Quesits o perquens(regiment de sanitat itractat de fisiognomonia)Girolamo Manfredi

ed. Antònia CarréBarcelona: Barcino (Els Nostres Clàssics, B. 25),2004, 314 pp.

Una de les línies d’investigació queAntònia Carré ha seguit amb mésdecisió durant els últims anys és l’es-tudi de textos mèdics medievals encatalà. I un dels fruits més interes-sants de la seva recerca és el llibreque tenim a les mans, com ja ho vaser la seva edició dels Aforismes d’Hi-pòcrates.Totes dues obres s’emmar-quen en el procés de traducció detextos de filosofia natural i medici-na que va tenir lloc a la Corona d’A-ragó des de finals del segle XIII i prin-cipis del XIV, en el si dels profundscanvis socials que varen marcar elsúltims segles medievals de l’Occidentllatí. L’interès social creixent pergarantir la salut va generar una grandemanda d’obres cientificomèdiquesescrites en llengua vulgar per tal depoder ser enteses pel públic no uni-

versitari, fenomen conegut com amedicalització de la societat. El públicabraçava des de nobles a mercaders,però especialment els pràctics de lamedicina sense formació acadèmica(cirurgians, barbers, etc.), obligats ainstruir-se per poder seguir exercintel seu ofici.

Un bon exemple de la difusiód’obres de caràcter mèdic en verna-cle és la traducció catalana intitula-da Quesits o perquens, que ens ha per-vingut en una única edició impresa aBarcelona el 1499 per Pere Posa, elprimer català documentat que esdedicà al negoci editorial. L’estudid’aquest incunable presentava unenigma inicial: l’atribució a Albert elGran que apareixia a l’encapçalamentde l’edició, i que tots els cataloga-dors havien acceptat com a vàlida.L’assignació d’obres apòcrifes aautors prestigiosos com Aristòtil,Albert el Gran o, en el context cata-là, Ramon Llull i Arnau de Vilanova,era un procediment habitual perdotar el text de major autoritat ipromoure’n la difusió, cosa que feiasospitar de l’autenticitat de l’auto-ria. Després d’una llarga recerca, el2001 Antònia Carré i Lluís Cifuen-tes van donar a conèixer la identifi-cació correcta: es tracta del Liber dehomine. Il Perché (1474), del metge iastròleg bolonyès Girolamo Manfre-di. Concretament, la traducció cata-lana procedeix de l’edició napolita-na de l’obra (impresa per Francescodel Tuppo el 1478), l’única en què esprodueix la falsa atribució. Malau-radament, el traductor i les circums-

tàncies de la traducció catalana res-ten encara desconeguts.

El Liber de homine és una obradivulgativa escrita en italià que vagaudir d’una enorme difusió i quees va traduir al català (1499) i al cas-tellà (1567). En consonància amb laseva intenció didàctica, Manfredi uti-litza l’estructura de la literatura deproblemes, en forma de preguntes(‘quesits o perquens’) i respostes;una estructura que té el seu inici enels Problemata pseudoaristotèlics.L’obra consta de dues grans parts:la primera és un regiment de sani-tat; la segona, un tractat de fisiogno-monia. El regiment de sanitat estàdividit en set capítols, reestructuratsen sis en la traducció catalana perfer-los coincidir amb les sis coses nonaturals del galenisme que hi sóntractades, les quals integren l’entornde l’ésser viu i hi estableixen unainteracció tan íntima que en deter-mina l’estat de salut. Manfredi lesordena així: el menjar i el beure, elvetllar i el dormir, l’exercici i elrepòs, l’evacuació i la repleció, l’ai-re i l’ambient, i, per últim, els movi-ments de l’ànim. Pel que fa al trac-tat de fisiognomonia, conté tretzecapítols, atenent a diverses parts delcos, del cap als peus.

L’edició dels Quesits o perquenss’inicia amb un complet estudi intro-ductori en què s’analitzen, d’una ban-da, les circumstàncies de GirolamoManfredi i la seva obra, i de l’altra,les característiques de la traducciócatalana. L’editora conclou que ésuna traducció fidel i de qualitat, pro-

85

Notes bibliogràfiques

NOTES BIBLIOGRÀFIQUES

86

va que l’anònim traductor posseïaels coneixements de medicina neces-saris per portar a terme amb èxit laseva tasca, i prou perícia per corre-gir amb encert alguns errors pre-sents al text italià.

Per a l’edició de l’obra, a bandad’acarar la traducció amb l’incuna-ble napolità, s’han tingut en comptela primera edició italiana (Bolonya,1474) i la traducció castellana. Laconfrontació de tot aquest materialha permès a la curadora esmenaramb fiabilitat els errors atribuïbles altraductor, ja siguin d’interpretació ode lectura, incloses algunes supres-sions respecte al text italià. Els errorstipogràfics, abundants en les obresnascudes de la primera impremta,també han estat corregits i registratsa l’anotació.

La inclusió d’un extens i elabo-rat glossari al final de l’obra evital’excés de notes lingüístiques.Aquestinstrument, indispensable per a lacomprensió del text, es presentadividit en dos grans blocs: el primerestà dedicat a la terminologia mèdi-ca emprada als Quesits i es comple-menta amb una llista de termessobre alimentació que forneix unpanorama dels aliments consumitsa l’edat mitjana i les propietats queels eren atribuïdes. La segona partconté termes generals de difícilcomprensió. En totes les entradeses defineix el mot i se’n dóna la pri-mera documentació. El glossari con-densa els coneixements mèdics quees desprenen de l’obra i, succinta-ment, familiaritza el lector amb elsconceptes de la medicina galènicamedieval. La seva aportació, però, vamolt més enllà: constitueix una einafonamental a l’hora d’elaborar unfutur diccionari de termes cientifi-comèdics del català medieval. Lallengua castellana ja gaudeix d’unaobra lexicogràfica d’aquestes carac-terístiques; en el cas del català, encanvi, a banda dels diccionaris d’Al-cover i Moll i de Coromines, sola-ment es disposa d’alguns glossaris

inclosos en edicions de textos cien-tífics.Alguns estudiosos, entre elsquals destaca Antònia Carré, fa anysque reivindiquen la necessitat d’a-quest diccionari i treballen per fer-lo realitat.

El didactisme que amara els Que-sits o perquens permet que el lectors’aproximi amb comoditat a la cièn-cia de finals de l’edat mitjana.De bensegur que alguna de les respostesarrencarà un somriure al lectormodern; per exemple, aprendrà queels homes nascuts a les regions méscaloroses són negres perquè la inten-sa calor crema l’embrió dins lamatriu; que la carn del porc es paeixmillor i nodreix més perquè és lamés semblant a la carn humana; quenormalment s’esternuda dues vega-des seguides, una per cada forat delnas, o que l’embriac no articula béels mots perquè la humitat del vi fainflar la llengua, que és com unaesponja, i n’entorpeix el moviment.

L’estudi i l’edició de textos cien-tífics com la traducció del Liber dehomine, contextualitzant-los en el side la societat i dels corrents histò-rics que els van generar, a banda detreure a la llum petites joies fins arapoc conegudes, permet ampliar elconeixement lexicogràfic de la llen-gua catalana medieval. Les aporta-cions d’aquesta línia de recerca bene-ficien alhora la història de la culturacatalana i la història de la ciència.

RAQUEL PARERA

Vidas y amores de lostrovadores y sus damasMartín de Riquer

Barcelona: El Acantilado (Narrativa del Acantilado, 74),2004, 234 pp.

Vida i aventures delcavaller valenciàdon Pero MaçaMartí de RiquerBarcelona: Quaderns Crema(D’un dia a l’altre, 18), 2004,126 pp.

Llibre de tresed. Martí de RiquerBarcelona: Quaderns Crema(Sèrie gran, 19), 1997, 74 pp.

Aprofitant el bon moment de l’edi-torial de Jaume Vallcorba (aniversa-ri, reconeixements i l’èxit indiscuti-ble de l’aventura espanyola d’ElAcantilado), l’editor ha aprofitat perendegar una sèrie de reedicions delseu fons en general, i de l’obra deMartí de Riquer en particular. L’es-forç es justifica, sobretot, si tenimen compte que alguns d’aquestsvolums pertanyien a la gairebéintrobable col·lecció d’El Festín deEsopo de Sirmio. Penso, per exem-ple, en la reedició de les poesiesd’Arnaut Daniel curada pel mateixMartí de Riquer. Aquí, però, escomentaran altres obres de Riquer:les Vidas y amores de los trovadoresy sus damas, la Vida i aventures delcavaller valencià don Pero Maça i elLlibre de tres.

MOT SO RAZO

Hi ha una nova Bibliografia dela literatura occitana medievalanual a l’espai Narpan(www.narpan.net).

Sabrina Galano, Blandin diCornovaglia,Alessandria, Edi-zioni dell’Orso, 2004, 225 pp.

L’any 1995, a Barcelona, l’edito-rial del Círculo de Lectores i Gala-xia Gutenberg van editar el llibre deMartí de Riquer titulat Vidas y retra-tos de trovadores, amb el subtítol deTextos y miniaturas del siglo XIII. L’e-dició de Quaderns Crema ha res-pectat tant la introducció com latraducció castellana dels textos.Però, per desgràcia, ha prescindit dela versió original occitana, amb laqual s’acarava la traducció de Riquera l’edició de 1995.A més a més, nos’han reproduït les 179 miniaturesde trobadors i trobairitz, sens dub-te per motius de producció. Pertotes aquestes raons, amb l’elegàn-cia habitual dels productes posatsal mercat per Vallcorba, sembla ques’hagi tingut la voluntat de fer unaversió accessible d’un llibre segura-ment descatalogat i de preu exces-siu. Benvingut sigui, doncs, el llibre,encara que no es pugui gaudir de lesbelles il·luminacions de l’edició ante-rior. Entre d’altres raons, perquè, acanvi, continua oferint una reeixi-da feina de compilació i d’interpre-tació tant dels trobadors estudiatscom del context en què els va tocarviure i en què van desenvolupar laseva obra. I, sobretot, perquè algu-nes vides de trobadors són verita-bles novel·les breus, sovint d’unabellesa i d’una intensitat insospita-des. Del recull, per exemple, en des-tacaria, si n’hagués de triar algunes,la de Bernart de Ventadorn (pp. 36-40), la de Giraut de Bornelh (pp. 43-47), la de Bertran de Born (pp. 50-78), la de Gaucelm Faidit (pp.89-100), la de Dalfin d’Alvernha (pp.132-138), la de Peire Vidal (pp. 155-160), la de Raimon de Miraval (pp.160-174), la de Raimbaut de Vaquei-ras (pp. 187-195), la popular i famo-sa vida de Guillem de Cabestany(pp. 215-223) o la de Rigaut de Ber-berzilh (pp.81-87). D’aquest bellcavaller d’Aquitània, que trobavamillor que no pas parlava, s’explicaque es va enamorar de la filla de Jau-fré Rudel. Rigaut, després de ser

acceptat per la dama, la va cantaramb el senyal de «Millor que dama».Un dia, una altra dama va cridar eltrobador i li va declarar la sevaadmiració per la paciència quedemostrava envers la «Millor quedama». Li va proposar de fer-lo elseu amant si oblidava la filla de Jau-fré Rudel. Rigaut, finalment, va acce-dir a les proposicions d’aquestasegona dama, que aleshores, el vaobligar a acomiadar-se de la prime-ra. La filla de Jaufré li va pregar queno marxés perquè en aquellmoment estava disposada a conce-dir-li el plaer que el trobador haviadesitjat durant tant de temps. Elsprecs de la dona no van fer canviard’opinió Rigaut, però quan va pre-sentar-se a la seva nova dama, no esva trobar amb la rebuda esperada.De fet, la segona dama el va refusarargumentant que el mateix quehavia fet amb la filla de Jaufré Rudelli faria a ella si l’acceptava. Rigaut esva entristir molt i va decidir tornara demanar mercè a «Millor quedama», però ella el va refusar. Lla-vors va fugir a una petita casa albosc i va decidir que no en sorti-ria mai més fins que recuperés lamercè de la seva dama. Moltesdames i molts cavallers van pregara Rigaut que sortís del seu refugi,però ell es mantenia ferm i deia queno ho faria mai sense la mercè dela seva dama. Quan els cavallers i lesdames van sentir això, van anar apregar a la dama que perdonés eltrobador. Aleshores, la dama va dirque el perdonaria si cent dames icavallers enamorats li ho demanes-sin de genolls i amb les mans juntes.Així ho van fer i Rigaut va ser per-donat per la seva dama.

Segurament, dels tres llibres res-senyats aquí, el més personal i en elqual es reflecteix d’una manera mésevident els coneixements i l’ofici del’autor és la Vida i aventures del cava-ller valencià don Pero Maça. A par-tir de materials d’arxiu dispersos,Riquer esbossa la vida d’un dels

senyors del noble llinatge aragonèsdels Maça. De fet, Riquer no noméss’acontenta a donar forma a la bio-grafia de don Pero Maça, sinó querecula fins a l’avi, també don Pero, ials seus conflictes amb Pere elCruel (capítol primer); a l’àvia, Isa-bel Cornell (capítol segon) i al pare,don Pero Maça de Liçana, sobretotpel que fa a la seva intervenció imort al setge de Catània (capítoltercer).Tot amb tot, el gruix de l’es-tudi, lògicament, el constitueix lavida de don Pero Maça: la seva infan-tesa i formació (capítol quart), elsorprenent casament amb BriandaCornell, germana de la seva àvia(capítol cinquè); la seva intervencióal setge de Balaguer (capítol sisè),els enfrontament amb Joan Vilara-gut (capítol setè), les seves relacionsamb la infanta Caterina i Juan deMendoza (capítol vuitè), els desei-ximents amb les famílies Boil i Fajar-do (capítol novè); fins arribar alsdarrers testimonis documentals dela vida de l’atrafegat noble de laCorona d’Aragó (capítol desè).El volum inclou, a més, en apèndix,la Dispensaçió de la senyora de Moxén, composició de 146 versosd’hexasíl·labs apariats (comentadaa les pp. 24-26) composada per al’àvia de don Pero Maça, Isabel Cor-nell.Tot el llibre està dominat per lavoluntat explicativa de l’autor. Defet, Riquer aconsegueix perfilar totauna nissaga de l’alta noblesa valen-ciana des del primer terç del segleXIII a la segona meitat del XV i, alho-ra, oferir al lector un retrat viu,penetrant i fidel de la societat delsegle XV. Fonamentalment dels bre-gosos cavallers de la tardor medie-val tan presents al nostre imagina-ri gràcies a dues grans novel·les comel Curial i el Tirant.

