El Casal opina 1

Què fer? 3

L’altaveu del poble 5

Cultiva’t 9

Esbarjo 12

L’índex

CONSTRUÏM LA PLANA DELS POBLESQuina és la funció de les provín-cies? Per a respondre a aquesta pregunta ens hem de remuntar al govern franquista, el qual es va veure en la necessitat de reforçar aquesta divisió territorial per dos motius principals. El primer per una qüestió de gestió i d’aplicació de les seues polítiques, doncs gestio-nar totes les problemàtiques que pogueren superar el govern local a escala estatal suposava un volum burocràtic totalment inassumible i que per tant requeria d’una es-tructura en la qual el govern cen-tral franquista poguera delegar, les diputacions. L’altra funció que complia era la de trencar amb els regionalismes i nacionalismes de l’estat, ja que l’estructura pro-vincial no reflectia en cap cas les realitats històriques culturals, lin-güístiques i econòmiques, cosa que sí que feien les autonomies del go-vern de la II República espanyola.

Pel que fa a l’estructura comarcal, podem dir que són agrupacions de municipis adjacents que sí que representen una realitat social, econòmica i cultural, doncs tenen una activitat productiva molt sem-

blant als sectors primari i secunda-ri. En el cas concret de la Plana, és una comarca on existeix una plu-ralitat en aquests eixos reflectida en dos subcomarques principals, la Plana Alta i la Plana Baixa, se-parades pel riu Millars i amb trets lingüístics diferenciats però amb una cultura molt semblant donada que comparteixen una mateixa base productiva històricament ba-sada en la taronja i posterior-ment també amb la ceràmica.

Actualment a La Plana encontrem una divisió clara pel que fa als moviments socials i que es redueix al binomi Castelló de la Plana i la resta de poblacions de la comarca. És indiscutible que el volum de gent que viu a Castelló es molt superior al de qualsevol altre municipi de La Plana, doncs en 180 milers de per-

El Casal opina

sones triplica sobradament en ha-bitants a la segona població, que és Vila-real, que en té poc més de 50 milers. No es gratuït que a Cas-telló de la Plana es concentre vora el 40% de la població comarcal. A tot açò se li suma la presència d’una Universitat, la Jaume I, institu-ció que sempre representa una font potencial per al pensament crític, com ho demostra la història. Amb tota aquesta gent i potenciadors de l’agitació social és raonable que es concentre en aquesta ciutat la ma-jor part del moviment social de la Plana. No obstant això, una cosa és com es reparteix la protesta i altra com ho fan les problemàtiques, les quals es reparteixen, en el millor dels casos, equitativament entre to-tes les poblacions i en el pitjor fent més èmfasi en les més xicotetes.

Davant aquesta situació, des del Casal Popular de Vila-real, creiem

que és importantíssim descentralit-zar el moviment social de La Plana per tal d’expandir-lo de Castelló a la resta de poblacions, on es con-centra el 60% de la població co-marcal i amb ella la majoria de les problemàtiques. Considerem tam-bé que deixar l’organització única-ment en mans dels habitants d’una població menuda és no entendre la realitat de molts pobles on pel seu volum de població els és molt necessari l’existència d’estructures supramunicipals que retroalimenten els seus projectes locals. En aquest sentit el CPVr participem en la re-cent Coordinadora de Festes Alter-natives de la Plana (CFAP), en la qual participen assemblees locals de diferents poblacions de la Plana.

En definitiva creiem que apostar per l’estructura comarcal és més que necessari per a qualsevol or-ganització que lluite per estendre els seus plantejaments a tota la so-cietat i per combatre eixe conser-vadorisme generalitzat que sol ser més recurrent en les poblacions més menudes on s’arrelen les ideologies més retrògrades i que menys ne-cessiten per a estendre’s. Sols amb una resposta a escala comarcal se-rem capaços de destruir el feixis-me, el patriarcat i el capitalisme.

El Casal opina

Què fer?

Què fer?

