Índex dels continguts...

CENTRE DE NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA DE BARCELONA C/ Quintana, 11, 3r 1a 08002 Barcelona [email protected] Telèfon 93 412 55 00 Fax 93 412 15 50 www.cpnl.cat

ÍNDEX DELS CONTINGUTS GRAMATICALS Ortografia

• 1. L’alfabet (I1) ................................................................................................. 1

• 2. Les vocals (I1) ............................................................................................. 3

• 3. Les consonants (I1) .................................................................................... 5

• 4. Les síl·labes (I1, S1) ................................................................................... 6

• 5. La separació de síl·labes, diftongs i hiats (I2) ............................................. 8

• 6. La vocal neutra (I3, S1) ............................................................................... 11

• 7. La o àtona (I3, S1) ....................................................................................... 14

• 8. L’accentuació gràfica (I1, S1) ...................................................................... 17

• 9. Els accents diacrítics (I1, S1) ...................................................................... 21

• 10. La dièresi (I2, I3, S1) ................................................................................. 24

• 11. L’apòstrof i les contraccions (I1, S1) ......................................................... 26

• 12. Les esses (s, ss, c, ç, z) (I1, S2) ............................................................... 28

• 13. Les oclusives (p/b, t/d, c/g) (I2, S3) .......................................................... 32

• 14. La B i la V (I1, S2) ..................................................................................... 34

• 15. La M i la N (I2, S3) ................................................................................... 36

• 16. La H (I3) ................................................................................................... 38

• 17. La ela geminada (I3, S3) ......................................................................... 40

• 18. La R i la RR (I2, S2) .................................................................................. 42

• 19. La G i la J (I3, S3) ..................................................................................... 44

• 20. La TX i la IG (I3) ........................................................................................ 45

• 21. La IX i la X (I3, S2) ................................................................................... 47

• 22. Sons en contacte (S1, S3) ....................................................................... 49


Morfosintaxi

• 1. L’article (I1, S1) .......................................................................................... 53

• 2. El gènere de substantius i adjectius (I1, I3, S1) ......................................... 56

• 3. El nombre de substantius i adjectius (I1, I3, S1) ........................................ 61

• 4. Els adjectius demostratius (I1) .................................................................... 64

• 5. Els possessius (I1, S2) ............................................................................... 65

• 6. Els numerals (I1) ........................................................................................ 67

• 7. Els quantitatius i els indefinits (I2, S2) ........................................................ 70

• 8. Els interrogatius (I2) .................................................................................... 74

• 9. L’oració simple i l’oració composta (I1, I2, I3, S1) ....................................... 75

• 10.Les oracions subordinades (S2, S3) ......................................................... 80

• 11. El subjecte (I1) .......................................................................................... 84

• 12. Els verbs (I1, I3, S1) ................................................................................. 86

• 13. Els temps verbals (I1) ............................................................................... 90

• 14. Les formes no personals del verb (I2, S2) ................................................ 94

• 15. L’ús dels temps verbals (S3) ................................................................. 97

• 16. Les perífrasis verbals (I1, I2, S1) .............................................................. 98

• 17. Els verbs de la 1a conjugació (I1) ........................................................ 100

• 18. Els verbs de la 2a conjugació (I2) ............................................................. 102

• 19. Els verbs de la 3a conjugació (I2) ............................................................. 105

• 20. Els verbs irregulars (I1, I3, S2, S3) ........................................................... 108

• 21. Els verbs ser i estar (S1) .......................................................................... 115

• 22. L’atribut i el complement predicatiu (I3) .................................................... 117


• 23. El complement directe (I2) ........................................................................ 120

• 24. El complement indirecte (I2) ..................................................................... 123

• 25. El complement preposicional (I3, S3) ....................................................... 124

• 26. El complement circumstancial (I2, I3) ....................................................... 126

• 27. El complement del nom (I2) ...................................................................... 128

• 28. Els pronoms personals forts (I1) ............................................................... 129

• 29. Els pronoms febles (I2, I3) ........................................................................ 131

• 30. La combinació de pronoms (S3) ............................................................... 135

• 31. Els pronoms relatius (I3, S2) .................................................................... 137

• 32. Els adverbis (I1, I3, S2) ............................................................................. 141

• 33. Les conjuncions (I3, S1, S3) ..................................................................... 147

• 34. Les preposicions (I1, I2, S1, S2, S3) ......................................................... 151

• 35. Les formes cap a / cap, fins a / fins i com a / com (S2) .............................155

Lèxic

• 1. El Lèxic català (I1) ....................................................................................... 157

• 2. Derivació, composició, habilitació (I2, I3, S2) ............................................. 160

• 3. Sinonímia i antonímia (I2, S2) ..................................................................... 163

• 4. Locucions i frases fetes (S1) ....................................................................... 164

CENTRE DE NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA DE BARCELONA C/ Quintana, 11, 3r 1a 08002 Barcelona

[email protected] Telèfon 93 412 55 00 Fax 93 412 15 50 www.cpnl.cat

ÍNDEX PER GRAUS

SUFICIÈNCIA 1 Ortografia

• 5. La separació de síl·labes, diftongs i hiats ................................................... 8

• 6. La vocal neutra ........................................................................................... 11

• 7. La o àtona ................................................................................................... 14

• 8. L’accentuació gràfica .................................................................................. 17

• 9. Els accents diacrítics................................................................................... 21

• 10. La dièresi .................................................................................................. 24

• 11. L’apòstrof i les contraccions ..................................................................... 26

• 22. Sons en contacte ..................................................................................... 49 Morfosintaxi

• 1. L’article ....................................................................................................... 53

• 2. El gènere de substantius i adjectius ........................................................... 56

• 3. El nombre de substantius i adjectius .......................................................... 61

• 9. L’oració simple i l’oració composta ............................................................. 75

• 12. Els verbs ................................................................................................... 86

• 16. Les perífrasis verbals ................................................................................ 98

• 21. Els verbs ser i estar ................................................................................... 115

• 33. Les conjuncions ........................................................................................ 147

• 34. Les preposicions ....................................................................................... 151 Lèxic

• 4. Locucions i frases fetes ............................................................................... 164




• 12. Les esses (s, ss, c, ç, z) ........................................................................... 28

• 14. La B i la V ................................................................................................. 34

• 18. La R i la RR .............................................................................................. 42

• 21. La IX i la X ................................................................................................ 47 Morfosintaxi

• 5. Els possessius ............................................................................................ 65

• 7. Els quantitatius i els indefinits ..................................................................... 70

• 10. Les oracions subordinades ....................................................................... 80

• 14.Les formes no personals del verb ............................................................. 94

• 20. Els verbs irregulars ................................................................................... 108

• 31. Els pronoms relatius ................................................................................. 137

• 32. Els adverbis .............................................................................................. 141

• 34. Les preposicions ....................................................................................... 151

• 35. Les formes cap a / cap, fins a / fins i com a / com …................................ 155 Lèxic

• 2. Derivació, composició, habilitació ............................................................... 160 • 3. Sinonímia i antonímia ................................................................................. 163




• 13. Les oclusives (p/b, t/d, c/g) ....................................................................... 32

• 15. La M i la N ................................................................................................. 36

• 17. La ela geminada ....................................................................................... 40

• 19. La G i la J ................................................................................................. 44

• 22. Sons en contacte ...................................................................................... 49 Morfosintaxi

• 10. Les oracions subordinades ....................................................................... 80

• 15. L’ús dels temps verbals ............................................................................ 97

• 20. Els verbs irregulars ................................................................................... 108

• 25. El complement preposicional .................................................................... 124

• 30. La combinació de pronoms ....................................................................... 135

• 33. Les conjuncions ........................................................................................ 147

• 34. Les preposicions ....................................................................................... 151

Nivell Suficiència Teoria Gramatical - Ortografia

Consorci per a la Normalització Lingüística

1. L’alfabet

I1. Ortografia 1. L’alfabet. Teoria

L’alfabet català consta de vint-i-sis lletres o grafies, cinc de les quals són vocals i la resta, les consonants.

Grafia

Nom

Exemple

a b c d e f g h i j k l m n o p q r s t u v w x y z

a be alta ce de e efa ge hac i llatina jota ca ela ema ena o pe cu erra essa te u ve baixa ve doble ics o eix i grega zeta

alt buc cap / cel dau èxit / ell fill got / gent ham indi / iogurt joc Kiwi lent mà no

ona / pot peu quan / que roc / cara sac / cosa te ull / cauen vi watt / web xai / taxi York / bany zel

Les lletres k i w només es troben en mots d’origen estranger. La lletra y forma part del dígraf ny o es troba en mots d’origen estranger. La grafia ç (ce trencada) és una modificació de c. La grafia l·l (ela geminada) és una modificació de l.

Sovint les grafies poden tenir més d’un so. Un exemple n’és la grafia c, que tant pot sonar com a cap que com a cel. La grafia h no sona.

Eva

Texto

1



A més de les lletres anteriors, s’han de tenir presents els dígrafs i les lletres modificades. Els dígrafs , que són combinacions de dues lletres que formen un únic so, són:

rr sorra ss tassa ll colla ny canya qu qu eixal gu gu erra ix caixa (en català oriental) ig passeig tx despatx

Eva

Texto

2



2. Les vocals I1. Ortografia 2. Les vocals. Teoria

La llengua catalana, en la seva varietat oriental, té vuit sons vocàlics. vocal e e o o neutra a oberta tancada i oberta tancada u

roure arc lletra festa fill vòmit secció músic agrair llapis moneda regla coïssor home bossa puny fitxa cant tèxtil després anís elogi forn ungla

En la varietat occidental del català no hi ha vocal neutra.

Les vocals

En posició àtona la vocal o es pronuncia u i les vocals a i e tenen un so neutre.

o / u a / e

corrent, lloguer barca, llibre La resta de sons vocàlics en síl·laba tònica són els següents:

• La a té un únic so

ball, mal

• La e presenta dos sons diferents: e oberta i e tancada èxit, fitxer

• La i té un únic so

camí

però, de vegades, sona com una consonant noia, iot

• La o presenta dos sons diferents: o oberta i o tancada

història, balcó

• La u té un únic so ull

però, de vegades, sona com una consonant

mouen, creuats

Eva

Texto

3



Quan la conjunció i va davant d’un altre mot que comença amb i, no s’ha de canviar mai per e; has de dir, doncs:

geografia i història

La conjunció o tampoc no l'has de canviar per u davant d'una altra o; per tant, has de dir:

sol o ombra?

Eva

Texto

4



3. Les consonants I1. Ortografia 3. Les consonants. Teoria Els sons consonàntics es poden agrupar segons el comportament de les cordes vocals en pronunciar-los.

sons sords sons sonors

les cordes vocals no vibren

petó, taula, cuca, foc, sac, cel, caixa

les cordes vocals vibren boca, dit, gall, vi, rosa, pinzell, gerro, pala, lluna, coral, carro, mà, nou, canya

Pots comprovar com vibren les cordes vocals posant-te un dit a l’alçada de la nou del coll. Digues aaa i nota com vibra. Digues fff i nota com no hi ha vibració. Les consonants

1. Fixa’t en les alternances ortogràfiques següents, segons quina sigui la

vocal que hi ha darrere del so consonàntic:

ca

que

qui

co

cu

ça

ce

ci

ço

çu

ga

gue

gui

go

gu

ja

ge

gi

jo

ju

2. Recorda que hi ha associacions de dues lletres que representen un sol so:

són els dígrafs .

rr (carro) ss (bassa) ll (palla) ny (llenya) qu (qu ilo) gu (àgu ila) ix (caixa) ig (passeig ) tx (despatx )

Eva

Texto

5



4. Les síl·labes

I1. Ortografia 4. Les síl·labes. Teoria

Una síl·laba és cada una de les emissions de veu amb què podem pronunciar una paraula. Totes les paraules poden dividir-se en síl·labes, excepte les monosíl·labes. Perquè hi hagi una síl·laba com a mínim hi ha d’haver una vocal.

IN CEN DI 1 2 3

Segons el nombre de síl·labes les paraules són: monosíl·labes: tenen una síl·laba (llet, pal) polisíl·labes: tenen més d'una síl·laba (a-gru-pa-ment, a-ten-ci-ó)

A l’hora de separar les paraules per síl·labes, cal tenir en compte els dígrafs , que són un grup de dues lletres que representen un sol so. Hi ha dígrafs que se separen i d’altres que no. Hem de saber quins dígrafs se separen, per exemple, per poder separar les paraules a final de ratlla.

Dígrafs que se separen Dígrafs que no se separen

rr : sor-ra tj : plat-ja ss : car-ros-sa tg : met-ge sc : a-do-les-cent tx : cot-xe ix : rei-xa l·l: til-la

gu : se-gu ir qu : pa-quet ll : ba-llar ny: ca-nya

Les paraules estan formades per una síl·laba tònica i una o diverses síl·labes àtones. La síl·laba tònica és on recau la major força de veu. A la paraula IN-CEN-DI, -CEN- és la síl·laba tònica i les restants, IN- i -DI, són àtones. Els adverbis acabats en -ment i les paraules compostes tenen dues síl·labes tòniques.

ràpidament , parabri ses

Eva

Texto

6



Pel que fa als mots monosil·làbics, n'hi ha de tònics (la majoria) i d'àtons, cosa que cal tenir en compte per a la pronunciació.

Els àtons són: • els articles o pronoms el, la, els, les, en, na, un (indeterminat), uns,

lo, los; • els possessius mon, ton, son, ma, ta, sa, mes, tes, ses, mos, tos,

sos; • els pronoms febles em, ens, et, us, el, la, els, les, li, es, ho, en, hi; • la partícula que (pronom relatiu o conjunció); • les preposicions a, de, per (i les seves contraccions amb l'article), en,

amb.

Eva

Texto

7



5. La separació de síl·labes, diftongs i hiats

I2. Ortografia de síl·labes, diftongs i hiats. Teoria

Cada cop de veu que fem quan pronunciem una paraula és una síl·laba. En general, una paraula té tantes síl·labes com vocals. Però hi ha casos en què trobem dues vocals seguides. Per separar les paraules en síl·labes cal tenir en compte els grups de vocals (diftongs i hiats ) i els grups consonàntics (dígrafs o altres ).

Els diftongs són grups de dues vocals, en què una de les dues ha de ser i o u, que es pronuncien en una mateixa síl·laba. Perquè hi hagi diftong una de les dues vocals ha de ser una i o una u, és a dir, una vocal dèbil.

Casos en què hi ha diftong:

VOCAL + I VOCAL + U

ai: caire ei: reina

ii*: novii

oi: boina ui: buit

au: caure eu: fareu

iu: riu

ou: bou uu*: duu

*combinacions molt poc freqüents

GU + VOCAL QU + VOCAL

gua: guanyar güe: aigüera

güi: pingüí

guo: paraiguot

qua: quaranta qüe: qüestionari

qüi: adeqüi

quo: quòrum

Eva

Texto

8



INICI DE MOT

ENTRE VOCALS

iode Ioga iogurt hiena

reia creuar reies treuen joia couen duia rieuen

S1. Ortografia de síl·labes, diftongs i hiats. Teor ia

Els diftongs són la unió de dues vocals en una mateixa síl·laba. Els diftongs poden ser:

creixents

qu / gu + vocal decreixents

vocal + i / vocal + u

1) qua : pas-qua gua : llen-gua qüe : se-qüèn -ci-a güe : un-güent qüi : o-bli-qüi -tat güi : pin-güí quo : a-quó s guo : ai-guó s

ai: xer-rai-re au: cau-re ei: ser-vei eu : neu ii : no-vii * iu : piu-lar oi : boi -na ou : bou ui : bui -dar uu : duus * nuvi, en la varietat balear.

En aquests dos casos la i i la ufan la funció de consonants: 2) La i o la hi a principi de mot seguida de vocal. io-gurt, hie-na 3) la i o la u entre vocals:

no-ia, cre-uen

Fora dels diftongs del quadre anterior, les combinacions de vocals formen hiat , és a dir, no són a la mateixa síl·laba. Així, cal comptar com a síl·labes separades els grups:

a-vi-at, ri-e-ra, ca-mi-ó, du-a-na, pu-e-ril, su-or, far-mà-ci -a

Eva

Texto

9



Hi ha alguns mots en què pronunciem tres vocals en un sol cop de veu. És la combinació d’un diftong creixent i un de decreixent. Són els triftongs :

iai iai ieu fè - ieu uai guai - ta üeu li - qüeu ueu cre - ueu

Altres aspectes que cal tenir en compte alhora de separar paraules per síl·labes: 1. S’han de respectar els elements que integren un mot compost.

a-les-ho-res bes-a-vi mil-ho-mes tot-ho-ra an-hí-dric con-hort nos-al-tres re-in-ci-dir ben-es-tar in-ter-èt-nic sub-al-tern trans-at-làn-tic

2. En un text no s’ha de deixar cap lletra sola a final de ratlla, ni al principi de

la següent. Així, podem separar l’a-vi però no a-vi o famíli-a . 3. Quan hem de partir un mot amb l·l a final de ratlla, el guió substitueix el

punt volat. 4. Si has de separar un mot a final de ratlla, recorda que els diftongs i els

triftongs no se separen mai. 5. Els diftongs depenen de la pronunciació. Diem:

fei-na o “fe-ï-na”? boi-na o “bo-ï-na”? creu-re o “cre-ü-re”? mo-uen o “mo-ü-en”?

Fixa’t que la primera pronúncia de cada parella és la bona: la i i la u no es pronuncien amb la força d’autèntiques vocals, són semivocals o semiconsonants.

En canvi, si marquem amb una dièresi la i o la u, les pronunciarem com a veritables vocals, és a dir, com a nucli de síl·laba.

ve - ï - na, Llu - ï - sa, pe - üc

Eva

Texto

10



6. La vocal neutra I3. Ortografia 6. La vocal neutra. Teoria El so de la vocal neutra s’escriu amb:

a e

en els femenins, en general: dona, finestra, quadra…

en els masculins, en general: home, assumpte, regne…

en els plurals amb -es: plomes, eines, dones…

en l’última lletra dels verbs: copia, mira, parla…

en la penúltima lletra dels verbs, en general:

trenquen, menges, renten…

en la síl·laba àtona del lexema de les formes conjugades dels verbs de doble arrel: jeure/jaure, treure/traure, néixer/nàixer:

jauria, trauria, naixia

en l’última lletra dels infinitius de la 2a conjugació:

creure, prendre, coure…

en les paraules acabades amb -a, -ma, -arca , -ista, -cida i -ta:

teorema, monarca , accionista , insecticida , atleta, aristòcrata…

en les paraules formades amb el sufix de derivació -aire :

cantaire , drapaire…

1. A causa del canvi de a en e a l'hora de fer el plural, s’han de tenir en compte altres canvis ortogràfics:

finals canvis singular plural -ca -ça -ga -ja

-gua -qua

-ques -ces

-gues -ges -gües -qües

vaca raça

amiga platja aigua

pasqua

vaques races

amigues platges aigües

pasqües 2. Si es tracta de paraules derivades, per saber si cal escriure e o a s’ha de buscar l'arrel o una paraula de la mateixa família que tingui en posició tònica el so que ens fa dubtar:

arrel derivat terra ram

tanca

terreny ramet tancar

Eva

Texto

11



A les formes verbals s’ha de mirar la 3a persona del singular del present d'indicatiu. Exemples:

paguem - ell paga peguem - ell pega pesem - ell pesa passem - ell passa

3. Hi ha alguns mots que són invariables pel que fa al gènere:

– les paraules acabades amb , -ta, -arca , -ista, -cida :

atleta, monarca , anarquista , homicida …

– les paraules formades amb el sufix de derivació -aire :

drapaire , cantaire ...

4. En les desinències verbals el so de la vocal neutra:

– es representa amb a en l'última lletra dels verbs.

copia, mira, parla…

– es representa amb e en la penúltima lletra dels verbs.

trenquen, menges, renten…

També s’escriuen amb e final:

– les formes verbals corre, vine, obre, omple dels verbs córrer, venir, obrir i omplir.

– els infinitius de la 2a conjugació que acaben en -re: moure, vendre, caure...

5. Observa la grafia de la vocal neutra en les paraules següents:

enyorança, assemblea, monestir, vernís, assassí, avaria, treball, ambaixador i Empordà.

Eva

Texto

12



La vocal neutra: casos especials S1. Ortografia 6. La vocal neutra. Teoria El so de la vocal neutra es representa amb –a o amb -e:

1. Hi ha un cert nombre de paraules femenines que acaben amb -e.

base, febre, classe, fase, imatge, llebre, mare, frase, Matilde, Irene, Carme...

I certes paraules masculines acaben amb -a:

dia, guàrdia, mapa, problema, papa, terra, titella...

2. Observa la grafia de la vocal neutra en les paraules següents:

e alcàsser enyorar malenconia rave ametista ermini meravella resplendirànec espàrrec monestir sergent assemblea estendard orfe setí ebenista estella orgue sometent efeminat Esteve polseguera tràfec emparar javelina punxegut treball Empordà Llàtzer ràfega vernís

a ambaixada avaluar davantal rancor arravatar avaria latrina sanefa assassí davant ramat Sardenya

Eva

Texto

13



7. La o àtona I3. Ortografia 7. La o àtona. Teoria En català oriental la o, quan es troba en síl·laba tònica, distingeix dos sons: o oberta i o tancada ; en canvi, quan es troba en síl·laba àtona la lletra o es pronuncia u. Aquest fet pot ocasionar dubtes ortogràfics que es poden resoldre si tenim en compte les regles següents. Així, per saber si una paraula s'escriu amb o o amb u pots seguir els criteris següents:

• S’ha de buscar una paraula de la mateixa família en què la vocal

dubtosa sigui tònica. dotzena - dotze golafre - gola ullera - ull

• En les formes verbals s’ha de mirar la 3a persona del singular del

present d'indicatiu.

plorava – ell plora jugava - ell juga

• A més, hem de tenir en compte els casos següents:

escrivim amb o escrivim amb u

la 1a persona del present d’indicatiu sento, travesso, visito…

les formes àtones dels verbs collir: collim… escopir: escopim… sortir: sortiu… tossir: tossim… cosir: cosiu…

les formes tòniques dels verbs collir: cull… escopir: escup… sortir: surt… tossir: tus…

cosir: cus…

els verbs poder i voler excepte poder: podríem, podent… voler: voldria, volent…

les formes tòniques i el present de subjuntiu i d’imperatiu dels verbs poder i voler

voler: vulgui, vulguem, vull… poder: pugui, puguem, puc…

substantius masculins com: monjo, ferro, piano…

substantius com: correu, cacau, riu… (plural: correus, cacaus, rius)

el plural dels mots acabats amb consonant textos, discos, avisos…

en substantius invariables: un globus - dos globus un cactus - tres cactus

Eva

Texto

14



• Finalment, hem de recordar els mots següents, a causa de la

divergència que hi ha entre el català i el castellà.

escrivim amb o

escrivim amb u

capítol

joan

joventut

rètol

títol

bufetada

muntanya

suportar

La o àtona: casos especials S1. Ortografia 7. La o àtona. Teoria

• El lèxic d'una llengua necessita ampliar-se, i a vegades per fer-ho es recorre a altres llengües. En català, quan formem paraules a partir directament del llatí tenim els anomenats pseudoderivats. Aquestes paraules s'aparten de l'evolució normal de les paraules de la seva família i, tot i que s'hi assemblen, presenten alternances gràfiques.

mot primitiu català derivat català pseudoderivat boca corb córrer dolç home jove moc ploma pols (masculí) pols (femení)

boqueta corba, corbat recórrer endolcir homenot jovent, joventut mocar plomall polsera espolsar

bucal curvatura, curvilini concurrència, ocurrència dulcificar humà, humanisme juvenil mucosa plumífer pulsació expulsar

• Els verbs collir, cosir, escopir, sortir, tossir i compostos s'escriuen

Eva

Texto

15



amb o en les formes àtones i amb u en les formes tòniques.

-o- -u- collim cullo cosiu cuses escopiré escup ha tossit tus

• Els verbs voler i poder s'escriuen amb o quan l'arrel és àtona en totes les formes, excepte:

– el present de subjuntiu: jo pugui, tu puguis, ell pugui, nosaltres puguem, vosaltres pugueu, ells puguin; jo vulgui, tu vulguis, ell vulgui, nosaltres vulguem, vosaltres vulgueu, ells vulguin

– l'imperatiu: pugues, pugui, puguem, pugueu, puguin; vulgues, vulgui, vulguem, vulgueu, vulguin

• Finalment, hem de recordar els mots següents, a causa de la divergència que hi ha entre el castellà i el català.

s'escriuen amb o s'escriuen amb u aixovar assortir avorrir-se bordell botifarra brúixola capítol cartolina colobra complimentar complir cònsol embotir Empordà escapolir-se escodrinyar escrúpol esdrúixol governatiu Hongria

Joan joglar monyó nodrir ordir pèndol podrir polir polvoritzar rètol robí roí Romania rossinyol sofrir sorgir sospirar sostreure títol triomf

aquàrium ateneu bufetada butlletí cacau cuirassa escullera estiu europeu fetus focus fòrum harmònium liceu muntanya mussol

Pompeu porus ritu riu sèrum sinus subornar sufocar supèrbia suportar tètanus tramuntana trofeu turment vidu

Eva

Texto

16



8. L’accentuació gràfica

I1. Ortografia 8. L’accentuació gràfica. Teoria

En els mots polisíl·labs, la síl·laba tònica és aquella en què recau la major força de veu. Segons la posició de la síl·laba tònica la paraula serà:

aguda (si el cop de veu recau en l'última síl·laba): sec-ci-ó plana (si recau en la penúltima síl·laba): te-lè-fon esdrúixola (si recau en l'antepenúltima síl·laba): mà-qui-na

esdrúixoles (accent a

l’antepenúltima síl·laba)

planes (accent a la penúltima

síl·laba)

agudes (accent a l’última síl·laba)

sec- -ci- -ó te- -lè- -fon

mà- -qui- -na

S’accentuen les paraules:

agudes quan acaben amb: -a, -e, -i, -o, -u -as, -es, -is, -os, -us -en, -in

o-ca-si-ó pas-tís sor-prèn

planes quan no acaben amb: -a, -e, -i, -o, -u

-as, -es, -is, -os, -us -en, -in

esdrúixoles : sempre à-re-a

mà-ne-ga in-còg -ni-ta

Com ja deus haver observat, en català hi ha dues menes d'accent: el greu o obert , que correspon a la vocal oberta, i l'agut o tancat , que correspon a la vocal tancada. Les úniques vocals que poden dur els dos accents són la e i la o.

cà-lid pú -blic o-rí-gens

Eva

Texto

17



1. Accentuació de la e

En la majoria dels casos, tant en mots aguts com en mots plans i esdrúixols, la e és oberta i, per tant, porta accent obert.

cafè, cinquè, anglès, conèixer, èxit, perquè, paciència Però porta accent tancat en els casos següents:

Paraules agudes amb accent tancat

• els substantius abecé, clixé, consomé, jaqué, peroné, puré, quinqué,

ximpanzé • els compostos de bé (gairebé, malbé, també), de té (conté, sosté), de ve

(convé, prové) • la 1a persona del singular del futur simple : cantaré, temeré, dormiré

• la 3a persona del singular del passat simple (2a conjugació):

perdé, segué, digué

• els adverbis després, només • els noms i adjectius que fan el plural en -essos: accés, congrés, exprés...

tret de xerès, interès, espès • la 1a i la 3a persona del singular del imperfet de subjuntiu (1a i 2a conjugació): digués, cantés

• la 3a persona del singular del present d'indicatiu del verb encendre

(encén) i dels verbs acabats amb -tendre (entén, estén, pretén) Paraules planes i esdrúixoles amb accent tancat

• els infinitius témer, prémer, esprémer, créixer, néixer, ésser • les formes érem, éreu, del verb ésser • les terminacions verbals diguérem, diguéreu, cantéssim, cantéssiu • els mots cérvol, església, feréstec, préssec, préstec

2. Accentuació de la o

En la majoria de mots aguts la o és tancada i, per tant, duu accent tancat.

cançó, carbó, nació, perillós

Però duen accent obert:

• els mots això, allò, però, de debò, rebò, retrò, ressò, espòs, repòs, arròs,

Eva

Texto

18



terròs, talòs • els participis passats dels compostos del verb cloure: exclòs, inclòs, reclòs

En la majoria dels mots plans i esdrúixols la o és oberta i, per tant, duu accent obert.

pròxim, glòria, història, òpera

Però duen accent tancat:

• estómac, furóncol, escórpora, fórmula, pólvora, tómbola, tórtora • l'infinitiu córrer i els seus compostos (incórrer, recórrer...) • les formes fóra, fórem, fóreu, fóssim, fóssiu, del verb ésser

Remarques: 1. Cal accentuar les lletres majúscules quan les regles d'accentuació ho exigeixin.

