renou 58

3Nº 58 SUMARIRenou

ARTICUL AUTOR PAG.

PORTADA Ares del Maestre 1

PUBLICITAT Publicitat Diputacio Castello 2

SUMARI Ferrando 3

PRESENTACIO Ferrando 4

EDITORIAL Gonzalo Romero Casaña 5

BASES PREMI OBRA LLITERARIA Redaccio 6

ACTIVITATS C.V. Ferrando 7-9

ENTREGA PREMIS FADRI-CARDONA VIVES Ferrando 10-15

GRAMATICA NORMATIVA DE L’AVLL (PART II) Josep Lluïs Garcìa Ferrada 16-17

GRAMATICA VALENCIANA Josep Mª. Guinot i Galán 18

LOS “MAULETS” FUERON CASTELLANISTAS Ricardo García Moya 19

CASTELLOLOGIA D’ARTANA José Vicente Gómez Bayarri 20-21

ENTREVISTA A: D. JULI MORENO Gonzalo Romero Casaña 22-24

LA BATALLA D’ALMANSA. (PART II) Antoni Atienza 25-26

ASI TOMAREMOS BURRIANA, A PESAR DELDIABLO… Wenley Palacios Carreras 27-28

RECIALLES D’AHIR: ESPURNES QUE BALLEN Manuel Casaña Taroncher 29-30

EL RACONET DE LA LLENGUA VALENCIANA Joan Batiste Sancho 31

HISTORIA DE LA LLENGUA VALENCIANA Josep Boronat Gisbert 32

ANOTACIONS D’HISTORIA Federico Bonillo Vigo 33-35

ENHORABONA Joaquín Serrano Yuste 36

CÓM ESTÀ I QUÉ FER EN LA LLENGUAVALENCIANA Joan Batiste Sancho 37-38

¿REPOBLACIO CATALANA? Domingo Gimeno Peña 39

POESIA. Josep Lluïs Garcìa Ferrada 40

CULTURA VALENCIANA/PASSATEMPS Redaccio/ José Luís Cortés 41

GASTRONOMIA/SOLUCIONS Pilar Borrull / José Luís Cortés 42

PUBLICITAT Publicitat Ajuntament Castello 43

CONTRAPORTADA:Defengam lo nostre. Redaccio 44

4 PRESENTACIO Renou

Associacio Cultural “CARDONA VIVES” Carrer d’En Mig, 23, 9e, 27ª – 12001 Castello (Comunitat Valenciana)Telefon (contestador) i Fax: 964 200 468 – Apartat Correus : 545 – www.cardonavives.com

RENOU Nº 58JULIOL 2007

Revista cultural gratuïta.Publicacio quatrimestral.

EDITA:Associacio Cultural

“Cardona Vives”

Director:Gonzalo Romero Casaña

Coordinador:Fernando Masip Loras

Consell assesor i montage:José Luís Cortés

Eliseo Forcada

Domingo Gimeno

Javier Gimeno

Vicent Martín-Villalba

Vicent Meneu

Fernando Puig

Enrique Sanchis

Impressio:“Graphic Group, S.A.”

Redaccio i administracio:Carrer d’En Mig, 23, 9e, 27ª

12001 CASTELLO

Tfn.i Fax: 964 200 468

www.cardonavives.com

Deposit Llegal:CS-1-1987

NOTES:*Esta revista està escrita seguint

les Normes del Puig.*L’Associacio Cultural “Cardona

Vives”, no subscriu, necessaria-

ment, el contingut dels articuls

publicats en RENOU.

*Revista patrocinada perl’Ajuntament de Castello.

PORTADA:

LA MOLA D’ARES DEL MAESTRE

(FOTOGRAFIA CEDIDA PEL PATRONAT PROVINCIAL DE TURISME DE CASTELLO)

* Esta associacio preten preservar els valors culturals i historics del nostre poble. Nonos mou atra cosa que el propi amor per les costums valencianes, des d’Alacanthasda Castello passant per Valencia, com un conjunt de pobles que formen l’actualComunitat Valenciana, abans Regne de Valencia.

* Per nomes 20,- euros a l’any (menors de 30 anys, 10 euros), pots:· Estar informat, a traves de nostra revista RENOU, de la problematica actual socialdel nostre territori, aixina com de la cultura historica valenciana.

· Assistir a les conferencies, sobre diverses materies, organisades per la nostra enti-tat.

· Prendre part de les excursions que periodicament fem a diferents punts del Regnede Valencia.

· Participar en qualsevol acte que puntualment organice la Cardona Vives.

¿PER QUÉ ES IMPORTANT FER-SE SOCI DE“CARDONA VIVES”?

Unany mes anem repetint l’historia del quefer rutina-ri. Ha arribat l’estiu despres d’un any carregat detroços d’historia viva, en alguna noticia bona, entre-

mesclà en massa de les roïnes. Entristix molt la perduadels sers vollguts pero la noria de la vida es implacablei van caent persones que al nostre curt jui no deurien fer-ho. Es el cas del supervalencianiste ENRIC MARTI I MORAque, el dia 30 d’abril passt, nos deixà per a sempre cre-ant un buit molt dificil de reomplir. Fundador en Lo RatPenat de l’Escola de Danses, va ser gran difusor de lescostums, folclor i indumentaria de la ComunitatValenciana. Adeu amic. En la Cardona Vives te recorda-rém sempre pel teu eixemple de valencianitat i amistat.Si fem balanç de les activitats culturals propies de la

Cardona Vives, deuriem resaltar les que mes força hanpres en els ultins anys: els Premis Fadri-C.Vives, els cur-sos de Cultura Valenciana i les Excursions. Els Premis“Fadri-Cardona Vives” han complit est any la seua X edi-cio en molt bon nivell d’assistencia i de categoría en elspremiats. Els cursos de Cultura Valenciana han desembo-cat en la celebracio d’un seminari molt interessant. Les

excursions al Cabanyal, Nules, Copa d’America i Moixent han oferit una gamaprou ampla per a satisfaccio del grup cada vegada mes important de socis i sim-patisants de la Cardona Vives aficionats a esta activitat.

Tornem a recordar les efemérides de la C.V. per al 2007. A banda del Xaniversari dels premis Fadri-C.V., en est any se compliren els 100 del naiximentdel Pare Guinot, el nostre fundador. I tambe se donarà la circumstancia del com-pliment dels 25 anys de la constitucio de nostra entitat. En el proxim numero deRenou se recordarà esta efemérides.

Casi tancada l’edicio, hem recebut la trist noticia de la mort d’un cas-tellonenc d’Alcalà de Xivert, valencianiste de cap a peus i una gran persona.

Enric Marti i Mora

Premis “Fadri-Cardona Vives-2007”

(Continua a la pàgina següent)

COMENTARIS:

5EDITORIALRenou

EDITORIAL Gonzalo Romero CasañaPresident de la “A.C. Cardona Vives”

Fa anys en esta editorial, que porte escrivint vora yad’onze anys, relatava les sensacions que vaig tin-dre, despres d’assistir ad eixa entrega que de les

Palmes Dorades Ilicitanes, es fa des de casi tres deca-des en la bonica ciutat de les palmeres. Alli en el sur,com li agrae dir a l’amic admirat i volgut, President delGrup Cultural Ilicità “Tonico Sansano Mora”, JosepEsteve Rico Sogorp, ens reuniem diverses entitats cultu-rals de tot lo Regne.

El fet es que encara que l’acte d’entrega de dits guar-dons, sempre resultava ser solemne, iimpecablement organisat pels nostrescompanyers del Vinalopo, al final delmateix tenia lloc un debat sobre qües-tions d’actualitat o historiques al vol-tant del valencianisme. Un fet comeste, que en principi res te de roïn, sinomés be tot lo contrari, puix pense queel confrontar idees, proyectes, punts devista, o plantejaments distints, encami-nats a fer les coses lo millor possible ientre entitats i persones unides per l’a-mor per lo nostre, solia acavar en unaconstatacio de lo llunt que estem lesassociacions valencianistes, en tindreclars uns objectius comuns, i lo que estal vegada més greu, tindre clar que elprincipi irrenunciable de l’atra part amantindre la seua llibertat, deuria sertambe una obligacio primerissima, atindre en conter per aquells als que s’a-rroguen la condicio de poseedors de laveritat absoluta.

Curiosament, el meu amic Rico i yo, l’u d’Elig, i l’atre deCastello de la Plana, soliem mirar aquell desgavell, de“¡Tu vas fer!”, “¡Yo vaig dir!”, “¡Ell va pensar!” …, encerta pena i incredulitat, mentiria si diguera que tot lomon alli reunit apart dels mencionats, actuava d’eixamanera, per sort en el valencianisme tenim, moltes per-sones a les que els seus solits ideals mai els han fetpedre la flexibilitat, i la moderacio, i sobre tot les ganes

d’escoltar, indispensables per a entendre-mos entremosatros mateixa.

Esta historia que varios anys repetirem, i repetim, essense cap de dubte, el pijor enemic que tenen les enti-tats valencianes, que des de Sant Rafel del Riu al Pilarde la Horadada, entenen i defenen la singularitat propiad’esta terra, esta gent, esta Llengua Valenciana, o estacultura, que conforma l’actual Comunitat Valenciana.

El valencianisme cultural necessita un pacte, un pacted’unitat en lo basic, de respecte entreassociacions i idees, entre persones imaneres d’actuar, per supost el pacteno significa que es tinga que donar perbo tot lo que facen els nostres, ni moltmenys, la llibertat d’opinio i d’accio,deu de tindre camps amplis en els quese puga desenrollar, pero eixa llibertatte uns llimits, perque la llibertat d’unssense dites llimitacions pot caure en elfatal error de convertir-se en dictaduraper ad atres.

La tolerancia, el respecte, la compren-sio, no exents quan aixina s’entenga dediscrepancia, deuen de ser punts irre-nunciables a seguir si de veres volem,que el nostre idealisme, basat en lavalenciania de les terres de Castello,Valencia, i Alacant, siga el referent de lacultura i idiosincrasia de la nostra terra.

¡Ixca!, s’entenguen estes paraules quede cor escric, i despareguen per a sempre, les veritatsabsolutes, els camins obligats, o les mentires convinan-cieres d’interessats en enfrontar un moviment cultural,massa valuos per a deixar-lo pedre per falta d’enteni-ment si de veres volem defendre l’idea de lluita i defen-sa de la nostra Patria Valenciana.

Castello de la Plana, juliol de 2007

D. Gonzalo Romero, president de“A.C. Cardona Vives”.

Foto: J.J. Gómez

Augusto Cucala, doctor en quimica, antic profesor de l’InstitutFco. Ribalta de Castello, antic director de Fertiberia i socimolt actiu de Cardona Vives, d’aon no faltava a cap acte deconferencies, excursions, entrega de Fadrins…Descanse enpau i el mes efusiu condol a la seua familia per part de laredaccio de Renou.

LOTERIA DE NADALEncara que falten mesos per al Sorteig de Nadal, la

Cardona Vives ya té el seu numero reservat que l’exposemaçi per a coneiximent de tots

Renou COMENTARIS(...de la pagina anterior)

TEMA LLIURE, DOTAT EN 300 EUROS. ALMILLOR TREBALL, EN PROSA, SOBRE HISTO-RIA, COSTUMS I/O TRADICIO DEL POBLE

VALENCIÀ.

TEMA LLIURE, DOTAT EN 400 EUROS. ALMILLOR TREBALL, EN PROSA, D’INVESTIGA-CIO/ESTUDI SOBRE L’IDIOMA VALENCIÀ.

(RAÏLS /HISTORIA/ EVOLUCIO /ORIGE /SIN-GULARITAT…)

BASES

1.- Els treballs que concursen al Premi haurandéstar escrits en Llengua Valenciana (Normesdel Puig) o en castellà, si be se priorisarà, aigualtat de condicions, als escrits en LlenguaValenciana.

2.- Es condicio precisa que siguen inedits, escrits enpaper DIN A-4, a dos espais i trenta pagines coma minim; estaran unides entre si i numerades.Els eixemplars es presentaran per duplicat.

3.- Seran admesos treballs hasda el 12 de maig de2008, a les 20 hores i hauran de ser presentatso remitits a la Secretaría de l’Associacio CardonaVives, Carrer d’En Mig, nº 29, piso 9, porta 27de Castello de la Plana (C.P.12001). Tel/Fax:964 200468 (contestador) o, millor, a l’apartatde correus nº 545 (12080, Castello).

4.- Els treballs no aniran firmats, pero portaran unlema que es repetira en léxterior dún sobre tan-cat, dins del cual es fara constar el nom, llina-

ges, D.N.I., telefon i domicili de l’autor.5.- La Junta Directiva de l’Associacio Cultural

“Cardona Vives”, constituira un Jurat que s’enca-rregara del desenroll del nomenat concurs. En totcas, la resolucio del Jurat, sera inapelable.

6.- El treball premiat no sera tornat, respectant lapropietat intelectual de láutor qui, no obstant,cedira els drets dúna primera edicio al’Associacio Cultural Cardona Vives i de la traduc-cio a Llengua Valenciana en el cas que estigueraescrit en castellà. Si en el determini dún any eltreball no fore publicat, láutor podra editar-lo ales seues expenses, quedant obligat a comuni-car-ho abans del començ de límpressio i, en serpublicat, fer entrega de vint eixemplars al’Associacio Cultural Cardona Vives. Els treballsno premiats, podran ser retirats pels respectiusautors hasda el 28 de juliol de 2008.

7.- El Premis en metalic es rebran per part dels pre-miats en l’acte que se celebrara el dia 6 de junyde 2008, a les 22 hores, en el restaurant“Celebrity Playa” del Grau de Castello, junt a lacelebracio de l’entrega de Premis Fadrí-CardonaVives 2008.

8.- Els autors que presenten treballs al presentConcurs, acataran les resenyades condicions.

9.- Per a tot lo que no s´haja previst en les condi-cions abans nomenades, la Junta Directiva del’Associacio Cultural Cardona Vives podra deter-minar lo que considere oportu.

Castello de la Plana, juliol de 2007.

La Junta Directiva de l’Associacio Cultural“Cardona Vives”.

6 BASES PREMI OBRA LLITERARIA Renou

PREMIS DE LÁSSOCIACIO CULTURAL CARDONAVIVES A LA MILLOR OBRA LLITERARIA I AL MILLOR

TREBALL SOBRE LA LLENGUA VALENCIANA

Renou

7ACTIVITATSRenou

22-02-07. Conferencia organizada pel “Circul Aparisi Guijarro”de D. José RodríguezAlmenar, president del Centre Espanyol de Sindologia sobre “La Sábana Santa”.

23-02-07. Conferencia organizada per Cardona Vives de D. Fernando Millán Sánchezsobre “El pensamiento político de Vicente Blasco Ibáñez.

24-02-07. Asistencia de membres de C.V. a la conferencia de Dª Teresa Puerto queva impartir en Benicarlo.

25-03-07. Asistencia de membres de C.V. a l’entrega dels trofeus “Palmes Dorades”en Elig.

30-03-07. Asistencia de membres de C.V a l’inauguracio de la nova seu de l’asso-ciacio “Baha’i”.

15-04-07. Excursio de C.V. visitant el Museu de Medallistica de Nules, el Museu dela “Semana Santa Marinera” dels Poblats Maritims de Valencia i, finalment, lesinstalacions del Port de Valencia relaciondes en la “Copa America” de vela.

17-04-07. Nomenament dels socis de C.V., D. Gonzalo Romero, D. Wenley Palacios,D. Domingo Gimeno i al periodiste Joseti, Cavallers de l’Almoina de Sant Jordi, enel monasteri d’El Puig de Santa Maria.

04-05-07. Inici del Seminari baix el titul de “La Llengua Valenciana, signe identitari.Passat i present”. Els ponents varen ser: Albert Cuadrado, Marivi Ferrandis, JoanSancho i Juli Moreno que actuà com moderador i director del seminari. En l’ultimasessio va tindre lloc un acte de clausura i despres un sopar de germanor enl’Hotel Center de Castello. El Seminari se va continuar durant tots els divendresde maig i la perticipacio fon major de la esperada. El resultat, excelent.

