LA VARIACIÓ LINGÜÍSTICA

La variació és una propietat inherent de totes les llengües vives, és un fet universal. No hi ha cap llengua monolítica o uniforme. Els factors que determinen la variació lingüística són, bàsicament, el temps, l’espai, els grups socials i les situacions en què es produeix l’intercanvi lingüístic. Els tipus de variació lingüística que hi ha són els següents:

FACTORS TIPUS DE VARIACIÓ

EXPLICACIÓ I EXEMPLES TIPUS DE VARIETATS

Temps Diacrònica Diferències que hi ha en l’ús d’una mateixa llengua entre persones de diferents èpoques o generacions. Per exemple, entre angloparlants del segle XIX i del segle XXI.

Varietats històriques

Espai Diatòpica Diferències que hi ha en l’ús d’una mateixa llengua entre persones de regions, comarques, ciutats ... diferents del domini lingüístic. Per exemple, entre els castellanoparlants de Múrcia i els de Badajoz.

Varietats geogràfiques (també

anomenades dialectes)

Grup social Diastràtica Diferències que hi ha en l’ús d’una mateixa llengua entre persones que pertanyen a grups socials diversos. Per exemple, entre una monja i una al·lota punky.

Varietats socials

Situació comunicati-va (1)

Diafàsica Diferències que hi ha en l’ús d’una mateixa llengua segons la situació comunicativa. Per exemple, entre el llenguatge administratiu i el llenguatge col·loquial.

Varietats estilístiques (també anomenades

varietats funcionals o registres)

(1) La situació comunicativa depèn dels següents factors: tema, intenció, grau de formalitat i canal.

LA VARIACIÓ ESTILÍSTICA O FUNCIONAL

La varietat de la llengua que cada parlant tria per adaptar-se a la situació de comunicació es coneix com a variació estilística o variació funcional, que donarà lloc als diferents registres. Cada parlant fa ús d’una sola varietat dialectal, però, en canvi, coneix i utilitza un ventall molt més ampli de varietats estilístiques que li permet mantenir la comunicació en àmbits d’ús ben diferents. Aquestes varietats estilístiques o funcionals s’adapten a cada situació de comunicació, i venen determinades per quatre factors:

1) el tema2) la intenció3) la relació entre l’emissor i el receptor 4) el canal.

1) El tema és l’àmbit de la realitat a què fa referència el missatge. Es pot considerar que hi ha tants temes com especialitats conegudes: filosofia, matemàtiques, economia, etc. Però cada tema pot ser tractat en un grau d’especialització diferent i, així, es pot parlar de temes especialitzats (o específics) i temes no especialitzats (o generals). El lèxic, la sintaxi i l’organització del missatge varien en funció del grau d’especialització amb què es vulgui tractar el tema. En la mesura que el text recull un gran nombre de termes específics d’un tema, es pot dir que és un text especialitzat, que utilitza un lèxic propi

dels qui han aprofundit en el tema. Per exemple, en un text especialitzat en meteorologia s’utilitzarien termes com anticicló, depressió, efecte de Coriolis... En canvi en un text no especialitzat utilitzaríem termes com pluja, núvols, vent... és a dir, paraules que formen part d’un coneixement majoritari per part de la població, una terminologia general.

2) La intencionalitat o el propòsit comunicatiu pot ser subjectiu si dóna una informació en què són evidents els sentiments de l’emissor, per exemple, quan l’explicació d’un accident la fa una persona que hi ha estat implicada. La intencionalitat és subjectiva quan l’emissor vol influir en el receptor (convèncer, renyar, engrescar, trobar algun tipus d’empatia...). En canvi, una notícia del diari farà una explicació del mateix tema molt més neutra, sense implicacions personals, tendrà un caràcter més objectiu.

