josÉ iturbi
DESCRIPTION
JOSÉ ITURBIEl meu primer pianiste acompanyantRecorts d'un jove de Quartell que arribà a ser Professor Especial de Clarinet i director del Conservatori Professional de Música de la Diputació deTarragona.Premi extraordinari “Jaume I” dels CXXV Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia2APau, el meu netTarragona, juny de 2011Foto de la tapa d'esta enquadernació: Retrat de José Iturbi dedicat a l'autor d'este relat en 1949 superpost a una panoràmica de la frontera del ConservatoriTRANSCRIPT
2
JOSÉ ITURBI El meu primer pianiste acompanyant
Recorts d'un jove de Quartell que arribà a ser Professor Especial de Clarinet i director del
Conservatori Professional de Música de la Diputació deTarragona.
Premi extraordinari “Jaume I” dels CXXV Jocs Florals de la Ciutat i Regne de
Valéncia
3
A Pau, el meu net Tarragona, juny de 2011
Foto de la tapa d'esta enquadernació: Retrat de José Iturbi dedicat a l'autor d'este relat en 1949 superpost a una panoràmica de la frontera del Conservatori de Música de la Diputació de Tarragona, realisat pel meu fill Dr. Miquel Sanchis
AGRAÏMENTS
Excm. Sr. Enrique Monsonís Domingo Pepe Domench Part Pepe Ayala Corma i família Als meus fills Juan José i Miquel, dissenyador de la portada Família Almela de Borriana
En especial per al bon amic Joan Ignaci Serrano i Sánchez Escritor, Traductor i Professor de valencià
4
PRESENTACIÓ
No és fàcil trobar, tant en Espanya com en els Estats Units, a persones que conegueren i
tractaren al gran pianiste i director d’orquesta José Iturbi (Valéncia 1895-Los Ángeles 1980).
Per eixa raó, el testimoni directe d'Eleuteri Sanchis, qui en 1949, als seus 19 anys, visità al
mestre en la seua finca de La Cotorra, constituïx un document de primera mà per a conéixer
detalls que, d’una atra manera, s’hagueren perdut en la nit del temps.
Iturbi, en el silenci del seu hort de tarongers i en la tranquilitat d’un “mas” que posseïa des
de la década dels 20’, se mostrà en plenitut i confiança davant d'aquell jove que, humilment,
aplegà un matí a conéixer al mit pero que, sorprenentment, es trobà en el ser humà.
Llunt dels rascacels de Manhattan i dels estudis de Hollywood, el mestre valencià
recuperava, en cada visita borrianera, sa verdadera essència d’artiste, puix, encara que
havent arribat a les més altes cotes de popularitat i riquea a través del teclat, de la batuta i
de la pantalla, necessitava eixa proximitat en lo propi que constituïx la llacor de qualsevol
artiste mediterràneu.
Eleuteri Sanchis ha guardat en sa memòria el tesor de les vivències i conversacions
mantingudes en el més gran pianiste i director d’orquesta de tots els temps, i, en este
treball, fa justícia a l’història, a Iturbi i sobretot, ad ell mateix, verdader protagoniste
d’aquell encontre.
JOSÉ DOMÉNECH PART Director de l’Institut Valencià de Musicologia 1980 – 1986 Biógraf de José Iturbi
5
PRÒLEC DE L’AUTOR
Sent un modest estudiant de l’escola de música del meu poble, -Quartell, Valéncia, comarca
del Camp de Morvedre, de només 1.100 habitants llavors- vaig estar quatre dies en u dels
valencians més importants del sigle XX, en sa casa del terme de Borriana"La Cotorra",: en
José Iturbi.
Açò que estic escrivint és el relat de lo que li va succeir a eixe músic aficionat, a mi, que com
tants atres estudiants de música, alternava les seues faenes de l’horta, en els estudis de
música.
En este relat només pretenc deixar constància escrita d’este fet que, per tractar-se d’un
personage tan polèmic com és José Iturbi, es pot considerar d’extraordinari i insòlit.
Cal tindre en conte, que açò ho estic escrivint xixantados anys després d’haver ocorregut els
fets i també, que dos mesos abans d’açò, no sabia ni que existia Iturbi. Ara conec al músic, al
personage i sé algunes coses sobre ell.
A tots nos agrada contar les coses que fem o que nos ocorren , i quan som vells, com en fem
poquetes de noves, nos agrada contar les que hem fet a lo llarc dels anys, lo que en
llenguage coloquial diem “contar batalletes”; això és degut a que casi tots tenim un poquet
d’ufaners o presuntuosos. Yo també, ho reconec; pero no és esta la raó per la qual escric
este relat, el motiu és perque es tracta d’un fet important de ma vida i vullc deixar
constància escrita per a que els meus descendents, -u català i un atre, català nixcut en
Valéncia- a l’haver-me afincat en Catalunya, sàpien que u dels millors pianistes del sigle XX
era paisà de son yayo, i que este contà en el privilegi i l’honor de conéixer-lo, tractar-lo, i
donar un concert per a clarinet i piano en el qual, el pianiste acompanyant era ell, José
Iturbi.
Açò mateix li hauria pogut ocórrer a qualsevol atre músic d’haver-se-li presentat la mateixa
oportunitat que a mi, pero he segut yo l’afortunat i això fa que em senta privilegiat.
L’autor
6
ÍNDEX pàg.
Dedicatòria i agraïments - - - - 2
Presentació - - - - - - 3
Pròlec de l’autor - - - - - 4
Índex - - - - - - - 5
Uns apunts biogràfics - - - 6
El dia que vaig conéixer a José Iturbi - 21
¿Iturbi? ¿El d'América - - - 25
Arribà el moment de conéixer-lo i... de boxejar en ell 30
Després del boxeig... a dur el clarinet - - 37
Piano, pistola i concert en mig del camí - - 45
La privacitat de la casa - - - - 51
La ‘ metòdica’ rutina d’Iturbi - - - 55
Els passejos en Iturbi - - - 60
Passejos i confessions - - - 64
La tragèdia familiar d’Iturbi - - - 69
La despedida - - - - - 74
La llegenda negra d'Iturbi - - - - 82
Comentaris i remors - - - - 86
Dur - - - - - - - 88
Tacany ¿...? Generós - - - - 91
Exigent - - - - - 97
Treballador - - - - - - 98
Inteligent - - - - - - 101
Dominant - - - - - - 104
Unes anècdotes - - - - - 105
Entrenyor valenciana - - - - 117
La fortuna d’Iturbi - - - - - 126
Un padrinage desconegut - - - - 132
Correspondència entre Iturbi, les seues netes i Marion
en el seu fillol, José Ayala Corma - - - 134
Homenage pòstum en Valéncia - - - 137
Iturbi, un valenciano universal - - 138
Retalls de prensa - - - - - 145
D’Iturbi s’ha dit... - - - - - 163
7
Crec adequat fer, com a introducció, una breu biografia de la figura de José Iturbi, tant per a un
millor coneiximent i dimensió del personage (tan desconegut i lluntà encara hui en dia per als
seus paisans valencians), com per a una major comprensió dels acontenyiments que es
detallen en el relat.
Uns apunts biogràfics
Valéncia 1895-Los Ángeles 1980
José Iturbi Báguena, naixqué en Valéncia el 28 de novembre de 1895 en l’antic carrer de
l’Eixedrea, que hui porta el seu nom, en el barri de Sant Bult o de la Xerea.
Son pare, Ricardo Iturbi Navarro, era cobrador del gas Lebon en Valéncia, i en el seu temps
lliure afinava pianos en la fàbrica de pianos “Rodrigo Ten” de Valéncia i, si calia, també els
apanyava a domicili, tot per tal d’aumentar els ingressos familiars. Morí en París l’any 1924 o
1925.
Sa mare, Teresa Báguena Pons, gran aficionada a l’òpera, de fadrina era una dòna simpàtica,
extrovertida i molt coneguda en el barri on vivien i sobretot en l’entorn d’amistats, per la seua
bona veu, per lo be que cantava i per l’habilitat que tenia per a contar succeïts de llauradors.
Va morir en Nova York el dia 2 de giner de 1940.
Varen tindre dos fills i dos filles: Ricardo, Teresa, José i Amparo. Esta última, Amparo, fon
també una gran pianista que acompanyava freqüentment al seu germà. Tant espiritualment
com emocionalment estigueren sempre molt units i compenetrats. Era una gran pianista, pero
sense cap de dubte el portar els mateixos llinages que son germà i el ser este la gran figura que
8
era en el panorama musical, la perjudicà per la permanent comparació. Inclús pensà en utilisar
el segon llinage de son pare, anunciant-se com Amparo Navarro.
José de ben chicotet acompanyava a son pare quan anava a afinar pianos, i quedà fascinat ya
per a sempre d’eixe màgic instrument, dels seus sons, de la seua poesia.
Als cinc anys començà a prendre classes de piano en una professora que li buscaren els seus
pares, Maria Jordán. Li cobrava vinticinc cèntims l’hora, i pronte es donà conte que tenia en les
seues mans a un chiquet prodigi.
Maria Jordán, la seua primera professora
Als sis anys tocava en un establiment de Valéncia, on li pagaven en un gelat per ad ell i un atre
per a son pare.
Va conseguir una colocació en el cine Túria com a pianiste posant música de fondo a les
películes mudes; li pagaven a una pesseta per sessió. Ademés de complir una jornada de dotze
hores fins a mijanit, alguns dies encara anava a un café de la Plaza de la Virgen a tocar música
de ball, en tal de guanyar aixina unes pessetes més: 1,25 diàries.
A l’edat de nou anys ingressà en el conservatori de Valéncia. Al mateix temps impartia classes
a chiquets principiants i, ademés, continuava tocant en alguns locals.
Es va traslladar a Barcelona per tal de rebre classes del professor Joaquin Malats. Allí conegué
també a Albéniz i a Granados, pero sa mare, sabedora de que Malats tenia tuberculosis, el va
fer tornar a casa als pocs mesos temorosa d’un possible contagi.
En 1910, debutà com a director en el Teatre Principal de Castelló.
Es representava la sarsuela El Maestro Campanone de Vicente Lleó; veent que el director es
retardava i animat pels seus companyons, prengué la batuta. Aixina fon director abans de
complir els 15 anys.
9
Teatre Principal de Castelló
El mateix any 1910, en una beca de 1.100 pessetes anuals concedida per la Diputació de
Valéncia s’anà a estudiar al conservatori de París on va continuar el seus estudis en Victor
Staub, alternant classes particulars en la llegendària pianista i clavecinista Wanda Landowska,
qui li canvià la forma de tocar i li transmeté la singular tècnica que sempre l’acompanyarà.
Com diu el narrador del programa de TVE “A propòsit d’Iturbi”: ¡El mit de les mans d’Iturbi
acabava de nàixer!
Les mans de Wanda Landowska Les mans d’Iturbi
En 1915 va deixar Valéncia per anar-se’n a Suïssa, on treballà en un conjunt de càmara durant
tres anys.
En 1916 es casà en Valéncia en la també valenciana Maria Giner de los Santos, naixcuda en
Valéncia en 1893. Fruït del matrimoni va nàixer Maria, la seua única filla
En 1918 fon professor de piano del conservatori de Ginebra, on ocupava la càtedra de
virtuosisme en els alumnes d’èlit, la mateixa càtedra que en el seu dia ocupà Franz Liszt. Este
càrrec l’abandonà en 1922 per a dedicar-se de ple a la carrera de concertiste.
10
Comença una carrera musical plena d’èxits que el portarà a oferir recitals en les principals sales
de concerts d’Europa.
L’onze d’agost de 1928, la seua muller Maria Giner de los Santos, es suïcidà en París, quan
només tenia 35 anys.
En octubre de 1929, Iturbi marcha als Estats Units. El viage el feu via Canadà i en Toronto oferí
un concert abans d’arribar als Estats Units.
Debutà en els Estats Units en l’Orquesta de Filadèlfia, que llavors tenia com a director a una
figura llegendària, Leopoldo Stokowski; i en decembre del mateix any es presentà en Nova
York en un recital de piano.
En els quatre anys següents, l’infatigable valencià va donar més concerts que cap atre pianiste,
en l’única excepció de Paderewsky.
La mare, la germana i la filla se quedaren en París uns anys més.
En est any comprà una finca de tarongers en una casa, en el terme de Borriana, partida de la
“Pola” en Les Alqueries de Santa Bàrbera. La finca era coneguda com “La Cotorra”.
La casa era senzilla, de només una planta, la qual anà habilitant poc a poc. Inclús va fer un
quarto de bany, duent algunes peces i accessoris dels Estats Units. Va seguir mantenint el nom
de “La Cotorra”.
El terreny era tot un tarongerar al que anà afegint lots de terra, i l’any 1980 tenia cent
xixantahuit fanecades i una bomba de motor que li suministrava 4.000 litros/minut d’aigua.
11
La casa de “La Cotorra” en l’actualitat
Quan tenia que passar una temporada més o manco llarga en Valéncia, se n’anava a la seua
finca de Borriana, buscant i desijant el paisage plàcit del Mediterràneu abans que el lux d’una
capital. Ademés Iturbi mai ha tingut casa en Valéncia, sempre s’estajava en l’Hotel Reina
Victòria.
Iturbi, sa filla Maria i un chiquet del veïnat
12
La discogràfica RCA Victor li oferí un substanciós contracte en el que va gravar el seu gran èxit,
Claro de Luna de Debussy, del que es vengueren més d’un milló d’eixemplars, una cosa
desconeguda fins aquell moment en el món de la música clàssica.
En 1933 debuta com a director en Ciutat de Mèxic, on fundà la seua pròpia orquesta, a la qual
posà el seu nom, “Orquesta José Iturbi”.
De 1936 a 1944 va ser el director de la “Rochester Orquesta Filharmònica de New York”.
A lo llarc de la seua trayectòria professional va continuar actuant indistintament com a director
i pianiste. A l’orquesta li transmetia molt be cóm volia que s’interpretara lo que estaven
tocant, i si era necessari es posava al piano i els demostrava cóm tenia que sonar lo que els
demanava.
És per este motiu per lo que sempre volia tindre un piano al seu costat durant els ensajos.
En 1944 firma un contracte de cinc anys en la productora Metro Goldwyn Mayer com a
pianiste i actor de comèdies musicals. Aixina s’amplia la seua trayectòria musical i inicia la
carrera cinematogràfica. Va intervindre en sèt películes: Levando Anclas, Festival en México,
Aplausos, Al compás del corazón, Dos chicas i un marinero, Chicas atrevidas i El beso de
medianoche; fent constar en el contracte que sempre s’interpretaria ad ell mateix, a José
Iturbi.
També interpretà la banda sonora de diverses películes biogràfiques de grans figures de la
música, entre atres Chopin i Tchaikovsky.
Com a pianiste arribà a ser una gran figura que s’encontrava entre els millors del món
d’aquella época, pero, com uns atres genis de l’art, la seua vida personal afectiva no era gens
desijable. Fon molt conflictiva, extrapolant-se al domini públic a través de palesos
enfadaments i bregues emocionals que el seu mal caràcter no conseguia dominar.
És autor de moltes composicions, pero casi totes firmades en seudònims. Utilisava diferents
seudònims, alguns d’ells: Mister Wassing, Juan Navarro, Juan Pons –segon llinage de son pare i
de sa mare– i alguns atres.
Tocà a quatre mans en Igor Stravinsky, interpretant les obres del compositor rus.
També un concert per a dos pianos en la seua professora, la famosa clavecinista Wanda
Landowska, en l’auditori del conservatori de Genève.
13
Programa del concert en Wanda Landowska
Degut a la seua dedicació i popularitat com actor i pianiste en les películes de la Metro
Goldwyn Mayer durant la década dels 40, alguns entesos i crítics de música clàssica el
menyscabaren com a pianiste i com a director, tal com es reflectix en les publicacions que
vorem més avant.
El dia que vaig conéixer a
José Iturbi
54 anys 19 anys
14
Soc de Quartell, Valéncia, un poble de la comarca de El Camp de Morvedre, fill d’una família de
humils treballadors. Mon pare treballava en faenes de l’horta i ma mare en l’almagasén on es
confeccionava la taronja per a l’exportació, ademés s’encarregava de les faenes de la casa.
Yo també treballava en faenes del camp i per la nit estudiava música –clarinet– i tocava en la
banda de música del poble.
Faré una chicoteta resenya de cóm varen ser els meus principis en la música per a que no
resulte estranya alguna cosa que llegireu:
Un dia de l’any 1940, vaig escomençar el solfeig en l'escola de la Banda de Música del poble.
Allí en un mestre que va buscar la societat, Miguel Lafuente, vaig deprendre des de les
primeres notes fins a l'última part del método Eslava i uns atres métodos complets, pero sense
tindre en conte les tonalitats ni l’entonació.
El mestre nos donava les classes de solfeig i d’instrument, tant de fusta com de metal, en la
cuina-menjador de la planta baixa on ensajava la banda. No havia una atra cosa.
Quan vaig alvançar un poc en l’instrument, em vaig buscar un mestre de clarinet.
Degut als escassos mijos econòmics i de professors, en l’escola no disponíem de classe teòrica,
d’audició de música, ni de moltes coses fonamentals per a l’aprenentage de la música. Posant-
me yo com eixemple: la primera vegada que aní al Teatre Principal de Valéncia –en tren sense
billet, tot el viage fugint del revisor– a sentir l’Orquesta Municipal, vea molts violins sense
saber que tots no eren violins, sino també violes; que aquells tubos que sobrepassaven els
caps dels músics eren fagots, i molt menys distinguia el sò pertanyent a estos instruments i
encara més, apleguí a tocar com a soliste en la banda obres com Capricho Español o Rapsodia
Hongaresa sense conéixer les tonalitats de lo que estava tocant.