05-05-07. Participacio en el Pregonet anunciador de les Festes de Lledó, colaboranten la distribucio masiva de caramels per als chiquets. Els caramels que aportàCardona Vives, portaven el seu anagrama.

08-06-07. Entrega de “Premis Fadri-Cardona Vives, 2007”, en la seua X edicio i dela que donem mes informacio en pagines següents.

24-06-07. Excursio a Moixent que tancà el curs 2006-2007.

ACTIVITATS DE LA CARDONA VIVES

Excursio de la C.V. al Museo de MedallisticaConferencia de D. Fernando Millán Sánchez

Nomenem, per orde cronologic, alguns dels actes organisats perl’Associacio Cardona Vives:

Ferrando

8 ACTIVITATS Renou


Excursio de la C.V. a la Copa America

Excursio de la C.V. a la Copa America

9ACTIVITATSRenou


Seminari sobre la Llengua Valenciana

Excursio de la C.V. a Moixent

10 PREMIS FADRI-CV Renou

PREMIS “FADRI CARDONA VIVES, 2007”, X EDICIO

Fadrins-Cardona Vives 2007 i el president de C. V.

Sopar d’entrega de premis Fadri-C.V.

11PREMIS FADRI-CVRenou


Dª Marta Masip, Presentadora dels PremisFadri-C.V. 2007

D. Salvador Villalba, representant a DªIsabel Sansebastián

ENTREGA DE PREMIS“FADRI-CARDONA VIVES”,X EDICIO. RELACIO DE

PREMIATS.08 JUNY 2007.

Premi “Associacio CardonaVives”a D. FERRANDO PUIG VICENT.

Premi “Prensa Independent”a Dª. ISABEL SANSEBASTIÁN.

Premi “Vinatea”a D. VICENT TRAVER CALZADA.

Premi “Llibertat d’Expressio”a D. WENLEY PALACIOS

CARRERAS.

Premi “Josep Mª Guinot a lesLletres Valencianes”a D. ANFOS RAMON GARCIA.

D. Wenley Palacios D. Anfos Ramón

RELACIO D’ENTITATS DONANTS DEREGALS PER AL SORTEIG DELSOPAR PREMIS C.V. 2007:

“ÁBSIDE”. ARQUITECTURA-INTERIORANTIGUETATS “MEALLA”ASSOC. CULT. “CARDONA VIVES”CARREFUR EXPRESCESTERIA PELLICERCORSETERIA FABREGAT“EL CAPRICHO”FERRETERÍA GERMÁNFUTUR HOGARGALERIA D’ART “ART DAM”JOYERIA FONTJOYERIA LEYJOYERIA MOHERPACO ROCA “GRUPO TORINI”PAPELERIA “PIJ@S”PASTIÇERIA “AL VOSTRE GUST”PASTIÇERIA “SANT VICENT”PERFUMERIA FAYOSPERFUMERIA JULIAPERFUMERIA NINES SERÓNPERFUMERIA PRIETOPORCELANES LLADRÓREGALS CASA PRADESREGALS REGIOROSES, HNOS.SALA EXPOSICIONS BRAULIOSALA EXPOSICIONS DE RENZISNELA. PILAR PUIGTEIXITS SANAHUJA



D. Juli Moreno Moreno premi a la Millor Obra Lliteraria en Llengua Valenciana

D. Ferrando Puig Vicent. Premi al Soci

D. Salvador Villalba, representant a Dª Isabel Sansebastián, premi a la Prensa Independent

D. Vicente Traver Calzada, premi Vinatea





D. Wenley Palacios Carreras, premi Llibertat d’Expressio

D. Anfos Ramón García, premi D. Josep Mª Guinot a les Lletres Valencianes

El regal mes important per a l’assistent mes jove

Joventut de C.V. en el sopar dels Fadrins



Els explicava en un ar tícul anterior, que deixava pera un atre escrit l’anàlisis de les pagines següentsd’estos “preliminars”, de la GNV, aixina que,

comence per la plana 14 i descobrixc, sense sorpresa,de quina manera mes rastrera i immoral, de quinmodo mes despreciable, se baixen els pantalonsels senyors de la ciència, per tal de defendrel’unitat de la llengua catalana. Crec que, elslacais d’eixa institució, que paguem tots,han superat, inclús, les ansies de con-quista llingüística dels propis cata-lans. Vegen sinó.

Els fets fonamentals,son: a) “La llengua pròpiadels valencians és també laque compartixen les comunitatsautònomes de Catalunya i de lesIlles Balears i el Principat d’Andorra,així com altres territoris de l’antigaCorona d’Aragó i la comarca murciana delCarx. Els diferents parlars d’estos territorisconstituixen una mateixa llengua o sistema”.Esta afirmació ve a ser com un modo de vitalisar iconfirmar, l’idea primària de Pratde la Riba: “tots som germans,tots som catalans”.

b) “…el valencià té lamateixa jerarquia i dignitat que qualsevol altra modalitatde la llengua compartida, (faltaria més)….que l’AVL pre-servarà d’acord… a la realitat lingüística valenciana i lanormativització consolidada a par tir de les Normes deCastelló”.

Pregunte: L’AVL preservarà la realitat llingüísti-ca, com: ¿en les normes de Castelló, que s’inventàFabra per al català? ¿Qué passa, que tots els parlars detotes eixes autonomies citades estan basades en la

bogeria del químic? Ya sé que sí. ¿I no els cau la carade vergonya, sent tan sabuts com s’ho creuen i tancientífics, de tindre que acodir a que des de fora pautenla manera d’escriure nosatros? ¿Es que no tenen valorper a construir una alternativa única, pròpia i diferent,com la dels nostres clàssics, que fora la ferramenta

respectable i propia del patrimoni cultural valencià?No, ya ho se; no tenen autorisació per a indepen-

disar-se del catalá. A vostes no els ficaren ahíper ad aixo. Val.

Es evident que en el fondo de toteste embolic, lo que prima es el nego-

ci; el negoci dels pactes polítics,(yo te vote a tu en Madrit, tu, acanvi, me facilites l’absorció de

llengua valenciana, fundant-meuna acadèmia) el dels sous i el de

les editorials que s’emboljaquen lessuors de mes de deu millons d’habitants

a par tir de la consolidació d’eixa unitat llin-güística, deu millons entre els que inclouen

als millons de valencians que nos tenim que tra-gar tot lo català ¡Ha!, menos el cava.

La obcecació per la con-vergència catalanista es tantobsessiva que, en el discurs nos’aparen en barres. Diuen “que

eixa convergència amb solucions adoptades en elsaltres territoris que compar tixen la nostrallengua...garantisa la cohesió per tinent”…i que la GNVvol ser una contribució de l’AVL al procés de construc-ció d’un model de llengua convergent amb la resta deles modalitats de l’idioma comú que –dic yo-, si vindrà aser una qüestió científica resolta des de temps imme-morial, que era una consigna reiterativa i que a horesd’ara es troba en desús perque ya tenen conseguides

ALGO MES SOBRE LA GRAMATICANORMATIVA DE L’AVL. II

Emblema monarques Corona Arago.(Tratado Real Senyera R. García Moya)

Josep Lluïs García Ferrada(Del Colectiu Valldaura)

16 COLABORACIO Renou

Renou

SURVEYORSCOMISARIOS AVERIAS DE CASTELLÓN, S.L.

Paseo Buenavista, 34 - 6º F Fax 964 73 70 7912100 GRAO DE CASTELLÓN Móvil 609 87 61 14

les metes que se marcaren.I, a lo d’abans, afegixen l’ultima parida, referint-

se al model de la llengua que establix esta gramàtica:“És per això que, al costat de formes com per eixempleadés, enjorn o ausades, tan vives en valencià, se n’afi-xen d’altres més usades en altres varietats de la llen-gua (¿peixquen?: la llengua, única), com ara, aviat, ade-siara o gaire, que no s’han utilisat mai en el valencià,pero que, segons els redactors de la GNV, escriuen,pareix ser que “han assolit un notable ús entre els nos-tres escriptors”, per supost en els catalanistes de l’es-querra i, especialment, en Canal 9,perque lo que es als que escrivim enl’autèntic valencià nos llegiran poquesvegades estes solucions tan desgra-ciades que no fan mes que embrutarun idioma clar i transparent, dolç comla mel i melodiós als oïts, que com yadia Viciana en el sigle XV: “Tiene lalengua valenciana que a cada cosatiene propio termino sin buscar denuevo..”, volia dir, ya en aquellstemps, que no nos fea falta importarres dels demés, perque teníem parau-les per a definir-ho tot. I, ara venenesta gentola d’incompetents en quanta la nostra pròpia llengua valenciana icomencen a admetre paraules, frasesfetes i demés solucions d’un atre idio-ma en el que res tenim que vore.

No tenim mes remei que defen-dre lo nostre i tenim que ser nosatros,el poble, qui arrime el muscle perque,clar està, que els polítics seguiran pas-sant olímpicament i no intentaran, perque no els convé,reconduir les qüestions de la llengua camí de la sendade la veritat.

Com a mostra, i per a rematar l’ar ticul de hui, la

de Fernando Giner. Este home que era un bastió, unacèrrim defensor de la Llengua Valenciana, ara, prope-res ya les eleccions, està variant el rumb de les seuesconviccions; este home que estava totalment en contrad’eixa acadèmia malaida, ya comença a assumir que“Ha habido una elección razonable y se ha optado por laposición más centrada y coherente en la sensibilidad dela sociedad”. O siga que a don Fernando, ara li pareixde mel que a tot lo nostre, que a totes les paraulesvalencianes, se li afigguen les catalanes i, d’este modose logre un maremàgnum total, hasda arribar a un final

en el que dins d’uns anys, ningú sabràque es lo autèntic o lo importat. A donFernando, ara que venen les eleccionsya li pareix be lo que fa l’AVL. Tan esaixina que afirma que “L’AVL se nuetrede valencianos que a largo y medioplazo irán respondiendo a la realidadsocial, lingüística y cultural de laComunidad. L’AVL ha supuesto laaceptación de muchos vocablos queestaban proscritos y se considerabanbarbarismos, cuando en realidadcorrespondían a la tradición valencia-na con raíces en el siglo de Oro. Estocontribuye a desactivar tensiones enel pueblo, que percibía que la normali-zación de la lengua le alejaba de lacalle”. (ABC, 02-11-2006). ¡Voila!Aplausos per a don Fernando.

Per lo vist al Sr. Giner li pareixfantàstic que comboyant-nos en algunparauleta valenciana proscrita, a laque sempre hem tingut el dret d’utili-

sar perque era nostra, s’admitixca tot lo que vinga deCatalunya. Bravo, don Fernando. ¡Lo que fan unes proxi-mes eleccions! I, ¿de veres creu que l’AVL està nodridade valencians? Vostès mateixa.

ALGO MES SOBRE LA GRAMATICA NORMATIVA DE L’AVL. II

17COLABORACIORenou

Gramatica normativavalenciana

Joan Reglà, catedratic d’Historia, catala per a mes senyes, sobre la repoblacioposterior a la reconquista, diu: “els pioners aragonesos i catalans de l’esmentadarepoblacio doscentista no passaven de ser una minoria molt prima”, coincidint enUbieto, Huici Miranda ( u dels millors arabistes d’Europa) i Mateu i Llopis, queconsiderava que en la repoblacio cristiana del Regne de Valencia va haver prevalen-cia d’un fondo indigena. Esta corrent historica es estudiada i defesa per ilustresinvestigadors com: Roque Chabás, Honorio García, Carreras Candi, Julián Ribera,

Ambrosio Huici Miranda, Gual Camarena, Juliá San Valero Aparisi, Antonio Ubieto Arteta,Roca Traver, Thomas F. Glick, R.I.Burns, Vicent Simó Santonja, Desamparats Cabanes, RamónFerrer, Leopolt Penyarroja, Gómez Bayarri, i un llarc etcetera.

Renou

ELS PRONOMS POSSESSIUS

Els pronoms possessius junt al’idea de persona gramatical,expressen la possessio o perti-nença; les formes son paregudesa les de l’adjectiu possessiu, sedistinguixen en que l’adjectiuacompanya a un nom i el pronomva sol: el meu pare (adjectiu),

dona’m el meu (pronom).

Els pronoms possessius son els següents:Per a un sol posseïdor:

Singular PluralMasculi Femeni Neutre Masculi FemeniEl meu la meua lo meu els meus les meuesEl teu la teua lo teu els teus les teuesEl seu la seua lo seu els seus les seues

Per a mes d’un posseïdor:

Singular PluralMasculi Femeni Neutre Masculi FemeniEl nostre la nostra lo nostre els nostres les nostresEl vostre la vostra lo vostre els vostres les vostresEl seu la seua lo seu els seus les seues

Els pronoms possessius van precedits de l’ar-ticul determinatiu. Poden tambe usar-se en formaneutra, com es veu en la taula precedent.

Antigament hi havia un pronom de tercera per-sona, quan eren mes d’u els posseidors; el pronomLLUR. Actualment son us queda relegat a la poesia oa l’estil elevat. En son lloc es diu “el d’ells”, els d’e-lles, el seu, els seus.

(continuarà en el numero següent...)

APUNTS DE GRAMATICA D. Josep Mª Guinot i GalánVALENCIANA (...continuacio)

Academic de numero de la RACVFundador de “Cardona Vives”

Renou

18 LLENGUA VALENCIANA Renou

19Renou COLABORACIO

En Cataluña y en plena Guerra de Sucesión, el 11 demayo de 1710, se celebró la festividad de la patronadel reino en el Monasterio de San Pedro de las

Puellas de Barcelona, cantando melodías el coro delPalacio de la Condesa, siendo maestro el sacerdoteTomás Milans. EI acto tenía su trascendencia, al ser pro-motores del mismo los doscientos valencianos huidos delreino tras la ocupación de éste por las tropas borbónicas.

En Barcelona -con paraguas militar de ingleses yportugueses-, los fugitivos de Valencia, Castilla, Aragón yNavarra soñaban con regresar a sus tierras.

En los años de espera, cada colectivo mantuvocelosamente sus tradiciones, sin integrarse en la culturacatalana.

Quizá a ello responda que, en Barcelona, los “mau-lets” valencianos usaran la lengua castellana o españolaen los actos festivos. La pantomima lingüística de hablarvalenciano y que les contestaran en catalán no les placía,por lo que la lengua española era la vehicular para todos.

EI mismo archiduque “maulet” Carlos de Austria,en 1712, después de siete años de estar en tierras valen-cianas y catalanas, siempre se dirigíaen castellano a sus súbditos, fueranlos Comunes de Barcelona o el humi-llado Basset.

Jamás utilizó el valenciano oel catalán en cartas y alocuciones.

En consecuencia, el 11 demayo de 1710, por deseo de los“maulets” valencianos, las vocescatalanas que componían el coro delPalacio de la Condesa interpretaronen la festividad de la Mare de Deu dels Desamparats unaserie de coplas compuestas para la ocasión que, entrelíneas, reflejaban el angustioso estado de ánimo en que seencontraban.

EI tema que rige los cánticos es la añoranza delReino de Valencia, al sentirse extranjeros en Cataluña:

“Viendo que en María tienen / su Amparo losvalencianos / hoy le buscan en María / porque están des-amparados”. Las súplicas al poder celestial por estar “entriste y larga ausencia, rendidos, postrados, desterrados“no eran simple retórica.

La suspicacia catalana hacía difícil la estancia delos “maulets” en Barcelona. Cualquier conversaciónintranscendente podía suponer cárcel o muerte.

Así, en el Dietari del Consell Barceloní leemos queel sábado, a 26 de agosto de 1713, “los Concelleres fue-ron a la prisión a presenciar el juicio de un preso que seIlama Vicente Martínez, valenciano de nación.

Fue condenado por espía a cortarle la cabeza,hacerle cuartos, la cabeza puesta en jaula de hiérro, ator-mentado in capite sociorum y confiscación de bienes”.

Lo que más gustó a los Consellers era la confisca-ción de bienes, pero el espectáculo del lunes siguientetampoco lo despreciaron.

Tal día, después de ser atormentado lentamente,una jaula con la cabeza del valenciano Vicente Martínezadornaba las calles barcelonesas.

