new portacions - barcelonesjove.net · 2003. 8. 19. · de foment de la ciutadania, molt...

4portacionsa

Cultura Joventut

UJoves i participació a Catalunya

Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia

Generalitat de CatalunyaDepartament de Cultura

Secretaria General de Joventut

UJoves i participació a Catalunya

Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia

© Generalitat de CatalunyaDepartament de CulturaSecretaria General de Joventut

Direcció: Jordi SerranoCoordinació tècnica i redacció: David SempereAssessorament: Gemma Martín

1a edició: abril 1999Tiratge: 2.000 exemplarsImpressió: Papers 99, SCCLD. L.:

Aquesta publicació és un resum breu de lestudi realitzat per la FundacióFrancesc Ferrer i Guàrdia per encàrrec de la Secretaria General deJoventut.

Lestudi complet, editat per la Secretaria General de Joventut, es potsol·licitar o consultar en el Centre de Documentació Juvenil daquestaSecretaria.

Joves i participació a Catalunyau

4

AGRAÏMENTS

Aquest estudi sorgeix després dunes llargues converses amb enJordi Serra, anterior secretari general de Joventut de la Generalitat. En lesconverses parlàvem dels joves catalans des de la preocupació comunasobre el futur del país i les discrepàncies ideològiques que donen sentit auna reflexió profunda. Fou així que la Secretaria General de Joventut vaencarregar a la Fundació Ferrer i Guàrdia un estudi sobre la participaciódels joves catalans.

Esteu llegint un estudi coral en el qual han intervingut moltes personesde la més àmplia procedència: de lAdministració, de les associacions, dela universitat i de procedències ideològiques tan diverses que és impossibledefinir-les amb exactitud. Tots tenim el denominador comú de ser amics.

La Fundació Ferrer i Guàrdia va definir un grup task force, formatper Antoni Biarnés, Josep Rull, Daniel Fernández, Laia Moreno, SantiCastellà, David Sempere, Xavier Bretones, Agustí Ten, Eduard Vallory,Joan Francesc Pont, Gemma Martín i Jordi Serrano. Aquest grup ha anatdiscutint lestudi mentre sanava coent. Han suggerit idees, reflexions itemes per tractar. El guió inicial sha anat ampliant de tal manera que hi hahagut setmanes en què pensàvem que no acabaríem mai i que el temaera infinit. Volem agrair a tots el treball fet.

Algunes persones han col·laborat més concretament endeterminades parts de lestudi. Volem agrair-los específicament la sevatasca. A Laia Moreno, el primer esborrany; a Santi Castellà, la introduccióteòrica; a Toni Biarnés, les dades aconseguides en qüestions diverses dediferents departaments de la Generalitat; a Joan Francesc Pont, la partsobre la llei dassociacions; a Jordi Petit, el suggeriment duna descripciódel moviment gai a Catalunya; a Jordi Miralles, lelaboració de lapartatsobre el moviment ecologista a Catalunya; a Gemma Martín, la històriadel moviment escolta; a Alfons Bolado, el tema de lexcursionisme; a VicençMolina, el dels valors, i a Agustí Ten, el de la universitat. Volem agrairtambé el suport rebut de lamiga Rosa M. Pujol, avui secretària general deJoventut.

Finalment, volem agrair la tasca i les aportacions de David Sempere,que a la fi ha reordenat tot un material caòtic i li ha donat forma, així comla col·laboració i lassessorament de Gemma Martín.

Jove

s i p

artic

ipac

ió a

Cat

alun

yau

5

Tot allò que té de positiu i original lestudi es deu a aquest entusiastaequip de col·laboradors. Sense ells no shauria fet mai. Tot el que considereuerrors en les idees, dades o interpretacions, podeu adjudicar-les, sensemanies, al director daquest embolic.

Jordi Serrano i Blanquer


6

1. INTRODUCCIÓ

En aquest opuscle hem inclòs la presentació i la part final de lestudi.Passareu, doncs, de llegir les tesis a les conclusions. Lestudi és una recercasobre tots els tipus possibles de participació dels joves catalans. Hemrepassat la participació juvenil en molts àmbits de la vida: participacióelectoral, política, econòmica, universitària, associativa, etcètera.

La major part de les dades que hem pogut conèixer ens indiquen unnivell de participació juvenil inferior o igual a ladulta, similar a les dEspanyai molt per sota de les europees. Sembla clar que existeix un ampli ventallde possibilitats per ratificar o rebutjar aquesta conclusió, per la qual cosaés més necessari que mai insistir en la necessitat dinvestigar de maneramonogràfica molts aspectes de la vida democràtica catalana.

La Fundació Ferrer i Guàrdia vol recuperar, amb aquest estudi, eldebat polític sobre la qualitat de la nostra democràcia. Analitzar quina és lamentalitat juvenil envers la democràcia no és solament un exercici danàlisisobre una franja dedat concreta, sinó un exercici dinvestigació sobre laCatalunya del segle vinent. La nostra sensació és que queda encara moltper fer.

2. NOTES PRÈVIES A LELABORACIÓ DE LESTUDI

El concepte de joventut, no és un concepte unívoc i, per tant, potser entès de diversa manera dacord amb la perspectiva que adoptem.Sense voluntat de defugir el debat sobre el concepte de joventut, peròdacord amb la necessitat destablir un criteri convencional que ens permetiaprofundir lanàlisi i la comparació de la realitat dels joves respecte alsdiversos elements de lesfera social, en aquest estudi hem definit la joventutde la manera següent: els ciutadans de Catalunya amb edats compresesentre 15 i 29 anys, que representen avui a Catalunya 1.482.768 joves1.

Ens proposem analitzar la participació juvenil des de diferents àmbitsi enfocaments. Abans danar més endavant, però, pensem que és bo queel lector conegui quin criteri ideològic fonamenta la nostra recerca.

Vivim uns moments en què es posa sistemàticament tot a debat. Éshabitual sentir expressions com ara, si la gent no vol participar, hi té tot eldret. Amb aquesta mena darguments, sovint es ve a dir que la gentparticipa ara de formes diferents, per acabar qüestionant per què les

Jove

s i p

artic

ipac

ió a

Cat

alun

yau

7

institucions shan de preocupar del que fan o no fan els ciutadans i de siparticipen o no participen.

Duna banda, pot semblar un element positiu que la societat vulguidebatre-ho tot, i entre aquest tot, el suport de les institucions a laparticipació. Però nosaltres no ens creiem que de cop i volta la societatshagi tornat lliurepensadora. Creiem que el desconcert davant els canvisaccelerats de la nostra societat sha traslladat a la universitat, a les institucionsi al conjunt de la societat.

Per nosaltres, la participació és un dels valors més importants. Pertant, veureu com la línia conductora daquest estudi és una defensaaferrissada, bel·ligerant, de les formes de participació democràtica. I comque el nostre objecte estudi són els joves, aquesta participació encara ensinteressa més, sobretot pel fet que, del que els passi als joves avui, endepèn la democràcia i la llibertat de demà passat.

Tot i que sembla que la desorientació és immensa, mirarem derecapitular alguns aspectes que semblen haver generat prou consens social.

LEstatut dAutonomia de Catalunya ens recorda que: Correspon ala Generalitat, com a poder públic, i en àmbit de la seva competència,promoure les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de lindividu idels grups en què aquest sintegra siguin reals i efectives, remoure elsobstacles que impedeixin o dificultin la seva plenitud i facilitar la participacióde tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social. (Art8.2.)

Fins i tot la Constitució espanyola no pot ser més clara en aquestsentit: Els poders públics promouran les condicions per a la participaciólliure i eficaç de la joventut en el desenvolupament polític, social, econòmici cultural. (Art 48.)

Aquest és lesperit amb el qual iniciem lestudi: investigar la participaciódels joves catalans en totes les esferes de la vida participativa en una societatdemocràtica. Sembla força clar que a Sau es tenia molt present que lasocietat democràtica shavia assegurat mitjançant unes polítiques activesde foment de la ciutadania, molt especialment entre els joves. Al cap devint anys, sembla que la força daquests arguments shagi esvaït, com si lasocietat catalana estigués desarmant arguments a lhora de defensar unademocràcia que sempre és, per la seva naturalesa humana i racional,millorable.


8

Mirarem desbrinar quines dimensions i quines mancances té aquestaparticipació dels joves. Planarà sobre el conjunt de la investigació lanecessitat de saber com afecten, els quaranta anys de franquisme ideducació per al vassallatge, encara avui, aquells qui no la van viure. Ésmolt possible que quaranta anys deducació totalitària i antidemocràticapervisquin camuflats amb altres vestits. Els qui pensem que leducació ésfonamental per a la construcció duna societat lliure, no podem deixar depensar que quaranta anys deducació totalitària no poden haver passatsense deixar petja. Només cal donar una ullada per recordar el que deienels manuals escolars de lèpoca:

Si a los ciudadanos de un estado se les consiente que cada unopiense en política como quiera y obre según piense, en lugar de un puebloorganizado tendremos un caos social.2

Nosotros los subordinados, no tenemos más misión que obedecer.Debemos obedecer sin discutir. Quien manda sabe lo que hace y por quélo hace (...) Los españoles tenemos la obligación de acostumbrarnos a lasanta obediencia (...) ¿Y quién juzga al que tiene el máximo poder? Dios yla Historia. A uno y a otra dará cuenta. Lo demás no es de nuestraincumbencia.3

Dos antifranquistes, un anarquista català, Diego Camacho, i unlliurepensador socialista amb molta relació amb Catalunya, ens avisaven,fa molts anys, que lherència intangible era molt forta:

En aquest país tothom ha perdut la memòria i a ningú li importarecuperar-la.4 (Abel Paz)

Aquests joves hauran de tornar a descobrir el que sabíem.5

(Max Aub)

Tractarem, doncs, de recuperar la memòria, com diu Camacho, idanalitzar si els joves han descobert ja allò que havien perdut, tal comescrivia Aub.

