OCTUBRE 2012 • Més a prop • 1

Butlletí quadrimestral de la Octubre 2012 - No. 49 - Any 17 Comunitat de Jesús www.comunitatdejesus.net

Mi (in)vocación es el amor

LXIX Asamblea general de Cáritas española. Declaración final

Estiu a Tarrés

La Iglesia y los carismas según San Pablo

Carta des del Sahara

OCTUBRE 2012 • Més a prop • 2

Butlletí Informatiu de la

Comunitat de Jesús

Nún. 49

octubre 2012

Any 17

Butlletí quadrimestral

Edita : COMUNITAT DE JESÚS

C/ Joan Blanques, 10

08012- BARCELONA

Tel. 932134110

e-mail : secretaria@comunitatdejesus.net

web : www.comunitatdejesus.net

Dipòsit legal :

T-1538/97

DES DEL GRUP DE SERVEI 3

VIDA DE COMUNITAT 4

ESTIU A TARRÉS 6

Natzaret a Tarrés Aquilino

Carta a Josep Calvet Manolo Pozo Pregó de la Festa Major de Tarrés Montserrat Prats

Grup Viure a Tarrés L’Equip de Viure

Colònies de juliol Anna Closa

Paraules de benvinguda a l’Aplec de la Sta. Creu Josep Calvet

A FONS 13

La Iglesia y los carismas según S. Pablo Jose Comblin

ENS DIUEN 18

Carta des del Sahara Claude, votre frère évêque Espai Jöao Martí

La comunió de les filles Sonia Bardají

Crònica d’un viatge a París Francesc Coll

La flora del Montsant Montserrat Domingo

LLEGINT A...... 22

Mi (in)vocación es el amor María Teresa Sánchez

Homilia Jorge Mario Bergoglio

LXIX Asamblea general de Caritas

EL RACÓ DE LA MUSA 27 Arrels Joan Crosas

Himno del Mes de Nazaret de Tarrés Solament vós Maria Monserrat del Sagrat Cor (ocd)

Petis plaers Sara Oriol

SIGFRID 28

Sigfrid Oriol Casals

OCTUBRE 2012 • Més a prop • 3

Des del Grup de Servei Avui aquesta secció és un comiat i també una porta que intuïm

oberta. L’actual Grup de servei de la Comunitat de Jesús acabem el nostre servei. Hem exhaurit amb escreix el nostre temps, no

per afany de notorietat sinó per acord de tota la Comunitat per

resoldre abans de les eleccions qüestions de prou entitat.

Com sempre a l’hora de fer un balanç hom es demana per la

bondat de la gestió, pels encerts, pels desencerts i pel que ha estat

impossible d’afrontar o, simplement, oblidat. Tot i que cadascun

tenim la nostra opinió, estem d’acord en què el balanç d’aquests quatre anys no ens toca fer-lo a nosaltres sinó a aquells que ens

van escollir per a servir la Comunitat amb les nostres capacitats,

des de la realitat del dia a dia, personal, familiar, comunitari i

social. Amb acord treballat s’han pres decisions de prou fondària de les quals el temps confirmarà la bondat o el desencert. Decisi-

ons que calia prendre amb més dolor que por.

Podem dir que hem acabat el millor que hem sabut amb un conflicte d’anys la durada del qual només portava pa-

timent a les persones i a la Comunitat. Des d’aquestes pàgines desitgem el millor pels nostres germans de la nova

institució Fraternitat de Natzaret. Com alguns cops hem dit públicament, hem pregat i pregarem sempre pel seu

reeiximent i que el Bon Déu i el necessari pas del temps ens ajudin a tots plegats a mantenir-nos fidels en el segui-

ment del Model Únic, Jesús, segons ens va animar el nostre fundador Pere Vilaplana i els nostres inspiradors: el Germà Carles de Foucauld, el Pare Peyriguère, Sor Maria Montserrat Capsir i l’Ermità, pare Estanislau Ma. Llo-

part. El futur només Déu el coneix tanmateix és responsabilitat nostra estar atents als senyals del present.

Aquest és temps també de portes que es van obrint. No ens correspon a nosaltres assenyalar el camí als germans

del Grup de servei que surti de les eleccions dels dies 6 i 7 d’octubre. Només agrair-los per endavant el seu servei

i recordar les paraules d’un bon amic i savi conseller: “Aprofiteu aquesta oportunitat de servei que els germans us

ofereixen per a madurar personalment.” Més o menys aquesta era la idea. Tanmateix la intenció va molt més en-

llà: coratge, humilitat, disponibilitat, confiança, acceptació del germà en la seva diversitat, discerniment, rectitud i arrelament en la Paraula de Déu i la pregària. I juntament amb els germans anar descobrint i fent el present i el

futur de Déu per a la Comunitat de Jesús.

El Grup de servei de la Comunitat de Jesús 2008 – 2012

Trobada dels dissabtes a Joan Blanques

OCTUBRE 2012 • Més a prop • 4

Vida de Comunitat

Missa de la Festa Major de Tarrés

Trobada d’inici de curs. Tarrés 15 de setembre

Concert de la Banda d’Iniciació de la U M T. Aplec de Tarrés

1al 3 juny Estada a Tarrés de les Hermanitas y Hermanos del Cordero amb un nombrós grup

de laics de la seva parròquia de Sant Jaume de

Barcelona, ocupant totes les cases de la Comu-

nitat al poble. Els religiosos van restar dos dies més per fer recés.

9 i 10 juny Festa a la Pallissa del Ton de Tar-

rés de Daniel Figuerola i Irene acompanyats dels seus amics i d’ambdues famílies, en motiu

del seu casament.

14 juny Trobada de voluntaris i sopar de final de curs al Centre Pont i Gol de Reus, amb as-

sistència dels germans de Comunitat que donen

classes de castellà al centre com a voluntaris

17 juny Bateig de Carme, filla de Antonio Adivinación i Gemma a la parroquia de Sant

Feliu de Sabadell, amb assistència de germans

de Comunitat 22 juny Neix a Vilafranca l’Arnau, fill de la

Mª Creu Caballero i en Juanma Rafael

22 juny Eucaristia de final de curs a la Llar de Betània de Reus presidida per Mn. Josep Gar-

cia, rector de Tivissa i el P. Ignasi Olivé, clare-

tià, company de curs del P. Antoni Andrés i

rector de la parròquia de Sant Bernat Calvó de Reus. Es comparteix l’experiència del P. Ignasi

en el seu temps de missió al Brasil i de

l’organització “Pont de Solidaritat” que porta a terme ajudes al tercer món.

30 juny Assemblea d’economia de la Comuni-

tat a Tarrés.

30 juny Trobada a la Pallissa del Ton de Tar-rés de final de curs de la coral Albada que diri-

geix en Pablo Larraz

13 a 17 juliol Francesc Coll, Josepa, Joan i Roser fan una visita a París i aprofiten per visi-

tar les fraternitats centrals de les Germanetes

del Sagrat Cor i de l’Evangeli, compartint la vida de Comunitat amb les dues actuals priores

Isabel Lara i Carla Pilota i d’altres membres

dels seus consells.

23 i 24 juliol Quique González, M. Jesús i la seva filla Carla de Murcia visiten els germans

de Comunitat de Reus

28 juliol Estada a Montserrat de Joan, Roser, Marco, Lia, Montse Calpe, Antonio Adivinació

i la seva filla Carme. Saluden el P. Joan Carles

Elvira i pugen a l’ermita de Santa Creu per re-cordar el P. Estanislau M.

20 juliol A les 9.40 del matí neix a la clínica

del Remei de Barcelona, la Maria, filla de la

Laia Sabater i en Nabil. Felicitats als pares i avis.

OCTUBRE 2012 • Més a prop • 5

1 a 31 agost Estada a Tarrés de diferents membres de la Comunitat per vacances, convivència i acollida de grups i persones que han passat uns dies al poble: Robert, Alfons, Alexandre, Joan i Roser, Mercè i la seva mare, Oriol

Casals, Josep Valls i Mariona, Jaume i Montse (amb la seva filla Gemma), Sergi i Araceli (amb els fills Pau, La-

ia, Nabil i néta Maria), Montse Calpe, Joan Carles i Anna, Marlene, M. Pilar Nadal (amb els fills Manel, Montse,

M. Creu, Juanma i néts), Manolita, Albert i Lourdes (amb la filla Elisabet) 3 agost Mort de Manel Dolcet i Miró, pare de la Mariona. El funeral es celebra el dissabte a les 18.00 a l'església

parroquial de La Selva del Camp. Tinguem-los presents en la nostra pregària.

1 a 19 agost Celebració a Tarrés del Mes de Natzaret de nou sacerdots de la Fraternitat Sacerdotal de Carles de Foucauld

5 agost Acollida a Tarrés de Quim Riera i els seus pares

7 a 16 agost Estada a l’ermita de la Santa Creu de Tarrés de Mateu Gratacós 8 a 10 agost Acollida a Tarrés de Sònia i les seves filles Eli, Noa i Isi per la preparació de la seva primera comu-

nió

14 agost Pregó de Festa Major de Tarrés fet per Montserrat Prats. Sopar de festa major a Tarrés amb assistència

de Joan Torrents i Teresa, Joan Prats i Carme i membres de la família Prats i Camps 18 agost Mort del pare de la Mª Pilar a Barcelona. El funeral es celebra al tanatori de Sancho de Ávila el dia se-

güent. Tinguem present tota la família en la nostra pregària.

19 a 30 agost Convivència a Tarrés del Grup Viure 6 setembre Inici dels quaranta dies de l’estada de Mateu Gratacós a l’ermita de la Santa Creu de Tarrés

6 setembre Visita a Tarrés del Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya Artur Mas, amb la pre-

sència de germans de Comunitat. Inauguració de les obres d’urbanització del carrer de Montserrat i de les peces de l’antic molí d’oli del poble, donades per la Comunitat al poble.

8 setembre Professió solemne de Marta M. de l’Esperit Sant al Monestir de Santa Teresa de Vic, amigues de

Marco i Lia. Ens unim amb la pregària a tota la Comunitat

9 setembre Ordenació diaconal de Miquel Marimón a les 5h. de la tarda a la parròquia de l'Assumpció d'Alco-ver. Hi assisteixen germans de comunitat

14 setembre Neix la Rita, filla de Daniel Figuerola i Irene Berasategui

14 a 16 setembre Estada a l’ermita de Sant Antoni del Desert de Tarrés de Montserrat Domingo 15 setembre Inici de curs de Comunitat a Tarrés amb xerrada de Montserrat Domingo i vespres.

16 setembre 36è Aplec de la Santa Creu de Tarrés. A l’eucaristia fan la primera comunió les filles de Sònia Bar-

dají, Bet, Isi i Noa. Concert de la Banda d’Iniciació de la Unió Musical de Tarragona

22 setembre Celebració dels 50 anys d’ordenació sacerdotal d’Antonio Ramos a Zaragoza amb assistència de l’Alfons, Josep Dalmases, Alfredo i Àngels

22 setembre Visita a les carmelites de Vic de Marco, Lia, Antoni Andrés, Joan i Roser

23 setembre Neix a Vilafranca en Nil, fill de Jordi Torrents i Núria Albornar 29 setembre Francesc, Josepa, Roser i Joan visiten al P. Oriol M. Diví a Montserrat

30 setembre Celebració de la festa de Sant Jeroni al Monestir de Bellesguard amb assistència de germans de

Comunitat

Racó de pregària per les germanes Bet, Isi i Noa. Tarrés 16 de setembre

OCTUBRE 2012 • Més a prop • 6

Quatre d’agost de dos mil dotze. Comença el “mes” de Natzaret de la fraternitat sacerdotal Iesus Caritas, a Tarrés

(Lleida). Fa més de vint anys que no s’organitza, per manca d’un mínim de sacerdots. Hi ha il·lusió i ganes, no sols per part dels qui ho anem a viure, sinó també per part de tota la fraternitat. A aquesta il·lusió s’hi uneix la Comuni-

tat de Jesús, a Tarrés, que posa a la nostra disposició les seves instal.lacions i persones. L’experiència l’anem a viu-

re nou sacerdots: Antonio (Zaragoza), Ángel (Madrid), Juan (Cartagena), Andrés (Córdoba), Donal (Inglaterra),

Fernando Tapia i Fernando Varas (Chile), un servidor (Valencia), i Manolo Pozo (Almería), que es el nostre guia i acompanyant al llarg d’aquestes setmanes.

