la diversitat del paisatge d'espanya
DESCRIPTION
ÂTRANSCRIPT
LA DIVERSITAT DEL PAISATGE D’ESPAYA
Andreu Jiménez Belloque Toni Guill Hernàndez Mateo Sánchez Bolivar Víctor Hernàndez Martí
El paisatge i la vegetació de l’Espanya seca El paisatge i la vegetació de l’espanya àrida
INDEX1. Introducció al tema2. Mapa conceptual3. El paisatge i la vegetació de l’Espanya seca
3.2. El paisatge i la vegetació de l’Espanya seca, mediterrànea litoral 3.1.1. Aspectes generals
3.2.2. Mediterrani litoral3.2.3. Tipus de sòls3.2.4. Característiques generals dels boscos d’aquests paisatge3.2.5. Exemples de vegetació de cada zona
3.3. El paisatge i la vegetació de l’Espanya seca, mediterrànea d’interior 3.3.1. Localització i clima3.3.2. Vegetació3.3.3. Sòls i formació addicional
4. El paisatge i la vegetació de l’espanya àrida 4.1. Conceptes bàsics 4.2. Localització4.3. Sòls i clima4.4. Paisatge àrid d’interior peninsular4.4. Paisatge àrid del sud-est peninsular
5. Exercici PAU
INTRODUCCIÓUna de les principals característiques del territori espanyol és la seua gran diversitat paisatgística i
climàtica. Espanya és el pont entre el continent europeu i l'africà fet que li aporta una diversitat immensa, és a dir entre una zona i una altra de la península pot canviar dràsticament tant el clima com a paisatge o
la flora i fauna. Així doncs Espanya podem trobar tot tipus de boscos , podem trobar plantes influenciades per la
característiques climàtiques europees com els caducifolis i fins a plantes xeròfilas, és a dir adaptades al mitjà africà.
El sòl, el clima, el relleu són alguns dels factors que més varíen a causa d'aquesta gran diversitat, en aquesta presentació ens centrarem en l'anàlisi de l'Espanya seca i l'Espanya àrida.
EL PAISATGE I LA VEGETACIÓ DE L’ESPANYA SECA
ASPECTES GENERALSEL PAISATGE I LA VEGETACIÓ DE LA ESPANYA SECA
Ocupa l’àrea de major extensió d’Espanya i presenta diversitat de
clima i sòls. Per açò, es poden disitngir dos tipus de paisatge: el mediterrani litoral i el mediterrani
d’interior.Mapa de distribució de paisatges
EL PAISATGE I LA VEGETACIÓ DE LA ESPANYA SECA,
MEDITERRÀNEA LITORAL
MEDITERRANI LITORALS’estén pel litoral mediterrani, Extremadura i zones d’Andalusia. En aquestes zones els hiverns són suaus i els estius calorosos. Les
precipitacions són escasses i irregulars.
Mapa d’extensió de les zones amb paisatge mediterrani litoral
exemple paisatge del clima (Sierra Grande [Hornachos, Extremadura])
EL PAISATGE I LA VEGETACIÓ DE LA ESPANYA SECA, MEDITERRÀNEA LITORAL
TIPUS DE SÒLS
En Extremadura i Andalusia occidental predominen els marrons
meridionals. Són per tant, terres amb escàs humus.
Tierra de Barros (Badajoz). Exemple sòl marró meridional
EL PAISATGE I LA VEGETACIÓ DE LA ESPANYA SECA, MEDITERRÀNEA LITORAL
A la resta de territoris els sòls són marrons calcaris que amb unes bones precipitacions, són favorables per als cultius. En les depressions apareix un altre sòl, la
terra rossa.
Sòl marró calcari Terra rossa
EL PAISATGE I LA VEGETACIÓ DE LA ESPANYA SECA, MEDITERRÀNEA LITORAL
CARACTERÍSTIQUES GERERALS DELS BOSCOS D’AQUESTS PAISATGE
Boscos poc desenvolupats. Predominen les formacions perennifolies.
EL PAISATGE I LA VEGETACIÓ DE LA ESPANYA SECA, MEDITERRÀNEA LITORAL
EXEMPLES DE VEGETACIÓ DE CADA ZONAEn zones de Catalunya i el nord de València predomina l’alzina que s’adapta a quasi totes les
condicions. És un arbre fort i madur i sol presentar-se amb un ric sotabosc.
Distribució de l’alzina Alzinar a la comarca de Bages (Barcelona)
EL PAISATGE I LA VEGETACIÓ DE LA ESPANYA SECA, MEDITERRÀNEA LITORAL
En els sòls silicis (Extremadura, costa atlàntica andalusa i zones de Catalunya i la CV)apareixen les sureres. Sovint és substituit per formacions arbustives com la maquia (arboç, grèvol, bruc) i el margallo.