La realidad que ofrecen los documentos “maulets”contradice la propaganda cada 25 de abril por los agentescatalaneros.

Los “maulets” jamás se preocuparon de defenderla lengua valenciana, a la que no consideraban en peligro;pero también es cierto que jamás en la historia del Reinode Valencia se promovió tanto la lengua de Cervantes.

Los textos del régimen repiten el tópico de lainmersión castellana de la reina Germana, ocultando quefue cosa de niños si se compara con la efectuada por los“maulets”.

Valga de ejemplo que los “maulets”, los autén-ticos, autorizaron e impulsaron la representación de obrasteatrales exclusivamente en castellano en plena Guerra deSucesión, entre 1705 y 1707, en Valencia.

EI general Basset y sus compinches asistían com-placidos a las comedias y dramas de Calderón, Moréto,Matos Fragoso, Rojas Zorrilla, etc.

EI colectivo “maulet” -en vís-peras de la Batalla de Almansa llena-ba el corral de comedias para pre-senciar “EI genízaro de Hungría“,“Los amantes de Teruel“ o “Los teje-dores de Segovia“; es decir, obrasque ensalzaban la lengua españoladel Imperio y la grandeza de la dinas-tía austríaca.

Igual actuaban los “maulets”catalanes en Barcelona. En 1708,

cuando ningún gobierno de Madrid les obligaba a editarobras en español, publicaron los “Anales de Cataluña“ encastellano.

Se trataba de una obra lujosa, editada “oficialmen-te” y dedicada al “venerado monarca Carlos III de Austria”.

Es curioso que el autor rechazara el autóctonoNarcís, firmando la obra como “Narciso Feliu y Farell, caba-llero de la Orden de Santiago”, presumiendo de pertenecera una orden del reino de Castilla.

Igual actuaba el Correo Mayor de Valencia, un“maulet” llamado Jacinto Oliver que estaba en 1708 enBarcelona y recibió el título de Caballero de Alcántara -dela orden castellana homóni mapor voluntad del archiduqueCarlos III.

Lo anterior -cantos a la Virgen de losDesamparados o la edición de los “Anales de Cataluña” encastellano contradice el cliché del “maulet” catalaneroimpuesto en nuestros días por la Universidad, demostran-do que los infalibles dogmas académicos pueden rozar elridículo a poco que se investigue.

Aunque esto no sucederá mientras tengan losmedios de comunicación social o informativos en susmanos.

Las Provincias 25 de Abril de 1996

LOS “MAULETS” Ricardo García MoyaFUERON CASTELLANISTAS

Escut dels Austries(Tratado de la Real Senyera, R. García Moya)

20 HISTORIA Renou

CASTELLOLOGIAD’ARTANA

La vila de Borriol conta en el seu terme municipal enel nomenat Castell de Borriol i les muralles de lapoblacio.

La localitat es troba situada en els llimits geografics dela comarca de la Plana Alta. Fon una de les principalspoblacions de la zona en l’Edat Mijana pel seu estrategicemplaçament i les seues possibilitats defensives. La vilas’assenta al peu de la seua fortalea i està custodiada permuralles.

En el seu territori s’han trobat recialles arqueologiquesde cultures prehistoriques i d’epoca ibera. D’esta ultimaetapa hem de citar els jaciments arqueologics del Tossalde l’Assut i el Tossal de lesForques. No obstant, tot apunta aque els origens de la poblaciosiguen del periodo romà. La ViaAugusta transcorria pel seu termei possiblement pel nucli urba, fetque podria confirmar que la confi-guracio d’esta poblacio es produi-ra durant la dominacio romana.En el seu terme s’han trobatmonedes dels segles III i II a/C.,lapides romanes, miliars, etc.Despres de l’absencia documen-tal en l’epigonisme visigotic,passà a ser una alqueria sarraïna que va dispondre en eltemps de castell propi.

El toponim que identifica la poblacio pertanyeria a latoponimia mossarabica. Està documentat ya en 1178 enuna Acta de Consagracio de la Seu Episcopal de Tortosa,redactada en llati, al senyalar: “(…) usque ad terminum deBorriol”, i tambe en una atra Acta de 1224 que replegal’establiment de l’Esglesia de Tortosa: “(…) Usque termi-num de Borriol”.

El Libre del Repartiment del Regne de Valencia registra

este toponim en una donacio corresponent a 1238 onconsta.

P. Valimaina: covas de Berix (sitas en Burriol), retentapotestate pace et guerra, cum furnis.

I en un atre registre del Libre del Repartiment II al plas-mar en 1242 la següent donacio.

P. Garcez de Borriol: domos et VII iovatas et mediam.VII idus decembre.

La Cronica de Jaume I tambe aludix a la poblacio deBorriol a l’afirmar:

E guanyam a Castello de Borriana, e Borriol, e lesCoves de Avinroma e Alcalate, e Vilafames.

En atres documents es cons-tata el nom de la poblacio en for-mes semblants.

L’estructura del seu toponimtraslluïx trets caracteristics de latoponimia mossarap; perdua devocal final etimologica. La basedel toponim procediria de la veullatina “burriolu”, diminutiu de“burrus”, que significa “rogenc”.El nom tindria el seu orige, proba-blement, en el llinage o malnomd’una persona.

La vila fon conquistada perl’host de Jaume I en 1233 o 1235 i posteriorment va serentregada al noble Ximénez Pérez d’Arenós. El 12 defebrer de 1250, en Morella, el rei Jaume I otorga carta depoblament a la vila de Borriol per a poblar-la de cristians,a fur de Valencia.

(…) nos Iacobus, Dei gratia rex Aragonum,Maioricarumet Valentie, comes Barchinone (…) per nos et nostrosdamus et concedimus per hereditatem propriam (…)totam villam de Burriol (sic).

El 15 de setembre d’eixe mateix any de 1250, el bisbe

Dr. José Vte. Gómez BayarriAcademic R.A.C.V.

Vista de la poblacio d’Artana

Renou

21HISTORIARenou

de Tortosa, Ponç de Torrelles, com a senyor de Borriol, enrao d’un prestam concedit al rei en Jaume, ratifica la cartade repoblacio otorgada a la dita poblacio pel Rei unsmesos abans per a Bernardo Maderes i atres, a fur deValencia.

In Dei nomine, Noverint universi quod nos, Poncio, Deigratia Dertusensis Episcopus (…) damus et concedimusin hereditate propria (…) totam villam de Burriol (sic).

En 1255 l’Orde de la Merce va rebre un llegat deXiménez Pérez d’Arenos; dins d’eixa herencia es trobavael castell de Borriol.

Una tercera carta depoblament fon otorgadael 4 de juliol de 1307,donada a Borriol, perPedro Ximénez, senyorde la vila, per a que elscristians foren a repoblarla vila, a fur d’Arago.

Petrus Eximini, domi-nus de Borriol (…) con-cedimus, firmamus, lau-damus et aprobamusper nos et omnes suc-cessores nostros (…) indicta villa et loco deBurriol (sic).

Pere II de Valencia, elCerimonios, - IV de laCorona d’Arago- va con-cedir a la poblacio el titul de vila. Borriol fon un lloc de sen-yoriu. El bisbe de Tortosa En Ponç de Torrelles i posterior-ment els llinages de les families Boïl, Thous i Casalduchostentaren els drets jurisdiccionals de Borriol, que incloïenla poblacio i el castell. En el segle XVIII el creiximent dela vila sobrepassà els llimits murallats i es va estendre lapoblacio cap al pla. El carrer del doctor Portolés es cone-gut popularment com “La Raval”, toponim que identificaque està situat extramurs. Alguns portals de la vila ensmostren el traçat de les muralles que circundaven Borriol.

El Castell de Borriol s’alça sobre una atalaya de mesde 300 metres d’altitut proxima a la vila, des d’on divisa

la poblacio. Independentment dels seus primitius origens,el castell correspon a l’epoca musulmana i cristiana. Lescalcigades del periodo arap s’aprecien en els seus aljubs,la distribucio de les dependencies i les almenes deinfluencia de l’art islamic, sobre les quals es va superpo-sar obra cristiana baix-migeval.

El geograf Al-Idris al descriure l’itinerari de Valencia aSaragossa ya cita el castell de Borriol.

(...) De Valencia a Burriana hay treinta millas, luego alcastillo de Borriol hay veintiochomillas, luego al castillo deAres hay treinta millas.

La seua estrategicaubicacio, propia d’uncastell penyal, fa del cas-tell de Borriol que foracasi inexpugnable en laseua epoca. Des de laseua situacio controlà elpas de la que fon la ViaAugusta i l’extens plaque s’esten al voltant delpuig sobre el que s’alçà.En ell s’observa cons-truccio de l’epoca cristia-na, realisada per a adap-tar-ho a les exigencies inecessitats de qui hoocupava. Presenta unaplanta irregular dispersaque s’adaptava a la cima

montanyosa. Es de cos unic. Té una superficie aproxima-da d’uns 300metres quadrat i albacar en aljub. Hui en diaestà en ruïnes, pero encara s’aprecien restes de les anti-guesmuralles, vestigis de la torre de l’homenage i restansde dependencies auxiliars del castell.

La vila fon murallada. Actualment, nomes quedenalgun portal d’epocamigeval que ens proporciona idea deltraçat de la muralla i de lo que hauria de ser la vila entreels segles XIII al XV.

De l’epoca en que la vila va pertanyer als senyors Boïles conserva el conegut en el nom de Palau dels Boïl.

CASTELLOLOGIA D’ARTANA

Llenços i bassaments del pati d’armes del castell

Francesc Eiximenis (1325-1409), catala de Girona, diu de la llengua valencia-na en el llibre “Regiment de la Cosa Publica” de l’any 1327: “aquesta terra ha llen-guatge compost de diverses llengues que li son entorn, e de cascuna ha retingut çoque millor li es, e ha lleixat los pus durs e lo pus mal sonants vocables dels atres eha presos los millors”.

Renou

22 ENTREVISTA Renou

ENTREVISTA A: Gonzalo Romero CasañaD. JULI MORENO MORENO President de la “A.C. Cardona Vives”

¿Cóm conectà i entrà en elvalencianisme?

Es una historia que queda yaun poc lluntana. En realitat servalencianiste considere que es pri-mer que no res un sentiment itambe una filosofia de com afrontarla vida, que si be te molt d’autodi-dacta tambe es cert que l’he anatconformant a traves de l’informacioi la formacio, situacio i condicio perla qual de segur hauran passat mol-tes atres persones. Si en este sen-tit haguera de posar una data queme feu despertar ad este mon hau-ria de ser alla pel 1974, quan estu-diava Sext de Bachillerat. En aquellcurs i en l’assignatura de Literaturaespañola, en referir-se a unes atresobres lliteraries no escrites en cas-tella, comprovi que Rosalia deCastro, de Galicia, era una de lesmaximes representants de la llitera-tura gallega i que, pel contrari,Ausias March o Joanot Martorell,valencians de Gandia, ho eren i, ames del Segle d’Or, de la lliteraturacatalana. Alguna cosa en el meu cer-vell em dia que allo no quadrava iahi va ser a on vaig descobrir, perprimera vegada, que els llibres nosempre arrepleguen tota la veritat.

Aço feu que em rebelara i quecomençara a interessar-me per lames diversa tematica valencianabuscant la meua propia informacio.Despres, i ya fent Magisteri, un fami-liar lluntà me parlà de Lo Rat Penati dels seus cursos i me deixà, alho-ra que vaig llegir, La llengua delsvalencians de M. Sanchis Guarner.En eixe ensaig tambe vaig trobarmolts caps solts. El restant fon intui-cio i tambe compromis que es tradui

en buscar obres escrites en llenguavalenciana com ara En defensa de lallengua valenciana de Miquel Adlert,que supongue el gran pilar per asostrindre l’autoctonisme sociocul-tural en el que creia. Vingue poste-riorment l’aparicio de la revistaMurta, de l’associacio “Valencia2000”, del GAV i de les puntualscites dominicals del Parterre, tot lo

qual contribui i me va permetreconeixer persones, trobar publica-cions i sobre tot per a comprovarque les falsetats, que alguns llibrespredicaven, eren contestades permolta gent culta i preparada. Tambevaig ser conscient que hi havia algu-na cosa mes que compartir: un sen-timent de pertanyença i d’indepen-dencia cultural, i que en determinats

cenaculs, especialment del’Universitat valenciana, tot açocomençava a negar-se.

L’assistencia presencial a lesclasses dels Cursos de Lo Rat Penatm’ajudà a solidificar l’us correcte dela llengua valenciana i possibilitàque iniciara la meua colaboracio eneixa entitat, la qual s’allargà mes de25 anys.

Efectivament, vosté que haestat a lo llarc de molts anys com aSecretari de Lo Rat Penat i ara ésPresident d’una associació, ¿quénos pot comentar d’estes diferentsetapes?

Qualsevol comparacio resulta-ria poc menys que inoportuna,entenga’s este terme en el sentitque en realitat son i comportensituacions i circumstancies moltdiferents. Cada carrec implica unesresponsabilitats i no sería massallogic voler, a través d’una persona,relacionar una institucio culturalcom es Lo Rat Penat i la nostramodesta associacio de recent cons-titucio. He dit modesta lo que nolleva per a que els objectius siguenambiciosos, encara que els mijos irecursos, infinitament menors, abis-malment menors que la decana deles entitats valencianistes.

Sí que es cert que pot hihaure un punt d’encontre o, millor,mes d’un entre les dos associa-cions, ya que el Rogle sorgi de per-sones que es formaren en les aulesde Lo Rat Penat i, per una atrabanda la nostra associacio practícala democracia en les seues deci-sions, l’altruisme en les seues tas-ques, suma aportacions, valora pro-

Juli Moreno Moreno

Juli Moreno i Moreno, es natural de Montroy, una chicoteta poblacio de la Ribera Alta. Ad ell li agrada que facen sem-pre referencia a la seua comarca natural, la Vall dels Alcalans, en la que manté vinculacio, encara que habitualmentresidix en la ciutat de Valencia. Es un enamorat de les terres valencianes i especialment de les comarques i les gents

de Castello.Treballa en l’administracio autonomica en un programa europeu, encara que la seua vocacio fon la docencia i durant

mes d’una decada es dedicà a l’ensenyança. Entra en el valencianisme a la fi dels anys 70 del passat segle i ocupà dife-rents carrecs directius en Lo Rat Penat i en atres organisacions de similar ambit. Actualment es president del RogleConstanti Llombart de Cultura Valenciana, associacio cultural que edita mensualment el Rogle, una publicacio que es potconsultar, i baixar, en la web de la Cardona Vives.

postes i treballa per la cultura valen-ciana, de manera molt similar a lesformes que vaig coneixer i practicarmentres estigui de secretari generalen Lo Rat Penat. Alli vaig dedicar gra-tament i en gran ilusio molt de lameua vida personal durant mes de25 anys, i ho vaig fer perque estavaconvençut de treballar en una asso-ciacio que estava per damunt de latutela politica i en la qual la pluralitatera un signe palpable. Les circums-tancies canviaren i hagui de renun-ciar al meu carrec i responsabilitats.

La presidencia del Rogle esuna circumstancia i crec que unreconeiximent dels meus compan-yers d’associacio. He de dir queimplica responsabilitats pero, sobretot, ser creatiu i ser imaginatiu, tantcom els membres que l’integren,puix els nostres recursos, i per tantpossibilitats d’actuacio, ni de lluntson els d’una, com ya he dit, institu-cio senyera del valencianisme.

Voste manté una clara vincu-lacio en la Cardona Vives, me per-met algunes preguntes al voltantd’eixa relacio. Primer que no res,¿qué pensa d’esta associacio?

La Cardona Vives, la considereuna entitat solida i puntera del valen-cianisme en les comarques valencia-nes del nort i absolutament lligada ala ciutat de Castello. Aço no es capafalac, se mes be, per la meua vin-culacio a l’entitat i a molts dels seusdirigents, que no es facil obrir camien un sembrat de pancatalanismefonamentalista, com tampoc es faciltreballar per desmitificar un interes-sat i artificial enfrontament entreCastello-Valencia/ Valencia-Castello.Considere que s’han anat cobrintobjectius, pero que hi ha molta tascaper fer i la Cardona, la seua Junta,estan ahi, buscant mes i mes pre-sencia social, creant vinculs, mimantaspectes formatius, difonent infor-macio i creant opinio... i tot en untalant sere, obert, dialogant i, comno, ferm en aquells principis quesustenten la pertanyença a unacolectivitat en idiosincrasia, llengua,cultura i signes identitaris propis.

