Processal 2

MODUL 1. EL PROCES D'EXECUCIO.

Procés d’execució: consideracions generals.

No totes les sentencies que posen fi al procés declaratiu obren posteriorment el procés d’execució. Ni la sentencia de condemna es l’únic títol executiu que pot iniciar un procés executiu.

Característiques de l'activitat d’execució.

L'activitat d’execució es jurisdiccional tant potestat coactiva com coercitiva.Podem trobar les següents característiques:

1. Verdadera activitat jurisdiccional.2. Substitució i intromissió.

Diferents qualificatius que s'apliquen a l’execució forçosa.

1. Execució dinerària i execució no dinerària. Es dinerària quan es pretén obtenir quantitats de diners que reparin la lesió injusta. Son no dinerària les sancions especifiques (posar en possessió, etc.)

2. Execució pròpia i execució impròpia. L’execució pròpia deriva del compliment d'una condemna de qualsevol classe. L’execució impròpia no implica una activitat coactiva ni una intromissió patrimonial de l’òrgan jurisdiccional.

3. Execució singular i execució universal. L’execució singular es projecta sobre determinats bens de l'executat. L’execució universal es projecta sobre el total del patrimoni.

El tribunal de l’execució: jurisdicció i competència.

Segons l'article 545 LEC hi han diferents criteris de competència segons si el títol executiu es judicial o extrajudicial:

1. Execució de resolucions judicials i transaccions i acords judicials homologats o aprovats. Tribunal que va conèixer de l'assumpte en primera instancia.

2. Execució de laudes arbitrals. La competència objectiva correspon al jutjats de primera instancia i la territorial al del lloc on s'ha dictat el laude.

3. Execució basada en títols extrajudicials. El criteri general de competència objectiva son als jutjats de primera instancia. La competència territorial es deixa l’opció de l'executant entre varis furs.

4. Tractament processal de la competència.: examen d'ofici de la competència territorial. Segons 546.1 LEC abans de despatxar

execució el tribunal ha d'examinar d'ofici la seva competència territorial, si no hi ha competència s'ha de dictar interlocutòria amb un doble contingut.

Declinatòria.

El secretari judicial pot assumir competències d’execució exceptuant les reservades a jutges i magistrats.

Les parts del procés d’execució.

1

Son part la persona o persones que demanen i obtenen el despatx de l’execució i la persona o persones davant les quals es despatxa aquesta execució. La interlocutòria que despatxa l’execució es el punt de referencia per establir qui tenen aquesta condició.

Capacitat per ser part, capacitat processal i postulació.

La capacitat per ser part es el correlatiu de la capacitat jurídica, la aptitud per a ser titular de drets, carregues i obligacions que es derivin de la realitat jurídica que es el procés.

La capacitat processal es la aptitud per a dur a terme vàlidament actes processals es a dir, comparèixer en el judici en el terme de l'article 7 LEC.

Tractament processal de la capacitat i compareixença en judici.

El control d'ofici dels defectes processals es du a terme en despatxar l’execució.Les excepcions processals que fan referencia a la personalitat s'articulen com a motius d’oposició.

Legitimació.

L’òrgan judicial abans de despatxar l’execució ha de comprovar la legitimació de qui presenta la demanda i d’aquell el qual es demana l'inici de les actuacions executives.

Legitimació activa. Com a regla general, qui aparegui com a creditor en el títol executiu, 538.2 LEC.

Legitimació passiva. Qui apareix com a deutor en el títol i els que responguin personalment del deute per disposició legal o en virtut de fiançament acreditat mitjançant un document públic; els propietaris de bens especialment afectes al pagament del deute. L’òrgan jurisdiccional te el deure de comprovar la legitimació passiva. L’execució es despatxa per l'import dels deute mes interessos i costes.

Pluralitat d'executants o executats.

Es produeix quan en la posició hi ha una determinada pluralitat de subjectes.

Pluralitat executants: diversos creditors figuren en el mateix títol i a raó d'un mateix deute actuen mitjançant una única representació processal.

Pluralitat d'executats: pot ser originàriament des de el despatx de l’execució davant diversos subjectes passivament legitimats per diverses causes: els condemnats son diversos, propietari de bens especialment afectes al pagament del deute, caràcter successiu.

Els tercers.

Tercer es qui no es part en un determinat procés. Aquest subjecte es troba en una situació de protecció per que el dret o interessos d’aquests no es vegin perjudicats pel procés d’execució.

Acció executiva i el títol executiu.

Acció executiva. Representa el reconeixement d'un dret subjectiu públic de l'executant a la

2

realització d'actes executius concrets que permetin l’exacció completa de la responsabilitat, sense que sigui suficient la realització de qualsevol actuació executiva. Els pressupòsits de l’acció executiva son:

1. Infracció deure jurídic.2. Existència d'una lesió injusta que atorga a qui la pateix un interès legítim.3. Existència d'una documentació especial.4. La liquiditat de la prestació.5. La quantitat ha d’exercir els 300 euros.

El títol executiu. Es un pressupòsit essencial per iniciar el procés d’execució (nul·la executio sine titulo). El legislador ha de determinar quins títols tenen eficàcia executiva sempre que: fonamentin l’actuació de sancions; determinin la legitimació activa i passiva; delimitin el contingut i l'abast dels actes executius.

Classes de títols executius:1. Títols executius judicials.

Sentencies de condemna fermes Laudes o resolucions arbitrals fermes. Resolucions judicials que provin o homologuin transaccions judicials i acords

aconseguits en el procés. Interlocutòria que estableixi la quantitat màxima. Les resolucions judicials.

2. Títols executius extrajudicials. La primera copia de les escriptures publiques. Les pòlisses de contractes mercantils. Els títols al portador o nominatius. Els certificats no caducats expedits per entitats encarregades. Altres documents.

Execució de sentencies estrangeres i títol executiu.

Nomes les resolucions dictades per òrgans que tinguin la potestat jurisdiccional de cada estat sobirà tenen eficàcia directa en el territori d'aquest, i paral·lelament també correspon a cada estat fixar la forma de reconeixement de les resolucions jurisdiccionals estrangeres.

S'han de distingir el reconeixement i l’execució i podem trobar 2 règims:1. Regim convencional: regim de reconeixement i execució de resolucions judicials estrangeres

del reglament 44/2001 del consell 22 de desembre de 2000, relatiu a la competència judicial, el reconeixement i l’execució. Reconeixement: es automàtic, les resolucions dictades per un estat membre son

directament autoritzades en els altres sense procediment previ i la declaració del reconeixement es regeix pels article 38 a 51 del reglament.

Execució: les resolucions dictades en un estat part, quan allà son executòries, s'han d'executar en un altre estat membre, a instancia de part interessada i sempre que s'hagi atorgat la seva execució.

2. Regim legal: sinó no hi ha conveni internacional es recorre al regim legal de cada país. Hi ha un doble regim legal: Reciprocitat. Regim de control intern independent.

3

Execució provisional.

L’execució provisional no te cap condicionant constitucional. L'article 526 LEC disposa que es pot demanar i obtenir sense prestació de caució simultània l’execució provisional de les sentencies condemnatòries no incloses en el precepte. L'article 525 prohibeix la execució provisional en aquestes resolucions:

1. Processos sobre paternitat, maternitat, filiació, nul·litat de matrimoni, separació o divorci, capacitat i estat civil i drets honorífics, llevat de les obligacions i relacions patrimonials en connexió amb el que sigui objecte principal del procés.

2. Sentencies que condemnin a emetre una declaració de voluntat.3. Sentencies que declarin nul·litat o caducitat de títols de propietat industrial.4. Sentencies estrangeres no fermes.5. Pronunciaments de caràcter indemnitzatori de les sentencies que declarin vulneració de drets

al honor, intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge.

Competència funcional: correspon al que hagi conegut el assumpte, 61 LEC.

Subjectes legitimats per instar execució provisional: a qui hagi obtingut un pronunciament a favor seu. Ho ha de dirigir un lletrat i representat per procurador, llevat de execucions de resolucions dictades en procediments que no calgui les seves intervencions.

Fases del procediment de l’execució provisional:1. Sol·licitud de l’execució provisional: la instancia de part necessària.2. Termini per a sol·licitar l’execució provisional. Resolució i recursos contra aquesta

execució: Es pot demanar en qualsevol moment.3. Requisits de la demanda que sol·licita l’execució provisional:

Expressió del títol en que es fonamenti la sentencia de condemna. La persona o persones contra les quals es dirigeix la demanda en qualitat d'executats. Els bens de l'executat susceptibles d'embargament. Les mesures de localització i investigació que es demanin.

4. Resolució sobre la sol·licitud d’execució provisional: si es despatxa execució provisional, la interlocutòria es irrecurrible, però es pot oposar.

Oposició a l’execució provisional. Es l’únic mecanisme que disposa el executat contra la interlocutòria que acorda l’execució provisional. Nomes es pot plantejar una vegada despatxada l’execució provisional i en el termini de 5 dies. Es formula com una demanda i s'ha de presentar davant l’òrgan jurisdiccional que coneix de l’execució provisional. Les causes d’oposició son:

1. Oposició en consideració a la concurrència de defectes processals: la sentencia no es executiva, el pronunciament no sigui favorable, aparèixer defectes formals a la sol·licitud o falti alguns dels testimonis.

2. Oposició quant al fons: condemna dinerària: com a regla general no hi pot haver oposició. condemna no dinerària.

Si s'estima l’oposició basada en infracció de l'article 528.2.1 s'ha de dictar una interlocutòria en que es declari que no es procedent prosseguir l’execució i s'han d'alçar els embargaments.

Si se desestima l’oposició ha de continuar l’execució provisional i s'han d’imposar les costes de l’oposició al executat.

4

Si la sentencia de segona instancia confirma la de primera instancia l’execució continua si encara no ha finalitzat. Si l’execució provisional ha estat suspesa perquè s'estima l’oposició de l'executat en el cas de condemnes no dineràries s'ha d'aixecar la suspensió.

Revocació de la resolució de primera instancia que condemnava a pagar una quantitat de diners: s'ha de diferencia la condemna dinerària o no dinerària i revocació total o parcial en les primeres, o condemna consistent en el lliurament d'un be o en un fer, en les segones.

Execució provisional de sentencies dictades en segona instancia: s'ha de presentar davant el tribunal que va conèixer del procés en primera instancia.

El procés d’execució. Fase inicial.

El procés d’execució s'incoa a instancia part a partir de la interlocutòria que despatxa l’execució per mitja de la presentació de la demanda executiva.

L'article 545.4 LEC distingeix varis tipus de resolucions:1. Les que ha d'adoptar el titular de l’òrgan judicial per mitja d'una interlocutòria.2. Les providències en els casos en que s'assenyali expressament.3. Les diligencies d’ordenació del secretari judicial.

Nomes es despatxa l’execució a petició de part en forma de demanda i s'ha de distingir els requisits de l'escrit i els documents que s'hi han d'ajuntar:

1. Requisits generals de l'escrit de demanda. Designació del tribunal. Identificació de les parts. La fonamentació jurídica: simple menció del títol executiu; citació dels preceptes que

fonamentin la competència del jutjat; força executiva del títol; legitimació de parts; procedència del despatx de l’execució.

Les peticions concretes: la tutela executiva que es pretén amb relació al títol executiu que s'addueix; els bens de l'executat susceptibles d'embargament.

Mesures de localització i investigació. Signatura d'un advocat i procurador, llevat de les excepcions.

2. Documents que s'han d'adjuntar a la demanda executiva. Acreditar poder del procurador. El títol executiu. Documents que acreditin els preus o cotitzacions per al còmput de diners de deutes no

dineraris. Altres documents que la lleig exigeixi Tots els documents que l'executant consideri útils.

El despatx de l’execució: sense l’audiència prèvia a les persones davant les quals s'adreça la demanda, el tribunal ha de resoldre a la vista de la demanda executiva, el títol i la documentació que s'hi adjuntin. S'ha de comprovar la concurrència dels pressupòsits processals; regularitat formal del títol; que la tutela executiva sigui conforme amb la naturalesa i contingut del títol. Si es una execució de resolucions judicials, arbitrals o de convenis aprovats judicialment s'ha de constatar també que no ha caducat (5 anys); i que s'ha deixat passar 20 dies des de que la resolució es va notificar a l'executat.

Denegació del despatx de l’execució: si falta algun pressupòsit o requisit el tribuna denegarà el

5

despatx d’execució amb la forma de interlocutòria, apel·lable pel creditor mitjançant un recurs de reposició.

La interlocutòria que despatxa l’execució i el decret: hi han 3 aspectes:1. Les resolucions:

Interlocutòries: dictada pel tribunal i el seu contingut es: determinació de la persona/es davant qui es despatxa l’execució; si el despatx es solidari o mancomunat; les precisions necessàries respecte de les parts o del contingut de l’execució.

Decret: un cop el tribunal dicta interlocutòria el secretari judicial dicta decret que ha de contenir: mesures de localització dels bens de l'executat; les actuacions judicials executives que procedeixi acordar; requeriment de pagament al deutor.

2. La notificació: tant la interlocutòria com el decret s'han de notificar al executat lliurant copia de la demanda executiva.

3. Recursos: contra la interlocutòria que autoritza i despatxa execució no es possible recurs, sense perjudici de l’oposició. Contra el decret dictat pel secretari judicial es pot interposar recurs directe de revisió davant del tribunal que ha ordenat l’execució, sense efecte suspensius. Contra la interlocutòria que denegui el despatx es possible l’apel·lació directa.

Acumulacions d'execucions. Es permet en determinats casos:1. Diversos processos d’execució pendents entre el mateix creditor i el mateix deutor.2. Processos d’execució que segueixen davant el mateix executat, encara que els executants

difereixin.3. Processos d’execució dirigits exclusivament sobre bens especialment hipotecats.

La il·licitud de l’execució i dels actes executius.

Trobem 4 classes:1. Absència de pressupòsits processals del procés d’execució.2. Infraccions del títol executiu.3. Falta d’acció executiva.4. Infraccions de normes processals per actes executius concrets.

Oposició a l’execució.

1. Oposició a l’execució per defectes processals. Motius: executat no te caràcter o la representació amb que demanda; falta de capacitat o

de representació de l'executant; nul·litat radical del despatx de l’execució per falta de requisits.

Procediment: executat te 10 dies per fer un escrit a partir de la notificació de la interlocutòria i es trasllada al executant que te 5 dies per formar al·legacions. Un cop això el tribunal pot: estimar la concurrència de vicis processals; estimar la concurrència de vici o vicis processals inesmenables o no esmentats; desestimar l’existència de vici o vicis processals.

2. Oposició a l’execució per motius de fons. Motius d’oposició a l’execució de resolucions processals o arbitrals: l'article 556.1 LEC

permet oposar al pagament o compliment del que ordena la sentencia de manera justificada. Si el títol executiu es una interlocutòria de quantia màxima hi han diversos motius per oposar com: els mateixos motius del 556.1 LEC; els mateixos que l’oposició a l’execució de títols no judicials; caràcters específics (culpa de la víctima, força major,

6

concurrències de culpes.) Motius d’oposició a l’execució de títols executius no processals ni arbitrals: pagament

acreditat documentalment; compensació de crèdit líquid; pluspetició o excés en la computació a metàl·lic dels deutes en espècie.

Procediment per motius de fons: s'inicia mitjançant una demanda que converteix l'executat en demandant i l'executant en demandat.

3. Oposició a actes executius concrets.

Suspensió de l’execució.

Com a norma general nomes es procedent quan la llei ho assenyali de manera expressa o les parts o acordin, 565.1 LEC. La interposició de recursos ordinaris no suspèn l’execució amb l’excepció de que l'executat acrediti un dany irreparable i presta caució, 567 LEC.

L’execució dinerària: liquiditat de la quantia.

L’execució dinerària aplica directament o indirectament sancions genèriques per obtenir una prestació de contingut dinerari. L'activitat executiva segueix aquest desenvolupament: despatx execució; oposició eventual; localització dels bens que hi queden afectes; realització o conversió en diners.

El despatx de l’execució s'ha substituït per dos resolucions: la interlocutòria i el decret del secretari judicial. En la interlocutòria es on s'estableix la quantitat per la qual es despatxa la execució.

D'acord amb l'article 576 tota sentencia o resolució que condemni al pagament d'una quantitat de diners determina la meritació d'un interès anul·la igual al de l’interès legal dels diners incrementats en 2 punts o el que correspongui per pacte. Podem trobar 2 classes de interessos: interès processal i el interès moratori.

La necessitat de liquidat es un requisit basic del despatx de l’execució. Aquesta necessitat pot provenir de diferents circumstancies: ser una prestació no dinerària; constituir una obligació d'indemnitzar danys i perjudicis; tractar-se de rendes, utilitats o productes; consistir en una rendició de comptes d'una administració.

L'executat es pot conformar expressament o tàcitament. L’oposició del deutor ha de ser motivada i es tramita mitjançant el judici verbal i es pot nomenar un perit.

El requeriment de pagament. Reaccions del deutor davant aquest requeriment.

El requeriment de pagament del deute no es un requisit comú en tots els casos, els títols judicials no el requereixen. No s'ha de requerir el pagament quan: l’execució es fonamenti en resolucions del secretari judicial, resolucions judicials o arbitrals o en transaccions o convenis aprovats judicialment que obliguin a lliurar determinades quantitats; si es tracta de títols extrajudicials, s'adjunti a la demanda executiva una acta notarial.

El deutor pot pagar i posar fi a l’execució pel secretari judicial. L'executor pot ser que no pagui però que consigni la quantitat per a evitar l'embargament i pot ser que ni pagui ni consigni situació que procedirà a l’embargament immediat.

7

L'embargament de bens 1. Objecte de l'embargament. Localització dels bens i selecció dels bens.

L'embargament compren 3 grups d'activitat: determinació, localització i selecció de bens; trava o afecció dels bens; garantia de la trava.

En general per a ser objecte d'embargament ha de tindre aquests trets: 1. Contingut patrimonial.2. Ser alienable. Qualitat d'un be que permet la seva transmissió valida3. No ha d'estar subjecte a una prohibició de disposar.4. No haver estat declarat inembargable.