Distribució surera Bosc de sureres Extremadura
EL PAISATGE I LA VEGETACIÓ DE LA ESPANYA SECA, MEDITERRÀNEA LITORAL
En les àrees més seques predomina la carrasca pero el matoll sol substituir la formació arbòria. En sòls silicis d’aquestes zones,apareixen la garriga i el llentiscle. També apareix vegetació de tipus estepari,
formada per timonedes.
llentiscle Parc natural albufera TimonedesTimonedes
EL PAISATGE I LA VEGETACIÓ DE LA ESPANYA SECA, MEDITERRÀNEA LITORAL
EL PAISATGE I LA VEGETACIÓ DE LA ESPANYA SECA,
MEDITERRÀNEA D’INTERIOR
LOCALITZACIÓ I CLIMAEs distribueix per una àmplia zona que compren: les depressions del Duero, Tajo, Ebrwe i part de la del Guadalquivir, la Meseta
és la unitat de relleu més representativa.
Esta zona està inclosa dins del domini mediterrani, tot i que l’aïllament de la meseta fa que mostre trets de clima continentalitzat. Temperatures fredes a l’hivern i forta
oscil·lació tèrmica, precipitacions escasses per l’aïllament de les borrasques a l’interior peninsular.
EL PAISATGE I LA VEGETACIÓ DE LA ESPANYA SECA, MEDITERRÀNEA D’INTERIOR
Parc nacional de cabañeros (ciudad real), clar exemple de paisatge mediterrani d’interior
VEGETACIÓ
L’arbre principal del paissatge mediterrani principal és sens dubte el pi
blanc, podem trobar-lo a totes les serralades pròximes a l’horta sud.
Pi blanc
La formació boscosa més extesa és el carrascar tot i que en els llocs on no hi ha carrasca apareix un Matoll de màquia i garriga, i definitivament on no trobem cap d’aquestos arbres i matolls vegem com
apareixen formacions com les timotedes i els espartars, més adaptades a les baixes temperatures i a les escasses plutges.
EL PAISATGE I LA VEGETACIÓ DE LA ESPANYA SECA, MEDITERRÀNEA D’INTERIOR
GarrigaMàquia
AlzinaCarrasca
EL PAISATGE I LA VEGETACIÓ DE LA ESPANYA SECA, MEDITERRÀNEA D’INTERIOR
SÒLS I FORMACIÓ ADDICIONALEl paisatge mediterrani d’interior ha estat molt condicionat per la intervenció de l’home,
amb invasions per part d’espècies com el pi blanc.
EL PAISATGE I LA VEGETACIÓ DE LA ESPANYA SECA, MEDITERRÀNEA D’INTERIOR
Serra Calderona
En quan els sòls dominants, són els típics de l’àrea mediterrànea: marrons meridionals, marrons calcaris i rojos mediterranis.
EL PAISATGE I LA VEGETACIÓ DE LA ESPANYA ÀRIDA
CONCEPTES BÀSICSEL PAISATGE I LA VEGETACIÓ DE LA ESPANYA ÀRIDA
Edàfiques: relacionades amb el sol.
Termófilo: Necessitat de temperatures elevades per al seu normal desenvolupament, que descendisquen més de 0ºC
Xerofília: adaptació a la falta de recursos hídrics que consisteix en: ares molt largues que formen una completa i enorme estructura, la reducción a les seres falles a arços i en cas que pinguen fulles estes presenten nombrados porus.
Gipsòfillas: plantes que suporten els sòls amb gran presència d’ions de magneto i calci.
Calitx: són fines làmines superposades a manera de costa.
LOCALITZACIÓPaisatge i vegetació corresponents a dues zones de la península
A determinades zones de l’interior peninsular dels plans d’Albacete i part de la conca
mitjana de l’Ebre.
A la zona del sud-est peninsular, és a dir, des del sud d’Alacant plans i costa d’Almeria fins
a MurciaLocalització de l’Espanya àrida
EL PAISATGE I LA VEGETACIÓ DE LA ESPANYA ÀRIDA
SÒLS I CLIMAClima de l’interior peninsular
Clima del sud-est peninsular
Sòl
Clima mediterrani continental àrid, és a dir, un clima amb temperatures molt baixes a hivern i molt altes a estiu, amb gran escassetat de pluges durant tot l’any.
En ambdues zones els sòls es caracteritzen per ser marrons grisencs, poc llavats. Sòls en els quals quan es produeix una acumulació de carbonat càlcic, es forma el calitx, que son fines làmines superposades a
manera de costa.
Sòl àrid amb calitx
EL PAISATGE I LA VEGETACIÓ DE LA ESPANYA ÀRIDA
Clima de tipus subdesèrtic. Les temperatures són relativament altes durant tot l'any i les precipitacions són molt escasses no més de 300 mm a l’any.
