LLIBRE DE LES BSTIES LLIBRE DE LES BSTIES

Raimon Llull Raimon Llull

1 - DE L'ELECCI DE REINARRADOR:

En una bella plana per on passava una bella aigua estaven gran res de besties selvatges qui volienelegir rei. Acord fo pres per la major part que l lle fos rei; ms lo bou contrastava molt fortment aaquella elecci, i digu estes paraules:

Bou:

--Senyors, a noblesa de rei se conv bellesa de persona, i que sia gran i humil, i que no d damnatgea ses gents. Lo lle no es gran bestia, ni es bestia que visca d'herba, ans menja les besties. Lo lle haparaula i veu que fa estremir de por tots nosaltres con crida, ms per mon consell vosaltres elegireulo cavall a rei; car lo cavall es gran bestia i bella i humil; lo cavall es bestia lleugera, i no hasemblant ergulls i no menja carn.

NARRADOR:

Molt plagu al cervo, i al cabirol, i al molt, i a totes les altres besties que viuen d'herbes, que lbou deia; ms na Renart feu adenana de parlar davant tots, i digu estes paraules:

renard:

--Senyors, con Du cre lo mn, no l cre per intenci que hom fos conegut ni amat, ans ho fu per que ell fos amat i conegut per hom; i, segons aital intenci, Du volgu que hom fos servit perles besties, ja sia que hom viva de carn i d'herbes. I vosaltres, senyors, no deveu esguardar al'intenci del bou, qui desfama l lle per car menja carn; ans deveu seguir la regla i l'ordenanaque Du ha donada i posada en les criatures.

NARRADOR:

De l'altra part alleg l bou ab sos companyons contra les paraules de na Renart, i digu que per com ell deia que l cavall fos rei, car lo cavall menja herba, apar que ell i sos companyons haguessenvera intenci a l'elecci de rei; car si falsa intenci hi havien, no dirien que l cavall, qui menjal'herba que ells mengen, fos rei, ni ells no devien creure na Renart de l'elecci del rei; car na Renartms vol i ama que l lle sia rei, per com viu de les romanalles que romanen al lle con ha menjaten la caa que ha presa, que no fa per la noblesa del lle.

Tantes de paraules hagu de l'una part i de l'altra, que tota la cort se torb, i l'elecci fo empatxada; il'ors i el lleopart i l'ona, qui havien esperana que fossen elets a rei, digueren que la cort s'allongastro a altre temps que haguessen determinat qual bestia es pus digna d'esser rei. Na Renart coneguque l'ors i el lleopart i l'ona allongaven l'elecci per car cascun havia esperana d'esser rei, idigu en presencia de tots estes paraules:

RENARD:

--En una esglesia catedral se feia elecci, i era contrast en aquell capitol de l'elecci del bisbe, carlos uns canonges volien que fos bisbe l sagrist d'aquella esglesia, lo qual era hom molt savi delletres, i de virtuts era abunds. L'ardiaca cuidava esser elet a bisbe, i lo cabiscol altre tal, icontrastaven a l'elecci del sagrist, i consentien que fos bisbe un canonge simple qui era bell depersona i no havia neguna ciencia. Aquell canonge era flac de persona i era molt luxuris. Molt semeravell tot lo capitol de que l'ardiaca i lo cabiscol deien; i en aquell capitol havia un canonge

qui digu estes paraules : Si l lle es rei, i l'ors i l'ona i lo lleopart han contrastat a la sua elecci,tots temps seran en malvolena del rei; i si l cavall es rei, i lo lle fa negun falliment contra l rei,com ne podr pendre venjana l cavall, qui no es tant fort bestia com es lo lle?

NARRADOR:

Quan l'ors i l'ona i lo lleopart hagueren oit l'eximpli que na Renart havia dit, temeren fortment lolle, i consentiren en l'elecci, i volgueren que l lle fos rei. Per la fora de l'ors i de les altresbesties qui mengen carn, malgrat de les besties qui mengen herba, fo elet lo lle a esser rei; lo quallle don llicencia a totes les besties qui mengen i viuen de carn, que menjassen i visquessen de lesbesties qui mengen herba.

Esdevenc-se un jorn que l rei estava en parlament i tractava de l'ordonament de sa cort. Tot aquelldia, tro pres de la nit, estigueren en parlament lo rei i sos barons, que no hagueren menjat ni begut; icon hagueren tingut parlament, lo lle i sos companyons hagueren fam, i demanaren al llop i a naRenart qu podrien menjar; i ells respongueren i digueren que tart era com poguessen percassarvianda; mas que pres d'aquell lloc havia un vedell fill del bou i un poll fill del cavall, de quepodrien menjar abundosament. Lo lle trams en aquell lloc, i fu venir lo vedell i lo poll, imenjaren-los. Molt fo irat lo bou de la mort de son fill, i s s fo lo cavall, i ensems vingueren-sen al'hom, per tal que l servissen i que ls venjas del falliment que llur senyor havia fet contra ells. Quanlo bou i lo cavall se foren presentats a l'hom per servir, l'hom cavalc en lo cavall i fu arar lo bou.

Un jorn s'esdevenc que l cavall i el bou s'encontraren, i cascun deman a l'altre de son estament. Locavall digu que molt era treballat en servir son senyor, car tot jorn lo cavalcava i l feia crreramunt i avall, i de jorn i de nits estava pres. Molt desir l cavall que fos eixit de la servitut de sonsenyor, i tornaria volenters a esser sotms al lle; mas per car lo lle menja carn, i car hagualguna veu a esser elet a rei, dubt que tornas en la terra en la qual lo lle regnava, i am ms esseren treball sots senyoria d'hom, qui no menja carn de cavall, que en para de lle, qui menja carn decavall. Quan lo cavall hagu recontat son estament al bou, lo bou digu al cavall que ell era en grantreball, tot jorn, d'arar; i del blat que la terra que ell arava llevava, no li deixava son senyor menjar;ans convenia que quan era eixit i hujat de l'arada, que anas pasturar les herbes que havienpasturades les ovelles i les cabres dementre que ell arava. Molt fortment se clam l bou de sonsenyor, i el cavall l'aconhortava aitant com podia.

Dementre que en aixi l bou i lo cavall parlaven, un carnicer vingu guardar lo bou si era gras, car losenyor del bou lo li havia tret venal; perqu l bou digu al cavall que son senyor lo volia vendre, i lovolia fer occiure i menjar als homens. Lo cavall digu que mal guaard li retia del servei que fet lihavia. Llongament ploraren lo cavall i el bou, i lo cavall consell al bou que fugs i que s'entornas asa terra, car ms li valia estar en perill de mort en reps, entre sos parents, que en treball i ab senyordesconeixent.

2 - DEL CONSELL DEL REI

NARRADOR:

Quan lo lle fo elegit a rei, ell fu un bell serm davant tot son poble, i digu aquestes paraules:

LLE:

--Senyors : volentat es estada de vosaltres que jo sia rei. Tots sabeu que ofici de rei es molt perills ies de gran treball. Perills es, car per los pecats del rei s'esdev moltes vegades que Du tramet enterra fam i malalties i guerres i morts; i a mateix fa per pecats del poble. I per a es a reiperillosa cosa regnar, i son regnar es cosa perillosa a tot son poble. I com sia gran treball a reigovernar s mateix i son poble, per us prec tots ensems que m donau consellers qui m'ajuden iqui m consellen en tal manera, que sia salvament de mi i de mon poble. Aquells consellers que mdareu prec-vos que sien homens savis i lleals, i tals que sien dignes d'esser consellers i d'estar enpara de rei.

NARRADOR:

A tots los barons i al poble d'aquella cort, plagueren les paraules que havia dites lo rei, i tots setingueren per b avinguts en l'elecci del rei. Acort fo pres que l'ors i lo lleopart i l'ona i la serp i lollop fossen consellers del rei. Tots aquests, en presencia de la cort, juraren com al rei donassen llealconsell en tot que poguessen; ms molt desplagu a na Renart com no l'havien elegida a esserconseller del rei; i en presencia de la cort digu estes paraules:

renard:

-- Segons que s troba escrit en l'Evangeli, Jesucrist, qui es rei del cel i de la terra, volgu haveramistat i companyia en est mn d'homens simples i humils; i per a aleg ls apostols, qui erenhomes simples i pobres, a significana que en la sua virtut los exalas, i que ells ne fossen mshumils; perqu, en esmena de tots vosaltres, jo dic que a mi seria semblant que l rei degus haver enson consell besties simples i humils, per que no s'ergullessen per poder ni per llinatge, i que ab lorei no se volguessen igualar, i que a les besties simples i que viuen d'herba fos eximpli d'esperana id'humilitat.

NARRADOR:

A l'orifany i al senglar i al bc i al molt i a les altres besties que viuen d'herba, paregu bo quedeia na Renart; i tots aquests consellaren al rei que na Renart, que era ben parlant i havia gransaviesa, fos del consell del rei. I d'altra part na Renart consell i tingu per bo que l'orifany i elsenglar i el bc i el molt fossen del consell del rei aix mateix. En gran consir foren l'ors i ellleopart i l'ona, quan oiren que na Renart fos del consell del rei, car gran por hagueren que naRenart, ab sa parleria i maestria, no ls fes venir en ira del rei, i majorment com na Renart hagusms aconsellada l'elecci del rei que neguna altra bestia.

lleopart:

-- Senyor, -- digu l lleopart al rei, -- en vostra cort es lo gall, qui es bell de persona i es savi, i sabesser senyor de moltes gallines. Aquell canta en l'alba molt clarament i bellament; perqu moltmellor se conv que ell sia de vostre consell que na Renart.

NARRADOR:

L'orifany digu que bo era que l gall fos del consell del rei, per que li donas eximpli com degusregir i sotsmetre a s la reina, i per que l despertas en l'alba i que pregas Du. I na Renart erabona a esser conseller del rei, per car es savia bestia i sab moltes coses.

Lo lleopart digu que no s conv en consell de rei esser dues persones qui per natura sien enmalvolena, car, per la mala volentat que s'han, sen podria torbar lo consell del rei.

De l'altra part parl na Renart i digu que al consell del rei tanyia que hi fossen belles besties igrans, aix com l'orifany i el senglar i el bc i el molt i el cervo, car en presencia de rei se convbellesa de persona.

En volentat fo del rei que na Renart i sos companyons fossen de sa cort i de son consell, i fra fet;mas lo lleopart digu al rei secretament estes paraules:

LLEOPART:

-- Senyor, un comte havia guerra ab un rei; i car lo comte no era tant poders com lo rei, ajudava-sab maestria de la guerra de rei, a es a saber, que aquell comte secretament don grans dons al'escriv del rei, per tal que li fes saber tots los ardits i ls actes que l rei faria en sa guerra contra lcomte. I per a aquell escriv empatxava l poder del rei, que no podia venir a fi de la guerra delcomte.

NARRADOR:

Con lo lleopart hagu finides ses paraules, i l lle hagu entesa la semblana, ell digu que l gall fosde sa cort, i no volgu que na Renart fos de sa cort, per que no fes a saber a l'orifany ni a lesaltres besties qui vivien d'herba l'ardit del rei ni de sos companyons qui menjaven carn.

