PARAULES i FETSCol·lectiu de Dones en l’Església, per la ParitatNúm. 65 · octubre - novembre - desembre 2012

Viure la mort

2

EDITORIAL

Amb el suport de: On podeu comprarPARAULES I FETS DE DONES

Llibreria Claret · Llúria, 5 (Barcelona)

Els articles que trobareu en aquesta revista sobre la mort humana volen ser una ajuda

a la reflexió que tothom fa, sens dubte, sobre la pròpia mort.

Les incerteses i expectatives que aquest fet susciten en cada persona tenen a veure amb el moment vital de cadascú. No es contempla igual la mort quan s’és jove, que quan has viscut una experiència límit o quan per l’edat ja t’acostes al moment fi-nal. “La mort no deixa de ser una sorpresa”, ens diu Pere Casaldàliga.

Hem de preparar-nos espiritual-ment per a aquest pas ineludible i ocupar-nos de les coses materials que ens envolten, dels béns que deixem a la gent que estimem, tal com ens diu l’Angelina Hurios en el seu article tan pràctic i realista. Cal

organitzar serenament l’herència que volem deixar, el nostre testa-ment, voluntats, consells, béns ma-terials i espirituals...

En la nostra tradició bíblica, la paraula testament té una força es-pecial: parlem de l’Antic i el Nou Testament. Els patriarques, profetes homes i dones, ens han deixat el seu llegat; el mateix Jesús ens deixa el seu Memorial –el sopar fratern–, el seu manament nou “que us esti-meu els uns als altres”... La nostra amiga Dolores Aleixandre ens parla abastament d’aquesta qüestió en el seu llibre Las puertas de la tarde. Envejecer con esplendor, de l’edi-torial Sal Terrae (Santander 2007).

Aquest exercici pràctic de prepa-rar-nos nosaltres mateixes i d’ocu-par-nos del nostre entorn ens aju-

da a ser protagonistes de la nostra pròpia mort i ajuda i consola els companys de viatge. I aquí, relaci-onat amb això, hi hem d’afegir la importància d’explicitar com volem ser cuidats i la forma de morir dig-nament d’acord amb les nostres conviccions i com a conseqüència de la nostra forma de vida; ens en parla la Mariona Sauri, referint-se a la decisió final del cardenal Martini.

En aquesta revista també, se-guint el nostre compromís de di-fondre la teologia feminista, inclo-em altres articles sobre persones, trobades..., que viuen i treballen amb aquest mateix compromís del Col·lectiu de Dones en l’Església, feministes i creients en el Déu de la vida i, per això, en la vida més enllà de la mort.

Ser protagonistes de la pròpia mort

PARAULES i FETSPARAULES i FETSEdita

PER LA PARITAT

SUMARI

2 Editorial 3 i 4 Teologia feminista 5 i 6 Àmbit obert 7 Saurejant des de la xarxa

8 i 9 Pàgines centrals 10 i 11 Reflexions 12, 13 i 14 Informacions 15 Llibres 16 Actualitat

Preu 2 €Coordina: Paquita Arcas · Tallers Gràfics de Rúbrica Editorial · D.L.B-22227-1995

CA LA DONA la trobareu ara al carrer Ripoll, 25, 08002 Barcelona. Tel. 93 412 27 61 (metro Jaume I).

I nosaltres, el COL·LECTIU DE DONES EN L’ESGLÉSIA,

al carrer Rocafort, 242-bis, 1r. 11D), 08029 Barcelona. Tel. 933192342 (metro Entença), tot compartint casa amb el CIEMEN i l’ANC, entre d’altres.

CANVIS DE DOMILICI

Fotografies de portada i de les flors en alguns articles: Emília Verger Fransoy

3

TEOLOGIA FEMINISTA

Deconstruir el coneixement, la religiói descolonitzar l’espai públic

Reflexions al voltant de les II Jornades d’Estudis Feministes en Religió a Palma de Mallorca (del 9 al 12 de juliol de 2012)

Vull agrair a la Rosa Cursach i a l’Andrea Beltramo, les inspira-dores i fructíferes Jornades que

van organitzar a Palma de Mallorca del 9 al 12 de juliol passat, perquè van aconseguir que unes jornades de tema i convocatòria força acadèmics, es convertissin en una trobada on va prevaldre la convivència i el debat, combinat amb presentacions de lli-bres i d’exposicions d’art de diverses autores, i amb la possibilitat de des-cobrir diferents espais de la ciutat i de dur a terme una “acció” conjunta en l’espai públic al final de la trobada. I tot això, amanit amb una bona dosi d’humor, optimisme i creativitat. Els dos grups d’investigació que s’han coordinat per fer possible aquestes Jornades estan lligats a la Universitat de Ses Illes (UIB), i són “Desigualtat, gènere i polítiques públiques” del Departament de Filosofia i Treball social, i el “Seminari sobre teories i pràctiques feministes”.

El tret de sortida fou la projecció del film Fake orgasm (2010), de Jo Sol1, i una posada en comú en forma de “llit de debat”, manera valenta i atrevida de colonitzar l’espai públic d’una aula de la universitat amb un llit inflable –símbol de l’espai privat i domèstic– com a centre de debat i diàleg entre els assistents. El protagonista transe-xual de Fake orgasm planteja, ja des de l’inici del documental, que “la fe-licitat té a veure amb la meva pròpia vida i no amb el gènere”. I en un altre moment diu, “la meva feina té a veu-re amb l’amor; si en un moment de-terminat, el que faig es converteix en gest mecànic i en mercaderia, entenc que haig de canviar. No vull oferir no-més un joc, no vull fingir.” La tendre-sa i la intel·ligència de les reflexions i l’experiència d’en Lazlo Pearlman quan mostra el seu art i el seu cos en

públic, no només ens planteja des de la seva experiència la crisi del model bisexual que la teoria queer ha posat de manifest des dels anys 90, sinó que ens confronta amb les nostres pors, els nostres fingiments, la mane-ra com ens relacionem amb els altres i la manera com busquem l’autenticitat de ser a cada instant. Lazlo busca ser persona; no resisteix per crear-se una identitat, sinó que lluita per fer renéi-xer la seva humanitat. Les tèologues i teòriques queer usen el concepte de flourishing, en anglès, per referir-se a aquesta performativitat contínua d’allò que anem essent i fent.

Lazlo pretén expressar-se, fer-se visible als altres, però dit per ell/ella mateixa, no pretén violentar, al con-trari, la seva acció pretén ser un acte lliure i de resistència a la concepció dual de “gènere” que ens han incul-cat i que redueix la nostra concep-ció de la persona. Aquest gest de llibertat seria el que la Judith Butler anomenaria un acte performatiu. La

teoria queer posa en evidència que la nostra societat continua dibuixant un ideal d’home i un ideal de dona als quals ens hi hem d’adequar. L’aparença del gènere que mostren les persones no té perquè coincidir exactament amb un signe de veritat interna o inherent del que és aque-lla persona, i en canvi, continuem capficats a jutjar i rebutjar les perso-nes que se surten de les normes de gènere establertes i dels comporta-ments que considerem “normals”.

Els tres matins següents del semina-ri van deixar espai a les explicacions de la teòloga Ulrike Auga, de la Universi-tat Humboldt de Berlín. La professora Auga es va fer conèixer a l’estat espa-nyol l’agost del 2011, en el marc de la Conferència biennal de l’Associació europea de dones en recerca teològica (ESWTR) que se celebrà a Salamanca i on van participar-hi al voltant d’un centenar de dones. En aquesta ocasió, Ulrike Auga advocava per la necessitat de deconstruir les categories de conei-xement i d’interpretació de la realitat i evitar, així, l’abús i la marginació de les persones que no es reconeixen en les categories identitàries (“dona”, “immigrant”, “pobres”, “negres”...). Convé canviar la percepció del que és “resistència”. Cal superar les “etique-tes” essencialistes de “raça”, “ètnia”, “religió”, “nació”, “gènere”...perquè continuen exercint violència. Quan s’utilitzen no inclouen tothom, no te-nen en compte les diferències, i encara que van servir en les dècades dels anys 60 i 70 per reivindicar drets i fer legis-lacions que han afavorit una bona part del grup, els moviments queer i LGTBI, així com els moviments de dones de països del sud (mujeristas, dones de les perifèries, treballadors i treballadores sexuals...), ens han fet veure que hi ha tot un seguit “d’identitats frontereres”

4

TEOLOGIA FEMINISTA

que qüestionen aquestes identitats homogènies. El subjecte monolític “dones” és fictici i és una construcció ideològica.

Auga, doncs, des de les teoritzacions i articulaci-ons polítiques dels anys 90 ençà, ens anima a ser cons-cients de la colonització de la nostra mentalitat per part del discurs hegemònic. El repte nou que es plan-teja és com arribar a ser “subjecte” amb capacitat d’acció més enllà dels pre-judicis, assumpcions i nor-mes socials i religioses que ens empetiteixen i limiten. Hem de procurar la “capa-citat d’intervenció, d’acció, en l’espai públic-polític-eclesial com a subjectes autònoms. Ella fa servir el concepte anglès d’agency (literalment seria “agèn-cia”, substantiu entès com aquesta capacitat d’actuar des del jo lliure i autèntic). Deconstruir l’epistemologia

Seminario InternacionalHaciendo memoria - Imaginando futuros:

Ecofeminismo, teología feminista y transformación cultural

Martes 16 y miércoles 17 de octubre

SEPADE, Centro Cultural San José, Independencia, Santiago - Chile

El colectivo Con-spirando celebra 20 años de trabajo en América Latina: celebrando ritos, tejiendo redes

feministas y ecuménicas; construyendo pensamiento crítico a traves de procesos trans-formativos.

