número 64                     setembre 2017

Catalunya en el cor

índex

Foto: CCCM

1.1 Editorial

2.1 Del 17 d'agost a l'1 d'octubre Antoni Alorda

3.1 Sobirania sobre les nostres infraestructures Pere Fuster

3.2 XVIII Universitat d’Estudis de Gènere Esperança Bosch i Victòria Ferrer

4.1 Suspesa la suspensió. El CES torna a funcionar Josep Valero

4.2 Deu anys de Consell Insular de Formentera Noèlia Gonzàlez Cardona

4.3 La llei que regula les estades turístiques en habitatges Antoni Reus

E BEGOÑA DE LA IGLESIA MAYOL Biel Pérez i Pep Valero

5.1 Aportacions de les Jornades 'UN ESBORRANY DE PAÍS' Fundacions Darder-Mascaró

5.2 La Fira del Mercat Social als Jardins de la Misericòrdia Jordi López

5.3 FUNDACIONS DARDER-MASCARÓ Obrim nous camins... Miquel Rosselló

T1 Els reptes del nou batle de Palma Miquel Àngel Contreras

T2 Memòria democràtica a Sóller Andreu Castanyer

6.1 Joan Bonet i Nadal, l’artesà republicà David Ginard Féron

6.2 MÉS fa carreteres? Joan Pau Jordà

6.3 Reflexions sobre política turística Miquel Rosselló

6.4 Ideologisme i suposada radicalitat Maties Bennàssar

6.5 Relacions difícils: emigrants vs família/amics de fora Mahécor Mbengue

6.6 Un home bo Teodor Suau

7.1 Guillem Rosselló Bordoy: Viure a una ciutat andalusina Maties Garcias

7.2 El conte de la criada: Novel·la de Margaret Atwood Miquel Àngel Llauger

7.3 Variaciones sobre la Revolución de Octubre.. Josep M Traverso

RJM El racó d'en Joan Miquel

Uns atemptats que destapen lanova realitat de Catalunya

Josep Valero

Els darrers atemptats de l’anomenat estat islàmic aCatalunya, han demostrat un seguit de coses.

La primera la capacitat de solidaritat i de respostacol·lectiva del poble català.

La segona la capacitat dels Mossos d’Esquadra peractuar de manera eficaç, coordinada, amb maduresa iamb una correcta política informativa. Fins al punt dedemostrar la capacitat de la Generalitat de Catalunyad’actuar com si fos un autèntic govern d’estat.

La tercera és la preocupació per entendre com unsciutadans aparentment integrats i arrelats en la sevacomunitat local, puguin arribar en pocs temps al graude radicalització ideològica per a poder realitzar aquesttipus d’atemptats indiscriminats.

La quarta el paper subordinat i de mala gana delgovern espanyol en el seguiment dels esdeveniments iel seu fracàs en voler presentar la lluita antiterroristacom si fos una lluita etèria, que hauria de sobrevolarper sobre de qualsevol contingència terrenal.

La cinquena el fracàs mediàtic dels mitjans decomunicació estatals, volent relacionar per acció oomissió, al procés català com un dels culpablesdirectes o indirectes dels fets esdevinguts.

La sisena és la constatació de què el cap d’estatespanyol no és considerat una figura d’arbitratge aCatalunya, sinó un dels capdavanters de qui neguen lavia política per a resoldre el tema català. Cap monarcaeuropeu seria actualment capaç de rebre del seupoble, la magnitud de la xiulada que rebé Felip VI aBarcelona.

La setena la visualització a escala internacional, en lamanifestació unitària que acabà a la plaça deCatalunya de l’existència d’un doble poder aCatalunya, a on totes les forces de l’estat, hagueren decedir a l’enfocament de l’acte de les forces polítiquescatalanes. La famosa cridòria de Rajoy i del seu governsobre la necessitat d’aplicar la llei a Catalunya, el queen veritat reflecteix és que sols tenen la via repressivaper aturar la capacitat de decisió que reclama lamajoria del poble de Catalunya. Rajoy més quetranquil·litzar als seus aliats, segurament els deixàencara més preocupats.

La vuitena és observar el fet de revifar del feixismesoterrat existent a la nostra societat. El que reclamal’atac a l'immigrant, la cridada a l’exèrcit perquè actiua Catalunya, l’aplicació de l’article 155 de laConstitució per anul·lar l’autonomia de Catalunya. I elmés descarat de tots, el representant del PP aCatalunya, David Albiol.

La novena és el cinisme de Rajoy, d'amagar la sevacompareixença parlamentària per explicar el cas Gurtelsobre el finançament il·legal del PP, amb el tema delterrorisme i la unitat d’Espanya.

I la desena que s’atraca l'11 de setembre i l'1d’octubre, i sembla cada cop més evident que hi hauràel xoc de trens, però a hores d’ara sembla encarainimaginable com es produirà i els efectes posteriorsque poden desencadenar.

Per aquestes i moltes altres raons, i ara més que mai,volem donar tot el nostre suport en el dolor al poblecatalà, i la nostra incondicional solidaritat perquèpuguin exercir el dret democràtic de decidir el seu futurcom a poble.

In memoriam

N'ArnauCatalina Bover Nicolau

Era el 1993, no el coneixia. Es va apropar i em digué:“Enhorabona, he sabut que havies entrada de regidora.Moltes gràcies per ésser-hi, ànims que tenim moltafeina a fer”. Vaig quedar bocabadada... Era el meuinspector! Era n'Arnau Amer! Així el vaig conèixer.

S'han escrit diferents articles sobre la persona den'Arnau i el dol que ens ocasiona la seva pèrdua. Totesles opinions convergeixen amb un fet, n'Arnau era, emdol emprar el temps en pretèrit, el que en els poblesdenominam un home bo. Segurament a aquesta frasen'Arnau hi afegiria «o una dona»! L'home bo és quitenim present a l'hora de demanar opinió davant unproblema, escoltam les seves observacions sobre alguntema i que ens ajuda a prendre la decisió millor o almanco la més reflexionada. El pensament reflexiu den'Arnau, la seva constància i perseverança feia d'ell unbon company de viatge de vida, de feina i d'amistat.Trescant pels camins de la Serra de Tramuntana, pelscaminois de l'educació o pels del compromís cultural ipolític, n'Arnau ens demostrà una empenta, unasolidesa de pensament que no concordava amb la sevafràgil imatge corporal.

N'Arnau era un artesà d'humanitat, creava humanitatal seu voltant, semblava estar envoltat d'una aura detendresa que li donava un caràcter entranyable idiscret al mateix temps. Els que tenguérem la sortd'estar devora ell a uns moments de la nostra vida,vàrem poder copsar aquesta bonhomia la qual a mipersonalment, em recorda la meva infantesa i almateix temps a la Mallorca estimada, a les olors deterra banyada, de garbes de blat, dels manats d'alfals,del trempó d'estiu, la duresa de la feina del camp, lalectura en família voltant la camilla, els dos capficonsd'estiu silloters o els banys dins la pica del pou...Senzillesa que assegurava una fortalesa i uncompromís en millorar el dia a dia de la nostraMallorca. Els valors que traspuava N'Arnau eren i sónels mateixos de l'ideari polític de l'esquerramallorquina, compromís amb la terra i amb la gent,lleialtat a les idees, defensa de la identitat de poble,implicació en impulsar xarxa social i cultural per ferpossible una societat més crítica i responsable. I almateix temps intransigent amb les injustícies. Era unhome d'esquerres, entranyablement d'esquerres.

Els conceptes d'economia circular, consumresponsable, productes de proximitat, polítiquessostenibles, són part del vocabulari present ipolíticament correcte. Només cal una mirada enrereper adonar-nos que són conceptes inherents a lasocietat illenca de la Mallorca preturística queformaven part de l'ideari col·lectiu sense tenirnecessitat d'explicitar-los. N'Arnau convivia amb

naturalitat des de la quotidianitat amb aquestsconceptes, per això em dol que els seus néts no puguingaudir del padrí Arnau perquè els padrins com ell,transmeten una tranquil·la saviesa que amara en elconeixement de les persones sense adonar-se'n i vancalant a poc a poc dins seu.

De tant en tant, tot el grup de La Tropa,rebíem un correu de mestrearnau@ on ens convocavaal sopar i dinar anual dels companys del CEC o ensinformava d'alguna novetat. La Tropa som el grup quegestionàrem la Conselleria d'educació essent conselleren Damià Pons i Pons, així ens denominà el presidentde l'Estat Espanyol José María Aznar, cosa que ensdivertí i n'Arnau ho aprofitava per glosar fent un joc deparaules amb Tropa i CEC. Solia fer les convocatòriesamb una glosa improvisada jugant amb ironia amb elsmots. Pel març vaig obrir el correu amb la salutació desempre “BON DIA amiga i amics de la TROPA! .Amb laglosa corresponent on ens comunicava el seu estat desalut:

Aquest caminadormai ha estat fumadorli han trobat un corcóa l'esquerre pulmó.

A Casa he retornatdesprés de ser operat

pulmó esquerr escapçati es cos un poc tupat

Un nou CAMÍ emprenemesper sia tranquil i planerarribarà qualque costerperò tira-tira pujarem.

Entre glosat i glosat i les dosis del seu “2 demayo“particular, demanava què es convocàs reunionsdel grup de MÉS d'educació per parlar de temesurgents aprofitant que ell estava de “jubileu” i no podiatrescar per la Serra, ens parlava de la seva "Adaptaciócurricular significativa i personal". Amant de l'educaciósempre va estar devora dels mestres, del professoratlluitant per la l'escola pública.

El grup de La Tropa, el recordam preparant les reunionsamb els sindicats, les estratègies a seguir, elcompromís de millorar les condicions laborals ieconòmiques del professorat tot i no tenir doblers perfer-ho, les dures negociacions amb la Direcció generalde Pressuposts, i les vegades que anava al seu despatxa demanar explicacions perquè no s'havia dotat unaplaça a tal centre o a tal altre. N'Arnau era molt curósen el maneig dels doblers públics, era com si fossinseus, i a final d'any tanmateix rebia la repulsacorresponent d'hisenda perquè havia gastat molt mésdel que tenia pressupostat. El record preocupat, moltesvegades, per donar resposta al nombre ingent deproblemes que havia de fer enfront de la seva direcciógeneral i organitzant amb feina de formigueta elscomençaments de cursos, ironitzant sobre el colorblanquinós i quasi transparent de la seva pell.

Un altre regal de n'Arnau és la “Improvisació que noarriba a Glosa”

20 dies ben engabiat

i d'antibiòtics ben farcit

a una clínica de Son Ciutat

i a la fi dimarts n'he sortit

Pneumònia ha estat grossa

el pulmó no està net

per això han fet un "TAC-PET"

per esbrinar bé la "cosa".

Dilluns setmana entrant

tendrem més informació

per prendre una decisió

i saber per on anam.

I ens recorda marcar una data al calendari per veure'nsi sopar els de La Tropa on la tertúlia de després delsopar sempre acabava recordant anècdotes ongeneralment n'Arnau n'era el protagonista.

Em vaig adonar de la gravetat de la malaltia den'Arnau llegint la seva última improvisació que vaigrebre la qual va titular “Infecció estiuenca” ironitzantdient que li havia tocat un ciri curt.

Es pulmó ha congriat

una nova infecció

punyetera malaltia

altre volta a Ciutat

L'informe d'Oncologia

no és molt encoratjador

al pulmó dret ha despertat

un carcinoma amagat

Febrada controlada

seguim amb antibiòtic

i quan estiga arreglada

iniciarem el Camí oncològic.

Hores abans de la seva partida, vaig anar a fer-li unadarrera abraçada amarada de respecte. Li vaigdemanar, Arnau, et puc ajudar en alguna cosa?. Laseva resposta va ser directe: «Si, estima l' Educació,pensa primer amb els infants, després les famílies i elsmestres...i llavors l'Administració!» ho va dir alçant lamà pegant un cop al vent.. Les persones primer,davant de tot les persones, aquest era el pensament ila manera de viure de n'Arnau.

A Mallorca calen molts d'Arnaus!

2.1

Del 17 d'agost a l'1 d'octubreAntoni Alorda i Vilarrubias

Els atemptats de Barcelona han trastocat el paisatgepolític. El context, les posicions no. La mort relativitzales preocupacions quotidianes i en saboteja elsarguments.

L'horror de Les Rambles posa de manifest lainhumanitat que pot assolir la violència amb finspolítics i el potencial devastador de les veritatsabsolutes, i ens reafirmen en els ideals pacifistes, en elvalor de la resolució democràtica dels conflictes,respecte als drets humans i de les minories, el valor deldiàleg i les urnes.

La tragèdia ha fet empal·lidir la polèmica “nacional”,que, tanmateix, hi manté un protagonisme maldissimulat, gairebé insà: basta veure com l'anàlisisobre la gestió i les conseqüències dels atemptats decada opinador, de cada mitja de comunicació, es podenpredir a partir del seu posicionament sobre elreferèndum.

Salvant les distàncies, perquè el terrorismeindiscriminat sempre ha de ser tractat a banda, potserno és de més reparar com el fanatisme i els axiomesideològics, les veritats inqüestionables, amb el seucorrelat, més o menys intens, d'anihilació del qui no enparticipa, de l'infidel, del traïdor, són socialmentnocives i políticament ingestionables. Les posicions hande permetre compromisos i, quan no són possibles,s'ha d'acceptar, amb normalitat, amb esportivitat, quela decisió (provisional, com tot en la vida dels pobles)correspongui sobiranament als ciutadans.

Els atacs criden a la unitat i la cohesió. Cohesió dins lasana pluralitat de les societats i unitat que interpel·la atotes les persones de bona voluntat. L'atac ens harecordat que tots som ciutadans d'aquest petit planetai no servir per fomentar instints tribals i sectaris, ensha de recordar els valors que ens fan orgullosos de sereuropeus i occidentals, però també la brutalitatincessant i les misèries comeses per les cancelleriesoccidentals per interessos mesquins, i reaccionar-hiactivament. Tergiversar aquesta unitat percircumscriure-la al nivell estatal és provincià iinconsistent, fins i tot mesquí. Com si Europa culpés elBrexit d'un atemptat en sòl britànic, o hi condicionés lacol·laboració. Aquesta unitat contra el terror, contra labarbàrie, obliga més enllà de divisions territorials.

Catalunya ha tingut l'encert i la presència d'ànimd'entendre-ho, com s'ha afirmat com a societat oberta ipermeable, esmicolant la pèrfida i absurda caricaturaque sovint se'n fa. L'Estat ha obert un parèntesi,desconcertat i tens. Tanmateix, l'endemà de lamanifestació unitària, l'endemà de la fotografia i elsgestos de col·laboració i sintonia amb el govern català,els tornaran a mostrar la porta de la presó. De la presó.Delirant.

Per això, per sota de la correcció obligada, i desentiments ben reals de solidaritat i empatia davantunes circumstàncies tan cruels, s'ha percebut lafondària del trencament entre Catalunya i Espanya,símptomes d'una separació sentimental que precedeixels processos de divorci. O no és prou significativa, enplena tribulació, l'anòmala viralitat del#PuesBuenoMoltBéPuesAdiós del Major Trapero, amb elrerefons de la qüestió lingüística i simbòlica, del paperde les institucions i la policia?

El context ha canviat. El missatge de la repressió haquedat tocat. L'activació de les fibres humanistes, elsentiment de comunitat entre tots els demòcrates, nofacilita la repressió per un referèndum. El “no tenimpor”, tan adient contra el terror, és un mantra poderósi expansiu.

Diu Horaci que ni l'atac dels depravats ni les amenacesdel tirà sotmeten la determinació d'una ànima fortaiustum et tenacem propositi virum... Barcelona iCatalunya tenen l'ànima gran. I saben que la llibertatés incompatible amb la por.

2.2

Mallorca 2030: Sobirania ésdignitat

David Abril Hervàs

Coportaveu MÉS per Mallorca

Al darrer consell polític de MÉS per Mallorca acordàremcelebrar aquesta tardor una Assemblea per tal dedebatre i definir l’estratègia de MÉS per Mallorca com aforça política sobiranista, d’esquerres, ecologista ifeminista, per tal d’avançar en l’horitzó d’una Mallorcalliure, igualitària, sostenible i auto-governada.

El punt de partida és el marc polític present, els Acordspel Canvi i els pactes progressistes dels quals feim partactiva a casa nostra, en un Estat espanyol cada vegadamés recentralitzat, conservador i negador de ladiversitat, fet que ens col·loca en una situació d’alt riscde regressió social. I un marc europeu i mundiald’onada reaccionària. La clau de la nostra dignitat coma poble és la sobirania, però allò que ens volemplantejar amb aquesta Assemblea és: com fer avançarun projecte sobiranista en aquest marc, per tald’esdevenir l’opció majoritària? Per això el debat i elfull de ruta que plantegem van més enllà de l’horitzódel 2019, conscients que els projectes detransformació van més enllà de les fites electorals.

En l’equador de la legislatura, el balanç dels Acords pelCanvi és més que positiu, sobretot si tenim en compteel limitadíssim marge de maniobra de què disposam,en termes de sobirania: de fet, en aquest marc exigir elcompliment de l’Estatut -aprovat en l’època de JaumeMatas!- esdevé gairebé un acte revolucionari. El governcentral no sols impugna moltes de les lleis impulsadespel Govern o aprovades pel Parlament, sinó quecontrola mitjançant els mecanismes d’ajustament deldèficit les polítiques públiques que legítimament enscorrespon fer des de les Illes Balears.

Per exemple: encaram el debat de la transició cap a unmodel econòmic diferent, amb mesures cabdals com laregulació del lloguer turístic, o protegint el territori;però tenim zero sobirania pel que fa als ports iaeroports com a principal porta d’entrada que, tot i

estar contemplada la seva cogestió a l’Estatut, no sónmés que unes infraestructures perquè l’Estat faci caixa.Tot i que hem aprovat mesures transformadores com laRenda Social, voldríem accelerar la dignificació delsserveis públics bàsics, però el mal finançament i lesrestriccions de Montoro ens prohibeixen que elprevisible creixement dels ingressos en els properspressuposts autonòmics, no el podem repercutir ensalut, ni educació, ni serveis socials, ni medi ambient ohabitatge social, entre d’altres: si no es destinen aamortitzar el deute amb l’Estat (fruit del malfinançament) i d’aquest amb la banca (rescatada ambdiners públics), ens tallen l’aixeta de la liquiditat.D’això es diu unes institucions colonitzades, amb unmarge de maniobra mínim, fins i tot inferior al de fauna dècada.

