la carta

3
LA CARTA Era hivern. Mai havia sigut un hivern tan gèlid a Transilvània. Jo, Vladimir, era el missatger del rei. Havia de travessar el bosc tenebrós per lliurar una carta. Mai havia tingut una missió d’aquella importància. Havia sentit que a molta gent que travessava el bosc, no la tornaven a veure mai. Em sentia preocupat pel que em podia passar però no abandonaria. M’acompanyaria Dick, el meu cavall. Deuria de dur algunes ferradures per a Dick, menjar per uns quants dies i beguda. A l’alba vam eixir tots dos cap al bosc tenebrós. Quan arribàrem al bosc van veure que començava a fer fred. Hi havia molta humitat, tot era negre i no entrava la llum. Aleshores vam fer un pas davant i ho van lamentar. El bosc es va fer més fosc i humit. No podien tornar enrere. L’entrada s’havia tancat i ells anaven a desaparèixer per sempre. Era massa jove per morir. Al bosc no hi havia ni nit ni dia. Sempre era fosc. Si el miraves des de fora, tenia un núvol sempre damunt, un núvol fosc, gran, humit que pareixia que anés a explotar, però això no passava. Només 2 persones havien entrat i havien sortit. Al 1527 Janet Gabriel Nikelson i al 1749 Abigail Anastasia Kinlonson. Era curiós que eren dones. Al 1498 el 1r home en entrar va ser Victor Crascof. Era un polonès, que mai l’havien tornat a veure en la vida. Jo estava molt insegur. Tenia moltíssima por i no creia que eixís i si ho feia em donaria un patatús. Comencí a emprendre el camí, tot era fosc. Hi havia serps que s’enrotllaven als meus peus, rates penades que em xiulaven a les orelles, rates que em pujaven al cap, però jo continuava galopant, sense mirar enrere com si res no existirà. Cada vegada era més fosc. No veia, els ulls se’m tancaven, Dick perdia forces. Paràrem a descansar un poc però eixe poc es va convertir en molt. Dick es va dormir i jo també. Vaig començar a somniar en que m’atacaven uns fantasmes que començaven a endur-se a Dick i a mi. Ens duien a una cova on era el rei fantasma. Li deien Crascof: - De què em sonava em sonava aquell nom? Aleshores em vaig adonar de que no era ningun somni sinó que era veritat. Era un fantasma jove entre els 30 i els 35. Tenia molt poc de pèl. No era ni gros ni prim. Era mitjà d’estatura i anava vestit amb una capa de color plata. Duia un sarró i anava justament com anaven vestits els que entraven al bosc a finals del segle XV. Era pàl·lid i seriós. Tenia tot l’aspecte de ser polonès: seriós, blanc de pell i alt. -Ah, ja sé de què em sona! De Victor Crascof, el polonès. Pareixia que fora el líder per com el tractaven. Ara entenia que li passava a tots els que anaven al bosc i no tornaven. Aleshores pensí que devia escapar per lliurar la misteriosa carta a la destinatària. Mentre que feien una reunió per veure el que feien amb mi, jo vaig deslligar a Dick molt silenciosament i vam fugir. Quan vam ser lluny, començarem a

Upload: ana-estela-gallach

Post on 06-Mar-2016

216 views

Category:

Documents


2 download

DESCRIPTION

Conte que he fet per a l'escola, per a la bustia literaria.

TRANSCRIPT

Page 1: La carta

LA CARTA Era hivern. Mai havia sigut un hivern tan gèlid a Transilvània. Jo, Vladimir, era el

missatger del rei. Havia de travessar el bosc tenebrós per lliurar una carta. Mai havia

tingut una missió d’aquella importància. Havia sentit que a molta gent que travessava el

bosc, no la tornaven a veure mai. Em sentia preocupat pel que em podia passar però no

abandonaria. M’acompanyaria Dick, el meu cavall. Deuria de dur algunes ferradures per

a Dick, menjar per uns quants dies i beguda. A l’alba vam eixir tots dos cap al bosc

tenebrós. Quan arribàrem al bosc van veure que començava a fer fred. Hi havia molta

humitat, tot era negre i no entrava la llum. Aleshores vam fer un pas davant i ho van

lamentar. El bosc es va fer més fosc i humit. No podien tornar enrere. L’entrada s’havia

tancat i ells anaven a desaparèixer per sempre. Era massa jove per morir. Al bosc no hi

havia ni nit ni dia. Sempre era fosc. Si el miraves des de fora, tenia un núvol sempre

damunt, un núvol fosc, gran, humit que pareixia que anés a explotar, però això no

passava.

Només 2 persones havien entrat i havien sortit. Al 1527 Janet Gabriel Nikelson i al 1749

Abigail Anastasia Kinlonson. Era curiós que eren dones. Al 1498 el 1r home en entrar va

ser Victor Crascof. Era un polonès, que mai l’havien tornat a veure en la vida. Jo estava

molt insegur. Tenia moltíssima por i no creia que eixís i si ho feia em donaria un patatús.

