revista 2

28

Upload: sagrat-cor-sarria

Post on 29-Mar-2016

231 views

Category:

Documents


4 download

DESCRIPTION

Año 2012 nº2

TRANSCRIPT

Page 1: Revista 2

Quèhi dius?RevistadeBatxilleratSCSAbril 2012núm. 2

Page 2: Revista 2
Page 3: Revista 2

Coberta deSoledad Ciriell i

Editorial: El Bachil lerato artísticoSant Jordi 201 2

Jo, l 'artistaEl mayor placer artístico de mi vida

Els alumnes creen artL'art de la músicaCartes. L'exi l iConcurso nacional de miniempresasKONY 201 2L'art de pensarEntrevista a Maria ArnauNadísL'art al Sagrat CorEl arte de conseguir una AEsquiada 201 2Acció socialSincrotró i Premi Nobel de físicaEl setè art: el cinemaFantasies en francèsAlguna pífia més?Salidas artísticas 201 2Did you know that. . .EntretenimentsAgenda culturalTaizéPremis AMPA Treballs de RecercaDiada de Sant Jordi

The Importance of Being Earnest

2

3

3

5

7

8

9

9

1 0

11

1 2

1 3

1 4

1 5

1 5

1 6

1 6

1 7

1 8

1 9

1 9

20

20

21

22

23

24

25

Quèhi dius?Índex

-1 -

Consell de redacció: Alumnes i

professors voluntaris de

Batxi l lerat

Edició: Ana Geis

Page 4: Revista 2

Este próximo curso cumpliremos

uno de nuestros sueños: ofrecer el

Bachil lerato artístico en el colegio,

en la vía de Imagen, Artes

Plásticas y Diseño.

Hasta ahora, los alumnos que

optaban por este Bachil lerato

tenían que abandonar a sus

amigos y su colegio para poder

cursar estos estudios, que suelen

ser minoritarios.

Creemos que son unos estudios

que desarrollan la personalidad del

alumno, potenciando su

sensibi l idad artística, su creatividad

y capacidad de análisis crítico.

Queremos dar al alumno

conocimientos sobre el lenguaje

plástico y metodologías de diseño y

fomentar que aprendan a

relacionarlos con sus

conocimientos intelectuales.

Los estudios artísticos,

enmarcados en nuestro

Bachil lerato, permiten una

formación integral que les permite

desarrollar al máximo sus

capacidades y su talento a la vez

que aprovechan la formación

humana y cristiana propia de

nuestro centro.

La superación de las asignaturas

del bachil lerato artístico les dará

acceso a la formación profesional

de Grado Superior donde tendrán

preferencia para realizar los

estudios de Artes Plásticas y

Diseño. También podrán acceder a

estudios universitarios al superar

las pruebas de selectividad.

Tendrán preferencia en las carreras

de Bellas Artes, Comunicación

Audiovisual, Ciencias de la

Información, Bibl ioteconomía y

Documentación, Filosofía, Historia

de Arte, Ingeniería Técnica del

Diseño Industrial etc.

Creemos que tener alumnos

dedicados al Arte es muy positivo

para el conjunto de bachil lerato y

para todo el colegio.

Nos aportarán nuevas ideas, nos

harán descubrir los valores

artísticos actuales y valorar más

nuestra tradición cultural. Nos

enseñarán a conocer y respetar

nuestro patrimonio y nos traerán

novedad y creatividad.

El mundo que llega será el de un

“saber conectado”: lenguajes

múltiples, arte y ciencia, innovación

y nuevos medios, retos sociales y

medioambientales a nivel

global…Y en este mundo,

cambiante e incierto, todos tienen

cabida si les enseñamos a

potenciar sus cualidades y sus

recursos propios, les desarrollamos

su capacidad de aprender a

aprender y su iniciativa para

emprender, así como su

intel igencia social para relacionarse

con los demás.

Hemos querido dedicar esta revista

al arte, pues ha sido el tema de

trabajo de todo el colegio durante

este curso. El arte nos invita a

disfrutar de la realidad en muchas

dimensiones. Alumnos y profesores

lo hemos querido expresar en esta

segunda edición de la revista.

Un sueñohechorealidad:el BachilleratoartísticoMaría José Ribas

-2-

Page 5: Revista 2

SantJordi 2012

Jo, l'artistaJo, Van GoghHe dʼacabar-lo, he dʼacabar-lo, HE DʼACABAR-LO! No pot ser, no tinc temps, el rel lotgeavança massa de pressa, he dʼafanyar-me: en Theo mʼha dit que havia dʼacabar-lo avui. Eraen Theo? O potser era jo? Bé, no ho sé pas, però he dʼacabar-lo; és lʼúnic que sé, ha dʼestaracabat abans no arribi a Arles en Gauguin, ho necessito. . . no sé ben bé per a què peròestarà acabat, això ho sé segur. . . ha de ser més groc, més groc, més groc. . . així. . . no: l ʼaltreera més groc, em va quedar més groc, no pot ser, no pot ser, no lʼacabaré pas.Quan vaig començar a pintar girasols no sabia la importància que tenien, primer tres,després cinc, ara dotze. . . per què dotze? No ho sé, però dotze és el nombre just. Oh, emrelaxa tant pintar girasols, a veure què hi diu en Gauguin, espero que li agradin. Liagradaran, no? Sí, sí, segur que sí, però ha de ser més groc, més groc! Aquests girasolstenen alguna cosa. . . alguna cosa especial, no sé què, però són diferents, són bri l lants i fortscom el meu afecte per en Theo; són perfectes en lʼinterior però les ful les expressen la naturatrencadora dʼArles. Oh Arles, és tant bonic! Mʼhi podria passar la vida sencera pintant ipintant, retratant la gent del carrer o els camps florits a la primavera. Bé, primer he dʼacabarels girasols, no acaben dʼexpressar res, tenen força tanmateix no aconsegueixen dir el quejo dic, són com aquelles paraules que no acaben de sortir mai, no acaben de serpronunciades! No ho sé, és un bon quadre? O no ho és pas? En Gauguin sabrà. . . no, no,no, és un bon quadre, jo ho sé, només he dʼafegir una mica més de groc!Mʼencanten els girasols, són únics, poden expressar des de la pau més ordenada al caostotal. He estat una setmana pintant el centre de cada flor. Les ful les? Són una altra història,les ful les es fan en un moment, no necessiten estar ordenades, per a què? Si la vida és uncomplet desordre. . . una per aquí, una altra per allà, així mateix! Encara aconseguiré acabar-lo, només he de trobar el símbol. . . la raó de ser de tot això, la vida és un desordre, ja se sap!Vaig arribar a Arles per tractar amb més èmfasi els colors més càlids i mira com he acabat: pintant floretes desordenades en un quadre! Comtrobo a faltar la meva fada verda! Absenta, estimada absenta, com redimonis podré treballar sense tu? Escolta, i si pinto els girasols de verd?No, no, necessito acabar-lo aviat o en Theo sʼenfadarà i no puc fer-lo enfadar, sense ell no sóc res, res de res, el l ho és tot per a mi. . . si fos aquíell sabria què fer. Aquest quadre mʼestà donant molts maldecaps: primer la forma, després no era gaire realista i no tenia volum, després elcolor, el significat, el l loc de lʼhabitació on el col· locaré. . . hi ha tantes coses que no sé, i tot i així sé que em queden tantes coses a dir, sé queencara hi ha un gran home i un gran pintor dins meu, no em puc deixar guanyar pel temps, acabaré aquest quadre i en Gauguin estarà orgullósde mi. Sí, sí, orgullós.Tot comença a tenir sentit, ja sé per què estic fent tot això, és la meva pinzellada sobre el que veig dʼArles, el que per a mi representa, de lameva vida al cap i a la fi , necessito fer això pel meu amic i pel meu germà, ha de ser perfecte, ha de tenir l ʼesplendor del centre de cada flor, lesful les no importen! Poden anar cap a on vulguin, com vaig fer jo en el seu moment! El color. . . el color és lʼúnic que no em convenç, no acaba desemblar res en concret, és una mica com aquesta habitació, però no en sé res dʼhabitacions. En fi , posem-hi el meu nom per aquí i ja està, nocal complicar-se més; el sentit que el trobi cadascú, tot té el seu, no? Doncs cadascú sabrà trobar-lo, jo només he fet un quadre amb pinzelladescurtes i un color estrany, mʼha quedat bastant real, això sí, veus? Ho has fet bé Vincent, nʼhas dʼestar orgullós, l ʼhas acabat i a sobre és unquadre perfecte, es vendrà com res a la galeria deʼn Theo. És estrany quan el mires, és ple de matisos i no deixa de mostrar una claror tanespecial i dʼexpressar tants sentiments. . . Oh! Mai no hauria dit que pogués fer un quadre tan complet! És com veure nens jugant al camp alʼestiu. Potser hauria de pintar nens a partir dʼara, oi? No, no, deixem-ho córrer.

ASCARIEmili Brancós, 2n C

Aquest curs celebrem l̓anyde l̓art i, per extensió, de la bellesa.

De la bellesa en qualsevol de les seves formes de̓xpressió. La bellesa d u̓ns acords; la bellesa d u̓ns colors; la bellesa

d u̓nes formes, d u̓nes paraules que segur que en algun moment ens han emocionat.

Hem pensatmai quin ha estat el nostre major plaer estètic?Potser la descoberta d u̓na sonata, potser el gest subtil d u̓n

ballarí o l̓ escena final d u̓na pel·lícula... Tant se val el mitjà, el que compta és que l̓artista ha sabut transmetre n̓s el

plaer de la bellesa.

Però, què li passa pels ulls mentre amb la càmera enfoca la silueta que es perd entre la boira, què sent quan la música

li comença a sonar en el cap i pren forma, quines sensacions experimenta quan, davant del full en blanc, la paraula no

arriba...? Vosaltres heu donat resposta a aquests interrogants. Heu compartit amb nosaltres el moment que us va

emocionar i us heu capbussat en el jo de l̓artista per apropar-nos al geni creador i mostrar-nos que l̓art és plaer, però

també pot ser dolor, passió o, senzillament, genialitat.

