: w w w . p a p e r d e v i d r e . n e t :

paper de vidre_23 de juny de 2006 | núm. 38

Especial Rusiñol, amb textos deJosep Pla, Mita Casacuberta,Vinyet Panyella, Josep C. Laplana,Jorge Pombo, Jordi Galceran,Ferran Madico, Jordi Banacolochai Norman Cinnamond

Especial popArb, ambdeclaracions de MiquiPuig, Albert Pla, Pau Riba,Roger Mas i Sanjosex,entre d'altres

P A T R O C I N A D O R S

www.labreuedicions.com

Li farem bona impressió

www.ques-tions.net

de disseny i de llengua

www.rogersimo.net

www.penombradargent.com

SERVEIS CULTURALS

tornar al’índex

llegir l’article

web

Llegenda de les icones que anireu trobant al llarg

de la revista, sobre les quals podreu clicar.

ANUNCIEU-VOSEN AQUEST ESPAI

Escriuviu a info@paperdevidre.net

Santiago Rusiñol i el nostre temps _O4

«Qui vingui al popArb sap que no el marcarem amb un codi de barres _13ni haurà de fer dues hores de cua per un entrepà mal sucat»

Pas musical _20Adolf

Doll _21Ester Andorrà

250 grams de filosofia pràctica _22Albert Bardés

Setmana Santa a Extremadura _24Biel Barnils i Carrera

Qüestió de botànica _27Lourdes Garcia

Això no és un poema, Déu me’n guard! _30Joan Josep Camacho Grau

Cerebral de física humana (5): pujar o baixar, heus ací la qüestió _31Albert Figueras

El bard aquàtic o la revolució immergida _33Ramon Lladó

Swing (2) _35Jordi Nopca

Marie Sophie Dauchez (2) _39Eulàlia Petit

Confessions d’un veí d’Scala Dei _46Sr. Polissó

Es cala foc _48Mon Pons

El Raval hilarant _49Subal Quinina

Tercer graó _51Joan Todó

Daltabaix d’una sextina _52Ester Xargay

Coordinació i edició: Equip de la revista Paper de Vidre | www.paperdevidre.net | info@paperdevidre.netIdea i creació del projecte: Guillem Miralles i Anna CostaDisseny, maqueta i revisió de textos: Qüestions de... | www.ques-tions.netIl·lustració de la portada: Roger Simó | http://www.rogersimo.net

índex_

paper de vidre_

_4

Coincidint amb la inauguració de l’Any Rusiñol aquest juny a Sitges, a Paper deVidre hem volgut dedicar un especial a l’autor de L’auca del senyor Esteve, L’illa de la calma o L’hèroe. Rusiñol va utilitzar tant el pinzell com la ploma, va desta-car en més d’un camp artístic, i és per això que hem demanat a especialistes icol·legues de «professió» que valoressin la figura de Santiago Rusiñol des de laseva pròpia experiència. Així, per exemple, Enric Gallén, Jordi Galceran, FerranMadico i Jordi Banacolocha ens han parlat del teatre de Rusiñol des del punt devista de l’estudiós del teatre, el dramaturg, el director teatral i l’actor, respectiva-ment. I Josep C. Laplana i Jorge Pombo han escrit sobre l’artista plàstic, des delprisma de l’especialista en pintura i el pintor respectivament. A més, MitaCasacuberta i Vinyet Panyella, en tant que responsables (juntament amb Laplanai Gallén, entre d’altres) de l’Any Rusiñol i de destacats i reconeguts estudis sobrel’autor —Els noms de Rusiñol, Santiago Rusiñol i el teatre per dins i Santiago Rusiñol:vida, literatura i mite (tots tres de Mita Casacuberta), i Santiago Rusiñol. El cami-nant de la terra i Paisatges i escenaris de Santiago Rusiñol (de Vinyet Panyella)—ens han ofert una visió més general de l’artista i l’home. I per acabar, NormanCinnamond, besnét de Rusiñol, escriu una carta al besavi que no va conèixer maiperò de qui l’àvia (Maria Rusiñol, autora del magnífic Santiago Rusiñol vist per laseva filla) li va parlar tant. A més, obrim l’especial amb una citació de Pla —dequi n’hem parafrasejat el títol (Santiago Rusiñol i el seu temps) per batejar aquestespecial— i el tanquem amb una fotografia gairebé inèdita de Rusiñol cedida perla Fundació Francesc Pujols.

Josep Pla, citació de Santiago Rusiñol i el seu temps

La imatge popular que en té la gent no té gaire relació amb la realitat. Per pocaatenció que hom hi esmerci, apareix un Rusiñol més complex, irònic, però poc bro-mista, sarcàstic més que no pas alegre, fabulosament treballador i profundamenttrist. He arribat a la conclusió que fou un home apassionat del seu treball per sobrede qualsevol altra cosa, solitari, insatisfet, lúgubre, i que tot el que féu en aquestmón —una obra quantitativament considerable amb positius esclats— fou per esca-motejar el mal de la vida, el tedium vitae.

Li passava això: davant dels espectacles que la gentreputa alegres i divertits, es posava trist; en canvi, quansorprenia un espectacle que entristeix la gent, el llavi lisomreia. Rusiñol era un home —solia dir Josep Maria

Sert, que fou un gran amic seu— que no estava content més que quan estava trist.Plorava en els bateigs i reia en els enterraments.

Mita Casacuberta, professora de literatura catalana a la Universitat de Girona

Els cent anys de Xarau

A més de commemorar el 75è aniversari de la mort de l’artista i el centenari de la publicació de la novel·la L’auca del senyor Esteve, l’Any Rusiñol s’acomiadarà amb

Rusiñol plorava en els bateigs i reia en els enterraments

SANTIAGO RUSIÑOL I EL NOSTRE TEMPS> Idea i elaboració: Tina Vallès tina@ques-tions.net

5paper de vidre_

la celebració dels cent anys de la creació de Xarau, una de les construccions literà-ries més importants de Santiago Rusiñol al costat del famós «senyor Esteve».Xarau és el pseudònim amb què Santiago Rusiñol, a partir del 27 de juny de 1907,va escriure una columna setmanal al setmanarihumorístic L’Esquella de la Torratxa editat perAntoni López, de la Llibreria Espanyola de laRambla, amb la finalitat de parodiar el Glosari deXènius que, des del gener de l’any anterior, apa-reixia gairebé diàriament a les pàgines de La Veude Catalunya, portaveu de la Lliga Regionalista iuns dels instruments més eficaços per a la difusiódel projecte cultural i polític conegut amb el nomde Noucentisme.A través de la ironia, Santiago Rusiñol oferia als lectors del popular setmanari una vi-sió del món planera, agafada des de ran de terra i, per tant, fermament arrelada a larealitat quotidiana. Contra els grans discursos o les grans idees amb majúscula quedestil·len les gloses de Xènius, Xarau es proposa mostrar el que hi ha realment sota lamàscara que el Noucentisme intenta imposar a la complexitat de relacions humanesque constitueixen la societat moderna de l’Europa del començament del segle XX. El Glosari de Xarau va durar uns quants anys més que el de Xènius. Rusiñol va inte-rrompre el seu compromís amb L’Esquella l’any 1925, en plena dictadura del gene-ral Primo de Rivera, contra la qual no va deixar de batallar, des del terreny del llen-guatge, el material que conforma la realitat, en cap moment. Llegir els prop de mil articles que Santiago Rusiñol va deixar publicats a L’Esquellade la Torratxa suposa, avui dia, la possibilitat d’accedir a la història en general i a lahistòria de la cultura catalana en particular des de la porta del darrere. És a dir, através d’una veu que posa al davant del lector actual el mirall de la pròpia experièn-cia del conflicte, de les dificultats de l’encaix de l’individu en una societat en perpè-tua i ràpida transformació; però també li proporciona un dels instruments més efec-tius per enfrontar-s’hi de manera intel·ligent: el somriure només que dels ulls deXarau.

Vinyet Panyella, llicenciada en Filologia Catalana i escriptora

Santiago Rusiñol, l’etern seductor

Més enllà de la llegenda, del cúmul d’anècdotes versemblants i espúries,d’excel·lents retrats literaris, d’opinions farcides de vaguetats i tòpics, d’una muniód’estudis i aproximacions tan rigorosos com imprescindibles i de tot el que consti-tueixen elements tant d’atracció com dissuasius d’un nom propi que ha superat lestraves de la història cultural, Santiago Rusiñol afronta el setanta-cinquè aniversaridel seu traspàs amb més expectatives que mai.M’he preguntat sovint on rau el poder de seducció del personatge. Rusiñol és unartista total motivat per la dèria de la creació artística en tant que protagonista actiui subjecte passiu. «Sólo me preocupa el demonio del arte», confessa als vint-i-cincanys i en ple viatge de noces al seu amic, l’escultor Enric Clarasó. Pinta i escriu al llarg de tota la seva vida; se li compten vora un miler d’obres plàs-tiques i un centenar de llibres publicats, a més d’innombrables articles elaborats

Llegir els prop de mil articles queSantiago Rusiñol va deixar publicatsa L’Esquella de la Torratxa suposa, avuidia, la possibilitat d’accedir a lahistòria en general i a la història dela cultura catalana en particular desde la porta del darrere

_6

Santiago Rusiñol i el nostre temps

amb una constància exemplar. Seguint i perseguint l’ideal de l’art la seva vida és elparadigma de l’artista viatger que mai no sojorna al mateix lloc més que uns pocsmesos o setmanes seguits. Quan arriba als seixanta-cinc anys penja la ploma a lafiguera. La mort l’assetja als setanta als jardins d’Aranjuez. El seu concepte d’art, al qual consagra la vida, s’estén més enllà dels quadres i delsllibres: col·lecciona objectes de forja antiga per autèntic i profund amor a l’art i no acop de talonari; actua com a valedor de la dignificació de la música popular i com aintroductor de la música simbolista enaltint l’obra d’Enric Morera i dels simbolistesbelgues; ajuda els artistes joves i aquells que, com ell, senten la crida de l’art i s’hi de-

diquen amb sinceritat i amb passió, com foren en el seu mo-ment Manolo Hugué i Pablo Picasso. El museu del Cau Ferratde Sitges constitueix la vida de l’artista explicada per mitjàdels quadres i objectes artístics que hi van començar a ferestada des de 1893.

A finals del segle XIX Rusiñol esdevé el líder del Modernisme hispànic, reconeguttant per Miguel de Unamuno com per Rubén Darío, i exerceix una influència quedepassa el medi cultural, artístic i literari de la Catalunya del tomb de segle. La sevallista d’amistats sorprèn per l’aiguabarreig generacional, estètic i geogràfic: RaimonCasellas i Narcís Oller, Josep Yxart i Modesto Sánchez Ortiz, Benito Pérez Galdós iJoan Alcover, Pompeu Fabra i Miguel Sarmiento, Enric Borràs i Josep M. de Sagarra,Eduard L. Chavarri i Léon Daudet, María Martínez Sierra i Henry de Régnier, GabrielAlomar i Manuel de Falla, Angel Ganivet i Josep Carner…, comptant, a més, RamonCasas, Miquel Utrillo i Enric Clarasó des dels anys de joventut. Paral·lelament a la vida extravertida, existeix el Rusiñol malenconiós i intimista, a larecerca de la quietud i l’aïllament per retrobar-se en els seus quadres i els seus tex-tos. L’enigma de la introspecció abocada a la creativitat. Tant és que els escenarissiguin París en plena boira, Sitges entre el blau i el blanc, el verd frondós dels jar-dins de Granada, els ametllers assolellats i les cales màgiques de Mallorca, l’aiguaquieta del Tajo, la solitud dels jardins com el darrer i únic espai possible de vida prò-pia. Quan les mans ja li tremolaven i havia de subjectar els pinzells com bonamentpodia, el traç de les fulles dels arbres li quedaven molt millor, explicava. La biografia integral de Santiago Rusiñol és la d’un personatge únic i polièdric queva dedicar tota la vida a l’art des de múltiples dimensions. Setanta-cinc anys des-prés del seu comiat terrenal, Santiago Rusiñol continua essent un dels més gransseductors del segle.

Enric Gallén, professor de literatura catalana a la Universitat Pompeu Fabra

Com a fill i nét d’una menestralia de barri en procés d’extinció, el nom i la figurade Rusiñol van formar part des de petit d’una sèrie d’autèntiques manifestacions dela cultura popular d’origen urbà del segle XX. A casa, la referència de l’escriptor bar-celoní es barrejava amb una altra de més viva i simbòlica, la del Barça, i amb altresde somortes o gairebé desaparegudes com el cuplet, Emili Vendrell, o les revistesde Josep Santpere en el Paral·lel d’abans de la guerra. Perquè Rusiñol, el cuplet,Vendrell i Santpere pertanyien ja a un passat irrecuperable. No eren res més quemostres d’un peculiar paradís perdut, que uns pocs encara, sota l’etiqueta toleradadel barcelonisme, van procurar de revifar i de preservar-ne la memòria tant com vaser possible. Estic parlant, esclar, del Rusiñol de l’Auca, i també del que viatjava en

Santiago Rusiñol continuaessent un dels més gransseductors del segle

carro per Catalunya amb en Ramon Casas, el dels duros a quatre pessetes, o el dela broma permanent. El bohemi faceciós, si es vol, el més superficial en aparença,el carregat d’anècdotes i d’acudits que publicava la imprescindible editorial Millà depostguerra. Rusiñol o la pervivència d’una cultura popular, que amagava la riquesa i la diversi-tat de l’obra artística i literària d’un autèntic homenot, que no vaig comprendre enla seva totalitat fins que en Joaquim Molas ens el va explicar degudament contex-tualitzat en el seminari que va dedicar al modernisme en els Estudis UniversitarisCatalans, al marge de la universitat oficial, durant el curs l969-1970. Quina com-moció! Per mi, a partir d’aleshores, va aflorar una de les figures claus de la culturacatalana del tombant del segle XIX, l’expressió de l’artista total, l’escriptor simbolis-ta, l’organitzador i dinamitzador de les festes del Cau Ferrat. Després venia l’autorde teatre de moda, el Xarau antinoucentista, o l’avalador i conreador del vodevil,interessat com estava a contactar amb un públic ampli, encara que això signifiquésrebaixar els plantejaments artístics i ideològics. Què hi farem! En els inicis del segle XXI, el caràcter polifacètic i el valor del conjunt de l’obra deRusiñol han estat ja acceptats i reconeguts per totes les instàncies degudes, i formapart ja de tot el domini públic. Algú ho pot posar en dubte? Em costa, tanmateix,de retrobar, de reconèixer el llegat de Rusiñol en la nostra tradició literària. Fa unspocs anys, en l’àmbit del teatre, les primeres propostes dramàtiques de JordiSànchez em van semblar que recuperaven, potser sense tenir-ne coneixement, unapart de l’esperit rusiñolesc, l’humor gruixut, la rèplica àgil i faceciosa que també s’a-preciaven en els divertits gags dels Plats bruts televisius. Avui, però, què més enresta?

Josep C. Laplana, director del Museu de Montserrat

Un còctel de mística i escepticisme

Rusiñol era una persona i una personalitat rica i complicada. Dic persona en el sen-tit profund i fort de la paraula; ho era. Aspecte extern: alt, guapo, elegant, captiva-dor. Aspecte intern: gran capacitat d’introspecció, intuïtiu, ràpid de reflex, un sen-tit molt profund i viscut de l’amistat i de la benvolença envers la gent, una grancomprensió i indulgència envers els defectes d’altri, sobretot de la vanitat i de lanecessitat d’utilitzar qualsevol mitjà per tal de sobreviure i de superar els continustràngols de la vida.L’anomeno personalitat perquè tot això ho tenia en grau superlatiu, i a més eraartista integral, sabia comunicar amb una gràcia i una dignitat estètica d’alt nivell.Em quedo molt curt. Rusiñol era també un home amb unes ferides molt fortes a l’à-nima. Patia horriblement tortures inexpressables l’origen de les quals no compreniani ell mateix.Passava dies tancats, sense ganes de res ni de fer res. El seu humorisme, ordinària-ment tan tendre, podia ser terrible, mordaç, corrosiu, destructiu. A vegades, sensevoler, mogut per l’incontenible desig de fer gràcia, podia fer mal a algú, i després s’havia de justificar. Els moments infernals se’ls passava ell sol, a vegades amb lacompanyia d’algun familiar. Allò de l’«infern són els altres» de Sartre per a Rusiñolno és veritat. L’infern era la zona caòtica i inexplorada que portava dintre. Però quans’escampava la boira, tornava a ser l’home més simpàtic del món, el que exercia un

7paper de vidre_

Santiago Rusiñol i el nostre temps

_8

Santiago Rusiñol i el nostre temps

magnetisme extraordinari al seu entorn, el que trobava una sortida graciosa a totsels problemes i embolics que se li presentaven. L’home que reia francament i conta-giava el seu bon humor, talment que al seu costat la gent s’hi trobava bé.Vaig estudiar Rusiñol com a pintor, i em va interessar moltíssim perquè la seva pin-tura era en tot moment «interessant», sempre diu coses, no és un simple tècnic niun malabarista del color, sinó que en la seva pintura plasma la seva ànima. Per això,a mi, Rusiñol m’interessa tot i en la seva integritat. Reconec que les seves etapes sóndesiguals i que abans dels quaranta anys va començar ja la seva gran davallada.Però aquest Rusiñol també em diu moltes coses. Talment que m’he adonat quesense proposar-m’ho, tinc amb ell com una mena de pacte d’amistat. M’explica elsseus secrets, sense necessitat de dir-me res, i jo l’entenc i el comprenc, no solamentcom a pintor, sinó també com a persona i amic. Hi ha entremig l’abisme de la morti la diferència de tres generacions. Però per a mi això no és cap obstacle infranque-jable. La seva pintura i els seus escrits em sonen molt pròxims. I no és imaginacióni fantasia, sinó més aviat una natural sintonia que hem establert tots dos. TantRusiñol com jo, tenim un vena mística, i també una gran dosi d’escepticisme.

