Amb motiu de la commemoració del centenari de la SetmanaTràgica us convidem a fer un passeig per alguns dels escenaris

d’aquesta revolta que va commoure la Barcelona de 1909.

N. de l’E.: Alguns textos d’aquest itinerari són prenormatius i hem optat per reproduir-los tal com van ser escrits.

1

VIA LAIETANAPalau Moja

Àngel Guimerà

RAVALEscolapis

Josep Carner

MONTJUÏCEl Fossat

Joan Maragall

LA SETMANATRÀGICA A PEU DE CARRER

Comencem el nostre itinerari sobre la Setmana Tràgica de 1909 a la biblioteca FrancescaBonnemaison (Sant Pere més Baix, 7), una entitat que va obrir les seves portes aquellmateix any amb el nom de Biblioteca Popular per a la Dona. Com declarava la mateixaFrancesca Bonnemaison, «el fi que persegueix aquesta obra és, en termes generals,l’aspiració de tota associació cristiana: l’enlairament moral i intel·lectual per mitjà deltreball i damunt d’una base sòlidament religiosa». Ben aviat, la Biblioteca Popular per a la Dona va esdevenir un símbol del feminismebarceloní moderat i benpensant. Aquest corrent, encapçalat per l’escriptora i periodistaDolors Monserdà, va tenir en Feminal, suplement d’Il·lustració Catalana, un dels seusprincipals altaveus. El desembre de 1909, es publicava a les seves planes un articlededicat a la iniciativa de Bonnemaison: «[...] I si les parets són amables, més amables sónencara aquelles dones meritíssimes, totes joves, simpàtiques, filles de distingides famíliesbarcelonines, que consagren el temps que tantes altres perden en frivolitats, a ensenyar, a aconsellar, a ajudar, a l’obrera que acut a la Biblioteca». Certament, les condicions de vida dels obrers catalans durant el segle XIX i les primeresdècades del XX eren molt precàries i mereixedores, per tant, d’atenció. Les seves vivendes

2

VIA LAIETANA

«La reforma és un fet ja. Una darrera l’altra se van enrunant aquelles cases velles y esborrant aquells carrers estrets i foscos, aquelles vies tan típiques i pintoresques de la Barcelona vella que servien de redós a la menestraleria barcelonina. [...] A no trigar gaire, una ampla via anirà, através d’aquell intrincat teixit de carrerons desde la Plaça de l’Àngel fins a la d’Antoni López.»

[Fragment de l’article «De Re Urbana», publicat a La Veu de Catalunya el 10 de juny de 1909]

eren infrahabitatges on les famílies s’amuntegaven com podien. Treballaven homes, donesi nens a partir dels set anys i les jornades laborals arribaven a les quinze hores diàries, elsset dies de la setmana. És evident que els obrers necessitaven modificar la seva situació però, tot i que en moltesocasions no tenien més remei que acceptar la caritat de l’església i les seves diferentsinstitucions educatives i benèfiques, n’hi havia que maldaven per organitzar-se pel seucompte. Com s’explicava a l’acta fundacional de Solidaritat Obrera, creada a Barcelonal’any 1908: «El objeto de esta entidad es procurar el mejoramiento de todos lostrabajadores, favorecer su cultura intelectual, darse mutuo apoyo para la creación y fomento de sociedades obreras y educarse en el ejercicio práctico de la Solidaridad parael mejor fin de su emancipación económica y social. [...] De los medios a emplear paralograr dicho objeto, son fundamentales: la propaganda societaria de los principioseconómico-sociales, la enseñanza científica y racional para los obreros y sus hijos y larelación y organización de la clase obrera bajo la base de la mayor autonomía posible».

Sortim ara de la Bibilioteca i baixem per la Via Laietana fins a la plaça d’Antonio Maura,un destacat polític conservador que exercia de cap del govern espanyol durant la SetmanaTràgica. Ens aturarem aquí per recordar que, l’any 1908, l’Ajuntament de Barcelona vasignar un acord amb el Banco Hispano Colonial, fundat pel primer marquès de Comillas el1876, per executar el projecte d’obertura d’aquesta via que s’havia de convertir en un noucentre neuràlgic de la vida financera i comercial de la ciutat.De fet el projecte de realització d’aquesta avinguda, coneguda durant molt de temps comla Gran Via A, venia de lluny. El 1860, recollint les idees plantejades en projectesurbanístics anteriors, Ildefons Cerdà proposà una reforma del nucli antic de Barcelona queconsistia en l’obertura de tres vies. La primera, l’actual Via Laietana, era la prolongació delcarrer de Pau Claris fins al mar. La segona havia de ser la prolongació del carrer deMuntaner, també fins al mar. D’aquesta, si més no, només es va arribar a executar elprimer tram: aquell que ens duu des del Portal de la Pau fins al Carrer Nou de la Rambla i que avui coneixem com l’avinguda de les Drassanes.La darrera via projectada per Cerdà era transversal i havia d’unir els carrers de Pallarsi de Nou de la Rambla. Tan sols s’arribà a obrir el tram entre la Plaça Nova i el carrer dePellisser, és a dir l’avinguda de la Catedral, la via per on segueix ara el nostre recorregut.

PALAU MOJADeixem enrera la Catedral i agafem el carrer de Boters per enfilar el de Portaferrissa endirecció cap al Palau Moja (Portaferrissa, 1). Situat a la cantonada amb la Rambla, aquestedifici, obra de Josep Mas, es va inaugurar com a residència dels marquesos de Moja,l’any 1784. El 1870, Antonio López y López, que havia fet fortuna a Cuba amb el tràfic d’esclaus, vacomprar el Palau Moja de Barcelona. Durant aquells anys, Antonio López diversificà elsseus negocis. Entre ells destacaren la Compañía Trasatlántica, el Banco Hispano Colonial,la Compañía de Tabacos de Filipinas o la Compañía de Ferrocarriles del Norte. El 1878 elrei Alfons XII li concedí el títol de marquès de Comillas, convertint-lo així en noble i senador del regne.El seu fill, Claudio López Bru, heretà el títol l’any 1896 i es dedicà a consolidar i ampliar elconsorci creat pel seu pare. L’estreta relació personal i professional que Claudi mantinguéamb la família Güell i els marquesos de Casa Quijano l’ajudaren a reforçar la posicióprivilegiada que els López ja ocupaven dins del panorama polític i econòmic espanyol.

3

Entre els nous negocis de Claudi López Bru hi havia la Companyia Española de Minas delRif, una societat anònima creada el 1908 per explotar els enormes jaciments de mineralde ferro de les muntanyes d’Uixan i Axara, situades a trenta quilòmetres de Melilla.La primera setmana de juliol de 1909 els obrers que treballaven en la construcció delferrocarril que havia de permetre transportar el mineral fins al port de Melilla van seratacats per un grup de rebels rifenys. Les autoritats militars de Melilla van reaccionarimmediatament, però, el que havia de ser un ràpid escarment a les cabiles rifenyes aviatva esdevenir una veritable guerra per a la qual calien reforços urgents. El 10 de juliol, Arsenio Linares, ministre de la Guerra del govern Maura, proposà al reil’enviament de tropes. Aquell mateix dia, Alfons XIII autoritzà per decret al ministreLinares a realitzar la crida de reservistes «a fin de reforzar debidamente los cuerpos y unidades del ejército que estime necesarios». La crida se centrava en els reservistes del territori català.Durant els dies previs a la vaga general del 26 de juliol de 1909 l'ambient a la ciutatcomtal anà pujant de temperatura. El record del desastre de 1898 i l’odi contra unsistema de reclutament que deslliurava de les seves obligacions militars a qui podia pagarmil cinc-centes pessetes, es va manifestar en els aldarulls durant els embarcaments dereservistes al Port Vell. Les manifestacions a la Rambla, alguna amb crits davant del palaudels Comillas, i els mítings contra la guerra a diferents poblacions aniran escalfant lasituació. Paral·lelament, arriben les primeres notícies sobre les baixes de l’exèrcit espanyola Melilla i el discurs antimilitarista és amplificat per la premsa republicana, lliberal i, finsi tot, per algun diari conservador. El 20 de juliol de 1909, l’escriptor i periodista, Josep Pous i Pagés, desde les planes deldiari republicà i nacionalista El Poble Català parlava així de l’embarcament del dia 18 a l’article «Pera les dames blanques»: «Ab gest de suposada pietat, aristocràtiques damesreparteixen, arran de moll, tabac y medalles an els soldats que embarquen cap a la guerra.[...] Més les nostres heroiques dames envien a les penalitats y als perills de mort de lacampanya d’Àfrica, els fills d’altres mares que no són elles, l’anònim soldat, que no costacap batec a llur cor gentil, ni cap dolor les llurs aristocràtiques entranyes. Y es en ellesben còmoda fortalesa, ben fàcil heroisme, assistir serenament, tranquilament, a l’embarcd’aquesta miserable carn de canó que’ls trasatlàntics se n’enduen vers les platgesmarroquines».Per contra, aquella mateixa setmana de juliol, Luis Muntadas, president del Foment delTreball, declarava en una entrevista a la publicació Barcelona Opina: «[...] las nacionestienen siempre compromisos a cumplir; a nosotros se nos presenta el actual de Marruecosy no hay otro remedio que aceptarlo; o lo hacemos nosotros o nos echarán de allí y otropueblo se encargará de hacerlo, extendiendo así la papeleta de defunción de España comonación capaz de alternar con Europa». A la mateixa entrevista Joaquín Aguilera, secretaridel Foment, reblava el clau: «Es imposible que el comercio se interne en Marruecos si unaacción militar no lo precede. El comercio, para trabajar y desarrollarse necesita seguridad,y ésta no la hay, por desgracia, en Marruecos».El conflicte estava servit.

