l’estiu del 1936, les restes del patró de diumenge 23 d ... · diari de girona ha tingut accés...

Entrevista Sergi Palol «El Cap de Creus té un ambient propi; és únic». PÀGI NA 5 Reportatge Buscant l’«afrontera» Novesiniciatives per afavorir les relacions a l’eix Perpinyà-Figueres-Girona PÀGI NES 8 i 9 Reportatge El ball de l’homenatge PÀ GINA 10

Dom

inic

alDiumenge 23d’octubre de 2011

Diari de Girona

ReportatgeCatalà per a russosAnna Brasas acaba decomençar el tercer curscom a professora a SantPetersburg. PÀGINES 6 i 7

Reportatge Els ossos perduts

de Sant NarcísL’estiu del 1936, lesrestes del patró de

Girona desapareixienmentre eren exposades

al públic; Diari de Gironaen publica imatges

inèdites. PÀGINES 2, 3 i 4

De moda: El Toyota Prius ja és un supervendes gràcies al baix nivell de consum i emissions. PÀGINES 18 i 19�SUPLEMENT

El 21 d’agost del 1936, una comissió inte-grada per una setzena de persones i en-capçalada pel llavors director general dels

Museus d’Art de Catalunya, Joaquim M. Folchi Torres, i pel responsable del Comitè de Re-gistres i Incautacions de Girona, Anastasio Vi-guera Murillo, va obrir el sepulcre de Sant Nar-cís a l’església de Sant Fèlix de Girona per es-bri nar-ne el contingut i deixar-ne constància através d’una acta notarial aixecada pel notariJaume Lasala. Un dels assistents a l’acte en vacaptar diverses imatges, bona part de les qualshan restat inèdites fins avui. Diari de Gironaha tingut accés a aquest reportatge –integratper un total de divuit fotografies, numerades aldors– a través de l’expert en col·leccionisme icol·laborador d’aquest suplement DominicalXavier Romero. Les imatges mostren els inte-grants de la comissió en plena feina, detalls deles despulles de Sant Narcís, i també l’aspecteque presentava en aquells dies l’església de SantFèlix. Algunes ja havien estat cedides pel seu

autor per a alguna publicació –per exemple n’a-pareix una al llibre Vida e historia de San Nar-ciso (1954), de Mossèn Josep Mercader–, peròla major part eren desconegudes fins ara

No són, però, les úniques fotografies d’a-quella jornada. L’Arxiu Municipal de Girona enconserva almenys mitja dotzena que van ser fe-tes per un altre dels integrants de la comissió,Francesc Riuró. Encara que no és probable quen’hi hagi gaires més, perquè tal com apunta elCronista Oficial de la Ciutat de Girona, EnricMirambell, «en aquell temps no hi havia gairegent que tingués màquines de fotografiar».

RESTES DESAPAREGUDESLes imatges dels treballs d’aquella comissió te-nen un valor afegit perquè van ser captadespocs dies abans que les restes de Sant Narcísdesapareguessin mentre eren exposades al pú-blic. I no se n’ha tornat a saber ben res.

La comissió es va formar perquè en els diesposteriors a l’esclat de la Guerra civil, l’esglé-

2 DominicalDiumenge 23d’octubre de 2011

DominicalPasseig General Mendoza 2.17002 GIRONA.Telèfon: 972 20 20 66

DirectorJordi Xargayó

Cap de redaccióAlfons Petit

AdministradorFèlix Noguera

PublicitatPaco Martí

FOTO PORTADA: A DALT, EL CRANI DE SANTNARCÍS, FOTOGRAFIAT L’ESTIU DEL1936; ABAIX, ANNA BRASAS CONTEMPLA EL LLAC BAI-KAL, A RÚSSIA.

23 d’octubre de 2011

5 EntrevistaSergi PalolL’autor de la novel·la «El secretdel Cap de Creus» asseguraque aquest espai «té unambient propi; és únic».

6 i 7 Gironins al mónCatalà per a russosAnna Brasas, de la Tallada,acaba de començar el seutercer curs com a professorade català a Sant Petersburg.

8 i 9 ReportatgeBuscant l’«afrontera»Diverses iniciatives socials,culturals i econòmiques intentensuperar les fronteres a l’eixPerpinyà-Figueres-Girona.

10 ReportatgeEl ball de l’homenatgeNeix la companyia «Tablao deCarmen Amaya» per homenatjarla mítica ballarina, que va viureels seus últims dies a Begur.

11 Noms i llocs de l’artAnoro

SUMARI

1

23

Reportatge


Fotos:1Integrants de lacomissió que vaobrir el sepulcreaixequen el cap deSant Narcís.2Un dels experts exa-mina les restes delpatró de Girona.3Detall d’un dels bra-ços del sant, en rea-litat fet de fusta.4Diversos membresde la comissió envol-ten les despulles, uncop obert el sepul-cre.5El crani de SantNarcís.6A la part central delcos s’hi van trobar lapelvis i dues vèrte-bres lumbars; a laimatge també s’a-precien els braçosde fusta que se lihavien posat.7El sant conservavabona part del peuesquerre (li faltava eldit gros), però notenia ni peu ni camadreta, substituïtstambé per fusta.

sia de Sant Fèlix de Girona, on es conservavenles despulles del patró de la ciutat, havia estatobjecte d’alguns atacs que hi havien causat des-trosses. Aquests atacs no havien afectat, però,el sepulcre del sant, de manera que es va de-cidir obrir-lo per analitzar-ne el contingut i de-tallar-lo davant de notari. L’acta notarial de Jau-me Lasala va ser publicada per primer cop perPius Pujades al llibre Trenta cares, trenta creusi una de canto (1972) i deia textualment:

«... Que a requeriment dels senyors JoaquimFolch i Torres, i amb l’assistència dels senyorsAnastasio Viguera Murillo, del Comitè de Re-gistres i Incautacions de Girona; Emili BlanchRoig, Carles Palol Feliu, Francesc Riuró Llapart,Joan Turon Algans, Eduard Fiol Marquès, PereVallmajor Perpinyà, Pau Planas Prats, Joan Su-bias Galter, Ricard Ros Simó, Xavier CasadevallFuster, Manuel Grau Mas, restaurador dels Mu-seus de Barcelona; Llorenç Busquets Ventura,tinent d’alcalde de Girona; i Ricard Giralt Ca-sadesús, va procedir-se a obrir el sepulcre de

Sant Narcís, trobant-hi:Restes arqueològiques:– Meitat d’una casulla brodada en or damunt

seda, del segle XVIII. Una alba blanca, ambpuntes d’or, de la mateixa època.

– Estola blanca amb voraviu vermell i brodatamb sedes de color, de darrers del segle XIII oprimers del XIV.

– Pectoral de filigranes d’or i gravats del se-gle XVII.

– Dos anells de diamant, segle XVIII.– Un anell amb jacint, segle XIX. Altre amb

onze petits jacints, segle XVII.– Altre cercle d’or, amb inscripcions i petites

pedres, segle XIV.– La sèrie d’elements de fusta que recollia di-

versos fragments d’ossos, donant al conjunt l’a-parença d’un cos enter, és obra del segle XIV.

Restes humanes:– Mig crani, amb el maxil·lar inferior destruït.– Pelvis completa.– Dues vèrtebres lumbars.

– Dos fèmurs.– Una ròtula.– Major part del peu esquerre.Els metges concurrents informen que han re-

conegut el cos humà dipositat a l’urna funerà-ria existent a la capella de Sant Narcís de l’es-glésia de Sant Feliu d’aquesta ciutat, han pogutapreciar que el dit cos està revestit amb els or-naments corresponents a un bisbe. Separatsaquests han pogut veure una crani ficat dinsd’una mitra de fusta que li servia d’estoig deldit crani, la regió frontal estava descoberta, laregió de la cara en alguns llocs revestida de ves-tigis cutanis momificats: el maxil·lar inferiordestruït i en part polvoritzat.

Carència absoluta de tòrax i vèrtebres cervi-cals i dorsals. En canvi, presenta la pelvis com-pleta, al mig de la qual hi ha dues vèrtebreslumbars. Les extremitats superiors són total-ment de fusta, articu lades al que correspon elcolze. De les extre mitats inferiors la dreta tam-bé és totalment de fusta i

Els ossos perdutsde Sant Narcís

Fa setanta-cinc anys, l’estiu del 1936, les restes del patró de Girona desapareixien mentre erenexposades al públic després d’haver estat examinades per una comissió creada per obrir

el sepulcre i detallar-ne el contingut; Diari de Girona publica imatges inèdites d’aquell acte

TEXT: ALFONS PETIT/XAVIER ROMERO FOTOGRAFIA: ARXIU XAVIER ROMERO

(Continua a la pàgina 4)

6 75

4

l’esquerra, representada per dosfèmurs humans que ocupaven l’un la part corres ponent a la cuixa, però d’epíficis inverti-des, i l’altre també invertit però corresponent ala pantorrilla.

També s’ha trobat una ròtula, faltant les duestíbies i els dos peronès: el peu esquerre estàamb la major part, faltant entre altres pocs elscorresponents al dit gros…».

Com queda ben clar a l’acta notarial, la co-missió va poder constatar que la llegenda so-bre la incorruptibilitat del cos de Sant Narcísera simplement això, una llegenda, perquè delcadàver del sant se’n conservaven només el cra-ni i alguns ossos, mentre que bona part de lesextremitats havien estat substituïdes per pecesde fusta. Aquest fet va ser aprofitat de seguidaper sectors d’esquerra per fer-ne mofa. Així, lapublicació Ara. Diari del poble, autodefinit coma «portaveu de l’Organització Popular Antifei-xista de Palafrugell i la seva contrada», publi-cava el 24 d’agost un article titulat «El “Sant Nar-cís” incorruptible de Girona era de cotó fluix ide llauna», en el qual s’hi afirmava que «l’asto-rament dels components de la Comissió fou ex-traordinari quan poderen constatar que del cos“incorrupte” de Sant Narcís no n’hi havia gensni mica. Segons ens diuen, Sant Narcís estàcompost de dos braços articulats de fusta, enel cos no hi té altra cosa que cotó fluix, i les ca-mes, una és completament de fusta i l’altra es-tava composta de dos fèmurs i encara col.lo-cats en posició invertida. Al cap li manca el ma-xil·lar inferior, i la mitra no és d’or com figura-va, i les pedres precioses que hi ha incrustadessón falses». La conclusió que en treia la publi-cació era que la troballa «ha palesat els trucsque calia emprar per a captar adeptes».

De fet, la llegenda sobre la incorruptibilitatdel cos de Sant Narcís (martiritzat l’any 307) notenia cap base des de segles abans, perquèd’antic hi havia constància escrita –a la qual esreferia Mossèn Josep Mercader en el seu llibre–que les despulles del sant havien estat saque-jades almenys en dues ocasions per part de tro-pes franceses, els anys 1285 i 1809, la qual cosad’altra banda va afavorir l’aparició de relíquiesdel sant en indrets ben allunyats de Girona.

UN SANT A LA RAMBLADies després que la comissió analitzés les res-tes de Sant Narcís, aquestes van ser exposadesal públic a l’antiga biblioteca de Girona, situa-da a la Rambla, a l’espai on ara hi ha les salesmunicipals d’exposicions. Enric Mirambell re-corda haver-les anat a veure: «En aquell edifi-ci, llavors, la biblioteca era a l’esquerra, i a ladreta hi havia una sala d’exposicions, però lesdespulles de Sant Narcís s’exhibien al vestíbulcentral, davant de la finestra que dóna el riu».Recorda també que «hi havia un agent de la po-licia que s’encarregava de vigilar».

Segons Mossèn Mercader, la comissió haviadecidit que les restes de Sant Narcís fossin se-pultades a l’interior de l’església de Sant Fèlix,i fins que no arribés aquell moment es va de-cidir guardar-les a la sagristia del temple. «Paraello, y al objeto de prevenir posibles y aun pro-bables alteraciones y contingencias, fueron ce-rradas y oficialmente selladas las puertas deltemplo y de la sacristía», escriu. Però «al cabode dos días, al acercarse para observar la cosas(...), hubieron de contemplar aterrados cómohabían sido forzadas las puertas, rotos los pre-cintos y desaparecido de la sacristía el cuerposanto de San Narciso; al cual supieron expues-

to con intención alevosa en la sala de la Bi-blioteca Municipal». Fos amb aquesta intencióo amb una altra, el cert és que les despulles deSant Narcís van estar exposades uns dies finsque una nit van desaparèixer. «Hi ha qui diuque les van cremar, d’altes sostenien que leshavien llençat al riu, i alguns asseguraven queles havien enterrat prop de la plaça de toros»,explica Enric Mirambell.

Han passat 75 anys, d’aquells fets, i encaraara no se sap què va passar amb els ossos delpatró de Girona. I això que durant aquest tempshi hagut persones que, convençudes que ha-vien estat enterrats, han intentat trobar-los. En-tre ells, el Bisbe Josep Cartañà, que segons pu-blicava Presència l’any 1979, va enviar desprésde la Guerra civil emissaris al Rosselló, on hihavia republicans exiliats, «per intentar aclarirel destí de les despulles entre els milicians i al-tres gironins que havien tingut algun càrrec du-rant la guerra». Però no va tenir èxit.

