jornada de - el pou digitalelpou.cat/redaccio/arxius/imatgesbutlleti/abril 2015 tot bx.pdf ·...

JORNADA DE PORTES OBERTES A UMANRESADISSABTE, 18 D’ABRIL DE 2015DE 10 A 14 HORES

VISITA UMANRESA.DESCOBREIX-LA.INFERMERIAFISIOTERÀPIAPODOLOGIALOGOPÈDIAEDUCACIÓ INFANTILADMINISTRACIÓ I DIRECCIÓD’EMPRESES (ADE)

Av. Universitària, 4-608242 Manresa (Barcelona)(00 34) 93 875 96 [email protected]

3

Alguna cosa més que la Covaedito

rial

om si es tractés d’una trilogia, després dela Manresa degradada i de la Manresaverda, abordem, en aquest número, lapetja de sant ignasi a la ciutat. L’any clauserà el 2022, en què se celebraran 500anys del pas d’iñigo, un noble nascut aAzpeitia –Loiola en toponímia castellana–una vila medieval limitada en aquell

temps a la trama urbana emmurallada. L’accidentalestada de l’excapità Manresa provinent de Montserraton havia entregat les armes, s’explica pel tancamentde l’entrada a barcelona a causa dels efectes devasta-dors de la pesta. No obstant això, aquesta històricaeventualitat atorga a la ciutat el privilegi d’erigir-se enuna meca de l’orde jesuïta –bressol d’on, recordem-ho, sorgeix l’actual pontífex– i, evidentment, la covaon s’allotjà el beat posteriorment canonitzat ha esde-vingut un símbol mundial que els manresans i lesmanresanes potser massa sovint no tenim prou benconsiderat. De fet, la rellevància a l’exterior del con-junt arquitectònic de la Cova i dels punts d’interès enel centre històric, al marge de les simpaties i de lesconviccions religioses, és innegable. Així, de la matei-xa manera que Montserrat ha sabut esdevenir un parctemàtic de l’espiritualitat i s’ha complementat perfec-tament amb una oferta d’oci i lleure paral·lela benpotent, Manresa també vol esdevenir un pold’atracció amb sant ignasi d’icona i elsvestigis històrics de la ciutat com aescenari.

Falten set anys per a la fita i hiha molta, moltíssima feinaper fer. Cal fer, òbvia-ment, treballs de pic ipala per embellir deltot la façana sud, lafalda del Puigcarde -ner i la llera del riu.Però, com assenyalà-vem fa un parell demesos, el centre histò-ric de la ciutat, on estrobem altres petgesdel sant, està degradati s’hi visualitzen greusmancances de mante-

niment de la via pública combinades amb un lamenta-ble estat dels edificis. i, per damunt de tot, el quemanca és caliu ciutadà. En definitiva, el canvi enaquests punts del centre històric ha de ser radical. Elciment pot tapar forats i apedaçar algun racó, perònomés dinamitzant socioeconòmicament els sectorsaconseguirem revaloritzar el patrimoni que atresora elnostre barri Antic. i, al marge d’endreçar i treure la polsacumulada durant massa anys, caldrà predisposar-seper oferir itineraris, visites, activitats i allotjament alspotencials visitants de la Manresa ignasiana.Actualment, l’oferta hotelera és gairebé mínima i, enl’apartat turístic –deixant al marge les visites ininter-rompudes a la Cova sense que la majoria de ciutadansens n’assabentem–, el municipi és una destinaciócomplementària de segona o tercera fila a escala cata-lana. Són ben pocs els visitants de la Cova que acabentrepitjant el centre històric i donant vida a comerços iserveis. Les iniciatives per obrir la ciutat a l’oferta ludi-coturística, per ara, són benintencionades però inci-pients. L’horitzó sembla clar, però el camí per recórrerno serà fàcil, sobretot si cal vendre als que se sentenatrets per sant ignasi que Manresa és alguna cosa mésque la Cova.

C

EL POU · AbriL 2015

4 EL POU · AbriL 2015

Redacció, administració, publicitat i subscripcions:Associació cultural El Pou de la gallinaPresident: Jaume PuigVicepresident: Jordi SardansSecretària: Lourdes MuñozTresorer: Francesc GarcíaVocals: Joan badia, Joan Cals, Carles Claret,ramon Fontdevila, Lluís Matamala, Josep r. Mora, Joan Segon, Teresa Torra i Joan Vilamala

Carrer Sobrerroca 26, 1r 1aApartat de Correus 1 - ManresaTelèfon i fax: 93 872 50 18www.elpou.cat [email protected]

Membre de l’AssociacióCatalana de la Premsa ComarcalPremi Tasis Torrent 1991Coordinador: Jordi SardansCap de redacció: Carles Claret

Redacció: ramon Aran, Sílvia berengueras,Núria Closas, Jordi Estrada, Xavi López, Josep M. Oliva, Joan Piqué, Ferran Sardans,Joan Torras.

Disseny: Domènec ÒrritMaquetació: Joan PiquéPortada: Francesc rubí (a la fotografia, la Coveta del Santuari de la Cova de Santignasi).

Fotografia: Jordi Alavedra, Francesc rubí Col·laboradors: isaac bosch, Lluís Calderer,Maria Camp, Aida Cantero, Llorenç Capdevi-la, ignasi Cebrian, Cercle Artístic de Manresa,Pep Corral, Anna Crespo, Laura Estrada,Manel Fontdevila, ramon Fontdevila, JoanManel Gabarró, El Galliner, Jaume Gubianas,Dani Hernández, robert Martí, Eduard Merly,Anna Navarro, Enric Oller, Maria Picassó, AlbaPiqué, Guillem Puig, Laia Puig, Quaderns deTaller, David Torras, ignasi Torras, Laura Vidal,Joan Vilamala, Marc Vilanova, Lluís Virós.

Administració: Sílvia berenguerasExpansió publicitària: Publicitat Clarena C/ Urgell, 38. Tel. 93 872 43 86Impressió:iNOM, SA. Era de l’Huguet, 7. Tel. 93 878 41 20Distribució:Sobrerroca Centre SL. Tel. 93 873 92 34Dipòsit Legal:b-13.528-1987ISSN: 2253-6647

Amb la col·laboració de:

Les col·laboracions que apareixen signades a la revista no representen, necessàriament, l’opinió d’El Pou de la gallina

notícies del pou

Debat sobre polítiquesmediambientals, alCasinoEl dia 4 de març es va fer una taula rodona, dins delcicle Temes del Pou, a la Sala d’Actes del Centre Culturaldel Casino, sobre el tema: Polítiques mediambientals aManresa: present i futur, amb la presència d’Alba Alsina(ErC), Lluís Cano (iCV), Felip González (PSC), JordiMasdeu, (CUP) i Jordi Serracanta (CiU).

El Pou torna al Passeig per Sant JordiAmb la publicació del número 308, El Pou de la gallinaarri-ba al vint-i-vuitè aniversari. i un any més ens trobareu al pri-mer tram del Passeig per complir amb la cita habitual ambels lectors i els subscriptors. A la parada també s’hi podranadquirir les cobertes de l’any 2014 o d’anys anteriors.

Ja podeu votar pels candi-dats als Oleguer bisbalJa es poden votar els candidats a les tres modalitats delsvintens premis Oleguer bisbal (Manresà d’actualitat,manresà del Pou i manresà més manresà) entrant el nos-tre web (www.elpou.cat), lliurant la butlleta a la paradadel Pou el dia de Sant Jordi o fent-la arribar a la redaccióde la revista, abans del 25 d’abril.

El Pou i la FAVM organit-zen el debat electoralLa revista El Pou de la gallina i la Federació d’Associacionsde Veïns de Manresa organitzen el debat Deu preguntes pera deu candidats, que comptarà amb la presència dels capsde llista de les formacions que es presenten a les propereseleccions municipals a Manresa. L’acte es farà el dimecres29 d’abril, a les vuit del vespre, a l’Espai Plana de l’Om. Totseguit s’hi lliuraran els vintens premis Oleguer bisbal alsmanresans més manresans.

5EL POU · AbriL 2015

De mes a mes 6

D’aquí i d’allàDes de VienaArtur Bargay 8

Vides separadesJosep M. Oliva / Jordi Sardans 9

TEMA DEL MES:L’estada d’Ignasi de Loiola, celebració i oportunitatS. Berengueras / J. Sardans 10

EmprenedorsKiwi CoworkingNúria Closas 17

Natura urbanaIgnasi Cebrian 18

Del tros a la senallaVegetaliaAlba Piqué / Laia Puig 19

De la senalla al platEl xai pasqualE. Merly / G. Puig / C. Fíguls 21

Tastets de motorEnric Oller i Carbó 23

L’EntrevistaValentí OliverasJordi Sardans 24

Quadern obert 29

Fila culturalDeu anys sense Vila-Closes, el pintor ‘impertorbable’Ramon Aran 30

Patrimoni ciutadàCasa MuntadaLluís Virós / Francesc Rubí 32

PropostesArt, cinema, música i teatre 33

Fa 25 anys... Jaume Puig 34

Crònica social. Ignasi Torras 35

Fanal de cuaL. Capdevila / L. Calderer 36

el Cul del Pou 37

Número 308 - Abril 2015

l’opinió del lector

Maltractaments a l’EixEm dirigeixo a vostès per fer públics unsfets que em van passar el dia 27 dedesembre del 2014 a l’àrea de descans del’eix Transversal a Avinyò. Ja passat eltemps, digerits els insults i el maltracta-ment rebuts, en part gràcies a l’ajut d’a-mics, m’he convençut d’explicar el queem va passar i agraeixo a El Pou de lagallina el fet de donar-me l’oportunitatd’expressar-me lliurement. Haig de dirque d’altres mitjans de la premsa delbages em van negar aquest dret i fins i totels Mossos d’Esquadra van recomanar-meque oblidés el que em va passar i que nocalia que ho denunciés, ja que sempreseria la meva paraula contra la seva i al capi a la fi no serviria per res. M’hi vaig trobartant amb els mossos que em van atendreper telèfon al bages, minuts després de l’a-gressió, com en arribar a la comissaria deVilafranca del Penedès, d’on sóc fill.

Pel mal tràngol que vaig passar i pel con-venciment que aquests fets no podienquedar impunes, juntament amb la reco-manació que fes una denúncia per part depersones que em volen bé, vaig anar alsMossos d’Esquadra de Vilafranca delPenedès per segon cop el dia 2 de gener ivaig posar denúncia contra dos homes, elprimer era de mitjana estatura, cabell llargi canós, d’uns 60 anys i conduïa una fur-goneta atrotinada de color blau cel, de laqual vaig facilitar la matrícula. Era l’únicadada que tenia i que vaig poder agafar, iencara em sorprèn com ho vaig poder feramb l’estat nerviós en què em trobava.

Aquell vespre, cap a les set, volia treure elgos a fer un passeig i les seves necessitatscamí de Manresa, on volia visitar un amictornant de Cadaqués. En arribar a l’àrea dedescans d’Avinyó, i veure que era un llocfosc i poc adient, vaig decidir tornar a l’Eix.No me’n vaig adonar i de cop i volta teniaalgú darrere que em feia llums i anavamolt a prop meu; vaig disminuir la marxaperquè m’avancés però no ho va fer i enarribar a la rotonda em vaig parar i, enveure que continuava igual, em vaigposar a la dreta, en un descampat, pen-

sant que marxarien. Fou llavors quan emcontinuà seguint, jo girava per tornar asortir i va ser quan aquest home va deixarla furgoneta barrant-me la sortida, va bai-xar i va començar a insultar-me, a dir-me«maricon, fill de puta, desgraciat», reitera-des vegades, que baixés del cotxe, que emtrencaria la cara... Puntades de peu i copsal cotxe. Jo li demanava què li havia fet,que em deixés marxar, i res, continuavaigual...

Li deia que avisaria els mossos, i no desis-tia. Llavors va baixar un altre home i varepetir tots els insults, era més o menys dela mateixa edat i alçada, cabell més fosc imés prim, tant de cos com de cara. Tot iinsistir que em deixessin marxar, continua-ven igual. Vaig tornar a dir que avisaria elsmossos, i aquest últim respongué que ellsdirien que els havia intentat atropellar...Fou llavors quan em vaig adonar que tot ique el furgó tenia les portes obertes,podria sortir pel costat esquerra, encaraque ratllés el cotxe. Ho vaig intentar, erajust, però me’n vaig sortir... Només entrarde nou a la rotonda, vaig començar a tru-car als mossos, seguia donant voltes a larotonda, per no moure’m del lloc dels fets.Fou llavors quan vaig veure que sortienamb el furgó, em vaig posar darrere seuper apuntar la matrícula i, un cop aconse-guit, vaig continuar amb la trucada.

La denúncia que vaig presentar em durà aun judici en el qual difícilment es resoldràres ni se’m compensarà el mal que se’m vafer, ja que en tractar-se de danys morals ino físics, pràcticament no es tenen encompte. Pel que m´han informat després,sovint ocorren actes semblants en aquestlloc, ningú no ho ha denunciat i al meuparer aquesta impunitat fa que els agres-sors continuïn amb els seus actes homò-fobs. Com, si no és així es pot qualificar unshomes que, sense pronunciar ni unaparaula ni preguntar-me res, van tenir elsprejudicis i l’actitud que els va permetreinsultar-me, agredir-me i humiliar-med’una manera tan salvatge. El que emmou a escriure la carta és que aquest tipusd’agressions no es tornin a produir.

Jordi Mestre (Vilafranca del Penedès)


de mes a mesEs presenta el Centre de Simulació3 de març.La sala d’actes de la FUb acull la presentació delCentre internacional de Simulació i Alt rendiment Clínic(CiSArC), que utilitzarà les instal·lacions de la ClínicaUniversitària per millorar els processos d’aprenentatge deprofessionals de l’àmbit de la salut a partir de la simulacióclínica. Presideixen l’acte l’alcalde Valentí Junyent, el rectorde la UVic-UCC, Jordi Montaña; el vicerector del CampusUManresa, Valentí Martínez; i el responsable de FormacióContínua del campus Manresa–UVic-UCC, Óscar Dalmau.

El Montepio celebra els 85 anys5 de març. El Montepio de Conductors celebra un actesolemne al teatre Kursaal per reconèixer la fidelitat a les516 persones que han arribat als 50 anys de socis de l’en-titat. La festa també serveix per commemorar els 85 anysd’aquesta mutualitat.

La Francophonie evoca les grans dames6 de març. Dins el marc de la Francophonie, el teatreKursaal de Manresa s’omple per retre homenatge a lesgrans dames de la chanson: Edith Piaf, Juliette Gréco ibarbara. La cantant Marie d’Épizon interpreta les cançonsmés representatives d’aquests mites, acompanyada d’uncontrabaix, una guitarra i un acordió, en un concert ontambé participa el cantautor Paco ibáñez.

Dia de la Dona reivindicatiu7 de març. Una commemoració lúdica al pati del Kursaal iuna manifestació reivindicativa són alguns dels actes alvoltant del Dia de la Dona, en què s’estrena també undocumental a la sala petita del Kursaal sobre la història del’afganesa Nadia Ghulam. El dia abans s’havia lliurat elpremi Maria Casajuana 2015 a Maria Lluïsa Cunill.

L’Espill celebra els 35 anys13 de març. L’escola L’Espill celebra els 35 anys d’existèn-cia amb la videoconferència L’Espill al món, amb exalum-nes a la sala d’actes de la FUb, que es complementa ambuna exposició sobre la trajectòria del centre al Casino.

La Transèquia aplega 5.000 participants15 de març. La incertesa climatològica no espanta els par-ticipants de la Transèquia, que aplega prop de 5.000 par-ticipants, en les quatre modalitats possibles: a peu, cor-rents, amb bicicleta i, com a novetat, en handbike, per apersones amb problemes de mobilitat a les cames.

relleu a l’ANC16 de març. El nou secretariat local escollit en l’assem-blea del dia 14 i format per Antoni bozzo, Enric brunet,Pius X Cisa, Josep Maria Pintó i Josep Emili Puig, escullbozzo com a coordinador, en substitució de JosepHeras, que havia exercit el càrrec durant els tres anyspreceptius.

