malaspina: el navegant oblidat en la història …emmamartinell.eu/index_htm_files/malaspina.doc ·...
TRANSCRIPT
Malaspina: el navegant oblidat a la història d’Austràlia
(Els dijous d’Austràlia, Amics de la UNESCO, Barcelona, 6.11.2003)
Alessandro Malaspina (1754-1810)
Alessandro era nascut a Mulazzo (Itàlia). La seva mare era neboda del Virrei de
Sicília, qui pa acollir Alessandro sota la seva protecció. El va dur a la Cort de
Carlos de Borbón (germá de Fernando VI a Palerm i a Nàpols. Va estudiar al
Col.legi Clementí de Roma. Va navegar per l’Ordre de Malta (1774) i més tard
ingressà com guardamarina a l’Acadèmia de Cádiz de la “Armada Española”
5 anys de navegació i aventura
Un any després de la tornada a Espanya, Malaspina fou detingut i empresonat:
l’acusació era de conspiració contra l’Estat. Tot el material de l’expedició es va
dispersar. Per sort els va recollir i agrupar Martín Fernández de Navarrete.
Malaspina va estar tancat a a Corunya més de set anys. El 1802 Napoleó va
demanar clemència per a ell, i la presó li fou commutada per l’exili. Va morir
prop del poble on havia nascut, el 1810, sense haver conseguit reahilitar-se a
Espanya.
L’expedició que anomenem “Malaspina” la constituien 200 homes embarcats en
dues corbetes, la Descubierta i la Atrevida, que manaven Alessandro Malaspina
i José Bustamante. Va salpar d’Espanya el 1789 (la Revolució Francesa va
esclatar el mateix any) i no va tornar fins el 1794. Van recorrer les costes de
tota Amèrica, des de Buenos Aires fins Alaska, las illes Filipines, les illes
Marianes, l’arxipèlag de Vavao a la Polinèsia, Austràlia i Nova Zelanda. El
propòsit del viatge era, en part, polític-comercial i, en part, científic-cultural.
Aixó explica que a bord hi haguéssin naturalistes i pintors, disposats a analitzar i
descriure tot alló que veien. A bord hi havia naturalistes (Antonio Pineda; Luis
Née, botànic francés nacionalitzat espanyol (va recollir 400 mostres de plantes
no conegudes fins aquell moment); Tadeo Haenke), cartògrafs, astrònoms…
Malaspina es va embarcar en un periple la part més arriscada de la qual era la
navegació per la zon austral, reducte encare màgic, com ho havia estat la
Atlàntida abans de l’arribada dels europeus a Amèrica. Aquest àmbit havia
despertat un pensement utòpic, de fruit abondosos. Citaré l’obra del francés De
Foigny, La terre australe connue (1676), cent anys anterior als viatges de Cook,
i basada en textos del portugués Fernández de Quirós. Van surgir llenguatges
utòpics, semblants al que havia inventat J. Swift en el seu Viatge al pais dels
caballs…
Val la pena dedicar uns moments a explicar que la presència britànica i rusa al
Pacífic no parava d’augmentar, i representava un perill greu per la sobirania
espanyola. La defensa d’une possessions com les de la costa nord d’Amèrica
(Califòrnia) requerien un coneixement minuciós de la realitat geogràfica, de la
població i dels recursos naturals, i de la possibilitat de que certs nuclis es
constituissin en seus estables pel comerç marítim. Sembla que al XVIII es van
fer més de 19 expedicions.
L’expedició Malaspina és un dels grans viatges científics promoguts per
nacions europees imbuides d’un esprit il.lustrat. Hi havia curiositat per saber: la
classificació de la espècie humana, hi havia el gust per tot allò que fós exòtic;
abundaven els debats sobre les avantatges i desavantatges de la civilització i les
discussions sobre la bondat o la bestialitat del home “natural”… Al capdevall,
unes preocupacions antropològiques ben sòlides. Quan Malaspina va sortir de
Càdis, el francés Bougainville ja havia navegat (del 1766 al 1769); i el britànic
James Cook havia sortir tres cops d’Anglaterra (entre el 1769 i el 1778). De fet,
Malaspina s’havia proposat de fer aportacions a la història natural a fi d’afavorir
els successius descubriments.