PAISATGE ÀRID D’INTERIOR PENINSULAR
Vegetació
Paisatge molt condicionat per unes condicions edàfiques molt difícils i per un clima sec en què les temperatures solen baixar els -10ºC.
Les plantes presenten una acusada xenofilia, és a dir, están adaptades a la falta de recursos hídrics.
Destaca l’absència d’arbres i boscos en aquesta zona així doncs l’única planta que s’assembla és la savina, però molt dispersa.
La vegetació present és de tipus arbustiu, és a dir, plantes que no tenen estructures principals o tronc, sense que es ramifiquen des de la mateixa base com la coscoll i l’arç negre.
Destaquen també tomonedes i espartars plantes de tipus estepari.
EL PAISATGE I LA VEGETACIÓ DE LA ESPANYA ÀRIDA
Coscoll Arç negreEspartars
EL PAISATGE I LA VEGETACIÓ DE LA ESPANYA ÀRIDA
PAISATGE ÀRID DEL SUD-EST PENINSULARPaisatge
Vegetació
Paisatge molt condicionat per la duresa climàtica i sobretot per les condicions edàfiques ja que són freqüents d’una banda els saladars zones que tenen un alt grau de materials salins i per un altra els sòls d’algeps.
En general, les plantes presenten més de xerofília, un caràcter termòfil. La vegetació present és de tipus arbustiu espinós, destaca l’arç trincat i els espàrrecs silvestres encara que en les zones que les temperatures que no permeten l’aparició d’aquest tipus de plantes apareixen els tomillars i una
formació esteparia xerófila composta per espart, Albardí i Botja. En els saladars existeix un predomini d’espècies com a salicorns i salats.
En els sòls vesiferós destaca les plantes denominades com gipsòfiles.
EL PAISATGE I LA VEGETACIÓ DE LA ESPANYA ÀRIDA
Espàrrecs silvestres
Salats
Botja
Albardí Salicorns
Arç trincat
EL PAISATGE I LA VEGETACIÓ DE LA ESPANYA ÀRIDA
EXERCICI PAU
EXERCICI PAU
En el document 1 trobem descrites les principals característiques ecològiques de quatre de les espècies arbòries més corrents d’Espanya: el faig, el pi blanc, l’alzina i la surera. En el document 2 trobem quatre mapes que mostren les quatre àrees de distribució de les dites espècies. Indiqueu cada mapa de distribució a quina espècie de les comentades correspon i
explica les raons en que fonamenteu la decisió
Document 1 El faig (Fagus sylvatica) és una espècie arbòria que suporta malament la calor i exigix una gran humitat en l’aire, i li són favorables les boires i les
rosades estiuenques. S’adapta tant a sòls calcaris com als silicis. L’alzina (Quercus ilex) és un arbre que creix lentament i que pot arribar a altures de fins a 20 m. Les seues fulles de color mat són xicotetes i
coriàcies, és a dir, amb una espessa cutícula per a evitar l’evaporació per la radiació solar. Té un sistema d’arrels molt potent, per a aprofitar al màxim les escasses precipitacions, des de poc més de 300 mm fins als 2000 mm anuals. Sol trobar-se dominant sobre sòls calcaris encara que també
pot desenvolupar-se sobre sòls silicis i margosos.
La surera (Quercus suber), del mateix genere que l’alzina, resulta un poc més exigent en humitat que aquella, i no és estrany que puguen aparèixer juntes en un mateix lloc. És menys resistent a les gelades i a la sequera, i necessita d’entre 600 i 1000 mm anuals i sol situar-se entre les isotermes
de 14 i 17º C, i es troba, per tant, en àrees amb hiverns relativament suaus. No la trobarem mai sobre sòls calcaris, preferint clarament els àmbits silicis, és a dir, es troba sobre sòls més àcids.
El pi blanc (Pinus halepensis) és de les quatre espècies presentades la menys exigent en aigua (menys de 250 mm anuals) i el podem trobar sobre tot tipus de sòls, i és dominant sobre els sòls pobres desenvolupats sobre materials calcaris. És l’espècie arbòria dominants sobre les vessants
seques de les terres baixes, apareix entre el nivell del mar i els 1.000 m d’altitud, ja que no suporta bé els freds hivernals molt rigorosos.
Font: Lázaro de Torres et al. (1997) i Atles Nacional d’Espanya (IGN).
EXERCICI PAU
Document 2EXERCICI PAU
El Mapa A indica la distribució del faig . ja que com s'indica en document 1 és una espècie que tolera malament la calor i exigeix una gran humitat de l'aire, per tant pertanyerà al paisatge de l'Espanya humida, és a dir la cornisa cantàbrica on les precipitacions són constants i abundants, i l'estiu és curt i suau. També podem arribar a aquesta conclusió gràcies a la informació sobre la seua fàcil adaptació tant als sòls calçaris com als silicis, ja que açò ens permetria trobar-la tant en la Serralada Cantàbrica com al Pirineu navarrés, disminuint al Pirineu central i oriental, fet que coincideix amb la fotografia.
