RECORDS DE LA MEVA INFÀNCIA

MARIA I . C.

4-7

Qèorra Sorna

19 40

M.IBORRA C.Granollers - desembre - 2000

INTRODUCCIÓ

Les següents imitacions a faules varen sorgir en lameva imaginació entre els anys 1936/1940. En aquellaèpoca vaig començar a llegir i a entendre el què llegia.Els llibres de lectura de l'escola m'entusiasmaven ientre ells n'hi havia un que era el meu predilecte:"CENT FAULES". Aquelles Narracions en les qualsintervenien persones, animals i objectes inanimatsforen l'artífex que varen despertar la meva voluntatd'escriure. Vaig començar harmonitzant el meu entornamb el de fer parlar els animals domèstics que hi haviaa la casa de pagès on vaig néixer.Aquest és, doncs, el resultat de la meva primeraincursió a l'escriptura.

" CENT FAULES" foren aplegades i anotades perEnric Cassasas Cantó, mestre nacional. El llibre fouimprès i editat per "Editorial Montserrat" deBarcelona l'any 1936.A les últimes pàgines d'aquest petit bloc hi ha algunesfaules de l'esmentat llibre.

üilititl#fffitP^m?::

mm

EL COS

Dominant el seu entorni amb pedres envellides pels anyss'alça gran i majestuosa la masiaenvoltada d'acàcies i fruiters.Té un aire senzill, però segur,t s'enfronta als hiverns de pluges,de fred i de glaçades,de tramuntanes i de ventsque xiulen per les portes.Després a la primavera de nits fresques,plenes de cants de grills i rossinyolslluu amb la rosada al sol de la matinadai reviu amb l'esclat de flors i plantes.Quan l'estiu arribasorgeix entre la verdor dels arbresi amb serenitat que imposaresisteix al sol que crema,als llamps i a les tempestesi segura aguanta l'aigua

que com un torrent que es desborda cau.Amb la pau de la tardorarriben les postes de sol dauradesque en un mrl colors a la natura canviai al mas un poètic esguard li dóna

ROSER

Amb el cap baix i pensativesles tres petites caminaven,la gran vuit anys tenia, l'altre entenia seti la més petita quatre havia complert.Tot havia ocorregut quan a la nit de S. Josep,a al casa, una nena havia nascut.Busqueu un nom ben bonic- la padrina havia dit-perquè el meu no el puc pas posarja que en la família una "Maria" ja hi ha...i amb un altre nom bé l'haurem de batejar.

Tots, grans i petits, sense diferènciesel nom volien escollir segons les seves preferències.Les tres petites amoïnades estaven,el cervell en blanc tenieni per més que s'esforçavende cap manera se'n sortien.I mira que en el calendari ni ha de noms!Tristes caminaven per la vora dels rosersquan una poncella primerenca als seus ulls aparegué.iOh! Quina rosa més bonica...ja no cal que busquem més, anem a dir-li a la mamaque ja em trobat un bonic nom.A la porta de la casa troben a una veïnaque una grata nova els venia a donar:"A casa ha nascut un nen - deia tota cofoia-que Ramonet de nom li posarem".Les tres petites parades quedareni com el conte de la lletera

ï?* j-

t o< >

I p *

• 1 * - ^

I "» ^ * -i

les seves il·lusions per terra anaren,i no perquè a la casa veïna hagués nascut un nenni perquè li posessin de nom Ramonet,sinó perquè la portadora de la nova es deia "Rosa""Roseta" per acabar-ho d'arreglar.A no la nostra germaneta "Roseta" no es dirà.Cap al roser tornaren i amb pena la rosa miraren:qui podia una cosa tan bonica fer?oh miracle... el "Roser"!Cames ajudeu-nos, que els gransno ens passin al davant

"Ja tenim un nom! Ja tenim un nom!..."Al volt del llit de la mare van dient:"volem que es digui Roser,oi que us agrada mama?-"Bé és un nom força escaient",i mirant-se a la petita que el seu costat dormia digué:"t'agrada Roser? Mira sembla que ha somrigut,que no se'n parli més. Es dirà ROSER."

TOTHOM ES GUANYA EL NOM

El mossèn va caminant amb aire de cansat perquè haseguit moltes cases i poc ha arreplegat. "Aquestspagesos són la pera,- el bon home va pensant- compodré pintar l'església si cap diner deixen anar?"Arriba a l'última casa; la mestressa enf einada està.- Bona tarda tingueu mestressa.- Bona tarda Déu ens do mossèn. Em sembla que ja séel que aa el porta. Entri a la casa i mengi unaqueixalada mentre l'amo esperem.Els petits d'estudi arriben i cap a la cuina van per apicar una coseta en espera del sopar.-Heu vist al vostre pare? - pregunta la mare.- Si, estava a la bassa de baix amb "l'ajuntament" i el"secretari".- Bé, així no trigarà gaire, diu la mare, i afegeix: miratu que ets tan maca, ves i digues en Climent que portila "dida" a l'estable, i tu, que ets tan grandeta, amb el"f actus" ves a buscar en Jan, li dius que la sal ja estàposada i que porti el ramat a les saleres.- "Factus Ofar Menut", crida la petita , i mentre menjava marxant.- Mama l'stalin" i en "roosevelt" són al prat, si hiportem "el conde de romanones", podrem després anara jugar?.Un mos de pa a la gola al mossèn se l'hi ha encallat; esmalfia i mira el vi, però l'ampolla plena està; llavorsdins seu pensa: "o aquesta família està boja o bé joestic al·lucinant; que el conde de Romanones amb

KStalin i en Roosevelt pel prat s'estan passejant? I elFactus Ofar, qui serà? algun àrab del petroli?... i aixòde portar la dida a l'estable...! ja és massa. Què és elque ací està passant?" I entre sorprès i desconfiat

diu:- Escolteu-me si us plau mestressa, que em podríeu dirquè és el que passa aquí i desfer-me aquest entrellat?Sorpresa la mestressa fa: - No veig que res l'hagi depreocupar, crec que tot està controlat.- El què em faltava sentir ! És que per ventura venen atrobar-se aquí els homes que dominen aquest món pera fer tractes i pactar ?- Què diu ara mossèn!- Doncs que sór\ aquests noms que acabo de sentir ?- Ah...bé...ara li explico, però cregui'm, que d'entrellatno en té res. Miri temps enrera la quitxalla varentrobar un llibre que deia : "el que treballa la fusta ésun fuster, el que talla la carn un carnisser, el que fa elcarbó un carboner... i el resultat és el que acaba desentir. L'euga més vella de la casa li diuen"l'ajuntament" perquè ells creuen que mereix tot elrespecte, i l'últim pollí que cria li diuen "el secretari"perquè sempre al darrera la segueix . L'stalin i en"roosevelt" són dos muls que tiren cosses a tot darfent-se els amos de la quadra, i a un matxo quepassant el riu va caure i una pota es va trencar, lidiuen "el conde de romanones", és perquè va coix, ésclar; el "factus ofar menut" no és cap emir ni cap àrabdel petroli, és un gosset just el dia que un vaixell turc,de nom "Factus", es va enfosar al Mediterrani i d'aquí