Núria Torres

-3-

Page 6: Revista 2

Jo, Diego RiveraMai no he entés la lògica del capital isme i menys la dels diners posats enmans ianquis. Encara em pregunto com seʼls va ocórrer de fer-me a milʼencàrrec del mural de la cadena de muntatge de la General Motors de Detroit.Jo, comunista, marxista-leninista des del dia que vaig néixer quan vaig mamardel pit de la mare. Ara bé. . . no tinc l l ibertat creativa? Doncs faré el que vulgui!Penso ser terriblement realista, penso reflectir el treball dur i exigent delscompanys obrers; les penúries i els esforços i alhora, encara que sigui abaixde tot i com a element decoratiu, penso criticar el capital isme que em pagaamb tot el material isme dialèctic i racionalisme científic de què sóc capaç.Si penso en els colors ho tinc clar: les màquines i el patiment que suposenseran el vermell i el taronja lʼexplotació i de lʼinfern. Als camarades proletarisels penso pintar de tons blavosos, de fet mig morts perquè el treball que fan ésinhumà, els esclavitza i els fa infel iços. Penso pintar tot l ʼesforç gram a gram ipenso ser terriblement pessimista: els camarades sʼhan dʼadonar que aquestesforç només condueix a lʼinfern del burgès i dels seus gossos guardians: lesmàquines.Si els amos de la fàbrica pensen que el mural és un homenatge a lʼopulènciatransformada en la modernitat i les màquines no és problema meu. La idea ésque els camarades hi reconeguin la porta de lʼesclavitud i entenguin dʼunavegada per totes que, si no hi ha revolució ni sacrificis humans i morals, seràimpossible fugir de la realitat que he pintat. Estic pensant també que, un copacabat, l ʼenvernissaré perquè la injustícia encara resplandeixi i destaqui més.Ho faré amb calma; no tinc pressa. El crèdit que penso treure dʼaquestencàrrec és polític i no econòmic. Els diners, els penso destinar a lʼeducaciódels fi l ls dels proletaris que he pintat: que lʼesforç dels seus pares i el meupropi no sigui en va, que tants esforços i tant dʼesclavatge serveixi perquè ells,amb els seus coneixements, puguin enderrocar el monstre capital ista i que elsdiners es transformin en il · lusió i esperança perquè tots puguem viure en unasocietat més justa.

Mario BalotelliEnrique Ferrari, 2n C

Jo, Edgar Allan PoeQuin capvespre més trist i queixós. Aquí resto, feble iaclaparat, sobre un volum dʼerudicions molt curiós, mentredemano vanament consol. Oh pergamins de paper de bellesaexcepcional, una bellesa que quedarà sense nom!Crema, petita i dèbil flama, crema tendrament i amb unarapidesa antagònica. Endú-teʼn, un cop més, les històries.Emportaʼt les feixugues paraules, aquestes paraules queemmenen la vida dels dèbils i enyoradissos personatges, i que,essent cendra, són un reflex dʼuna vida afl igida.En una nit com aquesta, en una gèlida nit de desembre, unhome solitari ajagut en una butaca d'amplis braços romanimpacient tot esperant el dia. Dins dʼaquesta foscor sent elcruixir de les cortines que mansament sʼarrosseguen mentre lapor el va consumint. Els records sʼapoderen dels sentits, tancaels ulls deixant-se emportar pel record dʼaquella a qui elsàngels anomenaven Leonor.Tant de bo tu, corb, reflex dels auguris dels ignorantsespaordits, tu que pel marge de la nit vagareges, poguessisexplicar-me què diuen aquestes frases colpidores en la ment.Sento el vent com crida turmentat. Dins dʼaquesta foscor, quèmés pot témer? La solitud o la companya inesperada dʼun vellamic?Corb! Amic meu. Jo et crido. Ajudaʼm.

KYOKORiti de Pineda, 2n C

Jo, Charles Clyde EbbetsÉs dimecres. Avui em toca anar a documentar la construcció delRockefeller Center. No mʼagrada aquesta feina, és monòtona iavorrida, però no em puc pas queixar. Som a lʼany 1 932 i a laciutat es respira un nerviosisme i una angoixa generalitzats.Falten llocs de treball , ningú no queda al marge de la crisi . Enqualsevol moment et poden acomiadar, i tots en som conscients.Arribo davant de lʼedifici . Des dʼaquí veig uns punts negresbellugadissos. Són els obrers, que es mouen amb una agil i tat iuna seguretat admirables. És increíble que en poc temps lʼedificihagi crescut tant. Ja és una estructura metàl· l ica gegantina.Sembla un gran esquelet de ferro, fràgil i inestable.Pujo amb un muntacàrregues provisional. Lʼúltim tram lʼhaig defer a peu. Quan sóc a dalt, els obrers em saluden amb un posatdistret. Ja em coneixen i no em fan gaire cas. La bullícia típica dela ciutat no arriba a aquestes alçades. Només sentim les nostresveus i el si lenci absolut. Tinc la sensació dʼestar en una altrarealitat. Veig la vida allà baix, que es mou de pressa, senseaturar-se.És lʼhora de dinar i els treballadors descansen. Tenen unsomriure dʼautòmat als l lavis. Seuen sobre una biga, amb elspeus penjant al buit. No porten cap mena de protecció, ni estansubjectes a res. Tot i així jeuen amb un posat tranquil , i fins i totnʼhi ha alguns que fan una becaina. Sota els peus es veu la immensa ciutat de Nova York. Els edificis, que fins ara veiem altíssims, semblenbarraques des dʼaquesta altura.Aquesta imatge em posa trist. Als obrers seʼls veu abatuts, amb la cara demacrada. Sembla que hagin perdut el seny, així asseguts sobre labiga, com si no els importés gaire caure des dʼaquí dalt.Trec la càmera i immortalitzo els obrers. Ells sʼestranyen i em miren amb un mig sombriure avergonyit.

Martí PouAnna Serra, 2n A

-4-

Page 7: Revista 2

Elmayorplacerartísticodemi vidaA través de un mar de recuerdos

Sin fecha, simplemente el presenteQuerido amigo,Lo veo. Solo con mirarte a los ojos veo el fugaz bri l lo de tantos amaneceres capturados por tu retina, cámara de recuerdos que no atiende amarcas ni píxeles. Veo cada sonrisa, cada beso robado al anochecer del que has sido testigo, cada momento feliz que sabes que haspropiciado. Me adentro en tu mirada y observo todos esos recuerdos que tan cuidadosamente has guardado como trofeos en lo más hondo deti. Me miras en un intento de reproche pero no dejas pasar ni dos segundos hasta que me iluminas con tu sonrisa. Sabes que aunque lo intentesno puedes esconderme nada.Solo hay un recuerdo que no he conseguido que compartas conmigo: la primera vez que me viste. Aunque quieras hacerme creer lo contrario,sé que está ahí y que, algún día cuando te sientas preparado, me lo mostrarás. Por ahora no necesito nada más que tu compañía, el placer depoder observarte contemplar toda la pureza que desprende tu boca, tu si lueta, tu perfecto torso que resplandece bajo una luna que ya conocesbien.Pocos conocen nuestra profunda amistad y complicidad. A decir verdad, ni siquiera nosotros lo habíamos comentado nunca; pero ¿sabes qué?Que da igual, da igual porque sobran las palabras. Las palabras se malinterpretan, se corrompen, se pierden en el tiempo; en cambio, lospensamientos son eternos. Tan eternos como el mar que tienes la suerte de contemplar sin descanso.Tienes el poder de hacerme sentir segura, de hacer que me pare a observar a mi alrededor. Son pocos los momentos en que puedo hacerlo.Últimamente, y cada vez más, mi vida se ha convertido en una película a cámara rápida. Pero solo con mirarte y pensar en todo lo que hasvivido, las atrocidades que contemplaste años atrás. . . y, aun así, permaneces aquí, irradiando tranquil idad.Aunque recibes incontables visitas siento que la mía es especial, que cuando llego, el agua corra con más fuerza y tus colores bri l lanintensamente. Sabes que nos entendemos y que, aunque seas guardián de la ciudad, también lo eres de mis secretos más íntimos, de missueños y de mis miedos. Aunque se te conozca por ser el hi jo del reconocido artista Gaudí, para mí, tú constituyes una obra por sí sola, sinnombres ni apell idos, solo tú.Y esto es lo que te he venido a decir en esta cálida noche. Llevaba demasiado tiempo guardándomelo, desde aquella primera visita con tan solocinco años que tan tozudamente te niegas a recordar. Ahora me marcho pero no tardaré en volver, en cuanto el ruido de la ciudad condal seademasiado y necesite volver a bucear en tu mar de recuerdos.Hasta pronto,Tu fiel amigaP.D. : me ha parecido adivinar en tus ojos al despedirme la silueta de una pequeña niña mirándote fascinada por primera vez. Pero ha sido solouna fugaz visión, quizás me equivoque.

Galileo

Patricia Ollé, 1 r C

-5-

Page 8: Revista 2

Making moviesDe repente, me encuentro en el umbral de la puerta, a punto de entrar a la habitación peor i luminada de la casa. Se encuentra por debajo delnivel de la calle, y la única luz natural que entra a la sala proviene de una ventana, alargada y translúcida, situada en la parte más alta de lapared, por la que puedes ver los pies de la gente que pasa por fuera. Encendiendo la luz, que parpadea un par de veces antes de iluminar lasala, la habitación gris se convierte en unas paredes color crema, dos sil las verdes alrededor de una mesa de madera, un suelo de parquégastado bajo una alfombra de tonos roj izos y, al fondo, una estantería con un armario chato debajo.Sumergida en la descripción de mi entorno, no recuerdo qué hago ahí de pie. A ver…Estaba en mi cuarto, escuchando música, y ha sonado…Ya me acuerdo.En dos zancadas he cruzado la habitación, y me he sentado delante del armario. Antes de abrirlo ya sabía qué había dentro; l levaban ahíprobablemente desde que nos mudamos, así que unos once años, y sólo los sacábamos de vez en cuando con mi padre para echarles unaojeada. La ilusión que me hicieron se vio interrumpida por estornudos y tos por culpa de todo el polvo que había, pero poco después se vieronreemplazados por mi curiosidad y el olor a papel viejo.Vini los. Más de ciento veinte discos que mi padre fue comprando durante su juventud yendo de concierto en concierto. Los he sacado todos yestán esparcidos por el suelo a mi alrededor. Voy ojeando los álbumes que conozco, los que me suenan, o los que simplemente tienencarátulas curiosas.Tras ir probando un buen rato, consigo encender el tocadiscos y escuchar algunos vini los. Led Zeppelin, Pink Floyd, Boomtown Rats, Blondie,Meat Loaf… Después de mirar qué canciones hay en ambas caras de otro disco y ponerlo, me doy cuenta de que algo ha caído de su carátula.Por un momento no me lo creo. 1 982, Madrid, Estadio Vicente Calderón, dos mil pesetas; concierto de los Roll ing Stones. El primer concierto alque fue mi padre, además de otros como…Y entonces vuelvo a acordarme de por qué estoy aquí. Después de esparcir todavía más todo ese desorden, encuentro lo que buscaba. Unacarátula casi completamente roja con un margen azul celeste. Como ya era de esperar, otra entrada se desliza y revolotea hasta el suelo al abrirel álbum.Paro el disco que estaba escuchando en ese momento y lo devuelvo a su carátula. Con cuidado, coloco el vini lo que quiero en el tocadiscos.La primera vez que escuché esta canción fue hace un par de años en el coche, y en poco tiempo se convirtió en mi canción favorita. Pero nadase puede comparar con este momento.Al colocar la aguja, empieza a sonar el clásico murmuro de los tocadiscos. Empieza a sonar la melodía de la guitarra, que te envuelvecompletamente como una brisa de aire cálido, a la que se unen unas notas de piano como caricias. Entonces, Mark Knopfler empieza su historiasobre Romeo y Juliet.Miro al caos formado a mi alrededor, y como todos estos tesoros no pueden volver al olvido que supone el oscuro armario, decido cambiarlos desitio. La estantería está toda vacía excepto por el tocadiscos. Con Dire Straits de fondo, vuelvo a sentarme en el suelo para reordenar los vini losy colocarlos a la vista de todos, en un momento que parece ser un sueño.

