plató i el mite de la caverna

Lectures del mite de la caverna

PLATÓ I EL MITE DE LA CAVERNA

[RESUM i comentaris a l’entorn de l’article d’Emilio Lledó, Lecturas de un mito filosófico]

Per a E. Lledó el mite –els mites- és sempre alguna cosa més que un reflex deformat de la realitat.

Perquè el mite:

Amplia la nostra sensibilitat.

Ens permet reconèixer les nostres limitacions i les nostres obsessions.

Sense la presència del mite, sense la presència d’aquest món paral·lel, d’aquest món farcit d’elements

simbòlics, no hauríem ascendit mai del món animal. No hauríem assumit mai la llibertat irrenunciable de

creació, de construcció, d’evolució... d’història de la condició humana. El mite és, doncs, expressió de

l’anhel de l’home d’entendre’s, i d’aquesta manera poder projectar-se millor en el futur.

SOBRE EL MITE DE LA CAVERNA

El mite és tan clar i tan suggeridor que no ha estat prou llegit, llegit amb profunditat.

Potser perquè el propi Plató ens en dóna la interpretació: coherent i lúcida. La por de Plató a

possibles distorsions i navegacions en les aigües sempre inestables del riu de la història,

segurament el va decantar a fixar-ne una interpretació, la interpretació.

Des de l’inici fins a Així ha de ser, se’ns presenta la descripció de l’escenari del mite. I sense saber-

ho, Plató anticipa l’invent de Louis Lumière, la primera sala de cine. Després, però, comença el

rodatge, i Lledó diu que aquesta part és la que ha estat més abandonada per gairebé tots els

nombrosos comentaristes del mite.

Els plans o escenes d’aquest rodatge són:

o Un presoner que s’escapa.

o La dificultat de l’ascensió cap a la llum, cap a la sortida de la caverna.

o El dolor dels ulls acostumats a la dolça foscor.

o La sorpresa d’anar descobrint el muntatge de la caverna.

o Els desitjos de tornar al punt de partença, en el fons tan còmode.

o El dubte de si és millor la llum que provoca ceguesa i dolor o la tranquil·la foscúria.

o L’enlluernament i la impossibilitat de veure-hi un cop ha sortit de la caverna i mira el sol

que il·lumina els arbres, les muntanyes, les coses.

1


o Els records de la presó i dels companys empresonats.

o El retorn.

o La discussió amb els que no aconsegueixen alliberar-se; la mort.

Podríem pensar a desestimar i no fer cas de la visió dramàtica que ens ofereix aquest mite i considerar-

ho un pur anacronisme. La realitat, però, és que avui vivim envoltats de mites molt més tristos i més

empobridors: el miserable pragmatisme que ens deshumanitza,... El mite, doncs, no resulta arcaic. Allò

que ens explica Plató ens resulta ben actual. De la mà d’Emilio Lledó, n’anirem resseguint els seus

múltiples sentits.

LECTURA ANTROPOLÒGICA

La caverna com una presó (presoners, foscor, privació de moviment, de llum). Sabem, però, que és una

presó perquè hem llegit el mite, perquè se’ns ha dit que a fora està la llum.

Podem subdividir la caverna en 4 espais:

1. El primer, el més profund, el més allunyat de la sortida on hi ha uns personatges encadenats

des de xiquets. Al seu davant la paret que reflecteix les ombres.

2. Darrera els presoners i, sense que ells el puguin veure, hi ha un segon espai, el de la simulació i

l’engany. Hi circulen uns personatges per un mur de la mateixa alçada que els seus caps, i per

on hi fan desfilar objectes, les ombres dels quals veuran projectades els presoners.

3. La foguera, que projecta l’ombra dels objectes que sense remei estan condemnats a veure els

presoners.

4. La sortida cap a la realitat il·luminada, cap al mateix sol.

Aquests són els elements primaris on es representarà el drama de l’existència, i així, representa un

símbol permanent i sòlid de la nostra modernitat.