3 - DE LA TRAICI QUE NA RENART TRACT DEL REI

NARRADOR:

Molt desplagu a na Renart i a sos companyons com no foren del consell del rei; i en aquell punt naRenart conceb en son coratge traici, i desitj la mort del rei. I digu a l'orifany aquestes paraules:

RENARD:

-- D'aqu avant gran enamistat ser entre les besties qui mengen carn i les besties qui mengen herba;car lo rei i sos consellers mengen carn, i vosaltres no haveu en son consell neguna bestia qui sia devostra natura, ni que vostre dret mantenga.

NARRADOR:

L'orifany respongu i digu que en la serp i en lo gall havia esperana que raonassen son dret en lacort del rei, car eren besties que no vivien de carn. Respongu na Renart i digu:

renard:

-- En una terra s'esdevenc que un cristi havia un esclau sarra en qui molt se fiava i al qual feiamolts de plaers; i el sarra per car era a ell contrari per llig, no li podia portar bona volentat, ansconsiderava tots jorns com l'aucis. I per a, senyor n'orifany, -- digu na Renart, -- tant sn la serpi el gall d'estrany llinatge a vs i a vostres companyons, que jatsia que no mengen carn, per tota no us hi fieu, ans creeu per cert que consentiran en tot a que sia damnatge de vs i de vostrescompanyons.

NARRADOR:

En gran consir entr l'orifany per les paraules que na Renart li havia dites, i consider llongament enlo damnatge que li podia venir a ell i a sos companyons per l'elecci del rei que havien fet i per sosconsellers. Dementre que l'orifany en aix considerava, na Renart li digu que no hagus temor delrei ni de sos companyons; car si ell volia esser rei, ella tractaria perqu podria esser rei.

Mas l'orifany dubt en na Renart que no lo tras, car per natura ms devia amar les besties que viuende carn que les besties que viuen d'herba, i digu a na Renart estes paraules:

ORIFANY:

-- En una terra s'esdevenc que un mil portava una rata, i un ermit preg Du que aquella ratacaigus en sa falda. Per les oracions del sant hom, Du fu caure aquella rata en la falda d'aquellermit, lo qual preg Du que n fes una bella donzella. Du exaus los precs de l'ermit, i fu de larata una donzella. Bella filla, -- digu l'ermit, -- vs voleu el sol per marit? Senyor, no, -- diguella, -- car al sol tolen els nuvols sa claretat. I l'ermit li deman si volia per marit la lluna, i elladigu que la lluna no havia sa claror per s mateixa, ans l'havia pel sol. Bella filla, -- digu l'ermit,-- voleu vs per marit lo nuvol? Respongu que no, car lo vent menava ls nuvols all on se volia.La donzella no volgu l vent per marit, per car les montanyes l'empatxaven a son moviment; nivolgu les montanyes, per car los homens les foradaven; ni volgu hom per marit, per caraucea les rates. A la fi la donzella preg l'ermit que pregus Du que tornas rata, en aix com erad'abans, i que li donas per marit un bell rat.

NARRADOR:

Con na Renart hagu oit l'eximpli, conegu que l'orifany hagu sospita en ella i tem que no ladescobrs; i diguera volenters al senglar que fos rei, en aix com ho havia dit a l'orifany. Mas per talque molts no sabessen son coratge, volgu tractar a totes passades que l'orifany fos rei, i diguaquestes paraules:

RENARD:

-- En una terra s'esdevenc que un cavaller havia d'una dna un bell fill. Esdevenc-se que la mullerd'aquell cavaller mor, i el cavaller prengu altra muller, la qual desam molt lo donzell que sonmarit molt amava. Con aquell donzell fou en edat de vint anys, la dna cogit manera per la qual fesa son marit exellar son fill de son alberc, i digu a son marit que l donzell l'havia demanada defollia. Tant fortment lo cavaller amava sa muller, que encontinent la cregu de tot que dit lihavia, i git son fill de son alberc, i a aquell fu manament que per null temps no fos en sapresencia. Lo donzell fo fort mogut a ira contra son pare, per car sns ra l'havia gitat de sonhostal i li havia tolta sa gracia.

NARRADOR:

Segons l'eximpli que na Renart hagu dit, fo en partida l'orifany consolat, i hagu esperana en que na Renart li hagu dit con fos rei; i digu a na Renart com podria tractar que l rei mors, i queell fos elegit rei, com sia cosa que l rei sia tant fort de persona i haja tant savi consell, i com naRenart sia tant poca bestia i ab tant frvol poder.

Respongu na Renart i digu est eximpli:

RENARD:

-- En una terra s'esdevenc que totes les besties s'acordaren que donassen tots los dies una bestia allle, per que no les treballas en son caar, i el lle les en apell quities. Tots dies aquelles bestiesgitaven sorts, i aquella bestia sobre qui queia la sort anava al lle i menjavala. Un dia s'esdevencque caigu la sort sobre una llebra, i aquella llebra trig anar al lle, tro hora de mig-dia, per cartemia morir. Molt fo irat lo lle, con tant s'havia estat la llebra, car gran fam havia, i digu a lallebra per qu havia tant estat. I la llebra s'escus i digu que pres d'aquell lloc havia un lle quedeia que era rei d'aquella terra i que l'havia cuidada pendre. Lo lle fo molt irat i cuid-s que fosveritat que la llebra li havia dit, i digu que li mostras lo lle. La llebra se ms primera, i lo llela segu; i la llebra vingu a un gran plac d'aigua, lo qual era en una bassa que era environada detotes parts d'un gran mur. Con la llebra fo sobre l'aigua, i l'ombra d'ella i del lle aparegueren enl'aigua, digu la llebra al lle: Senyor : veus lo lle que es ac en l'aigua i vol menjar una llebra?Lo lle se cuid de la sua ombra que fos lle, i salt en l'aigua, per que s combats ab aquell lle.Lo lle neg-s i mor en l'aigua, i la llebra ab sa certesa romangu com havia fet morir lo lle.

NARRADOR:

Con l'orifany hagu oit l'eximpli, ell digu a na Renart aquest eximpli:

ORIFANY:

-- Un rei havia dos donzells qui pensaven de sa persona. Un dia s'esdevenc que l rei seia en sacadira, i davant seu estaven gran res d'altres barons i de cavallers. L'un d'aquells donzells estavadavant ell, i veg en una vestidura de samit blanc que l rei vestia, estar una pussa. Aquell donzell

digu al rei que li plagus que ell s'acostas a ell, i que press una pussa que estava en son mantell; ilo rei don llicencia al donzell que s'acostas a ell; i lo donzell prengu la pussa, i lo rei volgu veurela pussa, i mostrla a sos cavallers, i digu que molt era gran meravella com tant poca bestia sgosava acostar a rei. Lo rei fu donar al donzell cent besants, i l'altre donzell havia enveja de soncompany, i l'endem pos un gran poll en lo mantell del rei, i digu semblants paraules al rei queson company li havia dites. Lo donzell don l poll al rei, i lo rei s'esquiv fortment, i digu que ellera digne de mort, per car sos vestits no guardava de polls; i fu donar a aquell donzell centaots.

NARRADOR:

Na Renart conegu que l'orifany hava por en esser rei, i meravell-s com en tant gran persona comla seua podia caber tanta de por. I digu a l'orifany estes paraules:

RENARD:

-- Reconta-s que la serpent i na Eva, que era folla fembra, fu venir en la ira de Du Adam i tots sosconsegents. Doncs si la serpent ab Eva tract tant de mal, b s pot esdevenir que jo ab mon seny iab ma certesa puga tractar que l rei vinga en ira de son poble.

NARRADOR:

En aquella hora que li hagu recontat na Renart l'eximpli de na Eva, consent l'orifany en la traicidel rei, i digu a na Renart que ell seria volenters rei, tota hora que na Renart hagus fet occiure lrei. Na Renart digu a l'orifany que ella tractaria que l rei mors, i l'orifany promet a na Renartgrans dons i grans honraments, si ella tractava com fos rei.

4 - EN QUAL MANERA NA RENART FOU PORTER DELREI

NARRADOR:

En la cort del rei fo ordenat que l gat fos cambrer del rei, i el ca fos porter. Lo gat fo cambrer per que menjas les rates que destruen los draps; i per car era semblant al rei en figura. Lo ca fouporter per car sentia de lluny i lladrava, i feia saber al rei aquells qui a ell venien. Estant lo gat iel ca en llurs oficis, na Renart an a cercar lo bou i el cavall, qui eren partits de la cort del rei, itrob l bou en la via, que sen tornava a la cort del rei.

En una bella plana se trobaren na Renart i el bou. Cascun salud l'altre molt agradablement, i el boucont a na Renart son estament, es a saber, com era vingut tot franc a hom, ni com hom l'haviatingut llongament en servitut, i a la fi com lo volgu vendre a un carnicer qui l volia occiure. D'altrapart na Renart recont al bou l'estament de la cort del rei, segons que damunt ja es dit.

RENARD:

-- Senyor en bou, -- digu na Renart, -- qual es vostra volentat?

NARRADOR:

I el bou digu a na Renart que ell venia estar en la cort del rei, i fugia a l'hom, qui l'havia volgutvendre i fer occiure.

Na Renart digu al bou estes paraules:

RENARD:

-- En un regisme s'esdevenc que hagu un rei molt mal acostumat, i hagu molt malvat consell; i perla malicia del rei i de son consell estava tot aquell regne en treball i en ira de Du, car inasmable eral mal que l rei i son consell feien a les gents que estaven en aquell regnat. Tant longament dur l malque l rei i son consell feien en aquella terra, que les gents no ho pogueren sofrir; i per la mala vida imal eximpli del rei i de son consell, les gents desitjaren la mort del rei i de son consell.

NARRADOR:

Lo bou entengu, segons que na Renart li hagu dit, que l rei i son consell era malvat; i dubt anarestar sots malvat regiment, i digu a na Renart estes paraules:

BOU:

-- En una ciutat havia un bisbe qui era molt contrari a son ofici, i per la malicia i la deshonestat delbisbe, i per lo mal eximpli que donava a son capitol i a les gents d'aquella ciutat, se seguia molt demal i se perdia molt de b qui s faera en aquella ciutat si l bisbe fos aquell qui esser devia, segons laregla i la doctrina que Jesucrist ne don als apostols i a sos consegents. Esdevenc-se un dia que lbisbe hagu feta una gran injuria, i desprs an cantar missa. En tant gran abominaci hagu unclergue l falliment que l bisbe feia, que s'eix d'aquella ciutat i an participar ab los pastors en losboscatges; i digu que mellor cosa era estar ab los pastors qui guardaven les ovelles dels llops, queab pastor que les seves ovelles occia i donava als llops.

NARRADOR:

Con lo bou hagu dit l'eximpli, ell digu a na Renart que s'exellaria de tota aquella terra i que no svolia metre en cosiment del rei ni de son consell, pus que era malvat en son regiment.

RENARD:

-- Senyor en bou, -- digu na Renart, -- haveu vs oida la demanda que un ermit fu a un rei?

BOU:

-- I qual demanda fou aquella? -- digu l bou.

NARRADOR:

Na Renart digu que...

RENARD:

... en una alta montanya estava un sant ermit. Aquell ermit era hom de molt santa vida, i oia totsjorns molts clams del rei d'aquella terra, qui era hom pecador i de mal regiment; i les gents ne deienal sant hom molt de mal. Lo sant hom fou molt despagat del malvat estament que era en lo rei, ihagu devoci com lo rei pogus induir a bon estament. Lo bon hom devall de son ermitatge ivingu en una bella ciutat ont estava l rei:

-- Senyor, -- digu l bon hom al rei, -- qual cosa vos es semblant que sia a Du pus agradable en estmn, o vida ermitana o vida de rei que sia ben acostumat en regir son poble?

