lle g a naci al - llengua nacionalllenguanacional.cat/pdf/41.pdf · d’avetars no en deixaria,...

Llengua

Païsossensenom?

La llenguai el món

dels raiers

Les parts i el tot

Sobre l'úsdels pro-

noms forts

Verdagueri Gaudí

Nacionalhivern del 2002

núm. 41 any XII4 euros

LLENGUA NACIONAL - núm. 41 - hivern del 2002 3

editor ia l

Detall esperançador

Obrint la flamant Gramàtica del català contemporani

(GCC), obra d’un gran equip de professors universitaris

capitanejats per Joan Solà i publicada el mes de juny

proppassat, trobem ja en el pròleg un detall esperançador; con-

cretament, l’anunci indirecte d’una rectificació que des de fa

anys s’ha sol·licitat –explícitament per part de molts i implíci-

tament per part de molts més– i que també hem demanat des

d’aquestes pàgines. Vegem, doncs, què diu el text en qüestió

(GCC, p. XVI):

Al moment de tancar aquesta obra (octubre del 2001), no hem

rebut resposta a la consulta feta a l’IEC sobre certs casos de l’es-

criptura de paraules compostes i derivades, i per tant hem apli-

cat, en aquest punt, el criteri que sembla que es donarà després

de la revisió que actualment fa de l’ortografia l’esmentada auto-

ritat lingüística.

Es refereix a la revisió, per part de la Secció Filològica de

l’Institut d’Estudis Catalans, de les noves normes sobre l’ús del

guionet en els mots compostos que l’acadèmia va emanar entre

els anys 1995 i 1996. Aquestes noves normes, com és sabut, han

estat molt criticades, pels grans inconvenients que comporten,

sobretot en dos casos: en el del prefix tònic ex i en el dels adjec-

tius coordinats el primer dels quals revesteix una forma sàvia

terminada en o. Doncs bé, la GCC escriu l’esmentat prefix amb

guionet (p.e., ex-diputat, p. 762) i també escriu amb guionet els

adjectius coordinats del tipus esmentat (p.e.: galaico-portuguès,

p. 5; caracterització articulatòrio-perceptiva, p. 37).

Bo i aplaudint la iniciativa dels responsables de l’esmentada

gramàtica, voldríem fer tres peticions:

l A la Secció Filològica els demanem que facin una revisió a

fons de les «noves normes» dels anys 1995-96 en el sentit de

tenir en compte la gran utilitat del guionet i, evitant el parany

de buscar falses «regles fàcils», tornar a una normativa com

més semblant millor a la tradicional que ens va llegar Fabra i

que, per una banda, escau a la fesomia fonètica del català i, per

l’altra, posa la nostra llengua al costat de les altres llengües de

cultura amb característiques semblants (especialment el

francès i el portuguès).

l En espera d’una rectificació a fons, també demanaríem a

l’acadèmia que, provisionalment, emetés algun comunicat que

«liberalitzés» la qüestió; és a dir, que deixés als usuaris la lli-

bertat d’emprar la normativa tradicional, almenys en alguns

aspectes (com els que es reflecteixen en la GCC).

l Als usuaris de la llengua (escriptors, editorials, publica-

cions, organismes, etc.) els proposem que imitin el que ha fet

una obra de referència com és la GCC tornant a posar el guio-

net (si és que, per escrúpols disciplinars o per altres causes,

l’havien tret) almenys en els casos en què la GCC ho fa.

Confiem que el seny s’imposarà i que, a partir d’aquest

«detall», podrà créixer l’esperança dels qui ens preocupem per

la nostra malmenada llengua.u

Cançó del raier Só fill del Noguera, dins un rai nasquí; ma esposa és raiera, raier vull morir.

El bon temps del fadrinatge el passí fent de cuer,mes com tinc seny i coratge prompte em feren davanter. D’eix cavall de la riera prenc la brida barroera,i als torrents i a la ribera vaig dient: «Pas al raier!»

Des del marge el rai cordejo si li costa de passar,pels congostos barranquejo com serpent pel pedregar. Quan per una ensopegada s’esdevé una embarrassada, dono al rai una giradaque el fustam torna a aviar.

De cinc trams els rais avio de la Pobla a Balaguer, els empenyo i els arrio com sa rua el traginer. Tot sovint el rai s’apunta; quin treball si es desconjunta, trabucant aquell que el munta com cavall al cavaller!

Un matí la gent d’Esterri m’alça el coure tot cridant, que m’enduia cap a Gerri el feixuc Mall de Rol•lan.Jo, veient que al meu darrera la vall tota s’esparvera,part damunt de la ribera el llancí del rai estant.

De les bigues que he enraiades, se’n farien galions,galions per les armades de deu regnes i nacions; pins i faigs duc cada dia, d’avetars no en deixaria, fins i tot enraiariales muntanyes a crostons.

Tot baixant rais a la plana, cinquanta anys hi he baixat, que és un rai la vida humana, en té deu cada tramat;i davalla fugitiva rodolant de riba en riba fins que al mar sens vora arriba de la fonda eternitat.

Jacint Verdaguer

la flama de la llengua

LLENGUA NACIONAL - núm. 41 - hivern del 20024

sumari

Publicació i administració:Associació Llengua Nacional(inscrita en el Registre d’Associacions dela Generalitat amb el número 12842)

Dipòsit legal: B-35574-91ISSN 1695-1697

Adreça postal:C. de Sant Pere Més Alt, 2508003 BARCELONAA/e: [email protected]://www.llenguanacional.lesre-vistes.com

Director: Ramon Sangles i MolesA/e: [email protected].: 93 456 88 79 / 669 85 32 37

Consell assessor: Gabriel Bibiloni,Rosa Calafat, David Casellas, JaumeCorbera, Carles Domingo, Joan Fer-rer, Marcel Fité, Avel•lí Flors, Pilar Gis-pert, Victòria Gras, Albert Jané,Bernat Joan, Lluís Marquet, Víctor Pa -llàs, Carles Riera, Josep Ruaix, XavierRull, Jaume Vallcorba, Carme Vilà

Producció: Jordi Ardèvol

Portada: Façana de la Passió de laSagrada Família -Barcelona- (Foto: RS)

La redacció no s’identifica necessària-ment amb les opinions expres sades enels articles publicats.

LLENGUA NACIONAL és membre de l’APPEC

A tot arreu del món, quan en undomini lingüístic s’ha produïtuna li te ra tu ra, veiem for mar-s’hi, i reg nar per damunt de lallengua parlada multifor me, unallen gua lite rària filla d’un llarg iacurat tre ball de se lecció i fixa-ció; i això s’es devingué en lesterres de llengua catalana i elscatalans tinguérem la nostrallengua nacional, on a penestra s pua ven les di fe rències dia -lec tals de la llengua parlada.

(Pompeu Fabra)

editorial• Detall esperançador 3

la flama de la llengua• Cançó del raier. Jacint Verdaguer 3

tribuna• Llengua col•loquial,llengua literària. Toni Cucarella 5• Per la necessària unitat del registre estàndard... Maria Conca 8• Països sense nom? Jaume Corbera Pou 10• A quantes coses més hem de renunciar? Carme Forcadell Lluís 11• Drets fonamentals dels pobles. Pere Ortís 12• La llengua i el món dels raiers. Marcel Fité 13

sintaxi• Les parts i el tot. Jaume Vallcorba i Rocosa 16• Una estructura bona sols si hi intervé adverbi. Josep Ruaix 17• Sobre l’ús dels pronoms forts. Albert Jané 18

lèxic• A la cafeteria. Jaume Vallcorba i Rocosa 25• Confusió de preposicions. Ferran Palau i Martí 26• Hi cal «ésser» o «estar»? Jaume Vallcorba i Rocosa 27• Impropietats lèxiques. Jossep Ruaix 28• Pesant i pesantor. Lluís Marquet 29• Problemàtica de la traducció anglès-català... Quico Llach i Xavier Rull 30• El llit fluvial. Carles Domingo 33

amics i mestres• Identitat, servei, guiatge. Ramon Sangles i Moles 35• Verdaguer i Gaudí. Antoni Boada 39• Jordi Bonet i Armengol. Víctor Pallàs 41• Adéu al mestre Pere Elies. Albert Jané 43

bibliografia• Una nova edició de les Homilies d’Organyà. Marcel Fité 44• Si l’obriu, no el tancareu. Ramon Sangles 45• Un diccionari que té mèrit. Anna Porquet i Botey 46• Lèxic d’especialitat. Jordi Sedó 46

És un fet inqüestionable que l’ac-tual literatura del País Valenciàs’ha consolidat a l’empara de la

influència del català oriental, d’unmajor prestigi literari i, tot s’ha de dir,d’un mercat més ampli i normalitzat.Modernament, nosaltres –els valen-cians– hem tingut poca tradició literà-ria on emmirallar-nos per a re-cons-truir la nostra literatura amb referents«dialectals» propis (de lèxic). Tanma-teix, caldrà advertir que aquestacircums tància no afecta solament elsvalencians. Pep Coll, escriptor de Pes-sonada, al Pallars Jussà, comentava enun article publicat a la revista Lletra deCanvi: «Si per exemple, Joaquim Ruy -ra, un dels assessors de Fabra en qües-tions de lèxic, en lloc d’haver nascut aBlanes, ho hagués fet a qualsevolpoblet del Pallars, és evident que avuiel lèxic pirinenc (i nord-occidental)gaudiria d’una presència més normal igenerosa en l’actual diccionari norma-tiu. Malauradament, però, els motsmés específics d’aquestes muntanyes,en lloc de lliscar riu avall cap a l’oficia-litat de la lletra impresa, s’han quedatal lloc d’origen a morir amb la seua

gent. Mentrestant, a la gran ciutat (i atot arreu) la llengua cada dia s’empo-breix més.»

Tot i això, per a ser justos, caldràrecollir també unes paraules del mestrePompeu Fabra anotades al prefaci delseu Diccionari general de la llenguacatalana: «Segurament algú no trobaràbé que no sigui inclòs en el Diccionarigeneral tal o tal mot peculiar de la sevacontrada; però que pensi que si aquestmot ha de figurar un dia en el diccio-nari general de la llengua literària, had’ésser perquè un escriptor d’aquellacontrada l’elevi, ell que la coneix bé, ala categoria de mot literari.»

En no posseir els valencians aqueixatradició pròpia a què adés em referia,o ser insuficient, hem hagut de poar elnostre lèxic literari d’una altra varietatlingüística més normalitzada i consoli-dada. Per això sovint hem negligit oabandonat la llengua viva, impossibili-tant que el nostre lèxic genuí, tancatalà com el de Barcelona, Maó oGirona, poguera assolir aqueixa «cate-goria de mot literari».

Ara com ara, però, intentem,seguint la petja d’Enric Valor, d’esme-nar l’omissió i girem la mirada cap alnostre vocabulari particular. Uns ialtres, escriptors valencians en llenguacatalana, amb major o menor convic-ció, hem anat incorporant als nostrestextos literaris una aportació lèxicaque, en gran part, encara pertany al’àmbit de la llengua col•loquial.

Però la recuperació del lèxic parti-cular topa sovint amb la dificultat deno disposar d’un diccionari català am -pli i complet, a l’abast dels tots lectorsdels Països Catalans. D’una banda,perquè els continuadors de PompeuFabra sovint han negligit els propòsitsintegradors que proposava el mestre, ide l’altra, perquè els escriptors valen-cians hem «temut» el dialecte. L’hemtemut perquè sovint ens ha fet l’efecteque no el dominàvem prou, i la tradi-ció literària contemporània ja ens apla-nava prou un camí a seguir, ja consoli-dat. També, és clar, hi ha hagut qui l’habandejat per considerar-lo poc «lite-

rari», fins i tot per témer de no ser proucomprès pels lectors dels altres dialec-tes catalans.

En el cas valencià succeeix, de mésa més, que la majoria dels lectors sónusuaris, com la majoria dels parlants,d’una llengua empobrida, cada vegadamés castellanitzada, en el text i en elcontext. A mi m’agrada, com a PepColl, fer lliscar el lèxic col•loquial cap ala lletra impresa. Però tope amb lalamentable realitat de saber que el lec-tor valencià d’ara, especialment el mésjove, té una competència lingüísticamolt limitada. Són les generacions demés edat les que posseeixen encara unric bagatge lèxic i que, per tant, esta-rien en condicions d’apreciar l’esforçde l’escriptor que incorpora a la llen-gua literària el lèxic que per a ells ésencara llengua viva; però aquestesgeneracions són justament, i parado-xalment, les que accedeixen amb mésdificultat a la normalitat lingüística.Davant aquesta contrarietat hi ha quidefensa l’opció d’escriure en un «va -lencià entenedor», de comptades pa -


tr ibuna

Llengua col•loquial, llengua literària

Toni Cucarella

Les generacions demés edat són lesque posseeixenencara un ric

bagatge lèxic i que,per tant, estarien encondicions d'apre-ciar l'esforç de l'es-criptor que incor-pora a la llengua

literària el lèxic queper a ells és encara

llengua viva

raules. Però aquest pragmatisme limi-tador dificulta, i fins i tot impossibilita,la producció d’una literatura ho mo -logable. No hem de caure en el paranyde creure que escrivint d'una maneramés assequible es fa millor literatura:empobrint la llengua literària condem-nen la nostra literatura a una projeccióestrictament casolana, d’un abastpurament folclòric.

Per a la literatura l’escriptor mode -la el llenguatge en funció d’un tot queés el relat; la coherència de la llenguaemprada pel narrador i per al diàlegdels personatges dependrà de la des-tresa de l’autor a l’hora de construir elsdiferents nivells i registres, especial-ment quan caldrà reproduir l’oralitaten totes les situacions que haurà dedescriure. Admetem de bon principique, per regla general, el lector de lite-ratura és prou competent lingüística-ment i, per tant, el grau de compren-

sió d’un text d’aquest nivell serà prouacceptable. Això serà així, però, en unallengua diguem-ne normal: castellà,anglès, danès, italià, romanès... Llen -gües que són pròpies en les seuescomunitats polítiques i que, per tant,són la llengua única de l’ensenyament,dels mitjans de comunicació, de lesdiferents classes socials, etc. El casvalencià no acompleix aquesta reglageneral. Ara com ara pateix una fortaaculturació que l’està desposseint delsseus trets més genuïns.

El meu parer, i el meu compromís,és que els escriptors valencians nosolament hem de «salvar els mots»,sinó que també hem de mirar de recu-perar els referents genuïns del nostrecatalà, i mitigar, fins on ens serà pos-sible, la substitució cultural que el des-personalitza, sentenciant-lo a unalenta i mortal degeneració. És voler dirque un idioma és molt més que una

gramàtica. De gramàtica en té el llatí ifa segles que podreix terra. Un idioma,per a ser complet, no solament neces-sita la norma: li cal, sobretot, conser-var el dens solatge de la seua història.Aqueixa història –de l’economia, de lacultura, del dret, de la mitologia, delclima...– que el parlant convoca d'unamanera espontània, natural, quan l’i-dioma no malviu sotmès a l’acultura-ció que imposa el bilingüisme polític:la diglòssia social que, dia a dia, con-demna el català a una degradació cul-tural d’efectes aniquiladors.

Tot idioma és recipient i vehicle dela cultura singular i diferenciada a laqual pertany. Inclou i sintetitza allò quepodríem anomenar, si convé amb unacerta ampul•lositat, «herència ge nèticacol•lectiva». En la llengua literària deGarcía Márquez, de Cesare Pavese, deJoyce o d’Enric Valor s’hi expressa untarannà particular en què han deixat laseua empremta la història, el clima, elpaisatge, la religió o les formes de pro-ducció seculars. El lèxic, la fraseologia,la tradició oral –cançó, endevinalla,rondalla o «sussoït»–, tot plegat con-tribueix a dotar l’idioma d’una texturacultural pròpia i «intraduïble», si mésno d'una ma nera literal. Tot idioma ésvehicle de la cultura a què pertany,alhora que com partiment tancat, peròde parets poroses i permeables. Aquestcompartiment, amb la seua evolucióparticular, ha donat una fauna i unaflora també particulars, adaptades almedi i capaces d’expressar les múltiplescircumstàncies que han afectat la vidad’aqueix territori. Amb aquesta menade metàfora intente explicar que cadallengua conforma un ecosistema únici distint: i aquesta llengua és l’únicaque pot explicar el contingut genuídel compartiment, és a dir, la història,el clima, els costums, la mí tica... Quèsucceeix quan una altra llengua, queexpressa un altre contingut cultural,interfereix i contamina la llenguagenuïna?

No hi ha cultures bilingües. Per mésque des de l’opinió política, i des detribunes intel•lectuals pusil•lànimes,s’intente fer creure que el bilingüismeés una situació de bondat social, larealitat ho desmenteix rotundament.La realitat ja no parla de llengües encontacte (visió positiva d’allò quediuen que és el bilingüisme), sinó dellengües en conflicte (situació diglòs-sica que s’expressa en termes de subs-titució lingüística, és a dir, en termes

de cultura dominant i cultura domi-nada, de vencedors i de vençuts).

És un fet que en aquests momentsla situació del català al País Valencià ésde marginalitat absoluta, com a llen-gua social, com a llengua de cultura id’informació. Hi ha les escoles, és clar,però són un reducte que cada vegadaincideix menys en la realitat social.Com antany passava amb les escolesen castellà en un medi social i lingüís-tic majoritàriament valencià. Si, abans,al carrer, l’ús social era en català, i l’es-cola, minoritària i estranya, era en cas-tellà, en aquests moments la situacióés a la inversa. Perquè l’escola, ni arani abans, no supleix el carrer, ni la famí-lia, i, en l’actualitat, no pot competircontra la força dels mitjans de comuni-cació com a vehicles de transmissió cul-tural i lingüística.

L’escola empra un model lingüístichomogeni, estandarditzat i cultural-ment asèptic. Avui ens trobem amb unlector en català que té una competèn-

cia limitada, és usuari d’una llenguaque ara s’aprén a l’escola, mentre quedesapareix de la majoria d’usos públicson antany era imprescindible, i per raód’aquesta necessitat la gent, els par-lants, modelaven la llengua, l’enri-quien, l’adaptaven al seu temps. Araaixò ja no passa. Hi ha hagut una frac-tura important entre la qualitat de lallengua que usaven els nostres avis,fins i tot els nostres pares, i la que araes fa servir. Per a les generacions ante-riors nostres l’ús del català era neces-sari en totes les facetes de la vida, i araja no ho és. Ara en moltes d’aquestesfacetes hi mana el castellà, i el catalàno ha pogut evolucionar com hauriapogut fer-ho, sinó que s’ha vist subs-tituït pel castellà.

Alguns escriptors hem fet ús delscasinos, de les sales d’espera dels am -bulatoris i dels mercats com un amplii ric viver on hem pescat exemplesd’una llengua viva, precisa, que ma -tisa, però, sobretot, que transporta en


tr ibuna

Els escriptors valen-cians no solamenthem de «salvar elsmots», sinó que

també hem de mirarde recuperar els

referents genuïns delnostre català

La realitat no parlade llengües en

contacte, sinó dellengües en con-

flicte, de vencedors ide vençuts

el fet espontani de la parla una cul-tura pròpia que ara com ara tambédesapareix. Vull dir: a l’escola aprenena usar el diccionari, però no a caçargambocins ni a gambar lloros, ni apregar a sant Blai per la tos del xic, niens expliquen què li va passar a lanòvia de Pinet o al rector de Sollana oa Peret i Marieta; tampoc no aprenema calcular en quin any va manar el reique fa quinze o si l’època que el reiPepet portava sabatetes de fusta eraabans o després de Jesucrist, de quiper cert diuen, d’ell i de sant Pere, quevan perdre les espardenyes allà onbrama la tonyina... Això no s’ensenyaa les escoles: això s’aprén al hora quees respira quan la llengua és única enun compartiment tancat però perme-able.

Així, passa que si, com en el meucas, hi ha un interès per transportar lallengua popular (la llengua viva, encara)a la llengua literària, ens trobem amb elproblema que sovint el nostre interlo-cutor no està capacitat per a enten-dre’ns, excepte, és clar, si fem servir uncatalà hibridat de castellà, tant lingüís-ticament com culturalment.

Aquest problema no el tenen lesllengües en situació normal; si llegiuels qui escriuen en castellà, veureucom fan ús d’una àmplia gamma derecursos lingüístics: jocs de paraules,re franys, sentències, frases fetes, al•lu -sions a la seua literatura «nacional»(el Quixot, Quevedo, les oronetes deBécquer, els cuentos de Calleja o lesfábulas de Samaniego), que tenencom a objecte acostar autor i lector através d’un llenguatge, no ja funcio-nal, sinó gairebé tribal. És un gest deconfiança, perquè l’emissor diual receptor que formen partd’un mateix context cultural,que usen no solament la ma -teixa freqüència sinó també elmateix codi de comunicació.

Tanmateix, això no s’esdevéen «valencià». No s’esdevé per - què justament en la mesura enquè el «valencià» ja no evolu-ciona com una llengua única iparticular, les interferències lin -güístiques i culturals han cre atabismes de distinta competèncialingüística entre autor i lector. Ésper la por de no ser desxifrat quesovint la llengua lite rària habituald’alguns es criptors va lenciansacostuma a ser uniforme i limi-tada, ben bé una traducció literal delcastellà. La referència a la cultura prò-pia, no solament lingüística, sinó tam -bé literària, històrica o mítica, és pràc-ticament nul•la. Tot això actua endetriment de la qualitat de la llenguaque s’usa, alhora que l’autor renunciaa les possibilitats creatives que permetel sentit figurat, el doble llenguatge,la ironia d’una frase feta o la conclu-sió popular. I si s’escriu en un catalàpobre s’agreuja la devastació cultural ilèxica de l’idioma.

És evident que dependrà del conei-xement de l’escriptor traure el suc i lapunta a l’idioma en cada circumstàn-cia. En definitiva, cal parar l’orella iatrevir-se a crear expressions novesamb el vell llenguatge, i evolucionar-lo.També caldrà deixar de banda moltsprejudicis. És l’escriptor qui ha de de -

ter minar lliurement com modela lallengua d’acord amb el seu interès cre-ador i artístic. No sóc partidari de dic-cionaris prohibitius ni d’actituds pre-ceptives en materia de lèxic. Cada autorté la «seua pròpia llengua» en funciódels seus objectius diguem-ne artístics,és a dir de «creació literària».

En la meua literatura situe sovintles històries i els personatges en unespai «viscut»; per tant, necessite quela llengua en què s’expressen sigatambé una llengua «viscuda». Aixòm’impel•leix a fer servir un vocabularipropi que aporte la suficient versem-blança i que alhora em permeta dereconèixer els personatges mitjançantla proximitat del seu llenguatge. Tot iaixò, vull deixar clar que no sóc parti-dari de l’ús indiscriminat del «dia-lecte». No és la meua intenció fer ar -queologia lèxica, com tampoc fer de

les meues obres una imitació més omenys actualitzada de la Rondalla deRondalles, enfilant arreu manera, fra-ses i paraules en major o menor perilld’extinció. Al capdavall, malgrat tot,escric amb intenció de llengua nacio-nal, com ho han fet Llorenç Villa-longa, Maria Barbal, Jesús Moncada,Pep Coll i tants altres que han sabutconjuminar l’interès general amb elparticular. Més encara:

Per rematar la garba, el que caltenir en compte a l’hora d’escriure encatalà és que no hi ha cultures bilin -gües. Hi ha cultures dominants i cultu-res dominades. Els qui escrivim encatalà hem de fer alguna cosa més queescriure amb correcció gramatical: hemd’amerar els nostres textos de llenguaviva i cultura pròpia. Ni més ni menysque com fan tots els altres.u


tr ibuna

És per la por de noser desxifrat quesovint la llengualiterària habitual

d’alguns escriptorsvalencians acostumaa ser uniforme i limi-tada, ben bé una tra-ducció literal del

castellà

Els qui escrivim encatalà hem de feralguna cosa mésque escriure ambcorrecció gramati-cal: hem d’amerar

els nostres textos dellengua viva i culturapròpia, tal com fantotes les altres llen-gües mínimament

normals

La llengua catalana, entesa en elseu conjunt, és competència detots els catalanoparlants. Amb

aquesta afirmació no em referesc tansols a la competència lingüística icomunicativa –definida per Chomsky iampliada pel sociolingüista Hymes–,que han de posseir tots els parlantscompetents d’una llengua, sinó tambéal dret i deure que tenim cadascun delscatalanoparlants d’exigir-ne l’ús, dedignificar-la i de defensar-la de la polí-tica substitutòria i fragmentadora queestem patint com més va més. Enefecte, sota píndoles amb embolcalls«acadèmics» estem assistint a la sepa-ració del valencià del conjunt de la llen-gua catalana. I no ho volem veure. Hiha coses que costen de creure perinjustes i perquè atempten a drets tanelementals que pensem que han de serinqüestionables. Sense anar més lluny,hi ha exemples ben recents de com elgovern del PP i els seus aliats vulnerenels drets democràtics més bàsics: lail•legalització de Batasuna, la prohibicióde manifestacions, la persecució deldret d’opinió, el manteniment del ro -batori feixista d’arxius catalans... Iencara hi ha qui pensa ingènuamentque vivim en democràcia i que aixònomés afecta uns pocs.

Amb els atacs contra la llenguacatalana a València, passa una cosasemblant: «Això és cosa dels valen-cians, que no s’entenen.» Sense veureque l’estratègia secessionista del PP idels partits que li donen suport va mésenllà del valencià, perquè pretén debi-litar la llengua catalana en el seu con-junt. De manera que, si aconsegueix elseu objectiu, redueix el català en dosmilions de parlants, afebleix la potèn-cia de la seva literatura, introdueix fis-sures en la consolidació de la norma-tiva i de l’estàndard i li resta prestigi iforça davant d’Europa, en un momentdecisiu per al seu reconeixement coma llengua oficial de la Unió Europea.

Fem un balanç de les actuacionspolítiques del govern valencià del PP enmatèria lingüística, d’ençà de laposada en funcionament de l’AVL (Aca -

dèmia Valenciana de la Llengua), arafarà un any, i analitzem si són o noarguments concloents per a les nostressospites. Comencem el curs acadèmic2001-2002 amb la desagradable notí-cia que la Conselleria d’Educació supri-meix de la programació curricular, enl’ensenyament secundari i en el batxi-llerat, els autors de literatura catalanano nascuts al País Valencià i l’acabemamb la inversemblant notícia que laConselleria d’Educació suprimeix la lli-cenciatura en filologia catalana de lallista de títols acreditatius de coneixe-ment del valencià que s’accepten coma requisit lingüístic per a les oposicionsd’accés al cos d’ensenyants funcionarisi, contràriament, en el seu lloc apareixun títol inexistent de filologia valen-ciana, i, per a més insult, fins i tot s’ac-cepta com a mèrit suficient el valenciàque s’hagi cursat en el batxillerat. Al’entremig o paral•lelament, assistim ala prohibició continuada de formes lin-güístiques usades i acceptades com aestàndard (aquest, avui, servei...) tanten l’administració com en els llibres detext, així com de la persecució sis-temàtica del mot català, allà on sigui.

Però hi ha un fet que ens deixaencara més perplexos, ja que la Con-selleria d’Educació que presideix el Sr.Tarancon no havia arribat encara atanta gosadia: ha estat la censura delstextos de les proves de selectivitat, pre-parades pels professors coordinadorsde les tres universitats valencianes, quefins aquest moment es creia secreta iintocable. Els professors van triar per al’examen de comentari de text i llen-gua un article d’Enric Sòria, apareguten el diari Avui, i la Conselleria, enrebre les proves, va obrir el sobre sege-llat i va forçar els especialistes perquèdesaparegués el nom del diari i perquèhi substituïren català per la nostra llen-gua. Però no contenta amb això, isense consultar, encara hi va introduiraltres modificacions, considerades er -rades de normativa i no acceptables enel nivell formal, com molt bé saben elsalumnes: va canviar aquest per este,dues per dos i meitat per mitat.

D’altra banda, es crea l’InstitutRamon Llull per a la promoció interna-cional de la llengua i la cultura catala-nes, i el govern valencià es nega a for-mar-ne part. Es nomena el pare BatlloriDoctor Honoris Causa per totes les uni-versitats de l’àrea catalana, integradesen l’Institut Lluís Vives, i el govern nosolament no acudeix a l’acte sinó queprohibeix d’anar-hi a alguns alcaldes,com ara el de Xàtiva, que ja havienanunciat que hi assistirien.

I mentrestant què fa l’AVL? Ah!Llargues, infructuoses i penoses ses-sions, perquè moltes propostes que-den ajornades per falta de quòrum.Per exemple, sobre la desautoritzaciódel títol de filologia catalana com arequisit lingüístic, s’hi va presentar pera la seva discussió i aprovació unredactat d’aquells que fan els expertsen perífrasis, quasi tan lúcid com ladefinició que es fa del valencià en elpreàmbul de la llei de creació de l’AVLi que el lector de LLENGUA NACIONAL jadeu conèixer, i encara deu riure-se’n sino fos cosa de plorar. Doncs bé, mal-grat que la proposta usava el circum-loqui de «títol reconegut oficialmentpels de crets del Ministeri d’Educaciól’objecte d’estudi del qual és la filolo-gia valenciana», no hi va haver tutia:ni així no va ser aprovat. Els partidarisvergonyants de la unitat de la llengua,que participen en l’AVL, ja hauriend’haver après la lliçó que amb el PP nohi ha mans.

I què diu l’AVL sobre la normativa?Diu que faran un diccionari ortogràfic,amb totes les paraules normatives, iuna gramàtica. No en caldria d’altra.Ho tenen tot per fer, pobrets! Però peranar tirant, després de molts estira iarronsa, van dictaminar que són vàli-des totes les formes lingüístiques queha usat l’administració des de 1983fins ara. A tot açò, la conselleria trauuna llista de 200 paraules, que quali-fica de genuïnes valencianes, per talque l’AVL s’hi pronunciï. L’AVL responsobre 62 termes requalificant-los i afe-gint-hi un doblet, tot indicant quinaopció es considera més estesa, amb un


tr ibuna

Per la necessària unitat del registreestàndard de la llengua catalana

Maria Conca (Universitat de València)

criteri que no respon als usos formalsni a la tradició literària. Per exemple,considera més estesa este que aquest,orde que ordre, juí que judici i servicique servei, cosa que ha estat aprofi-tada immediatament pel PP per a can-viar els Serveis de la Generalitat Valen-ciana per Servicis. I pels càrrecs del PPen l’administració per a pressionarcada vegada més els autors i editorsdels llibres de text i els tècnics lingüís-tics funcionaris, que en data 25 de junydel 2002, segons el diari Levante, vanenviar un escrit a l’AVL en què sol•licita-ven un canal de comunicació formalper a poder realitzar la seva tasca senseintromissions. Els assessors i traductorsdenunciaven que, contra la tradicióliterària i els criteris acordats perl’AVL, el Diari Oficial de la Generali-tat (DOGV) ha fet desaparèixer pràc-ticament les paraules endemà, ser-vei, aquest... i que ells usaven elmateix estàndard des de 1983. Tan-mateix, amb data 19 de juliol del 2002,també segons la premsa, sabem que lapresidenta de l’AVL, en nom de la juntade govern, els contesta dient que l’as-sumpte no és de la seva competència.I, és clar, hom es pregunta per a què técompetència i quins interessos serveixaquesta acadèmia. I no cal rellegirMarx per a endevinar-ho: qui paga,mana.