Constatam l’esgotament d’un marc autonòmic iconstitucional que ens precaritza com a poble i com aciutadania, i que sense sobirania no tindrem dignitat.És impossible que en l’actual marc autonòmic, tal comestà definit, es toqui «en positiu» el sistema definançament perquè la injustícia de ser els qui mésaportam al sistema mentre som aquells qui menysrebem, aniria en detriment d’aquelles altrescomunitats que mantenen privilegis gràcies al «cafépara todos» decretat en el seu moment.

I volem entendre la sobirania en clau de fita i en claude procés. La sobirania com la clau de la transformació

1

2.2

de la nostra societat, i alhora com l’elementdiferenciador de la proposta política de MÉS perMallorca en relació a altres partits, i fil conductor delsvalors emancipadors que defensam. Volem sobiraniaper decidir allò que desitgem com a poble, però volemtambé sobirania institucional, fiscal, econòmica ienergètica, reproductiva i de transformació de lesrelacions socials patriarcals... Cal anar sumantprogressivament gent indignada per allò que se’nsnega, convidada pel sentit comú i l’aspiració de viuredignament.

I tot això cal establir un calendari, i aprofitar la posicióde privilegi de la qual gaudim en l’actual context, onpodem teixir aliances socials i polítiques per,d’entrada, aprofitar la legislatura per situar aquellselements claus per començar a avançar: sistema definançament, inversions estatutàries, gestió dels ports iaeroports de les Illes, i un Règim Especial perquè d’unavegada per totes l’Estat reconegui el fet diferenciadorinsular, i la importància de desplegar l’Estatut. Laconfrontació amb el govern central és inevitable, iCatalunya és la demostració de la incapacitat delRegne d’Espanya per assumir la democràcia i el dret adecidir.

I tot això no ho aconseguirem si no se’ns reconeix ise’ns respecta. Si no deixam de ser una màquina de fer

diners per a l’Estat i ens erigim com a subjecte polític,no se’ns respectarà. I en la mesura en què les nostrespropostes comptin amb el suport majoritari de la gent,i enllacin amb la dignitat perduda i les necessitatsreals, tindrem més força per negociar un nou statutsamb l’Estat, una relació diferenciada com tenen altresindrets d’Europa i del món, pel fet de ser com diriad’Efak un regne (o millor una república) enmig de lamar, parlant de tu a tu. D’illa sobirana, de la màd’altres illes sobiranes, davant d’Espanya i de la UnióEuropea, defensant els nostres respectius pobles i elsnostres legítims somnis.

Si algun dia volem arribar a ser una repúblicamallorquina, ens haurem de posar les piles. Quan justestem a punt de celebrar els 40 anys de la Diada endefensa de l’Estatut d’Autonomia, ens toca renovar elsvots, i per dignitat, dir que amb l’autonomia no ésprou: que volem Sobirania.

2

3.1

Sobirania sobre les nostresinfraestructures

Pere Fuster

Associació Avançam pel dret a decidir

Tradicionalment, la principal reclamació de les forcessobiranistes del país -i també de les autonomistes ofederalistes- ha estat la referent a un millorfinançament per a les Illes Balears. Això no obstant, enels darrers anys s'ha posat de manifest la necessitat deposar l'objectiu en el control de les principalsinfraestructures d'entrada i sortida de béns i persones,és a dir, ports i aeroports. Aquest control, avui en dia,està en mans del Govern central o d'entitatssemipúbliques, sense que les institucions pròpies deles illes ni els seus habitants hi tenguin cap poder dedecisió, ni tan sols d'opinió.

La importància s'ha posat de manifest en els darrersanys quan, davant l'arribada massiva de visitants viaaèria o en creuers, el Govern de les Illes Balears res hapogut fer per limitar ni el nombre d'avions ni devaixells. Encara més escandalosa és la qüestió delsbeneficis que l'Estat en treu i que no reinverteix en elnostre territori.

Per aquest motiu, des de la Plataforma Avançam

vàrem

organitzar el passat 14 de juliol un acte reivindicatiu al'aeroport de Son Sant Joan per a reclamar-ne el controlabsolut per a les nostres institucions, conscients que estracta d'un element clau en la consecució de més imillor sobirania.

I triàrem l'aeroport atès que es tracta de la principalinfraestructura de les Illes Balears, la porta més grand'entrada i sortida de persones i, per tant, un elementcabdal per a la nostra economia, tant pels recursos quegenera com per la seva incidència en la mobilitat delsciutadans.

Com s'ha exposat a l'inici en els darrers anys el nombrede persones que han arribat a Mallorca a través del'aeroport ha augmentat sensiblement. Durant l'any2016 va rebre un total de 26.253.882 passatgers idurant el mes d'agost es va batre el rècord devisitants, quan en varen arribar 2.755.320. Aquestacircumstància va fer que la pressió humana a lesnostres illes arribàs a una punta de més de 2 milionsde persones el dia 9 d'aquell mes.

1

3.1

Per tant, com a país, no tenim ni la capacitat de regularel flux d'entrada de persones ni de decidir el destí delsenormes beneficis econòmics que això genera. Lesdades són prou eloqüents: els aeroports de les IllesBalears recapten 1.153.000.000 € anuals en taxes,diners que van directament a la caixa d'AENA. Cadaany, els aeroports de les Illes Balears reporten unbenefici de 200.000.000 € a AENA, dels quals uns160.000.000 € corresponen a Son Sant Joan. Aixòsignifica el 25% del benefici total d'AENA a tot l'Estat.

Només l'activitat comercial de l'Aeroport de Palma vasuposar uns ingressos de 70.000.000 € per a AENA el2016. De tots aquests beneficis que genera Son SantJoan, uns 160 milions anuals, AENA va anunciar elgener del 2017 que es reinvertirien a l'aeroportmallorquí uns 296 milions en els pròxims 5 anys, és adir, 59,2 milions anuals. Per tant, hi ha 100 milionsanuals que genera el nostre aeroport que volen de lesilles cap a algun altre lloc, o a millorar altresinfraestructures de l'Estat o directament a engreixarels comptes d'AENA. Com passa amb la resta derecursos econòmics i imposts que genera aquestaterra, bona part parteixen sense que mallorquins,menorquins, eivissencs i formenterers puguem ni tansols opinar.

Les institucions de les Illes Balears no tenen cap poderde decisió sobre els seus aeroports, no poden decidir nien què invertir els beneficis, ni en el nombre de vols, nien el nombre de passatgers, ni en les sevesinstal·lacions ni en cap element d'aquestainfraestructura. Totes aquestes decisions estan enmans de l'Estat i d'un 49% d'inversos privats sense caprelació amb la nostra illa. A més, està damunt la taulala seva privatització total, motiu pel qual les decisionsquedarien en mans d'especuladors i fons d'inversió.

Davant aquesta situació de flagrant injustícia, demenyspreu a les nostres institucions i d'espoliinjustificat de la nostra riquesa, des d'Avançamreclamam la gestió total de l'aeroport de Son Sant Joanper a les institucions de les Illes Balears, les quals hande poder decidir sobre la recaptació, gestió i inversióde tots els recursos econòmics que genera l'aeroport;el nombre de vols i passatgers que ha de suportar lainfraestructura, inclosa la decisió sobre un possibledecreixement; i sobre qualsevol aspecte que afecti lesseves instal·lacions i organització.

La sensibilitat i opinió de la ciutadania d'aquest país ha

anat canviant en els darrers anys. Una gran part de lanostra societat pensa que ja n'hi ha prou de pagarimposts i generar riquesa i que això no reverteixi en elnostre benestar i en poder garantir els serveis bàsicsque han de prestar les nostres institucions: educació,sanitat, serveis socials.... A tall d'exemple, els 100milions nets que AENA se'n du del nostre principalaeroport cada any permetria augmentar en prop d'un11% el nostre pressupost d'Educació.

Els ciutadans d'aquestes illes som gent solidària, i aixího hem demostrat en nombroses ocasions. Però lasolidaritat no es pot entendre com un sistema quesignifiqui generar i donar molt per al final disposar demenys recursos que la resta. Volem decidir, i volemdecidir ja. Volem decidir sobre els imposts i recursosque generam, recaptar-los i gestionar-los, i tambévolem decidir sobre les nostres principalsinfraestructures: ports i aeroports. Volem dir què s'hiha de fer, gestionar els seus beneficis i decidir els seuslímits si és necessari.

És imprescindible que la gent d'aquest país escomprometi i mobilitzi per aconseguir allò que és just inecessari: poder decidir sobre els aspectes mésimportants que afecten aquesta terra.

Sabem que el camí és llarg i ple d'entrebancs, peròhem de pensar que l'objectiu final val la pena: elbenestar i els drets de la gent que habita aquestesilles.

2

3.2

Més feminismes

que mai:

XVIII Universitat d’Estudis de Gènere (UEEG)Esperança Bosch i Victòria Ferrer

Codirectores de la UEEG

Divuit anys són molts quan es parla d'organitzarun curs d'estiu feminista, que pretén analitzar elmón, amb tota la seva complexitat, amb ulleres

violeta i ulls ben oberts. Quan vàrem començaraquesta engrescadora aventura, allà per l'any1997 (durant dos anys no vàrem poder dur a

1

3.2

terme el curs per manca de subvenció per partde qui en aquells moments dirigia l’IBD), lasituació era ben diferent de l'actual, moltparticularment en el marc legislatiu, tant enl'àmbit Estatal com a la CAIB. I, des d'aquestpunt de vista, sens dubte hem avançat. Però, ésben sabut que, una cosa és la igualtat formal, iuna altra ben distinta la igualtat real, i, enrelació a aquesta darrera, l'optimisme se'ns va anorris.

La història en ensenya que els avanços en DretsHumans s'han de defensar sempre, i els DretsHumans de les dones encara més. Res semblaestar consolidat de manera definitiva, ni alnostre món més proper, ni a escala planetària,on hi ha zones allà on les dones no tenen dretgairebé ni a existir.El feminisme, com a teoriapolítica i com a moviment social, representa pera la humanitat la revolució que més aspira adefensar aquests drets, sempre pacíficament,amb una organització horitzontal, amblideratges compartits, i en permanent revisió idiscussió (pot ser a vegades un poc massa...però això és un altre tema), per això parlem defeminismes, així en plural, perquè tinguincabuda tots els matisos. Davant una realitatpolièdrica, també els feminismes ho han deser.D’aquí el títol d'aquesta edició d'enguany,per fer front a un món convuls, els feminismessón més imprescindibles que mai. I per aixòvàrem organitzar aquesta XVIII UEEG amb undoble eix: per un costat, des d’un punt de vistaintergeneracional, amb feministes històriquesde l'àmbit acadèmic (com ara les professoresemèrites Genoveva Sastre i Montse Moreno), ide la militància social (amb la presència deLeonor Taboada); i, per altra, amb diferentspunts de vista dels feminismes actuals, comMarisa Soleto (FundaciónMujeres), feminista dela igualtat, o els posicionaments més alternatiusdel professor de psicologia Dau Garcia Dauder.I,com anem fent gairebé sempre, abordant laviolència de gènere, amb les aportacions delmagistrat Joaquim Bosch, o de Graciela Atencio,del portal feminicidios.net , s'han fet tallers

sobre noves masculinitats, prevenció de laviolència de gènere en adolescents,micromasclismes a les xarxes, o diversitatfuncional i gènere.erò, com sempre, l'autènticprotagonista de la setmana és l'alumnat, que,una vegada més, ens ha donat la sevaconfiança i ha participat de manera activa idinàmica, aportant suggeriments i enriquint ladiscussió i la reflexió.També ha format part

d'aquesta edició una taula rodona ambrepresentants dels quatre principals partits,PSOE, MES, PODEMOS i PP, als quals heminterpel·lat sobre els seus compromisosfeministes.

Saben que hi ha temes encara no resolts, comara la prostitució, que genera acaloradesdiscussions entre abolicionistes (com és elnostre posicionament) i reglamentaristes..., iproblemàtiques noves que s'han incorporat ambforça a l'agenda feminista, com els ventres delloguer, el feminisme no blanc (del que ens vaparlar Mercedes Jabardo) i molts d'altres, quefan necessària una XIX UEEG que esperempoder dur a terme l'estiu que ve, sense oblidaruna data important: els 40 anys de l'article 14de la Constitució Espanyola.

D'on venim i on volem anar... En parlarem, si totva bé, el juliol del 2018. Allà us esperem a totesi tots.

2

4.1

Suspesa la suspensió

El CES torna a funcionar

Josep Valero

Secretari General del CES i membre del Consell de les Fundacions

Malgrat sembli un joc de paraules, aquesta és lafórmula legal que en forma d'acord, va haver d'adoptarel Consell de Govern el 29 d'abril de 2016, per deixarsense efecte la suspensió del Consell Econòmic i Socialde les Illes Balears, que realitzà el govern de Bauzá perla llei de 27 de desembre de 2012. El CES és un òrganreconegut per l'Estatut d'Autonomia. Per dissoldre'lcalia reformar l'Estatut. Bauzá tenia majoria absolutaen l'anterior legislatura, però no la majoria qualificadasuficient per a poder reformar l'Estatut. Per això vasuspendre el CES i no va poder procedir a la sevavoluntat de dissolució.

L'excusa era la necessitat de fer retallades. La realitatera que el CES era un òrgan incòmode per a les sevespretensions de comandament absolut. Pels que noconeguin el funcionament del CES, convindria recordarla seva composició. Està constituït per tres grups de

feina. El grup I el formen les patronals, en el nostre cas9 representants de CAEB i 3 de PIME Balears. El grup IIel formen els sindicats que tenen al menys, més del10% del conjunt de delegats sindicals electes de lesIlles, el que fa que actualment siguin 6 consellers dela1 UGT i 6 consellers de CCOO. El grup III és molt mésdivers, i està format per 4 experts anomenats percadascun dels consells insulars, 1 expert anomenat pelgovern, 1 representant de la FELIB, 1 representant dela UIB, 1 representant del GOB, 1 representant de laUnió de Pagesos, 1 representant de La Defensa(associació de consumidors), 1 representant del'economia social, 1 representant de la Confraria dePescadors. 36 consellers que formen el Plenari, a mésdel President i del Secretari General que tan sols té veui no té vot.

Formalment el CES tingué la seva sessió constitutiva el

1

4.1

19 de juliol de 2017. Més d'un any des de la sevaposada en funcionament legal. Un any per a treballarconsensos i aconseguir que tots els grups fessin lesseves propostes per nomenar els seus consellers. Unany per cercar els perfils de les persones que podrienportar la Presidència i la Secretaria General de lainstitució. El que subscriu Josep Valero, va seranomenat pel govern com a Secretari General del CESen el BOIB de 24 de juny de 2017. Finalment CarlesManera i Urbina fou proposat com a president del CESpel govern, ratificat per votació secreta dels 2/3 demembres del Ple en la seva sessió preliminar del 26 dejuny, i proclamat oficialment com a president del CESal BOIB de l'1 de juliol. La sessió formal de presa depossessió del càrrec fou el 5 de juliol al Consolat deMar.

El CES de les Illes Balears té unes funcionsd'assessorament i de consulta, preceptiu o voluntarisegons els casos, sobre els projectes de llei, decrets,normes reglamentàries, que proposin el govern de lesIlles Balears o els consells insulars quan actuen ambcompetències autonòmiques, sobre temes que facinreferència als aspectes econòmics, socials imediambientals de les Illes Balears. També pot realitzarestudis per iniciativa pròpia. I especialment rellevants,han estat les publicacions de les seves Memòriesanuals sobre la situació de la realitat econòmica i socialde les nostres Illes, degudament visibles a la pàgina

web de la institució www.ces.caib.es

Però especialment és un lloc de trobada derepresentants de la societat civil i de lesadministracions, pensat per tal de generar anàlisiscompartides, diagnòstics comuns i propostes

d'actuacions consensuades. No és doncs un lloc delqual calgui esperar lloances incondicionals, niurgències de tramitació administrativa. Políticament laseva prioritat és intentar arribar al consens entre elsseus membres. I si no es pot arribar a aconseguir-ho,pactar fins i tot la manera d'expressar el dissens. Éscomprensible que molestés com a institució al PP i a laseva manera absolutista de governar en la passadalegislatura. Cospedal a Castella La Manxa i Bauzá a LesIlles varen voler ser els alumnes avantatjats enpretendre dissoldre els CES autonòmics. La sevaprepotència ens ha dut en el cas de les Illes, a unainterrupció lamentable de la bona feina que estava fentuna institució com el CES de les Illes Balears. Un CESque per cert, estava inspirat en el seu funcionamentintern, en les estructures del CES de l'estat, dels altresCES autonòmics i del mateix CES europeu.

No és fàcil com es pot comprovar, posar enfuncionament i en rodatge, el que una malifetaautoritària del govern Bauzá, va poder fer en tan poctemps. El CES ha de recuperar el seu personal, posaren funcionament el seu procediment administratiu,treballar en una seu provisional habilitada a laConselleria de Treball de la plaça de Son Castelló,recuperar la seva visibilitat funcional i institucional.Construir sol ser sempre més dificultós que destruir.Però els ànims hi són i hi ha voluntat i idees per fer delCES un organisme que estigui al servei de laciutadania. Per això la seva posada en funcionamentera un dels Acords del Canvi i un compromís de l'actualgovern. I afortunadament, la cooperacióintergovernamental, també en aquest cas, ho ha fetpossible.

2

4-2

Deu anys de ConsellInsular de Formentera

Noèlia Gonzàlez Cardona

Vicepresidenta de l’OCB Formentera

Si hem de definir d'alguna manera a la societat deFormentera, el que segurament ens vendrà al cap és laparaula inconformista. La societat de l'illa sempre haestat activa i reivindicativa, amb una gran base socialdisposta a defensar -sobretot el territori- de cara aqualsevol amenaça de destrucció. És per això que lesreivindicacions de més autogovern comencen sobretota finals dels anys 80. És sabut que durant aquellaetapa de la història de Formentera es van produirgrans mobilitzacions ciutadanes en defensa delterritori, enfront de diferents empreses eivissenques(Grup d'Empreses Matutes, concretament) ambsucosos projectes de macro-construccions turístiques.Des d'aquell moment la societat i els partits polítics deFormentera van tenir clar que per aturar totesaquestes amenaces només es podrien fer front ambuna institució forta que pogués gestionar l'illa en laseva totalitat.