A pesar de saber que és important per a un estudiant de música escoltar-ne molta, i si és
clàssica millor que millor, yo no tinguí eixa oportunitat. L’escola de música de la banda no
disponia de mijos econòmics suficients ni per a tindre un local en bones condicions per a poder
ensajar ni, menys encara, per a dispondre d’un aparat d’àudio per a fer audicions.
En ma casa no teníem ni tan sols radio, per tant no vaig tindre l’oportunitat d’escoltar les obres
dels grans compositors que ara tots coneixem, interpretades per orquestes simfòniques, de
cambra, conjunts corals, etc., ni tampoc traure profit d’escoltar recitals de concertistes dels
15
distints instruments que integren les famílies de l’orquesta, lo qual nos privava al mateix temps
conéixer físicament i pel sò a molts d’estos instruments conseguint la diferenciació dels
instruments per mig del timbre sense necessitat de vore’ls. Alguns d’ells, només els coneixíem
pel nom o per vore’ls en algun llibre.
Tot açò per a un jove com yo, que estava formant-se en un instrument –com he dit abans, el
clarinet– suponia una gran desventaja ya que, a l’estar privat de qualsevol possibilitat de sentir
música de calitat, també ho estava d’un element fonamental per a l’aprenentage de la música
com és l’audició musical, que es pot considerar com la segona manera d’aprenentage després,
òbviament, de la pràctica, i també privat d’elegir qualsevol instrument de corda o un atre de
vent com per eixemple el fagot.
Tot per ‘culpa’ de viure en un poble chicotet (del que em sent molt orgullós), alluntat de la
ciutat de Valéncia, més que per la distància, pels escassos mijos de transport públic i unes
atres raons de tipo material o pràctic.
¿Iturbi? ¿el d’Amèrica?
De manera que conforme a la meua situació personal, si volia ser músic, tota la meua atenció
tenia que enfocar-la només a les bandes de música i, per consegüent, als instruments de vent,
que era lo que coneixia i sentia en la banda del poble i que també era, lo que al director li
convenia per tal de tindre equilibrades les diferents seccions de fusta, metal i percussió de la
banda. I si, com comentava adés, ignorava l’existència de tants instruments, llògicament
també desconeixia als grans instrumentistes, per lo tant, no coneixia a Iturbi.
En quant al meu encontre en Iturbi...
Tot escomençà un dia de l’any 1949, no recorde el més, quan en el cine proyectaren la película
“Levando Anclas”. U dels protagonistes principals, junt a les estreles més rellevants del cine
americà, era un pianiste al que li dien José Iturbi, qui, a diferència dels atres actors que
interpretaven personages en noms i identitats fictícies, s’interpretava a sí mateix.
Fins a este moment de la meua vida, no sabia que Iturbi existia, ni tan sols havia sentit el seu
nom, només havia sentit dir que un gran pianiste valencià vivia en EEUU, potser per motius
polítics. Fon en vore esta película quan vaig saber que aquell pianiste valencià que vivia en
EEUU i el de la película eren el mateix.
16
Esta ignorància era llògica, l’ambient musical del poble girava al voltant de les bandes, i dins
d’elles els principals protagonistes eren els instruments de vent, per lo que els instrumentistes
que més coneixiem o sonaven eren els d’estos instruments, normalment professors de la
banda municipal de la ciutat de Madrit i la de Valéncia, que eren considerades les millors.
Després de la proyecció de la película “Levando Anclas”, en l’àmbit musical del poble, tant a
nivell de músics com d’aficionats i a lo llarc de les següents semanes abundaren els comentaris
sobre la película, els seus protagonistes i especialment sobre el pianiste. En el poble no es
parlava d’atra cosa.
D’entre els comentaris que feen pel poble n’hi hagué un que em cridà l’atenció, algú digué:
“...¡sí home!; eixe és el que té una finca en Borriana, de la que s’encarrega el Trento” 1
Yo tenia una molt bona amistat en José Mª “el Trento”, com és normal entre habitants d’un
poble chicotet, pero ademés de l’amistat mon pare era u dels hòmens que formava part de la
colla de polvorisadors que treballaven per a ad ell, ademés de portar-li en el nostre carro i aca
els aparats per a polvorisar, aixina que me faltà temps per anar a sa casa a parlar en ell i
confirmar el comentari que havia escoltat. De pas, aprofití per a fer-li saber lo molt que
m’agradaria saludar a Iturbi quan anara per la finca.
I José Mª Ayala me corroborà lo sentit, explicant-me que la finca estava en Les Alqueries de
Santa Bàrbera, en el terme de Borriana, “Yo soc l’encarregat en estos moments, pero estic
preparant-lo tot per a que es faça càrrec del conreu de la finca mon germà Paco. Encara que
m'agradaria molt seguir d’encarregat, tinc moltes obligacions ací i no puc; ara vaig i vinc, i si
cal de tant en tant me quede un dia, dos o els dies que faça falta. També quan es faça càrrec
Paco i convinga, aniré a donar-los una maneta”.
Me comentà que Iturbi, degut a residir en els Estats Units i als compromisos de les gires per tot
lo món, no anava molt per la finca i no es preocupava tant com voldria dels tarongers,
“precisament ara, crec que vindrà pronte: Llavors t’avisaré”.
1 Malnom de José Mª Ayala
17
José Mª Ayala
Passà un temps fins que un dia, no recorde el més pero sí que la colla de polvorisadors entre
els quals estava mon pare estaven polvorisant la finca d’Iturbi, vingué a ma casa per a dir-me:
“Si vols conéixer a Iturbi, vine despusdemà a la finca de Les Alqueries de Santa Bàrbera, Iturbi
arriba demà pero no sé quants dies estarà”.
El motiu pel qual Iturbi recorregué a José Mª Ayala per a demanar-lo com encarregat de la
seua finca de Borriana, fon degut a que Iturbi, estava en aquell moment sense encarregat; li ho
comentà a Fernando Gimeno, funcionari de l’Ajuntament de Valéncia, responsable llavors de
l’Orquesta Municipal, qui li recomanà a José Mª Ayala, persona encarregada d’una finca que sa
muller tenia prop de Quartell i del que estaven molt satisfets.
Arribà el moment de conéixer-lo i...
També de boxejar en ell
Anar de Quartell a Borriana era una miqueta complicat llavors. Tenia que anar caminant a
l’estació de Les Valls, perque si agafava la bicicleta no tenia on deixar-la fins al regrés; paraven
pocs trens en direcció a Borriana, i en arribar a l’estació de Borriana encara quedaven huit o
nou quilómetros fins a la seua finca de Les Alqueries, i no havia cap mig de transport públic per
a cobrir-los ni diners per a pagar-los agafant un taxi.
Aquell dia vaig estar pensant molt cóm ho faria per a anar, pero al sendemà pel matí no tenia
cap dubte, faria en bicicleta tot el recorregut, no havia res més. Vaig agafar la bicicleta i me’n
vaig anar cap a Borriana, un poc nerviós, això sí, i també dubitatiu pensant en qué passaria i
qué diria quan me trobara davant d’Iturbi, pero per una atra banda també molt ilusionat
18
pensant que anava a parlar en persona i potser obtindre un autógraf d’aquell pianiste que fea
poc de temps havíem vist en “Levando Anclas”, junt a Frank Sinatra i uns atres artistes famosos
de l’época.
Hi ha una cosa que no hauria de dir, fa que ara mateix me senta avergonyit, pero ho he de
confessar, en aquell moment em fea més ilusió tornar a Quartell ensenyant l’autógraf de
l’artiste de la “Metro Goldwyn Mayer”, que l’autógraf del gran pianiste. Encara que té una
explicació que pot servir d’atenuant, l’autógraf del pianiste només causaria impacte en els
músics i el de l’artiste de la película, a tots, chics i chiques del poble.
No sé ben be quina hora era quan arribí a la chicoteta esplanada de ciment que hi ha entre la
casa i el “Camí de la Cosa”, com se nomena este camí, el qual tan sols cinquanta o xixanta
metros avant, travessa el riu Millars, llímit de la finca, dels térmens de Borriana i d’Almassora i
també de les comarques de la Plana baixa i Plana alta.
Davant la porta d’entrada em vaig trobar a José Mª, qui junt a un parell de persones més fea
temps que esperaven l’eixida d’Iturbi de la casa. Una casa de construcció molt senzilla, de
només una planta i un garaig casi tan gran com la pròpia casa.
Em vaig unir ad ells en l’espera, molt més nerviós i emocionat que els meus acompanyants. Per
ad ells només era trobar-se en l’amo de la finca, pero per a mi era molt més, era trobar-me
davant del famós actor que fea poc havíem vist en “Levando Anclas”, el gran pianiste de fama
mundial.
Eren moltes les coses que em passaven pel cap: cóm seria, qué faria yo quan m’encontrara
davant d’ell, qué diria, cóm li demanaria l’autógraf, si seria possible o no obtindre’l i tantes
atres coses més.
La veritat és que llavors yo era extremadament tímit, i per això intuïa que s’acostava el
moment de trobar-me en una situació difícil per a mi.
A cada moviment de persones que se sentia per dins de la casa pensava que era ell qui anava a
eixir per fi, pero no eixia, lo que fea que aumentara el meu nerviosisme pensant que d’un
moment a un atre s’obriria aquella porta en tela mosquitera i apareixeria davant de nosatres.
Mentrestant, intentava imaginar-me l’image d’ell en persona. L’image que esperava vore era la
d’un Iturbi ben vestit, influenciat pel de la película, sério i parlant un castellà en una miqueta
d’accent anglés degut als anys que duya vivint en els Estats Units.
19
*
Iturbi elegant
L’espera es va fer llarga pero per fi arribà el moment tan esperat; aparegué per aquella
chicoteta porta i... ¡vaja sorpresa!, no podia creure lo que estaven veent els meus ulls; tant de
temps donant-li voltes a l’aspecte que tindria i cóm aniria vestit, i per més que ho haguera
pensat mai ho haguera endevinat; aparegué un home senzill, en pantaló curt de deport,
sabatilles, uns guants de boxeig penjant de la mà, saludant a tots i parlant valencià millor que
qualsevol de nosatres. Res que vore en aquell Iturbi de la película en esmòquin. Això em donà
un relaixant respir.
Saludà a tots donant la mà a cada u. Quan arribà a mi me presentà José Mª dient-li, “Li
presente a un amic del meu poble, que tenia moltes ganes de conéixer-lo i que també és músic
com vosté”.
Em donà la mà mirant-me de cap a peus dient-me que estava encantat de saludar a un colega.
I com si formara part de la mateixa salutació, continuà: “Com eres el més jove de tots els que
estem ací i ademés músic, eres l’indicat per a colaborar ajudant-me a fer un poc d’eixercici”.
Yo vaig pensar que dia una badoqueria perque ¿quina falta li fea yo per a fer tot l’eixercici que
volguera?
Dit això i sense cap de paraula més, entrà en la casa tornant a eixir seguidament portant una
atra parella de guants de boxeig, i allargant-me’ls, em demanà que me’ls posara.
Em va sorprendre tant que em vaig quedar en la boca oberta fet de pedra, totalment sorprés,
com si haguera rebut un gran esglai. ¿Era real tot lo que m’estava passant? Sí, sí que ho era, –i
20
encara no sabia llavors lo que me quedava per passar– per això lo únic que se m’ocorregué fon
rebujar els guants i dir-li que ho sentia, pero que mai havia vist uns guants de boxeig tan de
prop i que ademés era un deport que no m’agradava gens. 2
Com insistia donant-me ànims acompanyats de “...no te preocupes que no passa res, no
tingues por i pega’m fort” a mi se me fea violent seguir rebujant allò que m’estava demanant,
fins al punt que em fea vergonya seguir negant-me. Aixina que vaig pensar, “que siga lo que
Deu vullga”, i ajudat per ell mateix me’n vaig posar els guants.
Intentí dos o tres de voltes pegar-li, com ell me demanava, pero resultà inútil, no ho vaig
conseguir de cap de les maneres, solament una vegada el vaig tocar de rasmà, en un braç, si
mal no ho recorde. Lo que més clar tenia era la sensació de que estava fent el ridícul. Com no
sabia qué fer ni cóm moure’m, no tardà gens en donar-se conte de que lo que yo li havia
comentat era cert, que no servia per a lo que ell volia. I entre les rialles dels espectadors per
l’espectàcul que estaven presenciant, que s’ho estaven passant molt millor que yo, donàrem
per finalisat el “combat”.
Vaig quedar descansat, pero en una sensació estranya, d’una banda per no haver respost a les
expectatives de l’ilustre personage, i d’una atra de desorientació total per la destarifada
situació de “l’encontre”.
Després del boxeig...a dur el clarinet
Accelerat per lo ocorregut i per tal de conseguir el propòsit que m’havia dut fins allí i poder
anar-me’n ràpidament a casa, donant per acabada esta destrellatada aventura, m’acostí ad ell
per a despedir-me i demanar-li al mateix temps l’autógraf que tant desijava. Ell, sense fer cas a
la meua despedida, me contestà en un to mig en broma mig en sério, que ya que era músic,
abans d’anar-me’n, volia sentir-me tocar per a comprovar si tocava millor que boxejava, “...i
després parlarem de l’autógraf i d’atres coses”.
Li diguí que ho sentia molt, pero no havia dut el clarinet, havia vingut en bicicleta i el clarinet el
tenia en casa, a 35 quilómetros d’allí.
Tranquilament com si tal cosa, em va contestar que yo era jove i que això no era res per a mi
“...si has vingut en bicicleta l’agarres i te’n vas a per ell, yo quan era jove com tu me fea eixos
2 Iturbi era un gran aficionat i practicant del boxeig, llavors yo no ho sabia.
21
quilómetros com si res, aixina que ves-te’n a casa i torna en el clarinet i alguna cosa que
tingues en acompanyament de piano”.
Anar a Quartell en bicicleta a pel clarinet era un passó després del viage d’anada i de lo passat
en el ‘combat’ de boxeig, pero aixina i tot, no eren els quilómetros lo que em preocupava, lo
preocupant era tindre que tocar davant d’ell. Me preocupava fins a l’extrem de pensar en
anar-me’n i no tornar. Pero per una atra banda i pensant-lo millor, rebugí l’idea, perque si no
tornava sempre m’hauria quedat el remordiment d’haver-me comportat com un covart, no
tindria l’autógraf que era la meua ilusió, ni podria dir que havia tocat davant d’Iturbi, encara
que fora a costa de passar-ho mal. De manera que agarrí la bicicleta i, chino-chano, me n’aní
cap a Quartell.
El següent problema que se me presentava era qué li portaria que tinguera acompanyament
de piano, i que ademés ho tinguera ben preparat. En aquella época el repertori que es solia
tindre era poc extens. Les edicions d’alguns concerts venien de l’estranger, eren cares,
escasses i, evidentment no havien fotocopiadores per si algun amic te les deixava.
No en tenia molts per a elegir, havien de ser Erwinn de G. Meister o Capricho Pintoresco de M.
Yuste, que eren els dos que tenia millor preparats; l’un, Erwinn, perque duya prou de temps
tocant-lo en casi tots els concerts que fea la banda, ademés de tocar-lo també en algunes de
les bandes d’uns atres pobles les quals me buscaven com a reforç; l’atre, Capricho Pintoresco,
l’estava estudiant per a presentar-lo com obra de lliure elecció en les oposicions que estava
preparant.
Estos concerts presentaven un greu inconvenient per al pianiste acompanyant; els dos estaven
manuscrits, cosa que no agrada gens a cap pianiste per les dificultats de llectura que presenta
l’escritura manual, fins al punt que molts es neguen a tocar si estan manuscrits.
Pero això no era tot, encara quedava alguna atra cosa, ad açò s’afegia que d’Erwinn només
tenia l’apany, l’arreglament que el director de la banda s’havia fet de l’acompanyament de
piano com a guió per a dirigir-lo en la meua banda, i... encara més: ¡era la primera vegada que
anava a tocar acompanyat per un piano, no ho havia fet mai!
22
Erwinn 3 Capricho Pintoresco
Aixina que a lo llarc del trayecte, no podia evitar pensar en quina seria la reacció d’Iturbi quan
es vera davant els papers manuscrits, i un d’ells ademés, un guió de director de banda.
Durant el recorregut, en les voltes que parí per a descansar, pensí molt en tornar-me’n a casa.
M’estalviaria el mal moment que anava a passar i, potser també, fer el ridícul davant de
persones del meu poble. A pesar de tot i embolicat en tots estos pensaments pessimistes, poc
a poc anava acostant-me a Borriana.
Arribí cansat pels més de cent quilómetros que portava fets en bicicleta eixe dia; portava fam
per no haver dinat be, estava molt preocupat i en els nervis a flor de pell pensant en lo que
m’aguardava.
Ya estava en el replanell de la porta i no sabia cóm fer-li saber a Iturbi que havia arribat,
passava el temps i no m’atrevia a obrir la porta de tela mosquitera per a tocar a la porta de
fusta que havia darrere.4 Aixina que, com s’estava fent tart i encara tenia que tornar-me’n a
casa, montí el clarinet i em posí a fer unes escales i uns arpegis per calfar els llavis, d’esta
manera em sentí i sabé que havia arribat.