Passem ara a l’anàlisi pròpiament dita:

Es tracta d’uns homes que porten una existència encadenada. Estan en silenci, absorts,

narcotitzats pel flux continu i incessant d’ombres. Senten veus, però són veus sense rostre. Són,

doncs, comunicacions sense context. Desconeixen el context, el marc, la panoràmica global, la

perspectiva o perspectives des que s’emeten.

La nostra condició humana és, en el fons, semblant. Naixem en una societat no elegida, amb

una ideologia o ideologies i uns costums heretats, com la sang i el llenguatge. Tots comencem

així, escoltant veus-eco, vivint i observant cares, objectes-ombres... i també sentim la presència

2


de l’obscuritat i el silenci: què recoi hi faig aquí, què volen, què fan aquesta gent, què em diuen,

què pretenen de mi... Tots naixem, doncs, dins d’una determinada caverna (llenguatge,

institucions, costums, tradicions...). És una caverna inevitable, però sembla que no

infranquejable. Cal, això no obstant, que hi hagi un possible espectador fora de la caverna

perquè es pugui descobrir que no s’acaba aquí el joc de l’existència, que hi ha més possibilitats.

Si no fos així, si no existís aquest algú exterior, ningú no podria queixar-se d’injustícia, de

situació injusta. Perquè, potser els presoners són feliços, ben instal·lats en la seva original

ignorància, o millor dit, saturats de la seva saviesa d’experts en ombres. Què pot fer, què pot

provocar, però, que el presoner comenci a sentir-se presoner. D’on podria arrencar el dubte?

Perquè el cas és que els mites, les paraules, roden per la història, fins que una nova mirada

descobreix l’engany, el muntatge. Amb tot, hi ha tantes i tantes idees que es van transmeten de

generació en generació perquè es consideren naturals, naturals, òbvies i inqüestionables, com

les ombres...

Hi ha una paret per dissimular, per amagar l’engany, i uns petits homes que fan d’enganyadors

o, si més no, col·laboren en l’engany. A cop d’ull, semblen més lliures, perquè caminen,

transporten objectes i parlen entre si. Però no saben ni d’on vénen ni a on van. Solament saben

que mentre circulen mantenen la tramoia. El que no sabem és si aquests enganyadors són

conscients del paper que representen, de la seva col·laboració, de la seva monòtona missió. La

seva existència, rutinària, mecànica, els fa tan presoners com els primers. Perquè els primers

miren i, per tant, poden arribar a endevinar, a descobrir. Però aquests últims són instruments

de la mirada dels primers, i només poden veure l’idèntic camí de terra que obligatòriament

trepitgen.

I ara apareixen els personatges que el mite no anomena, que estan absents del muntatge i que,

això no obstant, descobreix aquest contemplador ideal, potser impossible:

o Hi ha d’haver uns altres enganyadors: algú que hagi encadenat els presoners i que,

sobretot, hagi establert aquesta complicada roda (sènia) de la mentida. Qui ha ideat

aquest mur? Qui ha ordenat les seqüències dels portadors? Qui ha organitzat i amb

quina intenció el múltiple engany?

Els personatges que <<parlant o callant>> passegen els objectes davant del mur són

enganyadors-enganyats. Però hi ha d’haver un alienador no alienat, un enganyador no

enganyat, algú que sap el que es fa, algú fora de l’obscuritat, algú que va programar l’engany

absolut i que va mantenir tot el poder. Aquests, tots aquests personatges absents, alimentaran

el foc de la foguera, que s’ha de mantenir, per mantenir també la ficció, la mentida, l’alienació.

De sobte entren uns altres personatges no inclosos en la nòmina de Plató: Què passaria si els

presoners fossin alliberats de les seves cadenes? Hem de pensar, doncs, que també hi ha uns

3


alliberadors, algú que descordi i obligui a emprendre l’àrdua pujada. Però aquest o aquests

personatges no apareixen, no estan encarnats per ningú, tal com passa amb el presoner o amb

l’alienador-alienat. I també hi és present-absent el contemplador-històric, el lector del mite.

