pdf biblios insolites - bcn.cat · pellicer, pare de la renovaciŠ art™stico-tipogr‹fica que...
TRANSCRIPT
Us convidem a fer un passeig per alguns arxius i biblioteques deBarcelona poc coneguts pel gran públic. Un itinerari que ens parla dels
personatges que van iniciar aquests fons bibliogràfics, de les entitatsque els hostatgen i del clima històric en què van ser creats.
N. de l’E.: Molts dels textos d’aquest itinerari són prenormatiusi hem optat per reproduir-los tal com van ser escrits.
1
Biblioteca Arús
Eudald Canivell
Bones Lletres
Caterina Albert
L'EIXAMPLE
VIA LAIETANA
INSÒLITESBIBLIOTEQUES
a
b
c Metges i Notaris
Valentí AlmirallCIUTAT VELLA
Comencem el nostre itinerari al bell mig de l’Eixample barceloní, davant de la Fundació
Antoni Tàpies (Aragó, 255). Creada l’any 1984 per promoure l’estudi i el coneixement de
l’art modern, la fundació és un centre actiu d’investigació artística. El museu, la
biblioteca, l’auditori i les oficines estan situats, desde 1990, a l’edifici de l’antiga
editorial Montaner i Simon, obra de l’arquitecte modernista català Lluís Domènech i
Montaner.
Fundada el 1867 per Ramon de Montaner i Vila i Francesc Simon i Font, Montaner i
Simon va esdevenir la capdavantera de la gran indústria editorial barcelonina que va
créixer espectacularment durant la segona meitat de segle XIX i que va convertir la nostra
ciutat en una de les principals capitals mundials de l’edició.
D’aquesta casa sortiren algunes joies de l’edició catalana, com La divina comedia
il·lustrada per Gustavo Doré, obres enciclopèdiques com el Diccionario Enciclopédico
Hispano-Americano, i també revistes de prestigi com La Ilustración Artística. Una rica
producció que va aconseguir, en paraules de Manuel Llanas, “una convivència feliç entre
les innovacions tècniques de l’edició industrial i la preservació del llibre com a objecte
2
L'EIXAMPLE
«A finals del segle XIX, els llibres eren considerats objectes meravellosos, talismans
màgics curosament editats, enquadernats, amb guardes treballades i lloms decorats. Eren
els portadors del saber i del progrés. El món de la lletra impresa fou la sageta de foc que
il·luminà l’obscurantisme que planava sobre els habitants de la Barcelona que
s’industrialitzava ràpidament.»
Fragment d’Eudald Canivell, un impressor il·lustrat, de Dolors Marín
artístic”. Durant molts anys, els dos socis es distribuïren les funcions: Montaner s’ocupava
dels tallers gràfics i Simon –que va ser president de l’Institut Català de les Arts del
Llibre–, de la secció artística i literària i de l’administració. A finals del segle XIX,
Montaner i Simon tenia representacions a tota Hispanoamèrica, gastava tres-centes mil
pessetes de l’època en paper i comptava amb dos-cents cinquanta operaris, amb una
facturació global d’entre quinze i setze milions de pessetes.
Entrem ara, a la biblioteca de la Fundació Tàpies, que ocupa l’espai on hi havia l’antic
magatzem de l’editorial. Aquesta moderna biblioteca té un exhaustiu fons de
documentació bibliogràfica sobre l’art del segle XX constituït per més de trenta-set mil
llibres i catàlegs d’exposicions, quatre-cents títols de publicacions periòdiques, més de
tres-cents vídeos i prop de dos-cents CD. Dins d’aquest fons cal destacar, per la seva
importància i volum, l’arxiu sobre el pintor Antoni Tàpies i la secció dedicada a les arts i
la cultura asiàtiques. La major part d’aquests materials es troben en accés directe, tot i
que les col·leccions especials es conserven en una secció de reserva.
BIBLIOTECA ARÚS
Ens dirigim ara cap a la Biblioteca Pública Arús (Passeig de Sant Joan, 26), la segona
parada del nostre itinerari. El primer que observem en arribar-hi és el fanal d’inspiració
modernista que assenyala l’entrada de la biblioteca. A l’escala d’accés, trobem un bust de
Rossend Arús, impulsor de la biblioteca, personatge polifacètic i «home amic de la broma
i del bon humor, un demòcrata d’ideologia republicana federal, un catalanista
lliurepensador i maçó i un filàntrop preocupat profundament pel progrés de la humanitat
concreta que l’envoltava», tal i com el defineixen desde la entitat.
Mort el 1891, Arús nomenà marmessors i hereus de confiança Valentí Almirall i Antoni
Farnès per a que disposessin dels seus béns amb l’objectiu de crear la Biblioteca Pública
Arús. Tal com explica Maribel Giner, l’actual directora de la biblioteca, «Almirall es va
encarregar de triar i comprar allò que, juntament amb la biblioteca particular d’Arús, havia
de constituir el fons bibliogràfic original de vint-i-quatre mil volums». Paral·lelament a la
tasca d’Almirall, es van iniciar les obres que havien de reconvertir l’antic habitatge del
filàntrop en la futura seu de la biblioteca. Els treballs s’encarregaren a l’arquitecte
Bonaventura Bassegoda i Amigó, al mestre d’obres Pere Bassegoda i Mateu i al pintor i
dibuixant Josep Lluís Pellicer, que s’ocupà de la decoració de l’establiment.
Els llums són de noblesa imponent i als sostres i als frisos despunten grafismes
orientalitzants i geomètrics, obra de Pellicer, un artista que col·laborà activament amb la
premsa anarquista i que va ser promotor –junt amb Eudald Canivell, primer bibliotecari de
la biblioteca Arús– de l’Institut Català de les Arts del Llibre.
Les llibreries de fusta de caoba coronades per dibuixos de simbologia maçònica omplen
les parets de la biblioteca i alberguen un fons de seixanta-vuit mil volums especialitzat en
moviments socials contemporanis. La història de la impremta i les arts gràfiques,
l’anarquisme i el moviment obrer, la maçoneria i l’hemeroteca de publicacions periòdiques
–principalment premsa política i revistes culturals, artístiques i científiques– ocupen un
lloc preeminent en aquesta magnífica biblioteca.
Entre les joies que guarda el fons bibliogràfic d’Arús es troben incunables com el Codice
Iustiniani, que va ser imprès a Magúncia el 1475 o manuscrits únics com els de les Actas
del I Consejo Federal de la Región Española de la Asociación Internacional de Trabajadores
(AIT), documents aportats per Canivell. Per últim, cal destacar la col·lecció de llibres i
documents maçònics, considerada com la segona més important d’Espanya, per darrere
només de la del Archivo Histórico Nacional de Salamanca.
3
La Biblioteca és d’accés públic, tot i que per la singularitat del seu fons, està adreçada,
sobretot, a les persones interessades en la cultura i la societat del segle XIX i principis del
XX.
No podem seguir el nostre itinerari sense fer esment de què, en aquest mateix edifici, hi
ha, desde 1995, la seu i l’arxiu de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Fundat l’any 1902,
l’Enciclopèdic va ser un dels ateneus més importants del primer terç del segle XX i va
basar la seva extraordinària tasca en el foment de l’educació i la cultura reivindicativa. La
biblioteca d’aquesta entitat, desapareguda l’any 1939 i recuperada el 1977 pel Centre de
Documentació Histórico Social, reuneix més de vint mil volums i sis mil cinc-centes
capçaleres de premsa.
EUDALD CANIVELL (1858-1928)
Nascut a Barcelona l’any 1858, Eudald Canivell fou dibuixant, tipògraf, impressor,
bibliotecari i bibliòfil. Fundador de l’Institut Català de les Arts del Llibre i de l’Escola
Pràctica Professional, Canivell va ser, per damunt de tot, un profund coneixedor de les arts
gràfiques que es va dedicar amb entusiasme a l’estudi i divulgació de la tècnica i la
història del llibre.
Format com a dibuixant a l’escola de la Llotja de Barcelona, Canivell inicià la seva vida
professional a la famosa impremta L’Acadèmia. Aquesta era propietat de Rafael Farga
Pellicer, pare de la renovació artístico-tipogràfica que revolucionà el panorama editorial de
l’època i president del primer congrés obrer de caràcter estatal que va tenir lloc a
Barcelona l’any 1870 i on es decidí la creació de la Federació Regional Espanyola de
l’AIT.
A L’Acadèmia, Canivell va treballar, entre d’altres, amb Anselm Lorenzo, un magnífic
corrector de proves i director de publicacions de l’Editorial de l’Escola Moderna, i amb
Josep Llunas, secretari de l’Ateneu Català de la Classe Obrera i director del setmanari La
Tramontana. Amb ells, Canivell compartiria, a més de l’amor pel món del llibre, la
militància anarquista. El 1881, Farga Pellicer, Llunas i el mateix Canivell van promoure la
creació de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola, una organització inspirada
en els principìs de l’anarco-col·lectivisme que neix amb la voluntat d’acabar amb la
clandestinitat que havia marcat l’existència de l’anterior federació.
De la mà del seu amic Valentí Almirall, Canivell entrà a treballar, el 1895, a la Biblioteca
Pública Arús. Canivell ocupà el càrrec de bibliotecari fins l’any 1922 i aportà als fons de
l’entitat part de la documentació que havia anat recollint durant la seva activitat política.