Jorge Pombo, pintor

Al llarg de tota la costa sud de Grenlàndia trobem disperses una gran quantitat decases unifamiliars, separades per uns pocs quilòmetres. Caminava jo una tarda peruna d’aquelles senderes que uneixen una casa amb la següent, quan em vaig tro-bar amb una bicicleta nova abandonada. Aquella mateixa nit vaig entaular conver-sa amb un esquimal i li vaig preguntar per quin motiu deixaven les seves pertinen-ces desateses al bell mig del carrer i si no tenien por que algú les hi pogués robar.Ell em respongué, tot sorprès, que no, que allà ningú no prenia el que no era seuperquè la persona que havia deixat aquella bicicle-ta potser podia tornar-la a menester algun dia. Jo livaig fer saber que em semblava una actitud moltnoble i que en el meu país ens ensenyaven tot elcontrari i que probablement l’haguéssim agafatnomés per si ens pogués fer falta en un hipotèticfutur.Tot sovint penso en una idealista educació del desafecte. Imagino com seria de bellhaver après a no desitjar allò que no és nostre i, més encara, a no anhelar-ne la pos-sessió. Penso i caic en el detall que als nostres carrers no hi ha res d’utilitat a l’abastdel vianant. Hi podem trobar edificis, arbres..., en definitiva, carrers; però no hi habicicletes sense lligar, cotxes sense alarma, portes obertes. Vivim envoltats d’un pai-satge desolador, desproveït de vida (amb majúscules) i d’elements «utilitzables»,com aquella bicicleta aparcada a un cantó del camí. Un decorat que em provocaun constant sentiment de melangia.En la majoria dels quadres de Rusiñol intueixo una afinitat amb aquesta mateixasensació. Dels seus paisatges emana una despreocupació pels detalls superflus, perles anècdotes intranscendents amb la intenció d’aconseguir una major contundèn-cia, una més gran eficàcia en l’expressió de l’ànima del paisatge i del seu potencialcomunicatiu. Un indiscutible perfum de nostàlgica malenconia.Rusiñol mira cap als costats, cap a la part de l’escena on no succeeixen les coses ales quals gairebé tothom presta atenció. S’interessa per la sala de ball quan ningú

Rusiñol mira cap als costats, capa la part de l’escena on no suc-ceeixen les coses a les qualsgairebé tothom presta atenció

ja no hi balla, pel camí sense caminant, pels ulls del personatge quan aquest miracap endins, oblidant tot allò que s’esdevé al seu voltant.A Rusiñol no li interessa pas la bicicleta de l’altre, i menys encara si és nova. Ell s’es-timaria més conversar amb el seu propietari.

Jordi Galceran, autor teatral

Rusiñol: el savi de Vilatrista

La meva primera relació directa amb el teatre va ser a través d’un grup aficionat.Tenia disset anys. M’hi vaig ficar perquè en el grup hi havia un parell de noies queem van fer néixer la vocació artística de manera sobtada. El primer paper que emvan donar va ser a l’obra Els savis de Vilatrista, de Santiago Rusiñol. Feia de «Jovesegon». Dues rèpliques. Era una farsa d’aquelles que tant agradaven a Rusiñol onentraven en conflicte el món de la poesia i el de la prosa. Aquest era el seu grantema, tractat des de molts punts de vista diferents i ambdiferents ambicions. Quan un autor, gairebé sense ado-nar-se’n, acaba parlant sempre del mateix és perquè enel fons del fons està definint la seva vida. Crec que sotala pàtina de frivolitat i de permanent sentit de l’humorque ens transmet el personatge s’amagava una tristesapregona, una certa desesperança que només es podia suportar amb collonades oamb absenta. I Rusiñol va ser especialista en totes dues coses. Els que escrivimsabem que una de les principals raons que ens mou a explicar històries és la decombatre l’avorriment. En Rusiñol, això és evident i en les seves obres s’hi traspuaaquesta lluita per mirar d’enganyar la gana, per mirar de superar la tristesa, perquèRusiñol sabia, com saben tots els grans escriptors de comèdia, que la vida pot arri-bar a ser la cosa més trista del món. La bona comèdia, com ho van ser moltes deles de Rusiñol, no neix de l’alegria ni dels moments d’eufòria, no neix enmig de ria-llades i de felicitat; la bona comèdia neix de ser conscient que el final sempre seràel mateix. Aquesta frase me la van atribuir a Rusiñol, a qui li van demanar: «Vostèquè creu que hi ha després de la mort?», i ell va respondre: «L’enterro».

Ferran Madico, director teatral

Rusiñol: el contemporani

Crec que Rusiñol, quan et capbusses a la seva obra, en la seva immensa obra (pictò-ric, literària, dramàtica, periodística...) mostra una visió del món totalment àcida,totalment contemporània.Tant pot riure amb crueltat (el nen jueu), com pot ser mordaç (el poble gris), comtambé, i sobretot, pot fer aflorar els fantasmes que són més profunds en la seva, lanostra, societat.Amb L'hèroe, Rusiñol parla de la guerra, no des de l'adjectiu, sinó des de el subjec-

te. El soldat que és arrencat d'un nucli familiar i rural, d'un noi que no ha sortit delslímits del seu poble, i és portat a l'altra banda del món (Filipines) a la Guerra, on elpremiaran per matar, violar, torturar i drogar-se. Aquesta ja és la ruïna que fa lasocietat amb un jove soldat. Rusiñol fa que la societat el retorni (un cop convertiten monstre) altre cop al si de la seva innocent família. Altre cop a les faldilles de laseva mare, a l'autoritat rural de la Guàrdia Civil, a les lleis de la poc estructurada

9paper de vidre_

Santiago Rusiñol i el nostre temps

Rusiñol sabia que la vida potarribar a ser la cosa més tristadel món

_10

Santiago Rusiñol i el nostre temps

societat (els burots) i a la ignorància d'un poble treballador. Què li queda sinó des-truir i destruir-se. Però i la culpabilitat? I el responsable qui és? Ell? La família? O l'or-dre i les institucions que utilitzen el civil tan sols per als seus interessos?Tot ho posa en crisi per donar-nos-en la visió intel·ligent, la visió tràgica. Res ésblanc, res és negre. Com ell mateix diu: «Qui busca la veritat, es mereix el càstig detrobar-la.»

Jordi Banacolocha, actor

Ho recordo molt bé, m’estava preparant la bossa per anar a fer un bolo de L’avar,l’obra de Molière que havia dirigit en Sergi Belbel pel Grec de l’estiu anterior, i queestàvem portant de gira per Catalunya, després de fer una curta temporada alTivoli. Devia ser cap al febrer del 97.Va sonar el telèfon: era l’amic Ignasi Camprodon, coordinador artístic del Nacional(bé d’un Nacional que encara no existia, es deia que segurament seria oficialmentinaugurat als inicis de la temporada 1997-98). L’Ignasi m’explica que estan prepa-rant la temporada inaugural i que tenen la intenció de començar amb L’auca delSenyor Esteve d’en Rusiñol. Jo em vaig fer una mica l’orni, perquè de fet ja ho sabia,era d’aquelles coses que es comentaven entre la gent de la professió. Després defer petar la xerrada una bona estona, em diu que el motiu de la trucada era comu-nicar-me que havien pensat en mi per fer el paper de l’avi.Em vaig quedar glaçat. He de confessar que és un dels personatges que més il·lusióem feien d’interpretar; però de cap manera podia creure que haguessin pensat enmi. Jo llavors tenia cinquanta-dos anys i em semblava que no donava ni l’edat ni el per-fil més adequat. Però com que els actors tenim un punt d’inconscients vaig dir al’Ignasi que molt bé, que en principi acceptava, i vam quedar per a un altre dia, enel qual ja parlaria amb l’Adolfo Marsillach, el director previst per al muntatge.El dia concret vaig anar al Nacional (llavors encara estava molt en obres) per entre-vistar-me amb en Marsillach. Ens vam trobar en una saleta de la que actualment ésla sala Tallers. Jo hi anava francament nerviós. En Marsillach, que estic convençutque no em coneixia de res, va ser molt agradable, i aviat ens vam posar d’acord. Laseva idea del que volia fer amb l’obra em va semblar molt interessant i, finalment,ens vam citar per a una propera trobada amb els actors que farien els papers delRamon (el meu fill en la ficció), l’Esteve (el meu nét) i el Ramonet (el meu besnét).Es tractava, suposo, de veure si resultàvem creïbles.Els actors eren tres primeres espases: en Carles Sales, en Francesc Orella i en SantiRicart, respectivament.Crec, honestament, que és difícil trobar quatre actors més diferents. Jo pensava queaquell dia s’acabaria la meva intervenció en el muntatge (però com podia fer depare del Sales si només ens portem uns mesos? O d’avi de l’Orella que ja per ser-ne el pare seria un cas de precocitat destacable?). L’Adolfo ens va posar de costat als quatre, ens va mirar atentament de dalt a baix,de dreta a esquerra, i va dir: «Molt bé, sí senyors, és el que jo buscava». Em vaigquedar de pedra.Calia, doncs, ja que la providència em posava en una situació tan delicada i alhoratan engrescadora, afrontar de cara la qüestió. No podeu imaginar-vos el repte querepresentava per a mi aquell paper. L’última vegada que l’havia vist dalt d’un esce-nari el feia el gran Pau Garsaball, un mestre; per a mi «el Mestre». No vaig ni volerpensar-hi, en això. Em van oferir de veure un vídeo d’aquell muntatge, un fantàs-tic treball d’en Pere Planella; però no vaig voler saber-ne res, perquè si me’l mirono el faig.

Però el vaig fer, i me’n vaig sortir com vaig poder. En Marsillach em va ajudar,sobretot amb la seva paciència. Crec que en aquell muntatge se la va gastar tota,la paciència; penseu que era una estrena total, i quan dic total vull dir TOTAL.Estrenàvem els actors, evidentment; però estrenaven també els tècnics una sala queera la primera vegada que aixecava el teló. Recordo especialment els problemes peracabar de muntar el segon quadre del quart acte, el de la processó de Corpus. Sise sentia la pluja no se sentien els actors. No sabien com fer-ho perquè es veiessinbé els gegants i tota la faramalla. El recordat i entranyable Lluís Torner no acabavade saber per on el farien entrar, moll i carregat amb el nen i el be (un be que a meses cagava pertot). Tots érem nous, tots estàvem com un flam. I per postres l’amic Flotats, ja abans decomençar les prèvies, ens llegia un manifest que a tots ens semblava que podia seruna mica conflictiu; tal com ho va ser, de fet. Però es va estrenar i va anar bé, força bé. Fins i tot vam prorrogar una setmana, ivam fer una gira ben maca per tot Catalunya. La crítica de casa nostra es va dividir,com quasi sempre; però en general no els va agradar. Bé, tothom és lliure de dir-hi la seva; però el que no comprenc és que alguns d’ellsvan manifestar que L’auca no els semblava la peça més adequada per inaugurar elTeatre Nacional de Catalunya. Doncs en això, i amb tots els respectes, crec que s’e-quivocaven. Per mi L’auca és un dels títols més indicats,evidentment no és l’únic; jo aquesta obra d’en Rusiñol latrobo rodona, especialment encertada; té tots els ingre-dients bàsics d’una gran peça teatral i els té en les pro-porcions precises.Els seus personatges són tots ells prototips absolutament recognoscibles del mosaicde la vida catalana: l’avi, les tres Maries, el viatjant atrafegat, la Felícia sempre deli-cada, el senyor Pau, els convidats al casament, la veïna xafardera i, sobretot, elsprotagonistes: l’Esteve i la Tomaseta.Crec que L’auca del senyor Esteve és una peça cabdal del teatre d’aquest país. És clarque aquesta és la meva opinió i, si bé sóc un professional del teatre, això no vol dir queel meu criteri hagi de ser el més encertat. Es pot ser un professional del teatre i no te-nir-ne ni idea. Però en tot cas, repeteixo que aquesta es la meva i, val el que val, enca-ra que de fet és ben poc.

Norman Cinnamond, arquitecte i besnét de Santiago Rusiñol

Carta al besavi Rusiñol

Estimat besavi,Mai et vaig arribar a conèixer, vaig néixer als deu anys de la teva mort.Tot i així, el teu record s’ha mantingut entre nosaltres, sobretot gràcies a la teva fillaMaria, la meva àvia. Ella fou la persona que ens va transmetre l’estima per tu, mit-jançant la profunda admiració, devoció i amor que et tenia. Deia que era la llunaque vivia sota el reflex del sol que tu eres. L’àvia ens explicava les seves vivènciesamb tu a París, Sitges, Mallorca, Granada, Aranjuez... Sempre era al teu costat enles xerrades als cafès, recorda que parlaves poc i escoltaves molt; com a gran obser-vador de la realitat, vas ser pintor i escriptor simbolista, possiblement el més impor-tant de la teva època, i posteriorment modernista i naturalista.Qui pot oblidar les festes modernistes a Sitges, avenç cultural a la teva època?La teva pintura refinada i distant és un record constant amb el qual tinc contacte adiari a casa meva.La teva literatura agredolça i irònica amb aquest toc de tristesa tan teu, tan diferent

11paper de vidre_

Santiago Rusiñol i el nostre temps

L’auca del senyor Esteve ésuna peça cabdal del teatred’aquest país

_12

Santiago Rusiñol i el nostre temps

de la teva imatge pública, tan brillant que comença amb la volta a Catalunya encarro i segueix amb els teus duros a quatre pessetes i mil anècdotes més, unes cer-tes i d’altres d’atribuïdes...Per si no ho sabies, t’he d’explicar que continues essent molt important, difícilmentdeixes de sortir als diaris, on es parla tant de tu com de la teva obra.No has perdut en absolut el tren de català universal, títol adjudicat pels teus coetanis.Com pots veure, segueix en l’ambient la teva figura bohèmia, bohèmia daurada iculta, amb pipa, barba i xambergo.Estimat besavi, la carta podria ésser interminable, mes potser inconvenient per a tu,tan contrari als reconeixements.Deixem-ho per avui. Fins aviat.El teu besnét que t’estima,Norman Cinnamond Planás

1928. Santiago Rusiñol amb la Penya La Punyalada, al restaurant del mateix nom. Foto cedida per laFundació Francesc Pujols, gairebé inèdita (va aparèixer en un magazine de La Vanguardia el 5 desetembre de 1993). «Ara té la tertúlia assegurada al Passeig de Gràcia, a La Punyalada, amb Moragas,Pahissa, Bosch Barret, Pujols (quan ve de Martorell) i altres amics, [...] i la indefectible senyora Lluïsa,davant d’una copeta de conyac»; «Gelats, el sereno de Passeig de Gràcia i Rosselló, vestit de sereno,amb el xuixo i el fanal, li fa de vegades companyia», citacions de Santiago Rusiñol i el seu temps, deJosep Pla, que ajuden a identificar alguns dels fotografiats.

< <

El juliol de l’any passat naixia el popArb, un festival de música pop rock cele-brat a Arbúcies amb un nom amb ressonàncies warholianes, que va ajudar a sac-sejar l’homogeni caràcter dels festivals d’estiu a Catalunya, replantejant els cri-teris mitjançant els quals s’organitzen aquests actes. Per primera vegada des defa molts anys, la llengua no era només el lligam entre els grups participants. Laprimera edició va comptar amb insignes creadors com Jaume Sisa, grups ja plenament consolidats com Antònia Font o Miqui Puig, i gent que estavacomençant i es donava a conèixer, com Guillamino, Sanjosex o Mishima. Aquestany se n’organitza la segona edició i sembla que els organitzadors continuenfidels als excel·lents criteris amb què van començar. Noms que han publicat elsmillors discos de la història del pop rock d’aquí, amb una trajectòria iconoclas-ta, com ara Pau Riba i Albert Pla, d’altres amb uns quants excel·lents discos editats com ara Adrià Puntí i Roger Mas, i molts d’altres amb molt futur perendavant.