3) La relació entre l’emissor i el receptor expressa el grau de familiaritat que hi ha entre ells. Qualsevol acte comunicatiu es mou en una escala de més formal a menys formal. Així, els tractaments que s’utilitzen per a una carta personal acostumen a ser directes (Hola, com estàs? –tu-) mentre que en una carta comercial cal respectar una sèrie de formalitats (Benvolgut senyor, us comunicam... – vós/vostè-). En general es parla de quatre graus: nivell molt formal, formal (corresponent a l’estàndard), poc formal i vulgar.

4) El canal que s’utilitza en la situació comunicativa determina dos tipus de registres: els orals (espontanis o no espontanis) i els escrits. El canal oral espontani es caracteritza per la immediatesa, la simplificació dels elements sintàctics i l’ús d’elements no verbals, com la gestualització. En canal oral no espontani seria el propi de conferències o intervencions en públic preparades, per exemple. El canal escrit és més elaborat, la sintaxi és complexa i hi trobam els signes de puntuació, que supleixen l’entonació.

Tota aquesta varietat estilística o funcional, dóna lloc als registres, que s’agrupen en dos blocs: formals i no formals.

Els registres formals s’usen en contextos que requereixen un model de llenguatge elaborat (a causa del tema tractat, o del canal, o de la relació amb el receptor, o la intencionalitat objectiva). Són els registres cientificotècnic, literari i estàndard.

Els registres no formals són formes de parlar caracteritzades per un cert allunyament de la varietat estàndard. S’usen en contextos privats (converses familiars i d’amics) i per parlar de temes generals. Són els registre col·loquial, el vulgar i l’argot.

ELS REGISTRES FORMALS

El registre cientificotècnic

El registre cientificotècnic és propi de textos científics i tècnics que es transmeten, normalment, pel canal escrit (o oral preparat). El seu propòsit és la descripció o l’explicació objectiva de temes especialitzats (didàctica o merament informativa).

S’expressa generalment per mitjà del text expositiu, juntament amb l’argumentatiu, per tal de demostrar els raonaments. Es caracteritza per la claredat, l’objectivitat, la funció referencial (denotació) i la precisió lèxica, és a dir, els termes tenen un sentit únic i ben definit, sense ambigüitats. Hi abunden els tecnicismes i neologismes.

Exemples de textos que utilitzen aquest registre: monografies, tesis, preparació de conferències, articles per a revistes especialitzades, manuals, descripcions de màquines o utillatges, etc.

El registre literari

El registre literari és propi dels textos amb un grau alt d’elaboració lingüística que cerquen la bellesa, l’enginy, l’humor ... amb el propòsit de cridar l’atenció dels lectors sobre el mateix missatge. Té una finalitat estètica que es troba en la forma i també en el contingut, ja que de vegades, segons la temàtica, pot imitar qualsevol altre registre.

Es caracteritza per la subjectivitat de l’emissor, que mostra la seva visió del món, matisada per la pròpia experiència, influïda per un determinat context cultural. Es manifesta generalment a través del canal escrit, tot i que no hem d’oblidar les manifestacions pròpies de la literatura oral.

El llenguatge és, principalment, connotatiu, polisèmic (permet que hi hagi més d’una interpretació, segons el lector), i hi sol haver figures estilístiques.

La varietat estàndard

L’estàndard és una varietat formal que serveix de model de referència per a tots els membres d’una comunitat lingüística en uns àmbits d’ús determinats o en tots els àmbits. És una varietat comuna, establerta com a general per damunt de qualsevol altra varietat (és a dir, té un valor supradialectal). L’estàndard garanteix i fa possible la comunicació generalitzada entre els parlants d’una mateixa llengua: cerca l’eficàcia comunicativa. La finalitat pot ser objectiva o subjectiva, però es manté sempre dins els paràmetres de la formalitat. Se li atorga un caràcter neutre, sense terminologia específica, ni figures retòriques ni col·loquialismes.