Queremos hacer memoria y desde una mirada reflexiva imaginar nuevos caminos.

¡¡Las y los invitamos a participar!!

conspirando20@gmail.comMás información:

http://edicionesconspirando.wix.com/conspirando20

o el sistema de categories amb què se’ns educa, ens permetrà ser més crítics amb els fonamentalismes i el pensament únic que es pretenen imposar, tant des del poder econòmic, com des del poder civil o des de les institucions religioses.

Es tracta d’un repte alli-berador per poder bastir una democràcia real basa-da en projectes socials i ob-jectius comuns que preten-guin el benestar de totes i de tots. Caldrà buscar es-tratègies per deixar al des-cobert les pretensions del biopoder de controlar els nostres cossos i les nostres ments (control i monopolit-zació d’allò que mengem, d’allò que és sa/nociu, de si estem malalts o sans, del control de la sexualitat i la reproducció, de l’accés al sistema sanitari, dels medi-caments que es comercia-litzen i que ens cal prendre, de les drogues i medicines

legals o no, de les conside-racions morals i ètiques que ens volen fer creure al vol-tant d’aquests temes...).

Per això la proposta de “descolonitzar l’espai pú-blic” és aquesta resistència per qüestionar les catego-ries que ens transmeten o que ens venen com a ina-movibles, com a tret essen-cial i inherent que defineix una persona o un grup. ¿Ens atrevirem a reconèi-xer que les persones som sempre possibilitat ober-ta per fer un gest d’amor i de llibertat, més enllà de l’aparença, dels propis lí-mits, de la imatge que do-nem, del sexe, del gènere, de l’origen, de l’ètnia, de la creença religiosa que pro-fessem...?

Potser “descolonitzar l’es-pai públic” ens farà sortir de “casa” i relacionar-nos amb altres persones molt dife-rents. No tenim perquè pen-sar el mateix ni tenir el ma-teix origen o context social per compartir objectius de canvi i millora social i eco-nòmica que convinguin a tots. Ens caldrà ser creatius i valents per fer-nos presents a l’esfera pública, fer actu-acions performatives, sug-gerents, plenes d’humor, pacífiques i contundents, que cridin l’atenció en espais inhabituals. Cal esquerdar

el “pensament únic” en els mitjans de comunicació i les xarxes socials, amb art i expressivitat, a les places, carrers, albergs, hotels, bars, teatres, centres acadèmics, escoles, a les pròpies entitats i institucions socials...

Com diu Ulrike Auga, cal descolonitzar el pensament d’idees reduccionistes i d’esquemes des d’on ens fan acceptar o rebutjar els altres. Tant de bo puguem descobrir quins són els ta-lents propis i com els poso en joc per als altres i amb els altres per construir un imaginari social de plurali-tat, convivència i democrà-cia.

Neus Forcano Aparicio

Col·lectiu de Dones en l’Església

Membre de la ESWTR (Associació europea

de dones en investigació teològica)

1. Jordi Solé, nascut l’any 1968, és un guionista i cinematògraf barceloní, que ha estat premiat no només per aquest documen-tal, també han estat valorades les seves anteriors pel·lícules “Tatawo” o “El taxista ful”. Des del 2008 projecta una investiga-ció pels 5 continents amb l’ob-jectiu d’entrevistar persones de diferents cultures sobre un tema en comú: la sexualitat i la identi-tat. “Fake orgasm” ha estat pro-duït l’any 2010 i s’emmarca en aquest projecte.

5

ÀMBIT OBERT

Ser dona al segle xvii, filla il·legítima, pobra, vídua i amb un fill a càrrec no són els millors elements per tenir idees pròpi-es, posar-les en pràctica i tirar-les endavant. Malgrat aques-

ta realitat, que era la seva, Lluïsa de Marillac intueix que calien dones disposades a viure el seu cristianisme comprometent-se, totalment i radicalment, en el servei dels pobres allà on es trobes-sin. Dones disposades a anar i venir pels carrers, camins, pobles i ciutats portant els remeis i els aliments a les persones colpejades per totes les pobreses. Lluïsa de Marillac ha intuït que cal donar-se a Déu en el servei als pobres tal com ho féu Jesús, manifestació de l’amor compassiu de Déu envers la humanitat: “Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic...” (Jn 3,16-17)

Lluïsa, enviada pel seu director espiritual Vicenç de Paül, comença la seva tasca animant i supervisant el servei de les confraries de la caritat de les parròquies del camp i de les confraries de les Dames de la Caritat de la ciutat de París. Les dames tenen molt bona voluntat, però no estan habituades a les feines domèstiques i de cura que els pobres i malalts re-quereixen en els seus humils tuguris. No fa per a les senyores anar pels carrers carregades amb la marmita de l’escudella i del brou, pujar escales, netejar les habitacions dels malalts... Això poden fer-ho les seves criades. Les dames es preocupa-ran dels pobres i es faran càrrec de la despesa econòmica del servei. Les criades “compliran ordres”. Això planteja un gran interrogant a Vicenç i a Lluïsa: com podran mantenir l’estil del servei a imitació de Jesús, compassiu i benigne? Aquelles noies llogades fan el servei a canvi del salari. I prou.

Déu, pare provident dels més febles, es manifesta en el fet que tres noies de pagès es presenten a Vicenç per servir els pobres de franc. Lluïsa acull aquestes noies i les distribueix per les diferents parròquies; ella acompanya, anima, resol els problemes que es presenten, fa de mediadora en els petits conflictes que van sorgint entre les “serventes dels pobres” i les Dames de la Caritat.

Una profunda intuïció pren força en el cor de Lluïsa, mogut per la llum i la força de l’Esperit: pensa en una petita comunitat al servei dels pobres, una petita comunitat de noies que “van i vénen” per servir els pobres als seus domicilis. Reunir en comu-nitat totes aquestes noies ¿no seria una idea eficaç? El servei és molt dur, a voltes els malalts són molt exigents i gens ni mica agraïts. El desànim es pot presentar i fer anar en orris el servei. Viure en comunitat ajudaria les noies a ser més fortes i facilitaria que rebessin una bona i idònia formació per al servei. Lluïsa par-la del seu projecte a Vicenç. Ell no ho veu en absolut necessari i fa tot el possible perquè Lluïsa torni enrere. S’estableix un estira-i-arronsa sense que cap dels dos afluixi en la seva postura.

A Vicenç ja li anava bé l’statu quo de la qüestió: les ser-ventes dels pobres, disseminades per les diverses parròquies, són per complet membres de les confraries, són una secció es-pecial, entren de ple en l’organització de la confraria a la qual estan destinades, subjectes del tot a la jurisdicció dels ordina-ris i dels rectors de parròquia; res de vida de comunitat ni de

vincles jurídics, res de vots ni de regles. Les mateixes confraries les mantenen, els proporcionen allotjament i els donen cober-tura jurídica. Santa Lluïsa se’n preocupa com una mare i sant Vicenç és el seu director espiritual con ho és de les Dames de la confraria. Aquesta situació es mantindrà durant tretze anys.

Lluïsa no afluixa gens ni mica. Té clar que les serventes dels pobres han de ser un grup autònom amb identitat pròpia. Ella, gran senyora de París, acabarà per tombar el camperol gascó. Ella coneix bé les noies, la seva ànsia de donar-se a Déu en el ser-vei, la serietat de la seva vida espiritual. Segons el parer de Lluïsa, aquesta manera de viure en comunitat donarà suport a les noies en el servei dels pobres allà on ells es troben. Anant i tornant.

A través de la correspondència es percep que Vicenç empeny a poc a poc Lluïsa a assumir la plena direcció de les Filles de la Caritat. “Governi”, li diu repetides vegades. Davant les Dames de la Caritat presenta Lluïsa com la superiora de les Filles de la Caritat. Totes les vegades que escriu a Lluïsa, Vicenç insisteix: “Són les seves filles”. Lluïsa no hi està gaire d’acord. Respon a Vicenç: “També ho són de vostè”.

Lluïsa està molt preocupada pel futur d’aquella nova forma de donar-se a Déu servint els pobres, anant amunt i avall, sense cap compromís jurídic que asseguri que aquesta manera de viure és “per a tota la vida”. Té por que els bisbes les tanquin en convents. En parla moltes vegades amb Vicenç. Com a dona intuïtiva que és, és molt conscient que aquest tipus de comunitat, d’un estil completament nou en el segle XVII, només podrà subsistir si depèn, no dels bisbes, sinó del superior general dels sacerdots de la Missió. Lluïsa intentarà convèncer Vicenç de Paül perquè, a efectes jurídics, sigui el responsable eclesiàstic de les Filles de la Caritat. Serà un esforç dur i molt llarg. Vicenç rebutja la proposta de Lluïsa.