Per conèixer-ne de prop les característiques, més que enumerar-vos-les, hemvolgut que alguns dels qui hi han actuat, hi actuaran o hi han assistit hi diguessinla seva. D’altra banda, també hem entrevistat l’Anna Cerdà, la coordinadora d’a-questa moguda, una persona inquieta, amb opinions molt clares sobre les apos-tes culturals que es couen en aquest país. I abans d’anar al gra, un incís. L’any2000, quan en feia 30 i 25 de l’edició dels imprescindibles Diòptria I i II i Qualsevolnit pot sortir el sol, els seus autors, Jaume Sisa i Pau Riba van intentar organitzar unconcert al Palau Sant Jordi per commemorar-ho; sembla ser que, llavors, els res-ponsables de patrocinar-ho no estaven per la història de reconèixer l’immens lle-gat que ens han deixat aquests músics (que són molt més que músics). El popArbés, des d’un cert punt de vista, una manera que té la generació que no va conèi-xer la dictadura de reconèixer un tipus de cultura que va ser bloquejada i obsta-culitzada pels que van agafar les regnes del país quan ells estaven creixent. I desd’un altre punt de vista, és una manera de donar a conèixer les noves propostesde nous creadors, interessantíssimes. Aquests dos punts de vista conflueixen alpopArb, però no és la primera vegada que ho fan en una iniciativa cultural. No éscasualitat que, des d’aquesta revista, hi sintonitzem plenament.

13paper de vidre_

«QUI VINGUI AL POPARB SAP QUE NO EL MARCAREM AMB UN CODI DE BARRESNI HAURÀ DE FER DUES HORES DE CUA PER UN ENTREPÀ MAL SUCAT» > Idea i elaboració: Guillem Miralles | guillem.miralles@gmail.com

_14

popArb

Una data dins del meu calendari personal, un break a la bogeria de feina, vidai altres coses... Un festival amb gent de casa i resultats de nivell global, un lloc pergaudir de música poc difosa però molt més interessant que la mitjana, bona gastro-nomia i millor ambient. PopArb és el festival a descobrir, ja tardes!Miqui Puig, músic, va actuar a la primera edició del festival i actuarà també ala segona

No coneixem el festival. Imagino que l’organització serà un desastre, com a tots elsfestivals. Imagino també que el públic estarà borratxo. Així que no s’entererà de res.Com a tots els festivals. No obstant això, farem el que podrem. I si no..., també ensemborratxarem. Visca el festival d’Empuriabrava!!!Albert Pla, músic convidat a la segona edició, presentarà Vida y milagros, unxou que repassa les millors cançons de la seva carrera artística

El PopArb, per Sanjosex va ser molt important. El primer festival que es fixava en lanostra proposta, un abans i un després des del punt de vista personal. Allà vaigconèixer gent que ha enriquit la meva vida i m’ha fet creure més en les mevescançons. Recordo perfectament l’actuació, i el públic, ple de cares que llavors noconeixia, recordo l’emoció i la farra. No sé perquè però et feia la sensació que eresallà on havies de ser perquè allà hi havia quelcom més. Aquest any hi tornaré a sercom a públic, gaudint encara més de les actuacions, del backstage i del lloc, que ésfantàstic: El poble verd.Carles Sanjosé, Sanjosex, músic, va actuar a la primera edició presentant el seuprimer disc Viva!

La veritat és que jo no hi vaig ser l’any passat i tampoc no hi he estat aquest any(encara, vull dir). Amb tot, he de reconèixer que la cosa pinta bé i que és remar-cable la seriositat, el criteri —o bon criteri— i la coherència que respiren els orga-nitzadors, com també el respecte i l’amabilitat del tracte que he rebut fins almoment, en especial per part de l’Anna no koala. Si calgués una ombra per fer méscreïble aquesta visió tan idíl·lica, esmentaria el pes tal vegada excessiu d’una dis-cogràfica en concret que, si no vol, sembla voler fer voltar la baldufa festivaleramassa a l’entorn dels seus efectius i interessos.Pau Riba, cantautor, autor d’alguns dels discos més brillants de tota la història

del pop rock català, actuarà a la segona edició del festival acompanyat de «labanda dels lladres»

La meva contribució a la causa arbucienca fins a la irrupció del popArb havia con-sistit a delitar uns rossinyols i una llebre regats amb un vi negre escandalós. Satisfetel tec i els instints primaris vaig decidir afinar pàmpols per mimar l’esperit, i cerve-

sa(es!) en mà, vaig tornar al pobArb. Amb calma,vaig delitar el món boletaire d’en Sisa, la frescor deSanjosex i el pop del Mishima —«deixa que et parliamb la idiota franquesa d’un germà gran…», ai,quan et defineixen! I tot ben regat amb l’alegriad’Antònia Font, els paratges i la mirada sorpresa isorneguera dels arbuciencs que s’amagaven unpunt d’orgull, el just per sentir-te abraçat però noofegat, benvingut, ben tractat.Ara només em queda repetir, i convidar als papers

de vidre a que deixin l’estabilitat del quars electrònic i es converteixin al pobArb,on es transformaran, si es deixen anar, en bellugadissos fractals polièdrics d’alegria.Ferriol Sòria, assistent com a públic a la primer edició

Sembla ser que el rollo popero és com molt urbà i Arbúcies d’urbà no en té re.Comencem bé. El rollo popero és com de modernillo i Arbúcies és com d’abans.L’any passat m’ho vaig perdre, però una comunió d’aquestes ha de ser l’hòstia. Lacosa fa molt bona pinta. Estic intrigat.Roger Mas, cantautor, actuarà a la segona edició, acaba de publicar Místicadomèstica, amb una sonoritat més pop que els altres treballs

PopArb...? Doncs el dono per bo, per un bon festival. D’estar per casa, amb el queaixò té de positiu: proximitat i comoditat, com per anar-hi en pijama, però potserperquè es tractava de la primera edició. I sense estelades, ni tambors ni excessivapols, que si un festival és de música, la música va al davant de tot i s’ha de podergaudir en condicions, civi-litzadament. Que recordiaixí en primera instància,vaig poder veure i escoltardes de primeres files lesactuacions de 12twelve,Antònia Font, Guillamino,Glissando*, Mishima, MiquiPuig, Sanjosex i Sisa. I totaixò en un vespre i una llar-ga nit, vetllada que podriahaver passat sense arrugarel pijama d’estiu que m’hecomprat per lluir a l’ediciód’aquest any.Roger Puig, cantautor, tot i que ja fa anys que fa concerts amb un molt bongrapat de bones cançons encara no ha editat cap disc; assistent com a pública la primera edició

15paper de vidre_

popArb

_16

popArb

El popArb va néixer l’any passat en un temps record i amb moltes ganes i empen-ta per esdevenir un festival de referència a Catalunya. Encara recordo referir-m’hien parlar-ne com «el festival que es farà a Arbúcies», i només amb un any la parau-la popArb ja està ben plena de significats.

Els objectius del popArb al meu entendre són molt concrets i abastables:—Donar veu a les propostes musicals independents que es fan a Catalunya mésenllà del panorama mainstream català.—Crear caliu al voltant d’aquesta músics i així fer «escena», fer una realitat amb unacita anual (almenys), on es reuneixen tot un tipus de propostes i públic amb una sen-sibilitat comuna.Desitjo amb moltes ganes que tiri més i més endavant encara. Crec que és, i seràencara més, un bon indicatiu de la salut (o més aviat convalescència) de la músicafeta aquí.Pau Guillamet, Guillamino, músic, va actuar a la primera edició del festival itambé actuarà a la segona, ha editat dos discos: Un dia i Somnis de llop

Per a mi l’esperit del PopArb el van resumir molt bé en Miqui Puig i en Pau Guillameten la presentació de la primera edició. En Miqui va dir: «És el primer cop que toco enun festival on sóc fan de tots els grups». I en Pau va destacar la voluntat de fer gene-alogia, d’estirar el cordó umbilical del pop d’aquest país des d’en Sisa fins avui. Nocal dir que l’escuderia BankRobber se sent comodíssima nedant en aquesta peixera.Marçal Lladó, responsable de la discogràfica BankRobber

ENTREVISTA A ANNA CERDÀ, COORDINADORA DEL POPARB

>> L’any passat va néixer el popArb, un festival de pop independent amb grupscatalans que aposta més per una afinitat d’estils entre els grups del cartell queno pas per un altre lligam com la reivindicació política o la llengua que fan ser-vir. Per què us vau plantejar organitzar-lo amb aquest perfil?Perquè és el criteri que compartim la gent que hi treballem, i perquè ningú més no

ho feia, en tot cas en format de festival d’estiu. Tots tenim idees polítiques però unacosa és un míting i una altra un concert. Que es pot barrejar? I tant, perfecte! Peròper això ja hi ha altres festivals i altres espais. Nosaltres hem triat una altra via... Icalia fer una aposta nova, de país, singular. Arbúcies és un lloc (una amiga en diuel Macondo català) on passen moltes coses, la gent és molt activa, sabem organit-zar mogudes...

>> Encara que no sigui ben bé el model actual, un festival com el de Benicàssimés un mirall o us estimeu més recórrer el vostre camí deixant de banda referents? Benicàssim un mirall? No ben bé, tot i que gràcies per l’elogi! És una referència,però com ho pot ser l’altíssim nivell organitzatiu del Sonar, o l’oferta ingent d’altrespropostes com el Primavera Sound… Nosaltres som una altra cosa, oferta comple-mentària, un format diferent. Intentem tenir tot el rigor i la professionalitat delsgrans, però amb un tracte molt més personal, tant amb els artistes com amb lapremsa i el públic. Qui vingui al popArb ja sap que no programarem el suposat hitdel moment per fer-nos els moderns, que no el marcarem amb un codi de barresni haurà de fer dues hores de cua per un entrepà mal sucat.

>> Alguns dels participants de la primera edició van dir que el cartell venia aser com una genealogia del pop català, des de Sisa, passant per Miqui Puig iarribant a Antònia Font, Guillamino, Sanjosex. Aquest festival entronca amb elCanet Rock i els concerts a l’antiga sala Zeleste al carrer Argenteria que vanprotagonitzar la generació de Sisa i Pau Riba? Totalment, totalment! És que la tradició del rock i del pop català és aquesta preci-sament! Per això ens va fer una enorme il·lusió que al primer any vingués en Sisa,que a més es va entusiasmar amb el projecte. I quan el veies allà parlant ambl’Oliver d’Antònia Font i en Miqui Puig, tots parlant elmateix llenguatge, felicitant-se mútuament... Doncs dius«És això!». Seguirem per aquesta via. Als països normals ésuna cosa molt freqüent, reunir diverses generacions d’ar-tistes perquè s’estableixi un diàleg. Nosaltres tirem peldret i fem com si fóssim normals, també...

>> Com van reaccionar els convidats quan els vau dir d’actuar conjuntament?Doncs amb una complicitat i implicació total. Jo al final ja els deia que prou que aca-baríem tots dalt l’escenari cantant el «We are the world». Per a mi va ser molt emo-cionant veure com, simplement intentant fer les coses bé i tractant els músics com esmereixen, es mostraven tan agraïts i a la vegada sorpresos. Ara pecaré d’immodèstia,però molts grups ens deien que alguns festivals grans n’haurien de prendre nota...

>> Si parlem dels grups del rock català dels noranta, tot i l’èxit mediàtic quehan obtingut, creus que hi havia poques propostes originals i que els grupss’emmirallaven molt en propostes musicals que feia temps que ja s’havienexperimentat?No sóc cap crítica musical, però crec que hi havia certa estretor de mires, sí, potseren gran mesura pel moment històric, polític i cultural que es vivia. Jo sóc de l’opi-nió, tot i que en aquella època era molt jove, que molts artistes van caure en elparany d’algunes institucions i de certa part de la indústria, i van acabar essent cari-catures d’ells mateixos, repetint-se fins la nàusea.

17paper de vidre_

popArb

Tots tenim idees polítiques,i em sembla fantàstic, peròuna cosa és un míting i unaaltra un concert

_18

popArb

>> Creus que, més enllà dels festivals d’estiu, durant l’any hi ha prou platafor-mes per sustentar els grups que actuen al popArb? Cal més programació regular, una de les poques demandes en què coincideixentots els agents del sector. Més que subvencions, simplement caldria no posar tra-ves a la música en directe... Acostumar-te a entrar en un bar i sentir un grup que

toca, que si funciona, passarà a un local més gran, idesprés a les sales de referència... Sobreviure de lamúsica donaria per a tota una altra entrevista. És moltdifícil, igual que qualsevol altra professió amb unagran part de creativitat... Molt pocs grups ho poden

fer. Potser el futur és la internacionalització, no? Si el que es fa aquí és equiparableal que es fa a Europa i la resta del món, doncs au, a tocar fora.

>> Com a observadora preferent del Festival, quina va ser la resposta delpúblic? I com definiries aquest públic? Jove, urbà...?La resposta del públic va ser fantàstica, què t’he de dir! Havien entès perfectamentla proposta. I sí, era un públic jove, però entenent per jove gent que va dels divuitals quaranta anys. I també hi havia nanos més joves i gent més gran. Urbà?Mmmm, ara toques un tema que em té obsessionada! Arbúcies és un poble indus-trial des d’abans que moltes poblacions de l’extraradi de Barcelona, per exemple.Per tant som un híbrid, tenim formes de vida urbana —a petita escala— en unentorn natural. Vull dir que no hi havia el bàndol dels «de fora» i llavors el joventd’Arbúcies, amb boina i un escuradents mirant-s’ho sense entendre res...

>> És rendible econòmicament organitzar un festival com aquest? Ha estatfàcil trobar patrocinadors?Depèn de què entenguis per rendible! El popArb és una iniciativa de l’Ajuntamentd’Arbúcies, una aposta dins de la seva política cultural. En aquest sentit, es valorenmoltes més coses que el balanç econòmic final. Hi ha la repercussió a la premsa, elfet de donar a conèixer els atractius turístics del poble a un nou públic, la implica-ció de la gent d’Arbúcies que hi va col·laborar, sense la qual no seria possible. Pelque fa als patrocinadors privats, és mooolt difícil. Vam tenir la sort immensa depoder parlar de seguida amb Damm, que és una marca que té claríssim per quinamena d’iniciatives aposta. Estem intentant trobar petits patrocinadors complemen-taris, però no és fàcil que les empreses siguinvalentes i apostin per idees així. Les marquesque realment tenen diners per patrocini vana apostes segures. Però no té cap mèritpatrocinar un gran festival, no?

>> Tot i que sabem que és prou difícil, podries descriure’ns una mica (segonsel teu punt de vista particular) l’actuació d’alguns grups de l’any passat:Agh! És com demanar a una mare quin fill s’estima més. Però bé, tanco els ulls im’hi llenço.

>> El grup revelació?Jo crec que Sanjosex, sens dubte. Van venir a Arbúcies en aquell moment tan dolçen què comencen a sonar, i m’enorgulleix poder dir que aquí els va descobrir moltagent, i que ara me la torno a trobar als seus concerts.

Més que subvencions, simple-ment caldria no posar traves ala música en directe

Nosaltres tirem pel dret i femcom si fóssim normals, estimu-lant un diàleg intergeneracional

>> El que suscita més entusiasme per part del públic assistent?Segurament va ser Antònia Font, perquè potser era el nom més conegut, i la gentva respondre molt bé al seu directe, tot i que jo crec que no és precisament el seupunt fort.

>> El que té les lletres més ben elaborades i interessants?Més debilitats personals: Mishima. Crec que el seu últim disc és d’aquells que jam’acompanyarà per sempre més. Molta gent els va descobrir aquí, tot i que ja faanys que s’ho curren. Van connectar molt amb la gent.

>> El que té una instrumentació més treballada i una banda més consistent?Jo crec que si hem de parlar d’una banda és el Conjunto Eléctrico que acompanyaen Miqui Puig. La gent no va parar de saltar i de ballar. Sonen molt bé, es coneixenmoltíssim... Pop en estat pur.

>> El que té un directe més potent?Potent i sorprenent: 12Twelve. Crec que va ser un gran encert programar-los. ElpopArb ha de ser un lloc on fans d’Antònia Font flipin amb 12Twelve. La veritat ésque ells van agafar el públic pels... i no ens van deixar anar fins al final. Una descà-rrega d’energia brutal...

>> El que sap treballar millor les gravacions a l’estudi?En Sisa. No tant per la gravació en si, sinó per com sap estar sempre al dia. És d’a-quella gent que no té edat. El seu últim disc el va gravar amb gent jove, i s’entu-siasma quan parla amb artistes d’ara. Si fos francès, estaria programat a tots els fes-tivals internacionals que et puguis imaginar. Què vols, va ser el nostre padrí...