Per a mi la Cardona Vives es el farque guia i allumena, com les gaya-tes, les terres castelloneres.

¿En qué es concreta eixacolaboracio de la que nos parla?

Com dia, efectivament, la vin-culacio en la Cardona ya ve d’anys ihem sent un colaborador d’estaassociacio. En este sentit hi ha unaresponsabilitat que casi se m’otorgài que accepti en satisfaccio i en entu-siasme, el de preparar cada any uncurs de formacio, i ya en van mes dedeu. L’experiencia per a mi ha segutenriquidora, perque l’activitat mai hapretes ser unidireccional i l’ambientha superat en creixens la relacio quees pot establir entre professor ialumnes, generant llaços d’amistat.

No puc deixar d’agrair l’oferimentd’un espai en la revista Renou, en elque procure estar a l’altura d’unapublicacio que, sense necessitat decomparar, es un alt referent en elmoviment valencianiste. Tampocoblide, mes be recorde i anyore,alguna eixida per eixes comarquescastelloneres, tan autentiques i a lavegada tan representatives de lovalencià.

Tingue l’oportunitat de conei-xer a D. José Maria Guinot, ¿quenos pot dir sobre el nostre funda-dor ?

De don José María Guinot, nopuc mes que emocionar-me quanparle d’ell, perque en ell vaig arribara coneixer a la persona entranyable,al mestre pacient i receptiu, a l’in-vestigador, al sabi humil, a l’huma-niste i en definitiva a una personali-

tat en principis, i en fonaments que,en actuacions meditades i fermes,resulatava un referent. Ell, possible-ment per ser sacerdot, orientava iexponia molt clarament les seuesidees i opinions. Es reduit l’espai pera lo molt que es queda per dir, enca-ra que en este i en algun atre foro hevolcat lo que pensava d’ell i quinaera la meua consideracio, per aixonomes afegir ara que tingui l’honorde coneixer-lo i de militar en compan-yia seua en el valencianisme llingüis-tic i cultural. Per a mi seguix sent unreferent, un lluitador que buscava laveritat i lo que es de justicia, aço esque els valencians de qualsevolconfi del nostre païs poguerem sen-tir-nos, ser i actuar com a tals, sensetuteles ni subordinacions.

Una pregunta que pot resultarcompromesa: ¿Que pensa del’Acadèmia Valenciana de laLlengua?

La resposta podria ser breu,considere que es tracta d’un orga-nisme al servici de la politica creatpel “Partido Popular de la CV”, en lacomplicitat del PSOE, per a buscaruna eixida a la seua incapacitat d’a-frontar un problema: la denuncia il’arraconament del pancatalanismecultural instalat en les mes altesesferes culturals (i administratives)valencianes. De totes les maneres,el propi nom ho diu tot d’eixe orga-nisme. ¿Que podem pensar de quis’avergonyix de manifestar de quinallengua vol ser referent i model, ames de navegar per la secular cultu-ra i llengua valencianes, aixo sí, abase de molts circumloquis, per afer-les sucursalites de les catala-nes?

Preferiria no dedicar mesespai ad este organisme, puix de locontari voste hauria de renunciar afer-me mes preguntes, ya que en simateixa considere que tant el pro-ces, com el corpus que conformaesta academia i les finalitats ultimesque amaga donarien per a un tesis.

Si que voldria afegir que tro-bem tantes diferencies respecte d’u-nes atres institucions similars, crea-

23ENTREVISTARenou

ENTREVISTA A D. JULI MORENO MORENO

Juli recebix el premi a la Millor ObraLliteraria en Llengua Valenciana 2007 en

l’entrega de premis Fadri-C.V.

des per a velar per les llengües enles que son competents, que podemcomprovar que es un abisme lo quel’allunten d’eixes institucions acade-miques, i que esta “academia”, des-ubstanciada pel seu marcat caracterpolitic, fa que qualsevol actuacio quemamprenga quede ensombrida pereixe servilisme.

¿Cóm valora la situació delmoviment associatiu valencianiste?i ¿la del valencianisme en general?

Voldria ser positiu pero, si socrealiste en la resposta, considereque el valencianisme es un “movi-ment” desestructurat i sense unperspectiva d’actuacio clara perqueno hi ha uns objectius ben definits iper que en ell (en eixe moviment)confluixen maneres i interessosmolt diversos. Crec que el valencia-nisme ha perdut moltes i bonesoportunitats. La majoria dels seusdirigents no han estat al nivell de lesdemandes de la societat ni tampochan participat de lo que en la socie-tat ocorria i, encara que les associa-cions han fet una gran labor, la poli-tica de les seues actuacions iaccions no ha segut l’adequada.Calia, i cal, educar i instruir en elvalencianisme, pero tambe actual-ment es fa precis definir o redefinireste terme que alguns han anat bui-dat de contingut fins a reduir-lo aqüestions de noms i de colors.L’identitat es mes que una bandera,un himne i un nom, es aixo pero esmolt mes, per la qual cosa es impor-tant i es fa necessari dotar al valen-cianisme d’uns continguts quesobrepassen lo circumstancial, loanecdotic i el folclorisme vanal.

El valencianisme ha de supe-rar moltes de les situacions i actitutsque el feren aflorar en la decada delsanys 70 del passat segle i començara construir en positiu, treballant con-tinguts i buscant maneres per a quecale un mensage clar en una socie-tat cada vegada mes multicultural,mes atomisada i mes despersonali-sada. Es fa precis que es faça sentircom una sola veu, que hi haja unaclara llinia d’actuacio, aço es queestiga determinat per una estrategia

de consens, sorgida de moltes opi-nions i de molts peons –moltesassociacions-; es fa a la vegada pre-cisa la generositat entre tots. Solsaixina es podra fer que cale un men-sage que, al meu entendre, ha deconvergir en que Valencia es innego-ciable i que Valencia no es Espanya,mes be Espanya es entre moltesatres coses Valencia.

Hui no reconeixer una divisioen el “valenciansime cultural” iinclus tambe entre el politic seríanegar-nos a acceptar una evidencia.Ara be afirmar que eixa divisio es

fruit de la casualitat sería no tindreen conte als sicaris de la politicaque, estrategicament, s’han apoltro-nat en moltes entitats culturals i civi-ques, que haurien de ser motor ireferents, i ho han fet per a neutrali-sar-les i neutralisar un valencianismeemergent que anava consolidant-se ique podria haver complicat lesaccions dels partits espanyols,especialment la del “Partido Popularde la CV”, que ha jugat, utilisant-los(ad eixos dirigents, a l’igual que alssimbols i noms) en temes fonamen-tals per a la significacio identitariadels valencians.

Entenc que estem en unmoment en que es fa precis un revi-sionisme i que aço sería possibleabordar-ho en bona voluntat i sem-pre que hi haguera una capitalisacioper part d’alguna personalitat res-pectable i respectada en este movi-ment.

Si poguera somiar despert¿Quína sería la seua ilusió?

Esta es una pregunta dificil,pero te sort i obtindra resposta, per-que si recorde algun somi es perquel’he concebut despert. Tal volta elsomi que mes m’agradaria es voretreballar colze en colze a totes aque-lles institucions, entitats i associa-cions que es declaren valencianistesi fer-ho en un proyecte comu. I, persupost m’agradaria que les genera-cions futures pogueren seguir sentvalencianes i viure en una societatdesacomplexada. Crec que a la nos-tra societat no li ha de valdre unaEspanya insolidaria ni una Catalunyaabsorcionista, com tampoc li val uni-cament la denuncia dels atropells oles injusticies, i si buscar solucionsi posar remei a les injusticies, a lesfalacies, a les falsetats. Nomes d’es-ta manera entenc que podrem trans-metre una Valencia lliure i despreocu-pada del seu RH, perque eixa mania-tica preocupacio no es propia mesque d’una societat malalta i no d’a-quella que fon model i enveja en laBaixa Edat Mija i en el Renaiximent.

I ya per acabar, ¿quín recòrtguarda en especial carinyo de laseua activitat valencianista?

Primer que no res indicar queconfie en anar acumulant mesrecòrts, pero si he de parlar del pas-sat, indicar que no hi ha un recòrt,crec que sería minimisar un amplerecorregut i, en tota seguritat, seríapoc just si me decantara per algunsfets, algunes persones o situacionsconcretes; preferixc alguna cosad’estes deixar-la per a l’intimitat. Sique he de dir que n’he tingut moltesde satisfaccions. Pero si n’hi ha algu-na que mereix ser destacada es laquantitat de persones que he poguttractar i coneixer i, mes encara, lesrelacions d’amistat, de fonda amistatsorgida entre moltes d’elles que, a lafi, es convertiren a mes en part d’unequip que treballarem en corage ientrega per fer realitat diferents pro-yectes, gran part dels quals handonat molts i bons fruits i, conse-qüentment, satisfaccions personals.

24 ENTREVISTA Renou

ENTREVISTA A D. JULI MORENO MORENO

El pare Guinot en una entrevista.En primer terme, Juli Moreno

25HISTORIARenou

LA BATALLA D’ALMANSA. PART II Antoni Atienza...(Continuacio de Renou-57) Historiador

Berwick va saber per un espia, probablement un altoficial portugués1, que l’objectiu dels aliats eraavançar cap a Madrit, i no atacar-lo. El 16 de

febrer, els anglesos des d’Alacant entraren en Xixona,el 25 en Novelda i el 26 en Elda, en la seua marcha capa la Foya de Castalla. Pero Berwick estava tranquil, puixsabia que no era més que una maniobra d’engany. Enefecte, els anglesos retrocediren cap a la Foya deCastalla, i Elig, Elda i Novelda quedaren de nou en elcamp borbònic.

Totes estes marches i contramarches deguerenser molt dures per als habitants d’estes comarques.Els soldats rapinyaven, els eixèrcits confiscaven cavallsi aliments, i es cometien abusos sobre la població civil.

Berwick, convençut de que els aliats anirien capa Madrit i no cap a Múrcia, concentrà les tropes entreChinchilla (la infantería) i Yecla (lacavalleria, dirigida pel cavallerD’Asfeld2), rebent alguns reforçosque li permitiren completar els regi-ments, arribant a sumar uns 30.000homens. Si els aliats l’hagueren ata-cat llavors, haguera segut fàcilmentvençut, puix estava dividit i reorgani-sant-se.

Els anglesos desembarcatsen Alacant s’acantonaren en Castallai Onil, i els holandessos de L’Isle-Marais, en Ibi i Tibi, a principis demarç. A finals de març, Lord Galwayixqué de Valéncia. Das Minas va ocu-par uns dies concentrant en Torrent iAlgemesí a la seua cavallería, i segui-dament es posà en marcha, reunint atot l’eixèrcit portugués en Carcaixent el dia 4 d’abril, aon estava l’infanteria. El dia 6, Das Minas arribà aMoixent, i el dia 7, l’eixèrcit aliat es va reunir enOntinyent. Les tropes que esperaven en la Foya deCastalla acamparen en Cocentaina el 6 d’abril, i final-ment es reuniren en Galway i Das Minas en Ontinyent.L’eixèrcit aliat, ya totalment reunit, es posà en marcha,arribant a la Font de la Figuera el 8 d’abril. Allí es vaprendre la decissió de atacar a Berwick, creguent-lomés dividit de lo que estava, en bona part de les seuestropes guardant la frontera entre Valéncia i Múrcia. Eldia 11 d’abril, l’eixèrcit aliat va acampar en Capdet.Aixó va provocar la retirada de Berwick i de D’Asfelddes de Yecla, cap a Montealegre, al temps que el pri-mer enviava un mensaje a l’infanteria acampada enChinchilla, que es moguera a Pétrola. El dia 13 per lavesprada, Galway i Das Minas arribaven a Yecla, saque-javen la població abandonada, i seguien camí cap a

Montealegre. De nou, Berwick abandonà el camp cap aPétrola, reunint tot l’eixèrcit, mentres el dia 14 elsaliats saquejaren Montealegre, i el 15 tornaren a Yecla,d’a on ixqueren el 17 d’abril cap a Villena.

El castell de Villena, en quatre canons chico-tets, estava guarnit per 150 francessos. Villena fonassaltada i saquejada, i pressos els dos fortins chico-tets que la defenien. Pero el castell no pogué ser cap-turat.

Mentrimentes, Berwick arribà a Pétrola el dia14, a on es va reunir junt a l’infanteria de Chinchilla, iademás va rebre reforços el dia 17 d’abril. El dia 18, esva enterar que l’enemic assejava Villena. La situació noera bona, puix els recursos de la comarca estavenesgotats, i havia perdut molts carros de provisions iforrage en les seues marches. L’opció per a reabastir-

se era Almansa, a on quedaven reser-ves de forment. Aixó va decidir aBerwick a anar a Almansa, arribant eldia 21. La ciutat va reabastir generosa-ment a l’eixèrcit borbònic. Al sendemà,recuperades les forces, Berwick manàal comte de Pinto que atacara Ayora, en2.000 infants i 500 de cavalleria, i queera austracista. Va desestimar socorrera Villena, puix les forces aliades esta-ven ben asentades en el lloc.

Ayora estava guarnida per unapartida de micalets3 dirigida perFrancesc García d’Àvila. Les negocia-cions per a una rendició es trencaren, iPinto ordenà l’asalt el 24 d’abril. A les11 de la nit, va rebre un correu deBerwick: devia regresar ràpidament a

Almansa. No obstant, Pinto va manar assaltar la vila ibotar-li foc. A les 2 de la matinada, Pinto inicià la torna-da cap a Almansa, mentres Ayora era devorada pel foc.

Galway i Das Minas estaven decidits a prendreVillena, i ordenaren instalar una bateria per a bombar-dejar el castell. El dia 22 d’abril, uns desertors frances-sos notificaren als aliats que Berwick estava enAlmansa, tenia poques tropes porque havia destacatuna part important cap a Requena (les tropes de Pinto),i que s’esperava l’arribada del duc d’Orleans en dos otres dies. Açó va decidir als aliats a abandonar Villenai atacar a Berwick, iniciant el 24 d’abril la marcha els14.000 homens4 que formaven l’eixèrcit. Berwick vaconèixer l’acostament dels austracistes a les 9 de lanit, i llavors va dispondre el desplegament de l’eixèrcit:en dos llínies, l’infanteria ocupant el centre de la plana,en regiments francessos i espanyols intercalats (en lasegona llínia estava el Regiment de Jaén, antic Terç de

Batalla d’Almansa. Gravat

Valéncia) deixant Almansa a la seua esquena; i la cava-llería en les ales: l’ala dreta, comandada pel duc dePópuli i D’Asfeld, en cavalleria espanyola i els dragonsde l’irlandés Mahoni, i l’ala esquerra, en cavalleriaespanyola i francessa, damunt d’unes altures baixes.L’artilleria fon repartida a lo llarc de la llínia. Después,Berwick va esperar a l’enemic.

La batalla.A les 11’30 hores, l’eixèrcit borbònic va vore

l’arribada dels austracistes, en els tos-sals del Cabezuelo. Berwick va decidirno moure les seues llínies, pero unahora després va replegar-les. Els aliatscregueren que Berwick pretenia retirar-se i aceleraren el seu desplegamentper a atacar. Pero l’infanteria austracis-ta duia ya en marcha sis hores, i esta-va fatigada. El general Erle, que mana-va l’infanteria, demanà a Galway espe-rar, o al menys, coronar el Cabezueloen columnes i no en formació de bata-lla, pero Galway va insistir, perque pen-sava que Berwick podria fugir.L’infanteria, desfeta de cansament, vapujar el tossal, i es detingué a recupe-rar forces. Per la dreta, alvançà la cava-lleria i l’infanteria portuguesses.