3 Este paper és el mateix que tocà Itrurbi per a acompanyar-me
4 No recorde si hi havia timbre o és que estava desconectat.
23
En sentir el clarinet no tardà en eixir, es quedà un moment quet mirant-me i escoltant sense
dir res, fins que digué: “Com veig que estàs cansat, un poquet nerviós i s’ha fet una miqueta
tart, lo millor serà deixar-lo per a demà que tindrem més temps, estaràs més tranquil i podràs
descansar”
És veritat que estava nerviós i cansat, el cas no era per a menys, era per a estar nerviós, cansat
i per a molt més, pero aixina i tot, nerviós, cansat i en fam, haguera preferit anar-me’n;
quedar-me un atre dia, per a mi era un inconvenient, pero havia arribat massa llunt i ya no
podia recular.
Yo estava tocant de clarinet soliste en la banda del poble, i sabia per experiència que tocar una
obra la qual tinguera un solo de clarinet, encara que fora una cosa senzilla, és molt difícil, puix
el sentit de la responsabilitat t’infon poc o molt una miqueta de poreguera, siga davant d’un
públic o d’una sola persona. Ara be, no es pot comparar; en este cas no es tractava de tocar
davant de qualsevol persona, d’un bon músic dels molts que hi havien en Valéncia, es tractava
de tocar el clarinet davant d’un músic famós reconegut en tot lo món. De veritat, no era per a
tindre només una miqueta de poreguera, era per a estar mort de por.
Aixina que com mon pare es trobava allí mateix, polvorisant els tarongers de la finca junt a uns
atres de l’equip de polvorisadors del poble, aní a consultar-li i demanar-li si m’autorisava a
quedar-me, i en el seu consentiment entre estranyat i admirat de la solicitut, em quedí en la
finca.
*
“La Cotorra” i yo 60 anys després junt a Pau, el meu net, també músic
24
Piano, pistola i concert en mig del camí
Al sendemà, quan Iturbi ixqué de la casa, després d’estar tocant un temps el piano i em veu,
me preguntà si estava descansat i dispost per a tocar, li vaig dir que sí i em feu entrar en la
casa.
A l’entrar me trobí en mig d’un chicotet saló, en el que havia un piano, cosa normal en casa
d’un pianiste, i una pistola de gran calibre damunt del piano la qual cosa ya no era tan normal,
al menys per a mi en aquells anys. No em vaig esglayar pero em cridà l’atenció.
Li doní els papers de piano i mentres yo desenfundava el clarinet, ell se’ls anava mirant sense
posar en cap moment els dits en el teclat i sense entretindre’s, com qui llig els titulars d’un
diari.
Mentrimentres yo anava montant el clarinet, posant la canya, rectificant la seua posició,
tornant-la a posar, tot per a fer temps i retardar tot lo possible aquell moment que em donava
tanta por que arribara. Esperava d’un moment a un atre que me diguera l’inconvenient dels
papers manuscrits i del guió de director de banda, pero no, quan em va vore en el clarinet a
punt, només va dir, “comencem per esta” ensenyant-me el paper d’Erwinn.
Em digué que no tenia atril de peu per a posar els meus papers, pero que això tenia fàcil
solució. Ell mateix apartà la pistola de damunt del piano per a fer lloc, posà l’estoig del clarinet
obert damunt del piano dient-me que allí podia recolzar el paper.
Este és el piano Rodrigo Ten y Cia de Valéncia, el mateix en el que Iturbi m’acompanyava
25
Aixina ho fiu, comprovarem l’afinació meticulosament, me mirà per tal de comprovar si estava
a punt i com si endevinara els meus pensaments digué: “¡va, home, sense por!” al temps que
atacava enèrgicament els tres compassos de l’introducció de l’obra.
Recorde, que al començar la fermata de clarinet que seguia a l’introducció del piano, la canya
va començar a fallar i chiular degut a la secor de la boca produïda pels nervis. Sense dir res,
deixà de tocar, me mirà posant ulls d’estranyea i atacà novament l’introducció de l’obra, yo la
fermata i continuàrem.
A lo llarc de l’obra aní assossegant-me poc a poc i, encara que no arribí a la fi tranquil del tot,
quedí prou satisfet de cóm m’ixqué, tenint en conte que al principi les cames me tremolaven,
ademés de tindre la boca completament seca.
Repetírem Erwinn , pero esta volta parant algunes vegades per a corregir-me algunes coses i
dir-me cóm li agradaria ad ell que interpretara determinats passages.
Al principi de forma subtil me dia cóm li agradaria ad ell que ho tocara, com deixant-me elegir
entre cóm li agradaria pero donant-me prioritat a com yo volia; evidentment, yo tractava de
fer-ho com ell m’ho dia perque tenia raó i a mi també m’agradava més; pero poc a poc això
anà canviant; ya no me deixava elegir, m’ho exigia, “¡això s’ha de fer aixina!” i m’ho
demostrava tocant-lo ell enèrgicament en el piano, com si volguera dir “¡te dones conte!.
Eixe mateix dia, per la vesprada tornàrem a tocar i en esta ocasió nos dedicàrem al Capricho
Pintoresco que encara no l’havíem tocat. El tocàrem de dalt a baix i el tornàrem a tocar fent
algunes parades i repetint determinants fragments, pero de ben segur que li agradava menys
que Erwinn; tot i que no ho dia, era fàcil endevinar-ho, se li notava.
I quan ya creïa que havíem acabat el dia, una nova sorpresa; em digué “ara tocaràs fòra de la
casa. Deixarem la porta oberta, te posaràs de manera que es sentim i que també es vejam; yo
t’acompanyaré des d’ací dins”.
Eren moltes les coses noves i estranyes que estava experimentant des del mateix moment en
que arribí a la finca, pero esta...
Al dir-li que no teníem atril de peu en el que posar el paper de clarinet, em digué que això no
era cap de problema, “Marion farà d’atril, ella te sostindrà el paper”.
26
Aixina ho férem; allí me tens en mig del camí per on transitaven carros, bicicletes o persones a
peu que anaven o venien als o dels seus quefers, allí estàvem Marion i yo cara a cara, ella
sostenint el paper contra el seu cos cara a mi i yo tocant el clarinet cara ad ella.
De ben segur hauria de ser tot un espectàcul, perque no eren pocs els que es paraven a mirar-
nos, mostrant la seua estranyea i sorpresa.
Marion Seabury, la seua secretària
La privacitat de la casa
Generalment en aquella casa només entrava Iturbi, Marion la seua secretària, una dòna de les
Alqueries i ocasionalment el chòfer i yo que, per lo que a mi respecta, mai no entrí en la casa
llevat de les vegades que tenia que tocar i l’últim dia per despedir-me i donar-me la foto
dedicada.
La dòna s’encarregava d’algunes faenes de la casa i sobre tot de fer la compra diària; fruta,
verdura, ous frescs i tot lo necessari per a la netea de la casa. Ad açò s’ha d’afegir lo més
important per a Iturbi: buscar per les alqueries ous acabats de pondre i pollastrets jóvens
d’una mida i d’un temps determinats, puix en més d’una ocasió n’havien segut tornats per ser
una miqueta més grans o una miqueta més chicotets de com ell els volia.
Algunes vegades, per tal de passar el temps mentrimentres esperava la seua eixida de la casa,
sempre alerta de que no se’n anara sense mi, entrava al garaig, en el qual havia una taula i un
armari que s’utilisaven per a deixar alguns trastos. Yo m’entretenia veent algunes coses que
27
me cridaven l’atenció, sempre en veïa alguna curiosa, com ara una caixa de colls durs per a
l’esmòquin dels d’usar i tirar o caixes de purets, espècie de ‘senyoretes’ en boqueta de plàstic
dels que per ací encara no se’n veïen i algunes atres coses. 5
També mentres esperava fòra, sentia algun que atre soroll estrany que no podia identificar,
llavors li ho preguntava a la dòna que sovint eixia o be m’ho dia ella mateixa sense necessitat
de preguntar.
No faltava, com en qualsevol casa, alguna que atra discussió entre Iturbi i Marion. Alguna
d’elles en veu i paraules molt alterades, fins al punt que se sentien perfectament des de fòra,
pero en anglés. Lo que, si s’haguera tractat d’una obra musical escrita, en alguns moments
s’hagueren vist signes com estos, ƒƒ.
Els següents dies continuàrem igual, pel matí tocàvem dins de la casa i per la vesprada yo fòra,
en el camí i també en els acostumats passejos de cada dia, llevat d’un dia que a mig matí
arribaren dos hòmens i una dona. Marion era la que rebia a tots els que arribaven a la casa i
l’encarregada de fer-los esperar a la porta mentrimentres ella entrava i més o menys de
seguida eixia per a dir-los que passaren, que esperaren o be que el Sr. Iturbi no els podia rebre.
Estos tenien pinta d’estrangers i Marion, en esta ocasió no va fer lo mateix de sempre, els va
fer passar dins de casa directament; lo que me feu pensar que eren persones importants, que
els esperava i que degut a la visita, ya no tocaríem més. Pero per a sorpresa meua, quan ya
havia passat un bon grapat de temps, ixqué Marion i em cridà diguen-me que, de part del Sr.
Iturbi, fera el favor d’entrar en l’instrument i els papers.
Aixina ho fiu, entrí i em trobí als visitants raonant en Iturbi que, sense fer cap presentació ni dir
res interrompé la raonamenta i dirigint-se a mi, digué “hui tenim audició en assistència de
públic, pero anem a tocar com fem cada dia, no te preocupes pels espectadors, com si no
estigueren”, i no va dir res més.
Ho férem aixina, tocarem Erwinn sense parar, de dalt a baix, i a la conclusió nos dedicaren una
llarga ovació i mentres parlaven entre ells acompanyaven les paraules en gests i mirades cap a
mi, lo que evidenciava que comentaven sobre la meua actuació.
Poc després, quan eixiren de la casa, els tres me saludaren donant-me la mà al mateix temps
que me dien alguna cosa en anglés que yo no entenia, Iturbi me digué que m’estaven felicitant
y que eren anglesos que havien vingut a ultimar alguns detalls d’una gira que estaven
5 Vaig agafar quatre o cinc purets i dos colls durs per guardar-los com a recort, pero pels anys els purets
es desferen convertint-se en pols.
28
programant per Gran Bretanya i França de l’Orquesta Municipal de Valéncia, en la que ell
aniria com a director i pianiste.
Aquella vesprada, Iturbi i Marion agarraren el coche, sense el chòfer, i s’anaren a Barcelona
per a vore l’estrena de la película “Festival en Mèxic” “... en la película, les dos chiquetes que
interpreten el paper de netes d’Iturbi, són les meues netes de veritat, Teresa i Maria Antonia.
Fa molt de temps que no les veig i tinc moltes ganes de vore-les encara que siga en el cine. Si
t’animes i vols vindre, estàs convidat .”
No vaig voler anar perque no portava la roba adequada; la roba que yo duya estava be per a
estar en una casa de l’horta i per anar per la finca, passejant pel mig dels fraus de tarongers
pero no per anar a Barcelona a una sessió de cine. Aixina i tot, després me vaig arrepenedir;
em vaig perdre unes hores més d’estar en ell, encara que la vestimenta era motiu justificat per
a no anar.
La ‘metòdica’ rutina d’Iturbi
Passaven els dies. Iturbi fea, més o menys, lo mateix cada dia encara que sense seguir un orde:
tocava el piano –sempre el mateix fragment d’una mateixa obra; 6-se gitava, s’alçava, es
duchava i entre un i atre d’estos actes, passejava pels voltants de la finca, i eren estos els
moments que yo aprofitava per acompanyar-lo i mantindre les nostres conversacions.
Quan es gitava, no sé si dormia o no, pero lo que era evident és que si dormia, devia ser molt
superficial, lo que diem “en un ull tancat i l’atre obert”, puix era difícil que estiguera gitat mija
hora seguida, lo habitual era entre deu i vint minuts i açò ho repetia varies voltes al dia.
Pero cosa curiosa: no dormia en el dormitori principal, que tampoc era molt gran, ho fea en un
chicotet dormitori, més chicotet que el seu quarto de bany en el que, havia una safa, un silló,
alguna cosa més i un catre, o com també se’l nomena, un ‘llit de pobre’.7
Era molt fàcil saber qué fea Iturbi dins de la casa en qualsevol moment del dia; quan tocava el
piano perque se sentia des de fòra; quan se gitava, dormira o no, perque Marion eixia a cuidar
que ningun treballador fera soroll prop de la casa per tal que no el molestaren; i quan s’alçava
6 Pot ser fora el famós passage difícil, que totes les obres tenen, de l’obra que preparava per a un pròxim
concert.
7 Ho he sabut ara, 60 anys després quan he pogut visitar la casa.
29
del llit perque se sentia el soroll de l’aigua de la ducha. Tot açò s’anava repetint cíclicament a
lo llarc del dia, i entre miges, encara que foren dèu minuts, tocava el piano. Tant pel dia com
per la nit no tenia temps ni hora fixa per a tocar i sobre tot per la nit, lo mateix podia estar deu
minuts com tres o quatre hores sense tindre en conte l’hora que era; tan normal era sentir-lo
tocar a les dotze com a les cinc de la matinada.
Me tenia una miqueta intrigat el fet que, tant pel dia com per la nit, sempre tocara el mateix
fragment, que només variava el temps, més o menys ràpit. Aixina que en una de les charrades
que teníem li preguntí per qué repetia sempre el mateix passage sent que l’eixia tan be, a lo
que em contestà “...encara falta molt per a que m’ixca com yo vullc”.
També li vaig insistir molt en que m’agradaria sentir-lo tocar la Rapsodia Hongaresa núm. 2 de
Liszt, la que va tocar en “Levando Anclas” junt a molts jóvens pianistes en el Holliwood Bowl de
los Ángeles. Em digué que fea molt de temps que no la tocava i “...en estos moments no la tinc
en estudi”. I per més que vaig insistir, dient-li que segur que se la sabia molt be, de cap de les
maneres accedí. 8
Durant la meua estància en la finca, sense contar el dia de l’arribada el qual vaig passar
pràcticament en bicicleta entre Borriana i Quartell, el restant dels dies, passejava sempre molt
prop de la casa per si eixia; i ara que s’acostava el dia d’anar-se’n, era important per a mi no
perdre l’ocasió d’estar el màxim temps possible al seu costat, si no era tocant, al menys
conversant en ell.
Els passejos en Iturbi
Sempre que eixia a fer una volta passejant, me fea un gest en el cap al mateix temps que me
dia “¿...anem?”, cosa que yo fea en molt de gust.
En els passejos sempre començava parlant de la finca, dels tarongers, de coses relacionades en
l’agricultura o de qualsevol cosa per no estar callats pero poc a poc la conversació sempre
desembocava en lo mateix, la música i, de manera molt subtil, anava ajuntant la música en la
meua persona fins que tenia el terreny apunt per a fer-me preguntes personals com ara, quina
plantilla té la banda, a quina hora ensageu, quants dies a la semana, quants clarinets sou, quin
8 En el pas dels anys ho he anat comprenent. Una persona de la seua categoria i tan perfeccionista, no podia arriscar-
se davant de ningú a la més insignificant roçadura d'una nota.
30
paper toques en la banda, que tal el director, quines obres toqueu, quantes hores diàries
dediques al clarinet, etc.
Em preguntà quines eren les meues aspiracions respecte a l’estudi de la música, si només era
com a hobby, per afició per a ser músic de la banda del poble o be en l’interés de fer de la
música la meua professió; li contestí que les meues aspiracions eren les d’arribar a ser
professional, a menjar de la música, com se sol dir, i a poder ser en Valéncia, per tal d’estar
prop del poble i de mos pares, encara que això és molt difícil degut a la gran cantitat
d’estudiants de clarinet que som en la regió valenciana, a les poques places que n’hi han i a
que tots volem lo mateix, estar en Valéncia.
M’animà per a que lluitara treballant molt per a conseguir-lo; “Tin present que el secret està en
treballar sempre molt i sense perdre l’ànim; fes-ho aixina perque si ho fas estic segur que ho
conseguiràs”.
Li contí que les oposicions de clarinet per a la Banda Municipal o per a l’Orquesta de Valéncia
se convocaven molt de tart en tart, aixina que com eren poques les provabilitats que tenia per
a ser professional i estar en Valéncia, lo que faria seria presentar-me a les pròximes oposicions
per a músic de l’eixèrcit. En cas d’aprovar no estaria en Valéncia de moment, pero tindria més
oportunitats demanant el trasllat sempre que hi haguera una vacant en la regió de Valéncia.
A la pregunta d'a on es celebraven les oposicions, li diguí que sempre les realisaven en Madrit i
de ben segur que en la segon quinzena de maig, com fins ara s’havien vingut fent cada any.
Me preguntà en qué consistia l’oposició i qué s’exigia. Li expliquí que l’oposició consistia en
quatre eixercicis:
1r, un eixercici de cultura general en el qual lo que més solien posar eren eixercicis de
gramàtica i matemàtiques.
2on, un eixercici de temes militars.
3r, un concert per a clarinet de lliure elecció.
4rt, una obra inèdita a primera vista escrita pel tribunal expressament en la que només donen
cinc minuts per donar-li una ullada sense tocar.
Li comentí que el concert de lliure elecció que havia triat per al 3r. eixercici era Capricho
Pintoresco, el mateix que havíem estat tocant estos dies.
