poemes per al 8 de març, dia internacional de les dones
TRANSCRIPT
8 de marçDia Internacional de les Dones
Maria Mercè Marçal
Gloria Fuertes
Rosa Fabregat
Amalia Bautista
Sappho, de Charles Mengin (1877)
MARIA MERCÈ MARÇAL és professora, traductora, crítica literària,però sobretot poetessa. La seva obra és una contínua exploració dela poesia femenina; una recerca constant d'un jo literari femení quebusca camins propis que l'ajudin a configurar una veu femenina dinsdel camp literari i poètic. Aquesta veu femenina, la veu de les donesque ha estat silenciada sistemàticament al llarg de la història de lamateix manera que ho ha estat la veu de les classes oprimides i deles nacions sense estat.
Sóc una dona, ja ho veus, una dona.
Sóc una dona i no hi vull fer res.
Sóc una dona, res més que una dona:
no seré mai un carrabiner.
Sóc una dona, ben ferma i rodona.
Sóc una dona, ja ho deus haver clissat.
Sóc una dona i això és cosa bona:
no seré un barbut magistrat.
Sóc una dona amb dos pits i una poma.
Sóc una dona amb l'hormona que cal.
Sóc una dona i això ja no és broma:
no seré mai capità general
Sóc una dona i n'estic ben contenta.
Sóc una dona i no hi trobo entrebanc.
Sóc una dona i això ja m'orienta:
no seré mai director d'un banc.
Sóc una dona i amb bona harmonia,
sóc la mestressa del meu propi cos.
No seré bisbe ni tampoc policia,
cosa que em posa de molt bon humor.
“Bruixes i maduixes” (1980)
A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascutdona, de classe baixa i nació oprimida. I el
tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
CANÇÓ DE FER CAMÍ
Vols venir a la meva barca?
Hi ha violetes, a desdir!
anirem lluny sense recança
d’allò que haurem deixat aquí.
Anirem lluny sense recança
i serem dues, serem tres.
Veniu, veniu, a la nostra barca,
les veles altes, el cel obert.
Hi haurà rems per a tots els braços
i serem quatre, serem cinc!
i els nostres ulls, estels esparsos,
oblidaran tots els confins.
Partim pel març amb la ventada,
i amb núvols de cor trasbalsat.
Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.
Bruixes d’ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s’escamparà la vida
com una dansa vegetal.
Dins la pell de l’ona salada
serem cinccentes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.
“Bruixes i maduixes” (1980)
GLORIA FUERTES (Madrid, 19171998) va ser una
escriptora espanyola, que destacà sobretot en el camp de
la poesia. Els seus poemes barregen un humor proper
al surrealisme amb rimes senzilles i recognoscibles, que
l'apropen al públic infantil. La seva poesia per adults no és
tan coneguda, però igualment d'interès.
SI TE SIENTES COMO UNA BAYETA
Si te sientes como una bayeta,
como una colilla,
como una cáscara,
no riegues tu tristeza,
no existe tu fracaso
(¡El fracaso es el suyo!)
el del que te usó para limpiarse
y te tiró como bayeta vieja,
el que aspiró tu energía,
te disfrutó y pisó, como a colilla usada;
el que mordió tu fruto
y tiró lo que quedó de ti,
la monda y lironda cáscara de terciopelo.
Si eres bayeta,
colilla,
o cáscara
¡siémbrate en ti!
Y vuelve a florecer en un cuadro,
en un poema,
o si cáscara,
en el manjar de un niño hambriento.
(Así hice yo.)
ROSA FABREGAT va néixer a Cervera el 1933. És escriptora ifarmacèutica. La seva activitat literària s'ha desenvolupat sobretot enel camp de la poesia i de la narrativa. Com a poeta destaquem elsllibres: “Estelles”, “Roses de sang” o “A la vora l'aigua” entre d'altres.Com a narradora s'han de destacar dos vessants: l'escriptura denovel·les de ciènciaficció, però d'altra banda, cal remarcarl'escriptura sobre temes polèmics on destaca la seva actitud contràriaals convencionalismes com a exemple la seva obra “La capellana”,on qüestiona la masculinitat del sacerdoci.
