proposta sobre el sistema de transcripciÓ del grec

PROPOSTA SOBRE EL SISTEMA DE

TRANSCRIPCIÓ DEL GREC MODERN

AL CATALÀ

Associació Catalana de Neohel·lenistes

2009

2

I. INTRODUCCIÓ ........................................................................................................................ 3

I.1 LA LLENGUA GREGA MODERNA ................................................................................ 3

I.2 LA TRANSCRIPCIÓ DE MOTS GRECS AL CATALÀ: ANTECEDENTS .................... 4

II. ALGUNS SISTEMES DE CONVERSIÓ I ELS SEUS ÀMBITS ........................................... 6

II.1 FORMA TRADICIONAL ................................................................................................. 6

II.2 TRADUCCIÓ .................................................................................................................... 7

II.3 TRANSLITERACIÓ .......................................................................................................... 7

II.4 ADAPTACIÓ CULTA .................................................................................................... 10

II.5 TRANSCRIPCIÓ RIGOROSA........................................................................................ 10

III. LA TRANSCRIPCIÓ SIMPLIFICADA ............................................................................... 11

III.1 CONVENCIONS ORTOGRÀFIQUES. ELS DÍGRAFS .............................................. 17

III.1.1. Consonants i grups consonàntics ............................................................................ 17

a) γ, κ, χ, λ[i], ν[i], τζ > g, k, kh, li, ni, tz ................................................................... 17

b) Nasal + oclusiva: µπ, ντ, γκ, γγ > b, d, g ............................................................... 18

c) Geminades: λλ, µµ, νν, ρρ, σσ > l· l, mm, nn, rr, ss ............................................... 18

d) Fricatives: β, θ, δ > v, th, d .................................................................................... 19

III.1.2. Vocals, diftongs i falsos diftongs ........................................................................... 19

a) Remarques sobre els signes d’accentuació ............................................................ 19

b) Límits de la neutralització ..................................................................................... 20

c) Límits de la palatalització ...................................................................................... 20

III.2 REMARQUES LÈXIQUES I MORFOLÒGIQUES ...................................................... 21

IV. FONTS .................................................................................................................................. 22

IV.1 BIBLIOGRAFIA ............................................................................................................ 22

IV.2 DICTIOGRAFIA ............................................................................................................ 24

V. ANNEX .................................................................................................................................. 25

V.1 SISTEMA CONSONÀNTIC CATALÀ .......................................................................... 25

V.2 CODI GRÀFIC DE LES CONSONANTS EN CATALÀ .............................................. 25

V.3 SISTEMA CONSONÀNTIC GREC ............................................................................... 25

V.4 CODI GRÀFIC DE LES CONSONANTS EN GREC .................................................... 26

V.5 ELS SISTEMES VOCÀLICS DEL GREC I DEL CATALÀ ......................................... 26

3

I. INTRODUCCIÓ

I.1 LA LLENGUA GREGA MODERNA

La llengua grega moderna (νέα ελληνική γλώσσα) és la llengua comuna emprada

modernament a la República de Grècia, a la República de Xipre i en altres territoris

hel·lenòfons. Aquesta llengua constitueix un estadi més en l’evolució d’una llengua

mil·lenària, el grec, que està documentat ja en el segle XV aC i que ha perdurat

ininterrompudament fins als nostres dies. El grec modern, doncs, és diferent de

l’antic, però alhora n’és la continuació. Els antics dialectes deixaren pas, com és ben

sabut, al segle IV a.C., a l’anomenada llengua comuna (κοινή), una forma

evolucionada del dialecte jònico-àtic; l’evolució secular d’aquesta llengua, a través

de les èpoques hel·lenística, romana i bizantina, no ha patit mai una ruptura que

signifiqués el sorgiment de cap nova llengua, autònoma, i la desaparició de la vella.

Un fenomen que cal considerar, al llarg d’aquest extens període de temps i

especialment durant la llarga etapa medieval, és el de l’existència, al costat de la

llengua parlada pel poble, d’una llengua culta, que era molt més conservadora,

mantenidora de formes arcaiques, i que estava vinculada a l’administració, a

l’erudició i a l’Església.

Les fites cronològiques que emmarquen la història de la llengua grega són purament

convencionals, com no pot ser altrament. Hom empra d’habitud l’any 1453 per a

indicar la transició del grec medieval vers el grec modern. Amb la presa de

Constantinoble, desaparegut l’últim vestigi de l’Imperi, la llengua grega, mancada

d’estructura estatal, veié accentuar-se la disgregació dialectal que, sens dubte, s’havia

iniciat força temps enrere i que, més de tres segles després, havia donat lloc als

dialectes moderns.

El grec modern ha presentat en tot moment una rica varietat dialectal. La tendència,

però, en els temps més recents, ha estat que aquests dialectes cedissin terreny

progressivament davant la modalitat parlada a les grans ciutats, la qual, per efecte de

l’ensenyament i dels mitjans de comunicació, és emprada, avui dia, per una gran

majoria de la població i entesa sense cap dificultat per la seva totalitat. Aquesta

llengua, anomenada popular (δηµοτική), anà essent adoptada pels escriptors, i

primerament pels poetes, fins a esdevenir el vehicle habitual de la creació literària,

així com també de la premsa. En canvi, fins molt recentment (1976) no ha estat

4

declarada també llengua pròpia de l’administració de l’Estat i de l’educació en tots

els seus nivells; així, s’ha generalitzat el seu ús també en els àmbits acadèmic i

científic. En efecte, fins fa poques dècades, com a llengua tècnica, de l’administració,

del món acadèmic i de l’ensenyament universitari, perdurava l’ús d’una modalitat de

grec anomenat llengua purista (καθαρεύουσα). Es tracta d’una forma de llengua

escrita creada al segle XIX sobre el model del grec clàssic. El procediment consistí a

formar una llengua única, partint dels dialectes locals; hom en sistematizà la

morfologia, tot prenent per patró el dialecte àtic de l’antiguitat; hom la depurà

d’elements estrangers; amb tot, no deixava de ser un compromís entre la llengua de

l’antiguitat i la moderna llengua del poble. En constituir-se el modern estat grec

(1826), la modalitat purista fou declarada llengua oficial del Regne de Grècia. Ara

bé, en el període subsegüent, aquesta llengua fou sotmesa a un procés deliberat i

sistemàtic d’arcaïtzació que accentuà fins a un grau extrem la distància que la

separava del grec popular, el qual hom pretenia, així, relegar a la categoria de parla

degenerada, aberrant i pròpia d’analfabets. Aquesta particular forma de diglòssia no

quedaria superada fins al cap de molt de temps i només al final d’un procés ple de

controvèrsies aferrissades; els avatars de la història de la Grècia moderna, al llarg

d’un segle i mig, han jugat en aquesta qüestió un paper principal.

