Publicat a Facebook Abril:

Avui fa 75 anys a Catalunya:

1 d’abril de 1939. Avui fa 75 del final de la república, res a celebrar. L' últim comunicat de la Guerra Civil Espanyola signat per Francisco Franco, publicat l'1 d'abril de 1939, dia final de la guerra, és un breu text molt popular a Espanya, que resa el següent:

“En el dia d'avui, captiu i desarmat l'Exèrcit Roig, han aconseguit les tropes nacionals els seus últims objectius militars. La guerra ha acabat”.

Enfonsament de Catalunya i marxa cap a la capitulació. El 28 de març Madrid es rendeix sense disparar ni un sol tret. Dies després ho fan València, Alacant, Múrcia i Almeria sense resistència. L'acabament de la guerra es proclamava el dia 1 d'abril, quan tot el territori espanyol ha estat ocupat per les tropes franquistes.

Contra Franco, encaraAvui fa setanta-cinc anys del final de la república. Franco, tal dia com avui, signava aquell trist comunicat que certificava que les seues tropes controlaven el territori i que la guerra s'havia acabat... amb la nostra derrota.

En aquell mateix instant començaven quaranta llarguíssims anys de repressió i dictadura. Molta gent la vam sofrir en el nostre dia a dia, però alguns van pagar el preu més car imaginable. El president Companys, el rector Peset, el batlle Darder i tants i tants més: del demòcrata-cristià Carrasco i Formiguera, assassinat quan Franco encara no controlava el país sencer, a l'anarquista Puig Antich, assassinat quan Franco ja era a punt de morir. Per respecte a la democràcia, restem obligats a tenir un record permanent per ells i per tots els milers i milers de víctimes de represàlies, gent anònima o coneguda que va aguantar la dignitat de la nostra societat.

Però setanta-cinc anys després d'aquell dia infame, dissortadament, no podem dir ni que s'haja fet justícia ni que s'haja reparat el mal que el colp d'estat il·legal de Franco ens va infligir. Els morts, però solament els nostres, continuen a les vores de les carreteres sense identificar. I sense reparar. El govern espanyol no accepta la revisió de les causes contra les víctimes demòcrates ni passats gairebé quaranta anys de la mort del dictador. I la societat sencera conserva tics autoritaris impropis d'una democràcia, que no hem sabut extirpar per culpa d'aquesta transició poruga i acomodatícia.

No parle únicament de vides humanes. Els drets civils, els drets de les dones, els drets nacionals, els drets sindicals també van ser víctimes d'aquella maltempsada i encara en reben les conseqüències. De fet, tota la societat va tenir una sotragada de la qual és difícil d'assegurar que ens hàgem recuperat. La república havia definit una aspiració a l'excel·lència en molts camps --l'escola, per exemple-- que el franquisme va colgar sota tones de misèria intel·lectual. I avui hi ha massa institucions, maneres de fer, personatges i actituds nascuts en el niu franquista que encara perviuen, per a vergonya nostra, i pretenen marcar els límits entre allò que som i allò que ens deixen ser. 

1

La petjada del franquisme és més pregona que no hem volgut reconèixer durant dècades i ens afecta més que no podem imaginar. És trist haver-ho de reconèixer a hores d'ara. Però enganyar-nos, continuar enganyant-nos, és encara molt pitjor.

director@vilaweb.cat

La vía Barberà a la independencia

Tras el exitazo de 'S'ha acabat el bròquil' del pasado Sant Jordi, el singular periodista publica ahora su visión sobre el futuro de Catalunya, en conversación con Josep Maria Fonalleras.

J. M. F.: Jaume, tú te has posicionado abierta y públicamente a favor de la independencia. ¿Crees de verdad y después de todo lo que has dicho que con una Catalunya independiente se puede conseguir salvaguardar los principios básicos de este «hogar público» a que te refieres y, al mismo tiempo, permitirnos acceder con más seguridad a los cambios que nos impone la globalización y la revolución tecnológica?

J. B.: Sí, rotundamente SÍ, con mayúsculas. Y te lo dice una persona que no es, no ha sido, ni se siente romántica, ni antiespañola, y que considera que el castellano es también su lengua. Te lo dice una persona que considera que los territorios pequeños, con bastante red local, con raíces, son más aptos y capaces de sobrevivir con calidad a las amenazas de la globalización o, si quieres, al hecho de que Occidente está dejando de ser hegemónico y todo lo que esto significa, como se ha podido ver en la clasificación de países con más PIB del mundo. Y te lo dice una persona que, a pesar de todos los insultos recibidos desde la caverna y asimilados, continúa creyendo que la independencia de Catalunya es el acto más revolucionario que se puede hacer a favor de España, como ya dije en S'ha acabat el bròquil.

Para la mayoría de las personas que hoy nos cogemos las manos en las carreteras, la independencia no es un fin en sí mismo, sino un instrumento para construir, para ser. No proviene, no surge del odio, de la raza ni de la religión. Somos personas que no nos hacemos preguntas esotéricas en aquelarres permanentes en Montserrat, sino que nos planteamos, desde la más absoluta transversalidad, cuestiones tan sencillas e importantes a la vez como estas: 1/Cómo queremos vivir. 2/ Qué economía queremos. 3/ Qué democracia queremos. Si, después de haber hablado con miles de personas, de haber visitado un montón de pueblos a los que he ido en un año, hubiera visto que la independencia era solo una pulsión metafísica y de adolescentes, te diría que no, que la independencia es la versión 2.0 de una nueva manera de engañar a la gente del siglo XXI, y a mí no me verías en ella. (...) Y si hubiese visto una pulsión antipueblo español, me verías menos.

2

De todos modos, en todas partes hay soñadores. Algunos piensan que Catalunya es hoy como los países parecidos al nuestro, no sé, pongamos por caso Dinamarca o Austria. Y la ilusión y la fantasía son tan desproporcionadas que piensan que, con la estelada ondeando en la Generalitat y en las instituciones públicas catalanas, en Catalunya se pasaría de casi el 25% de paro al que tienen los daneses, un 7%, o al de los austriacos, un 5%, al día siguiente de cantar Els segadors.

J. M. F.: Conviene, nos conviene, esta manera de tocar de pies en el suelo. No ver la independencia como una panacea, como un maná que bajará del cielo, sino como una necesidad que comporta más trabajo y responsabilidad. ¿No te parece?

J. B.: Aquí no habrá ningún milagro, ni con Els segadors, ni con La Santa Espina, ni con la Moreneta a nuestro lado. Por más que nos duela, Catalunya está muy lejos de ser como Noruega, Dinamarca, Finlandia, Austria o Suiza. Y esto significa que el trabajo que tendremos por delante será ingente.

Para empezar, tendrá que haber una revolución gigantesca en valores que eduque más en el «compartir» que en el «tener». Que haga entender que no hay «premio» sin esfuerzo ni sacrificio. Y también que haga saber que vivimos en comunidad para ayudarnos, para crecer humanamente y para respetar, potenciar y gestionar adecuadamente nuestro «hogar público». Y todo esto se hará realidad, sí, se hará realidad, si nosotros queremos, si queremos ser sujetos y amos de nuestro destino. Por eso soy partidario del apoderamiento de la ciudadanía.

El apoderamiento pretende que la clase política pierda protagonismo a favor del ciudadano. Pretende que te sientas partícipe, que te impliques, que decidas, que votes todo lo que te afecta, ya sea en el barrio, en la ciudad o en el país. Yo quiero decidir. No una vez cada cuatro años, sino cada día, si conviene: sobre sanidad, enseñanza, fiscalidad… Hoy podemos hacerlo. Solo se necesita tener conexión a internet. ¿Verdad que dicen que vamos hacia una «sociedad participativa»? Pues vayamos con todas las consecuencias. Y entendamos, por favor, que si ha ocurrido lo que ha ocurrido y estamos donde estamos es porque pensamos que las instituciones estarían ocupadas por angelitos, unos angelitos siempre preocupados por el interés general. Y, confiando en los angelitos, nos desimplicamos, es decir, relegamos, de hecho, nuestro voto. Y esto, precisamente, es lo que tenemos que recuperar: el voto. Y ahora dirás: «¿El voto? ¡Si ya lo tenemos!» Muy bien. ¿Lo tenías cuando modificaron la Constitución? ¿Lo tenías cuando decidieron modificar la ley de tráfico, la ley de sucesiones…? Si hemos de crear un nuevo Estado, apoderemos a la ciudadanía y consigamos tener una Administración independiente, con funcionarios independientes a los que no se les permita pasar a la política, como ocurre en Gran Bretaña. (...).

Lo siento, yo ya estoy harto de esta situación. No quiero subir a trenes de alta velocidad que la fanfarronería española, con las correspondientes franquicias territoriales, ha construido en detrimento de otras infraestructuras que son más necesarias para el desarrollo económico. ¿Quieres que hablemos de

3

Cercanías? No quiero que la casta oligárquica española, que es la que manda desde hace siglos, con su ejército de funcionarios y las correspondientes delegaciones territoriales, decida mi bienestar, es decir, me condene a no tener un lugar digno en la sociedad global en la que estamos inmersos. Fíjate, por favor, que no digo españoles, entre otras cosas porque ellos también son víctimas, como nosotros. Quiero votar, ahora, y todos los días.

J. M. F.: Una de las cosas que has dicho y que repites a menudo es que la independencia se plantea también, debería plantearse, como una oportunidad de regeneración para España, para los ciudadanos españoles. Sería bueno que se viera así. Es una visión revolucionaria, en el sentido que excluye el supuesto «odio» y reivindica un paso que es genuinamente democrático.

J. B.: Lo he dicho y lo mantengo, porque la independencia necesita ir acompañada de esta regeneración. Querer la independencia es hoy un acto de supervivencia, de regeneración democrática, de reconocimiento de un fracaso y de la ilusión de un futuro que queremos nuestro. No quiero que la clase dirigente española y sus asimilados de aquí y de más allá me condenen a ser un suburbio del desarrollo o, si lo prefieres, del futuro. No quiero que la oligarquía catalana, que vive muy bien de la dependencia, condene al empobrecimiento a los ciudadanos que vivimos en Catalunya, ya te sientas catalán, español o camerunés. No quiero tener más mandatarios que me mientan día y noche. (...) No quiero tener más mandatarios que se pongan de rodillas ante los «mercados» o el casino financiero sin consultármelo. No quiero tener más clase política que entienda que la política es no escuchar al pueblo.

Quiero recuperar la política, la política por encima de la economía.

Quiero decidir. Y no una vez, sino cada semana, cada día: siempre. Quiero decidir si se hace o no se hace un cambio en la Constitución. Quiero decidir poder votar lo que yo quiera y no lo que ellos me digan. Quiero decidir cuántos años puede estar una persona en un cargo público. Quiero decidir que la justicia sea independiente. Quiero decidir tener un banco público. Quiero decidir poder tener una renta básica universal. Quiero decidir que, ya que desde la caída del Muro de Berlín y la globalización, la economía es la que manda, vuelva a ser la política, una nueva política, la que se imponga en los mercados. Quiero decidir cómo se distribuye la riqueza en mi país. (...)

J. M. F.: No somos los mejores, pero tenemos la oportunidad de ser diferentes, de ser nuevos, de estar presentes de otra manera en el concierto internacional.

J. B.: Es lo que te decía cuando te hablaba de apoderamiento: tenemos la oportunidad de aportar innovación y creatividad. A pesar de todo, a menudo se elabora un cierto discurso desde Catalunya que nos presenta como los más listos de la clase. Parece ser que aquí todo se hace bien y vamos sobrados de dinero. Cuando este discurso se relaciona con lo que se hace en España, yo lo lamento muchísimo, primero, porque, como ya he dicho, no soy antiespañol, y, segundo, porque es falso. (...) En muchas, muchas cosas, Catalunya no es diferente ni mejor que España. ¿Te digo una? En corrupción, por ejemplo. Y esto tiene que cambiar. Sí o sí.

4

J. M. F.: Has respondido a la pregunta formulada en el referéndum. ¿Qué piensas sobre ella, por cierto? (...)

J. B.: (...) No es mi pregunta, la que yo habría querido. La mía es: ¿Quiere que Catalunya sea un Estado independiente?

PUBLICAT 1 d’abril de 2014

Avui fa anys a Catalunya:

2 d’abril del 1700. El Tractat dels Pirineus

En acabar la Guerra dels Trenta Anys, es firmà pels representants de Felip IV de Castella i els de Lluís XIV de França, el Tractat dels Pirineus, una de les conseqüències del qual fou la cessió a França dels territoris del comtat del Rosselló i de part del de la Cerdanya. Els territoris de la Catalunya del Nord annexionats a França pel tractat (el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, l'Alta Cerdanya i el Capcir) han continuat sota domini francès des d'aleshores.

El Tractat incloïa conservar vigents les institucions catalanes al nord dels Pirineus, però aquesta part no va ser respectada pel rei francès Lluís XIV. Un any després del Tractat, van ser dissoltes les institucions catalanes malgrat que el mateix tractat preveia de conservar-les.

El reial decret francès del 2 d'abril del 1700 va prohibir l'ús de la llengua catalana en els actes oficials de qualsevol tipus. Des d'aleshores, el francès continua essent l'única llengua oficial, i l'única que s'utilitza en l'ensenyament públic. Recentment, l'Estat francès ha modificat la seva constitució afegint al seu article 2 "la langue de la République est le français" ("la llengua de la república és el francès"). Aquest article s'utilitza sovint per negar subvencions a moviments culturals o cívics en català, o per refusar la presència del català en l'administració.

Aquest fet és vist com el primer acte d'anticatalanisme a la Catalunya del Nord (després de la no reeixida annexió francesa del segle XV).

5

“El procés és políticament viable per al TC... Doncs feu!”“Cap govern ni cap estat té dret a coartar la possibilitat de pronunciament d'una població, més enllà de si és legal”

“En un esquema com el plantejat, han de ser els ciutadans els que defineixin si volen ser part d'Espanya o no”

“No és responsable arribar a una votació si no hi ha un procés previ de debat i anàlisi entre la societat”

El gran objectiu de la seva organització és enfortir els nivells de govern intermedis...

Sí, creiem molt en la construcció des de baix de la política pública per a la justícia social. Però el municipalisme és tan divers i ampli que cal algú que faci de frontissa entre allò local i allò nacional. El problema dels estats és que homogeneïtzen la política com si el territori fos de l'estat nació i fos un sol tot, i no reconeixen la diversitat cap a baix. La gent vol que li resolguin els problemes del dia a dia, i això només ho fas atansant-t'hi.

Distingiu entre regions i nacions amb més aspiracions?

Tenim de tot, però un dels elements fonamentals de la democràcia participativa és el dret a l'autodeterminació dels pobles. Aquí, hi entren en joc els nivells d'autodefinició, i cal una anàlisi freda i real: hi ha regions que no és viable que es constitueixin en estats, i d'altres que sí. A la meva província seria una bogeria, perquè és il·lògic, sols no anem enlloc. Al final cal deixar que la població ho decideixi.

Això val per a Catalunya?

6

És clar! No sóc qui per opinar sobre Espanya i Catalunya, però en un esquema com el que s'ha plantejat aquí, han de ser els ciutadans els que defineixin si volen ser part d'Espanya o no.

El poble català és titular del dret a l'autodeterminació, així?

Sí, i a més si l'exerceix esdevindrà un referent per a moltes regions del món. Però cal analitzar-ho bé, perquè tampoc es poden generar regions separatistes perquè sí; podria tenir un efecte positiu, però també negatiu.

Així creu que podria ser un model?

Potser no en el mateix nivell d'avançament d'Escòcia i Catalunya, però hi ha una tendència global a buscar l'autonomia financera i política com a resposta a la indubtable onada de recentralització actual: al Senegal acaben de dictar una llei que elimina els governs intermedis...I a Llatinoamèrica, siguin governs d'esquerres, dretes o centre, tots estan en un procés de recentralització i de construir estats-nació amb governs molt forts. La globalització ha generat un procés de recuperació de la diversitat, però ha reduït el rol d'allò local, no ha afavorit el procés d'autonomia. S'ha reduït el paper dels estats, els governs han vist que perdien el control de l'administració i s'ha generat un procés de recentralització.

Però també ha obert els ulls a les regions i s'han adonat que no cal la tutela estatal per ser viables...

Sí, és clar. La globalització també ha ensenyat que, sent o no part d'un país, les regions també podem generar relacions i desenvolupament econòmic d'acord amb les nostres realitats...Els estats petits són el futur? El mirall són els escandinaus...En termes de model de gestió política i administrativa, el planeta hauria d'anar en dos sentits: deixar que certes regions es converteixin en països, o bé dissenyar estratègies internes que desconcentrin el poder i permetin l'autonomia federal dels territoris per dissenyar els seus processos, ja que això els permet ser més eficients i propers a la població.

Qui defineix el subjecte polític?

El marc jurídic actual implica la reducció de la participació social. Si realment existeix una visió política diferent del que implica la democràcia, hem de deixar que la població decideixi. No amb el fusell, sinó des de la perspectiva moderna. No és responsable arribar a una votació si no hi ha un procés previ d'involucrament de la societat, de debat i anàlisi de si realment convé o no un procés com el de Catalunya, o de qualsevol altre lloc del món. El desenvolupament d'una cultura de discussió, anàlisi i diàleg permetrà

7

acabar decidint si la regió esdevé un estat nació o segueix en un altre.

Això és el que s'intenta a Catalunya i es nega des de Madrid...

Sí, conec la sentència del Constitucional i m'ha sorprès, perquè diu que jurídicament no és legal, però políticament és viable. Doncs preneu la decisió, feu-ho políticament viable! Cap govern ni cap estat té dret a coartar la possibilitat de pronunciament d'una població, més enllà de si és legal o no. Això sí, si es fracassa en el projecte, el ciutadà ha de ser conscient que és responsabilitat seva també, no se'n renta les mans i ho assumeix només el polític que ho ha liderat. Aquest és el veritable concepte de la participació.

Es coneix la reclamació catalana al món?

No crec que es conegui la identitat i la nacionalitat històrica catalana, però sí que es coneix que és un país amb iniciativa, amb molt poder econòmic, i sobretot molt innovador i tecnològic. En això és un referent mundial.

I el procés polític sobiranista, com es veu a l'Amèrica Llatina?

No crec que els governs de l'Amèrica del Sud ni de la resta del món ho vegin amb bona cara, però a les regions, sobretot les que reclamen autonomia, hi pot haver sentiment de simpatia. Veig correcte i molt interessant que s'expliqui al món què està passant, però no puc estar en una posició a favor o en contra.

.PAÚL CARRASCO  PRESIDENT DE L'ORGANITZACIÓ DE LES REGIONS UNIDES - FÒRUM GLOBAL D'ASSOCIACIONS DE REGIONS (ORU-FOGAR)

PUBLICAT 2 d’abril de 2014

Fases celebres:

El poble de Catalunya té. Per raons de legitimitat democràtica, caràcter sude subjecte polític i jurídic sobirà.

Parlament de Catalunya,

8

Declaració de sobirania i el dret a decidir del poble de Catalunya

La necessària dimissió de Jaume Collboni"L’excusa a la qual s’aferra el senyor Collboni és que ha obtingut un bon resultat en punts de votació que no han estat denunciats"

Víctor AlexandreEn fer-se pública l’escandalosa manipulació de persones i vots en les primàries del Partit Socialista per escollir el candidat a cap de llista per Barcelona, és obvi que Jaume Collboni, guanyador amb victòria insuficient, hauria d’haver presentat la seva dimissió immediata. Collboni, però, no sols no ho ha fet, sinó que hi ha tret importància. No té cap importància que hi haguessin cues de pakistanesos que no sabien què votaven, no té cap importància que hi haguessin cues de persones que no sabien qui eren els candidats, no té cap importància que hi haguessin cues de persones que no sabien què signifiquen les sigles PSC-PSOE, no té cap importància que hi haguessin cues de persones que no sabien ni català ni espanyol i que, per tant, no entenien el que se’ls preguntava, no té cap importància, en definitiva, que diversos testimonis veiessin com els apoderats del partit posaven el sobre amb la papereta a la butxaca de ciutadans pakistanesos i com se’ls donava l’euro necessari per poder votar. Res d’això no té cap importància per al Partit Socialista, un partit que ja fa molts anys que ha fet de la manca d’ètica la seva praxi política.

L’excusa a la qual s’aferra el senyor Collboni és que ha obtingut un bon resultat en punts de votació que no han estat denunciats. És a dir, que, segons ell, la impugnació només hauria d’afectar els llocs en què s’ha descobert la tupinada; la resta en quedaria al marge. Això, tanmateix, és èticament inadmissible, ja que enterboleix el procés, desferma una sospita sobre el conjunt de les trenta seus electorals –un partit que no té escrúpols a manipular tres meses pot manipular-les totes– i mostra el caràcter sectari d’una cúpula capaç de les baixeses més grans –com ara aprofitar-se de la immigració i de la ignorància d’alguna gent– per tal de retenir el poder. No hem d’oblidar que Jaume Collboni i Carmen Andrés –que no exclouen un pacte– representen l’aparell del PSOE de Catalunya.

“Però com s’entén que la majoria de candidats –Jordi Martí només parcialment–

9

accepti aquest frau electoral i no impugni les eleccions?”, pensarà algú. Doncs sí, costa d’entendre. Sobretot per dues raons: una, perquè qui calla consent; i l’altra, perquè alimenta la percepció que les pràctiques mafioses són habituals al carrer Nicaragua i no escandalitzen gens els pocs militants que hi queden. Un frau electoral sempre és greu, però encara ho és més si qui el comet es fa dir ‘progressista’. Llevat, és clar, que es refereixi al seu progrés i no pas al de la col·lectivitat.

En tot cas, és obvi que el PSOE de Catalunya ha mentit en parlar de “primàries obertes”, ja que tot sembla lligat i ben lligat perquè guanyin les opcions més oficialistes i tancades. Per altra banda, s’ha fet evident que tot plegat no ha estat res més que una operació merament publicitària amb dos objectius: amagar la indiferència de la militància, incorporant-hi vots aliens, i aconseguir durant uns dies la quota mediàtica que l’involucionisme del partit i la seva buidor argumental els neguen. Tot i això, dels 7.463 votants, només el 30% n’eren militants o simpatitzants, cosa que indica fins a quin punt calia maquillar el desastre. Aquesta, a més, és una magnífica manera d’obtenir les dades personals de gent aliena al partit que pugui ser empaitada en futures campanyes electorals. Arribats aquí, hi ha poc marge per al dubte sobre la manipulació de vot a què serà capaç d’arribar el Partit Socialista en una consulta per la independència de Catalunya. Caldrà agrair-los l’avís.

PUBLICAT 3 d’abril de 2014

Fases celebres:

El punt de partida dels romàntics, que va contra la philosophia perennis, és que les respostes a les grans preguntes no són quelcom que haguem de descobrir sinó que les hem d’inventar. No són una cosa que trobem, són una cosa que fem.

Isaiah Berlin,The Essence of Eupropean Romanticism

Perdre el temps a Madrid

10

"Anar a Madrid a debatre al Congrés és anar a que t’aixequin la camisa i se te’n fotin a la cara, t’insultin i t’escarneixin"

Marc Gafarot

Aquest article, vagi per endavant, no té res a veure amb la gent que viu i treballa a Madrid i molt amb els paràsits i “xucladors de sang aliena” –terminologia del periodista madrileny José María García-, que vaguen pels edificis institucionals de la capital de l’Estat. Atempta contra la classe política que es reprodueix en vicis i costums des del mateix moment que infeliçment Felip II de Castella cometé el cras error de fer capital d’un imperi a un llogarret, d’inicis musulmans, situat al bell mig del no-res. Lisboa ho tenia tot per ser capital d’un imperi oceànic i d’ultramar però ja se sap del sempitern antipragmatisme castellà.

Madrid és sens cap mena de dubte una ciutat fantàstica, meravellosa per entendre’ns, en molts aspectes. De fet rere el Madrid d’algun gratacels, seus de ministeris i d’empreses multinacionals s’hi troba el gran poble de Madrid i que ells anomenen amb consideració la villa y corte. La vila de Madrid encara avui mostra uns barris i unes gents que guarden molt d’aquell aire castís que els dota i els atorga un encant i encís particular. Madrid pot ser poble però, no ho oblidin, és també en l’imaginari universal capital d’un imperi on certament no s’hi ponia mai el sol. I a qui no li agradi que no miri ens dirien sense mai perdre l’altivesa i el punt de fatxenderia els mateixos que s’imaginen una autopista directa fins el cel. Madrid no és gens mediterrània, com ho són Barcelona o València, i no ho és només per la distància. No ho és perquè té i s’enorgulleix d’un tarannà diferenciat que, a voltes, l’acosta a Amèrica Llatina i l’allunya d’Europa en d’altres. Madrid és propera i previsible i Barcelona és discreta i enigmàtica. De fet serien la parella perfecta si no fos perquè d’amor no n’hi ha hagut mai. I pel que s’albira mai n’hi haurà. Per no haver no hi ha, ara mateix, ni fe en el matrimoni de conveniència. Amb predicaments semblants la Rota ho tindria clar, però pel Constitucional sembla que no n’hi ha prou.

Anar a Madrid a debatre al Congrés és anar a que t’aixequin la camisa i se te’n fotin a la cara, t’insultin i t’escarneixin i et tractin com un pobrot i mesell Saza girabanderes i de can sis i tretze de la famosa i berlanguiana “Escopeta nacional”. Lògicament pagant, si ets català, sempre la factura com estableix el ritual i el rigor més habituals. Aquest film, encara avui, delata tantes veritats amagades sota l’estora i, que com au fènix, reneixen impenitentment de llurs cendres pels segles dels segles. Sembla estrany que els nostres polítics no hagin entès coses tan elementals, circumstàncies tan precises i actes tan

11

desproporcionats.

L’experiència ensenya només aquells que la volen veure, s’humilien davant llurs errors, i accepten les noves coses com a fets consumats. O del que es tracta ara és de reescriure la història, girar una nació sencera, amb tots els ets i uts, com l’espanyola i canviar l’inapel·lable curs de la història? Fa riure però ens hauria de fer, per les ingrates conseqüències tantes vegades entomades, plorar. Amb el Madrid dels poderosos no hi ha res a pelar, tenen sempre les de guanyar i portant els deures fets i ben apresos acabes tornant amb el desencís del perdedor a la borsa o el rebuig vers un mateix del compulsiu jugador. I qui no ho vulgui veure que li preguntin a La Caixa i llur estratègia de treure “de territori nacional” a la utilitària ENDESA.

Madrid és perillosa perquè té enormes i subtils capacitats de seducció. Els catalanets, de tot pelatge i condició, i ja en són uns quants, hi han caigut de quatre grapes. Els rics per fer-se’n més, els pobres per deixar de ser-ho i els corruptes per poder-ho continuar essent encara més. La gran majoria, no cal dir, han tornat amb les mans buides i la consciència no massa clara ni tranquil·la.

Madrid ha tingut poder i, per això mateix, és on anaven els catalans a pidolar i a implorar propòsits i negocis. Molts d’ells nobles, no ho nego pas, però molts d’ells indignes per la rebaixa biliar i l’arrossegament propi del cuc més llefiscós. Hi ha una espècie que a Madrid no suporten, i és la del català barrut que el primer que fa és despullar-se de llur pàtria per fer-se, suposadament, perdonar llur categoria i condició. De català s’entén. I fan molt bé perquè, de fet, no gaire lluny d’aquestes contrades s’inventaren allò, que ha fet fortuna, del no pagar als traïdors. Afortunadament d’aquests cada cop n’hi ha menys però encara en queda algun que per no entendre no ha entès ni el procés sobiranista i veu i viu terceres vies condemnades al no-res. La tercera via és com l’horitzó que com més t’hi acostes igual de lluny et queda. Ai els nostres homes visionaris!

Com més aviat superem el complex vers Madrid més aviat serem lliures. La llibertat comença en un mateix i no cal demanar-la ni, ai las, pidolar-la. Només ens farem respectar si allà, on sembla que es mana tant, prenguin consciència del nostre canvi d’esperit i d’actitud. Altrament plantegem-nos el futur com a regió d’Espanya amb quatre folklorismes mal engiponats que amarin el nostre sa i cofoi regionalisme. Així també es deu poder viure molt bé. Almenys això és el que alguns deuen pensar.

A Madrid cal anar-hi, i tant! A gaudir, passar-ho bé, a fer negocis privats i

12

moltes altres coses. Ara bé, política? No pas. Si la pedra que et fa relliscar pel camí cada cop que retornes en l’error es pogués fer gran, aquesta ja seria Montserrat. Res a dir contra la Sagrada estructura, contra símbols no s’hi juga.

Tant ens costa com a poble entendre coses tan simples. De vegades no comprenc a què juguem. Però fent-ho així com ho fem deu ser a tot menys a guanyar. D’això és el que es tracta de jugar per no guanyar? Què volen que acabem dient que contra Espanya vivíem molt bé? Deixeu-m’ho dir per acabar: autonomisme i victimisme dos mots a eradicar.

PUBLICAT 4 d’abril de 2014

Avui fa anys a Catalunya:

5 d’abril de 1938. Franco derroga l’estatut d’autonomia de 1932, “en mala hora concedido por la República”

L'estatut de Núria tingué una vida relativament curta; fou vigent des de la seva aprovació fins que, després de la victòria de la CEDA en les eleccions generals de 1933, i els problemes posteriors que porten als fets del sis d'octubre, fou tot seguit suspès; Més tard, quan succeí la victòria del Front Popular al febrer del 1936, l'Estatut es restablí fins a l'acabament de la Guerra Civil, quan fou derogat de forma final; el general Franco ja el va derogar el 5 d'abril de 1938 a la zona que territorialment dominava de Catalunya.