No sabem ben bé per què, però en la caverna caminen junts els fantasmes de la llibertat i la

mentida. No n’hi ha prou amb desfer la cadena, amb sentir la possibilitat de caminar. La

llibertat absoluta, buida, no existeix. Només existeix com a alliberació, com a alliberar-se,

desfer-se, d’alguna cosa per poder accedir –en aquest cas, ascendir- a una altra. Però això

exigeix una decisió ferma. No és producte d’un automatisme. Perquè pot passar que el

presoner descobreixi l’engany, el muntatge, i amb tot, l’accepti. L’estoïcisme i l’escepticisme

són exemples d’aquesta acceptació i submissió lúcida a l’ombra, coneguda i reconeguda com a

ombra i limitació. En aquest punt, la llibertat rep l’impuls d’Eros per evitar la resignació. En el

Banquet, Plató ens parla d’aquesta contradictòria llibertat que només és possible quan s’obliga

a si mateixa a exercir-la. Eros, l’amor, és la força que ens fa sortir de nosaltres mateixos a la

recerca de la completud que ens manca.

LECTURA EPISTEMOLÒGICA

Esquema comparatiu metàfora línia – mite de la caverna

Mite caverna Graus de realitat Graus de coneixement

Sol Idea del Bé

Intuïció (Noesi)

Món intel·ligible

(Episteme)

Coses naturals Idees

Reflexos de coses naturals

Ens o entitas matemàtics

Raonament discursiu (Dianoia)

Foc Coses naturals, éssers vius i objectes artificials

Creença raonable(Pistis)

Món sensible (Doxa)

Coses artificials

Ombres de coses artificials

Imatges dels objectes materials

Sensació (Eikasia)

4


LECTURA ÈTICA

Aquesta és una interpretació força oblidada i deixada de banda del mite platònic. L’ascens cap al

coneixement no és només un procés intel·lectual. Malgrat les velles i belles descripcions d’Aristòtil sobre

l’encant de la vida teòrica, subsisteix el problema sobre si això de conèixer i, per tant, l’accés al

coneixement no és, en el fons, un acte antinatural. Potser el joc dels instints és allò que ens constitueix

més primordialment.

Perquè, és clar, no n’hi ha prou amb alliberar el presoner. Se l’ha d’empènyer, obligar, forçar. I les

etapes d’aquest alliberament estan emmarcades per l’esforç i el dolor. No sembla que l’accés al

coneixement sigui una conseqüència directa, immediata, fluïda... natural de la seva , de la nostra,

essència més íntima. Amb tot, la lluita per vèncer aquesta resistència té l’al·licient més important de la

vida: alliberar-nos de la caverna de l’animalitat.

El problema, el gran problema, consisteix, això no obstant, que el dolor i les dificultats no són d’índole

individual o subjectiu. La sortida de la caverna, més que una lluita contra els murs de la naturalesa

sensible de l’individu, és, sobretot, una lluita contra el poder bloquejador de la societat. La societat no

deixa fluir lliurement els elements que la composen. A la nostra naturalesa individual s’hi sobreposa una

nova naturalesa social composta de pressions, xantatges, mentides, enganys i interessos gens

desinteressats que passegen els seus objectes pel mur que separa els dos mons de la caverna. Així,

doncs, entre la naturalesa que som i la racionalitat, llibertat i justícia a què aspirem, hi ha un tercer món

més poderós: el món humà. I és aquí on veritablement ens hem de jugar les garrofes vendrellenques –

per extensió, les garrofes de la vida. És aquí on ha de tenir lloc el combat, la lluita per l’aprenentatge, la

millora i el progrés.

L’impuls ètic consisteix a creure i creure profundament que el coneixement és ascensió i alliberament.

És a dir, que el saber ens proporciona felicitat. La felicitat d’aquest moment d’alegria, alliberador, en què

ens adonem, en què veiem, descobrim, captem, el profund engranatge de la realitat.