Un recent episodi ha demostrat que les ferides causades per la llarguíssima

controvèrsia de la llengua encara eren ben obertes. Es tracta de la viva polèmica que

se suscità en implantar-se, el 1982, el sistema gràfic d’accentuació monotònic, en

substitució del sistema tradicional. Novament, no sense una notable polèmica ni

sense nombroses i sorolloses manifestacions de resistència, hom ha adoptat per a

l’escriptura de la llengua popular un sistema simplificat, d’una única titlla, quedant

així reservat per al grec antic i medieval el sistema politònic, que empra tres accents

(agut, greu i circumflex) i dos esperits (aspre i suau).

La llengua purista, retornada a la seva formulació i intenció primeres, allunyada dels

excessos que arribaren a fer-ne un instrument artificiós, grotesc i inútil, enriqueix la

llengua comuna parlada pels grecs tot proveïnt-la d’aquells recursos morfològics i

lèxics que necessita tota llengua moderna per al seu registre culte.

I.2 LA TRANSCRIPCIÓ DE MOTS GRECS AL CATALÀ: ANTECEDENTS

La llengua grega moderna continua emprant, per a la seva escriptura, el mil·lenari

alfabet grec, que ha estat en ús ininterrompudament al llarg de totes les etapes de la

5

seva història. Aquest sistema gràfic, de vint-i-quatre signes, no ha sofert cap canvi.

Com a conseqüència, però, dels canvis fonètics soferts per la llengua grega al llarg de

la seva evolució, el valor de determinats signes, tant vocàlics com consonàntics, ha

variat, en el grec modern, en relació a l’antic.

No hi ha una equivalència ni exacta ni unívoca entre l’alfabet grec i l’abecedari llatí:

tal és la dificultat que cal resoldre quan hom vol traslladar un mot grec a escriptura

occidental, sigui quina sigui la llengua receptora. Amb tot, l’abecedari llatí resulta,

en qualsevol de les convencions ortogràfiques amb què ha estat adaptat, notablement

adequat a la transcripció del grec modern i, en general, les dificultats es limiten al

tractament d’un nombre molt limitat de fonemes. Així i tot, el procediment haurà de

contenir necessàriament un cert nombre de convencions, ateses les divergències que

entre ells presenten els respectius sistemes fonològics.

Perquè el sistema de transcripció adoptat sigui de la màxima utilitat, caldrà que hom

no pressuposi en el seu usuari cap coneixement en la llengua grega moderna; els seus

destinataris potencials, així, seran tots els usuaris de la llengua receptora. I el sistema

reeixirà en el seu objectiu en la mesura que permeti representar gràficament els mots

grecs, i reproduir-ne la pronúncia, de la manera més fidel possible. Convindrà que

sigui àgil, és a dir, que no contingui complicacions innecessàries; caldrà, també, que

sigui coherent amb ell mateix, i, en aquest sentit, els límits que tindrà coincidiran

amb la norma ortogràfica de la llengua receptora. Haurà de ser, en un mot, rigorós i

pràctic. Resta dir, només, que la transcripció s’haurà de verificar sempre de manera

directa, evitant les interferències o intermediacions d’una tercera llengua.

Totes les anteriors observacions són d’aplicació per a la transcripció del grec modern

al català. Tal com s’esdevé també en la transcripció del grec modern a altres

llengües, en català els sistemes emprats no han estat sempre coincidents; de vegades,

tampoc no resulten totalment coherents. Si en l’àmbit culte (traduccions literàries,

estudis històrics, etc.) hom observa uns usos encara prou rigorosos, fora d’ell, en

canvi, els criteris resulten molt sovint incoherents i erràtics, en part perquè parteixen

no del grec, sinó d’alguna transcripció forània; és el cas, especialment, de la premsa,

on és habitual que facin aparició nombrosos antropònims, relacionats sobretot amb el

món de l’esport, i també alguns noms comuns, pertanyents a la gastronomia, a la

música, al folklore, etc.

La Gran Enciclopèdia Catalana (1975), en el quadre sinòptic que representa

l’alfabet grec, indica la transcripció corresponent al grec modern per a cada signe

6

vocàlic i per als principals grups vocàlics i consonàntics. Aquesta proposta ha pogut

servir prou eficaçment per a les necessitats de transcripció en la nostra llengua. És

llàstima, però, que el Gran Atlas (1983) i després el Gran Atles (1999 i 2009), de la

mateixa casa editorial, un instrument destinat a resultar el gran referent per a la

normalització de la toponímia universal, no segueixi aquesta proposta. D’altra banda,

tan sols pel que fa a la representació de la sèrie de les consonants fricatives sonores,

s’ha formulat explícitament una proposta alternativa.1

Per a l’elaboració de la present proposta, hem considerat els mètodes de transcripció

del grec modern al català que han estat emprats anteriorment. La nostra transcripció

simplificada adopta algunes convencions per tal de simplificar el mètode, a fi que

resulti útil, fidel i senzill al mateix temps.

II. ALGUNS SISTEMES DE CONVERSIÓ I ELS SEUS ÀMBITS

La llengua neohel·lènica, o grec modern, té —com l'hebreu, el rus, l'àrab o el grec

clàssic— un sistema fonològic i un alfabet diferents del català. Per traslladar mots

d'altres llengües a la nostra escriptura2, hom disposa de diferents procediments; els més

usuals han estat:

II.1 FORMA TRADICIONAL

Es tracta de formes que han quedat consagrades per l'ús secular.

an. London > cat. Londres

gr. Αθήνα > cat. Atenes

gr. Κύπρος > cat. Xipre

gr. Κωνσταντινούπολη > cat. Constantinoble

it. Firenze > cat. Florència

ll. Caesaraugusta > cat. Saragossa / esp. Zaragoza

També es dóna el cas que algunes formes que foren tradicionals han caigut en desús;

per exemple, Xiu, Negrepont, Suria, antigues formes, en català, de Quios, Eubea i

Síria, respectivament.