Afegeixo a aquesta ressenya elLlibre de tres, que va ser editat ja faalguns anys.Aquest interessant recullparòdic d’aforismes, que ha estatmenys divulgat que altres edicionsde Martí de Riquer, evidencia la mes-

87

NOTES BIBLIOGRÀFIQUES

88

tria de l’editor per mostrar-nos enben poques pàgines els aspectesessencials del text i situar-lo en uncontext que el faci entenedor. Enaquest cas Riquer ens fa parar aten-ció als elements que condueixen auna lectura paròdica i ens demos-tra amb un exemple l’interès que elLlibre de tres podia despertar entreel públic contemporani. L’edició ano-tada del recull ve seguida de l’ediciófacsímil del breu text a partir delmanuscrit de la Bibliothèque Inguim-bertine de Carpentras (folis 60-65);que, desgraciadament, sovint no s’a-caba de llegir amb facilitat.

Per acabar, m’agradaria destacarque tots tres llibres demostren, i amés de diverses maneres, que éspossible fer coincidir l’erudició ambla divulgació. Justament per aquestaraó, al meu parer, tants llibres deMartí de Riquer han esdevingut clàs-sics. Perquè són llibres que no hanrenunciat al rigor acadèmic, però quetenen una clara voluntat de ser ente-sos pel màxim públic possible i per-què aconsegueixen despertar l’inte-rès i la passió cap a la literatura i lacultura de l’edat mitjana, que l’autori editor d’aquests tres llibres resse-nyats traspua en cada una de lesseves nombrosíssimes obres.

XAVIER BONILLO

La prudència del’escolar catòlic ialtres escritsArnau de Vilanova

Introducció de Carles Mensa.Tr. de Jordi Raventós.Barcelona: Facultat deTeologia de Catalunya;Fundació EnciclopèdiaCatalana, (Clàssics delCristianisme, 93), 2002, 221 pp.

Al segle XIII, molt abans que les cièn-cies i les humanitats s’independitzes-sin de la casa comuna,Arnau de Vila-nova (ca. 1240-1311) va combinar ladocència universitària i la pràctica dela medicina amb incursions valentesen la literatura filosòfica i teològica.Esperit independent i visionari,Arnauva protagonitzar la seva aventuraintel·lectual en un moment de fortacrisi de l’Església, que perdia hege-monia cultural davant l’empenta deles universitats i lideratge espiritualdavant dels sectors que preconitza-ven —i practicaven— el retorn al’austeritat del cristianisme primitiu.

Arnau va ser metge de cambrade Pere el Gran, Alfons II i Jaume IId’Aragó i va posar els seus coneixe-ments mèdics al servei dels papesBonifaci VIII, Benet X i Climent V.Només l’enorme prestigi assolit coma metge va salvar-lo de caure en l’a-natema i de ser condemnat com aheretge. Bonifaci VIII el va amones-tar amb unes paraules que han esde-vingut famoses: «Ocupa’t de medici-na, i no de teologia, i t’honorarem».I és que a Montpeller, on aleshoresensenyava medicina, Arnau de Vila-

nova havia entrat en contacte ambles doctrines de Pèire Joan Olieu is’entossudia a enfuriar la jerarquiaeclesiàstica amb la redacció i difusióde textos apologètics.

Arnau havia après hebreu i litera-tura rabínica amb l’expert orientalis-ta Ramon Martí i va mantenir sempreestrets lligams amb la cultura jueva.Coneixia la tradició talmúdica d’exe-gesi de les Escriptures i la mística caba-lística, i va aplicar aquests coneixe-ments a l’hermenèutica teològica. Elcentre de gravetat de l’obra teològi-ca d’Arnau és l’obsessió per l’adveni-ment de l’Anticrist —que s’havia d’es-devenir, segons els seus càlculs, el1378— i la fi del món. Seduït per lesdoctrines visionàries de Joaquim deFiore, Arnau demana el retorn de l’Es-glésia als ideals dels primers cristians,amb les credencials d’obscures reve-lacions i d’unes interpretacions moltpersonals de l’Escriptura.

Aviat farà seixanta anys que vanaparèixer a la col·lecció Els NostresClàssics (1947) els dos volums —Es-crits religiosos i Escrits mèdics— de l’o-bra catalana d’Arnau de Vilanova, acura del pare Miquel Batllori i ambpròleg de Joaquim Carreras. Els tex-tos mèdics en llengua llatina veuen lallum d’ençà 1975 a la sèrie Operamedica omnia, dirigida per l’equip deMcVaugh,Garcia Ballester i Paniagua.Les obres teològiques llatines, perla seva banda, s’han anat publicant al’Arxiu de Textos Catalans Antics des de1988, a cura de Josep Perarnau. Elvolum que ressenyem posa en circu-lació per primera vegada la traducciócatalana —clara i precisa com el lla-tí d’Arnau— de cinc d’aquests tex-tos: les especulacions cabalístiques del’Allocutio super significatione noministetragrammaton; dos tractats apoca-líptics,el De mysterio cymbalorum Eccle-siae i l’Ars catholicae philosophiae; i dostractats de temàtica pròpiament espi-ritual: el Tractatus de prudentia catho-licorum scolarium i l’Allocutio christini.

Tal com és habitual en els volumsde la col·lecció «Clàssics del cristia-

MOT SO RAZO

NOVETATS DE LITERATURA

OCCITANA

Isabel de Riquer i MaricarmenGómez Muntaner,Las cancionesde Sant Joan de les Abadesses.Estudio y edición filológica y musi-cal, Barcelona: Reial Acadèmiade Bones Lletres, 2003, 94 pp.

Joan Castellnou, Compendis dela conoxença dels vicis que·spodon esdevenir en los dictatsdel Gai Saber, Cagliari : CUEC,2003, 269 pp.

Carol Sweetenham i Linda M.Paterson,The ‘Canso d’Antioca’:an Epic Chronicle of the First Cru-sade, Ashgate,2003,XI + 363 pp.

nisme», el llibre arrenca amb unapresentació molt completa de l’au-tor i la seva obra. L’exhaustiva intro-ducció de Jaume Mensa (pp. 7-45),autor d’importants treballs sobre lafaceta espiritual d’Arnau de Vilano-va, incorpora un generós aparat denotes que permet al lector interes-sat de conèixer l’evolució de labibliografia arnaldiana, aprofundiraspectes especialment complexos ivalorar hipòtesis, que si no són defi-nitives, resulten sempre suggerents.En l’apartat «Arnau de Vilanova i elseu temps» se’ns informa dels aven-ços de la investigació més recent, queha permès «desfer» una biografiafabulosa, i es presenten les tres caresde la figura polièdrica d’Arnau: met-ge, «diplomàtic» i teòleg reformista,un vessant que històricament haestat mal conegut (p. 16). L’apartat«L’obra teològica d’Arnau» recons-trueix l’aspra polèmica escatològicamantinguda amb els teòlegs de Parísi amb l’orde dominic —una polèmi-ca que havia de marcar el canvi d’o-rientació dels textos arnaldians.Així,l’obra teològica d’Arnau, que enca-ra no té una edició crítica comple-ta, es divideix en tres etapes: faseprepolèmica (1292-1297); fase polè-mica (1297-1305) i fase postpolèmi-ca (1305-1311).

Entre 1297 i 1305 Arnau de Vila-nova va mantenir una aferrissadapolèmica sobre la fi dels temps ambels filòsofs i els teòlegs professionals.Durant aquests anys Arnau va aban-donar el mètode exegètic proper ala càbala per escrutar, en comptesde les lletres i les grafies del textbíblic, les paraules i les proposicionsgramaticals; va decidir, a més, substi-tuir les especulacions abstractessobre l’ésser diví per la publicacióde l’anunci concret de la vinguda del’Anticrist i de la posterior fi delstemps.Aquestes tesis apocalíptiquesdesencadenen la polèmica, que s’o-rigina a París però s’escampa aviat al’àrea catalana i provençal. Els adver-saris d’Arnau neguen la possibilitat

de conèixer per revelació bíblica ladata de la vinguda de l’Anticrist. L’any1305 Climent V atura la discussió icrea les condicions per desactivar label·ligerància d’Arnau.A partir d’a-quest moment, recuperada la sere-nor,Arnau escriurà obres de taran-nà obertament espiritual.

Tot i la gran varietat de gèneresliteraris emprats i les circumstànciesdiverses que van motivar-ne la redac-ció, el conjunt dels textos teològicsd’Arnau de Vilanova està articulat peruna sèrie d’idees essencials. Mensaparla de cinc idees «que podríemconsiderar més fermes i menys ins-trumentals» (p. 28): 1) assoliment dela veritable noblesa a través de l’«espi-ritualització» de la realitat sensible—l’antropologia fonamenta els plansde reforma, la teoria del coneixementi el concepte de teologia arnaldians;2) confiança en les capacitats huma-nes de conèixer Déu, amb una claracontinuïtat entre coneixement reve-lat i coneixement natural; 3) necessi-tat d’una reforma individual— a lamanera dels beguins, que seguien alpeu de la lletra els valors evangèlics—i col·lectiva —la reforma dels cos-tums ha de ser promoguda pel papa,amb la col·laboració dels reis;4) cons-ciència de viure en els temps darrers,uns anys que són teològicament relle-vants perquè l’anunci apocalíptic had’estimular els cristians vers la con-versió; 5) la teologia autèntica, queArnau anomena «exposició o demos-tració catòlica», es basa sempre en larevelació divina i no contradiu la lògi-ca de la raó. El tercer dels apartatsde la introducció,«La posteritat d’Ar-nau de Vilanova», ressegueix la con-trovèrsia doctrinal i la persecució dis-ciplinar de què van ser objecte lesobres d’Arnau. L’apartat introducto-ri del volum té com a colofons unacronologia completa (pp.34-38) i unabibliografia desglossada en tres blocs(pp. 39-45), que inclou informaciósobre les edicions i estudis de les cincobres editades en el volum i estudisde caràcter general.

Dues de les cinc obres publica-des corresponen a la fase prepolè-mica d’Arnau. La primera, l’Allocutiosuper significatione nominis tetragram-maton (El significat del Tetragràmma-ton, 1392), porta fins a les darreresconseqüències el treball hermenèu-tic que havia iniciat el dominicRamon Martí. Arnau fa l’exegesi deltetragràmmaton, primer en llenguahebrea i després en llatí, i interpre-ta cada lletra segons la seva forma,la sonoritat i el lloc que ocupa enl’alfabet. El Tractatus de prudentiacatholicorum scolarium (La prudènciade l’escolar catòlic, d’abans de 1297)és un tractat sobre la saviesa.

Les altres tres obres s’han deconsiderar polèmiques. El De myste-rio cymbalorum Ecclesiae (El misteri deles campanes de l’Església, 1301) recu-pera, en una versió més acadèmica,les tesis apocalíptiques que Arnauhavia exposat a París. La Philosophiacatholica et divina (Art de la filosofiacatòlica) és una ars, una tècnica queha de permetre a tothom d’identifi-car l’Anticrist i els seus seguidors afi de poder-se’n defensar. La influèn-cia del franciscà espiritual Pèire JoanOlieu hi és ben notable: Arnau n’a-profita l’esquema de la teologia dela història i el té en compte a l’ho-ra de defensar la pobresa evangèli-ca. A l’última de les obres traduïdesen aquest volum, l’Allocutio christini(Al·locució de l’imitador de Crist sobreles coses que convenen a l’home, de1304-1305), Arnau descriu com hade ser el príncep cristià.

Martí de Riquer va escriure:«Perquè Arnau de Vilanova fos ungeni només mancà una cosa: quel’Anticrist i la fi del món s’haguessinesdevingut al segle XIV».Alegrem-nosde tots dos fets: que el seu error eldeixés tan a prop de la genialitat —patrimoni de Ramon Llull— i queels lectors d’avui, gràcies que el mónencara roda, puguem assaboriraquests textos plens de misteri.

DAVID GUIXERAS

89

NOTES BIBLIOGRÀFIQUES

90

Lo desconhort,Cant de RamonRamon Llull

ed. Josep BatallaBarcelona: ObradorEdendum, 2004, 148 pp.

Obrador Edèndum, amb Lo descon-hort, Cant de Ramon, tot just acabad’estrenar-se com a col·lecció lite-rària dedicada a la cultura produïdaa Europa, amb un èmfasi especial enel període que abasta fins a l’èpocamedieval. Els seus responsables handefinit així el seu projecte editorial:«inicialment, l’àmbit d’edició serà lacultura humanística —filosòfica, teo-lògica i literària—, encara que noexcloem abraçar també el de lesciències naturals».

L’edició de Josep Batalla, divul-gativa i amena, consta d’una àmpliaintroducció dividida en sis apartats,cada un dels quals rep un títol pro-cedent del mateix text de Lo descon-hort. La primera d’aquestes seccionsens trasllada a la realitat de RamonLlull, a la darreria del segle XIII, mar-cada per la inestabilitat econòmi-ca, la caiguda de Sant Joan d’Acre ila repressió inquisitorial de totamanifestació religiosa que s’allunyide l’ortodòxia cristiana. En segonlloc, presenta un resum biogràfic quedestaca la voluntat apologètica deLlull a l’hora de «consirar del mónson estament». En altres mots, con-vèncer els infidels de la veritat cris-tiana. A continuació, Batalla inclouun relat dels esdeveniments a l’en-torn de la il·luminació de Randa, ésa dir, quan segons la Vita coetanea «el

Senyor il·lustrà la seva ment, donant-li la forma i manera de fer el llibre,mencionat més amunt, contra elserrors dels infidels», i també delsanys posteriors d’estudi i reflexió.Seguidament, sintetitza en poc mésde trenta línies l’originalitat de l’artlul·liana: no només es tracta d’un sis-tema d’explicació de la realitat a tra-vés de l’ús d’un llenguatge de baselogicomatemàtic, sinó també d’unmètode teològic (scientia quaedamsancta), una ciència infosa per Déuper a la conversió dels infidels. Lavoluntat de l’editor de no ometreel fracàs de l’empresa missionera delbeat és present a tota l’obra: l’arsinveniendi veritatem havia topat ambla incomprensió del papat i la man-ca de suport d’una gran part de lanoblesa.Ramon Llull es trobà llavors,a la vellesa, decebut per l’acollimentdels seus projectes i pel tracte d’o-rat conferit per alguns dels seuscontemporanis.

Finalment, i abans de recollir lesobres rimades de Llull (Lo desconhorti Cant de Ramon), Batalla situa elspoemes cronològicament (1295 i1300 respectivament) i en el contextque els correspon, això és, desprésde l’esfondrament del projecte vitald’aquest «català de Mallorques».També, a més d’un breu estudi delgènere dels dos textos —a mig camíentre la consolatio, la confessio i l’apo-logia pro vita sua—, en fa un estuditemàtic, estructural i estilístic queinclou diversos gràfics que acostenel lector no especialitzat a la gènesid’aquests dos poemes de RamonLlull. Per exemple, el gràfic queacompanya l’anàlisi del Cant deRamon mostra l’estructura recurrentde les idees centrals del poema. Elvolum també recorre la transmissiód’ambdós textos a través dels diver-sos testimonis que se n’han conser-vat. Batalla hi inclou les abreviaturesde les sèries d’obres i de les antolo-gies de Ramon Llull a fi d’agilitzar laconsulta de les notes a peu de pàgi-na.També hi ha un apartat bibliogrà-

fic i un recull de sigles de còdexs,editors i abreviacions.