És un país de l'Àfrica. 2. Els adverbis acabats en -ment conserven l'accentuació del mot amb què s'han format.

ràpidament (ràpida + ment) fàcilment (fàcil + ment)

L’accentuació gràfica

S1. Ortografia 8. L’accentuació gràfica. Teoria

Cal tenir en compte la pronúncia dels mots que hi ha a continuació perquè sovint fem recaure la síl·laba tònica en una síl·laba equivocada. Això pot comportar, també, errors d'accentuació.

a) Són mots aguts :

alfil, comitè, fluor, futbol, handbol, heroi, hoquei, interval, iber, oboè, oceà, timpà, policrom, poliglot, Raimon, el Tibet, xassís, zenit

b) Són mots plans :

pentagrama, cardíac, míssil, monòlit, Àneu, atmosfera, policíac, rèptil, torticoli, Kíev, medul·la, termòstat, tèxtil, víking, amoníac, omòplat, leucòcit, dinamo, austríac, pròsper, magnetòfon, intèrfon

c) Són mots esdrúixols :

Eva

Texto

19



aurèola, període, Tàrraco, diòptria, elèctrode, Etiòpia, èczema, Himàlaia, olimpíada, Sàhara, pneumònia, Hèlsinki

Eva

Texto

20



9. Els accents diacrítics I1. Ortografia 9. Els accents diacrítics. Teoria

L'accent diacrític permet distingir el significat de paraules que tenen la mateixa grafia. Aquí tens els més corrents:

bé, béns (riquesa; adverbi) be, bens (anyell; nom de lletra) Això està molt bé. Carn de be a la planxa.

déu (divinitat), adéu, semidéu ... deu, deus (xifra; verb deure; font) Mart és el déu de la guerra. Té deu milions però me’n deu cinc.

dóna, dónes (verb donar) dona, dones (senyora) Dóna -li les gràcies. Vaig veure la teva dona

és (verb ser o ésser) es (pronom reflexiu) En Joan és enginyer. En Joan es complica la vida.

fóra (verb ser o ésser) fora (adverbi de lloc) Fóra molt bonic però no pot ser. T’esperen a fora .

mà (part del cos) ma (possessiu) Li fa mal la mà. M’ho ha dit ma mare.

més (quantitatiu) mes (període de l'any; conjunció; No en vull més . possessiu)

Tornaré el mes que ve.

món (la Terra), rodamón mon (possessiu) Cada casa és un món . M’ho ha dit mon pare.

nét, néta, néts, nétes, renét, net, neta, nets, net es (sense besnét ... (parents) brutícia) Ha tingut una nét . Sempre va molt net .

ós, óssa, óssos, ósses (animal) os, ossos (part de l'esquelet) Un ós de peluix. S’ha trencat un os .

pèl, pèls (vellositat), repèl, contrapèl ... pel, pels (contracció per + el) Et caurà el pèl . Vas pel mal camí.

què (pronom relatiu tònic; interrogatiu) que (conjunció; pronom relatiu àton) Què vols? Que em deixis anar.

sé (verb saber) se (pronom reflexiu) Ja ho sé. No se li pot dir res.

sí, sís (adverbi d'afirmació) si, sis (pronom reflexiu; conjunció, Sí, noi, tens raó. nota musical)

Si vols, no vindré.

sóc (verb ser o ésser) soc (tronc, esclop) Sóc un geni. Dorm com un soc .

sòl, sòls (el terra); subsòl, entresòl sol, sols (astre solar; verb soler;

adverbi; nota musical)

Eva

Texto

21



Aquest sòl és argilós. Sol de març, set anys a la cara. M’he quedat sol .

són (verb ser o ésser) son (possessiu; el fet o les ganes Són uns genis. de dormir)

Sempre té molta son.

té (verb tenir) te (infusió; pronom feble; nom de Té una gran casa. la lletra te)

Puc oferir-te te o cafè.

ús (utilització) us (pronom feble) N’ha fet un mal ús . Aviat us ho diran.

véns, vénen (verb venir), revéns, vens, venen (verb vendre) revénen revens, revenen Ara véns o te’n vas? Em vens la moto?

vós (tractament) -vos (pronom feble) Tracta’l de vós . Porteu-vos bé.

Els accents diacrítics S1. Ortografia 9. Els accents diacrítics. Teoria

Més diacrítics:

bóta, bótes (recipient) bota, botes (calçat; verb botar)

Cóll (població de la Ribagorça) coll (part del cos)

dó (1a persona del verb donar) do (virtut; acte de donar; nota)

féu (verb fer, pret. perfet), reféu, ... feu (propietat); (verb fer, present; satisféu imperatiu)

jóc, jócs (lloc on dorm l'aviram) joc, jocs (de jugar)

mèu, mèus (crit del gat) meu, meus (possessiu)

mòlt, mòlta, mòlts, mòltes (participi molt, molta, molts,

moltes verb moldre) remòlta... (quantitatiu)

móra, móres (fruit) mora, mores (natural del Magrib) Móra (nom de diverses poblacions)

nós (plural majestàtic) -nos (pronom feble)

rés (oració, pregària) res (quantitatiu)

séc, sécs (plec del vestit) sec, secs (adjectiu; verb

seure) sèu, sèus (greix) seu, seus (possessiu; verb

Eva

Texto

22



seure) tòt, tòts (broc gros d'un càntir) tot, tots (adjectiu; adverbi)

vés (verb anar) ves (verb veure)

Eva

Texto

23



10. La dièresi I2. Ortografia 10. La dièresi. Teoria La dièresi és un signe gràfic que s'utilitza per indicar que:

• cal pronunciar la u dels grups gu - i qu -: eloqüent, qüestió, següent, aigües, lingü ista;

• cal pronunciar en síl·labes diferents dues vocals que podrien fer

diftong i no en fan: raïm, veïna, roïns, llaüt, peüc, diürn. Ara bé, si la paraula ha de dur accent segons les normes d'accentuació, sempre l'accentuarem i no hi posarem dièresi: Lluís, país, suís. Cal recordar que si en un mot hi ha dues vocals juntes que no formen diftong, tampoc no en formaran en els seus derivats: veí, veïns, veïnat, veïnatge, encara que no en siguin la síl·laba tònica. I3. Ortografia 10. La dièresi. Teoria La dièresi apareix també en tot un seguit de formes verbals:

• en el present de subjuntiu dels verbs de la primera conjugació acabats en vocal + ar (canviar, situar, suar, menysprear, lloar, etc.): continuï esquiï creï continuïs esquiïs creïs continuï esquiï creï continuem esquiem creem continueu esquieu creeu continuïn esquiïn creïn

• en l’imperfet d’indicatiu dels verbs de la tercera conjugació acabats en vocal + ir (seduir, beneir, trair, corroir, etc.):

traduïa maleïa païa traduïes maleïes païes traduïa maleïa païa traduíem maleíem paíem traduíeu maleíeu paíeu traduïen maleïen païen

• així mateix, sempre que dues vocals no formin diftong i no les puguem accentuar, hi posarem dièresi: reduïm, reduïu (present d’indicatiu, present de subjuntiu, imperatiu) agraïres , agraïren (passat simple d’indicatiu) construïssis , construïssin (imperfet de subjuntiu)

Eva

Texto

24



S1. Ortografia 10. La dièresi. Teoria Alguns derivats de paraules cultes porten dièresi, encara que no la tingui la paraula de la qual provenen:

formen diftong (no duen dièresi) no formen diftong (duen dièresi)

fluid, fluida trapezoide

arcaic europeu

heroi

fluïdesa, fluïdificar

trapezoïdal arcaïtzant

europeïtzar heroïna, heroïcitat

Recorda que els sufixos -itat i -itzar (i derivats), si s’adjunten a un adjectiu acabat amb vocal, el derivat que en resulta sempre porta dièresi: continuïtat, espontaneïtat, heterogeneïtat europeïtzar, homogeneïtzar, arcaïtzar A més, porten dièresi paraules com suïcidi (i suïcida, suïcidar-se) i diürètic (i diüresi), per raons etimològiques. Estalvi de la dièresi Per no trobar-nos amb textos sobrecarregats de dièresis, hi ha unes normes d'estalvi de la dièresi , que s’apliquen en els casos següents:

• A l'infinitiu, gerundi, futur i condicional dels verbs acabats amb vocal + ir

agrair, agraint, agrairà, agrairia conduir, conduint, conduirem, conduiries Tanmateix, cal tenir en compte que no apliquem l’estalvi de la dièresi en els derivats substantius d’aquests verbs, i, per tant, en duran: traïció, traïdor, agraïment, etc.

• En els sufixos -isme , -ista

egoisme , europeista

• En les terminacions -us , -um

harmònium , Pius

• Després dels prefixos anti- , intra- , co- , re-, contra- , pre- , auto-

anti imperialista, intra uterí, co incidència, reunificació, contra indicació, pre inscripció, auto inducció

Eva

Texto

25



11. L’apòstrof i les contraccions I1. Ortografia 11. L’apòstrof i les contraccions. Teoria Per indicar l'elisió de la a o la e àtones en contacte amb una altra vocal, usem l'apòstrof.

Apostrofem només els articles, els pronoms febles i la preposició de davant d'un mot que comenci amb vocal o h.

• L'article masculí el s'apostrofa davant de paraules començades per vocal o per h: l'avi, l'home, l'estudiant...

• L'article femení la s'apostrofa davant de paraules començades per vocal o per h: l'eina, l'àvia, l'hora. Però no s’apostrofa quan les paraules comencen per i / hi o u / hu àtones: la infermera, la universitat, la humanitat...

• La preposició de s'apostrofa sempre quan va davant d'una paraula començada per vocal o h: d'hora, d'avui, d'història...

• Els articles personals en / el i na / la s'apostrofen davant els noms començats per vocal o per h: n'Esteve, l’Òscar, n'Anna, l'Alba. Però no s’apostrofen quan acompanyen noms femenins que comencen per i / hi o u / hu àtones: na Isabel, la Irene, la Hipòlita...

• Els pronoms s'apostrofen entre ells i amb el verb. Tant si van al davant com al darrere del verb, l'apòstrof ha d'anar al més a la dreta possible de la combinació. Així: me'n vaig, te l'han duta, agafa'l, m'aixeco, compra'ls un llibre, veure'ns...

categoria gramatical forma apostrofada exemples

article masculí el l’ l’arbre, l’hivern, l’Oriol...

article femení la

l’ (però no davant i/u àtones)

l’ombra, l’Anna, l’habitació, la unió, la història...

preposició de d’ sopa d’all

planta d’hivern...

pronoms febles

m’/’m t’/’t s’/’s l’/’l

n’/’n ‘ns ‘ls

m’agrada / porta’m... t’obliga / dutxa’t...

s’estimen / veure’s... l’animo / anima’l... n’agafo / menja’n...

veure’ns... explica’ls...

Eva

Texto

26



Quan es troben les preposicions a, de i per i la partícula ca (casa de) amb els articles el, en, els tenen lloc les contraccions següents:

contraccions davant de

consonant davant de

vocal o h muda

a+el=al a+els=als

He anat al banc. Tinc picor als ulls. Explica-ho a l’amic.

de+el=del de+els=dels

Vinc del despatx. Cauen les fulles dels arbres. Conec els gustos de l’home.

per+el=pel per+els=pels

Passeja pel carrer. Caminava pels camps. Camina per l’avinguda.

ca+el=cal ca+els=cals ca+en=can

Vaig a cal metge. Aniré a cals avis.

Han urbanitzat can Rull.

Vinc de ca l’adroguer. A ca n’Enric es menja bé.

Tal com podem veure en els exemples del quadre, davant d'una paraula que comenci amb vocal o amb h, l'article i la preposició no es contrauen i s'apostrofen o no segons les regles d'apostrofació.

Casos especials de la l’apòstrof i les contraccions S1. Ortografia 11. L’apòstrof i les contraccions. Teoria 1. S'apostrofa:

• davant de signes o mots que es pronuncien amb una vocal inicial: l'1, l'11a fila, l'stop, d’1.000.000...

2. Però no s'apostrofa:

• davant de i / hi o u / hu consonàntiques: la iaia, el iode, la UEFA, de iogurt, el hiat...

• davant de les paraules següents: la host, la ira, la una ( la una de la matinada) i la Haia

• davant el nom de les lletres: la o, la efa... 3. El pronom feble li, l'adverbi no i la partícula que no s'apostrofen mai:

li agrada, no escopiu, que entri. 4. S’han de fer les contraccions amb les preposicions compostes.

Cap a: Vaig cap al despatx. Des de: Des del matí que no parla. Fins a: Anirem fins als estables. Per a: És una carta per al director.

Eva

Texto

27



12. S, SS, C, Ç, Z I1. Ortografia 12. Les esses (S, SS, C, Ç, Z). Teoria Hi ha dos sons diferents de la essa: la essa sorda i la essa sonora . Quan pronunciem la essa sorda , les cordes vocals no vibren; en canvi, quan pronunciem una essa sonora , sí que vibren. Per comprovar aquest fet el que pots fer és col·locar els dits damunt de la nou del coll i pronunciar la essa de rosa. Si la pronuncies bé notaràs la vibració de les cordes vocals. En canvi, si pronuncies sopa, la essa és sorda perquè les cordes vocals no vibren. Caldrà distingir els dos sons per escriure amb l'ortografia correcta les paraules que els contenen.

El so de essa sorda es pot representar amb les grafies s, ss , c, ç. El so de essa sonora es pot representar amb les grafies s, z.

sorda sonora

s a principi de mot: sabata, sobre, sal darrere consonant: cansar, inserir a final de mot: progrés, pes, esbós

s entre vocals: casa, música, posar

ss entre vocals: mossa, supress ió, pess ic

z en posició inicial: zebra, zodíac, zona entre consonant i vocals: onze, pinzell, colze, excepte els mots que contenen els formants dins-, -trans- i -fons-: endinsar, enfonsar, trànsit

c davant de e, i: cel, calces, cirera en els finals -ància i -ència : importància, ciència, elegància

ç davant de a, o, u : traçat, força, braços a final de mot: esquinç, braç, calç en els sufixos -ança i -ença : fiança, confiança, aparença, coneixença (no hi ha sufix en casos com cansa, dansa, pensa, defensa...)

Eva

Texto

28



1. Les esses (s o ss ) i les ces (c o ç) formen dues famílies diferents que mai no es barregen. Així, quan una paraula s'escriu amb s o ss , tots els seus derivats s'escriuen amb s o ss .

casa, caseta, casolà gos, gossa, gossera

Així mateix, quan una paraula s'escriu amb c o ç, els seus derivats s'escriuen amb c o ç.

llaç, llaçada, llacet

2. Per saber si una paraula que té el so sord s'ha d'escriure amb s (o ss ) o bé amb c (o ç) has de tenir en compte que hi ha, en molts casos, una correspondència amb les altres llengües romàniques:

castellà / francès / italià... català c, z, ç, t c / ç nación, nation nació fuerza, force força s s / ss comisión, comission comissió rosa, rose rosa

Però, en canvi:

castellà català encina alzina diciembre desembre

En aquests últims exemples ja no es dóna la correspondència.

Casos especials de la essa

S2. Ortografia 12. Les esses (S, SS, C, Ç, Z). Teoria 1. Hi ha algunes paraules amb prefix que no s'escriuen amb ss , encara que la pronúncia sigui sorda i que la essa vagi entre vocals:

a- (de negació) asèptic ante- antesala bi- bisectriu contra- contrasentit entre- entresòl mono- monosíl·lab

Eva

Texto

29



para- parasintètic pre- presocràtic sobre- sobresou tele- telesella ultra- ultrasò uni- unisexual

2. Encara que el so sigui sord, tampoc no es dobla la essa en compostos com:

fotosíntesi, homosexual, dinosaure, psicosomàtic, uníson, vivisecció...

ni en els que duen guionet com:

para-sol, boca-sec, penya-segat, mare-selva...

3. Cal pronunciar amb el so de essa sorda :

– les paraules femenines acabades amb -essa :

abadessa, comtessa, metgessa, advocadessa... (però: princesa, marquesa i pagesa…)

– i les paraules acabades amb:

-gressió, -gressor : agressió, agressor... -missió, -missor : emissió, emissor... -pressió, -pressor : pressió, impressió, impressor...

4. En alguns mots cultes es fa servir la z per representar una essa sonora entre vocals: amazona, nazisme, protozou, trapezi, paleozoic, ozonosfera, espermatozou, esquizofrènia, bizantí, ozó, topazi, Ezequiel… 5. Paraules en què no té lloc la relació amb les altres llengües romàniques:

c, ç, z (altres llengües romàniques)→ c / ç (català)

• Català amb s o ss :

alcàsser alferes Andalusia arrebossar arrissar arròs assot assutzena asteca barnús

basa basar bescuit besnét cabàs Cadis calabós camussa capatàs carrossa esbós massís

cartipàs garsa cassola gasela cervesa gaseta Còrsega gaspatxo dansa hissar disfressa Ignasi drassana llapis Eivissa masmorra embarassada massapà

Eva

Texto

30



mesclar mesquita Montsó mordassa mostassa panís pissarra pòlissa polissó pretensiós quars regalèssia ris salpar samarra sanefa Saragossa Sardenya sarró sarsuela

sedàs sentinella sèquia simbomba sòcol sofre sotsobrar sucre Suïssa tapís tassa tossut tros Tunis vernís vescomte xerès ximpanzé …

• Català amb z:

alzina benzina botzina bronze catorze

donzella dotze onze pinzell quinze

senzill setze tretze zebra zèfir

zel zenit zero zinc …

Eva

Texto

31



13. p/b, t/d, c/g I2. Ortografia 13. Les oclusives (p/b, t/d, c/g). Teoria Les oclusives no presenten cap problema quan apareixen a començament de síl·laba; aleshores la distinció entre les sordes p, t i c i les corresponents sonores b, d i g és clara, ja que la pronúncia ens ho indica: pes / bes, trama / drama, cas / gas. A final de síl·laba les consonants sonores b, d i g i les sordes p, t i c sonen igual. Així: la p de cap sona igual que la b de tub la p de captar sona igual que la b de dissabte la t de set sona igual que la d de fred la t de setze sona igual que la d de cambodjà la c de roc sona igual que la g de mag la c de tècnica sona igual que la g de digna Per saber si hem d'escriure p / t / c o b / d / g hem de tenir en compte les normes següents:

• Després de vocal o diftong tònics, escrivim p / t / c: rep, sap, llop salut, buit, menut amic, plec, abric

• Després de consonant o de vocal àtona, escrivim la mateixa lletra que apareix en els derivats: esquerp / esquerpa corb / corba llamp / llampec balb / balba sort / sortejat profund / profunditat esvelt / esvelta sord / sordesa clàssic / clàssica fang / fangueig banc / banca càstig / castigar

A més, cal recordar els casos següents:

• Els gerundis s’escriuen sempre amb -nt final: fent, ballant, sortint..., encara que la t sigui muda.

• La primera persona del present d’indicatiu d’alguns verbs acaba amb p / t / c , tot i que trobem b / d / g en altres persones i temps: sap (però saber, sabia, sabrà...), pot (poder, podeu, podrà), tinc (però tingués, tingut...).

• De vegades, en posició final, i en contacte amb determinades

Eva

Texto

32



consonants, algunes d’aquestes lletres s’emmudeixen : o la t després de n i l: sant, innocent, molt, malalt... o la p i la b després de m: camp, temps, tomb, amb... o la d després de n: profund, rotund, vagabund...

• L’adjectiu gran s’escriu sense d final, malgrat que els derivats en duguin: grandesa, engrandir...

• S’escriuen sense t final: col·legi, api, premi, geni. • La paraula codi es pronuncia i s’escriu sense c / g final. • Les paraules derivades amb els sufixos -itud i -etud s’escriuen sempre

amb d final: actitud, quietud… S3. Ortografia 13. Les oclusives (p/b, t/d, c/g). Teoria Cal recordar les excepcions següents:

• S’escriuen amb b: Carib, club, tub, adob, cub, esnob, Jacob, etc. • S’escriuen amb d: fred, sud, David, fluid, etc. • S’escriuen amb g: tuareg, mag, estrateg, Hug, i els mots acabats amb

els sufixos -leg i -gog : biòleg, anàleg, pedagog, demagog, etc. A més, convé recordar que els mots ànec, càrrec (i els seus derivats), càvec, espàrrec, feréstec, llòbrec, mànec, préssec, rònec, ròssec, tràfec, xàfec, aràbic i fàstic s’escriuen amb c tot i que en els seus derivats apareix la g: descarregar, esparreguera, presseguer... Recorda que no són comprovables per derivació els mots següents: sumand, subtrahend, reverend, nord, baluard, tord, lleopard, rang, míting, púding, etc. Així mateix, és útil recordar l’ortografia de les paraules següents:

p t c b d g apte atleta accent abdomen addicció amígdala baptisme atzar accelerat cabdal admetre augmentar capçal corretja acceptar dissabte adscripció cognom escriptor atzavara facsímil obsolet advocat digne pneumàtic espatlla sacsejar sobte impugnar pneumònia ratlla conjectura dubte magma opció cotna sacsó absolut regnar captar potser fúcsia obtenir sagnar òptim guitza accepció suggestió hipnosi suggeriment clepsa

Eva

Texto

33



14. La b i la v

I1. Ortografia 14. La B i la V. Teoria En la majoria de parlars catalans no es fa la distinció entre el so de b alta i v baixa. Aquest fet origina alguns dubtes ortogràfics que es poden resoldre seguint les indicacions següents:

b v

darrere de m: embenar, timbal, ambivalent

darrere de n: invàlid, minva, canvi

excepte: tramv ia, triumv irat i derivats

alterna amb p: sap - saber cap - caber rep - rebre

alterna amb u: viu - viva blau - blavor hauré - haver

davant de l i r: bloqueig, blau, bromera

imperfet dels verbs de 1a conjugació:

festejava, visitaves , escoltàvem

Casos especials de la b i la v S2. Ortografia 14. La B i la V. Teoria

A vegades, el lèxic d’una llengua necessita ampliar-se i per això es recorre a la llengua d’origen, que en el cas del català és el llatí, a partir del qual es formen directament els anomenats pseudoderivats . Això fa que s’apartin de l’evolució normal de les paraules de les seves famílies.

Primitiu Derivat Pseudoderivat

calb calba calvície cervell cervellet cerebral/cerebel corb corba curvatura/curvilínia deure devem dèbit escriure escrivia escriba llavi llaviejar labial lliure lliurement llibertat/liberal moure moviment mòbil provar provador probabilitat

Eva

Texto

34



Cal recordar les paraules següents, que sovint s'escriuen malament perquè en català tenen grafies diferents de les d'altres llengües romàniques.

• S'escriuen amb b alta:

abans beina bufeta rebolcar acabar bena (tira de fil) calb riba Àlaba berbena (planta) comboi ribera arribar berruga corb saba automòbil biga corba sabó baf Biscaia desimbolt Sèrbia baró bivac embenar treballador basc bolcar mòbil trobador bava boleiar rebentar trobar

i els seus derivats. • S'escriuen amb v baixa:

advocat civada govern Savoia alcova Còrdova gravar sivella almívar covard haver tàvec arravatar endívia javelina taverna avall envestir l’Havana travar avet escovilló llavi trèvol avi escrivà núvol vaixell avorrir espavilar pavelló vedella avortar Esteve prevere vernís canvi esvelt provar Vesuvi caravel·la fava raval vogar cascavell gavardina raves voltor cavall gleva rovell vora

i els seus derivats.

Eva

Texto

35



15. La m i la n I2. Ortografia 15. La m i la n. Teoria Tot i que aquestes grafies no presenten gaires dificultats ortogràfiques, cal fer algunes consideracions, ja que en la pronúncia els sons m i n es confonen en algunes posicions. Escrivim m:

• davant de b: cambra, rambla, ambre... • davant de p: company, compra, ampli... • davant de f: simfonia, amfitrió, triomf...

Escrivim n:

• davant de v: conv it, invent, canvi... S3. Ortografia 15. La m i la n. Teoria

m n

davant de b: cambra, rambla, ambre

tramvia, triumvirat

davant de v: conv it, invent, canvi

� excepte

davant de p: company, compra, ampli

excepte �

compostos amb ben-:

benparlant, benplantat davant de m (so geminat):

immaculat, gamma, gemma excepte �

compostos amb tan-, gran-, en-:

tanmateix, granment, enmig davant de f:

simfonia, amfitrió, triomf excepte �

paraules amb els prefixos con-, en-, in-:

conferència, enfrontar, infermer, i alguna altra:

fanfarró davant de r, s i dels grups pc, pt:

somrís, premsa, assumpció, redempció, assumpte, atemptat, redemptor

derivats de circum-: circumferència, circumscripció

davant de n (so geminat): Anna, innat, annex, connector, innocent, perenne

Eva

Texto

36



Casos especials • Cal tenir en compte la grafia de les paraules següents:

comte (títol nobiliari), impremta, empremta, premsa, somr iure, somnàmbul, mnemotècnic.

• Alerta amb la diferència entre:

comte (títol nobiliari) conte (rondalla) compt e (càlcul)

• Hi ha paraules que contenen els grups -mpt- o -mpc-, en els quals la p és muda:

– Moltes paraules acabades amb -sumpte i amb -sumpció:

assumpt e, assumpc ió, presumpt e, presumpc ió...

– I les paraules:

atempt at, compt e, exempc ió, exempt , perempt ori, redempt or, símpt oma, temps, tempt ació, prompt e...

Eva

Texto

37



16. La h I3. Ortografia 16. La h. Teoria En català, la h és muda i es conserva en mots provinents del llatí, del grec i d'altres llengües. Sovint, quan una paraula s'escriu amb h coincideix amb les d'altres llengües romàniques, però no hi ha normes que ens indiquin quan un mot s'escriu amb h i quan no. Per tant: • Convé recordar que s'escriuen amb h totes les formes del verb haver.

• Cal fixar-se bé en les paraules següents:

ha: verb haver a: preposició ah: interjecció

Ha arribat l’avió. Vaig a casa. Ah, vols dir això?

he: verb haver eh: interjecció

Ja he acabat. Eh, Josep, com va?

hem : verb haver em: pronom feble

Avui hem sortit molt aviat. Demà em llevaré a les vuit.

hi : pronom feble i: nom de la lletra i

Hi aniré demà, a Vic. Treballa nit i dia.

ho : pronom feble o: nom de la lletra o oh : interjecció

No m’ho crec. O blanc o negre. Oh, que bé!

Eva

Texto

38



• És convenient consultar aquestes llistes:

Amb h inicial Amb h intercalada Sense h

hàbil haver hereu hivern ham heràldic hèrnia humil harmonia herba hissar...

avui benaurat cacauet coet malaurat orfe orxata os ostatge ou truà...

Boí Elisabet Ester Judit Maó Montblanc Taüll Vic Montjuïc...

i també: hecatombe hegemonia hemisferi heterodox hectolitre hel·lènic hendecasíl·lab hexàgon hectòmetre hemicicle heptàgon hulla...

adherir cohesió exhortar subtrahend aleshores cohibir inherent tothom alhora conhort inhibició tothora anihilar exhalar menhir vehicle aprehensió exhaurir subhasta...

Ai! Apa Oi? Ui!...

Eva

Texto

39



17. La l·l (ela geminada) I3. Ortografia 17. La ela geminada. Teoria La ela geminada és un so originari del llatí representat per dues eles separades per un punt volat (l·l). Hi ha força paraules que s'escriuen amb aquesta grafia. Actualment la pronúncia habitual no marca d'una manera clara aquest so doble de la ela, i això fa que a vegades tinguem dubtes a l'hora d'escriure algunes paraules.

El fet que una paraula dugui ela geminada no està lligat a cap regla específica, ja que depèn de l'etimologia. Et donem, però, unes pautes que poden ajudar-te.

• S'escriuen amb l·l

Mots començats amb:

al·l: al·lèrgia, al·licient, al·lusió, al·ludir, al·lucinar, al·lot il·l: il·lusió, il·legal, il·lès, il·luminar col·l: col·legi, col·loqui, col·lapse, col·laborar, col·lecció, col·lega,

col·locar gal·l: gal·lès, gal·licisme mil·l: mil·lenari, mil·lèsima, mil·límetre sil·l: sil·logisme, síl·laba, sil·labari

Mots acabats amb:

-el·la: novel·la, aquarel·la, varicel·la, franel·la, mortadel·la, parcel·la -il·la: goril·la, clorofil·la, tranquil·la, til·la, Camil·la -il·lar: destil·lar, cavil·lar, vacil·lar, oscil·lar -el·lir: impel·lir, expel·lir, repel·lir

Paraules emparentades amb d'altres que porten ll :

ampul·lós (ampolla) maxil·lar (maixella) flagel·lar (flagell) coral·lí (corall) cancel·lar (cancell) mol·lície (moll) lul·lià (Llull) fal·lible (falla) cerebel·lós (cervell) axil·la (aixella) metàl·lic (metall) gal·linaci (gallina)* cristal·lí (cristall) capil·lar (cabell) pel·lícula (pell)

* També s’accepta la forma gallinaci.

