les planàries. organismes model per a l'estudi de la …...2018/09/01 · aquesta capa és la...
TRANSCRIPT
LES PLANÀRIES
organismes model per a
l’estudi de la regeneració
Autora: Berta Estrada Bes
Tutora del treball: Susanna Esquius
Curs: 2017/2018
2
Índex
Introducció ........................................................................................................................ 3
1. Les planàries ................................................................................................................4
1.1 Hàbitat i distribució.........................................................................................4
1.2 Estructura interna...........................................................................................5
1.3 Alimentació i digestió......................................................................................8
1.4 Reproducció i desenvolupament....................................................................9
1.5 Classificació de les planàries.........................................................................10
2. L’espècie Schmidtea mediterranea...........................................................................11
2.1 Importància de l’espècie...............................................................................12
3. Les cèl·lules mare.......................................................................................................13
3.1 Cèl·lules mare i medicina..............................................................................16
3.2 Els neoblasts..................................................................................................18
4. La regeneració............................................................................................................20
4.1 La regeneració de les planàries.....................................................................22
5. Treball de camp..........................................................................................................25
5.1 El departament de genètica..........................................................................25
5.2 Observació dels neoblasts i del sistema nerviós mitjançant una
immunotinció amb PH3 i 3C11............................................................................27
5.3 La influència de diversos factors ambientals en la regeneració de les
planàries..............................................................................................................32
Conclusions del treball...................................................................................................46
Agraïments.....................................................................................................................47
Bibliografia.....................................................................................................................48
3
Introducció
Després de la redacció d’un article científic sobre les planàries per al programa de
Joves i Ciència em va sorgir la motivació de seguir investigant en el tema i aprofundir-hi
mitjançant el treball de recerca ja que la regeneració de les planàries és un tema molt
actual i amb una gran influència en el món de la genètica.
Les planàries són uns cucs plans, de simetria bilateral i vida lliure que pertanyen al
fílum dels platihelmints. Són uns dels organismes amb més capacitat de regeneració
gràcies als neoblasts, cèl·lules mare pluripotents amb capacitat de diferenciar-se en
tots els tipus cel·lulars de l’organisme.
Aquest treball consisteix, doncs, en l’estudi de la capacitat regenerativa de les
planàries.
Les planàries es poden considerar un organisme adult amb característiques
embrionàries ja que presenta cèl·lules mare adultes. Això, les converteix en un model
excel·lent d’estudi de fenòmens de determinació i manteniment del patró, del control
dels neoblasts, de la regeneració i de l’homeòstasi. Ja fa 100 anys que les planàries
s’utilitzen com a model de molts estudis científics.
El treball té com a objectius estudiar les planàries, en concret l’espècie Schmidtea
mediterranea, investigar sobre els neoblasts i la seva distribució, analitzar la
regeneració i els processos que aquesta comporta, experimentar la influència dels
factors ambientals en la regeneració de les planàries i conèixer les tècniques de
laboratori emprades en l’estudi d’aquests organismes.
Per a l’elaboració d’aquest treball s’ha fet una recerca bibliogràfica juntament amb dos
treballs de camp elaborats seguint el mètode científic. En el primer experiment, s’ha
realitzat una immunotinció amb dos anticossos diferents per a poder observar la
distribució dels neoblasts i del sistema nerviós al llarg del cos de les planàries. En el
segon experiment, s’ha analitzat com influeixen la llum, la temperatura i el lloc de tall
en la regeneració de les planàries i la seva activitat mitjançant l’observació de quatre
grups de planàries sotmesos a diverses condicions.
4
1. Les planàries
Les planàries són organismes que
pertanyen al regne animal, el fílum
dels platihelmints i a la classe dels
turbel·laris. Són organismes
aplanats, no segmentats i de vida
lliure.
1.1 Hàbitat i distribució
Les planàries, molt sensibles a la
dessecació, habiten en ecosistemes aquàtics o ambients terrestres humits. La majoria
d’espècies són d’aigua dolça i habiten en basses i rius o sota roques. D’altres estan
adaptades a la vida marina i habiten en regons litorals amb sòls fangosos o sorrencs,
entre algues o conquilles. També hi ha espècies terrestres que es poden trobar sota
troncs, a la superfície, sota terra o en plantes sempre que es tracti de zones humides.
Les planàries es classifiquen amb un valor mitjà en les escales de puntuació dels índexs
de qualitat de les aigües ja que, en conjunt, es troben en un ampli ventall
d’ecosistemes aquàtics i tenen diferents gras de tolerància als nivells de mineralització
de l’aigua.
El coneixement de la seva distribució mundial és molt incomplet. Només les planàries
d’aigua dolça han estat suficientment estudiades en comparació amb les marines i les
terrestres.
Figura 1: Arbre filogenètic del regne animal.
Figura 2: a)Planària terrestre, b)Planària d’aigua dolça, c)Planària marina.
5
Les planàries d’aigua dolça es troben distribuïdes per gairebé tot el planeta exceptuant
les zones de l’Àrtic, l’Antàrtida i algunes petites illes oceàniques.
Les planàries terrestres són fonamentalment tropicals a excepció d’alguna espècie de
la família dels rincodèmids, que es troba dispersa per gairebé tot el món.
De la distribució de les planàries marines se’n sap molt poc ja que tenen mètodes de
dispersió passiva (larves planctòniques dispersades a través de corrents marins i
masses d’ous transportades per altres organismes).
Figura 3: Mapa de la distribució mundial de les planàries d'aigua dolça.
1.2 Estructura interna
Són animals triblàstics. Tenen tres capes germinatives formades per teixit embrionari:
l’ectoderma, el mesoderma i l’endoderma. L’ectoderma és la capa distal, és a dir la
més externa. Aquesta capa és la que es diferencia per formar teixits com els del
sistema nerviós i l’epidermis. El mesoderma es troba entre l’ectoderma i l’endoderma.
Aquesta capa es pot diferenciar per a formar les gònades i part del teixit muscular.
L’endoderma és la capa proximal, és a dir, la més interna. Aquesta és la capa que es
diferencia per a formar teixits com el de l’aparell digestiu i de l’aparell respiratori.
6
Són organismes acelomats, ja que
no tenen una cavitat general
anomenada celoma. Presenten un
cos massís i entre l’epidermis i
l’intestí hi ha una massa de
cèl·lules que formen el teixit
mesenquimal i les fibres
musculars. El mesènquima és un
teixit indiferenciat produït pel mesoderma i a vegades també per l’ectoderma. Les
cèl·lules que el componen estan disperses i tenen una matriu extracel·lular molt
gruixuda. Aquestes propietats donen al teixit una naturalesa fluida que permet la
migració de les cèl·lules que el componen de manera fàcil. Les funcions del teixit
mesenquimal consisteixen en donar suport estructural, formar un lloc per al dipòsit de
greix, ajudar en la defensa i protecció del cos.
Les planàries són organismes tous ja que no presenten teixit esquelètic. Són aplanats
dorsoventralment i mostren simetria bilateral. No presenten sistema circulatori ni
respiratori; cada cèl·lula individualment obté l’oxigen per difusió amb l’exterior. El seu
cos conté músculs distribuïts de manera longitudinal, diagonal i circular que permeten
esquivar obstacles. Les cèl·lules epitelials
ciliades de la superfícies ventral són les que
permeten la locomoció i donen a les
planàries la capacitat de lliscar sobre
superfícies.
Com que no tenen sistema circulatori, el
sistema excretor té un paper molt
important en l’organisme. Aquest sistema
està compost per túbuls que recorren tot el
cos d’on surten túbuls laterals que contenen
solenòcits o cèl·lules flamígeres, absents en
les planàries marines. Aquestes cèl·lules
Figura 4: Capes germinatives i mesènquima.
Figura 5: Sistema excretor i solenòcit.
7
ciliades permeten eliminar els residus líquids i l’excés d’aigua del cos passant-la als
budells. Allà s’allibera al medi exterior mitjançant els nefridis, uns porus superficials
que permeten eliminar les substàncies de rebuig. Aquestes cèl·lules tenen una funció
vital en la regulació de la osmosi i resulten indispensables per a les planàries d’aigua
dolça.
Les planàries tenen un sistema nerviós molt senzill, format per dos ganglis cefàlics que
estan connectats a dos cordons nerviosos ventrals paral·lels l’un de l’altre que
s’estenen longitudinalment al llarg de l’animal. Els cordons nerviosos estan connectats
entre si mitjançant els axons de neurones transversals que van des del cap fins la cua.
Figura 6: a)Parts del sistema nerviós, b)Immunotinció del sistema nerviós.
Són els invertebrats més senzills que presenten cefalització, és a dir que tenen
diferenciat de manera visible el cap de la cua. El cap té forma de fletxa i conté els
ganglis cefàlics, els ulls i dues aurícules. Els ulls estan connectats amb els ganglis
cefàlics encarregats de detectar la llum, però no permeten detectar imatges. Les
aurícules contenen quimioreceptors que utilitzen per trobar menjar.
8
1.3 Alimentació i digestió
Són animals carnívors i carronyaires que s’alimenten d’animals tant vius com morts.
Les planàries d’aigua dolça s’alimenten de preses diverses com poden ser oligoquets,
cargols, larves d’insectes i crustacis. Les planàries terrestres s’alimenten, generalment,
de cucs de terra i llimacs. Les planàries marines s’alimenten de poliquets, crustacis i
petits mol·luscs.