4* í-

li ve el nom; però llavors varen considerar que havia detenir cognoms... i veient que el gos de Canmalgoig.denom "ofar" venia per ací rondant la nostra gosseta"menuda"... vostè ja ho entén... em descuidava, la vacade la quadra que la llet més bona fa, és lla que bevemnosaltres, li diuen la "dida" i no cregui que estiguimaltractada, doncs aprofiten l'avinentesa de que entraabans a la quadra per a donar-li el millor menjar.- No podeu pas dir mestressa - contesta el mossèn -que els petits d'aquesta casa no siguin espavilats; miraque posar eixos noms al bestiar !La mestressa dissimula i cap fora va marxant. Elspetits parats es queden, no gosen ni parlar, perquès'estranya tan el capellà? Ell és "l'home delsparenostres"... quin altre no li podien posar?

, V '

* lv

LA MOIXA

En primer lloc primer seràque expliqui com funciona la casadins del meu discret pensar.En ella i viuen moltes persones:avis, pares, infants i altre gent.el menjar, més abans sobraara bé, si es tracta de dinersque us diré jo, no en sobren ni en falten.Tot és ple de bestiara les corts, galliners i quadres:bous, vaques, xais, ovelles, truges, porcs,oques, ànecs, galls, gallines, conills, gatsgossos, eugues, muls,... i una cabra.Com que sóc vella a la casai a la cuina puc enirar,-que ja se sap que a la cuinasi couen altres coses a més del menjar.A la falda d'algun dels petits, amb discreció,cosa que a mi molt m'honora,faig veure que dormo, tombo el cap,poso orella fina i escolto tot el què es diu.Després vaig pels galliners i quadresi amb capitost de cada llocfaig petar la xerrada explicant tot el què passa,traiem conclusions i actuem segons les causes:si baixen les dotzenes d'ousaviso a les companyes,i en els presumits dels galls

i 1 * 1 *

• • * • •

1tfif*

si surten covarots a les Wocadesja^es poden espavilardoncs qualsevol diumengea la cassola aniran a parar.Els ànecs, en canvi, són molt treballadors,disset ous cada llocadai segur que neixen tots;jo els admiro ja que en plena temporadan'he contat més de cinc centsquan en fila índia cap a la bassa van.Sentint-ho molt ara us he de deixarperquè la posta de sol ja ha arribati jo me'n vaig a jocque demà un altre dia serà.

v EL SALL PINXO

Per ufanós i gentil em diuen el "pinxo"perquè dels ires galls que a la casa hi hasóc el més patxoca fa;el meu galliner tinc ben controlatigual que a les meves gallinesque són de la raça del Prat.Tinc el son molt lleugeri si alguna guilla vol entrarno serà en el meu galliner.Sóc el primer a despertar-mei amb el meu "quiquiriquí"desperto a tots els de la casai els de la casa del veí.Quan el soroll de les galledeses comença a sentirja estic el peu de la portai el primer menjar és per a mi,per a mi i les meves gallinesque sempre molt he estimat,doncs són l'orgull de la mestressapels ous que fan de tanta qualitat.Jo també procuro quedar bédoncs són moltes les llocadesque surten del meu galliner.

|*& ífc"il1

s FACTUS OFAR MENUT

sóc in gos que vaig néixer en cosa bona;s'ha d'entendre que per bonano vol dir tenir dinerssinó que són gent honrada.També tenen molt bestiari a tots pel seu no se'ls coneix,però jo soc un cas particularpuig a mi noms i cognoms em varen donar.Tinc pare reconegut que de nom es diu "of ar"i jo sempre orgullós n'he estat.Tot el meu saber em ve de molt menut:quan jo més feliç era jugant amb els menutsvenia la mestressa i deia:"cap estudi que ja és hora".I jo entre mi pensava, què és això d'estudi?quina cosa serà aquestaque a mi em deixen plantatsense preguntar-me si i vull anar?i aquest senyor A\yarez serà tan importantque als petits s'emportaquan més feliços són jugant.Pel meu conte vaig decidiresbrinar el que passavai tot jugant, que si corro que si t'empaito...amb els petits vaig anar marxant.A un lloc vam arribaron molta quitxalla i havia

ïïïï

i

T I

i un senyor molt estirata tots la mà oferia.Després, cosa nova per a mi,l'estudi va començar per aprendrea llegir, escriure i contar.Jo escoltava embadalittot el que el mestre deia:"Tothom ha de respectarles plantes i els animalsdoncs són éssers vius- repetia-què seria la terra sense ells, què seria?L'exemple més gran que el mestre va dar-que sent jo qui era-en un pupitre estava asseguti ell va fer veure que no em veia,fins i tot diria que per sota el nas somreiaaquesta és la meva historiaque jo per tenir bons amosi els amos un bon mestre,mai m'he sentit inferiora cap ésser viu de la terra.

, ^ v v » !

Ir •

1 ^•&:*

.> t\

*5 v

EL ORAN INVENT - el zepelí -

Escombrant la lliça, amb posat indolent,mirant ací i allà, en Jan anava fent;un gran soroll va sentir sobre el seu capmirà enlaire i a terra es quedà clavat.Reaccionar tot seguit i a la casa va entrar,"correu veniu tots a veure una estranya bèstiaque pel cel vola sense ales, ho puc ben assegurar".Cap fora van els que a la casa hi haviai perplexes quedaren al veure aquell estrany aparellque cap el nord es dirigia;poc després tot quedà aclarit:era el famós "zepelí" que els alemanys havien inventat.Les petites de la casa molt atemorides estaven,però al saber que era un invent dels alemanysen conxorxa entre si digueren:"si aquesta gent, que segons es murmurasón un xic curts de judicihan inventat una caixa rodona que volanosaltres millor que ells la podem feri amb una mica de sort volarem sobre la Plana,cap el sud el Montseny arribarem,girant al nord la muntanya de Bellmunt...i si Déu ho vol Collsacabra també travessarem!"mans a l'obra, ja està dit,per a començar una prova primer farem.Cap el llenyer directes anareni dos grans pals en forma de forca triaren.

