pid 00159452 bernat metge -...

Bernat Metge PID_00159452

© FUOC • PID_00159452 Bernat Metge

Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada,reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric comquímic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autoritzacióprèvia per escrit dels titulars del copyright.

© FUOC • PID_00159452 Bernat Metge

Índex

Introducció.................................................................................................. 5

Objectius....................................................................................................... 8

1. Els tèrbols esdeveniments de 1396................................................ 9

1.1. Els càrrecs i l'interrogatori del procés ......................................... 11

1.2. La interpretació dels fets ............................................................. 13

1.3. La repercussió pública de l'afer ................................................... 14

2. Ramon de Perellós i el viatge al Purgatori de Sant Patrici..... 16

2.1. Ramon de Perellós se'n va a Irlanda ........................................... 18

2.2. Els múltiples objectius del Viatge al Purgatori de Sant Patrici........ 20

3. Lo somni de Bernat Metge............................................................... 22

3.1. El llibre II de Lo somni................................................................. 22

3.1.1. L'esperit del rei Joan respon les preguntes de Bernat ..... 24

3.1.2. L'epicureisme de Bernat Metge ...................................... 26

3.2. El Sermó burlesc de Bernat Metge ............................................... 28

3.3. El llibre I de Lo somni.................................................................. 29

3.3.1. El tema de la immortalitat de l'ànima ........................... 30

3.3.2. La literatura consolatòria ............................................... 32

3.4. Els llibres III i IV de Lo somni...................................................... 34

3.4.1. L'infern, l'amor... ............................................................ 36

3.4.2. ... i la immortalitat de l'ànima ...................................... 39

4. La literatura segons Bernat Metge................................................ 41

4.1. L'estructura de Lo somni............................................................... 42

4.2. Les lectures de l'obra: interpretar Lo somni.................................. 44

4.3. Els lectors de Lo Somni................................................................. 48

Resum............................................................................................................ 51

Lectures recomanades.............................................................................. 53

© FUOC • PID_00159452 5 Bernat Metge

Introducció

Bernat Metge pertany a un món cultural completament divers del de sant Vi-

cent Ferrer o del de Francesc Eiximenis. Un exemple farà perceptible la distàn-

cia que els separa; es tracta de les versions que Metge i sant Vicent van fer

d'una mateixa anècdota d'origen clàssic: prové de Valeri Màxim, però Metge,

al llibre IV de Lo somni, la recull també de Petrarca; sant Vicent la utilitza en

un sermó predicat durant la quaresma de 1413.

En una ciutat era una dona, e per un gran crim fonc sentenciada que morís de fam: pensque devia ésser alguna honrada dona. La dona havia una filla, e la filla criava sa criatura; esabent que era sentenciada sa mare, així la filla feia alletar son fill, e ella conservava la lletper a sa mare. E hac gràcia que hi entràs a visitar, sense vianda; e així, conservant la llet, ecom era entrada en la presó, dava a mamar a sa mare e buidava-li les mamelles, e així dosvegades lo dia, hora de dinar e al vespre. Així la sostenc molts dies, e lo jutge deia: "Comse pot fer que no sia morta?". Lo jutge dix: "No pot ésser", e lo jutge ho volc veure, e véuque la vella mamava. Plagué-li tant esta pietat, que delliurà la mare. Esta era bona filla.

Sant Vicent, sermó XXV de Quaresma

Bé pens que et recorda d'aquella mesquina mare, per crim capital per lo pretor a mortcondemnada en lo carçre, e per compassió de son execudor, per tal que aquí famejantmorís, reservada; com sa filla, la qual algunes vegades l'entrava vesitar, jatsia fos benamonestada e sol·licitada ab gran pena per lo dit execudor que no li metés dins algunavianda ne res ab què pogués sa vida allongar, no contrastant lo dit manament, veientque en altra manera no li podia ajudar, la sostenc ab la llet de les sues mamelles per grantemps, entrò que fou sabut per les guardes del dit càrcer, qui publicants açò al dit pretor,obtengueren a aquelles per aquesta novitat remissió graciosa.

Bernat Metge, Lo somni, llibre IV

Metge inclou tot l'episodi en una sola frase complexa, de la qual depenen

multitud d'oracions subordinades que van introduint incisos; aquest artifici

és únicament possible en un text escrit, gràcies a un domini de la sintaxi que

té un model llatí al darrere. Sant Vicent, en canvi, desenvolupa la narració

en diverses frases, la majoria de les quals coordinades mitjançant conjunció

copulativa: és un llenguatge eminentment oral, en el qual les reflexions del

jutge en estil directe introdueixen varietat al discurs.

Nascut a Barcelona, Bernat Metge (ca. 1346-1413) va estar sempre vinculat a

la cort reial, prop de la qual es va desenvolupar la seva vida i la seva obra.

Pertanyia d'ofici a un grup selecte de funcionaris reials que dominaven com

ningú l'art de compondre textos. Va ser notari, sens dubte per influència del

seu padrastre, Ferrer Saiol, que era protonotari a la Cancelleria de la reina Eli-

onor, esposa de Pere III. El 1371, Metge ja era ajudant de registre de la matei-

xa reina. Com a tal, havia de ser capaç de redactar textos en llatí, català i ara-

gonès. El 1375 era escrivà de l'infant Joan, després successor del Cerimoniós.

El 1390 esdevingué un dels dos secretaris del rei, càrrec d'alta responsabilitat

que, a banda de custodiar el segell secret del monarca, tenia com a missió la

redacció de cartes i de documents de compromís. El 1402, un cop recuperada


la confiança de Martí l'Humà després de l'ensulsiada de 1396, retornà a les

seves funcions d'escrivà; el 1405 ja tornava a ser secretari del rei. És evident,

doncs, que sense la cort l'obra de Bernat Metge no existiria.

El centre de Barcelona en temps de Bernat Metge. El pla és aproximat, car els quetenim són molt posteriors i, sobretot, és impossible de reconstruir l'antic call jueu,part del qual és avui ocupat pel Palau de la Diputació. Assenyalem els llocs següents:1) carrer dels Especiers, on nasqué Bernat Metge;2) plaça de la Corretgeria (avui carrer del Veguer), on posseïa una casa entre els anys1398 i 1402, i en el qual possiblement escriví Lo somni;3) Palau Major, on tants d'anys exercí els càrrecs d'escrivà i secretari reial;4) Palau Menor, on de jove serví la reina Lionor de Sicília, muller de Pere elCerimoniós;5) la Cocurella (avui Cucurulla), on vivia l'any 1410 o on potser morí, i6) el Castell Nou, on fou empresonat entre 1396 i 1397, i on fingeix que té l'aparicióque constitueix Lo Somni.

A tot Europa, les cancelleries reials adquiriren una importància cultural relle-

vant. La Cancelleria reial de la Corona d'Aragó, reorganitzada i potenciada per

Pere el Cerimoniós, esdevingué l'òrgan de producció i de regulació de la buro-

cràcia de l'estat. Per al seu funcionament necessitava tècnics especialistes en

la redacció de textos. La competència en l'expressió escrita i el domini de la

redacció de documents s'adquiria per mitjà del llatí (gràcies a les arts del trivi:

la gramàtica, la retòrica i la lògica) i de les artes dictandi, arts de composició

epistolar. La freqüentació dels models llatins comportava, en la redacció en

català, un trasllat de l'estil i del lèxic de la llengua sàvia al vulgar: períodes

sintàctics llargs, amplificacions, preocupació per la disposició retòrica del text,

etc. Característiques que es retroben en l'exemple de Lo somni abans esmentat.

Cancelleria reial

Pere el Cerimoniós, amb el seu afany d'ordenació dels organismes de l'Estat, afavoreixl'aparició d'una forta i poderosa burocràcia reial. A la Cancelleria reial s'estableixen en-tre el llatí i el català un tipus de relacions noves, extremadament fecundes, que marca-ran el camí de la seva evolució posterior. Perquè cal tenir en compte que el llatí no fou

Ars dictandi

Amb el terme ars dictandi o arsdictaminis hom es refereix a lateoria sobre la composició decartes en prosa que es generaa l'edat mitjana per adaptar laretòrica ciceroniana al gènereepistolar; s'utilitza també per adesignar els tractats i manualssobre aquesta matèria.


només la llengua de la cultura religiosa i científica de l'època. Fou també la llengua de ladiplomàcia i dels intercanvis polítics. Els secretaris de la Cancelleria –i més concretamentencara els notaris– havien d'ésser, per tant, coneixedors d'aquesta llengua i versats en laredacció llatina. En aquest sentit té un paper preponderant el protonotari a qui, ja en lesOrdinacions de Pere III, s'exigeix que sigui una persona "almenys en ciència gramatical béinstruïda", puix li pertoca d'esmenar les lletres de la cúria reial "si en bella retòrica o bonllatí e justa lo nostre estil seran corregidores". Són aquests homes, destres en l'ars dictandi,entrenats en el camp de les traduccions, els qui dotaran els òrgans de l'Estat d'un estiloficial de prosa llatina i els qui crearan, a partir d'aquí, un estil oficial de prosa en vulgar.

Extret de: J.M.�Nadal;�M.�Prats (1982). Història de la llengua catalana. 1. Dels inicis fins alsegle XV (estudis i documents núm. 33, pàg. 449). Barcelona: Edicions 62.

Els professionals de l'escriptura com ara Metge tenen accés a la cultura

sàvia en llatí al marge de les vies clericals: són laics que no han seguit

la carrera eclesiàstica ni en tot ni en part. Per a l'adquisició dels conei-

xements imprescindibles per a la seva professió no requereixen, estric-

tament parlant, accedir als estudis universitaris; tenen vies més àgils de

capacitació: l'ensenyament particular, el treball pràctic en notaries o a la

cancelleria, les escoles de gramàtica, etc. Bernat Metge pertany a aquest

peculiar i restringit univers cultural, molt lluny del món de l'alta teo-

logia i de la divulgació doctrinal i moral de clergues com sant Vicent

o Francesc Eiximenis. Metge forma part d'un grup d'intel·lectuals laics

que pot escriure en una prosa elegant i culta, seguint el model llatí dels

autors clàssics, i que té coneixements de gramàtica i retòrica, a banda

d'una formació general sobre la doctrina cristiana, els fonaments del

dret i de la filosofia moral i natural.


Objectius

Els objectius que ha d'assolir l'estudiant amb aquest mòdul didàctic són els

següents:

1. Conèixer les circumstàncies biogràfiques de Metge i de quina manera

aquestes circumstàncies influïren la seva producció literària.

2. Entendre el sentit de l'estructura i del desenvolupament narratiu de Lo

somni.

3. Valorar l'originalitat de Lo somni respecte a d'altres obres contemporànies

seves, tant pel que fa a la construcció com a les fonts emprades. Reconèixer

la importància del diàleg en aquest sentit.

4. Observar la diversitat de lectures possibles de Lo somni: obra literària, re-

lat d'una conversió i, alhora, afirmació d'un epicuri en les seves posicions

herètiques.

5. Plantejar quin podia ser el públic de l'obra, i quina lectura en podia fer.

6. Establir les diferències i similituds que hi ha entre Lo somni i el Viatge al

Purgatori de Sant Patrici de Ramon de Perellós.

7. Determinar quin concepte de literatura es desprèn de Lo somni.


1. Els tèrbols esdeveniments de 1396

Des del final del 1395, el rei Joan I i la seva cort eren a Perpinyà. Barcelona i

gran part de Catalunya patien, de feia més d'un any, una epidèmia de pesta

que no acabava de remetre. El trasllat temporal de la cort al Rosselló buscava

un ambient més salubre que no el que oferia la capital catalana.

A Perpinyà, el març de 1396, el rei Joan va rebre ambaixades dels consells de les

ciutats de Barcelona i de València. Entre els ambaixadors barcelonins hi havia

Ramon Savall. Les ciutats es queixaven al monarca de l'actuació dels consellers

i oficials reials i els acusaven de mal govern. El memorial de greuges valencià,

que s'ha conservat, atribueix als consellers reials persecucions judicials, dene-

gació d'audiències amb el rei, cobrament de suborns, malversació de diners,

mala administració del patrimoni, empobriment de la cort, mals consells al rei

i a la reina, etc. Joan, tanmateix, reaccionà contra els informants (sabem que

empresonà l'ambaixador valencià) i a favor dels seus servidors. Hi ha queixes

també de les ciutats de Saragossa, Girona i Lleida.

Al final d'abril d'aquell mateix any, els consellers de Barcelona informen el

monarca, aleshores desplaçat a Torroella de Montgrí, que a la seu pontifícia

d'Avinyó han tingut notícia d'una concentració de tropes a la frontera de Ca-

talunya amb França i de preparatius per a una incursió. Denunciaven darre-

re d'aquests moviments la presència d'un mercader llombard, Luca Scarampi,

personatge proper a la cort, que havia intervingut en nombrosos afers polítics

i, sobretot, econòmics ja en temps de Pere III el Cerimoniós i que gaudia d'una

confiança absoluta de part del rei. Altre cop, Joan sembla desconfiar dels con-

sellers municipals, que han fet córrer l'alarma per tot el regne al mateix temps

que l'han informat a ell, i decideix d'enviar una missió d'investigació a Barce-

lona per esbrinar l'origen de la informació; un dels tres enviats és Bernat Met-

ge. En les setmanes que segueixen aquesta denúncia, el tal Scarampi continua

gaudint de la confiança dels reis, segons es dedueix de la documentació con-

servada. En canvi, els procediments de recerca de Metge i dels seus companys

commouen Barcelona per la seva duresa.

El 17 de maig del 1396, Bernat Metge arriba a Torroella per informar oralment

el rei de les investigacions que ha dut a terme a Barcelona. De l'entrevista en

resultaren algunes cartes que són misterioses pel que amaguen: una en què

insta els enviats a la ciutat comtal a prosseguir fins al final la seva investigació,

acompanyada d'una cèdula on s'adverteix que Metge té instruccions secretes

(no sabem quines) que només pot revelar de paraula; i una altra per a Maria

de Luna, esposa del duc de Montblanc, l'infant Martí (germà de Joan i futur

successor seu), en què el monarca li demana que cregui el que li diran de pa-

raula els seus representants a Barcelona i que actuï en conseqüència.


Sembla que, en el moment d'entrevistar-se amb Metge, el rei Joan encara té

plena confiança en els seus servidors. Tanmateix, aquell mateix 17 de maig, el

rei escriu al governador del Rosselló sol·licitant-li, per primer cop, que estigui

alerta als moviments de tropes que es preparen per a una invasió. Alguna cosa

devia esdevenir-se aquell dia que va fer canviar l'actitud del rei en aquest as-

sumpte. El 18 de maig, l'endemà, la reina Violant tramet un missatger urgent

a Avinyó, al papa Benet XIII (el papa Luna, un aragonès parent de la duquessa

Maria), donant com a certes les notícies de la invasió, pregant-li que faci el

possible per aturar-la i que la mantingui informada. És innegable que la situa-

ció del rei era delicada en aquest moment: tenia en contra el govern de les ciu-

tats i potser havia començat a creure que alguns dels seus consellers el traïen.

El 19 de maig, al capvespre, Joan I mor sobtadament, durant una cacera al bosc

de Foixà, a les rodalies de Torroella de Montgrí. Algunes veus van dir aleshores

que el cavall s'havia encabritat perquè havia vist un llop i havia descavalcat

el seu genet de la sella.

Immediatament després de la mort del monarca es constitueix un consell de

regència al capdavant del qual figuren els mateixos que havien estat investigats

per Bernat Metge i els seus companys a Barcelona; és a dir, els membres del

partit que governa la ciutat, contrari als consellers reials. Al darrere del consell

hi ha Maria de Luna. Joan havia mort sense descendència masculina directa.

Si més no el dia 21, Maria actuava com a nova reina i com a lloctinent de

Martí, germà de Joan, el nou rei, que es trobava a Sicília lluitant per sufocar

una rebel·lió. Tanmateix, el dia 27, la reina vídua, Violant, va fer públic que

estava embarassada i que, si Déu volia, d'ella en naixeria el successor de Joan,

el futur rei de Catalunya i Aragó. La falsedat de l'anunci no va trigar gaire a

comprovar-se. Sens dubte, Violant volia guanyar temps per al partit contrari

al que havia pres el poder.

El consell de regència va iniciar un procés contra els consellers, domèstics,

curials i oficials de Joan I. A les darreries de maig, hi va haver detencions i

restriccions de moviments i, al començament de juny, s'iniciava la instrucció

de la causa. Els acusats van ser trenta-vuit; una petita mostra donarà idea del

relleu dels imputats: Berenguer Marc, mestre de Montesa; Ramon de Perellós,

vescomte de Roda; Ramon Alemany de Cervelló, governador de Catalunya;

Joan Desplà i Gabriel Cardona, juristes de la cort; Esperandeu Cardona, vice-

canceller de Catalunya; Pere de Berga, conseller i regent de la Cancelleria; Bar-

tomeu Sirvent, protonotari; Bernat Metge, secretari; Julià Garrius, tresorer; Jo-

an Garrius, escrivà de ració i regent de la tresoreria, etc.