Amic personal de Piotr Kropotkin, Canivell va col·laborar tant en publicacions anarquistes,
com Acracia i La Tramontana, com a la premsa catalanista. De fet, la figura de Canivell ha
estat considerada com un pont entre el moviment llibertari i el catalanisme federalista;
una connexió què, en part, s’explica per l’adscripció de Canivell a la maçoneria. Canivell
va participar al Congrés Català de l’any 1880, va organitzar l’Exposició del Llibre Català
del 1906, i un article seu, “La rutina del catalá escrit”, publicat a L’Avenç l’any 1889, és
considerat com el tret de sortida de la campanya lingüística per a la normalització del
català liderada per Pompeu Fabra.
Canivell va ser, també, un dels fundadors de l’Associació Catalanista d’Excursions
Científiques, l’embrió del futur Centre Excursionista de Catalunya. A la biblioteca del CEC
es conserven alguns dels dibuixos fets per Canivell durant les primeres excursions d’aquell
grup d’homes que tenia com a objectiu l’estudi i la preservació del patrimoni natural i
cultural de Catalunya.
4
Entre 1890 i 1904, Eudald Canivell dibuixà i dirigí el gravat dels punxons del tipus gòtic
incunable anomenat tortis, unes peces que formen part del fons del futur Museu de
Disseny, Arquitectura i Moda de Barcelona. Entre les diverses edicions de bibliòfil
concebudes i dirigides per ell, cal esmentar l’esplèndid Quixot estampat amb fulls de suro
i editat el 1906 als obradors tipogràfics d’Octavi Viader de Sant Feliu de Guíxols.
Responsable d’un gran nombre de pergamins policromats i de treballs de caràcter
decoratiu aplicables a la impremta, Canivell va formar part de la direcció artística de la
Fundición Tipográfica Neufville, on dirigí el Anuario Tipográfico i la revista Crónica
Poligráfica. Entre els seus deixebles destaca el gracienc Lluís Jou i Senabre, xilògraf de
fama internacional, que realitzà bona part de la seva obra a França.
Eudald Canivell va morir atropellat l’any 1928.
OBRA
Efemérides de la tipografía española y americana, 1891.
Guía de Montserrat, 1898.
Heribert Mariezcurrena i la introducció de la fototípia i del gravat a Espanya, 1900.
Álbum Caligráfico Universal, 1901.
El Ingenioso hidalgo Don Quixote de la Mancha, 1906.
Facsímil de la gramàtica d’en Mates, 1906.
Estudi iconogràfic del rei Jaume I el Conqueridor, 1909.
Bibliografia Medical de Catalunya, 1918.
SOBRE L’AUTOR I LA SEVA OBRA
MORATÓ, J. J. Líderes del Movimiento Obrero Español 1868-1921. Cuadernos para el
diálogo, 1972.
5
TEXTOS
TEXT 1
La luz
«Es la luz uno de los elementos á que debe concederse mayor importancia. Procúrese no
dañar con ella la vista del que escribe, evitando la violencia y la escasez de la misma
como también sus reflejos vívidos; por la trascendencia que ejercen las indicadas
circunstancias sobre órgano tan principal como el de la visión.
Es, no solamente lógico, sino de alta conveniencia higiénica, servirse de la luz natural, por
ser la que menos daña á la vista. La mejor luz y más suave es la zenital. Cuando esa no
sea posible, debe optarse por luz polilateral diferencial.
De las luces artificiales la menos violenta es la producida por la combustión del aceite. La
de bujías es recomendable, disponiendo los aparatos en buenas condiciones, para evitar
que su foco hiera la retina.
De la luz eléctrica será preferible la de aparatos incandescentes, de intensidad media
reflejada. Este nuevo sistema de alumbrado tiene en general demasiada intensidad para
locales ó espacios reducidos, y su aplicación á la enseñanza y al estudio debe ser objeto
de particular atención por lo que á la higiene se refiere.
Contra el exceso de luz, así sea natural como artificial, úsense transparentes verdes ó
amarillos, de tela ó de papel, pero de tonos algo opacos; siendo también recomendables al
efecto los cristales esmerilados.
No conviene que las paredes del local donde se escriba ó estudie brillen por rayos de luz
reflejada desde el exterior. La molestia que ocasiona dicha luz puede disminuirse
ocupando las paredes con objetos obscuros.
Sabido es el medio sencillísimo de aumentar la luz, que consiste en decorar las paredes
con tonos claros y aumentando la superfície de iluminación.
Una luz de diez y seis bujías colocada á cincuenta centímetros del papel en línea vertical,
servirá para trabajar sin esfuerzo alguno. Colóquese el foco de manera que la luz caiga
cerca del centro de la superficie sobre la cual se ha de escribir. En su defecto, debe
colocarse la luz á la izquierda y un poco hacia delante del que escriba y á unos treinta
centímetros de altura con respecto al plano en que se coloque el papel.
Las tintas
Para la escritura común bastan las tintas que la industria moderna fabrica y expende con
infinidad de nombres y marcas á precios tan módicos, que en la actualidad pocos se
preocupan ya para elaborar la tinta de su particular uso.
Tienen merecida fama algunos fabricantes especialistas de Londres y de París, pero
consignamos con satisfacción que desde algunos años á esta parte varios industriales
españoles vienen acreditando con su calidad las tintas del país.
Una tinta de buena calidad debe ser permanente y fluida. La de mala composición se
decolora y desaparece con facilidad. No debe ser muy espesa ni tampoco muy clara: si lo
primero, no corre y se adhiere irregularmente al papel; si lo segundo, se suelta de la
pluma en cantidad tal, que inutiliza la escritura ó el trabajo caligráfico.
Es buena la tinta cuya densidad marque de cinco ó seis grados en el areómetro de
Beaumé.
En los trabajos caligráficos de importancia, tales como títulos honoríficos, obras artísticas
y todo lo que revistiendo carácter distinguido se destine á conservar algún recuerdo para
6
las generaciones que han de sucedernos, es preferible usar la tinta china líquida, dada á
conocer desde muchos años por varios fabricantes de París, reuniendo excelentes
cualidades la de la etiqueta Bourgeois ainé.
Las tintas compuestas a base de anilina, por descomponerse por la acción de la luz, sólo
deben emplearse en escritos cuya conservación no sea de importancia, ó á lo más, para
originales destinados á la imprenta. Deben, pues, excluirse las tintas de anilina en labores
caligráficas y escritos de algún interés. El Reglamento para la ejecución de la ley del
Notariado, publicado en el año 1874, indica á este propósito las cualidades que ha de
tener la tinta que se emplee en la documentación oficial, aunque sin precisar la calidad ni
cantidad de sus componentes.»
Fragment de les notes preliminars de l’Álbum caligráfico universal, d’Eudald Canivell
TEXT 2
Escena VI
LLÚCIA
¡Per fi ’m deix...!
No se que tinch ¡ay de mí!
que en remolinós tropell
mil ideas oposadas
me combaten de valent.
Sas paraulas complascuda
altres nits escoltí bé,
y d’eixos quadros tranquils
que pinta sense pincell,
d’eixos plahers casulans
la ditxosa sencillés
y la calma venturosa,
me feren volgué ab anhel
ser desposada ab un noble
y habitar en un castell.
Mes huy li sentit distreta
trovant sas paraulas; cert,
mes pesadas que ’ls discursos
que ’ls politichs solen fer.
¡Ay de mí! prompte esta casa
abandono ab dolor greu
y sempre fins aquesta hora
la mirava indiferent.
Avuy lo deixarla sento
tal volta per xó mateix;
que ’n casantnos es precís
cambiar d’allotxament.
¡Que prompte será la marxa!
No sér de que tinch recel.
Pero, es cert que jo voldria
qu’ el duch ab mí no pensés.
7
Diu que ’m vol perque so maca,
perque es de plata ’l cavell,
perque tinch... ¿Y si ’m mirava...?
Yo aixis podria saber
si diu vritat ó mentida.
Probarho no costa gens.
Baixo á n’ el pou la galleda,
la pujo plena al moment;
l’aiga es clara com cristall,
á la superficie ’m veig,
y aixís sortiré de duptes.
(Agafa la galleda y la tira ’l pou.)
Mes aviat es dit que fet.
¡Y qué costa de pujar!
No ’m creya que tant pesés!
(Surt de dins del pou amarrat á la corda en Federich.)
Escena VII
LLÚCIA Y FREDERICH
LLÚCIA ¡Ay!
FREDERICH (Saltant del pou.) No us espanteu senyora
(Se la mira sorprés, se frega als ulls y la reconeix.)
¡Que miro! ¡Es ella! – ¡Oh gracias,
gracias te dono fortuna
puig per fi logro trovarla!
LLÚCIA ¿Me coneixeu cavaller?
FREDERICH ¿Si ’t conech, aixó demanas?
¿Pot no coneixer lo sol
qui l’ha vist una vegada?
¿Pot oblidar l’infantó
los petonets de sa mare?
Des que m’han calsat espuela
y ’l costat porto l’espasa,
que rodo de Ceca a Meca
per veure si puch trovarte:
Sabia que d’un bruixot,
fa molt temps erats esclava,
mes descubrir no podia
lo lloc ahont te guardava.
Ahí ’m fico en una cova
que ’n aquest pou dona entrada;
jo buscava la sortida
quant tot plegat veig que baixa
una galleda, l’amarro,
tiras tú y en lloch de l’aiga
treus el noble Frederich
8
que de genols á tas plantas (S’agenolla.)
te diu ab veu de guerrero: (Solemnitat.)
He jurat jo lo salvarta
y lo que juro compleixo;
en que sigui mes difícil
que conquistar á Granada.
