models de gestió per als boscos de pi blanc

Models de gestió per als boscos de pi blanc (Pinus halepensis Mill.)

Generalitat de CatalunyaDepartament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural

Centre de la PropietatForestal

Producció de fusta i prevenció d’incendis forestals

MODELS DE GESTIÓ PER ALS BOSCOS DE

PI BLANC (Pinus halepensis Mill.)

Producció de fusta i prevenció d’incendis forestals

Edició:

Generalitat de Catalunya. Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural. Centre de la Propietat Forestal.

Autors:

Mario Beltrán Barba, Míriam Piqué Nicolau, Pau Vericat Grau Àrea de Gestió Forestal Sostenible. Centre Tecnològic Forestal de Catalunya (CTFC).

Teresa Cervera Zaragoza Centre de la Propietat Forestal (CPF). Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural (AAM). Generalitat de Catalunya.

Coordinació i direcció tècnica: Centre de la Propietat Forestal (CPF). Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural (AAM). Direcció General del Medi Natural i Biodiversitat. Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural (AAM). Generalitat de Catalunya. Àrea de Gestió Forestal Sostenible (AGS). Centre Tecnològic Forestal de Catalunya (CTFC)

Participació tècnica:

Ricard Farriol (Centre de la Propietat Forestal. Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural. Generalitat de Catalunya); Teresa Valor (Centre Tecnològic Forestal de Catalunya); Joan Llagostera, David Meya (Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural. Generalitat de Catalunya); Marc Castellnou, Asier Larrañaga, Jordi Pagès (Grup de Recolzament d’Actuacions Forestals. Bombers de la Generalitat de Catalunya); Sònia Llobet (Àrea d’Espais Naturals, Diputació de Barcelona); Iolanda Domenjó (Serradora Boix).

Fotografies:

Àrea de Gestió Forestal Sostenible, Àrea d’Aprofitaments Fusters i Biomassa (CTFC), Mario Beltrán, Asier Larrañaga, Juan Martínez de Aragón, Míriam Piqué, Pau Vericat, Vicent Vidal.

Cita bibliogràfica: Beltrán, M.; Piqué, M.; Vericat, P.; Cervera, T. 2011. Models de gestió per als boscos de pi blanc (Pinus halepensis L.): producció de fusta i prevenció d’incendis forestals. Sèrie: Orientacions de Gestió Forestal Sostenible per a Catalunya (ORGEST). Centre de la Propietat Forestal. Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural. Generalitat de Catalunya.

Primera Edició: octubre de 2011

Dipòsit legal: B-37945-2011

Llicència Creative Commons “Reconeixement” 3.0

Consulteu la llicència completa a: http://creativecommons.org/licenses/by/3.0/es/legalcode.ca

ÍNDEX GENERAL

Introducció 1

1. Les Orientacions de Gestió Forestal Sostenible (ORGEST) i els models de gestió 1

2. Contingut i ús del manual 2

I. Els boscos de pi blanc (Pinus halepensis Mill.) a Catalunya 5

1. Característiques generals 5 1.1. Caracterització i distribució dels boscos de pi blanc 5 1.2. Tipus de boscos de pi blanc i dinàmiques principals 8 1.3. Evolució històrica dels boscos de pi blanc 13 1.4. Canvi climàtic 15

2. Funcions, objectius i productes 18 2.1. Funcions i objectius dels boscos de pi blanc 18 2.2. Objectius de gestió per als boscos de pi blanc 18 2.3. Principals productes dels boscos de pi blanc 20

3. Creixement i producció 23 3.1. La qualitat d’estació 23 3.2. Avaluació de la productivitat 25

II. Silvicultura del pi blanc: conceptes i tractaments 27

1. Estructura de la massa 27 1.1. Regular 27 1.2. Semiregular 28 1.3. Irregular 28

2. Tractaments silvícoles de millora 29 2.1. Aclarides de plançoneda 30 2.2. Aclarides 31 2.3. Podes 32 2.4. Estassades 32

3. La regeneració del bosc regular 33 3.1. Aclarida successiva 33 3.2. Tallada arreu 35 3.3. Tractaments d’ajuda a la regeneració 35

4. El tractament de les restes 36

5. Transformació de l’estructura de la massa 37 5.1. D’una massa irregular a una de regular 37

6. Silvicultura del bosc mixt 37 6.1. Manteniment de la massa mixta dominada per pi blanc 38 6.2. Canvi en la proporció d’espècies 39

7. Silvicultura preventiva d’incendis forestals 40 7.1. Estructures forestals i la seva vulnerabilitat al foc 40 7.2. Tractaments per reduir la vulnerabilitat al foc d’un rodal forestal 43 7.3. Implementació de la gestió per a reduir la vulnerabilitat al foc forestal en els boscos de pi blanc 44

III. Elaboració dels models de gestió: Síntesi metodològica 51

1. Elaboració de models de gestió per a les masses pures 51 1.1. Models de gestió integrant la producció 52 1.2. Models de gestió per a la creació d’estructures resistents al foc 53

2. Elaboració de models de gestió per a les masses mixtes 55

IV. Models de gestió per al pi blanc 61

1. Models de gestió per a masses pures 61 1.1. Menú de models de gestió 62 1.2. Models de gestió 64

Qualitat d’estació alta i alt risc d’incendi. Estructura regularitzada_Ph01 65 Qualitat d’estació alta i alt risc d’incendi. Estructura regularitzada_Ph02 67 Qualitat d’estació alta i alt risc d’incendi. Estructura regularitzada_Ph03 69 Qualitat d’estació alta i alt risc d’incendi. Estructura regularitzada_Ph04 70 Qualitat d’estació mitjana i alt risc d’incendi. Estructura regularitzada_Ph05 71 Qualitat d’estació mitjana i alt risc d’incendi. Estructura regularitzada_Ph06 73 Qualitat d’estació mitjana i alt risc d’incendi. Estructura regularitzada_Ph07 74 Qualitat d’estació baixa i alt risc d’incendi. Estructura regularitzada_Ph08 75

1.3. Adaptació cap als models per a masses pures 76

2. Models de gestió per a les masses mixtes 77 2.1. Menú de models de gestió 77 2.2. Models de Gestió 82

Models de gestió per a les masses mixtes de pi blanc i pinassa 83 Models de gestió per a les masses mixtes de pi blanc i pi pinyer 86 Models de gestió per a les masses mixtes de pi blanc i pi roig 89 Models de gestió per a les masses mixtes de pi blanc i carrasca (o roure de fulla petita) 92 Models de gestió per a les masses mixtes de pi blanc i alzina (o pi blanc litoral i altres roures) 95 Models de gestió per a les masses mixtes de pi blanc i surera 98 Models de gestió per a les masses mixtes de pi blanc amb altres pins i frondoses 101

3. Condicions tècniques en l’aplicació dels models 104 3.1. Tractaments silvícoles 104 3.2. Tractament de les restes 107 3.3. conservació i millora de la biodiversitat 107

4. Avaluació econòmica dels models 108 4.1. Premisses per a l’avaluació 109 4.2. Resultats 112

Bibliografia citada 117

INTRODUCCIÓ

1

INTRODUCCIÓ

1. LES ORIENTACIONS DE GESTIÓ FORESTAL SOSTENIBLE

(ORGEST) I ELS MODELS DE GESTIÓ

Les Orientacions de Gestió Forestal Sostenible de Catalunya (ORGEST) constitueixen un conjunt d’eines tècniques d’ajuda a la gestió forestal. Recullen un seguit d’elements de decisió, models i recomanacions de gestió, ajustats a les condicions catalanes, que constitueixen un cos d’informació pràctica i actualitzada de gestió forestal. Tenen com a objectiu donar suport al gestor en el procés de presa de decisions pel que fa a l’assignació d’objectius preferents i a la planificació i l’execució de les actuacions de gestió.

Una característica essencial dels sistemes forestals de Catalunya és la multifuncionalitat, és a dir, la prestació simultània de diferents funcions i la capacitat de proporcionar diferents béns i serveis a la societat. Entre els béns que generen els sistemes forestals es poden citar la fusta i les llenyes, el suro, els fruits (pinyons, castanyes, etc.) o les pastures. Entre els serveis cal esmentar la regulació hidrològica i la qualitat de l’aigua, la conservació de la biodiversitat, el paisatge, el patrimoni històric i cultural, etc.

Evidentment, en un mateix rodal forestal no es poden donar totes les funcions simultàniament al màxim nivell. Per això, a l’hora de gestionar cal prioritzar una o algunes funcions i garantir un nivell adequat de la resta. Aquesta priorització es tradueix en l’assignació d’uns objectius de gestió.

Així doncs, entre els principals objectius que hom pot assignar als boscos catalans destaquen la producció de fusta, llenyes o suro, la prevenció d’incendis, la conservació de fauna, hàbitats i biodiversitat, l’aprofitament pastoral, les produccions forestals no fusteres (fruits, bolets, plantes aromàtiques i medicinals, apícoles, etc.) o els usos socials i la qualitat del paisatge.

L’èxit i l’eficiència en la consecució dels objectius depèn, en primer terme, d’una tria adequada dels objectius, que han d’ajustar-se a les característiques i restriccions del rodal. En segon lloc, cal contemplar models silvícoles concebuts específicament per assolir de la manera més eficient possible un determinat objectiu preferent, tot considerant un grau notable de multifuncionalitat i una important component adaptativa.

El procés de canvi climàtic en què ens trobem immersos comportarà una previsible evolució cap a condicions ambientals generalment més restrictives per al creixement del bosc i un increment notable del risc d’incendi. En aquest context, la tria d’objectius haurà de ser més acurada que mai i s’haurà d’ajustar a la capacitat productiva (qualitat d’estació) de la unitat de gestió. També caldrà integrar el risc d’incendi i dirigir adequadament les dinàmiques de les diferents espècies presents.

En aquest sentit, la caracterització dels tipus de boscos (des del punt de vista de les espècies arbòries presents i la qualitat d’estació forestal) i del fenomen dels incendis forestals (en el seu vessant geogràfic i estructural) esdevenen una base imprescindible per desenvolupar els diferents models de gestió i, al mateix temps, una primera orientació a la presa de decisió per al gestor forestal. Aquesta

MODELS DE GESTIÓ PER ALS BOSCOS DE PI BLANC

2

informació, generada en el marc de l’elaboració de les ORGEST, ja ha estat posada a disposició dels gestors (Piqué et al., 2011a; Piqué et al., 2011b).

Partint d’aquesta tipificació prèvia, les ORGEST proporcionen els models silvícoles i les recomanacions de gestió segons els diferents objectius anteriorment esmentats. Aquest document recull els models per a la gestió dels boscos dominats pel pi blanc a Catalunya d’acord amb dos objectius preferents:

o La prevenció d’incendis integrant la producció de fusta: models silvícoles i recomanacions de gestió que recullen els objectius de persistència i producció, amb un important component de conservació de la biodiversitat i qualitat paisatgística, per mirar de mantenir estructures de baixa vulnerabilitat al foc de capçades durant tot el cicle de gestió.

o La prevenció d’incendis sense quantificar la producció: models silvícoles i recomanacions de gestió amb l’objectiu preferent de reduir el risc de grans incendis forestals i, per tant, conservar els espais forestals, tot treballant amb l’estructura de la massa sense que es quantifiqui una producció fustera.

2. CONTINGUT I ÚS DEL MANUAL

Aquest manual presenta els models i les recomanacions de gestió per als boscos dominats pel pi blanc de Catalunya, en els casos en què l’objectiu de gestió preferent sigui la prevenció d’incendis forestals, ja sigui amb la integració de la producció de fusta o la gestió de l’estructura de la massa sense quantificar la producció. El contingut del manual s’agrupa en els blocs següents:

o Bloc I. Resumeix les característiques generals dels boscos de pi blanc de Catalunya i altra informació d’interès sobre l’espècie.

o Bloc II. Presenta conceptes i tractaments relatius a la silvicultura del pi blanc, que poden ajudar l’usuari del manual a interpretar i aplicar els models de gestió que es mostren al bloc IV.

o Bloc III. Presenta de manera molt general les premisses i la metodologia utilitzades en la generació dels models de gestió.

o Bloc IV. Constitueix la part principal del manual, on es presenten tot un conjunt de models de gestió per a les diferents formacions pures i mixtes de pi blanc. Aquests models tenen com a objectius preferents:

Prevenir grans incendis i facilitar l’extinció, tot integrant la millora del creixement i la funció productiva, considerant que els boscos de pi blanc se situen majoritàriament en espais d’alt risc d’incendi forestal. Es prioritza la conservació d’aquests espais, la persistència i la vitalitat del bosc, es considera un grau notable de multifuncionalitat i s’optimitza la producció en la mesura que es pugui.

Prevenir grans incendis i facilitar l’extinció sense quantificar ni optimitzar la producció, tot treballant des de l’estructura de la massa. Així, els models de gestió optimitzen la resistència del bosc front la propagació de grans incendis forestals.

INTRODUCCIÓ

3

El ventall de models elaborats contempla la combinació en diferent grau dels objectius de prevenció d’incendis i de producció. Així, existeixen models amb un objectiu amb un component productiu més o menys notable segons la qualitat d’estació, així com models específics de reducció del risc d’incendi on l’objectiu productiu no es considera.

Tot que fixen com a objectiu principal la prevenció d’incendis i la producció de fusta, aquests models també integren un grau important d’altres funcions del bosc, com la conservació de la biodiversitat, la qualitat del paisatge o la protecció i regulació hidrològica per apostar per una gestió multifuncional i ambientalment respectuosa.

En funció de les característiques del rodal (formació forestal, qualitat d’estació i estructura) i els objectius preferents de gestió, l’usuari del manual es podrà dirigir al conjunt de models que consideri més oportú i escollir el model de referència que haurà de seguir. Els models de gestió aplegats al bloc IV es presenten en diferents capítols.

o Capítol 1. Models de gestió per a masses pures. Aquest capítol és el cor del manual. La gamma

de models per als boscos purs de pi blanc es presenta en un menú de models (pàgina 62). Els models descriuen les intervencions necessàries per aconseguir l’objectiu de gestió preferent i quantifiquen de manera aproximada l’evolució dels principals paràmetres dasomètrics del rodal.

L’objectiu preferent dels models és la prevenció d’incendis. Es considera que totes les masses de pi blanc se situen en zones considerades d’alt risc d’incendi, de manera que l’objectiu de prevenció sempre hi és present. No obstant això, un grup de models integren objectius de producció de fusta a la prevenció d’incendis i són d’aplicació als rodals forestals de pi blanc on l’estació permet un desenvolupament adequat de la massa.

El segon grup de models únicament tenen com a objectiu preferent la reducció del risc de gran incendi forestal. Aquests models descriuen la gestió que s’ha de realitzar amb variables que descriuen l’estructura i, tot i que les aclarides són necessàries per assegurar l’estabilitat i la vitalitat de la massa, no es quantifica ni optimitza la producció de fusta.

o Capítol 2. Models de gestió per a masses mixtes. Les orientacions de gestió que proporcionen es fonamenten en l’anàlisi de les dinàmiques naturals que s’observen en les formacions mixtes de pi blanc, que indiquen si cal mantenir la massa mixta o iniciar processos de canvi d’espècie. La gestió es basa en els models de gestió de masses pures i s’inclouen pautes per a la gestió de les masses mixtes tenint en compte la vulnerabilitat de l’estructura als focs de capçades.

o Capítol 3. Presenta un conjunt de condicions tècniques per a l’aplicació dels models, tant de masses pures com mixtes, que complementa la informació d’aquests quant a la seva aplicació.

o Capítol 4. Presenta una aproximació a l’avaluació econòmica dels models de gestió per a masses pures de pi blanc.

I. ELS BOSCOS DE PI BLANC (Pinus halepensis MILL.) A CATALUNYA

5


1. CARACTERÍSTIQUES GENERALS

1.1. CARACTERITZACIÓ I DISTRIBUCIÓ DELS BOSCOS DE PI BLANC

L’espècie Pinus halepensis Mill. es coneix a Catalunya com pi blanc o pi bord. Quan creix en condicions ecològiques adequades pot sobrepassar els 25 metres d’alçada i els 200 anys d’edat, amb un tronc robust, més o menys cilíndric i estilitzat, amb més de 70 cm de diàmetre. La capçada, sempre clara i lluminosa, de jove té un aspecte piramidal amb branques des de la base, que amb l’edat s’obre i es torna lobulada i irregular amb tendència a l’esfericitat. El fullam presenta una tonalitat verda intensa característica juntament amb l’escorça grisenca. El sistema radicar aprofita la profunditat disponible i es desenvolupa bé superficialment en sòls rocosos i pobres (Ruiz de la Torre, 2006).

La gran capacitat d’adaptació a les condicions ecològiques adverses és l’aspecte més destacable i es tradueix en una morfologia molt variable en funció de l’estació, des d’arbres esvelts i grans fins a arbres tortuosos de baix port (Figura 1).

Figura 1. Bosc adult de pi blanc al litoral català. S’aprecien els trets característics d’aquesta espècie: escorça grisenca, fullam verd intens, tendència a la monoestratificació i brancada morta.

L’àrea de distribució dels boscos de pi blanc es concentra a les riberes del mediterrani. Són característics de la costa mediterrània, en especial de la part occidental, on ocupen gran part de la meitat est de la Península Ibèrica (Figura 2), encara que poden arribar a ocupar estacions amb altituds superiors a 1.500 metres. A més, es troben masses naturalitzades en altres zones mundials de clima mediterrani.


6

Figura 2. Distribució catalana (Vericat et al., 2010; Piqué et al., 2011b), mundial (Critchfield i Little, 1966) i ibèrica (Ruiz de la Torre, 2006) dels boscos de pi blanc. Al mapa de distribució catalana es distingeixen les masses pures (verd) de les mixtes (taronja). Al mapa de distribució ibèrica es veuen les masses naturals (vermell) i les repoblacions (verd).

A Catalunya, segons el Mapa de Cobertes del Sòl de Catalunya v3 (CREAF, 2007), els boscos dominats pel pi blanc ocupen al voltant de 300.000 ha. Tanmateix, les dades del Mapa Forestal d’Espanya (DGCN, 2001), que permeten diferenciar els boscos purs i tota la gamma de boscos mixtos dominats pel pi blanc, indiquen que els boscos on el pi blanc és majoritari ocupen gairebé 440.000 ha, de les quals unes 300.000 són masses pures i unes 140.000 són mixtes.

Als boscos de pi blanc existeix certa diferenciació genètica entre poblacions, de manera que l’estructura genètica geogràfica del pi blanc surt tant de processos no selectius com direccionals (Climent et al., 2008). Aquesta diferenciació de poblacions és el resultat de l’adaptació genètica a factors ambientals limitants, però només hi són reconeguts dos grans grups de població, el mediterrani oriental amb introgressions de Pinus brutia Ten. i el mediterrani occidental (Schiller et al., 1986), ja que la variabilitat intrapoblacional és superior a la variabilitat entre poblacions (Esteban et al., 2010). Pel que fa a les regions de procedència a la Península Ibèrica, Gil et al. (1996) en van definir 18, quatre de les quals són a l’àmbit català.

Els atributs fisiològics i morfològics dels plançons de pi blanc estan condicionats en gran mesura per la disponibilitat d’aigua de l’estació (Royo et al., 2001), però l’origen de la llavor és també un factor determinant. Voltas et al. (2008) descriuen un ús conservador de l’aigua per part de les poblacions de zones seques de l’oest mediterrani en oposició a les poblacions del nord de la distribució, de major creixement.

Els boscos de pi blanc vegeten sobre diversos substrats, tant de reacció àcida com bàsica, i tenen una gran tolerància als sòls calcaris i margosos, fins i tot molt gipsosos. S’adapten a sòls impermeables, esquelètics, secs i amb gran quantitat de cal, però els són contraris els sòls salinitzats. Les pinedes de pi blanc tenen gran


7

resistència a la sequera i habiten en zones amb almenys 250 mm de pluja anual, però són vulnerables al fred (Ruiz de la Torre, 2006). Les condicions òptimes són altituds inferiors a 800 m i en tot cas en zones poc continentals, amb pluviometries mitjanes anuals superiors a 500 mm (preferentment superiors a 600 mm), en orientacions d’obaga, sense efectes de marinada salina, amb sòls profunds (>50 cm) i no sorrencs (Piqué et al., 2011b).

De les plagues que afecten els boscos de pi blanc, destaquen les defoliacions massives provocades pel lepidòpter Thaumetopoea pytiocampa Den. & Schif. (Figura 3), i altres com Dendrolimus pini L. També són importants les afeccions de xucladors com l’hemípter Haematoloma dorsatum Ahr. i de perforadors com els coleòpters Pissodes castaneus DG., Hylurgus ligniperda Fabr. i altres dels gèneres Ips, Tomicus, Pityogenes o Polyphylla. Com a malalties, destaquen els fongs Thyriopsis halepensis (C.) Th. & Syd. (defoliador), Sirococcus conigenus (DC.) Can. & Min. (destructor de brots) i altres dels gèneres Cenangium, Peridemium, Diplodia, Fomes o Lophodermium. Altres afeccions més pròpies d’altres pins, com la planta paràsita Viscum album L. ssp. austriacum (Wie.) Vol. o el nematode Bursaphelenchus xylophillus (St. & Bu.) Nic. comencen a ser importants en boscos de pi blanc.

Figura 3. La processionària (T. pityocampa) és una de les plagues més freqüents als boscos de pi blanc.

1.2. TIPUS DE BOSCOS DE PI BLANC I DINÀMIQUES PRINCIPALS

1.2.1. Tipus de boscos de pi blanc

En aquest apartat s’exposen breument les principals aproximacions a la tipificació dels boscos dominats pel pi blanc a Catalunya.


8

Els boscos de pi blanc a les tipologies forestals arbrades de Catalunya

Les Tipologies Forestals Arbrades de Catalunya (Piqué et al., 2011b) estableixen una classificació dels boscos dominats pel pi blanc segons la composició específica i la qualitat d’estació. Es tracta d’una tipificació eminentment adreçada a la gestió forestal. Pel que fa la composició específica, al volum de Tipologies Forestals Arbrades es diferencien 2 formacions pures i 9 formacions mixtes dominades pel pi blanc (Taula 1).

Taula 1. Tipus de boscos de pi blanc segons la classificació de les tipologies forestals arbrades (Piqué et al., 2011b). La superfície aproximada de cada formació s’ha calculat a partir del MFE (DGCN, 2001), ja que permet diferenciar les formacions mixtes.

Nom de la formació i codi Superfície

aproximada (ha)

Pinedes de pi blanc d’influència litoral (PhLIT) 273.511 Formacions pures de pi blanc

(aquelles on el pi blanc representa més del 80% de l’AB i els planifolis

de CD ≥5 cm no superen els 500 peus/ha)

Pinedes de pi blanc continentals (PhCON) 27.255

Boscos mixtos de pi blanc i pinassa (Ph_Pn) 9.914

Pinedes mixtes de pi blanc i pi pinyer (Ph_Ppa) 8.211

Pinedes mixtes de pi blanc i pi roig (Ph_Ps) 1.348

Formacions mixtes de pi blanc d’influència litoral i carrasca (o roure de fulla petita) (PhLIT_Qib) 25.151

Formacions mixtes de pi blanc continental i carrasca (o roure de fulla petita) (PhCON_Qib) 9.275

Formacions mixtes de pi blanc i alzina (Ph_Qii) 34.508

Formacions mixtes de pi blanc d’influència litoral i roures (PhLIT_Qu)

11.670

Formacions mixtes de pi blanc i surera (Ph_Qs) 2.083

Formacions mixtes de pi blanc amb altres pins i frondoses (Ph_Bm)

10.441

Formacions mixtes dominades pel pi blanc

(aquelles on el pi blanc presenta entre un 50 i un 80% de l’AB o, tot presentant més del 80% de l’AB,

els planifolis de CD ≥5 cm superen els 500 peus/ha)

Altres formacions mixtes dominades pel pi blanc* (Ph_Al) 25.580

* Dins aquesta formació s’inclouen aproximadament 10.000 ha corresponents a antics conreus d’olivera i garrofers colonitzats per pi blanc on aquesta espècie és ja dominant. També s’inclouen més de 5.000 ha dominades pel pi blanc on l’arboç és la segona espècie en importància. En un sentit ampli, es podrien assimilar a formacions pures de pi blanc.

Aquesta classificació diferencia dos àmbits geogràfics del pi blanc a Catalunya: el “d’influència litoral” i el “continental”. En el primer cas, es tracta de formacions distribuïdes per tota la façana mediterrània i majoritàriament de tipus mesomediterrani, que en etapes adultes solen tenir un estrat inferior de planifolis rebrotadors. En el segon cas, es tracta de formacions distribuïdes per les comarques més interiors i continentals i majoritàriament de tipus xeromediterrànies, que en zones no del tot desfavorables i en etapes adultes solen tenir un estrat inferior de quercines. En ambdós casos són pinedes d’estructura regular o regularitzada, amb origen natural o de plantacions o repoblacions, però que sovint provenen de recolonització de terrenys incendiats o abandonats.

A banda del caràcter primari o secundari, les condicions ecològiques d’aquestes dues àrees de distribució presenten diferències sensibles que afecten tant la


9

caracterització de les qualitats d’estació com la resposta a determinants tractaments silvícoles.

D’altra banda, les tipologies forestals arbrades diferencien una gamma variada de formacions mixtes dominades pel pi blanc a Catalunya. La gran superfície de masses mixtes dominades per pi blanc correspon majoritàriament a formacions amb alzina, carrasca i altes quercines. Tot i això, el pi blanc forma masses mixtes amb altres frondoses i també amb coníferes, fins i tot d’àmbits climàtics força diferents, com el pi roig, aprofitant la plasticitat ecològica de les espècies.

La Figura 4 mostra alguns exemples de les formacions pures i mixtes definides per al pi blanc, mentre que la Figura 5 mostra la distribució dels diferents tipus de formacions pures i mixtes dominades pel pi blanc a Catalunya.

Figura 4. Exemples de tipus de boscos de pi blanc. D’esquerra a dreta, i de dalt a baix, pineda de pi blanc d’influència litoral, pineda de pi blanc continental, formació mixta de pi blanc i alzina i bosc mixt de pi blanc i pinassa.


10

Figura 5. Distribució de les diferents formacions forestals arbrades dominades pel pi blanc a Catalunya (Piqué et al., 2011b).

Atesa la qualitat d’estació per al pi blanc, la classificació establerta a les tipologies forestals arbrades diferencia 3 classes de qualitat per a l’àmbit d’influència litoral -alta (A), mitjana (B) i baixa (C)-, i dues classes per a l’àmbit continental -alta i baixa. Aquestes classes corresponen a les que majoritàriament diferencien els gestors de Catalunya a l’hora d’aplicar una gestió diferenciada. No obstant això, des del punt de vista productiu la qualitat alta de les pinedes continentals és assimilable a la qualitat mitjana de les pinedes d’influència litoral. De la mateixa manera, són assimilables les qualitats baixes d’ambdós àmbits (Taula 2). La Figura 6 mostra exemples de rodals pertanyents a les tres classes de qualitat per a l‘àmbit litoral, i la Figura 7 per a les dues de l’àmbit continental.


11

Taula 2. Classes de qualitat definides per al pi blanc al volum de Tipologies Forestals Arbrades, tenint en compte que la qualitat alta de les pinedes continentals s’assimila a la classe B i la qualitat baixa a la classe C.

QUALITAT A: els creixements mitjans són superiors als 5 m3/ha·any. Al llarg del torn, és possible obtenir més de la meitat de la producció amb destinació a serra normal.

QUALITAT B: els creixements mitjans en volum se situen entre els 2,5 i els 5 m3/ha·any. Al llarg del torn, una part significativa de la producció podrà ser destinada a serra normal.

QUALITAT C: els creixements mitjans se situen per sota dels 2,5 m3/ha·any. En general, la producció no serà apta per a serra.

Qualitat alta Qualitat mitjana Qualitat baixa

Figura 6. Classes de qualitat (alta, mitjana i baixa) per a les pinedes de pi blanc d’influència litoral.

Qualitat alta Qualitat baixa

Figura 7. Classes de qualitat (alta i baixa) per a les pinedes de pi blanc continentals.

Els boscos de pi blanc a la Llista dels Hàbitats de Catalunya

La Llista dels Hàbitats de Catalunya (Vigo et al., 2005) cataloga els hàbitats naturals reconeguts a Catalunya d’acord amb els criteris establerts pel CORINE biotipes manual de la Unió Europea (CEC, 1991). La LHC estableix 10 classes de boscos purs de pi blanc i 6 de boscos mixtos on pot haver-hi una presència majoritària de pi blanc. A la Taula 3 es mostren els hàbitats en què poden quedar incloses les diferents formacions pures i mixtes de pi blanc.


12

Taula 3. Hàbitats que representen formacions pures i mixtes de pi blanc, segons la Llista dels Hàbitats de Catalunya (Vigo et al., 2005).

Codi LHC Descripció

32.143 Màquies o garrigues amb pins blancs (Pinus halepensis), esparsos.

32.B+ Bosquines de pi blanc (Pinus halepensis) procedents de colonització.

42.8411+ Pinedes de pi blanc (Pinus halepensis), amb sotabosc de màquies o garrigues amb ullastre (Olea europaea var. sylvestris), margalló (Chamaerops humilis) etc, de les contrades marítimes càlides.

42.8412+ Pinedes de pi blanc (Pinus halepensis), amb sotabosc de garrigues de coscoll (Quercus coccifera), de les terres mediterrànies.

42.8413+ Pinedes de pi blanc (Pinus halepensis), amb sotabosc de màquies o garrigues d'alzinar o de carrascar.

42.8414+ Pinedes de pi blanc (Pinus halepensis), amb sotabosc de brolles calcícoles, de les contrades marítimes.

42.8415+ Pinedes de pi blanc (Pinus halepensis), amb sotabosc de brolles calcícoles, de les contrades interiors.

42.8416+ Pinedes de pi blanc (Pinus halepensis), amb sotabosc de brolles silicícoles, de terra baixa.

42.8417+ Pinedes de pi blanc (Pinus halepensis) sense sotabosc llenyós.

42.8418+ Pinedes de pi blanc (Pinus halepensis) amb sotabosc de càrritx (Ampelodesmos mauritanica).

42.B4+ Boscos mixtos de pi blanc (Pinus halepensis) i pinassa (Pinus nigra subsp. salzmannii).

42.B5+ Altres boscos mixtos de coníferes.

43H Altres boscos mixtos de caducifolis i coníferes.

45.2163+ Boscos mixtos de surera i pins.

45.3123+ Alzinars amb pins (Pinus sp.) de terra baixa.

45.3417+ Carrascars amb pins (Pinus spp.).

Els boscos de pi blanc a les classificacions fitosociològiques i biogeogràfiques

L’estudi del pi blanc com a formació boscosa sempre ha estat motiu de controvèrsia. Els primers treballs geobotànics de principis del segle XX treballen el pi blanc com un arbre més, però els treballs fitosociològics desenvolupats posteriorment l’obvien o injurien sistemàticament. Tant és així que Gil et al. (1996), en una exhaustiva revisió del pi blanc, afirmen que realitzar una síntesi fitosociològica del pi blanc a partir de la literatura espanyola resulta pràcticament impossible. En general, la consideració d’espècie secundària, artificial o simplement arbre dins del matollar, ha portat el pi blanc a un escàs estudi com a formació boscosa.

Amb tot, les classes fitosociològiques Quercetea ilicis, Ononido-Rosmarinetea i Querco-fagetea (Conesa, 1997) poden incloure el pi blanc de la terra baixa i litoral seca, la muntanya mediterrània i les contrades exposades del Prepirineu, respectivament. Pel que fa a les pinedes de terra baixa mediterrània, Folch (1986) les presenta com a formacions secundàries antròpiques i transitòries en el domini dels alzinars i les suredes, excepte per als indrets molt secs o de poc sòl, on poden ser de caràcter permanent, o com a artificials o arbres esparsos en el domini de les màquies i els espinars.

Malgrat que les pinedes de pi blanc poden tenir caràcter climatòfil en certes zones de la muntanya mediterrània seca, Rivas-Martínez (1987) no contempla el pi blanc en cap sèrie de vegetació potencial i atorga el domini als alzinars i carrascars, encara que aquestes formacions tindrien més aviat un caràcter edafòfil (Gil et al., 1996).


13

Amb una visió diferent, a partir de criteris climàtics, edàfics i geomorfològics, Blanco et al. (1998) distingeixen tres grans classes de boscos de pi blanc:

o Pinedes de zones basals d’ambient semiàrid: són les pinedes de les terres xerotèrmiques de la vall de l’Ebre, amb estructura de bosc obert amb matollar més o menys dens. Les frondoses perennifòlies no plantegen una competència gaire forta.

o Pinedes de zones basals o mitjanes d’ambient mediterrani sec: són pinedes del litoral gironí i les parts basals de les muntanyes d’interior, d’altituds al voltant de 1.000 m. Són formacions més o menys permanents de caràcter edàfic i geomorfològic dins de la suposada àrea potencial de l’alzina, amb abundants espècies arbustives i amb freqüència de masses mixtes amb quercines.

o Pinedes de solanes tèrmiques en ambient submediterrani: són les pinedes de les valls protegides del Prepirineu, fins a 800 m d’altitud. Existeix més contrast climàtic i són freqüents les associacions amb quercines marcescents.

1.2.2. Principals dinàmiques dels boscos de pi blanc

La gran capacitat de colonització de terrenys nus i sòls pobres i la resistència a les sequeres, així com el manteniment d’un banc de llavors amb les pinyes seròtines i una precocitat en la producció de llavor viable són els trets característics del comportament de l’espècie, i també la principal estratègia d’adaptació als incendis forestals (Gil et al., 1996).

La dinàmica dels boscos de pi blanc ve marcada pel caràcter pioner de l’espècie, amb un temperament robust i un gran requeriment de llum. Així, les masses pures de pi blanc solen aparèixer denses, amb les capçades organitzades majoritàriament en un sol dosser dominant. Si més no, la coberta de l’estrat arbori no arriba a tancar-se per complet, fet que permet una bona il·luminació del sotabosc. Però, en tot cas, la coberta de pi blanc no facilita l’establiment del mateix matollar que fora de coberta, ja que la radiació pot arribar a ser quatre vegades inferior que al sòl sense coberta, amb una humitat no gaire diferent i amb els sòls de les pinedes amb més nutrients (Maestre et al., 2003).

Amb tot, els boscos de pi blanc tenen un marcat caràcter transitori, atès que les pinedes secundàries colonitzen espais oberts en condicions difícils i faciliten la instal·lació progressiva d’espècies arbòries frondoses. Són principalment quercines que després d’una fase de massa mixta amb una competència més o menys marcada acaben desplaçant el pi blanc i configurant un paisatge en mosaic segons les condicions climàtiques, fisiogràfiques i edàfiques.

No obstant això, la presència de masses adultes i de llarga evolució de pi blanc és escassa. Per a l’anàlisi de les dinàmiques es fa imprescindible considerar l’efecte que les pertorbacions (principalment els incendis forestals i l’acció humana) tenen sobre aquestes masses (Gil et al., 1996).

1.3. EVOLUCIÓ HISTÒRICA DELS BOSCOS DE PI BLANC

El marcat temperament termoxeròfil i la gran plasticitat ecològica del pi blanc li han conferit un paper destacat en l’evolució històrica dels boscos a l’àrea de l’actual


14

Catalunya. Les dades palinològiques i antracològiques semblen indicar que durant el neolític (a partir del 7000 BP) la presència de pi blanc era ja força important a Catalunya i conformava un paisatge de mosaic de diferents formacions vegetals (Gil et al., 1996). A partir d’aquesta època, el desenvolupament de l’agricultura i la ramaderia van suposar la rompuda d’extenses zones cobertes fins a llavors pel bosc i l’ús generalitzat del foc per obrir i mantenir pastures, fets que van suposar un increment de la presència de pi blanc. Tanmateix, la interacció amb l’home ha modelat intensament els boscos de pi blanc, tot sotmetent-los a un aprofitament intens i múltiple (fusta, llenyes, reïna, pega, pastura del sotabosc).