La mort del rei singularitza una història (que, per la resta, resulta tan

familiar!) d'exercici sense escrúpols del poder i de lluita pel domini

del govern. Darrere els esdeveniments no costa d'endevinar un cas

d'enfrontament entre partits oposats: la cort reial i el patriciat urbà. La

mort sobtada de Joan I va ser segurament accidental (el rei era una per-

sona de poc caràcter que havia estat sotmesa a una pressió enorme en

els darrers dies), però no se'n té la seguretat; en qualsevol cas, va desen-

cadenar un gir absolut en la situació: els qui manaven queden a mans de

les suposades víctimes. I, tanmateix, el cas va acabar tenint un desen-

llaç, a primera vista, sorprenent: amb el temps, els consellers de Joan I

van ser absolts i van retornar als seus llocs d'influència a la cort.

El rei Martí no va retornar a Catalunya fins un any després dels fets, el 27 de

maig de 1397, i en fer-ho va alliberar els servidors de Joan I que encara eren a

la presó. El març d'aquell any, les ciutats s'havien queixat al rei de la lentitud

en els procediments contra els encausats; el juny següent ho tornaven a fer.

El 7 de desembre de 1398, Martí I va acabar absolent tots els inculpats en el

procés. Els principals consellers i curials de Joan I van aconseguir ocupar els

mateixos llocs de responsabilitat a la cort de Martí l'Humà, malgrat totes les

acusacions de què havien estat objecte.

1.1. Els càrrecs i l'interrogatori del procés

S'ha conservat una còpia dels càrrecs contra els "consellers, domèstics, curials

e oficials del senyor rei En Joan" i dels interrogatoris que es van preparar per als

testimonis cridats a declarar en el procés obert el juny de 1396. A continuació

se n'ofereix un extracte, per l'interès que presenta.

En primer lloc, alguns dels càrrecs que es formulen contra els consellers, els

quals, "com a fills d'iniquitats e perdició, reprensió divinal e correcció huma-

nal no tements, tots e molts o algun d'ells han perpetrats greus e enormes

crims e delicts". Les acusacions, és clar, són gravíssimes: d'haver induït el rei

i la reina a obrar malament (paràgraf 1); d'haver estat causa (o ocasió) de la

mort del monarca (paràgraf 2); de preparar una invasió del regne (paràgraf

3); de robatori (paràgraf 4); de traïció i d'injustícies (paràgrafs 5, 6); d'impedir

l'exercici de les corts; d'haver actuat contra el govern dels municipis:

Lectura recomanada

Podeu consultar el desenvo-lupament del procés aquí:M. Mitjà (1957-58). "Procéscontra els consellers, domès-tics i curials de Joan I, entreells Bernat Metge". Boletín dela Real Academia de BuenasLetras de Barcelona (núm. 27,pàg. 375-415).


1) "[...] contra feeltat, reverència e subjecció deguda al dit senyor e preeminència d'aquell,e contra sagraments e homenatges per ells fets e prestats, han malvadament, dolosa,maquinosa e falsa consellats moltes e diverses vegades los dits senyor e senyora1."

2) "[...] que per obres e demèrits o aldemenys permissions llurs reprovades, jatsia a ells fosnotòria la delicada complexió del dit senyor, disposta, si soferia plúvia, vents et altre maltemps, a perilloses infirmitats e afanys, són estat causa o ocasió de la precipitosa mortdel dit senyor rei En Joan."

3) "[...] han fet diverses tractaments ab capitans e gents d'armes estranyes per entrar enlos regnes e terres del dit senyor per damnificar aquells."

4) "[...] han immensament e inefable com a llops robats [...] per acolorades, fictes, exqui-sites, falses e nefandes maneres, [...]."

5) "[...] han permeses moltes injustícies e altres mals obres notòries que es faïen per malesad'alguns en los consells e cort dels dits senyor e senyora."

6) "[...] faïen, encara, e han fet, en favor desordonada, així del fisc com de privades per-sones, retardar e retardaven espatxament de justícia."

7) "[...] que molts d'ells prenien indistintament corrupcions e subornacions per retardaro espatxar sentències e signar o fer signar lletres o altres provisions, així justes com in-justes."

Els papers conservats inclouen també el qüestionari de l'interrogatori preparat

per als testimonis que han de comparèixer en el judici. Amb l'enquesta es vol

obtenir informació, entre d'altres, sobre el possible funcionament dels conse-

llers com a camarilla conspiradora (paràgraf 1); sobre les penalitats que feien

passar al rei, de vegades amb el vistiplau de la reina (paràgrafs 2, 3, 4, 5); sobre

la invasió projectada (paràgraf 6); sobre el caràcter dòcil i poc despert del mo-

narca (paràgraf 7). Cada qüestió és encapçalada amb la fórmula "sia interrogat

si sap ne ha oït dir que los dessús dits consellers del senyor rei [...]":

1) "[...] sien en lliga, sagrament e homenatge uns ab altres, o entre alguns d'ells, d'éssertots una cosa en lo consell del senyor rei qui ara novellament és passat d'aquesta presentvida, o reina, a fi que lo senyor rei per llur consell hagués a fer ço que ells volrien."

2) "[...] que per la dita fretura o pobresa que el dit senyor soferia, en la sua mort no haviende què la sepultura del seu cors se pogués fer, ne portar aquell de Gerona a Barchinona,ne de què poguessen comprar brandons, ans hagueren a metre penyora una imatge d'aure altres joies del dit senyor per ops de la dita sepultura, en gran minva e deshonor deldit senyor e de sos sotsmeses e del públic."

3) "[...] que els damunt dits per llurs mals consells hagen induïda e tirada a llur intenció ladita senyora reina, procurant e faent-li comanar los fets per lo senyor rei, induint aquellsots color d'anar caçar que anàs per les viles e llocs petits, romanent la dita senyora enla vila de Perpinyà ab los dits consellers, a fi que aquells poguessen llur mal propòsit emales obres dur a acabament."

4) "[...] que per ocasió de la gran pobresa que el dit senyor rei soferia e per la tristor que lipervenia de la dita pobresa e per la caça que li feien fer, així d'hivern com d'estiu, hores otemps incompetents e no convinents, la qual cosa li faïen fer per desviar los negocis de laterra, lo dit senyor precepitosament e ivarçosa, sens confessió, sia mort en les muntanyese bosc del castell de Foixà."

5) "[...] per tal manera que lo dit senyor era vengut a tanta inòpia e fretura que ja nohavia de què viure, en minva, vituperi e destrucció del dit senyor e de la sua corona."

6) "[...] que misser Loquí Scaràmpol, a tractes d'algun dels dessús dits ne d'altres, en lomes de maig de l'any present sia estat en Avinyó per dar sou e fer entrar gents d'armesper córrer, guerrejar e damnificar los regnes e terres del dit senyor."

7) "[...] que lo dit senyor fos simple o benigne e de fàcil creença e lleuger de tirar-lo sotszel de bé a tot llur mal profit."

(1)El text del procés es refereix alrei Joan I i a la reina Violant mit-jançant les locucions "al dit se-nyor", "a la dita senyora".


No ha de passar per alt que les imputacions que es fan als acusats en aquest

document són formulades des del bàndol momentàniament vencedor en la

lluita pel control del poder. Són, per tant, una interpretació interessada dels

fets de 1396.

Hi ha, a més, les acusacions particulars2 que es fan contra cadascun dels im-

plicats: moltes no tenen res a veure amb els esdeveniments abans referits; són

acusacions de delictes de caràcter privat per corrupció, violació o fins assassi-

nat. L'acusació tendeix, d'aquesta manera, a projectar una imatge de deprava-

ció dels consellers i oficials del rei per responsabilitzar-los de tota la corrupció

i la mala administració que es dóna en el regnat de Joan I. En realitat, les coses

eren força més complexes.

1.2. La interpretació dels fets

La lluita entre la monarquia i els braços reial (les ciutats) i militar (la noblesa)

de les corts es remunta al regnat de Pere III el Cerimoniós; les tensions, que es

prolonguen fins al regnat de Joan I, es deuen a la pretensió de la monarquia

d'obtenir un aparell de govern més fort i centralitzat i, sobretot, un sistema

suficient de finançament de l'Estat. Les penúries econòmiques de la cort del

rei Joan s'expliquen, en gran part, per aquests problemes financers.

La invasió, que va centrar una gran part dels fets de 1396, no és un fet aïllat,

sinó que forma part d'un seguit d'expedicions de saqueig a la frontera per part

de tropes mercenàries franceses inactives. Se'n registren fins a onze temptati-

ves, si prenem en consideració el període 1360-1396. Darrere de la de 1396 hi

havia les pretensions de Mateu de Castellbò, comte de Foix, de fer valer els

drets successoris de la seva dona, Joana Daroca, fruit d'un matrimoni anterior

del rei Joan amb Mata d'Armanyac. Mateu de Castellbò va envair efectivament

Catalunya amb el suport del comte d'Empúries, però la invasió va ser sufocada

per l'exèrcit reial comandat pel comte Pere d'Urgell.

(2)Alguns dels encausats són acu-sats, per exemple, d'haver "des-ponzellades fadrines, corrompudesmonges e ahontades dones ma-ridades". Eiximén Pérez és acusatde vantar-se públicament d'havermort el rei Pere III; d'haver dit: "Lopagès merdós del rei En Pere novolia morir com jo hi fui, mas jo libaixé lo capçal o coixí, en maneraque ell morí o es cuità de morir."

Precisament, un cop mort Joan I, conflueix en el conflicte de 1396 la qüestió

successòria, que no tenia una solució indiscutible. L'infant Martí, lloctinent

de Joan, era l'últim en la línia de successió, segons el testament del rei3. D'altra

banda, Pere III havia promès que les filles del matrimoni de Joan, casat quan

encara era infant, amb Mata d'Armanyac tindrien dret a successió; és invocant

aquesta promesa que Mateu de Castellbò sostenia els drets de la seva dona. La

ràpida intervenció de Maria de Luna contra els consellers de Joan i a favor dels

governs municipals ha de ser entesa com una estratègia per imposar els drets

successoris del seu marit, Martí, que aleshores era a Sicília, en un moment de

desconcert i de buit de poder. El procés permet a Martí guanyar-se el suport de

les ciutats en primera instància, però no arribarà enlloc i es clourà amb una

liquidació de la causa que permetrà després als encausats de retornar al poder.

(3)El testament de Joan I establiacom a hereu el seu fill primogè-nit; en absència d'aquest, els fillsdel primogènit i, a falta d'aquests,els germans del primogènit; a fal-ta d'aquests, els fills de les filles deJoan; i, a falta d'aquests, el germàdel rei, Martí.


Sens dubte, un cop consolidat com a rei, Martí considera molt més necessaris

aquests servidors capaços de fer funcionar l'aparell de l'Estat, que no pas el

favor de les ciutats.

Les queixes de les ciutats no són, doncs, una denúncia desinteressada,

sinó una acció en la lluita de forces pel poder. I això no vol dir que els

acusats fossin innocents; probablement no havien fet sinó continuar

unes pràctiques de govern no sempre lícites i que ja eren habituals des

de molt abans, ja durant el regnat de Pere III. No eren, per tant, més

culpables que altres cercles de poder. Martí l'Humà era perfectament

conscient dels interessos contraposats que intervenien en el conflicte de

1396. En el moment oportú i amb una actuació molt hàbil, ell mateix i

la seva esposa van prendre-hi part per assegurar-se la corona.

1.3. La repercussió pública de l'afer

Tots els fets de 1396 i, és clar, especialment la mort del rei Joan, van causar una

forta commoció al país. Encara que des d'una perspectiva actual pugui costar

d'entendre, un dels aspectes de tot l'afer que va cridar més l'atenció és que

Joan morís sobtadament, sense possibilitat de preparar-se per al traspàs, sense

confessió i sense comunió. El qüestionari per a l'interrogatori se'n fa ressò, al

paràgraf 4 que ja hem esmentat:

"[...] lo dit senyor [Joan I] precepitosament e ivarçosa, sens confessió, sia mort

en les muntanyes e bosc del castell de Foixà."

Per tant, hi havia la possibilitat que el rei s'hagués condemnat eternament per

una mort sobtada que, a més, podia haver estat induïda.

El cas és que la sort que hagi pogut córrer el rei a l'altra vida, i d'altres aspectes

dels esdeveniments de 1396, són al darrere de dues obres produïdes per dos

dels encausats en el procés: és el pretext que inicia una aventura fantàstica de

Ramon de Perellós, narrada al seu Viatge al Purgatori de Sant Patrici; i és un dels

temes fonamentals de Lo somni de Bernat Metge.

Cronologia�dels�principals�fets�relacionats�amb�la�mort�del�rei�Joan�I

1396

Març (Perpinyà): ambaixades dels consells de les ciutats de Barcelona i de

València que es queixen al rei de l'actuació dels seus consellers i oficials.


Abril (Torroella de Montgrí): el consell de Barcelona alerta el rei de preparatius

per a una incursió armada als seus regnes des del Rosselló. Bernat Metge i tres

companys seus són enviats a Barcelona per obrir una investigació.

Maig (Torroella de Montgrí):

El 17 Metge informa el rei de les seves gestions a Barcelona. El rei alerta el

governador del Rosselló de moviments de tropes.

El 18 la reina Violant demana ajuda al papa Benet XIII a Avinyó.

El capvespre del 19 el rei mor al bosc de Foixà.

El 21, a Barcelona, Maria de Luna actua com a reina i com a lloctinent del rei

Martí, que és a Sicília.

Al final de mes es produeixen algunes detencions de consellers de Joan I.

Juny: s'inicien la instrucció de la causa contra els consellers de Joan I.

1397

Març: els consells de les ciutats es queixen al rei Martí de la lentitud del procés

contra els consellers del rei Joan.

Maig: el 27 Martí I retorna des de Sicília i allibera els servidors de Joan que

encara eren a la presó.

Juny: les ciutats tornen a queixar-se pel desenvolupament del procés.

1398

Desembre: el 7 Martí I absol els inculpats.


2. Ramon de Perellós i el viatge al Purgatori de SantPatrici

El 8 de setembre de 1397, des d'Avinyó, el vescomte de Roda i de Perellós,

Ramon, personatge eminent a les corts dels reis de França i d'Aragó, empren-

gué un llarg viatge cap a Irlanda; el seu objectiu era, ni més ni menys, que

arribar a l'entrada del purgatori, l'anomenat Purgatori de Sant Patrici4, situat

al nord-oest de l'illa, penetrar-hi i obtenir notícies sobre l'estat del difunt rei

Joan a l'altra vida.

(4)Situat per la tradició en una illa del llac Derg, al comtat de Donegal (molt a prop del'actual frontera d'Irlanda amb l'Irlanda del Nord britànica), el Purgatori de Sant Patriciva ser lloc de peregrinació des de final del segle XII. Tanmateix, el llac i les diverses illesque conté tenen antecedents de cultes cèltics i estan molt relacionats amb el cristianismeirlandès més primitiu. Els canonges regulars de Sant Agustí s'establiren al Derg cap al1130. L'anomenada del lloc a l'edat mitjana era extraordinària i va atreure nombrosospelegrins i aventurers d'arreu d'Europa. Irlanda era aleshores un país remot i estrany;el final del món conegut. El comtat de Donegal, al nord-oest, era un espai despoblat i,encara més, els voltants del llac Derg, extremament erms i solitaris.

La cova original que dóna lloc a la llegenda és a Station Island, una petita illa on, segonsla tradició, sant Patrici dejunà quaranta dies, la quaresma del 432. A l'edat mitjana, però,el santuari i el lloc de peregrinació era a l'illa més gran de Saint's Island, no gaire apartadade la primera, on també hi havia una cova amb entrada al purgatori; és aquí que féu capRamon de Perellós.

El 1497, Alexandre VI (el valencià Roderic Borja) va fer clausurar la cova del purgatori.Tanmateix, no gaire després el santuari va ser retornat a Station Island, on ha estat sempreun lloc de culte i ho és encara, amb peregrinacions massives als estius; el 1632 la covava ser definitivament enrunada.

El purgatori és un espai en el més enllà, entre el paradís i l'infern, que per-

met l'expiació d'alguns pecats després de la mort. Una tal idea s'aferma en

l'escatologia cristiana al tombant del segle XII al XIII, tant pel que fa al concep-

te teològic i espiritual, com en la descripció que en proporciona la literatura

de visions. Precisament, entre 1180 i 1220, el monjo cistercenc H. de Saltrey

(Hugh o Henry, depenent de les fonts) va escriure un Tractatus de Purgatorio

sancti Patricii que recull la història d'un cavaller, Owen, que havia visitat el

purgatori entrant-hi per una caverna; l'entrada a aquesta fossa, l'havia revelat

el mateix Jesús a sant Patrici durant l'evangelització del país. Més o menys con-

temporàniament, Giraldus de Càmbria, a la seva Topographia Hibernica, parla-

va d'una illa en un llac de l'Ulster amb un accés al més enllà que els nadius

anomenaven Purgatori de Sant Patrici. És el Lough Derg5, el 'llac vermell', al

comtat de Donegal.