La varietat estàndard ha de complir dos requisits bàsics: la correcció i l’adequació. La correcció fa referència a la gramàtica prescriptiva o normativa d’una llengua, i ha d’anar acompanya de l’adequació, en el sentit d’uns usos lingüístics convencionals associats a unes situacions comunicatives concretes. Dins la varietat estàndard hi ha diversos tecnolectes, segons els àmbits on s’utilitzi (el juridicoadministratiu, el periodístic, el publicitari, etc.).

La varietat estàndard és pròpia de tots aquells àmbits lingüístics que demanen un grau de formalitat mitjà o elevat, sense caure en el cultisme ni en la familiaritat: llibres de divulgació, converses i correspondència formal, mitjans de comunicació, etc.

ELS REGISTRES NO FORMALS

L’espontaneïtat és el tret caracteritzador principal dels registres no formals, que comparteixen la mateixa tipologia de trets lèxics i morfosintàctics:

En el pla lèxicAbús de termes genèrics Fer, cosa, tros, això, allò...Castellanismes Bueno, vale, tio...Comparacions Vermell com una tomàtiga...Tics lingüístics Saps? Val? Vull dir, bé...Exageracions Va acabar en dos segons...Locucions i frases fetes Anar endavant, fer fues...Onomatopeies Puf! Pataplàs!...Sentits figurats i manca de propietat Jugar-se la vida, rompre’s les banyes...

En el pla morfosintàcticAugmentatius i diminutius Cotxàs, festassa, rosset...Pleonasmes Dóna-m’ho a mi...Trets dialectals Article determinat (lo), monoftongacions (aigo),

ieisme (paia), etc.Estructures sitàctiques poc elaborades, alteració de l’ordre lògic de la frase, manca de concordança, ús equívoc dels relatius, repeticions, interrupcions... També destaca la riquesa de l’entonació.

El registre col·loquial

El registre col·loquial és el propi de la comunicació oral informal en situacions en què es tracta de temes de caràcter general amb propòsits subjectius, de manera planera, sense afectació ni aspiracions científiques. És el registre propi de la conversa espontània al carrer, amb els amics, amb la família... però també és el de les transmissions esportives, els debats, les taules rodones, les tertúlies, etc.

El registre vulgar

El que diferencia el registre vulgar del col·loquial és la transgressió de la norma social. S’hi usen formes que poden molestar el receptor, com ara renecs, paraules malsonants, ús de termes referits a certs temes considerats tabú, etc. El registre vulgar és el nivell de llenguatge més poc elaborat, que s’aparta de la norma lingüística.

Els argots

L’argot és una varietat de la llengua que utilitza un grup social per diferenciar-se de la resta de la comunitat de parlants. Hi ha dos tipus d’argots:

a) L’argot dels grups que comparteixen la mateixa professió o activitat i que adopten un lèxic, diferent del tècnic, per referir-se a eines, processos o instruments propis de la seva especialitat i que únicament tenen significació per als individus que tenen relació amb aquest àmbit professional.

b) L’argot de grups marginals de la societat que tenen la voluntat de crear un codi paral·lel a la llengua que únicament sigui comprès pels individus que formen part del grup. Així, el llenguatge dels delinqüents o dels drogoaddictes està format per un lèxic amb mots peculiars creats, precisament, per no ser entesos per la resta de la societat i mantenir, d’aquesta manera, la seva condició de segregació i marginalitat. L’argot en català és molt pobre, hi molt poques aportacions autèntiques catalanes, i això es pot considerar un indicador de la manca de normalització de la llengua.

