la demoliciÓ de la torre del castell (1928)

22
RAFAEL ROCA RICART LA DEMOLICIÓ DE LA TORRE DEL CASTELL (1928) -57- Un Castell nafrat Si hi ha un tret arquitectònic que singularitza el Castell-Palau d’Alaquàs davant d’altres edificacions de semblants característiques, no és el seu majestuós claustre gòtic, ni els seus rics i opulents enteixinats, ni tampoc el seu valuós i irre- petible conjunt de taulellets renaixentistes... És la torre que, com dolorós senyal de la barbàrie devastadora, en el passat li fou amputada. I és, precisament, la manca d’aquesta noble talaia la que actualment ens permet parlar del nostre edi- fici civil més emblemàtic com d’«El Castell de les tres torres» 1 , i la que ens fa referir-nos a la part de la construcció enderrocada com la «quarta torre», la que d’una manera absurda li fou manllevada. Tan popular ha esdevingut en la història d’Alaquàs aquesta desapareguda torre que, en 1970, el Sr. Manuel Santonja Domínguez 2 arribà a dedicar-li una poesia titulada, com no podia ser d’altra manera, «La quarta torre del Castell». Diu així: Quantes vegades mire el Castell em faig el mateix preguntat: estaria o no més bell si l’altra torre haguera estat? ¿Què s’ha fet l’altra torre? ¿On està? ¿Podries tu, Moreneta, dir-m’ho ja? 1 Amb aquest títol vaig publicar al llibre de Festes Majors d’Alaquàs de 2002 (pàgines 20-35) un ampli recorregut per la història del nostre estimat monument. 2 Sobre l’obra i la vida d’aquest veí d’Alaquàs, vegeu: «Manuel Santonja Domínguez (1915- 1998), el poeta musical», Quaderns d’Investigació d’Alaquàs, Alaquàs, 1999, pp. 219-232.

Upload: others

Post on 27-Jun-2022

3 views

Category:

Documents


0 download

TRANSCRIPT

Page 1: LA DEMOLICIÓ DE LA TORRE DEL CASTELL (1928)

RAFAEL ROCA RICART

LA DEMOLICIÓ DE LATORRE DEL CASTELL (1928)

-57-

Un Castell nafrat

Si hi ha un tret arquitectònic que singularitza el Castell-Palau d’Alaquàsdavant d’altres edificacions de semblants característiques, no és el seu majestuósclaustre gòtic, ni els seus rics i opulents enteixinats, ni tampoc el seu valuós i irre-petible conjunt de taulellets renaixentistes... És la torre que, com dolorós senyalde la barbàrie devastadora, en el passat li fou amputada. I és, precisament, lamanca d’aquesta noble talaia la que actualment ens permet parlar del nostre edi-fici civil més emblemàtic com d’«El Castell de les tres torres»1, i la que ens fareferir-nos a la part de la construcció enderrocada com la «quarta torre», la qued’una manera absurda li fou manllevada.

Tan popular ha esdevingut en la història d’Alaquàs aquesta desaparegudatorre que, en 1970, el Sr. Manuel Santonja Domínguez2 arribà a dedicar-li unapoesia titulada, com no podia ser d’altra manera, «La quarta torre del Castell».Diu així:

Quantes vegades mire el Castellem faig el mateix preguntat:estaria o no més bellsi l’altra torre haguera estat?

¿Què s’ha fet l’altra torre?¿On està?¿Podries tu, Moreneta,dir-m’ho ja?

1 Amb aquest títol vaig publicar al llibre de Festes Majors d’Alaquàs de 2002 (pàgines 20-35) unampli recorregut per la història del nostre estimat monument.

2 Sobre l’obra i la vida d’aquest veí d’Alaquàs, vegeu: «Manuel Santonja Domínguez (1915-1998), el poeta musical», Quaderns d’Investigació d’Alaquàs, Alaquàs, 1999, pp. 219-232.

Page 2: LA DEMOLICIÓ DE LA TORRE DEL CASTELL (1928)

-58-

Tu te calles i et somriuscompadeixent-me la ignorància.Tens per això prou motiusi no li dones importància.

Saps que encara que no estigaen el Castell la quarta torre,tot aquell que mira i mirala veu en son lloc. Jo la vaig vore.

Quan jo me preguntava¿on està la quarta torre...?és que molt m’extranyavaque puga haver qui la borre.

Tu em feres una escoltetai la vaig vore a l’instant.No és que falta la torreta.Hi ha que saber on està.

I quantes vegades la mirela veig ficada en son lloc.No pot haver qui la tireni oblidar-la tampoc.

On està la quarta torre?Vols que diga, Moreneta,el secret que em confiaresaquell dia a l’orelleta?Si no ho dic per a què ho sapiemm’està cremant la llengüeta.

On està la quarta torre?¿Voleu saber on està?¡Mentre no hi haja qui la borre,la voreu en l’Olivar!

D’aquesta manera, la «quarta torre» del Castell ha destacat, en el passat mésrecent del nostre poble, justament per la seua absència. De fet, el fins ara no sufi-cientment aclarit episodi de la seua demolició ha generat diverses «llegendesurbanes» que, alimentades per la fantasia popular, situaven l’enderrocament unesvegades a principis de segle; unes altres a l’any 1918; i sovint a la llarga i llòbre-

Page 3: LA DEMOLICIÓ DE LA TORRE DEL CASTELL (1928)

ga postguerra, tot depenent de l’interlocutor que les explicara. Hi ha hagut, fins itot, qui s’ha atrevit a assenyalar culpables. Però el ben cert és que aquestes i d’al-tres versions, que tots els habitants d’Alaquàs hem escoltat alguna vegada, hantingut un escàs fonament històric.