En els anys que van des de linici de la democràcia, la llibertat i larecuperació de les nostres institucions fins avui, moltes iniciatives shanpreocupat de la participació dels joves. Volem destacar el Congrés de laUNESCO que significà la conclusió de lAny Internacional de la Joventut ique se celebrà a Barcelona lany 1985. Les conclusions estan recollides en

Jove

s i p

artic

ipac

ió a

Cat

alun

yau

9

el que sanomenà la Declaració de Barcelona6. Pel que fa als aspectes queens preocupen afirmava:

El Congrés reconegué la importància fonamental que revesteix laparticipació directa de la joventut en la preparació del futur de la humanitati la valuosa contribució que pot aportar la joventut a lestabliment dunnou ordre econòmic internacional basat en la justícia i equitat.

Caldria prestar més atenció a les exigències de coordinació de lespolítiques per als joves i a la seva participació en el procés dadopció depresa de decisions, a fi de garantir una aplicació coherent daquellespolítiques.

La defensa apassionada de la participació i la democràcia, així comla lluita per incrementar els espais de llibertat, són els valors que inspirenles pàgines que segueixen. No partim, però, de prejudicis. Aquest estudiés, tot sencer, un esforç de lliurepensament a partir dun recull de dades ireflexions disperses, amb la intenció de fer un diagnòstic que permetiprendre opcions. Som al davant dun intent dobtenir una fotografia de laparticipació dels joves catalans avui, però intentant anar una mica mésenllà. Ens atrevirem, doncs, a donar respostes i a fer judicis i anàlisis delsaspectes que ens semblen més significatius o rellevants, sabent dentradaque aquest estudi no esgotarà, ni de bon tros, la qüestió. Conscients quea Catalunya falten estudis que ens situïn en aspectes concrets daquestaproblemàtica, ens donarem per satisfets si som capaços de delimitar lesnoves vies davenç en la recerca.

3. REFLEXIONS I CONCLUSIONS

3.1 Cortines de fum

Hi ha un seguit de malentesos, problemes terminològics, tòpics ocortines de fum que graviten sobre els joves i sobre les associacions juvenils.Analitzem-los un per un.

1. Els joves només participen de forma puntualUn primer tòpic és que els joves només participen de forma puntual

o en aspectes sectorials. Aquesta afirmació està determinada pel desconcertcreat per laparició dels anomenats nous moviments socials -en països,daltra banda, molt tradicionals-, com ara el moviment feminista, lecologista,lantiracista, etcètera. Com és sabut, cap daquests moviments o sensibilitatsno és determinat per una concepció sectorial del món, sinó per tota una


10

cosmovisió; els joves simbolitzen el canvi, la renovació, la crisi; les novesidees entren en la societat a través seu, i després sexpressen en forma demoviments que semblen de sector però que en realitat formen part deltot dun món que ha de venir.

2. Els joves no volen estar en grups formals, sinó en grups informalsSovint es diu que els joves no volen estar en grups formals sinó en

grups informals. És impossible saber mai què es vol dir amb aquestantagonisme. Els grups o associacions de joves, en la mesura que estanben consolidats, amb un projecte, amb molt treball voluntari, amb bonesestructures professionals, seran sempre formals; però això no vol dir quesiguin possibles les organitzacions denquadrament com les dels anys trenta,per exemple. Els grups informals, en una democràcia, són formals, perquèno és necessària lautorització administrativa, sinó la simple voluntat delssocis fundadors.

3. Vells i nous moviments socialsUn tercer tòpic és que hi ha noves i velles associacions o nous i vells

moviments socials. En realitat, ningú no sap de què parla, ja que, aCatalunya, els vells moviments socials tenen menys de trenta anys i elsnous moviments socials, el que a Itàlia en deien moviments emergents,han sorgit a iniciativa dels quadres dels més tradicionals. No pot ser daltramanera.

El moviment feminista, per exemple, es conforma a Catalunya altombant de segle7.Vol dir això que el moviment feminista és un movimentsocial nou o vell?

4. Les associacions shan de finançar al marge dels diners públicsAquest tòpic es refereix als sistemes de finançament de les

associacions. Vivim en un país llatí, on preval la confiança en lEstat perdamunt dels ciutadans. Daquí deriva una normativa molt restringida pelque fa als incentius fiscals a la participació. Daltra banda, es fa un discursen el sentit que cal que les associacions siguin autosuficientseconòmicament, i així es justifica dedicar molt pocs diners públics a lapromoció de la participació. Si bé és cert que cal que les associacionstinguin el màxim suport econòmic per part de la societat, no és menyscert que cal que els poders públics shi comprometin decididament, tambépel que fa als recursos econòmics.

Jove

s i p

artic

ipac

ió a

Cat

alun

yau

11

5. La dicotomia voluntari/associatUn cinquè tòpic és el de la falsa dicotomia voluntaris/associats i, en

alguns casos, usuari/associat. Els voluntaris, és a dir, aquelles persones quefan una tasca desinteressada a la societat, ho són per la seva condició deciutadans; és una escala de valors democràtics el que els fa responsablesde lesdevenidor de la societat. En la mesura que hi hagi ciutadansresponsables, aquests acabaran per ser socis; és a dir, no voldran solamentajudar en una determinada tasca, sinó decidir-ne les prioritats i lenfocament.Simplificant, no pot existir voluntariat sense organització, i només sésvoluntari quan la gent sassocia8.

Daltra banda, en qüestions de participació no es pot parlar maidusuaris, perquè la democràcia no és la suma de persones, sinó depersones lliures, de ciutadans, i els ciutadans no usen la democràcia, sinóque la conformen i la desenvolupen.

6. Treball professional/voluntariUn altre tòpic és la relació treball professional/voluntari que ens porta

per camins tortuosos. Per una banda, cal afirmar en veu ben alta que ésnecessari sempre laltruisme,com a expressió de la solidaritat, i laltruismeté una bona manera de realitzar-se -especialment en els joves- per mitjàdel treball voluntari. Hi hauria el perill de pensar que el treball voluntari,laltruisme, treu llocs de treball i acaba sent el culpable de latur, perexemple. Però, perquè hi hagi molts ciutadans que vulguin fer treballvoluntari, és necessari, alhora, que potents equips de professionals siguincapaços dassumir les tasques més feixugues i facilitin que més personeses comprometin en la tasca social. Ara bé, el treball professional ha de sersempre un instrument al servei del voluntari.

7. La confusió entre els serveis públics i els serveis privatsVivim una confusió entre serveis públics i serveis privats. Molta gent

entén per servei públic aquell que genera lEstat, i per serveis privats aquellsque generen les empreses i les associacions, perquè aquestes sempresón privades. Aquesta confusió terminològica fa caure en errors. Calentendre lactivitat que genera una associació sempre com un servei a lacomunitat, perquè dentrada és un canal de participació democràtica, abanda que efectivament després generi serveis específics, però són serveissempre de caràcter públic, és a dir, dirigits a la comunitat.


12

8. Els joves associats no representen tots els jovesEl vuitè tret de confusió és el doposar els joves associats als no

associats. És una confusió monumental, perquè tota acció política ha danarenfocada a una major participació dels joves, a fer que un major nombrede joves sassociï. A voltes es diu que els consells no poden serinterlocutors de tots els joves, només ho poden de ser dels associats, iaquests són molt pocs.... Aquesta afirmació és enganyosa perquè els jovesrepresentatius només ho poden ser si estan associats, ja que, si no, lúniccontacte possible, lúnica interlocució possible seria la personal, i això, enlesfera municipal o nacional, és tècnicament inviable. Són aquells quiexerceixen amb responsabilitat i compromís la ciutadania els qui tenencredibilitat i coneixement per exercir el control democràtic de lesinstitucions. En una democràcia es tenen drets, però també deures, i enaixò cal insistir constantment.

9. Els joves, si volen, tenen locals i espais per participarEl novè tret de confusió és el diagnòstic que, sobre la disponibilitat

dels locals de joves, fan els ajuntaments. En el darrer estudi que sha fetsobre la qüestió9 els ajuntaments afirmen que hi ha moltes possibilitatsdús de locals públics per part dels joves.

ÚS DE LOCALS PÚBLICS SEGONS LA GRANDÀRIA DEL MUNICIPI

Nombre dhabitants Sí % No %

Fins a 500 68 31

501-2.000 77 22

2.001-5.000 76 23

5.001-10.000 76 23

10.000-50.000 81 18

Més de 50.000 94 5

Font: SUBIRATS J., BRUGUÉ J. i RICO G. , (1997); Estudi sobre les polítiques municipalsde joventut a Catalunya. Resum de lanàlisi, Formació 97 per a regidors i tècnics dejoventut. Programa anual de formació permanent per a regidors i tècnics de joventut1997, Generalitat de Catalunya, Barcelona.