Inembargabilitat declarada en la LEC.1. Inembargabilitat absoluta: mobiliària, el parament de la casa, la roba, instruments per

la seva feina.2. Inembargabilitat relativa: l’article 607 estableix una escala amb la qual s'embargaran

sous, pensions etc., que superin una quantitat determinada. Inembargabilitat declarada en altres lleis.

Es nul l'embargament de travat sobre qualsevol be que no tingui contingut patrimonial, inalienable o inembargable.

Els bens a mes d'embargables han de pertànyer a l'executat en el moment de la trava.

La terceria de domini consisteix en l’oposició d'un tercer que instant que s’aixequi l’afecció d'un be concret que afirma ser seu.

La demanda de terceria s'imposa davant el secretari responsable de l’execució. La legitimació activa correspon sempre a qui te la condició de tercer i la legitimació passiva correspon al executant. La terceria es realitza pels tràmits del judici ordinari.

Un cop el tribunal dicta ordre general d’execució el secretari judicial dicta un decret on conte les mesures de localització i averiguacio dels bens de l'executat.

L'ordre en els embargaments. L'acord entre les parts es la primera manera d'assenyalar l'ordre dels bens que s'han d'embargar. A falta de pacte i sempre que el secretari judicial hagi d'elegir i ha un doble criteri: la màxima facilitat d’alienació i la menor onerositat. Si els anteriors criteris no permet una determinació clara l'ordre serà el que estipula l'article 592:

1. Diners i comptes corrents.2. Crèdits i drets realitzables en l'acte o a curt termini, títols, valors o altres instruments

financers admesos a negociació en un mercat secundari.3. Joies i objectes d'art.4. Renda en diners.5. Bens mobles o semovents, accions, títols o valors no admesos a cotització oficial.6. Bens immobles.7. Sous, salaris, pensions etc.8. Crèdits, drets i valors realitzables a mitja i llar termini.9. Empreses quan resulti preferible pels seus diferents elements patrimonials.

L'embargament de bens 2. trava o afecció. Garantia de la trava.

8

Trava o afecció dels bens. Es una declaració de voluntat del tribunal que afecta un o diversos bens a un procés d’execució concret. La declaració pot ser expressa i tàcita.

La diligencia d’embargament ha d'estar precedida de la interlocutòria del tribunal que compren l'ordre general d’execució i el despatx d’execució.

Les parts poden impugnar la trava amb: recorrent les resolucions que acordin l'embargament concret; mitjançant l'escrit de denuncia que preveu 562.1.3r i l’afecció es va imputar a l'ordre d'embargament; mitjançant la simple compareixença davant el secretari judicial.

Els principals efectes de l’afecció de bens a l’execució son: el tribunal adquireix la potestat d'actuar sobre el be per a fer efectiva la responsabilitat de l'executat i satisfer el dret de l'executant; l'executant adquireix el dret a percebre el producte del que s'obtingui de la realització del bens embargats.

La terceria de millor dret. Sistema processal per mitja del qual qui afirmi que li correspon un dret que el seu crèdit sigui satisfet amb preferència al del creditor executant, interposa una demana perquè se li reconegui aquesta preferència i se li pagui amb el producte de la realització del be abans que l'executant. Esta prohibit la segona terceria. La terceria es realitza mitjançant els tràmits del judici ordinari. L’admissió de la demana no suspèn la realització dels bens embargats. La falta de contestació a la demanda s’interpreta com a admissió dels fets que s'hi al·leguen. La terceria de millor dret es decideix mitjançant una sentencia que ha de decidir l’existència del privilegi i l'ordre en que s'han de satisfer els crèdits.

Anotació preventiva d'embargament. En cas de bens immobles els riscos de pèrdua física son pràcticament inexistents. L'article 629 LEC assenyala que l'embargament sobre bens o drets susceptibles d’inscripció registral s'ha de procedir a l’anotació preventiva d'embargament a instancies de l'executant. L’anotació te una vigència de 4 anys i es pot prorrogar i també es pot cancel·lar. Hi ha 2 efectes:

1. El ius persequendi: encara que els bens es transmeti a un tercer, continua sotmès a l’execució, i el tercer adquirent se subroga en la posició de executat, article 38.IV i V LH.

2. El ius prioritatis: d'acord amb el qual l’anotació atorga preferència per al cobrament del crèdit corresponent, davant els crèdits posteriors, sempre que aquest no tinguin caràcter preferent.

Dipòsit judicial. També anomenat segrest i consisteix en la tinença d'uns bens mobles o semovents afectes a una execució per part d'una persona que pot ser l'executada o un tercer per a guardar-los i retenir-los a disposició del tribunal. Hi han varies modalitats:

1. Ingrés en el compte de dipòsit i consignacions. Diners, divises, sous, pensions etc.2. Dipòsit en un establiment públic o privat. Títols valor o objectes especialment valuosos.3. Ordre de retenció. Saldos favorables en entitats de crèdit, estalvi, etc.4. Lliurament a una persona que pot ser la executada o un tercer.5. Administració judicial en garantia de l'embargament de fruits i rendes.

El reembargament, es produeix quan s'embarga en un procés d’execució un be o dret que ja ha estat travat en un altre procés diferent o en altres processos diferents. La regla general condueix a seguir la data de les diferents traves, de manera que si s'alça l'embargament anterior el reembargament queda en la posició del primer executant. Els executants del procés en que es decreti el reembargament poden sol·licitar l’adopció de mesures de garantia d’aquesta trava sempre que no

9

entorpeixin l’execució anterior.

Embargament sobrant. Es tracta de la possibilitat de demanar i obtenir en una execució l'embargament del que sobra en la realització forçosa de bens duta a terme en una altre execució. Son bens que subsisteixen en el patrimoni de l'executat si sobren després del repartiment del que s'ha obtingut en l’execució.

Modificació de l'embargament. Hi ha la possibilitat de millorar l'embargament, reduir l'embargament i modificar l'embargament.

Alçament de l'embargament. Es un supòsit extraordinari de posar fi a l'embargament generalment amb caràcter previ al que resulta la seva forma d’extinció ordinària, l’alienació en l’execució. S'acorda mitjançant interlocutòria en resoldre la oposició a l’execució per motiu de fons o estimació d'una terceria de domini.

MODUL 2. EL PROCES D'EXECUCIO 2.

La realització forçosa 1. diferent formes de realització de bens.

La realització forçosa es una fase del procés d’execució, concretament de l’execució dinerària, que es desenvolupa en genera a continuació de l'embargament. La seva finalitat principal es obtenir una quantitat de diners i satisfer així el dret de l'executant. Podem trobar diferents sistemes:

1. Lliurament directe a l'executant.2. Alienació forçosa de valors.3. Sistema generals de realització forçosa:

Conveni de realització acordat per les parts: després de l'embargament, l'executat o la persona que acrediti tenir un interès directe pot demanar la celebració d'una compareixença per a arribar a un acord sobre la forma de realització mes eficaç. Si no hi ha acord l’execució continua ja que no queda suspesa.

Alineació per mitja d'una persona o entitat especialitzada: la subhasta es pot eludir si l'executant o executat amb l'acord del primer encomanem la realització del be a un dels dos subjectes següents: persona especialitzada i coneixedora del mercat; entitat especialitzada de naturalesa publica o privada.

Subhasta judicial.

Valoració dels bens. Apreuament.

Hi ha una doble possibilitat segons l'article 637:1. Valorar el be de mutu acord entre executant i executat, abans de l’execució o durant aquesta.2. Valorar-lo parcialment. En aquest cas la llei distingeix:

Nomenament del perit: designat pel secretari judicial. Activitat de peritatge: la taxació s'ha de fer pel seu valor del mercat sense tenir en

compte les carregues i els gravàmens sobre els bens immobles.

La subhasta judicial.

La subhasta compren aquestes actuacions:1. Actuacions preparatòries. Compren diferents actuacions per obtenir un èxit mes gran en la

subhasta.

10

Certificació de domini i carregues. Presentació de títols de la propietat. Examen de la situació possessòria de l'immoble.

2. Valoració dels bens: apreuament i deducció de l'import de les carregues anteriors.3. Anunci de la subhasta: s'ha de fer amb 20 dies d’antelació a la seva celebració i s'efectua

mitjançant edictes en el tauler d'anuncis de l'oficina judicial i en llocs públics habitual. En l'anunci s'ha de indicar: Data, hora lloc. Identificació dels lots o bens. El dipòsit previ per intervenir en les licitacions i els requisits. En cas de immobles s'ha d'assenyalar a mes: que la certificació registral o titulació figuri

a l'oficina judicial; s’entendarà que tot licitador accepta com a suficient la titulació existent o que no hi ha títols; el licitador admet les carregues i els gravàmens i s'hi subroga si la rematada s'adjudica al seu favor, la situació possessòria de l'immoble.

4. Dipòsit per a participar: Bens mobles es el 20% Bens immobles 30% Excepció si el creditor pren part a la subhasta.

5. Celebració: es presidida pel secretari judicial i comença amb la lectura de la relació de bens o lots i les condicions de la subhasta. La subhasta deserta es quan no hi han postors.

6. Aprovació de la rematada i pagament del preu. La aprovació de la rematada correspon al secretari judicial responsable de l’execució mitjançant decret i pot tenir aquest contingut: Aprovació immediata de la rematada. Adjudicar la rematada al creditor si fa us el dret a quedar-se amb el be pel 50% bens

mobles i 70% be immoble, o adjudicar-lo a qui ofereixi pagar quantitats iguals a terminis amb garanties suficients, igual o superiors o mitjançant un pagament ajornat.

Aprovar la rematada encara que les postures hagin sigut inferior: si el deutor presenta un tercer en termini de 10 dies que millori la postura o que almenys cobreixi la completa satisfacció del dret de l'executat; que transcorregut 5 dies mes el creditor s'adjudiqui el be pel 50% si es moble o 70% si es immoble o per una quantitat inferior sempre que superi la millor postura oferta en la subhasta i sigui suficient per a cobrir la quantitat; que s'aprovi la rematada a favor de la millor postura oferta en la subhasta sempre que aquesta superi els % anteriors, o si es inferior que cobreixi la quantitat per la qual es va despatxar l’execució.

Si el millor postor no paga per el dipòsit. La fallida de la subhasta es quan el primer millor postor no paga i no hi ha postors amb dipòsit retingut o si cap dels millors postors successius no paga i no es pot pagar el deute ni les costes de l’execució amb els dipòsits perduts.

La realització forçosa: pagament a l'executant i regim de carregues en l’execució sobre immobles.

Lliurament dels bens alienats. Es una mesura comuna en la realització forçosa. Es lliura el be al millor postor de la subhasta, al creditor adjudicatari o als que l'hagin adquirit en virtut de conveni o persona o entitat especialitzada.

Impossibilitat de posar l'immoble a disposició de l'adquirent per que esta ocupat. Si la finca transmesa no esta ocupada o esta ocupada per l'executat o un tercer posseïdor a qui en concepte de tal se li ha donat l'oportunitat d'intervenir en l’execució la LEC preveu la posada possessió immediata, amb el desallotjament previ.

11

El problema es quan els ocupants son diferents del deutor i del tercer posseïdor. L'adquirent pot demanar al tribunal el llançament de qui, tenint en compte el que disposa l'article 661 LEC, es puguin considerar ocupants de mer fer o sense títol suficient.

Possibles problemes a l'hora d'inscriure el dret de l'adquirent. Si el immoble no esta inscrit a favor de l'executat s'obren un ventall de possibilitats i problemes eventuals:

1. Immoble no figura en registre. S'ha de recuperar el tracte i immatricular-lo al seu favor. Per això necessita el testimoni que acredita la seva adquisició i el títol que acredita la adquisició del transmitent.

2. Immoble no esta inscrit però es va efectuar l’anotació preventiva de suspensió de l’anotació de l’embargament, i es va treure a subhasta sense verificar la inscripció a favor de l’executat, l'adjudicatari ha de fer la inscripció pels mitjans en el títol VI de la LH i un cop escrit l'adquirent pot inscriure el seu dret amb el testimoni.

3. Immoble inscrit per a favor d'una altre persona diferent a l'executat i la inscripció de domini es anterior a l’anotació d'embargament, l'adquirent no pot inscriure la seva adquisició.

4. Immoble inscrit a favor d'una persona diferent de l'executat i la inscripció del domini es posterior a l’anotació d'embargament espot inscriure l’adquisició presentant testimoni.

Coexistència de drets de realització de valor o carregues sobre els mateixos bens immobles. ¿que passa quan hi ha pluralitat de carregues, incloent-hi naturalment diversos embargaments possibles? Qui adquireix el be ho fa lliure de carregues amb algunes escasses excepcions de petita rellevància.

Subsistència de carregues preferents i subrogació de l’adquirent en la responsabilitat que se'n deriva. El criteri per a determinar quines carregues son preferents i per tant subsisteixen es purament registral, per tant subsisteix les que constin en assentaments registrals anteriors a la inscripció o anotació del dret de l'executant.

Actuacions de l'adquirent per alliberar la finca de les carregues subsistents:1. Hipoteques anteriors: l'adjudicatari ha de pagar l'import total de la hipoteca en que se

subroga, a mes de la quantitat que lliuri en el procés d’execució.2. Anotacions d'embargaments anteriors: per a cancel·lar l'embargament s'ha d'ingressar en el

compte del jutjat la quantitat per la qual se segueixi l’execució en la qual l'embargament s'hagi travat. Un cop això es pot demanar al jutge que va travar l'embargament anterior que l'alci i ordeni cancel·lar l’anotació, encara que la quantitat no satisfaci l’anotat anterior.

Carregues no preferents al dret de l'executant. Les carregues posteriors al dret de l'executant es cancel·len.

Alineació forçosa de bens pertanyents a un tercer posseïdor.

El tercer posseïdor adquireix un be gravat sense convertir-se en deutor, cosa que li faria respondre del deute amb el seu patrimoni, te la finca subjecta al compliment de l’obligació que garanteix, i per això l'article 538.2.3r restringeix l’execució respecte dels bens dels tercer als especialment afectes.

Execució sobre bens hipotecats o pignorats.

En el cas de hipoteca el títol executiu es l'escriptura publica de constitució de la hipoteca, segons els articles 685.2 i 517.2.4t LEC. En la escriptura de constitució s'ha de determinar el preu on taxa la final i ha de constar un domicili que servirà per requerir i notificar al deutor.

12

La competència objectiva correspon als jutjats de1ª instancia i la territorial es determina d'acord amb el tipus de bens.

La legitimació activa correspon a qui aparegui en el registre com a titular del crèdit garantit. La legitimació passiva la te el deutor i si escau, l’hipotecat no deutor o el tercer posseïdor dels bens hipotecats.

Desenvolupament del procediment. Te una series de especificitats com:1. Demanda executiva i documents que s'hi han d'ajuntar.2. Requeriment de pagament.3. Certificació de domini i carregues. Constància registral del procediment.4. Notificació de l’existència del procediment al tercer posseïdor i als titulars de drets no

preferents a la hipoteca.5. Realització forçosa.6. Pagament a l'executant i repartiment del sobrant. S'aplica un ordre.

Oposició a l’execució. La oposició nomes es pot fonamentar en:1. Extinció de la garantia o de l’obligació garantida. Sempre que es presenti certificació del

registre expressiva de cancel·lació de la hipoteca o escriptura publica o carta de pagament o cancel·lació de garantia.

2. Error en la determinació de la quantitat exigible.

La tramitació de l'incident d’oposició suspèn l’execució. Contra la interlocutòria que ordena sobreseure l’execució es pot interposar recurs d’apel·lació.

Les terceries de domini en l’execució hipotecaria. Exigència com a especialitat que el tercerista adjunti a la demanda el seu títol de propietat de data anterior a la constitució de la garantia.

L’execució no dinerària.

Aquesta execució no consisteix en lliurar diners, sinó que s'han de lliurar coses, fer o no fer.

L’execució no dinerària es procedent en els títols executius següents: sentencies de condemna fermes, resolucions arbitrals fermes i resolucions judicials, acords aconseguits en el procés.

La interlocutòria que despatxi l'execució ha de constar:1. Requeriment a l'executat. Primera mesura que consti en la interlocutòria.2. Constrenyiments econòmics i multes coercitives. Mandat dirigit a l'executat perquè

compleixi l’obligació que contingui el títol executiu.3. Mesures d'assegurament de l'efectivitat de la condemna o de l’execució genèrica

substitutòria, si escau.

La LEC preveu el lliurament de 3 tipus de coses:1. Genèrica o indeterminada.2. Moble determinat.3. Immoble determinat.

Execució per deures de fer. Quan es parla de deures de fer fa referencia a conductes diferents a lliurar o pagar diners. Aquests deures es classifiquen:

13

1. Condemna a un fer un personalíssim o fungible.2. Condemna a l’emissió d'una declaració de voluntat.3. Condemna de fer personalíssim.

Execució per condemna de no fer. Si el condemnat a no fer no compleix la sentencia se'l requereix pel secretari judicial a instancia del executant: per que desfaci el que ha fet malament; per que indemnitzi pels danys i perjudicis causats; per que s’abstingui de reiterar la infracció.

Les mesures cautelars.

L’obtenció de la tutela judicial no resulta generalment immediata, per tant s'ha d'equilibrar els possibles riscos amb la previsió favorable del procés per l'autor.

Sobre les mesures cautelars es deriven aquestes conseqüències:1. El procés cautelar no es independent.2. La mesura cautelar mai no pot avançar íntegrament el contingut de la condemna.3. Les mesures cautelars son homogènies però mai idèntiques a la mesura executiva de que es

tracti.

Les característiques de les mesures cautelars:1. La instrumentalitat. Es manifesta en la necessitat que nomes es puguin adoptar mentre

estigui pendent un procés principal i s'han d’extingir quan el procés acabi.2. La idoneïtat.3. La proporcionalitat. Imposa el mínim sacrifici dels drets del demandat.4. La variabilitat.