KnopflerAna Geis, 1 r B

Tan tierna y bella la forma en que...Tanto tiempo dedicado a todo y sigue habiendo algo que siempre siento que destaca. Ya puedo dedicar horas y horas a cantar en mi habitación,ya puedo pasarme fines de semana enteros con mi l ienzo y todas las pinturas desparramadas por la mesa, ya puedo hacer sesiones y sesionesde cine con mis amigas o perderme en la grandeza de una catedral gótica.Pero cuando verdaderamente siento escalofríos es cuando leyendo, oigo a Machado decir:

Con los primeros liriosy las primeras rosas de las huertas,en una tarde azul, sube al Espino,al alto Espino donde está su tierra. . .

¡Me resulta tan bella y tan tierna la forma en que Machado evoca la Soria de sus sueños y a su difunta esposa! Cuando voy por “tarde azul”siempre me vienen ganas de llorar. Lo debo de haber heredado de mi abuelo, que jamás consiguió leer los últimos versos de “Los Miserables”sin derramar lágrimas.¡Pero también hay melodías y canciones que me raptan! Por ejemplo: “Let it be”, de los Beatles o “Sólo quiero decirte adiós”, de Jarabe de Palo.También me siento abrumada viendo y palpando el Palacio Ducal de Venecia. Aquellas inmensas salas con sus paredes empapeladas deelegancia y magníficos cuadros hasta en los altos techos. Pero no lo puedo remediar, cuando realmente me rindo es cuando leyendo, oigo aBécquer decir:

¿Qué es poesía?, dices mientras clavasen mi pupila tu pupila azul.

¡Qué es poesía! ¿Y tú me lo preguntas?Poesía eres tú.

O cuando Garcilaso entona el Carpe Diem:Coged de vuestra alegre primavera

El dulce fruto antes que el tiempo airadoCubra de nieve la hermosa cumbre.

Siempre me he emocionado persiguiendo las palabras y delirando con ellas. Pues ya antes de abrir los ojos me moría por los cuentos. Palabrasy palabras. Unas pell izcan, otras acarician, algunas me hacen llorar, otras gritar o reír. Algo tienen en común, que todas me hacen sentir.Cada palabra que no debería haber dicho y tantas otras que no tuve la oportunidad de decir.Es pues la l iteratura lo que me puede, lo que me mata y lo que me embriaga.

A las aladas almas de las rosasDel almendro de nata te requiero,

Que tenemos que hablar de muchas cosas,Compañero del alma, compañero.

Miguel HernándezPuchini

Laura Sols, 1 r A

-6-

Page 9: Revista 2

Elsalumnescreenart

Álvaro Ortuño, 1 r CInés Martí, 1 r C

María Rodrigo, 2n B

-7-

Page 10: Revista 2

L'artde lamúsica:perquèseguimtocantuninstrument?

La vida de un músico es, engeneral, difíci l e intensa. Difíci lpor la cantidad de gente ycompetencia, e intensa por lapráctica diaria, la cual nunca essuficiente. Estos adjetivos losidentifico a la vía profesional. A lolargo de mis nueve años dededicación al violín, me he dadocuenta de que es una carreraplenamente vocacional y de queen un futuro podré disfrutar delinstrumento no como algoprofesional, sino como una vía dedesconexión.Virginia Milá, 1 r C

Poder transmetre les tevesemocions i al lò que sentsamb totes les teves ganesamb un instrument, penso isempre he pensat que hadʼésser una experiènciaúnica. I més encara, quangaudeixes tocant la musica il 'instrument que et fan vibrar,com per a mi la bateria.Aleshores notes que estàfeta per a tu.Sergi Rigau, 2n C

Con el piano disfruto y merelajo. Lo toco desde los tresaños y el esfuerzo que paramí han supuesto losexámenes de nivel mepermite ahora sentarmefrente a él para crear einterpretar la música quemás me gusta.Roger Ricomà, 2n C

En una nubeEsta noche soñé que te perdía.

Tu mirada era impávida, ausente,

y de mí se alejaba lentamente.

Vi las hojas secarse a tu paso,

y las flores rojas marchitarse.

Corrí por tu camino de muerte,

y a pesar de que quise abrazarte,

no logré retenerte a mi lado.

Escuché cómo me fui rompiendo,

cada instante con una brecha más.

Y poco a poco yo fui entendiendo

que sin ti mi vida es sólo un impás.

Doy gracias por haber despertado,

¡horrible sueño el que anoche tuve!

Siempre vivirás acompañado,

y si es conmigo, en una nube.

1 4 de Enero de 201 2, L.Sols, 1 r A

Sentiments de la vida

Podria dir que no em llevaré aquest dia,

podria dir que l’alegria marxarà,

potser es quedarà o mai no arribarà.

Potser tanqui els ul ls i et vegi pensar,

t’estimaré, t’enyoraré, t’obl idaré?

Podrà no sortir el sol en aquest dia,

podrà tornar-se fosca la claror.

Veuré uns ul ls de l làgrima petita,

de l làgrima desfeta, ferida,

l l iscant pels meus llavis de vida.

Tot això marxarà,

despertaré, m’aixecaré, viuré!

La vida és un camí per esbrinar,

que cal dominar, que cal enamorar.

No seré perfecta, seré jo.

Ompliré un l l ibre amb paraules de paper,

ompliré una vida amb imatges que viuré.

Un somni, una mirada, una rosa, un

somriure, i jo.

Podrà no sortir el sol en aquest dia,

però sortirà el sol l 'endemà.

Cristina Corral López, 2n C

Al principio no me preguntaba por quéseguía tocando, formaba parte de mirutina semanal. Pero hace unos añosme di cuenta de que le tenía queencontrar un significado, o una uti l idadcomo mínimo. Hoy, unos añosdespués, he encontrado la respuesta.Ahora la guitarra es parte de mi vida,es una manera de poder canalizar unade mis mayores aficiones, la música,junto con todo lo que esto representa:el esfuerzo, el poder expresarme através de la música y la i lusión detocar aquellas melodías que desdepequeño quedaron grabadas en mimemoria.Ignacio Garriga, 1 r C

-8-

Page 11: Revista 2

Cuando Bea Lucaya nos dijo que habíamossido seleccionadas con nuestro corta pastelespara ir a la final nacional en Madrid, creíamosque iba a ser pan comido; hacer un powerpoint para nuestra exposición oral, prepararlas respuestas a las preguntas que el juradopodía hacernos y volver a casa después dehaber vivido una gran experiencia. Al díasiguiente de recibir la noticia, Bea nos explicóqué debíamos hacer exactamente.Lo que el día anterior parecía una sencil latarea se transformó en algo muy estresante ycomplicado; durante la primera semanaelaboramos un informe que recopilaba todoslos datos financieros de nuestro proyecto. Nosresultó muy difíci l hacerlo ya quenecesitábamos usar conocimientos de 2º debachil lerato. Posteriormente pasamos a algoque nos pareció más entretenido: grabar unvídeo en el cual mostrásemos elfuncionamiento de nuestro producto. Dichovídeo resultó ser un “éxito” y decidimoscolgarlo en Youtube debido a que todosnuestros famil iares y compañeros nos dijeronque era un trabajo increíble.Una vez en Madrid, el pánico cundió porcompleto. Había proyectos de todo tipo, desdejabones hechos a mano hasta zapatos quegeneraban energía para cargar el móvil . Apesar de la inevitable competencia,decoramos nuestro stand lo mejor quepudimos y quedamos muy satisfechas de ello.Ni el agotamiento ni el cansancio nos hicieron

perder las ganas de vender, y sobre todo, lasganas de pasarlo en grande. Al desmontar elstand, habíamos vendido 8 de 1 0 cortapasteles y regresamos al hotel agotadasaunque muy orgullosas, y ahí estuvimos unbuen rato repasando la exposición oral para eldía siguiente. A las 9 de la mañana llegamosal Vivero de Empresas, en Carabanchel.Había un escenario, pantallas donde seproyectaban las presentaciones (muchas deellas en inglés), micrófonos, gente yendoarriba y abajo… pero sobre todo muchísimosnervios. En ese momento nos dimos cuenta deque gracias a nuestro esfuerzo estábamos ahícon nuestro corta pasteles y representando anuestro colegio. Y fue entonces cuandoperdimos el miedo a hablar delante de todaesa gente; teníamos la presentación bienpreparada, creíamos en nuestro producto, y lomás importante, creíamos en nosotrasmismas.Una hora después empezó la entrega depremios la cual consistía en varias menciones;al producto más innovador, al IWF(International Women Foundation), al máscomprometido con el medio ambiente… yposteriormente al tercer, segundo y primerpremio. Estábamos convencidísimas de queno íbamos a ganar, pero que al menos iban adarnos alguna mención. Pero no. Empezamosa sentirnos muy frustradas al ver que no senos reconocía el trabajo que habíamos hecho.Cuando el segundo y tercer premio habían

sido otorgados a sus respectivas miniempresas, aún quedaban proyectos muybuenos y estábamos seguras de que el primerpremio iba a ser para alguno de ellos. Pero derepente oímos cómo calificaban a la empresaganadora: “el primer premio es para unaempresa muy redonda… Cut & Eat”.No podíamos creerlo. Nosotras solas, nuestraidea, nuestra iniciativa, nuestro dinero, nuestroesfuerzo… Estábamos ahí gracias a todo esoy habíamos sido recompensadas por ello. Hasido una experiencia increíble, tanto a nivelprofesional como personal. Hemos aprendidoen qué consiste cada departamento de unaempresa, a trabajar en equipo, a tener un planb y a veces incluso un plan c, a no decaerpese a las adversidades, y sobre todo hemosaprendido, como dice Bea Lucaya, a que“donde no llegue una, l legará la otra”.Gracias a todos por habernos apoyado desdeel principio, a nuestros compañeros de 1 º y 2ºde Bachil lerato, a los profesores, a nuestrospadres y al colegio entero.Gracias de todo corazón.