El desplegament austraciste fon molt paregut alde Berwick, infantería en el centre i cavalleria en lesales, pero els aliats tenien menys cavalleria, i mésroïna, perque molts dels animals havien segut requi-sats a llauradors valencians i no eren cavalls per a laguerra; per aixó, en les ales Das Minas i Galway inter-calaren la cavalleria en infantería, lo qual les donavamés força i solidez, pero les llevava rapidez i agilitat. El

dispositiu es va configurar, en els portuguessos de DasMinas, infantería intercalada i cavalleria, a l’ala dreta;en el centre, comandat per Thomas Erle, infantería por-tuguessa, holandessa i britànica; en l’ala esquerra,cavalleria i infantería intercalada d’Holanda, PaisosBaixos i Anglaterra.

A l’1 de la vesprada, l’eixèrcit austraciste esta-va ya en la plana, en dos llínies, i alvançà fins a pocabans de les 2. Davant l’amenaça que la dreta borbò-nica li presentava, Galway va reforçar la seua esquerra.

Els dos eixèrcits estaven en formacionsparaleles, a quilómetre i mig l’u de l’a-tre, a lo llarg de més de sis quilómetres,i estigueren aixina vora un hora, quealguns soldats aprofitaren per a menjar.Llavors, a les tres menys quart aproxi-madament, l’eixèrcit austraciste alvan-çà. Berwick va recórrer les llínies, aren-gant als seus hómens, i quan arribà alseu lloc de comandament, un tossal a ladreta de les seues tropes, l’artilleria feufoc, a les 3 de la vesprada.

Notes al peu

1. Juan L. Sánchez Martín, en el seu detalladís-sim estudi sobre la batalla, el millor de tots els fets fins almoment, l’identifica com el comte d’Atalaya, nebot del mar-qués Das Minas, en “Almansa, 1707: las lises de la CoronaII”, en Researching and Dragona, nº 7, giner 1999, p. 82-83,

2. Claude-François Bidal, cavaller D’Asfeld.3. Els micalets eren austracistes guerrillers; en Catalunya eren

coneguts com “miquelets”.4. La cifra és de Sánchez Marín, i la considere molt ben justifica-

da per ell.

(Continuarà en el numero següent)...

26 HISTORIA Renou

LA BATALLA D’ALMANSA. PART II

Batalla d’Almansa. Gravat

Renou

27OPINIORenou

ASI TOMAREMOS BURRIANA Wenley Palacios CarrerasA PESAR DEL DIABLO...

Hay tres momentos en la conquista de Valencia,que demuestran claramente la firme determina-ción de Don Jaime de crear un Reino nuevo, dife-

rente de otros de los en que ya era soberano. Cuandose entera que uno de aquellos señores feudales arago-neses, los que le han amargado la existencia desdeniño, ha conquistado Morella, Ares y Chivert, se dacuenta que Blasco de Alagón se ha puesto de acuerdocon Abuceit y piensan ocupar los castillos de la fronte-ra, desde Morella a Segorbe, para luego avanzar hacíael mar y crear nuevos feudos donde el Rey solo recibirávasallaje, pero ellos se harán con las riquezas del ricoterritorio valenciano. Otra vez ha de enfrentarse con losgrandes señores aragoneses que le decían “Nos, quevalemos tanto como vos e todos juntos más que vos, osfacemos rei con tal que respeteis fueros e privilegios, Esi non, non”. Don Jaime lo impide, para a Blasco deAlagón y obliga a entregarle elcastillo de Morella. No quiereotro reino con sistema feudal.

A continuación, dejandoatrás las razias en territorioárabe y despreciando los casti-los, decide tomar una ciudadimportante para adueñarse de sudistrito, que proporcionará ungran botín, muy apetecido por losque luchan a su lado. Decidebajar por las ramblas del ríoPalancia y en Sagunto ladearse.Llegará a la ciudad más impor-tante al norte de Valencia, consalida al mar, por las ramblas del Mijares y la sitiará.Conquistará Burriana.

Allí estaban todos los nobles aragoneses y algu-nos catalanes, que no obedecían al Rey con presteza, nise mostraban generosos. Desde mediados de mayo de1233, en que pone sitio a la ciudad, durante el día luchacontra las murallas y los ballesteros árabes y por lasnoches vigila los pertrechos de su campamento, espa-da en mano como un peón, para evitar sabotajes de losnobles, que prefieren que Valencia y sus tierras perma-nezcan en manos árabes antes que en las del Rey.Incluso pactan una indemnización con Zayyan, el Rey deValencia, a cambio de la retirada. Blasco de Alagón ledice a Jaime: “los reyes quieren siempre más de lo quepueden”. Nuevamente lo embarcan en una conquista ylo abandonan en el momento preciso, para que su humi-llación sea evidente. El Rey no se arredra, llama a losobispos, a los nobles catalanes y a los concejos de lasciudades de Aragón. Ante esta maniobra aquéllos retro-ceden en su decisión de abandonar Burriana, para noquedarse fuera del reparto de la conquista. Don Jaime

escribe en la “Crónica”: “Así tomaremos Burriana, apesar del diablo y de los malos hombres que mal nosaconsejaron”.

Tras muchos planes y trabajos, minan la muralla yel 1 de junio asaltan Burriana sin éxito. Don Jaime orde-na seguir con el minado y los sitiados, que saben noaguantarán una segunda embestida, piden un mes detregua. “Ni un día”. Se rinden y el 16 de junio 7.032habitantes abandonan la ciudad.

Los grandes nobles se niegan a mantener laconquista y se aprestan otra vez a marcharse. La volun-tad de Don Jaime nuevamente se impone. En diciembrede 1.235 se casa en Barcelona con Na Violant y la traea vivir a Burriana, para que nobles y árabes sepan queno renuncia a la población conquistada y prepara la con-quista de la ciudad deZayyan.

El tercer momento, definitivo, ocurre en laValencia recién conquistada.Convoca las primeras Cortes,arrinconando a la nobleza y alclero y favoreciendo al tercerestamento, el pueblo llano. Paraello, manda acudir a gentes deCastellón, Villafamés, Burriana,Onda, Liria, Corbella, Cullera yGandia, en tal número que sonmás que los dos estamentos.Crea un nuevo reino, diferente deAragón y de los Condados, paraevitar el dominio de los señoresfeudales a los que detesta. Supensamiento está lejos del siste-

ma feudal, da de lado a los grandes nobles y se apoyaen los hombres de las ciudades y “nuestro pueblo eslibre”, como decía el Rey Alfonso III en 1.333.

Los comandos catalanistas que se adentran ennuestro reino, predican que “el valenciano es catalán”,para llevarnos a formar “els Paisos Catalans”, agregan-do a los mallorquines. Así inventan una nación sobre labase de un supuesto idioma común, con tal de indepen-dizarse de España. No tienen autoridad moral, ni lingüís-tica, ni histórica, para hacerlo. Carecen de cualquierrazón que no sea su torticero deseo político de anexión,para lo que necesitan desvirtuar los auténticos valoresde la valencianía. En Baleares ha prometido su cargo elnuevo Conseller de Gobernación, un asaltapiscinas pro-cesado, miembro de ERC, pidiendo la independencia delos Países Catalanes. Están obligando a estudiar yhablar en catalán, despreciando el español, y ahogan elmallorquín, el menorquin y el ibicenco. Estamos en unmomento en que los enanos políticos dominan Españay la dominarán mientras no gobierne la lista más vota-da.

Blasco de Alagón

28 OPINIO Renou

Estos ignorantes, son capaces de todo, compranvoluntades, dictámenes lingüísticos y un nueva redac-ción interesada de la historia. Como dice Jordi Pujol “hayque contarla de otra manera”. Por ejemplo,

el último Conde de Barcelona fue Don Juan, padrede nuestro Rey, y no conozco a nadie, a lo largo de todala historia que haya llevado el título dePríncipe de Cataluña, que solo fue unconglomerado de Condados no articula-dos, cuyos respectivos títulos de condefueron a parar a manos del Rey deAragón, sin unirse nunca a este reino.

Tampoco estuvo unido al denueva creación, el Reino de Valencia,que tiene peculariedades distintas, enla composición de las Cortes, en lasleyes, en su moneda, en sus institucio-nes, incluso las municipales, y porsupuesto en su lengua. Don Jaime noimportó la aragonesa, ni el dialecto deloc que balbuceaban y no escribían aúnen los condados catalanes. Tradujo susprimeras leyes dadas en latín dadas aValencia, según costumbre de la época,en el “romance que hablan aquí missúbditos”, los que ya estaban cuandollegó Don Jaime y conquistó este Reino.

Esa independencia, la diferencia de costumbresy lengua, nos las quieren arrebatar, para convertirnos enciudadanos de tercera o cuarta clase de unos insisten-tes Países Catalanes. Esa fuerza invasora que nosacosa tiene un centro, el Instituto de EstudiosCatalanes, antes subvencionado por la Banca Catalana,que quebró Pujol y cuyos fondos tuvimos que reponertodos los españoles, que, como siempre, pagamos connuestros impuestos los desmanes de los políticos deaquella tierra. Ahora ese Instituto de Estudios Catalanesse abastece generosamente de la Generalitat deCataluña, con el beneplácito de todos los partidos cata-

lanes y encima recibe subvenciones de institucionesvalencianas.

En cambio, los valencianos, defendemos nuestralengua verdadera, con entusiasmo, pero diseminados.Unos a través de pequeños partidos políticos, carentesde éxito en las urnas; otros a través de asociaciones

más o menos importantes, pero todasreñidas casi siempre entre si, por un quí-tame allá estas pajas, por una palabrejao un acento de más o de menos. Alguiendebería meditar cómo reunir en algo asícomo un Congreso a todas las fuerzasvalencianas auténticas, a todas sus aso-ciaciones que defienden el valencianoauténtico, para procurar el consenso detodas ellas. Para terminar con las peque-ñas diferencias lingüísticas de esos gru-pos, dilucidándolas entre ellos y formarun frente compacto y fuerte, decidido aconvervar el valenciano que hablan nues-tros abuelos y repudiar y expulsar el cata-lán horroroso que enseñan en las escue-las y el dialecto catalán de la A.V.L. quehablan en Canal 9 y Punt Dos.

Ese Congreso debería llamar a laspersonas que últimamente se han distin-

guido en la defensa de nuestra lengua, no sólo filológi-camente o históricamente, también, a título personal, aalgunos políticos, que acudan sin las siglas de su parti-do. Y sobre todo a la sociedad civil, a la industria valen-ciana, para que de la misma forma que, con orgullo,está etiquetando sus fabricados como “Productos deValencia”, lo haga, además en el valenciano auténtico.

Creo que los lingüistas e historiadores, asícomo los políticos, no están capacitados para convocary organizar ese Congreso. Unos están enrocados en sus

Un rincón de la Burriana actual

Renou

ASI TOMAREMOS BURRIANA, A PESAR DEL DIABLO...

(a la pagina següent)...

29COLABORACIORenou

RECIALLES D’AHIR, Manuel Casaña TaroncherESPURNES QUE BALLEN

Aon ha hagut foc o be queden cendres o encara, siallumenen brasses i bufes, les espurnes te ballen.Eixes són les recialles d’un temps que passà –i ben

passat està- pero que cal recordar-lo, per a no caure enels mateixos pecats. De tots: dels de dalt i dels de baix.Com dels grans i també dels menuts. Depobres i rics, ya que el risc del rencor, del’enveja i de la venjança mai acaba. O des-apareix. Sols s’amaga. Per a enganyar a lapau que tant se proclama.La pau, per aquells dies dels anys 40 era

un desig i no una realitat, no me cansaréde repetir-ho, tampoc, puix les presonsestaven reblides. Com pel cap, polls i pelcor, ferides. Faltava guanyar-li la partida ala misèria, a la fam que s’hi havia acarra-sada per tota Espanya. Els chiquets lomateix jugaven en bales que organisavennprocessons al seu aire, mataven parotetsper les badines o feyen harca pel carrer,trencant cristals de finestres o balcons… icorrien per a que les ames de casa nosaberen quí tenia que pagar-los. Pero aixòsí, un bon dia el camp bèlic s’emmudí. Icorrent calia plantar l’atre camp, i posar-semés que sempre i de valent a treballar. Pera borrar mals recorts. Per a poder menjar.Res d’açò sonava a nou als valencians.Perque els treballadors de la terra ho fan després de tin-dre passades inundacions, pantanades, pedregades,sequees, incomprensions polítiques. Menys mal que lavida s’anima com un chiquet i en cada jove i vell un plan-ter de noves ilusions venia a omplir poquet a poquet l’an-dana de cada família que ya no tenia ni creïlles ni cebes

ni tomaques ni melons. El dol de la guerra, el negre delrecort s’anà oblidant al vore el vert esperança sembraten el camp pels horts i en cada corral. Per això se capfi-caven i molt de matí al solc abans de despertar el sol. Oentraven a la mar per a peixcar o, a voltes, prenien el llarc

per vore si trobaven en atres països unfutur millor. I oblidar, perque és més sà l’o-blit del mal que nadar per l’ombra i submer-gir-se en el fondo del rencor.

I, mentres tant, s’obriren les escoles.Allí acodiem els menuts, més a la força quecontents i nos rebien els mestres qui, hihavia dies, que, sense llibres, pareixia queno sabien qué fer, si escriure en la pissarra,fer-nos copiar dictats, o resoldre sumes,restes i multiplicacions i deixaven per alsmés majors les divisions i la prova del nou.Aixina que tots els dies, desprès de cantarel “cara al sol” devant la bandera del pati,entravem a les classes i, al moment, netenies a mija classe ya cara la paret, elsbraços en creu o chuplant-se els dits yacoents per no voler callar que era lo que elmestre demanava, primer, en correctarogativa i pronte pronte se li acabava lapaciència i escomençava a repartir galle-tes.

Els chiquets temiem als mestres mésque els gitanos a la guardia civil. Perque els gitanosenganyaven més d’una volta a la Benemèrita per les mol-tes paraules que tenien, pero els menuts no podiem niobrir la boca per a excusar-nos. Quan te tocava la negra–la vara o la mà del mestre- hi havia que resignar-se i dircom a contrició “yo, ya no ho faré més”. El cas és que

- En 1569, l’humaniste Llorenç Palminero, natural d’Arago, publicà un“Vocabulario del Humanista”, en el que al traduir les equivalencies del llatien llengua vulgar, explica: “...si no hallo vocablo con el que arromançar unacosa en Castellano, pongola en Valenciano, Italiano, o Francés, o lenguaPortuguesa”. L’autor no nomena atres llengües.

Renou

ideas y los otros en lo políticamente correcto. Piensoque la autoridad para llamar a la unidad la tiene el pue-blo, la sociedad civil, que siempre encuentra al hombre

de empresa adecuado para llevar a cabo los grandesproyectos. Tal vez sea necesario que tome las riendasdel asunto un auténtico ejecutivo.

Renou ASI TOMAREMOS BURRIANA, A PESAR DEL DIABLO...(...de la pagina anterior)

Anys de fam. Recorts de lapostguerra


moltíssimes voltes ni sabies qué és lo que no tenies quefer. No podies dir “ha segut aquell”, perque l’acusacióencara estava pijor castigada que la mala acció. Aixinaque u deixava que passara la tronada de carchots i torna-va a casa i ni ho comentava per por al pare que dia, repe-tia i volia que se respectara al mestre per ser un ser supe-rior. (També açò, pareix que haja canviat un poc.) Pero elcas és que entre unes coses i atres els chiquets aquellsse feren forts. Els que anaven a escola i els que se que-daven obligats a mimar els horts. L’ofici del llaurador eramolt estimat. A lo manco tenia segur qué menjar. Si plan-tava tenia possibilitat de collir. Elsatres, no.

Temps era de saquets, sacs isaques. Uns per a guardar el pa,atres, els rossegons, com feya elpobret que pregava l’almoina a laporta del carrer. Li donaves untros de pa i el besava. Després, elguardava en el saquet. Hui, ya nodemanen ni el pa ni les postres.Adés, un raïmet, una tallà demeló, un gotet de vi eren benrebuts pel pobret. I no digam unplat d’arròs. Es quan sentant-se elrastell i se’l menjava en un dir Jesús. Deixava el plat neti per l’agraïment te contestava: “Déu li ho pague”. Ara,com dic i saben vostés, pareix que demanen per entrete-niment o pel vici tant jòvens com vells. Tot canvia; fins elscomportaments dels miserables de carrer.