L’altaveu del pobleELS IMPRESCINDIBLESEstem vivint un moment en que la gent viu il·lusionada en “noves” for-macions polítiques, suposadament de canvi, que prometen arreglar els problemes de la gent. Forma-cions que han entrat a les cam-bres de representació ciutadana d’aquest sistema “democràtic” baix lemes i consignes, que encara que siguen esperançadores, al meu pa-rer careixen de contingut. Aques-tes formacions no venen a revolu-cionar res. Simplement volen fer una segona transicició del sistema, aquell sistema que es va reformar del franquisme on tot va quedar “atado y bien atado” tal i com va dir Paquito, ho recordeu? Aquestes formacions s’omplen la boca dient que són els de baix que venen a llevar els de dalt però per el camí han perdut a gran part de la gent que es va involucrar en eixe projec-te polític. Greu problema.

Si realment es vol realitzar un canvi real, transformar aquesta societat en algo més just, més participatiu, hem de deixar anar els partits que reprodueixen els models de les elits. Sols un poble organitzat, amb consciencia de classe i actiu serà el vertader motor del canvi.

Cada individu ens hem de formar, créixer políticament, estar sempre al peu del canó. Fer petites revo-lucions individuals a la nostra vida. Fer petites revolucions al nostre barri o ciutat amb la resta de gent organitzada. Fer créixer la massa. Una massa imparable, sense por. Amb les idees clares i sempre ober-ta a discutir, debatre i enriquir-se. Una massa en constant evolució. Com deia Bertolt Brecht, hi ha gent que lluita un dia i és bona; hi ha gent que lluita un any i són millors, hi ha qui lluita molts anys i són molt bons; però hi ha la gent que llui-ta tota la vida: aquests són els im-prescindibles. I jo em pregunte, per què no som a hores d’ara una gran massa d’imprescindibles?

Escrit per: Sr. X

L’altaveu del pobleDANYS COL·LATERALS O PÈRDUESRAONABLESEnmig de l’heterogènia multitud que transita per les ciutats i pobles del nostre país (obrers, funcionaris, xi-cotets comerciants, empresaris, etc.) cadascun amb els seus grups afins i seguint el seu propi camí, passegen com a espectres uns estranys éssers amb els ulls buits, la mirada perdu-da (com hipnotitzats per un abisme infinit), caminar lent i cansat i as-pecte fantasmagòric.

Qui o què són aquests estranys és-sers?

Seran éssers d’una altra dimensió paral·lela i invisible a la nostra?

Serà la mateixa Santa Companya?

Seran els perdedors d’una guerra oblidada?

O tal vegada les ànimes en pena dels oprimits del passat?

Qui o què seran, o millor dit som, eixos estranys éssers?

Perquè jo sóc un d’ells... A continua-ció us explicaré qui i què som.Què som?

Som els danys col·laterals d’una ofensiva fratricida dels privilegiats d’antany per recuperar la part del pastís que van perdre en els anys de suposada abundància, els que s’han quedat enrere en el camí del progrés, som les pèrdues raonables d’un sistema econòmic per al qual el factor humà no importa gens.

Qui som?

Som els centenars de milers d’aturats de llarga durada d’aquest país sense dret a tenir un futur i ja ni tan sols present.

Ps: On vivim?En les clavegueres del benestar.

Escrit per: Tomás

L’altaveu del pobleLA PRIMERAREVOLUCIÓUn dia qualsevol, en qualsevol cen-tre socials dels Païssos Catalans, afloren converses a la barra entre cervesa fresca, on parlem i actuem com realment pensem, i el que pa-reixien dos revolucionaris integres, demostren el seu enemic interior al treure dues problemàtiques que suposen renunciar als propis privi-legis com a homes i com a consumi-dors d’animals.

Aleshores ens adonem que aques-tes lluites que pareixen assumides en realitat no ho estan tant, si par-lem del feminisme dins dels movi-ments socials més conscients, veiem que falten fer molts deures i de no participar dels micromasclismes,

un exemple clar seria la posició que es pren quan dins d’una assem-blea es discuteix com gestionar una agressió sexual en una festa orga-nitzada dins del mateix col·lectiu, on ja passa a ser un problema per-sonal entre agressor i agredida i no polític. Aleshores ja no som tant feministes si un principi bàsic com el personal és polític, com es reivin-dicava des del feminisme radical dels 1970, no el complim. Respecte aquesta falta de renuncia dels pri-vilegis com a subjecte dominador, trobem altres actituds com no pren-dre seriosament a les companyes en una assemblea, o interrompre quan estan parlant o simplement el victimisme de comparar com afec-ta el patriarcat als homes, prio-ritzar altres lluites per davant de l’alliberament de gènere.

