SANTIAGO RUSIÑOL

a. Biografia Santiago Rusiñol i Prats va néixer a Barcelona el 25 de febrer de 1861 en el si

d'una família de l'alta burgesia catalana originària de Manlleu, dedicada a la manufactura tèxtil. Orfe de molt petit, va rebre una fèrria formació al costat del seu avi, Jaume Rusiñol, que anava encaminada a la continuïtat del negoci familiar. Però Rusiñol ben aviat descobriria la vocació artística i assistiria a classes de pintura d'amagat del seu avi.

Decidit a trencar amb la imposició familiar, va marxar a París el 1888, i hi va residir llargues temporades per espai de set anys. El 1894, en una de les seves vingudes de París, va traslladar el Cau Ferrat a Sitges, on celebraria en anys posteriors, concerts, conferències i alguns dels actes de les Festes modernistes.

L'any 1896 va publicar Anant pel món i el 1897 Oracions, poemes en prosa en els quals no sols començava a arraconar el costumisme dels seus primers textos —del qual no va arribar a desempallegar-se mai—, sinó que iniciava l'acostament cap al simbolisme i el decadentisme a partir de la seva activitat com a pintor.

Els primers textos teatrals de Santiago Rusiñol van ser tímids monòlegs publicats de 1890 a 1892 a L'Avenç, però aviat va escriure dues peces de gran qualitat que la crítica va qualificar de manifestacions decadentistes: L'alegria que passa (1891) i El jardí abandonat (1900).

L'obra Llibertat!, també de 1901, va suposar l'inici d'una nova etapa, perquè l'autor havia decidit escriure teatre per a professionals i destinat a un públic més ampli. Alhora, va començar a obrir-se a les ressonàncies socials combinant el simbolisme anterior amb un realisme passat pel sedàs de la ironia.

Tot seguit va venir la peça Els Jocs Florals de Canprosa (1902), una paròdia entorn de la institució jocfloraclesca, per la qual sectors catalanistes conservadors es van sentir fortament insultats. A partir d'aquell moment, Rusiñol no va poder evitar de rebre constants crítiques negatives per motius extraliteraris.

La crisi del teatre català també va acabar arrossegant-lo, i amb La mare va tenir un dels seus últims èxits el 1907, el mateix any de la publicació de la seva novel·la més coneguda: L'auca del senyor Esteve. L'havia batejada amb el nom del burgès barceloní per antonomàsia perquè, dins una Barcelona idealitzada, retratava la imatge de la burgesia catalana —a la qual ell pertanyia— amb tots els seus defectes però també amb alguna virtut. Hi projecta una mirada de tendresa, malgrat que la ironia hi és present amb tota la seva força.

Tot i aquests darrers èxits, Rusiñol, que no sols s'havia venut al gran públic sinó que cada cop era més escèptic de la capacitat de l'artista per transformar la societat, va rebre fortes escomeses dels joves creadors que despuntaven, com Josep Carner o Eugeni d'Ors. L'acusaven agressivament de desfasat i allunyat de l'òrbita del nou moviment que havia de regenerar el país: el noucentisme.

Va fer una rèplica del Glossari de Xènius i el va escarnir amb un altre Glossari que va publicar des del 1907, amb el pseudònim de Xarau, a "L'Esquella de la Torratxa", on col·laborava com a dibuixant des del 1890, i hi va assolir una gran difusió.

Encara va viure un altre gran èxit teatral: el 1910 havia fet una versió dramàtica de L'auca del senyor Esteve, menys sarcàstica i més elaborada, però no va estrenar-la fins al 1917 al Teatre Victoria del Paral·lel de Barcelona. Va esdevenir un èxit, tant de crítica com de públic heterogeni que es reconeixia en els personatges o hi identificava els seus avantpassats immediats, alhora que gaudia d'una Barcelona mitificada que encara conservava a la memòria i que anava desapareixent. A partir d'aleshores, Rusiñol va continuar estrenant obres considerades de poca volada literària —sainets i vodevils—, però la seva fama ja estava establerta.

Santiago Rusiñol va morir el 13 de juny de 1931 a Aranjuez, mentre pintava noves versions sobre el tema de jardins.