ÀNGEL GUIMERÀBen a prop d’on som, a la rebotiga de l’antiga farmàcia de la plaça del Pi, avui ocupadaper una gelateria, Àngel Guimerà entraria al món de les lletres catalanes. La tertúlia queallà organitzaven Francesc Matheu, Francesc Ubach i Pere Aldavert, entre d’altres, integràa Guimerà a les files de la Renaixença.

4

Àngel Guimerà va néixer el 6 de maig de 1845 a Santa Cruz de Tenerife. Quan tenia sisanys la seva família decidí tornar a Catalunya. Àngel estudià al Col·legi de Sant Antoni,dels pares Escolapis, on va aprendre la tècnica de versejar en castellà.A partir de 1880, a banda de la seva activitat com a escriptor, Guimerà desenvolupà unaintensa activitat política. El 1882 s’adherí al grup de Valentí Almirall, el 1889 l'escollirencom a president de la Lliga de Catalunya i el 1892 fou un dels ponents de les Bases deManresa.Durant la dècada de 1890-1900, Guimerà introduí en la seva obra teatral plantejaments i solucions de caràcter realista i social. Com explica Xavier Fàbregas a la seva Història delteatre català: «Algunes d’aquestes obres provoquen un bon escàndol arran de l’estrena.És el cas d’En Pólvora i La festa del blat. En efecte, Guimerà condemna l’ús de laviolència en un moment en què la lluita social és encesa a Barcelona i l’anarquismeconverteix la capital catalana en la ciutat de les bombes; però Guimerà condemna tambéla repressió: denuncia que la violència anarquista és una conseqüència de la desesperaciód’amplis sectors de la classe obrera a causa de les precàries condicions en què han deviure. La violència, doncs, és per a Guimerà una resposta desafortunada peròcomprensible, de la injustícia dels rics devers els pobres. El dramaturg es col·loca de nouen una situació d’equilibri que el manté equidistant dels bàndols en pugna».A la seva obra més universal, Terra baixa, estrenada el 1897, Guimerà canta la rebel·lia de l’individu i exalta la naturalesa contraposant-la a la societat. En paraules de RamonBacardit, especialista en el teatre català del segle XIX: «L’aproximació a la realitatcontemporània i als processos de canvi que patia la societat catalana cap a un modelclarament urbà i industrial acabà de singularitzar la seva producció d’aquest període, enquè es pot dir que l’autor aconseguí definir una dramatúrgia pròpia d’una força teatralextraordinària».Tot i que Guimerà assolí la seva plenitud creativa i obtingué el reconeixement màxim del públic durant la darrera dècada del segle XIX, l’any 1909 era encara una figura moltdestacada. Així ho demostra el gran homenatge —organitzat, entre d’altres, per IgnasiIglesias, Ferran Agulló, Josep Carner o Amadeu Hurtado— que va rebre el maig d’aquellany a Barcelona. Guimerà moriria al seu domicili del carrer Petritxol, el 18 de juliol del 1924. El seuenterrament va comptar amb una gran concurrència popular.

OBRA:Gal·la Placídia, Barcelona, La Renaixensa, 1879Judith de Welp, Barcelona, La Renaixensa, 1884El fill del rei, Barcelona, La Renaixensa, 1886Mar i cel, Barcelona, La Renaixensa, 1888.La boja, Barcelona, La Renaixensa, 1890.La sala d’espera, Barcelona, La Renaixensa, 1890.Rei i monjo, Barcelona, La Renaixensa, 1890.L’ànima morta, Barcelona, La Renaixensa, 1892.En Pólvora, Barcelona, La Renaixensa, 1893.Maria Rosa, Barcelona, La Renaixensa, 1894.Jesús de Natzaret, Barcelona, La Renaixensa, 1894.Les monges de Sant Aimant, Barcelona, La Renaixensa, 1895.La festa del blat, Barcelona, La Renaixensa, 1896.La Basilia, Valladolid, Mariano Galve, 1896.

5

Mestre Oleguer, Barcelona, La Renaixensa, 1896.Mort d’en Jaume d’Urgell, Barcelona, La Renaixensa, 1896.Terra baixa, Barcelona, La Renaixensa, 1897.Mossèn Janot, Barcelona, La Renaixensa, 1898.El Padre Juanico, Madrid, R. Velasco, 1898.La farsa, Barcelona, La Renaixensa, 1899.La filla del mar, Barcelona, La Renaixensa, 1900.Arran de terra, Barcelona, La Renaixensa, 1901.Aigua que corre, Barcelona, La Renaixensa, 1902.La pecadora, Barcelona, La Renaixensa, 1902.El camí del sol, Barcelona, Josep Ortega, 1904.Poesies, Barcelona, Josep Ortega, 1905.Andrònica, Barcelona, Josep Ortega, 1905.Sol, solet..., Barcelona, La Renaixensa, 1905.La Miralta, Barcelona, La Renaixensa, 1905.Cants a la pàtria, Barcelona, La Renaixensa, 1906.L’Eloi, Barcelona, La Renaixensa, 1906.En Pep Botella, Barcelona, La Renaixensa, 1906.La Santa Espina, Barcelona, La Renaixensa, 1907.La resurrecció de Llàtzer, Barcelona, La Renaixensa, 1907.La reina vella, Barcelona, La Renaixensa, 1908.L’aranya, Barcelona, La Renaixensa, 1908.La Baldirona, Barcelona, La Renaixensa, 1909.Sainet trist, Barcelona, La Renaixensa, 1910.Titània, Barcelona, La Renaixensa, 1910.La reina jove, Barcelona, La Renaixensa, 1911.Indíbil i Mandoni, Barcelona, La Renaixensa, 1917.Jesús que torna, Barcelona, La Renaixensa, 1917.Al cor de la nit, Barcelona, La Renaixensa, 1918.El gos de casa, Barcelona, Mancomunitat de Catalunya, 1918.Segon llibre de poesies, Barcelona, La Renaixensa, 1920.L’ànima es meva, Barcelona, La Renaixensa, 1920.Alta banca, Barcelona, La Renaixensa, 1921.Joan Dalla, Barcelona, La Renaixensa, 1921.Rosa de Lima, Barcelona, L’Avenç Gràfic, 1923.

TEXT 1ACTE PRIMER. ESCENA II.PEPA, ANTÒNIA, XEIXA I NURI, que ve fent una samarra de punt de mitja.

[...] NURI. Oh, no hi era, el Tomàs! L’ermitana sí, que m’ha dit unes coses!... I quinescoses m’ha dit, l’ermitana!PEPA (a l’Antònia, que anava a parlar). Deixa dir a la Nuri.NURI. Doncs m’ha dit: «Mira’t, Nuri: tot això que veus, de tot, tot és de l’hereu Sebastià.La caseta en què viviu vosaltres, —vols dir la nostra, Pepa—, aquesta ermita, el molí —aquest, aquest—, el mas gran a on viu l’hereu Sebastià, tot això que sembla un pobletescampat, tot, tot és de l’hereu Sebastià». Ves si me n’ha dit, de coses!PEPA. Això ja ho sabíem.

6

ANTÒNIA. I tal, dona.NURI. Oh! Espereu’s, espereu’s-e, que encara en sé més, encara. M’ha dit que sicaminava, caminava... d’ara fins a demà al vespre, encara tot, tot fóra de l’hereu Sebastià.Veureu, veureu: que si agafo un aucell, que el deixi, que és de l’hereu Sebastià; que sipassa un llargandaix, que no l’apedregui, que és de l’hereu Sebastià; que si corre un barbper la riera, que no el pesqui, que és de l’hereu Sebastià!...ANTÒNIA. Bé, sí!PEPA. I d’aquí, d’aquí, què t’ha dit?NURI. Doncs jo tot això no ho sabia, i ella, l’ermitana, i l’ermità, que fa quatre dies quehan vingut, ja ho saben.PEPA. I a on era, l’ermità?NURI. L’ermità? L’ermità se n’havia anat a buscar el pastor, un pastor que és de moltlluny, molt lluny, per casar-lo aquest vespre amb la Marta.[...] ANTÒNIA. I qui l’hi ha fet anar, al Tomàs?[...] NURI. L’hi ha fet anar l’hereu Sebastià. Com que ell és l’amo de tu, i de mi, i del’ermità, i de la Marta, mira’t, ell fa els casament, i mira’t, se casen, i... mira’t... és l’amo.Plega’m aquest punt, corre. (No li fan cas.)[...] NURI. Jo ja fa temps que ho sabia, que la Marta ho deia, que era de l’hereu Sebastià;sinó que no ho entenia, aleshores, ves. (Riu amb candidès.)PEPA. Què diu, aquesta![...] NURI. Doncs una tarda, jo que tenia els indiots a l’ombra dels castanyers, me veigvenir pel camí de baix a l’hereu Sebastià i a la Marta, i jo que m’amago; i ells que passenpoc a poc, poc a poc, com si fessin passeio, i sento que deia ella plorant: «Ja ho sé, ja,que sempre tindré de ser teva.» I ell, l’amo, l’amo que li va fer de contesta: «Jo, encaraque tu et casessis, i encara que jo em casés, sempre seré teu.» Teu volia dir que ellsempre seria de la Marta. Oi que és estrany?[...] NURI. Pepa, explica-m’ho, això. Que la Marta siga del Sebastià, com tu i com jo..., ja ho entenc; però que ell siga de la Marta...PEPA. Bé; deixa-ho córrer.XEIXA. Al menos calleu ara que ve la Marta.PEPA. Veuràs; ja ho coneixeré, jo, de seguida, si està contenta.

