Contes i narracions: Adaptació del conte La formiga del primer Nadal de Ramón Mª Serchs Santamaría

blocs.xtec.cat/escacentaulat

La formiga del primer Nadal

Els temporals de final d’estiu, havien fet estralls al formiguer. Així doncs, fins que

arribessin les primeres nevades, calia anar recollint provisions. Ja entrada de fosc, les

formigues ho aprofitaven per fer el seu darrer volt al graner. La Quica, una formiga ja

vella, sabia que no calia anar en corrua fins tan lluny. Vora mateix del formiguer, hi

havia l’estable i, en aquella menjadora del racó, podia trobar-hi sempre, entre la palla,

un granet d’ordi o bé de civada (en ella li era igual). Tot era qüestió d’aprofitar el

moment en què aquell bou i aquella mula, tan vellots com ella mateixa, no hi

apropaven el seu morro humit.

Esquivant la filera va entrar, entre rocs i molsa d’aquella curta, pel forat de sempre, a

dins l’estable. Aquell vespre però, hi va notar un enrenou estrany. Es va enfilar

damunt el garbell, des d’on sabia que es podia veure tot: el bou i la mula no eren al seu

lloc de sempre; un home, amb habilitat d’aquell que sap fer anar les eines, enretirava

la palla a cops de forca; i en un racó, damunt una flassada, una noia hi somicava com si

estigués patint molt.

- Maria, ja queda poc – li deia aquell home amb amor.

Va anar passant l’estona i ella, la formiga Quica, no entenia res de res. Menys encara

quan a fora es sentien uns cants d’homes, però molts estranys, com si cantessin des

del cel.

- A Betlem m’en vull anar, a Betlem m’en vull anar, vols venir tu Rabadà, vols

venir, tu Rabadà? (Vull esmorzar!)

Però encara més estrany era que, per l’escletxa d’aquelles fustotes trencades i velles,

hi entrava la lluïssor d’un estel. La Quica, tot i essent tan vella, encara no havia vist mai

un estel com aquell. Mentre anava mirant-se de reüll, es va sentir un crit més fort que

els altres, seguit d’un silenci on no es sentien les respiracions dels allà presents. Quan

se’n va adonar, aquell home i aquella dona, amb uns ulls plens d’il·lusió, van posar un

‘no sé què’ tot embolicat, dins la menjadora. Ara pla!! I ara, com s’ho faria per

aconseguir un gra de civada??

- Ara si que seré la riota de tot el formiguer si arribo sense res – deia ben

preocupada.

Era qüestió de no perdre més temps. Havia de concentrar-se en la que era la seva

missió. Després dels anys que portava sobre l’esquena, el perill no l’espantava pas. A

Contes i narracions: Adaptació del conte La formiga del primer Nadal de Ramón Mª Serchs Santamaría

blocs.xtec.cat/escacentaulat

més, pensant en les altres formigues que ja la tenien clissada “d’anar sempre a la

seva”, li va semblar que no podia arribar més tard al formiguer, i més, sense collita.

Baixà del garbell, s’enfilà a la menjadora i va anar esquivant les diferents branques de

la palla. Es va aturar en sec quan, entre la palla, hi va veure una mà: era la d’un nen

acabat de néixer. Semblava doncs, que dins el paquet embolicat que havia vist

anteriorment des del garbell, hi havia un nadó que dormia plàcidament.

Es va una bona estona observant la mà d’aquell infant; aquella no semblava la mà dels

homes que ella ja coneixia; aquella mà tan petita i d’ungles diminutes tenia una cosa

especial, com si ja hagués recorregut molt de món. Embadalida com estava, de sobte

un pensament la va despertar... “Quica, espavila’t que és molt tard i al formiguer

tothom ja deu estar sopant!”.

Va començar a acostar-se a la mà sense por i amb determinació per tal de passar més

enllà d’aquesta i trobar el seu gra de civada. Just quan passava pel seu costat (que fins i

tot amb l’antena va gosar tocar-la), la maneta es va moure. Potser van ser les

pessigolles al contacte amb la seva antena, però la qüestió va ser que la mà va quedar

entreoberta.

Per sort de la nostra formiga Quica, dins la mà hi havia un granet de civada.

- Que bé! Ja he trobat el meu granet – deia tota contenta la formiga.

Després de dubtar uns segons a pujar a la mà del menut per agafar el granet, es va

decidir i se’n va anar, el més ràpid que podia, lluny d’allà no fos cas que algú la

descobrís. Aquell gra de civada, se’l va prendre com un regal d’aquell petitó.

Tot i marxar esperitada, el caminar de la Quica era feixut ja que el granet de civada, li

pesava més del compte.

- Potser hauré de deixar aquest granet i buscar-me’n un altre, perquè si no, no

arribaré mai al formiguer – anava pensant una mica tristoia.

Però de seguida, li van tornar les forces quan va sentir que dins l’estable entraven tot

de pastors. I ella, que els coneixia bé, preferia no estar-s’hi gaire allà. Però realment,

en aquell estable, aquella nit, hi passaven coses molt estranyes ja que els pastors, els

temuts homenots per tota formiga vivent, entraven porucs! Tot allò era molt estrany.

La nostra amiga, la formiga Quica, només es va girar un cop més quan, aquella dona

tan jove i de rostre tan bonic, va encetar una cançó molt tendra per aquell infant.

- Què li darem en el noi de la Mare, què li darem que li sàpiga bo. Panses i figues,

i nous i olives, panses i figues, i mel i mató.

Contes i narracions: Adaptació del conte La formiga del primer Nadal de Ramón Mª Serchs Santamaría

blocs.xtec.cat/escacentaulat

Després de quedar embadalida amb aquell cant tant bonic, tot recordant la cançó, va

entrar al formiguer. Allà, tot continuava igual que sempre, explicant-se uns als altres

les mateixes coses.

- Jo he trobat aquesta tarda, dos grans de civada – deia una formiga.

- Jo només n’he trobat un avui. No ha estat el meu dia de sort – deia l’altra.

- Mireu, ja arriba la Quica. Tard com sempre... – criticava una.

- A saber on ha anat a perdre el temps! – criticava l’altra.

Tots aquells comentaris, a la Quica ja no li molestaven. Era gran per entrar en aquells

xafarranxos de formigues joves. Com sempre feia, se’n va anar a un racó per no

molestar i no ser molestada. I tot recordant aquella tendra cançó es va menjar el seu

granet de civada. Va passar una nit com mai; després de la gran aventura va degustar

aquell gra de civada que tenia mil i un gustos. Després de molt de temps, la formiga

Quica, tornava a ser feliç. I va ser tal la felicitat que la va embriagar que, en un gest ben

estrany a ella, va decidir que la meitat del gra que li quedava, el compartiria amb

aquelles formigues més joves.

Va ser una nit espectacular! Una nit màgica!

Bon Nadal!

Ramón Mª Serchs Santamaría

1991

Adaptació: Enric Coll Vilella