Any rere any Lluïsa tornarà una vegada i una altra sobre aquests dos punts: la voluntat de Déu i el servei als pobres. Ella sap que Vicenç és molt sensible i que un dia es deixarà convèncer. Lluïsa aprèn a ser pacient: haurà d’esperar nou anys i fer servir alguna estratègia no del tot confessable! Els documents de 1646, en què és aprovada la companyia com a dependent dels bisbes, desapareixen. El procurador reial Blai Meliand guardava els documents per passar-los al registre del Parlament. Aquest senyor mor i els documents desapareixen.

A la fi, cap a 1654, Vicenç accepta sol·licitar al cardenal de Retz una nova aprovació de la Companyia de les Filles de la Caritat, que posa sota l’autoritat del superior general dels sacerdots de la Missió i els seus successors. El 18 de gener de 1655, el cardenal de Retz, exiliat a Roma, signa el document.

Lluïsa es mostra feliç, però no pel seu èxit, sinó perquè la Companyia podrà prosseguir, segons el designi de Déu, l’obra començada. La Companyia podrà ser fidel al carisma que Déu li ha donat: servir els pobres arreu, com feia Jesús pels pobles i ciutats de Galilea.

Catalina Verdera EstarellasFilles Caritat Fundació Social

Dones laiques en comunitat al segle XVIILluïsa de Marillac

6

ÀMBIT OBERT

Vaig conèixer de prop i de manera vi-vencial la història de la germana Do-rothy a Belem do Parà quan el gener

de 2009 vaig participar com a delegada del SICSAL al Fòrum de Teologia de l’Allibera-ment i al Fòrum Social Mundial, i vaig tenir la gràcia de Déu de trobar-me amb germa-nes i germans brasilers integrants del Co-mitè Dorothy Stang. Des de llavors el testi-moni d’aquesta dona –cristiana– profetitza, alimenta les nostres lluites i dóna sentit a la nostra entrega en la construcció del Regne.

La germana Dorothy, com l’anomenaven i l’anomenen a l’enorme Brasil, va ser una missionera nord-americana, que tot just arri-bar a la seva nova pàtria, va fer l’opció prefe-rencial pels pobres de la selva amazònica i es va convertir molt aviat en una brasilera més; en una pobra més; en una companya més, assumint en ella mateixa no sols el dolor de l’exclusió dels indígenes brasilers desposseïts de les seves terres, sinó també el dolor de la mare Terra que gemegava amb dolors de part enfront de la voracitat i extermini ma-quinat per l’agronegoci, el gran capital.

Però com tots sabem, el capital no perdo-na. La seva opció pels indis, i la seva opció per la vida de la TERRA a l’estil de Proaño, de Samuel Ruiz i de Pere Casaldàliga la va pagar amb la seva vida. Un 5 de febrer de 2005, sis bales assassines van desplomar el seu cos; la seva sang es va barrejar amb la Pachamama que amb els braços oberts va acollir la seva vida, es va nodrir de la seva sagrada i redemptora sang i es van fondre en l’abraçada eterna i alliberadora.

Els fazendeiros i pistoleiros, en el cas de la germana Dorothy com també en el cas de tants cossos massacrats, desapareguts, tor-turats i assassinats, han volgut exterminar lluitadors però no ho han aconseguit mai, ja que la seva mort és llavor d’esperança. L’assassinat de la germana Dorothy és l’he-rència sagrada que ha de ser defensada per tots els qui intentem seguir les empremtes de l’Evangeli alliberador i somiem amb el cel nou i la terra nova, experimentant en plenitud el SUMAK KAWSAY.

Gràcies, germana Dorothy, per la teva entrega vital, pel teu testimoni transparent i

coherent per la vida dels pobles indis i per la vida de la Pachamama. El poder i el capital continuaran segant vides, però els somnis seguiran intactes. Avui, en el sisè aniversa-ri de la teva resurrecció, a tot arreu milers de veus ressonen condemnant el model extractivista, la sobreexplotació del planeta i reclamant els drets ancestrals dels pobles indígenes. La teva vida, la teva entrega i la teva resurrecció són llavor d’alliberament.

Nidia Arrobo RodesFundació Poble Indi de

l’Equador – SICSAL (Traducció)

Una herència sagrada que cal defensar

E ls nostres avantpassats africans solien expressar-se en proverbis per donar consells, interpretar un esdeveniment,

i sobretot, transmetre la saviesa ancestral de la vida a la seva tribu. Era una manera de protegir la població del mal que podria ocórrer-li per mitjà de les orientacions i invi-tar a actuar quan sorgís un problema.

La meva comunicació es basa en un dels proverbis més coneguts pel meu poble, que diu: “un dit de la mà no desgrana un caca-uet”. Això vol dir que on hi ha unió s’acon-segueix un objectiu comú. Aquest proverbi té el mateix sentit que el d’Europa, “la unió fa la força”.

He elegit aquest proverbi perquè ens ajudi a situar-nos al mateix nivell d’entesa, perce-bre la força de voluntat que alimenta el co-ratge de les nostres mares, les quals s’atre-veixen a encendre un llumet d’esperança. Avui la situació de molts països africans, sobretot la de la República Democràtica del Congo, és deplorable. No vull allargar-me amb massa detalls.

Encara que tenim moltes potencialitats, cal reconèixer que l’horitzó de futur està emmascarat: Sobresurt més la fatalitat que les silencioses gotes d’aigua que intenten donar vida a mesura de les seves possibili-

tats, com el treball de les dones sense veu que volem posar en evidència.

L’any 1980, al barri de Masina, una de les zones de la perifèria de Kinshasa, la ca-pital, un grupet de dones va iniciar el cultiu de verdures a les vores del rierol que s’ano-mena Tswenge.

Resulta que fins ara per enriquir la terra s’usava l’adob químic. Això a la llarga té l’in-convenient d’empobrir la terra; és antieco-lògic, poc sa per a la salut. Podem imaginar les terribles conseqüències a llarg termini com la baixa de producció, possible conta-minació dels productes i també l’augment de l’atur.

Algunes de les agricultores intenten usar fertilitzants verds, però els resulten molt

cars sobretot perquè han d’anar a cercar-los molt lluny. A més hi ha altres dificultats com les in-undacions, durant l’estació de pluges, que fan desbordar el ri-erol. Llavors cadascuna s’arregla com pot, per exemple fabricant un dic de sacs de sorra com a muralla per intentar protegir el seu hort del perill. Òbviament, se suposa que aquesta mesura de protecció resulta força inefi-caç.

I a poc a poc el somni de les dones de Masina s’ha anat concretant perquè una d’elles, Leontina Kitoko, ha tingut la inici-ativa de sensibilitzar les seves companyes i formar l’Associació de dones de Tswenge. I així, unint els seus esforços han creat també una granja de porcs i gallines per millorar el rendiment i promocionar la seguretat ali-mentaria de moltes famílies de Kinshasa.

Malgrat no poder comptar amb un su-port eficaç, les valentes dones de Tswenge continuen treballant i estan disposades a rebre tota mena d’aportacions.

Nina Diwula, Missionera de Crist JesúsJavier (Navarra) (Traducció)

Homenatge a les valentes dones de Tswenge

7

SAUREJANT DES DE LA XARXA

És ben conegut que, cercant in-formacions a Internet sobre un tema, se’ns obre un ampli ventall

de possibilitats. Sobre “la mort” se’ns indica que hi ha aproximadament 77.300.000 resultats, que podem veure ordenats seguint el criteri de les pàgines i blocs més consultats. És cert també que se’ns ofereix la possibilitat de delimitar la recerca segons l’aspec-te que més ens interessi de la qüestió.

En termes generals, les informacions que trobem so-bre la mort fan referència a informacions de caràcter enci-clopèdic, com per exemple: què és la mort física i els seus diferents tipus i causes; què en pensen els filòsofs, com la veuen les religions; tradicions, costums i ritus associats a la mort, etc. Aquestes informacions són les que conté l’arti-cle de Viquipèdia, que és el que està situat en primer lloc. També en les primeres opcions que veiem a la pàgina de resultats hi ha la Dansa de la Mort de Verges i un bloc dedi-cat a recursos pedagògics per explicar la mort als infants. Si continuem amb aquesta relació de temes, ens trobem amb imatges de la mort, cançons, pel·lícules, pintures o llibres actuals que tracten o reflecteixen la mort; la mort de per-sones conegudes del nostre entorn i també informacions i consells sobre l’acompanyament dels malalts terminals i de les famílies que estan vivint el dol; el testament vital, etc.

Davant d’aquest ampli ventall de possibilitats que se’ns obren, inabastables d’altra banda, nosaltres ens cen-trarem a donar unes indicacions per temes i també un exemple: el ressò a la xarxa de la mort del cardenal Carlo Maria Martini, especialment les reaccions a la seva manera de morir, refusant un tractament agressiu per prolongar la seva vida amb mitjans artificials.

Anem a pams. En l’apartat de les informacions generals amb accés lliure, a més a més de l’article de la Viquipèdia, que mencionàvem més amunt, on hi ha també una bibliografia, hi trobem l’Encyclopédie sur la mort –agora.qc.ca/the-matiques/mort–. Aquest lloc tracta de la mort i la mort voluntària a través dels països i les èpoques i hi trobem: estudis sobre la mort, des de diferents perspectives, qüestions èti-ques, el suïcidi, la mort en les arts i la litera-tura, antologia de textos, entre altres infor-macions. També, dins d’aquest apartat més general, podeu veure viquidites, amb dites populars i cites d’autors coneguts. Si volem consultar altres enciclopèdies, com per exem-ple l’Enciclopèdia Catalana, l’Espasa, la Britànica, etc., ens podem trobar que, com a mínim, ens haurem de registrar per fer la consulta dels articles complerts.