Els saquets, com ans he dit, s’usaven molt. Tot lo mónne portava. Per anar a l’escola, a la fàbrica, al taller. Enell guardava la caçola, l’entrepà, l’almorzar o el sopar i enell, també camí de casa, a voltes, al passar per un camp,espigolava cacaus, creïlles, fesols o cigrons, i l’ama seposava contenta al rebre lo que no s’esperava. Clar quetot açò passava si no te parava el guarda rural i te feyadeixar l’espigolada o te multava. Saquets que ompliem

d’olives, d’armeles, de granotes, de llicsons per al bollit,tot bo per a pegar mòs i la mare ho agraïa en un somriu-re capciós. Si en ell posaven albercocs verts, ciruelos ofigues, mai aplegaven tots a casa. Com provar els fruitsans que l’amo era també una costum de chiquets…valents. Perque qui s’arrisca és el que “pixca”, no tenienque ser els atres, els poriques, els guanyadors.

Res es perdia. Tot s’aprofitava. Els socons del tabacoper al foc, com les corfes d’armela, com els pinyols deles olives, com la cendra per a fer lleixiu o les pells deconill que se venien o el cabell del rodet de la dona que

el venia per a tindre agulles o algunque atre canonet. Draps vells,papers, diaris… s’arreplegavenmés que ara que tenen pels poblesi ciutats els seus atifells per a guar-dar. Com se guardaven les botellesper a la conserva de tomates, elspots per a fabricar foguers o elspoals vells per a tindre’ls com acociets… Tot es reciclava. Pereixemple d’un cartell es feya uncachirulo i d’unes savates vellespodies tindre tacó per a jugar alsbillets i la pell per a fer, en una for-

queta i dos gomes un tirador i matar pardalets.Totes aquelles espurnes de les conques que se traïen

a la porta de casa per a que el vent les encengueraya no se veuen. No saps si foren un dia realitat o fruitd’un malson només. No vullc bufar en elles no siga ques’encenguen noves brasses d’aquell bell i ingrat temps.Temps en el que els hòmens en vindre l’hivern era el mésafortunat aquell que damunt d’uns pantalons podiaposar-se’n uns atres; lo mateix que les dones, faldessobre faldes i faldons, després d’un grapat de sinagües.Hui ya se sap que no, perque com dia Pitigrilli: “La modaés la pugna entre l’instint natural de vestir-se i l’instintnatural de despullar-se.” Cadascú fa lo que vol.

RECIALLES D’AHIR, ESPURNES QUE BALLEN

Renou

En la postguerra, qualsevol manifestacio publicaanava acompanyada d’ademans politics del moment

31LLENGUA VALENCIANARenou

EL RACONET DE LALLENGUA VALENCIANA6. Joan Batiste Sancho

Professor de Llengua Valencianaper Lo Rat Penat

L’INTERCOMPRENSIO VALENCIÀ-CATALA

¿Per que els catalans nos entenen als valenciansmés que al reves, els valencians als catalans?

En els numeros anteriors d’este Raconet de la llenguavalenciana hem vist que de les caracteristiques pro-pies i a la vegada diferencials de la fonetica valencia-na respecte a la catalana, resulta més que evident laclaretat del sistema vocalic aton valencià.Recordem del numero anterior (Raconet 5) que enquant al numero de fonemes vocalics en silaba atona,el valencià te cinc vocals i les pronuncia tal i coms’escriuen: [a],[e],[i],[o],[u]; ademes es corresponenen les respectives cinc grafies: a, e, i, o, u, mentresque el sistema fonetic vocalic aton catala no en temes que tres: [i],[u],[Ø], per a representar les cincgrafies: a, e, i, o, u. En estes circumstancies, es facilintuir que a un català li resulta més facil entendre aun valencià que al revés,Molts llingüistes catalans han volgut interpretar enesta claretat del sistema vocalic valencià com queestà “castellanisat” per lo paregut que es, per mesque res tinga que vore en el castella. I a tots els queaixina ho creguen, nomes els hem dedir i recordar que el catala del segle Xdevia tindre un vocalisme casi identical del valencià actual, com reconeixenel mateixos llingüistes catalans.Un dels instruments moderns per aforçar l’intercomprensio catala-valen-cià es el fomentar les relacions cultu-rals entre els dos territoris, fer que lesradios y les televisions traspassen lesfronteres, que s’intercanvien locutors,que s’intercanvien pelicules, reporta-

ges, noticies, i documentsaudiovisuals.Quant més temps passa,es el valenciaparlant quienten cada volta mes elcatala, mentres que en elsentit contrari, a pesar deser mes facil (que un catalaentenga el valencià) no hi ha tantes evidencies de quees produixca, sobretot, en el cas d’un catala orientalque s’esforce per coneixer el valencià ni tinga capinteres cap a lo valencià.Esta es la manera moderna de forçar que els valen-cians entenguen a la perfeccio el català, pero no alrevés, la prova es que en el nostre territori es veuenles cadenes de radio i televisió de Catalunya mentresque en Catalunya no es veuen les cadenes de radio itelevisio Valenciana. Aço es traduix en que quan unvalencià es transllada a Catalunya es el valencià quiacaba canviant la propia parla de la llengua valencia-na per la catalana i quan es el catala qui es translla-da a les terres valencianes no te cap interes en par-lar valencià.Es sobradament conegut que les entitats promogu-

des per Eliseu Climent i Accio Culturaldel Païs Valencià, des de fa ya unesquantes decades, han segut monta-des per a ser ents valencians colabo-racionistes del catalanisme, la tapa-dora perfecta subvencionada per orga-nismes publics catalans, a carrec delspresuposts Generals de la Generalitatde Catalunya per a instalar repetidorsde radio i TV en la complicitat i la vista“grossa” de les autoritats politiquesvalencianes.

Joanot Martorell, en el seu llibre “Tirant lo Blanch” a l’oferir-li l’obra al principFernando de Portugal diu: “...me atrevire expondre, no solament de lengua anglesa enportuguesa. Mas encara de portuguesa en VULGAR VALENCIANA, perço que lanacio don yo soc natural sen puxa alegrar”.

Renou

32 LLENGUA VALENCIANA Renou

Observen que l’any 1362 no perteneix a les “primeriesdel segle XII”, sino al sigle XIV ben complit. ¿En quéquedem?.Afegix de seguida que “com és lògic hagué de tardar

uns segles a imposar-se” el nom de catala. No s’explica quepuga dir-se aço, quan el mateix S.G. afirma que en el sigleXV tots els gramatics, traductors i autors,valencians i no valencians, donen clara iexplicitament el nom de llengua valencia-na a la de la seua epoca. Per tant, eraesta denominacio, llengua valenciana, laque s’havia imposat, sense necessitat detardar sigles, com era –segons ell-, llogic.Més dic: encara no s’ha imposat. Volenimposar-la, que no es lo mateix.

Diu que “és notori que no s’haviageneralitzat encara en la primera, meitatdel segle XIII”.D’acort, i més: es més notori el fet de que noes va generalisar tampoc en els sigles següents. Si no, behagueren repicat les campanes.

Pero volent que parega, presenta –i es veu que none troba més- tan sols dos escrits: u, el de Pere elCeremonios de 1362, ades referit, i l’atre, les “Cobles de ladivisio del Regne de Mallorques, del mallorqui Anselm

Turmeda, frare apostata, de 1398, “cobles grosseres en placatala”.

Es tambe molt curios que li endossa a Sant VicentFerrer l’haver anomenat incidentalment catala a la nostrallengua. La frase atribuida, de la que no dona referenciadocumental, i que no s’ha trobat encara per persones dignes

de confiança, es: “Vosaltres de la Serrania quiestats enmig de Castella e de Catalunya e perço prenets un vocable castellà e altre català...”.

Ben clar està que Sant Vicent Ferrer predi-cava sempre els seus sermons en llenguavalenciana, com ho confirma S.G.: “Razzano,que escrigué la primera biografia de Sant VicentFerrer l’any 1455, es a dir només vinticinc anysdespres de la mort del sant i quan vivia moltagent que havia escoltat els seus sermons, afir-ma taxativament de Sant Vicent Ferrer que sua

valentina ac materna lingua fuerit semper locutus...Peroencara que es probable que quan Sant Vicent Ferrer predica-va fora del domini lingüistic català (?) barrejàs el seu valen-cià amb molts provençalismes (i tambe, segons els casos,amb alguns gal.licismes, italianismes o castellanismes),sembla provat que els espectaculars sermons vicentinstenien el valencià com a llengua basica”.

HISTORIA DE LA LLENGUA VALENCIANA. Josep Boronat Gisbert(DEL SEU LLIBRE “POMELL DE VALENCIANITAT”) (...continuació)

Renou

(Continuarà...)

Voldria contar-vos tantes i tantes coses de lanostra historia, llengua, cultura, tradicions i de ¡trai-cions! tambe, d’identitat diferenciada i diferencia-dora en definitiva de lo nostre Regne de Valencia,que s’em mareja el cap. Puix be, aprofitant l’opor-tunitat que em brinda la “Associacio CulturalCardona Vives”, tant impreciable per a tots elsvalencians en general i molt en particular per a totsels castellonencs, hui i ara, ho tinc clar. Ab motiudel 25 natalici fundacional de la mateixa i per alnumero especial a tal efecte de la revista Renou, ien lo vostre permis, com vos he dit ades, vos con-tare una miquete d’histo-ria en fites, dades i datessobre Castello, el nostreCastello, el Castello detots els valencians. Laveritat es que no se peron escomençar, perocom se sol dir, cal esco-mençar pel principi.

Les croniquessegons la majoria d’his-toriadors, com es el casde Juan A. Balbas, quefon premiat en els JocsFlorals de lo Rat Penatdel 29 de juliol de 1883en Valencia, com a histo-riador i Croniste de Castello, pel seu treball“Estudios Históricos: Casos y Cosas de Castellón”,mos conta que: En les primeres estribacions d’unmont proxim a Castello, es poden vore les enrunesd’un castell, que per tanyia a l’antiga vila deCastello, on en l’actualitat s’encontra l’ermita dedi-cada a Santa Maria Magdalena. Lo cert es que,l’antic Castello, fon pres als moros pel Rei EnJaume I el Conquistador en l’any 1233.Transcorreguts uns quants anys de viure en l’aridamontanya i com ya no havia que tindre temor a un

enemic tenaç i valent com ho eren els moros, elsantics castellonencs trataren de traslladar la pobla-cio a la “plana“ veïna, nomenada “el Palmeral deBorriana” per a poder gojar i fruir de la seua ferti-litat i de l’abundancia d’aigua.

Encontrant-se En Jaume I en Barcelona ihavent quedat com a lloctinent seu en lo Regne deValencia D. Ximen Pereç d’Arenos, manifestarenels de Castello lo seu proyecte; i trobant-lo acepta-ble, demanà permis al rei. El dia 8 de setembre de1251, trobant-se en Jaume I en Lleida, otorgà elConquistador a D. Ximen Pereç d’Arenos la real lli-

cencia, per a verificar latraslacio, davant multitutde nobles i cavallers, con-cedint als habitants de lanova poblacio una seriede privilegis per ad elles iels seus succesors:<<Noverint universi quodnos Jacobus Dei gratiarex Aragonum. Majorica-rum et Valentiae, ComesBarchinonae et Urgelli etdompno Montispelusaniper nos et nostros damuslicentiam et integrampotestatem vobis dilectonostro dompno Ximeno

Petri de Arenos tenemtem locum nostrum in regnoValentia, quan possitis Mutare villam Castilionis deBurriana in quocumque loco videbitur vobis infra ter-minum ipsius castri Castilionis, concedentes quodomnes populatores, qui in dicta villa habitaverint velin eos domos et ortos habuerint, habeant ipsi etforum sucesores in perpetuum franchos et liberossine ovni censu et tributo………………DatumLerdae sexto idus Septembris anno domini millesi-mo duscentessimo quinquagesimo primo. Signum.Jacobi Dei gratia rex.>> (sic)

33COLABORACIORenou

Signat pel rei

ANOTACIONS D’HISTORIA:CASTELLO, FILLOL I FADRI DELO NOSTRE REGNE DE VALENCIA

Federico Bonillo Vigo

...es Llengua Valenciana la parlada en la major part de l’antic Reine de Valenciai perteneix al gròp románic de les llengües inflexió-indo-europees, germana del castellá,francés, italiá, etc... (Pare Lluis Fullana i Mira. 1921)

Renou


Refernt a lo ades transcrit, he volgut desta-car en negreta els tituls que el rei En Jaume faconstar, i que com podeu vore ni cita, ni es rei deCatalunya, nomes es comte de Barcelona, i per atrapart destacar que la normativa actual de l’Institutd’Estudis Catalans i que es aplicada en tot el rigorde la injusta llei i normativa llin-güistica de l’AVLl en lo referental vocable “signar = firmar”. Dir,que no es correcte ni s’ajusta ala normativa de les originariesnormes d’El Puig i de la RACV, yaque mosatros distinguim entre“firmar”, que es lo mateix querepresentar els nostres noms ien especial els llinages per migde un signe en el que sempre valligat ad ell, alguna lletra o parau-la sancera dels nostres llinages (ique per atra banda, son llinagesi no cognoms, pel carácter rea-lenc dels valencians), a diferen-cia de “signar”, que es senzilla-ment l’utilisacio tan sols d’unsigne o rubrica, ya que en aquellaepoca i hasda ben entrat el sigleXVIII, sempre els reis no firma-ven, sino que signaven (feen unsigne) en lo seu anagrama perso-nal, caracteristic i diferent dels demes reis.Normalment el seu signe, era representaiu del seullinage i anava lligat al seu escut personal o fami-liar, al seu losange o bandera, aixina com en lo seusagell, sent exclusiu nomes d’ell, del seu regne,corona o imperi.

Tornant a Castello, comentar que quan bai-xaren a la plana i s’edificà la nova vila, ya estava

habitada per pobladors aïllats, segons es desprend’un atre privilegi d’En Jaume I, datat en Onda el 22de febrer de 1251, segons el qual els habitants deles alqueries del terme de Castello, no deurienpagar drets ni servicis a la nova vila de Castello“.....universis et singulis populatoribus et habitanti-

bus alcheriarum terminiCastilionis de Burriana, quaedicuntur Teccida, Benifayrem,Almalafa, Binafut, Binaciet.....exactione cavalcada, questia,cena, nec aliquam aliam deman-dam vel exactionem” (sic)L’encarregat de les obres de laconstruccio de la nova vila deCastello, fon D. Alons Arrufat, dequi parla ab gran elogi MosemFebrer en les seues Trobes.D’este fet i personage (Arrufat),n’hi ha que convindre, que noesta demostrat historicament laseua existencia, puix no es fareferencia d’ell en cap atre docu-ment de l’epoca. Del mateixmodo, les Trobes atribuides aMosem Febrer, son en realitat,una falsificacio feta per OnofreEsquerdo i Sapena, quatre siglesen acabant de produir-se el fets

de la conquista de Valencia i evidentment de laconstruccio de la nova vila de Castello.

Lo ben cert es que Castello, a l’ampar deterres tan fertils, creixque molt rapit i es va engran-dir tant, que aplegà a ser la vila mes important detota la comarca. Segons consta en l’ArchiuMunicipal de Castello, en 1419, ya tenia mil quinzecases de veïns. Va ser tan gran el creiximent, que

San Vicent de la Roqueta

ANOTACIONS D’HISTORIA: CASTELLO, FILLOL I FADRI DE LO NOSTRE...