Tampoc en va tenir Mossèn Andreu Bachs,que també sospitava que les restes del sant ha-vien estat enterrades. L’any 1968, desprésd’anys de recerca, va trobar una persona queli va comunicar el suposat emplaçament del cosdel sant. Era, efectivament, prop de la plaça detoros. I quan hi va fer excavar, hi van aparèi-xer ossos. Quan Mossèn Bachs, eufòric, va co-municar la seva troballa al llavors bisbe de Gi-rona, Narcís Jubany, aquest va fer constituir untribunal especial per aclarir els fets. Però des-prés d’un parell d’anys de treballs, durant elsquals els ossos van ser examinats per metges iveterinaris, es va concloure que corresponiena animals domèstics, i l’any 1971, el tribunal vaarxivar la causa que havia obert. En fa, justa-ment, trenta anys, i el misteri continua.


Fotos:8L’església de SantFèlix de Girona vaser objecte de des-trosses després del’esclat de la Guerracivil.9Fotografia del cranide Sant Narcís queja va reproduir Mos -sèn Josep Mercaderal seu llibre Vida ehistoria de SanNarciso (1954).10El cos del sant talcom es conservavaal sepulcre.11La capella de SantNarcís de l’esglésiade Sant Fèlix, ambl’aspecte que pre-sentava el dia que hiva anar la comissióque va estudiar lesrestes del sant.

(Ve de la pàgina 3)

8

9

8

10

11

Sergi Palol (Santa Llogaia d’Àlguema, 1976)treballa a l’administració de la Generali-tat a Girona i prova sort en el món de la

ficció amb El tresor del Cap de Creus, publica-da també en castellà, una novel·la en la qual hiha esmerçat tres anys i que aporta dades realssobre la postguerra o sobre la vida de FrancescCambó. Aquest llicenciat en Dret diu mostrar-se sorprès per l’acceptació que ha tingut el pro-jecte, que ja ha arribat a la segona edició.

Què l’atreu de la figura de Francesc Cam-bó? És una figura rellevant de la nostra histò-ria, sobretot en la vessant política. I té una vidabastant desconeguda, i uns fets rellevants queem permeten encaixar-la en la trama. Hi ha unpersonatge que treballa en diferents àmbits enels quals Cambó hi havia estat. Treballa en unaempresa a l’Argentina que va fer Cambó, tre-balla en la compra-venda d’obres d’art. Ell nohi apareix, però sí que s’aprofiten moltes de lesvivències d’aquest personatge.

Té una faceta de col·leccionista poc cone-guda. Si, és una faceta força desconeguda deCambó; com la seva creació d’una xarxa d’es-pionatge a casa nostra durant la Guerra Civil.És un dels col·leccionistes més grans del país.Hi ha part d’obra adquirida per ell al Museu Na-cional d’Art de Catalunya. Sí. La vida de Cam-bó em permetia fixar unes dades concretes,però no es revisa la seva figura.

Quin creu que és el tresor del Cap de Creus?(somriu) És un dels llocs més difícils de com-parar amb qualsevol altre del món. És un espaique té un ambient propi, com és la tramunta-na. I aquest fet li dóna una geografia molt es-pecial. I crec que és molt important que siguiun espai fronterer, amb llocs com Portbou, queli donen un to molt especial. Per això crec quehi hagut tants de llibres en relació amb el Capde Creus i se’n continuaran fent. El Cap deCreus és únic.

És la seva primera novel·la: creu que hi hauna bona xarxa d’aprenentatge a casa nos-tra a nivell de cursos literaris, com té l’A-teneu barcelonès a la capital? La veritat ésque ho desconec, allò que he fet és escriureuna història que ha estat acceptada pel móneditorial. Ara sí que he consultat per veure quèes fa, i he vist que a Girona es fan diversos ta-llers. I ho he consultat perquè mai es fa proutard per aprendre.

Pensa que els lletraferits ja deuen saber onanar? Suposo que ho deus saber millor tu quejo, però crec que sí!

Hi ha molts tresors amagats a casa nostra?La nostra història és llarguíssima, i tenim moltsreferents històrics. Molts d’ells desconeguts. Ion no arriba la història, hi arriba la literatura.Allò que he fet jo és un divertimento. L’únic ob-jectiu de la novel·la és que la gent passi unabona estona: no té cap pretensió. Una cosa sónels historiadors i una altra cosa la literatura.

Però moltes vegades és barregen: miri KenFollet, alguna gent el confon amb un cro-nista. Sí, no s’han de confondre els termes. Unacosa és la feina de l’historiador, i una altra elnovel·lista i la seva tasca. En aquest llibre el 90%

és ficció, i les dades m’ajuden a donar segure-tat a l’acció i els esdeveniments.

Situa l’acció a la Costa Brava Nord. Sí, totsaquests pobles com Portbou, Colera, Port de laSelva o Sant Pere Pescador són indrets que co-nec bé per proximitat.

Mostra les visites de Franco a Girona i al’Empordà. Creu que la gent recorda aques-ta relació? Si no ho recorden, se n’assabenta-ran llegint la novel·la. Però crec que sí, que lagent a qui li interessa la història coneix aques-ta part de la nostra història.

Aquests pobles, a l’hivern, pateixen una da-vallada. Sí. Queden molt buits. El llibre parla

de la vida d’un pes-cador empordanèsque comença el1920 fins als nostresdies, i tot i que noés molt descriptiu,mostra la vida quo-tidiana. I es veucom aquests pobleshan canviat moltís-sim, des de l’èpocadels primers turis-tes, com Pla, Gar-cés, Foix, que hivan anar. Hi ha re-ferents que diuenque a l’època esta-ven molt malament,a nivell de condi-cions de vida.

Els pescadors, so-bretot, vivien encondicions moltdures. Sí. Han mi-llorat molt en con-dicions de vida, ihan perdut en con-dicions naturals.

Compensa en l’as-pecte humà? (s’hopensa) No ho sé.Valorar si el preupagat és molt car hoha de fer altra gent.Però en tot cas, elcanvi és evident.

Si hagués de triarel lloc d’aquestazona que li agradimés, quin seria?El Port de la Selva ila Selva de Mar en-cara conserven l’en-cant de principis desegle. A l’any 1920.De la forma comhan crescut i s’handesenvolupat espot deduir comeren abans.

Un llicenciat enDret que escriu...Sí (riu), vaig fer Dret

perquè no sabia què fer. Ja saps que la carreraés un calaix de sastre, i un cop passen els anys,t’inclines cap a una altra cosa, o altres facetes.

Ara que entra en el món literari, nota la cri-si? Com una persona que hi entra per primercop, he notat la duresa del moment que vivim.La crisi toca tots els àmbits i suposo que el móncultural no n’és cap excepció.

I s’anima a continuar? No ho sé. Vaig trigarentre dos i tres anys per fer aquesta novel·la.De moment, no em fixo terminis. Tinc llibertatper fer allò que em vingui de gust. Quan tin-gui l’opció, o quan tingui el temps. Fer de la li-teratura el teu modus vivendi ha de ser com-plicat.

Entrevista


SERGI Palol Publica «El tresor del Cap de Creus», novel·la ambientada a la Costa Brava

Un poema de J. V. Foix amaga la pista d’un tresor amagat a la Costa Brava nord. Aquest és el filque descabdella la primera obra de ficció d’aquest autor empordanès establert a Girona, en laqual se’ns mostra una trama nascuda de conflictes polítics i humans i situada al Cap de Creus.

“El Cap de Creus té unambient propi; és únic”

TEXT: MOISÈS DE PABLO FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ

“El llibre parla

de la vidad’un

pescadorempordanèsque començael 1920 finsals nostresdies, i tot ique no és

gairedescriptiu,

mostra la vidaquotidiana.

I es veu comaquests

pobles hancanviat

moltíssim,des de

l’època delsprimers

turistes, comPla, Garcés,Foix, que hivan anar. Hiha referentsque diuen

que a l’èpocaestaven moltmalament,

quant acondicions

de vida.“

ANNA Brasas i Coll Porta més de dos anys a Sant Petersburg fent classes de català

Anna Brasas acaba de començar el seu tercer any com a lectora de llengua i cultura catalanes ala Universitat Estatal de Sant Petersburg, a Rússia, on exerceix a més d’ambaixadora cultural del’Institut Ramon Llull. Fa classes de llengua i cultura catalana a una vintena llarga d’estudiants.

Viu en una ciutat d’una gran bellesa i ambuna enorme oferta cultural, treballa a lasegona universitat més important del

país, amb uns estudis de llengües romàniquesque són tota una referència, i la seva vintenallarga d’alumnes demostren un enorme entu-sias me per les seves classes. És del tot normal,per tant, que Anna Brasas (Tor, la Tallada, 1980)es mostri molt satisfeta de la seva experiènciaa Sant Petersburg. Més encara perquè una deles seves grans passions és la dansa, i perquètambé està molt interessada en «la intercultu-ralitat ben entesa». Però hi ha un però, comacostuma a passar: el rigor del clima. L’hiverndura molts mesos, a Sant Petersburg, durant elsquals hi ha molt poques hores de sol i les tem-peratures poden arribar a baixar a – 29 graus.

Anna Brasas va fer els estudis bàsics a l’es-cola de Verges i el batxillerat a l’Institut de Torroella de Montgrí. La seva intenció era es-tudiar dansa, i provar d’entrar a l’Institut del Te-atre, però a casa li van dir que podria fer-ho sia més cursava una carrera universitària. Comque tenia clar que era a Barcelona, on volia es-tudiar dansa, en una escola en concret (RositaMauri) de la qual tenia molt bones referències,va decidir buscar una carrera universitària queno pogués estudiar a Girona, sinó només a Bar-celona. I va aparèixer la filologia eslava: «Vaigplantejar-me fer filologia alemanya, però no hoacabava de veure clar, i una amiga que haviacomençat filologia eslava em va dir que els es-tudis li estaven resultant molt interessants; en-cara que llavors l’únic que em sona va de Rús-sia era el que havia estudiat a l’Institut sobre laRevolució Russa, m’hi vaig decidir». La sevaamiga era Alba Codina, que ja ha aparegut enaquesta sèrie de reportatges del Dominical delDiari de Girona: actualment és lectora de l’Ins-titut Ramon Llull a Moscou.

Des d’aquell seu primer contacte amb la llen-gua i la cultura russes, Anna Brasas n’ha aprèsmoltes altres coses, al marge del que ja sabiasobre la Revolució Russa. Ha viscut a Sant Pe-tersburg i a Moscou, hi ha estudiat dansa ambuna segona ballarina del Bolshoi, ha viatjat aSibèria amb el tren Transsiberià, ha conviscutamb famílies russes, ha fet amics russos, hamenjat menjars russos i ha conegut moltes co-ses d’una societat que l’ha acabat apassionant.Tant, que en els últims anys ha participat a mésen diversos projectes per afavorir l’intercanvicultural entre Catalunya i Rússia.

LES NITS BLANQUESLa primera experiència russa d’Anna Brasas, almarge del que havia après a la Universitat deBarcelona, va ser l’estiu de l’any 2000, quan vafer un curs intensiu de llengua i cultura russesa la Universitat Estatal de Sant Petersburg, pre-cisament. Va ser llavors quan va descobrir i esva enamorar de les Nits Blanques, aquest fe-no men causat per la latitud de la ciutat, queconfereix a les nits una claror insospitada. «Veusel cel tan a prop, i amb una llum amb una in-tensitat tan diferent que flipava», comenta. Tam-bé va descobrir en aquell viatge que l’amistatdels russos és per sempre: «Vaig fer amics enaquell viatge que encara ho són, perquè elsrussos respecten molt l’amistat de veritat».

Després d’aquella primera estada a Rússia,la intenció d’Anna Brasas era poder cursar partdels seus estudis de filologia eslava en aquellpaís. Però les beques que concedia la Univer-sitat de Barcelona per poder-ho fer es van aca-bar. Malgrat això, no va renunciar a la seva in-tenció de tornar a Rússia, encara que per acon-seguir-ho va haver d’abandonar momentània-ment la carrera. Va treballar molt a l’estiu perestalviar i el 2003 viatjava a Moscou, aquestcop, on també va fer un curs intensiu de llen-gua russa a la Universitat estatal i va obtenir re-cursos econòmics extra fent classes de castellàa russos. Recorda amb especial afecte d’aquellperíode la convivència amb una de les sevesprofessores i amb la seva filla: «Havia de bus-car pis, ho vaig comentar a classe, i una pro-fessora em va dir que vivia amb la seva filla,que estudiava filologia hispànica, i que l’expe-

riència de conviure podia resultar interessantper a tots plegats». I ho va ser, almenys si es téen compte que Anna Brasas assegura mante-nir l’amistat amb aquella noia i considera laseva professora com la seva «mare russa». DeMoscou en remarca l’oferta cultural, tot i queconsidera que és una ciutat «molt gran i agres-siva. Té dotze milions d’habitants, més quatred’il·legals, i el ritme de vida és brutal. I no ésfàcil acostumar-s’hi per a algú com jo, que vede l’Empordà petit, on el ritme és ben diferent».

L’etapa moscovita també li va proporcionarla possibilitat d’estudiar dansa amb una sego-na ballarina del Ballet Bolshoi de la ciutat, unaexperiència única per a algú que, com ella, téla dansa com una de les seves grans passions:«Va ser tot un privilegi perquè a més era unadona molt simpàtica, tot i que aplicava una dis-ciplina soviètica, i de la qual vaig aprendremolt». I encara que les classes se centraven enla dansa clàssica i ella és més de la contempo-rània, afirma que li van servir per «entendre»perquè estava estudiant filologia eslava.