Textos complementaris

QUÈ ÉS UNA LLENGUA ESTÀNDARD? Dins les comunitats humanes es produeixen diferents tipus d’intercomunicació. La que podríem anomenar bàsica és la que té lloc entre dos o diversos actors “cara a cara”. En la majoria de casos aquests actors solen ser parlants d’una mateixa varietat geogràfica, la qual garanteix a bastament la comunicació eficaç en aquestes situacions. La facilitació dels viatges i l’aparició del telèfon i d’altres instruments de comunicació han canviat les coses i han posat molt més en contacte parlants de zones geogràfiques allunyades, entre els quals la intercomprensió no sempre estaria assegurada utilitzant varietats geogràfiques diferents.L’escriptura, especialment a partir de la invenció de la impremta, possibilita un tipus de comunicació social generalitzada, que va de la facilitació d’informacions de l’administració als ciutadans fins al món complex de la difusió de la cultura i de la informació a través del llibre i de la premsa. Aquest tipus d’intercomunicació generalitzada s’ha vist reforçat en els darrers temps de forma espectacular amb l’aparició dels moderns mass media audiovisuals i de la informàtica. La interacció lingüística eficaç en totes aquestes situacions només pot ser possible amb l’existència d’una varietat lingüística ben definida (codificada) i acceptada per tota la comunitat com a norma general i model comú de referència. Aquesta llengua comuna, general i supradialectal, és la que es denomina actualment llengua estàndard (1). La llengua estàndard, doncs, existeix per a possibilitar i garantir la intercomunicació generalitzada en una comunitat lingüística en els àmbits formals, especialment per a satisfer les complexes necessitats comunicatives d’una societat moderna. A diferència del que s’ha dit alguna vegada, la funció principal de l’estàndard no sempre és de possibilitar la intercomprensió entre parlants de dialectes geogràfics diferents (pot ser-ho en alguns casos), car en moltes llengües —les de poca diversitat interna— aquesta intercomprensió ja existeix sense estàndard: en el català per exemple. La raó de ser principal de l’estàndard és una qüestió de funcionalitat i d’eficàcia comunicativa: sense un codi lingüístic ben definit, conegut i acceptat per la col·lectivitat és impossible l’existència d’una societat moderna. Ara bé, si l’estàndard és una condició per a l’existència d’una societat moderna, també és una realitat que surt de la mateixa modernització de la societat, per un procés històric que necessita que es donin unes determinades condicions d’intercomunicació i unes xarxes de distribució de tota mena de béns i de valors lligats a l’ús lingüístic. Podem dir, doncs, que l’estàndard és alhora condició i resultat de la interacció lingüística. Els àmbits que donen sentit a l’aparició de l’estàndard representen inicialment uns usos escrits, i l’estàndard és, en principi, una llengua escrita —pensem que el procés que portarà als estàndards europeus moderns arranca en el moment de l’aparició de la impremta—, tot i que cal no menystenir l’existència d’alguns àmbits formals tradicionals de comunicació oral, com la predicació, en els quals caldria veure en cada cas fins a quin punt incidia la norma de la llengua escrita. Amb l’arribada dels mitjans de comunicació audiovisuals s’ha creat una norma d’estàndard oral basada en la norma escrita tradicional o, dit en altres paraules, l’estàndard escrit s’ha oralitzat. En algunes societats l’estàndard només és usat en els àmbits formals, escrits o orals, però el més corrent en les societats modernes és que la norma estàndard —en tant que model de referència— eixampli el seu ús cap als àmbits col·loquials, i desplaci formes lingüístiques no estàndards fins a esdevenir l’única varietat parlada per les capes més instruïdes de la població, més àmplies cada vegada. Podem dir, doncs, que una llengua estàndard és una varietat, altament codificada, que serveix de model de referència a tots els membres d’una comunitat lingüística en uns àmbits determinats o en tots els àmbits. A més d’aquesta funció bàsica, però, l’estàndard fa altres funcions: és un element clau per a l’existència de la consciència de comunitat lingüística i per a l’existència d’un sistema equilibrat d’atituds positives (2) dels parlants vers la pròpia llengua, indispensable perquè aquesta tingui garanties de plenitud i de continuïtat.