CiU, CUP i PP aproven el POUM19 de març. Després d’un llarg debat, el ple municipalaprova provisionalment el nou Pla d’OrdenacióUrbanística Municipal (POUM) amb els vots a favor de CiU,CUP i PP, les abstencions de PSC, ErC i PxC, i cap vot encontra. El regidor d’Urbanisme i Paisatge, ramon bacardités l’encarregat d’exposar els detalls del Pla.

La fira Cuida’t prestigiala medicina alternativa15 de març. La conferència de fra Valentí Serrasobre plantes medicinals és un dels actes destacatsde la fira Cuida’t, que porta prop de vuit mil visi-tants al Palau Firal i prova que el món de les terà-pies naturals i el benestar continuen tenint unacapacitat d’atracció important.

Catpress


Es presenta la biografia de Josep Esteve23 de març. L’Espai Plana de l’Om acull la presentació delllibre Aquells homes amb barba. Biografia del farmacèuticmanresà Josep Esteve i Seguí (1894-1927). Hi intervé l’autor,Genís Sinca, acompanyat del doctor Lluís Guerrero, l’alcal-de Valentí Junyent i el doctor Antoni Esteve, en represen-tació de la família.

Dues víctimes més a la C-5525 de març. Una manresana de nacionalitat brasilera i de43 anys, Angelita brito, i el seu fill de 9, Víctor, moren en unxoc frontal entre el seu cotxe i un camió a Olesa deMontserrat. Un centenar de persones s’apleguen dos diesmés tard a la plaça de Crist rei per retre un homenatge ales víctimes, després de la cerimònia de comiat del migdia.

Portes obertes a la torre Lluvià29 de març. Centenars de persones participen en les duesjornades de portes obertes organitzades per l’Ajuntamentde Manresa per veure la torre Lluvià totalment reconstru-ïda, sota la direcció de l’arquitecte Pere Santamaria.

Comencen els actes en record de Vila Closes24 de març. L’Espai Plana de l’Om s’omple a vessaren la presentació del llibre Vila Closes,. Un home iun artista lliure, de Francesc Comas i PereSobrerroca. A més dels autors, hi intervenen PilarParcerisas, crític d’art i membre del CONCA, i roserVila roca, en representació de la família.

Una de freda...

...i una de calenta

Camí de la creu del Tort

És habitual que alguns propietaris rurals intentin ferdesaparèixer camins en favor dels seus interessos isovint volent ajuntar parcel·les agrícoles separadesprecisament per camins, pistes o més fàcilment cor-riols. El cas que ens ocupa, però, és encara mésmaquiavèl·lic, ja que fa unes dècades que dura i aratorna a estar d’actualitat arran de la preparació delsactes dels 500 aniversari de l’estada de Sant ignasi aManresa i la recuperació de les principals rutes igna-sianes documentades històricament. Una de les prin-cipals va des de la creu del Tort fins a Sant Pau i haestat arreglada recentment, en bona part, per Aigüesde Manresa, però, curiosament, no en la totalitat, fetque obliga els caminants a travessar la perillosa viadel tren dels Catalans. El camí de pas que falta perarranjar, segons totes les fonts consultades, va serabsorbit pel funcionari municipal Foradada, propieta-ri de la finca del costat, per tal d’enllaçar dues de lesseves parcel·les a banda i banda del camí. La irregula-ritat és evident, les traves burocràtiques també, peròalmenys la voluntat de l’alcalde Junyent és la d’acabarles obres del passatge ignasià de la Creu del Tort,encara que calgui esperar una resolució judicial. Aveure si, per una vegada, la ciutat en conjunt hi surtguanyant.

Regió7

El diari Regió7 ha assolit la xifra d’11.000 números desque va néixer el desembre de 1978. Cal felicitar elsresponsables, perquè en el món actual no és fàcilsobreviure en la selva de la comunicació. D’empresapròpia, des de fa uns anys, ha passat a formar part delgrup empresarial Prensa ibérica. La capçalera sempreha estat la mateixa i els continguts periodístics hanestat semblants. Fidels des dels inicis a potenciar lainformació de les comarques de la Catalunya Central,han estat el referent de premsa escrita i de comunica-ció més important als darrers 36 anys, pel que fa aaquestes contrades. Des del 2008, com tots els mit-jans de comunicació d’arreu de l’estat, ha patit unaimportant davallada publicitària que ha comportatuna reducció de plantilla i la pèrdua del canal televi-siu. Tot i així, el mitjà ha pogut resistir la sotragada i hacontinuat apostant per cohesionar el territori de laCatalunya Central, que ara sembla agafar forma d’unamanera definitiva, quan bona part dels habitants sóncada vegada més conscients de la pertinença aaquesta àrea geogràfica, cultural i social. Políticamentencara està per veure, però bona part de les expecta-tives actuals també li són favorables..


Des de Vienad’

aquí

i d’

allà

iena és una ciutat entranyable. Havent-hi viscut molts anys, i potser a punt detornar a casa, en sóc més conscient quemai. Es cert que els hiverns són grisos i estroba a faltar el sol; que el menjar no éssempre del nostre gust; i que ens sobtael caràcter sovint fred de la gent. Peròmirem-ho positivament! Viena és la capi-

tal d’un país sobretot alpí amb magnífics paisatges, llacs imuntanyes. Es fantàstic veure des de l’avió els cims nevatsi les valls. A l’estiu, s’hi va a fer excursions, des delsDolomites del Tirol fins als Alps centrals i de Salzburg. Al’hivern, és un país d’esquiadors per excel·lència. Viena ésmolt més que els tòpics habituals. Va ser la capital culturali musical d’Europa. Hi van passar tots els grans composi-tors. Segueix sent una gran capital cultural, només com-parable amb berlin. L’oferta operística, musical i teatral ésenorme. Aquí les autoritats respecten el patrimoni culturali no haurien enderrocat un teatre com el Kursaal, la salaCiutat o la pista Castell. L’ haurien renovat, això sí.

Contràriament a Catalunya, Àustria va ser un gran imperia l’Europa central, integrat per moltes nacionalitats. Ambla desfeta de 1918, aquest imperi tampó entre Alemanya irússia va ser desmembrat pels Aliats. El francèsClemenceau, després de retallar les fronteres al màxim, vadir cínicament: «i el que queda és Àustria» (territori deparla alemanya), però els Aliats van regalar a itàlia el Tiroldel Sud, que és al vessant sud dels Alps, i on sempre s’haparlat alemany. És la seva Catalunya Nord. La i repúblicaAustríaca va deixar d’existir amb l’annexió nazi del 1938. El1945 es va proclamar la ii república, que no va ser sobira-na fins al 1955, quan es van retirar les tropes soviètiques.Els alemanys van haver d’esperar fins al 1990. A Àustria liva quedar la nostàlgia de l’imperi. Es respecta enorme-ment la figura de l’emperador Franz Josef, i la monarquiagaudeix de prestigi, potser per estar associada a unaèpoca en què era una gran potència europea. Cada 1 degener, als tradicionals concerts, la petita Àustria presumeixdel gran patrimoni històric ensenyant palaus i monu-ments.

Els austríacs, malgrat les notícies dels darrers anys, encarano tenen ben clar qui som els catalans. Això sí, identifi-quen el barça amb Catalunya. Tanmateix, és molt difícil ferentendre la nostra identitat, no només als austríacs sinó

als europeus i a la gent d’arreu, que no veuen amb bonsulls que un estat es separi d’un altre. Els alemanys i austrí-acs pensen que som com baviera i que només volem mésautonomia. Els russos, recordant l’exUnió Soviètica, diuenallò de «millor units», i jo els dic que per a nosaltres aquesteslògan equival a dir «millor oprimits». intento fer-losentendre que, en qüestions de diners continua manant unMadrid vuitcentista, que no fa cap concessió. Parlo de l’es-poli, i de l’anticatalanisme i de la intolerància seculars d’a-llà la meseta. No només de les institucions sinó també dela gent. Els explico que, per acabar-ho d’adobar, brussel·leses desentén de Catalunya i abona les tesis tremendistes deMadrid. Observo que els corresponsals estrangersinstal·lats a Madrid llegeixen la premsa d’allà i informen aEuropa sobre el «separatisme» de Catalunya sense mou-re’s de la capital del reino. Tot i així, he parlat amb gent queens entenen. De moment, cada país té les seves prioritatsi als austríacs els preocupen més els impostos, l’enormequantitat de diners que paguen a brussel·les, i els cente-nars de refugiats que arriben al país.

VArtur bargay

Artur bargay Marsol([email protected]) és traductor de les Nacions Unides a Viena

A dalt, jardins del palau d’estiu de Schönbrunn, lloc de visita obligadaper als turistes. A sota, Artur Bargay a Viena


vides separades

Urbans, familiars, amb classen la lectura reposada de la premsa dominical hiincloc una secció que pel contingut no m’inte-ressa gens i que llegeixo únicament pels titulars.De fet ho faig com si formés part dels passa-temps i la gràcia consisteix a imaginar-me quants

d’aquells redactats hauria pogut preveure jugant ambdeu o dotze paraules tòpiques. És una secció que gene-ralment es presenta sota l’epígraf de «motor» i que surt amolts diaris, però la de La Vanguardia és la que em pro-porciona més satisfaccions en aquell sentit de cosa previ-sible i recurrent. No em decep mai. Els titulars estanexempts de qualsevol crítica o ponderació. El redactorbusca la frase curta i impactant... però es mou sempreamb els mateixos conceptes i un té la sensació que allò jaho ha llegit mil vegades. La paraula més gastada és futur.Citar un model de cotxe i dir a continuació «El futur és ara»podria ser un dels exemples més suats. Les altres paraulesamb les quals juguen són familiar, esportiu, urbà, aventu-rer, berlina, ciutat, carretera, classe, estil, elegància, vocacióde no sé què.. i tots els adjectius i adverbis que denotinforça, potència, luxe i qualsevol atribut expressat semprede manera superlativa i definitiva, com si més enllà ja nopogués existir cap altre cotxe... fins que llegim els titularsde la setmana vinent.

Després hi ha aquells casos especials en què es fa referèn-cia a la bondat d’un cotxe petit i diuen «Eres grande,pequeño», o que pel contrari volen lloar la magnitud d’a-quells que no sabríem on aparcar i sempre, tan originals,acaben sentenciant: «El tamaño sí importa». Finalment hiha un altre apartat de titulars que també apareixen ambuna certa assiduïtat i que des de fa un temps retallonomés pel gust de veure’ls l’un al costat de l’altre i pensarcom es pot ser tan tòpic i tan absurd. Són els que utilitzenles paraules mite i llegenda per referir-se a un cotxe o unamoto: «Peugeot 208. El tribut a un mite», «Mazda MX-5.Mazda reforça el mite»; «Nissan TT-r. Una llegenda enevolució constant», «Jeep Cherokee. Llegenda viva». i aixífins a l’infinit. i tot això perquè quan em toqui canviar decotxe passi de mites i llegendes, de «urbans amb classe» ide «familiars amb vocació esportiva», per acabar-me com-prant el que em faci més el pes dintre de les meves limi-tades possibilitats. Tot tan fàcil i tan senzill com això.

EMillorar la ciutat

es diverses actuacions ciutadanes que ja s’hancomençat a fer des d’ara fins al 2022, data de cele-bració de l’estada de Sant ignasi a Manresa fa 500anys, són una oportunitat històrica única perendreçar la ciutat i una excusa perfecta per millo-

rar-la d’una manera substancial. Penso que fins ara s’hanposat les bases per aconseguir-ho, i si la cosa no s’espatllaes poden assolir fites interessants, per projectar-nos defini-tivament cap enfora i sortir, encara que sigui momentània-ment, d’aquest pou immens en què estem ficats i que ensdóna un caràcter peculiar, però potser no ens deixa gaudirdel paisatge espectacular que tenim al nostre voltant.

Pel que fa a les actuacions fetes fins ara, m’ha impactatespecialment el treball que tant l’arquitecte Ton barautcom sobretot l’escultor ramon Oms han fet a la Coveta.Amb una paciència de sant, Oms ha aconseguit retornar ala Coveta 500 anys enrere, amb la roca original que haviaestat tapada amb ciment i guix. Natural i nua com està ara,aconsegueix aquella sobrietat necessària per fer-la mésautèntica. S’acaba de fer també una rehabilitació encerta-da de la capella de Sant ignasi Malalt que queda oberta alpúblic, si bé un cancell no permetrà entrar més enllà, llevatdels casos de les visites guiades o concertades que s’hipoden anar fent periòdicament. S’han arreglat algunscamins ignasians i d’altres està previst que millorin subs-tancialment, com els horts de davant de la Cova, que jatenen definit el futur, però els canvis s’hauran de fer perfases del 2015 al 2019 i del 2019 al 2022 per part dels equi-ps de govern que dirigeixin la ciutat. Ara bé, una de lesgrans realitzacions que han de canviar la imatge actual dela ciutat, sobretot pel que fa a l’entrada sud, és l’enderrocde les actuals vivendes de la Guia, que pertanyen a Adif,d’acord amb el nou POUM, recentment aprovat en la pri-mera fase per l’Ajuntament de Manresa. S’ha d’acabar ambel cost d’aquest nucli agregat. Calen diverses fases d’ac-tuació, però els governants locals són conscients ques’hauran de resituar les persones que encara hi habiten.Sense les fàbriques de l’entrada a Manresa, obra delgovern Valls, ara s’ha de continuar embellint l’entorn i lamillora del paisatge, en un lloc on els elements ignasiansbrillen d’una manera natural, amb la Coveta recentmentremodelada.

L

Josep M. Oliva Jordi Sardans

L’estada d’Ignasi de Loiola,celebració i oportunitat

Sílvia berenguerasJordi SardansFotografies: Francesc rubí / Sílvia berengueras

mb aquest horitzó, elsjesuïtes de la Cova hanobert el santuari i elCentre d’Espiritualitatal món i volen retornarla Cova als manresans:«Si Manresa va acollirextraordinàriament bé

sant ignasi, ara, al cap de 500 anys, retor-na i és vostre», afirma el director de la ins-titució, Francesc riera. A més, el 2012 l’or-de va posar en marxa el camí ignasià de650 km de Loiola a Manresa, pel qual laciutat esdevé destinació de pelegrinatge ide turisme religiós d’abast mundial. Perafrontar la magnitud del projecte, la insti-tució religiosa va constituir la FundacióCova de Sant ignasi per «buscar complici-tats amb les institucions i el sector social ieconòmic de la ciutat», explica el seudirector, ramon Sanllehí. En aquest con-text, l’Ajuntament aposta fermament desdel 2013 per la celebració del centenariignasià «com una oportunitat que ens hade permetre generar activitat econòmicaa la ciutat, embellir-la i adequar-la per asatisfacció dels manresans i també per alnombre significatiu de visitants que vin-dran», diu l’alcalde Valentí Junyent.

Per escometre-ho, el consistori seguirà elPla director Manresa 2022. Josep Huguet,redactor del projecte juntament ambJordi rodó, destaca que «cal fer d’ignasiun referent i una icona de la ciutat perprojectar-la al món i fer-ne la capital igna-siana a Catalunya». Així mateix, més man-resans creuen en la figura d’ignasi com aelement identitari. Jordi Simon, autor deltreball Les petjades del pelegrí, premi ignasiPuig i Simon 2014, assegura que «és unpersonatge apassionant. Per això l’he vol-

gut aproximar als manresans, a vegadesels pitjors coneixedors, quan hauríem deser-ne els valedors». Jordi Piñero, creadorde la ruta guiada Paisatges ignasians,opina que l’experiència del sant aManresa pot donar resposta a dilemesespirituals vigents: «Al segle XVi ignasiintenta donar una resposta a l’escissióentre catòlics i protestants. Ara quetambé tenim un repte amb les religions,

Manresa hi podria aportar una visió mésintegradora. A més, el tàndem Manresa-Montserrat pot desencadenar profundsprocessos de transformació espiritual enels pelegrins que vénen buscant l’expe-riència d’ignasi».