Amb una senalla per les anses penjada, amunt va,mira si costa gaire un avió inventar!Ja estava l'aparell fet, sols faltava el viatger,però aquest obstacle el solucionaren també.Sense saber que li esperavaja veieu la més petita dins la senalla segudaperò com que pesava molt no la podien alçari si pujar amunt costava moltfer-la baixar no costava gairei la pobra petita costellada be costellada va;ella somiquejava dient que no volia jugar mésperò les altres volien sortir amb la sevai posant-la altre cop dins la senalla deien:"com pot l'invent funcionarsi tu no vols col·laborar?"Aquest fet va acabar com el "rosari de l'aurora",la petita cap a casa gemeganti assegudes sobre ia llenyaamb les il·lusions per terraes quedaren les dues grans.

LA CABRA ASSENYADA

Amunt i avall com una reina, ningú li priva el pas,corre per la casa i coneix tot el tarannà.Com que és molt llamineraa la cuina li agrada entrar,i que si un torronet de sucre,que si una galeta "marià"...tot ho tasta i al costat de la mestressaàdhuc al rebost ha entrat»quan vol menjar verdura, cap a l'hort vabuscant els enciams més tendresi tot tothom li deixa passar."Mira que la cabra assenyada arriba a ser- diu un- per mi que ha passat el batxiller".Ella se'ls mira seriosa i si pogués parlar els diria:el que en aquest moment està pensant:"Pareu el carro, que no tot són flors i violesque jo tinc els meus maldecaps,doncs vosaltres ja sabeu que les ovelles jovesels anyells no poden criar i jo els alleto,fins i tot els arribo a estimar;amb deu anys que a la casa tinc estadame'n he vist de tots colors:hi ha xais que són molt mansosperò de rebecs també n'hi ha moltsi abans no aprenen a mamarm'han crivellat les mamellesde les mossegades que m'hi arriben a donar.

i . f

Entre el mas i la torrentera hi ha un petit serratque en les tardes d'estiu la xicalla hi va a berenar;carreguen els paquets a l'esquena de la cabrai cap allà que van i a l'ombra de dos rouresesperen que el sol ni piqui tant.

La cabra no entén el que passa:tant feliç que era fins ara,tot sembla haver acabatpel camí de l'amargura els petits la fan anar.No en tenen prou de carregar-li els paquetsque li pugen a l'esquenai com un cavall la fan trotar.

La cabra n'està molt cansadai a la xicalla vol escarmentarperquè pensa que això no es pot aguantar.La primera petita que a l'esquena l'hi pujatot esperant que la cabra la passegies queda tota sorpresa perquè, aquesta,costa avall corre directa fins a una nogueraque hi ha al bell mig del prat i en arribar-hipara en sec i ja veu que la cria volaper sobre del seu cap.La segona no s'hi pensa i a l'esquenade la cabra tot d'una ja hi ha pujat,però la cabra, llesta com ella sola,costa avall també la porta i directa a la casa vai a la primera paret que troba allà que l'estampa.La tercera petita diu: "jo la penso dominar",però la cabra també en sap de pensar

. - •* a . ,

1 f4KÏ

i amb la petita a l'esquenacap el corral que se'n va.

Entre les gàbies dels conillsi els barrots del gallinerla deixa ben mal paradai el vestit tot fet malbé.

Amb una banya trencada,el cap dret i desafianty/ers el serrat que tornadoncs els petits ja ha escarmentat.Dreta en mig del dos rouresi l'horitzó retallantvictoriosa la cabra quedaassossegada, tranquil·la i triomfant.

V

< * '

* " í

i .

>!* '- .(1

b. ui« i_vihat.t£-.-. — *,jiiiwï**" — *

LA MARIA DOLORS DE SEVA

Una de les persones que em cridava més l'atenció erauna dona que passava a demanar caritat que es deia, oes feia dir, "Maria Dolors". Venia els dimecres, a laposta del sol, sopava i es quedava a dormir a unaquadra a on es guardava la palla neta. S'embolcallavaamb una manta i marxava a primera hora del matídesprés de prendre's un vol de llet amb un tros decoca. Anava de "dol", es a dir, no gaire neta. Portava unmocador al cap per on es veien unes grenyes de cabellsd'un color que no sabria definir. A mi em semblavaimpossible , millor dit no em quadrava que una donacom aquella portés un nom tan bonic, potser perquèera el nom de la nosira iaia.

A la mama li feia molta llàstima, perquè segonsexplicava la ^aria Dolors, el seu home la pegava i no lidonava cèntims ni per a comprar pa, i era per això queanava demanar caritat.El perquè recordo tan bé a aquesta dona és per elsegüent: en el llibre de "Cent Faules" n'hi havia una enla qual s'explicava que home més feliç de la Terra erauna persona tan pobre que no tenia ni camisa per aportar. Nosaltres, La Pepita, la Pilar i jo, ens vasemblar que la Maria Dolors no portava camisa per tanhavia de ser feliç. No vàrem parar de demanar-li a lamama que li preguntés, a la Maria Dolors, si de veritatera feliç. La mama, segur per a treure'ns del seudavant, ens va dir que el pròxim dimecres li demanaria.

T>

«rí

Va arribar el dimecres, la mama li va portar el sopar inosaltres darrera seu tot esperant la resposta que lidonaria la Maria Dolors. Quan es prenia el vol de lletva arribar la pregunta: "sou feliç Maria Dolors?" Labona dona es mirà a la mama i en la seva miradademostrava la gran irritació que aquesta pregunta licausava. Es va embolcallar em la manta i es va jauredamunt la palla sense donar resposta.La nostra mare es va enfadar molt amb nosaltres... iem ella mateixa per haver-nos fet cas i haver-lipreguntat a aquella pobra dona, que es veia tandesgraciada, si era feliç.

La fAaria Dolors no va venir més a demanar caritat í lamama se'n sentia culpable.Però... el què són les coses. La nostra mare es poguétreure el sentit de culpabilitat de la manera mésinesperada: un dissabte en el mercat de Vic, en sortirdel rengle on es posava per a vendre els ous i l'aviram,va sentir una veu que li va semblar reconèixer, gairebéli semblava impossible, era la ^aria Dolors en persona'La va cridar pel seu nom. La dona es va mirar a ta mamaamb menys preu tot girant la cara cap a un altrecostat. Aquella dona que tanta llàstima li havia fetdurant temps, portava un vestit de seda estampada,anava amb sabates de taló alt i amb unes arracadesd'or que li arribaven sobre l'espatlla. Tot havia estatun frau.