Diana Bofill , Claudia Durany,Laura Izquierdo, Cristina Morales,Cristina Ros. 1 r C

Cut&Eat; JuniorAchievement, el éxitodelasminiempresas

Barcelona, 1 0 de gener del 201 2. Teatre Lliure de Catalunya.Lʼescola ha organitzat una sortida al teatre per assistir a la lectura de cartesescrites des de lʼexi l i . A lʼentrada hi ha molta gent, persones gransprincipalment, imagino que estaran més relacionades amb la causa que jo,així doncs, les meves sensacions no son gaire bones. Són ja dos quarts denou i entrem a la sala. El si lenci sʼinterromp amb els xiuxiueigs del públicneguitós pel començament de la lectura. Josep M. Flotats i Núria Espertapareixen a lʼescenari i el si lenci es converteix en un gran aplaudiment. Enescena dues cadires, els actors no seʼn mouran durant tota la lectura.Començo a pensar que potser ha estat un error venir al teatre, però tot canviaquan cessen els aplaudiments i el si lenci es torna a fer present a la sala.Lʼexpressió dʼEspert i Flotats canvia en un obrir i tancar dʼul ls; tenen les cartesentre les mans i semblen haver fet un gran salt en el temps. El si lenci i la l lumconcentrada en una sola persona fan que no vegi ni senti cap altra cosa queel que gesticulen o llegeixen. Puc veure la tristesa als rostres i el sofriment alsgestos i mʼés impossible de no posar-me a la seva pell . Durant una hora llegeixen incomptables cartes, el sentiment dʼempatia roman en midurant tota lʼobra. La lectura acaba, tot el públic sense excepció es posa en peu i trenca el si lenci amb un aplaudiment encara més intens quelʼinicial. Lʼexpressió als rostres dels actors ha tornat a canviar i hi puc veure alegria i una gran satisfacció. Miro al meu voltant i em fascina veurecom tothom està emocionat. Durant una hora han viscut un altre cop el sofriment i la tristesa dʼuna època de guerra que no va poder acabaramb els seus protagonistes sinó que els va enfortir encara més. Després dʼun llarg aplaudiment, vam començar a sortir de la sala, de sobte, unasenyora dʼuna certa edat es va dirigir a la Núria Torres, que era amb nosaltres, per dir-l i : “Això, a ells, no els arriba”. Vaig sentir el comentarimentre sortia i seguidament, vaig pensar: “Això, potser no ho he viscut, però encara que em separin molts anys dʼaquests successos, he pogutsentir en mi mateix una petita part de tot el patiment dʼaquells qui van veure la seva vida truncada per la guerra". Em vaig equivocar en pensarque aquesta lectura no mʼagradaria. Un cop a casa, encara mʼestremeixo en recordar les sensacions viscudes durant lʼhora de lectura.

Alberto Alonso, 2n A

Cartes. Lʼexili

-9-

Page 12: Revista 2

“Dicen que el hombre es el único ser capazde lo mejor y de lo peor en este planeta,pues tiene abierto el camino para optarentre la libertad o la esclavitud, entre elprogreso o el retroceso, entre la fraternidado el odio. El hombre sabe muy bien queestá en su mano dirigir correctamente lasfuerzas que él ha desencadenado y quepueden aplastarlo o salvarlo. Por ello seinterroga sobre sí mismo. ¿Qué es elhombre? ¿Cuál es el sentido del dolor, delmal, de la muerte, que, a pesar de tantosprogresos hechos, subsisten todavía?¿Qué valor tienen las victorias logradas atan elevado precio? ¿Qué puede dar elhombre a la sociedad? ¿Qué puede esperarde ella? ¿Qué hay después de esta vidatemporal?”Sin embargo no es al hombre a donde quierollegar, sino a lo que hace. Los desequil ibriosque fatigan al mundo moderno estánconectados con ese otro desequil ibriofundamental que hunde sus raíces en elcorazón humano. Escribo pues esta redacciónpara contaros una historia, una historia con unpropósito, uno con el que todos estaremos deacuerdo. No sé si muchos de vosotros yasabréis que últimamente ha estado circulandopor Facebook y todo Internet la imagen deKony 201 2, pero realmente ¿Sabéis de qué setrata?La primera vez que lo vi pensé que era uncartel publicitario para promocionar algúnevento importante de este nuevo año, ahorapero me entristece mi propia ignorancia, porello solo pido que leáis atentamente para nocometer el mismo error. Kony 201 2 es unacampaña internacional hecha por la sociedad

de Invisible Children, con la intención de llevara Joseph Kony ante la justicia. ¿Quién esJoseph Kony? Es el peor criminal de guerradel mundo, que en 1 987 tomó el control de ungrupo rebelde existente en Uganda, y quedesde entonces se ha ganado una reputaciónpor su crueldad y brutales tácticas. Durantemás de dos décadas este hombre ha raptadoa más de 30.000 niños, para convertirlos ensoldados de una lucha sin ninguna causa másallá de que su líder conserve su poder,también se lleva a las niñas, cuanto másjóvenes mejor, para convertirlas en esclavassexuales y se encargan de muti lar, violar ymatar a todos los civi les que se le antojasen.Kony ha conseguido que más de 2.1 mil lonesde personas se vean incapaces de tener unhogar o regresar a él por miedo a ser raptadosen el camino, y lo peor de todo es quenosotros estamos tan ocupados con nuestrosproblemas, según mi opinión insignificantes encomparación, que no sabíamos lo que estabapasando. Para luchar contra esto se creó lasociedad The Invisible Children, que ha estadotrabajando durante nueve años intentandoacabar el más largo confl icto armado deÁfrica. Aquí nos encontramos con el primerproblema, aunque esta sociedad consiguióque Estados Unidos les prestara ayuda paraponer fin a esta situación, Kony descubrió losplanes que tenían contra él y huyó de Uganda,sin embargo no dejó sus actividades, esta vezmóviles, y que le permiten pasardesapercibido. Por ello esta ventana de ayudaque ofreció América del norte se cerrarápronto si no se obtienen resultados por su altocoste y “bajo interés”. Y es ahí donde nosotrosentramos, Kony 201 2 pretende hacer que la

figura de Joseph Kony famosa, no una imagencomo la de un actor o futbolista, sino como loque es: el peor criminal de guerra del mundo.De esta manera la historia de una sociedad endesarrollo podrá llegar a las casas de todo elmundo, para que tengamos conciencia decada una de las víctimas de este hombre, desu terror y sufrimiento. Una historia quesabemos que si hubiese pasado en Occidentesaldría en portada de todas las noticiasdespués de la primera noche y no después de20 años. The Invisible Children y mil lones deseguidores se movil izarán el 20 de abri l deeste año, empapelando las calles con pósters,carteles y banderas de Joseph Kony para quetodo el mundo pueda ponerle cara y poderparar sus atrocidades, devolver los niños quetiene con él y l levarlo ante la justicia.Sin embargo no es eso lo que se nos pide, nitampoco dinero, ni una acción que requieramucho esfuerzo, solo leer y descubrir. Dejadun momento lo que estéis haciendo porqueconocer a Joseph kony, hacerle losuficientemente conocido para que el gobiernode los Estados Unido crea que tiene “lasuficiente trascendencia como para continuarluchando” y demostrar que nos importa,merece al menos un ápice de nuestraatención. Al fin y al cabo la gente que seencuentran en el otro extremo del marMediterráneo no son tan diferentes a nosotros,siguen siendo personas, se merecen teneresperanza, y en eso…¿Estamos de acuerdo,no?

Julia Garigliano, 1 r C

KONY2012: Dosvisiones

" En este mundo traidor nada es verdad nies mentira, todo depende del color delcristal con que se mira."

Kony 201 2; Invisible Children; mil lones devistas en YouTube; otros tantos en Vimeo.Esto es lo que nos llega a primera vista; unvil lano, niños inocentes sufriendo. Un granpaís mandando ayuda para salvar el mundo.Un vídeo de treinta minutos que nos pone lapiel de gall ina y nos da ganas de imprimirdoscientos pósters y pasar desde las siete dela tarde hasta la mañana siguiente pegándolospor la ciudad.Así me sentía yo una tarde cualquieramientras veía en YouTube la historia de Konyque tanta gente había publicado en Facebook.Con tarjeta de crédito en mano y a punto decomprar una camiseta en la página oficial, mellamó la atención la barra de votos positivos yde votos negativos en el vídeo. ¿Quién iba avotar algo así como malo? No lo entendía, asíque miré los comentarios más votados."PHONY 201 2". 462 votos. "Phony" es unapalabra de lenguaje famil iar que significa"farsante". Pero no es mentira, ¿no? Konyrealmente tiene un ejército de niños. ¡Si en elvídeo sale un chico que había estado ahí!Entonces vimos el vídeo en clase, y di je lo que

había visto. Algunos no me creyeron, así quedecidí investigar un poco más. Aun así, lo queencontré tampoco era de mi agrado. Kony noera un engaño. Realmente había un hombreraptando niños y haciendo cosas peores aniñas, pero hay algo más detrás.Resulta que Invisible Children lleva con estacampaña más de catorce años luchando porlos niños de Uganda, pero Estados Unidosnunca les hizo caso.2009: Se encuentra petróleo en Uganda.Tal vez sea casualidad, pero después deAfghanistan, uno de los países más pobres delmundo, pero al mismo tiempo rico en petróleoy materias primas, y Libia, que tiene el novenoyacimiento de petróleo más grande delplaneta, otro país ya resulta un pocosospechoso.Pero bueno, al menos salvarán a los niños deUganda, ¿no?Entonces me encuentro con el vídeo "Kony201 2 Video is Misleading". Una chica conpadres de Uganda explica su versión de loshechos, o mejor dicho, la de sus padres.Uganda no quiere la ayuda de InvisibleChildren. El grupo rebelde LRA, más conocidocomo el grupo bajo el mando de Kony, seformó hace veintidós años. Hizo cosashorribles como todos los que hayáis visto el

vídeo sabréis, pero resulta ser que esto dejóde ocurrir hace diez años. El grupo llevainactivo todo este tiempo, en ese país; el LRAestá presente también en Sudan y Congo, asíque a lo mejor Kony ya no está en Uganda.Aun así, Estados Unidos va a buscarlo allí,con un ejército armado.¿Con un ejército armado? Entonces, en elsupuesto caso que Kony esté allí, con suejército de menores, ¿eso no implicaría lucharcontra ellos?No voy a uti l izar los rumores respecto al bajoporcentaje de las ganancias que llegan al paísdel tercer mundo como conclusión o comoargumento más fuerte en contra de estacampaña, básicamente porque no lo es. Deesta historia lo que podemos sacar es que notodo es como lo vemos a primera vista. Todotiene más de una cara, y tal vez ésta que yoveo no sea tampoco la verdadera. Pero estono es más que un ejemplo para que veas quesi no buscas la verdad por tu cuenta, no va allegarte sola.

Ana Geis, 1 r B

-1 0-

Page 13: Revista 2

L'artdepensar:Elsdebatsdefilosofiaaprimerdebatxillerat

Arguments a favor:1 . La vida és mixta.2. Si cada sexe és diferent, laconvivència ens enriqueix i enscomplementa.3. Conèixer lʼaltre sexe fomentael respecte i la igualtat.

Arguments en contra:1 . Els nois i noies tenen ritmesde maduració diferents i aquestadiversitat en una escola mixta noes pot treballar com cal.2. Els nois tenen per naturalesaun comportament més inquiet imogut que les noies. Això potser “criminalitzat” en sercomparat amb el comportamentfemení.3. Augmenta, a les escolesmixtes, la preocupació per laimatge davant lʼaltre sexe.

