sÁbado, 2 de febrero de 2008 el mercantil … · levante el mercantil valenciano suplemento...

LevanteEL MERCANTIL VALENCIANO

SUPLEMENTO ESPECIAL SÁBADO, 2 DE FEBRERO DE 2008 GRATIS CON SU EJEMPLAR DEL DIARIO

aume I800 AÑOS

J

Jaume I, de cuyo nacimiento se cumplen hoy 800 años, es un personaje clave para entender la historia de los valen-

cianos como pueblo. No fue sólo el conquistador de las tierras valencianas, sino el responsable de la fundación del

Reino de Valencia, un espacio autónomo y con características propias dentro de la Corona de Aragón. A él debemos,

por tanto, buena parte de los rasgos que definen o modelan la identidad valenciana. Levante-EMV conmemora esta fecha

histórica con un suplemento especial en el que catedráticos y profesores de diferentes universidades reflexionan sobre la

figura del «conqueridor», sus gestas en el complejo contexto del siglo XIII y su profunda huella en la realidad política, so-

cial, jurídica y cultural posterior.

Levante EL MERCANTIL VALENCIANO

Sábado, 2 de febrero de 20082 Jaume I/8 siglos

SORPRÈN, en un país com el nostre tandonat al caïnisme i la discòrdia ci-vil en qüestions d’identitat, la raraunanimitat que suscita la figura de

Jaume I. El rei de la cimera coronada ambun drac alat, com apareixia representat enels manuals escolars de la nostra infantesai en l’estatuària pública de les nostres ciu-tats (per bé que la cimera, en realitat, per-tany a Pere el Cerimoniós, i el drac alat, moltprompte, ja des del final del segle XIV, esconfondria amb un rat penat, origen de laposterior afecció autòctona per aquest pe-tit mamífer de l’ordre dels quiròpters), és elprimer i el principal dels mites valencians.Per no dir, sense por a exagerar, que l’único un dels pocs en un país tan pobre en re-ferències compartides i de consens, que noés capaç de posar-se d’acord ni tan sols enel seu propi nom. El rei conqueridor, i aixòno és poc mèrit, ha estat aclamat a partsiguals al llarg dels últims dos-cents anys perliberals i conservadors, republicans i fran-quistes, catalanistes i anticatalanistes, permotius ben diferents i des de perspectivessovint contraposades. (Bé és veritat que elfranquisme, si bé utilitzà la imatge de Jau-me I, en presentar-lo com un precursor delgeneral Franco, que havia alliberat Valèn-cia de moros igual que aquest l’havia nete-jada de rojos, també tractà de menyscabar-la en benefici de la del Cid, de menys sos-pitosa estirp castellana: en els primers anysde la postguerra, el nom oficial de la ciutatva ser Valencia del Cid, i també porta el seunom una de les principals avingudes d’ac-cés a la ciutat, en contrast amb l’humil ca-rrer dedicat al rei conqueridor, que pocs va-lencians sabrien dir on es troba.)

I és que Jaume I és el gran mite fundadordels valencians, a partir del qual començala nostra història com a poble. No és queabans no n’hi hagués, d’història o de valen-cians. La presència humana en les nostresterres està documentada des de fa més de350.000 anys, com testimonien les restes dela cova de Bolomor, a Tavernes de la Vall-digna; i el gentilici «valencià» deriva delnom de la ciutat fundada pels romans l’any

138 a.C., aplicat primer als habitants del nu-cli urbà i el territori rural dependent i méstard, ja en època islàmica, als naturals deBalansiyya, la regió de la ciutat de València,de límits fluctuants, però que mai no abas-taren el territori del posterior regne cristiàde València. Hi hagué valencians, doncs,abans de la conquesta, i fins i tot un regneo una taifa de València, però com també hihagué una taifa d’Alpont i una taifa de Dé-nia. I en vespres de la invasió cristiana, l’au-

toritat del reietó de València, primer el say-yid Abu Zayd i després Zayyan ibn Marda-nix, només arribava fins al riu Xúquer, men-tre que Alzira, Xàtiva i les ciutats més me-ridionals formaven part del regne de Múr-cia, en aquella època en el cim de la seua ex-pansió.

El regne de València, des del riu de la Sè-nia fins a Biar (i més tard fins a Guardamar)i des de la Font de la Figuera i les muntan-yes interiors fins a la mar, és una creació deJaume I. Un producte de la voluntat políti-ca del rei conqueridor que, en comptes d’in-corporar les noves terres guanyades a l’is-lam als dos estats que composaven la Co-rona, com s’havia fet un segle abans amb laCatalunya Nova i el Baix Aragó, decidí cre-ar un regne nou, un espai autònom i dife-renciat, amb les seues pròpies lleis i insti-tucions. A mesura que els regnes cristianshavien anat avançat cap al sud de la penín-sula, sobretot després que la batalla de LasNavas de Tolosa, el 1212, precipitara l’en-fonsament de l’imperi almohade, havienanat annexionant els nous territoris, no cre-ant nous regnes. Portugal havia eixamplatels seus límits amb la incorporació de l’A-lentejo i l’Algarve, Castella i Lleó absorbi-ren Múrcia i la major part d’Andalusia, lle-vat de Granada, i el mateix havien fet Ara-gó i Catalunya, que havien anat expandint-se des dels seus enclaus originaris a les vallspirinenques fins a ocupar i més tard sobre-passar la vall de l’Ebre i la desembocaduradel riu a Tortosa, una taifa islàmica, comtambé la de Lleida, que no donaren lloc acap regne cristià nou. I si els monarques cas-tellans conservaren algunes intitulacionsreials, com la de rei de Sevilla, Jaén o Múr-cia, era només amb caràcter honorífic, jaque en la pràctica no hi havia cap regne deSevilla, de Jaén ni de Múrcia, amb persona-litat jurídica diferenciada o amb institu-cions pròpies i distintes de les del regne cas-tellano-lleonès. En canvi, València no solsno va ser absorbida per Aragó o Catalunya,sinó que es conformà com un nou estat dela Corona, amb lleis, corts i moneda prò-pies.

Al principi, no semblava que les cosesacabarien així, ni ho devien pensar tampocels barons aragonesos que acompanyarena Jaume I en la conquesta valenciana i que,des de molt abans, des d’abans que el rei or-ganitzara i dirigira la croada, ja protagonit-zaven regularment incursions de pillatge enel territori valencià. Però Ahonés, un delsgrans senyors feudals d’Aragó, que haviaparticipat en Las Navas de Tolosa al costat

Jaume I i el regne de ValènciaEl conqueridor és el gran mite fundador dels valencians

El regne de València és una creació de Jaume I, un productede la seua voluntat política. Va ser ell qui va decidir que esconformara com un nou estat de la corona i no fora absorbitper Aragó o Catalunya, com pensaven al principi els noblesque l’acompanyaren en la conquesta. El 800 aniversari delseu naixement hauria de servir menys per a commemorar imés per a construir una nova concòrdia civil.

Antoni Furió ■ UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

El conqueridor ha estataclamat a parts iguals

per liberals iconservadors,

republicans i franquistes

Retrat de Jaume I.J. ALEIXANDRE

Jaume I (Montpellier, 1208; Alzira, 1276), de cuyo nacimiento se celebra hoy el octavo

centenario, es un personaje esencial en la historia del pueblo valenciano. Fue el rey que

emprendió la conquista de las tierras valencianas, configuró éstas como un estado propio

dentro de la Corona de Aragón, lo dotó de instituciones independientes y le concedió un

corpus jurídico peculiar («Els Furs), que limitaba los poderes de los señores feudales y se

ajustaba a las necesidades de las nuevas ciudades. Un grupo de expertos —adscritos a

diferentes universidades— reflexiona para Levante-EMV sobre la figura del «conqueridor»

y los episodios principales de su larga trayectoria histórica.

SUMARIOEspecial Jaume I8 siglos

UN SUPLEMENTO ESPECIAL DE LEVANTE-EMV

Director: Pedro Muelas Director comercial: José V. Gámir

Promoción: Raúl Albert

Coordinación: Alfons GarciaFotografía: José Aleixandre

pasa a la página siguiente ☞


Sábado, 2 de febrero de 2008 3

J. ALEIXANDRE

Jaume I i el regne de ValènciaAUTOR Antoni Furió / Catedrático de Historia Medieval de laUniversitat de València

2/3/4

El personatge clau per a la història del regne AUTOR Enric Guinot / Catedrático de Historia Medieval de laUniversitat de València

6/7

La entrada de Jaume I i el Nou d’Octubre AUTOR Rafael Narbona / Profesor de Historia Medieval de laUniversitat de València

8/9

De Montpeller a JerusalemAUTOR Xavier Renedo / Profesor de Filología Catalana dela Universitat de Girona

10/11

L’herència políticaAUTOR Gabriel Ensenyat / Profesor de Filología Catalanade la Universitat de les Illes Balears

12

La conquista de Mallorca AUTOR Josep Juan Vidal / Catedrático de Historia Medievalde la Universitat de les Illes Balears

14/15

800 ANIVERSARI DELNAIXEMENT DE JAUME I

El Puig , bressolde València

Ajuntament de El Puig

Escultura de Jaume I, en la plaza del Parterre de Valencia.



de Pere el Catòlic i havia servit fidelment aJaume I durant la seua infància, trobà lamort a mans d’aquest quan es disposava,juntament amb el seu germà, el bisbe de Sa-ragossa, a fer una cavalcada en terres va-lencianes, en contra de la voluntat del mo-narca, que havia pactat una treva amb AbuZayd. Jaume I es queixava que uns mesosabans, quan havia convocat l’host a Terolper a fer una expedició a València, noméss’hi havien presentat dos o tres cavallers. Ique aquests preferien emprendre les ac-cions de saqueig pel seu compte, abans defer-ho a les ordres del rei. El 1232, un altrenoble important, Blasco de Alagón, que jahavia fet diverses incursions en la fronteravalenciana, prengué Morella, i l’amenaçaque poguera constituir en el nord valenciàun estat autònom com el que havia creat Pe-dro Fernández de Azagra a Albarrassí, to-talment al marge de l’autoritat reial, preci-pità la conquesta valenciana, dirigida pelmateix monarca, que també es reservava eldret de disposar i repartir com volguera elbotí i les terres guanyades als musulmans.Això no sols limitaria l’actuació de vassallsindòmits, en transformar la conquesta delterritori valencià en una empresa reial, sinóque acabaria decidint el futur d’aquest te-rritori.