I la senyora presidenta encara ensdóna un altre exemple de servei a quil’ha elegida per a tan alta missió. Així,quan va amb una delegació d’acadè-mics a visitar el president de la RAE, pertal d’establir relacions «horitzontals»(no faltaria sinó), tal com és preceptiuen la llei de creació de l’AVL, no se liacut altra cosa que demanar al senyorDe la Concha que canvien la definicióde valencià en el diccionari de la RAEper una altra de més afí a «la realitat».Com és sabut, el terme valencià ésdefinit en el diccionari normatiu de laRAE, d’acord amb els postulats de laromanística internacional, com unavarietat dialectal de la llengua cata-lana. I el senyor president, que en sapde filòleg i de polític, ha d’explicar aaquesta dona que la manipulació delterme és cosa de polítics i que ells, elsacadèmics, no es van deixar pressionarni en temps de Franco. Una excel•lentlliçó per a llecs.

Finalment, li quedava pendent unafer, a l’AVL. Havia de dirimir sobre lasolvència lingüística dels llibres de textrebutjats per la Conselleria. Però, ai!,

després de més de cinc hores de reu-nió (Levante, 24-07-2002), els mem-bres no es van posar d’acord ni tansols sobre el procediment d’avaluacióque caldria seguir i, per tant, es vaajornar la qüestió. El resultat és quecomençarà el nou curs escolar amb lli-bres censurats i rebutjats. Tot unexemple d’eficàcia! I no és ironia.Poseu-vos en la perspectiva dels inven-tors del pacte lingüístic.

Què s’hi ha fet des del movimentpolític, cívic i acadèmic? Denunciar iprotestar. Hi ha hagut des de rodes depremsa i comunicats, a denúncies alstribunals, i des d’assemblees univer-sitàries, a classes al carrer. S’han for-mat plataformes d’estudiants i profes-sors en defensa de la llengua i lafilologia catalanes. Hi ha també la pla-taforma de professors exclosos delrequisit. S’han enviat centenars dequeixes al Síndic de Greuges. I el noucurs es presenta guerrer....

Cal que tots plegats, els catalano-parlants des de les Corberes al Segurai des del Cinca fins a Maó, siguemconscients del que es cou a València ique en la mesura de les nostres possi-bilitats intentem redreçar la situació.En les circumstàncies polítiques en quèvivim (una nació sense estat, sense unnom suficientment identificador per atot el territori i molt fragmentada ad -ministrativament), si volem preservarla llengua, i amb ella la identitat cul-tural, ens cal més que mai un estàn-dard comú, un nom comú i una cons-ciència lingüística comuna. Tenim moltde camí fet quant a la consecució d’unregistre estàndard per a usos formals–ho demostra la producció literària, lainvestigació científica, la premsa es -

crita, les revistes i fulls volants... Tambél’ús de la llengua oral en els mitjans decomunicació ha pogut reeixir a partird’una flexibilitat fonètica, d’acord ambles característiques bàsiques dels dosgrans dialectes catalans (oriental i occi-dental) i d’una acceptació de lesvariants morfològiques de la primerapersona del singular, del present d’in-dicatiu, dels verbs de la primera con-jugació (pens, pense, penso) i del pre-sent de subjuntiu (hagi/haja), peròbuscant en tots els altres casos les for-mes més generals de la llengua co -muna. En canvi, és un gran pas en -darrere i totalment incorrecte des delpunt de vista lingüístic, parlar de for-mes més genuïnes o més esteses enun dialecte i elevar-les al rang degenerals, tot separant-les de les ge -ne rals de la llengua comuna. Això,els sociolingüistes ho han explicat abastament, és el principi de la frag-mentació lingüística. El cas gallec n’ésun exemple ben pròxim.

Quant a l’assumpció del nom catalàper a la llengua, s’havia arribat molt aprop. A mesura que les persones,sobretot els joves, s’alfabetitzen, s’ac-cepta amb més normalitat el nomcatalà per a la llengua. En el món uni-versitari està plenament assumit. I, evi-dentment, això crea consciència d’i-dentitat comuna. És aquesta la raó queexplica la persecució, la censura i la cri-minalització del nom català.

D’altra banda, érem ben a propd’aconseguir el reconeixement legalde la doble denominació català ivalencià per a la llengua, tal com fanels Estatuts de la Universitat de Valèn-cia en el seu article 7è i com sancionael Tribunal Constitucional (en sentèn-cia d’abril de 1997). I com es reconeixa l’àrea de coneixement Filologia Ca -talana, establerta a partir de la LRU,que inclou totes les denominacionsimpròpies anteriors. Només calia unapetita reforma en la Llei d’Ús i Ense -nyament del Valencià per a resoldre laqüestió. O només calia que l’AVLhagués incorporat la doble denomi-nació. I no ho ha fet.

En qualsevol cas, cal que l’Institutd’Estudis Catalans torni a fer valdre laseva autoritat lingüística, sense com-plexos, per a tot l’àmbit de la llenguacatalana. Perquè la unitat de la llen-gua catalana es concreta, en primerlloc i sobretot, en la unitat del registreestàndard general de la llengua cata-lana.u


tr ibuna

En l’editorial del número 39de LLENGUA NACIONAL, titulat«Manifest per l’ús social de

la llengua catalana» i redactatpel Club d’Opinió Arnau de Vila-nova, es fa repetida al•lusió als«països de parla catalana». No ésla primera vegada que ho llegim,sinó que, ben al contrari, respona una moda relativament recent,però de cada vegada més arre-lada, això de fer referències a unsdenominats i poc definits «païsosde parla catalana» o, de vegades,«països de llengua catalana»; o,pitjor encara, a unes «terres deparla/llengua catalana»… Com siles terres tenguessin parla o llen-gua!

A la darrera dècada del fran-quisme es va popularitzar l’ex-pressió Països Catalans com a millordesignació per a una comunitat lin -güística, cultural i nacional que des desegles enrere estava esquarterada ipolíticament anul•lada, i que havia per-dut la consciència de si mateixa, peròque encara existia. Els impulsors prin-cipals d’aquesta designació van serJoan Fuster (segurament la figura mésil•lustre de la intel•lectualitat valencianadel segle XX i una de les més il•lustresde tota la intel•lectualitat catalana) iJoan Ballester Canals, que des de Bar-celona es va abocar a la promoció dela consciència nacional catalana i deles produccions culturals sorgidesarreu dels Països, com, per exemple, elDiccionari català-valencià-balear, delqual va ser durant els anys cinquanta iseixanta el més entusiasta publicistaper tot Catalunya.

Un opuscle de Joan Fuster, Qüestióde noms, publicat per Joan Ballesterl’any 1962 dins la col•lecció «Edicionsd’Aportació Catalana», va tornar posaren circulació l’expressió Països Catalansque els anys trenta ja havien usat ungrapat d’intel•lectuals catalunyesos oc -citanistes, i de la qual ja hi ha un pre-cedent llunyà en un escrit de JosepNarcís Roca i Farreras de 1886. Aques -ta frase de Joan Fuster expressa clara-

ment la idoneïtat del nom: «La «uni-tat» que som abraça i tolera una plu-ralitat perceptible. És lògic que el nomque pretenem imposar-nos reflecteixiaquesta pluralitat alhora que afirmi iafermi la nostra unitat. Per això PaïsosCatalans és el terme més oportú que hipodríem trobar.»

Com deia abans, en els darrersanys del franquisme i primers delpostfranquisme, tant el nom com laidea dels Països Catalans es van difon-dre arreu de la nostra nació i vanentrar en la prèdica i la terminologiade polítics i intel•lectuals de totes lescomarques. Pareixia que, finalment,sortint de la fosca dels precedentsquaranta anys, la nostra comunitatnacional comen çava a retrobar-se a simateixa i a refer el camí cap a la uni-tat i la consolidació. Fins i tot, a mit-jan dècada dels vuitanta, qualcú ja esva atrevir a donar per superat el nomde Països Catalans i va proposar dir-ne, senzillament, Catalunya.

Però pareix que els interessos polí-tics personals estan per damunt delsinteressos polítics generals, i és així quedeterminats personatges, tot d’unaque tengueren un mínim poder «au -tonòmic», provaren de desfer-se d’unsplantejaments i d’una terminologia

que desplaïa als vertaders amosdel nostre present (i, tal com vanles coses, també del nostre futur),i ben aviat renegaren de tot elcamí avançat. Un dels pioners enaquesta nova etapa, i dels mésestridents, va ser Josep Tarrade-llas, que just tornat a les sevesquatre províncies corregué a dirque ell no hi creia, en els PaïsosCatalans. I darrere ell, de totd’una a poc a poc i llavors ja ambmés pressa, intel•lectuals i políticsde banda i banda de la Sénia i debanda i banda de la mar han anatoblidant l’expressió i la idea perles quals lluitaven fa poc més devint anys i s’han plegat a les pres-sions imperials. De mostres entenim a bastament, tan lamenta-bles com la de la (inútil) «Lletra

de Convit 2001», on només es men-cionen els «països de llengua cata-lana», els «territoris de llengua cata-lana» i el «nostre àmbit lingüístic»(amb l’absurda i vana esperança queaixí s’hi adheririen les institucions va -lencianes del PP), o tan ridícules com lade l’acte de presentació a Palma del’Institut Ramon Llull, el passat 5 d’a-bril, en què Jordi Pujol es va referir aRamon Llull com a figura internacionalde la cultura mallorquina, i el Conse-ller de Cultura de les 4 illes, DamiàPons (un històric catalanista con-vençut), no va fer més esment que eldels «països de llengua catalana».

On anam? Si els polítics i elsintel•lectuals que ens havien de con-duir a la recuperació nacional actuenaixí i no gosen ja fer ús del gentilicique distingeix la nostra nació de lesaltres, quin és el nostre futur méssegur? No costa gaire endevinar-ho;serem sempre el que de fet ja som: les«províncies espanyoles bilingües (demoment) amb la llengua autonòmicaque comparteixen els territoris del’antiga Corona d’Aragó». I amb elbene plàcit de la classe dirigent auto-considerada «nacionalista». Francon’es taria ben satisfet. No tenim nom,ergo no existim.u


tr ibuna

Països sense nom?

Jaume Corbera Pou

La llista d’aspiracions naci -onals a les quals hem ha -gut de renunciar els cata-

lans és enormement llar ga. Hiva haver les rebaixes de la Lleide Política Lingüística per aaconseguir consens en les ses-sions del Parlament de Cata-lunya, rebaixes que no hanservit de res, perquè re nun -ciant a sancions es va renun-ciar a la possibilitat de fercomplir la Llei. Per exemple, elDecret de cine ma, que incloïaquotes de doblatge en català,es va haver de retirar perquèles distribuïdores espa nyolesno el volien complir. A conse-qüència d’això la situació delcatalà en els nostres cinemesés marginal i ho continuaràessent.

Després va venir la E deEspanya en les matrícules, pri-mera imposició decretada dic-tatorialment pel Govern po pu lar i pri-mera victòria espa nyolista. Aquest fetva marcar el punt d’inflexió del governcatalà pel que fa a renúncies nacio-nals. A partir d’aleshores els greugeseconòmics i socials s’han anat incre-mentant: el rebuig d’un finançamentjust, l’ocultació de la balança fiscal, lafugida d’empreses a Madrid, el Trend’Alta Velocitat, la Passarel•la Gaudi,l’ampliació de l’aeroport, la reformalaboral, etc. Evidentment, la capacitatde reacció del nostre Govern és inexis-tent i els pocs èxits que tenim ens arri-ben de la mà d’associacions i entitatscíviques que treballen d'una maneraaltruista i entusiasta i amb pocs recur-sos, com va passar en el cas de HarryPotter.

Quan l’estiu passat es va aprovarl’Acadèmia Valenciana de la Llengua ies van nomenar els acadèmics, elGovern català, a través de l’Institutd’Estudis Catalans, va saludar l’arri-bada de l’AVL com si fos la solució dela guerra lingüística; després, quan elgovern de Zaplana va prohibir elsautors catalans en els llibres de text

valencians, van adonar-se que potserhavia estat un error no dir res. Méstard, el mateix Zaplana, usurpant lesprerrogatives de la universitat, va gosarcanviar el títol universitari de filologiacatalana pel de filologia valenciana,títol que no existeix ni en el mónacadèmic ni en la romanística interna-cional. I tampoc no ha passat res, lle-vat de declaracions, no cal dir-ho, sem-pre alarmistes.

L’any passat va ser l’Any Europeude les Llengües, i el nostre Govern, enlloc de fer una aposta valenta i dema-nar al Govern d’Espanya que dema-nés la inclusió del català com a llen-gua d’Europa, ens va demanar quees peréssim l’any 2004, quan entraranla resta d’estats europeus a formarpart de la UE, la gran majoria ambmolts menys parlants que el Principat,ob viant el fet que tots aquests estatsno necessiten demanar res, perquè,com qualsevol estat independent, uncop dins la UE, la seva llengua serà re -co neguda com a llengua d’Europa.Una altra oportunitat perduda.

La nova Llei sobre la qualitat de

l’ensenyament, dissenyada pelGovern popular, ens imposaràuna manera uniforme d’inter-pretar el món i una història queno és la nostra; ens impediràdesenvolupar-nos independent-ment com a país, canviarà laconcepció catalana de l’educa-ció, farà perillar l’autonomiaeducativa i la llengua catalanacom a llengua d’ensenyament...Però, de moment, la respostamés contundent l’han donadasols els estudiants.

També la reforma laboral,aprovada per decret, impossibi-lita la creació d’un marc laboralcatalà que s’ajusti a les necessi-tats i al nivell de vida de Cata-lunya i, per tant, rebaixa els sousdels treballadors catalans.

No fa gaire, el Ministeri deJustícia va publicar un decret pera regular les places de fiscal al’Estat; en aquest decret el conei-

xement del català ni es menciona. Fatan sols dos anys que saber català eraun requisit per a concursar a Catalunya;ara no és ni tan sols un mèrit.

Mentrestant, es contracta equipa-ment informàtic a l’empresa Microsoft(que passa de llarg del català) en llocde fer com a Alemanya, Àustria, Ità-lia... que han optat per la informàticalliure, que disposa de tots els progra-mes en català i afavoreix les petitesempreses del sector.

A partir de setembre, a Salamancas’exposaran els arxius de la Generalitatrepublicana, robats a Catalunya enacabar la guerra civil i que encararomanen a les Castelles com a botí deguerra. Aquests documents, segonsun acord de l’any 1995, signat perl’anterior Govern espanyol, han deretornar a Catalunya. Però el Governdel PP no els vol tornar i els exposaràcom si fossin de la seva propietat. I,mentrestant, què fem nosaltres?, quèfa el nostre Govern? Fins quan hemd’aguantar? A quantes coses més hemde renunciar i per què?u


tr ibuna

A quantes coses més hem derenunciar?

Carme Forcadell Lluís

La veritat és que cal obrir els bal-cons i les finestres de bat a batdesprés d’olorar les violetes impe-

rials de Julián Marías, ploma gallarda del’ABC. Va ser precisament en aquestdiari estranger on Marías va expel•lir else güent: «El catalán solo sería un fac-tor de tibetanización de Cataluña;unido al español, a la segunda lenguapropia de los catalanes, puede ser elinstrumento y la expresión de su perso-nalidad plena, segura y no arcaica,arraigada y universal al mismo tiempo.»

Superada la vergonya aliena quehom experimenta en llegir un text comaquest, en què es barregen el menys-preu més absolut per la destruccióxinesa d’un patrimoni de la humanitatcom és el Tibet i la introducció del con-cepte segunda lengua propia de loscatalanes, cal reconèixer que el seuautor es converteix, sense saber-ho, enun magnífic aliat de la causa catalanaen denominar espa nyol la llengua cas-tellana. Sí, perquè, tot i que el nom nofa la cosa –els espanyols són lliures dedenominar la seva llengua com vul-guin–, el lector haurà observat que sónben pocs els espanyols que en diuenespanyol del castellà. Espanyol és unterme que es reserva per a l’exterior,per a anar pel món, per a les relacionsinternacionals: l’anglès, l’alemany, l’ita-lià, l’espanyol... De fet, llevat d’àmbitsacadèmics molt reduïts, ningú no endiu castilian, de l’espanyol. I és que cas-tellà és un terme molt menys neutre,políticament parlant, del que sembla.

Fixem-nos que espanyol i castellàno són, col·loquialment, termes inter-canviables. Diem el primer quan, demanera real o figurada, creuem la fron-tera de l’Estat (Do you speak spanish?Sprechen Sie Spanisch?) i el segon quanhi romanem (Parles castellà? Estudiescastellà?). Sense adonar-nos-en, caiemaixí en un subtil parany lingüístic queens espanyolitza: el terme castellà, elfem servir en temes interiors, casolans,de portes endins del mapa mental d’Es-panya; castellà és, per entendre’ns, lamanera domèstica de denominar lallengua espanyola. Per això, quan en

una conversa establim paral·lelismesamb l’euskera i el gallec, difícilmentdiem «el català, l’espanyol, l’euskera i elgallec», sinó més aviat «el català, elcas tellà, l’euskera i el gallec». I commés vegades ens expressem així, méses fixa en el nostre cervell la idea d’unamare Espanya que ens acull en el seu si.En altres paraules, el terme castellàseria el carnet d’identitat i el termeespanyol el passaport. Heus aquí com,per mitjà d’una pirueta lingüística apa -rent ment innocent, els catalans, elsbascos i els gallecs ens convertim en fillsd’una mateixa mare anomenada Es -panya. Arribats a aquest punt, a nosal-tres ens correspon decidir si hem decontinuar estabornits, sense capacitatde reacció, per por que la mama nos’enfadi, o si hem de ser conseqüentsamb les nostres prò pies conclusions. Entot cas una cosa és certa: no serà pas laignorància la nos tra millor defensa.

I és que els catalans, ves per on, adiferència dels espanyols i de la restadel món, tenim dues identitats, duesnacionalitats i dues llengües pròpies.Tanta dualitat espanta una mica, fran-cament. Sí perquè, si la identitat, lanacionalitat i la llengua catalanes sónen realitat identitat, nacionalitat i llen-gua espanyoles, és que patim una du -plicitat existencial que explicaria lesraons per les quals el trastorn bipolar ésla malaltia nacional dels Països Cata-lans. En aquest sentit, és una llàstimaque la ciència no hagi avan çat gaire.Per sort, la filologia hi aporta una micade llum: Duplicitat: 1) Qualitat dedoble. 2) Caràcter del qui dóna a en -ten dre el contrari del que sent, queaparenta uns sentiments i en té unsaltres. I els sinònims: fingiment, dissi-mulació, hipocresia, falsedat, engany.

Certament aquí hi ha alguna cosaque no rutlla. Si no es pot ser duescoses alhora, si no es poden tenir duesidentitats simultà nies ni, com deiensant Mateu i Goldoni, ser criat de dosamos, sense respondre a un perfil pocsaludable, és evident que aquell qui ensigui un exponent només pot ser unmentider o un malalt. Que els catalans

no tinguem la hipocresia entre els moltsdefectes que ens caracteritzen, no ensfa menys vulnerables. La franquesa noés un antídot contra l’es quizofrènia, i,per guarir aquesta, com en la majorpart de les patologies, és vital comp taramb la for ça de voluntat del qui lapateix. ¿La tenim, els catalans?

¿Ens hem fixat que, d’acord ambaixò, la llengua catalana té també diver-ses identitats? Estem parlant d’una llen-gua esquizofrènica? Com pot ser que elcatalà, contràriament al seu nom, siguiuna llengua espanyola? I si és espa -nyola, com pot ser també francesa oitaliana? És la llengua catalana qualse-vol cosa menys catalana? És tal vegadal’italià una llengua suïssa? Quina és lallengua suïs sa? I si l’italià és una llenguasuïssa, partint del fet que la parlen allí306.200 persones, com és que l’espa -nyol, que hi compta amb una poblacióimmigrada de 84.588 persones, no hoés també? Com és que, amb 129.893espanyols residents a Alemanya, l’es-panyol no és una llengua alemanya?Per què no és l’alemany una llenguacatalana si hi ha 10.360 alemanys em -padronats a les Illes? I si hi ha menyscatalans a Espanya que espanyols alsPaïsos Catalans, per què ha de ser lallengua catalana una llengua espanyolai no l’es panyol una llengua catalana?

Cal estar molt amatents, perquèEspanya és mestra en el gens noble artde l’ensarronada. La llengua pròpia deCatalunya, com el seu nom indica, és elcatalà. I encara que no ho digués l’Es-tatut –un dels pocs encerts que calreconèixer-li– ho seria igualment.

Això, és clar, no és que cogui a l’es-panyolisme assentat a casa nostra, ésque no ho pot suportar. Com és possi-ble, es pregunten, que havent extingittantes llengües pre-colombines, i ha -vent-hi trans mutat l’espanyol de llen-gua invasora a llengua pròpia, no hihagi manera de fer el mateix en unterritori infinitament més petit? Ni cas.Contra la pluja àcida de les llengüesdominants, no hi ha millor proteccióque el paraigua de la fermesa.u(Extracte del llibre Despullant Espanya, Edicions Proa, 2001)


tr ibuna

Diguem-ne «espanyol»

Víctor Alexandre

Encara recordo la cara d’increduli-tat que va posar una amiga fran-cesa, força culta, quan li vaig dir,

tot dinant, que del vi que no era blancni rosat, en català, en dèiem vi negre.

«Mais c’est rouge!», va exclamar con-vençuda i molt sorpresa per l’«extra-vagància» lingüística que li acabava derevelar. Dinàvem a les costes de Nor-mandia i, aquell migdia, el cel, moltcarregat, amenaçava tempesta, ambuns núvols voluminosos i pesants quevenien esbojarrats del mar cap a terra.Vaig mirar el mar: fosc i compacte,semblava una bassa de plom liquat.Quin color tan diferent de les tonalitatsverdes, blavoses i guspirejants de lesnostres costes mediterrànies! No vaiggosar preguntar-li de quin color era elmar en francès: si m’hagués dit que

blau, hi hauria hagut el perill d’esca-par-se’m un somriure impertinent.

Per mitjà del llenguatge comparti-mentem fragments de la realitat i aixíla fem més ordenada i abastable. Diemque hi ha vi blanc, negre i rosat, no peruna pruïja de preciosisme lingüístic,sinó perquè és una denominació delscolors que hem heretat i que fins araens ha estat perfectament útil i clara.Tant com la de blanc, rosé i rouge enfrancès o la de blanco, clarete i tinto encastellà. Ja és ben curiós que totes tresllengües estiguin d’acord únicament en

el color blanc. Aquesta coin-cidència ens podria fer pensarque ens trobem davant un fetobjectiu, però res més allunyatde la realitat: només cal mirarqualsevol mostra de vi blanc que tin-guem a l’abast per a veure com el colorblanc, si més no en estat pur, no apa-reix per enlloc.

Parlar una llengua és admetredeterminades convencions. Algú ensva dir algun dia, potser a cau d’orella,potser per mitjà d’una cançó a la faldade la mare, potser a través d’una mes-tra a l’escola, potser en un comentari

amb els amics, «això és blanc», «aixòés negre», «això és rosat», i nosaltres,per un procés complicadíssim, que a miem sembla gairebé miraculós, vamcomençar a treure i a posar límits alcamp semàntic dels colors i de la vida,fins a tenir-los segmentats i classificatsen blocs poc o molt arbitraris, peròforça precisos i pràctics a l’hora d’apli-car-los a les coses que ens semblavaveure blanques, negres, rosades… I aixídevia ser com ens hi vam anar familia-ritzant, perquè familiaritzar-se amb lescoses equival a anomenar-les pel seu

nom, a dimensionar-les, a fer-nos-lesuna mica nostres.

Cada nom, cada mot, és fill d’unllarguíssim procés d’elaboració i detransmissió, i fruit de la cristal•litzacióverbal de les múltiples experiències ques’han anat produint i vivint de genera-ció en generació. Per això, les paraules,com els còdols dels fons dels rius, esmodifiquen, es desgasten, es poleixen


tr ibuna

La llengua i el món dels raiersEl segle de la gran catàstrofe (VI)

Marcel Fité

«El llenguatge és uninventari complex de totesles idees, interessos i ocupa-cions que acaparen l’aten-ció de la comunitat.»

E. Sapir

A L'ESQUERRA: raiers abans depassar el Pont d'Espia. (FOTO: Queraltó).

A SOTA: Els raiers en plenamarxa. (FOTO: Queraltó).

o es desfan, d’acord amb les circums -tàncies històriques, culturals i socialsdels pobles o de les comunitats par-lants que les han creades.

Les societats, els grups humans, alllarg de la història s’han trobat enfron-tats amb realitats diferenciades i se leshan hagut d’enginyar per a entendre-les i dominar-les per la via indefugiblede seqüenciar-les i posar-los nom, sen -se cap altra intenció que adaptar-se al’entorn i treure’n profit de la millormanera possible. Cada canvi efectuaten el llenguatge, cada paraula gua -nyada a la selva de les coses descone-gudes, cada matís arrencat a l’ambi-güitat, ha estat fruit d’un esforçperllongat i constant que només hapogut consolidar-se després d’unallarga i balbucejant fase de negociacióimplícita, i generalment inconscient,entre els membres de la comunitat ientre aquesta mateixa comunitat i larealitat diferenciada amb què interac-tua.. Així, tenim tres colors per al vi i elfenomen no sembla pas inquietar-nosgaire. Però qualsevol que hagi fet uncurset d’enologia haurà pogut com-provar que les denominacions delstasts tradicionals (sec, abocat, dolç,àcid, fresc i aspre) es mostren del totinsuficients a l’hora de classificar la va -riadíssima gamma de matisos i de per-cepcions gustatives i olfactives que lamo derna i potent cultura del vi ensofereix. Totes les necessitats novessolen exigir paraules noves. El mètodede què generalment se solen valer elsqui dirigeixen els cursets enològics és elde l’associació d’idees amb altres pro-ductes capaços de suggerir sensacionssem blants. Si fa no fa, m’imagino queaquest deu haver estat, a un ritme moltmés lent, el procés de creació de pa -raules a partir de realitats noves en eltrans curs dels anys. En l’ampliació de lasegmentació del camp dels colors espot veure molt clar: color (groc) taronja,color carbassa, color granat...

L’abundància o l’escassesa de mati-sos lèxics i semàntics referits a unadeterminada parcel•la de la realitat,doncs, sol reflectir les relacions, lesafeccions, les preferències, els interes-sos, les necessitats, la sensibilitat, etc.,de la comunitat parlant amb l’esmen-tat fragment de la realitat. Que unallengua tingui una més gran riquesalèxica en un determinat àmbit, però,no vol pas dir que sigui ni més rica nimés bella que no pas una altra. Lariquesa lèxica no és mai cap prova de

superioritat o de perfecció formal nicap guarniment cultural complemen-tari. La riquesa lèxica és una einad’anàlisi d’un determinat camp de larealitat que acumula –i ens aporta– elsesforços de precisió, d’aclariment i dematisació efectuats pels parlants queens han precedit al llarg de moltes, ipotser moltíssimes, generacions. Cadallengua que desapareix, doncs, és unaenorme despesa d’energies i d’expe-riències que es malversa, és una viad’accés directe a una determinada par-cel•la de la realitat que es perd devo-rada pel miratge sempre desertitzantde l’uniformisme. Qui sap si no és peraixò que els imperialismes més genoci-des i glotòfobs acaben sempre perensorrar-se: en aniquilar les llengüesdels indígenes –les quals en el fons del

fons consideren «inferiors»– acabenquedant-se sense una de les eines mésvaluoses i indispensables de què dispo-saven per a sobreviure i per a tirarendavant el territori que un dia vanconquerir per les armes.

Els manuals de divulgació lingüís-tica sovint ens mostren exemples de lariquesa o, més rarament, de la pobresalèxica d’alguna part concreta d’unallengua, segons quina sigui la sevaintenció. Un dels exemples més tòpicsa què se sol recórrer és el del famosís-sim vocabulari esquimal. L’autor que elva donar a conèixer va ser l’antropòlegnord-americà F. Boas, que, en les sevesrecerques en el món esquimal, va de -tectar unes quantes paraules per a des-criure i matisar els diferents tons i

característiques de la neu. El problemaés que Boas només va parlar de quatreparaules justes i els qui van difondre laseva troballa, en canvi, van anar aug-mentat el nombre en una progressiónomés comparable al creixement d’u -na bola de neu. Tot i això, els lin güistesavui continuen aportant mostres de lariquesa lèxica de pobles de tot el pla-neta realment sorprenents. I, lluny decomprovar que una llengua és més ricao més pobra que no pas una altra, elque observen, en comparar llengüesmolt allunyades, tant pel que fa a l’es-pai com a les condicions de vida delsseus parlants, és que les llengües quetenen una part del seu lèxic moltdesenvolupada solen tenir-ne algunaaltra de molt empobrida i, al contrari,aquelles que no han assolit un desen-volupament determinat en al guns delsseus àmbits gaudeixen d’una riquesalèxica insospitada en uns altres. Per-què, en definitiva, el que compta enqualsevol llengua no és tant el nombrede termes lèxics de què disposa, comla capacitat que té la mateixa llenguade generar-ne de nous.

Un exemple excepcional de la capa-citat creativa de la llengua i de lamanera com aquesta tradueix les rela-cions entre les persones i el seu entornel tenim en l’antiquíssim ofici delsraiers, desaparegut a mitjan segle pas-sat. Com és sabut, els raiers eren elshomes que tenien per ofici transportarla fusta des de la muntanya fins a laplana i als ports, a través dels rius. Lesprimeres notícies que en tenim ja sóndocumentades al llibre de Consolat delMar: «Si algun senyor de nau, anant aveles o que surt sia en algun lloc, seencontrara ab algun raig de fusta...»

