Ressenya

El Camí Cap A La

Nova Música

El Camí Cap A La Nova Música

Anton Webern

101 pàgines

Antoni Bosch, editor 1982

"És característic que Webern donés als dos cicles de conferències el títol de "Camins".

Ell mateix, que estigué sempre "fent camí", volia també mostrar els camins als altres."

Així introduïa Willi Reich el cicle de conferències de Webern. Unes conferències que

serveixen a Anton per explicar la seva manera d'entendre la nova música. En un

llenguatge assequible i amb pocs tecnicismes per arribar al públic en general amb

vocació pedagògica però també per buscar complicitats i aconseguir acostar el mon de

la música atonal ò dodecatònica al lector. Un te la sensació al llegir aquest llibre que

Webern no és sent només usuari d'aquest estil, si no també militant. Està clar que fins i

tot avui dia encara no s'ha paït del tot la separació de la tonalitat. I un compositor com

Webern qui té assumit el canvi s'ha d'estar justificant constantment enfront aquells que

viuen encara en l'empara sonora de la música tonal. Ell mateix diu "No sé si la gent va

plorar també tant per les tonalitats eclesiàstiques- avui, per causa de la tonalitat, tot són

planys i crits d'espant." Es posiciona carament a favor de la nova música. "Nosaltres ho

tenim ben clar, i no ens hem pas de barallar! Com vaig dir no fa gaire: ningú no ha

sobrepassat el nostre estil- i dels altres, que encara escriuen de manera antiga, no val la

pena de parlar-ne." Webern té la necessitat de fer aquestes conferències. Ha de ser dur

creure que tu tens la raó, que estàs seguint el camí que l'art en general i la música et

marquen. I que tot i així, la resposta del públic sigui pobre o fins i tot de rebuig.

"Sempre passa el maeix. Els mediocres són exaltats, els grans són ignorats."

Així doncs és un llibre que demana al lector que entengui i comparteixi l'estima cap a la

nova música.

Un dels arguments més recurrents de Webern per justificar la nova música són els

pensaments de Goethe. Emparant-se amb la natura universal. En aquest punt és on jo

difereixo principalment amb les explicacions de Webern, però ja tornaré a aquest tema

més endavant. Segons Goethe l'art és un producte de la natura universal sota l'impuls

particular de la natura humana. Així doncs la música ja existeix en la natura l'únic que

fem els homes és descobrir-la i adaptar-la a la nostra natura humana. "Tal com el

naturalista cerca de trobar les lleis que són la base de la natura, nosaltres ens hem de

basquejar per trobar les lleis segons les quals la natura, sota l'aspecte particular de

l'home, esdevé creativa."

Així doncs, tot emparant-se en les lleis de la natura, Webern fa una evolució

cronològica de la tonalitat. Partint de l'escala de set tons que descobreixen els homes i

sobre la base d'aquesta escala es produiran els modes eclesiàstics. Després d'aquests

modes se'n van destacant dos i desplaçant la resta, el mode major i menor. De la elecció

d'aquests dos modes en deriva la necessitat d'una conclusió final i així surt la necessitat

d'una sensible que manca en els altres modes (És curiós veure que en el moment mateix

de la creació de la tonalitat amb la dualitat tònica-dominant. Just en aquest precís

moment del naixement de la tonalitat neix amb ella la llavor que portarà la destrucció de

la tonalitat; LA SENSIBLE). Tot seguit aquesta sensible es va anar incorporant en els

altres modes que en un bon principi no la tenien. Les alteracions van donar el cop de

gràcia al món dels modes eclesiàstics; així és com va presentar-se la realitat dels nostres

modes major i menor. Aquests es van anar complicant i cromatitzant cada vegada més

(fent servir cada vegada harmònics més allunyats de la seqüència d'harmònics) fins al

punt de crear viatges on no és podia ja trobar una relació amb la tònica inicial. I

finalment Wagner amb el seu famós acord de tristany i Isolda marca el punt en que ja va

ser superada la tònica (l'acord ja havia estat presentat anteriorment per altres

compositors però no en un sentit tant resolutiu com Wagner). Fins arribar a Schoenberg,

qui va encetar el mon de la atonalitat i dels dos modes va néixer un "super-mode".