D’aquesta expedició hi ha més de trescents diaris. Els navegants describien la
naturalesa d’una manera molt pràctica. En el segle XVIII el que importa és posar
de relleu el que és aprofitable, aquells recursos amb què la metròpoli pot
comerciar. Res a veure amb la empresa castellana a Amèrica des de l’arribada a
les Antilles el 1492; més aviat la semblança portaria a la gran expansió de
Portugal per l’Índic fins l’Orient (Macao, a la Xina). Al segle XVIII els naturals,
els indígenes, formaven part de l’espai descobert; d’ells el que interessava
descriure eres els trets físics, la seva manera de vida, l’organització familiar i
social per la què es regien; de totes aquestes dades se’n deduien les qualitats
morals. L’home europeu, que tenia una visió que li era pròpia, la projectava
damunt les terres que recorria. Ell representava la humanitat sociable i
socialitzada; en canvi, el natural de cada lloc –li diés (diéssim) “Bàrbar”,
“salvatge”, “indígena” o “natural”—havia d’adoptar aquesta visió i, en
consequència, si pensava o creia alguna cosa, no era la adequada i se li podia
extirpar (com és el cas de les idolatries) –fent servir una paraula pròpia del
llenguatge de la cirurgia (els tumors s’extirpen). En las Observaciones sobre el
suelo, naturales y plantas del Puerto Jackson y Bahía Botanica de Don Joseph
Cavanilles sobre el manuscrit de Louis Née, que viatjava a l’expedició, trobem
aquesta al.lusió a la acció dels colons britànics (llegeixo en castellà, d’acord amb
la edició que he consultat): “Ojalá que su conducta y ejemplo pueda elevar a la
dignidad del hombre a los naturales salvajes de aquel suelo, que la degradan por
su rusticidad, ignorancia y costumbres.”
És general una visió del home natural acomodada a la del “ingenu o bon
salvatge”. En les pròpies paraules de Malaspina entre ells hi ha “buena fe”,
“descuido”, “abandono al recién venido”.
Els vull proposar la meva visió de com es va establir el contacte entre els
expedicionaris i els naturals. De fet, tot viatge implica un acte de comunicació
lingüística entre els homes. El viatge de Malaspina és un viatge de
circumnavegació. Aquest contacte, durant el viatge, es va donar,
fonamentalment, en sis ocasions. En ordre cronològic són les següents: trobada
amb els patagons a Puerto Deseado (Argentina), trobada amb els huiliches
(araucanos) en San Carlos de Chiloé (Chile), trobada amb els tlingits de la
Badia de Yakutat, a Puerto Mulgrave (avui Alaska); trobada amb els pobladors
de Nutka (Vancouver, Canadà); trobada amb els naturals ja reduïts en la
colònica britànica de Port Jackson (hi ha haver una excursió a Botany Bay y a
Parramata) (Sydney, Austràlia); y, la darrera, la trobada amb els naturals del
arxipèlag de Vavao (Polinèsia).
El domini britànic d’Austràlia, en la seva part (Nova Gales del Sur) data de
1786.
El gener de 1788 arriba el primer contingent de convictes: 570 homes i 160
dones. I també 250 homes lliures.
El primer de gener de 1901 Austràlia entra a la Commonwealth.
Abans de seguir, exposaré tres factor que crec que s’han de tenir en compte. El
primer és que les entrevistes amb els patagons tingué lloc el desembre de 1789, i
amb els polinesis el maig de 1793. El temps que passava ajudava als
expedicionaris per enfrontar-se a aquestes convivències, si bé molts d’ells no
navegaven per primer cop per aquests espais geogràfics tan remots. El segon
factor és que la situación de contacte era ben diversa segons si a cadascún dels
llocs ja hi havia arribat d’altres expedicionaris.
Patagonia: 3 trobades amb natius. Ajuden José de la Peña i una india.
Huiliches (Xile): ajuden Teodoro Negrón, sargent que portava allí 11 anys.
Tlingits (Yakutah, Alaska) 17 paraules i 10 xifres
Nutka (Vancouver) el capitá Alberdí 500 paraules de diferents expedicions
Vavau (Polinèsia) van fer servir els vocabularis previs de Cook i del espanyol
Vázquez, 300 paraules.
Austràlia: res.
El tercer factor era la durada de l’encontre. En les sis situacions de què els
parlaré només una, la visita a Botany Bay i Parramata va ser d’un dia (la estada
a Port Jackson va durar un mes).