Eva

Texto

40



Recorda que les paraules següents no duen l·l: alegria aelebrar aolador colomar

colònia color columna elaborar

elegància galant miler milió

religió revelar selecció solució

• S’ha de tenir en compte que el punt que separa les dues eles no és

igual que el punt que indica el final d’una frase o d’una abreviatura. És un punt volat (una mica més alt que la línia de la base de l’escriptura). Els teclats a vegades tenen una tecla específica per a la ela geminada, i sempre tenen l’opció de fer el punt volat (generalment prement la combinació “majúscula + número 3”). Observem la diferència:

col.lecció / col·lecció

il.lusió / il·lusió

• En una pronúncia molt acurada, el so de la ela i el de la ela geminada s’haurien de distingir.

La ela geminada: casos a recordar S3. Ortografia 17. La ela geminada. Teoria

• Recorda les parelles següents de mots, que tenen un significat diferent segons que duguin o no l·l:

al·locució (discurs) / elocució (dicció) al·ludir (esmentar) / eludir (evitar) anul·lar (derogar) / anular (nom d'un dit; que té forma d'anell) vil·la (casa) / vila (població)

És útil recordar l'ortografia de les paraules següents:

apel·lar el·lipsi intel·ligent pol·len Avel·lí estel·lar interpel·lar pol·lució bèl·lic excel·lent libèl·lula putxinel·li Brussel·les fal·laç medul·la rebel·lia cal·ligrafia fal·lera miscel·lània satèl·lit cèl·lula hel·lènic mol·lusc sol·licitar circumval·lació idil·li nul·la tranquil·litat constel·lació imbecil·litat pàl·lid vel·leïtat corol·la instal·lar paral·lel violoncel·lista

i els seus derivats.

Eva

Texto

41



18. La r i la rr I2. Ortografia 18. La r i la rr. Teoria La lletra r representa dos sons diferents.

− el so simple − el so múltiple

Aquests sons a vegades depenen de la posició de la r dins el mot o dins la frase.

És simple el so de:

mare, cara, pera, aritmètica, poruga

És múltiple el so de:

rata, Ramon, arròs, guitarra, torre

Pel que fa a la grafia, recorda que:

• Els infinitius de la 1a, 2a i 3a conjugació s'escriuen amb -r final:

1a conj: parlar, mirar, cantar... 2a conj: córrer, témer, créixer...

(excepte els verbs acabats en -re: perdre, vendre...) 3a conj.: dormir, patir, repartir...

• Cal distingir les formes del passat simple de l'infinitiu:

passat simple: ell estimà (va estimar), ell dormí (va dormir) infinitiu: estimar, dormir

• Els sufixos de derivació -ar, -er, -or, -dor s'escriuen amb -r final muda.

blau blavor colom colomar gris grisor fusta fuster moc mocador

• Fixa't que quan pronunciem el mot arbre la primera r és muda. Tampoc pronunciem la -r de les formes d'infinitiu, futur i condicional del verb prendre i dels seus derivats i compostos, com ara prendre, aprendre, reprendre...

Eva

Texto

42



Comprendràs que no pugui venir. Finalment la Maria va aprendre a conduir. Si ens ho expliquessis, ho entendríem.

• Només la r múltiple presenta alguna dificultat, que ara comentem:

r rr

a començament de paraula:

raig, racó, rumiar, rondinar

entre vocals: terra, arruïnar, arr iscar, errar

darrere de consonant: conreu, enraonar, enrojolar

La r i la rr: casos especials

S2. Ortografia 18. La r i la rr. Teoria

Pel que fa a la grafia de la erra, tingues en compte que:

• En paraules començades per erra aquesta no es dobla quan s’hi anteposa un prefix.

arítmic extra radi semi remolc anti religiós mono rail sobre realitat auto retrat multi racial ultra ràpid contra rèplica neo realisme …

• Si el prefix és i-, la erra sí que es duplica: irreal, irrecuperable…

• Hi ha prefixos que acaben amb la lletra erra. Per tant, si hi adjuntem una paraula que també comenci amb aquesta lletra, la paraula resultant s’escriurà amb dues erres: hiperrealisme, superràpid…

• No dupliquem la erra si unim el prefix co- a una paraula que comenci amb aquesta lletra: coreferent, coresponsabilitat… Ara bé, es manté la dobla erra en les paraules que la tenien en llatí: correlatiu, correlacionar, corrompre, correspondre…

Eva

Texto

43



19. La G i la J I3. Ortografia 19. La G i la J. Teoria

La g i la j són dues grafies que poden representar el mateix so:

raja, gel, Gemma, màgic, jove

Per saber si has d’escriure g o j has de tenir en compte les regles següents:

g j

davant de e, i ginesta, geniva, gel

davant de a, o, u jardí, joventut, juliol

Aquesta norma també s’ha d’aplicar als grups consonàntics tj, tg, dj:

fetge, platja, adjuntar

Hi ha, però, algunes excepcions. S’escriuen amb j, encara que vagin seguits de la vocal e:

• els grups -jecc- i -ject-: injecc ió, inject ar, adject iu, objecte

• el verb jeure: jec, jeus

S3. Ortografia 19. La G i la J. Teoria A part de les excepcions de les paraules formades per -jecc- i -ject- i el verb jeure, hi ha aquests altres mots que s’escriuen en j:

• noms propis i topònims hebreus : Jerusalem, Jesús, Jericó, Jeroni, Jehovà

• altres paraules : majestat, jersei, jeroglífic, jet, jerarquia (i derivats)

Eva

Texto

44



20. La tx i la ig I3. Ortografia 20. La TX I la IG. Teoria

Les grafies tx/ig representen el mateix so: maig, despatxar. Per què, doncs, les escrivim d'una manera diferent? Fixa't en les normes següents i ho entendràs.

• S'escriu tx:

a principi de mot: Txetxènia, txapela... enmig de paraula: butxaca, totxo... a final de paraula, quan hi ha tx en els derivats:

cartutxera - cartutx empatxar - empatx esquitxar - esquitx

Fixa't que en tots els derivats aquest so és sord, és a dir, les cordes vocals no vibren.

• S'escriu -ig:

Només a final de mot quan hi ha les grafies g/j, tg/tj en els derivats. Podem dir, per tant, que escrivim -ig quan els derivats tenen un so sonor:

fageda - faig lletgesa - lleig

Fixa't que darrere de les vocals a, e, o, u, el so de què parlem es representa amb -ig:

maig , lleig , enuig ...

En canvi, després de i aquest so queda representat únicament per la

txxx

ig

a principi de paraula: txec, Txad

enmig de paraula: cotxe, despatxar

a final de mot, si els derivats també tenen tx:

empatxar, empatx

a final de mot, si els derivats tenen g/j, tg/tj:

roja, roig bogeria, boig

Eva

Texto

45



g:

mig , desig…

Eva

Texto

46



21. La ix i x

I3. Ortografia 21. La IX i la X. Teoria La lletra x i el dígraf ix són dues grafies que poden representar el mateix so:

xop, reixa, panxa, peix ...

Escrivim:

ix x

darrere de les vocals a, e, o i u: calaix , feix , coix , fluix

a principi de paraula: xarop, xeringa, xarampió

darrere de consonant: panxa, punxar

darrere de i: enguixar

darrere de u semivocal (és a dir, que forma part d’una síl·laba on ja hi ha una altra vocal):

rauxa

S2. Ortografia 21. La IX i la X. Teoria

La x 1. La lletra x pot representar tres sons diferents:

a) rauxa, xocolata, planxar... b) Mèxic, explicació, taxi... c) examen, exercici, exasperar...

Fixa’t que en els dos últims grups la x pot representar un so compost (la segona part del qual és una essa ). Aquest so pot ser:

– sonor /gz/: en paraules començades per ex- seguit de vocal o h:

exemple, exemplar, exasperar, exhaust...

– sord /ks/:

Eva

Texto

47



en la resta de casos:

– entre vocals: luxe, sintaxi... – a final de mot: fix, Fèlix... – davant de consonant: explicació, experimentar, expressió...

2. Fixa't en la manera com s'escriuen i es pronuncien els mots següents:

estendre, estrany, estranger, esprémer

Eva

Texto

48



22. Sons en contacte S1. Ortografia 22. Sons en contacte Quan parlem els mots no estan aïllats, sinó que es pronuncien enllaçats els uns amb els altres dins tires fòniques. Tant dins una paraula com en enllaçar paraules, hi ha fenòmens específics que es produeixen pel contacte d’uns sons (vocàlics i/o consonàntics) amb els altres en contextos determinats. Una de les constants de la llengua parlada és la tendència al mínim esforç. Així, quan parlem mirem d’estalviar emissions de veu suprimint sons (elisió) o bé agrupant-ne (sinalefa). Els principals fenòmens fonètics són els següents:

• elisió

Supressió del so d’una vocal àtona quan està en contacte directe amb una altra vocal àtona. Si les vocals en contacte són iguals es redueixen a una de sola exemples pronúncia obre el llibre “obrel llibre” amaga el tabac “amagal tabac” carro oblidat “carrublidat”

Si la vocal neutra està en contacte amb una altra vocal (tònica o àtona), es perd la vocal neutra:

exemples pronúncia quina ho ra és? “quinorés”

No totes les elisions que fem en parlar es reflecteixen ortogràficament en la contracció o amb l’apòstrof. Així només es fa servir l’apòstrof en el cas de l’article (el/la), la preposició de i els pronoms febles : L’Oriol duu unes ulleres d’estil noucentista que s’ha comprat en un antiquari.

• sinalefa

Enllaç de la vocal final d’una paraula amb la vocal inicial de la següent, de manera que formen un diftong (sintàctic). exemples pronúncia ho ha fet “uà fet” l’amiga hi va “lamigai va” no hi tornis “noi tornis”

Cal tenir en compte que tant l’elisió com la sinalefa no es produeixen si la pronunciació és lenta o emfàtica i, per tant, hi ha pauses entre les paraules.

Eva

Texto

49



• sinèresi

Pronúncia en la parla col·loquial de vocals contigües d’un mot com si fossin part de la mateixa síl·laba (és a dir, com a diftong) tot i que la normativa indica que s’han de pronunciar com a vocals de síl·labes diferents. exemples pronúncia col·loquial pronúncia normativa riera rie-ra ri-e-ra paciència pa-cièn-cia pa-ci-èn-ci-a avió a-vió a-vi-ó adient a-dient a-di-ent traïdor trai-dor tra-ï-dor

S3. Ortografia 22. Sons en contacte A més dels fenòmens vocàlics, n’hi ha d’altres que afecten el contacte de sons consonàntics.

• assimilació Canvi d’un so propi d’una consonant per un altre so o canvi del punt d’articulació d’un so consonàntic, tant si és dins un sol mot com si és l’enllaç entre el fi d’una paraula i l’inici de la següent. canvis ortografia pronúncia T + LL → LL LL bitllet

ametller billllet amellller

L + LL → LL LL el llapis el llom

ell llapis ell llom

T + L → L L atlàntic allàntic T+ M → M M setmana semmana T + N → N N cotna conna S + J/G → J J / G G tres jugadors

moltes girafes trej jugadors molteg girafes

S + R → R R sis remeis sir remeis S + X → X X uns ximplets unx ximplets N + P → MP quin pastís quim pastís N + B → MB un bombó um bombó N + V → MB un violí um violí N + F → MF un forat um forat N + M → MM un mico um mico

• sonorització

Conversió d’una fricativa sorda (s, x/ix, tx, f) en sonora quan es troba a final de mot i la paraula següent és una vocal o una consonant sonora.

Eva

Texto

50



ortografia pronúncia els avions elz avions paràgraf ample paràgrav ample unes gates unez gates les dones lez dones

• geminació

Duplicació de sons consonàntics: nn Anna, innoble, connectar-se mm immortal, Emma dd addenda, addicció l·l al·lèrgia, tranquil·litat Tanmateix, no totes les geminacions queden reflectides en la grafia: bl [bb] poble “pobble”, sensible “sensibble” gl [gg] arreglar “arregglar”, segle “seggle”

• emmudiment D’acord amb la variant geogràfica dels parlants, alguns sons consonàntics, en posicions determinades, s’emmudeixen. exemples pronúncia camp “cam” tant “tan” aquest gat “aquedgat”

• sensibilització

Pronunciació de certs sons consonàntics emmudits a fi de mot perquè la paraula següent comença en vocal. exemples pronúncia va amb avió “vambavió” agafant-ho “agafantho” Sant Andreu “santandreu” cent anys “centanys”

En algunes varietats geogràfiques, com ara el català central, no es pronuncien la t i d finals precedides de n o l: tant “tan”, molt “mol”, rotund “rotun”...

En algunes varietats geogràfiques, tampoc no es pronuncia la s dels mots aquest i aquests: aquest llapis “aquet llapis”, aquests llapis “aquets llapis”. Però sí que la pronunciem quan aquest va seguit d’un mot que comença amb vocal: aquest aire, aquest home.

En català central, sovint la r no es pronuncia en posició final: mocador,

Eva

Texto

51



flor, cendrer, sabater. Tampoc no es pronuncia la primera r del mot arbre (“abre”), ni la r de les formes d’infinitiu, futur i condicional del verb prendre (“pendre”) i derivats (sorprendre, comprendre, reprendre...), tot i que sensibilitzem aquest so en els infinitius seguits de pronoms febles: anar-me’n, pensar-hi, comprar-li..., i en paraules com: cor, car, mar,motor, sospir, tresor, Víctor, etc.

Eva

Texto

52

Nivell Suficiència Teoria Gramatical - Morfosintaxi


article

indeterminat

sing. pl.

masculí un uns

femení una unes

1. L’article I1. Morfosintaxi 1. L’article. Teoria L'article és un element gramatical que informa sobre el gènere i el nombre del substantiu del qual depèn. L'article també dóna valor substantiu a expressions o paraules que no són pròpiament un substantiu.

Les formes de l'article són:

article

determinat

sing. pl.

masculí el (l') els

femení la (l') les • Excepte en usos formals, tendim a posar l'article davant dels noms de persona:

En Joan, en Pere i l'Albert han vingut a sopar. La Mercè, l'Anna i la Isabel s'han quedat a casa.

A la zona de Barcelona s'acostuma a dir: l'Anna, el Joan, l'Albert i la Mercè. A la resta de Catalunya se sol dir: l'Anna, en Joan, l'Albert i la Mercè. A les Balears es diu: n'Anna, en Joan, n'Albert i na Mercè. Al País Valencià se sol prescindir dels articles: Anna, Joan, Albert i Mercè.

• En usos formals prescindim de l'article davant dels noms de persona:

La conferència que pronunciarà Joan Majó és molt interessant. La directora de la pel·lícula és Rosa Vergés.

• A les enumeracions es pot repetir l'article de cada element o bé estalviar-se aquesta repetició.

A la fira vam anar a veure els pallassos, malabaristes i equilibristes. A la fira vam anar a veure els pallassos, els malabaristes i els equilibristes.

Però es considera imprescindible repetir l'article quan els elements de l'enumeració tenen gèneres diferents o quan hi ha una voluntat especial d'identificar cada element:

A la fira vam anar a veure els pallassos, els equilibristes i les noies del grup de dansa.

Eva

Texto

53



• En el parlar de les Balears i en algun indret de la Costa Brava, s'usa com variant de el, la, els, les, l'article anomenat salat : es (es nin, s'home), sa (s'al·lota, sa ciutat), es (es papers), ses (ses dones). • Cal que tinguis en compte que una mateixa paraula pot tenir significats diferents segons el seu gènere (Ex. el clau/la clau, el canal/la canal, el fi/la fi, el llum/la llum, el son/la son…).

L’article S1. Morfosintaxi 1. L’article. Teoria Tingues en compte l’ús de l’article a les estructures següents: 1 • Pel que fa als dies de la setmana:

– No duen article quan fan referència a un dia concret, inclòs entre els set

dies anteriors o posteriors al dia en què es parla:

La reunió és dijous. (dit, per exemple, el dilluns anterior)

– Han de dur article si se'n parla en general o es refereixen a un dia que queda més enllà d'un marge de set dies abans o després del dia en què es parla:

El dissabte és part del cap de setmana. (tots els dissabtes) El(s) divendres vaig al gimnàs. (cada divendres)

La reunió serà el dijous 27 de març. (dit, per exemple, el dia 8 de març) 2 • Hi ha molts topònims que per tradició duen article. L'article dels topònims s'escriu en minúscula (excepte a principi de frase) i segueix, dins d'un text, les regles normals de la contracció quan entra en contacte amb les preposicions a, per o de.

Estiueja a l'Hospitalet de l'Infant. Se'n va anar a l'Argentina.

Tot seguit tens uns quants exemples de topònims que porten article: el Montmell el Tibet el Port de la Selva el Portús el Prat de Llobregat les Borges el Vendrell les Olugues els Omells de na Gaia ses Salines el Berguedà es Mercadal el Masnou els Banys d’Arles

l’Hospitalet l’Armentera l’Alguer l’Aldea l’Aranyó l’Espunyola l’Arboç s’Alqueria l’Estany l’Estartit s’Arenal les Planes les Avellanes l’Illa

l’Argentina la Xina l’Escala l’Ampolla el Priorat …

Eva

Texto

54



la Molina la Seu d’Urgell la Garrotxa la Vilella Alta

sa Pobla els Garidells els Masos l’Havana

3 • El català no té un article neutre equivalent a l'article lo del castellà, sinó que té un conjunt de formes pròpies que expressen el mateix.

"a lo mejor" � potser / segons com / si molt convé

"de lo contrario" � si no / altrament

"en lo referente a" � quant a / pel que fa a

"de lo lindo" � d'allò més bé / molt bé

"lo bueno del caso" � el que té de bo el cas / el més bo del cas

"lo mismo da" � tant és / tant me fa / tant se val

"a lo loco" � a la babalà / de qualsevol manera

"lo que son las cosas" � ves per on!

"por lo menos" � almenys / si més no / ben bé

"por lo visto" � pel que es veu / pel que sembla

"por lo cual" � per la qual cosa / i per això

"lo que faltaba" � el que faltava / només faltava això No has de confondre l'article masculí propi de la varietat nord-occidental (lo pare, los pares), ben correcte, amb el lo neutre castellà.

Eva

Texto

55



2. El gènere de substantius i adjectius

I1. Morfosintaxi 2. El gènere de substantius i adje ctius. Teoria El substantiu és un mot variable (en gènere i nombre) que designa persones, animals, coses i idees (concretes o abstractes).

L’adjectiu és una paraula que modifica el nom indicant-ne qualitats. Hi ha adjectius de dues terminacions (verd, verda) i adjectius d’una sola terminació (amable). Aquests últims són invariables pel que fa al gènere.

Formació del femení en els substantius

exemples observacions

masculí + -a nét - néta, forner - fornera canvis ortogràfics: ros - rossa, nou - nova, nul - nul·la...

masculí -e / -o / -u àtones femení -a

mestre - mestra, monjo - monja, europeu - europea

masculí + -na / -ina / -essa = femení

rei - reina, Àngel - Angelina, metge - metgessa

canvis ortogràfics: veí - veïna

masculí -or / -òleg femení -riu / -òloga

actor - actriu, filòleg - filòloga

arrel diferent home - dona, cavall - euga

distinció de gènere afegint mascle o femella al nom

rossinyol mascle, rossinyol femella

femení + -ot = masculí bruixa - bruixot

Formació del femení en els adjectius Encara que en els adjectius la formació del femení segueix les mateixes normes que en la dels substantius, cal tenir present que hi ha molts adjectius d’una sola terminació, és a dir, que tenen la mateixa forma per al masculí i per al femení.

acabats

amb singular

masculí i femení plural

masculí i femení casos especials

-ble amable, feble, possible

amables, febles, possibles

-al / -el / -il normal, fidel, difícil

normals, fidels, difícils

anòmal -a, paral·lel -a, tranquil -il·la

-ar / -or escolar, superior escolars, superiors

avar-a, rar-a, incolor-a

Eva

Texto

56



-ant / -ent elegant, obedient elegants, obedients

sant -a, atent -a, content -a, lent -a

-a agrícola, persa agrícoles, perses

-e alegre, jove alegres, joves negre -a, apte -a, agre -a, culte -a

I3. Morfosintaxi 2. El gènere de substantius i adje ctius. Teoria El gènere és totalment arbitrari quan el substantiu designa coses o idees abstractes. Quan designa persones o animals que tenen tots dos gèneres, el femení es forma de diverses maneres:

1. Generalment, afegint una -a al masculí:

substantius adjectius

nen - nena noi - noia gat - gata

bonic - bonica prim - prima net - neta

Fem atenció als canvis ortogràfics que pot produir la formació del femení afegint una -a al masculí:

gos - gossa enemic - enemiga Marcel - Marcel·la llop - lloba serf - serva nebot - neboda

2. Els substantius que no són aguts i que acaben amb -e, -o, -u canvien aquesta vocal per -a:

substantius adjectius

alumne - alumna vidu - vídua

Andreu - Andrea

ample - ampla fondo - fonda ateu - atea

3. Afegint al masculí d’alguns substantius les terminacions -na, -ina , -essa :

cosí - cosina gall - gallina abat - abadessa

Eva

Texto

57



4. Alguns substantius tenen unes terminacions pròpies per al femení. Certs masculins acabats amb -or fan el femení en -riu i els acabats amb -òleg fan el femení en -òloga :

emperador - emperadriu sociòleg - sociòloga

5. Hi ha substantius que tenen arrels diferents per al masculí i per al femení:

amo / mestressa marit / muller ase / somera gall dindi / polla díndia marrà / ovella

6. Hi ha substantius invariables; és a dir, que tenen la mateixa forma per al masculí i per al femení. Són els acabats amb -aire, -cida, -ista :

el / la cantaire el / la homicida el / la trompetista

Hi ha substantius d’una sola terminació que provenen, moltes vegades, d’adjectius:

persa, jove, salvatge, àrab, màrtir...

7. Hi ha noms d’animals que són invariables. Si volem distingir el sexe de l'animal, cal afegir-hi els mots mascle o femella :

la cadernera mascle / la cadernera femella

8. Hi ha alguns substantius masculins que es formen a partir del femení:

merla / merlot

9. Els adjectius acabats en -aç, -iç, -oç tenen una sola terminació en singular, però dues en plural.

singular

masculí i femení

plural masculí

plural femení

-aç capaç capaços capaces

-iç feliç feliços felices

-oç veloç veloços veloces

Eva

Texto

58



10. Cal tenir en compte que el gènere d'alguns substantius catalans no coincideix amb el d'altres llengües romàniques.

Són masculins:

els afores un escafandre el marge un anell els espinacs un orde religiós un avantatge un estratagema el pebre el compte el front el pendent el corrent un full (de paper) el senyal el costum un interviu els tèrmits el deute el llegum un titella el dubte el lleixiu un bacteri

Són femenins:

una amargor una anàlisi la nespra la claror una àgape les postres una esplendor una àncora la síncope una olor la marató la síndrome la remor una aroma la sida la resplendor la cercavila la vodka la suor la dent una allau

11. Hi ha alguns mots que admeten tant el masculí com el femení, com ara:

el mar / la mar un art / una art

el vessant / la vessant

12. Hi ha substantius que tenen significat diferent segons el gènere: el canal (via d'aigua) la canal (conducte, canonada) un editorial (article) una editorial (empresa) el fi (objectiu, finalitat) la fi (acabament) el llum (aparell) la llum (claror, corrent elèctric) un ordre (contrari de desordre) una ordre (manament) el planeta (astre) la planeta (destí) el son (dormida) la son (ganes de dormir) el terra (sòl, paviment) la Terra el clau (de clavar) la clau (d'obrir portes) el còlera (epidèmia) la còlera (ràbia) el pols (batec) la pols (partícules) el pudor (modèstia) la pudor (mala olor) el vall (excavació) la vall (entre dues muntanyes)

Eva

Texto

59



S1. Morfosintaxi 2. El gènere de substantius i adje ctius. Teoria Altres casos:

1. Els substantius abstractes acabats en –or poden tenir gènere masculí: amor, clamor, sabor... o femení: amargor, calor, resplendor...)

2. Fixa’t com fan la forma femenina els adjectius següents:

Masculí Femení 1 oblic obliqua 2 innocu innòcua 3 antic antiga 4 centrífug centrífuga 5 ambigu ambigua

Eva

Texto

60



3. El nombre de substantius i adjectius I1. Morfosintaxi 3. El nombre de substantius i adje ctius. Teoria 1. En general, el plural es forma afegint una -s al singular:

substantius adjectius llibre – llibres dit – dits gran – grans verd – verds actriu – actrius lloc – llocs buit - buits viu – vius

2. Si el mot acaba amb -a àtona, el plural es fa amb la forma -es. Això fa que

hi hagi alguns canvis ortogràfics:

3. La majoria dels noms acabats amb vocal tònica afegeixen -ns :

4. Els masculins acabats amb -s, -ç, -x, -ix i -tx fan el plural amb -os :

5. Les paraules acabades amb -sc , -st , -xt i -ig poden fer el plural amb -s o

amb -os :

substantius adjectius càrrega – càrregues llarga – llargues oca – oques poca – poques platja – platges boja – boges pasqua – pasqües obliqua – obliqües aigua – aigües contigua – contigües plaça – places

substantius adjectius mà – mans humà – humans camió – camions bufó – bufons pi – pins fi – fins

substantius adjectius vers – versos fals – falsos comerç – comerços dolç – dolços complex – complexos perplex – perplexos feix – feixos fluix – fluixos despatx – despatxos gavatx – gavatxos

substantius adjectius disc – discos o discs fresc – frescos o frescs gust – gustos o gusts dolç – dolços text – textos o texts trist – tristos desig – desitjos o desigs lleig – lletjos passeig – passejos o passeigs roig – rojos o roigs

Eva

Texto

61



6. Dupliquen la -s en el plural una sèrie de mots acabats amb:

-às -ès / -és -ís -òs / -ós -ús cabassos accessos anissos esbossos arcabussos capatassos excessos passadissos cossos barnussos compassos interessos tapissos mossos bussos domassos progressos vernissos terrossos embussos embarassos aiguavessos canyissos óssos pallussos matalassos successos vernissos calabossos tramussos nassos retrocessos postiss os esbossos cuscussos

Però no la dupliquen casos com:

casos francesos permisos dosos abusos gimnasos pagesos països nusos

I3. Morfosintaxi 3. El nombre de substantius i adje ctius. Teoria La majoria d’adjectius són de dues terminacions (una per al masculí i una altra per al femení) i tenen les formes plurals respectives, però hi ha un grup d’adjectius que cal recordar: • Són invariables quant a gènere els adjectius acabats en -ble, -aire i -ista

també tenen una única forma per al plural:

home egoista dona egoista homes egoistes dones egoistes home afable dona afable homes afables dones afables home cridaire dona cridaire homes cridaires dones cridaires

• Els adjectius acabats en -al, -el, -il, -ant, -ar i -or, la major part dels quals són

invariables quant a gènere, són també invariables en plural:

vestit elegant camisa elegant vestits elegants camises elegants home lleial dona lleial homes lleials dones lleials

• Cal tenir en compte, però, que els adjectius acabats en -aç, -iç i -oç són invariables en singular però fan plurals diferents, segons si són masculins o femenins:

home capaç dona capaç homes capaços dones capaces home feliç dona feliç homes feliços dones felices animal atroç fera atroç animals atroços feres atroces

S1. Morfosintaxi 3. El nombre de substantius i adje ctius. Teoria

Eva

Texto

62



• Són substantius invariables (amb la mateixa forma per al singular i per al plural):

• Tots els mots no aguts que acaben amb -s:

llapis, cactus, alferes, bíceps • Els femenins aguts que acaben amb -s:

ics, urbs • Els noms dels dies de la setmana:

dilluns, dimarts, dimecres • Alguns altres:

temps, bis, fons, plus, pus

• Hi ha uns quants mots acabats amb -x o -ç que només afegeixen una -s per

formar el plural: apèndixs, hèlixs, tòraxs, vèrtexs, índexs, falçs

• Certs mots no tenen forma per al singular:

les acaballes les bermudes les pessigolles els afores els calçotets les postres les alicates les noces les setrilleres les beceroles els pantis els sostenidors

Eva

Texto

63



4. Els adjectius demostratius I1. Morfosintaxi 4. Els adjectius demostratius. Teo ria

Els demostratius indiquen la situació de la cosa de què es parla respecte de qui parla o escriu.

de proximitat de llunyania

singular aquest aquesta

singular aquell aquella

plural aquests aquestes

plural aquells aquelles

neutre això

neutre allò

1. Els demostratius poden acompanyar un substantiu o poden substituir-lo. Segons la funció que fan són, doncs, adjectius (quan l’acompanyen) o pronoms (quan el substitueixen).

Aquell o aquest material és antiquat. (adjectiu) No sé si triar aquest o aquell . (pronom)

Els determinants neutres només fan la funció de pronoms i substitueixen un antecedent neutre, inconcret o genèric.

Això és real. Allò no ho vull.