< <

19paper de vidre_

popArb

_20

PAS MUSICAL> Adolfwww-ADOLF-art.com

21paper de vidre_

DOLL> Ester Andorràestordida@hotmail.com

_22

La carrera de filosofia m'ha durat cinc anys, però, en realitat, no té mesura possi-ble. La quantitat d’hores soporíferes que vaig haver d’aguantar en aquella facultatdesèrtica ni el títol m’ho pot compensar. Hi havia classes en què es marejava lamateixa qüestió de tantes maneres diferents —del dret, de l’inrevés; amunt, avall;que tomba i que gira—, que, a la fi, només et quedaves amb un bla, bla, bla inert,suposadament elevat, i la desagradable sensació que alguna cosa important se t’ha-via escapat... La majoria del professorat era partidari de la pedagogia discursiva-ment kantiana: no dir mai les coses pel seu nom. Si prenies apunts era per no ador-mir-te. Davant de tanta filosofia de tarima només podies arronsar les espatlles i elsentit comú. Però el desengany va culminar quan vaig veure que a aquests estudisse li negava certa viabilitat literària.

Generalment parlant, el filòsof tocat per la manera dedissertar kantiana ha tendit a escriure amb la mà encar-carada per la solemnitat. Aquesta rigidesa, que contagiaaltres branques de la filosofia, s’explica per la fidelitat delgremi a un llenguatge propi i consensuat. A cada matè-

ria, una manera d’operar, podríem dir. En la mateixa línia, vaig tenir un eminentprofessor (EPD) de solvència contrastada en el camp de la filosofia germànica, pio-ner en aquesta tal matèria més que res per la quantitat industrial de neuronesesmerçades a fer comprensible Hegel, un dels autors més gruixuts i plumbis que hadonat la filosofia. Doncs bé, un dia, a classe, l’home va confessar públicament que,tot i el reconeixement acadèmic que suscitaven els seus estudis hegelians, «a horesd’ara encara és hora que comenci a entendre’l, i això que ja en fa més de cinquan-ta que m’hi dedico!». El rigor amb què aquest saber —d’escàs diàmetre i badall assegurat— ha de treba-llar no ha d’estar renyit amb un estil més accessible i enraonat. Si bé és cert quedescriure allò que està més enllà dels fets exigeix certa dieta lingüística, això no sig-nifica que, sis-te-mà-ti-ca-ment, el filòsof se les hagi de veure a bufetades amb elvocabulari..., i amb el que encara és pitjor, amb el pobre receptor delerós de lesdarreres primícies filosòfiques. Ser hàbil amb els conceptes no t’ha de fer entreban-car amb la vida, que, al cap i a la fi, és amb qui cal passar comptes. Fixem-nos ambels existencialistes: tan important consideraven què deien com la manera com hohavien d’exposar. Albert Camus fou premi Nobel de literatura; Jean-Paul Sartretambé, tot i que encara l’esperen ara. Llegiu el personalisme de Mounier, o acos-teu-vos a Gabriel Marcel: pensadors de traç simple sostenint un pensament meti-culós. Tornant al cas, una vegada la facultat t’ha enllestit, en surts amb la mateixa desim-boltura per viure que quan hi vas entrar. És, segons s’explica, una sensació típica«dels de lletres» capaç de posar-te realment trist. I llavors, oh, llavors!, la implaca-ble angoixa de veure’t reflectit en el mirall de la ignorància. T’avergonyeixes de nosaber treure prou rendiment a un clàssic. Tantes hores, tantes classes, tants semi-naris, tants llibres..., perquè al final se’t planti el primer desgraciat i, amb la pregun-ta més innocent, et desmunti el currículum. Parlo d’aquell tipus d’individu que solfer acte de presència darrere d’unes ulleres de pasta fosca, el mentó picat per algu-na geometria barbòrica ben calculada, i El País sota el braç (no falla!) que, amb cara

250 GRAMS DE FILOSOFIA PRÀCTICA> Albert Bardés a_bardes@yahoo.es

Davant de tanta filosofia detarima només podies arronsarles espatlles i el sentit comú

23paper de vidre_

250 grams de filosofia pràctica

d’anar restret et ve amb un «perquè tu..., tu no t’hauràs llegit a WeisénkèlaeiouviChäilôvsky júnior? En el seu darrer llibre Vicissituds cartesianes d’una vaca adoptivaen l’era postmoderna hi desgrana la contingència real de l’ésser en tant que ésser...No hi detectaries una tendència clara de copsar l’home actual en tant que actual através d’uns paràmetres purament premetafísics, com si diguéssim un individu cir-cumstanciat en ell mateix alhora que cognitat com a objecte ontològicament for-mal i conseqüentment partícip d’una epistemologia d’ordre discursiu no contradic-tori amb l’alteritat en tant que altre?, no sé si m’explico...». La carrera de filosofia m’ha durat cinc anys, però, en realitat, no té mesura possi-ble. La quantitat La filosofia no és un punt de vista més o un pretext per a les nostres floritures per-sonals. Tampoc no és el relat de les més grans desil·lusions humanes, ni aquella fra-seologia arnada, suposadament facultativa però que fa de mal endreçar. Amor a lasaviesa? No em feu riure! La filosofia és un clatellot inesperat en forma d’interro-gant: paga la pena viure la vida? Davant d’un sí, o d’un no —les úniques respostesplausibles a la qüestió— poques elucubracions excelses ens calen. D’acord: sé queper a poder contestar amb aparent consistència haurem de desplegar les nostresdots metafísiques, però la veritat és que sempre acabem partint d’allà on volemarribar: esbrinar si val la pena continuar-nos aixecant cada dia i, com va dir algú,«posar-nos a existir». Naturalment, l’especulació de la què tant em van parlar a launiversitat no contemplava aquesta mena de preguntes. Val la pena viure la vida? I és més, val la pena viure la vida quan t’has de llevar a lesset del matí? Terrible! Agafem Nietzsche, aforisme 341, La gaia ciència. Imaginem-nos que un daimon ens ofereix la possibilitat de viure la vida infinites vegades: quèfaríeu, davant d’aquesta insòlita oportunitat? Nietzsche no estaria per sondeigs idiria que sí, definitivament sí. Viure, viure, viure..., però amb tanta intensitat i ambtanta solvència que una futura prolongació resultés com un regal caigut del cel.Heus aquí el vitalisme de Nietzsche..., i la seva galopant miopia intel·lectual. Unestudiós de la vida com ell hauria de saber que la gent no té mai el cul prou benassegut. «Infinites vegades? Home, no ho sé..., no podríem rebaixar una mica eltema? N’hauríem de parlar..., és que infinites són moltes vegades, eh?...» Ni asso-lint un nivell filosòfic òptim, ni desfullant els secrets de la vida no escatimaríem enobjeccions. Som de naturalesa inconformista, i per això no ens gratem el clatellquan ens demanen pel sentit de l’existència potser per por a vessar-la: «Vés a sabersi el sentit de la vida del veí no m’agradarà més...»Filosòficament parlant, doncs, només puc afegir que de ben poc m’han servit lesgrans idees, els sistemes de pany i clau o les disquisicions inintel·ligibles. Amb eldubte impertinent, la vida com a mètode i algú amb qui parlar-ne, crec que ja faigprou. I si mai em cau a les mans un llibre de filosofia escrit pensant en els seus con-temporanis i no en la posteritat, millor que millor... O és que algú troba que val lapena viure si s’ha de llegir segons què?

< <

_24

Divendres 14 d’abrilMatinadaDia de la República Catalana i Divendres Sant. Som a casa la mare de l’Edu. Hemtravessat gairebé tot Espanya. Vam sortir a quarts de quatre del migdia de Terrassai ara són quarts de quatre de la matinada. Som al llit.M’ha agradat veure com s’apagava el dia. Els colors canviants, els paisatges tambécanviants, les diferents comunidades autónomas.L’Edu i la Sílvia són uns bons companys de viatge. Hem parlat i rigut molt. Demàconeixeré una part d’aquesta pell de brau.M’agraden els seus noms de lloc. He apuntat, per guiar l’Edu, les poblacions de des-prés de Madrid: Talabera de la Reina, Castilblanco, Valdecaballeros, Puebla deAlcocer i Zarza Capilla la Vieja, que és on dormirem.

TardaDia núvol, alguna gota, estones de sol. Hem visitat el castell de la Puebla de Alcocer.Tot són turonets, pantans. Hi predomina el color verd, el lila, el vermell. M’haencantat, mai havia vist un paisatge així. Hi ha molts ramats d’ovelles, oliveres. Elpaisatge és horitzontal, no s’acaba mai. M’agrada el què he vist. Cada estació té els seus colors. A l’estiu hi predominen, diuen, els grocs. Deu tenirtambé el seu encant. Al castell, que està en molt bon estat, s’hi podien veure lesdiferents construccions de cada època. Com una ceba, com un castell, la nostravida està plena de capes que se sobreposen unes a les altres, envans que han cai-gut, dependències en desús, escales noves, finestres antigues, records, nous usos.Ha vingut amb nosaltres la mare de l’Edu. L’ambient és agradable. Som feliços.Hem topat amb alguna processó. Ells no menjaran carn, la Marta i jo em semblaque ens passarem la tradició per l’estómac.M’agrada el silenci, els ocells, els colors que he vist, la tranquil·litat del poble. Peròés massa lluny de casa per plantejar-nos venir-hi sovint. Les olors, els colors, els noms de lloc: m’agrada conèixer, sentir.Després de mirar la postal «Per Nadal tots a casa! Amnistia sense exclusions. 1976»dibuixada pel Cesc que he trobat entre les pàgines d’aquest dietari em ve aquestaidea al cap: un país sense memòria, on la gent no coneix la seva història, pateixd’alzeimer. És la mort.

Dissabte 15 d’abrilMatinadaHem dinat migajas. Menjar de subsistència que, si es vol fer bé, porta molta feina.Consta de pa sec de fa dies, que s’ha d’esmicolar, barrejat amb tomàquet i carn. Hiha moltes varietats que permeten combinar-ho amb altres ingredients salats odolços.Després, per fer-ho baixar tot, hem pujat a la sierra des d’on hem vist tota la comar-ca de la Serena. És el punt més alt, on s’hauria d’haver construït el castell on hemanat abans, però que, per raons polítiques de l’època, es va fer a l’altre cim. Moltesflors, moltes olors, moltes fotos.Un cop a dalt ha començat a ploure. De pet a casa: escacs, sopar, televisió i cartes.

SETMANA SANTA A EXTREMADURA> Biel Barnils i Carrera http://blocs.mesvilaweb.cat/onomatopeia | http://tintaxinesa.blogspot.com

25paper de vidre_

Setmana Santa a Extremadura

Hem rigut molt. Ara segueix plovent i fa molt de vent.M’expliquen que durant la Guerra Civil el dictador Franco va fer construir un noupoble amb l’excusa que el vell havia quedat molt bombardejat. Encara avui hi hauna separació de dos quilòmetres entre el poble vell i el nou. I una rivalitat insana.És una aclaridora imatge de la separació entre les dues espanyes provocada peraquells que la van unir per la força de les armes. Sensació de vacances, de passar-ho bé, entre bona gent.

VespreDia a Mérida, colònia romana. M’imagino alguns italians exaltats passejant pelsseus carrers fardant de conquesta.Molt massificada, sobretot turisme nacional. Restes aquí i allà, cues allà i aquí, res-taurants plens. M’ha agradat molt el riu i els camins que el voregen. No hem entrata cap museu, hem passejat.El millor de tot, però, ha estat el trajected’anada per carreteres secundàries. La llumavui acompanyava, sense núvols, els colorseren més visibles que ahir. Hem quedatespaterrats amb tanta bellesa de colors iolors juntes. Extremadura és lila. És el color,juntament amb el verd, que més hem vist.Ovelles menjant, descansant pels prats.Com que hem fet dues hores ben bones de trajecte el paisatge variava. Dels pan-tans i turons a la pissarra. Fins i tot hem baixat del cotxe. Moltes pedres treiennomés el morro, semblava que continuaven sota terra, talment com un paisatgelunar. Puc afirmar, sense exagerar, que és un dels paisatges més bonics que he vista la meva vida.Tornant de nit hem topat amb una rotonda on al mig, en comptes de la clàssicaolivera o escultura dinamitable, hi havia un avió de combat, militar, espanyolíssim,una mena d’apologia a la guerra, a les essències de la patria. M’ha deixat astorat,sense paraules, emprenyat. Kitsch, cutre, patriota de diumenge-a-la-tarda, barat.Hem comprat dues ampolles de tinto de la terra i formatges.Ara soparem, riurem, descansarem i demà Còrdova.Visca Extremadura lliure!

Diumenge 16 d’abrilVespreCòrdova és una ciutat plena de jardins, de flors, de turistes.Hem entrar a la mesquita i no hem parat de tirar fotografies. La cultura islàmica ésbonica. La hipocresia de la gent fa que l’admirin i a la vegada critiquin l’immigrantislàmic que s’instal·la aquí.Dia de sol, tot i que en tornar ha plogut una mica.El call de Còrdova ens ha agradat molt.A Andalusia hi seria feliç. Per la gent, pel clima, pel menjar.Ahir a la nit vam veure com sortia la lluna de darrere una muntanya. Parats vamcontemplar una imatge poètica que no té preu, impossible de poder veure a ciu-tat. Només van caldre tres minuts entre saber la lluna amagada i veure-la tota sen-cera.El viatge s’acaba, només falta sopar, descansar i demà travessar Espanya en sentit

Com una ceba, com un castell, lanostra vida està plena de capes quese sobreposen unes a les altres,envans que han caigut, dependènciesen desús, escales noves, finestresantigues, records, nous usos

_26

Setmana Santa a Extremadura

contrari fins a Barcelona. I potser fins a Masies de Voltregà.Venim de saludar una cosina i una tieta de l’Edu. La gent és alegre i hospitalària.S’entra a casa seva de seguida i et donen menjar.He estat feliç, amb gent que estimo.He conegut una terra nova i plena de sorpreses agradables.El sentit de la vista i de l’olfacte han estat els que més he desenvolupat. I el de l’hu-mor.Aquest matí hem agafat dues palmeres per portar-les a Catalunya. Una pels paresde la Marta i una per a nosaltres o per a la mare. Al pati de la casa hi ha una pal-mera molt gran, cauen llavors i se’n fan moltes al costat. Els arbres m’apassionen,cada vegada més. I fer-los fotos. Tant de bo la immigració de les persones fos comla de les plantes, sense la injustícia, l’enyorança, el dolor i el racisme que portaimplícita. Les plantes només requereixen treure bé les arrels, aigua, terra i una micade sort.

Dimarts 18 d’abril VespreAhir vam necessitar onze hores per creuar Espanya. Vam fer escala a Cornellà, onvam deixar la mare de l’Edu.Recordaré els liles, els verds, els turons, les ovelles, la casa amb les parets blanquesi sense quadres, les olors. Un viatge ple de sensacions que em quedaran gravadesa la memòria i en aquest dietari de viatge.

< <

En la meva legítima defensa tan sols puc al·legar que la culpa deu ser de les flors,que mai no m’han acabat de fer el pes. Ja de ben petit a l’escola força sovint emvaig guanyar l’animadversió del docent d’arts plàstiques per negar-me a plasmar lafragilitat dels pistils de les geraniàcies a l’aquarel·la. Els de casa, que tampoc no hanmostrat mai cap mena d’inclinació per la jardineria, van acabar convençuts, un copdescartades possibles deficiències immunològiques, que tot era cosa de la preado-lescència i que no calia fer-ne grans escarafalls. Com l’acne, si no en feia cas, lameva apatia pel món floral marxaria. Tanmateix, vaig abraçar la joventut amb elmateix tarannà pusil·lànime amb què vaig abandonar la puerilitat: mantenint-me almarge de la tirania de vitamines, fertilitzants i canvis lunars. No m’avergonyeixreconèixer que ni tan sols per Sant Jordi he retut mai homenatge a la ubiqua rosa.Com a molt ha rebut per part meva un esguard lacònic, que ja és molt. Que jorecordi ara, la meva única i fugissera incursió en l’àmbit vegetal va ser la Hortènsia,una amiga del taller de macramé de la meva mare. La passió, però, se’m va pansiraquella nit de revetlla de Sant Joan en què una pluja d’espurnes efímeres la vandelatar oferint els seus llavis de cirera al calçasses del Ramon, el ferreter del quartsegona. Des d’aleshores he procurat evitar, suposo que inconscientment, certsnoms quan m’ha calgut conrear la companyia femenina.