Amb documents a la mà, hui podem afirmar que la demolició de la torre tin-gué lloc en febrer de 1928, i de la manera tan estúpida i despietada com seguida-ment relataré. Vist des dels nostres dies, i juntament amb els ja estudiats esdeve-niments de l’any 19183, puc afirmar que tots dos successos conformen la part mésfosca, intensa i difícil de la història de l’edifici, ja que en tan sols una dècada(1918-1928) estigué dues vegades a un pas de ser completament derruït. De«decennis horribilis», doncs, podríem qualificar aquells anys, tot parafrasejant lareina Elisabet d’Anglaterra.

Amb la distància que dóna el temps, tots dos episodis permeten comprovarfins a quin punt són capaces d’arribar la infàmia i la grandesa moral del gènerehumà. D’una banda –la negativa–, el menyspreu patrimonial, artístic i arqui-tectònic dels qui pretenien enderrocar el Castell-Palau i, de fet, arribaren a tom-bar-li una torre; i de l’altra –la positiva–, el valor, la fermesa i la valentia dels qui,en una i altra ocasió, alçaren la veu en defensa i protecció de l’edifici. És ambaquests darrers, amb els qui aconseguiren protegir-lo i conservar-lo, amb els quiAlaquàs tindrà sempre un deure de record, gratitud i homenatge.

Història d’una profanació artística

El passat 3 d’abril de 2004, amb ocasió de la celebració dels 25 anys d’ajun-taments democràtics, l’Ajuntament d’Alaquàs inaugurà, a una de les rotondesd’accés al poble, el que seguint la tradició popular alguns mitjans de comunica-ció vingueren a denominar la «quarta torre». Em va semblar una bona ocasió pera preguntar-nos en quin moment el Castell dels Aguilar, manat a construir en1582 per Lluís Pardo de la Casta, primer comte d’Alaquàs, perdé la seua torre iadquirí la peculiar imatge que actualment el caracteritza; per a conéixer quan,com i per què (si fa no fa, les mateixes preguntes que es feia Manuel Santonja ique tots ens hem fet alguna vegada) li fou enderrocada la torre del cantó nord-est,aquella que ningú de nosaltres no ha conegut.

Per a «reconstruir» mitjançant la paraula la demolició de la torre comptemamb el testimoni dels hòmens que la contemplaren i de les publicacions (tres dia-

-59-

3 Roca Ricart, Rafael: «El poema de pedra. Notes històriques sobre el Castell-Palau d’Alaquàs»,Quaderns d’Investigació d’Alaquàs, Alaquàs, 2000, pp. 9-36.

Page 4: LA DEMOLICIÓ DE LA TORRE DEL CASTELL (1928)

-60-

ris i dos revistes) que la relataren, i alçaren la veu per a denunciar els fets i posara disposició de la justícia social les seues pàgines i columnes. Es tractava d’evi-tar un desastre major i, en qualsevol cas, la ulterior repetició d’aquells luctuososesdeveniments.

Amb tota probabilitat, la torre degué de començar a ser enderrocada a meitatde febrer de 1928, ja que el dia 21 havia desaparegut per complet. Ho sabem per-què, aquell mateix 21 de febrer, Carmel Baixauli Comes, veí d’Alaquàs, agafavala ploma per a redactar un article de protesta que, dies després, veuria la llum alnúmero 19 (març de 1928) de la revista Valencia Atracción.

Segons el relat d’aquest valerós cronista local, setmanes abans d’aquella data,als voltants del Castell-Palau s’havien realitzat els preparatius «para la repara-ción de una grieta que había en la torre recayente a la plaza»4, preparatius quebàsicament havien consistit en l’acumulació de «maderas en el interior delCastillo para montar un andamio colgante y así reparar la grieta que está infi-nidad de años y que a nuestro entender no amenazaba ruina alguna»5. Tenint encompte la decadència en què l’edifici havia entrat al segle XIX, i que ens fou rela-tada i descrita pels ratpenatistes que en 1880 i 1897 el visitaren6, no és difícil ima-ginar que en 1928 el monument no es trobara en la millor de les condicions pos-sibles, i que els habitants de les cases contigües, adossades a la paret del Castell,patiren per la integritat física de les seues famílies i llars.

Siga com siga, el que en febrer de 1928 semblava reconstrucció acabà en des-trucció: «cuál no sería nuestra sorpresa», afirmava Baixauli, «al ver que en vezde la aludida reparación, se empezó a derribar dicha torre; trabajo que realiza-ban los obreros de día y de noche, pues seguramente había gran interés en rea-lizarlo pronto»7. De fet, el propietari de l’edifici –un tal Gil– sabia que el Castell-Palau havia estat declarat monument artístic en 1918, i que la modificació i demo-lició –total o parcial– de qualsevol dels seus elements arquitectònics estava prohi-bida i penada per la llei.

«La Torre ha desaparecido por completo», afirmava, pesarós, CarmelBaixauli. Per a finalitzar la seua missiva amb un crit d’alarma i de denúncia que,

4 Baixauli, Carmelo: «En defensa de nuestro tesoro artístico. El Castillo de Alacuás», ValenciaAtracción, núm. 19, març de 1928, p. 23.

5 Ibidem.6 Llegiu-ho a l’article: «Tres visites del Centre excursionista de Lo Rat-Penat a Alaquàs (1880,

1897 i 1898)», Quaderns d’Investigació d’Alaquàs, Alaquàs, 1996, pp. 11-29.7 Baixauli, Carmelo: «En defensa de nuestro tesoro artístico. El Castillo de Alacuás», Valencia

Atracción, núm. 19, març de 1928, p. 23.

Page 5: LA DEMOLICIÓ DE LA TORRE DEL CASTELL (1928)

«como vecino de esta villa», l’autor adreçava a tots els lectors de ValenciaAtracción i, particularment, al Sr. Josep E. Galiana Soler, que en el número ante-rior de la revista, i amb el títol «Castillos valencianos. Castillo-Palacio de

Alacuás»8, havia publicat un article descriptiu i laudatori del Castell d’Alaquàs:«para que traslade a quien corresponda este asunto y que se tomen acuerdos ter-minantes para que no se toque nada de este Castillo-Palacio, que hay especial

interés en hacerlo desaparecer»9.

