PaPa, dibuixa’m un conteAntonio SantamaríaTraducció: Jordi Gavaldà Batalla

Edicions del Pirata

Als meus tres desitjos concedits: Cecilia, Mario i Emma.

1a edició: setembre de 2016

© Antonio Santamaría, 2016© de la traducció, Jordi Gavaldà Batalla© Edicions del Pirata

C/ de la Costa, 74, 08023, Barcelonainformacio@edicionsdelpirata.catwww.edicionsdelpirata.cat

ISBN: 978-84-944548-3-7Dipòsit legal: B 17203-2016Imprès a IMPULS 45

El paper utilitzat en aquest llibre procedeix de fonts responsables.Edicions del Pirata dóna suport a la protecció del copyright, ja que protegeix la creació de les obres li-teràries; per tant, és un element important per estimular la creativitat dels artistes i la creació de coneixe-ment. Us donem les gràcies per recolzar els autors comprant una edició autoritzada d’aquest llibre, i per respectar les lleis del copyright no reproduint, escanejant ni distribuint de forma total o parcial aquesta obra, per cap mitjà, sense permís.Dirigiu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar -ne o escanejar-ne algun fragment.

76

ndexPròleg 8

L’illa de les lletres 11

Les flors de colors 25

Un pterodàctil a Cadaquès 31

Contra l’avorriment, un mico blanc i una ampolla d’anís 37

L’últim cromo 47

Jesús, susjé 55

Les ombres de guix no poden dormir 59

La Girafa Negra 67

Cello-Boy i Giravolta 77

PròlegAntoine de Saint-Exupéry va descriure a El Petit Príncep quina va ser la seva sorpresa quan, en trencar el dia, una estranya veueta va despertar el protagonista tot dient-li: «Si us plau… Dibuixa’m un xai!». Doncs bé, alguna cosa semblant em va passar a mi.

En Mario i l’Emma són germans. De Badalona. Es porten cinc anys. Són alegres, crea-tius, imaginatius, sorprenents, són mil coses alhora, però sobretot són els meus fills. Els contes que recull aquest llibre tenen una base real; són trossets del nostre dia a dia amb un polsim d’imaginació. Va començar sent un entreteniment entre ells i jo. Inventar històries, dibuixar-les i escriure-les amb ells era una via d’escapament per a mi, que per la meva professió em passo un munt d’hores dibuixant històries d’altres. Entre guió i guió m’asseia

amb ells i jugàvem a inventar-nos personatges, a fer els nostres propis cromos, fins i tot a imprimir-los i posar-los en un àlbum.

Recordo que un dia en Mario em va ensenyar un conte que s’havia inventat per a l’escola; es deia L’illa de les lletres i em va agradar tant, que li vaig prometre fer-ne la meva versió, en la qual els personatges serien ells mateixos. Així va sorgir el primer dels contes. Després d’ensenyar-lo a tots dos, ja no van parar de demanar-me més històries. El que és més divertit és que els recordo aparèixer davant meu constantment dient: «Papa, dibuixa’m un conte» o «Fes-me una Emma, però avui

amb trenetes i sabates vermelles», en el cas de la petita, o en Mario donant-me idees perquè li dibuixés un conte i un altre... Això, afortu-nadament, ja no es podia aturar.

He trigat molt temps a acabar aquest llibre. L’he hagut d’anar fent a estones, ja que per la feina no podia dedicar-m’hi completament. Ho notareu perquè durant aquests anys, òbviament, els nens han crescut, i per exemple l’Emma de Les flors de colors es veu més petita que l’Emma de La girafa negra. He volgut respectar aquests canvis, ja que la construcció d’aquestes històries va totalment lligada a les seves vides i, per tant, al seu creixement.

A través dels contes veureu referències a llocs de Badalona, com la platja amb les seves barques, el tren, el monument de Roca i Pi, Can Casacuberta o el Pont del Petroli. També a personatges recognoscibles, com el mico de l’Anís del Mono (de color blanc com a homenatge al conill d’Alícia al país de les meravelles), la girafa negra que dóna nom a la llibreria especialitzada en literatura infantil i juvenil de la ciutat o el quiosquer més famós de la ram-bla, que és l’Avelino. Als seus coloms, a les seves cotorres…

Un apunt sobre en Trapito. El fidel amic d’en Mario existeix en realitat, sí… Però no és una mascota de carn i ossos. En Trapito és el primer ninot que va tenir i amb el qual va dormir des de ben petit. En els contes s’ha transformat en un gosset que els acompanya a tot arreu, i ells la mar de contents.

Agraeixo enormement el temps que pugueu dedicar a llegir aquestes his-tòries i us desitjo, simplement, que us facin somriure almenys una sola vegada.

Antonio Santamaría

98

1110

Tot va començar una nit en què la seva mare els va cridar per anar a sopar. En Mario, que estava fent els deures, va córrer a preguntar:

—Què has fet, avui? —Sopa, però una sopa molt especial —li va contestar la mare.L’Emma, que estava acabant de col·locar els gots per al suc quan va sen-

tir aquestes paraules, no va poder contenir el seu gest de disconformitat: —Ostres… Una altra vegada sopa? És que no m’agrada, la sopa…Un cop asseguts al voltant de la taula i havent-se desitjat bon profit, els

nens van apropar les mirades als plats per a intentar endevinar per què era especial.

—Mmm! —va murmurar en Mario amb delit—. Boníssima. És sopa de lletres amb crostons! I està calenteta! —I tan bon punt va acabar la frase, el fum de la sopa li va entelar les ulleres i li va enterbolir la mirada.