Les dues aspiracions fonamentals de la vida humana són la intel·ligència (el coneixement) i l’amor. I

l’equilibri entre les dues ens dóna allò que els grecs anomenaven eudaimonía, la felicitat. Doncs bé,

Plató és ben conscient de tot això. Per això ens ho transmet en el mite. No hi ha coneixement sense

amor. L’amor apareix en el presoner alliberat en forma de record, compassió i solidaritat amb els antics

companys.

Record, felicitat, compassió, solidaritat. Aquí, diu Lledó, comença la part essencial del mite –

curiosament la menys comentada, la més silenciada.

La desviació que ha experimentat la filosofia des dels grecs fins als nostres dies, apartant-se i renunciant

a la vida pràctica i als problemes reals dels homes i ciutadans, i la seva transformació en pura, freda i

5


gairebé sempre artificiosa, postissa, especulació teòrica, explica segurament bona part d’aquest oblit. La

filosofia ha deixat de ser un bàlsam, una teràpia per a l’ànima –això, però, per sort, està canviant (èxit

dels cafès filosòfics, de l’assessorament filosòfic...).

Per això, el presoner alliberat, sent la necessitat de retornar a la caverna, perquè el coneixement que no

es comunica no és autèntic coneixement. L’essència de la vida intel·lectual demana la comunicació dels

coneixements, la solidaritat. El presoner alliberat, feliç en la contemplació del saber, se sent

<<encadenat>> per l’amor i veu clar que el saber no és només contemplació solitària i egoista, sinó

comunicació. Un saber no compartit no és autèntic saber.

El retorn del presoner és encara més dolorós que el procés de la seva alliberació, perquè sí que sap que

té un saber, però no sap si, tenint en compte que va cap a l’obscuritat, aquest saber no serà a la millor

una <<raó sense esperança>>. El que l’impulsa cap a l’obscuritat, cap a les tenebres, ja no és Eros, passió

pel coneixement, perquè ja el posseeix, sinó Philia, l’amistat -passió per compartir-lo i ampliar-lo.

El primer alliberador no tenia altra missió que soltar les cadenes i empènyer una mica en els moments

de defalliment, però existia l’esperança de la raó. Aquest segon alliberador que porta amb ell la claredat

apresa fins al regne de la confusió, no pot ja només descordar, deslligar, sinó que ha de convèncer.

Perquè la saviesa no és contagiosa, no contagia. Allò que contagia és el desig, el desig de conèixer. Però,

és clar, en una societat corrompuda, a les fosques, el desig és desig d’ombra. I les paraules del pobre

alliberador queden ofegades pels murmuris incessants i narcòtics que surten del mur. L’alliberador,

doncs, molesta, emprenya, i fa el ridícul. Se’n riuen. I potser el matarien i tot. No és només l’eco de la

mort de Sòcrates el que aquí ressona, sinó que, de fet, aquí es on es tanca el cicle del coneixement. Un

final melancòlic, certament, per a la idea de progrés. Aquest riure dels encadenats és la manifestació de

l’estupidesa. És el somriure estúpid dels que no volen progressar, dels que prefereixen perpetuar la seva

situació de foscor. Tota la història de la humanitat n’està farcida .

Pot passar, però, que amb el despreci i el somriure no n’hi hagi prou per acallar la por i la inseguretat de

la consciència dels instal·lats en l’ombra. De moment, però, la reacció immediata és matar-lo, <<matar

el missatger>>. Perquè, mal que ens pesi, la violència i la mort sempre han estat els únics recursos dels

sense recursos. Amb ells, sembla que guanya l’obscuritat. Però només momentàniament. La vida

humana és vida, perquè sempre hi ha un presoner alliberat, i un sol esperant.

LECTURA SOCIAL

Plató ens explica que els presoners, per omplir la buidor, s’intercanvien honors i recompenses, per

premiar aquells que són més subtils recordant, distingint i classificant les ombres. D’aquesta manera es

contribueix a potenciar i estimular el joc de les ombres, i sobretot a ocultar que les ombres són ombres.