Jove

s i p

artic

ipac

ió a

Cat

alun

yau

13

Sembla que assistim a lexistència de dues Catalunyes: la Catalunyade les institucions i la Catalunya real dels joves. Si de debò volem afrontaramb valentia els problemes, el primer que cal fer és diagnòstics des de lesinstitucions que responguin a la realitat. Si bé és cert que els ajuntamentsdemocràtics han fet un esforç considerable a lhora de construir espaispúblics per a la cultura i la participació popular, no és menys cert que laforma de gestió daquests equipaments està en discussió. Desenvoluparaquesta idea requeriria tota una altra reflexió complementària. Apuntemnomés una paradoxa clara. Tot i que és indiscutible lexistència de centrescívics, casals de barri, casals de cultura i tota mena dequipaments públics,si els joves tenen la sensació que no hi poden accedir, vol dir que algunacosa està passant que sens escapa.

10. El debat entre els gestors públics i els políticsA lhora de dirigir les polítiques de joventut trobem dos perfils. Un

més avesat a garantir la prestació de serveis a la població juvenil i un altremés decidit a intervenir políticament en els assumptes que ocupen ipreocupen els joves. No es tracta de dos models antitètics -de fet, lidealés que es doni una combinació òptima dambdós-, però és cert que elsdarrers anys sha donat preponderància als serveis que podríem qualificarde tangibles -informació, subvencions i convenis, oci i temps lliure, etc.-en detriment dels intangibles -mediació social i política, lideratge social,etc. Tal vegada sigui aquesta una de les primeres causes de desorientacióquan sorgeixen fenòmens com el moviment okupa que poden sercanalitzats per mitjà de mesures de caràcter tangible -fonamentalmentper la cessió de locals dús públic- i intangible -la mediació, el diàleg i lacapacitat de fer propostes polítiques globals.

11. Les ONG, organitzacions noves? Producte de la falta de tradició democràtica, hi ha a Catalunya una

confusió conceptual pel que fa a les institucions sense finalitat de lucre. ACatalunya sha adaptat el concepte ONG com a sinònim dentitatpreocupada pel desenvolupament al Tercer Món. En realitat, una ONGseria qualsevol institució no governamental, i, doncs, qualsevol entitatjuvenil, estudiantil, associació de veïns, fundació, etc. Dacord amb aquestaterminologia, ens hauríem dacostumar a parlar, per exemple, dONG-J,quan parlem dentitats juvenils, o bé dONG-D, quan parlem dentitatsde cooperació amb el Tercer Món.


14

12. El tercer sectorAlguna gent desil·lusionada ideològicament ha començat a construir

un fals discurs pretesament alternatiu. Ara creix la idea dun incert tercersector. El primer sector seria el públic, el segon el privat amb finalitat delucre i el tercer el privat sense finalitat de lucre. Una gran discussió shaencetat sobre el que cap en aquest tercer sector. Hi caben les fundacionsde les empreses o dels bancs i caixes?, hi cap el Barça? Hi caben lescooperatives?

Sense aprofundir més aquest debat, sí que és cert que totes lesformes de participació en organitzacions juvenils caben de ple en lanomenattercer sector.

13. El debat de la llei dassociacionsEn aquest país, quan hi ha un problema, tothom tendeix a pensar

que cal fer una nova llei. En comptes dabordar el problema i establirmecanismes per solucionar-lo, es fa una iniciativa parlamentària. És el queha passat amb la nova llei dassociacions. Qualsevol persona activa delteixit social sap perfectament que amb lactual Constitució no hi ha capproblema per constituir lliurement una associació. La Constitució estableixsàviament que els partits han de ser democràtics, i no estableix cap altrerequisit previ. Els polítics, que en aquest país en molts casos no han passatper cap experiència associativa, han decidit fer una nova llei que estableixla necessitat que les associacions siguin democràtiques. La falta dexperiènciaels enganya. La societat civil sestructura de manera natural. És la pluralitatdassociacions potents que fa una societat més democràtica, no que cadaassociació sigui democràtica. Per exemple, una associació pot decidir queel seu marc dactuació serà de barri i que només podran ser-ne socis elsciutadans que visquin en aquell barri. Quan una persona del barri del costatvulgui fer-sen sòcia i li diguin que no, què haurem de pensar, que lassociacióno és democràtica? No fóra més útil dedicar els esforços a analitzar perquè a Catalunya les persones exerceixen tan poc la seva ciutadania? Enuna societat lliure són els ciutadans els qui decideixen com organitzar-se.Si lAdministració ho vol instrumentar, el resultat és menys llibertat i menysdemocràcia. Només els estats autoritaris regulen totalment per llei lesformes de relació entre els ciutadans.

14. Ajudes a la professionalització de les associacions i a locupació juvenilActualment hi ha una confusió entre les ajudes a la professionalització

de les associacions i les ajudes per a programes de foment de locupació

Jove

s i p

artic

ipac

ió a

Cat

alun

yau

15

juvenil. Des de fa molts anys, les associacions col·laboren amb elsprogrames que tiren endavant les administracions públiques encaminadesa pal·liar latur juvenil. Es tracta dintroduir en el mercat laboral personesamb dificultats específiques. A canvi daquest servei, les entitats reben ajuts.Si bé és cert que les entitats sense finalitat de lucre poden ajudar en aquestatasca, no ho és menys que, en molts casos, més que com un suport alassociacionisme sha dentendre com un suport de les entitats als aferscomunitaris. Mantenir de manera provisional -un any o sis mesos-, unapersona amb especials dificultats dinserció professional en una entitat és,sovint, més una càrrega que no pas una ajuda. Aquest fet emmascara,daltra banda, la dificultat que tenen les associacions per mantenir un mínimdestructura professional que faci possible el treball altruista. Les entitatsnecessiten ajudes per a la seva estructura professional, cosa que en altrespaïsos és un fet habitual i reconegut; per exemple, a Bèlgica, on hi ha lapossibilitat de sol·licitar excedències del sistema acadèmic per dedicar-se,amb el mateix sou pagat per lEstat, a associacions de lleure. Els staffsprofessionals de les entitats han destar formats necessàriament perprofessionals molt qualificats i no pas per persones amb dificultats dentradaen el mercat laboral.

15. La burocratització de les entitats i els consells de joventutUn altre element de confusió és la pretesa burocratització de les

entitats i els consells de joventut. Sorprèn que en un país on sha heretatsense discussió el model dAdministració pública del règim anterior elsseus dirigents llancin el missatge que són les entitats precisament les queestan burocratitzades. No desmereixem aquest argument si ens referim aentitats daltres països. A Catalunya la crítica de burocratització només lapodem referir a lAdministració pública o bé als partits polítics. I no deixade ser un tic que ve dels antics gestors del règim anterior, que sexpressavaen el sentit de desacreditar la participació popular. A Catalunya les entitatsno han tingut ni temps ni recursos per burocratitzar-se.

16. Els joves participen més que els adultsSovint la nostra societat utilitza aquest tòpic per treure ferro al baix

nivell dassociacionisme entre els joves. Sota el discurs que vivim unatransformació profunda de la societat, es genera un discurs sobre lainevitabilitat del fet que tinguem una joventut diferent, amb unes altresinquietuds i uns altres plantejaments que no lliguen amb les associacions.Daquí que el seu baix nivell dassociació saccepti des de diversos sectorscom una realitat sobre la qual no shi pot fer gaire res, perquè els temps


16

estan canviant. Aquest discurs a més, utilitza la coartada que, tot i quesassocien poc, els joves ho fan més que els adults i, per tant, la situaciósentén que no cau fora de la normalitat. Però, com hem demostrat enlestudi, no és cert que els joves sassociïn més que els seus pares; de fet,en certs tipus dentitats, ho fan fins i tot en una proporció més baixa queels adults.

17. Els joves no participen en lassociacionisme tradicional però sí que hofan en les ONG

Des de diversos sectors, selabora un discurs sobre la base que elsjoves davui participen molt en ONG i no en les entitats més tradicionals.En primer lloc, ja hem indicat que la terminologia correcta de les ONGinclou una gran part de les entitats tradicionals -esplais, associacions deveïns, grups de pressió, etc.-, i que, per tant, quan es parla dONG, enrealitat sestan referint a les ONG-D, les entitats dedicades a la cooperaciói el desenvolupament del Tercer Món.

El cert és que avui, a Catalunya, les ONG tradicionals reuneixen elgruix dels joves catalans associats a entitats no esportives, mentre que lesONG-D reuneixen un nombre reduït de joves.

Les ONG-D shan desenvolupat força a Catalunya els darrers anysi han concentrat una atenció mediàtica altíssima. No podem confondre,però, les simpaties entre molts joves envers les ONG-D amb la participacióreal dels joves en aquestes. A la pràctica, la major part dONG-D tenenen les seves estructures de funcionament molts més adults que joves,mentre que és en el voluntariat de les ONG-D on sí que hi trobem méspes dels joves, que participen majoritàriament en el seu voluntariat destiuo en activitats puntuals

18. A Catalunya hi ha un important teixit dassociacionismeAquesta afirmació, que era certa els anys trenta, avui és més que

discutible. A Catalunya, la taxa dafiliació a associacions és similar a la de laresta de lEstat. Això significa que no som la zona de menor afiliació aassociacions, però tampoc la que en té una grau més alt. Si ens comparemamb Europa, la nostra realitat associativa és baixa i sassimila a la de Grèciai Itàlia, els països amb un menor índex dassociació.