La mama que no perdia l'humor ens digué: "segur queera feliç... però vàrem fer bé de preguntar-li.

ïsmk

J

UNS ALTRES VERSOS QUE VAIG APRENDRE DE LAMATEIXA MANERA.Aquest és de quan en la guerra dels francesos Napoleóva demanar ajuda al seu germà Josep, anomenai "PepBotella" per la seva afecció a la beguda.

éermà meu Bonaparte:estem perduts com tu ja ho veusels russos se'ns acosteni els espanyols a Burdeus.Si no em dones deu mil homesjo a Espanya no vull -tornarpuig entre els espanyolsno hi ha burlesves-hi tu si vols anar.Si no em dones deu mil homesme'n tornaré promptamental meu regne de Nàpolso entraré en un convent.- les tropes que tu em demanesjo les voldria tenir,no pas per donar-te-lesque prou falta em fan a mi.

Qui hagués vist Catalunyacosa de vuit anys atràssi ara la tornés a veureno la coneixeria pas:

- '• hï

La veuria morta, destrossada, cremant-el jovent n'és pres a Françamireu quina crueltat...Quants pares hi ha que plorenquantes mares que també,ells en ploren i sospirende l'ho que no en per val res.Ells ploren i sospirende tenir els seus fills soldats,es pensen tenir-los a Françai els fenen morts i enterrats.

$m

mmHsÜElaHi

"• ELS CONTES DE LA LLAR DE FOC

A casa els contes de la llar de foc no s'explicaven a lallar de foc precisament. Totes les històries, més omenys verídiques, és contaven tot espellifant espiguesde blat de moro. Era com un ritual: primer es resava elrosari, després es posava al dia tot el què havia passata la casa i per últim arribaven els contes o leshistòries.

Aquesta història, veraç, va passar a mitjans del segledinou:

A les fàbriques de filatura de Roda de Ter hitreballaven moltes noies de Folgaroles. Quan acabavenel treball, a les deu de la nit, sortien de Roda pel camídel Serrat entraven al terme del Cos pel sot de latorrentera, (lloc a on sols hi baixava aigua quan ploviamolt) després seguien cap a Serrabou i el Venus perentrar a Folgaroles pel camí de l'ermita de la Verge dela Damunt. Entre aquestes noies, totes molt joves, n'hihavia una a la qual la pretenia un noi que estava demosso en una masia de l'entorn. Pel que es contava, a lanoieta en qüestió no li acabava d'agradar, i el jove essentia menyspreat. Un diumenge quan estaven en lasala de ball fa noia li digué que estava compromesa. Lagelosia i la ràbia s'apoderà del jove fins a l'extrem dedir que o seria per a ell o no seria per a ningú. Vabuscar entre els seus companys a un que tenia fama de"mala sang". Feren un tracte: li donaria un duro deplata si l'ajudava a fer un treball.

fc^

ífWSfïli

ri i

Ü1PÉÉÉ

l|'8Kí%'í 'f;síSl" '*"'*'

111

Les nores, un grup de nou, el sort ir de la feinaemprengueren el camí cap a Folgaroles, però al arribarai sot de la torrentera els hi sortiren aquests doshomes amb la cara tapada i uns grans ganivets i lesdeixaren per mortes; fins i to t es contava que havienet\oe$ llumins posant-los-hi a sota eF nas per a veure sírespiraven. Una d'elles, que es feu passar per morta,pogué arribar a\ Cos a demanar auxili.L'enrenou fou grandiós. A L'hostal del Regué diguerenque molt de matinada hi havia anat dos homes joves aesmorzar i que ai demanar si volien carn havien dit queestaven tips de carn. La busca fou intensa. Es contavaque foren reconeguts en una fonda, prop la fronteraamb França, de la següent manera: havia entrat unhome a la fonda to t explicant la gran tragèdia quehavia passat a la P\ana de Vic, quan a un d'ells, deienque el pretendent, li caigué el got de vi que tenia a lesmans i que així foren reconeguts.Els penjaren a la forca just en els dos roures que hihavia prop la torrentera, a on ells havien comès elscrims.

En aquella època la família del meu pare vivien aCanmalgoig, una masia veïna del Cos.Una de les noies supervivents es casar anant a viure enel carrer de Sant Martí de Manlleu. Una altre es diguéque havia mort poc abans de la guerra del 1936 a l'edatde 90 anys. Una pintura representant aquesta tragèdiava estar exposada a l'ermita de la Verge de la Damuntfins a l'any 1936, any en el qual l'església fou cremada.Jo recordo vagament haver-la vist

•.;• >- àtScS"

1mMüiIH

HmÍBBMBJJMJJ^I

•iHMB1

• v

I- -."«w

Després d'una història com aquesta el papa haviad'amr a acompanyar a les dones de La Creu de Roda.Venien el vespre a espellifar les espigues de blat demoro després del seu treball de la fàbrica.

, . , ; * * *M< *

_JO. t..í .,•[-- -S'-'·'- ,r ^ -*-jJ*..Jrt^. .. . . _,_ ^ ^ _

x*'3

< ^

^•u

^

PROPAGANDA DEL XAMPANY "CODORNIU"- D'abans de la guerra de 1936-

Passin cavallers i damesper deu cèntims solamentveuran art de tota menai un fenomen sorprenent.Aquest, qui jo us presentoés el rei del païdorno menja res de queviuresi és fornit com un lleó.Menja gots, ampolles,cristalls d'auto, barrots de llit...amb la mateixa llestesaque si fos un gall rostit.El carbó com se l'empassasigui de coc de pedra o de piper a ell és una menjafina com el colomí.Però bo i fent tants excessosde l'estómac ell se'n riumentre el final no li manquil'ampolla de "Codorniu".

».*»Í * ;•,i - * f

-r-ç-*<<- ÏJ

TERRA CATALANA

Terra catalana, ferra noble i forta,terra esplendorosa tot en tu és diví:l'aire, el sol, la plana,la riera torta, el riu serpentí;l'esperit crema dins de cada cosa,l'aire atemorit-se la quietud mortal...terra com tu ni n'hi ha altra d'igual

Dansa catalanadansa de la terradansa de la joiadansa de l'amor.Tens regust d'espiguestens regust de maretens regust de serrai de nostre senyor.