Que l’amenaça destructora que planava sobre el centenari monument eraseriosa ho corrobora el fet que la redacció de Valencia Atracción volguera invo-lucrar-s’hi directament amb l’afegiment de la següent nota: «Afectando este asun-

-61-

Gràcies a diverses publicacions de principis del segle XX hui podem contemplar algunes imatges enquè apareix la torre que fou demolida l’any 1928. Veieu-la a la dreta d’aquesta fotografia publicada ala revista Oro de Ley (1918).

8 JEGS [José E. Galiana Soler]: «Castillos valencianos. Castillo-Palacio de Alacuás», ValenciaAtracción, núm. 18, febrer de 1928, pp. 14-15 i 17.

9 Baixauli, Carmelo: «En defensa de nuestro tesoro artístico. El Castillo de Alacuás», ValenciaAtracción, núm. 19, març de 1928, p. 23.

Page 6: LA DEMOLICIÓ DE LA TORRE DEL CASTELL (1928)

-62-

to tan intensamente a nuestra riqueza artística, hemos de insistir hasta que sea-mos escuchados por las piedras de la torre derribada»10.

Abans, però, de publicar-se l’article de Carmel Baixauli, la primera publica-ció a fer-se ressò de l’enderrocament de la torre fou el Diario de Valencia, que eldivendres 24 de febrer, a la secció de xafarderies «Ecos y bècos» i signat per «ElBeco», publicava el següent comentari: «Se me dice que ha sido derribada unade las torres del castillo de Alacuás, declarado monumento artístico. El derriboha sido ordenado por el alcalde de dicho pueblo. El motivo, según él dice, por-que amenazaba ruina. La Comisión Provincial de Monumentos tiene la pala-bra»11. Més que una murmuració, però, la nota –que denunciava una atrocitat–era una acusació en tota regla. I n’assenyalava un clar responsable: l’alcalded’Alaquàs.

Davant la inexactitud de la informació donada i la gravetat de la denúncia, al’alcalde –Sr. Josep Sanchis Almiñano– li faltà temps per a reaccionar, i aquellmateix dia adreçà una carta al director del Diario de Valencia que fou publicadal’endemà i que, segons la publicació, «aclara lo que dijimos ayer, pero no evita lasresponsabilidades a que dé lugar por el derribo del torreón del castillo»12. El Sr.Sanchis Almiñano, ja ens ho podem imaginar, declinava tindre cap responsabilitaten la qüestió, i molt menys haver ordenat la demolició d’una de les torres delCastell; entre altres coses perquè, «como el alcalde no es propietario del edificio encuestión, a cualquiera se le alcanza no puede ordenar tal cosa»13. Vertaderament,costa d’imaginar que el Sr. Sanchis Almiñano, home de cultura i mestre de profes-sió, poguera haver ordenat una atemptat artístic d’aquella magnitud.

Ben al contrari, les seues paraules oferien nova llum sobre les gestions quehavien precedit tan lamentable barbaritat: «Lo ocurrido es que ante las reiteradasdenuncias a esta autoridad municipal, hechas por el vecindario, sobre peligro deun derrumbamiento, y realizada una inspección por persona perita en la mate-ria, que confirmó los temores de los vecinos próximos al castillo, el que suscri-be, alcalde de esta población, comunicó al dueño del mencionado edificio lo queocurría e interesó del mismo, velando por la seguridad de personas y cosas, elarreglo y consolidación de la parte ruinosa. Esta ha sido la única intervención

10 Ibidem.11 El Beco: «Ecos y bècos», Diario de Valencia (24-II-1928).12 «Un torreón de Alacuás ha sido derribado. La actuación del señor alcalde», Diario de Valencia

(25-II-1928).13 Ibidem.

Page 7: LA DEMOLICIÓ DE LA TORRE DEL CASTELL (1928)

de la autoridad local en el asunto»14. A l’igual que el dia anterior, el diari torna-va a apel·lar a la Comissió Provincial de Monuments, l’entitat encarregada dedefensar la integritat dels edificis històrics i artístics, perquè aclarira els fets idepurara les responsabilitats.

Quatre dies després de publicada aquella carta, el 29 de febrer –el 1928 fou,doncs, un any bixest– era La Correspondencia de Valencia la que, sorpresa pelpoc ressò social que havia tingut l’episodi de la torre –que «ha pasado casi inad-vertido, como pasan tantos otros hechos que afectan al tesoro artístico o simple-mente arqueológico de Valencia»15– es preguntava «¿por qué?» s’havia arribat al’extrem d’enderrocar-la, quan «lo más procedente hubiera sido agotar las posi-bilidades de salvación de esa parte del edificio»16.

No era l’únic mitjà de comunicació que es feia aquella pregunta. També elsresponsables del diari Las Provincias (que, com sabem, tan actiu es mostrà en1918 en la defensa de l’edifici) es feren ressò del que fou qualificat com una «pro-fanació artística» a través d’un article de Francesc Cortés Blat datat a Alaquàs l’1de març de 1928 i publicat l’endemà. Article la part final i més sucosa del qualtambé fou reproduïda pel Diario de Valencia el dia 3 de març, amb el següentencapçalament: «Don Francisco Cortés Blat, persona entendida y amante delbuen nombre de Alacuás, ha escrito en nuestro colega “Las Provincias” un medi-tado artículo, en que después de la descripción del castillo de referencia noscuenta cómo y porque se ha derribado un torreón». I, com a colofó, afegia:«Tenemos noticias de que la Comisión provincial va a reunirse o se ha reunidoya para tratar de este asunto»17.