Des d’aleshores la navegació fluviala través de les Nogueres o del Segre esva mantenir ininterrompudament finsa 1933. La gent que exercia aquestafeina es devien anar transmetent degeneració en generació les experièn-cies i les tècniques que els permetiende continuar duent-la a terme. Però latransmissió de coneixements específicsrequereix l’existència de formes lin-güístiques específiques que els classifi-quin i els ordenin per tal de fer-loscomprensibles. Això és el que vansaber fer els raiers d’una manera enor-mement rica i creativa. I això és el queara ens permet de reconstruir la sevafeina.

El seu calendari és dividia en sisgrans grups d’activitats (picar, desem-


tr ibuna

Ganxes dibuixades per Pilar Sanchez-Reseco.Quan un rai no podia passar per un lloc, caliabarranquejar la fusta amb l'ajut de ganxes. Laganxa consistia en una barra de bedoll d'unstres metres de llargada i acabada en una peçade ferro que era alhora ganxo i punxa.

boscar, barranquejar, enraiar, navegar,desenraiar), cadascuna de les quals sesolia fer en una època de l’any.

El picador no es podia limitar aconèixer el punt exacte on havia de ferl’entalla per a tombar l’arbre en ladirecció convenient, sinó que a méshavia de desbrancar el tronc, esqua-drejar-lo, determinar-ne la cara, l’es-quena i els cantos i fer-hi l’escaubet(arrodonir els caps per facilitar la nave-gació del tram).

Cada tronc, que un cop polit s’a-nomenava peça, rebia un nom segonsla mida: filetó, fila, fustet, fila ampla,vint-i-quatrè, dobler i cuixa.

Un cop esquadrejades les peces caliadesemboscar-les (fer-les arribar al riu). Al’enraiador de la vora del riu les diposi-taven en una engraellada (munt detroncs) per tal que s’assequessin i per-dessin pes, condició indispensable per anavegar adequadament. Amb una einaanomenada tribi es feia un forat a cadacap de peça, el qual es polia amb unaaltra eina dita aurella o cullera. Peraquests forats, en el moment d’enraiar,s’hi feien passar les redortes (llucs debedoll masegats i flexibles) que servienper a lligar el tram (grup d’uns deu

troncs), servint-se d’una barra de roureanomenada barrer. La redorta que ser-via per a unir un tram amb un altre, lamés gruixuda, s’anomenava afegidura,i la lligada entre les remeres on es recol-zaven els rems, coixí.

El raiers, abans de posar el primerrai a l’aigua, solien fer un primer reco-neixement de l’estat del riu, acció quees coneixia amb el nom de gaura. Si lagaura era positiva començava la nave-gació. Aleshores entraven en acció eldavanter (el qui portava el rem deldavant) i el cuer (que portava el deldarrere). A més dels rems comptavenamb la ganxa, eina imprescindible enaquells passos estrets en què calia de -senraiar i barranquejar les peces d’unaen una. Amb la ganxa podien recupe-rar les peces que se’ls avoraven, desen-callar les embarrancades o apartar-nequalsevol d’entravessada. L’estisoradaera l’estructura que guiava les pecesper un lloc determinat.

En arribar a les aigües tranquil•lesde la plana, els raiers ja podien treurel’alforja de l’estatge (branques verti-cals, més una d’entravessada, on sub-jectaven el menjar, anomenat fato) pertal de fer una mossegada que, a més

del pa i l’arengada de reglament, mol-tes vegades incloïa una mica de cocamaurada (coca plana, molt compacta,que es conserva sense assecar-sedurant bastants dies).

La tornada dels raiers cap al Pirineu,històricament, s’havia fet a peu, tant siel punt de partença era Lleida, Mequi-nensa o Tortosa. Com que el progrésva arribar a poc a poc, en la llenguadels raiers encara es distingia entrecaminar i espardenyar. Darrerament lamajoria espardenyava, però aquest eraun privilegi que no tots els seus avant-passats havien conegut.

Amb la desaparició d’aquest oficiels rius han deixat de ser camins plensde signes i de records. La realitat de lesgeneracions pirinenques actuals havariat i ara empren termes d’informà-tica, de tecnologia mecànica o del móndels esports. La llengua, doncs, conti-nua fent interaccionar les personesamb el seu entorn. Només una cosaem preocupa: em sembla una llàstimaque el món del ràfting (tan proper eti-mològicament i formalment al raier) nohagi recuperat cap de les expressionsd’aquests primers navegants que vansolcar els nostres rius.u

tr ibuna

El diccionari diu que el significat detot equival a enter; també diu quevol significar cosa entera, reunió

entera de les parts. Aquesta darreradefinició va acompanyada de l’exemple:El tot és igual a la suma de les parts.

Això que transcrivíem ens serveix desuport per a explicar que quan parlemd’una part del tot diem que l’expressióés de partitiu.

L’oració de partitiu la construïm encatalà fent-hi intervenir un quantifica-dor. Entenem per quantificador de par-titiu els mots o expressions següents:

• Tots els numerals cardinals: un ,dos, tres... quinze..., etc.

• Tots els numerals partitius: mig,terç... centèsim..., etc.

• Tots els numerals col•lectius: cen-tenar, dotzena, parell..., etc.

• Tots els adjectius quantitatius:quant, tant, poc, bastant, molt (ambels corresponents femenins i plurals),gaire, (gaires), i els invariables més,menys, massa, força, que, gens i prou.També els corresponents pronomshomònims: quants, tant, etc.

• L’indefinit algun (en totes les for-mes flexives).

• Determinades locucions:´ les formades amb la paraula

«part», com ara una part, la part mésgran (o petita), la major part, etc.

´ les constituïdes per uns quants,

més poc, una mica, etc. (amb elscorresponents femenins i plurals). I,encara, algunes més expressives d’unaquantitat definida o indefinida.

El pronom en és el que intervé enles oracions de partitiu.

Ara, podem trobar-nos amb ora-cions en què aparegui algun dels quan-tificadors que suara hem transcrit, i elpronom que hi correspongui no siguipas en de cap de les maneres. Vegem-ho en el diàleg següent, en el qualnumerarem les parts del diàleg, cosaque ens en facilitarà el comentari.

Perquè l’explicació no quedi massaabstracta, suposem un diàleg entredues dones. L’una diu a l’altra:—Vaig encarregar a la nena que anés a

comprar tres quilos d’avellanes torrades[1]. Compra’n tres quilos, ho has entès

bé? [2].—I els va comprar,els tres quilos?, quedemana la interlocu-tora [3].—Sí, els va comprar,que respon la mare[4], però se’n vamenjar un bon gra-pat pel camí, tornanta casa [5].

Ens podem de -ma nar: Què ho faque sempre re fe -rint-se a tres quilos,amb el quantifica-dor tres, en les fra-ses [2] i [5] hi surti

el pronom en, i, diferentment en [3] i[4], també referint-se als tres quilos, hiescaigui el pronom els?

Adonem-nos que en [1] i en [2] hiintervé l’expressió tres quilos, unaquantitat que és una part de totes lesavellanes que hauria pogut comprar;té, doncs, un significat partitiu. I, dife-rentment, en [3] i en [4], l’expressió és«els tres quilos», on els indica que elstres quilos són el total de la compra, i,si és el total, ja no és partitiu.

Aquest diàleg i el comentari quen’hem fet ens ensenya que el caràcter

partitiu dels quantificadors queda des-fet, i convertit en total, en enter, quanels quantificadors els fem precedir del’article els/les. També destrueix aquellsignificat partitiu, i el converteix entotal, l’adjectiu, en plural, tots/totes.Així, per exemple, diu un text:«És un procés al qual coadjuven la inflació,

l’estafa o el joc. Coses, totes tres, queabans es feien en pessetes i ara es fanen euros.»La inflació, l’estafa i el joc són les

parts que diu que coadjuven en el pro-cés. Ara, la suma d’aquestes tres partssón el total o conjunt d’aquest procés,i, doncs, el text, en referir-se al total,destrueix el partitiu tres, fent-lo pre-cedir de tots, que és evidentment untotalitzador.

Diguem, amb caràcter d’observaciómarginal, que encara que en el text nohi hagi explícit cap quantificador,també el pronom tots, en plural, técaràcter totalitzador: «Van venir nois i noies de Berga, de Man-

resa i de Mataró. Tots anaven abillatsamb vestits dels segles XVIII i XIX.»

Aquesta és esquemàticament lacontraposició partitiu/sencer o total, enoracions on hi ha un quantificador.Així, les oracions de partitiu es consti-tueixen amb la inclusió d’un quantifi-cador sense determinant; però en lesoracions totalitzadores, les de sencer,enter o total, el quantificador va pre-cedit d’un determinant, com ara el plu-ral de l’article determinat o l’adjectiutots/totes. Recordem també que el pro-nom en surt en les oracions de parti-tiu, tal com explicava en un meu arti-cle anterior en què tractavaestrictament només dels pronoms en ihi; però el pronom en no intervé pasen les oracions «no partitives», vull dirles de total, enter o sencer.

Resumim-ho: els quantificadors fanfunció partitiva si no van precedits,immediatament, de cap determinant;els quantificadors són expressius de lasuma de les parts, ço és del total, o detot si els precedeix un determinant o eltotalitzador tots/totes.u


sintaxi

Les parts i el tot

Jaume Vallcorba i Rocosa

Primer de tot, vegem les equi-valències catalanes a expressionscastellanes en què es fa servir

l’article neutre «lo» amb una FUNCIÓINTENSIVA:

FRASES EN CASTELLÀ

• «ven lo más pronto posible, ven loantes posible»• «es de lo más...»• «hazlo todo lo bien que sepas»• «trabajar todo lo que se pueda»• «cuesta lo que un jornal de unpeón»• «no pudes figurarte lo tonto queera»• «¡quién sabe lo lejos que está!»

FRASES EN CATALÀ

• vine al més aviat possible, tan aviatcom puguis, com més aviat millor• és d’allò més...• fes-ho tan bé com sàpigues• treballar tant com es pugui• costa tant com el jornal d’un peó• no pots afigurar-te com era de

babau; ... que n’era, de babau; quebabau que era• qui sap quant lluny és!; que n’és,de lluny!

Vist això, direm que la forma cata-lana al traduint el neutre castellà «lo»es dóna en EXPRESSIONS ADVERBIALS

SUPERLATIVES, és a dir, precedint adverviscom millor, pitjor, màxim, mínim, imés, menys seguits d’adverbi: Fes-hoal millor que sàpigues. Una idea almàxim de clara. Eren al menys llunyque els va ser permès de posar-se. Encanvi, creiem que s’ha d’evitar, reco-rrent a altres construccions, la combi-nació «al més + adjectiu + possible»,usada recentment per alguns escrip-tors. Així una frase com «una crítica almés desapassionada possible», l’esme-naríem dient: una crítica com mésdesapassionada millor (o la més desa-passionada possible, o al màxim dedesapassionada).

Ampliant-ho una mica, vegem unsquants exemples documentats (recollitsa l’atzar) de l’ús correcte de al (això és,en expressions adverbials superlatives):E, al pus breu [= al més breument]que poré, iré en sa ajuda (Crònica deJaume I, dins Les quatre grans cròni-ques, p. 142); ... e puix aparellà’s molthonradament, al mills [= al millor]

que poc [= pogué], ab dos-cents cava-llers (Crònica de Desclot, ib., p. 420); ...e servirien al rei al mills que porien (ib.,p. 423). Eren al menys lluny que els vaésser permès de posar-se (Fabra).Observem que en italià existeix el girequivalent: Adesso quello che volevoera lasciare la borgata al più presto,per liberarmi dall’impressione di fartutt’uno con quelle baracche, quellamiseria, quel isolamento (Moravia,Nuovi racconti romani, p. 47).

Després fixem-nos que, quan tro-bem l’estructura ‘més + adjectiu + pos-sible’, l’adjectiu concorda amb el subs-tantiu al qual es refereix, i l’article queprecedeix tota l’estructura també hiconcorda. Exemple d’un bon autor: Jo,home retret, que cerco, amb l’ajuda deDéu, guarir-me de vanitats i passionsen una vida la més retirada possible,m’he sentit també trontollat per la fra-gor d’aquesta batalla... (Ruyra, Obrescompletes, p. 615).

Per tant, l’estructura ‘al més + adj.+ possible’ és errònia i s’ha de corre-gir. Exemples: «una resposta al mésajustada possible» (hauria de dir: unaresposta tan ajustada com sigui possi-ble, o una resposta la més ajustadapossible). «L’artista es complau vivint

al més acostat possible de la terragenerosa i dels animals domèstics»1

(hauria de dir: L’artista es complauvivint al més a prop possible de laterra generosa i dels animals domès-tics, o bé L’artista es complau vivintcom més acostat millor a la terragenerosa i als animals domèstics).u

(Text extret del llibre Observacions crítiques i pràcti-ques sobre el català d’avui / 1, pp. 113-114)


sintaxi

Una estructura bona sols si hiintervé adverbi

Josep Ruaix

L’estructura ‘al més+ adverbi + possible’és bona, mentre quel’estructura ‘al més +adjectiu + possible’

és errònia

1 En aquest exemple, tret de J. Pla (Obres completes 14, p. 197), l’error és molt explicable, ja que hom ha interpretat acostat com si fos un adverbi (jaque és canviable per a prop), però en realitat és un adjectiu, com ho demostra el fet que concorda amb el substantiu artista.


sintaxi

[1] Va conèixer una noia molt bonica i es vaenamorar d’ella.

Davant d’una construcció comaquesta, tots nosaltres (els qui ens pre-ocupem per aquestes qüestions) coinci-diríem probablement a afirmar que calveure-hi una interferència del castellà,car en una expressió genuïna es diriase’n va enamorar, i no es va enamorarde ella. I, en el moment i en l’estatactuals de la llengua, és més que pro-bable que fos així: que hi hagués unainterferència. Però, per molt que ens

dolgui a tots plegats l’afebliment del’ús del pronom en (i del pronom hi),no ens hem de deixar vèncer per latemptació de desfigurar la realitat de lallengua i la seva història. Perquè és unfet que en la llengua medieval podemtrobar molts exemples de l’ús del verbenamorar-se amb un complement for-mat per la preposició de i un pronomfort de tercera persona:

[2] ... Déu li havia donada corporal bellesa,ab aquella ensems li donà gràcia dequants ulls lo veyen; axí que no·l veyapersona que d’ell no s’enamoràs (Curiale Güelfa, Editorial Barcino, vol. I, p. 22).

[3] ... no obstant que minyona fos, queanvides lo tretzèn any aconseguia, seenamorà d’ella (ibid., vol. I, p. 23).

[4] Per què axí fort d’ella s’enamorà es’encès (ibid., vol. I, p. 23).

[5] E tant de bé dix Laquesis del cavaller,que lo rey conegué ubertament ésserenamorada d’ell (ibid., vol, II, p. 164).

[6] D’açò·m tench per dit que sia la pusbella del món; que no la veu personaalguna que d’ella no·s enamor (ibid.,vol. II, p. 222).

[7] Seguí’s que un escrivà de la nau delcapità de genovesos era eixit en terra,e véu la gentill dama e enamorà’s moltd’ella (Tirant lo Blanc, Editorial Barcino,vol. II, p. 138).

[8] Sobre les tues armes he vist portarhàbit de donzella; mostres, segons losenyal, ésser enamorat d’ella (ibid.,vol. III, p. 118).

El sistema anafòric del català, ambel paper, tan important, que hi tenenels pronom dits adverbials, es va anarformant, com és lògic i natural, d’unamanera gradual al llarg dels segles. I éserroni de pensar en l’existència d’a-quest sistema, ben fixat i establert, jades dels orígens de la llengua literària.Només cal llegir atentament els nostresescriptors medievals per a adonar-se’n.És evident que trobem des dels orígensde la llengua un ús habitual dels pro-noms en i hi, com no podia ésser altra-ment, car es tracta de mots hereditarisque ens vénen del llatí parlat, però pri-merament tenien sobretot funcionsadverbials: no endebades provenen demots que eren adverbis, i encara endiem, més aviat impròpiament, pro-noms adverbials1: va ser amb l’ús, demica en mica, que van adquirir fun-cions personals.

Ens sorprèn, així, que Jaume Vall-corba, per molt preocupat que estiguipel perill d’exinció dels pronoms en ihi, hagi arribat a dir que «en català hiha en tots els temps el domini absolutdels pronoms adverbials en i hi en tots

els casos, i no els substitueix pas peraquella locució [d’ell, d’ella, etc., en ell,en ella, etc., a ell, a ella, etc.]»2.

I ens diu que no n’ha trobat capexemple en la seva prospecció o bui-datge d’un fragment més o menysextens del Blanquerna, i només doscasos dubtosos en un fragment delTirant. És evident que calia haver presen consideració fragments més exten-sos. Nosaltres en podem reproduir unbon lot, que no són pas tots els quehem trobat, ni de bon tros:

[9] Tuyt saludaren Nathana, e li diguerenque no hagués pahor d’els (Blan-querna, Ed. Barcino, vol. I, p. 135).

[10] Cor si elles no han vergonya, enfrenós, a significar lur folla entenció,gens no·s cové que nosaltres ajam ver-gonya de elles a reprendre (íbid., vol.I, p. 157).

[11] ... la dona e totes les altres ne forenalegrades en lur coracge; e la fe fo enelles tan fortment fortificada... (Ibid.,vol. I, p. 169).

[12] Tant fortment représ la abadesa ladona, que d’aquí en avant no fo enella lo foyll pensament en què éssersulia (ibid., vol. I, p. 182).

[13] ... los crestians, que Déus los dódevoçió [...] e que en ells retorn lasanta devoció (ibid., vol. I, p. 201).

[14] Bé sabets vosaltres que no bastenpoders sobre franch arbitre en los dexe-bles de mon frare; e per açò jo nopusch ésser en ells sens lur franchavolentat (ibid., vol. I, p. 225).

[15] Molt desplach a Narpan con entès queBlanquerna se volch partir d’el (ibid.,vol. I, p. 274).

[16] E on la cogitació és major, més pot enellsmultiplicar devoció e amor en amarnostra Dona (ibid., vol. II, p. 59).

[17] Al .VIII. jorn pres cumiat d’els, e anà apreycar a altres pastors, qui estaven enaltres partides (ibid., vol. II, p. 69).

[18] Al cardenal vench a saber que aquelburgès era molt desconsolat, e vench aell e féu-li comparació, segons estesparaules (ibid., vol. II, p. 236).

Sobre l’ús dels pronoms forts

Albert Jané

1 Curiosament, si bé hi ha lingüístes que dels pronoms no en volen dir «pronoms» perquè no sempre és veritat que siguin usats en lloc del nom, encanvi, de les partícules pronominals que apareixen en la frase No en sé res, de la Marta, però hi penso sovint, en podem dir «adverbials» sense queaixò origini cap objecció.

2 Jaume Vallcorba, «Les interferències en els adverbials en i hi i les substitucions esgarriadores. Segona part: Les formulacions catalanes», Llengua Nacio-nal, núm. 29, p.13.

[19] ... ferí en los moros, e feien tan grossadestrucció d’ells que era cosa d’espant(Tirant lo Blanc, Ed. Barcino, vol. I, p. 56).

[20] Cridà un seu cambrer e donà-li lomig anell que havia partit ab la Com-tessa com d’ella pres comiat (ibid.,vol. II, p. 97).

[21] Digau-me per vostra bondat si és estatpres ne cativat per los moros, ne què ésestat d’ell que no es sia trobat... (ibid.,vol. I, p. 99).

[22] L’Emperador anava un poc enujat d’unbisbe qui la missa dita havia, e dix algu-nes paraules d’ell (ibid., vol. I, p. 109).

[23] ... aqueix cavaller comte Guillem deVaroic, mas jamés l’he vist ne conegute per ço me só lleixat parlar d’ell (ibid.,vol. I, p. 126).

[24] Com lo jutge veu estar los dos cavallerstan pacífics, davallà del cadafal e acos -tà’s a ells e dix-los.. (ibid., vol. II, p. 31).

[25] Un vailet del rei de Burgunya coneguélo rei d’Apol·lònia, acosta’s a ell e féu-li gran reverència (ibid., vol. II, p. 46).

[26] Com lo cavaller véu parlar així a Tirantpensà en sí que per temor hodeia que havia d’ell (ibid., vol. II,p. 114).

[27] E tots los qui l’havien acom-panyat prengueren comiat d’ell(ibid., vol. II, p. 117).

[28] La gentil dama, perquè poguéshaver d’ell molt més, li féugrans festes mostrant-li amorinfinida (ibid., vol. II, p. 139).

[29] E per tal un tal gran traïdorcom aquest, és digne de granpaor, car en ell regnen tots losset pecats mortals (ibid., vol. II,p. 299).

[30] Com Tirant véu a sa senyora,féu-li molt gran reverènciahumiliant-se molt a ella (ibid.,vol. III, p. 12).

En aquesta darrera obra (en l’edi-ció, reduïda, de la col•lecció «Els nos-tres clàssics») n’hi ha, pel cap baix, uncentenar més. Volem dir un centenarmés dels sintagmes d’ell (d’ella, etc.)reduïbles a en, i a ell (a ella, etc.) i enell (en ella, etc.) reduïbles a hi.

Però també en podem trobar exem-ples en els altres grans prosistes medie-vals (en els uns més que en els altres,això també és veritat):

[31] E axí, com éls se combatran ab aquelsde fora, e nós exirem ab lo gran poderde la vila, del qual éls no·s dessuspita-ran, e ferrem en éls, e axí desbaratar-los em... (Bernat Desclot, Crònica, Ed.Barcino, vol. II., p. 13).

[32] E aytantost la host dels crestians giràsobre·ls sarraÿns e comensaren de feriren éls si fortment... (ibid., vol. II, p. 35).

[33] Quant los misatges agren assò entès

que·l rey avia dit, no agren gens paord·él e dixeren·li... (ibid., vol. II, p. 40).

[34] E per lo gran bé que yo he oÿt dird’ela, són mogut de ma terra... (ibid.,vol. II, p. 50).

[35] ... e serviren al rey al mils que purien,e no·s partirien d’él entró que la terraaguessen gasayada (ibid., vol. II, p. 75).

[36] ... no es partí null temps, mentre foviva, de madona la reina; e així mateixlo fill, que havia per nom Roger deLòria, no es partí d’ella ans nodrí en lacort (Ramon Muntaner, Crònica, MOLC,p. 44).

[37] En Rogeró [...] jove de vint-e-dos anysmorí. Emperò d’ell parlarem més avant(ibid., p. 44).

[38] ... sí que hi hac sarraïns qui dixerenal llur capità que les galees venien aell per ço que es retessen a ell (ibid.,p. 46).

[39] Ara d’aquí avant no pertany a la matè-ria d’aquest llibre que jo deja d’ells par-lar (ibid., p. 52).

[40] E con la coronació sua fo feta en

Aragó, venc-se’n en la ciutat de Valèn-cia; e així mateix faeren-li corts moltgrans que s’hi faeren, e hi vengren deCastella e de totes parts gents, qui ree-beren d’ell grans dons e grans gràcies(ibid., p. 58).

[41] ... axí com a desesperada e avorrint loseu senyor e marit e no anant-li lo coren ell... (Anònim, Història de JacobXalabín, Ed. Barcino, p. 53).

[42] ... axí com acell qui era molt discret esavi, sí·s desexí d’ella, e sí isqué de lasua cambra... (ibid., p. 54).

[43] Mon senyor me tramet a vós quetantost de present vingats a ell (ibid.,p. 73).

[44] ... així com fan los nostres en cres-tiandat; e com fossen tots acostats aell, los moros li feren gran reverència(F. Eiximenis, Contes i faules, Ed. Bar-cino, p. 16).

[45] E Pere, entrant, féu gran reverència aldit Arnaud, ço és, reverència així com arei, emperò Arnaud no s’hac cura d’ell

(ibid., p. 42).[46] E, amant-la son marit ultra mesura,

ella d’ell s’apoderà e s’ensenyorí (Anò-nim, Curial e Güelfa, Ed. Barcino, vol.,I, p. 94).

[47] La Güelfa amava molt aquest Melchiore fiava d’ell no solament les riqueses,ans encara tots los seus secrets (ibid.,vol. I, p. 27).

[48] Per què lo marquès, no podent pusescoltar los dos ancians, murmurant emenant lo cap, d’ells se partí (ibid., vol.I, p. 43).

[49] Lo pretor, veent los estrangers, desijósd’honrar-los s’acosta a ells e·ls tornàlos saluts (ibid., vol. I, p. 57).

[50] Los acusadors havien oyt que Curialera molt valent home d’armes a cavall;per què, pensant haver millor partitd’ell a peu... (ibid., vol. I, p. 72).

[51] Tiraven-li dels cabells e del nas, e cri-daven-lo per son nom, mas certes açòera no-res; los seus spirits se éran moltlunyats d’ell (ibid., vol. I, p. 89).

[52] E mentre ells dos staven axí alienats,

una noble donzella apellada Tura, laqual a Curial servia de coltells, e nomenys que Laquesis se era altadad’ell, s’apercebé d’açó... (ibid., vol. I,p. 98).

[53] Lo duch d’Ostalriche, qui sabé queCurial se’n anava, vench a ell, e, pre-sentant-li dons molt preciosos... (ibid.,vol. I, p. 120).

[54] E, dites aquestes paraules, prescomiat d’elles, reebent dons... (ibid.,vol. I., p. 121).

[55] Pensats que Curial haurà a memòrialos beneficis que de vós ha reebuts, eno regnarà en ell tanta ingratitud(ibid., vol. I, p. 137).

Què us diré? Bé cal estroncaraquesta exemplificació, que, si no,podria córrer el risc d’allargar-se adnauseam. Però calia, sens dubte, des-fer la falsa idea que la construcció«preposició més pronom fort» és


sintaxi

estranya al català i no hi apareix sinóen el segle XIX, quan es produeix entreels escriptors, o entre les persones lle-trades, la lamentable interferència delcastellà deguda a l’escolarització enaquesta llengua. És un coneixementbanal, que no cal escarrassar-se gaire ademostrar, que el castellà perdé moltaviat els pronoms febles equivalents aen i hi, i que els substituí, naturalment,amb uns altres procediments gramati-cals. El català va fer el contrari: vadesenvolupar les funcions primitivesque tenien aquestes partícules. En quinmoment, en la llengua parlada, es vadeixar de dir Es va enamorar d’ella (oEnamorà’s d’ella) i Es va acostar a ell (oAcostà’s a ell) i es va generalitzar Se’nva enamorar (o Enamorà-se’n) i S’hi vaacostar (o Acostà-s’hi)? Això deu ésserimpossible de dir. Probablement quanencara s’escrivia una cosa (amb la pre-

posició i el pronom fort) ja era habitualde dir l’altra (amb en o hi), perquè lallengua parlada és sempre la que tétendències innovadores. Però és en totcas innegable que en la llengua delsnostres escriptors medievals són pre-ponderants, gairebé absolutes, les pri-meres solucions. No escau, per tant, dedir, com fa Vallcorba, que el català nosubstitueix els pronoms adverbials en ihi per les locucions d’ell, d’ella, a ell,etc. És precisament el contrari: el quefa el català és substituir aquestes locu-cions pels pronoms en i hi, que de micaen mica esdevenen generals, fins almoment en què, això sí, la interferèn-cia espanyola origina una regressió. Defet, és un cas semblant al que passaamb el verb haver-hi: Llull deia (com elsaltres escriptors medievals) En la via peron passava havia una sgleya i Moltes

terres havia en lo món on havia moltesgents on Déus no era loat, sense elpronom hi, que encara no s’havia lexi-calitzat, tal com diuen avui tots aquellsque han assumit la interferència caste-llana: En aquella casa no havia ningú.

Una lectura atenta de tots elsexemples que hem transcrit, del [2] al[55] inclusivament, ens fa adonar queel conjunt format per la preposició i elpronom fort (sempre referit a una per-sona) hi seria substituïble pel pronomen (en el cas de la preposició de) o pelpronom hi (en el cas de les preposi-cions a i en). Potser algú podria consi-derar que aquesta substituició no seriapossible en tal o tal exemple, per raonsd’intel•ligibilitat o de confusió d’ante-cedent. És a dir, que podríem suposaren l’autor un propòsit de focalitzacióque el pronom feble no permet. No hodiscutiríem, havent consideració que

ens les havem amb cinquanta-quatreexemples. En tot cas, en la nostra tria,ja hem prescindit deliberadament detots aquells casos en què aquesta raó,la necessitat de distingir o especificarl’antecedent, fa inviable l’ús del pro-nom feble.

La necessitat d’especificar l’antece-dent no deixa d’ésser, però, en algunscasos (no sempre) més o menys sub-jectiva. Segons Vallcorba, si el català,«en algun moment» fa servir «excep-cionalment» les locucions formadesper una preposicio àtona (a, en i de) iun pronom fort en lloc dels pronomsfebles hi i en, no és pas per reem-plaçar-los sinó amb el propòsit d’espe-cificar clarament l’antecedent. Deixantde banda que, tal com ja hem vist ambla nostra copiosa exemplificació, no estracta pas de cap ús «excepcional»

sinó ben general, i que no escau par-lar de substitució, creiem, com hemdit, que no sempre estem en disposi-ció d’afirmar categòricament que elparlant ha volgut, intencionadament,focalitzar un complement amb l’úsd’un pronom fort. No es pot ser tanabsolut. En l’ús que en la llenguamoderna es fa del sintagma amb unpronom fort que és reemplaçable perun pronom feble hi intervenen, al nos-tre entendre, tres factors: les remi-niscències d’un ús antiquíssim, quepotser en èpoques passades era gene-ral, el propòsit de focalitzar l’antece-dent, i last but not least (sí, sí, notleast: hi estem plenament d’acord), lainevitable, trista i dissortada influènciadel castellà. Però el greu que ens sapaquest fet no ens ha de privar deveure, d’intentar veure, les coses talcom són. Considerem els exemples

següents:

[56] Vaig telefonar a la Núriaperò s’hi va posar en Danieli no li’n vaig dir res: jo voliaparlar amb ella.[57] Vull aconseguir unaentrevista amb el presidentperquè fa temps que tincganes de parlar amb ell.