En l’àmbit de com parlar de la mort als infants, hi tro-bem des dels materials específics com per exemple l’au-diovisual a edu3.cat fins a blocs que tot i ser de recursos

pedagògics, tenen opcions que poden ser interessants per a més gent, com per exemple: El dol i la mort –dol.mort.blogspot.com–, del Servei Educatiu Va-llès Oriental-Granollers 1. Aquest Bloc ens ofereix dins del ventall de recursos, articles, pel·lícules, música, diferents te-ràpies, grups de suport, fases del dol, llibres adreçats a diferents edats i enlla-ços amb altres serveis educatius.

Referent a l’acompanyament dels malalts terminals i de les seves famílies, hi ha els protocols adreçats sobretot als metges, però que poden ser interes-sants per com delimiten qüestions com les cures pal·liatives, la sedació i l’eutanàsia, per citar-ne algunes. D’aquestes pàgines citarem el document de CAMFIC, societat catala-na de medicina familiar i comunitària: Acompanyar fins a la mort –www.camfic.cat/CAMFIC/../CAT_Acompanyar_mort_RPQ.pdf

Si el que ens interessa són qüestions sobre el testament vital o la pena de mort, el millor és fer la cerca directament per aquests termes.

Per acabar, l’exemple del debat a Twitter sobre la ma-nera de morir del cardenal Martini, que es va negar a seguir un tractament d’alimentació artificial, un debat que s’ha donat a Itàlia, perquè hi va haver dos casos que van col-pir l’opinió pública: el d’Eluana Englaro, per a la qual l’ali-mentació artificial va ser obligatòria, que va morir el 2009 després de 17 anys de vida vegetativa i d’una llarga batalla del seu pare contra les institucions i l’Església; i el de Pi-ergiorgio Welby, malalt terminal de distròfia muscular que va demanar la suspensió del tractament. En ambdós casos l’Església va considerar que es tractava de casos d’eutanà-sia i a Welby li van negar l’enterrament catòlic. Arran de la mort d’aquest darrer, el 2007 el cardenal Martini va escriure

un article en què expressava la seva voluntat en contra d’aquesta teràpia i la va reafirmar en el seu últim llibre del mes de març passat, del qual es cita la frase que les noves tecnolo-gies que permeten intervenir de manera més eficaç sobre el cos humà, requereixen un su-plement de saviesa per no perllongar els trac-taments quan aquests ja no poden ajudar la persona. Segons la periodista M. Antonietta Calabró que signa el recull de missatges arran d’aquesta polèmica a Il Corriere de la Sera, el web ha decidit que aquesta és la darrera lliçó teològica del cardenal. (En l’àmbit inter-nacional i també en l’italià, els comentaris

majoritaris a les xarxes han estat sobre la darrera entrevista al cardenal Martini, que s’han situat entre les notícies més comentades del dia. Més informació a les edicions d’Il Cor-riere de la Sera general i a l’edició de Milà).

Mariona Saurí i Pujol

La mort

8

PÀGINES CENTRALS

I. Com es viu la mort dels altres i com ens preparem per a la pròpia

La mort es viu depèn de quin sigui el nostre estat interior. Si una persona és molt equilibrada, molt evolucionada espiritualment, malgrat que senti do-lor en perdre una persona estimada, podrà sentir dolor però no desespera-ció. Moltes vegades les persones de-pendents d’altres, en diferents sentits, poden tenir dues reaccions davant de la persona que se’n va; pot sentir un alliberament o un profund buit, però de vegades el dolor no és per la per-sona que se’n va sinó per un mateix, pel que pensa que ha perdut. La mort també es viu segons la cultura. Hi ha llocs on no expressar la mort amb plors i crits pot estar mal vist, mentre que en altres expressar-la així es pot viure com una manca de moderació.

Moltes persones prefereixen no pensar en la mort. Perquè tenen por o perquè els causa inseguretat. Sense caure en cap obsessió –que també n’hi ha que hi cauen–, crec que pensar en la mort, meditar sobre la mort i pregar tenint-la present, és preparar-nos per quan ens arriba per part d’éssers esti-mats i preparar-nos per quan ens arribi a nosaltres. Tenir una bona mort és un gran regal.

Hi ha llibres molt interessants sobre aquests temes, per exemple els d’Eli-sabeth Kübler-Ross i d’altres. Entre les moltes coses que s’hi diu n’hi ha una de força interessant: que al moment de morir passa tota la vida per davant dels ulls de la ment, per això és molt recomanable haver perdonat tots els que ens han pogut fer mal i haver re-parat el mal que nosaltres hàgim po-gut fer.

No hem d’acollir la mort com un premi o un càstig sinó com una reali-tat de canvi que ens porta a una nova vida que creiem que serà però que no sabem com serà.

No cal dir que el llibre per excel-lència per meditar sobre la mort són

els Evangelis i tots els altres llibres que formen la Bíblia.

Una altra cosa és el patiment amb què podem arribar-hi, que és de la-mentar per a aquella persona que l’ha de passar, i en aquest cas la mort és un alliberament. De totes maneres amb els avenços tecnològics ningú no hau-ria de patir, almenys en els països on tenim mitjans.

II. Qüestions pràctiques

II. a) Per situar-nos una mica: segons un treball fet l’any 1999, la major part de les defuncions a Catalunya es pro-dueixen a partir dels 65 anys en el cas del homes (75.9%), i dels 75 anys en les dones (77.67%), essent les edats de 75 a 79 anys per als homes i de 85 a 89 per a les dones els grups en què hi ha més defuncions (La mortalitat a Catalunya, RicaRd TResseRRas i Rosa Gis-peRT). Tenint en compte que han passat més d’11 anys sembla que en l’actua-litat s’ha retardat l’edat de defunció, sobretot en capes amb més capacitat econòmica.

II. b) Nosaltres, com a dones cristianes, crec que tenim l’obligació de pensar en els que deixarem i procurar facilitar al màxim totes les circumstàncies que es poden donar al voltant de la nostra mort o d’una incapacitat.

Les persones ens podem trobar en dues situacions especials: que per ac-cident o malaltia perdem la facultat de raonar i la capacitat d’obrar; o que mo-rim accidentalment o sobtadament.

Quins instruments tenim al nostre abast per deixar la vida sense que la nostra mort sigui motiu de problemes, treball, baralles o discòrdies per als nostres éssers estimats? Què corres-pondria fer a una persona profunda-ment cristiana?

Coses que es poden fer:Procurar revisar tot el que tenim i

donar o llençar totes aquelles coses inservibles i que desprès hauran de

llençar els nostres descendents i que de vegades els resultarà dolorós i ho poden viure com una traïció a la perso-na que ha marxat, per ser els objectes que ella estimava.

Deixar una carpeta amb la docu-mentació següent:

· Partida de naixement· Dades del passaport (podríem mo-rir a l’estranger)· Còpia del darrer testament notarial· Memòria testamentària· La delació de voluntats anticipades.· La delació anticipada de tutela· Un poder notarial indefinit· Una autorització per donació d’òr-gans· Dades de tots els comptes bancaris i targetes de crèdit· Dades d’inversions i de tots els do-cuments referents als afers econò-mics· Pòlissa d’assegurances· Pòlissa d’enterrament i instruccions· Dades de les persones a qui es vol que s’informi de la nostra mort· Missatge de sosteniment per als és-sers estimats per si la nostra mort és sobtada.Aquesta carpeta s’ha d’actualitzar

amb una certa regularitat i s’ha d’in-formar les persones més properes de la seva existència i on és.

II. c) Instruments aconsellables:

• Testament notarial. Si es tenen dubtes es pot consultar amb una advocada/t de confiança i/o al passant de la notaria. Quan es tingui clar a qui es volen deixar els béns és molt conve-nient fer testament davant de notari. Actualment morir sense testament pot ser un acte de poca responsabilitat, excepte en aquelles persones que no tenen res de res.

• Memòries testamentàries. Són un document privat que s’adjunta al tes-tament en què es pot fer una relació dels efectes que es vol que siguin per

Disposicions necessàries abans del traspàs

9

PÀGINES CENTRALS

a persones determinades després de la mort. En el cas de joies de valor deixa-des d’aquesta manera no formen part del cabal del testament.

• Delació d’últimes voluntats o tes-tament vital. (Els juristes consideren que aquest nom de testament vital, malgrat que s’ha popularitzat, jurídica-ment és incorrecte. La llei sempre par-la de delació de voluntats anticipades.) Per aquest motiu parlaré de la delació de voluntats anticipades que és com la Llei anomena l’esmentat testament vital.

La delació d’últimes voluntats an-ticipades estan regulades per Llei 21/2000 de 29 de desembre de 2000 del Parlament de la Generalitat de Ca-talunya, pioner en totes les comunitats de l’Estat espanyol. La llei diu que la delació d’últimes voluntats anticipades es pot fer de dues maneres:

1a. Davant de notari. Davant de tres testimonis majors d’edat i amb plena capacitat d’obrar, dels quals dos, com a mínim, no han de tenir relació de parentiu fins al segon grau ni estar vinculats per raons patrimonials amb l’atorgant.