Les cinc situacions anteriors van durar, 10, 12, 15 dies, o un mes. El temps
passat entre els naturales, sumant-los tots és aproximadament de quatre mesos,
és a dir, 120 dies. El poco temps, la varietat geogràfica de les zones i uns grups
lingüísticament i antropològica heterogenis, no van ajudar a la familiaritat
comunicativa dels europeus amb els naturals.
El meu interès per conèixer la manera d’establir-se la comunicació inicial entre
l’eeuropeu i el natural prové d’una llarga recerca sobre els contactes entre els
castellans i els naturals d’Amèrica al llarg del procés del descobriment (o
trobada), la conquesta i la colonització. He publicat dos llibres sobre aixó, el
1988 i el 1992. La situació era ben diferent. A Amèrica la voluntat de
cristianitzar els naturals era indissoluble del propòsit de fer-los súbdits de la
Corona. En canvi, els tres segles que havien passat no ho havien fet endevades:
la mentalitat era ben bé una altre. Els naturals ja no eren observats com criatures
que haviem de redimir, sinó com rareses de la naturalesa que havíem de
descriure a fi que les coneguessin els contemporanis i els qui ens seguirien. En
el benentés, és clar, de que se’ls podia socialitzar i organitzar en el treball, o
sigui, fer-los treballar a pel nostre benefici, sobretot.
Els expedicionaris van intentar de conèixer la manera de viure, les costums i la
llengua dels homes que vivien allà on ells anàven. El que destaca és la confecció
de vocabularis de les llengües indígenes. No es tracta de que aquells homes del
XVIII escribissin gramàtiques ni altres treballs descriptius. Només van recopilar
llistats de paraules, repertoris lèxics. Els europeus, d’aquelles, ja eren conscients
de què una fauna, una flora, una organització noves, o diferents, acostumaven a
correspondre’s amb una llengua diferent.
La gestualitat va haver de portar gran part del contingut de les paraules quan
aquestes pels uns i pels altres eren inintel.ligibles, i ho eren molt sovint. Aixó
diu una cita triada: “hablaron infinito, pero nada se les pudo comprender. Luego
que finalizaron su algarabía, que duró buen rato, quedaron en silencio,
aguardando al parecer que se les respondiese”. Malaspina és diàfanament clar, el
que li preocupa és “la falta del idioma y de un recto conocimiento de las ideas
sociales de cada uno”. En aquesta època s’acceptava que el pensament es lligava
a la seva manifestació verbal. El darrer vocabulari, el de Vavau, diu a la
introducció: “Si se considera por otra parte que las voces no son otra cosa sino el
signo de las ideas, se percibirá que las costumbres de los hombres deben leerse
en sus propios idiomas.”
Els materials manuscrits que contenen aquests vocabularis pertanyen al fons
bibliogràfic del Museo Naval de Madrid. Els manuscrits que es conserven
s’articulen geogràficament en quatre àrees:
1. Costa meridional d’Amèrica, és a dir, la Patagònia i el sur de Xile.
2. Costa de califòrnia, a la altura de Monterrey
3. Illes del Oceà Pacífic.
4. Costa noroest de Nord-amèrica, que és la més rica en materials
Gràcies a la feina feta pels expedicionaris, disposem avui dia d’informació sobre
alguns dels elements lingüístics que van aparèixer en els intercambis
comunicatius. Entre ells, hi figuren les paraules que descriuen la realitat
quotidiana i immediata, els termes designadors de les relacions de parentiu i de
jerarquia, així com els verbs que fan referència a les accions comunes de cada
dia.
Aixó és el que es troba: parts del cos, denominació d’animals, d’estris de caça i
de pesca, d’objectes de decoració, d’elements relacionats amb la higiene, el
menjar, el vestit, la casa, la navegació, les designacions pels deus o el deu, els
fenòmenos atmosfèrics i tot el relacionat amb la natura… Hi ha elements que
descriuen la quantitat (molt, poc, etc…) i que descriuen l’espai (aprop, lluny,
ahir, demà…).
Des d’un punt de vist pragmàtic, que posa l’atenció a l’ús que es fa de la
llengua, els vocabularis de l’expedició també són molt interessants. Si pensem
en fòrmules de relació social, no n’hi ha que serveixin per saludar-se, però sí que
hi ha formes que els europeus van traduïr per imperatius, com “escolta”, “mira”,
“acostat”, “dona’m”… De la mateixa manera, no hi ha fòrmules d’oferiment
(encare que es va practicar molt l’intercanvi de regals a fi de propiciar actituts
favorables i no beligerants…) i sí hi figuren moltes fòrmules la traducció de les
quals evidència la postura de superioritat dels nou vinguts: “dona’m menjar”,
“regala’m alguna cosa”, “dona’m mes d’aixó”, “seu”, “surt fóra”,..