En el seu escrit, Cortés Blat al·ludia al «dolor» que havia de pesar sobre la vilaen «ver mermado su histórico y legendario castillo, por la demolición de una desus cuatro almenadas torres»18. Abans d’entrar en matèria, el Sr. Cortés feia unrepàs històric a l’origen i el valor arquitectònic de l’edifici; per a concloure ambla interessant narració dels fets esdevinguts unes setmanes abans: «hace algunosdías, los vecinos colindantes con el castillo, formularon una denuncia al alcalde,en el sentido de que una de las torres amenazaba peligro de derrumbarse, porhaberse agrietado en una longitud de ocho a diez metros; la autoridad local,

-63-

14 Ibidem.15 «Sin ánimo de molestar. Murmuraciones de corrillo», La Correspondencia de Valencia (29-II-1928).16 Ibidem.17 «El derribo de una torre del castillo de Alacuás», Diario de Valencia (3-III-1928).18 Cortés Blat, Francisco: «Profanación artística. Una torre, del castillo de Alacuás, demolida», Las

Provincias (2-III-1928).

Page 8: LA DEMOLICIÓ DE LA TORRE DEL CASTELL (1928)

-64-

velando por los intereses del pueblo, envió un oficio al dueño del inmueble,comunicándole lo que sucedía, a la par que le indicaba tomara medidas urgen-tes para reparar dicha torre. El propietario, mandó a un arquitecto a que obser-vara lo que hubiera referente al asunto, y éste, de común acuerdo con el apare-jador municipal, convino en hacer una laboriosa “reparación”. Comunicada talresolución a la Alcaldía, se autorizó al dueño para llevarla a efecto; pero ahora,vulnerando la precitada real orden y saltando por encima de la licencia que se ledio para “reparar” por el alcalde, en vez de hacer lo indicado, han mermado laúnica torre que tenía comunicación, derrumbándola en un largo de tres metros,dejando el resto de la grieta en el mismo estado: vaya hermosa reparación la quehan hecho»19.

El Sr. Cortés se sorprenia que, «dado el adelanto existente en la confección demateriales fuertes y sólidos», no s’haguera optat per «soldar perfectamente lagrieta y para asegurarla del todo, haberla entrelazado con abrazaderas de hierro,a manera de soportales»20. A ningú no s’escapa que, per molt de perill que labadada torre representara, d’una manera o d’una altra, el 1928 existien els conei-xements arquitectònics i de construcció necessaris com per a trobar una soluciómés plaent i satisfactòria que no l’enderrocament. Per això, tot sembla indicar quehi hagué una voluntat deliberada d’ensorrar-la, i que, com afirmava l’autor de l’ar-ticle, «el espíritu de destrucción ha podido más que el de conservación»21.

La manera com s’havien produït els fets, amb nocturnitat i traïdoria, i la situa-ció de minva en què havia quedat el monument no convidaven a l’optimisme. Iper això el Sr. Cortés opinava que «si no se pone coto castigando a los culpablesde tales desafueros, mal fin le depara al admirado y notable palacio de Alacuás».Així mateix, afirmava tindre coneixement de l’acord pres per l’Alcaldia de«reprimir severamente tamaña extralimitación, a la vez que obligar al usufruc-tuario del inmueble, a dejar en su primitivo estado la mencionada torre».Repristinació que, com sabem, mai no s’arribà a produir. Respecte a la identitatdel propietari del Castell, tan sols sabem que, segons Cortés Blat, era «un comer-ciante en maderas apellidado Gil»22.

Finalment, demanava a les entitats oficials que prengueren «cartas en el asun-to» i que prestaren la seua ajuda a les autoritats locals per tal de garantir la pre-

19 Ibidem.20 Ibidem.21 Ibidem.22 Ibidem.

Page 9: LA DEMOLICIÓ DE LA TORRE DEL CASTELL (1928)

servació del damnat edifici. Per a acabar amb una decidida i eloqüent manifesta-ció de condemna: «de tan ignominiosa acción protesto enérgicamente, haciéndo-lo conmigo los alacuasenses amantes del arte y conservadores de las grandezasde sus antepasados»23. Segur que entre aquests alaquasers es trobava CarmelBaixauli.

Perquè, durant aquell mes de març, tornà novament a la càrrega amb un altrearticle, aquesta vegada encara més llarg que l’anterior, que veié la llum en el núme-ro de maig de Valencia Atracción. Abans, però, el dia 7 de març LaCorrespondencia de Valencia publicà un nou comentari en el que informava que«la comisión provincial de Monumentos, en su última reunión, acordó protestarcontra la profanación artística hecha en el castillo de Alacuás, no obstante estardeclarado monumento artístico. Se acordó que se indague el causante del derribohecho, con objeto de depurar responsabilidades»24. Però, no obstant aquestes notí-cies, se’n mostrava ben escèptic, i finalitzava afirmant: «¿Y qué? Pues nada»25.

-65-

23 Ibidem.24 «Sin ánimo de molestar. Murmuraciones de corrillo», La Correspondencia de Valencia (7-III-1928).25 Ibidem.

Fotografia publicada al Diario de Valencia (1918).

Page 10: LA DEMOLICIÓ DE LA TORRE DEL CASTELL (1928)

-66-

De la mateixa manera, la revista trimestral Cultura Valenciana publicà unanota informativa i d’alerta, titulada «En lo castell d’Alaquás», en què es podia lle-gir: «una de les quatre torres d’este antic castell ha segut derribada, a pesar de queen cérta ocasió en que’ls propietaris proyectaven derribar tot o part de tal edifici,es va conseguir que fora declarat monument artístic. La Comissió Provincial deMonuments ha acordat protestar i que s’exigixquen responsabilitats»26.

En el segon dels seus articles Carmel Baixauli començava manifestant laintenció d’«hablar de todo lo relacionado con la destrucción de este hermosoCastillo, hasta que nos oigan quienes estén llamados a ello»27. Pel que sembla,després de demolida la torre, Baixauli havia realitzat algunes investigacions, ihavia aconseguit parlar amb «el albañil que derribó el torreón», el qual li haviamanifestat que «era inminente el peligro de un próximo derrumbamiento si no seprocedía a una laboriosa reparación prontamente»28. Gràcies a les declaracionsdel mestre d’obres implicat aconseguí reproduir part del procés de demolició, pera constatar que «el llegar la torre al estado de ruina en que se encontraba, hasido causa de un acentuado abandono»29 que venia de dècades.