Anem arribant paulatinament. Alguns vénen de lluny. El primer sempre és l’alegria de retrobar-nos, ja que alguns

ja ens coneixem de fa temps, o l’alegria de trobar-nos per primer cop, sabent que ens uneix Carles de Foucauld i la seva espiritualitat. També és molt important la presa de contacte amb la casa, amb les instal.lacions, entre altres

coses, perquè al llarg d’aquestes setmanes anirem a gestionar-nos tot el que significa viure en una casa: compra, fer

el menjar, neteja, rentar la roba… com qualsevol altre família, intentant semblar-nos el més possible a la família de

Natzaret. Molt bona l’acollida de la Comunitat de Jesús, que ens obra les portes d’una de les seves cases per a viure l’experiència. Com és important sentir-se acollit! Estem molt agraïts a aquesta Comunitat perquè, a més de facilitar

-nos les coses, s’ha unit a nosaltres al llarg de tots aquests dies, especialment en l’eucaristia diària. Presència física i

presència fraterna, fent explícit l’esperit de Carles de Foucauld. Amb l’eucaristia del dia quatre, junt amb les ves-pres, comença aquesta experiència que va a marcar les nostres vides, refermant-nos en l’espiritualitat del germà

Carles.

El mes de Natzaret no és altra cosa que aprofundiment i creixement en el més substancial de l’espiritualitat de Car-

les de Foucauld, Natzaret. I tot aplicat a la nostra condició de sacerdots diocesans, encarnats en la diòcesis i en un lloc concret, en un “Natzaret” concret. Aquest aprofundiment l’hem fet de diferents formes. Per una part, de la ma

de Manolo Pozo que ha posat tota la seva experiència, trajectòria i saviesa al servei d’aquest aprofundiment. Certa-

ment ha sabut compaginar el coneixement de l’espiritualitat, i la seva pròpia experiència pastoral com a sacerdot diocesà, a més de la seva gràcia i alegria per explicar les coses. Cada dia, al voltant de les deu del matí, ens situà-

vem davant d’un aspecte de Natzaret, fent servir Michel Lafon i el seu llibre “15 dies amb Carles de Foucauld”.

Lluny de conformar-se amb les pautes de Lafon, Manolo les completava aportant aspectes no abordats i aplicant-

los a la nostra diocesaneitat. A més d’aquests aspectes, teníem la pregària personal. Hi ha hagut un clima de silenci per a poder interioritzar tot l’escoltat i per tal que l’Esperit fes el seu treball en cada u de nosaltres. Les ins-

tal·lacions, i especialment la capella, senzilla, austera, acollidora... ens ajudava a pregar i contemplar. Com sol ser

habitual en les nostres trobades de fraternitat, amb el Senyor-Eucaristia exposat tot el matí. No era estrany veure els germans sacerdots, en altres moments del dia, en la capella, segurament perquè el matí se’ns feia curt.

ESTIU A TARRÉS Natzaret ... a Tarrés

Els participants del Mes de Natzaret de Tarrés

OCTUBRE 2012 • Més a prop • 7

Un altre moment important, a l’hora d’aprofundir en Natzaret ha estat la

Revisió de Vida. L’hem fet per les tardes. Moment d’apertura a l’Esperit i al germà, per obrir de bat a bat la vida i deixar que l’Esperit, per mitjà del

germà, ajudi en el procés de discerniment. Sempre estem necessitats de

l’altre a l’hora de descobrir i prendre consciència del pas de Déu per la

nostra vida i de desxifrar la seva voluntat. Aquest moment és Natzaret perquè és obertura total, i això significa sentit de fraternitat i confiança en

l’altre. Una altra font d’on hem crescut en l’espiritualitat de Natzaret ha

estat el mateix fet de viure junts en una casa del poble, organitzant-nos i posant el millor de nosaltres mateixos. Aquí els detalls són importants.

Des del temps i atenció en la preparació del menjar, passant pels ajudants

de la cuina, els qui compraven el menjar, o el pa de cada dia, així com el

temps dedicat a la neteja, els serveis i els passos.

Durant aquestes setmanes hem viscut en pla familiar, i això ha sigut tam-

bé font d’espiritualitat. Un moment molt important, per no dir el moment

central de la jornada, era l’eucaristia. Una eucaristia molt tocada per Nat-zaret. Cada eucaristia era un moment de festa i d’autèntic aprofundiment

de l’espiritualitat. Hem anar presidint cada dia un de nosaltres, amb la lli-

bertat de fer-ho cada u segons el seu estil. Ens hem enriquit tots de tots.

Vèiem admirats com cada dia teníem més gent a l’eucaristia. Participaven germans de la Comunitat de Jesús i persones del poble que s’anaven inte-

grant, algunes d’elles d’altres moviments eclesials, però que repetien per-

què se sentien a gust. L’Esperit de Natzaret ha estat molt present en aques-tes eucaristies.

La relació diària amb la Comunitat, i més específicament amb alguns ac-

tes programats, també ha estat una bona font de Natzaret. Ells ens han

mostrat, amb la seva disponibilitat, amb el seu saber estar i amb la seva vida normal en el poble, com es pot concretar Natzaret. Els moments pro-

gramats per estar junts i escoltar-nos mútuament han suposat un major

coneixement i una confiança en l’Esperit de Natzaret. No puc deixar de citar, com a font de Natzaret, els desert que hem tingut. El desert sempre

és dur, però sempre és fructífer quan un s’ha deixat portar per Déu. Així

crec que els hem viscut tots.

Hi ha hagut d’altres moments, que han format part també del nostre mes

de Natzaret, i en els que no puc esplaiar-me: el contacte i amistat amb un

ortodox, que ens ha acompanyat a diari, el contacte amb el poble, especi-

alment a la missa major de la festa major, la visita al monestir de Poblet...

L’experiència de Tarrés finalitzà el diumenge dia 19, i va continuar i

completar amb el recés d’estiu, units a la resta de la fraternitat sacerdotal

espanyola, a Galapagar. Allí vàrem tenir alguns moments per a seguir aju-

dant-nos mútuament en la revisió de vida, a més d’escoltar i tenir en compte les reflexions, molt evangèliques i actuals, de Ginés Pagán, que

portava el recés.

Torno a reiterar la meva acció de gràcies a tots els que han fet possible

aquesta experiència, amb Aurelio, el nostre responsable, al davant, i d’una

forma especial, a la Comunitat de Jesús per tot el que ha posat i ha fet a

favor del Mes de Natzaret.

La Coma, setembre de dos mil dotze. Aquilino

OCTUBRE 2012 • Més a prop • 8

Benvolgut Josep:

Durant quinze dies hem gaudit de l’hospitalitat de la

Comunitat de Jesús al poble de Tarrés i en aquest mo-

ment en què ens disposem a partir, uns a les nostres acti-vitats i d’altres a continuar amb uns dies de recés a Ga-

lapagar (Madrid), volem de tot cor agrair la vostra aco-

llida fraterna, plena de detalls i de discreció. De veritat ens hem sentit a la nostra casa i el nostre poble i això, ja

de per sí sol, és una plana bonica de l’Evangeli.

Donem les gràcies als germans que ens han atès i rode-

jat amb multitud d’atencions tant en l’acollida, ins-tal·lació i vida ordinària, per tal que el nostre Mes de

Nazaret, que amb tant esforç s’ha preparat, sigui un mo-

ment de gràcia per a viure el nostre sacerdoci amb tota radicalitat en el cor de les masses seguint el Ben amat i

Senyor Jesús.

Al mateix temps donem les gràcies a les persones que

han compartit amb nosaltres la seva vida i esperances i, en especial, als veïns del poble de Tarrés amb els que

hem compartit una salutació, estones d’animada conver-

sa i la santa Missa a la festa major del municipi.

Pot ser que la influència de nou sacerdots, entre els que

s’hi troba un anglès i dos xilens, sigui poc visible en la

transformació del món i de l’església però podem com-

partir amb els membres de la Comunitat de Jesús que aquests dies han estat una nova Pentecosta en les nostres

vides i que hem sentit veritable alegria en el Senyor en

la nostra experiència fraterna que ens compromet a ser testimonis de “el que hem vist, escoltat i viscut” ajudats

pel testimoni de Carles de Foucauld i d’altres molts cris-

tians exemple de vida evangèlica. Amb afecte i gratitud,

Manolo Pozo

19 de agosto de 2012

Carta a Josep Calvet

Trobada amb els participants del Mes de Natzaret a l’estiu a Tarrés

OCTUBRE 2012 • Més a prop • 9

Bona nit a tothom ...

Veïns i veïnes de Tarrés, família i amics que m’acompanyeu en aquest Pregó, moltes gràcies per ser aquí i vull

agrair a tot el Consistori, el haver pensat en mi i fer-me l’ honor de poder llegir el Pregó de la vostre Festa Major..

En Ramon Maria, el vostre Alcalde, ja m’ha presentat, però la majoria de vosaltres no em coneixeu, tot el contrari que jo, que us conec a tots vosaltres..., els que sou tarresans.

Us preguntareu... què diu aquesta dona ara?, se li envà l’olla, com diu ara el jovent, com pot ser que jo no la cone-

gui de res i ella a mi si? ... Ben bé no és així, no us conec personalment, però sí conec, a través dels llibres, els vos-

tres pares, avis, besavis i parentela més enllà.

Deixeu-me que m’expliqui, el primer cop que vaig venir a Tarrés, va ser l’any 1976, al casament del meu germà

Joan amb la Carme que són de la Comunitat , tan arrelada al vostre poble. Més tard, al bateig i primera comunió dels meus nebots. Els meus fills, han vingut amb el grup dels adolescents , en algunes ocasions, colònies d’estiu,

Setmana Santa, i demés i jo mateixa amb la família als Aplecs i trobades familiars i d’amics.

La meva passió per la genealogia, que en definitiva no és res més que l’estudi i recerca dels nostres avantpassats,

em va dur l’any 1998 al poble veí de l’Albi on uns rebesavis meus feien de pagesos a l’Hostal de la Manxa a la car-retera de Lleida. Quina no va ser la meva sorpresa, quan un dia tot remenant papers a la rectoria d’aquell poble,

vaig trobar que una filla d’aquell matrimoni s’havia casat a Tarrés i el seu germà feia d’hostaler a l’Hostal de Tar-

rés, a la carretera, actualment enderrocat.

No me’n sabia avenir, avantpassats meus a Tarrés?... encara se’m posa la pell de gallina quan ho recordo, quines

casualitats té la vida, ves per on el meu germà està molt vinculat al vostre poble on (sense saber-ho), una avantpas-sada nostra hi va fer arrels.

Tant punt vaig tenir uns dies de vacances, vaig poder investigar els llibres a l’Abadia, que em van confirmar que la

Maria Camps Alemany nascuda a la Pobla de Cèrvoles, es va casar l’any 1826 amb en Josep Arbós Giró i van viure

a Ca l’Amorós.

Els 6 fills que van tenir, es van casar amb Sanahuja de Cal Joanet, Gassol de Cal Besora, Pujol de Ca l’Escaleta,

Sanahuja de Cal Xandri, un altre Pujol de Cal Ferrer, Palau de Cal Marcelino, Arbós de Cal París, Palau de Cal

Palau, París de Cal Fuster, Pasqual de Ca l’Isidre i paro, no em voldria fer pesada.

I així la família va anar fent les seves branques a Tarrés, fins els nostres dies i us puc dir que amb la majoria de

vosaltres m’uneix un parentiu de consanguinitat,..... vaja que som cosins setens, o vuitens i per tant, sou família

llunyana meva, que descendeix d’aquella noia anomenada Maria Camps que un bon dia va fer arrels al vostre po-ble.

Però podeu estar ben tranquils que no soc aquí per demanar-vos res dels meus avantpassats, vaja... si més no que

m’ensenyeu alguna foto antiga, però no malfieu que soc de bona fe i vinc en so de pau.

No us passi com a la tia Dolores de Cal Palau, que una tarda tot parlant amb ella i jo carregada de papers, em va

preguntar... i vostè què en treu de tot aixó?, jo li vaig respondre, res dona, només la satisfacció de saber qui són els

meus avantpassats, llavors ella em va dir i quin “apellidu” busca? en dir-li Camps, se li il·luminà la cara i em va dir, el meu padrí se’n deia de Camps.... ves per on ella era la meva tieta cinquena i jo la seva neboda llunyana, totes

dues teníem les mateixes arrels. De cop va entendre, el que en treia jo d’aquella feinada, de tot allò... com deia ella.

Vull donar les gràcies a tots els veïns i veïnes de Tarrés perquè sempre m’han donat un bon acolliment i en especi-

al a la Lurdes de Ca l’Estanc per donar-me sempre tota classe de facilitats en les meves investigacions a l’Abadia.

Tarresans i tarresanes, gent que quasi tots vosaltres veniu de famílies pageses, que han treballat la terra de sol a sol,

que han aixecat el poble amb la seva suor i els seu treball, em sento molt orgullosa de ser una miqueta d’aquest in-dret i si vosaltres voleu, espero algun dia, donar a cada casa, el vostre arbre genealògic, tasca que he dut a terme

amb molta il·lusió.