Escolesmixtes, síono?

Arguments a favor:1 . És una substància que ambús medicinal fa molt temps quesʼusa i se sap que no provocamorts directes. El tabac il ʼalcohol sí, i són legals.2. La legalització eliminaria elnarcotràfic.3. Sent i l · legal els malalts quenecessitarien fer-ne ús, no hipoden accedir; o si ho fan correnel risc que sigui adulterat.

Arguments en contra:1 . Pels efectes nocius per a lasalut: càncer de pulmó, dellengua; depressió, ansietat oesquizofrènia.2. Durant lʼefecte, el consumidorperd reflexos. Això pot comportarperi l l si és al carrer, metro. . .Peri l l per a ell o per a la societat.3. Repercuteix catastròficamenten lʼaprenentatge perquè afectalʼ hipocamp i lʼamígdala; àreesdel cervell íntimamentrelacionades amb la memòria.

Sʼhadelegalitzarelcànnabis?

Arguments a favor:1 . El 80% de les execucions sónper injecció letal, no hi hapatiment.2. Pot salvar vides. “Sʼel imina”un peri l l .3. Serveix per dissuadir elscriminals.

Arguments en contra:1 . En la Declaració dels DretsHumans, a lʼarticle nº 3 es diu“tot individu té dret a la vida, a lal l ibertat i a la seguretat de laseva persona”.2. Una “ideologia” basada en lavenjança només aconsegueixque sʼentri en el cercle viciós dela violència.3. En el cas dʼerror judicial no hiha possibi l i tat de rectificació.4. Lʼús de la pena de mort no faque el nombre de crimsdisminueixi.

Arguments a favor:1 . Mou lʼeconomia mundial.Genera beneficis.2. Genera llocs de treball .3. Pel que fa als residus que aixòprovoca, es pot investigarperquè esdevinguin matèriaprimera. I així fer rentable elreciclatge. Lʼhometendeix a desitjar el mil lor i aixísempre voldrà canviar elproducte que té per un altre.(Obsolescència psicològica)

Arguments en contra:1 . Contaminació que genera.2. No fomenta la sostenibi l i tat delplaneta.3. En la Declaració dels DretsHumans, a lʼarticle nº1 9, es diuque tot individu té dret a rebretota la informació en la publicitatdʼun producte.4. Els beneficis són per alsfabricants. No ajuda a la igualtateconòmica.

Penademort

Obsolescènciaprogramada

-1 1 -

Page 14: Revista 2

Vaig néixer a Barcelona l'11 d'octubre de 1956, la sisena i última d'una

família de 3 nois i 3 noies. Malauradament ara només som 5 ja que el

nostre germà gran va morir fa uns anys.

Vaig anar al parvulari del Liceu francès i després a les monjes

alemanyes; suposo que és per això que m'agraden tant les llengües. A

més vaig tenir la sort de parlar francès amb la mare i de sentir sempre

els meus pares parlant en francès entre ells, ja que el meu pare també

era de mare francesa. Em considero una persona molt afortunada

d'haver viscut en un ambient bilingüe!

Vaig estudiar filologia germànica a la universitat de Barcelona i en

acabar vaig treballar un curs a l'escola Centre Cultural Pineda i també

al Cic, a l'escola d'idiomes. Després vaig venir al Sagrat Cor, on

treballo des de 1986.

M'impressiona molt tenir alumnes que són fills/es d'aquelles primeres

alumnes -llavors només eren noies-, em sento bastant "senior",

utilitzant aquest anglicisme tan poc català...

La veritat és que em fa bastant vergonya que publiqueu una entrevista

amb mi, sóc bastant tímida i m'estimo més passar desaparcebuda,

malgrat la meva professió... sembla una mica contradictori, oi?

-Com vas entrar en aquest centre? Què és el què et va portar finsaquí?Havia donat el meu CV i fins i tot m'havia rebut la madre Blajot, i quanla professora titular de l'escola, Charo Serrano, va agafar un anysabàtic per completar uns estudis, em van cridar per fer la substitució.Dues nebodes meves estudiaven aquí i la Mª Dulce París, que llavorsera la directora de BUP, coneixia la meva famíl ia del poble onestiuejàvem, Viladrau.-Quant de temps fa que treballes en aquest centre?Des de 1 986 fins ara. . .25 anys, i de fet 1 any més si comptéssim lasubstitució dʼun curs un parell d'anys abans.-Sempre has volgut dedicar-te a la docència?Doncs la veritat és que mentre estudiava a la universitat no m'hoplantejava, però veia que m'agradava fer classes particulars.-Recordes el primer dia? Quina va ser la primera impressió?Sento decebre-us, però no! Només recordo l'angoixa d'abans, de poderestar a l'alçada de la Charo. . . i després un munt de classes, algunes deles quals recordo amb molt d'afecte. Eren altres temps i jo erajoveneta, em sentia molt a prop d'aquelles alumnes. . .-Què és el més important que has aprés en aquests anys com aprofessora?En primer l loc, que no podem jutjar mai a ningú -tot i que ho femperquè som humans i l imitats- i també que els alumnes ens ensenyenmoltes coses, són uns grans mestres de la vida. . . De fet crec que tot elque ens passa a les nostres vides són oportunitats increïbles per acréixer com a éssers humans, i també espiritualment. Molt sovint pensoque és un honor per a mi haver tingut aquests alumnes. . .-Què és el que més tʼagrada de la teva professió?Sens dubte el contacte amb gent jove i també companys de feinaentranyables!-Has pogut combinar la feina amb la teva vida personal?Sortosament, sí. La feina de mestra és molt compatible amb la vidafamil iar. . . tret de temporades de correcció d'exàmens! Però fins i totaixò és educatiu per als fi l ls de professors, que veuen la feina que ensemportem a casa!-Què tʼagrada fer en el teu temps lliure?Ja sabeu que sóc una pesada parlant de cavalls i com n'és de boniccuidar-los, raspallar-los. . . així que no m'allargaré gaire! M'encanta tot el

que té a veure amb la natura, i un simple passeig -si pot ser en bonacompanyia humana i amb gos- en un parc de Barcelona ja em serveixper rebre les bones vibracions dels ocellets, els arbres, els núvols. . . .-Quin és lʼúltim llibre que tʼhas llegit?Journey To The River Sea, d' Eva Ibbotson; de fet és un ll ibred'aventures per a un públic juvenil/infanti l que m'ha entretingut molt!-Quin llibre recomanaries als alumnes?N'hi ha tants. . . potser Las voces del desierto, de Marlo Morgan. I si potser en la versió original, MutantMessage Down Under.-Què faràs aquestes vacances?Si Déu vol, passar l 'estiu a Viladrau, com sempre. Si puc, intento evitarla calor de Barcelona.-Per quins ideals et guies? Tens algun lema de vida?El missatge de Jesús, l 'amor al proïsme, resumeix l'essencial de totaconvivència pacífica. i les grans religions, així com el ioga i altresmaneres de créixer espiritualment, ens ajuden a lluitar contra el nostreegoisme, a respectar la natura, el planeta. . . el meu lema? No fes alsaltres el que no t'agradaria que et facin a tu. Però, és clar, segur quemés d'una vegada he ferit, ofès, entristit algú. . . i l 'única formad'arreglar-ho és demanar perdó i perdonar.-Quina és la teva major por?La pèrdua, especialment la mort d'un ésser estimat. La pèrdua és lamanifestació més profunda de la por.

Magda Ràfols i Anna Tomàs, 2n A

EntrevistaaMariaArnau

-1 2-

Page 15: Revista 2

Hace algo más de un año y después deintensas campañas solidarias, nuestro colegiodel Sagrado Corazón abrió sus puertas aNadís, que es un centro de niños deeducación especial que necesitaban un localpara poder continuar su escolaridad.¿Sabemos realmente qué se hace en Nadís yen qué se han material izado todos nuestrosesfuerzos para poder traer a estos niños connosotros?A escasos minutos de la enfermería delcolegio que todos conocemos, l legamos a unaparte del colegio cuya entrada quedaflanqueada por el cartel de Escola Nadís.Dentro encontramos todo un mundo.Mercè, la directora del centro, interrumpe susactividades para acogernos con una gransonrisa, introduciéndonos en el pequeñocosmos en el que crecen alrededor de 20niños con potenciales muy diferentes conmuchísimas ganas de aprender y todos susprofesores y cuidadores. El proyecto que esNadís empezó hace ya casi 1 0 años, aunquesu ubicación no ha sido siempre la misma.Antes de instalarse junto a nosotros, losalumnos de Nadís y sus profesores tenían quevivir en un centro mucho menos accesible yademás hacer frente a unos gastos que, de noser por la ayuda recibida, lo hubiera obligado acerrar. La directora del colegio, Mercè, noscuenta que en el nuevo centro les es muchomás fácil trabajar, dado que es mucho másaccesible y sencil lo a nivel de movil idad, y a suvez mucho más grande y luminoso. Todo ellorepercute en el aprendizaje y cuidado de losniños así como en la manera de trabajar de losprofesionales del centro (maestros,educadores, fisioterapeutas, logopedas,cocineros. . . ) .En Nadís, como en cualquier otro colegio,cada niño es diferente, y los educadores seadaptan a sus necesidades para sacar decada alumno lo mejor que puede dar de símismo. Todo esto se entiende mejor una vezhas tenido la oportunidad de conocerpersonalmente, aunque sólo brevemente, aalgunos de los alumnos del colegio. Algunos

tienen debil idades a nivel motriz, otros a nivelcognitivo y de aprendizaje, otros a nivelsensorial… El hecho es que estos niños yniñas (algunos no tan niños) tienen dificultadespara realizar su actividades cotidianas connormalidad, ya sean de movimiento, decomunicación, para jugar, para manipularobjetos, etc. Impresiona el darse cuenta delpotencial que tienen muchos de estos niñosque sin la ayuda de las máquinas, juguetes yaparatos diseñados para ellos así como laayuda de todos los profesionales de Nadís severían muy limitadas. De hecho esta es lamisión principal del pequeño gran proyecto deNadís: darles a todas estas personas las alaspara poder comunicarse con el entorno queles rodea y potenciar aquello que más lesgusta y trabajar para poder ser más felicesellos y sus famil ias. Aunque muy diversos, elesfuerzo y la autosuperación son un indudabledenominador común.Tras toda esta teoría, en Nadís hemos tenidola oportunidad de poner cara y nombre amuchos de estos alumnos, auténticosdesconocidos para nosotros hasta elmomento. Raulin, Georgina, Guil lem, Isaac,Andreu, Jonathan o Marc (que compagina susestudios especiales en Nadís con laparticipación en la educación ordinaria enFrederic Mistral) son algunos ejemplos desuperación día a día, junto con todos losprofesores y profesionales de Nadís y lasfamil ias de los niños que colaboranincesantemente para sacar a sus hijosadelante pese a todas las dificultades. Unvalor humano que deja sin palabras, siempreal pie del cañón.La unión entre la Fundación Nadís y el colegioSagrado Corazón de Sarrià ha sido unasinergia de fuerzas y conocimiento que estádando muy buenos resultados desde elprincipio. Por una parte, el centro Nadís estámejor que nunca a nivel de instalaciones y deservicios, y a su vez, el Sagrado Corazón tieneuna oportunidad de crecer a nivel humanoparticipando de la aventura que es Nadís. Poresta razón, no debemos olvidar que aunque

no los veamos todos los días, nuestroscompañeros de Nadís están creciendo anuestro lado, y hemos de aprovechar todo loque podemos aprender de ellos y también loque les podemos enseñar nosotros. Por ello,todos deberíamos animarnos a conocer másde cerca el proyecto y, a ser posible, a echaruna mano.Los dos colegios, que ahora ya son como unosólo, trabajan codo con codo para poderformar a personas capaces de desarrollar todosu potencial y dar lo máximo de sí mismos, ycon la incorporación de Nadís, nuestro colegioes mucho más humano y también mucho máscristiano.