Manual contra la guerra brutaEls aparells de l'estat espanyol treballen de valent per fer descarrilar el procés independentista català. Fiquem-nos-ho al cap. Siguem conscients que no volem fer una reforma que alteri lleugerament el funcionament d'Espanya. Volem separar el 20% del PIB i el 16% de la població, i deixar d'aportar el 22% de la recaptació impositiva. A banda l'interès sentimental i la resistència patriòtica que puguin presentar alguns espanyols, s'hi juguen una cosa molt més tangible i pràctica: la viabilitat econòmica de l'Espanya actual i el manteniment d'un cert estatus internacional. Cal, doncs, estar preparats per a defensar-nos de les urpes de l'estat, que com més avancem actuaran amb més ferocitat.

De guerra bruta, n'hem parlat sovint. N'hem tingut exemples evidents i demostrats. I alguns atacs no han arribat a explicar-se mai. A continuació, us proposo un cert manual per a prevenir situacions que poden complicar la pròpia vida i perjudicar el bon funcionament del camí cap a la independència. En aquest terreny, és molt important de no enfollir i no veure fantasmes pertot arreu, però tampoc no podem anar amb el lliri a la mà i actuar sense seny. Més que no pas fer el valent, si algú té la sensació de ser víctima de la guerra bruta ha d'adreçar-se als mossos d'esquadra i exposar el cas. Aquest és el camí més segur i encertat. Els consells que vénen a continuació poden servir d'orientació per a prevenir la guerra bruta, en aquells casos, tipificats, que ja s'han detectat.

13

Alerta el compte corrent. Si sempre és aconsellable de tenir un control minuciós de les despeses en les anotacions dels comptes bancaris, ara és recomanable de controlar també els ingressos. En principi, l'operació que descriurem a continuació va adreçada a activistes molt exposats públicament, però també en poden ser víctimes responsables de finances o directius de les entitats cíviques sobiranistes. La tàctica consisteix a ingressar quantitats de diners --petites, diferents i constants-- al compte d'algú des de comptes opacs provinents de paradisos fiscals. L'objectiu és evitar que el receptor detecti les transferències i, quan el volum acumulat sigui prou gran, engegar una investigació i imputar-li algun delicte o, simplement, publicar informació contaminadora basada en aquests cobraments sospitosos. En el procés d'independència, aquesta pràctica ja s'ha detectat i, per sort, s'ha pogut aturar a temps. Sigui com sigui, i contra allò que es diu sempre: controleu els vostres ingressos bancaris.

Repasseu el correu electrònic. No us ha de fer mandra de llegir el correu que teniu a la safata d'entrada i repassar què ha anat a parar automàticament al correu brossa. Heu fet cap comanda d'armes i munició? Us interessa la pornografia infantil? Oi que no? Doncs assegureu-vos de no rebre correus que puguin indicar cap comportament d'aquests. Perquè alguns responsables de l'Assemblea Nacional Catalana van rebre correus electrònics confirmant-los la possibilitat de lliurar-los una suposada comanda d'armes que havien fet a l'estranger. Quina portada més suculenta no haurien pogut fer els amics d'El Mundo, l'ABC, La Razón o El País, oi? Imagineu-vos: 'Òmnium compra armes a l'estranger', en un titular de portada immens amb Muriel Casals vestida de Rambo. El consell és aquest: reviseu bé el correu, que no hi tingueu respostes a demandes que no heu fet.

Aquesta cara em sona. De fórmules i tècniques per a espiar en tenen moltes i prou sofisticades per a no haver de fer certes coses, però sovint les aparences enganyen. Què hi fan uns suposats agents de policia de paisà controlant la seu de Convergència a Barcelona? La informació que en poden treure des d'una observació presencial és ben minsa. Si realment volen controlar qui entra i qui surt de la seu d'un partit, poden instal·lar càmeres o fer l'observació des d'un pis o d'una camioneta. Per tant, amb quina finalitat real fan un seguiment presencial? La intimidació. I això no tan sols ha passat a la seu de CDC, sinó que hi ha hagut dirigents d'entitats i de partits que s'hi han trobat. Pel cost que té, se suposa que aquesta pràctica la reserven a les estrelles i no als activistes de base. Però cal anar amb compte. Si veieu que aneu trobant un mateix individu desconegut a llocs diferents, demaneu a gent del vostre entorn si el coneixen. I si és que no, fareu bé d'avisar la policia catalana quan us hàgiu assegurat que no són imaginacions vostres. Recordeu que l'objectiu bàsic és intimidar. Com van fer d'una altra manera els guàrdies civils que apuntaven les adreces on hi havia estelades a Sant Celoni. Pura voluntat d'intimidació. 

Que vénen els homes de negre. La pressió fiscal és més gran a Catalunya que no a la resta de l'estat espanyol. La pressió fiscal en dos sentits: la pujada dels imposts i l'esforç d'inspecció fiscal que fa l'estat. L'activació del procés d'autodeterminació ha disparat encara més aquesta pressió quant a les inspeccions. Molts empresaris i professionals, després d'haver-se significat en favor de la independència, s'han trobat sotmesos a inspeccions molt més severes i constants. Jo no hi tinc res, contra les inspeccions fiscals. El problema és quan discriminen per motius polítics. El propòsit és evident: acovardir, evitar més expressions favorables a la independència i, si pot ser, tacar la imatge d'empresaris i professionals. Consell: pagar els imposts que toquen, tenir els comptes ben endreçats i ser bons contribuents.

Si ho diu el diari… Les portades que fan els diaris de Madrid i algun de per aquí a la vora aquests darrers dies són matèria de tesi doctoral sobre la contaminació informativa amb finalitats polítiques. Bombarden sistemàticament amb informacions falses en cerca d'un sol objectiu: escampar desconfiança entre els catalans per perjudicar la independència. No cal que en posi exemples concrets; passeu pel quiosc i feu-hi un cop d'ull qualsevol dia. Són els rumors fets notícia. Fabricats en laboratoris de guerra (actual) i difosos gràcies a aquell

14

comportament primitiu tan conegut: 'Si ho diu el diari, de segur que alguna cosa hi ha de cert.' I el problema es fa més gros si ja no és el ciutadà corrent qui s'empassa la roda de molí, sinó que ens l'empassem els diaris d'aquí i reproduïm el rumor tal com ens arriba. Aleshores, aquell lector intel·ligent que havia alçat una barrera i que es malfiava d'allò que publicaven certes capçaleres, trontolla i acaba creient-se la informació, perquè prové dels nostres mitjans. Consell: recordar que això és una guerra (a la manera moderna) i que hauria estat ridícul que a Londres haguessin llegit i s'haguessin empassat allò que publicaven els mitjans alemanys durant la Segona Guerra Mundial. Cal saber sospesar la credibilitat dels mitjans que llegim o, en el cas dels periodistes, dels que reproduïm.

Un dossier amb el teu nom. Una forma clàssica i prou comentada de guerra bruta és la dels dossiers. Els serveis d'intel·ligència espanyols fa anys que treballen i acumulen informació sobre aquells qui creuen que poden ser un perill per a Espanya. Què en fan, d'aquesta informació? Majoritàriament, preparar informes sobre àrees estratègiques d'interès per a la Moncloa i el Ministeri d'Interior espanyol. A banda els informes temàtics, es preparen dossiers sobre persones, famílies, col·lectius, empreses, partits, organitzacions, etc. Quan algú passa de la ratlla --des de la seva perspectiva-- l'avisen. Pot ser que el dossier en qüestió no tingui cap informació destacada ni comprometedora, però la cosa espanta igualment. Si l'element subversiu no en fa cas, li ensenyen el dossier tancat o l'amenacen de publicar coses desagradables seves o de familiars (i aquí la cosa és més eficaç, perquè un familiar teu no saps què pot amagar). Diuen que hi ha polítics atrapats en aquesta dinàmica. Que tan sols per això s'explica el seu comportament polític. És pràcticament impossible de demostrar. Però que de dossiers n'hi ha hagut, n'hi ha i n'hi haurà, no en tingueu cap dubte. Consell: per a fer el viatge cap a Ítaca cal anar ben net. Si algú pot tenir res pendent, que es retiri o que l'enretirin els seus i s'ho miri a la televisió.

Mira que bé, no parem de créixer! Aquest és el punt més delicat de tots. L'estat espanyol, com tots els altres, han infiltrat agents en organitzacions, partits i empreses per a obtenir informació de primera mà i per endavant. Si en va ficar dins d'ETA, penseu que no ho han fet en l'independentisme? El risc d'infiltrar algú en una organització armada disposada a matar era molt més alt que no pas en les entitats d'un moviment completament pacífic. Per tant, és lògic de suposar que tenim agents espanyols infiltrats en l'independentisme. La cosa no és nova. N'hi havia hagut en el PSAN, en l'MDT, en la PUA, a ERC… I n'hi deu haver en els partits i entitats actuals. Si el CNI funciona correctament, fins i tot n'hi deu haver en el govern. Aquest és el punt més delicat, perquè no és bo de desconfiar sempre de tothom. Però sí que cal alçar les antenes quan observem comportaments que ens fan sospitar. Per exemple, algú que pregunta massa i que té afany de grimpar en les estructures de direcció. Algú que demana detalls aparentment fútils. Aquell que mira d'estimular accions o actituds agressives i poc coherents amb la manera com s'expressa actualment l'independentisme. Aquell que mira de posar-te en contacte amb gent estranya o desconeguda. Quan observem un comportament d'aquests, cal avisar les persones de confiança (que fa més anys que coneixes i que no han estat les últimes d'arribar). I les organitzacions han de tenir previst un protocol de seguretat quan arriba una sospita, preferentment en coordinació amb els mossos d'esquadra. Amb tot, és molt important de no fer córrer rumors de sospita sobre possibles agents infiltrats per dues raons: es pot causar una injustícia molt cruel en cas d'error i es pot malmetre del tot el procediment que cal establir per a comprovar d'una manera segura si realment es tracta d'un infiltrat o no.

Finalment, vull insistir en la importància de no embogir i començar a malfiar-se de tot i de tothom. L'objecte de bona part d'aquestes estratègies són sobretot els dirigents i les persones més determinants del moviment independentista. L'estat no té capacitat ni interès de perseguir els voluntaris de base, que són la majoria i el fonament del procés d'independència. Però els ciutadans i les entitats cíviques sí que tenen la responsabilitat de fer un esforç en aquest sentit. Aquesta societat no ha tingut el poder. Ben al contrari, el poder ens ha anat històricament en contra. No hem hagut de fer-nos responsables de la nostra seguretat i, en canvi, hem forjat una desconfiança raonable en tot allò que s'hi relacionava. Ara volem tenir un estat propi. És a dir, el poder a les nostres mans. I el poder és, sobretot, responsabilitat. La llibertat és la forma més dura i contundent de la

15

responsabilitat. Podem discutir tant com calgui sobre el model de seguretat que volem per a Catalunya, però hem de tenir present a qui ens encarem i qui vol evitar que siguem lliures.

carduspere@gmail.com

PUBLICAT 5 d’abril de 2014

Avui fa 100 anys a Catalunya:

6 d’abril de 1914. Dos segles després de 1714 es constitueix la Mancomunitat de Catalunya, que agrupa les quatre diputacions catalanes. El primer president de la Mancomunitat , Enric Prat de la Riba, va recordar en el discurs inaugural que “La Mancomunitat clou un període que comença amb la caiguda de Barcelona i en el Decret de Nova Planta i n’inicia un altre”. Tot i que la Mancomunitat tenia només les competències de les diputacions provincials, es la primera vegada en dos segles que el govern espanyol ha de reconèixer la unitat territorial i la singularitat de Catalunya.

Més enllà de l’amenaça no hi ha resEl 4 de juny de 2009, quan el plenari d'Arenys de Munt va aprovar de cedir una dependència consistorial per a fer una consulta sobre la independència de Catalunya, el regidor que l'havia impulsada, Josep Manel Ximenis, estava convençut  que la guàrdia civil trucaria de matinada. El 2 de setembre, l'advocat de l'estat va presentar-hi recurs i l'endemà la titular del jutjat contenciós número 14 de Barcelona va anul·lar l'acord del ple. Ximenis, aclaparat per les amenaces, va pensar: 'Avui sí, avui vénen.' Però tampoc. El dia de la consulta, el 13 de setembre, va arribar l'ordre que l'urna no podia ser a la casa de la vila, i quan a les 9 del matí la gent va començar a agafar paperetes en un local de la vora Ximenis va pensar: 'No poden tardar.' Però no. 'Vas saltant barreres i veus que no passa res', conclou.

L'èxit va dur 167 ajuntaments a fer consultes el 12 i el 13 de desembre. Jordi Fàbrega, batlle de Sant Pere de Torelló, va desatendre jutges i fiscals i va posar les urnes a l'ajuntament. Que el detinguessin, si volien. Però res.

En un any i mig, 511 consistoris, inclosa la capital, van fer referèndums 'il·legals' amb desenes de milers de voluntaris, i van votar més d'un milió de persones. I va ser una festa. Paral·lelament, totes les forces vives de l'espanyolisme, inclòs el president del govern, van clamar, bramar, censurar, insultar, prohibir, vituperar, denunciar... I res de res.

Han passat divuit mesos des de la Diada del 2012, quan el procés es va desencadenar 'oficialment', i en aquest temps no hi ha hagut res més sinó brams, amenaces, escarafalls, gesticulacions i guerra bruta subterrània, però ni un sol acte de força declarat i efectiu.

La sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre la declaració de sobirania del parlament del dia 25 passat ha posat en evidència les dificultats de l'estat per a fer un acte de força. És una obvietat que el president de l'òrgan jurídic –i alguns altres membres– no solament no és

16

imparcial, sinó que és un catalanòfob declarat i un ultradretà contumaç; per això el va designar el PP. Però no ha pogut imposar la sentència que les vísceres li demanaven perquè li calia argumentar-la jurídicament.

Ara resulta que el govern espanyol necessita els pamflets de la FAES per a 'informar' els eurodiputats sobre el procés català. Però no els emparaven totes les lleis del món? No era evident que la UE vetaria Catalunya? Catalunya no havia de vagar per l'espai sideral?

Els exabruptes han influït en alguns catalans. D'aquí vénen les temences, d'aquí ve que molta gent esperi un acte de força en un moment o altre: suspensió de l'autonomia, inhabilitació del president de la Generalitat... Però amb quina base jurídica? Només la caverna mediàtica o polítics sense responsabilitat directa hi han incidit. Mas, Espadaler, Forcadell... han dit del dret i del revés que actuaran sempre des de la legalitat. Vidal-Quadras mateix, que havia advocat per enviar un escamot de la guàrdia civil a deposar el president de la Generalitat, acaba de dir que no es pot il·legalitzar l'ANC simplement pel fet d'opinar. El president del Parlament Europeu ja el va reprendre quan va demanar una intervenció armada contra la Generalitat i molts ulls el vigilen.

Criden molt, però els fets són incontestables, han fracassat en tots els fronts: el discurs de la por, l'ofec fiscal, l'intent de trencar la societat catalana, els suposats empresaris amics, les denúncies de Llanos de Luna, el suport internacional, la guerra bruta policíaca, la guerra bruta informativa... Què els queda? Quan el 84% del cens dóna suport a una iniciativa –la consulta– que has atacat per terra, mar i aire durant divuit mesos, és que manifestament has errat en l'estratègia i en l'acció. Quan una quarta part del total de la població es mobilitza, una xifra inaudita en els moviments socials, no pots intentar cap acte forassenyat.

Tenen aquarterats quatre mil policies a Catalunya sense ocupació assignada, però què podrien fer? Podrien intentar les clàssiques provocacions de guerrilla urbana, aldarulls al carrer, algun còctel molotov... Però l'espanyolisme violent és ben identificat i no hi ha una base social que el sustenti. Vuit-cents mossos de paisà van vigilar que no hi hagués cap provocació orquestrada pels serveis secrets o la ultradreta la Diada del 2012. Un error en aquest sentit ho precipitaria tot, les pífies dels GAL són massa recents. 'Li devem a la Falange l'èxit esclatant de la consulta d'Arenys de Munt', diu Josep Manel Ximenis.

Elena Valenciano, la número dos del PSOE, acaba de veure ara, ai!, que el dia 8 d'abril el congrés espanyol no desbaratarà el full de ruta català, a diferència del pla Ibarretxe, que tant han evocat. Hi ha hagut una sentència del TC contra una declaració del parlament, i el parlament com si sentís ploure. La Razón va titular a tota portada: 'El TC prohibe a Mas celebrar la consulta independentista', ai! Passen els mesos i continuen a la figuera, confosos per les seues pròpies falòrnies, i això que els amics els aconsellen: Duran i Lleida ja va advertir Rajoy que si no feia res es trobaria amb una declaració unilateral d'independència damunt la taula. El seu drama és que si fa res, també.

Ni el govern ni el parlament no transgrediran cap norma i probablement no es farà la consulta si, com és previsible, les institucions espanyoles la veten. La revolta dels estels ha de continuar essent familiar. Però imaginem-nos l'escenari: 11 de setembre de 2014: milions de persones al carrer reclamant de poder votar; 18 de setembre: referèndum a Escòcia mostrant la civilitat britànica; 9 de novembre: milions de persones al carrer denunciant la intolerància dels espanyols i un segrest de les urnes davant les càmeres de tot el món.

La caldera bullirà al màxim quan es facin unes eleccions avançades que donaran majoria a les formacions polítiques del sí. Serà l'hora decisiva anunciada per Duran i reconeguda per Mas, però fins al segon abans s'haurà respectat la legalitat espanyola. El govern ja té el suport d'alguns països amics. Quan el primer reconegui Catalunya, la independència serà un fet. Rajoy i Rubalcaba boquejaran com sengles peixos fora de l'aigua i continuaran proferint anatemes inconnexos i incomprensibles. El camí de Mas pot ser costerut, però ho és molt més el de Rajoy. Més enllà de l'amenaça no hi ha res.

V de revolució

17

Ahir l'Assemblea Nacional de Catalunya va decidir, entre moltes altres coses, que la propera Diada es formi una gegant lletra V a la ciutat de Barcelona. Més d'un milió de persones hauran d'omplir trams de l'Avinguda Diagonal de Barcelona i de la Gran Via de les Corts Catalanes. Aquestes dues avingudes si es miren des de l'aire formen juntes la lletra V. L'Assemblea ha escollit la lletra V de 'Via, Voluntat, Votar i Victòria'. A mi em sembla molt bé tot, i humilment afegeixo més varietat a la llista: V de Verdaguer, Vespre, Vagina, Verga, Vodka i Revolució, V de ReVolució. Perquè, diria, si hi ha cap paraula que descriu el procés que vivim és Revolució. Molt més que Via, Voluntat, Votar i Victòria. Jo, com més textos llegeixo sobre la Revolució, més semblances hi veig. Recomano, per exemple, la curta i preciosa 'Teoria de la Revolució' (pdf) escrita l'any 1969 pel sociòleg nord-americà James C.Davies. Són catorze pàgines que teoritzen sobre la revolució americana, la francesa, la russa i d'altres. Catorze pàgines on ens veig a nosaltres sense parar.

'És més probable que les revolucions tinguin lloc quan després d'un període de desenvolupament social i econòmic objectiu, ve un curt període d'abrupte inversió. La gent, aleshores, creu subjectivament que es pot perdre el terreny guanyat amb tant d'esforç; i els ànims es tornen revolucionaris', diu l'autor. És a dir, no hi ha res com tocar la mel amb els dits perquè, al quedar-te'n sense, comencis una revolució. Necessitem millora per aixecar-nos. No és quan estem a baix de tot que ens revoltem. A baix de tot, amb prou feines subsistim. És quan hem tocat la felicitat per un instant, i al següent ens prenen l'alegria de les mans. Allà saltem. Això diu que va passar a la Revolució Russa, la Revolució Americana, i la Revolució Francesa, entre d'altres.

A Amèrica, la Revolució va néixer després d'un creixement econòmic progressiu i una autonomia política que van provocar expectatives creixents. La gent veia futur. La vida era mel. I un segon després, Anglaterra va tallar-los les ales, frenant el creixement que vivien. La gent es va aixecar. A Rússia, van creure que les reformes del Tsar superaven el feudalisme. Per un segon es van crear expectatives, i al frustar-se, la gent es va revoltar. A França, diu que va passar igual. I les revoltes dels negres als EUA dels anys seixanta van ser en ciutats en creixement i obertura que van veure frustrades les il.lusions. No van ser les ciutats on els negres vivien pitjor, les més revolucionàries. Van ser on tenien més expectatives de millora. Millora que al no realitzar-se va provocar la revolta.

Aquesta idea contradiu una idea molt estesa que diu que quan la pobresa i la injustícia superen uns límits, la gent s'aixeca. La revolució neix de la misèria absoluta, la injustícia total. Com pitjor anem, millor per la revolució. Voldrà dir que som a punt d'ebullició. Segons Davies quan la gent està a baix de tot, enfonsada, tot l'esforç es dedica a subsistir. Res d'aixecar-se. Submissió total, com els jueus als camps de concentració. Allà, aguantar, i gràcies. La revolta necessita un període de bonança, que s'estronca després.

Què és el procés català sinó el resultat d'uns anys de bonança, que s'estronquen després? Els catalans no es van revoltar en ple franquisme. Allà, aguantar i gràcies. El procés neix després de trenta anys de democràcia. L'avanç imparable s'ha frustrat amb la sentència de l'Estatut. Un cop has tastat la mel, te la retiren. I fins i tot perds terreny. Llengua catalana dius? Llei Wert. Estat del Benestar? 25% d'atur. L'horror. Tu que creies que sí, i no. La distància entre les expectatives  i el que realment reps, marca la revolta. Millores, ni que sigui una mica, et fas il.lusions, i quan la realitat no et correspon, t'aixeques. I de quina manera. Va passar a Rússia, Amèrica i França. Abans de la revolta, uns anys de millora. Diria que és el que ha passat a Catalunya després del franquisme. Per això a mi no m'estranyaria gens que per la Diagonal es formés una V de revolució. 

Que no ens espanti la paraula. Revolució. Jo la faria servir més perquè ben bé sembla que en seguim el patró. Un cop tastada la mel, no la volem pas perdre.

18

andreu.barnils@partal.cat

PUBLICAT 6 d’abril de 2014

Fases celebres:

No et limitis a contemplar aquestes hores que ara vénen, baixa al carrer i participa. No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu.

Vicent Andrés Estellés

V El poble conVocarà la consultaL'ANC crida a una gran concentració per la Diada al cor de Barcelona per donar l'empenta final al 9-N

Abans es mobilitzarà davant dels 947 ajuntaments

Amb V de votar. I de via. I de voluntat. I de victòria. Una massiva concentració ciutadana a les dues grans artèries de Barcelona, la Diagonal i la Gran Via de les Corts Catalanes, amb el vèrtex i punt central a la plaça de les Glòries, és la gran mobilització que l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) proposa per l'Onze de Setembre per donar l'última empenta a la convocatòria de la consulta. I per enviar al món, amb una impactant imatge d'unitat des de l'aire, un missatge ferm: Catalunya votarà el 9 de novembre. Serà difícil, però el repte és superar les dues últimes diades. “El 2012 vam dir que volíem ser un poble lliure, el 2013 vam demostrar que ho podem ser, i el 2014 decidirem”, proclamava ahir la presidenta, Carme Forcadell.

L'entitat va fer públic aquest secret mal guardat els últims dies en l'assemblea general anual a Tarragona, que va reunir més de 6.000 persones entre membres i acompanyants a la Tarraco Arena Plaça. Hi va afegir altres sorpreses. I és que la Diada enguany serà encara més

19

completa i excepcional, perquè si a la tarda serà massiva i centralitzada a la capital, haurà començat al matí amb una acció no menys espectacular, descentralitzada a tot el territori. L'ANC convocarà concentracions davant de tots i cadascun dels 947 ajuntaments del país per demanar el suport dels municipis a la convocatòria del 9-N que el president Mas vol fer en els dies següents, un suport que volen que es basi en la cessió dels locals i les urnes necessàries. La idea és que cada territorial acompanyi la mobilització amb activitats festives, i que després es facin les 947 preceptives fotos per a la posteritat, abans que comitives encapçalades pels alcaldes i membres de la societat civil de cada municipi s'encaminin al Parlament per solemnitzar el seu compromís inequívoc, amb algun tipus de declaració de suport, a la iniciativa del govern i la cambra.

L'ANC, que al llarg del dia recollirà totes les informacions gràfiques des d'un plató de televisió, des d'on les emetrà per canals digitals, encara es guarda una darrera acció virtual massiva per a les 20.14 h a través de les xarxes socials. Un espectacle musical final a càrrec d'Òmnium –que ja prepara per al juny una diada castellera a diverses ciutats europees i una cercavila de país per defensar l'escola catalana– tancarà la que pot ser, un cop més, la mobilització més gran de la història, que obrirà una tardor de mobilitzacions, actes i debats cada tarda de 17.14 h a 20.14 h, fins al 7 de novembre, a tot el país.

Forcadell, que feia una crida a la unitat i a no caure en provocacions, demanava el vot a les europees a forces que defensen el dret a decidir, i advertia que “no hi ha retorn possible, perquè no hi ha lloc on tornar”. “Contra la voluntat pacífica d'un poble –resumia– no hi ha res a fer.”

Deu mosaics amb líders mundialsTal com els dos últims anys, l'ANC escalfarà motors a l'estiu amb l'objectiu també de donar més ressò internacional a la Diada. Els deu caps de setmana anteriors, així, organitzarà mosaics en deu regions de Catalunya, cadascun amb la cara d'un gran líder mundial i el lema “Mr President, we'll vote for our freedom” (‘Senyor president, votarem per la nostra llibertat'). La idea és estendre l'acció al màxim de països amb l'ajut de les comunitats a l'exterior.

20

Els ajuntaments declararan si cal la república catalanaL'AMI s'ofereix a fer el pas després de les municipals del 2015 si l'Estat ha fet avortar totes les altres vies, i anuncia plens de suport a Mas quan convoqui el 9-N

Suport unànime al full de ruta de l'ANC

Tal com va passar el 1931, els ajuntaments catalans podrien ser els que proclamin la república catalana després de les eleccions municipals del maig del 2015 si l'Estat ha fet avortar abans totes les vies legals que Catalunya hagi intentat. Així s'hi va oferir ahir en l'assemblea de l'ANC Josep Andreu, vicepresident de l'Associació de Municipis per la Independència (AMI) i alcalde de Montblanc, que va garantir que als batlles i als regidors no els “tremolaran les cames” per fer-ho si el resultat de les municipals és favorable als partits que defensen la independència.

Aquest, això sí, seria el cas extrem, perquè abans l'associació, que ara engloba 732 ajuntaments i ens locals catalans, ha compromès tot el seu suport a la consulta del 9-N, i ahir va anunciar una altra acció espectacular: la celebració de plens extraordinaris simultanis a tots els seus municipis (i a la resta que ho desitgin, és clar) l'endemà que el president Mas signi el decret de convocatòria, per aprovar-hi mocions de suport. “Sigui quina sigui la pressió de l'Estat espanyol, lliurarem les urnes, les paperetes i tot el que estigui al nostre abast per dur a terme una consulta neta i democràtica”, asseverava Andreu.

21

Full de ruta matisat

L'anunci ve a contestar la demanda d'implicació total dels ajuntaments en el procés que inclou el full de ruta de l'ANC, aprovat ahir amb la unanimitat dels gairebé 3.300 membres de ple dret presents a Tarragona. De fet, el document fixa l'horitzó per a la proclamació d'independència un pèl abans, al voltant de Sant Jordi del 2015, tal com ja s'havia anunciat. Això sí, del document final, del qual ahir no es va aprovar cap de les 21 esmenes que arribaven vives a l'assemblea, es va matisar una de les afirmacions que havien aixecat més polseguera entre els mitjans estatals després que el PP ho denunciés al Parlament de Catalunya. Així, per si algú tenia cap dubte que planejaven una ocupació violenta, es remarca finalment que la visualització que el país funciona amb normalitat l'endemà de la declaració és el control “per part de les autoritats” de les fronteres i grans infraestructures. Per això mateix, també s'evita posar finalment en qüestions de seguretat.

El full de ruta, que segons el vicepresident de l'ANC, Jaume Marfany, vol “definir quin és el lloc” de l'entitat en el procés, preveu tots els escenaris possibles arran del 9-N, a què dóna un “caràcter políticament vinculant”. Si no es pot fer, donaria suport a una llista unitària que defensés la independència en unes plebiscitàries. I si l'Estat suspèn les institucions catalanes, proposa crear una assemblea de càrrecs electes, amb tots els diputats a les diverses cambres legislatives, per acabar de pilotar el procés.

Gestionar el ‘tempo'

Entretant, abans del 30 d'abril, crearà un òrgan de coordinació de la campanya del sí-sí, que posarà en marxa l'1 de juny. I reclama també la fixació d'un òrgan de coordinació estable amb el govern. “La bona gestió del tempo i l'habilitat d'escollir la via més adequada seran els principals requisits per assolir l'èxit final”, augurava Marfany.

Amb les esmenes introduïdes en les últimes setmanes en l'esborrany de la ponència, el full de ruta fa una crida explícita a assegurar el vot exterior i protegir especialment el castellà en un futur estat independent. A més, tot i que la recollida de firmes de la campanya Signa un vot s'acabarà per la Diada, deixa oberta la possibilitat d'allargar-la, bàsicament amb la intenció de presentar-les al Parlament en algun moment al llarg de la campanya per al 9-N.

Noves eleccions al secretariat, el dia 10 de maig

22

L'assemblea va aprovar ahir amb 3.198 vots a favor, 24 en contra i 54 en blanc, la convocatòria anual d'eleccions per renovar els 77 membres del secretariat nacional, el principal òrgan entre assemblees. Serà el 10 de maig, i la reunió constitutiva es farà el dia 17.