Fragment de La Llúcia dels cabells de plata, de Rossend Arús
TEXT 3
«Somos ricos en las sociedades civilizadas. ¿Por qué hay, pues, esa miseria en
torno nuestro? ¿Por qué ese trabajo penoso y embrutecedor de las masas,
¿Por qué esa inseguridad del mañana (hasta para el trabajador mejor
retribuido) en medio de las riquezas heredadas del ayer y a pesar de los
poderosos medios de producción que darían a todos el bienestar a cambio de
algunas horas de trabajo cotidiano?
Los socialistas lo han dicho y repetido hasta la saciedad. Porque todo lo
necesario para la producción ha sido acaparado por algunos en el transcurso
de esta larga historia de saqueos, guerras, ignorancia y opresión en que ha
vivido la humanidad antes de aprender a domar las fuerzas de la naturaleza.
Porque, amparándose en pretendidos derechos adquiridos en el pasado, hoy
se apropian dos tercios del producto del trabajo humano, dilapidándolos del
modo más insensato y escandaloso. Porque reduciendo a las masas al punto
de no tener con qué vivir un mes o una semana, no permiten al hombre trabajar
sino consintiendo en dejarse quitar la parte del león. Porque le impiden producir
lo que necesita y le fuerzan a producir, no lo necesario para los demás, sino lo
que más grandes beneficios promete al acaparador.
Contémplese un país, civilizado. Taláronse los bosques que antaño lo cubrían,
se desecaron los pantanos, se saneó el clima: ya es habitable. El suelo, que en
otros tiempos sólo producía groseras hierbas, suministra hoy ricas mieses. Las
rocas, suspensas sobre los valles del Mediodía, forman terrazas por donde
trepan las viñas de dorado fruto. Plantas silvestres que antes no daban sino un
fruto áspero o unas raíces no comestibles, han sido transformadas por
reiterados cultivos en sabrosas hortalizas, en árboles cargados de frutas
exquisitas. Millares de caminos con base de piedra y férreos carriles surcan la
tierra, horadan las montañas; en los abruptos desfiladeros silba la locomotora.
Los ríos se han hecho navegables; las costas, sondeadas y esmeradamente
reproducidas en mapas, son de fácil acceso; puertos artificiales,
trabajosamente construidos y resguardados contra los furores del océano, dan
refugio a los buques. Horádanse las rocas con pozos profundos; laberintos de
galerías subterráneas se extienden allí donde hay carbón que sacar o
minerales que recoger. En todos los puntos donde se entrecruzan caminos han
brotado y crecido ciudades, conteniendo todos los tesoros de la industria, de
las artes y de las ciencias.
Cada hectárea de suelo que labramos en Europa, ha sido regada con el sudor
de muchas razas; cada camino tiene una historia de servidumbre personal, de
trabajo sobrehumano, de sufrimientos del pueblo. Cada legua de vía férrea,
cada metro de túnel, han recibido su porción de sangre humana.
9
Los pozos de las minas conservan aún frescas las huellas hechas en la roca
por el brazo del barrenador. De uno a otro pilar pudieron señalarse las galerías
subterráneas por la tumba de un minero, arrebatado en la flor de la edad por la
explosión de grisú, el hundimiento o la inundación, y fácil es adivinar cuantas
lágrimas, privaciones y miserias sin nombre ha costado cada una de esas
tumbas a la familia que vivía con el exiguo salario del hombre enterrado bajo
los escombros.
Las ciudades; enlazadas entre sí con carriles de hierro y líneas de navegación,
son organismos que han vivido siglos. Cavad su suelo, y encontraréis hiladas
superpuestas de calles, casas, teatros, circos y edificios públicos. Profundizad
en su historia, y veréis cómo la civilización de la ciudad, su industria, su genio,
han crecido lentamente y madurado por el concurso de todos sus habitantes
antes de llegar a ser lo que son hoy.»
Fragment de La conquesta del pa, de Piotr Kropotkin
BIBLIOTEQUES MÉS PROPERES
BIBLIOTECA SOFIA BARAT
Girona, 64
BIBLIOTECA FORT PIENC
Ribes, 14
BIBLIOTECA FRANCESCA BONNEMAISON
Sant Pere Més Baix, 7
10
Baixarem ara pel Passeig de Sant Joan i seguirem els carrers de Trafalgar i d’Ortigosa que
ens menaran fins a la Via Laietana. Inaugurada l’any 1907, aquesta avinguda comunica
l’Eixample amb la zona portuària i va suposar la separació dels barris de la Ribera i el
Gòtic. Seguim la nostra ruta en direcció mar fins trobar, a mà esquerra, el carrer de Sant
Pere Més Baix. De seguida, arribarem al Centre Francesca Bonnemaison (Sant Pere més
Baix, 7), un edifici que acull el Servei de Promoció de Polítiques d’Igualtat Dona-Home,
l’Escola de la Dona, el Centre de Recerca Francesca Bonnemaison i la Biblioteca del
mateix nom.
La Biblioteca Popular per a la Dona, antecedent directe de l’actual biblioteca, va obrir les
seves portes l’any 1909 amb l’objectiu, declarat en els seus estatuts, de “promoure la
il·lustració i la cultura de la dona i, barrejant el sentit pràctic amb l’oci, oferir
especialment a les obreres, per mitjà dels coneixements científics, artístics i manuals, el
foment del seu benestar moral i material”. A més de la biblioteca, aquest espai per a
dones, oferia altres serveis i formació sobre temes tan diversos com cuina, delineació,
fotografia, música o taquigrafia, entre d’altres.
En paraules de la mateixa Francesca Bonnemaison, “el fi que persegueix aquesta obra és,
en termes generals, l’aspiració de tota associació cristiana. L’enlairament moral i
11
VIA LAIETANA
«Passa a ser una cosa antiquada, una cosa fòra de temps, aquesta negació de la dona,
aquesta considerable idea de la innecessitat de la seva il·lustració y educació y de la seva
innecessitat de drets y de garenties en tot com a ésser humà.»
Article de Gràcia Bassa a Feminal, 29 de novembre de 1912
intel·lectual per mitjà del treball i damunt d’una base sòlidament religiosa”. Aquest
feminisme moderat i benpensant, encapçalat per l’escriptora i periodista Dolors Monserdà,
i seguit per Francesca Bonnemaison, va tenir en Feminal, suplement d’Il·lustració
Catalana, un dels seus principals altaveus. Publicat, sota la direcció de l’escriptora Carme
Karr, des de l’any 1907 fins al 1917, a Feminal van col·laborar Dolors Monserdà de
Macià, Maria Pi i Sunyer, Gràcia Bassa i Víctor Català, entre moltes altres. El desembre de
1909, es publicava a les seves planes un article dedicat a la iniciativa de Bonnemaison:
“[...] I si les parets són amables, més amables són encara aquelles dones meritíssimes,
totes joves, simpàtiques, filles de distingides famílies barcelonines, que consagren el
temps que tantes altres perden en frivolitats, a ensenyar, a aconsellar, a ajudar, a l’obrera
que acut a la Biblioteca. I hi ha dibuixos, i els ensenyen idiomes, i arts i indústries i els
obren vitrines enjoiades de preciosos models per a què els copiïn. I posen en llurs mans
els llibres que han de cultivar-los l’esperit i els donen patrons i figurins”.
Aquest corrent feminista conservador, tenia la seva contrapartida en el feminisme articulat
entorn del moviment obrer, sovint de caràcter anticlerical, i representat per figures com les
de l’obrera del tèxtil i dirigent anarquista Teresa Claramunt, l’escriptora i espiritista Amàlia
Domingo, la maçona Ángeles López de Ayala, o l’educadora Teresa Mañé, considerada la
primera promotora de l’escola laica.
Abans de seguir el nostre itinerari, recordarem que, avui en dia, la Biblioteca Francesca
Bonnemaison, forma part de la xarxa de biblioteques de Barcelona i disposa de més de
cinquanta-quatre mil llibres, més de mil set-cents CD, més de mil tres-cents vídeos i DVD,
i aproximadament cent vint-i-cinc títols de revistes i diaris. Una biblioteca pública on
destaca el fons especial de dona, moda i cuina i els materials destinats a
l’autoaprenentatge de persones adultes.
BONES LLETRES
Tornem ara cap a la Via Laietana i baixarem fins a trobar, a mà dreta, el carrer de Jaume I.
De seguida ens trobarem amb el carrer Dagueria que s’enfila fins a la plaça de Sant Just,
l’indret on neix el carrer Bisbe Caçador. Cedit el 1917 per Alfons XIII, el palau Requesens
és la seu de la Reial Acadèmia de Bones Lletres (Bisbe Caçador, 3) i la següent parada del
nostre itinerari. A la sala d’espera, situada dins d’una de les torres de la muralla romana,
hi ha un retrat d’Isabel de Requesens, comtessa de Palamós, senyora d’aquesta casa i
esposa del virrei de Nàpols. El quadre és una còpia de l’original, obra de Giulio Romano i
del mestre Rafael, que s’exposa al museu del Louvre de París.
Fundada l’any 1729, la Reial Acadèmia de Bones Lletres té el seu origen a l’Academia de
los Desconfiados, una institució creada l’any 1700 a Barcelona per un grup de nobles i
eclesiàstics lletraferits. Durant els primers temps, l’activitat de l’Acadèmia de Bones
Lletres es centrà en la lectura de poemes, tot i que, ben aviat, s’ampliaren els objectius
culturals i s’inicià la redacció d’una gran història de Catalunya. El 1752, l’Acadèmia fou
reconeguda i aprovada per Ferran VI, que li concedí el títol de Reial. De 1807 a 1815, va
romandre tancada per la invasió francesa. El 1841, Joaquim Rubió i Ors, ajudat pel filòleg
Milà i Fontanals, començà a col·laborar-hi amb l’objectiu de dur a terme una
regularització gramatical del català literari.