Lo desconhort és un debat en versentre dos personatges, un ermità —un «home assenyat»— i un Ramonque no troba consol perquè ha per-dut l’art inspirada per Déu i el«gauig» de contemplar, en la conver-sió del no creient, un conhort espi-ritual. L’ermità convida Ramon a revi-sar el seu programa artístic. El diàlegacaba quan l’«home assenyat» admetque el projecte de Ramon és el «pusprofitós tractat» i manifesta la volun-tat d’adhesió a l’empresa del «folld’amor». El Cant de Ramon és unpoema autobiogràfic en què Llullconta en primera persona el seuencontre amb la veritat i demanal’adhesió del públic receptor al pro-jecte vital de l’autor.

Tot i que el text establert perPagès no era l’única opció possible,és el que Batalla empra com a base,per bé que en divergeix puntual-ment. L’ortografia ha estat regularit-zada i segueix les edicions de Riqueri Alòs-Moner. L’aparat crític, que apa-reix sota el text dels poemes, contéles diverses lliçons (ja siguin adiafo-ries, ja siguin errors, ja siguin inno-vacions) que reporten els diferentseditors, amb la referència als manus-crits que les transmeten.A més, ésd’agrair que Batalla s’hagi preocupatd’incloure diverses notes a peu depàgina que aclareixen molts aspec-tes que en les edicions precedentsel lector havia trobat a faltar. L’edi-tor ha afegit un glossari per tal d’a-gilitzar la lectura d’aquells que noestan habituats a barallar-se amb lallengua de Ramon Llull. Finalment, caldir que la present edició de Lo des-conhort, Cant de Ramon prova, unavegada més, que el rigor filològic noestà renyit amb la voluntat divulga-tiva del text.

JOANA ÁLVAREZ

MOT SO RAZO

Llibre de Sent Soví,Llibre de totesmaneres de potatgesde menjar i Llibre de totes maneres de confits

ed. Rudolf Grewe,Joan Santanach i Amadeu-J. Soberanas Barcelona:Barcino, (Els NostresClàssics B,22) 2004,327 pp.

En aquests temps que corren lamoda ha aportat gran prestigi a l’artculinari: veiem com els chefs s’hanconvertit en personatges famosos iel seu treball és reconegut i valoratarreu. La televisió és plena de pro-grames de receptes i fins i tot en elsúltims Sant Jordi hem pogut con-templar com llibres de cuina esde-venien autèntics líders de vendes.Però els llibres de cuina i el món deles receptes no són nous; en catalàtenim un bon corpus de receptarismedievals que il·lustren com es cui-nava i com es menjava entre elssegles XIV i XV. Un d’aquests textos,el Llibre de Sent Soví, ja va ser edi-tat el 1979 per Rudolf Grewe, filò-sof i matemàtic barceloní de parealemany. Grewe va ser professoruniversitari durant molts anys alsEstats Units i gran afeccionat a lacuina i al col·leccionisme de llibresde receptes. Gràcies a tot aquestbagatge, es va convertir en un estu-diós de la cuina medieval catalana,reconegut i celebrat per molts. Mésencara quan va editar el Llibre de

Sent Soví que li va merèixer fervo-rosos elogis per part de gastrònomsde reconegut prestigi com NèstorLuján. Els seus estudis i aquella edi-ció van ser l’inici de l’interès perla cuina catalana medieval com uncamp més de la història i la socio-logia d’aquella època.

L’edició de 1979 mostrava eltext de 220 receptes medievals, ambuna interessant introducció sobrel’art de la cuina de l’època, els ingre-dients, els estris, la cuina pròpiamentcatalana, la sala de menjar, elscomensals catalans i la literaturaculinària medieval (amb especialatenció a la catalana).Tot un pou desabers i curiositats que a vegadeses llegeixen més com una novel·laque no pas com la introducció a unaedició d’un text medieval. El text del’edició partia d’una versió del llibreconservada a Barcelona i hi feiacorreccions a partir d’una altra ver-sió del text conservada a València,el Llibre de Sent Soví, pròpiament dit.Es tracta, certament, de dues ver-sions d’un mateix text, però duesversions molt diferents: la de Bar-celona, el Llibre de totes maneres depotatges de menjar, és molt mésampliada, i sembla que la versióvalenciana sigui una de les sevesfonts, però no l’única. La segona edi-ció del Llibre de Sent Soví, aparegu-da el 2003, és una revisió actualit-zada de l’edició de Grewe, benvàlida.Va a càrrec de dos estudio-sos de contrastada solvència filolò-gica,Amadeu-J. Soberanas i Joan San-tanach, que han intervingut sobretoten qüestions filològiques: han con-frontat i editat separadament elsdos textos, el valencià i el barcelo-ní, amb què Grewe havia construïtla seva edició. D’altra banda, s’am-plia el volum amb l’edició crítica, acura del mateix Santanach, del Lli-bre de totes maneres de confits, unrecull de trenta-tres receptes més,bàsicament de dolços, que Greweja volia editar per completar el seuLlibre de Sent Soví.

Les receptes que es poden tro-bar en tots aquests llibres són benpeculiars i mostren una cuina ambuns ingredients coneguts, però ambl’estranyesa que suposa per al lec-tor modern l’absència dels produc-tes vinguts d’Amèrica, que protago-nitzaran una autèntica revolucióculinària.També és interessant veu-re com la cuina es realitzava bàsica-ment a la llar de foc (amb cassoles,o rostint-hi la carn directament), i laimportància del forn, sobretot perfer pa, però també per a altres plats.De receptes, n’hi ha de carn i depeix (seguint el calendari litúrgic),amb ingredients de tot tipus. Himanca, però, la vedella, el bou i lavaca (pel seu cost), mentre que l’a-viram és la carn més apreciada. Pelque fa al peix, no es coneixia el baca-llà ni les arengades, però de la res-ta hi apareix gairebé tot, fins i tot elsalmó. Salses i guarniments comple-taven les diferents coccions de lacarn i el peix i, curiosament, s’ela-boraven i se servien a part. Moltessón agredolces: un gust una micaallunyat dels paladars actuals (enca-ra que la influència de la cuina orien-tal o grega torna a posar de modaaquest sabor). En les postres hi tro-bem gran quantitat de fruites confi-tades i pans de fruits secs (que tam-bé s’utilitzaven molt en els plats decarn i peix), coques i pans de pes-sic, etc. No cal dir que el ventall dereceptes és amplíssim, que és moltmillor el que pot explicar el llibreque no pas aquestes ratlles i queseria interessant que algú s’atrevísa fer plats com les faves amb llet d’a-metlles, els pastissos de carn, lespeces de carn farcides de diversosingredients i després rostides o qual-sevol altra de les receptes. D’aques-ta manera aquesta edició es conver-tiria en un receptari pròpiament dit,una eina útil a la cuina, que és l’ob-jectiu amb què va ser redactatdurant l’edat mitjana.

ENRIC BASSEGODA PINEDA

91

NOTES BIBLIOGRÀFIQUES

92

Le Cycle de La BelleDame sans Mercy:Une anthologiepoétique du XVe siècle(BNF ms fr. 1131)Alain Chartier, BaudetHerenc,Achille Caulier

ed. David F. Hult (amb Joan E.McRae)París: Champion (ChampionClassiques, «Moyen Âge», 10)2003, 611 pp.

Alain Chartier, notari, diplomàtic isecretari al servei reial, escriptor deprestigi en llatí i en francès, és cone-gut sobretot pel poema de temàti-ca amorosa La Belle Dame sans mer-ci, escrit l’any 1424, que va assolir unressò extraordinari i una àmplia difu-sió més enllà fins i tot del seu domi-ni lingüístic.Així, en una època enquè la poesia no es traduïa i encaramenys la poesia en vulgar, es con-serven tres traduccions en vers delpoema de Chartier: Francesc Oliverel va traduir al català, Carlo delNero a l’italià i Richard Ros a l’an-glès. Per a l’estudi de la versió cata-lana del poema —una traducció dequalitat, conservada en cinc manus-crits, coneguda i imitada—, el llibrede David F. Hult és benvingut per-què dóna les claus per entendre lainsòlita i peculiar difusió de La BelleDame sans merci.

Mostra de l’èxit que va tenir elpoema de Chartier al segle XV són,d’una banda, els quaranta-quatremanuscrits i les diverses edicionsimpreses que el conserven i, de l’al-tra, el debat literari que va generar,

que és justament l’objecte d’estudidel llibre de David F.Hult. L’anàlisi dela transmissió manuscrita de l’obrade Chartier revela que La Belle Damesans merci es llegia al segle XV inse-rida dins d’un cicle —del qual eral’eix central— format per rèpliquesi seqüeles del poema, com ara l’Ac-cusation contre la Belle Dame sans mer-ci de Baudet Herenc o La CruelleFemme en Amour d’Achille Caulier.Hult tracta a fons diverses qüestionsrelacionades amb la difusió i la recep-ció de La Belle Dame sans merci finsara poc o gens estudiades i edita perprimera vegada junts en un volum—acompanyats de traducció al fran-cès modern— alguns textos l’origeno el comú denominador dels qualsés el poema de Chartier.

L’edició va precedida d’un estu-di introductori en què Hult comen-ta els episodis més significatius de lavida d’Alain Chartier, lligada estreta-ment al futur rei Carles VII de Fran-ça i als esdeveniments polítics de l’è-poca, el període més fosc de laGuerra dels Cent Anys.També fa unbreu repàs d’alguns aspectes gene-rals de la seva obra, escrita entre1414-1430 i difosa, tal com mostrenels prop de dos-cents manuscritsconservats, en tres tradicions —obrallatina, prosa francesa i obra poèti-ca— que semblen adreçar-se apúblics diferents. Hult situa La BelleDame sans merci i el debat posteriordins la tradició literària francesa, ambl’encert de no perdre mai de vista ellector medieval i els gustos de l’èpo-ca.Així, es planteja per què La BelleDame sans merci entusiasmava tantels seus contemporanis fins al puntde convertir-se en un best-seller: sibé la presència d’amants tristos,pàl·lids i llangorosos i de damescruels i despietades és present en latradició des dels trobadors, l’excep-cionalitat de La Belle Dame sans mer-ci, el que en determina l’èxit i encénla polèmica literària, s’explica peraltres motius, com ara pel discursanticortès de la dama, tan allunyat

del codi poètic imperant (el famósvers de la Belle Dame «les yeulx sontfaiz pour regarder», per exemple,topa de ple amb una de les al·lego-ries estrella de l’època, la dels ullscom a herald portador del missatgeamorós), però, sobretot, per la trà-gica i gens metafòrica mort del pro-tagonista (les referències a la mortper amor, un mer joc retòric en lapoesia de l’època, esdevenen «reals»en el poema de Chartier). En aquestrecorregut per la gènesi i recepciódel poema, es tracten també altresqüestions, com el precedent de laQuerelle du Roman de la Rose inicia-da per Christine de Pisan —de ca-ràcter més privat i de difusió reduï-da—, la filiació de La Belle Dame sansmerci amb determinats gènerescaracterístics del segle XIV francès—dits, debats i judicis d’amor— obé la influència que Chartier i elsseus contemporanis reben d’autorsde la generació anterior com Jean deGarencières i Oton de Grandson (laimportància del qual explica, perexemple, la inclusió d’un recull depoemes seus en el cançoner catalàVega-Aguiló). Es comenten també elspoemes editats —amb resums del’argument— i es dóna una visió glo-bal de la querelle, que és d’una exten-sió considerable: comprèn totes lescomposicions que Arthur Piaget vaincloure als articles publicats a Roma-nia amb el títol de «La Belle Damesans merci et ses imitations». D’a-quests poemes, Hult en destria lescontinuacions de La Belle Dame sansmerci i n’exclou pràcticament totesles imitacions i textos afins. Un copanalitzada la tradició manuscrita (pera la qual segueix de prop l’impres-cindible treball de J. C. Laidlaw, ThePoetical Works of Alain Chartier), escullcom a manuscrit base el 1131 de laBibliothèque Nationale (Pc segonsles sigles de Laidlaw). L’autor avisa,però, que la seva no és una veritableedició crítica —per a la qual caldriaeditar cadascun dels poemes teninten compte tota la tradició manuscri-

MOT SO RAZO

ta—, sinó que el seu objectiu ésreproduir un document (el còdexPc) per reflectir un determinat estatde la recepció del cicle. El manuscritPc,molt voluminós, no es reprodueixsencer, però aquesta mancança que-da compensada per una descripcióforça completa del còdex, amb unapartat dedicat a la llengua i als hàbitsdel copista. Finalment, l’autor expo-sa els criteris que s’han seguit pertraduir els textos al francès modern.

A la part central del llibre, s’e-diten —acompanyats de traducció—La Belle Dame sans merci i un seguitde textos essencials del cicle, que espot resumir així: les primeres reac-cions a La Belle Dame sans merci sónles Lettres en prose de les dames i delsseus pretendents, acusacions queChartier respon amb l’Excusation;Baudet Herenc escriu la primera con-tinuació del poema de Chartier, l’Ac-cusation contre la Belle Dame sans mer-ci (modernament titulat Parlementd’Amour), en què la Belle Dame és jut-jada i condemnada; l’anònim autor deLa Dame Loyale en Amour reprèn eljudici de Baudet Herenc, el revisa ideclara la Belle Dame innocent; a LaCruelle Femme en Amour d’AchilleCaulier, el procés que exculpava laBelle Dame és anul·lat a petició d’unamic de l’enamorat mort i la BelleDame convocada de nou davant eltribunal, que també condemna l’au-tor de La Dame Loyale en Amour; tan-ca el cicle Les Erreurs du jugement dela Belle Dame sans merci —editatsfragmentàriament en apèndix—, enquè els hereus de la Belle Dame,morta després del judici de La Crue-lle Femme, reclamen justícia. A mésde totes aquestes seqüeles directes,els manuscrits contenen altres poe-mes de contingut i estil semblants,tant de Chartier mateix —és el casde la Complainte pour la mort de sadame i Le Débat de Réveille Matin—com d’altres autors —per exemple,l’Hôpital d’Amour d’Achille Caulier—,obres que també s’editen en aquestvolum.

