[1]

EL PENSAMENT DE HEIDEGGER ENVERS L'ARQUITECTURA Text de Christian Norberg-Schulz publicat a la revista Perspecta el 1980. (vol. 20, pg. 61-68)

[Traducció de Joaquim Oliveras i Molas]

1. C. D. FRIEDRICH – “Temple de Juno a Agrigento” (1830)

Martin Heidegger no ens ha deixat cap escrit sobre arquitectura, tot i que, en la seva filosofia, aquesta hi juga un paper important. El concepte heideggerià d'«estar-en-el-món», per exemple, pressuposa implícitament un entorn obrat per l'home, així com la interpretació de la dita hölderliniana de l’«habitar poèticament» constitueix una apel·lació explícita a l'art edificatòria. Semblaria oportú, doncs, que la lectura de la seva filosofia inclogués una confrontació amb el seu pensament envers l'arquitectura, con-tribuïnt així també a una millor comprensió dels difícils problemes mediambientals del nostre temps. [Posar-en-obra la veritat] En l’assaig L'origen de l'obra d'art, un dels exemples fonamentals prové de l'arquitec-tura, i és precisament aquest exemple el que prendrem com a punt de partida. El pas-satge en qüestió diu així:

“Un edifici, un temple grec, no imita res. Simplement resta allà, enmig de l’escarpada vall rocallosa. L'edifici circumclou la figura del déu i en aquest o-cult recer, gràcies a l’obert peristil, la deixa extrasisitir arreu del recinte sa-grat. Gràcies al temple, el déu es fa present en el temple. Aquest ésser-present del déu és en si l’expansió i la delimitació del recinte en tant que recinte sa-grat. El temple i el seu recinte, però, no s'esvaneixen en l'indeterminat. Només l'obra que és el temple ajunta i alhora aplega entorn seu la unitat d'aquells camins i referents on naixement i mort, calamitat i prosperitat, victòria i oprobi, perseverança i decadència—guanyen per a l'essència humana la figu-ra del seu destí. La vigent vastitud d'aquests referents oberts és el món d'a-quest poble historial. Només des d'ella i en ella, aquest poble torna a si mateix per acomplir la seva destinació.

Restant-hi, l’obra edilícia reposa sobre el fonament rocós. Aquest reposar-sobre de l'obra extreu de la roca l'obscur del seu sostenir insubmís i, tanma-teix, no impel·lit a res. Restant-hi, l'edifici resisteix dempeus la tem-pesta que s'abat sobre ell i només així mostra la tempesta mateixa en la seva violència. L'esclat i la lluentor del pedregam, apareixent ells mateixos només per la gràcia del sol, són el que fa resplendir la llum del dia, la vastitud del cel, les ombres de la nit. L'alçar-se tan segur fa visible l'invisible espai de l'aire. L'in-crebantable de l'obra contrasta amb l'oneig de la marea i deixa esclatar, amb la seva calma, la fúria de l'aigua. L'arbre i l'herba, l'àguila i el brau, la serp i el grill ingressen en llur figura emblemàtica i així arriben a aparèixer en tant que allò que són. Aquest mateix sorgir i emergir plegats és allò que els grecs anomenaren a la primeria φύσις. Ella és el que il·lumina simultàniament allò sobre què i allò en què l'home fonamenta el seu habitar. Nosaltres ho anome-nem la terra. Pel que fa al que aquí aquesta paraula diu, se n'han de mantenir ben allunyades tant la representació d'una massa de matèria sedimentada, com també la, només astronòmica, d'un planeta. La terra és allò cap a què l'emergir de tot emergent, i això com a tal, cerca recer. En l'emergent la terra s'essencia en tant que l'arrecerador.

Restant-hi, l'obra que és el temple fa patent un món i, alhora, el torna a

[2]

posar sobre la terra, la qual, d'aquesta forma, i només d'aquesta forma, sor-geix com a país natal. I mai no passa que homes i animals, plantes i coses si-guin fàctics i coneguts en tant que objectes inalterables per compondre lla-vors, de passada, l'ambient apte per al temple, el qual, un dia, s'afegirà enca-ra a la resta de béns presents. Ens aproparem més a allò que és, si ho pensem tot a la inversa, suposant, és clar, que tinguem ull per advertir com altrament tot fa vers nosaltres. La mera inversió, acomplerta per a si mateixa, no treu cap a res.

En el seu estar-hi, el temple dóna a les coses abans que res llur visatge, i als homes, abans que res, la vista sobre ells mateixos”.1

¿Què ens està dient aquest passatge?

Primer de tot caldria que paréssim esment al context en el qual se suscita aquesta re-ferència. Heidegger parla del temple per il·luminar l'essència de l'obra d'art; d’aquí que triï expressament una obra que “no s'arrenglera entre les obres que són de representa-ció”; car l'obra d'art no re-presenta, ans presenta, duu vers l’il·latent, fet que Heidegger defineix com un mode de ser de la veritat.2 A banda d’això, l'exemple del temple atesta que una edificació és, o pot arribar a ser, segons Heidegger, una obra d'art; en tant que tal, l'edificació “resguarda la veritat”. Ara bé, ¿què és això que l'edificació resguarda, i com s'acompleix aquest resguardar? Pel que fa a aquestes preguntes, l'esmentat passat-ge ofereix algunes respostes, però, per arribar a una comprensió suficient de tot plegat, també caldrà fer referència a d'altres escrits del mateix Heidegger.