NO CALLAREM, LES DONES
No callarem, les dones. No callarem.Contra el silenci de la història
que ens ha esborrat sens compassió. Conscienciació.
No hem existit, les dones,tot practicant la submissió
que ens inculcaven en la infància. Marginació.
Ens han negat la nostra força.Han esborrat els nostres donsmassa cronistes de la història.
No hem existit, car no s’ha escriten els seus llibres, la nostra vida.
No callarem, contra l’oblit, les dones.
Fa massa segles que ho fem.Defensarem el que ens pertoca.
No callarem. Exigirem tots els dretsja conquerits i lluitarem pels que ens neguen.
Igualtat en el treball i la família.Paritat en les religions que ens anorreen. Com la nostra.
Igualtat en l’educació i en el poder de decisióde les escoles, de les empreses,
ajuntaments, universitats, institucions.
Fora per sempre la imatge cruel de tants homescomandant el món, sense la dona.No callarem les dones. No callarem.
AMALIA BAUTISTA és una poetessa espanyola nascuda el 1962 aMadrid, reconeguda com una veu clara i fresca dels poetesd'aquesta generació. Algunes de les seves obres més importantssón "Cuéntamelo otra vez", "Cárcel de amor" i "Tres deseos". Haparticipat amb poemes de la seva autoria en diverses antologies,una d'elles al costat d'altres importants petes en una ediciórealitzada per la Revista Litoral titulada"Una generación paraLitoral".
AL CABO
Al cabo, son muy pocas las palabras
que de verdad nos duelen, y muy pocas
las que consiguen alegrar el alma.
Y son también muy pocas las personas
que mueven nuestro corazón, y menos
aún las que lo mueven mucho tiempo.
Al cabo, son poquísimas las cosas
que de verdad importan en la vida:
poder querer a alguien, que nos quieran
y no morir después que nuestros hijos.
Dona desperta’t; el repic de campanes de la raó es fa sentir en totl’univers; reconeix els teus drets. El poderós imperi de la Natura ja noestà envoltat de prejudicis, de fanatisme, de superstició i dementides. La torxa de la veritat ha dissipat tots els núvols de laneciesa i de la usurpació.
L’home esclau ha multiplicat les seves forces, ha necessitat recórrera les teves per trencar les seves cadenes. Una vegada lliure s’hatornat injust amb la seva companya. Oh, dones! Dones, quandeixareu d’estar cegues? Quins són els avantatges que heuaconseguit amb la revolució? Un menyspreu més acusat, un desdenymés assenyalat. Al llarg dels segles de corrupció, solament heuregnat sobre la debilitat dels homes. El vostre imperi ha estatdestruït, que us n’ha restat? La convicció de les injustícies de l’home.La reclamació del vostre patrimoni; basada en els savis decrets de lanatura; qui podria sentir por per una causa tan formosa. La bonaparaula del Legislador de les Noces de Canà. Tenim por que elsnostres legisladors francesos, correctors d’aquesta moral, durantmolt de temps penjada de les branques de la política, però que ja noestà de moda, us repeteixin: dones, què tenim en comú vosaltres inosaltres. Tot, podríem respondre. Si s’obstinessin en la sevadebilitat, per col·locar aquesta inconseqüència en contradicció ambels seus principis, oposeu valerosament la força de la raó i lesil·lusòries pretensions de superioritat; reuniu-vos sota els estendardsde la filosofia; desplegueu tota l’energia del vostre caràcter i aviatveureu aquests orgullosos, ja no servils adoradors rampants alsvostres peus, sinó orgullosos de compartir amb els vostres tresorsl’Ésser Suprem. Quins siguin els entrebancs que us posin, està a lesvostres mans poder enderrocar-los.
Declaració dels drets de la dona i la ciutadana (epíleg)
Olympe de Gouges, 1791