Al meu terapeuta (ara ja no es volen dir psicòlegs) tan sols li han calgut sis ses-sions de mitja hora a dos euros per minut i un parell de mestratges a no sé quinauniversitat de gran prestigi dels Estats Units per diagnosticar-me un trastorn decaràcter relacional. Previ contrast d’opinió amb el col·lega amb qui comparteix llo-guer de despatx, assegura que l’anàlisi de les dades aportades desvetlla una certaincapacitat per relacionar-me amb el meu entorn. Amb això de «certa» encara emté desconcertat. Com a teràpia, ha suggerit quecom a mínim dos cops a la setmana m’abraci auna alzina, que es veu que ara està molt demoda. M’ha garantit resultats espectacularssempre i quan respecti la dosificació prescrita.En cas de no tenir-ne una a l’abast, d’alzina, vulldir, qualsevol arbre escanyolit del meu veïnat pot servir. Jo continuo insistint que notinc cap problema de comunicació. Ans al contrari, em confesso un comunicadornat. Que mai no hagi considerat necessària la intervenció d’un altre interlocutor,tret de mi mateix, per dialogar no hauria de ser motiu de preocupació ni d’articleserudits a revistes especialitzades. Però m’adono que el monòleg, com l’onanisme,no compta amb el vist-i-plau del respectable. Puntualitzo. El que veritablementcausa estupor és reconèixer-ne la pràctica públicament i, a sobre, gaudir-ne. Potsparlar amb tu mateix tant com tu vulguis, preferiblement sense alçar el to de veu igesticular més del compte, però pobre de tu que algú se n’assabenti. Xiuxiueja-liparaules d’amor a un xiprer i et faran fill predilecte de la ciutat amb capgròs del’any de cartró pedra per festa major i tot. Jo no crec que n’hi hagi per tant. Com a molt, estic disposat a admetre una amo-nestació per una falta disciplinària lleu i més tenint en compte la meva lleialtat al’empresa i un expedient impol·lut només enterbolit per una baixa per, ironies dela vida, una afonia. L’acomiadament és del tot improcedent. Potser, arribat a aquest

27paper de vidre_

QÜESTIÓ DE BOTÀNICA> Lourdes GarciaLourdes.Garcia@rpa.gsi.gov.uk

Com a teràpia, ha suggerit que coma mínim dos cops a la setmanam'abraci a una alzina, que es veuque ara està molt de moda

_28

Qüestió de botànica

punt, ens convindria a tots fer memòria. Ningú dels presents em negarà que quanes va descobrir que el remitent que enviava un ram de violetes a la Fabiola tots elsdies deu i vint-i-dos de cada mes coincidia amb la destinatària, no hi va haver llà-grimes a dojo i no només per part d’una Fabiola ruboritzada. A l’equip de postpro-ducció, de qui era suport administratiu, tal i com ella s’autodesignava, li va faltartemps per passar el barret per tal de costejar-li el pont de la Puríssima a Caldes.Segons ells, el que de veritat li calia a la Fabiola era passar-se tot un cap de setma-na arrebossada en fang i àloe vera. Crec recordar que el sobtat rampell de compas-sió dels meus companys va donar fins i tot per a una degustació de productesmacrobiòtics i una manicura francesa. I sí, efectivament, el dilluns següent ens vatornar una exfoliada Fabiola amb unes ungles quilomètriques i una baixa perdepressió amb rúbrica del seu metge de capçalera. Que jo sàpiga, ningú, ni tan solsel seu terapeuta amb titulació per la Universitat de la Sorbonne, li ha recomanat untractament a base de manyagueries amb coníferes cada dotze hores. De fet, aquíno hi ha Déu que posi en dubte que el que la Fabiola va fer durant dos anys i migva ser fer realitat una de les nostres fantasies més arrelades. Qui no ha joguinejatalgun cop a la vida mentre canvia el semàfor al pas de zebra o fa cua al forn percomprar una baguet per a l’entrepà de demà amb la temptació irresistible de fer-se enviar un ram de flors al despatx? I qui no ha fantasiejat amb la encara més irre-sistible possibilitat de ser descoberts amb el cos del delicte embolcallat en paper decel·lofana a les mans? Perquè, siguem honests, abans que el ninot verd doni pas alseu homòleg vermell o la noia de la fleca ens demani si normal o sense sal, el quede veritat desitgem és que tothom, des de gerència fins als proveïdors passant pelcourier, se n’assabenti. Que l’estupefacció inicial de la recepcionista doni pas a unaconfraternització tàcita i que l’hereva radiofònica de l’Helena Francis ens ofereixi elsmicròfons en safata per proclamar a través de l’ona mitjana que ens sentim tan solsque de tant en tant hem de pretendre que algú ens regala roses. O violetes.

Òbviament, en aquest escenari, el que jo hefet és perpetrar una aberració atemptant con-tra un dels pilars de la imaginació col·lectiva.La Fabiola sempre serà recordada com aquellanoia solitària del ram de violetes de tots elsdies deu i vint-i-dos de cada mes a qui cin-

quanta mil·ligrams diaris de Prozac per prescripció facultativa han retornat a l’en-torn Windows i la màquina de cafè que ara també ofereix l’opció de capuccino icafè mocca. Jo, en canvi, passaré als anals de la història de l’empresa com aquellbrètol esquizoide de magatzem que s’enviava correus electrònics amb còpia a simateix. A primera vista, ridícul. Després inconcebible i, un cop paït, altament peri-llós. Perquè tal i com li vaig sentir dir a la recepcionista, no és que em manqués elglamour de la Fabiola. No, el que em va mancar va ser el desig d’ésser descobert.Això és imperdonable i mereix com a tal la liquidació sense carta de recomanació.Potser encara hauré de donar per vàlida la hipòtesi del meu terapeuta segons laqual res d’això no hagués passat si a les pràctiques de laboratori de cinquè de bàsi-ca en comptes de granotes de viver ens haguessin obligat a esbudellar orquídies ibuguenvíl·lies. Em costa de creure. Dubto que per efecte dominó, un cop escorxa-da la corol·la irisada, hagués desenvolupat un desig irrefrenable per plasmar ambcolors primaris la seva efímera voluptuositat i que, en conseqüència, anys després,hagués emulat la Fabiola tots els vint-i-vuit de cada mes fent-me enviar a la feinaun ram de lliris japonesos. I deixi’m que afegeixi que dubto que a hores d’ara com-

Xiuxiueja-li paraules d'amor a unxiprer i et faran fill predilecte de laciutat amb capgròs de l'any de cartrópedra per festa major i tot

29paper de vidre_

Qüestió de botànica

partís llit i hipoteca a trenta anys amb una Margarida, o una Hortènsia amb llavisde cirera, si les pràctiques de laboratori haguessin prioritzat la botànica als amfibis.I què volen que els digui? Fins i tot en cas de haver estat així, de l’únic que sí quetinc la certesa absoluta és que en un quart segona sempre hi hauria un ferreter aqui les flors mai no li acabarien de fer el pes.

< <

_30

«Me la pelo, a l’autobús.»MIQUEL BAUÇÀ

El senyor aquell arquitecteque fot rims a la impensadasap del cert que l’avantguardano s’ha acabat ni s’acabaencara que en públic diguique no val res el poemaque no s’entén. Li pregunto:dels fonaments de la vida,dels soterranis del somni,de les bastides del cosmos,què en farem? Una casetaamb hortet i dues vellesque fan ganxet o ruïnespel crepuscle il·luminades?Surreals i futuristes,també els dadàs, n’han fet quadres,cinema, textos, pensades,fins i tot, estil de viuredisfressats de folles fembresmaquinant les escomesesals tècnics de la cultura i als polítics de la guerra,als mossens amb rectoriai als catedràtics sense obra,que ens volen fer a tots creureque Dalí, Foix, Bauçà i Brossano formen part del món nostreperquè són incomprensibles,perquè en privat se la pelen,perquè al suïcidi apel·len,perquè els desmunten la firadel poder i de la pastaper fer el mal sota l’auspicidel sentit antipoèticque li dan a la matèriacom si en realitat fos seva.Ja n’hi ha prou d’incongruències:qui ho vulgui entendre, que ho faci.

Girona, 12 de març de 2006

< <

AIXÒ NO ÉS UN POEMA, DÉU ME’N GUARD!> Joan Josep Camacho Grau | joanju@terra.es

31paper de vidre_

«Para subir una escalera se comienza por levantar esa partedel cuerpo situada a la derecha abajo, envuelta casi siem-pre en cuero o gamuza, y que salvo excepciones cabe exac-tamente en el escalón. Puesta en el primer peldaño dichaparte, que para abreviar llamaremos pie, se recoge la parteequivalente de la izquierda (también llamada pie, pero noha de confundirse con el pie antes citado)...»

JULIO CORTÁZAR. «Instrucciones para subir una escalera»

Informa el GDLC que s’anomena escala el pla inclinat que serveix per passar d’unnivell a un altre mitjançant la descomposició de la distància vertical en esglaonsadaptats a la mida d’una passa. Naturalment, des de Taltaüll fins ara, l’Homo cata-lanibus i els seus congèneres han tingut temps per imaginar, patentar i homologardiversos tipus d’escala: de corda, de gat, de mà, de peu, de tisora, de vent, exten-sible, mecànica, reial... Però no és pas d’aquestes escales que volem parlar en aquest Cerebral; les escalesanteriorment esmentades estan a punt de desaparèixer per desús degut a la proli-feració —i popularitat— de la mecànica aplicada al’ascens dels humans. Diguem-ho clar: els ascensorsestan matant les escales i, de passada, contribuei-xen al deteriorament progressiu de la salut: afavo-reixen l’obesitat. Per tant, físicòfils humans, ajudem al Departament de Salut, con-centrem-nos tots davant de ca l’Otis i de cal Thyssen i alcem la veu ferma: «Per lacuixa catalana: fem servir tots l’escala!». Enllestida la reivindicació esteticosanitària, us proposo d’aterrar a la Física Humana,que és l’àmbit del qual som especialistes. Des d’aquesta perspectiva, allò que enstoca de ple és l’escala social.Heus ací que algun il·luminat va arribar a la conclusió que era millor observar elsveïns que no pas les postes de sol, les onades de la mar o les roselles. Aquest indi-vidu va fer escola. I la llàstima és que els seus seguidors —que es comptem permilions—, en lloc de mirar pardals i/o cotorretes, es van dedicar a l’exercici sempreodiós de la comparació.L’ésser humà, feble al davant de les lleis de la seva pròpia física, compara si és mésllest que el veí, si té més diners, si condueix un cotxe més potent, si la visa semblauna mica més daurada, si ha viatjat més lluny, o si ha aconseguit ensarronar méscongèneres. El cas és que totes aquestes comparacions originen els anomenats ni-vells socials (amb els lògics des-nivells que s’estableixen entre núvols de punts queocupen espais d’alçades diferents en relació amb un punt virtual, dit de comparació).Aquest fenomen no tindria més importància que la de l’entomòleg amb afany clas-sificador, si no fos per tres realitats crues:

(1) un altre espavilat va decidir que estar a sota no és recomanable —llevat deplasents excepcions;(2) algú va descobrir que és possible saltar-se els desnivells socials, i

CEREBRAL DE FÍSICA HUMANA (5) – PUJAR O BAIXAR, HEUS ACÍ LA QÜESTIÓ> Albert Figueras | albertfigueras@yahoo.com

Per la cuixa catalana: fem servirtots l'escala!

_32

Cerebral de física humana (5)

(3) molts han arribat a la conclusió que, per regla general, pujar l’anomenadaescala social és millor que no pas baixar-la.

Tot plegat ha fet bullir l’olla des de temps immemorials: la figura de l’escalador ésun clàssic i ha generat nombroses expressions que (hem de reconèixer-ho) hanenriquit el boca-vulari popular. Entre els pencaires, s’anomenen trepes o pilotes. Ales reunions de té i pastes, els anomenen putots, sobretot si és una dona i l’aitalescaladora s’ha enfilat al piló per poder arribar més amunt. Entre els companys deservei militar, se’ls anomena fluixos de bragueta; en aquest cas s’aplica al companyamb tendència a baixar-se la cremallera per enfilar el pardal en un niu que està enun bosc d’alta muntanya. I així podríem omplir set pàgines d’aquest Paper de Vidre.El més curiós del cas és que, en el fons, tot això de l’escala social només té l’objectiu(més o menys ocult, més o menys dissimulat) d’acabar en posició horitzontal ficatdins d’un catre amb un altre humà que et fa el pas —i que, casualitats de l’existèn-cia—, normalment oposa certa resistència. Té nassos la cosa. Potser si anéssim mésal gra, podríem evitar un munt d’injustícies socials originades per la maleïda escala.

Escaladora social practicant en una de les piràmides maies de Tikal (Guatemala).

33paper de vidre_

Segons diligències policíaques, pendents de confirmar per la ciència no criminolò-gica, un immergit no és un home mort per ofec o submersió traumàtica, tot i quel’opinió comuna i parcialment publicada tendeixi a acreditar-ho. Ben al contrari,aquest estrany espècimen sol ésser un individu a part, amb hàbits característics, subspecie aeternitatis, per dir-ho així, i que s’adaptaria d’allò més bé en el seu mitjà, aixího pensem, si hom volgués deixar-lo allí durant un temps convenient. A efectes deposteritat literària, és obvi que s’haurà de conservar millor apregonat a la fondàriaque no pas a l’aire lliure, a l’humit radical en comptes d’en la Vall de Josafat.L’immergit gasta costums extravagants i, encara que li agradi de jugar en el mateixelement que els peixos, s’oposa diametralment a les maneres d’aquests últims.Podria ser que la societat literària, com a metàfora de l’altra, fos la causa d’aquestasubmersió, o tal vegada la gens metafòrica mitra del primer vicari de la diòcesi onva celebrar la majoria dels seus oficis pastorals. Nascut a les envistes de Vic, aquell orgullós fill de la gleva va haver d’embeinar-sel’espasa-flabiol quan els dards del seu florilegi, ben adreçats, malmetien la cua depalla de més d’un empolainat vicari de Sant Pere. Però no hi fa res, l’immergit haacabat trobant-s’hi bé, a la gelada correntia, i ha acabat per fer-ne el seu medi natu-ral. L’aigua és el clima transparent que fa més cristal·lina la feixuguesa de la sevadensitat poètica, el lubricant de la ferrenya inspiració.Fet i fet, mentre alguns peixos viatgen només a contracorrent, aigües amunt, o sia,en el sentit que millor exercita la seva energia, les víctimes de la funesta passió del’aquatisme es lliuren, confiats a l’escomesa fluvial, com si haguessin perdut totaembranzida pròpia, amb la mandra indolent quevan glossar els escolàstics (taedium operandi). Norevelen la seva activitat si no és per mitjà de movi-ments de cap, reverències, llagoteries, tombarelles id’altres menes de gestos educats que prodiguenquan surten a rebre els homes del terròs i de la seca.A ulls d’alguns, aquestes efusions no tenen volada literària; tan sols hi veuen el sin-glot inconscient de l’embriac o el joc de l’animaló que es rabeja en la persecució ala qual se sap sotmès. Les seves fatigues, que animaven l’eucaristia dels pobres, novan fregar la carn del capital. Els seus arguments tan sublims, afuats en metre noble i digne, no van trobar prè-dica a l’aire lliure de la gran ciutat encisera que s’havia de cremar poc després,entre els genis esclarits de la clerecia i del liberalisme que volien purificar la impu-resa. Eren com ventositats empastifades en l’argila treballosa dels metres populars,d’un volkclore ranci:

Bé t’aima, bé t’estima mon cor, oh Barcelona,Mes ta remor me sembla la veu d’una altra mar,Per ço, palet que es cansa de rodolar dins l’ona,Sovint vora ta riba me’n vinc a reposar.