Els pressupòsits de les mesures cautelars son els següents:1. Perill en la demora (periculum in mora)2. Aparença de bon dret (fumus boni iuris)3. Prestació de caució per part del sol·licitant

La sol·licitud de les mesures cautelars exigeix claredat i precisió, i es poden sol·licitar:1. Juntament amb la demanda principal. Es el supòsit ordinari.2. Abans de la interposició de la demanda principal. Caràcter excepcional condueix al fet que

s'hagi d'acreditar la urgència o necessitat de la adopció de la mesura.3. Després de la demanda

Execució de la mesura cautelar. Un cop dictada la interlocutòria que adopta la mesura cautelar hi ha un títol per la seva execució. Amb caràcter general s'atribueix al secretari judicial l’execució de les mesures cautelars, prèviament adoptades mitjançant interlocutòria pel tribunal.

Mesures cautelars especifiques. L'article 727 LEC preveu unes mesures cautelars especifiques:1. Embargament preventiu. Es la mesura adequada per assegurar la sentencia de condemna.2. Intervenció o administració judicial de bens productius. Mesura procedent quan es pretengui

una sentencia de condemna a lliurar bens a títol de propietari, usufructuari etc.3. Dipòsit de cosa moble. Procedent quan la demanda pretengui la condemna de lliurar un be

que esta en posició del demandat.4. Formació d'inventaris de bens.5. Anotació preventiva de demanda. Procedent quan l’anotació preventiva de la demanda es

refereixi a bens o drets susceptibles d’inscripció en registres públics.

14

6. Altres anotacions registrals.7. Ordre judicial de cessar provisionalment en una activitat, abstenir-se de dur a terme una

conducta o la prohibició temporal d’interrompre o cessar en la realització d'una prestació que s'estigui duent a terme. Procedent en obligacions no pecuniàries adequades quan es pretén tutelar cautelarment obligacions de fer o de no fer.

8. Intervenció i dipòsit d'ingressos.9. Suspensió d'acords socials impugnats.10. Altres mesures.

MODUL 3. ELEMENTS DEL PROCES PENAL.

El procés penal: finalitats i característiques.

El procés penal es l’únic instrument per mitja del qual es pot aplicar el dret penal. La finalitat del procés penal es l’actuació del ius puniendi estatal, que obeeix essencialment a l’atribució exclusiva a l'estat de la facultat d'imposar penes.

A mes de la finalitat d’actuació del ius puniendi, es reconeix unes altres 2 finalitats del procés penal: la protecció a la víctima del delicte i la rehabilitació/reinserció social del delinqüent.

Sistemes i principis del procés penal.

Tradicionalment han existit 2 gran sistemes per dissenyar o construir el procés penal:1. El sistema acusatori: es caracteritza per exigir una configuració tripartida del procés, amb un

acusador, un acusat i un tribunal imparcial que jutja.2. El sistema inquisitiu: permet unir la funció acusadora i enjudiciadora en un sol subjecte, ja

que elimina la necessitat de qui hagi un acusador per a poder jutjar, funció que la assumeix l’òrgan enjudiciador.

3. Sistema acusatori formal o sistema mix: combina elements dels dos anteriors.

Sistema acusatori, notes essencials:1. El jutge no pot procedir ex officio a l'hora d'obrir el procés, necessita una acusació per

actuar.2. L'acusador investiga, determina el fet i el subjecte, aporta el material sobre el qual

s’enjudiciarà i marca els límits d’enjudiciament del jutjador (congruència).3. El procés esta informat pels principis de dualitat, contradicció i igualtat.4. La prova es de lliure valoració i tendeix a determinar la veritat formal.5. Imperen la instancia única i la justícia popular.

Sistema inquisitius, notes essencials:1. L'estat procedeix d'ofici a l'hora d'obrir el procés penal, sense necessitat que ho faci un

particular.2. Desapareix la figura del ciutadà-acusador.3. El mateix jutge investiga, delimita l’àmbit del que ha de ser enjudiciat i marca els límits de

la seva pròpia congruència.

15

4. El procés no es dual, ni contradictori, la qual cosa debilita les possibilitats de defensa.5. La prova tendeix a determinar la veritat material i la seva valoració s'estableix mitjançant

una llei.6. S'instaura una segona instancia, desapareix els tribunals populars i s'especialitza la funció de

jutjar.

Sistema mixt (acusatori formal). Persegueix unir les avantatges dels dos sistemes anteriors, aquestes avantatges son:

1. Del sistema acusatori: agafa la característica de la funció d'acusar no pot ser una tasca atribuïda al jutge, ja que aquest no pot tenir facultats legislatives, directes o indirectes.

2. Del sistema inquisitiu: agafa la característica de la investigació i la persecució dels edictes representa una funció publica no abandonada a la iniciativa dels particulars.

Sistema de la llei d'enjudiciament criminal.

Es poden diferenciar:1. Principis que atenen el dret material al qual serveixen.

Principi de necessitat: la realització del dret penal esta sotmesa a la necessitat d'un procés en el qual s'imposi la pena.

Principi d'oficialitat i dret d’accés: el procés, el seu objecte, els actes processals i la sentencia no estan subordinats al poder de disposició dels subjectes en relació amb la tutela dels seus propis drets i interessos legítims. Aquest principi s'exceptua per als delictes perseguibles únicament a instancia de part.

Principi de legalitat – principi d'oportunitat: el principi de legalitat constitueix una exigència, no solament de seguretat jurídica que permet la possibilitat de coneixement previ dels delictes i de les penes, sinó, que també la garantia política que el ciutadà no es podrà veure sotmès per part de l'estat ni dels jutges a penes que el poble no admeti. El principi de legalitat s'oposa al principi d'oportunitat, per tant, el ius uniendi no s'ha de satisfer en tots el casos en que es presentin els pressupòsits a aquest efecte.

Principi de consens: es refereix a la forma d'acabament del procés penal mitjançant un acord de conformitat entre parts acusadores i imputat.

Principi d’aportació de part i d’investigació d'ofici: son paral·lels als principis dispositius i d'oficialitat, respectivament. Dispositiu-aportació les parts inicien i delimiten l'objecte del procés i a mes poden introduir els fets, corren amb la carrega de la provar-los i poden sol·licitar la practica dels mitjans probatoris que considerin necessaris. Oficialitat-investigació, es el jutge que introdueix els fets, delimita l'objecte del procés i determina els mitjans probatoris i la seva practica.

2. Principis inherents a un sistema acusatori. Principi igualtat: essencial entre les parts a la configuració triangular del sistema

acusatori, en que dues parts iguals contendeixen davant un jutge imparcial. Principi d’audiència o contradicció: ningú pot ser condemnat sense ser escoltat i

vençut en el judici. Anomenat també principi de contradicció. Principi acusatori: no hi ha procés sense acusació. Necessitat de l’existència d'una

acusació: l’acusació es un pressupòsit del judici i de la condemna. Correlació entre acusació i sentencia (la congruència en el procés penal): la sentencia no pot condemnar per un fet punible diferent del que va ser objecte de l’acusació, ni un subjecte diferent d’aquell que va ser imputat i posteriorment acusat. Prohibició de reformatio in peius: la necessitat d'una acusació s’estén a les diferents instancies.

3. Principis del procediment. Oralitat i escriptura: som davant un procés oral quan el procés acaba amb una vista

16

oral en que el jutge pren contacte directe amb les proves personals i amb les parts, encara que aquesta audiència hagi estat preparada per actes escrits. Som davant un procés escrit quan les actuacions determinats son escrites, i les orals, si n'hi ha tenen un caràcter absolutament accessori. Actualment no hi ha un procés radicalment escrit o oral. L'article 120.2 CE incorpora la oralitat al marc constitucional especialment en el procés penal “ el procediment es predominantment oral, sobretot en material criminal“

Mediatització i immediatesa: es la conseqüència necessària d'eliminar la prova taxada, que impera en l'antic procés secret.

Publicitat i secret: possibilitat que les actuacions siguin presenciades per la societat en general i pel públic assistent en particular, mitjançant l’audiència publica. En la fase d’investigació preval el secret de les actuacions. En el judici oral l’exigència de publicitat es absoluta. Secret extern del sumari: es regeix davant el públic general. Secret intern del sumari: el que excepcionalment es pot imposar a les parts.

Intervenció dels mitjans de comunicació: el TC ha entès inclosa en els articles 1.1 PIDCP i 6 CEDH la possibilitat que els mitjans de comunicació projectin a l'exterior els judicis, mes enllà del cercle de les persones que hi son presents. El dret a la lliure comunicació d'una informació veraç no es absolut.

4. Garanties i drets que preveu la constitució. El dret de defensa i les seves garanties: previst a l'article 24.1 de la CE. La prohibició d’indefensió. Dret a ser informat de l’acusació formulada: previst a l'article 24.2 CE, el contingut

es divers en la fase instructora (es projecta sobre el fet punible del qual se'l considera autor amb totes les circumstancies i dels drets que l'assisteixen) i en la del judici oral (ho fa respecte de l’acusació formal, per mitja d'escrits de qualificacions provisionals o d’acusació en un primer terme, i dels de conclusions definitives, els quals s'han de traslladar al titular.)

Dret a no declarar contra si mateix i a no declarar-se culpable: previst a l'article 24.2 CE. Son garanties o drets instrumentals del dret de defensa genèric.

Dret a l'autodefensa, dret a l’assistència d'un lletrat i dret a un intèrpret: l'auto defensa al·ludeix al dret a defensar-se un mateix ha estat objecte d'una interpretació restrictiva del TC en consideració, precisament, a no limitar el dret de defensa. En el judici de faltes aquest dret condueix a reconèixer el dret del denunciat a interrogar directament els testimonis de càrrec. Dret a la defensa i assistència a un lletrat: es garanteix tant l’assistència lletrada al detingut com l’assistència lletrada a l'imputat o acusat. Es pot designar un advocat de lliure elecció rebutjant la possibilitat que se li imposi un d'ofici. El abast del dret d’assistència del lletrat abasteix totes les diligencies policials i judicials, però no la seva ineludible assistència a tots i cada un dels actes instructors. El dret a l’intèrpret: s'exigeix el requisit previ de comunicació intel·ligible

Dret a utilitzar tots els mitjans pertinents per a la defensa: proposar la practica de mitjans de prova, obtenir un pronunciament motivat sobre la inadmissió d'algun o de tots els mitjans de prova proposats, la practica de la prova proposada.

Dret a la presumpció d’innocència: aquest dret te unes garanties: la prova s'ha de practicar en el judici oral; la seva practica s'ha de fer amb immediatesa, oralitat, concentració i publicitat; esta sotmesa a contradicció; la prova no es pot haver obtingut amb vulneració dels drets fonamentals.

Dret a la revisió de resolució condemnatòria: forma part de les notes característiques d'un sistema acusatori un procés d’instància única. S’entén per tal el procés que, amb independència dels recursos extraordinaris que es puguin articular, no esta subjecte a un judici revisor per mitja del recurs d'apel·lació.

17

Altres drets i principis derivats de la constitució:1. Principi de proporcionalitat i la limitació de drets fonamentals.2. Prohibició de tortura i tractes degradants i les intervencions corporals.3. La llibertat personal (presó provisional, drets del detingut, i habeas corpus).4. Dret a la inviolabilitat del domicili i al secret de les comunicacions.5. Dret al jutge ordinari determinats per la llei.

La determinació dels jutjadors: jurisdicció i competència penal, repartiment, recusació i abstenció.

El legislador ha de dictar les normes necessàries per determinar quin dels òrgans judicials de la mateixa classe radicats en el mateix territori o demarcació esta cridat a conèixer l'assumpte; i quina de les seccions que integren una audiència provincial o una sala de certs tribunals ha de conèixer d'un determinat assumpte.

La jurisdicció. Pretén fonamentalment donar resposta a alguns interrogants, per això trobem 3 criteris:

1. Criteri objectiu. La jurisdicció penal coneix les causes i els judicis criminals exceptuant els de la jurisdicció militar, article 9.3 LOPJ.

2. Criteri territorial. El coneixement sobre els delictes i les faltes en els termes anteriorment exposats no acaba de delimitar completament l’extensió de la jurisdicció penal, perquè encara pot ser que fets emmarcables en l’àmbit objectiu esmentat escapin del seu coneixement segons el lloc de las seva comissió. Així passar, com a norma general, quan els fets s'hagin comes fora del territori espanyol, ja que la jurisdicció, com a atribut de la sobirania estatal, nomes actua en aquest àmbit territorial, encara que, això si, amb independència de la nacionalitat del subjecte actiu o passiu del delicte, principi de territorialitat.

3. Criteri subjectiu. Els criteris anteriors no son suficients per aclarir definitivament l’extensió i els límits de la jurisdicció penal. Perquè encara pot passar que conductes objectivament i territorialment emmarcables en el seu àmbit de coneixement quedin, no obstant això, sostretes del mateix ratione personae, es a dir, pel fet que la persona que s'hagi d'imputar el delicte ocupi certs càrrecs o exercici determinades funcions publiques. Aquestes persones no queden sotmeses a la jurisdicció penal.

Tractament processal de la jurisdicció. La jurisdicció penal es improrrogable, això vol dir que no hi pot haver sobre aquesta cap gènere de submissió, tàcita o expressa, i que la seva absència el poden apreciar d'ofici els òrgans judicials.

El conflicte de competència es un aspecte important en el tractament processal de la jurisdicció, i trobem 2 modalitats:

1. Conflicte positiu. Quan un òrgan judicial penal demana per a si el coneixement d'un assumpte pendent davant un altre òrgan judicial integrat en un ordre jurisdiccional diferent al penal i aquest no accedeix a inhibir-se a favor del primer perquè considera que ell esta cridat a conèixer l'assumpte.

2. Conflicte negatiu. Quan dos òrgans judicials pertanyents a diferents ordres jurisdiccionals s'atribueixen recíprocament el coneixement de l'assumpte.

La competència. Segons l'article 26 LOPJ, formen part del jurisdicció penal i per tant tenen competència els següents òrgans: jutjats de pau; jutjats d’instrucció o jutjats de 1º instancia i instrucció; jutjats penals; jutjats de violència sobre la dona; jutjats de menors; jutjats de vigilància

18

penitenciaria; audiències provincials; sala penal dels tribunals superiors de justícia de les C.A; jutjats centrals d’instrucció; jutjats centrals penals; jutjat central de menor; sala penal de l’audiència nacional; sala d’apel·lació de l’audiència nacional; sala penal del tribunal suprem.

La competència objectiva. Determina quina classe d’òrgan judicial correspon enjudiciar, en el sentit de decidir, les causes penals. Trobem 3 criteris.

1. Competència objectiva per raó de la matèria. S'atribueix a: Jutjats d’instrucció. El coneixement dels procediments d'habeas corpus. Jutjats de violència sobre la dona. Quan la víctima sigui una dona i s'hagi produït

violència de gènere. Jutjats centrals penals. Enjudiciament dels delictes que especifica l'article 65.1 LOPJ 1

als qual la llei assenyali una pena privativa de llibertat d'una durada no superior a 5 anys, o una pena de multa sigui quina sigui la seva quantia.

La sala penal de l’audiència nacional. Enjudiciament dels delictes que preveu l'article 65.1 LOPJ sempre que el seu enjudiciament no s’atribueixi als jutjats centrals penals. Cal afegir també els delictes comesos per persones integrades en elements terroristes o rebels.

El tribunal del jurat. Coneixement de certs delictes tipificats en el CP i en l'article 1.2 LOTJ (delictes contra les persones, contra l'honor, contra la llibertat i la seguretat, els comesos per funcionaris públics en el exercici dels seus càrrecs, i els incendis.)

2. Competència objectiva per raó del persona. En alguns casos la llei introdueix alteracions en relació amb les regles de competència ordinària o per raó de la matèria i estableix que les causes per delicte seguides contra certes persones hagin de ser decidides per determinats òrgans judicials, això es coneix com el terme d'aforament. Jutjats d’instrucció. Competent per faltes comeses pels membres de les forces o cossos

de seguretat de l'estat. Audiències provincials. Competent per enjudiciar delictes comesos per membres de les

forces o cosso de seguretat de l'estat. Sales civils i penals dels TSJ de les C.A. Competent per enjudiciar els delictes o faltes

comeses per jutges, magistrats i membres del MF en el exercici del seu càrrec a la C.A, sempre que aquesta atribució no correspongui al tribunal suprem.

Sala segona o penal del Tribunal Suprem. Competent per enjudiciar contra certes autoritats i càrrecs públics especificats en el article 57.1 LOPJ (president govern, p del congres i senat, p del tribunal suprem, p del tribunal constitucional etc.)

Sala especial del Tribunal suprem. Competència per enjudiciar les causes seguides contra els presidents de sala o contra els magistrats d'una sala.

1Artículo 65.

La sala de lo penal de la Audiéncia Nacional conocerá:

1. Del enjuiciamiento, salvo que corresponda en primera instancia a los Juzgados Centrales de lo Penal, de las causas por los siguientes delitos:

a. Delitos contra el Titular de la Corona, su Consorte, su Sucesor, altos organismos de la Nación y forma de Gobierno.

b.  Falsificación de moneda y fabricación de tarjetas de crédito y débito falsas y cheques de viajero falsos, siempre que sean cometidos por organizaciones o grupos criminales.

c. Defraudaciones y maquinaciones para alterar el precio de las cosas que produzcan o puedan producir grave repercusión en la seguridad del tráfico mercantil, en la economía nacional o perjuicio patrimonial en una generalidad de personas en el territorio de más de una audiencia.

d. Tráfico de drogas o estupefacientes, fraudes alimentarios y de sustancias farmacéuticas o medicinales, siempre que sean cometidos por bandas o grupos organizados y produzcan efectos en lugares pertenecientes a distintas audiencias.

e. Delitos cometidos fuera del territorio nacional, cuando conforme a las Leyes o a los tratados corresponda su enjuiciamiento a los Tribunales Españoles.