ACTER SEGON. ESCENA IX.MARTA, MANELIC, MOSSÈN, després SEBASTIÀ.

MOSSÈN. Doncs què tenim de nou?MARTA (a part). El Mossèn! Oh, Déu meu!MANELIC. Oh, i que veniu al punt, a fe! Veureu, digueu-li a l’amo que li torno el molí, i... que grans mercès, Mossèn. I... prou; que, vaja, que me’n duc lo que és meu. Anem-nos-en, Marta.MOSSÈN (sense entendre’l). Però... què és lo que t’endús?MANELIC. I ben clar que ho he dit: que me n’enduc a la Marta.[...] MOSSÈN. Tot això ho conteu a l’amo, que ja ha tornat.MARTA. Que el Sebastià és aquí! Oh, anem’s-en! (Ella va a sortir; en MANELIC senseentendre-la la segueix. En MOSSÈN riu sarcàstic. Al ser ella a la porta es troba amb enSEBASTIÀ.)SEBASTIÀ (rient satisfet). Ja t’he atrapat! Mira-te-la, Mossèn, que em sortia a rebre! (La MARTA retrocedeix. En MOSSÈN segueix irònic.)MOSSÈN. Si, prou!

7

[...] SEBASTIÀ. Marta! Marta! Que tu te’n vas amb ell! Ira de Déu! (Agafant-la per un braçi sacsejant-la.)MANELIC (interposant-s’hi). Nostramo! Què feu, nostramo! Que és la Marta! SEBASTIÀ (al MANELIC). I tu què t’has pensat? Si jo d’aixó en disposo! Jo, jo en disposo!MANELIC. És meva! És la meva dona!SEBASTIÀ (rient irònic). Teva? Teva la Marta!MARTA. Sí que ho sóc, sí!SEBASTIÀ. Marta!MARTA. Tot s’ha acabat, tot! (Agafant-se al MANELIC.)SEBASTIÀ. Mossèn: aquells que vinguen, i treu-me d’aquí a aquest home! (MOSSN va a la porta del porxo i crida a tothom.)

[Fragments de Terra baixa d’Àngel Guimerà]

TEXT 2Quand el pare no té pa...la canalla, la canalla,quand el pare no té pala canalla fa ballá.

Mentres balla la canallacanta el pare una cansó;mentres balla, la canallano pensa amb el rosegó.

Mes el pare ja no cantaperquè ja no està per cants;mes el pare ja no cantala cansó vella d’abans.

És el ball una enganyifaquand un no té res al pap;és el ball una enganyifa,la canalla prou que ho sab.

Fa dos dies que no menjay are ja no vol ballar;fa dos dies que no menjay no fa més que plorar.

Y el pare encès per la ràbiay amb el cor tot oprimity el pare encès per la ràbiasurt de casa, al ferse nit.

Passada una bella estonala canalla el veu entràpassada una bella estona

8

torna a casa, y porta pa.

Y al veure que’ls fills endrapenamb tota satisfacció,y al veure que’ls fills endrapen,ell canta aquesta cansó:

Quand el pare no té papera doná a la canalla,quand el pare no té pa,va a buscarlo allá ont n’hi ha.

[«Quand el pare no té pa», de J.Usón, publicat al setmanari La Tramontana l’agost de1907]

TEXT 3Madrid, 6 de agosto de 1909

La Junta Central de Acción Católica acude respetuosamente a Vuestra Excelencia, como Jefe del Gobierno de Su Majestad, para protestar, como ciudadanos y comocatólicos, contra las horrorosas jornadas revolucionarias de fines de julio en varios pueblos de Cataluña. Aquellos hechos, conjunto de todos los delitos que las leyescastigan, extendidos por toda la ciudad de Barcelona y por otras próximas, y repetidosdurante varios días, han alcanzado tal gravedad, que han llevado el espanto á laconciencia de los hombres honrados, [...] porque los revolucionarios, en sus atentados, no han respetado la propiedad privada, ni la vida y prosperidad de su propia ciudad, ni la razón de utilidad pública, ni la santidad de los lugares, ni lo sagrado de las cosas, niel ministerio ni la edad de las personas, ni la paz de los sepulcros, ni, menos que todo, elprincipio de autoridad, contra la cual se han rebelado, levantándose en armas y llegandoen algunos pueblos á hacer la proclamación de la República.

Esta Junta Central [...] acude al Gobierno de Su Majestad á manifestarle la justaindignación de los valiosos elementos que esta Junta tiene el honor de representar, queson precisamente los que más han sufrido en este movimiento revolucionario; porque [...]si como propietarios saben lo que son los rigores de la completa paralización de la vidamercantil durante una semana, con la agravante de la interrupción de comunicaciones, la falta del alumbrado público, la barricada, el saqueo, el incendio y el asesinato; comocatólicos han visto además que las iras de las foragidas turbas han descargadoprincipalmente sobre las cosas y las personas religiosas, dando así claro testimonio de que iban contra la base, contra los fundamentos mismos del orden social.

[...] En resumen:La Junta Central de Acción suplica al Gobierno de Su Majestad, que en las presentescircunstancias y dada la gravedad de los sucesos, no limite su intervención á aplicar conseveridad los castigos de las leyes, tanto á los autores como á los cómplices, sino que,llegándose á las causas del mal, ordene la disolución de las Sociedades revolucionarias,cierre las escuelas y suprima los periódicos en los cuales se haga la apología de ideas

9

subversivas; que en vista de los nuevos peligros que amenazan á las iglesias, conventos y centros católicos, organice la defensa de los mismos de un modo permanente, y que sedigne pedir un crédito extraordinario á las Cortes para indemnizar, por vía de equidad y hasta donde los recursos de la nación lo consientan, á las personas y colectividades quemás hayan sufrido en los últimos sucesos de Cataluña.Dios guarde á Vuestra Excelencia muchos años.

Marqués de Comillas, presidente accidental de la Junta Central de Acción Católica.

[Fragment de la carta que la Junta Central de Acción Católica va escriure al president delConsejo de Ministros, Antonio Maura, el 6 d’agost de 1909]

BIBLIOTEQUES MÉS PROPERES

Biblioteca Francesca BonnemaisonSant Pere Més Baix, 7

Biblioteca Barceloneta - La FraternitatComte de Santa Clara, 8-10

Biblioteca de la Santa Creu i Sant PauHospital, 56

10

Sortim del Palau Moja i creuem la Rambla per seguir el nostre itinerari enfilant el carrerdel Carme. A l’alçada del número quaranta hi havia la porta del desaparegut conventfundat pels carmelites descalços a finals del segle XIII, que donà nom al carrer. Durantl’Edat mitjana, el Raval era un territori fora muralles ocupat per horts i pràcticamentdespoblat. El convents del Carme i de Sant Antoni Abat, juntament amb el monestir deSant Pau del Camp, foren els nuclis al voltant d’on aniria creixent un barri batejat com el Raval dels Convents. A Barcelona, la desamortització de 1835 representà un moment clau de la lluita quemantenia la burgesia per ocupar els espais de poder que, durant segles, havien estat en mans de l’església i l’aristocràcia. Al Raval, trobem testimoni físic d’aquest fet en laconstrucció del Liceu a l’antic solar del convent de la Bona Nova; o en l’enderrocamentdel convent del Carme, sobre els terrenys del qual es van obrir els carrers de Doctor Dou i Pintor Fortuny, límits d’una nova part del barri que seria poblada pels burgesos.

Si seguim caminant pel carrer del Carme trobarem, tot seguit, l’encreuament amb l’anticcarrer de Ponent, avui Joaquim Costa. Allà, l’any 1909, estava instal·lada la redacció deldiari lerrouxista El Progreso. Alejandro Lerroux havia fundat a Barcelona, l’any anterior,

11

RAVAL

«Considerando que la guerra es una consecuencia fatal del régimen de producción capitalista.Considerando, además, que, dado el sistema español de reclutamiento del ejército, sólo los obreros hacen la guerra que los burgueses declaran. La asamblea [...] compromete a laclase obrera a concentrar todas sus fuerzas, por si se hubiera de declarar la huelga generalpara obligar al gobierno a respetar los derechos que tienen los marroquíes a conservar intactala independencia de su patria.»

