Any VIII. —Núm. 376 Barcelona, 16 de març de 1929 Preu: 10 cèntims

SUPLEMENT IL • LUST12AT D' «EN PATUFET >

Un encàrrec complert

^tYr j

Ja que us arribareu fins al f apú. :^o oblida l'encàrrec i un cop allà Un ruixat molt complert l'acómpa-

m'agradaria que em portessis un pinet cuità a adquirir un d'aquells arbrets nyà fins al vaixell.

—li varen dir. tan curiosos.

1 1- - ___

Q o^^^ U VcS u ^

o

Es veu que aquella regada va fer Durant la travessia, que durà alguns 1, un jorn, en el port de tsarceiona.

molt bé a la planta, car el mariner mesos, el pi anà desenrotllant-se, tant, una grua descarregà un formós arbre.

remarcà que havia crescut qui-sap -lo. que fou necessari canviar -lo de test và-ries vegades.

////ull

L'obligat mariner llogà un camió per vivia en un poblet llunyà, i pel carns més gran que tot el poble que l'havia

a portar l'encàrrec al seu amic, el qual rebé molt belles solellades. d'estatjar. Les despeses de transport,

Quan arribà al •seu destí era un pi per si no fos prou, foren ruïnoses.

82

VIROLET

:: El fill de la carbassera i el cirerer ::1J,

Test de J. FECIT

Dibuixos d'en ,MIRET

1pi

mare i a veure com estava... però jacomprengué que en aquella hora no eldeixarien entrar. En aquestes cavila.cions estava quan se li apropà un se-nyor elegantment vestit, de força edati d'aspecte poc amable, però com mol-tes vegades, aquella, l'apariència enga-nyava. Aquell senyor d'aspecte ferreny

era un boníssim cavaller. S'apropà alnoi -i va dir-li: —Jo era al quarteret

dquan t'han dut detingut i he sentit queeclaraves ésser fill del poble de Ter-

rossos Vermells... Per això t'he secuit.¿Efectivament ets de Terrossosmells? —Sí senyor, respongué esveraten Segimon. —¿De quina casa ets?

preguntà interessat el vellet. —Pcr mo-tiu en diuen a cá'n Pau Calçasses, pe-rò el pare va morir. I el noi anà con-tant tal cona l'havia sentit contar a samare aquella història que els lectorsja coneixen. El vellet, tot enternit, ani-mà el xicotet, prometent-li vetllar perell. Ara anirien a casa seva i 1'endem<<

veurien la seva mare a l'hospital. Pu-jaren a un taxi i aquest, després d'en-focar la Ronda i sortir al Passeig deGràcia, s'enfilà Barcelona amunt finsa prop dels Josepets. En sentir la fres-sa de l'auto j'a sortí una criada a obrir

-los. La casa, per bé que ben arregladai còmoda, no era luxosa, però a en Se-

nyor Túria havia exercit de metgemolts anys al poble de Terrossos Ver-mells i sempre li havia quedat unagran simpatia per tot quant s'hi rela-cionava. No així la seva filla, la qualavorria tot allò que tenia que veure deprop o de lluny amb aquell poble, alqual atribuïa la pega d'haver-se que-

gimon li va fer l'efecte d'un veritablepalau, acostumat a les habitacions decasa el seu oncle i de casa el Cali-quenyo. L'arribada d'aquell desarrapatvailet va semblar no produir gran en-tusiasme a la casa. Una senyora demitjana edat, de caràcter agre, filla delvellet, i amb ell, únics habitants de

3 ` /

' n1^

,fia- ' /

dat per vestir Sants. Per això, mentreel senyor Túria assegurava que en Se-gimon era un excellent xicot, víctimade l'ambient en qué havia caigut, lafilla opinava que era un pillet astutque procurava explotar la bona fe delseu protector i que no trigaria a donarmostra del seu veritable mal instint.Pare i filla acabaren disgustant-se, pe-

la casa servits per una cambrera i unacuinera, va declarar sense embuts queli feia molt poca gràcia veure aquellpillet a casa. Però el senyor Túria, queaixí s'anomenava •el vellet, va defen-sar-lo incondicionalment. ¿Qui era elsenyor Túria? ¿Per què s'interessavaper aquell vailet? Senzillament; el se-