L’estadaEl 25 de març de 1522 va arribar aManresa iñigo López de recalde, noble

Manresa es prepara per a un esdeveniment religiós d’abastmundial: el 2022 farà 500 anys que s’hi va estar el fundador de laCompanyia de Jesús. Durant segles, l’orde religiós i Manresa hantingut encontres i desencontres, però ara acosten posicions. Siels jesuïtes impulsen el pelegrinatge ignasià de Loiola a Manresai el Centre internacional d’Espiritualitat de la Cova, el governmunicipal fa del cinquè centenari un objectiu de ciutat i en defi-neix l’estratègia al pla director: Manresa 2022. Alhora, cada cophi ha més manresans que volen redescobrir la figura espirituald’ignasi i seguir-ne les petjades que va deixar.

tem

a de

l mes

A


Visitants a la ruta ‘Paisatges Ignasians’, guiada per Jordi Piñero

basc nascut a la vall de Loiola (Azpeitia),diplomàtic i militar. Tenia uns 30 anys iestava en plena crisi personal; acabavade deixar les armes al monestir deMontser rat. Pelegrinava cap a Jerusalemi volia embarcar-se a barcelona, però allàhi havia un brot de pesta i hi passava unacomitiva papal que volia esquivar. A més,buscava un lloc tranquil per escriure lesseves vivències espirituals i tornant deMontserrat unes dones li havien recoma-nat que recalés a Manresa. Però el quehavia de ser un lloc de pas va ser unaestada d’onze mesos, «on posa a prova elcamí espiritual que s’havia proposat»,assenyala Jordi Simon. A Manresa ignasiva passar moments «de molta penúriafísica i espiritual, a causa dels escrúpols id’uns dejunis molt severs. En una cel·la al’antic convent de Sant Domènec, on elsant va estar-se almenys dues vegades,va pensar de suïcidar-se, i l’episodi delrapte a l’antic hospital de Santa Llúciavan ser vuit dies de defalliment en què vaquedar com mort, en coma», explicaJordi Simon. i afegeix que sort va tenir dela gent que el va acollir, entre altres lafamília Amigant, que el va allotjar al seuhospitalet de pobres, l’actual capella deSant ignasi Malalt.

Amb tot, ignasi també va viure períodesde molta intensitat espiritual. buscavallocs per retirar-se i pregar: la Seu, la creudel Tort, Santa Clara o el santuari de laSalut a Viladordis. També arribava almonestir de Sant Pau, «el prior del qual,el basc Alfons d’Agurreta, va fer-li dedirector espiritual», apunta Jordi Piñero.Les balmes naturals de la riba delCardener també eren refugi per meditari escriure: «Les seves notes al quadern espodrien considerar un esborrany delsExercicis espirituals», conjectura Simon.

Si bé hi ha moments de l’estada impreci-sos, «com el rapte, o contradictoris, comel miracle del Pou de la Gallina» opinaSimon, d’altres són recordats pel mateixsant, com l’anomenada «Exímia il·lustra-ció del Cardener», «un moment culmi-nant en què sant ignasi té una intuïcióclara sobre la seva missió», diu JordiPiñero. El pelegrí de Loiola va marxar dela ciutat el febrer de 1523. Al final de lavida, als 60 anys, afirma en la seva bio-grafia «que no ha viscut res semblant alque va viure a Manresa. Ho destaca com

si fos el nucli del seu camí espiritual. Vaser el punt i a part per emprendre des-prés l’activitat religiosa que va fer», con-clou Jordi Simon.

Paisatges ignasiansPer anar més enllà dels fets literals de l’es-tada del sant, l’historiador Jordi Piñeroofereix un itinerari guiat amb què volmostrar que el paisatge manresà que vaveure ignasi va influir en el seu procés decanvi de vida, «el que ens permet parlardel poder transformador dels llocs, de l’e-nergia pròpia de cada lloc», afirma.Paisatges ignasians comença davant de

la Cova i transcorre per la creu del Tort, elconvent de Santa Clara, el Pou de Llumsota la balconada, el barri de Sant Pau, elcamí de ribera del Cardener, el pont Vell iles balmes sota la torre de Santa Caterina.

interessat a difondre el poder tel·lúricdels llocs sagrats, Jordi Piñero tambérecorre a la Geobiologia, que estudia lainfluència dels corrents tel·lúrics, i desta-ca la influència de Montserrat a Manresa,basant-se en l’estudi del filòsof OctaviPiulats: «No es pot destriar la muntanya,que influeix energèticament en tot el plade bages, de l’experiència d’ignasi a la


La creu del Tort i MontserratLes creus de terme solien ser fites per delimitar el territori. Segons la tradició popular, lescreus també protegien dels mals esperits i els foragitaven del terme. Sant ignasi anava sovinta resar a la Creu del Tort, on va tenir la visió d’una mena de serp que ell va associar al Dimoni.Des de la creu, la silueta de Montserrat presideix la panoràmica. S’ha estudiat que el massísexerceix una influència tel·lúrica, perquè irradia energia de la terra; antropològica, com a cen-tre religiós, i com a portal còsmic ha provocat fenòmens com el miracle de la Llum.


ciutat», assegura. A més, la ruta relacionallocs emblemàtics com la Cova o la creudel Tort amb un simbologia pròpia delsllocs sagrats: «La mateixa Cova ja ensparla en el seu simbolisme de tornar a lafoscor, al si matern o de la terra, per fer-hiun procés de transformació espiritual», iafegeix que el jesuïta Xavier Melloni ja haescrit sobre aquest simbolisme. De totamanera, l’excursió no inclou la visita a laCoveta, «primer per manca de temps, jaque l’itinerari dura tres hores, i segonperquè considero que la gent ja laconeix. A més, la intenció final era feruna ruta centrada en el paisatge, i laCova està tan transformada que ja nopermet explicar la influència de l’entornnatural», diu.

Jordi Piñero ofereix aquesta ruta des del2013 i ha obtingut una resposta que noesperava: «Al principi creia que podiainteressar a la gent que va al centreignasià d’espiritualitat, però ha tingutmés èxit entre els manresans i bagencs,potser perquè els hostes de la Cova jatenen un programa molt ben estructu-rat amb activitats i seminaris». En canvi,al·lega que a la gent d’aquí els ofereixuna mirada nova a un paisatge quoti-dià: «Els que hi vivim no som conscientsde la força que té, marcada sobretot perMontserrat, mentre que la gent de forave amb ulls nous i ho copsa, tal com li vapassar a sant ignasi».

El pelegrinatgeCada any visiten la Cova milers de per-sones i el turisme religiós creix molt. Pelque fa al 2014, es van comptabilitzar39.540 visitants al santuari (6.923 delsquals eren estrangers) i 4.346 esta-dants al Centre d’Espiritualitat, queacull congressos internacionals i ofe-reix formació espiritual i humana, desdels exercicis ignasians fins a la forma-ció de directius. Francesc riera explicaque la gent que s’està a la Cova pot feruna immersió per moure’s per laManresa ignasiana, «un recés en silen-ci pels carrers de Manresa seguint elsllocs per on va passar ignasi i lleginttextos seus», i un altre itinerari de laCova al Pou de Llum i Santa Clara queacaba a la Salut de Vilardordis. rieraassegura que la immersió per la ciutatés molt valorada pels estadants, «ifàcilment fa que hi tornin».

Pel que fa al camí ignasià –que uneix elssantuaris de Loiola i Manresa des del2012– riera afirma que el pelegrinatgeha de créixer a poc a poc, «però de caraal 2022 pot fer-ho de manera significati-va i pot fer venir gent d’arreu del món».Per la seva banda, l’alcalde esmenta lesgrans possibilitats de futur d’aquest

camí: «no només per qüestió religiosa oespiritual. Ara cal anar incrementant elnombre de caminants i pelegrins i que apartir del 2022 quedi com una ruta con-solidada». En el procés d’internacionalit-zació de la Manresa ignasiana s’està tre-ballant juntament amb altres poblacionscatalanes (Cervera, Verdú) per fomentar

La CovaEl paisatge del sud-est de la ciutat és rocallós, eixut, molt diferent del de la Manresa nord, i plede balmes a banda i banda del Cardener. Una d’elles va ser la Cova, damunt la qual els jesuïtesvan fer construir l’edifici monumental del santuari i el Centre d’Espiritualitat. La cova és símbolde mort, d’entrada a la terra per renéixer i sortir-ne transformat.

El priorat de Sant PauEn el segle XVi, a l’actual barri de Sant Pau, hi havia un convent de frares del Císter dedi-cat a sant Pau Anacoreta. ignasi hi anava sovint des de la creu del Tort. Era un monestirtranquil, allunyat de la ciutat. Actualment només en queda l’església gòtica, propietat pri-vada del mas construït al costat.

Paisatges ignasians


el camí ignasià, i basques, com Azpeitia,per aconseguir fons europeus. L’Ajunta -ment avança que la reunió dels munici-pis del tram català es farà a Cervera afinals d’abril.

Per la seva banda, els jesuïtes han instau-rat un primer any jubilar del camí ignasià,

que començarà el 31 de juliol de 2015 alsantuari de Loiola i es tancarà el 31 dejuliol de 2016 a la Seu de Manresa.Francesc riera explica que «l’obertura lapresidirà l’abat de Montserrat i el tanca-ment el bisbe de Vic, que convidarà totsels bisbes de Catalunya, previsiblement».Malgrat les diverses peticions des de

Manresa perquè el Papa vingui durant elprimer any jubilar, riera admet clara-ment que no vindrà, «com tampoc no haanat a Àvila», diu. Sis anys més tard, del31 de juliol de 2021 al 31 de juliol de2022, se celebrarà el segon any jubilardel camí, coincidint amb la commemo-ració del cinquè centenari de l’estadad’ignasi a Manresa. respecte de l’efe-mèride, riera té clar que «sil’Ajuntament en patrocina el turisme,nosaltres promourem el pelegrinatge, isens dubte, ens trobarem. Per part nos-tra hem de donar a conèixer a la gentd’avui les grans línies de sant ignasicom a personatge universal, basant-nosen la seva interioritat, i difondre el seumissatge».

Continuant en l’horitzó 2022, l’ordetambé ha emprès la remodelació delsantuari, encarregada a l’arquitecte Tonbaraut, i que en una primera fase ha con-sistit a treure de la Coveta els marbres delcantó dret, datats del 1900 i que s’esta-ven deteriorant. «És previst museïtzar-losjuntament amb la porta original del 1625al vestíbul d’entrada, a l’avantcova hihaurà un gran vidre per assenyalar l’espaide silenci», explica riera. Alhora, l’escul-tor ramon Oms n’ha restaurat la balmaoriginal, que havia estat tapada amb guixi ciment durant 400 anys. Tot plegat perretornar-li, en la mesura del possible, l’as-pecte que tenia quan s’hi va estar ignasi.Una recuperació no exempta de discus-sions amb la direcció general dePatrimoni, que ha volgut preservar lafaçana barroca de Joan Grau, que tancala balma natural per la banda deMontserrat.

Pla directorEl Pla Manresa 2022 l’ha dissenyat estra-tègicament Cat-Emocions, empresa deturisme cultural que dirigeix JosepHuguet, amb l’ajuda de Quaderna, deJordi rodó, pel que fa a la museïtzació.Centra els principals punts d’actuació enla Cova, el camí ignasià i la ciutat que hade celebrar i acollir l’esdeveniment. Així,«cal preparar-la i adequar-la com a desti-nació turística, sobretot el centre histò-ric», explica Josep Huguet. Manresa 2022té tres horitzons en el temps: l’any jubilar2015-2016, la Manresa de 2022 i, a llargtermini, Manresa com a referent turístic ide pelegrinatge. L’estratègia es vertebra

El pou de LlumEn una esplanada sota el barri de la balconada, l’artista xilè Fernando Prats va construir elPou de Llum, un forat de 15 m de fondària que homenatja l’Exímia Il·lustració del Cardeneri simbolitza el lloc d’on surt la inspiració. Una espiral al voltant del pou recull el nom de117 místics de totes les tradicions del món.

El pont Vell i la creu de Joseph BeuysPer un camí de ribera entre la carretera i el Cardener es torna al pont Vell. A prop, una par-ticular creu de ferro homenatja l’artista alemany Joseph beuys, que va visitar Montserrati Manresa als anys 60 seguint les passes del sant i va quedar-ne molt impressionat. La creusimbolitza la recuperació de la unitat d’Occident.


en tres eixos temàtics: Manresa és camí,és acollida i és llum.

El Pla identifica vint-i-dos llocs que for-men la ruta ignasiana i que «cal identifi-car, valorar i dignificar mitjançant lamillora de les infraestructures», asse-nyala Josep Huguet. Destaca l’adequa-ció del Museu Comarcal a l’antic Col·legide Sant ignasi, amb museïtzació de lapetjada ignasiana, agençament delclaustre i habilitació d’un espai d’acolli-da de visitants. Segons Huguet, tambécaldria «esponjar el barroc del Museu ivincular-lo amb la seva època, desd’ignasi de Loiola fins a la guerra delFrancès». El Pla hi proposa dues salesnoves amb projeccions, l’una sobre l’ini-ci del barroc a Catalunya i la seva influ-ència en l’art jesuític, i l’altra dedicadaals actes de la santificació d’ignasi el1622, amb un caire més popular. Per laseva banda, l’alcalde Junyent apuntaque «el nou accés al Museu per la plaçade Sant ignasi i el camí de cal Cucurellafarà que se n’hagin de replantejar elsusos».

També es preveu un nou espai museístic,un centre d’interpretació ignasià, a laplaça de Sant Domènec, l’Espai 1522.Sobre la ubicació, Jordi comenta que ésidònia «perquè condueix el visitant pelcentre històric fins al centre neuràlgic icomercial de Manresa, a part de ser unreferent ignasià de primer ordre». Jordirodó es refereix al convent delsPredicadors que hi havia hagut, on ignasihi va fer dues llargues estades. Als baixoslaterals del teatre Conservatori –on hi ha

la seu del Galliner–, encara queden restesdel claustre del convent que són partestructural del vestíbul i de les parets delcorredor lateral del teatre. El Pla Directorproposa «restaurar una ala del claustreneoclàssic i posar una vidriada per veureels arcs que no tenen paret. Amb l’afegitd’exposar-hi peces del claustre gòtic, elque va veure ignasi, i d’altres de guarda-des al Museu, com una rosassa de l’es-glésia de Sant Pere Màrtir –enderrocadael 1936– i la tina de capitells i algunsescuts nobiliaris de Sant Domènec i delCarme», explica Josep Huguet. Jordirodó afegeix que un espai d’acollida alvisitant presentarà la ruta ignasiana perla ciutat centrant-la en una maqueta quereproduirà la Manresa del 1522, junta-ment amb un audiovisual. La restauració

arquitectònica de l’espai i la museïtzacióté un pressupost de 264.808 euros. Amés a més, el Pla Director preveu la realit-zació d’un conjunt escultòric a la plaçaFius i Palà, sobre la figura d’ignasi com aHome del sac i l’acollida que li va ferManresa.

EdificisPerò a la ruta ignasiana hi ha llocs millo-rables; alguns s’estan rehabilitant i d’al-tres són més difícils d’arranjar. A la basíli-ca de la Seu, Huguet n’assenyala el pro-blema de gestió turística. En aquest sen-tit, l’alcalde explica que «el bisbat de Vic ila nostra oficina de turisme estan en con-tacte per millorar-ne les visites». En rela-ció al museu de la basílica, Huguet desta-ca la necessitat de fer-lo accessible.