Però no era ací on acabaven els mals endèmics del Castell-Palau. N’hi haviad’altres i, segons advertia l’autor, «en la torre recayente a la plaza de la Iglesia»també existien «algunas grietas que de momento no ofrecen el mayor peligro,pero que como hay en el techo varios agujeros por los cuales penetra el aguadurante las lluvias (...) a no repararlos y hacer además algunas trabas en lasgrietas rellenando las mismas con material adecuado, no cabe duda que la made-ra de dicho techo se consumirá también y necesariamente se procederá a suderribo en tiempo no muy lejano»30. Carmel Baixauli demostrava tindre detallatconeixement de l’estat físic en què en aquell moment es trobava el Castell. I peraixò demanava a la Comissió Provincial de Monuments que realitzara «inmedia-tamente una detenida inspección a este Castillo-Palacio y obligue a quien estéllamado a ello a su reparación»31.

La intervenció de l’esmentada Comissió semblava a totes llums fonamental

26 «En lo castell d’Alaquás», Cultura Valenciana, any III (1928), quadern II, p. 84.27 Baixauli, Carmelo: «En defensa de nuestro tesoro artístico. El Castillo de Alacuás», Valencia

Atracción, núm. 21, maig de 1928, p. 17.28 Ibidem.29 Ibidem.30 Ibidem.31 Ibidem.

Page 11: LA DEMOLICIÓ DE LA TORRE DEL CASTELL (1928)

de cara a aclarir els fets, exigir responsabilitats i garantir-ne la conservació, jaque, segons afirmava Baixauli, «en el ánimo del dueño está el vencer en la con-tienda suscitada por el derribo antes citado y espera indudablemente este triun-fo para tirar otra... y tal vez las dos restantes»32. Sembla que l’objectiu del pro-pietari que deu anys abans no havia aconseguit enderrocar tot d’una el Castell eratombar-lo per parts, a poc a poc. I al parer de Carmel Baixauli «esto, ni debe con-sentirlo la mencionada Comisión, ni el pueblo, ni su Ayuntamiento, porque ésteúltimo debe seguir el procedimiento patriótico de unir sus esfuerzos, no sólo paraevitar la demolición de todo el Castillo, si no para que se reconstruya la torrederribada y continúe este Castillo siendo una obra de arte orgullo de Alacuás»33.

Finalment, l’autor glossava la fama i l’«enorme» importància que l’edificiatorgava a la localitat, i apel·lava a les corporacions artístiques i culturals, alspolítics i als intel·lectuals –a Mariano Benlliure, singularment– que deu anysabans, en 1918, havien lluitat per la conservació del gran exemplar de l’arquitec-tura renaixentista, «para seguir aquel noble ejemplo que iniciaron para que seareconstruida dicha torre a fin de que reaparezca la estética del Castillo»34. Comsabem, la torre mai no li fou reintegrada, i el Castell passà a la història com unedifici nafrat, ferit per la destral de la barbàrie i la ignorància. Un edifici que,afortunadament, hui gaudeix d’una salut envejable.

Carmel Baixauli Comes (1897-1957)

Si aquest infame i alhora apassionant episodi de la demolició de la torre delCastell té un protagonista, un heroi, aquest és, sense cap dubte, el jove CarmelBaixauli Comes, de 30 anys, que no dubtà a agafar el llapis i denunciar l’atroci-tat que s’estava perpetrant amb el Castell-Palau d’Alaquàs. Pel to i la intensitatde les seues protestes cal deduir que fou una de les persones que amb més pena iaflicció visqué l’enderrocament de la torre. I molt probablement també, una de lesque més força i gestions realitzà per tal d’evitar mals majors.

Carmel havia nascut a Massanassa el 9 de maig de 1897, i vivia a Alaquàs desde 1923, any del seu casament amb Amparo Laborda Montalt, set anys més joveque ell. D’ideologia republicana, de ben jove quedà orfe de pare i per tal de traureavant la seua nombrosa família es posà a treballar a l’editorial Prometeo, deValència. Fou allí on conegué l’escriptor i polític Vicent Blasco Ibàñez, de qui esmanifestà admirador i fervorós lector, i amb qui mantingué una certa amistat per-

-67-

32 Ibidem.33 Ibidem.34 Ibidem.

Page 12: LA DEMOLICIÓ DE LA TORRE DEL CASTELL (1928)

-68-

Carmel Baixauli Comes en una imatge de joventut captada l’any 1918, quan tenia 21 anys.

Page 13: LA DEMOLICIÓ DE LA TORRE DEL CASTELL (1928)

-69-

sonal. Posteriorment, cap a l’any 1935, i una vegada ja instal·lat a Alaquàs, fundàla funerària «Sant Francesc», en honor al nostre patró local (ja és curiós que un blas-quista batejara el seu negoci amb el nom d’un sant!), ubicada a la planta baixa delnúm. 19 del carrer Salmerón, actualment Dos de Maig, on visqué fins la seua mort.

Durant els anys que residí a Alaquàs, on era popularment conegut com el «TioCarmelet», atresorà una gran vitalitat social que el portà a participar en multitudd’iniciatives municipals. D’aquesta manera, i com bé recorda la seua filla,Carmina Baixauli Laborda35, a la dècada dels anys 30 fou un dels impulsors dela primera falla que es plantà a Alaquàs, entre la confluència dels carrersSalmerón i Mare de Déu de l’Olivar. Posteriorment, durant la dècada dels anys40, fou directiu del «Club Deportivo» Alaquàs. Del grup de persones que forma-ven aquella directiva de futbol nasqué la Penya Perol36. I fou en una d’aquestesreunions on el Sr. Carmel llançà la idea d’instal·lar un rellotge en el campanar del’Olivar: «els primers cinc duros els pose jo!», els digué als seus amics. I a partir

35 Entrevista personal mantinguda l’1 de juny de 2004.36 «La Peña Perol se constituyó por los años 1944-45, al convertirse la Junta Directiva del C. D.