La part final inclou un dossieramb diversos textos —en destaquenels fragments dels Erreurs du Jugementde la Belle Dame sans merci—,un apa-rat de variants doble —una seccióper a les lliçons rebutjades del manus-crit base i una altra per a variants sig-nificatives d’altres manuscrits—, unabibliografia força completa i actua-litzada, una cronologia, un índex denoms propis i un glossari.

Per a l’obra d’Alain Chartier iper a la literatura francesa medieval,l’aparició del llibre de David F. Hultrepresenta un enfocament nou iimportantíssim sobre La Belle Damesans merci, ben diferent del de la his-toriografia francesa tradicional, quemassa sovint ha menystingut, si nol’ha omesa directament, bona partde la tradició poètica dels segles XIV

i XV, eclipsada per l’atenció atorga-da a la figura de François Villon. Lle-gir La Belle Dame sans merci tal comens proposa Hult vol dir fer-ho comho feien els lectors del segle XV, perexemple el marquès de Santillana(vegeu el manuscrit conservat de laseva biblioteca que conté La BelleDame sans merci i els poemes queatribueix a Chartier en el Prohemio),però sobretot implica, d’una ban-da, valorar en la seva justa mesurauna tradició poètica de la qualGrandson és un dels màxims expo-nents, i, de l’altra, situar Chartier enel lloc que realment li pertoca en laliteratura romànica.

MARTA MARFANY

La FavolaGuillem de Torroella

ed. Anna Maria CompagnaRoma: Carocci (Bibliotecamedievale, 94), 2004, 159 pp.

Anna Maria Compagna,professora dela Universitat Federico II de Nàpols,que ja havia editat La Faula per alRepertorio informatizzato dell’antica let-teratura catalana (www.rialc.unina.it)l’any 2000, ara n’ofereix, en aquestacol·lecció divulgativa, una edició ano-tada i amb traducció italiana.

L’edició ve precedida d’una breuintroducció, dividida en dotze epí-grafs, que dóna compte d’alguns delsaspectes més importants per inter-pretar un text que encara provocaforça maldecaps a la crítica. Percomençar, recull la informació cone-guda sobre l’autor i l’obra, recordantla documentació relacionable ambl’autor i també els dubtes i conjectu-res al voltant de la seva identitat.Segueix un resum força detallat de latrama argumental:Guillem de Torro-ella, narrador i protagonista, viatja,per art d’encantament, a una illa para-disíaca i fantàstica on troba el reiArtur, malalt a causa d’una visió quereflecteix la seva espasa sobre la pèr-dua dels antics valors de la cavalleria;Torroella rep com a missió explicaraquesta visió i el seu viatge al mónartúric. Després Compagna se cen-tra en les fonts literàries de La Faula,en el gènere i en la lectura políticade l’obra.Acaba amb «l’attualizzazio-ne» de l’obra, que tracta bàsicamentl’episodi del Tirant inspirat en La Fau-la on, a les festes celebrades durant

93

NOTES BIBLIOGRÀFIQUES

Continua la publicació de la sèrieIntavulare, dedicada a la descripciódels cançoners occitans i francesos:

I/3: Venezia, Biblioteca Nazio-nale Marciana,V (Str.App. 11 =278), ed. I. Zamuner, Modena:Mucchi, 2003, 188 pp., 9 ILL.

I/4: Firenze, Biblioteca MediceaLaurenziana,P (plut.41.42), ed.G. Noto, Modena: Mucchi,2003, XIV + 196 pp.

94

la visita dels ambaixadors del Soldà,un grup d’actors representa un entre-mès en què Morgana busca el reiArtur i el troba, casualment, a la cort;tant el personatge d’Artur i el dis-curs moral que fa sobre el bongovern i la cavalleria com altres ele-ments de l’episodi estan influenciatsdirectament per La Faula.

La narració de Torroella ha sus-citat diverses interpretacions, sobreles quals encara no hi unanimitat crí-tica: per una banda, s’ha llegit en l’o-bra un missatge de moral col·lectiva,sobre la decadència i els vicis de lanoblesa contemporània i els valorsantics perduts de la cavalleria;per l’al-tra,diversos autors han proposat unalectura política de l’obra, determi-nada per les circumstàncies de l’em-presonament de Jaume IV de Mallor-ca el 1349. Compagna és partidàriade la lectura política de La Faula. Laintroducció i les notes al text inter-preten l’obra segons aquesta lectura.Compagna proposa fins i tot la ideaque les llacunes d’algun dels manus-crits que contenen La Faula podrienser conseqüència d’algun tipus decensura per raons polítiques.De totesmaneres, aquesta lectura política ésactualment una hipòtesi discutible:molts elements que s’usen per ava-lar-la (com, per exemple, l’anomena-da esperança bretona aplicada alsseguidors de Jaume IV, o el fet queArtur estigui reclòs, com Jaume IV,dins una gàbia) també serveixen perrefutar-la o per posar-la en dubte (enreferència als exemples anteriors, elrei Artur nega qualsevol possibilitatde retorn, i en la Queste du Graal ja hiapareix un rei darrere unes reixes).La lectura política ocupa una gran partde l’estudi introductori, que no toca,en canvi, altres aspectes que ajuda-rien a aclarir el significat moral i tam-bé el significat literari de l’obra.Tro-bem a faltar l’anàlisi del missatgemoral, explícit en el text, el dels refe-rents no artúrics, que són igualmentabundants, i la visió de l’obra com acreació literària,que s’apropia la matè-

ria artúrica i altres tradicions literà-ries per fer un text propi. En aquestsentit,Compagna tampoc no parla deltítol del text, que podria indicar lavoluntat de la ficció per la ficció.

El text de l’edició de Caroccicorrespon a l’edició del Rialc del2000 de la mateixa autora.Tanma-teix, en canvia alguns criteris: nor-malitza l’accentuació, col·loca guionsentre verb i pronom i corregeix ladistribució d’alguns punts volats.Compagna ha elegit per a ambduesedicions un dels quatre manuscritsconservats de l’obra (ms A), l’úniccomplet. En alguna ocasió corregeixla versió amb les lliçons dels altresmanuscrits (sobretot els ms M i U;aquest últim és el manuscrit base uti-litzat per l’edició de Bohigas i VidalAlcover [Guillem de Torroella, La Fau-la,Tarragona:Tàrraco: 1984]). En con-sonància amb la intenció divulgati-va de la col·lecció, l’edició no portaaparat de variants ni cap indicació ojustificació sobre el treball d’edició,aspectes per als quals ens hem deremetre al Rialc.

La traducció a l’italià comprèn eltext íntegre: recordem que la narra-ció en vers de Torroella, escrita encatalà occitanitzat, consta de parla-ments en un peculiar francès en bocad’Artur, de Morgana i d’una serp. Latraducció és clara, força literal, pertal de servir de suport a la lecturadel text original. N’intenta conser-var al màxim la forma: s’estructuraen vers (sense rima),manté en gene-ral els mateixos sintagmes que encada vers original i, quan és possible,també l’ordre de les frases. Les notesque acompanyen el text volen aju-dar el lector no especialitzat a seguirel desenvolupament de la tramanarrativa. Ofereixen també paral·lelsamb elements de les novel·les artú-riques: aporten molts exemples depersonatges i motius de la matèriade Bretanya que tenen alguna sem-blança amb La Faula o podrien haver-hi influït (a vegades sense remarcarles reelaboracions respecte al motiu

artúric). Com en el cas de la intro-ducció, però, la densitat de notesreferides a altres tradicions literà-ries que intervenen en l’obra és moltmenor. Haguessin complementat lainterpretació del text, per exemple,el model de La Faula del rossinyol (untext de la tradició pròpia catalana,utilitzat per construir el marc narra-tiu), la tradició de l’autoencàrrec perjustificar l’obra o la Carta del PresteJoan (molts elements que apareixena l’illa on Guillem troba Artur tenenla font aquí).

Aquests aspectes complementa-ris no fan sinó apuntar a la riquesadel text de Torroella i la necessitatque els estudiosos continuïn inves-tigant-ne els aspectes encara foscos.Aquesta nova edició de La Faula ésuna excel·lent notícia per al granpúblic, però sobretot per al públicitalià, perquè permet conèixer i lle-gir còmodament, amb la traduccióíntegra, aquest clàssic català tan inte-ressant com entretingut.

MONTSE FERRER

PoesieFolquet de Marselha

ed. Paolo SquillaciotiRoma: Carocci (Bibliotecamedievale, 86), 2003.

Si em permeteu l’anacronisme, elmillor elogi que podria desitjar unpoeta és que Dante li reservi unacadira al Paradís i el situï a l’inici dela poesia de tota una nació. Folquetde Marselha fou mereixedor d’a-

MOT SO RAZO

quest elogi.Aquest trobador llunyà,que va néixer a Itàlia i va escriure enoccità, va trepitjar les corts del segleXII, i la seva poesia va ser copiada sen-se interrupció fins que va caure enmans de Dante un segle després.Aquest no només va hostatjar-lo alParadís, sinó que va decidir que serial’únic poeta mereixedor de la glòria,mentre els altres pateixen al Purga-tori i a l’Infern de la Commedia.

Com acabo d’escriure, la Com-media suggereix que Folquet de Mar-selha va ser la primera pedra delcamí de la lírica italiana.Això és comdir que de Folquet naixerà Dante,que va engendrar Petrarca, que vaengendrar Ariosto, que va engendrarLeopardi.Dante tenia les seves raonsper aclaparar l’antic poeta amb unaresponsabilitat d’aquesta magnitud.Hom creu que la primera poesia ita-liana neix amb els sicilians; que entreels sicilians el primer va ser Giaco-mo da Lentini, i que el primer poe-ma de Lentini, el fundador d’una novatradició, fou «Madonna,dir vo voglio»,que està inspirat en un conegut poe-ma de Folquet.Tant si és cert com sino, no podem dubtar que el troba-dor va esdevenir un model per a lalírica italiana del segle XIII, i que laseva fama va ser tan gran que Boc-caccio fins i tot va convertir-lo en unpersonatge faceciós del Decameron.És un acte de justícia, doncs, que elmillor editor de Folquet sigui un ita-lià i, en conseqüència, un deutor dela tradició que, ni que fos simbòlica-ment, aquell va inaugurar.

La poesia amorosa de Folquet,segons la crítica, tendeix a l’abstrac-ció: en els seus versos s’hi respira uncert to moral que s’encarna en per-sonificacions i jocs lògics. La seva líri-ca, en efecte, pot arribar a satisferl’intel·lecte, però rarament apel·la alsaspectes sentimentals. Els primerspoetes italians van considerar queaquests trets eren una virtut, peròel nostre segle, que encara duu asobre el llast del Romanticisme, elsveurà com un defecte. L’edició de

Squillacioti, que és la versió divul-gativa de la que ell mateix haviapublicat el 1999, intenta resoldreprecisament aquestes claus formals,morals i lògiques que fan de Folquetun poeta de primera línia.

No cal que arribem al final de laressenya per dir-ho: l’edició que ensocupa és un luxe filològic. El pròlegexamina de manera breu però com-pleta els aspectes cabdals de la vidai l’obra del trobador: la seva biogra-fia, la seva fama i la seva influència enla lírica italiana, els seus models, elsseus trets formals i l’estat de la qües-tió tal com es presenta després d’unsegle de bibliografia crítica. Els tex-tos estan editats sense aparat devariants (que sí que apareixen a l’e-dició crítica de 1999) i estan acom-panyats per notes escrites amb unrigor i una meticulositat certamentenvejables.En l’anotació,hi destaquenen especial els paral·lels amb altrestextos trobadorescos, tot i que no himanca la recerca de fonts o l’aclari-ment d’expressions poc habituals.

L’únic retret que podem fer aaquest llibre no ateny l’editor, sinó l’e-ditorial. La disposició tipogràfica, enmoltes pàgines, enterboleix la lectu-ra i la consulta del llibre. Un bonexemple n’és la bibliografia de les pp.46-53, on s’acumulen les entradessense cap sagnat; les pp. 46-53 sónencara més farragoses, perquè s’hiamunteguen referències a llibres i arti-cles sense divisió en paràgrafs i ambuna barreja de cursives, romanes,negretes i elzeberianes que acabenasfixiant el lector més ben disposat.

És una alegria poder ressenyarun llibre tan breu i, alhora, tan com-plet com el que tenim a les mans.Si Dante té raó i si Folquet, en lesllargues hores del Paradís, busquésuna edició per recordar els seus ver-sos, escolliria aquesta sense pensar-s’ho dues vegades.

FRANCISCO J. RODRÍGUEZ RISQUETE

Medieval Iberia.An Encyclopedia

ed. E. Michael GerliLondres; Nova York: Routledge(The Routledge Encyclopediasof the Middle Ages, 8), 2003,920 pp.

El 1993 l’editorial Routledge va ende-gar un ambiciós projecte, la finalitatdel qual era donar una visió detalla-da i comprensiva de tot el mónmedieval des de diferents punts devista i en forma d’enciclopèdia. D’a-leshores ençà, han aparegut, comp-tant aquest ressenyat aquí,vuit volumsd’aquesta sèrie:Medieval Scandinavia:An Encyclopedia (vol. 1),Medieval Fran-ce: An Encyclopedia (vol. 2), MedievalEngland: An Encyclopedia (vol.3),Medie-val Archaeology: An Encyclopedia (vol.4), Trade,Travel, and Exploration in theMiddle Ages (vol. 5),Medieval Germany:An Encyclopedia (vol. 6) i MedievalJewish Civilization:An Encyclopedia (vol.7). La voluntat d’aquest faraònic pro-jecte editorial és aconseguir de rea-litzar la major empresa de la medie-valística acadèmica. Una magna obraque ha de satisfer la necessitat delsespecialistes, dels historiadors i delsestudiants universitaris; però que, almateix temps, ha de ser útil per alsestudiants i per a tot el públic noespecialitzat que mostra interès perl’ampli ventall de temes que ofereixcada un dels volums de la sèrie (p.XIII).

Lògicament, un volum de la mag-nitud del Medieval Iberia. An Encyclo-pedia no podria haver-se dut a ter-me amb l’esforç d’una sola persona.De fet, rere aquesta enciclopèdia del’àmbit ibèric hi ha un equip de nou

95

NOTES BIBLIOGRÀFIQUES

96

editors associats que han col·labo-rat en l’edició del text amb l’editorprincipal.A més,hi ha un total de 252col·laboradors que han donat formai han escrit els més de vuit-cents arti-cles de l’enciclopèdia, entre els qualshi ha alguns dels medievalistes mésimportants del moment.L’àmbit d’es-tudi de l’enciclopèdia és la PenínsulaIbèrica des de l’any 470 a l’any 1500aproximadament, tant per la culturacristiana, com per la islàmica i la jue-va. Els mateixos editors considerenque els temes tractats en l’enciclo-pèdia es distribueixen de la manerasegüent: 25% d’història, 25% de lite-ratura, 25% de vida i societat, 15% defilosofia i pensament i, finalment, un10% d’art (p. VIII).