Llongament cogit l rei en la demanda, ans que respongus; i a la fi digu que vida de rei en bonesobres es ocasi de major b que vida ermitana.

-- Senyor, -- digu l'ermit, -- molt me tenc per pagat de vostra resposta, segons la qual es significatque malvat rei dna ms de damnatge en son regne que no es lo b que negun ermit puga fer enson ermitatge. I per aix jo s vingut a vs, i s devallat de mon ermitatge, i propos d'estar am vstant llongament, tro que vs i vostre regne siau en bon estament, dient a vs paraules de Du, per lesquals hajau a Du amor, i hajau de Du coneixena i temor.

Aquell ermit estigu llongament en la cort del rei, dient bones paraules de Du, per les quals lo reiesdevenc en bon estament, i tot son regne ne fo en bon regiment.

NARRADOR:

Con na Renart hagu dit l'eximpli, ell digu al bou estes paraules :

RENARD:

-- Senyor en bou, vs sou bestia semblant a l'ermit; i, si ho voleu, jo us dar consell, per lo qualpodreu induir lo rei, mon senyor i vostre, a bon estament, i seguir-sen ha molt de b de que vsfareu.

NARRADOR:

Lo bou promet a na Renart que ell faria tot lo b que fer podria, per tal que l rei i son poble ne fosen bon estament. Ladoncs na Renart consell al bou que estigus en una bella praderia, que era presd'aquell lloc ont estava l rei i sos barons, i que menjas i sojornas, per tal que fos bell a veer, i que fosfort a bruelar.

RENARD:

-- Encontinent -- digu na Renart -- que vs, senyor en bou, sereu revingut i fort, vs bruelau compus fortment pugau tres vegades lo jorn i tres vegades la nit, i entre tant jo haur parlat ab lo rei delvostre estament.

NARRADOR:

Lo bou estigu al consell de na Renart, i na Renart s'entorn a la cort del rei.

Con lo bou hagu molt sojornat i fou fort, ell comen a bruelar fortment. I adoncs con na Renart oque l bou bruelava se n'an davant lo rei, i estigu davant ell dementre que l bou bruelava. En tantade por estigu l rei dementre que l bou bruelava, que no s podia tenir ni assegurar d'extremir, ihagu vergonya de sos barons, car temia que no l tinguessen per volpell.

Dementre que l lle aix estava paors, i neg de sos barons no sabien apercebre la por que l reihavia, na Renart s'acost al rei, i el gall cant, i el ca lladr, per car na Renart se fou acostada alrei. Mas al rei plagu com na Renart li fos de pres, i deman-li si sabia aquella veu que oia de quinabestia era, car molt li paria gran bestia i forta, segons la veu que havia.

RENARD:

-- Senyor, -- digu na Renart, -- en una vall hagu un juglar posat son alduf que penjava en un arbre,i lo vent menava aquell alduf i feia-lo ferir en les branques de l'arbre. Per lo feriment que l'alduf feiade s mateix en l'arbre, eixia de l'alduf una gran veu, la qual feia retentir tota aquella vall. Un simihavia en aquella vall, qui o l s, i vingu a aquell alduf. Aquell simi se cuid que en aix com la veuera gran, que en aix l'alduf fos ple de mantega o d'alguna cosa que fos bona a menjar. Lo simiesquin l'alduf i trob-l tot buid. I en aix, senyor, -- digu na Renart al lle, -- podeu vs pensarque aquesta veu que oiu es de bestia qui es buida, i no ha la fora que la veu significa, perqu estaufort i ardit de coratge, car a rei no li est b com es paors, ni com ha por de que no se sab ques.

NARRADOR:

Dementre que na Renart aquestes paraules deia al rei, lo bou crid, i bruel molt fortment, i en talmanera crid, que tot aquell lloc ont estava l lle fu retentir, i el lle i sos companyons extremir.No s pogu abstenir lo rei que no donas senyal de por, i digu que si la fora d'aquella bestia erasegons la veu, mal estar lo faria en aquell lloc. Lo bou bruel altra vegada, i el lle i tots aquells deson consell hagueren temor; mas na Renart no fu en s negun semblant de por, ans estigualegrament davant lo rei i davant son consell.

Molt se meravell l rei de na Renart, que no havia por, i s s feren tots los altres. I el rei digu a naRenart estes paraules:

LLE:

-- Renart, -- digu l rei, -- com pot esser que tu no has por d'esta veu tant gran i tant extranya? Ja

veus que jo, qui s tant poders, i l's i el lleopart i moltes d'altres besties qui sn pus forts que tu,havem por d'aquesta veu.

NARRADOR:

Na Renart respongu al rei, i digu estes paraules:

RENARD:

-- Un corb feia son niu en una roca, i tots anys una gran serpent menjava-li sos fills. Lo corb haviamolt gran ira d'aquella serpent qui sos fills li menjava, i no s gosava combatre ab la serpent, per car era tant poders que la pogus vncer per fora d'armes. Aquell corb cogit que s'ajudas abmaestria de la serpent, pus que fora li fallia. Esdevenc-se un jorn que la filla del rei jugava ab sesdonzelles, en un verger, i havia posada sa garlanda d'or i d'argent i de pedres precioses en la brancad'un arbre. Lo corb pres aquella garlanda i vol per l'aire llongament, tro que molts homens seguirenlo corb, pera veure on posaria la garlanda que la filla del rei molt amava, i qui plorava molt fortmentcon lo corb s'emportava la garlanda. Lo corb pos la garlanda en aquell lloc ont estava la serpent; ilos homens, con vingueren pendre la garlanda, vegeren la serpent, i occiren-la; i en aix l corbajud-s, ab altres, de la serpent, per art i per maestria. En aix, senyor, -- digu na Renart al lle, --jo he tanta d'art i de maestria, que si s'esdevenia que no pogus vncer per fora d'armes la bestiaqui ha aquesta veu tant forta, i tant terrible crida, aidar-men hauria per art i per maestria, en talmanera que la faria morir a mala mort.

NARRADOR:

Con na Renart hagu dit son eximpli, la serpent, qui era un dels consellers del rei, digu aquesteximpli:

serpent:

-- En un estany havia un agr acostumat de pescar llongament. Aquell agr envell, i per vellesaperdia la caa moltes vegades. L'agr cogit art i manera com s'ajudas ab art i ab maestria, per laqual art ell fo ocasi de sa mort.

NARRADOR:

Lo lle digu a la serpent que recomptas la manera per la qual l'agr fou ocasi de sa mort.

SERPENT:

-- Senyor rei, -- digu la serpent, -- aquell agr estigu un dia tro a la nit que no volgu pescar, iestava a la riva d'aquell estany, tot trist. Un cranc se meravell de l'agr perqu no pescava en aixcom pescar solia, i deman a l'agr per qu estava aix concirs. L'agr s planyia, i digu que molthavia gran pietat dels peixos d'aquell estany, ab qui havia viscut llongament, i molt planyia llur morti llur damnatge, car dos pescadors pescaven un estany, i proposaven de venir en aquest estany, conhaurien pescat en aquell estany. Aquells pescadors sn savis mestres de pescar, car null peix no lspot escapar, i pendran tot lo peix d'aquest estany. Lo cranc, qui o aquestes paraules, hagu gran por,i digu-ho als peixos qui eren en aquell estany. Tots els peixos s'ajustaren i vingueren davant l'agr,lo qual pregaren que ls donas consell.

agr:

-- No hi ha altre consell, -- digu l'agr, -- mas un, es a saber, que jo us porti tots, d'un a un, a unestany qui es pres d'ac una llegua. En aquell estany ha moltes canyes i hi ha gran fanga, perqu lspescadors no us hi podran donar damnatge.

NARRADOR:

Tots los peixos ho tingueren per bo, i tots dies l'agr prenia aitants peixos com volia, i feia semblantque ls aportas a un estany; i en un puig ell se posava, i menjava l peix que portava, i desprs tornavaper altre. A hagu tingut l'agr llongament, i en aix vivia sens treball de pescar. Esdevenc-se unjorn que l cranc preg l'agr que l portas an aquell estany. L'agr extengu son coll, i lo cranc sepres al coll de l'agr ab dues ses mans. Dementre que l'agr en aix volava ab lo cranc que portavaen son coll, lo cranc se meravellava com no veia l'estany al qual se cuidava que l'agr lo portas. Icon l'agr fo pres d'aquell lloc on solia menjar los peixos, lo cranc veg les espines dels peixos quel'agr havia menjats, i conegu l'engany que l'agr feia.

Lo cranc digu:

cranc:

-- Dementre que has temps, t's menester que t'ajudis d'aquest traidor que t proposa menjar. Adoncslo cranc estreny tant fortment lo coll a l'agr, que l'hi trenc, i l'agr caigu mort en terra, i lo crancs'entorn a sos companyons, als quals recont la traici que l'agr ls feia, per la qual traici l'agr foocasi de sa mort.

RENARD:

-- Senyor, -- digu na Renart, -- en aquell temps con Du git Adam de parads, maleh Du laserpent qui havia aconsellat a Eva que menjas del fruit que Du havia vedat a Adam; i d'aquelltemps en sn totes les serpents horribles a veer, i sn verinoses. I per la serpent sn vinguts totslos mals qui sn en lo mn; i per a un savi hom fu gitar una serp del consell del rei, la qual serplo rei molt amava.

NARRADOR:

Lo lle digu a na Renart que recomptas aquell eximpli.

RENARD:

-- Senyor, -- digu na Renart, -- un rei havia oit parlar d'un sant hom qui havia molt gran saviesa, itrams-lo querir. Aquell sant hom vengu al rei, i el rei preg-lo que estigus ab ell, i que l consellascom pogus governar son regne, i que l reprengus d'alguns vicis, si gens lin coneixia. Lo sant homestigu ab lo rei per intenci que li consellas a fer bones obres i esquivar lo mal. Un jorn s'esdevencque l rei tenia consell sobre un gran fet qui s'era esdevengut en son regne. Prop d'aquell rei estavauna gran serpent, ab la qual lo rei s'aconsellava pus fortment que ab tots los altres. Aquell sant hom,quan veg la serpent, deman al rei qual cosa significa rei en est mn; i el rei digu que rei esestablert en aquest mn a significana de Du, es a saber, que rei tinga en terra justicia, i quegoverni l poble que Du li ha comanat. Senyor, -- digu l savi, -- qual bestia fou a Du mscontraria, adoncs con hagu creat lo mn? I el rei digu que la serpent. Senyor en rei, -- digu lsavi, -- segons la responsi que vs haveu feta, se segueix que vs auciau la serpent; i gran pecatfu com la teniu en vostra cort; car si vs representau l'imatge de Du, en quant rei, vs deveuahirar tot que Du ahira, majorment que Du ms forment ahira. Per les paraules que l santhom hagu dites al rei, lo rei aucs la serpent, sense que la serpent no hagus art ni maestria que s

sabs ajudar de la mort.