1 Veg. BALLESTA, Joan-Manuel, Pròleg a NIKOS GATSOS, Amorghòs i altres poemes, Bellaterra 1995,

pàg. 27 s. 2 No és aquest el lloc, per tant, per parlar de la transcripció a l’alfabet fonètic internacional, reservat a

l’àmbit dels especialistes. Ens hi haurem de referir, però, quan parlem de transcripció pròpiament dita.

7

II.2 TRADUCCIÓ

És el procediment menys emprat, ja que s'adiu poc amb la naturalesa dels noms

propis. Sovint es tracta de termes institucionals traduïts d'altres idiomes.

an. White House > cat. Casa Blanca / gr. Λευκός Οίκος

gr. Άγιον Όρος > cat. Muntanya Santa

gr. Εκκλησία της Ελλάδος > cat. Església grega

gr. οδός 28 Ωκτοβρίου > cat. carrer 28 d'Octubre

gr. Οικουµενικός Πατριάρχης > cat. Patriarca ecumènic

it. Santa Sede > cat. Santa Seu / gr. Αγία Έδρα

it. Sereníssima Repubblica > cat. Sereníssima República / gr. Γαληνοτάτη

∆ηµοκρατία

turc Bab-i-Ali > cat. Sublim Porta / gr. Υψηλή Πύλη

La traducció pot ser, en ocasions, parcial, encara que l’altre membre tingui significat.

al. Drittes Reich > cat. Tercer Reich

an. New York > cat. Nova York

gr. Μέγαρο Μαξίµου > cat. Palau Maximu

gr. Όρος Άθος > cat. Mont Athos

II.3 TRANSLITERACIÓ

Aquest procediment gràfic pretén ser comú per a totes les llengües que empren

l’alfabet llatí; té per objectiu reconstruir lletra per lletra la grafia del mot original i,

sovint, una sèrie de convencions obliga a recórrer tant a dígrafs com a signes

diacrítics, i a mantenir els accents originals segons l’ortografia de la llengua de

partida.

gr. Καλογεροπούλου > cat. Kalogeropoúlou

gr. cl. Κυβέλη > ll. Cybĕlē

gr. cl. Κύκλωψ > ll. Cyclōps

rus Чайковский > cat. Čajkovskij

La primera transliteració de l’alfabet grec a l’alfabet llatí fou la que feren els propis

romans, per als quals probablement era també una mena de transcripció que els

permetia, més que reconstruir la forma original escrita, pronunciar el mot de manera

bastant aproximada al grec de l’època.

8

Grec Llatí Grec Llatí

Α α A a Ν ν N n

Β β B b Ξ ξ X x

Γ γ G/N g/n Ο ο O o

∆ δ D d Π π P p

Ε ε E e Ρ ρ R r

Ζ ζ Z z Σ σ, ς S s

Η η Ē ē Τ τ T t

Θ θ Th th Υ υ Y/V y/u

Ι ι I i Φ φ Ph ph

Κ κ C c Χ χ Ch ch

Λ λ L l Ψ ψ Ps ps

Μ µ M m Ω ω Ō ō

Hi ha una sèrie d’observacions a fer:

• γ > n davant consonant velar (γ, κ, ξ, χ). Es tracta pròpiament d’una transcripció.

• ρ-, -ρρ- > rh-, -rrh-.

• En alguns casos hi ha, a més, adaptació morfològica al sistema llatí: Πρίαµος >

Priamus; Χείρων > Chiro.

• αι, οι, ει, ου > ae, oe, i, u (cat. > e, e, i, u). El manteniment de dos diftongs en llatí i

la monoftongació dels altres dos fan pensar més aviat en una transcripció que no pas

en una transliteració: ει, ου devien sonar /i/, /u/.

• υ > u darrere α, ε, ο.

• A partir de les formes transliterades al llatí deriven les formes adaptades al català

per via culta (vegeu II.4).

Aquest sistema ha perviscut fins als nostres dies. Les actuals transliteracions a l’ús,

com ara la de l’Organització Internacional per a la Normalització (ISO)3 o la de

l’oficina per a la romanització dels caràcters no llatins de l’Organització de les

Nacions Unides (ONU)4, en són hereves:

3 www.iso.org

4 www.eki.ee/wgrs

9

Grec Alf. llatí Grec Alf llatí

Α α A a Ν ν N n

Β β V v Ξ ξ X x

Γ γ G g Ο ο O o

∆ δ D d Π π P p

Ε ε E e Ρ ρ R r

Ζ ζ Z z Σ σ, ς S s

Η η Ī ī Τ τ T t

Θ θ Th th Υ υ Y y

Ι ι I i Φ φ F f

Κ κ C c Χ χ Ch ch

Λ λ L l Ψ ψ Ps ps

Μ µ M m Ω ω Ō ō

També aquí hi ha una sèrie d’observacions a fer:

• Qualsevol vocal grega pot dur accent tancat; ι, υ poden dur dièresi (amb accent o

sense); amb els corresponents caràcters llatins passa el mateix.

• El màcron és un signe diacrític que hom col·loca damunt les vocals per indicar que

mètricament són llargues: ē, ō. En el cas que ens ocupa serveix per marcar les vocals

gregues η, ω, antigament llargues.

• També s’acostuma a transliterar χ per kh i, en posició inicial, fins i tot h-.

• En aquest sentit, val a dir que algunes de les solucions de les taules de transliteració

(p. ex. η > e, θ > th, ου > ou, φ > ph, χ > ch,) s’adiuen amb l’ortografia i pronúncia

de l’anglès i el francès i, per tant, poden resultar familiars al lector.

Els mitjans informàtics d’escriptura han deixat obsolet aquest procediment.

L’especialista prefereix escriure-ho directament en grec; al llec, no li serveix de

gaire, si no ho sap pronunciar. Només pot tenir sentit en un mapa europeu de

carreteres o documents per l’estil.

10

II.4 ADAPTACIÓ CULTA

En general, és el procediment emprat al llarg de la tradició literària per traslladar a

través del llatí els noms del grec antic i medieval.5

gr. cl. Θουκυδίδης > ll. Thucydĭdes > cat. Tucídides

gr. cl. κατάλογος > ll. catalogus> cat. catàleg

gr. cl. Κλεοπάτρα > ll. Cleopătra> cat. Cleòpatra

gr. cl. φιλόλογος > ll. philologus> cat. filòleg

gr. cl. Χρυσηΐς > ll. Chryseis > cat. Criseida

També es podria seguir aquest procediment per a textos moderns escrits en la

llengua purista (katharévusa), a criteri del traductor, a més dels altres recursos lèxics

i morfosintàctics de què disposa.

