LOLA

HER

RER

OL

a masia en

cantada

La masia encantada

narra la historia d’un nen

que va a passar una

setmana al poble gironí dels

seus avis i allà, a la masia

familiar, comença a adonar-

se que alguna cosa insòlita i

inquietant passa a la casa,

alguna cosa de la qual no

podrà escapar fàcilment…

11LLOLA HERRERO

11

La masia

encantada

ISB

N 9

78-8

4-15

960-

17-1

Capítol

1El viatge seria molt interessant, bé, no només interessant, a més, seria impor-tant i prometedor. Era la primera vega-da que la mare d’en Jordi exposava a l’estranger, ni més ni menys que a París, la ciutat dels artistes. En Jordi estava se-gur que els quadres de la seva mare tindrien un gran èxit, pintava tan bé…!

Ah!, abans de seguir, has de saber que en Jordi és el protagonista d’aquesta història. És un noi de nou anys molt sim-pàtic i poc estudiós. No obstant això, hi ha una cosa que fa a meravella: pin-tar. I és que de tal mare… Però en fi, no vull enrotllar-me gaire per a no avorrir-te ni entretenir-te massa.

7

Com t’estava dient, els pares d’en Jordi anaven a viatjar a París. Normalment, quan els sorgia algun viatge, en Jordi es quedava a Madrid amb la seva iaia paterna, però aquesta vegada la iaia estava gaudint d’un creuer i no tornaria almenys en un mes.

Com?… Sí, ells viuen a Madrid… Sí, en Jordi va néixer a Madrid… Jordi?… Sí, és un nom català; però veuràs, ara t’explico: el pare d’en Jordi és madri-leny i la mare és catalana, de Girona; i en Jordi es diu Jordi pel seu iaio ma-tern, és a dir, en Jordi s’anomena Jordi perquè així li deien al seu iaio, que en glòria estigui, i els seus pares van voler que es digués com ell; tenien un altre nom pensat, però quan va néixer, tan bon punt el van veure (i és que s’assem-bla molt al seu iaio), els pares es van mirar i van dir a l’uníson: JORDI!… Bé, bé, no m’interrompis més. Continuo…

Encara que en Jordi estava feliç per la seva mare, no ho estava tant pel que l’esperava, a ell… Com que no tenien

8

9

ningú amb qui deixar-lo, els seus pares havien decidit dur-lo amb la seva iaia materna, la Caterina, que vivia a Giro-na, a l’Alt Empordà. Això, a en Jordi, no li venia gens de gust; però la veritat és que no era la casa ni el fet de viure lluny de Madrid el que no l’atreia, sinó que el que no li agradava era la seva iaia Caterina. En Jordi la coneixia poc, només l’havia vista algunes vegades quan ella havia anat de visita a Madrid per a veure’ls, cosa que cada vegada era més poc freqüent perquè, pel que es veia, li feia peresa traslladar-se. Que per què no li agradava la seva iaia? Ssst, escolta…—Quant de temps estareu a París, mamà? —va preguntar en Jordi, ajagut al llit dels seus pares mentre la mare feia les maletes.—Ja ho saps! Quantes vegades m’ho has preguntat ja? Una setmana.—Una eternitat!—Set dies, una eternitat? Ja veuràs que ràpid que passa! Una setmana no és res…

10

11

—A mi se’m farà interminable.—Eh, Jordi, per favor! No vull que tinguis una actitud tan negativa, fill. Aquest viatge és molt important i no m’agradaria anar-me’n sabent que et deixo trist amb l’àvia. Ja veuràs que bé que t’ho passes amb ella. Estic segura que al final t’alegraràs d’haver anat a casa seva.—L’única cosa bona és que faltaré una setmana a classe.—Com ets! No creguis que tot serà bona vida: la mestra m’ha donat un munt de deures per a fer.—Que pesada! No em deixa tranquil ni una setmana!—L’Eva és encantadora i t’aprecia molt, encara que es queixi perquè ets força gandul. Ara has de posar interès per a aprovar el curs, estem al maig i només et queda un mes per a acabar.—A quina hora sortirem?—A les sis del matí. Tardarem vuit o nou hores a arribar-hi. Després, el pare

i jo anirem a Barcelona, agafarem des d’allà l’avió que surt a les set, així que hem d’anar amb temps.

—Odio matinar.

—Ja comences a queixar-te?

—Com és la casa de la iaia?

—Fabulosa! És una masia… És la casa més bonica que hi ha al món —va dir, i en Jordi va veure que la seva mare s’havia emocionat en dir-ho.

—En tens bons records, oi, mamà?

—Bons no: boníssims!

—Fa molt de temps que no vas a ca la iaia.

—Sí, en fa molt. L’última vegada et por-tava al ventre. Però crec que comença-rem a anar-hi novament. La iaia ja no té ni les ganes ni les forces d’abans per a viatjar, així que serem nosaltres els qui anirem a visitar-la a ella.

«Horror», va pensar en Jordi.

—Viu sola? —va preguntar en Jordi.

12

13

—No. La Maca viu amb ella.

—La Maca?

—La Macarena és la dona que s’ocupa de la casa i també de la iaia. Ja veuràs com n’és, de simpàtica! A més, és molt graciosa, com a bona andalusa… Bé, ja està tot preparat. Al llit, jovenet, que demà cal matinar!

—I tu, què?

—Jo espero el teu pare, que està a punt d’arribar. Avui s’ha quedat més del compte per a no deixar gaire feina endarrerida. No piulis i al llit!

—Com és la iaia, mamà? —va pregun-tar en Jordi mentre la mare l’acompa-nyava a la seva habitació.

—T’encantarà.

—A mi no m’agrada.

—Per què?

—És molt seriosa i… misteriosa.

—Saps una cosa? La raó per la qual tinc tantes ganes que facis aquest viat-

ge, és perquè la descobriràs. Coneixe-ràs de veritat la teva iaia Caterina, ella i… tot el que l'envolta.

14