[Manifest del míting de Terrassa contra la guerra, 21 de juliol de 1909]

el Partit Republicà Radical i fou, des de la seva arribada a la ciutat l’any 1901, un dels polítics que utilitzà amb més èxit l’argumentari anticlerical per acostar la classe treballadora a les urnes.El diumenge 25 de juliol de 1909, El Progreso, fent gala de la demagògia populista quecaracteritzava els radicals, publicà un article recordant la crema de convents de 1835, en el qual es podia llegir: « [...] desde aquella época un vago temor dominó a empresariosy autoridades y en tal día como hoy no se celebraban corridas en el circo antiguo. Latradición vuelve, pero ¡ay! que el gran cartel de la corrida de esta tarde no tendrá unepílogo de liberación». Aquesta crida a repetir els fets de 1835 no ens pot fer oblidar que els líders del partit radical havien mantingut una actitud més que moderada en lesseves declaracions de la setmana anterior. El dia 22 de juliol, el diputat radical Pich i Ponva ser esbroncat popularment en un míting on recomanava «cordura» a la seva militància i els deia: «[...] debe reclamarse respetuosamente que el gobierno dé cuenta de lo quepiensa hacer». La revolta estava a punt d’esclatar. El divorci entre les bases radicals, quees plegarien a la insurrecció, i els seus dirigents, que intentaren desactivar-la per tots elsmitjans, va ser evident durant els fets de la Setmana Tràgica.Aquella mateixa nit, després de diversos intents frustrats, es va fer una reunió al local de Solidaritat Obrera, on es constituí el comitè —format per anarquistes, socialistesi sindicalistes— que convocaria la vaga general del 26 de juliol de 1909. La consignas’extengué ràpidament per la ciutat i els municipis propers i, l’endemà al matí, laproducció quedà aturada. A Barcelona, només els tramvies seguien funcionant. Elsvaguistes provaren d’aturar-los i en tombaren alguns provocant els primers enfrontamentsamb les forces de seguretat.Al migdia, el governador civil de Barcelona, Ángel Ossorio y Gallardo, presentaria la sevadimissió deixant la repressió de la vaga en mans del governador militar, Luís Santiago deManescau, que decretaria immediatament l’estat de guerra a la província de Barcelona.A la tarda, la revolta ja havia superat la consigna de vaga general i havia pres un caràcterespontani i insurreccional; la gent cridava «vives» a l’exèrcit i s’arribà a confraternitzaramb la tropa. Aquell mateix dia, Manescau demanà reforços militars a d’altres provínciesde l’Estat espanyol.

ESCOLAPISSeguim avançant pel carrer del Carme fins arribar a la plaça del Pedró on neix el carrer de Sant Antoni Abat. Al número 59 d’aquest carrer estava situat l’antic convent delsantonians que es va començar a construir l’any 1430. A més del convent, aquesta ordreeclesiàstica va aixecar un hospital i una església de la qual es conserva encara el pòrticgòtic. El 1806, l’edifici passà a mans dels escolapis que obririen allà una gran escolai un internat.El dimarts, 27 de juliol de 1909, després de cremar el monestir de Sant Pau del Camp —la primera església encesa a Barcelona—, un grup de persones es dirigiren cap a l’immensedifici de les Escoles Pies de Sant Antoni amb la intenció de calar-hi foc. Davant decentenars de persones que omplien les rondes i d’una impassible patrulla de l’exèrcit, elsinsurrectes entraren al convent i, després de fer fora a tots els que hi eren dins, vanencendre’l. A mesura que avançava la tarda, els aldarulls es van anar extenent a tots el barris de laciutat i es construiren una enorme quantitat de barricades. Paral·lelament, s’anarenmultiplicant els incendis que finalment van acabar amb la destrucció d’uns vuitantaedificis religiosos. Sense saber com encarrilar el moviment insurreccional, els membres

12

del comitè de vaga, que ja dubtaven de la col·laboració dels lerrouxistes, demanaren alsrepublicans nacionalistes, reunits a casa del diputat Vallés i Ribot, que es posessin al frontde la revolta i proclamessin la República. Els polítics republicans, encapçalats per JaumeCarner, defugiren la proposta.Segons explica Claudi Ametlla a les seves memòries, l’endemà dimecres: «[...] la gent que el dilluns contemplaven l’espectacle amb una curiositat que semblava simpatia, i eldimarts amb una punta d’aprensió, ara apareixia aterrida, i el condemnaven amb els motsmés gruixuts tot exagerant les escenes repugnants». Aquell 28 de juliol, Maura suspeniales garanties constitucionals a la resta de províncies de l’Estat espanyol i el governadormilitar de Catalunya, Luís Santiago de Manescau, publicava un ban amb les següentsparaules: «[...] se intima á cuantas personas ocupan las calles de esta Ciudad á que sedisuelvan y se retiren á sus casas, en la inteligencia de que si no lo efectúan así, se haráfuego sobre ellas sin intimación alguna, cualesquiera que sean los gritos que profieran aúncuando fueran los de VIVA EL EJÉRCITO ú otro análogo».El dijous arriben els reforços demanats per Manescau i la repressió, amb un ús intensiu de l’artilleria, provoca que el divendres a la nit, la majoria de les barricades de Barcelonaquedin buides.A les seves memòries, l’escriptor i polític Josep Maria de Nadal i Ferrer, recorda així els enfrontaments que es produiren al barri: «Al carrer del Marquès del Duero hi haguéuna vertadera batalla contra les forces de l’exèrcit, que havien entrat pels carrers delComte de l’Assalt, Unió i Sant Pau; des de les barricades aixecades, des dels balcons i des dels terrats del carrer de l’Hospital i del carrer del Carme hom disparava contra lestropes que venien de la part de la Rambla, i calgué recórrer a l’Artilleria i disparar contrales cases on s’havien fet forts els revolucionaris, mentre els veïns pacífics d’aquells carrersarboraven en balcons i finestres banderes blanques, algunes de les quals portaven laparaula paz escrita amb lletres vermelles».

JOSEP CARNERJosep Carner va néixer a Barcelona l’any 1884. Fill d’una família de classe mitjana, es vallicenciar en Dret el 1902 i en Filosofia i Lletres, el 1904. L’any 1902, Enric Prat de laRiba, el polític més destacat de l’època, esdevindrà el seu mentor i, gràcies a ell, Carnerentrarà a formar part de la redacció de La Veu de Catalunya, el diari portaveu de la LligaRegionalista.A les seves Notes disperses, Josep Pla explicava les raons que, al seu parer, convertiren a Josep Carner en un dels personatges de renom de la Barcelona dels primers anys delsegle XX: «La qualitat del seu tracte fou tan fascinadora, la seva conversa fou taninhabitual i divertida, fou un home tan valent i, per tant, tan arriscat, que Carner esconvertí fàcilment en un comensal admiradíssim de moltes cases que freqüentà en aquellsanys. [...] Era un refinat, un retòric prodigiós, un impacte facilíssim de la fraseologialiberal, ultraliberal de l’època. Fou considerat sempre un gran artista, i el punt de bohèmiaque tenia l’ajudà considerablement en aquest sentit. A més, era catòlic, molt amic delsjesuïtes, apreciadíssim de moltes famílies de dreta liberal, algunes de les quals havien fetla darrera guerra carlina, com la del seu íntim Bofill i Mates». L’any 1906 neix el noucentisme, un moviment polític i filosòfic endegat pels intel·lectualsvinculats a Prat de la Riba, que, com una gran part del catalanisme polític d’inicis delsegle XX, cercaria una síntesi ideològica que permetés superar o amagar les tensionssocials existents. El noucentisme s’oposà al modernisme i rescatà el classicisme d’arrelsmediterrànies basat en els principis d’ordre, seny, mesura i civilitat. L’inici del Glosari, la

13

columna diària que Eugeni d’Ors escrivia a La Veu de Catalunya, i la publicació de Els fruits saborosos de Josep Carner, considerat sovint com l’inici de la poesia modernacatalana, en són les primeres fites. Del paper que la poesia havia de jugar en el projecte noucentista, en parlava el mateixCarner al llibre, publicat el 1908, Teoria de l’ham poètic: «Tots els catalans tenen feinaassenyalada, ja ho sé; totes les esferes s’han d’organitzar, jo ho vull més que ningú; peròjo estic cert que no solament —i com tothom ja creu— els poetes han engendratl’Alemanya moderna, la moderna Itàlia, sinó que cap realitat esplèndida no esdevé si no ha sigut abans formulada en el vaticini tremolós i august del verb poètic; i nosaltres,certament, encara ens hem d’enriquir d’ensomni. No s’ha equivocat pas l’íntim sentituniversal dels pobles; la poesia és presagi; la inspiració promet a les nacions l’amistat de Déu».Després de la revolta, Carner escriuria una sèrie d’articles a La Veu on, a partir de lesactituds de diferents personatges (prostitutes, burgesos, incendiaris, badocs i passejants),donaria la seva visió sobre els fets de la Setmana Tràgica. «El darrer ultratge», und’aquests textos, ens parla del paper que han jugat les prostitutes, «les repelides per lallum del dia, les de nines inexpressives, de cossos flonjos, d’impudícies maquinals», i lesacusa d’haver infligit al Cos de Crist «l’ultratge suprem: l’ésser dut en escarni per lamalvestat de la meretriu».Un Crist que «davant de les flames que pujaven sacrílegues, [...] digué encara, braçosextessos, [...] condemnant l’ira de les turbes ab la simplicitat augusta de sa definició: — Jo soch el Ví que engendra verges».

OBRA:L’idili dels Nyanyos, Barcelona, 1903.Corones, J. Cunill, 1904. Llibre dels Poetes, F. Giró, 1904. Primer llibre de Sonets, Vídua de Cunill, 1905. Els fruits saborosos, Barcelona, 1906. Segon llibre de Sonets, Joaquim Horta, 1907. La Malvestat d’Oriana, De Tots Colors, 1910. Verger de les Galanies, F. Giró, 1911. Les Monjoies, Lluís Gili, 1912. Auques i Ventalls, Marian Galve, 1914. La paraula en el vent, Fidel Giró, 1914. Bella Terra, Bella Gent, Barcelona, 1918. Les Planetes del Verdum, Publicacions de La Revista, 1918. L’oreig entre les canyes, Barcelona, 1920. L’àngel de les vuit, Muntañola, 1921. La creació d’Eva i altres contes, Editorial Catalana, 1922.La inútil ofrena, Editorial Catalana, 1924. El cor quiet, Editorial Políglota, 1925. Les bonhomies, Llibreria Catalònia, 1925. Sons de lira i flabiol, Els poetes i els músics, 1927. Tres estels i un ròssec, La Mirada, 1927. Cançons, Publicacions dels Amics del Llibre, 1928. El veire encantat, Lluís Gili, 1933. Lluna i llanterna, Edicions Proa, 1935.