Tots aquests fets són els que duen el Febrer del 2005 aldiputat per Formentera al Parlament Balear, PepMayans, a iniciar una Proposició no de Llei per crear unnou consell. Es va fer aprofitant la conjuntura, ja queen aquells anys s'estaven actualitzant la majoriad'estatuts d'autonomia d'arreu de l'Estat espanyol. Pertant, aquesta proposició va ser acceptada el juny del2006 pel Parlament Balear i l'1 de març de 2007 espublica al BOE l'Estatut de les Illes Balears la separaciódefinitiva del Consell de Formentera del Conselld'Eivissa. Finalment, el 10 de juliol de 2007, pocdesprés de les eleccions celebrades aquell any, esconstitueix oficialment el Consell Insular deFormentera, amb un partit de nova creació -Gent perFormentera- a la seva presidència.

Deu anys després,GxF segueix al capdavant de lainstitució insular, però es pot dir que el context polític isocial ha canviat considerablement a l'illa. A horesd'ara podem afirmar que el Consell de Formentera ésuna institució madura i ben instaurada, la qual lapoblació ja se l'ha fet seva. I amb molta raó. La societati els polítics han hagut de demostrar al llarg dels anysque es podia gestionar l'illa des de la mateixa illa.Sovint des de Mallorca i Eivissa es veia amb certpaternalisme l'ajuntament de Formentera, l’ens quedurant molts anys assumia la gestió per mitjà d'unadelegació de competències des del Consell d'Eivissa iFormentera.

Actualment, gràcies a l'increment de responsabilitats ide finançament que va rebre el Consell, s'han pogutdur a terme diferents infraestructures socials, culturalsi esportives que es duien reivindicant durant anys al'illa. En són un exemple l'Hospital de Formentera, el

Centre de Dia o el poliesportiu municipal, a més demolts de projectes de futur que encara han d'arribarcom són la futura residència, la construcció del tanatorimunicipal o el nou CEIP de Sant Ferran, a més delCentre de les Arts. A més, arran d'aquest augment decompetències que ja hem esmentat, s'ha pogutcomptar amb infraestructures administratives i un cosfuncionarial propi. Tot això ha ajudat a millorar la vidadels habitants de Formentera, ja que abans de la sevaexistència s'havia de visitar l'illa veïna per fer gestionsi tràmits que avui en dia ens arribarien a semblar mésaviat ridículs. Com bé diu Isidor Torres, darrer alcaldede Formentera abans que es constituís el Consell, "lagent de Formentera ha de poder néixer i morir a laseva pròpia illa".

Tanmateix, encara queden molts reptes als quals s'hade fer front: la massificació als mesos d'estiu delsnostres espais naturals, la dificultat de trobarhabitatge, lloguer turístic il·legal, la manca de personaldocent i sanitari, la problemàtica de les connexions alsmesos d'hivern... Problemàtiques que durant aquests10 anys han anat en augment. I és que en 10 anys,passar d'uns prop de 8500 habitants als 12000 (i enaugment) que hi ha en l'actualitat, fa que elsproblemes també vagin en augment, sobretot si tenimen compte els 83 km² del nostre territori. Una novaporta oberta que el Consell de Formentera ha de donarrespostes. Com acabarà? Sigui Gent per Formenterasigui una altra força política, hauran de ser valents enles seves mesures si no volem ser recordats com eldarrer paradís del mediterrani que mor d'èxit.

Arran d'aquestes reivindicacions ha sorgit la plataformaFormentera Importa, que reuneix diferents entitats icol·lectius de l'illa, la qual per mitjà de la campanya"On sempre" va aconseguir que no es traslladés laubicació de l'estació marítima de Formentera dins elport d'Eivissa. Un cop més la societat de Formenteraens demostra així que gràcies a la unitat es potdefensar els interessos de l'illa. Esperem que segueixiaixí.

4.3

La llei que regula les estadesturístiques en habitatges

Antoni Reus

Diputat de MÉS al Parlament de les Illes Balears

El passat mes de juliol s’aprovà al Parlament de les IllesBalears la modificació de la Llei turística per tald’introduir una nova regulació de les estadesturístiques en habitatges i la introducció efectiva d’unsostre de places, amb mesures de decreixement. No vaser sense problemes, que requeriren l’aprovació d’unDecret-Llei pocs dies després per tal de mantenir lacoherència de la regulació que s’havia plantejat.

Pel que fa a la nova regulació de les estades enhabitatges, aquesta representa un canvi de paradigmarespecte a la regulació anterior que es basavaessencialment en la tipologia de l’habitatge. Aquest eral’eix central que va introduir la llei Delgado el 2012, ino va ser precisament clara ni pacífica.

La llei partia del supòsit que només es podien llogarhabitatges unifamiliars aïllats o aparellats, per acontinuació introduir la possibilitat d’altres tipologies«anàlogues» mitjançant la tramitació d’un expedient.Posteriorment, mitjançant un Decret Llei del 2013, esvaren introduir modificacions per permetre que l’illa deMenorca reglamentàriament s'establissen altrestipologies d’habitatges.

Finalment, el reglament de desplegament de la llei, queno arriba fins a darreries de la legislatura, l’abril del2015, introduïa la possibilitat dels habitatges entremitgeres, que no estaven previstos a la llei.

Al marge d’aquesta definició canviant de la tipologia,els habitatges estaven exempts d’haver d’adquirirplaces turístiques, i per tant es permetia un creixementil·limitat.

La nova normativa representa un canvi de paradigma:el punt principal de la llei no és la tipologia del’habitatge (encara que evidentment hi tengui la sevaimportància). La cosa principal de la llei és lazonificació i el sostre de places.

És la zonificació, perquè la llei permet que s’estableixinels àmbits on es pot dur a terme i on no lacomercialització turística, amb una ordenació territoriali urbanística, de la mateixa manera que hi estàsubjecte qualsevol altra activitat.

D’aquesta manera es permet identificar les zones on lacomercialització d’estades turístiques potser unaactivitat positiva, que genera riquesa i dinamitzal’economia i les zones on aquesta activitat pot crearproblemes de saturació o d’accés a l’habitatge.

I és el sostre de places, perquè és allò que ens permetla contenció de l’oferta turística en general, no nomésde la comercialització d’estades turístiques. Unacontenció i una reducció de l’oferta necessària des delpunt de vista de la capacitat de càrrega, des del puntde vista ambiental.

En la nova llei el sostre de places s’introdueix demanera efectiva, no només pel que fa als habitatgescomercialitzats turísticament, sinó sobre tota l’ofertaturística d’allotjament.

Les excepcions vigents d’ençà que s’introduíl’intercanvi de places als anys 90, no només permetienun creixement sense límit de places en habitatges,també en hotels de 5 estrelles, o amb establiments deturisme interior o en els hotels de ciutat. És més, lafórmula d’intercanvi permetia per exemple queeliminant places d’un establiment obsolet, se'npoguessin donar d’alta el doble a un nou establiment.

Els canvis aprovats a la llei preveuen una contencióclara del nombre de places, fent efectiu i senseexcepcions l’intercanvi. És més, preveu eldecreixement de places, establint que aquellsestabliments, donats d’alta mitjançant aquestesexcepcions, en produir-se la seva baixa no facinincrementar la borsa de places disponibles.

Aquesta nova regulació turística no resoldrà tots elsproblemes d’habitatge, socials o ambientals que patima les Illes Balears, però és una passa necessària i fermaen la bona direcció que ja està donant els seus fruits.

E

BEGOÑA DE LA IGLESIAMAYOL

Biel Pérez i Josep Valero

Després de moltes setmanes intentant fixar unatrobada, entre responsabilitats laborals, familiarsi musicals, aconseguim una estona de diàlegreposat a la seu de l’Ateneu Pere Mascaró.

Na Begoña es mostra tota satisfeta de què lamúsica es faci present a una publicació queintenta oferir un pensament crític i positiu enfavor de la transformació de la nostra societat. Iaccepta l’envit d’enviar-nos de tant en tant unacol·laboració.

Aquesta vegada començarem amb unaentrevista.

Bé, som aquí perquè som membre del grup CAPPELA. Es tracta d’un grup format per setmembres. El vàrem començar amb un grupd’amics que compartíem la curolla de la música ija fa vint-i-tres anys que estem damuntl’escenari; intentant fer la música que ensagrada, que ens fa vibrar i que, d’algunamanera, ens ha acompanyat durant tot el procésd’aprenentatge del món musical. Com també detotes aquelles coses que et permeten vibrar.

Heu evolucionat?

Nosaltres pensam que molt! Perquè amb vint-i-tres anys et dóna o per desaparèixer i perevolucionar. Mem... és que hem crescut junts!Llavors, canvies moltíssimes coses; des decondicions personals, laborals, fins i tot físiques, iaixò es veu damunt l’escenari.

Heu perdut algun membre pel camí?

Vàrem començar, abans d’ésser Cap Pela, comara som, érem molts. Érem, no tant un grupvocal, sinó gairebé un grup coral, érem tretze.Llavors, per exigències d’estudis, de manca dedisponibilitat horària, i també per interessos,gent que li agradava més el món clàssic...

Per qüestió de gusts va haver-hi divisions?

Totalment respectuoses, però sí. Va haver-hi gentque va optar per altres itineraris, i fantàstic.Alguns estan dedicant-se al món líric, i molt bé.Vàrem aprendre molt amb ells. Després decidimfer una agrupació més petita, amb un formatatípic, perquè el número set no és molt comú engrups vocals. Normalment solen ser tres homes itres dones, sempre sol ser molt compartit, o méshomes que dones, o totes dones... però aquestformat de tres homes i quatre dones no sol sermolt freqüent. I ens hi sentim còmodes, perquèpots treure un so diferent, pots treballar ambharmonies diferents...

Tots teniu formació musical?

Sí, tots hem estudiat música, i, de fet, la majoriaprofessionalment som professors de música.

Toqueu instruments musicals?

Gairebé tots tenim la formació més instrumentalque vocal. Després hem estudiat cant.

En canvi no incorporeu els instruments al vostregrup.

És que trobem que perdríem l’essència, perdríemla definició del grup “Cap Pela”, “a cappella”, sónjocs de paraules... Sense instruments és el querealment ens defineix. Gent que fa música, i que

1

E

la fa molt bé, i que aporta molt, n’hi hamoltíssima. I sense instrument, també; però anosaltres ens defineix aquesta característica noinstrumental, que l’únic instrument sigui la veu. Iens hi trobem a gust, el millor arribem un dia...

Vint-i-tres anys, avui que les fidelitats duren tanpoc, són molts d’anys. Heu patit alguna crisidurant aquests anys que hagi posat en perill lapervivència del grup?

Més que crisis hi ha hagut moments de prendredecisions serioses. Per exemple, ens dediquemexclusivament a la música o compaginemprofessió i música? Això sí que hi va ser en undeterminat moment. Ens hi tirem o no?

O sigui, professionalitzar el grup i viure nomésde la música.

Clar, què passa? Que set membres d’un mateixgrup, vivint tots set de la música... a Mallorca ésmolt difícil. No hi ha tantes ajudes o, en aquellmoment, nosaltres no les vàrem saber demanar;o no vàrem aprofitar... no ho sé. Era moltcomplicat.

Les Administracions públiques són sensibles alfenomen musical, al valor de la música?

Mmmmm... Mem; són sensibles si entenem queno és concebible un programa de festes dequalsevol institució sense una actuació musical.Troben que és imprescindible dins la part d’oci,cultura i oferta.

I, dins els pressuposts?

Això mateix! Quan s’arriba al pressupost, costadedicar un pressupost al tema cultural engeneral i amb la música també ens passa això.Viure de la música, dependre sols d’això, és moltcomplicat per a set persones.

Quines professions teniu els membres de CapPela?

Tots ens dediquem a la docència, ja siguiPrimària, Secundària, Conservatori, escolesconcertades... Jo estic a la Universitat, a laFacultat d’Educació. En el Departament de

Pedagogia Aplicada i Psicologia de l’Educacióimparteixo l’assignatura de dificultatsd’aprenentatge als futurs mestres. I pas molt degust. Que la part laboral et permeti combinaramb el tema musical i tenir un temps compartit,és ui! Així com va haver-hi un punt d’inflexió enquè vàrem haver de decidir; després, podercombinar amb la part professional amb ladocència a qualsevol nivell és un privilegi. I, apart d’això, fem concerts didàctics; i és moltguapo veure la reacció del públic infantil quan elsestàs ensenyant, a través de la música, què ésun grup “a cappella”, com funciona, quinsrecursos podem utilitzar amb la veu, quinrepertori es pot arribar a fer... veure que ésil·limitat i veure com ells responen, a nosaltresens motiva molt!

Els teus fills, com ho vien a això?

Tenen set anys, en Lluís i deu en Gerard. Ells hanviscut les dues parts, que també està molt bé pelque fa a l’aprenentatge. Veuen que tot el que éspujar damunt un escenari requereix assajosprevis, programar-te, dedicar-hi molta feina iesforç...

És una religió la música?

Ummmm... Depèn del que tu visquis com unareligió, jo entenc la música com entrar dins unaaltra dimensió. El que et fa sentir la música, crecque sí en aquest sentit, és comparable a unareligió perquè et fa entrar dins una altradimensió. Una dimensió que, si no és espiritual,no l’entens. Jo crec que la música també et

2

E

permet entrar dins aquesta dimensió, que si noés a través de la música o de l’art o d’algunaexpressió diferent, que és més abstracta, no lapots entendre. Jo crec que et transporta.

El teu espòs també és de CAP PELA... hauríeud’haver vingut tots dos...

Sí, però un havia d’anar a cercar els nins... aixòera primer!

A dins ca vostra hi cap res més que no siguimúsica?

Síii (rialla fresca). Hi caben moltes coses, hi capl’esport, hi caben les rutines, hi cap l’escola, elsamics... moltes coses! Però, sí que ocupa moltd’espai. Entres a ca nostra i hi veusinstruments... ca nostra és petita i elsinstruments estan a la vista. A part d’això,assagem a ca nostra. Els meus fills sabem quetal dia i tal dia tenim assaig i ells se n’han d’anara dormir prest. Que el papà i la mamà el dissabtetenen un concert i ells hauran de quedar a calspadrins... o que vénen al concert amb elspadrins... Hi ha renúncies, també, per part seva!I també hi ha molt d’enriquiment. Ells han tingut,o tenen, unes experiències que, si no haguésestat per Cap Pela, no les haurien tingut.

Com vares començar a ser especialmentsensible a la música?

A ca meva sempre hem escoltat música, elsmeus pares, sobretot el meu germà. Però no t’hoperdis! Nosaltres vàrem començar en el cor de laparròquia. Va ser a través de la mare d’enJoaquim, la meva parella, que el va muntar; i lagermana d’en Joaquim era la directora. Ell tocaval’orgue, na Carol, que és la germana que tambéestà a Cap Pela, va començar a organitzar, através del MIJAC (Moviment Infantil i Juvenild’Acció Catòlica) i del Club d’Esplai, un grup queens dedicàvem a cantar a la celebració delsdissabtes. Arran d'aquí vàrem començar a cantarmés i més i més i a fer coses diferents. Després,com que ells varen començar a estudiarMagisteri, allà varen coincidir en un grup de gent

que no volia fer sols música clàssica, sinó unrepertori més ampli: pop, rock... el queescoltàvem en el dia a dia. I vàrem començaressent uns tretze. Després va haver-hi gent quees va decantar, com t’he explicat abans. Va seraixí; jo vaig prendre consciència del que implicacantar, i fer veus, i del que implica cantar cantcoral, va ser a la parròquia.

Quan no hi ha una necessitat immediata (unrecital), quina música escoltes a ca teva?

Ara t’he de dir que, en això, els meus fillsguanyen molt de terreny. Ens fan escoltar moltescoses que jo, per iniciativa pròpia, no escoltariamai, però... A ca nostra solen sonar molt elsgrups de sempre, que han estat una mica com elreferent de què fem, Sting, Supertramp, DireStraits, aquests que ja són clàssics. I, després,escoltam coses molt diferents; perquè, arriba enJoaquim i posa qualque cosa clàssica que faestona que no escoltàvem... L’altre dia va dur elRèquiem de Fauré, que feia estona que nol’escoltàvem, i volia escoltar no sé què; el vàremescoltar i els nins varen al·lucinar. O el meugermà se n’ha anat a veure Pearl Jam a Irlanda, ia ca nostra sonava Pearl Jam. És tan divers...!

Coincidiu tu i en Joaquim de gusts musicals?

Sí, normalment sí.

3

E

A Cap Pela sou tots parents?

Gairebé sí. Mira, hi ha els tres germansDomènech, que són en Joaquim, na Carol i naSofia. Després hi ha en Santi i n’Ester, que s’hanformat molt a la Coral Universitària, són parella,són matrimoni. Hi ha en Guillem, que vacomençar Magisteri amb na Carol i en Joaquim ésde Pollença, i seria el qui té manco vinclefamiliar... Però, després de vint-i-tres anys, quèvols que et digui? Tots som família. Jo somcunyada d’uns i parella d’en Joaquim... Tinc 43anys; he compartit més de mitja vida amb elgrup! A vegades ho comentem: hi ha setmanesque ens hem vist més amb el grup que amb lafamília. Sobretot, quan vas de viatge hi ha unacomunicació més intensa.

Quin ritme d’assaigs us suposa?

Depèn molt de les circumstàncies. Si tenim unconcert important, fa poc hem estat a Girona, oquan anem a fora, hem estat a Àustria iAlemanya, ens hi posem de valent i assagemdues o tres vegades per setmana. Ara, per anarfent i engegar projectes, i no perdre el ritme,com a mínim, un pic per setmana. Quan arribenels concertes, dos o tres assaigs. I quan hi ha unenregistrament ja és... vaja! Cada dia; horesd’estudi, post-producció...

Hi ha unanimitat respecte de gusts musicals enel grup?

Saps què passa... dius: buaf!, hem de fer aquestapeça i no m’agrada gens...

Qui és el cap?

El cap és quan sona bé!! Mem, el líder musical, elqui du els arranjaments, les harmonies, el quiproposa les cançons, és en Joaquim. És el baix iés el que fa tot l’arranjament. Però, per exemple,en Santi també ha fet cançons seves; na Sofi, naCarol... hi ha aportacions puntuals, però el qui duel gruix, el pes musical, és en Joaquim. Però, aixíi tot, quan du qualque cosa i no sona bé; no sonabé! Per molt que ho hagi duit ell!

A ca vostra en parlau?

Síii. Jo li puc dir el que m’ha agradat, o no m’haagradat, o trob que necessita més temps... Sí...sí. Forma part de les converses. El que funciona,el que no, com podríem millorar... Per exemple,anam dins el cotxe i sona una cançó: Ostres,aquesta cançó la podríem fer! També fem moltescoses de comanda: una festa especial, unesnoces.Us fan comandes específiques?Clar, i avegades dius: no, això no encaixa gens. Tambého pots dir: això no ho fem perquè no encaixagens, o perquè no ens dóna temps. Però, avegades sí; i et sorprèn. Dius: Ostres! No hohaguérem fet mai i ho hem fet per això i haquedat molt bé. També fem col·laboracions ambcorals.