Gaudiu d’una bona Festa Major i amb l’empenta de la gent de Tarrés i amb la de tots els catalans, ens en sortirem

d’aquest embolic en el que ens han ficat!!!, i com bé diu el vostre alcalde que se’n vagin les cabòries per uns dies,

fem pinya, mirem de gaudir d’amics i familiars i passeu-vos-ho bé.

!!!Visca la Festa Major de Tarrés!

!!!Visca les Garrigues i visca CATALUNYA! Montserrat Prats

Pregó de la Festa Major de Tarrés

OCTUBRE 2012 • Més a prop • 10

Taller de punts de llibre del Grup Viure a Tarrés

Grup Viure a Tarrés

Avui, 18 d’agost. Estem a la Bona Àrea de Guisona, el Ray, la

Chuni, la Sara, l’Albert i la Neus, omplint nou grans carros per assegurar l’alimentació de la primera setmana viscuda a Tarrés,

gràcies a la gentilesa i generositat de la Comunitat de Jesús. Un

cop allà, cal posar cada cosa al seu lloc, deixar brillants les estan-

ces, muntar les carpes, distribuir les persones que arribaran el dilluns, dia 20, penjar els cartells en els diversos llocs d’activitats

i cobrir la porta d’entrada a la cuina de sobres de diferents colors

amb el nom dels participants, per tal que sàpiguen quan valuosos són per tots nosaltres. El diumenge augmenten les mans per aca-

bar amb tota aquesta feinada i el dilluns, us podeu imaginar els

grups amb una gran medalla sota el braç? Doncs sí, és un pa rodó

de pagès.

S’escriu i dibuixa la graella d’activitats, es pensa l’horari: de 8 a

9 h. Ioga; de 9 a 10 esmorzars; de 10 a 10’45 meditació amb els

místics de diverses tradicions religioses; de 11 a 13 tallers a Mà-tris o bé sota les carpes; a les 14 dinar iniciat amb la tonada “tots

a taula anem a dinar” acompanyats de la guitarra del Ray. Ja us

ho podeu imaginar que unes 60 persones no arriben amb un mi-

nut al menjador a l’aire lliure. Comencem amb un cant de bene-dicció o bé amb l’himne nou de Tarrés, creat pel Ray i els nens i

nenes de Viure. Bona gana! Amb macarrons, o paella, o arròs a

la cubana, o una bona sopa, o fideuà, qui no menja de gust?

A la tarda de 17 a 19 tallers, a continuació Qi Gong i Cor Obert

de 20 a 21, un espai d’escolta de la Paraula de Déu, de cants i

d’Acció de gràcies. Acabant amb abraçades a desdir i contents a

sopar i a la festa de la nit, a base de concert, o recital de poemes, o jocs de mans, sense mai deixar de celebrar la Festa Major amb

la col·laboració de quasi tots. Els nens i nenes i adolescents es

passen la tarda a la piscina gaudint de la frescor de l’aigua, o bé juguen per la muntanya, deixant que les hores volin plenes de

vida.

Els tallers foren els següents:

1.-“Set actituds mentals de la creativitat”

Amb de l’Oriol.

2.-“La comunicació no violenta” Amb la Mery.

3.-“Declaració dels Principis Universals.” Amb l’Alba.

4.-“L’observador essencial” Amb la Pilar.

5.-“L’essència de Viure: Cor. Amb el Ray i l’Anna.

6.-“ El Ho’O Pono Pono i Tapping.”

Amb la Pilar.

7.-“ El Ioga familiar.” Amb la Jirshari. 8.-“ Reiki”. Amb el Paco

9.-“Risoteràpia” Amb la Marta Lacalle.

10- “Emaús.” Amb la Mar. 11- “Meditant sobre el xacras” Amb la Pilar.

12- “Protocol” Amb l’Alba.

13- “L’essència de Viure: gerra escardada.” Amb el Ray.

14-“Les Mandales” Amb l’Àlex.

15-“ Veniu a cercar l’infanto interior”

Amb l’Al·lilat. 16- “Cuerpo, sexo y placer.” Amb la Blanca.

Amb els títols ja us podeu imaginar el gran

interès que despertaren, perquè la gent de Viu-re no és “rollista”, sinó participativa. Amb tot

això no us penseu que la ningú va quedar pen-

jat, perquè hi havia “àngels” vivents que ana-

ven acompanyant els qui anaven una mica des-pistats, omplint-los de llum i de ganes de viure

amb més optimisme.

Acabaré amb uns versos fets per la Neus:

Tarrés s’omple de somriures i rialles,

De cant i d’harmonia, De la joia dels infants i dels joves,

Tot això és una espurna

Del Viure a Tarrés,

On vivim el Present, Amb instants d’eternitat.

Em direu: pura utopia!

Un somni il·lusionat! Un dringar de platerets!

Tant se val el què digueu.

El secret que et diré

a cau d’orella, ben fluixet, Entre remolins d’abraçades

i petons de sucre,

És que l’Amor ho fa Tot possible!!!

L’Equip de Viure

OCTUBRE 2012 • Més a prop • 11

Colònies de juliol

Novament aquest passat mes de juliol ens trobàrem el grup dels que “no necessitem tenir nom” a Tarrés. Vàrem

estar als matris, durant una setmana. Amb aquest és ja el tercer any que ens trobem per fer les colònies amb els nos-tres fills. Nosaltres els diem carinyosament colonietes. Gairebé ens guanyen en nombre, ja que hi ha més fills que

pares.

Una té la imatge dels seus pares i els amics fent tallers, preparant cançons, cuinant, preparant pregàries…molta

intendència i logística. Jo, que aquest és el primer any que hi he pogut anar, vull dir als meus amics amb molt or-gull: gràcies i felicitats. Per tota la preparació prèvia i perquè tot va sortir rodat. Pels que tingueu curiositat del que

vàrem fer us en faré cinc cèntims.

Cada dia ens visitava una curiosa velleta, l’àvia Pepa. Era baixeta, encorbada, amb davantal i molt trempada. Tal

com són les àvies de poble. I, per tant, se les sabia totes. Cada dia sorprenentment guiava els nens cap a una o altra activitat. Hi va haver dies que fins i tot ens va portar convidats! En Giorgio el pizzero molón, un abat una mica ra-

pero de Poblet que anava amb ulleres de sol o un excursionista professional que va batejar els nens com la penya

xirucaire. Això va aconseguir que els nens poc a poc, cadascun al seu ritme, “s’enganxessin” al ritme de les colòni-es, i com no, a l’àvia Pepa.

Se’m quedarà gravada per sempre l’abraçada que li va fer el meu fill Joan a l’àvia Pepa l’últim dia, quan va venir a

acomiadar-se. Al principi se la mirava amb vergonya i, potser, una miqueta de por, després esperava amb ànsia la

seva arribada.

Entre aquestes visites tinguérem una nit de misteris amb les tendes de campanya (hi va haver nens que asseguren

haver sentit els llops!), grans excursions amb cantimplores, motxilles i gorres (amb les seves corresponents parade-

tes per menjar fruits secs o xocolata, mmm…), jocs d’aigua al pati dels matris (com els agrada!!) i, per suposat, a l’hora d’anar a dormir no va faltar cap dia el “bona nit bons germans…” Aquí, els grans ens sentíem més petits que

els propis petits.

Com us podreu imaginar, varen ser uns dies inoblidables, on a més a més de gaudir dels nostres fills, ens va perme-

tre poder estar amb els amics, amb estones només per a nosaltres, que també és el que volíem aconseguir amb la trobada. Espero l’any vinent poder-vos explicar una nova “experiència coloniera”. Qui sap? A lo millor ens aventu-

rem a fer campaments la setmana sencera… Molts petons per tots.

Anna Closa

Participants de les Colònies de l’estiu de Tarrés

OCTUBRE 2012 • Més a prop • 12

Estimats amics que heu assistit a aquesta Eucaristia que obre el 36è Aplec de l’Ermita de la Santa Creu de Tarrés.

Des de fa 36 anys ens apleguem en aquesta plaça, quan l’estiu ens va dient adéu, uns cops acompanyats per la calor d’un sol potent i d’altres per la fresqueta i la ventada, que de tot n’hem tingut, encara que , de pluja, poca.

Ni la Comunitat de Jesús ni el Poble de Tarrés podem oblidar l’origen d’aquesta trobada que no és altre que l’a-

mistat, la relació interpersonal, l’acollida, la Fe ben arrelada, el respecte per les tradicions i el record d’unes persones

per a nosaltres importants: mossèn Àngel Bergadà, en Pere Vilaplana i el pare Estanislau, l’ermità. En la seva troba-da s’endinsen els fonaments d’aquesta ermita bastida amb l’esforç conjunt de Tarrés i Comunitat.

Estimats amics. Ens hem acompanyat en moments molt joiosos: casaments, batejos, pasqües, les festes. També ens

hem fet costat en els moments del dolor. Hem fet poble! Hem fet Tarrés! Cada Aplec davant aquesta ermita de la

Santa Creu fa Tarrés. Tarrés per a tots, creients i no creients que compartim dia a dia un espai que tots sentim i esti-mem com a casa nostra..

Un aplec, ja ho sabeu, té un aire diferent de la festa major. La festa major és una festa que transcorre als carrers, a

l’església, als espais públics i al voltant de les taules familiars; sempre dins del poble, de la vila o de la ciutat. La festa major té pregó, missa solemne, processons, cultura popular pels carrers, música, ball, llum i foc. L’aplec trans-

corre fora vila, a les ermites o els santuaris, enmig dels camps o dalt les muntanyes. Molts aplecs festegen sants i

marededéus, el nostre festeja un símbol:La Creu.

Aquesta paraula en les nostres llengües també té el sentit de pes aclaparador, de patiment, i així pesa avui, d’una

forma insuportable, sobre les espatlles de molts dels nostres conciutadans. És la creu de l’atur de llarga durada, de la

manca d’un horitzó mínimament segur per a tants joves, creu dels desnonaments d’aquells que no poden pagar la

hipoteca, creu de qui ha d’anar a cercar l’aliment a les entitats d’ajut quan no a les escombraries, creu també d’aquell que plora per haver estirat més el braç que la màniga sense pensar en el futur. Des d’aquesta plaça alcem el compro-

mís personal i silenciós de fer allò que ens sigui possible per a millorar tals situacions. No deixem que siguin no-

més els polítics els qui cerquin camins, sovint interessats. Comprometem-nos en allò que puguem i, si no podem aju-

dar directament, ajudem els qui ajuden.

I, per acabar. Quin goig haver acompanyat avui la Noa, l’Isi i la Bet en la primera vegada que han rebut a Jesús en

Eucaristia. Que Ell les beneeixi, beneeixi els qui les estimen i acompanyen, la seva mare, els avis, familiars i amics.

Tarrés, per sempre més serà part de la seva història. Bona festa a tots.

Josep Calvet

Comunitat de Jesús

Paraules de benvinguda al 36è Aplec de la Sta. Creu

36è Aplec de la Santa Creu. Tarrés 16 de setembre

OCTUBRE 2012 • Més a prop • 13

A fons

Las cartas de Pablo revelan lo que era la Iglesia en las comunidades fundadas por él más o menos 20 años

después de la muerte de Jesús. La comunidad cristiana está comenzando y tiene todos los privilegios de la

infancia. Debemos considerar las epístolas que son realmente de San Pablo: Romanos, 1 y 2 Corintios,

Gálatas, 1 Tesalonicenses, Filipenses, Filemón. Las otras fueron escritas después de la muerte de él y va-

rias fueron escritas 30 ó 40 años después de la muerte de él por discípulos de él. Pero estos discípulos cam-

biaron la eclesiología, con certeza porque las mismas comunidades habían cambiado. El principal cambio

es la presencia de ministros permanentes encargados de dirigir la comunidad, presbíteros y diáconos que

no fueron establecidos por s. Pablo. De la misma manera los Hechos de los Apóstoles presentan a un Pablo

bien diferente del Pablo de las cartas. Es el Pablo al cual se atribuyen todos los cambios que ocurrieron en-

tre la muerte de él y la redacción de los Hechos. El autor de los Hechos no conoció a Pablo ni las cartas de

él. Acepta tradiciones populares y agrega discursos y episodios que representan la teología de él y no la

teología de Pablo.

1.- El pueblo de Dios

Debemos mantener que el concepto básico de la eclesiología de Pablo es el concepto de pueblo de Dios. El

concepto de pueblo no es sociológico. Consulté tratados de sociología y pude ver que en la sociología no

se trata del pueblo porque pueblo no es categoría sociológica, no es algo que se pueda observar. Pueblo es

una categoría teológica porque es un ideal proyectado como promesa hecha a Abrahán.