La fusta de pi blanc és de menor qualitat per al seu ús en construcció que la de les altres coníferes del país (pinassa, pi roig o pi negre) (Cigalat i Soler, 2003). La importància històrica de la fusta d’aquesta espècie cal buscar-la en la construcció naval: els boscos se situaven propers al litoral i la qualitat de la fusta d’aquesta espècie és suficientment adequada per a aquest ús i, a més, la forma tortuosa de molts troncs de pi blanc era especialment apreciada per extreure’n algunes peces corbes a les drassanes. L’anàlisi de restes de vaixells romans ha constatat un important ús de la fusta de pi blanc. Durant l’edat mitjana, i fins el segle XVI, la construcció naval experimenta una important revifada per tal de mantenir la important flota de guerra i comercial de la corona d’Aragó al Mediterrani, i es torna a utilitzar de forma massiva la fusta de pi blanc. L’ús en construcció naval es mantindrà fins a la segona meitat del segle XX, principalment per a vaixells de pesca.

L’aprofitament intensiu del pi blanc durant segles s’apunta com a causa de l’actual baix potencial fuster del pi blanc, tot i les característiques tecnològiques excel·lents que presenta per a aquest ús (García i de Palacios, 2000).

A banda de la fusta, l’obtenció de pega o quitrà ha tingut una gran importància. La pega s’utilitzava per calafatar els bucs dels vaixells i impermeabilitzar veles i cordes, l’interior de recipients com àmfores, bótes i odres que contenien aliments, i fins i tot soles d’espardenyes de fibres vegetals. Des dels ports del litoral català s’exportava pega de pi blanc a tot el Mediterrani.

La reïna dels pins s’ha utilitzat per obtenir dissolvents, pegues, vernissos, etc. Pel que fa a les llenyes, eren ben apreciades tant les llenyes gruixudes com el brancatge i les pinyes, que es cremaven en fleques i bòbiles. El pi blanc també es carbonejava, tot i que donava menys rendiment i un carbó de qualitat molt inferior al d’alzina, roure, faig o auró.

Després del període d’ús més intens dels boscos i la desforestació massiva del segle XIX i principis del XX, la fil·loxera i la migració del camp a les ciutats durant tot el segle XX van suposar l’abandonament de grans extensions de conreus i pastures. El pi blanc, com a formació pionera i colonitzadora d’espais oberts al litoral i la muntanya mediterrània seca, ha estat protagonista de la recolonització d’aquests terrenys arbrats (Figura 8) (Casals et al., 2005). Tanmateix, moltes pinedes actuals de pi blanc estan associades al règim d’incendis durant les darreres dècades, que manté i amplia la presència d’aquesta espècie (Pausas et al., 2003; Ne'eman et al., 2004; Broncano et al., 2005).

En paral·lel a l’expansió natural dels boscos, fins a la dècada de 1970 es van repoblar més de 15.000 ha amb pi blanc a Catalunya (Abelló, 1986). Aquestes repoblacions van


15

tenir un objectiu prioritari de restauració hidrologicoforestal, d’atenuació de l’erosió i de conservació de sòls.

Així, durant les darreres dècades s’observa a Catalunya un increment de la superfície dels boscos de pi blanc. En molts casos, aquests nous boscos de pi blanc constitueixen la primera etapa de recolonització d’espais oberts. Altres espècies, com ara les quercines, es desenvolupen progressivament a redós del pi blanc i comencen a guanyar protagonisme, i formen sovint masses mixtes amb el pi blanc.

Figura 8. Expansió de la pineda de pi blanc ocupant terrenys abandonats de conreus i pastures.

1.4. CANVI CLIMÀTIC

Sens dubte, el canvi climàtic és el component més destacat i estudiat del canvi global, un procés que, a banda del clima, implica aspectes econòmics i socials. Tanmateix, el canvi d’usos del territori, per si sol o interaccionant amb el canvi climàtic (Camarero et al., 2004), és el component del canvi global de major importància en l’evolució del paisatge forestal català en general (Llebot, 2010) i dels boscos de pi blanc en particular.

El canvi d’ús del territori a les zones on es localitzen els boscos de pi blanc a Catalunya és un procés que implica l’abandonament de terrenys conreats i pasturats, i la reducció de l’aprofitament de llenyes i fusta, tant de pi blanc com de quercines amb les quals es barreja. El canvi d’usos incideix sobre els boscos de pi blanc en tres sentits:

o Expansió. El caràcter colonitzador del pi blanc li permet ocupar terrenys abans dedicats a altres usos, com la pastura o l’agricultura, una vegada s’abandonen.


16

o Densificació. Sense l’aprofitament continuat al qual estaven sotmesos, els boscos existents augmenten la quantitat de biomassa acumulada, ja sigui a l’estrat arbrat o a l’arbustiu.

o Canvi de composició dels boscos actuals. El pi blanc ha resultat tradicionalment afavorit per un major aprofitament d’altres espècies amb les quals es barreja, especialment de les quercines per a llenya. Amb la desaparició d’aquesta pressió selectiva, és previsible la disminució o desaparició del pi blanc de les estacions més favorables a altres espècies. A més, aquest procés de substitució també pot produir-se en zones primerament colonitzades pel pi blanc, que ha creat les condicions perquè s’hi instal·lin espècies més exigents i competidores.

Pel que fa al canvi climàtic, els models de projecció climàtica actualment disponibles apunten majoritàriament cap a una modificació del règim pluviomètric (estacionalització i descens generalitzat de les pluges, especialment a l’estiu) i un augment de temperatures, amb una intensificació de les sequeres i de les tempestes.

És previsible que el canvi climàtic i el canvi d’usos, actuant en conjunt, tinguin efectes importants sobre els boscos de pi blanc, entre els quals cal destacar:

o Canvi d’àrea de distribució. El pi blanc és una espècie de gran plasticitat ecològica, però els canvis previstos faran que abandoni zones on les condicions ambientals ja no permetran el seu desenvolupament, com les zones baixes i litorals, on augmentarà l’aridesa. Alhora, ocuparà noves zones que seran les òptimes ambientalment, com ara zones més continentals i de major altitud, on substituirà les espècies que ara hi són presents majoritàriament i per a les quals deixaran de ser zones òptimes.

o Canvis en la composició específica. L’augment de formacions mixtes, especialment amb quercines, a costa de les masses pures és una tendència destacable lligada als canvis d’usos i d’àrea de distribució. A més, els canvis en les condicions ecològiques propiciaran l’entrada d’espècies mediterrànies com el pi blanc en comunitats vegetals temperades (Peñuelas i Boada, 2003). Alhora, les masses pures de pi blanc s’enriquiran perquè propiciaran la instal·lació d’espècies frondoses, principalment quercines (Osem et al., 2009).

o Augment de les afeccions de plagues i malalties. Els boscos de pi blanc patiran situacions d’estrès més sovint, que resultaran en un afebliment de la massa i afavoriran els atacs d’insectes defoliadors i perforadors, especialment en estacions on es produirà un augment de l’aridesa. Aquest factor es veurà agreujat, ja que es preveu que les condicions siguin més favorables per al desenvolupament d’algunes plagues i malalties (Hódar et al., 2004) (Figura 9).

o Augment del risc d’incendi. Es preveu un increment de la freqüència, durada i intensitat dels episodis climàtics adversos, responsables dels grans incendis a Catalunya. També la major evapotranspiració de la coberta vegetal, i per tant un menor contingut d’humitat de les plantes, incideix en l’augment d’aquest risc. La interrelació amb el canvi d’usos és molt marcada, ja que la major continuïtat i acumulació de biomassa, juntament amb l’augment de la interfície urbanoforestal, contribueixen a l’augment del risc d’incendis. L’abandonament de les activitats agroforestals i l’expansió natural del bosc es considera una causa de fons dels episodis recurrents de grans incendis forestals (Plana, 2004).


17

o Restricció de la productivitat forestal. Es preveu una evolució cap a condicions ambientals generalment més restrictives per al creixement del bosc lligades a l’increment del dèficit hídric. En ambients mediterranis, l’efecte afavoridor del creixement que suposa l’increment de concentració de CO2 atmosfèric queda anul·lat per la reducció de la disponibilitat hídrica (López et al., 1997). Però en ambients amb més precipitacions, el pi blanc pot veure’s afavorit en el creixement i potenciar alhora la colonització d’aquestes noves estacions per part del pi blanc.

Davant dels canvis previsibles, és imprescindible optar per una gestió adaptativa (Gracia et al., 2005; Stephens et al., 2010). Els boscos a Europa s’han gestionat intensivament durant segles, motiu pel qual es disposa d’un ventall d’opcions de gestió i tota una ciència, la silvicultura, que poden ser utilitzades per adaptar els boscos al canvi global (Alcamo et al., 2007). Malgrat això, tots els actors implicats en la gestió forestal han d’assumir i acceptar la incertesa del futur, ja que ens endinsem en un període de temps amb poques analogies on, inevitablement, hi haurà sorpreses (Stephens et al., 2010).

Els models silvícoles que es presenten en aquest manual s’han elaborat des d’aquest plantejament. La gestió s’ajusta a la capacitat productiva i al risc d’incendi, garanteix una regulació adequada de la competència i possibilita l’adaptació i la persistència de la coberta forestal. En qualsevol cas, s’assumeix que les condicions d’entorn podran variar i, per tant, l’esquema de models facilita redirigir els objectius i la gestió d’acord amb la nova situació.

Figura 9. Les condicions d’estrès per sequera intensa afebleixen la massa i afavoreixen els atacs d’insectes defoliadors com la processionària.


18

2. FUNCIONS, OBJECTIUS I PRODUCTES

2.1. FUNCIONS I OBJECTIUS DELS BOSCOS DE PI BLANC

Els boscos de pi blanc de Catalunya són multifuncionals, és a dir, presten simultàniament diferents funcions (béns i serveis) a la societat. Aquestes funcions poden classificar-se en tres categories: productives, socials i ambientals (González et al., 2006).

Amb la funció productiva s’obtenen béns amb preu al mercat. Actualment, la funció productiva del pi blanc es basa principalment en la producció de fusta (Figura 10), encara que existeixen altres productes, com les pastures, la caça o els bolets.

Amb la funció social s’obtenen béns que aporten benestar directe i que s’assimilen a béns públics d’ús indirecte. En el cas del pi blanc són principalment la composició de paisatge i d’entorn per a l’activitat recreativa.

Amb la funció ambiental s’obtenen béns públics d’ús indirecte o de no ús. A diferència de les funcions productives i socials, les funcions ambientals no necessiten que es produeixi una demanda per existir. Les principals funcions ambientals dels boscos de pi blanc són la regulació hídrica, l’atenuació de l’erosió (Figura 10), la fixació de CO2 atmosfèric, la reserva de biodiversitat i el valor d’existència, d’opció de donació i de legat.

Figura 10. Funció productiva (esquerra) i funció ambiental (dreta) dels boscos de pi blanc.

La regulació hidrològica i d’atenuació de l’erosió és una funció ambiental especialment important que presten els boscos de pi blanc a les àrees muntanyoses litorals d’ambients semiàrids on les precipitacions són estacionals amb episodis puntuals de gran intensitat.

2.2. OBJECTIUS DE GESTIÓ PER ALS BOSCOS DE PI BLANC

La definició dels objectius de gestió es basa en l’establiment de prioritats entre les funcions que compleixen els boscos. Evidentment, en una mateixa unitat de gestió no es poden donar totes les funcions simultàniament i al màxim nivell. A l’hora de


19

gestionar, cal prioritzar una funció o diverses per garantir un nivell adequat de la resta. Aquesta priorització es tradueix en l’assignació d’uns objectius preferents de gestió. És important observar que, amb una gestió forestal adequada i amb criteris de sostenibilitat, els boscos sempre compleixen en major o menor mesura les diferents funcions, a més de l’objectiu preferent. Els principals objectius que hom pot assignar als boscos de pi blanc poden ser:

o Prevenció de grans incendis forestals. La gestió s’adreça a la conservació dels boscos i reduir el risc de grans incendis forestals. Pot ser un objectiu assignat a tota la coberta boscosa d’una zona (augment de la resistència al foc) o assignat a zones estratègiques (creació d’infraestructures de defensa, com ara franges de baixa càrrega de combustible).

o Producció de fusta. La gestió es dirigeix preferentment a l’obtenció de fusta, assegurar la persistència i la vitalitat de l’arbrat i garantir un nivell adequat de la resta de funcions, especialment la conservació de la biodiversitat i qualitat paisatgística. La producció de fusta inclou tant destins de fusta serrada com triturada o biomassa.

o Producció de pastures. La gestió s’adreça a maximitzar la producció pastoral sota la coberta (més o menys densa) del pi blanc.

o Producció d’altres béns amb mercat. La gestió cerca preferentment la producció d’altres productes diferents de la fusta: bolets, plantes aromàtiques i medicinals, fruits dels bosc o productes apícoles.

o Protecció hidrològica i conservació de sòls. La gestió se centra en garantir la vitalitat i funcionalitat de la coberta forestal per afavorir l’estabilitat física dels terrenys, evitar l’erosió i la pèrdua de sòl i regular el règim hidrològic de les àrees de muntanya.

o Conservació i millora de la biodiversitat. La gestió s’adreça a millorar l’hàbitat de totes o algunes de les espècies presents o que es poden desenvolupar, tant de fauna com de flora. Les masses mixtes tenen un paper destacat en aquest objectiu.

o Usos socials i qualitat del paisatge. La gestió cerca la millora de la qualitat del paisatge i de l’entorn recreatiu.

A més, es poden establir altres objectius per donar resposta a les diferents demandes que es poden plantejar a diverses escales, o fins i tot la combinació de diferents objectius en grau diferent.

El procés de canvi climàtic en el qual ens trobem immersos comportarà una evolució previsible cap a condicions ambientals generalment més restrictives per al creixement del bosc i un increment notable del risc d’incendi. En aquest context, la tria d’objectius haurà de ser més acurada que mai, de manera que s’ajusti a la capacitat productiva (qualitat d’estació), integrant -o reduint- el risc d’incendi, i sobretot identificant i menant adequadament les dinàmiques de les diferents espècies presents, afavorint la capacitat d’adaptació de la coberta, com a premissa per a garantir la persistència a llarg termini.


20

2.3. PRINCIPALS PRODUCTES DELS BOSCOS DE PI BLANC

2.3.1. La fusta de pi blanc

La fusta de pi blanc és poc nerviosa, de mitjana a baixa contracció, amb una bona durabilitat natural i una bona impregnació de l‘albeca (Cigalat i Soler, 2003). A més, es pot mecanitzar sense dificultat, excepte si són peces amb reïna abundant, però és possible que aparegui certa repulsió amb adhesius àcids. L’aspecte visual de la fusta crua es mostra a la Figura 11.

La fusta de pi blanc té una gran importància comercial (especialment quant a volum comercialitzat) a la part occidental de la seva àrea de distribució. Tot i així, als mercats es fan servir els noms comuns de l’espècie.

Figura 11. Talls transversal, tangencial i radial de la fusta d’un pi blanc.

Segons el Tercer Inventari Forestal Nacional, IFN3 (DGCN, 2005), els boscos de Catalunya acumulen al voltant de 12.800.000 m3 de fusta de pi blanc, amb un creixement anual de 300.000 m3. Actualment, segons les estadístiques d’aprofitaments forestals del DMAH (amb dades fins al 2008), s’aprofiten a Catalunya uns 67.000 m3 anuals de fusta de pi blanc, al voltant d’un 22% del creixement de l’espècie.

Gran part de la fusta extreta dels boscos de pi blanc actualment a Catalunya és de diàmetres petits i de qualitat baixa, aprofitada per a trituració i serra normal, amb destins de taulell, pasta, palet, embalatge i biomassa (Figura 12). No obstant això, la fusta de pi blanc manté potencial perquè sigui aprofitada com a producte de més requeriment tecnològic, com ara la fusta de desenrotllament per a taulell contraxapat i fusta laminada i microlaminada. D’altra banda, l’extracte d’escorça de pi blanc pot ser emprat per el procés de producció de taulers de partícules d’ús en exterior, com a part de la pega, i és una bona alternativa a altres productes químics (Grigoriou, 1997). Malgrat això, els boscos en explotació estan molt dirigits a la indústria i els productes actuals, i no hi ha oferta de fusta per a aquests altres destins de major valor afegit.


21

D’altra banda, l’ús de biomassa amb fins energètics és també una gran oportunitat de mercat per a la fusta de pi blanc, pel baix preu de la fusta en els destins clàssics i la necessitat d’estalvi de combustibles fòssils. A més, encara que els boscos no participin directament al mercat de drets d’emissió de gasos d’efecte hivernacle (Angelidis, 2009), poden fer-ho de forma indirecta. En els sectors participants al mercat, la substitució de les fonts energètiques clàssiques per l’energia de la biomassa forestal pot ajudar a reduir les emissions globals, de manera que queden crèdits disponibles que altrament es consumirien en l’abastiment energètic.

Figura 12. Exemples de productes transformats de fusta de pi blanc. D’esquerra a dreta, i de dalt a baix, palets, taulells, embalatges i biomassa forestal primària.

2.3.2. Pastures

La pastura de les pinedes de pi blanc de la muntanya mediterrània va ser un aprofitament intens en el passat. En l’actualitat, encara que s’hagi reduït l’activitat ramadera, el silvopastoralisme és una tècnica de gestió amb gran potencial a la muntanya mediterrània, fins i tot integrant altres objectius com la prevenció d’incendis o l’ús social.

Els boscos de pi blanc en bones qualitats d’estació formen masses molt denses que dificulten molt l’aprofitament pastoral. En aquests casos, no es recomana introduir el bestiar al bosc sense gestió silvícola prèvia, ja que l’elevada densitat arbòria


22

impedeix absolutament la transitabilitat al bestiar. En els casos de qualitats d’estació baixes, després de pertorbació (per exemple, incendis forestals) o bé en els primers estadis de colonització de terrenys abandonats, els boscos de pi blanc poden formar tipologies més esclarissades que possibiliten el pasturatge del bestiar. En aquests casos, la càrrega ramadera sol estar al voltant de 0,1 UBM/ha·any. Els tipus de ramat que aprofiten aquestes pastures són l’oví cabrum amb pastor i el vacum amb vigilància de fil elèctric.

Els principals tipus de pastures arbrades que es poden trobar amb pi blanc són les pastures de l’aliança Thero-Brachypodion, riques en espècies herbàcies anuals i desenvolupades sobre sòls poc profunds i en ambients secs, i les de l’aliança Rosmarino-Ericion, dominades per brolles, també en terrenys secs.

Les millors àrees en boscos de pi blanc per realitzar una actuació silvícola amb objectiu pastoral poden ser aquelles masses mixtes amb alzina en zones amb bona profunditat de sòl. Una obertura suau de capçades per a controlar el rebrot de matoll i per potenciar els peus d’alzina pot permetre una millora de l’aprofitament pastoral, especialment de brots, fulles i fruit d’alzina. La bona profunditat de sòl pot ajudar a obtenir una bona productivitat herbàcia.

2.3.3. Bolets

La recol·lecció de bolets als boscos de pi blanc catalans és una activitat econòmica important, tot i que normalment no reverteix en la propietat. Alhora, és una activitat recreativa que té gran incidència en altres sectors (turisme). Encara que la majoria d’espècies de fongs no tenen preferència entre pins, els boscos de pi blanc tenen una producció menor que els de pi roig o pinassa (Martínez de Aragón et al., 2007), en gran part atesa la menor pluviometria i la irregularitat en les precipitacions de tardor. S’estima que les pinedes de pi blanc produeixen una mitjana anual de bolets de 30 kg/ha amb un interval de 14-46 kg/ha. Amb tot, el nombre d’espècies de bolets associats és elevat i se’n recullen mes de 100 espècies en la literatura. Els bolets més importants que es poden trobar als boscos de pi blanc, gairebé tots micorrízics, són Lactarius deliciosus (rovelló o pinetell), L. sanguifluus (rovelló esclatasang), Hygrophorus latitabundus (llenega negra), Cantharellus lutescens (camagroc), Tricholoma fracticum (bolet d‘ovella), T. Terreum (fredolic) i Suillus luteus (pinetell de calceta) (Figura 13).

2.3.4. Caça

Els boscos de pi blanc formen part generalment d’un mosaic amb matollars i pastures, conreus i clapes de bosc esclerofil·le, i per això alberguen diverses espècies cinegètiques, no específicament boscanes, de l’àmbit mediterrani i submediterrani.

L’espècie de caça major més important és el senglar (Sus scrofa L.). Durant els darrers anys, s’ha observat un increment del cabirol (Capreolus capreolus L.) a les àrees de mitja muntanya interior i la presència de cabra (Capra pyrenaica Sch. Sc. ssp. hispanica Sch.) és notable a moltes zones de la muntanya tarragonina.

Les espècies de caça menor més importants són el conill (Oryctolagus cuniculus L.) i aus com el tudó (Columba palumbus L.) o el tord comú (Turdus philomelos Brehm) i


23

altres túrdids. Amb tot, la caça en els boscos de pi blanc té un major component d’activitat lúdica que d’aprofitament econòmic.

2.3.5. Altres productes

L’activitat apícola en aquests boscos és força important, ja que es tracta de formacions mediterrànies, riques en flora d’interès apícola. Les formacions poc tancades amb un estrat arbustiu ben il·luminat són les preferides per a aquesta producció (Figura 13). Es poden obtenir mels mil-flors o mels monoflorals de les espècies arbustives més abundants en cada zona (romaní, farigola, bruc, etc.).

Als boscos de pi blanc s’aprofiten actualment algunes plantes medicinals, com ara labiades (farigola, espígol o barballó, romaní) o el galzeran (Ruscus aculeatus L.); tot i això d’ús a escala local.

Figura 13. Producció de fredolics i de mel als boscos de pi blanc.

3. CREIXEMENT I PRODUCCIÓ

3.1. LA QUALITAT D’ESTACIÓ

L’estació forestal pot definir-se com el conjunt de factors orogràfics, edàfics, climàtics i biològics que determinen el creixement d’una espècie forestal en un lloc concret (Serrada, 2003; González, 2005). Atès que la qualitat d’estació està directament lligada amb el creixement de les masses (productivitat), la seva estimació esdevé un dels factors clau per a la gestió forestal (González, 2005).

S’han emprat nombrosos mètodes per a avaluar la qualitat d’estació dels quals destaquen dos grans tipus: els basats en variables ecològiques i els basats en la relació edat-alçada dominant.

L’estimació de la qualitat amb mètodes indirectes o extrínsecs, és a dir, avaluant variables ecològiques independents de la massa arbrada, es considera actualment una alternativa amb gran projecció. Per al pi blanc s’han realitzat estudis per a diversos àmbits (Gandullo et al., 1972; Gandullo i Sánchez-Palomares, 1994; Olarieta


24

et al., 2000; Olarieta et al., 2004), tot emprant en gran mesura variables ecològiques de difícil determinació a camp.

El volum de Tipologies Forestals Arbrades (Piqué et al., 2011b) presenta unes claus de classificació de la qualitat d’estació per a les principals espècies forestals de Catalunya, basades en algunes variables ecològiques d’identificació fàcil i que permeten realitzar una ràpida classificació en camp de la qualitat d’estació a escala de rodal. El manual estableix tres classes de qualitat d’estació per a les pinedes d’influència litoral i dues per a les pinedes continentals, sobre les quals es pot establir una gestió adequada al potencial de desenvolupament.

D’altra banda, la utilització de l’alçada com a índex és un dels mètodes per avaluar la qualitat d’estació més utilitzat i que ha donat millors resultats per al cas de masses regulars (Ortega i Montero, 1988). En concret, s’empra la relació de l’alçada dominant amb una edat de referència, denominada “índex de qualitat” (Site Index, SI). Es basa en que, segons la llei d’Eichhorn ampliada de Gehrhardt (Eichhorn, 1902; Gehrhardt, 1909), el volum d’una massa es relaciona directament amb la seva alçada. La Figura 14 il·lustra aquest fet per al pi blanc a Catalunya.

0

100

200

300

0 5 10 15 20 25Ho (m)

VAE (m3/ha)

Litoral Continental

Figura 14. Relació entre el volum amb escorça acumulat i l’alçada dominant en masses pures de pi blanc a Catalunya, diferenciant les pinedes d’influència litoral de les continentals (a partir de dades de parcel·les de l’IFN3 que representen masses pures de pi blanc).

Per facilitar l’estimació de la qualitat i dels nivells de productivitat d’una determinada massa utilitzant l’alçada com a índex, s’utilitzen les anomenades corbes de qualitat d’estació, que descriuen l’evolució de l’alçada dominant d’una massa regular en funció de la seva edat. Aquestes també permeten calcular l’índex de qualitat a partir de qualsevol parell de dades d’alçada dominant i edat. Les corbes de qualitat per al pi blanc més difoses a Catalunya (Figura 15) són les publicades per Montero et al. (2001) per a la península Ibèrica i per Couhert i Duplat (1993) per a la regió francesa de Provença-Alps-Costa Blava, i altres publicacions més antigues o d’àmbits més llunyans, arran de la recopilació de Meya (1999). La modelització del creixement dels dos primers treballs s’aproxima al creixement observat a les masses de pi blanc catalanes, malgrat que en certs casos caldria descriure una classe de qualitat superior (Mundet et al., 2005).


25

0

10

20

30

0 20 40 60 80 100Edat

Ho (m)

Montero et al. (2001)

Couhert i Duplat (1992)

Figura 15. Corbes de qualitat per a masses pures i regulars de pi blanc aplicables a l’àmbit català.

Amb tot, el pi blanc té una fenologia típicament mediterrània, de manera que és capaç d’adaptar el seu creixement per aprofitar al màxim els períodes climàticament favorables (Gil et al., 1996). L’ús de corbes de qualitat per estimar la qualitat d’estació presenta una sèrie de limitacions, ja que estan concebudes per a masses pures, regulars i de variables dasomètriques únicament influenciades per factors ambientals, característiques sovint allunyades de les que presenten les masses de pi blanc de Catalunya (Piqué et al., 2011b).

3.2. AVALUACIÓ DE LA PRODUCTIVITAT

Les dades de l’IFN3 i de l’Inventari Ecològic i Forestal de Catalunya, IEFC (Gracia, 2004) indiquen que les masses de pi blanc a Catalunya presenten uns creixements mitjans en volum al voltant de 2,5 m3/ha·any.

Altres eines per estimar el creixement i la producció d’un determinat bosc són les taules de producció, que són quadres numèrics que miren de representar l’evolució d’una massa regular en el temps (Madrigal et al., 1999) i poden ser, per tant, utilitzades com a orientació per a la gestió forestal. En qualsevol cas, els valors que mostren s’han de considerar una aproximació i no s’han de seguir al peu de la lletra (Rojo i Montero, 1994). Actualment, per al pi blanc existeixen diverses taules de producció publicades, entre les quals les més conegudes són les de Montero et al. (2001) i les de Couhert i Duplat (1993).

Les taules de producció són una modelització empírica del creixement i la producció que resulten en models estàtics. Els models de creixement i producció a nivell de massa són models dinàmics de gran flexibilitat per simular l’evolució de les masses en escenaris de gestió molt diversos (von Gadow et al., 2007). Els principals models d’aquests tipus disponibles per al pi blanc en l’àmbit català són els de Trasobares et al. (2004).

II. SILVICULTURA DEL PI BLANC: CONCEPTES I TRACTAMENTS

27


1. ESTRUCTURA DE LA MASSA

Juntament amb la densitat i la diversitat d’espècies, l’estructura és un dels principals factors que determinen la dinàmica i el funcionament d’un rodal forestal. Per tant, cal definir correctament l’estructura per poder aplicar una gestió adequada. L’estructura del bosc es descriu segons la distribució de freqüència de diferents atributs dels arbres: edat, diàmetre, alçada o estrat sociològic (von Gadow et al., 2007).

La classificació tradicional de les estructures forestals es basa en la distribució dels peus en classes artificials d’edat, que es corresponen amb un interval contret d’anys. Els dos grans grups resultants d’aquesta classificació són estructures regulars (edats pròximes) i irregulars (edats diferents). Amb aquest criteri, es troben masses regulars de pi blanc quan gairebé tots els arbres provenen d’un mateix esdeveniment regenerador (per exemple, incendi forestal), i irregulars quan l’establiment de nou arbrat es produeix en un període dilatat (per exemple, colonització d’antics conreus).

Quan és difícil determinar l’edat dels arbres per classificar l’estructura, és comú utilitzar la distribució de freqüència dels diàmetres (Figura 16), de manera que s’assumeix certa correspondència entre el diàmetre d’un arbre i la seva edat i la distribució de les alçades dels arbres o estratificació vertical de les capçades.

0

100

200

300

400

500

600

10 15 20 25 30 35 40CD

N (peus/ha)

0

100

200

300

400

10 15 20 25 30 35 40CD

N (peus/ha)

Figura 16. Exemple de distribució dels peus per classes diamètriques en un bosc regular (esquerra) i en un d’irregular (dreta).

1.1. REGULAR

En una massa regular almenys un 90% dels peus pertanyen a la mateixa classe artificial d’edat i les capçades es presenten monoestratificades (Madrigal, 2003).

Una massa és regularitzada quan hi ha diverses classes d’edat (o de diàmetre) presents i una classe és més abundant, però no arriba a concentrar el 90% dels peus. A més, les capçades es distribueixen majoritàriament en un estrat dominant (s’hi aprecia una important monoestratificació). El funcionament és semblant al d’una massa regular i, de cara a la gestió, les masses regularitzades s’assimilen a masses regulars.


28

Els diferents estadis de desenvolupament d’una massa regular es descriuen amb les classes naturals d’edat (seminal, plançoneda, plançoneda grossa, perxada de vares/llates i fustal baix/mitjà/gros). La durada de cada fase varia en funció de la qualitat d’estació i la gestió exercida.

El desenvolupament d’un arbre individual es descriu amb les classes sociològiques (dominant, codominant i dominat). És una base per introduir criteris qualitatius a l’hora de fer tractaments, com la vitalitat, la forma i l’estrat al qual pertany l’arbre (González, 2005). Se’n poden establir fins a cinc classes, però a la pràctica, la classificació, inicialment proposada per Kraft el 1884, es redueix a tres classes (Figura 17).

Figura 17. Classificació sociològica dels arbres. D: dominant, c: codominant, d: dominat (Burschel i Huss, 1987).

1.2. SEMIREGULAR

Una massa és semiregular quan almenys el 90% dels peus pertanyen a dues classes artificials d’edat cíclicament contigües (Madrigal, 2003). No obstant això, perquè aquesta semiregularitat sigui efectiva les dues classes d’edat (o de diàmetre) han de presentar una diferenciació vertical de les capçades. Per tant, la semiregularitat no és tan abundant com sembla, ja que una massa amb dues classes contigües però monoestratificada és una massa regularitzada, mentre que una massa amb dos estrats verticals diferenciats i dues classes però no contigües és una massa regular amb un subvol (González, 2005). Pel seu temperament, el pi blanc té un marcat procés monoestratificant pel qual les masses semiregulars són molt poc freqüents i en tot cas són transitòries d’una massa regularitzada.

1.3. IRREGULAR

En una massa irregular almenys un 90% dels peus pertanyen a tres classes artificials d’edat cíclicament contigües (Madrigal, 2003). Hi són presents gran part de les classes d’edat (o de diàmetre), incloent regenerat viable i les capçades s’estructuren en diversos estrats, normalment tres.

Una massa és irregularitzada quan no es compleixen els criteris d’una d’irregular, però hi ha presents diverses classes d’edat (o de diàmetre) ben representades, l’estratificació es realitza a diversos nivells, amb tangència vertical de capçades i sense un estrat clarament dominant. De cara a la gestió, les masses irregularitzades s’assimilen a masses irregulars.


29

El temperament intolerant del pi blanc (Gil et al., 1996; Ruiz de la Torre, 2006) és contrari a la formació i manteniment de masses irregulars, especialment amb una barreja més o menys íntima dels arbres de diferents edats i estrats. Es recomana no aplicar una gestió irregular per al pi blanc a Catalunya; únicament es podria aconseguir un bon desenvolupament de la massa si s’organitza per bosquets grans. És a dir, en un mosaic de petits rodals regulars de superfície superior a 1 ha i cadascun d’ells gestionats com a massa regular.

2. TRACTAMENTS SILVÍCOLES DE MILLORA

Les intervencions per tal de millorar les condicions silvícoles de pi blanc se centren en la regulació de la competència intraespecífica i interespecífica per potenciar el desenvolupament de la massa i en el control del recobriment i distàncies entre estrats de combustible. Els tractaments que es realitzen són aclarides, podes i estassades, per dirigir els processos naturals de la manera més eficient per aconseguir els objectius plantejats (González, 2000).

La combinació de tractaments i les seves característiques són diferents en funció de les condicions de la massa i dels objectius de gestió. Així, les estassades no tenen efecte en el creixement en les millors estacions, però sí en condicions més limitants on, a més, la densitat inicial de la massa és determinant per al seu desenvolupament (González-Ochoa et al., 2004). D’altra banda, les aclarides tenen efectes positius en la concentració foliar de nitrogen, així que milloren la floració i la producció de cons (González-Ochoa et al., 2004). Amb les aclarides s’aconsegueix una producció de cons i llavors viables a edats més joves i també de cons serotins en masses molt joves (de las Heras et al., 2007) (Figura 18).

En general, els tractaments de millora es veuen molt influenciats per la necessitat d’augmentar la resistència als focs de capçades, i fins i tot es desaconsellen o modifiquen algunes intervencions.

Figura 18. Con madurat i obert (esquerra) i con serotin tancat (dreta) en una plançoneda de pi blanc.


30

2.1. ACLARIDES DE PLANÇONEDA

És la primera intervenció de regulació de la competència en una massa regular. Es realitza normalment en la fase de plançoneda grossa o perxada de vares, de manera que és explícitament una inversió, i especialment necessària quan la densitat inicial és molt elevada (González, 2005; del Río et al., 2008).

En aquestes fases inicials, amb densitats molt elevades, la variabilitat pel que fa a alçades i diàmetres és molt gran entre arbres fins i tot del mateix rodal, amb condicions ecològiques homogènies. Així, per definir l’aclarida de plançoneda, les variables dasomètriques d’alçada dominant i diàmetre mitjà quadràtic no necessàriament han de referir-se a tota la massa, sinó al conjunt d’arbres que destaquen de la resta. La massa extreta tindrà valors molt inferiors, especialment de diàmetre.

Si es realitza en una fase primerenca, amb alçades dominants properes a 3 m i sense que els peus dominants s’hagin diferenciat clarament, és una aclarida de plançoneda semisistemàtica. En aquest cas, es redueix la densitat global inicialment amb criteri sistemàtic, però s’acaba de realitzar el tractament tenint present de potenciar els millors arbres.

Si es realitza en una fase més avançada, amb alçades dominants properes a 4,5 m i amb un conjunt de peus dominants ben diferenciats, és una aclarida de plançoneda semiselectiva (Figura 19). En aquest cas, se seleccionen i potencien els millors arbres alhora que es redueix la densitat global en les zones sense influència dels peus seleccionats.

Figura 19. Rodal de pi blanc amb H0 superior a 5 m abans (esquerra) i després (dreta) de realitzar una aclarida de plançoneda semiselectiva, disposant les restes a terra.

D’altra banda, es considera adequat proposar la primera intervenció al voltant dels 4,5 m d’H0, tenint en compte que es refereix al grup d’arbres que es diferencien de la resta (els quals tindran alçades força inferiors). No és gaire més costosa que l’opció d’intervenció primerenca, si aquesta no es pot mecanitzar. A més, l’aclarida de plançoneda semiselectiva exerceix un major control del matollar i té un grau d’atenuació de l’autoaclarida i del creixement en alçada menor, efecte ben marcat després d’una aclarida més primerenca i més forta.


31

En tot cas, és necessari regular la competència de les masses joves per reduir el risc de pèrdua de l’arbrat per immaduresa de la massa si es produeix un incendi (Moya et al., 2008). A més, una gran competència intraespecífica en fases joves pot induir una baixa producció de cons.

2.2. ACLARIDES

Les aclarides són eines per millorar la resiliència de les masses de pi blanc, ja que acurten el temps per arribar a la maduresa en termes d’estructura, producció de llavor viable i fins i tot de biodiversitat, atés que les masses joves i aclarides presenten una diversitat semblant a les masses madures, i superior a les masses joves no tractades (Moya et al., 2009).