Anna Tomàs, 2n A yMario Viñas, 2n B

Nadís

-1 3-

Page 16: Revista 2

A prop de lʼantic camí que unia Sarrià ambBarcelona, sʼaixeca lʼesglésia del Sagrat Corde Sarrià. La nostra “catedral” esdevé, pel quefa les seves característiques arquitectòniques,un dels edificis neogòtics més remarcables deBarcelona, així com de la resta de Catalunya.Es tracta dʼuna obra de lʼarquitecte JosepCasademunt, encara que també va participarJoan Martorell .

Josep Casademunt, entre la docència il ʼarquitecturaLʼobra de lʼarquitecte Josep Casademunt noes pot desll igar del context polític i social demitjan segle XIX. En aquell temps, Barcelonasʼhavia convertit en un dels principals centresindustrials i , per tant, un dels motors

econòmics de la península, en bona partgràcies a la Revolució Industrial iniciada afinals del segle anterior. Els anys centrals delsegle XIX van ser cabdals en la seva vida. Totsigui dit de passada, Casademunt va iniciar elsseus estudis a lʼEscola de Llotja de Barcelona–que aleshores depenia de la Junta deComerç. El 1 830 va obtenir el títol dʼarquitecteper lʼAcadèmia de Belles Arts de SanFernando. Poc després, va ser nomenatacadèmic de Mèrit per lʼAcadèmia de SanCarlos de València. Llavors ja exercia ladocència a lʼescola de la Llotja. La seva obraés poc coneguda i manca dʼestudis complets.Santa Magdalena Sofia Barat, fundadora de lasocietat Sagrat Cor de Jesús, va encarregar-l ila construcció dʼuna església de nova plantalʼany 1 867 –aleshores Sarrià encara no sʼhaviaannexionat al pla de Barcelona. ( Segons lanaturalesa de lʼencàrrec, aquesta havia deseguir la traça de la capella gòtica de Saint –Thibault del Maître Antel de Joigny ). Un anydesprés va morir el nostre arquitecte,dʼaquesta manera lʼesglésia va ser enllestidaper Joan Martorell , mestre dʼAntoni Gaudí.

Descripció i qüestions sobre lʼestilLʼesglésia està integrada per una única nau decinc trams amb coberta de creueria –elscairats de la sobrecoberta sustenten unateulada de dos vessants. Les nervadures deles voltes sʼassenten sobre sengles pilastres

semicirculars que es corresponenexteriorment amb els contraforts. Lʼabsis és unpolígon de set costats i en ell culminen sisarcs ogivals l l igats en clau de volta.Exteriorment presenta tres façanes. Tot elconjunt es caracteritza per la seva austeritat isobrietat constructiva. És clar! Tal com sʼha ditabans, el seu model arquitectònic va ser lacapella gòtica de Saint – Thibault del MaîtreAntel de Joigny (França). Amb tot, l ʼesti l gòticadoptat, l luny de ser quelcom anacrònic oobsolet, encaixava a la perfecció amb lʼesperitde la Renaixença i la seva aposta perrecuperar el passat medieval. Quan Catalunyaera un Estat propi! Però, també, amb una deles tendències arquitectòniques imperants aEuropa: l ʼhistoricisme –que comença amb elNeoclassicisme i continua amb tot els revivalsdʼesti ls històrics. Tanmateix, l ʼesti l que va tenirmés acceptació a Catalunya va ser elNeogòtic perquè es considerava com aexpressió dʼun esti l propi i nacional. Nodebades, Josep Casademunt va inculcarlʼinterès per lʼestudi del medievalisme als seusdeixebles; Elies Rogent en va ser el méscaracterístic.

Guillem Fernàndez

Breuspinzelladesdʼhistòria:Lʼesglésia delcol·legi SagratCordeSarrià

Què és lʼART?Lʼart és un llenguatge, una manera de comunicació iexpressió, una interpretació de la realitat, unanecessitat vital, una habilitat, una recerca dʼideal debellesa –o dʼallò que provoca una emoció estètica…Conclusió: qualsevol obra dʼart és una comunicacióvisual intencionada, que existeix amb la voluntat detransmetre un missatge. Dʼaquesta manera, hemaconseguit entre tots plegats (amb lʼesforç de tots itotes) fer una revista que parlés dʼart, però també lanostra petita gran obra dʼart.

-1 4-

Page 17: Revista 2

El artedeconseguirunaA

Las actitudes en las notas son unos de los mejores premios que se puedenrecibir por el “sencil lo” acto de trabajar. En los primeros días de clase, todoslos profesores nos indican cuáles son las claves para conseguir la A pero laguerra para lograr este objetivo, en muchos momentos, puede ser muypesada y dura. A continuación os mostraremos 1 0 pequeños consejos parahacer más llevadero el proceso de obtención de una A:

Adrià García, 1 r C

Cuando, mansos y perezosos, los primerosrayos de sol se deslizaban entre las montañasla avistamos por primera vez. En menorcantidad que otros años, pero su esenciareside en la infinitud de su blancura, infinitudque nulifica esa falta de abundancia.Nuestra emoción aumentó cuando lo queantes había constituido un alud de ansia sehacía realidad. Era el momento de saborear lasuave tez de la nieve. Se respiraba optimismoentre el alumnado. Y por mucho que pasen losaños la sensación de velocidad de la primera

bajada no cambia. Ese es el secreto del esquí.La fresca brisa de la montaña acariciando tusmeji l las, los esquís separando la nieve cualMoisés las aguas, las nevadas cumbres a lolejos i luminando tus retinas… Se crea unasucesión de características que conviertencada instante en un universo onírico.Y allí estábamos todos, unos cien corazonesacelerándose en cada giro, dejando unreguero de adrenalina en cada pista,anteponiendo el alma al cerebro.Desde luego puedo asegurar que, como

siempre ha sido, esquiar es maravil loso. Sinembargo, la combinación de esta actividadcon la amistad, con el grupo, es la l lave queabre la puerta no solo de la satisfacción, sinotambién de la formación como personas. Endefinitiva, se puede afirmar que la esquiada201 2 fue un rotundo éxito.

Santiago Poal, 1 r B

Esquiada2012

-1 5-

Page 18: Revista 2

Dia internacional de lespersonesambdiscapacitatLʼany 1 992, les Nacions Unides va fixar la celebració, el dia 3 de desembre, delDia Internacional de les Persones amb Discapacitat.És un dia en què es promouen activitats encaminades a sensibi l i tzar la societatsobre la igualtat dels drets humans i la participació en la societat de les personesamb discapacitat.Dijous 1 de desembre de 201 1 . A la Plaça del Consell de la Vila, de Sarrià, enshem reunit segons els mitjans de comunicació, un miler de persones per celebrarel Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat.Ha estat una vetl lada entranyable i emotiva. Infants, joves i adults de centresdʼensenyament ordinari, centres dʼeducació especial i entitats de persones ambdiscapacitat, tots junts ballant, al ritme de la cançó “Balla amb nosaltres”. LaFlashmob ens ha mobil itzat a tots.Les actuacions musicals a càrrec de les entitats Pedralbes, Auxil ia, Ais i Boscanano ens han deixat marxar de la Plaça; han captivat l ʼatenció de la majoria depersones que hi érem concentrades.Paral· lelament, a la Plaça de Sarrià també hi havia un Racó de pintura, conduïtper les entitats TEAS i Auxil ia, però els alumnes de Nadís volien música.Els qui hi heu estat compartireu amb mi aquesta impressió, de ben segur:IL·LUSIÓ, GANES DE PASSAR-HO Í FER-HO PASSAR BÉ, IMPLICACIÓ,ADMIRACIÓ, ESFORÇ, CAPACITAT, EMOCIÓ, PARTICIPACIÓ, ALEGRIA,ESPONTANEÏTAT i TENDRESA.Volem fer arribar el nostre agraïment a lʼAjuntament de Sarrià i a les entitats depersones amb discapacitat que han organitzat la vetl lada, perquè han aconseguitque les persones amb discapacitat fossin els protagonistes fent-nos passar unabona estona.Per acabar, també ens agradaria agrair la seva col· laboració a totes les personesvoluntàries, especialment, als alumnes de Batxi l lerat i Cicles Formatius delCol· legi Sagrat Cor, que van acompanyar i participar amb els alumnes de Nadísen la vetl lada.

Equip de NADÍS-SCS

GUILLEM: La festadʼahir va ser moltdivertida. Em vaagradar molt quevinguessin elsacompanyants debatxillerat i decicles ambnosaltres.

ISAAC: En lafiesta de ladiscapacidad megustó muchobailar al ritmo dela música.

Los estadounidenses Saul Perlmutter y Adam G. Riess y elaustraloestadounidense Brian P.Schmidt ganaron el PremioNobel de Física 201 1 por el descubrimiento de la expansiónacelerada del Universo a través de la observación desupernovas lejanas. Los tres investigadores trabajaron enequipos separados que estudiaron un tipo especial desupernova, que es una explosión de una vieja estrel lacompacta tan pesada como el Sol pero con un tamañosimilar al de la Tierra. Encontraron más de 50 supernovasdistantes, cuya luz era más débil que lo esperado y esto fueuna señal de que la expansión del Universo se estabaacelerando.

Elena Amézola, 1 r B

El 7 de març de 201 2, els alumnes del batxi l lerat tecnològic i biosanitari vamanar a Cerdanyola del Vallès per visitar les instal· lacions del Sincrotró ALBA iconèixer de primera mà què és un sincrotró.Durant la visita vam veure dʼunabanda la instal· lació i de lʼaltra la zona on es fan experiments amb la llumobtinguda a l'accelerador. En la primera part vam poder observar quines erenles mesures de seguretat que hi havia dins la instal· lació (murs de formigó,detectors. . . ) per tal de controlar la radiació que emetia el sincrotró i tambélʼaccelerador l ineal dʼelectrons anomenats “l inac”, que permet accelerar lespartícules fins a una velocitat propera a la de la l lum. Una vegada lespartícules són dins del circuit que descriu un anell , aquestes produeixen unallum de gran intensitat molt focalitzada anomenada llum de sincrotró.Aquesta llum pot sortir per diferents punts produint diversos feixos de llum(diferent energia, intensitat i flux de partícules) per uti l i tzar-los en una granvarietat d'experiments. Serveix per exemple per fer experiments a Boreas,una de les línies experimentals. Durant la segona part de la visita ens vanexplicar en què consistia aquesta línia i com sʼuti l i tzava la llum que proveniadel sincrotró.Aquesta visita va ser possible ja que la instal· lació no estava enfuncionament ja que altrament la visita no hauria estat segura.