L’ermita de Nostra Senyora de la GuiaEn una cruïlla, a la vora del riu i al costat del pont medieval, hi havia l’ermita de laGuia. ignasi de Loiola hi va entrar com un viatger més que arribava a Manresa. Alsegle XiX l’ermita es va desplaçar per la construcció del traçat ferroviari i una creumarca l’antic emplaçament.


Junyent hi està d’acord i reconeix que«en un futur no gaire llunyà s’hauria debaixar el frontal florentí i habilitar elmuseu en un altre lloc». D’altra banda, elPla assenyala que el centre històric, peron transcorre la ruta ignasiana principal,ha de ser endreçat per viure-hi i per aco-llir els visitants. Així, el Pla fa diverses con-sideracions pel que fa al planejamenturbanístic i la millora de la mobilitat: l’a-parcament i la senyalització, l’embelli-ment dels espais públics i un bon man-teniment dels carrers. És recent la reha-bilitació del passatge de Sant ignasiMalalt i l’exterior i l’interior de la capelladel mateix nom. Fins ara no s’hi podiaentrar, però és previst veure’n l’interiora través d’un vidre. De tota manera,com que l’Oficina de Turisme és a prop,

«primer es vol veure com evolucionenles visites a la capella abans de posar elvidre», comenta l’alcalde. A l’ermita deSant Pau tampoc no s’hi pot entrar per-què és propietat privada, tot i que el Platambé preveu fer-hi un cancell amb unvidre per veure’n l’interior.

CaminsUn altre accés tancat és el camí originalde la creu del Tort, que ha enfrontat,des de fa temps, Aigües de Manresaamb el funcionari municipal PereForadada, propietari de la finca al costatde la creu. Junyent manifesta respectedel camí que «Aigües ha fet una actua-ció i falta completar-ne una altra. Lanostra intenció és arreglar-ho tot i quepuguem acabar als jutjats».

A l’entorn de la Cova, l’Ajuntament téprevist millorar-ne els accessos, urbanit-zar el passatge de la Cova i arranjar lazona verda de l’esplanada de Sant Marcamb un cost total de 300.000 euros,que la Generalitat subvenciona íntegra-ment. Sobre els horts de la Cova, «s’hadecidit fer un estudi paisatgístic perveure quina seria la millor alternativacom a primer pas a l’elaboració del pro-jecte definitiu», comenta Junyent.D’altra banda, ja han començat lesobres al camí de la torre de SantaCaterina –l’últim tram del camí igna-sià–, que s’afegeixen a les que s’estanfent entre el Pont Vell i la renfe, on esconstrueix una passera amb una sub-venció de la Diputació de 290.000euros. Quant al barri de la Guia, ben aprop del tram final del camí ignasià, Larecent aprovació inicial del Plad’Ordenació Urbanística (POUM) pre-veu alliberar l’espai que ara ocupen elspisos del barri «sense deixar ningúsense habitatge», assegura l’alcalde.

Per impulsar l’últim tram del camí igna-sià, dins del pla Manresa 2022 s’ha esta-blert la Marxa del Pelegrí, de Montserrata Manresa, la primera edició de la qual esfarà el 19 d’abril. Serà una caminadapopular no competitiva que pretén ferreviure el pelegrinatge d’ignasi i l’acollidaque va rebre a l’antic hospital de SantaLlúcia. També vol donar a conèixer llocspatrimonials del bages Sud relacionatsamb el sant, com la casa dels Amigant aCastellgalí o la font dels Miracles deCastellbell i el Vilar, i té el suport delsajuntaments d’aquesta zona.

La torre de Santa CaterinaUnes balmes que hi ha a sota de la torre mostren com devia ser la cova original onsant ignasi va estar-se, a l’altra banda del riu. Des de Santa Caterina es veu unaimpressionant vista del bages i de Manresa, que dóna la benvinguda als pelegrinsque arriben des de Loiola pel camí ignasià.

16 EL POU · DESEMbrE 2014

AcollidaSegons Huguet, la ciutat, «ha de tenircapacitat d’atracció de pelegrins i turis-tes, mitjançant un pla de màrquetingamb marca i identitat corporativa deManresa 2022. També es preveu que per-sonatges locals de renom, com la famíliaTous o Pep Guardiola. «col·laborin a fer-nos publicitat». El Pla estableix atendredos tipus de visitants: el turisme interna-cional, pel que fa a ignasi, i medieval pelque fa a Catalunya. En aquest sentit,Huguet assenyala que «caldria convertirberenguer de Montagut, l’arquitecte dela Seu, en el Gaudí català medieval: d’a-questa manera la Seu s’hauria de promo-cionar a Santa Maria del Mar, que tambéva construir ell».

En l’atenció i informació turística, hi hala proposta Manresa 2.0/2.2: «es tractaque els pelegrins descobreixin santignasi a la ciutat i la ciutat a travésd’ignasi. Per això, cal facilitar l’arribadadel visitant i transmetre-li una atmos-fera d’acollida i d’acompanyamentdurant l’estada: acollida religiosa, allot-jament als pelegrins i restauració». Enaquest àmbit destaca el programaignasi a taula, amb els restauradorscom a prescriptors. Té com a referentel cuiner ignasi Domènech, que marcal’origen de la cuina popular catalana.«Manresa també hauria d’aprofitar lacapitalitat de la DO bages i els cellersdel propi terme municipal. recoma -nem engegar una enoteca al centrehistòric que sigui un lloc expositor dela DO bages», diu Huguet.

Manresa és llumLa llum és ja un element icònic de la ciu-tat (la Sèquia, la verge de l’Alba, la il·lumi-nació ignasiana) i símbol de l’ànimad’una ciutat dinàmica socialment, eco-nòmicament i culturalment. En aquestsentit, el Pla Director defineix ignasi coma referent identitari i de projecció deManresa al món i preveu: ignasi a l’esco-la, en audiovisual; el nom de Manresa alMón/ Ignasi Manresa; ignasi de festa; laruta dels santuaris ( Manresa-Montserrat-Verdú ); agermanaments del Camíignasià o amb ciutats relacionades ambcompanys fundadors de l’orde jesuïta ivincles amb la xarxa mundial de laCompanyia de Jesús. D’altra banda, el Platambé preveu un sexenni cultural igna-sià a Manresa, del 2016 al 2022, que fareferència als esdeveniments culturalsque les entitats de la ciutat han de feren aquest període. Des del’Ajuntament, Yolanda Esteve treballaen activitats que requereixen un pres-supost extraordinari: cicles de músicaespiritual i de conferències informativeso prospectives.

També es proposen programes en rela-ció amb el benestar personal, l’espiritua-litat i el coneixement; Manresa, ciutat delben ser; el projecte Lluís Espinal, deManresa Solidària; el projecte ciutat d’in-terconfessionalitat; Manresa–Cova, polde formació empresarial i gestió de capa-citats... Per últim, Huguet explica que «alPla suggerim la recreació de labarrocada: una celebració de la festa bar-roca que es va fer el 1622, amb motiu de

la canonització d’ignasi, i un espectaclede so i llum a la façana monumental deManresa que de la torre de SantaCaterina il·lumini el tram des de la Seufins a la Cova».

Gestió Quant al finançament global, el plaManresa 2015-2022 preveu una inversióde 10 milions d’euros respecte de l’ade-quació de camins, edificis i elementsurbans. A més del pressupost ordinari,l’Ajuntament compta amb plans de laGeneralitat, els fons europeus, els ajutsde la Diputació i la inversió privada: «Demoment, l’Ajuntament no hi ha posatcap diner extra, però sí la Generalitat i laDiputació». Junyent explica que eldepartament d’Empresa i Ocupació jaha aportat 700.000 euros al Pla com aprojecte turístic singular. Diferentsòrgans i institucions treballen entorn deManresa 2022. En l’àmbit municipal unacomissió executiva integra, entre altres,l’oficina Manresa 2022 i la de Turisme, ila coordinació ignasi 2022 aplegal’Ajuntament, el santuari de la Cova i elcamí ignasià. També es preveuenòrgans de participació ciutadana, comun consell de ciutat i una taula de tre-ball amb assessors externs, agentssocials i econòmics i entitats. L’alcalderemarca que es un tema de ciutat, «con-sensuat amb la majoria de forces políti-ques amb representació municipal, perla qual cosa tant aquest ajuntamentcom el que sorgeixi després de les elec-cions del 24-M, estem disposats a pilo-tar aquesta oportunitat històrica».

L’auca de Sant Ignasi, a la xarxa

Jaume Gubianas, col·laborador delPou, és l’autor d’una vintena d’imat-ges que recreen l’estada del sant i laManresa del s. XVi, acompanyadesde textos dels jesuïtes Francesc rierai Xavier Melloni. L’auca la va impul-sar la Fundació Cova de Sant ignasii està pensada per a alumnes d’ESO ibatxillerat, amb material didàctic iturístic de suport. Es pot imprimir endiferents formats i en vuit idiomes.(www.auca.covamanresa.cat).

Núria Closas


Kiwi és un coworking format per vuit autònoms que unintsinergies elaboren projectes per a empreses privades ientitats com Manresana d’Equipaments Escènics. La grà-cia rau en el fet de poder canviar els membres segons elsinteressos del moment de cadascú. Això sí, als actuals elsagradaria centrar-se en temes de comunicació i TIC. Estracta de dues empreses amb dos socis cada una,Maknetic i Think Creativitat On i Offline; i quatre autò-noms i una becària, que fan gestió de xarxes socials, per-sonal branding, consultoria i formació digital, desenvolu-pament d’aplicacions Android i il·lustració digital, respec-tivament.

er què un coworking i no una cooperativa?—Sergi Méndez: Kiwi no és un negoci, és unaassociació sense ànim de lucre, el negoci elgeneren els seus integrants. Neix d’entendreel canvi que hi ha hagut en el món empresa-rial i d’adaptar-se. Aquí cadascú és especialis-ta en una cosa, és com si fóssim una empre-sa amb tot de llocs molt especialitzats.—Marc Vilaplana: Estem molt orientats a

temes TiC, comunicació, xarxes, imatge i disseny. D’aquestamanera, col·laborem a fomentar les sinergies quan ensencarreguen algun projecte extern i també podem tirarendavant projectes propis ideats entre nosaltres. És cowor-king tal com hauria de ser, no com a altres llocs que acabasent despatx compartit.

—Com es viu el dia a dia?—M.V.: Ens reunim un cop a la setmana, per parlar i fer plujad’idees, però cada dia és molt variat. Cadascú té la sevaempresa, n’hi ha sis i per tant hi ha sis ritmes diferents. Partde la gràcia és que la simple assistència al teu lloc de treballprovoca que et vegis involucrat en projectes que mai haviespensat que et trobaries. Un arriba amb una idea, la comentai entre tots pensem com desenvolupar-la. —A.r.: És molt enriquidor. Quan portes molts anys tancat enuna casa es creen ambients viciats. El Sergi i jo estàvem en unespai de 60 metres quadrats on cada dia fèiem el mateix i encanvi aquí és totalment el contrari. Mai no m’havia imaginatpassar-m’ho tan bé treballant. No vol dir que les coses sigu-in fàcils, però com a mínim ens ho passem bé.

—Sembla com si parléssiu de Google.—M.V.: Ens falta el billar [riu]. La sala és conjunta, amb lestaules i ordinadors de tots, sense despatxos. A vegadesestem tots junts fent feina i escoltant música amb els auricu-lars i d’altres xerrant. No sempre hi som tots. Ens vam pre-sentar al concurs de Jägermeister. En 24 hores teníem cartelli ja havíem fet l’entrega. L’Enric, que estava de viatge, no hova ni viure de tan ràpid que va anar.

—És difícil fer entendre què és el coworking?—A.r.: Cadascú té les seves històries a explicar, però l’exem-ple més clar és que busquem un programador des de fa molttemps que tindria projectes per fer amb nosaltres des delmoment zero i no hi ha manera de trobar-lo.—M.V.: Cadascun de nosaltres paga una quota mínima almes. Si algú volgués entrar, hauria de ser autònom i podriavenir 15 dies per provar-ho de forma gratuïta. Si es volguésquedar, també hauria de pagar. Però bé, cobriria de sobres ellloguer amb els seus projectes i els que poguessin sorgir aquí.

—Els coworkings són el futur?—S.M.: És el futur en el sentit de l’estructura horitzontal, decompartir i canviar la mentalitat de les empreses piramidals,per fomentar el creixement personal de les persones i quecadascú pugui participar i tirar endavant l’empresa. És unaadaptació clara a la crisi.

—Què li diríeu a algú que vol emprendre?—M.A.: És una actitud, una manera proactiva de treballar. Noés fàcil, potser hi ha algú que té una idea molt brillant peròno serveix per dur-la a terme i en canvi algú altre sí. Jo li diriaque ho ha de sentir, tenir passió per allò que fa i molt d’inte-rès, constància i metodologia.

Alfons Rodríguez: «Mai no m’haviaimaginat passar-m’ho tan bé treballant»em

pren

edor

s

FITXANom: Kiwi Coworking. Idea: febrer 2012. Data de creació: febrer2014. Membres: Marc Vilaplana (Think. Creativitat On i Offline),David Calvet (Think. Creativitat On i Offline), Marta Albet (consulto-ria i formació digital), Alfons rodríguez (Maknetic), Sergi Méndez(Maknetic), Miquel Abadal (NotyxGames), Alba Junyent (programa-ció web), Enric bastardas (Community Manager, ContentManager/Curator, blogger) i Fiona García (il·lustradora digital).Xarxes socials: kiwicoworking.com, @kiwicoworking, facebook ilinkedin. Sector: coworking centrat en comunicació, TiC i disseny.Públic: empreses o projectes relacionats amb les TiC. Adreça:Cardenal Lluch, 5–7, 2a planta, despatx 9.

P

D’esquerre a dreta: David Calvet, Marc Vilaplana, Enric Bastardas, Sergi Méndez, AlfonsRodríguez i Marta Albet. Foto: Kiwi Coworking

Animals marins a Manresa

ignasi Cebrianna

tura

urb

ana

s presento quatre organismes, animals,ben estranys. Actualment seria difícil tro-bar-los a Manresa. Sobretot, perquè vivienen climes tropicals i eren organismesmarins. Els podem trobar vius a milions dequilòmetres de distància de la nostra ciutat,als esculls tropicals, per exemple a la granbarrera d’esculls coral·lins del Pacífic i a d’al-

tres mars tropicals del planeta. No sé si us ho podreu imagi-nar, però, al bages, fa uns 40 milions d’anys hi havia una zonad’esculls tropicals! Amb una fauna submarina desconeguda,de la qual ara trobem les formes fòssils. Són quatre grupsd’animals que pertanyen a famílies amb noms una micaestranys per al profà: briozous, cnidaris, equinoderms imol·luscs.

Els primers són els menys populars. Els briozous són animalsque s’assemblen a molses. Ara n’hi ha de vius, més o menysunes 4.000 espècies, i algunes són marines i altres d’aiguadolça. La majoria viuen formant grans colònies de petitsmembres microscòpics de 0,5 mil·límetres de longitud. AManresa, en tenim exemplars fòssils amb noms tan estranyscom el de Reteporacellulosa. És colonial i té aspecte de finatela molt ben teixida on cada encreuament de trama i orditrepresentaria un menut organisme.

El segon grup ja és molt més famós. Són els cnidaris, ano-menats vulgarment pòlips i meduses. Poden formar enor-mes colònies que fabriquen una carcassa de carbonat decalci. Tothom els anomena coralls marins. Quan són vius,cada individu de la colònia (pòlip) té aspecte de petita floramb multitud de pètals, de tentacles. També poden viurecom a individus solitaris, prenent formes de bolets o de cal-zes aixafats. En tots, siguin colonials o solitaris, quan fossilit-zen o moren, l’esquelet es transforma en una petita peça dejoieria.