Són abundants les expressions associades amb la informació; sobre tot les del
tipus “com us dieu?” “qui sou?”
No hi busqueu expressions de sentiments, gustos ni opinions, no hi són: ni
admiració, ni entusiasme, ni ràbia. Tampoc pessimisme, por, dolor,
arrepentiment, dubte, inseguretat.
Hores d’ara ja estic bastant conveçuda de que no són, aquestes llistes de
vocabularis, conjunts de paraules de les llengües indígenes recollides per un
prurit d’investigació filològica. Era una de les fites científiques de tota expedició
del XVIII: disposar d’instruments de comunicació que féssin més fàcil la
recopilació d’informació de tot tipus. Queda clar que aquests rudimentaris
diccionaris servien als expedicionaris per saber com dirigir-se al home del pais
en la seva llengua. Les dades que n’obtenien feien relació al comerç, al transport
marítim, a l’antropologia.
Tornem a centrar-nos en Austràlia (el mal temps havia allunyat els
expedicionaris de Nova Zelanda). Van arribar a Port Jackson l’11 de març de
1793 i s’hi van quedar fins l’11 d’abril. Recordem que el 1770 James Cook
havia recorregut les costes d’Austràlia i també l’expedicionari francés La
Perouse havia estat a Sydney el gener de 1788. Feia poc que s’havia establert la
colònia de convictes. Ravenet va tenir ocasió de pintar els naturals i l’expedició
a Botany Bay y a Parramata va permetre els espanyols de fer-se una idea, per bé
que entre ells i els naturals no hi va haver comunicació.
Dades
1512, arribada dels portuguesos a les illes Moluques.1513, Vasco Núñez de Balboa veu l’Oceà Pacífic, per l’istme de Panamà.1516-1976, Timor, colònia de Portugal.El viatge de Magallanes i Elcano (1519-1522), la primera volta al món.Francis Drake (1541-1596).1543, arribada a les Illes Filipines.1565, la tornada de Andrés de Urdaneta, establiment de la ruta més breu(serà la ruta del paral.lel 42º, que farà servir El Galeón de Manila, des del port d’Acapulco, durant més de 250 anys).Abel Tasman (1603-1659) descobreix Tasmània (terra de Van Diemen) i Nova Zelanda el 1642. 1644 Tasman recorre la costa del nord d’Austràlia. Inici de l’ús del nom Nova Holanda.1605-1606 Els navegants Quirós, Mendaña i Váez de Torres naveguen pel Pacífic sud; descobriment del Estret de Torres, entre Nova Guinea i Austràlia. Es descobreixen les Noves Hèbrides, que es diràn Austrialia del Espíritu Santo.1688 William Dampier arriba al nord-est de Nova Holanda.1700 Dampier recorre la costa occidental de Nova Holanda.Jean Jacques Rousseau (1712-1778).Louis Antoine Bougainville (1729-1811)Bernardin de Saint-Pierre (1737-1814), autor de Paul et Virginie.Jean Jacques Rousseau, Discours sur l’origine de la inegalité parmi les hommes (1754).Els viatges de James Cook (entre 1768 i 1779). En el primer (1768-1771) dona la volta a les dues illes de Nova Zelanda (des de Tahití), s’apropa a Austràlia (a Sydney el 28 d’abril de 1770), puja per la costa de Queensland, passa per l’estret de Torres entre Austràlia i Nova Guinea, i es dirigeix a Java (Batàvia).Segon viatge (1772-1775); tercer viatge (1776-1779). Joseph Banks (1743-1820), fundador de Kew Gardens a Londres.Charles Darwin (1809-1882 ), naturalista, va fer un viatge del qual tenim el relat A naturalist’voyage round the world in H.M.S. Beagle.Fray Rosendo Salvador (1814-1900), fundador en 1846 de la Misión de Nueva Nursia.