Tradicionalment, l’inici de les aclarides s’ha endarrerit per assegurar l’extracció de fusta comercial i, a més, han estat aclarides fortes de gran reducció de densitat en una sola intervenció. També són freqüents, per motius d’estructuració de la massa davant els incendis forestals, les aclarides fortes acompanyades normalment de podes de gran proporció de l’arbre. Però aquestes actuacions tenen efectes negatius en el creixement dels arbres i en el desenvolupament estructural de la massa, perquè les aclarides fortes poden suposar un fre al creixement en alçada i també una desestabilització de la massa. A més, suposen una posada en llum intensa que el sotabosc aprofita per desenvolupar-se i augmenta, per tant, la vulnerabilitat de la massa i fa necessàries intervencions posteriors de reducció del matollar.

En resum, a causa del temperament i la resposta del pi blanc i pel fet de trobar-se generalment en zones d’alt risc d’incendi, es recomana aplicar aclarides baixes en general, o aclarides mixtes sobretot en fases joves.

2.2.1. Aclarides baixes

Es caracteritzen per l’eliminació homogènia dels arbres de l’estrat dominat. En general mantenen masses relativament denses i tancades a nivell de dosser (González, 2005). En el cas de pi blanc es recomana una intensitat moderada, mitjançant l’eliminació d’arbres dominats a banda d’extraure els malalts i malformats. Puntualment es pot extraure algun peu dominant si es potencia el desenvolupament d’un altre peu de major vitalitat i qualitat. S’aplica un pes màxim equivalent a l’extracció d’un terç de l’AB abans d’intervenció, tot procurant de no crear grans obertures al dosser.

2.2.2. Aclarides mixtes

Es tracta de conjugar una aclarida baixa amb una aclarida alta. Com a aclarida baixa s’actua sobre l’estat dominat, segons s’explica a l’apartat anterior. Com a aclarida alta, s’eliminen arbres de l’estrat dominant i codominant que tenen poca vitalitat, malformacions, malalties o són excessivament brancallosos i dificulten el desenvolupament d’altres peus dominants. Així, s’elimina l’estrat dominat i es millora la conformació de l’estrat dominant, intentant de no obrir en excés el dosser de capçades. Com a les aclarides baixes, s’aplica un pes màxim equivalent a extraure un terç de l’AB abans d’intervenció.


32

2.3. PODES

Al pi blanc només s’apliquen podes baixes o de penetració (fins a 1,5-2 m) amb l’únic objectiu de reduir el combustible i augmentar les discontinuïtats entre estrats per disminuir la vulnerabilitat als incendis i, subsidiàriament, per augmentar la transitabilitat dins de la massa. Excepcionalment, poden aplicar-se podes altes si no se supera un terç de l’alçada de l’arbre i si és necessari per aconseguir una discontinuïtat adequada entre estrats, encara que el cost incrementarà considerablement.

Les podes amb l’objectiu de potenciar el creixement o millorar el producte obtingut no són justificables en el cas del pi blanc. González-Ochoa et al. (2004) indiquen que la poda baixa no té efectes en el creixement en alçada i, a més, pot arribar a tenir un efecte negatiu en el creixement en diàmetre, de manera que contraresta l’efecte positiu d’una aclarida.

2.4. ESTASSADES

Les estassades pretenen l’eliminació total o parcial (cas de les estassades selectives) de la vegetació aliena al vol de la massa principal (Serrada, 2003). Els objectius més comuns de les estassades en boscos de pi blanc són ajudar a la regeneració per afavorir el contacte de llavor amb el sòl, reduir la competència pels recursos durant l’establiment del regenerat, eliminar combustible per a la prevenció d’incendis i millorar la transitabilitat i les condicions silvopastorals (Figura 20).

Figura 20. Combinació de poda i estassada per a la millora de la transitabilitat, la prevenció d’incendis com a franja de camí i millora de les condicions silvopastorals (esquerra, execució recent, dreta, situació al cap d’uns anys).

L’eliminació de vegetació competidora durant l’establiment del regenerat és una gran ajuda en condicions limitants, no tant per l’aigua com pels nutrients. En les fases inicials de recuperació postincendi, una estassada té un efecte positiu en el creixement en alçada dels plançons de pi blanc (de las Heras et al., 2002).


33

3. LA REGENERACIÓ DEL BOSC REGULAR

La regeneració és la clau de la persistència del bosc i constitueix un dels factors més importants de la gestió. La regeneració natural en pi blanc es produeix per la disseminació de llavor fèrtil, per tant, és necessari que la massa a l’hora de regenerar tingui la suficient maduresa i una bona quantitat llavor. No és possible influir directament sobre la maduresa o l’anyada d’una massa, però sí afavorir una bona disseminació i millorar les condicions de germinació de les llavors (González, 2005).

En aquesta fase, s’ha de tenir present el marcat caràcter transitori de les masses de pi blanc i valorar l’oportunitat d’accelerar els processos de canvi de dominància d’espècies. En aquest sentit, el pi blanc té una gran activitat al·lelopàtica mitjançant la síntesi d’un ampli ventall de metabòlits secundaris, i que incideix en la successió vegetal per alliberació d’al·leloquímics per lixiviat de les fulles o per exsudats d’arrels (Fernandez et al., 2006). De fet, presenta una autotoxicitat potencial implicada en les taxes de germinació i en el creixement de les plàntules, modulada per factors tant biòtics (els peus joves afecten la germinació, mentre que els adults afecten el creixement de les plàntules) com abiòtics (major efecte en sòls estèrils, dessecació per part de la fullaraca durant la germinació) (Fernandez et al., 2008).

D’altra banda, el pi blanc no té una anyivolia notable. A més, les majors produccions de cons es donen als arbres de grandària mitjana i no als grans. De fet, una reproducció primerenca és incompatible amb un ràpid creixement vegetatiu (Obeso, 2002), qualitat que respon a una adaptació ecotípica, ja que en hàbitats de pocs recursos es produeix una reproducció primerenca i en altres de molts recursos és més destacable el creixement vegetatiu (Climent et al., 2008).

En general hi ha escassetat d’experiències de regeneració de masses adultes de pi blanc en absència d’incendis forestals. A més, les condicions seques que indueixen l’obertura dels cons serotins no estan necessàriament associades al foc, ja que l’alliberació de llavors es pot produir amb episodis puntuals secs i calents (Nathan et al., 1999), fet que es pot aprofitar per aconseguir una bona regeneració. Amb tot, els tractaments de regeneració que poden ser adequats per al pi blanc, i els més comuns, són l’aclarida successiva i la tallada arreu.

D’altra banda, les tallades de regeneració es poden complementar amb tractaments d’ajuda, de manera que faciliten el contacte de les llavors amb el sòl mineral, potencien el major aportament de llavor possible o eliminen la vegetació competidora del regenerat. Així, els tractaments d’escarificació i foc controlat amb les restes de tallada presents mostren les majors densitats de plançons (Prevosto i Ripert, 2008).

3.1. ACLARIDA SUCCESSIVA

Amb l’aclarida successiva es manté part de la massa adulta durant la fase de regeneració i s’ofereix una lleugera coberta per a la instal·lació i primer desenvolupament dels plançons. Dels diferents tipus (Figura 21), la uniforme és la més comuna, per la senzillesa en la distribució espacial i temporal. Altres distribucions espacials, com ara bosquets o faixes, són modificacions de la uniforme


34

que, pel temperament del pi blanc, no suposen canvis significatius respecte a les consideracions del tractament uniforme.

L’aclarida successiva es composa normalment de dues tallades (poden ser més, si la massa es troba molt tancada). S’ha de realitzar una correcta elecció dels arbres mare que seran responsables de la regeneració, de manera que se seleccionin els millors exemplars i s’elimini la resta. Es realitzarà en dues fases (tallada disseminatòria i final) si la massa que s’ha de regenerar és una massa adulta correctament gestionada, amb arbres grans i vigorosos que conformen un dosser complet però amb obertures espaiades. Si la massa es troba tancada, amb una gran presència d’arbres dominats i té problemes d’estabilitat, l’aclarida successiva es realitzarà en tres fases, amb una tallada preparatòria prèvia a la disseminatòria (uns 7 anys abans). Així, s’eliminen els arbres de conformació pitjor i s’afavoreix un bon espaiament homogeni entre els arbres mare, sense arribar a comprometre l’estabilitat de la massa i sense extraure més del 50% de l’AB.

Una tallada disseminatòria executada correctament és la clau de l’èxit de la regeneració. S’elimina gran part de l’arbrat mitjançant l’extracció de fins a un 70% de l’AB si abans no s’ha fet una tallada preparatòria, i es deixen els peus més vigorosos i més ben conformats repartits i espaiats de manera homogènia. La remoció del sòl durant l’extracció ha d’afavorir el contacte de les llavors amb el sòl mineral, encara que poden ser necessaris tractaments complementaris d’ajuda a la regeneració.

L’última fase, la tallada final, s’executa quan s’ha establert el regenerat, però no més de 7-10 anys després de la tallada disseminatòria, per evitar efectes negatius als plançons ocasionats per la presència d’arbres adults. Els arbres joves que quedin danyats es trauran uns quants anys després, en l’aclarida de plançoneda, quan es fan visibles els danys soferts. En tot cas, s’ha d’evitar fer coincidir la tallada final amb l’aclarida de plançoneda i, en general, allargar en excés la barreja de peus joves i adults, més enllà d’alguns peus grans mantinguts a la massa exclosos d’aprofitament.

Figura 21. Esquema de regeneració per aclarida successiva uniforme, per bosquets i per faixes (Burschel i Huss, 1987).


35

3.2. TALLADA ARREU

La regeneració per tallada arreu es basa en l’aportament de llavor des d’arbres situats fora de la zona tallada. La tallada arreu es pot realitzar en un temps o amb reserva d’arbres mare, en funció de la superfície que s’ha de tallar i dels condicionants del rodal. Tradicionalment s’ha relacionat el pi blanc amb una bona regeneració per tallada arreu però, encara que sigui un mètode tècnicament més senzill, la consecució d’una regeneració satisfactòria és incerta. Les principals limitacions a la seva aplicació són les condicions ambientals i també l’impacte visual.

En cas de fer la tallada amb reserva, convé no triar un nombre d’arbres mare superior als 40-50 per hectàrea i deixar els que siguin més estables respecte al vent i que mostrin prou vitalitat per romandre vius durant el període de regeneració. Es reparteixen per les zones on es preveu una arribada de llavors menor des dels rodals veïns. És important treure aquests peus quan s’estableixi el regenerat i no allargar en excés la barreja de peus joves i adults.

La tallada arreu per faixes, que inclou qualsevol forma geomètrica (rectangulars, circulars, triangulars o sinuoses, segons adaptació als vents), contempla una amplada de feixa no superior a de dues vegades l’alçada de l’arbrat adult, que exerceix una important protecció lateral. Les tallades arreu per faixes comencen per la part del rodal menys exposada als vents dominants fins a tallar tot el rodal en diverses intervencions dins del període de regeneració establert, equivalent a una classe d’edat.

3.3. TRACTAMENTS D’AJUDA A LA REGENERACIÓ

La regeneració de les masses de pi blanc en absència d’incendis té un grau d’incertesa elevat, si es té en compte l’escassetat d’experiències satisfactòries en condicions controlades. En general, la regeneració serà adequada si s’assegura la correcta il·luminació i l’accés al sòl mineral de les llavors, sempre que es disposi d’arbres mare de gran vitalitat i amb bona producció.

Cal incidir en l’aplicació d’estratègia de mosaic de manera que es creïn estructures diferents amb etapes diferents. La regeneració s’iniciarà en diversos moments mitjançant l’aprofitament d’obertures existents o grups d’arbres que hagin arribat al torn, tot mirant de crear un mosaic de diferents etapes. L’objectiu és tenir una diversitat d’estructures regulars diferenciades en el temps i en l’espai. A més, atès el caràcter majoritari de formacions transicionals de les masses de pi blanc, cal avaluar l’oportunitat d’un canvi d’espècies per avançar cap a estructures menys vulnerables al foc i de major durada.

Amb tot, en alguns casos serà necessari contemplar l’aplicació de tècniques d’ajuda a la regeneració, com ara:

o La crema de restes. És recomanable realitzar-la amb les restes esteses (preferentment trinxades), ja que és necessària una intensitat que no s’aconsegueix amb la crema de la vegetació superficial una vegada s’han retirat les restes. A més, el foc de baixa intensitat afavoreix la instal·lació de vegetació herbàcia que dificulta l’establiment del regenerat de pi blanc.


36

o L’escarificat. Es realitza una remoció de la capa superficial del sòl (~20 cm) per afavorir el contacte de les llavors amb el sòl mineral. És recomanable escarificar el terra en una sola direcció i amb les restes de tallada esteses (preferentment trinxades). Si prèviament es retiren les restes, és necessari escarificar en dues direccions, la qual cosa pot potenciar el creixement de vegetació competidora més que en el cas de l’escarificat amb restes. La presència de les restes suposa una font addicional de llavors i un major control de la humitat i l’erosió.

4. EL TRACTAMENT DE LES RESTES

Les restes de les intervencions han de ser tractades per tal de no interferir en la regeneració del bosc, evitar l’augment de la vulnerabilitat de la massa als incendis i a les plagues, facilitar una ràpida incorporació al sòl de la matèria orgànica i dificultar el desenvolupament del matollar. Així, totes les intervencions silvícoles han de portar associada una gestió de les restes. Entre d’altres, les tècniques següents poden ser útils en el cas del pi blanc:

o Trinxar amb motoserra. Es contempla com a tractament mínim. Les restes no han de sobrepassar 0,8-1 m de llargària i han de quedar disposades sobre el terra sense superar una alçària de 0,3 m.

o Apilar i cremar les restes, de manera que s’asseguri una eliminació total del combustible mort que queda a terra. Una altra opció seria la crema extensiva de les restes, però aquesta tècnica és poc generalitzada a les nostres contrades i requereix un major grau d’especialització en la seva realització.

o Estellar o triturar in situ, amb estelladora mòbil o trituradora mitjançant un acordonament previ de les restes o de manera simultània amb una estassada de matoll. Les estelles ajuden a controlar la resposta del matollar, a mantenir una certa humitat al sòl, al qual s’incorporen amb certa velocitat. És una opció d’alt cost i limitada per l’accessibilitat i la mobilitat de la maquinària.

o Estellar o triturar a vora de camí. Es treuen les restes manualment, amb cabrestant o skidder. És una opció de cost elevat.

L’aplicació d’una tècnica o d’una altra dependrà de les característiques del rodal i de la massa i de la disponibilitat de mitjans, entre altres factors.

El trinxat amb motoserra és la tècnica més recomanada en el cas de la primera intervenció (aclarida de plançoneda), perquè les grans densitats i les dimensions de l’arbrat dificulten l’aplicació d’altres tècniques. Així, de cara als incendis forestals, la disposició sobre el terreny de les restes trinxades es tradueix en un canvi en la disposició del combustible que ajuda a controlar la resposta del matollar a la posada en llum, de manera que es mantingui la humitat del sòl, s’afavoreixi la incorporació de matèria orgànica i disminueixi la vulnerabilitat de l’estructura a causa de les discontinuïtats creades.


37

5. TRANSFORMACIÓ DE L’ESTRUCTURA DE LA MASSA

5.1. D’UNA MASSA IRREGULAR A UNA DE REGULAR

Passar d’una massa irregular a una de regular pot semblar senzill pel fet que la regularització és una tendència natural de les masses de pi blanc, però també presenta certa complexitat si es desitja fer en un temps raonable i sense pèrdues notables de productivitat ni grans sacrificis de tallada. A grans trets, la regularització es pot aconseguir directament des de la regeneració o passant per una fase intermèdia. En tots dos casos, no es tindrà una massa regular fins que no es regeneri tota la superfície en un temps pròxim a l’amplada d’una sola classe d’edat.

La primera opció consisteix a posar en regeneració tota la massa alhora. Els arbres responsables de la regeneració han de ser madurs i vitals i estar presents al més homogèniament possible a tot el rodal. Gràcies a aquesta opció s’assumeix un gran sacrifici de tallabilitat, perquè es tallen arbres petits abans del moment adequat.

La segona opció és acompanyar la tendència al tancament del dosser arbori i la monoestratificació, tot i que cal evitar l’estacament del creixement que ocorre en les masses excessivament capitalitzades. Els reptes de les intervencions que cal realitzar són:

o Establir una classe diamètrica de referència. La classe més vital i abundant, però amb un cert grau de maduresa serà l’encarregada de la regeneració al final del procés. Per aconseguir una densitat adequada, és possible que s’hagi de treballar amb dues classes diamètriques contigües.

o Regular la competència durant el procés de regularització mitjançant aclarides baixes o mixtes per tal que s’afavoreixi la monoestratificació de capçades.

o Evitar la regeneració contínua. Durant la fase de regularització s’ha d’evitar la incorporació de regenerat nou a la massa mitjançant les intervencions de regulació de la competència, la densificació i el tancament de l’espai de creixement per part de la classe de referència.

o Posar en regeneració la major superfície possible a partir de la classe de referència una vegada s’hagi aconseguit la regularització de la massa i els sacrificis de tallada siguin mínims.

6. SILVICULTURA DEL BOSC MIXT

La gestió de les masses mixtes és complexa i requereix uns coneixements sobre les dinàmiques naturals que regeixen les masses mixtes, el seu origen i altres factors determinants, com l’estratificació de les diferents espècies en cada tipus de barreja i tipus d’estació, els diferents mecanismes de regeneració i els creixements posteriors de les espècies (Oliver i Larson, 1996). La consideració conjunta de tots aquests factors fa difícil, en la majoria de casos, l’establiment d’esquemes silvícoles rígids amb relació a tractaments i horitzons temporals.


38

En aquest sentit, enfocaments actuals com les anomenades “silvicultura pròxima a la natura” (close-to-nature silviculture), “silvicultura basada en la natura” (nature-based silviculture), “gestió ecosistèmica” (ecosystem management) o la mateixa “gestió basada en la dinàmica” (dynamics-based management) són especialment adequats per basar la gestió de les masses mixtes. Totes aquestes aproximacions silvícoles tenen en comú l’objectiu prevalent de fomentar els valors i les dinàmiques naturals, mentre que al mateix temps es manté la funció productiva (Gamborg i Larsen, 2003). Aquest tipus de gestió es basa en l’observació de la dinàmica natural. Per tant, requereix identificar les inèrcies de canvis naturals que actuen en una massa forestal i interpretar-ne les causes, fet que farà possible basar la gestió en el “principi de mínima intervenció” en funció dels objectius: és més rendible treballar amb la natura que en contra seva (González, 2005).

A Catalunya, el pi blanc forma masses mixtes amb un gran nombre d’altres espècies arbòries. Els boscos mixtos dominats per pi blanc més importants són els que estan formats amb quercines (principalment alzina), però també destaquen els boscos amb altres coníferes, com la pinassa. En alguns casos, es tracta de boscos mixtos de caràcter primari o permanent, és a dir, un tipus de vegetació que té l’origen en un esdeveniment renovador (pertorbació) en un bosc anterior de similar composició específica. Tanmateix, en molts casos aquestes masses mixtes dominades per pi blanc sovint es consideren secundàries, és a dir, procedents d’una pertorbació que ha afectat un bosc anterior dominat per altres espècies, i cap al qual es tendeix posteriorment. El caràcter heliòfil i colonitzador del pi blanc ha afavorit que actualment tingui una presència notable en àrees de domini de quercines, on s’hi fan en molts casos les masses mixtes.

La decisió de la gestió de les masses mixtes dominades pel pi blanc passa per:

o Mantenir la massa mixta dominada pel pi blanc, amb una proporció suficient (20-50%) de la resta d’espècies presents.

o Afavorir un canvi en la proporció d’espècies: transformar la massa mixta en pura de pi blanc o bé reduir la presència de pi blanc fins a esdevenir una massa mixta dominada per altres espècies.

El caràcter primari o secundari marca la dinàmica natural de la majoria de les masses mixtes dominades pel pi blanc a Catalunya i cal tenir-lo en compte a l’hora de triar una opció o una altra pel que suposarà per a la definició dels tractaments.

6.1. MANTENIMENT DE LA MASSA MIXTA DOMINADA PER PI BLANC

El manteniment de la massa mixta es basarà en la creació de les condicions adequades per al desenvolupament i la regeneració suficient de les espècies presents a la massa mixta.

Ateses a les dinàmiques naturals, mantenir una massa mixta de caràcter primari o permanent és més senzill que una de secundària. En aquest segon cas, les qualitats d’estació adequades, que donin lloc a bones conformacions del pi, serien més adients al manteniment de la massa mixta que les qualitats d’estació baixes, on el producte no justificarà una gestió més complexa.


39

La gestió de masses mixtes com a massa regular és possible per a totes les espècies, gràcies al manteniment de l’espai vital necessari per a cada espècie mitjançant la silvicultura, mentre que cal reservar l’estructura irregular peu a peu per a les espècies d’ombra més tolerants (Dubourdieu, 1990; Schütz, 1997).

Pel que fa al pi blanc, espècie clarament heliòfila, quan es troba en massa mixta és preferible una gestió regular si l’objectiu és mantenir-ne la dominància.

En general, s’apliquen els tractaments descrits en els apartats anteriors, tot i que es consideren les preferències de les espècies de la barreja per regular la competència. D’altra banda, la fase de regeneració és la més complicada per assegurar el restabliment de la massa mixta en les mateixes condicions. Així, cal adaptar les intervencions als requeriments de les espècies de manera que s’acompanyi sempre la dinàmica natural, encara que aquesta resulti en un procés de canvi de dominància d’espècies.

6.2. CANVI EN LA PROPORCIÓ D’ESPÈCIES

En aquest cas, la gestió es basarà en l’afavoriment d’una o més espècies i penalitzar-ne una o unes altres, tant a l’hora de regenerar la massa com durant el seu desenvolupament. Quan el canvi d’espècies vagi en la mateixa direcció que la dinàmica natural, es tractarà d’accelerar els processos de canvi. En cas contrari, les actuacions de gestió reproduiran pertorbacions que frenin o reverteixin les tendències de canvi. En aquest cas, cas valorar la rendibilitat de l’actuació a llarg termini.

Actualment, la diversificació de masses monoespecífiques de coníferes mitjançant la potenciació de les frondoses i posteriorment la consolidació estable de la barreja (cas del pi blanc amb quercines), pot realitzar-se mitjançant la creació de bosquets que actuen amb caràcter prioritari en l’alliberament dels claps de frondoses ja instal·lades (Solis, 2003). Aquestes obertures al dosser de capçades de la pineda permeten compatibilitzar l’entrada de llum zenital amb ombra lateral. Es tracta d’un efecte molt favorable per a les quercines en les seves primeres edats d’instal·lació, ja que s’atenuen les situacions d’ombria i solana en funció del grau d’obertura (Aunós, 2005).

D’altra banda, l’Schéma réginal de gestion sylvicole en Provence, Alpes, Côte d’Azur (CRPF-PACA, 2011) proposa una gestió de les masses mixtes de pi blanc amb alzina i/o roure martinenc basada en l’extracció de l’estrat de pi, ja sigui en una o diverses tallades, juntament amb una millora de l’estrat de quercina. En tot cas, la gestió es dirigeix cap a un canvi de dominància d’espècies a curt o mitjà termini.


40

7. SILVICULTURA PREVENTIVA D’INCENDIS FORESTALS

La silvicultura preventiva que aquí es presenta es refereix a un conjunt de tractaments dirigits a evitar els Grans Incendis Forestals (GIF). No tots els incendis forestals esdevenen GIF, aquests són d‘extinció molt difícil i es caracteritzen per la seva ràpida propagació de capçades.

7.1. ESTRUCTURES FORESTALS I LA SEVA VULNERABILITAT AL FOC

La interacció entre la meteorologia, la topografia i el combustible determina com es propaga un incendi i si aquest pot esdevenir GIF (Rothermel, 1983). D’aquests paràmetres, el combustible és l’únic sobre el qual podem actuar directament amb l’objectiu d’influir en la propagació del foc. Així doncs, la disponibilitat de combustible o, en definitiva, el tipus de bosc entès com una formació forestal amb una composició d’espècies i característiques silvícoles relatives a la seva estructura i estat de desenvolupament determinats, és fonamental en la propagació del foc i la seva virulència (Cooper, 1960; Dodge, 1972; Rothermel, 1991; Bilgili, 2003).

Tot apunta que els tipus de bosc amb poca acumulació de combustible i estructures forestals amb discontinuïtat vertical i horitzontal, pel que fa als seus d’estrats de vegetació, són més resistents al foc, en dificulten la propagació i en redueixen la intensitat. Així, si es modifiquen les continuïtats entre estrats de vegetació mitjançant tractaments silvícoles, es disminueix la vulnerabilitat al foc de capçades (Fule et al., 2001; Brown et al., 2004; Agee i Skinner, 2005; Johnson et al., 2007).

La Figura 22 mostra la descripció dels principals estrats de vegetació o de combustible (aeri, d’escala i de superfície) que es tenen en compte a l’hora de caracteritzar les estructures forestals i la seva vulnerabilitat a generar focs de capçades (Piqué et al., 2011a).

Figura 22. Distribució i definició dels tipus d’estrats de vegetació o combustible que caracteritzen les estructures forestals d’un rodal forestal (Piqué et al., 2011a).


41

D’altra banda, les variables d’estructura forestal que fan referència a la continuïtat horitzontal i vertical de la vegetació, més concretament els recobriments dels estrats de vegetació i les distàncies entre si, són les que tenen més importància amb referència a la vulnerabilitat al foc de capçades. En aquest sentit, per a la caracterització de les estructures forestals s’utilitzen les variables següents (Piqué et al., 2011a):

o Recobriment del combustible de superfície (%). Superfície de projecció del combustible de superfície, sense tenir en compte els possibles recobriments múltiples. Aquest valor mai no supera el 100%.

o Alçada del combustible de superfície (m). Correspon a l’alçada mitjana del sotabosc, que com a màxim pot mesurar 1,30 m.

o Recobriment del combustible d’escala (%). Superfície de projecció del combustible d’escala, sense tenir en compte els possibles recobriments múltiples. Aquest valor mai no supera el 100%.

o Fracció de cabuda coberta del combustible aeri (Fcc) (%). Superfície de projecció del combustible aeri, sense tenir en compte els possibles recobriments múltiples. Aquest valor mai no supera el 100%.

o Distància entre estrats de combustible (m). Distància mesurada des de la part alta del combustible inferior (de superfície o d’escala) fins on existeixi prou fullam al combustible superior (d’escala o l’aeri) perquè el foc es propagui verticalment. S’estima la distància mitjana entre aquests combustibles tenint en compte l’àrea de mostreig. Les distàncies poden ser entre combustible de superfície i escala, entre escala i aeri o entre combustible de superfície i aeri, en cas de presència baixa o nul·la de combustible d’escala.

D’aquesta manera, les estructures forestals es poden classificar segons la seva vulnerabilitat per generar focs de capçades en tres categories (Piqué et al., 2011a):

o Estructures de vulnerabilitat alta (A). Estructures forestals amb característiques silvícoles (per exemple, continuïtat horitzontal i vertical als diferents estrats, fracció de cabuda coberta) que ajuden que el foc pugi a les capçades i s’hi mantingui. Estructures on els focs de capçades actius són característics, el foc de superfície produeix prou calor de convecció per mantenir de manera contínua la propagació del foc a les capçades. Les estructures afectades per aquesta tipologia de foc normalment presenten mortalitats elevades.

o Estructures de vulnerabilitat moderada (B). Estructures forestals amb característiques silvícoles (per exemple, continuïtat horitzontal i vertical als diferents estrats, fracció de cabuda coberta) que limiten en major mesura que les estructures A la pujada del foc a les capçades i particularment limiten la sostenibilitat d’aquest foc en capçades. Estructures que generen antorxejos i focus secundaris, que cremen passivament de capçades i alguns grups de petits arbres s'inflamen, però la propagació entre capçades no es manté de manera contínua. Les estructures afectades per aquesta tipologia de foc normalment presenten severitats menors que les anteriors, l’existència d’una barreja d’arbres totalment calcinats i d’altres amb un alt percentatge de capçada marró i alguns de verds és una característica d’aquests rodals.


42

o Estructures de vulnerabilitat baixa (C). Estructures forestals amb característiques silvícoles (per exemple, continuïtat horitzontal i vertical als diferents estrats, fracció de cabuda coberta) que limiten tant el pas del foc com la sostenibilitat a les capçades. El foc es propaga per sota del combustible aeri. El combustible de superfície i el d’escala, en cas que existeixin, es consumeixen, però atesa la discontinuïtat vertical amb el combustible aeri, el foc no passa a capçades i es manté a la superfície. Les estructures afectades per aquesta tipologia de foc normalment presenten mortalitats baixes. Puntualment, algun arbre pot morir. Cal anotar que aquesta classe inclou els regenerats, ja que els focs que generen són, des del punt de vista de l’extinció, similars als d’un foc de superfície, tot i que la mortalitat de l’arbrat és completa en la majoria dels casos.

Dins de cada classe de vulnerabilitat (A, B o C) es troba un conjunt de tipus estructurals (Figura 23) que es caracteritzen per la disposició i recobriment dels seus diferents estrats de vegetació o combustible.

Per al cas dels boscos de pi blanc a Catalunya, s’han identificat 38 tipus estructurals (5 tipus A, 16 tipus B i 17 tipus C) que donen informació sobre les principals característiques estructurals associades a la resistència al foc i la seva vulnerabilitat a generar focs de capçades (Piqué et al., 2011a).

Figura 23. Exemple de tipus estructurals de boscos de pi blanc segons la seva vulnerabilitat per generar focs de capçades. Els codis es corresponen als identificats per Piqué et al. (2011a).


43

7.2. TRACTAMENTS PER REDUIR LA VULNERABILITAT AL FOC D’UN RODAL

FORESTAL

Els tractaments per reduir la vulnerabilitat al foc d’un rodal forestal cerquen bàsicament generar estructures que no afavoreixin el desenvolupament de focs de capçades. La seqüència de tractaments més comuna per reduir la vulnerabilitat d’una massa als incendis forestals passa per (Fernandes i Rigolot, 2007):

o Reduir la cobertura i l’alçada del combustible de superfície per limitar la intensitat del foc potencial de superfície.

o Podar o eliminar el combustible d’escala per reduir la probabilitat de desenvolupament del foc en sentit vertical.

o Separar vertical i horitzontalment les capçades (aclarides) per minimitzar la probabilitat de transmissió del foc en el dosser superior.

En qualsevol cas, la reducció de la vulnerabilitat s’aconseguirà mitjançant la combinació de les actuacions més comunes dels tractaments de millora de la massa: estassada, poda, aclarida i selecció de tanys (en cas de masses mixtes de pi blanc amb frondoses rebrotadores).

En funció de la situació inicial del rodal, bàsicament de l’estructura i el desenvolupament de l’arbrat, seran necessaris uns tractaments o uns altres per estructurar la massa i fer-la més resistent al foc. És important, a mesura que es gestiona el rodal, avançar en el desenvolupament de l’arbrat, cercant peus el més alts possible, poc tortuosos i amb capçades elevades que aportaran al rodal una resistència intrínseca al foc i una menor necessitat de realitzar tractaments en el futur.

En aquest sentit, en boscos de pi blanc la primera aclarida de plançoneda s’endarrereix al màxim per tal que aquest tractament sigui efectiu a l’hora de crear una discontinuïtat; en cas que es fes abans, no tindria cap efecte per crear una estructura menys favorable al foc. D’altra banda, amb els tractaments d’aclarida següents s’intentarà no obrir en excés el dosser arbori. Encara que la reducció de Fcc pugui suposar que es passi a una situació de menys vulnerabilitat a la propagació del foc de capçades, es considera més adequat potenciar estructures que mantinguin la Fcc elevada (sobre el 70% per al cas del pi blanc), pel fet que dificulten el desenvolupament de matollar heliòfil, alhora que mantenen una major humitat relativa. D’altra banda, es considera adequat no sobrepassar el 90% de Fcc, ja que suposa una competència excessiva. En aquest cas, es recomana aplicar tractaments de regulació de la competència (aclarides).

L’efectivitat d’aquests tractaments per reduir la vulnerabilitat als focs de capçades s’ha demostrat àmpliament en focs experimentals, casos d’estudi i/o amb la utilització de simuladors (Carey i Schumann, 2003; Graham et al., 2004; Peterson et al., 2005). No obstant això, a escala de rodal, els tractaments pot ser que de vegades no siguin satisfactoris perquè els GIF es desenvolupen a escales més grans. A escala de paisatge, per contra, els tractaments del combustible poden ser insuficients o localitzats en llocs equivocats, a més d’inefectius.


44

Per tant, l’escala espacial dels tractaments són aspectes que cal analitzar bé a l’hora de planificar estratègies de gestió del combustible (Agee i Skinner, 2005). Així doncs, probablement la modificació o conversió dels combustibles a escala de rodal no podrà alterar en gran mesura el nombre d’hectàrees que crema un incendi. Malgrat això, sí que pot influir en el tipus de foc que es desenvolupa mitjançant la reducció en la majoria dels casos de la severitat i, en cas que la ignició es produeixi en una àrea gestionada, dificultant que el foc propagui per les capçades.

D’altra banda, la complexitat de la silvicultura preventiva pot ser major quan es tracta de gestionar les masses mixtes dominades pel pi blanc sobretot per l’estructura resultant de la barreja d’espècies. Des de l’òptica de la silvicultura preventiva es diferencien tres casos de masses mixtes de pi blanc:

o Totes les espècies formen part del dosser dominant. La gestió segueix els mateixos principis que els plantejats en el cas de les masses pures, es basa en la creació de discontinuïtats entre el combustible en superfície (matollar i espècies arbòries rebrotadores) i el combustible aeri (dosser dominant) amb l’eliminació dels combustibles d’escala (matollar alt i espècies arbòries rebrotadores) i també dels combustibles en superfície si les capçades no se separen suficientment del terra.

o El pi blanc forma un dosser dominant i les altres espècies són un subvol amb potencial de creixement per participar de l’estrat superior. Les altres espècies diferents al pi blanc conformen un subvol (combustible d’escala) que atorga una alta vulnerabilitat al foc de capçades. El manteniment de la massa mixta implica la necessitat de potenciar el subvol i fer-lo participar de l’estrat dominant. No obstant això, és molt complicat aconseguir una estructura de baixa vulnerabilitat en una massa mixta de pi blanc, ja que les capçades de totes les espècies han de separar-se més de 6 m de terra. Així, és recomanable un canvi de dominància d’espècie. La gestió es basa en l’eliminació del combustible en superfície i potenciar el creixement del subvol per claps per substituir progressivament per claps el dosser de pins. Amb tot, cal assumir una fase de vulnerabilitat mitjana mentre s’aconsegueix la discontinuïtat necessària.

o El pi blanc forma un dosser dominant i les altres espècies són un subvol sense potencial de desenvolupament per participar de l’estrat superior. Les altres espècies diferents al pi blanc conformen un subvol (combustible d’escala) sense suficient presència o potencial de creixement per formar part del dosser superior i atorguen una alta vulnerabilitat al foc de capçades. També és recomanable un canvi de dominància, on s’assumeix una fase de vulnerabilitat mitjana més llarga. La gestió es basa en eliminar el combustible en superfície i en separar el combustible d’escala (si interessa mantenir-lo) dels altres estrats, tot formant claps d’altres espècies, sense dosser de pins, entre claps de pins.

7.3. IMPLEMENTACIÓ DE LA GESTIÓ PER A REDUIR LA VULNERABILITAT AL

FOC FORESTAL EN ELS BOSCOS DE PI BLANC

La integració en la gestió de criteris per reduir el risc d’incendi forestal presenta un gran interès a tot Catalunya, però és especialment important en aquelles zones considerades de risc alt o molt alt, segons la classificació de Piqué et al. (2011a) (Figura 24).


45

Figura 24. Mapa de risc d’incendi tipus de Catalunya (Piqué et al., 2011a). Aquest mapa identifica aquelles zones més vulnerables a patir Grans Incendis Forestals (GIF).