La resposta al què de la nostra pregunta comprèn tres punts, primer: que el temple “fa present” el déu; segon: que el temple “ajunta i aplega” allò que configura el destí de l'essència humana; tercer: que el temple “fa visible” totes les coses de la terra: la roca, el mar, l'aire, la planta, els animals, àdhuc la llum del dia i l’ombra de la nit. En general, el temple “fa patent un món i, alhora, el torna a posar sobre la terra”. En fer-ho, el temple “posa-en-obra la veritat”.3

Per tal de comprendre el significat de tot això, atendrem a la segona pregunta: el com. Heidegger reitera quatre cops que el temple fa el que fa restant-hi. Ambdós ter-mes de la paraula són importants. El temple no s'està en una localització qualsevol, ans és allà, “enmig de l'escarpada vall rocallosa”. Els mots ‘escarpada vall rocallosa’ no hi són per a donar un cert to líric a l’exposició, sinó que assenyalen el fet que els temples són erigits en indrets singulars i prominents. L’indret, però, només obté “expansió i delimitació” en virtut del temple, pel qual té lloc l’acotació del “recinte sagrat” per a la divinitat; o dit d’una altra manera, el lloc va prenys d’un significat latent que només amb el temple es fa present. Quant a la manera com la construcció ajunta el destí dels humans, no queda explicitat, tot i que és de suposar que això s’esdevé simultàniament a que el temple arreceri el déu, quedant així el destí dels homes lligat íntimament al lloc. Finalment, l’advenir a una visió de la “terra” s’esdevé gràcies a que el temple resta allà, o sigui: plantat sobre el terreny i alçat enlaire, conferint així a les coses “llur visatge”.

                                                            1. HEIDEGGER, M. «Der Ursprung des Kunstwerkes», Wegmarken, GA 9, pg. 227-229. [Traducció de Manuel Carbonell. «L’origen de l’obra d’art», Fites. Editorial Laia, Barcelona, 1989, pg. 240 – Lleugerament modifcat, N. del T] 2. «Der Ursprung...», op. cit., pg. ???. [pg. 250-51] 3. «Der Ursprung...», op. cit., pg. ???. [pgs. 245 i ss.] 

2. Temple d’Hera a Selinunt

[3]

3. Terra i cel

En aquest sentit, Heidegger recalca que el temple no ve per a ‘sumar-se’ a tot allò que es troba ja present, sinó que és la pròpia construcció la que, primerament, fa emergir la presència de les coses com a tals.

Avui en dia, estem tan habituats a pensar l’art com a expressió i representació i a si-tuar l’«home» o la «societat» al seu l’origen, que la interpretació heideggeriana de l’arquitectura en tant que allò que “posa-en-obra la veritat” pot resultar insòlita i cer-tament desconcertant. No obstant això, Heidegger sosté que “no s’ha de donar a co-nèixer el N.N. fecit, sinó que el simple «factum est» és allò que en l’obra s’ha de mante-nir en l’obert”.4 Un tal factum se’l fa aflorar tan bon punt es palesa el món en virtut del qual les coses reben ‘ llur visatge’. Segons això, «món» i «cosa» són conceptes que es copertanyen recíprocament, fet que haurem de tenir ben present a partir d’ara de cara a comprendre millor la ‘teoria’ de Heidegger. [El factum de l’obra: la intimitat entre món i cosa] A L’origen de l’obra d’art Heidegger ja assenyala que, anant pel camí de l’obra d’art, “l’essència del món tot just si es deixa enunciar”, no oferint doncs cap explicació precisa del que sigui un ‘món’. Amb tot, a Ésser i temps, Heidegger ja havia definit ònticament el món en tant que la totalitat de l’ens, i ontològicament, en tant que l’ésser de l’ens; el terme «món» venia a significar l’«on» en què el Dasein, l’ésser-humà existent, viu.5 En textos posteriors, Heidegger interpreta aquest ‘on’ com a la ‘quàdruple unió’ de terra i cel, divins i mortals. Acostumats com estem a prendre el món en termes de composició física, social i cultural, això no pot sinó causar-nos una certa estranyesa. Heidegger, però, ens recorda que la nostra quotidianitat consisteix en ‘coses’ concretes, més que no pas en abstraccions científiques. I diu així:

La terra és l’edificant portadora, la fructífera que nodreix, acollint aigual i ro-cam, flora i fauna. (…)

El cel és el trajecte del sol, el curs de la lluna, la resplendor de les estrelles, les estacions de l'any, la llum i el crepuscle del dia, la foscor i claror de la nit, la bondat i la inclemència del clima, el pas dels núvols i el blau profund de l'èter. (…)

Els divins són els pampalluguejants nuncis de la divinitat. Des de la força oculta de la divinitat apareix el déu en la seva essència, el qual s’enretira cada vegada que se l’acara i equipara amb el ser-present. (…)

Els mortals són els homes. Es diuen mortals perquè poden morir. Morir significa ser capaç de la mort com a mort. (…)” 6

                                                            4. «Der Ursprung...», op. cit., pg. ???. [pg. 254] 5. HEIDEGGER, M. Sein und Zeit. GA 2, § 14, pgs. 87-88. [Traducció castellana, molt recomenable, de Jorge Eduardo Rivera C. Ser y tiempo. Editorial Universitaria, Santiago de Xile, 1998, pgs. 64-65?.] 6. HEIDEGGER, M. «Das Ding», Vorträge und Aufsätze, GA 7, pg. 170-171. [Traducció castellana, poc recomenable, d’Eustaqui Barjau. «La cosa», Conferencias y artículos. Ediciones del Serbal, Barcelona, 1994, pg.155]

[4]

“A la seva manera, cadascun dels Quatre reflecteix l’essència dels Tres restants”.7 Tots Quatre compareixen plegats pel joc de miralls en què s’essencia un món, entenent per “joc de miralls” aquell entremig [der Zwischen] on les coses apareixen tal com són. En un escrit d’homenatge a la figura de J.P. Hebel, Heidegger diu justament que l’home resta: “entre terra i cel, entre naixement i mort, entre joia i dolor, entre obra i paraula”.8 A aquest “múltiple entre”, Heidegger l’anomena «món». Amb aquest mot Heidegger no al·ludeix mai a cap remota representació d’índole ideal, ans a una totalitat concreta que, tal com passava amb el temple grec, sempre es dóna aquí i ara.