De retorn a Catalunya, va reprendre els es-tudis, en un doble sentit: l’any 2005 va obtenirel certificat d’aptitud (nivell superior) en llen-

gua russa a l’Escola Oficial d’Idiomes de Giro-na, i el 2007 es llicenciava en filologia eslava.També va obtenir el Certificat d’Aptitud Peda-gògica i el Nivell superior de llengua catalana,encara que pel camí va haver de renunciar a ladansa: «És un món molt dur», explica.

Poc després d’haver acabat la carrera, AnnaBra sas va viure una nova i molt intensa expe-riència a Rússia: «Amb una amiga, Núria, queara és Alemanya, havíem dit que quan acabés-sim la carrera viatjaríem amb el Transsiberià. Iho vam fer». El Transsiberià és un tren que uneixla capital russa, Moscou, amb Vladivostok, a Si-bèria, en un trajecte de 9.300 quilòme tres queels combois triguen sis dies a cobrir. El viatgeli va servir per descobrir una altra Rússia i perdesmuntar molts tòpics: «Hi ha qui es pensa quedesprés de Moscou i Sant Petersburg no hi hares, i no és en absolut així. Hi ha unes ciutatsimpactants, uns paisatges espectaculars i unagent molt amable». Entre les coses que més livan cridar l’atenció d’aquell viatge hi ha «la barreja de persones que es veia al tren: hi ha-via gent gran i gent jove, amb més diners i ambmenys, comunistes i no comunistes... El tren ésmolt necessari i s’usa molt».

per a russosCatalà


Fotos:Sobre aquestes lí -nies, Anna Brasas aSant Petersburg,amb gel a les pes-tanyes.1Celebrant Sant Jordiamb les seves alum-nes de català.2A la plaça Roja deMoscou.3Baixant per un tobo-gan de gel.4Al Museu de l’Her -mitage de Sant Pe -tersburg, davant delseu quadre preferit,La dansa, deMatisse.5Sobre el mar Bàltic,congelat.6Al pati de la universi-tat, el mes d’abril.7Assistint a un partitde futbol, a l’estadidel Zenit de SantPetersburg.8Un paisatge nevat,amb el mar al fons.9Omul fumat al llacBaikal.10L’estació de trens deSant Petersburg.

32

1

TEXT: ALFONS PETIT

Amb la col·laboració de

Sant PetersburgRÚSSIA

DISTÀNCIA DE GIRONA:3.460 kilòmetres(per carretera).

POBLACIÓ:4.600.310 habitants

(2010).SUPERFÍCIE:1.439 km².

DENSITAT:6.666 hab./km².

MONEDA:Ruble

(1 euro = 42,5 rubles).IDIOMA OFICIAL:

Rus.

QUÈ ÉS EL QUE MÉS LI HAAGRADAT DE SANT PETERS-

BURG A ANNA BRASAS:Les Nits Blanques.

I EL QUE MENYS:El trànsit.

QUÈ ÉS EL QUE MÉS TROBAA FALTAR DE GIRONA:

El sol i la tramuntana.

I EL QUE MENYS:Els peus de porc.

Gironinsal món

7 DominicalDiumenge 23d’octubrede 2011

El seu viatge no es va aturar a Vladivostok,sinó que va continuar fins a les illes Popova,situades a prop de Japó i Corea. I el que mésli va agradar va ser el llac Baikal: «Em va ena-morar; és el meu lloc preferit del món», confes -sa. I en dóna alguns detalls: «Em va sorprendremolt que hi havia onades. És el llac més pro-fund del món i hi havia onades de dos metres».I un record molt concret: «Contemplar el llacBaikal mentre menges omul (un peix caracte-rístic de l’indret) fumat i beus una cervesa... Ésuna experiència indescriptible».

L’activitat professional d’Anna Brasas desprésd’haver acabat els estudis va estar molt rela-cionada amb Rússia tot i exercir-la des de Ca-talunya. Va ser una de les promotores de Zir-cat, una empresa de serveis per a russoparlants,va fer traduccions del rus al català i el castellàper a particulars i institucions, va fer classes decatalà i castellà a russoparlants i de teatre rus al’assignatura de Xavier Padullés Arts escèniquesen la formació actoral professional al centre Es-tudis Escènics El Timbal (on exercia a més desecretària-coordinadora), i va impulsar tambél’associació russocatalana Arca, sense ànim delucre i dedicada a l’organització de diferents ac-

tivitats culturals. Fins que se li va presentar l’o-portunitat de tornar a Rússia, aquest cop coma professora de llengua i cultura catalanes a laUniversitat Estatal de Sant Petersburg.

Ja hi ha fet dos cursos i acaba de començarel tercer, amb una vintena llarga d’alumnes, lamajoria dels quals estudiants de filologia ro-mànica: «Durant la carrera han d’aprendre tresidiomes, i a tercer i quart tenen el català coma optatiu, a més de l’italià i el portuguès; i hiha més estudiants de català que de portuguès»,apunta. Els alumnes d’Anna Brasas també hanestudiat anglès o francès i castellà, la qual cosa,segons ella, afavoreix l’aprenentatge del cata-là. Encara que les seves classes no es limiten al’idioma, sinó que abasten tot de manifestacionsculturals i tradicionals: «Organitzem conferèn-cies, fem cagar el tió, celebrem el Sant Jordi,parlem dels castellers i els cargols, del Barça...».

Anna Brasas es mostra molt satisfeta per l’in-terès que mostren els seus alumnes, que exem-plifica en el fet que «és una assignatura optati-va que s’imparteix a les nou del matí i vénentots, i això que n’hi ha que per poder arribar aclasse alhora s’han d’aixecar a les sis del matí...».També puntualitza que la immensa majoria dels

seus alumnes són dones, un fet que justifica pel«dèficit d’homes que hi ha a Rússia; segons l’es-tadística, hi ha quatre dones per cada home».

La professora empordanesa comenta tambéque bona part dels seus alumnes ja han visitatCatalunya, València o les Balears, i que detec-ta un creixent interès per Catalunya a Rússia engeneral: «Fa uns anys, hi havia molts russos quevenien a Espanya perquè hi veien una oportunitat laboral, però ara cada cop més hiviatgen per motius turístics, interessats pel cli-ma i la gastronomia, per exemple, perquè aquítroben productes que allà no tenen, com ara el marisc». Segons ella, «Catalunya està molt demoda a Rússia; per a ells som exòtics» i augu-ra que en els propers anys encara en vindranmés.

Pel que fa a la seva vida quotidiana a SantPetersburg, comenta que està condicionada pelclima: «És una ciutat meravellosa durant quatremesos a l’any, quan fa bon temps. A l’hivern ésigualment preciosa, i té una oferta cultural enorme, i permet assistir a espectacles naturalsimpressionants, com veure el mar Bàltic congelat, però la fred i la humitat fan que elsvuit mesos restants siguin realment molt durs...».

6

1098

7

5

4

Quina quimera! Un grup de persones hapres el nom de Mirmanda, la ciutat ima-ginària que la tradició situa al municipi

rossellonès de Terrats, per reivindicar l’existèn -cia d’un país fortament cohesionat, que en ter-mes estrictament geogràfics cavalca sobre l’eixPerpinyà-Figueres-Girona. Mirmanda és tambéel nom del seu òrgan de comunicació, una re-vista de cultura dirigida per Òscar Jané i JoanPeytaví que poc a poc es va donant a conèixeramb presentacions territorials. I Mirmanda ésfinalment el títol d’una nova col·lecció de lli-bres de l’editorial Afers/Grup Mirmanda.

Tot ha estat llegir els treballs de recerca delGrup Mirmanda i fer un salt fabulós en el temps,un viatge a la meva expe riència d’infantesa ambles fronteres, quan era un minyó despert queobserva el món des de la perspectiva, els inte-ressos i els perjudicis d’una família de botiguersgironins. Ara sé com la frontera pot arribar acondicionar les vides de les persones i la idio-sincràsia d’una societat. Però fa anys, quan ambla família ens dedicàvem desesperadament acreuar fronteres, no ho sabia.

La meva no era una família del tot conven-cio nal. El pare, Lluís Bonaventura (Girona,1931-2009), va ser el funda dor del mític CafèBar L’Arc de Girona, obert l’any 1957 a la pla-ça de la Catedral, centre de reunió de la «gau-che divine» i de sectors que des de la clandes-tinitat, mentre esperàvem la derogació del fran-quisme, preparaven l’accés a les institucions degovern. L’Arc, el que té «una catedral al pati»,encara funciona avui com un bar turístic.

La qüestió és que Lluís Bonaventura, Lluís deL’Arc, es desvivia pels negocis, i constantmentnecessitava proveir-se de matèries primeres.Tenia fama de sibarita i al seu bar servia les mésselectes marques de whiskys i altres alcoholsque no es trobaven amb facilitat a l’Espanyaautàrquica. Encara ara m’envaeix una emociói alegria, com de llum alliberadora, quan recor -do aquelles tardes de dilluns que els pares ve-nien a l’escola Annexa a buscar-nos a mi i almeu germà Lluís per portar-nos nord enllà, tra-vessar la frontera i abandonar la rigidesa, gri-sor i mediocritat de l’Espanya franquista, ni quefos només per unes hores. Com que el gremide l’hoteleria, molt esclau, treballa els caps desetmana, a casa la festa setmanal era dilluns. Elmestre ens deixava sortir a mitja tarda davantla mirada d’enveja dels companys de classe.Començava l’aventura. Viatjàvem primer en unDos Cavalls i després en un Renault 12.

El pare era un home de partit pres i hi haviacoses que no suportava. Era absolutamental·lèrgic a tot el que feia tuf d’Espanya resclo-sida. No suportava l’oficialitat casernària de laciutat de Madrid, ni els uniformes militars o re-ligiosos, ni la cridòria xavacana. I sempre, in-defectiblement, al domicili familiar, al bar men-tre treballàvem o al cotxe mentre viatjàvem, vi-víem connectats a les emissores de ràdio fran-ceses, France Inter, France Musique o FranceCulture. De la mateixa manera, quan va arribarla televisió –un Optimus va entrar a casa l’any1964–, va enfocar l’antena cap al Rosselló percaptar els canals francesos, que curiosament elfranquisme no havia prohibit, i sí ho van fermés endavant els governs democràtics, com arahan prohibit TV3 a València.

LA PRIMERA FRONTERAVam viure sense moure’ns de casa una prime-ra frontera molt impactant, que és la comuni-cacional. L’oferta francesa se’ns presentava comun exemple modèlic de modernitat, qualitat illibertat. Era també la França sensual de lespel·lícules eròtiques.

Aquestes són experiències inesborrables vis-cudes entre mitjan anys seixanta i mitjan anyssetanta, durant la llarga i inacabable agoniafranquista. Van ser moltes les setmanes, potsera raó d’una mensual, que el dilluns marxàvemde classe abans que sonés el timbre per iniciarun viatge al Rosselló, unes vegades, i les altresa Andorra, a voltes creuant tempestes de neu,on ens quedàvem a dormir i, per tant, ens per-díem també la classe del dimarts, encara queaixò era més excepcional. A Perpinyà i Andorraens proveïem d’alcohols, tabacs, perfums, al-gunes revistes, productes com les famoses pas-tilles Vichy i també discos i aparells tecnolò-gics. En el deliciós entramat de carrerons co-mercials del centre de Perpinyà hi havia unabotiga de discos on compràvem novetats que,tot i que ara sembli impossible, trigaven mol-tíssim a arribar a Espanya o bé no hi arribaven

mai. Era el nou jazz nord-americà, per exem-ple la música magnètica de John Coltrane, Mi-les Davis, Billy Cobham, el soul de Grover Was-hington Jr o la genial versió funky que EumirDeodato va fer de l’obra de Richard Strauss Alsosprach Zarathustra. Més endavant van obrir ungegantí hiperpermercat que, seguint el modelamericà, es va instal·lar als afores de Perpinyà,en detriment del dinàmic barri comercial delcentre. És l’hipermercat que, amb successiuscanvis de nom –Escale, Mamut, Auchan–, en-cara funciona a tota vela a l’entrada de la ca-pital rossellonesa. Allà ens proveíem de bonsvins, xampanys, whiskys, xocolates, formatgesroquefort, camembert o brie i altres delícies dela refinada gastronomia francesa, sense oblidarel llegendari Calvados amb a seva aroma depoma, ni els conyacs de reserva de marquescaríssimes com Napoleon o Martell. Amb totsaquests productes i amb aquella música exòti-ca que no es podia escoltar enlloc més, el barL’Arc oferia un atractiu irresistible.

La frontera, doncs, era també comercial, icom passava amb la comunicacional, intentà-vem superar-la i ens semblava que érem méslliures. Perpinyà era aleshores, per comparacióamb Girona, una ciutat mol avançada, un viat-ge al futur. Pels seus carrers senyorejaven cot-xes utilitaris i de luxe de marques i models in-existents a l’altre costat de la ratlla fronterera.Als aparadors d’aquelles animades botiguesvam veure els primers televisors en color quana Girona encara ens quedava molt temps deblanc i negre. Aquesta era la frontera dels mer-cats. Teníem la sort que el pare duia sempreun bon feix a la butxaca, en pessetes o enfrancs, perquè abans de l’euro canvi de mone-da era un ritual imprescindible.