19. Les associacions mediàtiquesHi ha algunes idees en la cultura dels nostres dies que han esdevingut

nefastes. Una és que més val una imatge que mil paraules. La idea, molt

Jove

s i p

artic

ipac

ió a

Cat

alun

yau

17

estesa, que només sexisteix si se surt en els diaris o en un programa detelevisió té també el seu efecte sobre les associacions. Sense qüestionarel paper que tenen els mitjans de comunicació en una societat democràtica,sí que cal delimitar el terreny en aquest àmbit. La feina de les associacionsés bàsicament una feina dautoorganització política. Per tant, sadreçafonamentalment a canviar els valors i les actituds de la ciutadania. Aquestatasca, si es vol fer de veritat, sha de fonamentar en la relació interpersonal.Si les actituds es canvien per les modes que provoquen els potents mitjansaudiovisuals, saconseguiran victòries immediates. Però lefecte només seràaparent i, el que és més perillós, el poder acabarà imposant sempre laseva moda. El terreny per a la manipulació quedarà adobat. La falta deconfiança dalgunes associacions envers els seus objectius porta a la recercadesesperada de sortir en els mitjans de comunicació. A la fi, seran aquestsi els seus interessos els que determinaran lagenda i les prioritats de lesentitats. Lefecte és més greu si la consolidació de les entitats depèn delsminuts que ocupen en la televisió, i encara més si daquests minuts endepèn el seu finançament. Lefecte pervers que es pot produir semblabastant evident. Una part de les crítiques que shan generat a Europa enversdeterminades ONG de cooperació i desenvolupament deriven daquestefecte que podríem anomenar de les entitats mediàtiques.

20. Les noves formes de participacióHem parlat de la participació en el marc del sistema electoral, en les

eleccions, en els partits, en les organitzacions polítiques juvenils, en lesinstitucions, en les associacions de tota mena, en el món acadèmic, en elmón del treball, en la cooperació juvenil, nacional i internacional. Hi hauna moda de pensar que, a banda de tot això, existeixen altres i moltnoves formes de participar. Sembla com si tothom donés per suposat queen tots aquests espais no es poden adoptar mesures per millorar la quantitati la qualitat de la participació. Hem vist com en tots aquest àmbits lespossibilitats de millora són immenses. En canvi, es busca desesperadamentaltres i noves formes de participació. Cal dir ben alt que no nhi ha més. Ésuna cortina de fum, una coartada per no impulsar les reformes adients delque hi ha. Els mateixos que plantegen la necessitat de la recerca de novesformes són, en general, els responsables de la impossibilitat del canvi.Aquesta reflexió és encara més evident a Catalunya, on els dèficits departicipació democràtica són molt més grans que els que tenen els païsosdel nostre entorn amb més tradició.

Molts daquests tòpics, arguments enganyosos o confusions es deuena dos trets fonamentals: duna banda, el poc rodatge i la tradició democràtica


18

a Catalunya i, de laltra, la por que les generacions adultes tenen semprerespecte al seu relleu.

3.2 Obstacles a la participació

1. La confusió entre serveis socials i foment de la participacióA mesura que les polítiques de joventut shan anat desenvolupant,

sha generat un discurs assistencialista. El fet que les polítiques de serveissocials prenguin volada amb la construcció de lEstat del benestar, ha fetque bona part de les polítiques de joventut passin a ser concebudes comdassistència social. En aquest trànsit sha posat laccent en lesproblemàtiques juvenils i shan anat abandonant els programes de fomentde la participació. És així com la tasca pedagògica que fan les entitats detemps lliure, per exemple, és analitzada només com un conjunt dactivitatsper fer amb col·lectius de nens que presenten diferents tipus deproblemàtiques. Les entitats de lleure han de lluitar doncs contra unamaquinària administrativa en què tot es valora només des del vessantassistencial, cosa que provoca moltes dificultats per tirar endavant projectesassociatius que, si bé poden fer prevenció, es mouen en làmbit dunaprevenció inespecífica. És veritat que les entitats poden fer puntualmentactivitats específiques, però aquesta serà la conclusió dun determinat procésde presa de consciència social, mai la seva qualitat primera.

2. No hi ha suport per al funcionament ordinari de les associacionsA Catalunya els gestors administratius han generat un curiós

pseudodiscurs en el sentit de considerar que les entitats són ensburocratitzats. És fantàstic com des de lAdministració pública -on ningúsha atrevit a fer una reforma en profunditat- es llanci la fal·làcia que lesentitats catalanes shan burocratitzat. La precarietat en la qual es mou eltercer sector a Catalunya, en comparació amb els països europeus, fa queaquesta asseveració sigui ridícula. Però encara que sembli inversemblant,daquí deriven decisions polítiques de gran repercussió, una de les méssignificatives de les quals és la quasi inexistència dajudes per al funcionamentordinari de les associacions en consonància amb els costos reals. No hi haajudes per a la compra de locals, ni per a la infraestructura, ni per al personal,etcètera. Sorprèn encara més aquesta realitat quan qualsevol observadormínimament objectiu pensaria que el nivell de funcionament ordinari deles entitats catalanes és laspecte diferencial més significatiu amb Europa10.

Jove

s i p

artic

ipac

ió a

Cat

alun

yau

19

3. Prioritat a les subvencions finalistesSovint trobem opinions dexperts en associacionisme que proposen

mesures de reforçament de les associacions com aquesta11:

Derivat del que dèiem, lAdministració pública ha optat per les ajudesa projectes finalistes. Encara que aquesta idea es vesteix amb criteris deracionalitat, el cert és que obvia aspectes fonamentals del funcionamentde la societat civil. Es vesteix deficàcia el que en realitat és desconfiançaenvers la societat civil i, sobretot, control des de lEstat de les iniciativesciutadanes. Aquesta desconfiança envers les associacions no és res mésque la pervivència de vells tics autoritaris. No hi pot haver una bona gestiódun projecte concret si no hi ha entitats potents amb capacitat de gestió iequipaments que ho permetin la realització dels projectes.

Un altre aspecte de la mentalitat burocràtica finalista és constituïtpels requisits cada vegada més específics que se sol·liciten i per unademanda de concreció excessivament detallista que arriba al paroxisme.

Un altre principi indiscutit en les administracions públiques catalanesés la idea que les associacions no poden dependre de lAdministració. Elproblema és que en aquest país les idees liberals són desconegudes i, pertant, es provoquen embolics. En una societat hi ha dues maneres peraconseguir un teixit social potent que asseguri el funcionament dunasocietat democràtica. El primer és el suport governamental. És el sistemallatí. El segon és que les lleis fiscals afavoreixin les donacions dels ciutadansdirectament a les associacions sense passar per lEstat. A Catalunya,òbviament ens movem en el primer escenari. Però, alerta!, als EUA, on lalegislació és extremadament liberal, el 56 per cent dels ingressos de lesassociacions prové de lEstat. Nosaltres pensem que és positiu que lesassociacions, com a expressió de la vida democràtica, es relacionin icooperin amb lAdministració democràtica. Durant el franquisme era lògiccriticar la relació de les entitats amb lAdministració de la dictadura. Endemocràcia criticar aquest sistema és antidemocràtic. Entenem que nomésdes de posicions anarquistes té sentit aquest plantejament. El que és méssorprenent és que siguin els gestors públics -que no tenen cap vel·leïtat


20

llibertària- els qui generin aquest discurs. I el més al·lucinant és que, havent-hi tantes restriccions al foment de les donacions privades, els mateixosque defensen aquest model, tinguin tan poca voluntat de fer de laparticipació democràtica un dels eixos prioritaris de les polítiquesinstitucionals. Fa la sensació que en la jove democràcia la participació fapor.

4. Pagar tardEstem acostumats al fet que lAdministració pública pagui tard els

seus compromisos econòmics, i ben poques vegades pensem en elsproblemes que això crea a la participació juvenil. Dentrada cal dir, encaraque sembli inversemblant, que lAdministració és eficient. Sempre pagaigual de tard. El problema és que en vint anys no shan posat al dia. Sobtaque les institucions faci vint anys que en parlen de qualitat, eficiència, eficàciai competitivitat i que, en canvi, la seva pràctica desmenteixi el discurs públic.La qüestió és que les grans empreses han trobat la manera de sobreviure:comptabilitzant com a despeses el finançament del retard. En lesassociacions aquest mecanisme no es permet. Segurament la major partdentitats tampoc tindrien capacitat de gestionar aquestes necessitatsfinanceres. A més, la majoria no posseeixen patrimoni, per la qual cosa ésmolt difícil que un banc o una caixa els faci préstecs. Aquí és on es veumolt clarament la doble moral social. Bancs i caixes recelen de lesassociacions altruistes sol·licitant moltes més garanties i imposant unescondicions molt més rigoroses que a qualsevol empresa privada. El fet ésque les quantitats i el risc són ridículs en comparació amb aquestes. Perfomentar la participació cal pagar amb la celeritat que lactivitat dels jovesrequereix. Cal tenir present que la cultura juvenil no es fa a llarg termini i,per tant, que és lAdministració qui ha demmotllar-se al ciutadans i no alinrevés. Una bona manera de mesurar leficàcia dels programes de fomentde la participació és mesurant la distància entre lacord i el pagament.

Aquest problema es fa alarmant quan es detecten en molts casosendarreriments superiors a dos anys. Suposem que un grup de joves volenfer una activitat de 100.000 pessetes. Vol dir que les han de posar de laseva butxaca. Dentrada, labast dels projectes es veurà reduït a ladisponibilitat econòmica dels joves. Qualsevol projecte dintervenció socialo cultural ambiciós queda impedit. Però el que passarà és que, al cap dedos anys, algú cobrarà la subvenció però, molt probablement, la majorpart daquells joves ja no hi serà. Qui justificarà la despesa? Qui tindrà lesfactures? El sistema a voltes esdevé impossible dassumir pels ciutadans.

Jove

s i p

artic

ipac

ió a

Cat

alun

yau

21

5. SubvencionsLes administracions prefereixen la subvenció al conveni. Així no se

senten vinculats als ciutadans en les decisions que es prenen. Optar per lasubvenció i no pel conveni és una altra prova de desconfiança.