(5)

Sens dubte, anar a Irlanda i, encara més, al remotíssim llac Derg, a l'edat mit-

jana tenia un component considerable d'aventura; volia dir arribar als confins

del món, travessant terres desconegudes, poblades de gents estranyes, enfron-

tant-se a tota mena de perills. Ramon de Perellós es pot considerar en molts

sentits un cavaller aventurer; la seva vida és plena de viatges, de coneixement

de països estrangers i fins exòtics: es va educar a la cort francesa; va servir el rei

de França i el rei d'Aragó (va ser governador del Rosselló, 1384); va dur a terme

diverses missions diplomàtiques a Anglaterra, a França, a la cort pontifícia,

etc.; li coneixem una peregrinació a Sant Jaume de Compostel·la, després de

la qual va ser fet presoner al regne sarraí de Granada (1374); i també va ser a

Xipre, servint-hi el rei com a patró d'una galera (1377-78).

Hi ha diversos testimonis del viatge a Irlanda de Perellós i fins de la seva en-

trada a la cova del Purgatori. D'una banda, s'ha conservat el salconduit que el

rei d'Anglaterra, Ricard II, li va estendre, a ell i al seu seguici, per facilitar-li el

trànsit pels seus regnes. De l'altra, perquè el viatge a Irlanda no el va fer pas sol,

sinó acompanyat, entre d'altres, per dos fills seus, Lluís i Ramon, i pel cavaller

valencià Pere Maça; segons el llibre, aquests tres, i encara un anglès, van ser

adobats cavallers per Perellós a les portes del Purgatori, cosa que podria ser

desmentida si no fos certa. També era amb ell el seu nebot, Bernat de Cente-

lles, sagristà de Mallorca, al qual lliurà el seu testament just abans d'emprendre

l'aventura ultramundana. Finalment, al llibre es diu que Guillaume de Courcy,

majordom de la reina d'Anglaterra, va entrar amb el vescomte a la cova del

Purgatori; s'esdevé que aquest cavaller tenia contactes amb la cort catalana i

que, en conseqüència, hauria pogut tant confirmar com desmentir el que ex-

plicava Perellós.


En la vida atzarosa i moguda de Ramon de Perellós, el viatge a Irlan-

da i l'estada al Purgatori són una empresa cavalleresca singular i única:

l'intrèpid cavaller de Crist, armat només amb la fe, lluita contra els di-

monis, que provaran d'enganyar-lo per quedar-se'l a l'infern. Posar per

escrit aquesta història era un complement perfecte a la seva personali-

tat, el colofó brillant a la mateixa aventura.

Al procés obert pels fets de 1396, s'atribueixen a Ramon de Perellós contactes

amb el comte de Foix, Mateu de Castellbò, que estava al darrere de la concen-

tració de tropes a la frontera amb França. Tanmateix, aquell mateix juliol, el

vescomte de Perellós apareix documentat com a home de confiança de la reina

Maria de Luna a Avinyó, fent gestions sobre l'afer de la invasió. El seu propòsit

d'entrar al purgatori, concebut el setembre de 1397, difícilment té res a veure

amb cap necessitat de guanyar-se la benvolença dels nous reis; trobar-hi Joan

I més aviat és un bon pretext per a emprendre l'aventura. I, en qualsevol cas,

la voluntat de donar notícies sobre el rei difunt és un indici de l'interès que

continuava suscitant el cas de la mort sobtada de Joan I, passat un temps con-

siderable.

2.1. Ramon de Perellós se'n va a Irlanda

En el preàmbul del seu llibre, Ramon de Perellós es complau a presentar-se

com un cavaller aventurer, testimoni ocular de grans meravelles, de les quals

pot donar fe:

"E de feit, jo me metí a seguir les aventures del món per totes les terres de crestians ed'enfeels, tant de sarraïns com d'altres de diverses sectes que són en lo món, on rasona-blement hom pot anar; en tant que, per la gràcia de Déu, la major partida de les cosesque jo havia oïdes dir estranyes e meravelloses, jo he vistes tant en terra quant en mar,e d'aquelles que he vistes puc fer vertadera fe. E he sostenguts grans perills, despens etreballs, tant en terra com en mar, e he preses e sofertes en terres d'enfeels e de crestians,les quals recitar no pens, cum no es faça a la matèria que seguir vull tocant: lo viatge deSant Patrici, que és en les encontrades d'Hibèrnia; lo qual viatge, ab l'ajuda de Déu, hefet e complit aitant com home jamai n'hage fet depuis de la mort de Sant Patrici."

Així, encara que la part central del llibre és l'estada al més enllà, Perellós no

s'està de relatar les circumstàncies del seu viatge per Anglaterra i, sobretot, per

les terres ignotes d'Irlanda6, narració que ocupa una tercera part de l'extensió

de l'obra. Els costums del rei i dels habitants de l'Ulster criden l'atenció del

vescomte que els exposa tan pintorescos com li van semblar. En aquesta part,

l'autor segueix la descripció d'Irlanda de Giraldus de Càmbria, ja esmentada.

Així, doncs, l'obra és també un llibre de viatges.

(6)Ramon�de�Perellós.�Viatge�a�Irlanda

Ramon de Perellós emprengué el seu viatge extraordinari el 8 de setembre de 1397, ambun seguici format per vint homes i trenta cavalls; entre els seus acompanyants figuravenels seus fills i alguns joves de llinatges importants, un dels quals Pero Maça. Perellós i elsseus foren molt ben acollits a París pel rei Carles VI i pels ducs de Berry i de Borgonya,els quals li facilitaren cartes de recomanació per al rei d'Anglaterra. S'embarcaren a Calaisi desembarcaren a terra anglesa el dia de Tots Sants; passant per Canterbury, arribaren


a Londres, on se'ls informà que el rei era a vuit milles d'Oxford, "on ha gran estudi",puntualitza el mateix Perellós a la seva relació del viatge.

Ricard II els va rebre amb afecte i els va retenir deu dies a la cort; també va estendre unguiatge o salconduit que els permetés recórrer amb seguretat els seus regnes. Per sort,aquest document es conserva; autoritzava el vescomte de Perellós a traslladar-se a Irlandaper visitar el purgatori de Sant Patrici, viatjant lliurement per terra i per mar, amb tot elseu seguici i la seva impedimenta.

Perellós i els seus feren via a la Marca de Gal·les, i a la ciutat de Chester llogaren una nauque costejà fins a Holyhead, despalmà a l'illa de Man i amb bon temps arribà a Irlanda.A Dublín, Perellós fou molt ben acollit per Roger Mortimer, comte de la Marche i del'Ulster, el qual li desaconsellà que prosseguís el viatge, car "devia passar llocs estranysen què habitaven gents salvatges" i perquè molts cavallers que havien intentat entrar alpurgatori de Sant Patrici "s'hi eren perduts, que no eren tornats". Com que no el poguéconvèncer, el comte de la Marche donà a Perellós rossins i joies i el proveí de dos escudersperquè li fessin de guies: Joan d'Ivry i Joan Talbot, "que sabia la llengua d'Irlanda" i quefou el seu torsimany. Es tracta, indubtablement, del famós John Talbot, que fou comtede Shrewsbury i gran general en les guerres contra França, que aleshores devia tenir unscatorze anys, com don Pero Maça.

El seguici arribà a Drogheda, vila que a Perellós li semblà així gran com Puigcerdà oTarragona, i visità l'arquebisbe d'Armagh, el qual el rebé molt graciosament i li féu moltahonor; però també li desaconsellà de seguir el viatge, car l'entrada al purgatori era moltperillosa i perquè havia de recórrer les terres del rei O'Neill, sobirà de l'Ulster. En veure'lferm i decidit en el seu propòsit, l'arquebisbe li'n donà llicència, el confessà i li administràla comunió, i el cità per dintre d'una setmana a Dundalk. Perellós trameté un missatge alrei O'Neill, el qual tot seguit li remeté salconduit i una escorta. A Dundalk l'arquebisbeli proporcionà cent homes armats per a la seva custòdia i un altre torsimany, cosí germàde Talbot.

Però amb prou feines havien avançat cinc milles en la regió de l'Ulster, dominada pel reiO'Neill, els cent homes de l'arquebisbe no gosaren tirar endavant i els deixaren sols. Pocdesprés els nostres viatgers trobaren el conestable del rei O'Neill amb altres cent homesa cavall, que els acompanyaren fins a veure el rei, el qual els invità a menjar de maneraque no plagué a Perellós i als seus, "car ells no mengen pa ni beuen vi, car no n'han, mesbeuen aigua, e los grans senyors beuen, per noblesa, llet e alguns lo brou de la carn".

Després de diverses jornades de camí, Perellós i el seu seguici arribaren a Termon, des d'onno es podia seguir a cavall; i així, a peu, atenyeren el gran llac de Lough Derg, en una deles illes del qual es troba la cova que emmena al purgatori. En barques arribaren a l'illa,on hi havia un monestir el prior del qual digué a Perellós que el seu propòsit suposavano tan solament perill del cos, ans encara de l'ànima; però que si persistia havia de seguirles ordenances dictades per sant Patrici i els seus successors.

Escriu Ramon de Perellós que tot seguit: "me menaren a la porta del purgatori, e jo faíaquí quatre cavallers, dels quals los dos foren mos fills, e los altres dos foren un anglès,apellat Tomàs Agut, e l'altre mossèn Pere de Maça, del regne de València."

Acabada aquesta cerimònia, el prior obrí la porta del purgatori i hi entrà Ramon dePerellós seguit d'un altre cavaller que emprenia la mateixa aventura, el normand Guillau-me de Courcy, majordom del rei d'Anglaterra.

Quan l'endemà eixí de la cova fou rebut amb goig, féu oracions de gràcies i ell i elseu seguici emprengueren el viatge de retorn. Passaren el dia de Nadal a la cort del reiO'Neill, travessaren la part d'Irlanda dominada pels anglesos i, davallades les muntanyes,s'embarcaren vers Anglaterra i anaren a donar compte de l'aventura al rei, el qual, ambla reina, es trobava a Lichfield. Passaren a Londres i d'ací a Dover, on embarcaren cap aCalais. A París foren molt ben rebuts per Carles VI de França, on restaren quatre mesos iprengueren part en solemnes justes i participaren de lluïdes corts (març de 1398). Final-ment retornaren a Avinyó, a la cort de Benet XIII.

Extret de: Riquer,�M.�de (1984). Vida i aventures de don Pero Maça (pàg. 41-44). Barcelona:Quaderns Crema.

L'anada al Purgatori de Sant Patrici tenia un aspecte de peregrinació peniten-

cial, que apareix també en el cas del viatge de Perellós. Dies abans d'entrar a

la cova, el vescomte i el cavaller que l'acompanyarà al més enllà han hagut

d'"estar per cert temps en penitència e oracions" a l'església i, just abans de


penetrar-hi, que és el moment que recull el text proposat com a lectura (parà-

graf 1), han oït una missa de rèquiem per les seves ànimes, han ordenat les

seves últimes voluntats, han cantat les lletanies i han estat senyats i beneïts

amb aigua beneïda.

En el paràgraf 2, la descripció que fa Perellós de la fossa, no gaire profunda, on

han entrat ell i el seu acompanyant coincideix molt amb d'altres descripcions

que es conserven. També d'altres testimonis asseguren haver-se adormit a la

cova.

A partir del paràgraf 3, tota la descripció de l'anada del vescomte pel purgatori,

i també la d'una visita a l'infern i a l'avantcambra de la glòria eterna, que

constitueixen el cos principal de l'obra, no són sinó una traducció i adaptació

del Tractatus de Purgatorio d'H. de Saltrey, segurament mitjançant una versió

francesa de l'obra en qüestió. Només hi ha una excepció a aquesta afirmació: la

introducció en els paràgrafs 5-6 de la referència al rei Joan i a d'altres coneguts

que Perellós troba al purgatori.

El recurs a un text preexistent, prestigiós i ple d'autoritat –en aquest

cas Tractatus de Purgatorio d'H. de Saltrey– per relatar una experiència

personal és un procediment ben propi de la cultura medieval, que dóna

prestigi a l'autor que l'utilitza.

El camp del purgatori on Perellós troba el rei (paràgraf 5) és una mena de

rostidoria descomunal on els penitents són fets a l'ast, ruixats amb sucs adients

per a enllardar, fins que hagin purgat els pecats que tenen pendents. Això

inclou Joan I que, per molt venials que siguin els seus pecats i encara que es

trobi en via de salvació, és rostit com els altres; circumstància que no impedeix

que l'aventurer hi sostingui una llarga conversa, de la qual no dóna detalls

sinó només una conclusió (paràgraf 6).

2.2. Els múltiples objectius del Viatge al Purgatori de Sant Patrici

El Viatge al Purgatori de Sant Patrici de Ramon de Perellós és a mig camí de la

crònica, del llibre de viatges i de la novel·la cavalleresca fantàstica.

En primer lloc, el llibre vol ser un relat verídic d'esdeveniments exemplars,

en aquest cas, de coses extraordinàries viscudes pel mateix narrador; en això,

l'obra de Perellós seria comparable a la de Ramon Muntaner. Tal com la "ve-

ra veritat" muntaneriana, la veritat de l'obra del vescomte es fonamenta en

l'experiència personal; per poder ser un testimoni autoritzat, Perellós es va

prendre la molèstia d'anar fins a la fi del món (el llac Derg ho era en molts

sentits) encara que després recorregués, sense advertir-ho, a un llibre preexis-

tent per posar en net les seves vivències ultraterrenals.


D'altra banda, el viatge que emprèn Perellós té el caràcter de pràctica de pietat

penitencial que tenen totes les peregrinacions; en aquest cas, es tracta d'un

exercici penitencial extremament arriscat, i fins desaconsellable, tal com re-

marquen tots els estaments eclesiàstics que consulta el vescomte al seu llibre.

Però, les peregrinacions, al mateix temps que eren una pràctica religiosa, ser-

vien per a satisfer la curiositat i les ganes de veure món dels seus protagonistes,

sobretot si eren d'estaments elevats; per això, els llibres de pelegrinatge que

han sobreviscut relaten les penalitats, però també els plaers que comporta el

viatge, i són abundants els relats admirats dels costums dels països visitats.

Aquests aspectes també es troben al llibre de Perellós.

Finalment, no és absent del llibre l'esperit cavalleresc; anar al purgatori,

desoint tots els consells, entrar-hi i sobreviure-hi als enganys dels dimonis és,

segurament, una de les màximes aventures que pot acomplir un cavaller a

l'edat mitjana. L'adobament de quatre cavallers a les portes de la cova de sant

Patrici, abans d'emprendre el descens, un moment de gran solemnitat, posa

ben de manifest que l'esperit cavalleresc determinava l'empresa. De la mateixa

manera, Perellós es fixa en els records arturians que li són mostrats a Angla-

terra i no deixa de consignar-los a la seva obra.

Vist així el llibre, i pel que sabem de la situació personal de Perellós després de

la mort de Joan I, no es pot dir que l'objectiu exclusiu del viatge i de l'obra fos

donar notícia de l'estat del rei difunt. És cert que el llibre té aquest ingredient

informatiu, però ocupa un espai ben minso. Això sí, l'opinió pública catalana

devia quedar ben satisfeta de saber, gràcies a l'aventura de Perellós, que el seu

rei era en via de salvació al purgatori.

El vescomte acompanya aquesta informació escarida sobre el rei amb un

comentari molt vague contra el nepotisme que extreu de la seva conver-

sa secreta amb Joan I: els reis faran bé d'evitar fer favors per complaure el

seu entorn. És un advertiment tòpic per al bon governant. Cap novetat.

És clar que, tanmateix, aquest comentari intranscendent i sense gaire

interès pot insinuar, dissimuladament, la responsabilitat del rei en tot

el que havia passat el 1396.


3. Lo somni de Bernat Metge

Lo somni de Bernat Metge és un llibre enigmàtic. Es tracta del relat de tres

llargs diàlegs que l'autor manté amb tres personatges mentre és a la presó de

resultes dels fets de 1396: Metge parla amb l'ànima del difunt Joan I i amb

les figures mitològiques d'Orfeu i de Tirèsies. El marc narratiu és, per tant,

l'aparició sobrenatural del rei i dels seus singulars acompanyants en un somni.

L'estructura de l'obra i els continguts dels diàlegs encara són més sorprenents.

Lo somni és compost de quatre llibres. El primer i el segon, en diàleg amb

l'esperit del rei, tracten respectivament de la immortalitat de l'ànima i dels es-

deveniments relacionats amb la mort de Joan. Una primera part del tercer lli-

bre, per mitjà del diàleg amb Orfeu, tracta de l'infern. Una segona part d'aquest

tercer llibre i tot el quart, en diàleg amb Tirèsies, és dedicat a l'amor. En apa-

rença, és una obra de continguts molt heterogenis; i el sentit del conjunt no

resulta, d'entrada, evident.

Acostem-nos a poc a poc a l'obra.

3.1. El llibre II de Lo somni

Comencem pel llibre segon perquè s'hi fa al·lusió als fets esdevinguts el 1396,

que ja coneixem. El context històric, doncs, ens planteja una sèrie d'intrigues

polítiques i de lluites pel poder, ens presenta consellers del rei que li són fi-

dels i d'altres que el traeixen: és el mateix escenari que Ramon Llull dibuixa

en el Llibre de les bèsties. Darrere de les seves obres, és molt possible que tant

Llull com Metge pensin en un lector privilegiat dels seus textos que podria

ser un rei (Felip IV de França, dit el Bell, potser, en el cas del Llibre de les bèsti-

es, Martí l'Humà en el cas de Lo somni). Des d'aquest punt de vista, ambdues

obres agafen una dimensió instructiva (com els miralls de prínceps que són

els textos historiogràfics). La diferència fonamental entre totes dues –a banda

de la construcció literària, que té uns referents molt diferents en un cas i en

l'altre– és que Llull crea una obra de ficció, mentre que en Metge hi ha uns

esdeveniments reals i coneguts de tothom que sostenen el seu artifici literari.