Sempre frontera amunt, frontera avall. Peròno tot eren flors i violes. En una ocasió vam ca-rregar fort de whisky a Andorra. Vam sortir pelPas de la Casa, perquè aquesta frontera era moltfàcil de superar. El problema era que tornavesper «França», que en dèiem, i et veies obligat a

superar una segona duana per entrar a Espa -nya, la de la Jonquera. Si anàvem carregats sem-pre escollíem aquesta ruta, que era la del nord,la francesa, per comptes de la del sud, per laSeu d’Urgell, molt més impermeable i temible.El maleter del Renault 12 anava aquell dia pled’ampolles i els nens, jo i el meu germà, tení-em al nostre càrrec un parell d’ampolles ca-dascun sota el corresponent seient del darre-re. Les instruccions eren de dissimular i no bai-xar del vehicle en cas de control. A la fronterade la Jonquera sempre et feien parar dues ve-gades, primer la Guàrdia Civil i després els Gen-darmes, o viceversa, segons anessis o vin-guessis. S’acostava el perill. El cor se t’accele-rava. Mai se sabia com podia acabar.

«¿Algo que declarar?» Era la pregunta retòri-ca, el moment més tens. Si portàvem poca cosa,la declaràvem i, efectivament, ens deixavenpassar. «¡Siga usted!». Si anàvem carregats, ha-víem de mentir i dir que no portàvem res o bédeclarar només una part de la mercaderia. LaGuàrdia Civil no ens va enxampar mai, peròaquella carregada de whisky a Andorra va aca-bar malament per culpa dels Gendarmes, quevan aparèixer on menys els esperàvem, en uncontrol improvisat de carretera pels volts deFont Romeu. Els Gendarmes ens van denun-ciar i vam haver de passar una mala tarda a Per-pinyà per normalitzar la situació pagant unamulta forta. Arran d’allò, el pare va emmarcaruna foto que encara corre per casa on se’l veual costat del rètol que indica els 2.407 metresd’alçada del port d’Envalira, d’Andorra, amb lasegüent inscripció: «Aquí dalt sí que es respiratranquil, sense cap gendarme ni Guàrdia Civil».

UN RITUAL AMB RISC AFEGITAleshores no teníem gaire consciencia políticai creàvem la frontera com un ritual amb un puntafegit de risc emocionant. Més endavant, arrandel contacte amb gent com en Manuel Costa-Pau, de Gaüses, aprendríem quins són els lí-mits del nostre país, i veuríem amb uns altres


l’«afrontera»BuscantDiverses iniciatives socials, culturals i econòmiques intenten enels últims anys superar les fronteres que han mantingut separat

el territori que cavalca sobre l’eix Perpinyà-Figueres-Girona

TEXT: DANIEL BONAVENTURA

1

Reportatge


ulls aquella ciutat de Perpinyà que abans enssemblava tan estrangera, tan francesa. Ara laveiem com una altra ciutat catalana, molt pro-pera, només que el matalàs que soterra la ca-talanitat allà és francès, i aquí és espanyol. Enfi, qui m’havia de dir de petit que d’adult ani-ria a Perpinyà a manifestar-me en favor de lallengua. Al tombant del mil·lenni hi va haver aPerpinyà diverses manifestacions, algunes mas-sivament concorregudes, en defensa del cata-là. Era la frontera lingüística. Ara fins i tot hihem fet amics, allà, com l’Eric Forcada, també«mirmandià», i ens comencem a moure amb na-turalitat cap aquí i cap allà.

Però no ha estat fins al present, gràcies a lesinteressants aportacions de la gent de Mir-manda, que he descobert que hi ha moltes fron-teres, no només geogràfiques, també mentalsi interiors, i que amb aquelles escapades a Per-pinyà i Andorra el que realment buscava enLluís de L’Arc era l’«afrontera», aquest concep-te que he après llegint Mirmanda i que bé empermetreu definir com una mena de paradíssense limitacions, on pots comprar i beure totel whisky que et vingui de gust, menjar els mi-llors formatges i parlar dels teus temes prefe-rits en la llengua pròpia, sense que cap policiat’hi posi pegues. No hi ha dubte que Mirman-da ajuda el món a avançar vers l’«afrontera». Arasé que durant uns anys, per a molta gent, L’Arcva ser un terreny d’«afrontera». Escoltant la rà-dio i la televisió franceses, buscàvem l’«afron-tera» comunicacional, comprant formatges i al-cohols, buscàvem l’«afrontera» comercial, i mésendavant, en les manifestacions a Perpinyà,buscàvem l’«afrontera» lingüística.

I una nova i prometedora «afrontera» ens obreavui un món d’oportunitats. Penso en el fla-mant Teatre de L’Arxipèlag, projectat per l’ar-quitecte Jean Nouvel a Perpinyà, inaugurat pre-cisament aquesta tardor amb un espectacle ambCarles Santos, Daniel Tosi i altres artistes cata-lans de les dues bandes de la ratlla. El teatre,dirigit per Domènec Reixach, que havia estat

al front del Teatre Nacional de Catalunya (TNC),s’alimentarà de coproduccions gironino-rosse-lloneses, per via d’un acord amb el centre ElCanal de Salt, amb la participació de la gent delFestival Temporada Alta.

Un altre exemple: el Campus d’Excel·lènciaInternacional, l’anomenat Campus Euromedi-terrani del Turisme i l’Aigua, aplega les uni-versitats de Girona, Perpinyà, les Illes Balearsi París VI. El campus, relacionat amb la creacióde 33 empreses de base tecnològica, espera laimminent aprovació definitiva per part del Go-vern espanyol.

Un tercer exemple: divendres 21 se celebra -va a Perpinyà la conferència sobre màrque tingterritorial titulada «Podem sumar les marquesPerpinyà i Girona?», amb la participació de Jean-Paul Alduy, president de l’Aglomeració Per-pinyà-Mediterrània; Jaume Torramadé, presi-dent de la Diputació de Girona; Carles Puig de-mont, alcalde de Girona, i Vincent Dumas, pre-sident d’Opencat, entitat organitzadora.

UNA MARCA MEDIÀTICAL’«afrontera» ja és aquí, i en trobaríem molts mésexemples. Hi ha qui hi busca ja oportunitats,com els editors del diari digital La Clau, un mit-jà de comunicació adreçat precisament a aques-ta nova regió emergent en l’eix Perpinyà-Fi-gueres-Girona, a la qual potser s’escauria detrobar un nom encertat, una marca que fes for-tuna mediàtica i la identifiqués. En l’acte de pre-sentació de Mirmanda el dia 6 d’octubre a laLlibreria 22 de Girona, l’escriptor Manuel Cos-ta-Pau va proposar el nom de Tramuntana, il’historiador Enric Pujol va considerar suficientla denominació de Catalunya Nord per referir-se a aquells territoris que hi ha per damunt deBarcelona i mirant cap a l’Est.

En qualsevol cas, sota el matalàs espanyol isota el matalàs francès, i a banda i banda de lafrontera que el xoc d’aquests feixucs matalas-sos traça sobre els alts cims pirinencs, reposaun país molt antic, de tradicions mil·lenàries,

arrelat en la cultura del vi, l’oli i el pa, que en-ca ra es manifesta com una unitat als dos cos-tats de la ratlla i emergeix de nou quan n’hi haocasió, com una ullada de sol entre núvols. Quiaprecia la llonganissa pot fàcilment comprovarcom l’elaborada a l’Empordà i la Garrotxa noté cap diferència essencial respecte de l’embo-ti da al Vallespir o al Rosselló. Les dues compar -teixen la mateixa forma boteruda de l’art romà -nic primigeni i el mateix gust entranyable de lacarn ben saonada de porc. Es pot fer també laprova amb els espirituosos vins i concloure queres no separa el de Banyuls –fa mós per la pe-rícia comercial francesa–, i les divi nes misteles,garnatxes, moscatells i vins rancis elaborats ala banda sud del Pirineu. I és que aquesta ésuna «unió multisecular que no podia pas tren-car-se en sec pel fet de plantar-hi unes fites me-rament polítiques i posar a banda i banda pe-tites guarnicions de carrabiners», aclareix JosepPla a l’homenot «Aristides Maillol».

Un país mil·lenari que ara sembla tornar aressorgir, però no es pot oblidar que aquestaemergència es produeix gràcies a l’aquiescèn-cia i els recursos abocats pels mateixos estatsque, ben sovint a contracor, enduts per l’ona-da europeista, i a través de les inversions delsprogrames anomenats «transfronterers», com elsfons Interreg, doten ara la construcció de l’es-mentat teatre de L’Arxipèlag o el campus d’ex-cel·lència universitari del Turisme i de l’Aigua.Però aquest país català mil·lenari no posseeixaquesta poderosíssima arma que és un estat,com sí tenen espanyols i francesos, i no nomésla utilitzen cada dia per continuar construintencara la seva tronada frontera que emmasca-ra el país real, sinó que en qualsevol momentpoden estar temptats de repensar-s’hi i fer mar-xa enrere en l’esperit europeista. La progressióhistòrica convida a pensar, però, que aquestaseria en qualsevol cas una regressió temporal.No en va estem en un món que avança inde-fectiblement cap a la mundialització, cap a lasupressió de les fronteres.

Fotos:1Lluís Bonaventura,«Lluís de L’Arc»,posa les cadenes alseu Renaul 12 persuperar les carrete-res pirinenques gla-çades. Foto: DanielBonaventura.2El teatre de l’Ar xi -pèlag de Perpinyà,projectat per l’arqui-tecte Jean Nouvel,recentment inaugu-rat, acollirà produc-cions teatrals gironi-nes. Foto: Diari deGirona.3Lluís de l’Arc tastaun dels alcohols queservia al seu bar dela plaça de la Cate -dral. Foto: Diari deGirona.4Un control de laGuàr dia Civil a l’anti-ga duana de laJonquera. Foto:Diari de Girona.5Lluís de L’Arc iAurora Brunet, ambel seu Renault 12, enuna travessa pirinen-ca en plena nevada.Foto: Daniel Bona -ventura.6La família Bona ven -tura davant el restau-rant Chez Bebert laPipe del Pas de laCasa, a Andorra.Foto: Daniel Bona -ventura.

5

3

4

2

6

Retre homenatge a la figura de CarmenAmaya i fomentar els valors més impor-tants del flamenc: puresa, essència i es-

pon taneïtat; a més de ser una cita de prestigien el panorama del flamenc i referència en elmapa de festivals de la ciutat». Aquests són elsobjectius amb què va ser creat l’any passat elFestival Carmen Amaya de Barcelona, impul-sat pels responsables del Tablao de Carmen dela capital catalana. El certamen manté els ma-teixos objectius per a la seva segona edició,que se cele brarà el cap de setmana que ve alTeatre Coliseum de Barcelona i durant el quales presentarà la nova companyia Tablao de Car-men Amaya, que neix precisament amb la ma-teixa voluntat de difondre el flamenc i d’home -natjar la revolucionària ballarina gitana nascu-da el 1913 al barri del Somorrostro de Barce-lona i que va viure els seus últims dies a Be-gur, on va morir el 1963. «No pretenem imitarCarmen Amaya, perquè es tracta d’una artistairrepetible, simplement volem retre-li l’home-natge que es mereix a través de la personalitatdels artistes de la companyia», diu Pedro de Mi-guel, copropietari del Tablao de Carmen deBarcelona i un dels impulsors del projecte.

La presentació de la nova formació serà di-vendres que ve amb l’espectacle El ritmo de lasolas, que ha dirigit José Luis Ortiz Nuevo. Talcom explica, «en certa ocasió la genial CarmenAmaya va declarar que el seu sentit del ball liva venir a la infantesa, escoltant les ones delmar. D’aquí el títol i els pilars de l’espectacleamb el qual neix la companyia del tablao bar-celoní que porta el seu nom, fet en memòriaseva. Recordant-la sempre». De Miguel precisaque «en realitat no es tracta d’un espectacle ambcoreografies pròpies, sinó que vol ser una mos-tra dels palos més significatius del ball flamencinterpretats per ballarins d’altíssim nivel». Bonapart dels artistes de la companyia són habitualsdel Tablao de Carmen, i n’hi ha que s’han in-corporat a aquest projecte, que De Miguel volque tingui continuïtat: «La nostra intenció ésque la companyia pugui actuar en altres ciu-tats, en altres recintes, per aconseguir donar lamàxima difusió al seu doble missatge d’home-natge al flamenc més pur i a Carmen Amaya».

TRIPLE EFEMÈRIDETambé té voluntat de continuïtat el Festival Car-men Amaya, que en aquesta segona edició escompletarà dissabte dia 29 amb l’actuació deFarruquito. «Volem –afirma Pedro de Miguel–que el festival duri almenys fins l’any 2013,quan arribaria a la seva quarta edició, perquèhi coincidirà la triple efemèride del centenaridel naixement de Carmen Amaya, el cinquan-tè aniversari de la seva mort, i el vint-i-cinquèaniversari de la creació del Tablao de Carmen».Aquest local està estretament relacionat ambels inicis de la carrera de la ballarina, i de fetva ser batejat en el seu honor: als terrenys queocupa, al Poble Espanyol de Barcelona, hi ha-via hagut el «Patio Cordobés», el local on Car-men Amaya va ballar per al rei Alfons XIII.