Així doncs, amb l’objectiu de reduir el risc d’incendi, es poden diferenciar dos nivells d’actuació sobre la coberta forestal:

o Actuacions puntuals específiques de defensa contra incendis associades a maniobres d’extinció: determinades d’acord amb les característiques i el patró de propagació dels incendis tipus potencialment més perillosos a la zona d’estudi. Entre aquestes actuacions hi hauria els Punts Estratègics de Gestió (PEG), les feixes de baixa càrrega de combustible o les feixes auxiliars ancorades en camins. Generalment, suposen una modificació substancial de la coberta forestal i es plantegen en el marc d’instruments de planificació específics de defensa contra incendis, d’abast superior al de finca o forest. Són sempre actuacions en zones molt concretes i delimitades i, a més, conformen una infraestructura de suport a l’extinció a escala de massís.

o Silvicultura amb objectiu combinat producció-prevenció o únicament de prevenció d’incendis. La gestió segueix models silvícoles que posen especial èmfasi a generar estructures poc favorables al desenvolupament dels GIF durant el màxim temps possible del torn, d’acord amb el que s’ha comentat en els apartats 7.1 i 7.2. Aquests models són d’aplicació generalitzada als boscos de pi blanc en zones d’alt i molt alt risc d’incendis segons Piqué et al. (2011a) (Figura 24). D’aquesta manera, es conforma una matriu de coberta forestal amb una estructura que dificulta el desenvolupament dels GIF, tot contribuint indirectament a incrementar les oportunitats i la capacitat d’extinció.

Dins d’aquest segon nivell d’actuació existeixen localitzacions on cal prioritzar el control de càrregues de combustible per limitar la potencialitat eventual d’un GIF


46

(Costa et al., 2011). Aquests tractaments estratègics no tenen relació directa amb maniobres d’extinció, però serveixen per incidir en la capacitat màxima de propagació d’un incendi i generar indirectament un ventall major d’oportunitats de control. Són les denominades Àrees de Foment de la Gestió (AFG). Així doncs, dins una finca forestal es poden identificar una sèrie de localitzacions que, estiguin o no incloses en la planificació específica per a la defensa contra incendis, tenen un gran interès en la gestió del foc forestal (Costa et al., 2011). Genèricament, i per a cada incendi tipus, aquestes localitzacions són:

Fons de barranc i nusos de barranc en àrees afectades per focs topogràfics (Figura 25). Els focs topogràfics es mouen per orografia i vents locals. Augmenten el seu abast quan el pendent és favorable a la propagació (de fons de barranc a carena) i el redueixen quan són desfavorables (de carena a fons de barranc). La dinàmica de moviment d’aquests incendis tipus i el seu abast final vindran determinats per la facilitat de propagació del foc pels fons de barranc i la d’iniciar carreres des de baix fins a la carena en tots dos vessants. Per tant, es determina que el potencial màxim d’un foc topogràfic és tota la conca hidrogràfica que tingui aigües amunt, incloent-hi tots el barrancs secundaris que conflueixen en el barranc principal. El fet de dificultar o impedir la propagació del foc pels fons de barranc i els nusos de barranc confina el foc topogràfic a un vessant i limita la capacitat d’implicar tota la conca. La rellevància de la zona gestionada està relacionada amb la superfície que resti aigües amunt d’aquell punt.

Parts altes de carenes orientades a sud i sud-oest i oest, per àrees afectades per focs convectius amb vent o sense (Figura 26). Els focs convectius a Catalunya estan preferentment associats a l’alta disponibilitat dels combustibles forestals, aquest fet es dóna generalment i de manera notòria amb l’entrada d’aire procedent del nord d’Àfrica, caracteritzat per altes temperatures i sequedat atmosfèrica tant de dia com de nit. El patró de propagació d’aquest tipus d’incendi ve determinat pel poder convectiu del front de foc i la generació de les xàldigues o focus secundaris. En el cas de Catalunya els vessants exposats al sud i a l’oest són els que presenten major transcendència en aquest tipus de propagació, ja que el moviment general dels focs convectius és de sud a nord o d’oest a est. El fet de limitar la quantitat i la distància de salt dels focus secundaris esdevé clau per reduir el potencial d’aquest tipus de foc. A més, mantenir estructures forestals amb baixes càrregues de combustible a les parts més altes d’aquells vessants amb potencial de generar focus secundaris permet trencar una dinàmica de propagació de grans salts de foc (de vall a vall), a una dinàmica topogràfica (de vessant contra vessant oposat) que genera més oportunitats d’estabilització de fronts de foc. La zona que s’ha de tractar pot anar des d’un mínim de 60 m fins a ¼ de la distància total del vessant. La importància d’aquest tractament està relacionada amb la rellevància de la carena (alçada) respecte a l’orografia que l’envolta.

Zones sotaventades o de contravents, en àrees afectades per focs conduïts pel vent (Figura 27). Quan l’element principal de la propagació del foc és el vent (com a referència vents generals forts >60 km/h), la màxima propagació es dóna en carenes alineades al vent. Les localitzacions que presenten un comportament de foc més favorable són aquelles que queden fora de la influència del vent general, com les zones sotaventades i les zones més baixes


47

dels contravents. Mantenir aquests espais accessibles i amb estructures forestals favorables incrementa la possibilitat d’estabilització de fronts de foc.

Nusos de carena en àrees afectades per focs conduïts pel vent (Figura 27). La interacció d’un foc conduït per un vent general fort amb una carena travessera permet que el foc progressi per la part més alta del vessant de contravent i que obri l’incendi en sentit perpendicular al vent general. Aquest fenomen arriba a la màxima expressió quan el foc se situa en un nus de carenes del qual en deriven altres de secundàries que permeten que l’incendi es propagui per carenes alineades al vent general i carenes travesseres, incrementant el potencial de superfície cremada. El tractament d’aquelles àrees de carena situades en llocs anteriors al nus de carena en zones afectades per incendis conduïts per vent és estratègic per limitar l’abast dels incendis.

Colls, en àrees afectades per focs conduïts pel vent (Figura 27). Tenint en compte que les carenes són els eixos de propagació dels focs conduïts per vent, s’interpreta que els colls són els punts de connexió més fàcil entre carenes paral·leles i, per tant, els llocs preferents per tractar a l’hora d’evitar que el foc passi d’una carena a l’altra. D’altra banda, en carenes travesseres al vent general fort el coll és el punt on es trenca la dinàmica de propagació per contravent i, per tant, un lloc interessant en condicions de baixa càrrega de combustible.

Figura 25. AFG en focs topogràfics. Figura 26. AFG en focs convectius.


48

Figura 27. AFG en focs conduïts pel vent.

En aquestes localitzacions, a més, pot ser necessari considerar mesures suplementàries com ara:

o Restricció de la gamma de models silvícoles que cal emprar. Utilització preferent dels models amb objectiu de prevenció d’incendis. En cas que es facin servir models amb objectiu combinat prevenció-producció, cal emprar aquells que generin estructures de baixa vulnerabilitat als focs de capçades i les mantingui durant períodes llargs.

o Més freqüència de tractaments per a mantenir una estructura de baixa vulnerabilitat. Per exemple, control repetit del matollar si aquest en qüestió de pocs anys configura una estructura d’alta vulnerabilitat.

o Tractaments específics d’eliminació de restes de tallades. Es recomana eliminar les restes per estellat/triturat in situ o en camí o crema, ja sigui apilades o bé de forma extensiva. No és recomanable deixar les restes trinxades i esteses a terra.

o Potenciar el desenvolupament d’espècies frondoses i avançar en un canvi de dominància en la massa. En zones concretes com fondalades, cal potenciar el canvi de dominància en la massa si es tracta de masses mixtes o pures amb presència suficient d’espècies frondoses.

Aquestes localitzacions (AFG) han de ser identificades a escala de finca. En el moment de realitzar la planificació, es podrà determinar si n’hi ha alguna d’interès. La mida de l’àrea que s’ha de considerar varia en funció de les característiques concretes, però es pot fixar una dimensió mínima de 60 m de longitud de manera orientativa(per exemple, en un nus de barranc, 30 m a banda i banda de la línia de tàlveg).


49

Gestió en llocs de baixa qualitat d’estació i cobertes defectives

Existeixen arreu de Catalunya nombroses localitzacions amb presència dominant de pi blanc, però de qualitat d’estació molt baixa. La coberta arbrada es caracteritza per ser molt oberta, amb arbres dispersos i Fcc inferior al 50%, mentre que el matoll pot assolir cobertures importants.

En aquestes situacions, la gestió per reduir la vulnerabilitat al foc forestal és probablement l’únic objectiu que justificaria una intervenció. No obstant això, aquestes estructures ja solen presentar baixes vulnerabilitats al foc de capçades de classe C (baixa vulnerabilitat) o, en els casos més desfavorables, B (mitjana vulnerabilitat) (Piqué et al., 2011a) a causa de la baixa cobertura del combustible aeri. A més, atès el port baix del pi blanc, no és possible generar discontinuïtats verticals i la reducció de la coberta del combustible de superfície (matollar) hauria de ser intensa i freqüent, de manera que resulta molt costosa i s’incrementen els riscos d’erosió.

Per tant, en aquestes localitzacions de qualitat d’estació molt baixa, d’arbrat poc dens i de baix port únicament es plantejaran, si són necessàries, actuacions puntuals específiques de defensa contra incendis (Punts Estratègics de Gestió, PEG), les quals s’identifiquen d’acord amb l’estudi de l’incendi tipus i s’inclouen en les figures específiques de planificació de prevenció d’incendis.

Fora de PEG, no s’actuarà si no existeix un altre objectiu que ho justifiqui. La segregació acurada d’aquestes zones durant la rodalització adquireix, per tant, una gran importància.

III. ELABORACIÓ DELS MODELS DE GESTIÓ: SÍNTESI METODOLÒGICA

51


1. ELABORACIÓ DE MODELS DE GESTIÓ PER A LES MASSES

PURES

S’han elaborat models per a les diferents formacions forestals arbrades de pi blanc definides al volum de Tipologies Forestals Arbrades (Piqué et al., 2011b). No obstant això, mentre que per a les masses pures es diferencien dues tipologies, per a l’elaboració dels models s’han tractat en conjunt i s’ha assumit certa equivalència en la gestió exercida a la qualitat alta de les pinedes continentals amb la de la qualitat mitjana de les pinedes d’influència litoral. Amb tot, l’elaboració dels models de gestió s’ha plantejat per als diferents escenaris de gestió que resulten de la integració de dos factors:

o Qualitat d’estació. Se segueix la classificació de tres classes de qualitat d’estació establerta per Piqué et al. (2011b) per a les pinedes d’influència litoral: alta (A), mitjana (B) i baixa (C). Les dues classes establertes per a les pinedes continentals s’assimilen a les classes B i C de les pinedes litorals.

o Objectiu preferent. Es diferencia entre prevenció d’incendis integrant la producció de fusta i prevenció d’incendis mitjançant l’estructuració de la massa.

Altres factors que condicionen la definició dels escenaris de gestió es consideren amb una única opció; és el cas del risc d’incendi i l’estructura de la massa. El risc d’incendi es considera sempre alt a causa de la localització freqüent dels boscos de pi blanc en zones identificades com d’alt o molt alt risc d’incendi per Piqué et al. (2011a). L’estructura de la massa es considera sempre regular atès el temperament del pi blanc i també la consideració d’alt risc d’incendi, ja que no és possible disminuir la vulnerabilitat al foc de capçades mantenint una estructura irregular. Amb tot, s’han establert 8 escenaris per desenvolupar models de gestió.

A més, per a cada classe de qualitat d’estació s’han assignat uns valors mitjans d’índexs de qualitat (Site Index, H0 als 80 anys) i de productivitat (m3/ha·any) orientatius (Taula 4), a partir de l’anàlisi de dades de les parcel·les del Segon Inventari Forestal Nacional, IFN2 (ICONA, 1994), de l’IFN3, de l’IEFC i amb ajuda del model de creixement i producció de Montero et al. (2001) i altres publicacions. També s’utilitzen com a referència i validació dels resultats obtinguts les diverses corbes de qualitat i taules de producció publicades per al pi blanc.

Taula 4. Valors d’índexs de qualitat i creixements mitjans orientatius per classes de qualitat, amb els valors límit entre classes.

Índex de qualitat Creixements Classe de qualitat d’estació H0 (m) als 80 anys (m3/ha·any)

Alta > 18 > 5

Mitjana 12 - 18 2,5 - 5

Baixa < 12 < 2,5


52

1.1. MODELS DE GESTIÓ INTEGRANT LA PRODUCCIÓ

Dels 8 escenaris de gestió inicials, 5 corresponen a l’objectiu combinat de prevenció d’incendis, augment de la resistència al foc i la producció de fusta comercial de diferents característiques.

Per a cada escenari s’ha proposat un model de gestió amb el conjunt de tractaments silvícoles que calen realitzar; aquesta primera proposta ha estat avaluada mitjançant la simulació de l’evolució esperada de la massa. No obstant això, l’elaboració definitiva dels models ha estat un procés iteratiu en què s’han tingut en compte, a més, altres eines de quantificació de la producció, informació de PO i PTMGF, coneixement expert i bibliografia sobre models de gestió i silvicultura de l’espècie, per tal d’aconseguir uns models amb un comportament silvícola adequat (garantir l’estabilitat i assegurar un ritme de creixement continuat i d’acord amb el potencial de l’estació), en funció dels objectius fixats.

Per elaborar i avaluar els models s’ha establert l’alçada dominant d’Assmann (H0) com a paràmetre que determina el moment d’aplicació de les intervencions o tractaments proposats, pel fet de ser un indicador de la qualitat d’estació i alhora de l’estat de desenvolupament de l’arbrat.

En una segona fase, la proposta de tractaments i la seva evolució silvícola a llarg termini ha estat avaluada econòmicament, segons s’exposa al bloc IV, per acabar d’ajustar les intervencions proposades als models de gestió. L’objectiu ha estat obtenir el millor compromís entre comportament silvícola i econòmic, de manera que es maximitzi el creixement i es mantinguin els paràmetres silvícoles d’estabilitat, AB, Dg, Fcc, Índex de Hart (S) o SDI en termes adequats.

Per complementar la decisió sobre l’aplicació dels tractaments plantejats, s’han comparat les dades obtingudes de l’evolució silvícola amb dades de parcel·les de l’IFN3 que reflecteixen la situació real dels boscos. Especialment s’analitza la relació entre l’alçada dominant i la densitat total d’aquestes parcel·les, que permet controlar els nivells de densitat màxims segons els diàmetres de l’arbrat.

Amb tot, les premisses considerades per a la definició dels models de gestió amb l’objectiu de la prevenció d’incendis integrant la producció són:

o Els objectius productius se centren en la fusta de serra normal i en la de trituració, que són els productes rendibles que es poden obtenir de forma generalitzada.

o Les intervencions proposades són les mínimes necessàries per aconseguir l’objectiu productiu establert, tenint en compte que l’objectiu principal és reduir la vulnerabilitat al foc de capçades. Així, la primera intervenció es planteja quan és possible generar una estructura poc vulnerable a generar un foc de capçades de gran intensitat.

o El moment d’intervenció ve marcat per l’alçada dominant. D’aquesta manera s’apliquen els tractaments necessaris en funció del desenvolupament de la massa.

o Els valors de densitat inicial considerada abans de la primera intervenció (4,5 m d’H0, 10-25 anys) són 5.000 peus/ha per a la qualitat alta, 3.000 peus/ha per a la qualitat mitjana i 2.000 peus/ha per a la qualitat baixa. En el cas de tenir


53

densitats menors s’inclou als models com a modificacions (dirigides a contemplar podes baixes i prescindir de l’aclarida de plançoneda). Per al cas de densitats superiors no es contemplen modificacions ja que la primera intervenció proposada té un caràcter generalitzat, que es pot realitzar de la mateixa manera amb major densitat (encara que tindrà un major cost).

D’altra banda, les variables dasomètriques s’obtenen d’un model que relaciona l’alçada dominant amb l’edat i relacions ajustades amb dades de l’IFN (diferenciant formacions i qualitats d’estació) entre el diàmetre mitjà, el volum, la densitat i l’alçada dominant. Amb aquestes dades s’observa l’equivalència de la classe de qualitat alta per a les pinedes continentals amb la classe mitjana per a les pinedes d’influència litoral.

Finalment, com que tots els escenaris contemplen un alt risc d’incendi, els models s’estableixen amb especial atenció pel que fa a l’evolució de l’estructura de la massa, tot seguint les indicacions sobre característiques estructurals dels rodals i la seva vulnerabilitat als incendis forestals de Piqué et al. (2011a). L’objectiu és mantenir el rodal com més temps millor amb una estructura que augmenti la seva resistència a l’inici i propagació d’un foc de capçades. Als tractaments proposats i avaluats des del punt de vista silvícola i econòmic s’afegeixen els criteris següents:

o Crear i mantenir les discontinuïtats verticals necessàries entre els diferents estrats de combustible en què es disposa la vegetació del rodal.

o Dificultar el desenvolupament de matollar heliòfil i la circulació de vents per l’interior de la massa, principalment mantenint densitats i Fcc elevades d’arbrat.

o Mantenir la massa el menor temps possible en fases vulnerables, principalment allargant torns i proposant fases de regeneració de curta durada.

o Dirigir la massa cap a un mosaic de rodals regulars en etapes diferenciades amb discontinuïtats entre aquests, per a dificultar el desenvolupament d’incendis de capçades que afectin una gran superfície de bosc.

1.2. MODELS DE GESTIÓ PER A LA CREACIÓ D’ESTRUCTURES RESISTENTS

AL FOC

Per a cadascuna de les tres classes de qualitat d’estació s’ha establert un escenari de gestió per a l’objectiu específic de prevenció d’incendis mitjançant l’augment de la resistència al foc de capçades. Les estructures més òptimes des del punt de vista de la resistència al foc s’han establert amb la informació procedent de Piqué et al. (2011a), referent a la classificació de les estructures forestals segons la seva vulnerabilitat al foc. D’acord amb Piqué et al. (2011a), les estructures forestals segons la seva vulnerabilitat a generar grans focs de capçades es divideixen en: estructures d’alta vulnerabilitat (A), estructures de moderada vulnerabilitat (B) i estructures de baixa vulnerabilitat (C) (vegeu el bloc II).

Dins de cada classe de vulnerabilitat (A, B o C), hi ha un conjunt de tipus estructurals que es caracteritzen per la disposició i recobriment dels estrats de vegetació o estrats de combustible, que s’anomenen combustible en superfície (CS), d’escala (CE) i aeri (CA) (vegeu el bloc II).


54

Les premisses considerades per a l’elaboració dels models són:

o Els models es basen en les CVFoC (classificació d’estructures per discontinuïtats i recobriments dels estrats de combustible) i tenen com a objectiu crear i mantenir estructures poc vulnerables a generar focs de capçades i GIFs, és a dir resistents als focs de capçades, amb el mínim d’intervencions possible, durant tot el cicle de gestió.

o S’integra la qualitat d’estació, que determina el creixement del pi blanc en diàmetre i alçada, les característiques de densitat de la massa i possiblement creixement i grau de recobriment del sotabosc, tot i que existeix poca informació contrastada.

o Els tractaments proposats estan dirigits a l’estructuració de la massa de cara a reduir la seva vulnerabilitat al foc (són una combinació d’estassada, poda i aclarida baixa), però, a més, es proposen les mínimes aclarides necessàries dirigides a garantir l’estabilitat de la massa de cara a altres pertorbacions (per exemple, vent o neu) i a arribar a un període de regeneració amb les condicions de vitalitat necessàries.

Amb tot, el règim d’aclarides proposat (tant per a l’estructuració com per a l’estabilitat de la massa) propicia el desenvolupament de la massa per aconseguir estructures adultes amb vitalitat i amb condició de baixa vulnerabilitat al foc bastant estable en el temps.

o Els valors límit que indiquen la vulnerabilitat de l’estructura es refereixen al cas de tenir una Fcc de l’arbrat >70%. Els casos de Fcc menor s’inclouen com a modificacions dels models.

o El moment d’intervenció es defineix com el moment en què l’estructura és vulnerable i és possible crear una estructura poc vulnerable. Els models presenten el valor dels paràmetres que ha de tenir l’estructura per ser poc vulnerable i els tractaments orientatius que cal aplicar per aconseguir aquesta baixa vulnerabilitat. El model presenta una evolució al llarg del temps, amb una aproximació a la temporalització de les intervencions, però és possible que el desenvolupament de la massa, i en especial del matollar, faci necessari adaptar el nombre d’intervencions. D’altra banda, es proposen diferents estructures de baixa vulnerabilitat al foc (2-3), en funció de l’estadi de desenvolupament de la massa, en els casos en què les característiques de la massa (qualitat d’estació) ho permeten.

o Durant el cicle de gestió és necessari reduir la densitat per fomentar la vitalitat, l’estabilitat i el correcte desenvolupament de la massa. Però, de manera diferent als models que integren la producció, el règim de densitats proposat es referencia amb termes de cobertura arbòria i proporció màxima d’àrea basal per extraure (s’inclou de manera orientativa un valor de peus/ha que cal mantenir en cada fase). La reducció de densitat sempre es realitzarà mitjançant una aclarida baixa, amb la limitació de mantenir una Fcc >70%.


55

2. ELABORACIÓ DE MODELS DE GESTIÓ PER A LES MASSES

MIXTES

S’han plantejat línies de gestió per a les tipologies forestals mixtes dominades per pi blanc establertes al volum de Tipologies Forestals Arbrades (Piqué et al., 2011b), que recull la descripció general de les principals dinàmiques i pertorbacions i també les condicions en què cada formació mixta pot mantenir-se de manera estable en el temps. Partint d’aquesta informació, per proposar els models de gestió de les masses mixtes, s’ha aprofundit en la caracterització de les pertorbacions i el seu efecte sobre la dinàmica i la composició específica de la massa.

Les pertorbacions naturals, enteses com a esdeveniments renovadors, s’han classificat en tres grans tipus, en base a coneixement expert i informació de dinàmica de masses mixtes (Kelty et al., 1992; Oliver i Larson, 1996; Schütz, 1997; Smith et al., 1997; Lähde et al., 1999; Sevilla, 2008):

o Les que generen obertures petites al dosser d’una manera contínua i progressiva en el temps. La grandària equival a l’espai que ocupa des d’un sol arbre fins a un colp de 5-8 arbres. En general, també es relaciona amb canvis lents i progressius de la massa. Per exemple, mort puntual d’alguns arbres per sequeres o plagues.

o Les que generen grans obertures al dosser amb grandàries fins i tot superiors a la d’un rodal. En general, representen posades intenses en llum i canvis ràpids, sobtats i unidireccionals de la massa. Són esdeveniments continus de gran superfície, com les ventades que provoquen enderrocs massius o el foc forestal d’alta intensitat.

Els tipus de massa que generen uns determinats tipus de pertorbació s’han determinat considerant un horitzó temporal mitjà, que dóna lloc a una primera variació de la massa inicial. Per exemple, la primera variació d’una massa mixta secundària dominada pel pi blanc amb un subvol de frondoses seria una massa mixta de pi blanc (majoritari) amb la frondosa a l’estrat dominant.

Després de caracteritzar el comportament de la massa mixta pel que fa a les dinàmiques naturals i les pertorbacions, s’han proposat un seguit d’objectius i de models silvícoles per assolir-los. En general, els objectius plantejats s’agrupen per:

o Mantenir el caràcter de massa mixta.

o Avançar o dirigir la massa cap a la dominància d’alguna de les espècies.

Finalment, la proposta qualitativa de tractaments silvícoles per a cada objectiu s’ha realitzat considerant el temperament de les diferents espècies i els dinamismes que operen en cada cas. La proposta de gestió per assolir cadascun dels objectius s’ha basat a:

o Mantenir la massa mixta tot aplicant una silvicultura que no alteri la proporció d’espècies en una massa mixta ja estable o que contraresti les inèrcies de canvi de la dinàmica natural, en cas que existeixin.


56

o Transformar la composició específica en paral·lel a alguna dinàmica natural tot aplicant una silvicultura que imiti les pertorbacions naturals que condueixen al tipus de massa desitjat, amb un accelerament dels processos naturals.

o Transformar la composició específica cap a una massa que molt rarament seria resultat d’una dinàmica natural amb tractaments silvícoles que no s’assimilen a cap tipus de pertorbació.

Amb tot, les premisses d’elaboració dels models per a les masses mixtes són:

o Es presenta informació descriptiva sobre les característiques i dinàmiques de cada massa mixta, sobre la qual es presenten i valoren les opcions de gestió, que són la base dels models. La informació de les interaccions ecològiques s’obté de l’anàlisi del temperament i de l’estructura del sistema radical i aeri de les espècies, així com del comportament de l’SDI i l’IAE de les masses mixtes segons els percentatges d’AB que aporta cada espècie.

o Els models descriuen la gestió que cal aplicar per a cada opció, prenent com a base els models de massa pura. Presenten informació rellevant per acabar de definir els tractaments, com ara els criteris de tallada.

o Es proposa una gestió amb estructura regular, ja que l’espècie dominant és el pi blanc i la irregularitat no és adequada per a la seva gestió. A més, les masses irregulars presenten una gran vulnerabilitat al foc de capçades que no és possible reduir mantenint l’estructura. En alguns casos, com ara l’opció d’avançar en la dominància de les quercines, és possible que l’estructura irregular sigui adequada per aconseguir l’objectiu de gestió. Malgrat això, la irregularització només es pot contemplar en el moment en què el pi blanc deixi de ser dominant a la massa.

o Les opcions de gestió proposades s’han de valorar de manera que es tingui present el marcat caràcter transicional de les masses mixtes dominades per pi blanc, així com l’oportunitat que ofereixen les altres espècies per aconseguir estructures de baixa vulnerabilitat més estables en el temps. Per tant, les opcions de mantenir les masses mixtes (que ofereixen la major vulnerabilitat al foc de capçades) es restringeixen a aquelles situacions en què les condicions ecològiques són limitants per al desenvolupament de les espècies presents. En la majoria dels casos, sempre serà més interessant avançar cap a la dominància d’espècies frondoses (normalment quercines).

D’altra banda, l’anàlisi d’algunes variables dasomètriques segons diferents graus de composició específica poden ajudar a la caracterització i la descripció de les dinàmiques naturals. En aquest sentit, s’ha analitzat l’Índex de Densitat de Massa (SDI) i l’Increment Anual en volum amb Escorça (IAE) (Pretzsch i Biber, 2005; Shaw, 2006; Weiskittel et al., 2009). A continuació, es descriu el procés d’anàlisi de l’SDI i l’IAE, realitzat per a cada formació mixta dominada per pi blanc.

SDI en masses mixtes

Encara que es va desenvolupar per a masses pures i regulars (Reineke, 1933), l’SDI ha estat utilitzat com a indicador de competència per graduar la gestió de masses que contenen diverses espècies arbòries i distribucions de grandària (Shaw, 2006). No obstant això, els mètodes de gestió basats en el control de l’ocupació mitjançant


57

l’SDI han estat poc aplicats, potser a causa de a la falta d’informació sobre el valor de l’SDIMAX de masses de múltiples espècies que, a més, depèn tant de les espècies que la formen com del grau de composició (Woodall et al., 2005; Shepperd, 2007).

Per tant, cal considerar diferents proporcions de les espècies d’una formació mixta i així poder observar les tendències del valor d’SDIMAX en funció de com varien els graus de presència de cada espècie. Per a les masses mixtes de pi blanc a Catalunya identificades en el volum de Tipologies Forestals Arbrades (Piqué et al., 2011b), s’ha analitzat el comportament de l’SDIMAX segons varia el grau de presència de pi blanc, des d’un 100% fins a un 0% de l’AB global de la massa, amb dades de les parcel·les de l’IFN3 que compleixen els criteris de la Taula 5.

Taula 5. Criteris de selecció de parcel·les de l’IFN3.

Criteri Valor Àrea basal total >10 m2/ha

Densitat total >200 peus/ha

AB extreta entre IFN2 i 3 0 m2/ha

Increments d’H0 i de D0 >0 m i >0 cm

L’SDI de cada parcel·la s’ha calculat pel mètode sumatori considerant cada classe diamètrica i cada espècie per separat, amb el valor de pendent originalment proposat per Reineke (1933). El valor d’SDIMAX s’ha determinat empíricament a partir del valor més alt d’SDI observat en cada rang de presència de pi blanc (Woodall et al., 2005).

Els resultats, en la línia d’altres estudis de diferents localitats i espècies (Woodall et al., 2005), mostren com l’SDImax varia segons el grau de presència de les espècies. A més, les tendències de variació són diferents en funció de quina sigui l’altra espècie de la barreja, considerant cada formació mixta per separat. Aquesta informació pot ajudar a descriure la dinàmica de cada formació mixta, així com la interacció entre espècies. No obstant això, en general, el nombre de parcel·les de base ha resultat baix perquè ofereixi un resultats consistents en tot el rang d’AB analitzat, però suficient per notar les tendències generals.

La Figura 28 mostra la variació de l’SDIMAX en funció del grau de barreja de pi blanc amb pinassa, en termes d’àrea basal. Segons l’AB de pinassa és major, l’SDI de la massa disminueix per efecte de la competència per l’espai de creixement i de la llum (Woodall et al., 2005; Weiskittel et al., 2009).


58

0

200

400

600

800

1000

> 80% 70 - 80% 60 - 70% 50 - 60%

AB de pi blanc

SDI

Total

Pi blanc

Pinassa

Figura 28. Comportament de l’SDIMAX observat en masses amb presència de pi blanc i pinassa amb diferents rangs d’AB sobre la global de la massa.

Increment Anual de volum amb Escorça (IAE) en masses mixtes

La productivitat de les masses mixtes és diferent a la de les masses pures de les mateixes espècies per separat (Chen et al., 2003; Vila et al., 2003; Pretzsch i Schutze, 2009). Juntament amb el temperament de les espècies, la fenologia, la disposició de la capçada i del sistema radical i altres factors com les associacions micoríziques o la fixació de nitrogen, el comportament de la productivitat (Kelty et al., 1992; del Río i Sterba, 2009) segons el grau de barreja pot ajudar a descriure la interacció entre espècies, així com la dinàmica de les formacions mixtes. La interacció es resumeix en tres grans categories (del Río i Sterba, 2009): competència directa, competència reduïda i facilitació.

Així, per a les masses mixtes de pi blanc a Catalunya identificades al volum de Tipologies Forestals Arbrades (Piqué et al., 2011b) s’ha analitzat el comportament de l’IAE en funció de com varia el grau de presència de pi blanc, des d’un 100% fins a un 0% de l’AB global de la massa, amb dades de les mateixes parcel·les de l’IFN3 utilitzades per analitzar l’SDI.

L’IAE de cada rang d’AB analitzat és la mitjana dels valors de cada parcel·la de l’IFN3 seleccionada segons el grau de presència de pi blanc. De la mateixa manera que ocorre amb l’SDI, les tendències de variació no són iguals segons quina sigui l’altra espècie de la barreja, si s’analitza considerant cada formació mixta per separat. Aquesta informació pot ajudar a descriure la interacció entre espècies, així com la dinàmica de cada formació mixta.

En general, el nombre de parcel·les de base ha resultat baix per oferir uns resultats consistents en tot el rang d’AB analitzat, però suficient per notar les tendències generals. La Figura 29 mostra la variació de l’IAE en funció del grau de barreja de pi blanc amb pinassa, en termes d’àrea basal. En funció de si l’AB de pinassa és major, l’IAE de la massa disminueix inicialment però augmenta a mesura que l’AB de pi blanc s’aproxima al 50%. La interacció entre el pi blanc i la pinassa sembla més


59

pròxima a una competència reduïda fins que la pinassa comença a tenir un pes destacat a la massa, on la llum és un recurs limitant però les espècies s’organitzen de manera diferent a nivell de sistema radical i estratificació de capçades per compensar aquest efecte limitant.

0,00

0,20

0,40

0,60

0,80

1,00

1,20

> 80% 70 - 80% 60 - 70% 50 - 60%AB de pi blanc

IAE

m3 /

ha·

any

Total

Pi blanc

Pinassa

Figura 29. Comportament de l’IAE observat en masses amb presència de pi blanc i pinassa amb diferents rangs d’AB sobre la global de la massa.

IV. MODELS DE GESTIÓ PER AL PI BLANC

61


1. MODELS DE GESTIÓ PER A MASSES PURES

Els models de gestió per a masses pures que es presenten aquí descriuen les intervencions necessàries per aconseguir un objectiu de gestió predefinit, ja sigui prevenció d’incendis integrant la producció de fusta o estrictament prevenció, amb la generació com a conseqüència d’estructures forestals menys vulnerables als grans incendis forestals.

Aquests models integren la qualitat d’estació del rodal forestal, que determinarà en gran part els objectius de gestió i el model que s’han de seguir. A més, a través de les taules que els acompanyen, els models quantifiquen de manera aproximada l’evolució dels principals paràmetres dasomètrics del rodal. Malgrat tot, els valors que es presenten són orientatius i l’usuari sempre n’haurà de tenir en compte en l’aplicació dels models els condicionants d’ús.

Per poder aplicar els models proposats, amb estructura regular, és imprescindible que l’estructura actual del rodal sigui ja pròxima a la regularitat. En cas contrari, pot ser necessari realitzar tractaments d’adaptació als models o fins i tot una transformació de l’estructura.

Característiques dels models de gestió, consideracions sobre la seva aplicació pràctica i condicions generals d’ús: o Els models de gestió estan concebuts per ser aplicats a escala de rodal, és a dir, en superfícies

amb característiques ecològiques i de la massa suficientment homogènies i on, a més, s’assigna un mateix objectiu de gestió.

o Els models consideren que la massa es troba amb espessor completa, i que el rodal no té condicionants especials de gestió, com ara pendents molt forts, grans afloraments rocosos, zones nues de vegetació o efecte de la gestió passada, que pot condicionar l’evolució de la massa i la producció total a nivell de rodal.

o Els objectius finals descrits en els models s’assoleixen amb l’aplicació del model des de l’inici (a partir del regenerat) en masses regulars i, en el cas de masses irregulars, a partir d’estructures irregulars pròximes a la distribució de diàmetres dels models. Si la massa que cal gestionar no es troba en condicions d’iniciar un model, pot ser necessari fer un o diversos tractaments de transició per aproximar-la al model.

o Les característiques de la massa i els valors de producció que presenten els models en les diferents fases de desenvolupament són una aproximació i, en qualsevol cas, si no s’apliquen els tractaments establerts, en tipus, intensitat i periodicitat, les dimensions de l’arbrat i producció al final de torn o durant les tallades de selecció del rodal es poden veure modificats.

o Els models de gestió per a la prevenció d’incendis s’han pensat per a masses pures. En cas que aparegui una altra espècie arbòria (per exemple, un subvol d’alzina) amb suficient presència (per exemple, >500 peus/ha de CD ≥5) i que es vulgui mantenir i/o promocionar, els models de massa mixta presenten les modificacions al models de massa pura necessàries per aconseguir unes estructures resistents al foc.

o Tots els models inclouen en la seva formulació condicionants de bones pràctiques forestals i tenen en consideració la resta de funcions del bosc, tot assegurant la persistència del bosc i la multifuncionalitat de la gestió forestal.

o Com qualsevol model de gestió, els models que aquí es presenten s’han de considerar una orientació i la seva aplicació no eximeix de tenir un bon coneixement sobre l’ecologia i la silvicultura de l’espècie. Igualment, per a la seva utilització cal interpretar les característiques de la massa que cal gestionar i analitzar, a cada moment, si cal adaptar el model a les condicions reals del rodal.


62

1.1. MENÚ DE MODELS DE GESTIÓ

Els models són d’aplicació a tots els boscos purs on el pi blanc representa almenys el 80% de l’àrea basal, tant en el cas de les pinedes d’influència litoral com per a les pinedes continentals.

Per a la gestió dels boscos de pi blanc, sempre es considera un alt risc d’incendi, a la vista de la localització i també de la seva ecologia i característiques.

De manera que l’elecció d’un model o d’un altre ve determinada per la qualitat d’estació del rodal i la possibilitat d’integrar en la prevenció d’incendis objectius productius. Així doncs, per a les tres qualitats considerades, es proposen models de gestió amb l’objectiu preferent de prevenció d’incendis, basats exclusivament en la creació i el manteniment d’estructures poc vulnerables a generar focs de capçades. En canvi, per a les millors qualitats d’estació (alta i mitjana) es proposen models de gestió que integren l’obtenció de productes de diferents característiques aprofitant el potencial de l’estació.