Aragó aspirava des de feia molt de tempsa una eixida al mar, que primer havia pen-sat que seria Tortosa, finalment incorpora-da a Catalunya, i ara esperava que fora Va-lència. I, de fet, en moltes viles i ciutats va-lencianes acabades de conquerir, els noussenyors aplicaren els furs de Saragossa, Te-rol, Daroca i altres ciutats aragoneses. D’al-tra banda, igual que la conquesta mallor-quina havia estat primordialment una em-presa catalana, la valenciana semblava queho seria aragonesa. Tanmateix, i a diferèn-cia de Mallorca, Jaume I tingué moltes difi-cultats per a dur a terme l’ocupació de lesterres valencianes. El primer intent, l’ataccontra Peníscola l’agost de 1225, tot i comp-tar amb el suport de Barcelona, Girona, Llei-da i altres ciutats, es va saldar amb un so-nor fracàs. Un any més tard, el monarca con-vocava tots els nobles aragonesos a Terol,al principi de l’estiu, però, com ja he dit, no-més n’hi van acudir tres o quatre. I el 1233,en els primers compassos de la conquestavalenciana, davant la forta resistència queoferia Borriana, el primer objectiu militarde la campanya, els nobles aragonesos de-manaren al rei que alçara el setge i accep-tara les propostes que li poguera fer Zayyan.Borriana finalment es rendí i, després d’e-lla, Peníscola i moltes altres viles i castellsdel nord valencià, però estava clar que laconquesta valenciana, tan incerta encara,necessitaria de més suport polític i militar ide majors recursos financers.

A recaptar-los dedicaria Jaume I els treso quatre anys següents, en el curs dels qualses tornà a casar, ara amb Violant d’Hongria,que estaria al seu costat en les últimes eta-pes de la conquesta de València, i durant elsquals es modificaria sensiblement el sentitúltim d’aquesta. Per tal d’obtenir l’ajuda quenecessitava, el monarca convocà a Montsó,l’octubre de 1236, corts generals de tots elsseus regnes. En aquesta gran assemblea,que comptà amb l’assistència dels prelats,els grans barons i els representants de lesciutats més importants d’Aragó i Catalun-ya, els arguments religiosos que justificavenla conquesta del regne valencià com unagran missió en exaltació de la fe cristiana,es van veure poderosament reforçats per lapromesa del monarca de dotar generosa-ment de terres i béns als qui hi participaren.Per altre costat, el rei aconseguí que el papaelevara la conquesta valenciana a la condi-ció de croada, equiparant-la així a les expe-dicions que, des de feia segle i mig, enviaval’Europa cristiana a Terra Santa. En l’assaltfinal contra València, l’estiu de 1238, no hihauria només aragonesos, encara queaquests continuarien sent la força militarmajoritària, sinó també catalans, occitans,navarresos i, en general, nobles i guerrersvinguts de tota la cristiandat, com l’arque-bisbe de Narbona, un dels primers a acudir,

que s’hi presentà amb quaran-ta cavallers i sis-cents peons.Cap al final de l’estiu, quan larendició era imminent, l’hostcristiana havia augmentat ja auns mil cavallers i uns seixan-ta mil homes a peu, tota unaciutat a l’exterior de les mura-lles, esperant que caiguera lade dins.

Degué ser en aquests mo-ments o poc abans, mentrereunia forces i s’internaciona-litzava la croada, quan JaumeI decidí crear un regne nou, unespai diferenciat d’Aragó i deCatalunya, perquè, des de lapresa de la capital, comença jaa intitular-se rei de València, ipocs mesos després concediaa la ciutat una carta municipal,la Costum de València, basa-da en les de Lleida i Tortosa,que seria l’embrió dels futursFurs de València, el codi jurí-dic del nou regne. Una decisióque frustrava les expectativesde la noblesa aragonesa, queno sols tallava l’anhelada eixi-da al mar d’Aragó, sinó que im-pedia que aquest poguera con-tinuar avançant cap al sud, ique, vuit-cents anys després,molts historiadors aragonesos

encara no li han perdonat. Probablement,en aquesta decisió pesaria la voluntat delmonarca de crear un espai polític més pro-pici al poder reial i menys supeditat a lesambicions de l’alta aristocràcia feudal, quetant havia hagut de patir durant la seua ado-lescència, quan havia estat una titella enmans de les distintes faccions nobiliàries.Per això, també, va limitar les donacions te-rritorials als nobles i cavallers, limitades ge-neralment a l’àmbit d’una torre o una al-queria, en comptes de feus extensos. A Va-lència no hi hauria, al contrari que a Cata-

lunya i Aragó, grans estats feudals ni tam-poc grans barons que poguessen qüestionarl’autoritat del monarca. Jaume es reservà, amés, la majoria de les ciutats i viles, encla-vades principalment en les fèrtils hortes dellitoral i que, de nord a sud, de Morella a Xi-xona, constituïen la columna vertebral delnou país.

El regne de València, un producte de laconquesta del segle XIII, és en bona mesu-ra el regne de Jaume I, el seu fundador a mésdel seu conqueridor. Ja durant el setge de lacapital i les operacions militars en altres ciu-tats, el monarca havia començat a repartirentre els cavallers i els peons que l’havienacompanyat, i de seguida també entre elscolons que vingueren a instal·lar-se en el nouregne, les cases i terres expropiades a la po-blació autòctona, als musulmans que vanser expulsats o redistribuïts en altres zonesdel país. I en els anys següents aniria dotanta la ciutat de València i a tot el regne de lesinfraestructures institucionals i legislativesnecessàries per al seu govern i administra-ció: el sistema d’elecció dels càrrecs muni-cipals, les corts, una moneda pròpia, un sis-tema propi de pesos i mesures, la capacitatde fixar i recaptar impostos, la normativaper la qual s’haurien de regir els notaris i al-tres professions i oficis... En molts aspec-tes, el país dels valencians quedà ja traçaten aquell primer disseny que en va fer Jau-me I.

No és rara, finalment, tanta unanimitatentorn de la seua figura i la seua obra. Elsvalencians, en tant que poble, en som engran part la conseqüència. Llàstima que elconsens acabe ací i que de seguida vinguenles desavinences. Començant per les queafecten els nostres signes més elementalsd’identitat. L’aniversari hauria de servirmenys per a commemorar i celebrar el rei,que no ho necessita, i més per a construiruna nova concòrdia civil sobre el nostre pre-sent i, sobretot, el nostre futur. Des d’un mi-llor coneixement, això sí, del nostre passathistòric.

Molts historiadorsaragonesos no li han

perdonat encara laconformació de

València com a estat

Miniatura amb la imatge del rei.J. ALEIXANDRE

Creu prop d’on va morir, a Alzira.

J. ALEIXANDRE

MURALS. Pintures sobre l’entrada a València, al castell d’Alcanyís.

IMATGE D’«EL REI CONQUERIDOR», EDITAT PER BROMERA

PRESENT I PASSAT. Xicotet carrer de València dedicat a Jaume I. Al costat, Morella, primera vila que prengueren els aragonesos.J. ALEIXANDRE

☞ viene de la página anterior



CAP a mitjan del segle XIII la so-cietat europea en general va arri-bar a la maduresa d’un llarg perí-ode de creixement i desenvolu-

pament del món rural, de roturacions i ex-pansió demogràfica, tot això en un marcde relacions socials feudals amb un clarpredomini de la noblesa. Però al mateixtemps va ser l’època d’enlairament defi-nitiu d’un món urbà ralentit durant el pe-ríode anterior, especialment en les regionsdel nord de França i Flandes però tambéi molt en el nord d’Itàlia, el món occità ifins i tot en la pròpia Corona d’Aragó. I totaixò va acabar per portar durant el Dos-cents vers una dinàmica de canvis políticsi socials, però també religiosos i culturals.Tres segles de lent però sostingut creixe-ment agrícola havien permès un augmentprogressiu de la molt majoritària pobla-ció camperola, de manera que existien re-cursos humans per a potenciar processosde migració i colonització en moltes re-gions del continent. Paral·lelament aquestdesenvolupament agrícola havia ajudat aun nou enlairament de les petites ciutatsaltmedievals gràcies a la seua funció denodes de les xarxes comercials. Els inci-pients mercats urbans van començar alseu torn a teixir les seues xarxes cap a leszones rurals, dirigint la circulació de pro-ductes agraris i l’arribada als camps desenzilles manufactures i primers objectesde consum.