Ara bé, el món, com a totalitat que és de totes les coses, no és tanmateix una mera suma total d’objectes, sinó més aviat una congregació o aplegament,9 essent aquest el significat originari de «cosa», com el propi Heidegger ens recorda quan pren la cosa en tant que aplegament de l’Enquadrament [Geviert].10 Atenent a això, Heidegger diu: “Pròpiament, cada vegada i sempre, les coses visiten als mortals conjuntament amb un món”.11 Per il·luminar l’essència de la cosa, Heidegger ofereix també algun exemple. Una gerra és una cosa, tal com ho pugui ser un pont, cada una a la seva manera aplega l’En-quadrament. Per a nosaltres, tant rellevant és l’una com l’altre: mentre que la gerra forma part de l’utillatge que constitueix l’entorn pragmàtic quotidià de l’home, el pont és una edificació que revela els trets més definitoris de l’entorn circumdant. I així:

“El pont aplega al voltant del corrent la terra com a paisatge. (…) No només connecta dues vores ja fàctiques. Ans les vores emergeixen en tant que vores pel transitar del pont”. 12

Hi ha un lloc, així que el pont en fa emergir tot allò que el constitueix i caracteritza com a tal. Els mots «terra» i «paisatge» no són emprats aquí com a mers conceptes geogrà-fics, sinó que més aviat anomenen aquelles ‘coses’, la revelació de les quals ve donada per la presència del pont. La vida humana té lloc sobre la terra, fet que és palesat gràci-es al pont.

Amb exemples com aquests, Heidegger intenta que surti a la llum la cositat de la cosa, a saber, el seu ser aplec d’un món. En aquest sentit, si bé el mètode emprat a Ésser i temps havia estat el fenomenològic,13 ja en un segon moment Heidegger intro-duirà el terme Andenken, amb el qual designarà aquella mena de ‘pensar/poetitzar genuí’ a través del qual una cosa pot aparèixer com a l’‘aplegament’ que ella és.14 Anant per aquest camí de pensament, la paraula passarà a assumir un paper preeminent en tant que font primordial d’on brolla la comprensió [das Verstehen].                                                             7. «Das Ding», op. cit., pg. 172. [pg. 156] 8. HEIDEGGER, M. «Hebel der Hausfreund», Aus der Erfahrung des Denkens (1910–1976), GA 13, pg. 139. [Traducció castellana de Adan Kovacsics, «Hebel: el amigo de la casa», recollida a El amigo de la casa. Editorial Grijalbo Mondadori, Barcelona, 1999.] 9. «Hebel...», op. cit. 10. «Enquadrament» terme amb el qual Heidegger designa la compareixença conjunta dels Quatre en llur simplicitat. 11. HEIDEGGER, M. «Die Sprache», Unterwegs zur Sprache, GA 12, pg. 20. [Traducció castellana d’Ives Zimmermann. «El habla», De camino al habla. Ediciones del Serbal, Barcelona, 2002, pg. 17]: “Die Dinge besuchen jeweils die Sterblichen eigens mit Welt”. 12. HEIDEGGER, M. «Bauen Wohnen Denken», Vorträge und Aufsätze, GA 7, pg. 146. [Traducció de Joaquim Oliveras i Molas, «Construir Habitar Pensar»] 13. Sein..., op. cit., § 7, pg. 50. [pg. 57?] 14. HEIDEGGER, M. «Andenken», Erläuterungen zur Hölderlins Dichtiung, GA 12, pg. 20. [Traducció castellana d’A. Leyte i H. Cortés. Aclaraciones a la poesía de Hölderlin. Alianza Editorial, Madrid, 2005; també hi ha traducció de J.M. Valverde, amb pròleg d’Eugenio Trias. Interpre- taciones sobre la poesía de Hölderlin. Editorial Ariel, Barcelona, 1983.]

 

4. Pont, Florència. 5. “Per a molts la taula és parada...”

[5]

[La paraula: imatge poètica de la Memòria. L’obra: imatge a-representativa] Al moment d’escriure L’origen de l’obra d’art, Heidegger no havia encunyat encara el terme anteriorment esmentat d’Enquadrament. No obstant això, també en la seva caracterització del ‘temple grec’, i a l’igual que passava amb la ‘gerra’ i el ‘pont’, el déu i els mortals, la terra i el cel hi són presents, si bé aquest últim només implícitament. En tant que cosa, l’obra que és el temple els aplega tots Quatre a l’empara de si, deixant que compareguin reunits en una ‘simple unió’.

Ara bé, mentre que el temple és una cosa elaborada per la mà de l’home, construïda expressament per tal de fer patent un món, les coses naturals, tot i que de per si acu-llen ja l’Enquadrament, tenen necessitat d’un esguard comprensiu que en desclogui llur ‘cositat’. Una tal eclosió s’esdevé en el poetitzar i, en general, en el llenguatge, el qual “és poesia en sentit essencial”.15 “Perquè la paraula anomena per primera vegada l'ens, sem-blant anomenar, i només en ell, és el que primer duu l'ens al llenguatge i a l'aparèixer”.16

Seguint el fil d’això, se’ns fa evident que, a fi d’arribar a abraçar la concepció hei-deggeriana de l’art, caldrà que prenguem en consideració la seva concepció del llen-guatge. I és que, de la mateixa manera que Heidegger no concep l’art com a represen-tació, tampoc no admet que es concebi el llenguatge com a mitjà de comunicació basat en l’ús i la convenció, sinó que més aviat les coses, en rebre per primer cop un nom, se’ls dóna reconeixement en allò que són. Abans d’això, tot just si eren mers fenòmens fugaços; en virtud del nom que reben, però, se les serva en llur essència i tot un món eclosiona. D’aquí que el llenguatge sigui “essencialment poètic” i en ell es desclogui:

“allò dins què l'ésser-hi es troba jectat ja en tant que historial. Això no és sinó la terra, i, per a un poble historial, la seva terra: el fonament que es reclou i sobre el qual reposa amb tot allò que, latent encara per a si mateix, aquest poble ja és. Mes allò que, des de la referència de l'ésser-hi [Dasein] a la il·latència de l'ésser, sobreïx, és el seu món”.17

D’aquesta cita cal subratllar el fet que s’hi digui que la terra i el món particulars d’un poble historial són allò que són en la mesura que enllacen amb la terra i el món en general. Car la paraula, essent com és expressió d’un món, enclou el món. D’acord amb això, Heidegger definirà el llenguatge com a casa de l’Ésser. L’home habita la paraula, la qual cosa significa: tan bon punt l’home escolta i respon l’apel·lació de la paraula, se li obre el món que la paraula és, esdevenint llavors capaç d’una autèntica existència. Heidegger anomena «habitar poèticament»18 a una tal existència. I vet aquí que diu:

“¿d'on, nosaltres els homes, podem convenir sobre l’essencial avinença entre l'habitar i la poètica? ¿D'on, en suma, pren l'home l'apel·lació d'assolir l'essèn-cia d'un assumpte? Només la pot prendre d'allà on la rep. La rep d’allò que la paraula li diu. Esclar que només en el benentès que ell pari atenció a l'essència

                                                            15. «Der Ursprung...», op. cit., pg. ???. [pg. 252] 16. «Der Ursprung...», op. cit., pg. ???. [pg. 264] 17. «Der Ursprung...», op. cit., pg. ???. [pg. 266, lleugerament modificat. N. del T.] 18. En aquest context, cal recordar l’elegia IX de R. M. Rilke:

“Nosaltres potser som aquí per a dir: casa, | pont, brollador, porta, càntir, arbre fruiter, finestra, | i a tot estirar: columna, torre...” [Traducció de Manuel Balasch. Elegies de Duino, Edicions Proa, Barcelona, 1995, pg. 69.]

pròpia de la paraula, i mentre ho faci”.19

La veritable essència de la paraula és poètica i, pel dir poètic, es desclou la ‘casa de l’Ésser’.

Ara bé, la poesia parla en imatges, de les quals Heidegger diu: “L'essència de la imatge és: el deixar que es faci visible quelcom.20 En canvi, les còpies i les imitacions ja són varietats degenerades de la imatge autèntica, la qual fa visible l’invisble en tant que imatge, imaginant-lo així en quelcom que li és estranger”.21 Del significat d’això, en trobem bellíssima mostra en la lectura que fa Heidegger del poema de G. Trakl Tarda d’hivern.22 I, doncs, ¿quin és l’origen de les imatges poètiques? La resposta de Heideg-ger és concisa: “La memòria és l’aplegament del pensar”.23 El mot alemany que cor-respon a la paraula «memòria», Gedächtnis, significa literalment ‘allò que ha estat pensat’, un ‘pensar’ que en el nostre context hem de prendre en el sentit d’aquell An-denken o ‘pensar/poetitzar genuí’, a través del qual es desvetlla la cositat de la cosa. Foren els grecs, però, els primers d’adonar-se del vincle entre poesia i memòria, com el propi Heidegger ens recorda. Per a ells, la deessa de la memòria, Mnemosine, era la mare de les Muses, deesses de les arts, mentre que Zeus n’era el pare; s’escaigué doncs que, per tal d’infantar l’art, Zeus hagués d’unir-se amb la Memòria. D’altra banda, Mnemosine era filla de Gaia (Terra) i Ouranos (Cel), cosa que ens ve a dir que aquelles memòries o pensaments que donen naixença a l’art no són sinó la nostra apercepció de la relació entre la Terra i el Cel. Per si sols, ni Terra ni Cel no podrien donar a llum a una obra d’art. Mnemosine, en canvi, que tot i ser una deessa, és alhora divina i huma-na, pogué engendrar les Muses, les quals, consegüentment, van ser considerades com a creatures d’un món en plenitud de terra i cel, de divins i mortals.24 Vet aquí, doncs, que la imatge poètica és veritablement íntegra i plena i, doncs, radicalment diferent de les categories analítiques de la lògica i la ciència. “Només l’Imaginari guarda la Visió”, diu Heidegger, i afegeix: “mes l’Imaginari reposa en el Poema”.25 Dit en altres paraules, la memòria queda recollida en el llenguatge.

Aquest seu ser en qualitat d’imatge és allò que el poema comparteix amb l’obra d’art. De la seva banda, però, l’obra és endemés una cosa elaborada; i és que, si bé les meres coses són aplegament d’un món i com a tals reflecteixen a la seva manera l’Enquadrament, envelen alhora la pròpia cositat, que és justament allò que l’obra, en qualitat d’imatge, revela.26 A L’origen de l’obra d’art, Heidegger exposa com el qua-dre de Van Gogh d’un parell de sabates de pagès revela la ‘costitat’ de les sabates. De per si, les sabates són mudes, mes l’obra d’art parla en nom seu. Podem dir prou que el quadre de Van Gogh és una imatge “representativa”, sempre i quan no oblidem que el

                                                            19. HEIDEGGER, M. «...dichterisch wohnet der Mensch...», Vorträge und Aufsätze, GA 7, pgs. 183-184. [Traducció de Joaquim Oliveras i Molas, «...poèticament habita l’home...»] 20. “deixar que es vegi”, és a dir, e-videnciar, fer-patent, palesar o, encara, delatar allò que no es deixa veure. N. del T. 21. «...dichterisch...», op.cit., pg. 194. 22. «Die Sprache», op. cit., pg. 27. [pg. 22] 23. «Die Sprache», op. cit., pg. 7. [pg. 9] 24. HEIDEGGER, M. «Was heiβt Denken?», Vorträge und Aufsätze, GA 7, pg. 123. [Traducció castellana, poc recomenable, d’Eustaqui Barjau. «¿Qué significa pensar?», Conferencias y artículos. Ediciones del Serbal, Barcelona, 1994, pg.113]: “Die Gedächtnis ist die Versammlung des Denkens”. 25. Podria ser que aquí hi ressonés, d’una manera difusa i certament superficial, l’aproximació logomítica d’un C.G. Jung? Si fos així, aleshores no costaria gaire passar d’aquest a K. Kerényi i, d’aquest novament, a W.F. Otto. [N. del T.] 26. HEIDEGGER, M. «Aus der Erfahrung des Denkens», Aus der Erfahrung des Denkens (1910–1976), GA 13, pg. 79. [Traducció de Joan B. Llinares Chover, Des de l’experiència del pensament. Península, Barcelona, 1986]