El mapa A correspon a:EXERCICI PAU
El mapa B correspon a:
El Mapa B pertany a la surera posada que, encara que és una espècie bastant similar a l’alzina i, encara que se li pot trobar moltes vegades al costat d'ella, es caracteritza per necessitar més humitat i per resistir pitjor les gelades. Per açò, es localitzarà en àrees d'hiverns suaus com la zona oriental de les dues Submesetes, en les quals la influència de l'Atlàntic
suavitza les temperatures i augmenta les pluges, ja que aquesta espècie necessita unes precipitacions superiors als 700mm. A més, com s'afirma en el Document 1, la surera tendeix adaptar-se millor als sòls silicis que són els
predominants en la zona occidental de la Meseta. Cal destacar també que es poden trobar sureres en zones del nord de Catalunya on es donen les mateixes condicions anteriorment detallades, tal i com s’observa al Mapa B.
EXERCICI PAU
EXERCICI PAUEl mapa C correspon a:
ha de pertanyer a l’alzina. Aquesta és , con la surera , l' espècie més important del bosc mediterrani . Està present pràcticament a tot el territori peninsular , des del sud-est de Galícia fins a Almeria i des de Girona fins a Cadis , passant per
les Illes Balears . S'adapta bé al fred de l'hivern i la calor de l'estiu , i encara que prefereix els sòls calcaris també es desenvolupa sobre sòls silicis i margosos . Aquests factors expliquen la seva gran extensió . Les seves condicions fan que
aquest arbre puga créixer i sobreviure en moltes zones de la península amb fortes diferències temperamentals entre si. Com ha indicat el document que sen’s ha facilitat anteriorment, l’alzina també pot viure a llocs secs amb menys de 300mm d’aigua a
l’any, açó fa que estiga tan estesa, s’adapta molt bé al clima i a les precipitacions.
El mapa D correspon a:
El mapa D ha de pertanyer al pi blanc (pino carrasco), és poc exigent en aigua , per això és l'espècie que s'ha utilitzat per repoblar els pitjors sòls i les vessants fins i tot en les zones de l'interior . La seva localització en el vessant mediterrani explica
la repoblació intensa que en s'ha produït en aquesta zona. El pi blanc creix a les zones més baixes del vessant mediterrani, entre 0 i 1000m d’altura, ja que aquesta especie d’arbre, no tolera massa bé les baixes temperatures per això sobreviu sense cap problema per les zones de l’interior i la costa del mediterrani. Podem trobar-lo a infinitat de serres i serralades al voltant de
la comunitat valenciana, on el pi blanc, es l’espècie més extesa i important.
Atenent tant als factors que condicionen el clima de la Península Ibèrica, a la disposició del relleu i a les característiques de la vegetació existent
elabora un INFORME en què expliques per què la façana oriental peninsular és la zona més castigada pels incendis forestals de gran
magnitud.
Introducció: Els incendis i la seu principal conseqüència, es a dir la desforestació centrant-nos en les seues conseqüències
( perduda del paisatge, destrucció de l'hàbitat d'animals etc..)
Cos.Factors que diferencia a la zona oriental de la península de la resta de la península.
Naturals. Factors de tipus climàtic i de relleu
-extrema sequera estiuenca, típica de l'àrea mediterrània - ,la influència de l'aire càlid mediterrani i, sobretot, del procedent del nord d'Àfrica.
- la disposició del relleu que aïlla aquesta zona de la influència dels vents humits i borrasques - les tempestes d'estiu provocades per l'escalfament de l'aire
El factor de la vegetació i les seues característiques. -Poca presència d'arbres i per tant la llum del sol arriba directament al sòl, no existeixl la coberta vegetal i per tant no existeix el efecte esponja provocat per
els arbres
-Vegetació de tipus arbustiu que es troba molt prop del sòl (El sotabosc és molt ric, a causa de l'abundant llum que arriba al sòl, i és altament inflamable) Causes no naturals i generals.
-Els interessos econòmics (requalificació urbana)-Una política forestal errònia
. la desídia i falta de responsabilitat de la població
Gráfic de la Conselleria de Medi Ambient, Generalitat Valenciana
Conclusió Reprendre el tema de la desforestació
encaminat a possibles solucions (personal qualificat en el disseny de la política forestal, activitats de prevenció com a campanyes de conscienciació.
Nombre de incendis per mesos, any 2000
MATERIAL COMPLEMENTARI
MATERIAL COMPLEMENTARI