14

La primavera en el poblet, Lluís Gili, 1935. Nabí, Edicions de la Revista Catalunya, 1941. Tres diumenges, L’Oreneta, 1946. Llunyania, El Pi de les Tres Branques, 1952. Arbres, Selecta, 1953. Museu Zoològic, Nauta, 1963. Bestiari, Nauta, 1964. El tomb de l’any, Proa, 1966.Teoria de l’ham poètic, Edicions 62, 1969.

TEXT 4Record de la Setmana Tràgica.

En Pau té la dona i les noies a fora. En Pere, igual. En Berenguera, idèntic. Per tant,mengen plegats, una vegada a casa l’un, una vegada a casa l’altre.Avui toca sopar a can Pau. A l’hora convinguda:—Dring! —arriba en Pere.Al cap d’un minut:—Dring! —arriba en Berenguera.Estan vermells, indignats. En Pau també està indignat.—Conteu-me coses, conteu-me —diu en Pau—. En tota la tarda no m’he mogut d’aquí perun maleït contracte d’arrendament que demà hauria de tenir llest. Però he telefonat a cinco sis bandes, i he enviat el porter d’aquí d’allà. Sembla que Barcelona està que crema!—I tal si crema! Mira, precisament vinc d’una casa on hem pujat al terrat, i hem vist queal lluny ja cremaven no sabem què! —diu en Pere.—Això és indecent! Però què fan les autoritats? I, aquest Arrow, de què ha servit? Vaja, enMaura, en Cambó, l’Ossorio, són una colla de ximples. Aquest país fa fàstic. La púrria faràfonedís tot el que li doni la gana. Figureu-vos, tot el poble al carrer! Qui ho atura, això!Cases de comerç, bancs, tramvies, esglésies, tot ho cremaran. En l’esperit d’aquesta gent,ja fa temps que hi veig covar una gran malícia contra la propietat urbana. Vet aquí de quèha servit abandonar la ciutat a aquests quatre beneits del catalanisme! Qui pogués tornar aaquells temps que els pinxos només servien per a anar a votar!En Berenguera interromp:—Escolta, tu. Jo no he parlat abans perquè encara bufava. (Aquestes acalorades, aquestesbullangues i aquestes sufocacions no són per a mi.) Diuen que això que crema és elconvent A***.—Bo. Ja estem en ple saqueig! Això fa escruixir! En una terra així, desgraciats els quitenim quatre sous.—Quin país, quin país.—Ecs!—Però, vaja, no hi ha més remei: s’ha de prendre una resolució enèrgica. Ens hauríem de redimir els de la «nostra classe» i anar a trobar al capità general a dir-n’hi quatre defresques; i armar-nos, i anar a trets darrera les persianes i, si molt convé, posar banderaestrangera. Sobretot, decisió: defensem-nos amb les dents.—I si! En Ramon deia el mateix al Círcol! Per a mi, avui fos i demà festa!Ja ens hem deixat trepitjar massa! Però els fets alliçonen. D’avui endavant, ai del que enstoqui un pèl de roba dels elements sensats!—Jo ni gana tinc. Quan penso en els pedidos que se’m queden en l’aire!—Calla, calla: per malhumorat, ningú com jo, que tinc una casa en construcció amb lesbastides fins dalt, amb canyissos i tot, que sembla a punt per fer-hi un foc de Sant Joan!

15

—Si, si: vindran la misèria, la fam, Barcelona despoblada!—Permeteu-me, que truquen al telèfon. Hi corro.—Cuita, vés. Calla, ara ve l’Antonio. Qué passa Antonio?—Pues señoritos, que está ardiendo el convento B***.—Ave Maria Puríssima!—I ¿no se sap que cremin res més, aquests salvatges?—No, señorito: por ahora no se dice más que eso.—Si que és terrible! Però, vaja, menos mal! Tanmateix havia d’anar a terra per la Reforma.—Nois, vinc del telèfon.—Ara mateix era aquí l’Antonio, que diu que cremen el convent B***.—A mi m’han telefonat que crema el convent C***.—Es veu que només cremen que convents!

En Pere, en Pau i en Berenguera se’n van a sopar. Els ha passat l’alarma exagerada.S’adonen que tenen una mica de gana. En Pau, abans de sortir, dóna una ullada a la caixade cabals. En Pere li toca el melic. Ara s’admiren d’haver cridat tant. Res, ha estat elprimer moment de febre.

[«La febre del primer moment», text de Josep Carner publicat originalment a La Veu deCatalunya, l’agost de 1909 i recollit al llibre Les planetes del Verdum, editat a Barcelonal’any 1918]

TEXT 5«Silenciosa, pero continua, va realizándose la invasión monástica en España [...].Como las moscas á la miel, acuden los frailes á las poblaciones donde hay riqueza y fanatismo, y claro está que la Barcelona de la plutocracia reúne excelentes condicionespara ser cultivada por estos conquistadores de beatas ricas, de burgueses y usureros quedespués de dejar sin camisa á muchos ciudadanos, aspiran á adquirir su pedacito de cieloy de negociantes sin conciencia que ven en la religiosidad un magnífico disfraz paraocultar sus rapacidades.Y menos mal si limitaran su gestión captadora á la clase social adinerada [...].La clase alta la ganan por el servilismo, la media por el halago y la humilde por laamenaza.La invasión clerical resulta formidable y deja ya sentir sus efectos perturbadores enmuchos hogares.La educación de la infancia se halla en poder suyo; el jesuita recoge á los niños ricos, el escolapio á los acomodados y los camilos y maristas á los pobres, y de esta suerte lajuventud del porvenir y los hombres de mañana serán suyos, resultarán á imagen ysemejanza clerical.Los conventos de frailes son fábricas de licores, de chocolates, imprentas, talleres devarias industrias y los de monjas no les van á la zaga, pues en ellos se elaboran productosde confitería, se montan lavaderos, se confeccionan ropas de mujer y de hombre, seinstalan talleres de planchado, etc, etc.Y si á esto se añade que frailes y monjas se dedican á asistir enfermos, á fundar asilospara viejos y pobres que les sirvan de pretexto para recoger dinero y que hasta hayindividuas con hábito que ofician de comadronas, se comprenderá la terrible plaga que ha caído sobre Barcelona.[...] Lo cierto es que en Barcelona hay tantos frailes y se ven tanta diversidad de hábitos

16

talares como en Roma. La fauna clerical es riquísima y á poco que le preste atención el transeúnte, verá desfilarno sólo por los sitios apartados de la población, sino por el centro, capuchinos, dominicos,franciscanos, agustinos, carmelitas, maristas, camilos, hermanos de San Juan de Dios, dela Doctrina Cristiana, de Dom Bosco, filipenses, de los corazones de Jesús y María,jesuitas, escolapios y, en fin, una nube de ganapanes con hábito, barbudos y rapados, concorona ó cerquillo, con botas ó sandalias y con hábitos de todos los colores. [...] La existencia tranquila y provechosa de tantos vagos explica la crisis obrera queatraviesa Barcelona, la emigración constante que, como sangría suelta, empobrece nuestraciudad y el estado de miseria que padece esta hermosa urbe.[...] Los hombres conscientes estamos convencidos de que es preciso poner coto á lainvasión clerical que nos arruina y que nos envilece. [...][...] ¡Pero valiente caso hace Maura de ello! Mas bueno es que sepa que en Barcelona hayquienes están apercibidos del peligro y dispuestos á ponerle remedio.»

[Fragment de «La ola negra. El Clericalismo dueño de la ciudad» publicat el febrer del1909 al diari lerrouxista El Progreso]

TEXT 6Iglesia parroquial de San PabloIncendio y devastación de 27 de julio 1909

El infrascrito cura párroco de San Pablo del Campo en cumplimiento de la circular del 11 de agosto del presente año, de este gobierno eclesiástico, debe decir:que el día 27 de julio del corriente año, a las once y cuarto de la mañanatumultuosamente se presentó ante esta iglesia parroquial una inmensa turba abigarrada de hombres, jóvenes y mujerzuelas quienes obedeciendo a la voz de uno que parecíacapitanearles [...] les incitó en que pegaran fuego a la iglesia, violentaron el verjado de hierro que está en el atrio de la fachada lateral y, contrariados por la resistencia, [...]incendiaron la palestra de la casa rectoral al propio tiempo que abrieron un boquete en la muralla de cerca, penetrando por allí al baptisterio cuya artística pila de mármoldestrozaron en pedazos diminutos, volaron las crimeras de plata y cucharas de ídem.Así que la puerta incendiada cedió a los empujes de la multitud, que con un tablón que a manera de ariete funcionaba, derribándola, penetró abigarrada manada que cual loboshambrientos se precipitó invadiendo todas las dependencias y habitaciones de dicha casarectoral, saqueándola y pegando fuego en distintos puntos. Penetraron en archivoparroquial y después de saquearlo, robando lo de los cajones y armarios y cuanto lespareció de utilidad, pegaron fuego, cuidando antes de esparramar bien los libros y paquetes de los estantes, logrando con ello que ni un solo documento se salvara.Ardiendo la casa rectoral por distintos lugares, penetraron los desalmados y las prostitutasrompiendo pilas y objetos de mármol, a la iglesia parroquial. Sacaron de su dosel y desplomaron, destrozándolo, el antiquísimo crucifijo llamado de El Milagro, aunquepúdose librarse del incendio. Quemaron altares laterales empezando por el de NuestraSeñora del Carmen, decapitando la imagen y atravesando, los iconoclastas, a la imagen de San Luis, con una parpelina de coste, llevándose el Niño Jesús de la imagen de SanAntonio. Pegaron fuego a los restantes altares, quebrando artísticos bronces y adornos de hierro. [...] Al grito de «a la custodia, a la custodia», se fueron al altar mayor, violentando