Crida a trencar pactes municipals per facilitar el 9-NEl full de ruta fa una crida perquè als municipis on, “per circumstàncies polítiques”, es pugui obstaculitzar la consulta, es promoguin els “mecanismes legals” que permetin un canvi favorable en el govern. I, si no és possible, demana la implicació de la iniciativa popular.

L'entitat ja té 34.000 membres de ple dretAmb 3.253 vots a favor, 14 en contra i 32 en blanc, l'assemblea va donar un ampli suport a l'informe de gestió del secretariat nacional durant el 2013. L'entitat ja té més de 34.000 membres de ple dret, que pugen a 51.000 si s'hi afegeixen els simpatitzants.

La nova Constitució catalana, a partir del 23 d'abrilL'ANC ja vol començar a preparar la Constitució del futur estat català. El full de ruta fixa l'inici del procés popular per establir-ne les bases aquest Sant Jordi, amb la perspectiva que la proposta s'enllesteixi en un any, i es pugui dur a referèndum la Diada del 2015.

23

Ampli suport al pressupost i a l'informe econòmicL'ANC va aprovar amb només 105 vots en contra l'informe econòmic del 2013, amb uns ingressos de 3,55 milions i un saldo positiu de 70.855 euros. El pressupost del 2014, amb 52 vots en contra, puja a 2,3 milions en total, i preveu uns 130.000 euros de beneficis

Assassinats pel franquisme 1Aquest mes ha fet setanta-cinc anys que va es acabar la guerra i que va començar una dura repressió, amb milers d'executats · Repassem algunes de les personalitats assassinades pel franquisme, en record del que també va ser final de la república

Lluís Companys i Jover (1882-1940)

És l'únic president d'un govern del món escollit democràticament que ha mort executat. Fou el primer president del Parlament de Catalunya (1932–1933), ministre del govern espanyol (1933), president de la Generalitat de Catalunya republicana (1934 i 1936–1940) i president d'ERC (1933–1934).

El 23 de gener de 1939, quan les forces franquistes eren a punt d'entrar a Barcelona, Companys va travessar la frontera entre les repúbliques espanyola i francesa juntament amb el cap del govern basc, José Antonio Aguirre. Es va exiliar a Perpinyà i després es va traslladar a París per treballar en la representació en l'exili de la Generalitat (Consell Nacional de Catalunya). Va acabar finalment a Ar Baol-Skoubleg (Bretanya), i s'hi va quedar malgrat el perill que corria, en un intent de no perdre el contacte amb el seu fill, Lluís Companys i Micó (1911-1956), que tenia una greu malaltia mental.

El 13 d'agost de 1940 va ser detingut per la Gestapo per ordre de les autoritats espanyoles amb col·laboració de membres de l'ambaixada espanyola a França. Segons l'historiador Josep Benet, Companys no va ser detingut per la Gestapo, sinó per la policia militar alemanya. Pedro Urraca Rendueles va ser present en l'operació de detenció del president Lluís Companys a Ar Baol-Skoubleg, a Bretanya, li féu el primer interrogatori a la presó de la Santé de Paris i el custodià fins a Madrid.

Essent a Madrid, li van obrir diligències pel fet de 'ser el president de la Generalitat, ministre de la República i responsable dels fets realitzats a Catalunya'. Després d'un seguit d'interrogatoris, el 3 d'octubre va ser traslladat al castell de Montjuïc a Barcelona on fou objecte d'un consell de guerra sumaríssim sense garanties processals i, com s'ha demostrat posteriorment, de manera il·legal.

Va ser afusellat el 15 d'octubre de 1940 a dos quarts de set de la matinada al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc. Tenia cinquanta-vuit anys. L'última exclamació del president Companys fou: 'Per Catalunya!' .

24

PUBLICAT 7 d’abril de 2014

Fases celebres:

L’autodeterminació aparentment sembla raonable: deixeu decidir el poble. Però era ridícul perquè el poble no pot decidir fins que algú no decideix qui és el poble.

Ivor Jennings

The Approach to Self-government

Assassinats pel franquisme 2Aquest mes ha fet setanta-cinc anys que va es acabar la guerra i que va començar una dura repressió, amb milers d'executats · Repassem algunes de les personalitats assassinades pel franquisme, en record del que també va ser final de la república

Manuel Carrasco i Formiguera (1890-1938)

Manuel Carrasco i Formiguera (Barcelona, 3 d'abril de 1890 - Burgos, Espanya, 9 d'abril de 1938) fou advocat i polític, líder demòcrata-cristià i nacionalista. Quan començà la guerra de 1936-1939 es va mantenir fidel a les institucions republicanes i autonòmiques. Però, així i tot, fou perseguit per elements incontrolats i va haver de fugir.

Proclamada la República Catalana el 14 d'abril de 1931, formà part del govern presidit per Francesc Macià i continuà com a conseller en el primer govern de la Generalitat. Elegit diputat per Girona a les corts constituents de la república, s'hi destacà per la defensa del text íntegre de l'estatut català i, així mateix, per la defensa de l'església i dels ordes i les congregacions religioses. Arran d'aquesta actuació va deixar Acció Catalana i passà a Unió Democràtica de Catalunya, que s'acabava de fundar, partit del qual fou un dels principals dirigents. Col·laborà en diverses publicacions, com ara Catalunya Comercial, la Rambla de Catalunya, el Matí i el Temps.

25

Quan va esclatar la guerra, s'esforçà a evitar estralls i va salvar la vida de nombrosos perseguits. Entrà en la conselleria de Finances de la Generalitat com a assessor jurídic. Denunciat per alguns diaris i perseguit per elements incontrolats, que li retreien la defensa que havia fet dels ordes i les congregacions religioses, hagué d'expatriar-se a mitjan desembre del 1936, d'acord amb les autoritats catalanes. Es traslladà al País Basc, on col·laborà amb el govern autònom. El febrer del 1937 va tornar a Barcelona; però, perseguit encara, va tornar al País Basc.

Fou empresonat a la primeria del mes de març del 1937 per les forces navals del general Franco, que va capturar el vaixell Galdames, en què Carrasco i la seva família es traslladaven de França a Bilbao. Empresonat al penal de Burgos, al cap de cinc mesos va ser jutjat en un consell de guerra sumaríssim i condemnat a mort. Després de viure més de set mesos d'angoixa, pendent d'un possible indult o d'un bescanvi de presoners –que havien demanat, entre més, algunes de les més importants personalitats catòliques del món–, va ser afusellat el 9 d'abril de 1938.

V de Victòria, V de Vendetta

Una gran manifestació que unirà l’Avinguda Diagonal i la Gran Via de Barcelona a través de la plaça de les Glòries serà el gran acte de l’ANC que prepararà per la tarda de l’11 de setembre d’enguany. El que es pretén és fer una gran V de victòria que es pugui fotografiar i reconèixer des de l’aire. Un símbol universal. Una Diada que començarà al matí amb una convocatòria a totes les places dels ajuntaments catalans on es llegirà un manifest. L’Assemblea general de l’ANC ha acaparat tots els focus d’atenció aquest dissabte en la seva reunió a Tarragona. Amb més de 5.000 assistents, l’Assemblea Nacional Catalana ha tornat a il·lusionar el país amb un full de ruta cap a la llibertat. Una V de via, de voluntat, de votar i de victòria. L’ANC estableix la Diada com el punt de partida per celebrar un acte diari fins el 9 de novembre, la data prevista per a la consulta d’autodeterminació. Sí, ho han encertat; l’11 de setembre, la Diada Nacional de Catalunya, la data que commemora encara tres-cents anys després la derrota de la capital del país, és la data d’inici també de la campanya pel referèndum d’autodeterminació. Per la seva celebració i pel SÍ+SÍ. I si no ens deixen celebrar finalment el referèndum, l’Associació de Municipis per la Independència proposa de proclamar la República Catalana, evocant el 14 d’abril de 1931, després de les eleccions municipals plantejades com a plebiscitàries. 

26

La democràcia engolirà el soroll de sabres dels conspiracionistes espanyols. Ja fa molts mesos, com hem anat denunciant, que hi ha una remor de fons promoguda des d’Espanya per violentar els ànims. Ara és el moment de començar a aguantar la fúria d’un Estat que se sent impotent davant l’allau de democràcia i l’alegria popular. Només els queda el joc brut, la demagògia, la mentida i l’insult. A nosaltres molta feina per acabar de convèncer els indecisos de la necessitat d’apostar per segar les cadenes i construir un nou Estat junts. Aquesta és la nostra revolució.

PUBLICAT 8 d’abril de 2014

Fases celebres:

Al principi sospitaven que es tractava d’una estratègia, però els semblava massa inversemblant i absurda. La porta que menava al cor de la ciutat. La Kerkaporta, estava oberta com un diumenge qualsevol. (...) Kerkaporta, la porta oblidada, ha decidit el destí del món.

Stefan Zweig,Moments estelars de la humanitat

Assassinats pel franquisme 3Aquest mes ha fet setanta-cinc anys que va es acabar la guerra i que va començar una dura repressió, amb milers d'executats · Repassem algunes de les personalitats assassinades pel franquisme, en record del que també va ser final de la república

Joan Baptista Peset (1886-1941)

Joan Baptista Peset i Aleixandre (Godella, 1886 - Paterna, 1941) fou metge, científic i polític. Va ser rector de la Universitat de València. El règim franquista l'assassinà a causa de la seva fidelitat a la república.

27

Va ser militant d'Acción Republicana i, més tard, d'Izquierda Republicana, partit del qual fou president a València. Arran de la seva popularitat fou triat per encapçalar la candidatura del Front Popular per València en les eleccions del 16 de febrer de 1936 i va aconseguir un escó a les corts espanyoles.

Un cop hagué esclatat el conflicte bèl·lic, Peset fou nomenat inspector dels hospitals de guerra. Durant la contesa, va estudiar les repercussions psicològiques del conflicte bèl·lic en l'individu. A més, va continuar amb la tasca política i parlamentària. Va marxar cap a l'estat francès, però aviat, a Tolosa de Llenguadoc, va decidir que el seu deure era tornar.

Després de reunir-se amb els seus fills, va intentat abandonar la península amb la seua família pel port d'Alacant, que havia esdevingut l'única possibilitat de fugida per als republicans. Tanmateix, els vaixells que haurien hagut de rescatar els milers de persones que s'hi reuniren no arribaren mai i tots van ser detinguts i empresonats pels soldats franquistes. Peset fou reclòs al camp d'ametllers de la carretera cap a València que va ser utilitzat com a camp de detenció i, després, al camp de concentració d'Albatera, on es féu càrrec de la infermeria. Posteriorment fou traslladat a Portaceli i més tard a la presó Model de València. Va ser jutjat per 'auxili a la rebel·lió' i condemnat a mort, per bé que amb una recomanació d'indult per part del tribunal. Tanmateix, els elements més reaccionaris de la ciutat de València pressionaren perquè la sentència fos revisada i s'eliminés la recomanació d'indult. Fins i tot es va arribar a demanar clemència a Franco, que s'hi negà. Peset fou executat a Paterna el 24 de maig de 1941, de manera antireglamentària, atès que hom no va avisar l'auditor. El matí del dia de l'execució, Peset havia operat un company pres d'una hèrnia.

Ara ens en sortirem

Cal mantenir la unitat entre govern, Parlament, institucions i societat civil en tot allò que fa referència al procés sobiranista i la consulta

Carme Forcadell

Durant els propers mesos, especialment d'aquí a la consulta del 9 de novembre, haurem de vèncer molts obstacles, ens trobarem molts esculls que haurem de prevenir. Molts ens vindran de fora, però n'hi haurà que vindran de les nostres files. La falta d'autoestima, la desconfiança en la nostra pròpia força i en la nostra capacitat de mobilització i organització poden ser un escull en el nostre camí. I com que això ho saben els nostres adversaris s'estan multiplicant, i cada vegada seran més, les veus que diran que, malgrat que tenim raó i que cal fer canvis en les relacions entre Catalunya i Espanya, la independència és tan difícil i complicada que és preferible buscar altres sortides avantatjoses per a les dues parts.

No us ho cregueu. El més difícil gairebé ja ho hem fet, hem recuperat i refermat la confiança en nosaltres, en la nostra pròpia força. L'Onze de Setembre de 2012 no només vam demostrar que érem molts els que volíem un estat lliure i sobirà, sinó que vam canviar un govern, ajudats per l'Estat espanyol, és cert, en negar-se a dialogar sobre el pacte fiscal, però sense la nostra manifestació històrica no hauria estat possible. I ara hi tornarem, tornarem a provocar canvis qualitatius i transcendents i serà més fàcil, perquè tenim la majoria dels nostres parlamentaris compromesos en el procés. En aquell moment

28

no disposàvem ni de la complicitat del govern, ni d'una majoria parlamentària tan compromesa en la consulta i en la construcció d'un nou estat com ho està ara.

Tenim més força que mai i més capacitat de mobilització que mai, perquè ara ja sabem que ho podem fer, que som capaços d'organitzar actes tan simbòlics, grandiosos i espectaculars com la Via Catalana, que passarà a la història com un dels actes més emblemàtics del procés d'independència. Aquests dies hem tingut l'oportunitat de reviure-la amb la publicació de la gigafoto, que ens ha permès retrobar-nos i recordar els moments més emotius d'aquella històrica jornada. L'Onze de Setembre del 2012 vam demostrar que som molts, l'Onze de Setembre del 2013 vam demostrar que som capaços d'organitzar-nos, que som capaços d'assolir qualsevol repte que ens proposem i enguany, el 2014, ha arribat l'hora de decidir, de demostrar que som capaços d'exercir la nostra sobirania, la sobirania que va aprovar el nostre Parlament el passat 23 de gener, i que estem preparats per exercir-la.

Un altre escull que haurem de vèncer seran les contínues provocacions, cada vegada més exagerades. No hi hem de caure, nosaltres som la imatge de la Catalunya pacífica, alegre i democràtica de la manifestació del 2012 i de la Via Catalana del 2013, i ho hem de continuar sent. És cabdal que mantinguem davant del món la nostra manera de fer, hem de continuar fent les coses amb il·lusió i esperança perquè ja ens hem guanyat el dret a vot, és molt difícil que el món ens negui el dret a vot. Hem de continuar mostrant una Catalunya pacífica, democràtica, alegre i disposada a mobilitzar-se per un país millor per a tots els que hi vivim, vinguem d'on vinguem, parlem com parlem i ens sentim com ens sentim.

I, per acabar, un altre dels esculls que haurem de vèncer és la nostra tendència a la individualitat, creure que uns tenim més raó que uns altres o que la nostra raó és més important que la dels altres, pensar que les nostres propostes o conviccions són millors. En aquest procés és vital mantenir la unitat, la unitat entre tots els que volem la independència, amb tots els matisos que vulgueu, però hem de saber acceptar l'opinió de la majoria perquè ens hi juguem molt. El més important és que arribem al final del camí i no ho és tant si hi arribem d'una manera o d'una altra, qualsevol manera, si és absolutament democràtica i pacífica, és bona. Aquest ha de ser l'esperit que ens mogui. I mantenir la unitat no vol dir que no puguem discrepar de les actuacions del govern o dels partits polítics integrants del pacte per la consulta en molts altres temes, en moltes altres qüestions. Hem d'exposar i manifestar les nostres divergències com a ciutadans, perquè cada dia tenim l'oportunitat de construir aquest país, i ho hem de fer, tenim l'obligació de contribuir com a ciutadans a aquesta construcció. Però cal mantenir la unitat entre govern, Parlament, institucions i societat civil en tot allò que fa referència al procés sobiranista i la consulta perquè en aquesta unitat rau la nostra força. No podem obrir cap escletxa per on puguin penetrar els partidaris de la continuïtat, no hem d'oferir-los cap oportunitat que ens debiliti davant d'Europa i del món, perquè ens debilitaria com a poble i trencaria la nostra força davant del món.

D'aquí al 9 de novembre hem de treballar amb convicció, fermesa i unitat d'acció si volem aprofitar aquesta oportunitat que difícilment se'ns tornarà a presentar. Hem esperat durant 300 anys i, ara, si ho fem bé ens en sortirem.

PUBLICAT 9 d’abril de 2014

29

Avui fa tres anys:

10 d’abril de 2011. Consulta per la independència al nucli antic de Santa Margarida de Montbui. Hi va participar un 41% de les persones censades i el 98% hi va votar afirmativament.

Assassinats pel franquisme 4Aquest mes ha fet setanta-cinc anys que va es acabar la guerra i que va començar una dura repressió, amb milers d'executats · Repassem algunes de les personalitats assassinades pel franquisme, en record del que també va ser final de la república

Emili Darder i Cànaves (1895-1937)

Emili Darder i Cànaves (1895-1937) fou el darrer batlle republicà de Palma. Metge i polític, fou afusellat el 24 de febrer de 1937 per les tropes franquistes durant la guerra. Metge de professió, progressista, mallorquinista i catòlic, va ser un dels intel·lectuals mallorquins més compromesos en la modernització i recuperació nacional de l'illa.

El desembre del 1933, fou elegit batlle de Palma. Des d'aquest càrrec impulsà la dotació d'aigua i clavegueram per a tota la ciutat, la construcció de guarderies i de grups escolars. També es preocupà pel funcionament correcte dels mercats i per donar feina als treballadors desocupats. Va ésser suspès en les funcions el 1934, arran dels Fets d'Octubre, però li fou retornat el càrrec el febrer del 1936, amb el triomf del Front Popular. El juny del 1936, signà la Resposta al Missatge dels Catalans.

Poc després d'esclatar la guerra, el 20 de juliol de 1936, fou detingut i tancat al Castell de Bellver. El desembre del 1936 li embargaren béns per valor de dos milions de pessetes. Sotmès a consell de guerra, fou condemnat a mort encara que el fiscal només n'havia demanat vint anys de presó. El 24 de febrer del 1937, tot i trobar-se greument malalt, fou afusellat al cementeri de Palma, juntament amb Antoni Maria Ques Ventanyol, Alexandre Jaume Rosselló i Antoni Mateu Ferrer.

 

Rajoy i Rubalcaba enforteixen el procés

El debat al Congrés dels Diputats per demanar la cessió de competències al Govern de la Generalitat per organitzar un referèndum ha demostrat cinc coses importants.

En primer lloc, l'actitud inflexible i tancada dels dos grans partits espanyols, de la mà de Mariano Rajoy i Alfredo Pérez Rubalcaba, enforteix el procés sobiranista perquè reforça la idea que el millor reformisme català -l'únic- en aquests moments és l'aposta per aconseguir un Estat català independent. L'oferta d'intentar reformar la Constitució és, com sap tothom,

30

un mer recurs retòric. Perquè les majories en el conjunt d'Espanya impedeixen que prosperi cap canvi de fons impulsat només des de Catalunya.

En segon lloc, Rajoy ha dit solemnement que no reconeix cap dels greuges que Catalunya pateix avui en dia -econòmic, social, cultural, polític- i que, per tant, assumeix que el conflicte entre la societat catalana i els poders de l'Estat espanyol és un caprici inexplicable, una mania, una raresa i un misteri que no mereix res més que la contenció. Ortega y Gasset va dir l'any 1932, durant la discussió de l'Estatut, que "el problema catalán sólo se puede conllevar". Rajoy, des del seu immobilisme, fa el que recomanava el conegut pensador.

En tercer lloc, el debat al Congrés dels Diputats posa en evidència davant dels observadors internacionals que el Govern espanyol confia només en l'aplicació automàtica de la llei per resoldre un conflicte històric de grans dimensions que, tard o d'hora, serà també un assumpte de dimensió europea. Especialment significativa és la següent frase de Rajoy, expressada sense manies: "Y no me hablen de Escocia". Avui, a les cancelleries europees deuen estar més inquiets per l'actitud de Rajoy que per la demanda de voler votar que han expressat els tres diputats catalans.

En quart lloc, els partidaris catalans de l'anomenada tercera via són els grans derrotats del debat al Congrés perquè Rajoy no ha fet cap gest -cap ni un- que es pugui relacionar amb aquesta idea. Certes elits catalanes no han estat capaces d'influir en el discurs del cap del Govern espanyol i, per tant, queden en evidència davant del conjunt del país. Obrirà la jornada d'avui una reflexió de fons entre els sectors empresarials i financers que més durament han criticat el president Mas en els darrers mesos?

En cinquè i darrer lloc, els discursos de Turull, Rovira i Herrera han donat una imatge plural, seriosa i clara del que demana una gran majoria de la societat catalana. Més enllà del to de cada diputat, el conjunt ha resultat eficaç i pedagògic, i ha servit per fer arribar a molts ciutadans espanyols i a molts mitjans internacionals el sentit real del dret a decidir, que és l'extensió de la democràcia i el repartiment del poder, de manera pacífica. Menció especial mereix el discurs que, en el torn dels grups parlamentaris, ha fet el republicà Alfred Bosch, amb ironia fina, contundència i elegància.

PUBLICAT 10 d’abril de 2014

Fases celebres:

No tinc altra autoritat que aquesta: la d’haver-me apassionat, fins a l’obsessió, per la vida i el destí del meu poble. Potser és la única passió noble que reconec en mi.

Joan Fuster,Proleg de la 2a edició deNosaltres, els valencians

31

Assassinats pel franquisme 5Aquest mes ha fet setanta-cinc anys que va es acabar la guerra i que va començar una dura repressió, amb milers d'executats · Repassem algunes de les personalitats assassinades pel franquisme, en record del que també va ser final de la república

Carles Rahola i Llorens (1881-1939)

Carles Rahola i Llorens (Cadaqués, 28 de juny de 1881 - Girona, 15 de març de 1939) fou un periodista, escriptor, historiador i polític gironí. Familiar dels polítics Josep Rahola i d'Espona i Frederic Rahola i d'Espona, de Pere Rahola, ministre de la república i de la periodista i política Pilar Rahola.

Anna Puig escrivia al Punt Avui fa poc: 'Carles Rahola i Llorens va néixer a Cadaqués el 28 de juny de 1881. Era el petit de cinc germans i quan tenia tres anys la família va marxar a viure a Girona. El seu pare regentava una impremta, que posteriorment va passar a mans del seu germà, Darius, i que va ser la llavor del diari 'L'Autonomista', de caire republicano-federal, del qual Rahola va ser articulista i l'ànima. Amb disset anys, va començar a treballar com a escrivent de la Diputació de Girona, on va iniciar una carrera ascendent que el va portar, el 1932, a ser el màxim representant del govern català a les comarques gironines quan va passar a ser comissari delegat de la Generalitat.'

Rahola va morir assassinat pel règim franquista a la tàpia del cementiri de Girona el 15 de març de 1939, abans de complir cinquanta-vuit anys, un mes i onze dies després de l'entrada de les tropes franquistes a la ciutat. Va ser l'únic escriptor català que el règim franquista va condemnar a mort arran dels seus escrits. Durant més de trenta anys, Rahola va ser, sens dubte, un dels intel·lectuals gironins i catalans de referència, tant per la seva obra com per la seva vida. Després ho ha estat també per la seva mort. Rahola va defensar sempre els valors de la civilitat, del respecte i de la tolerància.

 

L’hora de l'independentisme conseqüentEnhorabona. Tot ha anat tal com era previst. Espanyols i catalans van fer dimarts el paper que els tocava. El món s'ho va mirar i en va prendre nota. Ells volien ribotar la voluntat del poble català i ho van intentar. Havien de muntar un aquelarre antiindependentista i s'hi van esplaiar. Nosaltres volíem dir-los que si s'hi posaven bé aniria millor per a tothom; però que si no, faríem camí igualment. Tots els qui van parlar --cadascú a la seva manera-- van contribuir a l'avenç indeturable de la recuperació de la llibertat dels catalans. Moltes gràcies a tots plegats. Aquí s'acaba el trajecte de l'autonomisme. Fins aquí, la crònica de la transició i la renúncia. Ara obrim el període constituent. Pam a pam, ara ens toca de decidir i d'actuar en conseqüència. Ja no cal esperar permisos ni consensos de fora. Ara som nosaltres que decidim. És l'hora de l'independentisme conseqüent.

El parlament ha d'acabar la llei de consultes. Ho ha de fer administrant el temps amb intel·ligència. No podem fer curt, no ens podem quedar sense recorregut abans d'hora.

32

L'única data que ens obliga és el 9 de novembre. La resta de passes s'han d'acomplir i dosificar seguint una estratègia política ambiciosa. Una vegada el parlament hagi aprovat la llei, el president Mas haurà de signar-la perquè es publiqui al Diari Oficial de la Generalitat. Serà en els pocs minuts que passaran entre la signatura i la publicació que caldrà fer la convocatòria del referèndum. Un minut després de la publicació en el diari oficial, l'estat espanyol haurà presentat recurs al seu Tribunal Constitucional.

Des d'uns quants dies abans, els magistrats ja faran unes convivències a l'edifici del tribunal perquè la cosa no els agafi desprevinguts a Santo Domingo. Tan bon punt el fiscal de l'estat hagi presentat el recurs, no haurà passat ni un minut que els excel·lentíssims magistrats ja hauran dictat la suspensió cautelar de la llei. Si el president s'esperés a fer la convocatòria després d'aquesta suspensió cautelar cauria en l'error de la prevaricació i donaria l'oportunitat a l'estat espanyol d'engegar un procés judicial contra ell per inhabilitar-lo. Per això és important que el president faci la convocatòria en el breu instant entre la signatura i la publicació en el DOGC.

Quan passarà tot això? El president ho té tot calculat. No l'agafaran pas d'improvís, que no s'ho pensi ningú. Em puc imaginar que la idea és de fer-ho pels volts de l'Onze de Setembre. Hi ha dues hipòtesis: a final d'agost, i que la prohibició sigui un brou que faci xup-xup pensant en la V de la Diada; o bé just després, per demostrar que la política respon a la demanda del carrer. Internament, ens aniria bé la primera; internacionalment, pot ser més eficaç la segona. Sigui com sigui, la Diada és gairebé dos mesos abans del 9 de novembre i una convocatòria de referèndum no es pot fer amb menys marge de temps. És a dir, abans de la Diada o després, la cosa no se n'anirà gaire lluny.

Aleshores, una vegada suspeses cautelarment la llei i la convocatòria, el president reunirà els partits catalans compromesos amb la democràcia per proposar-los un full de ruta. Què dirà aquest full de ruta? No crec pas que sigui tancat. Aquest seria l'error més greu que podríem cometre. En aquell moment s'haurà d'imposar la màxima de Malcolm X: 'Per tots els mitjans necessaris.' Qui pretengui tancar camins, farà un mal favor al poble de Catalunya i a la seva llibertat.

El president és molt escrupolós en el compliment de la llei vigent i ho serà fins l'instant precís de substituir-la per una nova llei catalana. És a dir, en cap moment no sortirà de les vies legals, siguin quines siguin. Mentre no se substitueixi la llei espanyola per la catalana, el president no cometrà cap il·legalitat. Seria donar un avantatge a l'adversari i això no ens ho podem permetre. Que en sigui conscient tothom: és incomparable la força que tindrem amb un president actiu enfront de la que tindríem amb un president processat o inhabilitat. Ells esperen l'error per engegar la maquinària judicial que ens pot perjudicar molt als ulls de la comunitat internacional.

Per tant, si es troba la manera de fer el referèndum legalment, serà una notícia excel·lent. La millor que haurem tingut mai. Però, altrament, caldrà deixar-se de prejudicis i interessos partidistes i anar cap a unes eleccions avançades amb uns programes que continguin la declaració d'independència al parlament. I encara vaig més enllà. Alguna cosa em fa pensar que el president té algunes altres opcions pensades que ningú no ha dit i que poden sorprendre'ns a tots plegats. Mentre alguns es passen el dia dient que s'ha de fer això i allò, ell calla i espera el moment adequat per a cada cosa.

Què passarà d'ara endavant? Com hem dit, l'aprovació de la llei de consultes, la convocatòria del referèndum i la suspensió de totes dues coses són clares. A partir d'aquest moment, dependrem de nosaltres mateixos. I això vol dir que dependrem de la maduresa i la flexibilitat de polítics i societat civil; de la capacitat d'entendre que el veritable objectiu no és la consulta, sinó la independència. El clam social d'aquests últims anys ha estat 'in-inde-independència'. Dependrem també de la generositat --absència de partidisme-- i de l'actitud alegre i positiva del nostre combat per la llibertat. I, finalment, dependrem de la capacitat cívica de mantenir la mobilització social i del compromís ciutadà de fer costat a les institucions --parlament, govern i president-- en els moments tan complicats que som a punt de viure. Ho podrem fer seguint aquest exemple:

33

'President Macià. Barcelona. Stop. Compleixo emocionat deure tot català actuals moments posar-se vostres ordres. Stop. Sortiré aquest vespre avió Barcelona, si no maneu resti Berlín. Stop. Xammar. Berlín. 14 d'abril 1931.'

carduspere@gmail.com

PUBLICAT 11 d’abril de 2014

Assassinats pel franquisme 6Aquest mes ha fet setanta-cinc anys que va es acabar la guerra i que va començar una dura repressió, amb milers d'executats · Repassem algunes de les personalitats assassinades pel franquisme, en record del que també va ser final de la república

Josep Sunyol (1898-1936)

Josep Sunyol i Garriga (Barcelona, 21 de juliol de 1898 - serra de Guadarrama, Espanya, 6 d'agost de 1936) fou president de la Federació Catalana de Futbol i del FC Barcelona, destacat polític d'Esquerra Republicana de Catalunya, diputat al congrés espanyol el 1931, el 1933 i el 1936.

El primer contacte directe amb el FC Barcelona va ser l'any 1925, quan les autoritats espanyoles van clausurar l'entitat a causa d'una demostració espontània al camp de les Corts contra la dictadura de Primo de Rivera. Joan Gamper, en aquell moment president de l'entitat, es va trobar obligat a marxar de Catalunya i Josep Sunyol, militant catalanista, va decidir fer-se soci del club aquell mateix any. El 17 de juliol de 1935, accedint a les peticions dels socis, va esdevenir president del club.

