes: Informalisme a Europa i Expressionisme abstracte als EE.UU. Fins les noves propostes conceptuals aparegudes a finals dels 60.

2. Tendències postmodernes, iniciades amb el Neoexpressionisme alemany i la Transvanguarda italiana a mitjan dels 70, i els revivals dels 80.

A partir dels 90 no podem englobar la gran varietat de propostes en grups concrets. L’ús de les noves tecnologies podria ser una constant (videoart) que ens permetria parlar de l’era digital.

A partir dels 90 no podem englobar la gran varietat de propostes en grups concrets. L’ús de les noves tecnologies podria ser una constant (videoart) que ens permetria parlar de l’era digital.

Característiques generals:

-Gran diversitat d’opcions artístiques.

-A les Segones Avantguardes encara hi ha elements de l’etapa anterior: l’artista encara experimenta (materials, tècniques, formes...) per aconseguir solucions originals.

-L’actitud rupturista de la primera meitat de segle s’accentua. Per exemple en pintura es busquen nous suports, com el mateix cos humà (body art) o s’intervé cada cop més en la natura o la ciutat (land art). L’obra ja no es valorada pel resultat final, sinó pel propi procés creatiu.

Spiral Jetty, Utah, USA

-A partir dels anys 70 l’experimentació com a principi d’acció arribà a la fi. Començà la postmodernitat. Aquesta es gira cap al passat per recuperar elements d’èpoques anteriors.

“La postmodernitat val tot”: l’artista pot prendre d’obres del passat allò que vulgui i situar-ho a la seva pròpia obra, fenòmen també present en l’art de les noves tecnologies.

http://www.arteespana.com/postmodernidad.htm

L’arquitectura

Fins el 1970 l’arquitectura funcionalista continuà vigent. En aquesta dècada molts arquitectes començaren a utilitzar elements decoratius i constructius de períodes anteriors. També la tecnologia es considerà bàsica per a la construcció. Sorgí l’arquitectura d’autor: els nous edificis s’adaptaren al llenguatge propi i personal de cada arquitecte.

L’herència funcionalista

Després de la II Guerra Mundial l’arquitectura continuà dins dels paràmetres del funcionalisme i amb els mateixos arquitectes. Mies van der Rohe continuà la seva obra als EE.UU.

Edifici Seagram, New York, 1954-58

A Finlàndia, Alvar Aalto (1898-1976) és el principal autor de l’escola nòrdica d’arquitectura contemporània.

Les seves obres mostren la unió entre modernitat i tradició. Adopta elements funcionalistes amb aspectes regionals. Usà formigó, ferro i vidre, però també materials locals, com terra cuita i fusta. Els seus edificis s’insereixen en l’entorn i cerquen la llum natural.

Jörn Utzon (1918-2008), arquitecte danès, va fer obres molt espectaculars i originals. Utilitzà materials com el formigó armat, el vidre, la ceràmica i l’acer. Els seus edificis formen grans estructures, com l’òpera de Sidney, on tenen forma de tenda de campanya. Sovint es poden connectar amb l’orcanicisme.

http://www.greatbuildings.com/buildings/Sydney_Opera.html

Josep Lluís Sert (1902-1983) destacà a Espanya, tot i que treballà i ensenyà als EE.UU. exiliat després de la guerra civil. Des d’allà projectà la fundació Miró de Barcelona, exemple d’arquitectura funcionalista espanyola.

Centre de la CiènciaUniversitat de Harvard, on Sert impartí classes d’arquitectura.

Le Corbusier (1887-1965), construí entre 1943 i 1945 dos edificis emblemàtics ens els quals introduí l’ús del formigó vist, “formigó en brut”, que originaria una nova tendència, el “Brutalisme”, de gran incidència a Anglaterra.

http://www.hiru.com/es/artea/artea_03520.html

Unitat d’habitació de Marsella, es tracta d’una unitat arquitectònica que acull a 1600 persones, i els apartaments s'adeqüen a les necessitats de persones individuals o famílies. El projecte és complicat, però l’estructura és simple.

Capella de Notre Dame du Haut a Ronchamp és l’altre edifici emblemàtic de Le Corbusier. El sostre és de formigó vist i les moltes finestres donen gran lluminositat a l’interior.

Le Corbusier influí decisivament en l’arquitectura sud-americana, sobretot a Brasil, on Oscar Niemeyer i Lúcio Costa s’hi inspiraren per fer els principals edificis de la nova ciutat de Brasília.