/4,

ro a la ti el senyor l úria imposà laseva autoritat i s'hagué de fer el queell manava. Bàrbara, que així s'ano-menava la filla, acompanyà al pis su-perior al vailet, proporcionant-li lamanera de rentar-se i un senzill ves-tit, que era d'un nebodet, que passava

(Seguirà.)

rl RI

VIROLET 83

Dibuixos d'en CORNET Por en GUILLEM D'OLORÓ

Les invencions que han arribat a em-pescar-se els contrabandistes de vi i li-cors als Estats Humits de la Llei Ei-xuta no tenen fi ni compte. Ja saptothom els primitius trucs d'omplird'alcohol plomes estilográfiqucs, llau-

Però també li descobriren aquest pro-cediment.

Melesem Pescototes no es dóna fà--cilment. Com que té molt bones rela-cions entre els constructors de vaixellsperquè els ha còmprat moltes canoes

nes de conserves, ampolles de medici-na o talons alts de sabates de senyo-ra... Però aquests trucs ja fa temps queels coneixen els duaners i no fan l'e-fecte.

Recentment, un dels contrabandistes

ràpides per passar frau i fugir delscreuers, acaba de saber que els dua-ners han encarregat un canoner ambcalderes d'alta pressió i turbines de va-por per córrer més que ningú. De se-

més famosos, un grec anomenat Me-lesem Pescototes va entrar una consi-derable partida de conyac pel medi debuidar ous de gallina, omplir les clos

-ques ami) el líquid preciós i fer-lespassar com a «ous de Mazagán».

guida es posa d'acord amb el directorde la drassana i queden en què ell se-rà l'encarregat d'entregar el nou vai-xell a les autoritats. .

El vaixell arriba al moll conduït per111elesem Pescototes, però no camina

Q

amb les pròpies calderes, sinó que varemolcat per una llanxa a motor. —Esper no estrenar les turbines fins queels enginyers oficials les revisin—ex-plica Melesem Pescototes.

Les autoritats duaneres resten enci-

sades de la bellesa del nou vaixell, dó-nen una propina a Melesem Pescototesi se'n van dient que l'endemà vindranamb l'enginyer per provar les màqui-nes.

I a la nit, per medi d'un llarg tubde goma, Melesem Pescototes traslladaa uns camions plens de bocois, el co-nyac, el whisky i la ginebra que haviaemmagatzemat a les calderes del nouvaporet duaner, per entrar-los de frau!

84 VIROLET

La cacera del bitlleto ^

^ 5

" ^^ssu^ ^^¡s

El senyor Batllòria està tot esverat perquè un lladregot Amb la velocitat de la fugida al pispa li cau el bitllet,li acaba de robar un bitllet de mil pessetes, i el seu amic i en Rafeques, en veure-ho, diu: —No s'amoïni; ja ésRafeques pensa la manera d'agafar -lo.nostre.

I/ï!

Lliga a la cua d'un gos un pinzell empastifat de goma' Quan veu que és darrera del bitllet li ensenya un os i,i el fa passar pel forat de la tanca.

està clar, el gos comença a remenar la cua i s'enganxa elpinzell amb el bitllet.

Una vegada _aconseguit ço que ell volia, crida el cá i el senyor Batllòria el felicita per la bona pensadaper donar -li l'os...que ha tingut.

VIROLET 85

TORNANT LA PILOTA

D'un cop de pedra, en Peretxafa a un senyor el bolet.

Tot rient d'aquell bell jocdemana a un carboner foc.

L'altre prepara amb llestesauna capsa de sorpresa.

i ^ 1= •1,óJt'^

Veient-se tan mal paraten Peret s'ha enrabiat.

Que així que s'ha disparaten Pere ha carbonitzat.

Com que el carboner no callaencar dura la baralla.

86 VIROLET

La muntanya tossuda iii

Per poder comunicardos països estrangersuns eminents enginyersun tíutel vau projectar.

Altre 'cop els enginyerscomençaren la feinadaque tornà a estar acabadanou o deu mesos després.

El forat fou començatamb tanta empenta i dalerque ans de pass! un any sencerja el tenien acabat.

De nou la muntanya crida:—No vull pas que em travesseu!i sobre el túnel s'asseuamb sorollosa embranzida.