Para Pablo los discípulos de Jesús son la continuación del pueblo de Israel. Los jefes de Israel traicionaron

las promesas hechas a Abrahán y abandonaron el verdadero Israel. El verdadero y definitivo Israel Está en

las comunidades de discípulos de Jesús, judíos y gentiles. Pues las promesas de Abrahán no se dirigen a

una pequeña porción de la humanidad separada del resto. La descendencia de Abrahán debía envolver todo

el mundo siendo innumerable. Los judíos levantaron barreras e impidieron la entrada de todas las comuni-

dades étnicas separadas de los judíos. Todo eso está en los cap. 9 a 11 de Romanos, exposición fundamen-

tal de la eclesiología de Pablo.

Pablo no pretende convertir individuos, quiere extender el pueblo de Dios hasta la extremidad del mundo

porque ese es el plan de Dios revelado a Abrahán. Jesús vino para realizar ese plan de Abrahán. Por eso fue

muerto. Pero después de él los discípulos rompieron las barreras y fueron al mundo entero y el pueblo de

Dios contiene judíos y no judíos. Jesús no vino para salvar almas sino para refundar la descendencia de

Abrahán, rompiendo las barreras y asumiendo el mismo la dirección de ese pueblo.

Un pueblo envuelve la totalidad de la vida humana. Jesús no vino a para enseñar una religión o una sabi-

duría, sino para cambiar toda la vida. Todo forma parte del pueblo: economía, política, cultura, vida corpo-

ral desde la comida hasta el uso de los recursos naturales. Todo eso forma el pueblo. Los discípulos tienen

por misión inaugurar ese pueblo que será el pueblo de Dios, integrando todos los otros pueblos en la uni-

dad del proyecto de Abrahán. Hay lugar para todos porque no hay más barreras. Jesús suprimió todas las

barreras que procedían de una cultura, de una porción de la humanidad, de un modo de vivir, de algunos

jefes de los judíos cerrados en sí mismos y separados de los otros pueblos. Los jefes de Israel hacían casi

imposible la entrada de los paganos porque levantaban obstáculos casi in transponibles. Ahora el pueblo

está abierto y Pablo piensa que en poco tiempo va a envolver a la humanidad entera.

Las comunidades paulinas y los otros discípulos llamados por otros apóstoles constituyen el inicio de este

pueblo ahora libre y abierto. Numéricamente son insignificantes pero la fe de Pablo consiste en esto: ver en

ellos el comienzo de una nueva humanidad reunida en una única convivencia en que toda la diversidad se

une en el amor y en la solidaridad.

La Iglesia y los carismas según San Pablo José Comblin

OCTUBRE 2012 • Més a prop • 14

2. La “ekklesía” (Iglesia)

En el inicio, los discípulos de Jesús no creían necesario dar un nombre a su reunión. Eran judíos, miem-

bros del pueblo elegido de Israel. Dentro de Israel ellos eran los seguidores del camino de Jesús. Esperaban

el reino de Dios anunciado por Jesús. El reino no vino. Apareció más distante que lo previsto. El concepto

de reino de Dios fue transferido para el día en que se realizaría realmente el fin de este mundo y el adveni-

miento del nuevo, esperado como gran milagro de Dios. Aparecía un tiempo intermediario. Los discípulos

no podían esperar simplemente ese día bastante distante. Vivían en la tierra, la vida terrestre continuaba.

Fue necesario darse un nombre sobre todo cuando entraron paganos convertidos y los discípulos se aparta-

ron de la ortodoxia judaica.

Pablo dio a sus comunidades un nombre que era común a todas y expresaba la unidad entre todas. Pablo

adoptó el nombre de”ekklesía”. Era genial porque esa palabra era muy significativa. La palabra “ekklesía”

tenía un solo significado. Era la asamblea del pueblo reunido, del “demos”, para gobernar la ciudad. No

tenía otro significado. Tomando esa palabra Pablo sabía muy bien lo que hacía. No escogió ningún nombre

religioso. Había asociaciones religiosas de diversos tipos en aquel tiempo en las ciudades griegas. Pero Pa-

blo sabía que no venía a establecer en la ciudad una religión, un culto. La religión, el culto no interesaban.

Para Pablo el culto de los discípulos de Jesús era su vida. Pablo venía para llamar a todos para formar un

pueblo. Las comunidades de una ciudad representaban un pueblo, el pueblo de Dios en esa ciudad. Eran el

verdadero pueblo, formando el verdadero “demos” aunque fuesen todavía una minoría insignificante. Pero

Pablo miraba lejos con una fe invencible. Allí estaba el pueblo, en esa asamblea de los discípulos que era

la asamblea del pueblo.

Las comunidades eran un pueblo que formaba “ekklesía”, esto es se gobernaban a sí mismo, sin jefes, sin

personas que mandaban. Era la verdadera realización del ideal griego de ciudad. Los discípulos formaban

entre ellos una auténtica “democracia” realizando el ideal nunca alcanzado por los griegos que admitían la

esclavitud y la división de clases. La verdadera traducción de “ekklesía” debía ser “democracia”. En cada

ciudad los discípulos de Jesús forman una democracia. Sin embargo no hubo traducciones: en latín toma-

ron la palabra griega que perdió su sentido: “ecclesia”, lo que en castellano fue transformado en “iglesia”.

La palabra “iglesia” no significa nada, no dice nada. Se transformó en el nombre de una institución.

Quien está en la Iglesia católica puede percibir hasta qué punto nos alejamos de los orígenes cristianos.

Hoy quien considera que la Iglesia es y debe ser una democracia, será condenado como hereje. Estamos

exactamente en el extremo opuesto de las comunidades cristianas primitivas. En la “democracia” cristiana

todos eran iguales, todos podían hablar, todos

podían intervenir en las decisiones tomadas

por la asamblea. Era realmente el advenimien-

to de la libertad, el núcleo de un nuevo pueblo,

de una nueva humanidad. Las comunidades no

se reunían para hacer un culto, para practicar

una religión, sino para convivir unos con los

otros en la fraternidad de un pueblo de iguales.

Vivir juntos era la razón de esas reuniones.

Había naturalmente una comida en común por-

que vivir juntos es comer juntos. Lo que más

se aproxima a la “ekklesía” de los orígenes,

fueron las llamadas comunidades eclesiales de

base, una realización de la cual no se tenía más

noticia desde la edad media aunque fuese rea-

lizada en ciertas iglesias reformadas, sobretodo

en Estados Unidos.

OCTUBRE 2012 • Més a prop • 15

3.- Los dones del Espíritu en las comunidades

La Iglesia, esta “democracia” forma una unidad, un solo cuerpo porque es el cuerpo de Cristo. Cada uno es

un órgano de Cristo. El propio Cristo reúne todos sus miembros. Él une todos esos miembros por medio de

los dones del Espíritu que son diversos. Cada uno recibe un don del Espíritu. El don es una capacidad para

servir. Todos sirven a todos, todos están el servicio de todos. Así es la unidad. La unidad es hecha por el

Espíritu.

Pablo dejó tres listas de dones o servicios que llama carismas. Las listas no son las mismas. No había catá-

logo oficial. Las comunidades no debían ser la copia de un modelo uniforme.

1 Corintios 12, 8-10: “A uno, el Espíritu da el mensaje de sabiduría; a otro, la palabra de ciencia según el

mismo Espíritu; a otro el mismo Espíritu da la fe; a otro todavía, el único y mismo Espíritu concede el don

de las curaciones; a otro el poder de hacer milagros; a otro la profecía; a otro, el discernimiento de los espí-

ritus; a otro el don de hablar en lenguas; a otro, el don de interpretarlas.”

1 Corintios 12, 28-30: “Aquellos que Dios estableció en la Iglesia son, en primer lugar, apóstoles; en se-

gundo lugar, profetas, en tercer lugar, doctores. Vienen enseguida los dones de los milagros, de las curacio-

nes, de la asistencia, del gobierno y de hablar diversas lenguas”.

Romanos 12, 6-8: “Quien tiene el don de profecía, que lo ejerza según la proporción de nuestra fe; quien

tiene el don de servicio, lo ejerza sirviendo, quien el de enseñanza, enseñando, quien el de exhortación, ex-

hortando. Aquel que distribuye sus bienes, que lo haga con simplicidad; aquel que preside, con diligencia;

aquel que ejerce misericordia, con alegría.”

No necesitamos aquí investigar cuál era el contenido concreto de cada uno de estos dones. Lo que nos im-

porta es que todos los miembros tienen un papel en la comunidad. Si alguien preside, no es para mandar,

sino para reunir. En las comunidades paulinas nadie manda, ninguno impone. Se realiza lo que dijo don Hel-

der cuando llegó a Recife: aquí dos palabras son prohibidas: Mandar y exigir. Naturalmente esas comunida-

des eran pequeñas y no necesitaban de mucha organización. Aparecían problemas, conflictos, rivalidades,

pero esos problemas no se resolvían por la imposición de un jefe.

Pablo siempre reivindicó su calidad de “apóstol” por haber sido llamado por el propio Cristo, así como los

Doce, aunque en circunstancias diversas tienen autoridad para anunciar el evangelio. En su misión itinerante

fue el fundador de muchas comunidades. Él reivindica la autoridad del padre de la comunidad, lo que le

confiere una autoridad única. Sin embargo, es importante ver como Pablo ejerce esa autoridad. No manda,

no impone. Tenemos un testimonio muy significativo en 2 Corintios. Como es bien sabido, la 2 Corintios no

es una sola carta, sino una colección de cartas integradas en un conjunto. Es fácil reconocer las varias cartas.

2 Corintios contiene 5 cartas que todas se refieren a un incidente que ocurrió en Corinto.

Cuando Pablo estaba en Éfeso, estalló una crisis en Corinto. Alguien contestó la autoridad de Pablo y lideró

un grupo de opositores (2 Corintios 2, 5-6). Pablo corrió a Corinto. La visita de él fue breve y no tuvo

ningún resultado. Por el contrario, el jefe de la oposición insultó al propio Pablo y lo desafió abiertamente.

Pablo prefirió retirarse y esperar mejores condiciones para iniciar una estrategia diferente en vista a una re-

conciliación. Desde Éfeso, Pablo escribió una carta exhortando a los discípulos de Corinto a reconciliarse

con él. Esta carta está en 2 Corintios 2, 14 - 7, 4. Era una carta de apología. No era la primera, porque en 2

Corintios 2,3.4.9 Pablo menciona una carta escrita en lágrimas. Algunos pensaron que podía ser 2 Corintios

10-13, pero esta no parece haber sido escrita con emociones tan fuertes. Si no es esa, la carta en lágrimas

está perdida. Con certeza la carta en lágrimas fue el momento culminante de la crisis.

OCTUBRE 2012 • Més a prop • 16

Entonces Pablo envió a Tito a Corinto para ver si él conseguía resolver el problema, es decir, que los Corin-

tios reconociesen la autoridad apostólica de Pablo. La misión de Tito fue un éxito total. Viajó para anunciar

esa noticia a Pablo. Este ya estaba tan impaciente que salió de Éfeso para ir al encuentro de Tito. Ellos se

encontraron en la Macedonia, probablemente en Filipos. Pablo quedó tan alegre que escribió y mandó a los

Corintios la carta de reconciliación, 2 Corintios 1,1 - 2,13; 7,5-16.

Una vez hecha la reconciliación Pablo quiso retomar el asunto de la colecta para los pobres de Jerusalén, lo

que había sido una iniciativa de los Corintios, pero había sido abandonada cuando estalló el conflicto. Pablo

mandó dos cartas para hablar de esa colecta e insistir. Quiso exhortar a los Corintios para estimularlos. Son

los capítulos 8 y 9 de 2 Corintios. Este episodio es muy interesante. Pablo podía haber invocado su carácter

de apóstol para imponerse. Podía haber proferido una sentencia de condenación a los rebeldes, o hasta de

expulsión de la comunidad. Prefirió el camino del diálogo con el fin de conseguir una reconciliación.

Hoy en día llama mucho la atención el hecho de que no hay ninguna ordenación. Cada uno recibe su caris-

ma directamente del Espíritu. El carisma es aceptado porque el discípulo muestra su capacidad. Nadie es

designado para un oficio particular. La espontaneidad basta para resolver los problemas de la vida comuni-

taria. No faltan los dones del Espíritu. Las comunidades eran pequeñas. No había ninguna organización for-

mal.

También llama la atención el hecho de que no hay ningún ministerio o ningún carisma de tipo litúrgico o

cultual. Hoy en día las ordenaciones y los ministerios litúrgicos o cultuales ocupan el primer lugar en la

Iglesia católica hasta el punto de apagar los dones de la comunidad. En Corinto nadie fue ordenado para

bautizar. Nadie fue ordenado o designado para presidir la celebración de la eucaristía, ligadas a las comidas

comunitarias. Preside la eucaristía, o sea, distribuye el pan la persona que preside la comida. Es la persona

que en las comidas hace la oración de acción de gracias.

Esta situación corresponde al hecho de que no hay culto litúrgico en las comunidades cristianas. Todo el

culto del Antiguo Testamento desapareció y fue sustituido por un culto hecho de realidad y no de símbolos.