En aquestes dues poesies m'ha fallat la memòria,no recordo el final.

sss->íi

4 * » - .

r l t ^ *ÇÇí

o ;.i

\v

RECORDS I /tNECDOTES - Nit de Reis-

Sembla ser que després dels primers dies de l'octubrede 1934, a Espanya les coses ja s'estaven preparantper la guerra civii. Hi havia atemptats i sabotatges detota mena.A casa a la nit del 5 de gener de 1935, després d'haversortit a cantar amb f analets de colors perouè efs Reisens deixessin moltes joguines, vàrem tenir un ensurtmolt gran: l'era estava abrandada de foc; era dantesc.

L'anècdota, una mica trista, era que la Pepita compliaset anys... i ningú la felicitava. Ella prou anava darreraels "grans" tot dient que era el seu aniversari, perònaturalment els "grans" no li paraven atenció.Tothom estava molt amoïnats: per l'ensurt, pel quepodia passar després i també per la pèrdua econòmica,que representava per la casa, el cremar-se tota lapalla.L'estiu següent també varen calar foc a les primeres

batudes de blat, que es feia amb les eugues; però elser de dia et foc no fou tan espectacular... i també,segur, perquè sols hi havia la palla de les batudes.

"SENYALS AL CEL DESGRÀCIES A LA TERRA"

El haver-hi poca aigua a la casa quan sortíem d'estudiportàvem les vaques a abeurar a les basses que hihavia prop de casa. Amb les nostre ganes de jugar noles vigilàvem gaire i per això no era res d'estrany que ala nit en faltés alguna. Aquell dia el papa, molt enfadat,digué: "s'ha d'ar\ar a buscar la vaca que falta i heud'anar-hi vosaltres, sinó perquè no les vigileu més bé."A mi em va iocar amar cap a les saleres, a on al costat ihavia un camp de farratge, quan de prompte tot vaquedar clar, molt semblant a la claror de la lluna. Vaigcórrer cap a casa sense pensar més amb la vaca i pucassegurar que d'haver estat una cursa l'hauriaguanyada de tan ràpid que corria. Es digué que haviaestat un meteorit: També recordo haver vist la granpluja d'estrelles des del camí d'anar al molí de vent al'Horta del Mas Bauló; i l'aurora boreal des de l'era delCos: fou un capvespre, l'Agustí tornava de Folgarolesquan veié una gran claror cap a la part de Roda de Teri es va pensar que ja hi tornava haver foc a casa. Alarribar ens digué: "sortiu a mirar un fenomen que esveu a l'espai. És meravellós".La tieta deia: "senyals al cel desgràcies a la terra".

-Saleres: lloc a on es posava sal, sobre unes granslloses, per a les ovelles-

V J

L 1

RECORD DE MOSSÈN VINYETA

Des de l'any 1934 al 1936 la Pepita i jo estàvem entresetmana a l'Horta del Mas Bauló, els diumenges ensvenien a buscar amb la tartana. Érem molts petites peranar al col·legi de Roda de Ter, per tan anàvem alcol·legi del Pare Coll de Vic.Al començar la guerra civil el Comitè digué que no espodien tenir dues cases i tornàrem cap al Cos. Un diaen una d'aquestes anades i vingudes d'una casa a l'altre,anava amb el papa de l'Horta cap el Cos quan passat elriu Gurri, molt a prop de La Torreblanca, vàrem veureun home mort a la cuneta de la carretera. Era l'estiudel 1936. Va resultar ser mossèn Vinyeta, vicari deRoda de Ter. En arribar a casa vaig dir a la Pepita i a laPilar que no podia ser mossèn Vinyeta perquè l'haviavist bé i no portava sotana, doncs anava amb un vestitjaqueta de color marró clar.

Anys després es va posar un monòlit a la sevamemòria, però no està en el lloc en el qual fouassassinat. El monòlit està aproximadament a unquilòmetre de La Torreblanca, direcció de Vic a Roda,a la part esquerra de la carretera.

•; C'i^'^íí'"

u

LA CASA CAPTIVAbA PER L'ESTAT

f

Un dia es presentà et cotxe def Comitè t aquetís homesdigueren que la casa era de l'Estat perquè l'amo haviadesaparegut, (nosaltres érem masovers) i que com asenyal hi posarien banderes.En posaren tres: la bandera catalana, la republicana ila de la F.A.I. Una a la finestra més alta de la partdel davant de la casa, l'altra a la part del darrera il'altra a la perxa d'un pailer.Recordo que al entrar a la sala de la part més alta pera posar la bandera, la mama digué al jove que anava aldavant", "xicot, vigila que hi ha algunes fustes polladesi pots prendre mal".El jove potser li va semblar que la paraula "xicot" eramenysprear-lo (suposo que li havia de dir "camarada" )va mirar a la mama molt enfadat tot dient que ja sabiaet qtiè es feia t va seguir endavant amb les sevesbotes, la seva caçadora de pell plena de xapes, elcinturó de cuiro amb les corresponents pistoles i labandera. Però al arribar al bell mig de la sala un afusta va cedir i la cama se li va ensorrar fins el genoll.Vaàç vetire a \a mama que arrugava et nas com si itingués picor. Ho feia sempre que tenia ganes deriure... però que havia d'estar seria.

r Jfl í i t

>. - A V

PREU PER PREU SABATES GROSSES

Dins la memòria, a vegades hi queden petits records iaquest n'és un:A casa hi treballava un noiet molt baix d'estatura perla seva edat. Un dissabte va anar al mercat de Vic i esva comprar uns esclops. Va arribar el dilluns atreballar molt cofoi de la seva compra. A casa al veureels esclops li varen preguntar per que se'ls haviacomprat tant grans, eil tranquil·lament digué que valienel mateix preu que uns esclops petits. Jo al veure quees parlava dels esclops no vaig parar de plorar (eramolt ploranera) fins que la mama em va comprar unsesclops: eren molt macos, de color groc amb dibuixosnegres. La llàstima era que no podia jugar ni córreramb ells.L'última cosa que recordo d'aquell noi fou en un dia queestava arrancant patates - no crec que aquell noi tanesprimatxat fos capaç d'arrancar patates amb l'aixada,però ja havia començat la guerra i no hi havia homesper treballar la terra . El cas és que ell s'havia fet"camarada" i no parava de dir que s'havien de matar atota la gent rica. El papa cansat de sentir-lo i veureque no parava de malparlar de tothom que no fos delcomitè li digué: "mira si vols treballar comença per atreure't aquest cinturó de cuiro i les pistoles que hiportes i si vols matar ves a la guerra que està oberta."Em va semblar que aquell noi esperava que li diguessin

Nuna cosa així perquè va llançar l'aixada tot cridant:"doncs me'n vaig", i va marxar.Aquest noi era del poble però no en vàrem saber maires més d'ell.

i

^

ELS PRIMERS VERSOS QUE VAIG APRENDRE

En la revista "El patufet" i sortia un suplement ques'anomenava "Esquitx" i el personatge més famós de"l'Esquitx" era en "Patou". Quan en "Patou" va deixarde sortir varen posar aquest epitafi:

Aquí reposen els ossos,comprenent-hi l'os "bertran"del que fou rei dels talossosi als savis anar enganyant.Patou tota hora es va diri pel pa tou va morir

He de dir que quan vaig aprendre de memòria aquestsversos encara no sabia llegir. Els sentia recitar alsgermans grans.