L’aire volia fer net de qualsevol home impolític, de filadores i de basters, de rectorsde Vallfogona i de trobadors provençals. No li va concedir el Parnàs ni temps ni

EL BARD AQUÀTIC O LA REVOLUCIÓ IMMERGIDA> Ramon LLadó | ramon.llado@uab.esDe la sèrie «Cròniques llunàtiques»

L'aigua és el clima transparent quefa més cristal·lina la feixuguesa dela seva densitat poètica, el lubricantde la ferrenya inspiració

_34

El bar aquàtic o la revolució inmergida

llicència. El seu cadàver liqüefacte és com una Ofèlia plorada pels Hamlets calça-dubtes de l’antiga marca dels francs, avesats a espolsar la catifa endomassada delsmonarques destronats i dels cabdills facciosos, i que en canvi desdenyen alguncapità dels més feréstecs, enterrat com ell a Barcelona en olor de multituds sota unabandera roja i negra. La farigola que creix sota els cingles osonencs havia acabatflorint als casinos del Poble Nou i, arrencada, guarnia la granota de l’Ascaso i d’en«Joanet» Garcia Oliver.Però l’observació, que és la base de la poesia i de la ciència, encara ens reserva méssorpreses si judiquem com a definitiva aquesta malaltia de l’aquatisme. I és que elnostre personatge ha canviat l’arpa eòlica i el campanar per l’infrasò vibrant de l’a-quari, de repicó més amortit però de circulació més segura.Lliscarem discretament sobre la morfologia externa del rector, ara excomunicat,que per una estranya rigidesa atribuïda al rigor mortis roman en tot punt conformea les efígies presentades als infants en el guinyol per figurar la consciència de la vidarecta i cristiana. Quant al seu llenguatge, tothom ja sap que la parla que més li abe-llia era la tirada del pagès, l’udol de la salvatgina, el renec federal, la pròtesi i l’epèn-tesi que se’n riu de l’acadèmia de Bones Lletres, encara que de tant en tant cultivésuna alta retòrica, feta per desplaçar muntanyes, per cantar la llaçada del pastor i perlloar la psicologia dels gegants.Malauradament cal témer que aquests detalls tan novel·lescos no siguin una purainvenció del policia que va trobar-ne el cos; els instruments del presumpte crim vantergiversar les conclusions de la indagació sobre la veritable fi del personatge aquà-tic. Es va pensar que un exorcisme havia precipitat el destí d’aquell excèntric curan-dero del poble. Ens l’imaginàvem oficiant solemnement al fons d’un reducte malil·luminat, curull d’ànimes en pena, les parets plenes de cabrits i homuncles infer-nals, brandant amb una mà la creu i amb l’altra el missal. Ningú no en va donar fe. La veritat és una altra, més prosaica. Potser l’atribució primera només fou una hipò-tesi; potser la tomba oceànica, al capdavall, no fou, com ho pensàvem, l’últim ava-tar en la carrera del modest pastor de les planes d’Osona. L’ofegat, probablement un banyista australià sorprès per una llevantada ferrenya ales aigües del golf de Roses, no ha estat, a dia d’avui, identificat. L’observació no espot donar per acabada. I és que aquelles restes trobades per l’humil servidor de l’or-dre havien superat el temps útil per fer-ne el reconeixement forense.Malauradament, no tots els poetes excelsos poden dir, com Mallarmé, «la destruc-tion fut ma Béatrice».

< <

En Burgès se m’acosta just quan començava a creure que potser pateixo un princi-pi d’esquizofrènia com el que ell viu de fa temps. Aquesta coincidència m’angoixauna mica més.—Per casualitat no hauràs portat la carta on se’ns informava de la cita? Jo en teniauna còpia però aquest matí l’he deixada a un company de doctorat i, ¡òstimala!, nom’he recordat de dir-li que me la tornés.Espera una resposta immediata amb l’expressió de nen enfitat de dolços que fasempre que vol saber una informació important. Li responc un «no» molt sec i elldóna una bufetada a la paret blanca. Com que té la mà tan suada hi deixa unaempremta llefiscosa que em tranquil·litza una mica: en Burgès està a punt de per-dre el control de si mateix a causa dels nervis. Abans de marxar sense dir-me ress’estira l’ungla del polze dret i s’hi fa sang. Murmura alguna cosa i se’n torna ambel grup de nois, que s’han ajuntat tots potser per afrontar millor el tràngol final del’espera. La Victòria i la Magda segueixen al costat de la font i parlen en veu baixa. Poc des-prés que en Burgès torni a disculpar-se perquè ha de fer una nova visita al lavabo,una d’elles s’acosta al grup i diu en veu alta, perquè jo també ho pugui sentir:—No sé què feu amb tanta paperassa. L’any passat no van deixar entrar a ningúamb cap full. El corredor s’empassa sobtadament tota classe d’ones sonores que sobrevolessinl’aire, encara condimentat per la pudor lleu de les mandonguilles del menú. Nomésel noi de la camisa blanca s’atreveix a pertorbar el silenci —dens i oliós— amb unfil de veu patètic: —Així que hem de fer el discurs sense papers...—Potser seria la millor manera. Si és que encara voleu guanyar, és clar.Els noi de la camisa negra dóna una puntada de peu a la paret i murmura algunrenec. En Víctor —segur de si mateix— ofega un somriure i se’m repassa de dalt abaix per esbrinar què en penso, d’aquella advertència. Abans de clavar els ulls a terra puc veure com en Jordi i en Pere es miren amb la complicitat d’algú queamaga alguna cosa. Però ara no és moment de fer periodisme d’investigació: calmirar d’oblidar el malestar que s’ha instal·lat dins meu des que la Victòria —o erala Magda?— ha deixat anar aquesta bomba. A la carta no s’especificava pas quehaguéssim de memoritzar el discurs. Només se’ns donava el títol de la conferènciai la durada exacta que havia de tenir la nostra intervenció (quinze minuts). Fins aquin punt és de fiar aquesta informació, que a més ens ha estat facilitada en elsmoments més delicats de l’espera i per un dels candidats al premi? Un cop faigaquest raonament em tranquil·litzo una mica i m’aixeco de la butaca per estirar lescames. En Burgès surt del lavabo mentre faig quatre passes sense acostar-me gaire on sónels altres. El noi de la camisa negra corre a comunicar-li la notícia fatídica a cau d’o-rella. S’ho pren millor del que em pensava i repeteix un parell de cops: «No hi hacap problema». Aquesta manca de reacció em fa pensar que ja tenia prevista la pos-sibilitat de vomitar una pasterada de paraules consistent durant —i només durant—el temps reglamentari. Me l’imagino, ell que és tan de poble i del nord, memorit-zant-se la pila de papers degudament mecanografiats mentre quatre vaques juguen

35paper de vidre_

SWING (2)1

> Jordi Nopcajordinopca@hotmail.com

1. La primera part d'aquest relat va aparèixer al número 36 (març de 2006) de Paper de vidre.

_36

Swing

al seu costat amb els vedells. Em recordo amb un somriure als llavis que una vega-da li van proposar de ser un dels protagonistes d’un documental rural però es vafer enrere per les raons esquizofrèniques que el torturen constantment: tot i que ellsobresortia clarament respecte la mitjania que l’envoltava, em va explicar en toconfidencial una tarda tan bruta com aquesta ara ja fa dos anys, no creia just quel’homenatgessin tan aviat —abans de fer alguna gesta excepcional, s’entén. És lla-vors que li van plantejar a la seva mare —pastissera que amb el temps havia adqui-rit la forma dels productes que venia— i aquesta va acceptar encantadíssima. Oblido aquestes llaminadures mentals de cop perquè el grup de nois s’aparta perdeixar passar els membres del tribunal. A la carta només se’ns deia qui seria el pre-

sident —el senyor Morsa, òbviament— i peraixò em sorprèn tant que no conegui de res lesdues paparres que se li arrapen a la superfícierelliscosa i tenen la vista fixa a terra. Serà queno ens volen veure abans que comenci l’espec-tacle? Tots callem mentre els tres botxins es

dirigeixen cap a la sala de juntes molt solemnement. El senyor Morsa es treu unmanyoc de claus d’una butxaca de la jaqueta i obre la porta. La parella de paparrescalbes i amb ulls ametllats per les ulleres gruixudes entren a preu fet a l’escorxadori desapareixen del meu camp visual. Dedueixo que ens hauríem d’acostar cap allà per rebre ordres. Les noies ara fanpinya amb els nois, però ningú s’atreveix a moure’s. Com que estic fart de les horesperdudes en aquesta espera que encara no ha donat cap fruit m’acosto cap al senyor Morsa, que em diu bona tarda i crida als altres que vinguin. Ha de verificarquants som i qui som. Mentre passa llista penso que, molt probablement, aquestaserà l’última vegada que seré tractat de forma acadèmica a la meva vida. Se’m faun nus a l’estómac de la mateixa magnitud que quan vaig haver de fer l’examende pràctiques del carnet de conduir: rabiós, angoixant i elèctric. «Va, que això s’a-caba», m’animo mentre em mossego els llavis. Llavors sento —de lluny, encaraentotsolat en pensaments fortificants— com l’homenàs pronuncia els meus cog-noms i aixeco la mà dreta. —Falta algú. A veure... Moisès Valls. Aaaaaaquí. Heu vist en Moisès? —Ens pregun-ta ben alt per cridar la nostra atenció. Ningú diu res.— No en sabeu res? Vaia:aquest encara deu estar imprimint les taules al Sinaí. —El senyor Morsa ratlla el nomd’aquest altre company que sento anomenar per primera vegada.— És una pena,una verdadera pena. Tenia la segona millor nota... En Burgès fa un petit gest triomfal amb la mà dreta, que per sort no és percebut pelpresident del tribunal. La Victòria i la Magda es miren amb certa satisfacció. Un delscandidats més ferms al premi acaba de ser eliminat, i fins i tot jo em permeto de sos-pirar (això sí: interiorment). Qui deu ser, aquest Moisès?, em demano, i miro de re-cordar tots els nois que m’he creuat amb aquest nom. A la carrera només en recor-do un, i no era massa brillant a nivell acadèmic —tot i que amb les noies es compor-tava com una veritable fura. El senyor Morsa ens rellegeix, ràpid i malament, el contingut de la carta que ensvan enviar a casa des del deganat. Tan bon punt acaba afegeix que anirem entrantun per un i que tindrem quinze minuts de rellotge per parlar de la Llibertat d’ex-pressió. —Ara procedirem a assignar l’ordre d’entrada de cadascun de vostès.Tanco els ulls i em concentro a pronunciar ben fort el meu nom, tot mirant de

Mentre passa llista penso que, moltprobablement, aquesta serà l'últimavegada que seré tractat de formaacadèmica a la meva vida

modificar la decisió del president. Tot i que deu haver estat presa ja fa una estona—o potser fa alguns dies i tot—, necessito seguir creient que en els moments cru-cials puc exercir una mena d’influència inclassificable sobre les adversitats. Així hofeia quan tenia tres anys i ho segueixo fent a punt d’estrenar els vint-i-tres. Funcioni o no funcioni aquest sistema, el cas és que seré el segon d’entrar, i aixòm’alleuja considerablement: com més aviat pugui escampar la boira, millor. Quanel senyor Morsa acaba de fer números entra a la sala de juntes i tanca la porta. LaMagda —o la Victòria— està radiant i preparada per obrir foc quan, d’aquí no res,la cridin. En Burgès es mossega les ungles perquè té set contrincants per davant, ise’ns mira desconsolat buscant en va que algú l’animi. Tot i no haver-me fixat en elseu nom, l’afectació del noi de la camisa blanca fa pensar que ell serà l’últim a pas-sar per l’escorxador. La resta d’aviram accepta la situació en silenci. Faig un parell de passes per allunyar-me del grup de candidats i començo a fer esti-raments. Sempre m’han anat bé per descarregar-me de males vibracions. El corre-dor comença a fer olor de suat —o la sento jo per primer cop ara— i els dos minutsque triguen a cridar la noia se’m fan eterns. Un cop ha entrat, comença el verita-ble compte enrere i m’assec a la butaca per repassar, un cop més, tota la fullaraca.Llegeixo una dotzena de línies sense concentrar-me. Quan me n’adono torno acomençar, però de seguida veig que és del tot inútil. Què deu estar fent a casa, lamare?, em pregunto per intentar calmar l’ansietat que se m’acumula dins el pit.Encara no són les cinc, així que o bé està mirant aquell programa de tarda al quals’ha aficionat des que està convalescent o bé llegeix el llibre dels monstres selvàtics.Potser desitja —de tant en tant— que tot m’estigui anant bé. Espera recuperar-seaviat, i ho espera quieta i mirant de fer bona cara encara que ho estigui passantforça malament.

Abans de sortir de casa li he preparatdues torrades que s’ha menjat amb l’o-bediència que caracteritza un percentat-ge important de malalts. Encara no erenles nou del matí quan se m’ha trencat undels cordons de les sabates que nomésem poso en convits i ocasions assenyala-des. Després de molt insistir, la mare ha

aconseguit que anés a la sabateria a arreglar el problema com Déu mana. M’ha atèsuna dona que, amb molta paciència, ha esperat que jo em decidís entre tres tipusdiferents de cordons. De tornada cap a casa m’he comprat un croissant de mante-ga que he devorat d’amagat. Com que em quedava una bona estona per anar aveure la Sara, he fet temps escoltant les meves cançons preferides, una pràcticahabitual en els dies en què jugo fort —com avui. La música m’ha enjogassat bas-tant, però en el moment que m’he anat a acomiadar de la mare l’estómac se m’haomplert de plom i per uns moments m’he vist del tot incapaç de moure’m. Quanhe aconseguit domar la por —almenys apaivagar-la per uns moments— me n’heanat cap al metro. A l’andana, un senyor gran que portava una boina de color beixes mirava les vies fixament. Tenia uns ulls rodanxons que s’anaven il·luminant i apa-gant periòdicament. Tot i que primer no volia, m’hi he anat apropant fins trobar-me pràcticament al seu costat i amb la vista fixa en el mateix punt que ell. Al prin-cipi només veia pedres, fusta i puntes de cigarret, però el fet que l’home s’ho seguísmirant amb tanta atenció m’ha fet persistir. Esperava que passés alguna cosa. I final-ment ha passat: del no-res, han aparegut una desena d’escarabats. Es desplaçaven

37paper de vidre_

Swing

La paret blanca del meu davant ha fetde pantalla de cinema dels records mésimmediats, que tot acompanyant-se delmalestar provocat per les mandongui-lles del dinar m'han deixat un regustagre a la boca

_38

Swing

en fila índia i el penúltim s’ha carregat a l’espatlla un dels filtres rossos amb restesde tabac. El senyor somreia i picava de mans —molt fluixet, per no cridar l’aten-ció— i després de sorprendre’m d’aquesta actitud tan peculiar he tornat a mirar capa la via però els escarabats ja s’havien esfumat. Asseguts a la mateixa taula del bar de sempre, he fet l’intent d’explicar-li a la Sarael que havia vist però ella li ha tret importància. M’ha dit que les obres del metrofan que els seus habitants (rates i insectes diversos) hagin de canviar de casa. Llunyde resoldre la meva inquietud, aquesta explicació brevíssima ha desencadenat dinsmeu tota una sèrie d’aventures protagonitzades per famílies de grills afectats perl’especulació i col·lectius de rosegadors que feien vagues de fam i adquirien vicishumans. La Sara, mentrestant, em preguntava detalls sobre el discurs i em donavaun parell de recomanacions que en aquell moment considerava inútils però que ara—a pocs minuts del patíbul— crec que em poden ajudar bastant. Igual que elsúltims cops que ens hem vist semblava únicament disposada a parlar de temes rela-cionats amb el periodisme. Els meus intents de desviar la conversa no han tingutèxit, i a les dotze m’he ofert a acompanyar-la fins a la porta de la facultat on fa pocque ha començat una segona llicenciatura. Després d’insistir una mica he aconse-guit que acceptés, però durant el trajecte gairebé no hem obert la boca. A l’horad’acomiadar-nos tampoc hem sabut massa bé què dir-nos —cada cop ens conei-xem menys— i simplement ens hem limitat a desitjar-nos sort mútuament i a pro-metre’ns que aviat ens trucaríem. Tots dos sabíem que passaran almenys dos mesosfins que algú es decideixi a fer el primer pas.

Un esbufec concís i metàl·lic em fa tornar a la realitat del corredor de la mort. Obroi tanco els ulls diverses vegades i estiro els braços. La paret blanca del meu davantha fet de pantalla de cinema dels records més immediats, que tot acompanyant-sedel malestar provocat per les mandonguilles del dinar m’han deixat un regust agrea la boca. M’aixeco d’una revolada i m’acosto fins a la font per beure una mica d’ai-gua. De camí, en Burgès em pregunta si estic gaire nerviós i durant una fracció desegon no sé què contestar: per què hauria d’estar-ho? «Pel discurs», em responc iautomàticament un calfred polifònic em sacseja l’espinada. —Nerviós, ¿oi? —insisteix, i jo faig un gest afirmatiu amb el cap.— Ho sabia. Totsho estem, eh. Suposo que és normal.A més d’empassar una quantitat d’aigua considerable aprofito l’estada a la font perremullar-me la cara. En Burgès m’observa detingudament i quan me’n torno cap ala butaca torna a tancar-se al lavabo. «Tot plegat comença a ser una mica avorrit»,penso ben fort per intentar precipitar els esdeveniments. I llavors, com si algú m’ha-gués escoltat i hagués entès la meva desesperació, la porta de la sala de juntes s’o-bre i en surt la Victòria —o era la Magda?— amb un somriure de superioritat seri-grafiat al rostre. Tothom s’aboca al seu damunt per demanar-li tota mena de detallssobre l’estada a l’infern. Ella es limita a dir que tot ha anat molt bé i que se’n tornacorrents a la feina. Amb la fal·lera de saber tot el que no els hi estat revelat, els meuscompanys no s’adonen que el senyor Morsa segueix palplantat a l’entrada de la salade juntes i que pronuncia el meu nom. Me n’hi vaig directe i silenciosament. Senseresistència.