El propòsit focalitza-dor que hi ha en [56] ésevident: jo hi volia parlarseria inviable. En [57], encanvi, podríem dir tincganes de parlar-hi en llocde parlar amb ell, i serialícit suposar-hi una sem-

pre possible interferència del castellà.Però no es pot pas descartar la possi-bilitat d’una idea d’èmfasi en el parlantque l’hagi fet decidir per parlar amb ell.

Hi ha altres factors relacionats ambl’estructura de la frase que obliguen arecórrer al pronom fort en lloc delfeble: la coordinació amb un altreterme de la proposició, el fet que facid’antecedent d’una altra oració, etc.

[58] ... si alcunes dones nostres éntran enla ciutat, per alcuna necessitat, qui·sprenguen guarda de lur comporta-ment e dels lochs on iran, ne si d’ellesni de vosaltres ohiran dir alcunesparaules deshonestes... (Blanquerna,vol. I, p. 204).

[59] E dic que el filosop no sap tant comio em pensava, ne vull haver més con-sell d’ell ni d’altri (Tirant lo Blanc, II,p. 251).

[60] E lo Capdillo soltà-li la fe, la qual


sintaxi

Tirant li havia promesa, de no partir-sed’ell ni d’aquella sua terra (ibid., vol.IV, p. 261).

[61] Que lo joc que havia fet de son senyorpodria fer d’ell e de la ciutat si mes-ter era (ibid., vol. IV, p. 277).

Acostar-se a ell i partir-se d’ellEn obres narratives com Curial e

Güelfa i Tirant lo Blanc hi ha un bonnombre d’exemples dels verbs, de valoroposat, acostar-se, que regeix la prepo-sició a, i partir-se, que regeix la prepo-sició de. També n’hi ha, encara que notants, en el Blanquerna, les cròniquesde Muntaner i Desclot, i els contes d’Ei-ximenis. Com és sabut, l’ús del primer,acostar-se, es manté en la llenguaactual, mentre que el segon ha desa-paregut del tot (només perdura, ambmolt poca vitalitat, partir, sense reforçpronominal). En la immensa majoriad’aquests exemples el complement ésrepresentat pel pronom fort, preceditper la preposició, és a dir, a ell, a ella,etc., d’ell, d’ella, etc. Solament enalgun cas aïllat trobem que aquestcomplement ja s’ha pronominalitzat.

Aquests casos, però, són moltalliçonadors, perquè creiem que ensil•lustren sobre el pas del sintagma for-mat amb el pronom fort al pronomfeble. Probablement, en un estadi d’a-quest canvi, els pronoms hi i en nodesignaven la persona sinó el lloc on hihavia la persona a qui hom s’acostavao de qui hom es partia. S’hauria passatde dir Acostà-s’hi com a reducció deAcostà’s al finestral on hi havia la prin-cesa a la mateixa solució com a reduc-ció de Acostà’s a la princesa. I, anàlo-gament, abans de significar Partí’s dela princesa, la reducció pronominalPartí-se’n hauria significat Partí’s del’indret on hi havia la princesa. Així, enl’exemple següent, si bé Hipòlit i el Ves-comte és a Tirant que s’acosten, no hosaben prou bé: és qüestió d’unapresència misteriosa, potser una ànimaen pena, que una mica abans ha fetproposar al Vescomte d’anar a cercaraigua beneita i un crucifix i tornar «aveure açò què és»:

[62] Acostà-s’hi ab gran temor que tenia,mas certament molt més ne tenia loVescomte, que no s’hi gosava acostar(Tirant, vol. IV, p. 69).

Però, mitja dotzena de ratlles mésavall, quan Hipòlit ja s’ha adonat queno se les heu amb cap ectoplasma sinó

amb el seu amic Tirant, tornem a tenirel verb acostar-se amb una preposició iun pronom fort:

[63] Hipòlit, coneixent-lo en la paraula,corrent acostà’s a ell e dix-li... (ibid.,vol. IV, p. 69).

En canvi, en l’exemple següent, jatrobem, com a cas excepcional, unapronominalització normal d’un com-plement referit a persona:

[64] E dient aquestes paraules no poguédetenir que dels seus ulls no destil·las-sen vives llàgrimes, e Tirant ab los altresacostaren-s’hi per aconhortar-la (ibid.,vol. IV, p. 146).

Els complements amb la prepo-sició amb (ab)

Quan tractem dels complementspreposicionals susceptibles d’ésser re -presentats per un pronom feble, i,també, de l’ús abusiu, o incorrecte, osimplement desplaent, dels pronomsforts, ens referim gairebé sempre,exclusivament, a les preposicions a, eni de. Efectivament: els complementsintroduïts per la preposició per po -ques vegades són pronominalitzables.I encara menys els complements intro-duïts per una preposició forta o peruna locució prepositiva (cosa que jus-tifica sovint l’ús de ell, i flexió, referita inanimats). Però no podem oblidarla preposició amb, que en la llenguamedieval revestia, com és ben sabut,la forma ab.

No sembla arriscat afirmar que ambocupa una posició intermèdia entre a,en i de, per una banda, i per per l’altra.Teòricament, tots els complements delverb introduïts per aquesta preposiciósón susceptibles d’ésser representatsper un pronom feble –el pronom hi,com tothom sap. Però, en la pràctica,aquesta representació no sempre ésfactible per raons de confusió d’ante-cedent; dit d’una manera més general,d’intel•ligibiliat, com hem mostrat enl’exemple [56]. Això fa que en la llen-gua dels escriptors medievals apareguiconstantment amb (ab) més pronomfort. Si hi busquéssim amb lupa unexemple del pronom hi representantun complement introduït per aquestapreposició, és segur, n’estem con-vençuts, que acabaríem trobant-lo.Tant és. El cas és que amb verbs comparlar, dinar, sopar, etc., hi trobemsempre ab ell, ab ella, etc.

De fet, examinant un per un tots

aquests exemples, constatem que, engeneral, per raons d’intel•ligibilitat, enmolt pocs casos aquest complement espodria pronominalitzar. Amb un parelld’exemples n’hi haurà prou:

[65] Blanquerna sentí temptar son coratgede carnal delit, per la gran bellea de ladonzella e per la soliditat en la qual eraab ella en lo boscatge (Blanquerna, I,p, 259).

[66] Com la Infanta fon prop del Rei féu-liuna petita reverència de genoll, e lo Reiabaixà lo cap retent-li les saluts; apréstots los qui venien ab ella besaren lamà al Rei (Tirant, vol. I, p. 149).

Ara bé, els casos en què ab ell, abella, etc. es podrien reduir a hi, béque en franca minoria, no són pasescassos:

[67]Com la Princesa véu que Tirant se n’a-nava, cridà a Diafebus e prega’l moltdigués a Tirant de part sua com fosdinat que vingués tantost, com ellatenia gran desig de parlar ab ell e queaprés dansarien (Tirant, vol. II, p. 308).

[68] ... e com l’havia lleixada prenia lamés gentil dama d’aquell estat e dan-sava una dansa ab ella (Tirant, vol. I,p. 142).

[69] En tot lo món no trobareu cavallerqui ab ell se puga egualar (ibid., vol.III, p. 61).

[70] E com lo Soldà hagué conquistada totaaquella terra, vengué en aquell pont, ejamés lo cavaller, senyor d’aquells doscastells, se volgué concordar ab ell(ibid., vol. III, p. 69).

[71] Doncs façam així –dix la Princesa–; par-lau ab ell e vejam si té alguna traïció alcor (ibid., vol. IV, p. 149).

La llengua oral, amb el seu caràcteremfàtic i expressiu, que comporta


sintaxi

sovint l’anticipació d’un complementper mitjà d’un pronom feble, i les sevescontinues reiteracions, fa, certament,un ús més freqüent que no la llenguaescrita del pronom feble hi com arepresentant d’un complement regitper la preposició amb.

Hem vist, doncs, l’escassa interven-ció dels pronoms febles com a repre-sentants de complements referits apersones en la llengua medieval. Ge -ne ralitzant molt, podríem dir que elpronom en hi apareix, principalment,en uns usos idèntics als de la llenguamoderna, com a complement partitiu,així com representant un complementdel verb regit per una preposició quanaquest complement designa especial-ment una idea o una acció i com aterme complementari de l’acusatiu.També apareix molt aviat combinatamb verbs de moviment, com anar-se’n, tornar-se’n, venir-se’n, entrar-se’n, etc., més copiosament que no enla llengua actual, en què es pot dir quenomés s’ha mantingut en els dos pri-mers casos. Pel que fa a hi, el trobem,d’acord amb seu origen, i revestint for-mes diverses (fins i tot, algun cop, laforma originària hic), com a circums-tancial de lloc, encara que no són raresexpressions anàforiques com en aquelllloc, i també, com en la llengua actual,com a complement datiu de tercerapersona del singular, en contacte ambun pronom acusatiu també de tercerapersona.

En el sistema anafòric de la llenguamedieval s’ha de tenir en compte elpaper que hi tenen els demostratius i lesnombroses repeticions, que, en la llen-gua actual, serien totalment insòlites.

L’antecedent inanimatFins ara ens hem referit, d’una

manera exclusiva, a antecedents ani-mats, és a dir, que designen una per-sona. Vallcorba nega categòricamentque aquests sintagmes formats peruna preposició i un pronom fort esrefereixin a coses3. Ho fa basant-se,com hem dit, en uns determinats frag-ments d’extensió regular (d’unes ca -torze mil paraules, diu) de cinc textosmedievals. Bé s’ha de considerar lícit, ino menys «científic», de prendre enconsideració fragments més extensos.El resultat és que hi ha, en els textosmedievals, un cert nombre, si es vol,relativament reduït, de complements

verbals fàcilment pronominalitzablesen què l’antecedent no designa cappersona. Advertim que ja hem pres - cindit dels exemples amb complementsno personals però, podríem dir, relati-vament animats (animals i embarca-cions), i els que designen sentiments oidees personificats, tan usuals en laprosa del beat Llull:

[72] ... e en les altres figures qui·ns repre-senten la vida dels sants qui són pas-sats d’aquest segle. Honrament façama aquests figures, soplegant a ellestota ora que les vejam (Blanquerna,vol. I, p. 155).

[73] On, a aytal oració cové que hom recor -ra a les virtuts demunt dites, e que abelles faça hom concordar l’ànima e lesparaules (ibid., vol. I, p. 200).

[74] E per ço que Fèlix mils pogués enten-dre la virtut que les plantes han en pen-dre hom vida de elles, dix aquest exim-pli (Ramon Llull, Llibre de meravelles,vol. II, p. 56).

[75] Per què, axí com del monastir fonchpartit, en lo qual alguns jorns haviareposat, no hach gayre anat, ne·s eramolt d’ell lunyat, que encontrà un nan(Curial, vol. II, p. 74).

[76] Humanitat e virtut la han moguda aavançar aquest per sos mèrits. Nullstemps oy parlar, a savis ne folls, desho-nestament d’ells (ibid., vol. II, p. 203).

[77] ... e donà-li la major part el regne deCornualla, e que es pogués coronar decorona d’acer e no d’altra cosa, e ques’hagués a coronar lo dia dels tres Reisd’Orient e lo dia de Cincigesma. E totsquants eixiren d’ell servaren aquestordre (Tirant, vol. I, p. 105).

[78] Aprés lo portà en altra tenda on hihavia quatre llits de camp molt singu-lars e molt bells.

–Quina era la singularitat d’ells? –dix l’er-mità (ibid., vol. II, p. 53).

[79] E tramès lo Rei de França per a la nora

quatre peces de brocat molt belles etres milia marts gibelins e un collar d’orobrat en Paris molt bell e de granestima, perquè hi havia en ell engasta-des moltes pedres fines qui eren degran vàlua (ibid., vol. II, p. 228).

[80] –¡Oh –dix Tirant–, mal profit faça laroba! E no cureu d’ella (ibid., vol. II,p. 231).

[81] E en aquell cas lo rei Artús tenia l’es-pasa recolzada sobre los genolls, eestava molt mirant en ella, ab lo capmolt baix (ibid., vol. III, p. 254).

Creiem que són de remarcar elsexemples [75], [78], [79], [80] i [81], elsantecedents dels quals són, el monas-tir [sic], quatre llits, un collar d’ or, laroba i l’ espasa, respectivament.

Cal fer observar, d’altra banda, quela preposició de l’exemple [73] és ab,en aquest cas concret fàcilment reduï-ble, amb el pronom fort que intro-dueix, al pronom hi. En l’exemple [78],si bé també la prominalització seria via-ble, Quina n’era la singularitat?, en lallengua moderna potser més aviat ensdecidiríem per l’ús del possessiu. Final-ment, en l’exemple [79] podríem, enprincipi, considerar que ja hi ha prono-minalització, hi havia en ell, amb què hihauria duplicació del complement,però ens sentim més aviat decantats ainterpretar que el pronom hi ja s’hi halexicalitzat, és a dir, ja forma part delverb o locució verbal haver-hi. En lallengua del Tirant ja es donen casosd’aquesta lexicalit zació, encara que nohi apareix d’una manera general. Unexemple d’aquesta lexicalització ens eldóna, incidentalment, l’exemple [78],on trobem on hi havia quatre llits.

Els exemples del pronom ell (i flexió)referit a inanimats en sintagmes noreduïbles als pronoms en o hi són, comés natural, més nombrosos. Limitem-nos, ara, a un brevíssim florilegi d’e-xemples del Blanquerna i del Tirant,que són dues de les obres medievalspreses en consideració per Vallcorbaquan ha intentat demostrar que aquestús era estrany a la llengua catalanamés genuïna:

[82] Mas l’abat dix que lo monge qui hau-ria aquell ofiçi, covenia ésser gran cler-gue en diversses sciències, per ço queper elles sabés elevar son entenimenta contemplar e a saludar Nostra Dona(Blanquerna, vol. II, p. 29).

[83] ... los crestians, qui són en veritat edeuen squivar que al sant sacrifiçi del

En el sistema anafò-ric de la llenguamedieval s’ha detenir en compte elpaper que hi tenenels demostratius i

les nombroses repe-ticions


sintaxi

3 Jaume Vallcorba, ibid., p. 13.

altar no sia feta nulla deshonor, con siacosa que ell sia digne de tan gran hon-rament (ibid., vol. II, p. 95).

[84] Ador-te remembrant, entenent,amant, parlant en tu e en totes lesvirtuts demunt dites, les quals són abtu e tu ab elles una cosa (ibid., vol.III, p. 100).

[85] E per ço vós, lo meu germà, li porta-reu moltes recomanacions, e en migd’elles embolicat, que negú no hosàpia ni ho veja... (Tirant, vol. III, p. 99).

[86] Com fou en lo camí, que ja los turcs lopodien veure, despullà’s l’aljuba,cavalcà sobre ella e posà una tovallolaal cap de la llança (ibid., vol. III, p. 161).

[87] Que la majestat del senyor Rei prengal’espasa per lo pom e l’egregi capità perla punta, e tots los de la ciutat passaransots ella (ibid., vol. V, p. 94).

L’estat de la qüestióÉs comprensible, fins a cert punt,

que l’alarmant habitualitat progressivade construccions com M’agrada moltla botànica però no em dedico a ella enlloc de M’agrada molt la botànica peròno m’hi dedico s’ar ribi a resoldre, enalguns casos, en els intents de deslegi-timar d’una manera rotunda l’ús delpronom fort referit a inanimats. Tam-poc no és pertinent de dir (si més no,en la majoria dels casos) No la veig maiperò cada dia penso en ella en lloc deNo la veig mai però cada dia hi penso,substitució que comporta també l’eli-minació del pronom feble hi a favor delpronom fort, i això no ens indueix pasa deslegitimar l’ús del pronom fortreferit a persones o éssers animats.

És curiós que al costat de tantesinnovacions que s’admeten simple-ment perquè han esdevingut usuals, is’entén que l’ús crea la norma, el pro-nom fort referit a inanimats originiencara tantes reserves, fent abstracciódel fet que el trobem en els escriptorsmedievals, en tots els escriptors mo -derns i contemporanis (potser no seriafàcil, de dir un escriptor del segle xxque no l’hagi usat mai), en les nostresobres normatives (més de dos-centscasos en el Fabra i en el DIEC), en totsels nostres lingüistes més eminents, i,finalment, en els qui el combaten aultrança. En la que és encara la nostragramàtica normativa, n’hi ha, si mésno, dotze exemples: a les pàgines 18,22, 33, 40, 51, 59, 113, 118 (dos),122, 127 i 135. Perquè no sigui dit, enslimitarem a transcriure l’úl tim:

[88] La conjunció perquè pot donar lloc afrases equívoques quan el verb de lapreposició introduïda per ella revesteixiuna forma...

Segons el nostre punt de vista,qualsevol objecció que es faci a l’úsdel pronom fort referit a inanimats,ba sada en les pròpies observacions oreflexions, hauria de començar, ho -nestament, dient «Malgrat l’ús quen’han fet els millors escriptors i lin -güistes de totes les èpoques i malgratels nombrosos exemples fàcilment ob -servables en les nostres obres norma-tives, creiem que...».

D’altra banda, potser escau d’insis-tir en el fet que els adversaris irreduc-tibles de l’ús del pronom fort ell (i fle-xió) referit no exclusivament a per sonesfan una divisió absoluta, sense distin-cions ni matisos, sense casos interme-dis, entre els antecedents (o referents)animats i els inanimats. O, dit d’unaaltra manera, entre persones o coses.Com en la vella lliçó del mestre de filo-sofia, tot el que seria animat no seriainanimat, i tot el que seria inanimat noseria animat. Però és fàcilment obser-vable que la realitat defuig aquestasim plicitat. Ja hem comentat, parlantdels exemples poats en el Blanquerna,que Llull personificava idees i concep-tes, que dialogaven entre ells. Calsuposar que en aquest cas extrem elrigor en la condemna de l’ús del pro-nom fort es veuria atenuat. Però entreels animats i els inanimats, entre lespersones i les coses, hi ha tota unasèrie de casos intemedis, sobre elsquals caldria, posats a prohibir, pren-dre una decisió. En primer lloc, els ani-mals. Vius o morts. Pel que fa a les per-sones, també caldria decidir-se en el

cas dels cadàvers, dels esquelets, de lesmòmies... El negre de Banyoles, perexemple, l’hauríem de considerar unSN animat o inanimat? Una persona ouna cosa? Hi ha, després, les corpora-cions, és a dir, «agrupacions d’ani-mats»: els governs, les assemblees, elscomitès, les comissions, les juntesdirectives, els consells... I els sentimentshumans: la voluntat, el desig, la deci-sió, l’empenta, la virtut, la concu-piscència... I les parts del cos humà: elsulls, la llengua, els braços, les mans, lescames, els peus... són animats o inani-mats? No ens podríem deixar, tampoc,els vehicles, els cotxes, els trens, els vai-xells, els avions... ni els elements natu-rals i les forces de la natura: l’aigua, elmar, els rius, les fonts, els volcans, lalava, el foc, el vent, la pluja, els núvols,el llamp... És un punt que creiem queno haurien de negligir els qui han optatper posicions extremes en la con-demna de què ara fem qüestió.

Segons Júlia Todolí, en el seu tre-ball «Els pronoms», que és el capítol 6de la part destinada a la sintaxi de lamagna Gramàtica del català contem-porani, dirigida per Joan Solà4, «sóntotalment rebutjables els usos en quèels pronoms forts [referits a inanimats]funcionen com a arguments del verb(subjecte, complement directe, com-plement indirecte i complement derègim), o com a adjunts del predicat(és a dir, complements locatius, d’ins-trument o mitjà, per exemple)». Crei -em que aquesta expressió tan contun-dent, «són totalment rebutjables», nodeixarà de sobtar en una obra d’a-questa natura, que acull tantes inno-vacions, que es caracteritza més aviatper la seva intenció descriptiva i quesembla, en general, evitar condemnestan categòriques. En fi, la nostra opi-nió és que el fet que en molts casos(no diem en tots, sinó en molts) hihagi solucions alternatives que espuguin considerar preferibles no had’emmenar a aquestes posicions ex -tremes. Potser sí que rarament troba-ríem aquest pronom fent de comple-ment directe o indirecte, però els casosque en tenim fent, per exemple, desubjecte són tan clamorosos que ensmeravella que no hagin estat presosen consideració:

[89] E io ho tinc en tan gran estima com siell [lo comdat de Sent Àngel] valia


sintaxi

4 Júlia Todolí, «Els pronoms», dins Gramàtica del català contemporani, dirigida per Joan Solà i altres, vol. II, p. 1369.

Entre els animats iels inanimats, entreles persones i lescoses, hi ha totauna sèrie de casosintemedis, sobre elsquals caldria teniren compte unsquants matisos

quatre-cents mília ducats de renda...(Martorell i Galba, Tirant lo Blanc, vol.III, p. 173).

[90] —Senyora –respòs lo pintor–, ell [unentremès] se pot ben fer, mas al presentio tinc molta faena (ibid., vol. IV, p. 163).

[91] La llengua antiga l’hem de tenir sem-pre molt en compte: ella ens dónafetes les convencions... (Pompeu Fabra,La llengua catalana i la seva normalit-zació, p. 76).

[92] El rutinarisme: aquest és un dels pitjorsenemics de la nostra ortogra fia! Ellpren tota mena de formes... (P. Fabra,ibid., p. 76).

[93] Ella [la intercalació de l’apòstrolf] enspermet així mateix d’establir una dis-tinció entre la s i la n... (P. Fabra, ibid.,p. 120).

[94] Ella [la coneixença de la llenguaantiga] ens ha permès, per exemple, decorregir els nombrosos defectes... (P.Fabra, ibid., p. 158).

[95] Ho crec! Ell [el vi del convent de Bla-nes] serà tan exquisit com vulgui la vos-tra paternitat (Joaquim Ruyra, Les cosesbenignes, dins Jacobé i altres narra-cions, p. 171)5.

[96] En aquesta conquista l’aigua és la granaliada de l’home. Ella és la sobirana deles planes fèrtils (Antoni Rovira i Virgili,Teatre de la natura, p. 18).

[97] És la terra el gran dipòsit de la vida. Totallò que, vivint, surt de la terra, a ellatorna morint. Els ocells de més alt vol iels homes de més gran geni, a la terratornen. Ella és la falda que acull tots elséssers caiguts. Ella evita que els ésserses fonguin dins el no-res (ibid.. p. 22).

[98] ... dóna notícia de tots els manuscritsque coneix: ells contenen textos enetiòpic... (Ramon Aramon i Serra, Estu-dis de llengua, p. 150).

La nostra modesta (que no vol -dríem pas que fos molesta) opinió ésque quan és qüestió de fer una radio-grafia del català contemporani no espot deixar de prendre en considera-ció, com si es tractés d’un fet irrelle-vant (o inexistent), l’ús d’aquestsescriptors i lingüistes il•lustres (ambcometes o sense).

Júlia Todolí, en el seu treball es -mentat, comenta a continuació, ambuna notable vacil•lació («es podria »,«probablement») l’ús del pronom fortamb antecedent inanimat fent altresfuncions, i, finalment, afir ma queaquest ús és possible en oracions, decaràcter recíproc, com No retenen mésde cinc paraules, sense relació signifi-cativa entre elles6. És aquí que fareferència al nostre treball sobreaquesta qüestió, publicat a LLENGUANACIONAL7, dient que sobre aquestpunt nosaltres adoptem una actitudpermissiva en base als nombrososexemples que en recollim d’autors«il•lustres». Ben mirat, no és pas benbé així. En el nostre estudi anàvemprou més enllà d’una mera actitud per-missiva. I no ens referíem pas sola-ment, ni de bon tros, a aquest punt tanespecífic, és a dir, a les construccionsamb el sintagma entre ells (o entreelles), sinó que generalitzàvem proumés, tractàvem globalment l’ús delpronom ell (i flexió) amb un antece-dent inanimat. A més, no deixa de sor-prendre’ns (volem dir que ens sorprènmolt), que parli d’autors «il•lustres»,

entre cometes. Què volen dir, aquestescometes? Signifiquen «falsament il•lus-tres»? O «suposadament il•lustres»?Aquests autors «il•lustres» eren, bé calespecificar-ho, ultra Llull, March, Met -ge, etc., tots els grans escriptors con -temporanis, des de Verdaguer i Ruyraa Jordi Sarsanedas, incloent-hi la nò -mina dels lingüistes amb més autori-tat, com Fabra, Coromines, Moll, Ara-mon, Badia i tutti quanti. I incloent-hitam bé les nostres obres normatives,les quals han quedat, amb aquest pro-cediment, dissimulades entre aquestescometes desconcertants.

En la Gramàtica del català contem-porani també apareix, com no podiaésser al trament, l’ús del pronom fortreferit a inanimats. En una lectura mera-ment aproximativa i superficial (la GCCens ha de robar, encara, moltes horesde son), en descobrim exemples de JoanJulià, Maria Rosa Lloret, Pilar Prieto,Joan Mascaró, Maria Teresa Cabré,Mercè Lorente Casafont, Maria LluïsaHernanz, Aurora Bel, Lluís Payrató iAnna Bartra Kaufmann. Hem de supo-sar que no són pas els únics, que n’hi hatambé d’altres autors. Ens limitarem areproduir un dels exemples més interes-sants (amb el pronom fent de subjecte,és a dir, un «argument del verb»).

[99] L’estructura argumental dels verbs psi-cològics és de fet bastant més com -plexa, ja que molts d’ells admetentambé una interpretació causativa... (M.Lluïsa Hernanz, GCC, «L’oració», vol. II,p. 1025, nota 43).u


sintaxi

5 Aquest exemple del mestre Ruyra sempre ens ha fet rumiar: no hi podríem veure un ell exclamatiu com el que és habitual en els parlars balears? Nor-malment, tal com fa Júlia Todolí, s’especifica que aquest ús és exclusiu del «dialecte balear», però el DIEC no indica aquesta limitació, i potser no seriaestrany de trobar-ne algun rastre en els parlars del nord-est de Catalunya. D’altra banda, hem observat que no s’indica mai cap exemple d’aquest úsen oracions amb un subjecte sobreentès de tercera persona del masculí singular, però tampoc no es diu que no sigui possible.s

6 Júlia Todolí, ibid., p. 13607 Albert Jané, «El pronom ell (i flexió) referit a inanimats», Llengua Nacional, núm. 35, p. 23.

Una web interessantLLENGUA NACIONAL s’ha incorporat en el portal d’Internet entitats.info <http://www.entitats.info>, fundat per un

conveni d’associacions que treballen per la bona marxa de la nostra llengua i de la nostra cultura. Aquest portalcompta amb el suport de la Generalitat, amb la qual les entitats han signat conjuntament un conveni.

Val la pena que tots els qui navegueu per Internet tingueu aquesta web ben present a fi d’estar al corrent demoltes coses que ens toquen de la vora. Les notícies i les lliçons de casa nostra han de ser-nos sempre preferents.

lèx ic

Si a Madrid entreu enuna cafeteria i dema-neu «un cafè» us servi-

ran un cafè amb llet. Cu -riosa contradicció. I és que,allà, si no hi voleu llet, heude dir «un café solo».

A Catalunya sempre di -ent «un cafè» us servien«un cafè». Si demanàveu«un cafè amb llet», us el ser-vien amb llet. És a dir, parlà-vem amb propietat: cadacosa pel nom que toca.

Des de fa uns quantsanys, a Barcelona, si dema-neu «un cafè», la personade darrere el taulell us de -mana: «Sol?» Aquesta pre-gunta em fa sortir de polle-

guera perquè em sotmetena l’estil i al llenguatge cas-tellà i de Madrid.

Per això acostumo a fer-hi diverses respostes. Comara: «No pas sol, sinó ambtotes les persones que hi haal bar.» Si al bar només hiha el cambrer i jo: «No calque se’n vagi, no em calquedar-me sol.» O, en unaltre cas: «El vull amb tassa,cullereta i sucre; no sé pascom s’ho faria per a servir-me el cafè sense tassa, sol.»Si puc, els explico d’on emve el rebuig. Ells es queden,però, impassibles; i al clientsegüent li pregunten:«Sol?».u

A la cafeteriaJaume Vallcorba i Rocosa


lèx ic

La b de la preposició amb nomésse sent davant de vocal: Tallar lacarn amb un ganivet. Per contra,

en No parla amb ningú, la b no sesent, i si escrivíssim No parla am ningúho pronunciaríem de la mateixamanera; amb i am són dues variantsd’un mateix mot, ens servim de l’una ode l’altra segons quin sigui el context.

Considerem ara les frases:

[1] Estar en pau.[2] En poques paraules.[3] Doctor en medicina.

Si entre la preposició i el motsegüent no fem cap pausa, en realitat,potser sense adonar-nos-en, pronun-ciarem:

[1bis] Estar amb pau (am pau).[2bis] Amb poques paraules (am poques).[3bis] Doctor amb medicina (am medicina).

Abans de prosseguir, potser val lapena d’explicar breument per què, sino fem cap pausa entre la preposició iel mot següent, en lloc de [1], [2], [3]obtenim [1bis], [2bis], [3bis]. Així, perarticular el so representat per la lletrap, el llavi superior es dirigeix cap al llaviinferior, fins que els dos llavis estoquen: es diu que p és bilabial.

Per pronunciar el sorepresentat per n, la puntade la llengua es dirigeix capa les dents superiors, fins aentrar-hi en contacte: n ésuna apicodental (àpico-, delllatí apex, que vol dirpunta). Ara bé, en pronun-ciar la successió np (enpoques, frase [2]), sempresense pausa, abans que lapunta de la llengua hagipogut tocar les dents supe-riors, els llavis ja han entraten contacte i obtenim lasuccessió mp, de dues bila-bials (m, com p, és una bila-bial). El resultat de tot aixòés que obtenim la frase[2bis] en lloc de [2].

A parer meu, tant [2]com [2bis] són correctes. Encanvi, no hi ha cap dubteque [1bis] i [3bis són incor -rectes.

Veiem, si comparem [1],[2], [3] amb [1bis], [2bis],[3bis], una causa de la con-fusió de amb i en.

Sovint s’empra amb enlloc de en en casos on caldria en is’ar riba a absurditats com Ferreteriaamb general (tal com es podia llegira l’entrada d’una ferreteria d’Andor -ra la Vella) i Seure amb un banc. Sisubstituíssim amb per en, tant si hiféssim una pausa com no, sempresentiríem en.

En el Diccionari de la llengua cata-lana de l’Institut d’Estudis Catalans(Barcelona, Palma de Mallorca, Valèn-cia, 1995), a les entrades amb i en lle-gim els exemples:

[4] Anar amb bicicleta.[5] Viatjar en tren.

També es pot escriure:

[6] Viatjar en bicicleta.