Suí

K^^M

SIÉàiÉÉaÉSSaSSÉSàií

Ufl

FENT DE VIGILANTS

Durant els mesos de l'estru del l'any 1936 vàrem tenirpermís per a jugar tot el dia, sols hi havia una condició:havíem de jugar en el porxo. Encara que no ensagradava perquè era com el "suplici de Tàntal" haverd'estar en ple estiu sense poder córrer pel prat,aquest treball ens fera seirHr importants;El porxo era un terrat cobert per on veia la carreteradel poble que venia de Vic i de Roda. A més de jugarhavíem de vigilar la carretera. En el papa, els delComitè se l'havien emportat una vegada i era qüestiód'avisar si vèiem venir algun cotxe, llavors ell teniatemps d'anar cap a la muntanya; si venia un camió eraper emportar-se menjar. Deien que era per l'exèrcit.S'ha de dir que els cotxes d'aquells temps feien moltsoroll i no corrien gaire per sort.A finals d'estiu la vigilància va acabar perquè gairebétots els homes havien estat cridats per anar a laguerra i el perill ja no era gran.Un paleta de Folgaroles va fer un espècie de "bunquer"sota el forn de fer el pa i a on si guardava tot el quecorria ef risc de ser "requisat".

Í"^-5T!;*J££^ '-'£ '• *K-~ -j ^^^^^^t^·^^^^'Í^Òt^-^r*^'^-'^'^^"

\ UNA POESIA FORA DE LLOC

AA'encantava recitar poesies i en sabia moltes dememòria. Recordo que en vaig aprendre una la qual emvaren assegurar que no estava en cap llibre. Era encastellà. Una nena de l'escola me la va donar fent-meprometre que no diria a ningú d'on l'havia tret.Quan la vaig saber de cor i després de recitar la queestava de moda sobre la mort de Durruti que deia així:

Durruti tu no has tnuertotu siempre viviràscomo un ejemplo f ijoen el alma popular...

Llavors vaig començar a recitar la poesia misteriosa:Cara al sol con la camisa nuevaque tu bordaste de rojo ayerme hallara la muerte si me llegai no te vuevo a ver...

La data exacta que vaig aprendre la cançó de l'exercitdel general Franco no me'n recordo, però si sé que eraen plena guerra civil.Puc ben assegurar que encara que era una "poesia"fora de lloc no va cridar mai l'atenció de ningú.

..'&-V.'·'í1V'"·;V

|||íí^^^j|SS

F

L'AGUSTÍ TORNA A CASA

L'Agustí era de la quinta del 40. Va estar al front de

l'Ebre.Cap el final de la guerra un dia a les 12 de la nit vaarribar a casa i explicà que a l'Ebre hi havia hagut unabatalla molt forta i eil havia pres la decisió de tornar.Ho va fer tot caminant de nit i seguint els pals de lacentral hidroelèctrica de Flix que passaven prop decasa.Jo no sabia que havia "abandonat" la guerra, però undia estava a la sala gran escrivint alguna d'aquestes"faules" quan ell va sortir de la seva habitació i empreguntà que dibuixava.Llavors vaig entendre el perquè quan jo deia que sentiasorolls i que havia entrat algun lladre ningú

m'escoltava.

A casa sempre varen estar molt agraïts a la família delmas 6rau de Tavèrnoles perquè a l'Agustí , que no liagradosa estar tancat en el "bunker" i se'n anava a lamuntanya,, per la nit es recollia en aquest mas, i tambéaquesta família ens varen guardar molts caps debestiar, especialment vaques.

Sempre he recordat a un noi que treballava a casa, erade l'edat de l'Agustí: deia que a ell a la guerra no se lihavia perdut res i que no hi aniria.

*

<•'%!

* i»

I no-hi- ver anar. Amb una escopeta de caça es vadisparar un tret a la mà dreta. Ell va dir a tothom ques'ho havia fet netejant i'escopeta, però quan va venir acasa amb la mà tota embenada va dir: "ja us vaig dirque jo no aniria a la guerra."

?* ftjf

: rf^ . alt!

:- --

AQUEST FET, OCURREGUT A L'ÚLTIMA SEMANADE 1939, FOU PUBLICAT EL DIA 1 D'ABRIL DE 1999EN EL "9 NOU", PERIÒDIC INDEPENDENT DELVALLÈS ORIENTAL

Les tropes republicanes contmuaven perdent terrenyenfront de l'exèrcit del general Franco. La por encaure en mans de l'enemic els feia anar a marxesforçades camí de la frontera francesa. Els soldats queels havien de donar suport tampoc els podien ajudargaire, perquè portaven-amb-etls dotzenes de personescivils que volien escapar d'una mort segura. El fred, lapluja i la neu els obligava a parar per a recuperarforces; llavors romanien a les masies per emprendrealtra vegada el camí de França, emportant-se tot elqtje podien* arreplegar.Al mas, o sia a casa, si varen estar una setmana i lesnostres eugues, "la peitona", la "morica" i fer "capxic",també foren segrestades i obligades a seguir el camíde l'exili amb ei trist final que els esperava, perquè aFrança no deixaven entrar el bestiar.He posat en boca de la "peitona", una de les eugues,aquest relat fictici:"Camina "morica" i no ploris, ja veurem com ens ensortim d'aquesta! millor serà que recordem els diesfeliços corrent pel i la torrentera cap al riu per arefrescar-nos de la intensa calor de l'estiu i a l'hivernescoltant les rondalles dins les nostres quadres. Ttr