Heu arribat allà on volíeu o la vida us ha dut percamins insospitats?

(Uns segons pensant-s’ho). Jo crec que les duescoses. Hem tingut experiències que no ensesperàvem tenir mai; com un cúmul decasualitats: una persona que t’escolta per laràdio i després fa que tu siguis la banda sonoradels Premis Max al teatre de La Maestranza deSevilla... Fruit d’una casualitat! Et dius: esticvivint com un somni que no et podies esperarmai. O, per exemple, un festival a Leipzig, que tuclausures... i et demanes: què faig jo aquí!? Sisom una “mindungui” i això és un teatreespectacular (Gewandhaus)... Ens han passatcoses brutals, que no les esperàvem mai, però,també, la feina de formigueta sí que la tenimprogramada. Fins on podem arribar. Per exemple,ara tenim el projecte de fer un disc nostre; decançons nostres, molt mediterrani. Que lamajoria de les cançons siguin pròpies; que no

4

E

siguin versions, que sigui en català... Sí queanem projectant cap a on volem anar; però, dinsaquest camí ens van passant coses que tu etdemanes: com pot ser mai?! Bé, som aquí, i aixòés el que estam vivint. I, si no fos per Cap Pela,tot això no ho hauria viscut.

El fenomen musical ha determinat els teusestudis?

No! No, perquè em va agafar quan ja erauniversitària; ja havia decidit això. Uns varendecidir fer Magisteri i es varen conèixer allà...Potser si ens haguéssim conegut tres anysabans, sí que hauria condicionat molt quinitinerari formatiu havíem de seguir...

A tu t’ha exigit estudis posteriors de música?

Síii! De tota la part vocal, jo no havia fet estudis.Havia començat amb la flauta travessera i nohavia fet estudis de cant; i vaig començar a anaramb n’Eulàlia Sardanyà fruit d’estar a CapPela. .Ara vaig amb na Catalina Moll, unaprofessora de cant de Pòrtol que em fa disfrutar iaprendre molt.

Tots heu fet estudis posteriors com aconseqüència d’estar a Cap Pela?

Sí. Perquè na Sofi i na Carol havien estudiat violí,en Joaquim és pianista, en Guillem havia estudiatclarinet i saxo, n’Ester i en Santi piano... Totsérem més instrumentistes que cantants.

I tots aquests instrumentistes sonen elsinstruments en altres llocs?

No, canten. Mem, en Joaquim no deixarà mai detocar el piano; de fet, ell sí que participa i, perexemple, ara fan un espectacle per infants defins a sis anys i ell toca el piano. Tota la partd’arreglar les cançons les treu amb el piano. Pera estudiar, l’instrument és un recurs, és unsuport, i s’utilitza; però, tots cantam més quetocar instruments.

Tu estàs ensenyant als futurs mestres laimportància de la música com eina educativa,creus que això està prou considerat dins elcurrículum?

Bé...! Ara el panorama és bastant desolador. Hiha escoles de Primària que no tenen músicaobligatòria dins el seu currículum. Semblaimpossible que pugui haver-hi una escola quedecideixi que els crèdits que són optatius esdediquin a un idioma, per exemple, i deixar lapart musical; i hi hagi nins que durant tota laPrimària no vegin cap contingut musical. Pothaver-hi nins que acaben la Primària i no els hanensenyat a escoltar música; no els han despertatel gust per la música. Això passa amb la darrerallei educativa.

Això voldria dir que l’àrea musical ésdesconeguda per a molts de mestres?

Quan entres dins les escoles t’adones que escanta. No és que sigui desconeguda; és ques’utilitza moltíssim! Dins les aules escoltenmúsica; la posen per a asserenar, per fermeditació, per quan tornen del pati, com a recursd’afavorir tota la part sonora per a començar allegir millor... O sia, s’utilitza molt com a recurs.Potser hi ha docents que són més resistents acantar ells, perquè potser tenen bloquejos otroben que no ho fan prou bé, però la músicadins l’escola... ja em diràs tu un final de curssense música! És que no existeix! Però, enl'àmbit curricular, pot no ser-hi. Abans eraobligatòria, i ara, a Secundària, cada vegadaestan llevant més hores de música als instituts.Jo crec que és una pèrdua brutal. No sols ladesconeixen pel que fa als continguts, sinó queno la poden viure. Et permet unes experiències,igual que qualsevol art, el porta a una altradimensió. Jo no concebo un dia sense escoltarmúsica. Ens aixecam el matí i ja sona qualquecosa, la ràdio... Dins el cotxe; quan arribam a canostra, entre que un canta, l’altre assaja no séquè... és gairebé impossible que no hi hagimúsica! I això, per què ho retallen a l’escola?

Canteu a dins ca vostra?

Ha, ha, ha, ha...! Som insuportables, fins i totdins la dutxa! Fem de tot; els nins toquenbateria, piano... A ca nostra hi ha trui; no somgaire bons veïnats. Tanta sort que tenim unsveïnats molt respectuosos i ens animen. En

5

E

tenim un parell que també són músics i hocomprenen perfectament. A més, opinen iparticipen de la moguda. És una gent moltdivertida.

Connectau amb altres grups?

Sí, i és súper important. Nosaltres ens marquem,com a grup, fer un festival cada any (i, si no potser, cada dos). Perquè en el festival coneixesaltres grups, de fet fa poc vàrem anar a Àustria.Ara hem estat a Girona i potser no hem tinguttants de contactes perquè és un festival que esfa cada cap de setmana i s’allarga molt en eltemps; aleshores no conflueixen molts de grups.Però sí que vàrem tenir la sort d’anar a unespectacle d’uns americans i ja agafes moltesidees. A Àustria vàrem coincidir en un grup, “ElsHumanophones” que ho fan tot amb veus; moltjazzístic, molt xulo, molt difícil, i, a més, ambpercussió corporal. Era una meravella, això sique no ho havia sentit ni vist mai! I d’unadificultat brutal. Super propers, gent que ho valla pena.

Això us enriqueix...

Clar! Perquè dius: això podríem introduir-ho; oaixò, que nosaltres ho trobam arriscat, mira comarriba... Sons diferents... Maneres de ferespectacles diferents... Molt senzills! Dius:ostres, mira, sols introduint això, mira l’efectiuque resulta! Si no ho veus des del públic... Elmoviment del cos...

Hem començat comentant si havíeu evolucionat;queda clar...

Jo crec que sí. Ara fem moltes més cosesdiferents. Cada disc suposa un repte per anosaltres i implica una evolució; en l'àmbitrítmic, a escala harmònica, pel que fa arepertori... Fins i tot de posada en escena. Vahaver-hi uns anys que vàrem apostar molt peltema audiovisual; va ésser una aposta moltforta, i va ser molt guapo. Els concerts lluïenmolt més. Incorporar noves tecnologies; ara lapart tècnica t’ofereix uns recursos brutals, queno fa falta que duguis res enregistrat, perquè ennosaltres el que sona és el que és. No duim nibases ni res de tot això; però tota la part tècnica,el que saben els tècnics! La qualitat del so... tots’ha d’aprofitar; i així vas evolucionant. Elsordinadors que et poden enregistrar a ca teva.Em puc sentir, puc millorar el que fet i, després,a partir d’aquí, ho munto i fem i desfem i veus...Tot això no ho teníem fa vint anys! Es tractad’aprofitar-ho; evolucionar és estar obert,aprendre molt i aprofitat el que tens.

Moltes gràcies, Begoña, perquè ens fas guaitardins el món encantat de la música i perquè enspermets conèixer una gran persona.

Esperam i desitjam que tu i els teus companys icompanyes vos faceu més presents a la nostrarevista i així puguem enriquir-nos tots de lavostra saviesa.

6

5.1

Aportacions de les Jornades

'UN ESBORRANY DE PAÍS'Fundacions Darder-Mascaró

El passat mes de novembre iniciarem un procés dedebat sobre la construcció nacional a les Illes Balearsdel segle XXI. Quan es complien 50 anys de lapublicació d’ Els Mallorquins de Josep Melià, pensàremque era un bon moment per reflexionar sobre lanecessària posada a punt del mallorquinisme polític.Aquí teniu les conclusions d’aquelles jornades d’Inca,que esperem que sigui una eina útil per continuaraquest debat públic i que esperem finalitzar amb unsimposi obert el mes de novembre d’enguany:

Balanç històric

- El mallorquinisme no ha estat capaç d'esdevenirmajoritari políticament ni de construir una eina políticacapaç de guanyar eleccions ni de servir com a eina depoder útil. Ha guanyat espais d'hegemonia cultural i haestat capaç d'arrossegar altres actors i sectors políticsa les seves tesis.

- La subalternitat respecte als projectes nascuts aCatalunya han suposat un problema de cara aaconseguir crear un projecte polític majoritari.

- Les mobilitzacions per la llengua, el territori i els dretssocials han estat una potent eina de construcciód'identitat i de creació de societat civil, però gairebésempre han tingut un caràcter reactiu.

- A les darreres eleccions s'observa un canvi en el perfildel votant dels partits mallorquinistes, en especialMÉS, que s'acosta més al perfil d'identificació generalde la societat mallorquina i manco al perfil clàssicnacionalista del PSM.

Línies estratègiques

- Capacitat de construir consensos, creartransversalitat i sentit comú. Obtenir suports diversos(semblar-se al màxim al país) que es cohesionin entornd'un projecte polític específic. Els consensos no tenenper què ser al 100% sobiranistes, però sí que han deservir per a superar l'status quo cap a la sobiraniaplena: nou pacte polític, competències en ports iaeroports, fiscalitat diferenciada, competències enmatèria laboral i altres.

- Construir una nova majoria entorn d’un «BlocNacional Alternatiu» i de ruptura basant-se en un granobjectiu estratègic de mínims i compartit. Aconseguirl'agrupament de les diverses forces transformadores ipotencialment transformadors entorns areivindicacions concretes. Vertebrar majories allà onsigui possible, més enllà dels partits.

- S'han d'afegir nous elements vertebradors del «ser»mallorquí a més de la llengua i la cultura: insularitat iterritori, dos àmbits que afecten directament a lescondicions de vida de la gent. Incidir en els elementsque puguin ser més útils de cara a crear tensió ambl'Estat i ajudar a ampliar el «nosaltres» enfront d'un«ells» cada cop més petit i allunyat.

- Cal fer arribar el missatge a les capescastellanoparlants, si cal amb castellà. La llenguacatalana ha de ser el seu patrimoni també, i per fer-hocal crear un relat de país que també interpel·li aaquests sectors, a la seva cosmovisió i les sevesaportacions dins la història de Mallorca.

- Lligar sobirania amb millora efectiva de les condicionsde vida, progrés i justícia social. Fer èmfasi en elpotencial com a mitjà per aconseguir-ho, i no tant com

1

5.1

a finalitat en si mateixa. Un sobiranisme «útil».

- Passar de la denúncia a les propostes. Impulsar lluitesde masses, transversals i participar en els movimentsque ajudin a assolir hegemonia. No quedar-se enl'eslògan ni amb les propostes que solament comptinamb un suport de minories. Cal fer travessar el gruixde la ciutadania mallorquina cap a posturesautocentrades que galvanitzin el terreny per a laconsecució de la sobirania plena.

- Reforçar la xarxa cívica del país. Sense una societatcivil independent, forta, arrelada i amb capacitatmobilitzadora la construcció nacional esdevé gairebéimpossible sense un estat. S'ha de prioritzar la tasca aPalma i la seva àrea metropolitana que és on esconcentra més de la meitat de la població i on es jugael resultat. Per això cal construir lideratges potents queajudin a connectar amb aquests nous sectors. Comtambé cal promocionar les «persones-pont», líders orepresentants de les comunitats d'aquestes zones queajudin al sobiranisme a créixer dins ambients fins araimpermeables. El factor social és la clau de volta perassolir hegemonia a la zona metropolitana.

- Cal un major esforç per projectar-se a l'exterior. Caldonar a conèixer el «problema mallorquí/balear» enl'àmbit espanyol i europeu. Cal fer-se present alsmitjans, cal ser imaginatius per fer-se un lloc dins eldisputat espai mediàtic estatal. Per això és necessariimpulsar un conflicte nacional significatiu que alhoraque serveixi per a fer créixer internament aquest BlocNacional Alternatiu; també li doni projecció a fora deles Balears i reforci la dicotomia «centre-perifèria» deltauler polític mallorquí.

Discurs/relat

- Fer èmfasi en el sobiranisme com a terme que superiels «ismes» nacionals clàssics i que no han estatcapaços d'arribar a una majoria social a Mallorca.Sobiranisme com a eina de lluita contra la globalitzaciói el neoliberalisme. Caràcter instrumental delsobiranisme. Aconseguir una estructura estatal pròpiacom a mitjà per aconseguir una societat justa.

- Utilitzar el subjecte-poble insular, Mallorca com aPàtria. Mallorca com a idea-força i símbol.Complementar-ho amb un projecte polític compartit defutur per a Illes Balears.

- Relat basat en la democràcia, bon govern i cohesiósocial com a eines de vertebració de la societat.

- El mallorquinisme ha de tenir vocació de majoriasocial. Ha de ser un projecte polític basat enaconseguir la igualtat d'oportunitats per a tots elsciutadans del país. La base de l'acció política ha de serel discurs econòmic cap a la prosperitat compartida.

- S'ha de normalitzar i no «patriotitzar» les eines decohesió com la llengua.

- Incorporar al relat sobre qui som les aportacions de laimmigració a Mallorca, així com bona part del seubagatge. Generar espais polítics i associatius ambcol·lectius de parla materna no catalana.

- Defugir els marcs clàssics de confrontació nacional isimbòlica. Nou marc identitari més flexible, senselleialtats absolutes, més líquid i adaptables a lescaracterístiques culturals, lingüístiques i identitàriesrealment existents a les Illes Balears. Ha de ser capaçde fer saltar les contradiccions del dominant, evitantels temes i confrontacions on aquest es sent méscòmode i segur.

- La ciutadania com a centre de l'acció política. Paíslliure d'homes i dones lliures. Patriotisme republicàenfront de nacionalisme dels estats-nació i del passat.Identificar l'alliberament nacional amb alliberament entots els camps de les persones, entre ells i destacat,l'alliberament de les dones i els seus cossos. Novaforma de pensar la individualitat dins el col·lectiu, nodes de l'individualisme complet sinó de les personescom a éssers no autosuficients sense la seva inserciódins la col·lectivitat.

- S'ha de passar del resistencialisme nacionalista a lanormalitat del fet nacional. De la lluita més simbòlica aactuacions centrades a millorar la vida dels nostresconciutadans. La lluita per la cultura s'ha d'enfocarcom a lluita contra la desigualtat.

Projectes supra-insulars

- Partim del reconeixement de cada Illa com a subjectepolític propi. En conseqüència serà el poble de cada

2

5.1

una de les Illes qui haurà de decidir el seu projectepolític de futur. Però seria de tota lògica apostar perquèles forces polítiques i la societat civil de cada Illanegociessin una comunitat d'interessos polítics,econòmics, lingüístics i culturals pel procés de transiciói lluita cap a una sobirania plena.

- Qualsevol projecte de Països Catalans s'ha d'entendrecom una articulació de processos de cooperació i dereconeixement mutu, no finalista ni teleològic. El camíés del de concebre'ls com una comunitat d'interès i lamillor eina per a reforçar aquest patriotisme cívic quepregonem, aquesta via per aconseguir que els dretsdels nostres ciutadans siguin respectats i garantits.

- Els tres eixos de relació entre els distints països deparla catalana han de ser: comunitat d'intercanvicultural, cooperativa política sobre la base de greugescompartits i d'economia d'escala.

- Major projecció europea de les Illes Balears. Elsobiranisme illenc ha de prendre partit de forma

decidida i sense por per un model europeu alternatiupartint de la nostra realitat: un territori del sud,mediterrani, insular, turístic i amb totes les limitacions,greuges, problemes i oportunitats que representa perEuropa.

- S'han d'articular coalicions supra-insulars establestant de cara a les eleccions europees com també aescala estatal estricta. Són massa les dificultats iproblemes que tenim per separat com per nocoordinar-nos al màxim entre els distints actors políticsde les nacions sense estat d'Espanya. S'han d'ocupar iser presents a tots els espais de poder que afecten eldia a dia i a la vida dels nostres ciutadans: des del'ajuntament fins al Parlament Europeu.

I per ser-hi s'han d'abordar les estratègies i tàctiquesque es considerin més adients i viables per a cadaàmbit, sense apriorismes ideològics ni prevencionsprepolítiques.

3

5.2

La III Fira del Mercat Socialde Mallorca arriba als

Jardins de la Misericòrdia

Jordi López

Mercat Social Illes Balears, iniciativa sorgida perarticular una xarxa de producció i consumbasada en criteris de consum responsable, vaorganitzar en 2015 i 2016 la I i II Fira del MercatSocial de Mallorca, al Pati de la Misericòrdia dePalma. A aquestes fires varen participar uns 40expositors, amb un ampli ventall de productes iserveis amb valors democràtics, ecològics isolidaris, i unes 3000 persones com a públic.

De cara a 2017, en funció de la valoraciórealitzada tant per part de l’organització com deles iniciatives participants, s’introduiran algunscanvis a fi consolidar aquest esdeveniment quetot i la seva curta trajectòria, ja comença a seruna fita imprescindible en el calendari del’economia social i solidària a la nostra terra.

Per una banda, enguany la fira passa del Pati alsJardins de la Misericòrdia per guanyar així envisibilitat pública i capacitat per arribar a unpúblic més ampli, sense perdre la idead’afavorir un format de fira en la qual es puguin

establir contactes i relacions directes entreconsumidors i productors, i també entre elsmateixos productors.

Per altra, per a la fira del 2017 també ens hemproposat implicar més els expositors enl’organització de la fira, tant en aspectesrelacionats amb la difusió, logística, etc., comen l’organització d’activitats paral·leles.

Una altra novetat és que per enguany comptemamb el suport de la cooperativa de nova creacióBauma Altres Perspectives S. Coop. Per atasques d’organització i secretaria tècnica.

El que es manté és el doble objectiu d’afavorirper una banda la visibilitat pública de lesiniciatives de consum responsable, facilitantl’accés dels consumidors responsables als seusproductes i serveis; i per altra de fomentar elconeixement mutu entre els integrants delmercat social i la intercooperació, per satisfernecessitats comunes i compartir recursos,

1

5.2

contribuint així a la consolidació d’experiències ial seu efecte multiplicador.