Renou

Promoción 10 adosados2ª fase de adosados en ALQUERÍAS DEL NIÑO PERDIDO

CALIDAD DE VIDAA SU JUSTO PRECIO

35COLABORACIORenou

ANOTACIONS D’HISTORIA: CASTELLO, FILLOL I FADRI DE LO NOSTRE...

el rei Pere IV el Cerimonios, en un privelegi donat enSaragossa en octubre de 1335 ordena, que el lloc-tinent general governador del territori que compre-nia “des de el riu Uxo prop de Nules, hasda el riuCenia que era terme en Catalunya i en el d’Arago,tinguera lo seu assent en esta vila” (sic)

En els boscs i marjals que se trobaven entrela part baixa de la poblacio i la mar, n’hi havienjabalís en abundancia i grulles. Conten les croni-ques d’En Jaume I, que estant en Castello, esperanta D. Pere Cornell, a qui havia donat el govern deBorriana, el rei es dedicava moltsovint a la caça del jabali pelsaiguamolls o en la marjal d’entreBorriana i Castello.

Castello estava rodejat deuna muralla que tenia 845 braçesde contornada ab magnifiquestorres de tirada en tirada.. En PereIV el Cerimonios tingue granempenyorament en que Castelloestiguera ben fortificat i en privele-gi datat en Barcelona en octubrede 1349, establi per ad esta vilauna contribucio especial per arecomposicio i engrandiment deles muralles.

En acabant de que EnJaume I conquistara Castello, allaper l’any 1244 la va cedir almonasteri de Sant Vicent deValencia, nomenat de la Roqueta,en real donacio feta en Valencia el 12 de setembrede 1244. Mes tart Alfons III, en setembre de 1287cedi la vila al monasteri de Poblet juntament en elde Sant Vicent, barata el castell i vila d’Apiaria, quees trobava en lo Cami Real de Barcelona a Cervera,i que En Jaume I necessitava per a defendre alsviagers i castigar als lladres “ quia non habeamuscastrum seu villam aliam que contra raptores etmalos homines circumquaque positos posset viamregiam defendere seu etiam custodire” (sic)

En respecte a la cessio de Castello alsmonasteris ades nomenats, els castellonencs fartsdel jou dels abats, elevaren una suplica al rei EnJaume II, per a que comprara la vila als flares dePoblet (que no als de Valencia). Contestà lo rei que:“ la donchs no havia beavinent que pogues comprarlo lloc” (sic); pero que si els prohomens de Castellovolien prestar-li sa ajuda, faria lo possible per com-prar-la, i que en tal cas, els prometia des de llavorsno abalienar-la mai de la Real Corona. Arreplegarenestos lleals ciutadans en poquets dies la quantitatde quaranta mil sous i els entregaren al rei, el qual

compli la seua paraula i promesa, verificant la com-pra i donant-los ademes un privilegi en el que, elsprometia solemnement, que baix cap conceptesepararia ya la vila de la Corona. Pero una miquetadesmemoriat lo rei En Jaume II, tornà a vendreCastello al mateix monasteri de Poblet, rebent pertal fet una gran quantitat de diners. No podentaguantar mes els castellonencs tanta desllealtat,es varen dirigir a Tarragona, on residia en aquellsmoments el rei, i sense mes li refilaren en la seuacara els seus privilegis i sa promesa real, llavors: “

lo rei en Jacme sabent et remem-brant la dita promissio que haviafeta de no departir lo dit lloc de lacorona, sabent y remembrant aximateix la gran ajuda que lo dit lloc lihavia feta, per fer la dita compra,revocà la alineacio que avie feta ytornà la cantidad de dines que avierebuda als dits monges de Poblet”(sic). Ad esta transcripcio, es la queli feren els castellonencs al rei PereIV, pel mateix motiu, entregant-li lesraons aludides i que es conservenen un magnific pergami autentic enl’Archiu Municipal de Castello i quees troba en molt bon estat de con-servacio, ademes de lo seu valorhistoric: “que lo dit lloch deCastello, Senyor, no pot esser alie-nat, ne lexat, ne departit de laCorona per moltes rahons…….”

(sic) Una d’elles es la que he citat ades de la com-pra al monateri de Poblet. Tot va vindre, quan enl’any 1329, Alfons IV, deixà en testament Castelloa sa muller Na Lleonor i a l’infant D. Joan (madras-tra i germa d’En Pere IV), que va cedir una volta imes Castello, tant al comte de Trastamara, com al’infant D. Marti ab el titul de comte de la Plana,hasda que el generos infant D. Joan que tenia la vilade Castello a titul de feudo d’honor, feu renunciad’ella el 6 d’octubre de 1368, quedant per a sem-pre lligat Castello a la Corona d’Arago i al Regne deValencia.

Ne tinc molt que contar de Castello, encaraque per ad esta ocasio, ya n’hi ha prou. Pot ser enatra oportunitat i si la A.C Cardona Vives aixina hoconsidera oportu, continuare contant-vos mes deCastello: poble nostre, de la nostra terra, patria iRegne de Valencia i com diu l’adage popular referint-se a Castello i mai millor encertat: “BORRIANA IBORRIOL FEREN UN FILLOL, I VAL TANT LO FILLOLCOM BORRIANA I BORRIOL.

Trobes de Mosen Febrer


¡ENHORABONA! Joaquín Serrano Yuste

Vint i cinc anys, i pareix que va ser ahir, quan ungrup de castellonencs, valents i informats,amants de les seues raïls i de la seua cultura

valenciana, en contra dels vents pseudo-moderns dela cultureta que bufaven en especial virulencia en laseua ciutat, decidiren, que ya estava be, que allo enlo que creien i que sentien en lo més fondo del seucor no podia ser ningunejat quan no ignorat o supri-mit, i que algu devia agarrar la bandera, gloriosa sen-yera, que des de fa 750 anys nos presidix i ilumina idefendre tot lo que ella significa no a soles politica-ment, a on el alluernament del poder es a voltes des-moralisador, sino en essencia, enla cultura i per lo tant en l’amistatque se genera entorn a la mateixa.

Aixina en 1982 una seie d’in-telectuals i persones de be, crearenl’Associacio Cultural Cardona Vives,prenent els llinages d’eixe impor-tant personage castellonenc denom Joan Batiste, que servi d’inspi-racio a un atre personage que fonl’anima i vida de l’associacio, EnJosep Maria Guinot i Galán, auten-tic eixemple per a tots, per la seuabondat, per la seua sabiduria i cul-tura amplissima, en numerosesobres no a soles lliteraries i llingüis-tiques sino tambe humanes i, per supost, per el seuamor al Regne de Valencia, que, com sa senyera, acu-mula cents d’anys i a on castellonencs, valencians ialacantins se donen la ma, orgullosos del seu passati ilusionats pel seu futur. Este any es cumplix el seucentenari i mirant al cel tambe el felicitem.

Des d’eixe moment fins a hui, infinitat d’activi-tas donen contingut ad este grup huma del que for-

men part més de 250 persones i creixent, que ade-mes paguen religiosament la seua cuota, no comatres associacions a on quatre aprofitosos espavilatssón subvencionats pels seus amiguets, i la disfrutenen intensitat. Partint de la aparicio periodica de larevista que tenen la seua ma, mig de difussio delsnostres ideals, passant per multiples i interessantis-simes conferencies i excursions a on es divertimconeguent la nostra Comunitat, cursos i seminaris decultra i idioma valencià que cada dia conten en mésseguidors, premits lliteraris, presencia en cantitat demijos de comunicacio, actes i manifestacions diver-

sos, fins als hui prestigiososPremits Fadri-Cardona Vives quetambe celebren el seu aniversari,el que fa deu.

Veem puix que les actuacionsde les que se beneficien els socis ila societat tota són multiples iincansables. Per ad aixo, tots elsseus membres, u per u, són impor-tants i contribuixen pero no podendeixar de fer clavapeu en la eficientJunta que mou tot aço, enFernando Masip com a Secretari iGonzalo Romero com a President.

Puix be, ya són 25 anys,pero a soles són els primers,

estic segur que seguiran molts més, ¡ixca!, quetots ho vegem, i com el temps dona i lleva raons, laveritat pronte o tart resplandixca, una lluita queescomença a ser heroica es vora recompensada, ial menys els nostres fills puguen disfrutar de loautentic, i si per ad este fi estem agrupats en unaassociacio tant estupenda com la Cardona Vives,molt millor.

D. Joan Batiste Cardona Vives, del pin-tor castellonenc Vicent Castell

Renou

Restaurant ~ Salones para banquetes“Hacemos inolvidables sus grandes momentos

Reservas Tel. 964280302Avda. Ferrandis Salvador, 400 - 12100 GRAU CASTELLÓ

Playa del GurugúFrente Aeródromo

1. ¿EN QUINA SITUACIO ESTÀ LA LLENGUA VALENCIANA?

Seguint l’estructura d’una famosa sentencia conegu-da per tots, no sería atrevit afirmar que la llengua propia delsvalencians o sera valenciana, tant en el nom com en el con-tengut, i d’esta manera tindra alguna possibilitat de sobre-viure, o no ho sera, i desapareixera irremediablement de lavida quotidiana dels valenciaparlants en unes quantes gene-racions.

Amenaça dobleEs massa el temps que venim patint un doble proces

hostil: un de substitucio per la llengua castellana. Proceseste llarc des de fa molts segles que fa que de generacio engeneracio la llengua castellana s’adopte com a llenguamaterna en les noves families, a pesar de ser algun dels doso els dos, pare i mare, de families valenciaparlants. Estàmes que comprovat que el castellaalvança com a llengua materna degeneracio en generacio, en detrimentdel valencià que retrocedix.

El segon proces es d’absorciodel valencià per part del català. Estefenomen fon plantejat formalment demanera teorica a finals del segle XIXcoincidint en l’emergent nacionalismecatala en aires imperialistes. Estàsent mes intens estes ultimes deca-des que ho ha segut mai.

Subestandar valencià de lallengua catalana

Es tracta d’un nou estandar peral valencià que s’està imponent en lesescoles i mijos de comunicacio des del’Administracio Publica valenciana, laqual ha confiat a l’institucio de la AVLL, com un Cavall deTroya, per a consolidar eixe “subestandar valencià de la llen-gua catalana”.

Desafeccio per la nova modalitat llengüistica impos-ta.

Per atra banda, es ve manifestant de forma mes queevident, entre la poblacio valenciana, una clara desafeccioper esta modalitat llingüistica imposta.

Deixadea i complicitat politicaMentres, les autoritats politiques que fins ara han

ostentat la representacio en les institucions valencianes nohan escoltat o no han volgut actuar, be per complicitat (casdels governs de Lerma), per desidia, deixadea o simplementperque no “senten com a seu el problema” (cas dels governsdel PP).

El fet diferencial valencià desacreditat (“secessionis-me”)

Injustament sufridor de l’incomprensio, s’ha demoni-sat, desacreditat o simplement bandejat qualsevol intent dedignificacio i promocio social de la llengua valenciana sem-pre que ha partit de postulats valencianistes, moltes voltes

de prestigi. S’ha desacreditat en el calificatiu de carácterpijoratiu: “secessionisme”.

El catalanisme en Valencia manté una actitut totalita-ria. Des dels llocs que actualment controla: professorat,Universitat, partits politics d’esquerra i ara ya de dreta, etcha vengut atacant qualsevol intent d’us del valencià en unanormativa propia (no catalana) preferint l’us del castella.

El fet es que nos trobem en un punt de reticencies iprejuïns a admetre el fet diferencial valencià, a on la llenguavalenciana es considera “la pedra angular”.

2. ¿COM HEM ARRIBAT AD ESTA SITUACIO?Som dels pocs pobles civilisats que davant un proble-

ma a on lo llogic sería abordar-lo parlant, dialogant i obrint ungran debat public, s’ha optat per amagar-lo, soterrar-lo, ban-dejar-lo, tergiversar-lo i desacreditar-lo perque els que osten-

taven el poder public autonomic itenien els mijos i els recursos no elsinteressava o era la moneda de canviper a conseguir unes atres coses,com va fer Zaplana.

Fa 30 anys, apenes uns pocsvalencians “colaboracionistes” isucursalistes del proyecte nazional-catala pensaven que s’arribaria a ons’ha arribat. Aixo ha segut possibleperque la major part del poble valen-cià no es va prendre en serio la ditaamenaça, que hui es ya realitat.

Les forces civils valencianestampoc han tengut una clara estrate-gia de neutralisacio, promocio i presti-gi de “lo valencià”, per aixo els que síque la tenien han conseguit guanyar

terreny i conquistar els llocs estrategics que actualment con-trolen. I encara seguixen guanyant, dia a dia, llocs de presti-gi i mes adeptes per mig de l’adoctrinament que practiquen.

Si fem un repas historic podrem arribar a la conclusioque el mes alt percentage de l’energia consumida pels valen-cians en totes les epoques ha segut en discutir entorn a lessenyes d’identitat: bandera, idioma i nom del territori sensearribar a un acort des del qual construir, com aixina ho arre-plega Nicolau Primitiu en “els 3 valencianismes”.

3. ¿QUE FEM ARA?: ( …UN PROYECTE DE POBLE.)

Obrir els ulls a la realitatHem d’obrir els ulls i donar-nos conte que estem vivint

moments en que alguns que s’omplin la boca en dir que nosdefenen, en realitat estan clavant-nos un gavinet per l’esque-na. Este fet d’engany a molts valencians de bona fe, podriadonar llastima, si no fora perque en realitat dona por.

No tindre por a denunciar en veu altaYa es hora de dir en veu alta que el Govern Autonomic

Valencià mai ha actuat en clau constructiva per a la llengua

37COLABORACIORenou

El Palleter nos mostra l’unio possible delsvalencians

CÓM ESTÀ I QUÉ FER EN LALLENGUA VALENCIANA

Joan Batiste SanchoProfessor de Llengua Valenciana

per Lo Rat Penat


valenciana, a pesar que s’ha endut molts vots del valencia-nisme en esta creencia, ni tampoc ha segut un ferm defen-sor de l’identitat valenciana ni dins ni fora de la ComunitatAutonoma, ni ha fet us dels recursos propis disponibles adeste fi. Aço es facilment comprovable entrant en internet iconsultant webs oficials d’entitats i organismes estatals,europeus i internacionals que tracten qüestions de llengua,o inclus de territorialitat.

Unir des de dins del valencianismeAra, mes que tactiques especulatives, es moment de

reafirmar idees i principis basics que nos unixen, puix finsestos estan en perill de mort i estan sent sistematicamentatacats. Hi ha que reafirmar-se i no seguir dividint-nos enestrategies propies de qui en moments dedebilitat del valencianisme per a millorar laseua propia posicio de manera especulativaen lloc de mirar pel conjunt que en definitivano es atre que el be de la llengua valencianacom a “pedra angular”de la personalitatvalenciana.

El mon cultural valencià necessitaabandonar l’actual fragmentacio, superar lesfractures existents i les lligaces mes persona-listes que mes que una atra cosa, fan quesigam esclaus d’alguna que atra paraula i fetdel passat. Hem de redefinir-nos baix un unicproyecte d’ample espectre a on tinguen cabu-da moltes sensibilitats, pero totes estes sen-sibilitats que coincidixquen en traure la llen-gua i la cultura valenciana de la situacio decrisis en que es troba.

Un proyecte de reconciliacioUn proyecte, este, que naixcut des del

valencianisme aspire a reconciliar a tots elsvalencians, que inspire bons sentiments, itransmeta en convenciment que val la pena implantar unsvalors d’autoafirmacio del poble valencià com a base d’unamillor convivencia i d’un millor futur.

Abandonar l’endogamia i obrir-nos a tota la societatS’ha d’abandonar la situacio d’endogamia (micromon)

en la que es troba la cultura valenciana. Ademes, les princi-pals entitats ubicades en la ciutat de Valencia, que aspiren a

ser “referents” han d’eixir de la capital i extendre’s a lo llarci ample del teritori valencià i deixar de desconeixer el dia adia dels pobles i comarques valencianes.

S’ha de potenciar i favorir en tots els mijos que es dis-ponga per al creiximent i la constitucio d’entitats comarcalsi locals; estes, poden aportar recursos materials, culturals ihumans fins al moment inaccessibles des de la capital, peroque son necessaris no unicament per a sobreviure, sino pera creixer i expandir-se.

Les actuals entitats de carácter local i les que esconstituixquen en un futur han de saber funcionar de formaglobal, puix resulta mes efectiu i manco costos que fer-ho demanera individual.