Contingut del document. Disposici-ons sobre:

· No allargar la vida, quan dos facul-tatius, de tota confiança, considerin que la situació és irreversible.· Designació d’un representant o dos, que compleixi les voluntats ex-pressades en el document.· Consentiment i alliberament dels doctors que practiquin o deixin de practicar el que sigui necessari per complir la voluntat de la declarant.2a. Davant de l’Administració. La

delació d’últimes voluntats es pot fer amb els models que faciliten algunes entitats o amb una redacció que s’ajus-ti al que prescriu la llei. S’ha de fer amb testimonis no familiars. Es registra a la Conselleria de Salut de la Generalitat de Catalunya, Travessera de les Corts, 131-159 (Recinte de la Maternitat, pa-velló Ave Maria).

• Delació anticipada de tutela. És molt important designar la o les perso-nes que –en el cas d’incapacitat– vols que administrin els teus béns i la cura

de la teva persona. En aquest cas es poden fer dues coses: la delació antici-pada de tutela i/o poders.

Pel que fa a la delació anticipada de tutela, tenint en compte que en tractar de la declaració de voluntats anticipa-des no hem deixat de preveure-hi els supòsits d’incapacitat de l’atorgador, hem cregut oportú donar notícia de la previsió que el legislador ens ha donat la possibilitat de tenir.

D’antuvi, caldria dir que aquesta figura jurídica és més necessària per a aquelles persones que viuen soles i allunyades de familiars. No obstant això, també pot interessar a aquelles altres que, tot i amb parents pròxims i amb capacitat, veuen clar, en el cas d’esdevenir incapaces, qui volen que sigui el seu propi tutor, és a dir, qui tingui cura de la seva persona i béns; o bé, amb aquesta designació, evitar que ho siguin d’altres, que, fins i tot amb el mateix grau de parentiu que qui proposen designar, no volen que intervinguin en l’administració i dispo-sició dels seus béns.

Cal tenir present que qualsevol per-sona que tingui coneixement que algú ha esdevingut incapaç està legitimada per sol·licitar la declaració d’incapaci-tat i, un cop obtinguda, es procedeix a la designació del tutor, que farà el jut-ge després d’escoltar qui ha sol·licitat la declaració d’incapacitat.

Aquesta delació anticipada de tu-tela es formalitza també mitjançant document notarial, revocable, com ho és també la declaració de voluntats an-ticipades. El notari s’encarregarà que s’inscrigui en un registre especial creat a aquest efecte.

Conseqüentment, el jutge a qui cor-respongui constituir la tutela, abans de procedir a la designació del tutor, comprovarà si en el registre especial consta la declaració feta al seu dia per l’interessat, encara capaç, de proposta de tutor.

En aquest document, l’interessat també pot designar possibles subs-tituts preveient la possibilitat que el primer designat no pugui o no vulgui acceptar el càrrec.

• Els poders. En la mateixa línia de previsions pel cas de possible incapa-

citació, és convenient saber que, des de fa només cinc anys, hi ha la pos-sibilitat d’atorgar poders en els quals l’atorgador manifesti la voluntat que continuïn amb validesa en el cas d’in-capacitació seva per qualsevol causa. Si aquesta voluntat de continuïtat dels poders en el cas d’incapacitat de l’atorgant no ha estat expressada, és impugnable tot el que pugui fer l’apo-derat.

És cert que són moltes les persones, i des de sempre, que tenen atorgats poders a tercers perquè puguin fer en nom seu tota mena d’actes d’admi-nistració i de domini. També, sobretot entre matrimonis, s’atorguen recípro-cament entre ells a fi que l’un en nom de l’altre pugui realitzar els esmentats actes.

L’allargament de la vida, no sempre amb capacitat, ha ampliat el nombre de persones incapacitades, tant per donar els poders com per poder exer-cir els que els han estat atorgats. El fet que aquells poders atorgats, en molts casos amb caràcter recíproc i en un sol document, sense la voluntat de vigèn-cia en el cas d’incapacitació, ens mou a aconsellar fer-ne uns de nous en els quals s’expressi aquesta voluntat, aprofitant per atorgar-los, a més, a favor d’altres persones, per si el sobre-vivent no està en condicions ni per fer ús de les facultats que li ha atorgat el que ha premort, ni amb facultats per fer nous atorgaments.

Cal afegir que l’atorgament d’aquests poders comporta una con-fiança absoluta en la persona que es designa com a apoderada, atès que aquesta pot disposar de tot el patrimo-ni de la persona que els hi ha donat. Per això és aconsellable, davant la possible inexperiència dels apoderats en aquests tipus d’afers, atorgar els poders a fa-vor de distintes persones, de manera que puguin actuar conjuntament dues qualssevol entre les designades. A més a més, d’aquesta manera, els apoderats assumeixen, de manera compartida, la responsabilitat que pot derivar-se d’ha-ver fet ús dels poders.

Angelina Hurios CalcerradaMembre del Grup de Comunicació del CDE

10

REFLEXIONS

OpinionsFragments de llibres, escollits entre molts, que ajuden a endinsar-se en el tema central d’aquest número

Sembla que la vellesa és una mena de sagrament. Tot i que es perd l’oïda, hi sents més, perquè escoltes la vida,

no pas els sorolls... A la llum de la mort, la vida adquireix un pes específic..., més definitiu.

Hem d’aprendre a morir en la vida per aprendre a viure la mort.

Sento la mort però no m’espanta. Sempre he estat fa-miliaritzat amb la mort, ja des de petit. Primerament per-què la mort és una realitat de la vida, és l’últim moment de la vida alt i fort; a més, la mort és de tothom, i a la llum de la mort em penso que la vida es veu diferent, perquè si tens una resposta a la mort tens sentit per a la vida.

Mirar enrere t’ajuda a pensar en l’arribada. Quan la mort no és simplement una mort morta o matada, sinó que és una mort viscuda, una mort donada, com ho és la dels màr-tirs, aleshores és encisadora. I ho és perquè només és capaç de donar la mort aquell que és capaç d’anar donant la vida i donar-la amb sentit.

No és pot entendre la mort si no s’entén la vida. És l’en-trada definitiva a la vida plena.

La por i la mort sempre es fan enrere davant la Vida. La mort no deixa de ser una sorpresa. La mort és l’últim gran detall de la vida.

peRe casaldàliGa, Reflexions des del compromís, Angle Editorial

El debat ètic es produeix a partir d’uns amplíssims prin-cipis generals –“fes el bé i evita el mal...”, “no facis als

altres el que no t’agradaria que et fessin a tu...”–, però es concreta en un gran desplegament de principis secunda-ris que, a més a més, es diversifiquen i s’apliquen a través de modificacions tècniques que van matisant la importàn-cia i el significat de les accions des del punt de vista ètic.

L’associació Cristianisme al segle xxi ha volgut dedicar un dels seus congressos a la consideració que l’ètica de la vida suscita enmig del fulgurant progrés tècnic i el canvi social al qual assistim. Hi ha un consens general en el fet que el moment és delicat, atès que queden afectats la gestió de la vida des de les seves arrels –progrés en biotecnologia i genètica molecular–, el seu origen en humans –nombro-ses formes de reproducció assistida i manipulació embrio-nal–, la gestió de la salut i la malaltia –tecnologia mèdica i farmacèutica–, el final de la vida –assistència als processos terminals–, regulació social –valors i legislacions–, i fins i tot la protecció global de la biosfera –sostenibilitat planetària.

Ramon m. noGués (ed.), Sobre la vida i la mort. Possibilitats i límits de la intervenció humana.

Editorial Fragmenta.

S’ha de distingir entre la transformació, que és deixar la closca per anar cap a quelcom nou, que és part de la

vida –i no la concebo sense aquesta dinàmica–, i el que podem anomenar l’agulló de la mort, que és negar-se a si mateix, deixar que l’altre sigui en l’espai que jo ocupava. Aquesta realitat es pot viure positivament, perquè sembla que en la dinàmica de la vida està inscrita aquesta radica-litat de morir per viure: una dinàmica de mort-resurrecció, entesa la mort com quelcom que deixes per anar cap a al-guna altra banda. Si això em fa por, és perquè en la societat existeix aquesta por i és prèvia a la meva llibertat personal: fa por la transformació.

TeResa FoRcades i ànGela volpini, Una nova imatge de Déu i de l’ésser humà.

Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Després d’haver reunit molts casos durant molts anys, podem dir que en totes aquestes experiències hi ha

certs fets que es poden considerar com un denominador comú.

En el moment de la mort vivim la total separació del nos-tre veritable jo immortal de la seva casa temporal: és a dir, del cos físic. Aquest jo immortal també es denomina ànima o entitat. Si ens expressem simbòlicament, tal com ho fem amb les criatures, podríem comparar aquest jo, que s’alli-bera del cos terrestre, amb la papallona que abandona el capoll de seda. Des del moment en què deixem el nostre cos físic ens adonem que ja no sentim pànic, ni por, ni pena. Ens percebem a nosaltres mateixos com una entitat física integral. Sempre tenim consciència del lloc de la mort, tant si es tracta de l’habitació en què va discórrer la nostra ma-laltia, del nostre propi dormitori on tinguérem un infart o del lloc de l’accident d’automòbil o aeri.

elisabeTh KübleR-Ross, La mort: una aurora. Ediciones Luciérnaga.