No sé si heu provat algun cop de menjar espardenyes, unpla exquisit i car, típic de la costa brava. No són res més quegònades d’eriçons de mar o garotes, prou conegudes pertots nosaltres. Aquests animals són anomenats pels zoòlegsequinoderms. Acostumaven a viure sobre les roques oenterrats als fons marins sorrencs o fangosos dels mars tro-picals. Quan són vius són una bola punxent i perillosa. Quanmoren o fossilitzen perden les punxes i deixen un esqueletquasi esfèric, o a vegades oval, fet de petites peces, com si fosun trencaclosques o un mosaic.

Finalment, el quart grup d’animals misteriosos és el delsmol·luscs. Ostres, petxines, cargols... Animals no tan descone-guts, ja que és habitual veure’ls a la cassola o a la sorra de laplatja. També en tenim de fòssils: petxines petites semblantsa les de pelegrí (Chlamys subtripartitus), ostres amorfes, ostrespunxents o cargols amb formes escatològiques (Trochussp).

Tota aquesta fauna marina fòssil la podem trobar alMalbalç, al sud de Manresa, just al costat del ParcAmbiental. Però és recomanable, per no ser titllats d’espo-liadors del patrimoni geològic bagenc, anar al MuseuValentí Masachs, on podreu observar-los amb l’atenciódeguda i reconèixer-los pels seus noms científics.

U

A dalt, un exemplar de petxina fòssil de l’espècie Chlamys subtripartitus (midaaproximada 2 centímetres d’alçada). A sota, tres exemplars de fòssils de cargoldel gènere Trochus (mida aproximada d’1,5 centímetres d’alçada)

18 EL POU · Abril 2015


Vegetalia: productes alimentarisecològics i del Moianès

Alba PiquéLaia Puig

del t

ros a

la

sena

lla

egetalia neix a Castellcir al 1986, de la màde Salvador Sala. El projecte comença perun procés de creixement personal delSalvador, una nova filosofia de vida onveu com n’és d’important una alimenta-ció natural i saludable. S’interessa per l’ali-mentació macrobiòtica, que uneix ali-mentació, medicina i espiritualitat, i deci-deix iniciar-se en l’elaboració de la prote-

ïna vegetal ecològica. L’obrador era al bell mig de Castellcir iel mateix Salvador s’encarregava d’anar a les botigues delspobles distribuint seità i tofu. De mica en mica es va anar fentgran. Fa deu anys l’empresa es va traslladar on són ara, almas Montserrat, amb 70 ha agrícoles i forestals, l’obrador, l’e-difici de distribució i les oficines. Aquest trasllat els ha permèsdissenyar un entorn el màxim d’autosostenible possible iseguir treballant per aconseguir tancar el cercle, és a dir, con-rear i cultivar el màxim d’ingredients possibles necessaris pera l’elaboració dels productes i que tot això funcioni ambenergies renovables. Disposen de plaques solars fotovoltai-ques i tèrmiques, i una caldera de biomassa que funcionaamb estella forestal procedent dels boscos del seu voltant.També hi ha una bassa que recull l’aigua de la pluja que s’u-tilitza per regar la part de l’horta, i una depuradora pròpia.

L’objectiu és mantenir un equilibri amb l’entorn, expliquenLaia Valls, responsable de comunicació, i Marta Pladevall, res-ponsable de qualitat. Els productes principals són les prote-ïnes vegetals i els derivats. Entre les proteïnes vegetals tro-bem el seità, que prové del gluten del blat i el tofu i el tem-peh, que provenen de la soja. A partir d’aquests alimentsbàsics se’n fan altres elaborats, com hamburgueses, salsitxes,croquetes, mandonguilles, embotits, patés... Tant per l’ela-boració de les proteïnes vegetals com per la resta d’elabo-rats s’intenta que els productes siguin de proximitat. Perexemple, la soja prové del sud de França i el blat, de finquesecològiques situades a la mateixa comarca.

La finca disposa d’un hort d’on s’aprofita tota la produccióper a l’obrador i a l’estiu, en època de més excedent i varie-tat, s’utilitzen per a la cuina dels restaurants que Vegetalia téa barcelona. El Moianès no té un estiu gaire llarg, per tant laproducció d’horta és limitada i no tot hi creix bé. El producte

estrella de l’hort són les cols, gràcies a les temperatures fre-des dels hiverns. De fet, el nou producte estrella que just aca-ben de treure al mercat són les xips de col Kale o col arrissa-da, que originàriament provenia de la costa sud i oestd’Europa i que s’està fent famosa per l’alt contingut ennutrients i vitamines i el baix contingut calòric. Les xips estandins de la línia de productes raw Food, aliments crudivegansque s’han deshidratat a una temperatura no superior als42ºC, d’aquesta manera mantenen totes les propietats nutri-cionals. Tots els productes de Vegetalia els distribueixen ellsmateixos a botigues especialitzades.

A l’entorn del mas, que té vistes espectaculars, hi trobem elturó dels sentits, ple de plantes aromàtiques, medicinals iculinàries típiques de la zona que ascendeix seguint la formade l’espiral de Fermat. Hi trobem el sender terapèutic, formatper diferents elements de la natura com palla, pinyes, pedresi que està pensat per fer-lo descalç i anar sentint les diferentstextures. Un cop ets allà gaudeixes de tots els sentits; olfacte,vista, tacte, oïda i gust. Al turó, de maig a setembre, s’hi duena terme una sèrie de visites i tallers per a tota la família.

VLaia Valls, responsable de comunicació, i Marta Pladevall, responsable dequalitat, davant del mas Montserrat

FITXAElaborador: Vegetalia. Productes: Productes alimentaris abase de seità, tofu, tempeh. Adreça:Mas Montserrat, s/n. 08183Castellcir. Telèfon: 900 161 632. Correu electrònic: [email protected]. Pàgina web: www.vegetalia.com

El xai pasqual

de la senalla al plat

És productiva l’ovella!Llet, formatge i brossat,una deliciosa costella.I una madeixa de llanaquan l’han esquilat.

rriba la primavera, elregne vegetal comen-ça a florir i la vida agafaembranzida. A més amés s’acaben els qua-ranta dies de laQuaresma, que culmi-nen amb el diumenge

de Pasqua, moment en què podrem tor-nar a menjar carn. A pagès, quan es par-lava de carn es feia referència a la de xai. iper Pasqua era tradició trencar l’abstinèn-cia amb un bon tros de be. Pel Sant Soparsembla que els dotze apòstols van feruna bona menjada d’aquest oví.Actualment, siguem o no creients, l’arri-bada del bon temps ens anima a cele-brar-ho amb una bona taula i si pot ser al’aire lliure i amb unes costelles de xai,molt millor. Costums com aquests nosolen ser perquè sí, i per trobar-ne elsfonaments cal tornar al cicle natural deles coses. Amb les temperatures méssuaus, l’ovella i el marrà s’animen icomencen a criar, amb la consegüentproducció de llet. Aquests xaiets d’unmes i poc, els anomenats xais lletons oanyells, són alimentats íntegrament ambuna llet molt rica en proteïnes a causa delfred de l’hivern, i això els atorga una carnmolt melosa i tendra. D’aquí en surten lesjornades del xai lletó del ripollès, perexemple. Quan aquests anyells van crei-xent, passen a denominar-se xais, sempreque no arribin a l’any, moment en què japarlaríem d’ovelles o marrans.

Xai pasqual se’n deia d’aquell be quehavent nascut vora Nadal es menjavaben entrada la primavera, és a dir quantenia entre cinc i set mesos. Actualmentel xai pasqual és el que té entre quatremesos i l’any, sense importar el momentdel naixement. Per tant, per Pasqua flori-

da difícilment menjarem xai Pasqual, jaque probablement tindrà, en el millordels casos, uns quatre mesos de vida. icom deia la gent abans «més tard cau lasetmana santa, pitjor és el xai», ja queamb l’edat la carn comença a endurir-se ipot arribar a xaiejar, és a dir, a tenir gustde llana. Els ramats ovins no toleren gensbé el fet d’estar estabulats, necessitenpasturar. i la qualitat d’aquesta pasturajuntament amb l’edat de l’animal, endeterminaran el sabor. A la primavera, lesovelles i els xais mengen d’un sotaboscaltament ric en nutrients, poden pasturarsota la llum del sol durant més hores i totplegat es tradueix en un animal sa i decarn més gustosa. És així com aquestaestació esdevé una bona època per men-jar carn de xai de qualitat. A Catalunyatenim bons ramats, que segueixen unafilosofia molt respectuosa amb l’animal.Actualment el seu preu elevat en compa-ració amb la carn de porc o de pollastre hafet que moltes cases l’obviessin en la sevadieta setmanal, i és una llàstima ja que ésde les carns menys processades i mésnaturals que podem trobar al mercat.

Cuscús de xai ambRas el hanout(plat elaborat per Eduard Merly)

Ingredients: (4 persones): 400 g de xaitallat a daus, 250 g de cuscús, 10 g degingebre, una ceba, una pastanaga, dosgrans d’all, oli d’oliva extra verge, Ras elhanout, romaní, ratlladura de pell detaronja, sal i pebre

Elaboració: Peleu i talleu a daus benpetits la ceba, la pastanaga, l’all i el ginge-bre. reserveu-ho. Escalfeu una paella i uncop estigui calenta tireu-hi un raig d’oli iafegiu-hi primerament l’all, tot seguit laceba i passats uns cinc minuts a foc fortafegiu-hi la pastanaga i abaixeu el foc amitja potència. Poseu-hi unes branquesde romaní i deixeu coure el conjuntdurant uns deu minuts. reserveu-ho.Amb la mateixa paella afegiu-hi una micad’oli i un cop ben calenta poseu-hi el xaisalpebrat. Manteniu el foc a potènciamàxima fins que la carn estigui ben dau-rada. En aquest moment afegirem el rasel hanout i dos gots d’aigua o de brou ifarem bullir el conjunt durant uns cincminuts. retireu-ho de la paella. Altre copamb la mateixa paella incorporeu de noules verdures i afegiu-hi el cuscús. Un copben remenat afegiu-hi el caldo delmateix xai fins a cobrir i fer bullir 2 minuts.retireu del foc i afegiu-hi el xai i la ratlla-dura de pell de taronja. Un cop ben amal-gamat, ja estarà llest per a servir.

Eduard Merly i Guillem Puig. Poema de Cèlia Fíguls

A



C/ Urgell, 35 - Tel. 93 872 99 97MANRESA

Aromateràpia - Espelmes aromàtiquesObjectes de regal i decoració...

Objectes de decoració - Florsartificials - Moble auxiliar

FINANCEM LA SEVA COMPRA

FINS A 12 MESOS SENSE INTERÈS

Recomana’ns un llibre per Sant JordiDigueu el títol d’un llibre que ushagi agradat i expliqueu per què.Entreu a www.facebook.com/SLCde Manresa i participeu en l’esde-veniment abans del 25 abril. Sesortejaran 10 llibres entre elsparticipants.

II Fira d’intercanvi de llibres en catalàTens llibres que ja has llegit i elsvols intercanviar? Del 9 al 22 d’a-bril pots portar novel·les o con-tes en català, en bones condi-cions, a la seu del CNL Montser -

rat (carrer de Jaume i, 8, 2n deManresa). Et donarem un val perpoder intercanviar-lo per unaltre llibre el dia de Sant Jordi a laparada del CNL Montserrat(davant de l’estàtua de Pere iii).

A l’abril cada paraula val per milVols saber d’on prové la paraula lli-mona? Saps què vol dir Tants capstants barrets? Gràcies a la complici-tat de bars, restaurants, comerços ientitats trobaràs la resposta alsaparadors de botigues i bars, apantalles de restaurants i comer -ços.

CENTRE DE NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA MONTSERRAT SLC Manresa – SCC bages. Carrer de Jaume i, 8, 2n Tel. 93 872 17 07 - [email protected]/SLCdeManresa


Volkswagen CC:alquimista familiar

Enric Oller i Carbó

tast

ets d

em

otor

isseny de berlina clàssica, trets de cupè ixassís dinàmic. Ajuntant aquests treselements els alemanys han aconseguitagilitar el dinamisme del Passat tradicio-nal a canvi de sacrificar un xic d’espai alsseients del darrere. Amb el mèrit d’ha-ver esdevingut un dels pocs cupès ambquatre portes de la categoria Premium,

la seva elegància innata, les sigles que l’identifiquen i laqualitat general del producte el mantenen en bona posi-ció davant dels competidors.

El reconeixerem aviat fixant-nos en la silueta i en l’engrae-llat: una estructura cromada en forma de persiana trans-versal amb fars bi-xenó de sèrie. A nosaltres ens ha agra-dat molt la seva silueta esmolada i les seves precioses llan-des de radis platejats. Portes sense marc, línies progressi-ves, molta superfície de vidre i unes òptiques molt benintegrades acaben d’arrodonir la proposta.

L’habitabilitat d’aquest cotxe és més que correcta. Quasitant com la subjecció que proporcionen els seients davan-ters, amb reglatges ideals per a trobar la millor posiciódavant del volant. El panell està ben organitzat, però ungrapat d’elements es governen des de la columna central.Tacte, acabats i materials superen l’expectativa prevista.Potser reivindicaríem algun forat més per dipositar-hi elsobjectes de butxaca. Al darrere hi ha espai, però l’arrana-ment de la carrosseria i el perfil dels pneumàtics rebaixenl’accés i això pot comprometre el confort dels que gastentalles grans. La casa permet que el client demani el CCamb dues o tres places al darrere. A nosaltres ens semblaque la primera opció és la més lògica si es tracta d’afavorirel confort del passatge. Altrament, qui vagi al mig hauràde seure just a sobre del voluminós túnel central de trans-missió. Les servituds estètiques també incideixen en laboca de càrrega del maleter –de 455 litres– que resultaesquifida en comparació amb les dimensions finals del’auto.

L’oferta més llaminera pot ser la variant «ecològica»bluemotion TDi que, a partir d’un bloc de dos litres des-til·la 140 CV tot i complir la normativa Euro 6. La casa li atri-bueix unes emissions CO2 de 127 grams per quilòmetre.Com la resta de l’oferta en dièsel, té canvi manual o béautomàtic DSG, incorpora sistema de recuperació d’ener-

gia en les frenades i l’Stop/Start desconnectable de para-da i engegada automàtiques en les retencions. El segueixper sobre el dièsel 2.0 TDi de 177 CV i, en gasolina, VW elcomercialitza en mecàniques TSi d’1,8 i 2 litres i potènciesque van dels 160 fins als 300 CV.

La nostra unitat de proves duia la caixa automàtica dedoble embragatge i sis relacions, un giny d’actuacióimmediata que també té lleves al volant. El bastidor pro-porciona solidesa i la desmultiplicació de la direcció resul-ta premonitòria. Pràcticament no hi ha gronxament de lacarrosseria en els revolts i l’eix posterior col·labora extraor-dinàriament en la direccionalitat del cotxe. Tot es notamolt equilibrat, no hi ha reaccions radicals i l’eficàcia esmanté pràcticament sobre qualsevol paviment. Val lapena remarcar el bon treball realitzat en la insonoritzacióinterior i el confort. En el VW CC viatges sempre de formasilenciosa i es nota abans el climatitzador funcionant a plerendiment que no pas la remor pròpia de la circulació. Espot demanar el cotxe amb suspensions adaptatives. Lainversió extra permet que el conductor esculli entre tresmodes (Confort, Normal o Sport) en funció de la conduc-ció que es vol, l’orografia de l’itinerari o la càrrega. ElDiferencial Electrònic de Lliscament Limitat XDS s’ofereixper primera vegada en aquest model i serveix per millorarla motricitat en condicions adverses.

D

FITXA TÈCNICAMotor: davanter transversal, 1.968 cc, 140 CV, injecc. directa,Turbo i intercooler, dièsel. Tracció: davantera. Canvi: automàtic-seqüencial DSG de 6 velocitats. Vel. Màxima: 212 km/h. Accel. de0 a 100 km/h: 9,8 s. Consum mitjà: 4,9 litres. Preu: 34.180 euros.