[6]

seu ser en qualitat d’obra d’art no consisteix pas en ser representació de res; d’altres obres d’art, particularment les arquitectòniques, no retraten ni reprodueixen res i, en conseqüència, bé caldria dir-ne imatges de no-representació. Així doncs ¿què és això d’una imatge a-representativa? De cara a respondre aquesta pregunta, caldrà que dedi-quem algunes paraules a les coses elaborades27 com a tals. [Paisatge habitat – Espaialitat – Figura] En efecte, per tal de revelar la veritat, no n’hi ha prou amb la poesia, tot i ser aquesta l’art originària. En el llenguatge poètic la veritat és emparaulada; mes la veritat reclama de ser “posada-en-obra”. I és que la vida humana té lloc entre terra i cel en forma con-creta, de manera que les coses concernents a aquest lloc demanen de ser dutes vers l’il-latent. Justament això és el que el temple grec acompleix. En conformitat amb això, Heidegger diu que l’ésser humà sojorna “entre obra i paraula”. La paraula desclou el món; l’obra el palesa.28 En l’obra, el món és instal·lat sobre la terra ―és a dir, esdevé part de l’«aquí» immediatat―, desvelant-se així l’essència íntima de la terra. Heideg-ger insisteix en que “l'estada a l’empara de [bei] coses és”, de fet, “l'única manera d'a-complir-se cada vegada unitàriament la quàdruple estada en l'Enquadrament”.29 En restar l’home a l’empara de coses, s’esdevé el quàdruple “fer salva la terra, rebre el cel, esperar als divins, guiar als mortals”.30 I vet aquí que “els mortals conreen i cullen les coses de creixença i alcen de manera apropiada les coses que per si mateixes no crei-xen”.31 Les edificacions pertanyen a la mena de coses que apleguen un món i aconhor-ten l’habitar [Wohnenlassen]. En l’assaig sobre Hebel, Heidegger escriu:

“Les edificacions aveïnen la terra a l’home en tant que paisatge habitat i, a l’en-sems, emplacen la proximitat de l’habitualitat veïnal sota la vastitud del cel”.32

Aquesta frase ens ofereix un indici per encarar la qüestió de l’ajuntar i aplegar urbanís-tico-arquitectònic de la vida humana. Perquè, segons Heidegger, allò que és talment aplegat per l’edificació no és res més que “paisatge habitat”. En tant que habitual, un paisatge habitat és, naturalment, conegut; els edificis ens l’aveïnen,33 o el que és el mateix, el palesen tal com ell és en veritat. Ara bé, ¿què és un paisatge?

Un paisatge és aquell espai on la vida humana té lloc. Aquest espai, però, no és gens ni mica un espai matemàtic, isòtrop, sinó més aviat un espai viscut entre terra i cel. A Ésser i temps, Heidegger assenyala que “l’ésser d’allò intramundà (…) cal que sigui considerat també com intraespaial”,34 i exposa la naturalesa concreta d’aquest espai tot assenyalant que, amb l’expressió «a dalt», al·ludim sempre ‘a un sostre’ i, amb «a

                                                            27. hergestellte Dinge: coses elaborades (artificials, producte de l’art, elaborades per la mà de l’home, no pas naturals); errichtete Dinge: coses alçades, erigides; Werke: obres. N. del T. 28. Veure nota 18. N. del T. 29. «Bauen...», op. cit., pg. 146. 30. «Bauen...», op. cit., pg. 145. 31. «Bauen...», op. cit., pg. 146. 32. «Hebel...», op. cit., pg. 135. [pg. ???]: “Die Bauwerke holen erst di Erde als die bewohnte Landschaft in die Nähe des Men-schen und stellen zugleich die Nähe des nachbarlichen Wohnens unter die Weite des Himmels”. 33. «Hebel...», op. cit. En aquest text, Heidegger considera explicítament pobles i ciutats com a «edificacions». 34. Sein..., op. cit., § 22, pg. 136. [pg.???]: “des Seins des Innerweltlichen dieses auch als Innerräumliches im Blick haben mußten”.

baix», 6. VAN GOGH. “Un parell de sabates” (juliol-desembre 1886)

[7]

7. “Les edifcacions aveïnen la terra a l’home en tant que paisatge habitat...”

baix», ‘a un terra’, esmentant, a més, com l’alba i la posta de sol estan vinculades a les “contrades de la vida i de la mort”,35 cosa que, dit sigui de passada, denota que la noció d’Enquadrament es trobava ja implícita en aquesta seva opus magnum primerenca.36 En general, Heidegger indica que l’espaialitat [Räumlichkeit] és inherent a l’estar-en-el-món. És per això que, en inquirir envers el temple grec, aflora l’essència de l’espaialitat, per tal com, “restant allà”, l’edifici construït, alhora que acota un ‘recinte’ ―o en el sentit estricte del mot: un espai―, delata l’essència mateixa d’aquest espai. Heidegger, però, afina encara més aquest concepte quan diu que les edificacions no són sinó localitatzaci-ons,37 les quals encabeixen [einräumen] l’Enquadrament en un doble sentit: “admetent-lo i arranjant-lo”.38 L’encabir en tant que ‘admetre’ [einlassen] i l’encabir en tant que ‘arranjar’ [einrichten] són els dos modes amb què es mostra l’espaialitat en tant que lloc. En tant que cosa construïda, el lloc encabeix i revela ensems l’Enquadrament. D’aquí que l’‘espai’ no sigui res que vingui donat com a dada a priori, sinó que més aviat ve donat per llocs: “el construir mai no configura «l’» espai [com a entitat autònoma;] però en produir coses com a llocs, és més a prop de l’essència dels espais i de la provinença essencial de «l’» espai que tota Geometria i Matemàtica”.39 I si d’un emplaçament o ‘espai viscut’ n’hi solem dir lloc, l’arquitectura [en tant que és l’art d’heure-se-les amb els espais,] bé podríem definir-la en tant que el pro-duir de llocs.