D’altra banda, i com a mesura d’adaptació al procés de canvi global actual, és un objectiu de tots els models incrementar la resistència, la resiliència i l’estabilitat de les pinedes de pi blanc respecte als diferents fenòmens climàtics extrems (com sequeres o nevades). Tots els models preconitzen una regulació adequada de la competència que millori la vialitat i estabilitat de la massa.

A la Taula 6 es mostra el conjunt de models de gestió proposats, segons els factors de selecció.

Taula 6. Menú de models de gestió per a les formacions pures.

Tipologia forestal Estructura Objectiu preferent Característiques del

model

Fusta de serra normal amb Ø final ~35 cm

Augment de la resistència al foc Règim d’aclarides mixtes i baixes Ph01


Augment de la resistència al foc Ac. plançoneda mecanitzada Ph02

Fusta comercial amb Ø final ~25 cm

Augment de la resistència al foc Torn curt Ph03

PhLIT_A Regularitzada

Augment de la resistència al foc Estructures forestals resistents al foc

Ph04


Augment de la resistència al foc Règim d’aclarides mixtes i baixes

Ph05

Fusta comercial amb Ø final ~20 cm

Augment de la resistència al foc Torn curt Ph06 PhLIT_B

PhCON_A Regularitzada

Augment de la resistència al foc Estructures forestals resistents al foc

Ph07

PhLIT_C

PhCON_B Regularitzada Augment de la resistència al foc

Estructures forestals resistents al foc

Ph08


63

La consideració d’alt risc d’incendi condiciona la gestió proposada. En general, les intervencions s’inicien quan la inversió té com a resultat un augment significatiu de la resistència del rodal al foc. Així, la gestió es basa en aclarides baixes o mixtes que mantenen una elevada fracció de cabuda coberta de l’arbrat, el tractament de les restes i l’estrat arbustiu i el manteniment de la massa en les etapes més resistents.

Per a totes tres qualitats d’estació es proposen models de gestió que tenen com a objectiu preferent avançar cap a estructures més resistents al foc i no consideren l’objectiu productiu. Aquests models avaluen el desenvolupament de la massa amb paràmetres referents a l’estructura i no consideren paràmetres clàssics emprats per avaluar la producció (volums, diàmetres, etc.). A més, consideren un torn físic (entès com l’edat màxima amb la qual la massa té condicions de vitalitat per iniciar una regeneració amb èxit). No es fixen objectius productius ni es quantifica una obtenció de producte. La reducció de densitat necessària per al correcte desenvolupament de la massa es basa en el grau de cobertura que cal mantenir i la proporció d’AB per extraure.

D’altra banda, en qualitats altes i mitjanes és possible integrar un objectiu productiu, de manera que es combinen paràmetres de l’estructura amb paràmetres clàssics de massa (volums, diàmetres, etc.). Els objectius productius se centren en dos destins: serra normal i trituració. D’una banda, es proposa una gestió basada en un règim d’aclarides mixtes i baixes amb un torn apropiat per a l’espècie i la qualitat que porta a la producció de fusta amb destí principal de serra normal (normalment embalatge i palets). En el segon cas, se segueix un règim d’intervencions mínimes amb un torn curt que porta a la producció de fusta amb destí principal de trituració (normalment taulells, però també cal considerar la biomassa).

Finalment, s’ofereix un model (Ph02) que incorpora una aclarida de plançoneda mecanitzada més primerenca que als altres models, així com una aclarida menys que al model de qualitat alta (Ph01), però la seva aplicació es restringeix als rodals de qualitat d’estació molt bona, preferentment situats en obagues i fondalades. D’aquesta manera, d’una banda es procura mitigar la reducció de creixement en alçada que provoca una intervenció primerenca forta i, de l’altra, la promoció del sotabosc per l’obertura intensa del dosser dominant. Aquesta modificació mira d’aconseguir una gestió de cost menor, però el comportament econòmic considerant tot el cicle de producció no és gaire diferent a la proposta inicial per a les qualitats altes per culpa, principalment, del menor volum aprofitat i de la necessitat d’afegir tractaments de control del matollar.

1.1.1. Com escollir el model de referència?

o En primer lloc cal diferenciar si el rodal que s’ha de gestionar pertany a la formació de pinedes de pi blanc d’influència litoral (PhLIT) o a les pinedes continentals (PhCON). La distribució i les característiques diferencials d’aquestes dues formacions es troben al volum de Tipologies Forestals Arbrades (Piqué et al., 2011b). Un cop determinat això, l’elecció del model vindrà determinada per la qualitat d’estació del rodal i la priorització d’objectius (productius o de prevenció d’incendis).

o En segon lloc, cal determinar la qualitat d’estació del rodal. Per a les pinedes de pi blanc d’influència litoral (PhLIT) s’han definit tres classes de qualitat


64

d’estació (A-alta, B-mitjana i C-baixa). Per a les pinedes continentals (PhCON), les classes de qualitat d’estació són dues (A-alta i B-baixa).

Per a la determinació de la qualitat d’estació es recomana utilitzar la classificació del volum de Tipologies Forestals Arbrades (Piqué et al., 2011b), que permet identificar aquestes classes de qualitat a partir d’un seguit de característiques ecològiques fàcils d’identificar, o corbes de qualitat d’estació existents per a l’espècie, que també s’inclouen en el mateix manual. A més, durant la determinació de la qualitat és recomanable tenir present les possibles variacions a mitjà i llarg termini de les condicions ecològiques que determinen de quina classe de qualitat es tracta.

o Després, s’ha de fixar un objectiu preferent de gestió. En condicions de bona qualitat d’estació es presenten diverses opcions d’objectiu productiu, determinades pel diàmetre dels arbres a final de torn i el tipus de gestió. Només per als rodals de molt bona qualitat (obagues, fondalades) s’ofereix la possibilitat d’aplicar un model per a fusta de serra normal quan és possible mecanitzar les intervencions, especialment l’aclarida de plançoneda i les estassades.

En rodals de qualitat d’estació baixa no es proposa l’opció d’integrar un objectiu productiu a la prevenció d’incendis, atès el potencial limitat que ofereix l’estació. En aquests casos és preferent avançar cap a estructures forestals que dificultin la propagació del foc i assegurar la persistència de la massa per, a partir d’aquí, poder garantir altres funcions que es deriven del bosc, i no pas fer prevaldre la producció.

1.2. MODELS DE GESTIÓ

A continuació es presenta el conjunt de models de gestió per a les masses pures de pi blanc, tant amb l’objectiu de la prevenció d’incendis integrant la producció com per amb l’objectiu de la prevenció d’incendis, els quals es basen en la gestió estructural exclusiva.


65

Qualitat d’estació alta. Estructura regularitzada. Fusta de serra normal amb diàmetre final ~35 cm. Augment de resistència al foc. Règim d’aclarides mixtes i baixes.

MODEL PH01

Qualitat d’estació alta i alt risc d’incendi. Estructura regularitzada_Ph01

Estructura regularitzada. Torn de tallada de 60-80 anys (~35 cm). Règim d’aclarides mixtes i baixes cada 10-15 anys. Tractaments complementaris per reduir la vulnerabilitat estructural (podes, estassades). Densitat final de 375 peus/ha. Regeneració per aclarida successiva en dues fases.

Paràmetres del model

H0 N Dg AB VAE Edat Ne VAEe ABe RM* AM* DC*

(m) (peus/ha) (cm) (m2/ha) (m3/ha) (anys) Tractament

(peus/ha) (m3/ha) (%) (%) (m) (m)

4,51 >5.000 61 - - 9-11 Aclarida de

plançoneda i poda >2.700 - -

8 2.300 13 31 105 16-19 Aclarida mixta 1.000 35 33

<30 <1,3 >1,5

12 1.300 20 41 198 27-33 Aclarida baixa 600 66 33

15,5 700 26 37 230 39-48 Aclarida baixa 325 77 34 ind <1,3 >4,5

18,5 375 30 234 54-67 Tallada disseminatòria 250 141 60

20 125 ~35

13 105 64-79 Tallada final 125 105 100 -

1 Fa referència al conjunt de peus que ja s’ha diferenciat i que presenta una clara dominància. * RM: Recobriment de matollar; AM: Alçada de matollar; DC: Distància del matoll a la base de capçades.

Tractaments

Aclarida de plançoneda, semiselectiva. La densitat es redueix fins a uns 2.300 peus/ha. Per reduir la vulnerabilitat de l’estructura, pot ser necessària una poda dels arbres romanents fins a 1,5 m de canó i una estassada per reduir el matollar fins a un recobriment inferior al 30% i una alçada inferior a 1,3 m.

Primera aclarida, mixta. La densitat es redueix fins a uns 1.300 peus/ha, sense obrir el dosser de capçades. Pot ser necessària una estassada per reduir el matollar fins a un recobriment inferior al 30% i una alçada inferior a 1,3 m.

Segona aclarida, baixa. La densitat es redueix fins a uns 700 peus/ha, sense obrir el dosser de capçades. La base de les capçades ha de quedar almenys a 6 m del terra; i el matollar, que pot tenir qualsevol recobriment, no ha de superar els 1,3 m d’alçada.

Tercera aclarida, baixa. Es deixen els 375 peus/ha més ben conformats i desenvolupats, que iniciaran la regeneració. El matollar no ha de superar els 1,3 m d’alçada, però pot tenir qualsevol recobriment, durant el temps que resta fins a l’inici de la regeneració.

Tallada disseminatòria. S’elimina fins al 60% del volum, tot deixant sempre una àrea basal al voltant de 15 m2/ha.

Tallada final. Una vegada la regeneració es consideri aconseguida, amb almenys 5.000 peus/ha que passen dels 1,3 m d’alçada, uns 10 anys després de la tallada disseminatòria. Els arbres joves que quedin danyats es trauran uns quants anys més tard en l’aclarida de plançoneda.

Modificacions al model

En cas d’haver-hi densitats inicials baixes. No hi haurà mortalitat natural de les branques baixes, caldrà podar tots els arbres. Pel nombre de peus potser no cal fer l’aclarida de plançoneda, però probablement caldrà fer estassades.

Tallada arreu amb reserva. La regeneració també es pot fer per tallada arreu amb reserva d’uns 50 peus/ha, en funció de les condicions de la massa i del rodal, que s’extrauran uns quants anys després, abans de l’aclarida de plançoneda, o es mantindran a doble torn o torn físic.


66

Productes i funcions

L’aplicació d’aquest model i de tractaments puntuals per reduir la vulnerabilitat del rodal al foc de capçades, fa que s’aconsegueixi mantenir la massa amb una estructura de baixa vulnerabilitat durant gairebé tot el cicle i produir uns 400 m3/ha de fusta (~5 m3/ha·any).

Aquest model afavoreix una estructura amb arbres de grans dimensions i poca presència d’arbres dominats i suprimits durant molt de temps, amb una elevada discontinuïtat vertical i resistent al foc, que la fa, a més, atractiva des del punt de vista estètic i d’esbarjo.


67

Qualitat d’estació alta. Estructura regularitzada. Fusta de serra normal amb diàmetre final ~35 cm. Augment de resistència al foc. Ac. plançoneda mecanitzada

MODEL PH02


Estructura regularitzada. Torn de tallada de 60-70 anys (~35 cm). Règim d’aclarides mixtes i baixes cada 15 anys. Tractaments complementaris per reduir la vulnerabilitat estructural (podes, estassades). Densitat final de 400 peus/ha. Regeneració per aclarida successiva en dues fases.




(peus/ha) (m3/ha) (%) (%) (m) (m)

31 >5.000 51 - - 5-6 Aclarida de plançoneda

>2.700 - - ind

3-10 1.300 - - - 6-21 Estassada (una o més) i

poda baixa - - -

10 1.300 18 33 133 21-26 Aclarida mixta 600 44 34

<30 <1,3

>1,5

14 700 25 34 197 34-41 Aclarida baixa 300 61 31 ind <1,3 >4,5


19 125 ~35

12 92 57-70 Tallada final 125 92 100 -


Tractaments

Aclarida de plançoneda, semisistemàtica. La densitat es redueix fins a uns 1.300 peus/ha. Encara que no és possible reduir la vulnerabilitat al foc de capçades, cal reduir el recobriment del matollar per sota del 30% i a una alçada inferior a 1,3 m.

Control del matollar i creació de discontinuïtats, estassada i poda baixa. Almenys caldrà una estassada (poden ser més) entre la intervenció anterior i la primera aclarida, orientativament als 5-10 anys després de l’obertura, tot reduint el matollar fins a un recobriment inferior al 30% i una alçada inferior a 1,3 m. Per aconseguir una discontinuïtat vertical suficient per reduir la vulnerabilitat al foc de capçades pot ser necessària una poda baixa de tots els arbres, fins a 1,5 m d’alçada.

Primera aclarida, mixta. La densitat es redueix fins a uns 700 peus/ha, sense obrir el dosser de capçades. Pot ser necessària una estassada per reduir el matollar fins a un recobriment inferior al 30% i una alçada inferior a 1,3 m.

Segona aclarida, baixa. Es deixen els 400 peus/ha més ben conformats i desenvolupats, que iniciaran la regeneració, sense obrir el dosser de capçades. La base de les capçades ha de quedar almenys a 6 m de terra i el matollar, que pot tenir qualsevol recobriment, no ha de superar els 1,3 m d’alçada, durant el temps que resta fins a l’inici de la regeneració.

Tallada disseminatòria. S’elimina al voltant del 60% del volum, tot deixant sempre una àrea basal al voltant de 15 m2/ha.

Tallada final. Una vegada la regeneració es consideri aconseguida, amb almenys 5.000 peus/ha que passen dels 1,3 m d’alçada, uns 10 anys després de la tallada disseminatòria. Els arbres joves que quedin danyats es trauran uns quants anys després en l’aclarida de plançoneda.


68




L’aplicació d’aquest model i de tractaments puntuals per a reduir la vulnerabilitat del rodal al foc de capçades fa que s’aconsegueixi mantenir la massa amb una estructura de baixa vulnerabilitat durant gairebé tot el cicle i produir uns 330 m3/ha de fusta (~5 m3/ha·any).

Aquest model afavoreix una estructura més o menys oberta, amb arbres de grans dimensions i poca presència d’arbres dominats i suprimits durant molt de temps, amb una elevada discontinuïtat vertical i resistent al foc, que la fa, a més, atractiva des del punt de vista estètic i d’esbarjo.


69

Qualitat d’estació alta. Estructura regularitzada. Fusta comercial amb diàmetre final ~25 cm. Augment de resistència al foc. Torn curt.

MODEL PH03


Estructura regularitzada. Torn de tallada de 40-50 anys (~25 cm). Una sola aclarida mixta. Tractaments complementaris per reduir la vulnerabilitat estructural (podes, estassades). Densitat final de 1.300 peus/ha. Regeneració per aclarida successiva en dues fases.




(peus/ha) (m3/ha) (%) (%) (m) (m)

4,51 >5.000 61 - - 9-11 Aclarida de


9 2.800 13 37 143 18-23 Aclarida mixta 1.500 69 43

<30 <1,3 >1,5

13,5 1.300 45 251 32-39 Tallada disseminatòria 1.000 175 63

15,5 300 ~25

15 90 39-48 Tallada final 300 90 100 ind


Tractaments

Aclarida de plançoneda, semiselectiva. La densitat es redueix fins a uns 2.800 peus/ha. Per a reduir la vulnerabilitat de l’estructura, pot ser necessària una poda dels arbres romanents fins a 1,5 m de canó i una estassada per reduir el matollar fins a un recobriment inferior al 30% i una alçada inferior a 1,3 m.


Tallada disseminatòria. S’elimina fins al 70% del volum, tot deixant sempre una àrea basal pròxima a 15 m2/ha. Cal mantenir els arbres més ben desenvolupats i conformats que puguin suportar l’obertura forta que suposa aquesta tallada.

Tallada final. Una vegada la regeneració es consideri aconseguida, amb almenys 5.000 peus/ha que passin dels 1,3 m d’alçada, uns 10 anys després de la tallada disseminatòria. Els arbres joves que quedin danyats es trauran uns quants anys després en l’aclarida de plançoneda.


En cas d’haver-hi densitats inicials baixes. No hi haurà mortalitat natural de les branques baixes, caldrà podar tots els arbres. Potser no cal fer l’aclarida de plançoneda, però probablement caldrà fer estassades.



L’aplicació d’aquest model i de tractaments puntuals per reduir la vulnerabilitat del rodal al foc de capçades, fa que s’aconsegueixi mantenir la massa amb una estructura de baixa vulnerabilitat durant gairebé tot el cicle i produir uns 300 m3/ha de fusta (7 m3/ha·any).

Aquest model produeix fusta comercial que es pot destinar a biomassa, a trituració i fins i tot a serra normal (amb classificació de producte), amb un torn curt que pot ser adequat en zones amb períodes curts de recurrència del foc.


70

Qualitat d’estació alta. Estructura regularitzada. Augment de resistència al foc.

MODEL PH04


Estructura regularitzada. Torn de tallada físic. Tractaments per reduir la vulnerabilitat estructural (aclarides, podes, estassades). Regeneració per aclarida successiva en dues fases.


H0 Fcc RM AM DC Edat

(m) (%) (%) (m) (m) (anys) Tractaments

<4,5 - - - - <10 No intervenir.

4,5 - 13 70-90 <30 <1,3 Ind 10-30

· Aclarida de plançoneda als 4,5 m d’H0 (~10 anys) tot mantenint una densitat de ~2.800 peus/ha sempre amb Fcc >70%. Es realitza una estassada selectiva i poda baixa (fins a 1,5 m) si és necessari.

· Aclarida baixa als 9 m d’H0 (~10 anys després) amb una ABe ~30%, mantenint sempre una Fcc >70%. Es realitza una estassada selectiva si és necessari.

La densitat final d’aquesta fase és de ~1.700 peus/ha.

13 - 24 70-90 Ind <1,3 >4,5 30-150

· Aclarida baixa als 13 m d’H0 (~13 anys després) amb una ABe ~30%, tot mantenint sempre una Fcc >70%. La densitat final és de ~1.000 peus/ha.

· Aclarida baixa als 18,5 m d’H0 (~30 anys després), amb una ABe ~30%, tot mantenint sempre una Fcc >70%.

· Es realitza una estassada selectiva quan l’AM sigui >1,3 m, només sobre el matollar que superi aquesta alçada.

La densitat final d’aquesta fase és de ~600 peus/ha.

>24 - - - - >150

· Tallada disseminatòria amb ABe ~60%, tot deixant els arbres millor desenvolupats i més vitals.

· Tallada final ~10-15 anys després, amb regeneració aconseguida: almenys 5.000 peus/ha que superin els 1,3 m d’alçada.

(Opcionalment: tallada arreu amb reserva d’uns 50 peus/ha, en funció de les condicions de la massa i del rodal).

Fcc: Cobertura de l’estrat arbori dominant; RM: Recobriment de matollar; AM: Alçada de matollar; DC: Distància del matoll a la base de capçades.


Cas de Fcc <70%. Un dosser obert pot causar que no es produeixi la mortalitat natural de les branques inferiors de l’arbrat, de manera que no es produeixen les discontinuïtats necessàries i, a més, el matollar es desenvoluparà més ràpidament. Per tant, els tractaments de manteniment poden incloure podes altes sobre l’arbrat i estassades més freqüents. Per contra, els tractaments de regulació de competència seran menys intensos i/o es podrà prescindir d’alguna intervenció.

Aclarida addicional opcional. A partir dels 60 anys es podria realitzar una aclarida baixa més si resulta autofinançable, mantenint sempre una Fcc >70%. En aquest cas l’ABe serà de ~25%.

Casos de rodals amb pendent elevat. Aconseguir les discontinuïtats verticals requerirà tractaments més intensos i/o més recurrents, a causa de la major facilitat de contacte entre estrats.


Amb l’aplicació d’aquest model s’aconsegueix una estructura de baixa vulnerabilitat durant gairebé tot el cicle. A més, és possible obtenir fusta comercial durant els tractaments intermedis i la regeneració, orientativament uns 750 m3/ha (5 m3/ha·any).


71

Qualitat d’estació mitjana. Estructura regularitzada. Fusta de serra normal amb diàmetre final ~30 cm. Augment de resistència al foc. Règim d’aclarides mixtes i baixes.

MODEL PH05

Qualitat d’estació mitjana i alt risc d’incendi. Estructura regularitzada_Ph05

Estructura regularitzada. Torn de tallada de 80-100 anys (~30 cm). Règim d’aclarides mixtes i baixes cada 10-15 anys. Tractaments complementaris per reduir la vulnerabilitat estructural (podes, estassades). Densitat final de 600 peus/ha. Regeneració per aclarida successiva en dues fases.




(peus/ha) (m3/ha) (%) (%) (m) (m)

4,51 >3.000 61 - - 12-15 Aclarida de


7,5 1.800 12 20 66 22-27 Aclarida mixta 700 21 32

10 1.100 16 22 96 34-41 Aclarida baixa 500 32 33

<30 <1,3 >1,5


15,5 200 ~30


1 Fa referència al conjunt de peus que ja s’ha diferenciat i que presenta una clara dominància. * RM: recobriment de matollar; AM: Alçada de matollar; DC: Distància del matoll a la base de capçades.

Tractaments



Segona aclarida, baixa. Es deixen els 600 peus/ha més ben conformats i desenvolupats, que iniciaran la regeneració. Pot ser necessària una o diverses estassades per reduir el matollar fins a un recobriment inferior al 30% i una alçada inferior a 1,3 m, sempre que l’alçada de la base de les capçades no superi els 6 m. En aquest cas, només serà necessària l’estassada per reduir l’alçada de matollar a <1,3 m.

Tallada disseminatòria. Uns 30-35 anys després de l’última intervenció. S’elimina fins al 60% del volum, tot deixant sempre una àrea basal superior a 15 m2/ha.

Tallada final. Una vegada la regeneració es consideri aconseguida, amb almenys 3.000 peus/ha que passen dels 1,3 m d’alçada, uns 10-15 anys després de la tallada disseminatòria. Els arbres joves que quedin danyats es trauran uns quants anys després en l’aclarida de plançoneda.


En cas d’haver-hi densitats inicials baixes. No hi haurà mortalitat natural de les branques baixes, caldrà podar tots els arbres. Potser no cal fer l’aclarida de plançoneda, però probablement caldrà fer estassades.



72


L’aplicació d’aquest model i de tractaments puntuals per reduir la vulnerabilitat del rodal al foc de capçades, fa que s’aconsegueixi mantenir la massa amb una estructura de baixa vulnerabilitat durant gairebé tot el cicle i produir uns 200 m3/ha de fusta (2,5 m3/ha·any).

Aquest model afavoreix una estructura amb arbres de grans dimensions i poca presència d’arbres dominats i suprimits durant molt de temps, amb una elevada discontinuïtat vertical i resistent al foc, que la fa, a més, atractiva des del punt de vista estètic.


73

Qualitat d’estació mitjana. Estructura regularitzada. Fusta comercial amb diàmetre final ~20 cm. Augment de resistència al foc. Torn curt.

MODEL PH06


Estructura regularitzada. Torn de tallada de 45-55 anys (~20 cm). Una sola aclarida mixta. Tractaments complementaris per reduir la vulnerabilitat estructural (podes, estassades). Densitat final de 800 peus/ha. Regeneració per aclarida successiva en dues fases.




(peus/ha) (m3/ha) (%) (%) (m) (m)

4,51 >3.000 61 - - 12-15 Aclarida de


7,5 1.700 12 19 71 22-27 Aclarida mixta 900 30 43

<30 <1,3 >1,5


12 200 ~20



Tractaments


Primera aclarida, mixta. La densitat es redueix fins a uns 800 peus/ha, sense obrir el dosser de capçades. Pot ser necessària una estassada per reduir el matollar fins a un recobriment inferior al 30% i una alçada inferior a 1,3 m.

Tallada disseminatòria. S’elimina fins al 60% del volum, tot deixant sempre una àrea basal no superior a 10 m2/ha. S’han de mantenir els arbres més ben desenvolupats i conformats que puguin suportar la forta obertura que suposa aquesta tallada.

Tallada final. Una vegada la regeneració es consideri aconseguida, amb almenys 3.000 peus/ha que passen dels 1,3 m d’alçada, uns 10 anys després de la tallada disseminatòria. Els arbres joves que quedin danyats es trauran uns quants anys després en l’aclarida de plançoneda.


Cas de tenir densitats inicials baixes. No hi haurà mortalitat natural de les branques baixes, serà necessària la poda de tots els arbres. Potser no cal fer l’aclarida de plançoneda, però probablement caldrà fer estassades.



L’aplicació d’aquest model i de tractaments puntuals per a reduir la vulnerabilitat del rodal al foc de capçades, fa que s’aconsegueixi mantenir la massa amb una estructura de baixa vulnerabilitat durant gairebé tot el cicle i produir uns 100 m3/ha de fusta (2,5 m3/ha·any).

Aquest model produeix fusta comercial que pot ser destinada a biomassa, o a trituració, amb un torn curt que pot ser adequat en zones amb períodes curts de recurrència del foc.


74

Qualitat d’estació mitjana. Estructura regularitzada. Augment de resistència al foc.

MODEL PH07





(m) (%) (%) (m) (m) (anys) Tractaments

<4,5 - - - - <15 No intervenir.

4,5 - 13 70-90 <30 <1,3 Ind 15-60

· Aclarida de plançoneda als 4,5 m d’H0 (~15 anys) tot mantenint una densitat de ~1.700 peus/ha sempre amb una Fcc >70%. Es realitza una estassada selectiva i poda baixa (fins 1,5 m) si és necessari.

· Aclarida baixa als 9 m d’H0 (~15 anys després) amb una ABe ~30%, tot mantenint sempre una Fcc >70%. Es realitza una estassada selectiva si és necessari.

· Es realitza una estassada selectiva quan l’AM sigui >1,3 m i/o el RM >30%.

La densitat final d’aquesta fase és de ~1.000 peus/ha.

13 - 17 70-90 Ind <1,3 >4,5 60-150

· Aclarida baixa als 13 m d’H0 (~30 anys després) amb una ABe ~30%, mantenint sempre una Fcc >70%.

· Es realitza una estassada selectiva quan l’AM sigui >1,3 m, només sobre el matollar que superi aquesta alçada.

La densitat final d’aquesta fase és de ~600 peus/ha.

>17 - - - - >150

· Tallada disseminatòria amb ABe <60%, tot deixant els arbres més ben desenvolupats i més vitals.



Fcc: Cobertura de l’estrat arbori dominant; RM: Recobriment de matollar; AM: Alçada de matollar; DC: Distància del matoll a la base de capçades.


Cas de Fcc <70%. Un dosser obert pot causar que no es produeixi la mortalitat natural de les branques inferiors de l’arbrat, de manera que no es produeixen les discontinuïtats necessàries i, a més, el matollar es desenvoluparà més ràpidament. Per tant, els tractaments de manteniment poden incloure podes altes sobre l’arbrat i estassades més freqüents. Per contra, els tractaments de regulació de competència seran menys intensos i/o es podrà prescindir d’alguna intervenció.




Amb l’aplicació d’aquest model s’aconsegueix una estructura de baixa vulnerabilitat durant gairebé tot el cicle. A més, és possible obtenir fusta comercial durant els tractaments intermedis i la regeneració, orientativament uns 300 m3/ha (2 m3/ha·any).


75

Qualitat d’estació baixa. Estructura regularitzada. Augment de resistència al foc.

MODEL PH08

Qualitat d’estació baixa i alt risc d’incendi. Estructura regularitzada_Ph08




(m) (m) (%) (m) (m) (anys) Tractaments

<4,5 - - - - <25 No intervenir.

4,5-10 70-90 <30 <1,3 Ind 25-150

· Aclarida de plançoneda als 4,5 m d’H0 (~25 anys) tot mantenint una densitat de ~1.200 peus/ha sempre amb Fcc >70%. Es realitza una estassada selectiva i poda baixa (fins 1,5 m) si és necessari.

· Es realitza una estassada selectiva quan l’AM és >1,3 m i/o el RM >30%.

· Aclarida baixa als 7,5 m d’H0 (~30 anys després) amb una ABe ~30%, mantenint sempre una Fcc >70%. Es realitza una estassada selectiva si és necessari.

· Es realitza una estassada selectiva quan l’AM és >1,3 m i/o el RM>30%

La densitat final d’aquesta fase és de 750 peus/ha.

>10,5 - - - - >150

· Tallada disseminatòria amb ABe <70%, tot deixant els arbres més ben desenvolupats i més vitals.



* Fcc: Cobertura de l’estrat arbori dominant; RM: Recobriment de matollar; AM: Alçada de matollar; DC: Distància del matoll a la base de capçades.


Cas de Fcc <70%. Un dosser obert pot causar que no es produeixi la mortalitat natural de les branques inferiors de l’arbrat, de manera que no es produeixen les discontinuïtats necessàries i, a més, el matollar es desenvolupa més ràpidament. Per tant, els tractaments de manteniment poden incloure podes altes sobre l’arbrat i estassades més freqüents. Per contra, els tractaments de regulació de competència seran menys intensos i/o es podrà prescindir d’alguna intervenció.



Cas de molt baixa qualitat. Únicament es plantejaran actuacions puntuals específiques de defensa contra incendis identificats d’acord amb l’estudi de l’incendi tipus i que estiguin inclosos en les figures específiques de planificació de prevenció d’incendis. No s’actuarà si no existeix cap altre objectiu que ho justifiqui.


Amb l’aplicació d’aquest model s’aconsegueix una estructura de baixa vulnerabilitat durant gairebé tot el cicle. A més, es pot obtenir fusta comercial durant la regeneració, orientativament uns 100 m3/ha (0,7 m3/ha·any).


76

1.3. ADAPTACIÓ CAP ALS MODELS PER A MASSES PURES

Els models proposats a l’apartat anterior han estat quantificats sota el supòsit que el model es comença a aplicar des de la regeneració. No obstant això, és possible que els models es comencin a aplicar en masses ja d’una certa edat, amb estructures i densitats que poden divergir de les reflectides al model triat. Per tant, tot i gestionar la massa d’acord amb un model determinat, les variables quantitatives del model poden no correspondre amb les que presenta una determinada massa.

En aquests casos, quan una massa disti de les condicions d’aplicació d’un determinat model silvícola, caldrà ajustar gradualment la densitat i/o estructura de la massa per, a partir d’un determinat moment, poder continuar la gestió basada en el model triat. En definitiva el rodal requerirà un o diversos tractaments d’adaptació.

El període d’adaptació i els tractaments variaran en funció de la diferència entre les característiques de la massa inicial i les del model cap on es desitja convergir. L’adaptació és recomanable en cas de masses que presenten una estructura regularitzada, masses semiregulars i masses irregulars peu a peu que han tancat capçades (presenten un procés de regularització molt avançat).

Quan la massa presenta inicialment una estructura regularitzada, simplement caldrà ajustar la densitat amb una o dues intervencions per aproximar-se, a una H0 determinada, a la densitat proposada al model triat:

o Si la densitat inicial és més elevada que la requerida al model, caldrà aclarir la massa i afavorir els peus vitals que conformen l’estrat dominant i codominant. El nombre i la intensitat de les intervencions vindrà determinat per l’espaiament i l’esveltesa de la massa en peu, ja que no s’ha de rebaixar l’índex de Hart (S) més d’un 4% en una sola intervenció i s’ha de mirar de no deixar la massa amb un coeficient d’esveltesa superior a 80 ni reduir la Fcc en excés (es recomana mantenir-la per sobre del 70%).

o Si la densitat inicial és més baixa que al model triat, aquesta no es podrà incrementar amb tractaments d’adaptació. Es podrà esperar fins que el desenvolupament de la massa assoleixi el punt d‘H0-densitat que determini el proper tractament del model triat. Un cas concret d’aquesta situació són les repoblacions o plantacions, on per apropar la gestió cap al model de referència cal tenir present que les densitats en fases juvenils són sensiblement inferiors. A partir de perxada de llates aproximadament es poden començar a aplicar aclarides seguint els models ja desenvolupats.

Quan la massa presenta inicialment una estructura semiregular (masses amb dues classes d’edat contigües i, a més, amb una estratificació diferenciada), on la barreja de peus de les dues classes d’edat és íntima, es podrà gestionar com una massa regular tenint en compte que les classes diamètriques inferiors no sempre representen peus dominats. Per tant, en les aclarides prevaldran més els criteris d’ocupació, sociologia i qualitat del canó que els de diàmetre o d’alçada del peu. Amb el temps, es tendirà a la monoestratificació de capçades.

Quan la massa no presenta les condicions necessàries per afrontar satisfactòriament l’adaptació (per exemple, masses poc vitals, amb peus de conformació defectiva o descapitalitzades), o té una alçada dominant pròxima als


77

valors als quals es proposa l’inici de la regeneració al model de referència, és molt recomanable iniciar la regeneració. En general, se seguiran els criteris proposats al model de referència i s’ajustaran per garantir l’estabilitat dels arbres mare, i sempre s’ha d’assegurar una bona regeneració que resulti en una massa regular completa.

2. MODELS DE GESTIÓ PER A LES MASSES MIXTES

En aquest capítol es presenten models de gestió i recomanacions silvícoles per a les diferents formacions mixtes dominades pel pi blanc més freqüents a Catalunya, diferenciades al volum de Tipologies Forestals Arbrades (Piqué et al., 2011b).

Aquests models es fonamenten en el temperament de les espècies i les possibles dinàmiques de cadascuna de les diferents formacions mixtes. En molts casos, i especialment en el nostre àmbit, les masses mixtes representen etapes d’un fenomen dinàmic de canvi d’espècies que cal tenir present a l’hora de gestionar-les. Els models proposats tenen en compte les potencialitats i les peculiaritats (requeriments i dinamismes) d’aquestes masses mixtes.

D’altra banda, i en el context de canvi global en què ens trobem immersos, les masses mixtes representen una gran oportunitat en termes d’adaptació, fet que s’ha integrat en les propostes de gestió.

2.1. MENÚ DE MODELS DE GESTIÓ

Per a cada formació mixta es planteja un seguit d’opcions de gestió (mantenir la massa mixta o variar la proporció d’espècies). La Taula 7 presenta el menú d’opcions de gestió per a les masses mixtes dominades per pi blanc.

Els models de gestió per a les masses mixtes es basen en un model de gestió de masses pures (anomenat model de referència), al qual s’afegeixen les adaptacions necessàries que cal incorporar a la gestió de la massa mixta en funció de l’opció triada (mantenir o variar la proporció d’espècies).

A l’apartat 2.1.2 s’explica més detalladament quina informació dels models de referència és aplicable en el cas de les masses mixtes.


78

Taula 7. Menú de models de gestió per a les masses mixtes de pi blanc.

Formació Opció de gestió Codi

Manteniment de la massa mixta PHPN1

Avançar en la dominància de pi blanc PHPN2

Augmentar la proporció de pinassa PHPN3

Pi blanc i pinassa

Ph_Pn

Avançar cap a massa mixta de pins i quercines PHPN4

Manteniment de la massa mixta PHPP1

Avançar en la dominància de pi blanc PHPP2

Augmentar la proporció de pi pinyer PHPP3

Pi blanc i pi pinyer

Ph_Ppa

Avançar cap a massa mixta de pins i quercines PHPP4

Manteniment de la massa mixta PHPS1

Avançar en la dominància de pi blanc PHPS2 Pi blanc i pi roig

Ph_Ps Avançar cap a massa mixta de pins i quercines PHPS3

Manteniment de la massa mixta PHQIB1 Pi blanc i carrasca (o roure de fulla petita)

PhCON_Qib

PhLIT_Qib Augmentar la proporció de carrasca (o roure de fulla

petita) PHQIB2

Manteniment de la massa mixta PHQII1 Pi blanc i alzina

Pi blanc litoral i altres roures*

Ph_Qii

PhLIT_Qu Augmentar la proporció d’alzina (o altres roures*) PHQII2

Manteniment de la massa mixta PHQS1 Pi blanc i surera

Ph_Qs Augmentar la proporció de surera (i altres quercines) PHQS2

Manteniment de la massa mixta PHBMM1 Pi blanc amb altres pins i frondoses

Ph_Bmm Augmentar la proporció de frondoses PHBMM2

* Roures de caràcter mesòfil: martinenc i cerrioide.