Valentí Oliveras

Jordi SardansFotos: Francesc rubí

uè recordes de la tevaestada a MAbSA?—Hi vaig entrar el 1969i m’hi vaig estar fins al1984. Segons m’harecordat l’amic Josep M.Carrillo, el 1981 la Gene -ralitat ens volia imposarel treball ininterromput

a l’empresa, és a dir, treballar sis dies i fer-ne dos de festa correlatius. Vam fer unmes de vaga que es va acabar després dela convocatòria de la vaga general d’undia a tot Navarcles, amb la presència demés de cinquanta guàrdies civils a lapoblació. Després d’una negociació vamacceptar un quart torn, amb sis hores dià-ries, tres el dissabte i un torn al diumengea la nit. El 1984, en un altre conflicte labo-ral, l’empresa expedienta el comitè i elstreballadors participants en la vaga i volacomiadar els tres encarregats que enshavíem posat al costat dels treballadors.De moment, se’ns acomiada i ens trobemal carrer. Quan els dirigents entren ennegociacions amb els sindicats, s’aixe-quen les sancions i jo pacto marxar al finald’aquella setmana. Des del 1977 eramembre del sindicat CCOO a Navarcles.

Regidor —recordes el primer ajuntament demo-cràtic de Navarcles, el 1979?—El 3 d’abril de 1979 entro com a regidor,acabava de fer 24 anys. Eren uns temps enquè sortíem de la foscor de la Dictadura,plens d’il·lusió i ganes de fer coses, i bàsi-cament de canviar- les. recordo que enaquelles eleccions el PSUC va quedar ensegon lloc, amb quatre regidors d’una llis-ta que encapçalava Josep M Carrillo, ambJuan Domene, el Seronero, isidre Sola i jode número dos. La primera llista va ser la

de Centristes de Catalunya UCD, tambéamb quatre regidors: L’Avel·lí al capda-vant, juntament amb el doctor Jesús Viu,Josep Estrada i el Fusteret. Pel PSC, elSecundi i Montserrat Costa, la primeradona regidora de la història de Navarcles.i per CiU Francesc Escalé.

—Quina en va ser la teva participació?—El primer ajuntament democràtic, pre-sidit per l’alcalde del PSUC, Josep M.Carrillo, i de secretari en Fonseca, va ser ungovern difícil, però d’unitat, en què jo por-tava Urbanisme i Sanitat amb ServeisSocials i Gent Gran inclosos en un inici.Més tard, Gent Gran la portava el compa-ny Josep Cots pare, en plegar JuanDomene. Foren anys de difícil convivèn-cia, ja que tots érem al govern i a la juntade govern, amb una composició de lacomissió permanent proporcional alsgrups municipals. Sobre el paper totanava bé, però la processó anava per din-tre i es segava l’herba sota els peus. Va seruna legislatura difícil.

— Com vas viure el cop d’estat del 23F del1981?—recordo que l’alcalde, el secretari i joérem a Manresa a casa d’un notari, peruna gestió oficial. Després vam anar a l’a-

juntament de Navarcles, on tots els polí-tics ens vam concentrar conjuntamentamb molts veïns, fins que el rei va donarper controlat el cop.

—Quina va ser la teva tasca més remarca-ble com a regidor d’Urbanis me?—En aquells anys de la recuperadademocràcia es van redactar les primeresnormes subsidiàries de planejamenturbanístic de Navarcles, perquè no n’hihavia. Es va fer la planificació de l’amplia-ció de l’escola pública a l’edifici vermell ies va iniciar l’escola de música que estavaen un pis del carrer Manresa. Les deixallesvan passar del tractor al camió, el noucementiri, la llar d’avis, el centre de salut ila biblioteca que s’inaugura a la legislatu-ra següent. També es construeixen elsnous dipòsits d’aigua potable, s’urbanitzala barriada del camp de futbol i es treu delpoble l’abocador d’escombraries del Capde la Serra. Neix la depuradora delCalders, ràdio Navarcles... En aquellalegislatura es va negociar i aprovar l’esta-tut de Sau. Vam tenir problemes de ban-deres en fer onejar només la catalana a lateulada de l’Ajuntament. També vam llui-tar en la campanya Volem mestres cata-lans, ja que fins llavors venien de qualse-vol part del estat.

Q Activista cultural, és el director artístic del Clam, el festival decinema solidari de Navarcles i ànima de la botiga De Cine deManresa. regidor durant 22 anys de l’Ajuntament de Navarclescom a independent i després com a militant del PSUC id’iniciativa per Catalunya, es va encarregar d’Urbanisme, Sanitati Serveis Socials de 1979 a 1983; d’Obres Públiques, del 1995 al2003; del 2005 al 2007, de Medi Ambient, Treball i Esports, i del2007 al 2011, de Cultura i Medi Ambient. També ha estat presi-dent de la Unió de botiguers de Navarcles, de 1995 al 2003.

l’ent

revi

sta


—i pel que fa a la segona època, com aregidor d’Obres Públiques?—Després de les majories de CiU ambSecundí Soldevila al capdavant del consis-tori, el 1995 vaig ser regidor d’ObresPúbliques i Medi Ambient. Es va fer laremodelació física de l’Ajuntament,doblant-ne l’espai; es soluciona el nus dela Creueta; i la construcció definitiva del’Escola de Música. També es posa enmarxa la xarxa de fonts amb aigua de lafont Calda. Es va refer, després dels ai-guats la zona del Llac, i convertir-se en elque ara es, i es va tornar a posar el pont deSant benet, que les inundacions del 94s’havien endut. Es van fer els primers pas-sos per obtenir l’iES de Navarcles, primerde manera provisional, fins que, en tancarl’escola Santa Maria, va ser una realitatdefinitiva a la següent legislatura.

—Què remarcaries de la tercera i darreraetapa política?—Durant 22 anys vaig formar part de lapolítica municipal de Navarcles, durant elsperíodes 1979-1983 i 1983-1987; tambédel 1995 al 1999 i del 1999 fins al 2003.Després vaig retornar del 2005 al 2007 ifinalment la darrera etapa des del 2007 al2011 en què plego definitivament de lapolítica municipal. Del 2005 al 2007 com aregidor de Medi Ambient, Treball i Esportses va construir la deixalleria i durant elperíode del 2007 al 2011, com a regidorde Cultura i Medi Ambient, es va inaugu-rar el teatre-auditori.

—Van quedar coses importants per fer alpoble?—Sí, penso que havíem d’haver aconse-guit posar plaques sanitàries per a l’aiguacalenta al pavelló municipal, i plaquesfotovoltaiques a la teulada del teatre-auditori Agustí Soler i Mas, i sobretothaver assolit la recollida de deixalles portaa porta.

—Què és el més remarcable de la tevaetapa com a president de la Unió debotiguers de Navarcles?—Hi vaig estar des del 1995 fins al 2003.recordo que es va fer el Pla de Dina -mització del Comerç amb l’Ajunta ment.Va néixer la Fira de la Castanya que vadesaparèixer ara fa dos anys, i el show delsbotiguers que encara es fa.

Clam—D’on sorgeix el teu interès pel cinema?—Fins als catorze anys mai no vaig poderanar al cinema, perquè el meu pare nom’hi deixava anar. A partir dels catorze

faig de maquinista a la Societat CoralL’Harmonia, popularment El Coro, i alCine Principal, conegut com Cal Met.Essent membre del Coro, entro alCineclub Navarcles, amb Josep M. Carrillo,ramon Grané, ramon Miró, Josep Vila,Andrés Sauces, entre d’altres. Més tardformo part de la Junta Directiva de laSocietat Coral l’Harmonia, de qui depeniaCineclub, sota la presidència de JosepMonrós i d’Albert brunet, a qui substituei-xo com a president de la Societat CoralL’Harmonia, fins a l’actualitat.

—Quan va néixer el Festival internacionalde Cinema Solidari de Navarcles, Clam?—L’estiu del 2003, una colla de compa-nys, entre ells l’actual alcalde de NavarclesLlorenç Ferrer, decidim muntar el festivala Navarcles, però com que coincideix enel temps amb el naixement del festivalcinematogràfic de Drets Humans debarcelona, del qual ens vam assabentarper la premsa, vam decidir posar-li el nomde solidari. Els dos festivals sorgeixen elmateix any.

—Com es finança?—Alguna vegada ha arribat a tenir unpressupost de 30.000 euros, però amb eltemps ha anat baixant. Es finança majori-tàriament amb les administracions públi-ques, però sobretot l’ajuntament deNavarcles. També hi ha col·laborat sem-pre la Diputació de barcelona i de les 12edicions celebrades fins ara, també laGeneralitat, llevat de dues o tres vegadesque no hi va ser per les retallades gene-rals en la política de subvencions. Pel quefa a les entitats privades, a l’inici comptà-vem amb Mútua Manresana i ara el nos-tre principal suport és Fesmana, és a dir, laFundació de l’Escola Santa Maria. Tambéens financem a través de la venda d’en-trades i de la publicitat.—Quina temàtica tracteu i per què?

—Cada any dediquem el festival de cine-ma a temes diversos, com ara la llibertatdels pobles, el dret a l’educació i a la sani-tat, la immigració... Seguint el lema de larevolució francesa, l’any passat vamdedicar el festival a la igualtat. Enguany,que es compleix la dotzena edició, eldediquem a: La fraternitat, una utopia?. il’any vinent el dedicarem a la llibertat.Paral·lelament a les projeccions, tenenlloc xerrades i exposicions relacionadesamb la temàtica proposada.

—Ja és un referent?—Penso sincerament que comença a serun referent del cinema compromès aCatalunya. Com que n’hi ha molt pocs enel nostre format, aspirem a ser-ne pun-ters, igual que el Cinema Negre deManresa, que si hagués continuat ho hau-ria acabat sent també, i fins i tot, en l’àm-bit europeu.

—Quins sou els caps visibles en l’organit-zació del festival solidari?—Josep M. Carrillo, que és el president del’entitat; Serafí Vallecillos, que és el coor-dinador tècnic de Cultura de l’Ajunta -ment de Manresa i veí de Navarcles, i jocom a director artístic.

—Per què s’ha internacionalitzat?—Per donar les diferents visions de lesdiverses cinematografies mundials. En -guany hem arribat a la participació de 60països. Si bé les visions són diferents comels idiomes, els problemes acaben essentels mateixos. La pobresa i la desigualtatexisteixen per tot arreu.

Centre Cultural—És adient fer-lo al Centre Cultural LaCreueta?—indiscutiblement. Es tracta d’un equi-pament nou, el més modern que tenim alpoble i amb les condicions necessàries


per tirar-lo endavant satisfactòriament.Les projeccions principals es fan a la saladel teatre Agustí Soler i Mas i de vegadestambé fem servir alguna sala més petita.

—Quina és la influència del festival en lesescoles i els instituts del bages?—En les primeres edicions havíem acon-seguit arribar als 800 alumnes i ara hanbaixat considerablement fruit de la crisieconòmica, però també dels avençostecnològics. recordo que al comença-ment encara hi havia el VHS. Ara, bàsica-ment ens centrem més en les escoles deNa var cles, que han vingut cada any, llevatd’un.

—Quina ha estat l’evolució del festival pelque fa a les pel·lícules a concurs?—Vam començar amb el concurs de curt-metratges fins a la desena edició. A l’on-zena hi vam incorporar també el concursde llargmetratges. Enguany, que és ladotzena edició, farem el segon. Conti -

nuem fent la Mostra de Cinema, avuiPantalla oberta, és a dir, projectem forade concurs pel·lícules que pel seu interèss’han de veure, sense les condicions espe-cífiques que requereixen les del concurs.Per exemple, en l’edició d’enguany pro-jectarem dins la secció de Pantalla oberta,en el sentit de mirar-nos-ho amb unsaltres ulls, Síria Self Portrait, que noméss’ha estrenat a una sala residual debarcelona.

Pere Casaldàliga—Com va néixer el premi PereCasaldàliga a la Solidaritat?—Quan muntàvem el Clam, ja ens vamadonar que li havíem d’atorgar un valorafegit. Vam observar que en l’àmbitcomarcal una de les persones que defen-saven idees progressistes dins la societat icontra la pobresa era el bisbe nascut abalsareny, Pere Casaldàliga, que ho vaacceptar de bon grat.

—Fins ara, quines persones i entitats hanrebut el reconeixement?—Pel que fa a les entitats des de bages

per Tothom el 2004, a les religiosesAdoratrius i el seu programa SiCAr el2014, Pallassos sense Fronteres (2008),Acsur (Associació per la Cooperacióamb el Sud) Las Segovias, el 2006;l’ONG Ajuda al Desenvolu pament, deSant Sadurní d’Anoia (2005); inshuti(2010); Unió romaní (2011) i laPlataforma d’Afectats per la Hipoteca(PAH) el 2013. i pel que fa a les perso-nes, des d’Enrique Castro, el capellà deVallecas, el 2007, fins a Arcadi Oliveresel 2012, i també Jordi Planas el 2009,del Fons Català de Coo peració pelDesenvo lu pament.

—Com va anar l’experiència de fer un ci -nefòrum al Centre Penitenciari Lledo -ners?—No recordo de qui va ser la iniciativaperquè no ho portava jo. De moment s’hafet un cop i prou. Personalment pensoque seria bo de poder seguir fent-ho,però depèn també d’altra gent.

—Aquest any quants llargs i curtmetrat-ges es presenten a concurs i qui formapart del comitè de selecció?—El festival es farà del dijous al diumen-ge del 30 d’abril al 10 de maig. S’hi hanpresentat més de 700 títols a concurs,dels quals 130 són llargs, en representa-ció de 60 països. El comitè de selecció triaels films a concurs en funció de les basesque fan referència a l’any de producció, ladurada i la temàtica. Està format per unacomissió de cinema del Clam integradaper vuit membres: Amadeu Puig,Francesc Àlvarez, Francesc X. Navarro,Jesús Fernàndez, Montserrat Jiménez,Marie Pierre ramouche, romy Amrein ijo. Finalment, es presenten 14 curts i 8llargs a concurs, amb dos jurats diferents,per als curts i per als llargs. Pel que fa alscurts, històricament Jordi bordas formapart del jurat des de l’inici, i JosepObradors, de Cineclub Navàs, també enles darreres edicions.

—Quines són les bases essencials quehan de complir els films a concurs?—Any de producció, amb un màxim de

tres anys des de la seva realització, unadurada màxima de quinze minuts pel quefa als curts i la temàtica social.

De Cine—Des de quan estàs al capdavant de labotiga De Cine?—Des del desembre del 2007.

—Té sentit, encara avui dia, mantenir unabotiga de vídeo?—La veritat és que cada vegada menys,a causa dels avenços tecnològics. A lallarga es podrà comprar directament elservei a través de les plataformes digi-tals o del televisor, amb una simple tar-geta de crèdit. Ara bé, mentre es puguiregalar una pel·lícula i hi hagi gent quela vulgui tenir físicament, els que ensdediquem a aquest negoci encara tenimraó d’existir.

—A Manresa, tan sols en quedeu dos.Què us diferencia a vosaltres delHollywood del carrer barcelona?—Durant els anys d’esplendor del vídeoals anys 90, hi havia hagut 22 establi-ments a Manresa. El que ens diferencia del’altra botiga és que ells treballen mésamb els seus clients mitjançant la màqui-na automàtica i a nosaltres ens interessamantenir-hi un tracte més personalitzatdins la botiga.

—El trasllat al nou local de la carretera deSantpedor el febrer del 2014, va ser perreduir costos?—Si.

—Quin és el públic més habitual?—Actualment, el de 30 a 60 anys. Aquestsdarrers anys hi ha hagut una davalladaenorme de la clientela, de més del 50%. Alvoltant de les botigues sempre hi hamolts cotxets de nens petits. El primerany que tenen el nen, alguns dels clientshabituals deixen de venir. Però tinc unsclients familiars.