En un posterior assaig titulat L’art i l’espai,40 Heidegger desenvolupa més detalla-dament aquesta essència dual de l’espaialitat assenyalant, primerament, que el mot ale-many «Raum», espai, prové de «räumen», espaiar, ço és, l’ “aportar l’àmbit afranquit, obert, per a un assentament i habitar humans”. “Cada vegada el lloc obre una contra-da, en la qual hi aplega les coses en llur mutu copertànyer-se”.41 “Hauríem d’aprendre a reconèixer que les coses [construïdes] mateixes són els llocs, i no pas que es limiten no-més a pertànyer a un lloc”.42

Seguidament, Heidegger assenyala que els llocs prenen cos per mitjà de formes es-cultòriques, això és: ‘corporeïtzacions plàstiques’. Aquestes corporeïtzacions encarnen el caràcter d’un lloc en els seus trets determinants.43 D’acord amb això, la corporeïtza-ció plàstica és “el donar cos a la veritat de l’Ésser en el seva obra fundadora de llocs”.44 Aquesta afirmació pot ser posada en relació amb la caracterització que fa Heidegger del temple com a cos que ‘es planta’, ‘s’alça’ i ‘s’obre’. Així, la cositat d'una edificació vindria donada pel seu restar entre terra i cel en tant que corporeïtzació plàstica. Això enllaça-ria amb l'expressió de Heidegger que l'edifici instal·la el món sobre la terra. Instal·lar el món sobre la terra vol dir doncs el prendre cos, o el que és el mateix, que gràcies al construir en tant que poiesis a l’Enquadrament li és permès d'arribar a estar en una

                                                            35. Sein..., op. cit., § 22, pg. 139. [pg. ???] 36. Veure nota 53. N. del T. 37. Orten o bé Ortschaften? Veure nota 50. N. del T. 38. «Bauen... », op. cit., pg. 153. 39. «Bauen...», op. cit. 40. HEIDEGGER, M. «Der Kunst und der Raum», Aus der Erfahrung des Denkens (1910–1976), GA 13, pg. 202. [Traducció castellana, un pèl massa pintoresca, de Mercedes Sarabia, amb notes explicatives de Félix Duque, «El arte y el espacio». Cuadernos de la Cátedra Jorge Oteiza, Universidad de Navarra, Pamplona, 2003.] 41. «Der Kunst... », op. cit., pg. 207. [pg. ???]: “Der Ort öffnet jeweils eine Gegend, indem er die Dinge auf das Zusammengehören in ihr versammelt”. 42. «Der Kunst...», op. cit., pg. 208. [pg. ???]: “Wir müßten erkennen lernen, daß die Dinge selbst die Orte sind und nicht nur an einen Ort gehören”. 43. «Der Kunst...», op. cit. 44. «Der Kunst...», op. cit., pg. 210. [pg. 137]: “(...) die Verkörperung der Wahrheit des Seins in ihrem Orte stiftenden Werk”. “Wir müßten erkennen lernen, daß die Dinge selbst die Orte sind und nicht nur an einen Ort gehören”.

[8]

cosa. I així, la terra aplega un món que s’obre.

Aquest simultani aplegar i obrir es deixa interpretar com una pugna, a la qual Hei-degger anomena «Riss», és a dir, ‘fissura, fenedura’: “La pugna no és la fenedura que es fendeix com un mer afrau, sinó que la pugna és la intimitat del pertànyer-se dels pug-nants. (…) Aquesta fenedura no deixa que els antagònics es fragmentin, sinó que duu a un únic perfil l'antagònic de mesura i límit”.45 Així, mentre que el món dóna una mesu-ra a les coses, la terra, en tant que allò que dóna cos, confina a un determinat límit o terme.46 Si traslladem això al nostre àmbit, diríem que un lloc ve de-terminat [be-dingt],47 o està concernit, per allò que el limita. En aquest sentit, l’arquitectura, en tant que el donar cos al món, se la juga en el front [obert de la pugna entre món i terra]. I diu Heidegger: “El límit [Grenze] no és allò on quelcom cessa, sinó, com ja sabien els grecs, allò a partir d’on arrenca l’essència de quelcom”.48 El mot alemany Grenze pot ser traduït també per 'llindar’ o ‘frontissa’, designant així doncs una diferència encar-nada. En la seva interpretació de l’esmentat poema de Trakl, Tarda d’hi-vern,49 Hei-degger comenta com el llindar manifesta la unió i la diferència entre món i terra. En un edifici, el llindar uneix i separa alhora un exterior i un interior, és a dir, allò que és estrany i allò que és familiar. El llindar és l'articulació que obre la visió d’un món, alho-ra que planta aquest món sobre la terra.50

Límit i llindar, Grenze, són aspectes definitoris d'un lloc; atenyen aquella figura que delata una determinada espaialitat.51 Aquesta essencial ambivalència inherent al mot «Grenze», la llengua alemanya la capta magníficament en el mot «Riss», que tant pot significar ‘fenedura, fissura’, com també ‘traç, secció’. El Riss ve caracteritzat per un Grundriss i un Aufriss, és a dir, per una secció horitzontal (planta) i una vertical (al-çat), fet en el qual s’evidencia, novament, l’essència doble de l'espaialitat.52 Les seccions horitzontal i vertical formen plegades una Gestalt. Gestalt “és la juntura com la qual allò seccionat queda conjuntat”.53 Segons això, podríem traduir el mot «Gestalt» per ‘figura’ o ‘configuració’, fet que ens dóna un senyal ben significatiu de cara a compren-dre el configurar arquitectònic com a tal. Atès que la figura comprèn una secció vertical, és quelcom més que un mer diagrama geomètric en planta. Restant allà, alçada, la figura arquitectònica restitueix allò seccionat “a l'atractiva pesantor de la pedra, a la muda duresa de la fusta, a l'obscura incandescència del color”.54

El pensar de Heidegger envers l'art edificatòria s’atura aquí. En la mesura que la Gestalt arquitectònica no és una qüestió que pertoqui de tractar al pensament, el pen-sar de Heidegger ha de mantenir-se al marge de l’àmbit estricte de l’arquitectura. De fet, és el mateix Heidegger el qui comença l’assaig Construir Habitar Pensar dient

                                                            45. «Der Ursprung...», op. cit., pg. ???. [pg. 252] 46. Grenze – front, frontera (límit), frontissa (llindar)... N. del T. 47. “Wir die Be-dingten”. Nosaltres, els en-causats en la causa oberta d’allò que fa el cas, és a dir, a causa de la cosa. N. del T. 48. «Bauen...», op. cit., pg. 149. 49. «Die Sprache», op. cit. El poema, Tarda d’hivern, fa així:

“Quan cau la neu a la finestra, | Hi ha un so llarg de campana al vespre, | Per a molts la taula és parada | I la casa ben proveïda. || Hi ha més d'un pelegrí que arriba | al portal per fosques senderes. | Auri floreix l'arbre dels dons | Sortint del suc fred de la terra. || Entra en silenci el pelegrí; | El dolor ha endurit el llindar. | Llavors fulguren amb llum clara | Da-munt la taula el pa i el vi. [Traducció de Feliu formosa. Georg Trakl, Obra poètica. Editorial Empúries. pg.110.]