D'altra banda, no podem evitar de preguntar-nos si Lo somni hauria estat el

llibre que li hauria agradat d'escriure a Na Renard...

Vegem amb detall quin és el desenvolupament del llibre segon de Lo somni.

Bernat Metge fa quatre preguntes al rei, que respon de la manera següent:


1) Metge pregunta quina ha estat la causa de la mort sobtada del rei. El rei

respon que Déu va disposar la seva mort per tres motius: perquè els enemics de

Bernat Metge mostressin la seva iniquitat, perquè aquests i els seus companys

poguessin demostrar la seva innocència i que tot això es produís sense impe-

diments i ràpidament. Reflexions sobre la mort sobtada.

2) Metge vol saber quina és la situació actual del rei. Joan I explica que es

troba al purgatori a causa de les seves faltes: l'afició excessiva a la caça, a la

música i a l'astrologia. El rei relata el judici davant del tribunal diví i com va ser

acusat pel dimoni per la seva actitud davant del Cisma, però la Verge Maria va

intercedir per ell, perquè sempre havia cregut en la Immaculada Concepció. El

rei informa Metge que Pere III es troba també al purgatori i Elionor de Sicília

al paradís.

3) Metge pregunta al rei per què se li ha aparegut. Joan I respon que Déu ho

ha permès per evitar que l'ànima de l'escriptor es condemni eternament, i li

ordena que posi per escrit aquest diàleg. Li parla també de la reina Violant i

de la seva filla.

4) Metge pregunta per la identitat dels homes que acompanyen el rei. Joan

I respon que són Orfeu i Tirèsies, personatges de l'antiguitat, un músic i un

endeví, que tenen la missió de recordar-li les seves culpes.

Només amb aquest resum és fàcil d'adonar-se que allò que en el Viatge al Pur-

gatori de Perellós és una breu al·lusió indirecta al diàleg ultramundà mantingut

amb el rei Joan, ha esdevingut en Lo somni un extens parlament, amb referèn-

cies molt detallades a les circumstàncies de la mort del rei, als fets de 1396,

a les responsabilitats respectives dels acusadors i dels acusats en la causa, etc.

Tot el que el breu passatge de Perellós tenia d'ambigu i, en darrer terme, de

prudent, ho té el llibre II de Metge de directe i de clar. No hi ha dubte que el

text de Metge podia satisfer molt més que no el de Perellós l'interès públic que

tot l'afer de 1396 havia generat, i en particular l'assumpte de la mort del rei

i de la seva sort al més enllà.

L'acció del relat de Metge, el somni, té lloc una nit mentre és a la presó. No

ens consta per cap document que Metge hagués estat empresonat (però no és

impossible ni improbable que ho fos en algun moment entre final de juliol de

1396 i final de maig de 1397); en tot cas, l'autor situa l'acció narrada no gaire

després del traspàs de Joan. Com que les paraules inicials del llibre són "Poc

temps ha passat que estant en la presó...", representa que Metge explica poc

després d'haver sortit de la presó el que li succeí aquella nit. En realitat, el llibre

va ser escrit força temps després del que aparenta: tenim notícia documental

que Lo somni ja era acabat l'abril de 1399; algunes de les afirmacions que Bernat

fa al llibre semblen només factibles pels volts de la sentència absolutòria dels

processats de 7 de desembre de 1398; així, l'obra pot haver estat redactada

entre final de 1398 i abril de 1399.


Cal distingir, doncs, el temps fictici de l'esdeveniment (cap a l'estiu de

1396), el moment en què suposadament s'escriu el relat (posem cap a

la tardor de 1396) i la data de composició real de l'obra (entre final de

1398 i abril de 1399).

D'acord amb això, el somni narrat per Metge representa ser anterior al viatge

a Irlanda de Ramon de Perellós (setembre de 1397), però, en realitat, el Viatge

al Purgatori va ser redactat abans que Lo somni, ja que Perellós havia de com-

pondre i fer públic el seu llibre poc després d'acabar el viatge, la primavera de

1398. Per tant, amb tota probabilitat, Metge coneixia l'obra del vescomte en

escriure el seu llibre.

De la mateixa manera, hem de diferenciar entre l'autor del llibre, Met-

ge, i el seu protagonista, Bernat. Per tant, cal anar amb compte a no

identificar instintivament el jo literari (Bernat) amb l'autor en persona

(Metge). No hi ha dubte que la confusió amb el seu personatge és bus-

cada calculadament per l'autor.

3.1.1. L'esperit del rei Joan respon les preguntes de Bernat

Analitzem uns fragments del llibre II de Lo somni. Inclouen la part més signi-

ficativa de la resposta a la pregunta "qual és estada la causa de la vostra sobtosa

mort?". El paràgraf 1 remarca que la vida de les persones, i també la del rei,

és en mans de Déu.

En el paràgraf 2, la futura demostració de l'honorabilitat dels imputats té caràc-

ter de predicció en el temps de l'esdeveniment, però ja s'havia acomplert en

el moment en què Lo somni s'escrivia i es feia públic, si més no per l'absolució

de desembre de 1398.

Els paràgrafs 3-4 prenen en consideració diversos supòsits que s'haurien pogut

esdevenir si el rei no hagués mort sobtadament: hauria pogut fer cas als regi-

dors de la ciutat de Barcelona i haver actuat contra els consellers; hauria pogut

decretar una amnistia general, que els hauria assenyalat com a sospitosos. De

tota manera en el paràgraf 5, el rei expressa el seu alleujament per haver aban-

donat aquesta vall de misèries i la seva satisfacció per haver servit d'exemple

als prínceps d'arreu del món.

Més enllà d'aquests fragments, al llibre II, com a resposta a la segona pregunta

("E què és de vós?"), el rei informa Bernat que es troba al purgatori; hi ha estat

condemnat per la seva afecció excessiva a alguns delits ben coneguts de tots

els seus súbdits: caçar, escoltar música, gastar en excés i saber el futur. Són

pecats venials que ja van ser confessats i perdonats repetidament en vida, però

dels quals Déu ha volgut una penitència més completa. Una colla d'aus de


falconeria i de gossos, amb els seus xiscles i lladrucs, li recorden d'hora en hora

el primer dels pecats; un dels seus dos acompanyants (Orfeu) el desplau amb

tota mena de sons discordants; finalment, l'altre (Tirèsies) li recorda els mals

passats per castigar-lo de la seva curiositat insana pel futur; aquests són, doncs,

els dimonis particulars que el turmentaran fins que Déu voldrà que entri a la

glòria eterna. (De la seva mà foradada, el rei no sembla portar-ne penitència.)

La part més insòlita del llibre II és la narració detallada del desenvolupament

del judici de què va ser objecte l'ànima del rei, en presència de Jesucrist. El

diable hi actuava de fiscal i la Mare de Déu d'advocada defensora. L'acusació

que planteja el diable, la posició parcial de Joan en el Cisma d'Occident7, dóna

lloc a una digressió sobre aquest tema, polèmic i de gran actualitat aleshores.

La discussió pot semblar gratuïta però cal no perdre de vista les posicions que

defensa cada part: el diable, la dimissió dels dos papes com a solució del con-

flicte; Joan I, la legitimitat del papa d'Avinyó, Benet XIII, aragonès i parent de

la reina Maria de Luna (esposa del rei Martí).

(7)Cisma�d'Occident

Amb el nom de Cisma d'Occident hom coneix la controvèrsia que es produí a l'Esglésiacatòlica a causa de l'existència durant 39 anys (1378-1417) de dos (i fins i tot tres) papessimultàniament, amb seu a Roma i Avinyó (i Pisa). Estats i tota mena d'institucions reli-gioses es dividiren arreu d'Europa segons l'obediència que prestessin a un o altre papa.

El març de 1378 mor a Roma el papa Gregori XI i és escollit Urbà VI. L'octubre d'aquellmateix any la majoria dels cardenals, adduint que en l'elecció anterior havien estat co-accionats, l'anul·len i escullen Climent VII, que es trasllada a Avinyó.

El papa de Roma fou succeït per Bonifaci IX (1389-1404), Innocenci VII (1404-06) i Gre-gori XII (1406-15). El papa d'Avinyó ho fou per Benet XIII (1394-1422), Pere de Luna,que era aragonès i parent de la reina Maria de Luna, muller de Martí I.

Un primer intent de solució fou el Concili de Pisa (1409), que escollí un altre papa, Ale-xandre V (1409-10), després succeït per Joan XXIII (1410-14); coexistiren des d'aleshorestres papes.

El Concili de Constança (1414-18), en què participaren representants de tota la cristian-dat, tancà el cisma amb la deposició de Joan XXIII i de Benet XIII i l'abdicació de GregoriXII. El 1417 s'elegí Martí V. Malgrat tot, Benet XIII es refugià a territori català (Peníscola)i mantingué contra tothom els seus drets.

Pere III el Cerimoniós adoptà davant del cisma una posició de neutralitat, mantenintrelacions tant amb el papa avinyonès com amb el romà i procurant de beneficiar-se'n. Apartir de Joan I, en canvi, la Corona d'Aragó es decantà per la seu d'Avinyó i es mantinguéfidel a Benet XIII fins a la seva deposició (1416).

La intervenció de la Mare de Déu en l'afer produeix una nova digressió, aquest

cop sobre la seva immaculada concepció8, amb poca relació aparent amb el

tema principal del llibre II (els fets de 1396). La qüestió, que no va ser dogma

de fe fins al segle XIX, era molt controvertida; novament cal prestar atenció

a les posicions que prenen els personatges: Maria revela la veritat de la seva

concepció sense pecat i agraeix la posició favorable del rei en aquest punt. Cal

saber que també el rei Martí era un ferm defensor de la doctrina immaculista.

(8)Immaculada�Concepció

Creença segons la qual Maria fou concebuda sense pecat original, és a dir, sense màcula;vivint en un món pecador, en compartí el dolor, però no la maldat. Es tracta d'una doc-


trina sense base bíblica que no fou establerta com a dogma fins el 1854, després de seglesde controvèrsies teològiques i d'una llarga tradició de devoció popular.

A la Corona d'Aragó la doctrina fou objecte de defensa per part de la casa reial. El 1394,Joan I va establir la celebració de la festa de la Immaculada el 8 de desembre i va prohibirla predicació en contra d'aquesta creença.

Al segle XV, l'immaculisme té una important repercussió literària. En són exemple Losomni de Bernat Metge i l'Espill (ca. 1460) de Jaume Roig. Si bé el primer defensa la teoriafavorable a la immaculada concepció de la mare de Déu, el segon argumenta que tantl'opinió favorable com la contrària són vàlides. S'ha de remarcar, però, que els versoscontraris a l'immaculisme van ser eliminats i substituïts en la primera edició de l'Espill,impresa el 1531.

La resposta a la tercera pregunta ("Per què sóts vengut en aquesta presó?") és

recollida, en gran part, en un altre fragment del llibre II. Tot plegat forma

part d'un pla diví que ha permès de rescatar-lo de l'error (i de la condemnació

eterna a què aquest error el conduïa) d'haver seguit "l'opinió d'Epicur"; és a

dir, haver dubtat de la pervivència en el més enllà de l'ànima humana. No

s'ha d'oblidar que, en el llibre I de Lo somni, el rei ha convençut Bernat de la

immortalitat de l'ànima9.

En el paràgraf 9, el rei encarrega a Bernat la difusió de la seva aparició so-

brenatural i del missatge diví que hi va aparellat. Li suggereix la possibilitat

d'escriure'n un llibre, cosa que a Bernat li sembla completament fora del seu

abast.

El llibre II acaba amb la darrera de les respostes, que revela la identitat dels

acompanyants del rei: els personatges mitològics Orfeu i Tirèsies.

3.1.2. L'epicureisme de Bernat Metge

Dels fragments del llibre II de Lo somni que hem llegit, ens n'interessa ara

especialment un, que correspon a l'argumentació del rei Joan. El monarca hi

diu que l'escepticisme de Bernat pel que fa a un punt tan essencial de la fe com

la immortalitat de l'ànima era una actitud antiga i notòria que el rei determina

amb el qualificatiu d'epicúria10, pròpia d'algú que segueix l'opinió d'Epicur, i

que avui anomenaríem atea.

(10)Epicureisme

Què s'entenia per epicuri a final del segle XIV? Podem trobar la resposta a la pregunta enun text tan prestigiós a l'edat mitjana com les Etimologies. Sant Isidor parla amb un certdeteniment d'Epicur en el capítol dedicat als filòsofs pagans (VIII, 6). La presentació queen fa coincideix en bona mesura amb la imatge que tenien d'Epicur, o dels epicuris, lamajor part dels teòlegs i dels filòsofs dels segles XIII i XIV. La imatge que es dóna a lesEtimologies de la filosofia d'Epicur és una imatge degradada i trivialitzada. Segons santIsidor, Epicur era un filòsof que va estimar la vanitat, no la saviesa; va afirmar que elsumme bé es trobava en els plaers carnals; va negar la providència divina i, bo i afirmantque l'ànima era feta de matèria, va negar la immortalitat. La major part dels autors de labaixa edat mitjana que van referir-se a Epicur o als epicuris van repetir amb insistència–anava a dir amb pertinàcia– que el materialisme i l'hedonisme eren les dues idees centralsde la filosofia epicúria.

És indubtable que Epicur, pel fet de ser un infidel, no podia ser considerat un heretge. Arabé, un batejat que defensés amb pertinàcia unes idees de caràcter materialista sí que podiaser qualificat d'heretge, i fins i tot d'heretge epicuri. Aquesta possibilitat ja està previstaen les Etimologies de sant Isidor, que la va manllevar dels pares de l'Església. Diu el bisbe

(9)Posar en dubte la immortalitatde l'ànima és el mateix que negarl'existència de Déu. Com podriaexistir un Déu injust, que no pre-miés ni castigués les ànimes huma-nes segons el seu comportament?


de Sevilla que els errors dels filòsofs han originat diverses heretgies i un dels exemples queposa està relacionat amb el filòsof de Samos: segueix Epicur qui nega la immortalitat del'ànima ("et ut anima interire dicatur, Epicurus observatur"). A més, sant Isidor afirma totseguit que qui nega la resurrecció de la carn segueix l'opinió no pas estrictament d'Epicur,sinó de totes les escoles de la filosofia pagana.

Era pràcticament impossible que un cristià dels segles XIII o XIV pogués llegir Epicur. Iencara era més difícil que es pogués convertir en un adepte de la seva filosofia llegint lesobres dels seus crítics. D'epicuris, tanmateix, n'hi havia. El fet que l'Edat Mitjana sigui unaèpoca profundament amarada de cristianisme no ens ha de fer pensar que no hi haguésactituds totalment o parcialment oposades a les defensades per la religió cristiana.

Extret de: X.�Renedo (1994). "L'heretge epicuri a Lo somni de Bernat Metge". A: L. Badia; A.Soler (ed.). Intel·lectuals i escriptors a la baixa Edat Mitjana (pàg. 109-27). Barcelona: CurialEdicions / Publicacions de l'Abadia de Montserrat (Textos i Estudis de Cultura Catalana,núm. 36).

Bernat no és que dubtés de la transcendència, sinó que tenia "per clar l'ànima

morir qualque jorn ab lo cos". I malgrat aquest convenciment, la seva actitud

era ambigua i canviant en les repetides discussions que sostingueren en vida

de Joan, cosa que no impedia al rei d'adonar-se que en el seu "cor de dura pedra

era esculpit ab punta de diamant" el contrari del que predicava.

Gràcies a aquesta informació, hom es pot adonar de l'abast del diàleg

que sostenen Bernat i Joan al llibre I i que acaba amb el convenciment

declarat per part del primer de l'existència d'una ànima immortal en els

humans: es tracta d'una veritable conversió d'un escèptic contumaç.

Tot l'episodi també permet de conèixer el significat ocult de l'empresonament

de Bernat: no es tracta ja de la possibilitat de demostrar sense escletxes de

dubte la seva innocència, com és el cas dels altres encausats en els fets de 1396,

sinó d'un pla diví per a salvar-lo de la incredulitat, que inclou l'aparició en

somnis del rei.

Un pla que l'implica a ell i també a uns indeterminats "secaços de la tua dam-

nada opinió" que han de ser convertits gràcies a la seva mateixa conversió.

Les al·lusions a les antigues controvèrsies i a l'existència d'un grup de col·legues

escèptics com ell fan més versemblant el diàleg del llibre I, que acaba amb la

conversió de Bernat. Però aquestes referències no eren estrictament necessàries

des d'un punt de vista narratiu i, en canvi, apunten cap a un Metge amb un

passat notori i públic de descregut. És clar que aquesta imatge no té per què

ser històrica. Una de les obres de Metge conservades podria ajudar a fer llum

sobre aquest punt de la ideologia epicúria, no ja del personatge Bernat, sinó

de l'autor de Lo somni.


3.2. El Sermó burlesc de Bernat Metge

No tenim cap indici que ens permeti de datar el Sermó de Bernat Metge. Gene-

ralment, s'ha pensat que es tracta d'una obra llunyana de Lo somni en el temps,

ateses les diferències formals de les dues obres: evidentment, els dos-cents on-

ze versos de codolada11 que componen el Sermó no tenen res a veure amb la

prosa elegant i artística de Lo somni.