En todo caso, la sala de lo penal de la Audiencia Nacional extenderá su competencia al conocimiento de los delitos conexos con todos los anteriormente reseñados

19

3. Competència objectiva per raó de la pena (criteri ordinari). Si el legislador no ha introduït regles de competència especials, la distribució de competències entre els òrgans judicials es realitza: Jutjats de pau. Faltes tipificades en el articles 620 (faltes contra les persones), 626 (faltes

contra el patrimoni), 630 a 632 (faltes contra els interessos generals) i 633 (faltes contra l'ordre públic)

Jutjats de violència contra la dona. Competents per al coneixement i decisió de les faltes de violència de gènere.

Jutjats d’instrucció. Competents per a l’enjudiciament de la resta de faltes i per a les especificades en l'apartat anterior, quan a la localitat no hi hagi un jutjat de pau perquè hi ha un d’instrucció. Son competents també per dictar sentencies de conformitat amb l’acusació, quan es trobin en funcions de guardià en el marc del procediment per a l'enjudiciament ràpid de certs delictes.

Jutjats penals. Competents per enjudiciar els delictes els quals la llei assenyali una pena privativa de llibertat d'una durada no superior a 5 anys, o pena de multa sigui quina sigui la seva quantia, o qualsevol altre de naturalesa diferent, ja siguin úniques, conjuntes o alternatives sempre que la durada no excedeixi els 10 anys.

Audiències provincials. Competents per enjudiciar els delictes de la resta de casos i de faltes connexes amb aquests delictes.

La competència funcional. Quan parlem de competència funcional ens referim exactament a: La competència per a la instrucció de les causes. El coneixement dels recursos. La resolució sobre les qüestions de competència. La substancio dels incidents de recusació. L’execució de la sentencia.

La competència territorial. Permeten determinar quin òrgan judicial entre els de la mateixa classe correspon conèixer d'un assumpte penal concret:

1. Com a norma general, la LECRIM estableix que la competència territorial correspon al jutge del lloc on es va cometre el delicte (forum commissi delicti).

2. Si es impossible el pas anterior, l'article 15.1 LECRIM preveu fins a 4 furs de competència subsidiària i per aquest ordre: El jutge del partit en que s'hagin descobert proves materials del delicte. El del partit en que el presumpte reu hagi estat detingut. El de la residencia del presumpte reu. Qualsevol que hagi tingut noticia del delicte.

3. El domicili de la víctima constitueix un fur específic incorporat per la LVG, de manera que en els delictes que coneixen els jutjats de violència sobre la dona, la competència territorial ve determinada pel del lloc del domicili de la víctima.

Alteració de la jurisdicció, de la competència objectiva i de la territorial per motiu de la connexió. Les regles anteriors de competència poden experimentar alteracions si el delicte que s'ha d'enjudiciar tingui un cert grau de connexió amb altre delictes o faltes. L'article 300 LECRIM estableix que els delictes connexos es comprenen en un sol procés. L'article 17 LECRIM especifica els delictes que son considerats connexos:

1. Els comesos simultàniament per 2 o mes persones reunides, sempre que aquestes estiguin subjectes a diversos jutges o tribunals ordinaris o especials o que pugin estar-ho per indole del delicte.

2. Els comesos per 2 o mes persones en diferent llocs o temps, si ha precedit concert per això.

20

3. Els comesos com a mitja per a cometre'n d'altres o facilitar-ne l’execució.4. Els comesos per a procurar la impunitat d'altres delictes.5. Els diversos delictes que s'imputin a una persona en incoar-se contra la mateixa causa per

qualsevol d'ells, si tenen analogia o relació entre si segons el parer del tribunal i no han estat sentenciats fins llavors.

Alteració de la jurisdicció de la competència territorial:1. Es competent el jutge del territori on s'ha comes el delicte al qual estigui assenyalada la pena

mes greu.2. Quan els delictes tinguin la mateixa pena assenyala, la competència correspon al primer que

hagi començat la causa.3. Quan les causes han començat alhora o no consti qui va començar primer, es competent el

que designi el superior comú.

Tractament processal de la competència objectiva i funcional. La competència objectiva i la funcional son improrrogables, sense que les parts, mitjançant submissió tàcita o expressa puguin alterar-ne la distribució legal.

1. Apreciació d'ofici. Els òrgans judicials poden apreciar d'ofici la seva incompetència en qualsevol estadi de les actuacions.

2. Denuncia a instancia de part. S'ha de diferenciar si la causa es troba en la fase d’instrucció o en la de judici oral: Fase instrucció: el MF pot denunciar la incompetència en qualsevol moment de els

actuacions. L'acusador particular abans de formular la seva primera petició després de personar-se la causa. El processat i la part civil, actora o responsable dins els 3 dies següents en que se li comunica la causa.

Judici oral: s'ha de fer mitjançant declinatòria.

Tractament processal de la competència territorial.1. Apreciació d'ofici: la competència territorial, com l'objectiva i la funcional son

improrrogables. La resolució d’inhibició es apel·lable.2. Denuncia a instancia de part: cal distingir entre els processos de per delicte i per faltes.

Procés per delicte: durant la fase d’instrucció s'aplica tot el que s'ha exposat relatiu a la denuncia de la incompetència objectiva i funcional.

En judici oral: les parts poden fer valer la seva denuncia per mitja d'una declinatòria i una inhibitòria.

Repartiment. Pot ser que hi hagi diversos jutjats de la mateixa classe o que la competència s'atribueixi a l’audiència d'una determinada província o a la sala d'un tribunal de la qual formin part diferent secció, per determinar quin jutjat o quina secció ha de conèixer ho fan les normes de repartiment.

Abstenció i recusació. Mitjançant l’abstenció el jutjador qui espontàniament s'aparta de la causa. Mitjançant la recusació son les parts les que insten a la seva remoció, sobre la qual ha de resoldre l’òrgan judicial que la llei prevegi en cada cas.

Les parts en el procés penal

21

Les parts del procés penal segons la posició que adoptin en el procés son :1. Acusadores: Ministeri fiscal. Acusador popular. Acusador particular. Acusador privat. Actor civil.2. Acusades: imputat i responsable civil: Imputat. Responsable civil.

Ministeri fiscal. 1. Generalitats: segons art 124 CE i 435 LOPJ tenen aquestes funcions essencials i principis

d’actuació: promoure l’actuació de la justícia en defensa de la legalitat, dels drets dels ciutadans i de l’interès públic tutelat per la llei, d'ofici a petició dels interessats; vetllar per la independència dels tribunals i procurar davant d’aquests la satisfacció de l’interès social. Dins el marc d'aquestes funcions es pot destacar: exercir l’acció penal i civil o la seva oposició quan sigui procedent; intervenir en el procés penal, sol·licitant a l’òrgan jurisdiccional la practica de les diligencies que consideri necessàries per a l'aclariment dels fets, l’adopció de les mesures cautelars que consideri oportunes i protecció a la víctimes

2. Principis informadors. Principi d’actuació. MF es únic per tot el estat; el fiscal general de l'estat assumeix la

direcció superior del MF; dona ordres i instruccions convenients al servei i ordre de la instrucció i també direcció i inspecció del MF. El fiscal general es nomenat pel rei a proposta del govern i escoltat pel CGPJ.

Principi dependència jeràrquica. Principi de legalitat. El fiscal actua quan la llei així ho estableixi i en els termes

establerts. Principi d'imparcialitat. El MF actua amb objectivitat i independència dels interessos que

li estan encomanats.3. Principals funcions en relació amb el procés penal.

Exercir l’acció penal. Una de les seves principals tasques. Inspeccionar les funcions instructores i sol·licitar les diligencies pertinents.

1. Procés ordinari per delictes greus. Encaminada a preparar el judici, practicant les actuacions necessàries per a fer constar la comissió d'un delicte

2. Procés abreujat. Li correspon la inspecció o control de la investigació i també de manera especial impulsar i simplificar la tramitació; donar instruccions a la policia judicial; intervenir en les actuacions; aportar mitjans de prova; instar del jutge diligencies o mesures cautelars.

Acusador popular.L'article 101 LECRIM atribueix l'exercici de l’acció penal no solament i com acusador oficial al MF, sinó que també a qui es perjudicat pel delicte, acusador particular, i a tot ciutadà espanyol que l'exerceixi d'acord amb les prescripcions de la llei (subjecte espanyol, no directament ofès o perjudicat pel delicte), s'anomena acusador popular.

Tots els ciutadans espanyols poden exercir l’acció penal. Però articles 102 i 103 LECRIM restringeixen l’ús de l’acció popular i neguen la legitimació per al seu exercici en aquests casos:

1. Qui no gaudeixi de la plenitud dels drets civils.2. Qui hagi estat condemnat 2 vegades per sentencia ferma com autor de delicte de denuncia o

22

querella calumniosa.3. Els jutges i magistrats.4. Els cònjuges entre si, excepte delictes comesos contra els fills.5. També entre els ascendents, descendents i germans consanguinis o uterins o afins.

Especialitats en l'exercici de l’acció popular: criteris jurisprudencials. S'ha d'afegir una sèrie d'especialitats configurades per la jurisprudència:

1. L'acusador popular ha de comparèixer en la causa interposant una querella si pretén exercir una qualificació dels fets autònoma, però no es necessària si nomes pretén coadjuvar o adherir-se a les qualificacions formulades per qualsevol acusació.

2. El tribunal te la facultat de decidir si els diferents acusadors han d'actuar sota una mateixa direcció lletrada i representació processal.

3. L'acusador popular ha de prestar fiança de la classe i quantia que el jutge consideri suficient, però l'article 20.3 LOPJ diu que no es poden exigir fiances que per la seva inadequació impedeixin l'exercici de l’acció popular, que es gratuïta.

4. L'acusador popular no te legitimació per a sol·licitat una cosa diferent del que es el contingut de la pura acció penal: no pot exercir pretensions civils, ni instar la condemna en costes.

Acusador particular.Es la persona física o jurídica que ha estat ofesa pel delicte i es constitueix en part activa en el procés penal instant el càstig del responsable. L’ofès pot formular una querella segons l'article 270.1 LECRIM o be, mostrant-se part en la causa en el procediment abreujat sense formular la querella.

Acusador privat.Es la part necessària per a la persecució dels delictes perseguibles únicament a instancia de part (nomes calumnies i injuries). Se n'exclou la intervenció MF i es necessita presentació de querella de l’ofès pel delicte.

Actor civil.De tot delicte o falta penal pot néixer també una acció civil per restituir la cosa, reparar o indemnitzar els perjudicis causats.

Imputat.1. Generalitats. Es la part passiva necessària davant la qual s'exerceix l’acció penal. Si el

imputat no esta determinat no es pot iniciar la fase de judici oral ni dictar sentencia condemnatòria. Si la fase preliminar acaba sense que s'hagi fitxat un possible autor del delicte el procés penal no pot continuar i s'ha d'arxivar per sobreseïment provisional. Un aspecte rellevant es determinar quan s’adquireix la condició d’imputat en el procés mes comú es a dir el abreujat, segons l'article 775 LECRIM “en la primera compareixença el jutge ha d'informar l'imputat en la forma mes compressible dels fets que se li imputen”. En el judici de faltes els articles 962. i 964 LECRIM prescriuen que al denunciat se l'ha d'informar succintament dels ets en que consisteixi la denuncia i del dret a comparèixer assistit d'un lletrat. La condició d'imputat es perd si el procés es sobreseu parcialment o quan finalitza el procés o be quan es absolt per la mateixa sentencia o be condemnat.

2. Capacitat i legitimació. La capacitat per a ser part i intervenir nomes la tenen les persones físiques amb aptitud per a participar de manera conscient en el procés, comprendre l’acusació que contra ells es formula i exerceix el dret defensa. El concepte de capacitat processal esta desvinculat de la imputabilitat penal, de manera que pot passar que un

23

inimputable actuï vàlidament en el procés.3. Postulació processal. Es necessita un procurador i un advocat però hi han excepcions: en el

judici de faltes i en la declaració del processat o compareixença. Representació processal.

Procés ordinari. Des de el moment en que intervingui efectivament l'imputat exceptuant en la assistència al detingut o pres que nomes cal advocat.

Procediment abreujat i procediment per a l’enjudiciament ràpid. L'advocat designat te habilitació legal per a representar el seu defensat. Per tant no cal procurador fins el tràmit obertura de judici oral.

La defensa tècnica. Dret fonamental reforçat per l’assistència d'un lletrat al detingut a les diligencies policials, i judicials. No cal en els judicis de La assistència sorgeix des de el moment en que hi ha imputació contra un subjecte determinat: Si ha hagut detenció o presó. Si no ha hagut detenció o presó prèvia depèn del procés en que ens trobem.

L'autodefensa. Dret reconegut en textos internacionals ratificats per espanya.4. Presencia i absència de l'imputat.

En la fase instructora. La presencia del imputat no es necessària. En la fase del judici oral. La presència del imputat es necessària perquè es pugui celebrar

efectivament el judici, sinó implica la requisitòria que es la crida i captura de l'acusat i la seva declaració com a rebel. Un cop transcorregut el termini fitxat en la requisitòria sense que l'absent s'hagi presentat l’òrgan jurisdiccional ha de dictar una interlocutòria que el declari rebel.. Hi han excepcions que no cal presencia, article 786 LECRIM, 971 LECRIM i els procediments d’injúria i calumnia.

Els efectes de la declaració de rebel·lia varien segons la fase processal:1. Si esta en fase instructora, el procés continua fins que finalitza aquesta fase i posteriorment

se suspèn i s'arxiven les actuacions i peces de convicció que es puguin conservar.2. Si la causa es troba pendent de la celebració del judici oral aquest es suspèn i s'arxiven les

actuacions.Judici en absència en el procediment abreujat. En aquest procediment s'admet la celebració del judici en absència de l'acusat sempre que es donin aquestes característiques:

1. Delicte perseguit amb una pena privativa de llibertat de fins a 2 anys o de 6 si es d'una altra naturalesa.

2. La celebració del judici en absència hagi estat sol·licitada pel fiscal o alguna part acusadora.3. Que el jutge escoltada la defensa consideri que hi ha elements suficients per a

l’enjudiciament.

El responsable civil.Es la persona contra la qual es dirigeix l’acció civil acumulada a la penal. Es a dir la que ha de reparar el dany o indemnitzar els perjudicis ocasionats. Aquesta responsabilitat pot ser directa o subsidiària.

1. Responsable civil directe. Es l'autor del fet punible. La condició de responsable directe la tenen els autors i els còmplices. Hi han altre persones no responsables criminalment però si responsables civilment directament: asseguradors; subjectes previstos en el article 20 CP o 14 CP (anomalia o alteració psíquica, embriaguesa o intoxicació; estat de necessitat, por insuperable, error.)

2. Responsable civil subsidiari. Es la persona diferent directe que davant la insolvència d’aquest respon de les conseqüències civils del fet delictiu.

Pluralitat de parts.

24

Pot ser freqüent la pluralitat de parts. En la posició de acusat o acusats la pluralitat pot provenir d’haver-ne participat diversos en el fet delictiu o que es presenti alguns punts de connexió de l'article 17 LECRIM. Respecte la intervenció en el procés en cas d'exercir conjuntament l’acció penal i civil diverses persones ho han de fer en un sol procés i si es possible sota una mateixa direcció i representació, tot i que la jurisprudència ha flexibilitzat aquesta interpretació ja que podria comprometre el dret a triar lliurement l’assistència lletrada.

L'objecte del procés penal. Les qüestions prejudicials.

Per que hi hagi procés es necessita l'exercici d'una acció a traves de la qual es fa constar un fet. Els elements delimitadors de l'objecte del procés penal son:

1. Element subjectiu. Subjectivament l’acció penal se circumscriu a la persona de l'acusat. Hi ha tantes accions com persones contra les quals es dirigeixi l’acusació.

2. Element objectiu. L’acció penal s'ha d’identificar pel fet punible. El fet punible o fonament fàctic. El fonament jurídic: el títol condemnatori. La petició de condemna.

Moment i forma de fixació de l'objecte del procés. Te un tractament diferent en cada procés:1. Procés ordinari. Per delictes greus els escrits de qualificació provisional marquen quan i com

es determina i partir de llavors no s'hi poden incloure fets diferents dels investigats en el sumari.

2. Procediment abreujat. En la interlocutòria es recull el fet pel qual s'obre el judici oral o es fa la corresponent remissió las escrits d’acusació.

3. Procediment davant el tribunal de jurat. La interlocutòria d'obertura ha de determinar el fet o els fets que han estat objecte de l’acusació.

Característica de l'objecte del procés penal: delimitació progressiva i inamovibilitat. Es justifica una primera fase instructora tendent a delimitar tots dos aspectes, implica una fixació progressiva del dit objecte, que pot anar variant fins a un moment determinat en que un cop delimitat esdevé immutable.

L’acció civil en el procés penal. L’acumulació de l’acció civil al procés penal no es necessària sinó facultativa. El contingut de l’acció civil es la restitució; la reparació del dany; la indemnització de perjudicis. La legitimació activa la te el ofès o perjudicat que ha sofert els danys o perjudicis o ha perdut la cosa. La legitimació passiva li correspon als que han participat en la conducta delictiva que ha produït les conseqüències.

Acumulació d'objectes processals. El principi general es que cada delicte que conegui l'autoritat judicial ha de ser objecte d'un sumari, es a dir per cada fet punible del qual es tingui noticia s'ha d'obrir un procés penal, exceptuant els delictes connexos que es poden acumular en un únic procés. La connexitat pot tenir algun d'aquests origines:

1. Simultaneïtat en la comissió dels diversos delictes, amb pluralitat de subjectes reunits en un mateix lloc.

2. Pluralitat de delictes que sigui resultat d'una única i idèntica intencionalitat criminal de diversos subjectes.

3. Diversitat de delictes que tenen entre si una relació de mitja a finalitat.4. Relació o analogia entre els fets amb unitat de subjecte actiu.

Les qüestions prejudicials. Son aquelles configuracions de la llei penal substantiva que exigeixen

25

per a poder dictar sentencia entrar a dilucidar relacions jurídiques pròpies d'un altre orde jurisdiccional que actuen com a antecedent lògic jurídic de sil·logisme en que s'ha de fonamentar la sentencia penal.