Aquest desenvolupament urbà, quecomportava un major poder econòmic pera les seues élites, la burgesia urbana, vaportar aquesta a buscar un lloc en l’esce-nari polític de l’època. Per això, a partirde meitat del segle XIII el model de so-cietat feudal nascut al voltant de l’any Mil,que estava basat en el poder quasi abso-lut de la noblesa i els senyors feudals so-bre les seues respectives senyories (i gai-rebé tota Europa eren senyories en aquellperíode), va començar a veure’s modificatper la reclamació d’un espai propi de po-der per a aquestes ciutats: és el naixementdels municipis. I, unit de forma molt es-treta a tot això, l’inici del reforçament delpoder real enfront dels nobles. La burge-sia urbana va forjar una aliança estratègi-ca amb la corona per a reforçar-se mú-tuament en els seus respectius àmbits depoder i limitar així el dels senyors. No ésestrany doncs que aquesta burgesia urba-na emergent, per exemple, demandés no-ves formes de religiositat, a les quals fouuna resposta la creació dels ordes mendi-cants de Franciscans i Dominicans entrealtres, o patrocinés un nou estil artístic co-negut com el gòtic.

És en aquest context en el qual s’em-marquen els esdeveniments del regnat deJaume I i en el qual es va desenvolupar,tant el destí personal del monarca i el dela seua dinastia, com la història de l’enti-tat política de la Corona d’Aragó en lesseues relacions amb les societats veïnesdel Mediterrani occidental: la societat oc-citana-francesa al nord, la societat mu-sulmana al sud, i la societat feudal caste-llana a l’oest. I en el qual hem de situar elsconflictes polítics en el món occità i laseua incorporació al regne de França mit-jançant la croada contra la coneguda comheretgia càtara a principis del segle XIII,com el motor de fons que va decantar elregnat de Jaume I vers la frontera meri-dional amb el món andalusí.

Per tant, la conquesta de les terres va-lencianes a partir de l’any 1233 i la crea-ció d’una nova societat feudal, el regne deValència, fou no solament el marc d’unagran migració humana de pobladors que

es va estendre al llarg de tot el segle XIII,tant cap a València com vers Mallorca,sinó també l’escenari on es van crear no-ves institucions polítiques i es va desple-gar un model social que bevia dels canvisde la societat de la seua època. Per aixòno ha d’estranyar que als historiadors se-’ns plantege el desafiament de destriar l’e-quilibri més adequat entre el protagonis-me de la figura històrica del rei conquis-tador, de la nostra visió del personatge pe-culiar, capaç d’encapçalar a una societat

en una gran empresa, i aquesta pròpia so-cietat com a protagonista del procés d’ex-pansió territorial i creació d’un nou mónsobre les realitats materials de la Valènciaislàmica. Una societat de colons pobla-dors al mateix temps complexa en la seuadiversitat humana ja que la van formargents de totes les classes socials: des d’u-na gran majoria de camperols, homes i do-nes, en general a la recerca d’un lloc ambmillors perspectives de vida, a mercadersi artesans empesos pel seu propi negoci ique van decidir quedar-se, però també declergues i joglars, cavallers amb major omenor fortuna i rodamons de diversamena, almogàvers i gents de frontera, alcostat de frares dels nous ordes religiososo jueus de la Corona d’Aragó però tambéde Occitania. Tots ells són aquelles «gents

del rei», que van protagonitzar la con-questa i repoblació valenciana.

Això no obsta per a constatar que, evi-dentment, existia una prèvia societat va-lenciana musulmana, però com a tal so-cietat organitzada fou destruïda en la seua

major part per la conquesta cristiana. Lasocietat urbana, les famílies dirigents an-dalusís, els mercaders i artesans, peròtambé els camperols musulmans de moltsllocs, van ser expulsats directament. Peròel daltabaix no fou a soles de la gent, que

El personatgeclau per a la història del regneCreador d’institucions i «repartidor» de terres

El model feudal es vacomençar a modificar

per la reclamació deles ciutats d’un espai

propi de poder

Jaume I va ser agent principal i fonamental en els orígens del Regne de València.Alguns elements claus de la nostra història són producte de les actuacions delConqueridor al segle XIII, un moment de canvi del model feudal, on la noblesa vacomençar a perdre poder en favor de les ciutats i la monarquia. En aquest context,Jaume I va crear les noves institucions polítiques, va dirigir el repartiment de terresentre els colons, va fundar i refundar viles amb les cartes de poblament, va emetre laprimera compilació de lleis (el Fur) i va crear institucions religioses.

Enric Guinot Rodríguez ■ UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

PROTECTOR RELIGIÓS. Monestir cistercenc de Santa Maria de Benifassà, fundat per Jaume I. J. ALEIXANDRE

TRET D’«EL REI CONQUERIDOR», D’ANTONI FURIÓ, EDITAT PER BROMERA


Sábado, 2 de febrero de 2008Contexto social y económico 7

ja és molt, sinó del canvi en el model derelacions socials, polítiques, econòmi-ques, culturals i, evidentment, religioses,les del món europeu feudal i cristià de l’è-poca. Tot això va ser instaurat i començata desenvolupar pels colons repobladorsdes de la dècada del 1230 i, en aquest pro-cés general, hi podem trobar les directriusi la visió del món del rei Jaume I i del seuentorn d’assessors i consellers: burgesos,nobles, juristes i eclesiàstics, tots ells em-marcats en els interessos dels grups so-cials influents del seu regnat: noblesa i,potser més que ningú, la burgesia urbanadel moment de les dos o tres capitals ur-banes de la Corona d’Aragó.

I és que Jaume I no només vaser el conqueridor, sinótambé el repartidor delregne, això és, el po-der polític que va di-rigir el procés d’as-signació de béns,cases i terres en-tre els colonsrepobladors(sense oblidarque, freqüent-ment, havienestat expro-piats a la pobla-ció musulma-na). Per tant, en latipologia de les do-nacions del reparti-ment: senyories feudalsa la noblesa i grans institu-cions eclesiàstiques; grans he-retats als burgesos i mercaders, lots deterres als camperols, botigues i tallers alsartesans, amb tot això estava dibuixantl’assentament d’una nova societat, la va-lenciana, basada en els paràmetres de lasocietat feudal de la resta de la Coronad’Aragó i d’Europa, però al mateix temps,i tal com va fer simultàniament a Mallor-ca, amb un diferent equilibri del poder, casde la limitació parcial de les dimensionsde les senyories, o el reconeixement d’a-bundants franqueses i impostos més bai-xos a pagar per part dels vassalls en moltsdels llocs.

Al mateix temps el rei va ser el funda-dor directe d’una sèrie de poblacions comara Castelló de la Plana, Vila-real o Mon-taverner, totes elles amb el seu caracte-

rístic urbanisme ortogonal, però indirec-tament és en el seu regnat quan es fundeno refunden moltes altres viles a través deles cartes de poblament, atorgades unesvegades en el seu nom per oficials reals, ien uns altres per la noblesa laica i ecle-siàstica en les seues respectives senyo-ries. En paral·lel i a partir de l’any 1245Jaume I va atorgar successius privilegisde creació de municipis de reialenc, au-tònoms per a l’elecció anual dels seus cà-rrecs de govern: el justícia i els jurats, detal manera que entre cartes de poblamenti municipis podem considerar al monarcacom el creador polític de moltes de les ac-

tuals ciutats valencianes. En altre àmbit, Jaume I va

atorgar a l’abril de 1240una primera compila-

ció legislativa al nouregne: el costum

de la ciutat de Va-lència, que alpoc temps vapassar a seranomenat Furde València.S’ha explicatmoltes vega-des la peculia-ritat d’aquest

codi legislatiupel que fa a les

tradicions legalsde Catalunya i Ara-

gó i de la major part del’Europa del moment, ja

que estava basat en la recupe-ració del dret públic d’època romana,

el qual implicava el reforçament de l’au-toritat de l’estat (de la monarquia pertant), front a la privatització del poder perpart de la noblesa feudal, que havia estatgeneral en els segles anteriors. Una lleiigual per a tot el regne i tots els seus veïnscom gran assoliment, tot i que paral·lela-ment va haver de renunciar que fos apli-cada per oficials judicials públics al ter-mes de senyoria perquè la noblesa va re-bre a ells la jurisdicció.

Finalment cal no oblidar en aquest pa-norama la creació de les principals insti-tucions religioses medievals del nou reg-ne. Jaume I va atorgar els privilegis de do-tació i patrimoni de les catedrals de Tor-tosa i València, reconoguent-les amb aixòels seus béns i drets materials, però foutambé el fundador del monestir cistercencde Santa Maria de Benifassà, i protectordirecte dels altres dos més emblemàticsde l’època: el mercedari de Santa Mariad’El Puig, i el també cistercenc de Sant Vi-cent de la Roqueta.

En suma, una figura que, més enllà deles llums i ombres de tot personatge his-tòric, se’ns mostra com un agent principali fonamental en els orígens del regne me-dieval de València així com d’aspectesclaus de la seua història i, per tant, en elsorígens de la nostra societat contempo-rània.

Jaume I no va sernomés el conqueridor,

sinó qui va dirigirl’assignació de béns i

terres entre els colons

El Fur de Valènciarecuperava el dret

públic romà, quereforça l’autoritat de

l’Estat front a la noblesa

«BALANSIYYA». Muralla àrab, visible al barri del Carme de València.

VASSALLS. Jurament de fidelitat a Jaume I, miniatura del «Llibre Verd» de Barcelona.

LLIBRESCLAUS.

El «Llibre delRepartiment»,

a l’esquera, i«Els Furs», al

costat.