11

REFLEXIONS

–La societat del segle XX ho gaudeix tot, excepte la mort, la dissimula, la margina. Procura no haver de

veure-li la cara, se l’amaga als infants i als joves, com dius, i això no està bé. Perquè la mort pertany a l’Home. La mort és nostra, més nostra que la vida.

–Per què? No ho entenc.–Perquè si la vida és aquell temps en el qual ens anem

fent, la mort és aquell temps en el qual estem reeixint. La societat d’avui ens amaga la mort perquè no l’entén. Avui se sol morir lluny dels altres i aïllat com si fos una desgràcia o una vergonya. No se suporta la presència de la mort.

»És urgent, molt urgent, recuperar la mort. Una societat que no és capaç de mirar la mort a la cara és una societat en descomposició. No s’atreveix a enfrontar-se amb la mort perquè ella mateixa està morta. La mort és propietat de l’Home, és allò més propi que té, li pertany i ningú no té dret a arrabassar-la-hi. Si aconseguim preparar de cara a la mort les generacions que neixen no com un desastre sinó com el principi de la vida, les generacions que vindran seran absolutament diferents de nosaltres. Nosaltres no estem preparats per a la mort.

Joan TeRRasa, La muerte, plenitud de la vida. Diálogo con el P. Antonio Oliver,

Lleonard Muntaner Editor. (traducció)

El misteri de la mort. Perquè comencem a morir des del moment de néixer. Quan un és jove, pensa que la mort

és una realitat que afecta els altres. Però si aprenguessis ja des de petit que la mort forma part de la vida, que pots integrar-la en la vida, llavors la teva vida seria més bonica, perquè tindria en compte aquest contrast i aquesta dimen-sió. No és que t’hagis de morir! Viu fins als cent anys, però amb la consciència que la teva vida i la teva mort són la mateixa cosa.

Qui parla de la mort? Avui, parlar de la mort és un tabú, igual que fa un quant temps ho era parlar de sexe. Fixa-t’hi, tot el que et dic porta cap al que a mi em sembla que és la meva única veritable contribució: mirar el món d’una altra manera. Mira’l a la teva manera, d’una forma més sensible. És aquí, és meravellós. No obstant això, tots el mirem de la mateixa manera i cada dia el mirem més a través d’aquests maleïts instruments tecnològics.

[...] Atura’t i deixa’t envair per la sensació de merave-lla davant del món. Davant d’aquestes muntanyes sents la

pau. Estigues un quart aquí escoltant el silenci. Escolta el silenci!

Tiziano TeRzani, El fin es mi principio. Un padre, un hijo y el gran viaje de

la vida, Ediciones Maeva. (traducció)

La mort no és una fi definitiva sinó una fi que ens porta a la plenitud. Crea una divisió entre el temps i l’eternitat.L’home i la dona són una unitat tensa i dialèctica de dues

corbes existencials: la biològica i la personal. La biològica va decreixent successivament fins a acabar en la mort. La personal va creixent fins al verdader naixement.

Sóc més que el meu cos perquè puc relacionar-me més enllà del meu cos. Però el meu cos és un moment de la meva existència, per això no existeix un esperit desencar-nat.

La mort és el trencament entre la manera de ser tempo-ral i la manera de ser eterna.

En morir l’home-ànima no deixa el món el penetra. La mort és com el naixement d’una criatura. El nen deixa la matriu nodridora perquè la vida intrauterina se li fa angoi-xant, passa una crisi i surt del ventre matern cap a uns ho-ritzons il·limitats.

La mort significa un perfeccionament, en el qual a l’ho-me i la dona se’ls concedeix la possibilitat de ser totalment ells, en la plenitud dels dinamismes amagats en el seu ésser. La mort fa possible la plena realització de les capacitats de l’home cos-ànima.

Els cristians diem que aquest procés és la resurrecció que expressa el punt final de l’hominització.

leonaRdo boFF, Vida més enllà de la mort, Editorial Claret.

Ara morim més tard, però de vegades només és la pro-longació d’una decadència insuportable. Cal fer servir

la tècnica al màxim, però no prolongar l’agonia. L’home dels nostres dies es mor cada vegada més desvalgut i més a poc a poc. Es mor sol i manipulat, té poques possibilitats de ser protagonista de la seva pròpia mort. I com a il·lustració d’aquestes paraules us explicaré la mort del meu avi.

El meu pare, metge, diagnosticà una pneumònia al meu avi, Josep Gol i Gomà de 64 anys. El meu avi, metge també, va calcular que tenia quatre dies de vida. I va pensar que amb tota probabilitat al cap de dos dies perdria el conei-xement. “L’endemà faré la crisi cap a la guarició o cap a la mort. Demà em confessaré i rebré el Viàtic.” Va ser un acte profundament personal i comunitari. Va demanar perdó a tots, va donar els últims consells i disposicions, es va acomi-adar dels familiars i amics, entrà en coma i el quart dia morí. Es va morir amo de la seva mort i ell mateix va guiar el seu vaixell mar endins cap a les platges de l’altra riba.

Josep biGoRdà (selecció de textos), Jordi Gol i Gurina (1924-1985): els grans temes d’un

pensament i d’una vida, Editorial La Llar del Llibre.Imatge del film “El fin es mi principio”.

12

INFORMACIONS

A finals de juny es va celebrar a la UIMP (Universitat Internacional Menéndez Pelayo) de Santander

una trobada per analitzar el que ha re-presentat en el món creient la celebració del Concili Vaticà II, ara farà 50 anys.

El programa era suggerent perquè també tenia present l’ecumenisme ac-tual. A mi se’m va demanar: El Vaticano II y la reforma de la vida religiosa.

Quan et demanen una interven-ció així ho agraeixes perquè t’obliga a capbussar-te a nivells de la vida que el temps, vulguem o no, va esborrant.

No em va costar rescatar la memòria ni la vivència de 50 anys enrere. Cons-tatar la vitalitat religiosa, remoguda pel buf de l’Esperit, m’actualitzà tota la il-lusió d’aquells anys que van “recrear” unes formes de vida consagrada dirigi-da vers els més pobres.

D’on beguérem per crear tanta vida nova?

Com era el crit d’urgència que ens va treure la por per buscar noves formes de vida?

Ara, després de 50 anys, on som?Entrar de nou en el textos conciliars

em va fer conscient que jo havia profes-sat a l’Escola Pia l’any 1960. El Concili va ser del 1962 al 1965. Puc dir, doncs, que la meva vida activa religiosa ha estat plenament conciliar i postconciliar.

A la comunitat on vivia llavors, vàrem llogar una TV per poder veure l’acte de cloenda del Concili.

Els documents del Concili es van edi-tar ràpidament i la vida religiosa d’aquells anys, tant la masculina i principalment la

femenina, va organitzar troba-des de reflexió arreu.

Al mateix temps es van posar a les nostres mans els documents i la Bíblia. La tra-ducció a les llengües verna-cles va fer possible aprofun-dir directament allò que ens comunicava la vida de Jesús.

El crit d’”aggiornamento” pronunciat pel carismàtic i sant Joan XXIII sonava arreu.

No estem fora del món, sinó que la nostra vida cal que sigui ferment enmig de la massa de la humanitat sencera.

L’Esperit posa les seves paraules a les nostres boques. Es trenquen barreres estranyes creades per separar les activi-tats del diferents carismes per fer un sol camí: el que ens marca l’Evangeli.

I ara, després de 50 anys, se’ns obre la possibilitat de repensar aquest camí fet i el camí desfet. L’empremta rebuda i potser el fre que el temps ha tornat a crear en la institució eclesial, tant en el món religiós com en el laïcat, ens fan preguntar:

• Estem en el bon camí?• Quina resposta donem AVUI, religi-

osos i laics amb LES NOSTRES0 VIDES?• L’aire fresc i revitalitzador, ha que-

dat tebi?La petició que em va fer en J.J. Ta-

mayo, vaig intentar contestar-la més o menys. Hi havia tantes coses per recor-dar i dir!

El que sí que ha passat en el meu in-terior és conscienciar-me que cal aprofi-tar aquesta avinentesa per contestar-nos

AVUI el nou “aggiornamento” que cal fer, per ser fidels i constants en la respos-ta a l’Esperit en un món que s’ha trans-format i que les respostes de llavors ja no són apropiades avui. Perquè,

• AVUI, com descobrim Déu enmig nostre?

• La globalització total, com incideix en la nostra vivència espiritual?

• Vivim una paritat joiosa en la socie-tat i en l’Església?

• Ens han dominat certes estructures patriarcals esterilitzadores?

Mil preguntes sorgeixen que cal con-testar-nos.

Si Déu és en nosaltres, de què tenim por. Què i qui ens pot separar de l’amor del Crist?

A mi m’ha servit la reflexió feta i prin-cipalment les preguntes que van sorgir del grup de Santander per descobrir-hi el procés d’aquests 50 anys.

Potser ens cal una “nova”(?) resur-recció?

Pensem-ho.