Però, sense pausa entre en i bici-cleta, [6] es pronuncia:

[5bis] Viatjar amb bicicleta.

D’altra banda, jo dic:

[7] Viatjar amb tren.

I, si no m’equivoco, hi ha moltagent que també ho diu. A parer meu,tant [5] com [7] són correctes. Pràcti-cament, la distinció que es podria ferentre [5] i [7] no té cap importància:[5] significa que el lloc on sóc és el tren,[7] significa que es viatja per mitjà deltren. Naturalment, tenim frases com-parables a [5] i [7] substituint tren perautobús, cotxe, etc.

Per acabar, em permeto d’evocaruna anècdota personal que m’hainduït a escriure el present article.

Actualment, he de fer exercicis derehabilitació. A parer meu, caldria dirfisioteràpia, o, millor, cinesiteràpia.Vegeu les entrades rehabilitació, fisio-teràpia, cinesiteràpia en la Gran enci-clopèdia catalana. En particular, he defixar-me constantment en els peus; sialgú em distreu, dic:

[8] He de pensar amb els peus.

La cinesiterapeuta que em fa treba-llar em va fer observar que, en lloc de[8], hauria de dir:

[9] He de pensar en els peus.

Tant si fem una pausa com noentre la preposició i els peus, [8] i [9]es distingeixen perfectament. Ja sa -bem que sols pensen amb els peus elstabalots, els imbècils, els capsigranys.Amb el cap!, cal pensar, i no pas ambels peus.u

Confusió de preposicions

Ferran Palau i Martí


lèx ic

Força vegades hi ha qui demana sital adjectiu, o aquell participi pas-sat, cal fer-lo precedir del verb

ésser o del verb estar. En català sónpossibles l’un i l’altre, però amb signi-ficats diferents. I això no sols acom-panyant adjectius, sinó en tota menade contextos. En tots són possiblesl’un verb o l’altre, però amb l’un el sig-nificat és diferent queamb l’altre verb. Cal teniren compte que estar sola-ment és ben emprat quanens referim al fet de pas-sar temps transitòriamenten un lloc o un estat, con-dició que es compleix tantsi l’acompanya un cir-cumstancial de duradacom si no l’acompanyacap circumstancial, peròque hi escauria si l’hi afe-gíssim. Quan no enfo-quem l’atenció en la du -rada sinó en la presènciao existència, duri o noduri, fem servir el verbésser. Convé de tenir pre -sent que el català no és elcastellà, perquè l’ús i lafunció de l’un verb i l’altreno són ben semblants enl’una llengua i l’altra; i finsi tot hi ha significats deestar en català que notenen cor respondència enel verb estar castellà.Però ja que en altres arti-cles hem parlat força delvalor duratiu del verbestar català, que és usat com a expres-sió de duració limitada de temps,comentarem el cas dels adjectius casat,vidu i mort.

Normalment, aquests mots vanprecedits del verb ésser, tal com hi haqui ens recorda sovint. Una tia mevaque era casada (Memòries de PauPorcet, pagès; 1788-1856; Publica-cions de l’Abadia de Montserrat, p.216). Feia cent anys que era mort(ib., p. 106). Vol dir: un dia de fa centanys esdevingué mort.

Amb estar és excepcional d’intro-duir aquells adjectius. Quan es fa?Quan el text es refereix a la duradalimitada: Lo meu pare Andreu Porcetno va estar sinó un any i set mesosviudo i se va tornar a casar amb ladita Antònia (ib., p. 46). «Un any i setmesos» expressa la durada, és a dir, laquantifica.

Més exemples:Amb ésser, com correspon quasi

sempre, com és habitual: Los fills des-prés no los maleeixen los ossos, desprésde ser ells morts (Sebastià Casanoves,Memòries d’un pagès del segle XVIII, p.37). Però, amb estar: Amb molt poctemps que estigué viuda replegà a lomenos cinc-centes lliures (id, p. 56).«Molt poc temps» quantifica la duradade la viduïtat.

Teòricament, ben difícil és estaramb l’adjectiu mort, i això perquè a la

mort no sembla propi d’atribuir-li unadurada limitada, ja que és definitiva iper sempre més.

Tanmateix, vegeu sant Vicent Ferrer,Sermons, vol. VI, Barcino: Sa piats queJesucrist ans [abans] de la sua [seva]Passió dix [digué] als Apòstols: [...] unpoc de temps passarà que no em veu-rets. E açò deïa per los tres jorns que

estec mort (p. 73). I és que, després,ressuscità.

És mort, doncs, vol dir que algú hamort o va morir; l’expressió enfoca l’a-tenció en l’agent, la persona morta,amb independència de la temporali-tat. Estigué mort tres dies en foca l’a-tenció en la temporalitat, restant se -cundari el pacient; ho és, el pacient, lapersona morta, en l’exemple de santVicent Ferrer (1350-1419) i els vidusen els dos textos dels pagesos delssegles XVII i XVIII.u

Hi cal «ésser» o «estar»?

Jaume Vallcorba i Rocosa


lèx ic

Observem una sèrie d’impropie-tats lèxiques, és a dir, d’ús demots amb un sentit impropi, o

bé amb un context que no correspon ala semàntica del mot. Mirarem d’agru-par temàticament els exemples que entenim recollits i els comentarem breu-ment, donant-ne la solució (és a dir,l’esmena del defecte).

1) Exemples de superlatius i altrestermes que no admeten quantita-tius:• «Les perspectives per al curs vinent sem-

blen més òptimes (o molt òptimes).»L’adjectiu òptim és un superlatiu; pertant, no admet comparacions o graus.Solució: Les perspectives per al cursvinent semblen òptimes.

• «... arriba al seu punt més àlgid.» Comque àlgid ja vol dir ‘més greu’ noadmet comparatius. Solució: arriba alseu punt àlgid.

(Tenim molts altres exemples on intervenenels adjectius definitiu, frenètic, imme-diat, ineludible, paral·lel, preferible,perplex, principal, transcendental.)

• «... per la seva condició no li és massapossible de sortir gaire de casa seva.»La impossibilitat no té graus. Solució:per la seva condició no li és possiblede sortir gaire de casa seva.

2) Exemples d’incompatibilitat oredundància entre un adjectiu i elcontext:• «R.C., detinguda ahir, una de les úniques

dones que ha aconseguit formar partde la cúpula de la Màfia...» Si és únicano pot ser una entre altres dones. Lasolució depèn del significat de la frase:una de les poques dones o bé l’ú-nica dona.

• «... ambdues col·locacions no són opta-tives de lliure elecció, sinó reguladesper la natura de la forma verbal.» Elstermes optatiu i de lliure elecció volendir el mateix. Solucions: no són opta-tives, sinó... o bé no són de lliureelecció, sinó...

• «Vegeu els exemples que segueixen acontinuació.» Si segueixen, ja vol dirque es troben a continuació. Solucions:Vegeu els exemples que segueixen/ Vegeu els exemples que vénen acontinuació.

3) Exemples de confusió lèxica (unterme per un altre):• «la gent que viu inscrita en la vida quo-

tidiana»: inserida.• «La carta de Jeremies no és una simple

polèmica contra els déus falsos,sinó...»: requisitòria.

• «En el text, allà on posa tal...»: diu.• «No hi vaig posar resistència»: oposar.• «En els meus cursos de redacció, cada

any tinc feina a convèncer els alumnessobre ... L’autoritat que em respectendurant tot el curs, me la discuteixen al’hora de...»: reconeixen.

• «La gramàtica sanciona l’anomenatgerundi copulatiu...»: condemna (jaque sancionar vol dir ‘ratificar, donarper bo’).

• «Reben el tractament de "monsenyor"el nunci, l’internunci apostòlic, els dele-gats i enviats pontificis, els prefectes deles santes congregacions, els auditorsde les nunciatures i els secretaris de lesinternunciatures»: sagrades.

4) Exemples d’impropietat o confu-sió que afecten locucions:• «Ha de ser una carta no gaire llarga però

que exposi pèls i senyals.» La locució ésexposar (alguna cosa) amb pèls i se -nyals. Per tant, hauria de dir: Ha de seruna carta no gaire llarga però que hoexposi tot amb pèls i senyals.

• «Heus a continuació una mostra de...».Confusió entre heus ací i a continuació(donem). Solucions: Heus ací unamostra de... o bé A continuació donemuna mostra de...

• «Un problema que ens procura moltsmals de cap.» Confusió entre el subst.compost maldecap i la locució mal decap. Solució: Un problema que ens pro-cura molts maldecaps.

• «Hi vaig arribar poc després de mitjanit.» Confusió entre la combinació del’adj. mig mitja i el subst. nit (p.e., hepassat mitja nit sense dormir) i el subst.mitjanit (‘les dotze de la nit’ o ‘part dela nit entorn de les dotze’). Per tant, hade ser, mitjanit.

• «L’aprenent sol tenir poca noció o capdel que es tracta...» La locució és notenir noció de..; a més, el quantitatiupoc implica un cosa partitiva, i l’indefi-nit cap implica una cosa no partitiva.Per tant, hauria de dir: L’aprenent nosol tenir cap noció del que es tracta...

• «A vegades no sabem com posar-nos a

escriure i restem indefensos davant unpaper blanc.» Confusió entre l’adj.blanc i la loc. en blanc. Hauria de dir:davant un paper en blanc.

• «Ja sabem que ací fem una revista d’unsquants temes fonamentals per tal d’in-troduir el lector en...» Confusió entre laloc. passar revista a... i una altra com-binació de mots que aquí no fa al cas.Per tant, hauria de dir: Ja sabem queací passem revista a uns quantstemes...

• «Es trenca la unitat significativa quandues unitats veïnes tracten del mateixtema sense raó perquè no puguin cons-tituir un sol paràgraf.» Confusió entrela loc. sense raó i la combinació sensecap raó perquè... Per tant, hauria dedir: tracten del mateix tema sense capraó perquè no puguin constituir...

• «La repetició d’un mot provoca mono-tonia. Tant li fa que sigui un mot bonic,curt, bàsic...» Confusió entre les locu-cions tant li fa, que s’aplica a persones,i tant és, que s’aplica a coses. Per tant,hauria de dir: Tant és que...

• «El jugador serà operat d’un esquinça-ment muscular i serà baixa dos mesos.»Confusió entre la loc. tenir la baixa iuna combinació com serà absent. Pertant, hauria de dir: El jugador serà ope-rat d’un esquinçament muscular itindrà la baixa dos mesos.u

(Text extret del llibre Observacions crítiques i pràcti-ques sobre el català d’avui / 2, pp. 122-124)

Impropietats lèxiques

Jossep Ruaix

Els termes pesant i pesantor tenenimportància en física i són em -prats per a referir-se als fenò-

mens de l’atracció dels cossos per laforça de la gravetat. Tot i que són motsque no presenten, de fet, cap pro-blema, ni formal ni d’ús, volem fer-hiunes breus consideracions.

Ja fa temps que ens vam referir, enun altre lloc, a l’adjectiu pesant, quesignifica «que pesa» i serveix per aqualificar un cos, un objecte, unamàquina, etc. que tenen un pes con-siderable. Així tenim cos pesant, ma -quinària pesant, artilleria pesant, etc.,i fins i tot parlem de indústria pesant.Anàlogament, cal dir aigua pesant,terme de física nuclear que ja alesho-res vam defensar en aquesta forma1 ique ha estat acceptat així en els dic-cionaris catalans. Tal com dèiem enl’article referit, en tots aquests casosno és apropiat emprar pesat -ada per-què aquest, deixant a part el sentitfigurat que té (un son pesat, un tempspesat, etc.), no significa «que pesa»sinó «que és o ha estat pesat». Dèiemtambé que pesant és un mot de lamateixa formació que molts altresadjectius anàlegs, com radiant, quesignifica «que radia», brillant, «quebrilla», absorbent, «que absorbeix»,etc., i remarcàvem la diferència de sig-nificat entre pesant i pesat tot fentreferència a un article d’Albert Jané enquè s’exposa amb claredat tot això2.

Les equivalències del mot pesanten les altres llengües són: fr. lourd -e(sinònim de pesant -e), angl. heavy, it.pesante, cast. pesado -a, termes queens confirmen que, anàlogament alque fan aquestes, llevat del castellà,cal emprar també en català l’adjectiupesant en els casos abans esmentats, ino pas pesat -ada. Cal conservar la dis-tinció anterior, malgrat que el castellàno la faci, perquè resulta útil i enriqui-dora per a la nostra llengua. Si insistimaquí en tot això és perquè aquests dosadjectius es confonen i sovint s’empra

pesat en lloc de pesant per influènciadel castellà, que fa servir pesado i gai-rebé mai no usa pesante.

Un derivat de l’adjectiu pesant ésel substantiu pesantor, que significa«qua litat de pesant» i així podem par-lar de la pesantor d’un cos. Aquestmot és en el Fabra, que el defineixd’una manera general com a «qualitatde pesant». Però cal dir que té, a més,un ús i un significat especialitzat mésprecís com a terme de física. Si com-parem el terme amb els de les altresllengües trobem que el francès té anà-logament pesanteur, mentre que l’ita-lià té pe santezza i el castellà fa pesan-tez.

Comentem ara uns aspectes quanta l’ús d’aquests dos termes en català.És un fet que el castellà usa molt pocels termes pesante i pesantez. Per alprimer, prefereix gairebé sempre l’ad-jectiu pesado -a, la qual cosa ha tingutrepercussió en el català afavorint l’úsde pesat -ada en lloc de pesant, talcom hem comentat més amunt. Sem-blantment, pesantez és poc emprat encastellà. En català tampoc no és gairecorrent l’ús de pesantor. Però resultaben apropiat i cal usar-lo com a termefísic per a referir-se als cossos sotme-sos a l’acció de la gravetat.

En física hi ha encara els termes,ben corrents, de gravetat i gravitació,que tenen relació amb pesantor. Lagravetat és la «força d’atracció que, acausa de la gravitació, és exercida perla Terra sobre els cossos materials». Lagravitació és, doncs, la causa de la gra-vetat. Com veiem, tant gravetat comgravitació fan referència més aviat al«fenomen de l’atracció universal»,mentre que la pesantor és la «quali-tat», és a dir, la propietat dels cossosde pesar, com a conseqüència delfenomen esmentat.

Diguem de passada que els termesgravetat i gravitació existeixen en totesles llengües: cast. gravedad i gravita-ción, fr. gravité i gravitation, it. gravità

i gravitazione, angl. gravity i gravita-tion. Quant a pesantor, cal remarcarque en la GEC aquest terme, a més dela definició general de «qualitat de pe -sant», hi figura com a terme de física,amb la següent definició: «atracciód’un cos per la massa d’un astre acausa de la gravitació». Aquesta defi-nició s’assembla a la de la gravetat,però cal distingir els dos conceptes,perquè la gravetat és la força d’atrac-ció, mentre que la pesantor és la qua-litat o característica d’un cos de pesar.

A partir de pesantor podem crearencara apesantor, terme fet a imitaciódel francès apesanteur i que ens potservir per a indicar «manca de pesan-tor». És un terme de formació correctacreat a partir dels mots pesant i pesan-tor. Creiem que és un neologisme per-fectament acceptable que figura en laGEC i en el DGEC però no en el DIEC. LaGEC el defineix d'aquesta manera:«absència de pes d’un cos materialcom a resultat del seu moviment lliurei solament sota la influència combi-nada de gravetat i inèrcia».

En resum, cal que no oblidem encatalà l’adjectiu pesant que, com hemdit, no és sinònim de pesat -ada.Aquell ens serveix perfectament enfísica per a qualificar els cossos que,per efecte de la gravetat, tenen pes. I,a més, ens permet de crear els derivatsesmentats, tan útils per a expressar lespropietats indicades.u


lèx ic

Pesant i pesantor

Lluís Marquet

1 «Aigua pesant o aigua pesada?», Serra d’Or, novembre de 1976, p. 21, recollit a Novetat i llenguatge, segona sèrie, Barcino, Barcelona 1981, p. 74-76.2 Albert Jané, «Pesant i pesat», dins la columna «El llenguatge», Avui, 10 d’octubre de 1979.


lèx ic

1. IntroduccióLa traducció anglès-català presenta

unes dificultats concretes, degudes ales diferències gramaticals entre lesdues llengües. Per exemple, en anglèsun mateix mot pot tenir diverses fun-cions gramaticals; en català, en canvi,per a aquestes mateixes funcions gra-maticals usem formes distintes, ja quedisposem de terminacions verbals isufixos1.

En aquest article exposem els crite-ris que fem servir a Softcatalà en lestraduccions de textos informàtics alcatalà2 i fem veure quins són els pro-blemes més habituals, quina és l’opcióque hem pres i per què. Creiem queaquests apunts poden ser útils per aaltres traduccions semblants (cal tenirpresent que les qüestions que detallemsolen ser comunes a totes les traduc-cions més o menys tècniques) 3.

2. Les formes verbalsCom se sap, a diferència del català

i altres idiomes europeus, la conjugaciódels verbs anglesos és reduïda, demanera que hom depèn totalment delcontext per a esbrinar el sentit exactede la frase. En el cas de textos llargs (enuna novel•la o en unes instruccionsd’ús d’un aparell, per exemple) el con-text té prou entitat, cosa que permetd’interpretar correctament el valor gra-matical de cada mot. Però en el llen-guatge informàtic els missatges i lesinstruccions solen ser molt breus i, pertant, disposem de molt poc context pera interpretar-los.

Per exemple: un segment comdelete file pot ser un missatge que l’or-dinador adreça a l’usuari (llavors equi-valdria, més o menys, a suprimiu el fit-xer) o bé el text que apareix en un botósobre el qual s’ha de picar amb el ratolí(llavors equivaldria, més o menys, a persuprimir els fitxers). En aquest cas elcontext és de caràcter visual i no pas

de caràcter textual: el lloc on es trobael text és el que realment indica quèsignifica. Com es pot deduir, la traduc-ció s’ha de fer gairebé sempre tenintpresent l’estructura del programainformàtic i, sobretot, elements de dià-leg com ara les finestres, els missatgesque el programa dóna i les opcions queofereix.

A més, cal decidir si els missatges–que posem sempre en imperatiu– sóninstruccions adreçades a l’usuari (casen què utilitzem la segona persona delplural, vós) o bé són ordres que l’usuaridóna a l’ordinador perquè faci tal o talaltra cosa (segona persona del singular,tu) 4. Afortunadament, tot sovint elmateix verb ens dóna una idea deltipus de missatge de què es tracta; perexemple, els verbs to choose ‘triar,escollir’ o to select ‘seleccionar’ indi-quen clarament que el missatge vaadreçat a l’usuari, atès que l’ordinadornormalment no tria ni selecciona res;en canvi, el verb to search ‘cercar’queda habitualment reservat per aordres donades a l’ordinador, ja que ésell qui ha de fer la feina de cerca. Així,

Select an optionSeleccioneu una opció (l’ordinador s’a-

dreça a l’usuari i li demana que n’escu-lli una)

Search fileCerca el fitxer (text d’un botó mitjançant el

qual l’usuari pot encomanar a l’ordina-dor que faci una cerca)

3. El pretèritEn català, el passat presenta més

matisos que en anglès. Per això, enprincipi qualsevol passat anglès (en -ed) pot equivaler a qualsevol pretèrit(va fer, ha fet, feia) i al participi de pas-sat (fet). Així, un missatge com:

Connection interrupted at 18:45 PM

pot traduir-se, d’entrada, peraquestes tres possibilitats:

La connexió va tallar-se a les 18:45 PMLa connexió s’ha tallat a les 18:45 PMConnexió tallada a (o des de) les 18:45 PM

En la llengua general, l’ús d’unpretèrit o de l’altre depèn de l’hodier-nitat, això és, de la ubicació temporaldels fets (dins i fora de la unitat tem-poral en què ens trobem) 5. Per això,en teoria hauria de ser la connexió esva tallar si la interrupció és del diaabans, i la connexió s’ha tallat si lainter rupció és del mateix dia.

Però això és impredictible: caldriasaber quan l’usuari llegirà el missatge(si el mateix dia de la desconnexió o unaltre). Per això hem optat per prescin-dir del pretèrit perfet (va + infinitiu) iemprar sistemàticament el pretèritindefinit (haver + participi), ja que, alcapdavall, si s’interromp la connexió, elmissatge que mostra l’ordinador esrefereix a un fet que, als ulls de l’u-suari, té lloc en un espai temporal dinsel marc d’hodiernitat (el procés ques’ha interromput és el marc mateix).

Cal tenir present, també, que laconstrucció amb el verb auxiliar to be(equivalent als verbs catalans ser iestar) + participi (en -ed) pot equivalertant al pretèrit indefinit (ha fet) com alpretèrit perfet (va ser fet). Cal deter-minar quin dels dos temps és l’ade-quat (generalment és l’indefinit):

Printing software was installed*El programa d’impressió es va instal·larEl programa d’impressió s’ha instal·lat

4. El gerundi en –ing6En anglès, la forma verbal en -ing té

diversos usos: com a gerundi (empraten els temps compostos), com a adjec-tiu i com a substantiu d’acció:

We are editing (‘editem’; literalment,‘estem editant’)

This is an editing program (‘això és un pro-

Problemàtica de la traducció anglès-català en textos informàtics

Quico Llach i Xavier Rull

1 Vegeu, a tall d’exemple, la traducció al català de la novel·la Mil nou-cents vuitanta-quatre de George Orwell (Edicions 62 - Destino). El traductor faexplícita (p. 313) la dificultat de traduir certes solucions gramaticals de l’anglès en la Novoparla (p.e., que taste tant pot voler dir tast com tastar).

2 Softcatalà és una associació sense ànim de lucre que es dedica a traduir programes informàtics al català. Per a més informació, vegeu l’article de QuicoLlach «Softcatalà: el programari en català a la Xarxa» (Llengua Nacional, 37, p. 30).

3 Els criteris de traducció de Softcatalà es poden consultar sencers a la Guia d’estil, que es pot trobar a Internet: <http://www.softcatala.org/projec-tes/eines/guiaestil/guiaestil.htm>. El Termcat ha publicat també uns criteris per a la localització de productes informàtics, que es poden consultar a<http://www.termcat.es/termgia/criteris/loc_inf.pdf>.

4 Vegeu, al punt 7, algunes explicacions sobre la tria de persona.5 La frase Avui he menjat carn i ahir vaig menjar peix es construeix amb dos temps verbals distints (he menjat i vaig menjar), tot i referir-se sempre alpassat, perquè en el primer cas l’acció té lloc dins el marc en què ens trobem (el dia d’avui), i en el segon cas l’acció té lloc fora d’aquest marc (el diaanterior al d’avui). El marc bàsic sol ser el dia –d’aquí que el terme tècnic sigui hodiernitat–, però pot ser qualsevol altre: la setmana, l’any (Enguanyhem anat a Praga i l’any passat vam anar a Londres), etc. L’ús d’un pretèrit o d’un altre varia del català a l’espanyol. Per exemple, allà on el català solspot dir Avui ja he dinat: podem anar-nos-en, en espanyol pot ser Hoy ya he comido: podemos irnos, però també Hoy ya comí: podemos irnos (encatalà no es diu *Avui ja vaig menjar). Per això, en espanyol l’exemple reportat també podria ser La conexión se cortaba a las 18:30 PM (a part de secortó i se ha cortado).


lèx ic

grama d’edició’)Editing is very laborious (‘l’edició és molt

entretinguda’)

Message is printing (‘el missatge s’estàimprimint’)

Printing software was installed (‘el pro-gramari d’impressió s’ha instal·lat’)

Printing is in process (literalment, ‘laimpressió està en procés’)

En aquests exemples el context tex-tual és prou desambiguador; peròquan no n’hi ha (p.e., el segment edi-ting program aïllat pot ser programad’edició o edició del programa) calrecórrer de nou al context visual.

Els problemes gramaticals concretsdel gerundi són bàsicament quatre:

1. Hi ha el cas dels missatges queindiquen que una operació s’estàduent a terme (o quin és l’estat d’unaoperació):

PrintingDownloading files

Hem recomanat de traduir-ho pertota la perífrasi sencera, amb estar:S’està imprimint*Imprimint-seS’estan descarregant els fitxers*Descarregant-se els fitxers

2. Per a traduir una forma en -ingen posició inicial absoluta, sovint sonamés natural l’infinitiu que no pas elsubstantiu d’acció:

Editing is very laborious~L’edició és molt entretingudaEditar és molt entretingut

Compressing this folder may save diskspace

~La compressió d’aquesta carpeta potestalviar espai de disc

Comprimir aquesta carpeta pot estalviarespai de disc

3. Quan el gerundi s’acompanyade la partícula when, que indica el quepodem anomenar una acció marcsimultània (és a dir, una acció durant laqual passa una altra cosa), recomanemde traduir-lo amb la construcció en +infinitiu:An error has occurred when reading mailS’ha produït un error en llegir el correu

Bookmarks are saved when leaving theprogram

Les adreces d’interès es desen en sortir delprograma

Be careful when entering your password

Aneu amb compte en introduir la contra-senya

Aquesta construcció pot sonar, enalgun cas, un pèl forçada, ja que en +infinitiu s’aplica a accions puntuals ode durada breu (en arribar va trucar-me ‘en el moment d’arribar, just quanva haver arribat’), i no pas a accionsduratives (~en passejar va trobar-lo‘quan passejava’), i, per tant, correm elrisc que alguna frase grinyoli (perexemple, ~en imprimir ‘mentre impri-mia’) 7.

Per a evitar aquest problema, s’hau-ria pogut resoldre amb quan (o fins itot mentre, segons el cas) i el verb con-jugat, una fórmula que sona natural entots els contextos:

Les adreces d’interès es desen quan surtsdel programa

Aneu amb compte quan introduïu la con-trasenya.

Ara bé, aquesta altra opció pre-senta problemes. Per exemple, segonsel context s’hauria de posar algunesvegades en subjuntiu i d’altres en indi-catiu, o bé fins i tot en passat:

S’ha produït un error quan llegies elcorreu

Les adreces d’interès es desaran quan sur-tis del programa

Alhora, algun cop no sabem quinés el subjecte del verb (l’usuari, l’ordi-nador, el programa), i, per tant, tam-poc no sabem quina forma verbal hi had’anar:

S’ha produït un error quan llegíeu elcorreu (l’usuari llegia un missatge)

S’ha produït un error quan llegia el correu(el programa que gestiona correu llegiaun missatge)Posant-hi en + infintiu, ens estal-

viem tots aquests problemes, ja queés una forma verbal atemporal i aper-sonal: tan sols indica una acció si -multània, que és el que ens interessa.D’altra banda, en els missatges infor -màtics la construcció when + gerundigeneralment indica una acció puntualo bé de durada breu i, per tant, gai-rebé sempre la construcció en + infi-nitiu s’hi adiu.

4. Atès que el gerundi expressa unaacció, no pot usar-se com si fos unadjectiu (és a dir, amb valor estàtic) 8, ien certs casos és aconsellable traduir-loen present anteposant-hi la conjuncióque:

The file containing the documenta-tion is in...

El fitxer que conté la documentacióés a...

See the webpage showing this pro-blem at...

Vegeu la pàgina web que mostraaquest problema a... (o en què esmostra...)

CD including English versionCD que inclou la versió anglesa (o

amb versió anglesa)

5. La veu passivaL’anglès fa un ús de la veu passiva

molt més habitual que el català. Caltenir present que els pronoms es ihom, que en català permeten de cons-truir frases impersonals (habituals entextos acadèmics, per exemple), sóndesconeguts en anglès.

Generalment és millor passar la veupassiva a la veu activa, sovint utilitzantl’estil impersonal (amb el pronom es):

Your signature is not displayed, but is addedto the message when the message is sent.

~La signatura no és visualitzada, però ésafegida al missatge quan és enviat.

La signatura no es visualitza, però s’afe-geix al missatge quan s’envia.

Això no vol dir que no puguem uti-litzar la veu passiva quan calgui:

This program has been written by X.~Aquest programa l’ha escrit X.Aquest programa ha estat escrit per X.

6. Construccions complement +substantiu

En anglès, els complements delnom generalment es posen davant elsubstantiu (complement + substantiu).D’entrada, aquesta construcció nopresenta gaires problemes: text file estradueix per fitxer de text i en cap casno es pot traduir per text del fitxer,atès que sabem que text és el com-plement (perquè és al davant) i que fileés el substantiu9.

No obstant això, en anglès moltsinfinitius –i, per tant, altres formes delverb– tenen la mateixa forma que elsseus substantius corresponents10. I,atesa la seva facilitat per substantivaraltres partícules, no sempre és fàcildeterminar el tipus de frase amb quèens trobem, sobretot si tenim encompte que sovint no hi ha preposi-cions ni articles que ens hi ajudin; és adir, no sabem si ens trobem davant unaconstrucció substantiu + substantiu o

6 Aquí no tractem altres problemes del sufix -ing, com ara l’ús que se’n fa popularment per a indicar ‘acció’ en mots com pènging ‘el fet de penjar-seun ordinador’. Per a més informació, vegeu l’article de David Casellas «-Ing: l’aparició d’un nou sufix?» (Llengua Nacional, núm. 34, p. 20).

7 Sembla que sols admet durativitat quan té el sentit causal (Si, en examinar les dades, veieu que hi ha irregularitats, notifiqueu-ho). Val a dir que no hemtrobat cap referència sobre aquesta restricció en cap gramàtica que hem consultat (Francesc de Borja Moll, Gramàtica catalana, Moll, 1968; p. 203;Josep Ruaix, Català complet, volum 3, Ruaix, 1998, p. 252; Josep M. Mestres et al., Manual d’estil, Eumo, 1995, p. 732; Antoni M. Badia i Margarit,Gramàtica catalana, Enciclopèdia Catalana, 1994, p. 212 i p. 670; Josep Lacreu, Manual d’ús de l’estàndard oral, Universitat de València, 1990 –tam-poc en la 3a ed., del 1996–; Pompeu Fabra, Gramàtica catalana, Teide, 1956, p. 86). Tan sols en alguna obra hi ha pistes sobre aquesta limitació. Perexemple, segons El llibre de la llengua catalana (Jordi Badia et al., Castellnou, 1997, p. 297) la preposició en amb infinitiu indica «simple precedència–(quasi) simultaneïtat o procedència immediata– [...]». El Diccionari de la llengua catalana (3a ed., Enciclopèdia Catalana, 1993, s.v. en, acc. 4) explicitaque «davant un infinitiu, [en] expressa relacions circumstancials que denoten precedència immediata o causalitat».