31
Em va dir que per eixes dates, en maig s’anava fòra d’Espanya per a donar uns concerts, pero
“l’última semana del més estaré en Madrit i si coincidim vullc que es vejam i ser el teu
acompanyant al piano. Per a saber si coincidirem i a on es vorem, abans de que te’n vages te
diré lo que has de fer”.
Referent a lo d’acompanyar-me al piano, li vaig comentar que les oposicions es feen en les
dependències d’un quarter militar a on, ni tan sols havia piano, tot es tocava “a pal sec” sense
acompanyament.
S’estranyà que feren tocar als instruments monofònics sense acompanyament de piano, pero
em digué: “Llavors aniré en tu i te sentiré tocar”.
Passejos i confessions
En un d’aquells passejos, me plantejà si havia pensat en anar-me’n a l’estranger per a buscar
faena i estudiar al mateix temps; yo li diguí que de moment no, això ho pensaria després de fer
el servici militar, no volia ser declarat pròfuc i en molts anys no poder tornar a Espanya.
No digué res, no opinà, pero feu cara de no estar gens d’acort en mi. Es llimità a dir-me que si
algun dia canviava d'opinió i decidira anar-me'n, li ho diguera per si poguera ajudar-me
d’alguna manera.
Me preguntà si anava a classe al Conservatori, a lo que li responguí que no, degut tant als
inconvenients econòmics que suponien els viages, com els que suponien també deixar de
treballar dos dies a la semana per assistir a les classes i algun dia més per tal d’aumentar el
temps d’estudi. Tot això, per a la dèbil economia de mos pares era massa.
Em digué que per a tocar be i ser un bon músic era imprescindible, ademés de treballar molt
cada dia, anar al conservatori o a un bon professor privat de molta confiança. Llavors li expliquí
que precisament per este motiu, per poder assistir a les classes del Conservatori sense tindre
els inconvenients econòmics del viages, escassos mijos de transport per no haver tren i falta de
temps per a estudiar, als setze anys m’aní voluntari com a educant a la música militar de
guarnició en Bétera, aixina estant prop de Valéncia i en bon servici de trens, podria matricular-
me en el Conservatori sense supondre cap càrrega econòmica per a mos pares, al mateix
temps que complia el servici militar.
Pero algú del meu poble em va fer una mala faena, ¡molt mala! Envià un escrit a les primeres
autoritats militars de la Regió fent-los saber que yo era fill d’un ex presidiari polític lo que feu
32
que me derrocaren tots els meus proyectes, m’expulsaren de l’eixèrcit després de portar cinc
mesos formant part de la Banda de Música Militar del Regiment Espanya nº 18. Ya sé que són
coses de l’época, pero tant a mi com a mos pares i a tota la meua família nos feren molt de
dany. 9
Fon a partir d’haver-li relatat la meua expulsió de l’eixèrcit i haver-li explicat el procediment
que ampraren per a comunicar-m’ho,10 que mostrà una gran indignació pels fets descrits i em
digué que estes coses ocorrien en els pobles chicotets i en els barris de grans poblacions on
tots es coneixien i aprofitaven qualsevol ocasió per posar de manifest les seues enveges i
venjances, “Yo també sé lo que és ser víctima d’una injustícia, en el barri de Valéncia on vivia,
no exactament igual, pero sí pareguda a la teua en quant a conseqüències morals”.
I me contà: “Sense saber cóm ni per qué va circular pel barri el rumor malintencionat que ma
mare era una ‘dòna de vida alegre’. Era veritat que ma mare era una dòna alegre, cantava
molt be i també li agradava contar succeïts pero la seua vida era la d’una dòna de sa casa
normal. Era alegre i extrovertida, pero això no tenia res que vore en el sentit que s’intentava
donar a les paraules ‘dòna de vida alegre’, que en aquell temps podien ser interpretades de
moltes maneres i cap d’elles bona.
Els comentaris anaven creixent i escampant fins que pel conservatori, on yo era molt conegut,
ya es dia que ma mare era una dòna que portava ‘una mala vida’. Això me va perjudicar molt,
ya que en aquella época era un tema molt greu, ademés de que a ningú li agrada que parlen
mal de sa mare.
Havien uns atres motius com eren continuar els estudis perfeccionant-los, treballar, donar-se a
conéixer, i este va ser un més que m’ajudà a decidir lo que fea temps pensava, anar-me’n de
Valéncia.
En Valéncia ya no me trobava be i era tanta l’indignació que sentia que vaig prometre que
mentres vixquera ma mare, en Valéncia no em sentirien tocar”.
9 Mon pare va ser regidor en l’ajuntament uns mesos durant els temps de la guerra. Per este motiu, junt en
uns atres veïns del poble, en acabar la guerra va estar empresonat tres anys. L’any 1983 estiguí en el
Ministeri de l’Eixèrcit en Madrit per a intentar desentranyar quina autoritat del poble va fer l’escrit. No
m’ho digueren pero lo que sí m’asseguraren és que mai es varen demanar informes polítics d’un voluntari
educant músic.
10 No cal explicar cóm m’ho comunicaren, sent vergonya aliena. I un respectuós recort pel director, un
gran valencià que naixqué en Barcelona: Miguel Asins Arbó
33
També me contà que de molt chicotet tingué que treballar molt, tocant en bars, en cines
mentres es feen proyeccions de películes mudes, fent jornades molt llargues al mateix temps
que portava avant els seus estudis i, de més major, fòra d’Espanya, netejar plats en un bar i
dormir en un banc en el carrer.
Quan anà als Estats Units ho feu precedit d’una gran fama, adquirida en les millors sales de
concerts de tota Europa, pero aixina i tot tingué que lluitar de valent per a convéncer-los de la
seua valia, cosa que no va ser gens fàcil. Ara be, la gran popularitat la va adquirir a partir
d’haver firmat un contracte en la Metro Goldwyn Mayer on “...vaig intervindre en sèt películes
musicals de gran èxit, contracte conseguit gràcies a l’influència de Henry Ford, el magnat de
l’automòvil”.
Passeig de la fama en „Hollywood Boulevard‟
La tragèdia familiar d’Iturbi
Iturbi sempre parlava molt be de la seua germana Amparo; dia que era una gran pianista,
aixina com una gran persona, molt bona i de geni plàcit. Que els dos se volien molt i estaven
molt units, inclús en els moments més durs i difícils.
Walter Arlen, crític musical de “Los Angeles Times”, conta davant de les càmares d’un equip de
TVE que un dia, abans de conéixer-lo, Iturbi el va telefonejar demanant-li per favor que anara a
casa de la seua germana Amparo al domicili que ell mateix li donà. Quan arribà, la va encontrar
en estat de coma acompanyada d’Iturbi i d’Andrés Segovia, que tocava la guitarra al costat del
llit.
34
Amparo en els ulls tancats hagué un moment que alçà els braços com si volguera portar el
compàs de la música que tocava Segovia i que de ben segur ella coneixia.
Casi totes les coses familiars i íntimes que m’explicava me causaven certa estranyea,
precisament per ser coses que no s’expliquen a una persona que fa dos dies que coneixes i en
una notable diferència d’edat. Pero això no és res; quan me sorprengué de veritat fon quan me
digué que la seua muller es suïcidà. Me pillà tan de sorpresa que no sabí dir-li una atra cosa,
molt nerviós per lo que acabava d’escoltar i en veu tremolosa, que ho sentia molt.
Seguí parlant-me i nos assentarem en la pareteta d’un rec. Crec que l’estat emocional del
mestre estava diferent a atres voltes, més trist. Yo estava fatal i molt a gust hauria canviat de
tema, pero no ho podia fer, era ell qui l’havia iniciat i per tant ad ell a qui li corresponia fer-ho,
yo no m’atrevia.
Seguíem assentats, no sé cóm va ocórrer ni per qué m’ho va dir, pero de repent em solta: “la
meua filla Maria mare d’aquelles dos chiquetes que vaig anar a vore en el cine, també es va
suïcidar”.
¡Mare meua! ¿per qué me contarà est home estes coses a mi? Me quedí fet de pedra, ara sí
que em va deixar tocat, prou tocat, sense saber qué fer, qué dir ni tan sols a on mirar; quan me
vaig atrevir a mirar-lo a la cara advertí que estava fondament emocionat i que el reflex del
sentiment es transmeté en la brillantor dels seus ulls. Yo, que m’emocione fàcilment i plore de
no res, també me’n vaig emocionar. Sentí llàstima, puix el viu en un moment molt afectat.
Sempre que ho recorde, pense en que en tota la fama d’home dur, inexpressiu, infranquejable
i irascible que l’acompanyà tota sa vida, yo, apenes un desconegut, vaig poder vore un home
‘normal’ emocionant-se en els seus recorts.
35
La despedida
Casi sense donar-nos conte, havien passat quatre dies i arribà el moment de tornar a casa, a
Quartell, i com de tots els moments, inclosos els de molta tensió, traguí coses positives, ara em
dolia anar-me’n. Ara que anava sentint-me a gust, s’acabava el temps; tenia que despedir-me
molt a pesar meu, aixina que en ple acte de despedida li recordí l’autógraf; de seguida li ho
digué a Marion, que anà a l’habitació i tornà en una foto de tamany postal, Iturbi es dirigí ad
ella en un to una miqueta autoritari i encara que a ella se la veïa refractària a acceptar
l’encomanda, tornà a l’habitació i vingué en la foto que finalment em dedicà.
Encara que parlaven en anglés, vaig deduir que Marion no volia que me donara eixa fotografia.
Després Iturbi me confirmà la sospita, era cert que Marion no volia que em donara eixa foto.
No se per qué ni tampoc m’importa, encara que me donà la sensació que era la última que els
quedava d’este tamany.
Més que la foto en sí, lo que més me satisfeu fon el desig personal expressat en la dedicatòria i
que me manifestara lo que havia fruït de la meua companyia.
Seguidament me donà un sobre que tenia preparat en un nom i una direcció escrita, dient-me
“Quan estigues en Madrit per a les oposicions, este és un bufet d’advocats. El cap és la persona
que té tots els meus poders per a representar-me en Espanya. Ell sap en tot moment on estic i,
per tant, si estic en Madrit, te dirà on trobar-me. Li entregues este sobre i no oblides, també,
d’ensenyar-li la fotografia que t’he dedicat”.
Quan passà tot i torní al poble, passí alguns dies pensant en tot lo ocorregut i me paregué un
gran somi. Ara, després de xixantaú anys sabent més coses del pianiste, i moltes més encara
del personage, seguix pareixent-me un somi, pero molt més gran encara.
Sempre he pensat que lo normal hauria segut que el dia que arribí a “La Cotorra” per a
conéixer-lo, nos hagueren presentat, haguérem parlat un poquet de música, per eixemple,
m’haguera firmat l’autógraf i me n’haguera tornat a Quartell. Hauria dit als meus amics que
havia conegut i parlat en persona en aquell pianiste de “Lavando Anclas”, en aquells moments
considerat un dels millors pianistes del món, que inclús m’havia donat una foto dedicada i en
això ya m’hauria sentit més que satisfet, hauria segut l’enveja del poble.
36
Pero no, no fon aixina. Tot se desenrollà de manera molt distinta i sense cap de llògica. ¿És
perque va vore en mi a un estudiant de música, clarinetiste excepcional? No era eixe el meu
cas. Llavors ¿Per qué eixe tracte especial? Ho he pensat molt, inclús arribí a pensar que fon per
llàstima, que volgué fer feliç per uns dies, a un pobre chiquet que somiava ser músic
professional.
També he pensat en la possibilitat d’haver-lo pillat en dies de forta depressió, molt afectat per
la encara recent i tràgica mort de la seua filla.
Mai ho sabré, com tampoc sabré per qué va posar tanta confiança en mi com per a fer-me
sabedor de tantes coses íntimes de la seua vida. 11
Pero siga per lo que siga, done gràcies per haver-me concedit este privilegi irrepetible i únic en
ma vida. Em sent molt afortunat d’haver estat quatre dies en José Iturbi, en sa casa de la finca
“La Cotorra” del terme de Borriana, i per haver segut, com ad ell li agradava dir de mi quan
venia al cas “soc l’alumne alvançat de piano, el seu primer pianiste acompanyant”.
Això ho dia perque li va fer gràcia després d’explicar-li que en la majoria de conservatoris, en
acabar el grau elemental, els estudiants d’instruments de vent, escomençaven a practicar en
acompanyament de piano i ho feen acompanyats per alumnes de piano de cursos alvançats i
més avant, ya els acompanyaven professors que tenien al seu càrrec l’acompanyament de
piano d’estos instruments. Pot ser que per ad ell la gràcia estava en comparar-se en un
estudiant avançat de piano.
Yo com no vaig poder estudiar en cap conservatori, ni en el poble havia cap pianiste, sempre
diré, per increible que parega, que el primer pianiste acompanyant que vaig tindre fon José
Iturbi. Sí, el famós José Iturbi.
11
No el decepcionaré. Algunes coses que em va contar i atres que vaig vore, mai les sabrà ningú.
37
Esta és la foto que me dedicà
Uns mesos més tart, en motiu de l’entrega del títul acreditatiu com a fill adoptiu de Borriana
concedit per l’ajuntament, José Mª i yo, des de Quartell anàrem a vore’l a Borriana per tal de
saludar-lo.
Els carrers per on tenia que passar per anar a l’Ajuntament estaven abarrotats de gent per les
vores. Nosatres buscàrem un lloc en el que havia menys personal per a poder vore’l passar.
Com anava molt espayet per a poder saludar a la gent que l’aplaudia, nos va vore i es detingué
38
baixant el vidre de la finestreta per a saludar-nos allargant la mà sense baixar del coche.
Nosatres en vore la seua acció, s’acostarem donant-li la mà i nos digué que després, en acabar
tot parlaríem pero, degut a que s’allargaren els actes que l’ajuntament li tenia programats, ya
no va ser possible, es va fer tart i no nos poguérem vore.
Arribà el dia d’anar-me’n a Madrit per les oposicions. Me’n aní un mes abans per tal de
preparar-me be en un professor de la Banda Municipal de Madrit i fiu tal com ell m’havia dit,
aní a vore a l’advocat el qual, molt amablement, em passà al seu despaig on estiguérem
parlant un bon temps sobre Iturbi. Li doní el sobre i també li ensenyí la fotografia dedicada tal
com me digué Iturbi; després de llegir la carta me preguntà si tenia teléfon per tal d’avisar-me
de qualsevol noticia que tinguera de l’arribada d’Iturbi. Com en la casa on yo estava estajat no
tenien teléfon quedàrem en que seria yo qui telefonejaria o passaria pel despaig per a
informar-me.
Al començament del mes de maig, ya telefonejava cada dia per saber si havien noticies, fins
que el dia abans del que estava citat per a fer el primer eixercici d’interpretació en
l’instrument, aní personalment al despaig per preguntar sobre l’arribada d‘Iturbi, i em donà la
mala notícia que per problemes en els vols internacionals es retardaria, no sabia fins quant, la
seua arribada.
Ya no tinguí ocasió de vore’l. No vaig poder donar-li les gràcies per tot; pels dies passats en “La
Cotorra”, per l’intenció d’acompanyar-me en les oposicions, encara que les circumstàncies ho
impediren, privant-me així de l’inestimable soport que hauria supost tindre’l al meu costat i
també, ¿per qué no dir-ho?, pot ser hauria influït en la decisió dels directors que formaven el
tribunal.
Este fet el considere el més important, el més d’agrair de tots els ocorreguts en aquells dies i
que serà el que ocupe el primer lloc entre els molts recorts que guarde d’ell, sobre tot perque
s’oferí ell mateix, sense haver-li demanat ningú la seua influència, cosa tan buscada i tan
normal en aquell temps.
No nos tornàrem a trobar. Les oposicions no les aproví, per tant, només tornar de Madrit vaig
continuar com sempre, ajudant a mon pare en les faenes de l’horta, estudiant el clarinet i
tocant en la banda fins que arribà el moment d’anar-me’n a la “mili”.
Vaig fer la “mili” en el Regiment Viscaya nº 21, en Alcoy agregat com educant a la banda de
música del regiment.
39
Al mes següent d’acabar la “mili”, aproví les oposicions per al cos de músiques militars de
l’eixèrcit; fon destinat a la Música Militar del Regiment d’Infanteria Badajoz nº 26 de guarnició
en Mataró (Barcelona), pero la meua condició de militar professional, en graduació de
Suboficial i l’estricta disciplina existent en aquell regiment no me permetia absentar-me de la
plaça on estava destinat, excepte en temps de vacacions o per motius familiars molt justificats,
pero per anar a un concert a qualsevol població, encara que fora en la mateixa regió haguera
segut considerada una petició viciosa com si fora una petició per anar a vore una película de
cine, per tant no vaig poder anar a vore’l les ocasions que actuà en poblacions catalanes.
Naturalment, yo vaig seguir en la distància la seua carrera i els seus èxits.
Fon també un temps en que estava molt centrat en l’estudi per tal de conseguir pujar de
categoria i preocupat en la busca de vivenda per a casar-me, ya que el sòu no donava per a
lloguers elevats. També seguia les controvertides històries i anècdotes que, sobre la seua
figura s’abocaven i continuen abocant-se encara en l’actualitat.
La llegenda negra d’Iturbi
Sí, és cert que Iturbi era un home dur, exigent i difícil, pero també és cert que les coses que
s’han dit d’ell, no són totes certes; n’hi han unes que ho són, atres que no ho són i unes atres
malintencionadament exagerades.