Es tracta d'una paròdia de sermó que observa tots els requisits formals que

imposava el gènere homilètic. S'inicia, en els versos 1-3, amb l'enunciació del

thema, extret d'un proverbi cínic: qui vol viure cal que s'emmotlli als temps

que corren. La introductio thematis és en els versos 4-17, amb l'avemaria i la

declaració del propòsit del sermó. La peça es clou amb el preceptiu retorn al

thema, que es dóna per provat (198-201), i amb l'acte de contrició (204-211).

El desenvolupament del thema és la part central del sermó i ocupa els versos

18-197. Consisteix en un enfilall de consells a to amb el que declara el thema

inicial: cal procurar-se el propi bé sense manies; un bé identificat amb l'èxit

social i material i amb el plaer.

Els consells "sobre l'art de prosperar i surar en la vida" (en expressió de Ri-

quer) són majoria i molt variats; es resumeixen en els següents: "Consciència

no hajats, / si volets viure" (32-33); cal adular per avançar (24-25), cal robar

per guanyar (30-31), cal deixar la lleialtat a banda (38-39), cal estafar (46-47),

cal ser hipòcrita (50-51, 140-41), cal ser atrevit (86-87), cal ser pocavergonya

(112-13), cal suportar els rics (208-09), no s'han de tenir amics (166-67), cal

mentir (188-89), etc.

Els consells per procurar-se els plaers de la carn són també nombrosos: no

s'ha de tenir tractes amb dones castes (26-29), cal fer el mandra tant com es

pugui (36-37), cal preferir dones belles i amb força vida pública (78-81), és

bo jugar a canviar de parella (102-03), és convenient posar preu a la pròpia

muller (124-26), cal trencar el matrimoni si hom es cansa de la seva dona

(136-39), cal difamar les dones per aconseguir-ne els favors (142-47), ni les

velles són menyspreables per obtenir-ne delits (152-55), és preferible la dona

que no arriba verge al matrimoni (170-173), etc.

La irreverència que implica l'estructuració homilètica de l'obra concorda amb

diversos consells poc pietosos i gens edificants per a la vida de la fe: no fer

almoina (18-19), no dir la veritat a la confessió (20-21), no dejunar abans d'oir

missa (23), no fer dejuni sinó és a l'hora de dormir (84-85), penedir-se del bé

que s'ha fet (204-07).

Els versos 192-197 són una mena de resum conclusiu en què s'aconsella de

fer tota mena de malvestats per aconseguir gran estament i fama i, com a

conseqüència i paradoxalment, alliberar-se de l'infern. Cal no passar per alt

que aquesta rotunda negació de la justícia divina equival, de fet, a una negació

(11)La codolada és una forma mè-trica composta de versos apari-ats, del mateix nombre de síl·labesels dos primers i després alternati-vament llargs i curts. El Sermó tél'esquema més corrent de codola-da: a8 a8 b4 b8 c4 c8, etc. És moltutilitzada en la poesia narrativa.


de la transcendència; és a dir, a negar la immortalitat de l'ànima (que no és

objecte ni de premi ni de càstig en el més enllà) i, en definitiva, l'existència

de Déu.

Les exhortacions contingudes al Sermó de Bernat Metge semblen negar amb

brutalitat qualsevol dimensió moral i transcendent a l'existència humana. Se-

rien, per tant, una declaració explícita d'epicureisme i alhora un testimoni de

la veritat del que diu el rei Joan al llibre II: Metge havia professat públicament

postures contràries als dogmes fonamentals de la fe cristiana; un error del qual

és feliçment alliberat al llibre I de Lo somni.

Tanmateix, el context en què es formulen les afirmacions del Sermó im-

posa prudència a l'atribució de la ideologia que destil·len al seu autor.

La peça és una paròdia d'un sermó i està escrita, a més, en vers12; es

tracta, per tant, d'un artifici de tipus burlesc que no pot ser pres serio-

sament. Una obra humorística com aquesta ni tan sols pot ser titllada

d'irreverent13. El gènere en què s'inscriu i la forma versificada amb què

està construïda alliberen l'autor de cap compromís amb el que manifes-

ta a la seva obra. Encara que no és impossible, no es pot assegurar que

Bernat Metge pensés el que diu al Sermó.

(13)Una�edat�mitjana�irreverent

Molt menys puritana del que s'acostuma a pensar, l'edat mitjana era tolerant amb lesmanifestacions d'inversió de valors sempre que adoptessin una forma clarament lúdica.No en va és una època tant de grans carnavals com de rigoroses quaresmes. Durant lacelebració de la festa de l'ase, per exemple, es permetia l'entrada de l'animal a l'església.

La festa de l'Ase (Festum asinorum) commemorava la fugida a Egipte de Josep, Maria iJesús. Durant la celebració, una dona amb un nen a la falda, asseguts al damunt d'unase, eren passejats per tota la ciutat fins arribar a l'església, on l'ase s'estava al costat delsacerdot durant tota la missa.

3.3. El llibre I de Lo somni

El llibre I de Lo somni reporta el diàleg que Bernat sosté amb l'esperit del rei Jo-

an sobre l'existència d'una ànima immortal. S'hi desgranen, in extenso, tots els

arguments aportats a favor i en contra d'aital argumentació. Aquesta recopila-

ció de doctrina cristiana, expressada amb uns diàlegs vius i plens de matisos, va

ser singularment apreciada a l'edat mitjana, com ens consta documentalment.

Així és. El contingut del manuscrit 17 de la Biblioteca de la Universitat de

Barcelona (s. XV) és indicatiu de com era llegit Lo somni a l'època: entre altres

obres, recull un tractadet sobre l'ànima i algunes obres d'apareguts i de viatges

al més enllà. També les notes marginals que presenta l'obra de Metge en aquest

còdex assenyalen que era considerada una obra exemplar i un relat d'una apa-

rició devota.

(12)El vers dóna entrada a l'humor,a la comèdia, en l'Espill (ca. 1460)de Jaume Roig.


Al manuscrit III de l'Ateneu Barcelonès14 (s. XV), Lo somni va ser copiat, per la

mateixa mà, al costat de quatre obres de Ramon Llull (Llibre d'intenció, Llibre

de l'orde de cavalleria, Llibre dels articles de la fe, Los proverbis de Ramon). Això

assenyala una lectura del llibre de Metge com a obra doctrinal i profitosa, al-

menys tant com ho són les obres lul·lianes.

3.3.1. El tema de la immortalitat de l'ànima

A l'edat mitjana, els somnis eren mitjans de revelació sobrenatural que tenien

una llarga tradició literària, de procedència clàssica i bíblica. Sant Gregori, als

seus Diàlegs (un text ben present a Lo somni), parla de somnis per mitjà dels

quals Déu consola les ànimes angoixades:

"Moltes vegades Déus totpoderós conforta les ànimes dels temoroses. Primerament, peralcunes revelacions, per tal que no s'esperden per paor, en la mort."

Sant Gregori. Diàlegs, cap. 48

Les circumstàncies d'empresonament i d'angoixa en què es troba el protago-

nista-narrador de Lo somni i el pla diví per a salvar-lo del seu error, tal com

s'explica al llibre II, fan pensar que el somni de Bernat és d'aquesta mena. Tan-

mateix, cal adonar-se que algunes de les circumstàncies i dels símptomes que

acompanyen el somni15, que coincideix amb l'inici de l'obra (paràgraf 1), pot-

ser distorsionen la claredat d'aquesta intenció.

(15)Somni

A l'edat mitjana, la visió en somnis és una via de revelació sobrenatural reconeguda,tant des d'un punt de vista literari com teològic, amb una llarga tradició clásica i bíblica.És també una via de contacte amb el més enllà i amb les ànimes dels difunts. Això noobstant, l'Església era reticent a acceptar el valor revelador de qualsevol somni o visió.

Sant Gregori als seus Diàlegs distingeix sis tipus diferents de somnis segons el seu origen:1. per indigestió; 2. per fam i debilitat; 3. per engany del dimoni; 4. per preocupacions iper engany del dimoni alhora; 5. per revelació divinal; 6. per preocupacions i per revelaciódivinal alhora. Les dues primeres no tenen cap valor, ja que tenen un origen fisiològic;en el cas de les altres quatre, cal ser prudent a no confondre una revelació divina ambun engany diabòlic.

Macrobi als seu Commentarii in Somnium Scipionis distingeix entre somnis veritables ifalsos. Entre els primers, el somnium (somni enigmàtic, que només revela el seu valorpredictiu si és interpretat); l'oraculum (aparició d'un personatge amb autoritat que fa unaprofecia); la visio (en què es veu directament allò que succeirà). Pel que fa als segons,l'insomnium (el somni que reprodueix els afanys i les angoixes patides durant la vigília);i el visum (l'estadi intermedi entre la vigília i el son).

Els dubtes que suscita la presència inopinada del rei difunt (paràgraf 3) con-

duiran el diàleg, no pas cap als esdeveniments del 1396 (objecte del llibre II),

sinó cap a la immortalitat de l'ànima. Al final del paràgraf 3, Bernat fa una

descripció en termes naturals de la mort de les persones (sense tenir-ne en

compte la dimensió espiritual) i dels animals. El seu punt de vista limita el

coneixement a les dades que li subministren els sentits i prou (és el que sen-

tencia al començament del paràgraf 4: "Ço que veig crec [...]") i, per tant, no

fa diferència entre ànima vegetativa i sensitiva (pròpia dels animals i de les

persones) i ànima racional (exclusiva de les persones). Per això el rei malda

(14)Aquest còdex va ser comprat el1463 per un home de posició so-cial i cultural baixa, Gabriel Tries,que fabricava esperons per a ús decavallers. Això és indicatiu de la di-versitat de classes socials que po-dien interessar-se per aquest tipusd'obres.


(paràgraf 4) per portar-lo a l'admissió que creu coses que no ha vist, com ara

la seva concepció per part dels pares; Bernat accepta que la paternitat és un

acte de fe.

En el paràgraf 7, Joan fa un elogi del seu germà, el rei Martí, i també anuncia

tres profecies que han de servir per a consolar Bernat: el seu alliberament, el

reconeixement de la seva innocència i la readmissió al servei reial. En el mo-

ment d'escriure Lo somni, al final de 1398, els dos primers vaticinis ja s'havien

acomplert i el tercer, tot i que aleshores era només una possibilitat no gens

improbable, va acabar acomplint-se.

A partir del paràgraf 8 el diàleg se centra ja en el problema de la immortalitat.

Al paràgraf 9 Joan I fa una breu síntesi de la diversitat de funcions de l'ànima.

Bernat s'adona de seguida que el rei, al final d'aquesta exposició, vol forçar-lo

a acceptar la doctrina per autoritat. Però Bernat no accepta creure només pel

testimoni del rei i demana una instrucció detallada.

L'argumentació, molt minuciosa, de Joan I sobre l'ànima humana ocuparà la

resta del llibre I de Lo somni. Després de fer algunes consideracions generals,

el rei resumeix la doctrina dels filòsofs antics sobre l'ànima i exposa un seguit

d'arguments sobre aquest punt:

1) L'ànima ha estat creada per Déu.

2) És una substància espiritual.

3) És una substància pròpia.

4) Dóna vida al cos.

5) És racional.

6) És immortal. Davant dels dubtes que Metge planteja sobre aquest darrer

punt, el rei aporta el testimoni dels personatges i textos següents:

a) Filòsofs gentils

b) Jueus

c) Nou Testament i pares de l'Església

d) Filòsofs musulmans

7) Finalment, Joan argumenta que l'ànima és convertible en bé i en mal.


Gairebé res en aquesta part central del llibre I és original de Metge. Els punts

1-7 són extrets sobretot de les Qüestions tusculanes de Ciceró i del De anima de

Cassiodor, en traducció literal en gran part; però també hi ha materials que

procedeixen de sant Gregori, de sant Tomàs, de Ramon Llull i d'altres obres

ciceronianes. Tots són textos plens d'autoritat. El resultat és que hom troba en

Lo somni una veritable recopilació de doctrina sobre la immortalitat de l'ànima.

Just abans d'al·legar el testimoni dels filòsofs musulmans (punt 6d), Bernat

dóna la raó al rei en la seva discussió: admet la immortalitat de l'ànima (parà-

graf 10), però ho fa cometent un lapsus que Joan li esmena immediatament.

Després de l'esforç esmerçat i dels arguments i de les autoritats al·legades creu-

re en l'ànima immortal no és una qüestió d'opinió! Una veritat essencial de la

fe és una veritat necessària. Sobre la distinció entre ciència i opinió, la glossa

catalana medieval del De regimine principum de Gil de Roma afirma, seguint

Aristòtil, que

"[...] ciència sia la coneixença de les coses immutables e necessàries [...] opinió sia unaconeixença de l'enteniment imperfeta, restant lo enteniment ab por del contrari".

El llibre I es clou amb una darrera qüestió capciosa: Bernat dubta perquè "mol-

tes coses veig induints mi a creure que les ànimes dels bruts sien immortals,

així com són aquelles dels hòmens." Aquell que dubtava de la immortalitat de

l'ànima humana creu ara que fins i tot els animals són immortals; és potser

una actitud extremosa, típica del convers. El darrer esforç del rei es dedicarà

a corregir aquest error i a demostrar que l'ànima dels bruts és corruptible16.

Finalment (paràgraf 11), Bernat expressarà la seva satisfacció espiritual per la

il·luminació que ha obtingut gràcies a la intervenció del rei.

(16)L'ànima�dels�animals�és�corruptible

Els animals no tenen ànima immortal i acaben la seva vida amb la mort del cos, segonsla doctrina cristiana. Així es pot llegir al Llibre de les bèsties de Ramon Llull: després de lavisita que el Lleopard ha fet al regne dels homes, pensa "que ell amava més ésser bèstiairracional, jassia que no sia res aprés sa mort, que si era rei dels hòmens, en qui fos tantade colpa com era lo mal qui es seguia per malvat rei."

3.3.2. La literatura consolatòria

Lo somni és un producte de difícil classificació; encaixa malament en els grans

gèneres literaris establerts al seu temps. Ni el qualificatiu d'obra de ficció no

hi escau amb propietat: Metge es mou en un terreny ambigu entre la ficció i

la revelació sobrenatural per mitjà d'un somni. D'altra banda, com s'ha vist,

el llibre I és en gran part un diàleg filosòfic i teològic, en què no s'estalvien

ni arguments ni autoritats: hom pot trobar-hi doctrina de gran profit i fins el

relat de la conversió de l'incrèdul resulta exemplar i edificant; però l'obra no

és un tractat doctrinal divulgatiu, a l'estil de Lo crestià d'Eiximenis.


Lo somni presenta, tanmateix, notables paral·lelismes amb algunes obres que

pertanyen a un camp de la literatura clàssica i medieval que ha tingut un con-

reu més limitat: la literatura consolatòria.

Es tracta principalment de tres obres, totes tres presents també com a fonts

textuals de Lo somni: el De consolatione philosophiae de Boeci (de l'any 523),

el Secretum meum de Petrarca (devers 1342) i el Corbaccio de Boccaccio (vers

1365). Retrobem en l'obra de Metge diverses característiques d'aquestes obres,

que són les següents:

1) A les tres el narrador és alhora el protagonista, que presenta com a autobi-

ogràfica una aparició sobrenatural: la Filosofia, en el cas de Boeci; la Veritat i

sant Agustí, en el cas de Petrarca; el marit difunt de la seva amant, que es troba

al purgatori, en el cas de Boccaccio.

2) A les tres, l'aparició consola el protagonista-narrador, que es troba en una

situació moral insatisfactòria: Boeci és a la presó, acusat injustament de traïció

i en un estat anímic pèssim; Petrarca, en un atzucac vital, darrere el qual hi

ha una passió amorosa i un desig de glòria malaltissos; Boccaccio, enfonsat en

la desesperació per culpa de l'amor. Totes tres obres tenen un caràcter essenci-

alment dialògic.

3) El resultat de la intervenció sobrenatural és una regeneració moral dels pro-

tagonistes, gràcies sobretot a l'elevació espiritual a què els condueixen, no sen-

se dificultats i alguna oposició, els seus interlocutors.

4) Al Corbaccio l'aparició es dóna en un somni; en canvi, al De consolatione i

al Secretum es tracta de visions en vetlla.

Dues altres obres, no exactament consolatòries, tenen una influència directa

sobre Lo somni, tant pel que fa a l'estructura, als motius, com als continguts;

són aquestes:

1) El Somnium Scipionis (VI part del De republica, devers l'any 51 aC) de Ciceró,

i el comentari neoplatònic que en va fer Macrobi (vers l'any 400). Presenta

Publi Corneli Escipió narrant un somni esdevingut vint anys abans i en què se

li havia aparegut Escipió Africà. Aquest, a més de pronosticar-li la seva carrera

política i militar, li va revelar el destí de les ànimes dels difunts en el més enllà.

2) Els Dialogi de sant Gregori el Gran (593). En el llibre IV introdueix un ingenu

deixeble seu, el diaca Pere, en el món de la realitat espiritual cristiana, que creu

en la immortalitat de l'ànima i en el més enllà de pena o de glòria que els està

aparellada; el text és construït a partir del diàleg.