Aquell mateix any, l’Acadèmia convocà un concurs poètic sobre “l’expedició de catalans i
aragonesos contra turcs i grecs”, que volia rescatar de l’oblit els mitificats certàmens
medievals protagonitzats pels trobadors. Aquesta iniciativa es considera un antecedent
directe de la proposta de restabliment dels Jocs Florals que faria, l’any 1854, Antoni de
Bofarull i que es materialitzaria l’any 1859 sota l’auspici de l’ajuntament de la ciutat.
12
D’una de les repercussions que tindria la restauració dels Jocs Florals en parla l’escriptora
Caterina Albert en una entrevista que el poeta Tomàs Garcés li feia l’any 1926: “[...] els
Jocs Florals substituïren, en certa manera, les capelles literàries. Els solitaris eren posats
en contacte amb el públic, la poesia esdevenia un patrimoni social. Les capelles, en
canvi, fan més mal que bé. Esporugueixen i encarrilen massa les noves valors que les
integren”.
La Reial Acadèmia de Bones Lletres també va jugar un important paper en la creació i
consolidació dels museus municipals de la ciutat. Un bon exemple d’això és la creació del
Museu Lapidari i d’Antiguitats, organitzat sota l’aixopluc de l’entitat i que va néixer amb la
voluntat de defensar la protecció i l’exposició del patrimoni històric i artístic de la ciutat.
La seva tasca va ser un exemple per altres col·lectius, com ara, els centres excursionistes
o les associacions culturals i recreatives; un teixit associatiu, amb el que l’Acadèmia va
anar creant lligams al llarg dels anys, com ho demostra el fet que, al patronat de la
Biblioteca Pública Arús, hi figuri un representant de l’entitat.
L’impressionant fons de la biblioteca de la Reial Acadèmia de Bones Lletres té més de
cinquanta mil volums. En destaquen cent trenta-cinc manuscrits i incunables, entre els
quals hi ha la polèmica gramàtica de Mates (1468), un incunable del que Eudald Canivell
faria una magnífica reedició l’any 1906. Cal citar també el llegat de Francesc Matheu,
quatre mil volums de literatura del segle XIX, i la biblioteca privada de l’escriptor i
acadèmic Guillermo Díaz Plaja, vint mil volums que inclouen textos hispànics des del
romanticisme fins a les avantguardes i nombrosos llibres d’història de la literatura.
CATERINA ALBERT (1869-1966)
Nascuda a l’Escala el setembre de 1869, Caterina Albert era filla de Dolors Paradís i
Farrés i de Lluís Albert i Paradeda. El seu pare, diputat provincial durant tota la seva vida,
va haver d’exiliar-se a França per la seva participació, poques setmanes després del
naixement de Caterina, en l’alçament federalista de Verges. “La seva infantesa –com
escrivia Tomàs Garcés a l’entrevista que va fer-li l’any 1926– va lliscar en la penombra de
la gran casa antiga dels seus pares. ‘A penes veia el mar’, ens diu la il·lustre escriptora,
‘aixó que des de les nostres finestres s’albirava ben a la vora’. La minyoneta s’avesà,
doncs, a tractar amb gest més íntim les tenebres de les estances closes que no pas les
randes d’escuma o l’alenada tèbia dels camps.” Una vida “de monja i de finestrons
tancats”, en paraules de la mateixa autora, on la literatura era el principal esplai. “No
m’agradava brodar. Caminava poc. Gairebé no conec cap paisatge”, rematava Albert a la
mateixa entrevista.
Va començar a escriure de ben jove. L’any 1898 va ser premiada als Jocs Florals d’Olot
pel poema “El llibre nou” i el monòleg La infanticida. El primer llibre publicat arribaria
dos anys després, tal com explicava la mateixa autora: “L’any 1900 vaig publicar el primer
llibre: un recull de versos, titulat El cant dels mesos. La meva àvia havia mort l’any 1899,
i l’estiu següent, per raó del dol, encara sortíem menys que mai de casa. Un matrimoni
amic nostre, però, va venir a fer-nos companyia. Un dia, estava jo escrivint, va acostar-
se’m la senyora. Em preguntà què feia. Eren els cants dels mesos. Els hi vaig llegir, va
mostrar-hi complaença. Va demanar-me’ls, no els hi vaig refusar. I al cap d’un mes de ser
fora, la senyora va escriure’m: ‘Tinc imprès el seu llibre, no em faci llençar els diners.
Digui’m quin nom d’autor vol que hi posi, si té inconvenient a donar el seu’. I tant, si hi
tenia inconvenient! Mai a la vida no hauria signat res amb nom de dona. Jo, aleshores,
treballava en una novel·la, que no he acabat encara, el protagonista de la qual es deia
Víctor Català. Vaig refugiar-me en aquest nom. Heus ací l’origen del meu pseudònim”.
13
El 1902, la revista Joventut publicà els contes que integraren el volum Drames rurals, un
llibre que va provocar molt rebombori a l’època. Joan Maragall, amb qui Albert mantindria
una llarga correspondència, en remarcà la gran cruesa, una “obscura violència”, en
paraules del poeta, que camparia pels llibres de l’autora al llarg de gairebé tota la seva
obra.
L’any 1905, per encàrrec de Lluís Via, director de la revista Joventut, Albert escriu el
drama rural Solitud. L’obra, guardonada el 1909 amb el Premi Fastenrath durant els Jocs
Florals presidits per Dolors Monserdà, es considera la novel·la més representativa del
modernisme literari català.
Els atacs dels noucentistes als modernistes aturarien durant un temps la producció
literària de Caterina Albert. Serà un nou encàrrec, aquesta vegada de Francesc Matheu
–director de la revista Catalana i antinormista fabrià, com la mateixa Albert–, el que farà
sortir a la llum la innovadora novel·la Un film (3.000 metres).
El 1917 presideix els Jocs Florals de l’Ajuntament de Barcelona, on pronuncià el discurs
“De civisme i civilitat”, i el gener de 1923, Caterina Albert es converteix en la primera
dona nomenada membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Un
reconeixement insòlit a l’època, tal com explicitava l’autora al seu discurs d’ingrés:
“Persona sana de vans infaments, no he pogut menys que preguntar-me a quin arcà
propòsit podia obeïr que aquesta casa, sèu d’eminències pujades i aclarides en totes les
disciplines de l’estudi, badi tan generosament les seves portes a un senzill aficionat erm
de ciència i sens més lluch i guiatge que l’instint: i no trobant en ma confusió, clara
resposta, vinc a comprendre que l’alt honor que se’m dispensa, no es un premi a
mereixements personals, sinó una mostra de consideració i un estímul a les dones
catalanes que s’ocupen i preocupen dels negocis de l’esperit. Si així fós, jo dono en nom
de totes elles i en el propi, les més fervents mercés a n’aquesta doctíssima Corporació”.
Escriptora, pintora, dibuixant i arqueòloga, Caterina Albert va morir el 27 de gener de
1966 a l’Escala.
OBRA
El cant dels mesos, 1901.
Llibre Blanc-Policromi-Tríptic, 1905.
Quatre monòlegs, 1901.
Drames rurals, 1902.
Ombrívoles, 1904.
Caires Vius, 1907.
Solitud, 1905.
La Mare-Balena, 1920.
Contrallums, 1930.
Un film. (3.000 metres), 1926.
Marines, 1928.
Retablo, 1944.
Mosaic, 1946.
Vida mòlta, 1950.
Jubileu, 1951.
14
SOBRE L’AUTORA I LA SEVA OBRA
OLLER I RABASSA, J. Bibliografia de Víctor Català. Rafael Duran, 1967.
MIRACLE, J. Caterina Albert i Paradís. “Víctor Català”. Dopesa, 1978.
BARTRINA, F. Gènere i escriptura: l’obra de Caterina Albert/Víctor Català. Tesi doctoral.
Universitat Autònoma de Barcelona, 1999.
AYMERICH, P. i PESSARODONA, M. Caterina Albert. Un retrat. Institut Català de la Dona,
2004.
TEXTOS
TEXT 4
«Oh tu, l’escaienta damisel·la ciutadana, de posat senyorívol, la de cos esllanguit i rostre
pàl·lid, la d’ulls somniadors i llavis tristos! Oh tu, el lliri d’ombra que un raig de sol
d’estiu mustigaria, perdona’m a mi, el pobre pelegrí de la terra aspra, que duu sobre la
túnica la pols dels viaranys, dormits en les planúries soleiades, i que palpa amb la guaspa
del bordó tot lo que troba en terra, recollint pedruscalls i flors boscanes per ensenyar-ho
als homes així que és en poblat; perdona’m, oh tu, damisel·la ciutadana!, si per encert
cau en les teves mans de nacre, anèmiques i gràcils, aquest llibrot feixuc; perdona’m i
deixa’l de seguida, puix no s’és fet per tu: s’és fet per a altres mans més coratjoses i per
gustos més rúfols. Per tu els colors que té són massa crusos, les ratlles massa negres: hi
manquen mitges tintes, matisos esblaimats i corbes gracioses com espirals de fum d’un
pebeter.