2.1.1. Com escollir el model de gestió de massa mixta?

Els passos per escollir el model de gestió són:

o Identificar a quina tipologia del volum de Tipologies Forestals Arbrades (Piqué et al., 2011b) pertany el rodal que cal gestionar (formació mixta i qualitat d’estació de les espècies dominants), tenint en compte que es considera massa mixta dominada per pi blanc aquella en la qual representa un 50-80% de l’AB total de la massa o, tot i superar el 80%, existeix un subvol significatiu de frondoses (>500 peus/ha de CD ≥5).


79

També és d’interès identificar la gestió i l’evolució passada, i especialment l’origen de la massa mixta, que aportarà informació sobre els possibles processos dinàmics actius o el caràcter estable de la formació mixta.

o Decidir l’opció de gestió pel que fa a la composició específica. Les opcions de gestió que es contemplen als models són:

Mantenir la massa mixta inicial amb una barreja d’espècies en proporcions i condicions adequades. Com a mínim s’han de mantenir els percentatges sobre l’AB que determinen que és una massa mixta dominada pel pi blanc. El pi blanc ha de tenir entre el 50 i el 80% de l’AB, mentre que l’altra espècie principal ha de tenir entre el 20 i el 50% de l’AB.

Avançar en la dominància del pi blanc. Es tracta de promocionar el pi blanc perquè augmenti la seva proporció a la massa, fins i tot arribant a formar una massa pura (AB de pi blanc >80%).

Augmentar la proporció de l’altra/es espècie/s principal/s. Es tracta de promocionar l’espècie/s principal/s que acompanya/en el pi blanc en la massa mixta perquè augmenti la seva proporció a la massa, fins i tot arribant a ser l’espècie/s dominant/s, cas en què el pi blanc perdria la dominància de la massa (AB de pi blanc <50%).

Avançar cap a una massa mixta amb l’espècie/s acompanyant/s. En alguns casos, es pot contemplar l’opció de promocionar alguna/es espècie/s acompanyant/s d’una massa mixta que té com a espècies principals el pi blanc i altres espècies. Així, s’avançaria cap a una massa on l’espècie acompanyant inicial augmenta la seva proporció fins a superar el 20% de l’AB mentre que el pi blanc i l’altra/es espècie/s principal/s disminueixen en conjunt la seva presència fins a situar-se en el rang de 50-80% de l’AB total de la massa.

Pel que fa a les opcions de gestió, s’han de valorar tenint present el caràcter estable o bé transicional de les masses mixtes dominades pel pi blanc (especialment en el cas de barreges amb quercines). És recomanable prioritzar opcions paral·leles a les dinàmiques naturals per tal d’aconseguir una màxima eficiència econòmica. En aquest sentit, per a cada formació mixta es recomanen o desaconsellen determinades opcions de gestió en funció de característiques ecològiques i la dinàmica natural. Tanmateix, és possible que alguna opció no disposi de model per a determinades formacions mixtes, tot i ser tècnicament factible, quan no és ecològicament ni econòmicament favorable.

o Finalment, caldrà triar el model de referència que s’ha de seguir. La tria del model de referència es realitza de manera similar a les masses pures: en funció de la qualitat d’estació per al pi blanc i un possible objectiu productiu (vegeu l’apartat 1.1 d’aquest bloc). En l’aplicació d’aquests models de referència, s’incorporaran les adaptacions que es proposen per a cada opció.

Tot i seguir uns models de referència orientatius, la gestió del bosc mixt és complexa i poc coneguda. La temporització de les actuacions pot ser més flexible que en els de massa pura, ja que l’evolució de la massa mixta és molt variable depenent de les espècies presents i de la seva proporció.


80

En funció de com avanci la gestió, es recomana adaptar-la segons els resultats de les intervencions anteriors, d’acord amb els esquemes d’una gestió adaptativa i pròxima a la natura.

Les opcions de gestió proposades s’han de valorar tenint present el marcat caràcter transicional de les masses mixtes dominades per pi blanc, així com l’oportunitat que ofereixen les altres espècies per aconseguir estructures de baixa vulnerabilitat més estables en el temps. Per tant, les opcions de mantenir les masses mixtes (que ofereixen la major vulnerabilitat al foc de capçades) es restringeix a aquelles situacions en què les condicions ecològiques són limitants per al desenvolupament de les espècies presents. En la majoria dels casos, sempre serà més interessant avançar cap a la dominància d’espècies frondoses (normalment quercines).

2.1.2. Aplicació dels models de referència a les formacions mixtes

Els models de gestió per a les masses mixtes s’adrecen en última instància a un model de gestió de masses pures (anomenat model de referència). Una vegada s’ha triat una opció de gestió per a la massa mixta caldrà escollir un model de referència.

No tota la informació que conté el model de referència és aplicable quan s’empra en les formacions mixtes. La informació que cal extreure del model de massa pura quan s’aplica a la gestió d’una massa mixta és, en el cas dels models de gestió de prevenció–producció:

o L’àrea basal de tota la massa i l’H0 del pi blanc que marquen el moment d’intervenció. Les intervencions es realitzaran quan la massa mixta s’aproximi als valors indicats al model de referència i s’avaluarà l’AB de totes les espècies i l’H0 del pi blanc.

o L’àrea basal total que s’ha d’extraure extraure, que marca el pes del tractament. L’AB extreta ha de considerar totes les espècies de la massa, encara que la proporció de cadascuna serà diferent segons l’objectiu.

o El tipus d’intervenció, encara que pot ser modificat en funció de les condicions de la massa i dels objectius. També és possible gestionar per separat les espècies de la massa mixta (per exemple, vol més o menys obert de pi blanc i subvol de quercina) i que llavors sigui necessari combinar o afegir altres tractaments (per exemple, una aclarida baixa sobre el pi blanc combinada amb una selecció de tanys de la quercina).

La informació quantitativa del model de referència pel que fa a densitats, volums o diàmetres, ja de per si orientativa, cal referir-la únicament a la proporció de pi blanc dins la massa mixta. Considerats en conjunt, seran molt variables en funció de l’altra espècie de la massa mixta. Per exemple, una intervenció en un bosc mixt de pi blanc i alzina que extragui molts peus de diàmetre petit de la quercina significarà l’extracció d’un nombre de peus superior i un volum inferior a l’indicat al model de referència.

En el cas dels models de gestió de prevenció d’incendis, els valors mostrats fan referència a l’estructura de la massa, i són d’aplicació a les masses mixtes dominades per pi blanc. No obstant això, aquests models per a masses pures estan


81

concebuts amb la premissa que no interessa mantenir el combustible d’escala, que en cas de tenir una massa mixta aquest estrat de combustible amb freqüència serà una espècie arbòria que pot interessar mantenir. Per tant, els models de massa mixta introdueixen grans canvis als models de massa pura per a la prevenció d’incendis. Tanmateix, continuen les premisses de mantenir Fcc elevades per controlar el sotabosc, en cas d’intervenir només quan es redueixi la vulnerabilitat de l’estructura i que poden ser necessàries altres intervencions per mantenir l’estabilitat i la vitalitat de la massa.

2.1.3. Principals dinàmiques de les masses de pi blanc

Tant els models de gestió com les opcions recomanades es basen en l’anàlisi de les principals dinàmiques naturals de les masses mixtes de pi blanc, de manera que la gestió sigui viable al màxim econòmicament i ecològicament, sota la premissa que és més rendible treballar amb la natura que en contra seva.

És possible també que la massa mixta tingui un comportament més o menys estable i es mantingui a llarg termini, perquè les condicions ecològiques i el règim de pertorbacions no afavoreixin clarament cap de les espècies presents.

Per això, per a cadascuna de les formacions mixtes de pi blanc es descriuen les principals dinàmiques identificades (Figura 30), tot lligant-les amb els tipus de pertorbacions que les menen i la massa a què donen resultat en una primera etapa.

Cal notar que les dinàmiques en masses mixtes són un fenomen complex i, per això, només es mostren les més importants i no s’inclouen les dinàmiques sobre les quals no hi ha informació suficient pel que fa a la resposta a una determinada pertorbació.


82

Figura 30. Descripció de la informació present als esquemes de les principals dinàmiques identificades a les masses mixtes de pi blanc.

2.2. MODELS DE GESTIÓ

A continuació es presenten el conjunt de models de gestió per a les masses mixtes dominades per pi blanc.


83

2.2.1. Models de gestió per a les masses mixtes de pi blanc i pinassa

Models de gestió per a les masses mixtes de pi blanc i pinassa

Característiques

Les condicions ecològiques poden ser intermèdies a les preferències d’ambdues espècies, però de vegades són menys desfavorables al pi blanc que a la pinassa. Sovint, el pi blanc hi és present aprofitant la seva plasticitat, amb una resposta superior a la pinassa en cas d’obertures fortes, com ara els incendis. Amb tot, les masses mixtes poden tenir certa tendència a mantenir-se estables en el temps.

A més, és freqüent trobar una tercera espècie al subvol, principalment del gènere Quercus, que amb condicions adequades pot desenvolupar-se i arribar a formar part de l’estrat dominant. La productivitat global de la massa no es veu afectada per la proporció de pinassa, que pot oscil·lar entre el 20 i el 50%.

Dinàmica

Dinàmica 1: marcada per pertorbacions de petites obertures. Si l’estació és més favorable a la pinassa i el pi blanc és abundant com a resultat de la gestió exercida i aprofitant la seva plasticitat, la massa avança cap a la dominància de la pinassa. D’altra banda, si les condicions ecològiques són subòptimes per als pins però adequades per a una quercina acompanyant, la massa avança cap a una barreja de pinassa, pi blanc i quercina participant de l’estrat dominant. Finalment, si les condicions no afavoreixen clarament a la pinassa i la quercina no es desenvolupa cap al dosser dominant, la massa mixta pot romandre amb proporcions semblants a les inicials.

Dinàmica 2: marcada per pertorbacions de grans obertures. Una gran obertura afavorirà la regeneració d’una coberta principal amb abundància de pi blanc, de la qual la pinassa en pot ser exclosa. Si hi ha una quercina abundant al subvol i es produeix una gran obertura sobtada, com un foc forestal d’alta intensitat, el resultat serà una massa dominada per la quercina acompanyada del pi blanc, de la qual la pinassa en pot ser exclosa.

Dinàmica 3: marcada per accions de gestió diferents de les pertorbacions naturals. La massa es pot dirigir cap a la dominància del pi blanc o de la pinassa i mantenir una eventual quercina al subvol. En general, una gestió amb posades en llum intenses afavorirà el pi blanc i, en el cas contrari, a la pinassa.

Opcions de gestió

Mantenir la massa mixta inicial:

- Opció recomanada quan l’estació no afavoreix clarament cap de les dues espècies.

- Opció NO recomanada en rodals de qualitat d’estació mitjana o baixa per al pi blanc, a causa de l’altitud o la continentalitat, que són estacions més favorables a la pinassa, i on el pi blanc és més abundant per efecte d’obertures intenses.

Avançar cap a una massa pura de pi blanc:

- Opció recomanada en rodals de qualitat d’estació mitjana o alta per al pi blanc on la pinassa troba dificultats, perquè són zones plujoses però baixes i càlides.

- Opció NO recomanada en estacions més favorables a la pinassa.

Dirigir la massa cap a una dominància de pinassa:

- Opció recomanada en estacions més favorables a la pinassa on el pi blanc troba dificultats perquè es troba en zones altes o molt continentals.

- Opció NO recomanada en rodals de qualitat d’estació baixa per a la pinassa.

Avançar cap a una massa mixta de pins i quercines:

- Opció recomanada en rodals on existeix una presència suficient de quercines que puguin ser promocionades a l’estrat dominant i codominant amb poc temps.

- Opció NO recomanada en rodals on la presència de quercines al subvol és escassa.


84

Opció de mantenir la massa mixta

Pi blanc i pinassa Mantenir la massa mixta Estructura regularitzada

MODEL PHPN1

Mantenir la massa mixta de pi blanc i pinassa amb una estructura regularitzada.

Gestió Models de referència: Ph01 Ph02 Ph03 Ph04 Ph05 Ph06 Ph07

Si se segueixen estrictament els models per a massa pura de pi blanc, és possible que la pinassa perdi rellevància i la massa es transformi en una massa pura de pi blanc, sobretot durant la regeneració. Per al manteniment de la massa mixta cal:

- Seguir el model de referència mantenint les dues espècies en la proporció desitjada. La pinassa es mantindrà preferentment per claps. En zones de barreja peu a peu, pot reduir-se la densitat global de forma gradual, segons la proporció de pinassa sigui major, fins a un 30% quan l’AB de pinassa superi el 40% de l’AB total. Cal mantenir les dues espècies al dosser dominant i assegurar les discontinuïtats indicades als models, ja que és possible que alguns peus dominats i vius de pinassa formin combustible d’escala.

- La regeneració serà per aclarida successiva uniforme, de manera que es garanteixi en primer lloc la regeneració de pi blanc amb una tallada disseminatòria forta (-70% AB) deixant la pinassa per claps i el pi blanc per arbres individuals homogèniament repartits pel rodal. En la tallada final es trauran tots els peus mare de pi blanc i s’esclarissaran els claps de pinassa. Es poden deixar alguns peus a doble torn.

Opció d’avançar en la dominància del pi blanc

Pi blanc i pinassa. Avançar en la dominància de pi blanc. Estructura regularitzada.

MODEL PHPN2

Avançar en la dominància de pi blanc amb una estructura regularitzada.


Realitzar una regeneració com la descrita als models de massa pura de pi blanc afavoreix clarament la disminució de presència de pinassa. Per avançar en la dominància del pi blanc cal:

- Seguir el model de referència tot penalitzant la pinassa en cada intervenció, però sense reduir en excés la Fcc i mirant de substituir la coberta perduda per l’extracció de pinassa amb el desenvolupament de la capçada de pi blanc, tot i que no tinguin el mateix efecte sobre el matollar. Així doncs, poc temps després de les aclarides pot ser necessària una estassada per controlar la resposta del matollar a la posada en llum.

- La regeneració serà per aclarida successiva uniforme amb dues fases per afavorir el pi blanc amb l’obertura forta inicial. Pot ser necessari un tractament previ de reducció de densitat d’un possible subvol de quercines.

La pinassa i altres espècies acompanyants poden romandre a la massa en baixes proporcions, com a claps o també com a subvol en el cas de les frondoses.


85

Opció d’augmentar la proporció de pinassa

Pi blanc i pinassa. Augmentar la proporció de pinassa. Estructura regularitzada.

MODEL PHPN3

Augmentar la proporció de la pinassa amb una estructura regularitzada.


La gestió dirigida a l’augment de proporció de pinassa (canvi de dominància) és significativament diferent de la descrita als models de gestió de les masses pures. És necessari:

- Seguir el model de referència tot penalitzant el pi blanc durant les aclarides, mirant de no reduir en excés la Fcc. En general, es tracta de substituir la coberta de pi blanc pel desenvolupament de les capçades de pinassa. A més, la coberta de pinassa exerceix més control sobre el matollar, però és possible que calgui traure també peus de pinassa que siguin dominats i facin combustible d’escala.

- La regeneració serà adaptada a la pinassa, amb una aclarida successiva per bosquets inicialment de menys de 500 m2 amb tres fases com a mínim.

Amb l’aplicació d’aquest model, es pretén reduir la proporció del pi blanc al 50% o menys. Quan el pi blanc perdi la dominància, la gestió es basarà en models de gestió per a les masses dominades per pinassa. Altres espècies, com els planifolis rebrotadors, poden mantenir-se al subvol o desenvolupar-se puntualment fins a l’estrat dominant.

Opció d’avançar cap a massa mixta de pins i quercines

Pi blanc i pinassa. Avançar cap a massa mixta de pins i quercines. Estructura regularitzada.

MODEL PHPN4

Avançar cap a una massa mixta de pins i quercines amb una estructura regularitzada.


La gestió per avançar cap a massa mixta de pins i quercines (promoure les quercines mantenint els pins) és significativament diferent a la descrita als models de gestió de les masses pures. És necessari:

- Seguir el model de referència. Durant les aclarides (principalment sobre els pins) es fomenten sistemàticament els millors peus de quercines, fins i tot amb seleccions de tanys. En general s’afavorirà l’accés de les quercines al dosser dominant per claps, que es desenvoluparan inicialment com a subvol. No obstant això, un subvol de quercines actuarà com a combustible d’escala i augmentarà la vulnerabilitat de l’estructura. Mentre la quercina sigui present com a claps de subvol (alçada de capçades <4,5 m), abans que aquests claps passin al dosser dominant (alçada de capçades >6 m), s’ha de mantenir la coberta dels pins >70% i el recobriment del matollar <40% (amb alçada <1,3 m) i assumir una estructura de vulnerabilitat mitjana al foc de capçades.

En general, es tracta de reduir la presència de pi blanc, i també de pinassa, en funció del grau de presència desitjat per a cada pi, però que en conjunt han de ser dominants a la massa.


86

2.2.2. Models de gestió per a les masses mixtes de pi blanc i pi pinyer

Models de gestió per a les masses mixtes de pi blanc i pi pinyer

Característiques

Les condicions ecològiques són generalment favorables al pi pinyer, especialment quan es tracta de substrats silicis, però sovint el pi blanc és dominant aprofitant la seva plasticitat i colonitzant els espais oberts. A més, és freqüent trobar una tercera espècie al subvol, principalment del gènere Quercus, que en condicions adequades pot desenvolupar-se i arribar a formar part de l’estrat dominant. La productivitat global de la massa no es veu afectada per la proporció de pi pinyer, que pot oscil·lar entre el 20 i el 50%.

Dinàmiques

Dinàmica 1: marcada per pertorbacions de petites obertures. Si l’estació és favorable a les quercines i aquestes són presents al subvol, la massa avança cap a una barreja de pi pinyer, pi blanc i quercina participant de l’estrat dominant i augmentant la seva presència. La quercina sovint se serveix de la coberta protectora dels pins en les primeres edats.

Dinàmica 2: marcada per pertorbacions de grans obertures. Una gran obertura afavorirà la regeneració d’una coberta principal amb abundància de pi blanc, de la qual el pi pinyer pot ser exclòs (o romandre com a peus grans aïllats), sempre que no hi hagi una quercina acompanyant o tingui una presència molt escassa (que romandrà com a subvol). Si la quercina és abundant al subvol i es produeix una gran obertura sobtada, com un foc forestal d’alta intensitat, el resultat serà una massa amb una altra proporció d’espècies i fins i tot dominada per la quercina.

Dinàmica 3: marcada per accions de gestió diferents de les pertorbacions naturals. La massa es pot dirigir cap a la dominància del pi blanc o del pi pinyer i mantenir una eventual quercina al subvol. Les intervencions regulen la proporció i l’estratificació d’espècies i penalitzen les no desitjades.

Opcions de gestió


- Opció recomanada en rodals de qualitat d’estació mitjana i alta per al pi blanc, que també són adequats per al pi pinyer, on la presència de quercines és escassa.

- Opció NO recomanada en rodals amb un abundant subvol de quercines que pot ser promocionat.


- Opció condicionada amb altres factors diferents dels ecològics, com ara l’interès productiu de la fusta de pi blanc. És possible en rodals de qualitat d’estació alta per al pi blanc.

Dirigir la massa cap a una dominància de pi pinyer:

- Opció condicionada amb altres factors diferents als ecològics, com ara l’interès productiu del pinyó. És possible en rodals de qualitat d’estació alta per al pi pinyer.


- Opció recomanada en rodals on existeix una presència suficient de quercines que puguin ser promocionades a l’estrat dominant i codominant amb poc temps.



87


Pi blanc i pi pinyer. Mantenir la massa mixta. Estructura regularitzada.

MODEL PHPP1

Mantenir la massa mixta de pi blanc i pi pinyer amb una estructura regularitzada.


Si se segueixen estrictament els models per a massa pura de pi blanc, és possible que el pi pinyer perdi rellevància i la massa es transformi en una massa pura de pi blanc, especialment durant la regeneració. Per al manteniment de la massa mixta, és necessari:

- Seguir el model de referència tot mantenint les dues espècies en la proporció desitjada. El pi pinyer es mantindrà preferentment per claps. Si hi ha zones de barreja peu a peu, es potenciaran els peus de pi pinyer perquè superin el dosser de pi blanc. En general, cal mantenir les dues espècies al dosser dominant, o al pi pinyer per sobre del pi blanc, i assegurar les discontinuïtats indicades als models. La major densitat de la capçada del pi pinyer i la fullaraca generada exerciran un major control sobre el matollar.

- La regeneració serà per aclarida successiva uniforme i assegurarà la presència de bons arbres mare d’ambdues espècies homogèniament repartits.


Pi blanc i pi pinyer. Avançar en la dominància de pi blanc. Estructura regularitzada.

MODEL PHPP2

Avançar en la dominància del pi blanc amb una estructura regularitzada.


Realitzar una regeneració com la descrita als models de massa pura de pi blanc afavoreix la disminució de presència de pi pinyer. Per avançar en la dominància del pi blanc, és necessari:

- Seguir el model de referència tot penalitzant el pi pinyer en cada intervenció, però sense reduir en excés la Fcc i mirant de substituir la coberta perduda per l’extracció de pi pinyer amb el desenvolupament de la capçada de pi blanc, tot i que no tenen el mateix efecte sobre el matollar. Així doncs, poc temps després de les aclarides pot ser necessària una estassada per controlar la resposta del matollar a la posada en llum.

- La regeneració serà per aclarida successiva uniforme per afavorir el pi blanc amb l’obertura forta inicial. Pot ser necessari un tractament previ de reducció de densitat d’un possible subvol de quercines.

El pi pinyer i altres espècies acompanyants poden romandre a la massa en baixes proporcions, com a peus grans i aïllats, claps o també com a subvol en el cas de les frondoses.


88

Opció d’augmentar la proporció de pi pinyer

Pi blanc i pi pinyer. Augmentar la proporció de pi pinyer. Estructura regularitzada.

MODEL PHPP3

Augmentar la proporció del pi pinyer amb una estructura regularitzada.


La gestió dirigida a l’augment de proporció de pinassa (canvi de dominància) és significativament diferent de la descrita als models de gestió de les masses pures. És necessari:

- Seguir el model de referència i afavorir sistemàticament el pi pinyer durant les aclarides. Durant les aclarides es penalitzarà el pi blanc i es mirarà de no reduir en excés la Fcc. En general, es tracta de substituir la coberta de pi blanc pel desenvolupament de les capçades de pi pinyer. És important mantenir peus dominants de pi pinyer durant aquests tractaments.

- La regeneració serà per aclarida successiva, sempre pensant en els requeriments del pi pinyer (com ara fer-la en tres fases), i es controlarà la resposta del pi blanc.

Amb l’aplicació d’aquest model, es pretén reduir la proporció del pi blanc al 50% o menys. Quan el pi blanc perdi la dominància, la gestió es basarà en models de gestió per a les masses dominades per pi pinyer. El pi blanc i altres espècies acompanyants poden romandre a la massa com a claps o subvol.

Opció d’avançar cap a una massa mixta de pins i quercines

Pi blanc i pi pinyer. Avançar cap a massa mixta de pins i quercines. Estructura regularitzada.

MODEL PHPP4



La gestió per avançar cap a massa mixta de pins i quercines (promoure les quercines i mantenir els pins) és significativament diferent de la descrita als models de gestió de les masses pures. És necessari:

- Seguir el model de referència. Durant les aclarides (principalment sobre els pins) es fomenten sistemàticament els millors peus de quercines, fins i tot amb seleccions de tanys. En general s’afavorirà l’accés de les quercines al dosser dominant per claps, que es desenvoluparan inicialment com a subvol. No obstant això, un subvol de quercines actuarà com a combustible d’escala i augmentarà la vulnerabilitat de l’estructura. Mentre la quercina sigui present com a claps de subvol (alçada de capçades <4,5 m), abans que aquests claps passin al dosser dominant (alçada de capçades >6 m), s’ha de mantenir la coberta dels pins >70% i el recobriment del matollar <40% (amb alçada <1,3 m) i assumir una estructura de vulnerabilitat mitjana al foc de capçades.

En general, es tracta de reduir la presència de pi blanc, i també de pi pinyer, en funció del grau de presència desitjat per a cada pi, però que en conjunt han de ser dominants a la massa.


89

2.2.3. Models de gestió per a les masses mixtes de pi blanc i pi roig

Models de gestió per a les masses mixtes de pi blanc i pi roig

Característiques

Les condicions ecològiques són generalment favorables al pi blanc, on sovint el pi roig és present tot aprofitant la seva plasticitat i les microlocalitzacions més fresques i humides. A més, és freqüent trobar altres espècies, com ara altres pins i un subvol de quercines, que en condicions adequades es poden desenvolupar i arribar a formar part de l’estrat dominant. La productivitat global de la massa no es veu afectada per la proporció de pi roig, que pot oscil·lar entre el 20 i el 50%.

Dinàmica

Dinàmica 1: marcada per pertorbacions de petites obertures. Encara que l’estació sigui més favorable al pi blanc, el pi roig continua aprofitant la seva plasticitat, alhora que aprofita una certa protecció del pi blanc, per mantenir-se a la massa. D’altra banda, si les condicions ecològiques són adequades per a una quercina acompanyant, la massa avança cap a una barreja de pi blanc i quercina participant de l’estrat dominant, de la qual el pi roig se’n pot veure exclòs.

Dinàmica 2: marcada per pertorbacions de grans obertures. Una gran obertura afavorirà la regeneració d’una coberta principal amb abundància de pi blanc, de la qual el pi roig serà exclòs. Si hi ha una quercina abundant al subvol i es produeix una gran obertura sobtada, com un foc forestal d’alta intensitat, el resultat serà una massa dominada per la quercina acompanyada del pi blanc, de la qual el pi roig pot ser exclòs.

Opcions de gestió


- Opció recomanada en estacions no favorables al pi blanc on el pi roig se situa en les microlocalitzacions més fresques i humides.

- Opció NO recomanada en estacions favorables al pi blanc, on el pi roig troba dificultats, perquè són zones baixes i càlides i on, a més,hi ha un subvol abundant de quercines que pot ser promocionat.


- Opció recomanada en rodals de qualitat d’estació mitjana o alta per al pi blanc, on el pi roig troba dificultats, perquè són zones baixes i càlides.

- Opció NO recomanada en rodals amb un abundant subvol de quercines que pot ser promocionat.

Dirigir la massa cap a una dominància de pi roig:

- Opció NO recomanada en cap cas.


- Opció recomanada en rodals on existeix una presència suficient de quercines que puguin ser promocionades a l’estrat dominant i codominant en poc temps.



90


Pi blanc i pi roig. Mantenir la massa mixta. Estructura regularitzada.

MODEL PHPS1

Mantenir la massa mixta de pi blanc i pi roig amb una estructura regularitzada.


Si se segueixen estrictament els models per a massa pura de pi blanc, és possible que el pi roig perdi rellevància i la massa es transformi en una massa pura de pi blanc, especialment durant la regeneració. Per al manteniment de la massa mixta és necessari:

- Seguir el model de referència tot ajustant la proporció d’espècies de manera que se situï el pi roig en les microlocalitzacions més fresques i humides. En claps de més presència de pi roig, es pot mantenir una densitat lleugerament major. Cal mantenir les dues espècies al dosser dominant i assegurar les discontinuïtats indicades als models.

- La regeneració serà per aclarida successiva uniforme, s’assegurarà una bona presència d’arbres mare d’ambdues espècies homogèniament repartits pel rodal i es respectaran els claps dominats per cadascuna.


Pi blanc i pi roig. Avançar en la dominància de pi blanc. Estructura regularitzada.

MODEL PHPS2

Avançar en la dominància del pi blanc amb una estructura regularitzada.


Realitzar una regeneració com la descrita als models de massa pura de pi blanc afavoreix la disminució de presència de pi roig. Per avançar en la dominància del pi blanc, és necessari:

- Seguir el model de referència i penalitzar el pi roig en cada intervenció, però sense reduir en excés la Fcc i tot mirant de substituir la coberta perduda per l’extracció de pi roig amb el desenvolupament de la capçada de pi blanc, tot i que no tenen el mateix efecte sobre el matollar. Així doncs, poc temps després de les aclarides pot ser necessària una estassada per controlar la resposta del matollar a la posada en llum.

- La regeneració serà per aclarida successiva uniforme amb dues fases per afavorir el pi blanc amb l’obertura forta inicial. Pot ser necessari un tractament previ de reducció de densitat d’un possible subvol de quercines.

Altres espècies acompanyants poden romandre a la massa en proporcions baixes, com a claps o també com a subvol en el cas de les frondoses.


91

Opció d’avançar cap a una massa mixta de pins i quercines

Pi blanc i pi roig. Avançar cap a una massa mixta de pins i quercines. Estructura regularitzada.

MODEL PHPS3



La gestió per avançar cap a una massa mixta de pins i quercines (promoure les quercines i mantenir els pins) és significativament diferent de la descrita als models de gestió de les masses pures. És necessari:

- Seguir el model de referència. Durant les aclarides (principalment sobre els pins) es fomenten sistemàticament els millors peus de quercines, fins i tot amb seleccions de tanys. En general, s’afavorirà l’accés de les quercines al dosser dominant per claps, que es desenvoluparan inicialment com a subvol. No obstant això, un subvol de quercines actuarà com a combustible d’escala i augmentarà la vulnerabilitat de l’estructura. Mentre la quercina sigui present com a claps de subvol (alçada de capçades <4,5 m), abans que aquests claps passin al dosser dominant (alçada de capçades >6 m), s’ha de mantenir la coberta dels pins >70% i el recobriment del matollar <40% (amb alçada <1,3 m) i assumir una estructura de vulnerabilitat mitjana.

En general, es tracta de reduir la presència de pi blanc i també de pi roig en funció del grau de presència desitjat per a cada pi, però que en conjunt han de ser dominants a la massa.


92

2.2.4. Models de gestió per a les masses mixtes de pi blanc (litoral i continental) i carrasca (o roure de fulla petita)

Models de gestió per a les masses mixtes de pi blanc i carrasca (o roure de fulla petita)

Característiques

Les condicions ecològiques són generalment intermèdies a les preferències de les espècies presents. Les pinedes d’influència litoral solen estar acompanyades per carrasca, mentre que per a les pinedes continentals és més freqüent el roure de fulla petita. La productivitat global de la massa és lleugerament inferior conforme augmenta la presència de carrasca (o de roure de fulla petita), que pot oscil·lar entre el 20% i el 50%.

Dinàmica

Dinàmica 1: marcada per pertorbacions de petites obertures. Si l’estació no presenta condicions extremes (limitants per a totes les espècies), amb aquesta dinàmica la massa avança cap a un canvi de dominància. La quercina pot servir-se de la coberta protectora dels pins en les primeres edats.

D’altra banda, si les condicions no afavoreixen clarament la quercina o es produeixen grans obertures al dosser (com focs forestals d’alta intensitat), la massa mixta pot romandre amb proporcions semblants a les inicials. En aquest cas, s’inclouen les estacions de condicions extremes on cap espècie no té potencial de desenvolupament suficient com per desplaçar l’altra en l’ocupació de l’espai.

Dinàmica 3: marcada per accions de gestió diferents de les pertorbacions naturals. La massa es pot dirigir cap a la dominància del pi blanc i mantenir la quercina al subvol.

Opcions de gestió


- Opció recomanada en estacions limitants per a les espècies presents, on cap espècie no resulta afavorida.

- Opció NO recomanada en estacions favorables al desenvolupament de la carrasca (o del roure de fulla petita).



Dirigir la massa cap a una dominància de carrasca (o roure de fulla petita):

- Opció recomanada en estacions favorables al desenvolupament de la carrasca (o del roure de fulla petita).

- Opció NO recomanada en estacions limitants per al desenvolupament de la carrasca (o del roure de fulla petita).


93


Pi blanc (litoral i continental) i carrasca (o roure de fulla petita). Mantenir la massa mixta. Estructura regularitzada.

MODEL PHQIB1

Mantenir la massa mixta de pi blanc i carrasca (o roure de fulla petita) amb una estructura regularitzada.


La gestió per mantenir una massa mixta de pi blanc i quercines és significativament diferent de la descrita als models de gestió de les masses pures. És necessari:

- Seguir el model de referència i aplicar-lo només sobre l’estrat de pi blanc.

- Millorar l’estrat de carrasca per millorar l’estabilitat de la massa, augmentar la resistència a les sequeres i afavorir el bosc de llavor. Durant les aclarides sobre el pi blanc es realitzen seleccions de tanys, sempre suaus sobre l’estrat de carrasca, i es fomenten els millors peus. Atès que el subvol de quercines actuarà com a combustible d’escala per augmentar la vulnerabilitat de l’estructura, la promoció de la carrasca es farà per claps (allà on sigui més abundant). Es tracta de substituir claps de capçades de pi per capçades de carrasca, a fi d’arribar a una massa mixta, per claps, dominada per pi blanc on la carrasca participa del dosser dominant. La coberta de pi blanc es redueix gradualment des de Fcc >70% fins a Fcc >50%, mentre que la carrasca es desenvolupa i ocupa l’espai i passa d’una cobertura >25% a una >70%. En tot moment s’ha de mantenir el matoll amb un recobriment <40%, amb estassades selectives sobre les espècies més altes i de major creixement.

- La regeneració del pi blanc es realitzarà per aclarida successiva uniforme. Si la proporció de l’estrat de carrasca és elevada, caldria obrir-lo, si més no parcialment, i reduir el recobriment de carrasca per sota del 50% en el moment de la tallada disseminatòria del pi blanc. El resultat del procés marcarà l’evolució de la massa: si el pi blanc té problemes de regeneració o de resposta als tractaments de millora i la carrasca domina ràpidament, cal plantejar-se continuar la dinàmica de transformació cap a una dominància de la carrasca.


94

Opció d’augmentar la proporció de carrasca (o roure de fulla petita)

Pi blanc (litoral i continental) i carrasca (o roure de fulla petita). Augmentar la proporció de carrasca (o roure de fulla petita). Estructura regularitzada.

MODEL PHQIB2

Augmentar la proporció de carrasca (o roure de fulla petita) amb una estructura regularitzada.


La gestió dirigida a l’augment de proporció de carrasca (canvi de dominància) és significativament diferent a la descrita als models de gestió de les masses pures. En el moment d’iniciar la substitució el subvol o regenerat a l’espera de carrasca ha de tenir una presència o capacitat de desenvolupament suficient per substituir el dosser de pins. Com que el subvol de quercina sota el dosser de pi actuarà com a combustible d’escala i augmentarà la vulnerabilitat de l’estructura, cal avaluar l’opció de fer un canvi de dominància sobtat. En cas contrari, quan la quercina ha de ser promocionada progressivament per substituir gradualment el pi, la carrasca es desenvoluparà per claps (allà on sigui més abundant). Per tant, és necessari:

- Seguir el model de referència i aplicar-lo només sobre l’estrat de pi blanc. Les aclarides s’aprofiten per crear obertures sobre claps de subvol de carrasca, que han de desenvolupar-se i crear un dosser dominant, tot substituint la coberta de pi blanc. Es tracta de substituir progressivament les capçades de pi per claps de capçades de carrasca. La coberta de pi blanc es redueix gradualment des de Fcc >70%, mentre que la carrasca es desenvolupa i ocupa l’espai, i passa a una cobertura >70%. En tot moment s’ha de mantenir el matoll amb un recobriment <40%, amb estassades selectives sobre les espècies més altes i de major creixement.

És recomanable deixar peus aïllats o petits grups de pi blanc, perquè en aquestes estacions aporten diversitat.

Amb l’aplicació d’aquest model, es pretén reduir la proporció del pi blanc al 50% o menys. Quan el pi blanc perdi la dominància, la gestió es basarà en models de gestió per a les masses dominades per carrasca.


95

2.2.5. Models de gestió per a les masses mixtes de pi blanc i alzina (o pi blanc litoral i altres roures)

Models de gestió per a les masses mixtes de pi blanc i alzina (o pi blanc litoral i altres roures)

Característiques

Les condicions ecològiques són generalment favorables a l’alzina, poc fredes i humides, i el pi blanc és dominant com a conseqüència d’obertures intenses passades. També és possible que l’estació sigui limitant per al desenvolupament d’ambdues espècies i esdevingui una massa mixta relativament estable.

Sovint el pi blanc conforma un estrat superior dominant i l’alzina, sovint de rebrot, forma un estrat inferior o subvol més o menys dens i puntualment accedeix a l’estrat superior. En el cas de les pinedes d’influència litoral, també acompanyen el pi blanc els roures martinenc i cerrioide, amb característiques semblants a les de les masses mixtes de pi blanc i alzina.