Alaquàs en dicha peña». Andrés Legua, Pascual: «Peñas en Alaquàs», Quaderns d’Investigaciód’Alaquàs, Alaquàs, 1995, p. 171.

Carnet que l’acreditava com a «Directiu - Vocal» del Club Esportiu Alaquàs, expedit el 4 de novem-bre de 1950.

Page 14: LA DEMOLICIÓ DE LA TORRE DEL CASTELL (1928)

-70-

d’aquell moment, i gràcies a una replega popular, es pogué col·locar el rellotgeque estigué en funcionament fins la recent restauració del campanar, realitzadaara fa poc més d’un any37. Tal fou la seua ànsia d’activitat social que arribà amuntar un local de lloguer de bicicletes.

Autodidacta, fou a la impremta Prometeo on aprengué i s’afeccionà a escriu-re. Entre els seus fruits intel·lectuals trobem, a més dels articles de la revistaValencia Atracción, col·laboracions de prosa i de vers, en valencià i en castellà, aLa Terreta de Massanassa, anuari de l’associació del mateix nom. A molts delsseus escrits utilitzà els pseudònims «Carmelet» i «Protea». A banda, també escri-gué versos per a les falles de Massanassa i d’Alaquàs, i alguns sainets que, tot ihaver-se representat diverses vegades (entre altres, pels membres de la comissióde la falla «Mare de Déu de l’Olivar»), resten inèdits. Entre tots aquests treballsliteraris, destaca la redacció de la lletra de l’himne del Club Esportiu Alaquàs,musicada pel mestre José Medina.

Morí, a Alaquàs, el 27 de febrer de 1957, als 59anys d’edat. Atesa la seua excel·lència social, poctemps després les autoritats franquistes es planteja-ren la possibilitat de dedicar-li una avinguda denova construcció, i així ho comunicaren a la famí-lia. Però, per diverses circumstàncies que no vénenal cas, l’avinguda fou finalment retolada amb elnom de Vicente Lassala –actual MiguelHernández.

Com que durant les dècades dels anys 30 i 40Carmel Baixauli esdevingué un gran animadorlúdic, social i cultural d’Alaquàs, i molts delsseus actes estigueren al servici del poble, seria boque hui, quaranta set anys després de la seuadefunció i amb més fonament encara, el nostreajuntament democràtic es plantejara la possibili-tat de dedicar-li un carrer. En agraïment, perexemple, a la ferma defensa del Castell realitzada per ell l’any 1928. Carrer queben bé podria ser el que el veié deambular durant vora 35 anys, i que porta pernom la data d’una revolta civil que res té a veure amb la història del nostre poble.

Imatge de maduresa de CarmelBaixauli (1952).

37 Cardona i Puig, Vicent: «La reforma del campanar i campanes», La Fulla de l’Olivar, núm.379 (21-IX-2003).

Page 15: LA DEMOLICIÓ DE LA TORRE DEL CASTELL (1928)

-71-

Apèndix documental

I.Un torreón de Alacuás ha sido derribado.

La actuación del señor alcalde38

Anoche recibimos, sin rúbrica ni sello del señor alcalde de Alacuás, elsiguiente remitido, que aclara lo que dijimos ayer, pero no evita las responsabili-dades a que dé lugar por el derribo del torreón del castillo, declarado por realorden monumento artístico, sin consulta a las autoridades de dicho ramo:

«Señor director del Diario de Valencia.

Muy respetable señor mío: Agradeceré de su reconocida amabilidad publiqueen su excelente periódico los siguientes renglones, para deshacer una lamentableequivocación, por lo cual le anticipa las gracias su afectísimo y atento servidorque su mano estrecha, José Sanchis Almiñano.

En el número correspondiente al día de hoy, 24 de los corrientes, aparece enla sección “Ecos y rebecos” (sic) del diario referido, una noticia que no es cierta.Se dice que el derribo de una de las torres del castillo de esta villa “ha sido orde-nado por el alcalde de dicho pueblo”. Y como el alcalde no es propietario del edi-ficio en cuestión, a cualquiera se le alcanza no puede ordenar tal cosa. Lo ocurri-do es que ante las reiteradas denuncias a esta autoridad municipal, hechas por elvecindario, sobre peligro de un derrumbamiento, y realizada una inspección porpersona perita en la materia, que confirmó los temores de los vecinos próximosal castillo, el que suscribe, alcalde de esta población, comunicó al dueño del men-cionado edificio lo que ocurría e interesó del mismo, velando por la seguridad depersonas y cosas, el arreglo y consolidación de la parte ruinosa.

Esta ha sido la única intervención de la autoridad local en el asunto.

José Sanchis.

Alacuás, 24 Febrero 1928».

Insistimos en lo de ayer.

La Comisión Provincial de Monumentos tiene la palabra.

38 Diario de Valencia (25-II-1928).

Page 16: LA DEMOLICIÓ DE LA TORRE DEL CASTELL (1928)

-72-

II.En defensa de nuestro tesoro artístico. El Castillo de Alacuás39

Carmelo Baixauli

Hojeando el número de Valencia Atracción correspondiente al mes de Febreroy leer la información que del Castillo de Alacuás inserta40, me creo en el deber,como vecino de esta villa, de tomar la pluma para hacer una observación queindudablemente el autor del artículo aludido ignorará, por lo reciente.

Mientras estaba dicho número en prensa, se estaban haciendo preparativospara la reparación de una grieta que había en la torre recayente a la plaza.

Se acumulaban maderas en el interior del Castillo para montar un andamiocolgante y así reparar la grieta que está infinidad de años y que a nuestro enten-der no amenazaba ruina alguna.

Pero cuál no sería nuestra sorpresa al ver que en vez de la aludida reparación,se empezó a derribar dicha torre; trabajo que realizaban los obreros de día y denoche, pues seguramente había gran interés en realizarlo pronto.

La Torre ha desaparecido por completo.

El Castillo de Alacuás que se levanta gallardo a través de la Historia, ofreceactualmente una vista deplorable desde que se le ha seccionado la aludida torre,pues desde lejos se observa que se ha cometido un atentado al arte.