NARRADOR:

Con na Renart hagu contat l'eximpli, lo bou crid i bruel tant fortment, que tot aquell lloc fuextremir, i el lle i tots los altres hagueren gran por : si que na Renart digu al rei que si ell ho volia,que iria a la bestia de qui la veu tant extranya eixia i veuria si aquella bestia podria amenar al reique fos de sa companyia. Al lle i a tots los altres plagu que na Renart anas a veure aquella bestiaque cridava. Na Renart preg l rei que si tant era que s'esdevengus que aquella bestia a qui anavapogus amenar a sa cort, que fos salva i segura en sa cort, que neg no li donas damnatge a sapersona no li fes vilania. I el lle, davant tot son consell, autrej a na Renart tot que demanat lihavia.

Ab tant na Renart vengu en aquella praderia ont estava l bou en sojorn; i el bou, quan lo veg,hagu gran plaer de sa vinguda. Abds se saludaren bellament, i na Renart recont al bou tot queli era esdevengut desprs que era d'ell partit.

RENARD:

-- Bell amic, -- digu na Renart, -- vs ireu davant lo rei, i fareu ab semblant humil, i en vostresgests dareu semblant de gran saviesa; i jo dir que vs haveu haguda gran contrici, com tantllongament haveu estat fra la senyoria del rei; i vs, davant de tots, demanau perd al rei, per com vs anareu estar ab hom, i vs vos metereu sots altra senyoria. En tal manera, bell amic, --digu na Renart, -- parlau i estau davant lo rei i sa cort, que l rei i tot son consell s'asauti de vostresparaules i de vostres gests; i recontau al rei de l'estament dels homens, i aconsellau al rei que hajaamistat ab lo rei dels homens.

NARRADOR:

Lo bou i na Renart sen vingueren a la cort del rei; i con lo rei i sos barons vegeren venir lo bou i naRenart, lo rei i tots los altres conegueren lo bou, i tots se tingueren per pecs de la por que havienhaguda del bou. I el rei se meravell com lo bou podia haver tant gran i tant alta veu i tant terrible.Lo bou fu a son senyor aquella reverencia qui s tany a rei, i el rei deman-li de son estament, i elbou li cont tot que li era esdevengut mentres estava en la servitut d'hom.

Lo rei digu al bou que ell se meravellava com ell havia tant cambiada sa veu, i el bou digu que ellcridava ab temor i ab contrici, per car se tenia per mal mirent al rei i a tota sa cort, en quantllongament l'havia deixat per altre senyoratge. I car temor i contrici feien tremolar son coratge, pera havia cambiada sa veu, que significava temor, terribilitat i espaordiment, per car eixia de cosont estava coratge temers i penident. Lo bou deman al rei perd, i el rei lo perdon en presenciade tota sa cort.

Aprs a l rei deman al bou de l'estament del rei dels homens, i el bou li digu que ver havia dituna serpent, que la pus mala bestia i la pus falsa que sia en est mn es l'hom. Lo lle digu al bouque li recontas la ra per qu la serpent havia dit que hom es la pus mala bestia i la pus falsa que siaen est mn.

BOU:

--Senyor,--digu l bou,--una vegada s'esdevenc que un ors i un corb i un home i una serpentcaigueren en una sitja. Per aquell lloc ont era la sitja passava un sant hom qui era ermit, i guard enaquella sitja, i veg-los estar en aquella sitja tots quatre, i no n podia eixir negun. Tots ensems

pregaren aquell sant hom que ls tragus de la sitja, i cascun proms-lin bon lloguer. Aquell homtragu de la sitja l'ors i el corb i la serpent; i con ne volgu treure l'home, la serpent li digu que noho fes; car, si ho feia, mal guasard n cobraria. L'ermit no volgu creure la serpent del consell queli donava, i tragu aquell hom de la sitja. A poc temps l'ors aport al sant hom un buc d'abelles quiera ple de bresques, i, con l'ermit hagu menjat de les bresques a tota sa volentat, ell se n'an a unaciutat on volia predicar. A l'entrant de la ciutat, lo corb li aport una molt preciosa garlanda, que erade la filla del rei, a la qual havia llevada la garlanda del cap. L'ermit prengu la garlanda i hagugran goig, car molt valia. Per aquella ciutat anava un hom cridant, i deia que tothom qui hagusaquella garlanda, que la rets a la filla del rei, que ella lin donaria gran guasard; i que si la garlandatenia amagada i hom ho podia saber, que n portaria pena molt gran. Lo bon ermit vingu per unacarrera ont estava aquell hom que ell havia gitat de la sitja, lo qual hom era argenter. Lo sant homcoman la garlanda a l'argenter secretament, i l'argenter aport-la a la cort i acus l sant hom. Aquellsant hom fo pres, batut i encarcerat. La serpent que l sant hom havia gitada de la sitja, vingu a lafilla del rei, qui dormia, i mord-la en la m. La filla del rei crid i plor, i hagu sa m inflada moltfortment. Lo rei fo molt irat de la malaltia de sa filla, qui la m havia inflada i entuxegada, i fucridar per tota la ciutat que a tothom daria grans dons qui li pogus guarir sa filla. La serpent vinguen durment al rei, i a l'orella digu-li que en lo carre de sa cort estava pres un hom qui havia unaherba ab que guariria sa filla. Aquella herba havia donada la serpent al bon hom, i havia-l adoctrinatcom la posas en la m de la filla del rei, i com demanas al rei que fes justicia de l'argenter que tantmal guasard li havia retut. En aix fo fet com la serpent ho hagu ordenat; si que l sant hom foudeslliure del carre i el rei fu justicia de l'argenter.

NARRADOR:

Molt plagu al lle i a tot son consell l'eximpli que l bou hagu dit contra hom, i digu al bou si liera semblant que ell degus haver temor del rei dels homens; i el bou digu al lle que molt esperillosa cosa esser en enamistat del rei dels homens; car d'hom mal i poders i mestre, nulla bestiano s pot defendre. Molt estigu concirs lo lle d'a que l bou li hagu dit, i na Renart conegu quel lle havia por del rei dels homens, i digu al rei estes paraules:

RENARD:

--Senyor, la pus ergullosa bestia, i cella on ms ha d'avaricia que en altra bestia, es hom; i per a, siparria b a vs i a vostre consell, seria bo que vs trametesseu missatgers i joies al rei dels homens,i que de part vostra li recontassen la bona volentat que vs li haveu, i que li donassen vostres joies; iel rei concebria amor en son coratge a amar vs i vostre poble.

NARRADOR:

Lo rei i son consell tingu per bo que na Renart deia, mas lo gall hi contrast, i digu estesparaules:

gall:

--En una terra s'esdevenc que fora i maestria se contrastaren davant un rei. Fora deia que ellahavia senyoria per natura sobre maestria; i maestria deia lo contrari. Lo rei volgu saber quald'abdues devia haver senyoria l'una sobre l'altra; i fu-les abdues combatre, i la maestria venc isobr fora. --I per a, senyor en rei,--digu l gall,--si vs haveu amistana ab lo rei dels homens ili trameteu missatgers, i ell vos tramet sos missatgers, aquells missatgers que ell vos trametrconeixeran en vostra persona i en vostres barons que segons giny ni art vs no us podreu defendredel rei dels homens, qui s combat ab art i ab giny, ab que apodera tots aquells qui per fora secombaten sens art i sens maestria.

NARRADOR:

D'altra part alleg na Renart, i digu que Du fa que fa, sens art i sens maestria; i per a convque, segons natura, sien ms poderosos en la batalla tots aquells qui s combaten ab semblants armesd'aquelles de Du, que cells qui s combaten ab dessemblants armes d'aquelles de Du.

Molt plagu al lle l'eximpli de na Renart, i volgu a totes passades trametre joies i missatgers al reidels homens. Lo rei deman quals missatgers consellaven que anassen al rei dels homens, ni qualsjoies li trametria; i na Renart digu al rei que l bou lo n devia aconsellar, per car ell sabia lacostuma dels homens, i quals coses eren aquelles de que ells s'asautaven ms fortment. Lo rei digual bou que ell volia estar a son consell, dels missatgers i de les joies que volia trametre al rei delshomens; i adoncs lo bou li digu estes paraules:

BOU:

--Senyor rei,--digu l bou,--natura es dels reis dels homens que con trameten llurs missatgers, que lstrameten de llur consell i dels ms nobles qui sien en son consell. Los pus nobles consellers que vshaveu m'es semblant que sien l'ona i lo lleopart. De l'altra part lo gat es en semblana de vostraimatge, i lo rei tindr-s'ho a gran gracia si vs li trameteu per joies lo gat i lo ca : lo gat, per comes a vs semblant, i lo ca per que n ca, car los homens s'asauten molt de caa.

NARRADOR:

En aix com lo bou ho hagu dit, ho fu lo lle, i trams l'ona i lo lleopart al rei per missatgers, i elgat i el ca per joies. Con los missatgers foren partits de la cort, lo rei fu lo bou cambrer de sacambra, i na Renart tengu l'ofici que l ca solia tenir.

5 - DELS MISSATGERS QUE L LLE TRAMS AL REIDELS HOMENS

NARRADOR:

Deveu saber que ans que ls missatgers partissen de la cort, lo lle adoctrin l lleopart i l'ona comdeguessen fer la missatgeria, i digu estes paraules.

LLE:

--Saviesa de senyor es significada en missatgers savis, ben parlants, b aconsellants i b acordants; inoblesa de senyor es significada en missatgers que fassen ordenadament messi, i que sien benvestits, i hagen companya ben nodrida i ben arreada, i que ls missatgers ni llur companya no hagenavaricia ni luxuria, soperbia, ira, ni negun altre vici. Totes aquestes coses i moltes d'altres snnecessaries a missatgers de noble princep, per tal que la missatgeria sia agradable al princep i a sacort a qui sn tramesos los missatgers.

NARRADOR:

Con lo lle hagu adoctrinats sos missatgers com deguessen parlar ab lo rei ni com se deguessencaptenir, i els missatgers foren partits de sa cort, los missatgers anaren llongament per moltes terresi diverses. Tant anaren los missatgers, tro que vingueren a una ciutat on lo rei tenia gran parlament.

A l'entrant d'aquella ciutat s'esdevenc que estaven follies fembres de bordell, i en presencia delsmissatgers pecaven ab los homens. Molt sen meravellaren los missatgers con ho vegeren; i lolleopart digu a son company estes paraules:

LLEOPART:

--Un burgs havia una dna per muller que molt amava. Aquell burgs llogava on hostal que eraaprop son alberc, a una folla fembra. La muller del burgs veia sovint entrar los folls homens aaquella folla fembra, i pres-li voluntat que usas de luxuria. Aquella dna fou llongament en pecat deluxuria, i un dia s'esdevenc que son marit la trob ab un hom que pecava ab ella. Molt fo irat loburgs del falliment de sa muller, i la muller digu al marit estes paraules: Una vegada s'esdevencque en una praderia s combatien dos bcs selvatges, i per los grans cops que s donaven eixia-ls sangdel front. Aquella sang queia en la bella herba que era en aquella plaa on se combatien. Una volpllepava aquella sang, i esdevenc-se que ls dos bcs s'ahurtaren i trobaren en lo mig la volp, i ferirenaquella per los costats. Tant gran fo lo cop que li donaren, que la volp ne mor, i dementre que moriadigu que ella era ocasi de sa mort.

CA:

--Senyor lleopart,--digu l ca,--gran meravella es com los homens que creuen en Du no hanconciencia con deixen pecar aquelles folles fembres en presencia de les gents que entren i ixen enesta ciutat. Semblant es que l senyor d'aquesta ciutat i els habitants de la ciutat sien luxuriosos, i queen aix com los cans desvergonyadament usen de luxuria.