Carmen Amaya va començar a ballar als sisanys, acompanyant el seu pare, El Chino, que

tocava la guitarra per diferents locals de Bar-celona. Va triomfar a la capital catalana amb laseva tia i la seva cosina, amb les quals tambéva viatjar a París, on actuaria la temporada1929/30 en un espectacle amb Raquel Meller.De retorn a Espanya, triomfa a Andalusia i aMadrid. El cinema la reclama i apareix a La hijade Juan Simón i a María de la O, amb PastoraImperio. Quan esclata la Guerra civil, CarmenAmaya era a Valladolid i marxa cap a Lisboa,amb la intenció de fer una gira per Portugal.Però un empresari li aconsegueix un contrac-te a l’Argentina, a Buenos Aires, i es decideixa fer el gran salt. El contracte inicial de sis me-sos es va transformar en una estada de prop de

tres anys a l’Argentina, amb unenorme èxit, que es mantin dràquan l’artista i el seu grup comen-cen a recórrer Llatinoamèrica (Uru-guai, Xile, Brasil, Colòmbia, Vene-çuela, Cuba...). De Mèxic passaranals Estats Units, on Carmen Amayareuneix una cort d’admiradors en-tre els quals hi ha Orson Welles,Charles Chaplin, Greta Garbo, Do-lores del Río, Ramón Novarro, Tos-canini, i fins el president FranklinD. Roosevelt. També farà cinema,serà portada a la revista Life i ac-tuarà per als soldats nordamericansde la Segona Guerra Mundial.

L’èxit als Estats Units la porta denou a Europa: París, Londres, Ho-landa... i de nou Amèrica. Fins queel 1947 decideix retornar a l’Estatespanyol. En la dècada següentcombinarà les actuacions al seupaís amb gires per tot Europa.

L’any 1961, la ballarina comprael Mas d’en Pinc, una gran masiafortificada a Begur. Algú li n’haviaensenyat una fotografia i se’n vaenamorar. L’artista tenia ganes d’u-na vida més tranquil.la desprésd’anys i anys de viat ges, i a més es

començava a sentir fortament afectada per lainsuficiència renal que patia. Carmen Amayava passar els últims mesos de la seva vida a Be-gur, envoltada dels seus i pràcticament retira-da de la vida artística, encara que implicada endiverses activitats social de la zona.

Carmen Amaya va morir al Mas d’en Pinc el19 de novembre del 1963. Gitanos procedentsde tot Espanya i del sud de França, a més d’ad-miradors de l’artista, van convertir el seu fune-ral en un acte multitudinari. Va ser enterrada alcementiri de Begur, encara que després el seumarit, el guitarrista de la seva companyia JuanAntonio Agüero, va traslladar les seves restesal cementiri de Santander, d’on era ell.

Reportatge

10 DominicalDiumenge 23 d’octubre de 2011

El ball del’homenatge

Neix la companyia Tablao de Carmen Amaya per difondreel flamenc més pur i homenatjar la revolucionària ballarina

nascuda a Barcelona i que va viure els seus últims dies a Begur

TEXT: ALFONS PETIT

Fotos:1Els integrants de lanova companyia ElTablao de CarmenAmaya; a la dreta hiha el director delseu primer especta-cle. «El ritmo de lasolas», José LuisOrtiz Nuevo. Foto:David Ruano.2Carmen Amayaballant per «bulerí-as» a la pel·lícula«Los Tarantos».

1

2

Qualsevol biografia, fins i tot la més ano-dina, pot resultar interessant si cau enmans d’un narrador hàbil i aplicat. El ma-

teix succeeix amb una obra d’art: glossada perun crític afamat d’interpretació, la més insigni-ficant de les pintures pot esdevenir el punt departida d’un viatge prodigiós. La història de l’artens ha llegat, per exemple, el cas paradigmà-tic de Diderot: la seva prosa elèctrica, el seuideal de moviment perpetu, la vibració contí-nua de la seva escriptura, el portaven en unadirecció que sovint feia oblidar l’origen de ladigressió –la «pintureta» en qüestió– i que, demanera anàloga, impedia saber on hauria de fi-nalitzar la seva exegesi literària. Per això elsseus Salons són, abans que res, literatura: es-biaixada, irregular, turbulenta, sotmesa a con-tínues distraccions i divagacions, la seva mira-da crítica va aconseguir prefigurar amb nitide-sa una modernitat que contraposava l’expe-riència canviant al pensament monolític (Di-derot vs. Kant).

Amb tot, Diderot no hauria hagut d’inventarni improvisar girs per al seu «viatge literari» sihagués trobat un Manel Anoro (Barcelona,1945) perdut en el seu brillant segle XVIII: l’ar-tista, com ell mateix afirma, ha tingut «una vidade pel·lícula». L’argument, a grans trets, vindriaa ser aquest: el protagonista seria un jove in-quiet –ens el podem imaginar remenant-ho total taller de modista de la seva mare, a Hosta-francs– que va començar estudiant EnginyeriaAgrònoma i que va acabar fent Econòmiquestot i patir seriosos entrebancs amb la dictadu-ra franquista per culpa d’una personalitat que,anys més tard, l’hauria de convertir en artista atemps complert. I és que Anoro –que és comsigna les seves pintures– va ser un destacat tèc-nic de sistemes d’IBM fins que va fer quarantaanys: d’un dia per l’altre –en el seu cas és lite-ralment cert– va trencar amb quasi tot i, comse sol dir, es va embolicar la manta al cap perposar-se a treballar en allò que millor sabia fer:pintar. «Només és bo qui insisteix en les seveshabilitats», sentencia un Anoro que aposta perun art proper a la gent: «No tinc cap interès afotre’m en un món d’incomprensió».

En aquest sentit, Manel Anoro no té gaires

problemes per realitzar un salt cronològic d’unsegle a l’hora de cercar les seves fílies pictòri-ques en autors com Cézanne, Gauguin o, demanera molt especial i explícita, Matisse: d’ellsn’aprèn, com evidencien els seus treballs, ungust indissimulat per les possibilitats expressi-ves del color i un desig perenne per retornar auns orígens de la humanitat de regust arcàdico roussonià i, per descomptat, a-històric. Enaquest sentit, les seves obres es repleguen enelles mateixes mitjançant una afirmació del pro-pi mitjà i, potser també, després d’una consta-tació bàsica que, paradoxalment, es basa en uncert desencant envers els diferents projectes crí-tics assumits per la modernitat o, de maneramés general, per un desencís davant les pro-meses llançades a la palestra per les diversesideologies doctrinàries. Per això les pinturesd’Anoro són, en darrera instància, parèntesis dellum en què s’intenta escenificar, contra corrent,

un festí cromàtic en el qual allò que compta ésla mirada vitalista i desinteressada, el gaudi es-

tètic, la pura seducció cromàtica...Ja ho deia Baudelaire: «No deprecieu la sen-

sibilitat de ningú: la sensibilitat és el geni de ca-dascú». O, més encara: «Per fugir de l’error deles apostasies filosòfiques, em vaig resignar or-gullosament a la modèstia: em vaig acontentaren sentir; vaig tornar a trobar un asil en l’im-pecable ingenuïtat». Autèntica o falsa modèstia,el que compta és el gir copernicà que reclamal’autor de Les flors del mal: tornar l’art a un prin-cipi de realitat eminentment emocional i, en lamesura que sigui possible, incontaminat.

Per això Anoro ens trasllada sovint, amb elsseus quadres, a diferents indrets del tròpic: lagràcia de tot plegat és que ho pot fer des delseu impressionant estudi situat al cor del BarriVell de Girona, un espai prenyat d’història quese sosté, físicament però també simbòlicament,gràcies a un prodigiós arc diafragmàtic de migpunt digne del mateix Saló del Tinell.

Noms i llocs del’art a Girona


Del píxel a la tacaManel Anoro (Barcelona, 1945) era un destacat tècnic de sistemes d’IBM fins que als quarantaanys va decidir abandonar la feina i dedicar-se a la pintura; té l’estudi al Barri Vell de Girona

EudaldCampsCrític d’art

EU

DA

LD C

AM

PS

Establimentsantics


L’hostal que amb el temps s’ha convertit enl’Hotel Pinxo de Santa Coloma de Farnersva néixer quan, l’any 1927, Josep Boadas i

Puig i Josefa Planas i Rosell van obrir al núme-ro 1 del carrer de l’Hospital un local amb habi-tacions anomenat Cal Pinxo. Aquest nom pro-venia del besavi de la família, que era conegutamb el sobrenom del «Pinxo» per la seva mane-ra de ballar les sardanes. La casa tenia llavors no-més tres o quatre habitacions i s’hi servien men-jars. També tenia bar, però al cap d’un temps elvan haver de deixar perquè els bosquetans, quanbaixaven els dissabtes a la localitat, s’hi embo-rratxaven i muntaven freqüents gresques, queacabaven a garrotades. Amb el temps van can-viar d’edifici i es van traslladar a l’immoble deldavant, al mateix carrer de l’Hospital, on conti-nua actualment.

Durant la Guerra Civil no van tancar i porta-ven el negoci els mateixos Josep Boadas i Jose-fa Planas, amb la germana d’ell, Teresa, i el filldel matrimoni, Francesc Boadas Planas.

Els anys de la postguerra van resultar força di-fícils, però la família els va poder remuntar grà-cies a la presència durant els mesos de més ca-lor de famílies estiuejants de Barcelona i d’al-guns francesos que començaven a arribar a San-ta Coloma de Farners per «prendre les aigües» albalneari Termes Orion, que era el punt de refe-rència i reunió, mentre que n’hi havia d’altresque s’allotjaven a l’hostal.

REFORMES I NOVA ETAPAL’any 1954 la casa va passar a ser regida per Fran-cesc Boadas i Planas, que es va casar amb Sera-fina Serra i Mercè. Ells van començar a reformarl’establiment i des de llavors cada any s’hi hanintroduït millores. Amb el temps fins i tot vancomprar immobles veïns, de manera que el queera un hostal es van convertir en un hotel. La re-forma més gran es va escometre l’any 1980. Esva posar bany i televisió en una de les habita-cions, que va ser la primera de Santa Coloma atenir-ne. Després es va seguir amb la resta.

El turisme interior es va incrementar a partirde la dècada de 1980 amb les cases de segonaresidència, cosa que portava molts d’aquests tu-ristes a Cal Pinxo a menjar o a prendre algunacopa al bar, que ja s’havia recuperat.

Josep Boadas i Serra, fill de Francesc Boadasi Serafina Serra, va entrar d’aprenent a la casa als14 anys (1981), però al cap d’un temps va mar-

xar per aprendre l’ofici en altres llocs. Es va ca-sar amb Encarna Viñas i Cano i ara tots dos sónels que porten el negoci.

Hotel PinxoSanta Colomade Farners

Aquest modern establiment hoteler va néixer com una modestacasa d’habitacions que també servia menjars; el seu nom és el

que rebia un avantpassat de la família per com ballava sardanes.

Història

L’actual hotel vacomençar coma casa d’habita-cions i desprésva ser hostal, onse servien tam-bé menjars. Vatenir bar, quevan tancar perles freqüentsgresques delsbosquetans.Durant la GuerraCivil va conti-nuar obert i alsanys posteriorsa la postguerras’hi van fer con-tinuades refor-mes. Aleshoress’hi allotjaven-molts estiue-jants que ana-ven a prendreles aigües aSanta Colomade Farners. Araés un modernhotel.

Origen1927.FundadorsJosep Boadas iPuig i JosefaPlanas i Rosell.PropietariactualJosep Boadas iSerraTreballadorsRègim familiar idotze.ActivitatHotel, restauranti cafeteria.

TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU

Ara estan de moda els risotti –que aixís’ha d’escriure en plural i, a més cal pro-nunciar-ho amb essa sonora, com

«rosa». No dic pas jo que els risotti no estiguinbé –i a Itàlia, tant al Piemont com a la Líguria,n’he menjat d’excelsos–. Però el rissotto, a ullsdels nostres arrossaires, no deixa de ser unarròs pastat, greixós i sovint avorrit: ple demantega i de formatge ratllat, i ben empastat,tal com manen els cànons.

Que els risotti puguin ser populars a Fran-ça i fins i tot a Espanya, on no tenen cap platnotable a base d’arròs –la Paella ha estat fur-tada als valencians i als catalans–, i l’arròs mésapreciat en ambdós països és l’arròs amb llet,unes postres! Però que els rissotti intentin des-bancar a Catalunya, a les Illes Balears i tambéal País Valencià la facúndia, varietat i qualitatdels nostres arrossos, ja em sembla una micaagosarat.

Perquè no tot és paella, com pensa moltagent i molts cuiners. Sense sortir de la sevaàrea d’origen, el País Valencià, a part de la pae-lla canònica de l’Horta de València –conill oarròs, bajoques, garrofons i fesols de tavella,tomaca, mai ceba i safrà o pebre roig (ver-mell)–, n’hi ha moltes d’altres.

Algunes de ben tradicionals –com la paellaamb pilotes de carn de la Ribera o la paellanegra–, i d’altres de més modernes o inventa-des –com la paella de marisc, dita també ma-rinera–, o l’alacantina, i fins i tot la de Caste-lló –amb menta o herba-sana, la de l’Horta soldur romer o romaní– o la «mixta» –que, de fet,és un invent de Catalunya, país del «mar i mun-tanya».

LES PROPOSTES VALENCIANESA les comarques centrals valencianes –capita-nejades per Gandia, capital de la Safor i de lafideuà–, però també en d’altres, hi trobemarrossos de peix, arròs a banda, arròs d’ala-droc (anxoves; també es fa a Catalunya, a leszones costaneres), arròs negre (amb tinta),arròs amb ceba i bacallà, arròs amb tomaca ipinyons i tonyina negra, arròs amb cigrons ifaves, arròs amb crosta –una varietat de l’arròsal forn, pròpia d’Elx–, arròs amb pilotes (de laRibera i altres comarques), paella amb cara-gols (de fet, la paella més tradicional de l’Hortade València), arròs amb verdura... I d’altres queanomenem arròs o paella: negra, amb pollas-tre, faves i carxofes; amb «capetes de torero»(pebrots), amb llamàntol, amb llagosta, ambbacallà i coliflor...