L’altaveu del pobleUn altre aspecte en que es demos-tra que no volem incloure una lluita perquè atempta directament contra la nostra consciència i sense dubte és l’alliberament animal. Simple-ment aquesta lluita ni es contempla i es pensa que més enllà de plante-jaments antitaurins, ja es tota la im-plicació en la lluita contra l’opressió vers els animals. Moltes vegades arribar a plantejaments tal com promoure que un centre social no servisca res de menjar que no pro-cedisca del maltractament animal ja hi ha propis companys que t’ho pinten com que estàs coartant la seua llibertat de menjar carn i de qualsevol persona que visite el cen-tre social. Tothom sap que la carn que menja prové d’un animal que li han llevat la vida, però és còmo-de parlar de llibertat individual i com si deixar de menjar qualsevol aliment fora més una mania que no una acció política.

“la primera revolució l’hem de fer nosaltres mateix, canviant lanostra manera depensar i actuar”

En realitat tant crítics que som a tot no vo-lem saber com funciona la in-dustria càrnica per pur egois-me especista, perquè per a que puguem menjar carn quasi tots els dies de la se-tmana estem assassinant a animals no humans i de passada desfores-tem per alimentar aquests camps d’extermini.

Dit açò crec que cal que les revo-lucionaries ens conscienciem que la primera revolució l’hem de fer no-saltres mateix, canviant la nostra manera de pensar i actuar, hem de saber que no pots predicar unes idees, sinó estem disposats a ac-ceptar que estem actuant encara dins del mode de vida del sistema de dominació i anar canviant per crear persones noves. Però cal no desesperar que totes podem millo-rar, amb pedagogia, critica i au-tocrítica, podem avançar cap a la victòria.

Escrit per: Espurna1917

Cultiva’t12 DE GENER DE 1706La desfeta d’Almansa i la crema de Xàtiva són els dos episodis amb què se sol evocar la Guerra de Successió al País Valencià. Però hi ha altres fets d’una extraordinària importància o, si més no, d’un no-table impacte, que mereixerien figurar en un lloc destacat entre l’enumeració dels successos més re-llevants del conflicte. És el cas de la crema de Vila-real a mans de les tropes de Felip V, un capítol re-pressiu que va posar fi a la vida de 253 dels seus i uns 3.000 habitants en només una vesprada, la del 12 de gener de 1706.

El ràpid avanç dels aliats després de la rebel·lió de Basset al Regne de València i el desembarcament a Barcelona de l’armada angloho-landesa, va obligar Felip V a orga-nitzar una contraofensiva.El borbó va enviar el comte de Las Torres per recuperar terreny. Aquest, en arribar a la ciutat de la Plana, partidària de l’arxiduc Carles, va demanar la seua rendi-ció. Passant les tropes el pont, van deixar el Camí ral i van tirar pel dret a través dels algarrobos, fins a fer cap sobre els voltants de la vila.Formades allí, el compte va ma-

nar un trompeta al pare guardià del convent de Sant Pasqual, amb l’encàrrec que fora al poble i acon-sellés al govern el fet de lliurar, bo-nament, la vila al rei, evitant així les desgràcies que anaven a so-brevenir si es negaven a això. La resposta va ser negativa, l’escrivà Jaume Belaire, li va contestar que estaven en la Casa de la Vila trac-tant sobre el que s’havia de fer, que no tenien ordre de l’arxiduc per a lliurar-se, davant la insistèn-cia del pare guardià, el mateix Balaire va contestar «Que avancen quan vulguen, que ací els esperem amb pólvora i bales»

Serien això de les dues del mig-dia quan la tropa s’acostava a les muralles; en l’interior de la pobla-ció, els capitans Josep Adrià i Fe-lip Mundina recorrien els murs, do-

Cultiva’tnant l’ordre que ningú disparés fins que ells ho manaren. De sobte, un tir que ningú sap d’on va sortir va sembrar la confusió entre els homes que sobre les muralles es trobaven, i creient que es tractava d’un sen-yal, sonà una descàrrega tancada que llançant un riu de mortífer plom sobre l’exèrcit agressor sembrant la mort entre les seues files, començant així una lluita que ompliria els ca-rrers de sang.