El seu aparell digestiu està compost per la boca, la faringe i la cavitat gastrovascular. La
faringe és retràctil i muscular i està situada en posició ventral a la zona central de
l’organisme. Té la funció de boca i d’anus, ja que és la única obertura del cos de les
planàries i està connectada amb la cavitat gastrovascular. La cavitat gastrovascular és
un òrgan, d’una sola obertura, encarregat tant de la digestió del menjar com de la
difusió dels nutrients al llarg del cos. Està ramificada en tres conductes principals, un
d’anterior i dos de posteriors que alhora també es ramifiquen en conductes més fins.
Figura 7: Parts de l'aparell digestiu.
La digestió de les planàries és extracel·lular i intracel·lular. En primer lloc es dóna la
digestió extracel·lular que s’inicia quan la
boca s’enganxa a la presa i secreta enzims
digestius per tal d’estovar el teixit de la
presa i començar-lo a digerir. A continuació,
aquesta és xuclada per la faringe i és dirigida
cap a la cavitat gastrovascular on les cèl·lules
del teixit intestinal secreten enzims per a
poder dur a terme la digestió intracel·lular.
Figura 8: Planària amb la faringe enganxada a la presa.
9
Finalment, els nutrients obtinguts són absorbits per les mateixes cèl·lules i són
distribuïts al llarg de tot l’organisme per difusió. Aquest sistema és el que permet
l’absència de sistema circulatori.
1.4 Reproducció i desenvolupament
Les planàries es poden reproduir sexualment, asexualment o d’ambdues maneres
alhora, depenent d l’espècie.
Les que es reprodueixen sexualment són hermafrodites, de fecundació creuada i
recíproca, exceptuant alguns casos. És a dir que cada organisme té un aparell
reproductor compost per un parell d’ovaris i múltiples testicles i, tot i la presència
d’ambdues gònades, un individu no es fecunda a ell mateix.
Els ovaris es troben molt a prop dels ulls. Els
testicles es disposen lateralment al llarg del
cos seguint els conductes seminals que
transporten l’esperma fabricat pels testicles.
Les planàries també disposen d’un penis
que es troba en una cambra genital i que
allibera els espermatozous a l’exterior.
La còpula consisteix en un intercanvi
d’esperma que queda emmagatzemat a la
bossa copuladora, des d’on els
espermatozous es desplacen fins molt a
prop dels ovaris, on es dóna la fecundació. Els esdeveniments posteriors a la
fecundació varien segons l’espècie. Generalment, els ous fecundats, juntament amb
les cèl·lules vitel·lines, migren fins l’atri genital on són embolcallats per un capoll dins
el qual es desenvolupen diversos embrions. Aquest capoll serà dipositat per l’adult
sota de fulles o pedres. Hi ha altres espècies que, en comptes d’un capoll, emboliquen
els ous amb un material gelatinós secretat per les cèl·lules glandulars. En aquest cas,
l’adult diposita els ous formant cadenes, espirals o masses aplanades sobre algues,
conquilles o pedres. Els embrions obtenen els nutrients de les cèl·lules vitel·lines.
Figura 9: Parts de l'aparell reproductor.
10
Després de l’eclosió de l’ou, la descendència té, en la majoria d’espècies, un
desenvolupament directe. Només algunes espècies marines tenen un
desenvolupament indirecte. L’embrió dóna lloc a larves que, durant uns dies, formen
part del plàncton.
Les que es reprodueixen asexualment, ho
fan per constricció transversal. Aquest
sistema de reproducció asexual es dóna
quan un individu adult es desprèn d’una part
del cos. Les planàries s’adhereixen amb la
punta de la cua sobre una superfície mentre
la part anterior estira de manera que el cos
de l’organisme es va estrenyent fins que
l’individu queda dividit en dues parts que
donaran lloc a un nou individu cadascuna.
Tot i el seu sistema nerviós senzill, les planàries poden aprendre tasques simples. Les
que es reprodueixen asexualment i que, per tant, la descendència es dóna per
regeneració a partir d’un fragment, poden transmetre aquests caràcters adquirits a la
descendència. Després d’una decapitació i la regeneració completa dels dos fragments,
les dues planàries filles recordaran aquestes tasques; inclosa la que el seu cervell ha
regenerat posteriorment a l’amputació.
1.5 Classificació de les planàries
És difícil classificar les planàries ja que, al ser animals de cos tou, no han deixat cap
resta fòssil i tampoc s’ha trobat cap forma intermèdia. A la llarga, es considera que
l’aplicació de tècniques moleculars molt precises permetrà classificar les planàries amb
més precisió.
Fins ara, les planàries s’havien classificat segons l’estructura de l’aparell digestiu. A
partir d’aquí s’havien obtingut cinc grans ordres de turbel·laris: acels (Acoela),
al·leocels (Alleocoela), rabdocels (Rhabdocoela), triclàdides (Tricladida) i policlàdides
(Polycladida). Actualment, gràcies a les tècniques de microscòpia la classificació s’ha
Figura 10: Esquema de la constricció transversal.
11
pogut ampliar a 11 ordres: catenúlides (Catenulida), acels (Acoela),
nemertodermàtides (Nemertodermatida), macrostòmides (Macrostomida),
haplofaríngides (Haplopharyngida), policlàdides (Polycladida), prolecitòfors
(Proleciythophora), lecitoepiteliats (Lecithoepitheliata), proseriats (Proseriata),
triclàdides (Tricladida) i neorabdocels (Neorhabdocoela).
2. L’espècie Schmidtea mediterranea
Schmidtea mediterranea, pertany a
l’ordre dels triclàdides i és una
espècie de planària d’aigua dolça no
paràsita. Habita en zones de clima
temperat i es troba distribuïda per
les zones costaneres i illes de l’oest
del Mediterrani. Les seves
poblacions es troben disperses per Catalunya, Menorca, Mallorca, Còrsega, Sardenya,
Sicília i Tunísia.
Schmidtea mediterranea presenta poblacions que es reprodueixen sexualment,
poblacions que es reprodueixen asexualment i poblacions que es poden reproduir
d’ambdues maneres. Dins d’aquesta espècie s’hi poden trobar tant organismes
diploides com triploides. Els primers, els més abundants. A Catalunya, Menorca i
Mallorca les poblacions són
exclusivament de reproducció
asexual. En el cas de Catalunya i
Mallorca, són poblacions diploides i
en el cas de Menorca, la població és
triploide. En el cas de les poblacions
de reproducció sexual són
majoritàriament diploides a excepció
de Sardenya, on són triploides.
Figura 11: Exemplar de Schmidtea mediterranea.
Figura 12: Mapa de la distribució de l'espècie Schmidtea mediterranea.
12
L’estat de conservació d’algunes poblacions de Schmidtea mediterranea està en risc ja
que es troben disperses i en alguns casos s’ha observat un descens de la població.
Aquest és el cas de les Schmidtea mediterranea de Montjuïc (Barcelona), on després
de la intervenció humana han desaparegut les poblacions de dues basses. La
introducció de Schmidtea polychroa l’any 2007 també ha tingut un efecte perjudicial
en la població de l’espècie autòctona. Per últim, la quarta bassa ha estat envaïda pel
cranc de riu americà (Procambarus clarkii) el qual suposa una amenaça per a la
població de Schmidtea mediterranea ja que té la capacitat de canviar l’ecosistema
format per les plantes i els animals autòctons.
2.1 Importància de l’espècie
Schmidtea mediterranea és molt utilitzada com a model d’estudi del desenvolupament
de la regeneració, biologia molecular i recerca genòmica. Actualment, la majoria de la
investigació amb planàries del món es fa amb Schmidtea mediterranea reproduïdes a
partir d’exemplars de Barcelona. És una espècie de gran interès ja que té un genoma
que es pot seqüenciar fàcilment i té pocs cromosomes. Les poblacions diploides són
2n=8. En recerca s’utilitzen organismes de poblacions que es reprodueixen
asexualment i que, per tant, tenen el mateix nombre de cromosomes en totes les
cèl·lules. La manca d’aparell reproductor és degut a la translocació d’un gen. Aquest
fet ha permès comparar organismes de reproducció asexual amb altres de reproducció
sexual. Un altre dels avantatges d’aquestes planàries com a model és que són
organismes fàcils de criar i es reprodueixen ràpidament.
Tot i que hi ha altres organismes que
regeneren, les planàries i en concret aquesta
espècie, han resultat un model excel·lent per
a l’estudi de la regeneració. En primer lloc,
perquè no es limiten a regenerar una part en
concret de l’organisme sinó que poden
regenerar un individu nou des de gairebé
qualsevol tros amputat. I en segon lloc,
perquè són dels pocs animals que disposen de
Figura 13: Estudi del ritme regeneratiu d’una Schmidtea mediterranea tallada en tres trossos i observació dels neoblasts marcats amb l’anticòs H3P.
13
cèl·lules mare pluripotents. A més a més, són organismes que permeten investigar la
biologia de les cèl·lules mare in vivo. Aquest fet té una gran repercussió en la
investigació amb cèl·lules mare en el camp de la medicina ja que, d’aquesta manera, es
pot observar com actuen aquestes cèl·lules en l’animal i com podrien actuar en un
pacient. Si s’aconseguís un procés de regeneració, semblant al de les planàries, en
humans, es podrien reconstruir òrgans danyats.
3. Les cèl·lules mare
Les cèl·lules mare són aquelles que tenen la capacitat d’autoreplicar-se durant tota la
vida de l’individu i que en condicions determinades poden diferenciar-se en diferents
tipus cel·lulars. Són cèl·lules indiferenciades, és a dir, que no presenten les estructures
pròpies de les cèl·lules diferenciades o adultes.