Mes la muntanya orgullosad'aquell afront enujadaenfonsà la foradadaamb ensulciada espantosa.

Molestats els enginyersrumien quina en faran.La muntanya venceranper més que costi diners.

Un d'ells llavors s'ha adonatqué a cop d'esfondrar -se tantal cim, una esquerda granla muntanya ha seccionat.

—No fem més túnels, senyors.El tren passarà per dalt,puix hi ha un pas naturalque ens estalvia foscors.

I aquell orgullós turóque túnels no suportavasofrí el tren que el travessavaper damunt, que és ben pitjo. -

DEMANANT AUGMENT DE SOU

—Dispensi, senyor Esteve, fa vint anys que treballo a casa seva...—Ja està dispensat!

(De The Passing Slrow.)

VIROLET

87

Illllllllllllllllllllllillllll IIIIIIIIIIIIIIIIIIII La caixa de núvia Illllllllillllllilll1

IIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIII

MnI llamp ! Tants anys de fer-li la gara-fiara i de suportar les

seves impertinències i ara re-sulta que no tenia ni un xavo!—ex-clamà en Rafeques entrant a casa d'unarevolada, de retorn de cá'l notari, onhavia anat a escoltar la lectura del tes-tament de l'oncle Se-imon.

El matrimoni Rafeques feia tempsque esperava heretar d'aquest vell per-sonatge, un oncle xaruc i reganyós quehavia tornat d'Amèrica aparentmentric, però en realitat més pelat que unarata i abusant del seu. caràcter d'ame-ricano per obtenir crèdit i atencionsarreu.

—Però ¿és • de debò?—féu la mulleresverada—¿de- debò no ha deixat res,res ?

—Res sinó els mobles i encaras'hauran de subhastar per pagar unacolla de deutes que ha deixat en l'aire.Els creditors eren a cá'l notari i handit que encara hi perdrien diners. No-més han deixat per nosaltres una cai-xa de núvia corcada, perquè no s'hanvist en cor de treure'n cap diner. jol'he acceptada perquè potser algun an-tiquari la voldrà. Almenys en tragués-sim una vintena de duros!

—Quan els creditors no l'han vol-guda, bona deu estar! No sé per quèhas de dur noses a casa!

—Ja està fet, ara. Mira, ja la duen.En efecte, un carro acabava de pa-

rar davant la caseta dels Rafeques iuns camàlics descarregaven la feixugacaixa, polsosa, corcada i feta una ruï-na.

La senyora Rafeques es tornava xim-ple cercañt lloc on posar aquell trasto.En un recó feia nosa, en l'altre bar-rava el pas, més enllà era una amena-ça d'ensopegades.

Per fi decidiren collocar-la al costatde la cuina, en un recó fosc on no esveuria gaire.

Al mateix dia, el «Ciero» ja duial'anunci: «Es ven caixa de núvia, se-gle xviri, preciosa relíquia històrica,carrer Dedalt, núm. 324:»

Passaren dies i no es presentava capcomprador. Ja duien gastats més dedeu duros en anuncis i la caixa seguiaallà, ocupant lloc, recollint pols i cor-cant-se.

Per fi un dia, mentre el senyor Ra-feques era a treballar i la senyora es-tava fent el dinar, trucaren a la portai oberta aquesta entrà un senyor decerta edat:, vestit amb gran correcció id'aspecte bondadós i simpàtic.

—¿Es aquí que tenen una caixa denúvia per vendre?

—Sí, senyor. ¿La vol veure? Faciel favor de passar. Encendré un llumperquè és un xic fosc. Es aquí.

El senyor es mirà el vell moble ambcuriositat i amb aire d'intelligent encoses velles.

—M'agrada—digué després d'haver-la inspeccionat per fora i per dins. Si

me la cedeix per cinquanta duros, ésmeya.

Cinquanta duros! La senyora Rafe-ques creia somniar. Ella que hauria es-tat contenta si se li haguessin endut eltrasto odiós, de franc, trobar -se amb

cinquanta duros ploguts del cel! Quinasort!.

—Es un gros sacrifici per nosaltresdesprendre'ns d'aquest record de famí-lia—féu dissimulant l'alegria—. Peròles casetes d'ara són tan petites que nohi caben mobles sobrers. Amb això side debò li plau...