(1) Anteriorment es digué llengua general, llengua comuna, llengua nacional i llengua literària; aquesta darrera forma, al nostre país especialment. L’adopció del rètol llengua estàndard permet de reservar el de llengua literària al tipus de llengua usat en la literatura de creació, que té unes característiques específiques enfront d’altres tipus de llengua també estàndards.(2) Els diccionaris només consignen la forma actitud. Nosaltres, que creiem que aquesta és una forma deguda a la interferència de l’espanyol, ens permetem la petita indisciplina d’utilitzar la forma alternativa atitud, paral·lela a l’emprada per les altres llengües europees (francès i anglès attitude, italià attitudine, portuguès atitude).

(Gabriel Bibiloni: Llengua estàndard i variació lingüística)

LA NOCIÓ DE “REGISTRE”

[…] La noció de “registre” es pot entendre intuïtivament a partir del funcionament d’un orgue. Aquest instrument musical permet la interpretació d’una mateixa melodia ara amb timbre de trompetes, ara de flautes, etc., gràcies a uns accionadors que modulen el so a conveniència. Doncs bé, una mateixa llengua també pot “sonar” diferent si s’adapta a les situacions d’ús, que poden ser molt variades: des de la conversa informal en família o amb els amics, fins al discurs solemne d’inauguració d’un curs universitari. I entre aquestes dues situacions d’ús hi cap, és clar, una gamma molt àmplia de variació, segons les circumstàncies. En conseqüència, els registres poden ser definits com les modulacions socials de la llengua adaptada a la realitat de l’ús, diferent en cada cas. […]

Tenim, doncs, un factor afegit de variació que no es veu afectat per la dimensió geogràfica, sinó que deriva de la realitat social de l’ús, de la projecció de la parla cap a àmbits diferenciats: l’espontaneïtat o la solemnitat, en els casos abans esmentats. Val a dir que la varietat dialectal ens és imposada per les circumstàncies i és del tot natural: una persona neix i creix a Sóller, a Blanes, a Tortosa o a Gandia i, en conseqüència, arriba a dominar el dialecte o el subdialecte del seu territori i no un altre. En canvi, alguns registres, especialment els més solemnes, s’han d’aprendre al llarg de la vida escolar.

Tot i això, hi ha un marge de variació que ens resulta espontani: no parlem de la mateixa manera si ens adrecem a un infant, als nostres pares, a un amic de tota la vida, a un desconegut, etc. És per això que podem dir que la variació entre el registre més formal i el més informal ja està prefigurada en els canvis de posició que fem espontàniament en els intercanvis lingüístics de cada dia.

Els registres es fan servir en situacions d’ús com, per exemple, les següents: la inauguració del període de sessions d’una assemblea, els debats parlamentaris, el discurs amb què s’obre el curs acadèmic, la docència tradicional, les taules rodones sobre temes especialitzats, les actuacions judicials o les entrevistes de feina.

En circumstàncies com aquestes, l’elecció quasi obligada del registre formal implica diferents nivells lingüístics: la pronúncia més acurada (i una dicció clara), la selecció del lèxic apropiat (fins i tot tècnic), la construcció de períodes sintàctics més llargs i també tot un conjunt d’estratègies pròpies de la retòrica: argumentació, exemples, al·legories, etc. És per tot això que abans s’ha dit que el domini d’aquest registre s’ha d’assolir al llarg de la vida escolar (o en algun tipus de curs teòric i pràctic específicament organitzat per desenvolupar habilitats pròpies del discurs formal).

Els registres informals, en canvi, són els propis de situacions d’ús com ara: la conversa familiar o entre amics, la compra diària en el mercat del barri o la tertúlia en què es comenta un partit de futbol.

En tots aquests casos, el to de l’intercanvi verbal és relaxat i les converses es caracteritzen sovint per la rapidesa de les emissions, per les repeticions, pels canvis sobtats de tema, pels sobreentesos i les elisions. En les situacions informals, a més, pren molta importància tota la informació extraverbal: gestos de la cara i de les mans, posicions del cos, distància entre els interlocutors, etc.

(Jesús Tuson: Introducció al llenguatge)