Comencí a emprendre el camí, tot era fosc. Hi havia serps que s’enrotllaven als meus

peus, rates penades que em xiulaven a les orelles, rates que em pujaven al cap, però jo

continuava galopant, sense mirar enrere com si res no existirà. Cada vegada era més fosc.

No veia, els ulls se’m tancaven, Dick perdia forces. Paràrem a descansar un poc però eixe

poc es va convertir en molt. Dick es va dormir i jo també. Vaig començar a somniar en

que m’atacaven uns fantasmes que començaven a endur-se a Dick i a mi. Ens duien a una

cova on era el rei fantasma. Li deien Crascof:

- De què em sonava em sonava aquell nom?

Aleshores em vaig adonar de que no era ningun somni sinó que era veritat. Era un

fantasma jove entre els 30 i els 35. Tenia molt poc de pèl. No era ni gros ni prim. Era

mitjà d’estatura i anava vestit amb una capa de color plata. Duia un sarró i anava

justament com anaven vestits els que entraven al bosc a finals del segle XV. Era pàl·lid i

seriós. Tenia tot l’aspecte de ser polonès: seriós, blanc de pell i alt.

-Ah, ja sé de què em sona! De Victor Crascof, el polonès.

Pareixia que fora el líder per com el tractaven. Ara entenia que li passava a tots els que

anaven al bosc i no tornaven. Aleshores pensí que devia escapar per lliurar la misteriosa

carta a la destinatària. Mentre que feien una reunió per veure el que feien amb mi, jo vaig

deslligar a Dick molt silenciosament i vam fugir. Quan vam ser lluny, començarem a

Page 2: La carta

galopar molt ràpid i arribàrem al final del bosc, on hi havia un sol esplèndid. Estaven a

una vall, a la Vall de Baskerville. Vaig mirar el sobre i posava:

Caterina Crascof

Palau de Baskerville a la vora del riu

Baskerville

Transilvània (Romania)

Què estrany!! Si el que volia el rei era que anés a casa de la dona de Victor Crascof per

que no li ho havia dit i no li havia deixat que mirés la carta? Què diria aquella carta que

era tan secreta i confidencial? No ho sé però devia d’averiguar-ho. El castell es veia des de

l’eixida del bosc: era gran, lluminós, amb una gran explanada a l’entrada i un gran llac

que l’envoltava. Em vaig apropar i vaig tocar al badall de la porta. Em va obrir un criat.

Era vellet, amb un jupetí, corbata i esmòquing. Aleshores li preguntí:

-Bon dia bon home, ací viu Caterina Crascof?

Aleshores el criat contestà:

-Si, per què? Qui sou, què voleu???

-Soc Vladimir, el missatger del rei de Transilvània. Vinc a entregar una carta a Caterina.

-En un moment vinc, vaig a cridar-la.

-Senyora, Caterina té una visita!!! Caterina!!!

-Val, ja baixe.

En 3 minuts...

-Qui es aquest cavaller?

-Senyora, és Vladimir, el missatger del rei de Transilvània.

- Qué vols Vladimir???

-Tinc una carta per a vostè! No sé qui l’envia, no posa remitent.

-Gràcies! Es estrany que no hi posa cap remitent. Sempre les cartes que rep en duen un.

A la misteriosa carta posava:

Page 3: La carta

11 d’abril de 1498.

Estimada meva:

Sé perfectament que quan llitges aquesta carta, estaré mort fa molt de temps. Avui me’n vaig de casa a Transilvània per motius de treball. He descobert una cosa sobre el bosc. Ja sé el que li passa a la gent que entra i no ix del bosc, per això he d’anar-hi però no pateixes que estaré molt bé. Si em moro, no et lamentes perquè em deixares partir. Estaré en un lloc millor. Només tu pots tornar-me a la vida. Tens que entrar al bosc. Buscar-me. Tornar a trobar l’amor en mi. Però no es fàcil trobar l’amor d’un fantasma.

Fes el que et dic i seré el teu amor etern.

Adéu amor, espere que faces el que et dic

El teu estimat Victor.

Caterina es posà molt emocionada. Es va vestir amb roba de muntar a cavall i va partir

tota sola. Va arribar al bosc i s’endinsà. Ara entraven uns rajos de sol per on passava ella.

Va veure un fantasma com Victor, però el fantasma no la va reconèixer. Ella va pensar

que si volia tornar a veure’l, deuria d’enamorar-lo. Aleshores el seguia i pensava en ell i

conforme ho feia, ell anava recobrant la seua forma humana. En un moment donat, es

girà i en la llunyania la va veure. A poc a poc recordà aquelles boniques mirades, les

carícies de Caterina abans de què marxés. Una llum blanca s’apoderà d’ell i el transportà

al seu costat. S’abraçaren emocionats per tornar a estar junts, munten el cavall i se’n van

al Palau per a sempre.

Conte contat i acabat.