(Curiosa resposta de Schoenberg quan li pregunten un cop si ell era el famós

compositor; "Sí, nungú volia ser-ne; per tant m'he agut de decidir jo")

Un altre aspecte important que Webern recorre sovint al llarg de les conferències és el

de la coherència i la claredat. És molt important per a qualsevol obra d'art assolir un bon

nivell de comprensibilitat per tal d'arribar al oient. Webern destaca la repetició com a

garant de que aquesta comprensibilitat es farà efectiva. Tant en Bach com en Hyden

com en Mozart com en Wagner. Sempre, al llarg de l'historia, en la polifonia més

bàsica, en la més complexa, el la gran forma, en formes tant rellevants com la sonata,

sempre s'ha fet ús de la repetició. Així mateix el sistema dodecatònic també persegueix

assolir la comprensibilitat. I veient com ho ha fet sempre la música, el sistema

dodecatònic també utilitza la repetició. Es basa en una repetició temàtica constant dels

dotze sons. Un principi de repetició en tota regla. També és necessari la coherència per

a fer comprensible un pensament. En el cas del dodecatonalisme és genera coherència

en la repetició retrograda, invertida... de la sèrie inicial de 12 tons. Així segons Webern

la principal raó d'aquest sistema de composició ha estat la coherència.

Com a valoració final, i ja entrant en un àmbit més personal recupero les idees

naturalistes de Goethe i sobre les quals Webern es justifica i justifica la música

moderna. No em sento tant còmode amb aquestes veritats absolutes i aquestes

justificacions universals. Ja no per un aspecte tant artístic sinó també en un àmbit més

general. Ja que per aquestes èpoques el Nazisme veu de pensaments unificadors i

absoluts que permetran edificar pensaments molt perillosos sobre unes bases que

generalitzen i unifiquen el pensament. M'agrada més un pensament com el de

Nietzsche, on no existeix una natura universal com a tal i en la que ens puguem

justificar. Déu ha mort. La natura universal ha mort. Aquí si nosaltres volem fer música

dodecatonal és per una necessitat, sí. Com Webern diu, una necessitat d'explicar

quelcom que amb paraules no en tenim prou. Som a la era de l'internet, de la freda

solitud d'internet i el pessimisme de les grans ciutats. Som a la era on la ciència i l'espai

deixen de ser tant científics. Una era on ens cal una música prou complexa i abstracte

per a poder satisfer les nostres necessitats creatives. Si que existeix en la natura una serè

d'harmònics, si que cada vegada n'hem anat fent servir més. Però no em cal trobar una

explicació unitària i inamovible per a justificar la meva musica atonal. I la música

india? I la afinació del Gamelan? Si que pot existir la natura, però no és universal i és

sempre canviant. I per mi pesa més la condició humana que no una natura universal.

També personalment m'ha agradat la manera d'entendre l'evolució com una necessitat.

No com una conseqüència d'uns processos que cada vegada es van complicant més i

més. "Una sola veu no pot expressar la idea, només la reunió de més veus pot assolir la

seva manifestació. La idea ha existit per a la seva expressió l'ús de diverses veus. La

polifonia va assolir llavors ràpidament la seva florida. Voldria donar-vos-en proves.

Tractarem dels principis segons els quals l'àmbit del material sonor va ser ampliat

progressivament amb el material sonor fornit per la natura." Tot i que continua referint-

se en la natura l'idea de necessitat com a motor de l'evolució m'atrau.

Per acabar si obviem la empara constant de Webern cap a la natura universal, si que

coincideixo amb ell que cal mantenir una visió professional i un pensament crític i

únicament musical per el bé de l'art i de la música. Com Karl Kraus amb la forma de la

paraula persegueix trobar unes regles generals que puguin generar un pensament unitari

i comú en les persones. En la música esta bé generar pensaments musicals però no cal

que siguin universals i unitaris. Així doncs ratifico la següent afirmació, però entenent

que precisa no vol dir universal:

"Seria molt important que els homes tinguessin una consciència precisa del material que

utilitzen contínuament, mentre viuen i poden parlar."