2. Per designar les coses o persones situades prop de la persona que rep el missatge, la llengua disposa de les formes açò o ço i aqueix, aqueixa, aqueixos , aqueixes . Val a dir, però, que aquestes formes en alguns dialectes han caigut en desús. De tota manera, en determinats contextos aquest segon grau de proximitat pot ajudar a desfer ambigüitats:

En aquesta oficina no tenim una maquinària tan bona com la que teniu en aqueixa vostra.

3. En l’estàndard oral, la -s- dels demostratius masculins només es pronuncia quan acompanyen una paraula començada amb vocal:

No es pronuncia la -s-: Aque(s)t llapis no escriu. Es pronuncia la -s-: Aquest any han avisat que faria calor.

Eva

Texto

64



5. Els possessius I1. Morfosintaxi 5. Els possessius. Teoria

• Els possessius són mots que acompanyen el nom o el substitueixen, i indiquen relacions de possessió o pertinença.

un sol posseïdor més d'un posseïdor

1a persona tònics : meu, meva, meus, meves àtons : mon, ma, mos, mes

nostre, nostra, nostres

2a persona tònics : teu, teva, teus, teves àtons : ton, ta, tos, tes

vostre, vostra, vostres

3a persona tònics : seu, seva, seus, seves àtons : son, sa, sos, ses

seu, seva, seus, seves

• Quan els possessius precedeixen el nom que acompanyen porten article.

El meu germà

• Els possessius poden substituir els pronoms personals tònics quan van precedits de preposició.

davant meu (davant de mi) darrere seu (darrere d'ell)

• Quan la relació de possessió és evident pel context, prescindim del possessiu.

Mira'm els ulls (no: Mira'm els meus ulls). Introdueixi la targeta (no: Introdueixi la seva targeta).

• És recomanable substituir els possessius pel pronom feble en en frases com:

He llegit aquest llibre, però no recordo el seu autor. He llegit aquest llibre, però no en recordo l'autor.

Eva

Texto

65



Els possessius S2. Morfosintaxi 5. Els possessius. Teoria

• En textos formals, quan el posseïdor és plural, per a la tercera persona es pot fer servir llur i llurs juntament amb el seu, la seva, els seus i les seves. Ara bé, és incorrecte usar aquestes formes si el posseïdor és singular.

Els pares i llurs fills (hi ha més d'una persona que té aquests fills) Els pares i els seus fills

Eva

Texto

66



6. Els numerals I1. Morfosintaxi 6. Els numerals. Teoria Els numerals expressen una quantitat exacta (cardinals ), un ordre (ordinals ), una fracció (partitius ) o una multiplicitat (multiplicatius ).

cardinals

0 zero 17 disset 1 un / una (per indicar ordre) 18 divuit 2 dos / dues 19 dinou 3 tres

20

vint 4 quatre 21 vint-i-un / vint-i-una 5 cinc 22 vint-i-dos / vint-i-dues 6 sis 30 trenta 7 set 40 quaranta 8 vuit 50 cinquanta 9 nou 60 seixanta

10

deu 70 setanta 11 onze 80 vuitanta 12 dotze 90 noranta 13 tretze 100 cent 14 catorze 200 dos-cents / dues-centes 15 quinze 300 tres-cents / tres-centes 16 setze [...] 1000 mil, miler

• Per escriure bé els numerals cardinals has de saber que el guionet s’usa entre les desenes i les unitats i entre les unitats i les centenes. Per això va bé recordar la combinació de lletres D-U-C (desenes-unitats-centenes) per usar correctament el guionet en les xifres escrites amb lletres.

Exemples:

quaranta-dos dos-cents

D U U C

un milió quatre-cents cinquanta-quatre mil tres-cents U C D U U C

Entre el 21 i el 29, s’intercala una i entre la desena i les unitats i, per tant, aquests numerals s’escriuen amb guionets:

vint-i-u, vint-i-quatre, vint-i-nou

Eva

Texto

67



• Quan fem servir els cardinals per indicar l'ordre,

• no prenen mai la forma femenina:

la pàgina dos

• hem de dir u i no un :

l'u de gener, dia vint-i-u

ordinals

• Els numerals ordinals que tenen forma pròpia són:

1r primer 1a primera 2n segon 2a segona 3r tercer 3a tercera 4t quart 4a quarta

• A partir del cinquè s’afegeix al cardinal la terminació -è als masculins i –ena als femenins:

• Fixa't que les abreviatures dels ordinals s'escriuen en minúscula i es posen al costat del nombre i a baix:

1r, 4a...

• Les formes femenines dels ordinals s'usen com a col·lectius:

mitja dotzena d'ous una desena de llibres

Altres numerals col·lectius són:

5è cinquè 5a cinquena 6è sisè 6a sisena 7è setè 7a setena 8è vuitè 8a vuitena 9è novè 9a novena 10è desè 10a desena 11è onzè 11a onzena 12è dotzè 12a dotzena 13è tretzè 13a tretzena 14è catorzè 14a catorzena 15è quinzè 15a quinzena

Eva

Texto

68



parell, centenar, miler...

• Escrits amb xifres romanes i superiors a 10, es llegeixen com a cardinals:

Lluís XV (Lluís quinze), però Joan Pau II (segon).

Els segles, però, sempre són llegits com a cardinals:

segle II (dos), segle XIII (tretze) partitius Les formes dels partitius són les mateixes que les dels ordinals, excepte:

mig, mitja, mitjos, mitges o la meitat terç, terça, terços, terces o una tercera part quart o quarter... o una quarta part desè o dècim, centè o centèsim, milè o mil·lèsim

multiplicatius

Els numerals multiplicatius , a part de la seva forma pròpia,

doble, triple, quàdruple, quíntuple, sèxtuple, sèptuple, òctuple, nònuple, dècuple, cèntuple…

també es poden expressar amb sintagmes com:

cent vegades més...

Llevat de doble, quan equivalen a “x vegades més”, tenen forma femenina acabada amb -a:

triple - tripla ...

Eva

Texto

69



7. Els quantitatius i els indefinits I2. Morfosintaxi 7. Els quantitatius i els indefinits. Teoria A. Els quantitatius són formes lingüístiques que indiquen una quantitat de

manera global, imprecisa.

1. Hi ha quantitatius que tenen formes diferents per al masculí i el femení, i per al singular i el plural:

quant quanta quants quantes tant tanta tants tantes molt molta molts moltes poc poca pocs poques

bastant *bastanta bastants *bastantes

• formes acceptades a la segona edició del DIEC

2. D'altres, només tenen singular i plural:

gaire gaires

3. Uns altres sempre tenen la mateixa forma i són, per tant, invariables:

massa força prou més

menys que

4. En les frases negatives, interrogatives i condicionals, s’ha d’emprar gaire quan volem indicar “molt”.

5. Hi ha una colla de locucions que tenen valor quantitatiu: una colla de, un munt de, tot de, gens de, una mica de, un bé de Déu de...

B. Els indefinits són formes lingüístiques que determinen el nom amb el mínim de precisió. Fan funció d’adjectiu o de pronom.

adjectius pronoms

• algun, alguna, alguns, algunes • un, una, uns, unes • cap • cada, cada un, cada una, cadascun,

cadascuna • tot, tota, tots, totes

• algú, alguna cosa, res, quelcom • un, una, un hom, hom • ningú, res o re, cap cosa, cap • cadascú, cada u

Eva

Texto

70



• altre, altra, altres • qualsevol / qualsevulla, qualssevol /

qualssevulla • tal, tals • cert, certa, certs, certes • mateix, mateixa, mateixos, mateixes • mant, manta... • ambdós, ambdues, tots dos, totes

dues • sengles • qualque, qualcun

• tot, tothom • altri, altre, altra cosa • qualsevol / qualsevulla, qualssevol /

qualssevulla • en tal, en tal i en tal altre

• ambdós, ambdues

• qualcú, qualque cosa

Exemples: Algun veí els va avisar. Cada tertulià pot expressar-se lliurement.

Exemples: Algú els va avisar. Cadascú pot expressar-se lliurement.

Casos a tenir en compte S2. Morfosintaxi 7. Els quantitatius i els indefinits. Teoria A. Quantitatius

•••• Noteu que, en un registre formal, bastant no té forma femenina: Ex.: Hi ha bastant de feina.

•••• Recordeu que massa, prou i força són invariables. Ex.: Hi ha massa cadires.

Ja tenim prou llibres.

Hi han assistit força alumnes.

•••• No confongueu l’ús de gens amb el de res (pronom que equival a “cap cosa”). Ex.: No tinc gens de feina. (no: No tinc res de feina)

No em queda res per fer.

•••• En les frases interrogatives, condicionals o negatives, convé reservar massa per a quan realment volem indicar “excessivament”, i emprar gaire quan volem indicar “molt”. Ex.: No tinc massa feina (no tinc una feina excessiva, que superi les meves

possibilitats, però tinc feina).

No tinc gaire feina (no tinc feina suficient, puc agafar més feina) B. Indefinits

• El mot algo és incorrecte; en lloc seu, s’ha d’usar: alguna cosa, quelcom (en textos de registre molt formal), res (en frases condicionals o interrogatives).

Eva

Texto

71



Ex.: Hi ha alguna cosa que no va bé.

En aquesta conferència insinuaré quelcom de nou.

Vols res més? • En lloc de el/els/les demés, s’han de fer servir formes com ara: els

altres, els restants... o, en sentit genèric, la resta. Ex.: Ja he fet tres exercicis; la resta els faré demà.

• Mateix, mateixa, mateixos, mateixes, són adjectius i, per tant, acompanyen sempre el nom i no s’usen mai com a pronoms. Per evitar-ho es pot recórrer a diversos pronoms febles i al possessiu, o de vegades pots suprimir-los.

1. En lloc de : Va identificar el virus. Les característiques del mateix són... podem escriure : Va identificar el virus. Les seves característiques són...

2. En lloc de : Un any després de comprar el pis va vendre el mateix per gairebé el doble. podem escriure : Un any després de comprar el pis el va vendre per gairebé el doble.

3. En lloc de : Han fet un teatre nou, i en la inauguració del mateix hi va haver un problema. podem dir : Han fet un teatre nou, i en la inauguració hi va haver un problema.

• Fem servir mateix i mateixa i no propi i pròpia quan volem fer èmfasi. Ex.: Va venir l’alcalde mateix. (no: “el propi alcalde”)

• Fem servir el seu propi, la seva pròpia..., quan volem fer èmfasi en algú o alguna cosa que pertany o correspon a la persona de qui parlem: Ex.: Va incendiar la seva pròpia casa.

Els seus propis fills els han denunciat.

• Les formes varis o vàries són els plurals de l’adjectiu qualificatiu vari i vària (que vol dir “de caràcter diferent, de distinta espècie o mena”). Ex.: Una faldilla de colors varis. Per tant, no es poden utilitzar com a adjectius indefinits. Ex.: Hi havia uns quants alumnes suspesos (o bé: alguns, diversos,

diferents...).

• Cada equival a “tots els elements d’un conjunt, no aquest o aquell en particular”. Ex.: Cada ovella al seu corral.

Generalment, es consideren preferibles les formes cada dia, cada setmana, cada mes, cada any en lloc de tots els dies, totes les setmanes, tots els mesos, tots els anys.

• La forma hom, que és molt formal, equival a l’impersonal es, o a les formes algú, hi ha qui, n’hi ha que... Ex.: Hom creu que aquest producte és estimulant.

Eva

Texto

72



Es creu que aquest producte és estimulant.

N’hi ha que creuen que aquest producte és estimulant. • Altri es refereix a persones, un altre, uns altres, el proïsme, i sempre

forma part d’un complement preposicional. Ex.: Els béns d’altri.

Treballar per altri.

• Les formes ambdós i ambdues corresponen a “tots dos”·, “totes dues”; “l’un i l’altre”, “l’una i l’altra”. Ex.: Ambdues participants van guanyar medalles.

• Cada un, cada una equivalen a “cadascun, cadascuna”, i volen dir tota persona o tota cosa de les que formen part d’un grup o d’una col·lectivitat. Ex.: Van donar un certificat a cadascun dels alumnes.

• La forma qualsevols és incorrecta; recordeu que el plural de qualsevol i qualsevulla són qualssevol i qualssevulla.

• Tot és una forma invariable quan va davant del nom d’una ciutat, un país..., sense article. Ex.: Ha viatjat per tot Europa.

• Qualque i qualcun són formes que s’usen en els parlars baleàrics i en rossellonès.

Eva

Texto

73



8. Els interrogatius I2. Morfosintaxi 8. Els interrrogatius. Teoria Els interrogatius són pronoms, adjectius o adverbis que emprem per formular preguntes de manera directa o indirecta.

qui pronom invariable, equivalent a “quina persona” o “quines persones”

Qui m’ha pres el bolígraf? No sé pas qui s’ha cregut que és, aquesta.

què pronom invariable, equivalent a “quina cosa”

Què puc fer per ajudar-vos? No sé què puc fer-hi.

quin, quina, adjectiu Quin programa prefereixes?

quins, quines

pronom Quin prefereixes?

quant, quanta,

adjectiu Quanta gent ha vingut?

quants, quantes

pronom Quantes són?

on adverbi pronominal, equivalent a “a quin lloc”

On aneu? Em pregunto on deuen anar.

quan adverbi pronominal, equivalent a “en quin moment”

Quan tornareu? Pregunta-li quan pensa tornar.

com adverbi pronominal, equivalent a “de quina manera”

Com t’ho has fet, això? No sé com s’ho deu haver fet.

• La forma quant sol anar seguida de la preposició de: Quant (de) sucre et poso, al cafè?

• On pot anar precedit de la preposició a: A on et creus que vas, vestit així? (o bé: On et creus que vas, vestit així?)

Eva

Texto

74



9. L’oració simple i l’oració composta I1. Morfosintaxi 9. L’oració simple i l’oració composta. Teoria • Una oració o frase és un enunciat independent amb sentit complet.

són oracions no són oracions

- La Lluïsa menja un gelat. - Neva. - Havien promès un augment de sou. - Ha parlat amb tothom, en Pere. - Aquell xicot estranger és músic. - Què faràs diumenge? - I ara! - No.

- Aquella noia rossa. - L’augment de sou. - Un miler de persones. - La gavardina al penja-robes. - Vaga d’autobusos.

L’oració sol estar formada per un sintagma nominal (SN), que fa la funció de subjecte, i un sintagma verbal (SV), que fa la funció de predicat.

oració subjecte (SN) predicat (SV)

L’Anna estudia grec. No té gaire gana, la nena. Demà plourà. Estava molt contenta.

l’Anna la nena no n'hi ha elidit (ella)

Estudia grec. No té gaire gana. Demà plourà. Estava molt contenta.

Les oracions s'estructuren en unitats més petites que reben el nom de sintagmes. Un sintagma és un conjunt de mots agrupats a l'entorn d'un nucli. Si el nucli és un nom s'anomena sintagma nominal (SN) . Si el nucli és un verb s'anomena sintagma verbal (SV) . Són sintagmes nominals:

El teu pare . Un restaurant xinès.

Són sintagmes verbals:

Estudiava tota la nit. Va xiular una falta.

El SN pot fer la funció de subjecte . El subjecte designa éssers, coses, fets, etc. dels quals es diu alguna cosa.

Eva

Texto

75



El SV fa la funció de predicat . El predicat expressa el comportament del subjecte o ens en dóna alguna informació.

En Jaume deixa l'abric a l'armari. En Jaume és el subjecte (SN)

deixa l'abric a l'armari és el predicat (SV) Hi ha d’haver una concordança de nombre i persona entre el subjecte i el predicat.

Les dones parlaven de política. 3a pers. pl. 3a pers. pl.

L’arbitre va xiular un penal. 3a pers. sing. 3a pers. sing.

A vegades el subjecte es pot sobreentrendre i no aparèixer a l’oració. En aquests casos diem que el subjecte està elidit .

Estudieu poc. (vosaltres) Sempre menja fora de casa. (ell, ella)

I2. Morfosintaxi 9. L’oració simple i l’oració composta. Teoria

• Es distingeix entre diverses modalitats d’oració: enunciativa, interrogativa, exclamativa i imperativa.

Les modalitats de l'oració depenen de l'actitud que manté l'emissor i de la intenció. L'oració pot ser:

Enunciativa: Formula una declaració.

El periodista ha entrevistat el president. El periodista no ha entrevistat el president.

Interrogativa: Expressa una pregunta, una demanda.

On és el lavabo?

Exclamativa: Expressa sorpresa, alegria, tristesa...

Quina llàstima! Imperativa/Exhortativa: Formula una ordre, un consell...

Vine de seguida.

Eva

Texto

76



Va, digues què et passa… Vota’ns!

Hi ha oracions que són impersonals perquè el predicat ja ho expressa tot, i no tenen subjecte.

Plou. Hi ha contaminació. Es parla català.

I3. Morfosintaxi 9. L’oració simple i l’oració composta. Teoria • A més, podem distingir entre oracions simples i oracions compostes .

Quan dues oracions simples estan relacionades i formen una seqüència més àmplia, parlem d'oració composta.

Distingim:

– Les oracions coordinades , que estan unides per una conjunció:

La Lídia prepara el material i la Rosa revisa la feina.

oració 1 oració 2

– Les oracions subordinades , en què una oració és la principal i l'altra o les altres s'hi relacionen com a complementàries:

La Lídia prepara el material que la Rosa revisa.

principal subordinada Hi ha dues classes fonamentals de frases, segons el tipus de verb:

– Frases de predicat nominal . Són les frases construïdes amb verbs atributius (ser, estar, semblar...)

En Joan és metge. L’Anna sembla trista. Els fills estan malalts.

– Frases de predicat verbal . Són les frases construïdes amb

altres tipus de verbs, és a dir, amb verbs predicatius. El conferenciant parlarà d’aquest tema. L’Oriol escriu una carta a la Maria.

Eva

Texto

77



S1. Morfosintaxi 9. L’oració simple i l’oració composta. Teoria • Una oració o frase és un enunciat independent amb sentit complet.

Podem distingir entre oracions simples i oracions compostes .

Quan dues oracions simples estan relacionades i formen una seqüència més àmplia, parlem d'oració composta.

Estructures oracionals 1. Hi ha oracions que són impersonals perquè el predicat ja ho expressa tot, i no tenen subjecte.

Plou. Hi ha contaminació. Es parla català.

2. Un altre tipus d’oració són les oracions passives . Porten el verb en veu passiva, que es forma amb l’auxiliar ser/ésser i el participi del verb corresponent:

El delinqüent va ser detingut per la policia.

verb veu passiva

Els exàmens han estat corregits per la professora. verb veu passiva

En català, les oracions en veu passiva són realment poc habituals, i en la llengua parlada col·loquial no apareixen mai. Quan apareixen en la llengua més formal, reflecteixen la voluntat expressiva de situar en el primer lloc de la frase allò que es vol destacar. 3. Una altra estructura oracional és la interrogativa indirecta. Parlem d’oració interrogativa quan el parlant-emissor demana per obtenir una resposta. Ex. Ho sap en Martí? Quan una d’aquestes preguntes es transforma en el complement directe d’una altra oració, aleshores parlem d’interrogatives indirectes, que van introduïdes per la conjunció si (en el cas de les interrogatives totals) o per un pronom interrogatiu (en el cas de les parcials) i no presenten l’entonació ascendent que presenta la pregunta directa.

Li demanaré si ve al cinema.

Eva

Texto

78



Pregunten si ha acabat el partit.

En Lluc no sap què vols.

Encara no han dit qui ha guanyat la partida d’escacs.

Eva

Texto

79



10. Les oracions subordinades S2. Morfosintaxi 10. Les oracions subordinades. Teoria La classificació tradicional de les oracions subordinades estableix la divisió entre subordinades substantives, subordinades adjectives i subordinades adverbials.

subordinades substantives (fan les mateixes funcions que un nom) subjecte Cal que t’hi esforcis. complement directe T’he dit que vinguis. atribut La intenció és que tot vagi bé. complement preposicional Acostumeu-vos a deixar les coses endreçades. complement del nom Es planteja l’objectiu d’acabar abans de Nadal.

subordinades adjectives (fan les mateixes funcions que un adjectiu)

especificatives L’assignatura que faig cada dilluns és apassionant. explicatives L’assignatura, que sempre he trobat apassionant , m’ocupa els

dilluns.

subordinades adverbials (fan les mateixes funcions que un adverbi) causals perquè, que, puix que, ja

que, com que, per tal com...

Ho he fet perquè he volgut.

comparatives com més, com menys, més que, menys que...

Més que amics , ens considerem germans.

concessives encara que, malgrat que, a pesar que, per més que...

Encara que ja hi anava avisada , l’espectacle em va sorprendre.

condicionals si, mentre que, només que, posat que...

Si plou, ens quedarem a casa.

consecutives que, així que, de manera que

No em vull atabalar, així que m’ho prendré amb calma.

finals que, a fi que, perquè, per tal que

Treballa perquè ha de mantenir la seva mare.

modals segons, com, com si, així com...

Treballa més o menys segons l’humor que té.

temporals quan, mentre, que, sempre que, tan aviat com...

Quan acabi vindrà.

Subordinades adjectives Les oracions especificatives (o restrictives ), com el seu nom indica, especifiquen, concreten, un aspecte dins d’un significat més ampli, determinen un subconjunt dins d’un conjunt. En canvi, les oracions explicatives “expliquen”, donen més detalls sobre un aspecte, però no el concreten.

Eva

Texto

80



Els nens que miren massa la televisió solen ser menys imaginatius. (especificativa, perquè entre tot el conjunt de nens concretem quins són els menys imaginatius: els que miren massa la televisió)

Els nens, que miren massa la televisió, cada vegada són menys imaginatius. (explicativa, perquè diem que tots els nens, dels quals afirmem que miren massa la televisió, cada vegada són menys imaginatius)

Fixa’t que la puntuació de les oracions especificatives i de les explicatives és diferent: les subordinades especificatives no poden estar separades del seu antecedent amb coma, mentre que les explicatives van, precisament, entre comes.

Aquests ordinadors que ven el meu germà són de marques conegudes. (especificativa)

Aquests ordinadors, que mai no t’he volgut comprar, són de marques desconegudes. (explicativa)

Els elements que serveixen per enllaçar els substantius i les oracions

subordinades adjectives són els pronoms relatius . Per l’interès i la complexitat que tenen les estructures de relatiu, hi dediquem una unitat específica (unitat 31).

Eva

Texto

81



S3. Morfosintaxi 10. Les oracions subordinades. Teoria Subordinades substantives Les oracions subordinades substantives fan les mateixes funcions que pot fer el nom dins de la frase. Poden estar formades a partir d’un verb en infinitiu :

Li agrada cridar l’atenció. o bé amb un verb en forma personal :

Li agrada que tothom se’l miri.

• Les subordinades amb funció de subjecte que es construeixen amb un infinitiu anteposat al verb de l’oració principal no solen anar precedides d’article:

Menjar -se les ungles no és un bon costum. Donar consells quan no te’n demanen tampoc és un bon costum.

No: El menjar-se les ungles..., El donar consells...

• Les oracions completives (les que fan funció de complement directe) que es formen amb infinitiu admeten la preposició de (llevat de certs verbs, com ara fer, poder, saber, voler...).

Ens han proposat (de) fer -ho nosaltres. No volem fer -ho nosaltres. (no és possible: No volem de fer-ho nosaltres)

Un error freqüent consisteix a ometre la forma que en aquest tipus d’oracions completives:

Us preguem que no us descuideu el que de les subordinades completives.

Subordinades adverbials Les subordinades adverbials poden formar-se:

• amb un verb en forma personal:

Quan hagis acabat, deixa la feina sobre la taula.

• amb un infinitiu, un gerundi o un participi:

Eva

Texto

82



En adonar -se que no hi podia fer res, es rendí. Treballant així, segur que et tornen a contractar. Vista la gentada que hi havia, ens en vam anar.

A les subordinades adverbials, noteu que la conjunció perquè pot tenir més d’un valor:

Ho hem fet perquè hem volgut. (causal: verb de la subordinada en indicatiu) Ho hem fet perquè us hi trobéssiu bé. (final: verb de la subordinada en subjuntiu)

Un cas que provoca moltes confusions és la construcció per / per a + infinitiu o sintagma nominal , que pot tenir valor causal i valor final. Com que aquesta distribució de les preposicions per i per a no sempre és fácil d’identificar, alguns especialistas han proposat simplificar la normativa escrivint sempre per davant d’infinitius, adverbis i conjuncions, i mantenint la diferència entre per (causa, motiu o mitjà) i per a (finalitat o destinació) davant dels sintagmes nominals. Aquesta eina serveix per treure els claus.

Aquesta eina serveix per a l’extracció de claus.

Eva

Texto

83



11. El subjecte I1. Morfosintaxi 11. El subjecte. Teoria

1. El subjecte d’una oració designa la persona o la cosa a la qual

s’atribueix el predicat, és a dir, l’acció expressada pel verb.

En Joan estudia. Els nens ja dormen.

poden fer de subjecte

d'una oració exemples

un pronom Nosaltres estudiàvem física.

un nom Nena, vine!

un SN Les classes de BUP estan molt plenes.

un SN coordinat Les sabates negres i la faldilla llarga fan conjunt.

una oració d'infinitiu Cantar bé no és fàcil.

una oració substantiva Que sigui lent no vol dir que sigui ruc.

2. El subjecte sempre concorda amb el verb en persona i nombre:

Jo menjo pomes. Ells mengen peres.

3. L’ordre usual d’una frase és subjecte-predicat :

La Maria escriu cartes subjecte predicat

Però, de vegades, invertim l’ordre i col·loquem una coma per marcar aquest canvi d’ordre:

Escriu cartes, la Maria. predicat subjecte

A les frases imperatives, el verb i el subjecte solen anar separats, també, per una coma:

Nens, veniu!

Eva

Texto

84



4. En una frase podem trobar el subjecte elidit quan ja sabem quin és pel context o, senzillament, quan no n’hi ha, com passa amb els verbs impersonals:

Plou molt. (impersonal) Últimament em marejo molt. (elidit: jo)

5. El subjecte no admet cap preposició, llevat de la preposició entre.

Entre tu i jo solucionarem el problema. 6. El subjecte no es pot substituir quasi mai per un pronom. Quan sí que es

pot, ho fem amb el pronom en:

Aquest any, de maduixes en surten moltes. (Aquest any surten moltes maduixes )

Eva

Texto

85



12. Els verbs. Introducció I1. Morfosintaxi 12.Els verbs Introducció Teoria

Els verbs expressen accions, estats d’ànim, processos, etc.

Els verbs estan formats per lexemes o arrels i per morfemes o desinències . La forma verbal miraré, per exemple, es pot desglossar en:

mir aré

lexema o arrel morfema o desinència verbal Lexema o arrel : ens aporta el significat lèxic de la paraula.

Morfemes o desinències : ens aporten informació sobre la conjugació, el mode, el temps i la persona verbals.

1. Les conjugacions

a) Regulars: es conjuguen segons uns verbs que es prenen com a models.

1a: Els verbs l'infinitiu dels quals acaba amb -ar:

cantar, ruixar, apagar...

2a: Els verbs l'infinitiu dels quals acaba amb -er o -re:

témer, perdre...

3a: Els verbs l'infinitiu dels quals acaba amb -ir:

dormir, servir...

b) Irregulars: no segueixen totalment la conjugació dels verbs model:

anar, estar, ser, fer, tenir, dir, dur...

2. ELS MODES

- Indicatiu : l’acció o estat que expressa el verb és un fet real o expositiu

d’una idea.

estudiarem, parlo, cantava, han arribat...

- Imperatiu : expressa una ordre o un consell.

mengeu, estudia, redueix...

- Condicional : expressa una condició o suposició.

Eva

Texto

86



treballaria, deduiria,cosiria...

- Subjuntiu : l’acció o estat que expressa el verb és un fet imaginari, no real o desitjat.

concordi, vigilessin, vinguéssiu...

3. Els temps

Els temps verbals expressen tres moments: passat, present i futur.

4. Les persones

Les persones gramaticals són:

singular plural

1a jo nosaltres

2a tu vosaltres

3a ell / ella ells / elles I3. Morfosintaxi 12.Els verbs Introducció Teoria

Classificació dels verbs 1. Segons la seva morfologia:

- Verbs regulars i irregulars : Anomenem verbs regulars els que segueixen un patró a l’hora de conjugar-se i verbs irregulars els que s’allunyen d’aquest patró per diferències en la desinència verbal o per canvis en l’arrel del verb. Els verbs de la 1a conjugació són tots regulars, excepte anar i estar i la majoria de verbs de la 2a conjugació són irregulars. Cal tenir en compte que els verbs de la 3a conjugació tenen dos models de conjugació (els incoatius, que afegeixen –eix- en els presents, i els purs). - Verbs pronominals : afegeixen un pronom de la mateixa persona que el subjecte.

Aquests dies m’he cansat molt.

Els verbs caure, marxar i callar no són pronominals.

Eva

Texto

87



El gat va caure al pou. (no: El gat “es va caure” al pou.

2. Segons la relació amb els complements.

Verbs copulatius o atributius : enllacen un atribut amb el subjecte i poden ser-ho els verbs SER, ESTAR I SEMBLAR.