A part de tot això, la generositat valencianaens ofereix a més dels ja esmentats arrossos alforn, arròs passejat, arròs de perdiu –per la de-coració d’una cabeça d’alls sencera– i els arros-sos caldosos, que en contra del que es creu aCatalunya, no són pas arrossos a la cassola,sinó a l’olla: arròs amb fesols i naps, arròs ambcardets, bledes i molts d’altres, molt gustososi alimentosos, ja que solen contenir porc, em-botits, verdures, cigrons, etc.

A Catalunya tenim el magnífic arròs a la cas-sola –que cal que sigui sucós, i no aquestesversions de paella decandida amb què se’nssol fer passar–, arròs negre de la Costa Brava–amb sofregit de ceba caramel·litzada, no pasamb tinta de calamars o sèpia–, l’arròs de peix,l’arròs de muntaya, l’arròs de bacallà –i fins itot, el de tonyina i calamars de llauna–, l’arròs

de llamàntol o llagosta (és innecessari dir-ne«caldós», com fan alguns cuiners desconeixe-dors de la cuina catalana), els arrossos de caçao ocells –de colomí, de perdiu, de tords, quetambé es fan a Mallorca on, fins i tot, uns pa-gesos de Son Carrió em varen convidar a un

deliciós «arròs de gorrions» (pardals)–. A més a més, també comptem amb els arros-

sos monogràfics dels pescadors (de sardines,de tonyina, d’anxoves, de congre...), així comtambé l’arròs brut de Mallorca i tot un etcète-ra enlluernadors.

Arrossosversus «risotti»

Gastronomia


JaumeFàbrega«Bona Vida»http://blocs.mes -vilaweb.cat/jau -mefabregahttp://jaumefabrega.blogspot.com

No és pas un arròs d’escamarlans, compensen els que ja no coneixen els nomscatalans dels peixos! La cigala (que no

s’ha de confondre amb l’escamarlà com fanalguns cuiners, fins i tot a TV3) és un crusta-ci parent, per la forma, de la llagosta o del lla-màntol i ben conegut dels mariners. A Cada-qués en diuen bugia, però, sota aquest nom,no apareix ni al Diccionari Català Valencià Ba-lear ni a la Gran Enciclopèdia Catalana, ni enl’obra especialitzada Catàleg d’espècies d’in-terès pesquer de Catalunya. Dita també la ci-gala de mar, a la Costa Brava ara és escas-sa, però encara es troba correntment a Me-norca (Scyllarus arctus), dita també llagosta,lluïsa, xúia i castanyola. No s’ha de confon-

dre amb el peix d’aquest darrer nom ni moltmenys, fins i tot com es fa en material imprès,amb l’escamarlà, per confusió amb el nom es-panyol de cigala (que, per cert, procedeix delcatalà). En francès han pres el nom occitano-català cigale i els anglesos l’anomenen flatlobster («llagosta plana»).

Elaboració– Feu sofregir les bugies; a continuació ela-boreu els sofregit amb la ceba i el pebrot, tottallat; afegiu-hi el tomàquet i deixeu-ho con-centrar. Afegiu-hi l’arròs i l’aigua, proveu-hode sal i acabeu-ho de deixar coure. – També hi podeu afegir una picada d’all i ju-livert.

Notes– En el sofregit s’hi poden afegir alls, o bé afe-gir-hi al final una picada d’all i julivert. – Aquest arròs monogràfic es pot fer tambéamb galeres (Squilla mantis), un marisc moltestimat quan és ovada; aquests ous els po-deu aprofitar per fer una picada.

Arròs de cigalaLa recepta

La cuina dels Països Catalans disposa d’una àmplia varietat deplats amb l’arròs com a ingredient bàsic, des de les múltiplesversions de la paella fins a condimentacions caldoses, fetes al

forn o característiques de les terres de mar o de muntanya

Ingredients

� 400 grams d'ar -ròs (o 4 tasses)� 1 cigala perpersona (depènde la grandària)� 1 ceba

� 1 pebrot� 3 tomàquetsmitjans� oli� sal� aigua (4 tassesper a cada tassad’arròs)

AN

IOL R

ES

CLO

SA

Els caves elaborats amb vins de cupatge deles varietats autòctones conreades al Pene-

dès, Macabeu, Xarel·lo i Parellada, tenen per ami l’encant de la tipicitat penedesenca que ex-pressa des de fa molts anys la qualitat dels vinsescumosos del país del Cava. El cava Farré Ga-rriga Brut Natural, elaborat amb aquestes tresvarietats i amb un mínim d’envelliment i repósde vint-i-quatre mesos a les caves, ofereix la fi-

nor d’un cava de gran reserva. Va obtenir Me-dalla d’Or al Concurs de Vins i Caves de Cata-lunya Girovi 2011 i ja havia estat guardonat ambla de Plata en l’edició anterior. És d’un boniccolor groc amb matisos daurats i de bombollacontinua, formant una perfecta corona a lacopa. Molt fresc al paladar i de suau acidesa.Aroma d’espècies intens i persistent, recordantles fruites madures. Degorjament manual, sen-

se addició de licor d’expedi-ció. Cent per cent natural.Preu aproximat: 8,40 euros.Molt merescudament pot ex-hibir el precinte amb la ban-dera catalana.

El celler elaborador: FarréGarriga, firma enplaçada aCaldes de Malavella ambproducció a les caves de laGranada del Penedés, té unacura meticulosa en l’elabo-ració dels seus productes, re-collint amb la majoria d’ellsdiversos premis de qualitat ibona presentació. Per a mésinformació: www.farregarri-ga.com i www.girovi.cat.


AgustíEnsesaBonetEscola de Tastavins del Gironès Col.leccionisme

Un any més, la Societat Filatèlica Gironinase suma a la programació de les Fires ifestes de Sant Narcís, i convoca les seves

dues exposicions habituals. Per una banda, la13ª que té per marc el claustre de la Diputacióprovincial i que aplega algunes de les més pre-miades col.leccions de la demarcació. En la pre-sent edició, el matasegells commemoratiu estàdedicat al músic i compositor Pau Casals ambmotiu del 40è aniversari del lliurament de la me-dalla de la Pau de l’ONU, i del 50è aniversari dela seva actuació davant del president dels EUA,John F. Kennedy, a la Casa Blanca. El mateix so-bre de record ofereix una imatge de l’artista to-cant el violoncel, que se suma a l’esmentat cuny,el qual oblitera un segell al.lusiu.

La inauguració d’aquesta exhibició serà elpro per dijous dia 27, a les 8 de la tarda, al claus-tre de la Diputació, exercint d’amfitrió el vice-pre sident i diputat de Cultura, Xavier Soy. Lamostra –que podrà ser visitada fins el dia 4 denovembre– compta amb els següents partici-pants: Antoni J. Maqueda, «Forces i Cossos deSeguretat»; Josep Viñals, «França nº 14, Lluís Na-poleó 1854/62»; Julià Maroto, «Regnat d’AmadeuI, 1871/73»; Antoni Simona, «Intervenció ameri-cana a França i Itàlia, 1917/19»; i Xavier Andreu,«Segells corporatius d’advocats i metges».

Pel que fa a l’altra exposició, la que arriba ala seva 53ena edició i per tant és la més clàssi-

ca i representativa d’aquesta associació culturalgironina, s’emplaçarà al saló de Plens de l’Ajun -tament, com és habitual, i hi participaran –en elmoment d’escriure aquesta crònica– Emili Vila,Amat Sàbat, Antonio Moreno, Roger Poisson,Françoise Gras, Joaquim Rosa, Joan Fernández,Xavier Romero, Josep Morraja, Jacob Dekker,Lidia Bronsoms i Narcís Gibert.

Com es pot comprovar, una bona part de lescol.leccions i dels treballs que es preparen te-nen un lligam ben estret amb la història, d’aquíque tant la filatèlia, com la numismàtica o la car-tofilia hagin estat de sempre considerades coma ciències auxiliars.

D’altra banda, i per informació que facilita elcomissari regional Antoni J. Maqueda, aquestha estat el palmarès de competició assolit pelsgironins a Valladolid, en la 49a exposició filatè-lica nacional: Julià Maroto, medalla d’or amb«Regnat de Amadeu I», i vermeil gran amb «Emis-sió 1862, Isabel II»; Antoni J. Maqueda, Or amb«Forces i cossos de seguretat»; Xavier Andreu,vermeil gran amb «Segells corporatius d’advo-cats i metges», i vermeil amb «Notaris, a partirde la llei de 1863»; Jacob Pieter Dekker, vermeilper «Vols d’Holanda, 1924-1950», i plata granamb «Història dels coets en l’espai»; Josep Vi-ñals, vermeil per «França, Lluís Napoleó»; i An-toni Simona, vermeil amb «Intervenció ameri-cana a França i Itàlia, 1917/19«.

Exposicionsde FiresLa Societat Filatèlica Gironina organitza les dues mostres anuals

XavierRomero

Només se sentien el motor del vehicle iles sotragades del camí. Res més. Els ho-

mes callaven. Havien sortit de la presó peròsabien que encara no estaven salvats, en-cara no... De sobte, l’autobús va minorar lamarxa. Els frens van grinyolar. Uns homesarmats van envoltar-los.

Salvi Huix Miralpeix va néixer a Sant Hi-lari Sacalm el desembre de 1877. A l’horade triar el seu camí, va decidir ingressar alseminari de Vic per convertir-se en sacer-dot, fet que es va produir el 1903. En aquellsmoments tenia 26 anys. Els seus primersdestins van ser la parròquia del Coll i la deSant Vicenç de Castellet i, en tots dos ca-sos, hi va fer de vicari.

El 1907, a punt de fer els trenta anys, vaingressar a la Congregació de l’Oratori deSant Felip Neri de la comunitat de Vic i hiva fer vida. Paral·lelament, va dedicar-se ala docència. S’ocupava de les classes d’as-cètica i mística del seminari vigatà.

Després de dues dècades de fer vida oso-nenca, el 1927 el Sant Pare el va nomenarbisbe d’Eivissa i Formentera. Salvi Huix Mi-ralpeix va ocupar el càrrec vuit anys, finsque el 1935 va rebre un nou destí: la diò-cesi de Lleida. Va entrar a la capital del Se-grià el cinc de maig de 1935, coincidint ambla festivitat del diumenge del Bon Pastor.

La situació de la política espanyola i ca-talana era convulsa. El 1931 s’havia procla-mat la Segona República i els seus dirigentshavien intentat secularitzar l’Estat. Des delssectors conservadors això es consideravaintolerable i pressionaven per mantenir lesestructures de poder tradicionals. Al mateixtemps, l’esquerra radical i l’anarquisme re-clamaven una transformació social méscontundent. Tot plegat va acabar desem-bocant en la Guerra civil. On es van aturarels colpistes es va imposar la revolució, queva fer de l’anticlericalisme un dels seus sig-nes d’identitat. A la diòcesi de Lleida els co-mitès van començar a assassinar sacerdotsi el bisbe fou empre-sonat amb altres per-sonalitats de dretes. LaGeneralitat de Com-panys va aconseguirtreure’ls de la presópe rò l’autobús que elsduia a Barcelona vaser interceptat i el bis-be fou assassinat al ce-mentiri de Lleida el 5d’agost de 1936. Tenia59 anys.

El 1995 el Vaticà vainiciar el procés de be-atificació de Salvi Huixi el juny d’aquest 2011ha estat declarat màr-tir i venerable.

SalviHuix

Miralpeix

Gironins del segle XIX

XavierCarmaniuMainadéHistoriadori periodista

El vi

Farré GarrigaBrut Natural

Tendències


LA FLOR APORTAEL TOC MODERN

Els anys cinquanta continuen inspirant

els creadors

GANXET DE MÀUna artesania que s’aprecia

El ganxet està tornant a la passarel·la iaporta a les col·leccions un toc d’artesania. Aquestabossa de mà sense nanses forma part d’aquests comple-ments que s’aprecien pel valor afegit d’una labor feta a mà.

�

PELFA CALENTAEls peus no passaran fred

La botina serà el calçat que més es veuràals aparadors d’aquest hivern. I arriben ben calento-

nes. Aquestes, de Stonefly, porten un folre de pelfa que, a lapart de la canya, queda a la vista. El taló de falca garanteix la

comoditat.

�

HOME GRISEls tons grisos es mantindranvigents l’any que ve

El portuguès Nuno Gama ha vestit els seus ho-mes de gris per a la propera temporada càlida.Els pantalons s’arrapen fins a l’extrem i elstexans es posen amb sabates de ves-tir.

�

BANY 2012Adéu a les bermudes

Durant la tardor s’ensenya en les passarel·les internacio-nals què es portarà l’any que ve. A l’edició d’en-

guany de Moda Lisboa es va poder veureque les bermudes han desaparegut de

les col·leccions de banyadors mas-culins, que vindran tipus boxer i

de cintura baixa.

�

A la ciutat polonesa de Lodz hihan desfilat aquesta setmana lescreacions de dissenyadors emer-gents de l’Europa de l’Est. Laucraïnesa Roksolana Bogutskava presentar aquest vestit, querecorda els anys cinquanta (fal-dilla amb molt vol, muscleres,cintura estreta), i amb els de-talls més moderns: un estampat

amb multitud de flors dibuixa-des en colors vistosos sobre un

fons fosc.