< <

Per a la Júlia Senra Petiti per a totes les dones de la descendència

de Marie Sophie Dauchez.

Lió i Calais són les capitals de la seda. Calais s’ha dedicat al treball complicat del tul,és a dir, a la blonda. Lió, al teixit de brocat. A tots dos llocs hi regna el culte a unpersonatge, Joseph Marie Jacquard, inventor del métier Jacquard, el teler que portael seu nom i que va donar una empenta formidable a aquesta indústria.

La besnéta ha trobat un gravat amb el talJacquard entre els papers dels besavis, comen altres famílies s’hi trobaria una estampadel Papa o de la Mare de Déu del Carme. EnJacquard hi va amb armilla, corbata de llaçvaporós, llarga i gruixuda levita, però duucòmodes sabatilles. Està assegut en unabutaca vora una taula de treball, dibuixantamb un compàs sobre unes quartilles depaper. Al voltant i al fons, plànols i einessobre el que s’intueix que és un banc de fus-ter. Ha aturat la medició i està girat de cara anosaltres, mirant-nos amb expressió seriosa,però sembla pensar en una altra cosa que noés el públic que té davant. Ell és un savi isegurament està rumiant com perfeccionar

l’invent. Ja està bé, perquè ara es diu que la idea era bona, però tenia problemesde funcionament, i que va ser el mecànic Breton, injustament oblidat, qui van per-feccionar l’enginy. Al peu del gravat hi ha un elogi a en Jacquard i també a Calais. Hi diu, en francès iamb profusió de majúscules: Retrat de Jacquard (Joseph-Marie), nascut a Lió el1752, inventor del teler que porta el seu nom i que va ser enginyosament aplicat ala fabricació del Tul, de la qual Calais és el més gran centre. El culte a la tècnica. Jacquard, un déu laic en una família del tèxtil.Joseph M. Jacquard era fill d’un modest teixidor lionès i havia viscut des de petit elsmaldecaps que suposaven les teles amb brodats molt elaborats. Vegem en què con-sistia el progrés. Cap al 1801 va empescar-se un sistema que permet teixir dibuixoscomplicats, memoritzats en una plantilla de cartró perforat, situada dalt de lamàquina, un tipus de programació que després es farà servir a les pianoles i alsninots autòmates. Diuen que Napoleó es va quedar impressionat en veure el nouteler i que a partir de 1805 el métier, ja anomenat Jacquard, es va estendre ràpida-ment entre els teixidors de Lió, que van considerar-lo la memòria de l’obrer. A Calais, en canvi, l’aplicació del métier Jacquard es va fer més tard. A la ciutat delnord hi havien arribat, sembla ser que de contraban perquè la llei anglesa en prohi-bia l’exportació, telers de tul procedents dels germans John i Thomas Leavers deNottingham, la qual cosa també va atreure treballadors britànics. Imagineu nits

39paper de vidre_

MARIE SOPHIE DAUCHEZ (2)2

> Eulàlia Petitwww.barcelonetes.com

2. La primera part d'aquest relat va aparèixer al número 36 (març de 2006) de Paper de vidre, i latercera apareixerà al número 39 (setembre de 2006).

_40

Marie Sophie Dauchez

bromoses i sense lluna, onades negres, vent gelat, vaixells travessant amb la càrre-ga prohibida l’estret braç de mar, perills afrontats amb coratge, perquè hi ha guar-dacostes a l’aguait que no estan ficats en l’assumpte. La besnéta es pregunta unaltre cop si el Léonard Langlois no pertanyia a una d’aquestes famílies que havienvingut de l’altra banda del Canal a treballar en els telers de Nottingham.

No perdem, però, el fil del sistema Jacquard. El1838 es va fusionar el nou enginy de progra-mació amb aquests telers de tul i, igual que aLió, es van poder memoritzar les puntades delteixit, aconseguint una cal·ligrafia infinita defigures en la blonda. Calais, doncs, en el gravat

que la família guardava religiosament entre els seus papers, també reivindica elgran Jacquard per a la seva ciutat.Els primers anys, no obstant això, quan els teixidors van veure que un sol homepodia fer la feina que abans feien uns quants i que es podien perdre llocs de tre-ball, van sorgir detractors del métier, se’n van destruir alguns i el pobre Jacquard varebre amenaces. Sobretot perdien feina les criatures que ajudaven a guiar els fils del’ordit i perdien també diners els seus pares, perquè encara som lluny d’aquell 1880que hem esmentat més amunt, quan a França es va fer obligatòria l’escola primà-ria dels sis als tretze anys.

La besnéta, que ha començat a pujar al barri deLa Croix-Rousse de Lió, ha visitat abans altresparts de la ciutat. Ha pujat a la Fourvière, el turóon van instal·lar-se els primers romans, i desd’on es veu com està estructurada la ciutat. Lióés una vila que s’estén a banda i banda de laconfluència de dos grans rius, la Saône i elRhône. A una de les bandes hi ha el pujol de la

Fourvière amb la seva àmplia vista i, als peus, el conglomerat de cases renaixentis-tes que formen Le Vieux Lyon, vora la Saône. Més enllà d’aquest primer riu es veula península, la presqu’île, una llengua estreta i poblada entre els dos rius que s’a-llarga cap al sud, on s’ajunten les aigües. A l’altra banda de la península hi ha elRhône i després el Lió modern que continua fins a perdre’s en la llunyania. Cap alnord, on els rius se separen, la península s’eixampla i, de cop i volta, puja, s’escar-pa i a dalt hi ha una plana, le plateau. Aquesta pujada i aquesta plana són La Croix-Rousse, el barri dels treballadors de la seda. Entre els papers dels besavis ha trobat dues postals antigues de la ciutat. Són foto-grafies en blanc i negre i tenen justament les vistes típiques des de la Fourvière, quela besnéta ha pogut veure aquest estiu del 2005 a la venda a totes les parades turís-tiques. Una és el Lió central, el de la presqu’île, i l’altra és La Croix-Rousse amb lesseves pujades, les pentes.S’endinsa, doncs, pels pendents, pels carrers costeruts i les escales que duen a lapart més plana, cap al nord. Vol veure com era el barri on van viure la Marie, elLéonard i la Léona, endevinar alguna cosa més de les seves vides, seguramentinventar-les. Les vol entendre. Té al cap una foto que va veure fa temps, però que ara no és a la carpeta, i li sapgreu pensar que s’hagi perdut, perquè de fet era l’únic document que es conserva-va d’aquesta època. S’hi veia la Marie asseguda i, just al costat, la Léona dreta, totesdues concentrades mirant alguna cosa sobre una taula. No recorda que hi apare-

La Croix-Rousse, doncs, és un llocon cal pujar, esbufegar una mica,preguntar-se si ja s'hi ha arribat i,un cop dalt, respirar fondo

gués també el Léonard, però no ho podria assegurar. Era una foto que no sembla-va d’estudi, sinó disparada en un lloc i ambient quotidians. La Marie era ara unadona amb força pit, i la Léona una nena de vuit o nou anys, amb el cabell tallat sotales orelles i vestida amb un davantalet de nena assenyada. Segurament era una fotofeta al pis lionès on vivien, on un objecte que desconeixem atreia la seva atenciósobre la taula. En qualsevol cas, la imatge li havia quedat gravada com la d’unaescena familiar en un ambient tranquil i íntim, i ara pensa que a Lió possiblementvan ser feliços.Li han explicat que aquest barri de La Croix-Rousse es va crear després de laRevolució Francesa. Li han dit que els treballadors de la seda, el 1789, marxen deles vivendes exigües que tenen al Vieux Lyon i ocupen els edificis eclesiàstics desa-mortitzats, la Cartoixa i altres comunitats monacals que estaven situades en aques-ta part, als afores de Lió. Hi instal·len els seus telers i viuen a les cel·les dels monjos,perquè hi tenen més espai. Després s’hi construirà de nou, tant a les pentes com alplateau, i sorgirà el nou barri. La Croix-Rousse, doncs, és un lloc on cal pujar, esbu-fegar una mica, preguntar-se si ja s’hi ha arribat i, un cop dalt, respirar fondo.Sobretot si fa calor, com aquest mes de juliol del 2005.Les construccions del vuit-cents que s’hi van fer llavors es mantenen encara en peui formen l’actual entramat del barri. Per tant, la besnéta s’atreveix a fer córrer laimaginació com si els nostres tres avantpassats es passegessin ara pel que, cent anysenrere, era el seu barri i, efectivament, trobarà algun rastre que li fa dir-vos que nos’ha equivocat. Us en parlarà d’aquí una mica.Les vivendes de La Croix-Rousse són molt funcionals, sense floritures. Les façanessón llises, res de ratlletes, quadrets o rodonetes, ni una flor, ni una fulla per ador-nar la cornisa. Les finestres no tenen porticons, ni motllures als marcs, ni rebaves.Són edificis sense els recarregaments dels del centre de Lió, però tenen estil preci-sament per la seva simplicitat. Ara les façanes estan pintades de colors pastel, tot ique és possible que es degui a una restauració a la moda actual i que, a l’època queens interessa a nosaltres, dominés un color gris i trist.El caràcter d’aquests edificis no ve donat només per la seva senzillesa, sinó tambéper la seva alçada i per la simetria dels grans finestrals. La majoria tenen sis pisos, dequatre metres d’alt cada un, ja que hi havien de cabre els métiers que feien més detres metres, amb el cartró perforat del sistema Jacquard, que mana el dibuix de latela, situat a la part superior. Calien, doncs, habitacions altes de sostre i també caliallum per treballar, per això hi havia grans finestres a cada habitació. El resultat són uns carrers plens d’edificis regulars i una sensació de geometria, simplicitat ielegància.Atenció, no obstant això, als interiors d’aquestes cases, perquè tot estava previst perpoder-hi treballar, però viure és una altra cosa. A la part interior dels edificis, s’aca-ba la regularitat i comença el desgavell, la besnéta ho ha pogut veure, ja que pertota la ciutat, tant al Vieux Lyon com a La Croix-Rousse, hi ha patis interiors on espot entrar lliurement. Aquí l’arquitectura es torça, hi ha escales de cargol atrotina-des, galeries escrostonades, finestres a alçades diferents, portes i portetes de midesdiverses amb ferides de múltiples forats de pany. I sempre galledes d’escombrariesi un gat que fuig. També ho ha pogut veure, perquè una altra característica de Lió són les traboules,que és el nom local dels passatges que permeten passar d’un carrer a un altre perl’interior d’una illa de cases. El mot ve del llatí trans ambulare, anar a través, i aixíés, passant per aquestes traboules, el visitant té la sensació de passar a través de la

41paper de vidre_

Marie Sophie Dauchez

_42

Marie Sophie Dauchez

vida íntima dels seus habitants. Són uns passadissos complicats. Des del carrer, una primera entrada fosca, uncorredor cobert, graons, un pati, al fons un passadís recte que gira de cop i volta,després un altre espai irregular que ni és un pati ni deixa de ser-ho, un nou tramde passatge sinistre, més graons. Portes, finestres i més portes. A altres traboules esrepeteix el decorat, amb variants, però sempre hi ha el mateix ingredient. Misteri.Quan se surt per fi al carrer de més avall, un es pregunta si aquest món, ara brut isilenciós, no era ple de teixidors, dones, aprenents, corredisses de criatures, conver-ses a les portes, crits a les finestres, salutacions pels passadissos i trobades als patis.Segurament hi havia tot aquest batibull i, a més, l’enrenou dels telers funcionanttothora, bis-tan-clac-pan, bis-tan-clac-pan...Detinguem-nos ara en els antics habitants d’aquest urbanisme. Canuts és el nom que rebien els teixidors de Lió al segle dinou, una designació quea l’època es considerava pejorativa, mentre que a l’actualitat és reivindicada comun signe d’identitat, de manera semblant com ara fem en aquesta història. Els canuts eren propietaris dels telers, però no de la seda, com veurem de seguida.Normalment un pis acostumava a tenir quatre habitacions amb una finestra cadauna, i a cada habitació un teler, on treballaven tres persones, el canut, un assalariatanomenat el compagnon, i la canuse, és a dir la dona del canut. I el quart teler, pre-guntareu? Doncs el quart teler se solia tenir en preparació, ja que abans decomençar a teixir s’havien d’enfilar una quantitat impensable de fils d’ordit, la bes-néta no recorda si li han dit 800 o 8.000. Però eren moltíssims. A la part posteriordel pis, on hi havia menys llum, hi tenien la vivenda, una sola peça més o menyscompartimentada, on es cuinava i es dormia. Imaginem-nos les condicions de vida a partir de dos detalls que no són nimis. Lesdones dels canuts duien la roba a rentar a fora de casa i Lió era ple de bugaderies.Assecar la roba en una ciutat amb dos rius, humida i tan freda a l’hivern no haviade ser fàcil, però estendre-la a les finestres, per amples que fossin, era impossible,justament perquè les finestres eren grans per tenir-hi el teler a la vora i veure-hi bé,i no era cas d’anar amb cossis de roba mullada per on hi havia la seda, tan cara,que a més no era d’ells. També podem pensar que, havent de pagar, no es renta-va gaire i ens estalviem parlar de la flaire que devia regnar. I les criatures? Aquest és l’altre punt que ens fa imaginar la duresa de la vida. S’haviade recórrer a les nourrices, és a dir les dides o, si voleu les mainaderes, perquè el tre-ball de les canuses no els permetia ocupar-se dels nadons. Que la mainadera fos delbarri era una xamba immensa, però cara, perquè hi havia molta demanda. Sovintles canuses havien de buscar mainaderes a pobles allunyats, fins i tot en un altredepartament, i per tant quan rebien a casa la criatura ja mig criada, no havien tin-gut gaire ocasió de conèixer-la. La besnéta pensa ara amb tristesa en el sentimentde la Marie quan va haver de deixar la seva filla a casa la dida del Clot.També pensa en el teler antic que ha vist funcionar a La Croix-Rousse, un telerJacquard que encara està en marxa per a turistes, que li ha fet veure que una cria-tura aprenent a gatejar entre aquell garbuix de fils de seda podia fer que tots aca-bessin malament dels nervis i que hi hagués un daltabaix familiar. Mirem també cap a l’altre costat. L’home que es troba davant del canut és el soyeur,el propietari de la seda, que a la vegada és el comerciant. Una altra classe de gent,unes altres cases, un altre barri i sobretot uns altres ingressos. El soyeur era qui acon-seguia les comandes, normalment comandes importants de gent important.Consumien seda l’església i la noblesa, tant la francesa com la internacional, i ens

podem imaginar la comtessa de X que vol retapissar el menjador i el saló blau, queinclou no només les cadires, butaques i canapès, sinó també les parets. A la besné-ta li han dit que el preu d’una comanda d’aquesta categoria equivaldria avui dia ala compra d’un avió. Deixem-ho en la generalitat que ha dit abans, comandesimportants. A vegades hi havia comandes importantíssimes, per exemple un casament en algu-na cort europea. En aquests nivells intervenia la política nacional, ja que si l’Estatfrancès, per exemple, partia peres amb Alemanya, el client alemany es podia ferenrere i anul·lar l’encàrrec. Diuen que per aquesta raó qualsevol lionès de qualse-vol condició coneixia els avatars de la política francesa del dia i que, fins i tot, elsescombriaires estaven a l’última de les notícies internacionals. El soyeur, doncs, era qui discutia i rebia l’encàrrec, comprava la seda i distribuïa se-da i feina entre diversos canuts. Sovint eren molts els que treballaven en una sola co-manda, ja que si es tractava de teles complicades, un teler feia només uns trenta cen-tímetres diaris. Quan contactava el canut, ens imaginem que li donava el material iel dibuix, i que emparaulaven terminis d’entrega i preus. Doncs no era així, i aquítenim el principal problema que ocasionarà les primeres revoltes obreres a França. El mot clau és tarif, és a dir, el preu a què es pagarà la feina, que contràriament alque seria lògic pensar, el soyeur no fixava en fer l’encàrrec al canut, sinó que el deci-dia quan el canut entregava la feina. Imaginem-nos que el client alemany s’ha fetenrere, el canut no cobra. Imaginem-nos que a la cort europea es desfà el prome-tatge i no hi ha boda, al canut li rebaixen el preu. Per tant, la demanda dels canutsde tenir un tarif mínim fixat amb antelació està carregada de raó i ja ens hem posatde la banda dels que faran la revolta.Les dates en què van passar aquests fets no són les dels besavis, no ens equivoqués-sim. Són molt abans, els anys 1831 i 1834, però ells van anar a viure en aquell barri,en aquells pisos, a treballar en aquell ram i eren hereus d’aquell moviment que vapassar a formar part de la història dels treballadors, una història més petita que l’al-tra, la de reis i companyia, amb molts volums escrits i que per això no s’oblida. Lahistòria petita, però, no l’hem d’oblidar nosaltres, perquè és també la dels nostresavis i besavis, que no volien dominar el món, sinó només viure amb dignitat. Vegem què va passar de més a la vora.