II.5 TRANSCRIPCIÓ RIGOROSA

A la transcripció de l’hebreu6 s’empra el terme “rigorosa” per descriure un

procediment que no és del tot comparable al que hom aplica a la llengua grega

moderna (potser nosaltres hauríem preferit el terme “transcipció pròpiament dita”).

En qualsevol cas, aquest procediment intenta recollir de la manera més acurada

possible la pronunciació del mot original en l'ortografia de la llengua de recepció i, a

diferència de la transliteració, cada transcripció és diferent segons quina sigui la

llengua d’arribada. El seu àmbit és el dels registres estàndard de la llengua, sobretot

en els mitjans de comunicació, enciclopèdies, mapes i guies turístiques per referir-se

a topònims, antropònims (artistes, escriptors, esportistes, polítics), termes culturals

(gastronomia, música i danses)... També s’empra entre diferents especialistes, no

necessàriament hel·lenistes, per donar referències bibliogràfiques.

al. Friedrich Nietzsche > gr. Φρήντριχ Νίτσε

an. yacht > cat. iot

esp. Junta > gr. Χούντα / cat. Junta [χúnta]

fr. Jeanne d’Arc > gr. Ζαν ντ’ Αρκ

gr. Αγνή Μπάλτσα > cat. Agní Baltsa

gr. Άρης > cat. Aris

gr. Καζαντζάκης > cat. *Kazandzakis

5 Vegeu ALBERICH, J. & ROS, M., La transcripció dels noms propis grecs i llatins, Barcelona 1993. 6 DSF IV, 2003, p. 47

11

gr. Καλογεροπούλου > cat. *Kaloieropulu

gr. Ολυµπιακός > cat. Olimbiakós

gr. Παναθηναϊκός > cat. Panathinaikós

gr. Ωνάσης > cat. *Onassis

it. Giacomo Puccini > gr. Τζάκοµο Πουτσίνι

rus Чайковский > cat. Txaikovski

De fet, aquest és el sistema que l’ús de la llengua ha imposat per damunt dels altres,

però si bé el criteri és clar, les concrecions particulars sovint han donat solucions

divergents, cosa que intentarem solucionar amb la nostra proposta del següent

apartat: la transcripció simplificada.

III. LA TRANSCRIPCIÓ SIMPLIFICADA

La present proposta es basa fonamentalment en l'adopció del primer dels procediments

descrits, que és el que es pot anomenar transcripció. Puntualment, però, hem recorregut

a d'altres procediments. Els criteris que caldrà establir per a la transcripció del grec

modern no seran essencialment diferents dels emprats per a la transcripció de noms

d'altres llengües:

al. Bunker > cat. búnquer; an. slogan > cat. eslògan; fr. vaudeville > cat.

vodevil

Amb tot, hi ha alguna excepció. Així, malgrat que la norma general és d'afegir una e

protètica davant s- líquida, en el cas del grec no serà així:

an. smoking > cat. esmòquing; it. spaghetti > cat. espaguetis;

però Σπέτσες > Spetses; σπανακόπιτα > spanakópita

El terme “transcripció simplificada” també ha estat manllevat de les anteriors propostes

de transcipció per a diferents alfabets i llengües7. Bàsicament es tracta, en uns pocs

casos complicats, de complementar la transcripció rigorosa abans esmentada mitjançant

el recurs a la transliteració amb l’objectiu de fer-ne un instrument d’accés a tothom, de

manera que qualsevol persona que no sàpiga pronunciar un mot escrit en grec pugui,

mitjançant la següent taula de correspondències, escriure fàcilment el mot en alfabet

llatí i pronunciar-lo de manera molt aproximada a l’original grec:

7 DSF I, 1990, p. 149 per a l’àrab, i DSF IV, 2003, p. 53, per a l’hebreu; en canvi, per al rus, a DSF III,

1996, p. 60, es parla de transcripció pràctica o “empírica nacional”. Vegeu també TERMCAT, 2006, p. 61