Creació a Europa de nombrosos Jardins Botànics, Gabinets d’ Història Natural, Acadèmies de Ciències…
Casals Catalans Casal Català a Vancouver (British Columbia) Pere d’Alberní, capità de la Companyia de Voluntaris de Catalunya (segleXVIII). Casal Català a Melbourne (Austràlia)
Els noms d’AustràliaTerra Australis Ophir la Austrialia del Espíritu Santo (1606)New Holland
El descobriment d‘AustràliaPer portuguesos, espanyols i holandesos; per xinesos i malais…Kenneth Gordon McIntyre, La descubierta secreta de AustraliaRobert Langdon, La carabela perdida
Associacions, Centres, Museus, Arxius…Archivo de Indias (Sevilla)Archivo Histórico Nacional (Madrid)Museo Naval (Madrid)Asociación Española de Estudios del Pacífico (AEEP), fundada l’any 1988.Centro di “Studi Malaspiniani” Alessandro Malaspina (Mulazzo, Itàlia) Dir. Dario Manfredi.
El diari de l’expedicióAlejandro Malaspina, Viaje científico y político a la América Meridional a las costas del mar Pacífico y a las islas Marianas y Filipinas, verificado en los años de 1789,90,91,92,93 y 94… (edició de Msrcedes Palau, Aránzazu Zabala y Blanca Sáiz), Ediciones El Museo Universal, Madrid, 1984.
Alejandro Malaspina, En busca del paso del Pacífico, Historia 16, Madrid, 1990.
BibliografiaEstudis, recopilacions de textos, …Emma Martinell Gifre, “La comunicación con los naturales en la expedición Malaspina: la conciencia lingüística a finales del siglo XVIII”, en Martinell Gifre, E. y Mar Cruz Piñol (eds.), La conciencia lingüística en Europa. Testimonios de situaciones de convivencia de lenguas (ss. XII-XVIII), PPU, Barcelona, 1996, pp. 276-289.
La expedición Malaspina (1789-1794), Lunwerg Editores, Barcelona, 5 tomos (1987-1993).
Martín Fernández de Navarrete, Colección de viajes y descubrimientos que hicieron por mar los españoles desde finales del siglo XV, Madrid, 1829-1859. En Biblioteca de Autores Españoles (BAE), tomo LXXVI, Editorial Atlas, Madrid, 1964.
Carlos M. Fernández-Shaw, España y Australia. Cinco Siglos de Historia, Ministerio de Asuntos Exteriores, Dirección General de Relaciones Culturales y Científicas, Madrid, 2000.
Gaspar Gómez de la Serna, Los viajeros de la Ilustración, Alianza Editorial, Madrid, 1974.
Brett Hilder, El viaje de Torres (edició de Francisco Utray), Ministerio de Asuntos Exteriores,Madrid, 1990.
Amancio Landín Carrasco, Islario español del Pacífico, Ediciones de Cultura Hispánica, Madrid, 1984.
Carlos Prieto, El Océano Pacífico: navegantes españoles del siglo XVI, Alianza Editorial, Madrid, 1984 (2.ª ed.).
Blanca Sáiz, Bibliografía sobre Alejandro Malaspina, Ediciones El Museo Universal, Madrid, 1993.
Antonio Soler Pascual, La aventura de Malaspina. La gran expedición científica del siglo XVIII por las costas de América, las Filipinas y las islas del Pacifico, Ediciones B, 1999.
José de la Sota Ríus, Tras las huellas de Malaspina, RTVE-Lunwerg S.A., Barcelona, 1994.
TVE va passar una sèrie de 6 episodis sobre la navegació de Malaspina
La llenguaLorenzo Hervás y Panduro, Catálogo de las lenguas de las naciones conocidas, y numeración, división y clases de éstas según la diversidad de sus idiomas y dialectos (1784, edición italiana; 1800, edición española).
Nove.les
Andreu Martí, L’amic Malaspina, Columna Edicions, S.A., Barcelona, 1995.Montserrat Clarós, La biblioteca del capitán, De Librum Tremens, 2014.
Robert Graves, Las islas de las imprudencias (The Isles of Unwisdom, 1952), Edhasa, Barcelona, 2.ª reimpresión, 1989.
Viajes a Australia
Buce Chatwin, The Songlines, 1986Jorge Carrión, Australia. Un viaje, Berenice, 2008.Gabi Martínez, En la barrera, Altaïr, 2012
Ciencia-ficción
Onofre Parés, L’illa del gran experiment (reportatges de l’any 2000)
Onofre Pagés (Manresa, 1891- Vilafranca del Penedès, 1976) escriu aquesta novel.la futurista i de ciència-ficció publicada l’any 1927: el 1950 els idealistes del món se’n van a Austràlia, hi funden la seva societat alternativa, i l’any 2000 surt una expedició a veure què han fet.