M. Pau Trayner Vilanova

Fa 50 anys del Vaticà II

La mort no és res, no he fet més que passar a /l’altra bandaJo segueixo sent jo, tu segueixes sent tu.Allò que érem l’un per l’altre, ho seguim sent.Dóna’m el nom que sempre em donares,Parlem com sempre em parlares.No facis ús d’un to diferent.No adoptis una expressió solemne ni trista.Segueix rient d’allò que ens feia riure plegats.Prega, somriu, pensa en mi.Que el meu nom es pronuncií a casa com sempre fou,

Sense cap mena d’èmfasi, sense cap mena d’ombra.La vida és el que fou, el fil no s’ha tallat.Per què hauria d’estar jo fora dels teus pensaments?Només perquè estic fora de la vostra vista?No estic pas tan lluny. Tan sols a la volta del camí...Ho veus? Tot està bé.Tornaràs a trobar el meu cor,Tornaràs a trobar la seva tendresa depuradaEixuga les teves llàgrimes i no ploris més si m’estimes.

Maria Camós (del grup de Sant Just Desvern)

Carta d’una mare

Fragment de l’aquarel·la de M. Dolors Gómez

13

INFORMACIONS

El dissabte 5 de maig de 2012, el Col·lectiu de Dones en l’Església per la Paritat organitzà el X Curs

d’Aprofundiment Teològic Feminista sobre «Noves experiències eclesials: la comunitat d’iguals compromesa amb la justícia».

La jornada s’inicià amb la ponèn-cia que la Pilar Malla Escofet, treba-lladora social, va desenvolupar amb gran coneixement de causa, ja que ella anteriorment havia estat respon-sable de Càritas durant un llarg pe-ríode de temps i la seva experiència avalava els seus raonaments: «Fer front a la pobresa. La fe en Jesús ens porta a tenir una opció preferencial pels pobres».

En una breu introducció ens va animar a tenir una mirada contempla-tiva de la vida per tal d’ajudar a canvi-ar actituds que deixen al marge molta gent que se sent rebutjada i sense sor-tida. Cal estar amb ella i aprendre de la seva saviesa malgrat les dificultats per les quals està passant. I cal tenir consciència que el protagonisme és seu i no nostre.

Continuà dient que, moltes vegades, allò que és essencial en les persones és invisible als nostres ulls, però si hi pensem i les tenim en compte, amb tota la seva realitat, les fem visibles, els retornem la seva dignitat i l’autoestima. Una actitud «d’aprendre» és la millor manera d’acostar-nos a qui pateix mancan-ces de qualsevol mena, tot demos-trant que el nostre atansament no es produeix per paternalisme sinó per un voler compartir el que pos-seïm cadascú, fet des de la senzille-sa i la reciprocitat.

Concretar què volem dir quan diem pobresa i sentir-nos respon-sables de la seva vigència actual. La pobresa, l’hem construïda nos-altres i hem tolerat que moltes per-sones visquin aquestes situacions infrahumanes. Hem d’anar a les

causes que la produeixen i treballar per la construcció d’un món més just. Mirada compassiva per un món on la bondat de Déu es manifesta en tot-hom.

Síntesi entre la fe i l’amor als altres. Això vol dir estimar Jesús amb delit. És a dir: estimar els altres amb delit. Seguir els passos de Jesús que va viure enmig de marginats, pobres i pe-cadors. Envoltat dels qui no compten, va ser rebutjat pel sistema humà i va morir com a conseqüència de la seva vida. Hem negat la realitat de Jesús: la seva estimació pels pobres. Jesús va venir a desplaçar-nos de nosaltres i davant Déu no cal que ens revestim de res: títols, càrrecs, prestigi... Només ens hem de preocupar d’allò que és essencial.

Finalment acabà parlant de l’Es-glésia com a comunitat d’amor en què la regla d’or ha de ser: feu als altres el que voleu per vosaltres. La construcció del Regne implica una nova manera de viure: no marginar ningú i construir humanitat.

Després d’un breu descans es va fer treball en grups i la posada en comú va ser fructífera i enriquidora.

A la tarda, a la taula rodona sobre «Testimonis de treball per la justícia», hi participaren: Josep Anton Castillo Garayoa, professor de la Facultat de Psicologia de Blanquerna i psicòleg clínic de l’Associació In Via; Mercè Chacon Delgado, mestra, exdirecto-ra i exresponsable de la formació a les presons; Manel Pousa Engronyat, sacerdot diocesà, dedicat a la infàn-cia i joventut dels barris de Verdum-Roquetes i al món penitenciari; i Oriol Romances, de la Comunitat Garcia Nieto de Cornellà. Moderà la taula rodona: Maria Antònia Casas Vinyes, del CDE.

Totes aquestes persones van aportar la seva experiència avalada pel treball que realitzaven a favor dels més desvalguts i del compromís que tenien per la construcció d’un món més just des de diferents àmbits i llocs.

Josep Castillo Garayoa ens parlà de l’Associació In Via, nascuda l’any

1953, vinculada a una altra asso-ciació internacional de la joventut. Va començar com a residència de joves i actualment acullen perso-nes maltractades dins la llar: do-nes i jovent. La seva reflexió es fonamentava, essencialment, en dues coordenades que afecten la vida de qui es troba en una situ-ació límit: temor i poder. Per una banda, la influència poderosa de qui maltracta afecta l’autoestima i la seguretat de la víctima, però al mateix temps la por de l’abandó de la parella causa en ella indeci-sió i temor. Per l’altra, la ira, com a causa de la violència, és adaptati-va. Els infants s’enfaden per cridar l’atenció i cadascun de nosaltres ens hem enfadat més d’un cop. Els homes que agredeixen demos-tren no haver canalitzat la seva ira ja des de petits, i a moltes dones,

X Curs d’Aprofundiment Teològic Feminista

Dibuix de Teresa Ustariz

14

INFORMACIONS

a causa dels seus patiments, se’ls ha desactivat aquest impuls. Per això cal ajudar-les a reflexionar sobre la seva vida, sense jutjar-les, amb empatia, treballant la convivència i la relació amb els altres per tal de recuperar el sentit de viure.

Manuel Pousa Engronyat par-teix d’una història de barri. Arri-ba al barri de Verdum l’any 1976. Connecta amb el jovent i s’adona del problema de la droga i de com afecta la vida d’aquestes persones. La seva actitud propera, que no jut-ja, que traspua acompanyament i amistat, fa que inspiri confiança i se-guretat als joves, i a poc a poc es va convertint en un referent per a ells. Les seves visites a la presó i la seva relació amb els presos constitueixen l’altra vessant de la tasca que realitza amb el món marginal. Forma part de la Pastoral Diocesana de Presons i té molt clar que en aquesta missió no s’ha de caure ni en la indiferència ni en el distanciament, però tampoc en la identificació. Aquesta és una feina que demana acompanyar i educar la gent, la qual té la necessitat de re-cuperar vincles i tenir referents per

sortir de la seva situació i recobrar l’esperança.

Oriol Romances, membre de la Comunitat Garcia Nieto de Corne-llà, ve delegat per les dones de la comunitat, que la componen unes cinquanta persones. Formen quatre grups que es troben un cop per set-mana. Treballen temes de fe i d’altres de tipus humanístic. Hi ha gent de la comunitat compromesa en diferents camps: comunitats llatinoamericanes i potenciació de Cristians pel Socialis-me. També tenen contacte amb altres grups per compartir experiències. La seva lluita contra la marginació els empeny a realitzar diferents accions d’inserció: reciclatge de roba de la qual s’encarreguen persones quan surten de la presó; ajudar els infants amb dificultats d’aprenentatge; acci-ons solidàries contra l’atur... Estar en aquests llocs dóna sentit a la comu-nitat.

A Mercè Chacon Delgado el seu pare la va portar a l’àmbit de la po-lítica i de la fe dins un cristianisme alliberador i un compromís sindica-lista. Mestra voluntària en una presó del País Basc, ve a Catalunya dema-

nada per la Generalitat per treballar a la presó de joves. Creien que era possible millorar les persones a par-tir de l’educació. Van crear l’escola per intentar canviar el sistema, i po-sar en pràctica una llei que perme-tés iniciar un camí de rehabilitació. Quan fou directora de la presó de Wad-Ras, organitzà l’escola de ma-res i la d’infants. Considera que els seus referents aquí a Barcelona han estat el Manel Pousa i la Pilar Malla. Tots dos han treballat en presons on ella hi ha exercit com a professional. A la presó ha tingut contacte amb la pobresa i la droga i ha conegut, de prop, la sida. Acabà dient que ella no entenia el compromís polític i cristià sense involucrar-s’hi.

El col·loqui que seguí la taula ro-dona va servir per clarificar conceptes i enriquir les diferents ponències amb la participació de la gent assistent a l’acte.

La jornada curs va concloure amb una pregària que donà esperança i es-tímul per anar avançant en el treball per un món més just i solidari.

Magda Tomàs i Ribes

(...) En la seva última entrevista, aquest mes d‘agost, amb el tam-bé jesuïta Georg Sporschill, Marti-ni va fer de Malaquias: “L’Església ha de reconèixer els seus propis errors i ha de seguir un camí radi-cal, començant pel Papa i els bis-bes”. Veia l’Església occidental: cansada, atrapada per la burocra-cia i el benestar, més preocupada pels signes externs que per obrir la Bona Nova a qui en té més ne-cessitat, segons l’estil de Jesús de Nazaret: “Els nostres rituales i els nostres vestits són sumptuosos” i

la contraposa a “l’altra” Església, propera al proïsme de Monsenyor Romero i els màrtirs jesuïtes de El Salvador. “¿On són entre nosal-tres els herois en els quals ens pu-guem inspirar...?”. És clara la seva denúncia profètica dient que, en

el Primer Món, l’Església actual no pot generar màrtirs mentre si-gui còmplice -per acció o omissió- del pecat estructural. (...)