Impulsor de la premsa republicana de masses, el 1930 fundà la Rambla, una publicació que pretenia lligar els conceptes d'esport i ciutadania. Sunyol hi intentava de fer pedagogia catalanista, amb la crònica esportiva. Va ser una publicació polèmica i va ser suspesa per ordre del govern espanyol durant anys.

Sunyol, juntament amb el periodista de la Rambla Ventura Virgili, el xofer i un tinent republicà, foren detinguts per tropes franquistes a la serra de Guadarrama, quan visitaven el front; tots quatre foren afusellats sense judici previ. Fins i tot després de mort li van obrir un expedient en virtut de l'aplicació de la 'Ley de Responsabilidades Políticas' del 1939.

De cara al 14 d'abril

34

Enguany tindrà un valor especial el dia de la República, perquè es comença a veure a prop, més que mai. Potser el gran dia serà el 14 d'abril de 2015

José María Murià Rouret

Pels exiliats catalans a Mèxic hi havia diverses dates cíviques que eren imprescindibles de commemorar. Deixem a part Nadal, Tots Sants, Sant Jordi, Sant Josep i el dia de la Mare de Déu de Montserrat, que se solien celebrar privadament, però que no per això deixaren de jugar un paper molt important en la preservació del sentiment catalanista, precisament perquè conservaven els detalls que donaven forma a cada una de les festes: l'escudella, els panellets, la crema catalana, etc. No hi feia res que aquella migració fos majoritàriament laica, ja que el simbolisme religiós quedava soterrat pel de la catalanitat.

Les commemoracions fora de la llar eren com a mínim tres: l'11 de setembre, el 15 d'octubre i el 14 d'abril. Sempre es buscava un lloc o altre per deixar un ram de flors, endegar un discurs que la mainada poc entenia i, per tant, sempre era per ella massa llarg, i procedir a un dinar de germanor. Normalment no es feia el mateix dia, a menys que caigués en cap de setmana. Les dues primeres dates les seguíem amb el respecte del cas. Fets a la celebració mexicana de la independència, enteníem perfectament el valor de la diada. La mort del president Companys, assassinat pels franquistes, també era un impacte. Però al 14 d'abril, aniversari de la proclamació d'una República que va durar tres dies, fins que Lluís Nicolau d'Olwer i dos senyorassos més de Madrid pressionaren Macià per tal que reculés, ens costava de trobar-li la raó de ser recordat.

Un dia, encarat amb la gent gran –més jove del que jo sóc ara– vaig exposar els meus dubtes. “Va servir d'alguna cosa?”, vaig preguntar. Les explicacions foren un embolic i no em feren el pes, fins que el meu pare, que havia callat amb posat de dir “ja us ho fareu”, va intervenir dient: “La veritat és que no va servir de res, però algun dia serà útil si ajuda que en construïm una de debò.” A partir d'aleshores em vaig fins i tot convertir en un dels organitzadors. Quan esdevingué la diguem-ne democràcia espanyola ja gairebé ningú es va recordar de la pobra República Catalana. Finalment jo també ho vaig deixar córrer, però, això sí, mai em passava per alt: servia per comunicar-me amb quatre o cinc igualment tossuts...

Un dia el 14 d'abril em va agafar a Barcelona i se'm va eixamplar el cor en reunir-me amb un grup no tan reduït que, per cert, cada vegada s'ha anat fent més gran... Enguany tindrà un valor especial el dia de la República per la raó que es comença a veure a prop: més que mai. Potser el gran dia serà el 14 d'abril de 2015...

Jo no podré pas ser a Catalunya, malgrat que ja m'agradaria. Però tindré un consol: aniré una estona al cementiri a recordar al meu pare el que em va dir ja fa molts anys. Em passarà el mateix d'altres vegades recents. No em podré aguantar la ràbia que tants homes com ell, d'aquí i d'allà, que van mantenir el caliu de l'esperança de veure la República Catalana feta una realitat –i estaven ben disposats a jugar-s'hi fins i tot la vida– no puguin gaudir del que està passant.

PUBLICAT 12 d’abril de 2014

35

Albert Pont, a l’Argentina: “Espanya està tancant totes les portes al diàleg i ens vol portar a una secessió no pactada”

El president del Cercle Català de Negocis, Albert Pont, que es troba a l’Argentina fent una sèrie de conferències sobre el procés català, ha assegurat a La Plata, primera parada del seu viatge, que Espanya, amb el seu immobilisme i les seves constants negatives, “està tancant totes les portes al diàleg”. “Ens vol portar a una secessió no pactada, amb tot el que això comporta”, ha afegit el president del CCN, que en les seves primeres trobades i conferències a l’Argentina ha afirmat, també, que no només ens trobem davant de “la secessió de Catalunya, sinó de la dissolució de l’Estat espanyol”. “Després altres comunitats seguiran el nostre camí”, ha dit Albert Pont, que també ha qualificat de “revolució pacífica” el que està passant a Catalunya. Una revolució “de les classes mitjanes i populars catalanes”, que s’han rebel·lat davant de “l’oligarquia madrilenya, la que va la llotja del Bernabeu, la que controla els mercats i viu de les subvencions i les contractacions públiques”.

Sota el títol “La independencia de Cataluña, causas y consecuencias”, Pont té previst fer tot un cicle de conferències en diverses ciutats argentines per explicar que la voluntat majoritària dels catalans és aconseguir un Estat propi. El president del CCN, a més a més, aprofita la seva estada a l’Argentina, prevista fins al 20 d’abril, per mantenir trobades i reunions amb empresaris, inversors i industrials. L'objectiu, enfortir la promoció econòmica de Catalunya, establint lligams i sinèrgies amb l'empresariat argentí i respondre als dubtes dels possibles inversors sobre les oportunitats que sorgiran en la nova Catalunya Estat. Els estudis del CCN mostren que ara és el moment d’invertir a Catalunya i les últimes xifres oficials confirmen el creixement de les inversions estrangeres, que el 2013 van batre rècords.

El president del CCN ha obert el cicle de conferències aquest dimecres 9 d’abril a la Facultat de Ciències Jurídiques i Socials de La Plata, en un acte organitzat conjuntament pel Casal Països Catalans de La Plata i l’Observatori de les Nacions sense Estat. Una sessió on ha intercanviat punts de vista amb el degà de la institució i també amb la fundadora de l'Observatori de les Nacions Sense Estat, Nieves Cenicacelaya, una autoritat en matèria de secessió d'estats. També ha mantingut una reunió amb directius del Banco Credicoop.

Després de la Plata, Albert Pont visitarà Castelar i Morón, ciutats de les afores de Buenos Aires, Capitán Sarmiento, Rosario, San Miguel de Tucumán, on serà el convidat d’honor en la inauguració oficial del Casal dels Països Catalans, Córdoba i

36

Buenos Aires, on el dia 17 parlarà del procés d’independència al Casal de Catalunya. En totes aquestes ciutats mantindrà trobades i reunions amb representants polítics i del món empresarial. També té previst fer algunes presentacions d’“Escucha, Sefarad”, traducció al castellà del seu primer llibre, “Delenda est Hispania”. 

Assassinats pel franquisme 7Aquest mes ha fet setanta-cinc anys que va es acabar la guerra i que va començar una dura repressió, amb milers d'executats · Repassem algunes de les personalitats assassinades pel franquisme, en record del que també va ser final de la república

Francesc 'Quico' Sabaté (1915-1960)

Francesc Sabaté Llopart (l'Hospitalet de Llobregat, 30 de març de 1915 – Sant Celoni, 5 de gener de 1960) també conegut per 'El Quico', fou un guerriller del maquis antifranquista, que continuà lluitant després de la fi de la guerra. Sabaté comandà un grup de guerrillers que feia incursions a Catalunya des del sud de l'estat francès.

Perduda la guerra, Sabaté va passar la frontera el 1939. Durant un temps va ser confinat per les autoritats franceses al camp d'internament de Vernet d'Arieja i posteriorment alliberat per a treballar en una fàbrica d'explosius a Angulema (Occitània).

El juliol del 1944 féu un primer viatge a l'estat espanyol, per a incorporar-se als grups d'acció contra el règim de Franco. Des del seu refugi a Occitània compaginava les feines de llauner i pagès amb la seva activitat antifranquista; robatoris a empresaris acabalats i entitats bancàries per a finançar activitats contra el règim, activitats de trasllat de propaganda antifranquista des de l'estat francès, reorganització dels sindicats de la CNT a l'interior, sabotatges i activitats d'escamot urbà a Barcelona.

Va ser detingut i empresonat a França per tinença d'armament i explosius i confinat durant anys a la població francesa de Dijon. Va poder eludir el confinament i captura durant els següents anys i va ser descrit com 'l'enemic públic número u del règim franquista' en els mitjans de comunicació espanyols.

Del 17 de desembre de 1959 al 3 de gener de 1960, Sabaté i els seus homes van evadir les patrulles, primer de la policia francesa i després de la guàrdia civil, que hi havia al Pirineu. Però finalment, el dia 4, trobant-se refugiats en una masia, el mas Clarà, a prop de Banyoles, van ser acorralats per la guàrdia civil. Després d'un intens tiroteig, van morir tots els homes de la partida de Quico Sabaté excepte ell, que va poder fugir, per més que greument malferit en una natja, una cuixa i al coll. Va creuar el Ter i va arribar a Fornells de la Selva on va pujar en un tren amb la intenció d'arribar a Barcelona. Descobert pel maquinista, va saltar a un altre ferrocarril, però la guàrdia civil ja li seguia la pista per l'avís dels ferroviaris. A la rodalia de Sant Celoni va saltar del tren en marxa i, ja al poble, quan cercava un metge perquè l'atengués, després d'un tiroteig amb el sometent Abel Rocha, va caure mort. Eren les 8 del matí del 5 de gener de 1960.

 

37

PUBLICAT 13 d’abril de 2014

Avui fa anys a Catalunya:

14 d’abril de 1931. Macià proclama la República catalana. Tres dies després hi ha de renunciar per la promesa d’aconseguir una amplia autonomia dins de la República espanyola. En aquesta etapa (1931-1940), la comarca del Bages va ser una de les que va aportar més capital humà a la governació del país (en proporció al nombre d’habitants d’aleshores) .

La Generalitat republicana

La proclamació de la República feta per Companys des de l'Ajuntament de Barcelona va provocar un clima d'eufòria republicana. Poques hores després, Francesc Macià va proclamar la República Catalana dins la Federació de Repúbliques Ibèriques des de l'edifici de la Diputació. El nou govern provisional que s'havia constituït a Madrid, tanmateix, va obligar Macià a retirar la República Catalana. Com a contrapartida, però, va acceptar la creació d'un govern autònom, la Generalitat, i l'elaboració d'un estatut que precisés el seu marc de llibertat i autonomia. Poc després, es van celebrar eleccions al Parlament de Catalunya, que van donar la victòria a Esquerra Republicana de Catalunya, liderada per Francesc Macià, que presidiria la Generalitat fins a la seva mort, el 1933. Esquerra defensava el reconeixement de la nacionalitat catalana, la democràcia, el federalisme, el laïcisme i la distribució social de la riquesa. Tenia el suport, sobretot, de la petita i la mitjana burgesia, però també de part de les classes populars.

Assassinats pel franquisme 8Aquest mes ha fet setanta-cinc anys que va es acabar la guerra i que va començar una dura repressió, amb milers d'executats · Repassem algunes de les personalitats assassinades pel franquisme, en record del que també va ser final de la república

Salvador Puig i Antich (1948-1974)

Salvador Puig i Antich (Barcelona, 30 de maig de 1948 - 2 de març de 1974) fou un activista anarquista que va militar al MIL. Va morir executat pel règim franquista, després de ser jutjat per un tribunal militar i condemnat com a culpable de la mort del sots-inspector Francisco Anguas Barragán a Barcelona.

El 1973, el militant del MIL Santi Soler fou detingut per la policia i interrogat. Sotmès a tortura, acabà confessant els llocs de trobada clandestina dels seus companys. Santi Soler mateix fou utilitzat de parany per la policia de la brigada político-social de paisà per detenir

38

Xavier Garriga Paituví i Salvador Puig i Antich. L'operació, minuciosament preparada, s'efectuà la tarda del 25 de setembre de 1973 a la cantonada entre els carrers de Girona i del Consell de Cent de Barcelona. Tots dos van ser detinguts davant el bar Funicular, on havien quedat amb Santi Soler. Tot seguit, els policies els van fer entrar al portal del número 70 del carrer de Girona, on hi hagué un tiroteig a conseqüència del qual Puig Antich quedà malferit i el jove policia Francisco Anguas Barragán resultà mort.

Puig Antich fou empresonat, acusat de ser l'autor dels trets que causaren la mort d'Anguas Barragán i d'haver participat en l'atracament d'un banc. Més tard va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a mort per un règim amb set de venjança després de la mort de Carrero Blanco. La mobilització per tal d'evitar-ne l'execució fou espontània, però minoritària i amb actes de vegades contundents. A l'Assemblea de Catalunya, hi va haver una certa resistència a donar suport al militant llibertari. La reacció de la CNT a l'exili fou més aviat tèbia, tret d'un grup de dissidents de Tolosa de Llenguadoc. A tot Europa, la reacció va ser immediata: Libération va ser el primer diari de donar l'alerta i el primer comitè de solidaritat va néixer gràcies al grup vinculat al Frente Libertario. S'organitzaren manifestacions demanant la commutació de la pena capital, però Franco es mantingué ferm i no en concedí l'indult. Salvador Puig Antich, de 25 anys, fou executat amb el mètode del garrot vil en una cel·la de la presó Model de Barcelona el 2 de març de 1974, a les 9.40.

PUBLICAT 14 d’abril de 2014

Els estrangers a Catalunya.

Estimo Catalunya, estimo molt Catalunya -hi visc fa 34 anys, hi tinc la meva família i els meus amics! Tanmateix, ara torno a viure a Alemanya, torno als meus orígens, quina ironia del destí. Però hi estaré per un temps, només.Sempre he tingut certes dificultats en trobar feina, una feina més estable, vull dir. Pot ser que sigui una  eterna "guiri" a ulls dels altres? Em molesta quan diuen que sóc alemanya quan intento ser catalana, especialment sent casada amb un català. Potser veuen en mi alguna cosa típicament  alemanya i no veuen que simplement soc així i que aquesta és la meva personalitat. Perquè, com és un alemany? Com a les pel·lícules nazis? Encara corren aquestes tòpics al cap de molta gent. Ara, és clar, amb la crisi, trobar una feina és pràcticament impossible, tant per a mi com per molts. Això de trobar feina en llocs que requereixen certa responsabilitat perquè sóc una dona estrangera, em sembla gairebé impossible, a no ser que es tracti d'una feina de professora o de traductora, o alguna cosa per l'estil.  En canvi, s'insisteix molt en què la gent estrangera aprengui català, que faci mans i mànigues per integrar-se se al país.... Crec que falta més coneixements sobre el tema: aquí, a Alemanya, a Berlín concretament, trobo gent de tot el món ocupant càrrecs diversos, fins i tot de polítics! i tots estan pel país, per suposat!

39

En una Catalunya lliure, independent, espero que canviï aquesta mentalitat que indica que una persona de fora serveix per fer feinetes o és acceptada com a voluntària  però que no pot demanar mai pujar graons perquè, segur que amb molt bones paraules, però no serà mai admesa. Excepte, és clar, si es té un bon padrí o una magnífica padrina...

Sylvana Gross-Melzer 

PUBLICAT 15 d’abril de 2014

L'excònsol britànic a Barcelona replica al PP en el 'Financial Times'...

“Catalunya no va unir-se voluntàriament a Espanya, va ser brutalment conquerida”

L'excònsol britànic a Barcelona replica al 'Financial Times' a l'article en què una eurodiputada del PP demanava a la UE que aturés els independentistes. "El Regne Unit no té por de la democràcia: se la fa seva. Tampoc Espanya li hauria de tenir por", diu Cowling, que acusa Madrid de tenir mentalitat "colonialista"

      Geoff Cowling, exconsol general del Regne Unit a Barcelona

 

El passat 18 de febrer Cayetana Álvarez de Toledo, eurodiputada del PP i directora de l'àrea internacional de la FAES, va publicar un article al 'Financial Times' en el qual tornava a vincular el sobiranisme amb la guerra i el considerava un pas enrere en la construcció europea. Aquest dijous Geoff Cowling, cònsol britànic a Barcelona entre el 2002 i el 2005, ha publicat una carta al director al mateix diari en la qual respon a l'article d'Álvarez de Toledo.

 

40

En la carta, titulada 'Els greuges molt reals de Catalunya', Cowling afirma que el país va ser una nació independent fins a l'any 1714 i que "no es va unir a Espanya voluntàriament, va ser conquerida brutalment".

 

En el seu article, titulat 'Europa no es pot permetre el luxe de cedir davant dels separatismes', l'eurodiputada del PP assegurava que "la nostra no és una Europa de tribus sinó de ciutadans", i afirmava que aquest fet està sent atacat "pel populisme i el nacionalisme". Segons Álvarez de Toledo, "dos dels estats més grans i antics del continent, el Regne Unit i Espanya, s'enfronten actualment a greus reptes per part de separatistes regionals a Escòcia i Catalunya. Aquests reptes no només suposen una amenaça per als països respectius, sinó que també minen el projecte europeu".

 

L'eurodiputada demanava als líders europeus que s'enfrontin al nacionalisme en termes "polítics i morals", i que recordin als defensors de la secessió "com n'és de difícil entrar a la Unió, i com n'és de fàcil sortir-ne". Segons la dirigent de la FAES, els líders europeus han de "desemmascarar la hipocresia del nacionalisme". Álvarez de Toledo critica les respostes de la UE i de les cancelleries europees que afirmen que el procés català "és una qüestió interna espanyola" i considera que aquests arguments són "un error".

 

Després d'assegurar que el "separatisme català va en contra dels valors que defineixen Espanya com una democràcia i la Unió Europea com una fita de la civilització", i de criticar que la Generalitat "s'ha negat a complir les resolucions judicials que demanen que els nens rebin un mínim d'hores de classe en castellà", l'eurodiputada acusa el Govern de Mas de "distorsionar la història per tal de justificar greuges imaginaris". Per Álvarez de Toledo, el govern català "planta cara a la llei i, amb ella, als fonaments de la coexistència pacífica entre espanyols".

 

Escòcia i Catalunya, dues nacions

 

41

Entre els molts trets que diferencien Espanya del Regne Unit hi ha el respecte a la diversitat. Mentre que Espanya té dificultats a veure en Catalunya res més que una comunitat autònoma nascuda de la Constitució del 1978, al Regne Unit ningú no discuteix que Escòcia és una nació i que, per tant, els escocesos tenen una identitat pròpia. És per això que, en la seva resposta a l'eurodiputada del PP, l'excònsol britànic a Barcelona comença per recordar-li que "Escòcia no és una regió" —tal com la va definir Álvarez de Toledo— sinó "una nació de propi dret dins del Regne Unit". Cowling recorda que Catalunya també és una nació, tal com consta a l'Estatut. L'excònsol recorda que les Nacions Unides reconeixen el dret a l'autodeterminació de les nacions. I apunta: "Descriure les dues nacions com a 'tribus' denota una mentalitat colonialista".

 

"Catalunya va ser, en la pràctica, una nació independent fins al 1714", diu Cowling, que explica com "milers de catalans van ser assassinats durant el setge i la repressió posterior. L'antic Parlament de Catalunya, la seva identitat, llengua i cultura van ser esclafades. Moltes zones de Barcelona van ser enderrocades. Catalunya no va unir-se voluntàriament a Espanya, va ser brutalment conquerida". L'excònsol a Barcelona també menciona el sofriment del país durant la Guerra Civil i afirma que "Lluís Companys continua sent l'únic president europeu que ha estat executat. No hi ha hagut cap disculpa ni s'ha anul·lat la sentència a posteriori". Això porta Cowling a afirmar que aquests "fets històrics no són greuges històrics imaginaris".

 

Després de recordar la força del moviment independentista i considerar que està "profundament arrelat en la societat catalana, alimentat per cada desdeny que arriba de Madrid", Cowling en la seva carta afirmant "Tal com passa a Escòcia, el Parlament de Catalunya té una majoria a favor d'un referèndum per la independència".

 

Cowling conclou la carta dient "El Parlament de Westminster ha atorgat a Escòcia el dret a decidir el seu futur. En canvi, el Parlament espanyol a Madrid rebutja debatre la demanda catalana. El Regne Unit no té por de la democràcia: se la fa seva. Tampoc Espanya li hauria de tenir por".

42

 

 

PUBLICAT 16 d’abril de 2014

Justícia en català? L'absència del català en l'àmbit de la justícia ocorre amb la complicitat de tots plegats i tots hauríem d'entonar un ‘mea culpa'

Teia Bastons Prats

“Allò que cal fer segons dret i raó.” Aquesta és una de les moltes definicions de justícia que ens ofereix la Gran Enciclopèdia Catalana. Una definició que no deu haver llegit la magistrada responsable del jutjat de primera instància número 2 de Granollers. Com tampoc no deu haver llegit, tot i que segons sembla coneix el català, la carta de drets lingüístics, que deixa molt clar que tots podem fer servir el català als jutjats de Catalunya sense cap entrebanc i sense que ens ho impedeixi ningú. Però per aquesta magistrada, el que és un entrebanc és el català pel retard que provoca el fet d'haver de traduir les resolucions. I sembla ser que això va en contra del suposat principi d'eficiència de l'administració pública. Eficiència i justícia? Quin contrasentit! O sigui que o renunciem a rebre justícia en la llengua pròpia del nostre país o ja ens podem armar de paciència. El pitjor de tot és que sembla que si la justícia és lenta, encara sigui per culpa nostra perquè demanem una cosa tan forassenyada com voler utilitzar la nostra llengua. Encara que ho fem emparats per la llei. I aquí està la clau, ja que els mateixos responsables de fer justícia, o sigui, de “fer segons dret” i d'aplicar la llei, són els primers que la ignoren. Això només respon a desinterès, apatia i indiferència, ja que si no fos així no estaríem parlant que hi ha un 25% menys de sentències en català, segons les dades de l'últim informe anual de la Plataforma per la Llengua. Ni ens trobaríem que en determinats jutjats de Catalunya el català només arriba a un 8% dels documents judicials. Tot i que ofereix dades positives sobre la salut del català, l'informe també constata, com les anomenava aquest diari, zones d'ombra. La principal, l'absència del català en l'àmbit de la justícia. Cal dir que si això passa és amb la complicitat de tots plegats. Dels que qui més qui menys hem acceptat, o potser millor dir hem claudicat, davant el temor dels possibles perjudicis que ens podria

43

provocar exigir el català en els nostres tràmits. O sigui que segurament tots, i no només jutges, advocats, procuradors, secretaris judicials..., hauríem d'entonar un mea culpa. Com també els polítics catalans que fa unes dies van declarar en castellà davant l'Audiencia Nacional. No serveix d'excusa la deficient traducció. Com va dir l'Associació de Juristes en Defensa de la Llengua, va ser una oportunitat perduda.

PUBLICAT 17 d’abril de 2014

Puigcorbé: "Qui s'obstini en que Catalunya no sigui independent, que desisteixi"L’actor deixa clar que "la societat catalana no es tirarà enrere" i avisa que "això ho ha de tenir clar qualsevol negociador"

Nerea RodríguezL’actor Juanjo Puigcorbé ha concedit una entrevista a ‘Eldiario.es’, on defensa contundentment el dret a decidir i la independència de Catalunya. Puigcorbé assegura que “nosaltres no tenim res en contra de la resta dels espanyols, res de res, malgrat la gran propaganda que s'està fent”. I explica: “Jo visc a Madrid des de fa deu anys i mai he tingut cap problema. La meva dona és espanyola i a mi m'encanta Espanya. Es donen unes condicions perfectes perquè Catalunya sigui líder del canvi, i ho serà”. “Qui s'obstini en que no sigui així, que desisteixi, perquè Catalunya no desistirà”, etziba.

En aquesta mateixa línia insisteix que “la societat catalana no es tirarà enrere” i avisa que “això ho ha de tenir clar qualsevol negociador”. “Els pobles del món ens acceptaran, i si ens accepta un o dos, ja està el procés iniciat. I tothom sap que són bastants més que un o dos, i alguns molt poderosos”, vaticina.

L’actor també assenyala que si Catalunya s’indepeditza i queda fora de la Unió Europa “serà perquè Madrid s'obstina. Si l'Estat espanyol votés en blanc,

44

ens acceptarien. Si ens amenacen amb quedar-nos fora serà perquè ells imposaran el veto, punt. I si diuen que l'economia anirà fatal serà perquè calculen el boicot”. Però, segons ell, “això són tonteries que pot contrarestar qualsevol persona que faci números”.

El que estan dient, opina, “és que no ens facilitaran res de res, però al seu torn, si un s'informa bé entén que el no reconeixement de l'altra part implica quedar-se amb tot el deute, la qual cosa és inassumible per a Espanya: la prima de risc es posaria pels núvols”. A més, manifesta que “hi ha una ciutadania molt activa cap al canvi, que no ens agrada aquesta situació. A una gran part de la societat espanyola tampoc li agrada la situació actual del país ni cap a on va, cada vegada més oligàrquic. Però no té els instruments per fer-ho, i Catalunya, sí”.

Puigcorbé creu que “els canvis sempre comencen des d'abaix i són perifèrics, i a Catalunya és perifèric i d'abaix. Això és el que neguen els partits oficialistes, i per això diuen que això és nacionalisme excloent i aquestes coses”. I sentencia: “El que volem és votar i un Estat propi, perquè l'opció federal, que era la que molts defensàvem, no va avançar en absolut”.

PUBLICAT 18 d’abril de 2014

Eduardo Reyes President de Súmate

“M’acusen de ser un renegat i un traïdor”

Meritxell Doncel (@m_doncel) / Periodista i Advocada.- L’any 1960 va arribar a Catalunya procedent de Còrdova. Aquí hi va conèixer la seva dona, catalana, i aquí va veure créixer la seva filla i els seus dos néts. La història no és gaire diferent a la dels milers de persones, moltes procedents d’Andalusia, que van arribar en aquells temps en busca d’un futur millor i s’hi van quedar per sempre. Fa un any, l’Eduardo Reyes va decidir fer un pas endavant i fundar, amb un grup de castellanoparlants, el col·lectiu Súmate, que avui ja compta amb 300 socis i 35.000 simpatitzants. La idea, diu, era fer alguna cosa per Catalunya seguint l’esperit dels seus pares, que al 1977 es van unir als catalans per demanar llibertat, amnistia i un estatut d’autonomia. “Ara, ens hi hem de tornar a unir!”, em diu convençut.

45

© Meritxell Doncel (@m_doncel)

Et sents espanyol?Jo sempre dic que sóc de Còrdova però que em sento totalment català perquè és aquí on he plantat les meves arrels. Ens hi hem sentit ben acollits i no hem experimentat cap mena de rebuig. Sentim lleialtat cap a Catalunya i ens sentim creadors d’ella.

Et definiries com a independentista?D’un temps cap aquí sí. Abans no havia pensat mai en la independència però veus les reaccions que té el govern espanyol i que Catalunya no podrà prosperar amb ells. Cal que s’alliberi!

Sou castellanoparlants. Si la vostra motivació no és la llengua, els motius són purament econòmics?Ho són en part, perquè a Catalunya no se li permet créixer i sense economia no hi ha benestar social. Però també és una qüestió de dignitat. No es pot permetre que es tracti així a cap poble! Tindria la mateixa reacció si maltractessin a qualsevol altra comunitat...

Has tingut mai algun problema amb el sistema educatiu català d’immersió lingüística?No, al contrari, em sento molt orgullós que la meva filla i, sobretot, el meus néts, parlin perfectament totes dues llengües. Com es pot retreure que una regió amb idioma propi estudiï en la seva llengua? I amb més raó encara quan el castellà representa, com a mínim, el 50% del que es parla a Catalunya, si no més... Encara que no ho vulguin, els catalans han d’acabar parlant en castellà. Per què alguns pares s’han queixat, doncs?No vull pensar malament... Ningú amb seny rebutjaria que els seus fills dominessin el català. A més, el sistema educatiu català és dels més avançats.

I quan penses malament, en què penses?En que és molt sospitós que només es queixessin 18 famílies. Estic convençut que van ser manipulades per algun partit.

46

La teva família cordovesa encara et parla?És clar! Ens estimem! Podem discutir de qualsevol tema. Els estic donant dades que ells desconeixien. Aquest és precisament un dels objectius de Súmate, donar a conèixer aquestes dades.

Com ara quines?Per exemple, moltes persones grans pensen que amb una Catalunya independent no cobraran la pensió, la majoria no saben que 16.500 milions d’euros anuals no tornen i molts pensen que la hisenda que es queda els seus diners és catalana i no pas espanyola.

I què sents a dir a Còrdova dels catalans?A Còrdova i, en general, a Andalusia tenen un concepte no viscut de Catalunya. Creuen tòpics com que els catalans són garrepes i pensen que si visquessin aquí no entendrien la gent, cosa que és falsa, perquè gairebé tots els catalans passen al castellà davant d’un castellanoparlant. Els que hi han viscut ho veuen d’una altra manera.

T’han acusat mai de ser un renegat? Un traïdor?Sí, justament m’acusen de ser totes dues coses. Assumeixen que t’has de morir dient que ets espanyol. Jo seré sempre de la terra on m’estimen! Mai seré d’una terra dominada per governs que no fan cas al poble i massacren la comunitat on porto 55 anys vivint. Que em diguin el que vulguin!