Per això esperam comptar com en altresedicions amb la presència i participaciód’iniciatives d’àmbits com l’agriculturaecològica i la sostenibilitat ambiental, el comerçjust, la inserció social i de persones ambdiscapacitats, el cooperativisme, l’educació icultura alternativa, la banca ètica i altresserveis amb criteris de consum responsable:energia, comunicacions...

Així mateix es preveu realitzar activitatsparal·leles al jardí i al saló d'actes: tallers,xerrades i presentacions; així com exposicionspermanents sobre temàtiques vinculades alconsum responsable.

Finalment, volem agrair el suport de ColonyaCaixa Pollença, Consell de Mallorca, Ajuntamentde Palma i PalmaActiva, i us animem a donarsuport a la III Fira del Mercat Social de Mallorca,i a fer difusió a través de les xarxes socials, ambel hashtag #firamercatsocial

www.facebook.com/mercatsocial

https://twitter.com/mercatsocial

2

5.3

FUNDACIONS

DARDER-MASCARÓ

Obrim nous camins...

Miquel Rosselló

Consell de Fundacions Darder-Mascaró

El passat 12 de juliol presentarem públicamenta Can Alcover l’entitat «Fundacions Darder-Mascaró» que neix de la mà de les FundacionsEmili Darder i Ateneu Pere Mascaró, que desprésd’una fructífera i llarga col·laboració de les duesfundacions decideixen crear un instrumentcomú, per donar continuïtat a la feina feta finsaleshores per cada una de les dues fundacions ique sigui capaç d'afrontar els reptes que elpresent i el futur del País ens demanden. Peraixò podem parlar d’una nova i vella entitatciutadana del País.

Som plenament conscients que Mallorca tambénecessita allò que podem anomenar“laboratorisd'idees”, per què per caminar cap a una novasocietat, una Mallorca lliure, igualitària,sostenible i sobirana, també cal treballar i ambforça en el camp de les idees, cal ideologia,projectes a mitjà i llarg termini.

Volem que Fundacions Darder – Mascaró sigui lanostra modesta aportació en aquest camp, perafrontar l'anàlisi de la nostra realitat, d’onvenim, on estem i on volem anar. Per aportaridees noves per construir projectes alternatius.Per promoure el debat democràtic d’idees. I perabordar la formació de quadres que necessitemper construir aquest nou País. I tot això hovolem fer treballant en xarxa amb altres entitatsque des de les seves específiques posicionsvagin en la mateixa direcció. Volen contribuir aconstruir societat civil organitzada.

Per tot això Fundacions Darder - Mascaró apostaper obrir nous camins. Aquests són els reptesque pensa afrontar:

Per pensar millor la nostra realitat i contribuirals intents de transformar-la. Els nostres espaisde treball se centraran en l’estudi sobre compromoure un desenvolupament sostenible (mediambiental, social i cultural), per reflexionarsobre els reptes passats, presents i futurs delmallorquinisme polític i adaptar el sobiranisme ales necessitats del segle XXI, pel debat sobre elpresent i futur del nostre sindicalisme. Així

mateix des del nostre espai d’història seguiremaportant a la història de Mallorca i del paper delmoviment obrer a aquesta. Però estem oberts anoves idees i propostes que ens facin arribar elsnostres amics

Per impulsar el debat democràtic a la nostrasocietat. La generació d’idees i projectes sorgitsdes de la societat civil són un elementimprescindible per obrir camins al futur, però noho és menys dotar-se d’eines que facilitin ladivulgació d’aquestes i el contrast entreopinions diverses. Volem ajudar a situar sobre lataula del debat públic les problemàtiques queviu la nostra societat i com avançar cap a unnou model de País.

Per contribuir a la millor formació de quadrespolítics i socials. Un País que vol assolir lesmàximes quotes de sobirania necessita quadrespreparats i disposats per això des de FundacionsDarder – Mascaró hem constituït l'Escola ObertaCiutadana, per una ciutadania lliure ialternativa. Ara la tasca és consolidar elprojecte.

Per donar veu a les opinions alternatives. Estemmillorant i enfortint la nostra presència a lesxarxes socials a través de la nostra web,facebook i twitter. Seguirem la nostra líniad’editar publicacions i sobretot mantindrem la

1

5.3

periòdica aparició de L’altra mirada. I el nostreproper repte és posar en marxa el treball ambaudiovisuals. Tots aquests instruments oberts ales entitats i persones que ho desitgin,especialment aquelles que els hi costi moltl’aparició pública.

Per contribuir a crear xarxa de pensament crítici participar en la lluita de col·lectiusprogressistes. Mantindrem i ampliarem lesrelacions amb entitats de les Illes, dels PaïsosCatalans i d’arreu de l’Estat.

És una prioritat per Fundacions Darder –Mascaró seguir treballant amb una dotzenad’entitats amb la consolidació d’una xarxaestable de Fundacions dels Pobles de l’estatespanyol. Així mateix Fundacions Darder –

Mascaró ha contribuït a constituir en algunscasos i en altres forma part activa de lessegüents plataformes i/o entitats: Plataformacontra el TTIP de Mallorca, grup Renda Bàsica deles Illes Balears, la Plataforma per la Reformadel sistema de finançament. El Col·lectiuAlternatives, Mercat Social Illes Balears, FIAREBanca Ètica, Comissió 24 de febrer, Plataforma31D, Centre de recerca i difusió de la lluitademocràtica i Kanostra habitatge cooperatiu. Elrepte és seguir aquest treball i en aquestadirecció

El capital de Fundacions Darder-Mascaró són elsseus voluntaris, per això esteu convidats aparticipar o a seguir les nostres activitats. Lesvostres opinions, suggeriments i crítiquessempre seran ben rebudes. Tot aquell que hodesitgi està convidat així com a participar de lesnostres activitats.

Ens podreu trobar al nostre local, carrer delGeneral Riera 3 2nA,

al Twitter i Facebook: @dardermascaro,

a la WEB http://fundacionsdardermascaro.cat i

al mail: fundacionsdardermascaro@gmail.com

2

T1

Els reptes del nou batle de PalmaMiquel Àngel Contreras

Grup municipal MÉS per Palma

El passat 30 de juny Antoni Noguera prengué possessióde la batlia de Palma gràcies als Acords pel Canvisignats el 2015 pels grups polítics MÉS per Palma,SomPalma i PSIB-PSOE.

Davant una sala de plens a vessar, amb l'assistènciade representants d'un bon grapat d'entitatsciutadanes, exregidors de Palma, batles de totaMallorca i representants de diverses institucions,Noguera assumí el seu nou càrrec amb un discurs quedeixà entreveure quins són els reptes del seu mandat:

- Cultura com a eix transversal. Emili Darder, un delsprincipals referents d’Antoni Noguera, va ser benpresent a l’acte: "tot just fa cent anys, el 1917, hi vahaver una persona a Palma que instà als mallorquins adespertar del seu somni, a abandonar la seva calma, adesposseir-se de personalismes i a posseir-se

d'humanisme, que apel·lava a la cultura com a l'únicinstrument capaç de fer ciutadans lliures". Enconsonància amb Darder, un dels aspectes queNoguera sempre ha reivindicat és el paper fonamentalde la cultura com un dels eixos vertebradors de lespolítiques de la ciutat. El seu objectiu és fomentar aPalma els valors de la convivència, la cohesió social, lacreativitat i, en definitiva, impulsar la identitatcol·lectiva de la ciutat per fer-la acollidora i oberta almón. Cal recordar que Darder ha passat a ser presidirel despatx del batle, en substitució del retrat de FelipVI. Un gest simbòlic però ple de contingut.

- Palma, una ciutat més verda i sostenible. En elsprimers dos anys de legislatura, Noguera ja va marcaralgunes pautes en aquest sentit des de l'àrea de Modelde Ciutat: creació de noves zones verdes (com el boscurbà del Canòdrom), connexió Palma amb la mar a

1

T1

través de la reforma del Passeig Marítim, ampliació delbosc de Bellver... Així, actuacions localitzades i altresd’abast global com ara el canvi de model energètic hande garantir la sostenibilitat de la ciutat i mitigar elsefectes derivats del canvi climàtic. Amb això, la revisiódel Pla General contemplarà una sèrie de directrius enmatèria de mobilitat com un dels factors claus per lamillora de la qualitat de vida a Palma. Antoni Noguerarecordava que "la mobilitat ha de ser un dret i no unaobligació"; referint-se a què cal promoure polítiquescontra la supremacia del cotxe i en pro de la mobilitatsostenible. En definitiva, es tracta de treballar demanera transversal amb una sèrie de polítiques queavancin cap a una ciutat més resilient.

- Ciutat educadora i amiga de la infància. L'educació hade ser un element en el qual s'hi ha d'involucrar totsels agents socials que treballen amb els infants i ambels joves. La corresponsabilitat de tots els actorsimplicats ha de considerar també l'educació com unaeina per garantir la igualtat d'oportunitats. A més, jas’està fent feina amb representants de totes les àreesmunicipals perquè Palma sigui declarada Ciutat Amigade la Infància per la UNESCO. Aquesta declaracióimplicarà una sèrie d'actuacions com ara bé creareines de participació infantil en l'àmbit municipal oadaptar els espais de la ciutat als més petits.

- Palma, ciutat creativa. Una de les seves línies claresés la de dirigir els esforços per sortir del monocultiuturístic, potenciant la diversificació econòmica. Durantels seus primers dies com a batle, Antoni Noguera esva començar a reunir amb alguns sectors econòmicsper demanar-los la seva implicació en el model deciutat. Així, té clar que és necessari que tots anem dela mà en la creació d'un model econòmic que pensimés a llarg termini,, amb la dignificació dels sectors del'economia social i de la cultura com un dels fonamentsprincipals. En aquest sentit, una de les propostes demés potencial és la transformació de la façanamarítima i la creació d'un nou districte tecnològic i pera les indústries creatives entorn de Nou Llevant. Totaixò, tenint cura a l’hora del petit i mitjà comerç per laqual cosa ja s'han començat a emprendre una sèrie demesures: per primera vegada una línia de subvencionsdirectes per a la seva millora, constitució de laComissió per a la Conservació dels EstablimentsEmblemàtics de Palma i elaboració d'un Catàleg deprotecció d'aquests tipus d'establiments.

- Una ciutat d'èxit i que no mori d'èxit. Davant el

fenomen global de turistització que estan patintalgunes ciutats com Nova York, Berlín, Barcelona oPalma, algunes urbs estan experimentant undesplaçament de la seva població resident cap a barrisperifèrics per mor del que tots ja coneixem com aprocessos de gentrificació. A aquest fet se li ha desumar un augment considerable dels preus del'habitatge, la qual cosa està dificultant que tan jovescom també algunes famílies tenguin moltes dificultatsper poder trobar un pis de lloguer digne. AntoniNoguera parteix de la premissa que "si garantim unaciutat d'èxit per a qui l'habita, també ho serà per a quila visita". Com bé ha anunciat en alguna de les sevescartes, davant d'aquest fenomen global hi ha d'haverrespostes locals que han d'anar encaminades agarantir l'equilibri entre el turista i el resident:promoure un model de turisme responsable amb laciutat i el territori i posar un sostre turístic enconcordança amb la capacitat i els recursos dels qualsdisposam. Una primera passa ha estat la moratòriad'hotels que s'aprovà el passat mes de juliol (la segonaciutat de l'Estat que pren una mesura semblant,després de Barcelona). Les novetats incorporades a laLlei de Turisme per part del Vicepresident del GovernBiel Barceló donaran eines a l'Ajuntament per poder ferfront als problemes d'accés a l'habitatge o al'especulació sobre el mateix.

- Garantir l'accés a un habitatge digne. Molt relacionatamb el que dèiem a l'anterior punt, Antoni Noguera hasabut reaccionar davant les dificultats actuals (ambdinàmiques que estan canviant a un ritme frenètic).Recordem que davant els desnonaments perimpagaments d'hipoteques (a conseqüència moltsd'ells de la crisi econòmica), en qüestió d'un mes i migel nou govern municipal obrí l'Oficina

- Palma feminista, LGTBI, igualitària, inclusiva iacollidora. Es tracta que totes les persones que hiviuen tenguin les mateixes oportunitats i se sentin partd'aquesta ciutat independentment del seu origen, delbarri on visquin, de la seva religió, edat o identitatsexual, per avançar cap a una societat més madura illiure.

El nou batle, Antoni Noguera, estima Palma i vol queaquesta sigui una ciutat més estimada, partint de lacorresponsabilitat de tots els ciutadans en aquest nouprocés de transformació de la ciutat. I és que perquèPalma sigui una ciutat més neta, més justa, mésoberta, més tolerant, més inclusiva... és necessària lanostra implicació. Ara és el moment!

2

T2

Memòria democràtica a SóllerAndreu Castanyer

Regidor de MÉS de Serveis Públics de l’Ajuntament de Sóller

El juny del 2015 el consistori solleric vaexperimentar un canvi important deixant enrerequatre anys de majoria absoluta del PartitPopular, amb tot el que això significa, per iniciaruna legislatura progressista molt méstransparent i econòmicament sostenible.

Les eleccions ens deixaran uns resultats proudiferents de les anteriors, amb una baixadaimportantíssima del Partit Popular que perdé 3dels seus regidors però no millors per alssocialistes que en perderen un i passaren desegona a tercera força al consistori. El Pi iGuanyem entraren amb un regidor cadascú i elgran vencedor de la jornada fou MÉS que, ambels millors resultats de la seva història, esconvertí en segona força per davant del PSOE ia tan sols 1 regidor del Partit Popular.

Amb aquest panorama es pogueren establir unsacords de governabilitat entre PSOE i MÉS,majoria suficient per formar el governprogressista, encapçalat per Jaume Servera(MÉS) com a batle, que tenim.

En dos anys s’han fet moltes coses, i moltes enqueden per fer, i cal destacar la gran millora entransparència i participació ciutadana, totalmentinexistents els anys anteriors, amb la creaciód’una regidoria encapçalada per Laura Celià(MÉS). També és destacable la millora de lesfinances municipals, amb una baixadaconsiderable de l’endeutament municipal(aproximadament del 105 al 75% en dos anys) apesar de no haver augmentat la pressió fiscalsobre els ciutadans sinó tot el contrari, ja queper exemple el primer any regularitzàrem elrebut de fems, dels més cars d’Espanya,abaixant-lo aproximadament un 12% i hemposat en marxa bonificacions i ajudes a l’IBI,impost que va patint un augment anual des dela darrera revisió de valors.

A pesar de tot això, el que realment vullcompartir amb vosaltres és el que consider unagran fita per a qualsevol persona que es

considera progressista i demòcrata, que no ésaltre que haver aconseguit després de tantsanys el compliment de la Llei 52/2007, deMemòria Històrica.

Per posar-vos en antecedents explicar-vos queal municipi de Sóller a principi d’aquestalegislatura encara patíem la presència de dosmonuments d’exaltació al franquisme. Un d’ellspràcticament al centre de la vila, a pocs metresde les Cases de la vila i compartint plaça ambl’estació del tren de Sóller, per tant unavergonya per davant la qual transitaven unapart important dels nostres visitants, aquestmonument als caiguts amb la seva inscripció,escut amb l’àguila i coronat per una creu persimbolitzar Déu i Espanya que resava lainscripció “a los caídos por Dios y por España”.

L’altre, encara més vergonyós si això éspossible però per sort a un lloc més apartat i demolt menys trànsit humà, era una creu amb unainscripció en memòria d’un militar feixista,concretament un tinent de cavalleria que foualliberat el 18 de juliol del 1936 de la presó deSant Carles, on estava tancat juntament altresoficials dels anomenats Jinetes de Alcalárevoltats l’any 35 contra el Govern de laRepública, i que va morir a un enfrontamentamb carabiners que defensaven l’estaciótelegràfica de Muleta el 20 de juliol. Al punt ones produí l’enfrontament és on hi havia situadala creu d’enaltiment. Cal destacar que elscarabiners de guàrdia aquell dia varen ésserempresonats i posteriorment afusellats, i durantanys les seves famílies han patit la ignomínia de

1

T2

l’existència d’aquest monument. També crecrellevant dir que ha patit durant els anysnombrosos actes vandàlics i que fins i tot el PPva proposar traslladar-lo a un lloc més visible, aprimera línia del passeig de la platja(curiosament al costat d’una font dedicada aGeorge Bernanos, millor no fer comentaris), persort aquest disbarat no es va arribar a produir.

Des de MÉS teníem molt clar que aquests dosmonuments havien d’abandonar els nostrescarrers d’una vegada per totes, fins i tot l’actefinal de campanya el férem davant elmonument dels caiguts tapant-lo amb una telanegra com a declaració d’intencions. I ambaquesta convicció ens posarem en marxa i dia13 d’octubre de 2015 duguérem a plenari unaproposta d’aplicació de la Llei. La proposta eral’eliminació total de la creu de Muleta i totes lesinscripcions i símbols del monument delscaiguts, deixant oberta la seva eliminació totalper un futur projecte de remodelació total de laplaça, econòmicament no ens era viable fer eldesmuntat total i la remodelació que aixòcomportaria.

El punt va tenir el seu debat, tens en certsmoments, per una banda l’equip de Govern itambé la regidora de Guanyem a l’oposició,teníem clar que la proposta era adequada. Peraltra banda oposant-s’hi el Pi i el PP.

El PP simplement va demanar la retirada delpunt al·legant que en més de 30 anys dedemocràcia aquests monuments no han creatcap crisi social, també va recordar que no era laprimera vegada que es duia a plenari aquestaproposta i que UM ho va impedir, a pesar deformar part del pacte de govern d’aquellmoment amb PSOE i PSM. Més crispada, isorprenent, fou la reacció del regidor del Pidefensant la permanència dels monuments iarribant a comparar-ho amb la tasca didàctica ide memòria que tenen els camps deconcentració nazis conservats...

Bé, finalment la proposta fou votada i obtinguéla majoria amb els 9 vots de l’equip de Govern iel vot de Guanyem i 7 vots, els 6 del PP i el delPi, en contra, recordem que és l’aplicació d’unaLlei.

A principis de novembre es va retirar la creu deMuleta, una feina feta de forma discreta on esva convidar a familiars dels carabinersassassinats que esper que a la fi hagin sentituna mica de conhort.