És sabut que quan una persona adquirix notorietat, fama i diners, en el mateix lot va inclòs un
ampli repertori de calúmnies, injuries i falsetats. I quanta més gran és l’importància i el relleu
que alcance, més i majors són les descalificacions.
Se forma aixina una llegenda negra al voltant del personage, la qual, ademés d’acompanyar-li
per a sempre en vida, perdurarà a la seua mort.
Tot açò naix, evidentment, de l’enveja i la misèria aliena, les quals s’aferren al més mínim o
insignificant detall enrevessat o conflictiu del personage, per a fonamentar-se i créixer. En el
cas d’Iturbi, fon el seu caràcter.
Lo ben cert és que de no tindre eixe caràcter, no haguera segut el prodigi musical que conegué
el món. Qüestió esta del mal caràcter o personalitat estricta, factor molt comú en grans figures
i genis de totes les époques. No és d’estranyar, ademés, si considerem que estos ilustres han
40
alcançat el súmum a base d’hores i hores de treball, ensajos, perseveració, constància,
superació... i alguns de classe molt humil, com és el cas d’Iturbi, en molt de sacrifici.
Si d’Iturbi es diu, i és veritat, que tenia un fort caràcter i procedir difícil; també serà de justícia
dir lo positiu, la seua consideració en els demés, els seus concerts altruistes, les seues
donacions, les seues obres benèfiques... i posat tot açò en la balança, trobarem un equilibri
que no ha de ser tampoc perfecte; en fi, que trobarem una persona... com qualsevol atra.
És indiscutible, que des del filtre categorístic i elitiste de la música clàssica, el prestar-se a
protagonisar les películes en Hollywood, rebaixava el seu estatus com a pianiste o director.
Replegant el comentari que ad este respecte realisava la revista “Triunfo” en el seu número
910, en el qual dia:
“Dos desventages tingué en sa vida artística José Iturbi: la popularitat de Hollywood en
películes de baixa calitat artística i assimilació a la facilitat de l’escola americana.
En un atre context, provablement haguera guanyat menys diners dels que guanyà en Estats
Units, pero haguera obtingut el reconeiximent artístic al que li donava dret una tècnica
excepcional i un coneiximent profunt de la lliteratura pianística i de la música en general.
Pero no és gens desdenyable el camí que escollí José Iturbi: el de la popularisació de la música
clàssica: moltes persones entraren en contacte en els grans mestres del passat, i que
provablement mai hagueren conegut, de no ser per les seues películes, els seus discs, les seues
versions actualisades en la ràdio i, últimament, en la televisió. Si feu moltes concessions al gest,
a l’image, a la visualitat i al espectàcul, quan tocava ho fea en serietat i rigor; tot lo demés
ajudava a fer arribar al públic allò que escrigueren Scarlatti, Mozart, Chopin o Beethoven,
alguns dels seus favorits”.
Comentaris i remors
Pensava fer uns comentaris sobre Iturbi, sobre algunes de les coses que s’han dit d’ell i en lo
que he vist i experimentat en els quatre dies passats en ell com adés he contat; també en lo
que he llegit en diferents mijos de comunicació i, molt important, l’opinió de persones que
l’han tractat, com ara professors que l’han “soportat” en l’época que dirigia l’Orquesta
Municipal de Valéncia. No vullc perdre l’oportunitat de parlar d’alguns d’estos comentaris,
pero tampoc vullc ser yo qui opine sobre els “dimes i diretes”, la meua opinió no seria
equànim; tractaré de contindre els meus impulsos i cadascú que traga les seues conclusions.
41
Han passat xixantaú anys i des de llavors he llegit prou de lo que s’ha escrit sobre Iturbi, de fet
he llegit tot lo que he trobat escrit sobre el mestre: llibres, diaris actuals, atrassats, revistes,
Internet, etc., especialment artículs publicats en diaris com “Las Provincias” de València, “La
Vanguardia” de Barcelona, diaris del País Vasc i en especial en Borriana d’on és fill adoptiu,
considerat com un borrianenc més i on hi ha revistes locals en les que s’ha escrit molt sobre
Iturbi, inclús s’han fet tirages extra de revistes dedicades totalment ad ell.
Des que vaig mamprendre a recopilar dats per a escriure este relat, he estat en Borriana i en
les Alqueries algunes voltes i he parlat en veïns d’allí que han conegut a José Iturbi i l’han
tractat per diversos motius, durant les temporades que passava en “La Cotorra”. També he
parlat en músics jubilats de l’Orquesta Municipal de Valéncia que estaven actius quan ell la
dirigia, ademés de fer alguna consulta en la secretaria del Palau de la Música de Valéncia i uns
atres llocs on tenen alguna cosa interessant d’Iturbi en els archius.
En conclusió; sobre el músic, pianiste i director tots els comentaris són bons. Els comentaris
que es fan i la fama que té com a persona ya no ho són tant, son molt variats els calificatius
sobre el seu caràcter: dur, tacany, exigent, treballador, inteligent, dominant... entre uns atres
adjectius. Per a una millor aproximació a la personalitat i a la realitat de José Iturbi, crec
convenient analisar algunes de les noticies, històries o contalles que han arribat fins a hui,
referides al mestre i les seues “peculiaritats”. Algunes d’elles, i així ho detalle, les he pogudes
constatar unes, i unes atres contrastar i desmentir.
Dur
-“Revista de Burriana”, Octubre 2005, publica: “Pascual Campos, concertino de la Orquesta
Municipal de Valéncia, después de tener un ‘encontronazo’ con Iturbi, fue destituido y echado
de la orquesta por decisión del propio Iturbi”. 12
-També lligc que Iturbi era prou malparlat, que davant de tota l’orquesta dirigint-se a una
clarinetista exclamà: “¡Me jugue el colló esquerre, que és el que menys me funciona, que eixa
nota té que ser un Fa sostingut!”.13
12
He parlat en la seua filla, violinista de l’orquesta en la mateixa época que son pare, i m’ha dit: “eso no
es cierto, entre otras cosas porque no se puede echar a un funcionario cuya plaza la ha ganado por
oposición, para eso se le ha de abrir un expediente. Tampoco lo es que nuestro apellido sea Campos”.
13 He consultat l’archiu de l’orquesta i no mai ha hagut una clarinetista en l’orquesta.
42
-Durant un ensaig de l’orquesta, va comunicar als músics que el pròxim dia, encara que era
festa de Tots Sants, hauria ensaig. Un professor que tocava el trombó li demanà permís per a
faltar, alegant que ell i la seua família tenien costum d’anar al cementeri eixe dia. Iturbi li
respongué dient-li que si faltava a l’ensaig li obriria un expedient.
Aquell dia, el músic arribà tart a l’ensaig justificant el seu retart en que havia perdut el tren.
Iturbi li digué: “el pròxim dia agafe l’anterior, o millor encara..., el d’abans de l’anterior”. Pero
d’ahí no passà la cosa, no se li obrí cap expedient.
-En els descansos dels ensajos raonava en els músics com u més, pero quan reprenia l’ensaig,
no coneixia a ningú, es posava sério i cadascú en el seu lloc. Era molt exigent i molt dur en els
músics.
-Durant el temps que Iturbi va ser director de l’Orquesta Municipal de Valéncia molts
estudiants del conservatori acodien a vore els ensajos proveïts de la partitura de l’obra que
s’ensajava aquell dia.
Salvador Gómez Porter, u d’aquells estudiants, hui concertino de l’orquesta de Valéncia, conta:
“Un dia en que estaven ensajant la Simfonia Heròica, al vore’m sense partitura parà l’ensaig,
me deixà la que estava utilisant i seguí dirigint de memòria”.
També conta, que sempre els dirigia unes paraules per tal d’encorajar-los com a futurs músics
professionals.
Els ensajos en els que es permetia l’assistència d’estudiants estaven programats, com també
l’obra que s’ensajava eixe dia per a que poguérem anar proveïts, si volíem, de la corresponent
partitura, pero aixina i tot es podia donar el cas que algun d’eixos dies no se’ls deixara entrar i
també que, en qualsevol moment d’un ensaig, els fera eixir a tots.
En qualsevol dels casos tots sabíem a qué era degut: eixe dia que no nos permetia entrar o
quan nos fea eixir, s’esperava baralla segura per als professors.
-Hagué un concert en el que els ensajos de preparació varen ser poc fructífers. Abans
d’escomençar els digué, en pla de valencià chamarrusquer: “... veig molts hòmens vestits de
negre. Que vinga algú en calçó si vol, pero que toque.
-Anys més tart continuava estudiant com quant era jove. Un dia de concert en el Teatre
Principal aparegué vestit de frac i en vore un piano en un racó del fondo tot empolsegat, que
43
només s’utilisava quan hi havia revista, li faltà temps per a assentar-se i escomençar a fer
eixercicis de mecanisme.
El músic de l'orquesta que conta lo que yo estic reproduint, li digué que en dos minuts li
prepararien Steinway, a lo que Iturbi li respongué: “deixa-ho, preferixc este per a fer dits, la
música la faré després en Steinguay” i continuà fins a l'hora del concert. 14
Tacany ¿...? Generós
-“Revista de Burriana”, també dia: com tots els genis, tenia les seues rarees. Una de tantes
queda de manifest en el contratemps que tingué en un fuster d’Eslida, Modesto Jaime, a qui
l’encarregà una porta per a la casa de “La Cotorra”.
L’encarregat que tenia de la finca, que semanalment mantenia contacte telefònic en Iturbi, li
digué que el treball de la porta ascendia a 13.000 pessetes. Iturbi posà el crit en el cel i exigí
que li’n rebaixara mil.
Com l’encarregat no va conseguir que li fera la rebaixa, en una arrebatada de geni li digué: “ya
voràs com a mi si que me la fa”. I “ni corto ni perezoso” agafà el seu avió particular i volà des
de Los Ángeles a Espanya.
S’entrevistà en el fuster exigint-li la rebaixa, eludint a que la fusta tenia un nuc.
Com tampoc pogué convéncer-lo, va posar en la seua mà, un darrere d’un atre billets de mil
pessetes, pero només li’n posà dotze.
L’autor de l’artícul l’acaba dient “al pobre fuster li donaren ganes de plorar”
-Sent director de l’Orquesta Municipal de Valéncia, s’oferí a un professor de l’orquesta, a
portar-li de EEUU l’instrument que ell tocava, per una cantitat de X pessetes; quan se’l va
portar, el professor volgué pagar-li pero Iturbi li digué que anara tocant en ell assegurant-se de
que estava afinat y que era del seu grat i ya li pagaria més avant. Aixina, el professor volent
pagar-lo i Iturbi sense voler cobrar-lo passaren casi dos anys; pero en un ensaig li digué:
“Escolte Sr. V.M. ¿quan pensa pagar-me l’instrument?”.
El professor al sendemà li donà els diners que li digué que valia en EEUU, pero Iturbi puntualisà
que aquell preu era el que valia llavors, pero ara valia molt més.
14
Salvador Porter García, violí concertino de l’Orquesta de Valéncia.
44
-Habitants de les Alqueries me conten que fea moltes coses bones per la gent que en elles
vivia, com donar ajudes econòmiques a persones molt necessitades; transportar en el seu
coche a treballadors d’edat alvançada que trobava caminant per la carretera; portar
medicaments dels EEUU que ací encara no s’encontraven i moltes atres coses paregudes.
-Són molts els que donen concerts en que el total de la recaptació es destina a obres
benèfiques. Iturbi quan donava un concert benèfic especialment en poblacions de pocs
habitants que sabia que després de fer els contes i descontar els gasts, els beneficis solien ser
exigus, posava preu al seu treball, el cobrava i després fea entrega d’un chèc per la mateixa
cantitat per colaborar en l’obra benèfica en qüestió.
-El periòdic de Los Ángeles, que donava la notícia de la seua mort afegia: “L’habitant de
Hollywood que més diners entregava per als necessitats de la regió era, sense cap de dubte,
José Iturbi”.
-A un professor, viola de l’orquesta, que tenia catarates i estava perdent la vista, Iturbi li pagà
l’operació i totes les visites de l’oftalmòlec fins que se recuperà del tot.
-Anant en el seu coche de Valéncia cap a la finca de Borriana, en passar Almenara veu una
dòna molt velleta carregada en un feix de llenya; parà el coche i la convidà a pujar. La dòna,
sorpresa i estranyada per lo insòlit del fet, li digué que no calia, que vivia prop i que no anava
vestida adequadament per a pujar en un coche tan luxós, ademés de no voler deixar la llenya
que duya de càrrega, puix l’era indispensable per a cuinar i calfar la casa.
Iturbi posà la llenya en el maleter i l’ajudà a entrar en el coche. En arribar al poble de la dòna,
La Llosa, volgué baixar en la mateixa carretera a l’entrada al poble, pero Iturbi no consentí de
cap manera i la dugué fins a sa casa.
Esta dòna vivia a les afores del poble, en un refugi antiaéreu dels que se construïren durant la
guerra; dormia en un matalaf de palla, guisava en fòc de llenya en terra, el qual també utilisava
per a calfar-se quan fea fret. No cal parlar d’unes atres carències importants.
Anà a buscar a l’alcalde, s’identificà i li explicà tot lo ocorregut, encarregant-li que comprara
tot lo necessari i fonamental que precisara la vivenda, des d’un llit en un matalaf decent fins a
pintura per a les parets; que li enviara la factura que resultara, que ell ho pagaria tot. 15
15
Constatat per A.S.Z., músic, saxo tenor, veí de La Llosa.
45
Exigent
-¿Que era exigent?, ¡Ya ho crec que ho era!, que m’ho diguen a mi; era exigent i molt
perfeccioniste. La primera vegada que m’acompanyà al piano, parava per a repetir passages
quan no li agradava cóm els tocava, els repetia ell tocant-los en el piano i me dia:”Si te pareix
podries fer-ho aixina”, pero la següent vegada exigia, canviava de to ‘sense modular’ “¡això
s’ha de fer aixina!”. Ademés sobre este tema no fa falta parlar, només cal sentir-lo tocar.
¿Qué has de fer, si era igualment exigent per ad ell mateix?. Estiguí quatre dies sentint-li tocar
el mateix passage d’una mateixa obra i quan li diguí que l’eixia molt be, per no dir perfecte, me
digué que encara faltava molt per a que l’ixquera com ell volia.
-En els ensajos en orquesta sempre tenia un piano al costat i moltes vegades, per a que els
músics entengueren millor lo que els demanava s’assentava al piano i els ho tocava. Exigia molt
als músics, s’exigia ad ell mateix i a tot el personal del seu entorn.
Treballador
-Molt treballador. Des de ben chicotet, en Valéncia, ya fea jornades de catorze hores tocant en
un cine on se proyectaven películes mudes a les que ell les posava música, i en un bar per a
distraure als clients.
-Tocant el piano per tot lo món a lo llarc de més de setanta anys ininterromputs. Capaç de fer
quatre recitals de piano en un mateix dia.
-Per a tocar el piano i estudiar no tenia hores fixes, ho fea a qualsevol hora del dia o de la nit,
hi havia dies que se posava a tocar a les dotze de la nit i a les sis del matí encara tocava; i cada
dia, per enfortir les mans i els dits, fea eixercicis colpejant un sac d’arena penjat del sostre com
els boxejadors.
-La seua neta Teresa Impastato diu a TVE que sempre practicava el piano per la nit, algunes
vegades durant tota la nit, llavors a lo llarc del dia dormia en alguns moments, pero era un
dormir molt ‘light’.
-Quan tenia pròxim algun concert no descansava, passava hores i hores tocant dia i nit.
46
-Antonio Iglesias, secretari general de la Real Acadèmia de Belles Arts de Sant Fernando conta
que, vivint en Nova York, fea temps que tenia solicitada una entrevista en Iturbi pero no rebia
notícies d’ell. Una nit quan ya s’anava a gitar rep la visita d’un ordenança de l’Hotel que li duya
una targeta d’Iturbi, entregada per un mensager, citant-lo, per a tal dia a tal hora, en un famós
hotel de la Quinta Avinguda.
El senyor Iglesias, acompanyat de la seua muller, va acodir a la cita; pujaren a l’habitació i
s’encontraren a Iturbi tocant en un piano vertical en mig de l’habitació. En tot el temps que
durà la visita parlaren de diversos temes, de tot lo que tenien que parlar, pero a lo llarc de la
conversació Iturbi no va deixar de tocar en cap moment.
Neeme Järvi, estonià nacionalisat en els EEUU, és un dels grans directors d'orquesta actuals.
Diu que hi ha una realitat econòmica que genera un problema en aquelles orquestes que
pertanyen a associacions privades que no reben subvencions de cap entitat pública. En els
Estats Units viuen de les entrades, han d'estar segurs que l'auditori va a estar ple. En Espanya
pot haver problemes, pero com casi totes les orquestes estan subvencionades per
l’administració, si la sala de concerts no està a reboçar no passa res.
Iturbi les omplia ell a soles, en els recitals, com mostra la següent fotografia:
Inteligent
Encara que fon una persona de pocs estudis, només els primaris, era molt cult; llegia molt i
dominava a la perfecció ademés del castellà, el valencià i l’anglés, varis idiomes més.