De ahora en adelante el templo son los propios discípulos en su cuerpo. En ellos habita Dios (1 Corintios

3,16-17). No hay más sacrificios cultuales. Los sacrificios son la vida corporal de los discípulos, sus activi-

dades inspiradas por el Espíritu (Romanos 12,1; Filipenses 3,3). Sacerdotes son todos los discípulos que

ofrecen su vida de cada día vivida en su cuerpo.

No hay nada litúrgico. La liturgia es la vida real... Más tarde la influencia del Antiguo Testamento y de las

religiones paganas hizo que los cristianos se diesen también un culto litúrgico hecho de símbolos. Entonces

van a aparecer ministros ordenados para ese culto. Después de Constantino hubo un desarrollo radical de

culto litúrgico y de sus ministros. La Iglesia sé clericalizó y los carismas desaparecieron, por lo menos de la

conciencia de los cristianos y de las estructuras oficiales de la Iglesia.. En el tiempo de Pablo nadie imagina-

ba sacerdotes ordenados para un culto. Los ministerios eran servicios reales parar la comunidad o para los

pobres.

4. La Iglesia pobre

El tema de la pobreza es fundamental en la eclesiología de Pablo. Digamos luego que el tema de la Iglesia

pobre de Pablo no tiene nada que ver con el tema contemporáneo de la opción preferencial por los pobres.

Quien hace opción por los pobres sólo puede ser rico. La Iglesia que hace esa opción, es una Iglesia rica.

Esta es de hecho la condición de la Iglesia católica hoy en día. Cuando los obispos de Medellín hicieron op-

ción por los pobres, sabían que eran ricos y representaban una Iglesia rica. Querían responder al desafío que

representa la condición de obispo rico que se dice sucesor de apóstoles que eran pobres.

OCTUBRE 2012 • Més a prop • 17

Pablo hace una larga exposición de ese tema de la pobreza en 1 Corintios 1,17 - 2,16 y 3,18 - 23. El tema

de la pobreza está ligado al tema de la cruz. Pablo anuncia Jesús crucificado y su eclesiología deriva de

ese tema básico. La pobreza suprema es la cruz. La cruz es la situación de la peor degradación humana, es

la total impotencia. Por eso ella es objeto de vergüenza. Ser crucificado es la mayor vergüenza. Es el des-

precio, el rechazo, objeto de escarnio: la cruz reduce el ser humano a una basura.

Ahora bien, Dios escogió la cruz, la basura, el escándalo, la vergüenza para crear la nueva humanidad.

Esa cruz está presente en los pobres. Dios escogió lo que es lo más despreciado en la humanidad. Por eso

escogió a los pobres. Los pobres son los elegidos para iniciar la caminata de la liberación de la humani-

dad. Los pobres son escogidos porque son rechazados, maltratados, reducidos a la impotencia. Dios esco-

ge lo que es más débil para mostrar que su fuerza actúa por medio de aquello que es “más débil”. La co-

munidad de Corinto es un ejemplo de esa manifestación de su poder creador.. En Corinto hay pocos ricos

y la comunidad está hecha esencialmente de pobres.( 1 Corintios 1,26).

La Iglesia según s. Pablo es esa Iglesia de los pobres que era el sueño de Juan XXIII. Hay una insistencia

especial en la pobreza cultural. Dios rechazó la sabiduría de los sabios y escogió la locura de la cruz. Lo-

cura quiere decir debilidad intelectual, pobreza de cultura. No necesitamos de la ayuda de la filosofía

griega. La verdadera sabiduría es la sabiduría de la cruz. Es la sabiduría de los pobres.

Pero la pobreza es naturalmente también material. Tenemos una descripción de esa pobreza material en la

descripción que Pablo hace de su vida. Pues él mismo en su misión fue una muestra de la sabiduría de la

cruz. “Estuve en medio de vosotros lleno de flaqueza, recelo y temblor; mi palabra y mi predicación no

tenían brillo ni artificios para seducir a los oyentes, pero la demostración residía en el poder del Espíritu

para que ustedes creyesen, no por causa de la sabiduría de los hombres, sino por causa del poder de

Dios” (1 Corintios 2,3-5) Ahora, he aquí la pobreza material: “Nosotros somos locos por causa de Cristo;

y ustedes, ¡cómo son prudentes en Cristo! ¡Nosotros somos débiles, ustedes son fuertes! ¡Ustedes son

bien considerados, nosotros somos despreciados! Hasta ahora pasamos hambre, sed, frío y malos tratos,

no tenemos un lugar seguro para vivir; y nos agotamos, trabajando con nuestras propias manos. Somos

maldecidos, y bendecimos; perseguidos, y soportamos; calumniados, y consolamos. Hasta hoy somos

considerados como la basura del mundo, el estiércol del universo” (1 Corintios 4-10-13; cmp. 2 Corintios

11,16-12,10).

Si consideramos los 2000 años de la historia de la Iglesia, ¡cómo no quedar asustados por la enorme dis-

tancia que nos separa de los orígenes! A pesar de todo, siempre hubo un resto, una pequeña minoría que

fue fiel a los orígenes y comunidades pobres que oyeron el mensaje de locura de la cruz. Al lado de ellos

hubo tanta riqueza, tanto poder que ocultaban el evangelio! En la conquista de América hubo algunos

misioneros que reprodujeron el modelo de Pablo: los dominicanos de la isla Española, los franciscanos de

México central, los jesuitas de las misiones guaraníes. Al lado de eso, todo el poder y la riqueza de una

Iglesia ligada a los conquistadores. Hasta hoy, cuántas tentaciones de poder!

Se habla de una gran misión en América latina. Pero esta Iglesia que somos ahora, ¿qué puede anunciar a

las masas pobres de América latina? ¿Qué autoridad tiene esa Iglesia que busca tanto el poder? La gran

misión sólo podría ser una gran conversión de la Iglesia. Esa conversión sería obra de los pobres de Amé-

rica latina. La Iglesia no tiene nada que enseñar y todo por aprender. La verdadera Iglesia está en medio

de los pobres como Iglesia crucificada, sin sabiduría humana, sin prestigio, sin edificios, sin teología, sin

diplomas universitarios, realmente el estiércol del mundo, ignorada y despreciada. Allí está la cruz de

Cristo que nosotros no sabemos enseñar. Esta es la gran lección que nos viene de s. Pablo. ¡Es una locura,

pero podemos tratar de ser locos!

OCTUBRE 2012 • Més a prop • 18

Ens diuen Carta des del Sahara Estimats amics,

El 5 de juliol Algèria celebra el cinquantè aniversari de la seva independència, que no és poc en la vida d'aquest

poble! Quina nació no ha viscut en la seva història contemporània un esdeveniment fort d’alliberament? Qui no guar-

da en la seva memòria les empremtes profundes d’un tal esdeveniment? Així doncs cinquanta anys que aquest país ha pogut recuperar la seva llibertat sota la pressió de les armes i les maniobres polítiques ajustades. Molt s'ha parlat d'a-

quest període dolorós, i els investigadors encara tenen molta feina per davant per seguir escrivint la història, amb el

pas del temps i el desig d'objectivitat.

La comunitat cristiana, en la persona del cardenal Duval i molts d’altres cristians han estat capaços de fer la seva prò-

pia contribució justa a aquest passatge dolorós, amb un desig de justícia i reconciliació. No obstant això, moltes feri-

des encara no s'han curat d'ambdós costats de la Mediterrània, tant en la relació entre les nacions com en els cos-

sos i les ments. Però signes forts d'amistat i llaços profunds continuen lligant els dos països. Quin sentit pot tenir aquesta commemoració en la vida de l'Església d’Algèria? Hem escollit de viure-hi, i en certa mesura aquest país s'ha

convertit per a molts el d'adopció. Hi estem profundament compromesos, en el desig d'una humanitat compartida i

fins i tot de conviccions religioses comunes, sense deixar de banda les nostres diferències. Alguns de nosaltres han triat la nacionalitat per expressar millor la seva solidaritat amb el poble algerià. Així doncs, com nosaltres mateixos

vibrem amb aquest esdeveniment? Tots i totes estem persuadits que hem tingut un enriquiment mutu a través de l'a-

mabilitat i el compromís que compartim. Sense ser de la mateixa sang, la mateixa cultura i la mateixa religió, sentim que un destí comú ens uneix. Cristians i Musulmans, tenim alguna cosa a aportar a la humanitat. És una respon-

sabilitat que ens incumbeix.

Un aniversari sempre s'acompanya de desitjos. Sense esborrar un passat ple de sofriment, m'agradaria mirar cap el

futur manifestant alguns desitjos, confiant-los a Déu i a les vostres intencions. Que vingui una nova era de pau a

Algèria! Els perills que no l’aguaiten no són pas lluny, són a dins i a les seves fronteres. Ha experimentat hores dolo-

roses en el moment de la guerra d'alliberament, i també en aquesta deceni "negre" que ha fet tantes víctimes inno-

cents. Que s’estableixi una pau duradera, basada en la total reconciliació entre els seus fills i els països veïns. Pen-so especialment en França. Profundes cicatrius resten doloroses i enquistades de les dues parts. Les víctimes innocents

i les resistents d’aquesta guerra es compten al costat algerià per centenars de milers. Molts ciutadans "pieds noirs" i

soldats francesos hi van perdre la vida en condicions sovint dramàtiques. Francesos que tenen la sensació d'haver mal-

gastat els millors anys de la seva joventut en un combat que els semblava sense sentit. D’altres han perdut dolorosa-ment una terra que segueix essent la del seu naixement. Algerians que per raons econòmiques o familiars han continu-

at emigrant a França.

Paraules i actes que curen i reconcilien encara s’han de trobar perquè una nova pàgina de la història es pugui escriure

junts. Algèria espera de França paraules i gestos portadors de reconciliació, capaços de caminar cap el futur. El Cardenal Duval va dir: "Jo crec en el poder revolucionari de l'amor fraternal". Volem, en nom d'aquesta professió

de fe, seguir aportant el nostre granet de sorra a la construcció d’aquest pont de fraternitat entre les dues ribes, ja si-

guin geogràfiques o espirituals. Gràcies als i a les que ens volen, ens obren la seva porta, fins als més alts nivells de l'Estat. Pau a Algèria i a tots els algerians. És el nostre desig. És la nostra pregària.

+ Claude, el seu germà bisbe

Juliol 2012

OCTUBRE 2012 • Més a prop • 19

Espai Jöao Martí

El passat 19 de setembre al capvespre es va presentar públicament

l’Associació Espai Jöao Martí al Casal Bellesguard del Monestir Sant Maties de Barcelona. Més d’un centenar de persones vàrem

poder gaudir d’una estona de música, poesia i bones notícies, al

llarg de les explicacions dels objectius, propostes i programa d’act-

ivitats preparades per l’esmentada associació. L’Espai Jöao Martí vol ser una finestra oberta al nostre món, per compartir experiències

de vida, viure la gratuïtat i oferir una alenada d’esperança i pau.

Sor Trini va donar unes paraules de benvinguda, recordant l’esperit

que fa anys va animar els creadors del Casal Bellesguard, d’oferir a

la nostra societat un servei d’acollida, silenci, reflexió a tots els qui

necessitin trobar-se amb si mateix i amb els altres. Chuni Trenchs,

Ana M. Comas, Jordi Cussó i d’altres membres i col.laboradors de l’Espai van anar explicant l’esperit fundacional i les diferents acti-

vitats que donaran servei a tots els qui vulguin compartir la seva

vida i enriquir-se en els diferents aspectes humans i espirituals que conformen la persona humana en la seva globalitat.

Els noms dels diferents tallers ja suggereixen la seva dinàmica i

finalitat. Per posar algun exemple, en l’àmbit titulat EN EL MÓN

AQUÍ hi ha el taller Més enllà de la feina, que planteja els reptes que les persones tenen quan deixen enrere la vida professional, més

enllà de la qual hi ha tota una vida plena per seguir desplegant allò

que som. EN PSICOLOGIA es troben tallers d’iniciació a l’enea-grama, psicoterapia emocional-espiritual, gestió de les emocions i

l’estrés. EN EL COS i EN L’EXPRESSIÓ es treballa aspectes de

salut, coneixement sensorial, expressions artístiques com el cant,

poesia i teatre. EN L’ESPERIT és un espai de meditació en la tra-dició cristiana, coneixement de l’evangeli, transformació interior i

creixement personal seguint l’exemple de Jesús de Natzaret.