Dinàmica

Dinàmica 1: marcada per pertorbacions de petites obertures. L’evolució de la coberta d’alzina dificulta la regeneració del pi blanc i en redueix progressivament la proporció. Així, es produeix un canvi progressiu cap una massa dominada per alzina, de la qual el pi blanc se’n pot veure relegat a microlocalitzacions més seques i exposades.

D’altra banda, la resposta de la massa mixta a les grans obertures al dosser (com focs forestals d’alta intensitat) és molt variable. D’una banda, la massa mixta pot romandre en proporcions semblants a les inicials, especialment si les condicions no afavoreixen clarament la quercina. De l’altra banda, la massa mixta pot esdevenir una massa pura de pi blanc o pura (almenys dominada) per alzina, en funció de l’entorn (en zones baixes i seques resulta afavorit el pi blanc, en zones altes i humides resulta afavorida l’alzina).

Dinàmica 3: marcada per accions de gestió diferents de les pertorbacions naturals. Es regenera la coberta de pi blanc i es manté l’alzina com a subvol.

Opcions de gestió



- Opció NO recomanada en estacions favorables al desenvolupament de l’alzina (o els altres roures), especialment si també es presenta amb una presència notable al subvol.



Dirigir la massa cap a una dominància de l’alzina (o els altres roures):

- Opció recomanada en estacions favorables al desenvolupament de l’alzina (o els altres roures).

- Opció NO recomanada en estacions limitants per al desenvolupament de l’alzina (o els altres roures).


96


Pi blanc i alzina (o pi blanc litoral i altres roures). Mantenir la massa mixta. Estructura regularitzada.

MODEL PHQII1

Mantenir la massa mixta de pi blanc i alzina (o pi blanc litoral i altres roures) amb una estructura regularitzada.


La gestió per mantenir una massa mixta de pi blanc i quercines és significativament diferent de la descrita als models de gestió de les masses pures. És necessari:

- Seguir el model de referència i aplicar-lo només sobre l’estrat de pi blanc.

- Millorar l’estrat d’alzina per millorar l’estabilitat de la massa i afavorir el bosc de llavor. Durant les aclarides sobre el pi blanc es realitzen seleccions de tanys sobre l’estrat d’alzina i es fomenten els millors peus. Com que el subvol de quercines actuarà com a combustible d’escala i augmentarà la vulnerabilitat de l’estructura, la promoció de l’alzina es farà per claps (allà on sigui més abundant). Es tracta de substituir claps de capçades de pi per capçades d’alzina per arribar a una massa mixta, per claps, dominada per pi blanc on l’alzina participa del dosser dominant. La coberta de pi blanc es redueix gradualment des de Fcc >70% fins a Fcc >50%, mentre que l’alzina es desenvolupa i ocupa l’espai, passant d’una cobertura >25% a una >70%. S’ha de mantenir el matoll amb un recobriment <40%, amb estassades selectives sobre les espècies més altes i de major creixement, fins que les capçades del pi blanc i de l’alzina arriben a separar-se 6 m del terra. En aquest últim cas, el matollar pot tenir qualsevol recobriment, però una alçada inferior a 1,3 m, per aconseguir una estructura de baixa vulnerabilitat al foc de capçades.

- La regeneració es realitzarà per aclarida successiva uniforme. Si la proporció de l’estrat d’alzina és elevada, caldrà obrir-lo, si més no parcialment, i reduir el recobriment d’alzina per sota del 20-30% en el moment de la tallada disseminatòria del pi blanc. El resultat del procés marcarà l’evolució de la massa: si el pi blanc té problemes de regeneració o de resposta als tractaments de millora i l’alzina domina ràpidament, cal plantejar-se continuar la dinàmica de transformació cap a una dominància de l’alzina (o altres roures).


97

Opció d’augmentar la proporció de l’alzina

Pi blanc i alzina (o pi blanc litoral i altres roures). Augmentar la proporció d’alzina. Estructura regularitzada.

MODEL PHQII2

Augmentar la proporció de l’alzina (o els altres roures) amb una estructura regularitzada.


La gestió dirigida a l’augment de proporció d’alzina (canvi de dominància) és significativament diferent de la descrita als models de gestió de les masses pures. En el moment d’iniciar la substitució el subvol o regenerat a l’espera d’alzina ha de tenir presència o capacitat de desenvolupament suficient per substituir el dosser de pins. Com que el subvol de quercina sota el dosser de pi actuarà com a combustible d’escala i augmentarà la vulnerabilitat de l’estructura, cal avaluar l’opció de fer un canvi de dominància sobtat. En cas contrari, quan la quercina hagi de ser promocionada progressivament per a substituir gradualment el pi, l’alzina es desenvoluparà per claps (allà on sigui més abundant). És necessari:

- Seguir el model de referència i aplicar-lo només sobre l’estrat de pi blanc. Les aclarides s’aprofiten per crear obertures sobre claps de subvol d’alzina, que s’han de desenvolupar i crear un dosser dominant, i substituir la coberta de pi blanc. Es tracta de substituir progressivament les capçades de pi per claps de capçades d’alzina. La coberta de pi blanc es redueix gradualment des de Fcc >70% mentre que l’alzina es desenvolupa i ocupa l’espai, i passa a una cobertura >70%. En tot moment s’ha de mantenir el matoll amb un recobriment <40%, amb estassades selectives sobre les espècies més altes i de major creixement, fins que les capçades del pi blanc i de l’alzina arriben a separar-se 6 m de terra. En aquest últim cas, el matollar pot tenir qualsevol recobriment, tot i que una alçada inferior a 1,3 m, per aconseguir una estructura de baixa vulnerabilitat al foc de capçades.


Amb l’aplicació d’aquest model, es pretén reduir la proporció del pi blanc al 50% o menys. Quan el pi blanc perdi la dominància, la gestió es basarà en models de gestió per a les masses dominades per alzina.


98

2.2.6. Models de gestió per a les masses mixtes de pi blanc i surera

Models de gestió per a les masses mixtes de pi blanc i surera

Característiques

Les condicions ecològiques són intermèdies a les preferències d’ambdues espècies o lleugerament més favorables a la surera. Aquesta massa mixta sovint procedeix de la colonització per part del pi blanc dels espais oberts originats per l’explotació de la surera, que es manté amb peus aïllats i normalment grans. És freqüent trobar una altra quercina com a subvol resultat d’una gestió que ha potenciat la surera. La dinàmica dominant pot afavorir la densificació i la posterior dominància per part de les quercines, encara que en condicions limitants la massa mixta de pi blanc i surera pot mantenir-se estable.

Dinàmica

Dinàmica 1: marcada per pertorbacions de petites obertures. Es redueix progressivament la proporció de pi blanc i perd la dominància, per la densificació de la surera i les altres quercines, que arriben al dosser dominant. D’altra banda, sense cap altra quercina present i en condicions no favorables a la surera, la massa mixta pot mantenir les mateixes proporcions inicials.

Dinàmica 2: marcada per pertorbacions de grans obertures. Asseguren la regeneració de la coberta de pi blanc sense afectació sobre la presència de la surera i mantenen una massa mixta de proporcions semblants a les inicials, també amb la possible presència d’una altra quercina al subvol. D’altra banda, un foc forestal d‘alta intensitat pot suposar un canvi ràpid cap a una massa amb un dosser de pi blanc, on el rebrot de la surera i les altres quercines presents asseguren la seva presència almenys com a subvol.

Dinàmica 3: marcada per accions de gestió diferents de les pertorbacions naturals. És possible regenerar la coberta de pi blanc, mantenir les quercines com a subvol i, alhora, recuperar els espais colonitzats pel pi blanc per a la producció de la surera.

Opcions de gestió



- Opció NO recomanada en estacions favorables al desenvolupament de la surera (i altres quercines presents), especialment si també es presenta amb una presència notable al subvol.



Dirigir la massa cap a una dominància de la surera (i altres quercines):

- Opció recomanada en estacions favorables al desenvolupament de la surera (i altres quercines presents).

- Opció NO recomanada en estacions limitants per al desenvolupament de la surera (i altres quercines presents).


99


Pi blanc i surera. Mantenir la massa mixta. Estructura regularitzada.

MODEL PHQS1

Mantenir la massa mixta de pi blanc i surera amb una estructura regularitzada.


La gestió per mantenir una massa mixta de pi blanc i surera és significativament diferent de la descrita als models de gestió de les masses pures. És necessari:

- Seguir el model de referència sobre tota la massa si la surera participa de l’estrat dominant amb peus ben desenvolupats. Si la surera és majoritàriament un subvol, el model s’aplica sobre l’estrat de pi blanc.

- Millorar l’estrat de surera per millorar l’estabilitat de la massa i les condicions per a resistir sequeres o incendis, i també afavorir el bosc de llavor. Durant les aclarides, es realitzen seleccions de tanys i es fomenten els millors peus de surera. Com que el subvol de quercines actuarà com a combustible d’escala i augmentarà la vulnerabilitat de l’estructura, la promoció de la surera des del subvol es farà per claps (allà on sigui més abundant). Es tracta de substituir claps de capçades de pi per capçades de surera i arribar a una massa mixta, per claps, dominada per pi blanc on la surera participa del dosser dominant. La coberta de pi blanc es redueix gradualment des de Fcc >70% fins a Fcc >50%, mentre que la surera es desenvolupa i ocupa l’espai, passant d’una cobertura >25% a una >70%. S’ha de mantenir el matoll amb un recobriment <40%, amb estassades selectives sobre les espècies més altes i de major creixement, fins que les capçades del pi blanc i de la surera arribin a separar-se 6 m del terra. En aquest últim cas, el matollar pot tenir qualsevol recobriment, tot i que una alçada inferior a 1,3 m, per aconseguir una estructura de baixa vulnerabilitat al foc de capçades.

- La regeneració es realitzarà per aclarida successiva uniforme. Si la proporció de l’estrat de surera és elevada, caldrà obrir-lo, si més no parcialment, i reduir el recobriment de surera per sota del 30% en el moment de la tallada disseminatòria del pi blanc. El resultat del procés marcarà l’evolució de la massa: si el pi blanc té problemes de regeneració o de resposta als tractaments de millora i la surera (o altres quercines) domina ràpidament, cal plantejar-se continuar la dinàmica de transformació cap a una dominància de surera (o altres quercines).


100

Opció d’augmentar la proporció de surera (i altres quercines)

Pi blanc i surera. Augmentar la proporció de surera (i altres quercines). Estructura regularitzada.

MODEL PHQS2

Augmentar la proporció de surera (i altres quercines) amb una estructura regularitzada.


La gestió dirigida a l’augment de proporció de surera (canvi de dominància) és significativament diferent de la descrita als models de gestió de les masses pures. En el moment d’iniciar la substitució la surera, encara que tingui peus al dosser dominant, ha de tenir un subvol o regenerat a l’espera amb presència o capacitat de desenvolupament suficient per substituir el dosser de pins. Com que el subvol de quercina sota el dosser de pi actuarà com a combustible d’escala i augmentarà la vulnerabilitat de l’estructura, cal avaluar l’opció de fer un canvi de dominància sobtat. En cas contrari, quan la quercina ha de ser promocionada progressivament per substituir gradualment el pi, la surera es desenvoluparà per claps (allà on sigui més abundant). Per tant, és necessari:

- Seguir el model de referència i aplicar-lo només sobre el pi blanc, encara que hi hagi peus de surera a l’estrat dominant. Les aclarides s’aprofiten per crear obertures sobre claps de subvol i afavorir els peus dominants de surera. El subvol ha de desenvolupar-se i crear un dosser dominant per substituir la coberta de pi blanc. Es tracta de substituir progressivament les capçades de pi per claps de capçades de surera (i altres quercines). La coberta de pi blanc es redueix gradualment des de Fcc >70% mentre la surera es desenvolupa i ocupa l’espai i passa a una cobertura >70%. En tot moment s’ha de mantenir el matoll amb un recobriment <40%, amb estassades selectives sobre les espècies més altes i de major creixement, fins que les capçades del pi blanc i de la surera arriben a separar-se 6 m de terra. En aquest últim cas el matollar pot tenir qualsevol recobriment, tot i que una alçada inferior a 1,3 m, per aconseguir una estructura de baixa vulnerabilitat al foc de capçades.


Amb l’aplicació d’aquest model, es pretén reduir la proporció del pi blanc al 50% o menys. Quan el pi blanc perdi la dominància, la gestió es basarà en models de gestió per a les masses dominades per surera.


101

2.2.7. Models de gestió per a les masses mixtes de pi blanc amb altres pins i frondoses

Models de gestió per a les masses mixtes de pi blanc amb altres pins i frondoses

Característiques

Les condicions ecològiques són molt variables, però en general són intermèdies a les preferències de les espècies presents. Són formacions mixtes on el pi blanc és dominant, acompanyat d’altres pins (pi pinyer, pinastre, pi roig o pinassa) i frondoses (alzina, surera, roure martinenc, cerrioide, de fulla petita, africà, de fulla gran, arboç o aurons i blades). Les diferents espècies poden pertànyer a diverses classes d’edat, malgrat que l’estrat de frondoses sovint pertany a una mateixa classe que té l’origen en una tallada arreu per llenyes antiga.

De vegades, aquesta formació presenta un dosser poc dens, bé perquè el substrat és molt variable (profunditat, afloraments de roca), bé perquè la història d’usos les ha mantingut obertes i encara es troben en plena dinàmica de densificació. En molts casos, la composició específica d’aquesta massa mixta és estable o varia molt lentament.

Dinàmica

Dinàmica 1: marcada per pertorbacions de petites obertures. En la majoria de casos, especialment en localitzacions d’elevada disponibilitat hídrica, es produeix un canvi progressiu cap a una massa dominada per les frondoses, de la qual els pins se’n poden veure exclosos. Les frondoses tanquen l’espai de creixement i dificulten la regeneració de les coníferes. D’altra banda, en condicions limitants per les espècies presents, la massa manté les proporcions actuals.

Dinàmica 2: marcada per pertorbacions de grans obertures. Encara que la resposta a les pertorbacions de grans obertures és incerta, aquestes poden resultar en un canvi ràpid cap a la dominància de les frondoses o del pi blanc, sempre acompanyada per l’altra espècie.

Dinàmica 3: marcada per accions de gestió diferents de les pertorbacions naturals. Es tracta d’avançar cap a la dominància de pi blanc, d’altres pins o de frondoses, i mantenir altres frondoses al subvol.

Opcions de gestió


- Opció recomanada en cas que la massa mixta tingui un caràcter estable, pel temperament de les espècies presents o les condicions estacionals, generalment limitants per a la majoria d’espècies presents. En altres casos, quan la qualitat d’estació sigui alta per al pi blanc i la presència de planifolis sigui limitada, de manera que el manteniment de la massa mixta suposi un esforç de gestió baix.

- Opció NO recomanada en rodals on la presència de planifolis sigui elevada i amb una dinàmica d’expansió clara.



Dirigir la massa cap a una dominància de frondoses:

- Opció recomanada en estacions favorables a les frondoses, amb elevada disponibilitat hídrica, on la presència de frondoses sigui notable, també al subvol.

- Opció NO recomanada en cas que la massa mixta tingui un caràcter estable, pel temperament de les espècies de planifolis o les condicions estacionals.


102


Pi blanc i altres pins i frondoses. Mantenir la massa mixta. Estructura regularitzada.

MODEL PHBMM1

Mantenir la massa mixta de pi blanc i altres pins i frondoses amb una estructura regularitzada.


La gestió per mantenir una massa mixta de pi blanc i altres pins i frondoses és significativament diferent de la descrita als models de gestió de les masses pures. És necessari:

- Seguir el model de referència, aplicar-lo només sobre l’estrat dominant (generalment de pins) i regular la localització de les espècies per claps, segons les seves preferències.

- Millorar l’estrat de frondoses per millorar l’estabilitat de la massa. Les aclarides es combinen amb seleccions de tanys sobre el subvol rebrotador, tot fomentant els millors peus. Com que un subvol de frondoses actuarà com a combustible d’escala i augmentarà la vulnerabilitat de l’estructura, cal reduir el recobriment del subvol si les frondoses també participen del dosser dominant. Si la participació és escassa i les frondoses són majoritàriament presents com a subvol, cal promocionar-ho cap al dosser dominant, per claps (allà on sigui més abundant). Es tracta de substituir claps de capçades de pins per capçades de frondoses i arribar a una massa mixta, per claps, dominada per pi blanc on les altres espècies participen del dosser dominant. La coberta de pins es redueix gradualment des de Fcc >70% fins a Fcc >50%, mentre que les frondoses es desenvolupen i ocupen l’espai, i passen d’una cobertura >25% a una >70%. Les frondoses que no poden arribar al dosser dominant (per les seves característiques) quedaran com a subvol amb un recobriment <25% i amb la major alçada de capçades possible. En tot moment s’ha de mantenir el matoll amb un recobriment <40%, amb estassades selectives sobre les espècies més altes i de major creixement, i assumir una vulnerabilitat mitjana al foc de capçades.

- La regeneració es realitzarà per aclarida successiva tot assegurant, primer, la regeneració de pi blanc i altres pins i frondoses de temperament robust. Les altres espècies es regeneraran sota coberta. Si la proporció d’un estrat de frondoses és elevada, caldrà obrir-lo, si més no parcialment, per reduir el seu recobriment per sota del 40% en el moment de la tallada disseminatòria. El resultat del procés marcarà l’evolució de la massa: si les frondoses tenen més desenvolupament en les primeres etapes, cal plantejar-se continuar la dinàmica de transformació cap a una dominància de frondoses.


103

Opció d’augmentar la proporció de frondoses

Pi blanc i altres pins i frondoses. Augmentar la proporció de frondoses. Estructura regularitzada.

MODEL PHBMM2

Augmentar la proporció de frondoses amb una estructura regularitzada.


La gestió dirigida a l’augment de proporció de frondoses (canvi de dominància) és significativament diferent de la descrita als models de gestió de les masses pures.

En el moment d’iniciar la substitució, les frondoses han de tenir suficient presència, especialment com a subvol o regenerat a l’espera, o capacitat de desenvolupament per a substituir el dosser de pins. Donat que el subvol de frondosa sota el dosser de pins actuarà com a combustible d’escala augmentant la vulnerabilitat de l’estructura, cal avaluar l’opció de fer un canvi de dominància sobtat.

En cas contrari, quan les frondoses han de ser promocionades progressivament per a substituir gradualment els pins, les frondoses es desenvoluparà per claps (on sigui més abundant).

- És necessari seguir el model de referència i aplicar-lo només sobre l’estrat de pins. Les aclarides s’aprofiten per crear obertures sobre claps de subvol de frondoses, que s’han de desenvolupar i crear un dosser dominant i substituir la coberta de pins.

Es tracta de substituir progressivament les capçades de pi per claps de capçades de frondosa. La coberta de pins, especialment pi blanc però també altres pins, es redueix gradualment des de Fcc >70%, mentre que la frondosa es desenvolupa, ocupa l’espai i passa a una cobertura >70%.

S’ha de mantenir, en tot moment, el matoll amb un recobriment <40%, amb estassades selectives sobre les espècies més altes i de major creixement, i assumir una vulnerabilitat mitjana al foc de capçades.

- És recomanable deixar peus aïllats o petits grups de pi blanc, i també d’altres pins, ja que en aquestes estacions aporten diversitat.

Amb l’aplicació d’aquest model es pretén reduir la proporció del pi blanc al 50% o menys. Quan el pi blanc perdi la dominància, la gestió es basarà en models de gestió per a les masses dominades per frondoses.


104

3. CONDICIONS TÈCNIQUES EN L’APLICACIÓ DELS MODELS

Una gestió forestal correcta ha de considerar un conjunt de bones pràctiques a diferents nivells: compliment de la legislació, prevenció i reducció de danys a les infraestructures viàries i al sòl, millora de les actuacions de reforestació, prevenció d’incendis, tractament de substàncies químiques i perilloses, gestió de residus no forestals, prevenció en matèria de seguretat i salut laboral i conservació de zones ripícoles.

En aquest capítol es presenten un seguit de mesures i condicions tècniques per a l’aplicació dels models silvícoles recollits als capítols anteriors. Aquestes mesures complementen els models i detallen els aspectes d’execució que cal seguir en aplicar els tractaments silvícoles.

Les condicions es presenten en tres blocs: tractaments silvícoles, tractament de les restes i conservació i millora de la biodiversitat. Totes les condicions representen preceptes d’execució silvícola correcta i, per tant, el seu seguiment és important per a una gestió d’acord amb les Bones Pràctiques Silvícoles.

3.1. TRACTAMENTS SILVÍCOLES

Planificació prèvia del tractament

o Preveure i, si s’escau, marcar prèviament els itineraris de desembosc tot localitzant els punts d’aplec de la fusta correctament per reduir al màxim les distàncies de desembosc i el trànsit a l’interior del rodal on s’actua.

o Realitzar un marcatge i una execució curosa de totes les intervencions. Durant les tallades, s’ha de mantenir estrictament el criteri de deixar els arbres de més vitalitat i estabilitat individual.

o Per establir els objectius de gestió d’una massa mixta, cal tenir present el marcat caràcter transicional de les masses mixtes dominades per pi blanc. Sovint, la gestió es dirigirà cap als canvis de dominància, ja que és la dinàmica predominant a les masses mixtes de pi blanc. D’altra banda, també cal tenir en compte la vulnerabilitat de l’estructura al foc de capçades. En general, les masses mixtes dominades per pi blanc presenten estructures vulnerables (per exemple, dosser de pins amb subvol de quercines) i el canvi de dominància en la massa és una oportunitat per aconseguir una estructura poc vulnerable i més estable en el temps.

Època de realització

o Les tallades de regeneració es realitzaran preferentment coincidint amb la dehiscència dels pinyons madurs de pinyes no seròtines, època que normalment correspon al final de l’estiu o a l’inici de la tardor.

o En tot cas, les intervencions es realitzaran preferentment durant l’època en què no es pertorbin els períodes de reproducció de les principals espècies de fauna presents.


105

Aclarida de plançoneda

o El moment de realització és determinant per afavorir el correcte desenvolupament posterior de la massa. És important que no s’endarrereixi i que es realitzi quan la massa tingui una gran capacitat de reacció, tot i que no ha de ser gaire aviat, quan encara no s’hagi produït la diferenciació sociològica, ja que la intervenció podria resultar negativa i frenar el creixement en alçada.

o No s’ha d’aplicar un gran pes de tallada. L’extracció sobtada d’una gran quantitat de peus, a banda de comprometre l’estabilitat individual i afavorir el matoll, pot suposar un fre al creixement en alçada i a la diferenciació sociològica.

o A l’hora de planificar, marcar i executar l’aclarida de plançoneda cal fixar-se en el conjunt dels arbres que destaquen de la resta pel que fa a desenvolupament en alçada i diàmetre.

Aclarides

o Igual que en el cas anterior, el moment de realització és determinant per al desenvolupament de la massa. Per tant, cal realitzar les aclarides en el moment indicat als models, encara que no coincideixi amb l’indicat per l’entorn econòmic.

o Sempre s’ha de mantenir un criteri de selecció positiva estricta, respectar els millors peus i treure els més dolents. En tot cas, s’ha d’evitar l’aplicació d’un gran pes de tallada per evitar obertures massa grans que comprometin l’estabilitat individual i afavoreixin el matollar.

Tallades de regeneració per aclarida successiva o tallada arreu en dos temps

o És recomanable no fer coincidir la tallada final amb l’aclarida de plançoneda, perquè així s’observaran bé els arbres joves danyats durant l’abatiment dels grans, que seran extrets.

o Cal seleccionar els millors exemplars com a arbres mare, els quals s’han de repartir de manera homogènia pel rodal i extreure’s a la tallada final. No s’haurien de deixar més de 10-15 peus/ha a doble torn o torn físic perquè poden limitar l’establiment del regenerat.

o Durant les tallades de regeneració, cal assegurar una bona remoció del terra, per exemple, mitjançant les operacions de desembosc. A més, si es coneixen les condicions de la massa i del rodal, pot ser necessari aplicar altres tècniques complementàries per afavorir la regeneració (segons s’exposa al boc II de silvicultura).

Tallades arreu

o L’aplicació d’aquest tipus de tallada es limitarà a terrenys amb un pendent inferior al 30% i preferentment en orientacions d’obaga. A més a més, cal evitar les tallades arreu en zones amb sòls especialment vulnerables a l’erosió.


106

o En l’aplicació d’aquestes tallades, i per tal d’atenuar l’impacte paisatgístic, es recomana deixar cortines arbrades a la vora dels camins principals (orientativament 10 m d’amplada a banda i banda), amb arbrat adult, que es podran extreure en el moment de realitzar l’aclarida de plançoneda següent.

o Com en el cas anterior, és necessari assegurar una bona remoció del terra, per exemple, durant les operacions de desembosc, i també pot ser necessari aplicar altres tècniques complementàries.

Execució de les tallades i desembosc

o Cal executar l’abatiment tot evitant la caiguda d’arbres sobre altres que han de quedar dempeus.

o Cal executar l’abatiment de manera que el desembosc es realitzi progressivament i amb els canons alineats. S’ha d’evitar l’efecte ventall, que pot causar danys al regenerat, matoll o altres arbres si s’arrossega un canó no alineat. A més, s’han de seguir els itineraris de desembosc prefixats.

Podes i estassades

o S’han de realitzar les podes només quan responen a un objectiu clarament definit, com és la creació de discontinuïtats verticals per a la reducció de la vulnerabilitat als focs de capçades.

o No s’han de podar els arbres més d’un terç de la seva alçada. Excepcionalment, es pot arribar fins a la meitat si és estrictament necessari per aconseguir discontinuïtats verticals que redueixin la vulnerabilitat al foc de capçades.

o No s’han de realitzar estassades completes, sinó ajustades als percentatges de cobertura determinats als models. Si l’estassada ha de ser generalitzada, es poden respectar alguns claps de matollar separats entre si.

o Cal tractar el matollar de manera selectiva. S’eliminaran preferentment les espècies considerades més piròfites i es respectaran en general les orles arbustives i, en especial, el matollar productor de fruits.

Acotament a pastures

o Després de les tallades de regeneració, la superfície tractada s’acotarà a ramats almenys els primers 5 anys.

o En el cas de les aclarides, pot ser interessant realitzar una pastura de la zona tractada per controlar la resposta del matollar a les obertures.


107

3.2. TRACTAMENT DE LES RESTES

Es proposen les següents tècniques de tractament de restes per als boscos de pi blanc:

Donat que es considera com a zona d’alt risc d’incendi tots els boscos de pi blanc, es contempla com a tractament mínim una reducció de restes mitjançant trinxat amb motoserra, a longituds màximes de 0,8 m tot disposant les restes sobre el terra sense comprometre ni les discontinuïtats, amb una alçada no superior a 50 cm, ni els recobriments de combustible necessaris per aconseguir la reducció de vulnerabilitat desitjada.

A més a més, es recomana la reducció o eliminació de les restes amb altres tècniques com apilar i cremar les restes, estellat in situ o extracció de restes i estellat a vora de camí, assegurant una eliminació total del combustible mort que queda al terra.

En cas de zones planeres, accessibles i també en àrees de foment de la gestió (localitzacions estratègiques de cara al foc forestal: fondalades, nusos de barrancs, careners) es recomana la eliminació mitjançant estellat in situ o bé extracció de restes (per estellar en pista o aprofitar com a biomassa).

3.3. CONSERVACIÓ I MILLORA DE LA BIODIVERSITAT

Els tractaments forestals incideixen sobre la biodiversitat, però no necessàriament en contra (Jiménez et al., 2006), i són compatibles amb els requeriments ecològics de tots els elements del sistema, si més no amb algunes consideracions.

Diversitat arbòria

o Les masses monoespecífiques i coetànies de pi blanc són susceptibles de patir afeccions greus per plagues, malalties i condicions climàtiques adverses. Així, en les pinedes pures de pi blanc es recomana potenciar i mantenir altres espècies arbòries, fins a un 20% de l’AB de la massa, de manera que s’afavoreixi els peus d’altres espècies perquè participin del dosser dominant, sense comprometre les discontinuïtats verticals necessàries. Es pretén aconseguir més diversitat i potenciar les relacions fauna-flora que poden ajudar a atenuar l’impacte de plagues, malalties i canvis en l’entorn climàtic.

o Durant el marcatge i l’execució de les intervencions es respectaran i afavoriran els peus d’espècies acompanyants.

Conservació d’espècies de fauna i flora i millora de l’hàbitat

o S’han de tallar tots els pins vius afectats per malalties que poden ser transmeses a altres arbres.

o Cal conèixer les espècies de fauna i flora presents afectades per normativa especial de protecció, de cara a preveure factors específics per a la seva conservació: època de realització d’actuacions en el cas de presència d’espècies amb períodes sensibles (per exemple, el període sensible de l’àliga cuabarrada és


108

de febrer a abril), distàncies a nius de rapinyaires (25 m) o refugi de quiròpters forestals (50 m).

o Cal respectar, en les tallades de regeneració, uns 4-5 peus/ha, espaiats pel rodal, dels diàmetres més grans. En general, se seleccionaran arbres vius, encara que alguns poden ser decrèpits. A més, es mantindrà a la massa 1-2 arbres/ha de capçada brancallosa i significativament més desenvolupada que la resta d’arbres.

o Cal respectar els arbres que presentin cavitats i nius de rapinyaires, quiròpters i altra fauna d’interès.

o S’ha de mantenir fusta morta en el rodal, en peu amb 1-2 arbres/ha aïllats i també al terra, preferentment en forma de canons del diàmetre més gran possible. Sempre en una quantitat que no fomenti l’aparició de plagues ni dificulti la creació o el manteniment de les discontinuïtats i recobriments de combustible necessaris.

4. AVALUACIÓ ECONÒMICA DELS MODELS

En aquest capítol s’analitza el vessant econòmic dels models de gestió proposats per a masses pures de pi blanc, tant per a la prevenció d’incendis com per als que integren la prevenció i la producció.

Quan l’activitat forestal s’aborda des del punt de vista d’una inversió econòmica, cal tenir presents les peculiaritats intrínseques de la silvicultura (Rose et al., 1988), que es poden agrupar en tres grans conceptes:

o Els horitzons temporals són extremadament llargs. Els torns són molt llargs comparats amb els cicles d’altres tipus d’inversions (industrials, agrícoles). Això aporta molta incertesa a les previsions a llarg termini pels canvis de l’entorn socioeconòmic dissenyat per a l’anàlisi de la inversió.

o El capital (arbres) és també el producte que es comercialitza. Aquest capital no pot ser invertit en res més que no sigui silvicultura, ja que no té la flexibilitat d’altres capitals que poden destinar-se a diverses inversions (industrial, financer).

o Existeixen condicionants externs. La gestió forestal té un marc legislatiu i altres factors que condicionen la silvicultura exercida de manera superior a altres sectors, perquè es generen externalitats aprofitades per tota la societat. Aquests condicionants sovint impliquen costos que no generen benefici directe.

En la gestió forestal, les decisions que afecten el rendiment econòmic gairebé mai no es basen en un sol factor, sovint són diversos elements que no són econòmics, ni tan sols quantitatius. Com que les anàlisis financeres en silvicultura avaluen alternatives de molt llarg termini, les modificacions del temps i de les taxes d’interès tenen un gran impacte (Rose et al., 1988). Així, econòmicament podrien ser més interessants els cicles curts, encara que generin productes de menor valor afegit, però s’ha de tenir present que, amb altres elements de decisió, poden ser més interessants uns productes que generin una cadena de valor amb impacte en diversos sectors del territori.


109

Amb tot, la fortalesa de l’anàlisi econòmica dels models és poder fer una comparació entre si. No es pretén fer una anàlisi econòmica exhaustiva de cada model proposat, sinó donar uns criteris econòmics orientatius que facilitin la comparació entre models i que puguin aportar més informació per a la planificació de la gestió d’un rodal.

4.1. PREMISSES PER A L’AVALUACIÓ

S’ha establert un entorn econòmic comú per analitzar el comportament de cada model a nivell de rodal, mitjançant l’avaluació d’una hectàrea. No s’han considerat altres aspectes de la gestió a nivell de finca o forest, que són molt variables.

Així, s’han establert els productes obtinguts en cada model, els preus de les intervencions (despeses i ingressos) i els indicadors econòmics, el Valor Actual Net (VAN) i el Valor Esperat del Sòl (VES).

Tipus de productes

S’han considerat dos destins principals que agruparien gran part dels productes: trituració i serra normal. Aquesta classificació, que determina significativament tant els costos com els beneficis, manté una visió conservadora, ja que no s’han considerat altres destins amb rendiments diferents, com ara la Biomassa Forestal Primària (BFP) o els pals/RTI.

No s’inclou el destí biomassa perquè existeixen diverses opcions per a la transformació de la fusta en combustible, però les intervencions proposades als models no inclouen aquest processament. Per tant, el preu de venda s’assimila a la trituració pels requeriments tècnics.

El volum de fusta aprofitat en cada intervenció s’ha repartit per destins segons el diàmetre mitjà estimat dels arbres extrets, la qualitat d’estació i el tipus d’intervenció plantejada (factors relacionats amb la conformació del canó), amb l’ajuda dels criteris de classificació de Mundet i Capó (2007) i les dades d’ordenacions i plans tècnics. Les Taules 8 i 9 mostren, per a cada model, el percentatge del volum aprofitat destinat a cada producte en les intervencions que generen fusta comercialitzable.

Taula 8. Distribució de volums extrets per destins en cada intervenció als models proposats per a qualitat alta. Destins: T (trituració), N (serra normal).

Model Ph01 Model Ph02 Model Ph03 Model Ph04

Massa Destins Massa Destins Massa Destins Massa Destins

H0 T N H0 T N H0 T N H0 T N

(m) (%) (%) (m) (%) (%) (m) (%) (%) (m) (%) (%)

8 100 - 10 90 10 9 100 - 8,8 100 -

12 90 10 14 50 50 13,5 100 - 13 90 10

15,5 50 50 17,5 30 70 15,5 70 30 18,5 60 40

18,5 30 70 19 15 85 - - - 24 25 75

20 15 85 - - - - - - 24,5 25 75


110

Taula 9. Distribució de volums extrets per destins en cada intervenció als models proposats per a qualitat mitjana i baixa. Destins: T (trituració), N (serra normal).

Model Ph05 Model Ph06 Model Ph07 Model Ph08

Massa Destins Massa Destins Massa Destins Massa Destins

H0 T N H0 T N H0 T N H0 T N

(m) (%) (%) (m) (%) (%) (m) (%) (%) (m) (%) (%)

7,5 100 - 7,5 100 - 8,8 100 - 7,5 100 -

10 100 - 10,5 100 - 13 100 - 10,5 90 10

14,5 50 50 12 100 - 17,4 50 50 10,6 90 10

15,5 40 60 - - - 17,6 40 60 - - -

Despeses i ingressos

Tots els models han estat avaluats per a preus en carregador, tant de despeses com d’ingressos, i s’han aplicat unes condicions d’explotació adequades i sobretot iguals a tots els models.

El preu de les aclarides i tallades inclou un mínim tractament de restes (moviment i primer trossejat). A banda d’això, s’ha considerat un sobrecost per fer una reducció de restes in situ que compleixi els requisits de recobriment i alçada de combustible marcats als models. A més, s’ha inclòs una estassada amb les primeres aclarides i quan el model ho indica, però no s’han valorat els tractaments proposats com a opcionals als models. La Taula 10 mostra els valors màxims i mínims de les despeses considerades de manera orientativa per a les intervencions proposades als models. La variabilitat mostrada és pel fet que les despeses considerades depenen del diàmetre de la massa i especialment dels volums de fusta aprofitats.

Taula 10. Despeses unitàries considerades, mostrades amb preus actuals, per a les intervencions proposades als models. El diàmetre mitjà quadràtic és l’estimat per al global de la massa abans


111

d’intervenció. Les despeses marcades amb (*) indiquen que el volum tallat no és aprofitat per baix diàmetre o poc volum total, encara que el preu de la intervenció sí que depèn del volum tallat.