-En una entrevista a TVE comentava: “M’interessa extraordinàriament la biologia en lo que es
referix a les fonts de la vida humana. M’interessa tant, que inclús, he presenciat numeroses
operacions quirúrgiques tractant d’afonar en l’incògnita del cos humà”. 16
16
“A propósito de Iturbi” i en “Buris-ana” bolletí 137
47
-Walter Arlen, el mateix que estigué en el domicili d’Amparo Iturbi quan estava en coma, a lo
llarc dels anys, va continuar una bona i íntima amistat en Iturbi i ara, al parlar d’ell, diu: “Era la
persona més interessant que he conegut en ma vida. Podia parlar-li de tot, les seues opinions
eren molt interessants, era molt agradable escoltar les seues idees. Era tan cult que podia
parlar-li de religió, de política, de música, de lliteratura, d’art, en definitiva, fon un gran ser
humà, lo que en Amèrica diem un home del renaiximent”.
-Un dia preparava un concert de Mozart; Marion dreta darrere d’ell seguia la partitura i es
donà conte que un determinat fragment no el tocava com estava escrit. Li ho digué i Iturbi
contestà: “Ya ho sé, pero ¿no creus que aixina queda millor?”.
Dies després va escriure a l’archiu de Leipzig per a que li enviaren una còpia de l’original. En
l’original, aquell fragment estava escrit com Iturbi l’estava tocant.
Marion també li preguntà per qué no fea més composicions, a lo que ell li contestà: “perque no
tinc res que dir”
Té composicions maravelloses: Fantasia per a piano i orquesta, unes Seguidilles molt boniques,
Cançó de breçol per al naiximent de la seua filla, Pequena Danza dedicada també a Maria, la
seua filla, les que s’han quedat en Beverly Hills i unes atres que firmà en seudònims.
Dominant
48
-Tenia un caràcter molt dominant, això si, sempre s’havia de fer lo que ell volia, com ell volia i
quan ell volia, sempre imponia el seu criteri. Com a eixemple, valga el que preparant en sa
germana Amparo el programa per a un concert a dos pianos, en el qual una de les obres que
havien d’interpretar eren dos dels tres moviments de que constava, Amparo volia el primer i el
tercer, mentres José volia el segon i el tercer, aixina que per no seguir astralejant, José li va
donar la raó a sa germana. Sí, li donà la raó, pero arribada l’hora del concert es va tocar el
segon i el tercer, els que ell volia.
Unes anècdotes
-Iturbi i la seua secretària, Marion, vingueren des de Madrit en el seu coche, un Studebaker
matriculat en Beverly Hills. Portaven un chòfer que contractaren en una agència madrilenya.
Este chòfer me contà que en tot el trayecte, Madrit-Borriana, no el deixaren conduir en cap
moment; es rellevaven Marion i ell pero de conduir el chòfer res “... yo iba sentado en el
asiento trasero como si fuera el señor, pero muerto de miedo por la velocidad que llevàbamos.
Conducian como si fueran por las autopistas de Estados Unidos, yo de vez en cuando les
advertia del riesgo que corríamos de que nos parara la policia de tràfico y ser multados. Ellos
me decian que no me preocupara por eso”.
-Un dia me diu Iturbi: “vos aneu en el coche el chòfer i tu, a un lloc a on no vos senta des d’ací i
arregleu el clàxon; tu vas fent-lo sonar i ell apretant o afluixant un tornellet que hi ha segons tu
li vages dient i li dius prou quan sentes que sona un acort dissonant. Venint de Madrit notava
que els atres coches no nos sentien be i he comprovat que és degut a que l’acort que sona és
consonant. L’acort dissonant crida més l’atenció”.
-Un jove treballador, en certa ocasió, li contà a Iturbi que era molt aficionat a la bicicleta.
Participava en les carreres que se celebraven en els pobles de la comarca, pero tenia una
bicicleta velluça i pesada i no quedava molt be. Aquell dia, vingué a visitar-lo i a donar-li les
gràcies per haver-li enviat des d’Itàlia una bicicleta de professional. Iturbi li contestà “les
gràcies me los dones guanyant una carrera. Ara, si no guanyes, no tindràs excusa”.
-Per damunt de la casa passava una llínia elèctrica. Un dia es presentà un empleat de la
companyia per a dir-li que estava prohibit edificar baix d’una llínia elèctrica, que ell informaria
a l’empresa i lo més segur seria que li feren derrocar la casa. Després d’haver-lo escoltat
atentament, Iturbi li digué: “me pareix be que vosté informe, és la seua faena i la seua
obligació, pero no seré yo qui deixe derrocar la casa, li ho pot dir als seus superiors; la casa es
49
va construir abans, aixina que traguen vostés la llínea que són els que han infringit la llei al
posar-la per damunt de la casa”.
-En el moment que eixia Iturbi per anar a passejar com cada dia, cridà a José Mª que estava
per allí prop i li demanà que nos acompanyara. En uns minuts arribarem al riu Millars, que
llimitava la seua finca. Quan nos encontrarem en mig del riu, sobre un tros d’esplanada, nos
digué: “ací vullc fer una pista d’aterrisage; netejarem este tros, traurem les pedres i la
construirem, aixina quan vinga en el meu avió no tindré que aterrisar en Valéncia ni en cap atre
lloc i després vindre en coche fins ací; ¿qué vos pareix l’idea?”
L’opinió de José Mª no es va fer esperar; en aquell timbre de veu tan peculiar i també en la
gràcia que el caracterisava li contestà: “si home, com el riu sempre està sec, agarra l’avió i se’n
ve cap ací, pero si la nit anterior n’hi ha una tempestat, s’ix el riu i ompli la pista de pedres...
¡qué fem!. Iturbi digué: “és una raó per a tindre-la en conte, m’ho pensaré millor”. La pista no
es va construir mai.
-També me contà José Mª l’encarregat, que el dia de l’arribada, el dia abans d’arribar yo, li va
deixar caure entrar dins la finca i donar una ullada per tal de rebre el seu vist i plau sobre el
conreu dels tarongers, cosa llògica en un encarregat. Iturbi li digué que no, que ya tindrien
temps un atre dia, ara estava cansat del viage. Pero aquella mateixa nit, entre les dotze i la
una, el cridà i en una mà la llanterna i en l’atra la pistola volgué recórrer la finca.
-Totes les finestres de la casa lo mateix que la porta d’entrada, les tenien molt ben protegides
dels insectes en una contraporta de tela mosquitera, aixina i tot, sempre se’n colava algun. En
una ocasió, des de fòra sentí molts colps que en principi no els podia identificar, ni sabia cóm
ni per qué es produïen, pero la chica que els fea les compres m’explicà més tart, que havia
entrat una mosca dins i que en una paleta de matar mosques ell i una atra Marion, la
perseguiren per tota la casa en destrellatada persecució fins matar-la.
-En una atra ocasió, sobre les deu del matí, arribà davant de la casa un coche que, per
l’uniforme del chòfer i alguns atres detalls, pareixia el coche d’una persona que ocupava un
càrrec oficial que, segons li digué a Marion que va eixir a rebre’l, tenia concertada la visita en el
Sr. Iturbi; Marion entrà de nou en la casa per tal d’anunciar-lo tornant a eixir de seguida,
explicant-li que Iturbi no el podia atendre puix estava tocant el piano. El visitant replicà en to
queixós que la cita estava convinguda, a lo que Marion li respongué: “sí, pero estava citat a les
9 i ara són passades les 10”. Se’n va anar ben enfadat, pero sense vore a Iturbi.
50
Era evident que volia aprofitar els dies en “La Cotorra” per a gojar del clima i tranquilitat
d’aquell lloc, és per això que rebre visites el fotia i, inclús, li produïa enuig ser molestat.
-El 2 de juliol de 1948, l’ajuntament de Borriana el feu fill adoptiu i el dedicà un carrer.
-Passat alguns anys, en motiu d’unificar la rotulació dels carrers de Borriana, el fabricant va
cometre esta equivocació.
L’alcalde regalà la placa a Iturbi que comentà: “¡... ya m’han canonisat!”.
La placa la posà en la frontera de sa casa on ha permaneixcut mentres la finca ha segut seua.
R. Roselló, en els bolletins númens 129 i 137 de Buris-ana publica l’entrevista que li concedix Iturbi.
51
¿Quina diferència hi ha entre la primera Cotorra i la de 1973?
-Alguna, entre elles, hem culminat les obres de defensa contra el Millars que són un poc 'obra
de moros'. A l'efecte, recorde una anècdota: per a defendre el marge del riu on s'assenta la
finca, maní instalar unes gàbies de ferro plenes de pedres. Algú de per ací comentà
chamarrusquerament: “Est home del 'treato' està fent unes gàbies junt al riu ¿Serà per a que el
fiquen ad ell dins?” Arribaren les avingudes i les misterioses gàbies, filtrant l'aigua, capturaren
la terra que és lo que yo pretenia”
-En l’any 1956, una periodista nortamericana li feu una entrevista en la que li preguntà
quantes hores d’avió portava fetes en els seus desplaçaments per tot lo món. Iturbi li digué
que en aquell moment portava 3.300 hores de vol com a pilot i 2.000.000 de milles com a
passager. La periodista tal qual ho dugué a la redacció.
Al dia següent li telefonejà molt alarmada, dient-li que el seu cap redactor li pareixia rar que
haguera estat en l’aire més anys dels que ne tenia, i és que la periodista va confondre les milles
en hores de vol.
-Una persona de rellevant categoria social en Borriana concertà una visita en Iturbi en l’ilusió
de que tocara el piano per ad ell, com fea en alguns que anaven a visitar-lo a “La Cotorra”. Es
va dedicar a mostrar-li la finca, els empelts del tarongers, el cultiu de l’hortaliça, tot pero,
durant l’estància de l’ilustre visitant, mai no tingué l’intenció d’assentar-se al piano.
-S’ha especulat molt sobre el motiu pel qual comprà la finca, inclús s’ha insinuat que la seua
muller procedia d’una família d’Almassora.
-També s’ha dit que Iturbi fon qui li posà el nom de “La Cotorra” a la finca, pero ausades que
no fon així. Sobre l’apelatiu “La Cotorra” existixen dos versions. Una diu que en la finca vivia
una cotorra que revolotejava contínuament pels tarongers, lo que originaria que rebera esta
denominació. L’atra argumenta que les antigues propietàries de la finca eren unes grans
charradores, i d’ahí el malnom de “les cotorretes”. Aixina que tenim per a triar.
-Sobre la compra de la finca; la seua germana Amparo, estava casada en un exportador
d’Almassora, Enrique Ballester. Per lo qual Iturbi visitava periòdicament Almassora,
possiblement en una d’estes visites s’enterà per mig del seu cunyat que la finca “La Cotorra”
en aquells moments estava en venda.
52
-L’adquisició de la finca en l’any 1929 l’ilusionà de gran manera, ya que sempre havia sentit
atracció pels taronjars. Potser, subjacent en la seua consciència, surava el magnífic hort que
tenia la família de sa muller en Rafelguaraf, encara que d’això fera ya molts anys.
-Quan venia el cas parlar de la seua finca, en els viages per l’estranger, la descrivia tal com ell la
vea “... un tapís de tarongers, junt a un atractiu riu, en una mansió agradable per fòra i molt
acollidora per dins. Ademés en un clima excepcional”.
-De la gent de Borriana i de les Alqueries de Santa Bàrbera contava que eren una gent
incomparable. “Són tan honrats que ma casa no té portes per ad ells. La devoció cap a mi –
perdó per l’immodèstia- és increible, formidable. Podria escriure un llibre sobre ells, i alguna
d’estes persones es troben entre les que més he apreciat en ma vida.
-Rebé en sa casa de la finca “La Cotorra” a la Banda Municipal de Borriana, i en l’esplanada
davant de la casa, donaren un concert que dirigí ell mateix.
En preguntar-li qué sentia al dirigir esta chicoteta banda, després d’haver dirigit les millors
orquestes del món, Iturbi digué: “Tot lo que yo faig i he fet sempre, sense cap excepció, és
perque me complau, lo mateix que dirigir la modesta banda de Borriana”.
-Uns mariners belgues, tripulants d'un barco dels que s'encarregaven del transport de la
taronja a l'estranger, veren casualment a Iturbi en el vestíbul de Correus de Borriana. Se
quedaren com qui veu visions pensant ¿Cóm és possible trobar a una estrela tan famosa del
cine en un portichol coster espanyol, pràcticament anònim?
Miraren al mestre com qui veu una aparició i volen un certificat en forma de autógraf per tal
d'exhibir-lo quan arriben al seu poble. Iturbi els diu que ho sent molt pero no porta fotos seues
en el coche, pero al vore la desilusió que reflexaven les seues cares, els diu que se'n anava a
Valéncia i tardaria unes hores en tornar, si s'esperaven, els portaria les fotos i les dedicaria.
Aixina ho varen fer, es varen esperar a la porta de l'edifici i allí va acodir Iturbi i els dedicà les
fotos afectuosament en francés.
Una mostra evident de la popularitat d'Iturbi i també de la sua cavallerositat.
-L’habitant d’una de les alqueries pròximes a “La Cotorra”, Juan Blasco, me digué que seria
difícil trobar a algú de les Alqueries que parlara mal d’ell. Prova de lo molt que l’apreciaven va
ser quan corregué la veu de que Iturbi havia perdut la pipa que més s’estimava; es varen
53
ajuntar dotze o catorze hòmens i alguna dòna a rastrejar per lo zona en la que Iturbi pensava
que l’havia perduda, fins que finalment la trobaren. 17
-Quan anava en el Studebaker primer o en el Rolls Roice després, i trobava pel camí de les
Alqueries a Borriana, dònes que portaven ànets, gallines, conills i cistelles de fruita dels seus
horts per a vendre-ho en el mercat, parava i dòna i gallines les pujava i les portava fins a
Borriana o viceversa.
-Ademés de l’avió que tenia i que ell mateix pilotava, també em digué que era propietari de
dos avions grans de transport que tenia llogats a una gran empresa americana.
-Prova de la fama i del lux que es podia permetre, fon la gira de concerts que va fer per la
cadena d’illes d’Indonèsia: Java, Sumatra, Bali, Lambok i unes atres, a la qual s’endugué el seu
propi piano i al tècnic afinador, un checoslovac de total confiança del mestre, el qual
s’encarregava del trasllat, instalació i afinació de l’instrument després del trasllat a cada illa o
lloc on tenia que celebrar el pròxim concert.
Entrenyor valenciana
José Iturbi sempre es mantingué fidel i pròxim als seus arrels valencians. A l’adquirir la finca
“La Cotorra” buscà el refugi, la pau i el reencontre de sa terra. Pero ademés Iturbi lluí per tot lo
món la seua condició de valencià, i deixà impronta de la seua personalitat valenciana. Detalls
innumerables, servixquen estos pocs com a mostra fefaent.
-En març de 1948 torna a Espanya després de 15 anys d’absència i el 28 de maig actua per fi en
la ciutat de Valéncia, en el Teatre Principal junt a l’Orquesta Municipal, i vol que este primer
concert davant el seu públic siga un “Concert Benèfic”, una ajuda als més necessitats de la
població valenciana.
-També en el mes de juliol d’este mateix any, un concert extraordinari en l’Orquesta Municipal
en els Viveros, obert a tot el públic valencià.
17
A Iturbi li agradava molt fumar en pipa. En tenia una bona colecció.
54
Escrites a mà les obres de “propina”
-Un any després, el 7 d’octubre de 1949, José Iturbi es desplaça a la ciutat de Castelló de la
Plana i en el Teatre Principal d’aquella ciutat, realisa un atre concert a benefici dels damnificats
de les recents inundacions.
A benefici dels damnificats per les inundacions de Castelló en 1949
55
-En el mateix any l949, i després de la poc coneguda riuada del ‘49’, 18 de nou José Iturbi se
desplaça a la ciutat de Valéncia i repetint escenari, el Teatre Principal, realisa un atre concert a
benefici dels damnificats de la riuada.
Escrites a mà les obres de „propina‟
-La desastrosa i esta sí, famosa riuada de 1957 que va assolar Valéncia i uns atres pobles de la
província, motivà que Iturbi cancelara tots els seus compromisos per tal de posar-se al front de
l’Orquesta Municipal de Valéncia i realisar una gira per Espanya en el fi de replegar ajuda per
als damnificats. En estes actuacions d’entrega i servici sense llímits, Iturbi demostrà l’amor que
professava a Valéncia i als valencians.
18
La “riuà”, de 1949, “la silenciada” perque posà en evidència el chabolisme existent en el caixer del
Túria
56
-No mai volgué pedre la nacionalitat espanyola, “... m’han propost moltes voltes el fer-me
americà; en primer lloc yo no crec que lo que passa per ací (senyalant les venes de la monyica),
se puga canviar en un paperet”. 19
-Els germans José i Amparo Iturbi crearen en EEUU el seu propi sagell musical, li posaren per
nom “Túria Records”, i el logotip de la discogràfica era la silueta de les “Torres de Serrans”
-El nom del seu avió particular era “El Túria”.
-El nom del seu gos, “Carracuca”.
19
“A propósito de Iturbi”
57
Les mans d‟Iturbi, de Marion i del gos Carracuca en el ciment de la casa
-Alguns ensajos de l’orquesta els acabava dient: “senyors, les dos: l’arròs.
Dir José Iturbi és nom mereixedor de particular respecte i gratitut, és parlar d’un dels quatre o
cinc valencians internacionalment més famosos del segle XX, i junt a Joaquin Rodrigo, els
músics més famosos.
-Són un bon grapat en tot lo món, els que opinen que Iturbi continua sent u dels millors
pianistes del sigle XX.