I aquí t’han dit mai xarnego?Si m’ho diguessin no m’ho prendria com un insult, és com si a un negre li diguessin que és negre! De tota manera, jo no sóc xarnego, ho seria la meva filla, que és de pare cordovès i mare catalana.

A Mataró us va atacar un grup de feixistes durant un acte de Súmate. Us odien més que als independentistes?És absurd odiar! O és que odien a tots els països que en el seu moment es van separar d’Espanya? Van aconseguir espantar-te?No només no em van fer por sinó que em van fer agafar més ganes. El tipus de gent que són i que representen em va fer pensar... Totes les imposicions són dolentes, començant per la que vam veure l’altre dia al Congrés dels Diputats. Va ser una vergonya! Si un poble vol decidir el seu futur té tot el dret a fer-ho, més encara quan ha estat maltractat. Estem parlant d’un dret universal!

Segurament en algun moment has votat aquests partits que diuen no...Jo sempre havia votat al PSOE però està clar que fa molt que han deixat de ser socialistes. Es van posar aquest nom per arribar al poder. Fixa’t bé com viu el senyor González o el senyor Guerra... Aquest socialisme ja el voldria jo! Milions de persones se senten decebudes.

Com vendries la independència a un català que se sent espanyol?És l’única sortida a la crisi i a un mal govern. La independència no és el final, és el principi d’una nova forma de viure, amb una constitució que es pugui adaptar en cada moment a les necessitats del poble.

47

I sense la crisi no la desitjaries?No és això, però la crisi ha fet obrir els ulls a molts. Precisament, en llocs on es practica una altra forma de fer política i de viure no hi ha hagut crisi. Espanya és el tercer cop en quinze anys que arriba o supera el 20% de població aturada.

Entre els que vau venir, els independentistes sou minoria...Jo penso que som molts però no som gaires els que diem obertament que volem que Catalunya sigui un Estat lliure perquè pugui regenerar la seva política.

A què atribueixes aquest silenci?A molts els fa vergonya dir-ho. Suposo que pel mateix motiu que a alguns els fa vergonya confessar que són ateus.

Com es canvia això?A base d’informació veraç del que significa ser un Estat lliure. Encara no se n’està donant prou. Faria falta un canal de televisió amb l’audiència de Tele5 o d’Antena3, que són poc amigues de Catalunya i fan el contrari. I un que ho fa, que és TV3, precisament és criticat per difondre el que és palpable per a qualsevol.

El maltractament envers Catalunya?Qui maltracta a Catalunya són els governs espanyols, no Espanya. Catalunya és la gallina dels ous d’or dels governs d’Espanya però ells s’han menjat la gallina i ara la gallina haurà de deixar de pondre ous.

La frase és teva?M’ha sortit així. És el que passa quan parles amb el cor... És una metàfora per explicar com han utilitzat una aixeta oberta, malgastant els diners en AVES i autopistes i no invertir-los en coses, com ara el corredor mediterrani, que generarien riquesa per a tota Espanya. Els governs espanyols han estat, com diríem en castellà, tontos del culo.   

PUBLICAT 19 d’abril de 2014

Passola: "Espanya és depredadora des de sempre"La directora de cinema opina que "Espanya només se’n sortirà si Catalunya s’independitza" i afirma que "a Catalunya li toca marxar d’Espanya ni que sigui per un temps"

Nerea Rodríguez

48

“Espanya ha gestionat molt malament l’Estat, i això s’ha de saber internacionalment. El problema arrenca de molt lluny, Espanya és depredadora des de sempre”. Això és el que opina la productora, guionista i directora de cinema Isona Passola, qui ho ha dit en una entrevista feta per la periodista Eva Piquer i publicada al llibre “Catorze de cara al 2014. Converses sobre la vida, el país i la independència” (Acontravent).

Passola també assegura que “Espanya només se’n sortirà si Catalunya s’independitza. A Catalunya la depredació ha estat molt fàcil. Quan no tingui Catalunya, l’Estat espanyol haurà de plantejar-se què fa amb Andalusia, amb els latifundis abandonats, d’on treu la riquesa”. En aquest sentit, continua: “Crec que a Espanya li anirà molt bé que Catalunya se’n vagi, perquè s’haurà de fer un altre plantejament”.

Alhora, afegeix: “I crec que a Catalunya li toca marxar d’Espanya ni que sigui per un temps. Si després hi volem tornar, ja hi tornarem. No hi ha cap Estat que s’hagi independitzat d’Espanya i hi hagi tornat, però tot és possible. Catalans i espanyols podem ser bons germans”. Sobre el dret a decidir, la directora de cinema assenyala que “negar el dret a decidir és profundament antidemocràtic, i no em passa pel cap que a l’Europa democràtica es pugui negar aquest dret”.

Passola també reclama “entendre majoritàriament que no tenim res a fer amb aquest Estat, i encara hem de fer molta pedagogia”. I sentencia: “Com que cada vegada que els catalans intentem parlar apareix l’autoritarisme de l’Estat espanyol, no val la pena continuar-ho intentant”.

Us reproduïm a continuació un fragment de l’entrevista que Eva Piquer ha realitzat a Isona Passola:

Dirigeixes un nou documental que es titularà L’endemà. L’endemà de què?L’endemà de la independència, per descomptat. Parlo del país que tindrem. El documental intenta explicar com seria, com serà, Catalunya amb un Estat propi, sense dependre d’Espanya. D’una manera tranquil·la, es dedica a contrarestar els arguments de la por que utilitzen els que volen amagar la democràcia. Explica per què no hem de tenir por de perdre les pensions, per què no hem de tenir por de perdre la sanitat, etc., i tot allò que hi guanyarem: com serà la nova justícia catalana, per exemple. No hi parlo del dret a decidir, el dono per descomptat. Negar el dret a decidir és profundament antidemocràtic, i no em

49

passa pel cap que a l’Europa democràtica es pugui negar aquest dret”. No s’adreça als catalans ja convençuts de la necessitat de tenir un Estat propi, sinó als que encara en dubten, perquè no tenen clar que pagui la pena crear un nou Estat, perquè tenen vincles emocionals profunds amb Espanya, perquè dubten de la viabilitat de Catalunya com a Estat independent... És una pel·lícula per als indecisos. S’ha finançat d’una manera atípica, amb micromecenatge, perquè el cinema està en crisi a tot Europa i el govern espanyol és profundament anticultural: el primer que s’ha carregat són les ajudes a la cultura. La de L’endemà és la campanya de crowdfunding més exitosa d’Europa: hem recollit més de 300.000 euros.

La necessitat urgent d’alliberament de Catalunya neix dels pecats d’Espanya?En bona part, sí. Espanya ha gestionat molt malament l’Estat, i això s’ha de saber internacionalment. El problema arrenca de molt lluny, Espanya és depredadora des de sempre. Amb la conquesta d’Amèrica tenien tot l’or del món, i cada quatre anys feien bancarrota. Després han tingut l’or d’Europa i han fet bancarrota de l’AVE. És un Estat tan acostumat a depredar que no s’ha mirat mai a si mateix. La culpa no és dels espanyols, sinó d’una minoria depredadora incrustada al poder que no ha parat de xuclar i d’enriquir-se. Espanya només se’n sortirà si Catalunya s’independitza. A Catalunya la depredació ha estat molt fàcil. Quan no tingui Catalunya, l’Estat espanyol haurà de plantejar-se què fa amb Andalusia, amb els latifundis abandonats, d’on treu la riquesa. Crec que a Espanya li anirà molt bé que Catalunya se’n vagi, perquè s’haurà de fer un altre plantejament. I crec que a Catalunya li toca marxar d’Espanya ni que sigui per un temps. Si després hi volem tornar, ja hi tornarem. No hi ha cap Estat que s’hagi independitzat d’Espanya i hi hagi tornat, però tot és possible. Catalans i espanyols podem ser bons germans. Volem jugar amb la Roja? Juguem-hi. Volem anar als Goya? Anem-hi. Però siguem independents i tinguem una relació de tu a tu.

'Si no podem votar, hi haurà tanta pressió a les municipals que semblarà un 14 d'abril'Entrevista al vice-president de l'Associació de Municipis per la Independència, Josep Andreu

 

Josep Andreu, batlle de Montblanc i vice-president de l'Associació de Municipis per la Independència (AMI), va dir això en l'última assemblea general de l'ANC: 'Si ens impedeixen de votar, que sàpiguen que en les pròximes eleccions municipals, si el resultat electoral és

50

favorable a les forces que volem una nació lliure, als batlles i regidors no els tremolaran ni les cames ni el pols per tornar a fer allò que va fer el poble de Catalunya: proclamar la República des de tots els ajuntaments.' En aquesta entrevista de VilaWeb, Andreu explica el significat d'aquelles paraules.

—La proclamació de la república catalana el maig del 2015 és el pla B?—Sí, si no ens deixen fer el referèndum --que ja és el cas--, si no ens deixen fer la consulta --com ja diu el govern espanyol--, si fins i tot ens priven de fer unes eleccions al parlament convocades pel president de la Generalitat, perquè diuen que són plebiscitàries. Hi haurà tanta pressió a les municipals que esdevindran 'de facto' unes eleccions plebiscitàries, esdevindran alguna cosa molt semblant al 14 d'abril. Nosaltres volem que ens deixin votar, estem a disposició del president de la Generalitat i farem mans i mànigues des dels ajuntaments per tenir les urnes preparades i tot el dispositiu electoral que depèn dels municipis. Suposo que no arribaran al punt de convocar eleccions municipals a tot l'estat espanyol i prohibir-les a Catalunya.

—I com es podrien organitzar unes municipals en clau plebiscitària? —Si passés això, si no ens deixessin votar, el 25 de maig de l'any que ve hi hauria efervescència política, a Catalunya. Molta gent que avui dia no té gaire interès en la política municipal s'hi implicaria, perquè ja s'entendria que no únicament serien eleccions municipals. Arribats a aquest cas ja miraríem de fer el que correspongués. Fos com fos, hi hauria una pressió extraordinària al carrer. I jo veig que això potser passarà, però no veig pas un Alcalá Zamora ni un Azaña a Madrid.

—Quina reacció creieu que tindria l'estat espanyol si s'arribés a aquesta situació?—Si som a Europa! Què voldran fer? Ho hauran de respectar. Si ens tallen totes les possibilitats de votar i d'exercir el nostre dret, però igualment guanyem els favorables a una Catalunya sobirana, què volen fer?

—Penseu que l'estat espanyol pot arribar a utilitzar la violència?—No podrà, home. Com ho farà? Sí que pot dir que no ens deixa votar de cap de les maneres. I, si fos el cas, organitzar una consulta fóra una mica difícil, tenint en compte l'entramat institucional actual. Fer una consulta creïble, si la prohibeixen, serà difícil. Ara, ja no m'imagino pas que ens prohibeixin de votar en les municipals.

—Les municipals seran el 2015, però què passaria si les eleccions plebiscitàries al parlament es convoquessin més tard, a final del 2015 o el 2016? —El president ha de ser directe. Si no, ens posarà entre l'espasa i la paret. Si no ens deixen fer la consulta, les eleccions al Parlament de Catalunya hauran de ser abans de les municipals del maig del 2015 o, a tot estirar, fer-les-hi coincidir. I si no ens deixen fer les eleccions autonòmiques perquè interpreten que són plebiscitàries, als ajuntaments ens tocarà d'acceptar aquesta situació.

PUBLICAT 20 d’abril de 2014

Gràcies, Espanya!"El trauma s’agreuja, a més, en afegir-s’hi la ceguesa. És a dir, la incapacitat d’Espanya per adonar-se que ja ha perdut Catalunya. No pas administrativament, és veritat, però sí espiritualment"

Víctor AlexandreEn primer lloc, abans de qualsevol consideració, cal donar les gràcies a Espanya per l’impuls que ha donat a la independència de Catalunya amb els 299 vots del seu Congrés de Diputats. No és que aquest impuls ens hagi vingut de nou. Ja sabíem que ens el donarien –per això vam dedicar tota la tarda del 8 d’abril passat a escoltar els discursos dels seus partits polítics–, però podia haver

51

succeït que a última hora s’ho haguessin repensat. No ha estat així i ens n’alegrem. Ens alegrem que Espanya hagi demostrat al món què entén per democràcia, quina és la cultura democràtica dels seus partits polítics i quina és la seva capacitat d’escoltar, de reflexionar, de dialogar i d’acceptar els drets dels altres.

El món ha vist tot això i ha vist també l’amor profund que Espanya sent per Catalunya, un amor excels, sublim, que arriba a l’extrem de dir que no suporta la idea de deixar de tenir-la en propietat. Si això passés, si no pogués dominar-la, si no pogués controlar-la, si no pogués usdefruitar-la, ha dit, “seria com una mutilació”. Sembla una declaració d’amor molt melodramàtica, és cert, molt carregada de possessió i de violència, però l’amor d’Espanya, que en realitat és l’amor de Castella, sempre ha estat així: abrandat, possessiu, dominant, borrascós, salvatge, tràgic... És la seva manera d’estimar. Com més estima, més torrencials, virulentes i letals són les seves abraçades. Potser per això ja fa molts anys que viu en estat de xoc. Potser per això ja fa molts anys que està traumatitzada. No pot ser de cap altra manera, tenint en compte que, pel cap baix, només en els dos darrers segles, ha estat abandonada per vint-i-quatre dels seus estimats. És a dir, que ha patit vint-i-quatre mutilacions. Algunes de molt sonades, com la de Cuba. S’entén, per tant, el seu pànic a una de nova. “Què en quedarà, de mi?”, es demana. Però aquesta sola pregunta ja denota incomprensió per assumir els veritables límits de la seva identitat. Espanya s’ha entestat sempre a considerar seu allò que no ho és i tard o d’hora ha hagut de lamentar-ne la pèrdua. És el cost que tenen els deliris de grandesa. Si, en canvi, hagués assumit la seva mida real, sense afanys compensatoris de caràcter imperial, ara no es trobaria al llindar del fet més traumàtic de tota la seva història: la pèrdua de Catalunya.

El trauma s’agreuja, a més, en afegir-s’hi la ceguesa. És a dir, la incapacitat d’Espanya per adonar-se que ja ha perdut Catalunya. No pas administrativament, és veritat, però sí espiritualment. Si fa no fa, el mateix que passa entre les parelles que ja no ho són per més que encara comparteixin la mateixa casa i els tràmits de divorci triguin a arribar. De tota manera, aquest és un trauma genuïnament espanyol i serà Espanya qui l’haurà de superar. Pronostico, tanmateix, que trigarà anys a fer-ho; molts anys; moltíssims. Nosaltres, en tot cas, hem de valorar el meravellós impuls que ha donat al procés català des del Congrés de Diputats. És un impuls que no té preu i cal felicitar explícitament el Partit Popular, el Partit Socialista i la UPyD, amb Mariano Rajoy, Alfredo Pérez Rubalcaba i Rosa Díez al capdavant. Les seves intervencions, que van ser una classe magistral d’ultranacionalisme espanyol i d’absolutisme, han estat molt estimulants per al procés català, fins al punt que

52

l’independentisme és avui infinitament més fort que no pas ho era el 8 d’abril. Els 299 vots a favor de la independència de Catalunya han estat una valuosa, contundent i impagable embranzida. Gràcies, Espanya!

Alfred Bosch: 'Espanya i la UE serien les més perjudicades per la nostra exclusió'Entrevista al diputat d'ERC al congrés espanyol · Parla dels beneficis de la independència per a Espanya, la consulta i les plebiscitàries, l'exèrcit espanyol i l'exclusió de la UE

'Como amigos. La independencia de Cataluña interesa a los españoles' és el títol de l'últim llibre d'Alfred Bosch, escriptor i diputat d'ERC al congrés espanyol. L'ha escrit i publicat en castellà perquè va adreçat especialment als espanyols. Els explica que la independència de Catalunya els pot beneficiar si el procés de separació es fa amistosament i amb bones maneres. 'Si fem cas d'Adam Smith, la llibertat nacional de Catalunya multiplicarà i estimularà el lliure comerç amb Espanya', diu Bosch, que considera que l'emancipació de Catalunya és la millor oportunitat que tenen els espanyols de reaccionar i activar una segona transició. Li hem demanat que ens ho expliqués també a nosaltres, els catalans, i ho ha fet en aquesta entrevista. L'ha aprofitada per parlar del debat entre consulta 'peti qui peti' i eleccions plebiscitàries, de la intervenció de l'exèrcit espanyol, de la confiança en CiU i el president Mas, d'una vivència de Ramón y Cajal a Suècia i de la sortida de Catalunya de la UE, entre més.—Què pot impedir que hi hagi el referèndum el 9 de novembre?—Aquesta és la pregunta. Però és una pregunta que els hem de fer als polítics espanyols. Jo no ho puc contestar pas. Jo puc dir que anirem a votar. Què passarà al final? Doncs segons si estan disposats a recórrer a mesures

53

contundents. Quines? No ho sé. Hi ha coses que no me les puc imaginar, però n'hi ha que sí: mecanismes legals i de força pública. És a dir, fiscals i agents judicials que mirin d'intervenir contra la votació. Nosaltres hem de repetir sempre que no volem fer mal a ningú, que volem votar i que aquesta és la cosa més positiva que es pot fer en democràcia. I que és la millor manera de resoldre els problemes. Votar no és cap agressió.

—La consulta s'ha de fer tant sí com no? Si la prohibeixen i proven d'impedir-la, cal desobeir?—Hem d'avançar fins a les últimes conseqüències democràtiques. Hem marcat un objectiu. Ho hem promès als ciutadans; ho hem acordat entre els partits davant el poble de Catalunya... I ara hem de complir i hem de respondre. Hem d'enviar un missatge a Espanya: nosaltres no caurem en cap mesura de força i la nostra força és la voluntat de la gent a través dels vots. Com que això ho sabem i ens ho creiem, hem d'insistir en aquest camí fins al final. No hi podem renunciar.

—Penseu que CiU es mantindrà ferma fins a les últimes conseqüències?—Aquesta és una pregunta que heu de fer a ells.

—Però són socis en aquest camí...—No ho sé... Fins ara, el president i els partits compromesos en el procés han complert. No veig cap raó per a no confiar-hi. Res no fa pensar que no continuaran com fins ara. A més, quan el que fem és respondre a un clamor i a una demanda del poble de Catalunya expressada a les urnes i al carrer d'una manera multitudinària i compacta. És clar que hi confiem. És clar... no tenim motius per a no fer-ho. Una altra cosa és el soroll. De soroll, n'hi haurà sempre. De gent interessada a fer soroll i sembrar desconfiança, sempre n'hi haurà. Compten els fets. I els fets polítics han estat sempre els acordats.

—Hom pensa que la independència pot perjudicar la viabilitat econòmica l'estat espanyol. Si més no, a curt termini. En canvi, vós defenseu que la independència interessa als espanyols. Com casa

54

això?—Tota aquella gent que ha fet comptes que els diuen que Catalunya és costosa per a Espanya, aquests han d'estar tranquils, perquè s'estalviaran el cost que els implica Catalunya. Aquests que diuen això haurien de ser els primers de voler la independència de Catalunya. En canvi, a aquells que estan disposats a admetre que Catalunya aporta més que no pas rep, els adreço unes consideracions al llibre sobre els beneficis de la independència. Primer, és cert que de costos i beneficis n'hi ha en tots els canvis importants. Es tracta de veure com es poden equilibrar i evitar que els costos siguin grans i, fins i tot, que pesin més els beneficis.

—Quin benefici econòmic pot tenir-hi, Espanya?—La possibilitat de revisar el model de dependència i promoure la sortida de determinats territoris de l'esquema de la repartidora. A més, una separació amistosa pot afavorir les conseqüències positives per a totes dues parts. Al llibre, cito l'exemple escandinau, de Suècia i Noruega, a principi del segle XX, en el qual l'economia de tots dos va sortir molt beneficiada de la separació. Els pares del liberalisme, Adam Smith o David Ricardo, o fins i tot Karl Marx, relacionen llibertat amb prosperitat. Com més llibertat política i més llibertat de mercat, més prosperitat econòmica. Adam Smith basa la riquesa de les nacions en dues idees: la llibertat política i de mercat --lliure circulació d'idees, de béns, de persones, etc.-- i l'increment del comerç; i l'especialització en la producció i el treball. Per tant, amb la independència de Catalunya, la primera de les idees segur que hi guanya, i la segona també. Perquè Catalunya s'especialitzarà en el seu potencial econòmic i Espanya també. Una independència de Catalunya ben feta i acordada amb Espanya pot portar a un augment dels fluxos comercials, l'especialització en la producció d'uns i altres i, per tant, més prosperitat per a tots.

—Ens poseu algun exemple?—El corredor mediterrani. És una infrastructura essencial per a Catalunya i per tota la conca mediterrània. Però no ho és pel centralisme polític i econòmic espanyol. Amb un Regne d'Espanya com l'actual no tindrem mai un corredor

55

mediterrani digne d'aquest nom. Si Catalunya s'independitza, una de les primeres coses que farà serà començar a construir aquest nervi bàsic per a l'economia catalana. Però això acabarà beneficiant l'economia valenciana, la murciana i fins Algesires. En definitiva, beneficiarà una part important del turisme, la indústria i el comerç de l'estat espanyol. Això no passarà en un règim de dependència de Catalunya.

—Aquesta separació amistosa no sembla que interessi a l'estat espanyol. Tan sols cal observar les declaracions dels polítics, les portades dels diaris i l'estratègia bel·ligerant dels partits contraris al dret de decidir a Catalunya... Quin és el mètode per a obrir aquesta via amistosa?—Que nosaltres ens ho creguem, això és important. Els catalans que volem la independència hem d'estar convençuts que la millor via és la separació amistosa, pactada i acordada. Si no s'ho creu ningú, malament rai. A mesura que ens hi anem acostant, tindrem molt més crèdit si caminem per aquesta via. Als espanyols els hem de dir que, tenint en compte que el procés d'independència és irreversible, més val que ho fem bé perquè en acabat les relacions puguin ser bones i ens beneficiïn a tots. Els hem de parlar del model escandinau, el txecoslovac, dels Estats Units i Anglaterra... o d'Uruguai, l'Argentina i Mèxic. Per molt que aquests països s'independitzessin d'Espanya --i d'una manera traumàtica--, al final interessa a tothom que les relacions siguin bones. En lloc de travessar un trauma col·lectiu, per què no ho fem bé? Així la relació amistosa es podrà establir d'una manera immediata després de la independència.

—Que aquest vespre es repeteixi la gran xiulada contra l'himne espanyol a la final de la copa entre el Barça i el Madrid, no deu afavorir el camí amistós que proposeu.—Aquests anys a Madrid m'han fet veure que no hem de confondre la fermesa amb l'hostilitat, ni la cortesia amb la renúncia. Es pot ser cortès sense renunciar a res. Hem de ser cortesos sense acceptar renúncies. I hem de ser ferms sense ser hostils ni insultar. Ens hem de creure que l'amor

56

al nostre país no equival a un atac a cap altre país. Això que fem és per l'estima que tenim a Catalunya i no per odi a ningú. Estem interessats a ser amics seus. No sóc partidari de xiular cap símbol --ni himnes ni banderes-- de cap país. Xiular contra un símbol és com xiular contra la gent que representa. De la mateixa manera, no hem de perdre el respecte pel congrés espanyol, ni cap institució ni govern. Això vol dir que no hem de reivindicar els nostres símbols? No! Exhibir una estelada no és cap mostra d'hostilitat ni cap provocació. Pot ser una mostra de fermesa i d'amor propi. Qui confon exhibir una estelada amb insultar Espanya s'equivoca. I li ho hem d'explicar.

—Al famós debat sobre la petició del parlament, us vau adreçar directament als ciutadans espanyols... Teniu la impressió de picar ferro fred al congrés espanyol?—Recordo que en aquell moment, quan vaig parlar directament als ciutadans espanyols, es va fer un silenci sepulcral a l'hemicicle. Mentre ets reivindicatiu, als diputats de la dreta nacionalista espanyola els sembla que els ataques. Si dius 'visca Catalunya', tenen la sensació que els agredeixes. Quan obro la mà al poble espanyol per dir-li que ens hem d'entendre i que hem d'afavorir que els seus fills es puguin entendre amb els nostres, no poden dir que agredim ningú. Si allarguem la mà per a entendre'ns sense renunciar a res, ningú no pot dir que tenim una actitud hostil ni agressiva. Quan fem això no poden dir que som terroristes. Se'ls acaba la possibilitat d'esprémer aquest discurs. Ja no poden dir que els volem trencar ni que volem destrossar la convivència. En conclusió, penso que no pico ferro fred.

—Aquesta proposta de fer una separació amistosa no hauria d'anar destinada també a la comunitat internacional? Ajudaria força el procés, oi?—El llibre el fem arribar a tots els corresponsals de mitjans internacionals que hi ha a Madrid. El missatge ens beneficia als ulls de la comunitat internacional. I es fa bona feina en aquest àmbit. Hi ha molta gent arreu del món explicant la voluntat dels catalans. I tothom ho fa amb aquest esperit d'explicar la voluntat democràtica, amable i cívica de

57

Catalunya. De fet, fora de l'estat espanyol és on més es pot entendre i agrair aquest missatge. Perquè és on hi ha més d'interès a evitar la confrontació. Què ens diuen els mercats? 'Sobretot, no us apallisseu.' Què ens diuen en privat a la UE? 'Sobretot, que hi hagi pau i estabilitat.' La comunitat internacional té molt d'interès en un procés sense fractures i amb estabilitat. La separació amistosa interessa a la comunitat internacional més que a ningú.

—En el llibre expliqueu una anècdota de Ramón y Cajal a Estocolm...—Aquest científic espanyol va anar a recollir el premi Nobel el 1906, poc després de la independència de Noruega. Feia pocs anys de la guerra de Cuba, en què Ramón y Cajal havia fet de metge. I en un discurs, el doctor va començar a esbroncar els assistents per haver permès la independència de Noruega. 'Com se us ha acudit de permetre una cosa així? Nosaltres hem defensat amb ungles i dents la integritat del territori espanyol... perquè Cuba és Espanya!', els deia l'home. Els acadèmics suecs se'l miraven així com són ells, educats i amb el salmó esperant al plat... Fins que n'hi va haver un, quan el van deixar parlar, que va explicar-ho: 'Ho hem permès i ho hem consentit perquè és allò que els noruecs volien.' Què vol dir això? Que el nostre discurs s'entén bé a Escandinàvia, també a la Gran Bretanya --amb l'exemple evident del cas escocès--. En la mesura que anem amb aquest missatge pel món, ens farem entendre bé i, fins i tot, aconseguirem que ens ajudin. Explícitament o tàcitament, explicant al poder espanyol que ja no som a l'edat mitjana.

—Ara que ja no som a l'edat mitjana, descarteu una intervenció armada de l'estat espanyol contra la independència?—Sí. La descarto. L'exèrcit espanyol no és el del 1936 ni el del 1981. La societat espanyola, naturalment, tampoc. I el govern espanyol, tampoc. La principal raó per la qual descarto aquesta possibilitat és que la mentalitat i la psicologia col·lectiva dels espanyols ha canviat molt i no ho acceptaria. Després hi ha detalls tècnics i logístics, com la pertinença a l'OTAN, per exemple. L'OTAN té unes normes força clares, amb un comandament únic i amb sistemes

58

informàtics unificats i centralitzats. És impossible de pensar que tropes de l'OTAN puguin ocupar militarment Catalunya contra una acció democràtica. Jo això no ho veig. I les tropes espanyoles són tropes de l'OTAN.

—I us preocupa que la Catalunya independent quedi fora de la Unió Europea?—Primer, abans que tot això, hi ha una obvietat que hem de mirar de no oblidar: si Catalunya assoleix la independència, d'on quedarà fora amb tota seguretat és del Regne d'Espanya. Aquesta és una certesa de la independència. Què passaria respecte de la UE no ho sabem. No n'hi ha precedents. No hi ha res escrit explícitament sobre un cas com el nostre. Sí que hi ha soroll. Al soroll aquest hi hem de posar sentit comú.

—Què diu el sentit comú?—Que no sortirem de l'euro. Perquè són els països que trien la moneda, i no la moneda qui tria els països. I ha més realitats, com ara l'EFTA, amb economies molt pròsperes com Suïssa, Noruega, Islàndia..., que no són precisament cap illa de Robinson Crusoe ni Sibèria. Són probablement els països on es viu millor d'Europa. Ho hem de desdramatitzar. No hi ha cap certesa sobre la nostra exclusió de la UE i hi ha moltes alternatives que no serien traumàtiques. I el sentit comú diu que no interessa a ningú la nostra sortida de la UE. I sobretot no interessa a l'estat espanyol i a Brussel·les. Els interessa menys que no a nosaltres. Catalunya podria sospesar si no valdria més formar part de l'EFTA i ser la Noruega de la Mediterrània. Seria una pregunta intel·ligent i pertinent. Però qui sortiria més perjudicada de la nostra exclusió de la UE fóra Espanya. Ara, hi insisteixo: l'única certesa de la independència de Catalunya és que quedarem fora del Regne d'Espanya.

LA CUINA CATALANA (Textos d'en Jaume Fàbrega).