Com en totes les obres d’aques-ta mena, no tots els articles tenen lamateixa importància, segons els edi-tors: les entrades de l’enciclopèdia esmouen entre un mínim de 250 parau-les i un màxim de 3000.També caldriadiferenciar les entrades més generals(normalment les més útils i entene-dores perquè exigeixen a l’autor unesforç de síntesi i claredat) de lesentrades més de detall (més difícilsde sistematitzar que les anteriors, jaque depenen dels criteris de l’editor;per bé que tot sovint semblen des-proporcionades en comparació ambaltres articles molt més importants).Sigui com sigui, l’enciclopèdia editadaper Routledge satisfarà notablementel lector per la quantitat d’informacióque podrà extreure d’aquesta obra.Amb l’ofici que dóna l’experiència —em refereixo al bagatge que deu pro-porcionar una empresa que ja fa mésde deu anys que dura—, l’obra abas-ta tots els àmbits que fan comprensi-ble qualsevol fet històric o literari ola peripècia vital o filosòfica de qual-sevol personatge que pertanyi a l’àm-bit d’estudi d’aquesta enciclopèdia.

Tot això es pot comprovar, perexemple, si es fa una repassada alscontinguts i als col·laboradors quees refereixen a la Corona d’Aragó:administració (Stephen P. Bensch,

Donald Kagay i Israel J.Katz), biogra-fies reials (Theresa Earenfight), his-tòria (Thomas N. Bisson, Robert I.Burns,Miquel Crusafont, Paul H. Fre-edman i Robert B.Tate), llengua (M.Aurell, James A. Monk, Bernard F.Reilly, Alan Ryder i Kenneth B.Wolf)i literatura (Lola Badia, Anthony Bon-ner, Lluís Cabré, John Edwards i LarrySimon), entre d’altres.

Cal dir que l’enciclopèdia presen-ta alguns problemes, més aviats pro-vocats per la mateixa concepció del’obra que no pas per la seva confec-ció.Això és fruit, per exemple, de lavoluntat de l’editor d’arribar a satisferles necessitats d’un feix de públic queinclogui totes les hipotètiques possi-bilitats,des de l’especialista habitual aldilettante ocasional.Segurament,el puntde partença d’una empresa editoriald’aquesta magnitud ha de ser aquest,però també és cert que la realitat ésla que és i, naturalment, el públicpotencial d’aquesta enciclopèdiacomença i acaba dins l’àmbit universi-tari.A més, l’especialista, a causa de lanecessitat de seleccionar i resumir lainformació, trobarà que les entradesque pertanyen al seu àmbit d’estudisón massa òbvies i elementals.En can-vi, les entrades que depassen estricta-ment la seva especialitat, li resultaranútils i aclaridores, si en algun momentha de menester la informació.

Així doncs,en ple procés de con-solidació d’internet com a eina detransmissió d’informació, potser cal-dria replantejar-se si val la pena de feraquests esforços exagerats, sobretot,quan els resultats són als antípodesdels objectius plantejats a priori.Enlles-tir aquesta mena de projectes dema-na el seu temps. D’aquesta manera,quan l’obra veu la llum editorial, ésuna novetat que presenta una sèriede continguts clarament desfasats.Perexemple,hi ha alguns articles (deduei-xo que dels col·laboradors que tenienuna relació directa amb l’editor del’enciclopèdia o amb l’editorial) quehan actualitzat la bibliografia (i, pertant, possiblement també els contin-

guts),però la majoria d’entrades s’hantancat aproximadament durant la pri-mera meitat dels anys noranta delsegle passat.Això provoca, evident-ment, un cert desassossec en el lec-tor,però també en els col·laboradorsque es poden sentir un xic desempa-rats i ignorats per l’editor.

Finalment,cal dir que formalmentl’obra és perfecta des de qualsevolpunt de vista:excel·lents cobertes detapa dura, paper de qualitat a duescolumnes amb marges i cos de lletraque permeten la lectura, un relligatmagnífic i, sorprenentment, una lleu-geresa que fa possible de manejar elvolum com si fos un llibre de butxa-ca.Tanmateix, aquesta cura, coherèn-cia i bon gust no es dóna en el cas dela terminologia emprada en llenguacatalana. De la mateixa manera quel’editor elabora una magnífica taula dela transliteració de l’alfabet àrab (p.xv), els noms que apareixen en catalàpateixen tota mena de fenòmens para-normals, pels quals no sóc capaç detrobar cap mena d’explicació. Perexemple,al llistat de col·laboradors esrespecta el nom i la llengua oficial dela institució a la qual pertanyen (o per-tanyien fa una dècada).Així doncs, sihom fa part d’una universitat catala-na, el nom d’aquesta universitat esreprodueix en català. Això no vol dir,però, que el nom i cognoms delcol·laborador hagin d’anar en català(Badia esdevé Badía). Els noms delsreis d’Aragó i comtes de Barcelona,evidentment,són en espanyol (RamónBerenguer IV, Jaime I,Pedro I, etc.).Encanvi, sembla que, pels personatgesque no pertanyen a la reialesa, s’escaumés el català (Pere Albert, JaumeCallis, etc.).El batibull, però,encara ésmés gran per a les ciutats catalanes —a la mateixa pàgina es pot trobarGirona i Lérida (p.30) i una mica méstard Lleída (p. 192) o Ibiza i Minorcaa la p.52)— i per a l’accentuació d’al-gunes paraules de la bibliografia dona-da en català (és paradigmàtic el cas de«històría» a la p. 277).

XAVIER BONILLO

MOT SO RAZO

Páginas delCancioneroAusiàs March

Introducció, edició i notes de Costanzo Di Girolamo Tr. de José María Micó València: Pretextos, (ColeccióLa Cruz del Sur, 711),2004, 531pp.

Costanzo Di Girolamo, professor defilologia romànica a la UniversitatFrederic II de Nàpols, i José MaríaMicó, professor de literatura a laUniversitat Pompeu Fabra, a més depoeta i traductor, signen una de lesaportacions més notables delsdarrers anys a la bibliografia ausias-marquiana. La singularitat del llibre,tal com assenyala Micó a la «Notadel traductor», és el fet de combi-nar una edició filològica «en el sen-tido más estricto» amb una traduc-ció de poesia «en el sentido másliterario y tradicional» (p. 86), apare-guda, a més, en una col·lecció depoesia de gran prestigi. Páginas delCancionero és el resultat de lacol·laboració entre un editor quepractica l’alta filologia i un poeta-filò-leg elegant i savi (basta recordar laseva versió de les Satire d’Ariosto).

El volum aplega, amb el text ori-ginal i la traducció castellana acarats,una selecció de cinquanta-tres poe-mes —aproximadament una terce-ra part del total— que vol ser repre-sentativa de les diferents facetes del’obra ausiamarquiana. El llibre és unaversió ampliada, actualitzada i revi-sada de l’antologia Pagine del Can-zoniere (1998), en què Di Girolamo

oferia una traducció que «no teníaninguna intención artística y queríaser simplemente un puente, comoha escrito otro filólogo italiano,Aurelio Roncaglia, ofrecido al lectorpara que éste pudiera quemarlo asus espaldas tras haber alcanzado elsentido del original» (p. 81).

La introducció de Di Girolamo(pp.9-59) arrenca amb una ràpida sín-tesi biogràfica d’Ausiàs March i passade seguida a analitzar els orígens dela seva poesia. En molt poques pàgi-nes, escrites amb rigor i una exem-plar economia de mitjans, Di Giro-lamo enceta algunes vies d’investigaciói en tanca definitivament d’altres.Autor d’importants treballs sobre lamemòria literària dels poetes cata-lans,Di Girolamo lamenta que la poe-sia cortesa catalana dels segles XIV iXV no hagi tingut encara la valoracióde conjunt que mereix. (Certament,els treballs parcials que es podriencitar no han incidit encara en la visiódel gran públic.) Ausiàs March és pro-ducte d’una cultura literària marcadaper la innovació retòrica i formal, perl’obertura a una pluralitat de models,(incloent-hi la lírica italiana del XIII),però «surge de ella para pasar pági-na drásticamente» (p.12).March tren-ca amb la tradició lírica medieval i hiintrodueix «transgresiones de fon-do»; també la melodia canvia: la poe-sia ausiasmarquiana és dura, menysatenta a l’elocutio. El fet que AusiàsMarch abandonés l’occità per escriu-re en català no ha rebut fins ara,segons Di Girolamo, una explicacióprou convincent. Aquesta decisió,arrisca Di Girolamo, s’hauria pogutdeure a la circulació dels nous clàs-sics vulgars, sobretot els italians, a l’à-rea lingüística catalana.Tanmateix,comDi Girolamo reconeix, la versió de laCommedia de Febrer presenta nom-brosos trets occitans (p. 15).

A partir de la pàgina 16,Di Giro-lamo analitza els continguts de l’o-bra de March: la «modernitat» de laseva teoria de l’amor; la misogínialaica, cortesa, sorgida de l’esgotament

del paper assignat a la dona des delstrobadors fins a Dante i Petrarca;l’estil, marcat per l’abundància decomparacions, l’escassedat de lesmetàfores i l’absència gairebé totaldel locus amoenus. Di Girolamo afir-ma que la poesia de March semblabasar-se en una poètica de l’anaco-lut, una figura que, en la seva accep-ció retoricoestilística, permet englo-bar un nombre significatiu depoemes en què es perd el fil lògic del’exposició o bé s’omet, per el·lipsi,una sèrie d’elements o passatges.

Di Girolamo apunta que la frac-tura d’Ausiàs March respecte de lespoètiques medievals, basades en for-mes molt marcades d’intertextuali-tat, es fa del tot evident en la sevaocultació de les fonts. Cal matisaraquesta afirmació: per bé que man-quen moltes recerques sobre lesfonts de March, en la seva poesia hiha fonts que no estan pas més ocul-tes que en altres poetes (és el casdel poema 101).A més, l’edició deDi Girolamo no té en compte algu-nes fonts identificades, com ara alpoema 28, a propòsit del qual s’o-meten sengles articles de Joan Ferra-té i Jaume Torró.

L’editor italià dedica pàginessucoses (pp. 43-48) a una altra de les«novetats» marquianes: la versifica-ció, a la qual ha dedicat un articleesplèndid. Ausiàs March experimen-ta ben poc amb la construcció delvers, però posa en discussió els con-fins dels gèneres lírics medievals.

L’existència d’un cançoner orde-nat per l’autor és (diu Di Girolamo)una qüestió encara sub iudice. L’edi-tor recorda que l’estudi dels testi-monis antics permet entreveure unarquetip amb un ordre precís, méso menys alterat pels copistes, i revi-sa les aportacions bibliogràfiquestocant a l’ecdòtica de la poesia mar-quiana.A propòsit de les conclusionsde Joan Ferraté sobre l’articulaciódel cançoner en seccions, Di Giro-lamo afirma el següent: «su tesisresulta en parte aceptable si susti-

97

NOTES BIBLIOGRÀFIQUES

98

tuimos la idea de las secciones orga-nizadas por la de una difusión gra-dual de la obra». Després d’exposarels seus arguments respecte d’aques-ta forma de difusió, Di Girolamo —que ha estudiat els llibres d’autor aI trovatori, del qual tenim traducciócatalana—, conclou que la poesiaausiasmarquiana no té l’homogeneï-tat temàtica i formal pròpia d’un can-çoner d’autor.

Els apartats preliminars de l’an-tologia es completen amb una «Notainformativa» (pp. 61-81) sobre la vidadel poeta, la història del text i elsparticulars de la present edició. Lavaloració de les edicions anteriorsde March és breu però afinada. DiGirolamo segueix substancialmentel text crític de Pagès, i en l’ús delssignes diacrítics està més a prop dePagès que no pas de Bohigas. Intro-dueix un sistema d’accents gràficscoherent amb la fonètica valencianai evita la modernització de les gra-fies. Segons l’editor, «la integraciónsistemática de las vocales tiene unefecto desastroso para la métrica:toda la facies prosódica de la obraqueda adulterada desde el momen-to en que se modifican los criteriosde uso de las figuras métricas, queen March son particularmente estric-tos» (p. 80); a més, «las más peque-ñas intervenciones gráficas puedenllegar a tener involuntarias conse-cuencias sintácticas» (p.80).Els exem-ples triats per Di Girolamo per mos-trar «algunas de las insidias de unaedición regularizada y modernizada»(p. 78), en referència a les de JoanFerraté i Robert Archer, no abonenla seva conclusió que regularitzar imodernitzar significa corregir la llen-gua del poeta, imposar-li la nostranorma, desfigurar el text i empreso-nar la llibertat de la sintaxi poètica.Es tracta, comptat i debatut, de solu-cions gràfiques que tenen idènticavalidesa: no fa massa sentit respec-tar la grafia dels copistes si sabemque aquests copistes no tenien unanorma segura. Di Girolamo nega la

possibilitat d’una edició modernitza-da de March on el lector llegeix elvers lliurement i resol els contactesvocàlics segons la seva competènciaper tal que el vers sigui decasil·làbic.

Per a la seva traducció Micó hatriat l’endecasíl·lab, que l’obliga a ferun esforç de condensació «y aunquealguna vez añade sequedad al discur-so del poeta, esa sequedad es, alcabo, uno de los rasgos principalesdel estilo del autor» (85-86). Micóha intentat mantenir característiquesde l’original que al seu parer «sonirrenunciables, como la literalidad delas diversas fórmulas comparativas,la coincidencia de las pausas métri-cas y sintácticas, la disposición simé-trica de las subdivisiones de la estro-fa o la tendencia ocasional a lasentenciosidad; en justa correspon-dencia, he hecho lo posible para nocaer en tentaciones frecuentes, comoserían paliar los anacolutos, parafra-sear para esclarecer abusivamentelos pasajes oscuros o introducir algu-na especie de variatio en las repeti-ciones obsesivas» (p. 86).Alguns d’a-quests passatges obscurs no estanprou ben resolts a les notes: és el casdels versos 317-320 del poema 87,on «ab ell» no es pot identificar, comsembla voler Di Girolamo, amb«amor sensitiva».La nota de Di Giro-lamo és del tot insuficient en un pas-satge que demostra el grau extremde l’amor en la ficció de March.

Podríem adduir nombrosíssimesmostres de feliç trasllat dels versosde March. M’ha semblat que pagavala pena espigolar-ne tres a l’atzar. Laprimera, la traducció amb rima de13.1-4: «Gocen las gentes celebran-do fiestas, / loando a Dios con entre-tenimientos; / que se engalanen pla-zas, calles, huertos / con el recuerdode las grandes gestas». La segona,la reproducció de l’efecte rítmic de15.48: «los amadors d’amar bé nos’espanten» esdevé «y al bien amarno teman los amantes». El tercer, latraducció de «e son dret nom EnJoha·n me pens caygua» per «Tomás

se llama, con razón sin duda» a42.12, ben justificada en nota.