�

Aquest any, Steven Spielberg ha recu-perat una vella tendència en la seva fil-mografia: rodar al mateix temps una

pel·lícula de vocació comercial, en aquest casla primera entrega de les aventures de Tin-tin, i una de més personal i seriosa que l’hade convertir en focus de premis i reconeixe-ments. Aquesta última és War Horse, adap-tació de la novel·la homònima de MichaelMorpurgo que s’insereix clarament en l’afi-ció de l’autor de Salvar el soldado Ryan a ra-diografiar escenaris bèl·lics des de perspec-tives poc conven-cionals. Aquesta ve-gada ho fa, però,amb una premissatan perillosa com, enel fons, prometedo-ra: la Primera GuerraMundial és vista através de les aventu-res d’un cavall. En concret, l’animal es diuJoey i és separat del seu amo, Albert, quanaquest és cridat a combatre a les trinxeres bri-tàniques. Mentrestant, el cavall viatja a Fran-ça per servir a les tropes de la zona. Però,quan Albert és apartat del camp de batallaper ser massa jove, no dubta a viatjar a terresgales per salvar Joey. Plegats viuran una au-tèntica aventura per travessar mig Europa isortir airosos d’un conflicte que treu el pitjorde les persones.

Escrita per Lee Hall i Richard Curtis (guio-nistes, respectivament, de Billy Elliott i Cua-

tro bodes y un funeral), War Horse sembla laperfecta fusió entre El imperio del sol i lespel·lícules d’aventures que el mateix Spiel-berg va produir durant la dècada dels 80. Elmés probable és que divideixi un cop més lacrítica per la dificultat de discernir entre re-gistre dramàtic i publicitat de «cleenex», tot ique títols com la infravalorada Seabiscuit handemostrat que es poden fer pel·lícules pro-tagonitzades per animals sense necessitatd’incórrer en solucions lacrimògenes.

El film compta amb un interessantíssim

planter d’actors britànics encapçalat per Je-remy Irvine, Toby Kebbell, Tom Hiddleston(el Loki de Thor, que l’any que ve repetiràpaper a la versió cinematogràfica de Los Ven-gadores), Emily Watson, David Thewlis, Ge-off Bell, Peter Mullan, Robert Emms i Bene-dict Cumberbatch, protagonista de l’esplèn-dida sèrie Sherlock. A War Horse, Spielbergrepeteix amb els seus principals col·labora-dors dels darrers anys, entre els quals desta-quen el director de fotografia Janusz Ka-minski, el muntador Michael Kahn i, natural-ment, el compositor John Williams.

Cavall de guerra de

SpielbergEl director torna a radiografiar un escenari bèl·lic a partir

d’una perspectiva poc convencial a «War horse», l’adaptaciód’una novel·la ambientada en la primera Guerra Mundial

TEXT: PEP PRIETO

Cinema


ARRIBA LA TARDOR A GIRONA – LA MOSCA JA ÉS AQUÍ DE NOUNNOVETAT: A`MPLIA GAMMA DE COLORS DE MOSQUES - TRIA I ENGANXA�T - FES-LA VOLAR ARA TU TAMBE´ - NO BADIS, JA EN QUEDEN POQUESNOUS SET COLORS PER A AQUEST 2011: TARONJA LILA VERD GRANA BLAU FOSC BLAU CEL GRIS DE LUXE I ELS JA HABITUALS BLANC I NEGREPUNTS DE VENDA: PAPERERIA PAPIRONA (Hortes, 20), JAN COL·LECCIÓ (Ferreries Velles, 11), i també als ja habituals LLIBRERIA CARLEMANY, LLIBRERIA GELI i LLIBRERIA 22Recordeu que ara també podeu aconseguir l’Auca de Sant Narcís per tan sols 3 euros amb la mosca inclosa

¡Qué dilema!

Director: Ron Howard.Intèrprets: Kevin James,Vince Vaughn.Distribuïdora: Paramount.Durada: 111 minuts.Howard torna a la comèdiaamb aquesta història d’em-bolics que comença quanel personatge de Vaughnveu la dona del seu milloramic fent-se un petó amb

un altre home. Els seus intents de descobrir si li ésinfidel, i de reunir el valor per explicar-li, desembo-quen en una radiografia de l’amistat que nomésfunciona intermitentment. El gran problema radicaen una pàtina moralista que es fa especialmentmolesta a la seva recta final. El millor del film sónles seves actrius, Jennifer Connelly, Queen Latifahi la recuperada Winona Ryder. P. P.

Una historia casi divertida

Director: A. Boden, R. Fleck.Intèrprets: Emma Roberts,Keir Gilchrist.Distribuïdora: Paramount.Durada: 101 minuts.Una comèdia romànticaque parteix d’una situaciótemible (un adolescent in-gressa en una clínica men-tal, s’enamora i coneix un

excèntric metge que li farà de mentor) però queacaba essent resolta amb molta gràcia perquè elsseus directors aconsegueixen sortejar els conven-cionalismes amb una agilitat notable. Una petitajoia que també se sustenta en un gran repartimentde secundaris que inclou Lauren Graham, ViolaDavis, Jeremy Davies, Zoe Kravitz i el gran ZachGalifianakis. P. P.

Chico & Rita

Director: Fernando Trueba.Intèrprets: Eman Xor Oña,Limara Meneses.Distribuïdora: Disney.Durada: 94 minuts.La història d’amor entre unjove pianista i un aspirant acantant a la Cuba de finalsdels 40, rodada amb ungran sentit de les atmosfe-

res i una harmonia realment fascinant entre músi-ca i imatge. Trueba, en estreta col·laboració ambJavier Mariscal, sap extreure molt partit del con-text històric, tot i que la seva aposta per despullar-lo de lectures polítiques acaba restant-li una micade força. Amb tot, és molt recomanable. P. P.

Fringe, segona temporada

Director: Alex Graves.Intèrprets: Anna Torv, Jos-hua Jackson.Distribuïdora: Warner.Durada: 45 minuts per ca-pítol.La segona temporada d’a-questa esplèndida sèrieabandona la contenció dela primera i s’endinsa senserubor en el fantàstic farcit

de paradoxes i malèvoles suplantacions, en unaaltra demostració que la factoria de J.J. Abramsés qualsevol cosa menys previsible. Els darrerscapítols són extraordinaris per la seva valentia for-mal i constaten que Anna Torv és la magnífica ac-triu que s’intuïa que era. Això sí, el veritable amode cada capítol és John Noble, a qui haurien decomençar a ploure-li premis. P. P.

DVD

El repartimentEl film compta amb un planter d’actors

britànics encapçalats per Jeremy Irvine,Toby Kebbell, David Thewlis i Emily Watson

Música


Els 5 mésvenuts

ESPANYA

1 = Hacia lo sal-vaje Amaral 2 � Diez AntonioOrozco3 � En mi ham-bre mando yoMarea 4 � 21 Adele 5 � Cometaspor el cielo LaOreja de VanGogh

REGNE UNIT

1 � The ultimatecollection Steps 2 � + EdSheeran 3 � 21 Adele4 � Evanescen -ce Evanescence5 � The awake-ning JamesMorrison

ESTATSUNITS

1 � Clear as dayScotty McCreery 2 � 21 Adele 3 � Duets II TonyBennett 4 � Own thenight LadyAntebellum5 � Cole World:The sidelinestory J. Cole

P R E S T I G E

NUCLI NATURAL EvO2 & 100% SWISS NATURENucli natural compost per lavanda, herbes suïsses iEvO2Nucli transpirable que regula la humitat i manté unatemperatura estable independentment dels canvis cli-màtics i estacionals.

La planta de lavanda ofereix propietats calmants iantiestrès.

Les herbes suïsses estimulen la circulació sanguíniai tenen propietats antiinflamatòries i antireumàtiques.

c/ Rutlla, 11 - Tel./Fax 972 20 34 23 - 17002 GIRONA ı c/ Maluquer Salvador, 3 - Tel. 972 22 33 43 - 17002 GIRONA ı pl. Rector Ferrer, 4 - Tel. 972 26 20 98 - 17800 OLOT

La cantant madrilenya Lourdes Hernández,coneguda com Russian Red, ha asseguratdes de Tòquio, on hi ha actuat en la seva

gira per Àsia, que en el seu èxit «ha estat fona-mental haver nascut a l’era d’internet» perquèla xarxa fa que «tota la informació flueixi». Abansera més difícil, però en l’actualitat, afirma, sim-plement «escoltes un grup, t’agrada i mires lallista de concerts». Reflex del seu èxit és el seunomenament per la cadena musical de televi-sió MTV, aquesta mateixa setmana, com a mi-llor artista espanyola de l’any, en haver acon-seguit el major nombre de vots del públic, des-prés del que pot optar al premi de millor artis-ta europeu. En aquest sentit, afirma que, enca-ra que veu «molt difícil» ser elegida millor artis-ta europeu per a la MTV, no llença la tovallola,perquè «al final és el públic el que decideix».

En qualsevol cas, Lourdes Hernández (Ma-drid, 1985) insisteix que l’èxit que té ara és unacosa que mai no hauria imaginat quan el 2008va publicar el seu primer treball, I love your glas-ses. «Fa un any, abans de gravar el nou disc,tam poc podia imaginar-me que acabaria al Ja -pó, a Àsia, que viatjaria tant, que passarien tan-tes coses maques», diu, visiblement contenta.

Russian Red es mostrava «encantada» a la ca-pital nipona, una ciutat que ha visitat per pri-

mera vegada i en la qual se sent «molt còmo-da», ja que la percep com «un territori familiar».«El que més m’agrada en el món és viatjar, desde sempre», assegura, i al Japó, un país del qualhavia «escoltat meravelles», tenia «moltíssimesganes de venir».

La cantant ha publicat aquest any el seu se-gon disc, Formentera, en diversos països asià-tics, i en cadascun d’ells amb una versió espe-cial, encara que «la més extensa és la del Japó»,amb acústics, videoclips, el making of del disci fins i tot una versió de Queen. «Jo volia ver-sionar Bohemian Rhapsody, la meva favorita,però al final m’alegro d’haver versionat We willrock you, perquè és molt més senzill», explica.Per a l’artista, «el millor de fer versions de “mi-tes” és portar-los al teu terreny i aconseguir queno grinyolin». També s’ha mostrat molt feliç perl’èxit que té en llocs com Taiwan, on en la sevaprimera gira asiàtica, aquest estiu, va omplir du-rant dues nits seguides un local de 500 o 600persones, un fet que «et deixa sense paraules».

Després de l’actuació de Tòquio, a la qual vaassistir la ministra de Cultura, Ángeles Gonzá-lez-Sinde, al Japó de visita oficial, Lourdes Her-nández continuarà amb una gira que fins a prin-cipis de novembre també la portarà a Corea delSud, Taiwan i Hong Kong.

de l’anyLa millorRussian Red s’imposa en la votació popular de la cadena MTV

i assegura que Internet ha estat «fonamental» per al seu èxit

Novetats

María Lavalle

El francès Georges Brassens ja advertia fa 60anys que a la gent no li agrada que algú segueixiun camí diferent del seu, però aquest gegant dela indignació és ara un desconegut per als me-nors de 30 anys, diu María Lavalle, que ha de-cidit passar per fado i tango la seva vigent i en-cesa poesia. «Tot el que diuen els indignats araja ho escrivia ell el 52. Són temes d’absolut re-buig que l’home exploti l’home; un cant a la to-le rància i la llibertat», sostè la cantant argentina.

Huecco: «Dame vida»Ha recorregut «els garitos més infectes del rockand roll», però Huecco assegura que mai no s’hadrogat, un missatge «net» que ha volgut enviarals joves amb el seu tercer disc, Dame vida. Can-sat del tòpic de «drogues, sexe i rock and roll»,recorda com en els seus inicis amb la banda dehardcore i hip-hop Sugarless els proposaven pa-gar-los les actuacions «amb material». Ara, però,«pretenia fer un mirall del què sóc; he crescutamb dues passions, música i esport», afirma.

Shotta: «Profundo»

Fidel a l’estil irreverent que el caracteritza, el ra-per Shotta, que ha llançat nou disc, Profundo,creu que «no hi ha sortida a la crisi si el princi-pal són els diners enlloc de l’educació o la sani-tat», per la qual cosa proposa «cremar bancs iempreses per alleujar el dolor». Una solució ra-dical que enllaça amb el compromís social i l’e-norme càrrega crítica que emanen del seu últimtreball, un disc amb 14 temes que han estat com-postos en col·laboració amb el productor Griffi.

Ry Cooder: «Pull up some...» El llegendari guitarrista Ry Cooder ha editat unnou disc, Pull up some dust and sit down, ambpresència del rock, el folk, el blues i el country,alguns dels sons que identifiquen el seu estil,que conserva les arrels de la música tradicionalnord-americana. John Lee Hooker for President,No banker left behind, Humpty dumpty world i Iwant my crown són alguns dels 14 temes deldisc, imbuït de l’esperit de Woody Guthrie i queaborda molts dels actuals problemes mundials.