59

A un italià, i a d’ altres europeus, parlar-li de cuina catalana li dirà ben poca cosa, ja que Catalunya ha estat expulsada dels mapes per Espanya i, de fet, no se'n sap quasi res. I, no obstant, l´humanista Platina, al segle XV, deia que era la primera cuina del món, mentre que els catalans , al seu torn, elogiaven l´art italià de beure els vins. A l´època de Platina, certament, la cuina catalana va ser la primera d’ Europa, amb tota mena de publicacions enogastronòmiques -les primeres en qualsevol llengua europea- entre elles el llibre del cuiner més important de la història d’ Europa, que exercia a la cort de Nàpols, mentre els Borja, catalanoparlants, duien els sabors del seu país a Roma. La seva continuïtat històrica, com a cuina nacional, es mostra en el fet de tenir, actualment, els primers cuiners del món, siguin Ferran Adrià o Joan Roca.La cuina catalana té més accents italians, provençals i francesos que no pas espanyols: és la cuina de l’ arròs -la paraula Paella un mot d’ origen català-, però també de la pasta, interpretada d’ una forma diferent de com es fa a Itàlia.O de plats de verdures com les Faves ofegades , els Espinacs amb panses i pinyons o el trinxat de col i patata. Les seves salses són famoses: Picada de fruits secs, Romesco, Allioli, Samfaina, amb importants amanides com el Xató o l’Esqueixada (de bacallà cru). En el peix destaquen el Suquet, la Sarsuela, la Llagosta a la catalana... i en les carns el Fricandó de vedella o l’ Ànec amb peres. Però on rau la gran originalitat d’ aquesta cuina és en l´estil “mar i muntanya”, amb plats com el Pollastre amb llagosta, la Sèpia amb mandonguilles o els Peus de porc amb gambes, i dolç-salats com la Botifarra dolça (amb sucre i llimona) o les pomes farcides amb carn.Les postres també són esplèndides: Crema de sant Josep -la 'crema catalana' per excel·lència- Mel i mató i una pastisseria d’ una gran qualitat, que no trobem a Espanya. Completen el panorama alguns embotits destacats- els millors de la Península Ibèrica- i DO tan prestigioses com Priorat, Penedès, Empordà o el cava, vi escumós d’ origen català. Completen les begudes licors com la Ratafia, a base d’ herbes i nous verdes i el Cremat, fet amb rom i cafè.

... 

60

Antonio de Nebrija, autor de diversos diccionaris llatino-castellans, escriu la cèlebre i paorosa frase "siempre la lengua compañera del imperio", que ha servit per justificar l'imperialisme espanyol de caire glotofòbic. I Covarrubias, contemporani seu, és significatiu que titulés el seu diccionari Tesoro de la lengua castellana o española, en aquells moments en què Castella ja lliurava una croada contra la llengua catalana, i per tant, quan usurpava el nom d'espanyol deia que, definitivament, els catalans, valencians i balears, i és clar, els bascos i els gallecs, no eren espanyols. O perquè ho fossin de veritat calia exterminar les seves llengües, un empeny en el que Castella hi porta maldant des del s. XV (imposició il.legal de la Inquisició i del castellà a la Corona d'Aragó), afermat al s. XVI - l'església catalana ja estava castellanitzada (o "espanyolitzada"), fins i tot Montserrat -dissenyat al segle XVII pel Comte Duc d'Olivares?- fer desaparèixer Catalunya del mapa, i la seva llengua, "a fin de que se vea el efecto y no se note el cuidado" i definitivament sancionat per un acte de conquesta per Felip V a través del Decret de Nova Planta. Fins llavors, l'estat espanyol no ha cessat ni un sol moment, en tots els segles i sota tots els règims, de fer lleis prohibint i perseguint el català, de la Restauració a Primo de Rivera, de la República a Franco, fins a les 150 lleis del PSOE i el projecte de Wert. El català s'ha prohibit als documents, a les notaries, a l'escola, al teatre, a l'edició i la premsa, al telèfon, a la ràdio, a la televisió, a la retolació, a l'etiquetatge i fins i tot als cementiris... Expulsat dels taxis i dels restaurants, humiliat, burlat i esquarterat ("Lapao", "valenciano", etc.), caçat fins a la mort, exclòs d'Europa... La persecució espanyola contra el català ha estat tan estat tenaç i constant- fins i tot amb una brutal decapitació del territori (la Catalunya Nord), desplaçaments de població que han fet que, per exemple, desaparegués a Alacant o a la ciutat de València-, que és un autèntic miracle que encara es parli, s'hi escrigui o s'hi faci música. És realment, un cas únic entre totes les llengües d'Europa, que diu molt a favor d'un poble que, de forma constant i tossuda, ha maldat per salvaguardar aquest Patrimoni de la Humanitat.

I, no obstant, aquesta llengua, als europeus -i hi hauríem d'incloure els espanyols, que l'haurien de veure, amb orgull,

61

com un patrimoni propi- ens és imprescindible per conèixer la història de l'enogastronomia, ja que els primers textos i receptaris de cuina -del Sent Soví al llibre més important de la cuina europea, el Llibre del coch de Mestre Robert, cuiner de la cort reial de Nàpols-, pastisseria, vins, dietètica, bones maneres, etiqueta reial, etc. de tot Europa s'escriuen en aquesta llengua, que fou durant almenys dos segles (XIV-XV) la llengua de la gastronomia, la llengua de la millor novel·la del món on els homes i les dones mengen i beuen (Tirant lo Blanc), que és la llengua d'un escriptor únic a Europa per la seva literatura gastronòmica, Josep Pla i d'altres com Néstor Lujan, Joan Perucho Manuel Vázquez Montalbán... Si s'acomplissin els designis de Wert, per estudiar la història de la cuina europea -i fins espanyola- caldria fer-ho a partir d'una llengua morta.

Cinc campanyes de l'ANCL'assemblea, erigida des de poc després de la seva creació, ara fa poc més de dos anys, en la punta de llança de la societat civil en el procés sobiranista és, de lluny, la que més fronts ha obert per difondre el missatge de la consulta i la independència en tots els àmbits. L'entitat presidida per Carme Forcadell té en marxa quatre campanyes i en preveu activar una cinquena en els pròxims mesos. Totes les iniciatives tenen el suport indispensable de les assemblees territorials establertes al Principat, i també de les de l'exterior, que guanyaran protagonisme a mesura que s'acostin la Diada i la cita amb les urnes del 9 de novembre.La primera de les cinc campanyes dissenyades per l'assemblea ja està en marxa: s'anomena Un país de tots i s'ha activat amb l'objectiu de convèncer els indecisos. La segona, batejada com El país que volem, associa la independència a una gran oportunitat de canvi, i disposa de diversos grups de treball que analitzen i fan propostes concretes orientades a diversos àmbits amb vista a la construcció d'un nou estat. Catalunya al món és el nom del tercer front, orientat a donar a conèixer el procés català a l'exterior amb conferències i taules rodones organitzades per les sectorials de l'ANC en diversos països, i a subratllar-ne el caràcter democràtic i pacífic. La quarta campanya, que fa mesos que funciona, es diu Signa un vot per la independència, basada en el dret internacional de petició, i que demanaria al Parlament la declaració unilateral

62

d'independència en el cas que l'Estat acabi prohibint la celebració de la consulta. La cinquena i última campanya, que l'ANC té a punt i pendent d'activar, és la que es donarà a conèixer com De la desobediència a la sobirania i treballa en els diversos aspectes que caldrà tenir en compte davant d'una eventual desconnexió de l'Estat espanyol.També Òmnium Cultural treballa per a la consulta a través de la campanya Un país normal, que disposa de diversos fronts orientats a subratllar el caràcter pacífic i transversal del procés, que contraposa a l'immobilisme i les negatives del govern espanyol a autoritzar la consulta.

Impuls internacional a la campanya 'Signa un vot'Les Assemblees Exteriors de l’ANC també duran a terme una quarantena d’accions durant la setmana de Sant Jordi

Nerea RodríguezL’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha decidit internacionalitzar la campanya ‘Signa un vot’. Així, les Assemblees Exteriors de l’ANC l’han engegat la campanya arreu del món per tal que els catalans residents a l’estranger puguin exercir també el seu dret fonamental de petició. Desenes de voluntaris de les Assemblees Exteriors han estat formats al llarg de les darreres setmanes per conformar una xarxa d’apoderats que vetllaran pel rigor del procés de recollida d’instàncies.

Actualment, la campanya ja s’ha començat a dur a terme a Nova York, Londres, Luxemburg i Suïssa (Zurich, Lausana i Basilea). La recollida internacional d’instàncies, en què es demana al Parlament la convocatòria d’una consulta sobre la independència i, en cas que ni aquesta ni unes eleccions plebiscitàries no siguin possibles, es declari la independència de Catalunya; s’intensificarà fins l’Onze de Setembre del 2014.

En les properes setmanes es desplegarà també a Ginebra, Mèxic DF, Atlanta, Fribourg, Dubil, Santiago de Xile i Hong Kong.

Sant Jordi

Més enllà de l’arrencada internacional de la campanya ‘Signa un Vot’, les Assemblees Exteriors de l’ANC també aprofitaran el Sant Jordi per informar els conciutadans dels països de residència dels emigrants catalans de la voluntat majoritària a la societat catalana de votar en referèndum sobre

63

l’autodeterminació de Catalunya.

Durant la propera setmana aquestes assemblees celebraran el Sant Jordi amb activitats culturals, parades de roses i llibres i presentacions literàries. A més, per explicar el procés polític existent a Catalunya, les AE han editat una postal de felicitació de Sant Jordi que es distribuirà en el marc de la quarantena d’accions públiques que s’estan preparant, així com nou díptic informatiu sobre l’anhel dels catalans de decidir el seu futur polític.

Ambdós materials es distribuiran en anglès, francès, castellà, alemany, euskera, polonès, rus, polonès, hebreu, neerlandès i italià.

PUBLICAT 21 d’abril de 2014

Por i menyspreu"Por i menyspreu han estat les constants amb què l’Estat i una part important de la societat espanyola han reaccionat davant la funesta mania de mantenir vives les llengües pròpies de la perifèria peninsular"

Vicent Sanchis

Per què José Ramón Bauzá i Alberto Fabra han desplegat una ofensiva contra el vigor que la llengua catalana havia anat guanyant, pam a pam i contra el mateix PP, a les escoles mallorquines i valencianes? Per què José Ramón Bauzá i Alberto Fabra desautoritzen amb els fets les conviccions del seu partit, que defensa “la llibertat d’elecció de llengua” a Catalunya amb ungles i unglots? Per què José Ramón Bauzá i Alberto Fabra encenen el conflicte i la polèmica

64

lingüístics quan ells mateixos recomanen a Artur Mas que es deixi estar de “derives independentistes” i es dediqui exclusivament a combatre la crisi? Per què José Ramón Bauzá i Alberto Fabra desafien algunes sensibilitats mig adormides que els podrien votar en les pròximes eleccions si ningú les alterés?

El president de la Generalitat Valenciana ha desafiat tots els pares que es decanten per l’ensenyament en català liquidant línies valencianes en totes les escoles només si una família, exclusivament una família, demana ensenyament en castellà. El president del govern balear ha hagut de suportar una nova manifestació de milers de mestres, pares i alumnes en contra de les mesures que, en nom de l’ensenyament de l’anglès i del fals trilingüisme escolar, pretenen convertir el català en un residu prescindible. Tant Bauzà com Fabra no deixen de sacsejar el vesper lingüístic amb un únic objectiu: recuperar l’hegemonia del castellà a l’escola.

I això per què ho fan, es preguntarà el lector més càndid? Per què atiar ara les flames del conflicte lingüístic, si, a més, no està garantit que la bandera de la preeminència del castellà els faci guanyar més vots en les pròximes eleccions a l’un i a l’altre?

Dos sentiments responen la pregunta. El primer és la por. La por al contagi. La por que el fet de mantenir el català com a llengua vehicular i vàlida a les escoles del País Valencià i de les Balears no pugui acabar portant els dos territoris a una situació nacional semblant a la de Catalunya. El virus independentista es pot encomanar per la llengua, es temen i pensen. Per la llengua catalana. I també per la llengua cal combatre’l, aïllar-lo i anorrear-lo. Per la llengua castellana.

El segon sentiment és tan fort com el primer. El menyspreu. Un menyspreu secular. Barrejat amb la ràbia que provoca la persistència en els altres de l’error. El menyspreu de ses senyories, per exemple, tan evident quan en el ple de la consulta al Congrés dels Diputats Marta Rovira no s’aclaria amb el castellà, i s’indignaven, se’n fotien, s’enrabiaven, i s’encanaven, perquè no eren capaços d’entendre una opció lingüística –la tria del català com a llengua d’expressió habitual i completa– que consideren un error d’obstinació bàrbara. El menyspreu que sent José Ramón Bauzá, de pare mallorquí i mare madrilenya, per una llengua que no és la seva. El menyspreu que sent Alberto Fabra i tants altres polítics valencians que encara són capaços d’expressar-se en la llengua dels seua pares però que parlen als fills en castellà.

Por i menyspreu han estat les constants amb què l’Estat –l’Estat, sí– i una part

65

important de la societat espanyola han reaccionat davant la funesta mania de mantenir vives les llengües pròpies de la perifèria peninsular. I encara es pensen que, si liquiden el català, acabaran amb el problema. El seu problema. I no deixen d’agreujar-lo, el seu problema.

PUBLICAT 22 d’abril de 2014

Catalunya i Espanya: cinc possibles finals

Anàlisi del procés sobiranista català de l'economista nord-americà establert a Madrid Fernando Betancor 

D'anàlisis del procés sobiranista que es viu a Catalunya se'n fan contínuament. Però avui us en presentem una d'especialment completa: és la d'un economista nord-americà establert a Madrid, Fernando Betancor, fill d'immigrants uruguaians i criat a Washington. En aquest article, publicat originalment al seu bloc, detalla cinc possibles vies que pot prendre el procés d'ara endavant. N'identifica cinc i els posa nom: que s'abandoni el procés i s'accepti l'status quo ('opció col·laboracionista'), que es faci un referèndum no oficial ('opció vèneta'), que es faci un referèndum no autoritzat ('opció crimeana'), que es convoquin unes eleccions plebiscitàries ('referèndum de facto') o que es declari unilateralment la independència ('opció de Jefferson'). Betancor analitza els pros i contres de cadascuna. Tot seguit us oferim l'article íntegre, traduït al català. En anglès podeu llegir-lo també a l'edició global.

He escrit unes quantes vegades[i] sobre la situació cada vegada més tensa a Catalunya, el territori més espinós d'Espanya, que també vol convertir-se en l'estat independent més nou

66

d'Europa. El 8 d'abril es va completar un altre acte en aquesta representació que s'escenifica: tres representants del parlament català van visitar Madrid per sol·licitar oficialment l'autorització per a fer un referèndum sobre la independència de Catalunya. Era una conclusió inevitable que Madrid diria que no --un no definitiu per part del senyor Rajoy, el president del govern espanyol, juntament amb altres partits, d'acord amb la seva ideologia i la relació amb el partit de govern, el Partit Popular.

Els catalans van tornar a casa decebuts, però no pas dissuadits. Abans de marxar de la capital espanyola, els tres legisladors van expressar la seva decepció i la seva determinació, i van declarar que el referèndum es faria igualment perquè el poble català ja era en un 'camí sense retorn' cap a l'autodeterminació[ii]. Artur Mas, president de la Generalitat de Catalunya, que no va fer el viatge, va refermar aquesta posició. I fou igualment criticat.

Una cosa és evident: els catalans van entendre la necessitat de fer el gest: s'havia d'oferir al govern espanyol una última oportunitat d'esdevenir partícip del camí català cap al referèndum. Era un risc calculat: si el govern espanyol hagués acceptat el referèndum hauria tingut l'oportunitat d'establir-ne les condicions que haguessin assegurat un resultat favorable per a Madrid.[iii] Però Mas sabia que mai no hauria de córrer aquest risc. Rajoy ja és víctima d'una rebel·lió de l'ala dreta del seu partit, i els membres d'aquesta línia dura no toleraran mai la legitimitat d'un referèndum per a la separació de Catalunya, independentment de l'estratègia governamental que hi pogués haver al darrere.

Ara els catalans poden declarar al món allò que han dit sempre: que les seves aspiracions democràtiques i pacífiques són sufocades per una camarilla opressiva castellana a Madrid que no tan sols té la determinació d'obligar-los a acceptar un 'modus vivendi' que els resulta intolerable, sinó que participa activament en la ruïna de l'economia catalana i en l'aniquilació de la singular cultura i identitat del poble català. Els castellans, òbviament, tenen els arguments contraris, i no em proposo d'entrar en una discussió sobre els mèrits dels uns o dels altres. Hi ha una pila articles[iv] per al lector que hi tingui interès.

Els catalans ja preparen els pròxims passos. La Generalitat diu que té la intenció de portar endavant el referèndum del 9 de novembre, tant si Madrid l'aprova com si no. Però hi ha, de fet, nombroses opcions possibles. Tancant la porta a un referèndum legal, el senyor Rajoy ha obert més possibilitats per als catalans.

Cinc finals possiblesArribats a aquest punt, hi ha cinc possibles camins per al moviment independentista català. He mirat de traçar la progressió més probable per a cada un d'aquests escenaris, dins el marc de moviments i contramoviments en què participen el govern de Catalunya, el d'Espanya i la possible participació de la Unió Europea. A cada pas, quan les opcions s'han presentat, he assignat una probabilitat per a cada possible resultat, únicament d'acord amb la meva experiència i el meu judici personal.

67

El primer gràfic mostra la situació actual: els representants catalans han sol·licitat l'autorització per a fer un referèndum, petició que ha estat refusada. Ara hi ha cinc opcions:

1. Abandonar el procés de referèndum i acceptar l'status quo ('opció col·laboracionista')

2. Fer un referèndum no oficial ('opció vèneta')

3. Fer un referèndum no autoritzat ('opció crimeana')

4. Convocar eleccions en una única plataforma pro-independència, que serviria com un referèndum de facto

5. Declarar unilateralment la independència ('opció de Jefferson')

Algunes d'aquestes opcions són tan improbables que són fora del regne de la possibilitat, però les presentaré l'una darrere l'altra. Com que sóc tan fal·lible com qualsevol altre, doneu aquestes estimacions el valor que tenen.[v]

L'opció col·laboracionistaSempre hi ha la possibilitat que el senyor Mas i CiU facin un pas enrere entre ara i el novembre; o que Madrid faci una oferta 'que no es pugui refusar'. En aquest cas, es tractaria de suspendre el procés de referèndum i mirar de fer-hi bona cara:

Opció 1: Posar fi al procés:

68

Malauradament per a Mas, el seu govern es recolza en una coalició amb un partit molt més separatista, ERC. ERC és un defensor acèrrim de la independència: és poc probable que es complagui cap oferta que Rajoy pugui fer a CiU, més moderat. A més, Esquerra s'aprofita de la debilitat de la posició de Mas: ell i el seu partit serien un blanc fàcil per a ser acusats de titelles col·laboracionistes i d'haver venut el poble català. ERC només hauria de retirar el suport a senyor Mas perquè el govern caigués.

Mas tindria dues opcions: podia convocar eleccions avançades o mirar de formar un nou govern de coalició. Sense els partits pro-independència (ERC , ICV i CUP) , CiU podria formar un govern només amb els socialistes catalans (PSC) o una coalició encara més improbable amb la secció local del Partit Popular. El primer cas podria donar a la nova coalició una certa estabilitat, però una aliança amb el PP només confirmaria les pitjors sospites de 'col·laboracionisme'.

Fos com fos, seria un equilibri inestable. I si es convoquessin eleccions, ja sigui immediatament o després d'un temps de govern de coalició, el resultat més probable fóra un triomf rotund dels partits separatistes. De fet, ERC podria obtenir majoria absoluta si els partidaris de CiU els votessin en massa. El nou govern retornaria en la posició original, però amb només quatre opcions per triar.

Que el senyor Mas sigui un separatista de cor o no es pot discutir, però ningú no nega que és un polític experimentat. Pot veure el resultat de la 'col·laboració' amb tanta claredat com qualsevol altra persona: l'equivalent polític de tallar-se el coll. Per aquesta raó, dono a aquesta opció un 0% de probabilitats.

L'opció vènetaUn pas intermedi entre la capitulació i un referèndum no autoritzat seria un referèndum 'no oficial', similar al que s'acaba de fer a la província italiana del Vènet.[vi] Un referèndum no oficial no utilitzaria la maquinària de l'estat, no tindria el suport de cap llei del parlament català, no es consideraria vinculant, ni tan sols per als catalans. A Venècia, per exemple, la votació es va fer per internet en un període de cinc dies, entre el 16 i 21 de març.

El propòsit d'una acció com aquesta seria augmentar la pressió sobre Madrid sense haver de comprometre un marc oficial i obligatori, per bé que seria un referèndum no autoritzat i, per tant, il·legal. La Generalitat podria posar èmfasi en la participació i en els resultats i proclamar: 'Mireu! Els catalans donen suport a la independència per un marge substancial! Però Rajoy es nega a negociar i es gira d'esquena a la voluntat de la gent!' Embolicats amb la bandera de la democràcia, l'autodeterminació i la no-violència  els catalans, amb  la pressió de la comunitat internacional sobre Madrid, mirarien d'aconseguir el mateix resultat:

69

Opció 2: Referèndum no oficial:

Madrid refusarà immediatament qualsevol resultat d'un referèndum no oficial que no beneficiï el seu govern. Diran que la votació s'ha fet sense supervisió i que se n'ha alterat el resultat, malgrat totes les precaucions que els organitzadors puguin haver pres. Essent realistes, no hi ha cap possibilitat que Madrid acabi pactant un referèndum oficial sobre la base d'un d'informal, sobretot si els resultats indiquen una victòria dels separatistes.

Comptat i debatut, el govern català tornaria a ser al punt de partença, ara amb tres opcions restants. Hi ha, això sí, una petita probabilitat que un referèndum no oficial es fes només 'per marcar territori'. Podria ser vist com una opció segura, és a dir, molt probablement Madrid no hi intervindria si ho considerés una gran enquesta. També podria ser una mesura provisional per a apaivagar els separatistes de línia dura si el govern català no té confiança en els resultats d'un referèndum no autoritzat o si unes altres circumstàncies li impedeixen d'anar endavant, com un resultat unionista aclaparador a Escòcia.

L'opció crimeanaEl ministre d'Afers Estrangers d'Espanya va comparar al febrer la situació que es vivia a Crimea amb la de Catalunya.[vii] Això era abans de l'annexió de la província separatista per part de Rússia. Va ser, sens dubte, un dels pronunciaments més imbècils d'un govern que s'ha escarrassat a superar-se a si mateix en la banalitat, la corrupció i l'apatia. De manera que si anomeno el referèndum no autoritzat 'l'opció crimeana' és gràcies a les habilitats oratòries del senyor Margallo.

El referèndum no autoritzat sembla que és el mecanisme preferit per Mas perquè el poble català pugui expressar-se. Un dels avantatges d'aquests referèndums és que es basen en antecedents històrics i jurídics: els referèndums populars són, de lluny, la forma més comuna de separar-se amb èxit d'un estat. Hi ha consens sobre les fórmules per a convocar un referèndum i per a establir les bases mínimes per a fer-lo. Un referèndum pot ser controlat pels inspectors internacionals. I un referèndum popular troba suport en el principi de l'autodeterminació consagrat en la Carta de les Nacions Unides, la Declaració d'Independència dels EUA, la Declaració Internacional de Drets Civils i Polítics i en més acords internacionals. [viii]

Però també té desavantatges. És difícil de reivindicar la protecció jurídica dels resultats d'un referèndum que, de bell antuvi, era il·legal. El fet que sigui il·legal afavoreix el govern espanyol en l'esforç de contestar i desacreditar els resultats. D'una altra banda, l'organització

70

d'un referèndum no autoritzat exposa al govern català a tota una colla de sancions legals que podrien aplicar-se ja abans de la data del plebiscit, a fi d'evitar la votació, o bé després, per evitar qualsevol acció derivada dels resultats.

Malgrat tots aquests obstacles, és la via més probable en el cas de Catalunya, i és la que ha rebut el tractament més complet:

Opció 3: Referèndum no autoritzat (1):

Tan bon punt el parlament català autoritzi l'organització del referèndum no autoritzat, el govern espanyol il·legalitzarà la resolució i demanarà als catalans que desisteixin de portar a terme cap de les accions decidides pel seu parlament. Se'n poden derivar amenaces directes o implícites. La Generalitat haurà de decidir si continua, però ara sota l'amenaça: acceptar l'estatus quo sota coacció probablement faria caure la coalició de govern. És molt més probable que Barcelona telefoni a Madrid per demanar si l'amenaça va de veres. L'organització del referèndum anirà endavant.

El govern espanyol té una àmplia gamma d'opcions a disposició per a imposar la seva voluntat als catalans recalcitrants. Les tres més probables --bé soles, bé combinades-- són:

1. La dissolució del parlament català i una crida a eleccions, juntament amb la prohibició de determinats partits secessionistes.

2. La suspensió de l'estatut d'autonomia i la imposició a Catalunya d'un govern dirigit des de Madrid.

3. L'arrest d'alguns dels membres partidaris de la secessió, tant del govern com de la cambra legislativa catalana pels delictes de sedició, planificació de la secessió, i més possibles càrrecs. [ix]

En el cas de la dissolució del govern o de la suspensió de drets, els catalans podrien menystenir Madrid i continuar funcionant de manera il·legal. Tant si escull aquesta via com si Madrid emet immediatament ordres més dures, es precipitarà una crisi enorme: perquè el govern català ja és actiu i no ha de fer res per continuar en funcionament. És el govern espanyol, si de cas, que ha de tornar a imposar l'autoritat burlada, i escometre un seguit d'accions que fins i tot podria causar víctimes. És clar que Espanya argüirà que la Generalitat té la càrrega moral de les morts a causa de les seves activitats secessionistes il·legals: però al final haurà estat Espanya que haurà enviat homes armats per recuperar el control de la situació.

També hi ha la petita possibilitat de deixar que el referèndum es faci i se'n reconeguin els resultats. Això portaria a un 'divorci amistós' en què Catalunya seguiria el seu propi camí en pau i negociaria totes les qüestions pendents amb Espanya: el repartiment del deute espanyol, l'intercanvi del fons de seguretat social, la disposició dels béns públics, el suport a l'admissió immediata a la Unió Europea i a l'euro, etc. Això és molt difícil que passi, per unes quantes de raons de pes:

71

1. Rajoy fóra un home políticament mort.

2. Rajoy ni tan sols seria capaç d'obtenir la majoria del seu partit en favor d'aquesta decisió o d'aprovar-la al congrés. A més, podria haver-hi una deserció en massa de diputats del PP a Vox, per exemple. Fos com fos, el govern cauria.

3. Si Catalunya se n'anés en pau, el País Basc se n'aniria l'endemà. I és un altre 6% del PIB, una part substancial de la capacitat industrial d'Espanya i la resta de principals vies de comunicació terrestre cap a França (la principal via de comunicació passa per Catalunya).

4. Si tant Catalunya com el País Basc se'n van, no és inconcebible que Galícia desitgés fer-ho també, o que Andalusia veiés que es beneficiaria molt més del fons europeus de desenvolupament regional pel seu compte que no pas dins d'Espanya. El país podria literalment desintegrar-se.

Per totes aquestes raons, em resulta difícil --per bé que no impossible-- de creure que el senyor Rajoy volgués o consentís un 'divorci amistós' amb els catalans.

Opció 3: referèndum no autoritzat (2):

Independentment si Madrid decideix de fer una acció policíaca abans de l'envit de la Generalitat o després, el primer pas serà demanar als mossos d'esquadra, policia autònoma de Catalunya, que executi les ordres. Aquesta serà una prova crucial: els mossos compliran el seu deure envers l'estat espanyol, o continuaran essent lleials a la Generalitat? El grau de violència que es pot viure depèn en gran mesura de la seva elecció. Si la policia catalana refusar el seu deure, el recurs d'Espanya serà d'enviar-hi la guàrdia civil. Si fos el cas, hi hauria grans masses d'homes i dones armats en un territori de milions de persones, la majoria hostils a la guàrdia civil. El potencial de desastre és evident.

72

Si els mossos obeeixen el govern espanyol, les probabilitats de violència es redueixen considerablement. Catalans reprimint catalans és una possibilitat dura, però facilitaria la tasca del govern espanyol considerablement i negaria totalment la 'qüestió ètnica': l'acció de la policia ja no podria ser vista com una mena d'atac de Castella als catalans. I Madrid, sens dubte, estaria cofoia d'aprofitar qualsevol divisió evident de la societat catalana.

Una operació policíaca deixaria la pilota a la teulada de la Generalitat. Una opció seria l'acatament: els polítics catalans es deixen detenir i jutjar. Un judici públic podria ser una bona publicitat si el govern espanyol no fes les coses bé: l'opinió internacional podria decantar-se cap a un govern de substrat 'democràtic', més que no cap a un govern de mà dura. És dubtós que cap polític hagués de passar gaire temps a la presó. Gandhi hi va anar i va sortir-ne enfortit.[x]

Catalunya aleshores hauria de ser administrada directament des de Madrid, o amb una combinació d'un parlament de legisladors i funcionaris unionistes enviats des de la capital. Fos com fos, la majoria dels catalans s'indignaria per aquesta greu violació dels seus drets i consideraria el govern imposat com un control feixista i totalment il·legítim. Un resultat probable seria la resistència passiva; potser espontània, però possiblement planejada prèviament per a aquesta eventualitat. El govern espanyol es trobaria amb màrtirs polítics i amb una onada sens fi de vagues, manifestacions, marxes i mítings en tota una regió que representa el 20% de l'economia espanyola. La resistència passiva tindria el propòsit d'imposar un cost econòmic i polític tan alt a Madrid que el govern es trobaria obligat a negociar la fi de l'administració directa de Catalunya.

Encara que tot polític i líder català del moviment independentista s'ha compromès amb la no-violència i amb els mitjans pacífics i democràtics, hi ha la possibilitat no negligible que esclati la violència. Ja sigui causada per l'ús excessiu de la força per part de la policia o pels manifestants civils radicalitzats. Si la violència esclatés podria generalitzar-se. De maons i tubs d'acer n'hi ha a tot arreu, en qualsevol ciutat, i fer còctels Molotov és bufar i fer ampolles. Com les crisis de Kíev i Caracas han demostrat, un grup determinat de la població civil pot resistir eficaçment les forces policíaques en un medi urbà, especialment si els oficials no són locals. El govern espanyol tindria una pressió molt forta per a plantar cara a una situació amb centenars de ferits, hospitals desbordats i grans sectors de les principals ciutats catalanes vivint en l'anarquia.