17

el monumental sagrario de piedra y luego el de bronce. Dejaron allí un muy descomunalcuchillo de afinada punta.Aunque entre peligros mil, habíase podido rescatar la Reserva librándose de unaprofanación segura.Luego con palancas forzaron la puerta de los claustros que resistió, afortunadamente,salvándose así aquella joya de arte.Incendiaron el techo, dados los instrumentos demoledores que llevaban, pues utilizaronpicos y cuanto encontraron en la cloaca en construcción frente a la iglesia.Pudo enviarse un jovencito para que notificase lo que ocurría a la Guardia Civil que estabaen la esquina de la calle, mas ella no abandonó el puesto. Participose a la fuerza queestaba en el Paralelo y vino un teniente con algunos soldados que, al penetrar en el temploen el momento que iban los incendiarios acumulando elementos para la pira central,fueron recibidos con palmadas y «vivas» al Ejército. Dicho oficial logró hacerles evacuar eltemplo pero les envalentonó mucho el ver que, a pesar de encontrarles in fraganti,incendiando y robando, no se les castigara, y así lo manifestaron los demagogos que enSan Pablo ensayaron lo que por la tarde completaron, pues fue la parroquia de San Pablola primera víctima inmolada la cual impunemente, a grandes gritos por la calle Carretas yRiereta, se dirigieron a San Antonio gritando: «¡Ved como la tropa no nos ha hecho nada!».[...] El archivo parroquial quedó totalmente reducido a cenizas y la casa rectoral en ruinas,cediendo los techos y paredes.Persistiendo los incendiarios en su satánico propósito de completar la demolición, que portres repetidas veces demostraron con hechos ser verdadera y fundada la confidencia quetuvo el párroco, éste comunicó al muy señor gobernador eclesiástico la inconveniencia deretirarse la fuerza armada, como intentaba, lográndose que no abandonara el edificio.Posteriormente iban ya a abandonarlo y el párroco logró que continuaran costeándolescomidas, cenas y bebidas a oficiales y soldados, costándole de su bolsillo 63 duros,pudiéndose salvar lo que el fuego y pillaje había respetado. [...]Van desplomándose los techos y paredes y el señor arquitecto diocesano ha dictaminadoya sobre lo que debe derribarse por constituir un peligro.Es cuanto debo exponer a Vuestra Señoría cumplimentando la circular de este gobiernoeclesiástico.

Barcelona, 19 de agosto de 1909.Licenciado Pablo Ferrer, párroco.

[Fragments de l’informe presentat pel rector de Sant Pau del Camp, l’agost de 1909]

BIBLIOTEQUES MÉS PROPERES

Biblioteca de la Santa Creu i Sant PauHospital, 56

Biblioteca Francesc Boix - Poble SecBlai, 34

18

Ens dirigim ara cap a la muntanya de Montjuïc, darrera parada del nostre itinerari. El 23 de maig de 1909, dos mesos abans de l’esclat de la Setmana Tràgica, AngelGuimerà va ser homenatjat a Montjuïc on s’instal·là una estàtua dedicada a en MANELICH,el protagonista de Terra baixa. En el seu discurs Guimerà parlà dels temps en què lamuntanya no suposava una amenaça per la ciutat «y’l seu nom no era, com avuy,d’horrible celebritat y l’esglai dels pobles de la terra». L’escriptor demana «una Barcelonamés que la d’avuy humanisada [...] y mentrestant que cayga molta pluja sobre la montanyade Montjuich pera esborrar tants records de martiris y de llágrimas».Malauradament, les coses no anirien com Guimerà volia i, en els dies posteriors als fets de juliol de 1909, la muntanya i el seu castell esdevindrien novament un símbol de lainjustícia i la repressió impune.El diumenge 1 d’agost de 1909, apareixia un ban on l’alcalde de Barcelona, Joan Coll y Pujol, comunicava «ab satisfacció [...] que demà dilluns quedaran oberts Fábricas yEstabliments pera rependre el acostumat trevall». L’alcalde desitjà en aquell documentpúblic que la ciutat «no quedi endarrerida en la via del progrés que, malgrat elementsperturbadors, té empresa» i feia un advertiment: «Espera l’Arcaldia que’ls obrers acudiraná las fábricas. La normalitat, tant necesaria pera tothom, ho es pot ser mes per ells, queper ningú, ja que si aquesta situació continuava, l’ensorrament de nostra estimada Ciutat,faria sas primeras víctimas entre aquells que sols del seu trevall diari viuhen».

19

MONTJUÏC

«Després de sis dias de dol pera Barcelona, ha quedat restablerta la pau material y elscarrers de la Ciutat, castigats per la tristesa y las desgracias de la revolta, reprenen sonaspecte normal per tothom tant desitjat.»

[Fragment del ban publicat per l’Arcaldia (sic) de Barcelona el primer d’agost de 1909]

De fet, les primeres víctimes ja feia dies que s’havien començat a produir. Del 26 al 31 de juliol van morir un centenar de persones i mig miler de ferits van ser atesos adispensaris i hospitals. Del centenar de morts, tres eren membres de l’església, la restavíctimes civils. Esclafada la revolta, la repressió s’imposaria amb tota la força. La Junta Central de AcciónCatólica, presidida pel segon marquès de Comillas, en carta del 6 d’agost de 1909,«suplica al Gobierno de Su Majestad, que en las presentes circunstancias y dada lagravedad de los sucesos, no limite su intervención á aplicar con severidad los castigos de las leyes, tanto á los autores como á los cómplices, sino que, llegándose á las causasdel mal, ordene la disolución de las Sociedades revolucionarias, cierre las escuelas y suprima los periódicos en los cuales se haga la apología de ideas subversivas». Totesaquestes demandes de la Junta serien aplicades fil per randa mentre es multiplicaven les detencions i un clima de revenja s’extenia sobre la ciutat. Des de La Veu de Catalunya,el diari portaveu de la Lliga Regionalista, Ferran Agulló, que signava amb el pseudònim de Pol la columna «Al dia», demanava als seus lectors que denunciessin les persones quehavien participat en els fets de juliol: «Qui en conegui els culpables té el deure d’ajudarl’acció de la justícia que els persegueix. Mes jo tinc por que la covardia de molta gentdisfressada de bon cor i d’humanitarisme, deixarà sola la justícia». Malgrat la covardia que feia patir en Ferran Agulló, només a l’agost de 1909 van serdetingudes 990 persones a Barcelona acusades de participar en la revolta. El 26 d’agost,des de Capitania General, Luís Santiago de Manescau demanà a l’alcalde de la ciutat deBarcelona, Joan Coll y Pujol, si podia cedir algun local per ser destinat a presó provisionalja que tant la Model, com les presons militars i el castell de Montjuïc, estaven plenes finsal capdamunt.

EL FOSSATSegons les xifres que el ministeri de governació facilitaria l’any 1910, la justícia militar va processar 1.725 persones pels fets de la Setmana Tràgica i va dictaminar, pel delictede rebel·lió armada, disset condemnes a mort, de les quals només cinc van ser finalmentexecutades. Tots els afusellaments van realitzar-se al fossat del castell de Montjuïc entre el 17 d’agosti el 13 d’octubre de 1909. Els cinc condemnats van ser: Josep Miquel Baró, lídersantandreuenc; Antonio Malet Pujol, que disparà contra les forces de seguretat; Eugeniodel Hoyo, guàrdia de seguretat que disparà contra l’exèrcit; Ramón Clemente García,carboner amb deficiència mental que ballà pel carrer amb una mòmia de monja i Francisco Ferrer, fundador de l’Escola Moderna. A més d’ésser un conspirador convençut Ferrer estava vinculat al moviment lliurepensador,a la francmaçoneria i als corrents de renovació pedagògica internacionals. El fet que Ferrerhagués estat acusat d’intent de regicidi el 1906, sortint-ne finalment absolt, havia generatsuficient ressentiment entre els sectors conservadors espanyols per justificar que foscondemnat per promoure la insurrecció i com a ideòleg de la Setmana Tràgica. Dos diesabans de la seva detenció, que es produí el primer de setembre a les afores d’Alella, el Diario de Gerona establia la culpabilitat del «director de la infame Escuela Moderna»amb els següents arguments: «Que no ha sido estéril su labor lo prueba con elocuenciaabrumadora la multitud de niños y jóvenes que con el febril ardor del neófito sectario ibaná la vanguardia de las turbas revolucionarias en la nefanda obra de destrucción de todo lo grande, pisoteando la libertad, el progreso, la cultura, el arte, la honradez y la más