La fortuna d’Iturbi
Iturbi vixqué en Estats Units en un lux i una riquea difícil d’imaginar per als seus paisans. Com a
celebritat que era de Hollywood, com a pianiste afamat, i com a bon inversor i empresari en
aquells negocis que intentà, havia acumulat una important fortuna.
Vivia en una espectacular casa, en el 915 Nort Bedford Drive, Beverly Hills, Califòrnia 90210. La
casa constava d’una gran sala noble en la planta baixa, diversos salons de recepció, biblioteca,
estudi de gravació, sala de jocs, menjador d’invitats, menjador de diari, cuina en un gran
58
rebost, quarto de llavamenta i dos quartos de bany de cortesia; un ampli garaig per a quatre
coches i un pati posterior en piscina.
En el pis superior, huit dormitoris en els corresponents vestidors i quartos de bany.
915 Nort Bedford Dive, Beverly Hills, Califòrnia
Dins de la casa, entre atres coses, hi havia: onze pianos de famoses marques, Baldwin, Pleyel,
Steinway, etc,. Una important colecció d’art: Canaleto, Murillo, Sorolla, Monet, etc.
Una casa tan luxosa i, no obstant, de tant en tant, es podia vore un Seat 600 aparcat en els
jardins de la casa; era el 600 d’Iturbi. Era un bon aficionat als automòvils i disponia d’una
variada i apreciada colecció.
Deixà com a hereua universal i presidenta de la Fundació José Iturbi, a la seua fidel secretària i
companyera, Marion Seabury.
Les seues netes, Teresa Impastato i Mª Antonia Ewitt reclamaren l’herència davant els
tribunals, pero estos donaren totalment la raó a Marion per haver segut declarada hereua
universal. L’herència d’Iturbi representava una fortuna de molts millons de dólars.
59
Marion Seabury, l‟hereua universal d‟Iturbi
Entre els bens d’Iturbi estaven les 168 fanecades de la finca de tarongers “La Cotorra” del
terme de Borriana. Les netes recorregueren als tribunals d’Espanya la potestat sobre la finca, i
els tribunals espanyols fallaren al seu favor, per lo que passà ad elles la propietat de la finca
“La Cotorra” que, només obtindre-la, vengueren.
Ho feren per poders sense necessitat de viajar a Espanya. Un advocat de Madrit que
intervingué en la venda per les netes d'Iturbi, ho posà en coneiximent d'un veí de Borriana, qui
la va comprar. Este veí fon el Sr. Joaquin Almela Vicent el qual va fer part a son cunyat i a son
sogre. Per la finca es varen pagar 30 millons de pessetes, repartides en 16, 8 i 6 millons
respectivament i proporcionalment a les fanecades adquirides per cadascú d’ells. La casa
quedà en poder del Sr. Joaquin Almela.
Actualment, trentacinc deixes fanecades, són propietat del ex President del Consell del País
Valencià i Eurodiputat, Excm. Sr. Don Enrique Monsonís Domingo.
Marion Seabury morí en l’any 2006, quan contava 92 anys, qui a la vegada deixà com a hereua
universal del seus bens, -l’herència d’Iturbi - aixina com també presidenta de la The José Iturbi
Foundation, a la seua secretària i amiga Donelle Dadigan, directora del Museo de Hollywood,
qui pronte posà a la venda la mansió de Nort Bedford Drive, Beverly Hills, en tot el seu
contingut per 14 millons de dólars.
60
Passat un temps sense comprador, decidí traure-la a pública subasta. Per una banda la casa,
per una atra, tot el seu contingut distribuït en 260 lots.
La Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana participà en la puja adquirint dos pianos
d’Iturbi i alguns atres objectes més. La casa no es vengué en esta subasta, pero un temps més
avant, l’ama llegal de la casa, Donelle Dadigan, l’ha venuda per 12 millons de dólars.
Molts valencians nos fem preguntes sobre algunes coses existents en la mansió de Nort
Bedford Drive de Beverly Hills de les que mai més s’han tornat a saber, com ara: del Seat 600 i
de l’Studebaker, com tampoc de les tres caixes plenes de cintes de película personal de 8 mm,
possiblement filmacions familiars fetes per ell mateix, que podrien tindre un gran valor històric
per a Valéncia. 20
Un padrinage desconegut
Són alguns els que pensen que Iturbi haurà apadrinat molts chiquets fills d’amics i d’atres
compromisos, que a lo llarc dels anys de ser famós li haurien demanat.
En este apartat anem a tractar, possiblement per primera volta, d’una senya que mai s’ha
replegat en cap atra publicació, treball o biografia sobre la figura d’Iturbi: el padrinage d’Iturbi.
El chiquet del que anem a tractar és el segon fill del matrimoni Paco Ayala i Carme Corma
naixcut el 3 de març de 1950 en Benifairó de les Valls, dies en que el pare, Paco Ayala, acabava
de rellevar al seu germà José Mª. com a encarregat de la finca “La Cotorra”.
Iturbi volgué apadrinar al chiquet, i ho volgué ser voluntàriament, volgué “apadrinar”, ser i
sentir-se padrí, ademés de demanar que li posaren el seu nom, José. No a soles això, li digué
als pares que pagaria tots els seus estudis, carrera inclosa.
Com comente, és la primera vegada que es coneix i es publica esta interessant senya biogràfica
d’Iturbi, i per no oferir cap possibilitat de dubte a l’objectivitat de l’informació, mostraré a
continuació material de correspondència privada entre les netes d’Iturbi, de Marion i del propi
Iturbi en el seu fillol. Ademés de l’acta parroquial del Batisme, que acredita en l’apartat de
“padrins”, a José Iturbi Báguena.
20
Confirmat pel Sr.C.de la G que les ha vistes.
61
Certificat de l‟acta de Batisme de José Ayala Corma
Quan anys més tart, Paco Ayala li comunicà a Iturbi que deixava de ser el seu encarregat i que
volia instalar-se en la seua família en una població prop de la ciutat de Valéncia, este s’enfadà i
li digué que si s’anaven, anulava la promesa de fer-se càrrec dels estudis del seu fillol.
Correspondència entre Iturbi, les seues netes i Marion en el seu fillol,
José Ayala Corma
Exponc ara, en l’autorisació escrita del propi fillol de José Iturbi, el Sr. José Ayala Corma, part
de la correspondència privada entre els membres de la família Iturbi i ell mateix.
Iturbi al seu fillol, José Ayala
62
Les netes d‟Iturbi agraint el pésam a la mort de son yayo
Marion a José Ayala
63
Homenage pòstum en Valéncia
En 1995, en complir-se el primer centenari del naiximent d’Iturbi, el Palau de la Música de
Valéncia organisà una série d’actes en homenage al mestre, i publicà un llibret sobre la
commemoració.
Marion Seabury vingué a Valéncia per estar present en els actes, i regalà al Palau de la Música
u dels pianos d’Iturbi, el qual recentment s’ha restaurat i estrenat en el propi Palau. En el llibre
publicat hi ha un escrit de la mateixa Marion sobre José Iturbi, el qual crec que resumix i
condensa perfectament la personalitat i la figura del gran valencià que fon José Iturbi Báguena.
Iturbi, un valenciano universal.
Marion Seabury presidenta de The José Iturbi Foundation. Beverly Hills.
Califòrnia. USA.
“En nombre de la Fundación José Iturbi, de sus directores y en el mio propio, quisiera
agradecer a la ciudad de Valencia y al Palau de la Música, los actos que están organizando en
conmemoración del centenario del nacimiento del maestro José Iturbi. Seguro que este
homenaje le habría hecho muy feliz.
Hasta el final de sus días se sintió orgulloso de haber nacido en España y de seguir siendo
español y, en particular, valenciano. Hablaba, pensaba y sentía siempre en valenciano a
pesar de haber dejado su tierra a la temprana edad de quince años. Siguió vinculado a sus
raíces con su querida finca “La Cotorra”, en el término de Borriana. Le gustaba pasar largas
temporadas en aquella pequeña casa entre naranjos y pinos que él mismo había plantado. Al
marcharse de ella por última vez, el 12 de agosto de 1977, tras haberse sentido enfermo la
noche anterior, recuerdo que se detuvo en la puerta de entrada, mirando el camino
bordeado de pinos que atravesaba la propiedad, con un semblante muy triste. Estoy segura
que sabía que no regresaría nunca más.
Aquel día de su último adiós a Valencia, se acercó a la Basílica de la Virgen de los
Desamparados y se detuvo un largo rato a contemplar por última vez a la Virgen. Era una
costumbre que tenía siempre que llegaba del extranjero o se ausentaba por una larga
temporada. Había sido su deseo ser enterrado en el Cementerio de Valencia, pero
complicaciones familiares lo impidieron y actualmente descansa en el Panteón familiar del
Cementerio de la Santa Cruz junto a su querida hija María, y su fiel hermana Amparo. Desde
64
allí, abriendo la ventana de su nicho, se divisan el Océano Pacífico y los aviones aterrizando
en el aeropuerto de Los Ángeles que utilizaba en sus frecuentes idas i venidas.
Su larga trayectoria en el mundo de la música empezó cuando tenía unos seis o siete años.
En su primer concierto, tocó el órgano de la iglesia del pueblo donde vivía la familia Iturbi. El
maestro de capilla se había puesto enfermo justo antes de la celebración de una boda o un
evento similar. Entonces alguien se acordó de un niño del pueblo, llamado José Iturbi, que
tocaba el piano. Su padre, que le acompañó a la iglesia, recibió una peseta y media, y el
pequeño José una leche merengada, su primer sueldo.
Nunca olvidó a las personas que le ayudaron en los primeros años de su vida. Amaba y
reverenciaba a su madre, Teresa Báguena de Iturbi, y a su padre, Ricardo Iturbi, a sus
hermanas Teresa y Amparo y a su hermano Ricardo, al igual que a otros miembros cercanos
de su familia. También sentía un gran cariño por Dña. María Jordán, su primera profesora de
música, y por D. Eduardo López Chávarri, que tuvo mucha fe en él desde el principio.
Siempre recordaría con gratitud a la Diputación de Valencia por la beca que le concedió y a
su pariente lejano, Don Vicente Lleó, compositor, que también le ayudó económicamente
para que cursara sus estudios en París. Estuvo eternamente agradecido a Francia por
permitirle ingresar en el Conservatorio de Música de París creando una plaza expresamente
para él, cuando se comprobó que la única plaza reservada a un extranjero ya había sido
adjudicada a otro, debido a que la carta enviada por el Conservatorio no fue correctamente
franqueada.
Finalmente, la fortuna le sonrió y pudo quedarse a vivir en París, solo, sin hablar francés y
mirando con pena el tren en el que regresaba su padre a Valencia. Trabajaba por las noches,
estudiaba durante el día y dormía poco, pero sabía que lograría su propósito como así fue.
Espero que aquellos jóvenes con talento que quieran tener éxito como músicos y visiten la
Exposición que ha preparado el Palau de la Música, encuentren la fuerza y determinación
suficiente para abrirse camino en el mundo de la música, cuando vean lo que logró un niño
de poco más de tres años, durante los ochenta y uno restantes de su vida.”
65
-José Iturbi fon el primer intérpret clàssic que obtingué dos discs d’or per vendre més d’un
milló de còpies en obres de Chopin i Debussy.
-Director honorari perpetu de l'Orquesta de Valéncia
-Soci d'honor de la Societat Filharmònica de Bilbao, on va anar, contractat per esta entitat, a
donar un concert en l'Orquesta Filharmònica, l'any 1911 als setze anys.
-Per a honrar la seua memòria, se celebra en Valéncia el Concurs Internacional de Piano José
Iturbi, organisat per la Diputació Provincial de Valéncia.
-Per la seua part, “The José Iturbi Fundatión” organisa anualment en “Cerritos Center for the
Performing Arts” (Califòrnia) un cicle de concerts en el seu nom.
-La Sala Simfònica del Palau de la Música de Valéncia porta el seu nom, aixina com el
Conservatori Municipal de Música de Valéncia.
-Està en possessió de “La Gran Cruz de Alfonso X el Sabio”.
-De “La Gran Cruz de la Orden de Isabel la Católica”.
-Del “San Jorge” de Grècia.
-Comanador de la “Orden de la Legión de Honor de França”.
66
-De la “Orden de Nichan-Iftikhar” de Tunís.
-Distinció del “Music War Council of América” EEUU.
-Placa d’honor de la Ciutat de Nova York.
-Placa d’honor de la Ciutat de Los Ángeles.
-Nomenament de Fill Predilecte de la Ciutat de Valéncia.
-Estàtua de “Colós del País Valencià”
-Acadèmic d'Honor per la “Real Academia de Bellas Artes de Sant Fernando”.
José Iturbi va morir en Los Ángeles (EEUU) el 28 de juny de 1980 als huitantacinc anys en est
hospital, el Cedars-Sinaí Hospital de Los Ángeles (Califòrnia)
Cedars-Sinaí Hospital de Los Angeles (Califòrnia)
Reposa en el cementeri “Sagrada Cruz de Culver City”, de Califòrnia, tal com ell mateix feu
constar en el testament, que volia morir conforme a la religió catòlica i descansar per sempre
junt als restos de la seua filla Maria i sa germana Amparo, fallides fea anys.
67
Cementeri Sagrada Creu de Culver City on reposen José Iturbi, sa filla Maria i sa germana Amparo
Retalls de prensa
Iturbi en Mèxic 1933 Conciertosdaniel.com
En la temporada de presentació d'Iturbi en Mèxic, entre abril i
juliol de 1933, va fer díhuit recitals, en els quals va interpretar cent
cinquantanou obres diferents.
Ademés trentatrés obres orquestals i concerts per a piano i orquesta. Tot de memòria, ¡Tota
una proea!
Un atre triumf magne d‟Iturbi ABC (Madrit) 18 febrer de 1922
Era previsible que l'èxit rotunt, magnífic, que José Iturbi, alcançà en el concert de la semana
passada duguera al d'ahir eixe copiós contingent d'aficionats a la música que omplí i reomplí
tots els racons de la sala de la plaça del Rei i oferix l’imponderable i consolador quadro de
fervorosa devoció al diví art.
El triumf del jove i gran pianiste valencià, professor del Conservatori de Ginebra fon
indiscutible, dels que entusiasmen als més exigents i enfollixen als fàcilment contentadiços.
Per a tots ells, el discípul de Wanda Landowska, inclogué el Concert en Re de Mozart en
acompanyament d’orquesta i un Concert de Liszt en la enlluernant eixecució que caracterisa
els concerts d’este compositor.
68
Èxit d‟un pianiste espanyol en Noruega ABC, Madrit, 19 setembre de
1924
Des de Cristanía escriu el distinguit hispanòfil Magnus Gronvold donant-nos conte de l'èxit
alcançat en aquella capital pel pianiste José Iturbi, que residix en Noruega fa algun temps.
En la Societat Filharmònica de Cristianía i davant d'un selecte auditori, interpretà el concert nº
3 en Do menor per a piano i orquesta de Beethoven, alcançant ovacions entusiàstiques mai
vistes en esta Societat Filharmònica.
José Iturbi i l'art gitano. La música del futur naixerà en Amèrica
21 d‟agost de 1935
La gran música del futur, si se produïx, naixerà en Amèrica, segons ha dit recentment el gran
pianiste i director d’orquesta José Iturbi, després d’acabar la temporada de concerts nocturns
en l’Orquesta Filharmònica de Nova York, aclamat per una gran multitut d’entusiàstics
aficionats a la música.
“El Vell Món, està estancat. No vullc dir que haja mort l’inspiració en Europa, pero en América
s’ha desenrollat un interés per la música ple d’entusiasme, que segurament tindrà com a
resultat la creació d’una nova música.
La música no pot estancar-se. Beethoven serà encara d’un valor incalculable per a les
generacions venidores, pero la música no pot detindre’s en el reconeiximent dels mestres. No és
l’última paraula.
La música sublim del passat no morirà mai, pero una nova música tan gran, o al menys
interessant i renovadora, se continuarà escrivint”.
En l’últim concert d’este estiu en Nova York, la multitut aclamà a Iturbi en tant d’entusiasme
que l’obligà a tocar noves composicions fòra de programa, i la despedida i aplaudits dels sismil
assistents, no acabà fins que els treballadors de l’escenari començaren a emportar-se el Piano.
José Iturbi i l‟art gitano en Nortamérica La Vanguardia española, 28
febrer de1943
69
Artícul en referència a l’Orquesta Filharmònica de Rochester, d’especial interés per a nosatres
per ser el seu director titular des de fa sis anys el valencià José Iturbi, tan conegut i apreciat en
tot lo món en el seua doble calitat de virtuós del piano i excelent director d’orquesta.
Dels onze anys d’existència que té l’Orquesta de Rochester, més de la mitat de la seua actuació
ha segut ostentada per José Iturbi.
Ara té una gira de dotze concerts pels EEUU en que en set d’ells intervindran artistes especials:
“Els cossacs del Don” Alexander Kipmis; Gaby i Rebert Casadesús, que tocaran a dos pianos;
Paul Althouse i Edwina Eustis, com a solistes vocals de “La cançó de la Terra” de Mahler, i la
“Companyia de balls de l’Argentinita”, que realisen una gira pels EEUU i als que Iturbi acollix,
per a difondre i exaltar les vellees de l’art coreogràfic espanyol, actualment en el furor de la
moda en Nova York pel excepcional i continuat que fa més d’un any manté en el quadro
flamenc de gitanos en el Broadway la castiça ballarina Carmen Amaya.