Gabriel M. Otalora, Bilbao (eclesalia, 4.09.12) Traducció

Ha mort un profeta: Carlo M. Martini

15

LLIBRES

La notícia que he sentit aquest matí del 19 de juny, a la ràdio, m’ha

portat a escriure: Emili Teixi-dor, escriptor, pedagog i pe-riodista ha mort d’un atac de cor. El seu llibre Pa negre em va impressionar.

Pa negre és una histò-ria situada a la Plana de Vic durant la postguerra. És una novel·la, però podria ser molt bé una història real.

El pare, fermes idees repu-blicanes. La mare, la Florèn-cia, ha de treballar de ferm en una fàbrica tèxtil. El pare és empresonat i la Florència, per poder seguir endavant, envia el seu fill, l’Andreu, un vailet d’onze o dotze anys, al poble del costat on fan de maso-vers els seus oncles –la tia Ció i l’oncle Quirze– amb el seu fill, que també es diu Quirze; amb ells hi viuen també l’àvia Mercè, la tia Enriqueta –una modista soltera– i una cosina òrfena, la Núria, si fa no fa de la mateixa edat que ell.

Vaig llegir la novel·la quan

es va publicar. Per mi no és que sigui una obra mestra, però sí que explica amb mol-ta cura i detall aquella època. Em va fer pensar en la duresa d’aquell temps per a tothom i, especialment, per a les do-nes, amb la feina al camp treballant de sol a sol, tenint cura del bestiar, la casa, etc., o si no, a les fàbriques amb jor-nades de dotze a catorze ho-res cada dia tota la setmana; a tot això, afegint-hi les angoi-xes polítiques del moment.

Quan vaig veure la pel-lícula per primera vegada, vaig tenir la necessitat de tor-nar a llegir la novel·la, i enca-ra va fer-m’hi pensar més.

No entraré a fer crítica ci-nematogràfica, no en sé ni tampoc és el que pretenc. Tal com diuen, és una adaptació: molt ben ambientada, treba-llada amb molta cura, els per-sonatges molt estudiats, amb un repartiment molt bo, amb els paisatges i boscos de casa nostra. En definitiva, una pas-sada. El sol filtrant-se entre

les fulles transmet pau allí on no n’hi ha. De totes maneres, com m’ha passat en altres ca-sos, tot i que com he dit per mi no és una gran novel·la, prefereixo l’obra escrita.

Ara, tant l’una com l’altra, em van fer pensar en la infra-valoració que han tingut les dones, sempre.

Tant a casa com dins la so-cietat som els pals de paller. Tenim força per acudir a tot i, a més a més, amb bona cara. De totes maneres tam-bé dono gràcies de poder veure l’evolució que s’ha fet.

Voldríem haver avançat molt. Si fem comparació tant a nivell cultural, laboral, eco-nòmic, d’independència..., sincerament hem de reco-nèixer que sí que queda molt camí per fer. Però si a aquelles dones els haguessin dit que al cap de 65 o 70 anys moltes podrien ser mestresses de les seves vides, haurien al-lucinat, com diem ara.

Actualment ha entrat un al-tre entrebanc molt greu per a

l’evolució de les dones, la dita violència de gènere. És com una epidèmia. Hi ha homes que no poden suportar no te-nir la dona com una propietat; igual que el mòbil, la tele o el cotxe tenen la dona. Senten que tenen poder sobre elles.

Demanen que passin a ser companys i verdadera estima-ció.

El mite de la costella sem-pre ha estat fora de lloc, però el masclisme cultural ancestral anava molt bé per a alguns.

Continuarem lluitant!

Rosa Corominas

Pa negre, d’Emili Teixidor

Dins de les activitats progra-mades en el marc del 25 de novembre, Dia Internacional Contra la Violència de Gène-re, es va presentar a Rubí el llibre La sangre del ángel, de Trinidad Fuentes Garrido, fina-lista del premi Delta 2005. Els beneficis de la venda del llibre es destinaren a l’entitat Ayuda a Ayudar, d’ajuda a dones víc-times de violència masclista.

L’autora, diplomada en cri-minologia, investigació privada i màster en psicologia, va ex-plicar els motius que l’havien portat a la redacció del llibre, conscienciar la societat del que representa aquesta xacra, i de les diferents fases del seu des-envolupament: d’una manera molt subtil –amarada de parau-les d’amor– al començament,

amb autoritat i rigor en una segona fase, més endavant ja amb alguna bufetada, acabant amb maltractaments rotunds amb perill de la pròpia vida.

Partint de realitats concretes, l’autora escriu una novel·la, la protagonista de la qual és una psiquiatra que té una germana en estat de coma, víctima de maltractaments.

A partir d’aquesta situació, la psiquiatra fa marxa enrere en els records que la porten al moment de conèixer el que se-ria el seu cunyat: quan la seva germana presenta a la família el noi de qui està enamorada i amb qui es vol casar perquè és “l’home de la seva vida”. L’àvia, però, des del principi desconfia de les formes tan exagerades d’amabilitat i d’afalagament

del noi; els altres membres en queden captivats.

Després del casament el marit ja no és tan amable; la seva dona ha de deixar d’anar a la universitat, li diu com ha d’anar vestida, no pot sortir a passejar amb una amiga, ha de tenir un fill ben aviat per-què “els fills els envia Déu”.

I comencen els cops de puny, les bufetades i els maltractaments psicològics. Malgrat que a la víctima se li aconsella que deixi el marit, sempre pensa que ella en té la culpa, que ha fallat, que l’ha provocat… i que no tornarà a passar. Malgrat aquest cal-vari, d’una manera sobtada la víctima pot sortir del pou.

És un llibre de lectura àgil i, tot i que sentim a parlar molt

sovint de la violència de gè-nere, el seu contingut ajuda a entendre-la millor, alhora que ens sensibilitza davant les difi-cultats amb què es troben les víctimes per poder-ne sortir. El final, però, és una mirada vers l’esperança.

Montserrat Grau i Grau

La sangre del ángel, de Trinidad Fuentes Garrido

16

ACTUALITAT

Butlleta de subscripcióQuota anual 8e

Fotocopiar i enviar la butlleta

Nom i cognoms AdreçaPoblació D.P. Telèfon Correu electrònicTipus de subscripció anual per rebre Paraules i fets de Dones

A/. Domiciliació bancària

Nom del/la titular ............................................................................................................................................................................................................... Adreça...................................................................................................................................................................................

D.P. .......................................................... Població .........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

Banc o Caixa ......................................................................................... Entitat ......................................................... Control .......................................................... Oficina ................................................. Núm. compte/llibreta .........................................

Us prego que fins a nova ordre carregueu al c/c o llibreta indicada els rebuts que us presentarà el Col·lectiu de Dones en l’Església, en concepte de subscripció al Butlletí Paraules i fets de Dones. Signatura

B./Podeu també enviar transferència a un dels dos comptes corrents del CDE: Al número 2013 0121 48 0200449566 (Catalunya Caixa) o bé al núm. 3025 0001 12 1433303596 (Caixa d’Enginyers)

Col·lectiu de Dones en l’Església C./Rocafort, 242 bis, 1r 11 D · 08029 Barcelona - Tel. 93 319 23 42 - cde@donesesglesia.cat - www.donesesglesia.cat

(...) Hi participaran per-sones tan ben documen-tades i properes com Hi-lari Raguer , monjo de Montserrat, i Ramon M. Nogués, escolapi i biòleg, per no citar tots els que, el 13 i 14 d’octubre, in-tervindran en el 1r Fòrum de Balsareny, a major glò-ria de Joan xxIII i del bisbe Casaldàliga, dos gegants que no han volgut cap al-tra glòria que no sigui la fidelitat a l’Evangeli, l’únic que ens pot alliberar de la injustícia estructural que ens esclavitza a tots. A uns més que als altres. Jaume Reixach (EL PUNT AVUI, 12 d’agost del 2012).

Es calcula que a par-tir de dissabte, a tot l’Estat, uns 153.000 estrangers no comu-nitaris i indocumen-tats perdran el dret a l’assistència sani-tària. Fins ara hi te-nien dret perquè es-taven empadronats. (El PUNT AVUI, 30 d’agost del 2012).Diari ara, 15 de juliol del 2012

Primer Fòrum de Balsareny

Recordem aquesta dona valenta, Domitila Barrios Cuenca, que un càncer la va acabar el passat mes de març. Casada amb un

Imatge del Blog de l’Associació de Dones Pal·las Atena

Teresa Forcades: “La independència és un projecte de diversitat”

sin una formació política i que les dones arribessin a tenir els mateixos drets que els homes pel que fa a l’educació i al treball.

miner, mare de set fills, va ser l’única dona de la classe treballadora que va participar en la Tribuna de l’Any Internacional de la Dona, organitzada a Mè-xic el 1975 per les Naci-ons Unides. “Compañe-ros nuestro peor enemigo es el miedo y lo tenemos dentro”, va dir en una assemblea de miners, i va demostrar no tenir-ne quan va plantar cara als militars. Detinguda i víc-tima de tortures, va parir a la cel·la un fill que va morir allí. Va lluitar tota la vida per aconseguir que els/les joves tingues-