Més llarg ha estat el procés de l’altremonument, per una banda es va començar perretirar tant l’escut com les inscripcions, aquestaprimera fase la va realitzar la mateixa brigadamunicipal el mes de gener del 2016 però perdiverses circumstàncies no fou retirada la creuque encapçalava el conjunt. Finalment, el 4 dejuliol d’enguany es va procedir als treballs deretirada de la creu que en un primer momentquedaren aturats per una concentració deprotesta (unes 20 persones) però quepacíficament es retiraren davant el requerimentde la Guàrdia Civil.

També hem sofert insults i amenaces vàriestant el batle com el regidor de serveis públics, jomateix. Molt desagradable la reacció de certespersones però un orgull poder veure que aSóller, a la fi, no queden elements d’exaltaciódictatorial.

2

6.1

Joan Bonet i Nadal,l’artesà republicà

(1929-2017)

David Ginard Féron

Historiador

El passat 12 de juliol va morir a Palma JoanBonet i Nadal, conegut popularment com a“Bonet de ses Pipes”. Nascut a Manacor el 1929era una figura tremendament popular a Mallorcaper diversos aspectes. En primer terme, estractava d’un prestigiós artesà piper conegutarreu del món per la qualitat dels seusproductes. També va excel·lir com a escriptor.En aquest sentit, cal destacar l’extraordinarimèrit de la tasca literària empresa per Bonet,qui amb una formació autodidàctica vaaconseguir un magnífic domini de la llenguacatalana que el capacità per emprendre laredacció de llibres com :Les rondalles de la pipa(1978) o Pipades i vivències (1983). Fou aixímateix col·laborador de la premsa local i unformidable activista cultural i veïnal, fermdefensor de la llengua catalana i força apreciatdins el popular barri ciutadà dels Hostalets. Enaquestes línies, però, ens centrarem en l’origendel seu compromís polític republicà id’esquerres, que constituïa un altre dels seusprincipals trets d’identitat.

Joan Bonet Nadal pertanyia a una famíliadurament colpejada per la Guerra Civil. El seupare, Sebastià Bonet Garí (1905-1982), erafuster, sindicalista i militant d’EsquerraRepublicana Balear i fou represaliat durant laGuerra Civil i la primera postguerra. En concret,Sebastià Bonet va estar pres entre 1936 i 1941a la presó de Manacor, a la Provincial, a la deCan Mir, a diversos camps de concentració deMallorca i a la colònia penitenciària deFormentera. També passaren per centres dereclusió franquistes d’altres familiars de “Bonetde ses Pipes”, com el seu avi patern Joan BonetEscales i els seus oncles Josep i Bernat. Elsrecords infantils de Joan Bonet sobre aquestsepisodis es combinaven amb els procedents deles llargues converses que havia mantingut ambel seu pare:

“Jo vaig fer feina molts d'anys amb mon pare,com a artesans de la pipa, conversàrem moltesd'hores. I amb les famílies, de vegades hi hacoses que ja no saps si les has viscudes tu onomés te les han contades. Dels records meusd'infant, com a fill de pres, puc dir per exempleque anava jugant pel carrer i algú et deia: «Aaquell al·lot li han mort son pare i al teu tambéel mataran.» Però també, que hi havia gent queens volia ajudar. Per exemple, venien els reis, iuns forners et duien una ensaïmada a ca teva. Oanaves a la barberia, i el barber et donava unacaixa de tabac perquè l'enviéssim a mon pare.En definitiva: un esperit de solidaritat”.

El cas dels Bonet exemplifica certament lesperipècies dels perdedors de la contesa en elsduríssims anys de postguerra. En ser alliberatSebastià Bonet, les autoritats li impediren residira Manacor i la família es veié obligada atraslladar-se a Palma. Fou llavors quan el paredecidí instal·lar a casa seva un petit taller defabricació de pipes on pogué persistir amb latasca artesanal que havia iniciat dins la presó.

1

6.1

Tot i que “Bonet de ses Pipes” era un magníficestudiant, la difícil situació econòmica familiarimpedí que prosseguís els estudis i començà atreballar amb el seu pare a 14 anys. Peròmalgrat la derrota i el règim de terror implantatpel franquisme, persistia una resistènciasoterrada. Joan Bonet m’explicà que ell i el seupare i oncles continuaven en contacte ambaltres antics represaliats i es comunicaveninformacions sobre l’evolució de la situaciópolítica:

“L'ambient que hi havia a Mallorca després de laguerra? Por... Això és el que hi havia! Sé que,quan va acabar la Segona Guerra Mundial, es vaposar de moda per aquí que quan et trobavesalgú de confiança a manera de salutació lidemanaves: «Com va el burbai?» I ell responia:«Millor que mai!»”.

Bonet recordava també l’impacte de lesemissions de Radio España Independiente, deRàdio Moscou, de la BBC i de Ràdio París,presents les nits a gairebé totes les llars de lesfamílies esquerranes mallorquines:

“Jo la Pirenaica l'escoltava cada vespre. Mentrefeia pipes, a una camilla, amb la ràdio devora.Ens agradava escoltar la Pirenaica i estàvemben orgullosos de saber que els espanyols erenels primers que havien entrat a París, i quehavien tirat la bandera nazi a baix. Jo som

catalanista, però també un gran admirador delsrepublicans espanyols”.

Fins i tot hi hagué la possibilitat de passar al’acció. Entorn de 1946, Joan Bonet Nadalcol.laborà puntualment amb les actuacions delsgrups resistents a la dictadura mitjançant el seuoncle Josep Bonet i Garí, responsable de l’ediciólocal de Mundo Obrero. Bonet estigué aleshoresen contacte amb alguns dels principals dirigentsdel PCE clandestí a Mallorca, com GuillemTerrassa Pujol o Guillem Galiana Deyà.

Fins als darrers dies “Bonet de ses Pipes” foucoherent amb les seves idees. Amb la sevaproverbial generositat, col·laborà ambentusiasme en diverses iniciatives per recuperarla memòria republicana i democràticamallorquina. Una de les seves darreresintervencions públiques tingué lloc l’octubre del2014, durant la presentació d’un aplec detestimonis orals sobre la història del movimentobrer a les Balears en què havia col·laborat ambel seu testimoni. Com sempre, encisà alsassistents amb un discurs irònic i valent. Lasocietat mallorquina li deu sens dubte unreconeixement públic que tant de bo arribi benaviat.

2

6.2

MÉS fa carreteres?Joan Pau Jordà

El Consell de Mallorca va aprovar el passat mes dejuliol el desdoblament de la carretera Llucmajor-Campos, però estava fent alguna cosa més que això,estava delimitant “els límits dell que és possible”.Amb aquesta simple acció, MÉS, PSIB i Podemosvaren transmetre un missatge implícit molt perillós:“Les forces progressistes quan governen no podenfer-ho tot. No poden (o no volen) canviar el modelterritorial. No poden transformar el país al ritme quedemana part (potser minoritària, però cridanera) dela societat”. N’eren conscients?

Potser aquesta reflexió la veieu com un exercicid’onanisme mental. Us equivoqueu, molt. Perquè ésla clau de volta per comprendre la sensació dedesencís que, tal com diversos autors varen recollir alnúmero 63 de l’Altra Mirada, una part delsmoviments socials d’aquesta terra tenen cap algovern dels “Acords pel Canvi”.

El problema no ve del desdoblament Llucmajor-Campos i és intrínsec de l’esquerra europea del segleXXI. Però això no obsta perquè no hàgim d’abordar eldebat amb valentia. Quin és, doncs, el problema ambel qual estic obsessionat de xerrar? Idò que MÉS avuino pot fer cap discurs positiu sobre la maleïdacarretera: si Miquel Ensenyat es mostra orgullós de ladecisió presa, malament; Si hi renega, també; i si hoven com la decisió menys dolenta de totes lespossibles, pitjor....

M’explico: Si MÉS reivindiqués sense embuts lacarretera a construir com una fita assolida, suposariaacceptar que combreguen amb el model econòmic iterritorial imperant, liberal, capitalista i depredador:“Senyors ecologistes, acostumi-se’ns al balconning,les bregues al carrer i la massificació turística, hi hapoc a fer”.

En canvi, si el President de Mallorca vengués ladecisió presa com l’opció menys dolenta de totes lespossibles, implicaria acceptar que el partit no té lafunció política primordial de “transformar” sinó més

bé, de “mitigar” el model vigent: “Senyorsecologistes, acostumi-se’ns al balconning, lesbregues al carrer i la massificació turística, hi ha poca fer, però nosaltres posarem contenidors dereciclatge!”.

Hi ha una tercera opció. Potser la més digna, la méscoherent: renegar de la mesura presa. Però quinaseria la idea que hi hauria darrere? Molt senzill,incompetència. Amb aquesta decisió MÉS acceptariaimplícitament que és un bon partit d’oposició:coherent, honest, net, però que quan hi arriba a lesinstitucions... no té prou força (i audàcia) per dur aterme el seu programa polític. “Senyors ecologistes,acostumi-se’ns al balconning, les bregues al carrer ila massificació turística, no hi ha res a fer, perònosaltres farem el que podrem, que és ben poc!”Perquè votar a MÉS si no poden fer la política quevolen quan governen?

Quan un partit es fa gran té això. Que s’hand’assumir responsabilitats i que ja no es pot prometre“el oro y el moro” de l’oposició. Alerta! No s’ha fettot malament, no hem de caure tampoc en elsparanys dels hipoventilats. Ser un partit de majoriesàmplies implica, sempre, decebre un poc “als teus”,sobretot quan aquests estan als extrems. No s’ha detenir por a fer-ho, si s’explica bé. La carretera

1

6.2

Llucmajor-Campos és un acord de Govern amb forcesque no són MÉS. Ensenyat té 6 dels 33 seients alcarrer Palau Reial, i potser això s’hauria de recordar.El desdoblament era el preu a pagar per tirarendavant un govern de centreesquerra plural, ambPSOE i Podemos.

El desencís d’una part de l’electorat té a veure tambéamb les expectatives generades. Amb les promeseselectorals fetes i els missatges que es varentransmetre durant la campanya electoral il'elaboració dels “Acords pel Canvi”. El pacte degovern potser s’està complint però... era el tipus demesures que desitjaven els electors?

Aquest desencís també té a veure amb el caràcter“passa-pena” i “tanmateixista” d’una part del’esquerra. De la seva immaduresa política. Sónaquells que pensen que “facin el que facin els queestan al Govern, són uns traïdors al servei del PSOEque estan obrint el camí a una nova majoria absolutadel PP”. Això és injust, perquè els fets demostren queaquest Govern està fent polítiques capdavanteres aescala estatal en matèria de Memòria Històrica i dretssocials i civils, per exemple.

Un darrer apunt. No s’ha de tenir por a dir la veritat.La gent sol ser raonable si no és tractada comimbècil. MÉS és un partit plural, amb diferentssensibilitats... la primera força d’esquerres en l'àmbitmunicipal! i no tots ells són tan ecologistes com

Terraferida o el GOB: una part dels electors (i algundirigent) eco-sobiranista volien el desdoblament de lacarretera Campos-Llucmajor. S’ha de dir senseembuts. I aquí s’ha de fer una reflexió de fons, laforça real de l’esquerra per “transformar” des de lesinstitucions ve en gran mesura de la pressió popularal carrer... Quanta gent hi ha manifestant-se encontra del desdoblament?

Quina pot ser la conclusió? Idò que hem de canviar el“xip”. Això no vol dir canviar d’objectius, sinóadaptar-se a la correlació de forces existent perassolir-los realment. És fàcil oposar-se a totes lescarreteres i autopistes del món; però el que ésrealment rupturista és canviar el model de mobilitat.Pensem com fer-ho, doncs, entre tots. Fitem-nosobjectius assolibles en terminis raonables. De cara ales autonòmiques del 2019 s’han de teixircomplicitats amb els moviments socials, però tambéelaborar un programa de govern realista. Transmetremillor el que es vol i el que es pot fer ara. No tenirpor a dir que hi ha coses que no sabem si poden serassolides, però tenint clar sempre el pla a mitjàtermini.

Així el projecte de MÉS serà molt més coherent ambles seves capacitats reals de transformar el país. Seràmenys sexy que l’any 2015, clar, però també méshonest amb l’electorat. L’objectiu, doncs, és marcarun camí. Aquest ha de ser NECESSÀRIAMENT angost,ple de contradiccions, difícil i ingrat. Així són les viesque cerquen transformar la societat. Perquè, al cap ia la fi, per deixar les coses com estan ja està el PP (ipart del PSOE).

Entre la realitat (de la ingrata gestió diària) i la utopia(del difícil llarg termini) com diria gran Llompart.

2

6.3

Reflexions sobre políticaturística

Miquel Rosselló

Consell Fundacions Darder – Mascaró

El turisme com el coneixem avui comença a lesnostres illes als anys seixanta del segle passat.Davant la dramàtica precarietat econòmicapatida pels nostres conciutadans la dècada delsquaranta i cinquanta l’aparició del turisme demasses ens ve caigut del cel, com el manà. Peròaixò no ens pot fer oblidar que durant les duesprimeres dècades de creixement turístic aquestes produí amb una absència total de dretslaborals i de defensa del territori. Es construïaallà on l’empresari volia, tant si era a primeralínia de costa o a qualsevol indret que a unasocietat civilitzada seria impensable. Elstreballadors cobraven salaris minsos, feienjornades extenuants, en moltes ocasionsdormien als mateixos hotels a llocs infestos imenjaven vertadera porqueria. Treballadors queno tenien ni sindicats ni dret de vaga, ni llibertatd’expressió....

Així es va aconseguir la primera acumulació decapital i el naixement i consolidació de la nostraindústria turística amb un model que començà aanomenar-se “balearització”. Aquells pioners delnostre turisme tingueren la protecció de ladictadura franquista, no solament per què els vapermetre barra lliure davant el territori i unesbrutals condicions de sobreexplotació alstreballadors, sinó perquè li permetia una totalcompetència deslleial amb les patronals de laresta de zones turístiques d’Europa que sihavien de respectar drets laborals imediambientals. Aquells empresaris turísticsmai es podran alliberar d’aquest “pecatoriginal”.

A la dècada dels vuitanta el model turístic, basatamb un creixement il·limitat, ja estavaconsolidat i amb la velocitat de creuer bendefinida. El model es convertia amb un dogmaintocable. Si algú gosava criticar-lo oamenaçava amb una vaga en temporada altaera immediatament anatematitzat icriminalitzat. Basti recordar les declaracions dela Consellera Margalida Rosselló apostant per lanecessitat de decréixer en nombre de turistes,

que provocà un escàndol majúscul i una allau decrítiques inhumanes, en alguns casos provinentsde foc amic. També recordo la meva etapa deDiputat entre el 2003 i el 2007, cada vegadaque parlava de la necessitat de canviar el modelde creixement que teníem, era desqualificatagressivament pels diputats del PP i en no pocscasos per insignes representants de la premsa.

“El sector” es convertia en intocable iòbviament aquest estava format per les granscadenes hoteleres i els grans capitals turístics.Lògicament no formaven part del sector nil’oferta complementària ni molt manco elstreballadors. Un “sector” que no va tenir maiuna actitud de mecenatge cap al nostre País, nitan sols quan perillava la continuïtat del’Orquestra simfònica per les retallades ferenuna aportació desinteressada.

No s’anomenava un Conseller de Turisme sensela connivència o la pura imposició del “sector”.Totes les polítiques turístiques anaven en ladirecció d’impulsar el model de creixementil·limitat del nostre turisme. A costa de convertirla nostra economia amb un monocultiu, dedestruir el patrimoni territorial i mediambiental,se succeïen els anomenats “booms”, crec que jaanem pel quart i la distribució de la riquesacontinuava essent profundament desigual.

Per molt que penso solament em surten duesdecisions polítiques de calat que intentavenposar límits al model desfermat que s’imposavadurant tots aquests anys. Per una part els Plansd’Ordenació Turística (POT) del ConsellerCladera i per l’altra, l’ecotaxa que impulsà elConseller Celestí Alomar en el primer Pacte de

6.3

progrés. La primera mesura tingué majoracceptació, encara que patí flagrantsincompliments i la segona fou atacada per terra,mar i aire per la patronal, no debades en Celestíera el primer Conseller de Turisme noconsensuat amb “el sector”, la dreta política i elGovern de Madrid. Cal recordar que el mateixPresident Aznar va intervenir per què lapatronal hotelera menorquina no donés suport al’ecotaxa.

L’ofensiva va ésser tant brutal que en el segonpacte de progrés el Bloc per Mallorca era l’únicque defensà tornar a posar en marxa l’ecotaxa.“L’escalivada” era tan forta que es deixà laConselleria en mans d’UM que òbviament no vafer res contra el model imperant ni quedisgustés al “sector”. I a la següent legislaturael Conseller Delgado i s’encarregà de deixar clarque amb les coses serioses no es juga, és a dirque amb el turisme l’Administració té poc a dir,millor deixar-lo en mans professionals, és a dir“el sector” i així va sortir la llei turística que vaapadrinar.

L’actual Conseller, Biel Barceló, va començar laseva singladura apostant obertament per la

necessitat d’un canvi de model turístic i demodel econòmic, amb el suport de tot el govern.És veritat que tan sols són paraules, peròparaules que des d’un Govern de les Illes nos’havien pronunciat mai. Amb un temps rècordva aprovar i implementar un impost turístic,amb un consens polític i ciutadà impensable finsaleshores. Fins i tot la patronal hotelera va durals tribunals, no la llei, sinó el reglament. Através de l’impuls de les polítiques d’innovació irecerca promou la diversificació econòmica.Treballa per potenciar un turisme de qualitat iper la desestacionalitat. Ha afrontat ambvalentia el greu problema de l’habitatgevacacional i amb un any ha presentat una llei, jaaprovada pel Parlament que es podrà millorarperò que ningú podrà dir que no posa límits almodel. Tot així en dos anys i està a punt depresentar una nova llei turística que tambédonarà sorpreses en positiu.

En la meva opinió en Biel Barceló ha posat enmarxa una gestió que parteix de qüestionarl’actual model turístic i ha pres mesuresserioses en la direcció d’iniciar una etapa detransició cap a un model nou dedesenvolupament.

Comprenc que es puguin fer crítiques adeterminades mesures concretes o que es puguidemanar anar més enllà en les polítiques decanvi, però que es desqualifiqui globalment lagestió desenvolupada per la Conselleria, a mésdes de preteses posicions d’esquerra nosolament no ho comparteix sinó que ho troboobscè.

