LA UTILITZACIÓ DE L’ESPAI

Satèl·lits en òrbita

Per què es manté un satèl·lit en òrbita en torn a la Terra ?

Newton, en el segle XVII va explicar com un satèl·lit es podia mantenir en òrbita en torn a la Terra. La seva explicació va ser la següent :

Imagineu una muntanya molt i molt alta i un canó molt potent situat al seu cim que dispari un projectil horitzontal; l’abast d’aquest projectil seria enorme i s’hauria de tenir en compte la curvatura de la Terra, d’acord amb el dibuix següent :

Quan més alta fos la muntanya i més potent el canó més abast tindria el projectil.

En qualsevol cas el moviment del projectil té lloc sota l’acció d’una única força, la força de la gravetat.

Ara cal imaginar una muntanya molt més alta i un canó molt més potent de manera que el projectil sortís amb una velocitat adequada i que no assolís mai el terra. Seguiria

caient a la Terra, però degut a la curvatura de la Terra, es quedaria a la mateixa altura damunt el terra. Aquest projectil s’hauria convertit en un satèl·lit en òrbita. El seu moviment, també ara, és a causa de la força gravitatòria.

Satèl·lits de comunicacions

Segurament, els satèl·lits que han influït més en la societat són els satèl·lits de comunicacions.

Abans d’usar-se els satèl·lits, la comunicació instantània a llargues distàncies era possible per4 mitjà de la radio, del telèfon i del telègraf. Però aquests últims necessitaven cables que havien de travessar els continents i els oceans. La televisió requeria estacions repetidores situades a terra, que no podien instal·lar-se al mar i, per tant, no es podien emetre d’un continent a un altre.

Avui dia, els senyals telefònics i de televisió són enviats a l’espai. Allí els rep alguns dels nombrosos satèl·lits del consorci internacional INTELSAT i, des d’aquests satèl·lits, els senyals són enviats novament a un altre indret de la Terra.

Aquest sistema ha revolucionat les comunicacions, ja que permet enviar instantàniament qualsevol mena d’informació d’un indret del planeta a un altre.

Entre els satèl·lits de comunicacions, cal destacar els satèl·lits geoestacionaris. Aquests giren al voltant de la Terra a la mateixa velocitat que la Terra gira sobre ella mateixa, de manera que sempre es troben damunt del mateix punt. Això permet que la comunicació sigui contínua i que no calguin antenes de seguiment per detectar-ne els senyals; n’hi ha prou amb antenes fixes dirigides cap a la zona de l’espaion hi ha el satèl·lit, com les conegudes antenes parabòliques de televisió.

Satèl·lits meteorològics

D’ença que va començar la utilització dels satèl·lits artificials, la Meteorologia ha experimentat un gran avenç. Anteriorment, els mapes de predicció del temps es confeccionaven basant-se en mesures efectuats arran de terra o des de globus sonda enviats a les

capes altes de l’atmosfera. Amb aquests mitjans, la predicció del temps resultava complicada i, molt sovint, inexacta. Els satèl·lits meteorològics, com el Meteosat europeu, permeten fotografiar àrees extenses en poc temps i observar l’evolució de les masses nebuloses, amb la qual cosa la predicció del temps a curt termini esdevé molt fiable. Amb aquests satèl·lits també es pot observar la formació de ciclons i la velocitat i direcció que duen, cosa que permet alertar la població abans que arribin i prevenir els desastres.

La guerra de les galàxies

La Iniciativa de Defensa Estratègica és un projecte dels Estats Units per utilitzar satèl·lits en òrbita en un sistema de defensa.

Aquest projecte és anomenat popularment “ la guerra de les galàxies “ , recordant el títol d’una pel·lícula en que els raigs làser eren usats com arma.

Amb aquest sistema es pretén controlar i destruir des de satèl·lits els possibles míssils nuclears disparats per un enemic. Aquests satèl·lits portarien una sèrie d’armes semblants a les d’aquella pel·lícula. Al seu torn, podrien destruir altres satèl·lits enemics implicats en aquesta suposada guerra.

Satèl·lits geogràfics

Els satèl·lits també han servit per perfeccionar els coneixements de Geografia física i econòmica. Gràcies a les fotos que envien els satèl·lits, la confecció de mapes s’ha fet més simple i exacta. A més, alguns satèl·lits poden detectar la presència d’un jaciment mineral, d’una bossa de petroli, d’un banc de peixos, d’una plaga de llagostes i fins i tot d’un jaciment arqueològic.

Satèl·lit d’ajuda a la navegació

Alguns satèl·lits emeten ones de ràdio que poden ser rebudes per vaixells en alta mar o per avions en vol. L’anàlisi d’aquests senyals permet saber-ne amb exactitud la posició i el rumb. Gràcies a

aquest sistema, la navegació marítima i aèria s’ha tornat més eficient i segura.

Telescopis espacials

L’atmosfera terrestre absorbeix una part de la llum que ens arriba del Sol i dels estels. Aquest problema es resol amb la utilització de satèl·lits portadors de telescopi. Diversos telescopis de petites dimensions han estat llaçats a l’espai, entre els quals destaca el Hubble. Per col·locar grans telescopis a l’espai, caldrà esperar la construcció d’estacions orbitals adequades.

Estacions i laboratoris espacials

Les estacions espacials són grans satèl·lits tripulats en els quals es poden portar a terme treballs d’investigació en estat d’ingravitació i també observacions molt precises.

Les dues primeres estacions espacials van ser la nord-americana Skylab ( 1973 ) i la soviètica Saljut ( 1974 ), però totes dues havien estat pensades per ser utilitzades només uns quants anys.

Els laboratoris espacials europeus Spacelab ( 1983 ) i el Columbus ( 1997 ) tenen l’avantatge, respecte als anteriors, que són transportats en transbordadors espacials i, per tant, són recuperables.

Des de 1986 hi ha en òrbita l’estació soviètica MIR, que ha estat la primera pensada per habitar-hi contínuament durant un període indefinit.

En el futur es construiran estacions cada vegada més gran, i un dels seus objectius serà absorbir energia solar i enviar-la a la Terra en forma de microones.