Tothom qui vulgui tenir més informació per participar, ajudar com

a voluntari o col·laborar en el projecte, es pot adreçar als telèfons

667322799, 697447920 i a la direcció electrònica:

espaijoaomarti@gmail.com

Bet, Isi i Noa:

Fa onze anys que vàreu néixer, des d’aquell

moment començàvem una vida les quatre jun-

tes. El dia que us varen batejar vaig dir en el vostre bateig que Déu m’havia tancat una porta

però m’havia obert tres finestres. Avui vull dir-

vos que Deu m’ha donat el millor regal que a ningú se li pot oferir, vosaltres, tres ànimes

fantàstiques i bondadoses. I mai tinc prou mo-

ments per donar-li les gràcies.

La meva vida és plena i meravellosa amb el

vostre amor. Sempre teniu un motiu per fer-me

riure. De vosaltres cada dia aprenc el que és

estimar sense condicions, la bondat, la inno-cència. I el més important, em mostreu amb la

quotidianitat la vostre fe tan absoluta.

Em vàreu demanar fer la comunió, i avui ha

arribat. Això em fa molt feliç, doncs sé que teniu moltes ganes de combregar i ser més ami-

gues de Jesús. Desitjo que continueu per aquest

camí, estimant i lluitant pels drets de les perso-nes amb amor i coratge. Gràcies perquè sé que

m’estimeu moltíssim i m’ajudeu molt. Cadas-

cuna és molt especial:

Bet, gràcies pel teu sentit de l’humor i aquest

cor tan gran, que sempre reparteix amor.

Isi, gràcies per la teva bondat i la teva ànima

tan pura que sempre ens brinda estimació.

Noa, gràcies per la teva vitalitat, ets una perso-

na magnífica que regales vida.

Gràcies als avis doncs sempre ens cuiden. Grà-

cies a la família i especialment al Sergi, doncs em vas donar l’oportunitat de poder seguir vi-

vint i així cuidar de la Bet, la Isi i la Noa. Grà-

cies a la Comunitat per donant-nos aquest espai d’amor i fraternitat, gràcies a tots, especialment

al Joan. Gràcies Mateu. Gracies Oriol, bé ja ho

saps, sempre estàs amb nosaltres. Us estimo

Sònia Bardají

Primera comunió de les filles

Eucaristia de l’Aplec de la Santa Creu de Tarrés

OCTUBRE 2012 • Més a prop • 20

Crònica d'un viatge a París, del 13 al 17 juliol “PARÍS BIEN VALE UNA MISA”

La nostra arribada a Paris va anar perfecte fins la Gare St.Lazare, on la feina va ser per sortir a l'exterior: escales,

passadissos i més escales i més passadissos, i nosaltres amb les maletes amunt i avall. Finalment a l'exterior enfi-

lem rue Ansterdam a munt fins la casa dels Gauthier-Sebé. Abans de les 10 del matí ja ens havia acollit la Mireia.

Descarregats els equipatges i a tombar, que tenim pocs dies i no podem entretenir-nos!

El temps és perfecte, amb estones d’una lleugera pluja que fins i tot era agradable. No sentírem la calor fins l'últim

dia quan ja marxàvem. La primera visita obligada era al Sacré Coeur, on destaquem el magnífic vitrall amb la imat-

ge de Carles de Foucauld i les sorprenents vistes sobre la ciutat. Continuem la visita tot voltant per Montmatre amb

els seus artistes a la Place du Teatre, els carrers típics, costeruts i empedrats com les rue Girardon i rue Lepic, els originaris molins de vent que encara es conserven com Moulin du Radet, Moulin de la Galette, tot seguint pels car-

rers amb estudis d'artistes, cabarets i tendes d'art cap a la Place Blanche i el Boulebard de Clichy amb el Moulin

Rouge.

Després de dinar en un “Bistro” i tastar les escargots, per la tarda anem per la rue Monceau i el Boulevard Males-

herbes fins al Boulevard Haussmann. Visitem l’important església de St. Augustin, construïda per Victor Louis Bal-

tart. Diuen que és la més gran de Paris i tots sabem de cabdal importància en la vida del Germà Carles, en ser el

lloc de la seva conversió. Visitem la capella amb records seus i fem una pregària d’acció de gràcies. Finalment do-nem un tomb pel Quartier de l'Opera admirant els exteriors de La Madeleine, l'Opéra National de Paris Garnier i

Boulebard des Capucines. A la Place de la Madeleine entrem en els establiments de Fauchon plens de dolços i al-

tres “delicatessens”. Després de sopar una frugal i típica “omellete”, anem amb pressa a dormir a casa de la Mireia, que demà en tenim més.

El divendres dia 14 juliol (festa nacional pels francesos), és la nostra segona jornada a Paris. Avui toca visitar les

germanetes de dues fraternitats diferents de la Família de Carles de Foucauld. Anem amb metro fins a un quartier

prop de Paris, on viuen les germanetes (sort d'en Joan, que amb planells i línies del metro és un “lince”, ja que s'hi aclareix de meravella). Al peu del metro ens espera Isabel Lara de les Germanetes del Sagrat Cor, que ens portà

fins a la seva fraternitat. És un poble molt bonic, ple de cases adossades i aïllades amb els seus jardins.

Ens trobem tres germanetes més i una neboda de la Isabel. Ens ensenyen la casa molt confortable, el magnífic jardí

i la capella senzilla i sòbria, en l'estil de les comunitats de Foucauld. Dinem plegats un menjar típicament francès

amb els seus corresponents gateaux de postres. Es van desviure per fer-nos l'estada agradable! Després de dinar

Isabel ens acompanya amb el seu turisme fins a St. Denis, on ens esperen Carla i dues germanetes de l'Evangeli

més. Visitem la basílica catedral construïda entre els anys 1137 i 1281, d'estil gòtic amb magnífiques vidrieres de-dicada a Sant Denis, primer bisbe de Paris decapitat al 250 d. c.. És lloc dels enterraments de grans personatges

francesos des dels temps merovingis. La població de St. Denis és avui un barri marginal amb molta gent emigrant.

Ens traslladem caminant fins la casa de les germanetes, tot travessant carrers i places que manifesten aquesta mar-ginació. La casa de la fraternitat és una edificació de dues plantes, baixos i golfes rodejada d'un espaiós jardí. Ens

serveixen per sopar Kitxe i ens manifesten la seva estima.

Ens diuen que avui fan focs d'artifici a prop de la Tour Eiffel. Així doncs, agafàrem el metro i ens hi plantem. En

ma vida havia vist tanta aglomeració de gent! Al peu de la torre i pels carrers adjacents, estava ple a vessar. Ens digueren que l'espectacle era a les deu i mitja de la nit, però fins quasi les dotze no van començar a bellugar-se.

Mentrestant la Roser i jo entre la multitud embadalits mirant el cel i el Joan i la Josepa asseguts en una parada d'au-

tobús fent la becaina, quina fila!! . Quan finalment ens decidim a marxar, pensant que si tota aquella gentada co-mençava a bellugar-se d'allí no en sortiríem, el metro estava fora de servei, amb les entrades flanquejades per guàr-

dies armats com per anar a la guerra. De bus no n'hi havia i de taxis no en circulaven. Així doncs que decidírem

marxar caminant. (altra vegada sort del Joan i el seu sentit de l'orientació). Ens pategem avingudes, carrers estrets i

amples, passem per l’Arc de Triomphe, els Chanps Elysees, el Palais de Elysée, amb gran quantitat de tendes i bou-tiques, edificis elegants amb línies belle époque, per arribar finalment a casa de la Mireia després d'una passejada

de quasi tres hores.

OCTUBRE 2012 • Més a prop • 21

Des de fa uns anys, que per guanyar-me

el pa de cada dia, treballo amb plantes i a més a més de passar-m'ho bé, m'ha esti-

mulat a saber-ne cada vegada més coses,

identificació, propietats, toxicitat, etc., i a

descobrir els seus hàbitats. Ja de petita a Raimat m'agradaven i recordo la seva tex-

tura al tacte, les rasposes, les punxoses,

les sedoses... les que trobàvem al voltant de les sèquies o bé en secadiu, i els colors,

i les oloroses que amb els ulls clucs sabí-

em diferenciar.

Les estimava i les estimo i això m'ha por-

tat a fer-ne una mostra per donar-les a co-

nèixer, i al mateix temps poder gaudir de

la bellesa que s'amaga en les coses petites, si sabem mirar amb ulls nets. En veure-

les, elles m'han ensenyat i em conviden al

respecte mutu i a la convivència entre nos-

altres, i també a ser respectuosa amb la

naturalesa, amb el medi natural que ens

envolta i que ens pertoca millorar, i que no es contradiu pas amb el progrés de la civi-

lització, la ciència i la tècnica.

Acabo amb un text de Rabindranath Ta-

gore: "La terra és insultada i ofereix les

seves flors per torna" Ocells perduts, 101

Com podeu llegir és una invitació ben cla-

ra a fer el bé, i a convertir-nos cada dia una mica més respectuosos vers la natura-

lesa.

Montserrat Domingo i Batlle

Ermita de Sant Joan del Codolar

La flora del Montsant

El diumenge dia 15 estem cansadíssims, en especial la Josepa.

Havíem quedat amb la germaneta Isabel de trobar-nos per anar a missa junts. Ens desplacem fins Notre Dame. Havíem quedat a

l’església de St.Julien le Poubre. Es tracta d'una petita i discreta

església romànica, una de les més antigues de Parií datada de l’any

1165. Des de 1889 pertany a l'Església gregomelquita. Està deco-rada amb icones i el presbiteri està separat de la resta del temple

per un gran iconostasi. La missa és presidida per un bisbe, amb

molta profusió d'encens i acompanyada per un magnífic cor. Es fa especial menció a la delicada situació dels cristians de Síria en

plena guerra civil i preguem per ells. Després de la missa ens aco-

miadem de la Isabel, fem una passejada pels voltants de Notre Da-

me i per les ribes del Sena. A la tarda ens trobem amb la Mireia, Gauthier, la seva filla Anna, el Nil, el Joan Carles i l'Anna. Fem

junts algunes compres i sopem plegats a casa seva.

El dilluns dia 16 dediquem el matí a visitar l'interior del Palais

Garnier/l'Opera, construcció impulsada per Napoleón III, i inau-

gurada l’any 1875. Els vestíbuls, la gran escalinata, el pati de buta-

ques per a 1.900 seients, la cúpula amb la immensa aranya de vi-

dre i les pintures de Marc Chagall, els salons... tot majestuós! Dinem al terrat dels magatzems Galeries Le Printemps, amb unes

magnífiques panoràmiques de la ciutat. Per la tarda fem passejades

amb el bus turístic per Les Tuileries, exteriors del Musée du Lou-bre, Place des Pyramides, Palais Royal, Arc Triomphe du Carrou-

sel, Place de la Concorde amb els seus fanals i l'obelisc, Place des

Victories, Place Vendôme, Rue St.Honoré, baixan a Les Invalides per visitar la tomba de Napoleón.

El dimarts dia 17 és el nostre darrer dia a París i fa més calor.

Després d'esmorzar ens separem, Joan i la Roser van cap el Musée

Rodin, la Josepa i jo al Musée d'Orsay, dissenyat per l’Exposició Universal de l’any 1900. Ens retrobem els quatre per dinar, i des-

prés de donar un tomb pel Quartier Latin, carreguem amb les ma-

letes i altre cop el jubileu pels passadissos de la Gare St. Lazare, el metro i el tren fins l'aeroport.

Francesc Coll

Fraternitat de les Germanetes de l’Evangeli. París 14 de juliol

OCTUBRE 2012 • Més a prop • 22

Mi (in)vocación es el amor Con motivo de la fiesta de Santa Teresa del Niño Jesús, celebrada el 1 de octubre, me venía a la mente de un modo

acuciante la famosa máxima de la monja carmelita: “mi vocación es el amor”. Toda la profundidad del Evangelio condensada e interiorizada en una sencilla frase: “en el corazón de la Iglesia, que es mi madre, yo seré el AMOR…

así lo seré todo”. Pero ¿a qué clase de amor se refiere la mística de Lisieux?, ¿a uno insondable y abstracto que sus-

cite intensos debates filosóficos, como el que Platón recoge en El banquete? ¿O tal vez se corresponda con alguno de

sus subtipos que distingue Erich Fromm en su famoso tratado El arte de amar? ¿Amor místico que contempla la ver-dad humana desde sus altas cumbres espirituales? ¿O amor cotidiano que besa y abraza, tiembla y se desvela, que se

desvive y en ocasiones se equivoca y distrae, para recomenzar cada vez su tarea?

La propuesta de Teresita nos turba e inquieta porque plantea un amor sin condicionantes ni adjetivos que lo acoten:

un amar que se conjuga en infinitivo y que no distingue persona, número ni tiempo; que apela a un absoluto gestado

en el presente; infinitivo que, sin imponer nada, resulta incisivo como flecha que hiere “del alma el más profundo

centro”. La vocación al Amor (y un amor mayúsculo) centra a la par que descentra, enclavado en la intimidad de

cada hombre y mujer pero a la vez desbordado hacia los otros en un flujo sin límites: ¿cuándo? siempre ¿a quién? a todos ¿dónde? en toda situación y contexto ¿de qué manera?