—Fet el tracte! Duc un xic de pres-sa. Aquí té els cinquanta. duros.

El compradòr posà cinc bitllets dedeu a les mans de la senyora Rafequesi prosseguí:

—Demà al matí faré veíiir un camà-lic a cercar-la. Valdrà més que la tan-quem amb clau, perquè la tapa noballi.

—Esperi's un moment, que li duréla clau.

La senyora Rafeques sortí un mo-ment de la cuina i retornà al cap depoc ami) una• feixuga clau de ferro molttreballada. El senyor tancà la caixa, esficà la clau a la butxaca i repetint que1'endémà passarien els camàlics, es re-tirà.

Quan el senyor Rafeques tornà a ca-sa es trobà amb l'agradosa sorpresa dela venda del moble per un preu que nohaurien pogut sospitar.

Però l'endemà no vingué ningú a re-collir la caixa.

Ni l'endemà passat, ni l'altre.r així passaren tres i quatre setma-

nes. Els cinquanta duros ja: eren gas-tats i la caixa encara era allà.

—Ara em fa més nosa que abans—rondinava la senyora Rafeques.—Qhan

era oberta hi podia posar draps i pa-pers per vendre!

—Tu en tens la culpa—li deia el seumarit. Per què no li demanaves l'a-dreça! Ara no ens ho podrem treuremai del damunt, perquè no és nostre.

Alguns dies més tard, la senyora Ra-feques estava provant un fogó de pe-troli d'aquests que ara s'istilen i quan

més distreta estava se n'alçà una granflamarada que aviat prengué en el marcde la porta. La dona sortí cridant iels veïns corregueren a ajudar-la. En-tre tots apagaren el foc, però la se-nyora Rafeques veié amb consternacióque la caixa estava tota cremada d'uncostat. Què diria ara el setr amo si lareclamava !

Quan arribà el senyor, entre tots dosexaminaren el desperfecte. El foc ha-via fet un forat al moble que s'hi po-dia ficar la mà. Tot mirant, el senvorRafeques creié veure quelcom que lluïai palpant pel forat carbonitzat trobàdins la caixa. un enfilall de cosetes du-res i punxegudes que tret a- la Ilumresultà un collaret de diamants enor-mes que lluïen amb esclat.

—I ara! ¿D'on ha sortit això? Nohi havia pas res a la caixa abans detancar-la.

—Mira, noia, ¿saps què? ho durema la Delegació. Jo no vull compromi-sos.

A la Delegació, després de consultaralguns papers els notificaren que allòera el collar de la duquessa de Roca-flor que havia desaparegut feia algu-nes setmanes.

La senyora Rafeques explicà la his-tòria de la caixa i del comprador.

—No hi ha dubte que aquest era ellladre—féu el delegat—. Per amagarel botí i tenir -lo segur algun tempsaprofità l'ocasió de Ya seva caixa denúvia. Ara poden anar a casa la du-quessa i es posen d'acord per la qües-tió del premi.

—¿El premi?—féu el senyor Rafe-ques—¿quin premi?

—El premi de dos mil duros que laduquessa oferí pel retorn del seu co-llar.

Els esposos Rafeques amb un xicmés es desmaien. Per fi havien tretprofit de l'herència de l'oncle!

keaacció , Administració: Cardenal Casañas. 4 Impremta: Carrer de Muntaner, 24, interior.

88 VIROLET

Noves aventures d'en Ball 1 en BalagaDintre un rèptil afamatd'incògnit Izan viatjat.

—Ara anem pels cocodrils —Potser ja estaran a punt... Però quin un! En Balagaque hi farem diners a mils. Oh! només en queda un! així que el veu ja s'amaga.

Tots els altres s'ha menjat —¿Què en farem d'aquesta fera Telefonen al Museu:i s'ha fet desmesurat. de boca de calaixera? -Es vostre si us. l'emporteu!

fn P/xí1dL+'^ ) o

hb h,, tin

o

ífålII.

1

Com que massa van trigarse'ls menjà a ells i el bestiar

¿Què tindrà aquest cocodrilque plora de fil a fil?

Dalt uu carro Den lligatcap al Parc l'han traslladat.