Cal entretenir-se. Cal viure estúpidament per amagar la pròpia estupidesa. Potser Plató s’estava referint

també a la classe política grega entretinguda i divertida amb els seus jocs de poder, però absolutament

despreocupada per establir la justícia en la polis.

6


LECTURA TELEVISIVA

Una lectura televisiva del mite ens permet il·lustrar molt bé el problema de la desinformació en la

societat contemporània. I entendre la televisió com el mitjà més fascinant i poderós per mantenir el

personal confortablement instal·lat en les ombres. El mite parodia les relacions que s’estableixen entre

l’espectador passiu i el senyor dels objectes, del temps i del poder. La pantalla del televisor com el gran

mur que separa i impossibilita la sortida del món de les ombres.

Podríem afirmar sense exagerar que a la caverna natural (llenguatge, costum, tradicions, institucions...)

s’hi afegeix avui en dia la caverna dels mas media . I aquesta segona, resulta més asfixiant i anorreadora

que la primera perquè la seva capacitat de suggestió és descomunal. Des d’aquesta òptica, podríem

preguntar-nos:

1. Qui són els presoners?

a. Els teleadictes que confonen imatge (ombres) i realitat, perquè en el fons desconeixen

que hi ha altres maneres de veure la realitat. Prenen les ombres com a reals.

2. Qui passa per la passarel·la i entretén els presoners?

a. Els que treballen en els mass media. Poden negar-se a col.laborar? Poden representar

un altre paper? Són conscients de la seva feina d’entreteniment, d’engany, de

simulació, de perpetuació de l’esclavitud, de submissió a les ombres, a l’estupidesa?

3. Què fa possible el foc?

a. La tecnologia.

4. Qui el manté sempre encès? A qui interessa que no s’apagui mai?

a. Al poder.

5. I si algú, abandona la caverna, la televisió, i s’atreveix a captar l’autèntica realitat, i vol explicar

l’engany en què els altres continuen vivint, què li passa, què li pot passar, què li cal esperar?

a. Burla, enemistat, agressivitat... incomprensió.

LECTURA POLÍTICA

Hi ha esperança de trobar un règim polític que eviti la dialèctica de la corrupció que es genera en la

pròpia caverna? Plató ens parla del govern dels millors, dels savis (monarquia o aristocràcia).

LECTURA TRÀGICA

7


També és possible. I si encara que renovéssim la forma de la caverna no hi ha cap possibilitat de millorar

la vida i els homes? I si no hi ha res a fer? I si des de la foscor, des de la caverna, no es pot aconseguir la

llum? Potser el que caldria és rebentar totes les parets. Però com fer-ho? Des d’on? Perquè pensar que

des de l’obscuritat es pot arribar a la llum, tenir aquesta esperança, potser també forma part de

l’engany. Quantes revolucions fracassades podem comptabilitzar? Quantes esperances frustrades?

Quantes energies malbaratades? Quants desencisos? Quantes renovades claudicacions? (Orwell, La

revolta dels animals; l’actual i lamentable franquisme sociològic...)

Però potser sí que hi ha sortida. A condició, és clar, que no ens deixéssim emborratxar més

d’immediatesa, de l’allau de notícies sense context. Estem asfixiats de present. Només la història, la

memòria col·lectiva, pot oxigenar i obrir noves i enriquidores perspectives per projectar-nos a un futur

que anhelem molt distint. Necessitem, però, temps, distància i, per tant, reflexió. Estem massa ben

informats d’ombres, massa ocupats en els seus asfixiants, alienadors i narcòtics jocs. I amb tot, ens

sentim cada cop més buits. Buits de llum, buits... de vida. Perquè potser el gran missatge de Plató, o si

més no així ho vull entendre, és que cada cop que renunciem a pensar i a comunicar els nostres

pensaments, estem contribuint a reforçar el mur i les parets de totes les cavernes. Amén.

8

plató i el mite de la caverna

Documents