Esplanada dels Ministeris, Brasília

Espanya franquista: 1951 Grup R, format per: - Oriol Bohigas, - Josep M. Coderch, - Josep M. Martorell, - Antoni de Moragas i – Josep M. Sostres.

Altres arquitectes són: Fèlix Candela i Rafael Moneo (Museu Romà de Mèrida i ampliació del Museu del Prado).

Oriol Bohigas:Casa Meridiana,Barcelona, 1965

La crisi del Moviment Modern: l’arquitectura postmoderna

A partir de l’any 70 alguns arquitectes tornen a utilitzar elements tradicionals, tant decoratius com constructius, propis d’etapes passades. Els principals són:

- Japó: Grup Metabolism, amb Kenzo Tange (1913-2005) i el seu deixeble Arata Isozaki (1931).

Kenzo Tange: L' Edifici del Govern Metropolità Tokio. Kenzo Tange: Catedral de Sta. Maria.

Tokio.

Arata Isozaki: Palau Sant Jordi (1191) de Barcelona. Combina les noves tecnologies amb els materials tradicionals. El buit és un element positiu ja que és el nucli central de l’edifici.

- EE.UU.: Hi destaquen Michael Graves i Robert Venturi (1925), el qual utilitzà motllures decoratives i elements tradicionals com l’arc a les entrades principals. Venturi també publicà llibres polèmics sobre arquitectura.

R. Venturi: Guild House, i

Sainsbury Wing, National Gallery (ampliació), Londres

- Itàlia: Aldo Rossi (1931-1997), defensà el funcionalisme als anys 70, adaptà les seves cases a les tradicions locals. Defensava que qualsevol tipologia del passat podia alterar-se per adaptar-la a les noves necessitats del segle XX.

El Quarter Schüzenstrasse, a Berlin.

- Espanya: Ricard Bofill (1939), ha tornat a les formes pròpies del classicisme utilitzant-lo de forma eclèctica, aplicant-lo a estructures de formigó de manera monumental. També destaca Enric Miralles (1955).

R. Bofill: Terminal 1 de l’aeroport de Barcelona, 2009

E. Miralles i Benedetta Tagliabue: Edifici del Gas Natural, Barcelona

E. Miralles i Benedetta TagliabuePavelló d’Espanya a la Exposició Internacional de Shanghai, 2010,Edifici “cistell” pel vímet que el recobreix.

High-Tech i arquitectura d’autor

Durant els 80 i 90 també sorgiren nous corrents:

El High-Tech dóna prioritat a mostrar els elements tecnològics de les construccions. Hi destaquen: Norman Foster (1935) i Richard Rogers.

N. Foster: London City Hall (2003) i Torre Swiss Re, Londres (2004)

El desconstructivisme parteix de les teories filosòfiques del francès Jacques Derrida. “La forma és el resultat de la fantasia”. Hi destaquen: Zaha Hadid (arquitecta iraniana, 1950) i Frank O. Gehry, el qual hem d’estudiar.

Z. Hadid: Word Trade Center, i Dancing Towers, Dubai

L’arquitectura dels últims temps també s’ha ocupat de crear construccions que satisfacin les necessitats de la societat actual, com oficines, biblioteques, museus, mercats, estadis... Edificis promoguts normalment per l’Administració pública per revitalitzar zones deprimides de les ciutats. Això a creat l’arquitectura d’autor i els arquitectes estrella. Són autors que uneixen l’arquitectura amb l’enginyeria. Destaquen:

Richard Meier

Nou Ajuntament de La Haya i el Museu d’Art Contemporani de Barcelona

Rem Koolhaas (1944): Biblioteca Central de Seattle

Renzo Piano i Richard Rogers: Centre Georges Pompidou (1977), París.

Santiago Calatraba (1951), en les seves obres es veu clarament la funció bàsica de l’enginyeria en l’arquitectura actual.

Ciutat de les Arts i les Ciències de València.

Pont de Bach de Roda i

TorreCalatraba a Barcelona

Jacques Herzog (1959) i Pierre de Meuron (1950), ha fet la majoria de projectes conjuntament, ambdós suïssos, i destaquen pel seu minimalisme arquitectònic. Edifici Fòrum de Barcelona. Tate-Modern, Londres.

Jean Nouvel (1945): Torre de les Aigüesde Barcelona (Agbar), 2005.

Porta d’Amèrica, Madrid.

L’arquitectura de Nouvel es caracteritza per la seva recerca de la transparència i la il·luminació.