12

Maj., min. Dígraf Transcripció Exemples

Α, α a Ανδρέας

Γαβράς

Andreas

Gavràs

αι e Αιγινήτης

Φαίδων

Eginitis

Fédon

αϊ, άι ai Γαΐτης

Μωραϊτίδης

Πάικο

Gaïtis

Moraitidis

Paiko

αυ av Αυγέρης

Αυξεντίου

αύριο

αυστηρός

Ναυαρχόπουλος

Avgeris

Avxendiu

àvrio

avstirós

Navarkhópulos

αϋ, άυ ai αϋπνία

άυπνος

aipnia

aipnos

Β, β v Βαφειάδης

Βέης

Βρυσάκης

Καρκαβίτσας

Vafiadis

Veis

Vrisakis

Karkavitsas

-ββ- v Καββαδίας Kavadias

Γ, γ g Αµοργός

Γεραλής

Γιάννης

Γούναρης

Γρανίτσας

Γύζης

Παναγιωτόπουλος

Amorgós

Geralís

Giannis, Iannis

Gúnaris

Granitsas

Gizis

Panagiotópulos

-γγ- ng(u) Αγγελόπουλος

Εγγονόπουλος

Προβελέγγιος

συγγνώµη

Anguelópulos

Engonópulos

Provelénguios

singnomi

13

γκ- inicial g(u) Γκάτσος

Γκίκας

γκρεµίζω

Gatsos

Guikas

gremizo

-γκ- medial ng(u) Ραγκαβής

Μαγκλής

Πριγκιπόννησοι

Rangavís

Manglís

Pringuipónnisi

-γξ- nx πλάστιγξ plàstinx

-γχ- nkh Αγχίαλος Ankhíalos

∆, δ d Βασιλειάδης

∆ουκάκης

∆ραγούµης

Vasiliadis

Dukakis

Dragumis

Ε, ε e Αλέξανδρος

Βενιζέλος

Aléxandros

Venizelos

ει i Ζαφείρης

Λειχούδης

Zafiris

Likhudis

εϊ, έι ei Βέικος

Βεΐκου

ζεϊµπέκικος

Veikos

Veïku

zeimbékikos

ευ ev Ευαγγελία

Ευγενίδης

Ευταξία

Πευκάκι

Evanguelia

Evgenidis

Evtaxia

Pevkaki

Ζ, ζ z Ζαΐµης

Λάζαρος

Zaïmis

Làzaros

Η, η i Βέης

Μιχαηλίδης

Μιχαήλ

Σωτηριάδης

Veis

Mikhailidis

Mikhaïl

Sotiriadis

Θ, θ th Θεµέλης

Θρύλος

Themelis

Thrilos

14

Παρθένης Parthenis

Ι, ι i Ζωιτάκης

Ιακωβίδης

Zoitakis

Iakovidis

Κ, κ k Βασιλική

Ζαλακώστας

Κεχαΐδης

Κληρίδης

Vasilikí

Zalakostas

Kekhaïdis

Kliridis

-κκ- k Χάκκας Khakas

Λ, λ l Ηλίας

Ηλιού

Κολιάτσου

Λαµπράκης

Λιάκουρα

Μαλάνος

Ilias

Iliú

Koliatsu

Lambrakis

Liàkura

Malanos

-λλ- l· l Ράλλης

Σακελλαρίου

Ral·lis

Sakel·lariu

Μ, µ m Βελµύρας

Μητροπούλου

Velmiras

Mitropulu

-µµ- mm Εµµανουήλ Emmanuïl

µπ- inicial b Μπελογιάννης

Μπουζιάνης

Belogiannis

Buzianis

-µπ- medial mb Καµπανέλλης

Λαµπέτης

Μπαµπινιώτης

Μπόµπολας

Σκαρίµπας

Kambanel·lis

Lambetis

Bambiniotis

Bómbolas

Skarimbas

-µπ- rere cons. b µπαρµπούτι barbuti

Ν, ν n Βενέζης

Ιορδανίδου

Καστανιώτης

Venezis

Iordanidu

Kastaniotis

15

Νιάρχος Niarkhos

-νν- nn Άννινος

Ιωάννου

Ànninos

Ioannu

ντ- inicial d Νταβέλης

Νταλάρας

Davelis

Dalaras

-ντ- medial nd Άµαντος

Αντιγόνη

Αντύπας

Λουντέµης

Àmandos

Andigoni

Andipas

Lundemis

-ντ- rere cons. d πατιρντί patirdí

Ξ, ξ x Βισταξής

Μεταξάς

Ξαρχάκος

Vistaxís

Metaxàs

Xarkhakos

Ο, ο o ∆ράκος Drakos

οι i Οικονόµου Ikonomu

οϊ, όι oi κοµπολόι

Ροΐδης

Ροϊλός

komboloi

Roïdis

Roilós

ου u Αλεξίου

Λουκάς

Στεργιόπουλος

Alexiu

Lukàs

Stergiópulos

Π, π p Παναγιοτόπουλος

Καπετανάκης

Panagiotópulos

Kapetanakis

-ππ- p Κάππος Kapos

Ρ, ρ r Παρασκευόπουλος

Ριζάρης

Paraskevópulos

Rizaris

-ρρ- rr Παπαρρηγόπουλος Paparrigópulos

Σ, σ s Κασοµούλης

Κωνσταντίνος

Λασίθι

Kasomulis

Konstandinos

Lasithi

16

Μαρασλής

Σαράφης

Σβορώνος

Σπύρος

Maraslís

Sarafis

Svoronos

Spiros

-σσ- ss Λασσάνης

Οδυσσέας

Lassanis

Odisseas

Τ, τ t Βεντότης

Γαµβέτας

Καζαντζάκης

Παπατσώνης

Τζαβέλας

Τσάτσος

Χατζανέστης

Vendotis

Gamvetas

Kazantzakis

Papatsonis

Tzavelas

Tsatsos

Khatzanestis

-ττ- t Βρεττάκος Vretakos

Υ, υ i Βουτυράς

Βρυζάκης

Μυριβίλης

Vutiràs

Vrizakis

Mirivilis

Φ, φ f Εφταλιώτης

Κεφαλληνός

Φραγκιάς

Eftaliotis

Kefal·linós

Franguiàs

Χ, χ kh Λειχούδης

Χατζιµιχάλη

Χειµωνάς

Likhudis

Khatzimikhali

Khimonàs

Ψ, ψ ps Καψάλης

Ψυχάρης

Kapsalis

Psikharis

Ω, ω o Ζωιτάκης

Κοσκωτάς

Πολυζωίδης

Zoitakis

Koskotàs

Polizoïdis

17

III.1 CONVENCIONS ORTOGRÀFIQUES. ELS DÍGRAFS

La idea és que treballem amb el criteri fonètic de transcripció, no pas amb el gràfic

de transliteració. Això vol dir que els resultats que obtenim permeten al lector català

una reconstrucció aproximada de la pronúncia del mot original grec. Certament, la

transliteració n’hauria permès la reconstrucció escrita, però no era aquest el nostre

objectiu. Ara bé, hi hem hagut de recórrer en alguns pocs casos en què el criteri de

transcripció era confusionari o insuficient.

Els problemes s’han donat sobretot en els dígrafs. Un dígraf (ig, ix, ny, qu...) és un

grup de dues lletres que representa un so: normalment es tracta d’una solució

convencional que reflecteix una realitat fonètica per a la qual l’alfabet llatí no

disposava de signe i, per tant, recorrem a l’ús de dos signes. D’aquestes convencions,

les unes vénen d’antic (de l’etimologia i la història de la llengua), les altres són fruit

d’un acord més recent.

La qüestió és, però, que el grec també recorre a dígrafs, i alguns d’ells són

complicats de transcriure mantenint una coherència de conjunt. Anem a veure, doncs,

quins hi podem trobar:

III.1.1. Consonants i grups consonàntics

a) γ, κ, χ, λ[i], ν[i], τζ > g, k, kh, li, ni, tz

• El dígraf γ + [e/i]. Ha estat la decisió més difícil de prendre. També aquí hem

optat per la transliteració, conscients que és la convenció que més grinyola.