50. “Guionet” en alemany és “Viertelgeviertstrich”, terme en el qual hi apareix la referència als Quatre. 51. Veure nota 44. N. del T. 52. Així doncs, quan els arquitectes presenten els seus projectes mitjançant plantes i alçats, es tracta d'alguna cosa més que una mera qüestió d'utilitat. 53. «Der Ursprung...», op. cit., pg. ???. [pg. 253, lleugerament modificat, N. del T.] 54. «Der Ursprung...», op. cit.

justament que: “Aquest pensar sobre el construir no s'arroga el tenir grans pensades sobre construcció, i, menys encara, el donar regles al construir”.55 Amb aquestes pa-raules Heidegger apunta cap al fet que les arts tenen el seu propi àmbit de qüestions, respecte al qual ell, en tant que pensador, no se sent legitimat per a entrar-hi a discutir. El seu propòsit no és el d’alliçonar, sinó el de procurar que l'ésser-humà regressi a l'autèntic habitar. Amb tot, és indubtable que fou Heidegger el qui va posar els fona-ments per al plantejament de la qüestió, mostrant-nos fins on allò que ell comprèn per Andenken pot arribar a conduir-nos “pel camí de l’arquitectura”.56

[Vers una arquitectura figurativa] Per acabar, recapitularem els punts més destacats del pensament de Heidegger envers l'arquitectura.

El punt de partida fonamental és aquella concepció segons la qual es descobreix el món en virtut d’allò que només pot arribar a ser així que “se'n pronuncia el nom” o bé quan és “posat-en-obra”. Aquest pensament es desplega en l’evocació d’un temple grec. Allí s’afirma que l'obra “fa patent un món” i “dóna a les coses abans que res llur visatge”. A Ésser i temps, però, Heidegger ja havia subratllat que “el discurs és existen-cialment cooriginari a la disposició afectiva i el comprendre”,57 o el que és el mateix, que és impossible considerar el món separadament de la paraula. Aquesta és anome-nada la ‘casa de l’Ésser’. El llenguatge anomena les coses pel seu nom, les quals “visiten amb un món l’ésser-hi [Dasein]”, i l'ingrés del Dasein al món s'esdevé mitjan-çant l'escoltar i el respondre a l’apel·lació de la paraula. A continuació Heidegger cita el dictum de Hölderlin: “Was bleibt aber, stiften die Dichter”, “el que dura, però”, el fac-tum est, “ho funden els poetes”.58

Ara bé, per tal de conferir al món una presència immediatament donada, cal que l’home “posi-en-obra la veritat”. En aquest sentit, el principal propòsit de l'arquitectura és precisament el de palesar un món tot construïnt-lo. Com a cosa construïda que és, l’arquitectura palesa un món. Aquest món consisteix en allò que ella aplega en tant que cosa. Òbviament una obra arquitectònica no fa patent un món en la seva totalitat, sinó només en algun dels seves facetes. El conjunt d’aquestes facetes és abraçat pel concepte d’espaialitat. Heidegger distingeix expressament una tal espaialitat de «l’» espai en sentit matemàtic. El terme «espaialitat» designa la contrada59 que ve confinada per les coses en constituir aquestes un paisatge habitat. Per això, ja en l’exemple del tem-ple grec es començava justament amb la imatge d'una “escarpada vall rocallosa” i se-guidament es feia referència a diversos aspectes concrets de la terra i el cel. Tot i així, Heidegger no deixa d’assenyalar que el ‘paisatge’ no pot ser mai abstret de la vida hu-

                                                            55. «Bauen...», op. cit., pg. 139. 56. Interessa remarcar que les idees fonamentals de Heidegger sobre món, cosa, espaialitat i edificació estaven ja implícites a Ésser i temps (1927). L'origen de l'obra d'art (1935) no representa, doncs, cap nou punt de partida, sinó tot just un pas més endavant. Els posteriors assajos La cosa (1950) i Construir Habitar Pensar (1951), així com el text més recent arran de L'art il'espai (1969), aclareixen i replantegen pensaments continguts ja en L'origen de l'obra d'art. Per tot això, el pensament de Heidegger se’ns presenta com un tot consistent, podent ser interpretat com “un camí” pel qual fer via ―si se’ns permet fer ús d’una metàfora que Heidegger es complaïa prou d'emprar. 57. Sein..., op. cit., § 34, pg. 213. [pg. ???] 58. Veure el poema Record de Hölderlin a Himnes, trad. M. Carbonell. Edicions dels Quaderns Crema, Barcelona, 1981, pg. 159. 59. La paraula Gegend (veure Serenitat, 1959) pot ser traduïda per 'contrada' o 'regió'.

[9]

mana i d’allò diví. Així doncs, el paisatge habitat ―el qual pren cos en virtut de les cons-truccions, que són les que el duen a la presència― no és sinó la manifestació de l’En-quadrament. És a dir, que el ‘paisatge habitat’ consigna l'espaialitat de l'Enquadrament. Aquesta espaialitat es mostra en tant que l’entremig de terra i cel, ço és, com un lloc.60