6. ConvenisCada vegada és més difícil fer convenis amb lAdministració. Semblaria

lògic pensar que a mesura que passen els anys i la societat democràtica esdesenvolupa els convenis es van multiplicant. Però no és així. LAdministracióvol aplicar criteris de gestió de serveis al que són mecanismes de participaciódemocràtica, pervertint-ne constantment els plantejaments. La pressió delmón empresarial -amb finalitat de lucre- sobre els recursos destinats alsjoves i a la participació és molt forta.

No té cap sentit que lAdministració pública destini una part delsseus recursos al mercat del temps lliure, en què les ofertes de la iniciativaprivada amb finalitat de lucre són impressionants.

7. La plurianualitatLes maquinàries administratives rebutgen la possibilitat dacords de

caràcter plurianual amb les associacions. Esgrimeixen tota mena denormatives que no sapliquen a la gestió normal dels temes fonamentalsde lAdministració sinó només a les associacions. És ridícul. La mancadacords a mig termini impedeix la planificació de projectes i la realitzaciódiniciatives denvergadura. El resultat és mantenir en una crisi perpètuaqualsevol projecte associatiu.

Ara que sha posat de moda parlar del tercer sector i de lespossibilitats de generació docupació en aquest sector no lucratiu, caldràtenir present que és impossible tirar endavant un projecte quan lhoritzóvital és dun any.

8. Justificar el doble del que se subvenciona o subvencionar la meitat delprojecte

Normalment es confonen les dues idees. Nosaltres entenem quesón coses diferents. Un principi que en teoria sembla correcte -subvencionar la meitat del projecte- es pot discutir. No sempre aquestprincipi és adequat. Normalment lAdministració hauria de pagar els costosdirectes del projecte i els joves aportar-hi la seva contribució en termesdhores de treball voluntari o PIB ocult. De fet, la Unió Europea, en elsprogrames de cara als joves, adopta en cada cas el nivell de suport econòmic


22

en funció de les prioritats i del tipus de programes que es presenten. Aquíno: hi ha administracions que adopten de forma dogmàtica el principi definançar només la meitat dels projectes juvenils. Pot ser desconeixemento, simplement, falta de voluntat de suport a la societat civil. Ara bé, elprincipi es perverteix totalment quan es demana que es justifiqui el dobledel valor que sha percebut. Si una entitat fa un projecte per any, potserno serà un gran inconvenient; el problema és quan sen fan uns quants.

Com a exemple del que diem, transcrivim una part de les Bases desol·licitud i atorgament de subvencions a entitats i associacions. 1998,dun ajuntament qualsevol de Catalunya:

< 2. Les entitats o les associacions hauran de presentar a lajuntamentla documentació següent:

A - Memòria justificativa de les activitats realitzades i nombre departicipants.

B - Justificants de les despeses realitzades (factures i/o contractes)per un import no inferior al doble de lajut atorgat.>

9. Els originals de les facturesEl problema sagreuja quan lAdministració sol·licita originals de

factures. Tot i que la llei preveu la compulsa -que desconeixen els joves iels gestors-, quasi sempre lentitat acaba donant les factures originals, ilAdministració gairebé mai no les retorna. Les entitats queden, doncs,desproveïdes dels seus suports comptables. Això denota, un cop més, lamalfiança crònica de lEstat davant el ciutadà. Tothom és un delinqüent finsque no demostri el contrari. Fins fa pocs anys, per tenir el passaport shaviadaportar un certificat de penals. Cal trobar un sistema més senzill, eficaçi competitiu.

10. Justificants destar al corrent de pagament a la Seguretat Social, aHisenda i dels impostos de la Generalitat i els ajuntaments

Les institucions demanen constantment documents que acreditinque les entitats compleixen les seves obligacions amb lEstat. Es fa perdefecte en tots el casos. No val ni una certificació del responsable delentitat. Sha de fer cada vegada que es demana i es rep una subvenció.No fóra més lògic que lAdministració demanés a la SS, a Hisenda, etcètera,si sestà al corrent dels pagaments? Tot i que en teoria la legislació protegeixel ciutadà, aquest no satreveix a invocar-la per por de ser bandejat. Lentitat

Jove

s i p

artic

ipac

ió a

Cat

alun

yau

23

podria argumentar que la llei ja estableix un procediment més senzill: quelAdministració sol·liciti a ella mateixa o a les altres aquests certificats. Elsjoves no coneixen el procediment administratiu i els qui el coneixen nosatreveixen a pledejar amb una Administració de la qual esperen suport.Que el ciutadà tingui por de la reacció dels funcionaris als quals paga, éssímptoma que avancem molt poc. No sembla lògic que una Administraciódemani a una entitat un certificat del Departament dHisenda de la mateixaAdministració. Si aquest procediment sadopta per sistema, salça un murinfranquejable a la participació altruista.

11. Les normatives haurien de sortir al setembreEn qualsevol iniciativa normalment el que es fa és confeccionar un

projecte dactivitats i un pressupost. Semblaria lògic que els compromisosque shaguessin dadoptar amb lAdministració es concretessin lúltimtrimestre de lany anterior. Dentrada, ja hi ha un fet que ho impedeix, i ésque lAdministració pública aprova els seus pressupostos amb retard. Detota manera, mentre que una tal manca de rigor sha anat rectificant elsúltims anys, pel que fa als compromisos amb les entitats el problema shaagreujat. Les normatives saproven tard, en el mes de febrer, de maig ofins i tot més tard. Es concreten a mitjans dany i es paguen amb el retarddel qual hem parlat en un apartat anterior. Es nota un progressiu desinterèsde lAdministració pública per complir un mínim de calendari lògic. El resultatés que les associacions no poden fer pressupostos reals, ajustats a lespossibilitats, i els programes sen ressenten. La inseguretat en què es mouenels gestors de les entitats és cada vegada més alta.

12. Sha detectat els últims anys un brutal increment de la burocràciaadministrativa

A mesura que ha augmentat la formació dels funcionaris, en comptesde donar com a resultat un increment de la satisfacció dels usuaris, el quesha produït és un increment de la burocràcia. Un dels elements queexpliquen aquest augment és que, a mesura que els funcionaris -i els polítics-sallunyen dels ciutadans, sincrementa la paperassa. No hi ha res quepugui suplir la política. Els informes, els formularis, shan sofisticat molt,però en general no permeten que les entitats expliquin convenientmentels seus projectes. Voler harmonitzar de manera tan restrictiva les activitatsjuvenils porta a labsurd. La desconfiança creixent dels funcionaris i políticsenvers la societat civil ha generat una burocràcia que pot dur els joves aser uns gestors experts però impossibilitant-los per a la ciutadania activa.


24

13. La doble cara de la sobreinformacióVinculat a la gran complexitat administrativa hi ha el fenomen

paradoxal de la sobreinformació i la subinformació al mateix temps. Dunabanda, es disposa oficialment duna abundant informació sobre lespossibilitats legals de relació de les entitats amb les administracions, peròés gairebé impossible accedir a la informació concreta. Fins i tot, en moltscasos, és difícil que un dirigent juvenil pugui saber que hi ha un programaque pot ser útil a la seva entitat, i, és clar, si no en coneix lexistència,tampoc no sabrà buscar-lo. En cas que el busqui, li costarà molt saber onpot aconseguir la informació. Si laconsegueix, serà dun tal volum que nosabrà per on començar -vegeu els programes europeus per a joves. Shaparlat en un altre apartat de les possibilitats que les noves tecnologiesofereixen per a la participació. Si navegueu per Internet, per les webs deles institucions, us adonareu que, dinformació útil, nhi ha ben poca. Engeneral el que hi ha és propaganda institucional. Si la informació existeixperò les institucions no la posen en les webs, no haurem avançat gens.De fet, fa temps que hi ha fotocopiadores i no pas per això els estudis i elsinformes que elaboren les institucions són més assequibles als ciutadans.

14. Pressupostos amb dèficitUn criteri pervers usat per moltes institucions és el de finançar el

dèficit de les associacions. Aplicat sense cap més criteri porta a premiar elsgestors mediocres i a penalitzar els gestors responsables. El problema ésque, normalment, els funcionaris i els polítics no tenen experiènciaassociativa. Això els fa confondre finalitat de lucre amb benefici. O a linrevés,confondre dèficit amb entitats sense finalitat de lucre. Obligar les entitats apresentar projectes amb dèficit -amb lincert objectiu que el seu interlocutorels finançarà aquesta part- és un mecanisme pervers que cal eliminardràsticament. El problema es torna insoluble quan lAdministració nomésresol si finança o no aquest dèficit un cop realitzades les activitats. Elsdirigents de les associacions caminen llavors constantment sobre la cordafluixa.

15. Els valors i les associacionsFins aquí hem intentat descriure alguns aspectes relacionats amb les

actituds de les administracions públiques. També hi ha obstacles a laparticipació derivats de les actituds de lespai associatiu.

Un obstacle és lapoliticisme de les entitats. Franco es referia a ellmateix com una persona apolítica. És evident que qualsevol persona

Jove

s i p

artic

ipac

ió a

Cat

alun

yau

25

amb un mínim de cultura sha de fer un fart de riure amb aquesta afirmaciótan extravagant, sobretot venint de qui va decidir els destins de lEstat demanera totalitària durant quaranta anys. Doncs bé, aquesta afirmació hafet fortuna. El més sorprenent és que moltes persones es defineixen aelles mateixes com a apolítiques, duna forma que significa renunciar a laseva capacitat de ciutadans per reduir la seva esfera pública a la de vassalls-en una dictadura no hi ha ciutadans, hi ha vassalls. Aquesta menadautodefinicions és habitual trobar-les en les associacions -especialmenten les esportives, no és en va que van dependre durant quaranta anysdirectament del Movimiento Nacional.