Opció 3: Referèndum no autoritzat (3)

73

La violència, sostinguda i organitzada, continua essent una possibilitat remota, però que no es pot desestimar. Hi ha exaltats i radicals violents en els moviments polítics d'arreu. De fet, no es pot descartar que hi hagués agents provocadors, tant per part del govern com dels extremistes dels moviments ultranacionalistes espanyols. Podrien veure un benefici a desacreditar el caràcter 'no violent i democràtic' de l'independentisme català, especialment si alguns unionistes catalans fossin agredits violentament.

Això voldria dir cercar deliberadament l'escalada de la crisi per tal d'assolir l'objectiu de la intervenció militar i una suspensió permanent de l'estatut català d'autonomia. Com més sagnant fos 'l'alçament', i com més temps passés, més probable seria que els ultres poguessin aconseguir el seu objectiu. Aquests sectors radicals, que inclouen Nova Falange, obertament feixista, pretenen preservar la unitat d'Espanya. Però amb això no en tenen prou: per a alguns, cal castigar els catalans per la seva temeritat de qüestionar la superioritat del nacionalisme espanyol i la cultura amb la seva 'història falsa de mentides i enganys'. Els més radicals van tan lluny que refusen la constitució vigent, que troben massa feble, liberal i federalista, i voldrien reemplaçar-la per una de més dura: un estat fort, unitari, governat des de Madrid i amb la total dissolució de les 'comunitats autònomes'.

Afortunadament, l'extrema dreta no té pràcticament cap representació en la política espanyola i no ocupa una posició d'autoritat per a dictar política. Però Gavrilo Princip també pertanyia a una petita minoria quan va posar el món en flames.[xi] De fet, en alguns cenacles dels principals polítics conservadors[xii] ja es demanen mesures que podrien haver sortit d'un manifest d'extrema dreta, com ara l'enviament d'un comandant de l'exèrcit espanyol per prendre possessió dels mossos d'esquadra per a 'posar fi a la tendència separatista d'una vegada'. La policia espanyola[xiii] i les forces armades[xiv] també tenen exaltats, alguns dels quals podrien ser prou discrets per a reservar-se, ara com ara, les pròpies opinions.

La resistència activa per part de la població catalana dificultaria extremadament la feina del govern espanyol. També originaria mesures de policia necessàries que foren enregistrades i que es veurien summament brutals: neteja dels carrers amb canons d'aigua, gasos lacrimògens i càrregues dels antiavalots. Com que hi hauria víctimes en ambdós costats, les accions es tornarien brutals --és inevitable en una escalada de violència. Però si en algun moment les mesures de la policia fossin ineficaces, el govern espanyol podria declarar Catalunya en estat d'insurrecció i cridar els militars. Si aquesta opció fóra més efectiva que l'aplicació de llei i prou no ho sé dir: els soldats han estat entrenats per matar l'enemic, no per pacificar el seu poble. Quan s'usen les tropes, tot seguit els civils esdevenen, inevitablement, en l'enemic, i generalment moren.

74

No obstant això, el govern espanyol es podria trobar obligat a aquest acte desesperat per falta de millors opcions. Si la violència no disminueix o s'intensifica, si el dany econòmic i polític d'Espanya es generalitza, si hi ha una immensa pressió de la línia dura del Partit Popular, Rajoy pot sentir-se impel·lit a donar aquesta ordre. És poc probable que tingui èxit en la repressió dels avalots; és segur que fracassaria a l'hora d'aconseguir que els catalans estimessin els seus veïns espanyols; però és l'estratègia desesperada que els polítics i els generals solen seguir quan es troben en un atzucac i no saben què més fer. Rajoy fins i tot pot trobar-se a si mateix sense veu ni vot: qualsevol 'debilitat' seva, com ara voler negociar o fins i tot deixar que Catalunya se n'anés, podria ser resposta amb un ultimàtum dins el seu partit. No és impossible d'imaginar que Rajoy fos convidat a posar-se 'temporalment malalt', mentre la gent amb braç ferm condueix la situació. No hi ha res tant del Tercer Món com un cop d'estat, que consti...

Opció 3: Referèndum no autoritzat (4)

La mediació de la Unió Europea em sembla poc probable abans de qualsevol situació de violència a Catalunya. D'una banda, la Unió Europea no voldrà fer la impressió d'interferir en els assumptes interns d'un estat membre, i Espanya se'n ressentirà i es resistirà a qualsevol cosa que faci olor d'intervenció europea. La posició actual de la Unió Europea és que qualsevol secessió d'un estat membre es traduiria en un nou estat que hauria de tornar a sol·licitar a la Unió Europea l'ingrés i la pertinença a la zona euro a partir de zero: un procés d'uns quants anys de durada. Això és pura retòrica, pronunciada amb l'esperança de dissuadir l'eventualitat i esquivar la bala. En realitat, l'admissió automàtica d'Escòcia, Catalunya o el Vènet és una decisió purament política de Brussel·les. De moment, la política la fan sobretot els estats; en aquest cas, el Regne Unit, Espanya i Itàlia.

Les polítiques poden canviar ràpidament en una situació de guerra civil, que trasbalsaria l'economia. Per tant, és molt probable que hi hagi canvis polítics tan aviat com s'intensifiqui l'acció de la policia. Si en algun moment sembla que la gestió de la situació catalana és

75

susceptible de crear una crisi financera i econòmica per a la resta d'Europa, podem veure els ministres de la Unió Europea atrafegats anant i venint diàriament entre Brussel·les, Frankfurt i Madrid. No es pot pas assegurar que, fins i tot en aquestes circumstàncies, la Unió Europea tingui prou influència per a forçar Madrid a permetre una separació pacífica de Catalunya. Per aquestes raons:

1. Seria un suïcidi polític per a Rajoy i per al seu partit.

2. No hi ha cap mecanisme per a expulsar cap estat membre, ni de la Unió Europea ni de l'euro.

3. Mentre Espanya degui al BCE una quantitat tan gran de diners, és també una arma de doble tall --el BCE podria amenaçar de deixar de finançar als bancs espanyols i, doncs, el dèficit espanyol, però Espanya podria amenaçar de no pagar el deute. Seria la destrucció mútua assegurada en versió financera.

4. La Unió Europea podria amenaçar de jutjar casos contra funcionaris i oficials espanyols individualment en cas de greus violacions de drets humans a la Cort Internacional de Justícia, però se'm fa molt difícil de creure.

Al final, molt probablement la Unió Europea podria acabar renyant públicament el govern espanyol i poca cosa més. Sota la influència del nacionalisme, el fervor patriòtic i l'orgull proverbial, els espanyols no deixaran que estrangers interfereixin en la sagrada unitat d'Espanya. Dono una probabilitat d'èxit molt baixa a la mediació de la Unió Europea; i com més temps la Unió Europea esperi a fer sentir la seva presència, menys probable és que tingui cap impacte.

Arribats en aquest punt, es fa impossible de continuar explorant aquesta possibilitat. Catalunya i Espanya quedaran blocades, amb un enfrontament dels manifestants civils contra l'aplicació de les lleis espanyoles o possiblement militars. Què farà fer el primer pas és una qüestió de resistència i voluntat: o bé un nombre suficient de separatistes empresonats, hospitalitzats o colpejats al cap perquè es quedin a casa; o, en cas contrari, les pèrdues econòmiques de l'economia espanyola, la prima de risc enfilada pels núvols, la fuita de capitals estrangers i els efectes de l'estatus de pària internacional de la 'Marca Espanya' que convencin les elits polítiques i empresarials espanyoles (els únics que importen) que és el moment tallar en sec. És impossible de predir què vindria primer, només que el cost humà a llarg termini seria greu.

Eleccions autonòmiques com a substitutiu del referèndum

Blocat el referèndum oficial, i volent evitar les conseqüències de l'organització d'un plebiscit fora de la llei, el govern català té una opció perfectament legal. La constitució espanyola atorga a les comunitats autònomes tots els poders per a convocar i organitzar unes eleccions regionals. El govern espanyol no hi té veu ni vot, en això. Si ho desitgen, CiU i ERC es poden posar d'acord per a trencar la coalició, i CiU, en lloc de buscar un altre soci, podria convocar eleccions avançades; aquestes eleccions serien organitzades sobre la tesi única de la independència de Catalunya. Un referèndum 'de facto'.

Aquest enfocament també té desavantatges. Potser el més important és que, per molt que la campanya giri entorn de la separació, no té la potència legal completa d'un sol referèndum i no seria reconegut com a tal per les organitzacions internacionals o dels altres estats. A més, Espanya no podria aturar les eleccions, però sí que podria intervenir-hi obrint un procés judicial per a prohibir a alguns partits de participar-hi: un procés similar al de nombrosos partits bascs amb llaços molt estrets amb ETA.

Malgrat els desavantatges, aquesta és la segona hipòtesi més probable després del referèndum no autoritzat:

Opció 4: Referèndum 'de facto'

76

Per molt que les autoritats espanyoles volguessin intervenir-hi, és poc probable que tinguessin èxit. Hi ha prou partits pro-separació de Catalunya, i la il·legalització d'un de sol faria saltar els votants a un altre. El partit prohibit es reconstituiria amb una altra disfressa. Un intent de prohibir tots els partits independentistes, a més de convertir la constitució i l'estatut d'autonomia en una farsa, només menaria la Generalitat a suspendre les eleccions i procedir a una altra opció: la 3, el referèndum no autoritzat, o la 5, una declaració unilateral d'independència. Qualsevol interferència per part d'Espanya en les eleccions faria augmentar molt probablement el suport als separatistes. Fóra un suïcidi de Madrid.

Fins i tot suposant que no hi hagués interferència directa, les eleccions es farien en una atmosfera de por i d'histèria: els partits unionistes prediuen un apocalipsi econòmic i polític català en el cas d'una victòria separatista, mentre que els grups independentistes prediuen el final de l'autonomia catalana i la mort de la seva llengua i cultura si guanyen els unionistes. No hi hauria moderació.

Sobre la base dels resultats electorals més recents[xv] i en els dels sondatges[xvi], puc predir una alta probabilitat d'una victòria separatista. Dit d'una altra manera, la suma dels escons dels partits separatistes al Parlament serà igual o superior al 67% que va guanyar en les últimes eleccions. Si un dels partits independentistes guanya per majoria absoluta --és poc probable, però no impossible-- podria formar govern tot sol o bé optar per una coalició d'unitat nacional, amb representants de tots els partits independentistes. Aquesta seria una decisió intel·ligent, encara que no fos necessària.

Les autoritats espanyoles tindrien una altra oportunitat d'intervenir abans de la formació d'un govern. Podrien provar d'aprofitar qualsevol irregularitat per ordenar un recompte o per anul·lar les eleccions. La primera opció seria poc probable, perquè no faria sinó endarrerir l'inevitable, mentre que la segona no tindria cap fonament jurídic i seria derrotada als tribunals. Crec que la intervenció en aquest punt seria poc probable: si Madrid planeja la intervenció, cal una justificació clara i innegable, que és precisament allò que els catalans no donarien.

Una vegada format el nou govern, se sol·licitaria al parlament de votar una declaració d'independència d'Espanya, justificada pels resultats de l'elecció. El primer desafiament vindria dels parlamentaris unionistes, que probablement dimitirien en massa. Això, en si mateix, és poc probable que aturi el debat, perquè els reglaments parlamentaris de Catalunya[xvii] només requereixen una majoria simple de legisladors presents a la sessió per a complir el quòrum. Seria poc probable que els unionistes tinguessin més del 35% dels escons, i no necessàriament tots s'avindrien amb aquesta ordre. Certament, els membres del Partit Popular ho farien; probablement els de Ciutadans; però els membres del PSC han mostrat un grau de desobediència al partit quant a la separació, cosa que sens dubte preocupa el PSOE del carrer de Ferraz.[xviii] Així i tot, una sortida en massa no fóra benvista internacionalment.

És en aquest punt que les autoritats espanyoles tenen més probabilitats d'intervenir: després de la presentació del projecte de llei, però abans de qualsevol debat o votació. Madrid voldria prendre mesures abans que els legisladors catalans votessin la llei (que seria immediatament i automàticament anul·lada). Rajoy tindria les mateixes opcions que hem considerat en l'apartat anterior: la dissolució del govern, l'anul·lació de l'estatut d'autonomia, la detenció

77

de polítics separatistes, etc.

La resta d'aquesta hipòtesi és com l'anterior. Tret que Madrid estigués disposada a deixar que Catalunya seguís el propi camí en un divorci amistós, les opcions continuen essent la intervenció de la policia, la llei marcial, l'administració directa de Catalunya i els seus vuit milions d'habitants.

Opció 4: Referèndum 'de facto' (2):

L'opció Jefferson[xix]

La hipòtesi final és la declaració unilateral d'independència catalana d'Espanya sense els preliminars d'un referèndum o fins i tot amb unes eleccions regionals per donar cobertura política al parlament. Això és molt poc probable que sigui la primera opció escollida, per raons òbvies: és l'opció més extrema i la que més probablement obtindria la desaprovació internacional. Tenint en compte com és d'important el reconeixement i el suport internacional per als catalans, no s'arriscaran pas.

Però no es pot descartar. Si qualsevol altra via democràtica és blocada amb èxit per les autoritats espanyoles, els catalans podran dir que aquesta és l'única alternativa a un status quo que la majoria dels seus ciutadans consideraria intolerable. Si Madrid és capaç de blocar el referèndum no autoritzat i intervenir en les eleccions, els catalans només tindran dues opcions: declarar la independència o consentir de manera permanent. I abans d'acceptar aquesta darrera opció, crec que la majoria dels votants i legisladors optaria per la primera. Encara hi hauria més suport a la independència que no ara, atès el rebuig que, sens dubte, s'engendraria per aquesta ingerència flagrant de Madrid i els separatistes podrien extreure'n un bon rèdit polític.

Opció 5: Declaració unilateral d'independència:

78

Aquesta hipòtesi funciona com les dues anteriors; només les probabilitats de partida varien una mica.

Resultats prevists:

En totes les hipòtesis, la probabilitat d'un divorci amistós entre Espanya i Catalunya és inferior al 20%; fins i tot aquesta xifra podria ser exagerada. La millor opció per a aconseguir aquest resultat continua essent el referèndum: tot i que no autoritzat, atorga un grau de legitimitat internacional més alt que qualsevol altra opció, i és més probable que rebi el reconeixement espanyol. Després ve el referèndum 'de facto', amb una mica més del 10% de probabilitat d'aconseguir l'anhelat 'divorci amistós'. Aquests resultats pressuposen que a Madrid 'mantenen el cap fred'; una suposició que va contra totes les proves de dos-cents anys de nacionalisme i més de sis-cents anys d'història espanyola.[xx] L'opció 5, la independència unilateral, és la menys probable que acabi bé, i només una intervenció de la Unió la faria viable del tot.

La hipòtesi 4 també té la màxima probabilitat per al final del procés, suposant que els partits pro-separació no obtinguessin la majoria absoluta al parlament: una petita oportunitat, del 9,6%, però que no ha de ser menystinguda. Aquesta és l'única opció que inclou el fet que Catalunya accepti la continuació de l'status quo sense conflicte. Això és fruit, en gran part, de la manca total de diàleg entre les dues parts: parlen, però parlen adreçant-se només cadascun als més radicals en el discurs públic. Naturalment, pot haver-hi canals alternatius

79

de comunicació dels quals no sigui conscient, però crec que el procés ha anat massa lluny, fins i tot per a ells: cap de les parts no pot apaivagar l'altra sense un enorme cost polític, potser insuportable.

El resultat més probable és el de la resistència passiva a una solució imposada des de Madrid, amb probabilitats d'un 55% a un 65% en cada hipòtesi. Això implica la dissolució del govern català i la suspensió de l'estatut d'autonomia, seguit per la resistència passiva. Hi ha una petita possibilitat que els catalans cedeixin a la pressió immediatament, de mitjana un 6% o 7%. Sembla poc probable per a mi, però, que els catalans estiguin disposats a aturar-se sense resistència, passiva o d'una altra mena. Aquest últim resultat, la resistència activa, ateny el 16% dels resultats de mitjana.

És impossible de predir quin bàndol seria capaç d'imposar la seva voluntat a l'altre en aquesta eventualitat: sí que és segur que no hi hauria guanyador. Ambdues parts s'infligirien un terrible cost l'una a l'altra: l'economia espanyola es ressentiria d'un gran perjudici a llarg termini; la reputació internacional d'Espanya es desplomaria i l'endeutament es dispararia; i no hi hauria pas cap benefici per a la inversió estrangera i del capital de Catalunya, una de les regions principals quant a atracció inversora. Polítics espanyols, i molts espanyols del carrer, estarien disposats a pagar aquest preu per tal de preservar la integritat territorial del seu estat; tot i que les relacions amb els seus germans i germanes catalans s'enverinarien cent anys més. Seria encara pitjor en el cas d'aplicació de la llei d'opressió sostinguda o la imposició de la llei marcial.

Tinc la impressió que la situació d'Espanya és més similar a la del Regne Unit el 1914 que no a la del 2014. Els escocesos tindran aviat una oportunitat pacífica, l'autodeterminació democràtica. Fa cent anys, l'autogovern irlandès era a la taula, però va ser-ne foragitat per causa de l'esclat de la Gran Guerra; Irlanda es va aixecar en una rebel·lió sagnant dos anys més tard i, finalment, va guanyar la independència després de grans sacrificis en sang i en diners. Dubto si Catalunya guanyarà la independència; però estic convençut que el lideratge català s'ha embarcat en un camí sense retorn: en aquest punt, la dinàmica del nacionalisme i la radicalització de les masses s'han consolidat. Ara tenen el tigre agafat per la cua i no el poden deixar anar.

La pilota aviat tornarà a la cort de Rajoy, que haurà de decidir si accepta la decisió de Catalunya o si emprèn un procés que molt probablement acabaria en la repressió i el vessament de sang. En qualsevol cas, el cost serà alt per a ell personalment, per a la seva nació i per al futur de la integració europea.

80

Fonts i notes

[i] 'The Bloody Flag'; 'The Most Important Election', 'War of the Words', 'Die Lüge: Ever Closer Union', 'La Serenissima', 'Spain: Horns of a Dilemma'

[ii] Daniel G. Sastre, 'Los enviados del Parlament: 'Cataluña ha iniciado un camino sin retorno,'' El Mundo, 8 abril 2014

[iii] Fixant unes condicions excessives perquè la mesura sigui aprovada, i dividint el vot a través d'una sèrie d'opcions, el govern podria gairebé garantir que un nombre insuficient de catalans votaria per la independència total. Tal resultat portaria a resoldre la 'qüestió catalana' durant almenys una generació.

[iv] Per a la posició catalana, visiteu la web de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC). Per a la posició castellana, llegiu l'article publicat per Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales AES (FAES) el 'think tank' de José María Aznar, ex-president espanyol i dirigent del Partit Popular.

[v] No tinc cap contacte especial amb els dirigents dels governs català i espanyol.

[vi] Tom Kingston, 'Veneto residents support leaving Italy in unofficial referendum,' The Telegraph, 24 març 2014.

[vii] Guy Hedgecoe, 'Catalonia's Unwanted Crimea Comparisons,' The Irish Times, 19 març 2014.

[viii] Mai no hi ha hagut cap conciliació legal internacionalment acceptada entre les contradiccions inherents al dret a l'autodeterminació i el dret d'integritat territorial d'un estat-nació reconegut. Ha depès del temps, les circumstàncies i el poder relatiu de totes les parts interessades, i no sols de l'estat amenaçat de separatisme.

[ix] Com ara l'ús indegut dels fons públics i el seu desviament a activitats il·lícites.

[x] No comparo Artur Mas a Mohandas Gandhi, només vull dir que la repressió, encara que legal, pot repercutir en les autoritats sense tenir-ne la intenció.

[xi] Gavrilo Princip va ser l'únic dels sis conspiradors bosnians que va dur a terme l'assassinat planificat de l'arxiduc Franz Ferdinand i la seva dona, que van desfermar la Primera Guerra Mundial.

[xii] 'Vidal-Quadras pide intervenir Cataluña con la Guardia Civil,' La Vanguardia, 28 setembre 2012.

[xiii] 'Cataluña siempre será España, por lo civil o por lo militar,' Nació Digital, 26 febrer 2014.

[xiv] Solé, Richard, 'Francisco Alamán, coronel del Ejército español: 'La independencia de Cataluña? Por encima de mi cadáver,' Alerta Digital, 31 agost 2012.

81

[xv] Ortiz, Fiona and Phillips, Branden, 'Separatist parties win Catalonia election in Spain,' Reuters, 26 novembre 2012.

[xvi] Jack Pitts, 'Poll finds that 60% of Catalans want independence,'    The Independent, 21 març 2014.

[xvii] Section 4, Article 80, part 1, 'Quorum for the   Adoption of Measures,' Parlament de Catalunya.

[xviii] La seu del PSOE és al carrer de Ferraz de Madrid.

[xix] En honor, és clar, de Thomas Jefferson, autor de la Declaració d'Independència dels Estats Units.

[xx] L'única excepció és la unió malmesa i breu d'Espanya i Portugal en temps de Felip II, que es va acabar per la força de les armes el 1668 amb la revolta que va començar sota el regnat de Felip III pels seus intents de convertir Portugal de regne separat sota una sola corona en simplement una altra província espanyola. Això va coincidir amb una rebel·lió a Catalunya i la participació espanyola en la guerra dels Trenta Anys, que havia drenat al país de les tropes. Joan de Bragança es va convertir en el rei Joan IV de Portugal, amb el suport gairebé universal de tots els sectors de la població.

 

Publicat originàriament en el bloc de Fernando Betancor, Common Sense, i reproduït a VilaWeb amb el permís de l'autor.

PUBLICAT 23 d’abril de 2014

Catalunya independent: quatre hipòtesis sobre la UE i tres alternativesEl CATN descarta que un estat català resti automàticament fora de la UE

El Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) va presentar ahir un nou informe (pdf) al govern català, que tracta sobre les vies d'integració a la Unió Europea d'un eventual estat català. Aquest sisè informe, presentat públicament pel president del CATN, Carles Viver i Pi-Sunyer, recull quatre possibles hipòtesis: que una Catalunya independent continués formant part de la UE; que l'estat català en sortís però preveient un procés de reintegració ràpid i mantenint l'aplicació del dret europeu

82

mentre durés; una adhesió ordinària com qualsevol territori que hi demana la integració; i l'exclusió. També exposa tres alternatives d'acords internacionals per a connectar Catalunya amb l'entorn geopolític. Us en fem un resum amb fragments extrets del document.

Quatre hipòtesis sobre la UE

1. Permanència

«En el moment de la seva constitució i de notificar-la a la UE, el nou estat català continua integrat sense interrupció a la Unió. Atès que es tracta d'un territori que ja forma part de la UE i que la seva població gaudeix de la ciutadania europea i del dret europeu, no és obligat a sortir de la UE i a sol·licitar des de fora la integració. Les institucions de la UE seleccionen, interpreten i apliquen les regles procedimentals dels tractats de manera que sigui possible que les adaptacions que cal introduir, en el dret originari i derivat de la Unió, es produeixin tot garantint la permanència del nou estat dins de la UE.»

«Aquesta és la hipòtesi que millor s'adequaria als interessos de Catalunya. Per fer-ho possible, el Parlament de Catalunya hauria d'adoptar una decisió que explicités voluntat de continuar pertanyent a la UE. La decisió del parlament hauria de contenir el compromís amb els valors i l'ideari europeus; també hauria de manifestar el compliment per part del nou estat dels requeriments polítics, jurídics i econòmics que exigeix la Unió per als estats que en formen part.»

«La institució de la UE més adequada per pronunciar-se respecte de la petició de continuïtat de Catalunya seria el Consell Europeu, en la seva condició de més alta instància política entre les institucions europees i d'òrgan que té atribuïda la funció de donar a la Unió els impulsos necessaris per al seu desenvolupament. Si s'adoptés aquesta alternativa, el Consell Europeu, per consens, s'hauria de pronunciar favorablement sobre la continuïtat de Catalunya dins la UE.»

2. Adhesió 'ad hoc'

83

«En el moment de presentar la sol·licitud d'ingrés, la UE no accepta la permanència automàtica del nou estat, però, ateses les circumstàncies específiques del cas, decideix endegar un procés d'adhesió 'ad hoc', amb trets específics que permetin una adhesió ràpida i, sobretot, un règim transitori, adreçat a assegurar el manteniment del màxim nombre possible de relacions jurídiques, econòmiques i polítiques amb la UE i el manteniment dels drets i de les obligacions dels ciutadans i de les empreses que operen a Catalunya.»

«Segons aquesta hipòtesi, la integració de Catalunya a la Unió Europea es produeix a través del procediment emprat per a l'adhesió dels tercers estats no membres, modulat, però, amb l'adopció de mesures simplificadores i transitòries 'ad hoc', adreçades a aconseguir que la integració sigui ràpida i que, mentre duri el procés, es continuï aplicant al territori català i als seus ciutadans la major part del dret europeu que s'aplica a l'actualitat.»

«Aquesta hipòtesi obligaria el futur estat català a sortir de la UE, però es facilitaria el procés per a la seva reintegració. De fet, cal destacar que, segons quina fos la rapidesa donada a aquest procés 'ad hoc' i segons quin fos el contingut i l'extensió del règim transitori, a la pràctica, les conseqüències d'aquest procediment d'integració per al futur estat català podrien ser objectivament quasi idèntiques a les de la primera hipòtesi. Els tractats contenen diversos instruments normatius i convencionals que permetrien establir un procediment d'integració i uns règims transitoris 'ad hoc'.»

3. Adhesió ordinària

«La UE accepta obrir de manera immediata un procés d'adhesió ordinari com a tercer estat, sense prendre mesures 'ad hoc' encaminades a garantir la celeritat del procés ni establir règims transitoris específics.»

«En una primera fase, la UE avaluaria si la candidatura de Catalunya compleix els requisits previstos i els criteris

84

d'elegibilitat i, en cas de ser acceptada com a candidata, s'iniciarien les negociacions per concretar les condicions d'adhesió, seguint el procediment que acabem d'explicar.»

«Catalunya seria tractada com un tercer estat, és a dir, com un estat de fora de la Unió. Aquest procediment implicaria fer cas omís a la pertinença de Catalunya i dels seus ciutadans a la Unió de quasi trenta anys i, en conseqüència, situaria Catalunya en la mateixa posició en la qual es troben avui els estats declarats oficialment candidats a l'adhesió com Islàndia, Turquia, Macedònia, Montenegro o Sèrbia.»

4. Exclusió com a estat membre

«La UE es nega a obrir de manera immediata el procés d'adhesió o l'atorgament de l'estatut de candidat, és a dir, es nega a obrir el procediment formal d'adhesió i el nou estat queda fora 'sine die' de la UE. Aquesta situació es donaria per manca de voluntat de reconèixer Catalunya com a estat o com a conseqüència del blocatge en les negociacions per esdevenir membre de la Unió.»

El CATN mostra algunes paradoxes d'aquesta hipòtesi. Per exemple, el cas en què Espanya no reconegués la independència de Catalunya. «Aquesta manca de reconeixement impediria modificar l'àmbit d'aplicació dels tractats de la UE en el territori de Catalunya i, per tant, implicaria la vigència i aplicabilitat del dret europeu a Catalunya i als catalans, tot i que Catalunya podria haver declarat ja la seva independència i hauria pogut començar a actuar com a estat independent.»

Tres alternatives:

1. Un acord bilateral amb la UE

«Aquest acord podria ser establert a través de dues vies: en primer lloc, Catalunya i la UE podrien decidir de manera unilateral, però recíproca, no imposar aranzels a la circulació de les mercaderies fabricades i comercialitzades en els seus respectius territoris; en segon lloc, ambdues entitats podrien signar un acord bilateral per tal de garantir

85

el lliure comerç de productes i serveis, i també per definir un marc comú de cooperació.»

«La UE ha establert en les darreres dècades un gran nombre d'acords bilaterals amb tercers estats. Aquests acords, en funció del contingut i de les matèries que inclouen, són de tres tipus: acords comercials, acords d'associació i acords de cooperació. Els tractats constitutius només feien referència als acords comercials i als acords d'associació, però, a la pràctica, han proliferat també els anomenats acords de cooperació.»

«En un eventual context de desacord entre els governs de Catalunya i de l'estat espanyol, resulta cabdal saber quins instruments poden permetre mantenir vincles amb la Unió sense que s'exigeixi la unanimitat dels estats membres. En aquest sentit, caldria analitzar totes aquelles matèries a propòsit de les quals la UE pot concloure acords utilitzant la majoria qualificada. Certament la majoria qualificada ha esdevingut al llarg del temps la norma més sovintejada per a l'adopció d'acords i decisions en els diferents àmbits de competència de la Unió.»

2. Adhesió a l'EFTA, a l'EEE i a l'espai Schengen

«Una altra alternativa per al futur estat català seria demanar l'adhesió a l'Associació Europea de Lliure Comerç (EFTA) i entrar a formar part dels nombrosos acords amb tercers països que s'han subscrit en aquest marc. Actualment, són membres de l'EFTA: Islàndia, Liechtenstein, Noruega i Suïssa. Per poder adherir-se a l'EFTA cal l'acord per unanimitat d'aquests membres.»

«L'EFTA es va crear el 1960 amb una filosofia d'apostar pel lliure comerç i va esdevenir un instrument essencial del desenvolupament econòmic dels seus membres. Actualment representa el cinquè ens comercial del món en matèria de serveis i el dotzè ens en el comerç de mercaderies. El Tractat EFTA cobreix els àmbits de la lliure circulació de persones, serveis, moviments de capital i protecció de la propietat industrial i intel·lectual.»