8 Aquest ús estàtic és compartit per l’espanyol (texto incluyendo...), però en català es considera incorrecte (Josep Lacreu, Manual d’ús de l’estàndardoral, Universitat de València, 1990, 1a ed., p. 234).


lèx ic

bé davant una construcció verb + subs-tantiu. Així, en construccions com aradownload manager tenim dues tra-duccions possibles:

• Cas que download sigui substantiu (‘bai-xada, descàrrega’), és el complementde la frase, atès que va al davant, i pertant s’ha de traduir per gestor de bai-xades (o gestor de descàrregues).

• Cas que download sigui verb (‘baixar,descarregar’), ens trobem davant unaforma en imperatiu i per tant s’ha detraduir per baixeu (o descarregueu) elgestor.

Un cop més, en casos com aquestdepenem totalment del context visual:si aquesta frase apareix en un menúpodem deduir que és una ordre quel’usuari dóna a l’ordinador, de maneraque cal triar la segona opció (ensegona persona del singular): baixa elgestor. En canvi, si es troba en un texten què es parla de diferents aplicacionsinformàtiques, es pot inferir que s’had’utilitzar la primera opció: gestor debaixades11.

7. El tractamentEn anglès, el tractament que es

dóna a tothom és el mateix, you, tantsi és singular com plural. Per tant, youes pot traduir per tu, vós, vosaltres,vostè o vostès. En els originals enanglès no tenim cap referent pel que faal tractament i, per tant, a Softcatalàhem optat per utilitzar persones dife-rents segons qui sigui l’emissor i quisigui el destinatari.

Així, hem optat per la segona per-sona del singular (equivalent a tu) quanl’usuari s’adreça a l’ordinador:

Desa; Imprimeix; Retalla; Copia;Enganxa (instruccions)

De la seva banda, hem optat per lasegona persona del plural (equivalent avós i vosaltres) sempre que l’ordinador,d’una manera o altra, s’adreça a l’u-suari:

Espereu-vos un momentSeleccioneu una opcióTorneu-ho a intentarDeseu l’arxiu

Hem refusat l’us de l’infinitiu per aaquests casos (~desar, ~retallar, etc.),que trobem en espanyol12, ja que hiapliquem la recomanació que diu queles ordres no s’han d’expressar ambinfintiu, sinó amb imperatiu (~empè -nyer [rètol d’una porta] ha de ser

empenyeu; ~emplenar el formulari hade ser empleneu el formulari; etc.).

Les raons per les quals hem triat lasegona persona del plural (vós o vosal-tres) en comptes de la tercera persona(vostè o vostès) són diverses:

1. En primer lloc, la segona personadel plural és un tractament prou neu-tre, que permet d’adreçar-se a un ven-tall ampli de persones: des dels usuarismés joves (la nostra intenció és que hiinterpretin vosaltres) fins als usuaris delsector econòmic, com ara administra-tius o banquers (la nostra intenció ésque hi interpretin vós). Si optéssim pelsingular, ens trobaríem amb el dilemad’haver d’escollir entre el tractamentde tu (apropiat per al jovent, però ina-propiat per als clients d’una assegura-dora que treballa en línia, posem percas) i vostè (que té el mateix problema,però a la inversa). En resum: vós témolta versatilitat, ja que permet d’a-dreçar-se alhora informalment a unsusuaris (el jovent) i formalment a unsaltres (el món empresarial i l’adminis-tració pública).

2. En segon lloc, el plural és vàlid,tant si hi ha un sol usuari com si n’hiha diversos. Per exemple, hi ha en -torns de treball que permeten quediversos usuaris treballin en línia ialhora sobre els mateixos arxius. Si elprograma que ho gestiona ha d’enviarun missatge alhora a tots els usuarisés preferible que ho faci en plural (perexemple, deseu tots els arxius i sortiudel sistema). Si ho fes en singular (desai surt) semblaria que només s’adreça aun usuari, i, per tant, és poc adequat.A la inversa aquest problema no hi és:deseu i sortiu poden servir per a adre -çar-se a un sol usuari.

3. En tercer lloc, ens estalviem pro-blemes d’identificació amb el model dellengua. Efectivament, si s’empra la ter-cera persona (vostè), les formes ensubjuntiu poden ser, normativa en mà,tant en -i (esperi’s, faci) com en -a/e(espere’s, faça). Tenint en compte queels missatges que dóna el programasolen ser en imperatiu i que l’impera-tiu té moltes formes en subjuntiu(esperi, no s’esperi), ens trobaríemque, tant si escollim una for ma comuna altra, una part dels parlants nos’hi sentirien identificats. Acceptarienels internautes d’Osona un missatgecom imprimisca al seu navegador?Acceptaria un ajuntament va lencià ungestor d’arxius amb un missatge comimprimeixi? L’ús de la segona persona,imprimiu, ens estalvia aquest pro-blema.

4. En quart lloc, vós és la forma tra-

dicional catalana d’adreçar-se de ma -nera respectuosa a un desconegut. Peraixò, hem optat –com han fet altresentitats– per usar vós en els missatgesneutres i adreçats en principi a qualse-vol persona.u

9 En aquest apartat s’hi podria incloure el genitiu saxó (’s), un recurs gramatical equivalent al possessiu. Val a dir, però, que és una construcció que entextos informàtics apareix molt poc, i que per norma no presenta cap problema, ja que es tradueix per de.

10 És el mateix procés que fa que en català hi hagi parells com salt/saltar, tast/tastar, bot/botar, crit/cridar, trenc/trencar, etc. En català, però, tenim mésterminacions morfològiques (-a de femení, -r d’infinitiu, -o de primera persona, -s de plural, etc.); això fa la sensació que hi ha dos mots diferents (tasti tastar) i que en anglès –que té menys terminacions– hi ha un sol mot amb dues funcions gramaticals (taste).

11 Un cas similar amb gerundi podria ser running processes, que es pot traduir per s’estan executant els processos o bé per processos que s’executen.Vegeu l’apartat 4.

12 També es troba en alguna traducció de programari al català que no ha fet Softcatalà.

El concepte de llit d’un riuEl solc que recorre un corrent d’ai-

gua en constitueix el llit. L’ús d’aquestmot per a designar una entitat que noté cap mena de relació amb el para-ment domèstic no ens ha d’estranyar,perquè, en aquest sentit, no és sinó uncas més de l’extensió o generalitzacióde llit a «cosa que està disposada coma fons inferior o de sosteniment d’al-tres», com diu el diccionari Alcover-Moll. Val a dir que totes les paraulesque la llengua ofereix per a aquestadenominació del marc natural d’arrua-ment de les aigües són mots queemmanllevem o adoptem i que nousem pas en llur sentit recte.

Cal tenir en compte que els llits flu-vials, aquestes cintes que recorren elpaisatge, constituint-ne un elementclarament diferenciat, en els nostresclimes si més no, no acostu-men a estar sempre aprofitatsíntegrament per l’aigua. Enrealitat, la major part deltemps són com llits parats,però ocupats tan sols en part.Són uns espais marcats sensdubte per la immediatesa del’aigua, tant per la mena devegetació que s’hi fa com perl’aspecte especial dels ele-ments minerals que s’hi tro-ben; ara bé, d’aquests espais,l’aigua només se’n sol reser-var una fracció, de vegadesben petita. No és pas, si aixího podem dir, que l’aigua re -nunciï a la plena potestat detot l’indret i, de fet, de tant entant, l’exerceix amb una bonarevinguda, però habitualmentroman aparentment inofen-siva, arrambada i contingudaen un sector concret.

De fet, el concepte de riumediter rani implica més unanoció d’espai que no pas d’unesdeveniment. El riu és l’espaiper on s’esdevé o pot esdeve-nir el pas de l’aigua. Un riu enun moment donat pot no duraigua i, tanmateix, continua

essent un riu, perquè és més que resl’espai per on indefectiblement passaràquan les circumstàncies ho permetin.Per això, així mateix, un riu sec conti-nua essent un riu.

Parts del llit fluvialPodem distingir, doncs, com a

mínim, dues parts en el llit fluvial: lapart ocupada permanentment per l’ai-gua i la que l’aigua cobreix tan sols enles revingudes normals. La llengua ge -neral, però, no ha creat mots distintsper a distingir aquestes dues parts. Simés no, no els hem sabut trobar. Lapotamologia o ciència dels rius, encanvi, diferencia el canal fluvial –o sim-plement canal–, que es caracteritza perno tenir vegetació, del llit menor o llitordinari, els límits dels qual no són sinóles ribes o dics naturals.

Hi ha també el llit major, o llit oplana d’inundació, que s’estén mésenllà de les ribes i és ocupat tan solsquan el riu es desborda, de tan ple queva.

Aquesta part de plana riberencaentre la riba i el marge de la primeraterrassa fluvial és anomenada sot endiversos punts del domini del catalàoccidental, que trobem seguint riberaamunt els grans rius des de llur juncióamb l’Ebre. Coromines adverteix queel nom sot no té res a veure amb elsot propi del català central; fins i totté un origen diferent, com suggereixel fet que no es pronunciï igual: la oés tancada.

Ús, etimologia i extensió delmot llera

Un mot que s’ha anat imposant,diríem, d’ençà dels anys sei-xanta (potser coincidint ambl’elaboració de la Gran enci-clopèdia catalana) és llera.Aquest mot té un significatmés específic que llit, el qual,en realitat, convé a tot fonsque sosté una massa d’aigua(així, posem per cas, parlemdel «llit d’un llac» o bé delmar). Llera, en canvi, tan solsés aplicable a jaç d’aiguaque flueix.

Precisant encara mésaquest significat, Oriol Riba,en el Diccionari de geologia,entenem que proposa reser-var llera per a anomenar elcanal fluvial; és a dir, no s'hadir llera de tot el llit menordel riu, sinó tan sols la part dela re gata més fonda, aquellaque no mancarà mai d’aiguasi el curs fluvial és perma-nent, o que omplirà primersi aquest curs és per defini-ció temporal.

Tanmateix, els testimo-niatges dels diccionaris Alco-ver Moll i Coromines sobrel’ús viu d’aquest nom popu-lar als llocs d’on ha estat


lèx ic

El llit fluvial

Carles Domingo

Un tram de la Noguera Ribagorçana lliure de l’empremta de cap aprofitament hidro-elèctric. S’hi distingeix bé el canal fluvial o llera i el llit menor o ordinari; aquestdarrer ja amb una mica de vegetació, que n’hi pot fer, perquè normalment és eixut.El riu no es troba lluny del seu naixement i en la fotografia el veiem travessant la vallde Barravés en un punt situat entre Senet i Vilaller (Alta Ribagorça).

captat no s’avenen pas gaire a justifi-car aquesta derivació moderna. Sem-bla com si s’hagués produït l’adaptacióa significar això d’una manera mésaviat forçada; una mica com si hom hihagués volgut fer entrar el clau per lacabota. Com si el fet de ser un motdialectal poc conegut –evidentmentrelacionat amb el món fluvial i tambéamb aspectes de la riba– el convertísen el mot més adient per a ser adaptatper anomenar allò que la llengua finsaleshores no sabia designar sinó d’unaforma poc satisfactòria, per tal com hofeia a través de metàfores d’aplicaciópoc exclusiva.

Cal dir, però, que això realment noés sinó un procés de neologia semàn-tica, o sia, com diu Carles Riera, l’úsd’un terme ja existent en la llengua(llera, en aquest cas) amb un contingutsemàntic nou (llit fluvial, tout court).S’ha de convenir que els llenguatgestècnics són plens d’aquesta menad’habilitacions.

Tornant, però, a la informació queens proporcionen els diccionaris suaraesmentats, cal dir que tots dos consi-deren llera un mot secundari: de fet,una simple variant ribagorçana delmot glera, al qual «llera», fins i tot ésremès per a definir-lo en Alcover-Moll.Segons Coromines, glera, que en elperíode antic tenia un ús que s’esteniaper tot el domini, actualment, per con-tra, es troba restringit a tan sols dosnuclis del català occidental, l’un delsud-oest, que arriba fins al Baix Maes-trat i l’altre del nord-oest.

Glera, altrament, no fa mai referèn-cia al llit sencer del riu, sinó tan sols aun tros; un que es fa notar perquè ésple de pedres. I és que en glera (i aixòés vàlid també per a la seva variantllera) és significatiu sobretot l’amunte-gament pedrós; en principi, un amun-tegament de rocs en certa maneraespecial, perquè han estat arrossegatsi afaiçonats en l’arrossec, per correntsd’aigua. Aquest amuntegament potagafar un aspecte com de platja fluvial«platja de còdols i areny gruixut», comdiu Coromines de les gleres tortosines.Més que més, però, és un codolar, unmunt qualsevol de còdols arrambat enuna vora d’un corrent fluvial que pot-ser hi fa un sortint que l’aigua migvolta, com consideren pertinent aFraga per a les seves «glieres», senseque això, amb tot, sigui bàsic.

Només excepcionalment es potarribar a perdre la referència a l’aigua

en la caracterització d’una llera oglera concreta. A l’abrupte massísmunta nyós del Turbó, entre l’Alta i laBaixa Ribagorça, entenen per llerauna «clapissa de canal molt rosta»(aclarint que una clapissa és un acu-mulament rodoladís de rocs de midamitjana i que les canals a què ensreferim són barranquets d’un pendentmolt fort).

El pas de glera a llera es devia pro-duir al nucli nord-oest del català occi-dental, que correspon al domini delribagorçà. És sabut que en aquest dia-lecte es produeix la palatalització de lal, precedida d’oclusiva, a ll. Glera, pertant, devia passar a gllera, forma de laqual, després, s’hauria eliminat la g,potser amb ensordiment previ d’aquestso (de fet, segons Coromines, a lesvalls de Boí i de Castanesa s’hi trobenla variant cllera i clera).

Corroborant que llera té més aveure amb pedram que amb llit de riu,tenim el derivat lleral, recollit a Sopeira(Alta Ribagorça). Un lleral és un tros delllit major on, de resultes de passar-hi elriu en una avinguda, en retirar-se, l’ai-gua hi ha deixat tot de pedres rodades,amb què s’ha perdut per al conreu.

Altres mots usats per a referir-nos al llit d’un riu: mare, jaç, cai-xer, buc

Quan un corrent d’aigua es des-borda diem que surt o ix de mare. I ésque la concavitat del terreny que acullel curs fluvial en totes les seves varia-cions –o sia, el llit menor– és vist comla seva mare. Mare, és clar, més aviaten el sentit de matriu o marc naturalseu, on no passa res si fa de les seves.

Creiem que aquesta aplicació demare significant llit fluvial deu tenirpoca vida independent; és a dir que,llevat de les locucions esmentades d’ei-xir o sortir de mare, no és normal refe-rir-se al llit fluvial amb aquest mot.

Talment com un llit, és també unjaç –és a dir, una cosa que hi ha a labase d’una altra i que la sosté–. El llitfluvial sovint és anomenat jaç del riu.

Cal dir que, com llit, jaç en aquestsentit no es limita a significar el conti-nent de la massa aquosa d’un correntfluvial, sinó que ho pot ésser de qual-sevol massa d’aigua, amb fluència osense. Així com s’esdevé en llit, lamassa aquosa no sol establir-se per-manentment damunt la totalitat deljaç potencial, sinó que en sol cobrirnomés una part. Jaç equival a llit

menor, i no (segons el valor que lidóna Oriol Riba) a llera.

Tenim finalment els mots buc i cai-xer, els quals, però, semblen referir-sesobretot a les parets de les vores i alfons, que es troben habitualment encontacte amb l’aigua del corrent flu-vial.

De fet, en una significació paral lela,caixer s’usa molt, en contrades on elreg és una pràctica agrícola inveterada,per a anomenar les parets lateralsd’una sèquia; sovint, però, no ano-mena el conjunt dels dos costers sinóun de sol (Tremp, Balaguer, Se grià, BaixEbre, País Valencià), per bé que a vega-des en valencià també de signa el con-junt dels dos marges amb l’espai entre-mig. D’ací a esmentar així mateix elsmarges dels cursos d’aigua natural, eltrànsit sembla fàcil i, si ho és, en algunlloc es deu haver esdevingut. Així és,en efecte: Coromines ens el reporta deSoses i Massalcoreig (Segrià), on s’a-plica al conjunt dels dos marges delsrius que coneixen: el Segre i el Cinca.

Altrament Oriol Riba ens reportatambé el primitiu caixa amb el signifi-cat precís, recollit en valencià, de «llit iriba d’un curs d’aigua».

Pel que fa a buc, aquesta accepcióno cal dir que és translatícia, de fet,una més de les que presenta aquestmot. Val a dir que, en el fons, tots elsbucs tenen en comú en llur significatuna idea de ser els embolcalls o con-tenidors d’una cavitat, el contingutintern de la qual és la cosa més impor-tant de l’objecte en qüestió. Així, perexemple, en l’accepció bàsica de ruscd’abelles, no cal dir que allò de mésvalor d’aquest buc és l’eixam.

Entre les coses formades per unbastiment anomenat buc –en l’espaiintern del qual hi ha allò material queés la seva raó d’ésser– tenim, perexemple, les cisternes i les escales.Fixem-nos que en aquests casos estracta de construccions allargassades,si més no, disposades a l’entorn d’uneix longitudinal, per les quals es circulao s’ha circulat (per l’escala hom hi pujao hi baixa; per la cisterna cau aigua oen traiem). Si abstraiem aquesta fun-cionalitat per a un trànsit qualsevol, fetpossible gràcies a una determinadaestructura, i projectem horitzontal-ment aquesta estructura sobre el pai-satge allargant-lo tant com calgui, laparaula buc, que expressa tot això,convindrà també per a caixer de cursd’aigua qualsevol.u


lèx ic


amics i mestres

—Definiu la vostra identitat (mana-corí?, mallorquí?, balear?, català?...).Com la sentiu en vós i com la mostreua fora?

—Som un català que va néixer aManacor, a l’illa de Mallorca. Per tant,em sent molt català, molt mallorquí imoltíssim manacorí. Així, en aquestordre: nissaga-nació, illa i pàtria. Aixòde balear és una cosa que ens duguéel «café para todos», que per via len-tíssima –la de l’article 144– ens féuempassar Madrid per esquarterar,

encara més, la nostra identitat i, sobre-tot, la nostra nació natural. Ara bé,l’accept –quin remei!– com un malmenor per a arribar altra vegada a launitat política, ja que la unitat lingüís-tica i la cultural és un fet evident quela recobram. Supòs que el meu ideariés –en aquests moments– pura utopia.Però sense uns pensaments i desigsprevis mai no s’ha arribat enlloc. Séque no entraré a la terra promesa–només la puc intuir i desitjar–, peròalmenys me’n podré anar a l’altre barritranquil d’haver escampat la llavor queaixò és un fet possible i que, tanmateixi malgrat tots els entrebancs que ensposen i ens posaran els nostres ocu-pants, ens sortirem amb la nostra, carés cosa d’estricta justícia i de sentitcomú. Només cal que ens ho acabemde creure –i que ho desitgem!– els quisom d’aquesta nació per dret de nai-xença o d’elecció. I per a poder creure-ho, cal que aprenguem la història, purai nua de tot l’engany, no condicionadapel furt i la repressió. Els mitjans infor-matius distreuen i fan el joc als colo-nitzadors perquè passi temps i se’nsesborri la memòria. Qui no sap, noreclama ni exigeix res.

—Davant el concepte tan en voga demulticulturalitat, com feu atractius, res-pectables i envejables els trets caracte-rístics de la vostra personalitat?

—La multiculturalitat és un miratgemés que ens porta a la mort inexora-ble. És com el bilingüisme, que tants’ha pregonat com un bé però quetanmateix tots sabem que només téuna sortida possible: la substitució dela llengua més dèbil. No podem serherois i màrtirs indefinidament. Totalluita acaba amb una retirada o ambuna victòria, amb uns vencedors i unsvençuts, amb uns fotuts i uns con-tents. Això de «i tots tan contents iben avinguts» és pura fantasia, cosade cine. La multiculturalitat és quel-com semblant: els espais que ocupendins casa nostra les altres cultures noels té la nostra. Molt probablement enquedarem empeltats, i difícilment la

nostra em pel tarà les altres, a menysque sien més febles. Aquesta és unallei natural, que fa més de cent anysdescobrí Mendel. Jo procur ser moltrespectuós amb les altres cultures idonar raons perquè entenguin que laconvivència i bona avinença no podenser indefinides si una de les dues partsno s’integra totalment en l’altra. Ésallò que ens deien els nostres avis ipares: «Allà on vagis, fes el quevegis»; és a dir, integra’t i no et vulguisimposar, o, si no, torna a casa.

Jo no sé si la meva personalitat téaquests trets ‘atractius, envejables irespectables’ a què al•ludiu. En totcas, sí que voldria tenir-los en granabundància per a poder convèncer lagent perquè canviï la seva actitudendormiscada davant les coses tanserioses de la nostra llengua i cultura,i voldria ficar al cap de les personesque deixin, d’una vegada per totes,l’actitud d’autoodi i que prenguinllum de na Pintora dels nostres veïns inou arribats, que mai per mai nominusvaloren la seva procedència icultura. Voldria que tota la gent d’a-quí –dels Països Catalans– se sentísmolt gelosa i orgullosa de pertànyer-hi. Una altra utopia?

Identitat, servei, guiatgeEntrevista a Gabriel Barceló i Bover

Ramon Sangles i Moles

Gabriel Barceló Bovernasqué l’any de la Guerrad’Espanya i patí la rusca dela postguerra, cursà humani-tats en el seminari de la Por-ciúncula i el professorat dellengua catalana amb elmestre de mestres, Francescde B. Moll. Ha ensenyat lanostra llengua des de l953en diversos centres i locali-tats de Mallorca. S’ha cuidatdel Servei d’AssessoramentLingüístic de l’Ajuntamentde Manacor i ha dirigit lesactivitats de l’Escola Munici-pal de Mallorquí des de l973fins a 2001, data en què esjubilà per edat reglamentà-ria. Fervent impulsor de lacultura catalana, té publica-des diverses obres. Tot això,i molt més, li ha valgut uncalorós «Reconeixement demèrits» de part de la gentde Manacor i de nombrosesamistats d’arreu dels PaïsosCatalans. LLENGUA NACIONALtambé s’hi vol adherir. D’acíque publiquem aquesta con-versa mantinguda no fagaire amb motiu d’aquesthomenatge.

Gabriel Barceló i Bover FOTO: Pep Blau

—Sou un home sempre prompte a ser-vir i amb tendència a restar en l’anoni-mat. Què cerqueu, primer de tot, de fersurar dels altres, i què creieu que us heucallat massa?—Reconec que, efectivament, no cerctenir protagonisme en la meva vida.Em sent, com ja deia el benaurat JosepM. Llompart, un soldat ras. Però un sol-dat, uep! No un gos que es conformiamb els ossos i les miques de la taula iamb les coces dels impertinents. Tencesperit gregari, si voleu dir-ho així, im’importa més que suri el tot que lapart. De petit ja m’inculcaren que enaquest món, individualment, som pocacosa: una formiga en un immens for-

miguer, un gra de sorra en una platjagrandiosa. De nosaltres solament per-durarà allò que hagi contribuït a millo-rar el benestar dels altres, malgrat queaquests no ho vulguin reconèixer. «Fesbé i no miris a qui.» «Que no sàpiga lamà esquerra el que ha donat la dreta.»Coses que queden i que et fan sentirbé amb tu mateix i que, en tocar llit, etdeixen dormir sense remordiments. Ésallò de: «Viu com si haguessis de moriravui, i treballa com si haguessis deviure eternament.» El fet que dins meuhi bateguin aquests sentiments, crecque és fruit d’una educació sana, d’unseminari que, més que líders agressiusi persones competidores (com es fa araen molts llocs), formava simplementpersones competents. I estic ben satis-fet de tenir aquesta actitud davant la

vida, sense gaires ambicions de profitpurament personal sinó més bé decaire col•lectiu. Com veis, en el fons,també és egoisme desitjar la pau per-sonal i la col•lectiva...

Quant a això d’haver callat massa,crec que mai hom no és prou prudentsi el parlar no ha de reportar cap bé aalgú o a la col•lectivitat. Jo diria que, devegades, fins i tot he parlat massa, iaixò ha molestat. Vaig deixar d’escriureen la premsa local del meu poble pre-cisament perquè les veritats que deiaes feien insuportables a certes perso-nes que n’eren lectores. Les veritatsmolesten la gent. No és estrany que lagent prefereixi l’evasió, l’esport, la

intranscendència... Se sol copiar i volerla vida –més fictícia que real– dels quidesitgen ser famosos. Això no fa per ami. No tenc cap necessitat de ser-ho,de famós i conegut. Estic molt bé així,dins el gruix de la tropa, dins la massadel formiguer. I em fa molt feliç deconstatar que hi ha molts anònimscom jo i com vós mateix que ens sen-tim ben orgullosos de ser com som id’on som. Per això, sense cercar-los,hem trobat molts de simpatitzants ibons amics, amb ideals semblants.

—De l’Escola Municipal de Mallorquí,de la qual sou el pal de paller, què enlloeu i què en retraieu referent al pas-sat? I què en demaneu per al futur?

—Em sent satisfet de diverses coses: enprimer lloc, satisfet de la trajectòria i

desplegament que l’Escola ha tengutal llarg dels vint-i-vuit anys en què hi hetreballat. No cal dir que ací he de ferespecial menció del professorat que hiha hagut, sempre tan pacient i lliurat.Per a mi, aquests professionals hanestat qualque cosa més que uns ense -nyants de llengua catalana: han estatuns apòstols i missioners, amb donaciótotal a la causa. En segon lloc, remar-car que no ha mancat mai la voluntatde fer país, sempre amb la fita clara delreagrupament cultural i nacional. I, entercer lloc, voldria posar èmfasi en elsactes de reconeixement envers els llui-tadors –reconèixer els encerts i la lluitadel dia a dia per al recobrament de lanostra dignitat i la dels altres sempreha estat cosa que ha costat, sobretotals manacorins, tan egoistes com som!Afortunadament, aquest gel s’ha fus ija fa anys que es camina cap a fer cos-tat als de dintre i als de fora, als gransintel•lectuals i als humils impulsors dela cultura popular, sense diferències niescalafons... Sortosament, aquesta ger -ma nor s’ha aconseguida.

També destacaria les eixides per aconèixer in situ tota la gran Catalunya:la del nord, la del sud, la de llevant i lade ponent... No podem passar per altla qüestió dels exàmens, sempre abun-dosos, tant en l’època en què l’ava-luació passava per un tribunal mixt,EMM-OCB, com quan, a partir del 92,se’n feu càrrec la Junta Avaluadora deCatalà del Govern de les Illes Balears.Em sent molt satisfet del suport que lihan donat els polítics, sobretot elslocals, tant els d’un color com els d’unaltre. És obligat dir que quasi mai nohem trobat entrebancs de tipus econò-mic. Hi ha encara tantes coses de quèem sent molt satisfet que es fariamassa llarg si hagués de fer un repàsde tot allò digne de lloança.

Quant a reprensions, preferesc noretreure coses negatives del passat,que n’hi ha hagudes i no poques. Però,com que ja han estat superades, dei-xarem que s’esvanesquin.

Què em deman per al futur? Doncs,continuïtat en les línies mestres: ensen-yar la llengua i cultura catalanes ambqualitat, amor i il•lusió, tractant els alum-nes com si fossin els millors amics; fide-litat absoluta als postulats de fer país;desterrar l’autoodi i el rebuig al motcatalà, i engrescar la gent en el mésimportant dels projectes per a recobrarla dignitat nacional: la normalització lin-güística, encara tan lluny, ai las!


amics i mestres

Professors de l’Escola Municipal de Mallorquí de Manacor FOTO: Pere Orpí

—Confesseu-nos tres qualitats de lavostra vida i digueu-nos con hi heuestat conseqüent?—Paciència, constància i fidelitat. Comhi he estat conseqüent? A la paciència,procurant no precipitar esdevenimentsi esperant temps millors en les adversi-tats; no hi ha cap mal que duri centsanys, i sovint moltíssims menys!; donartemps al temps i saber esperar elmoment favorable m’ha fet aconseguirmoltes victòries. A la constància, bas-tant lligada amb l’anterior –on acabal’una i on comença l’altra?–, hi he estatconseqüent autosuggestionant-me quetot es pot aconseguir si un no defalleixi si no ho engega tot a rodar un copemprès el camí; hom avança si mirasempre enfora, al cim de la muntanya,malgrat que sembli inabastable. A lafidelitat hi he estat conseqüent sacrifi-cant petits plaers personals i mostrantcara, si ha calgut, per a retornar lescoses al seu lloc, sempre des del res-pecte a les opinions dels altres, peròmai no afluixant en les meves convic-cions. No sé si aquestes poden ser tit-llades de qualitats. Probablement, pera alguns, són covardies o febleses de lacondició humana.

—Coneixedor com sou de l’obra demossèn Alcover, com aplaudiríeu totallò de positiu, i com excusaríeu el seupecat de posar-se als peus del rei i encontra de l’Institut?

—Ara heu tocat el punt més feble dela meva trajectòria militant. Mn.Antoni M. Alcover ha estat –i continuaessent-ho– la meva gran raó demilitància. Què té de positiu? Doncs,gairebé tot: es lliurà en cos i ànima a laseva gran dèria de dignificar i enaltir lallengua catalana, i la serví amb totesles conseqüències positives i negativesque comporta tota empresa gegantina.Ell sí que ho fou, de fidel, de constant,de pacient i, sobretot, de valent! Tantde bo que aquest canvi de segle –delXX al XXI– hagués comptat amb unapersonalitat tan geniüda i genial comla seva. No hi hauria tants dubtes nidesercions. No hi hauria tants políticsque prediquen una cosa i en fan unaaltra –ah, la por de perdre vots, quan-tes traïcions ens ha reportat!–. Amb un‘Revenjoli’ i una altra Aurora, quantescinglades dialèctiques no s’haurienaventat i quantes promeses ja s’hau-rien acomplert. Afortunadament, avuihi ha un bon grapat d’estudiosos demossèn Alcover que el van posant en

el pedestal que li correspon i que ésaltíssim: Joan Veny, Maria Pilar Perea,Albert Hauf, Isidor Marí, Gabriel Janer,Joan Mas, el pare Josep Massot, DamiàPons, Joan Miralles, Aina Moll, JosepA. Grimalt, Jaume Guiscafrè, BrauliMontoya, Jaume Corbera, Ga briel Bibi-loni, Rosa M. Calafat, Felip Munar,Antoni Llull, Pere Orpí... i me’n deix,ben segur, una bona partida que ambels seus estudis i anàlisis reposades fanl’aplaudiment de les coses positivesque jo, tanmateix, en aquest espai nopodria fer dignament. Mossèn Alcoveravui torna a ser tema d’actualitat grà-cies a aquestes persones que han esde-vingut hereves dignes de la deixa alco-veriana.