MODUL 4 EL DESENVOLUPAMENT DEL PROCES PENAL 1. LA INSTRUCCIO (FASE PRELIMINAR). LA FASE INTERMEDIA.

La instrucció: fase preliminar.

El procediment preliminar. Sumari o instrucció: finalitat general i modalitats. En el procediment ordinari per delictes greus constitueixen el sumari les actuacions encaminades a preparar el judici i practicades per investigar i fer constar la perpetració dels delictes amb totes les circumstancies que pugin influir en la qualificació i la culpabilitat dels delinqüents, les persones i les responsabilitats precàries dels quals cal assegurar. Per tant te 3 finalitats: investigar i fer constar si es va cometre o no el delicte i qui en pot ser l'autor i quina la seva culpabilitat; preparar si es cau el judici oral; assegurar i prevenir les conseqüències penals i civils del fet.

Modalitats d’instrucció en els processos penals a espanya:1. En el judici ordinari per delictes greus. No es diferencia una fase prèvia a l'inici del sumari.2. En el procediment abreujat i en el procediment per a l’enjudiciament ràpid. Distingeix dues

situacions: la instrucció s’entén gairebé com a innecessària o extremament breu en que s'ha de seguir el procediment d'enjudiciament ràpid; les qüestions corresponents a l’àmbit objectiu d’aplicació del procediment abreujat que per diversos motius necessiten una instrucció mes o menys complexa.

3. En altres procediments. El judici de faltes no te fase instructora.

Normes generals de la instrucció.1. Cada delicte ha de ser objecte d'un sumari, llevat dels connexos.2. La instrucció s'ha de formar davant el secretari judicial.3. Com a regla general les actuacions sumarials s'han de dur a terme a la seu oficial del jutjat.4. Son hàbils tots els dies i totes les hores.5. Les diligencies sumarials son en principi secretes per a tercers, amb excepcions del article

301 LECRIM.6. L’instructor ha de recollir en el sumari tant el que es advers com el que es favorable, i

instruir l’imputat quan als seus drets, sinó esta assistit d'un defensor.

Competència i intervenció de les parts. El jutge competent es el jutge d’instrucció del lloc delicte, el que correspongui per repartiment (en els llocs on n'hi ha diversos) o aquell davant el qual s'acumulin processos connexos. El ministeri fiscal te en la fase sumarial una situació privilegiada com a òrgan públic i acusador oficial. L'acusador popular també pot sol·licitar diligencies un cop constituïts com a part, exceptuant si son considerats inútils o perjudicials.

Iniciació del procediment: la denuncia, la querella i la iniciació d'ofici. La noticia criminis pot arribar al coneixement del jutge provinent de tercers (denuncia i/o querella) o per coneixement del mateix jutge.

1. La denuncia. Es la declaració de coneixement o ciència en virtut de la qual es posen en coneixement de l’autoritat uns fets que tenen els caràcters de delicte. Es diferencia la forma

26

segons com s’hagin arribat a coneixement del denunciant els fets i la qualitat d'aquest: Si el denunciant coneix del fet en l'exercici del seu càrrec, professió o ofici, el seu

trasllat a l’instructor, fiscal o membre de la policia es un deure. Si el denunciant es testimoni directe del fet ho ha de denunciar sota amenaça sanció

econòmica. Si el denunciant no es testimoni directe no se'l pot obligar a denunciar, però s'estableix

un mer deure cívic basat en el deure de col·laboració. Si som davant un delicte perseguible a instancia de part, la denuncia de l’ofès pel delicte

actua com un pressupòsit processal de compliment inexcusable.Per mitja de la noticia simplement es dona noticia a l'autoritat de la comissió d'un delicte però no exerceix acció penal. La denuncia es pot efectuar: davant el òrgan jurisdiccional (si no son delictes o la denuncia es falsa es dicta resolució que arxiva les diligencies); davant qualsevol membre del MF; davant funcionaris de la policia (atestat). Es pot fer per escrit o de paraula, personalment o mitjançant un mandatari amb poder especial. En la denuncia ha de constar la identitat de la persona del denunciant.

2. La querella. Acte processal pel qual es posa en coneixement d'un òrgan jurisdiccional la perpetració d'uns fets amb caràcter de delicte i a mes s'exerceix l’acció penal, cosa que fa que el querellant es constitueixi en part. Els seus requisits son: S'ha de presentar mitjançant procurador amb poder suficient i subscrita per lletrat. Ha de deixar constància de: jutge o tribunal del el qual es present; el nom, cognoms i

veïnatge del querellant; nom cognoms i veïnatge del querellat; una relació del fet amb expressió del lloc, any, mes, dia hora si es sap; expressió de les diligencies que s'han de practicar per ala comprovació del fet; la petició que s'admeti la querella, es practiquin les diligencies indicades en el numero anterior, es procedeix a la detenció i presó del presumpte culpable exigir fiança de llibertat provisional; signatura del querellant o d'una altre persona a petició seva, si no sap o no pot signar, quan el procurador no tingui poder especial per formular querella. L’omissió d'alguns requisits anteriors provoca diverses conseqüències segons si son merament formals o si son essencials. Si el jutge considera procedent la querella l'ha d'admetre i manar practicar les diligencies que s'hagin sol·licitat. La querella s’entén abandonada quan per mort o perquè el querellant s'ha incapacitat, no hi compareix cap dels hereus o representants legals en els 30 dies següents a la citació que els fa conèixer la querella. La desestimació de la querella es procedent en dos casos.

3. La iniciació d'ofici. Segons l'article 308 LECRIM, immediatament després que els jutges d’instrucció tinguin noticia de la perpetració d'un delicte, el secretari judicial informarà el fiscal de l’audiència respectiva.

La instrucció (2). desenvolupament del sumari o diligencies prèvies: els diversos actes d’investigació. Valoració de les diligencies sumarials. Prova anticipada i prova preconstituida.

La inspecció ocular. Denominada també reconeixement judicial, te per finalitat que el jutge prengui coneixement in situ de tot el que pugui estar relacionat amb l’existència i la naturalesa del fet delictiu. La inspecció ocular s'integra entre els casos típics de prova anticipada.

El cos del delicte. S'identifica amb la persona o cosa objecte del delicte i distingeix entre cos material i cos accidenta. La llei diferencia entre diligencies directes de comprovació del cos del delicte de caràcter general i altres especifiques:

27

1. Diligencies directes de comprovació del cos del delicte de caràcter general. Reconeixement i la descripció del cos de delicte stricto sensu. Recollida, descripció, retenció, conservació o destrucció de l’instrument delictiu. Reconeixement i informe pericial del cos del delicte. Realització d’anàlisis químiques o biològiques o l’obtenció de mostres biològiques com

l’ADN. Declaracions testificals.

Entre les diligencies de comprovació del cos del delicte la LECRIM assenyala: 1. Si es tracta d'una mort violenta o sospitosa de criminalitat s'ha de practicar el reconeixement

i la descripció del corpus criminis, la identificació del cadàver i el seu aixecament. 2. En cas d'enverinament, ferides o altres lesions s'ha de proveir l’assistència facultativa a

càrrec del metge forense i si cal l'internament i hospitalització de la víctima.3. En cas de robatori, furt, estafa o similar s'ha d'aplicar l'article 364 LECRIM.

Diligencia de reconeixement. Serveix per determinar si aquell a qui s'atribueix la participació en els fets es, almenys a efectes de la serva possible imputació, es mereixedor d'aquesta condició:

1. Tècnica dactiloscòpia.2. Enregistraments.3. Prova ADN.

Declaracions de testimonis. Els testimonis son les persones físiques amb la condició jurídica de tercers que declara en el procés penal davant el jutge sobre fetes i circumstancies passades. Hi han algunes persones exemptes com: el rei, la reina, els seus consorts, el príncep; els que ocupen l’organització de l'estat. L'incompliment del deure de comparèixer i de declarar es sancionat entre una multa de 200 a 5000 euros i si es nega a declarar es pot processar per desobediència greu a l'autoritat.

La determinació dels testimonis. El jutge d’instrucció pot cridar a declarar en qualitat de testimonis en primer lloc les persones assenyalades en l'atestat, en la denuncia o en la querella, i totes aquelles altres que no apareguin en els escrits però puguin tindre coneixements del fets.

Procediment. La practica de la declaració testifical s'efectua a la seu del jutjat però amb excepcions: si el testimoni resideix fora de la circumscripció del jutjat; testimoni resideix a l'estranger; que el testimoni hagi de ser examinat urgentment o estigui físicament impedit el jutge es desplaçarà. La declaració testifical s'ha de fer oralment amb el jurament/promesa llevat que el testimoni sigui menor de 14 anys o testimonis menors d'edat víctimes de determinats delictes (707 LECRIM). Si es sord o no sap castellà s'ha de procedir al 440 i 442 LECRIM i 231.3 LOPJ. Si el testimoni es estranger s'aplica article 424 LECRIM. Les preguntes han de ser clares i directes i es prohibeix les capcioses o suggestives.

Mesures de protecció de testimonis. La lo 19/1994 de 23 de desembre preveu la possibilitat que d'ofici o a instancia de part, s'acordin certes mesures de protecció.

Declaració del processat/imputat. La declaració de l'imputat o sospitós, si esta detingut, s'ha de fer en el termini 24 hores prorrogables. No hi ha un termini per a la indagatòria quan l'imputat no esta detingut. El contingut de la indagatòria es determinat al 388 LECRIM i se li ha de preguntar pel nom, cognoms, antecedents (preguntes generals de la llei). La durada esta regulada al article 393 LECRIM. Si no coneix l'idioma o es sordmut s'aplica 398 LECRIM.

Acarament. Es una mesura excepcional en virtut del qual no “s'han de fer acaraments sinó quan no

28

es conegui cap altra manera de comprovar l’existència del delicte o la culpabilitat d'algun dels processats”. S'utilitzen davant la discordança sobre un fet o circumstancia que interessi en el sumari, dels testimonis o els processats entre si o aquells amb aquests.

Informe pericials. Dictamen realitzat entorn de les circumstancies importants per a la investigació per part de les persones amb coneixement científics o artístics especialitzats que el jutge no en te. El perit pot ser persona física o jurídica, publica o privada, titulada com a regla general. El nombre mínim de perits es de 2 en el procés ordinari per delictes greus i 1 en el procés abreujat si el jutge ho considera suficient. El nomenament es realitza mitjançant un ofici. Els perits han de declarar sota jurament o promesa.

Identificació de l'imputable o processable i de les seves circumstancies personals. Si el jutge te encara dubtes respecte la identitat de l'imputable o processable la LECRIM preveu la possibilitat de la diligencia de reconeixement coneguda dom reconeixement en roda. S'ha de desenvolupar en presencia judicial amb assistència del secretari judicial i un lletrat (excepte alcoholèmia); el reconeixement ha de ser inequívoc; l’exigència que es practiqui amb determinades garanties. L'edat del imputat es molt important per això el secretari judicial portarà el certificat de la inscripció de naixement de l'imputat (quan hi hagi dubtes), en el procediment abreujat s'eximeix de presentar certificat quan la identitat no ofereixi dubtes. Si l'edat no es pot determinar s’efectuarà pericialment.

La capacitat mental. Son eximents de responsabilitat penal, l’òrgan judicial pot acordar informes pericials per determinar-ho.

Diligencies per a determinar el dany i el responsable. Sinó s'ha fet reserva a l’acció civil per al seu exercici mitjançant un procés civil diferenciat del penal, la fase d’investigació també s'ha d'encaminar a determinar el dany originat i la responsabilitat civil que en deriva.

Altres actes d’investigació. Circulació o lliurament vigilat d'estupefaents; actuació d'agents encoberts.

Valoració de les diligencies sumarials. Prova anticipada i prova preconstituida. La instrucció o fase sumarial s'encamina a esbrinar i comprovar les circumstancies objectives i subjectives de l’acció penal. Si es presenten i sempre que algú sostingui aquesta acció s'ha d'obrir el judici oral. La prova de l’existència penal nomes es pot produir en l'enjudiciament es a dir a la fase de judici oral. Els actes d’investigació duts a terme durant la instrucció no estan encaminats a fonamentar la sentencia penal. Nomes els actes de prova practicats en el judici oral serveixen de fonament a la sentencia.

1. La prova anticipada. Consisteix essencialment en la practica d'un mitja de prova en fase d’instrucció es a dir en un moment anterior al que li correspon, davant la previsió fonamentada que no es pot fer en el marc del judici oral. S'exigeix una triple eficàcia: documentació necessària del mitja de prova; necessitat de la seva reproducció adequada en el judici oral; informes emesos per laboratoris oficials.

2. La prova preconstituida. L’excepció apareix davant la necessitat de cohonestar diversos interessos, d'una banda evitar la impunitat i la recerca de la veritat material i d'altra articular un remei davant determinades diligencies que no es poden reproduir i que s'han desenvolupat en l'etapa instructora i naturalment sense observar moltes de les garanties d'una activitat encaminada a enervar la presumpció d’innocència.

La instrucció (3): mesures limitadores de drets fonamentals.

En aquest apartat s'agrupen unes diligencies similars a les d’investigació o les cautelars però les

29

qual comporten actuacions limitadores dels drets fonamentals. En consideració a la jurisdiccionalitat la mesura l'ha adoptar un òrgan jurisdiccional i al si d'un procés. L’exigència de proporcionalitat inclou un triple aspecte:

1. Idoneïtat. Fa referencia, objectiva i subjectiva a la causalitat de les mesures en relació amb les seves finalitat, tant qualitativament com quantitativament.

2. Necessitat. Denominada alternativa menys costosa, compara la mesura restrictiva que es pretén adoptar amb altres de possibles i s'ha d'acollir la menys lesiva per als drets dels ciutadans.

3. Proporcionalitat en sentit estricte. S'aplica un cop examinat la concurrència dels dos procedents i comporta la ponderació d’interessos segons la circumstancia del cas concret.

Entrada i escorcoll en un lloc tancat, art 545 a 572 LECRIM. Es permet fins a 5 casos en que l'entrada en un lloc tancat no constitueix un delicte ni necessita una ordre judicial:

1. Quan el titular consenti l'entrada o escorcoll al seu domicili.2. Quan hi ha manament de presó contra una persona i es tracti sobre la seva captura.3. Quan algú sigui sorprès en delicte flagrant.4. Quan una persona immediatament perseguida per la policia judicial s'oculti o refugi en

alguna casa.5. Quan es tracti de la persecució de terroristes o rebels.

La competència per autoritzar l'entrada o escorcoll correspon per regla general a l’òrgan competent per a instruir la causa. S'ha de practicar de dia llevat d’urgències. Si son edificis o llocs públics es pot fer de dia o de nit indistintament. L'objecte de l'acte pot ser un edifici o lloc tancat o un domicili. La primera garantia es la notificació de la resolució que decreti la mesura. L'escorcoll s'ha de re fer en presència de l'interessat o de la persona que legítimament el representi i sinó es presenta, cal un individu de la seva família major d'edat o 2 testimonis que poden ser veïns. La absència d'una resolució judicial motivada per autoritzar l'entrada determina la il·licitud de la mesura inclús fins i tot, tot coneixement que derivi d’aquesta actuació es considerat nul (doctrina dels fruits de l'arbre enverinat o efectes indirectes). Quan no s'ha vulnerat un dret fonamental, o tot així no s'ha violat un requisit essencial els efectes son la nul·litat de les actuacions practicades.

Escorcoll de llibres i papers. Deure general d’exhibició d'objectes i papers que sospiti que poden tenir relació amb la causa.

Intervenció de les comunicacions personals. Representa una limitació del dret fonamental que reconeixen l'article 18.3 CE, 8 CEDH, 17 PIDCP, on es garanteix el secret de comunicacions, postals, telegràfiques i telefòniques. La garantia recau sobre la comunicació no sobre allò comunicat. L'ha d'adoptar un òrgan jurisdiccional que ha d’assenyalar la mesura i els seus detalls per mitja d'una interlocutòria. Son 3 els àmbits en que es concreta el judici de proporcionalitat:

1. Que la mesura acordada pugui aconseguir l'objectiu proposat.2. Que es necessària, ates que no existeix cap altre mitja mes moderat per assolir la finalitat.3. La mesura respon a un equilibri entre interès general que s'assoleix i el perjudici que origina

sobre altres bens en conflicte.

Intervenció de les comunicacions postals, telegràfiques i telefòniques. La intervenció presenta la particularitat d'exigir la interrupció de la comunicació, i impedir que arribi al seu destinatari. L’observació telegràfica o telefònica no interromp la via de comunicació utilitzada sinó que nomes fiscalitza la que s'efectua. Com en el supòsit d'entrada i escorcoll la mesura que ens ocupa ara s'encamina no solament a investigar o comprovar el delicte i el seu autor sinó que es busca preconstituir una prova que per la naturalesa dels fets sobre els quals vesa, no es pot practicar en la fase de judici oral.

30

Inspeccions i intervencions corporals. Actes d’investigació que afecten, en el cas de les inspeccions i escorcolls corporals, la intimat personal i en el de les intervencions corporals el dret fonamenta a la integritat física. Trobem dos objectes:

1. Inspeccions i escorcolls corporals. En principi no resulta afectat el dret a la integritat física però si que es pot veure afectat el dret a la intimitat corporal si recauen sobre parts intimes del cos.

2. Intervencions corporals. Consisteix en la extracció del cos de determinats elements externs o interns per a ser sotmesos a un informe pericial o en la seva exposició a radiacions per tal d'esbrinar les circumstancies relatives a la comissió del fet punible.

Esta sotmesa a la concurrència del principi de legalitat; la jurisdiccionalitat; proporcionalitat.

Mesures concretes: 1. Intervencions corporals per a la determinació del perfil ADN de l'imputat. S'habilita al jute

d’instrucció per acordar l’obtenció de mostres biològiques del sospitós i decidir la practica dels actes d’inspecció, reconeixement o intervenció corporal que siguin adequats als principis de proporcionalitat i raonabilitat.

2. Reconeixement mèdics, anàlisis de sang i exploracions ginecològiques. Tenen el mateix contingut i finalitat dels escorcolls personals i son procedents davant el resultat infructuós d'aquell. Tenen el valor probatori que un informe pericial.