Aquest és un aplec dels pedruscalls que et deia, de formes anguloses i endurides,
invariables a través dels segles, i no et pot plaure a tu, que et mires la pedra adulterada
pel cisell i per l’enginy dels homes, com tampoc te plauria el pom de flors silvestres, que
guardo en mon sarró de romiatge, puix tot són flors senzilles, primitives, unes inoloroses;
les altres, de fragàncies extremades, que fan girar la cara al qui no hi està fet, i que
repugnarien a ton nas fi, d’aletes tremoloses, acostumat a les olors discretes, i a tos ulls,
que gaudeixen dels tirats neurastènics de les flors de saló i d’hivernacle.
No, no fan pas per tu, aquestes coses...
Mes, potser algun dia, llevant-me les sandàlies, fetes a transitar per les terres resseques, i
despullant-me del vestit de romeu, amb les carculles que fan pensar en lo que no mor
mai, potser sí que l’escrigui un altre llibre més bonic que el present; un llibre de les coses
que passen amb el buf del Destí, un llibre gai, de marquesets i reines, de boscs
endormiscats i de caceres; un llibre pulcre i frèvol com un país de vano o com un pom de
valves crisantemes, i aquell dia, oh esbelta damisel·la ciutadana de posat escaient i llavis
tristos!, aquell dia, mon minúscul present serà per tu; puix llavors podré dir-te: _Agafa’l
sense por, ben refiada, i teixeix amb son fil de fantasia ton retallet d’estofa de Penèlope...
Mes ara, plega, plega, que ni jo et vull ofendre ni tu deus ésser cap Isabel d’Hongria per
recrear-te en l’esport divinal de veure llagues i acaronar la ronya que es troba tot corrent
per la terra aspra, ben lluny de les grans urbs.
Plega, doncs, damisel·la ciutadana, creu-me, plega i somnia!»
[Fragment de «Prec», pròleg a Drames rurals, de Víctor Català]
15
TEXT 5
«DONYA MARIA. Deixem-la la carta, ara com ara (una pausa). Escolta, Joana, d’on l’has
treta tu aquesta carta?
JOANA. D’una butxaca d’en Lluís.
DONYA MARIA. Si que les té ben amagades aquestes coses el teu home.
JOANA. (Amb certa vergonya). Era dins la cartera.
DONYA MARIA. (Severa i sorpresa alhora.) Còm? De la cartera on hi porta el teu retrat i el
dels nens?
JOANA. (Irada.) Nó! Prò ja pot comptar! Bé prou que ho diu la carta quí es ella! Ah! Si jo
la tinguès a tret! Miserable! Tants homes com hi ha pel mòn i ha hagut de venir a prèndre-
m el meu! Mala ànima!
DONYA MARIA. Càlma-t, filla, càlma-t i acaba d’explicar-me...
JOANA. Ai! Què vol que li expliqui més? Nio sè ont tinc el cap! (una pausa). Míri, mamà:
no se’n recorda, que vostès, al poc temps d’haver tornat de fora varen notar que en Lluís
semblava com canviat, més distret, menys carinyòs...?
DONYA MARIA. Sí, prò com deia que estava amoinat amb tot allò de les vagues... Tu
mateixa semblaves no donar-hi importancia.
JOANA. Es clar! De primer, qui s’havia de pensar! Quan tornava algun vespre molt tart
deia que era perquè les Juntes s’acabaven a deshora... Pot comptar jo, sí en feia de díes
que patia, dissimulant. Quan ahir, va sortir amb que avui passaría el día fòra amb el seu
corresponsal de Montevideo... que em consta que va marxar fa dos dies. Prò quan aquest
matí se n’ha anat, jo m’he posat a regirar-ho tot en els seus calaixos... quelcom mès fort
que jo m’empenyía... I quan ho donava tot per perdut, en la butxaca de l’americana que
es va treure ahir...
DONYA MARIA. (Després d’una pausa.) Saps que em sembla que vares fer un disbarat
venint a passar l’estiu a Camprodón?
JOANA. Per què diu aixó, mamà, si vostè sab que als nens els hi convenien els aires de
fòra?
DONYA MARIA. Vols que t’ho digui, noia? Sempre he tingut com una falta de prudencia
en les casades aquesta costum de deixar els seus marits sols, a l’estiu a Barcelona.
JOANA. (Après d’un silenci.) Ja l’entenc, mamà. Prò en Lluís havía accedit de tan bon
grat...
DONYA MARIA. Ai filla meva! Les dones devem estar sempre a prop dels nostres marits
per si necessiten la companyia d’una mare, d’una germana o d’una muller. Comprens?
JOANA. (El cap baix.) Si... que la comprenc.
DONYA MARIA. I devegades, filla, la soletat...
JOANA. (Amb dolor.) Mamà, sembla que vostè l’aboni!
[...]
DONYA MARIA. No et donguis pena aixís, Joana!
JOANA. Ai mamà! Com vol... si ja he perdut per sempre la fé en el meu marit, en aqueix
ser al qui ens diuen que devem fidelitat i obediencia tota la vida! O! Quanta miseria, mare
meva! Que baix ha caigut el meu ídol!
DONYA MARIA. A! L’ídol! Vetaquí, l’ídol! Tú també! Es clar! Ens en parlen tant de la
superioritat de l’home sobre nosaltres desde petites, que acabém per creure-hi com en un
article de fé. I quan nostre cor es desvetlla al sentir una paraula d’amor, no sabem fer
altra cosa que agrair a n’aquell sér tan alt, l’haver-se dignat fixar-se en nostre
insignificancia. D’aixó neixen després tants desenganys, tants dolors, (suspirant) i tants
drames amagats! (Pausa.) Te’n recordes, Joana, d’aquells llibres d’estudi que parlen d’un
ídol d’or que tenia els peus d’argila? Vella com soc no l’he oblidada mai la llegenda. N’he
16
vist tants, jo, d’ídols brillants apoiar-se en la vida sobre peus de fanc!»
Fragment d’Els ídols, de Carme Karr
TEXT 6
«Traient de la paraula el seu regust pedantesc, irònic o sectari, hom pot dir que la Maria
fou una de les primeres feministes catalanes. Actuà en un moviment, força imprecís, que
va haver-hi a Barcelona entre un cercle restringit de dones, el qual, fins a cert punt,
podria dir-se feminista. Vingué a ésser el resultat de diversos factors: al fet de trobar-se en
una hora de general desvetllament a causa de l’estímul catalanista; al llevat
d’inconformisme rebel que quedava de l’hora intel·lectual, oberta al món, de
començaments de segle; a la influència d’incentius i exemples estrangers de
reivindicacions femenines, i també a un punt de vanitat d’algunes que podrien trobar-hi
un mitjà de fer-se conèixer. Un moviment que, potser perquè gairebé no passava
d’esbossat, era força confús. Encara amb una arrel fortament tradicional i conservadora,
havia, però, de fer moderades concessions a les idees del temps.
Aquesta actitud rebel, a Catalunya havia de contemporitzar amb una societat d’encuny
tradicional i religiós; en una època en què tant abundaven les convencions i les
repressions, un moviment feminista hauria de tendir a trencar les primeres i a alliberar-se
de les segones. Aquesta contradicció bàsica feia que resultés vague i confús, sense
propòsits prou definits. No tenia una finalitat alliberadora de la consciència, ni tampoc la
de la conquesta d’uns drets com aquells per què aleshores lluitaven tan coratjosament les
feministes angleses. Les més ambicioses de les catalanes s’havien posat com a objectiu
l’extensió de la cultura. Però tal com era, vague, tímid, contradictori, sense gaire fons i de
poca volada, aquell feminisme no deixà d’ésser una inquietud interessant, que semblava
anunciar un moviment més ampli i resolt que podia ésser i que no fou.
Va ésser en el cercle de Feminal que la Maria s’integrà al moviment femení. Carme Karr,
la directora, era feminista, però més que per cap raó concret perquè representava una
actitud d’avenç. Els primers balbuceigs feministes vingueren de les dones que eren
escriptores. Fou Dolors Monserdà de Macià la qui obrí el camí amb les seves novel·les i
alguna obra doctrinal d’un feminisme assenyat. També hi contribuí Víctor Català; Caterina
Albert mai no féu prèdica feminista, fins alguns cops semblava enutjar-la que en fessin,
però amb el sol fet que una dona guanyés renom escrivint ja ajudà el moviment. Carme
Karr també és féu conèixer com a escriptora. La Maria hi aportava quelcom que no era el
més corrent: aires de l’estranger. La seva formació espiritual fou preponderantment
francesa; però a Barcelona inicià, i mantingué, relacions amb dones intel·lectuals
italianes de franca tendència feminista. En realitat era difícil que la Maria estigués gaire
d’acord amb les tendències del medi feminista barceloní; però ella era la nou vinguda i
les seves idees estaven en plena fermentació, sense fermentació, sense que fossin encara
ben fixades. Contribuí al moviment amb la seva tasca i el seu seny; la seva col·laboració
fou efectiva, valuosa i eficaç, però no arribà a aportar al feminisme català cap nota pròpia
ni cap empremta personal, la qual cosa hauria arribat a fer plenament si no hagués mort
tan jove.
Hi havia, però, un veritable problema social, el de la dona que treballa –que en una ciutat
feinera com Barcelona era natural que prengués volum– i que havia d’enfrontar-se, més
que amb teories, amb realitats. En un article titulat ‘L’acció social i la dona’, un capellà,
Josep Mates, en tracta amb bona intenció, però també amb timidesa. És que, en el fons,
hi havia un gran malentès en la manera d’enfocar l’acció social: els de les classes
17
elevades es creien que feien molt i no comprenien com els de baix podien creure que
feien poc. En part és el segell de l’època: i per això és també naturalment, la forma com
el feminisme català enfoca l’acció social.