J. ALEIXANDRE

ORÍGENS. Pintures murals a l’església de Sant Joan de l’Hospital de València.J. ALEIXANDRE

APENAS sabemos nada de las cir-cunstancias que rodearon la pri-mera entrada de Jaume I en Va-lencia. Sus propios recuerdos,

condensados en el Llibre dels feits, se li-mitaron a reseñar los principales acon-tecimientos del asedio y a atestar el pro-fundo sentimiento de emoción que le em-bargaba en el momento en que vio izadasu señera en lo alto de la torre de ibn Sa-

jar, rebautizada después como del Tem-ple, al serle concedida como primerasede a aquella orden militar que tantos ytan buenos servicios le había prestado, yque aún le brindaría, a lo largo de la cam-paña de conquista. Desde el real de Zay-yan, palacete, almunia o residencia ajar-dinada en las afueras de la ciudad o des-de sus inmediaciones, al otro lado del río,desde donde después se levantaría el Pa-lacio Real y hoy se sitúa el actual parquede Viveros, Jaume I comprobó como suenseña ondeaba en la torre principal quedefendía el ángulo nororiental de la mu-ralla islámica, y allí mismo, según su pro-pio relato, descabalgó del caballo, miróhacia oriente y con lagrimas en los ojosbesó la tierra que pisaba, para dar graciasa Dios por la gran merced que éste le ha-bía procurado, al haberle permitido ren-dir una de las más importantes ciudadesandalusíes.

Aquello ocurría la víspera de la fiestade San Miguel, el martes, veintiocho deseptiembre de 1238, y así lo constata sulibro de memorias, que transmitió a laposteridad la gloria del acontecimiento.Pero entre el fin del asedio y la consi-guiente capitulación, por una parte, y latoma de posesión de la plaza, por otra,transcurrieron unos días. Las lamenta-bles condiciones que había padecido lapoblación musulmana, refugiada duran-te cinco meses bajo una continua presiónmilitar, materializada sobre las fortifica-ciones con el incendio de alguna torre, elinicio del minado del muro y el continuobombardeo de las máquinas de guerra,sumado a la descartada posibilidad derecibir ayuda norteafricana y al temor aun asalto final a sangre y fuego, entreotros motivos más personales, obligarona Zayyan a aceptar las condiciones ofre-cidas por Jaume I para él y los suyos. To-dos los que desearan salir de Valencia po-drían hacerlo libremente con sus fami-lias y bienes, sin temor a sufrir violenciaso depredaciones, para marchar hacia lastierras meridionales todavía islámicas,más allá del Júcar. Salvarían la vida y noserían reducidos a la esclavitud, aunquedeberían dejar atrás y perderían parasiempre todos sus derechos de propie-dad sobre casas, tierras, alquerías y par-celas.

El tratado contemplaba cinco díaspara el desalojo, pero al tercero el pro-pio rey hubo de personarse para garanti-zar su cumplimiento y procurar la salidaindemne de hasta cincuenta mil almaspor la puerta de Russafa, que encami-nándose hacia Cullera, habían sufrido yalas agresiones de una hueste insatisfe-cha, la cual no había podido participardel saqueo con que habría culminado elasalto final de la ciudad. Cabe pensarpues con toda lógica que el propio mo-narca o algunos de sus hombres de con-fianza, armados, habrían entrado en Va-lencia tras la aceptación del pacto. Has-ta el treinta de septiembre de 1238 todoslos documentos emitidos por la cancille-ría de Jaume I están datados ante las mu-rallas de Valencia, in obsidione Valentie,es decir, en cualquiera de los campa-mentos que la rodeaban, sobre todo Rus-safa, y en esa fecha por vez primera, losdocumentos que legimitaban las conti-nuas donaciones reales indicaron su pre-sencia física en la ciudad con la datacióntópica correspondiente. No obstante, elmismo Llibre del Repartiment que ates-taba la capitulación del 28 de septiembretambién refería algunos folios más ade-lante que el sábado 9 de octubre Jaume Ientró en Valencia, presumiblemente deforma solemne.

Los pergaminos de la cancillería, losregistros en papel donde se copiaban losdocumentos redactados por los notariosdel rey, y los libros que anotaban los he-chos memorables olvidaron transmitirlos pormenores de aquel episodio. Tansólo sabemos que el 18 de octubre Jau-me I donó a la catedral las iglesias y lasmezquitas de Valencia en cumplimiento

de la promesa formulada casi dos añosantes, la cual había sido escriturada enun acreditado pergamino, y mucho des-pués recopilada como primer y más an-tiguo documento del Aureum Opus, el Li-bro de Oro de los privilegios recibidospor la ciudad y reino de Valencia. Es de-cir, la mezquita mayor ya había sido con-sagrada entonces como iglesia catedral,y tras ella los restantes oratorios islámi-cos. Los tres privilegios siguientes, tam-bién de finales de 1238, detallaban aque-lla nueva fundación y esas y otras dona-ciones. El cuarto, ya en 1239, concedíaunas casas a los nuevos habitantes de Va-lencia para que allí radicaran la sede deltribunal y la cárcel del Curia, magistradoque habría de ser nombrado entre los ve-cinos para conservar el orden público yencauzar los pleitos. El quinto capacita-ba a los notarios para elaborar escrituraspúblicas. Etc.

También sabemos, que una vez des-alojada la población musulmana JaumeI procedió a distribuir los bienes entresus leales, acompañado del arzobispo deNarbona, de los obispos, nobles, caba-lleros y gentes de armas, los cuales reci-bieron sus recompensas en forma de ca-sas y tierras en Valencia y su término. Enrealidad, no pocas de aquellas donacio-nes habían sido previstas mucho antesde la rendición, pues el primer registrodel Repartiment se había comenzado enjulio de 1237 en el mismo Puig de SantaMaría, campamento base de las prime-ras operaciones de asedio. De estemodo, los nobles, y hasta trescientosochenta caballeros recibieron propieda-des a título individual, mientras que lasmilicias de Tortosa, Teruel, Barcelona,Montpelier, Zaragoza, Lleida, Daroca,etc., obtuvieron sus heredamientos a tí-tulo colectivo, por barrios o distritos ur-banos, según los contingentes numéri-cos y armados con que habían partici-pado en el sitio. Exultante por el triun-fo, el rey dio a manos llenas, tanto quetres semanas después de la capitulación

hubo de realizar una nueva distribuciónde las recompensas, ya que no existíantantas tierras como las que ya había con-cedido. La solución vino con la reduc-ción del tamaño de la unidad de superfi-cie, la jovada, que redujo su tamaño aseis cahizadas.

Con esas referencias podemos intuirlos contenidos ceremoniales de la prime-ra entrada de Jaume I, y bien podremos

La entrada deJaume I y el Nou d’OctubreValencia: asedio, capitulación y pacto

Cincuenta milmusulmanes salieron

por la puerta de Russafay se encaminaron

hacia Cullera

Rafael Narbona Vizcaíno ■ UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

JOSÉ ALEIXANDRE

«Penó de la Conquesta».J. ALEIXANDRE

NOU D’OCTUBRE. Procesión cívica —la última, en 2007— que conmemora la entrada del rey.F. BUSTAMANTE





suponer que su solemnidad radicaría enel ensalzamiento de la victoria ante lahueste, que insistiría en los gestos deapropiación del espacio conquistado, re-curriendo como paso previo a la consa-gración de la iglesia catedral, y tambiénremarcaría de forma expresiva el ejerci-cio de la jurisdicción soberana. Un con-junto de ritos y gestos de amplia trascen-dencia simbólica, que con su carácter sa-

cro, guerrero y político, habían sido y se-guirían siendo habituales entre los reyesconquistadores de ciudades islámicas.Según se rastrea entre los documentos ylas crónicas antiguas, aquellos actos pro-tagonizados en Valencia por Jaume I seguiaban por otros, practicados desdetiempo inmemorial, como los protagoni-zados por Pedro I de Aragón cuando tomóposesión de Huesca en 1096; muy simila-

res a los de Alfonso I el Batallador cuan-do en 1118 entró en Zaragoza.

Mediante estas primeras acciones losmonarcas, acompañados de una pléyadede obispos y ante sus hombres de armas,asistían a la consagración de la antiguamezquita mayor, convirtiéndola en igle-sia catedral, al tiempo que la dotaban derentas que garantizasen su manteni-miento. La liturgia era acompañada de

una exaltación del poder monárquicotras el éxito militar, y era seguida a con-tinuación por el ejercicio de las faculta-des jurisdiccionales del conquistador,que otorgaba privilegios, consignaba do-naciones y creaba órganos competentesde gobierno y administración. Con esosprocedimientos se venía a significar la in-corporación de la ciudad a la cristiandad,es decir, la implantación de un modelo desociedad distinto, comprobado tanto conel principio de la colonización y de la feu-dalización según los cánones del occi-dente medieval, como con la expresiónde la autoridad bajo los modelos vigen-tes en los dominios de la Corona de Ara-gón.

El recuerdo de aquella gesta fue re-creado gracias al patriotismo cívico y re-ligioso promovido por las municipalida-des bajomedievales. Si la Festa de l’Es-

tandart conmemoró desde el 31 de di-ciembre de 1325 la entrada en 1229 deJaume I en la Mallorca islámica; la fiestade San Clemente de Sevilla, el 23 de no-viembre, recordó la conquista de Fer-nando III de Castilla en 1248 con una pro-cesión que exhibía su espada. Y en Va-lencia desde 1338, en conmemoracióndel primer centenario de la entrada deJaume I, se comenzó a celebrar la fiestade San Dionisio, que sin haber contribui-do de forma especial a la victoria fue fes-tejado porque su onomástica marcaba enel calendario aquella efeméride. Muchomás tarde, en 1516, Granada celebró deforma idéntica la toma de la ciudad porlos Reyes Católicos el 2 de enero de 1492.