Després de l’edició dels poemesde March,el lector trobarà la «Biblio-grafía» (pp. 383-391), les «Abreviatu-ras y ediciones de los textos citados»(pp. 393-398) i un apartat de «Notasa los poemas» (pp.399-529).Les notesde Di Girolamo inclouen referènciaals manuscrits i les impressions quehan transmès el poema i a la seva for-ma mètrica.Hi trobarem també obser-vacions ecdòtiques i de contingut moltben argumentades (llegiu, per posarun sol exemple, l’esplèndida nota alCant espiritual, pp. 505-508). El volumes completa amb un «Índice de pri-meros versos y tabla de concordan-cia» (pp. 531-532) i un índex general.

DAVID GUIXERAS

Bíblia del segle XIV:Èxode i Levíticed. Jaume Riera i Sans,Pere Casanellas iArmand Puig

Barcelona:Associació BíblicaCatalana-Publicacions del’Abadia de Montserrat(Corpus BiblicumCatalanicum, 3), 2004,CXXXVI+ 496 pp.

La idea d’editar tot el conjunt de tex-tos bíblics de l’Edat Mitjana catalanaha estat present als ambients filolò-gics catalans des de fa més d’un segle.D’entre els intents primitius, la pro-posta de Raymond Foulché-Delboschdurant el Primer Congrés Interna-

MOT SO RAZO

cional de la Llengua Catalana (1906)va quedar finalment estroncada a mit-jans del decenni següent. Als anyssetanta el pare Guiu Camps va recu-perar el projecte, que, malaurada-ment, va acabar encallant. Ens hemde felicitar, doncs,que el tercer intentha reeixit. L’any 1997 es va crear elCorpus Bibl icum Catalanicum(CBCat), una proposta molt mésambiciosa que les anteriors perquèpreveu la publicació de tot el conjuntde textos bíblics produïts en llenguacatalana des dels orígens de la llen-gua fins al segle XIX i vol estudiar tam-bé detalladament la història de labíblia llatina a Catalunya (més infor-mació a http://www.abcat.org/cbcat/).Afortunadament, la iniciativa ha estatmolt ben rebuda per les institucions,cosa que, juntament amb l’entusias-me dels col·laboradors, sembla queassegura un bon futur per a aques-ta empresa modèlica.En total, el Cor-pus Biblicum Catalanicum preveu lapublicació d’una quarantena devolums, que engeguen amb aquestaexcel·lent edició de l’Èxode i el Leví-tic de la bíblia catalana del segle XIV.

El volum s’obre amb un estudiintroductori, signat per Armand Puig(pp. XVII-LV), en el qual es presentenminuciosament els testimonis i esdibuixa una història textual d’aquestsdos llibres bíblics. Fem-ne un breurepàs.Coneixem com a «bíblia cata-lana del segle XIV» un conjunt demanuscrits quatrecentistes que trans-meten un text complet de la Sagra-da Escriptura traduït del llatí al segleXIV. La transmissió textual, però, pre-senta una complexitat notable i duua identificar dues traduccions: una deconeguda pròpiament com a Bíbliacatalana del XIV, traduïda al tercerquart del segle (representada demanera més o menys homogènia pelsmanuscrits Peiresc P i Colbert C), iuna segona traducció que es potdatar al pas del segle XIV al XV, cone-guda com a traducció bíblica incomple-ta (representada pel manuscrit Eger-ton E).Així doncs, el text de l’Èxode

i del Levític d’aquests testimonis pre-senten diferències substancials i, comhan fet assenyadament els editors, ésaconsellable editar-los separadament.

La col·lació sistemàtica de la tra-ducció catalana amb les vulgates lla-tines permet la derivació del textcatalà de dues famílies llatines (la llen-guadociana i, especialment, la pari-senca), sense, però, permetre mésprecisions a causa de la gran quanti-tat de contaminacions d’origen pro-bablement local.Des d’aquesta pers-pectiva potser fóra bo (encara querepresenta una labor encara més tità-nica!) no centrar només la col·laciódel text llatí i la seva traducció cata-lana en exemplars individuals de laVulgata, sinó també censar i compro-var les bíblies glossades (algunes d’o-rigen clarament universitari) que cir-culaven pel país i que poden donarla clau d’algunes d’aquestes contami-nacions.També pot ser útil aquestacol·lació addicional per ajudar aentendre algunes traces interpreta-tives hebrees a les traduccions, queen alguns casos ja s’havien incorpo-rat als comentaris bíblics a l’ús.Aquest fet no ha d’evitar, però, con-siderar la pista conversa com a font,encara que parcial, de la traducciódel XIV, si tenim en compte la sevarellevància a la bíblia del segle XV.Pot-ser aquesta recerca permetria mati-sar aquesta conclusió provisional delsautors: «el traductor o traductors del’obra [...] van ser laics conversos quetreballaven amb una bona Vulgatacom a text base i que dugueren aterme la seva traducció assessoratspotser per diverses persones, tantdel món cristià com del món jueu»(p. XXXIII). Tanmateix la traducció«incompleta», tot i que sembla seguirde prop la traducció del XIV, presen-ta un text molt més acostat a la Vul-gata i allunyat d’aquestes solucionshebraïtzants, com si hi hagués una«certa indignació davant allò que esconsidera «mala traducció» de laBíblia» (p. XXXIV). Per altra banda,sembla que en el cas de la incomple-

ta hi predominen les solucions de laVulgata llenguadociana.

Pel que fa a l’edició (realitzadaamb un nou editor de textos filo-lògic anomenat Classic Text Editor)presenta el text a quatre columnesparal·leles, acompanyat d’aparatscomplets i anotats. La transcripciódels textos catalans ha estat realit-zada per Jaume Riera i Sans, i PereCasanellas ha confegit els aparats, lesnotes i el glossari. Les columnessinòptiques contenen el text delsmanuscrits PEC i el text de la Vulga-ta de referència, en aquest cas la ver-sió Stuttgartensis, acompanyada enaparat de les variants que es consi-deren pertinents de les tradicionsparisenca i llenguadociana. Els crite-ris de transcripció del text català sónels tradicionals, però han estat revis-tats i completats detalladament (permolts col·laboradors) i és segur quees convertiran en el punt de referèn-cia en el qual s’emmirallarà la filolo-gia catalana en els propers anys. Perfer-nos una petita idea de les sem-blances i diferències dels tres manus-crits transcrivim a continuació unpetit fragment de l’Èxode (39,8-10),acarat amb la Vulgata. «[Mosi] fecitrationale opere polymito iuxta opussupernumeralis ex aure hyacintopurpura coccoque bis tincto et byssoretorta quadrangulum duplex men-surae palmi». El text de Peiresc diu:«E féu l’hossen de obra noble axícom lo ephot, de aur, blau e de por-pra e de color vermella e de li tor-tís, e fo codrat e dobla, de massurade I palm». La versió d’Egerton: «Eféu reonal de obra polida segons laobra del sobremusclo, d’or e dejacint e de porpre e de cotó tint ede bis retort, de obra quadrat». Ifinalment, Colbert: «E féu lo hossende obra nobla axí com lo ephot, d’or,blau e de porpre e de color verme-lla e de lli tortí, e fo quodrat e dopla,e de mesura de un palm».

Aquest sòlid volum es completaamb un glossari (pp. LXXV-CXXXVI) ones recullen paraules que documen-

99

NOTES BIBLIOGRÀFIQUES

100

ten usos diferents als que presentenels diccionaris actuals. És més amplique un simple glossari de mots des-acostumats i conté anotacions espe-cífiques que complementen els dic-cionaris etimològics i històrics, ja siguiperquè fan retrocedir la primeradatació d’un mot, ja sigui perquè afe-geixen o precisen un significat.Seguint les utilitats del programaCET, també es poden descarregaro consultar on-line (vegeu mésamunt) un seguit de sis índexs demots-concordança: un per a cada lli-bre/manuscrit.

En definitiva, aquest primer lliu-rament del Corpus Biblicum Catala-nicum representa el primer fruit d’unnou, complet i acurat projecte filolò-gic que estem segurs que tindrà lacontinuïtat que malauradament novan poder aconseguir els seus pre-decessors. L’activíssima AssociacióBíblica Catalana,després d’haver capi-tanejat la redacció de la Bíblia Cata-lana Interconfessional, apadrina araaquesta nova iniciativa, dirigida admi-rablement per Armand Puig i PereCasanellas. Segur que el pare GuiuCamps,mestre de la generació actualde biblistes i a qui va dedicat aquestprimer volum, estaria ben satisfet dela feina rigorosa dels seus deixebles.

SADURNÍ MARTÍ

Literatura catalana medieval:Un recorregutmultimèdia pels gransautors i els seus textosAlbert Soler Llopart

Barcelona: UOC-Pòrtic, 2003,236 pp.

Albert Soler recull en aquest llibreel fruit de deu anys d’experiènciacom a professor de literatura medie-val a la Universitat de Barcelona i ala Universitat Oberta de Catalunya.L’obra, dirigida al lector no avesat al’estudi del món medieval, l’apropaamb mestria als textos dels primersclàssics catalans i demostra que, llunyde pertànyer a una «etapa fosca», laliteratura dels segles XIII al XV formapart d’una època rica i variada.

Sovint els manuals que es presen-ten com a introduccions a una matè-ria no acaben de vèncer els obstaclesque troba el lector inexpert. Enaquest llibre, Soler es planteja aquestrepte d’una manera innovadora, inclo-ent-hi un espai multimèdia per on ellector es pot passejar per accedir alstextos comentats, a exercicis de tra-ducció i a altres materials (mapes,esquemes, audicions, vocabularis, etc.)que esdevenen un suport molt útil.L’autor reserva per al llibre les intro-duccions als autors, els comentarisde text i les conclusions.

El llibre s’inicia amb un pròleggeneral que proporciona un esque-ma de treball per treure el màximde profit de cada tema exposat. Estracta d’un treball eminentment

pràctic i actiu per part del lector, quefacilita la recuperació no lineal d’in-formació en qualsevol moment, totplegat, a més, exposat per l’autor demanera ben clara i entenedora.Segueix una breu però útil introduc-ció, que proporciona els quatre eixostemàtics que vertebren el contingutdel llibre i que ajuden a establir rela-cions entre els diferents autors i tex-tos: el concepte de la literatura delsautors, l’aparició de l’autor a la prò-pia obra, l’accés dels laics a la cul-tura dels clergues i el tractament deltema de l’amor.

Els vuit capítols que constituei-xen el cos del llibre estan dedicats aun o a diversos autors representatiusd’una etapa o d’un gènere. Per tal detreure el màxim profit d’aquestrecorregut, cal seguir la invitació del’autor i tenir present d’una bandal’eix cronològic dels capítols i de l’al-tra els eixos temàtics esbossats a laintroducció.Vegem, per exemple, lamanera com Soler ens apropa a l’es-tudi del primer tema del llibre: la his-toriografia, al capítol primer. Primerens explica els aspectes essencials deles quatre grans cròniques, escritesentre el segle XIII i el XIV: són una deles primeres mostres de prosa lite-rària en català i responen a la volun-tat de justificar una ideologia políti-ca. En aquesta clau, l’autor interpretauna sèrie de passatges històrics.El pri-mer és l’engendrament de Jaume I,per al qual Soler ens remet a la pàgi-na web on trobarem reproduïts elsfragments de les cròniques de Jau-me I,Desclot i Muntaner, que narrenaquest episodi. Els fragments escomenten d’un en un i després escomparen, tot remarcant el punt devista messiànic que comparteixen lescròniques. Soler també destaca l’es-til sobri de Jaume I i el to més dra-màtic de les altres dues, que possi-blement recorren a un relat lle-gendari.Amb el conjunt de fragmentstriats i contrastats, Soler demostracom les notes de subjectivisme i liris-me varien en funció del grau de par-

MOT SO RAZO

Sebastià Giralt i Soler, Arnaude Vilanova en la impremtarenaixentista (segle XVI), Publi-cacions de l’Arxiu Històric deles Ciències de la Salut, 5 (Man-resa: Col·legi Oficial de Met-ges de Barcelona i MútuaManresana), 2002, 218 pp.

Momenti di Cultura Catalanain un Millennio: Atti del VII Con-vegno dell’Associazione Italia-na di Studi Catalani (Napoli,2000), ed.A. M. Compagna,A.De Benedetto i N. Puigdevall,2 vols, Napoli: Liguori, 2003,581 + 500 pp.

ticipació en els fets, i com aquestesnotes compleixen la funció de donar-los autenticitat; queden exposats,doncs,els dos primers nuclis temàticsque guien la lectura: la consciència lite-rària i la participació de l’autor.

Vegem ara com s’articulen elsquatre grans eixos temàtics al llargdel manual. Respecte al primer temageneral, l’afany literari, Soler mostracom la concepció de la literaturaevoluciona al llarg del temps: comaugmenta la consciència de produirficció i varien els usos literaris.Així,anem de l’ús pràctic i mediàtic de laliteratura dels cronistes, de RamonLlull, Francesc Eiximenis i VicentFerrer (ja fos per difondre ideals polí-tics o la moral cristiana), a la recrea-ció conscient en la ficció de JoanRoís de Corella (amb metàforesmitològiques, perífrasis, ficcions poè-tiques, etc), passant per l’ús perso-nalíssim d’Ausiàs March. Soler afe-geix que, sobretot a partir del XIV,amb la difusió dels textos clàssics acasa nostra, els autors reflexionensobre la importància i el tractamentque els han d’atorgar, com també alstextos francesos i italians.Aquestadivulgació també es fa sentir en elterreny de la llengua: Ramon Llull (alXIII), Bernat Metge i Corella enriqui-ran la llengua vulgar pròpia tot reco-rrent al model del llatí.

Pel que fa a l’aparició de l’autoren els textos literaris, també hi hemde traçar un recorregut ascendent:ja en textos del XIII (Jaume I o Llull,per exemple) hi trobem aparicionsinteressants del jo narratiu lligades ala condició d’exemplaritat que elmón medieval imposava al personat-ge de l’autor. La poesia de Cerverí,per exemple, és una mostra de cons-tant aparició del jo poètic, però res-pon encara a la concepció trobado-resca de poesia de cort, de jocretòric de complexitat formal; hau-rem d’esperar a March per tal detrobar un autor que atorgui a la fic-ció del seu món íntim un protagonis-me indiscutible: March (cap. 6) és el

primer poeta que, tot seguint les pas-ses de Petrarca al Canzoniere, intro-dueix a casa nostra el seu propi pro-tagonisme exclusiu, i que per a fer-hoabandona la complexitat formal.