Les cèl·lules que ja estan diferenciades estan tan especialitzades en una funció
determinada que han perdut la capacitat de reproduir-se. Aquesta capacitat està
impedida per les estructures especials que requereix un determinat tipus cel·lular. Per
aquesta raó, tots els teixits disposen d’una reserva de cèl·lules indiferenciades que,
com que no presenten les estructures especials de les cèl·lules adultes no han perdut
la capacitat de reproduir-se. Aquests tipus de cèl·lules poden proliferar de manera
indefinida. La seva divisió genera dues cèl·lules filles que també són cèl·lules mare.
Aquestes poden romandre com a cèl·lules mare o bé poden diferenciar-se adquirint
així les estructures
pròpies de les
cèl·lules mare
adultes del teixit al
qual pertanyen.
Quan les cèl·lules
mare es diferencien
perden la capacitat
de reproduir-se.
Figura 14: Cicle cel·lular.
14
Hi ha diferents tipus de cèl·lules mare. Segons la seva potencialitat i el tipus de teixit
que originen, poden ser:
Cèl·lules mare totipotents
Són cèl·lules que, per divisió i diferenciació, tenen la capacitat
d’originar la resta de cèl·lules diferenciades d’un organisme.
Aquest tipus de cèl·lula es pot especialitzar en qualsevol tipus
de teixit, tant embrionari com extraembrionari. Les cèl·lules
mare totipotents són capaces de, en les condicions
adequades, formar un individu sencer.
Cèl·lules mare pluripotents
Són cèl·lules que tenen el potencial de diferenciar-se en
qualsevol de les tres capes germinatives (endoderma,
mesoderma i ectoderma), és a dir que es poden diferenciar
en qualsevol tipus cel·lular. A diferència de les cèl·lules
totipotents, les pluripotents, de manera autònoma, no
tenen la capacitat de convertir-se en un individu sencer.
Cèl·lules mare multipotents
Són cèl·lules que tenen potencial per a originar diversos
tipus cel·lulars, però en un nombre limitat. Tots el tipus
cel·lulars en que es diferencien pertanyen a la mateixa
capa embrionària ja que només tenen la capacitat
d’originar una de les tres capes embrionàries.
Cèl·lules mare unipotents
Són cèl·lules que només es poden diferenciar en un
tipus cel·lular.
Figura 15: Cèl·lula mare totipotent: zigot.
Figura 16: Cèl·lula mare pluripotent: neoblast.
Figura 17: Cèl·lules mare multipotents: Cèl·lules mare hematopoiètiques.
Figura 18: Cèl·lula mare unipotent: cèl·lules somàtiques de la pell.
15
Les cèl·lules mare es poden procedir d’un embrió o d’un organisme adult. Segons el
teixit d’on s’obtenen es classifiquen en:
Cèl·lules mare embrionàries
Són cèl·lules derivades de la blàstula que s’obtenen en les primeres etapes de formació
de l’embrió. Aquest tipus de cèl·lules és capaç de dividir-se sense diferenciar-se durant
un període prolongat. Tenen la capacitat de generar qualsevol cèl·lula diferenciada de
les tres capes germinals de l’organisme. Tenen la capacitat de proliferar
indefinidament in vitro.
Cèl·lules mare adultes
Són les cèl·lules mare que es troben en la majoria de teixits d’un individu
completament desenvolupat. Se’n poden trobar a la medul·la òssia, el sistema
neuronal, el sistema gastrointestinal, el fetge, el pàncrees, els pulmons... Es poden
diferenciar en el tipus cel·lular procedent del teixit on pertanyen.
A partir d’aquest tipus de cèl·lula mare s’obtenen les cèl·lules IPS.
Cèl·lules IPS (Induced Pluripotent Stem Cells)
Són un nou tipus de cèl·lules mare
pluripotents, ja que són induïdes.
S’obtenen desdiferenciant cèl·lules
adultes especialitzades mitjançant
enginyeria genètica. Les cèl·lules
obtingudes es comporten com a
cèl·lules mare embrionàries. Aquest
tipus de cèl·lules mare són una eina
clau en l’estudi de medicina
regenerativa ja que es podrien utilitzar
com a font de cèl·lules i teixits en
tractaments mèdics. Tot i així, de
Figura 19: Obtenció de cèl·lules IPS.
16
moment, encara no s’han pogut aplicar en humans degut a certs inconvenients
com la falta d’eficiència i possibles càncers.
3.1 Cèl·lules mare i medicina
Les cèl·lules mare constitueixen una interessant alternativa de investigació ja que cada
vegada s’està desxifrant més el potencial terapèutic que aquestes poden tenir. Per
això, les cèl·lules mare estan tenint i tindran un paper molt important en el camp de la
medicina, entre d’altres.
Estudi de malalties
En primer lloc es vol comprendre com funciona el cicle cel·lular. Mitjançant l’estudi de
les cèl·lules mare, s’analitza el desenvolupament d’un organisme des que l’òvul és
fecundat. En laboratoris s’observa com les cèl·lules mare embrionàries es van dividint i
especialitzant per donar lloc a teixits diferenciats. S’identifiquen signes que determinin
si una cèl·lula mare s’ha de seguir replicant o s’ha de diferenciar i en quin tipus de
cèl·lula.
L’objectiu és comprendre millor els controls genètic i moleculars ja que podrien
aportar informació sobre com sorgeixen algunes malalties produïdes durant el període
embrionari i altres degudes a la divisió i diferenciació anormal de cèl·lules, com els
càncers.
Si les cèl·lules mare tinguessin el gen d’una malaltia o es manipulessin per a que el
tinguessin suposarien una alternativa a l’obtenció de cèl·lules ja danyades perquè a
vegades resulta ser una tasca difícil.
Comprendre millor l’origen d’algunes
malalties permetria desenvolupar
noves estratègies per a tractaments
més eficaços.
Figura 20: Introducció de material genètic en un nucli cel·lular mitjançant una microinjecció.
17
Desenvolupament de tractaments
Actualment, ja s’utilitzen cèl·lules mare per a substituir cèl·lules danyades en el
tractament de cremades i en la restauració del sistema sanguini en trastorns
hematològics. Però també podrien ser un mètode per a tractar altres malalties. Els
trasplantaments són el mètode que s’utilitza actualment, però presenta certs
inconvenients. En primer lloc, la demanda d’òrgans és molt superior a la de donants i,
en segon lloc, es produeixen problemes de rebuig ja que els òrgans trasplantats no
tenen les cèl·lules del pacient. Si en un futur
s’aconsegueix controlar la diferenciació de
cèl·lules mare, aquestes podrien serien una
font de cèl·lules amb que es podria tractar
malalties com la del Parkinsosn, la diabetis,
malalties cardíaques o els ictus.
A partir de cèl·lules mare també es podria
generar línies de cèl·lules especialitzades amb
les que es podrien testar medicaments. Així
es podria reduir la experimentació amb
animals.
Inconvenients
És important tenir en compte les implicacions ètiques que comporta la manipulació de
cèl·lules mare com pot ser la clonació o l’experimentació amb embrions. Hi ha
persones que opinen que investigar amb
cèl·lules mare embrionàries humanes és
immoral perquè consideren que la vida
comença amb la fecundació de l’òvul. Per tant,
la destrucció d’un embrió viable per a
desenvolupar un ésser humà la consideren un
infanticidi.
Figura 21: Obtenció de cèl·lules diferenciades a partir de cèl·lules mare embrionàries.
Figura 22: Diferents opinions sobre la recerca amb cèl·lules mare.
18
A més, cal tenir en compte que, en el camp de la biologia de les cèl·lules mare, hi ha
molts conceptes que es desconeixen i es presenten obstacles tècnics considerables. Un
exemple és la substitució de teixits danyats. Cal tenir en compte que la majoria de
teixits estan formats per més d’un tipus cel·lular i, per tant, per a poder regenerar un
òrgan funcional cal desenvolupar estructures i poblacions mixtes de cèl·lules molt
complexes. Cal acceptar que encara queda molt per fer i que requereix molts anys
d’intensa investigació.
3.2 Els neoblasts
Els neoblasts són la població de cèl·lules
mare adultes característiques de les
planàries, que proliferen contínuament per
mitosis i tenen la capacitat de diferenciar-se
en tots els tipus cel·lulars de l’organisme.
Són considerades cèl·lules mare
pluripotents perquè són les úniques
cèl·lules de l’organisme amb la capacitat de
dividir-se. Són cèl·lules de mida petita
(entre 5 i 8 µm de diàmetre), altament
indiferenciades. Tenen un gran nucli en proporció a la reduïda quantitat de citoplasma
de la que disposen. Aquesta població de cèl·lules representa el entre el 20% i el 30%
del total de cèl·lules d’un organisme adult.
En el cas de les planàries, la població de neoblasts es troba distribuïda al llarg de tot
l’organisme. Està localitzada entre l’epidermis i l’intestí, formant el teixit mesenquimal.
Només una quantitat molt reduïda de neoblasts es troba present en teixits diferenciats
com l’epidermis, les cèl·lules intestinals o en els ganglis cefàlics. La zona de la faringe i
la zona per sobre dels receptors es descriuen com a àrees desproveïdes d’activitat
mitòtica ja que no presenten cap població de cèl·lules mesenquimals. Aquestes dues
zones són, per tant, les úniques sense la capacitat de regenerar. Ambdós teixits
depenen de la migració cel·lular per mantenir la seva estructura.
Figura 23: Neoblast. Nucli indicat amb rosa i citoplasma indicat amb blau.
19
Els neoblasts es consideren una població heterogènia ja que dins de totes les cèl·lules
de les planàries amb la capacitat de dividir-se se’n troben amb diferents potencials.
N’hi ha que són totalment indiferenciats i que, per tant, són pluripotents. Però també
hi ha una part de la població que ja està determinada per a expressar un gen concret i,
per tant, diferenciar-se en un teixit concret.