NARRADOR:

Dient lo ca estes paraules, entraren-se en la ciutat, i vingueren a hostal, i desprs anaren al rei lolleopart i l'ona ab les joies que aportaven. Molts dies estigueren los missatgers en aquella ciutat,

abans que poguessen parlar ab lo rei, car aquell rei havia en costuma que no s deixava veure, mas atard, i per significana de noblesa, tenia-s car. Un dia s'esdevenc que ls missatgers hagueren estat totaquell dia a la porta del rei, que no pogueren parlar ab lo rei. Aquells dos missatgers foren moltdespagats del rei, i foren hujats d'estar en sa cort. Un hom injuriat, qui havia estat llongament enaquella cort i no havia pogut parlar ab lo rei, digu en presencia dels missatgers aquestes paraules:

hom 1:

--Humil es Du qui es rei del cel i de la terra i de tot quant es; car totes les vegades que hom lo volveure ni parlar ab ell, lo pot hom veure i li pot hom dir ses necessitats. Aquest rei no ha porters a quihom haja a donar diners, ni ha consellers qui per diners facen malvestat ni engany. No creu nullhom llausanger; no fa veguers, jutges, batlles ni procuradors que sien ergullosos, vanagloriosos,avars, luxuriosos i injuriosos. Benehit sia aital rei, i tots aquells qui ell amen i el coneixen i l'honreni el serveixen, sien benehits!

NARRADOR:

En les paraules que aquell hom deia conegueren los misatgers que l rei era hom injuris, i digul'ona al lleopart estes paraules:

ONA:

--Un rei volgu donar sa filla per muller a un altre rei, i secretament trams un cavaller en la terrad'aquell rei, pera demanar les condicions del rei. Aquell cavaller deman als pagesos i al poble del'estament del rei, i tots lin digueren mal. Un dia s'esdevenc que aquell cavaller encontr dos juglarsqui venien de la cort del rei, lo qual hagu donat diners i vestidures a aquells juglars. Lo cavallerdeman als juglars de les costumes del rei; i ells digueren-li que l rei era llarg i caador i amador dednes; i de moltes d'altres coses lloaren lo rei, en les quals llaors, i per lo blasme que l rei havia deson poble, conegu l cavaller que l rei era hom mal i de vils costumes. Lo cavaller recont a sonsenyor que havia oit dir del rei; i el rei no volgu per a donar sa filla per muller a aquell rei, carconciencia hagu en donar sa filla a hom mal acostumat.

NARRADOR:

Aprs aquestes paraules, a poc de temps, los missatgers entraren davant lo rei, i donaren-li les joiesque l lle li trametia; i una lletra li donaren de part de llur senyor, en la qual se contenien estesparaules:

(carta)

En una provincia havia un rei qui havia molts honrats barons qui eren homens de gran poder. Lorei, per tal que sos barons lo temessen i per tal que pogus tenir pau i justicia en sa terra, procurcom fos en gran amistat de l'emperador. Aquell emperador amava molt aquell rei, per los plaers quel rei li feia i per les bones costumes que havia; i los barons del rei, per temor de l'emperador, nogosaven desobeir a llur senyor de nulla cosa que ell los manas; i en aix estaven tots plans, i havia lrei pau en sa terra.

NARRADOR:

I con lo rei hagu oides les lletres que l lle li trametia, i hagu preses les joies, ell don l gat a undraper qui davant li estava, i don l ca a un cavaller qui volenter caava.

Molt desplagu als missatgers com lo rei hagu donat lo gat al draper, qui no era honrat hom, loqual gat li havia trams lo lle a significana de sa semblana.

Con los missatgers foren tornats a l'hostal i ab lo rei hagueren parlat llongament de la missatgeriaperqu eren vinguts, lo ca vingu a llur hostal, i digu-los que ell era molt despagat com lo reil'havia donat a aquell cavaller, car ell ne proposava caar contra l poble menut del lle; i per ahavia conciencia com fes cosa contra l senyor de qui era estat.

Lo rei convid un dia ls missatgers, i tingu aquell dia gran cort. En una bella sala menj l rei i laregina ab gran res de cavallers i de dnes, i davant lo rei menjaren los missatgers. Dementre que lrei i la regina menjaven, juglars anaven cantant i sonant estruments per la sala, amunt i avall, i deiencantars deshonests i contraris a bons nodriments. Aquells juglars lloaven que feia a blasmar, iblasmaven que feia a lloar; i lo rei i la regina i tots los altres reien i havien plaer de que lsjuglars feien.

Dementre que l rei i tots los altres tenien sola de que ls juglars feien i deien, un hom pobrementvestit, ab gran barba, vingu en aquella sala, i digu en presencia del rei i de la regina i de tots losaltres aquestes paraules:

hom 2:

-- No s'oblidi l rei ni la regina ni sos barons, ni tots los altres grans i pocs qui mengen en esta sala,com Du ha creades tantes criatures qui sn en la taula del rei i de tots los altres, les quals hacreades diverses i delitables a menjar, i ha fetes aquelles venir de llongues terres, per tal que sien aservei d'hom, i que hom servesca a Du. No s cuidi l rei ni la regina que Du oblidi la deshonestat nil desordonament qui es en esta sala, en la qual es Du deshonrat; car no es qui reprenga a que fa arependre, ni qui llou que fa a lloar, ni es qui a Du faa gracies de l'honor que Du ha feta enaquest mn al rei i a la regina i a tots los altres.

NARRADOR:

Con lo bon hom hagu dites aquestes paraules, un savi escuder s'agenoll davant lo rei, i preg-lique li donas ofici en sa cort, com lloas que feia lloar, i blasmas que feia a blasmar. No volgul rei consentir a la volentat de l'escuder, car havia por que l'escuder no l blasmas dels falliments quehavia acostumats de fer, en los quals se delitava i a estar proposava tro a la fi de sos dies, en la quals'hi proposava pendre penitencia de sos pecats.

Dementre que l'escuder pregava l rei que li donas l'ofici, i lo rei li deia de no, lo veguer d'aquellaciutat entr davant lo rei, a qui present un hom qui havia mort un cavaller a gran tort. Aquell reiman penjar l'hom que havia mort lo cavaller, i l'hom digu al rei aquestes paraules:

HOM 3:

--Senyor en rei, costuma es de Du que perdoni, pus que hom li clama merc; perqu vs, qui souen terra tinent lloc de Du, a vs deman perd, i deveu perdonar, pus que Du perdona.

NARRADOR:

I el rei respongu dient aquestes paraules:

rei:

--Du es just i misericordis. Justicia fa, si perdona a aquell qui no fa falliment a escient; i con haerrat per algun accident o per alguna ventura, i adoncs se penet i demana perd, llavors lamisericordia de Du li perdona. Mas la justicia de Du no hauria concordana ab misericordia, simisericordia perdonava a hom qui proposa fer pecat, i puxes ha esperana de demanar perd. I cartu proposares occiure l cavaller, i puxes hagueres esperana en mi que t perdonas, per a no etsdigne que t perdon.

NARRADOR:

En les paraules que hagu dites lo rei conegueren los missatgers que l rei deia contra les paraulesque l'escuder li havia dites, en que no li hagu volgut donar l'ofici que li queria.

Con lo rei i tots los altres hagueren menjat i foren eixits de la sala, los missatgers sen vingueren allur hostal, i l'un deia a l'altre que gran era la noblesa de la cort, i gran poder havia de gents i detresor ab que fos hom savi lo rei i tement de Du. Abds los missatgers vingueren a llur hostal, ontrobaren l'hoste qui plorava molt fortment i menava gran dol.

missatgers:

-- Senyor hoste, -- digueren los missatgers, -- vs per qu plorau ni qu haveu?

hoste:

-- Senyors missatgers, -- digu l'hoste, -- en esta ciutat ha tengut lo rei gran parlament, ont ha fetajustar moltes gents qui sn vingudes de llongues terres. Les messions que l rei ha fetes sn grans, iper a ha manada una gran questa fer en esta ciutat, que ser molt gran, i costar a mi mil solds, losquals haur de manllevar de jueus.

MISSATGERS:

--Senyor hoste, -- digueren los missatgers, -- i lo rei no ha tresor?

NARRADOR:

I l'hoste respongu i digu que l rei no havia tresor, mas que manllevava de ses gents i feia questescon feia corts, les quals corts feia tots anys dues vegades; i en aix destrua ses gents, qui a les cortsfeien grans messions, i tota sa terra empobria, per la gran messi que feia.

ONA:

-- Bell amic, -- digu l'ona, -- qual utilitat se segueix de les corts que l rei fa tots anys?

NARRADOR:

L'hoste respongu i digu que no neguna, ans sen seguia gran damnatge, car les gents s'empobriren,i per la pobretat que havien feien molts d'enganys i de falliments, i el rei n'era en ira de tot sonpoble; car tant donava i gastava en les corts, que no hi podia abastar sa renda, i tollia als uns idonava als altres; i com hom se cuidava que l rei digus algunes novelles i hagus algun gran fet atractar, ell no deia res i partien-se del rei tots despagats, i tots escarnien i menyspreaven el rei.

Con los missatgers hagueren oides aitals paraules del rei, adoncs menysprearen molt lo rei, ells itotes llurs companyes, pus que ls homens de la terra l menyspreaven. I el lleopart digu a l'hoste

aquestes paraules:

LLEOPART:

-- Gran damnatge es en esta terra, car no ha senyor b acostumat qui tinga justicia i pau en sa terra.

HOSTE:

-- Senyor, -- digu l'hoste, -- no podria hom estimar lo damnatge que se segueix per malvat princep.L'una ra es per lo mal que fa; l'altra, es pel b que fer podria, lo qual no fa. I, en aix, per malprincep se segueix damnatge en dues maneres, segons que haveu oit. Aquest rei a qui vosaltres soutramesos, es hom qui s confia massa en son consell, i ha vol consell i malvat i de vils homens; icasc de son consell cuida mellor esser rei que l rei mateix, i ensems gasten son regne, i el rei non'ha cura, ni ha ansia mas de caar i de deportar i de luxuriejar i de fer vanitats.

NARRADOR:

Con lo rei hagu dormit, los missatgers foren vinguts al palau del rei, i no pogueren entrar peraparlar ab lo rei tro que hagueren llogats los porters. Con los missatgers foren davant lo rei, lo reihonr ms lo lleopart que l'ona, en que li fu pus plasent esguard, i el fu asseure pus pres de sque l'ona; i d'a hagu l'ona enveja, i fo irada contra l rei; car l'ona creia que l rei la degusaitant o pus honrar que l lleopart.

Dementre que l rei estava ab los missatgers, quatre ciutats trameteren vuit proomens al rei, al qualfeien clams dels oficials que tenia en aquelles ciutats, los quals eren homens mals i pecadors idestruien tota sa terra. Els proomens pregaren al rei per tota l'universitat de les ciutats que lsdongus bons oficials, i el rei trams-los a son consell, i digu que son consell proveiria a llursdemandes. Con los vuit proomens foren davant lo consell del rei i hagueren mostrada llur ra, loconsell del rei los reprs fortment, car en aquell consell havien amics los oficials de les quatreciutats, qui ab llur consell feien lo mal que feien, i dels diners que malament guanyaven los feienpart. Aquells vuit proomens s'entornaren sns que ab lo rei res no acabassen.