Quan diem que “la vida té lloc” volem dir que aquella existència que consisteix en el seu estar-en-el-món reflecteix l’entremig de terra i cel; estant dempeus, reposant, obrant, l'home és a l’entremig. Les coses, tant les naturals com les elaborades, les quals constitueixen els termes concrets d’aquest entremig, també es planten, s’alcen i s’o-bren―per dir-ho a la manera de Heidegger en il·lustrar el temple grec. Així doncs, les coses encarnen tipus que reflecteixen certes disposicions afectives, alhora que, gràcies a elles, gràcies a aquestes coses, s’acota un recinte adequat als actes de l'ésser humà. Con-següentment, és pel seu estar-hi, que una obra arquitectònica manifesta l'espaialitat de l'Enquadrament. Restant-hi, ella fa que la vida prengui cos en un determinat lloc de rocam i flora, d'aigua i aire, de llum i ombra, d'animals i humans.61 A aquest estar-hi li és inherent el fet que allò que està alçat sigui comprès ja en tant que imaginari materia-litzat: “són l'esclat i la lluentor del pedregam, apareixent ells mateixos només per la gràcia del sol, el que fa resplendir la llum del dia, la vastitud del cel, les ombres de la nit”. Una obra arquitectònica no és per tant cap ordrenament abstracte de l'espai, ans l’encarnació d’una Gestalt, el Grund- i Aufriss de la qual reflecteixen respectivament el mode com la Gestalt admet en planta i s’arranja en alçat. D’aquesta manera, l’obra construïda aveïna el paisatge habitat a l'home i li permet a aquest d'habitar-lo poètica-ment, atestant així el fi últim de l'arquitectura.

Ja hem fet notar que Heidegger no dóna cap més explicació de la figura arquitectò-nica o Gestalt. El passatge sobre el temple grec, però, n’apunta l'essència. Les paraules «expansió», «determinació», «restar-hi», «plantar-se» i «alçar-se» fan referència, en termes d'espaialitat, a modes d'estar-en-el-món. Tot i la infinitud de maneres de guar-dar la compostura, cada composició es presenta sempre com a variació d’un arquetipus. Alguns d’aquests arquetipus són prou coneguts per tots nosaltres: la ‘columna’, el ‘tam-bor’, l'‘arc’, la ‘cúpula’, la ‘torre’. Ja el fet mateix que el llenguatge els doni un nom, testimonia la seva significació com a figures tipus que configuren l'estructura fonamen-tal de l'espaialitat.62 Però tot això depassa els límits del present assaig per entrar enterament en el camp de la teoria arquitectònica pròpiament dita.

En l’actualitat, el pensar de Heidegger envers l'arquitectura pren una gran rellevàn-cia. En un moment de confusió i crisi, un tal pensament pot ajudar a assolir una autèn-tica comprensió del nostre camp. En el període d'entreguerres, la producció arquitectò-nica es basava en el concepte de ‘funcionalitat’, el qual adoptava la seva formulació clàssica en l'eslògan “la forma segueix la funció”.63 Segons això, la solució arquitectòni-ca havia de derivar-se directament de pautes d'ús pràctic. En els últims decennis, però, cada cop s'ha anat fent més clar que aquesta pretesa pragmaticitat conduïa cap a un ambient esquemàtic i sense caràcter, del tot insuficient per a l'habitar humà. D'aquí que

                                                            60. En diverses ocasions Heidegger empra la paraula alemanya «Ort». A L’art i l’espai, hi llegim, per exemple, que: “Cada vegada el lloc obre una contrada, en la qual hi aplega les coses en llur mutu copertànyer-se”. Aquesta frase sintetitza tot el pensament de Heidegger sobre l'arquitectura. Vegeu nota 41. 61. Així és com també és descrit el món a Gènesi I. 62. D’això se’n deriva la necessitat urgent d’una teoria i una història dels arquetipus. 63. Louis Sullivan, però, a qui devem la frase, no l’entengué mai en el sentit d’un funcionalisme radical.

la qüestió envers la significació en arquitectura hagi passat a un primer pla.64 Fins ara, aquesta qüestió s’havia abordat sobrertot en termes semiològics, de manera que l'arqui-tectura era presa com un sistema convencional de signes.65 En considerar tota forma arquitectònica en tant que expressió de ‘quelcom altre’, l'anàlisi semiològica no ha reeïxit a explicar encara l'obra arquitectònica com a tal. I és aquí on Heidegger pot venir auxili-ar-nos. Retenint la palesabilitat de la veritat, l'arquitectura restitueix la seva dimensió artística i, doncs, el seu significat humà.66 Gràcies a les conceptualitzacions de ‘món’, ‘cosa’ i ‘obra’, Heidegger ens ajuda a sortir de l'impasse de l'abstracció científica i ens retorna a allò concret, ço és, a les coses mateixes.

No obstant això, la qüestió no queda pas tancada, ans al contrari, tot just si som a l'i-nici. Això s’evidencia en la pràctica arquitectònica d’avui en dia, la qual roman abando-nada al funcionalisme. Mentrestant, emergeix la figura d’una nova arquitectura confegi-da per imatges.67 El pensar de Heidegger podria ajudar-nos a comprendre les implicaci-ons d’una tal arquitectura i, a través del seu Andenken, bé podríem encaminar-nos vers una plena comprensió de les coses mateixes. En aquest sentit, en l’assaig Construir Habitar Pensar, el pensament de Heidegger acaba dient que: “el pensar mateix, tal com el construir (...) pertany a l’habitar (…). El construir i el pensar són sempre, cadascun a llur manera, ineludibles per a l’habitar”.68 Dit en altres paraules: per tal d'arribar a una visió total [teòrica] del nostre món, cal tenir ben present la cositat de la cosa [pragmata, la praxi].69 És en virtut d'un tal Andenken poètic, que prenem “la mesura per a tot el que és arquitectònic, per a la conjunció estructural de l'habitar”.70

                                                            64. JENCKS, C., BAIRD, G. Meaning in Architecture. London, 1969. 65. BROADBENT, G., BUNT, R., JENCKS, C. Signs, Symbols and Architecture. Chichester, 1980. 66. Això també ho ha aconseguit Louis I. Kahn, la concepció arquitectònica del qual és sorprenentment propera al pensament de Heidegger. Vegeu NORBERG-SCHULZ, C. «Kahn, Heidegger and the language of architecture». Oppositions nº18, Nova York, 1979. [Traducció de Joaquim Oliveras i Molas. «Kahn, Heidegger i el llenguatge de l’arquitectura».] 67. Vegeu NORBERG-SCHULZ, C. «Chicago, vision and image», dins de New Chicago Architecture, Nova York, 1981. 68. «Bauen...», op. cit., pg. 156. 69 . «Kahn, Heidegger... », op. cit., nota 13. [nota 16] 70. «...dichterisch...», op.cit., pg. 196.