*

m

ets la preferida de l'hereu: alta, de pota prima i ambdquest pèl brillant entre roig i negre... El fill de l'amo,dit amb tot el respecte li agrada presumir, et posa lasella i cap el mercat de Vic. Tu fas petits trots totalçant les potes del davant amb tanta gallardia comsols les eugues de raça saben fer. Jo sóc valenta, depotes grosses, fortes i fermes; mai dono un pas enreraper gros que sigui el pes que arrossego, i sempre hetingut la confiança de l'amo. Quan plou i no es pottreballar al camp, la jornada s'acaba per a tots menysper a mi. L'amo em posa els guarniments i amb latartana prenem el camí de Roda a buscar els petits dela casa que són a l'escola. Mira si me'n té de confiançal'amo que a vegades ell es queda a al barber i totdonant-me uns copets al coll em diu: "peitona" cap acasa i sense córrer". Jo xtno-xano enfilo el camí de laCreu tot seguint vers el mas. Quan arribem prop eltrencall sento que la mainada diuen: "ara li deixaremles regnes per a veure si gira pel camí de casa." Enarribar-hi faig un gir tan rodó i tan ben fet que totspiquen de mans cridant "visca la peitona". He de dirque això m'infla d'orgull.AAorica, escolta, ja fa estona que no sento a la Capxic;l'última vegada que l'he sentit érem a la sortida deRupit. Que malament ho deu passar amb aquestcaràcter que té ! pobre Capxic. Recordes el dia que vaarribar a la casa ara farà un parell anys? Com ens feiariure el seu comportament! ella venia de la muntanya iacostumada a estar al camp lliure, sense horari de cap

k'S»**

mena, volia menjar a tothora i si no menjava no voliatreballar. Era massa ! Tenint el cap tan petit a la casaprompte li trobaren un nom: * Capxic". I com s'enfadavaamb nosaltres perquè li dèiem que en un cap tan petitno hi pot haver-hi un cervell gaire gran.Morica , que veus el Jan? Ah...ja el sento,si, sL.tambésento la veu de l'amo... i a la sew filla gran...Gràcies aDéu que ja ens venen a buscar, El cridaré amb un renillben alt... Em fa adéu amb la mcu.Déu meu, no entencres. AAorica no ploris més que no ho puc resistir.Cridaré a la Capxic: Capxic, que saps el que passa?...Que l'amo ens deixa i en Jan també?...Quina raó dónaper a fer això?...que no hi ha raó que valgui?... i que tuno vols caminar més? Però que no veus que et matarana garrotades...Això és un altre món, no hi ha menjar nt atgua per aningú. Porto el carro ple de quitxalla i tots ploren degana i de cansament. Pobres infants, el fred els téencarcarats. No entenc res de res, ni perquè volenanar a França. Què esperen dels gavatxos? AAorica ,que em sents? Què ha estat aquest soroll de petardtan fort i aquest bram d'agonia tan esgarrifós?... Ai la

Capxic...Crec que ha arribat l'hora d'enfrontar-nos a aquestaterrible realitat: morirem de fred, de gana i decansament. Separem-nos i així no patirem l'una perl'altra... Adéu Morica.L'aigua i la neu em piquen la cara ; ja fa hores que heperdut les ferradures, la retranga s'ha trencat i l'hanlligat tan malament com han sabut i ara les clavilles

se'm claven a la carn... però porto el carro ple d'infantsque volen arribar a França, i per Déu que els hi portaréMai he donat un pas enrera.No veig res... tot es fa fosc... els sorolls es fandistants... sento unes veus llunyanes que criden: "Hemarribat... hem arribat..."Caic de genolls i dins meu veig la plana de Vic i elsprats del mas il·luminats.

N LA TRISTESAI LA MORT E>EL FACTUS

Octubre de 1939. Porta et Factus"Que trista està la lliça ! Quina soledat sense els gallsni les gallines. Tampoc hi ha els ànecs amb la sevaxerrameca. A les corts ni hi ha porcs ni garrins, a lacabanya ni hi ha xais, i les quadres sense vaques nicavalls. Les gàbies dels conills també estan buides... itot es veu vell i brut. Com diu en Jan aquesta gent s'hohan emportat tot, "bous i esquelles". Ara bé s'hanemportat el bestiar gran a canvi de deixar-ne molt depetit. Vaig ple de puces i de polls... i amb aquesta olora sota! que em rebenta el cervell.Ploro en un racó, ploro per la mort del "pinxo" i de la"moixa" i de les altres gallines, pels ànecs plomats deviu en viu... quina pena veure la truja vella plorar pelsseus garrinets!Peitona a or\ ets? Perquè ens has deixat? I les altreseugues, a on són?Els amos parlen en veu baixa i la quitxalla també. Diuenque marxaran a una altra terra... diuen que no hi fa tanfred... però si jo amb un sac vell en tinc prou I... diuenque s'r poden fer dues collites a l!any... però si jo ambun tros de pa sec puc passar ! Què faré jo allí si no hitinc els meus... jo no vull marxar."

8

I

-i.

4

Úr\a matinada de la primavera de 1946 el Factusaparegué mort al portal del porxo. Els primers raigs desol feien brillar les gotes d'aigua de la rosada quetenia sobre el pèl. Estava amb el cap dret, com vigilantencara, amb les potetes del davant posades sobre elsac de palla.Fou enterrat prop el molí de vent de l'Horta del Mas

Bauló de Vic.

à . "CANGREJO" (TEMPS DE POSTGUERRA )

E!s anys posteriors a la guerra la gana feta estralls.La gent de pobles i ciutats anaven pels camps aarreplegar tot el que podien per a menjar. Però en migd'aquesta gent n'hi havia alguns de més atrevits ientraven dins les masies.Vet aquí que un dia, a mig matí, es presentaren a casala parella de la Guardia Civil amb un home que portavaun sac i un cistell ple de gallines. Segons sembla ja feiadies que el vigilaven, i al cridar-li l'atenció l'home notingué cap més remei que dir de on havia tret tantesgallines.Al arribar a casa la tieta els digué: "S'hauran d'esperarun xic perquè jo no tinc cura de l'aviram i no sé siaquestes gallines són nostres." Com que feia molt fredels convidar a passar cap a la llar de foc i els vapreguntar si havien esmorzat. Digueren que no iasseguts tots tres a la vora del foc feren torrades depa acompanyades de bull negre i un porronet de vi.Al arribar la mama va quedà aclarit que les gallineseren de casa.L'anècdota, un xic- trista. Dos anys després fa nostramare tingué d'anar a judici per a declarar contrad'aquell home que havia agafat les gallines sensepermís. La mama es posà d'acord amb l'advocatdefensor per a dir que sols havien estat set lesgal·lines qtie s'havia emportat de casa.

Ei jutge ff preguntà;N- Cuantas gallinas le robaron?La mama, que no sabia parlar en castellà, repongué:-Setè.- Cuantas gallinas dice usted?- Setè.A la iercera vegada, l'advocat, al veure que nos'aclarien s'alçà dient:- Quiere decir siete senor.