Les anomenades intervencions lleus: escorcolls personals i prova d’alcoholèmia. L'escorcoll personal implica una actuació externa sobre el cos humà, duta a terme generalment pels cossos i forces de seguretat de l'estat. L'ha de practicar algun del mateix sexe en un lloc íntim. La prova d’alcoholèmia consisteix en la comprovació de l'aire exhalat per a determinar la taxa d'alcohol en aquest per mitja d’etilòmetres i subsidiàriament la constatació de la taxa a la sang mitjançant alcoholímetres. Si la primera proba es positiva s’esperarà 10 minuts a una segona prova, l'interessat pot optar per contrastar aquestes amb anàlisis de sang, orina etc. El conductor requerit a fer la prova d’alcoholèmia si es nega serà castigat amb la pena de presó de 6 mesos a un any.

Mesures cautelars.

Les mesures cautelars personals a més d'evitar el risc de fuga també poden servir per altres finalitats com assegurar la presencia de l'imputat a efectes de prova i evitar la suspensió del procés, o prevenir la comissió de mes delictes.

Una de les qüestions que es troba a faltar en el nostre ordenament processal es una configuració legal de caràcter general de les mesures cautelars i l’ampliació de les previstes per la llei d'enjudiciament criminal.

Pressupòsits d’adopció de les mesures cautelars. Tradicionalment se'n preveuen dos:1. Existència de fumus boni iuris. Consisteix en un judici de probabilitat sobre la

responsabilitat penal i civil del subjecte sobre el qual recau la mesura.2. Existència periculum in mora. Encaminat a garantir la efectivitat del procés i de la sentencia.

Les característiques de les mesures cautelars:1. Jurisdiccionalitat. La mesura l'ha d'adoptar un òrgan dotat de jurisdicció.2. Instrumentalitat. Les mesures no es poden configurar com una finalitat en si mateixes, sinó

com a mer instrument per a fer efectius el procés i l’execució de la sentencia que es dicti eventualment.

31

3. Idoneïtat. Implica l’adequació de la mesura a la situació jurídica cautelable. La mesura ha de ser idònia per assegurar l'efectivitat de la tutela judicial que es pugui atorgar en la sentencia.

4. Proporcionalitat. Si son diverses les mesures que es poden acordar s'ha d'adoptar la menys perjudicial, la que impliqui un sacrifici menor dels drets de l'imputat, sempre que garanteixi una efectivitat semblant.

Mesures cautelars personals. Podem trobar les següents:1. La citació. La persona a la qual s'imputi un acte punible ha de ser citada nomes per a ser

escoltada, tret que la llei disposi el contrari.2. La detenció. Es la privació de llibertat prevista en la llei, que s'efectua per a posar una

persona a disposició judicial. La detenció es una pura situació fàctica, sense que es puguin trobar situacions intermèdies entre detenció i llibertat. La detenció pot ser comunicada o ser incomunicada. La detenció la poden fer tant particulars si es presenten les circumstàncies de l'article 490 LECRIM, com les forces d'ordre públic article 492 LECRIM. El termini màxim de la detenció es de 72 hores, sense oblidar que ha de durar el mínim imprescindible per aclarir els fets. Els drets del detingut estan establerts al article 17 CE i en especial el 520 LECRIM:

La detenció es faci de la manera menys perjudicial per a la seva persona, reputació i patrimoni.

Ser informat, comprensiblement i immediatament, dels fets que se li imputen i de les raons motivadores per la seva privació de llibertat, i dels drets que l'assisteixen.

A guardar silenci, i a no declarar si no vol, no contestar cap o algunes de les preguntes que se li formulin o manifestar que nomes declararà davant el jutge.

No declarar contra si mateix i no confessar-se culpable. Que es posi en coneixement d'un familiar o persona que vulgui el fet de la detenció i

el lloc de la custodia. A ser assistit gratuïtament per un intèrpret si no compren o no parli castellà. A ser reconegut pel metge forense. A designar un advocat i a sol·licitar la seva presencia per que assisteixi a les

diligencies policials i judicials de declaració.3. Presó provisional. Implica la privació de llibertat d'un subjecte mitjançant el seu ingrés en

un centre penitenciari mentre es troba pendent un procés penal contra ell i sempre que es compleixin els pressupòsits assenyalats en lla llei. Es la mesura cautelar mes efectiva però la mes criticada. Son característiques generals de la presó provisional l’excepcionalitat, la instrumentalitat i la proporcionalitat que compren al seu torn la idoneïtat, la necessitat i la proporcionalitat stricto sensu o raonabilitat. L'article 503 LECRIM subjecta acordar la presó provisional en aquests pressupòsits: Subjectiu. Que aparegui en la causa motius suficients per a creure responsable

criminalment del delicte la persona contra la qual s'hagi de dictar ordre de detenció. Objectiu. Que consti en la causa l’existència d'un o diversos fets que presentin caràcters

de delictes sancionats amb una pena el màxim de la qual sigui igual o superior a 2 anys de presó. Els delictes castigats amb penes inferiors a les interiors no queden exclosos radicalment (imputat te antecedents penals no cancel·lats derivat de delictes dolosos; si hi ha risc de fuga i almenys hi han 2 requisitòries per a la seva crida i cerca en els dos últims anys anteriors; evitar que el imputat pugui actuar contra bens jurídics de la víctima; ).

Teleològic.Presó provisional. Assegurar la presencia de l'imputat quan es pugui pensar en un risc de fuga; evitar ocultació, alteració o destrucció de les fonts de proves; evitar que l'imputat pugui actuar contra bens jurídics de la víctima; acordar presó provisional. L'article 17.4 CE exigeix que la llei

32

prevegi un termini màxim de durada de la presó provisional. L'article 504 LECRIM vincula la durada de la presó provisional a dos paràmetres: la durada de la pena que correspongui al delicte en qüestió; el tipus de finalitat constitucionalment legitima de la mesura:

Durada màxima 1 any. Per assegurar la presencia de l'imputat, evitar que l'imputat actuï contra bens jurídics de la víctima o evitar la reiteració delictiva, si el delicte te una pena assenyalada igual o inferior a 3 anys.

Durada màxima de 2 anys. Si el delicte te assenyalada una pena superior a 3 anys. Durada màxima es redueix a 6 mesos. Quan la presó provisional s'hagi acordat per evitar

ocultació, alteració o destrucció de les fonts de prova. L'article 505 LECRIM preveu dos tipus de prorroga del termini: quan s'hagi acordat per

assegurar la presencia de l'imputat, protegir bens jurídics de la víctima o evitar la reiteració delictiva; quan la sentència condemnatòria hagi estat objecte de recurs. Quan s'expira el termini màxim per a romandre en presó provisional s'ha de posar al subjecte en llibertat. La posada en llibertat pel transcurs del temps no impedeix un nou acord de privació de llibertat. Procediment per a l’adopció o prorroga de la presó provisional:

Tribunal competent. El jutge o magistrat instructor, el jutge que formi les primeres diligencies i el jutge penal o el tribunal que conegui de la causa.

Audiència i sol·licitud d'una part acusadora. L’audiència convocada s'ha de celebrar en el termini mes breu però en tot cas abans de 72 hores següents a la posada del detingut a disposició judicial. A l’audiència es cita l'imputat que assistirà amb lletrat, assistirà el MF i altres parts personades.

Resolució sobre la presó provisional. Mitjançant interlocutòria. Recursos contra l’adopció de la mesura. Contra les actuacions que decretin, prorroguin o

deneguin la presó provisional o acordin llibertat de l'imputat es pot interposar el recurs d’apel·lació que diu 706 LECRIM que te tramitació preferent.

Resolució en cas que s'hagi decretat el secret del sumari. Execució de la resolució. La interlocutòria s'ha adjuntar a la policia judicial i un altre al

director de l'establiment. Classes de presó provisional: Comunicada. Incomunicada. Les conseqüències son l'establiment d'un termini màxim reduït, com a

màxim 5 dies. Alternatives a la presó provisional. L'arrest domiciliari es una mesura substitutiva per

malaltia de l'imputat. L’ingrés del drogoaddicte sotmès a un tractament de desintoxicació.

4. La llibertat provisional. Consisteix en una limitació de la llibertat de l'imputat que queda subjecte al compliment de determinades prestacions. Es pot acordar amb finança o sense i en tots dos casos es pot assenyalar l’obligació de comparèixer uns dies acordats i per assegurar aquesta ultima obligació es pot ordenar la retenció del passaport. L'article 529 LECRIM estableix que quan no s'hagi acorat la presó provisional de l'imputat s'ha decretar la llibertat provisional. S'exigeix prestació de fiança a l'imputat quan s'acordi la llibertat provisional fins i tot malgrat que la pena del delicte perseguit superi els 2 anys. La resolució s'ha d’aportar en forma de interlocutòria i ha d'estar motivada. La interlocutòria que decreti llibertat provisional es pot recórrer mitjançant la reforma i posterior apel·lació en un sol efecte si va ser dictada pel jutge d’instrucció, i la va dictar l'audiència mitjançant suplica. El imputat haurà de comparèixer els dies assenyalats en la interlocutòria, per garantir la compareixença es pot retirar el passaport, el permís de conducció, prohibicions de residir en

33

un lloc determinat o acudir a un lloc determinat aproximat a la víctima.Les mesures cautelars reals. La LECRIM preveu 2 mesures de naturalesa estrictament patrimonial: la fiança i l'embargament:

La mal anomenada fiança (en realitat caució). Pretén assegurar l'execució de qualsevol pronunciament de contingut patrimonial i inclou: el contingut de la pretensió civil acumulada a la penal; una pena de multa eventual; la condemna a costes

Embargament. Mesura subsidiària de la fiança.

Delimitació subjectiva de l’acció penal: la interlocutòria de processament i la imputació. Finalitat de la instrucció.

Imputar es atribuir a un altre la comissió d'un fet presumptivament delictiu. Aquesta atribució es pot efectuar de 2 maneres: formalment i materialment. S'ha de recordar que no tot imputat serà acusat i en aquest sentit, que no tot imputat formarà part de la delimitació subjectiva de l’acció penal. Si que s’esdevé el contrari, tot acusat ha d'haver estat imputat o acusat formalment.

La interlocutòria de processament. En el procediment ordinari per delictes greus la imputació formal s'articula mitjançant interlocutòria de processament. Per decretar el processament d'una persona es necessiten 3 condicions: la presencia d'uns fets o dades bàsiques; que serveixin racionalment d'indicis d'una conducta determinada; que aquesta conducta es qualifiqui com a criminal o delictiva. La resolució en que el jutge d’instrucció es pronunciada sobre el processament es susceptible de recurs.

La imputació en el procés abreujat. En la primera compareixença el jutge ha d'informar l'imputat en la forma mes comprensible dels fets que se li imputen, la qual cosa equival de fet, a la celebració d'una compareixença ad hoc en la fase instructora per a poder procedir a una imputació expressa. No es pot tancar la instrucció sense complir aquesta exigència. L’exigència d'una compareixença per a informar de la imputació també s’estén als casos en que s'estigui declarant com a testimoni.

La imputació en l’enjudiciament ràpid. Es caracteritza per la concentració d'activitats instructores davant el jutjat de guardià que proporcionen una rapida remissió a l’òrgan enjudiciador i amb això una resolució accelerada.

La imputació en el judici de faltes i en el judici davant del jurat. A falta de fase instructora els articles 962.2 i 964 LECRIM prescriuen que al denunciat se li ha d'informar dels fets en que consisteixi la denuncia i del dret a comparèixer assistit d'un lletrat.

Fi de la instrucció. Desenvolupades les activitat d’investigació necessàries i havent aplegat el material necessari el jutge que ha instruït ha de declarar tancada la fase instructora.

1. En el procediment ordinari. El jutge dictarà interlocutòria que declari conclòs el sumari. Acabat el sumari el jutge pot entendre que el fet es constitutiu de falta, supòsit que ha de manar remetre el procés al jutge competent. O l'instructor pot considerar que el procés ha de seguir les vies del procediment abreujat que dictarà interlocutòria que acordi el canvi de procediment. La interlocutòria de conclusió del sumari la dicta el jutge d’instrucció d'ofici o a instancies del MF si es dones aquestes condicions: que no hi hagi acusador particular en la causa o si hi ha que no hagi estat instat la practica de noves diligencies; que el MF consideri que el sumari ha reunit prou elements per qualificar els fets i passar a la fase d'enjudiciament oral. Dictada interlocutòria de conclusió de sumari el jutge d’instrucció ha de remetre les actuacions i peces de convicció al tribunal competent per a conèixer el delicte (audiència provincial, ates la gravetat de les conductes) i ha de notificar la interlocutòria a les parts.

34

Contra la interlocutòria de conclusió del sumari no es pot interposar cap recurs, el que si es pot fer es sol·licitar a l’audiència la revocació de la interlocutòria.

2. En el procediment abreujat. En el procés abreujat no hi ha una resolució expressa de tancament de la fase instructora. Un cop el jutge ha practicat les diligencies pertinents ha d'adoptar mitjançant interlocutòria una d’aquestes resolucions: Decretar el sobreseïment lliure, si s'estima que el fet no es delicte. La remissió de les actuacions a l’òrgan competent, si s'estima que els fet son un falta. La inhibició a favor dels òrgans de la justícia militar o de menors. La conversió del procediment abreujat en procediment davant el tribunal de jurat. Ordenar que se segueixin els tràmits del procediment abreujat. La interlocutòria ha de

determinar els fets punibles i determinació de la persona a la que s'imputa, aquesta interlocutòria es coneguda com interlocutòria de transformació.

La fase intermèdia. El sobreseïment. Escrits d’acusació i defensa. Qualificacions de les parts. Interlocutòria del judici oral.

Fase intermèdia. Es la fase on tenen una sèrie d'actuacions processals que tenen lloc des de que conclou la fase d’instrucció fins a l'obertura del judici oral.

Funcions de la fase intermèdia. Es una fase bifront que mira d'una banda a la instrucció per resoldre la seva correcta clausura i d'altra banda a la fase del judici oral, determinant si s'ha de dur a terme. Per tant aquesta fase compleix una missió d’integració i revisió del material instructor i compren la decisió sobre l'exercici de l’acusació.

La fase intermèdia en el procés ordinari i en el procediment abreujat: seu diferent i institucions comunes. La diferencia rau en el fet que el procés ordinari es construeix atribuint la decisió de tancament de la instrucció al jutge d’instrucció, que transforma el procediment de manera que es davant aquest on te tota la revisió de les actuacions en la instrucció, el sobreseïment o l'obertura del judici oral i la elaboració dels escrits de qualificacions provisionals. En el abreujat a mes de situar la fase intermèdia davant el jutge d’instrucció, es fa dependre l'obertura del judici oral de la seva expressa petició en l'escrit d’acusació, i no es fins que s'obre el judici oral i es formula l'escrit de defensa o fins que ha transcorregut el termini a aquest efecte, que es remeten les actuacions a l’òrgan enjudiciador.

Extensió i contingut de la fase intermèdia del procediment ordinari. La majoria de la doctrina entén que en la fase intermèdia del procediment ordinari compren totes les actuacions des de la interlocutòria de conclusió del sumari fins a la interlocutòria d'obertura del judici oral o la que acordi el sobreseïment.

Extensió i contingut de la fase intermèdia del procediment abreujat. En aquest procediment inclou des de l'anomenada interlocutòria de transformació fins la interlocutòria d'obertura del judici oral, presentació de l'escrit de defensa i la remissió a l’òrgan competent per a l'enjudiciament.

El sobreseïment. Es l'alternativa a l'exercici de l’acció penal de manera que o s'acusa per qui hi ha les condicionants sobre això o se sol·licita el sobreseïment. Es una manera de posar fi a un procés que comporta l’absolució de l'imputat o processat que pot ser definitiva o provisional.

Classes i motius de sobreseïment.1. Sobreseïment lliure. Te els mateixos efectes que la sentencia absolutòria sobre el fons, te

caràcter definitiu i esta dotada de l'autoritat de cosa jutjada material. Els motius per acordar-

35

la son: que no hi hagi indicis racionals que s'hagi perpetrat el fet que ha donat motiu a la informació de la causa; que el fe no sigui constitutiu de delicte; que apareguin exempts de responsabilitat criminal els processats com autors, còmplices o encobridors.

2. Sobreseïment provisional. A diferencia de l'anterior, el provisional no implica l'acabament definitiu del procés. Es una suspensió paralització del procés perquè falten proves sobre l’existència del fet delictiu o sobre la seva atribució a una determinada persona. Els motius per acordar-la son: quan no resulti degudament justificada la perpetració del delicte que hagi donat motiu a la formació de la causa; quan resulti del sumari que s'ha comes un delicte i no hi ha motius suficients per a acusar una persona determinada o unes persones determinades com autores, còmplices o encobridores.

Efectes del sobreseïment:1. Efectes comuns a tota classe de sobreseïment.

S'arxiva la causa i les peces de convicció que no tinguin propietari conegut. Es deixen sense efecte la presó provisional i la resta de mesures cautelars.

2. Efectes del sobreseïment lliure. Absolució per sentencia, te autoritat de cosa jutjada material.3. Efectes del sobreseïment provisional. Produeix suspensió o paralització del procés penal que

es reobre si apareixen elements probatoris.Recursos.

1. Procediment ordinari per delictes greus. Contra interlocutòria de sobreseïment lliure fonamentada en la falta de tipicitat penal dels fets es pot interposar recurs de cassació sempre que algú es trobi processat com a culpable dels fets. Contra la resta de sobreseïments (lliures o provisionals) no es pot interposar cap recurs per que no son resolucions definitives.

2. Procediment abreujat. Contra les actuacions de sobreseïment lliure o provisional es pot interposar recurs de reforma i apel·lació, per interposar el d'apel·lació no cal la interposició prèvia del de reforma.

La vinculació de l’òrgan jurisdiccional a les peticions d'obertura del judici o sobreseïment formulades per les parts.

1. Procediment ordinari per delictes greus. Si totes les parts demanen sobreseïment, el tribunal esta obligat a acordar-lo.