Deixar-nos ajudar sense mirar pedi-grees

Tambe ha de supondre deixar un “las-tre” que durant molt de temps nos està estig-matisant i no contribuix a sumar, sino quenos hipoteca i nos “resta” credibilitat. Hi hagent que no havent naixcut aci, viu aci i te laseua familia aci i estaria disposta a “sumar”si nosatres els deixem… Al valencianismearriba gent de lo mes diversa i de lo mes dis-persa en la seus procedencia.

En l’ultima decada tenim vivint entrenosatres a un gran numero de persones quehan triat la nostra terra per a treballar i per aviure. La seua integracio es necessaria imolts d’ells estem segurs que volen integrar-se. Per aixo es necessari mes que mai nopedre eixe caracter acollidor i integrador queha caracterisat al poble valencià a lo llarcdels temps. Ensenyem-los quí i cóm es elnostre poble .

Creixer en el camp de la culturaHem de situar el proyecte cultural valencià en el cen-

tro d’un triangul, llunt dels extrems, pero que aço no es con-fonga en falta de fermea en les idees i en les accions de pro-mocio i defensa.

Un proyecte que reconstruixca la personalitat patria,que nos unixca en lo essencial i que respecte en compren-sio, tot allo que els valencians tenim de diferent.

El Cavall de Troya, simbolicamagatall de les forces cata-

lanistes en el Regne deValencia

Renou

(Continua a la pàgina següent)

CÓM ESTÀ I QUÉ FER EN LA LLENGUA VALENCIANA

El dilluns dia 12 de Febrer, el diari ADN va publicar unarticul molt aclaridor, dia:

“Los apellidos más frecuentes en Castellón noson valencianos (per alguns catalans). Según el últimoinforme publicado por el Instituto Nacional deEstadística (INE) el apellido más repetitivo en nuestraprovincia es con diferencia Garcíacon el 26,1 por mil castellonenses,seguido de Martínez, López,Sánchez, Pérez, González y asíhasta Martí, primer apellido conside-rado valenciano y que ocupa el pues-to número 15 de la lista”.

Per atra banda, el catedratic iacademic de la Real Academia deCultura Valenciana D. LeopoldoPeñarroja, en el seu articul, Valencia1238: Mito y realidad, diu: “No esextraño, pues, que, a la llegada deD. Jaime, multitud de nombres geo-gráficos del Reino musulmán, de lahuerta o de la Ciudad de Valencia,fueran como los de sus pobladores,nombres románicos; que los musul-manes censados en el“Repartiment” valenciano tuvierannombres tan poco árabes como“Fortuny”, “Crespí”, “Moreno”, “Paixarell” o “Abril”;que determinadas puertas de la muralla de Valencia sedenominaran, ya antes de la entrada del rey, de“Borrell, de Boatella, o de Taulat”, que las alqueríasrecibieran de labios de la población autóctona los nom-bres de “Paterna, Materna, Pedralba, Trullat, Serra oFigueroles”. O que la nómina de los husun o castillos

que vertebraban el reino musulmán en 1238 tuvieradenominaciones tan ranciamente románicas como“Montornes, Uxo, Corbera, Carbonera, Rugat, Torres-Torres, Morvedre, Monserrat, Cullera o Gallinera”.

Evidentemente, esta lengua no era catalán (ana-crónico en una Valencia sin catalanes), sino romance

vernacular de la Valencia musulma-na; única explicación en principio, dela emergencia de una lengua valen-ciana medieval sin conciencias dia-lectales e individualizada como siste-ma”.

Conclusio: Si com Peñarrojademostra, quan arriba Jaume I, enestes terres ya n’hi havien llinagesvalencians (per alguns catalans), i apesar d’aixo, hui son absolutamentminoritaris, n’hi haurà que pensarque la “repoblacio catalana” va sermolt escasa, tal com demostren, A.Ubieto, Cabanes, E. Vidal oPeñarroja (basant-se en estudis delLlibre del Repartiment, els llibres deveïns novells i atres documents coe-taneus) per lo tant incapaç d’impon-dre cultura i llengua.

L’atra possibilitat es que lacultura i llengua “catalana” nos la portaren els García,Martínez, Sánchez, Pérez, González, etc.., abrumadora-ment majoritaris en esta provincia i en la de Valencia iAlacant tambe; pero no donem idees, per que estos“ocupes culturals” son capassos d’apuntar-se-la idemostrar-lo “cientificament”.

39COLABORACIORenou

Diari ADN

¿REPOBLACIO CATALANA? Domingo Gimeno Peña

40.- Miquel Perez realisa la traduccio de "Imitacio de Iesuchrist", Barcelona1482, 'esplanat de lati en valenciana lengua'. Tambe tradui "La vida de SanctaCatherina de Sena", Valencia 1488, 'de lati en valenciana prosa'.

Renou

Tenim la necessitat de creixer en el camp de la cultu-ra, especialment en l’estudi del fet diferencial valencià entots els seus aspectes.

5. UNA ÚNICA NORMATIVA ORTOGRAFICAEl valencianisme no pot seguir caminant més que en

una unica normativa amplament consensuada, sense lesdiverses variants actualment existents, utilisades simultane-ament des de diversos punts de l’entorn valencianiste.

Es busca un proyecte politic que nos englobe a totsbaix un proyecte cultural valencià, integrador, en miresamples i una unica normativa ortografica per al valencià.

Renou CÓM ESTÀ I QUÉ FER EN LA LLENGUA VALENCIANA(...de la pagina anterior)

40 RenouPOESIA

JAIME SILES(Valencia, 1951...)

Des de fa alguns números, venim publicanten RENOU, eixemples poètics d’alguns delsmillors poetes valencians que escriure en

llengua espanyola. Considerem, ben al contrarique els catalans, que tant eixa llengua com laValenciana, son patrimoni de tots els valencians.Per atra banda, ho hem repetit alguna vegada, lapoesia nacional està dominada molt seriamentper poetes valencians. Hui portem ad estes pla-

nes, -sense que el ritme de aparèixer en RENOU, puga considerar-se un ran-kin, o mes be la circumstancia de tindre mes a ma a cada autor- a Jaime Silesque es valencià des de 1951. Jaime estudià en Salamanca, Tubinga i Colina.Ha segut catedràtic en universitats com les de Viena, Salzburgo, Graz, Ginebrai, inclús en Madison (Wisconsin). En l’actualitat impartix filologia llatina en l’u-niversitat de Valéncia. En una semblança tan curta no nos podem estendre enel currículum d’este gran poeta, soles dir que te, entre atres, el Premi nacio-nal de la critica, el Fundación Loewe, o el Internacional de la Generación del27, i, en 2003, se li concedia el Teresa de Avila, pel conjunt de la seua obra.

Josep Lluïs García Ferrada

A VECES OIGO UNA CAMPANA CHINAA veces oigo una campana china A vegada escolte una campana chinaen medio de un jardín lleno de rosas en mig d’un jardi plenet de rosesque suena en mi interior y que ilumina que sona en l’interior i que allumenaalgas dormidas, playas perezosas. algues dormides, plages pereoses.

A veces oigo un làpiz cuya mina A vegades escolte un llapis i sa minadescribe trayectorias misteriosas: descriu trayectòries misterioses:un punto o una curva que termina un punt o una curva que acabaen no sé cuántas líneas sinuosas. en no se quantes llinies sinuoses.

A veces oigo llegar des de muy lejos A vegades escolte arribar des de molt lluntun perfume que cruz los espejos un perfum que creua els espillsde un sonido que suena en el color d’un so que sona en el color

de otro perfume cada ves más lejos d’atre perfum cada vegada mes lluntque escucha los reflejos de reflejos que escolta els reflexes dels reflexesde una playa que solo es un olor. d’una plaja que sols es un olor.

(Traduccio al valencià deJosep Lluïs Garcia Ferrada)

BERNAT ARTOLA(Castello de la Plana, Regne de

Valencia, 1904-1958)

ESTIUENCA

Pel vell cami de l’alqueria

va una parella sospirant:

- ¡Que si no em vols com yo voldria!

- ¡Que si no et vullc per inconstant!

Tendra paraula falaguera

torna la pau poquet a poc:

- ¡Ta boca roja de cirera!

¡ta pell molsuda d’albercoc!

Els albercocs i les cireres,

prenent l’Amor per mal de cucs,

entre les fulles, mes guerreres,

fugint, s’amaguen, tots porucs.

"…perque yo, a manament de vostra senyoria, ho he tret de lati, en nostra vul-gada lengua materna valenciana aixi com he pogut, jatssessia que altres l´hagen tret enlengua cathalana".

En el prolec de la seua traduccio del "Valeri Maxim". Antoni Canals (1352-1419)

Renou

PASSATEMPS (ENCREUAT)Renou

VERTICALS

1. Colps pegats al cap en el nuc del dit del mig.

2. Coloca en el lloc corresponent.... fa la força.

3. Lo mes tendre de les persones. La tapado-

ra dels peus.

4. Cria de peix per a repoblar els rius. De nou

la del principiant. Al sac li falta la vocal.

5. La vibrant. En plural, la part mes olfativa de

la persona.

6. La peluda que se planta dreta. Segon vocal.

Indignacio i enuig.

7. Nota musical. Futur del verb ser. Metal pre-

cios.

8. Coloquialment anuncis.

9. Sers vius que necessiten aire per a subsis-

tir. Segon lletra de l’abecedari.

10. Tallarà el cabell a rap. El neutre que esta

prohibit en Canal 9.

ENREDRALLENGÜES

Ordena les lletres d’estesparaules per a trobar toponimsde pobles del Regne de Valencia.

CHARIBEL _ _ _ _ _ _ _ _

MERANALA _ _ _ _ _ _ _ _

ABSECAN _ _ _ _ _ _ _

VAROCH _ _ _ _ _ _

ALDEGOL _ _ _ _ _ _ _

LALEROM _ _ _ _ _ _ _

ACROSTIC

Utilisant la primera lletra de la paraula cor-responent a la definicio donada se podra llegirel nom d’un notari valencià que en 1764 publi-cà un diccionari valencià - castellà.

DEFINICIONS1. Obtindre per heretat.2. Orgue de la visio.3. Caixo de fusta a on es posa menjar per als

animals.4. Lamina cornea del dit.5. Fusta de color negre molt dura.6. Instrument de percussio que acompanya a la

dolçaina.7. Corda per a assegurar les carregues de les

caballeries.8. Conjunt de flors.9. El jardi d’Adan i Eva.10. Femella del bou.11. Que fa bulto.

PASSATEMPS (ENREDRALLENGÜES/ACROSTIC)Renou

HORISONTALS

1. Caparrucho de carto i tela que s’u-tilisa en Semana Santa.

2. Cantitat chicoteta que se dona pera un fi determinat. Recipient per aguardar la sal.

3. Mitat peix mitat dona. Lloc a on setrilla el blat.

4. Doscents romà. Se dirigix. Paradaobligatoria.

5. Una part del desert molt fertil.Una herba poc ortografica.

6. La vibrant. Amperi. Al reves i enplural, rius de poc cabdal.

7. Moneda rusa. La de Noe.8. Moviment de la mar. Lo que diu el

enamorat el dia de la boda. Cadauna de les parts dures de l’esque-leto.

9. Normalment estan fetes per a dor-mir. Que té la pell y el cabell decolor clar. La del conductor princi-piant.

10. Esta soca esta desgavellada. Veude mando militar. S’usa en el jocde pilota valenciana per a esco-mensar o continuar la partida.

José Luis Cortés Lloréns

Lomes, priva el menys.Lo amor, desastra les gents.Lo burro de Arcadi, carregat dor, y menja palla.Lo be nos conegut, finsa ques perdut.Lo braç de la justicia, es molt llarch.Logos ab rabia, de son amo trava.Lo caball de la llaurança, es sempre ric desperança.Lo consell, muda al vell.Lo fill de la cabra, sempre ha de ser cabrit.Lhome compon, y Deu dispon.Lo plor del hereu, rialla disimulada.Los mals en lo pa, son menys.Lo temps sa de pendre, conforme be.,La boca amarga, no pot llançar sinos fel

“La Romeria”. Autor, elcastellonenc. José

Camarón Boronat. 1731(Sogorp)-1803 (Valencia)

PINTURA VALENCIANA ANTICS REFRANS VALENCIANSJOSÉ CAMARÓN BORONAT

Naix en Sogorp (Castello) en 1731. Moren Valencia en 1803. Va començar laseua trayectoria pictorica de la ma deson pare, Nicolás Camarón. Fon nome-nat Academic en 1762 per l’Academiade San Fernando i en 1765 per la de SanCarlos. Professor en l’AcademiaValenciana, es nomenat Director dePintura en 1780 i Director General en1798. Té obres en diversitat d’estils itecnica: dibuixos (Academia de SanCarlos), olis (Museu Sant Pio V, El Prado,catedral de Sogorp,…), frescs (Iglesia deSant Tomas en Benicassim, Sant Martinde Valencia…) Carlos Ros

41CULTURA VALENCIANA / PASSATEMPSRenou

SOLUCIO ALS PASSATEMPS Renou

Cómo no va a ser el valenciano un idioma si fue la lengua de un Reino. LuisFullana i Martí

SOLUCIO A

L’ENREDRALLENGÜES

ALBERICH

ALMENARA

CABANES

CHOVAR

GODELLA

MORELLA

SOLUCIO A L’ENCREUAT SOLUCIO A L’ACROSTIC

Renou

42 RenouGASTRONOMIA VALENCIANA

José Luis CortésLA BODEGA

Possiblement lesprimeres noticiesrelacionades enel vi, se remontenals sigles III i IIabans de Crist.Al principi guarda-ven relacio en cer-tes ceremonies.No se bebia de

forma habitual sino, com diem abans, era en ritsreligiosos i celebracions.El fet de que al beure-lo se van donar conter que“elevaba” l’espirit i si s’abusava produia certa ale-gria, se va lligar a intervencions mes o menys divi-nes, creant-se llegendes i mits per a tratar d’expli-car la procedencia, aromes i sabors, axina comels seus efectes “secundaris”.El cultiu i consum de vi se remonta a les antiguescivilisacions de Mesopotamia i Egipte. A l’igualque els primers cultius agricoles determinarencanvis d’alimentacio i costums, la viticultura se vaexpandir des d’Orient a Occident, des d’Asiahasda el Caucaso i a lo llarc de tot el Mediterrani.Recordem, per acabar, que els romans que vancopiar moltes coses dels Grecs, transformaren aDionisio, deu relacionat en el vi, mitat deu mitathome, fill de Zeus, sempre rodejat de bellesdones “Les Bacantes”, en el deu Baco, i en el seuhonor se celebraven les “festes bacanals” con-cepte que ha aplegat hasda els nostres dies.

EL RACO DEL VI

Preparacio del caldo:Un dia abans i en un perol, ficar:1/2 Kg de peix de grapat10 cullers d’aigua1 fulla de llorerMija tomata2 alls sense pelarEn una sistelleta, en la part alta del perol,ficar un calamar grandet i una cola de rap. Quan ya estiga cuit, deixar a banda elrap i el calamar. Colar el caldo i reservar-lo.El dia de cuinar-lo:En una olla sofregir a foc lent 1 seba mijana, talladeta.Afegir una creïlla grossa tallada a cants.Afegir el caldo fet el dia anterior.Ficar a bollir hasda que estiga cuit. Tornar a colar el caldoLa banda:En una font colocar la seba i la creïlla i les molles del rap.Cobrir tot en all i oli (o mayonesa)L’arroç: Ingredients: Oli, 4 cigales, 6 gambes, 4 alls secs, 4 cullers d’arroçEn un paelló ficar oli que no arribe a cobrir el fondo. Sofregir les gambes i les ciga-les. Quan estiguen, traure-les del paello. Sofregir els 4 alls sancers sense pelar i elcalamar a trocets. Sofregir a fondo l’arroç. Tirar el safrà. Afegir el doble de caldoque d’arroç. Bollir cinc minuts a foc fort i _ d’hora a foc minim i tapar el paello.L’experiencia marcara el temps de repos (aproximadament uns 10 minuts).

¡BON PROFIT!

Pilar BorrullLA CUINA VALENCIANAARROÇ A BANDA CASOLÀ (4 pers.)

L’ARROS LA BANDA

renou 58

Documents