Al pobre home li caigueren tres mesos de presó... ifeia dos anys que hi era.El nom de "cangrejo" ( a l'escola ja no hi havia llibresen català) fou arran de que aquell home que haviaagafat les gallines sense permís, el dia que estavaesmorzant junt amb la Guardia Civil, quan algú de lacasa entrava a la cuina, ell s'a\çava dret i donava unparell de passes enrera... com els crancs.

k

EL MOLÍ DE VENT

A J'Horta del Mas Baulò hi havia eJ molí més gran de laplana de Vic. A nosaltres ens atreia aquella mola depedra i ferro tan gegantina. La Pepita i jo, moitatrevides, vàrem fer el propòsit de que no ens podíemperdre l'ocasió de contemplar el panorama que es podiaveure des del balcó de ferro que hi havia sota la granroda d'aspes.Com és natural ho havíem de fer sense que a casa hosabessin. Vàrem "subornar" a la Pilar donant-li lameitat del sou que cobràvem els dissabtes pel treballde portar les vaques a abeurar. Arribàrem fins albalcó. Des d'allí fins a l'eix de la roda encara hi haviauna altra escala. Jo ja no hi vaig pujar, estava mortade por i les cames em tremolaven... i de la visió delpanorama res de res. La Pepita tampoc es va atrevir.La Pilar ens va fer petits "xantatges" dient que hodiria però no ho va dir mai.Llavors llegint el famós llibre d'en Cervantes ja no emva estranyar mai que el Quixot veiés gegants encomptes de molins de vent.

Ara en el lloc d'aquell vell molí de vent n'hi ha posat unaltre de petit com símbol del que fou el més gran molíde vent de la plana

ENTREMALIADURES

Quan va néixer la Roser, el dia abans de Sant Josep del'any 1936, la Pepita, la Pilar i jo estàvem a l'horta delMas Bauló. El papa ens va venir a buscar amb latartana i pel camí digué a la Pilar: "Pilar em sembla quehauràs perdut els drets, ja no ets la més petita." LaPilar es va posar a plorar. Jo vaig pensar que ploravaperquè ella ja no podria repartir els caramels que elsdissabtes ens portaven del mercat de Vic, i elsdonaven a la més petita perquè els impartís.La Roser, el ser bastant més petita que nosaltres, ensva semblar que li havíem d'ensenyar a jugar pel prat ila manera més ràpida d'aprendre era lligant-li unacorda per la cintura i una de nosaltres al davant totestirant la fèiem saltar per un rec d'aigua, i si ella noes volia remullar havia de procurar fer un salt ben alt.Naturalment això no va durar gaire perquè la mamase'r\ va adonar. Durant una temporada ens va semblarque els nostres noms eren massa llargs i era qüestió desolucionar-ho. Per tan, Pepita, Maria i Pilar varenquedar reduïts en: Pe, Ma i Pi. Fins i tot per anomenar-me a mi posant la mà estesa ja ni havia prou, però emmolestava. A la Pepita per a fer-la enfadar fèiem unaespècie de saltiró al seu davant i a la Pilar, que nopodia quedar sense alguna cosa que no li agradéscitàvem el número pi de la circumferència.

LES SEGÜENTS NARRACIONS SÓN DEL LLIBRECENT FAULES

LES VIANDES I LA SAL

Damunt la taula paradadisputaven fortamenta veure quin d'ells teniala sabor més excel·lent,la sopa, un plat d'escarola,un lluç i un capó rostit.La sal que s'ho escoltavaquieta en el saler petit,els diu:- pobres viandes !sense jo que us faig el pes,tots vosaltres no valdríeu res

Saber i poder sense traçasi no hi ha sal no passa.

fi$^imtwmm

L'HOME FELIÇ

Per guarir a un rei malaltísun doctor de barba grisadiu: Cerqueu l'home feliçi poseuli'n la camisa.A cercar l'home sortósse'n van missatgers i patgesi d'aquell rei melindrosvan naus a totes les platges.En lloc del món no han trobatl'home feliç, fins que un diaha sabut que espellifata dessota un pont vivia.Llavors tota aquella gent,cridant contents "Al·leluia"van per llevar-li al momentla camisa... pro nu en duia.

No és feliç l'adineratni el rei amb cetre i corona,no té la feücitatsinó aquell que se la dóna.

:-.".:,- ̂ ^ . ^ ' a ^ . - ' - : - . :-!•.

LA GRANOTA

Li arrancaren el cor a una granotai- voleu un miracle més estrany?-a l'endemà saítironava encaravorera de l'estany.

Al anar sense cor !.. No és cosa novani tampoc és exclusiu d'aquests rèptils.Jo conec molts homes que no en teneni viuen tan tranquils.

LA GALLINA PONEDORA

\ - Gallineta ponedoraper què consirosa et planys?- Perquè una ànima traïdoraburla sempre els meus afanys.I és un crim que em desesperaquan escataino amb més pitl'ou que fio a la paneraveig que es fon tot seguit.Quina sort tan malaurada!Me n'han furtat prop de cent.- No dius que el teu cor desitjasaWar els fruits del teus amors?Doncs no publiquis ta ditxa:pon i ofega els teus clamors.I si no emprens eixa rutaserà etern el teu esglaique la cobdícia és astutai l'enveja no dorm mai.

no incorreu en la flaquesad'eixa gallina imprudent,de vostra glòria i riquesano en feu denteta a la gent.

S'-'i

• = ? »

CLOEND*

El dia I de novembre de 1941 ens vàrem instal·lar aviure al Vallès Oriental. Em vaig enyorar molt. Foullavors, entre els 12 i els 14 anys , quan vaig recollí elque havia escrit i també a escriure alguna cosa mésdels meus primers anys.Recordo que el papa deia: "la vida té cops amagats".Crec que tenia raó. Per la meva part penso que elsversos satírics de Quevedo (que em sabia de memòria)continuen sent una realitat:

"Poderoso Caballero,es Don Dinero".

P.D. Les narracions no estan escrites cronològicament.

Les fotos de la portada foren obtingudes:"el Cos" per Paquita Serra i Xiol, de Granollers"l'Horta del Mas Bauló" per Maria Sansalvador iSalarich, de Tavèrnoles.

Maria Iborra i Coma — Granollers, any 2000

Aquest recull de memòries l'he escrit per a la meva família, fàésendavant penso afegir-hi les anècdotes que em van venint a lamemòria. De moment el deixo aquí.

ÍWi

& • * *