Els neoblasts són les cèl·lules que fan que la regeneració de les planàries sigui
possible. En les planàries que no han patit cap mena de ferida o alteració en el seu cos,
el nivell de proliferació és basal per a mantenir el recanvi cel·lular dels diferents teixits
de l’organisme i per a mantenir un estoc estable de cèl·lules indiferenciades. Quan es
dóna la regeneració, els neoblasts
augmenten el seu nivell de proliferació ja
que són les úniques cèl·lules de les planàries
amb la capacitat de reemplaçar els teixits
perduts. Aquest augment el nivell de
proliferació dels neoblasts permet produir el
nou teixit de regeneració, el blastema.
Per explicar l’origen dels neoblasts s’han plantejat dues hipòtesis, cap de les dues
refutades. La hipòtesis més recolzada per la comunitat científica és la formació de
neoblasts per autoreplicació d’una població de cèl·lules mare. No obstant, també cal
tenir en compte una segona hipòtesi que actualment no ha estat possible refutar.
Aquesta es basa en la desdiferenciació de cèl·lules somàtiques. Per últim també es
contempla la possible combinació d’ambdós processos (Per ampliar informació vegeu
article: REDDIEN, PW. SÁNCHEZ, A. (2004). Fundamentals of planarian regeneration).
Figura 24: Neoblasts indicats amb verd. Absència en les zones del cap i la faringe.
Figura 25: Blastema (zona blanca).
20
4. La regeneració
La regeneració és el procés de renovació, restauració i creixement d’un teixit, un
organisme o un ecosistema després d’un esdeveniment que hagi causat pertorbacions
o danys. Aquest procés suposa la substitució del teixit perdut per un de nou amb la
mateixa estructura i funcionalitat que l’original.
N’hi ha de diferents tipus. Segons la causa, la regeneració es classifica en:
Regeneració fisiològica
Consisteix en la regeneració d’una part de
l’organisme que ha quedat amputada de
manera espontània. L’amputació pot ser
causada pel desgast periòdic d’un teixit
ocasionat per accions quotidianes. Un
exemple són les cèl·lules epitelials o les
sanguínies, que constantment han de ser
substituïdes.
Autonomia o autoamputació
La regeneració es dóna després de la
amputació d’un apèndix provocada com a
mecanisme de defensa pel propi
organisme. Aquest mecanisme permet
distreure el depredador i que la presa
fugi. Les sargantanes en són un exemple
ja que tenen la capacitat de desfer-se de la
cua i després regenerar-ne una de nova.
Figura 26: Formació de cèl·lules sanguínies per regeneració fisiològica a la medul·la òssia.
Figura 27: Sargantana sense cua a causa d'una autoamputació.
21
Regeneració traumàtica
És un tipus de regeneració mitjançant el
qual es poden substituir òrgans perduts de
manera accidental. En aquest tipus de
regeneració, la ferida es repara o es tanca
per l’expansió de l’epidermis més propera.
Un exemple és la cicatrització d’una ferida.
Segons el mecanisme mitjançant el qual es du a terme, la regeneració es classifica en:
Regeneració epimòrfica
Consisteix en la diferenciació d’una massa
indiferenciada de cèl·lules, el blastema.
Aquestes tenen una alta capacitat de
proliferació i donen lloc a un nou teixit o
part del cos. Es parla d’homomorfosi quan
l’òrgan regenerat és emblant al perdut i
heteromorfosi si se’n forma un de diferent.
Regeneració per morfal·laxis
Aquest tipus de regeneració comporta la
transformació d’òrgans i teixits preexistents
en altres de nous. D’aquesta manera la
regeneració és limitada ja que no es dóna
cap procés proliferatiu. En aquest tipus de
regeneració no es forma blastema.
Model intercalar
És un model que engloba el desenvolupament de la regeneració epimòrfica i la
regeneració per morfal·laxis alhora. Aquest és el cas de les planàries. Els seus teixits
Figura 28: Cicatrització d'una ferida per regeneració traumàtica.
Figura 29: Models de regeneració. a)R. Epimòrfica, b)R. per morfal·laxis, c)M. Intercalar.
22
regenerats es formen a partir de cèl·lules mare provinents del blastema i per la
reestructuració de cèl·lules anteriors a l’amputació. (Per ampliar informació vegeu article:
DURÁN, I. (2009). Modelos de regeneración).
4.1 La regeneració en les planàries
La capacitat regenerativa de les planàries és una característica que cal destacar. Tenen
la capacitat gairebé il·limitada de regenerar un individu complert a partir d’un petit
fragment del seu cos.
Amputació
L’estímul causant de la regeneració és una lesió en alguna part de l’organisme. En les
planàries, l’amputació provoca una sèrie de respostes amb la finalitat de minimitzar la
pèrdua de teixits.
En el cas que la planària quedi dividida en cap i cua, el fragment corresponent al cap,
com que conté el cervell, té la capacitat de desplaçar-se. Això permet a les planàries
escapar davant de depredadors, deixant
enrere la cua. En el cas de les cues, com que
estan mancades de cervell, tenen una
capacitat de moviment més limitada que fa
que romanguin més quietes durant el procés
de regeneració. Tot i així, poden moure’s per
a col·locar-se amb la zona ventral cap a sota.
Cicatrització
Després de l’amputació d’un individu adult,
la primera resposta és la cicatrització.
En primer lloc, es produeix una forta
contracció muscular immediata a la zona de
la ferida que posa en contacte l’epidermis
dorsal amb la ventral. Aquesta contracció
Figura 30: Cua amputada girant-se per a col·locar-se amb la zona ventral cap a sota.
Figura 31: Cap amputat on s'observa la contracció muscular.
23
permet reduir l’àrea afectada amb un temps molt limitat.
D’aquesta manera la ferida queda recoberta per una fina capa de cèl·lules
epidèrmiques que provenen de l’epidermis més propera. Aquesta capa es forma per
un procés de difusió cel·lular i no per proliferació.
Resposta regenerativa
L’estímul que desencadena la resposta regenerativa després que la planària hagi patit
una lesió és desconegut. Hi ha la hipòtesi que la interacció que es produeix durant la
cicatrització entre l’epiteli i el teixit mesenquimal sigui una possible senyal per a que es
doni una resposta regenerativa. En condicions en què no es pot produir la contracció
muscular, es fa impossible la cicatrització i com a conseqüència, la regeneració.
Posteriorment a la cicatrització de la
ferida, es produeix una ràpida i elevada
resposta mitòtica dels neoblasts,
sobretot dels més propers a la zona de
la ferida. Aquesta zona s’anomena
postblastema. Gràcies a aquesta elevada
proliferació dels neoblasts es produeix la
formació d’un nou teixit regeneratiu
indiferenciat i, com a conseqüència,
despigmentat, anomenat blastema.
Aquest nou teixit regeneratiu està
format exclusivament per l’aportació
local de neoblasts que proliferen en el
postblastema ja que no s’ha observat
cap procés de desdiferenciació. Els
neoblasts que no es troben propers a la zona de la ferida, tot i també augmentar el seu
nivell de proliferació, no intervenen en la formació del blastema.
Figura 32: Fragments amputats on s'observa el blastema. a)cua, b)cap.
24
Polarització
Un cop format el blastema, aquest s’ha de diferenciar en els diferents teixits i òrgans
que manquen en l’organisme amputat. El fet que, quan una planaria és tallada
transversalment, en la superfície tallada de la part posterior es regeneri un cap i en la
de la anterior, una cua s’anomena polarització. Aquest mecanisme és el que permet
que l’organisme regeneri adequadament una part del cos amb la forma, proporcions i
funcionalitat correctes. Per exemple, si cal regenerar la regió del cap, el blastema es
diferencia en els ganglis cefàlics que, posteriorment, indueixen la diferenciació dels ulls
i de la resta de sensors.
Actualment, encara no s’ha aconseguit comprendre exactament aquest procés i com
es manté al llarg de la regeneració. Tot i així ja es coneixen alguns gens i vies de
senyalització que hi estan involucrats.
Homeòstasi
Paral·lelament a la polarització es produeix un procés de reajustament per part de
l’organisme per tal d’adaptar-se a les noves proporcions mitjançant un seguit de
fenòmens de mort cel·lular, autofàgia i remodelació de teixits preexistents. Aquest
procés s’anomena homeòstasi. Aquest procés de creixement i decreixement no només
es produeix durant la regeneració. Les planàries tenen la capacitat de créixer i
decréixer segons la temperatura i la quantitat d’aliment del que disposen. En
condicions de falta d’aliment l’organisme decreix gradualment a causa d’una
acceleració de mort cel·lular. La majoria de les cèl·lules mortes són consumides pel
propi individu. Si se’l torna a alimentar de nou, creixen recuperant la mida pròpia de
l’espècie. Després de créixer, l’organisme queda rejovenit.
Figura 33: Regeneració completa de la part anterior d'una planària.
25
5. Treball de camp
Per a posar en pràctica els coneixements adquirits en la recerca bibliogràfica es van dur
a terme dos experiments. Les planàries que es van utilitzar van ser cedides pel
laboratori del Departament de Genètica de la Facultat de Biologia de la UB.
5.1 El Departament de Genètica
El Departament de Genètica de
la UB pertany a la Facultat de
Biologia. Es troba a l’Av.
Diagonal, 643. Edifici Prevosti,
plantes 1, 2 i 3. 08028,
Barcelona.
Durant la meva estada allà, vaig
tenir l’oportunitat d’entrevistar el
Dr. Francesc Cebrià, professor a la UB i cap del departament de genètica, per a
conèixer una mica millor el departament.