En tant lo lleopart digu al rei:

LLEOPART:

-- Senyor en rei, qu voleu vs dir a mon senyor lo rei?

NARRADOR:

Lo rei digu al lleopart que li saludas lo rei i que li digus de sa part que li tramets un bell ors i unllop, car ell havia un senglar molt fort, lo qual volia que s combats ab un ors tot lo pus fort que ellpogus trobar; i havia un al, ab lo qual volia que s combats un llop tot lo pus mal que fos en lacort del lle. Abdosos los missatgers prengueren comiat del rei, i partiren despagats de sa cort, per car llongament los hi hagu tenguts i no ls hagu donat nulla cosa, ni no trams al rei llur senyornegunes joies, ans fu semblant als missatgers que l rei volgus subjugar a s llur senyor lo lle.

En la via per la qual los missatgers s'entornaren a llur terra encontraren-se ab los vuit proomens, quis'entornaven molt irats i despagats del rei i de tot son consell. Aitant com los missatgers anarenensems ab los dits proomens, si foren en les paraules del rei i de son consell i de son capteniment; ilos uns i los altres digueren mal del rei i de son consell. I lo lleopart fu als proomens aquestademanda:

LLEOPART:

-- Senyors, -- digu l lleopart, -- es-vos semblant si l rei ha culpa del damnatge que se segueix person malvat regiment?

NARRADOR:

L'un dels vuit proomens respongu i digu aquestes paraules:

proomens:

-- En una ciutat havia un noble burgs molt ric, i con se mor deix tot quant havia a son fill. Aquellfill del burgs fou request per moltes persones, car los uns li volien donar muller, i los altres lopregaven que entrs en orde. Aquell macip fo en volentat que vens tot quant havia, i que n fes unhospital i un pont. L'hospital propos fer per que hi albergassen los pelegrins qui per aquellaciutat passaven con venien d'Oltramar; i lo pont propos fer per que ls pelegrins i altres gents nepassassen, i que en l'aigua no s negassen, car aquella aigua era a l'entrant d'aquella ciutat, i havia-hinegats molts pelegrins qui venien i anaven a Jerusalem. Con lo fill del burgs hagu fet l'hospital ilo pont, una nit, con fou adormit, ell somniava que de tot quant b se faria per l'hospital i per lopont, hauria merit davant Du.

NARRADOR:

En les paraules que l lleopart hagu oides conegu que l rei hauria pena en infern, aitant gran comera l damnatge que se seguiria tots temps en les males costumes que son malvat consell metia en laterra, i digu que la pena que estava aparellada al rei i a son consell era inaesmable. Puxes diguentre s mateix que ell amava ms esser bestia irracional, jatsia que no fos res aprs sa mort, que siera rei dels homens, en qui fos tanta de culpa com era en lo mal qui se seguia per malvat rei oprincep.

Los missatgers i els proomens se partiren agradablement, i prengueren comiat los uns dels altres. Lolleopart digu als proomens que s confiassen en Du, per que en breu temps los donas bonsenyor qui hagus bon consell i bons oficials, i no s desesperassen de Du, car Du no sofreix quemalvat princep puga viure llongament, per que no faa tant de mal com faria si llongament vivia.

Ara deveu saber que en lo comenament que l lle hagu tramesos sos missatgers i ses joies al reidels homens, na Renart, qui era porter del rei, digu al rei que l lleopart havia la pus bella bestia amuller que fos en tot lo mn.

Tant llo na Renart la lleoparda, que l rei s'enamor de la lleoparda, i pres aquella per muller,malgrat de la regina i de tot son consell, lo qual consell hagu gran por de na Renart, con vegerenque hagu empetrat ab lo rei tant gran cosa com era l falliment que l rei havia fet contra sa bonamuller, i contra l lleopart, qui era son lleial servidor.

BOU:

-- Bell amic, -- digu l bou a na Renart, -- gran temor he que l lleopart no us auca, con sabr quevs haveu empetrat com lo rei li haja forada sa muller.

NARRADOR:

I na Renart digu al bou estes paraules:

RENARD:

-- Una vegada s'esdevenc que una donzella fu una falsia contra la regina ab qui estava, i aquelladonzella havia gran privadana ab lo rei, per la qual privadana la regina temia la donzella, i per pordel rei no s gosava venjar de la donzella.

NARRADOR:

Aprs a s'esdevenc que ls missatgers arribaren en la cort del lle llur senyor; i, con foren vinguts ihagueren recontada llur missatgeria, lo lleopart se n'an a son hostal, on cuidava trobar sa mullerque molt amava. La mustela i tots los altres qui eren de l'hostal del lleopart foren en gran tristiciacon vegeren llur senyor, i recontaren al lleopart la deshonor que l rei li havia feta con li haguforada sa muller.

A gran meravella fo irat lo lleopart contra l rei, i deman a la mustela si sa muller fo irada o pagadadel rei, con la pres a son servei.

mustela:

-- Senyor, -- digu la mustela, -- la lleoparda fo molt irada de l'acostament del rei, i plorllongament, i planyia con se partia de ns, car sobre totes coses vos amava.

NARRADOR:

Al lleopart cresqu sa ira, per car sa muller foradament an al servici del rei; car si n fos pagada,no n'hauria tant de desplaer. Estant lo lleopart en aquesta ira, cogit com se pogus venjar del lle,qui tant gran traici li havia feta.

6 - DE LA BATALLA DEL LLEOPART I DE L'ONA

NARRADOR:

En la cort del rei vingu l lleopart, i na Renart, qui l veg venir, digu al rei secretament estesparaules :

RENARD:

-- Senyor, per l'acostament vostre i de la lleoparda sou caigut en ira del lleopart. Si vs, davant lolleopart no m'honrau i no m feu honor que us estiga pus prop que negun altre, lo lleopart crec quem'occiur.

NARRADOR:

En aquella hora l lle feu na Renart de son consell, i feu-la estar prop de s, per que l lleopart nola gosas ferir ni occiure; i per consell de na Renart feu porter lo pa, per com sent fortment. A totlo consell del rei i a tots los barons qui estaven en aquella plaa desplagu l'honor que l rei feia a naRenart, i sobre tots desplagu al lleopart, al qual hagueren dit que na Renart era estada ocasi delmaridatge de sa muller i del rei.

Davant lo rei fou lo lleopart, i hagu-hi molts d'altres honrats barons, en presencia dels quals lolleopart rept l rei de traici, i digu que l rei falsament havia presa sa muller; i si en sa cort havianegun bar qui l rei volgus escusar de traici, que ell lo combatria i que li faria dir que l rei eratraidor. I adoncs lo lleopart ferm la batalla, i don son gatge al rei.

Con lo lleopart hagu reptat lo rei de traicio davant tot son poble, molt fo lo rei irat contra l lleopart;i hagu gran vergonya de ses gents con fou apellat traidor. Lo rei digu a sos barons:

LLE:

-- Qual de vosaltres vol pendre la batalla contra l lleopart qui m repta de traici?

NARRADOR:

Tots los cavallers callaren, tro que na Renart digu aquestes paraules:

RENARD:

-- Traici es cosa que es a Du molt desagradable, i gran deshonor es a tot lo poble que l rei llursenyor sia apellat de traici. I en aix com lo lleopart fa gran deshonor a son senyor, i pera ferdeshonor se vol metre en perill de mort, en aix far honor tot bar qui escondesca l rei de traici; iqui per salvar sa honor se metr en la batalla, cobrar-ne ha del rei gran guasard.

NARRADOR:

Per la gran deshonor que l rei prenia con lo lleopart lo reptava de traici, i car l'ona ahirava lolleopart per com lo rei dels homens l'havia honrat ms que a ella, per a l'ona pres la batallacontra l lleopart, i escond l rei de traici. Emper conciencia havia, car sabia que l rei havia fetamalvestat i engan contra l lleopart, qui lleialment l'havia servit tots los temps de sa vida.

En lo camp foren lo lleopart i l'ona, i tot lo poble digu:

poble:

-- Ara parr qui vencer, o veritat o falsetat.

NARRADOR:

Adoncs lo gall deman a la serpent qual li para que degus vncer la batalla, i la serpent diguaquestes paraules:

SERPENT:

-- Batalla fo atrobada per que veritat confons i destrus falsia, i Du es veritat; perqu totapersona qui mantenga falsetat se combat ab Du i ab veritat.

NARRADOR:

Aquestes paraules, que la serp deia secretament al gall, entengueren lo lleopart i l'ona, per les qualsparaules fou lo lleopart molt consolat, i l'ona ne fo en conciencia i en tristicia, i hagu por que lspecats del rei no fossen ocasi de sa deshonor i de sa mort.

Tot aquell dia, tro a hora de completa, dur la batalla del lleopart i de l'ona; i l'ona se defenia moltfortment contra l lleopart, lo qual hauria venut i mort; ms conciencia la destrenyia, i lo lleopart,veritat i ira que havia contra l rei, l'esforaven i el revenien con cuidava defallir. Tant era fort lolleopart, per l'esperana que havia en son bon dret, que no li era semblant que per res pogus esservenut, i a la fi ell venc l'ona, i fu-li dir davant tota la cort que l rei llur senyor era fals i traidor.Molt fo lo rei confs i envergonyit d'aquella batalla, i lo lleopart occ l'ona, i tot lo poble haguvergonya de la deshonor de llur senyor.

En tant gran vergonya i confusi estigu l rei davant son poble, i tant fo irat contra l lleopart, qui atant gran deshonor l'hagu fet venir, que no s pogu tenir de sa ira, i davant tots an l lleopartocciure; lo qual lleopart no s pogu defendre del lle, per car era hutjat. Tots quants foren en laplaa foren despagats del falliment que l rei havia fet, i cascun desitj esser en senyoria d'altre rei,per car molt es perillosa cosa subjugaci de poble qui sia sotsms a rei injuris, irs i traidor.

Tota aquella nit estigu l rei molt irat i despagat, i l'endem mat ell ajust son consell, i demanconsell sobre a que l rei dels homens havia trams a dir, es a saber, que li tramets un llop i unors.

SERPENT:

-- Senyor, -- digu la serpent, qui era l pus savi conseller que l rei hagus, -- molts ors i molts llopsha en vostra terra. D'aquells podeu triar a vostre plaer tal ors i tal llop que sien a vs a trametre.

NARRADOR:

De l'altra part parl na Renart i digu:

RENARD:

-- Lo rei dels homens es lo pus noble i lo pus poders rei que sia en tot lo mn, i per a es cosa

necessaria que vs, senyor, trametau lo pus savi i lo pus fort ors i llop que hajau, car si no ho fesseu,podria-us esser blasme i perill.

NARRADOR:

Lo rei digu a na Renart qual era l pus savi i el pus fort ors i llop que fos en son regne, i na Renartrespongu i digu que pus que l'ors i el llop eren de son consell, semblant era que fossen oascun pussavi i pus fort que negun ors ni negun llop que fos en son regne. Lo rei tengu per bo que trametsl'ors i el llop qui eren de son consell al rei dels homens; i l'ors ni l llop no sen volgueren escusar, per car amaven honrament i temien, si s'escusaven, que no ls fos jutjat a volpellatge. Ab tant naRenart digu al rei que en aix com trametia al rei dels homens les pus nobles persones de tota saterra, que en aix era ra que li tramets lo pus savi missatger de sa cort, qui menas l'ors i el llop perpresentalles. Lo rei ho tengu per bo i digu a la serpent que ella fes la missatgeria.