Després d’uns anys de crisi, sembla que els negocis tornen a anar bé i el 18 d’oc-tubre de 1831 els teixidors —amos dels seus propis telers, recordem-ho, però node la seda— demanen al Préfet del Rhône, M. Bouvier-Dumolart, que es reinstauriuna tarifa mínima per als teixits. Dies després, el 25 d’octubre, sis mil canuts, tantcaps de taller com obrers compagnons, es manifesten per donar pes a la demanda.Les cròniques insisteixen, és una manifestació multitudinària, però sense armes nibastons. Aquell mateix dia, davant la prova de força, el Préfet accepta de reunir tei-xidors i soyeurs en comissió, i s’aprova un tarif.

43paper de vidre_

Marie Sophie Dauchez

_44

Marie Sophie Dauchez

Però hi ha un centenar de soyeurs repatanis que no reconeixen la signatura feta pelsseus delegats i es neguen a aplicar la nova mida. Torna a haver-hi agitació i semblaque ara són els compagnons, més radicals, els qui porten la veu cantant.

El 30 d’octubre surt al carrer l’Écho de lafabrique, la primera publicació de treballa-dors francesos, que ens mostra que elscanuts s’estan organitzant. Els soyeurs conti-nuen refusant l’acord, i com que a més esneguen a distribuir noves comandes, fentuna mena de locaut, els canuts anuncien unavaga per al 21 de novembre.El 21 de novembre de 1831 és un dia assenyalat. Comença la vaga i en un primerenfrontament amb els cossos armats moren quatre teixidors. És per això que la ban-dera que arboren aquest dia és de color negre i té escrita una frase que esdevindràfamosa: «Viure treballant o morir combatent». S’aixequen les primeres barricades a La Croix-Rousse contra la policia i els guàrdiesnacionals que hi són enviats, i les cròniques diuen que nou-cents guàrdies nacio-nals canvien de bàndol, passen del costat dels canuts i s’hi solidaritzen. Tambédiuen que són agafats com a ostatges el Préfet i el general de la guàrdia nacional,més tard alliberats, però la besnéta no ha aclarit si és llegenda o està documentatque el lloc on van ser retinguts va ser la famosa traboule dels Voraces, un lloc inquie-tant que ha visitat i del qual us parlarà després. L’endemà, 22 de novembre, La Croix-Rousse i altres barris són en mans dels canuts,que assalten algunes casernes, es fan amb armes i ocupen l’Ajuntament, una jorna-da dura, on hi ha morts de les dues bandes. El dia 23 les autoritats fugen de la ciutat i Lió queda en mans dels teixidors, però elque passa exactament aquest dia no està clar, perquè la història té les seves tram-pes. Uns diuen que els canuts propietaris de métiers són gent instruïda, gent d’or-dre que protegeixen del saqueig les vivendes dels soyeurs, i que no volen que elsgrups republicans, oposats a la monarquia de Louis Philippe, recondueixin el movi-ment. D’altres parlen de tensions entre compagnons i caps de taller, i també d’inex-periència política. És en aquest ambient d’eufòria i caos que el Préfet, que haviaaconseguit l’acord sobre la tarifa i que té cert prestigi, aconsegueix restablir lacalma, però el Rei troba que això és poc i envia vint mil soldats. El 3 de desembre l’exèrcit ha entrat a la ciutat, desarmat la població i matat larebel·lió. El mariscal que comanda la tropa llicencia la guàrdia nacional, aboleix latarifa i revoca el Préfet. Ara hi ha sis-cents morts i deu mil persones són expulsadesde la ciutat.Tots els cronistes conclouen els seus relats assenyalant que hi ha un abans i un des-prés d’aquesta revolta, perquè a partir d’ara s’haurà de comptar amb un nou grupde gent que fins llavors era com si no existís. Citen un article de Le National, un diaride l’època, que just acabada la batalla diu així:«Els esdeveniments de Lió vénen a provar [...] que el poble a partir d’ara està asso-ciat a totes les idees de llibertat, a tots els desigs de benestar que la classe mitjanava creure ser l’única [a posseir]; que entre la il·lustració, el coratge, la intel·ligència,els sentiments morals de la classe mitjana, i els de la classe obrera, hi ha pocadiferència i que, com que el nombre és, en molt, favorable a aquesta última, si nose li dóna equitablement la seva part, la hi voldrà prendre i ho pot aconseguir.»

La història petita, però, no l'hemd'oblidar nosaltres, perquè és tambéla dels nostres avis i besavis, que novolien dominar el món, sinó nomésviure amb dignitat

45paper de vidre_

Marie Sophie Dauchez

Els canuts, tot i el fracàs que ha suposat la lluita pel tarif, no perden de vista quehan sabut unir-se i donar la cara, i és per això que les seves organitzacions, encaraque són prohibides, no desapareixen, sinó que es converteixen en societats secre-tes i molt aviat es decantaran clarament per l’opció política republicana. De segui-da ho veurem.

< <

_46

«El principi és garantir el pri-mer esglaó i no pensar en l’al-tre, malgrat que el primer noté sentit si no tenim previst elsegon, si més no.»

Miquel Bauçà, Carrer Marsala

Chema Madoz

Aquestes són les íntimes reflexions de la setmana passada d’un veí anònim de ScalaDei, del qual només en sabem que porta un pentinat escalat pentatònicament. Estracta d’un conjunt d’idees caçades a un vol sense escala:

Dilluns, 7.16 h, acabat de despertar havent somiat que vivia en una gran superfície.

«L’escala mecànica em demanava que la pugés en ascensor.»

Dimarts, 9.22 h, esperant un tren de rodalies. Tenia visita al traumatòleg.

«Els rails del tren són una escala amb l’esquena fotuda.»

Dimecres, 17.35 h, prenent un te de canyella amb el seu cunyat paralímpic.

«El coix puja les escales de dos en un. El cec les baixa per la barana. I el sordno se sent perseguit.»

Dijous, 12.41 h, en una reunió de feina, tot i que treballa sol, és autònom i exfumador.

«Optimitzem espais: la zona de fumadors és a les escales d’incendi.»

Divendres, 23.5 7h, en un pub, ja ben pitof, xerrant amb un seu amic arquitecte, queés a punt de trencar-li la cara.

«Hi ha escales de disseny amb problemes d’identitat arquitectònica que esresisteixen a ser rampes, i fan que els usuaris que passen per allí, inoportu-

CONFESSIONS D’UN VEÍ D’SCALA DEI> Sr. Polissó (J’suis l’pornographe, du phonographe, le ppoolliissssoonn de la chanson. G. Brassens)SrPolisso@hotmail.com

47paper de vidre_

Confessions d’un veí d’Scal Dei

nament vagin a contrapeu, i alguns d’aquests que van a contrapeu, permala sort s’entrebanquin, i alguns d’aquests que s’entrebanquen, malaura-dament es trenquin un os, i alguns d’aquests que es trenquen un os, des-graciadament quedin amb la medul·la afectada, i alguns d’aquests que que-den amb la medul·la afectada, amb molt trista i mala llet, hagin d’anar encadira de rodes.»

Dissabte, 01.02 h, a urgències mentre una infermera li curava l’ull de vellut.

«Per por a deixar de ser un supersticiós i a esdevenir un escèptic, vaig pas-sar per sota l’escala tantes vegades com va caldre perquè em succeís unadesgràcia fora mida. La tal fatalitat, que no catàstrofe natural, fou de mag-nitud màxima a l’escala dels Richter.»Per la seva banda, els Richter són bona gent, vessen amabilitat; sempre queels he demanat que em reguessin els geranis, ho han fet amb tanta correc-ció i tan poca estridència, que m’ho han acabat inundant tot: txap-eau!»

Diumenge, 13.26 h, posant-se tràgic i traient els seus dimonis amb esperit d’haiku alsofà de casa.

«Puja l’escala, cau: surt una esquela.»

< <

_48

ES CALA FOC> Mon Pons www.igac.org/?mon_pons

49paper de vidre_

PRIMER INTENT

Imaginin-se, recordin, aquelles capses de cartró immenses que servien per embalarrentadores. Cartrons durs i resistents, plàstics amb butllofes relaxants, manual d’ins-truccions en alemany i tot un estiu per endavant. Un pati amb ombreta, una tardad’agost lenta i dilatada, unes tisores, uns plastidecors. Subal no recorda que tinguésl’hàbit de fumar en aquells dies de records color de mel. El tabac és el substitutiudel xumet o la pipa o el llapis o el boli. Subal encara es penjava dels plaers de ferpipa, en aquella època. Bé, doncs un Subal sa i innocent, que encara no havia per-dut la virginitat i no sabia què era la virginitat, es va construir un F-16 que va fervolar amb la ment durant tot un estiu per una urbanització típica dels vuitanta, ontot estava en un estat semisalvatge de cases a mig fer i piscines que s’ensorravenperò tu hi anaves igualment. I no tenies por de morir dalt d’una bicicleta que nos’enclastava mai contra els cotxes perquè tu eres invencible. Ahà.

I heus ací que mentre Subal imagina que vola la perifèria de la perifèria de la granciutat amb un F-16, la Tina Vallès sobrevola a vol rasant els carrers del Raval deBarcelona, el barri més esquizofrènic del sud d’Europa.

Nen, quina manera trista, patètica i barroera de lligar el teu F-16 de cartró amb l’e-dició en paper de L’aeroplà del Raval, digué el tercer paràgraf. No s’aguanta perenlloc!

I el tercer paràgraf tenia raó, era una manera xabacana de presentar un llibre, pre-sentar a una autora i presentar un barri. Vergonya sobre el segon paràgraf!

Vergonya! Vergonya!

Vergonya!

SEGON INTENT

Aquesta crònica se me’n va de les mans, com nopodria ser d’altra manera. Redirecciono. Ehem,senyor director, vostè m’ha atorgat l’honor d’es-criure sobre L’aeroplà del Raval [ya en su libreria,amigo]. Estrany assumpte el que ens convoca.Estrany assumpte perquè jo em sento part d’aques-ta història, una història casolana, clandestina, que ens pertany a tots perquèInternet és una àgora pública i tu ets lliure de llegir o de no llegir, d’inserir la tevaporció d’obra a la d’un altre autor o de no fer-ho. I vatua, Subal n’ha posat unsquants, de comentaris al marge, al bloc de l’autora.

La Tina llegeix i corregeix llibres. La Tina té criteri i escriu. La Tina viu en un barri queabans es deia Barri Xino i ara es diu Raval. La Tina té un ordinador amb connexió a

EL RAVAL HILARANT> Subal Quininahttp://lasegonaperiferia.blogspot.com/

S'ha acabat això de rebre manus-crits. Cal passejar-se pel manicomia mirar. Aquesta serà la funció del'editor del futur

_50

El Raval hilarant

Internet. La Tina potser ha vist en devedé l’entrevista que li van practicar a Cortázaren el programa A fondo. En ell, Cortázar diu: abans d’entregar el manuscrit a l’edi-tor, pensa si el que has de dir val tanta tinta i tant paper. Tina Vallès, prudentment,obre un blog. S’enfronta al medi anàrquic, multifacètic, hiperactiu del manicomi quealguns s’entesten a definir com a catosfera o blocosfera. Senyors; manicomi.Formiguer embogit de creadors a temps parcial. Pedrera en explotació. I com deia,la Tina comença a abocar la seva imaginació i el seu saber fer en un blog, una altracosa que no existeix perquè no es pot cremar, senyor director, com la seva famosarevista. Una editora del futur, una editora amb futur, observa el blog des de la sevapantalla. S’ha acabat això de rebre manuscrits. Cal passejar-se pel manicomi a mi-rar. Aquesta serà la funció de l’editor del futur. L’editor del futur ha de saber què di-moni és un RSS, un bitàcoles o cataping, un post, un blog, castpost. Catapost. Post-post. Ping-ping... La tinta i el paper el va posar amb bon criteri l’editora EsterAndorrà. Senyor director, passo a redactar el tercer intent.

TERCER INTENT

Tot té un deix d’irrealitat, al Raval. Potser és tot de cartró pedra, una gran comèdiaque arrosseguem des del 92, diuen.

Si hom té el dia tonto passejar pel Raval és com submergir-te en un carnaval per-petu, sorollós i confús. Els paquis, els esquèiters, els simpa(peles), els polis, els urba-nus, els mossos, els guiris, els fashions, les putes, les fragàncies a pixats que gaire-bé pots paladejar, els poetes, les nenes estrangeres, les iaies, els agents immobilia-ris filoterroristes que persegueixen a les iaies... No m’hagués imaginat mai que sota

la façana postmoderna i bladerruneriana del Raval s’hipogués amagar vida real, vida quotidiana. I L’aeroplà del

Raval reflecteix part de la vida secreta —real— del Raval. I la paradoxa és que moltsdels personatges i situacions que formen l’univers de L’aeroplà del Raval, pel quesabem, no existeixen! El joc de ficcions hiperbòliques que ens ofereixen les històriesde L’aeroplà reflecteixen al seu temps la realitat fictícia o la ficció que tots hem deci-dit que és realitat que es viu actualment al Raval. L’esquizofrènia d’un barri que noés un barri sinó més de dos i més de tres. Doncs bé, segons la Tina, la vida al Ravalés. I jo em llegeixo a diari el blog de la Tina com si fos un parte meterológico... LaTina és traductora i sabrà com es tradueix parte metereológico. Si ella vol, pot inser-tar una nota al peu d’aquest article i explicar-nos com es diu. Doncs això, quin diafa avui al Raval? Fa un dia d’aguantar una entrevista interfònica kafkiana. O fa dia de compartir la vida amb un paleta. O fa dia de morir travessada per tota clas-se de vehicle de rodes. O d’adoptar la careta superfashion per acabar llegint les eti-quetes dels extintors que hi ha al costat d’un quadre abstracte al MACBA, o fa diad’anar a investigar aquell bar on es refugien els darrers supervivents del Barri Xino.La Tina narra el xoc hilarant entre les dues o més realitats que conformen el mapa-mundi del districte cinquè. Realitat + Raval = Hilaritat. La Tina Vallès, de vegades,és hilarant. No podria ser d’altra manera. Crec. Bon vol per a L’aeroplà del Raval!

< <

Realitat + Raval = Hilaritat

havent-me-la menjada,la meua cama esdevingué excrement—és lo lloc del poema.i va retornar cos avall, pausa-dament. Llavors mirí com l’òxiddels somiers amidava els horts.

cinabri vast, reclam. Migdia.jo bevia a galet.

lo mut que du texans miravatambé en mil veus encimbellat.

tot lo soroll que oculta la nuesaflàccida insomne que a Ningúni que enmig la tempesta siguen perleslos seus mig lassos ullsli importa.

Flix, 1 de maig del 2006

< <

51paper de vidre_

TERCER GRAÓ> Joan Todójoan_tdo@hotmail.com

_52

«(…) Taxonomia eixuta car aquí comença el gran problema que de no dir ja se n’és fet. Perquè en

el cor del cotó —talla 15 Mississipi blues— (…) »

Lluís Calvo

L’ascensió frega el pom la mà festeja el llom de la barana empit amb cames a plom pel replà s’enceta el tram on per desplom rellisca el cos cau com fardot a l’esglaó i el taulaplom rodola daltabaix.

Replanteig d’un daltabaix l’ànim capbaix reposa la mà al pom tot panteixant pel biaix de l’esglaó com fust d’encaix s’aferra a la barana ressegueix el rebaix i no rellisca amb el peu baix accedirà al replà.

En el respir d’un replà pla contra pla captat pel daltabaix el·lipse insà en melodrama rellisca llueix el film sobirà com el pom el passamà projecta la barana pa d’or líric i negre a l’esglaó.

Un nu baixant l’esglaó duchampiana acció al replà trànsit d’abstracció a la barana art reconstrucció del daltabaix un ready-made versió mot-pom la vertebració pel vers rellisca.

De com l’estrofa rellisca la quisca ara s’inscriu a l’esglaó i llisca escatològica pel pom i visca el verb evacuar al replà lleuger s’arrisca a afrontar el daltabaix xiscla la veu de culs per la barana.

Do d’escala a la barana Re so en música ufana rellisca Mi sostingut aplana el daltabaix Fa la nota membrana d’esglaó

DALTABAIX D’UNA SEXTINA> Ester Xargayhacmorxargay@worldonline.es

53paper de vidre_

Daltabaix d’una sextina

Sol i La són clariana al replà Si en clau de sardana entorn al pom.

Do torna amb pom d’escala a la barana sona el poema pel replà on rellisca dalt l’esglaó mots-fuga en daltabaix.

< <