Tampoc seria lògic plantejar les associacions marcades políticamentamb opcions totalment partidàries, perquè llavors estaríem parlantdirectament de partits i no dassociacions. Això és el que passa amb moltesde les associacions destudiants que han nascut i han mort. El cert és quesi una associació es defineix com a apolítica renuncia de fet al seu papersocial i comunitari. Proposaríem la idea que hi ha dhaver associacionspolititzades, però apartidistes. És bo per a una societat que les sevesassociacions i els seus dirigents expressin amb les seves activitats quinsvalors estan defensant. És la manera més lògica de créixer i ampliar lesseves activitats a les persones que comparteixen una determinada formade veure el món.

16. Pluralitat associativaPerquè una associació sigui potent i es consolidi amb aquests principis

cal que les associacions siguin plurals. No és una tasca fàcil. La intolerànciava ser durant quaranta anys lelement bàsic de leducació nacionalcatòlicaa Catalunya. Per tant, encara es detecten dificultats perquè personesdiferents convisquin lleialment en projectes plurals. Passa en les associacionsel mateix que passa en la societat. Només cal veure el tipus de conflictesque viuen periòdicament els partits polítics a casa nostra.

17. Latomització associativaCom a conseqüència dels arguments precedents, tenim a Catalunya

un panorama associatiu molt atomitzat -només cal analitzar, per exemple,la proliferació dentitats dàmbit local que pretenen fer projectes decooperació al desenvolupament sense el suport duna gran federació. Ésimpossible que les associacions col·laborin si no hi ha projectes ideològicscomuns. Sense lesfera de la política -entesa com la preocupació per lasocietat i el país- només queda lesfera privada. Situats en aquest escenari,els conflictes personals no triguen a aflorar. No es poden iniciar projectes


26

comunitaris amplis només sobre la base de lempatia personal dun grupde persones. Si lentitat creix, afloraran els problemes personals i lentitates disgregarà. Amb latomització del panorama associatiu és impossibleque les entitats siguin potents i plantegin formes de veure el futur del país-globalment o sectorialment- útils per al conjunt de la ciutadania.

Agafats un per un, aquests problemes es poden eludir. Des dunpunt de vista global podem dir que tots aquests entrebancs fan que unapart molt considerable dels esforços en el treball voluntari al final es dediquia la gestió burocràtica i no al motiu que va fer que aquells joves exercissinla seva ciutadania activa. Fa la sensació que continuï la vella maquinàriaadministrativa ideada en un règim totalitari. No sha fet una reformaprofunda de la funció pública a Catalunya. El vells tics de no saber-se ovoler-se relacionar amb les entitats, comporta que molts joves renunciïn aassociar-se.

Un dels elements més il·lustratius del que diem és que sestà generantun discurs antisistema que sorgeix molt més del coneixement directe dela realitat que hem descrit que no pas de criteris ideològics. A tall de resum,podríem dir que molts joves pensen que és millor no comptar amb elsistema, no pas perquè hi estigui ideològicament en contra, sinó perquèés massa complicat.

Cal dir ben alt que lAdministració pública -de tots- i les associacionsno són dos fenòmens antagònics, sinó parts diferents dun mateix sistema:el sistema democràtic.

3.3. Conclusions

1. Els joves catalans, si bé demostren en alguns aspectes bàsics haverassumit valors democràtics i de tolerància, en altres responen a lescalade valors i a la forma de participar o de no participar dels seus pares.Han adoptat un paper passiu en lesfera de lassumpció deresponsabilitats col·lectives, que no són altres que les pròpies dunrègim no participatiu.

2. Els joves, tot i comportar-se com la generació anterior pel que fa a laseva adscripció ideològica -potser una mica més escorats a lesquerra-sinhibeixen més pel que fa a la participació electoral. Això no es deua un rebuig ideològic -conscient i responsable- a participar en leseleccions, sinó a la seva falta de civisme. Anotem com a preocupantque en les eleccions al Parlament de Catalunya líndex dabstenció és

Jove

s i p

artic

ipac

ió a

Cat

alun

yau

27

superior al de les estatals, i, a sobre, labstenció juvenil és més altaque ladulta.

3. Aquests efectes són greus pel que signifiquen, però també per lesexpectatives que hi havia els anys setanta, en què es pensava queuna nova generació educada en la democràcia seria més participativaque la generació educada en el franquisme i que sarribara a igualar laparticipació dels països europeus del nostre entorn. Sembla que lescoses no van precisament per aquest camí i cal, doncs, un crit dalerta.

4. Un dels elements que caldria replantejar-se per afrontar aquest dèficitdemocràtic de la població catalana, però especialment dels joves, ésla reforma de la llei electoral. Sembla que la classe política catalanaestà dacord en el diagnòstic i fins i tot en el tema de per on podriaanar la reforma, però, en canvi, no mostra una actitud valenta perfer-la efectiva. Pensem que hem aportat un element nou -la necessitatde lincrement de la participació electoral juvenil- per tal que aviat esfaci efectiva.

5. La cultura democràtica dels joves pel que fa al seu compromís políticés bastant similar a la dels seus pares. Per tant, ens trobem altravegada davant la repetició dels valors negatius de la generació educadadurant el franquisme, com si aquests es transmetessin de pares a fills.Alguna cosa no funciona correctament en la família, en lescola pública,en la societat i en els poders públics, si aquesta tendència perversano es talla duna vegada. Les expressions dels joves envers la políticasemblen extretes dun manual escolar franquista.

6. Els joves no participen en els partits polítics. Sembla clar que amb lacultura política que arrosseguen els joves, lexplicació daquest fetsigui senzilla. Però caldria recordar alhora la incapacitat dels partitsper obrir-se a les noves generacions, una incapacitat causada per lafalta de sintonia dels seus programes polítics amb les novesgeneracions de joves, més ben formades i amb unes preocupacionsespecífiques que els partits no assumeixen o que assumeixenmalament o que, en molts casos, assumeixen tard -objecció-insubmissió, habitatge, atur. Les formes de participació en els partitstambé han de canviar si es vol que els joves shi sentin reconeguts.

7. Tot i la mala premsa de què gaudeixen les organitzacions polítiquesjuvenils, pensem que han estat molt més atentes que els seus partits


28

de referència a lhora de detectar els nous reptes de la societat i alhora de proposar actuacions, solucions i canvi de prioritats.

8. És bastant probable que no arribin a 10.000 els joves actiuspolíticament. El fet és greu per dues raons. La primera, que tot i quela participació política dels adults és molt baixa, si la proporció esmantingués en els joves, aquests serien 25.000. La segona, que capaltra participació de caràcter polític no pot substituir la participació enels partits polítics i en les organitzacions polítiques juvenils, que tenenun paper essencial en democràcia.

9. No és cert que en les societats llatines la participació dels ciutadanssigui inferior a les societats del nord dEuropa. Almenys pel que fa aCatalunya, podem intuir clarament que la participació política des del1900 fins al 1939 era molt superior a lactual i semblant a la mitjanadels països nòrdics. La causa no rau, doncs, en el nostre caràcterllatí, sinó en limpacte de la dictadura en la mentalitat i la culturacol·lectives.

10. Un element que ajudaria a trencar aquest cercle viciósdirresponsabilitat generacional en els afers comunitaris podria ser,per exemple, el dret de vot dels majors de 16 anys en les eleccionsmunicipals. Podria ser un bon mecanisme de participació duns jovesals quals es nega lassumpció de responsabilitats en molts altres campsi, en canvi, han de respondre dinfinitat de deures.

11. Una mostra simbòlica de la falta de possibilitats dels joves dexercirresponsabilitats col·lectives és el nombre de joves diputats al Parlamentde Catalunya. Sense voler proposar una adscripció proporcional alpes demogràfic, sí que ens sembla preocupant que només hi hagi sisdiputats menors de 30 anys, quan en realitat nhi hauria dhaver trenta-tres. Sembla que sense arribar a aquesta xifra, si els joves hi fossinmés representats, el Parlament acolliria millor les noves mentalitats,preocupacions i solucions generacionals, que no són altra cosa queel dibuix de la Catalunya del futur.

12. Pel que fa a les polítiques de joventut de la Generalitat, creiem quecalen estudis que ens permetin fer una valoració de les polítiquesdutes a terme pels diferents departaments que tenen els joves comun dels seus públics objectius. Pel que fa concretament a la SecretariaGeneral de Joventut, cal assenyalar els programes de suport a les

Jove

s i p

artic

ipac

ió a

Cat

alun

yau

29

associacions com un dels elements més importants per al foment dela participació dels joves.

13. Tot sembla indicar que, a poc a poc, als ajuntaments sha anat estenentla idea de la representació institucional dels joves. Podem dir que arahi ha més regidors de joventut que mai. Per contra, fa la sensacióque ens trobem en un final detapa i en linici duna de nova queencara no està prou dibuixada. Molt probablement, la nova etapahaurà de girar entorn del foment de la participació juvenil ja que elsajuntaments -per la seva proximitat- hi poden tenir un paper central.

14. Sembla bastant clar que els índexs de participació associativa delsjoves catalans són baixos. No és cert que sempre hagi estat així.Abans de la Guerra Civil, la participació dels joves en els aferscomunitaris era molt superior a lactual.