Ans que la serpent eixs de la cort del rei ni fes sa missatgeria, digu aquestes paraules:

SERPENT:

-- Una vegada s'esdevenc que una volp trob en una bella praderia una freixura, en la qual estava unham que un caador hi havia ms, per que prengus la volp, si menjava aquella freixura. La volp,que veg aquella freixura, no la volgu tocar, i digu aquestes paraules : No es aquesta freixuraposada en esta praderia sens ocasi de tot treball i perill.

NARRADOR:

Lo lle, desprs que fou en pecat i hagu mort lo lleopart, no hagu tanta de subtilesa ni d'enginycom d'abans havia, i no entengu que les paraules que la serpent hagu dites significaven, i digua la serpent que li exposas les paraules, car ell no les entenia. La serpent li digu que desprs que lbou i na Renart foren de sa cort, no fo la cort sens treball ni tribulaci; i per a no era sens ocaside treball i de tribulaci del rei i de sa cort l'honrament que l lle havia fet al bou i a na Renart.

Con lo bou oi que la serpent l'hagu acusat al rei, ell s'escus al rei en presencia de sa cort, i diguque ell no li era de nulla cosa malmirent, ni no era semblant que ell degus fer nulla res malestantcontra l rei ni sa cort, car lo rei lo tenia honrat; i car era bestia bona a menjar de rei, i lo rei no lvolia menjar, per a devia guardar i salvar al rei tota sa honor. I adoncs lo bou s'escus al rei entotes ses maneres, i digu com na Renart li consellava que cridas tres vegades la nit i tres lo jorn, ique vingus en la cort pera tractar ab lo rei molt de b. En tal manera s'escus lo bou al rei, que naRenart ne hagu desplaer, i en son cor conceb mala volentat contra l bou.

Un dia s'esdevenc que hagu molt nevat i fet gran fret, i lo lle ni aquells de sa cort no hagueren quemenjar i hagueren gran fam. Lo lle deman a na Renart com podrien menjar, i na Renart digu queno s sabia, mas que iria al pa i que li demanaria si sentia neguna bestia pres d'aquell lloc quepugus lo rei menjar ab sos companyons.

Lo pa, qui veg venir na Renart, hagu gran por, car molt temia na Renart. Na Renart digu al paque si l rei li demanava si sentia neguna bestia que pugus menjar, que digus al lle que ell nosentia nulla bestia que l rei degus menjar; mas que sentia que al bou pudia l'hal, i que sentia que lbou en breu de temps devia morir per malaltia. Lo pa, per car temia na Renart, i per car lobou menjava l blat que l pa devia menjar, consent en la mort del bou, i digu al lle que naRenart li hagu dit.

Con lo lle hagu demanat al pa qu podria menjar, i lo pa hagu dit al lle que no sabia, mas que

sentia que l bou devia morir en breu de temps, segons que son mal hal corromput significava, lolle hagu gran volentat de menjar lo bou, mas hagu conciencia que l'occis, per car li haviapromesa lleialtat, i car lo bou l'havia servit llongament, i en ell se fiava.

Con na Renart veg que l rei dubtava a menjar lo bou, ell s'acost al rei i digu-li per qu nomenjava l bou, pus que l bou devia en breu de temps morir per malaltia, segons que l pa hoconeixia; i majorment com sia volentat de Du que rei haja ses necessitats en sos sotsmesos, totesles vegades que menester hi sia.

Lo lle respongu a na Renart i digu que per res no trencaria sa fe al bou, pus que li haviapromesa.

RENARD:

-- Senyor, -- digu na Renart, -- menjareu vs lo bou si jo us faig dir a ell mateix que l menjeu, i siell vos apella quiti de la fe que li haveu promesa?

NARRADOR:

I lo lle li promet que s.

Adoncs na Renart se n'an a un corb qui avia gran fam, al qual digu aquestes paraules:

RENARD:

-- Lo lle ha fam, i jo tractar com occa lo bou, qui es molt gras, i bastar a tots, car gran bestia es.I si l lle diu davant tu que ell ha fam, tu t'oferiras al rei i digues-li que t mengi. Ms ell no tmenjar, car jo t'escusar a ell, i ell no eixir de mon consell, car tot que jo li aconsell fa; i si jom'oferesc a rei que ell me mengi, tu digues que jo no s bo a menjar, i que la meva carn es malsana.

NARRADOR:

Con na Renart hagu aix adoctrinat lo corb, ell an al bou i digu-li que l rei lo volia menjar, car lopa li havia dit que ell sentia en son hal que en breu de temps moriria per malaltia. Molt hagugran por lo bou i digu que vera era la paraula que l pags digu al cavaller.

RENARD:

-- I com fou a? -- digu na Renart.

NARRADOR:

I lo bou li digu aquestes paraules:

BOU:

-- Un ric pags desitjava honrament, i don sa filla per muller a un cavaller qui am la riquesa delpags, i l'honrament convert a s la riquesa, i la riquesa no pogu haver tant gran poder en lo pagsque n pogus haver honrament. Mas l'honrament del cavaller tir a s la riquesa del pags, en talmanera que l pags fo pobre i no fo honrat, i lo cavaller fo ric i honrat. I adoncs lo pags digu alcavaller que en privadesa de cavaller i de pags est pobresa i treball de pags i honrament decavaller.

-- En aix, -- digu l bou, -- en cuidana de bou i de lle est mort de bou i sadollament de lle.

NARRADOR:

Na Renart digu al bou que no hagus por, car lo lle li havia promesa fedeltat i que no li fariatraici; i consell al bou que ell s'ofers al lle que l menjas, si li era necessitat; i adoncs que l lle lin'hauria molt de grat; i pel grat que li hauria de la proferta, i per lo deute en que era amb ell, no lifaria negun mal.

RENARD:

-- I encara, -- digu ella, -- que jo us ajudar en tal manera que l lle no us far vilania ni tort.

NARRADOR:

Con na Renart hagu totes aquestes coses ordonades, ell vingu davant lo lle ab lo bou i lo corb, iel corb se present al lle i digu-li que ell coneixia que l lle havia fam, i proferia-s a ell que lmenjas. Na Renart respongu i escus l corb, i digu que no havia carn que s convingus a menjarde rei. Aprs estes paraules, na Renart digu al rei que la menjas, car no havia alre que li donas amenjar mas s mateix, i lo corb digu al lle que la carn de na Renart era malsana a menjar. Adoncslo bou, per semblants paraules, se profer al lle i digu que l menjas, car ell era gran i gras, i haviabona carn a menjar.

Adoncs lo lle occs lo bou; i menjaren del bou lo rei i na Renart i el corb a tota llur volentat.

Con lo bou fou mort, lo lle deman al gall i a na Renart qui seria son cambrer, i lo gall volguparlar primer, mas na Renart li fu un esguard irs, per lo qual dubt a parlar tro que na Renarthagus parlat. Na Renart parl al rei i digu-li que l conill havia azalta semblana i era bestia humili que estaria b en l'ofici en lo qual solien estar lo gat i el bou. Lo lle deman al gall si tenia per bo que na Renart deia, i el gall no gos res dir contra que na Renart havia aconsellat, car molt latemia, i aconsell al rei que na Renart li havia aconsellat. Lo lle fu cambrer lo conill, i llavorsna Renart hagu gran poder en la cort, car lo gall i el pa i el conill lo temien, i lo lle creia tot quanna Renart li deia.

Un dia s'esdevenc que l rei hagu a entendre en un gran fet qui s fou esdevengut en son regne, iaconsell-s ab lo gall i ab na Renart. Lo gall digu al rei que no era suficient a aconsellar lo rei entant grans afers sens altres companyons; i aconsell al rei que s cresqus de consell, car no erahonor de rei que s minuas de consell, del qual consell s'era minuat, desprs que n fo menys laserpent, i lo lleopart i l'ona i lo llop.

Per bo tingu l rei que fes consellers, i hauria-ls fets, sin que na Renart digu aquestes paraules:

RENARD:

-- En una terra s'esdevenc que havia un hom a qui Du havia donada tanta de ciencia que entenia tot que deien les besties i los aucells. Aquella ciencia havia Du donada a aquell hom sobre talcondici que de res que os ni entengus de que dirien les besties ni els aucells no digus aneguna persona, i aquell dia que ho diria, que mors. Aquell hom havia un ort en que un bou tiravaaigua d'una sinia, i un ase aportava ls fems de que un hom femava aquell hort. Esdevenc-se unvespre que l bou fou molt hujat, i l'ase li aconsell que l vespre no menjas la civada, per quel'endem no l mess hom a tirar la sinia, i que s pausas. Lo bou estigu al consell de l'ase i no menj

l vespre la civada. L'hortol cuida-s que l bou fos malalt, i ms l'ase en son lloc a tirar la sinia. Totaquell dia tir l'ase la sinia ab molt gran treball. Con vingu la nit, ell vingu a l'estable, on trob lbou qui jeia i sojornava.

NARRADOR:

L'ase plor davant lo bou i digu-li aquestes paraules:

ase:

-- Lo senyor -- digu l'ase -- ha en volentat que t venga a un carnicer, car cuida-s que sies malalt; iper , ans que no t'occia, es bo que tu tornis a ton ofici, i no t dones semblant que sies malalt.

NARRADOR:

Aquestes paraules digu l'ase al bou, per que hom no l tornas a tirar la sinia, que li era de majortreball que ls fems que aportava. Lo bou hagu por de morir, i menj aquella nit la civada, i feusemblant que fos guarit. Aquell hom, qui era senyor del bou i de l'ase, entengu que havien dit lobou i l'ase, lo qual hom sen rigu davant sa muller de que l'ase i el bou deien. La muller d'aquellhom volgu saber son marit de que s reia, i ell no lo hi volgu dir, car temia-s de la mort, la qual lopendria si deia que entenia de les besties i dels aucells. La muller preg son marit llongament queli digus per qu s'era rigut, i ell no li volgu dir. La muller digu que no menjaria ni beuria, ique s deixaria morir si son marit no li ho deia. Tot aquell dia i tota la nit endur la mala muller, queno volgu menjar ni beure. Lo marit, que molt l'amava, digu que li ho diria, i feu son testament; i,aprs lo testament, ell volgu dir a sa muller de que s'era rigut. Mas ell o que l ca de casaseva digu al gall, i que l gall respos al ca.

LLE:

-- I com fo a? -- digu l lle a na Renart.

NARRADOR:

I na Renart recompt al lle i digu que dementre que l'home feia son testament, lo gall cant, i loca reprs lo gall perqu cantava, pus que son senyor devia morir. Molt se meravell l gall com lo cal'havia reprs de son cantar, i lo ca li recompt com son senyor devia morir i volia morir per quesa muller visqus. Respongu l gall i digu que b estava que mors, car vol hom era, car no sabiaesser senyor d'una fembra. Adoncs lo gall crid deu gallines que havia, i totes les fu ajustar en unlloc, i feia d'elles que s volia. A fu lo gall en significana que l ca s'aconsolas de la mort deson senyor. Abdosos se consolaren de la mort de llur senyor, i lo gall cant, i lo ca s'alegr.