L'esquema de la conversió de l'escriptor, que es penedeix dels errors juvenils

gràcies a la intervenció divina és, d'altra banda, molt freqüent a les lletres

tardoantigues i medievals: de fet, és el que apareix als primers capítols de la


Vita coetanea de Ramon Llull; però també és la història de sant Agustí a les

seves Confessions, i la de Dant Alighieri a la Commedia; i les ara esmentades de

Petrarca i Boccaccio.

La lectura anticipada que hem fet del llibre II de Lo somni permet

d'entendre millor el sentit del llibre I en l'obra, que no és pas un diàleg

sobre els fets de 1396, sinó principalment la història de la consolació i

la conversió d'un descregut. Així és comprensible la minuciositat que es

dedica a l'argumentació sobre l'ànima immortal i la quantitat i la qua-

litat de les fonts aplegades amb aquest propòsit.

Tanmateix, l'ensopegada de Bernat amb el terme opinió, en un moment tan

inoportú com el que certifica solemnement la seva conversió (paràgraf 10),

introdueix un element inquietant en la interpretació de l'obra.

Vol ser una broma? Quin significat té situada en aquest punt tan determinat

del text? La docilitat amb què Bernat accepta la rectificació del rei pot ser

interpretada com una voluntat de submissió a la veritat oficial, encara més

clarament subratllada pel lapsus. I el resultat final de la conversa amb el rei no

permet cap dubte: Bernat resta il·luminat i "íntegrament consolat".

En tot cas, l'actitud inconformista, i en algun cas capciosa, de Bernat en

el seu diàleg amb el rei Joan fa pensar en aquells "jóvens ciutadans qui

molt s'adeliten en algunes honestes subtilitats" que Eiximenis detectava

en el seu pròleg a Lo Crestià i als quals es proposava de pescar per a la

causa de la fe gràcies a algunes "poquetes subtilitats" posades com a esca

en el seu llibre. És clar que no és una caracterització que s'escaigui només

al personatge Bernat, sinó que també és extensible a l'autor d'una obra

de tanta complexitat i sofisticació intel·lectual i literària com Lo somni.

3.4. Els llibres III i IV de Lo somni

Als dos darrers llibres de Lo somni, els interlocutors de Bernat són dos perso-

natges mitològics, el músic i poeta Orfeu i l'endeví Tirèsies, que porten el dià-

leg cap a dos temes, en aparença, sense relació amb els dos llibres anteriors:

l'infern i l'amor. Amb la introducció d'aquests mites, l'obra es desplaça a l'àmbit

de la poesia17, tal com l'entenia l'edat mitjana. En efecte, el terme era utilitzat,

no per a designar les composicions en vers que es produïen en llengua vulgar

(les dels trobadors), sinó per a fer referència als autors clàssics, al conjunt de

les seves obres i, fins i tot, a les seves traduccions en prosa al vulgar; en con-

seqüència, els temes i els personatges propis d'aquestes obres eren considerats

poètics.


(17)Poesia

Quan Bernat Metge, Joanot Martorell, l'anònim del Curial o Joan Roís de Corella diuen"poesia" no pensen necessàriament ni en Bernat de Ventadorn, ni en el Consistori deBarcelona, ni en Ausiàs March. Aquest mot s'usa molt escadusserament al segle XV per adesignar els productes de la tradició lírica d'origen trobadoresc que es recull als cançoners:aquesta mena de productes s'anomenen "trobes", "escrits de gaia ciència", cançons, dan-ses, sirventesos... Això es deu al fet que el mot poesia al segle XV fa patent a la ment sobre-tot la poesia llatina: Virgili, Ovidi, Lucà, Estaci, Horaci... La poesia, doncs, no s'identificad'antuvi amb el llenguatge versificat perquè hom solia accedir sovint a versions romàni-ques en prosa d'aquests "poetes"; per això Sal·lusti també semblava un poeta i el Sènecaprosista i Titus Livi, alguns cops. Poeta era el savi antic que havia fabulat "ficcions", quehavia explicat poèticament veritats morals de gran transcendència al darrera de fets apa-rentment banals. Quines lliçons no ens dóna aquell Virgili, que Dante considera el seuguia i el seu mestre a la Divina Comèdia!

Extret de: L.�Badia (1993). "El Tirant, la tradició i la moral". A: L. Badia. Tradició i moder-nitat als segles XIV i XV (pàg. 129-138). Barcelona, València: Publicacions de l'Abadia deMontserrat / Institut Universitari de Filologia Valenciana (Biblioteca Sanchis Guarner,núm. 25).

Ja sabem per sant Vicent Ferrer que la poesia és condemnable "car les doctrines

poeticals no salven les ànimes". És ben curiós, doncs, que Orfeu i Tirèsies es

presentin com a missatgers divins (al costat del rei Joan) i com a portadors

d'una doctrina de salvació! Especialment sorprenent és el cas de Tirèsies, de-

dicat a alliberar Bernat de l'esclavitud de la passió amorosa de què és víctima.

I és que la posició de sant Vicent respecte de la poesia és la comuna dels cler-

gues i dels moralistes. Eiximenis, molt més moderat i contemporitzador, és

capaç de reconèixer el valor contingut en les arts liberals, d'origen pagà, i de

recomanar-ne un ús prudent, que destriï el gra de la palla:

"[...] aitals escriptures llegim [...] per tal que les rebutgem e les menyspresem o per tal queaprenam molta bona doctrina que aquí ha, o ço que hi és de bé que ho girem a servei dela santa Escriptura o que ho aportem a qualque bona fi e a cosa a Déu plasent."

Primer del Crestià, cap. 31.

Però, bo i fent distinció entre filòsofs i poetes, quan parla de poesia, és a dir,

de literatura clàssica, és tan inflexible i rotund com sant Vicent:

"[...] fort se deuen guardar los hòmens savis que llurs infants en llur infantesa no faceninformar en lletres ne ciències carnals, ne monçonegueres, ne poètiques ne vanes, car çoque los infants llavors reeben, tostemps ho retenen [...] En especial és vedat a crestià deno llegir en los llibres dels poetes, car les ficcions aquelles poètiques encenen los lligentsa carnals delits e a altres mals."

Primer del Crestià, cap. 33.

Prejudicis morals a banda, l'aparició d'Orfeu i de Tirèsies podia no plantejar

gaires problemes de versemblança narrativa per a un lector medieval. La poesia

es podia prendre en un pla literal de significació i, per tant, els dos personatges

podien ser acceptats com a històrics18 (vestits amb més o menys guarniments

poètics). D'altra banda, hom podia reconèixer un fons real en la narració, mo-

dificada i embellida literàriament; tal com fem avui amb les pel·lícules basades

en un fet real (o presumptament real). Finalment, també alguns autors consi-

deraven que la poesia era portadora de veritats ocultes, per a la revelació de

(18)La concepció que la mitologiaté un rerefons verídic transformatpels poetes i que els seus prota-gonistes havien estat personatgeshistòrics rellevants prové d'Evemer(vers el 300 aC).


les quals calia una interpretació profunda19: així, Orfeu i Tirèsies podien ser

entesos com a al·legories dels pecats venials que purgava el rei Joan al més

enllà (les aficions excessives per la música i per l'endevinació del futur).

(19)Exegesi

Tècnica de notable complexitat encaminada a detectar i a identificar els diversos grausd'interpretació possibles. Aquesta tècnica s'arribà a elaborar perquè, per als homes del'edat mitjana, la interpretació d'un text no era una tasca fàcil que es pogués resoldre enuna única dimensió.

La tècnica en qüestió té el seu eix principal (però no únic) en l'al·legoria. L'exegesial·legòrica no solament multiplicava els sentits d'un text, sinó que donava també un grandesplegament dels seus ecos i connexions.

Aquesta tècnica subtil i ben estructurada la trobem ja explícita a Cassià (vers 360-435) iarribà a establir-se com a norma canònica. Exposem-la seguint el model i les definicionsde Raban Maur (780-865). El nom Hierusalem és, "històricament, la ciutat dels jueus";aquest és el sentit�literal. En canvi, hi ha al·legoria "quan s'assenyala la presència delCrist i dels sagraments de l'Església amb paraules o amb elements místics"; l'al·legoriacorrespon, doncs, al significat cristològic i eclesiàstic i aleshores Hierusalem equival aEcclesia Christi. Tenim, a més, la tropologia o sentit�moral, "és a dir, l'enunciat moral,encaminat a definir i a corregir els costums, expressat en termes o bé oberts o bé figurats";en aquest cas, Hierusalem vol dir "l'ànima de l'home, que sovint és blasmada o lloadaper Déu a les Escriptures amb aquest nom". I, finalment, hi ha el sentit escatològic oanagogia, "que tracta dels premis futurs i de la vida futura que ens espera al cel, ambparaules místiques o obertes"; en aquest cas, Hierusalem equival a "la ciutat de Déu, lacelestial, la que és mare de tots nosaltres".

Un mètode com aquest ens pot semblar un instrument pretensiós capaç de forçar sis-temàticament qualsevol text per fer que digui el que hom s'ha proposat per endavant.Tanmateix, l'opinió no és justa i no explica les raons de ser del mètode; el procedimenten qüestió, de fet, té motivacions molt profundes i genuïnes, però del tot alienes a lesexigències de precisió i de rigor verbal de l'home modern.

Els textos medievals "no s'estudiaven només com a testimonis del passat, com a docu-ments morts. Hi havia la preocupació constant d'assolir una meta pràctica: la formaciódel cristià" (Leclercq). Prendre en consideració un text és submergir-lo en un teixit deproblemes contemporanis per tal que en proposi solucions útils: altrament, no té sentitllegir-lo.

No cal ni dir que aquestes teories facilitaven una recuperació operativa i actual dels clàs-sics pagans. Així, al segle XII, Joan de Salisbury va escriure que "les mentides dels poetesserveixen la veritat".

Extret de: A.�Vàrvaro (1983). Literatura románica de la Edad Media: estructuras y formas(pàg. 42-48). Barcelona: Editorial Ariel (Letras e Ideas).

3.4.1. L'infern, l'amor...

El llibre III de Lo somni presenta dues parts ben diferenciades, cadascuna

conduïda per una de les dues figures poètiques ara referides. A la primera, Or-

feu comença explicant la història de la seva vida; aquesta poètica ficció20 està

construïda mitjançant la integració de diversos materials: sobretot, a partir

dels llibres X i XI de les Metamorfosis d'Ovidi. El resultat és un text d'una ex-

traordinària elegància, ben capaç de donar "plaer a les orelles" dels lectors, tal

com sant Vicent recelava.

El relat d'Orfeu serveix de pretext que permet a Tirèsies de portar a col·lació el

tema de l'amor i anunciar quin serà el seu paper en aquesta història: es presenta

com un inflexible metge espiritual que ha de guarir Bernat (que d'antuvi no

(20)Les�poètiques�ficcionsLes poètiques ficcions eren aque-lles composicions que narravenhistòries fictícies ambientades en elllunyà passat clàssic, protagonitza-des per herois, déus o animals mi-tològics i expressades amb un estilliterari que imitava els autors admi-rats.


es reconeix com a malalt, paràgraf 3) de la seva passió amorosa. La solemne

declaració d'amor de Bernat (paràgraf 2) remet a la tradició amatòria vinculada

a la poesia d'arrel trobadoresca; ell estima (i és correspost per) una dona que

supera totes les altres en virtut i bellesa.

Bernat aprofita un altre aspecte del relat biogràfic d'Orfeu, la seva doble esta-

da a l'infern, per demanar-li com és el més enllà de turment i de càstig. La

descripció minuciosa d'Orfeu és composta, amb un fi treball de marqueteria

textual, a partir principalment de l'Hercules furens de Sèneca, amb la incorpo-

ració d'elements del llibre VI de l'Eneida de Virgili i de l'Inferno de la Commedia

de Dant.

Cal advertir que l'infern que descriu Metge a partir d'aquests models clàssics

s'allunya de la tradició cristiana en la seva topografia i en la seva iconografia.

La configuració corrent de l'infern cristià, que té orígens folklòrics i populars,

és la que trobem al Viatge al Purgatori de Perellós (aplicada a la descripció del

purgatori, però és la mateixa), i és la que els predicadors van explotar amb

intensitat.

En canvi, l'infern clàssic tenia la particularitat de reunir-hi tot el més enllà que

podien esperar les ànimes humanes: la glòria (als Camps Elisis) o el càstig (al

Tàrtar); així, Enees, al llibre VI de l'Eneida, descendeix als inferns acompanyat

per la sibil·la per anar als Elisis, trobar-hi el seu pare Anquises i contemplar

el futur de Roma; el seu pas per l'indret de la damnació no té un lloc central.

Aquesta diferència, no menuda, amb la distribució del més enllà cristià (cel-

purgatori-infern) obliga qualsevol adaptació a reduir l'infern al Tàrtar clàssic.

Metge, prenent com a model l'Hercules furens de Sèneca, opta per un infern

que ja és presentat sobretot com un lloc d'horror i de patiment i que, doncs,

és més pròxim al cristià.

Metge duu a terme la cristianització d'aquest altre món pagà seguint el model

d'adaptació que ja havia operat Dant al seu Inferno; i així, com el poeta italià,

situa els llimbs cristians a l'entrada de l'infern (paràgraf 6). Els llimbs acollien

les ànimes dels infants morts sense baptisme i també aquelles que no havien

pogut entrar al cel abans de la redempció, és a dir, les dels patriarques de l'Antic

Testament, que van ser rescatades per Jesús després de morir. Dant (cant IV) hi

situà, a més, les ànimes dels savis pagans virtuosos, entre les quals, la de Virgili,

el seu guia; Metge el segueix en aquest punt i Orfeu precisa que hi sojornen

tant ell com Tirèsies.

En la descripció dels càstigs que pateixen els damnats (paràgraf 9 i 10) es pro-

dueix un curiós sincretisme entre tradició cristiana i pagana: d'una banda, les

penes estan inspirades en les de Tàntal, Tició, Ixió, les filles de Dànaos, etc.; de

l'altra, es fan correspondre a cadascun dels set pecats capitals i la iconografia

que en resulta s'aproxima més a la de l'infern cristià tradicional. Noteu que,


com és habitual, els suplicis observen una relació de similitud o de contradic-

ció amb els pecats a què es refereixen (els orgullosos són turmentats embru-

tant-los i refredant-los, els golosos es devoren ells mateixos, etc.).

De les quatre preguntes que fa Bernat després del relat d'Orfeu (paràgraf 11),

interessa especialment la segona, que planteja el problema de la credibilitat

de la descripció que s'acaba de fer de l'infern: és realment com s'ha explicat o

més aviat es tracta d'una ficció poètica? És a dir, es pregunta si tot plegat no és

una invenció pròpia dels poetes clàssics; i cal recordar que Orfeu és tant una

figura pagana com un poeta. La resposta (paràgraf 12) desplaça la qüestió del

més enllà des de la teologia cap a la literatura: sobre el sentit literal i el sentit

ocult del que s'ha explicat. La poesia clàssica era entesa com una ficció (per

tant, sense gaire veritat en el pla literal de significació), però alguns admetien

que contenia un sentit profund. Cal fer atenció al que contesta Orfeu i a com

està plantejada aquesta resposta i determinar si es respon afirmativament o

negativament.

A la segona part del llibre III, Tirèsies condueix la conversa cap al problema

moral ja diagnosticat: Bernat, encara que no ho admeti, es troba atrapat en el

fangar de la passió amorosa. L'endeví pagà, que va passar temporalment pel

sexe femení, parla com un veritable moralista cristià i sentencia que ningú

no pot trobar la felicitat en una dona, ni tan sols en la seva pròpia muller

(paràgraf 13). I Bernat, que estima una persona que no és la seva esposa, admet

que no és feliç ("content") del tot. És clar que Tirèsies té un concepte espiritual

de la felicitat: la quietud de la contemplació d'allò que és bo (i només Déu és

absolutament bo); per contra, la passió amorosa comporta la pertorbació del

desig, que tot ho trasbalsa.

La denigració de l'objecte d'amor, la dona, és el remei que fa servir Tirèsies

contra l'amor. Gairebé tot el que resta del llibre és pres, en major o menor me-

sura, del Corbaccio de Boccaccio. Es donen una vintena d'arguments misògins

que proven de fer repugnant el gènere femení i, finalment, l'atac, duríssim, se

centra en la mateixa estimada de Bernat (paràgraf 15). No és sobrer recordar

ara que Bernat Metge, casat en segones núpcies el 1390 amb Eulàlia Formós

(que li va donar quatre fills), tenia un embolic a València amb Violant Cardo-

na, cosa que era sabuda de tothom.

El llibre IV de Lo somni és dedicat íntegrament a la rèplica de Bernat a Tirèsies.

En primer lloc, fa un elogi de les dones, en què exclou la Verge Maria, per la

seva singularitat. Elogia, a continuació, algunes dones famoses de l'antiguitat

i sis reines catalanes. Els fragments seleccionats recullen els elogis de Violant

de Bar i Maria de Luna, interessants si es posen en relació amb les respectives

actuacions en els fets de 1396. La reina Violant, lloada per la seva generositat

(paràgraf 16), i, en el procés, acusada implícitament de connivència en les

corrupcions dels consellers del rei; la reina Maria, lloada per la seva fermesa: en


absència del rei Martí (paràgraf 17), en la regència posterior a la mort de Joan

(paràgraf 18), aturant la invasió de Mateu de Foix (paràgraf 19) i mantenint la

justícia durant l'empresonament dels consellers (paràgraf 20).