Malgrat que formes com Iannis, Iorgos tenen una certa tradició i són coherents

amb el criteri fonètic general per representar el so aproximant palatal sonora [j]

tal i com es fa en el manlleus iode, ioga, iogurt, iot..., aquesta solució

complicaria enormement les normes de transcripció de la γ, que vindrien a ser:

γ + α,ο, ου, ω > ga, go, gu, go (Αµοργός > Amorgós)

γ + [e/i] > ie, ii (Γεραλής > *Ieralís)

γ + [e/i] + α,ο, ου, ω > ia, io... (Γιώργος > Iorgos, Γεώργιος > *Iórios,

Προβελέγγιος > *Provelénios)

Pensem que transliterar sempre la γ per una g, independentment de la vocal que

segueixi, és molt més senzill, encara que el resultat davant [e/i] sigui la

fricativa palatal sonora []. Evidentment, cal respectar les grafies arcaïtzants

del topònim Ioànnina (Ιωάννινα) i de l’antropònim Ioannis (Ιωάννης).

18

• Entre les convencions recents hi ha també la de fer servir k, kh per transcriure

les lletres gregues κ, χ. Transcriure k > c és un recurs que serveix per a les

formes cultes, les paraules del grec clàssic que ens han arribat a través del llatí.

Mantenir la k era una manera de dir que el grec modern (com l’alemany, el

basc...) no ha passat pel llatí. A més, ens evitava la complicada distinció c/qu

segons la vocal que vingués darrere. L’ús de k va comportar l’ús d’una altra

convenció, en aquest cas un dígraf: χ > kh.

• Els dígrafs λ[i], ν[i] no sempre sonen palatalitzats: hi ha realitzacions que

mantenen la pronúncia distintiva de la consonant i la vocal, cosa que recull la

solució li, ni (vegi’s infra III.1.2.c).

• La transcripció del grup τζ hauria de ser dz, perquè la z sonoritza la t en d;

però el parlant català ja està molt acostumat a veure les grafies atzar, dotze,

etzibar, guitza..., on el grup consonàntic tz sona [dz]. Per tant, hem optat també

en aquest punt per la transliteració.

b) Nasal + oclusiva: µπ, ντ, γκ, γγ > b, d, g

S’han resolt, respectivament: b-/-mb-, d-/-nd-, g(u)-/-ng(u)- i –n(gu)-. Es tracta

d’una convenció força aproximada. Segons les normes ortogràfiques del català,

s’escriurà gu davant e, i.

c) Geminades: λλ, µµ, νν, ρρ, σσ > l·l, mm, nn, rr, ss

Consonants dobles: independentment de quines siguin i com es pronunciïn en

grec, en català tenim: l·l, mm, nn, rr, ss. La geminada cc, que és molt produtiva

davant e/i, no compta perquè sona [ks], de la mateixa manera que γγ sona [ŋg].

La resta de geminades són residuals, fruit de trobades fortuïtes en compostos

(posttònic) o de manlleus varis (cultes o no): tt (25 entrades), dd (22), gg (19),

cc + a/o (8), zz (8), pp (7), bb (4), ff (4). [v. DIEC2]. Els dígrafs l·l, mm, nn no

presenten cap problema i reprodueixen els respectius en grec. Els dígrafs rr, ss

són un dels pocs casos en què hem recorregut a la transliteració, perquè

transcriure fonèticament ζ, ρ, ρρ, σ, σσ hauria estat un embolic monumental per

la complexitat ortogràfica del català, no del grec.

19

d) Fricatives: β, θ, δ > v, th, d

β, representada per v, correspon a la fricativa labiodental sonora; θ, δ,

representades per th, d, corresponen a les fricatives dentals sorda i sonora,

respectivament. Cal tenir present que d representa indistintament el so fricatiu

(δ) i l’oclusiu (ντ), de la mateixa manera que g representa tant el so fricatiu (γ)

i l’oclusiu (γκ).

III.1.2. Vocals, diftongs i falsos diftongs

• El fonema [i] és representat en grec modern per cinc grafies diferents: η, ι, υ, ει,

οι. Totes han estat transcrites, en aquesta proposta, per i.

• Els diftongs monoftongats αι, ει, ου > e, i, u. En francès la solució ou permet fer

coincidir transcripció i transliteració. En català hem de triar un dels dos criteris, i

aquí hem optat, com ho hem fet en general, per la transcripció.

• Els diftongs amb segon element consonàntic αυ, αυ > av, ev. També aquí hem

optat per la transliteració. Creiem que la distinció af/av i ef/ev (depenent de la

consonant que anés darrere) no era rellevant. Primer, perquè en català la distinció

sorda/sonora de f/v és dialectal. En segon lloc, mots com dissabte, fred, sonen

[disáptə], [frέt], és a dir, ensordim respectivament p, t pel seu context fònic. Per

tant, podríem escriure evkharistó, Evtaxias, amb la presumpció que el lector català

més aviat pronunciarà la v com una fricativa labiodental sorda [f], tal i com la hi

pronuncia en el mots russos Molotov, Rimski-Korsakov, que no pas com una

oclusiva bilabial sonora [b].

a) Remarques sobre els signes d’accentuació

• L'accentuació gràfica es farà segons les regles del català. Ara bé, com que en

grec no hi ha una diferència fonològica entre vocals obertes i tancades, si cal

accentuar una vocal, emprarem sempre l'accent tancat, tret de la vocal a, que en

català admet només l'accent obert.

• En grec modern, com en clàssic, quan un diftong és tònic hom accentua

gràficament el segon element del diftong. Si es tracta d’un fals diftong amb

segon element consonàntic, l’accent fonètic recau sobre el primer element, que

és el que conserva la seva naturalesa vocàlica en la transcripció al català:

καθαρεύουσα > katharévusa. En el cas d’antics diftongs ara monoftongats,

20

òbviament la tònica és l’única vocal resultant en la forma catalana transcrita:

Αίγινα > Égina, Σούνιο > Súnio.