CA:

-- Company, -- digu l ca al gall, -- si tu haguesses tant folla muller com ha mon senyor, qu lifaries, si s fos aventura que en aquest cas de mort t'aportas, en que ha aportat mon senyor?

NARRADOR:

Adoncs lo gall digu que si ell fos en lloc de son senyor, que ell tallaria cinc vergues d'un magranerque havia en l'hort, i batria tant sa muller, tro que totes les hagus trencades, o fes menjar i beure samuller, o que la deixas morir de fam i de set. L'hom, qui hagu enteses les paraules que l ca i el gallhavien dites, se llev del llit, i fu que l gall havia aconsellat; i sa muller, con fou b batuda,

menj i begu, i fu tot que son marit volgu.

Con na Renart hagu recontat l'eximpli damunt dit davant lo rei, digu que l gall era tant savi, que lsabria aconsellar en totes coses, i per a no calia que l rei se cresqus de son consell; i majormentcom en multitut de consellers ha trop gran desvariament de diverses intencions i opinions ivolentats, per la qual multitut es moltes vegades torbat lo consell de princep.

Con na Renart hagu parlat, lo gall digu estes paraules:

GALL:

-- Un papagall estava en un arbre ab un corb, i dejs l'arbre havia un simi que havia posada llenyasobre una lluerna, car cuidava-s que fos foc, i bufava en aquella llenya per intenci que fes foc enque s'escalfas. Lo papagall cridava al simi, i deia-li que no era foc, ans era lluerna. Lo corb digu alpapagall que no volgus adoctrinar ni castigar aquell qui no reb consell ni correcci. Moltesvegades digu l papagall al simi que lluerna era, i que no era foc que s cuidava que fos foc; i locorb totes vegades reprenia l papagall com volia endrear que naturalment es tort. Lo papagalldavall de l'arbre i acost-s al simi, per que li pogus mellor dar a entendre de que l reprenia; itant prop s'acost l papagall del simi, que l simi l prengu i l'occs.

NARRADOR:

Con lo gall hagu dit aquest exemple, lo rei hagu opini que per ell ho digus, i fu un semblantcrudel contra l gall, en semblant de mala volentat. I adoncs na Renart prengu el gall i occs-lo, imenj-l davant lo rei. Con na Renart fo tant solament conseller del rei, i lo conill fo cambrer del rei,i lo pa fo porter, adoncs fo na Renart en gran benanana, i feia del rei tot que s volia.

Dementre que na Renart estava en esta benanana, ell membr en la traici la qual havia concebudacontra l rei, ladoncs com digu a l'orifany que ell tractaria que l lle mors i que l'orifany fos rei.Volenter estiguera na Renart en l'estament en que estava; mas hagu temor que l'orifany no ladescobrs; i per fou en volentat que tractas la mort del rei, per que atengus a l'orifany queli havia proms.

7 - DE LA MORT DE NA RENART

NARRADOR:

No s'oblid na Renart de tractar la mort del rei, i oblid l'honrament que l rei li havia fet sobre totslos barons de sa cort. Un dia digu na Renart a l'orifany que hora era que l rei mors, i majormentcon tamb era aparellat, que en sa cort no havia altre conseller mas na Renart. Llongamentconsider l'orifany en que na Renart deia, i hagu conciencia en consentir en la mort del rei.D'altra part temia que si ell era desobedient a na Renart, que na Renart no l descobrs i que tractas samort. Finalment s'acord l'orifany que no consents a na Renart, car gran conciencia havia que l reimors. D'altra part temia-s que si ell era rei, que na Renart no l tras, aix com traa l rei; i l'orifanyam ms estar en perill de mort, que fer traici contra son senyor natural.

Dementre que l'orifany en aix considerava, ell digu entre s mateix que en aix com na Renart ambmaestria volia fer occiure l rei, que en aix ell ab maestria fes occiure al rei na Renart; car si en locor de na Renart cab traici i certesa i maestria, quan ms, digu l'orifany, en mon cor, que es tantgran, deu cabre llealtat, saviesa i maestria!

Estant que l'orifany considerava en a, li digu na Renart:

RENARD:

-- Senyor n'orifany, vs en qu considerau, ni per qu vs no us cuidau con siau rei, ans que tornila serpent de la missatgeria, la qual es trop savia i mestra?

NARRADOR:

L'orifany, adoncs, conceb i propos que esperas la serpent, ans que tractas neguna cosa contra naRenart, i que ab la serpent tractas com lo rei occis na Renart.

Con na Renart veg que l'orifany era negligent de son negoci, hagu temor que la serpent novingus i que l'orifany no l descobrs, i adoncs digu a l'orifany que s cuitas, car si ho feia, elltractaria en tal manera l fet, que vindria a perfecci, mellor i abans que ell no s pensava. Gran porhagu l'orifany de la maestria de na Renart, i deman a na Renart en quina condici volia esser abell, si era rei. Na Renart digu que ell volia esser en aital condici ab ell com era ab lo rei, es asaber, que fos son conseller tant solament, i que l conill fos son cambrer i lo pa son porter.

Aprs que na Renart hagu dita la condici a l'orifany, l'orifany deman a na Renart la manera qualseria perqu l rei mors, i na Renart recompt a l'orifany la manera la qual s'havia pensada en lamort del rei, i digu aquestes paraules:

RENARD:

-- Entre l senglar i el rei jo metr discordia i malvolena, car lo senglar cuida esser par en persona ien fora al rei; i jo dir al senglar que s guardi del rei, qui l vol occiure; i puxes dir al rei que sguardi del senglar, qui ha desig d'esser rei, i tractar que l rei occa l senglar. I con lo senglar sermort, i el rei ser hujat en la batalla que haur haguda ab lo senglar, adoncs vs, senyor orifany,podreu occiure lleugerament lo rei, i podreu esser rei.

NARRADOR:

En la manera que s'hagu pensada na Renart, proposs l'orifany que enganas na Renart, i digu a naRenart aquestes paraules:

ORIFANY:

-- Vana es tota prometena sense testimonis, i per tinc per bo -- digu l'orifany -- que vs, naRenart, hagueu testimoni de la promesa que vs voleu que jo us faa, es a saber, que vs siaumon conseller tant solament, i que l conill sia mon cambrer, i el pa sia mon porter, car senstestimonis, si jo us negava vostra promesa, vs no ho podrieu provar, i jo per aventura, con seria rei,no m tindria tant obligat a vos honrar, com faig ara que no son rei i que vs sou conseller del rei.

NARRADOR:

Na Renart consider llongament en que l'orifany deia, i hagu por que ls testimonis no ladescobrissen de la traici. Con l'orifany veg estar na Renart concirs, ell digu a na Renart que lsmellors testimonis que ell podia haver eren lo conill i el pa, que temien na Renart, i que haurienplaer que fossen sos oficials, i no li calia haver temor que aquells la descobrissen de neguna cosasecreta. Na Renart tengu per bo l consell que l'orifany li donava, i en presencia del conill i del paferm la promesa a na Renart; i d'altra part lo conill i el pa prometeren a l'orifany i a na Renart queho tindrien secret.

Aprs aquestes paraules, l'orifany consell na Renart que primerament digus al porc que l rei lovolia occiure, i puxes que ho digus al rei. Na Renart an ab lo porc parlar primerament, i l'orifany,dementre que na Renart parlava ab lo senglar, parl ab lo rei, al qual digu tot que havia emprsab na Renart, i deman al rei perd, per com havia concebuda traici envers ell, i digu-li comsen penedia, i com amava ms esser lleial sotsms que traidor rei.

LLE:

-- I com -- digu l rei -- podria jo esser cert que que vs, n'orifany, dieu, es veritat?

NARRADOR:

I I'orifany digu que ell ho podria conixer en que na Renart havia tant fet, que en son consell nohavia altra bestia mas na Renart; i que l conill, qui l temia per natura, i aix mateix lo pa, havia fetsde son hostal.

ORIFANY:

-- Encara, senyor en lle, -- digu l'orifany, -- vos en dir altra certenitat, car na Renart es anat alsenglar per dir-li que vs lo voleu occiure, i dir a vs altre tal, que l senglar vos vol occiure, i vosaconsellar que fasseu al senglar semblant ergulls, per que l senglar tinga per ver que naRenart li ha dit.

NARRADOR:

Aprs estes paraules, l'orifany digu al rei que l conill i lo pa havien consentit en sa mort.

Molt fo meravellat lo rei de na Renart, a qui havia fet tant d'honrament, com pogu concebre enversell engany i falliment, i digu aquestes paraules:

LLE:

-- A mon pare o una vegada recontar que mon avi, qui era rei d'una gran terra, volgu abaixar losbarons a qui s tanyia honor i volgu exalar les vils besties a les quals no s convenia honrament,entre les quals besties fou lo simi, al qual fu molt d'honrament. I aquell simi, per car erasemblant a hom, hagu desig que fos rei, i conceb, en lloc d'honrament, traici contra mon avi.

ORIFANY:

-- Senyor, -- digu l'orifany, -- en poc anap no pot molt vi caber, ni en persona que sia de vil lloc nocab gran honrament ni gran lleialtat; i per es bo que vs occieu na Renart, i que hajau bonconsell: sieu franc en vostre senyoratge, i sotsmeteu a malvada persona la noblesa que Du vos hadonada per llinatge i per ofici.

NARRADOR:

Aprs estes paraules, l'orifany an al senglar ab qui na Renart havia parlat, i digu-li que ell sabia que na Renart li havia dit, i en aix ho digu l'orifany al senglar com na Renart ho havia dit. Losenglar se meravell com l'orifany ho sabia, i l'orifany li recont tot lo fet.

Estant que l'orifany ab lo senglar parlava, na Renart an al lle, i digu-li que l senglar lo voliaocciure; i adoncs lo lle conegu que na Renart lo volia trair. Lo rei ajust davant s molts barons, ifou-hi l'orifany, i el senglar i na Renart i el conill i el pa. Davant tots deman l lle al conill i al paque li diguessen veritat del testimoni que havien proms fer a na Renart aprs sa mort. La por delconill i del pa fou molt gran, mas molt major fou la de na Renart, la qual digu al rei estesparaules:

RENARD:

-- Senyor en rei, per tal que jo temptas vostres barons si us sn bons ni lleials, digu a l'orifany que li digu, i a mateix digu al senglar per aquella ra mateixa. Mas del conill i del pa vos dicque hanc no ls parl de que l'orifany diu contra mi.

NARRADOR:

I adoncs na Renart se confi que l conill ni l pa, que tant lo temien, no l gosassen acusar al rei nidescobrir de neguna cosa.

Con na Renart hagu parlat, lo rei fu un esguard molt horrible al conill i al pa, i git molt granbram, per que la natura de son alt senyoratge hagus major virtut en la conciencia del conill i delpa, que la natura perqu l conill i el pa han por de na Renart. Con lo lle hagu gitat lo gran bram,fellonament ell digu al conill i al pa que li diguessen veritat; i el conill i el pa no s poguerentenir, i digueren veritat al rei. I adoncs lo rei, ell son cors, occs na Renart; i desprs que na Renartfo morta, fo sa cort en bon estament. Lo rei fu de son consell l'orifany i el senglar i d'altres honratsbarons, i git-n lo conill i el pa.

Finit es lo Llibre de les Besties, lo qual Felix aport a un rei, per tal que vegs la manera segons laqual en que fan les besties es significat com rei dega regnar i s dega guardar de malvat consell ide falsos homens.