20

sublime encarnación de la abnegación propia y del sacrificio».Després d’un judici sense garanties, sense testimonis al seu favor i sense temps per apreparar la defensa, Ferrer va ser condemnat a mort i executat al fossat de Santa Eulàlia,el 13 d’octubre de 1909. La seva mort va generar una gran campanya internacional dedenúncia que es concretà en actes públics, accions de protesta i concentracions per totaEuropa i Llatinoamèrica. El ressò internacional de la condemna de Ferrer va accentuarl’escletxa política que existia entre els partits liberal i conservador i va afectar l’estabilitatdel govern. El 22 d’octubre de 1909, nou dies després de l’afusellament de Ferrer, el reiAlfons XIII acceptava la dimissió de Maura i encarregava la formació d’un nou govern al liberal Segismundo Moret. Aquest, però, no aconseguí tornar a equilibrar la políticaparlamentària i al febrer de 1910 va ser substituït pel també liberal José Canalejas.Les desigualtats socials persistirien i els conflictes al voltant de la laïcitat de l'educacióseguirien oberts. Aquell mateix any 1910, afegint-se al debat sobre un nou projecte de lleique pretenia trencar tímidament el monopoli de l’ensenyament religiós, l’escriptor Azorín,en una carta dirigida a l'excap del govern Antonio Maura, predeia: «Si Canalejas intentaraestablecer la neutralidad de la enseñanza, [...] eso sería el comienzo de una guerra civilespiritual».

JOAN MARAGALLJoan Maragall i Gorina va néixer a Barcelona l’any 1860. Maragall, en paraules de JoaquimRuyra, «era de mitjana talla, prim de carns i ben proporcionat, i es movia, àdhuc en elsseus últims anys, amb un bell aire d’agilitat jovençana. La seva testa hauria caigut bésobre un d’aquells colls amples i acanalats del segle XVI, que presentaven els caps com en safata, i fins i tot s’hauria pogut comparar, sense desaventatge, amb les més egrègiesque l’ostentaren. Grossa sens desmesura, magra sense eixutesa, tenia una gravetatpensativa i dolça, i un relleu no tan enèrgic que li llevés elegància, ni tan suau que li llevés majestat i distinció». En complir vint-i-cinc anys, Joan Maragall escriurà una nota autobiogràfica on resumia la seva vida fins aquell moment: «He sigut ditxós en dos temps: fins a quinze anys i delsdinou als vint-i-quatre: ara no sóc ni feliç ni malaurat. Vaig ser verament malaurat delsquinze als dinou. »Era ditxós els quinze primers anys de ma vida, perquè vivia constantment d’il·lusions, que creia es realitzarien a son temps, o bé perquè les il·lusions me satisfeien per si soles.Oh! quines hores més delitoses he passat davant d’aquella capelleta de fusta, amb santsde plom que tenia en un racó de casa!». Després de repassar la seva infantesa i els seus primers passos com a artista, Maragallexposa el seu ideari de joventut: «Naturalesa, Art, Amor, reduïts a superior unitat: és a dir,la Bellesa. Heu’s aquí mon ideal. Ella per a mi ho es tot; lo demés (progrés, ciència,ambició, civilització, etc., etc.) és pols, misèria... o evolucions de sers de baixa mà; sers,en fi, que no conec distintament. La Bellesa té els seus sacerdots, els artistes; els seusprofetes, els genis artístics; el seu evangeli, les obres genials artístiques; els seus creients,els aficionats a les Belles Arts; els seus místics, els enamorats; és inútil dir que té tambéels seus màrtirs, perquè els veiem a totes hores. I jo ho sento dins de mi tot això, tan viu,tan pur!».Al llarg de la seva vida, Maragall va expressar sempre la seva preocupació perdeterminades qüestions polítiques i socials. Com expliquen des de l’Arxiu Maragall:

21

«El catalanisme i el model de vertebració de Catalunya dins una Espanya en crisi, lesreformes lingüístiques, la nova urbanitat emergent, els mites i la religiositat, les arrels delpoble o els conflictes socials amb expressió violenta constitueixen temes de la seva obrapoètica, en prosa o periodística, en els quals Maragall s’expressa des de la llibertat depensament que va caracteritzar el seu perfil». Aquesta llibertat de pensament es demostraria una vegada més l’any 1909 quan Maragall,tres dies abans de l’afusellament de Ferrer, va escriure: «Com vos podeu estar aixístranquils a casa vostra i en els vostres quefers sabent que un dia al bon solet del dematí,allà dalt de Montjuïc, trauran del castell un home lligat, i el passaran per davant del cel i del món i del mar, i del port que trafiqueja i de la ciutat que s’aixeca indiferenta i poc a poc, ben poc a poc, perquè no s’hagi d’esperar, el portaran a un racó de fosso, i allíquan toqui l’hora, aquell home, aquella obra magna de Déu en cos i ànima, viu, en totesses potències i sentits, amb aquest mateix afany de vida que teniu vosaltres, s’agenollarà de cara a un mur, i li ficaran quatre bales al cap, i ell farà un salt i caurà mortcom un conill... ell, que era un home tan home com vosaltres... potser més quevosaltres!». L’article, que portava per títol «La ciutat del perdó», va ser rebutjat per Prat de la Riba, que va considerar «inoportuna» la seva publicació a La Veu. Dues dècades abans, el 2 de maig de 1890, concretament l’endemà que Barcelonavisqués la primera celebració de l’1 de maig, Joan Maragall havia escrit una carta a AntonRoura on plantejava que els burgesos tractaven al treballador com «al bàrbar de la nostraèpoca, al que vol capgirar l’ordre social, al que posa petardos i renega i mira de reüll al senyor, al que vol disfrutar de lo que nosaltres disfrutem» i li explicava al seu amicl’ambient que es vivia a Barcelona: «Avui los “huelguistes” cohibeixen els que volen tornaral treball, xiulen a la Guàrdia Civil, que de tant en tant dóna alguna carga, més o menysde per riure, i els burgesos estem tan aterroritzats que no fem més que demanar estat desiti; cargues i descargues, presons, fusellaments, rigors, molt rigors i llenya, sobretot moltallenya».La reacció de la burgesia no fou gaire diferent després de la Setmana Tràgica. Al seuarticle «Ah! Barcelona!», publicat a La Veu de Catalunya el primer d’octubre de 1909,Maragall havia argumentat: «No em vinguéssiu amb allò de que els que fan el mal són els forasters, perquè llavores us hauria de dir que major infàmia que en fer-lo hi ha ensofrir-lo. Doncs, deixem-ho córrer això: som nosaltres. Per què? Aquesta és una qüestió, en substància, d’educació i, pel prompte, de policia, i per tant de l’Estat, no és això?Sobretot l’últim. Perquè si cada ciutadà s’ha de posar a fer l’espia i armar-se a casa sevaper anar a trets amb el veí o amb la turba del carrer, potser li sortiria més a compte anar-se’n a viure al Riff o, si vol treballar en pau, mudar-se a un país més civilitzat. [...]Doncs senyal que el nostre mal és la impotència: una impotència social superior —diguem-ho aixís— a la dels altres pobles semblants nostres; i que es manifesta a Barcelona més, com més gran població s’ha anat fent. Heu’s aquí una granconglomeració d’energies individuals que no han pogut crear un organisme socialproporcionat a la seva massa, mal incorporada encara a la total de l’Estat que ha de regir-la, i que pateix del mateix mal sense sentir-se’n tant com nosaltres. I en aquest Estat,com a un poder estrany, li demanem lo més urgent: policia, força armada, lleis, lleis... i que nosaltres ja farem les escoles, per després... Policia, repressió, escoles, lleis... bah!remeis per fora.¿Que no ho veieu que lo que ens manca és l’amor? [...] Cerca l’amor en ton dolor, ah Barcelona —i qui no hi vulgui ésser en això, que se’n vagi. I si al capdavall resultés

22

que ens n’havíem anat tots al mirar Barcelona deserta, Catalunya desolada, qualsevulgaviatger podria dir: Aquí hi hagué potser una gran població; però per cert que mai hi hahagut un poble».

OBRAPodeu consultar la seva obra al següent enllaç:http://www.escriptors.cat/autors/maragallj/obra.php

TEXT 7—On te’n vas, Barcelona, esperit catalàque has vençut la carena i has saltat ja la tancai te’n vas dret enfora amb tes cases disperses,lo mateix embriagada de tan gran llibertat?

—Veig allà el Pirineu amb ses neus somrosades,i al davant Catalunya tota estesa als seus peus,i me’n vaig... És l’amor que m’empeny cap enfora,i me’n vaig delirant amb els braços oberts.

—Oh! detura’t un punt! Mira el mar, Barcelona,com te faixa de blau fins al baix horitzó,els poblets blanquejant tot al llarg de la costa,que se’n van plens de sol vorejant la blavor.I tu fuges del mar? ...

—Vinc del mar i l’estimo,i he pujat aquí dalt per mirar-lo mellor,i me’n vaig i no em moc: sols estenc els meus braçosperquè vull Catalunya tota a dintre el meu cor.

—Altra mar veus enllà, encrespada i immòbil,de les serres que riuen al sol dolçament:per copsar tanta terra i tanta mar, Barcelona,ja et caldrà un pit ben gran, amb uns braços ben ferms.

—Com més terra i més mar, i més pobles obiro,a mesura d’amor el meu pit s’engrandeix,i me sento una força que abans no tenia,i sóc tota una altra que fins jo em desconec.

