Download - La carta
LA CARTA Era hivern. Mai havia sigut un hivern tan gèlid a Transilvània. Jo, Vladimir, era el
missatger del rei. Havia de travessar el bosc tenebrós per lliurar una carta. Mai havia
tingut una missió d’aquella importància. Havia sentit que a molta gent que travessava el
bosc, no la tornaven a veure mai. Em sentia preocupat pel que em podia passar però no
abandonaria. M’acompanyaria Dick, el meu cavall. Deuria de dur algunes ferradures per
a Dick, menjar per uns quants dies i beguda. A l’alba vam eixir tots dos cap al bosc
tenebrós. Quan arribàrem al bosc van veure que començava a fer fred. Hi havia molta
humitat, tot era negre i no entrava la llum. Aleshores vam fer un pas davant i ho van
lamentar. El bosc es va fer més fosc i humit. No podien tornar enrere. L’entrada s’havia
tancat i ells anaven a desaparèixer per sempre. Era massa jove per morir. Al bosc no hi
havia ni nit ni dia. Sempre era fosc. Si el miraves des de fora, tenia un núvol sempre
damunt, un núvol fosc, gran, humit que pareixia que anés a explotar, però això no
passava.
Només 2 persones havien entrat i havien sortit. Al 1527 Janet Gabriel Nikelson i al 1749
Abigail Anastasia Kinlonson. Era curiós que eren dones. Al 1498 el 1r home en entrar va
ser Victor Crascof. Era un polonès, que mai l’havien tornat a veure en la vida. Jo estava
molt insegur. Tenia moltíssima por i no creia que eixís i si ho feia em donaria un patatús.
Comencí a emprendre el camí, tot era fosc. Hi havia serps que s’enrotllaven als meus
peus, rates penades que em xiulaven a les orelles, rates que em pujaven al cap, però jo
continuava galopant, sense mirar enrere com si res no existirà. Cada vegada era més fosc.
No veia, els ulls se’m tancaven, Dick perdia forces. Paràrem a descansar un poc però eixe
poc es va convertir en molt. Dick es va dormir i jo també. Vaig començar a somniar en
que m’atacaven uns fantasmes que començaven a endur-se a Dick i a mi. Ens duien a una
cova on era el rei fantasma. Li deien Crascof:
- De què em sonava em sonava aquell nom?
Aleshores em vaig adonar de que no era ningun somni sinó que era veritat. Era un
fantasma jove entre els 30 i els 35. Tenia molt poc de pèl. No era ni gros ni prim. Era
mitjà d’estatura i anava vestit amb una capa de color plata. Duia un sarró i anava
justament com anaven vestits els que entraven al bosc a finals del segle XV. Era pàl·lid i
seriós. Tenia tot l’aspecte de ser polonès: seriós, blanc de pell i alt.
-Ah, ja sé de què em sona! De Victor Crascof, el polonès.
Pareixia que fora el líder per com el tractaven. Ara entenia que li passava a tots els que
anaven al bosc i no tornaven. Aleshores pensí que devia escapar per lliurar la misteriosa
carta a la destinatària. Mentre que feien una reunió per veure el que feien amb mi, jo vaig
deslligar a Dick molt silenciosament i vam fugir. Quan vam ser lluny, començarem a
galopar molt ràpid i arribàrem al final del bosc, on hi havia un sol esplèndid. Estaven a
una vall, a la Vall de Baskerville. Vaig mirar el sobre i posava:
Caterina Crascof
Palau de Baskerville a la vora del riu
Baskerville
Transilvània (Romania)
Què estrany!! Si el que volia el rei era que anés a casa de la dona de Victor Crascof per
que no li ho havia dit i no li havia deixat que mirés la carta? Què diria aquella carta que
era tan secreta i confidencial? No ho sé però devia d’averiguar-ho. El castell es veia des de
l’eixida del bosc: era gran, lluminós, amb una gran explanada a l’entrada i un gran llac
que l’envoltava. Em vaig apropar i vaig tocar al badall de la porta. Em va obrir un criat.
Era vellet, amb un jupetí, corbata i esmòquing. Aleshores li preguntí:
-Bon dia bon home, ací viu Caterina Crascof?
Aleshores el criat contestà:
-Si, per què? Qui sou, què voleu???
-Soc Vladimir, el missatger del rei de Transilvània. Vinc a entregar una carta a Caterina.
-En un moment vinc, vaig a cridar-la.
-Senyora, Caterina té una visita!!! Caterina!!!
-Val, ja baixe.
En 3 minuts...
-Qui es aquest cavaller?
-Senyora, és Vladimir, el missatger del rei de Transilvània.
- Qué vols Vladimir???
-Tinc una carta per a vostè! No sé qui l’envia, no posa remitent.
-Gràcies! Es estrany que no hi posa cap remitent. Sempre les cartes que rep en duen un.
A la misteriosa carta posava:
11 d’abril de 1498.
Estimada meva:
Sé perfectament que quan llitges aquesta carta, estaré mort fa molt de temps. Avui me’n vaig de casa a Transilvània per motius de treball. He descobert una cosa sobre el bosc. Ja sé el que li passa a la gent que entra i no ix del bosc, per això he d’anar-hi però no pateixes que estaré molt bé. Si em moro, no et lamentes perquè em deixares partir. Estaré en un lloc millor. Només tu pots tornar-me a la vida. Tens que entrar al bosc. Buscar-me. Tornar a trobar l’amor en mi. Però no es fàcil trobar l’amor d’un fantasma.
Fes el que et dic i seré el teu amor etern.
Adéu amor, espere que faces el que et dic
El teu estimat Victor.
Caterina es posà molt emocionada. Es va vestir amb roba de muntar a cavall i va partir
tota sola. Va arribar al bosc i s’endinsà. Ara entraven uns rajos de sol per on passava ella.
Va veure un fantasma com Victor, però el fantasma no la va reconèixer. Ella va pensar
que si volia tornar a veure’l, deuria d’enamorar-lo. Aleshores el seguia i pensava en ell i
conforme ho feia, ell anava recobrant la seua forma humana. En un moment donat, es
girà i en la llunyania la va veure. A poc a poc recordà aquelles boniques mirades, les
carícies de Caterina abans de què marxés. Una llum blanca s’apoderà d’ell i el transportà
al seu costat. S’abraçaren emocionats per tornar a estar junts, munten el cavall i se’n van
al Palau per a sempre.
Conte contat i acabat.