Qui compon el Departament de Genètica?
Al Departament de Genètica hi treballen professors i diferents grups de recerca
formats per estudiants de grau, estudiants de màster, doctorands i investigadors post-
doctorals.
Els professors fan classes i dirigeixen la recerca. Els estudiants de grau i de màster fan
estades d’entre un semestre i un any per a fer el treball de final de grau o de màster i
els doctorands, que fan la tesi doctoral, s’hi estan durant uns quatre anys.
Figura 34: Edifici del departament de genètica de la UB.
26
Quina és l’organització del Departament de Genètica?
El Departament de Genètica té tres blocs principals.
En el primer bloc, es treballa l’evolució molecular i la genètica de les poblacions. Les
investigacions que es duen a terme consisteixen en la comparació de gens de diferents
animals i s’analitza com han anat variant al llarg del temps.
En el segon bloc, es treballa la genètica humana. Els seus projectes consisteixen en la
recerca de la base genètica de malalties humanes com la ceguesa, l’autisme, les
addiccions...
El tercer bloc és el de la biologia del desenvolupament. En aquest bloc és on treballo
jo. L’objectiu del nostre bloc és entendre diversos mecanismes moleculars, genètics...
En el meu cas, la regeneració.
En què consisteix la teva recerca?
El meu objectiu és entendre el procés de la
regeneració des d’un punt de vista de recerca
més bàsica i no tant aplicada. Actualment, la
meva recerca consisteix en l’estudi dels
mecanismes de la regeneració del cervell.
Qui inverteix en les vostres investigacions?
En el meu cas, el finançament el trec del
Ministeri d’Economia i Competitivitat que té un
programa que es diu Pla Nacional i d’on es
financen la major part de projectes de recerca a
Espanya. Hi ha altres grups que poden obtenir
finançament d’altres fonts com, per exemple, “La Marató” de TV3 o altres entitats
privades.
Figura 35: Dr. Francesc Cebrià.
27
5.2 Observació dels neoblasts i del sistema nerviós mitjançant
una immunotinció amb PH3 i 3C11.
La immunotinció és una tècnica de
laboratori que s’utilitza per a
visualitzar la localització d’un
antigen específic en cèl·lules
mitjançant anticossos específics.
Per a això són necessaris dos tipus
d’anticossos. Un anticòs primari i
un de secundari.
L’anticòs primari és el que s’uneix de manera específica a l’antigen. En aquest
experiment es van utilitzar com a anticossos primaris el PH3 i el 3C11. El PH3 és un
anticòs de conill que identifica i s’uneix de manera específica a les cèl·lules que es
troben entre la fase G2 (creixement de la cèl·lula, síntesi d’RNA i proteïnes i preparació
per a la mitosi) i la M (mitosi) del cicle cel·lular.
Per tant, s’uneix de forma específica als
neoblasts que es troben en aquesta fase ja que
són les úniques cèl·lules de la planària que es
poden dividir. Per altra banda, el 3C11, que és
un anticòs de ratolí, identifica i s’uneix de
manera específica a les cèl·lules del sistema
nerviós.
L’anticòs secundari s’uneix de manera
específica a l’anticòs primari. Així, queda
marcat l’anticòs primari i, posteriorment, és
possible observar-lo al microscopi. Els anticossos secundaris porten enganxada una
molècula fluorescent que, quan s’excita amb una certa longitud d’ona amb un
microscopi de fluorescència, emet llum amb una altra longitud d’ona. En aquest
experiment tots dos anticossos secundaris eren de cabra. El GαRb (goat anti-rabbit)
568 s’enganxa de manera específica a l’anticòs primari PH3 i emet llum de color
Figura 36: Els mecanismes de la immunotinció.
Figura 37: Esquema de la unió específica entre les diferents proteïnes involucrades.
28
vermell. El GαM (goat anti-mouse) 488 s’enganxa de manera específica a l’anticòs
primari 3C11 i emet llum de color verd.
Material
- Pipetes
- Gradeta
- Tubs d’assaig falcon de 15 i de 50 ml.
- Vórtex
- Agitador
- Agitador amb mosca
- Placa de 24 pous
- Ependorfs
- Capsa
- Nevera
Metodologia
La investigació es va dur a terme al laboratori del Departament de Genètica de la
Facultat de Biologia de la UB. Els exemplars de planària utilitzats eren de l’espècie
Schmidtea mediterranea provinents d’una població asexual de Montjuïc (Barcelona)
reproduïdes al mateix departament de genètica. L’experiment va tenir una durada de
cinc dies.
1r dia:
Per a poder dur a terme l’experiment, en primer lloc es van sacrificar les planàries amb
HCl 2% (en aigua ultra pura). D’aquesta manera s’assegura una mort instantània i que
els exemplars quedin rectes per a una millor observació. Per tal d’eliminar l’HCl del cos
de les planàries i fer-les permeables, es van sotmetre a un rentat amb PBSTx.
A continuació, es va dur a terme una fixació dels exemplars amb formaldehid 4% (en
PBSTx) i es van deixar 15 minuts a temperatura ambient en un agitador. Aquest procés
- Esteromicroscopi
- Càmera
- Portaobjectes
- Cobreobjectes
- pinzell
Figura 38: Alguns dels instruments utilitzats en l'experiment.
29
evita la degradació dels teixits ja que estan morts. Un cop finalitzada la fixació es van
dur a terme dos rentats amb PBSTx per a treure el fixador.
Posteriorment, els exemplars van ser sotmesos
a una despigmentació amb una solució d’H2O2
6% (en PBSTx) sota la llum, tota la nit. La
despigmentació permet observar bé la senyal
fluorescent al final de l’experiment ja que
aquesta es troba per sota l’epidermis.
2n dia:
Un cop les planàries van quedar despigmentades se’ls va treure la solució d’H2O2 i se’ls
va fer dos rentats amb PBSTx.
Posteriorment als rentats, es va dividir les planàries en dos grups i cadascun es va
situar en un pou d’una placa de 24 pous. En cada pou, se’ls va posar 1ml d’una solució
de bloqueig mantinguda a 4ºC composta per BSA 1% dissolt en PBSTx (0,3%). Aquesta
solució consisteix en una saturació de proteïnes per a evitar que quedin espais buits
entre els teixits de les planàries i que els anticossos s’hi enganxin de manera no
específica. Les planàries es van deixar amb la solució de bloqueig 3h a temperatura
ambient en un agitador. Mentrestant, en dos ependorfs, es va posar 400µl de solució
de bloqueig en cadascun. En un ependorf, es va afegir 8µl de l’anticòs primari de ratolí
3C11 i, en l’altre, 1,33µl d’anticòs
primari de conill PH3. Un cop les
planàries van quedar bloquejades, es va
retirar la solució de bloqueig amb una
pipeta i, posteriorment, es va afegir en
cada pou una de les solucions d’anticòs
primari. Amb l’anticòs primari, les
planàries es van deixar tota la nit a 4ºC
en un agitador per a què l’anticòs primari s’unís de manera específica. En el cas del
3C11, al sistema nerviós i, en el cas de PH3, als neoblasts en mitosi.
Figura 39: Planàries despigmentades.
Figura 40: Placa amb els diferents anticossos primaris.
30
3r dia:
Per a poder eliminar l’excés d’anticòs primari que no hagués quedat unit de manera
específica, es van fer 12 rentats, cada deu minuts, amb PBSTx a l’agitador. En finalitzar
els rentats, es va afegir en cada pou de planàries la solució de bloqueig durant una
hora a temperatura ambient, a l’agitador. Seguidament, es va treure la solució de
bloqueig amb una pipeta. En el pou que contenia l’anticòs primari 3C11 es va afegir
una solució de blocking més l’anticòs secundari GαM 488 (goat anti-mouse de color
verd) i, en el pou que contenia l’anticòs primari
PH3, la solució de blocking més l’anticòs
secundari GαRb 568 (goat anti-rabbit de color
vermell). Les planàries amb els anticossos
secundaris es van deixar tota la nit a 4ºC, a
l’agitador, dins d’una capsa ja que a l’anticòs
secundari no pot estar exposat a la llum.
4t dia:
Per a eliminar l’excés d’anticòs secundari i la brutícia a la que es podia unir de manera
no específica, les planàries es van rentar amb PBSTx 15 vegades, cada deu minuts, dins
d’una capsa, a l’agitador.
5è dia:
Després de dos rentats finals, es van preparar les mostres amb PBSTx i glicerol (70%).
Aleshores, ja van estar preparades per a
poder ser observades en un
estereomicroscopi MZ16F (Leica) equipat
amb una càmera ProgRes C3 (Jenoptik).
Per a observar-les, es van situar sobre un
portaobjectes i es va utilitzar un pinzell
per a poder moure-les i treure la brutícia
que pogués distorsionar l’observació. Per
a una millor observació del sistema
Figura 41: Ependorfs amb els diferents anticossos secundaris.
Figura 42: Observació de les planàries amb el microscopi de fluorescència.
31
nerviós, amb l’ajuda del pinzell, es van situar les planàries en posició ventral. Per
finalitzar es van cobrir les mostres amb un cobreobjectes i es van fer les fotografies
desitjades.
Resultats i discussió
L’experiment va sortir com s’esperava però no amb un 100% d’èxit ja que les planàries,
tot i els múltiples rentats, tenien partícules de brutícia en les que van quedar
enganxats anticossos primaris de manera no específica i, conseqüentment, anticossos
secundaris que feien que la brutícia també quedés il·luminada. Aquesta es podia
distingir ja que brillava més. Això, però, no va ser un impediment per a observar amb
claredat el sistema nerviós i els neoblasts.