La popularitat de Rusiñol es va mantenir viva. Les seves obres dramàtiques es van anar reeditant, fins i tot durant el franquisme. L'any 1947 es van publicar les Obres Completes. El 1997, L'auca del senyor Esteve, l'obra emblemàtica de l'autor, va inaugurar el Teatre Nacional de Catalunya, dirigida per Adolfo Marsillach, en l'etapa directiva d'aquest teatre de Josep M. Flotats.

Oracions, L'Avenç (Barcelona), 1897 / Barcelona: Selecta, 1949 (4a ed.). Fulls de la vida, L'Avenç (Barcelona), 1898. El poble gris, L'Avenç (Barcelona), 1902 / Barcelona: Selecta, 1947 (3a ed.) D'aquí i d'allà, L'Avenç (Barcelona), 1903. Aucells de fang, L'Avenç (Barcelona), 1905 / Barcelona: Novela Nova, 1917. Glosari [sota el pseudònim de Xarau]. Barcelona: Antoni López, 191?. L'auca del senyor Esteve. Barcelona: Antoni López, 1917/Barcelona: Surco, 1946/Barcelona:

Selecta, 1956/Barcelona: Cercle de Lectors, 1967/Barcelona: Edicions 62, 1979/Barcelona: Curiosa, 1984/Barcelona: Planeta, 1988/Barcelona: Teatre Nacional, 1997/Barcelona: Hermes, 1999.

En Josepet de Sant Celoni [amb Rodríguez-Grahit]. Barcelona: Antoni López, 1917 / Barcelona: Selecta, 1947 (3a ed.)

La "niña gorda". Barcelona: Antoni López, 1917 / Barcelona: Quaderns Crema, 1991. Proses triades. Barcelona: Catalana, 1921. Els caminants de la terra / D'aquí i d'allà. Barcelona: Impr. Ràfols, 1926. Màximes i mals pensaments: pensa mal i no erraràs. Barcelona: Antoni López, 1927. Proses (selecció). Barcelona: [s.n.], 1955. Santiago Rusiñol: Per ell mateix [Ramon Planes (cur.)]. Barcelona: Edicions 62, 1971.

b. Obra en prosa

L'alegria que passa, L'Avenç (Barcelona), 1891. Estrenada al Teatre Líric de Barcelona, 16 de gener 1891.

L'home de l'orgue. Barcelona: Teatro Regional, 1896. Estrenada al Teatre Novetats de Barcelona, 28 de novembre 1890, com a complement de La boja, d'Àngel Guimerà.

El jardí abandonat, L'Avenç (Barcelona), 1900. L'autor va llegir-la l'estiu de 1899 en una "reunió íntima" a l'Agrupació Catalanista de Sitges; no va ser estrenada fins al 1928, en una sessió d'homenatge al Teatre Romea.

Cigales i formigues, L'Avenç (Barcelona), 1901: Barcanova, 1995 Estrenada el 1901. Llibertat! L'Avenç (Barcelona), 1901 / Barcelona: Antoni López, 1901. Estrenada en italià al

Teatre Novetats, 21 d'agost 1901, i en català l'11 d'octubre 1901, amb Enric Borràs. El pati blau. Barcelona: Antoni López, 1903 / Barcelona: Impr. Ràfols, 1918 / Barcelona:

Bonavía, 1932. Estrenada al Romea, 12 de maig 1903, per Enric Borràs. El prestidigitador, L'Avenç (Barcelona), 1903. El místic, L'Avenç (Barcelona), 1904 / Barcelona: Bonavía, 1932 (5a ed.). Estrenada el

1903. Monòlegs. Barcelona: Antoni López, 1906 / Barcelona: Llibreria Espanyola, 192? La mare. Barcelona: Antoni López, 1907 / Barcelona: Selecta, 1911. De gira en versió

castellana per ciutats d'Espanya, al Romea va arribar a començaments de 1907. Teatre Selecte Barcelona: Selecta, 1949. . El titella pròdig i altres contes. Barcelona: Lumen, 1982.

c. Obra en teatre