15. El nombre dassociacions juvenils ha augmentat en aquests vint anysque ens separen de la transició. Cal ser prudents en el judici sobreaquesta qüestió, perquè podria ser que ens trobéssim amb unfenomen datomització associativa: més entitats però amb els mateixosassociats. Ara bé, a partir de les dades de què disposem, fa la sensacióque hi ha més joves participatius avui que fa vint anys.

16. El nombre de joves catalans actius és similar al de la resta de lEstat.Tampoc ha estat sempre així. Caldria preguntar-nos si la causa ésque els altres indrets de lEstat han evolucionat molt ràpidament osimplement que la situació a Catalunya no ha avançat gens o ho hafet molt poc.

17. Si bé quasi tothom està dacord a dir que els joves participen mésque els adults, les dades de què disposem ens fan pensar el contrari.La confusió pot venir del fet que els joves estan més associats que elsadults en entitats esportives. Nosaltres pensem que aquest és mésun fet natural -biològic- que no pas ideològic. No podem estar dacorda pressuposar que per al sistema democràtic és el mateix participaren un partit o un sindicat que fer-ho en un equip de futbol.

És necessari que aquesta reflexió formi part de les prioritats polítiquesde les institucions i dels partits els pròxims anys.

18. Si comparem la participació associativa dels joves catalans amb la delsjoves europeus, ens adonarem que estem a una distància


30

impressionant. De fet, els índexs de participació juvenils catalansnomés es poden relacionar amb els índexs portuguesos i grecs, elsúltims del rànquing europeu. Fa la sensació que Catalunya, en diferentsàmbits, sha integrat molt més en la dinàmica europea, però que, encanvi, pel que fa a la millora de la salut democràtica, això no ha estataixí.

19. Un dels trets distintius del model català de participació és, sense dubte,el format per les entitats de lleure infantil. És un model original ipropi que està demostrant una pluralitat dopcions, una maduresa,una extensió i una potència, únics en el panorama associatiu català.Són entitats actives en làmbit europeu, en el qual són moltcompetitives.

20. Per contra, en làmbit del lleure juvenil hi ha un buit clamorós quepotser ens pot simbolitzar una part significativa del dèficit democràticen les franges dedat juvenil catalanes. Hem passat del voluntarismedels anys setanta, a la institucionalització dels vuitanta, el fracàs brutalde lanimació sociocultural dels vuitanta-noranta i a la incertesa davui.

21. La democràcia ha portat a Catalunya un increment impressionant delaccés dels joves a la universitat. Potser és laspecte més reeixit aCatalunya, en relació amb els joves, de la construcció de lEstat delbenestar.

22. Ara bé, la participació dels joves en la universitat és molt petita entres aspectes. En primer lloc, pel que fa a la participació electoral enles eleccions universitàries. En segon lloc, pel que fa a la participacióen les associacions destudiants. I en tercer lloc, pel que fa a laparticipació activa destudiants en els òrgans de representació i degovern universitaris. Avui, amb les estructures de govern irepresentació tan obsoletes de les universitats, és gairebé impossibleque els joves hi puguin dir la seva si no es volen veure abocats adesatendre els seus estudis.

23. A Catalunya latur és menor que a la resta dEspanya, però continuasent molt més alt que la mitjana europea. Els joves pateixen en unamajor proporció latur que la generació dels seus pares. Hi ha quiconsidera que és més alarmant socialment un aturat major de 40anys que un de jove. Creiem que aquesta és una percepcióequivocada del problema, que respon a la percepció generacionalduna classe dominant -política i econòmica- que opina més en funció

Jove

s i p

artic

ipac

ió a

Cat

alun

yau

31

de la seva ubicació en una franja dedat que no pas per la perspectivapreocupant que aquesta realitat dibuixa de cara al futur del país. Unapersona de més de 40 anys fa temps que ha acabat el seu procés desocialització; un jove lestà fent. Si aquesta socialització és negativa,les conseqüències no les pagarà només el jove, sinó tota la societatal llarg de la vida daquest ciutadà. A banda de criteris morals i ètics,aquest constituirà un veritable problema econòmic que es perllongaràdurant molts anys i que difícilment tindrà solució. Es pot buscar feinaper a una persona, però socialitzar-la correctament als 35 anys ésgairebé impossible.

24. Les mesures que lEstat del benestar ha previst per als aturats afectende manera desigual els adults i els joves. Una generació sencera estàactuant de forma insolidària amb els seus fills, i aquest és un senyalevident que passa alguna cosa. Normalment, en totes les èpoques isocietats, els pares volen que els seus fills visquin millor que ells. Arano sembla que sigui així. Els adults mantenen els seus fills fora delscircuits laborals que permeten lemancipació i a canvi els deixen viurea casa. Això, que alguns autors afirmen que és un mecanisme desolidaritat, creiem que amaga en realitat un xantatge emocional ieconòmic, ja que impedeix que tota una generació assumeixiresponsabilitats individuals i, és clar, col·lectives.

25. Els joves estan patint de manera especial limpacte de la precarietatdel mercat laboral. A Catalunya, els índexs de treball precari són trescops la mitjana europea, i en les franges juvenils, sis cops superiors.Si es mantingués uns quants anys aquesta dinàmica, podríem arribara una situació en què el nivell assolit dEstat del benestar reculésvuitanta anys. No ens haurien destranyar els conflictes que, al voltantde les ETT, omplen les pàgines dels diaris. Els joves que més necessitenentrar en el mercat laboral són els clients habituals daquestesorganitzacions, i és aquí on els aspectes més dramàtics del retorn alsistema laboral fora de les lleis de protecció i sindicals es mostrenamb més cruesa. Les reformes del mercat laboral dels últims anyshan problematitzat lentrada dels joves en aquest mercat, en comptesde facilitar-hi lingrés dels que tenien més dificultats. Calen mesuresurgents per tal de retornar a taxes de precarietat al voltant del 10%i no del 70% com les davui.

26. Tenim la intuïció que els llocs de treball ben remunerats i estables-grans empreses i administracions públiques- són copats per


32

treballadors adults. Creiem que és urgent establir polítiques dediscriminació positiva en el sentit dequilibrar les plantilles sobre labase de la proporció de ciutadans joves existents en la societatcatalana.

27. És lògic, per tant, que el grau dafiliació sindical dels joves sigui tandèbil. Si a aquests fenòmens hi afegim la manca de sensibilitat delssindicats per incorporar joves a les seves estructures organitzatives,podem fàcilment arribar a la conclusió que la participació dels jovesal món del treball és francament molt pobra. Probablement estemassistint a un cercle viciós: no hi ha joves sindicats perquè no hi hafeina per a aquests, i els sindicats no es preocupen de latur juvenilperquè no tenen joves. De tota manera, la participació de joves ensindicats -en termes absoluts- és de les més importants a Catalunyadins làmbit associatiu.

28. Pel que fa a la participació dels joves en els nous moviments socials,podem dir que hi ha dubtes molt importants sobre la seva implicacióefectiva. No hem trobat cap argument en els moviments feminista,dalliberament gai-lesbiana, ecologista, antimilitarista o pacifista,dorganitzacions per al desenvolupament, antiracista o okupa, queens faci suposar que els joves hi participen duna manera efectiva igeneralitzada. Les dades més aviat indiquen el contrari. En general,són moviments petits i poc estructurats. En alguns casos -feminisme,cooperació, ecologia-, fins i tot fa la sensació que és la generació delsseixanta que els hegemonitza. Reprodueixen en el si dels movimentslabisme entre adults i joves. En altres -antiracistes, pacifistes-, tot iser moviments bàsicament juvenils, tampoc tenen labast raonableque caldria esperar.

29. Pel que fa a les associacions que hem anomenat de participació cívica-entitats veïnals, esportives, culturals, excursionistes, dajut social-,trobem que són casos de participació dels joves en entitats dirigidesper adults. En el cas de les entitats veïnals, hi ha una baixíssimaparticipació juvenil que posa en perill la pervivència mateixa daquestmoviment a deu anys vista. En el cas de les entitats culturals, enhaver-nos estat impossible disposar de dades fiables, ens limitarem adir que els joves hi tenen un nivell de participació molt subsidiari isecundari. En canvi, hi ha força joves en les entitats excursionistesque shan adaptat bastant als nous temps, per més que, en conjunt,tampoc són gaires els joves associats. Les entitats dajut social tindran

Jove

s i p

artic

ipac

ió a

Cat

alun

yau

33

enormes dificultats, un cop sacabi la PSS, per tirar endavant els seusprogrames. No podem considerar la PSS, daltra banda, com unaparticipació voluntària en la societat, sinó com una obligació alternativaal servei militar. De tota manera, tampoc hi ha gaires joves que shiimpliquin voluntàriament.

30. El Consell Nacional de la Joventut de Catalunya representa un modelde participació únic a Catalunya. Duna banda, per la seva formulaciójurídica original i alternativa i, de laltra, per la seva impressionantpotència. No hi ha cap altra plataforma participativa a Catalunya quereuneixi tantes entitats de tanta gent. Segurament lúnica organitzacióque li és comparable és el moviment sindical, que tot i ser tan criticatés el moviment social català més important i representatiu, a moltadistància de tots els altres.

31. Hi ha un munt de cortines de fum pel que fa a la participació aCatalunya, que pensem que és causada pel fet que la societatdemocràtica havia perdut el fil de la història democràtica i querecuperar-la costa més que no semblava. Per aquesta raó, sovint essafirmen, com a veritats absolutes, coses que no suporten una anàlisirigorosa.