Marc Rusiñol, 2n A

PremioNóbel defísica2011

SincrotróALBA

Acciósocial

-1 6-

Page 19: Revista 2

El cinema: el setèart

I bought the ticket unaware that I was goinginto the time machine. I had read a lot aboutthis movie which is rather unusual in me. Greatexpectations had been raised and I was afraidof being disappointed. But I was not. Not at all .The Artist, released in 201 1 , is an almost si lentmovie screened in black and white andprojected in the old-fashioned way withoccasional intertitle cards. I t is a movie aboutmovies which tells the story of George Valentin(Jean Dujardin) _ a surname one vowel shortof Valentino_ a stunningly popular actor in thelate twenties or early thirties. He is a charmingnarcissist who lives a cheerful l i fe in hisBeverly Hil ls mansion with his wife (PenelopeAnn Mil ler) and his devoted dog, played byUggie, whose IQ seems higher than that of theaverage citizen.Like Singing in the Rain, The Artist starts witha premiere, after which Valentin is picturedwith Peppy Mil ler (Bérénice Bejo) , a wannabeactress who gets a small part in Georgeʼs next

movie. Shortly after the talkies arrive. This isPeppyʼs success and Georgeʼs fai lure,masterly portrayed by director Michel

Hazanavicious in the Art Deco staircasescene, which has echoes of Lubitsch.As I said above, The Artist is a movie aboutmovies, even more it is an endless referenceto cinema culture in capital letters. The scenein which George watches Peppyʼs legsdancing behind a studio backdrop reminds usof Magritte. I t also drinks a lot on SunsetBoulevard, as Valentin mimics Swansonʼsstubborn refusal to lose her grandness. Thebreakfast table footage is inspired by CitizenCane. One of the most cl imatic scenes, whenValentin gazes at his own reflection in a tailorsʼwindow, is backed by a bit of BernardHerrmannʼs soundtrack of Hitchcockʼs Vertigo.To make a long story short, The Artist could bea remake of A Star is Born.At the end, we ride back to Singing in the Rain

in the wonderful dance scene which erases

from the viewerʼs mind any remnants ofdrama. A happy end is absolutely essential forthis fi lm. Anyway The Artist is more than a welldone pastiche, it is an irresistible homage tocinema and a clear statement of what makesmovies great.THE END

Mercedes López Santos

TheArtist: Speechless inthedarkroom

Imagínate en una famil ia de clase altaamericana. Tienes 23 años y, tras duros añosde universidad, por fin has conseguido lagraduación. Te espera un futuro prometedoren la empresa famil iar y una vida llena junto atu esposa e hijos. En este contexto,Christopher McCandless decide romper lasreglas y huir del hogar hacia rutas salvajes.Rechaza todos sus ahorros y todo aquello conlo que se ha criado para aislarse de lasociedad material ista que hasta la fecha le haoprimido, y que según él ha perdido cualquiertipo de valor moral. En su viaje a pie hacia laregión de Alaska, Christopher, que decidecambiar su nombre a Alexander Supertrampcon tal de darle la espalda a su pasado, seencuentra con grupos e ideologías de cuyaexistencia nunca habría sospechado, y quecontribuirán a cambiar la forma en que estejoven enfoca su forma de ver la vida.Personalmente, esta película me sirvió pararecordar que uno nunca debe limitarse aconsiderar aquello que conoce como la únicae indiscutible realidad, sino que debe sentir

algún tipo de inquietud por descubrir lugaresnuevos, sociedades con una mentalidaddistinta y vivir experiencias que sirvan paraenriquecer el conocimiento que uno tienesobre el mundo. Quizás el método no es huir ytratar de olvidarlo todo, pero sí tratar demantener una mentalidad abierta y salir decasa de vez en cuando con el propósito deaprender cosas que lleven a una felicidad nomaterial.El mensaje final de la película: “Happiness isonly real when it is shared”, me hizo pensarque a lo mejor lo único que recordamos al finalde la vida no será ni el dinero, ni la casas, nilos coches. Serán los momentos y laspersonas con quienes lo compartimos.Esta película se puede recomendar por susescenarios deslumbrantes, por su bandasonora única y por sus citas inolvidables. Pero,sobre todo, por la inevitable inyección dehumildad y ansias de conocimiento que unoaplica a su vida tan pronto como aparecen loscréditos finales.

Miguel Trias de Bes, 2n B

Intothewild

-1 7-

Page 20: Revista 2

Fantasiesen francèsÀ travers le miroirI l pleuvait beaucoup. Céline, qui était près de la fenêtre, regardait la pluie commehypnotisée. Elle était une petite fi l le très belle, el le avait aussi les cheveux blonds et ses yeuxbleus avaient un regard dʼabsence.Peu de temps avant, Céline et sa famil le avaient déménagé. Céline, nʼaimait pas la nouvellemaison, el le était trop grande et viei l le pour son goût. Cependant, el le aimait l ʼair mystérieuxquʼel le avait. El le continuait abstraite et en train de sʼennuyer. Céline a décidé alors dʼal lersʼhabil ler pour la classe de ballet qui commencerait en une heure. Elle était dans le couloirquand, tout à coup, la fenêtre sʼest ouverte à cause du vent et l ʼa poussée contre une portequi était de la même couleur que le mur et qui sʼest ouverte. À ce moment là, el le a pensé: «cʼest étrange, je suis sûre que je ne lʼavais jamais vue. » Cependant, la surprise est arrivéequand, derrière la porte, el le a vu une salle pleine de miroirs. Au moment où elle est entrée,la porte sʼest fermée, mais Céline était si amusée en se regardant dans les miroirs quʼel le nelʼa pas remarqué. Elle continuait à marcher jusquʼel le a vu un miroir où elle ne pouvait pas sevoir réfléchie et curieusement lʼa touché à fin de voir quʼest-ce qui se passait.Pendant les moments suivants, rien ne sʼest passé, jusquʼà ce que Céline est tombée parterre, justement sur lʼherbe et a compris la gravité de la situation : le miroir l ʼavait absorbée.Étourdie et effrayée, el le regardait autour dʼel le et sʼest rendue compte quʼel le était dans uneforêt, et que le miroir, qui semblait la regarder avec défi, était aussi là. Céline essayait de letoucher pour voir si el le pouvait le traverser, mais rien ne sʼest passé. Après des tentativesmanquées, el le sʼest assise sous un arbre. À ce moment, un lapin avec air stressé quipassait en courant, a dit à Céline: «pardon petit fi l le, toi qui es si belle et qui sembles sisympathique, tu ne pourrais pas me rendre un service? »Elle a répondu : « Non, je nʼai pas de temps ».«Mais tu es la personne qui semble plus habile pour faire ce que je veux, sʼi l-te plaît ? » a demandé le lapin.« Je suis désolée mais non, je ne peux pas ». Déçu, le lapin a continué à courir et peu à peu il s'est enfoncé dans les arbres.Un oiseau, qui avait vu tout depuis que Céline était arrivée au bois, lui a dit : « Ce lapin à qui tu nʼa pas voulu aider était le seul qui savaitcomment traverser le miroir » . Céline, ayant écouté cela, a décidé de partir en courant après le lapin. Quelques moments après, el le sʼest renduecompte quʼel le était très loin du miroir et quʼel le ne connaissait pas ce lieu. Désespérée, el le a continué à courir et courir jusquʼà être fatiguée, etel le sʼest mise à dormir par terre avec le besoin de rencontrer le miroir ou, au moins, le lapin.Le réveil sonnait avec insistance, Céline sʼest réveil lée agitée par ce quʼel le venait de vivre. Rapidement, el le est allée au couloir ousupposément était la porte. Ella lʼa trouvée là-bas et lʼa ouverte peu à peu. Les miroirs nʼétaient pas là, ainsi, dans la poche de son pyjama elle atrouvé un peu de terre et de l'herbe. Inévitablement, le doute lʼa guettée : « réalité ou un simple rêve ? »

Begoña Mampel, 1 r C

Le Cygne BlancI l y a longtemps, dans un lointain royaume situé près d'un grand lac, habitait une créature mystique capable de faire réalité n'importe quel désir.Cela n'était pas possible qu'avec des gens qui possédaient un cœur noble.La jeune princesse, Pandora, était fatiguée d'obéir le désir de son père et d'être privée de liberté. Elle ne pouvait pas sortir à l 'extérieur duchâteau. Un jour, el le a pu retrouver sa liberté et elle a couru vers le boisd'à côté.Effrayée, el le a entendue une étrange mélodie qui venait d'un jol i cygneblanc:-"Jeune princesse,ton cœur est puret plein de politesse,tu pourras choisirun grand désir.Mais pour obtenir ce désir tu devrais payer un prix. Ce désir est unebénédiction et une malédiction en même temps. Est-ce que tu es prêtepour demander ton désir?"-"Oui"-a dit Pandora-"Je voudrais ne pas être princesse et être l ibre pourprendre mes décisions."Alors, Pandora c'est évanouie après un rayon de feu.Tout d'un coup, el le s'est vue, el le même, dans une rue comblée de gens partout qui menaient une activité frénétique. Personne ne la voyait. El len'était plus une princesse. Elle était très mal habil lée et ne portait pas de bijoux. Personne ne la remarquait. El le s'habituait petit à petit à cettenouvelle vie. Mais un jour, son père, le roi, est passé devant elle, et ne l'a pas reconnue. Triste, el le est partie vers le lac voir le cygne quil 'attendait déjà.Elle lui a expliqué que son père ne l'avait même pas vue. Le cygne lui a dit:-"Je t'ai expliqué qu'un désir accomplit peut bien être une bénédiction et une malédiction en même temps. . . Et qu'i l faut payer un prix.Après avoir dit ça, i l a disparu. En même temps, une lumière blanche a entouré Pandora et deux grandes ailes au lieu de ses bras et des plumesblanches couvraient son corps.Elle était devenue un grand cygne blanc et avait l ibéré le cygne du lac, pour devenir el le-même un cygne à sontour. Celle-ci était sa malédiction. Elle devait faire accomplir le désir de quelqu'un d'autre pour obtenir sa libération.La moralité qu'on peut extraire est:"On n'apprécie pas ce qu'on a, mais seulement quand on le perd."