La creación de unos poderes ciuda-danos autónomos, gracias a la faculta-des delegadas por el monarca en las ciu-dades conquistadas, y el desarrollo es-table de sus competencias mediante unacontinua acción de gobierno, como la delos Jurats y Consell valencianos, hicie-ron posible que esas mismas institucio-nes hicieran un hueco en el calendariopara la conmemoración solemne de laconquista.

El recuerdo fue incorporado comouna cita regular al programa festivo y ce-remonial de Valencia en 1338, y termi-nó por adquirir en el siglo XV los rasgosde una consciente rememoración de losorígenes, siempre como devota proce-sión religiosa y a la vez como regular re-actualización de la lealtad a la monar-quía. Si la solemne acción de gracias porlas atenciones recibidas tuvo como pro-tagonista a la ciudadanía, la celebración

de la conquista daba legitimidad a lasmagistraturas municipales de un go-bierno local tan maduro –ya entonces–como empeñado en imitar con una ce-remonia los ritos reales que habían cul-minado la epopeya, y con ella, dado co-mienzo a una nueva época, la de los orí-genes de la sociedad urbana que todoslos años, reiteradamente, celebraba sugénesis y su idiosincrasia.

El asedio duró cincomeses y la «senyera»

se izó en la torrebautizada después

como del Temple

El Puig fue elcampamento base

desde el que comenzóel asedio de la ciudad

EL «CENTENAR DE LA PLOMA». Retablo conservado en Londres que retrata la batalla del Puig.

Placa en el Temple, donde se izó la bandera.J. ALEIXANDRE

EL PUIG. Cruz en el montículo donde se asentaron las tropas antes de la entrada en Valencia.J. ALEIXANDRE

La conquista de Valencia

EL vespre de l’1 de febrer del 1208—que, com aquest any, va caureen divendres— Jaume I va néixera Montpeller en el si d’un matri-

moni desavingut, que no es va posar d’a-cord ni tan sols per escollir el nom del seufill. El 1213 els seus pares van morir ambpocs mesos de diferència: Maria de Mont-peller a Roma, defensant la legitimitat delseu matrimoni, i Pere I a Muret, defensantels interessos de la Corona d’Aragó en te-rres occitanes. En els setze anys que se-paren la derrota de Muret de la conques-ta de Mallorca van passar moltes coses:l’educació del jove rei en el castell tem-pler de Montsó; un lent i entrebancat pro-cés d’afirmació del poder reial; el seu ma-trimoni amb Elionor de Castella; el bateigde foc del rei primer en les lluites feudalsi després en una expedició militar sobrePeníscola (1225), que va acabar en fracàs.

El 1228 el jove rei presenta a les corts,reunides a Barcelona, el projecte de con-questa de les Illes, la seva «primera grancosa», com ell mateix recorda, ple d’or-gull en el seu Llibre: la conquesta d’unregne sencer enmig del mar. El seu plava representar, sobretot, un canvi en lapolítica d’expansió de la Corona d’Aragó,que abandona els projectes que tenia mésenllà dels Pirineus i els redirigeix cap alsud. Allò que «mai rei d’Espanya no poc(pogué) acabar», Jaume I ho va fer pos-sible perquè va saber unir bona part dela noblesa, l’Església i les ciutats en unprojecte comú, i va saber canalitzar lesenergies que es perdien en les guerresfeudals en un projecte de conquesta mi-litar de nous territoris, un projecte queera també, malgrat que hi hagi estudio-sos que encara en dubten, una croada. Elrei se sentia un personatge messiànic, es-collit per Déu per reimplantar la fe cris-tiana en territoris dominats per l’Islam.Quan afirma, en el viatge per mar de Sa-lou cap a Mallorca, que «jo vaig en aquestviatge per exalçar la fe» ho diu convençutdel tot. I el mateix devia pensar, i dir, enles campanyes de València, Múrcia i enla fallida expedició a Terra Santa. La te-nacitat del rei i la seva extraordinària for-ça de voluntat només es poden explicar,des del meu punt de vista, si es parteixd’aquesta convicció messiànica, molt lli-gada amb l’esperit de les croades. Mo-ments inoblidables, segons el relat quese’n fa en el Llibre dels fets, d’aquesta ex-pedició són la sortida de les naus de Sa-lou cap a Mallorca i la batalla de Portopí,amb la mort de Guillem i Ramon de Mont-cada i els reiterats, i frustrats, intents deljove rei per entrar en combat i lluitar alcostat dels seus vassalls.

Si, segons Jaume I, la decisió de con-querir les Illes va sorgir en un dinar a Ta-rragona, el projecte de conquerir el reg-ne de València va sorgir a Alcanyís, en te-rres aragoneses, en una partida de caçaamb el mestre de l’Hospital i Blasco d’A-ragó. Tot i que això no és ben bé exacte—recordem el setge fracassat de Penís-cola—, l’anècdota serveix per posar enrelleu la participació més forta que no pasa Mallorca de la noblesa aragonesa en lanova campanya. Jaume I, convençut comestava que, després de la campanya deMallorca, ara tocava de conquerir, i cris-tianitzar, el regne de València, va defen-sar a peu i a cavall el seu projecte contratotes les adversitats (rendes reials limi-tades; llarga durada, a diferència del quehavia passat a Mallorca, de la campanya;el suport massa sovint inestable de la no-blesa, etc.). Per aquesta raó, en una to-pada imprevista amb un destacament sa-

rraí molt superior en nombre, va confes-sar a un noble del seu seguici: «Anc (mai)no fugí ni sé fugir». Per això en el setgede Borriana, al principi de la conquesta,revela que, espantat per la possibilitatd’haver d’abandonar el setge per mancade suport, va arriscar-se com a mínimdues vegades a ser ferit perquè, si el set-ge s’havia d’aixecar, es pogués dir que no-més era a causa de les ferides que haviarebut. La seva convicció i la seva tenaci-tat no li van estalviar, però, ni els dubtesni les angoixes, com es veu en l’episodide la nit d’insomni en la seva tenda delcampament del Puig, suant com si esti-

gués en un bany i regirant-se més de centvegades en el llit, després de descobrir,gràcies a una conversa amb un frare do-minic, que bona part dels cavallers, can-sats d’una campanya que se’ls estava fentmassa llarga, estaven a punt d’abandonarel campament i de posar en perill tot elque s’havia guanyat fins aleshores. L’en-demà, però, a l’església del campament,dedicada a la mare de Déu, el rei redre-ça la situació amb un discurs memorable,coronat amb el seu vot de no anar a Terolo no travessar l’Ebre fins «que Valènciahajam presa». Després de tants perills ide tantes dificultats es comprèn que Jau-me I, en veure onejar per primer cop lasenyera a la València acabada de con-querir descavalqui del cavall, plori i, adre-çant-se cap a Orient, besi la terra «per lagran mercè que Déus nos havia feita».

Múrcia, Terra Santa i LióLa campanya per la conquesta de Múr-

cia també va ser, com en el cas de les Illesi del Regne de València, una croada, peròno pas una guerra de conquesta, sinó unaintervenció militar en defensa de tots elsregnes cristians peninsulars. Jaume I hova deixar molt clar en un discurs a lescorts aragoneses: «Nós ho fem, la pri-

mera cosa per Déu; la segona, per sal-

var Espanya». El rei, preocupat per lamagnitud de la revolta musulmana, ambsuport del regne de Granada i del Ma-greb, al sud de la península temia, si larevolta triomfava, pel futur de València.Per aquesta raó va decidir aliar-se ambAlfons X de Castella i dirigir en persona,acompanyat dels infants Pere i Jaume,els seus dos hereus, l’ocupació de Múr-cia. La campanya va ser molt més ràpidai fàcil que les anteriors, però, un cop aca-bada i un cop repoblades les terres ambsúbdits seus, el regne de Múrcia va serlliurat, complint els tractes estipulats enel tractat de Cazorla, al rei de Castella.