A la segona meitat del XIII s’es-devé un fenomen important a totl’Occident medieval: l’accés dels laicsa la cultura dels clergues. Els ordesmendicants actuen de pont entre elsdos móns, a través d’escrits divulga-tius, com els de Francesc Eiximenis,i dels sermons, com els de VicentFerrer (cap. 4). Eiximenis es dirigeixal ciutadà mitjà i introdueix a Lo Cres-tià «subtileses», entreteniment, per aatraure els més instruïts, i, assenyalaSoler, realitza un treball intel·lectualconscient d’escriptor en la compo-sició del llibre. L’homilètica de Ferrer,dirigida en aquest cas al poble baix,recorre a la mímica i a la teatralitatprecisament amb la finalitat contrà-ria, per a fer copsar amb més facili-tat alguns aspectes de la religió cris-tiana. El fet mateix de difondre elsprincipis de la moral cristiana per fer-los aplicables a la realitat diària faci-litarà l’accés dels laics a l’escolàstica:Ramon Llull, en qui Soler s’ha espe-cialitzat, esdevé el màxim exempled’aquests laics, amb un total de 265obres de la temàtica més diversa(teologia, filosofia, ciència, literatura).Llull (cap. 3), personatge autodidactaque té com a objectiu principal difon-dre la fe cristiana, es val d’exempla,historietes, anècdotes i fins de l’ús dela primera persona per fer el discursmés amè i entenedor, especialmentper al poble ras.Però també hem d’a-fegir Cerverí, Jaume I, Bernat Metge,Ausiàs March i Joanot Martorell alsexponents d’aquest accés dels laicsa la cultura clerical.

Un dels temors dels ordes era lamanera com aquests laics podienaprofitar la literatura pagana, perquèconsideraven que els podia induir aerror i pecat. L’ús que en fan els nos-tres autors és molt variat. Llull con-sidera que la literatura no té un valoren si mateixa. Bernat Metge (cap. 5)

és un laic que, a ulls de l’ortodòxiareligiosa, fa un mal ús d’aquesta cul-tura pagana. Lo Somni, la seva obramés coneguda, permet titllar-lo dedescregut, ateu i «epicuri» (per almón cristià sinònim d’hedonista,materialista), ja que Metge empra totun seguit de teories i doctrines quetopen amb la fe cristiana; tot formu-lat, però, amb volguda ambigüitat igran habilitat narrativa. Una habilitatque devia adquirir a la Cancelleria,organisme que precisament rellançaels clàssics llatins. Joan Roís de Core-lla, màxim representant de la valen-ciana prosa, també penetrarà en elmón clàssic, però en aquest cas enpotencia l’aspecte formal i retòric: lespoètiques ficcions que trobem, perexemple, a Lamentació de Mirra o a laTragèdia de Caldesa són inspirades enel model d’Ovidi. Per a Corella, teò-leg que no oblida la finalitat moral enels seus escrits, aquestes ficcions nosón pernicioses, ja que conformen unmón separat de la realitat, l’impor-tant és saber-ne fer bon ús.

Finalment, cal parlar de l’amor iles seves conseqüències morals i físi-ques negatives (la famosa malaltiad’amor). Eiximenis, Ferrer i Llull abo-minen de la concepció trobadores-ca de l’amor i aconsellen foragitar-lo. Fins i tot entre les composicionsdel mateix Cerverí, juntament ambaquelles que exalten l’amor troba-doresc, hi trobem poemes que sati-ritzen aquest amor i la suposadamalaltia i follia que ocasiona. Metge,a voltes, sembla que vulgui fer unalectura misògina alliçonadora, i a vol-tes sembla un veritable epicuri queno creu en el més enllà i per aixòaprofita els béns que el món sensi-ble li ofereix. March reivindica ober-tament les dues facetes de l’amor,l’espiritual i també la carnal. En can-vi, Corella veu l’amor com «unaimpossible monstruositat». Final-ment, els dos autors de les novel·lescavalleresques catalanes també himostren divergències: l’anònim autordel Curial és fidel als principis de l’a-

101

NOTES BIBLIOGRÀFIQUES

102

mor cortès i, en canvi, els personat-ges creats per Martorell busquensatisfer el desig eròtic sense embuts.

En aquest viatge a través deltemps, el lector haurà recorregut unitinerari variat i ric. S’hi troba a fal-tar, però la presència de l’irònicvalencià Jaume Roig. Com recordaSoler, és a l’edat mitjana quan neix lacultura escrita en català i dóna gransfigures literàries, autors que trans-cendeixen el món de la literatura iles fronteres geogràfiques, com araLlull,Metge,March i Martorell, i esde-venen pilars de la nostra llengua ila nostra literatura. Per tot plegat,els podem qualificar d’actuals, declàssics, els nostres clàssics. És enaquest sentit que la nostra edat mit-jana hauria estat també daurada.

MONTSE GALÍ

«Narracions envers» catalanemedievali: Appunti e materiali per unaGuida bibliograficaAnnamariaAnnicchiarico

Roma: Edizioni di Storia eLetteratura (Sussidi eruditi,60), 2003, 98 pp.

El corpus textual de la narrativa cata-lana medieval en vers sempre haestat de difícil classificació, sobretotper l’ampli ventall de tipologies quepresenta. L’etiqueta adoptada tradi-cionalment de «narracions en vers»

és un calaix de sastre on es potencabir gairebé de tot: qualsevolnarració,més aviat breu, escrita entreels segles XIV i XV en noves rimadeso codolades.Tanmateix, una defini-ció de caràcter tan general no dónacompte de l’heterogeneïtat del cor-pus ni de les nombroses tradicionsnarratives que engloba, per això laguia bibliogràfica d’Annamaria Annic-chiarico —estudiosa de la literaturacatalana medieval i editora, entred’altres textos, del Frondino e Briso-na— es pot considerar ja d’entra-da una eina utilíssima per al lectorque vulgui endinsar-se en l’intricatmón de les narracions en vers.

De fet, el llibre no es presentacom una guia bibliogràfica, sinó comuns «appunti e materiali per una Gui-da bibliografica», tal com explica breu-ment l’autora en nota: per exigèn-cies didàctiques, s’avança a publicaruna secció d’un treball més ampli,una «guia bibliogràfica» de la litera-tura catalana medieval que, sota ladirecció d’Albert Hauf, s’editarà prò-ximament a Barcelona. El llibre s’o-bre amb una breu introducció enquè es defineixen a grans trets lescaracterístiques dels textos que s’a-grupen sota el terme «narracions envers» —amb totes les dificultats queaixò comporta— i es fa un repàs ales principals aportacions crítiquessobre el tema. Així, es donen lescoordenades bàsiques de la narrati-va breu en vers en l’àmbit generalromànic, caracteritzada en contra-posició a l’èpica i al roman, i esremarca la dificultat d’establir clas-sificacions i subdivisions per a unstextos que sovint són hibridacions iencreuaments de tradicions dife-rents, cosa que permet qualificar-losde gèneres de frontera. Pel que fa ales «narracions en vers» catalanes,s’esmenten els primers treballs sobrela qüestió —el Repertori de Massó iTorrents, entre d’altres—, es desta-ca la importància de la contribució—sempre ingent— de Martí deRiquer i es descriuen estudis més

recents, sobretot els d’Arseni Pache-co —imprescindibles— i les impor-tants aportacions d’Isabel Grifoll i deJ.M.Ribera Llopis. En definitiva,Anna-maria Annicchiarico ens ofereix enaquesta introducció un estat de laqüestió molt complet, però breu iconcís alhora: en només una dotze-na de pàgines, el lector pot fer-se unaidea del panorama general de lesnarracions en vers catalanes i de lesprincipals aportacions dels estudio-sos sobre el tema.

Les narracions es divideixen entres grups sota etiquetes que l’au-tora considera merament funcionals:«Narrativa cavalleresco-cortese»,«Contes plaents e dintorni» i «L’e-mergenza dell’attuale: la storia trarealtà e allegoria». El primer grup ésel més nombrós, s’hi inclouen tret-ze textos: Blandin de Cornualha, LaFaula de Guillem de Torroella, Fray-re-de-joy e Sor-de-plaser, Salut d’amor,Història de l’amat Frondino e de Bri-sona, Requesta que féu un frare a unamonja,El déu d’amor caçador,Una ven-tura de Vicenç Comes, Conte d’amor,Prechs d’amor, La dispensació de laSenyora de Moixent, La ventura delcavaller n’Huc e de Madona i el Ben-dir de dones de Francesc Moner. Elsegon grup conté deu narracions: elProcés de la corona d’aur contra enBertran Tudela i el Llibre de fra Bernatde Francesc de la Via, El Testamentd’en Serradell de Vic, els Planys delcavaller Mataró, la Disputació d’enBuch ab son cavall, El sagristà i la bur-gesa, El procés de les olives, Lo somnide Joan Joan i La brama dels llaura-dors de l’horta de València de JaumeGassull, i L’espill de Jaume Roig. Eltercer grup engloba només quatretextos: la Vesió de Bernat de So, LaNau de Lleonard de Sors, El planhper la caiguda de Constantinoble i elRomanç de l’armada del Soldà con-tra Rodes de Francesc Ferrer. Lainformació bibliogràfica sobre cadanarració es dóna en forma d’excurs:després d’una descripció general del’obra (datació, nombre de versos,

MOT SO RAZO

tema, etc.), se’n reconstrueix la tra-dició crítica —indicant sempre entreparèntesis la referència bibliogràfi-ca corresponent en forma abreuja-da— amb una exposició dels temesi problemes més destacats que s’hanplantejat sobre el text, presentanttambé les línies de recerca i hipòte-sis de treball més recents; finalment,s’indiquen les edicions de l’obra. Elllibre es clou amb una bibliografia iun índex de noms i d’obres.

A banda de la inclusió en la guiade L’espill de Jaume Roig —text quepotser caldria tractar a part—, l’úni-ca objecció que es pot fer al’excel·lent treball d’AnnamariaAnnicchiarico és la parcialitat delcorpus que presenta: no s’explica l’o-missió d’alguns textos que, segonsels principis exposats en la introduc-ció, caldria considerar «narracionsen vers» i, per tant, part integrant delcorpus la bibliografia del qual es des-criu en aquest llibre —em refereixo,bàsicament, a les noves rimades deJaume March (Rauser de la vida gaia,Debat entre honor e delit i Joiosa Gar-da) i de Pere March (Lo compte final,Lo mal d’amor i L’arnès del cavaller)—.Aquesta parcialitat segurament res-pon a criteris de planificació gene-rals de la guia bibliogràfica de la qualforma part aquest treball —als qualsl’autora al·ludeix en algun cas perexplicar determinades qüestions—.De ben segur que l’absència d’aques-tes narracions quedarà justificadaquan es publiqui l’obra que dirigeixAlbert Hauf, una guia que, per lamostra que ens n’ofereix Annama-ria Annicchiarico —un treball benfet, rigorós i concís—,podem deduirque serà de qualitat i que comple-mentarà i ampliarà el panoramabibliogràfic de la literatura catalanamedieval. De moment, tothom quivulgui iniciar-se o perfeccionar-se enel coneixement i l’estudi de lesnarracions en vers ja pot fer-ho ambel guiatge d’aquest llibre.

MARTA MARFANY

PoemasJuan de Tapia

ed. Luigi GiulianiSalamanca: EdicionesUniversidad de Salamanca(Textos recuperados, XXIII),2004, 137 pp.

Encara són molts els aspectes de lesliteratures peninsulars antigues man-cats d’estudis complets. És el cas dela poesia de cancionero, que, tret delscasos excepcionals de Jorge Manri-que, el Marquès de Santillana i Juande Mena, roman encara inaccessibleper al públic culte en general. El segleXV espanyol, en efecte, ens ha llegatcentenars de poetes, en nombrosostestimonis, però només una minoriaha merescut una edició solvent i benanotada. La llista dels poetes que enssón ben coneguts és molt breu i nocosta gaire de fer: deixant de ban-da els tres que hem esmentat, nomésdisposem d’edicions acurades d’unspocs poetes, que han atret l’atenciódels filòlegs per motius ben diver-sos, que van des de la seva qualitatliterària fins al seu interès històric ofilològic. Es tracta de Lope de Estú-ñiga, Gómez Manrique, Antón deMontoro, Carvajal i un o dos casosmés. Podem dir, per tant, que tot justhem extret uns granets de sorra d’u-na pedrera que sembla inesgotable.Donem la benvinguda, doncs, a l’edi-ció aquí ressenyada, perquè ampliael cercle dels poetes selectes quehan rebut una atenció monogràficai, podem dir-ho d’entrada, rigorosa.

Comencem fent una ullada a l’ín-dex,que ens permetrà formar-nos una

idea de l’estructura, ben clàssica, delllibre: un estudi biogràfic examina elsproblemes històrics i documentals deTapia; l’estudi textual aborda la tradi-ció manuscrita del poeta; un estudiretòric permet entendre algunescaracterístiques formals de les poe-sies; l’edició dels textos, amb notesbreus i aparat crític, és senzilla i acu-rada; finalment, abans de la bibliogra-fia, un apèndix permet recollir unaselecció de documents d’arxiu,que espresenten convenientment anotats.

La figura de Tàpia va sortir a lallum el 1932 gràcies a Francesca Ven-drell, qui, en una sèrie d’articles queencara són imprescindibles (en bonamesura perquè ningú més hi ha tor-nat a treballar a fons), va estudiarel cercle poètic establert a Nàpolsentorn de la cort del rei Alfons elMagnànim. En aquests treballs,Ven-drell va aprofundir en la biografia dePedro de Santafé, Juan de Dueñas iJuan de Tapia, l’autor que ara ensocupa. És ben eloqüent que, setantaanys després, tot just ara aparegui laprimera edició crítica d’un d’aqueststres poetes fonamentals, que perta-nyen a un cercle d’un interès inqües-tioble, tan per la seva relació espo-ràdica amb l’humanisme i la poesiade Petrarca com pel seu interèspurament estètic. L’incentiu princi-pal que ens anima a llegir i estudiarTapia, diguem-ho amb claredat, és elseu interès històric i cultural.

Tapia va néixer segurament aprincipis del segle XV i va morir des-prés de 1461. Potser va servir dejove a la cort de Castella, però aixòno ho sabem del cert. Sí que sabem,però, que als anys vint, com van fermolts altres cavallers i funcionaris,va deixar-se seduir pels projectesmediterranis del rei Alfons i des d’a-leshores va mantenir-se fidel almonarca i als seus descendents. Enefecte, quan Nàpols fou conquerida,Tapia s’hi va instal·lar, va freqüentarla cort, va escriure versos i va gua-nyar-se la castellania de Tropea.Aquesta és, bàsicament, tota la infor-

103

NOTES BIBLIOGRÀFIQUES

104

mació de què disposem, i és la queel lector trobarà en aquest llibre.