Com excusaria el seu «pecat» deposar-se als peus del rei i en contra del’Institut? Doncs, mirau: la seva deses-perada fidelitat a la causa del recobra-ment, l’absència de Prat de la Riba,president de la Mancomunitat, mortprematurament –l’únic home que sabéentendre mossèn Alcover i que li haviaconfiat la presidència de la Secció Filo -lògica, per qualque cosa seria, no?–, isobretot, sobretot, per la intransigènciadels ‘instituters’ –ja m’enteneu– que liferen la vida impossible, volent el pre-domini del barceloní a totes passades,com a model de llengua literària,comptant poquíssim –com bé ha de -mostrat el Dr. Joan Veny en Llenguahistòrica i llengua estàndard– amb lesvariants dialectals perifèriques. Ell, quehavia recorregut pam a pam tot eldomini lingüístic i coneixia in situ larealitat lingüística, no va ser escoltat; ifins i tot s’aprovaren les Normes sensela seva presència ni consentiment. Siaixò no és traïdoria i fer parts i quartsper certs membres de l’Institut d’ales-hores, ja em direu què havia de feraquell home d’empenta acorralat si elsseus li posaven bastons a les rodes pera dur endavant el seu projecte. Hauriapactat, no amb el rei, sinó amb eldimoni i tot –i això que era tan religiósi devot– per tal de mantenir-se fidel alsseus principis. Tanmateix, han hagut depassar anys i panys i ha hagut d’haver-hi l’ungüent de reblanir del Dr. Fran-cesc de B. Moll perquè l’Institutacceptàs les seves tesis de més alta par-ticipació de la resta dels dialectes en laformació de la llengua comuna. El quedèiem abans: temps al temps i passa apassa. El seu «pecat», si en va cometrealgun, no va ser pidolar al rei sinó per-dre els estreps i rebentar amb els mani-

fests. Això s’ho hauria pogut estalviari hauria guanyat en prestigi davantcontemporanis i, sobretot, en salut.Per ventura li mancà paciència i màesquerra. Però en aquest món no hopodem tenir tot. Ell era un gran lluita-dor, no un santo baixo, com deim perMallorca.

—Us heu jubilat dels vostres càrrecs i alvostre lloc hi heu deixat una noia jove.¿Creieu que el potencial de tradició lin-güística, de cultura i de compromís ambla llengua i el país, de persones comvós, pot ser encarnat i assumit pelsjoves d’avui?

—Sí, efectivament, m’he jubilat detots els meus càrrecs de funcionari:professor i director de l’Escola Munici-pal, cap del Servei d’Assessorament

Lingüístic de l’Ajuntament i algunsaltres que aquesta funció portavaimplícits, per edat reglamentària, noper anticipació o cansament. Cal dei-xar llocs buits perquè els ocupin lagent jove i amb ganes de fer cosesnoves i empeltar nova saba. Aquestaal•lota a qui us referiu fa més de tresanys que imparteix classes de català al’Escola i ha fet de col•laboradora enles tasques administratives i d’assesso-rament lingüístic. És llicenciada en Filo-logia Catalana i d’una solvència compoques persones de la seva edatpoden oferir. Coneix a fons l’Escola i elServei, i l’experiència d’aquests anys lafa la persona més indicada per a lasubstitució. Ha passat unes primeresoposicions per a assumir els càrrecsinterinament i voldria que se’n sortís ales definitives. Tant el Patronat quegoverna l’Escola com jo hi tenim plena


amics i mestres

Isabel Andreu FOTO: Pep Blau

confiança. Creiem que reuneix el per-fil que voldríem per al futur impulsorde la llengua catalana a Manacor. Elsjoves d’avui poden –i els toca– supe-rar les nostres limitacions. Juguenamb un gran avantatge: s’han pogutpreparar per a aquesta professió. Nos -altres haguérem d’improvisar moltesde vegades damunt la marxa. Hagué-rem de fer el treball de camp, ambpoques referències i encara ambmenys comprensió aliena. Si els jovesno fessin avançar i no hi posassinmolta d’il•lusió, encara pintaríem cér-vols a les parets de les coves. Per tant,sí, tenc fe en la gent jove que fa ser-vir el cap –els peus, ja és altra cosa.Voldria que no ens equivocàssim.

—Per uns moments sentiu-vos empe-rador i feu un crit d’autoritat als ciuta-dans de les Balears, als de tot Cata-lunya, als d’Espanya, als de tot el món.

—Això de sentir-me emperador, o nique sols fos sentir-me sergent, em vamolt ample. Ja us he dit que el llocmés còmode és el de soldat ras. Però,per a vós i per als lectors de LLENGUANACIONAL, provaré de fer un esforç d’i-maginació gairebé impossible. Alsmeus paisans de les Illes els arengaria:«Va, arremolinem-nos tots quantssom ara mateix si no volem desa-parèixer del mapa i quedar engolitsper l’allau de la immigració que ja ensofega. Parlem-los sempre en català;aquesta és la nostra i única llenguanacional. Són ells que s’han d’integrara la nostra, no nosaltres a la seva. Va,amunt els cors, estigueu orgullosos deser d’on sou, fora son!» Als meus ger-mans de tota la gran Catalunya –nosols del Principat–: «S’ha acabat elbròquil! D’ara endavant, tots som u.Donem-nos les mans d’una vegadaper sempre en senyal d’amor i de pau.Aquesta és una retrobada definitiva,no el comiat d’un país, d’una llengua,d’una nació. Amb els veïns, respecte ibona avinença, però ni un fil de sub-missió. Facem el que fan ells, i prou decomplexos!» Als arrogants ‘civilitza-dors’ i colonitzadors que volen co -mandar fins i tot fora de casa seva:«Esto es Europa, caballeros. No nosgusta estar en ella de realquilados. Yanos entenderemos directamente conel propietario. Es un mal negociovalerse de intermediarios. Así que,muy buenas! Recuerdos a sus pupilosde Ceuta, Melilla, Galicia, el PaísBasco, Asturias...» O collonades sem-

blants a aquesta, els diria. Ho faria encastellà, ja que m’obligaren a apren-dre’l i que és l’única llengua que ente-nen fins i tot en la intimitat. La mel noestà feta per a segons quines bo -ques... I a la resta de tot el món (vajaun emperadoràs que hauria de ser,segur que ningú no l’escoltaria) hifaria arribar el missatge en els idiomesrespectius, ja que me’n guardariaprou de voler imposar-los el nostre ocap altre. Traduït al català serien, pocmés poc menys, aquestes breusparaules: «Viviu i deixau viure tothomen pau i a casa seva.» Ja sé que totaixò és fer ciència-ficció. Però no estàmalament adesiara somniar de dir-nequatre de fresques.

—Què més espereu de la vostra vida?Què ens diríeu per a comunicar-nosentusiasme i fe en coses, no pas fugis-seres i supèrflues sinó perennes i pro-fitoses?

—No esper gaire coses més. Conti-nuar col•laborant, des de darrere laroca, a fer possibles aquestes utopies:reunificació del país, plena oficialitati ús de la llengua en tots –ho he ditbé, tots!– els àmbits, reivindicació idignificació de la bona memòria deMn. Antoni M. Alcover, conservar elsbons amics...

Com comunicar entusiasme?Doncs, tenint-ne i predicant amb l’e-xemple. Amb més fets que paraules.Les catedrals són fetes de moltespedres i gotes de suor. I, de moment,no cauen. O, si us agrada més, ambaquesta dita mallorquina: «Moltesmosques maten un ase.» La causa delnostre redreçament és la més urgent,perenne i profitosa. No és perdre eltemps lliurar-nos-hi amb il•lusió i ale-gria. Mirem el camí recorregut, no elque ens resta per recórrer.

—I, per acabar, digueu deu paraulesque us agradaria que fossin més a florde llavi de la gent, sia pel dring, sia pelsignificat i característica, sia per lariquesa de cabal lingüístic.

—N’hi ha tantíssimes que voldria quela gent pronunciàs més sovint! Pro-vem amb aquestes, per ordre alfabè-tic: amor, bellesa, Catalunya, diàleg,engrescar, fidelitat, gràcies, honeste-dat, il•lusió, joventut, que ja són deu.Però n’hi hauria d’afegir moltes més,com llengua, pàtria, rialla, salut, etc.,perquè totes les lletres de l’alfabettenen entrades meravelloses.u


amics i mestres

P A S T I S S E R I A

B O M B O N E R I A

C O N F I T E R I A

G E L A T E R I A

Major de Sarrià, 5708017 BARCELONA

Tels. 93 203 07 14 / 93 203 00 04

Pl. de Sarrià, 12-1308017 BARCELONA

Tel. 93 203 04 73 / Fax 93 280 65 56

Fundada e l 1886


Pel novembre de 1965 el Cellerd’Art de Ia Pobla de Claramunt vahonorar Verdaguer, commemo-

rant el primer centenari de la revelaciópoètica del gran recreador de la nostraparla. Pel març de 1967 honorà unaltre geni, Antoni Gaudí i Cornet, artí-fex d’un monument que serveix desímbol de la nostra Barcelona: el Tem-ple de la Sa grada Família. En aquellaocasió el Celler d’Art ens presentà uncaire de l’obra de l’eximi arquitecte,gairebé inèdit: el mobiliari dissenyatper Gaudí; una demostració més de lapotència creadora del geni.

Com a verdaguerians ens plauposar de relleu el fet que dins aquellesparets es rememorà el record del pri-mer poeta de Catalunya i d’aquell quide la pedra sabé fer-ne poesia.

A l’entorn de Verdaguer es mogue-ren tots els personatges de més relleude l’època. Gaudí fou un d’ells. I éssota aquest aspecte que presentaremla figura del superdotat. La relació queexistí entre els dos personatges és pro-vada. Però, a més, és curiós d’anarassenyalant algunes de les similituds enalgunes circums tàncies de llur vida.

Començant, com a exemple, ambel seu lloc de naixença: respecte aGaudí hi ha qui defensa amb tot elbraó que va néixer a Reus. Altres, ambno menys coratge, defensen que nas-

qué a Riudoms, al mas de la Calderera.Quant a Verdaguer, si aneu a Folgue-roles us mostraran quatre cases ondiuen que hi nasqué el poeta. I ja hi haqui diu –Josep M. Claramunt en El librode las curiosidades– que mossèn Cintono està enterrat a Montjuïc sinó aTavèrnoles.

Una altra similitud: Tots dos genissofriren el seu calvari, el de la incom-prensió. Verdaguer fou escarnit, titllatde boig, li varen negar el pa i la sal, i lacomunió, que era el que més desitjava.Gaudí fou ridiculitzat a través de l’acu-dit, de l’article biliós i del poema irònic.

Blai Bonet deixà escrita, en el prò-leg del llibre del malaguanyat EnricCasanelles Nueva visión de Gaudi,aquesta frase: «Antoni Gaudí: creadorde espacios para hijos de Dios». Notemples representatius de Déu, sinótemples per als fills de Déu. Comparantaquest aspecte de l’obra gaudi nianaamb l’obra verdagueriana, tambépodem aparellar-los. Vegem-ho. El mis -ticisme de mossèn Cinto, diferent delde santa Teresa i sant Joan de la Creu,no està, com la d’aquests sants, encontacte directe amb Déu, sinó que vaa Déu passant primer a través delpoble. Resumint: Gaudí, crea espaisper als fills de Déu; Verdaguer fa poe-sia mística per als fills de Déu.

Però, abans no arriben a aquestpunt de serenitat, hauran de passar peridèntics períodes de titubeig: ni Gaudini Verdaguer no trobaren jovençana-ment el seu veritable camí a seguir.Casanelles ens parla d’un Gaudí incli-nat a un «dandisme pIetòric i epicuri,amant de menjar bé, freqüentador desalons i vetllades musi cals, Liceu, anti-clerical, indiferent en matèria religiosai, per no dir ateu del tot, direm vorejantl’ateisme». Quant a Verdaguer, el qua-

dre no és tan negre; però tots li sabemels titubeigs de jo ventut per a seguir lacarrera sacerdotal, inclinacions vers lamilitar, somnis d’em barcament vers lesAmèriques, els ena moraments, la poe-sia jovenívola més amarada de terraque de cel, i encara hi podríem afegirel benestar en companyia dels mar-quesos de Comillas, el gaudi en unasituació de privilegi dins la societat i elfet de trobar-se bé entremig de lafama; tot, fins a una data decisiva quecanvià per complet el curs de la sevavida: després del viatge a Terra Santas’adonà que no s’havia fet sacerdot per

a viure regalat, i la seva obra es con -vertí en vera i gairebé excessiva obrad’apostolat. I dic excessiva perquè, side quelcom pecà mossèn Cinto, fouprecisament d’ex cés, no de manca.

Els uns parlen d’un franciscanismeverda guerià; altres, d’un francisca-nisme gau dinià.

Un altre paral•lelisme: quan en l’any1865 Verdaguer rebia a Barcelona elsseus primers premis florals, a Vic li do -naven un «suspensus» que el fariatron tollar i sortir de polleguera. Aquellmateix any 1865 a Antoni Gaudítambé el «suspenien» de GeografiaDescriptiva.

Desconec si existeix correspondèn-cia epis tolar entre Gaudí i Verdaguer.Qui sap si Josep M. de Casacuberta

amics i mestres

Verdaguer i Gaudí

Antoni Boada

Plau-me dedicar aquest article al’amic senyor Joan Bassegoda iNonell, doctor en arquitectura,president dels Amics de Gaudí,sobretot perquè mossèn Cinto vacasar el seu avi, el senyor Bonaven-tura Bassegoda.

Jacint Verdaguer Antoni Gaudí

guardava per a algun volum de l’Epis-tolari de Jacint Verdaguer algunacarta. Jo, de moment, no n’he trobadacap. Verdaguer ens diu que vivia«íntima ment lligat» a les famílies Güelli López. El mateix ens podria dir Gaudí.Verda guer n’era el capellà, el confes-sor, el con seller, el consol en momentsde trasbals. No solament dels Comi-llas, sinó també dels Güell. Ambaquesta família aniria a Caldetes; amben Güell viatjaria per tot Europa, desde França a Rússia. An toni Gaudí eral’arquitecte dels Güell i més tard delsComillas. Això fa suposar que Gaudí iVerdaguer s’havien de veure gairebédiàriament; si alguna consulta s’haviende fer, se la podien fer personal ment.Però, si bé he dit que no haviatro bat correspondènciaentre ells dos, sí quehe trobat al•ludit elnom de Gaudí en l’e-pistolari entre el poeta iel seu amic Collell. Desde Barcelona, el 22 de no -vembre de 1884, Verda-guer li escrivia: «CaríssimJaume: En la Torra del senyorGüell hi ha una font abundosa,sota un bust romà: si trobassesun nom llatí bonic? Gaudí m’hodiu a mi, i del meu cap no’n surtrès de bò temps há.» Demostració derelació, de respecte, de consulta i d’a-mistat.

Amistat que no comença pas aquell1884. Ja en 1876 Gaudí i Verdaguerfor maren part de l’Associació Catala-nista d’Excursions Científiques. Setanys més jove que Verdaguer, podemdir que Gaudí era el soci més cadell.Dos anys abans d’acabar la carrera jaera soci de I’entitat.

L’any 1883, Gaudí i Verdaguer, ambGuimerà, Oller, Collell i altres socis d’a-questa associació, anaren a Banyuls i aElna, agermanats amb els literats ca -talans del Rosselló. Sota l’aixopluc delsclaustres romànics d’Elna, Verdaguerels llegí un fragment inèdit del seupoema Canigó. D’aquella diada n’haquedat un document gràfic: una foto-grafia en la qual apareix, entremig delscompanys literats, el perfil de Gaudí,poblat d’una negra i abundosa barba.Casanellas, doncs, no l'en certa quandiu que «la primera fotografia docu-mentada que posseïm de Gaudí és ladel carnet de l’Exposició Universal del1888, que es conserva en el Museo deReus». Per aquestes dates Gaudí tenia

trenta-cinc a trenta-sis anys. No ésaquesta, doncs, la primera fotografia,sinó aquella que es féu a Elna, junt aVerdaguer, ja que, com sabem, l’any1883, Gaudí tenia trenta-un anys.

Joan Bergós, en el seu llibre Gaudí,l’home i l’obra, en el capítol «El ciu -tadà» ens diu que «l’arquitecte com-partí totes les inquietuds i idealismesque vi braven en l’ambient durant elsanys de la seva joventut, juntamentamb els poetes Verdaguer i Maragall...i altres grans homes de la RenaixençaCatalana, amb els qui lligà altíssimaamistat».

Frederic Ratera, dins Ripollès, en unarticle dedicat a Gaudí iVerdaguer, ens diu que«una continuadarelació d’a fectes vaser entre els dosdurant elsanys», i que«aquestaamistatno

fou trencadapels esdeveniments ocorre-

guts a mossèn Cinto». Això és moltinteressant de tenir en compte, ja que,a un cantó de la seva balança amical iprofessional, hi havia uns cognomsque pesaven molt i que en aquells tris-tos moments representaven una partmolt important del bàndol contrari aVerdaguer. Així, almenys, ho creia elmateix sacerdot-poeta.

Gaudí digué, de mossèn Cinto,que Canigó traduïa més que L’Atlàn-tida el seu poema petri del Portal delNaixement del Temple de la SagradaFamília.

A la paret mitgera del Palau Güell idel gran edifici dels Comillas, delcarrer del Comte de l’Assalt, Gaudívolgué homenatjar mossèn Cinto fent-hi di buixar pel pintor Aleix Clapés unAtlant de grans dimensions amb unaatxa a la mà, en memòria de L’Atlàn-tida de Verdaguer, dedicada al primermarquès de Co millas.

Quan en Matamala feia d’aprenental costat de Gaudí, va modelar un bustde Verdaguer amb barretina, inspi-rant-se en aquella fotografia tantesvegades reproduï da. Quan Gaudí elveié, se’l mirà, no pas amb l’espe rit crí-tic que es mira una obra d’art, sinó

amb ulls amorosos, diu Matamala, itustant la testa de l’aprenent, li digué:«Fes-la tan bé con sàpigues, que laguardarem.»

Aquest amic sap de les visitessovinte jades de Verdaguer al Temple dela Sa grada Família i de les conversessostin gudes per ambdós. «Una vegada–continuarà dient-nos Matamala– elmeu pare va dir-me que mossèn Cintohavia vingut a les obres sense dir res, ise’n tornà a ciutat; d’un tros lluny esgirà i remirà el temple, caminanttreballosa ment, malalt ja. No hi torna-ria més. A l’any, moria.»

Heus ací, per acabar, un darrer pa -ral• lelisme: mossèn Cinto moria un 10de juny; Gaudí expirà també un 10 de

juny.No faltant gaire pera morir Ver da guer,aquell poble–aquell mateix pobleque s’estriparia lesvestidures en saberque se li moria el «seupoeta»– ni s’adonava dela seva presència pelscarrers, sota la pluja, acom-panyant en ter raments,barrejat en aquells oficis fune-raris entre altres capellans sim -plement com un més, per guan-

yar alguna pesseta, ja que el be nifetno li arribava gairebé ni per a pagar elpis on vivia. Tan sols algun o altrecompany lletraferit ens l’ha descrit enaital situació. Un, d’entre els milers deciutadans, que s’adonava que aquellcapellà alacaigut i físicament acabatera el geni de la poesia catalana.

Quelcom semblant passà amb elgran arquitecte: un jorn fatídic delmes de juny de 1926, un tramvia atro-pellava un pobre vell de barba blancaque no coneixia ningú. Sense sentitsfou portat a l’hospital. Tres dies des -prés moria. I la ciutat donà proves dela seva consternació, organitzant unenterrament apoteòsic, semblant alde mossèn Cinto Verdaguer.

Ara una associació anomenadaAmics de Gaudí té cura de la seva uni-versalitat. I una entitat semblant, ano -menada Amics de Verdaguer, es cons -tituí legalment per a mantenir viu elrecord del gran poeta.

L’un i l’altre, però, ja fa anys quegaudeixen d’una altra mena de glòria,eterna i indiscutible i que ningú no elspot regatejar.u


amics i mestres

—Arquitecte de la Sagrada Família...,una feina complicada?

—Sens dubte, complicada però apas-sionant.

—És difícil de compaginar un tipusd’arquitectura diguem-ne civil amb unaaltra de religiosa?

—Jo diria que no, perquè en el fonstota la història de l’arquitectura és lahistòria del temple, de l’arquitecturareligiosa, des dels temples egipcis ogrecs, romànics, gòtics o renaixentis-tes. L’encàrrec més important que potrebre un arquitecte és un temple. Pertant, ja ho veieu, em veia obligat aacceptar-ho.

—Com s’enfronta un al repte de conti-nuar la construcció d’un temple tan sin-gular?

—La veritat és que quan m’ho van pro-posar vaig respondre que no, perquèm’havia compromès feia poques set-manes a fer de director general delPatrimoni Artístic i Cultural de Cata-lunya. M’havia tret un pes de sobre.Però, com que només vaig acomplir elprimer mandat d’aquell càrrec (anys1981-1984) i després vaig tornar a lameva feina d’arquitecte, em van tornara demanar que agafés aquesta respon-sabilitat i ja no vaig tenir més remei queacceptar-la. Tanmateix, em feia moltabasarda: la primera cosa que em sem-blava que s’havia de tirar endavant era

la construcció de la nau del temple. Desdels qui estaven en contra de la conti-nuació de la Sagrada Família fins als quihi estaven a favor, tothom n’admiravala maqueta; i anava ensenyant-se peraquests mons de Déu. Jo pensava queuna maqueta no té res a veure ambuna realització a escala natural. Vaigpensar-hi molt, en aquella nau. Pensavaque tardaríem anys a fer-la. Però enaquest moment ja no es tracta de lanau sinó de tot el tancament de les vol-tes. La meva il•lusió fóra que d’aquí acinc anys poguéssim cloure les voltesinteriors del temple. Acabar-la tota, no;això, jo no ho acabaré...

—En la vostra trajectòria professionalus havíeu interessat sempre molt perl’obra de Gaudí, oi?

— Sí, sense cap mena de dubte. La pri-mera experiència professional –i vaigtenir la sort que me l’acceptessin– fouuna esglesieta petita a Vinyoles d’Orís,d’on havia estat vicari mossèn Cinto.Em van encarregar que fes el projectede la nova església parroquial. Vaig fer-hi servir la tecnologia i les idees deGaudí. Això era l’any 1955...

—¿No hauria estat millor deixar-la talcom estava, la Sagrada Família, un copdesaparegut Gaudí?

—Jo crec que no. Perquè hem de pen-sar que Gaudí era el primer interessaten el fet que allò no quedés a mig fer.

Ho havia manifestat com a arquitectedel temple; va fer el seu projecte, quehavia començat l’arquitecte Villar enestil neogòtic, gràcies a un donatiuexcepcional. Cal que se sàpiga que laSagrada Família només es fa ambdonatius; aquí no hi ha diners de l’ad-ministració. Gaudí veia el projecte tangros que es pensava que duraria segles.I es proposa una cosa extraordinària:davant la rauxa de fer divuit campanarsen lloc d’un de sol, com havia projectatVillar, Gaudí proposa de fer una façanaen lloc d’aixecar el temple per filadeshoritzontals. Així els seus contempora-nis veurien una cosa acabada i serviriade repte per als barcelonins i catalansdel futur per tal que s’engresquessin acontinuar l’obra... Jo diria que no tansols era el temple d’aquell moment sinóque ho és d’ara mateix i que enllaçaamb el de la Catalunya del futur.

—En la continuació d’aquesta magnaobra, cal tenir en compte criteris queultrapassen els estrictament arqui-tectònics?

—Hi ha uns criteris que són claríssims:és un temple que està obert a tothom;però que és cristià i porta un missatgeque tothom pot entendre: el de Jesu-crist, que diu que tots som fills d’unmateix Pare, el missatge de la fraterni-tat universal. La Sagrada Família és l’e-xemple de la família universal.


amics i mestres

Jordi Bonet i Armengol –arquitecte de la Sagrada Família–

Víctor Pallàs

Passem per davant de laSagrada Família. Cues per a entrar-hi. Llengües i més llengües. Entremper la porta del darrere. Paletesamunt i avall. Al fons, un despatx.Ordinadors ocupats i una taulaemmarcada per múltiples esbossosi fotografies de tot el procés deconstrucció de la Sagrada Família.Cordial, ens acull Jordi Bonet iArmengol (Barcelona, 1925), l’ac-tual director de l’obra i un delsarquitectes actuals més remarca-bles del nostre país.

Víctor Pallàs (esquerra) i Jordi Bonet (dreta)

—Hi ha una simbologia molt clara, enles façanes de la Sagrada Família...—Sense cap mena de dubte. A part delmissatge cristià esmentat, Gaudí afir-mava que «una vegada em van dir queCatalunya no havia estat mai res. Doncs,ara estem fent una cosa que podrà arri-bar a tot arreu del món». I és el que estàpassant. Per tant, cal entendre-ho tambécom un missatge de catalanitat.

— ¿Condicionen, els elements simbò-lics, a l’hora de la construcció?

—S’han de tenir en compte. A vegadescomporten uns certs problemes, peròGaudí va deixar tota la part simbòlicaresolta. Escrita en gran part, perquè jades dels anys vint es publica en l’àlbumque es donava a la gent perquè veies-sin tot el que s’estava fent. Hi ha expli-cades moltes i moltes coses, i els sim-bolismes hi són pràcticament tots.

—L’any 1878, any en el qual Gaudí obtéla llicenciatura d’arquitecte, LluísDomènech i Montaner expressa lanecessitat d’arribar a una «arquitecturanacional». ¿Creieu que la Sagrada Famí-lia i, en general, l’obra de Gaudí anavaen aquesta línia?

—Ell fa una arquitectura nova i la facom a català. No va parlar mai d’a-questa idea de Domènech, almenys nohi ha documents que ho diguin. Tornoa repetir el que he dit abans: per a ellaquest temple el fa el poble. Quinpoble? Doncs, els barcelonins, gentdels pobles dels voltants, de Catalunya(i no oblidem que estem parlant definals del segle XIX).

—El que Verdaguer representà per a lesnostres lletres, ho és Gaudí pel que fa al’arquitectura?

—Sí, naturalment, i amb l’avantatgeque l’arquitectura és un llenguatge quetothom pot entendre, com la música,que no necessita traducció. Arriba mésfàcilment a tothom. Per què ve gent detot arreu? Doncs perquè ho entenen.L’arquitectura entra pels ulls i és unaemoció com la que ens pot produir lalectura d’un poema de Verdaguer...

—Sense el que avui se’n diu espònsors,Gaudí hauria pogut arribar a tenir elressò actual?

—Sense Güell l’arquitecte no hauriapogut arribar a fer el que va arribar afer. La confiança que Güell li tenia eratotal; però això no vol dir que nohagués pogut fer altres coses prou vàli-

des. De tota manera, Güell li propor-ciona no solament la llibertat de crea-ció sinó també els elements materials.No oblidem que Güell és l’impulsor,l’empresari que engega la fàbrica deciment Portland, la primera, la de laPobla de Lillet, i Gaudí és el primer queacaba les torres de la Sagrada Famíliaamb formigó armat. Fins i tot en aquestsentit Eusebi Güell és un gran empre-sari i tenia un sentit de Catalunya. S’ad-miraven mútuament. Hi havia una con-fiança absoluta entre ells dos.

—Vós heu estat, des de sempre, moltlligat al món de l’escoltisme: Creieu queels valors que es desprenen de l’obragaudiniana poden esdevenir referentsper al jovent d’aquest segle XXI?

—Us diré una cosa: jo era un delsescoltes de l’agrupament on hi haviaMn. Anton Batlle. Mossèn Batlle ens vafer venir aquí, als escoltes, perquè aju-déssim en les obres. Vam passar unsquants dissabtes fent petites feinetes.Jo crec que sí, l’escoltisme manté –toti que han canviat molt les coses– aque-lla visió d’escola de llibertat i de res-ponsabilitat que encara és vàlida.

—De 1981 a 1984 fóreu director gene-ral del Patrimoni Artístic de la Genera-litat de Catalunya. ¿Les institucions fanprou per a preservar l’impressionantllegat de Gaudí?

—La veritat és que en aquest any Gaudís’hi han abocat. A més, crec que totaixò que passa és imparable. Quan esva celebrar el centenari del seu naixe-ment, Gaudí era pràcticament desco-negut arreu del món. Ningú no és pro-feta a la seva terra. A la mateixa gentde Reus ara els sap greu, perquè no vanacceptar que Gaudí hi fes un projecteque li feia molta il•lusió. L’altre dia emvaig assabentar que la ruta del moder-nisme gaudinià havia servit perquè elsllibres més venuts que la il•lustren siguinmajoritàriament en català. Fins fa poc,aquí, a la Sagrada Família, el llibre sen-zillet més venut es venia un 50% enanglès. Després venia el japonès (un16%), una mica per sota el castellà, i encatalà... només un 2%! Doncs ara, enl’any Gaudí, s’ha passat a un 40% encatalà i en segon lloc l’anglès, en un25%, i després ve el castellà.

—2002: Any Gaudí. I després, què?

—Continuarem, perquè en tenim per aestona. Jo no l’acabaré. Gaudí parlavasempre dels successors, perquè tenia el

cap clar. Deia que «en la Sagrada Famí-lia tot és providencial». És així mateix. Hiha unes coses impensables que et dei-xen parat. Per exemple, veure que, quantens un dubte de per on anar, al cap depoc trobem aquell tros de maqueta queens confirma allò que havíem imaginat.Gaudí no feia res perquè sí; tot estavamolt pensat, i sempre buscava la soluciómés senzilla. Trobem sempre aquell ele-ment que ens diu «sí senyor, anàveu pelbon camí». És en aquest sentit que hefet servir el mot providencial. I penseutambé que es va estar a punt que voles-sin les torres que hi havia fetes de laSagrada Família. Fou en 1936, que sesalvaren gràcies a un benemèrit –el res-ponsable d’ERC en aquell moment albarri– que va dir als de la FAI que ana-ven a fer la bestiesa: «Pugeu les metra-lladores a dalt de tot per evitar que elsfeixistes puguin entrar.» Així es va evitarla voladura de les torres.

—Vós heu dit que no l’acabareu. Peròno podeu fer una petita previsió sobreel seu acabament?