La pel·lícula era entretinguda . En Guillem, l'Anna i en Pau estan malalts

La resta de verbs són predicatius.

S1. Morfosintaxi 12.Els verbs Introducció Teoria

Classificació sintàctica dels verbs 1. Segons la relació amb el subjecte.

-Verbs impersonals : formen oracions sense subjecte.

caldre, ploure, haver-hi…

Alguns verbs són sempre impersonals, com els que al·ludeixen a fenòmens de la meteorologia, per exemple, o altres com "caldre" i similars. Un altre grup de verbs són impersonals només segons el context, com és el cas de "truquen a la porta" o "fa calor". Finalment, hi ha els casos on el pronom "es" determina la impersonalitat, com en "s'està molt bé aquí"

Encara que en el llenguatge oral es faci la concordança entre el verb haver-hi i el complement directe, en el llenguatge escrit la normativa recomana no fer-la.

Hi havia cotxes mal aparcats. (no: “Hi havien” cotxes mal aparcats)

-Verbs personals : formen oracions amb subjecte, encara que, de vegades, no aparegui explícitament:

En Pere està de guàrdia Vindran a reparar l’antena (subjecte elidit)

Aquests verbs personals els podem trobar en veu activa o en veu passiva.

Veu activa : el subjecte fa l’acció expressada pel verb.

L’alumne estudia matemàtiques. subjecte

Veu passiva : l’acció que expressa el verb recau sobre el que anomenem subjecte pacient.

Eva

Texto

88



Les matemàtiques són estudiades per l’alumne.

subjecte pacient 2. Segons la relació amb els complements.

-Verbs transitius : porten complement directe.

Compro patates . Llegeixo una novel·la .

-Verbs intransitius : no porten complement directe.

Corren molt. Parlaven del dèficit públic.

Eva

Texto

89



13. Els temps verbals I1. Morfosintaxi 13. Els temps verbals. Teoria 1. Aspectes generals

� Els temps verbals situen l’acció verbal en el temps. Són present (ara), passat o pretèrit (abans) i futur (després).

TEMPS PRESENT

Indicatiu

present: jo canto Subjuntiu

present: jo canti Imperatiu canta (tu)

TEMPS PASSAT

Indicatiu

imperfet: cantava passat simple: cantí passat perifràstic: vaig cantar perfet: he cantat plusquamperfet: havia cantat passat anterior: haguí cantat passat anterior perifràstic: vaig haver cantat

Subjuntiu

imperfet: cantés perfet: hagi cantat plusquamperfet: hagués cantat

TEMPS FUTUR

Indicatiu

futur simple: cantaré futur compost: hauré cantat condicional: cantaria condicional compost: hauria cantat

Eva

Texto

90



� Els temps simples i els temps compostos

simples compostos

Tenen una sola forma verbal. Tenen més d'una forma verbal.

Verb auxiliar haver i el participi del verb que es conjuga:

he jugat, havia pensat, hauria vist...

canto, miraré, pintaria, anava...

Verb auxiliar anar i l'infinitiu del verb que es conjuga (forma perifràstica):

vaig llegir, vaig fer, vaig escriure...

� Els temps perfectius i els temps imperfectius

perfectius imperfectius

Expressen una acció començada i acabada .

Expressen una acció començada , però no acabada .

he menjat, vaig pensar, havia fet... menjava, treballo, cantaré...

Eva

Texto

91



B. Aspectes concrets

� Present

present habitual Indica que l'acció expressada pel verb és habitual.

Cada dia agafa el metro.

present històric Es refereix a fets passats, però traslladant-nos a aquell moment.

Miquel Martí i Pol neix l'any 1929.

present futur Expressa una acció futura.

Demà es casa la Maria.

� Passat perifràstic i passat simple, i perfet

passat perifràstic perfet

Expressa una acció passada en un temps acabat .

Expressa una acció passada en un temps no acabat .

Temps

fa dies l'any passat

ahir a la tarda la setmana passada

fa anys

Temps

fa un moment avui

aquest matí enguany

aquesta tarda

Acció (auxiliar anar + infinitiu)

vaig cantar vas cantar va cantar

vam / vàrem cantar vau / vàreu cantar

van cantar

Acció (auxiliar haver + participi)

he cantat has cantat ha cantat

hem cantat heu cantat han cantat

El passat perifràstic i el passat simple expressen exactament el mateix temps i el seu ús varia segons les zones i segons els registres.

El conferenciant es va adreçar al públic en francès. El conferenciant s'adreçà al públic en francès.

Eva

Texto

92



� Imperfet d'indicatiu i imperfet de subjuntiu

Cal tenir en compte que en l’imperfet d’indicatiu i en l’imperfet de subjuntiu la terminació pot ser diferent segons la conjugació del verb.

imperfet d'indicatiu imperfet de subjuntiu

1a conjugació 2a i 3a conjugació

1a i 2a conjugació

3a conjugació

cantava cantaves cantava

cantàvem cantàveu cantaven

dormia dormies dormia

dormíem dormíeu dormien

cantés cantessis

cantés cantéssim cantéssiu cantessin

dormís dormissis

dormís dormíssim dormíssiu dormissin

Eva

Texto

93



14. Les formes no personals del verb I2. Morfosintaxi 14. Les formes no personals del verb Les formes no personals del verb són l’infintiu, el gerundi i el participi. 1. L'infinitiu dels verbs acaba amb -ar, -er o -re i -ir segons la conjugació a

què pertanyen. Aquesta forma s'utilitza en el perfet perifràstic:

vaig cantar, vas témer, va perdre, vam servir

L’infinitiu és el la forma principal del verb, per la qual els busquem en els diccionaris, i equival a un substantiu. El trobem formant oracions d’infinitiu i en les perífrasis verbals.

M'agrada regar . (substantiu) Preferiria escriure a màquina . (oració) Comença a ploure . (perífrasi) La -r final de l’infinitiu, tot i que normalment és muda, es pronuncia davant d’un pronom feble:

vaig fer-ho, van cantar-li

Són incorrectes tots els infinitius acabats amb -guer (no s’ha de dir ni escriure “poguer”, “sapiguer”, “volguer”...).

Les formes d’infinitiu dels verbs de la 3a conjugació acabats amb vocal seguida de -ir no duen dièresi a la desinència verbal:

reduir, conduir...

2. Les terminacions pròpies del gerundi són -ant, -ent i -int, les quals es

corresponen amb les terminacions de cada conjugació:

cantant , corrent , dormint

El gerundi és l’equivalent a un adverbi i el trobem en oracions subordinades i en perífrasis verbals.

Caminava pensant . (adverbi) Qui vols que et senti, parlant tan baix? (oració) Estic menjant un peix boníssim. (perífrasi)

Els gerundis que acaben amb -guent són vulgarismes i no són correctes. Convé recordar els següents:

podent , volent , cabent , sabent , havent , valent , tenint

Eva

Texto

94



Les formes de gerundi no duen mai dièresi a la terminació:

obeint, conduint...

La -t final del gerundi, tot i que normalment és muda i no es pronuncia, se sensibilitza davant d’un pronom feble:

anant-hi, comprant-ho...

3. El participi equival a un adjectiu i apareix en oracions subordinades i en

algunes perífrasis verbals:

T’he deixat la factura preparada . (adjectiu) Acabada aquesta feina me n’aniré a dinar. (oració) La porta ha quedat oberta. (perífrasi)

Juntament amb el verb haver, el participi serveix per formar els temps compostos dels verbs:

he cantat, haurien pres, hagis dormit, havíem temut Les formes del participi dels verbs de la tercera conjugació acabats amb vocal seguida de -ir sempre duen dièresi a la terminació:

conduït, reduït, reduïda...

El quadre següent recull, a mode de resum, les particularitats de cada forma no personal:

formes funció dièresi (3a conj.) irregularitat - g- infinitiu substantiu

Parlar és bo. mai no en duu reduir, conduir...

no en té poder, valer...

gerundi adverbi Treballa xiulant.

mai no en duu introduint, obeint...

no en té sabent, volent...

participi adjectiu Tinc la carn cuita.

sempre en duu agraït, seduïda...

sovint en té begut, conegut...

S2. Morfosintaxi 14. Les formes no personals del verb El gerundi només pot expressar un temps simultani o anterior al del verb de l'acció principal. Se sap si se'n fa un ús adequat perquè es pot canviar de posició dins de la frase sense que el significat canviï.

Eva

Texto

95



podem dir perquè diem Entrava cantant una cançó. Cantant una cançó, entrava. Van renunciar-hi deixant de banda tota la resta.

Deixant de banda tota la resta, van renunciar-hi.

En canvi, mai no és correcte si l’acció que s’expressa és posterior. Així, no podem dir: Va caure portant-lo a l’hospital en una ambulància, sinó que hem de dir: Va caure i el van portar a l’hospital en una ambulància.

Remarques sobre el participi És recomanable fer concordar el participi quan el complement directe ha estat pronominalitzat per les formes la, els, les i en. Ja he menjat la poma . � Ja l'he menjada. He tramès les cartes . � Les he trameses . Cal tenir molt en compte les formes irregulars de participi següents: absoldre � absolt admetre � admès aparèixer � aparegut atendre � atès atènyer � atès cabre � cabut cloure � clos cobrir � cobert créixer � crescut dir � dit empènyer � empès encendre � encès escriure � escrit establir � establert

estrènyer � estret fer � fet fondre � fos imprimir � imprès merèixer � merescut moldre � mòlt morir � mort néixer � nascut obrir � obert ofendre � ofès oferir � ofert omplir �omplert pertànyer � pertangut / pertanyut plànyer � planyut

plaure � plagut pondre � post prendre � pres resoldre � resolt respondre �respost romandre � romàs saber � sabut seure � segut suplir � suplert tòrcer � tort treure � tret vendre � venut veure � vist viure � viscut

D’altra banda, cal tenir en compte que hi ha un cert nombre de verbs de la segona conjugació que, per influència del castellà, es fan acabar amb -ir com si fossin de la tercera. Cal evitar aquest error en casos com: admetre combatre concebre debatre decebre descriure

difondre emetre excloure incloure inscriure interrompre

ocórrer ometre percebre pertànyer rebatre transcórrer

Eva

Texto

96



15. L'ús dels temps verbals S3. Morfosintaxi 15. L’ús dels temps verbals

El temps del verb de l’oració subordinada depèn del temps del verb de l’oració principal. Tingues en compte les combinacions següents:

temps verbal oració principal oració subordinada

exemples

present d’indicatiu present d’indicatiu futur simple

Estudio perquè vull . Diuen que vindran .

imperatiu present d’indicatiu present de subjuntiu

Fes-ho si vols . Fes-ho quan puguis .

futur simple present d’indicatiu futur simple present de subjuntiu

Direu que són barruts. Ho farem quan podrem . Vindran quan acabin .

perfet present de subjuntiu futur simple condicional simple imperfet de subjuntiu

M’ha demanat que vingui . M’ha dit que vindrà dissabte. Ha avisat que arribaríeu tard. Ha volgut que vinguéssim .

passat perifràstic condicional simple imperfet de subjuntiu passat perifràstic

Va creure que perdríem . Va dir que callés . Va dir el que va voler .

condicional simple imperfet de subjuntiu Voldrien que hi anessis . condicional compost plusquamperfet de subjuntiu Si haguessis treballat més, ja

hauries acabat . Recorda que, pel que fa als condicionals: 1. La combinació del condicional simple (oració principal) amb imperfet

d’indicatiu (oració subordinada), encara que no sigui gaire usual, també és correcta. Si llegies el diari, estaries informat.

2. Les oracions subordinades condicionals es construeixen amb l’imperfet

el plusquamperfet de subjuntiu:

oració principal oració subordinada temps simple Ho faria … …si pogués . temps compost Hauries tret bona nota… …si haguessis estudiat .

Recorda que a les oracions condicionals construïdes amb temps compost, el temps que cal usar a l’oració principal és el condicional compost i no pas el plusquamperfet de subjuntiu. La frase següent és, doncs, incorrecta: Si haguessis estudiat , haguessis tret bona nota. La correcta és: Si haguessis estudiat , hauries tret bona nota.

Eva

Texto

97



16. Les perífrasis verbals I1. Morfosintaxi 16. Les perífrasis verbals. Teoria Les perífrasis verbals són la unió de dos verbs, un d’auxiliar, que es conjuga adoptant el temps i la persona corresponents, i un de principal, que pren la forma d’infinitiu, gerundi o participi. La unió de tots dos expressa una idea única. Hauria d'acceptar la feina. Hauria és l’auxiliar, que hi aporta el temps i la persona, i l’infinitiu acceptar és el verb principal, que hi aporta el significat.

Les perífrasis d'obligació Si es vol indicar qui té l'obligació o la necessitat podem usar haver de + infinitiu en qualsevol temps verbal. Has de dormir més. Si no es vol indicar qui té la necessitat o l'obligació podem usar s'ha de + infinitiu en qualsevol temps verbal. Per ser un bon cambrer s'ha de ser ràpid. Evita l'ús de tenir que + infinitiu, deure de + infinitiu, haver-hi que + infinitiu i ser precís que+ verb conjugat. I2. Morfosintaxi 16. Les perífrasis verbals. Teoria Les perífrasis de probabilitat Per expressar una idea de probabilitat podem usar deure + infinitiu, que equival a un verb acompanyat d’un adverbi com probablement, segurament o potser.

Potser / segurament / probablement té 40 anys = Deu tenir 40 anys Per expressar la probabilitat en present usem deure + infinitiu en present. Deu ser bona persona. Per expressar la probabilitat en passat usem deure + infinitiu en passat. Devien tenir gana. Per expressar la probabilitat en futur podem hem d'usar el verb en futur i un adverbi. Probablement no vindran. Evita l'ús del futur, el condicional i de la paraula igual per expressar la probabilitat.

Eva

Texto

98



Les perífrasis d'imminència Per expressar la imminència d'un fet en passat podem usar anar a + infinitiu. Just en el moment en què t'anava a trucar va sonar el telèfon. S1. Morfosintaxi 16. Les perífrasis verbals. Teoria Les perífrasis d'obligació A més de l'estructura haver de + infinitiu també podem usar caldre + infinitiu i caldre + que + verb conjugat. Has de dormir més. Cal que dormis més hores al dia. Caldria fer cursos més intensius. Les perífrasis d'imminència Per expressar la imminència d'un fet en present podem usar estar a punt de + infinitiu. El tren està a punt d'arribar a l'estació. Recorda: A continuació tens una graella que recull totes les formes que podem usar en les perífrasis d'obligació, probabilitat i d'imminència i les formes que no podem usar i que hauríem d'evitar:

Perífrasis d'obligació Haver de + infinitiu Caldre + infinitiu Caldre que + verb conjugat *Tenir que + infinitiu *Haver-hi que + infinitiu *Ser precís que + verb conjugat

Haurem d'afanyar-nos si no volem fer tard. Cal donar les instruccions correctament. Caldria que arribessis d'hora. *Tens que fer els deures cada dia. *Hi ha que fer moltes coses. *És precís que facis els deures.

Perífrasis de probabilitat Deure + infinitiu *Verb en futur *Verb en condicional *Igual

Deu ser el Martí. *No tinc rellotge, seran les deu. *Va trucar perquè voldria alguna cosa. *Igual no vinc perquè tinc feina.

Perífrasis d'imminència Anar a + infinitiu (passat) Estar a punt de + infinitiu (present)

T'ho anava a explicar, però em van interrompre. Estic a punt d'enllestir la feina.

Eva

Texto

99



17. Els verbs de la 1a conjugació I1. Morfosintaxi 17.Els verbs de la primera conjugació

verb badar

infinitiu : badar infinitiu passat : haver badat gerundi : badant gerundi passat : havent badat participi passat : badat, badats, badada, badades

indicatiu present

passat simple

imperfet

futur

perfet

passat perifràstic

bado badí badava badaré he badat vaig badar bades badares badaves badaràs has badat vas badar bada badà badava badarà ha badat va badar badem badàrem badàvem badarem hem badat vam badar badeu badàreu badàveu badareu heu badat vau badar baden badaren badaven badaran han badat van badar

plusquamperfet futur perfet passat anterior passat anterior compost havia badat hauré badat haguí badat vaig haver badat havies badat hauràs badat hagueres badat vas haver badat havia badat haurà badat hagué badat va haver badat havíem badat haurem badat haguérem badat vam haver badat havíeu badat haureu badat haguéreu badat vau haver badat havien badat hauran badat hagueren badat van haver badat

subjuntiu present

pret. imperfet

perfet

plusquamperfet badi badés hagi badat hagués badat badis badessis hagis badat haguessis badat badi badés hagi badat hagués badat badem badéssim hàgim badat haguéssim badat badeu badéssiu hàgiu badat haguéssiu badat badin badessin hagin badat haguessin badat

condicional imperatiu

cond. simple cond. compost badaria hauria badat

badaries hauries badat bada badaria hauria badat badi badaríem hauríem badat badem badaríeu hauríeu badat badeu

Eva

Texto

100



badarien haurien badat badin No segueixen la conjugació model:

anar ind.: vaig, vas, va, anem, aneu, van subj.: vagi, vagis, vagi, anem, aneu, vagin imp.: vés, vagi, anem, aneu, vagin fut.: aniré, aniràs, anirà, anirem, anireu, aniran cond.: aniria, aniries, aniria, aniríem, aniríeu, anirien

estar ind.: estic, estàs, està, estem, esteu, estan subj.: estigui, estiguis, estigui, estiguem, estigueu, estiguin imp.: estigues, estigui, estiguem, estigueu, estiguin fut.: estaré, estaràs, estarà, estarem, estareu, estaran cond.: estaria, estaries, estaria, estaríem, estaríeu, estarien

Eva

Texto

101



18. Els verbs de la 2a conjugació I2. Morfosintaxi 18.Els verbs de la segona conjugació Teoria

verb perdre

infinitiu : perdre infinitiu passat : haver perdut gerundi : perdent gerundi passat : havent perdut participi passat : perdut, perduts, perduda, perdudes

indicatiu present

passat simple

imperfet

futur

perfet

passat perifr. perdo perdí perdia perdré he perdut vaig perdre perds perderes perdies perdràs has perdut vas pedre perd perdé perdia perdrà ha perdut va perdre perdem perdérem perdíem perdrem hem perdut vam perdre perdeu perdéreu perdíeu perdreu heu perdut vau perdre perden perderen perdien perdran han perdut van perdre

plusquamperfet futur perfet passat anterior passat anterior compost havia perdut hauré perdut haguí perdut vaig haver perdut havies perdut hauràs perdut hagueres perdut vas haver perdut havia perdut haurà perdut hagué perdut va haver perdut havíem perdut haurem perdut haguérem perdut vam haver perdut havíeu perdut haureu perdut haguéreu perdut vau haver perdut havien perdut hauran perdut hagueren perdut van haver perdut

subjuntiu present

imperfet

perfet.

plusquamperfet perdi perdés hagi perdut hagués perdut perdis perdessis hagis perdut haguessis perdut perdi perdés hagi perdut hagués perdut perdem perdéssim hàgim perdut haguéssim perdut perdeu perdéssiu hàgiu perdut haguéssiu perdut perdin perdessin hagin perdut haguessin perdut


condicional Condicional perfet perdria hauria perdut

perdries hauries perdut perd perdria hauria perdut perdi perdríem hauríem perdut perdem perdríeu hauríeu perdut perdeu perdrien haurien perdut perdin

Eva

Texto

102



verb córrer infinitiu : córrer infinitiu passat : haver corregut gerundi : corrent gerundi passat : havent corregut participi passat : corregut, correguts, correguda, corregudes

indicatiu

present passat simple imperfet futur perfet passat perifr. corro corrí corria correré he corregut vaig córrer corres corregueres corries correràs has corregut vas córrer corre corregué corria correrà ha corregut va córrer correm correguérem corríem correrem hem corregut vam córrer correu correguéreu corríeu correreu heu corregut vau córrer corren corregueren corrien correran han corregut van córrer

plusquamperfet futur perfet passat anterior simple passat anterior composthavia corregut hauré corregut haguí corregut vaig haver corregut havies corregut hauràs corregut hagueres corregut vas haver corregut havia corregut haurà corregut hagué corregut va haver corregut havíem corregut haurem corregut haguérem corregut vam haver corregut havíeu corregut haureu corregut haguéreu corregut vau haver corregut havien corregut hauran corregut hagueren corregut van haver corregut

subjuntiu

present imperfet perfet plusquamperfet corri corregués hagi corregut hagués corregut corris correguessis hagis corregut haguessis corregut corri corregués hagi corregut hagués corregut correm correguéssim hàgim corregut haguéssim corregut correu correguéssiu hàgiu corregut haguéssiu corregut corrin correguessin hagin corregut haguessin corregut

condicional

condicional cond. perfet

imperatiu

correria hauria corregut correries hauries corregut corre correria hauria corregut corri correríem hauríem corregut correm correríeu hauríeu corregut correu correrien haurien corregut corrin

Eva

Texto

103



Els verbs de la 2a conjugació Poder ind.: puc, pots, pot, podem, podeu, poden subj.: pugui, puguis, pugui, puguem, pugueu, puguin imp.: pugues, pugui, puguem, pugueu, puguin fut.: podré, podràs, podrà, podrem, podreu, podran cond.: podria, podries, podria, podríem, podríeu, podrien

voler ind.: vull, vols, vol, volem, voleu, volen subj.: vulgui, vulguis, vulgui, vulguem, vulgueu, vulguin imp.: vulgues, vulgui, vulguem, vulgueu, vulguin fut.: voldré, voldràs, voldrà, voldrem, voldreu, voldran cond.: voldria, voldries, voldria, voldríem, voldríeu, voldrien

fer ind.: faig, fas, fa, fem, feu, fan subj.: faci, facis, faci, fem, feu, fan imp.: fes, faci, fem, feu, facin fut.: faré, faràs, farà, farem, fareu, faran cond.: faria, faries, faria, faríem, faríeu, farien

haver ind.: he (haig), has, ha, hem (havem), heu (haveu), han subj.: hagi, hagis, hagi, haguem (hàgim), hagueu (hàgiu), hagin imp.: hages, hagi, hàgim, hàgiu, hagin fut.: hauré, hauràs, haurà, haurem, haureu, hauran cond.: hauria (haguera), hauries (hagueres), hauria (haguera), hauríem (haguérem), hauríeu (haguéreu), haurien (hagueren).

saber ind.: sé, saps, sap, sabem, sabeu, saben subj.: sàpiga, sàpigues, sàpiga, sapiguem, sapigueu, sàpiguen imp.: sàpigues, sàpiga, sapiguem, sapigueu, sàpiguen fut.: sabré, sabràs, sabrà, sabrem, sabreu, sabran cond.: sabria, sabries, sabria, sabríem, sabríeu, sabrien

Eva

Texto

104



19. Els verbs de la 3a conjugació I2. Morfosintaxi 19.Els verbs de la tercera conjugació Teoria

verb patir

infinitiu : patir infinitiu passat : haver patit gerundi : patint gerundi passat : havent patit participi passat : patit, patits, patida, patides

indicatiu present

passat simple

imperfet

futur

perfet

passat perifràstic pateixo patí patia patiré he patit vaig patir pateixes patires paties patiràs has patit vas patir pateix patí patia patirà ha patit va patir patim patírem patíem patirem hem patit vam patir patiu patíreu patíeu patireu heu patit vau patir pateixen patiren patien patiran han patit van patir

plusquamperfet futur perfet passat ant. simple passat ant. compost havia patit hauré patit haguí patit vaig haver patit havies patit hauràs patit hagueres patit vas haver patit havia patit haurà patit hagué patit va haver patit havíem patit haurem patit haguérem patit vam haver patit havíeu patit haureu patit haguéreu patit vau haver patit havien patit hauran patit hagueren patit van haver patit

subjuntiu present

imperfet

perfet

plusquamperfet pateixi patís hagi patit hagués patit pateixis patissis hagis patit haguessis patit pateixi patís hagi patit hagués patit patim patíssim hàgim patit haguéssim patit patiu patíssiu hàgiu patit haguéssiu patit pateixin patissin hagin patit haguessin patit


condicional condicional perfet patiria hauria patit

patiries hauries patit pateix patiria hauria patit pateixi patiríem hauríem patit patim patiríeu hauríeu patit patiu patirien haurien patit pateixin

Eva

Texto

105



verb dormir

infinitiu : dormir infinitiu passat : haver dormit gerundi : dormint gerundi passat : havent dormit participi passat : dormit, dormits, dormida, dormides

indicatiu present passat simple imperfet futur perfet passat perifràstic dormo dormí dormia dormiré he dormit vaig dormir dorms dormires dormies dormiràs has dormit vas dormir dorm dormí dormia dormirà ha dormit va dormir dormim dormírem dormíem dormirem hem dormit vam dormir dormiu dormíreu dormíeu dormireu heu dormit vau dormir dormen dormiren dormien dormiran han dormit van dormir

plusquamperfet futur passat ant. simple passat ant. compost havia dormit hauré dormit haguí dormit vaig haver dormit havies dormit hauràs dormit hagueres dormit vas haver dormit havia dormit haurà dormit hagué dormit va haver dormit havíem dormit haurem dormit haguérem dormit vam haver dormit havíeu dormit haureu dormit haguéreu dormit vau haver dormit havien dormit hauran dormit hagueren dormit van haver dormit

subjuntiu present

imperfet

perfet

plusquamperfet dormi dormís hagi dormit hagués dormit dormis dormissis hagis dormit haguessis dormit dormi dormís hagi dormit hagués dormit dormim dormíssim hàgim dormit haguéssim dormit dormiu dormíssiu hàgiu dormit haguéssiu dormit dormin dormissin hagin dormit haguessin dormit


condicional condicional perfet dormiria hauria dormit

dormiries hauries dormit dorm dormiria hauria dormit dormi dormiríem hauríem dormit dormim dormiríeu hauríeu dormit dormiu dormirien haurien dormit dormin

• Els verbs que es conjuguen seguint el model de servir afegeixen, en algunes persones i temps, l’increment -eix- entre l’arrel i la desinència. Aquests verbs s’anomenen incoatius . Els temps en què hi ha l’increment són els següents:

Eva

Texto

106



present d’indicatiu

present de subjuntiu

imperatiu

serv-eix-o serv-eix-es

serv-eix servim serviu

serv-eix-en

serv-eix-i serv-eix-is serv-eix-i

servim serviu

serv-eix-in

serv-eix serv-eix-i

servim serviu

serv-eix-in

• Els que es conjuguen com dormir s’anomenen purs.

• La majoria de verbs de la 3a conjugació són incoatius (afegeixen l’increment -eix- en els presents). Cal vigilar, però, de no conjugar com a incoatius els verbs que no ho són. Així, hem de tenir en compte que adopten la forma pura i, per tant, no són incoatius els verbs següents:

ajupir-se � jo m’ajupo bullir � bullo cosir � cuso consentir � consento cruixir � cruixo escollir � escullo escopir � escupo grunyir � grunyo munyir � munyo recollir � recullo ressentir � ressento pressentir � pressento sortir � surto

Poden conjugar-se en la forma pura i en la incoativa els verbs:

mentir - ment / menteix presumir - presum / presumeix assumir - assum / assumeix

Eva

Texto

107



20. Els verbs irregulars I1. Morfosintaxi 20. Els verbs irregulars. Teoria Els verbs de la primera conjugació Els verbs de la primera conjugació són els acabats en –ar i gairebé tots són regulars, és a dir, segueixen el model cantar . Els verbs estar i anar són els únics verbs irregulars de la primera conjugació ja que s’aparten del model. El verb anar té diverses arrels:

anar ind.: vaig, vas, va, anem, aneu, van subj.: vagi, vagis, vagi, anem, aneu, vagin imp.: vés, vagi, anem, aneu, vagin fut.: aniré, aniràs, anirà, anirem, anireu, aniran cond.: aniria, aniries, aniria, aniríem, aniríeu, anirien

El verb estar no segueix el model a la primera persona del present d’indicatiu (estic) i en altres formes que s’hi relacionen. estar ind.: estic, estàs, està, estem, esteu, estan subj.: estigui, estiguis, estigui, estiguem, estigueu, estiguin imp.: estigues, estigui, estiguem, estigueu, estiguin Els verbs ser i haver El verb ser o ésser (de la 2a conjugació) és un dels més utilitzats i també un dels més irregulars. Fixa’t en les irregularitats més importants del verb ser:

Present d’indicatiu

Pretèrit imperfet d’indicatiu

Present de subjuntiu

Pretèrit imperfet de subjuntiu

sóc ets és som sou són

era eres era érem éreu eren

sigui siguis sigui siguem sigueu siguin

fos fossis fos fóssim fóssiu fossin

El verb haver actualment té tres utilitzacions:

- Forma part del verb haver-hi; verb impersonal que es fa servir sempre en

Eva

Texto

108



tercera persona dels singular i que significa “existir”. Ex. Hi ha moltes cadires.