Sobrevienen las dudas y los miedos, porque sólo podemos amar a través de lo que somos, y eso implica asumir el

riesgo de exponernos ante los demás y ante nosotros mismos. No resulta fácil despojarse de máscaras y roles apren-didos, volver a esa inocencia primigenia donde no existe el pudor de mostrar nuestra manera genuina de ser. La des-

nudez revela nuestras carencias, nos hace vulnerables. Porque cuando aflora el afecto… afecta. Se requiere mucha

valentía para creer que todo cuanto somos y sentimos puede ser cauce y ofrenda de un Amor encarnado: cada parte

de nuestro cuerpo, cada centímetro de piel, cada emoción o suceso que conforma nuestra historia.

Nos agobia tanta libertad; nos da vértigo un amor cuyo dinamismo escapa de toda fijeza. Y nos aferramos a “lo co-

rrecto, oportuno y seguro” asumiendo una moral que estandariza nuestro amor, y merma y esclaviza nuestra creativi-

dad con todo tipo de escrúpulos. Necesitamos asideros que palien nuestro miedo a ser diferentes; buscamos modelos para encorsetar un sentir que, si bien se amolda, también es capaz de rompernos moldes y esquemas. ¿Qué son nues-

tros diques y presas ante ese amor infinito y omnipotente (y sencillo y quedo) que Dios siembra en nuestros corazo-

nes?

Jesús acude a nuestro encuentro para proporcionarnos ese modelo que calme tanta inseguridad: “Amaos los unos a

los otros como Yo os he amado” (Jn. 13,31-35; el matiz “fraternal” lo añade Pablo en Rm.12,10, si bien la cita

evangélica desprende una mayor radicalidad). Y con su propuesta (prefiero hablar de “sugerencias” que de

“mandamientos”, dada la libertad que nos concede) Jesús nos abre de nuevo las puertas de un horizonte infinito.

¿Amar como Él? Es ser consecuente con uno mismo; no arredrarse ante nada ni nadie; escuchar el llamado de amor impreso en las propias entrañas; contemplar, acoger y respetar al otro tal y como es, priorizando a quienes la socie-

dad margina y demoniza; afanarse por entender que todo y todos pueden ser expresión de este Dios poliédrico y po-

lifónico, que se expresa a través de una inabarcable diversidad.

¿Cómo concretar, entonces, esa vocación referida por Teresita de Lisieux en Historia de un alma? Cada individuo

tendrá que buscar su particular manera de encarnarla en su realidad, convirtiéndose en respuesta amorosa y creativa.

Porque la diversidad requiere modos de expresión espontáneos y siempre nuevos. No es la forma lo que importa,

sino la esencia que subyace en cada gesto: cuando nuestro ser vive en/desde/para el amor más grande, el propio amar le justifica. Tal vez no siempre comprendamos el origen ni la finalidad de dicho amor, pero ¿acaso es posible enten-

der racionalmente el misterio de un sacramento que perpetúa la presencia de Dios en/entre nosotros? Y sin embargo

ese aflorar del sentir sincero trae consigo el eco de un Amor más grande que nos irriga, nos nutre y configura nuestra identidad

más profunda. El verdadero amor nos devuelve la expresión li-

berada de nosotros mismos; por ella cobra sentido la máxima de San Agustín “ama y haz lo que quieras”: Si callas, callarás con

amor, si gritas, gritarás con amor, si corriges, corregirás con

amor, si perdonas, perdonarás con amor. Si tienes el amor arrai-

gado en ti ninguna otra cosa sino amor serán tus frutos.

Llegint a...

OCTUBRE 2012 • Més a prop • 23

Por este motivo me planteo qué reflejo ofrecemos al mundo como

Iglesia cuando no somos portadores de un mensaje liberador que priorice el amor sobre todas las cosas. “Por sus frutos los cono-

ceréis” (Mt. 7,16) y habría que añadir: “por sus frutos Me cono-

ceréis”. Me causa un inmenso dolor constatar que nuestros actos

no son siempre testimonio de amor incondicional; que nuestro surco divide la tierra en vez de penetrarla para que germine en

ella la buena semilla. Me planteo por qué la sugerencia se con-

vierte en mandato, la propuesta en norma que juzga y condena desde leyes impuestas, y no desde una caridad sin límites. Por qué

hay quienes reducen y castran la infinitud latente en el ser huma-

no (creado como es por este Dios insondable) sólo porque su par-

ticular vivencia del amor resulta diferente. Recuerdo la cita del profeta Isaías: “¡Qué error el vuestro! Como si el barro fuera igual

a aquel que lo trabaja. Un objeto no va a decir al que lo hizo: «Tú

no me hiciste», ni una pieza de barro al que la fabrica: «No sabes lo que estás haciendo»” (Is. 29, 16).

Me planteo también por qué hay quienes se permiten poner tra-

bas (negando la comunión o la absolución) a quienes Dios inspira

el deseo de acercarse a Él en el seno de esta familia. ¿En nombre de Quién, el repudio que alimenta la culpa? A mi mente acuden

las palabras de Jesús: “¿acaso algún padre entre vosotros sería

capaz de darle a su hijo una culebra cuando le pide pescado? ¿o de darle un alacrán cuando le pide un huevo? Pues si vosotros,

que sois malos, sabéis dar cosas buenas a vuestros hijos, ¡cuánto

más el Padre que está en el cielo dará el Espíritu Santo a quienes se lo pidan!” (Lc. 11, 12-13). Basta de aplicar leyes punitivas que

se regodean en el ¿pecado? ajeno para solapar nuestras propias

faltas y carencias: “por qué miras la paja que tiene tu hermano en

el ojo y no te fijas en el tronco que tú tienes en el tuyo? […] No juzguéis a nadie y Dios no os juzgará a vosotros […] Dios os me-

dirá con la misma medida con que vosotros midáis a los de-

más” (Lc. 6, 41 y 37a.38c).

Olvidamos que “sólo tres cosas permanecen: la fe, la esperanza y

el amor, pero la más importante es el amor” (1Co. 13,13). Éste ha

de ser el único baremo, el molde que conforme nuestros actos, el

imperativo que nos mueva a expandir cada vez más nuestros pro-pios límites: ¿cuánto has amado? ¿has amado hasta el extremo de

tus posibilidades, sin reservarte ni un ápice, sin ahogar tu sentir en

un mar de dudas, sin postergarlo por comodidad o miedo? Hace falta mucha valentía y mucho amor, propio y ajeno. Porque

¿cómo dar a otros lo que no nos damos a nosotros mismos?,

¿cómo tolerar la libertad de otros si no integramos la nuestra? La vocación de amar es una vocación de autenticidad; como sostiene

Adrienne Rich, tenemos que darnos permiso: permiso para dar-

nos, permiso de ser. Si Dios nos envía una vocación de amor ili-

mitado, ¿tiene sentido experimentarle como Dios celoso? No si concebimos el amor como fuerza que libera y expande las poten-

cialidades del ser humano. El celo se vuelve entonces cuidado,

ternura e interés positivo por el otro; el recelo en cambio proviene del miedo, castra y se convierte en proyección de nuestro sentir

sesgado y carente.

La vocación de amor requiere una vigilancia

cuidadosa de las necesidades ajenas, aten-diendo a sus límites y sus más íntimos an-

helos. Inmutable en su esencia, el amor se

reviste de gestos delicados en cada circuns-

tancia: se transforma, se adapta y se acopla a la forma particular de la persona amada. Y en

ese encuentro preciso y precioso (cuerpo a

cuerpo, cara a cara, alma a alma, piel con piel, corazón a corazón) ha de gestarse el milagro

de la comunión. Dice la santa de Lisieux: “He

comprendido que el amor encerraba todas las

vocaciones, que el amor lo es todo, que abar-ca todos los tiempos y lugares […] ¡Mi voca-

ción es el amor!”.

Con su vocación única y universal, Santa Te-

resa del Niño Jesús nos remite a esa llamada

íntima e innata que cada ser persona lleva

grabada en las entrañas. Una llamada plural

que se gesta en lo cotidiano, a través de senci-llos detalles convertidos en expresión de un

amor más profundo, siempre nuevo. Entonces

cobran sentido las palabras de San Pablo cuando dice que “el amor no acaba nunca”.

Porque el amor sin peros ni “paras”, el Amor

en sí mismo (que no ensimismado) es la fuer-za creativa y creadora capaz de convertir

nuestro ahora en tiempo de gracia. Entonces,

como rezan unos versos de Octavio Paz,

todo se transfigura y es sagrado, es el centro del mundo cada cuarto,

es la primera noche, el primer día.

[…] Las paredes invisibles, las máscaras podridas

que dividen al hombre de los hombres,

al hombre de sí mismo, se derrumban

por un instante inmenso y vislumbramos

nuestra unidad perdida, el desamparo

que es ser hombres, la gloria que es ser hombres

y compartir el pan, el sol, la muerte,

el olvidado asombro de estar vivos; amar es combatir, si dos se besan

el mundo cambia, encarnan los deseos,

el pensamiento encarna, brotan las alas

en las espaldas del esclavo, el mundo es real y tangible, el vino es vino,

el pan vuelve a saber, el agua es agua,

amar es combatir, es abrir puertas […] amar es desnudarse de los nombres.

María Teresa Sánchez Carmona

Eclesalia Informativo

OCTUBRE 2012 • Més a prop • 24

Homilía del cardenal Jorge Mario Bergoglio s.j. En ocasión de la misa de clausura del Encuentro 2012 de Pastoral Urbana Región Buenos Aires (Los textos de la misa corresponden al domingo 2 de Septiembre)

La escucha de la Palabra me hizo sentir tres cosas: cercanía, hipocresía y mundanidad. En la primera lectura Moisés

dice: "¿Existe acaso una nación tan grande que tenga sus dioses cerca de ellos como el Señor nuestro Dios está cerca de nosotros?". Nuestro Dios es un Dios que se aproxima. Un Dios que se hace cercano. Un Dios que empezó a cami-

nar con su pueblo y luego se hizo uno de su pueblo en Jesucristo para hacerse cercano. Pero no con una cercanía me-

tafísica sino con esa cercanía que describe Lucas cuando va a curar a la hija de Jairo, que la gente lo apretujaba hasta sofocarlo mientras la pobre vieja de atrás le quería tocar el borde del manto. Con esa cercanía de la multitud que quer-

ía hacer callar en la entrada de Jericó al ciego que a los gritos pretendía hacerse oír. Con esa cercanía que dio ánimo a

esos diez leprosos para pedirle que los limpiara. Jesús estaba metido en la cosa. Nadie se quería perder esa cercanía,

incluso el petiso que se subía al sicómoro para verlo.

Nuestro Dios es un Dios cercano. Y es curioso: Él curaba, hacía el bien. San Pedro lo dice clarito: "Pasó haciendo el

bien y sanando". Jesús no hizo proselitismo: acompañó. Y las conversiones que lograba eran precisamente por esa

actitud suya de acompañar, enseñar, escuchar, hasta tal punto que su condición de no ser un proselitista lo lleva a de-

cir: "si ustedes también se quieren ir váyanse ahora, no pierdan tiempo. Vos tenés palabra de vida eterna, nos queda-mos". El Dios cercano, cercano con nuestra carne. El Dios del encuentro que sale al encuentro de su pueblo. El Dios

que -voy a usar una palabra linda de la diócesis de San Justo-: el Dios que pone a su pueblo en situación de encuentro.

Y con esa cercanía, con ese caminar, crea esa cultura del encuentro que nos hace hermanos, nos hace hijos, y no so-cios de una ONG o prosélitos de una multinacional. Cercanía. Esa es la propuesta.

La segunda palabra es hipocresía. Me llama la atención que San Marcos, siempre es tan conciso, tan breve, que le

haya dedicado tanto a este episodio -y conste que en esta versión litúrgica está recortado y es más largo todavía- pare-

ce que se ensaña con los que se hacen lejanos, con aquellos que el mensaje de la cercanía de ese Dios, que viene cami-nando con su pueblo, que se hizo hombre para ser uno más y caminar, han tomado esa realidad, la han destilado a lo

largo de las tradiciones de ellos, la han hecho idea, la han hecho puro precepto y la han alejado a la gente. Jesús sí que

los va a acusar de prosélitos a éstos, de hacer proselitismo. Ustedes recorren medio mundo para buscar un prosélito y después lo matan con todo esto. Alejaron a la gente. Los que se escandalizaban cuando Jesús iba a comer con los pe-

cadores, con los publicanos, a éstos Jesús les dice: "los publicanos y las prostitutas los van a preceder a ustedes"…

que era lo peorcito de la época. Jesús no los banca. Son los que han clericalizado -por usar una palabra que se entien-da- a la Iglesia del Señor. La llenan de preceptos y con dolor lo digo, y si parece una denuncia o una ofensa, perdó-

nenme, pero en nuestra región eclesiástica hay presbíteros que no bautizan a los chicos de las madres solteras porque

no fueron concebidos en la santidad del matrimonio.