L’exèrcit borbònic va seguir atacant la població, però era tal el corat-ge dels defensors, que es va veure obligat a retirar-se amb la finalitat de recollir els morts i els ferits que tenien. Continuant l’atac, assetjats i assetjadors es batien amb extre-mat valor, i després d’una heroica defensa, cansats de lluitar, van ac-ceptar transigir; amb aquesta fina-litat va entrar el coronel Mesaga a cavall, tot cridant: «Fills, pau; va-gen els morts pels morts i baixen dels murs que no els farem cap mal». Mitjançant la paraula del cap filipista, van baixar els quals estaven en el mur i va cessar el foc.

Va arribar Mesaga a la plaça i va baixar del cavall, trobant allí a Jo-sep Zalón i altres veïns de la vila que ho van rebre de grat i li van

prendre les mans. Després de fer un reconeixement pel poble i veient que tenia pocs defensors va tornar a muntar a cavall i traient un parell de pistoles va disparar primer una i després l’altra per fer un senyal. A penes havien sonat els dos tirs, van tocar a ferro, foc, tambors i clari-nes, va avançar la tropa, fent-se amos dels murs i de la Vila, pegant foc al portal de València i entrant per tot arreu matant, cremant i sa-quejant

Els soldats, plens d’ira, anaven re-corrent els carrers de la població, assaltant i saquejant les cases; i en reunir a la qual fa cantó a la Plaça Major, antiga mansió dels reis, lla-vors propietat del prevere pare Tomàs Cabrera, en pretendre en-trar per saquejar-la, es va oposar

Cultiva’tdecididament el valent sacerdot per a defensar el seu estatge i la seua persona, matant des del replà de l’escala més de trenta soldats a escopetades, ja que tenia a la seua disposició uns quants homes que li carregaven les armes; així que va omplir tota l’entrada de cadàvers i ferits evitant l’entrada a la casa. Veient els soldats que era del tot impossible apoderar-se d’aquella casa, a pesar del reduït nombre d’homes que la defensava, van ces-sar d’atacar-la i li van botar foc, últim recurs que els quedava; però tot i això no van aconseguir aca-bar amb aquells herois, que per la part de darrere la casa fugiren, salvant-se pare Cabrera i els seus fidels companys. Moltes serien les cases que van sofrir els horrors de

l’incendi, entre les quals es conten les del justícia i les d’alguns escri-vans

Els soldats no es van acontentar de saquejar i cremar les cases dels veïns, sinó que també van profa-nar el recinte sagrat, espoliant el convent de Dominiques, enduent-se moltes joies, diners i objectes de plata; el mateix sistema van usar en l’església parroquial d’on van treure a força viva els quals allí s’havien amagat, matant a dues d’ells, denominats Josep Bellmunt i Josep Espuig.

La ciutat va quedar saquejada i cremada, un precedent del que, l’any següent, ocorreria a Xàtiva.

Esbarjo

El Casal Popular de Vila-real és uncentre obert, autogestionat i nolucratiu que serveix de punt de

trobada per a totes les persones delpoble i voltants que busca trencar les

barreres de l’individualisme.

Al mateix temps, pretén esdevindre unrecurs i un pont de contacte per

a la gent del teixit social de Vila-reali de la seua comarca.

Un projecte aglutinador sense dogmesni prejudicis que fomente la

participació activa i compromesacom a mitjà d’articulació d’una

societat lliure i crítica.

Carrer de Cronista Traver, 30http://casalpopularvr.blogspot.com

casalpopularvr@gmail.com