• Hem simplificat l’ús de la dièresi reservant-la exclusivament per marcar una

vocal tònica que no ha de dur accent gràfic, i afavorint la realització de

diftongs naturals en català:

gr. Μι-χα-ήλ > cat. Mi-kha-ïl, però Μιχαηλίδης / Mikhailidis

gr. ζε-ϊ-µπέ-κι-κος > cat. zeim-be-ki-kos

gr. Σα-κε-λλα-ρί-ου > cat. Sa-kel-la-riu

per al gr. Α-λε-ξί-ου no creiem que sigui necessari > *A-le-xï-u, sinó que es pot

deixar en A-le-xiu, pronunciat [a-lek-síu].

b) Límits de la neutralització

Fem extensives a les vocals algunes recomanacions que hem fet per a les

consonants: gr. Ελευθέριος Βενιζέλος > cat. Elevthérios Venizelos, pronunciat

[e-lef-θé-ri-os-ve-ni-ze-los], no pas *[ə-ləb-θé-ri-us-bə-ni-zέ-lus]; gr. Σούνιο >

cat. Súnio, pronunciat [sú-ni-o], no pas *[sú-ni-u], és a dir, més aviat amb el

vocalisme del català occidental.

c) Límits de la palatalització

El fenomen de la palatalització, prou conegut a les llengües romàniques, també

ha actuat en el grec, però de manera força anàrquica: així, tenim en gr. εννέα >

cat. ennea, però gr. εννιά > cat. ennià, pronunciat [en-á]. D’altra banda, en

català hi ha una asimetria en la representació gràfica (ll, ny) de les dues

palatals: també s’hauria pogut optar, com fan altres llengües, per representar-

los respectivament lh, nh o bé ly, ny, però aquesta és una discussió que ara no

ve al cas (Vegi’s supra III.1.1.a).

21

III.2 REMARQUES LÈXIQUES I MORFOLÒGIQUES

No és propòsit d’aquest treball dirimir una sèrie de qüestions que no afecten

pròpiament a la transcripció, que es cenyeix al camp de la fonètica. La majoria

d’elles, ens limitem a plantejar-les:

• Morfologia: la formació del plural. A partir del gr. τζατζίκι > cat. tzatziki, podem

formar fàcilment un plural tzatzikis, malgrat que en grec el plural sigui τζατίκια. Ara

bé, gr. µουσακάς > cat. musakàs, podria formar el plural de diferents maneres: 1)

invariable: musakàs; 2) a la catalana: musakassos; 3) a la grega: musakades. Un cas

semblant seria el de gr. ντολµάς (fulla de vinya o col farcida de carn i arròs),

ντολµαδάκι (íd., diminutiu), κεφτές (mandonguilla), κεφτεδάκι (íd., diminutiu) >

cat. dolmàs, dolmadaki, keftés, keftedaki, però el fet que generalment s’usin en plural

ens decantaria per la solució 3): dolmades, dolmadàkia, keftedes, keftedàkia

• Manlleus: el grec té noms manllevats del turc, com ara µπακλαβάς, γιαούρτι que

nosaltres transcrivim baklavàs, giaurti i que el català ha adaptat a través de l’àrab i

d’altres idiomes mitjançant les formes baclaua8, iogurt.

• Antropònims universals d’origen grec: el cognoms alemanys Canaris, Karajan, els

cognoms de l’anglosfera Angelopoulos, Callas, Kazan, Mercouri, Petropoulos,

Roussos, Sampras etc. mantenen la seva forma en alfabet llatí, independentment de

quina fos l’original grega.

• Alguns antropònims han tingut una continuïtat mil·lenària, des de l'antiguitat fins al

nostre temps; també sobre ells, naturalment, ha actuat l'evolució fonètica. En aquests

casos, cal establir una fita històrica que determini la separació entre la llengua

moderna i l'antiga, en el benentès que es tractarà d'una data ben convencional.

Aquesta fita pot ser el segle XV , que veié la fi del període bizantí en la història de

Grècia.

Σοφοκλής > Sòfocles (dramaturg atenès, s. V aC); però Σοφοκλής Βενιζέλος

> Sofoklís Venizelos (polític, 1894-1964)

Νικηφόρος Βλεµµύδης > Nicèfor Blemmides (teòleg, 1197-1272); però

Νικηφόρος Βρεττάκος > Nikiforos Vretakos (poeta, 1912-1991)

• Com és usual, els noms de reis, emperadors, prínceps, patriarques, bisbes, sants,

etc. no es transcriuran, sinó que es donaran en la forma corresponent catalana.

8 TERMCAT, La normalitzció..., 2006

22

Γεώργιος Α' / Jordi I (rei de Grècia, 1863-1913); Αθηναγόρας Α' /

Atenàgoras I (patriarca de Constantinoble, 1948-1972).

• Tots els noms es transcriuran a partir de la forma del nominatiu (la terminació -ας

dels noms personals masculins es transcriurà en català per –as; la terminació -ος dels

topònims i antropònims es transcriurà en català per –os). Caldrà reconstituir la forma

del nominatiu sigui quin sigui el cas en què un nom aparegui en un text (genitiu,

acusatiu o vocatiu). Alguns cognoms són formes de genitiu; en el cas de la dona, el

genitiu és la forma usual; uns i altres seran reflectits en la transcripció. Així mateix

es farà amb els noms de carrers, avingudes i places, que en grec es donen també en

cas genitiu:

Ανδρέας Παπανδρέου / Andreas Papandreu; Λιλί Ζωγράφου / Lilí Zografu

(cf. Παναγιώτης Ζωγράφος / Panagiotis Zografos); οδός Ερµού / carrer

Ermú; πλατεία Αµερικής / plaça Amerikís; Ηλίας Μηνιάτης / Ilias Miniatis;

Ξηρότοπος / Xirótopos.

IV. FONTS

IV.1 BIBLIOGRAFIA

ALBERICH, J. & ROS, M., La transcripció dels noms propis grecs i llatins, Barcelona

1993.

ALBERICH, J., Delos 1, B. 2002, p. 66-68.

ALSINA, J. & MIRALLES, C., «Bosquejo histórico de la literatura griega moderna»,

Estudios Clásicos, IX 1965, p. 411 s., nota.

ÁLVAREZ, Paula & NAVARRETE, Miguel Ángel, «Sobre la transcripción del griego.

Algunos aspectos del problema con especial referencia al español», Terminologie

et traduction, I, 1992, p. 99-112.

ANDRIOTIS, Nikólaos, Història de la llengua grega (trad. cat. Daniel Ramon), U. A.

B., Bellaterra, 2007.

BÁDENAS DE LA PEÑA, Pedro, «La transcripción castellana de los nombres propios

griegos», Revista Española de Lingüística, XIV . 2, 1984, p. 271-289 = «La

transcripción del Griego Moderno al Español», Cervantes, I, 1986, p. 121-129.

BALLESTA, Joan-Manuel, Pròleg a NIKOS GATSOS, Amorghòs i altres poemes,

Bellaterra 1995, p. 27 s.

23

BERMEJO LÓPEZ-MUÑIZ, Román, «A favor de una transliteración común para el

griego impreso», a MORFAKIDIS, M. & GARCÍA GÁLVEZ , I. (eds.), Estudios

Neogriegos en España e Iberoamérica, I, Granada 1997, p. 187-191.