32. Hi ha molts obstacles a la participació. No són obstacles gaire visibles,però nhem identificat de dos grans tipus. Els uns són bàsicamentburocràtics, producte duna Administració pública que no ha adaptatel seu funcionament a les necessitats de la fiscalització i la participaciópopulars. Els altres responen a una mentalitat poc democràtica queperviu en el substrat ideològic i de valors de les famílies, les escoles iles institucions.

33. La societat catalana ha fet un gran esforç durant els últims vint anysper recuperar el temps perdut i les destrosses culturals i materials dequaranta anys de dictadura. Fa lefecte que sha avançat molt eninfraestructures i en construir un incipient Estat del benestar. En canvi,hem avançat molt menys del que fóra desitjable en la construccióduna societat més participativa. Tot el que hem dit dels joves -el quehem dit de la Catalunya del segle XXI-, hauria de fer-nos reflexionarmés del que no hem fet fins ara. Caldria dedicar en aquesta novaetapa molt més esforços a la lluita pel canvi de mentalitats que a lamillora material del país.


34

4. EPÍLEG

Hem vist que a Catalunya hi ha, des de mitjan segle XIX, una enormecapacitat associativa resultat dun seguit de factors. Un dels més importants,sense cap mena de dubte, és limpacte de la Revolució Industrial i lanecessitat de la incipient classe obrera catalana dassociar-se per millorarles seves condicions de vida i de treball. El fet que Catalunya no hagirecuperat les seves institucions fins a èpoques recents, ha provocat queaquesta mancança shagi de suplir amb una enorme capacitat de cooperacióper tirar endavant projectes de país.

Tota la tradició associativa es va estroncar durant el franquisme. Elproblema fonamental no és tant de locals i de transmissió de les capacitatsdautoorganització -que també ho és-, sinó dels valors que el règimfranquista va generar en la mentalitat popular. Tot i que han passat moltsanys, sembla que alguns daquests valors continuen presents en lesmentalitats daquells qui no van viure la dictadura. Moltes expressions delsjoves catalans davui en relació amb la política i la participació no són altracosa que la pervivència daquells valors: ...nosaltres no podem fer-hi res,la política és un mangoneo de gent gran12, etcètera.

Tampoc ha ajudat gens que els problemes que més costa solucionara les institucions siguin els que afecten directament els joves: atur,precarietat, falta dhabitatge i servei militar. Aquesta impotència dels poderspúblics crea en els joves la sensació que els problemes que pateixen sónirresolubles, i la manca de visió històrica, inherent als joves, acaba derefermar aquesta percepció. Els valors dominants avui continuen sent elsde la competitivitat i leficàcia, que no són un bon marc de referència pertal que els joves entenguin la necessitat dactuar en lesfera cívica o política.

Sembla com si els adults menystinguessin la visió juvenil de lapolítica. No han entès que, si bé per a amples capes de la població adultaés evident que la democràcia ha generat unes condicions de vidainimaginables fa vint anys, els joves, en canvi, no són conscients -no podenser-ho- daquesta extraordinària transformació. Ni els poders públics niels mitjans dinformació ni lescola han estat capaços dadonar-se daquestgran salt generacional.

A tots aquests problemes interiors cal afegir-hi els exteriors. Laglobalització ha deixat la política en mans dels economistes. Els governshan vist com les decisions es prenien en altres àmbits, amb el resultat quela política ha estat segrestada.

Jove

s i p

artic

ipac

ió a

Cat

alun

yau

35

La globalització es fa a un ritme impressionant, mentre que la respostaciutadana (procés de creació de la Unió Europea) es fa a un ritmeexasperantment lent. La Unió Europea no té un Parlament sobirà. Lexecutiuestà en mans dels estats, sense control dels representants europeus elegitsdemocràticament. A més, no tenim una Constitució europea que creï elsinstruments de control del poder. No hi ha una autèntica política europeaen la qual es pugui participar. Al món es van prenent decisions mentre laciutadania és segrestada, fet que provoca laugment en els joves de lasensació dimpotència 13.

La societat catalana afirma que està molt bé associar-se, però a lhorade la veritat els joves que hi participen no tenen el reconeixement socialque seria desitjable. La incomprensió dels adults envers les activitats nolucratives dels seus fills és com una llosa invisible que domina lescenasocial. En un món dominat pel valor del diner, les activitats en associacionssense finalitat de lucre no sentenen ni sels dóna suport. És significativa ladificultat de moltes associacions per mantenir-se amb les quotes dels socis.Poca gent adulta paga quotes a alguna entitat, i menys encara a les delsseus fills.

Encara que no sigui molt generalitzat, és freqüent que els adults i lagent gran foragitin esplais o grups de joves dels seus locals. En la nostrasocietat, sorprèn la quantitat de locals que hi ha per a la gent gran i la faltade locals per als joves, fruit segurament de la poca confiança de la societatenvers el seu propi futur. Potser és aquesta la raó de la falta dereconeixement polític de les associacions juvenils. A Anglaterra, perexemple, és normal que els polítics avalin amb la seva actitud lesassociacions de joves, mentre que a Catalunya aquest fet és aïllat. Elmecenatge i lesponsorització van a parar fonamentalment a activitats delsgrans, ja que les entitats financeres es disputen lampli mercat de lespensions. També van a parar a activitats culturals de prestigi i molt poquesvegades a associacions que duen a terme activitats en barris marginalscom a Anglaterra (vegeu, per exemple, les activitats de la Princes Trust).

Podem proposar moltes mesures tècniques o pressupostàries alsdiferents obstacles a la participació que hem anat analitzant. Però hi ha unaprecondició primera perquè la participació sigui possible: la culturademocràtica dels governants i els ciutadans i el caràcter del sistemademocràtic mateix. Partim de la idea que estem vivint el període democràticmés llarg i fecund de la història de Catalunya. Partim també, perquè nodir-ho, de la idea que la transició democràtica va ser modèlica tot i les


36

crítiques que vint anys després en puguem fer. Ara, però, es comença atenir la sensació que el nostre sistema democràtic és mediocre i de baixaqualitat14. És una societat on predominen les decisions unilaterals itendencioses dels governants mentre es manté una baixa participaciósocial15. La por a la Guerra Civil16, lògica els anys setanta, no pot ser adduïdaavui com una raó per mantenir els joves desmobilitzats dels afers col·lectius.Derivada daquestes pors ancestrals, la situació porta a una debilitat deles organitzacions intermèdies entre lEstat i la societat i a la passivitat de laciutadania, coses que configuren una democràcia de baixa qualitat17. Potseruna de les claus explicatives a les mancances que hem detectat en laparticipació juvenil no és altra que el resultat duna determinada concepciófundacional de la nostre jove democràcia. El problema és que, si bé podrienexistir raons per dissenyar una participació baixa durant la transició, enssembla perillós que aquesta condició es transmeti a les generacions joves.Voldria dir que estem determinant una societat democràtica per al segleXXI molt poc participativa, i, per tant, amenaçada per vells i nous perills.Cal, doncs, reflexionar-hi de nou i fer-ne balanç, ja que la sensació final ésque les virtuts de la transició shan convertit en vicis de la democràcia18.

1. Estimació de població. Dades postcensals estimades del 31/12/1994. Anuari estadísticde Catalunya, Institut dEstadística de Catalunya, Barcelona.

2 Manual pedagògic del nacionalcatolicisme per als nens: Así quiero ser. El niño delnuevo Estado, Burgos, a SOPEÑA, A. (1994); El florido pensil, Crítica, Barcelona. p.212.

3 Op.Cit. p.213.

4 PAZ, A. (1991); Al pie del muro, Hacer, Barcelona.

5 AUB, M. (1995), La gallina ciega, Alba, Barcelona.

6 Declaració de Barcelona. Informe Final. Congrés Mundial sobre la Joventut-UNESCO,Direcció General de Joventut, Departament de la Presidència, Generalitat de Catalunya.

7 SÁNCHEZ, P. (gener 1998), Els orígens del feminisme a Catalunya: 1870-1926,Avenç, n. 222, Barcelona.

8 BENAUL, J.M. (1996), Dispareu sobre els voluntaris, Espai de Llibertat, núm. 3,Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia, Barcelona.

9 SUBIRATS J., BRUGUÉ J. i RICO G. , (1997); Estudi sobre les polítiques municipalsde joventut a Catalunya, Resum de lanàlisi, Formació 97 per a regidors i tècnics dejoventut. Programa anual de formació permanent per a regidors i tècnics de joventut1997, Generalitat de Catalunya, Barcelona.

Jove

s i p

artic

ipac

ió a

Cat

alun

yau

37

10 MARTÍN, G. ( 1991), Proyectos juveniles en Europa, Fundació Francesc Ferrer iGuàrdia, Barcelona.

11 ( Maig 1998), Asociaciones, valores y ciudadanía, Dossier Barcelona Associacions-VFòrum: La Primavera de les Associacions, Consell Municipal dAssociacions deVoluntariat, Ajuntament de Barcelona.

12 DIVERSOS AUTORS (1997), El passotisme polític, Sabadell Ciutat Laboratori de Valors,Ajuntament de Sabadell, Sabadell.

13 ESTEFANÍA, J. (1998), La nueva economía. La globalización, Círculo de Lectores,Barcelona.

14 COLOMER, J. M. (1998), La transición a la democracia: el modelo español, Anagrama,Barcelona. p. 10.

15 Op.cit. p.17

16 Op.cit. p.174

17 Op.cit. p.177

18 Op.cit. p.180

new portacions - barcelonesjove.net · 2003. 8. 19. · de foment de la ciutadania, molt...

Documents