—Quan a Gaudí li preguntaven això,responia assenyalant cap amunt: «Elmeu client no té pressa.» En aquestmoment la meva il•lusió és que puguemcloure totes les voltes amb ocasió del125è aniversari de la col•locació de laprimera pedra, d’aquí a cinc anys. Ésuna il•lusió; però sempre depèn delsdiners que puguem rebre. No sabemmai quant rebrem l’any que ve. Qual-sevol esdeveniment d’aquests que info-nen pànic fa que automàticament min-vin els ingressos; per tant...

—L’11-S, s’ha notat?

—Molt poquet. Però, per exemple, laGuerra del Golf sí que es va notar. Ésimprevisible. De moment anem treba-llant. Hi ha una quantitat de gent joveque treballa amb il•lusió. En aquestaobra els treballadors, vinguin d’on vin-guin, s’ho prenen com una gran cosa;estan contents del que estan fent, iaixò és molt important.


amics i mestres

Jordi Bonet ens acomiada amb elmateix somriure amb què probable-ment el mateix Gaudí ens hauriarebut. En els pròxims dies, peraquest ordre, les ciutats de Brus -sel•les, Las Palmas de Gran Canària iWashington l’esperen per a conti-nuar la seva incansable tasca de pro-pagar l’esperit i l’obra de l’arqui-tecte. Que sigui per molts anys.u

amics i mestres

El dia 6 d’octubre proppas-sat es va morir el profes-sor Pere Elies i Busqueta.

Havia nascut a Terrassa el 27d’octubre de 1909. Tenia,doncs, prop de noranta- tresanys. Devia ser, molt probable-ment, el nostre degà –el degàdels mestres de català.

Pere Elies i Busqueta haviaestat deixeble del lingüista ipoliglot Delfí Dalmau, terras-senc com ell, un professornotable, segons paraules delmateix Elies, que el va animar,quan era ben jove, a fer el seuprimer curs, al Grup Excursio-nista Egara. Poc després vaobtenir el títol de mestre decatalà de la Generalitat deCatalunya, en un examen presi-dit per Pompeu Fabra.

La guerra de 1936 va tras-balsar la vida de Pere Elies. Coma conseqüència d’haver formatpart del Comissariat de Propa-ganda i haver estat redactor encap del periòdic republicà L’Ac-ció, va haver de viure unsquants anys amb una identitatfalsa, fins que, desafiant lesamenaces de què era objecte,es va decidir a regularit zar laseva situació civil arran del seumatrimoni.

Pere Elies va ser un dels pri-mers que, així que les cir-cumstàncies ho van mig per-metre, es van decidir, no sensecoratge, a reprendre les classes

de català en la clandestinitat.Recordo molt bé, l’any 1958,quan Joan Triadú va aglutinar alseu voltant, en unes reunionsperiòdiques que es van co -mençar a fer casa seva i quevan continuar després al locald’Òmnium Cultural, els profes-sors de català de Barcelona,que no arribàvem a les duesdotzenes, i alguns dels quals,com jo mateix, havíem co -mençat aquell mateix any, elpetit grup dels veterans, formatpels inoblidables Eduard Artellsi Lluís Jordà, que ens van deixarmassa aviat, i Pere Elies, a qui laParca, com deia ell mateix, hapermès d’arribar a una senec-tut extrema i fructífera.

Per damunt de tot, doncs,Pere Elies va ser un professor decatalà tenaç, in defallent i incan-sable. Probablement l’entitaton el seu mestratge ha estatmés dilatat és l’Agrupació Cul-tural Folklòrica, d’on venia a sercom una mena de catedràtictitular, així com també el CentreLleidatà, entitats que, quan jaen tenia noranta de repicats, noel deixaven escapar. Els seusdeixebles, al llarg de més decinquanta anys de mestratgefecund, es deuen comptar permilers. Ell mateix esmentava,com a personalitats destacades,els escriptors Oriol Pi de Caba -nyes, Enric Larreula, Miquel-Lluís Muntané i Josep Colet i

Giralt. Les classes del mestreElies havien esdevingut cèlebresno solament per la seva com-petència i la seva dedicació,sinó també per la seva vehe -mència i l’exemplaritat de laseva actitud patriòtica insubor-nable. Si havíem de resumir endues paraules la personalitat del’amic que ens acaba de deixar,diríem, sense vacil·lar gens,«mestre i patriota».

El mestre Pere Elies es vasentir també temptat per les lle-tres, i en la seva bibliografia espoden esmentar un parell denovel·les, Una societat limitadai Joventut alada, de les qualss’havia complagut a donar pri -mícies en lectures públiques alsseus deixebles i amics, i diversosllibres de poesia, com A duesveus, La riuada i Enfilall desonets. Era un fet conegut, gai-rebé proverbial, que el senyorElies duia sempre, a tall de vià-tic, algun dels seus poemes a labutxaca, disposat tothora a lle-gir-lo –si l’ocasió ho demanava.També va publicar una biogra-fia de l’escriptor Ramon Vinyesi Cluet. Però, en el camp de lalletra impresa, potser la sevacontribució més essencial va serel diccionari bilingüe (català-castellà i castellà-català) Cani -gó, editat per Sopena, i del quals’ha arribat a vendre la impres-sionant quantitat de 600.000exemplars.

L’any 1988, el govern de laGeneralitat de Catalunya vaconcedir a Pere Elies, amb tot elmereixement, la distinció de laCreu de Sant Jordi.

El mestre Pere Elies ens haviahonorat amb la seva presènciaen algunes de les reunions delsredactors i col ·laboradors deLLENGUA NACIONAL. I en el nú -mero 25 (de sembre de 1998)apareixia l’en trevista que li feiael nostre company Víctor Pallàs,quan estava a punt de posar un«9» al davant (de la seva edat).Amb lucidesa i serenitat –unaenvejable serenitat– hi feia unampli repàs a la seva llarga ifecunda trajectòria vital, sensecap dimissió, esperant, ambuna impertorbable senzillesa,que la Parca li digués que haviaarribat el moment de deixar-hotot. Aquest moment ja li haarribat, i el mestre i amic PereElies se’n pot haver anat tran-quil·lament, de bracet amb laParca, amb el convenciment queha fet la seva feina fins al darrermoment. Nosaltres, tots els quil’hem conegut i estimat, li dedi-quem un record emocionat.u

Albert Jané

Adéu al mestre Pere Elies

TOTA LA VIDA FENT GALETES

Trias, néts de Joaquim, SA

Ctra. de Sils, 3617430 Santa Coloma de Farners

Tel. 972 841213Fax. 972 842414

www.triasbiscuits.come-mail: [email protected]

Pere Elies i Busqueta

44LLENGUA NACIONAL - núm. 41 - hivern del 200244

E l dia 13 de juliol es va presentar a l’es-glésia de Santa Maria d’Organyà la

darrera edició crítica apareguda del text deles Homilies. El volum ha estat publicat perEditorial Barcino en commemoració delsetanta-cinquè aniversari de la fundació del’editorial i en homenatge al qui en va seriniciador i primer director, Josep Maria deCasacuberta, i al protector i mecenes de laFundació Jaume I, Lluís Carulla, que hidonà continuïtat.

El llibre, de 338 pàgines, és el número20 de la col·lecció B de «Els Nostres Clàs-sics» i ens presenta els vuit folis existentsde les Homilies en facsímil i ediciódiplomàtica, seguits d’unes notes a l’edi-ció diplomàtica, l’edició crítica, l’edició crí-tica anotada i l’adaptació del text alcatalà actual.

L’edició d’aquesta obra, que ha estat acura d’Amadeu-J. Soberanas, Andreu Ros-sinyol i Armand Puig, va precedida d’unaintroducció històrica i bibliogràfica i éscompletada per un extens estudi a curad’Armand Puig, on s’analitzen l’estructura,els continguts i les característiques princi-pals de l’obra, es fa una recerca comparadade les fonts i es basteix una hipòtesi sobrela data i l’autoria de l’escrit.

HistòriaDes d’un punt de vista històric, els

autors ens informen que Joaquim Miret iSans va descobrir els valuosíssims fulls deles Homilies l’any 1905 i no pas el 1904,tal com generalment s’havia pensat i elmateix Miret havia deixat escrit: «la troba-lla l’he feta en el darrer mes de setembre(1904), regirant en la rectoria d’Or-ganyà…» Les dades en què es basen per afer tal rectificació són les anotacions autò-

grafes del mateix Miret i Sans referides alsdies 1, 2 i 3 de setembre de 1904, en quèl’autor es trobava lluny d’Organyà (Carcas-sona, Quillan, Perpinyà, Barcelona…) i,sobretot, la relació del seu viatge al Pirineude 1905, on ens diu que, des de la Seu,«salimos en tartana particular que cuestapor tres asientos y equipaje 10 pesetas, álas 5 y media de la mañana y llegamos aOrgañá a las 8, hospedándonos en laFonda de Can Casaca. Visitamos al párrocoó ecónomo D. Buenaventura Riba y Dalla-rés, Pbro., andorrano. Inspeccionamos losnumerosos pergaminos del archivo de laantigua colegiata, en los que abundan losde la familia señorial de Caboet…»

Els autors de l’estudi, en la introduccióhistòrica, també ens descriuen l’itinerarique van fer les Homilies d’ençà que el rec-tor d’Organyà les cedí (per la quantitat de85 pessetes de l’època) fins que arribaren ala Biblioteca de Catalunya. Per cert que,quan l’Institut d’Estudis Catalans lesadquirí, ho féu en virtut d’una permutarealitzada amb el Museu del Parc, a canvid’alguns «objectes d’ús particular del poetaVerdaguer, de propietat de l’Institut».

CaracterístiquesLes diferents versions ja esmentades

amb què se’ns presenta aquesta edició deles Homilies (facsímil i edició diplomàtica,notes a l’edició diplomàtica, edició crítica,edició crítica anotada i adaptació del textal català actual) seran, a partir d’ara, unaeina sens dubte imprescindible per a acos-tar aquest valuós document no únicamentals erudits i especialistes en la matèria, sinótambé al públic i als estudiosos en general.D’entre els moltíssims aspectes que hi sónexaminats, caldria destacar la constataciódel to pastoral i de la sensibilitat didàcticaque expressen els sermons, fet que con-trasta amb els plantejaments molt mésrígids d’altres homiliaris que no sempretenen en compte el públic a qui van dirigi-des les prèdiques. Un altre aspecte moltinteressant és l’enfocament temàtic decada homilia, propi de l’Ars Predicandi, quedes de finals del segle XII ja començava atenir una certa implantació. Així mateix,l’estructura tripartida del discurs, d’acordamb els tres sentits que es volien destacaren el text (el literal, l’al·legòrico-teològic il’al·legòrico-moral) fan pensar en unaautor-redactor de les Homilies amb un altnivell de preparació.

Fonts i autorDesprés d’un acurat i exhaustiu estudi

de les homilies del papa Gregori i delshomiliaris carolingis, l’autor de la segonapart del treball, Armand Puig i Tàrrech,desaconsella de mantenir el punt de vistatradicional que defensava l’origen pro-vençal de les nostres Homilies: «semblaclar, doncs, que les Homilies d’Organyà, lle-vat de la quarta, són obra original d’unautor-redactor autòcton que ha produïtdirectament un text català a partir de fonts

llatines. I si bé aquest text integra un certnombre d’occitanismes, no és traducció decap original occità». Així, el llatí (i l’occitàen el cas de la quarta homilia) serien lesllengües de les fonts, però el català hauriaestat la llengua original de les Homilies.

Pel que fa a l’autoria de l’obra, segonsA. Puig, és essencial distingir entre l’autori el copista. L’autor, ateses les característi-ques cultes dels sermons, podria haverestat un eclesiàstic, probablement membrede la canònica de la catedral de Tortosa,mentre que el copista, d’una formacióforça més descurada, seria molt probable-ment un canonge de la canònica d’Or-ganyà.

Els indicis que porten A. Puig a situarl’autor de les Homilies a la canònica cate-dralícia de Santa Maria de Tortosa són elsfreqüents contactes i lligams que aquestamantingué amb la casa mare agustinianade Sant Ruf d’Avinyó i amb la canònicade Sant Joan de Ripoll o de les Abades-ses. Aquesta relació féu que Tortosa esconvertís ben aviat en un centre creador ialhora difusor d’homiliaris, alguns delsquals consten inventariats des de l’any1217. Cal tenir en compte, a més, que laIV homilia d’Organyà procedeix directa-ment i exclusiva del V sermó provençal deTortosa.

Quant al treball de l’amanuense, d’unaqualitat força inferior a la de la redacció,l’autor ratifica les hipòtesis existents (M.Molho) en el sentit de situar l’indret ons’hauria efectuat la còpia del text a «l’scrip-torium de la petita canònica d’Organyà od’una canònica similar…»

Arribats a aquest punt, sospito que mésd’un lector deu preguntar-se com és queunes Homilies, redactades probablementlluny del Pirineu, hagin estat trobades,curiosament i casualment, al valuosíssim iextraordinari arxiu de l’antiga canònicad’Organyà, en què «el nivell intel·lectualdels canonges regulars […] no podia sergaire elevat», segons els autors de l’estudi.I dic que és curiós i casual perquè és delPirineu (Jurament Feudal al comte RamonIV de Pallars Jussà, 1028-1047), de l’AltUrgell (primera traducció coneguda delLiber Iudicum, de mitjan segle XII, donadano fa gaire a conèixer per Cebrià Baraut) odel mateix Organyà (Greuges de GuitardIsarn, senyor de Caboet entre 1080 i 1095)d’on han sortit moltíssims dels nostres pri-mers textos escrits.

Datació del textFinalment, una altra informació interes-

sant i suggerent, entre les moltes que l’es-tudi aporta, és la de la datació del manus-crit. Les dades paleogràfiques i històriquesdes de sempre han situat els textos de lesHomilies d’Organyà en el pas del segle XII alXIII. Puig, a partir de l’ordre dels sermons ide la relació d’aquests amb el calendarilitúrgic, arriba, per eliminació de possibili-tats, a la conclusió que l’any per al qual

bib l iogra f ia

Una nova edicióde les

Homilies d’Organyà

Amadeu Soberanas, AndreuRossinyol, Armand Puig,Homilies d’Organyà,Ed. Barcino, Barcelona 2001.

45LLENGUA NACIONAL - núm. 41 - hivern del 2002 45

van ser copiats és el de 1204.Com que aquest treball pasto-ral va ser elaborat pensantemprar-lo durant la Quaresma,l’any en què probablement esféu la còpia de l’escrit hauriaestat el 1203. És a dir, quel’any vinent serà la data enquè molt probablement escomplirà el vuitè centenari deltext que ens ha arribat de lesHomilies. Una altra cosa seriaparlar de quan van ser redac-tades a partir de les fonts,cosa que avui per avui ésimpossible de conèixer.

ConclusionsPer acabar, podem afirmar

que disposem d’un nouestudi, exhaustiu, rigorós,apassionant i apassionat,sobre el text més important dela nostra llengua. Per lesdades que aporta i per lasagacitat amb què es bastei-xen les hipòtesis, esdevé unmaterial d’estudi i d’informa-ció imprescindible i alhoraamè per a totes aquelles per-sones que vulguin acostar-se aun millor coneixement delnostre homiliari i al mónhomilètic de l’època en gene-ral. És un estudi que dignificala llengua i ens pot fer sentirorgullosos de pertànyer a unpaís que, malgrat no disposarencara de les eines que tenenels estats moderns, comptaamb estudiosos preparats ilaboriosos i amb institucions ieditorials capaces de posar al’abast del públic un treballd’aquestes característiques.

Ara ja només falta que lesinstitucions, local, comarcal inacional, sàpiguen estar al’alçada de les circumstàncies ique l’any vinent, el 2003, dataen què es complirà el vuitècentenari de les Homilies, secelebri aquesta efemèride ambel ressò, la dignitat i elshonors que sens dubte esmereix.u

Marcel Fité

A mb afany de curiositat i amb esperit crític hefet una repassada a aquest diccionari de

dubtes i dificultats. D’antuvi no volia pas dir-neres ací, però la progressiva admiració que la sevalectura em produeix m’anima a dir que disposemd’un diccionari de dubtes i dificultats obligat dellegir. Un diccionari que, malgrat remarcar dub-tes i dificultats, ens fa sentir orgullosos de teniruna llengua molt ben travada i codificada; undiccionari curull de frases exemplificatives delque es diu, les quals fan com d’imant mentre esllegeix la fresca definició dels mots. Quines frasestan planeres, tan ben encertades! Del comença-ment al final, la redacció d’aquest diccionari ésuna filigrana de competència lingüística; és cer-tament una redacció duta a terme per personesde sentit lingüístic agut i afinat. Lògicament,aquest diccionari no conté moltes paraules quepotser voldríem veure-hi també reflectides, peròla tria s’ha fet amb bon criteri i no cal dir que lamajoria de conceptes hi són tractats amb pleni-tud i encert; mireu, si no, els verbs ser / estar(pp. 183-185), els tan ben raonats i expressatscomentaris sobre per / per a (pp. 154-157), etc.

Tenir aquest diccionari a les mans és contem-plar la meravellosa paraula i gaudir-ne a ple cor.

Això (i sempre que dic això vull dir teniraquest diccionari a les mans) és gaudir d’undiccionari de definicions, amb multitud d’exem-ples molt apropiats i ben trobats. Llegiu carrer(p. 61), costar (p. 73), gran (p. 111), posar(162),etc.

Això ens clarifica, com mai no havíem vist,una colla de significats per tal com els precisad’una manera nova i fent contraposicions queresulten alliçonadores. Llegiu irritar (p. 121),posar l’accent en (163),etc.

Això és haver trobat l’explicació, feta ambtraça, a règims verbals que en altres obres eradubtosa o no descrita amb prou claredat. Llegiu

guerrejar (p. 112), harmonitzar (p. 113),intervenir (121), pasturar (p. 152), rebotre (p.172),etc.

Això és disposar d’un diccionari de sinònimso de mots que en poden substituir un que notrobem prou adient per a expressar un tal con-cepte: Llegiu altell (p. 37), anunciar (p. 39),apuntar (p. 42), carregar-se (61), tragar (p.198),etc.

Això és haver-se comprat un diccionari debarbarismes. Llegiu *agobiar (p. 32), *apretar(p. 41), *averigüar (p. 47), *cordillera (p. 72),*disfrutar (p. 85), *stànding (188),etc.

Això és com un aparell detector de castella-nismes. En cada pàgina se us n’assenyalen; a totarreu se us n’hi presenten de camuflats.

Això equival a una fer servir una gramàtica.Llegiu amb (p. 37), costar (p. 73), de + infini-tiu (p. 78), probablement (p. 165), *lo (articleneutre),etc.

Això és com tenir un mestre al davant queens ensenya a parlar bé, remarcant el sentit i elvalor de cadascuna de les paraules. Llegiu alçada(p. 34), insurgent (120), quart (p. 169), etc.

Això és haver-se inscrit a classes de fonètica.Llegiu amén (p. 38), higiene (p. 114), presagi(p. 164), etc.

Això és tenir el privilegi d’anar assaborintuna colla d’ensenyaments que anomenaríemmagistrals. Llegiu hostessa (p. 115), ratllar (p.172), etc.

Això és connectar amb la saviesa i amb elcorrent prestigiador de la llengua. Als qui hanintervingut en aquesta obra se’ls ha de reconèi-xer el sentit del gust, de la concisió, de la clare-dat, de la bona orientació.

Això ens fa delectar qualitats de maduresahumana per tal com l’obra, amb bona educacióperò amb fermesa, sap dir-nos que hi ha cosesque no sempre s’han fet bé. Llegiu *cundir (p.75), matx (p. 135), etc.

No podem deixar d’esmentar l’apèndix de lapart final, que ofereix tot un ventall de conside-racions gramaticals bàsiques (accentuació, con-cordança, gentilicis, numerals, puntuació, conju-gació verbal...).

Què hi ha de perfectible? Doncs, nosaltres enl’entrada *a capa i espasa hi hauríem afegit apeu i a cavall. En l’entrada *palomita hi hauríemafegit rosetes. També cal dir que el diccionaripassa de puntetes per sobre d’alguns punts dis-cutibles de la normativa lingüística, en puntsencara no resolts o mal resolts per la nostra doctainstància lingüística (les noves «normes» del guio-net, l’ús de l’interrogant inicial...). Però això éspeccata minuta i ja sabem en quines obrespodem trobar-ho ben tractat i a bastament.

Correu a comprar aquest diccionari, i seràbon senyal si d’ací a un any el teniu ja fet malbéde tant mirar-vos-el. Quina falta faria als quiintervenen en els mitjans de comunicació! És unllibre molt pràctic i manejable, tant, que gairebéus cap en una butxaca d’americana. I el trobotan llegidor i ben editat! I ara us deixo, que vullcontinuar llegint-lo.u

Ramon Sangles i Moles

bib l iogra f ia

Si l’obriu, no el tancareu

Jordi Bruguera amb col•labo-ració de Josep Torras, Diccionari de dubtes i dificultats del català,Enciclopèdia Catalana, Barcelona 2001.

44

46LLENGUA NACIONAL - núm. 41 - hivern del 200246

Fa uns dos anys va aparèi-xer el llibre Les llengües

minoritzades d’Europa, d’Àn-gela Cotano (Edicions 3 i 4),on s’efectuava un repàsexhaustiu de la diversitatsociolingüística europea. Vacoincidir amb la designacióde l’any 2001 com a AnyEuropeu de les Llengües,aquella mena de fal·làcia onla nostra llengua, tan euro-pea com qualsevol altra, nova ser mai prou present. Faun any es va publicar el Dic-cionari de sociolingüística,que complementava aquellaprimera obra. Enguany hemde celebrar l’aparició del Dic-cionari de les llengües d’Eu-ropa, dins la mateixa col·lec-ció (Diccionaris Temàtics del’Enciclopèdia) que el desociolingüística. Són tresobres individuals, de diferentsautors cadascuna, que tan-mateix es complementen is’interrelacionen. I totes tressón ben oportunes i actuals.

El Diccionari de les llen-gües d’Europa ha estat ela-borat per Ignasi Badia i Cap-devila, filòleg i professor, queno es limita a fer una tira-llonga d’anècdotes puramentlingüístiques, sinó que vamolt més enllà i hi descriu,per tant, tal com ell mateixens diu en la introducció,“expulsions, deportacions,exterminis, prohibicions,exclusions, imposicions imenyspreus” patits per diver-

ses llengües i que han impli-cat el patiment de les perso-nes que les parlaven, o queles parlem encara avui. És adir, les dissecciona des delpunt de vista sociolingüístic.

El diccionari conté 370articles, on l’autor situa cadallengua en el seu context:nombre de parlants, classifi-cació per família lingüística,l’alfabet que empra, eldomini lingüístic que ocupa,el nom autòcton de la llen-gua i el sinònim del seu nomprincipal, trets gramaticalsdestacats, els dialectes que lacomponen, i la seva història isituació actual, a més deltractament legal que rep enels diferents estats on esparla i els seus àmbits d’ús. Amés, s’hi afegeix un text demostra de la llengua en qües-tió, acompa nyat de la traduc-ció catalana, que és de granutilitat per a adonar-se de lessemblances i les diferènciesentre les diverses llengües.

El diccionari compta, amés, amb tres apèndixs: unon s’enumeren les llengüesque es parlen en cada estateuropeu i s’indica el règimlingüístic vigent; el segon ésuna classificació gràfica de lesllengües d’Europa; i el tercerens indica quins alfabets sónutilitzats actualment aEuropa. Per últim, en les duescontracobertes apareix elmapa lingüístic d’Europa, demolta utilitat per a situarcada llengua en el territoriconcret on es parla, detallque es trobava a faltar en l’o-bra de la Cotano. Tanmateix,en aquest diccionari tambéhauria anat bé d'incloure-himapes parcials. En tot cas,aquest és un punt que nodisminueix la qualitat i elmèrit d’aquest diccionari, onl’autor ha efectuat una tascarigorosa per donar a conèixerla realitat sociolingüística delnostre continent. Amb aquestdiccionari comptem amb unanova eina fonamental deconsulta, de presència obli-gada en biblioteques, jasiguin públiques, de centresdocents o de particulars inte-ressats per les llengües i lesseves vicissituds al llarg de lahistòria.u

Anna Porquet i Botey

L ’any 1985, com a fruit d’un acordentre Cultura l’Institut d’EstudisCatalans, va néixer el Centre de Ter-minologia TERMCAT, que ha dut aterme durant els darrers anys laimportant tasca de recopilar, actua-litzar, proposar, inventariar i fixar elsneologismes que necessita actual-ment qualsevol llengua moderna pera funcionar normalment.

L’any 1991, en virtut d’un convenide col·laboració entre la Conselleriade Cultura, Educació i Esports delGovern Balear i la Universitat de lesIlles Balears, es va crear també elGabinet de Terminologia com a centrecol·laborador, i ara els governs català ibalear han promogut la publicaciód’aquest diccionari en compliment del’acord de difondre les propostes ela-borades pel TERMCAT, contingut en elconveni marc de col·laboració enmatèria de política lingüística que vansignar els dos executius l’any 2000,per la qual cosa l’obra esdevé, a més,una valuosa contribució a la unitat dela llengua catalana. El TERMCAT treba-lla en estreta col·laboració amb elsprofessionals de les diverses àrees del’activitat humana i està en contactepermanent amb la Secció Filològicadel IEC, de tal manera que, per béque les seves propostes no tenencaràcter normatiu, és innegable quegaudeixen del més elevat grau defiabilitat.

En un començament, el TERMCATva difondre el resultat de la sevafeina, bàsicament a través d’unopuscle periòdic, el Full de difusióde neologismes, del qual va arribar apublicar 23 números, i també mit-jançant l’edició de cartells, tríptics i

reculls temàtics de terminologia, amés d’un excel·lent servei de consul-tes obert a tothom. L’any 1997, vapublicar el seu primer Diccionari deneologismes, que recollia en un solvolum tota la tasca duta a terme finsaleshores, i el febrer de l’any passatva tornar a fer el mateix amb el lli-bre que presentem avui, que inclou4.277 termes, mentre que el de1997 sols en contenia 2.989. Estracta, doncs, d’un volum que incor-pora un gens menyspreable nombrede nous neologismes –passeu-mepel alt la redundància–, concreta-ment 1.288, i, ensems, actualitza elsja recollits en l’anterior inventari.

A diferència del diccionari de1997, que presentava els termesagrupats per àrees d’activitat, l’ac-tual fa servir únicament l’ordrealfabètic per tal de facilitar-ne laconsulta. Amb aquesta mateixa fina-litat, abans de la definició, cadaentrada recull un número d’ordre i elterme de què es tracta en català i entres llengües més: castellà, francès ianglès; al final del llibre s’hi inclouuna llista de totes les entrades, orde-nades alfabèticament, en cada und’aquests tres idiomes. Així, si l’u-suari coneix un terme en una llen-gua diferent de la catalana, pot bus-car-lo en la que li sigui més còmodai trobar-lo després amb rapidesa grà-cies a la referència que li dóna elnúmero d’ordre, que també apareixen cada llista. Un exemple concret:si no sabem la forma catalana del’anglicisme cracker, que es relacionaamb l’àmbit d’Internet, haurem deconsultar la llista de termes enanglès, i aquesta ens remetrà alnúmero 2.898. Aleshores només enscaldrà tornar a buscar l’entrada deldiccionari que té assignat aquestnúmero i accedirem amb facilitat almot pirata, que és la solució queproposa el TERMCAT. Un mecanismerealment àgil i pràctic.

L’obra que avui ens ocupa,doncs, constitueix un referent indis-pensable per a tot professional de lallengua, tant si aquest la fa servircom a simple vehicle de la seva acti-vitat professional (periodistes, escrip-tors, docents, locutors, presentadors,humoristes, cantants, etc.) com sin’és l’objectiu final (correctors, asses-sors lingüístics, traductors, professorsde llengua, lingüistes, etc.). Seriadesitjable que tots aquests professio-nals adoptessin l’actitud responsableque ha de tenir tothom qui manipulaun material que lamentablement és,encara avui, massa fràgil i trencadís.L’eina ja hi és. Ara només cal lavoluntat de servir-se’n.u

bib l iogra f ia

Un diccionarique té mèrit

Lèxic d’especialitat

Diccionari de les llengües d’Europa,Enciclopèdia Catalana, col•lecció Diccionaris Temàtics,Barcelona 2002.

TERMCAT, Centre de Terminolo-gia,Nou diccionari de neologismes,TERMCAT i Edicions 62, Barcelona 2001.

DaDes personals:

Nom Cognoms

Adreça

Codi postal Població Comarca

Telèfon Adreça electrònica

Se subscriu a la revista trimestral Llengua Nacional pel període d’un any, prorrogable si no hi ha ordre en contra, amb un import de:

o 43 € = soci protector o 25 € = soci numerar i o 15 € = subscr iptor regular

Formes De pagament:

o xec (a nom de Llengua Nacional)

o ingrés directe: 2013 0088 69 0200522492 (Caixa de Catalunya)

o banc: E n t i t a t | _ _ | _ _ | _ _ | _ _ | O f i c i n a | _ _ | _ _ | _ _ | _ _ | C o n t r o l | _ _ | _ _ | N ú m . c o m p t e | _ _ | _ _ | _ _ | _ _ | _ _ | _ _ | _ _ | _ _ | _ _ | _ _ |

Adreceu aquesta butlleta a: Associació Llengua Nacional / C. Sant Pere Més Alt, 25 / 08003 Barcelona

Telèfons: 93 456 88 79 / 669 85 32 37 — a /e : l l engua@menta .ne t

Data

Nota: El preu mínim de subscripció per a fora de l’Estat espanyol és de 22 euros.

Làmines de regal

Tenim unes làmines format DIN-A4en color, molt boniques, ideals per aser enquadernades (algunes són de laportada de revistes Llengua Nacional,altres tretes de litografies valorades en180 euros), que donarem com a regala tots aquells que es facin socis deLlengua Nacional. Concretament, a quies faci Soci Protector li enviarem dueslàmines, i a qui es faci Soci Numerariuna. També, hi haurà el mateix regalper a aquelles persones que ens facinun Soci Protector (dues làmines) o unSoci Numerari (una làmina).

Heus-ne ací algunes de mostra.Sapigueu també que per a l’any

vinent mantindrem els mateixos preusde subscripció.

lle g a naci al - llengua nacionalllenguanacional.cat/pdf/41.pdf · d’avetars no en deixaria,...

Documents