2. Procediment abreujat. Si totes les parts insten el sobreseïment per qualsevol dels motius indicats en els art. 637 o 641 LECRIM el jutge ho haurà de decretar.

Escrits d’acusació. La vigència del principi acusatori exigeix que algú diferent del jutge o tribunal exerceixi l’acusació es a dir, que hi hagi acusació per a poder obrir el judici oral, per a poder continuar-lo i per a poder dictar sentencia. Compren un conjunt d'actes processals de naturalesa diversa:

1. Qualificacions provisionals i acció penal. Obert judici oral les parts acusadores han de qualificar per escrit els fets sobre els quals ha de versar el judici i han de contenir: descripció dels fets punibles que resultin del sumari; qualificació legal d'aquells fets; participació que en els fets hagi tingut el processat/s; el fets que també resultin del sumari i que constitueixin circumstancies atenuants o agreujants del delicte o eximents de responsabilitat criminal; les penes en que hagin incorregut el processat/s. Aquest regim es aplicable a l'escrit d’acusació que s'ha de presentar en el procediment abreujat però en el procediment abreujat l'escrit d’acusació es presenta abans de l'obertura del judici oral.

2. Qualificacions provisionals i acció civil.3. Qualificació alternativa.4. Proposició de proves. S'ha de presentar una llista de perits i testimonis que hagin de declarar.5. Regim legal de la presentació de l'escrit d’acusació en el procediment abreujat i en el

36

procediment per a l'enjudiciament ràpid.

Escrit de defensa. En clara aplicació al principi de contradicció i d'igualtat d'armes correspon a la defensa manifestar el que convingui al seu dret.

1. Qualificació provisional de la defensa. Regim legal de l'exercici de la defensa en el procediment abreujat.

2. Qualificació del responsable civil.

Interlocutòria d'obertura del judici oral. La interlocutòria que obre el judici oral exerceix la funció transcendental de delimitar el fet punible que serà objecte del judici i de la sentencia. I en el procediment abreujat exerceix també la funció de determinar l’òrgan competent per a l'enjudiciament i la decisió. Aquesta resolució te una configuració legal diferent en cada procés ordinari:

1. Procés ordinari. La resolució que declari ben conclòs el sumari s'ha de pronunciar sobre el sobreseïment o la sol·licitud de judici oral.

2. Procediment abreujat. El jutge ha de resoldre sobre l’adopció, modificació, suspensió o revocació de les mesures cautelars instades per les acusacions i sol·licitar finança als responsables civils.

Contra la interlocutòria d'obertura no es pot interposar cap recurs, excepte pel que fa a la situació personal de l'acusat.

MODUL 5. EL DESENVOLUPAMENT DEL PROCES PENAL (2). EL JUDICI ORAL. ACABAMENT DEL PROCES. COSA JUTJADA I RECURSOS. COSTES I EXECUCIO.

Judici oral (1). actuacions inicials: articles de pronunciament previ o qüestions prèvies.

L'article 667 LECRIM disposa que els articles de pronunciament previ s'han de proposar en el termini de 3 dies a comptar del lliurament de els actuacions perquè les parts formulin el seu escrit de qualificació. La competència funcional li correspon al tribunal que ha obert el judici que també coneixerà del judici oral.

Motius al·legables com a article de pronunciament previ. Apareixen en l'article 666 LECRIM:1. La declinatòria de jurisdicció.2. La cosa jutjada.3. La prescripció del delicte.4. L'amnistia o l'indult.5. La falta d’autorització administrativa per a processar en els casos en els quals sigui

necessària.

Efectes de la seva estimació. Varien segons el motiu que es tractin, es a dir:1. Si s'estima la declinatòria de jurisdicció, es procedeix a remetre la causa al tribunal

competent o jurisdicció.2. Si s'estima la cosa jutjada, la prescripció o l'indult, s'acorda el sobreseïment lliure, amb la

posada en llibertat del processat.3. Si s'estima la falta d’autorització per a processar, la causa queda en suspens i es procedeix a

demanar la corresponent autorització.

Recursos.

37

1. Contra interlocutòria que resol la declinatòria i les estimatòries de la cosa jutjada, la prescripció i l'indult es pot interposar recurs d'apel·lació. Contra la interlocutòria desestimatoria d’aquestes no es pot interposar recurs, sense perjudici del 678.1 LECRIM.

2. Contra la interlocutòria desestimatoria de la falta d’autorització per a processar no es pot interposar recurs, sense perjudici del 678.1 LECRIM.

Els articles de pronunciament previ i les qüestions prèvies en el procediment abreujat. A diferencia del que passa en el procediment ordinari per delictes greus, tant els articles de pronunciament previ com les qüestions prèvies no es resolen mitjançant un incident anterior a la celebració del judici, sinó al inici d'aquest, després d'un torn d'intervencions i una vegada que el secretari hagi llegit els escrits d’acusació i defensa. Sobre les qüestions plantejades es resol en el mateix actes i la decisió no es recurrible.

La conformitat de l'acusat.

La conformitat implica una aplicació del principi d'oportunitat, en virtut de la qual es posa fi anticipadament al procés mitjançant l'acord d'acusadors i acusat amb l'anuència de l'advocat i la garantia de la intervenció judicial.

La conformitat dels articles 655 i 688 de LECRIM de 1882 (procediment ordinari). La conformitat es pot produir amb motiu del trasllat de l’escrit de qualificació provisional de la defensa o a l'inici de les sessions del judici oral abans de la practica de la prova. Si el jutge o tribunal considera que l'acusador no ha formulat la qualificació procedent per error o ignorància i estima que els fets constitueixen títol d’acusació que comporta una pena mes greu que la instada, ha d'ordenar la continuació del procés i concedir un termini al defensor perquè qualifiqui els fets d'acord amb el que estigui legalment previst.

La conformitat en la reforma parcial de la LECRIM de 2002. Es manté el regim del procés ordinari i també es mantenen la negociació i el sistema del procediment abreujat. En concret la conformitat queda així:

1. Conformitat manifestada davant el jutge d’instrucció.2. Conformitat manifestada en el judici oral.3. Regim legal de la conformitat en el procediment abreujat.

Àmbit objectiu d’aplicació i extensió de l'acord de conformitat. Necessitat de l'acord concurrent d'acusat i el seu lletrat. Facultats judicials en l'acord de conformitat. Resolució, contingut i impugnació de l'acord de conformitat.

Altres conformitats i manifestacions del principi d'oportunitat. Breu referencia: la conformitat en la guardià i el reconeixement dels fets. L'article 801 crim introdueix la possibilitat d'acabar el procés penal en la mateixa guardià, per mitja d'una conformitat que va acompanyada de la reducció de la pena en 1/3.

El judici oral (2). la prova.

Tan en el sumari com en l'abreujat en els corresponent escrits de qualificacions provisionals, acusació i defensa, les parts han d'haver proposat les mitjans de prova. La prova en el procés penal es l'activitat encaminada a procurar la convicció del jutge sobre els fets afirmats per les parts en els seus escrits de qualificacions.

38

La prova anticipada i preconstituida. L'article 781.1 LECRIM assenyala que en l'escrit d’acusació es pot sol·licitar la practica anticipada de totes les proves que no es puguin dur a terme durant les sessions del judici oral. Quan es temi raonablement que una prova no e podrà practicar en el judici oral o pogués motivar la seva suspensió, el jutge d’instrucció l'ha de practicar immediatament. Una modalitat connexa amb la prova anticipada es la prova preconstituida que consisteix en la realització de l'acte probatori també abans de la fase corresponent del judici oral, preconstituint la seva eficàcia probatòria.

L'atestat (diligencies policials) i les diligencies sumarials: la seva eficàcia probatòria. A partir de la STC 31/1981 i recordant l'article 297 LECRIM, tan l'atestat policial com les diligencies d’investigació que hi consten tenen en principi el mer valor de denuncia. La STC 28-07-1981 es reafirma però reconeix valor de prova a certes diligencies: les diligencies a les quals de manera excepcional es reconeix eficàcia probatòria; les diligencies a les quals es nega en principi valor probatori.

Diligencies a les quals de manera excepcional es reconeix eficàcia probatòria.1. Si les diligencies policials no es poden reproduir o es molt difícil reproduir-les (prova

alcoholèmia o gravació videocàmera) cal aportar-les al judici oral com a prova preconsituida sempre que tinguin aquests requisits: dificultat o impossibilitat de reproducció; garantia de contradicció; possibilitat que es reprodueixin en el judici oral.

2. Si es tracte d'informes pericials emesos per organismes oficials, la jurisprudència (abundant) considera possible la valoració com a mitja probatori, sempre i quan s'hagi sotmès a contradicció, ja sigui en la fase sumarial o en el judici oral.

3. Les diligencies objectives de resultat incontestable tenen el valor de verdaderes proves sotmeses a la lliure valoració del jutge o tribunal sentenciador.

4. Les declaracions davant la policia ratificades en el judici oral tenen plena eficàcia probatòria i s'han de valorar com qualsevol altre mitja de prova.

Diligencies a les quals es nega en principi valor probatori. Han de tindre aquests requisits:1. Les declaracions davant la policia no reproduïdes posteriorment en el judici oral no tenen

eficàcia probatòria.2. Al principi es va negar eficàcia probatòria a les declaracions realitzades davant la policia

però rectificades en el judici oral. En els últims anys es reconeix valor probatori a les declaracions sempre i quan: es prestin amb assistència d'un lletrat; i la condemna es basi en algun altre element de càrrec practicat en el judici oral.

Objecte de la prova. D'acord amb l'article 728 LECRIM no es poden practicar mes diligencies de prova que les que proposin les parts, ni es poden examinar altres testimonis que els compresos en les llistes presentades.

Procediment probatori. El procediment probatori penal cada cop es mes semblant al principi d’aportació de part, tal com passa en el procés civil.

1. Proposició de la prova. Es du a terme en el procés per delictes greus en els escrits de qualificació provisional i en el abreujat en el corresponent escrit d’acusació i en el de defensa.

2. Admissió de la prova. Les circumstancies principals son que s'han de proposar d'acord amb les formalitats legals; i que es tracti d'una prova pertinent.

3. Recursos contra la resolució sobre admissió de la prova. Contra la interlocutòria que admet les proves o que mana practicar les que no admetin dilació no es pot interposar recurs. Contra la interlocutòria que rebutgi o denegui la practica de les diligencies es pot interposar

39

al seu dia recurs de cassació sempre que es prepari amb la protesta oportuna.4. Practica de la prova. Es regula als articles 688 a 727 LECRIM d'acord amb cada un dels

mitjans de prova: confessió, testimoni, informes pericials, prova documental i inspecció ocular. El lloc de la practica llevat d'excepcions es el local en que tingui la seva seu l’òrgan sentenciador. La LO 12/2003 de 24 de octubre possibilita les actuacions judicials mitjançant una videoconferència o altra sistema que permeti la comunicació bidireccional i simultània.

Valoració de la prova. Al hora de fixar els fets en la sentència l’eficàcia dels resultats de les proves practicades se sotmet al principi de lliure valoració. La lliure valoració no implica arbitrarietat, de manera que ha de constituir una apreciació lògica reconduible a pautes de fiscalització per mitja de la necessària motivació de la sentencia. La motivació de la sentència serveix a la publicitat de les raons de la decisió a efectes d'un recurs eventual i a mes esta unida a la presumpció d’innocència.

Valoració de la prova i presumpció d’innocència. La jurisprudència ha anat depurant la seva doctrina entorn del dret fonamental a la presumpció d’innocència, en aquest sentit s’entén que:

1. Prova de càrrec es en principi la realitzada en el judici oral amb respecte als principis d'oralitat, immediatesa, publicitat i contradicció.

2. Excepcionalment, si es compleixen els pressupòsit i requisits, també tenen valor de prova de càrrec les realitzades en fase d’instrucció o amb caràcter previ a l'obertura del judici oral sempre que s'introdueixin en el judici amb la garantia de contradicció.

3. Es reconeix valor probatori a les declaracions dels coimputats sempre que no aparegui una raó o un motiu de revenja, ressentiment, desigs d'autoexculpació etc.

4. No es reconeix valor de prova de càrrec ni al testimoniatge presentat pels testimonis de referencia, exceptuant supòsits de l'article 710 LECRIM.

Prova obtinguda amb vulneració de drets fonamentals (prova il·lícita). Es l'obtinguda vulnerant drets fonamentals (confessió sota tortures, confessió mitjançant conversa telefònica no autoritzada judicialment). Un concepte ampli de prova il·lícita implica l’exclusió del procés d'aquell mitja probatori obtingut no solament trencat drets fonamentals sinó altres de menor rang (dret a la defensa). Segons l'article 11 LOPJ no tenen efectes aquestes proves obtingudes directament o indirectament. La prova il·lícita es reserva nomes a la vulneració de drets fonamentals. Únicament aquest tipus de prova es predica la falta d’eficàcia indirecta o reflecteix el conegut com a fruits de l'arbre enverinat. La LECRIM no preveu un tractament processal de la il·licitud probatòria de manera expressa però se sol recórrer a diversos expedients processals segons el procés de que es tracti:

1. Procediment abreujat. Es sol utilitzar el torn oral de qüestions prèvies al inici del judici.2. Procediment ordinari. S'ha donat encaix a l’al·legació d’il·licitud dins la via escrita dels

articles de pronunciament previ.3. Procediment dant el tribunal del jurat. S'utilitza també el torn escrit de qüestions prèvies.

La carrega de la prova.1. Carrega de la prova: in dubio pro reo. La falta de prova sobre les circumstancies d'activitat i

resultat previstes en el tipus no condueixen al mateix efecte: la funció que compleix la distribució de la carrega de la prova en el procés civil se substitueix en la penal pel principi in dubio pro reo.

2. Diferencia entre la presumpció d’innocència i el principi in dubio pro reo. Se solen confondre totes dues institucions. El TS reitera que la presumpció d’innocència es configura com una garantia processal de l'imputat i un dret fonamental del ciutadà protegible pel recurs d'empara. En canvi el principi in dubio pro reo no te aquesta naturalesa, nomes actua a l'hora de dictar sentencia quan hi hagi incertesa per al jutjador en la valoració de les proves

40

inculpatòries aportades al procés.

Els diferents mitjans de prova. Constitueixen mitjans de prova els següent:1. Declaració de l'acusat, declaració de computats.2. Negativa a contestar, dret a guardar silenci i presumpció d’innocència. S'ha de diferencia

entre el dret a guardar silenci i la negativa a contestar amb relació amb la presumpció d’innocència.

3. Prova de testimonis. Testimonis son persones físiques amb la condició jurídica de tercers que declaren en el procés penal davant el jutge sobre fets i circumstancies passats. El testimoni pot incórrer en responsabilitat penal per fals testimoni efectuat en el judici oral. El testimoni te dret a un indemnització si la reclama. El deure de compareixença es inexcusable, exceptuant els que ho poden fer per escrit o mitjançant videoconferència. Si el testimoni es important i es impossible que comparegui es pot acudir a casa seva.

4. Prova pericial.5. Prova documental. Es document tot suport material que expressi o incorpori dades, fets o

narracions amb eficàcia probatòria o qualsevol altre tipus de rellevància jurídica. No es preveu la prova documentar com a diligencia sumaria sinó com a mitja probatori. Les declaracions en els atestats de la policia no es poden considerar una prova documental.

6. La inspecció ocular. Te caràcter excepcional, nomes es practica quan no s'hagi practicat abans de l'obertura de les sessions.

7. Prova per indicis. Es defineix com el pas des d'un fet conegut (fet basic o indici) fins a un altre de desconegut (fet conseqüència) a traves de la lògica. Han de tindre aquests requisits. Els indicis no han d’aparèixer aïlladament, sinó que han de ser múltiples i relacionats. El fet indici ha de quedar totalment demostrat. Entre el fet indici i el fet conseqüència hi ha d'haver un enllaç precís i directe segons les

regles del criteri humà. Tots els aspectes que s'acaben d'enumerar han de quedar prou explicitats en la motivació

de la resolució judicial.

Finalització del procés i cosa jutjada.

Finalització provisional del procés. El procés penal pot finalitzar de manera provisional en 3 casos:1. Interlocutòria d'inadmissió de la denuncia o la querella, i interlocutòria de desestimació

d'aquesta ultima.2. Sobreseïment provisional.3. Interlocutòria d'arxivament de els diligencies prèvies.

Finalització definitiva del procés. En especial la sentencia. El procés penal pot acabar anticipadament es a dir sense que tingui lloc la fase de judici oral, mitjançant una resolució amb força de cosa jutjada en aquests casos:

1. Quan hi concorrin qualsevol de les causes de l'article 637 LECRIM o es declari que es presenten algunes de les excepcions o qüestions prèvies als articles 675 i 786.2 LECRIM.

2. Quan l’ofès atorgui expressament el perdo al seu agressor i es tracti d'un delicte en que aquesta circumstancia actuï com a causa extintiva de la responsabilitat penal.

3. En els supòsits de conformitat.

L'acabament del procés penal per mitja de sentencia.

La sentencia penal es l'acte jurisdiccional que posa fi al procés pronunciant-se sobre el fets que han estat objecte del procés i sobre la participació que hi va tenir el subjecte davant el qual es va dirigir

41

l’acusació, imposant una pena o absolent.

Les sentencies que posen fi al procés penal es poden classificar d'aquesta manera:1. Pel seu contingut.

Absolutòries. Condemnatòries.

2. Per la forma com es dicten. Orals. Escrites.

Formació de la sentencia:1. Formació externa i motivació. Adopta aquesta estructura.

Encapçalament. Exposició d'antecedents. Motivació.

La relació dels fets provats. La motivació dels fonaments de dret o judici de dret. La decisió o part dispositiva.

2. Formació interna de la sentencia: exhaustivitat i correlació enter acusació i sentencia.

Efectes del procés: la cosa jutjada.