Éstos son los hipócritas de hoy. Los que clericalizaron a la Iglesia. Los que apar-

tan al pueblo de Dios de la salvación. Y esa pobre chica que, pudiendo haber

mandado a su hijo al remitente, tuvo la valentía de traerlo al mundo, va peregri-

nando de parroquia en parroquia para que se lo bauticen. A éstos que buscan prosélitos, los clericales, los que clericalizan el mensaje, Jesús les señala el co-

razón, les dice "del corazón de ustedes salen las malas intenciones, las fornica-

ciones, los robos, los homicidios, los adulterios, la avaricia, la maldad, los enga-

ños, las deshonestidades, la envidia, la difamación, el orgullo, el desatino…". Flor de piropo, ¿eh? Así les pasa la mano de bleque. Los denuncia.

Clericalizar la Iglesia es hipocresía farisaica. La Iglesia del "vengan adentro que

les vamos a dar las pautas acá adentro y lo que no entra no está" es fariseísmo. Jesús nos enseña el otro camino: salir. Salir a dar testimonio, salir a interesarse

por el hermano, salir a compartir, salir a preguntar. Encarnarse. Contra el gnosti-

cismo hipócrita de los fariseos, Jesús vuelve a mostrarse en medio de la gente

entre publicanos y pecadores.

OCTUBRE 2012 • Més a prop • 25

LXIX Asamblea general de Cáritas española. Declaración final

Los representantes de las 68 Cáritas Diocesanas de todo el país, reuni-

dos en la 69ª Asamblea General de la Confederación Cáritas Española celebrada en El Escorial del 22 al 24 de junio, queremos compartir

con toda la comunidad cristiana y el conjunto de la sociedad nuestra

reflexión sobre los signos de los tiempos y nuestra escucha del clamor

que nos lanzan, en esta encrucijada de nuestra historia, los pobres, de manera especial los más vulnerables: personas inmigrantes, familias

con hijos menores, jóvenes sin empleo y hogares sin ingresos.

Hemos analizado conjuntamente las inquietudes de nuestras Cáritas,

de nuestras comunidades y proyectos, y en particular de los 62.000

voluntarios y voluntarias que, en estos tiempos complejos, se encarnan

a diario en la realidad de los últimos de la sociedad. “Nos hemos acer-

cado a las muchedumbres y escuchado sus llamamientos, gritos de preocupación y esperanza a la vez. En estas circunstancias, hemos

podido ver con nuevo relieve los graves problemas de nuestro tiempo

(…) comunes a una humanidad que se pregunta sobre su futuro, sobre el significado y orientación de los cambios en curso” (Octogesima

Adveniens 2).

Es esta voz de las personas en situación más precaria, y que en núme-

ro creciente –más de un millón en 2011— llaman a las puertas de nuestra red confederal de atención primaria, la que nos urge a actuar

de manera responsable y global, personal y colectiva. Sus gritos nos

hablan del riesgo de quiebra de la cohesión social que amenaza hoy a más de una cuarta parte de la población española, mientras asistimos

al aumento de los índices de pobreza, a la cronificación de muchas

situaciones de precariedad, al retroceso de los sistemas de protección

social y al desgaste de los mecanismos de protección familiar.

La actual coyuntura está consolidando estructuras de injusticia y de

sufrimiento, donde los ciudadanos con mayor desventaja social son los

grandes olvidados del sistema y soportan las consecuencias de una crisis que ha agudizado otra crisis (de modelo de desarrollo) anterior,

que existía ya en tiempos de bonanza económica, y que está disparan-

do la desigualdad y expulsando a muchas personas a los márgenes de

la sociedad. Por ello, desde Cáritas queremos optar por acciones auténticamente significativas, que activen la solidaridad entre perso-

nas, comunidades y pueblos, y que sirvan para denunciar las situacio-

nes de opresión y de sufrimiento a las que nos acercamos cada día.

Nos encontramos ante un modelo social tiranizado por lo económico,

ante el que es necesario promover sin demoras un cambio de paradig-

ma y un nuevo marco de convivencia que redefina las prioridades

básicas de la sociedad ante el poder de los mercados, tal y como seña-la Benedicto XVI en Cáritas in Veritate. Por eso, renovamos nuestra

apuesta por un modelo de desarrollo globalizado, basado en la promo-

ción, el acompañamiento y la denuncia profética, cuyo centro sea la persona y que garantice el ejercicio de los DDHH, la participación, la

2 creatividad social, la justa distribución de la riqueza y el desarrollo

armonioso con el medio ambiente.

La tercera palabra que me tocó es el fi-

nal de la carta de Santiago: no contami-narse con el mundo. Porque si bien el

fariseísmo, este "clericalismo" entre co-

millas nos hace daño, también la munda-

nidad es uno de los males que carcomen nuestra conciencia cristiana. Esto lo dice

Santiago: no se contaminen con el mun-

do. Jesús en su despedida, después de la cena, le pide al Padre que lo salve del

espíritu del mundo. Es la mundanidad

espiritual. El peor daño que puede pasar

a la Iglesia: caer en la mundanidad espi-ritual. En esto estoy citando al cardenal

De Lubac. El peor daño que puede pasar

a la Iglesia incluso peor que el de los papas libertinos de una época. Esa mun-

danidad espiritual de hacer lo que queda

bien, de ser como los demás, de esa bur-guesía del espíritu, de los horarios, de

pasarla bien, del estatus: "Soy cristiano,

soy consagrado, consagrada, soy cléri-

go". No se contaminen con el mundo, dice Santiago.

No a la hipocresía. No al clericalismo

hipócrita. No a la mundanidad espiritual. Porque esto es demostrar que uno es más

empresario que hombre o mujer de evan-

gelio. Sí a la cercanía. A caminar con el

pueblo de Dios. A tener ternura especial-mente con los pecadores, con los que

están más alejados, y saber que Dios

vive en medio de ellos. Que Dios nos conceda esta gracia de la cercanía, que

nos salva de toda actitud empresarial,

mundana, proselitista, clericalista, y nos aproxima al camino de Él: caminar con

el santo pueblo fiel de Dios. Que así sea.

Cardenal Jorge Mario Bergoglio s.j.

Buenos Aires, 2 de septiembre de 2012

OCTUBRE 2012 • Més a prop • 26

En la actualidad, el debate público está sujeto a una dialéctica perversa entre la primacía de lo social o de lo económi-

co, donde el orden de los factores sí altera el producto. Bajo el principio de austeridad, en todos los niveles territoria-les de la Administración se está apostando por reducir en primer lugar los gastos en políticas sociales, que evidencia

la supeditación de la agenda social al dictado económico. Esta tendencia está teniendo consecuencias graves sobre las

políticas sociales y los servicios sociales, la capacidad de atención y respuesta a las personas más vulnerables, la fi-

nanciación a la acción de las organizaciones sociales y los espacios de participación de la sociedad civil.

Tal y como nos muestran la Comisión Europea y las Naciones Unidas, se está produciendo un claro retroceso en ma-

teria de derechos sociales y una merma de recursos públicos que suponen la quiebra de muchos procesos de acompa-

ñamiento a personas excluidas, así como la desaparición de organizaciones sociales, de sus proyectos y centros. Esto genera un grave vacío en el tejido asociativo, tal vez irreparable, precisamente cuando son más necesarios los proce-

sos de acogida y de integración.

Reiteramos, en este sentido, que es el Estado quien, en sus distintos ámbitos territoriales, tiene el mandato de garanti-

zar el acceso de todos a los derechos constitucionales básicos: alimentación, empleo, vivienda, sanidad y educación. Para ello, volvemos a reclamar con urgencia la puesta en marcha de un sistema de garantía de ingresos mínimos. Asis-

timos, también, a una escandalosa política de cooperación que, en lugar de garantizar el derecho al desarrollo de los

pueblos, se aleja cada vez más de los compromisos del Pacto de Estado contra la Pobreza y del Pacto Mundial por los Objetivos de Desarrollo del Milenio, lo que contribuye a ensanchar la brecha entre los países y los pueblos. En un

mundo interconectado, las políticas públicas no pueden dar la espalda al desarrollo con otros, desde una perspectiva

internacional inspirada por la solidaridad fraterna en la que “todos somos responsables de todos”, como nos recordaba

Juan Pablo II en Sollicitudo Rei Socialis.

Por estas razones, cuando somos testigos de múltiples rupturas --personales, familiares, sociales y globales--, aposta-

mos por una presencia de Cáritas en la vida pública que sea, necesariamente, contracultural, imbuida por una lógica

de valores diferentes a los imperantes y que nos impulsen, como servicio organizado de la caridad en el seno de la Iglesia, a ser y hacer de otro modo. Debemos estar con y para quienes más sufren, y denunciar también las estructuras

de pecado que generan este sufrimiento. De manera especial, queremos manifestar nuestra solidaridad y cercanía con

las familias y personas más golpeadas por las actuales condiciones de precariedad.

Renovamos nuestra opción preferencial por los pobres, porque quien opta por Jesús opta por ellos y por el Espíritu

que actuó en Él, ungiéndolo “para anunciar a los pobres la Buena Nueva, para proclamar la liberación a los cautivos, y

la vista a los ciegos, para dar la libertad a los oprimidos y proclamar un año de gracia del Señor” (Lc 4,18).

Concluimos nuestra Asamblea con una llamada a la acción y a la esperanza, y con

una invitación, en estos tiempos de zozobra, a compartir incluso lo necesario para, como propone nuestra campaña institucional, podamos “vivir sencillamente para

que otros, sencillamente, puedan vivir”. Y agradecemos la corriente de gratuidad,

silenciosa y admirable, de tantas personas voluntarias y donantes de Cáritas que, dando incluso mucho de lo que tienen para vivir, han asumido como estilo de vida

el compromiso del ser antes que el tener y son capaces de cambiar cada día su pe-

queña parcela de mundo.

El Escorial, 24 de junio de 2012

OCTUBRE 2012 • Més a prop • 27

El racó de la Musa Arrels

Cal que deixi la meva casa i prengui el bastó cal que amb una esperança trenqui la tristor

faré una cabana, de pedra i de fang

on la terra em doni el seu guany.

Clavaré les meves arrels

creixent de cara al cel

donaré fruit abundós

i l'hivern em despullarà

de neu em cobrirà

neu que es fondrà a poc a poc.

Després de la lluita intensa, vindrà el repòs

deixaré la terra adobada pel meu esforç.

Els fills que em segueixin potser marxaran, però vagin on vagin, constants.

Clavaran les seves arrels

creixent de cara al cel

donaran fruit abundós

i l'hivern els despullarà

de neu els cobrirà

neu que es fondrà a poc a poc.

Cal que deixi la meva casa i prengui el bastó cal que amb una esperança trenqui la tristor.

Joan Crosas

Himno del Mes de Nazaret de Tarrés

Se reunieron nueve hermanos en el pueblo de Tarrés.

Engordaron cinco kilos

en el mes de Nazaret.

Manolo preparaba

la charla cada mañana;

Otros dos buscan ofertas pa la compra la semana.

Tapia, Varas, Aquilino, Donald, Antonio y Juan,

Ángel, Andrés –el más fino-

con Manolo son un clan.

Vuelven contentos a casa,

los lleva el hermano Carlos

en camello o en Lan Chile. Han llegao sanos y salvos.

Una pata de jamón vino a la fraternidad.

Se perdió y Ángel la busca

aún por Galapagar.

Solament vós

Pels encants d'aquest món ja no em deleixo, les roses han perdut el seu encís,

des que us conec, Amat, us repeteixo:

"Senyor, ningú com Vós no em fa feliç" ...

És l'amagada joia del meu viure

fruir tots dos en dolça intimitat,

i és la suau cadena que em fa lliure complir la vostra santa voluntat.

Quan vingui el jorn d'emprendre la volada el vostre Cor serà el meu Paradís,

en Ell faré la meva eterna estada

i us cantaré, en el goig de l'abraçada:

"Senyor, solament Vós em feu feliç" ..

Maria Monserrat del Sagrat Cor (ocd)

Petits plaers

Llevar-me amb olor a sal, anar a treballar i veure el mar,

esguards riallers, somnis d'infants,

melodies perdudes a cada forat...

i respirar-te sense presses llegint-te els gests, mirant-te els llavis,

escoltant mirades, tocant pensaments.

Trobar-me un bon amic de fa anys,

crear una cançó al teu costat.

La posta de sol, no més combats. Paisatges de pluja que em remulla el cap...

i descobrir-te sense presses

gastant els dies, cremant les forces,

amb senzilla puresa, de cims tan petits.

Sara Oriol

OCTUBRE 2012 • Més a prop • 28