La invectiva de Bernat contra els homes és una rèplica punt per punt de tots

els arguments de Tirèsies contra les dones.

Els dos personatges tanquen el debat mantenint cadascú les seves respectives

posicions sobre la bondat o la maldat de les dones i de l'amor. Bernat calla

mentre Tirèsies recapitula la lliçó moral que vol inculcar-li: cal renunciar a

l'amor i acollir el servei de Déu, la meditació i l'estudi com a remeis a la passió

pertorbadora (paràgraf 23).

3.4.2. ... i la immortalitat de l'ànima

L'infern i l'amor són els temes centrals dels llibres III i IV de Lo somni. En apa-

rença, tenen poc a veure amb els temes dels llibres I i II, la immortalitat de

l'ànima i els fets de 1396. Si es fila una mica prim, tanmateix, és possible de

relacionar-los tots quatre. Parlar de l'infern, d'alguna manera, és referir-se a la

transcendència de l'ànima en el més enllà; la damnació és una de les possibi-

litats de la pervivència (la pitjor, és clar!). I per a un epicuri convertit a la fe,

una instrucció sobre l'infern és tota una lliçó i un advertiment.

Els dubtes que planteja Bernat en el paràgraf 11 no posen en dubte l'existència

del càstig etern. En canvi, no és clara l'explicació d'Orfeu que correspon a la

pregunta per la literalitat de la descripció que acaba de fer (paràgraf 12). A

l'infern hi ha un gos de tres caps, i un vell que traspassa les ànimes amb una

barca, i...? La resposta és clara i rotunda: sí. Orfeu suposa que Bernat fa una

objecció, però, de fet, no sabem si aquest realment pensa el que el músic li atri-

bueix: tot plegat no és més figura poètica que realitat? La solució a la hipotèti-

ca pregunta encara és més embolicada: els poetes no han parlat perquè sí; i, si

es mira en profunditat, no hi ha altra manera millor d'anomenar les realitats

de l'infern que la dels filòsofs gentils i els poetes. Però si es tracta només d'una

qüestió de noms, la descripció és purament metafòrica. En resum: l'infern és

tal com l'ha descrit Orfeu? Sí, però no. Pot ser que la contesta deixi el lector

en la perplexitat, però no sembla que insatisfaci Bernat, que no suscita noves

qüestions.

Per a la conversió d'un epicuri, l'amor és un tema fonamental. En negar la

transcendència (l'existència de Déu i de l'ànima immortal), l'epicureisme feia

del plaer el bé absolut; a l'edat mitjana, era considerat una doctrina materia-

lista i hedonista. Redimensionar l'objecte de l'amor, la dona, en els termes que

la moral cristiana medieval considerava justos (termes que vistos avui són una

injustícia palmària) era essencial en el procés de conversió d'un epicuri. El rei

Joan i Tirèsies tenen confiats aspectes igualment bàsics de la missió de conver-


tir l'escèptic Bernat: fer-li atorgar la immortalitat de l'ànima i fer-li renunciar a

l'amor com a aspiració vital màxima. Joan reïx en la primera part, però Tirèsies

fracassa: Bernat no afluixa i manté, malgrat tot, la bondat de l'amor humà.

No pot passar desapercebut que Bernat utilitza el terme opinió en els dos mo-

ments crítics del seu procés de conversió. En acceptar els plantejaments de

Joan I i en rebutjar els de Tirèsies. Així com és inacceptable parlar d'opinió

referint-se a una veritat revelada (l'ànima immortal), no és inadequat fer-ho

tractant d'una qüestió moral (l'amor). El primer punt afecta la doctrina; el se-

gon, la moral. L'Església perseguia amb duresa les desviacions doctrinals, però

era molt tolerant pel que feia a les morals. Un pecador és disculpable (tots ho

som, perquè la carn és feble), però un heretge no té perdó possible.

Tal com no es cansa de repetir Tirèsies, la fermesa de Bernat a sostenir la

bondat de la dona i de l'amor és un error moral i un signe d'estupidesa

intel·lectual. Però aquesta actitud té una altra dimensió si la posem en

relació amb el seu suposat epicureisme. Implicaria que l'escèptic no es

converteix en un dels dos punts bàsics del seu ideari. La posició de Ber-

nat encara és més inquietant si es té en compte que es detectava algun

indici (confús, cal admetre-ho) de conversió fraudulenta en allò que es

referia a l'ànima immortal. I, aleshores, com hem d'interpretar Lo somni?


4. La literatura segons Bernat Metge

El llibre de Bernat Metge és una obra incomparablement més complexa i sofis-

ticada que el Viatge al Purgatori de Ramon de Perellós. Perellós va sentir la ne-

cessitat d'emprendre físicament un viatge fins als confins del món conegut per

atrevir-se a escriure; a l'hora d'explicar la seva experiència ultramundana, va

seguir un text preexistent (gairebé un de sol, el de Saltrey), que va traduir sen-

se apartar-se'n. El resultat és una narració d'esdeveniments reals (o suposada-

ment), escrita des d'un punt de vista historiogràfic. La posició de Perellós com

a autor no varia gaire respecte de la de Muntaner. Tots dos escriuen empesos

per la consciència d'haver viscut aventures extraordinàries que no es poden

silenciar i emparats en l'autoritat que els proporcionen les seves experiències

sobrenaturals; altrament, no s'hi veurien amb cor.

Per a Perellós (i per a Muntaner) només la realitat i la veritat justifiquen la

literatura. Bernat Metge no parteix d'aquest pressupòsit. Lo somni és un llibre

compost a partir d'una gran multiplicitat de textos preexistents; només n'hem

indicat uns quants i són força més encara; presenta una notable intertextuali-

tat. El procediment no té res a veure amb el plagi; la vulneració del copyright

és un concepte modern. Al contrari, la utilització de fonts prestigioses per a la

composició de la pròpia obra és una via d'adquisició d'autoritat i de prestigi

a l'edat mitjana. L'autoritat de Lo somni prové principalment de la dels autors

que Metge utilitza. Només cal recordar la distinció de què gaudia la tasca del

compilador en les diverses menes de treball intel·lectual que havia desenvo-

lupat l'escolàstica. Doncs bé, la manera de procedir de Metge és més pròxima

(encara que no és idèntica) a la del compilador que no pas a la de Perellós.

Les diferències entre un i altre autor i entre una i altra obra s'expliquen per la

diversitat de mons culturals a què pertanyen Perellós, noble i cavaller, i Metge,

membre de la Cancelleria i notari.

Lo somni és una obra que se sosté per si mateixa, per la seva estruc-

tura i pel seu desenvolupament literaris, sense necessitat de certificats

d'autenticitat com els de Perellós. La capacitat de Metge de construir

un llibre convincent en si mateix revela un enorme domini de la pro-

pietat de la literatura d'imposar-se al lector. En aquest cas, el repte era

més gran perquè Lo somni és un llibre dialògic en què succeeixen molt

poques coses.

S'esdevé, tanmateix, que encara que és fàcil d'advertir immediatament la qua-

litat de l'obra i de deixar-se seduir pels diàlegs que hi mantenen els personat-

ges, el sentit global de Lo somni i la intenció amb què ha estat escrit no es de-

dueixen amb la mateixa facilitat. La complexitat del conjunt introdueix mati-


sos molt importants a les informacions que el llibre dóna: es tracta, sens dubte,

del relat de la conversió d'un descregut; però no és una narració exemplar, ja

que Bernat no admet una qüestió moral fonamental (la perversitat de l'amor).

Hi ha tot d'informacions privilegiades sobre els fets de 1396, tot i que no ocu-

pen un espai central a l'obra. Pot ser que la intencionalitat de l'obra hagi estat

difondre aquestes informacions?

La visió política que es desprèn a partir d'aquí de Lo somni té punts de contacte

ideològic amb la que hem vist en el Llibre de les bèsties de Llull. La lliçó moral

del beat mallorquí és que el rei només pot confiar en l'aristocràcia de sang

i de virtuts, mentre que la lliçó moral del notari barceloní és que el monar-

ca s'ha de refiar dels cortesans que han demostrat a bastament la seva vàlua

professional i la seva lleialtat. Però literàriament, les dues obres són molt dis-

tants. Els referents literaris de Lo somni ja no són estrictament romànics –com

el Roman de Renart– o exemplificals –com el Calila e Dimna i el Sendebar–, sinó

que són cultes i procedents d'Itàlia: la prosa d'art, el diàleg i la sàtira. El Llibre

de les bèsties no admet dobles lectures, mentre que Lo somni provoca dubtes

d'interpretació, globals i de detall. Quin sentit té la fingida equivocació sobre

el mot opinió en un moment tan inoportú com el de la conversió? Per què al

final del llibre, en contrast d'allò que s'expressa en acabar el llibre I, Bernat

roman desconsolat i sense esma? Quin significat tenen els trets morbosos amb

què es caracteritza el somni de Bernat?

Atès que es descobreixen relacions subtils entre les dues primeres parts de

l'obra i les dues darreres, en aparença tan inconnexes, potser un repàs a

l'estructura de Lo somni pot ajudar a la determinació del sentit global del llibre.

4.1. L'estructura de Lo somni

Lo somni es compon de quatre llibres21, el tercer dels quals té dues parts ben

diferenciades.

(21)Llibres�de�Lo�somni:

· Llibre I. Dedicat a la discussió sobre la immortalitat de l'ànima.

· Llibre II. Dedicat als fets de 1396.

· Llibre III.1. Dedicat a l'infern.

· Llibre III.2. Dedicat a l'amor i a la crítica de les dones.

· Llibre IV. Dedicat a l'amor i a la defensa de les dones.

Els diversos personatges22 que parlen amb Bernat en aquests llibres estan es-

tretament relacionats entre si i la seva aparició queda del tot justificada.

(22)Personatges�de�Lo�somni:

· Llibre I. El difunt rei Joan I, que en ser un esperit propicia la discussió amb Bernat.


· Llibre II. El difunt rei Joan I, que explica el sentit de la seva mort (1396) i dels esdeve-niments que se n'han derivat.

· Llibre III.1. El músic mitològic Orfeu, que castiga l'excessiva afecció de Joan I a la música,pot parlar amb coneixement de causa de l'infern.

· Llibre III.2. L'endeví mitològic Tirèsies, que castiga l'excessiva afecció de Joan I a lapredicció del futur, pot parlar amb coneixement de causa del gènere femení, perquè haestat una dona.

Els diversos temes23 tractats en aquests llibres també estan perfectament rela-

cionats.

(23)Temes�de�Lo�somni:

· El sentit de la discussió sobre la immortalitat de l'ànima, induïda per l'esperit de JoanI al llibre I, connecta amb l'epicureisme inveterat de Bernat, que coneixem per boca delmateix Joan al llibre II.

· L'amor, tema que la història d'Orfeu i Eurídice porta a col·lació (a III.1), el reprèn Tirèsiesa la segona part del llibre III i és objecte del IV. El sentit d'aquesta discussió es fa evidenten l'epicureisme de Bernat referit al llibre II.

· En canvi, els fets de 1396 són només una qüestió secundària en el desenvolupamentde l'acció i del llibre; és inevitable parlar-ne amb el difunt Joan I, però tenen un sentitocult que ni el mateix Bernat no coneixia: han permès l'aparició salvífica del rei i delsseus acompanyants.

Hi ha, encara, una sèrie de passatges de l'obra que, sense relació aparent, fan

referència al rei Martí o a la reina Maria de Luna24, la seva esposa.

(24)Referències�al�rei�Martí�o�a�la�reina�Maria�de�Luna�a�Lo�somni:

· Les profecies sobre l'alliberament i la rehabilitació de Bernat del llibre I per part del reiMartí volen consolar-lo de la certesa d'haver perdut Joan com a senyor. Estan lligades,tanmateix, amb l'exculpació de què és objecte al llibre II.

· Els excursos sobre el Cisma d'Occident i sobre la concepció immaculada de Maria (llibreII) certifiquen que tant Joan com, sobretot, Martí tenen unes posicions correctes sobreqüestions tan candents.

· L'elogi de la reina Maria al llibre IV, bo i formant part de la defensa de les dones, justifical'actuació dels monarques en els fets de 1396. I, de fet, referma tot el que es diu al llibre II.

Vist així, és evident que el conjunt de l'obra presenta una gran coherèn-

cia interna i que ha estat calculat fins al mínim detall. Res no sembla

accessori i tot encaixa a la perfecció.

Però és que, a més, l'obra també pot ser llegida prenent cada llibre per separat25.

(25)Lectura�independent�dels�llibres�de�Lo�somni:

· El Llibre I pot ser entès com un tractat dialogat sobre la immortalitat de l'ànima; edificanti exemplar per la narració de la conversió d'un descregut; profitós per la recopilació ques'hi fa d'autoritats sobre el tema. És, doncs, una part doctrinal i moral.

· El Llibre II pot ser entès com un recull d'actualitat, per les referències a esdevenimentsde gran transcendència política que han suscitat gran interès en la ciutadania.

· Els llibres III i IV poden ser llegits com una sàtira misògina i andrògina, com un debattòpic sobre la dona i l'amor. En efecte, la discussió no presenta novetats, sinó que recullun seguit de llocs comuns misògins i filògins que es reprodueixen amb gran freqüència a


l'edat mitjana. No s'ha de menystenir que el plaer, representat per l'amor i per les dones,és un dels pilars de la doctrina epicúria.

4.2. Les lectures de l'obra: interpretar Lo somni

Dues coses es poden afirmar amb seguretat de Lo somni de Bernat Metge: una,

que es tracta d'una obra polièdrica, amb multitud de possibles enfocaments

de lectura; dues, que aquesta diversitat no és de cap manera casual, sinó que

el seu autor l'ha calculada fins al detall gràcies a un extraordinari domini dels

recursos literaris i de les fonts que ha utilitzat per construir el text.

Tanmateix, es poden distingir les tres maneres següents de llegir l'obra:

1) La primera és la més immediata, aquella que primer s'imposaria al lector:

la lectura�evident�i�ingènua. Lo somni és, de manera incontestable, el relat

d'una revelació en somnis que condueix a la conversió del seu protagonista:

per això és una obra moralment profitosa26. Per les autoritats que compila

sobre el més seriós dels temes tractats, la immortalitat de l'ànima, és també

una obra doctrinalment profitosa. Els llibres III i IV podrien ser considerats,

en aquesta lectura, un afegit per manifestar la cultura literària de l'autor.

(26)Alguns dels manuscrits que hantransmès Lo somni, com el ma-nuscrit III de l'Ateneu Barcelonès(s. XV), posen de manifest queaquesta interpretació es va donar al'època.

La lectura evident de l'obra tendeix a identificar el protagonista, Bernat,

amb l'autor, Metge, i a donar per real i veritable l'aparició en somnis. Els

somnis, com a vehicles autoritzats de revelacions, havien de ser presos

amb prudència. La distància entre el moment en què suposadament es

produeix el somni (cap a l'estiu de 1396) i en què Metge fa públic el seu

llibre (abril de 1399) pot ser entesa com una espera prudencial27. D'altra

banda, l'origen diabòlic o diví de la revelació es coneix pels fruits que

dóna a llarg termini: en aquest cas, l'acompliment de les profecies (fe-

tes a posteriori, és clar!) i potser unes hipotètiques demostracions pú-

bliques de conversió, ajudarien a refermar aquesta mena d'interpretació

ingènua del llibre.

2) Hi ha tot d'indicis i de pistes que permeten de fer una lectura�oculta� i

maliciosa de Lo somni. Aquesta assenyala que Bernat (i Metge darrere d'ell i

confós amb ell) no s'ha convertit, sinó que continua negant la transcendència

i afirmant l'amor i el plaer com a bé suprem. Els passatges següents, esparsos

però no difícils de relacionar amb la qüestió de la transcendència, es poden

prendre com a autèntiques burles:

a) Aquell en què es comet un lapsus utilitzant el terme opinió per a referir-se

a les veritats revelades.

b) El que expressa la creença en la immortalitat de les ànimes dels animals,

a la fi del llibre I.

(27)Als seus Diàlegs, sant Gregorirecomana una espera prudencialdesprés de la visió, que en perme-ti de conèixer l'origen: "aitant pustard deu hom dar sa fe als somnis,con pus tard sap hom de qual partvénen".


c) Els dubtes sobre la realitat de l'infern després de la descripció d'Orfeu i es-

pecialment la resposta confusa que fa aquest personatge.

Però més significativa que aquests passatges és la mateixa estructura glo-

bal de l'obra. La seqüència dels temes no és casual, com aparenta el

curs de la narració, sinó plena d'intencionalitat: acceptació de la trans-

cendència (llibre I), informació sobre l'epicureisme de Bernat (llibre II),

descripció de l'infern (llibre III.1), negació de la moral cristiana (llibres

III.2 i IV). Aquesta seqüència, i només aquesta, insinua i oculta alhora la

lectura maliciosa de Lo somni. És creïble la conversió parcial de l'epicuri

Bernat? És admissible una palinòdia fonamentada en un simple canvi

d'opinió? Òbviament, la resposta no és clara i és que no vol ser-ho.