Planàries amb l’anticòs PH3
En les planàries amb l’anticòs PH3, es van poder observar petits puntets vermells que
eren els neoblasts que
estaven entrant en mitosi.
Amb el microscopi de
fluorescència es va poder
apreciar la distribució
d’aquests. Es trobaven
distribuïts per tot el cos
exceptuant les zones de la
faringe i per sobre dels ulls.
Planàries amb l’anticòs 3C11
En les planàries amb l’anticòs 3C11, es van poder observar el sistema nerviós de color
verd. Amb el microscopi de fluorescència es van poder identificar els dos cordons
nerviosos ventrals paral·lels l’un de l’altre amb els axons de les neurones transversals.
També es van poder observar amb claredat els dos ganglis cefàlics i, fins i tot, l’anell
nerviós de la faringe.
Figura 43: Imatge obtinguda d'una planària amb PH3.
32
5.3 La influència de diversos factors ambientals en la
regeneració de les planàries
Material
- Bisturí
- Plaques de petri
- Capsa
- Nevera
- Microscopi USB Veho de 400X
- Càmera
- Pipetes Pasteur
Metodologia
La investigació es va dur a terme amb 40 exemplars de planàries de l’espècie
Schmidtea mediterranea provinents d’una població asexual de Montjuïc (Barcelona),
cedides pel Departament de Genètica de la UB. Aquestes planàries es van mantenir en
Figura 44: Imatges obtingudes d'una planària amb 3C11.
Figura 45: Material utilitzat en l'experiment.
33
dejú durant deu dies, la durada de l’experiment, per tal de que l’alimentació no influís
en la regeneració.
De les 40 planàries, 30 van ser tallades entre els ulls i
la faringe amb un bisturí. En les altres 10 el tall es va
realitzar per sobre dels ulls.
Es va dividir el total en quatre grups de deu caps i
deu cues, cadascun dels quals va estar sotmès a unes
condicions ambientals diferents. Cadascun dels
quatre grups de planàries es va situar en una placa
de petri, numerada segons les condicions, amb
una dissolució 1,6 mM NaCl, 1,0 mM CaCl2, 1,0
mM MgSO4, 0,1 mM MgCl2, 0,1 mM KCl i 1,2 mM NaHCO3 preparada en aigua MilliQ.
Els tres primers grups es van realitzar amb planàries amb un tall entre els ulls i la
faringe. El primer grup es va mantenir a temperatura ambient (20 oC) i llum de dia
(aproximadament 12 h de llum diàries). El segon, en una nevera a una temperatura de
4 ºC i foscor les 24 h. El tercer grup va estar a temperatura ambient (20 oC) dins d’una
capsa amb foscor les 24 h. El quart grup, format per planàries tallades per sobre dels
ulls, va estar sotmès a temperatura ambient de 20 ºC i llum de dia (aprox. 12 h de llum
diàries) (Taula 1).
Per analitzar l’evolució de la regeneració dels organismes es va fer una observació
diària durant 10 dies. L’observació va ser sempre realitzada per la mateixa
observadora, per evitar diferències d’interpretació degudes a un canvi d’observadors.
Per a l’observació de les planàries es va utilitzar un microscopi USB Veho de 400X
connectat a un ordinador. L’observació es va fer en la placa de petri específica per a
cada grup, situada sobre una placa de gel, que redueix l’activitat de les planàries i
permet una millor observació. Per tal d’evitar dobles observacions, un cop observada
cada planària va ser transferida amb una pipeta a una nova placa de petri per al grup
corresponent i es van anotar les dades de l’observació diària de cada fragment.
Figura 46: Diferents tipus de tall. a) entre els ulls i la faringe, b) per sobre dels ulls.
34
Les planàries van ser manipulades
amb pipetes i observades una per una
al microscopi a 20X, que projectava la
imatge a la pantalla d’un ordinador i
amb el qual es van fer les fotografies
de l’evolució dels organismes.
L’experiment va presentar certes
dificultats, ja que durant les
observacions es va perdre algun exemplar per problemes de mida i que es creu que es
va poder quedar enganxat a la pipeta, a la lupa o no es va saber veure i es va quedar a
la placa de petri.
En el cas dels caps de la quarta placa, en els quals es va fer el tall per sobre dels ulls, es
van obtenir uns fragments tan petits que van ser impossibles de manipular amb els
instruments de què es disposava i només es va poder treballar amb dos fragments.
Taula 1: Condicions ambientals de les mostres.
Temperatura Llum Tall
POT 1 Ambient (20 oC) De dia (foscor 12 h~) Entre ulls i faringe
POT 2 Nevera (4 oC) Foscor 24h Entre ulls i faringe.
POT 3 Ambient (20 oC) Foscor 24h Entre ulls i faringe
POT 4 Ambient (20 oC) De dia (foscor 12 h~) Per sobre dels ulls
Figura 47: Manipulació de les planàries amb una pipeta.
35
Resultats i discussió
A) Observació dels estadis de regeneració dels individus de S. mediterranea ens les
diferents condicions d’estudi
Es van definir 5 estadis de regeneració, que es descriuen a continuació.
En els caps:
Estadi 0: Cicatrització mitjançant una contracció dels músculs en la zona de la ferida, ja
que les planàries no tenen sistema circulatori.
Estadi 1: Relaxació de la ferida i inici del creixement d’un teixit fi blanquinós, el
blastema, format per neoblasts, les cèl·lules mare totipotents.
Estadi 2: Inici del creixement de la faringe, una taca blanca poc definida.
Estadi 3: La faringe s’observa completament definida. Es mostra com una taca blanca
que creix propera a la zona de la ferida, juntament amb el nou teixit.
Estadi 4: S’expressa l’homeòstasi, la repartició equitativa de teixit al llarg de
l’organisme i l’adopció de les proporcions adequades. Les noves cues s’allarguen i
adquireixen una forma punxeguda que torna a donar a l’organisme una forma
allargada.
Figura 48: cap en estadi 0
Figura 49: cap en estadi 1 Figura 50: cap en estadi 2
36
En les cues:
Estadi 0: Cicatrització mitjançant una contracció dels músculs en la zona de la ferida.
Estadi 1: Relaxació de la ferida i inici del creixement d’un teixit fi blanquinós, el
blastema, format per neoblasts, les cèl·lules mare pluripotents.
Estadi 2: Inici del creixement dels ulls, dos puntets negres, a la zona del nou cap, d’un
to més clar.
Estadi 3: Els ulls s’observen completament definits. S’observen com dues rodones
blanques grans amb un punt negre a l’interior de cadascuna.
Estadi 4: S’expressa l’homeòstasi, la repartició equitativa de teixit al llarg de
l’organisme i l’adopció de les proporcions adequades. El cap fet a partir del teixit nou
obté la forma punxeguda, que dóna a l’organisme una forma proporcionada.
Figura 51: cap en estadi 3 Figura 52: cap en estadi 4
Figura 53: cua en estadi 0 Figura 54: cua en estadi 1
37
Durant la regeneració dels individus d’aquest experiment es van classificar cadascun
dels fragments segons aquests estadis cada dia que s’observaven (Taula 2) i es van fer
fotografies dels diferents estadis.
Figura 48: cua en estadi 2 Figura 56: cua en estadi 3
Figura 49: cua en estadi 4
38
Taula 2: Estadis de regeneració dels individus de S. mediterranea en les diferents
condicions d’estudi.
DIA 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 POT 1 Cap estadi 0 10 3 0 0 0 0 0 0 0 0 estadi 1 0 7 9 4 0 0 0 0 0 0 estadi 2 0 0 1 6 5 4 2 1 0 0 estadi 3 0 0 0 0 4 4 6 4 4 3 estadi 4 0 0 0 0 0 0 0 3 4 5 Cua estadi 0 10 5 2 0 0 0 0 0 0 0 estadi 1 0 5 8 10 9 1 0 0 0 0 estadi 2 0 0 0 0 1 9 10 2 1 1 estadi 3 0 0 0 0 0 0 0 8 6 5 estadi 4 0 0 0 0 0 0 0 0 3 4 Total 20 20 20 20 19 18 18 18 18 18 POT 2 Cap estadi 0 10 8 0 0 0 0 0 0 0 0 estadi 1 0 2 10 10 10 10 9 9 8 8 estadi 2 0 0 0 0 0 0 0 0 1 1 estadi 3 0 0 0 0 0 0 0 0 0 0 estadi 4 0 0 0 0 0 0 0 0 0 0 Cua estadi 0 10 8 3 0 0 0 0 0 0 0 estadi 1 0 2 7 10 10 10 10 10 10 10 estadi 2 0 0 0 0 0 0 0 0 0 0 estadi 3 0 0 0 0 0 0 0 0 0 0 estadi 4 0 0 0 0 0 0 0 0 0 0 Total 20 20 20 20 20 20 19 19 19 19 POT 3 Cap estadi 0 10 7 0 0 0 0 0 0 0 0 estadi 1 0 3 5 4 1 0 0 0 0 0 estadi 2 0 0 5 6 5 4 0 0 0 0 estadi 3 0 0 0 0 4 6 10 2 2 0 estadi 4 0 0 0 0 0 0 0 7 7 9 Cua estadi 0 10 10 2 0 0 0 0 0 0 0 estadi 1 0 0 8 10 8 0 0 0 0 0 estadi 2 0 0 0 0 2 10 10 4 0 0 estadi 3 0 0 0 0 0 0 0 6 5 4 estadi 4 0 0 0 0 0 0 0 0 5 6 Total 20 20 20 20 20 20 20 19 19 19 POT 4 Cap estadi 0 2 2 1 1 1 1 0 0 0 0 estadi 1 0 0 0 0 0 0 0 0 0 0 estadi 2 0 0 0 0 0 0 0 0 0 0 estadi 3 0 0 0 0 0 0 0 0 0 0 estadi 4 0 0 0 0 0 0 0 0 0 0 Cua estadi 0 6 6 0 0 0 0 0 0 0 0 estadi 1 0 0 5 4 0 0 0 0 0 0 estadi 2 0 0 1 2 6 6 4 2 0 0 estadi 3 4 4 4 4 4 4 6 7 0 0 estadi 4 0 0 0 0 0 0 0 1 10 10 Total 12 12 11 11 11 11 10 10 10 10
39
A partir de les dades obtingudes a l’experiment es va observar el ritme regeneratiu de
les planàries de cada placa de petri.