Amb tot, és d’aquella època que procedeix una institució femenina que és la que ha fet
una tasca més persistent, àmplia i eficaç. Aquesta institució s’encara, amb un gran sentit,
a les realitats, en particular davant el gran nombre de noies que no solament volen
guanyar-se la vida, o contribuir als ingressos dels seus, sinó que, a més, volen aprendre
millor la feina que fan i tenir un cert nivell de cultura general. És l’estament de les que
treballen a les botigues o als despatxos, dependentes, mecanògrafes, i tantes altres en
diverses ocupacions, que ja aleshores constitueixen un bell i prometedor planter, i
assoliran més tard una plenitud tan reeixida. Molt contribuí que així fos l’Institut de
Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, que l’any 1910 fundà Francesca Bonnemaison
de Verdaguer. Feminal no solament dóna compte de la seva creació i de les finalitat que
té, sinó que publica diversos reportatges, amb fotografies, sobre el seu desenvolupament.
L’Institut, que tot seguit hauria de popularitzar-se amb el nom breu de ‘La Cultura’, és
allò que en realitat quedarà més de l’acció femenina d’aleshores. No ha estat una arma
per a l’alliberació espiritual de la dona; però sí un bon instrument que contribuí com cap
altre a l’eficiència, al benestar i a la dignificació d’un gran nombre de noies treballadores
–aquest estament femení que uns anys després constituiria uns dels millors estrats de la
Barcelona moderna–. I en gran part fou obra de l’Institut creat a l’escalf del feminisme
català d’aquell temps.
En un sentit educacional més ampli, la contribució de la Maria al moviment feminista se
centra sobretot en els problemes de la cultura. És el tema que més tracta en diversos
articles de Feminal i en els de La Crònica, que tenen per títol: ‘Per la cultura femenina’.
Voldria redimir les senyoretes –aquest producte tant de l’època– del concepte que
aleshores en tenia una revista catalana en dir que ‘a Barcelona, n’hi ha moltes que fan
coses innobles i infamants; unes toquen el piano, altres fan tatxado, altres pinten orenetes
en coixins de color de rosa o branques d’ametller en vanos blau celeste’. Com remarcava
Or i Grana en el seu número de comiat referint-se a l’educació femenina, ‘l’educació que
se’ns dóna avui no és la de fa trenta anys. Ara, és la que hauria d’ésser? Segurament, no.
Està generalitzada, vulgaritzada com caldria? Tampoc. Com tampoc no ho està la dels
homes’. Per a la Maria la cultura era a la vegada l’arma i l’objectiu del feminisme. Els
nombrosos articles que va escriure tractant en forma més o menys directa d’aquests temes
deixen veure l’amplitud del seu pensament en el camp de la cultura femenina, els
horitzons que abastava i la idea central de donar a la dona més coneixements i amb ells
armar-la millor per a la lluita per la vida, però, per damunt de tot, fer-la més dona, en la
més profunda, coratjosa i digna accepció del mot.»
Fragment de Maria Pi i Sunyer i el seu temps, de Carles Pi i Sunyer
BIBLIOTEQUES MÉS PROPERES:
BIBLIOTECA FRANCESCA BONNEMAISON
Sant Pere Més Baix, 7
BIBLIOTECA BARCELONETA - LA FRATERNITAT
Comte de Santa Clara, 8-10
BIBLIOTECA SANT PAU I SANTA CREU
Hospital, 56
18
Recularem ara per Dagueria fins trobar el carrer Llibreteria i enfilarem cap a la plaça Sant
Jaume. En arribar a la plaça, veiem, a mà dreta, el carrer Paradís que seguirem fins a la
seu del Centre Excursionista de Catalunya (Paradís, 10). A l’entrada de l’edifici, una roda
de molí, incrustada a terra, indica el punt més alt del Mons Tàber, nom medieval que
designava el petit turó sobre el que s’edificà Barcino, la ciutat romana.
Entrarem ara al pati interior on s’amaguen les imponents columnes d’un dels vèrtex del
temple romà dedicat a August. A les golfes d’aquesta casa ja hi va tenir la seva primera
seu l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques. Fundada a Barcelona el 1876 per
Josep Fiter Inglés, Pau Gibert i Eudald Canivell, entre altres, els estatuts de la primera
associació excursionista proclamaven les intencions d’aquest petit grup: “fomentarem les
excursions per la nostra terra per fer que sigui degudament coneguda i estimada”. I,
certament, l’excursionisme hauria de jugar un important paper en el desvetllament modern
de Catalunya. La Renaixença, el moviment que impulsava l’interès per les ciències, les
lletres, l’art i el coneixement del país, es projectaria a través de diverses associacions i
institucions, i, de manera molt particular, a través de l’excursionisme. Molts dels
19
CIUTAT VELLA
«En Ramon es un jove de trenta anys, alt, moreno, barba negra mitj partida, maneras
dístingidas, cara simpática, carácter franch, després. [...] Se dedicava á l’arqueología, á
las ciencias naturals. Catalanista per convicció, era soci del Ateneu y Societats
d’Excursions, contribuhint ab entussiasme á tot lo que pogués realsar lo renaixement
polítich y literari de nostra estimada Catalunya.»
Fragment de Recorts d’un excursionista, de Carles Bosch de la Trinxeria
personatges famosos de l’època s’acostarien al moviment excursionista: Jacint Verdaguer,
poeta i gran excursionista que contribuí a fixar en la memòria col·lectiva les muntanyes
del Canigó i de Montserrat; Valentí Almirall, que s’esforçà per convertir aquell incipient
catalanisme cultural en un catalanisme polític; Àngel Guimerà, que va presentar la seva
candidatura com a secretari de la primera junta de l’Associació Catalanista d’Excursions
Científiques, i en sortí derrotat per un joveníssim Fiter Inglés; o Antoni Gaudí, que va
formar part de la junta directiva de la mateixa entitat sota la presidència de Josep
d’Agullol.
El 1878, com a escissió de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, es va crear
l’Associació Catalana d’Excursions, i entre “la Catalanista” i “la Catalana” es va establir
una forta competència fins que les dues institucions es van tornar a fusionar, l’any 1890,
per crear el Centre Excursionista de Catalunya.
Aquestes associacions, que entenien l’excursió com a eina d’estudi i coneixement, van
valorar des del començament la necessitat i la importància de crear biblioteques. Els
estatuts inicials de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques ja recollien el
propòsit de crear una biblioteca: “publicarem el resultat dels nostres treballs i crearem
una biblioteca, arxiu i museu”. El gruix dels gairebé tres mil cinc-cents volums del Fons
Antic de la biblioteca es van reunir durant els primers anys d’existència del centre. L’any
1905 ja es contabilitzen cinc mil documents i fou necessari ampliar la sala de lectura de
la biblioteca del carrer Llibreteria i acondicionar una hemeroteca al vestíbul.
Amb l’adveniment del modernisme, el moviment excursionista assumirà el seu paper
eminentment cultural i esportiu. Són els anys en què proliferen les “seccions” de tota
mena, a l’entorn de les quals es creen col·leccions bibliogràfiques ben diverses. Un
exemple en són els documents relacionats amb el folklore i la cultura popular d’arrel
catalana, que configuren una de les col·leccions més interessants de la biblioteca del
Centre Excursionista de Catalunya.
A més dels trenta-dos mil llibres que formen el seu fons, cal destacar l’existència d’un
enorme arxiu fotogràfic, inaugurat l’any 1909, i, què, avui, reuneix tres-centes trenta-vuit
mil imatges. Abans d’encaminar-nos cap a la següent parada del nostre itinerari,
assenyalarem la importància de la Cartoteca Històrica, formada per sis mil mapes, i del
fons de Muntanya, el més important de la seva temàtica a l’Estat espanyol, amb gairebé
dues-centes capçaleres i més de deu mil monografies.
METGES I NOTARIS
Tornem ara cap a la plaça Sant Jaume i enfilem el carrer Ferran fins a la Rambla.
Seguirem Rambla amunt fins trobar, a mà esquerra, el carrer del Carme on hi ha la seu de
la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya (Carme, 47). Situada en el recinte que
comprèn els edificis de l’antic Hospital de la Santa Creu, l’Acadèmia es troba al que va
ser l’epicentre de l’activitat sanitària de Barcelona des de principis del segle XV fins ben
entrat el segle XX.
Creada l’any 1770, amb el nom d’Acadèmia Mèdico Pràctica, l’Acadèmia ha tingut al llarg
de la seva història més de tres-cents cinquanta membres numeraris, pràcticament la totalitat
de les grans personalitats de la medicina catalana. La seva seu actual, que havia donat
allotjament al Real Colegio de Cirugía de Barcelona (1760-1843) i després a la Facultat de
Medicina (1843-1906), és una de les peces més importants de l’arquitectura neoclàssica a
Barcelona i fou cedida a l’entitat en un acte solemne presidit pel rei Alfonso XIII, l’octubre
20
de 1929. Entre els professors que van fer aquí la seva tasca docent cal recordar els noms
de Pere Virgili, el gran reformador de l’ensenyament de la medicina al segle XVIII;
d’Antoni de Gimbernat, anatòmic de prestigi europeu en el seu temps; i de Santiago
Ramon y Cajal, catedràtic a Barcelona de 1887 a 1892, que va fer aquí les seves
recerques bàsiques sobre la neurona.