Festival en Mèxic Correu Català 18 d‟octubre de 1949
En la proyecció d'estrena, a mitan de la película en el seu moment oportuníssim, donat
l'argument de la cinta, el nostre compatriota José Iturbi, feu l'aparició en la naya escènica per a
interpretar les composicions de Debussy, Chopin i Falla.
Tant a l'aparició de l'ilustre artista com al finalisar cada una de les seues interpretacions fon
calorosament aplaudit.
Iturbí, director de la Orquesta Municipal La Vanguardia, 21
decembre de 1956
Fa pocs dies, després del concert inaugural com a director, Iturbi visità el Palau de la Diputació
Provincial i els seus ulls inquiets i escrutadors, tingueren que quedar-se atònits quan allí mateix
contemplà una instància autógrafa seua subscrita en 1910, solicitant una pensió per estudis en
l'estranger, concessió “al niño José Iturbi una pensión de dos mil pesetas para perfeccionar sus
estudios de piano” i també una carta seua agraint la concessió i anunciant la seua immediata
marcha cap a Paris.
70
La concessió d'esta pensió de la Diputació pot considerar-se excepcional i històrica per ser la
primera que es concedí per a estudis de música, ya que fins llavors es llimitava a la pintura i a
l'escultura.
José Iturbi: gira de concerts en l‟Unió Soviètica La Vanguardia
española, 6 febrer de1966
Patrocinat pel Ministeri de Cultura rus, José Iturbi, pianiste i director d’orquesta espanyol
travessa el “Teló d’Acer” per primera vegada, per a oferir una série de concerts invitat pel
“Gosconcert” del Ministeri de Cultura de l’Unió Soviética i el Govern de Checoslovàquia.
Demà actuarà en Praga. La gira en la URSS escomençarà en un concert en Moscú. Els soviètics
que ya coneixien a Iturbi pels discs i les seues películes, tenien gran interés en conéixer-lo
personalment.
Finalisà la gira per la URSS, Iturbi oferirà concerts en Brusseles, Londres, Bèlgica, Gran Bretanya
i Espanya, alguns a dos pianos, en sa germana Amparo. A finals de giner actuà en el
Philharmònic Hall de Nova York.
Recents complits els setanta anys, se vanaglòria de ser, junt al violiniste Isaac Stern, el
concertiste que més quilómetros recorre en avió a l’any, en el curs de les seus gires.
Iturbi, en Moscou Un periòdic. 26 de febrer de 1966
En l’Auditori del Conservatori Tchaikowsky de Moscou acaba d’obtindre un extraordinari èxit
artístic José Iturbi.
El famós pianiste valencià s’impongué al públic moscovita interpretant un programa en el que
figuraven aquelles obres en les quals sempre s’ha impost, en les que no podia faltar les del
repertori virtuosístic romàntic i les espanyoles de Falla, en primer lloc.
Iturbi, als seus setanta anys, continua en l’actiu de les sales de concerts internacionals. La
recent presentació en Rússia –celebrada com un acontenyiment musical de primera categoria-
fon degut a una invitació del Ministeri de Cultura de l’Unió Soviètica i no representa més que
una etapa d’una llarga gira artística iniciada en un recital en Praga organisat pels organismes
oficials de Checoslovàquia i seguirà en actuacions en atres ciutats russes i prolongar-les
després en Bèlgica, Anglaterra i Espanya.
71
Iturbi renuncia com a director de la Filharmònica canadenca.
La Vanguardia, 18 de maig de 1969
Nova York, 17.-El pianiste espanyol José Iturbi renuncià ahir al seu càrrec com a director de
l'Orquesta Filharmònica de Calgary, en la província d'Alberta en Canadà, segons hui en els
mijos artístics novayorquins. Iturbi de 73 anys, qui residix actualment en Beverly Hills
(Califòrnia) i que fon nomenat director d'esta orquesta en la primavera de 1968 en un
contracte per a tres anys, manifestà que renunciava al seu càrrec per motius personals.
José Iturbi, Acadèmic d’Honor de San Fernando
Antonio Fernandez Cid. La Vanguardia, 8 de febrer de 1970
Com Igor Strawinsky, lo mateix que Andrés Segovia; l’insigne José Iturbi acaba de ser designat
acadèmic d'honor, per la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando.
La distinció, tan rara i infreqüent, s'ha rebut en satisfacció; verdadera en els àmbits musicals.
Iturbi ha segut l'etern, incansable, benemèrit batallador de l'art per tot lo món sense fronteres.
El pianiste i director valencià dirigí les millors orquestes americanes, una d'elles l'Orquesta de
Filadèlfia.
Sòlit, incommovible al desalé, ha salvat els temporals reafirmant la seua fe en el propi destí
d'artiste que ha vingut al món per a ser-lo i no pot renunciar a esta condició de glòria i de
responsabilitat.
Uns atres l'han pogut véncer en l’aspecte emocional pero seria difícil de trobar a qui superara
el seu toc nítit, la seua tècnica tan precisa i ferma, com sa pròpia voluntat.
Septuagenari, quan el seu espirit es troba més sensible a les alegries i a les tristees, est acort,
que és recort per a ell i reconeiximent a sa vida i la seua obra d’intérpret, l’haurà omplit de
goig i que tota la seua robustea d’home deportiste, boxejador, pilot, viager etern, s’haurà
72
derrocat uns instants per a donar pas furtiu a una llàgrima i un “¡Que Deu vos ho pague a
tots!”, frase que diu algunes voltes en grans ocasions.
Un músic espanyol d’esta classe, que li tremolava la veu quan pensava en la seua Valéncia
natal, be mereix el reconeiximent que acredita este guardó. En el nou acadèmic d’honor estem
tots per a celebrar, gustosos, la justa distinció.
El 2 de decembre de 1971
José Iturbi rebé un fervorós homenage en el Teatre Principal de Valéncia en la colaboració de
l’Orquesta Municipal, l’alcalde de la Ciutat, Dr. Vicente López Rosal, als acorts de l’Himne
Regional Valencià, li va fer entrega del nomenament de Fill Predilecte de la Ciutat per haver fet
gran a Valéncia, a Espanya i a l’Humanitat.
Iturbi molt emocionat digué simplement: “Germans, me proponia dir alguna cosa. No puc.
Gràcies”.
Això va ser a l’acabar la primera part del concert, en la segon, degut a l’emoció no va poder
eixir a tocar.
Castelló La Vanguardia. Servici especial en Castelló, 12 de Setembre
1976
José Iturbi, l’excepcional pianiste valencià ha passat una temporada de descans en la finca La
Cotorra de la ciutat de Borriana.
A instàncies d’un informador el mestre evoca els seus difícils començaments. “Obtinguí el
primer premi de la Diputació de Valéncia als dèsset anys. Me concediren una subvenció per a
estudiar en París.
Mon pare volgué acompanyar-me i com els diners no nos arribaven, tinguérem que demanar a
mon tio, Vicente Lleó, que nos deixara cent francs. Nos deixà cinccents.
Per això d’esta época de ma vida en la que vaig tindre grans dificultats econòmiques, guarde
molts bons recorts; a pesar d’haver passat fam i dormir en un banc del carrer, que ademés
estava entre dos hotels.
En el París d’abans de la guerra tot era amabilitat i cortesia. Fins i tot quan els policies nos
despertaven pel matí en els bancs on dormíem, ho feen paternalment.”
73
Comanda de la Llegió d‟Honor a José Iturbi Giner 1977
El pianiste valencià José Iturbi ha segut condecorat en la “Comanda de la Llegió d’Honor” pels
servicis prestats a la música francesa.
José Iturbi s‟ha nacionalisat nortamericà. Un periòdic madrileny, 30
setembre1977
En motiu d’haver-se publicat una notícia en la qual es dia que José Iturbi s’havia nacionalisat
en Estats Units on residia, un periodiste madrileny va rebre una carta d’Iturbi en la que nega
l’informació d’un colaborador seu sobre la suposta nacionalisació com a súbdit americà.
Iturbi diu: “naixquí en Valéncia, soc valencià, súbdit espanyol, i espere seguir sent-ho fins a la
meua mort”.
Xavier Montsalvatge La Vanguardia, 29 juny 1980
José Iturbi, Pepe Iturbi, aquell home regi, famosíssim pianiste, director de orquesta per
segona vocació i encara en la seua joventut interessat per la composició, havent alcançat una
popularitat a tots els nivells i una comercialisació positivament lucrativa, no se resentí la seua
extraordinària calitat humana, la seua proverbial cordialitat i generositat.
Fon un lluitador pel seu art, d’una tenacitat, enterea i severitat mantinguda sense cap de
desmai a lo llarc de xixanta anys d’activitat i estudi.
¿Potser la promoció cinematogràfica, el factor decisiu que el portà a ser u dels pianistes
màximament cotisats fins la década dels cinquanta i xixanta? Pogué contribuir, pero
n’hagueren atres més essencials que situaren a l’artiste entre els millors del nostre temps. La
principal sense cap de dubte, fon el fet de la seua autèntica singularitat com a intérpret.
Iturbi, d’una personalitat vivaç i sensible, absorbí l’esperit francés que traduí en verdaders
refinaments de la seua dicció i el mantingué en la seua manera interpretativa en la seua
tècnica, afegí el fulgor d’un virtuós que l’exigia el seu combat, el seu verdader desafiu a lo que
els nortamericans exigixen; un mecanisme de concertiste espectacular; per a dir-ho en una
expressió vulgar, “de campeonat”.
74
Mai deixarem de vore i escoltar en ell, a l’artiste autèntic, dels millors en el gran repertori per a
recitals i concerts en orquesta, tan perfecte en Scarlatti, Bach o Beethoven com en Schumann,
Chopin i Liszt, dels quals donà versions definitives. Posant ademés per davant les obres dels
compositors espanyols d’Albéniz i Granados, les interpretacions d’elles, en mans d’Iturbi se
consideren d’antologia, i dels autors més actuals que sempre volgué donar a conéixer, a
impondre al seu públic.
Era un apassionat valencianiste i cap cosa li produïa tanta alegria com estar entre els seus en
sa casa de camp de Borriana, ni més satisfet que ajudar als seus compatricis, compositors i
intérprets. Ell donà en 1949 un impuls ple d’ilusions a l’Orquesta Municipal de Valéncia que
presentà en Madrit i després en l’estranger, escomençant pel Covent Garden de Londres.
Xavier Monsalvatge La Vanguardia
Arribà a celebrar 192 concerts en una sola temporada i passaren de sismil els que donà a lo
llarc de xixanta anys d'un febril ritme de treball, en sales d'audicions i en les televisions de varis
països.
Contant ya huitanta anys, en 1975, encara obtingué un verdader triumf en el Lincoln Center,
de Nova York, com a pianiste i director.
Homenage a José Iturbi
En abril de 1973, l’alcalde de Valéncia, Vicente López Rosat, acompanyat pels membres del
consell i de la comissió de la Falla de la Plaça del Caudill, li va fer l’entrega en nom de la
corporació, de l’estàtua de “Colós del País Valencià” posant de relleu el prestigi internacional
del mestre mantenint sempre el seu esperit valencià.
Revista “Buris-ana” Ciutat de Borriana
“Me’n vaig a París a on tinc que dirigir uns concerts per a gravar-los en discs. En estos concerts
actue de director i de soliste a la vegada; faig la gravació dirigint l’orquesta en París i després,
en ma casa de Beverly Hills, interprete en tota tranquilitat els solos que posteriorment
s’acoplen en els discs”.
75
-Si damunt d’un paper pautat abocara el concepte que té de Borriana, ¿Qué eixiria?: “Sense
cap dubte, una simfonia. La varietat de matisos de Borriana proporcionaria suficients temes
per a compondre-la.
- En sa vida artística ¿Ha soportat algun ahuc? “No, fins ara. Pero toquem fusta per si acàs”.
-Paco Candel, el famós escritor i periodiste valencià, recorda l’entrevista que presencià feta a
José Iturbi en la radio i en directe.
El locutor, en pla agressiu pregunta: ¿Com s’encontra vosté?, “molt be”, li respongué Iturbi. ¿I
a qué és degut? “El divorciar-me m’ha anat estupendament”.
El locutor va emetre una tosseta repetides voltes en la finalitat d’advertència, lo mateix que
feen discretes veus en “off” en l’estudi. Iturbi es dona conte de l’embaràs general i s’afanya en
arreglar la cosa:” Be... ara que me’n recorde, el divorç ací no està llegalisat i a lo millor lo que
he dit pot portar problemes...” Mes tosseta del locutor, més veus en “off” en l’estudi i Iturbi
que decidix aclarir-ho tot: “Vaja... a lo millor, després de lo que he dit intentant arreglar lo del
divorç, encara ho he complicat més i el perjudique a vosté, perque m’ha advertit abans
d’escomençar el programa sobre la necessitat de parlar en molta prudència... d’algunes coses.
D‟Iturbi s‟ha dit...
Sobre Iturbi. El que utiliza el seudónimo “Kissin” 21
Dice vivir en Valencia y su opinión sobre José Iturbi, entre otras es:
Un pianista MEDIOCRE con una técnica de los tiempos de Mozart que solo le causaba
problemas.
Su Chopin era terrible, horroroso, sacrílego, etc.
Fue un terrorista chopiniano. Destrozaba prácticamente todo cuanto tocaba .
¿Cómo se puede tener tan poca musicalidad? 22
21
www.foroclasico.com
76
-“Iturbi va nàixer home pobre, pero per mig d’una combinació de talent i treball molt ardu,
conseguí fer-se ric i famós”
-El seu nom i llinage era José Iturbe pero per hàbit fonètic es transmutà en Joe Iturbi. ¿...?
-Marion, ademés de prestar el seu servici com a secretària, també fea un treball extra:
espantar-li les mosques en una paleta aventamosques mentrimentres don José fea la sesta.
(segur que més d'un llector ya estava malpensant) ja, ja, ja. (sic.) ¡qué graciós!
-Era tan amant de la tranquilitat i el silenci, que per tal de que no el molestaren en els seus
cants i cacareigs, comprava als veïns les aus de corral que ells criaven. Més gracietes
-Sent director de l’orquesta de Valéncia, entre bastidors, li va fer a un músic de l’orquesta la
següent “confidència” fent referència a que en un concert de piano guanyava molt més que
dirigint un concert en l'orquesta,: “Mira, a mi, dirigir l'orquesta, me costa l'ou dret i el rovell de
l'atre”. L'autor de la publicació afig: “pareix que el mestre tenia la costum de referir-se a este
apreciat orgue humà quan de valoracions es tractava”
¿Per qué va elegir el piano i no el violí?
-Perque damunt d’un violí no es pot deixar un got de cervesa o un café.
-La música és la meua vida, no la meua carrera.
-Yo no me desperte cada matí trist perque Beethoven s’haja mort.
...En el cenit del éxito, Iturbi acepta dirigir la Orquesta Municipal de Valencia (1956) a lo largo
de cinco gloriosos años, efectuando giras por Inglaterra i Francia y memorables grabaciones en
Londres. Sin embargo, aquel envidiado triunfador de gesto tan prepotente, cuando apretaba
entre los labios su tradicional pipa, la vida le deparó adversidades irreversibles: dos suicidios
22
Seria interessant que el verdader ho llegira i que nos diguera la seua opinió
sobre el seu tocayo па к ,-tocayo només pel nom, per lo atre segur que no
77
en el seno familiar. Por deseo de sus nietas y contra la voluntad suya, Iturbi, fallecido en 1980,
fue enterrado lejos de su hija, sepultada en tierra valenciana.¿…? 23
Són alguns els que pensen que és culpable del suïcidi de sa muller i de sa filla.
Només dir al respecte, que fins que s'han venut els pianos de sa casa de Beverly Hills, damunt
del que ell utilisava tenia les fotografies de la seua filla Maria i les de les seues netes Teresa i
Mª Antonia. Damunt del piano que tenia en la seua casa de “La Cotorra” de Borriana, la foto de
sa muller Maria Giner que, a dia de hui, encara es conserva, damunt del piano.
Cristobal Halffter diu: España no le hizo caso; lo que pudo dejar como gloria se lo
hemos regalado a otros países; aquí sacamos a flote la bazofia, la cretinez i la mediocridad.
Iturbi debería haber ocupado en España los máximos puestos; podríamos habernos
aprovechado de su enorme caudal de inteligencia, de bondad, de talento. Sin embargo tuvo
que emigrar a Estados Unidos, no por motivos políticos sino, porque en su país no tenía nada
que hacer”. 24
Robert Rosello (bolletí 137 Buris-ana) li pregunta a Iturbi si creu molt
descabellada l'esperança que en un futur, Deu vullga molt lluntà, “La
Cotorra” puga ser la Casa-Museu José Iturbi.
A lo que el mestre respon: “L'idea és certament bella i d'agrair. Ara be; en este cas, com casi
sempre en la vida, hi ha que compaginar lo espiritual i lo material. I en este cas lo material
són els hereus. Deixem que el temps es pronuncie”
¡I el temps aixina ho feu, es pronuncià!
23
Fernanda Zabala “125 Valencianos en la Historia”
24 Citat en “José Iturbi” Rosana Pons Server, Ajuntament de Valéncia, Ed. Piles 1995 pàg. 28. Per a commemorar el centenari del
naiximent d’Iturbi
78
D'est obra s'enquadernaren 10 eixemplars
en Juny de 2011 com a obsequi als meus
volguts més pròxims