6.4

Ideologisme isuposada radicalitat

Maties Bennàssar

Lenin va escriure «L'esquerranisme, malaltia infantildel comunisme» l'any 1920, poc abans que s'aprovésla Nova Política Econòmica (NEP) que el 1921 s'instauràa l'URSS, per sortir de la situació anterior decomunisme de guerra i de la guerra civil. Malgrat lasituació conjuntural en què s'escrigué el llibre, moltsd'analistes han vist en aquesta obra un dels millorstreballs teòrics de Lenin. Una teorització basada enl'experiència pràctica d'intentar construir una novasocietat socialista, després d'haver aconseguit el poderpolític pels soviets l'any 1917. Tornar a acceptar elretorn de la propietat privada a determinats àmbits dela producció, obrir les portes a la inversió estrangera,acceptar la comercialització individual dels productesdel camp... Per a molts de doctrinaris suposava unacessió de principis i una traïció als principis de larevolució socialista. Per a Lenin, aquests teòrics demanual i catecisme, malgrat la seva bona voluntat, esconvertien en un obstacle objectiu per a avançar en lanecessària connexió entre el partit revolucionari i lesmasses. Per això escriu el llibre, perquè la confrontacióamb les seves idees doctrinàries, la veia fonamentalper aconseguir fer avançar el procés revolucionari.

Deixant a banda l'apassionant debat històric del fet dedevenir de la revolució soviètica, el llibre de Lenin ensajuda a entendre la dificultat i la complexitatd'aconseguir canvis en el model econòmic d'unasocietat, malgrat la voluntat subjectiva i el poder políticabsolut del partit revolucionari. La revolució del 1917

es va fer en un context determinat i se suposava queseria el preludi d'una revolució mundial. L'any 1920,calia resituar les anàlisis, avaluar la nova realitat, partirde les necessitats vitals del poble, aprendre de leserrades voluntaristes comeses, articular una novaaliança de classes dintre de la Unió Soviètica per al seumillor governament. Sota l'hegemonia del proletariat,però governar era també fer aliances de classe amb elscamperols, amb la petita burgesia urbana. Iespecialment millorar la relació entre el partit bolxevic iles organitzacions de masses del poble. L'enterramentque de la NEP féu Stalin ja és un altre debat, que no veal cas pels meus comentaris posteriors.

A les nostres Illes estem parlant de canviar el modeleconòmic existent. Amb unes relacions capitalistestotalment dominants. Amb uns poders a la UnióEuropea i a l'estat espanyol clarament reaccionaris. Apartir d'una autonomia amb un limitat marge demaniobra. Amb un govern de coalició PSOE-MÉS perMallorca més d'esquerres que el que es pot veure a laresta de l'estat, que necessita el suport extern dePODEM, MÉS per Menorca i Gent per Formentera, queté uns compromisos adquirits i plasmats en els Acordspel Canvi, que són uns acords clarament progressistes,que hi ha determinades accions emmarcades en unavoluntat d'estratègia transformadora, però que en capcas i globalment, no són un programa formalmentsocialista ni revolucionari.

Però per a alguns sectors el govern no està a l'altura deles circumstàncies. Li fa falta «valentia» per ser més«radical». No sap que a les Illes existeix la lluita declasses. No sap tocar el botó que programa el canvi demodel econòmic. Són una banda de cagats ques'espanten tot d'una davant l'adversari. Per què nocanvien ja les coses? Les conclusions són fàcils dededuir. Han traït al poble i s'ha de preparar per aconstruir la necessària alternativa. Quina? Està perveure. Alguns parlen d'afavorir la necessària implosiósocial que qüestioni de dalt a baix el sistema. Altres detreballar en la confluència per la radicalitat de laproposta independentista. Alguns de l'acció directacom a únic mètode de lluita revolucionari. Altres, decrear de baix a dalt candidatures d'unitat popular d'unamanera illenca, a l'estil de com es crearen les CUP aCatalunya.

Sobre el nostre model econòmic ja hi ha bastants

6.4

coincidències en el diagnòstic de la seva malaltia. Feraccions suposadament radicals per a crear consciènciade l'existència de la malaltia, semblaria a hores d'arauna mica absurd. El que no hi ha és la coincidència enquin ha de ser el seu tractament. Receptardecreixements i límits és una voluntat genèrica deprincipis. Fins i tot es pot fer una plataforma d'objectiusmés o manco raonables. El repte és consensuar unaproposta col·lectiva de model econòmic, social imediambiental desitjable, plantejar una sèried'objectius estratègics que siguin assumits socialmentper a la majoria de la població i establir un seguitd'accions coordinades, puntuals o més continuades,per les administracions públiques i la societat civil, peraconseguir-los. En altres paraules, dissenyar un pla detransició del model econòmic actual cap a un altre méssocial i ecològicament sostenible, i sobretot, fer-loviable.

Això suposa treballar per aconseguir un consens per aestablir una sòlida i raonada estratègia d'aliances declasses, en el sentit més ortodox del terme. Consensno suposa necessàriament hipotecar-se ideològicament

per intentar convèncer al 100% de la població. Consensen un sentit polític progressista vol dir ajuntar almàxim als sectors treballadors i populars, i aïllar alssectors socials més reaccionaris. Aconseguir que en elsentit comú de la majoria de la gent s'imposi el quepretén el nostre projecte, i deixin de funcionar demanera automàtica els mecanismes interpretatius dela realitat dels discursos dominants. Per què algunes deles accions suposadament radicals, enlloc «d'obrir laconsciència» a la classe obrera, són aprofitades perl'oligarquia per a contraatacar i intentar reforçar el seudiscurs dominant? Perquè sap que portar el debatsocial en termes de «radicalitat», l'ajuda a tancar elsuport de les classes mitjanes amb els espantalls de lapor. I fins i tot dintre de sectors de la mateixa classe

obrera, que sols veuen encara la necessitatd'aconseguir el seu salari per a poder subsistir. La«radicalitat» que aïlla, és nul·la radicalitat. La políticade masses, malgrat sempre sia més dificultosa, ésl’única que crea fonaments reals per als canvis.

Els reptes més importants de MÉS per Mallorca, a parermeu, són com aconsegueix influir com a formaciópolítica en el debat social actual i com treballa lespolítiques d'aliances necessàries, per anar creantaquesta estratègia de canvi de model econòmic i socialamb una majoria social ampla de suport. S'ha de ferunes feines d'anàlisi més acurades sobre la qualitat deles nostres gestions de govern. Qui les ha criticades ide quina manera. Les que provenen del foc amic i lesdel foc enemic. Quines són les nostres autocrítiques.Tal volta un seminari d'anàlisi específic sobre tot allòque ha envoltat el debat i les propostes finals de lareforma de la Llei turística, seria prou útil per a lanostra construcció teòrica sobre com cal encarar lespropostes de transició cap a un canvi de modeleconòmic, per les reaccions de tot tipus que hanprovocat. Amb un resultat final potent, globalmentcoherent i que apunta en la bona direcció de contencióglobal de l'oferta turística.

Però també cal aprofundir sobre la realitat delsmoviments de masses a les Illes, les gestions de lesseves pluralitats internes, les seves capacitats demobilització real, les seves maneres de participació ide creació en les polítiques de canvi, de com podemajudar a construir mentalitat associativa en l'era de lacomunicació digital. Necessitem les dues potes delsgoverns i dels moviments de masses progressistes perestablir estratègies sòlides de canvi i per a consolidar-les en les properes cites electorals.

Per això necessitam també reforçar la nostra capacitatteòrica com a col·lectiu. Perquè els arbres de lamalentesa radicalitat, no es facin perdre de vista elbosc dels canvis que realment necessitem. I tambéperquè no ens deixem els somnis per les bardisses, peruna malentesa adaptació pragmàtica a la realitat. Talcom recordà en el seu moment i pel que feia al PSM,l'enyorat Josep Maria Llompart.

6.5

Relacions difícils

emigrants vs família / amics de fora

shutterstok.com

La millor relació és aquella en la qual l'amor mutu és més gran

que la necessitat que es té de l'altre

Tenzin Gyatso 14ᵉ Dalaï-lama

Mahécor Mbengue

En un món modern on el respecte, elreconeixement social i la personalitat de la gentsovint es mesuren amb el criteri del seu èxitfinancer i, de vegades, en detriment dels valorsmorals i humans, les relacions interpersonalssón de cada vegada més "dineritzades". Enaltres paraules, els doblers van agafantl’ascendent sobre els valors humans i elssentiments en les relacions socials de cada dia.Les relacions que molts d'immigrants tenen ambels seus familiars de fora no són una excepció aaquesta "dinerització" creixent de les relacionshumanes, que tendeix a convertir-se en reglauniversalitzada.

Per tant, no seria sorprenent per un immigrantveure, si feia estadístiques de tots els missatgesde correu i telefònics que ha rebut de la sevafamília des que viu a l'estranger, molts d'ellsgraviten més o menys directament o indirecta,al voltant dels doblers. Alguns diran que és molt normal, i que ésperquè els temps són difícils al seu país pel quees dirigeixen als seus familiars i amicsemigrants per demanar ajuda, pensant queaquells no tan sols tenen la possibilitat de teniruna millor situació financera sinó que sovinttambé tenen l'avantatge del tipus de canvi mésfavorable, amb una moneda forta, ja que viuena països occidentals.

Però per als immigrants no és gensencoratjador; fins i tot és frustrant no rebretrucades telefòniques o missatges de correuelectrònic més que quan els necessitemfinancerament. Per això, sovint qüestionen lasinceritat de les relacions que tenen amb algunsdels seus familiars i amics d’abans. Aquestsdubtes són comprensibles, ja que es troben

atabalats entre les dificultats que enfronten enel seu lloc de residència i les preocupacions quetenen per la seva família, generalment moltlluny d'ells.

Igual que qualsevol vida humana, la vida del'immigrant està feta d'alts i baixos. També estàmarcada per moments d'èxit i moments defracàs, alegries i penes ... I hi ha dies en què resno sembla funcionar, on s'enfronta a moltsproblemes: l'atur, la malaltia, la decepció enl'amor, dubtes, discriminació, racisme,problemes maritals i / o familiars... Que és mésencoratjador de rebre, durant aquests períodes,que paraules de suport ...? Especialment quanvénen de familiars o amics propers, perquè totésser humà sensible necessita consol i alè perfer front i sobreviure a algunes proves, o perpujar-li la moral que, amb molta freqüència, laté baixa.

I hi ha problemes tan pesats que molts picsnecessita obrir-se als seus familiars perdemanar-los consell o per alleujar la

1

6.5

consciència, perquè com va dir Mariama Bâ: "Laconfidència ofega el dolor"

No obstant això, durant alguns momentsdifícils, en cridar als seus amics o familiars per

explicar-los un problema, una situació, algunsd'ells no semblen interessats en el que se'ls dius o pretenen ignorar-ho. Justet, justet, fan unaoració lacònica la sinceritat de la qual ésqüestionable i s’apressen a demanar un favorper qualsevol coseta mundana, o a parlar de sipodrà enviar doblers o una altra cosa al final delmes.

Després de penjar el telèfon, arran d’aqueststipus de trucades, un nombre incomptable depreguntes i molts de dubtes solen creuarl’esperit d’un immigrant.

Al país, per a molta gent, l'emigrant és undipòsit de plata o una mina d'or que s’had’explotar en lloc d'un germà o germanaallunyat de l'ambient i la calidesa de lesrelacions familiars; un parent proper o un amicqui de vegades ha canviat el sol permanent delseu país pels hiverns llargs i durs del seu paísde residència, fins i tot pels que viuen en certesregions on fa molt fred, gairebé la meitat del'any. També pot ser un pare al qual li mancal’amor maternal o paternal que hauria deproporcionar als seus fills i l'amor filial quehauria de rebre a canvi; un espòs o una esposa,a qui l'amor de la seva parella li falta, perquè nosempre tenen l'oportunitat de viure al mateixpaís.

En poques paraules, en moltes de les relacionsque els immigrants tenen amb els seus familiarsi amics de la seva terra natal, els interessosprevalen cada vegada més sobre elssentiments.

Els més deshonests o implacables entre paresi/o amics posen a prova la sensibilitat i lleialtat,utilitzant trucs enganyosos per extreure'lsdoblers sense tenir en compte la situacióeconòmica i social.

Normalment, després d'una transferència dedoblers, l’immigrant és qui ha de trucar perassegurar-se que la quantitat enviada s’ha rebutefectivament. És rar, per no dir que no passamai, que la persona a qui els diners estandestinats telefoni per dir gràcies. La major partde les cridades que reben els immigrantsdesprés d'una transferència de fons, si és queen reben, solen ser quan hi ha un problema ambel codi. D'altra banda, pocs troben que lesquantitats enviades siguin prou.

Sens dubte ignoren l'energia i l'esforç que s’hahagut de gastar per enviar aquestes quantitats,per molt que siguin modestes. Potser creuenque els immigrants viuen a la terra del'abundància on els diners es recullen amb unapala. Molts d’immigrants tenen la impressió delluitar amb dits i ungles per satisfer lesnecessitats de gent a la qual després s'ha decórrer darrere, l’has de trucar incessantment,quan es tracta de sol·licitar un servei perresoldre alguns assumptes, per importants quesiguin. No tenint del do de la ubiqüitat,necessiten els seus pares o amics per ajudar-losa resoldre alguns projectes o problemes en elsseus països d'origen.

Alguns expatriats estan tan traumatitzats quevacil·len a agafar el telèfon quan veuen que estracta d'una trucada del seu país, sobretot quans’acosten certs esdeveniments que són unaoportunitat per gastar. N’hi ha que canvien elsnúmeros de telèfon, de tant que els assetgen, itenen por de fer promeses que no podencomplir. També passa a alguns immigrants quevolen anar de vacances als seus països d'origenque els hi demanin els doblers del seu bitllet,perquè la seva família els necessita per algunaraó, la qual cosa, en molts de casos, és d’uncinisme i un egoisme inimaginable.

Molta gent ignora el sentiment de felicitat queexperimenta un immigrant trobant-se entre elsseus, el coratge i la tranquil·litat d’esperit que lidóna el temps que passa fora de l'universpremsat, opressiu i, sovint estressant del seupaís de residència. Sobretot si l'immigrant viu al’Occident, que sembla ser un lloc de pressiópermanent.

2

6.5

Encara pitjor, molts immigrants que s'hansacrificat per la seva família i amics han tingutla decepció de la seva vida una vegada quetornen a casa de forma permanent. Per nohaver pogut estalviar prou doblers perbeneficiar-se d’una retirada suau i silenciosa enuna bona casa, han estat de vegades la riota deles seves famílies. A força de satisfer lesnecessitats dels altres, han oblidat la sevapròpia persona. En aquests moments, s’hanadonat de la maldat i la ingratitud de moltespersones, a través de paraules mordaces quevénen de persones a les quals han ajudat, nique sigui una vegada, durant el període del'abundància.

No em faig el defensor dels immigrants, peròaquestes observacions molts d'ells les han fet.Això vol dir que s’ha de deixar d'ajudar alsamics i familiars? Evidentment no, és gràcies aells o per a ells que molts han deixat el seu país,de vegades en condicions perilloses per poderajudar-los.

Així mateix val la pena recordar que és bo sentirque els doblers no són el factor més importanten les relacions humanes en general, i moltmenys en les que uneixen els immigrants alsseus familiars i amics d’abans sinó elssentiments humans, la relació de parentiu il'amistat.

Com el deia Tenzin Gyatso, : "La millor relacióés aquella en la qual l'amor mutu és més granque la necessitat que teniu de l'altre"

Les nostres societats estan perdent una granquantitat de bons valors que anteriormentcontribuïren a la consolidació i bona salut de lafamília i les relacions d'amistat.

Aquesta qüestió, per molts tabú, mereix serabordada ja que, per hipocresia púdicamentcoberta pel mantell del compromís, moltsimmigrants i els seus familiars, amb el pretextde no ofendre certes sensibilitats, es neguen adir-se la veritat cara a cara, el que pot ferencara més malbé les seves relacions.

3

6.6

Un home bo

Teodor Suau Puig

Biblista

Lluís F Ladaria. 19 d'abril de 1944. Manacor. Té,per tant, 73 anys. Ben aprofitats. Els interessatsper les dades de la seva biografia, podenconsultar qualsevol de les pàgines d'Internet,simplement escrivint el seu nom i les trobarantotes. Això ens permet a nosaltres dedicarl'espai d'aquest escrit a coses que ens semblenmés interessants per guaitar en la persona i enla personalitat.

Per exemple: és mallorquí i s'hi sent de veres.Aprofita totes les ocasions per tornar a la nostraterra, la seva terra, i gaudir-ne de l'amistat, dela bellesa, de la memòria. Segur que sapperfectament que per evitar perdre's en lesaltures dels alts càrrecs i allunyar-se de larealitat, el millor és mantenir unes arrelssòlides, fondes, capaces de sucar la saó que vedels segles. Vaig tenir la sort d'assistir a la sevaordenació episcopal, a Sant Joan del Laterà deRoma i no he oblidat mai el bell mallorquí,accent manacorí, amb què va pronunciar unesbreus paraules per a tots els quil'acompanyàvem i érem d'aquí. Ben segur quefeia molts de segles que no se sentia la dolcesade la nostra parla a la Ciutat Eterna, on ningú sesent estranger perquè és una cruïlla de gents ide camins. Li ho vaig agrair. Mallorquí vol dirmediterrani, obert a la conversa de la vida, hàbilen escoltar, tant com en el parlar. Vol dir sentitde l'equilibri i amor a la grandiositat de la mar,coses molt necessàries totes elles per portar aterme la tasca que hom li ha estat encomanadai de la qual immediatament parlarem.

Per exemple: és jesuïta. Com el papa Francesc.Per a nosaltres, catòlics, això és avui unagarantia. Garantia de sòlida formació, d'amorals més pobres sigui on sigui el lloc on esdesenvolupa el servei que la institució liencomana. Vol dir aprenentatge de l'essencialde la fe catòlica: espargir l'amor sense límitsarreu i donar-ne testimoni. Sorprendriaqualsevol dels nostres lectors una visita al llocon viu actualment Monsenyor Ladaria:

s'assembla més a una habitació de seminaristadel meu temps que a qualsevol dels palaus aquè ens tenen acostumats la televisió quanparla de bisbes i cardenals.

Per exemple: és un pensador honest, sabut iacostumat a cercar les llavors de la veritatenmig de la quotidianitat del dia a dia. A laWikipedia hi trobareu devuit títols d'obresescrites pel Pare Lluís. És una petita mostra dela seva activitat intel·lectual, petita perquè larelació de tots els seus escrits ompliria diversespàgines. A les quals caldria afegir lesconferències i intervencions a congressos oaltres trobades on pel seu càrrec participa coma ponent i convidat. Una garantia a l'hora deportar a terme la funció que li ha encarregat elPapa Benet XVI primer i ara el Papa Francesc.