Quan el baf es va haver esvaït, tot el que tenia davant seu havia canviat. Malgrat que una espessa boira no li permetia distingir res, en Mario es va veure, de sobte, dins d’una petita barca vermella al costat de l’Emma i en

l’illa de les lletresBasat en el conte «L’illa de les lletres», de Mario Santamaría

1312

Trapito. Tots dos portaven impermeable i botes, i en Trapito, les seves ulle-res d’aventurer.

—Bé, ja que som aquí caldrà remar, no? —va comentar en Mario amb resignació. Llavors, es van encongir d’espatlles, van esbossar un mig somriure i van començar a avançar amb uns rems que, per la seva forma, hauria jurat que semblaven culleres.

Va passar una estona, no gaire llarga, però prou perquè ja estiguessin cansats de tant d’esforç. De sobte, davant seu, i entre la boira, va començar a endevinar-se una silueta, gran, immensa… I cada vegada més propera. En Trapito va començar a bordar.

—Compte! —va cridar en Mario—. És una roca! —Tots dos es van ajupir per cobrir-se el cap. Però malgrat l’esglai, la barca va seguir navegant i, per sort seva, va passar per sota d’un arc de la roca. En Mario, llavors, va observar una cosa extraordinària en aquesta roca. Les parets recordaven…

—Sí, unes lletres! Aquesta roca conté les lletres A, B i C! —va cridar en Mario—. I acabem de passar per sota de la «A»! —va exclamar amb entusiasme.

Els nens al·lucinaven mentre la barca seguia avançant, bressolada per les ones. La boira es va començar a dissipar i, curiosament, la temperatura també va començar a baixar. De sobte, pocs metres davant seu, van començar a albirar una gran massa de terra i una platja; es tractava d’una illa. Van pensar a desembarcar-hi i, bé, intentar esbrinar on eren i per què havien aparegut allí. Just abans de sopar, amb la gana que tenien!

A mesura que s’hi apropaven, van poder comprovar, sorpresos, que a l’estructura de la roca que formava el perfil de l’illa també es podien llegir

1514

diferents lletres. Unes de més grans, altres de petites, al-gunes en majúscula, altres en minúscula…

La barca, finalment, va prendre terra a la platja i els nens i el gos van baixar a la sorra, curiosos, ner-viosos i amb fred. El fred els començava a calar els ossos, així que van avançar mentre buscaven escal-for, tot fregant-se els braços amb rapidesa. Quan van haver caminat uns metres, en Mario va cridar cap a l’interior de l’illa i va preguntar:

—Hola? Que hi ha algú, aquí? —Però no va obtenir cap resposta, tret de la de sis petites criatures que van alçar el vol, espantades i grallant alguna cosa semblant a «Abecé… Abecé… Abecé…»

—Que estrany que és, tot plegat… —va comentar l’Emma—. Aquelles palmeres semblen fulletes de juli-vert, i les dues muntanyes més altes semblen una «M», en lletra de pal…

—Sí —va contestar en Mario—. El millor serà que continuem avançant.

I junts es van endinsar a la selva, deixant enrere la platja, la barqueta vermella amb què havien viatjat i la incertesa d’estar vivint un somni. En el camí cap a l’in-terior, van trobar el que semblaven lletres cobertes de vegetació pertot arreu. Com si la natura hagués permès que cadascuna de les roques s’assemblés a una lletra de l’abecedari.

1716

Van pujar un petit turó i van observar com, al final d’un petit desnivell, hi havia un estany menut en forma d’«O» envoltat de canyes de bambú, primes i llargues. Just al mig, tenia un petit illot amb una marca a terra en forma de «X».

—Aaah! I si es tractés de la marca del tresor? —va preguntar l’Emma, amb la cara il·luminada.

—Què? —va respondre en Mario, que no entenia res. —Que som en una illa estranya i màgica i, just aquí hi

ha una «X», com la dels mapes dels pirates! Segur que a sota hi ha enterrat un tresor! —va contestar l’Emma, exaltada.

—Apa, doncs és veritat! —va respondre en Mario—. Però, com hi arribarem allà al mig? Jo, amb aquest fred, ni en somnis em fico a l’aigua! I com el desenterrarem? Amb les mans? Després ens les haurem de rentar...

Els nens, pensatius, van mirar cap a l’aigua del llac que, curiosament, era de color ataronjat.

—Espera… I si resulta que no és aigua? —va comentar l’Emma, que va agafar una gran canya de bambú i, sense pensar-s’ho dues vegades, com si es disposés a beure’s un refresc amb una palleta, la va introduir a l’aigua i va xarrupar amb força.

1918

En Mario la va mirar desencaixat, però l’Emma va acabar de beure, es va eixugar la comissura de la boca amb la màniga i, tota eufòrica, va cridar al seu germà:

—És suc de préssec! Ha, ha, ha… Genial, et calmarà la gana! —I tots dos van començar a beure’s l’estany de suc amb ànsia i sense fre—. Ah...! Que bo que era! —va exclamar l’Emma.

—Mmmmmm… donds jo vud depetí —va respondre en Mario, encara amb la boca plena.

Van descansar un segon i van travessar l’estany a peu, que per fi havia quedat sec, fins al centre, on es trobava la marca en forma de «X».

—Entesos, i ara què? Què se suposa que hem de fer ara, per saber si hi ha un tresor aquí sota? —va reflexionar en Mario.

Però abans que acabés la frase, en Trapito ja estava cavant un profund forat. Al cap de pocs minuts va parar de treure terra i va començar a mou-re la cueta. Havia trobat alguna cosa! En Mario i l’Emma es van agenollar al seu costat i el van apartar, ansiosos, per a poder-ho veure.

2120