Si Múrcia va ser un canvi de paradig-ma en l’itinerari militar i polític del rei,encara ho va ser més la fallida croada del1269. Jaume I abandona la península perembarcar-se en un projecte de croada aTerra Santa. El seu objectiu era triomfarallà on Lluís IX, rei de França, havia fra-cassat, és a dir contribuir amb èxit a ladefensa dels regnes cristians d’Ultramari, si podia ser, ampliar els seus dominis.La situació no era gens fàcil: el regne ma-meluc d’Egipte cada dia era més fort, demanera que el 1268 Antioquia va caure enles seves mans. Jaume I va buscar unaaliança amb l’Imperi bizantí i fins i totamb els tàrtars per fer més poderosa laseva ofensiva. El setembre del 1269, qua-ranta-cinc anys després de la sortida dela flota reial cap a Mallorca, la flota diri-gida per Jaume I va sortir cap a Terra San-ta. Aquest cop, però, d’acord amb el re-lat del Llibre dels fets, les tempestes vandispersar l’estol i només una part de lesnaus va arribar al seu destí. El rei va in-terpretar el mal temps com un senyal divíi, considerant que «no podíem forçar

nostre Senyor», va ordenar el retorn.Malgrat el relatiu fracàs de l’expedició

i malgrat que ja començava a tenir anys,Jaume I no va renunciar ni de bon tros alprojecte de croada. Durant tota la sevavida havia nedat molts de cops contra co-rrent per defensar les seves idees i elsseus projectes i no va afluixar ni tan solsal final. Ho posa en relleu la seva inter-venció en el Concili de Lió (1274), on vaser convocat pel papa Gregori X per dis-

El rei se sentia unpersonatge messiànic,

escollit per Déu perreimplantar la

fe cristiana

POBLET. Panteó reial del monestir de Poblet (Tarragona), on es troba el sepulcre de Jaume I.M. MOLINES

FETS. Crònica de Ramon Muntaner.J. ALEIXANDRE

GUERRER. Quadre amb Jaume I ferit.J. ALEIXANDRE



De Montpeller a JerusalemLes campanyes de Jaume I: un pla de croadaXavier Renedo ■ UNIVERSITAT DE GIRONA

Samuel Johnson va escriure que hi ha professions, com la del mariner i la del soldat, que tenen la dignitat del perill.Jaume I va fer de soldat gairebé tota la seva vida, es va embarcar més d’un cop en viatges llargs i plens de riscos i vaviure gairebé des del seu naixement envoltat de perills. Orfe de pare i de mare des de ben petit, ostatge de Simó deMontfort des d’abans de la derrota de Muret, va patir, com ell mateix explica en el seu «Llibre dels fets», atemptatsquan encara dormia en el bressol i, ja de retorn a la Corona d’Aragó, va fer-se home en una «terra destruïda iempenyorada» i dividida per les lluites entre una noblesa que s’aprofitava de la seva feblesa i la seva inexperiència.Rodejat d’enemics i de riscos per totes bandes, el rei En Jaume va conèixer des de ben petit la dignitat del perill.

pasa a la página siguiente ☞



NO hi ha cap dubte quel’educació que va re-bre Jaume I va sermolt accidentada:

Montpeller; Carcassona, gaire-bé com a hostatge de Simó deMontfort; el castell de Montsó,sota la tutela dels templers, idesprés els inicis del seu regnaten una conjuntura política moltinestable. Ras i curt, una situa-ció en tot cas idònia per formar-se com a guerrer, però no pascom a home de lletres. Per aixòmolts d’estudiosos han dubtatque el rei fos de debò l’autor delLlibre dels fets. A hores d’arapoca gent en dubta, però el pro-blema de com es va arribar a es-criure el llibre continua plante-

jat. Em sembla que aquest pro-blema es pot començar a resol-dre si es té en compte que el Lli-

bre dels fets és una obra moltben plantejada en el conjunt, toti que potser falla, per dir-ho d’al-guna manera, en els detalls, simés no en alguns detalls.

Deia J.L. Borges a propòsitde Recuerdos de provincia deDomingo F. Sarmiento que hi haobres «que no son analítica-

mente justificables. No hay

una de sus frases, examinada,

que no sea corregible; cual-

quier hombre de letras puede

señalar sus errores […] sin

embargo ese incriminado tex-

to es eficacísimo, aunque no

sepamos por qué». Borges lloa-va del llibre de Sarmiento l’efi-càcia patètica i commovedoradel conjunt i acabava la sevaanàlisi escrivint: «Cualquiera

puede corregir lo escrito por él;

nadie puede igualarlo». El ma-teix, ben bé el mateix, es pot dirdel Llibre dels fets, un llibre d’u-na eficàcia immensa escrit perun rei guerrer, que devia teniruns rudiments de cultura ad-quirits a través de la lectura imolta formació religiosa, en

bona mesura adqui-rida a còpia d’escol-tar sermons —Jau-me I va néixer gaire-bé alhora que els or-des mendicants, elgrans mestres del’art de la paraula.Era també un rei,convé tenir-ho pre-sent, que havia desaber parlar en pú-blic, que havia de sa-ber defensar amb laparaula, com moltbé es veu en el Lli-bre, els seus projec-tes polítics i militarstant a les corts comen els consellsreials. Jaume I deviaser, per tant, capaçd’organitzar, com abon estratega de laparaula, un relatmolt coherent i uni-tari de cap a cap, de-via ser capaç de se-leccionar amb moltacura els episodis dela seva vida que volianarrar i la manera depresentar-los. Elpunt feble de la cul-

tura literària del rei era l’estruc-tura de la frase i del període, queés molt acostada a la de la llen-gua parlada i molt lluny de laprosa tan equilibrada de la Crò-

nica de Bernat Desclot, escritapocs anys després del Llibre

dels fets. Però, és clar, Desclotdevia ser un escrivà, en definiti-va un home de lletres, mentreque el rei era un guerrer, un es-tratega i un polític d’una intel·li-gència extraordinàries. Desclotpodia corregir el que havia es-crit Jaume I, i en certa maneraho fa en els capítols de la sevaCrònica dedicats al regnat deJaume I, però no podia igualarel que s’explica en el Llibre dels

fets. Qui llegeix Desclot llegeixun cronista, un bon cronista,sens dubte, però del llibre deJaume I es pot dir el que deia W.Whitman dels seus poemes:«Who touches this book, tou-

ches a man», toca un home d’u-na sola peça.

A hores d’arapocs estudiosos

dubten que el reiés l’autor

de la crònica

El «Llibre delsfets», entre laploma i l’espasaX. Renedo ■ UNIVERSITAT DE GIRONA

Los itinerarios del rey

CRÒNICA. «Llibre dels fets».J. A.

cutir la possibilitat d’una nova croada. Jaume I hiva fer un discurs enèrgic en defensa de la croadai, als seus gairebé seixanta-sis anys, es va oferir, siel papa s’hi apuntava, a anar-hi amb mil cavallers.

Al final del concili, però, no es va de-cidir res en ferm. El rei, malgrat tot,va demostrar que encara estava encondicions físiques d’embarcar-se i delluitar en primera línia contra els mu-sulmans. Sortint d’una de les sessionsdel concili va fer una petita cursa d’ex-hibició amb el seu cavall que va des-pertar l’admiració dels francesos, quevan dir: «El rei no és tan vell com esdeia! Encara podria donar a un turcun bon cop de llança!». Al final JaumeI no va poder fer possible el seu som-ni d’anar a lluitar, i potser fins i tot amorir, als regnes cristians d’Ultramar,on l’esperava Oliver de Termes, unvell amic seu, un cavaller occità tam-bé educat en la dignitat del perill, que

havia lluitat al costat del rei a Mallorca —de fet Jau-me I va sopar i va dormir a la seva tenda el dia dela batalla de Portopí— i potser també en la cam-panya de conquesta del regne de València; un ca-valler que va acompanyar Lluís IX en les seves duescroades i va acabar morint a Acre l’estiu del 1274esperant l’arribada d’un vell amic que no tornariaa veure.

☞ viene de la página anterior

CASTELL. La primera expedició del rei fou a Peníscola.LEVANTE-EMV



UN dels aspectes més importants delregnat de Jaume I el constitueix pre-cisament allò que se’n derivà arrande la seva mort, el 1276: la formació

d’una nova corona separada políticament dela resta del món catalanoaragonès: la Coro-na de Mallorca. De fet, la idea de dividir elsseus dominis entre els fills la trobem al llargde tota la vida del Conqueridor, si atenem elsdiferents testaments que féu en aquests sen-tit en funció de les circumstàncies de cadamoment (el naixement o la mort dálguns in-fants).

En total foren quatre els testaments queféu redactar el monarca en aquest sentit. Elprimer va esser el 6 de maig de 1232, en què,d’acord amb el costum, instituí com a únichereu dels seus dominis el primogènit Alfons,fruit del seu matrimoni amb Elionor de Cas-tella.

El segon tingué lloc el 19 de gener de 1248.És el resultat d’un nou matrimoni contret perJaume I i de la descendència que se n´haviaderivat. El rei, després de conseguir l’anul·la-ció canònica del seu matrimoni anterior ambla princesa castellana, es va casar amb Vio-lant d’Hongria el setembre de 1235. Amb eltestament de 1248 ja feia un primer reparti-ment dels seus regnes i senyorius entre elsfills. D’aquesta manera, doncs, s’iniciava ladesmembració de la corona. Aragó haviad’esser per al primogènit Alfons; Catalunya iel regne de Mallorca passarien al segon fill,Pere; el regne de València, al tercer, Jaume; iels comtats rossellonesos i el senyoriu deMontpeller serien per al quart fill, Ferran.

El tercer testament va esser redactat el 21de març de 1251, com a resultat de la mort del’infant Ferran. Aleshores, Jaume I va fer unanova distribució de la corona, d’acord amb laqual el regne de Mallorca i el senyoriu deMontpeller integrarien l’heretatge de l’infantJaume.

Finalment, el 22 d’agost de 1272 es va con-feccionar l’últim i definitiu testament, altrecop com a conseqüència de la mort dún delsprínceps, en aquest cas el primogènit Alfons.La corona es dividí entre Pere, hereu dÁra-

gó, Catalunya i València, i Jaume, futur rei dela Corona de Mallorca, integrada pel regne deMallorca (nom que rep l’arxipèlag balear), elscomtats rossellonesos i la senyoria de Mont-peller.

D’aquesta manera, doncs, només calia es-perar la mort de Jaume I perquè, en aplicaciódel testament, es configuràs la corona ma-llorquina com una entitat política específica.El Conqueridor va morir quatre anys després,el 27 de juliol de 1276, i, d’acord amb la sevavoluntat, Jaume II prengué el títol de «rei de

Mallorca, comte del Rosselló i la Cerdanya

i senyor de Montpeller»el 12 de setembre se-güent.