Ana Arnús, 1 r C

-1 8-

Page 21: Revista 2

Alguna pífia més?, o el que per a nosaltres és el mateix, APM? Doncs sí, els alumnes deComentari de Text de 2n de Batxi l lerat hem tirat endavant aquesta iniciativa que consisteix amirar el que ens envolta amb autèntics ulls de “caçadors de pífies”.Vàrem adonar-nos que a lʼhora de comunicar-nos no sempre seguíem el que dicta lagramàtica. I vam començar aanalitzar la paraula escritaamb què convivim cada dia,posant en solfa tot el quesabíem.

La sorpresa va ser gran: al supermercat, a les autopistes, alsrètols publicitaris dels grans magatzems i fins i tot en alguns delʼAjuntament hi havia pífies! Només calia mirar bé. El que vacomençar com a exercici de classe ha esdevingut per a algunsuna diversió. És una manera activa dʼaplicar els coneixementsapresos – argumenten alguns alumnes – i un repte entrenosaltres per veure qui en troba més!Avui, des de les pàgines de la nostra revista, volem convidar-vosa participar en lʼAPM? del Batxi l lerat. Si “caceu” cap pífia, podeufer-nos-la arribar a través del correu [email protected]. Seràmolt ben rebuda!

Alumnes de Comentari de Text2n Batxillerat

Algunapífiamés?

Este curso los alumnos de segundo hemos tenido la oportunidad derealizar numerosas visitas a diferentes colecciones de arte en nuestraciudad, una oportunidad para salir de los libros y ponernos cara acara con las obras y autores de los que hablamos en clase. Sin lugara dudas unas salidas que no podían faltar en el año del arte.PABELLÓN ALEMÁN DE MIES VAN DER

ROHEEl Pabellón Alemán se encuentra a los piesde Montjuic, al lado de les Fonts Màgiques,y aunque pasa desapercibida al estar muybien integrada con el entorno, nos acogecon los brazos abiertos. Este edificio fueconstruido por Mies Van Der Rohe con elpropósito de representar a Alemania en laExposición Internacional celebrada enBarcelona en el año 1 929. Este supuso unmodelo de referencia y de difusión de lasnuevas ideas de la arquitectura delmovimiento moderno. Una vez acabada laexposición fue desmontado, pero a peticiónde algunos arquitectos importantes de laciudad fue reconstruido en su lugar original.

CAIXAFORUMEl Museo CaixaForum forma parte dela obra social de la Caixa, y acogeexposiciones temporales de cada vezmás nivel y reconocimiento. Estecurso hemos tenido la oportunidad devisitarlo dos veces, viendo lasexposiciones del Impresionismo, deFrancisco Goya y de EugèneDelacroix. Las dos exposicionessimultáneas de Goya y Delacroixdejaron a muchos boquiabiertos. Enrelación a las obras de Goya cabedestacar La maja vestida, la Lovillada,El quitasol, Vuelo de brujas y Aún

aprendo, cedidas por el MuseoNacional del Prado de Madrid.

En cuanto a la muestrade Delacroix tuvimos laoportunidad de observarpinturas tan importantescomo Grecia expirando

sobre las ruinas de

Missolonghi, Mujeres de

Argel en sus

habitaciones y La muerte

de Sardamapalo,trasladadas desde elMuseo del Louvre deParis.En los impresionistas,pudimos ver obras depintores tan reconocidoscomo Manet, Monet,Pissarro, Sisley, Degas,Morisot y, sobre todo,Renoir.

MNACPara poder entrar encontacto con el artecontemporáneo catalánfuimos al MNAC,coronando la montaña deMontjuic. De esta granexposición sobre todo nosquedamos con la obra

maestra de Marià Fortuny: La Vicaria. Esta obra de esti lo realistafue pintada en el 1 870 y supone la incorporación de la pinturaespañola a las corrientes francesas y europeas de moda durante elSegundo Imperio Napoleónico. Fue una obra revolucionaria por suépoca, y Fortuny se ha llegado a comparar con Goya por sucalidad como artista. Fi jaos en el detall ismo de las pinceladas- ¡esespectacular!

FUNDACIÓ ANTONI TÀPIESOtra de las salidas fue ir a visitar la colección de la Fundación AntoniTàpies que fue creada en 1 984 por el polémico y original artista parapromover el estudio y el conocimiento del artemoderno y contemporáneo. Recordemos queAntoni Tàpies murió este pasado año. Estaexposición no dejó indiferente a nadie, y noshizo cambiar nuestra perspectiva sobre qué esel arte. Observad alguna de las creaciones deTàpies y sabréis de lo que estamos hablando.Gracias a esta exposición hemos podido verpinturas, esculturas, dibujos y grabados entreotros. La colección contiene muestras de todoslos aspectos de la actividad artística de Tàpies,así como de las distintas tipologías, técnicas ymateriales uti l izados por el artista.

Salidasartísticas2012

Maria Serra, Carmen Sanchez, Mario Viñas, 2n B-1 9-

Page 22: Revista 2

Didyouknowthat...

…Animals can rain from the sky?Raining animals is actually a relatively common meteorologicalphenomenon, which has happened in many countries throughouthistory. The animals most l ikely to drop from the sky in a rainfallare fish, frogs or birds. What actually happens is that awaterspout, which is a tornado taking place on a body of water,drags some light animals and water and carries them somewhereelse, where they fall down as if they were rain.However, there isa unique phenomenon called Lluvia de Peces that has beenoccurring for more than a century every year in the country ofHonduras. Between the months of May and July, after two hoursof heavy rains with l ightning and thunder, hundreds of l iving fishare found on the ground. Experts have tried to explain this as anatural meteorological phenomenon, but the animals that are found are alive, small and a type offish that is not found elsewhere in the area. In conclusion, there is no scientific explanation.However, many people believe this phenomenon occurs because of Father José ManuelSubirana, a catholic missionary considered to be a Saint, who visited Honduras during thenineteenth century and prayed for three days and three nights asking god for a miracle to helppoor people by providing food, and ever since the rain of fish has occurred.

…the stomach produces a newinside layer every three days to avoiddigesting itself with its own acids?Stomach cells secrete hydrochloric acid,a corrosive compound also used to treatmetals in the industrial world, butmucous lining the stomach walls keepsthis poisonous liquid safely in thedigestive system breaking down whatwe eat.

…Placebo effect produces real pain-killers?Placebo is Latin for “I shall please”, and the effect that has this name is based on thepatientʼs belief in a pil l -which is a supposed medicine, but that chemically does not work-,is thought to activate their bodyʼs healing powers.Medical researchers have found, forexample, that a placebo given for pain may be as effective as the modest dose of 8 mg ofmorphine. In conclusion, the power of oneʼs mind can heal their own body just by believingthey are going to get better.

…Paper bags are not clearly better forthe environment than plastic bags?“Studies sponsored by independent retai lersor governments generally agree that paperbags are less of a litter problem, but thatplastic bags consume less water andenergy, produce less pollution, includinggreenhouse-gas emissions. In the end, it isa tradeoff. ʻThere is a popularmisconception that paper bags are moreenvironmentally friendly than plastic bags, ʼsaid a 2005 report for the Scottishgovernment. ”-

…The Earth has a " 2nd Moon"?In 1 986, astronomers discovered an asteroid thatthey named Cruithne. I tʼs one of several thousandasteroids whose orbits cross Earthʼs orbit.Cruithneʼs orbit stretches from the orbit of Mercuryto beyond the orbit of Mars. Further study ofCruithne caused a stir because, from Earthʼssurface, Cruithne appears to orbit Earth. Thatʼswhy some people have mistakenly called Cruithne“Earthʼs second moon.”

Entreteniments

Andrea Carmona 1 r A

Gregori Gancho

-20-

Science 1 rBatxilleratMarta Casado,Laura Llobet, AnaGeis, Carla Moles.

Page 23: Revista 2

Abril

Mayo

Junio

Julio

Agosto

¡Disfruta de todo lo que Barcelona teofrece!Visitar la exposición de Goya en elCaixaForum, escuchar música en directo enun local del Born o asistir a una clase delDirector de Pa Negre son algunas de laspropuestas que podemos hacer en Barcelonasin pagar ni un euro. En estos momentos enlos que toca mirar el bolsi l lo, se agradecepoder encontrar actividades gratis enBarcelona. ¿Estáis al día de todas las cosasque se pueden hacer completamente gratis?

Una de las actividades relacionadas conel cine más destacables es la ofrecida enel cine Verdi, que organizan los cines deGracia una vez al mes a las 21 h. Seofrece un pase de una película gratuito yun posterior cineforum con el mismodirector de la película, que se ofrece acomentar la película y respondercualquier tipo de pregunta.

Muchos museos de Barcelona abren sus puertas de manera gratuita los domingos a partir delas 1 5 h, como por ejemplo el Museo Barbier-Mueller o el Museo Picasso. También cabedestacar el museo CaixaForum que destaca con exposiciones temporales de autores tanreconocidos como Goya o Delacroix. Una oportunidad para los amantes del arte que no hay quedejar escapar. Existen además muchas actividades que podemos hacer con importantesdescuentos. Hablamos, por ejemplo, del Carnet Jove, que se puede adquirir por poco más de 6euros y te ofrece un montón de actividades de todo tipo con importantes descuentos o inclusogratis. Algunas de las actividades más destacables son además de entradas gratis en cines,museos o partidos de fútbol, descuentos en viajes, hoteles, estaciones de esquí y restaurantes.Además de todo esto, ¿cuántas veces nos hemos enterado de un concierto o festivaldemasiado tarde para poder comprar entradas o sencil lamente ni nos hemos enterado?

Jueves 26 deabri l :Amics de lesarts

30, 31 de mayo y 1 ,2 de junio:Primavera Sound

1 de junio:M83 (Parc del forum), The Drums (Parc del Fòrum)

The Cure (Parc del Fòrum)2 de junio:

Kings of convinience (Parc del Fòrum) (Domingo 3 en laSala Apolo), Jaime xx.

30, 31 de mayo y 1 ,2 de junio:Primavera Sound

30 de mayo:Chairl ift (Sala Apolo)

31 de mayo:The xx (Parc del Fòrum), Death CabFor Cutie (Parc del Fòrum), Franz

Ferdinand (Parc del Fòrum)

27,28.29 de jul io:TOMORROWLAND(Bélgica, 209 €)

3-9 de agosto:BARCELONASUMMER WEEKGuetta, Tiësto,Armin.

1 4-1 6 de junio:Sónar 201 2Barcelona (1 55€)Lana del Rey

AgendaculturalEventosfuturos

María Rodrigo yMario Viñas 2B

-21 -

Page 24: Revista 2

Taizé: not'hoperdis!

-22-

Page 25: Revista 2

L'AMPA atorga premis pels mil lors Treballs de Recerca en els àmbitssegüents:

Científic: Marc Rusiñol pel treball El SolCiències socials: Anna Serra pel treball La repressió xinesaCreativitat i esforç: Riti de Pineda per la novel· la Camins

PremisAMPAalsTreballsdeRecerca

-23-

Page 26: Revista 2

DiadadeSantJordi

-24-

Page 27: Revista 2

TheImportance

ofBeingEarnest

-25-

Page 28: Revista 2