Entre el fons de la biblioteca de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, dedicat
principalment a la història de la medicina, destaquen els exemplars dels segles XV a
XVIII. Aquesta col·lecció de llibres antics va ser la primera, l’any 1986, que es va
catal·logar informàticament a Catalunya. Cal fer esment, també, de la col·lecció de
revistes de l’Acadèmia: des de les Memorias de la Real Academia Médico Práctica de
Barcelona, de l’any 1798, fins a la Revista de la Reial Acadèmia de Medicina de
Catalunya, que es publica des de 1986. Abans de marxar procurarem visitar l’amfiteatre
anatòmic, de bellesa excepcional, dissenyat per Ventura Rodríguez. Aquesta gran sala
circular té, al centre, una taula giratòria de marbre blanc on es feien les operacions. Just
al davant de la porta de l’amfiteatre, podem veure una còpia de l’escultura del déu
Asclepi que es va trobar, el 1909, al jaciment grec d’Empúries, ben a prop d’on Caterina
Albert feia les seves excavacions.
Pugem ara pel carrer dels Àngels, tombem per Pintor Fortuny i seguim fins trobar, a mà
esquerra, el carrer del Notariat. Aquí hi ha la seu del Col·legi de Notaris (Notariat, 4) una
entitat fundada el 6 de maig de 1395 quan el rei Joan I signà un Privilegi que permetia
als notaris reunir-se, resoldre i reglamentar afers corporatius. La joia del Col·legi és l’Arxiu
Històric de Protocols, l’arxiu notarial més important del món després del de Gènova, que
conté, com deia Josep Pla, “la veritable història de la nostra societat”. I és que, els
protocols, són el testimoni escrit de l’activitat del notari com a fedatari, “el que dóna fe”,
en l’esfera contractual privada. Uns documents que permeten reconstruir els
esdeveniments d’una ciutat ja desapareguda i conèixer la vida privada dels seus habitants,
com podem comprovar llegint la novel·la El inventario d’Albert García Espuche, que ha
reconstruït el microclima de la Barcelona de 1714 a partir dels inventaris notarials.
Actualment, l’arxiu supera els cinquanta-cinc mil volums. En destaquem els registres més
antics, com el primer manual de Pere Portell de 1299, les Escrivanies, les Notaries
Foranes i la col·lecció de mil set-cents pergamins, ordenats en dues series dels segles XII
al XVII. A la sala de consulta trobareu, a més, una biblioteca formada per cinc mil
volums, especialitzats en història i arxivística, i una vuitantena de publicacions
periòdiques. La biblioteca és de lliure accés i disposa de servei de préstec. Per accedir a
l’arxiu cal acreditar-se com a investigador.
VALENTÍ ALMIRALL (1841 - 1904)
Nascut l’any 1841 fill d’un ric industrial, Valentí Almirall estudià la carrera de Dret i el
1868 s’afilià al partit demòcrata, el qual deixà, poc temps després, per ingressar al partit
federal. L’any 1868 participà en la preparació i en els fets de la Revolució de Setembre a
Barcelona i intervingué en la fundació del Partit Republicà Democràtic Federal al
Principat. Va ser director de El Federalista i de El Estado Catalán, diari portaveu de les
opinions del federals barcelonins. El 1873 es traslladà a Madrid però, decebut pels
tripijocs dels parlamentaris, poc temps després retornà a Barcelona i s’incorporà
decididament al catalanisme. El 4 de maig de 1879, festa dels Jocs Florals a Barcelona,
21
inicià la publicació del primer diari en llengua catalana, El Diari Català. El 1880,
organitzà el I Congrés Catalanista i l’any 1885 participà activament en la redacció del
Memorial de Greuges. Memòria en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya.
El 1878, Almirall havia publicat dues novel·les polítiques: El Alma al diablo i Una
autoridad modelo i, l’any següent, ingressà com a soci a l’Associació Catalanista
d’Excursions Científiques i a l’Associació Catalana d’Excursions, nous símbols de
catalanitat i cultura. Durant més de deu anys, participà a nombroses activitats
excursionistes, pronuncià conferències i escriví articles als butlletins de les respectives
entitats. Va ser ferm partidari de la fusió de les dues associacions què, finalment, va tenir
lloc el 1890 amb la fundació del Centre Excursionista de Catalunya.
El 1881, Almirall trenca amb Pi i Margall i, amb l’objectiu de donar una dimensió política
al moviment catalanista, s’acosta al grup de La Renaixensa amb qui funda el Centre
Català. L’any 1886 fou designat president dels Jocs Florals de Barcelona, i publicà la seva
obra cabdal: Lo Catalanisme. Motius que’l llegitimen. Fonaments científichs y solucions
pràcticas.
El 1888 la polèmica entorn l’Exposició Universal de Barcelona va provocar una celebració
alternativa de la diada dels Jocs Florals. Contràriament a la convocatòria oficial feta per
l’alcaldia de Rius i Taulet, Valentí Almirall i Rossend Arús van organitzar un certamen amb
el suport de catalanistes d’esquerres i de lliurepensadors que va tenir lloc al Teatre
Novetats. Tres anys després, i seguint les darreres voluntats del seu amic, Almirall
començà a treballar en l’organització de la Biblioteca Pública Arús, que seria inaugurada
el 1895. Un any més tard, fou escollit president de l’Ateneu Barcelonès.
OBRA
Idea exacta de la Federación. La República Federal Española. Datos para su organización,
1873.
El Alma al diablo, 1878.
Una autoridad modelo. Historia de un gobernador de orden, 1878.
La Casa de Caridad de Barcelona, 1879.
La Confederación suiza y la Unión americana. Estudio político comparativo, 1881.
El Tiro federal suizo: descripción de la fiesta en 1883, 1883.
Los Estados Unidos de América. Estudio Político, 1884.
Lo Catalanisme. Motius que’l llegitimen. Fonaments científichs y solucions pràcticas,
1886.
Lo “Cobden Club”, 1886.
Poesia del Regionalisme, 1886.
Articles literaris, 1904.
SOBRE L’AUTOR I LA SEVA OBRA
FIGUERES, J. M. El primer Congrés Catalanista i Valentí Almirall. Materials per a l’estudi
dels orígens del catalanisme. Generalitat de Catalunya, 2004.
PICH i MITJANA, J. Federalisme i catalanisme: Valentí Almirall i Llozer (1841-1904).
EUMO, 2004.
PICH i MITJANA, J. Almirall i el Diari Català (1879-1881): l’inici del projecte politico-
ideològic del catalanisme progressista. EUMO, 2003.
22
FIGUERES, J. M. Valentí Almirall. Forjador del catalanisme polític. Generalitat de
Catalunya, 1990.
FIGUERES, J. M. Diari Català. El primer diari en llengua catalana. Institut d’Estudis
Catalans, 1990.
FIGUERES, J. M. Valentí Almirall. Thor, 1988.
FIGUERES, J. M. Articles polítics al Diari Català (1879-1881). La Magrana-Diputació de
Barcelona, 1984.
TEXTOS
TEXT 7
«Pasa la accion en la ciudad más castizamente española que puedan nuestros lectores
imaginarse.
Basta mirarla desde fuera. En el centro alzan su faz vetusta y carcomida las torres góticas
de la Catedral, con la que sinó en belleza, en mole, solo compite la plaza de los toros,
situada en uno de los extremos. Por encima de las azoteas y terrados se elevan
campanarios á docenas. Unas pocas chimeneas de vapor que se descubren, parece como
que rechazadas por los campanarios, han debido refugiarse en míseros arrabales.
Ni una sola cúpula, ni un obelisco, ni un solo cuerpo proeminente indica la existencia de
edificios públicos ó monumentos de carácter civil, y la razón es óbvia. Miéntras tuvimos
frailes con ellos nos bastaba y nos sobraba: luego que les despedimos, en sus conventos
hallaron cabida las instituciones que nacieron. Estaban nuestros conventos construidos
con tal arte, ó quizá es tal el arte de los españoles, que sus celdas, corredores y capillas
sirven hoy tanto para una sociedad de buen humor, como para cuartel de un regimiento: lo
mismo alojan una universidad, un ateneo ó una aduana, que las bestias de un escuadron
de caballería.
Las calles de la ciudad son estrechas y tortuosas como cuando las ciudades eran
fortalezas, y de trecho en trecho hay pequeños espacios vacíos que parecen pozos, á los
que se dá el nombre de plazas. Si no se ahoga ya oprimida por un cerco de piedra, débelo
á que una revolucion derribó sus murallas de la edad media. Si posee una calle bien
alineada aunque estrecha, ha de dar las gracias á otra revolucion que no pudo empero
llevar más allá sus proyectos de reforma por el respeto que á los interesados merece el
derecho sagrado de propiedad de los propietarios.
[...]
No hay en la ciudad memoria de una sola reforma llevada á cabo en tiempos normales. La
realización del mejor proyecto ó de la más insignificante mejor hay que aplazarla para la
revolución inmediata.
[...]
Si la ciudad no es ilustrada no es por falta de establecimientos que se llamen científicos.
[...] Hay un ateneo con pretensiones filosóficas, en el que puede discutirse todo,
absolutamente todo lo que ni directa ni indirectamente vulnere la religión y política
oficiales, con tal de que el criterio de los contrincantes no se separe un ápice del que
marca el obispo en sus pastorales. Hay sociedades de amigos del país, de la instrucción,
de S. José, de la Virgen, de la comarca y de todo lo que puede uno decirse amigo en
público: hay academias de medicina, de derecho, de administración: hay otra infinidad de
centros que se dicen ilustrados, y toda esa balumba e instituciones sirve perfectamente al
23
objeto de dar á sus miembros influyentes respetabilidad insdiscutible y al de celebrar
anualmente una inauguración pomposa.