La cosa jutjada serveix perquè un procés assoleixi una certesa bàsica per al compliment d'aquell principi: donant fermesa i eficàcia davant eventuals discussions posteriors. Podem trobar:

1. Cosa jutjada formal. Es un efecte intraprocessal en virtut del qual la resolució del que es predica es irecurrible

2. Cosa material jutjada. Es l'efecte extern de la resolució ferma es a dir aquell que es projecta sobre un altre eventual procés posterior impedint que els fets t ornin a jutjar-se davant la mateixa persona o preestablint part del seu contingut. La cosa jutjada material no es predica de tota resolució sinó únicament: De les sentencies de fons. Ja siguin condemnatòries o absolutòries. De els interlocutòries de sobreseïment. Concretament les interlocutòries que acorden el

sobreseïment lliure i de les que estimen els articles de pronunciament previ.

Elements indentificatius de l'objecte del procés penal i de la cosa jutjada.1. Element subjectiu. La cosa jutjada afecta, en cas de pluralitat de subjectes o diferents formes

de participació, cada un dels subjectes que van participar en el fet delictiu, en la seva concreta singularitat.

2. Element objectiu. Hi han casos especials com el concurs real, el concurs ideal, el delicte continuat, i el delicte d’hàbit.

La cosa jutjada penal en el procés posterior. Tractament processal. En el procés ordinari per delictes greus l'acusat pot al·legar la cosa jutjada com a article de pronunciament previ. Contra la resolució que admeti l’excepció de l'article 666.2 LECRIM es pot interposar recurs de cassació. Contra la resolució que la desestimi no es pot interposar cap recurs però es pot tornar a al·legar en el judici oral.

Els recursos.

Recurs es tot mitja d’impugnació pel qual les parts pretenen la modificació o anul·lació d'una

42

resolució judicial encara no ferma que les perjudica o causa gravamen. Per interposar recurs calen alguns requisits:

1. Competència funcional de l’òrgan que coneix aquest recurs.2. Legitimació del recurrent que s'identifica amb la seva condició de part en el procés.3. Que la resolució causi algun tipus de perjudici o gravamen al recurrent.4. Que la resolució sigui impugnable.5. Que el recurs s'interposi dins el termini oportú.

El dret al recurs en el procés penal. El dret al recurs penal no equival al dret a una segona instancia. El dret als recursos es un dret de configuració legal.

Classes de recursos. La legislació procés preveu recursos variats:1. Recursos contra resolucions interlocutòries: reforma, suplica, apel·lació i queixa.2. Altres recursos que es concedeixen contra la sentencia o resolució que posa fi al procés:

apel·lació i cassació.3. Recursos no devolutius. La decisió correspon al mateix òrgan que va dictar la resolució

objecte de recurs (reforma i queixa).4. Recursos devolutius. Son resolts per un òrgan diferent i jeràrquicament superior denominat

òrgan ad quem del que va dictar la resolució que rep el nom d’òrgan a quo. Son el de queixa apel·lació i cassació.

5. Recursos ordinaris. Permeten revisar la resolució objecte de recurs de de qualsevol punt de vista. Reforma, suplica, queixa i apel·lació.

6. Recursos extraordinaris. Autoritzen aquesta reforma o anul·lació per motius o caues legalment taxades. Cassació i apel·lació.

Efectes dels recursos. Els efectes que pròpiament pot desencadenar l’admissió de tot recurs son realment 3:

1. Impedir que la resolució impugnada adquireixi l'autoritat de cosa jutjada.2. L’admissió del recurs crea l'expectativa de reforma o anul·lació de la resolució impugnada i

una nova possibilitat de resoldre sobre el que ja s'ha resolt. Si l’òrgan que ha de resoldre es d'un grau superior al que va dictar la resolució es parla d'efecte devolutiu.

3. Els efectes anteriors es produeixen necessàriament amb la pura admissió de qualsevol recurs. Pot ser que en cers supòsits l’admissió del recurs comporti també la prohibició de portar efecte el que s'ha resolt, es tracte del efecte suspensiu.

El nostre dret prohibeix la reformatio denominada in peius es a dir, el fet que havent interposat un recurs únicament el condemnat, la resolució del recurs provoqui un agreujament o empitjorament de la seva situació jurídica tal com va aquedar fixada en la sentencia objecte de recurs. La reformatio in peius vulnera també el dret de defensa i l'autoritat de la cosa jutjada.

Recursos contra les resolucions dels secretaris judicials. Les resolucions dels secretaris judicials son les diligencies i els decrets. Les primeres son d’ordenació, de constància, de comunicació i d’execució. El decret correspon a una resolució raonada. Els recursos son:

1. Recurs de reposició. Contra les diligencies d’ordenació. Contra el decret del secretari que resol el recurs no es possible cap recurs.

2. Recurs de revisió. La tramitació i efectes de la resolució es idèntic al interior.3. Resolucions dels secretaris dictades per a l’execució de pronunciaments civils de la

sentencia i per a la realització de la mesura cautelar d'embargament.

Recursos contra resolucions interlocutòries.

43

1. Recurs de reforma. Recurs no devolutiu i ordinari l’interposa i el resol el mateix òrgan judicial que va dictar la resolució interlocutòria. El jutge resol mitjançant interlocutòria contra la qual s pot interposar recurs d’apel·lació. En el àmbit del procediment ordinari. Contra totes les interlocutòries dictades pel jutge

d’instrucció, llevat que estigui exclòs expressament. En el amit del procediment abreujat. Contra resolucions interlocutòries del jutge

d’instrucció i del jutge penal2. Recurs de suplica. Es igual en tot al de reforma amb la diferencia que s'atorga per a

impugnar les actuacions dictades pels òrgans col·legiats, sempre que la llei no atorgui un recurs diferent.

3. Recurs de queixa. Recurs devolutiu ordinari la resolució del qual correspon a l’òrgan col·legiat de grau superior al que va dictar la resolució impugnada. Recurs de queixa per intermissió de recurs d’apel·lació o de cassació. Recurs de queixa substitutiu del d’apel·lació. Es circumscriu al procediment ordinari. Recurs de queixa com a mitja d’impugnació davant la denegació de considerar

interposats determinats recursos.4. Recurs d’apel·lació contra resolucions interlocutòries. Recurs ordinari i devolutius. S'ha de

diferenciar l’apel·lació formulada davant resolucions interlocutòries i la que s'interposa per impugnar la sentencia nomes en aquestes ultimes s'obre la segona instancia. El recurs d'apel·lació s'ha de diferenciar en el procediment ordinari i en el abreujat. Procediment ordinari. Son apel·lables les interlocutòries dictades durant la instrucció en

els casos determinats per la llei i sempre que hagi precedit un recurs de reforma. Hem de recordar que el recurs d'apel·lació es pot plantejar conjuntament i subsidiàriament amb el recurs de reforma, donat que l'eventualitat d'aquest últim sigui desestimat. El seu procediment es el següent: interposa davant jutge que va dictar la resolució; un cop admès el recurs el jutge cita les parts per que es personin davant el tribunal ad quem, la falta de personació provoca que el recurs sigui desert i la resolució objecte de recurs sigui ferma; un cop personat l’apel·lant se li han de sotmetre a vista les actuacions; quan el fiscal hagi tornar les actuacions s'ha d'assenyalar dia per a la vista; no hi ha recepció a prova; l’estimació del recurs si no ha conclòs el sumari determina la revocació de la interlocutòria.

Procediment abreujat. Contra les resolucions interlocutoris nomes es pot interposar el recurs davant el mateix òrgan judicial.

Recursos contra sentencies.1. La segona instancia. Recurs d’apel·lació contra sentencies i actuacions que posen fi al

procés. Aquesta modalitat de recurs dona lloc a la segona instancia penal. La segona instancia es concedeix davant les sentencies dictades en el procediment abreujat pels jutges penals, la sentencia de conformitat del jutge d’instrucció en funcions de guardià en l’enjudiciament ràpid i davant les dictades en els judicis de faltes pels jutges de pau o els d’instrucció. Apel·lació davant la sentencia dictada pel jutge penal o central penal en el procediment

abreujat. Competència funcional a AP i AN. Aquest mitja d’impugnació es poden tractar en: trencament de les normes i garanties processals; error en l’apreciació de les proves, infracció del precepte constitucional o legal.

Apel·lació contra sentencies dictades en el judici de faltes i pel jutge penal en l’àmbit de l'enjudiciament ràpid. Es tracta de sentencies dictades en el procediment esmentat pels jutges de pau, d’instrucció o penals.

2. El recurs de cassació penal. Nomes s’admet per a denunciar determinades irregularitats

44

legalment taxades, comporta que el recurs de cassació no impliqui l'obertura d'una segona instancia. Per mitja del recurs de cassació es pot revisar encara que limitat a un cas concret la valoració probatòria que va portar l’òrgan sentenciador a imposar una condemna. La doctrina constitucional consolidada cita que en matèria penal no hi ha cap dret a segona instancia sinó, simplement dret a la revisió de la sentencia condemnatòria. No hi ha en la cassació penal un motiu de recurs com passa en la civil. Son susceptibles de cassació: Sentencies dictades per la sala civil i penal dels tribunals superiors de justícia en única

instancia. Sentencies dictades per les audiències provincials en única instancia. Les actuacions dictades o be en apel·lació pe la sala civil i penal dels tribunals superiors

de justícia o be amb caràcter definitiu per les audiències quan es fonamenti en infracció de llei.

Motius del recurs. Hi han dues classes: Motius del recurs de cassació per infracció de llei. Quan s'hagi infringit un precepte

penal de caràcter substantiu o una altre norma jurídica del mateix caràcter que s'hagi d'observar en l’aplicació de la llei penal; quan hagi hagut error en l’apreciació de la prova basat ne documents que es trobin en actuacions que demostrin l’equivocació del jutjador sense que sigui contradit per altres elements probatoris. Resumint per mitja d’aquest es pretén assolir la determinació unificadora del dret mantenint invariable la declaració de fets provats continguda en la sentencia i amb fonament d’aquesta.

Motius del recurs de cassació per trencament de forma: trencament de forma en el judici oral. Quan s'hagi denegat alguna diligencia de prova i es consideri pertinent; quan s'hagi omes la citació del processat, la del responsable civil subsidiari, la de la part acusadora o actor civil per a la seva compareixença en el judici oral; quan el president del tribunal es negui que un testimoni es contesti; quan es desestimi qualsevol pregunta per capciosa, suggestiva o impertinent; quan el tribunal hagi decidit no suspendre el judici per als processats compareguts en cas que no s'hagi presentat cap acusat.

Trencament de forma en la sentencia. Quan la sentencia no expressi clarament i terminantment quin sons els ets que es considerin provats, hi hagi una contradicció manifesta entre aquests; quan en la sentencia nomes s’expressi que el fets al·legats per les acusacions no s'han provat; quan no s'hi resolgui sobre tots els punts que hagin estat objecte de l’acusació i defensa; quan es peni un delicte mes greu que el que hagi esta objecte de l’acusació, quan la sentencia hagi esta dictada per un nombre de magistrats menor que el que assenyala la llei; la rescissió de sentencies fermes: el denominats recursos de revisió i anul·lació. La LECRIM denomina impròpiament recursos a la revisió i anul·lació.

1. El denominat recurs de revisió. La revisió son per sentencies condemnatòries en cap cas les absolutòries. Els motius son varis: contradicció entre sentencies; condemna per homicidi d'una persona que posteriorment es comprova que no ha mort; condemna fonamentada en proves obtingudes mitjançant un delicte la comissió del qual es provi posteriorment mitjançant una sentencia ferma; aparició o coneixements de nous fets o elements probatoris. La competència s'atribueix a la sala segona del tribunal suprem. Esta legitimat el penat i si ha mort al seu cònjuge, ascendents i descendents i també al fiscal general de l'estat. Quan al procediment la sala segona del TS ha de resoldre sense possibilitat de recurs.

2. El denominat recurs d’anul·lació. Cenyeix el seu àmbit al procediment abreujat i a l'enjudiciament ràpid. Permet la impugnació de sentencies fermes concretament sentencies per delictes per als quals la pena sol·licitada era de 2 anys de privació de llibertat o pot ser de naturalesa diferent, si no excedeix els 6 anys de durada i sempre que s'hagin complert els requisits de l'article 786.1.II LECRIM. L’òrgan competent es AP i si es escau AN. S'exigeix

45

la representació tècnica d'un advocat i procurador.

Costes i execució.

S’entén per costes certes quantitats o despeses ocasionades amb motiu de la substanciació d'un procés. Concretament l'article 241 LECRIM considera com a costes del procés penal: reintegrament del paper timbrat utilitzat en la causa; el pagament dels drets d'aranzel (en especial els deguts a procurador); el pagament dels honoraris meritats pels advocats i perits; el pagament de les indemnitzacions corresponent als testimonis que les hagin reclamat.

De vegades la llei imposa a alguna de les parts l’obligació de reintegrar a les altres les despeses que aquestes hagin desemborsat en concepte de costes, es la denominada condemna a costes hi han aquestes possibilitats:

1. Condemna a costes de l'acusat. Quan sigui declarat responsable del fet que se li imputava.2. Declaració de pagament d'ofici. Cada part ha d'abonar els honoraris i drets dels seus

respectius advocats i procuradors i els dels pèrits i testimonis portats a la causa a instancia seva.

3. Condemna a costes de l'acusador particular o de l'actor civil. Quan s'hagi absolt l'acusat i el tribunal entengui que han actuat amb temeritat o mala fe.

Quan s'absol l'acusat no se li pot imposar mai les costes. Segons l'article 36 llei d’assistència jurídica gratuïta (LAJG) els que han obtingut el dret a l’assistència jurídica gratuïta queden exempts de l’obligació de reintegrar les costes quan hagin estat condemnats a això, però les han d'abonar si en els 3 anys següents a l'acabament del procés tenen millor fortuna.

L'execució penal. Es l'activitat dirigida a donar compliment efectiu als pronunciaments penals continguts en la resolució judicial que va posar fi al procés. Les principals fonts normatives que s'han de tenir en compte son: la constitució; el codi penal; la llei general penitenciaria; el reglament penitenciari.

Òrgans i competència. La competència per l’execució de la sentencia recaiguda en judici de faltes o en el procediment abreujat correspon a l'òrgan que va conèixer del judici i la va dictar en primera instancia. En el procés ordinari per delictes greus correspon a qui va dictar la sentencia ferma. La regla general es que la competència per l’execució penal recau en el jutge o tribunal que va dictar la sentencia en primera o en única instancia.

Títol executiu. En el procés penal es la sentencia ferma de condemna, això no equival que nomes les sentencies fermes condemnatòries son un títol executiu. Hi han supòsits en el títol d’execució es una interlocutòria. També hi han resolucions que tot i no ser fermes també tenen títol per a l’execució. El títol d’execució també ho son les sentencies absolutòries i les resolucions assimilades a aquestes.

Classes d’execució.1. Execució de penes privatives de llibertat. Els òrgans que actuen son els jutges o tribunals

sentenciadors; els jutges de vigilància penitenciaria i les institucions penitenciaris; el ministeri fiscal. Funcions dels jutges i tribunals sentenciadors: declarar mitjançant una interlocutòria la fermesa de la sentencia; atorgar la suspensió de l’execució de la pena privativa de llibertat; fer la denominada liquidació de condemnes; aprovar el llicenciament definitiu del pres i emetre el corresponent informe quan el condemnat insti indult. Funcions del jutges de vigilància penitenciaria: resoldre les propostes de llibertat condicional dels

46

penats i acordar les revocacions que siguin procedents; aprovar les propostes sobre beneficis penitenciaris; aprovar les sancions d’aïllament en cel.la d'una durada superior a 14 dies; resoldre per via de recurs les reclamacions formulades pels interns sobre sancions disciplinaries; fer visites als establiments penitenciaris; autoritzar els permisos de sortida d'una durada superior als 2 dies. Amb l’audiència prèvia de les parts els jutges i tribunal sentenciadors poden decidir deixar en suspens l’execució de les penes privatives de llibertat inferior a 2 anys imposades al condemnat si es dona: que el condemnat hagi delinquit per primera vegada; la pena imposada o sumada no sigui superior als 2 anys de privació de llibertat; que s'hagin satisfet les responsabilitats civils, llevat que el jutge o tribunal declari la impossibilitat que el condemnat hi faci front. Per acordar la llibertat condicional el jutge de vigilància penitenciaria ha d'assegurar que el condemnat compleix els requisits següents: es troba en el 3er grau de tractament penitenciari; ha extingit les ¾ parts de la condemna imposada (excepció a 2/3 si desenvolupen activitats culturals, etc.).

2. Execució de penes no privatives de llibertat i de la pena de multa. Inhabilitacions, suspensions, privació del dret a conduir vehicles de motor, privació del dret a la tinença i port d'armes etc. Respecte a la pena de multa consisteix en la imposició d'una sanció pecuniària.

3. Execució de mesures de seguretat.4. Execució dels pronunciaments relatius ala responsabilitat civil i a les costes.

Finalització de l’execució. El normal es quan la sentencia penal s'hagi complert en tos els seus pronunciaments penals i civils. En els casos d’execució de penes privatives de llibertat el compliment de la pena extingeix la responsabilitat penal. L’execució dels pronunciaments civils de la sentencia penal s’entén conclusa un cop satisfeta la responsabilitat concreta. Hi han altres motius que condueix a l’extinció de la responsabilitat penal declarada a entendre conclosa: com la mort, la prescripció de la penal, el perdo de l’ofès en delictes de calumnies, injuries o descobriment i revelació de secrets.

Recursos en matèria d’execució.1. Si son acords de les autoritats i funcionaris penitenciaris. Hi ha una doble via:

Al jutge de vigilància penitenciària. Òrgans de la jurisdicció contenciosa administrativa.

2. Si son resolucions del jutjats de vigilància penitenciària. Si son interlocutòries es pot utilitzar el recurs de queixa; les resolucions dictades pels jutges de vigilància penitenciària en matèria d’execució penal i quan al regim penitenciari son recurribles en apel·lació i queixa davant l’audiència provincial del lloc en que estigui ubicat l'establiment penitenciari.

3. Si son resolucions pels jutges i tribunals sentenciadors. Son aplicable el regim general de recursos

47