Caps tallats entre els ulls i la faringe
Estadi 1 o formació del blastema
En el pot 1, a partir del segon dia es va observar que més del 50% dels caps estaven en
l’estadi 1. A partir del sisè dia ja no es van observar més caps en aquest estadi.
En el pot 2 es van observar els primers dos caps en l’estadi 1 el segon dia, i més del
50% dels caps a partir del tercer dia.
En el pot 3, a partir del segon dia es van observar més del 50% dels caps en l’estadi 1. A
partir del sisè dia ja no es van observar més caps en aquest estadi.
Estadi 2 o inici del creixement de la faringe
Al pot 1 es va observar el primer cap en estadi 2 el tercer dia, i més del 50% dels caps
en l’estadi 2 a partir del quart dia. A partir del novè dia ja no es van observar més caps
en aquest estadi.
Al pot 2 no es va observar el primer cap en estadi 2 fins al novè dia i no se’n van arribar
a observar més del 50% en aquest estadi.
En el cas del pot 3, el 50% dels caps en l’estadi 2 es va observar el tercer dia. A partir
del setè dia ja no es van observar més caps en aquest estadi.
Estadi 3 o observació de la faringe completament definida
Al pot 1 es van observar els primers caps en aquest estadi a partir del cinquè dia, i més
del 50% a partir del setè dia.
Al pot 2 no es va poder observar cap cas en aquest estadi al llarg dels deu dies de
durada de l’experiment.
40
Al pot 3 es van poder observar els primers caps amb la faringe completament definida
a partir del cinquè dia, i més del 50% dels caps en aquest estadi a partir del sisè dia. El
desè dia ja no es van observar més caps en aquest estadi.
Estadi 4 o repartició equitativa del teixit
En el pot 1 es van observar els primers caps en l’estadi 4 a partir del vuitè dia, i el 50%
el desè dia.
En el pot 2 no es va poder observar cap cas en aquest estadi al llarg dels deu dies de
durada de l’experiment.
En el pot 3 es van observar més del 50% dels caps a partir del vuitè dia.
Cues tallades entre els ulls i la faringe
Estadi 1 o formació del blastema
En el pot 1 el 50% de les cues amb el blastema format es van veure el segon dia. A
partir del setè dia ja no es van observar més cues en aquest estadi.
En el pot 2 les primeres cues en l’estadi 1 es van observar el segon dia, i més del 50% a
partir el tercer.
En el pot 3 a partir del tercer dia es van observar més del 50% de les cues en aquest
estadi. A partir del sisè dia ja no es van observar més cues en aquest estadi.
Estadi 2 o inici del creixement dels ulls
En el pot 1 es va observar la primera cua en l’estadi 2 el cinquè dia, i més del 50% a
partir del sisè.
En el pot 2 no es va observar cap cua en aquest estadi al llarg dels deu dies de durada
de l’experiment.
En el pot 3 es van observar les primeres cues en l’estadi 2 el cinquè dia i més del 50% a
partir del sisè. A partir del novè dia ja no es va observar cap cua en aquest estadi.
41
Estadi 3 o observació dels ulls completament definits
En el pot 1 es va observar més del 50% de les cues amb els ulls definits a partir del
vuitè dia.
En el pot 2 no es va observar cap cua en aquest estadi al llarg dels deu dies de durada
de l’experiment.
En el pot 3 es va observar més del 50% de les cues amb els ulls definits a partir del
vuitè dia.
Estadi 4 o repartició equitativa del teixit
En el pot 1 es van observar les primeres cues en aquest estat el novè dia, i no se’n van
arribar a observar més del 50%.
En el pot 2 no es va observar cap cua en aquest estadi al llarg dels deu dies de durada
de l’experiment.
En el pot 3 es va observar el 50% de les cues en aquest estat a partir del novè dia.
Caps tallats per sobre dels ulls
Es van mantenir a l’estadi 0, és a dir que no es van regenerar i, finalment, el setè dia es
va donar per mort el cap restant.
Cues tallades per sobre dels ulls
Des del primer dia ja es van definir quatre cues en el tercer estadi, a causa que
conservaven els ulls intactes i, per tant, completament formats. Les sis restants, tot i
tenir el tall per sobre dels ulls, aquests es van fer malbé o van ser tallats i per tant es
van qualificar com a regeneració des de l’estadi 0.
Estadi 1 o formació del blastema
En el pot 4 es va observar el 50% de les cues amb el blastema format a partir del tercer
dia. El cinquè dia ja no es van observar cues en aquest estadi.
42
Estadi 2 o inici del creixement dels ulls
En el pot 4 es va observar la primera cua en aquest estadi a partir del tercer dia i més
del 50% a partir del cinquè dia. A partir del novè dia ja no es va observar cap cua en
aquest estadi.
Estadi 3 o observació dels ulls completament definits
En el pot 4 des del primer dia es van observar 4 cues amb els ulls completament
formats perquè no havien estat tallats. A partir del setè dia es van observar les
primeres cues que s’havien regenerat des de l’estadi 0 en l’estadi 3, i se’n van observar
més del 50% a partir del vuitè dia. El novè dia ja no es va observar cap cua en aquest
estadi.
Estadi 4 o repartició equitativa del teixit
En el pot 4 es va observar la primera cua en aquest estadi a partir del vuitè dia i més
del 50% a partir del novè.
De les dades obtingudes es dedueix que el desenvolupament dels fragments dels pots
1 i 3 va ser semblant; en el cas del pot 3 lleugerament més ràpid (segurament, en estar
dins d’una capsa, la temperatura va ser més constant), mentre que els del pot 2 no es
van arribar a desenvolupar per sobre de l’estadi 2.
Aquest fet va fer pensar que la presència de més o menys llum no afecta el
desenvolupament. En canvi, les variacions de temperatura sí que afecten, ja que amb
temperatures més baixes la velocitat de regeneració va resultar limitada.
En el cas del pot 4 cap cap no es va arribar a desenvolupar i el 80% es va perdre durant
la manipulació o bé va morir al llarg de l’experiment. Aquest fet podria fer pensar que
la zona per sobre dels ulls de les planàries té incapacitat de regeneració a causa de la
manca de neoblasts en aquesta regió.
43
B) Observació dels estadis de moviment dels individus de S. mediterranea ens les
diferents condicions d’estudi
Durant la regeneració, es pot veure una variació en la mobilitat dels individus
regenerants. Aquest moviment es pot classificar en 3 estadis:
Estadi 0: No moviment.
Si el moviment és nul.
Estadi 1: Poc moviment.
Si el moviment és limitat però l’animal té la capacitat d’estirar-se o contraure’s.
Estadi 2: Molt moviment.
Si l’animal té la capacitat de desplaçar-se.
Durant l’experiment també es va observar el moviment dels diferents fragments
regenerats de planària (Taula 3). El moviment va variar respecte caps i cues al llarg dels
dies. Els resultats es descriuen a continuació:
44
Taula 3: Estadis del moviment dels individus de S. mediterranea ens les diferents
condicions d’estudi.
DIA 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10
POT 1
Caps estadi 0 0 0 0 0 0 0 0 0 0 0
estadi 1 1 1 0 1 2 1 2 2 2 2
estadi 2 9 9 10 9 8 8 6 6 6 6
Cues estadi 0 4 10 7 5 2 1 0 0 0 0
estadi 1 3 0 3 3 6 5 6 4 3 3
estadi 2 3 0 0 2 1 4 4 6 7 7
Total 20 20 20 20 19 19 18 18 18 18
POT 2
Caps estadi 0 0 0 0 0 0 0 0 0 0 0
estadi 1 0 1 0 0 1 1 3 1 3 4
estadi 2 10 9 10 10 9 9 6 8 6 5
Cues estadi 0 4 5 7 8 10 6 8 6 6 9
estadi 1 5 5 3 2 0 4 2 4 4 1
estadi 2 1 0 0 0 0 0 0 0 0 0
Total 20 20 20 20 20 20 19 19 19 19
POT 3
Caps estadi 0 0 0 0 0 0 0 0 0 0 0
estadi 1 0 1 0 1 0 0 0 0 0 0
estadi 2 10 9 10 9 10 10 10 9 9 9
Cues estadi 0 8 6 9 8 2 0 0 0 0 0
estadi 1 2 3 1 2 5 5 2 2 0 4
estadi 2 0 1 0 0 3 5 8 8 10 6
Total 20 20 20 20 20 20 20 19 19 19
POT 4
Caps estadi 0 1 2 1 1 1 1 0 0 0 0
estadi 1 1 0 0 0 0 0 0 0 0 0
estadi 2 0 0 0 0 0 0 0 0 0 0
Cues estadi 0 0 0 0 1 0 0 0 0 0 0
estadi 1 1 0 0 1 0 0 0 0 0 1
estadi 2 9 10 10 8 10 10 10 10 10 9
Total 12 12 11 11 11 11 10 10 10 10
45
En el cas dels caps dels pots 1, 2 i 3 l’activitat va ser alta durant els deu dies de durada
de l’experiment, exceptuant el cas del pot 4, en el qual cap dels fragments conservats
va mostrar símptomes de mobilitat.