El Castillo, como dice el autor de la información, fue declarado por R. O. de21 de Abril de 1918, monumento arquitectónico-artístico nacional.

Lo que nos falta saber es si se han tramitado los oportunos expedientes cercade la Junta de Castillos y Museos, y si esta Junta ha autorizado tal desafuero, puesno tramitando legalmente estos requisitos, se comprende que es una gran respon-sabilidad lo de este derribo.

Al señor don José Galiana me dirijo, como vecino de esta villa, para que tras-lade a quien corresponda este asunto y que se tomen acuerdos terminantes paraque no se toque nada de este Castillo-Palacio, que hay especial interés en hacer-lo desaparecer.

Y nada más por hoy.

Alacuás 21-2-1928.

N. de la R. Afectando este asunto tan intensamente a nuestra riqueza artística,hemos de insistir hasta que seamos escuchados por las piedras de la torre derribada.

39 Valencia Atracción, núm. 19, març de 1928, p. 23.40 Es refereix a l’article de José E. Galiana Soler: «Castillos valencianos. Castillo-Palacio de

Alacuás», Valencia Atracción, núm. 18, febrer de 1928, pp. 14-15 i 17.

Page 17: LA DEMOLICIÓ DE LA TORRE DEL CASTELL (1928)

-73-

III.Profanación artística. Una torre, del castillo de Alacuás, demolida41

Francisco Cortés Blat

Sobre la antigua y culta villa de Alacuás, pesa el dolor de ver mermado su histó-rico y legendario castillo, por la demolición de una de sus cuatro almenadas torres.

Antes de entrar en pormenores de la forma en que se ha llevado a cabo taldesacato artístico, haré una breve y sucinta relación del origen y valor de dichocastillo.

Desde remotos tiempos, el señorío de Alacuás perteneció a los Aguilar, ilus-tre familia de estirpe cordobesa: allá por el año 1577, el rey Felipe II, otorgó eltítulo de condado a este señorío, recayendo su nombramiento en el nobilísimocaballero don Luis Pardo de la Casta, quien mandó edificar tan soberbio castilloen 1584, siendo muy frecuentado por todos los próceres y notables del reino; mástarde, fueron sus propietarios los marqueses de la Casta, que lo heredaron de susprogenitores habiendo sido el último noble que lo disfrutó el barón de Bolbaite.No ha muchos años, lo compró don Julio Jiménez Llorca, vendiéndolo éste a uncomerciante en maderas apellidado Gil, con el propósito de derrumbarlo y nego-ciar con el rico maderamen, en especial de sus bellos y policromados artesona-dos, fallándole la idea, por haber protestado las corporaciones culturales y artís-ticas de Valencia consiguiendo aquellas que el Gobierno lo declarase monumen-to arquitectónico-artístico por real orden de 21 Abril 1918 (ley de 4 Marzo 1915).

El referido castillo-palacio, tiene la forma rectangular, torreado «antes» en suscuatro lados con torres paralelípedas y olmenadas (en la actualidad por tres lados)sus fachadas son sencillas, resaltando la puerta adovelada que da acceso al inte-rior del mismo, el cual está formado por un amplio vestíbulo, claustro central conarcadas ojivales y sobre éstas, de planta, doble número de ventanales en sus gale-rías, del mismo estilo. Contiene innumerables salones con encantadoras ensam-bladuras y entrelazados, riquísimos y hermosos artesonados, siendo los pavimen-tos miniaturas y filigranas de azulejos mudéjares de varios tonos y dibujos.

A las galerías y salones se da acceso por la escalera de honor, construida todade piedra en gran proporción y bello tono; existiendo otras de servicio interiorque comunican con los pisos altos.

41 Las Provincias (2-III-1928).

Page 18: LA DEMOLICIÓ DE LA TORRE DEL CASTELL (1928)

-74-

También posee una regia tribuna que está enlazada con la iglesia por un arco,y de la que disponía su patronato para oír los Santos Oficios. Este es, en peque-ños rasgos, su historial.

El caso es que hace algunos días, los vecinos colindantes con el castillo, for-mularon una denuncia al alcalde, en el sentido de que una de las torres amenaza-ba peligro de derrumbarse, por haberse agrietado en una longitud de ocho a diezmetros; la autoridad local, velando por los intereses del pueblo, envió un oficio aldueño del inmueble, comunicándole lo que sucedía, a la par que le indicaba toma-ra medidas urgentes para reparar dicha torre. El propietario, mandó a un arqui-tecto a que observara lo que hubiera referente al asunto, y éste, de común acuer-do con el aparejador municipal, convino en hacer una laboriosa «reparación».Comunicada tal resolución a la Alcaldía, se autorizó al dueño para llevarla a efec-to; pero ahora, vulnerando la precitada real orden y saltando por encima de lalicencia que se le dio para «reparar» por el alcalde, en vez de hacer lo indicado,han mermado la única torre que tenía comunicación, derrumbándola en un largode tres metros, dejando el resto de la grieta en el mismo estado: vaya hermosareparación la que han hecho. Yo creo que dado el adelanto existente en la con-fección de materiales fuertes y sólidos, lo más lógico hubiera sido el soldar per-fectamente la grieta y para asegurarla del todo, haberla entrelazado con abraza-deras de hierro, a manera de soportales. Pero no; el espíritu de destrucción hapodido más que el de conservación y ya tenemos al histórico castillo desmante-lado en parte, y si no se pone coto castigando a los culpables de tales desafueros,mal fin le deparo al admirado y notable palacio de Alacuás.

Por conducto fidedigno, llega a mis oídos el acuerdo tomado por la Alcaldía,de reprimir severamente tamaña extralimitación, a la vez que obligar al usufruc-tuario del inmueble, a dejar en su primitivo estado la mencionada torre.

Ahora corresponde a las entidades oficiales tomar cartas en el asunto y pres-ten ayuda al loable acuerdo de la autoridad local, a la par que inciten al Gobiernopara que tan valioso monumento pase a formar parte del tesoro nacional.