86

«La participació de Catalunya en l'EFTA comportaria haver de fer una contribució econòmica menor que a la UE, restant-li una major llibertat per negociar acords econòmics i comercials. Ateses les característiques de Catalunya, no sembla que hi pogués haver gaires dificultats per a la seva adhesió a aquesta organització. De fet, l'EFTA mostra una preferència per incloure estats de mida petita o mitjana, amb un nivell de desenvolupament similar i amb voluntat d'obrir-se a l'exterior, característiques que Catalunya ja reuneix actualment.»

«Amb l'excepció de Suïssa, els altres tres membres de l'EFTA (Noruega, Islàndia i Liechtenstein) són part de l'acord d'associació amb la UE que conforma l'Espai Econòmic Europeu. Mitjançant l'EEE aquests tres estats tenen accés al mercat interior de la UE, sense participar, però, en la presa de decisions sobre les normes que regeixen aquest mercat únic.»

«Per tal d'esdevenir part de l'EEE, cal primer accedir a l'EFTA. Malgrat que el país que està exercint un lideratge més significatiu dins l'EFTA és Noruega, l'ingrés exigiria entrar en negociacions amb els quatre estats membres que conformen l'organització. Un cop Catalunya s'hagués adherit eventualment a l'EFTA és quan podria plantejar-se la seva posterior adhesió a l'EEE mitjançant sol·licitud al Consell de l'EEE.»

«Les negociacions de Catalunya en relació amb la UE poden conduir a negociar que, si no es veu factible un ràpid ingrés a la UE, s'accepti el manteniment del vincle amb el mercat únic a través de l'EEE. Cal tenir en compte que l'EEE és un acord mixt que requereix no només l'acord del Parlament Europeu i la majoria qualificada del Consell, sinó també la ratificació dels 28 estats membres.»

«Tots els membres de l'EFTA formen part de l'espai Schengen, que conforma un territori en el qual s'han eliminat els controls en les fronteres internes i s'apliquen normes comunes per al control de les fronteres externes. El compromís entre els membres és el d'adoptar, desenvolupar i aplicar les normes comunes de control,

87

entrada, visat, intercanvi d'informació i creació de la tecnologia necessària per a la gestió de les fronteres externes, al mateix temps que es garanteix la cooperació duanera, policíaca i judicial.»

«La particularitat de l'espai Schengen és que, mentre quatre estats de la UE no en formen part (Irlanda, Regne Unit, Xipre i Croàcia), en canvi els quatre membres de l'EFTA (Islàndia, Liechtenstein, Noruega i Suïssa) sí que hi són. Formar part de l'espai Schengen pot ser de l'interès de Catalunya, però encara ho pot ser més per als altres membres de la UE i per a la pròpia UE, atès l'enorme interès que existeix en relació amb la vigilància i gestió comuna de les fronteres externes per tal de controlar la immigració irregular, les xarxes de crim organitzat, les rutes de la droga i tota mena de pràctiques de corrupció.»

3. Acords de lliure comerç o unions duaneres amb tercers estats

«En el supòsit que s'obstaculitzés una integració ràpida i amb règim transitori de Catalunya a la UE, caldria doncs repensar l'estratègia comercial de Catalunya, atès que seria titular de les competències per poder concloure acords comercials bilaterals i multilaterals amb aquells països que estiguessin interessats a mantenir-hi relacions comercials, econòmiques i financeres.»

«Seria convenient adoptar un procediment àgil per poder negociar, concloure i ratificar acords de lliure comerç amb tercers estats i posar en marxa les bases d'una estratègia molt activa envers aquells mercats amb els quals interessés tenir facilitat d'accés.»

PUBLICAT 24 d’abril de 2014

El dret de dubtar 88

El dia de Sant Jordi és sempre una avinentesa excepcional per a prendre el pols de la gent. Les riuades de ciutadans que es mouen amunt i avall, que comenten, expliquen, demanen, debaten... acaben oferint un bon retrat de l'estat d'ànim del país. I ahir, entre l'allau de comentaris, hi hagué un detall que em va sobtar: em va semblar que alguna gent sentia recança pel fet de dubtar sobre què passaria aquests mesos vinents.

M'ho van dir unes quantes voltes i gent diversa. Em van expressar dubtes sobre què passaria i encara més sobre com passaria. Hi havia homes i dones especialment preocupats per la possibilitat d'una reacció violenta de l'estat espanyol. Que em deien que no sabien com respondrien ells si passava això. Però vaig notar, amb una certa sorpresa, que tothom ho deia com si li sabés greu, com si ara no tocàs dubtar.

I sí què toca. I tant si toca. Ho dic, i aclaresc que jo no en tinc gaires, de dubtes. Si de cas, tinc el dubte sobre què farà Espanya, però això crec que no ho saben ni ells. Tanmateix, sí que és bo d'espantar els fantasmes propis i és més que correcte que cadascú determine quin compromís està disposat a assumir. N'hem de parlar lliurement i sense pensar que dubtar sobre què farem en un moment determinat o sobre què faran els altres siga una mena de traïció a ningú ni a res.

Si l'estat espanyol exerceix la violència ningú no voldrà fer l'heroi, però l'experiència de tots els països i de totes les èpoques ens diu que n'hi haurà, d'herois. I que n'hi haurà prou. Sempre que passen coses com aquesta els fets s'imposen sobre els càlculs personals. I si hi ha un estat d'opinió consolidat i multitudinari, com el que tenim assentat en aquest país, la por i la violència no són mai arguments suficients per a aturar un procés polític. Més aviat al contrari: solen forjar l'impuls definitiu. 

A mi em preocuparia trobar-me gent que em diguessen que després d'haver assumit la necessitat de la independència ara en tenen dubtes. Però d'aquests no me n'he trobat cap, mai. En canvi, dubtar sobre què farà Espanya, sobre si serem capaços de resistir o, molt especialment, sobre quina actitud tindrà cadascun de nosaltres, em sembla ben normal, vist el moment que som. 'Keep calm', que això va molt bé.

25 d’abril de 1707. Batalla d’Almansa. Les tropes de Felip V derroten les de l’arxiduc Carles d’Austria en el context de la guerra de Successió. Això va comportar que Castella ocupés per “dret de conquesta” el Regne de València, que va perdre els seus furs i institucions, anticipant el que succeiria el 1714 a Catalunya i a les illes el 1715. Al País Valencià avui dia encara perdura la dita “quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança”, rememorant aquella derrota.

PUBLICAT 25 d’abril de 2014

Cinisme europeista

89

"Els qui volen imposar fronteres són els que ja les defensen amb ungles i unglots a Melilla i a Gibraltar"

Vicent SanchisQuantes setmanes falten per a les pròximes eleccions al Parlament europeu? Quin dia es faran a Catalunya? Són preguntes que difícilment podrà aclarir el lector més inquiet d’aquesta columna. La data de la hipotètica consulta sobiranista que ha convocat Artur Mas és molt més fàcil de respondre. L’interès europeista, doncs, és inversament proporcional a l’interès general. Només cal donar una ullada a l’índex de participació de les darreres eleccions europees per a constatar-ho. En realitat, són pocs els dirigents dels partits catalans que aspiren a superar-lo aquesta vegada. I això que també és fàcil deduir que una alta participació a Catalunya, en contrast, per exemple, amb Espanya, podria ser utilitzada en favor de la, diguem-ne, causa catalana. Qui podria atrevir-se a amenaçar els catalans amb les penes de l’infern de l’expulsió si la participació en aquestes eleccions doblés la general espanyola o la mitjana europea? Vivim, doncs, una certa farsa. És cert que la majoria dels catalans entenen que és un avantatge continuar formant part de la Unió Europea. Una sensació que contrasta amb el profund desinterès amb què es viuen les cites electorals al Parlament europeu, un desinterès que només es pot desbordar si es consideren causes internes del tot anòmales, com ara el procés sobiranista. Les autoritats comunitàries, per tant, haurien d’estar molt més preocupades pel descrèdit que arrosseguen les pròpies institucions que per amenaçar els catalans amb els mals que patiran si persisteixen amb el seu “desafiament”. I malgrat això, de tant en tant, sovint, també aquesta setmana passada, ho deixen anar. Proclamen que la separació d’un Estat membre comportaria com a conseqüència immediata l’expulsió de la Unió. N’estan segurs? Per què no esperem, per exemple, tots plegats per veure què passa amb el cas escocès? Si guanya la separació, tots els que ara afirmen que Escòcia vagarà pels llims creuen sincerament que els uns i els altres no trobaran solucions polítiques per convertir l’exclusió i la reintegració en un mer tràmit? I si algú afirma que Escòcia no es Catalunya, vol dir en realitat que el Regne Unit de la Gran Bretanya no és el Regne d’Espanya. És a dir, en realitat allò que pot fer els dos casos diferents, l’autèntica causa del càstig contra els catalans, seria l’actitud espanyola. Ras i curt, no és que Mariano Rajoy vulgui evitar que els catalans deixin de ser europeus, és que seria ell mateix qui ho provocaria amb el seu veto. Els qui volen imposar fronteres són els que ja les defensen amb ungles i unglots a Melilla i a Gibraltar. Com que el problema real, doncs, són ells, potser sí que paga la pena demostrar d’ací a quatre setmanes que

90

Catalunya té molt més interès en les eleccions europees que els espanyols que tant es proclamen europeistes. Les opcions catalanes sobiranistes inclouran aquesta reflexió en la seva campanya?

PUBLICAT 26 d’abril de 2014

El risc de tenir un estat propi Hi ha poques coses que desitgi més que tenir un estat per als catalans. Ara mateix tenim dos estats que ens van en contra. Ni França ni Espanya no ens convenen gens ni mica. Són estats que s'han forjat en el convenciment de la nostra desaparició com a poble. I no ho han pas aconseguit. La ineficàcia del seu esforç és ben visible. Bé, a la part que resta sota domini francès es nota una miqueta més, però no pas gaire més que a segons quins punts del País Valencià, les Illes, la Franja i el Principat. Sí, ja sabem que l'estat francès ha estat una mica més eficaç en la liquidació dels pobles i llengües del seu territori administratiu.

Però fixem-nos que els catalans hem aconseguit d'arribar a la situació actual contra tots els pronòstics. Ho he dit alguna altra vegada: la qüestió catalana, quan s'estudiï amb una certa distància temporal, serà considerada un autèntic miracle. Però, com ens ho hem fet per arribar fins aquí? És clar que l'explicació ha de considerar molts factors diferents. La cosa és complexa i no vull que ningú m'acusi de simplificar massa. Però estic convençut que hi ha un factor predominant: una societat civil forta, rica i extensa. De fet, aquesta característica de la societat catalana no me la invento pas jo; s'ha explicat manta vegada en estudis sociològics fets a casa nostra i a l'estranger.

Per què tenim una societat civil tan forta? La resposta de segur que també demana molts matisos i moltes més explicacions que no donaré ara. Però penso que hem teixit aquesta societat civil forta perquè no teníem estat propi, sinó que en teníem dos a la contra. És a dir, l'absència d'estat va fer desenvolupar en els catalans una estratègia de subsistència consistent a reforçar els lligams entre la gent del poble per fer front comú. I no parlo tan sols de societat civil política o reivindicativa, sinó d'entitats culturals, socials, econòmiques, veïnals, etc. És a dir, hem creat les nostres xarxes de protecció i benestar enfront de l'hostilitat d'aquells que en teoria ens les havien de facilitar.

Simplificant-ho així --com ja he reconegut--, hem arribat als nostres dies amb una societat articulada, preparada, constructiva i amb voluntat de canvi. I ara tot això que havíem forjat contra les urpes d'Espanya i França per evitar de desaparèixer, correm el risc de perdre-ho. Aquella riquesa cívica que s'ha amassat des de la base per protegir-se dels estats hostils, ara no l'hem de perdre en favor d'un estat amic. Vull dir que l'eufòria del nou estat --que de moment tan sols abastarà una part del territori nacional-- podria relaxar aquesta mentalitat de societat civil forta. No dic que passi tant sí com no. Tan sols que és un risc greu que hem de tenir molt present i ens ha de forçar a pensar com l'evitarem. Si ara creiem --com volen alguns-- que l'estat ens ho ha de resoldre tot, per què haurem de menester tantes entitats i tant teixit social? Potser d'entrada no tancarem totes les associacions i fundacions, però el

91

risc que deixin de tenir utilitat --o que deixem de percebre-la-- i acabem abandonant-les és massa gran, i demana que hi rumiem una bona estona.

Per lògica pura, els estats omnipresents tendeixen a crear ciutadans irresponsables --que no es preocupen del seu entorn perquè ja hi ha qui té l'obligació de fer-ho i que esperen que l'estat els resolgui els problemes. Per contra, hi ha estats que afavoreixen la creació d'intenses xarxes de solidaritat i comunitat, amb ciutadans que s'esforcen i que cerquen les solucions dels problemes que troben. Quan l'estat ho controla tot, el ciutadà --i la societat, per extensió-- s'empetiteix, s'afebleix i entra en el cicle de la dependència. Ara que anem alliberant la nació, no tindria cap sentit que empresonéssim els ciutadans. No demano pas de bastir un país nou amb una societat civil contra el nou estat, però em sembla que ens faríem un gol a la pròpia porteria si no sabéssim fer una nació de ciutadans lliures, crítics i independents. No hem de voler una societat-ramat que vagi a toc de xiulet del pastor-estat. En conclusió, que la nova joguina no ens faci perdre les ganes de jugar.

carduspere@gmail.com

PUBLICAT 27 d’abril de 2014

UnilateralMai, mai Catalunya ha aconseguit ni aconseguirà, a Madrid, res que li suposi un reconeixement nacional

Autor: Joan Carretero

És del tot legítim que molts ciutadans i gairebé tots els dirigents dels partits polítics representats en el Parlament de Catalunya, que donen suport al dret a decidir, hagin apostat per jugar la tàctica, sempre fallida, d’anar a convèncer els líders polítics espanyols i hagin esperat

92

la possibilitat de tirar endavant una opció de llibertat per a Catalunya, via Madrid.

Mai, mai Catalunya ha aconseguit ni aconseguirà, a Madrid, res que li suposi un reconeixement nacional, una singularitat política, una millora econòmica. Aquest 11 de setembre farà 300 anys de la capitulació de la capital i de l’inici de la desnacionalització més ferotge del país: política, cultural, lingüística, social, econòmica, educativa. L’estat espanyol sempre recorda que el dret de conquesta és el dret que té sobre Catalunya i l’exerceix amb tota la seva extensió. Entre els centenars d’exemples, només recordar el del “pare” de la constitució espanyola, Sr. Peces-Barba, quan va dir que hauria estat millor “quedar-se” amb Portugal. Doncs, això, una possessió, una colònia.

Des de Reagrupament sempre hem defensat que per aconseguir la independència només hi ha un camí possible, que és la Declaració Unilateral d’Independència, DUI, per part d’una majoria de diputats del Parlament de Catalunya, amb un referèndum posterior i que, evidentment, també comporta, un cop proclamat el nou estat, negociar les condicions de separació amb Espanya, pactar amb Europa el nou estatus d’estat membre, votar unes Corts constituents, redactar la nova constitució catalana, en definitiva, bastir un nou estat.

Tanmateix, la nostra via no és la que vol, ni de bon tros, la gran majoria de la població de Catalunya i, per tant, som conscients de la nostra grandíssima minoria, però podem afirmar amb tota rotunditat que la via majoritària, aquella que ha apostat per fer primer un referèndum/consulta, només la podrà portar a la pràctica si decideix de manera unilateral fer l’esmentat referèndum. Al Parlamento espanyol ha quedat palès, per enèsima vegada, que no obtindrem cap mena de tolerància cap al “dret a decidir”.

És temps, doncs, per anar decidint i preparant un acte de sobirania, ja sigui mitjançant un Referèndum Unilateral d’Independència, RUI, o bé sigui mitjançant una Declaració Unilateral d’Independència. Qui vulgui la independència de Catalunya ja pot triar, DUI o RUI. Qualsevol altre proposta no és res més que marejar la perdiu. 

PUBLICAT 28 d’abril de 2014

Testimoniatge del Col·legi d'advocats de Barcelona!!!

93

El Col·legi d'Advocats de Barcelona defensa la declaració unilateral d'independència si l'estat prohibeix la consultaLa Comissió de Defensa dels Drets de la Persona de l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Barcelona sosté que l'autodeterminació de Catalunya és un dret inalienable en tractar-se d'un dret fonamental i universal de tots els pobles, vigent en la legislació internacional. La comissió confirma que l'actual marc de la constitució espanyola no permet l'autodeterminació de Catalunya però recalca que en una societat democràtica la llei no és altra cosa que l'expressió de la voluntat popular. En aquest sentit, defensa tant la convocatòria d'un referèndum com la declaració unilateral d'independència. En aquest darrer cas, si el govern espanyol impedís la celebració d'una consulta.La Comissió de Defensa de l'ICAB remarca que el dret a l'autodeterminació està reconegut internacionalment i ha donat com a resultat que el nombre d'estats sobirans s'hagi quadruplicat des del 1900 fins ara, i subratlla que 20 d'aquests són resultat de la secessió d'una part del territori, com ara Noruega, Finlàndia, Irlanda, Islàndia, Lituània, Estònia i Letònia, Eslovènia o Montenegro.El Col·legi d'Advocats desmunta l'argument espanyol que la sobirania popular resideix en la totalitat dels ciutadans de l'estat espanyol recordant que la Carta de les Nacions Unides atribueix el dret de decidir als pobles, no als estats. En aquest sentit, afirma, 'no es pot discutir a la comunitat catalana la concepció de subjecte polític del dret de decidir'.D'altra banda, constata que la constitució espanyola no permet l'exercici del dret de decidir però posa de manifest que això està en contradicció amb 'la voluntat democràticament manifestada d'una comunitat nacional'. En aquest context, sosté que 'aquesta concepció no pot acceptar el segrest de la voluntat popular en nom d'una legalitat imposada coactivament'. Per tot plegat, la comissió considera que 'el govern espanyol no tindria cap legitimitat per oposar-se a la decisió del Parlament de Catalunya de donar veu a la ciutadania per tal que, lliurement i majoritària, expressi la seva voluntat -en sentit afirmatiu o negatiu-en relació a la creació d'un estat català sobirà'. Si guanyés l'opció independentista, afegeix, 'el govern espanyol no tindria cap legitimitat per oposar-se a entrar en un procés de negociació per establir les condicions de la secessió'. Si l'estat impedís la celebració d'una consulta d'autodeterminació o es negués a acceptar el resultat d'una consulta, el Col·legi d'Advocats veu factible la declaració unilateral d'independència proclamada pel Parlament. Si això es produís, diu, 'la declaració d'independència tindria efectes immediats per dotar d'existència política el nou estat', perquè aquest 'reuniria els criteris mínims de població permament, territori determinat i

94

autoritat política pròpia', trets que defineixen un estat.

SIGNATURA IMPORTANT Hi ha iniciada una campanya de recollida de signatures al parlamenteuropeu, en previsió de l'oposició del "Reino de España" a fer laconsulta a Catalunya. O ara o mai...Passeu-la a tanta gent com pugueu!!! Hem d'arribar a 150.000 o més.Encara ens en falten 14.000!!Campanya de pressió a les institucions europees per donar suport a unreferèndum d'autodeterminació a Catalunya.

PUBLICAT 29 d’abril de 2014

Els detalls de l'esborrany de constitució catalana, per Santiago VidalEntrevista al jutge de l'Audiència de Barcelona · Un grup d'experts prepara un document constitucional que serveixi de base per al nou estat català 

El diari El Mundo publicava diumenge una informació sobre allò que anomenava 'la constitució secreta de Catalunya per al 2014', un esborrany de constitució per a un nou estat català que un grup de deu experts prepara des de fa mesos. El jutge de l'Audiència de Barcelona Santiago Vidal, que forma part d'aquest grup, va confirmar ahir l'existència del document, encara inacabat. Però en aquesta entrevista matisa una part de la informació publicada per El Mundo i l'amplia. Dóna detalls concrets d'alguns dels articles d'aquest document que, hi insisteix, no és el resultat de cap encàrrec oficial: ni de cap institució ni de cap partit. Això sí, explica que parteix del suggeriment d'un grup de diputats de partits diversos. Avisa d'entrada que no pot explicar tota la informació, per prudència i per rigor professional, però sí que parla de lleis hipotecàries i de limitació de mandats, per exemple. També preveu que no hi hagi tribunal constitucional, sinó una sala del poder judicial centrada en les garanties constitucionals, formada per membres elegits pels ciutadans... I remarca que el nou text 'no té res a veure amb la constitució espanyola'.

—Aquesta constitució ha estat un encàrrec d'algú?—No, no és cap encàrrec, ni de la Generalitat ni del parlament. Ni de cap partit polític en concret. Ho dic perquè el periodista d'El Mundo que va publicar la informació deixava entendre que era un encàrrec de CiU i d'Esquerra, i això no és cert. No hi ha hagut cap encàrrec oficial de ningú. Ara, no ha estat només una iniciativa pròpia, de deu eixelebrats. Alguns diputats dels partits polítics sobiranistes, el mes de gener passat ens van fer aquest suggeriment. És a dir, que féssim un primer document per a ajudar-los com a experts, un primer esborrany o document de base de la hipotètica futura carta magna de la república catalana.

—Qui el formeu, aquest grup?—Som un grup de jutges, professors de dret constitucional i també un parell d'advocats especialistes en aquesta matèria. Els noms no us els puc dir. I, de fet, això no és significatiu. Ja se sabran quan fem públic el document.

—Quan serà, això?—A final d'any, després de la consulta. De fet, segon el resultat de la consulta, que determinarà en bona part el nou estatus de Catalunya, hi ha articles que poden canviar. Ara en tenim uns seixanta d'escrits. I volem, si pot ser, que no n'hi hagi més de cent.

—Una constitució curta…

95

—Efectivament, una de les coses que vam tenir molt clares des del principi és que calia inspirar-se en les constitucions nòrdiques i una mica en la dels Estats Units. Què vol dir això? Que sigui una declaració de principis reals i que tingui pocs articles, si pot ser no més de cent. Penseu que la constitució espanyola en té 169, cadascun amb subapartats, i a més té disposicions addicionals, que actuen com articles. Nosaltres volem fer a tot estirar un centenar d'articles, curts, amb un sol text o apartat cadascun, de tres línies clares i concises. A més, volem que puguin tenir una interpretació evolutiva. No poden ser textos tancats. El principal problema d'algunes constitucions, com l'espanyola, és que amb l'excusa de la protecció jurídica no es poden canviar per adaptar-se als temps. Com més paraules tingui un article, més difícil és després d'adaptar-lo a la realitat social dels temps canviants. Per tant, cal ser concisos, clars i amb poques paraules.

—Quines seran les principals diferències respecte de la constitució espanyola?—No hi tindrà res a veure. Serà molt diferent, això sí que t'ho puc avançar. No s'hi assemblarà de res.

—Quines són les principals coses que cal canviar?—N'hi ha moltes, però miro de dir-te'n tres. És a dir, dels disset capítols que tindrà, te'n destaco tres, que no tenen res a veure amb la constitució espanyola, tot i que de diferències amb la constitució espanyola n'hi ha moltes més. La primera és la claredat del capítol primer. Aquest capítol és el que en totes les constitucions dels estats democràtics és dedicat als drets fonamentals. L'esborrany de constitució que proposem és especialment clar i concís en aquest àmbit. Res de definicions llargues ni enrevessades.

—Per exemple?—Començant per quina ha de ser la configuració jurídico-política del nou estat. En aquest cas sí que puc dir que en aquest esborrany optem per una república; una república no presidencialista, amb un president i un primer ministre, seguint molt més el model alemany que no pas el model francès. I la descripció dels drets fonamentals: la llibertat, la intimitat, etc.

—Quins són altres dos capítols que canvien radicalment respecte de la constitució espanyola?—El segon és el capítol dedicat als drets socials. D'això no me n'encarrego jo, perquè no sóc expert en aquest àmbit, però la diferència rau en el fet que no hi haurà només una declaració de principis com en la constitució espanyola. Un exemple: la constitució espanyola diu: 'Tot ciutadà té dret a un habitatge digne.'

—Sí, és clar, no es compleix ni de bon tros...—Sí, perquè després diuen 'quan hi hagi diners, quan es pugui…' Doncs no. Això no pot ser així. La propietat privada, en aquest cas dels pisos, es reconeix sempre que compleixi una funció social, no per especular. Si això no es compleix, aquesta propietat privada ha de poder ser expropiada pels legítims representants de la sobirania popular. L'esborrany de constitució en aquest capítol diu coses com aquesta, molt directes. Serem molt concrets. I, per exemple, de l'articulat d'aquestes sis o set normes específiques que regulin aquest àmbit hi haurà una prohibició específica del sistema especulatiu financer i una obertura també molt clara al legislador ordinari, que és qui després ha de desenvolupar el mandat constitucional en lleis concretes, perquè permeti la dació en pagament en el cas d'hipoteques que no es puguin pagar. Això seria un gran canvi.

—I el tercer capítol?—És el que fa referència a l'àmbit judicial, que és aquell a què jo em dedico. La idea és canviar de dalt a baix el model judicial actual, que és el model espanyol. Defensem una justícia de proximitat, que en grans ciutats serà de districte i de barris, on un jutge pugui resoldre el 50% o el 60% dels petits conflictes que es donen en la convivència ciutadana, siguin de l'àmbit penal, civil, laboral, administratiu, etc. A més, hi haurà un mandat per a desenvolupar lleis que regulin el principi d'agilitat i de celeritat, compatible amb el de garanties, d'una manera taxativa. Els plets han de durar mesos; no anys, no: mesos.

—També dieu que no hi haurà Tribunal Constitucional…—Sí, avancem la idea que no hi hagi tribunal constitucional. És a dir, hi ha d'haver un tribunal suprem de la república, amb funcions per a unificar doctrina i jurisprudència, però amb sala civil, sala penal, sala administrativa, sala social i sala de garanties constitucionals. D'aquesta manera solucionem d'un sol cop el problema de la politització del tribunal constitucional d'un estat.

96

—Quins membres formarà la sala de garanties constitucionals?—Així com les sales civils o penals seran formades pels cinc magistrats nomenats per criteris d'antiguitat i de mèrits, la sala de garanties constitucionals serà diferent. Dels cinc magistrats que la formen, només dos, i per tant minoria, seran jutges de carrera. Els altres tres s'elegiran per elecció lliure: l'un pels ciutadans; el segon pels defensors del poble; i el tercer, elegit pel món jurídic: facultats de dret, advocats, procuradors, notaris, registradors, etc. Aquesta gent no necessàriament han de ser jutges, en absolut. La idea és obrir-ho a la societat i fer que aquesta sala sigui quasi impossible de controlar. És a dir, serà quasi impossible que ningú hi tingui majoria.

—També heu parlat de limitar els mandats del president i dels ministres...—Efectivament. Per a tots els càrrecs d'alta direcció hi haurà una limitació de mandats, que no podran superar les dues legislatures. Càrrecs d'alta direcció vol dir: president, primer ministre, ministres, president del poder judicial i president del parlament. Entenem que l'experiència demostra que el fenomen de la corrupció i de les inèrcies perjudicials per a la democràcia participativa deriven del fet que la gent s'aferri a la butaca.

—Parlant de corrupció, també hi haurà un òrgan que controli les adjudicacions públiques?—Sí, es tractaria de revitalitzar i canviar de forma i de continguts l'Oficina Antifrau, començant per atorgar-li molta més independència que no té ara. Ara l'Oficina Antifrau és un organisme de la Generalitat. I es tracta que sigui un organisme completament independent.

—En nomenaria els membres el parlament?—No, ni tan sols això. Haurà de ser un organisme tècnic que no depengui ni del govern ni del parlament. La manera com se n'hauran de nomenar els membres encara l'hem de treballar i és massa aviat per a parlar-ne, però haurà de ser absolutament independent de qualsevol dels altres poders de l'estat, amb una funció específica, per mandat constitucional, de supervisar i controlar totes les adjudicacions públiques, el finançament de partits, etc.

—A la constitució també parleu de llengües oficials o d'educació?—No hi hem entrat. Dels noranta i escaig articles que volem que tingui, ens trobem entre el 61 i el 62. Tot allò que fa referència a cultura, la sanitat i l'educació, són els temes que abordarem a partir d'ara. D'algun d'aquests punts tenim algun esborrany molt bàsic, que encara no s'ha debatut en el ple del grup de treball, i per tant no en puc parlar.

—El Mundo va publicar la informació diumenge. Heu rebut cap mena de pressió, d'ençà que s'ha sabut que treballeu en aquest esborrany?—No, les úniques peticions que hem rebut han estat de mitjans de comunicació com el vostre. I tampoc no n'esperem res més. Quina llei prohibeix que hi hagi un grup d'experts que es dediqui a pensar o a treballar sobre allò que vulgui? No hi ha res d'il·legal i els jutges que integrem el grup ho tenim molt clar. La llei orgànica del poder judicial ens marca un règim d'incompatibilitats molt estricte i diu clarament que podem dedicar el nostre temps lliure a elaborar informes tècnics.

—Dieu que teniu redactats una seixantena d'articles. Quin és el calendari que heu previst per a aquest primer esborrany de constitució?—La idea és no fer públic res més fins a final d'any, passada la consulta. I quan tornem a parlar públicament ja serà per a presentar el document final, que oferirem a tota la societat. De moment, el calendari és aquest: un cop feta la consulta, mostrarem a la societat i a les institucions aquest primer esborrany de constitució de la república catalana perquè, qui ho cregui convenient, el pugui utilitzar com a inspiració. És una manera d'anar avançant feina.

PUBLICAT 30 d’abril de 2014

97