Contràriament, les cues van tenir poca activitat o una activitat nul·la. En el pot 1, tres
cues es van desplaçar el primer dia i no van tornar a fer-ho fins al quart. En el pot 2 el
moviment va ser limitat i cap no es va desplaçar. En el pot 3 no hi va haver
desplaçament majoritari fins al cinquè dia. En canvi, en el pot 4 totes les cues es van
desplaçar durant tots els dies.
La major mobilitat dels caps dels pots 1 i 3 respecte de les cues dels mateixos pots i el
fet que l’inici de la mobilitat de les cues coincidís amb la formació dels ulls, i suposem
que del cervell, porta a pensar que el moviment depèn del cervell i que ve donat per
aquest. En aquest sentit, les cues del pot 4, que van ser tallades a l’alçada dels ulls i de
les quals, per tant, se suposa que no es va afectar el cervell, no van ser afectades en el
moviment i per això van tenir la capacitat de desplaçar-se des del primer dia de
l’experiment.
Conclusions
De l’experiment presentat es van poder extreure les conclusions següents:
La llum no és un factor que influeixi en la regeneració de les planàries, ja que el
ritme va ser el mateix tant en condicions de foscor com de llum, quan la
temperatura no es va variar.
La temperatura sí que afecta la velocitat del creixement. El fred influeix en el
ritme de regeneració, ja que alenteix l’activitat dels neoblasts i de l’organisme.
Durant les primeres fases de regeneració els caps tenen més activitat que les
cues a causa de la presència del cervell i dels ulls, i no és fins que els creix el
cervell que les cues tenen moviment.
La regeneració de fragments tallats per sobre dels ulls va ser nul·la a causa de
l’absència de neoblasts en aquesta zona.
46
Conclusions del treball
Aquest treball, d’acord amb els objectius que es van plantejar inicialment, m’ha
permès aprofundir coneixement que tenia sobre les planàries i aprendre a partir
d’aquests animals molts nous conceptes.
M’ha donat la oportunitat de saber sobre una espècie en concret, Schmidtea
mediterranea. Mitjançant els experiments he pogut demostrar els conceptes teòrics
plantejats anteriorment. Duent a terme una immunotinció, he pogut observar els
neoblasts, les cèl·lules que permeten la regeneració i, a més a més, el sistema nerviós,
l’observació del qual no constava en els objectius inicials. També he pogut estudiar
amb més detall la regeneració, el punt del treball pel qual tenia més interès. Tant a
nivell bibliogràfic com experimental, he pogut obtenir un ampli ventall d’informació
sobre la regeneració, els processos que la componen i he pogut veure-ho amb els
meus propis ulls.
Els treball de camp, en concret, m’ha obert les portes al món del laboratori. He après
noves tècniques, m’he familiaritzat amb l’ambient i els components que el formen, he
aplicat el mètode científic, m’ha permès satisfer les meves motivacions i m’ha creat
nous interessos i ganes d’investigar més en aquest camp.
El treball no ha presentat gaires dificultats, si més no, no han suposat un inconvenient
per a mantenir el tema i els objectius inicials.
En la recerca bibliogràfica, el major repte va ser seleccionar la informació i trobar les
fonts adequades ja que la majoria d’informació és extreta d’articles científics i estava
redactada de manera molt específica.
A nivell experimental, he pogut comprovar que els experiments no sempre surten
exactament com una espera.
Com ja s’ha pogut apreciar al llarg de les conclusions, ha estat un treball útil ja que he
après gran diversitat de coses. He après a fer un treball d’aquest tipus, a llegir articles i
saber-ne seleccionar la informació, he après nous conceptes sobre les planàries i la
seva regeneració i m’he format en el món del laboratori.
47
De cara al futur, aquest treball em permetrà disposar de coneixements previs de
vocabulari científic, tècniques de laboratori... No és en absolut un treball acabat. Més
aviat, el considero una introducció ja que aquí hi ha una part molt petita de tota la
informació de la qual es disposa sobre aquest tema i encara n’hi ha molta de
desconeguda.
Com que és un tema que m’interessa potser, en acabar la carrera, hi seguiré treballant
i serà el tema de futurs treballs.
Agraïments
Dono les gràcies a totes aquelles persones que han donat suport i han facilitat la
realització d’aquets treball. En concret al Francesc Cebrià, qui em va proposar els
experiments, m’ha cedit les planàries, m’ha permès anar al seu laboratori, he pogut
entrevistar i m’ha respost a qualsevol dubte que he tingut. A la Susanna Fraguas, qui
em va guiar i ajudar pacientment en l’experiment de la immunotinció. I finalment, a la
Susanna Esquius, tutora d’aquest treball, qui m’ha guiat, aconsellat, animat, resolt
dubtes i donat suport durant tot aquest procés.
48
Bibliografia
Obres especialitzades
BUENO I TORRES, David: Òrgans a la carta. “Omnis cellula”. Barcelona: Ed. UBe, 2005.
Pàgs. 37-39
PUIG, M. Àngels: Els macroinvertebrats dels rius catalans. Barcelona. Generalitat de
Catalunya, 1999
SASSANFAR, Mandana: Introduction to Planaria, “Summer Workshop”, Departament
de Biologia del MIT, 2007
Obres de referència
ALTABA, Cristian: Invertebrats no artròpodes. “Història natural dels països catalans”.
Barcelona: Ed. Enciclopèdia catalana, 1991. Pàgs. 166-17
Articles
BENAZZI, Mario i altres: “Further Contribution to the Taxonomy of the « Dugesia
Lugubris-Polychroa Group » with Description of Dugesia Mediterranea N.SP.
(Tricladida, Paludicola)”. Bolletino di zoologia. Núm. 42. 1975. Pàgs. 81-89
CEBRIÀ, Francesc i altres: “La regeneració i l’homeòstasi en les planàries, un model
clàssic de biologia del desenvolupament”. Treballs de la SCB. Núm. 62. 2011. Pàgs. 93-
106
CEBRIÀ, Francesc i altres: “Myocyte differentiation and body wall muscle regeneration
in the planarian Girardia tigrina” Dev Genes Evol. Núm. 207. 1997. Pàgs. 306–316
HERNÁNDEZ RAMÍREZ, P. i DORTICÓS BALEA, E: “Medicina regenerativa. Células madre
embrionarias y adultas”. Revista Cubana de Hematología, Inmunología y Hemoterapia.
Núm. 20. Ciudad de la Habana. 2004.
HIDEFUMI, Orii i altres: “Distribution of the stem cells (neoblasts) in the planarian
Dugesia japonica”. Dev Genes Evol. Núm. 215. 2005. Pàgs. 143-157
49
MEREGALLI, Mireia i altres: “stem cell therapy for neuromuscular diseases”. Stem cells
in clinic and research. Milà. 2011.
NEWMARK, P. i SÁNCHEZ ALVARADO, A: “Bromodeoxyuridine Specifically Labels the
Regenerative Stem Cells of Planarians”. Developmental Biology. Núm. 220.
Washignton. 2000. Pàgs. 142-153
REDDIEN, PW. i SÁNCHEZ ALVARADO, A.: “Fundamentals of planarian regeneration”.
Annu. Rev. Cell. Dev. Biol. Núm. 20. 2004. Pàgs. 725-757
RINK, Jochen C: “Stem cell systems and regeneration in planaria”. Dev Genes Evol.
Núm. 223. 2013. Pàgs. 67-84
RODRÍGUEZ-PARDO, Viviana M: “células madre: conceptos generales y perspectivas de
investigación”. Revista de la Facultad de Ciencias de Pontificia Universisdad Javeriana.
Núm. 10. Bogotá. 2005. Pàgs. 5-14
Fonts de caràcter electrònic
BARFOOT, Jan: “Types of stem cells and their uses”. http://www.eurostemcell.org
BENAZZI, Mario i altres: “Schmidtea mediterranea”.
http://continenticola.myspecies.info
DURÁN, Iván: “modelos de regeneración”. Málaga. 2009
http://www.encuentros.uma.es
GARCÍA, José Luís: “digestión en los platelmintos”.
http://cienciasdejoseleg.blogspot.com
INTERNATIONAL SOCIETY FOR STEM CELL RESEARCH: “stem cells”.
http://www.closerlookatstemcells.org
LÁZARO, Eva M. i altres: “Schmidtea mediterranea”. http://eol.org
LEPORE, Taormina: “Planaria Digestive System”. http://study.com
“Reproduction of Planaria Worms”. http://study.com
MACCORD, Kate: “Mesenchyme”. https://embryo.asu.edu
50
MUSKOPF, Shannan: “What is a Planarian?” https://www.biologycorner.com
NATIONAL INSTITUTES OF HEALTH: “Stem cell information”. https://stemcells.nih.gov
NEMOSE LIVE: “Schmidtea mediterranea”. http://www.geochembio.com
ROMERO, A. i RENAUT, M.: “Acelomados”. http://bioandreaymariany.blogspot.com
TECNOLOGIC SPAIN: “En la ciudad de Barcelona viven gusanos gusanos ‘inmortales’”.
http://tecnologicspain.blogspot.com.es
TORRENTS, B. i PORTERO, A.: “Quin mecanisme es du a terme per regenerar un òrgan?
Com funciona la regeneració”. https://sites.google.com/site/elscucsinfinits
TUTOR VISTA: “Regeneration”. http://www.tutorvista.com
WIKIPEDIA: “Induced pluripotent stem cells”. https://ca.wikipedia.org