—Com us funciona l’altre videoclub, elque teniu a berga?—Pitjor. Va tardar sis mesos més que aManresa a arribar-hi la crisi, però ara ésmés contundent. Des de fa un any queestic pensant de tancar-lo. Com méspetita és la població més difícil és man-tenir el negoci. Nosaltres ara tambétenim els clients de la comarca quesuposen un 50% del videoclub deManresa, ja que els seus respectiuspobles, com ara Sant Joan de

«Les causes més importants de la davallada del vídeo

són la pirateria, els avenços tecnològics i, més específi-

cament, el constant reinvent de les noves tecnologies»


el perfil

alentí Oliveras Calvo neix aNa varcles el 2 d’abril de 1955.És fill dels navarclins Magí, queera pagès, i Assumpció, treba-lladora tèxtil. Té una germana,

la Conxita. Comença a estudiar a lesDominiques de Navarcles, des d’on passa al’escola Nacional fins als catorze anys.Treballa quinze dies a l’empresa tèxtilblanca i tot seguit entra a MAbSA, dedicadaa les filatures. S’hi estarà quinze anys. Hi fad’encarregat fins que en marxa, el 1984.Amb la seva germana i la seva xicota obrenel videoclub imatge i so, a Navarcles, quedura fins al 2011. També fa de viatjant a Catalunya de pel·lícu-les de vídeo. El 1988, munta una empresa de venda de vídeosi drets àudiovisuals a barcelona. Anava als mercats del filmper tal de recollir aquests drets, per exemple a Cannes, Milà iLos Àngeles («on vaig anar fins al 2001, arran de l’atemptatde les torres bessones»). Això dura fins al 2007, en què com-pra als germans Calmet el De Cine, situat al carrer de JoanJorba. S’hi estarà fins al 2014, en què es desplaça a l’actuallocal de la carretera de Santpedor, on comparteix la botigaamb el seu fill.

A les eleccions sindicals del 1974, com a independent,va sor-tir elegit delegat del sindicat vertical, com a membre delComitè d’Empresa de MAbSA, «amb la intenció de rebentar-lo per dins». El 1976 fa el servei militar a Madrid. Quan retor-na, el setembre de 1977, entra a les CCOO de Navarcles.Mesos més tard forma part dels òrgans comarcals del sindi-cat tèxtil i de les CCOO del bages, en l’època que eren dirigi-des per Sebastià Vives. A les eleccions municipals de 1979, elPSUC el reclama com a independent a les llistes de Navarcles.Formen un govern unitari encapçalat per Josep M. Carrillo,amb els socialistes, UCD i un representant de CiU. Aquestsanys serà regidor d’Urbanisme, Sanitat i Serveis Socials. Dosanys més tard s’afilia al PSUC. El 1983 passa a l’oposició, enuns moments en què la crisi del tèxtil comporta la pèrdua demés de 1.500 llocs de treball, com a conseqüència del tanca-ment de les empreses tèxtils de Sant benet, el riu, el Molí del

Serra, part del Galobart, la blanca i altres de mes petites. El1987 abandona provisionalment la política, però retorna algovern el 1995, a les llistes d’iCV, gràcies a un pacte amb elssocialistes, i és regidor d’Obres Públiques.

Als catorze anys havia fet de maquinista a la Societat CoralL’Harmonia i al Cine Principal. Forma part de la junta directi-va del CineClub Navarcles fins que substitueix Albert bruneten la presidència de la Societat Coral, que manté actualment.Entre el 1980 i el 1984, juntament amb Josep Monrós, pro-gramen una xarxa de vuit cinemes: Navarcles, Sant Fruitós debages, Santpedor, Artés, Castellbell i el Vilar, Sant Vicenç deCastellet, Polinyà i Caldes de Montbui, que tancaran arran dela sortida del vídeo domèstic. «recordo que vaig ser el darrerempresari de cinema de Sant Vicenç, i també d’altres poblesde la comarca». Durant aquesta etapa, coneix la seva dona,Carme Pastor, de Sant Vicenç de Castellet, amb qui es casa el1984 i tenen un fill, Sergi, actual propietari del De Cine. A l’es-tiu del 2003, després d’unes converses amb membres deCineclub i amb altres companys es posen les bases del nai-xement de Clam, que s’esdevé a l’octubre, dins l’associacióFiCNA (Festival internacional de Cinema de Navarcles), queés l’entitat organitzadora del festival. Es presenta el 29 defebrer del 2004 i celebra la primera edició l’abril d’aquest any:«les primeres edicions duraran tres caps de setmana, mentreque actualment es fa en dues». Des dels seus inicis serà eldirector artístic del Clam.

V

Vilatorrada, que tenia cinc botiguesespecialitzades, també han perdut elsseus establiments. Són botigues ambdata de caducitat. Jo potser encaram’hi jubilaré, però el meu fill segur queja no.

—Quines són les causes més importantsde la davallada del sector?—La pirateria, els avenços tecnològics imés específicament, el constant reinventde les noves tecnologies, ja que acabaremveient pel·lícules a través dels rellotges, i

hi ha generacions de joves que no hananat mai al cinema.—Tot i així sou dels videoclubs més gransde l’estat espanyol, oi?—Sí, segons les referències que tinc delsvenedors. Penso que m’haurien de sub-vencionar perquè faig una labor culturalque ben poca gent fa actualment.Considero que no sóc un empresari, enca-ra que en faci, sinó una persona que s’es-tima el cinema. Al meu local és molt pro-bable que els clients trobin pel·lícules queno trobaran enlloc més.

—Es ven més que no es lloga?—No, en el nostre cas lloguem més queno pas venem. Actualment, llogar un DVDcosta 3,50 euros i 3,90 el blu-ray 3D, queté una gran qualitat cinematogràfica. Elpreu mitjà de venda és de 10 euros.

—Quina és la temàtica que més interessaal vostre client d’avui?—Acció, comèdia i terror per aquest ordre.Després vindria el cinema infantil. El pornoestà pràcticament extingit, quan durantuna època havia salvat moltes botigues.


quadern obertJoan Segon


Deu anys després delpintor ‘impertorbable’

ramon Aran

’impertorbable», es lle-geix a l’entrada de JosepVila Closes a la segonaedició del diccionari Art aManresa: segles XIX i XX(1983), de Joan Vilaró.Una manera enigmàticade qualificar el que segu-

rament ha estat la punta de llançad’una copiosa generació de pintorsmanresans, la del segle XX, hereva deles ensenyances de mestres comEvarist basiana, Alfred Figueras o JosepMestres Cabanes. Però per què «l’im-pertorbable»? Un pot pensar que li hodeia perquè la seva obra és una ofrenaa la serenitat contemplativa: el goig pelpaisatge, una aspiració que res no hade pertorbar. Però no: era una qüestióde caràcter: «Amb algunes coses anavaa pinyó fix», aclareix roser Vila, una deles tres filles (amb Margot i isabel). Eradifícil que alguna cosa el fes canviard’opinió: «No hi havia qui el tombés.Quan li deien ‘vols dir?’, ell deia ‘i tant!res, res. Ja pots anar dient, ja...’», recor-da la seva muller. Malgrat ser del morrofort, que en algunes coses li va donarl’energia necessària per mantenir-seresistent durant tot el règim, la rosertambé en destaca l’ardiment amb quèdefensava aquell que l’aconseguia con-vèncer: «Si una cosa li discutien i el con-vencien, llavors n’era el defensor mésgran. Sobretot, en temes ideològics».«El pintor de la barba», l’anomenaven.La manera més gràfica d’identificar-loen una fotografia amb els seus compa-nys pintors coetanis. Era l’únic que enel franquisme inicial, el més falangista,duia una barba poblada. Els altres, ni unpèl. Tota una provocació constant a unrègim obcecat en les aparences delbon cristià. És curiós que només se l’ha-gués treta per casar-se amb Teresaroca el 1950.

Després de deu anys del seutraspàs, era el moment derecordar-lo. La família -la sevadona Teresa roca i els cinc fills(Margot, roser, isabel, Cesc iPep)- han materialitzat un delsdesitjos somorts del seu marit ipare, respectivament: el llibreque aplegués una part de l’ex-tensa obra. A hores d’ara, lafamília, que va fer una crida atothom qui tingués un quadrede Vila Closes que els n’infor-més, ha comptabilitzat en mésde 5.000 peces la producció delpintor. i es veu que cada dia elsarriben tres o quatre quadresmés –reproduïts fotogràfica-ment– pel correu electrònic.Algunes d’aquestes peces,confessa Margot Vila, que desdel 1994 que cataloga meticulosamentl’obra del pare, no les havien vistes mai.«El que és més maco és que la gent se’lsestima. Fan l’esforç de fer-ne les fotos.Te n’explica la història i l’orgull quetenen a casa seva per tenir el quadre»,afirma roser amb un punt d’emoció. Elllibre, que és una síntesi biogràfica i unrecull antològic i panoràmic de l’obradel pintor, es titula Vila Closes: Un homei un artista lliure (Zenobita). L’estudibiogràfic ha anat a càrrec de l’historia-

dor Francesc Comas i l’estètic, a càrrecde l’historiador de l’art i professor de laSalle, Pere Sobrerroca. El llibre incorpo-ra tres pròlegs que la família consideramolt interessants (de les manresanesPilar Parcerisas i rosa Vives i del tambéhistoriador de l’art Daniel Giralt-Miracle).

Un pintor postimpressionista?El llibre es va presentar a l’Espai Planade l’Om el 24 de març, i Sobrerroca i

Ara que fa una dècada de la mort de Josep Vila Closes (1921-2005),manresà il·lustre i pintor d’extensa producció, guardonat al final dela seva vida amb la medalla d’or de la ciutat (2001) i el premi bagesde Cultura (2003), la família Vila-roca n’ha volgut fer memòria per-què la ciutat no perdi un dels exemples paradigmàtics que la lliber-tat es podia trobar en temps difícils si hom hi posava molta tossu-deria. L’art com a símbol del combat per la cultura i la llibertat d’ex-pressió. Hem parlat amb la seva viuda Teresa, dues de les filles(Margot i roser) i dos amics (els pintors Josep Maria Massegú iJaume Casacuberta) que ens el recorden.

fila

cultu

ral

L

Jaume Casacuberta sostenint dues pintures de Vila Closes quees guardaven al Cercle Artístic. Fotos: Ramon Aran


Parcerisas hi van defensar amb contun-dència que calia situar l’obra de Vila en«l’escola catalana» de pintors postim-pressionistes. Un pintor força més joveque Vila, Josep Maria Massegú (1942),però gran amic seu, no hi està d’acord:«El postimpressionisme el van crearuns artistes universals a qui no va satis-fer prou l’impressionisme (Van Gogh,Cézanne, Gauguin). Ja ho diu la paraula:és una impressió només, no vol anar mésendins. Així com a en Vila el va satisfersempre, a ells no. L’impressionisme téuna certa superficialitat, és una impressiódel paisatge. És una visió d’una hora imitja o dues del paisatge. El postimpres-sionisme, no». Per a Massegú, el postim-pressionisme acaba el quadre amb unacàrrega intel·lectual, racional, que preténsuperar l’aparença de la impressió, cosaque a Vila Closes ja li anava bé: «Ell es vasituar en l’impressionisme i no se’n vamoure, no pas perquè no tingués condi-cions», rebla. De fet, roser Vila, que haheretat el gust del pare per l’art i que esva llicenciar de gran en belles Arts, reco-neix que és difícil enquadrar l’obra delseu pare en una sola etiqueta perquè -talcom afirmen ella i la seva germanaMargot- Vila té diverses menes d’obresdes de l’inici fins al final de la seva obra.Ara, per a Massegú ell es va mantenirconstant en l’impressionisme, que l’amicpintor -i un dels integrants amb Vila delGrup dels 13- qualifica de «moderat»: «Aell li va anar bé des dels inicis i no va can-viar mai. De la tecnologia, dels mòbils idels ordinadors, cadascú n’ha d’agafar elque en tingui necessitat. En Vila va agafar

aquesta tècnica i no va ser un home quees llancés a experiments estranys». iquina era la seva necessitat? Per què pin-tava? i sobretot, per què pintava tantspaisatges? Era perquè allà hi trobava elscolors més rics? «No. La tècnica li serviaper aproximar-se al paisatge. Tot i que vafer algun retrat i algun bodegó, era unpaisatgista. Li agradava la llum, la natura itreballar à plein air», explica Massegú. Unaltre company de batalles com el pintorsallentí Jaume Casacuberta (1932),també del Grup dels 13, està d’acord ambel judici de Massegú. Potser hi estaria d’a-cord Teresa roca, que durant força anysel va ajudar a pintar etiquetes als vespresper a Perramon i badia: «De complicarcoses i buscar coses... no, no». La seva erauna pintura que no s’havia de retòrcer, talcom els havia ensenyat Evarist basiana.Pintava paisatges perquè l’enamoraven,però també per un reclam patriòtic quela filla roser sintetitza amb unes paraulesque atribueix al pare: «Vull mostrar lameva terra, vull mostrar la meva gent,vull estar en pau».

D’anècdotes seves, els que el van tractaren poden explicar un fotimer. Des de lavenda de faixes per la fira de la ciutat,

durant la qual cridava «feixistes, com-preu faixes!», fins a l’enviament d’unacarta a Franco perquè el museu estavatancat. El 25 d’aquest mes es col·locaràuna escultura al parc que duu el seu nomencarregada per la família a ramon Oms.Tal com s’intueix en la fotografia que enmostra el llibre, el pintor emergeix d’unaroca, un ésser lligat amb la terra. Escol·locarà mirant la gent, d’esquena alparc. Els que vulguin gaudir la primeragran mostra antològica i panoràmica dela seva obra, ho podran fer a l’agost, enquè, per la festa major, i amb el suportdel Cercle Artístic, la família oferirà unaselecció a la sala gran del Casino, fins alnovembre, si la família concreta les visi-tes escolars amb l’Ajuntament. Més enllàde l’obra, que encara resta per acabar devalorar i catalogar, el de Vila Closes és unexemple d’artista sacrificat per la socie-tat, la família i el país. Un sacrifici queposa l’art al mig de plaça. El seu ideal. icom va dir roser Vila, a la Plana de l’Om,«que després d’en Vila, en vinguin moltsmés». ¿Com pot ser que la ciutat no facini cas d’una generació esplèndida d’uncentenar de pintors del segle XX que vansalvar alguna cosa més que el seu egoartístic?

born, 24 - 08241 Manresa - Tel. [email protected]

Àngel Guimerà, 74 08241 Manresa Tel. 93 873 38 82www.parcir.com [email protected]

Isabel, Margot i Roser Vila (filles de Vila Closes) i Teresa Roca (vídua), sostenint el quadre en què es veu l'olivar de Vila Closes, amb vista a Montserrat, al seu taller


Lluís VirósFoto: Francesc rubí

Casa Muntadapatr

imon

ici

utad

à

vegades, algunes ca -ses amb certs valorsar qui tectònics ens po -den passar desaperce-buts, com aquestasituada entre dos edifi-cis grans de la plaça

Major. És una obra menor d’ignasiOms i Ponsa, de 1898, construïdaencara en un llenguatge neoclàssic.És un dels edificis burgesos delsegle XiX que han substituït, amb elpas del temps, els d’origen medie-val o modern que formaven el cen-tre de Manresa.