Despesa Tipus de despesa Intervenció

(€/ha)

Costos fixos S’aplica a totes les intervencions

(Inclou: marcatge d’intervencions, taxes i altres)

80-100

Sobrecost per reducció in situ de restes:

Trinxat amb motoserra a 1 m

150 Tractaments sobre restes i matollar Estassada selectiva per reduir la cobertura del matoll

un 40-50% 500-600

Poda baixa (1,5 m) generalitzada en plançoneda grossa 500-600

Aclarida de plançoneda semisistemàtica amb 3 m d’Ho 500-700

Aclarida de plançoneda semiselectiva amb 4,5m d’H0 600-800

Aclarida mixta

*CD 10 - 15. Ne = 700 – 1.000 CD 15. Ne = 1.500 CD 20. Ne = 600

800-900 1.300 900

Aclarida baixa

*CD 10 – 15. Ne = 450 – 1.100 CD 20. Ne = 390 – 660 CD 25. Ne = 300 - 360

650-800 1.000-1.200 1.200-1.600

Tallada disseminatòria

CD 20. Ne = 600 – 1.000 CD 25. Ne = 400 – 430 CD 30. Ne = 250 - 360 CD 40. Ne = 285

1.100-2.200 1.200-1.600 1.700-2.200

3.200

Tractaments sobre el vol

Tallada final

CD 20. Ne = 200 CD 25. Ne = 130 – 300 CD 30. Ne = 105 – 200 CD 35. Ne = 125 CD 40. Ne = 145

800 900-1.200

1.100-1.300 1.200 2.000

Els ingressos s’han establert amb l’ajuda de la taula de preus en la indústria de la fusta publicada pel Consorci Forestal de Catalunya (2010) amb dades de les llotges de Vic i de Girona i dades d’ordenacions i plans tècnics. L’estructura d’ingressos unitaris generada es mostra a la Taula 11.

Taula 11. Ingressos unitaris considerats, mostrats amb preus actuals.

Ingrés unitari estimat Destí

(€/m3)

Trituració 20

Serra normal 32


112

Indicadors econòmics

Per tal d’aproximar la sensibilitat dels models, s’han considerat tres escenaris diferents per realitzar l’anàlisi del comportament dels indicadors econòmics:

o Escenari 1: els preus, tant de les intervencions com dels productes generats, s’incrementen anualment un 3%.

o Escenari 2: els preus de les intervencions s’incrementen anualment un 3%, mentre que els preus dels productes generats s’incrementen un 2% anual.

o Escenari 3: els preus, tant de les intervencions com dels productes generats, s’incrementen anualment un 3%, però la producció global de fusta és un 20% inferior a l’estimada als models.

Els models han estat avaluats mitjançant el Valor Actual Net (VAN) i el Valor Esperat del Sòl (VES). El VAN és l’actualització dels fluxos de caixa de la inversió i s’ha dividit pels anys d’un cicle d’inversió per facilitar la comparació entre els diversos models. El VES és equivalent al valor capitalitzat d’una sèrie infinita de fluxos de caixa resultant de la producció de fusta, és a dir, equivalent al valor actual net d’una inversió amb horitzó temporal infinit (Rose et al., 1988).

El VES és adequat com a indicador quan s’estima que el rodal avaluat continuarà sent forestal i repetirà l’esquema de gestió indefinidament (Palahí i Pukkala, 2003). En el cas de masses regulars, el moment d’avaluació coincideix amb l’inici del cicle, l’establiment del nou regenerat, sense considerar costos d’adquisició del terreny ni d’instal·lació de la massa.

El moment d’intervenció dels models s’ha fixat amb paràmetres silvícoles (H0), que resulten en un temps entre intervencions variable si es mesura en anys. Per això, en l’anàlisi econòmica s’ha considerat el valor central del rang d’anys presentat als models.

4.2. RESULTATS

La Taula 12 mostra els valors de VAN i VES per als models analitzats en el cas de l’escenari 1. S’ha considerat que el preu s’incrementa un 3% anual, tant en les intervencions com en la fusta. La taxa de descompte utilitzada és del 3%.


113

Taula 12. Escenari 1. Indicadors dels models agrupats segons els diferents tipus. Els indicadors (VAN i VES) fan referència al moment d’inici de la rotació de cada model: establiment de regenerat en massa regular.

Qualitat d’estació alta Qualitat d’estació mitjana Qualitat d’estació baixa

VAN VES VAN VES VAN VES Tipus de model

Model (€/ha·any) (€/ha)



Ph01 25 827

Ph02 13 423 Ph05 -15 -485

Integració de la producció

de fusta comercial Ph03 -17 -574 Ph06 -63 -2.091

- - -

Gestió estructural exclusiva

Ph04 39 1.286 Ph07 -11 -372 Ph08 -30 -1.013

Els indicadors econòmics dels models de gestió estructural exclusiva són sensiblement superiors als dels models que integren la producció de fusta. Malgrat això, cal valorar amb cautela aquests resultats, ja que representen que existeix un aprofitament comercial de la gran capitalització proposada per aquests models. Pot ser que això no es produeixi en la realitat, de manera que els indicadors tindrien valors inferiors, especialment si les divergències es produeixen en fases avançades del torn.

Amb l’entorn econòmic descrit, els models tenen dificultats per ser autofinançables perquè, en general, els indicadors econòmics són negatius i únicament els models de torn llarg per a la qualitat alta presenten valors lleugerament positius. Els models que integren la producció de fusta comercial de baix diàmetre a torn curt presenten els valors més baixos per als indicadors analitzats. A més, les diferències entre qualitats són marcades, reflex de les diferències en el potencial productiu.

Per tant, seria convenient contemplar altres opcions més rendibles per al destí de la fusta, com la biomassa. En aquest cas, a més d’incloure la biomassa com a producte, caldria incloure els processos de transformació de la fusta per al seu aprofitament.

D’altra banda, el model Ph02 (el qual proposa una aclarida de plançoneda mecanitzada més primerenca i una aclarida menys que el model Ph01) és menys rendible que el model Ph01, si s’analitza tot el torn en l’entorn econòmic descrit. Els avantatges d’aquest model no serien tant econòmiques com dels condicionants propis del rodal que cal gestionar. En tot cas, cal analitzar els casos concrets d’aplicació del model Ph02 i no generalitzar en la comparació amb el model Ph01.

La Taula 13 mostra els valors de VAN i VES per als models analitzats en el cas de l’escenari 2 i es considera que el preu de la fusta s’incrementa un 1% anual inferior a l’increment dels costos, mentre que la Taula 14, el cas de l’escenari 3, es considera que els preus s’incrementen igual però la producció global és un 20% inferior a l’estimada als models. La taxa de descompte utilitzada en ambdós escenaris és del 3%.


114



VAN VES VAN VES VAN VES Tipus de model




Ph01 -39 -1.285

Ph02 -44 -1.473 Ph05 -49 -1.650


de fusta comercial Ph03 -63 -2.113 Ph06 -79 -2.630

- - -


Ph04 -43 -1.429 Ph07 -46 -1.535 Ph08 -41 -1.367



VAN VES VAN VES VAN VES Tipus de model Model

(€/ha·any) (€/ha) Model

(€/ha·any) (€/ha) Model

(€/ha·any) (€/ha)

Ph01 11 376

Ph02 0 -15 Ph05 -19 -635


de fusta comercial Ph03 -28 -922 Ph06 -62 -2.073

- - -


Ph04 25 834 Ph07 -15 -503 Ph08 -30 -999

Tots els models pateixen més la variació de taxes que la disminució de volum aprofitat, de manera que per al resultat econòmic és més determinant el preu de la fusta que el volum aprofitat. Igual que en l’escenari 1, cal incorporar altres destins de la fusta més rendibles per millorar el comportament d’aquests models també en els escenaris 2 i 3.

Com que la qualitat alta té més potencial productiu, també és més sensible a la variació de taxes o de volum aprofitat, ja que la seva rendibilitat ve més condicionada per la fusta produïda que no pas pels costos d’intervenció, que seria el cas de les qualitats mitjana i baixa. De fet, els models que pateixen més les variacions de taxes o de volum són els de gestió estructural exclusiva, perquè depenen de l’aprofitament de gran quantitat de fusta amb uns torns molt llargs.

Igualment, els models més estables a la diferència de taxes i al menor volum aprofitat són els que integren la producció de fusta comercial amb torns curts.

D’altra banda, el model Ph02 (aclarida de plançoneda més primerenca i una aclarida menys) segueix el mateix patró de resposta que el model Ph01 davant les variacions de taxes i volum aprofitat. Això és perquè les majors diferències entre els models són


115

els costos de les primeres intervencions i no tant el volum de fusta comercial aprofitat.

A causa dels períodes d’inversió extremadament llargs, l’avaluació dels models és un exercici teòric de gran incertesa, i part d’aquesta incertesa ve donada per l’evolució del preu de la fusta. Com que depèn de molts factors lligats al mercat (oferta i demanda molt variable), i es té en compte l’evolució passada, és difícil establir unes línies d’evolució futura. A més, cal tenir present que s’utilitzen instruments econòmics poc adequats per avaluar la gestió forestal, ja que l’efecte de les taxes anuals de descompte i actualització és notori quan es consideren cicles econòmics tan llargs.

L’àmplia gamma de models presentats en els capítols anteriors presenten avantatges silvícoles que es basen principalment en els que es plantegen per aprofitar la capacitat productiva de les diferents qualitats d’estació, fins i tot sense renunciar a les barreges d’espècies. Amb tot, el pi blanc no és una espècie que destaca per la seva productivitat, però tot i que les intervencions sovint no són autofinançables, s’ha de fer una silvicultura adequada per a l’espècie i no per a l’economia.

D’altra banda, és necessària la planificació de rodals en conjunt a nivell de finca o forest, ja que una aproximació a nivell de massa o rodal és molt sensible a grans fluctuacions en els beneficis obtinguts (Trasobares i Pukkala, 2004). A més, quan es considera un alt risc d’incendi, cal fer l’anàlisi de la forest en conjunt, ja que hi ha diversos factors (grans incendis, infraestructures de defensa) influenciats per les condicions del voltant del rodal (González-Olabarria et al., 2005).

BIBLIOGRAFIA CITADA

117

BIBLIOGRAFIA CITADA

Abelló, M. A. 1986. Historia y evolución de las repoblaciones forestales en España. PhD Thesis, Universidad Complutense de Madrid. 749 p.

Agee, J. K.; Skinner, C. N. 2005. "Basic principles of forest fuel reduction treatments". Forest Ecology and Management, 211 (1-2): 83-96.

Alcamo, J.; Moreno, J. M.; Nováky, B.; Bindi, M.; Corobov, R.; Devoy, R.; Giannakopoulos, C.; Martin, E.; Olessen Jorgen, E.; Shvidenko, A. 2007. "Europe". A: Parry, M. L.; Canziani, O. F.; Palutikof, J. P.; van der Linden, P. J.; Hanson, C. E. (eds.). Climate change 2007: Impacts, adaptation and vulnerability. Contribution of working group II to the fourth assessment report of the Intergovernmental Panel on Climate Change. Cambridge University Press, Cambridge, p. 541-580.

Angelidis, A. 2009. "Le système communautaire d'échange de quotas d'émission de gaz à effet de serre (SCEQE-GES) en application du protocole de Kyoto et les forêts". Document de travail (B-33/REV). Direction Générale de Politiques Internes de l'Union, Parlement Européen, Luxembourg. 389 p.

Aunós, Á. 2005. "Configuración y potencialidades de los bosquetes en las estructuras irregulares". A. IV Congreso Forestal Español. Sociedad Española de Ciencias Forestales, Zaragoza (Mesa 3).

Bilgili, E. 2003. "Stand development and fire behavior". Forest Ecology and Management, 179 (1-3): 333-339.

Blanco, E.; Casado, M. Á.; Costa, M.; Escribano, R.; García, M.; Génova, M.; Gómez, Á.; Gómez, F.; Moreno, J. C.; Morla, C.; Regato, P.; Sainz, H. 1998. Los bosques ibéricos. Una interpretación geobotánica. Ed. Planeta, Barcelona. 597 p.

Broncano, M. J.; Retana, J.; Rodrigo, A. 2005. "Predicting the recovery of Pinus halepensis and Quercus ilex forests after a large wildfire in northeastern Spain". Plant Ecology, 180 (1): 47-56.

Brown, R. T.; Agee, J. K.; Franklin, J. F. 2004. "Forest restoration and fire: Principles in the context of place". Conservation Biology, 18 (4): 903-912.

Burschel, P.; Huss, J. 1987. Grundriß des Waldbaus: Ein Leitfaden für Studium und Praxis. n. 49. Pareys Studientexte, Hamburg-Berlin. 352 p.

Camarero, J. J.; Lloret, F.; Corcuera, L.; Peñuelas, J.; Gil-Pelegrín, E. 2004. "Cambio global y decaimiento del bosque". A: Valladares, F. (ed.). Ecología del bosque mediterráneo en un mundo cambiante. Organismo autónomo parques nacionales, Ministerio de Medio Ambiente, Madrid, p. 397-423.

Carey, H.; Schumann, M. 2003. "Modifying wildfire behavior - The effectiveness of fuel treatments". Southwest Region Working Paper (2). National Community Forestry Center, Santa Fe, NM. 26 p.

Casals, V.; Pardo, F.; Xalabarder, M.; Postigo, J. M.; Gil, L. 2005. La transformación histórica del paisaje forestal en Cataluña. Ministerio de Medio Ambiente, Madrid. 320 p.

CEC. 1991. CORINE Biotipes Manual of the European Community - A method to identify and describe consistently sites of major importance for nature conservation. Commission of the European Communities, Office for official publications of the European Communities, Luxembourg.


118

Cigalat, E.; Soler, M. 2003. Guía de las principales maderas y de su secado. OptiThermal - MundiPrensa, Valencia. 542 p.

Climent, J.; Prada, M. A.; Calama, R.; Chambel, M. R.; de Ron, D. S.; Alía, R. 2008. "To grow or to seed: Ecotypic variation in reproductive allocation and cone production by young female Aleppo pine (Pinus halepensis, Pinaceae)". American Journal of Botany, 95 (7): 833-842.

Conesa, J. A. 1997. Tipologia de la vegetació: anàlisi i caracterització. Universitat de Lleida - FV Libros, Zaragoza. 407 p.

Consorci Forestal de Catalunya. 2010. "Taula de preus de la fusta". Catalunya Forestal, 102: 26-27.

Cooper, C. F. 1960. "Changes in vegetation, structure, and growth of south-western pine forests since white settlement". Ecological Monographs, 30 (2): 130-164.

Costa, P.; Castellnou, M.; Larrañaga, A.; Miralles, M.; Kraus, D. 2011. La prevención de los grandes incendios forestales adaptada al incendio tipo. Unitat Tècnica del GRAF, Departament d'Interior, Generalitat de Catalunya, Barcelona. 87 p.

Couhert, B.; Duplat, P. 1993. "Le Pin d'Alep". A: Oswald, H. (ed.). Rencontres forestiers-chercheurs en forêt méditerranéene. INRA, La Grande Motte, p. 125-147 (Les colloques de l'INRA, 63).

CREAF. 2007. Mapa de cobertes del sòl de Catalunya v3. Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals, Departaments d'Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural, Interior i Territori i Sostenibilitat. Generalitat de Catalunya. Últim accés: març 2010. Disponible a: http://www.creaf.uab.es/MCSC/

Critchfield, W. B.; Little, E. L. 1966. Geographic distribution of the pines of the world. Forest Service, U.S. Department of Agriculture, Washington, D.C. 97 p.

CRPF-PACA. 2011. Schema Régional de Gestion Sylvicole: Pin d'Alep. Centre Régional de la Propriété Forestière - Provence Alpes Côte d'Azur. Últim accés: gener 2011. Disponible a: http://www.ofme.org/crpf/documents/srgs/271414.pdf

Chen, H. Y. H.; Klinka, K.; Mathey, A. H.; Wang, X.; Varga, P.; Chourmouzis, C. 2003. "Are mixed-species stands more productive than single-species stands: an empirical test of three forest types in British Columbia and Alberta". Canadian Journal of Forest Research, 33 (7): 1227-1237.

DGCN. 2001. Mapa Forestal de España. Escala 1:50.000. Catalunya. Dirección General de Conservación de la Naturaleza, Ministerio de Medio Ambiente, Madrid.

DGCN. 2005. Tercer Inventario Forestal Nacional (1997-2007): Catalunya. Dirección General de Conservación de la Naturaleza, Ministerio de Medio Ambiente, Madrid.

Dodge, M. 1972. "Forest fuel accumulation - a growing problem". Science, 177 (4044): 139-142.

Dubourdieu, J. 1990. "Futaie régulière et futaie jardinée". Revue Forestiere Francaise, XLII (6): 561-574.

Eichhorn, F. 1902. Ertrgstafeln für die weisstanne auf grund des materials der grossherzüglich badischen forstlichen versuchsanstalt. Berlin.

BIBLIOGRAFIA CITADA

119

Esteban, L. G.; Martín, J. A.; de Palacios, P.; Fernández, F. G.; López, R. 2010. "Adaptive anatomy of Pinus halepensis trees from different Mediterranean environments in Spain". Trees-Structure and Function, 24 (1): 19-30.

Fernandes, P. M.; Rigolot, E. 2007. "The fire ecology and management of maritime pine (Pinus pinaster Ait.)". Forest Ecology and Management, 241 (1-3): 1-13.

Fernandez, C.; Lelong, B.; Vila, B.; Mévy, J. P.; Robles, C.; Greff, S.; Dupouyet, S.; Bousquet-Mélou, A. 2006. "Potential allelopathic effect of Pinus halepensis in the secondary succession: an experimental approach". Chemoecology, 16 (2): 97-105.

Fernandez, C.; Voiriot, S.; Mévy, J. P.; Vila, B.; Ormeno, E.; Dupouyet, S.; Bousquet-Mélou, A. 2008. "Regeneration failure of Pinus halepensis Mill.: The role of autotoxicity and some abiotic environmental parameters". Forest Ecology and Management, 255 (7): 2928-2936.

Folch, R. 1986. La vegetació dels Països Catalans. 2na edició. Ketres editora, Barcelona. 541 p.

Fule, P. Z.; Waltz, A. E. M.; Covington, W. W.; Heinlein, T. A. 2001. "Measuring forest restoration effectiveness in reducing hazardous fuels". Journal of Forestry, 99 (11): 24-29.

von Gadow, K.; Sánchez, S.; Álvarez, J. G. 2007. Estructura y crecimiento del bosque. Unicopia, Lugo. 287 p.

Gamborg, C.; Larsen, J. B. 2003. "'Back to nature' - a sustainable future for forestry?". Forest Ecology and Management, 179 (1-3): 559-571.

Gandullo, J. M.; Nicolás, A.; Sánchez-Palomares, O.; Moro, J. 1972. Ecología de los pinares españoles. III: Pinus halepensis Mill. INIA, Ministerio de Agricultura, Madrid. 307 p.

Gandullo, J. M.; Sánchez-Palomares, O. 1994. Estaciones ecológicas de los pinares españoles. Instituto para la Conservación de la Naturaleza, Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, Madrid. 188 p.

García, L.; de Palacios, P. 2000. "La madera del pino carrasco (Pinus halepensis Mill.)". Cuadernos de la Sociedad Española de Ciencias Forestales, 10: 51-55.

Gehrhardt, E. 1909. "Die bestandeswachstumsgesetze und ihre anwendung zur aufstellung von ertragstafeln". Allgemeine Forst- Und Jagdzeitung, 85: 117-128.

Gil, L.; Díaz-Fernández, P. M.; Jiménez, M. P.; Roldán, M.; Alía, R.; Agúndez, D.; de Miguel, J.; Martín, S.; de Tuero, M. (eds.). 1996. Regiones de procedencia de Pinus halepensis Mill. en España. Organismo autónomo parques nacionales, Madrid. 113 p.

González-Ochoa, A. I.; López-Serrano, F. R.; de las Heras, J. 2004. "Does post-fire forest management increase tree growth and cone production in Pinus halepensis?". Forest Ecology and Management, 188 (1-3): 235-247.

González-Olabarria, J. R.; Palahí, M.; Pukkala, T. 2005. "Integrating fire risk considerations in forest management planning in Spain - a landscape level perspective". Landscape Ecology, 20 (8): 957-970.

González, J. M. 2000. "Primeras experiencias de claras selectivas mixtas en Pinus halepensis Mill.". Cuadernos de la Sociedad Española de Ciencias Forestales, 10: 103-109.

González, J. M. 2005. Introducción a la Selvicultura General. Universidad de León, León. 309 p.


120

González, J. M.; Piqué, M.; Vericat, P. 2006. Manual de ordenación por rodales. Gestión multifuncional de los espacios forestales. Centre Tecnològic Forestal de Catalunya, Solsona. 205 p.

Gracia, C. (ed.). 2004. Catalunya. Inventari ecològic i forestal de Catalunya. (10). Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals, Barcelona. 184 p.

Gracia, C.; Gil, L.; Montero, G. 2005. "Evaluación del impacto climático sobre el sector forestal". A: Moreno, J. M. (ed.). Evaluación preliminar de los impactos en España por efecto del cambio climático. Ministerio de Medio Ambiente, Madrid, p. 399-435.

Graham, R. T.; McCaffrey, S.; Jain, T. B. 2004. "Science basis for changing forest structure to modify wildfire behavior and severity". General Technical Report (RMRS-120). USDA Forest Service, Fort Collins, CO. 43 p.

Grigoriou, A. H. 1997. "Bark extractives from Pinus halepensis Mill. fortified with polymeric diisocyanate for exterior grade particleboards". Holz Als Roh und Werkstoff, 55 (4): 269-274.

de las Heras, J.; Marténez-Sánchez, J. J.; González-Ochoa, A. I.; Ferrandis, P.; Herranz, J. M. 2002. "Establishment of Pinus halepensis Mill. saplings following fire: effects of competition with shrub species". Acta Oecologica-International Journal of Ecology, 23 (2): 91-97.

de las Heras, J.; Moya, D.; López-Serrano, F. R.; Condés, S. 2007. "Reproduction of postfire Pinus halepensis Mill. stands six years after silvicultural treatments". Annals of Forest Science, 64 (1): 59-66.

Hódar, J. A.; Zamora, R.; Peñuelas, J. 2004. "El efecto del cambio global en las interacciones planta-animal". A: Valladares, F. (ed.). Ecología del bosque mediterráneo en un mundo cambiante. Ministerio de Medio Ambiente - EGRAFSA, Madrid, p. 461-478.

ICONA. 1994. Segundo Inventario Forestal Nacional (1986-1995): Catalunya. Instituto para la Conservación de la Naturaleza, Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, Madrid.

Jiménez, F. J.; Gordo, F. J.; González, A. 2006. Manual sobre criterios de gestión forestal compatibles con la conservación de las especies de aves y quirópteros asociados a hábitats forestales. Consejería de Medio Ambiente, Junta de Castilla y León, Valladolid. 80 p.

Johnson, M. C.; Peterson, D. L.; Raymond, C. L. 2007. "Guide to fuel treatments in dry forests of the Western United States: assessing forest structure and fire hazard". General Technical Report (PNW-686). USDA Forest Service, Portland, OR. 322 p.

Kelty, M. J.; Larson, B. C.; Oliver, C. D. 1992. The ecology and silviculture of mixed-species forests: a festchrift for David Smith. Kluwer Academic Publishers.

Lähde, E.; Laiho, O.; Norokorpi, Y. 1999. "Diversity-oriented silviculture in the Boreal Zone of Europe". Forest Ecology and Management, 118 (1-3): 223-243.

López, B.; Sabaté, S.; Ruiz, I.; Gracia, C. 1997. "Effects of elevated CO2 and decreased water availability on holm oak seedlings in controlled environment chambers". A: Mohren, G. M. J.; Kramer, K.; Sabaté, S. (eds.). Impacts of global change on tree physiology and forest ecosystems. Kluwer academic publishers, Dordrecht, p. 125-133.

Llebot, J. E. (ed.). 2010. Segon informe sobre el canvi climàtic a Catalunya. Institut d'Estudis Catalans-Departament de la Vicepresidència, Generalitat de Catalunya, Barcelona. 1152 p.

Madrigal, A. 2003. Ordenación de montes arbolados. 2a edición (XXIV Premio nacional del libro agrario, Lleida 1995). Organismo Autónomo Parques Nacionales, Ministerio de Medio Ambiente, Madrid.

BIBLIOGRAFIA CITADA

121

Madrigal, A.; Álvarez, J. G.; Rodríguez, R.; Rojo, A. 1999. Tablas de producción para los montes españoles. Fundación Conde del Valle de Salazar, Madrid. 253 p.

Maestre, F. T.; Cortina, J.; Bautista, S.; Bellot, J. 2003. "Does Pinus halepensis facilitate the establishment of shrubs in Mediterranean semi-arid afforestations?". Forest Ecology and Management, 176 (1-3): 147-160.

Martínez de Aragón, J.; Bonet, J. A.; Fischer, C. R.; Colinas, C. 2007. "Productivity of ectomycorrhizal and selected edible saprotrophic fungi in pine forests of the pre-Pyrenees mountains, Spain: Predictive equations for forest management of mycological resources". Forest Ecology and Management, 252 (1-3): 239-256.

Meya, D. 1999. Recull de models de silvicultura per a masses regulars de pi blanc (Pinus halepensis Mill.). Col·legi d'Enginyers de Forests de Catalunya. Últim accés: Febrer 2009. Disponible a: www.cefc.cat/art/phalep.pdf

Montero, G.; Cañellas, I.; Ruiz-Peinado, R. 2001. "Growth and yield models por Pinus halepensis Mill.". Investigación Agraria: Sistemas y Recursos Forestales, 10 (1): 179-201.

Moya, D.; de las Heras, J.; López-Serrano, F. R.; Condés, S.; Alberdi, I. 2009. "Structural patterns and biodiversity in burned and managed Aleppo pine stands". Plant Ecology, 200 (2): 217-228.

Moya, D.; de las Heras, J.; López-Serrano, F. R.; Leone, V. 2008. "Optimal intensity and age of management in young Aleppo pine stands for post-fire resilience". Forest Ecology and Management, 255 (8-9): 3270-3280.

Mundet, R.; Capó, J. 2007. Guia per a la classificació de la fusta en peu. Aplicacions i transformació de la fusta dels boscos catalans. Consorci Forestal de Catalunya, Santa Coloma de Farners. 79 p.

Mundet, R.; Meya, D.; Aunós, Á. 2005. "Caracterización tipológica de las masas monoespecíficas regulares de Pinus halepensis de la provincia de Girona". A. IV Congreso Forestal Español. Sociedad Española de Ciencias Forestales, Zaragoza (4CFE05-213).

Nathan, R.; Safriel, U. N.; Noy-Meir, I.; Schiller, G. 1999. "Seed release without fire in Pinus halepensis, a Mediterranean serotinous wind-dispersed tree". Journal of Ecology, 87 (4): 659-669.

Ne'eman, G.; Goubitz, S.; Nathan, R. 2004. "Reproductive traits of Pinus halepensis in the light of fire - a critical review". Plant Ecology, 171 (1-2): 69-79.

Obeso, J. R. 2002. "The costs of reproduction in plants". New Phytologist, 155 (3): 321-348.

Olarieta, J. R.; Sempere, S.; Rodríguez-Ochoa, R.; Usón, A. 2004. "Aproximación a los requisitos del territorio para el crecimiento de Pinus halepensis en la Serra de Montsant (Tarragona)". Cuadernos de la Sociedad Española de Ciencias Forestales, 20: 99-104.

Olarieta, J. R.; Usón, A.; Rodríguez-Ochoa, R.; Rosa, M.; Blanco, R.; Antúnez, M. 2000. "Land requirements for Pinus halepensis Mill. growth in a plantation in Huesca, Spain". Soil Use and Management, 16 (88-92).

Oliver, C. D.; Larson, B. C. 1996. Forest Stand Dynamics. Update edition. Jonh Wiley&Sons, USA. 467 p.

Ortega, A.; Montero, G. 1988. "Evaluación de la calidad de las estaciones forestales. Revisión bibliográfica". Ecología, 2: 155-184.


122

Osem, Y.; Zangy, E.; Bney-Moshe, E.; Moshe, Y.; Karni, N.; Nisan, Y. 2009. "The potential of transforming simple structured pine plantations into mixed Mediterranean forests through natural regeneration along a rainfall gradient". Forest Ecology and Management, 259 (1): 14-23.

Palahí, M.; Pukkala, T. 2003. "Optimising the management of Scots pine (Pinus sylvestris L.) stands in Spain based on individual-tree models". Annals of Forest Science, 60 (2): 105-114.

Pausas, J. G.; Ouadah, N.; Ferran, A.; Gimeno, T.; Vallejo, R. 2003. "Fire severity and seedling establishment in Pinus halepensis woodlands, eastern Iberian Peninsula". Plant Ecology, 169 (2): 205-213.

Peñuelas, J.; Boada, M. 2003. "A global change-induced biome shift in the Montseny mountains (NE Spain)". Global Change Biology, 9: 131-140.

Peterson, D. L.; Johnson, M. C.; Agee, J. K.; Jain, T. B.; McKenzie, D.; Reinhardt, E. D. 2005. "Forest structure and fire hazard in dry forests of the Western United States". General Technical Report (PNW-628). USDA Forest Service, Portland, OR. 30 p.

Piqué, M.; Castellnou, M.; Valor, T.; Pagés, J.; Larrañaga, A.; Miralles, M.; Cervera, T. 2011a. Integració del risc de grans incendis forestals (GIF) en la gestió forestal: Incendis tipus i vulnerabilitat de les estructures forestals al foc de capçades. Sèrie: Orientacions de gestió forestal sostenible per a Catalunya (ORGEST). Centre de la Propietat Forestal. Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural. Generalitat de Catalunya, Barcelona. 122 p.

Piqué, M.; Vericat, P.; Cervera, T.; Baiges, T.; Farriol, R. 2011b. Tipologies forestals arbrades. Sèrie: Orientacions de gestió forestal sostenible per a Catalunya (ORGEST). Centre de la Propietat Forestal. Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural. Generalitat de Catalunya, Barcelona. 341 p.

Plana, E. (ed.). 2004. Incendis forestals, dimensió socioambiental, gestió del risc i ecologia del foc. Xarxa ALINFO XCT2001-00061, Solsona. 144 p.

Pretzsch, H.; Biber, P. 2005. "A re-evaluation of Reineke's rule and stand density index". Forest Science, 51 (4): 304-320.

Pretzsch, H.; Schutze, G. 2009. "Transgressive overyielding in mixed compared with pure stands of Norway spruce and European beech in Central Europe: evidence on stand level and explanation on individual tree level". European Journal of Forest Research, 128 (2): 183-204.

Prevosto, B.; Ripert, C. 2008. "Regeneration of Pinus halepensis stands after partial cutting in southern France: Impacts of different ground vegetation, soil and logging slash treatments". Forest Ecology and Management, 256 (12): 2058-2064.

Reineke, L. H. 1933. "Perfecting a stand-density index for even-aged stands". Journal of Agricultural Research, 46: 627-638.

del Río, M.; Calama, R.; Montero, G. 2008. "Selvicultura de Pinus halepensis Mill.". A: Serrada, R.; Montero, G.; Reque, J. A. (eds.). Compendio de selvicultura aplicada en España. Instituto Nacional de Investigación y Tecnología Agraria y Alimentaria, Ministerio de Educación y Ciencia, Madrid, p. 289-312.

del Río, M.; Sterba, H. 2009. "Comparing volume growth in pure and mixed stands of Pinus sylvestris and Quercus pyrenaica". Annals of Forest Science, 66: 502.

BIBLIOGRAFIA CITADA

123

Rivas-Martínez, S. 1987. Memoria del mapa de series de vegetación de España. Instituto Nacional para la Conservación de la Naturaleza, Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, Madrid. 268 p.

Rojo, A.; Montero, G. 1994. "Tablas de producción españolas". Montes, 38: 35-42.

Rose, D. W.; Blinn, C. R.; Brand, G. J. 1988. "A guide to forestry investment analysis". Research Paper (NC-284). USDA Forest Service, St. Paul, MN. 23 p.

Rothermel, R. C. 1983. "How to predict the spread and intensity of forest and range fires". General Techincal Report (INT-143). USDA Forest Service, Odgen, UT. 161 p.

Rothermel, R. C. 1991. "Predicting behavior and size of crown fires in the Northern Rocky Mountains". Research Paper (INT-438). USDA Forest Service, Ogden, UT. 46 p.

Royo, A.; Gil, L.; Pardos, J. A. 2001. "Effect of water stress conditioning on morphology, physiology and field performance of Pinus halepensis Mill. seedlings". New Forests, 21 (2): 127-140.

Ruiz de la Torre, J. 2006. Flora mayor. Organismo autónomo parques nacionales, Ministerio de Medio Ambiente, Madrid. 1756 p.

Schiller, G.; Gonkle, M. T.; Grundwald, C. 1986. "Local differentiation among Mediterranean populations of Aleppo pine in their isoenzymes". Silvae Genetica, 35 (1): 11-19.

Schütz, J. P. 1997. Sylviculture 2: La gestion des forêts irrégulières et mélangées. Presses polytechniques et universitaires romandes, Lausanne. 178 p.

Serrada, R. 2003. Apuntes de Selvicultura. EUIT Forestal, Universidad Politécnica de Madrid, Madrid. 490 p.

Sevilla, F. 2008. Una teoría ecológica para los montes ibéricos. IRMA, León. 715 p.

Shaw, J. D. 2006. "Reineke's Stand Density Index: Where are we and where do we go from here?". A. Society of American Foresters 2005 National Convention. Society of American Foresters, Fort Worth, Texas (CD).

Shepperd, W. D. 2007. "SDI-Flex: a new technique of allocating growing stock for developing treatment prescriptions in uneven-aged forest stands". A: Powers, R., F. (ed.). Restoring fire-adapted ecosystems: proceedings of the 2005 national silviculture workshop. USDA Forest Service, Ft. Collins, CO, p. 171-180. (GTR-PSW-203).

Smith, D. M.; Larson, B. C.; Kelty, M. J.; Ashton, M. 1997. The practice of silviculture. Applied Forest Ecology. 9th edition. John Wiley&Sons. 537 p.

Solis, A. 2003. "Planeamientos sobre la regeneración en pinares de repoblación que alcanzan la edad de turno". Cuadernos de la Sociedad Española de Ciencias Forestales, 15 (1): 49-57.

Stephens, S. L.; Millar, C. I.; Collins, B. M. 2010. "Operational approaches to managing forests of the future in Mediterranean regions within a context of changing climates". Environmental Research Letters, 5 (2): 024003.

Trasobares, A.; Pukkala, T. 2004. "Optimising the management of uneven-aged Pinus sylvestris L. and Pinus nigra Arn. mixed stands in Catalonia, north-east Spain". Annals of Forest Science, 61 (8): 747-758.

Trasobares, A.; Tomé, M.; Miina, J. 2004. "Growth and yield model for Pinus halepensis Mill. in Catalonia, north-east Spain". Forest Ecology and Management, 203 (1-3): 49-62.


124

Vericat, P.; Piqué, M.; Koua, O.; Pla, M. 2010. Mapa de formacions forestals pures i mixtes de Catalunya a partir del Mapa Forestal de España 1:50.000 digitalizado. Centre Tecnològic Forestal de Catalunya, Solsona.

Vigo, J.; Carreras, J.; Ferré, A. (eds.). 2005. Manual dels hàbitats de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge, Generalitat de Catalunya, Barcelona. 193 p.

Vila, M.; Vayreda, J.; Gracia, C.; Ibáñez, J. J. 2003. "Does tree diversity increase wood production in pine forests?". Oecologia, 135 (2): 299-303.

Voltas, J.; Chambel, M.; Prada, M. A.; Ferrio, J. 2008. "Climate-related variability in carbon and oxygen stable isotopes among populations of Aleppo pine grown in common-garden tests". Trees-Structure and Function, 22 (6): 759-769.

Weiskittel, A.; Gould, P.; Temesgen, H. 2009. "Sources of variation in the self-thinning boundary line for three species with varying levels of shade tolerance". Forest Science, 55 (1): 84-93.

Woodall, C. W.; Miles, P. D.; Vissage, J. S. 2005. "Determining maximum stand density index in mixed species stands for strategic-scale stocking assessments". Forest Ecology and Management, 216 (1-3): 367-377.

models de gestió per als boscos de pi blanc

Documents