[Fins aquí la part de l’Oda que fou escrita abans de la Setmana Tràgica. El que segueix fou escrit amb posterioritat als Fets de Juliol.]

—Corre enllà, corre enllà, corre enllà, Barcelona,que ja et cal ésse’ un altra per ésser la que deus;perquè ets alta i airosa i fas molta planta,

23

però bé et fa falta encara molt més del que téns.Ets covarda, i crudel i grollera,Barcelona, però ets rialleraperquè tens un bell cel al damunt;vanitosa, arrauxada i traçuda:ets una menestrala pervingudaque ho fa tot per punt.

Alces molts gallarets i penons i oriflames,molts llorers, moltes palmes,banderes a l’aire i domassos al sol,i remous a grans crits tes espesses gentades,per qualsevulga cosa acorruadesentorn de qualsevol.

Mes, passada, l’estona i el dia i la rauxai el vent de disbauxa, de tot te desdius;i abandones la vida i la glòria i l’empresa,i despulles el gran de grandesa.I encara te’n rius.

Te presums i engavanyes alhoraamb manto de monja i amb vestit de senyorai vel de la musa i floc relluent;pró mudes de pressa, i amb gosadiala musa i la nimfa i la dama i la pias’arrenca el postís i la veu disfressada,i surt la marmanyera endiabladaque empaita la monja i li crema el convent...I després el refàs més potent!

Esclata la mort de tes vies rialleresen l’aire suau:esclata impensada, i segura i traïdoracom altra riallada escarnidora...Riallades de sang!El fang dels teus carrers, oh Barcelona!és pastat amb sang.I tens dreta en la mar la muntanya, ai! que venjaamb son castell al cim, i amb la revenjames ai! en el flanc!

Téns aquesta rambla que és una hermosura...i téns la dolçura dels teus arravals,on, tan prop de tes vies sonoresi al mig de les boires del fum i ses marques,camps de blat en la pau dels patriarques

24

maduren lentament els fruits anyals.I allí, a quatre passes, febrosa de sobres,més ampla que l’altra, la Rambla dels pobrestremola en la fosca ses llums infernals.

Pró ni el baf ni la pols de tos llots i desferres,ni els pals i filferresque t’armen a sobre la gran teranyina,ni el fumar de tes mil xemeneies,ni el flam de les teiesque mou la discòrdia i abranden l’incendi,són bastants a posar vilipendian aquest cel que téns tan dolç i blauque tot s’ho empassa i resol i canvia,i ho torna en oblit i consol i alegria:mil cops la perdesses,mil cops més tornaria a tu la pau.

A la part de Llevant, místic exemple,com una flor gegant floreix un templemeravellat d’haver nascut aquí,entremig d’una gent tan sorruda i dolenta,que se’n riu i flastoma i es baralla i s’esventacontra tot lo humà i lo diví.

Mes, enmig la misèria i la ràbia i fumera,el temple (tant se val!) s’alça i prosperaesperant uns fidels que han de venir.

Tal com ets, tal te vull, ciutat mala:és com un mal donat, de tu s’exhala:que ets vana i coquina i traïdora i grollera,que ens fa abaixar el rostreBarcelona! i amb tos pecats, nostra! nostra!Barcelona nostra! la gran encisera!

[Oda nova a Barcelona, escrita per Joan Maragall el 1909]

TEXT 8Carta pública de Francisco Ferrer GuardiaCárcel Celular, Barcelona.Señor director de El País. Madrid.

Muy señor mío y de mi aprecio:

Solamente ayer, después de seis días de habérseme levantado la incomunicación, me ha

25

sido permitido leer la prensa que venía reclamando desde el primer día, y al enterarme delas enormidades que se han impreso a mi referencia me apresuro a mandarle estarectificación, suplicándole me haga el grandísimo favor de publicarla en su dignoperiódico.Empezaré diciendo que no es cierto hubiese tomado yo parte alguna, ni como director ni como actor, en los últimos sucesos de la última semana de julio. Ningún cargo hay enlos autos en contra mía.Y no es que el juzgado haya estado ocioso durante todo ese tiempo en busca de pruebasde mi culpabilidad. Primeramente hizo interrogar a unos tres mil presos que según pareceha habido en toda Cataluña, preguntándoles si me conocían o si habían recibido dinero u órdenes mías. Ninguno pudo contestar afirmativamente.Luego se hizo una minuciosísima investigación en los pueblos de Mongat, Masnou y Premiá, donde se decía que yo lo había revuelto todo, preguntando a las autoridades [...]sobre la participación que yo hubiese tomado en aquellos acontecimientos; porque sehabla mucho de los actos de una partida armada, de tiroteos, de dinamita, de explosiones,de una tartana que andaba constantemente entre Mongat y Premiá y de unos biciclistasque continuamente llevaban las órdenes mías a los insurrectos. Todo el mundo afirmabaesto; pero nadie, ni una persona siquiera, ha podido declarar al juez haber visto la partidade hombres armados, la tartana, los biciclistas, ni oído los tiros ni las explosiones. Todoshablaban por haberlo oído decir.No hallándose pues prueba en contra mía, mandó el juzgado practicar otro registro en micasa de Mongat, a pesar de haber hecho ya dos anteriormente [...]. Sondearon los murosde la casa y de sus dependencias, demoliendo cuanto les pareció conveniente para elobjeto de su misión, levantando planos de la casa y de las minas de aguas exploradas,pero no encontrando, igual que en los anteriores registros, la prueba buscada.No sabiendo ya el juzgado donde hallar esa dichosa prueba, tuvo la feliz ocurrencia dedirigirse al señor Ugarte, que había estado en Barcelona por orden del gobierno para haceruna información de los sucesos, suplicándole tuviera a bien informarle de cuanto pudieseser útil a la justicia, y el fiscal del Tribunal Supremo (Ugarte) contestó, muy compungido,que si dijo a un periodista que Ferrer era el director de todo, no hizo otra cosa que hacerseeco de un rumor general en Barcelona; es decir que, como la gente de Premiá, lo habíaoído decir. Esta fue la última diligencia del juzgado.¿Qué le parece a V., señor director? ¿Es esto serio ni digno de España? ¿Qué no se podrádecir ya de nosotros?He de añadir vehemente protesta contra la conducta de la policía, que si en el proceso de hace tres años en Madrid se condujo de manera inadmisible llegando hasta falsificardocumentos con afán de perjudicarme, esta vez ha hecho cosas todavía peores que seconocerán el día de la vista.Protesto de que se me quitasen mis ropas todas vistiéndome con otras humillantes, casonunca visto por los mismos empleados que lo efectuaron, mandándome así a presencia de los dos jueces de instrucción [...] y ante el personal de la cárcel. La última vez que vi al juez reclamé en vano un traje de los que tengo en casa para el día de la vista a fin de presentarme dignamente ante el tribunal, rehusándoseme por estar embargadostambién mis vestidos. Ni un par dé pañuelos de bolsillo pude obtener.Otra protesta he de hacer todavía por haberme tenido durante el mes que duró laincomunicación, en un calabozo de los que llaman de riguroso castigo, el cual reúne tanmalas condiciones higiénicas que, de no gozar yo de una salud a toda prueba y de no

26

haber poseído una voluntad que se sobreponía a todas esas miserias humanas, no habríallegado con vida al final de mi incomunicación.Por fin dirijo un ruego a todos los señores directores de periódicos, no tan sólorepublicanos y liberales, sino a todos los que por encima de toda pasión política o religiosa, alberguen una recta conciencia de justicia, suplicándoles la reproducción de esta rectificación y protestas, para con ello desvanecer algo la mala atmósfera que sinrazón se ha hecho en mi contra y facilitar así la tarea de mi defensor ante los jueces quemuy pronto me han de juzgar.Mil gracias anticipadas para V., señor director, y a cuantos se sirvan atender mi ruego,siendo de todos, su servidor.

Francisco Ferrer

[Fragments de la carta escrita per Ferrer, el 7 d’octubre de 1909 a la presó Model deBarcelona]

TEXT 9¿Qué hace la conciencia popular, que aún no se ha indignado y demolido, de un golpe,desparramando sus piedras para siempre, el nido infame donde el verde lila y el rojosangre nos ofrecen un Marte y un Torquemada odiosos y repugnantes como una amenazaconstante para la humanidad?Todos los déspotas, todos los tiranos de la tierra, todos los Lamas y los Papas, todos losimpostores del mundo, no semejan otra cosa sino el avaro ávido de contemplar su fortuna,al defender su castillo infame, que ellos convierten en tesoro.¡Ah, sí! Montjuich, última morada del crimen, última esperanza de la reacción, última rocaen que aún se retiene el odio insaciable de los reyes y los reaccionarios, ¡tu fin estápróximo!La conciencia popular, si deja de reclamar tu destrucción ¡oh, Montjuich! es sin dudadebido á poder mostrar al mundo tus infamias y crímenes, los mártires de Barcelona. Sinembargo, en su deseo de vida y esperanza, en el aniversario de sus sacrificios levanta untemplo en su corazón y le maldice.¡Oh, maldito castillo de Montjuich!¡Montjuich!

[Fragment d’un article publicat a Tierra y libertad, l’octubre de 1910]

BIBLIOTEQUES MÉS PROPERES

Biblioteca Francesc Boix - Poble SecBlai, 34

Biblioteca Francesc CandelAmnistia Internacional, 10

Biblioteca Vapor VellJoan Güell, 14

27