De tan ignominiosa acción protesto enérgicamente, haciéndolo conmigo losalacuasenses amantes del arte y conservadores de las grandezas de sus antepa-sados.

Alacuás 1 Marzo 1928

Nota.- Los apuntes históricos proceden del archivo de «Valencia Atracción»(Fomento del Turismo).

Page 19: LA DEMOLICIÓ DE LA TORRE DEL CASTELL (1928)

-75-

IV.En defensa de nuestro tesoro artístico. El Castillo de Alacuás42

Carmelo Baixauli

Nuestro propósito sólo es el de hablar de todo lo relacionado con la destruc-ción de este hermoso Castillo, hasta que nos oigan quienes estén llamados a ello.

Si en realidad hay que hacer algunas reparaciones, se deben empezar inme-diatamente, a fin de conservar la estética de esta obra de arte que es el orgullo denuestra población. Se debe girar una inspección por la Comisión Provincial deMonumentos Artísticos para que estén a su alcance todos los detalles, a fin de evi-tar posibles derribamientos.

Según el albañil que derribó el torreón, era inminente el peligro de un próxi-mo derrumbamiento si no se procedía a una laboriosa reparación prontamente.Estaba el maderamen que sujetaba las cuatro paredes de la torre por su parte altacompletamente carcomido y al faltarle tan necesario apoyo, como los recientesaguaceros infiltraron en las paredes, flojas de si mismo, mucha humedad, se llegóa notar una deslineación bien manifiesta que hizo necesario su derrumbamiento,durante el cual, manifiesta dicho albañil que se derrumbó la escalera por com-pleto y que rompiendo cuatro vigas fue a parar ésta al segundo piso. Como que-daron las paredes completamente sueltas, se negaron los obreros a seguir derri-bando y fue necesario apuntalarlas para continuar el trabajo.

El llegar la torre al estado de ruina en que se encontraba, ha sido causa de unacentuado abandono. Si se hubiesen reparado y evitado en su tiempo los chorrosde agua que durante las lluvias caían sobre las paredes, indudablemente no sehubiese llegado al extremo de hacerla desaparecer.

Lo mismo está ocurriendo en la torre recayente a la plaza de la Iglesia. Existenen ella algunas grietas que de momento no ofrecen el mayor peligro, pero quecomo hay en el techo varios agujeros por los cuales penetra el agua durante laslluvias, esparciéndose la mayoría de ella por las vigas que hay en el techo; a norepararlos y hacer además algunas trabas en las grietas rellenando las mismas conmaterial adecuado, no cabe duda que la madera de dicho techo se consumirá tam-bién y necesariamente se procederá a su derribo en tiempo no muy lejano.

42 Valencia Atracción, núm. 21, maig de 1928, p. 17.

Page 20: LA DEMOLICIÓ DE LA TORRE DEL CASTELL (1928)

-76-

Por lo tanto, procede que la Comisión provincial de Monumentos, gire inme-diatamente una detenida inspección a este Castillo-Palacio y obligue a quien estéllamado a ello a su reparación. El albañil está dispuesto a recorrer con dichosseñores todas las dependencias y señalar los puntos a reparar en este palacio.

Esta es la impresión sacada de una entrevista con quien dirigió el derriba-miento del torreón.

Ahora es la Comisión Provincial de Monumentos Artísticos la que tiene eldeber de indagar la verdad y exigir las responsabilidades a que hubiese lugar,pues en el ánimo del dueño está el vencer en la contienda suscitada por el derri-bo antes citado y espera indudablemente este triunfo para tirar otra... y tal vez lasdos restantes.

Esto, ni debe consentirlo la mencionada Comisión, ni el pueblo, ni suAyuntamiento, porque éste último debe seguir el procedimiento patriótico de unirsus esfuerzos, no sólo para evitar la demolición de todo el Castillo, si no para quese reconstruya la torre derribada y continúe este Castillo siendo una obra de arteorgullo de Alacuás.

El Castillo da una enorme importancia a esta localidad. La fama de estemonumento es mundial por si sólo y la propaganda que Valencia Atracción hacede nuestro tesoro artístico y sería una verdadera lástima que por no preocuparselos llamados a ello tuviéramos que lamentar algún día la desaparición de esta ver-dadera obra arquitectónica valenciana.

Es muy fácil para las autoridades locales evitar tal desafuero. Existe una R. O.dictada en 21 de Abril de 191543 declarándolo Monumento arquitectónico-artís-tico y con sólo hacer cumplir dicha disposición pueden evitar fácilmente el queno se derribe absolutamente nada. El paso difícil fue el del Ayuntamiento aquelque se opuso tenazmente a la desaparición del Castillo cuando en realidad eldueño lo podía hacer. Trabajaron con ahinco interesando a varias personalidadesentre ellos a Mariano Benlliure y a las corporaciones artísticas y culturales paraque se interesaran por la conservación de este monumento, y pocos días despuésse dictaba aquella R. O. que acaba de ser atropellada por quien ha mandado des-truir una de las cuatro torres.

Precisamente a estos señores que tanto lucharon por la conservación de estaobra artística, pedimos se interesen, no precisamente para evitar otros desmanes,

43 És un error. En realitat fou en 1918.

Page 21: LA DEMOLICIÓ DE LA TORRE DEL CASTELL (1928)

-77-

si no para seguir aquel noble ejemplo que iniciaron para que sea reconstruidadicha torre a fin de que reaparezca la estética del Castillo.

La Comisión provincial de Monumentos, debe activar todo lo que haya quehacer para la conservación de nuestro tesoro artístico y en todo caso gestionar dequien corresponda esta reconstrucción.

Por lo tanto, quedamos a la espectativa de cuanto vaya ocurriendo, recordan-do que se gire una inspección urgente para que se garantice la conservación deeste Palacio.

Alacuás, Marzo 1928.

Page 22: LA DEMOLICIÓ DE LA TORRE DEL CASTELL (1928)