Aquests són els fets concrets que motiva-ren la creació de la corona mallorquina. Arabé, a partir d’ací la historiografia ha intentatesbrinar el perquè d’aquesta circumstància.Primer de tot cal dir que les divisions d’a-questa mena havien sovintejat durant l’edatmitjana. La seva base es fonamentava en l’a-nomenat concepte patrimonial de léstat. Estractava dún antic costum, de procedènciagermànica, segons el qual el regne era consi-derat com una mena de propietat privada delrei. En conseqüència, aquest pot dur a termeles divisions que li dicti el seu criteri, sempreque siguin conformes amb el dret successo-ri. Els primers exemples d’aquesta pràcticaes troben ja als regne britànics, als segles VIi VII, així com al regne franc. Tot i amb aixòseran els merovingis qui realment establiranel procediment que després fou continuatpels carolingis: per exemple el fill de Carle-many, Lluís el Pietós, lány 840 dividí l’impe-ri entre els seus tres fills, Lotari, Lluís el Ger-mànic i Carles el Calb. A partir d’ara la pràc-tica es va estendre pertot arreu: a l’Anglate-rra dels Anjou-Plantagenet (divisió realitza-da per Enric II entre els seus fills, Jofré i Ri-card), a la França dels Capets, etc. També ala península ibèrica la circumstància va es-ser usual: per exemple, Sanxo el Gran, a laseva mort, dividi la corona entre els quatrefills: Aragó per a Ramir el Bastard; Navarraper a Garcia IV; Ribagorça-Sobrarb per a Gon-çal i Castella per a Ferran.

Quant a la Corona dÁragó, si bé no po-dem parlar de divisions dáquesta mena, síque era freqüent l´ús dels anomenats apana-

ges. Es tractava de concedir als fills segonsun determinat territori, reduït, en compara-ció amb l’herència del primogènit. Es tracta-va també d’una pràctica ben estesa a l’Euro-pa feudal. De fet, la divisió establerta per Jau-me I al seu últim testament era, en realitat,això: un apanage, que permetès a Jaume II es-ser rei d’un petit territori.

En aquest sentit, els comtes de Barcelonaja n’havien dut a terme anteriorment: RamonBerenguer III havia creat el de Provença; Ra-mon Berenguer IV, el de Cerdanya i el ves-comtat de Carcassona; i Alfons II havia ceditel Rosselló al seu fill Sanç.

Tot i així la segregació realitzada per Jau-me I era quelcom més, anava més enfora quela creació dún simple apanage, ja que esconstituïa tota una nova corona al Medite-rrani occidental. I sobretot, en crear-la, Jau-me I anava contracorrent. Encara que hemvist que aquest tipus de segregarions obeïena una manera de fer antiga i freqüent, val a dirque en arribar al segle XIII la pràctica va cau-re en desús. I no només això: a partir d’ara latendència serà establir entitats polítiquesgrans i compactes, indivisibles. Som en unaèpoca en què, després de la fragmentació po-lítica que suposà el feudalisme, les monar-quies intenten consolidar i enfortir el seu po-der, i això passa per creat estats forts i per-

manents, evitant d’afeblir-los mitjançant di-visions familiars. Un exemple d’això el po-dem observar en el cas castellà: els regnes deCastella i Lleó s’havien dividit, unit i tornat adividir en diverses ocasions durants els se-gles anteriors. En temps de Jaume I es con-centraren de bell nou sota un monarca comú,Ferran III el Sant, i fins avui…

El fet, doncs, que Jaume I actuàs contra latendència de la seva època ha motivat que elshistoriadors formulassin diverses hipòtesisper explicar una circumstància aparentmentparadoxal. Val a dir, per començar, que el pri-mer problema que plantegen els testamentsés el de llur validesa jurídica. A la Corona Ca-talanoaragonesa no existia cap tipus de le-gislació que regulàs la successió a la corona,tot i que el criteri seguit es basava en el dretconsuetudinari, d’acord amb el qual els mo-narques no podien disposar lliurement delsbéns heretats per via paterna, als quals esta-va vinculada la dinastia, però sí dels rebutsen herència per línia materna i dels adquirits.És a dir, Jaume I no podia separar Catalunyai Aragó (herència de son pare), però sí dis-posar com volgués de Montpeller (herènciamaterna), Mallorca i València (conquestes se-ves) i el Rosselló (herència del seu oncle Nun-yo Sanç). En aquest sentit, els primers testa-ments no s’ajustaven al costum (encara quedesprés no arribaren a esser efectius), tot ique sí que ho feia el darrer.

Tot plegat ha fet pensar que la Corona deMallorca fou el resultat de la voluntat, en elfons arbitrària, de Jaume I. Potser, sempres’ha dit, induït per la reina Violant que, ultraels drets del primogènit, volia que els seusfills també fossin reis. En tot cas, el caràcterartificial del procés queda demostrat pels ma-teixos testaments. Què hauria passat, posemper cas, si Jaume I hagués mort l’endemà deredactar el segon testament? Doncs ques’haurien format quatre corones (!) i una hau-ria estat integrada per Catalunya i el regne deMallorca. Sens dubte ara parlaríem d’una al-tra història, ben diferent.

Aquest caràcter artificial de la corona ma-llorquina, a més, es pot constatar a través delcaràcter heterogeni dels territoris que la in-tegraven: una part insular (el regne illenc) iuna altra de continentat (el Rosselló), a mésde la ciutat de Montpeller i els vescomtatspropers de l’Omeladès i el Carladès. Global-ment considerada, la nova corona no noméses tractava d’un conjunt dispers de territorisseparats per la geografia, sinó també, i aixòés tan o per ventura més important, un con-junt de territoris estranys entre si. Els com-tats nordcatalans eren zones molt feudalit-zades, de poblament antic i relativament densi tenien forts lligams amb la resta de Cata-lunya i ben pocs amb el regne mallorquí.Aquest, en canvi, era de conquesta recent i estrobava en plena fase de poblament, alhoraque econòmicament havia establert una xar-xa comercial amb Catalunya i el nord d’Àfri-ca. Per acabar, Montpeller era una ciutat ricai pròspera que en molts aspectes sássem-blava a les repúbliques itàliques.

En definitiva, allò que caracteritza la Co-rona de Mallorca és la seva heterogeneïtat ge-ogràfica, economicosocial i política, a més deles reduïdes dimensions territorials que te-nia. Tots aquests factors li proporcionaran unestat de feblesa permanent, al qual cal afegirel caràcter artificial que acompanya el seunaixement. De fet, els habitants cristians delregne no tenien cap mena de consciència na-

cional separada en relació amb la resta delsterritoris de la Corona d’Aragó. Quan feienreferència al seu origen s’identificaven sim-plement com a catalans (fins i tot molt po-ques vegades feien la distinció que sovint s´haesmentat de «català de Mallorca»). I, àdhuc,sempre hi va haver sectors de la poblacióillenca (començant pel poderós i influentgrup mercantil) obertament contraris a léxis-tència d’una corona mallorquina separadapolíticament dels altres territoris de l´àmbitcatalà. Öbviament, tot això (i alguns factorsmés que s’afegiren al llarg del temps) expli-ca perquè aquesta corona tan sols va sobre-viure una seixantena d’anys i, sobretot, per-què va esser reincorporada amb tanta facili-tat a la Corona Catalanoaragonesa per Pereel Cerimoniós, el 1343.

JOSÉ ALEIXANDREEN EL LLIT DE MORT. Quadre de Pinazo, on es veu a un vell Jaume I traspassant els poders a l’infant Pere.

L’herència políticaEl rei va redactar quatre testaments per a repartir als fills els dominisGabriel Ensenyat Pujol ■ UNIVERSITAT DE LES ILLES BALEARS

Jaume l no podiaseparar Catalunya i

Aragó (herència de sonpare), però si disposarde Mallorca i València

LA captura de dos naves barcelo-nesas, procedentes del norte deÁfrica, en 1226 por parte de unaescuadra sarracena balear fue el

pretexto coyuntural aprovechado por losconsejeros de Jaume I para la ruptura dehostilidades con el walí de Mallorca. Esdestacable que este rutinario incidente decorsarismo no era ni distinto ni superiora otros que habían acaecido con anterio-ridad. Si éste fue el pretexto militar, la co-artada moral procedía del espíritu de cru-zada nacido en el mundo europeo occi-dental a finales del siglo XI, expansiona-do durante el siglo XII y plenamente vi-gente en el primer tercio del siglo XIII.Este espíritu identificaba a los musulma-nes como los principales enemigos de lacristiandad y justificaba cualquier acciónmilitar contra ellos. Añadamos a estosfactores, el retroceso de la potencialidadmilitar almohade en la península y en elMediterráneo, después de la derrota delas Navas de Tolosa, y la necesidad de im-poner orden en Cataluña y Aragón, aca-bando con las revueltas nobiliarias comofenómenos de base de los proyectos deconquista de las Baleares y de Valencia.Todos los partícipes en la empresa tení-an que salir ganando: las rentas de la no-

bleza feudal debían incrementarse, con laobtención de nuevas tierras y fuentes deingresos, los navegantes de las ciudades

catalanas del litoral se verían libres de laamenaza piratica balear, los mercaderesconseguirían unas bases importantes en

el centro del Mediterráneo occidental,que facilitarían la navegación en este ám-bito y las relaciones comerciales con elnorte de África, y la monarquía se veríafortalecida en prestigio y poder.