[...]
La ciudad es animada, pues que todos pasan el día en la calle, y es populosa además.
Tiene quizá los cien mil habitantes que reza la estadística, quizá los ciento cincuenta mil
que dicen sus moradores con orgullo: que eso de sumar la población de una ciudad, es
empresa muy superior á las fuerzas de los oficinistas españoles, que no han conseguido
todavía contarse á sí mismos. Se halla situada en la costa y aún se precia de puerto de
mar, sin duda porque tiene unos pedazos de escolleras, que empezadas hace tres siglos
por los penados del presidio dirigidos por un canónigo, podrán quizá servir para la carga y
descarga de los buques de nuestros nietos.
[...]
No se sonrían nuestros lectores si les decimos que la ciudad presume de adelantada. El
que dude de que tenga derecho á ello, no tiene que hacer más que compararla con la en
que vive, si, como es de suponer, vive en una de las españolas.»
Fragment de El Alma al diablo, de Valentí Almirall
TEXT 8
«Tenim al davant la fotografia dolçament subjugadora dels entusiastes minyons que
s’atribuïren el títol de ‘socis fundadors de l’Associació Catalanista d’Excursions
Científiques’, en la reunió fundacional del 3 de desembre de 1876.
[...]
El retrat, que s’ha vingut publicant amb tots el honors com el dels progenitors de la
primera associació excursionista de Catalunya, resulta ser a la vegada el dels sis primers
dissidents i potser diríem millor el dels sis primers moralment expulsats.
Amb tot, la inefable fotografia constituirà sempre un document evocador.
[...]
En el gravat veiem Josep Fité assegut en el centre, com correspon a qui fou ungit
president, emparat de l’aire professional que li proporcionen les ulleres, amb el rostre
intel·ligent abatut damunt d’un vell escrit. Sembla llegir-lo a folgana del beatífic Eudald
Canibell, que és l’únic que seu a terra. Pau Gibert, amb la seva abundosa barbassa negra,
està agavellat prenent apunts del natural. Ramon Arnet ofereix càndidament la flor d’un all
de bruixa amb l’escreix d’una lliçó de botànica a Marcel·lí Ambròs, el qual , amb les
parpelles i les pestanyes abatudes, mira la flor amb l’ull acalat, mentre Ricard Padrós,
amb els llavis entreoberts, en alt l’arc de les celles, projecta el seu esguard intel·ligent i
arran, potser una mica interrogatiu i somniador, enllà de la boina de J. Fité i de l’objectiu
de la màquina fotogràfica, vers la llunyania i l’incert futur.
[...]
Cap paisatge concret no aireja la fotografia. Al fons, una decoració esvaïda, apenes
desdibuixa pàl·lidament en un vèrtex, les branques d’un arbre. A terra, una catifa, que tal
vegada vol simular l’herba fresca d’un prat, fa de coixí de les cames de Canibell. [...] Em
sembla que, si els hagués estat donat d’escollir un teló de fons del seu gust, no haurien
pas triat la representació de cap indret aspre de muntanya, ni les vores de cap rierol en
folla llibertat, sinó que els hauria abellit un temple mig enrunat o qualsevol altre deixalla
arqueològica que s’aplomés fúnebrement damunt les seves testes.
24
[...]
Quinze dies després de l’anada pre-fundacional a Montgat, concretament el 10 de
desembre de 1876, l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques celebrava la primera
excursió com a entitat constituïda, a Pedralbes.
[...]
Sense ben bé adonar-se’n, Fité trencava els motlles didàctics convencionals en fer les
seves efusives explicacions d’arqueologia i d’història davant dels mateixos monuments
arqueològics. Hauria pogut esdevenir un erudit o un arqueòleg més, encara que ni en una
cosa ni en l’altra no deixà gens de rastre. Però la pensada de portar l’estol de companys
d’un indret a un altre, sense que cap d’ells no excel·lís tampoc a produir res de
transcendent, constituí una innovació que sí que era transcendent, puix creà
l’excursionisme científic. No són els seus coneixements ni la investigació, allò que ens
farà recordar el nom de tots plegats, sinò la forma en què es valgué Fité per fer compartir
les seves aficions a uns contemporanis més inexperts que no pas ell. Potser ni hi havia
novetat en anar a treure dibuixos i calcs d’objectes remarcables, però sí que n’hi havia a
fer-ho acompanyar d’unes informacions donades ‘in situ’ i realitzar-ho d’una manera
sistemàtica i ordenada i amb fins i objectius més que res socials.»
Fragment de Els primers excursionistes, de Josep Iglésies
TEXT 9
«Desde hace cuarenta y seis años, Lentisclà es escribano público de Barcelona por las
autoridades apostólicas y por la del Rey Nuestro Señor, pero sin ánimo de ofensa ni
menoscabo de obediencia ha creído en todo ese tiempo que el de notario es un arte que
conviene heredar y aprender del padre. Hacia los veinticinco años de edad, los varones de
la familia Lentisclà empiezan a ejercer de notarios, tras haber aprendido como escribientes
y superado el examen que corresponde. Cinco lustros después de venir al mundo en la
calle Belloch, en el año de la Natividad de Nuestro Señor de 1639, le llegó también esa
hora a Francesc Lentisclà. Llevaba ya casado algún tiempo, y es muy probable que a todo
aquel conjunto de autoridades, merced a cuya gracia podría ejercer como notario, le
reconfortara pensar que el sosiego marital contribuiría a la eficacia del arte. El recién
estrenado notario tenía la nueva morada, ya como cabeza de familia, en la calle Gensana,
no muy lejos de la paterna, y la notaría, separada de la residencia, frente a la Llotja de
Mar. Se dirá que no es corriente para un notario disponer habitación y trabajo en casas
distintas, pero el joven había decidido con buen criterio que no estaba de más acercarse a
los negocios sin esperar a que los negocios se decidiesen a llegar hasta él.
[...]
Aunque ya hubiese prendido bien en Tortosa, la peste no tenía prisa por llegar a
Barcelona, quizá pensando que de aquí no había de moverse la gente, y así se demoró un
año. El 10 de enero de 1651 se dio el primer caso sospechoso en la ciudad y fue en la
calle Nou, que es sitio elegido con coherencia para que empiece algo nuevo aunque sea
para mal. Ese mismo día, escandalizó al vecindario de la Rambla el estudiante de filosofía
Joan Massanet, natural de Torroella de Montgrí. Estando el joven en las necesarias de los
Estudis Generals, empezó a quejarse de que tenía algo que le producía penas y saliéndose
a la Rambla comenzó el aspirante a filósofo a chillar en voz muy alta, diciendo que estaba
contagiado y se subió entonces a la muralla y desde el púlpito improvisado se dirigió a los
25
congregados afirmando que ya se encontraba bien, quizá fuese por la mayor altura. Pero,
para las autoridades, ya había realizado el daño el estudiante, estando como estaba en
secreto el asunto de la peste, y la ciudad juzgó al joven por atemorizar a la gente, pues,
pese a que todo el mundo había oído que el contagio avanzaba, los que mandan quieren
siempre ocultar las verdades tanto tiempo como puedan, que en ello les va casi siempre el
cargo y algunas veces la vida. Se mantuvo todavía un tiempo la farsa y, en el mes de
febrero de aquel año nefasto de 1651, todavía los médicos de la ciudad negaban que
hubiera peste en Barcelona, culpando a la mala nutrición de algunas de las muertes que
tenían lugar. A los primeros apestados pobres se los llevaron al convento de Jesús, fuera
de la muralla, convertido en morbería, y los primeros ricos que se contagiaron fueron
acomodados en San Agustín y San Francisco de Paula, que eran lugares más dignos, pues
hasta en cuestiones de peste convienen las diferencias.
[...]
Son siempre los ricos quienes primero se enteran de lo que ocurre en la ciudad, sea lo
bueno sea lo malo, y son ellos quienes pueden actuar en consecuencia con la máxima
presteza. Sabe todo el mundo que, una vez declarada la peste en un lugar la conducta
más prudente es poner tierra de por medio tan rápido como se pueda. No le costó nada a
Lentisclà imaginar, cuando empezó el contagio, adónde irían a parar los muchos ricos que
conocía, pues casi todos tenían una torre no lejos de Barcelona. Francesc Vidal, del
Consejo Real, se mudaría a su casa de Sant Esteve de Cervelló, en la que había hecho
obras de mejoras corriendo el año de 1649. El ciudadano honrado Joan Planas se
refugiaría en la torre de Santa Coloma de Gramenet, cuya bodega se había enriquecido
hacía poco con dos nuevas botas de madera de roble. El rico mercador Ramon Roger se
desplazaría raudo a Sant Andreu del Palomar, a la casa que, como muchas otras, había
sido reacondicionada en los años de la guerra anteriores a la peste. Y así Lentisclà, de ser
ése su cometido, hubiera podido dejar bien marcados los caminos que habían de llevar a
muchos de los poderosos de la ciudad hasta sus cercanas posesiones, y ello no habría
sido cosa inútil, puesto que debiendo quedarse los criados en las casas principales de
Barcelona, sin su ayuda quizá se perderían los señores en el trayecto hacia las torres.
Fragment de El inventario, d’Albert García Espuche
BIBLIOTEQUES MÉS PROPERES:
BIBLIOTECA SANT PAU I SANTA CREU
Hospital, 56
BIBLIOTECA FRANCESCA BONNEMAISON
Sant Pere Més Baix, 7
BIBLIOTECA BARCELONETA - LA FRATERNITAT
Comte de Santa Clara, 8-10
26