COROMINES, J., «Alguns noms propis estrangers usats sovint de forma incorrecta» a

Lleures i converses d’un filòleg, Barcelona 1971, p. 55-69.

CORS I MEYA, J., «Transcripció comuna d'altres sistemes gràfics a l'alfabet llatí.

Distinció tipològica i proposta alternativa nominal», Faventia XXVI 2 (2004), p.

135-153.

DD. AA. “Proposició sobre els sistemes de transliteració i transcripció dels mots

àrabs al català” Documents de la Secció Filològica I, Barcelona 1990.

DD. AA. “Proposta sobre el sistema de transcripció i transliteració dels noms russos

al català” Documents de la Secció Filològica III, Barcelona 1996, p. 55-89.

DD. AA. “Aplicació al català dels principis de transcripció de l’AFI” Documents de

la Secció Filològica IV, Barcelona 2003, p. 27-37.

DD. AA. “Proposta de transcripció de l’hebreu en textos escrits en català”

Documents de la Secció Filològica IV, Barcelona 2003, p. 41-72.

EGEA, José María, «Notas para la transcripción de nombres propios griegos de època

postclásica i moderna», Veleia, VIII -IX , 1991-92, p. 467-482.

EGEA, José María, «La transcripción al castellano de los nombres propios griegos

actuales», a Morfakidis, M. & García Gálvez, I. (eds.), Estudios Neogriegos en

España e Iberoamérica, I, Granada 1997, p. 171-180.

ESPINAL, M. Teresa, «Sobre la traducción de los nombres propios», Cuadernos de

Traducción e Interpretación de la EUTI de Barcelona, XI-XII , 1989-91, p. 73-93.

FERNÁNDEZ-GALIANO , Manuel, «Sobre el sistema de transliteración de nombres

griegos en este número», Estudios Clásicos, XII , 1968, p. 3-5.

FERNÁNDEZ-GALIANO , Manuel, «Sobre la transcripción del griego y del ruso»,

Filología Moderna, XXXI -XXXII , 1968, p. 277-292.

FERNÁNDEZ-GALIANO , M., La transcripción castellana de los nombres propios

griegos, Madrid 1969.

HOLTON, D. & MACKRIDGE, P. & PHILIPPAKI-WARBURTON, I., Greek. A

Comprehensive Grammar of the Modern Language, Londres, 1997.

MONTAÑÉS, Rubén J., Nota preliminar a ODYSSEAS ELYTIS, To àxion estí, València

1992, p. 53.

NAVARRETE, Miguel Ángel, «Nueces griegas», Puntoycoma, XXIII , 1994, p. 5-6.

24

NÚÑEZ, Goyita, Nota introductoria a LINOS POLITIS, Història de la literatura griega

moderna, Madrid 1994, p. 13-15.

POULIN, Jean, «Le grec, langue communautaire. Quelques conséquences»,

Terminologie et traduction, II , 1987, 9 ss.

RUAIX , J., El català/1, Moià, 1988.

SOLÀ, Alexis E., s.v. "grec", a Gran Enciclopèdia Catalana.

TERMCAT, Manlleus i calcs lingüístics en terminologia, Barcelona 2005.

TERMCAT, La normalització terminològica en català: criteris i termes, P. A. M.,

Barcelona, 2006.

TOVAR, Saúl A., «La transcripción de neologismos científicos de raíces griegas», a

MORFAKIDIS, M. & GARCÍA GÁLVEZ , I. (eds.), Estudios Neogriegos en España e

Iberoamérica, I, Granada 1997, p. 181-185.

TRIANDAFYLIDIS , M., Pequeña gramática neogriega (trad. esp. Carlos R. Méndez),

Tessalònica 1994.

VICUÑA, J. & SANZ DE ALMARZA , L., Diccionario de los nombres propios griegos

debidamente acentuados en español, Madrid 1998.

IV.2 DICTIOGRAFIA

http://transliteration.eki.ee/pdf/Greek.pdf

www.eki.ee/wgrs

www.greek-language.gr

www.iso.org

www.omniglot.com

www.webtopos.gr

25

V. ANNEX

V.1 SISTEMA CONSONÀNTIC CATALÀ9

bilabial labiodental dental alveolar prepalatal palatal velar labiovelar

oclusiu

nasal

vibrant

bategant

fricatiu

africat

aproximant

lateral

Quan els símbols apareixen per parelles, el de la dreta representa la consonant sonor

V.2 CODI GRÀFIC DE LES CONSONANTS EN CATALÀ10


oclusiu p b t d c/qu g/gu

nasal m m n ny n

vibrant r, rr

bategant r

fricatiu f v s/ss/c/ç z/s x/ix j/g

africat ts tz tx/ig tj/tg

aproximant b d i g u

lateral l ll

V.3 SISTEMA CONSONÀNTIC GREC11


oclusiu

nasal

vibrant

fricatiu ! " ȭ $

africat

aproximant

lateral

Quan els símbols apareixen per parelles, el de la dreta representa la consonant sonora

9 DSF IV, IEC, Barcelona 2003, p. 25-37 10

RUAIX , J., El català/1, Moià 1988, p. 40s. 11 TRIANDAFYLIDIS , M. A., Pequeña gramática neogriega, Tessalònica 1994, p. 11-18; SARRI, K.,

www.webtopos.gr

26

V.4 CODI GRÀFIC DE LES CONSONANTS EN GREC


oclusiu π µπ τ ντ κ+[i] γκ +[i] κ γκ

nasal µ µ ν ν+[i] γ

vibrant ρ

fricatiu φ β ! δ σ ζ χ+[i] γ+[i] % γ

africat τσ τζ

aproximant [i]

lateral λ λ+[i]

V.5 ELS SISTEMES VOCÀLICS DEL GREC I DEL CATALÀ

SISTEMA VOCÀLIC GREC i el seu CODI GRÀFIC DIFTONGS 2n

ELEMENT CONS.

& ' η, ει, υ

ι, οι, υι

ου

αι, ε ο, ω ευ

( )

* α αυ

SISTEMA VOCÀLIC CATALÀ i el seu CODI GRÀFIC DÍGRAFS ESPECIALS

per a la TRANSCRIPCIÓ

& ' i/í

u/ú/o

( ) e/é o/ó ev

+ a/e

, - e/è o/ò

* a/à av