- És un verb auxiliar que serveix per formar els temps compostos següents:

Perfet d’indicatiu Futur compost Perfet de subjuntiu Jo he cantat, tu has cantat, etc. Jo hauré cantat, tu hauràs cantat,

etc. Jo hagi cantat, tu hagis cantat, etc.

Plusquamperfet d’indicatiu Condicional compost Plusquamperfet de subjuntiu Jo havia cantat, tu havies cantat, etc. Jo hauria cantat, tu hauries cantat,

etc. Jo hagués cantat, tu haguessis cantat, etc.

- També forma part de la perífrasi verbal d’obligació: HAVER DE + INFINITIU (vegeu la perífrasi d’obligació a la unitat 16 de morfosintaxi)

Ex. Has d’anar a comprar.

I3. Morfosintaxi 20. Els verbs irregulars. Teoria Formes més corrents dels verbs irregulars. 1. Irregularitats ortogràfiques

1a conjugació

alternances ortogràfiques/ dièresi

verbs acabats amb: -car : tocar, picar... -çar : començar, forçar... -jar : rajar, apujar... -gar : pagar, regar...

canvien la consonant de l’última síl·laba a causa de la vocal següent: toques, piqueu... comencen, forcen, ragen, apuges,... pagueu, reguem

verbs acabats amb -iar / -uar : copiar, estudiar, suar ...

duen dièresi en el present de subjuntiu: copiï, estudiïn, suïs...

2a conjugació alternança a/e en el radical

verbs: néixer, péixer, treure, jeure, haver, fer, saber

l’arrel àtona s’escriu amb a: naixerà, paixia, trauríem, jaieu, faràs...

l’arrel tònica, segons la pronúncia: neix, treus, jeuen, fa / fet, hem / has ...

Eva

Texto

109



3a conjugació alternança o/u en el radical

verbs: collir, cosir, escopir, sortir i tossir

l’arrel àtona s’escriu amb o: collirà, escopia,

sortirem... l’arrel tònica s’escriu amb u:

Irregularitats morfològiques La principal irregularitat morfològica és la velarització de l’arrel: arrel reforçada amb una consonant velar (-c, -gu- ). Si apareix el so [k] a la 1a persona del present d’indicatiu, la velarització es conserva en una sèrie de temps:

present indicatiu

pret. perfet simple

pres. subjuntiu

imperf. subjuntiu

jo aprenc bec

conec desaparec

duc resolc vinc visc

aprengu í begu í

conegu í desaparegu

í dugu í resolgu í vingu í visqu í

aprengu i begu i

conegu i desaparegu

i dugu i resolgu i vingu i visqu i

aprengués begués

conegués desaparegué

s dugués resolgués vingués visqués

Pel que fa a l’imperatiu , són sempre velars la 3ª persona del singular i la 1ª i la 3ª del plural.; si la segona persona del singular és velar (-gu-), també ho serà la segona del plural.

tu ell / ella nosaltres vosaltres ells /elles

beu -coneix conegu i- begui –

coneguem- beguem coneixeu-

beveu conegu in-begu in

Eva

Texto

110



Apectes a tenir en compte

1. Els verbs poder i voler alternen la o i la u al radical igual que collir, cosir, escopir, sortir i tossir, però, a més, fan tot el present de subjuntiu i l’imperatiu amb u (tant si l’arrel és tònica com si és àtona):

pugui, puguem, vulguis, vulguem, vulgueu...

2. L’infinitiu i el gerundi no es velaritzen mai:

poder, podent saber, sabent...

Són, doncs, incorrectes les formes:

"poguer", "poguent" "sapiguer", "sapiguent"...

3. Els verbs poder i voler alternen la o i la u al radical igual que collir, cosir, escopir, sortir i tossir, però, a més, fan tot el present de subjuntiu i l’imperatiu amb u (tant si l’arrel és tònica com si és àtona):

pugui, puguem, vulguis, vulguem, vulgueu...

4. En el present d'indicatiu , l'accent prosòdic dels verbs acabats amb -iar recau a la penúltima síl·laba.

canvia, estudia, elogia, pronuncia

.

5. El present d'imperatiu només s'utilitza en frases afirmatives.

beveu vi veniu de seguida apagueu el foc

A les frases negatives, s'utilitza el present de subjuntiu .

no begueu no cal que vingueu no encengueu foc

Eva

Texto

111



6. Els verbs acabats amb -ldre , -ler , -ndre , -ure i -xer i els verbs poder , dir i dur fan la 1a persona del singular del present d'indicatiu acabada amb -c.

moldre - molc moure - moc poder - puc valer - valc conèixer - conec dir - dic prendre - prenc creure - crec dur - duc

S2. Morfosintaxi 20. Els verbs irregulars. Teoria Verbs amb formes velaritzades Un bon nombre de verbs (sobretot de la segona conjugació) tenen el radical velaritzat, és a dir, la primera persona del present de l’indicatiu acaba amb el so velar (K), representat per la lletra C:jo aprenc. Aquesta consonant velar es transforma en –g (o gu ) en els temps següents: present de subjuntiu ( aprengui), imperfet de subjuntiu ( aprengués), passat simple (aprengui) i algunes persones ( o totes , segons el verb) de l’imperatiu. A vegades, la velarització també es troba en el participi. Presenten aquesta característica els verbs acabats amb -ldre , -ler , -ndre , -ure i -èixer i els verbs poder , dir i dur fan la 1a persona del singular del present d'indicatiu acabada amb -c.

moldre -molc moure -moc poder -puc valer -valc conèixer -conec dir -dic prendre -prenc creure- crec dur –duc

En el cas de l’imperatiu , són sempre velars i s’escriuen amb -gu - la 3ª persona del singular i la 1ª i la 3ª del plural; pel que fa a la segona persona del plural, és velar (-gu-) quan també ho és la segona del singular. Fixeu-vos en els verbs DIR i CONÈIXER: Imperatiu:

Digues tu coneix tu Digui ell conegui ell Diduem nosaltres coneguem nosaltres Digueu vosaltres coneixeu vosaltres Diguin ells coneguin ells

El verb escriure s’aparta una mica dels models velaritzats en els temps següents:

• pret. perfet d’indicatiu:

escriví, escrivires... (però també: escrigué, escrigueres...)

Eva

Texto

112



• pret. imperfet de subjuntiu:

escrivís, escrivissis... (però també: escrigués, escriguessis...)

Interferències entre la segona i la tercera conjuga ció Són de la segona conjugació (i no de la tercera conjugació) els verbs següents i els seus derivats:

Batre (abatre, debatre, rebatre...) Cloure (concloure,excloure, incloure...) Córrer (concórrer, recórrer,transcórrer,ocórrer...) Concebre Fondre ( refondre, infondre, confondre...) Percebre Rompre (irrompre, prorrompre...) Admetre( emetre, ometre, permetre, transmetre…)

Per això, les formes correctes del present d’aquests verbs són: bato, debato, rebato, cloc, concloc, excloc, incloc, corro, concebo, fonc, infonc, refonc, rompo , irrompo, emeto, ometo, transmeto... Els participis irregulars Algunes formes irregulars de participi que cal tenir en compte són: Absoldre- absolt dissoldre- dissolt omplir- omplert Admetre- admès doldre- dolgut permetre- permès Aparèixer- aparegut dur- dut pertànyer- pertangut/-nyut Atendre- atès emetre- emès plànyer- plangut/-nyut Beure- begut empènyer- empès poder- pogut Caldre- calgut escriure- escrit prendre- pres Caure- caigut establir- establert resoldre- resolt Cloure- clos ésser- estar (segut) romandre- romàs Cobrir- cobert fondre- fos rompre- romput Complir- complert haver- hagut sofrir- sofert Compondre- compost imprimir- imprès soler- solgut Comprometre- compromès interrompre- interromput sotmetre- sotmès Conèixer- conegut jeure- jagut tenir- tingut Confondre- confós merèixer- merescut tòrcer- torçut o tort Córrer- corregut moldre- mòlt trametre- tramès Coure- cuit o *cogut morir- mort valer- valgut Creure- cregut moure- mogut vendre- venut Deure- degut obrir- obert viure- viscut Dir- dit oferir- ofert voler- volgut *cogut: sensació dolorosa

Eva

Texto

113



S3. Morfosintaxi 20. Els verbs irregulars. Teoria Remarques sobre la conjugació d’alguns verbs Cabre: Fixa’t en les formes cabo, caps, cap, cabem, cabeu, caben (present d’indicatiu); càpiga, càpigues, capiguem... (present de subjuntiu); cabés, cabessis, cabéssim... (imperfet de subjuntiu). Caldre: En present de subjuntiu és calgui i en imperfet de subjuntiu és calgués. Conèixer: Cal anar amb compte amb les formes conec (present d’indicatiu); conegui (present de subjuntiu); conegués (imperfet de subjuntiu); coneixent (gerundi). No són correctes les formes *coneixo, *coneixi, *coneixés, *coneguent. Córrer: Fixa’t en les formes corregués, correguessis... (imperfet de subjuntiu); corrent (gerundi). No són correctes les formes *corrés, *corressis..., *correguent. Donar: Fixa’t en les formes dono (present d’indicatiu); doni... (present de subjuntiu); donés... (imperfet de subjuntiu). No són correctes les formes *donc, *dongui, *dongués. Estar: Les formes d’imperfet de subjuntiu són estigués, estiguessis... No són correctes les formes *estés, *estessis... Fer: L’imperfet de subjuntiu és faci, facis... No són correctes les formes *fagi, *fagis... Saber: Les formes d’imperfet de subjuntiu són sabés, sabessis, sabéssim... i el gerundi és sabent. No són correctes les formes *sapigués, *sapiguessis, *sapiguéssim..., *sapiguent. Ser: L’imperfet de subjuntiu és fos, fossis, fos, fóssim, fóssiu i fossin. Veure: La primera persona del present d’indicatiu és veig (bec correspon al verb beure). No s’han de confondre la 1a i 2a persona del plural del present d’indicatiu (veiem, veieu) amb la 1a i 2a persona del plural del present de subjuntiu (vegem, vegeu).

Eva

Texto

114



21. Els verbs ser i estar S1. Morfosintaxi 21. Els verbs ser i estar . Teoria Els verbs ser i estar són verbs molt usuals que, de vegades, usem malament perquè en català tenen un funcionament diferent dels verbs equivalents de les llengües veïnes. • Verb ser

o Verb ser + complement de lloc (= trobar-se):

En Pere és al bar. Els gossos són fora de casa. Montclar és a la comarca del Berguedà.

o Per expressar qualitats permanents o definidores:

La Maria és bona noia. En Jaume és boig. Aquest pis és bonic. La neu és freda. La bombeta és fluixa (fa poca llum). La biga és torta.

o Si el subjecte és inanimat i s’expressen qualitats transitòries (però

definitòries d’aquell moment):

La porta és oberta. (ara) La sopa és calenta. (ara)

o Quan volem expressar el temps en què ha de passar (passa o passarà) un esdeveniment:

La reunió serà dilluns.

• Verb estar

o Verb estar + complement circumstancial de lloc (= ‘residir o viure en un lloc, treballar-hi’):

Quan estaves (o t’estaves) a Suïssa guanyaves més diners. (vivies) La Maria està al tercer pis. (viu, resideix) En Jaume està en una empresa alemanya. (treballa)

o Per expressar qualitats transitòries:

La Maria està malalta. Avui estic trista. En Jaume està boig. (avui) La bombeta està fluixa. (mal col·locada) La biga està torta. (mal col·locada)

o Quan volem expressar el temps que dediquem a fer una cosa:

Eva

Texto

115



Estic tot el dia estudiant. Estarem dues tardes per acabar el treball.

Remarques

1. Els verbs estar i estar-se són sinònims quan volen dir viure o residir en un lloc. Quan el verb estar és sinònim de treballar no es pot substituir per estar-se.

Jo estic a Barcelona / Jo m’estic a Barcelona. (hi visc) Jo estic a la Diputació. (hi treballo)

2. Amb els adjectius solter/casat , viu/mort , vidu/vídua se sol fer servir el

verb ser :

Sóc solter. És viva.

També s’accepta, però, l’ús del verb estar quan es matisa alguna cosa més enllà de la qualitat:

Estic casada amb el fill del metge.

Eva

Texto

116



22. L'atribut i el complement predicatiu I3. Morfosintaxi 22. L'atribut i el complement pred icatiu. Teoria L’atribut és el complement introduït pels verbs ser, estar i semblar . Aquests verbs tenen poc contingut semàntic i fan de nexe (lligam o còpula) entre el subjecte i el complement. És per això que se’n diu verbs copulatius . L’atribut concorda en gènere i nombre amb el SN ubjecte:

La ciutat de Barcelona és bonica. Els pobles del Pirineu són bonics.

El predicatiu complementa alhora el verb i el subjecte de la frase, o bé el verb i el complement directe. Si és un adjectiu, aquest complement concorda amb el subjecte o amb el complement directe en gènere i nombre.

La Marta va arribar a casa cansada . Subjecte c. predicatiu

Els alumnes troben la lliçó difícil .

c. directe c. predicatiu

Alguns verbs que poden dur complement predicatiu són: tornar-se El vi s’ha tornat agre . quedar-se En Jaume s’ha quedat dret al passadís. fer-se Aquest xicot es fa gran . trobar-se Avui em trobo lletja . romandre El gos romania quiet al costat de l’amo. presentar-se La situació es presenta complicada . aparèixer La pilota va aparèixer desinflada . anar El mecànic sempre va brut . resultar Això resulta perillós . considerar El professor considerà el treball boníssim . trobar Trobo l’Anna estranya . elegir Han elegit la Núria delegada . nomenar Nomenaran l’Emma presidenta del club arribar Els jerseis arribaran rebregats a la botiga.

Eva

Texto

117



Estructures • Les estructures que poden fer d'atribut són:

atribut exemples

un nom En Joan serà pare .

un pronom El culpable és ell .

un adjectiu La Clara està malalta .

un sintagma nominal Aquest dibuix sembla una gran obra d’art .

un sintagma preposicional Aquesta noia és del Barça . • El complement predicatiu es pot trobar en les estructures següents:

predicatiu exemples

un adjectiu Els corredors van arribar cansats a la meta.

un sintagma nominal L’Anna l'han nomenada presidenta del club.

un sintagma preposicional Li han fet la foto de perfil . Pronominalització de l’atribut • Quan l’atribut va introduït per un article determinat (el, la, els, les) o un

demostratiu (aquest, aquella...), el pronom que el substitueix és el, la, els, les (i variants).

L’Antoni és el millor cap . L’Antoni l’és . Van ser les millors vacances . Les van ser.

• Quan l’atribut no duu cap element que el determini (ni article determinat, ni demostratiu), el substituïm per ho :

És un bon noi . Ho és. És metge . Ho és.

• Si volem emfasitzar l’atribut , és a dir, ressaltar allò que diem del subjecte,

el substituïm pel pronom en i repetim l’atribut introduint-lo amb la preposició de i separat per una coma de la resta de la frase.

Que n’ets, de maca . De beneita , n’era molt.

Eva

Texto

118



Pronominalització del predicatiu • Els verbs predicatius com trobar-se , presentar-se , tornar-se ...,

substitueixen el complement pel pronom hi :

En Joan s’ha tornat molt brut . En Joan s’hi ha tornat.

• Però el complement predicatiu dels verbs fer-se , dir-se , elegir i nomenar se substitueix per en:

T’has fet actor? Te n’has fet?

• Si volem emfasitzar el que expressa el predicatiu, el substituïm per en i repetim el complement, precedit de la preposició de i separat per una coma de la resta de la frase:

En Joan en va molt, de brut .

Eva

Texto

119



23. El complement directe I2. Morfosintaxi 23. El complement directe. Teoria 1. El complement directe (CD) és el complement sobre el qual recau l’acció expressada pel verb; quan un verb és transitiu , sense CD no té un sentit complet ja que els verbs transitius necessiten el CD per tenir significat ple:

Si algú diu veig, a aquest verb li falta el CD perquè tingui sentit:

Veig un avió !

Quan el verb no necessita el CD diem que és un verb intransitiu :

L’Anna dorm molt. L’Emma corre cada dia dues hores.

2. Per reconèixer el CD pots passar la frase a veu passiva:

Voto el president. El president és votat per mi.

En Joan cada dia pentina la Neus. La Neus cada dia és pentinada per en Joan.

3. Sobre el CD recau directament l’acció, el fet, la circumstància, el moviment, l’activitat... que expressa el verb transitiu, i s’uneix al verb generalment sense cap mena de preposició . Per tant, no posarem la preposició a entre el verb i el CD:

La Gemma estima la Maria La Gemma veu cada dia la Marta.

Encara que el CD normalment no va introduït per cap preposició, en alguns casos sí que hi va:

• Quan el CD és un pronom personal fort:

T’estimo a tu .

• Davant els pronoms tothom , tots , totes i ningú :

Ahir us vaig mirar a tots .

• En oracions recíproques:

Es volien l’un a l’altre .

Eva

Texto

120



• S’aconsella posar la preposició a quan la frase pot resultar ambigua:

Qui va trobar a la Maria? (la frase Qui va trobar la Maria no permetria saber si la Maria és CD o subjecte)

4. Els pronoms febles que poden substituir el complement directe són:

complement directe pronoms febles exemples

1a persona em / ens Em pentino.

Ens pentinem.

2a persona et / us Et pentines.

Us pentineu.

3a persona es Es pentina.

Es pentinen.

CD determinat

(introduït per un article determinat, un

demostratiu o un possessiu)

el / la / els / les Llegeixo el diari / aquest diari / el meu diari... = el llegeixo.

Llegeixo la revista / aquesta revista / la meva revista... = la llegeixo.

Llegeixo els diaris / aquests diaris / els meus diaris... = els llegeixo.

Llegeixo les revistes / aquestes revistes / les meves revistes... = les llegeixo.

CD indeterminat

(no està introduït per un article determinat, un demostratiu o un

possessiu)

en Llegeixo revistes / diaris = en llegeixo.

Llegeixo moltes revistes = en llegeixo moltes.

Llegeixo quatre revistes = en llegeixo quatre.

CD neutre

(això, allò o una frase subordinada)

ho Llegeixo això / allò / el que m'has dit = ho llegeixo.

Tingues en compte que no podem elidir el CD d’una oració si no el substituïm pel pronom corresponent:

En Pere demana que callis .

Eva

Texto

121



En Pere ho demana.

Però no: “En Pere demana”, perquè no hi ha CD i la frase no té sentit complet.

Eva

Texto

122



24. El complement indirecte I2. Morfosintaxi 24. El complement indirecte. Teoria 1. El complement indirecte (CI) és el destinatari de l’acció del verb. És a dir, la persona o la cosa que rep l’acció del verb. Va introduït per les preposicions a o per a.

complement indirecte exemples

un sintagma nominal Faig un jersei al Jordi . Regalarem trencaclosques als nens .

un pronom fort T’ho dedico a tu . Ho direm a ells .

un pronom feble Cada dia li telefono. Llegeix-me el llibre.

una oració

Regalaran roses als que siguin homenatjats . Portaran postres a qui en demani .

2. Els pronoms que poden substituir el CI són: complement directe pronoms febles exemples

1a persona em / ens Em canta una cançó (a mi).

Ens expliquen un conte (a nosaltres).

2a persona et / us Et canta una cançó (a tu).

Us expliquen un conte (a vosaltres).

3a persona li

els

Li canta una cançó (a ell o a ella).

Els expliquen un conte (a ells o a elles).

Eva

Texto

123



25. El complement preposicional I3. Morfosintaxi 25. El complement preposicional. T eoria El complement preposicional o de règim verbal sempre és introduït per una de les preposicions següents: a: Contribuïm a la reconstrucció del campanar amb un donatiu. de: No et descuidis d’avisar-me . en: Sempre penso en vosaltres , quan hi aneu. amb: No s’ha fet mai amb gent com aquella . per: Em preocupo per vosaltres . L’aparició d’una preposició o d’una altra depèn del verb. A continuació, tens una llista d’alguns verbs que normalment van amb preposició.

preposició a preposició de accedir dedicar-se adonar-se parlar acostumar-se exposar-se burlar-se penedir-se afanyar-se obligar descuidar-se recordar-se atrevir-se procedir dubtar riure’s contribuir renunciar oblidar-se queixar-se preposició en preposició amb preposició per entossudir-se tenir interès avenir-se estar d’acord atabalar-se exercitar-se vacil·lar col·laborar fer-se interessar-se pensar conformar-se preocupar-se

Sovint el complement preposicional s’adjunta a verbs que formen una expressió conjunta amb un nom o un adjectiu:

Estic d’acord amb la proposta de celebrar el comiat divendres. Avui estem segurs d’ haver encertat el plantejament.

La substitució pronominal del complement preposicional es pot fer amb les formes hi o en, segons la preposició que l’encapçali:

• quan va introduït per a, en, amb o per, se substitueix amb hi:

La Joana pensa en l’Aina . La Joana hi pensa.

• quan va introduït per de, se substitueix amb en:

Sempre parlen de política . Sempre en parlen.

Cal tenir en compte que hi ha verbs que canvien de sentit (o prenen un matís especial) quan s’usen amb preposició:

Fer-se amb algú. tractar-hi, parlar-hi (≠ fer) Entendre en informàtica. ser especialista en, saber-ne (≠ entendre)

Eva

Texto

124



S3. Morfosintaxi 25. El complement preposicional. T eoria Canvi i caiguda de preposicions Convé recordar que quan el complement preposicional és introduït per la preposició en, aquesta preposició s'ha de substituir per a o de si darrere hi ha un infinitiu.

Es complauen en la preparació de grans festes. Es complauen a preparar grans festes. Pensa en una resolució provisional. Pensa de resoldre-ho provisionalment.

Quan el complement preposicional és una oració introduïda per la forma que, la preposició se suprimeix.

No estic d’acord amb aquesta idea. No estic d’acord que defensis aquesta idea. Estem segurs de la decisió que hem pres. Estem segurs que l’hem encertat amb aquesta decisió.

Eva

Texto

125



26. El complement circumstancial I2. Morfosintaxi 26. El complement circumstancial. Teoria El complement circumstancial (CC) és un complement que indica la circumstància en què té lloc l'acció del verb. Un d'aquests complements pot ser el CC de lloc, que indica el lloc on es produeix l'acció verbal.

Treballo a Suècia. Visc en un poble petit de muntanya. Torna del dentista. Ve de casa del Joan.

Si el CC de lloc indica origen o procedència (va introduït per la preposició de) el substituïm pel pronom en. En canvi, si indica situació o direcció (no va introduït per la preposició de) se substitueix pel pronom hi.

Treballes a Suècia? Sí, hi treballo. Vius en un poble petit? No hi visc. Tornes del dentista? Sí, en torno. Véns de casa del Joan? No en vinc.

I3. Morfosintaxi 26. El complement circumstancial. Teoria El complement circumstancial és un complement que indica la circumstància en què té lloc l'acció del verb. Aquestes circumstàncies poden ser:

– De lloc:

Dinarem a Barcelona .

– De temps:

Dinarem a les dues .

– De manera:

Caminava a poc a poc .

– De quantitat:

Estudien molt .

– De companyia:

Aniré a Madrid amb en Josep .

– D’instrument:

Hem trencat el vidre amb una pedra .

Eva

Texto

126



Pel que fa a la substitució pronominal del complement circumstancial, hem de tenir en compte la preposició que l'introdueix:

• Els introduïts per la preposició de se substitueixen amb el pronom en (excepte el CC de manera que sempre se substitueix per hi, encara que vagi introduït per de).

Véns de casa? Sí, en vinc (CC de lloc) Caminava de pressa? Sí, hi caminava (CC de manera)

• Els introduïts per altres preposicions que no siguin de se substitueixen amb el pronom hi.

Vas cap a casa? Sí que hi vaig. Has trencat el vidre amb la pedra? No hi trencat el vidre. Vindràs amb la Joana? Sí, hi vindré.

Eva

Texto

127



27. El complement del nom I2. Morfosintaxi 27. El complement del nom. Teoria El complement del nom és un complement que acompanya un nom i en precisa el significat. Aquest complement pot estar format per diferents elements:

complement del nom exemples

un o més adjectius un vestit nou

una preposició + sintagma nominal

una pel·lícula de por

una combinació de les dues anteriors

una dona jove i bonica de debò

una oració de relatiu l’home que viu al pis de dalt El complement del nom format mitjançant la preposició de es pot substituir amb el pronom en.

Se sap el secret d’aquest programa � Se’n sap el secret

Eva

Texto

128



28. Els pronoms personals forts

I1. Morfosintaxi 28. Els pronoms personals forts. Teoria Els pronoms personals forts són:

singular plural

1a persona jo, mi* nosaltres, nós**

2a persona tu vosaltres, vós

3a persona ell, ella, vostè ells, elles, vostès

reflexiu si*

ell mateix, ella

si* ells

mateixos, elles

* mi i si sempre van precedits de les preposicions a, amb , de, en, per , contra , entre , sense i envers .

** nós correspon al tractament majestàtic que antigament usaven els representants de certs estaments, com el clero i la noblesa.

Els pronoms personals forts substitueixen noms de persona, duen accent tònic i podem pronunciar-los sols. Es refereixen fonamentalment a les tres persones del discurs:

– qui parla: jo, nosaltres . – qui escolta: tu, vosaltres . – ni qui parla ni qui escolta: ell, ella, ells, elles .

- A part d’aquestes formes tenim els pronoms vostè -ès i la forma vós :

– La forma vostè -ès es refereix a persones que escolten, però utilitzant el verb en 3a persona:

Vostès mengin i callin. Triï vostè mateix.

– El pronom vós també es refereix a una persona que escolta, però utilitzant el verb en 2a persona del plural:

Senyor Andreu, vós compreu el diari cada dia?

- També tenim el pronom reflexiu si (ell mateix, ella mateixa, ells mateixos,

Eva

Texto

129



elles mateixes), que va precedit de preposició i, sovint, reforçat amb el mot mateix :

La noblesa i els pagesos lluitaven entre si. Pensa per si mateix. La Maria està fora de si.

- La forma mi s’usa en lloc de jo darrere de les preposicions a, amb , en,

per , contra , entre , sense i envers :

Vols sortir amb mi aquesta nit? - La forma nós correspon al tractament majestàtic que antigament usaven els representants de certs estaments, com el clero i la noblesa.

Nós , rei d’aquest territori, decretens la llibertat per a tots els empresonats.

Qüestions a tenir en compte: • A l’hora d’escriure una carta has de tenir en compte el grau de formalitat que té i decidir amb quina forma de tractament l’escriuràs:

– De tu , si amb el destinatari hi ha intimitat, franquesa, familiaritat. Tota la carta s'ha d'escriure posant els verbs en 2a persona del singular.

– De vostè , quan hi ha una relació de respecte, fredor i distància. Tota la carta s’ha d’escriure posant els verbs en 3a persona.

– De vós , quan hi ha una relació de respecte cordial i amistosa. Tota la carta s’ha d’escriure posant els verbs en 2a persona del plural. Aquest tractament és el que es recomana en el llenguatge administratiu, oficial i comercial.

• De vegades utilitzem la forma del possessiu, en comptes del pronom personal fort, darrere d’algunes preposicions:

Col·loca’t davant meu . (no: Col·loca’t davant mi .)

• El pronom personal fort nosaltres es pot utilitzar com a plural de modèstia (o d’autor):

Creiem que aquesta època…

En lloc de:

Crec que aquesta època...

Eva

Texto

130



29. Els pronoms febles

I2. Morfosintaxi 29. Els pronoms febles Els pronoms febles són elements gramaticals àtons que assenyalen la substitució de certs elements de l’oració. Els pronoms febles presenten grafies diferents segons si van davant o darrere del verb. Cal, a més, tenir en compte el gènere i el nombre del complement que substitueixen perquè la substitució sigui adequada. Els pronoms febles corresponents als pronoms personals forts són els següents:

davant del verb començat per darrere del verb acabat per consonant vocal vocal consonant em diu m’afaito canta’m vau obligar-me et parla t’aixeques banya’t vaig telefonar-te es vesteix s’enganya llevi’s va adormir-se ens canta ens amaguem rega’ns deixeu-nos us renya us alceu veure-us preneu-vos es dutxen s’abracen van asseure’s van examinar-se

Els pronoms febles van al davant de qualsevol forma verbal conjugada, però l’imperatiu, el gerundi i l’infinitiu sempre els duen al darrere:

canta-la, cantant-la, cantar-la En les formes perifràstiques el pronom tant pot anar al davant (estil més informal) com al darrere (estil més formal):

la va menjar / va menjar-la

Els que substitueixen els complements directe o indirecte són els següents:

davant del verb començat per darrere del verb acabat per consonant vocal vocal consonant el veig l’escolto mira’l escolteu-lo els faig els agafo llegeixi’ls cremeu-los la tinc l’obro aguanta-la regaleu-la les deso les aviso porta-les vaig portar-les ho porto ho aixeco deixa-ho vaig fer-ho li telefono li ordeno telefona-li digues-li els renyo els aviso telefona’ls vaig telefonar-los en vull n’alço canta’n pren-ne

El complement directe (CD) es pot substituir per diversos pronoms: el, la, els , les (i variants), ho i en (i variants).