L’edició de Giuliani posa ordreen aquestes poques dades (que esresumeixen en una vintena de docu-ments i vint-i-dos poemes d’autoriasegura), n’aclareix les confusions bio-gràfiques que s’havien anat repetintdes dels estudis de Vendrell i ofereixels textos amb claredat i correcció.Aturem-nos, però, en les seves apor-tacions. Ja hem dit que els documentsd’arxiu que coneixem sobre Tapia sónuna vintena, la major part dels qualsapareixien als articles de Vendrell ia les Fonti aragonese publicades entre1957 i 1967.Giuliani n’ofereix un denou que ha trobat a l’Arxiu de laCorona d’Aragó (ACA) i que ja haviaressenyat Josep Llaris en els índexsmanuscrits que es troben a la sala delectura de l’ACA El document té cer-ta importància perquè deixa clar queTapia va rebre la castellania de Tro-pea el 1445 i que,quan en algun poe-ma s’adreça a les damas de Turpía, estàparlant d’aquesta localitat napolita-na.Giuliani, a més de treure a la llumaquest document, revisa els que ja esconeixien, corregeix les lectureserrònies que se n’havien fet i publi-ca els que es conserven a l’ACA.(Hauria estat interessant que l’edi-tor també hagués publicat els docu-ments que es troben a Nàpols.)

La poesia completa de Tapia s’haconservat en tres manuscrits, un delsquals té una importància secundària.No és molt habitual que un mateixpoema de Tapia s’hagi copiat en mésd’un cançoner.Aquesta transmissióúnica de la major part dels textos ésuna pèssima notícia per a l’editor,que es troba desamparat davant delserrors dels copistes. Giuliani, tot iaquestes dificultats, ha sabut resol-dre molts dels problemes textualsamb què s’ha trobat.

El lector que hagi arribat fins aquísospitarà que la qualitat del llibre ésenorme.Tot i això, alguns detalls, cer-tament menors i que podrien atribuir-se a l’editorial, enterboleixen l’enor-

me qualitat d’aquest llibre. Els docu-ments en català,per exemple,no sem-pre estan transcrits amb tots elsescrúpols que hom esperaria, fins alpunt que qualsevol lector català dis-sentiria dels criteris d’accentuació,puntuació i, de vegades, transcripció.La puntuació tampoc és perfecta enel cas dels poemes, que estan escritsen castellà. D’altra banda, moltes deles referències creuades que remetena números de poema i vers no coin-cideixen amb el text que l’editor voliacitar. Ens fem ressò d’aquests puntsfoscos perquè aquests lapsus es repe-teixen sovint i ens fan pensar que alllibre li ha mancat una bona correccióde proves.D’altra banda, sorprèn quealguns criteris d’edició que s’anuncienal pròleg s’incompleixin en els textoseditats. N’és un bon exemple l’ordrede les poesies, ja que en teoria aques-tes es presenten «en el orden en queaparecen en los cancioneros» (p.31),però els poemes V i VI ho desmentei-xen.Aquestes observacions, fetes ambtota cordialitat, neixen de la certesaque servirien de ben poc si s’adreces-sin a un llibre amb defectes greus; encanvi, potser seran d’utilitat si com-plementen un llibre que és,per mèritspropis, un encert en tots els sentits.

FRANCISCO J. RODRÍGUEZ RISQUETE

Recull d’exemples imiracles ordenat peralfabetArnau de Lieja

ed. Josep-Antoni Ysern LagardaBarcelona,Barcino (Els NostresClàssics, B 23-24), 2 vols., 2004,373 i 366 pp.

Sovint a les classes universitàries deliteratura medieval ens hem d’enfron-tar amb una pregunta temible: lesobres científiques, les obres de pràc-tica religiosa, els tractats marítims ofins i tot les obres catalanes deRamon Llull, Arnau de Vilanova oFrancesc Eiximenis (posem pel cas)són «Literatura»? Respondre-hi ésdifícil i fàcil alhora. Diguem només,per fer-ho ràpid, que la idea de «lite-ratura» i de «literari» que hem here-tat del Romanticisme no es pot apli-car degudament a escriptors que nola concebien i que, per tant, no latenien en compte quan escrivien lesseves obres.En aquesta època és méscorrecte parlar de «cultura escrita»més que no pas de «literatura».

L’obra que ara ressenyem és uncas ben particular del que acabo dedir. En realitat és una mescla beninteressant entre un manual pràc-tic i el que en podríem anomenaranacrònicament «creació literària»:un volum on es presenta un amplirecull de contes o exemples que ana-va destinat principalment a ajudar elspredicadors a preparar sermons per-suasius.Anem una mica endarrere.A mesura que les ciutats europeesanaven creixent durant els segles XII

i XIII, l’Església es va adonar que

MOT SO RAZO

SOBRE LES CORTS MEDIEVALS

M.Aurell, L’Empire des Planta-genêt (1154-1224), Paris:Perrin, 2003, 406 pp.

The Court Reconvenes:CourtlyLiterature Across the Discipli-nes, ed. B. K.Altmann i C.W.Carroll,Woodbridge: Brewer,2003, 384 pp.

Ramon Llull, Començamentsde filosofia, ed.F.Domínguez iM. E. Gisbert Calduch, Palmade Mallorca:Patronat RamonLlull (NEORL, 6), 2003, XLI +194 pp.

calien noves forces i noves estratè-gies per poder fer arribar el seu mis-satge a la població urbana. Les for-ces serien les noves ordesmendicants (dominicans, franciscansi carmelites), que van néixer amb unaclara vocació urbana; les estratègiespassaven sobretot per la transfor-mació del sermó en una eina eficaçamb el públic ciutadà, adaptant imillorant els mecanismes que durantsegles havien seguit els monjos delsmonestirs allunyats del món. Elsmendicants, doncs, van transformarprofundament el concepte de pre-dicació i el de sermó i van escriuremanuals molt detallats, inspirats enla retòrica tradicional, per ensenyara fer-ne de manera efectiva.

A mesura que s’escrivien aques-tes arts de predicar (Eiximenis en vaescriure una d’excepcional, l’Ars prae-dicandi populo) també s’anaven cre-ant altres eines imprescindibles peral predicador: les llistes de matèriespredicables (distinctiones) i els recullsd’historietes exemplars (exempla)per il·lustrar el sermó. El llibre queens ocupa, escrit per Arnau de Liejacap a 1308, és un bon testimoni d’a-quests reculls d’històries útils perser integrades als sermons. L’obraduu per títol original Alfabetum narra-tionum, i aquesta edició en presentael text conservat, en traducció cata-lana, en un manuscrit de mitjans delquatrecents intitulat Recull d’exem-ples i miracles ordenats per alfabet. L’Al-fabetum és una col·lecció de peti-tes històries morals, ordenadesalfabèticament a partir d’una etique-ta temàtica que les encapçala (Abat,Accídia,Avarícia, etc.). El predicadorpodia localitzar qualsevol d’aquesteshistòries pel seu tema i adaptar-lafàcilment a la seva prèdica.

Vegem l’exemple 355, un delsmés breus del recull. Duu per lemallatí «El jutge que jutja injustamentha de ser castigat», i se’ns indica queés un exemple procedent d’Elinan-dus. El títol català, gairebé tant llargcom el text, és: «Eximpli con lo ffill

de Ciro, rey de Pèrsia, féu escorxarun jutge perquè havie jutjat no jus-tement». El text, finalment, diu:«Segons que recompte Elinando, lofill de Ciro, rey de Pèrsia, quant fourey trobà e sabé que un jutge haviejutjat contre dret e, per ço, lo féuscorxar. E de lla dita pell féu fer unacuberta de una cadira, en la qual sey-la sigueren los jutges que aprés ven-gueren per tal que, veent ells la ditapell, los recordàs de no jutjar injus-tement». Com es veu clarament, ésnomés un esbós que el predicadorhavia d’amplificar en el seu sermó.En altres casos, les històries hi estanmés desenvolupades, com als exem-ples 371 (sobre Carlemany), 596 (unmiracle de la Verge) o 683 (sobre lamort de Simó mag), i són contes, enalguns casos, interessantíssims i moltben escrits.

Josep-Antoni Ysern Lagarda, pro-fessor de la Universitat Nacional d’E-ducació a Distància, ha editat i ano-tat esplèndidament aquest text endos sòlids volums de la col·lecció ElsNostres Clàssics. El Recull d’exemples,conservat al manuscrit 89 de laBiblioteca Universitària de Barce-lona, ja havia estat publicat perMarian Aguiló l’any 1881 (i reeditatel 1901), però aquesta nova ediciód’Ysern, fruit de la seva tesi docto-ral, està plenament justificada, nonomés per la gran quantitat de lec-tures que milloren el text d’Aguiló,sinó també —i especialment— perla gran quantitat de notes i de con-nexions amb altres reculls d’exem-ples i amb altres obres de la culturaescrita a la Corona d’Aragó, que fand’aquesta edició un utilíssim reper-tori per als investigadors.

L’edició dels set-cents catorzeexemples va acompanyada d’unextens estudi introductori on s’ex-plica detalladament què és un exem-plum i com són els principals reculls(I,8-39), com és la traducció catalanade l’Alfabetum i quins problemes pre-senta (I,39-62), quins temes i motiuspresenta el Recull i les seves conne-

xions literàries (I,63-148); dos apar-tats tècnics descriuen com és elmanuscrit únic i quins criteris d’edi-ció s’han seguit (I,148-151); i un glos-sari de termes poc usuals, una biblio-grafia completa i un apèndix ambtextos complementaris que ajuden aentendre els mecanismes de traduc-ció del Recull clouen els materials desuport (II,287-331).

Un dels aspectes més interes-sants de l’estudi d’aquesta edició ésl’establiment de l’origen del text quetradueix el Recull. És ben clar que ésuna traducció de l’Alfabetum Narra-tionum d’Arnau de Lieja, tot i que «elcopista del text català no utilitzés,probablement, cap dels tres manus-crits que hem pogut consultar, sinóalgun altre de la mateixa família», icontinua «o, si molt convé, algunaversió intermèdia castellana» (p. 57).Ysern també conclou, rebatent algu-nes aportacions anteriors sobre lacomparació del Recull amb altresexemplaris hispànics (especialmentel Libro de los enxemplos por ABC deClemente Sánchez del Vercial), que«les semblances estructurals [...] nosón suficients per conjecturar capmena de dependència de l’exempla-ri català respecte del castellà» (p. 58).

En definitiva, aquesta és una bonaedició i un bon estudi d’una obra defrontera entre la literatura (o el quepassats uns segles en direm com atal) i les eines de treball i de referèn-cia dels intel·lectuals de l’Edat Mit-jana. Aquests dos volums, d’una ban-da, serviran d’excel·lent orientacióa les lleixes dels estudiosos de la cul-tura catalana medieval i, de l’altra,faran les delícies dels lectors que vul-guin submergir-se en la candidesa, lacomicitat i la delicadesa dels seuscontes, dels seus exemples i de lesseves narracions, en definitiva d’a-quells lectors que els vulguin llegircom si es tractés de veritable i delec-table literatura.

SADURNÍ MARTÍ

105

NOTES BIBLIOGRÀFIQUES

107

Lola Badia (Barcelona, 1951), és catedràtic de Lite-ratura Catalana a la Universitat de Barcelona, des-prés d’haver ensenyat a les Universitats Autònomade Barcelona i de Girona. Ha treballat sobre poesiaantiga, des del Cançoneret de Ripoll a Ausiàs March, itambé s’ha ocupat dels escriptors en prosa dels seglesXIII i XIV, com Bernat Metge, Joan Roís de Corella ol’Anònim del Curial e Güelfa. El perfil literari de RamonLlull i la seva obra divulgativa en llengua vulgar ésun altre dels seus temes d’especialització.

Francesc J. Gómez (Barcelona, 1971). Llicenciaten filologia catalana a la Universitat Autònoma deBarcelona, on també cursà estudis de filologia clàs-sica. Ha estudiat tercer cicle a la Universitat de Giro-na i actualment prepara com a tesi doctoral una edi-ció crítica del Tractat de les penes particulars d’infernde Joan Pasqual. Els seus treballs se centren en lateoria literària medieval i en la poesia catalana delsegle XV. És professor associat a la Universitat Autò-noma de Barcelona.

Pep Valsalobre, apotecari i filòleg, és professorde Literatura Catalana Moderna a la Universitat deGirona i membre investigador de l’Institut de Llen-gua i Cultura Catalanes. Els seus estudis tracten sobrehistòria de la literatura catalana del període modernen tots els seus gèneres, sobre els quals ha publicatarticles, llibres i publicacions de caràcter docent;ha editat alguns volums d’estudis miscel·lanis d’his-tòria de la llengua i de la literatura catalanes. Parti-cipa en diverses línies de recerca i, juntament ambaltres investigadors, elabora projectes de difusió aca-dèmica i editorial de la cultura i literatura catala-nes de l’edat moderna.

Stefano Asperti. Catedràtic de Filologia i lingüísti-ca romànica a la Universitat de Roma «La Sapienza».S’ha dedicat sobretot a la recerca sobre els modesde creació (o producció), de transmissió i de recep-ció dels textos romànics medievals, amb especial aten-ció a la lírica cortesa (francesa, occitana, italiana, cata-lana i gallegoportuguesa) i als aspectes musicals id’execució. És l’autor dels llibres Il trovatore RaimonJordan i Carlo d’Angiò e i trovatori, i el director de laBiblioteca Elettronica dei Trovatori.

Miriam Cabré (Barcelona, 1966). Llicenciat en Filo-logia Catalana a la Universitat Autònoma de Barce-lona i doctor per la Universitat de Cambridge. Hatreballat al Warburg Institute (Londres) i actualmentté un contracte Ramón y Cajal a la Universitat deGirona. S’ha ocupat de l’obra de Cerverí de Giro-na, de la qual prepara una edició, i de la poesia cata-lana del XV. Forma part de l’equip assessor del Reper-torio informatizzato dell’antica letteratura catalana(www.rialc.unina.it), i coordina l’Espai Narpan de Lite-ratura i Cultura Medieval (www.narpan.net).

Lluís Cabré (Barcelona, 1959). Doctor en Filolo-gia Catalana i professor a la Universitat Autònomade Barcelona. Ha publicat diversos treballs sobreautors com ara Ramon Llull,Ausiàs March, BernatMetge i sant Vicent Ferrer, i sobre la poesia dels seglesXIV i XV.Va editar l’obra de Pere March (1993), alt fun-cionari a la cort d’Alfons el Vell, fill de l’infant Pere.

Col·laboradors

COL·LABORADORS