TEXT: DdG FOTOGRAFIA: JAVIER PICAZO/EFE

Diari de Girona

23 d’octubre de 2011

La presentacióMés esportiuLa nova generació del BMW Sèrie 1 destaca per un caractèr encara més esportiu

PremiPresent elèctricRenault inicia la venda de lesversions elèctriques de la berlinaFluence i la furgoneta Kangoo

SUMARI

SUPL

EMEN

T

MOTORSuplement de Diari de Girona.Director: Jordi Xargayó i Teixidor.Coordinador: Àlex Chenoix.Redacció, Distribució i Publicitat:Passeig Gral. Mendoza, 2. 17002Girona. Tel. 972 20 20 66 Correu electrònic:[email protected] 972 20 20 05

• Celrà• Vilamalla• Palamós

• Blanes• Olot• Ripoll

• Vic• GIRONA

Per algun motiu es tracta del model hí-brid -combina un motor de combus-tió de benzina amb un altre d’elèctric-

més venut a tot el món. El seu respecte peral medi ambient, el seu estil i la importàn-cia que dóna a fer sentir bé els passatgershan convertir al Prius en tot un superven-des, tant a Nord-amèrica com al nostre país,on ja es troba totalment consolidat i arribaa la seva tercera generació. En aquesta ter-cera fornada la seva imatge ha canviat com-pletament i ofereix una marcada forma decunya, molt aerodinàmica i personal, quealhora contrubueix a unes bones capacitatsdinàmiques i a desplaçar-se silencionsa-ment.

Malgrat això, les principals millores estroben en el sistema Hybrid Synergy Drive,

on el 90% dels components van ser redis-senyats per oferir un sistema més lleugerque permet obtenir més potència alhoraque un menor consum. D’aquesta manera,el bloc de benzina 1.798 cc, 4 cilindres i 98CV s’uneix a un altre motor elèctric que per-met al vehicle gaudir d’un total de 136CV iaccelerar de 0 a 100 100 km/h en 10,4 se-gons. A més a més, el consum respecte almodel anterior és un 9% inferior i ara es xi-fra en només 3,9 litres per cada 100 quilò-metres en el cicle combinat d’homologacióeuropea. Si optem per fer un ús més in-tensiu i dinàmic del vehicle la xifra de con-sum tot just s’eleva per sobre dels cinc li-tres de mitjana.

Les emissions de CO2 que emet el Priusse situen com de les més reduïdes del mer-

cat, amb només 89 grams per quilòmetre.A més, si s’opta per circular amb el formatEV, el Prius pot recórrer fins a dos quilò-metres, a velocitats de fins a 45 km/h, uti-litzant només el bloc elèctric i sense gastarni una gota de benzina.

I és que per tal d’esprèmer al màxim lespossibilitats d’aquest híbrid, el Prius comp-ta amb tres possibilitats de funcionament;l’EV (totalment elèctric), l’ECO (que maxi-mitza l'eficiència del sistema híbrid i buscael menor consum) i el Power (que fa fun-cionar els dos motors en paral·lel per ofe-rir el màxim de potència).

Un capítol a part es mereix tota la dota-ció tecnològica d’aquest Toyota; en la sevatercera generació s’ofereix amb un sostresolar que equipa un conjunt de panells fo-

El Toyota Prius, que combina un motor de benzina i un altred’elèctric per oferir 136 cavalls de potència, ja s’ha convertiten un supervendes gràcies al seu baix consum i emissions

De moda

Diari de Girona

Motor


1El Toyota Prius ja haarribat a la seva ter-cera generació i aranomés necessita unamitjana de 3,9 litresde combustible demitjana.

Un valBOSCH CAR SERVICE

per valor de 200 € per usar en

qualsevol dels més de 600 tallers

Bosch Car Service d’Espanya

–4 vals per sortejar cada mes–

PParticipa i podràsguanyar una targetaBP ULTIMATE*carregada amb 200 eurosde carburant cada mes

–13 tagetes per sortejar cada mes–

VOTAI GUANYA

ENTRA A LA PÀGINA WEBI PARTICIPA DE FORMA GRATUÏTA

Tria el Cotxe de l’Any 2012

*Els regals són per sorteig entre tots els lectors del Grupo Prensa Ibérica

Els cotxes seleccionats com a candidats el mes d’octubre són:

tovoltaics que alimenten a través d'energiasolar un sistema de ventilació que evita quela temperatura ambient interior s’elevi quanel Prius està aparcat, i un sistema de controlremot de l'aire condicionat que utilitza labateria híbrida de gran capacitat per refri-gerar l'interior fins a tres minuts abans d'en-trar en el vehicle.

El Prius també pot comptar amb diver-sos sistemes de seguretat Precol·lisió i decontrol de creuer adaptatiu; així com ambels nous comandaments tàctils Touch Tra-cer, muntats al volant, que permeten al con-ductor controlar l'equip de so, l'aire condi-cionat i l'ECO Monitor, sense necessitat demirar avall ni d'apartar les mans del volantja que uns indicadors lluminosos orientenel conductor sobre quin botó prémer. DdG

TOYOTAPRIUS

El tauler de control, que com la resta d’elements destaca per la seva ergonomia, s’ha dissenyat en dues zonesdiferenciades per tal que el conductor no hagi d’apartar la vista per consultar la informació del vehicle de maneraergonòmica; a això també hi contribueix el sistema «head up display» que projecta informació al parabrisa.

Un habitacle futurista però totalment orientat a la comoditat

Motor


Diari de Girona

.

Daewoo Lanos 1.4 AA. DA. CC Any 02 2.550 €Peugeot 206 XR 1.4 AA.DA.CC Any 00 2.400 €Seat Ibiza 1.4 MPI. Clima. DA CC. Any 02 2.800 €Suzuki Swift 1.3 AA. DA. CC. Any 01 2.300 €Citröen C3. 1.4 HDI. AA. Da. CC. Any 07 6.800 €Seat Ibiza TDI. Clima. DA. CC. ABS. Any 01 3.900 €Seat Leon TDI 110. Clima. DA. CC. ABS. Any 01 4.300 €Skoda Felicia 1.9. Diesel. AA. DA. CC. Any 00 1.800 €Honda HRV 1.6. 16v. AA. Da. CC. ABS. Any 03 6.000 €Jeep Grand Cherokee 4.0 AA. DA. CC. Any 96 2.900 €

Lada Niva 1.7. Any 95 1.600 €Nissan Pick-up AA. DA. CC. Any 98 5.500 €Suzuki Samurai 1.9 TD. DA. Any 00 4.200 €Citröe Saxo 1.1i Any 99 1.500 €Citröen AX 1.4D Any 92 1.200 €Mitsubishi Montero 2.8 TDi 7 places Any 95 6.000 €Renault Kangoo 1.5 DCi. 5 places Any 06 6.300 €Peugeot 407 SW. 136cv. HDi. Any 07 11.500 €Citröen C 15 D. Any 95 1.800 €Peugeot Patner 1.6 HDi. Any 07 7.500 €

FINANÇAMENT A LA SEVA MIDA, SENSE ENTRADA I GARANTIA FINS A 12 MESOS

Polígon CAN ILLUS - Ctra. C-63, km. 33 (Ctra. Anglès - Santa Coloma, davant gasolinera) - 17441 BRUNYOLATel. - Fax 972 42 32 65 - Tel. mòbil 608 43 00 84 - www.autostoni.com - e-mail: [email protected]

www.autostoni.comCOMPRAVENDA DE VEHICLES NOUS, D’OCASIÓ I KM 0 - VEHICLES SENSE CARNET

Ja està a la venda la nova perla de la corona de BMW.Es tracta del nou Sèrie 1, un compacte que en la sevaversió 2012 està disponible des de 25.950 euros i

que ha estat totalment renovat per tal d’emfatitzar enca-ra més el seu caràcter esportiu.

En primer lloc, aquest Sèrie 1 s'assenta sobre una novaplataforma, cosa que l’ha dut a augmentar la seva longi-tud fins als 4,32 metres, i la seva amplada fins als 1,76.Un creixement que també ha afectat l'interior, encara quemolt lleugerament. Malgrat això, on sí que s'ha guanyatun considerable espai és al maleter, ara amb 360 litres,30 més que el del model anterior, que poden ampliar-se fins als 1.200 si s'abaten els seients del darrere. Lesmesures del Sèrie 1 vénen acompanyades d'una més queatractiva actualització estètica. Així, doncs, grups òpticsdavanters i del darrere han estat renovats, per imprimiruna major esportivitat al conjunt. Hi destaca el perfil quemostra la unió de la portalada del maleter amb els llumsposteriors. A més, BMW estrena en aquest model dueslínies de personalització denominades Urban i Esport,amb elements de disseny i equipaments exclusius tantper a l'exterior com per a l'habitacle.

TwinPower TurboPer primera vegada, tots els motors de gasolina i dièseldel BMW Sèrie 1 compten amb la tecnologia TwinPo-wer Turbo. Una oferta que s'estructura al voltant a lesversions gasolina 116i de 136 CV i 118i de 170CV, men-tre que l'oferta dièsel se centra en una motorització 2.0amb tres nivells de potència 116d/116CV, 118d/143 CVi 120d/184 CV. Està previst que més endavant aterrin lesversions Efficient Dynamics. DdG

Llest pergaudir

Sèrie1BMW

Bmw Sèrie 1 El renovat compacte alemany, que ara té un caràcter encara més esportiu, ja es troba als concessionaris de la marca alemanya

Renault ja ha iniciat la seva imparableescalada en el mercat dels cotxeselèctrics i està disposada a complir

el seu objectiu de tenir una completa gam-ma de vehicles endollables per a finals del2012. Però la seva aposta ha començat perla berlina Fluence ZE i la furgoneta Kan-goo ZE. El primer estarà disponible a par-tir de 19.800 euros i la comercial a partirde 14.000 euros.

Revelat el setembre de 2009 al saló deFrankfurt com un concept-car, el FluenceZE arriba ara a la xarxa Renault. Aquestvehicle està destinat a clients particulars oa flotes a la recerca d'un vehicle de repre-sentació que sigui econòmic i respectuósamb el medi ambient. El Fluence ZE és laprimera berlina de tres cossos 100% elèc-trica que costa el mateix que la versió tèr-

mica. Per distingir-se, la versió ZE adoptauna sèrie d'elements característics propisdels vehicles elèctrics de la gamma Re-nault. Així doncs, el Fluence ZE es reco-neix d'immediat pels seus elements blausespecífics: fars, contorn dels fars antiboi-ra, logos davanters i posteriors, reixeta decalandra i logotip «Fluence». El vehicle tam-bé disposa de pilots posteriors totalmentrediseadas i d'una calandra específica, mésoberta. L'habitacle de Renault Fluence ZErecull tots els elements presents en la ver-sió tèrmica. L'ordinador de bord integraara la informació‚ eléctrica: consum ins-tantani i mitjà, autonomia, càrrega o des-càrrega de la bateria. La sonda d’energíaindica el nivell de càrrega de la bateria,exactament com ho fa un indicador de car-burant convencional.

Gràcies a l'allargament de la part del da-rrere, el maleter preserva un volum de 317litres malgrat la presència de la bateria. Enl'enginyós doble fons es pot allotjar, perexemple, el cable de recàrrega. El que méssorprén és el silenci a bord. El motor ja nofa soroll i la insonorització de l'habitacles'ha cuidat especialment per gaudir ple-nament d'aquest nou entorn. Amb el cot-xe parat, sembla que el motor està apagat.La segona sorpresa és la manera de fun-cionament del motor elèèctric. Es tractad'un bloc de tipus síncron amb rotor bo-binat. La seva potència màxima de 70 kW(equivalent a 95 CV) s'obté a un règim de

3.000 r.p.m. i el seu parell màxim és de 226Nm. Aquesta xifra és instantània i les ac-celeracions són netes, immediates i cons-tants. El fet que el parell estigui immedia-tament disponible és una garantia de se-guretat i plaer en cada acceleració. La sen-sació és inèdita i sorprenent i les presta-cions estan adaptades a les necessitats demobilitat i a les exigències actuals de la ca-rretera. Tampoc fa falta canviar les mar-xes: la concentració a la carretera és totali la conducció agradable i tranquil·la.

El Renault Kangoo ZE es conforma ambuna potència de 60CV i una autonomia de170 quilòmetres. DdG

Motor


Diari de Girona

114.800

AUTO GIRONACtra. Nacional II, 16-17

Tel. 972 23 39 4017458 FORNELLS DE LA SELVA

Endollats a la carretera

FLUENCE ZEKANGOO ZE

RENAULT

Renault inicia la comercialització de la seva gamma de vehicles elèctrics amb una berlina d'impecable presentació(Fluence ZE) i una furgoneta polivalent (Kangoo ZE), dos vehicles amb una excel·lent relació entre qualitat i preu

22 PublicitatDiumenge 23d’octubre de 2011

Seat Ibiza1.9 TDI - 5 portesAny 2008

Opel Astra EnjoyGasolina o dièselAny 2010

Citroën BerlingoPeugeot Partner dièselDiverses unitatsAny 2007/08

Toyota Aygo1.0 gasolinaAny 2006

Seat Ibiza1.9 TDI - 5 portesAny 2007

Kia Carens2.0 CRDIAny 2005

BMW Sèrie 11.8 gasolinaAny 2002

Renault KangooFurgó 1.5 dciAny 2008

Renault Grand Espace2.0 DCiTech runAny 2008

Opel Agila Cosmo 1.3 CDTI - 5 portesAny 2006

Toyota Corolla1.6 gasolina - 3 portesAny 2004

Crysler 3003.0Full equipAny 2009

Seat Leon1.9 TDiAny 2007

Volkswagen Polo5 portes1.4 TdiAny 2008

Opel Zafira Enjoy1.7 CDTIAny 2010

Opel CorsaGasolina o dièselDiversos modelsAny 2010

Àngel Blanch té cotxes perfectes per a tu, perfectes per a tothom

VEHICLES D’OCASIÓ CERTIFICATS

Publicitat 23 Diumenge 23

d’octubre de 2011

l’estiu del 1936, les restes del patró de diumenge 23 d ... · diari de girona ha tingut accés...

Documents