1. Si el CD és determinat , és a dir, va introduït per un article determinat (el, la, els, les), un demostratiu (aquest, aquesta...) o un possessiu (el meu, el teu...), el pronom que el substituirà serà el, la, els , les (i

Eva

Texto

131



variants):

La nena menja la poma . → La nena la menja. La nena menja el pernil . → La nena el menja. Menja la poma . → Menja-la. Menja el pernil . → Menja’l . Mengeu el pernil . → Mengeu-lo . Mengeu la poma . → Mengeu-la.

Cal recordar que l’apostrofació dels pronoms determinats el i la segueix la mateixa normativa ortogràfica que l’article:

L’estudio (la lliçó) La invento (aquesta història)

2. Si el CD té com a nucli un substantiu indeterminat (és a dir, sense article determinat) o introduït per un quantitatiu (molt, molta, poc, poca...) o un numeral (un, dos...), el pronom que el substituirà serà en.

Tinc llibres . → En tinc. Tinc dos fills . → En tinc dos . Tinc molta gana . → En tinc molta . La nena menja pomes . → La nena en menja. La nena agafa pomes . → La nena n'agafa. Menja pomes . → Menja’n . Mengeu pomes . → Mengeu-ne.

3. Quan el CD és tota una oració o està representat pels mots això o allò , el podem substituir pel pronom ho .

Creia que tothom era bo . → Ho creia. Vull això . → Ho vull. Ella menja allò . → Ho menja. Menja això . → Menja-ho . Menja el que vulguis . → Menja-ho .

En la substitució del complement indirecte (CI), introduït per la preposició a, els pronoms de 1a i 2a persona tenen les mateixes formes pronominals que en la substitució del CD: em, et, ens , us .

Em rento. Em rento les dents. Us veig. Us veig la cara.

Pel que fa a la 3a persona, tenim només dos pronoms per substituir el CI, li (que no s’apostrofa mai) i els , que varien pel que fa al nombre però són invariables pel que fa al gènere:

Telefona a la Maria . → Li telefona. Telefona a en Joan . → Li telefona.

Eva

Texto

132



Ha explicat la lliçó a les alumnes . → Els ha explicat la lliçó. Ha explicat la lliçó als alumnes . → Els ha explicat la lliçó.

Has d’anar en compte a l’hora de substituir el CI, ja que de vegades el substituïm per les formes incorrectes “lis” o “les”, en lloc de els , -los o ’ls , segons que el trobem davant o darrere del verb: Compra el diari al pare . Compra el diari a la mare . � Compra-li el diari. Escriuen una carta als nens . Escriuen una carta a les nenes . � Els escriuen una carta. Escriu una carta a les nenes . Escriu una carta als nens . � Escriu-los una carta. Canta una cançó a les nenes . Canta una cançó als nens . � Canta’ls una cançó.

Si l’atribut va introduït per un article determinat (el, la, els, les) o un demostratiu (aquest, aquella...), el pronom que el substitueix és el, la, els , les (i variants).

L’Antoni és el millor cap . → L’Antoni l’és. Van ser les millors vacances . → Les van ser.

Però quan l’atribut no duu cap element que el determini (ni article determinat, ni demostratiu), el substituïm per ho :

És un bon noi . → Ho és. És metge . → Ho és.

El complement del nom se substitueix per en.

Saps l’origen d’això? → En saps l’origen? El subjecte , quan es pot substituir, se substitueix per en.

Arriba un autocar. → N’arriba un. I3. Morfosintaxi 29. Els pronoms febles

Els complements circumstancials , els predicatius i els preposicionals se substitueixen per hi o per en, segons la preposició que els introdueixi: si la preposició és de, el pronom serà en; si la preposició és qualsevol altra, aleshores hem de substituir el complement pel pronom hi :

Van a Madrid. → Hi van. Vénen de l’Hospitalet. → En vénen. Amagueu la maleta sota el llit . → Amagueu-hi la maleta. Pensa en ella. → Hi pensa.

Eva

Texto

133



Es va descuidar de fer-ho. → Se’n va descuidar. Corren esverades. → Hi corren. També es diu Joan. → També se’n diu.

Cal tenir en compte, però, que quan el complement circumstancial és de manera, el pronom que el substitueix és hi : Camina de pressa. → Hi camina. Els verbs predicatius com trobar-se , presentar-se , tornar-se , etc., substitueixen el complement pel pronom hi :

En Joan s’ha tornat molt brut . → En Joan s’hi ha tornat. Però el complement predicatiu dels verbs fer -se, dir -se, elegir i nomenar se substitueix per en:

T’has fet mal? → Te n’has fet?

Eva

Texto

134



30. La combinació de pronoms S3. Morfosintaxi 30. La combinació de pronoms. Teor ia 1. Ordre de col·locació dels pronoms febles quan es combinen entre ells: reflexiu 1a pers. 2a pers. 3a pers. adverbials se

em, ens

et, us

CI: li, els

CD o atribut: el, la, els, les, en, ho

en, hi

Se’l volia endur. reflexiu+CD determinat Ja t’ho explicaré demà. 2a persona+CD neutre Porta-l’hi . CD+adverbial

2. En cas d’haver-los d’apostrofar, l’apòstrof va tan a la dreta com sigui possible: Me’l dóna / Me l’obre Se’n riu / Se n’oblida Te’l compraré / Te l’enviaré. Els pronoms us, li, hi i ho no s’apostrofen mai, ni tampoc les combinacions se us , li ho ni la hi . 3. Combinació de CD + CI:

• Quan el complement indirecte és singular:

A la major part del domini lingüístic, quan el complement indirecte singular li es combina amb el complement directe determinat —el, la, els, les— es transforma en hi i s’inverteix l’ordre de col·locació:

li + el = l’hi Dóna el llapis al noi. L’hi dóna. li + la = la hi Dóna la ploma al pare. La hi dóna. li + els = els hi Dóna els llibres a l’Anna. Els hi dóna. les = les hi Dóna les plomes a l’Eva. Les hi dóna.

En algunes zones, especialment del País Valencià, la combinació és la següent:

li + el = li’l Dóna el llapis al noi. Li'l dóna. li + la = li la Dóna la ploma al pare. Li la dóna. li + els = li’ls Dóna els llibres a l’Anna. Li'ls dóna. li + les = li les Dóna les plomes a l’Eva. Li les dóna

Eva

Texto

135



• Quan el complement indirecte és plural la combinació es fa seguint els criteris generals CI + CD:

Trameto l'informe als tècnics. Els el trameto.

Trameto el que vaig escriure als tècnics. Els ho trameto.

• La unió d’un pronom amb funció de complement indirecte i un pronom de 1a o 2a persona forma les combinacions següents.

els + em = m’hi Em va presentar als sogres. M’hi va presentar. li + et = t'hi Et van adreçar al president. T’hi van adreçar. els + ens = ens hi Ens recomanaren als consellers. Ens hi recomanaren.

Eva

Texto

136



31. Els pronoms relatius I3. Morfosintaxi 31. Els pronoms relatius. Teoria No s’ha de confondre la conjunció que , que fa d’enllaç entre dues oracions (introdueix una oració subordinada) i no té funció sintàctica, amb el pronom relatiu que . En tots dos casos s’ha de pronunciar amb vocal neutra en el català oriental.

• Observacions sobre el QUE conjunció

o No es pot suprimir: M’han demanat que compri dues garrafes d’aigua. (mai: M’han demanat compri…) Espero que vinguis aviat. (mai: Espero vinguis aviat.)

o No s’ha d’ometre darrere de l’adverbi d’afirmació sí:

Jo no ho crec, però ell sí que ho pensa. (i no: …ell sí ho pensa.)

o No pot anar precedida de preposició:

Espero que vinguis. (i no: Espero de que vinguis.)

• Observacions sobre el QUE pronom relatiu

Com tots els pronoms relatius, d’una banda, substitueix un element (l’antecedent) de l’oració que ha aparegut abans; de l’altra, fa d’enllaç entre dues oracions. Pot fer les funcions de subjecte, complement directe i circumstancial de temps). Vegeu-ne alguns exemples a continuació: El meu germà, que acaba d’arribar, fa cara d’enfadat. El llapis que estàs fent servir és meu. Ens podem trobar el dia que vulguis. En totes tres frases, l’antecedent apareix dins el requadre. En el primer cas, la funció del relatiu és la de subjecte (és com dir: “el meu germà acaba d’arribar”). En el segon, fa de complement directe (“[tu] estàs fent servir el llapis”), mentre que en l’últim, la funció del pronom és de circumstancial de temps.

Eva

Texto

137



S2. Morfosintaxi 31. Els pronoms relatius. Teoria Els pronoms relatius enllacen dues oracions i al mateix temps substitueixen un element de la primera oració: Els pronoms relatius són:

feble que L’home que riu és suec. forts què , referit a coses

qui , referit a persones

La ploma amb què escriu és d’or. El noi de qui et parlava s’espera fora.

compost el qual / la qual, els quals / les quals

Ha arribat la carta de la qual ens vaparlar.

adverbial on El poble on vaig néixer és molt petit. neutre la qual cosa / cosa que Plou molt, cosa que ens impedirà sortir.

El pronom relatiu té una funció sintàctica dins la seva oració. En el quadre següent, trobareu un resum de les funcions que pot fer cada pronom (l’oració de relatiu apareix subratllada i l’antecedent, emmarcat):

pronom funci ons exemples

que subjecte

CD

circumstancial de temps

El noi que va venir és rus.

Compra la nina que em va demanar.

Es va casar l’any que va començar la guerra.

què circumstancial

complement preposicional

El bar en què dina no tanca a l’agost.

El tema de què parla és apassionant.

qui subjecte

CI

complement preposicional

circumstancial

Qui parli sortirà de classe.

L’home a qui entrevistava tenia un tic.

La dona en qui penses no és aquí.

Els nois amb qui sorties eren veïns dels Vidal.

el qual la qual els quals les quals

totes Els obrers, els quals se sentien ofesos, callaven.

No els han donat el permís, la qual cosa és injusta.

on circumstancial de lloc Aquesta és la sala on ens reunim.

Eva

Texto

138



Algunes remarques

• QUE

Les oracions especificatives no porten coma davant del pronom. En canvi, si van entre comes, es pot canviar pel relatiu compost. Això, però, no és possible en les circumstancials de temps ni quan l’antecedent és un pronom personal: Ell, que era un bon home, va fer una mala acció. El teu cosí, que era un bon home, va fer una mala acció. � El teu cosí, el qual era un bon home, va fer una mala acció.

• QUÈ

Aquest pronom relatiu és tònic i es pronuncia amb e oberta i sempre va precedit de preposició i es pot substituir pel pronom relatiu compost el qual , la qual ... No l’has de confondre amb el pronom interrogatiu què , que vol dir quina cosa o quina causa:

No sé què vol. (interrogatiu: quina cosa) No sé per què no calla. (interrogatiu: quina causa) La feina en què treballo m’apassiona. (relatiu)

Errors que has d’evitar quan construeixis oracions de relatiu

1. Fer servir el que , la que , els que , les que darrere de preposició, en lloc de el qual , la qual , els quals , les quals o bé què .

Aquesta és la ploma “amb la que” escric (incorrecte) Aquesta és la ploma amb la qual / amb què escric. (correcte)

Les formes el que , la que , els que , les que només són correctes quan entre l’article i el pronom s’hi pot sobreentendre un substantiu:

Aquest problema és com el que vam fer ahir. Aquest problema és com el problema que vam fer ahir.

2. En la llengua escrita, enllaçar dues oracions per mitjà del relatiu feble que , com si fos una conjunció.

És una fusta “que” se’n fan mobles (no recomanable en l’estàndard escrit) És una fusta de la qual / de què es fan mobles. (pròpies de l’estàndard escrit)

Eva

Texto

139



3. Representar l’antecedent en l’oració subordinada per mitjà del pronom

relatiu i, a més, d’un pronom feble. És una forma pleonàstica innecessària i incorrecta.

És un tema “que” ja “el” sé de memòria. (incorrecta) És un tema que ja sé de memòria. (correcta)

L’escola “on hi” vaig estudiar m’agradava molt (incorrecta) L’escola on vaig estudiar m’agradava molt. (correcta)

4. Usar incorrectament el relatiu possessiu.

Duia un llibre “que” l’autor és amic meu. (incorrecta) Duia un llibre l’autor del qual és amic meu. (correcta)

5. Fer servir “lo que” quan l’antecedent és una oració sencera.

Es lleva d’hora, “lo que” el posa de mal humor. (incorrecta) Es lleva d’hora, la qual cosa / cosa que el posa de mal humor. (correcta)

Eva

Texto

140



32. Els adverbis I1. Morfosintaxi 32. Els adverbis. Teoria

Els adverbis són mots invariables i etimològicament, el terme adverbi significa “al costat del verb”. La seva funció bàsica és complementar el verb, però també pot acompanyar un adjectiu o un altre adverbi.

En Marc menja molt per dinar. (complementa el verb) Fa uns dibuixos molt bonics. (complementa un adjectiu) Treballa molt tranquil·lament. (complementa un altre adverbi)

1. De manera

• bé, ben, com, així, millor, pitjor, alhora, només, almenys, corrents, gairebé, quasi, alt, baix, arreu, arran, fort, fluix,... • La majoria d’adverbis de manera es formen afegint -ment a la forma de femení singular d’un adjectiu: Feliç :feliçment Dolça:dolçament

2. De temps

ara, quan, aleshores, sempre, sovint, mai, després, abans, ja, aviat, tard, avui, ahir, demà, alhora, encara...

3. De lloc

on, aquí, allà, enlloc, dintre, fora, davant, darrere, sobre, sota, amunt, avall, prop, lluny, amunt, ençà, on...

4. De quantitat

almenys, molt, poc, més, quant, menys, tan, bastant, massa, gaire, gairebé, força, prou, gens, res...

5. D'afirmació

sí, oi, també, prou, àdhuc, cert, efectivament...

6. De negació

no, ni, tampoc...

Eva

Texto

141



7. De dubte

potser,probablement...

I3. Morfosintaxi 32. Els adverbis. Teoria

Els adverbis són mots invariables que modifiquen altres elements gramaticals, com verbs, adjectius i adverbis. Ex. Llegeix sovint No s’ho ha passat bé Avui tenim orxata força bona La Carme és més aviat esquerpa Si la funció d’adverbi la fa més d’una paraula, parlem de locució adverbial. Ex. Sempre parla a poc a poc. Hi havia gent a tot arreu . La funció primordial de l’adverbi i de les locucions adverbials dins de l’oració és la de complement circumstancial, que pot ser de manera, quantitat, lloc, temps... Adverbis i locucions adverbials de manera La majoria dels adverbis d’aquest tipus es formen afegint –ment a la forma femenina de l’adjectiu qualificatiu (tranquil·lament, fàcilment...). Ara bé, no tots els adverbis en -ment són de manera. També poden ser:

• de temps : immediatament, actualment... • de lloc : externament, localment... • de quantitat : totalment, aproximadament... • d’afirmació : evidentment, certament... • de dubte : possiblement, segurament...

Vegem un petit recull d’adverbis de manera: Així (0) Bé/ben Mal/malament (1) Millor Pitjor Corrents De pressa A corre-cuita Amb una esgarrapada A les palpentes A les fosques A la babalà d’amagatotis

Expressament A peu coix A coll A collibè D’amagat A la gatzoneta De bracet De puntetes De quatre grapes De reüll A l’engròs Al detall En dejú

De franc A compte En un tres i no res Endebades De debò certament Quasi Gairebé (2) Si fa no fa Sols/solament/només (3) Tot Sobretot (4) Dempeus ...

Eva

Texto

142



Observacions:

(0) Les formes aixís, aixins, aixina, que s’empren col·loquialment, són incorrectes.

(1) Els adverbis mal i ben van davant de l’element que modifiquen, mentre que malament i bé van al darrere. Ex. Això està mal fet. Ho has fet malament.

(2) No s’ha de confondre gairebé (quasi) amb gaire bé (poc bé): Ex. No em trobo gaire bé. Ja gairebé he acabat el treball.

(3) Sols i solament són formes sinònimes (solsament és una incorrecció). (4) No s’ha de confondre sobretot (principalment, per damunt de tot) amb

sobre tot (damunt de tot). Ex. No sé què dir sobre tot això que ha passat... Sobretot no t’oblidis de trucar-me!

- Quan hi ha dos adverbis o més amb la terminació –ment, es pot optar per no suprimir-ne mai el sufix (opció preferible) o suprimir el de l’últim adverbi i deixar-hi el primer. Ex. Va llegir tranquil·lament i serenament Va llegir tranquil·lament i serena.

Adverbis i locucions adverbials de quantitat Quant (1) Molt Poc Bastant Gaire Massa Força Més a més a més Menys Gens (2) Mica Ni mica Ni gota Prou (suficientment)

Amb prou feines Mig A mitges Mig mig Gairebé / quasi (també poden ser de manera) Almenys Pel cap baix Com a mínim Si més no Tant (3) Tan (3) ...

Observacions:

(1) Cal no confondre quan (de temps) i quant (de quantitat). Ex. No recordo quan vam anar a Suïssa.

Has vist quant de sucre he comprat? (2) Cal distingir entre gens i res (pronom equivalent a cap cosa).

Ex. No vull saber res d’això!

Eva

Texto

143



No té gens de paciència. (3) L’adverbi tant s’escriu tan davant d’un adjectiu, un altre adverbi o una

locució adverbial. Ex. Tinc tants diners que no sé què fer-ne. Vine tan aviat com puguis./ És tan simpàtic com tu.

Adverbis i locucions adverbials de lloc Aquí/ací Cap aquí Allà/allí Cap allà Enllà Dalt A dalt Dalt de tot Amunt/enlaire (1) Baix De baix estant Avall/davall (1) Al voltant Darrere/rere Davant

Arran/ran Arreu/pertot Pertot arreu Per totes bandes Damunt Al capdamunt Al capdavall Al capdavant A sobre Sota/dessota/davall Dins/dintre Adins/a dintre Enfora Endins/endintre Endavant/avant

Endarrere/enrere/darrere Enlloc (2) Entremig Fora/defora Enfora Enlaire (3) Lluny On A on Prop A prop ...

Observacions:

(1) Els adverbis amunt i avall indiquen direcció i a dalt i a baix indiquen repòs, situació. Ex. Segueix aquest carrer cap amunt fins que trobis una plaça. Quan arribis a dalt de tot del carrer trobaràs una plaça.

(2) No s’ha de confondre enlloc ( a cap lloc) i en lloc ((en comptes de). Ex. No l’he trobada enlloc. En lloc de salsitxes he comprat botifarres.

(3) Cal no confondre enlaire (amunt) amb en l’aire (volant, per l’aire). Ex. Llança la pilota ben enlaire i després mira d’entomar-la. Mentre l’avió era en l’aire tenia una sensació de mareig.

Adverbis i locucions adverbials de temps Avui/hui Avui dia Demà Demà passat Abans Abans-d’ahir Anit Anit passada Sempre/tothora Mai Sovint

Ara com ara Ara per ara Fins ara Des d’ara Per ara De tant en tant Llavors/aleshores (1) i (2) Abans Primer De primer Aviat/prompte

De tard en tard Tard o d’hora Després Havent + participi (Ex. havent dinat) En acabat De seguida Tot seguit Alhora/ensems (3) Ja Encara

Eva

Texto

144



Quan Ara/suara Enguany Antany

D’hora Tard A deshora Cap al tard

Encara ara Mentrestant(entretant) Al matí, a la tarda... (sempre amb la preposició A)

Observacions:

(1) Són incorrectes les formes llavòrens, allavores, llavonses que s’utilitzen col·loquialment.

(2) No s’ha de confondre aleshores (en aquell moment) amb a les hores (en aquelles hores concretes). Ex. Van arribar al mig del bosc i aleshores van adonar-se que s’havien perdut. No et recomano agafar el metro a les hores de més afluència.

(3) Cal no confondre alhora (al mateix temps) amb a l’hora (puntualment, en el moment assenyalat). Ex. Vols que ens llancem a l’aigua alhora? Arribaran a l’hora de dinar.

S2. Morfosintaxi 32. Els adverbis. Teoria

Els adverbis són mots invariables que modifiquen altres elements gramaticals, com verbs, adjectius i adverbis. Ex. Menja sovint No s’ho ha passat malament Avui tenim cervesa força bona La Carme és més aviat prima Adverbis i locucions de negació Els principals adverbis i locucions adverbials de negació són: no, tampoc, poc, no...pas, no pas, de cap manera, no gens, i ara! Ús de la doble negació

Els mots ningú, res, cap, gens, enlloc i mai , poden tenir sentit negatiu o sentit positiu, segons el context.

Quan tenen sentit negatiu i van davant del verb és recomanable de reforçar-los amb la partícula no .

Ningú no vindrà. Gens, no en volia. Enlloc no es diu. Això mai no ho he

Eva

Texto

145



dit.

Les oracions que s’introdueixen amb la partícula sense no admeten el reforç de no , perquè sense ja dóna el sentit negatiu a la frase. Ex Van portar-li un regal sense que ningú no els ho hagués demanat.

Sentit positiu

Aquests mateixos mots tenen un sentit positiu en oracions hipotètiques o interrogatives.

Que tens gens de gana? (= tens gana?) Si mai m’ho dius... (= si alguna vegada m’ho dius...) Que hi ha ningú? (= hi ha algú?) Que en vols gens? (= una mica)

Ús de la partícula Pas La partícula pas es fa servir en comptes del no a la Catalunya nord: Sé pas qui vindrà En comptes de : No sé qui vindrà o No sé pas qui vindrà. En la resta del territori el pas l’utilitzem per matisar o reforçar la negació en la llengua escrita. La utilitzarem en frases per expressar prohibició ( No vingueu pas avui!) , negació ( no arribarem pas a temps si condueixes tan a poc a poc) , comparació ( m’agrada més el vestit vermell que no pas el taronja) i probabilitat o dubte ( no voleu pas venir a casa meva?). Adverbis i locucions de probabilitat La probabilitat pot expressar-se amb adverbis i locucions adverbials com ara potser, possiblement, potser, potser sí, potser no, tal vegada, tal volta, a la millor, qui sap, qui sap si, si molt convé... . No hem de confondre l’adverbi de probabilitat potser amb la perífrasi verbal pot ser : La Maria ahir es trobava malament i potser avui no vindrà No pot ser que encara no hagis acabat els deures. Cal evitar el castellanisme igual : cal substituir-lo per un adverbi de dubte o per la perífrasi de probabilitat o possibilitat.

Eva

Texto

146



33. Les conjuncions I3. Morfosintaxi 33. Les conjuncions Les conjuncions són mots invariables que serveixen per enllaçar dues oracions o dos sintagmes.

conjuncions de coordinació copulatives i, ni simplement uneixen els elements disjuntives o, o bé indiquen opció obligada distributives ara...ara..., adés...adés..., així... com..., ni...ni..., indiquen alternativa entre dues mig... mig..., tant... com..., qui...qui... oracions adversatives però, tanmateix, altrament, ans al contrari, amb expressen contrarietat o oposició tot, així i tot, sinó que, més aviat, en canvi, per

això, emperò... continuatives encara més, a més, així mateix, i tot, d'altra indiquen successió banda, fins i tot, encara millor, encara pitjor... consecutives o il·latives doncs, així, consegüentment, per tant, en introdueixen una oració, conseqüència, per consegüent, de manera que, conseqüència de l’anterior així que...

1. La conjunció copulativa i mai no pren la forma “e” davant d’una altra i:

Hem visitat Espanya i Itàlia.

2. La conjunció disjuntiva o mai no pren la forma “u” davant d’una altra o:

El gos menja carn o ossos?

S1. Morfosintaxi 33. Les conjuncions Recorda que: 1. La conjunció copulativa i mai no pren la forma “e” davant d’una altra i:

Hem visitat Espanya i Itàlia.

2. La conjunció disjuntiva o mai no pren la forma “u” davant d’una altra o:

El gos menja carn o ossos?

3. No has de confondre sinó i si no , ja que tenen significats diferents:

• sinó: expressa una oposició entre els elements que uneix:

Eva

Texto

147



No m’agrada el jazz, sinó el blues. No tinc gana, sinó set. No vinguis ara, sinó després.

Fixa’t que en aquestes oracions podem prescindir de la forma sinó i repetir el verb:

No m’agrada el jazz. M’agrada el blues. No tinc gana. Tinc set. No vinguis ara. Vine després.

També equival a més que:

No feia sinó plorar.

• si no: És la unió de la conjunció condicional i de l’adverbi de negació:

Si no véns ara, ja ens veurem demà. (en cas que no vinguis ara...) Estudia. Si no , suspendràs. (altrament)

També pot ser una conjunció concessiva més l’adverbi de negació:

Et vaig esperar tres hores, si no més. (o més i tot)

4. La conjunció consecutiva doncs indica conseqüència o opinió, i mai no té un sentit causal. Així, doncs vol dir per tant o “tant sí com no” i mai no es pot substituir per “ja que” o “perquè”:

Fa bo; doncs podem anar a la platja. (per tant)

5. En català no podem prescindir de la conjunció que quan fa d’introductora d’una oració subordinada:

Li demano que tingui paciència. Li agraïm que sigui tan amable.

S3. Morfosintaxi 33. Les conjuncions Les conjuncions són mots invariables que serveixen per enllaçar dues oracions o dos sintagmes.

conjuncions de subordinació causals perquè, que, car, puix, puix que, ja que, com que, vist que, per tal

com... condicionals si, mentre, segons, atès que, mentre que, només que, sols que,

amb que, en cas que, posat que, a condició que...

Eva

Texto

148



finals perquè, que, a fi que, per tal que... concessives malgrat que, mal que, encara que, bé que, si bé, per...que, per bé

que, per més que, tot i que, amb tot i que, ni que... temporals quan, ara que, aleshores que, llavors que, així que, tan aviat com,

com si, tot seguit que, de seguida que, mentre, mentre que, des que, abans que, després que, fins que...

modals així com, tal com, com si, segons, segons que, per por que...

Ús de les conjuncions més conflictives

1. La forma degut a correspon al participi passat del verb deure:

El mal de cap és degut a l’altura. De vegades usem malament aquesta construcció per influència de la construcció castellana debido a, que té un sentit causal:

S’ha enfadat “degut” al teu mal humor.

Aquesta frase és incorrecta i s’ha de canviar per expressions que indiquin raó o causa d’alguna cosa: per culpa de , a causa de .

S’ha enfadat per culpa del teu mal humor.

2. La conjunció perquè pot ser causal (el verb va en indicatiu) o final (el verb va en subjuntiu):

• Causal:

Ho dic perquè vull. (com que ho vull dir, ho dic = motiu)

• Final:

Ho dic perquè em facis cas. (per tal que em facis cas = finalitat)

No confonguis la conjunció final o causal perquè , amb per què i per a què . Per què i per a què són interrogatius que apareixen en preguntes directes o indirectes.

– Per què és la preposició per més el pronom interrogatiu què .

Em vols dir per què plores? (interrogatiu = per quin motiu)

– Per a què és la preposició composta per a més l’interrogatiu què .

Eva

Texto

149



Per a què ho vols, això? (per a quina cosa ho vols, això?) A més, per què pot ser un relatiu que equival a pel qual, per la qual, pels quals o per les quals.

M’agradaria saber les raons per què estàs enfadada. (per les quals, relatiu)

3. La locució conjuntiva posat que és condicional (equivalent a si ), i no pas causal:

Posat que callis podrem escoltar la ràdio.

4.No confonguis la locució conjuntiva adversativa més aviat amb l’expressió més bé (que vol dir millor ):

No és simpàtic; més aviat és força antipàtic. Ho hauries de fer més bé . (millor)

Eva

Texto

150

Nivell Suficiència Teoria Gramatical - Morfosintax i


34. Les preposicions

I1. Morfosintaxi 34. Les preposicions

Les preposicions són mots invariables que serveixen per relacionar parts de l’oració. Podem classificar-les en els grups següents: • preposicions febles o àtones : a, amb, de, en, per • preposicions fortes o tòniques

o simples : contra, devers, entre, envers, malgrat, segons, sense (o sens), ultra, vers;

o compostes : cap a, des de, fins a, per a. preposició a

• Introdueix el complement indirecte : Dóna la mà a la mare. • Introdueix el complement preposicional dels verbs que regeixen aquesta

preposició: S’ha acostumat a la calor. No s’atreveix a dir-ho. • Apareix després de res i seguit d’infinitiu: No hi ha res a fer. • Ocasionalment, s’utilitza davant del complement directe (que normalment

va sense preposició): o davant dels pronoms tothom , ningú , tots , etc.: Estimava a

tothom. o davant de pronoms personals forts: No els va escriure, ni a ell ni a

ella. preposició en

• Introdueix el complement preposicional dels verbs que regeixen aquesta preposició: No tenen interès en els estudis. Pensava en ells.

preposició amb

• Expressa companyia, mitjà, instrument, manera: Vine amb el teu germà. Escriu amb el llapis.