3) Lo somni és indiscutiblement una extraordinària obra literària, que, com ja

s'ha vist, se situa en una determinada tradició, la de la literatura consolatòria,

amb precedents i models il·lustres en Boeci, Petrarca i Boccaccio. Metge va uti-

litzar pressupòsits, esquemes i materials literaris procedents d'aquests autors.

Un lector culte de Lo somni havia d'identificar per força les continuïtats i les

innovacions que introduïa Metge en la tradició a què referia la seva obra. En

feia, per tant, una lectura�literària.

La peça fonamental d'aquesta arquitectura literària és el diàleg, que Metge pren

de Plató, de Ciceró28 i de Petrarca, segons que explica en una altra obra seva

inacabada, L'apologia. Tot i que el diàleg és un gènere filosòfic que triomfa

al segle XVI, es va conrear amb èxit a l'edat mitjana: d'escrits en llatí n'hi ha

molts, com els de sant Gregori. Ramon Llull també en va redactar, en llatí i en

català, com el Llibre del gentil i dels tres savis.

(28)Marc�Tul·li�Ciceró

De Ciceró (106 aC-43 aC), el més gran prosista llatí, aprèn Bernat Metge que Plató vaser un mestre en l'ús del diàleg. Les seves Tusculanae disputationes –on l'autor i els seusamics parlen sobretot de la immortalitat de l'ànima i un dels dialoguistes defensa les tesisepicúries– són una de les fonts fonamentals de Lo somni.

Hi ha quatre aspectes bàsics que permeten considerar que un text medi-

eval és un veritable diàleg: la caracterització dels personatges, el context

situacional, l'argumentativitat i la seriositat.

El diàleg demana almenys dos interlocutors amb un nom inequívoc que pre-

sentin les seves posicions argumentatives, sovint contraposades. Aquests dos

personatges han de compartir temps i espai, perquè el gènere permet només

un sol pla de representació. La interacció dels personatges –que caminen, es

mouen, riuen– es produeix fonamentalment en estil directe.


El debat entre els personatges ocupa el primer pla de la narració, de manera que

el context narratiu se subordina a l'argumentació. L'argumentativitat permet

vehicular lliurement opinions diverses, que es falquen en la seriositat, ja que

els diàlegs contenen veritables lliçons religioses, filosòfiques, teològiques o

científiques.

En aquest sentit, el mèrit literari de Bernat Metge és haver fet una literatura en

llengua vulgar que no sigui un mer entreteniment. Un altre mèrit de Metge,

que es complementa amb aquest, és l'ús que fa de la literatura imitativa, amb

la voluntat de donar dignitat a la llengua vulgar a partir de l'assimilació de

la frase llatina i dels autors italians que la segueixen en el seu propi vulgar,

com per exemple Boccaccio. Ho podem observar sobretot en la segona part

del llibre III de Lo somni, pres, en major o menor mesura, del Corbaccio de

Boccaccio, que també utilitzarà Jaume Roig per construir el seu Espill en vers,

encara que amb finalitats estilístiques contraposades a les de Bernat Metge.

De la mà de Boccaccio, doncs, la segona part del llibre III de Lo somni –i l'Espill

de Roig– segueix les pautes de la sàtira, un dels subgèneres del còmic que es

caracteritza per la referència a la realitat quotidiana, la ira i la indignació de

l'autor contra els mals costums contemporanis, que són censurats des de la

moralitat, i la comicitat que produeix la distorsió de la realitat presentada. La

sàtira provoca la rialla amb el propòsit d'escarnir, de manera que la barreja del

que és seriós amb el que és jocós crea una ambigüitat i un doble sentit que són

uns dels grans atractius del gènere.

Bernat Metge incorpora en la seva obra la prosa de Boccaccio perquè a la bai-

xa edat mitjana s'han fixat uns models savis d'escriptura literària que porten

implícita la noció que escriure és reescriure les autoritats doctrinals o literàries

d'una tradició. L'escriptura literària consisteix en la utilització de diverses tèc-

niques escolàstiques basades a copiar, citar, compilar, traduir, emular o cons-

truir textos a partir de fragments modèlics d'altres textos. En aquest sentit,

podríem dir que l'escriptura en llengua vulgar no és sinó una forma de tra-

ducció, en què Metge excel·leix en l'apartat III.2 de Lo somni. Al llibre IV, en

canvi, Metge ja no reprodueix els auctores, sinó que inventa. Ho fa al dictat

de Boccaccio, sí, però ja no el tradueix, sinó que l'imita, escriu com ell havia

escrit. Bernat Metge és el primer a utilitzar en català aquest estil de literatura

imitativa.


Apreciar els detalls, les al·lusions, els manlleus i les relacions de contra-

dicció o d'afirmació que el llibre manté amb els seus models és allò que

el lector culte hi troba de més rellevant. Una lectura d'aquesta mena

valora també l'amplitud dels temes que s'hi debaten, percep l'estructura

profunda de l'obra, que tot ho encaixa, i l'habilitat en l'ús del diàleg;

no és impossible tampoc que copsi els detalls que permeten de fer una

lectura radicalment diferent de la que apareix amb més immediatesa.

La diversitat de lectures possibles en l'obra, que són permeses per l'ús del gènere

dialògic, permet distingir almenys quatre possibles intencions de Bernat Metge

en escriure Lo somni:

1)� Literària. El treball de construcció de Lo somni, precís, minuciós i

intel·ligentíssim, fa pensar que, en primer lloc, Metge pretenia de fer una obra

literària de gran volada. És probable que una gran part dels materials i dels

models que utilitza en el llibre, com ara el Secretum de Petrarca on l'autor dia-

loga amb sant Agustí, Metge els importés d'Avinyó, on va ser en ambaixada

de febrer a abril de 1395. Aquesta ciutat provençal va ser seu papal entre 1309

i 1417 (incloent-hi el període del cisma) i un dels centres més rellevants de

la política europea; essent ciutat universitària, va esdevenir un nucli cultural

i literari de primer ordre que intel·lectuals com Petrarca van col·laborar a fer

brillar.

Però l'actitud literària que manté Metge al seu llibre no té res a veure amb

l'humanisme. Tot i que certament a Avinyó Metge devia conèixer textos de

Petrarca de primera mà, la interpretació i l'ús que en fa no comparteixen els

pressupòsits de l'humanisme, ja que, d'entrada, els humanistes escrivien ex-

clusivament en llatí i Bernat Metge ho fa en una llengua vulgar, el català. Així,

doncs, no es pot qualificar Metge d'humanista ni Lo somni de fruit primerenc

de l'humanisme.

2)�Exculpatòria. Les informacions explícites i implícites que sobre els fets de

1396 es troben al llibre assenyalen la possibilitat que Bernat Metge pretengués

amb Lo somni exculpar-se i aconseguir la readmissió al servei del rei. De vega-

des s'ha proposat que aquesta podria ser la principal intenció de l'obra; el cert

és que les dates de redacció (final de 1398 i començament de 1399) fan pensar

que a Metge no li calia insistir en la seva innocència per aconseguir una read-

missió que, de fet, no va tenir lloc fins almenys el 1402.

D'altra banda, encara que l'alta ambició literària del llibre no sembla supedita-

da a cap finalitat pràctica (Lo somni no és un pamflet!), és innegable que l'obra

vehicula i fixa una determinada interpretació dels fets de 1396, especialment

interessant per al bàndol dels encartats en el procés o, fins i tot, per al rei Martí,

que va acabar absolent el seu autor.


3)�Retractatòria. El fil argumental del llibre apunta cap a la voluntat de Metge

de fer pública una conversió a la fe i una retractació de les seves inveterades

idees epicúries. Aquesta retractació i l'origen sobrenatural de la visió que relata

podien ser més versemblants si anaven acompanyades de canvis notoris en la

seva actitud pública. Tanmateix, d'aquest epicureisme de Metge no se'n sap res

del cert que no sigui el que Bernat mateix en diu a Lo somni i allò que es vulgui

deduir del Sermó, que com ja s'ha vist és de difícil interpretació.

4)�Epicúria. També sembla indubtable que, al costat de la retractació, Met-

ge deixa premeditadament pistes subtils de la seva no conversió i de la se-

va opció pertinaç (i, per això, herètica) per l'epicureisme. Aquest seria un joc

intel·ligent, a l'abast només dels lectors més perspicaços.

Però, per si tot no fos encara prou complex, cal no perdre de vista que no es

pot identificar alegrement el personatge Bernat, i les posicions que adopta en

la discussió amb els tres apareguts, amb Metge, autor del llibre.

Segurament és impossible discernir amb claredat quina era la intenció

de Bernat Metge en escriure Lo somni, sobretot, perquè sembla que la

va voler ocultar. És probable que darrere de l'obra hi hagi totes qua-

tre intencions, combinades en una proporció indeterminable. El capte-

niment de l'autor correspondria així, d'una manera que no pot deixar

d'impactar, amb dos versos especialment afortunats del seu Sermó: "Siats

de�natura�d'anguila�/�en�quant�farets" (v. 82-83). El mateix Sermó era

una mostra de literatura esmunyedissa. Sospitem que Lo somni va ser

concebut i escrit perquè, sis segles després de la seva redacció, es conti-

nués donant tombs a l'assumpte, tal com fem ara.

4.3. Els lectors de Lo Somni

Als diversos graus de comprensió de les intencions del llibre corresponen els

diversos tipus de lectors de Lo somni, que per força van haver de ser molt va-

riats.

La intenció de Metge d'amagar una lectura epicúria a la seva obra té algun des-

tinatari capaç de copsar-la; aquests lectors serien, probablement, "los secaços

de la tua damnada opinió" a què al·ludeix el rei Joan.

D'entre tots els lectors, n'hi ha un de singular, perquè és esmentat algunes

vegades al llibre i perquè l'obra transmet diverses informacions que semblen

estar-li especialment adreçades: el rei Martí. Consta que el rei va llegir Lo somni.

S'ha conservat una nota que Martí va adreçar directament a Metge i que és

molt interessant en molts aspectes:


"Lo Rei. Sapiats que el feel En Ramon Savall nos ha recitada l'obra que vós havets fetad'un somni e d'algunes altres coses, e hauríem plaer que la veéssem; per què us manam eus pregam que al pus prest que porets, nos en trametats transllat, e farets-nos-en servei.Dada en Saragossa, sots nostre segell menor, a 28 d'abril de Nostre Senyor 139929. RexMartinus."

La manera com Martí s'assabenta de l'existència de l'obra és ben curiosa: mit-

jançant la notícia que n'hi dóna Ramon Savall, personatge ja conegut, preci-

sament un dels màxims representants de la facció contrària als consellers de

Joan I! Quina devia ser la lectura que Savall feia de Lo somni? La cultura literària

i la posició intel·lectual que es desprenen de l'única obra conservada de Savall,

el poema De mal saber, ab verinos coratge, i de la miniatura que el retrata en un

manuscrit del Terç del Crestià d'Eiximenis fan pensar en una lectura evident i

ingènua de l'obra; almenys, les idees que expressen una i altra font són força

elementals i d'un gran tradicionalisme i apunten a un home no prou subtil

per a apreciar totes les possibilitats d'interpretació de Lo somni.

L'expressió "d'un somni e d'algunes altres coses" és reveladora de la conscièn-

cia que Savall i el rei tenien de la diversitat de continguts del llibre; potser,

fins i tot, vol assenyalar el seu rerefons real (el somni) reelaborat per l'autor

(les "altres coses"). Finalment, la nota obre l'interrogant de per què el rei va

tenir coneixement de l'obra de forma indirecta. Pel que sabem, l'abril de 1399

no hauria estat impossible a Bernat Metge de presentar-la-hi personalment,

encara que no estigués encara al seu servei. Li convenia potser desvetllar i aug-

mentar l'interès del monarca pel llibre ("us pregam que al pus prest que porets,

nos en trametats transllat")?

I el rei Martí, com devia llegir Lo somni? Al darrer rei del casal de Barcelona se li

coneixen profundes inquietuds religioses (no en va li és atribuït el sobrenom

de l'Eclesiàstic), però també interès per temes d'especulació teològica. Hi ha

el testimoni de fra Antoni Canals, dominicà, deixeble de sant Vicent Ferrer i

catedràtic de teologia a València; al pròleg de la seva traducció catalana del De

providentia de Sèneca (duta a terme entre 1396 i 1407) fa referència al rei Martí

i el posa com a exemple de persona subtil. Canals recorda una vegada en què

el rei li plantejà un dubte teològic que el deixà confús:

"Car lo senyor rei qui ara és, una vegada m'entrelligaçà així ab una qüestió que em féudel temps de la mort de Jesucrist [...] que un gran temps estiguí entre mi mateix."

No és descartable que el rei Martí s'adonés de la intenció oculta de Metge a la

seva obra i que la tolerés, i fins l'apreciés, com a joc intel·ligent. Entre altres

coses, perquè la cort era precisament un lloc de discussió de qüestions com ara

l'existència d'una ànima personal més enllà de la mort. El mateix fra Antoni

Canals observa, al De providentia, l'aptitud dels laics per al debat teològic i el

pensament abstracte:

(29)La data 28 d'abril de 1399 ésel terme màxim per a la redaccióde l'obra, ja que la nota és testimo-ni que ja feia un temps que Metgel'havia acabada.


"E, en aitals qüestions, és major perill entre hòmens de paratge, per ço com lligen molte tots los llibres adés seran vulgaritzats, e per ço com conversen ab molt apte hom, e perla raó natural en què abunden, e per la gran experiència de diverses coses en les qualssón fets regidors."

A banda d'aquests lectors, contemporanis a Bernat Metge, hem de tenir en

compte també que Lo somni va tenir seguidors i admiradors des del punt de

vista literari. La literatura imitativa de Metge, que al dictat de Boccaccio cons-

trueix un estil propi per a la literatura en llengua vulgar, obre el camí a la

prosa d'art que tindrà continuadors més endavant en autors com Joan Roís

de Corella, Joanot Martorell i l'anònim del Curial e Güelfa. Joanot Martorell,

per exemple, incorpora en el Tirant lo Blanc fragments de Lo somni, que s'hi

integren amb naturalitat.


Resum

Lo somni pertany al gènere de la literatura consolatòria (llibres I i II), a la lite-

ratura satírica (llibres III i IV) i és tot ell un diàleg. Els seus models principals

són el De consolatione philosophiae de Boeci, el Secretum meum de Petrarca, el

Corbaccio de Boccaccio i el Somnium Scipionis de Ciceró i el comentari que en va

fer Macrobi. En aquest sentit, l'ús del gènere del diàleg és també fonamental.

Lo somni presenta una marcada intertextualitat, amb la incorporació de gran

multitud d'altres textos finament engalzats en una estructura complexa i ple-

na d'intenció. La literatura imitativa de Metge, que al dictat de Petrarca i Boc-

caccio construeix una prosa elegant que segueix el ritme de la frase llatina,

obre el camí a la prosa d'art que tindrà continuadors més endavant en autors

com Joan Roís de Corella, Joanot Martorell i l'anònim del Curial e Güelfa.

Bernat Metge aconsegueix amb Lo somni la composició d'un text amb una gran

versatilitat interpretativa: el relat d'una revelació en somnis que condueix a la

conversió del protagonista (lectura evident); la negació de la transcendència

i l'afirmació del plaer com a bé suprem (lectura oculta). Al mateix temps, la

riquesa de contrastos i de relacions que l'obra manté amb els seus models i les

seves fonts en permet una lectura eminentment literària.

No és inversemblant que Metge pretengués amb Lo somni diversos objectius:

fer una obra literària que connecta amb els models més innovadors i prestigi-

osos del moment, exculpar-se dels càrrecs que se li havien imputat (i dels quals

havia estat absolt) en el procés de 1396, retractar-se (aparentment) d'unes po-

sicions doctrinals herètiques, deixar pistes que assenyalin la seva veritable po-

sició heterodoxa en aquesta qüestió (potser ja expressada anys enrere al seu

Sermó). En tot cas, cal ser prudent a l'hora de fer una identificació immediata

entre el Bernat personatge i el Metge autor de Lo somni.

La cultura literària de Metge no participa dels pressupòsits filosòfics i literaris

de l'humanisme que es desenvolupa en aquells moments; Lo somni no és in-

terpretable com a producte precoç de l'humanisme.

Les qualitats de Lo somni i la seva ambició literària s'aprecien en comparació

amb el Viatge al Purgatori de Ramon de Perellós. Una i altra obra tenen en

comú la pretensió d'haver establert contacte amb el difunt Joan I. Però la dar-

rera segueix els esquemes narratius propis del relat historiogràfic i és una obra

d'estructura i de contingut simples que es fonamenta en l'experiència real del

seu autor.


Lectures recomanades

Cingolani,�Stefano�Maria (2000). "Política, societat i literatura. Claus per a

una interpretació de Lo somni de Bernat Metge". Revista de Catalunya (núm.

150, pàg. 106-132).

Mitjà,�Marina (1957-1958). "Procés contra els consellers, domèstics i curials

de Joan I, entre ells Bernat Metge". Boletín de la Real Academia de Buenas Letras

de Barcelona (núm. 27, pàg. 375-415).

Metge,�Bernat (1999). Lo somni. Edició i comentaris de Lola Badia. Barcelona:

Quaderns Crema.

pid 00159452 bernat metge -...

Documents