Podríem seguir. Però hem de dir una paraulad'aquest encàrrec. No sense abans afegir que laseva senzillesa, afabilitat i integritat el fan algúmolt proper, capaç de dedicar-te tot el seutemps si cal i de fer-te arribar una acollidaexquisida i noble.

Però per què en parlam avui i en aquestarevista?

Perquè ha estat nomenat Prefecte de laCongregació de la Doctrina de la Fe. Paraulescertament solemnes, que ens convindrà traduir.És el responsable últim davant del Papa de totallò que afecta l'originalitat i la fidelitat a latradició dels continguts de la fe catòlica. Elstemps canvien, les ideologies se succeeixen, les

6.6

formes de pensar i de dir es transformen i calaprendre a dir l'antiga experiència de sempreamb mots intel·ligibles a cada generació. MaxWeber, el conegut pensador del segle passat, vadir una frase feliç: "cada època històrica té laseva pròpia manera d'accedir a Déu". Cada unacomplementària de les anteriors; totesnecessàries per provocar l'experiència de la fe,que segons recorda Pau "neix de l'orella", val adir, de l'exposició per part dels experts en laParaula i la fe als interlocutors.

Cada traducció té sempre un risc. I aporta unapossibilitat inèdita: la possibilitat de fer nostreallò que altres amb altres llenguatges hanformulat. Convé que en tot moment hi hagi quiavaluï, prengui el pols, confronti i proposialternatives quan es donen les diferències entrepensadors o actors del drama de la vida. Ensbasti recordar Agustí, Tomàs d'Aquino i tantsaltres. Per això la Congregació avui té tambécura de discernir els casos de pederàstia de totel món; s'ocupa del diàleg amb els germans queno acaben d'acceptar el Concili Vaticà II; aténtotes aquelles consultes que els bisbes o lesuniversitats plantegen..., etc., etc.

De totes aquestes coses ha de respondre, idò,Mons Lluis, el nostre paisà, certament amb unbon grup de col·laboradors, però que estic segurque més d'una vegada li fan perdre la son. Laseva bonhomia i el seu fer amable i atent fanmolt més fàcil les trobades a aquest alt nivell dela vida cristiana catòlica. Perquè si hi ha un llocsensible per a la discussió, és precisament laqüestió ideològica. Els matisos, les formulacionsd'idees i sentiments, l'expressió en definitiva dela realitat de la fe, l'esperança i la caritat tocasempre vius molt decisius per a la persona i pera la comunitat creient. Els esquemes dretes -esquerres avui, per exemple, no sempreresponen als criteris efectius a l'hora del judici.

Cal saber tenir en compte la persona que parlao escriu i la seva voluntat en fer-ho. Crec que aaquest nivell Mons Ladaria sap exercir un papermoderador i aclaridor a la vegada que resultamolt útil per a l'Església actual. Que no sempresigui reconeguda aquesta feina, forma part de ladinàmica de la vida mateixa. Ell sap, però, quesempre pot comptar amb la nostra pregària i lanostra confiança.

7.1

Guillem Rosselló Bordoy

Viure a una ciutatandalusina: carrers, carrerons i atzucacs a

Madina MayurqaMaties Garcias

En un “dia de primavera de l’any 2013” elDoctor Rosselló Bordoy va donar per conclòsaquest llibre que ara es publica a la col·lecció LaForadada de l’editor Olañeta. En un centenar depàgines l’antic director del Museu de Mallorcaens convida a fer un passeig per la ciutat delstemps islàmics, és a dir, per la Madina Mayurqaque es fundà en el segle X sobre la Palmaromana, una madina que va perviure fins al’arribada de les hosts del rei En Jaume el 1229,però que també és la ciutat moresca queresisteix la croada pisanocatalana de 1114.

Com que les restes materials d’aquell tempsque s’han mantingut intactes són escassíssimes–només els banys àrabs i algunes romanallesarqueològiques disperses arreu del que va ser elsolar andalusí de la ciutat–, l’autor construeix elrecord de la madina a partir dels relats històricsi literaris més o menys coetanis, de l’estudi dela toponímia àrab subjacent a la catalanitzacióposterior i a la reconstrucció mental d’aquella“vila esponerosa que vers el segle XIII encaraera la cinquena urbs més extensa d’al-Andalusdesprés de Isbiliya, Qurtuba, Malaqa o al-Mariya”.

Per conèixer aquesta ciutat pretèrita, RossellóBordoy ens convida a fer passes sobre elterreny amb l’objectiu d’escatir l’ànima islàmicaque roman davall les pedres de la ciutat d’avui,malgrat “desveris innombrables i destrossesferotges”.Així coneixerem el traçat dels carrersprincipals –d’herència romana– i els carrerons iatzucacs que configuraven la trama urbana dela madina, encerclada per murades i tancadaper portes o babs que l’obrien als diferentscamins que menaven cap al camp o lamuntanya. Sabrem com s’articulava el sistemadefensiu, amb la imponent almudaina deGumara, que posteriorment serà el Temple, avui

encara pervivent però malmès. Assistirem a laconfiguració del barri àulic dominat perl’Almudaina, “símbol del poder establert a lesilles Balears en tots els moments de la sevahistòria” i “resum de l’arquitectura palatina”,amb les seves torres de defensa i la drassanaque la comunicava amb la mar. Sabrem on hihavia mesquites, posteriorment destruïdes peredificar-hi temples cristians, com la Seu, SantJaume o Sant Miquel. Podrem imaginar com esdiferenciava –i com es comunicava amb ponts icostes empinades– la ciutat alta i la ciutat baixa,migpartida per un penya-segat i pel curs deltorrent o rambla que desembocava formant unpetit port, que potser s’estenia fins a l’altura del’actual Font de les Tortugues.

Sabrem que a la madina hi havia jardins i horts,síquies i banys, esplanades d’oració icementeris, i punts d’entrada al recinte urbà ones concentraven els escrivans per llogar lesseves arts als illetrats. Amb l’ajut de laimaginació, se’ns faran presents lesdesaparegudes “torres llevaneres”, situades

1

7.1

devora l’actual costa del Gas, i un embarcadorque ja existia a l’actual Portitxol. Reviurem lavida de barris on es concentraven duesactivitats molestes però necessàries: elsassaonadors de pells, a l’actual Calatrava, o elsterrissers, a la Gerreria que encara en manté elnom.

Fins i tot, a partir de la interpretació de latoponímia o inspirats en poemes àrabs, podremimaginar bells deports com el joc del’engronsadora o les processons de barques que

evoquen els versos del poeta d’aquell tempsremot: “Sobre la badia navega/ un estol tannombrós /com les seves aigües. Ambdós sóndesbordants!”. La ciutat musulmana cobra vida isurt de l’oblit en el llibre del Dr. Rosselló Bordoy.

Guillem Rosselló Bordoy.

Viure a una ciutat andalusina: carrers, carreronsi atzucacs a Madina Mayurqa.

Palma: J. J. de Olañeta, Editor, 2017.

2

7.2

El conte de la criada

Novel·la de

Margaret AtwoodMiquel Àngel Llauger

Un dels darrers èxits, dins del boom actual deles sèries de televisió, és El conte de la criada.N’he vist algun episodi, i diria que la popularitatde la producció és comprensible i merescuda.És injust, però, que aquesta fama no vagilligada al reconeixement de l’autora de lanovel·la original, la canadenca MargaretAtwood. He sentit més d’una persona de bonacultura literària parlar de la sèrie i sorprendre’sdavant de la informació que es tracta d’unanovel·la publicada l’any 1985 i que ha tingut unllarg ressò internacional: ha estat guardonada,se n’ha fet una pel·lícula i una òpera, i hagenerat debat, molt de debat. Però entrenosaltres era, fins fa poc, una obra pocconeguda. La primera traducció castellana vaarribar el 1986, i va passar, com alguna altraque la va seguir, sense gaire pena ni glòria. Ara,amb la sèrie de televisió, arriba l’edició deSalamandra, amb nova traducció d’Elsa MateoBlanco. En català, ai las!, encara no la podemllegir, encara que no està de més assenyalarque sí que tenim, de la mateixa Atwood, Ull degat, L’assassí cec i L’any del diluvi.

Com 1984, com Un món feliç, com Blade runner,o com tantes altres novel·les o pel·lícules, ésuna distopia, és a dir, un relat d’un futur pintaten tons lúgubres i marcat, de maneracaracterística, pel totalitarisme. Tant la novel·lacom la sèrie circulen amb l’etiqueta de “distopiafeminista”. L’edició actual porta un pròleg moltrecent en què l’autora es distancia delqualificatiu: només és una novel·la feminista,diu, en la mesura que és una ficció que parla dedones i en què parla una dona. En qualsevolcas, dir que es tracta d’una obra “feminista” ensorienta respecte de què hi trobarem: la narracióparla d’una futura societat dominada per

l’integrisme religiós cristià, en la qual s’imposenles formes més perverses del patriarcalisme. Novoldria avançar gaires coses del que ha detrobar el lector, però una de les coses que enfan una novel·la interessant és el retrat aterridordel paper subordinat que la societat imaginadaatorga a les dones en matèria de reproducció.Debats actuals com el de la gestació subrogadapoden trobar en aquest relat motius per a lareflexió.

1

7.2

Es tracta d’una novel·la de tesi? L’autora,lògicament, intenta evitar aquesta consideració,que sol equivaler a un cert descrèdit literari. Jodiria que en bona part sí que ho és, però hi hauna cosa més important: El conte de la criadamostra que no hi ha incompatibilitat entre uncert caràcter de “novel·la de missatge” i la bonaliteratura. Al cap i a la fi, si hi pensem, és elmateix que podem dir de les distopiesimmortals de George Orwell o Aldous Huxley.Com aquestes, la novel·la de Margaret Atwoodés bona literatura, molt bona literatura. És unaobra d’una poderosíssima imaginació, que

suspèn l’ànim del lector i el condueix per unaatmosfera que té un aire irreal i que alhora ensintranquil·litza com una possibilitat real. Laconstrucció narrativa, amb els seus salts en eltemps i els moviments del punt de vista, ésmagnífica. I la caracterització del personatgeprincipal, de les seves angoixes i els seusdubtes, de la seva evolució, és l’obra d’unaescriptora de raça.

Així doncs, bona literatura i matèria per apensar, què més voleu? Llegiu primer la novel·lai després mirau la sèrie.

2

7.3

Josep M. Traverso

La commemoració del centenari de la revolució russa

de l’any 17 està portant a les llibreries una gran

quantitat d’obres, el llistat de les quals pot semblar

interminable. Entre molts altres, el monumental i

fonamental llibre de Moshe Lewin, El Siglo Soviético, El

Siglo de la Revolución de Josep Fontana, La Revolución

de Octubre cien años después de Samir Amin o el

volum coordinat per Juan Andrade i que porta el mateix

títol que l'anterior. N’hi ha reedicions de clàssics com

La Revolució Russa de R. Luxemburg o la de

Christopher Hill i novetats com La Revolució Russa i

Catalunya de l’historiador Josep Puigsech que estudia

la relació entre la revolució dels maximalistes i

Catalunya entre l’any 1917 i 1939. La llista, com diem,

és molt llarga i n’hi ha prou amb donar un cop d’ull a

les novetats editorials a França o a altres països del

nostre entorn per tenir aquesta mateixa sensació de

vitalitat editorial i de pensament que aquest centenari

ha posat en peu.

Arriba a soprendre el fet que l’esdeveniment històric

considerat per molts historiadors com clau, central per

entendre el segle passat però també enterrat en

innumerables ocasions des de diferents corrents

polítics, molts d’ells situats a l’esquerra, medis de

comunicació, foros de pensament, autoritats

esconòmiques o càtedres universitàries generi encara

tal quantitat de publicacions, articles, congressos,

cicles cinematogràfics, col·loquis… Què manté viu

l’interès per aquell intent per apropar el cel a la terra

que va acabar de la pitjor manera possible? Què ens

poden ensenyar aquells milers de revolucionaris que es

“De totes les mentides que ens deienels comunistes, una era veritat: elcapitalisme és pitjor”

Anònim/Col·lectiu

van atrevir a aturar la guerra, fundar una nova societat

i enfrontar-se amb les grans potències? Hi ha encara

un pont, malmès però en peu, entre aquells

revolucionaris, aquell poble que es va atrevir a aixecar-

se per a conquerir el cel amb consignes tan senzilles

com pa, pau, terra…soviets i la nostra realitat present?

Quin sentit o sentits s’ha de donar per part de

l’esquerra a la commemoració del centenari d’octubre?

Encara té sentit Octubre?

A 1917, el llibre que avui recomanem, Salvador López

Arnal i Jordi Mir García, ajudats de Jordi Torrent Bestit,

han armat una potent selecció de documents del

professor, filòsof, comunista, F. Fernández Buey (1943-

2012) tots ells al voltant de la revolució russa. El recull

s’obre amb dos molt potents texts sobre el Lenin de

1917 i el Lenin estadista que per ells mateixos ja

justificarien la lectura d’aquest llibre, trets tots dos del

seu Conocer Lenin y su obra, publicat l’any 1977,

textos, però, que conserven, després de quaranta anys,

la frescor, l’actualitat, l’interès que dóna l’equilibri

entre coneixement (sense caure en l’eruditisme) i la

claredat de pensament.

Hi ha un segon bloc de texts escrits al voltant de 1990,

en aquest cas al voltant de la desfeta de l’URSS, escrits

amb una orientació ben clara, la veritat sobre el que

està/estava passant als països del “socialisme real” i el

rescat de l’ideari comunista com una de les més velles

tradicions emancipatòries de la humanitat i per a la

humanitat.

Per il·lustrar aquesta perspectiva poden servir unes

paraules de John Berger amb les quals FFB encapçala

un d’aquests escrits:

1

Variaciones sobre la Revolución de Octubre,

su historia y sus consecuencias

7.3

“Supongamos que cambiamos el escenario;

supongamos que no decimos que estamos viviendo en

un mundo en el que es posible construir algo que va a

acercar el cielo a la tierra, sino que, por el contrario,

decimos que estamos viviendo en un mundo cuya

naturaleza está mucho más próxima a la del infierno.

¿Cambiaría esto en algo nuestras opciones políticas o

morales? Estaríamos obligados a aceptar las mismas

constricciones y a participar en la lucha que es la

misma que aquella en la que ya estamos

comprometidos; tal vez incluso, nuestro sentido de

solidaridad con los explotados y con los que sufren

fuera más leal. Todo lo que cambiaría sería la

enormidad de nuestras esperanzas y finalmente la

amargura de nuestro desengaño. Mi argumentación es,

como si dijéramos, leopardiana, y yo creo que

incontestable”(147)

Però hi ha molt més en aquest llibre, un altre bloc de

pensament i escriptura sobre comunisme i final de

segle, sobre si té sentit dir-se comunista en els nostres

dies i, en cas que la resposta fos afirmativa en què

consisteix aquesta identitat. Ens podem demanar si

continua éssent vàlida la tasca que es proposava per a

finals de segle passat i que ja en aquell moment

semblava anar a contracorrent?:

“Así, pues, aceptar el mal momento de la cultura

socialista en un mundo cada vez más americanizado,

más atraído por los modos y costumbres del centro del

Imperio, o impulsado, por reacción, hacia el integrísimo

o hacia los fundamentalísimos religiosos, implica

dedicar más atención a los ámbitos prepolíticos, poner

en el centro del discurso temas y problemas previos a

la actuación política propiamente dicha, la práctica

política colectivamente organizada.” (156)

No és menys important a l’hora de valorar 1917, el

descobriment, almenys per nosaltres, i anàlisi de l’obra

de tres grans autors com són Alexandr Zinoviev,

Zamiatin i Andrei Platònov. El llibre acaba amb una

ressenya sobre Rossana Rossanda que concentra, i

amb això esperem no equivocar-nos, l’ànima, el

sentiment de FFB. Com a epíleg, un fragment de la

conversa de l’autor amb Jaume Botey publicat a Iglesia

Viva l’any 2011 que comença així:

“La primera cosa que querría decir es que lo de

considerarme marxista o no siempre me ha parecido

una cosa secundaria. Aunque pueda parecer otra cosa

desde fuera, no es mi asunto. También para Manolo

Sacristán lo de ser marxista era tan secundario que en

discusiones bastante serias que tuvimos con amigos y

colegas Manolo quería considerarse fundamentalmente

comunista. Yo también.” (313)

Impossible entrar sobre l’orientació que l’esquerra, les

esquerres encara interessades en el tema poden donar

a la conmemoració del centenari però crec que una

part d’aquest sentit vindrà a conformar-se poc a poc si

som capaç d’eixamplar el debat a partir de l’estudi i de

l’intercanvi lleial d’idees, amb la mirada posada en el

present i sense perdre de vista el compromís moral i

polític inesgotable del qual parlavem. Hi ha unes

paraules que semblen molt modestes però que poden

ajudar-nos en aquest sentit:

“Muchas de las viejas querellas históricas que nos han

dividido caducaron hace tiempo. […] Nos enfrentamos

a un mundo nuevo. Algunos de los viejos debates han

quedado definitivamente resueltos. Reconocerlo no es

difícil; pero decirlo abiertamente entre gentes

organizadas exige dar pasos para encontrarse.” (164)

2

7.3

Aquest és un llibre que fa pensar, que és suggerent, si

donem a aquesta paraula unsentit ben fort; la seva

lectura permet el diàleg amb l’autor i arrel d’aquesta

conversa silenciosa apareixeran, sense dubtes, noves

idees, camins que s’obren a nous pensaments, també

es desfaran tòpics, plantejaments endurits, fosilitzats

que tots portem dins. Un acaba el llibre amb el

convenciment que estem parlant de present -i per què

no?- de futur.

Acabem; els propers mesos tindràn lloc a Catalunya

dos esdeveniments -segurament entre molts altres-

que apareixen com molt interessants. El primer serà a

Girona, entre el 28 i el 30 de setembre, organitzat pel

Museu Memorial de l’Exili, porta per títol Col·loqui

Internacional W. Benjamin 2017. Intel·lectuals i

compromisos en l’època contemporània. Cent anys

després de la Revolució d’octubre,

(www.museuexili.cat). El segon, Congrés Internacional.

Centenari de la Revolució Russa, organitzat pel Centre

d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de

Barcelona, de 25 a 27 del proper mes d’octubre,

(www.centenarirevoluciorussa.wordpress.com).

Francisco Fernández Buey,

1917.Variaciones sobre la

Revolución de Octubre, su historia

y sus consecuencias. Edició de

Salvador López Arnal i Jordi Mir

García. Barcelona: El Viejo Topo,

2017.

3

El racó d'en Joan Miquel

número  64  -  setembre 2017contraportada