• Introdueix el complement preposicional dels verbs que regeixen aquesta preposició: L’amenacen amb l’espasa. Estic d’acord amb tu.

preposició de

• Expressa una circumstància de lloc : Tornàveu de l’estació. • S’utilitza a les indicacions de carrers i places: la plaça de Catalunya, el

carrer de l’Hospital. • Introdueix el complement preposicional dels verbs que regeixen aquesta

Eva

Texto

151



preposició: No es recorden d’aquell xicot. Parleu de literatura. • Introdueix infinitius que fan funció de subjecte o de CD quan van darrere

del verb principal: M’agrada de saber-ho. Va decidir de deixar-la. • S’utilitza en les expressions: olor de, gust de, de quadres, de ratlles, etc.

preposició per

• Introdueix el complement agent de les oracions passives: Va ser detingut per la policia.

• Indica una circumstància de lloc (de pas): Va entrar per la finestra. • Indica la part o parts d’un indret on s’esdevé una cosa: Tinc llibres

escampats per tot el pis. • Indica una circumstància de temps : Per Pasqua farem vacances. • Indica relacions equivalents a “a causa de”, “amb la intenció de”, “a favor

de”, “en qualitat de”: Ho he fet per tu (per causa teva). Van tallar les carreteres per la nevada.

preposició per a

• Expressa destinació o beneficiari : Aquest llibre és per a infants. Va cantar una ària per a l seu professor.

• Expressa temps (termini fix): Ho hem de tenir per a l 14 de novembre. I2. Morfosintaxi 34. Les preposicions A més de les preposicions, també hi ha locucions prepositives , que estan compostes per una preposició, un altre element i una altra preposició. Les més habituals són les següents: a causa de a excepció de a través de a despit de al llarg de

a desgrat de per por de al peu de al costat de a partir de

a favor de en contra de amb vista a en virtut de a fi de

per tal de per culpa de d’acord amb per mitjà de etc.

En els casos de per tal de i a fi de i altres preposicions que formen part d’una preposició composta (des de , gràcies a , etc.) cal tenir en compte que si van seguides d’una oració introduïda per que , la preposició cau o desapareix: Estem treballant per tal d’ actualitzar la base de dades, però Estem treballant per tal que tingueu la base de dades actualitzada al més aviat possible. A fi de garantir la vostra assistència..., però A fi que puguem garantir la vostra assistència...

Eva

Texto

152



Des d’ ahir que l’esperem. Des que ens ho van dir, estem més animats. Aquesta caiguda de la preposició no només afecta aquestes locucions, sinó que és general a tots els verbs preposicionals quan tenen el complement introduït per que : S’acostuma a la bona vida. S’acostuma que el temps torna a ser fred. No s’adona de la seva presència. No s’adona que no se’n surt tot sol. Estic d’acord amb tu. Estic d’acord que ho fem. Pensa en l’examen. Pensa que pot canviar les coses. S1. Morfosintaxi 34. Les preposicions

Un altre grup de preposicions són les que procedeixen d’adverbis o de gerundis, algunes de les quals han d’anar seguides de la preposició de, d’altres, poden dur la preposició de optativament, i un tercer grup que no l’ha de dur:

+ de (de) (sense de) abans arran després enfora enfront

enmig entorn fora lluny prop

dalt damunt darrere davant dessota

dins dintre sobre sota vora

com com a quant a en tant que

durant mitjançant no obstant tocant a

S2. Morfosintaxi 34. Les preposicions Un dels usos de la preposició de és el valor partitiu, que s’esdevé en els dos casos següents:

• davant d’adjectius, amb el nom sobreentès: Durem dos paquets grossos i un de petit.

• davant de substantius anticipats o repetits pel pronom feble en: En tinc molt, de pa.

S3. Morfosintaxi 34. Les preposicions Per expressar el valor locatiu i temporal , cal tenir en compte les observacions següents sobre les preposicions a i en: preposició a

• Expressa una circumstància de lloc o davant els topònims: Vivim a Tarragona.

Eva

Texto

153



o expressa moviment: Se’n van a l’estranger. o expressa repòs: Érem a casa. o davant l’article determinat: Hi ha un bar a la cantonada. o davant l’interrogatiu quin: A quin carrer viu?

• S’utilitza en les expressions de temps o de manera : A la nit, al vespre, faves a la catalana.

preposició en

• Expressa una circumstància de lloc , davant els demostratius i indefinits: Viuen en aquesta casa. Passarem la nit en algun lloc.

• S’utilitza en expressions de temps de períodes acabats: Ha crescut en quatre dies.

• Davant d’infinitiu , apareix en complements circumstancials de temps : En entrar el director, tothom es va posar dret. (=quan va entrar el director)

En els verbs que exigeixen un complement preposicional , com ara dedicar-se a, pensar en, adonar-se de, avenir-se amb, interessar-se per, etc., cal tenir en compte les observacions següents: • Les preposicions en i amb , quan introdueixen un complement preposicional,

se substitueixen per a o de davant d’infinitiu i cauen o desapareixen davant la partícula que .

• Les preposicions a i de, soles o formant una preposició composta

(gràcies a, des de...) cauen davant la partícula que .

construcció bàsica (amb preposició)

davant d’infinitiu : només a o de

davant que (sense preposició)

A Tinc dret a una pensió. S’exposa a un perill.

Tinc dret a cobrar S’exposa a caure.

Tinc dret que em passin una pensió. S’exposa que l’acomiadin.

DE M'he adonat de tot. Parleu d’allò.

M’he cansat d’esperar Parleu d’anar al teatre.

M’he adonat que ell hi era present. Parleu que cal una solució.

EN Pensa en mi. Es complauen en les festes.

Pensa a / de venir. Es complauen a/de fer festes.

Pensa que vindrà. Es complauen que els invitin.

AMB L'amenacen amb l’expulsió. Estic d'acord amb tu.

L'amenacen a / d’expulsar-lo. Estic d'acord a/de fer-ho.

L’amenacen que el trauran. Estic d'acord que ho fem.

Eva

Texto

154



35. Les formes cap a / cap, fins a / fins i com a / com S2. Morfosintaxi 35

cap a / cap Expressa direcció, proximitat relativa o proximitat en el temps i s’escriu davant de noms, adjectius, numerals, articles i infinitius:

Anàvem cap a les roques. Cap a les vuit ja haurem acabat. Cap al tard vindrà en Jaume. Vaig arribar cap a les deu. Vaig cap a comprar.

La preposició cap a es redueix a la preposició simple cap quan, si no hi hagués la forma cap, no escriuríem la preposició a:

Anàvem cap allà. (si no hi hagués cap, escriuríem “Anàvem allà”) fins a / fins Expressa direcció cap a un lloc o un temps i s’escriu davant de noms, adjectius, numerals, articles i infinitius:

Fins a l dia 12 teniu temps de presentar- vos-hi. Anem fins a Manlleu. Comptarem fins a deu.

La preposició fins a es redueix a la preposició simple fins quan, si no hi hagués la forma fins, no escriuríem la preposició a, o bé davant que:

Fins avui tenim temps. (Avui encara tenim temps) Fins que arribem a Manlleu no pararem. Vindran fins aquí. (perquè diem “vindran aquí”)

Les frases en les quals hi ha la preposició composta des de demanen la preposició composta fins a. També és paral·lel l’ús de les preposicions de... i a...:

Viatjo des de Venècia fins a París. Viatjo de Venècia a París.

No es recomana combinar aquestes formes:

Viatjo des de Venècia a París.

Eva

Texto

155



com a / com com a i com tenen significats diferents: com a equival a “en quantitat de”, “en concepte de”; en canvi, com és equivalent a “igual que”:

Com a professional no puc admetre això. Com a presidenta, declaro inaugurada la sessió.

És tan alt com en Pere. És tan blanc com la neu. La preposició composta com a es redueix a com:

– davant de l’article determinat el, la, els, les – davant de l’article indeterminat un, una, uns, unes – davant els demostratius aquest, aquell...

Et considero com la millor professional. Definim l’hepatitis com aquella malaltia que... Va proposar-ho com una gran solució. Me’l van presentar com el substitut de la Maria. Recorda la diferència entre l’ús comparatiu i l’ús conjuntiu:

És tan bo com el seu pare. (comparatiu) Com que és tan tard, ens n’anem. (conjunció)

Eva

Texto

156

Nivell Suficiència Teoria Gramatical - Lèxic


1. El lèxic català I1. Lèxic 1. El lèxic català Els recursos de què disposem els parlants d’una llengua per formar-ne i ampliar-ne el cabal lèxic són molt diversos, i sovint els apliquem sense ser-ne conscients. Alguns dels més importants podrien ser: heretar d’una altra llengua (en el cas del català, del llatí vulgar )

incorporar lèxic (cultismes ) a partir d’una llengua considerada de cultura (el llatí clàssic )

incorporacions diacròniques (històriques)

adaptacions

adopcions

incorporar lèxic d’altres llengües

incorporacions sincròniques (actuals)

barbarismes

donar a una paraula una categoria gramatical diferent: habilitació (vegeu la unitat 2 de lèxic)

derivar paraules amb sufixos i prefixos (vegeu la unitat 2 de lèxic)

fer paraules compostes de dues o més paraules existents (vegeu la unitat 2 de lèxic)

La majoria del lèxic català prové del llatí vulgar , el llatí que parlava el poble, en certs aspectes diferent del llatí literari. Així, de MATER tenim mare, de DORMIRE tenim dormir, etc. També es recorre al llatí en determinats mots d’origen culte (en aquests casos es recorre al llatí clàssic o literari ). Així, per exemple, del llatí CATHEDRA tenim el mot habitual cadira i el cultisme càtedra. La incorporació de mots d’altres llengües és un recurs molt habitual. Ho ha estat també històricament, de manera que hi ha hagut incorporacions de totes les llengües que han estat en contacte amb el català (són incorporacions diacròniques ). Exemples: sintagma (del grec), safata (de l’àrab), guerra (de les llengües germàniques), ambaixada (de l’occità), etc. A part d’aquestes incorporacions històriques, avui també s’incorporen a la llengua una bona colla de mots provinents d’altres llengües, normalment per designar conceptes nous (incorporacions sincròniques ). Quan s’incorpora a la llengua una paraula estrangera es poden donar dues situacions:

• que s’adapti la paraula a la grafia o a la fonètica catalana (màrqueting; burocràcia, tresillo...);

• que s’adopti la paraula tal com s’escriu en la llengua original (whisky,

Eva

Texto

157



croissant...). Quan es considera que la incorporació d’un mot d’una llengua estrangera no és necessària (perquè ja hi ha algun mot tradicional català per designar el concepte) es parla de barbarisme. Per exemple: bueno (en lloc de d’acord o de bé), almeja (en lloc de cloïssa), etc. Entre els recursos de què disposa una llengua per formar paraules noves sense recórrer a les llengües veïnes podem destacar l’habilitació , la derivació i la composició (vegeu la unitat 2 de lèxic, que dediquem específicament a aquests tres recursos). Els elements lingüístics d’una altra llengua que s’han incorporat i adaptat al català són anomenats manlleus o préstecs , de manera genèrica. Però, a part d’aquest nom genèric, segons la llengua d’origen els donem un nom específic: hel·lenismes (del grec clàssic), llatinismes , basquismes , germanismes (de les llengües germàniques o de l’alemany), arabismes (de l’àrab), mossarabismes (dels dialectes mossàrabs), occitanismes , castellanismes , gal ·licismes (del francès), anglicismes , italianismes , etc. La llengua es transforma imperceptiblement i molt lentament. Una forma lingüística que s’hagi incorporat fa cent anys a la llengua es pot considerar encara una forma “jove”, “poc tradicional”. Per això no ens ha de sorprendre que els diccionaris no recullin formes lingüístiques actuals molt usuals (sostenibilitat, trekking...): hauran de passar uns quants anys perquè se’n pugui valorar la necessitat, la vigència d’ús real, etc. Un diccionari normatiu —en el cas del català, el Diccionari de la llengua catalana, de l’Institut d’Estudis Catalans (en línia a http://dlc.iec.cat)— pretén recollir el lèxic consolidat. Això vol dir que si hi trobem un mot, el podem considerar normal i característic de la llengua, i usar-lo allà on el context el demani. Però també vol dir que hi ha un bon nombre de formes lingüístiques que el diccionari no recull (perquè no s’han considerat prou usuals, perquè són mots estrangers per als quals ja hi ha equivalència catalana, perquè són massa recents, etc.). Si volem, podem usar una d’aquestes formes que el diccionari no recull, però ens convé estar molt convençuts de la necessitat del terme, de l’adequació al context (to, registre), de la inexistència d’un equivalent més habitual, etc. Tot i que les llengües evolucionen, hi ha també una tendència ben natural a intentar protegir-les d’un excés d’incorporacions (lèxiques, però sobretot sintàctiques i fonètiques) que en poden arribar a desvirtuar la fesomia característica. En el cas del català, una llengua envoltada de llengües més poderoses demogràficament, aquest esforç pren més relleu. Per això es recomana una prudència especial en el moment d’admetre formes d’altres llengües, i s’insisteix en la necessitat de conservar l’ús dels mots més habituals (genuïns).

Eva

Texto

158



Les incorporacions necessàries de l’àmbit tècnic o científiques necessiten una fixació formal. L’organisme que s’encarrega d’aquesta fixació en el cas del català és el Termcat, Centre de Terminologia: mitjançant el servei de consultes (adreça electrònica: [email protected]) i els altres serveis de què disposa difon la terminologia normalitzada.

Eva

Texto

159



2. Derivació, composició i habilitació I2. Lèxic. Derivació, composició i habilitació A part de la incorporació de formes lingüístiques d’altres llengües, cada llengua té uns recursos propis que permeten ampliar-ne el cabal lèxic.

derivació formació de mots nous a partir d’un radical o d’un mot afegint-hi sufixos o prefixos

noi → noiet groc → grogor cansar → cansament illa → illenc

composició formació de mots nous a partir de la unió de dos o més radicals o mots

fil+ferro → filferro hispano+argentí → hispanoargentí cara+girat → caragirat

habilitació adquisició d’una nova categoria gramatical

rosa (nom) → rosa (adj.) dinar (verb) → dinar (nom) mirador (adj.) → mirador (nom)

El procés de derivació més habitual és l’adjunció d’un sufix a un radical o a un mot de la llengua. Hi ha determinats sufixos que tenen una càrrega semàntica, és a dir, que incorporen un significat concret a la forma que acompanyen. Així, hi ha sufixos que indiquen una idea de petitesa (diminutius ) com -et o -ó (cotxet, carreró); sufixos que indiquen una idea de grandària (augmentatius ) com ara -às o -ot (xicotàs, vestidot); sufixos que indiquen l’establiment on es fa una activitat com -eria (fusteria, sabateria), etc. Aquesta incorporació de significat ens permet inventar paraules noves i que la resta dels parlants interpretin ràpidament a què ens referim (si algú s’inventés la forma “disccompacteria” podríem deduir que parla d’un lloc on venen discos compactes). A continuació tens una llista amb els sufixos més freqüents, que permeten formar noms, adjectius i verbs: Noms derivats de substantius:

-et, -eta : noiet, noieta -atge : fullatge -ol, -ola : fillol , fillola -eria : fusteria, ferreria -ó, -ona : carreró, pepona -isme : liberalisme -er, -era : caixer, caixera -ada: gentada

derivats d'adjectius:

-or : grogor -itud : esclavitud -ia: alegria -tat, -dat : crueltat, bondat

derivats de verbs:

Eva

Texto

160



-ció : aprovació -dor, -dora : mocador, rentadora -ment : cansament -alla : troballa

Adjectius derivats de noms:

-er, -era : brasiler, brasilera -ut, -uda : cabut , cabuda -í, -ina : alacantí, alacantina -enc, -enca : castellonenc , illenca -à, -ana: ciutadà, ciutadana -ès, -esa : japonès, japonesa


-ós, -osa : grogós , grogosa -et, -eta : nuet, nueta -ot, -ota : lletjot , lletjota -íssim, -íssima : negríssim, negríssima

derivats de verbs:

-ós, -osa : abundós , abundosa -dor, -dora : menjador, menjadora -tori, -tòria : giratori , giratòria -ble : amable

Verbs derivats de noms:

-ar, -ir : arrelar, penedir -ejar : senyorejar -ificar : exemplificar -itzar : martiritzar


-ar, -ir : indignar, emblanquir -itzar : modernitzar -ificar : fortificar -ejar : netejar

També és freqüent l’adjunció de prefixos , com ara pre- (preescolar, preromàntic), vice- (viceministra, vicerector), plus- (plusvàlua, plusmarca), sots- (sotspresident, sotsintendent), etc. Com en el cas dels sufixos, els prefixos que incorporen un valor semàntic: el prefix in- denota negació (inatacable, innegable), el prefix des- denota la idea contrària (desafectat, desabrigat), ex- indica que algú era i ja no és tal cosa (exalcalde, expresidenta), etc. Les paraules amb prefix no porten mai guionet, excepte els substantius que es formen amb el prefix no- : la no-violència, però persona no catalanoparlant. Finalment, l’habilitació consisteix a donar a un mot determinat una categoria gramatical diferent de la que tenia, sense afegir-li cap sufix o prefix. Per

Eva

Texto

161



exemple: del substantiu rosa en fem un adjectiu: “una camisa de color rosa”; del verb esmorzar en fem un substantiu: “quin esmorzar més abundant”; etc. Un tipus de formació força recent és el de les paraules creades a partir d’una forma abreujada: així, de la forma RADAR, corresponent a RAdio Detecting And Ranging, s’ha passat a la paraula de la llengua radar; de SIDA, corresponent a Síndrome d’ImmunoDeficiència Adquirida, s’ha passat a la paraula de la llengua sida, etc. Altres mots que s’han format d'una manera semblant són làser, mòdem, vip, pime, etc. (els dos últims exemples no són recollits pel diccionari, i, per tant, en textos formals pot ser convenient escriure’ls en majuscules, com a sigles). I3. Lèxic. Derivació, composició i habilitació Un altre procés comú de què disposa el català per formar paraules és la composició . La majoria de les paraules compostes s’escriu com un sol mot (compravenda, blaugrana, sordmut, pocavergonya, maldecap, grecoromà, politicosocial, etc.), però posem un guionet per separar els dos formants del compost en els casos següents:

• en els numerals (vint-i-quatre, tres-cents cinquantè, etc.); • en els compostos formats per dos mots catalans, quan el primer formant

acaba amb vocal i el segon comença amb r, s o x (para-sol, compta-revolucions, para-xocs);

• en els compostos en què apareix el nom d’un punt cardinal (nord-oest, sud-africà);

• en els compostos formats amb una voluntat expressiva o repetitiva (nyigo-nyigo, poti-poti, ping-pong).

S2. Lèxic. Derivació, composició i habilitació Així mateix, també escrivim guionet en les paraules compostes en els casos següents:

• quan convé evitar possibles lectures errònies (pit-roig, Bell-lloc); • quan el primer element del compost és una paraula amb accent gràfic

(mà-llarg, pèl-roig); • els compostos adéu-siau, abans-d’ahir i cul-de-sac.

També hi ha compostos formats amb elements d’altres llengües, bàsicament, del grec i del llatí, que són molt comuns i habituals en certs àmbits científics i tècnics: cumulonimbus, cuneïforme, inosclerosi, higròmetre, oftalmoscòpia, etc. Aquests compostos no s’escriuen mai amb guionet.

Eva

Texto

162



3. Sinonímia i antonímia I2. Lèxic 3. Sinonímia i antonímia

sinonímia relació que s’estableix entre dos mots o expressions que comparteixen un significat comú

reunió ⇔ trobada menystenir ⇔ menysprear gel ⇔ glaç

antonímia relació que s’estableix entre dos mots o expressions que denoten un significat oposat

gran ⇔ petit dret ⇔ estirat viu ⇔ mort

Llevat dels sinònims dialectals —escombra ⇔ granera, diners ⇔ doblers, sortida ⇔ eixida, etc.—, en molt pocs casos es pot considerar que dues paraules són totalment sinònimes. Normalment, cada paraula té un matís que la pot fer més adequada que una altra en un determinat context. Així, es poden considerar sinònims got i vas, però a ningú se li acudirà parlar de “els gots sanguinis”. Per tant, convé ser prudents en l’ús dels mots, evitar l’ús de paraules jòquer com cosa, fer, fotre, dallonses, etc., ser tan precisos com sigui possible en la tria lèxica i buscar sempre l’adequació al missatge. També entre les formes antònimes és francament difícil trobar un mot el significat del qual sigui exactament i en qualsevol context el contrari del d’un altre. Així, fi i gruixut es poden considerar antònims, però el contrari de “és un noi molt fi” no és “és un noi molt gruixut”. S2. Lèxic 3. Sinonímia i antonímia Una altra característica que tenen les paraules és la polisèmia , que es produeix quan tenen més d’un significat, com passa amb paraules com boca (d’una persona, del metro, del port), banc (seient, d’estalvis), ull (d’una persona, d’una agulla, de l’escala), ulleres (instrument òptic, taques sota els ulls, pastís).

Eva

Texto

163



4. Locucions i frases fetes S1. Lèxic 1. Locucions i frases fetes Les locucions i les frases fetes són expressions estereotipades que no admeten gaire variació i que tenen un significat que no correspon al significat recte dels seus components. Així, quan diem “aquell xicot ha perdut el cap per la Carme”, evidentment no volem dir que ha perdut la part superior del cos, sinó que està enamorat, que es comporta de manera estranya per l’enamorament, o una cosa per l’estil. Les frases fetes són fruit de la saviesa popular , i reflecteixen el caràcter, els costums, la història d’un poble. Sovint fan referència a realitats que amb el pas del temps han anat perdent vigència, i així és fàcil veure-hi moltes referències a la vida de pagès, al paper que tradicionalment es donava a cada membre de la família, etc. Les frases fetes són molt sovint intraduïbles, perquè juguen amb el doble sentit i amb la ironia . El missatge que transmeten és molt eficaç, i això explica el fet que actualment un dels camps en què es manté força viu l’ús de les locucions i de les frases fetes és el de la publicitat, on sempre es busca l’impacte.

Frase feta Significat acabar la corda callar; perdre la paciència aixafar la guitarra estroncar els plans d'algú aixecar la camisa enganyar altra feina hi ha desentendre's del que no interessa amb tots els ets i uts amb detall anar a la deriva no tenir futur; anar desorientat -ada anar a pams explicar d'una manera ordenada i clara anar a tota brida anar amb rapidesa anar amb compte fixar-se; parar atenció anar amb mitges tintes ser ambigu -igua anar cua dreta mostrar alegria i satisfacció anar de bòlit tenir més feina de la que es pot fer anar fora de camí anar equivocat -ada anar lluny d'osques anar equivocat -ada anar peix no ser entès -esa en una matèria anar-se'n a can Pistraus perdre's anar-se'n al diable perdre's; fer-se malbé anar-se'n en fum perdre sense haver obtingut resultats ara hi corro me'n desentenc arribar i moldre aconseguir amb rapidesa una fita arronsar les espatlles desentendre's; mostrar desconeixement baixar del cel no estar al cas beure's l'enteniment tenir poc seny buidar el pap retreure o dir el que es té ganes de dir calçar pocs punts ser ignorant cantar victòria celebrar el triomf, sovint abans d'hora clavar un juli donar una bufetada

Eva

Texto

164



com ara plouen figues no creure's una cosa comptar les bigues estar distret -a cremar-se les celles posar-hi tot l'esforç deixar garratibat sorprendre deixar amb un pam de nas riure's de les expectatives d'algú demà m'afaitaràs no m'ho crec donar gat per llebre enganyar dormir a la palla ignorar un fet, no adonar-se'n en un tres i no res molt de pressa ensenyar les dents amenaçar estar a la lluna estar distret -a estar a la que salta ser susceptible; estar nerviós -osa estar al cel de les osques estar distret -a estar tocat del bolet no tenir gaire seny estirar les orelles renyar fer beure a galet enganyar fer com si res dissimular fer divendres dejunar fer el paper de met desentendre's fer el sord no escoltar el que no interessa fer festa grossa celebrar fer festa sentir alegria i satisfacció fer l'angelot desentendre's fer l'orni desentendre's fer l'ull viu intentar ser més llest -a que els altres fer orelles de marxant desentendre's fer sortir del mapa apallissar; fer fora algú fer un bunyol equivocar-se; fer una cosa poc polida fer un cap nou apallissar fer un cop de cap decidir-se; arriscar-se fer un nyap equivocar-se fer un pa com unes hòsties no fer negoci fer un salt el cor rebre una sorpresa fer un ull de vellut apallissar fer una cara nova apallissar fer una planxa equivocar-se fer uns ulls com unes taronges mostrar-se sorprès -esa fer-se'n creus sorprendre's; no entendre el que passa ficar l'olla xica dins la grossa celebrar ficar-hi el nas tafanejar ficar-se de peus a la galleda equivocar-se ficar-se en bucs equivocar-se ficar-se algú a la butxaca convèncer fugir de fam i de feina desentendre's perdre la carta de navegar anar desorientat -ada jugar una mala partida enganyar llançar les campanes al vol celebrar abans d'hora llaurar dret portar-se bé mamar-se el dit no adonar-se del que passa matar el vedell gras celebrar estar més content que unes pasqües mostrar alegria i satisfacció mossegar-se la llengua no dir el que es té ganes de dir nedar entre dues aigües ser hipòcrita; no comprometre's no cabre una cosa a la barretina no poder entendre una cosa no estar per brocs no voler perdre el temps

Eva

Texto

165



no estar per orgues no voler perdre el temps no piular no parlar gens ni mica no saber ni la a ser un -a ignorant no saber on es té la cara anar desorientat -ada no ser ni carn ni peix ser ambigu -igua; estar poc definit -ida no ser-hi tot ser una mica boig/boja no tenir de què fer estelles ser pobre -a no tenir dos dits de front obrar de manera poc assenyada no tenir sang a les venes no indignar-se per res no tenir un clau ser pobre -a no tocar de peus a terra ser un -a somiador -a no tocar pilota no encertar-ne ni una no valer un clau no tenir cap valor no veure-hi més enllà del nas tenir poca capacitat d'anàlisi ofegar-se en un vas d'aigua deixar-se atabalar per no-res passar l'arada davant dels bous fer les coses sense seguir l'ordre lògic passar-la magra passar-ho malament pensar amb els peus no tenir seny perdre bous i esquelles quedar-se sense res perdre el cap actuar sense seny perdre el fil distreure's perdre el quest anar desorientat -ada perdre el senderi tenir poc seny perdre el seny actuar de manera imprudent perdre l'oremus actuar sense seny peti qui peti fer alguna cosa malgrat les conseqüències picar ferro fred ser inútil pintar la cigonya fer creure el que no és posar els dits a la boca obligar algú a parlar posar els punts sobre les is deixar les coses clares posar fil a l'agulla anar per feina posar-hi el coll posar-hi tot l'esforç posar-s'hi amb quatre salts aconseguir una cosa amb rapidesa posar-se les mans al cap sorprendre's; desesperar-se prendre el pèl a algú enganyar-lo prometre la lluna en un cove prometre l'impossible pujar la mosca al nas perdre la paciència; irritar-se rebre un fart de llenya ser apallissat rentar-se'n les mans desentendre's d'un assumpte saber fer totes les cares ser un -a hipòcrita sembrar a l'arena fer una cosa inútil sentir ploure fer-se el/la despistat -ada sentir-se al setè cel sentir-se molt a gust ser coix del front no tenir gaire seny ser curt de gambals no tenir gaire seny ser més trempat que un gínjol ser molt eixerit -ida ser de cotó fluix ser molt feble o delicat -ada ser de la pell de Satanàs ser dolent -a ser del que no hi ha tenir dolenteria; ser entremaliat -ada ser predicador en el desert parlar sense que ningú en faci cas ser tot orelles escoltar amb molta atenció ser un baliga-balaga no tenir formalitat en res ser un cap de carbassa ser un -a ignorant ser un tros de pa beneït tenir molta bondat ser un zero a l'esquerra no comptar per a res

Eva

Texto

166



ser una ànima de càntir ser curt -a d'enteniment ser una llengua d'escurçó malparlar amb traïdoria tenir el cap ple de pardals actuar amb poca maduresa tenir estómac ser capaç de tot tenir la mà foradada malbaratar els diners tenir llana al clatell ser fàcil d'enganyar tenir mala peça al teler tenir un problema de difícil solució tenir un cervell de pardal tenir poc seny tenir-hi la mà trencada saber fer una cosa amb molta traça tirar la pedra i amagar la mà causar un dany i amagar-ho treure els drapets al sol criticar treure'n el suc saber treure la substància d'una cosa trobar-se com el peix a l'aigua estar a gust vendre garses per perdius enganyar venir d'Arbeca no estar al corrent del que passa voler fer entrar el clau per la cabota voler tenir raó de totes maneres voler tocar el cel amb la mà voler fer una cosa impossible

Eva

Texto

167

Índex dels continguts...

Documents