Los preparativos de la empresa de con-quista de Mallorca se iniciaron a finalesde 1228, cuando Jaume I reunió Cortes enBarcelona, y en sus sesiones, el rey y al-gunos de los principales magnates y pre-lados y representantes de las ciudades secomprometieron a aportar, a sus expen-sas, un número determinado de caballosy de infantes para la aprehensión. Y tam-bién acordaron que las tierras conquista-das se repartirían entre los conquistado-res, en relación proporcional a sus apor-taciones. La expedición, formada porunos 150 bajeles salió de los puertos deSalou y Tarragona, el 5 de septiembre de1229, y entre el 8 y el 9 del mismo mes lle-gó a la Palomera. La flota mallorquina nodificultó la travesía y el desembarco serealizó en Santa Ponça y Sa Porrasa el día10 sin oposición. Los esfuerzos de los sa-rracenos se centraron en impedir el avan-ce de los expedicionarios hacia la ciudad,pero después de las victorias cristianasdel Coll de Sa Batalla y Porto Pi (12 y 13de septiembre), Medina Mayurqa quedósitiada a partir del 18 de septiembre. Laplaza, bien amurallada y abastecida des-de los distritos rurales, presentó una lar-ga resistencia que se prolongó hasta el 31de diciembre de 1229, cuando fue toma-da al asalto. Existieron intentos de capi-tulación por parte musulmana que no fue-ron aceptados. Triunfó la línea dura. Elrechazo de la capitulación y la toma alasalto de la ciudad de Mallorca, repre-sentan un comportamiento atípico en elcontexto de la reconquista. Mediante ca-pitulaciones se ocuparon multitud de ciu-dades en Castilla, Aragón, Portugal y Ca-taluña. En Mallorca, el mando cristianopracticó la operación de asaltar la ciudadpor el sector de la puerta de Bab-al-khal,como vía de acceso más expedita y di-recta del área urbana político-militar másesencial: la fortaleza de la Almudaina, re-sidencia del walí almohade Abu Yayha.La ciudad fue sometida a un saqueo sis-temático y exhaustivo en busca de botín,del que formaron parte también los mu-sulmanes reducidos a cautividad, duran-te los primeros meses de 1230.

El apremio en la subasta de cautivos,procedentes del botín, entre marzo y abrilde 1230, por los magnates deseosos de be-neficiarse del mismo en detrimento de loscaballeros y de los peones de la huestedeterminó alborotos, que han de inter-pretarse como las primeras perturbacio-nes sociales en la posconquista. El des-contento determinó disturbios en el cur-so de los cuales, caballeros y gentes quela crónica real denomina del pueblo, sa-quearon las casas de los primeros bene-ficiarios del botín, incluso de algún ecle-siástico, como el paborde de Tarragona.En un ambiente de tensión, los magnatestuvieron que refugiarse en la Almudainay las perturbaciones no cesaron hasta queel rey se comprometió a compensar conequidad a los disconformes.

Caída la capital, los musulmanes re-

La conquista de MallorcaJosep Juan Vidal ■ UNIVERSITAT DE LES ILLES BALEARS

CRUDEZA. Fragmento del retablo de Sant Jordi, de Pere Niçard, sobre la entrada en Mallorca. EXTRAÍDO DE «EL REI CONQUERIDOR», EDITADO POR BROMERA

MINIATURAS. Jaume I, presidiendo unas Cortes y en el «Llibre de franqueses de Mallorca».LEVANTE-EMV





sistentes buscaron refugio en las monta-ñas de Artá y en las de la sierra norte,pero a causa de la pobreza de medios deesta zona y de la falta de ayuda de lasotras islas y del norte de África, su resis-tencia se debilitó. Entre enero y octubrede 1230 se ocupó todo el Pla y la mitadoriental de la isla. El núcleo de Artá fuereducido en marzo. La sierra norte fueconquistada en su mayor parte entre no-viembre de 1230 y julio de 1231, quedan-do algunos núcleos de resistencia que nofueron reducidos hasta mayo-junio de1232. No hubo ahí confrontaciones di-rectas, sino acciones eventuales de hos-tigamiento, como en táctica de guerra deguerrillas. Los efectivos armadosque permanecieron en Mallorcatrataron de bloquear los caminosde acceso a las montañas, des-arrollando una estrategia enca-minada a aislar a los resistenteshasta que agotaran sus recursos.

Tras la conquista, vinieron he-chos trascendentales para el fu-turo devenir de Mallorca, comofueron la fundación del reino consus instituciones propias, el re-

partiment, la repoblación y lacristianización. Jaume I creó yaen 1230 un nuevo reino no ane-xionado ni a Cataluña ni a Ara-gón por medio de la Carta deFranquesa, promulgada el 1 demarzo de 1230. Si hasta entoncesse había titulado rey de Aragón,conde de Barcelona y señor deMontpellier, a partir de entoncesañadirá a sus títulos el de rey deMallorca. Jaume I se titulará apartir de entonces rey de Aragóny de Mallorca, conde de Barcelo-na y señor de Montpelier. La Car-ta de Franquesa se inscribe enuna larga sucesión de actos jurí-dicos similares – desde 1148 has-ta 1213 fueron otorgadas alrede-dor de 130 cartas de poblaciónpor parte de los condes de Bar-celona – que tenían por objeto es-timular el asentamiento de nue-vos pobladores en territorios ga-nados a los musulmanes. Por me-dio de la Carta de Franquesa, seintentó fijar el estatuto jurídicode los nuevos habitantes de Ma-llorca. A pesar del predominio enella de temas judiciales, existenaspectos políticos de gran im-portancia, como el que el reyadoptó ahí el compromiso de nodar ni permutar el reino de Ma-llorca, manteniéndolo perma-nentemente unido a la Corona, loque fue después conculcado.Posteriormente, el rey organizóla incipiente administración delnuevo reino. Creó dos grupos depoder: el de los oficiales reales yel de los de la Universitat. A la ca-beza de los primeros dejó al lu-garteniente real, que fue Bernatde Santa Eugenia, un delegadoregio, investido de poderes simi-lares a los del monarca y desti-nado a suplirle cuando estuvieraausente. Con el tiempo, la insti-tución del lugarteniente real diolugar a la figura del virrey, usadapor los monarcas posterioreshasta el siglo XVIII. Al frente dela Universitat, colocó a los jura-dos, instituidos en 1249, que tam-bién perduraron hasta comien-zos del siglo XVIII.

La partición de la isla entre elrey y sus magnates se había pac-tado ya antes de la conquista, enlas Cortes de Barcelona de 1228sobre la base de sus respectivasaportaciones militares y finan-cieras a la campaña. El recintourbano y las áreas rurales fuerondivididas en dos partes: la mitaddel rey y la mitad de los magna-tes. A ellos les seguía despuésotro bloque de personajes civiles

y religiosos, cuya participación fue másmodesta, y a quienes les cupo por tantouna porción de territorio proporcional asu aporte.

Ante el vacío demográfico, hubo que

repoblar Mallorca con contingentes pe-ninsulares, mayoritariamente catala-nes, que fueron muy importantes desdeel principio, tal como ha quedado testi-moniado en la lengua. Pero la rapidezde la repoblación motivo que los oríge-nes de los repobladores ultrapasara elmarco peninsular e incluso catalán. Vi-nieron gentes también del sur de Fran-cia, de Italia, de Aragón, de Navarra eincluso de la Francia central, de Casti-lla y de Flandes. Una parte de los sa-rracenos que sobrevivieron a la con-quista emigró a Menorca, o al Magreb,pero otros, en número imposible de cal-cular, continuaron viviendo en Mallor-

ca, la mayoría convertidos en siervos yunos pocos conservando sus bienes ypropiedades.

A la comunidad judía de Mallorca sele otorgó en julio de 1231, un estatuto ju-rídico especial, que reconocía una fór-mula de coexistencia con la mayoría cris-tiana. A los judíos se les aplicó un tratode tolerancia, al reconocer su contribu-ción al progreso de Mallorca en el sectorcrediticio y en la potenciación del sectorcomercial, valiéndose de sus relacioneseconómicas con las comunidades judíasmediterráneas y norteafricanas. Mallor-ca quedó inserta a partir de entonces enla civilización cristiana europea.

Mallorca se repoblócon catalanes,

pero también con franceses, italianos,

aragoneses o navarros

La expansión de la corona

Cursopráctico de

fotografíadigital

Cada LUNESpor sólo 3,95€

con

1.- Introducción a las técnicas fotográficas. Retoque fotográfico. 2.- Las cámaras digitales. Efecto

s artíst

icos.

3.- F

otog

rafía

dege

nte

ypa

isaj

es. E

dici

óny

dise

ñogr

áfic

o.

4.- Ordenadores y periféricos. Álbumes virtuales. 5.- Fotografía de animales, objetos y acción. Trat

amien

tode

imág

enes

.6.

- El e

scán

er. E

fect

oses

peci

ales

.7.- La impresión. Utilidades para la cámara digital. 8.- Software y retoque de imagen. Manejo y gestió

n de imág

enes

. 9.-

Retoq

uede

imag

en. P

hoto

shop

. Fot

ogra

fíaen

CD

yD

VD

.

Con el Curso Práctico

de Fotografía Digital

de hará fotos

de profesional. Y las hará

porque le enseñaremos

todos los trucos

LUNES, 4 de febrero:

ÚLTIMA ENTREGALibro + CD 9

Retoque de imagen. Photoshop.Fotografía en CD y DVD.


Sábado, 2 de febrero de 200816

sÁbado, 2 de febrero de 2008 el mercantil … · levante el mercantil valenciano suplemento...

Documents