Es tracta d’un edifici residencialentre mitgeres de planta baixa iquatre pisos. Destaca per la compo-sició de la façana, senzilla i elegant.És força estret i només té la portadel local comercial. El ritme verticalestà marcat per l’alineació de lesobertures, una porta amb balcó perplanta, amb una clara jerarquiahoritzontal remarcada per la voladadecreixent dels balcons en alçada.El del primer pis és més ample a lapart central. La façana està corona-da per una petita cornisa. A la dar-rera planta hi ha una petita terrassaque dóna a la plaça. Les baranes detotes les plantes són de ferro forjatsense decoració. El tractament delmur és d’estuc en fred de color clar,a imitació dels carreus encoixinats,de relleu rugós i amb juntes planes,i s’hi remarquen els emmarca-ments. Com a element decoratiu,destaca una petita mènsula sota elbalcó de la primera planta que reprodueix un motiuvegetal sota una voluta. Una part de la coberta és el ter-rat i l’altra part és una teulada a una vessant.

El catàleg de Manresa en protegeix la volumetria, l’es-tructura tipològica i la façana amb els elements: com-posició, dimensió i emmarcaments de les obertures. Lacatalogació s’estableix perquè és una casa amb perso-

nalitat, obra d’ignasi Oms, que dignifica i manté l’en-torn tradicional de la plaça Major.

A

PER SABER-NE MÉS:LACUESTA, raquel, Ignasi Oms i Ponsa, arquitecte: la consolida-ció del modernisme terra endins, Delegació del Col·legi Oficiald’Arquitectes de Catalunya a Manresa i Angle Editorial, Man -resa, 2009.


propostesMÚSiCA Marc Vilanova

Un mes molt diversomençarem amb la Sala Stroika, on tenim tres pro-postes que val la pena valorar. Per començar ThePapa’s & the Popo’s, amb un repertori de clàssicsdel rock, punk i ska (divendres, 10 d’abril, a les23.30). Gaudirem també de la visita d’Oques

Grasses (foto), una deles bandes que pugenamb més força dinsl’escena musical catala-na (divendres, 17 d’a-bril, a les 23.30) i peracabar, els mediàticsTeràpia de Shock enspresentaran el seu nou disc 100.000 històries (dissabte, 25d’abril, a les 23.30). Canviant d’espai, us proposem un parellmés d’espectacles, aquest cop al teatre Kursaal.recomanem l’imprescindible cantaor Miguel Poveda,acompanyat de Chicuelo a la guitarra, i presentant unrepertori combinat de flamenc, cobla i poesies musicades(dissabte, 18 d’abril, a les 21h). i el dia de Sant Jordi ens visi-tarà in Crescendo, la coral guanyadora del programa deTelevisió de Catalunya Oh happy day! (dijous 23, a les 21h).

TEATrE Joan Morros

‘Prendre partit’l muntatge Prendre partit, que es podrà veure alteatre Kursaal a finals d’abril, explica la relació deldirector musical Wilhem Furtwängler ambel nazisme i com, tot i fer un seguit d’investiga-cions sobre la vida pública i privada, no es vapoder demostrar la seva afecció amb el règim. La

posada en escena d’aquesta obra, que es va estrenar aLondres el 1995, aprofundeix en la lluita entre cultura i polí-tica, i l’ús que fa el poder de la cultura a favor dels seus inte-ressos trepitjant la lli-bertat dels artistes.Aquesta contradiccióenfronta els dos prota-gonistes del duel: elmateix director d’or-questra, interpretat perJosep Maria Pou, i elmajor nord-americà Steve Arnold, que interpreta AndrésHerrera, un personatge obsessionat per trobar el puntfeble, real o imaginari, dels acusats en els seus interrogato-ris una vegada finalitzada la Segona Guerra Mundial. Desde fa uns anys, Pou es dedica a dirigir obres que li agrada-ria veure i fa un teatre que retorna a l’essencial de l’escena-ri: el text, la paraula i el silenci. Un teatre que mira de ficar-se en les ments dels espectadors per remoure els seusvalors. El públic surt del teatre fent-se la pregunta, «jom’hauria quedat? hauria marxat?». Una qüestió que es varepetint a mesura que avança l’interrogatori.

CiNEMA David Torras

Les paraules i les cosesuri bilge Ceylan és un dels directors mésvalorats pel prestigiós festival de Canneson, des del 2003, s’ha endut un dels granspremis amb cada un dels films que ha anatfent des d’aleshores: gran premi del jurat

de Cannes per Lejano, l’any 2003, el Fipresci per LosClimas, el 2006, millor director per Tres monos, el 2008,gran premi del jurat per Érase una vez en Anatolia i,finalment, la Palma d’Or per Sueño de invierno, el 2014.A aquest espectacular palmarès se li sumen desenesde premis importants arreu. Si bé hi ha casos de direc-tors aclamats els treballs dels quals són fruit d’uns pocsfilms reeixits narrativament i que després cauen enfilms monòtons o, pitjor encara, amb els malabarismesestilístics, Ceylan, en canvi, ha aconseguit una filmo-grafia exemplar. A Sueño de invierno el trobem en unade les pel·lícules més reeixides. Un actor retirat a laCapadòcia, on regenta un hotel, va descobrint al llargde l’hivern la realitat que s’amaga darrere el llenguat-ge, un mur amb el qual es protegeix de la societat i lesrelacions familiars més properes i que, a la manera deTxékhov i bergman, desmunta. Sueño de invierno esprojectarà en 35 mm al Conservatori, el dia 19 d’abril, ados quarts de set de la tarda.

ArT Maria Camp

Complementar-seovint les exposicions s’acompanyen d’activi-tats complementàries. i de vegades són lesexposicions les que complementen algunaaltra activitat. Aquest abril us fem una pro-posta de cada mena. Si ens fixem en activi-

tats complementàries, trobem dues propostes entornde l’exposició Presons mentals, de Marc Sellarès a lacasa Lluvià, entorn del tema Dones superant murs.D’una banda, Teen mums, una mostra fotogràficad’Oriol Segon; i de l’altra un espectacle de dansa eldimecres 29 d’abril(aprofitant que és el Diainternacional de laDansa). i pel que fa al’exposició que comple-menta una altra activitatpodem veure comacompanya una activi-tat comercial: a ManresaAlba Modes, a la Muralladel Carme 20, cada mesens ofereix una exposi-ció. En aquesta ocasió és Vaja tela, de Sofia Gómez.Finalment, us avancem dos recordatoris: el 18 d’abril,la inauguració d’una exposició commemorativa alCentre Cultural el Casino i una sala permanent alMuseu Comarcal de Manresa entorn del pintor i esce-nògraf Josep Mestres Cabanes en els 25 anys de la sevamort. i el 25 d’abril una escultura en record del pintorJosep Vila Closes al parc que duu el seu nom.

CN

SE


fa 25 anysJaume Puig

S’acabava el monopolide les anàlisis clíniques

egons es recollia en el reportatge central de larevista, els laboratoris badal SA estaven per-dent el monopoli de la demanda, tant públicacom privada, tot i que continuaven fent de300 a 350 mostres diàries. El doctor Josep

badal Puig s’havia jubilat i els laboratoris eren gestio-nats per una societat anònima, amb la qual cosa esresolia el conflicte denunciat per CCOO, que posava demanifest la incompatibilitat que ell fos una personavinculada laboralment a l’institut Català de la Salut ialhora propietari d’uns laboratoris concertats. El sindi-cat CCOO també denunciava irregularitats laborals enel centre, on s’havien produït acomiadaments laboralsi alguns extreballadors qüestionaven la qualitat delsresultats.

El doctor badal, que llavors era també president enfuncions de la Caixa d’Estalvis de Manresa, negava a larevista totes les acusacions fetes contra ell i l’única cosaque reconeixia com a certa era que hi havia persones aqui no cobrava l’analítica: «Ni monges, ni capellans, niparents de metges, ni amics de metges, ni parents d’in-fermeres, ni amics d’infermeres. Això sí que m’agradapoder-ho dir, perquè entenc que faig una bona obra»,deia.

Les mil cares del senyor RocaUn reportatge signat per Equip volant del Pou feia unrecorregut tafaner per alguns wàters públics de la ciutati s’hi mostraven fotografies de diferents models: des de lamodernitat d’El Sielu, al barroc de cal Spagueti, la tecno-logia de la Sala 2000 –on llavors sobtava la cèl·lula fotoe-lèctrica que feia rajar aigua en el moment que es feienservir–, el sistema turc (vàter de pedals) del bar Puertorico o la fredor metàl·lica dels urinaris del Mannix.

Crisi a l’Auxiliar Tèxtil i presó per a Canet i DatziraEl dia 29 de març, els representants de l’empresaAuxiliar Tèxtil havien anunciat als membres del comi-tè la intenció de rescindir els contractes dels 139 tre-balladors de la indústria i l’endemà es feia una mani-festació pel centre de la ciutat. Una setmana més tards’arribaria a un preacord per obrir expedient de sus-pensió de treball de trenta dies, per buscar possiblessolucions. D’altra banda, el dia 18 d’abril l’AudiènciaNacional de Madrid condemnava a divuit anys depresó Marcel·lí Canet i Sebastià Datzira, per l’atemptatde les borges blanques. Mentrestant, el dia 15 d’abriltornava a obrir les portes l’església de la Cova de Santignasi, un cop acabada la primera fase de les obres derestauració, en el marc de la propera celebració del500 aniversari del naixement de sant ignasi de Loiola.

A Manresa hi havia quatre laboratoris quefeien analítiques: Ambulatori, badal,Artigalàs i Nogueras, i era imminent l’ober-tura del de l’Hospital General. Entre totsfeien més de 500 anàlisis diàries i s’acabavade desmuntar el que fins feia poc havia estatpràcticament un monopoli dels laboratorisbadal.

S

Montserrat Ayala i Anna Vilajosana entrevistant el Dr. Badal


crònica social

a fotografia és del1965 i mostra lesobres del nou carrerAlfons Xii, que va pro-jectar des de feia

temps l’arquitecte manresàArmengou. Els edificis de laPlana de l’Om, la farmàciaDoctor Esteve, la casa Guilàbaraut i tot l’entorn van gua-nyar en perspectiva. A més amés, els usuaris de l’estaciódel Nord de renfe s’hi arriba-ven pels carrers Nou i el born,la Plana de l’Om, carrer de lesPiques, plaça de la reforma iel pont sobre el riu Cardener.Un flamant pont construït auns tres metres d’altura, persobre de la carretera debarcelona. Tant era així queen alguna innocentada de l’è-poca del Gremi de Sant Llucalgú va escriure: «Manresa,capital del bages situada auns tres metres d’altura sobreel nivell de la carretera debarcelona».

La construcció del nou carrerva comportar l’enderroc d’e-dificis a la Plana de l’Om, comcal Centó, i als carrers deTalamanca i d’Arbonés, peròtambé la vista de la torre deSanta Caterina des del carrerdel born. El jardí de la llavorsnova plaça de la reformatambé es va haver de modifi-car, on ara hi ha el pàrquingde la reforma.

L

Fotografia: Arxiu Comarcal del Bages

ignasi Torras i Garcia

El carrer Alfons XII


fanal de cua

Centre i perifèriaa fa temps que, fora del cap i casal, hi ha un debatobert sobre com barcelona ignora tot allò que, enmatèria cultural (i, molt especialment, en matèrialiterària), es genera i es promou a comarques. És unasituació anòmala que, com tantes altres, en el país

normal en què molts volem viure hauria de quedar resolta.Sigui perquè el periodisme cultural dels grans mitjans no hiveu més enllà de la Diagonal, o bé perquè tot el que nopassi a dins o a prop de la gran metròpoli cosmopolita sem-bla provincià, el cas és que qui exerceix la tasca creativa (devegades molt interessant) fora debarcelona, així com els esdeveniments cul-turals que es desenvolupen a més de cincminuts en taxi de la redacció dels grans dia-ris, ràdios i televisions del país, acostumen adespertar un interès escàs entre la faunaperiodística d’aquests mitjans. En canvi, l’úl-tima excentricitat del jove escriptoret demoda (amb secció als programes més gla-murosos de la CCMA) pot mobilitzar unexèrcit de periodistes sempre que sigui capa un local fashion del centre barceloní.

La cosa pot ratllar el ridícul. El mateix autorque encapçala notícies culturals quan gua-nya un premi a barcelona, és ignorat si s’en-duu un guardó comarcal. Els autors barce-lonins ho saben bé, i per això sovint elscosta sortir de la closca metropolitana, si noés per passejar els seus èxits per les llibreries perifèriques. itambé ho saben, és clar, els autors del sud, del nord, del’oest i, naturalment, del centre del país, que s’escarrassenper treure el cap a barcelona, delerosos de ser engolits perla voràgine mediàtica.

En la darrera edició del premi Amat-Piniella va ser guardonatun dels autors amb més projecció de la narrativa catalanaactual, Pep Coll. Els mitjans comarcals (tant al bages com aPonent) se’n van fer ressò. La resta de mitjans, com és habi-tual, ho devien considerar una notícia provinciana, perquèamb prou feines en van dir res. Com diu l’amic Jordi Cussà,«la gran capital continua extasiada amb el seu melic des delprisma de l’Star System, i nosaltres, més que una realitat artís-tica a promocionar, som una mena de molèstia provincianadigna, anant bé, d’una condescendència melindrosa».

JPoesia i veritat

l poeta anglès W.H. Auden és d’una lucidesa i unaclaredat excepcionals quan escriu sobre qües-tions específiques de la seva matèria. Així, en ferreferència a aquells moments en què un poema,uns versos, o un sol vers ens vénen involuntària-

ment a la memòria gràcies al reclam d’un fet, una notícia ouna experiència, els quals, ens afecten molt més que altres.

Avui mateix no he pogut pas llegir amb indiferència ni dei-xar passar com si res la luctuosa notícia de l’aprovació

d’una llei de senyes d’identitat contra launitat del català, per part exclusiva delPartit Popular, a les Corts Valencianes. iaixò valent-se de l’arma letal de la majoriaabsoluta, amb un concepte tan democràticde les lleis com el de «només aquelles quea mi em convenen», i amb aquell sentittotalitari conegut com «la llei del més fort».Tot plegat, degeneracions del concepteque tan bé vam conèixer en determinatscòmics i films de gàngsters i bèl·lics de lanostra infantesa, encarnats per uns actorsque ens arribaven a fer por. Però, tan sinis-tres personatges, retrobats ara en la vidareal, resulten extremament ridículs i patè-tics. Donen fe de la radical veritat procla-mada per Karl Marx a l’inici del seu llibre El18 Brumari de Lluís Bonaparte: «Diu Hegelen algun lloc que tots els grans fets i per-

sonatges de la història universal esdevenen, com si digués-sim, dues vegades. Però va oblidar-se d’afegir: un cop coma tragèdia i un altre com a farsa». Fent extensiva l’afirmacióa tota mena de fets històrics podem, per exemple, compa-rar la proclamació i la pràctica del «Mori la intel·ligència» delgeneral Millán Astray el 1936 i la manera com s’acaba de ferara.

Algú potser espera veure com n’emergirà la poesia de totaixò. Si és dels que es pensa que en aquesta tot va nomésde flors i violes, amoretes i romaní, s’entén la perplexitat.Però qui sap que en la poesia, com en la vida, hi ha de tot,trobarà escaients els versos de blai bonet que, en aquestaavinentesa m’han vingut a la memòria: «Les LLEiS sónhomicides de material òptic./Les LLEiS són la màquina defabricar cecs en sèrie».

E

Llorenç Capdevila Lluís Calderer

Dani Hernández Massegú


l regidor convergentramon bacardit i elseu col·lega de laCUP Adam Majóposaran punt final al

seu periple municipal com aabanderats de l’aprovaciódel nou Pla Urbanístic deManresa que, malgrat estarpendent d’un període depossibles esmenes de tresmesos, ja va ser aprovat pelPle. Van votar-hi a favor CiU,CUP i PP, una combinacióestranyota que demostraque en la política municipales pot acabar tancant files almarge d’unes tendènciesideològiques –les que escouen a barcelona, Madrid obrussel·les– cada cop mésmaniquees i forçades. Si alParlament o al Congrés a lesbutaques s’hi està prou bé,les regidories desgasten,sobretot quan no hi hadiners. Per això, l’amicbacardit ja ha dit que, si decas, no comptin amb ell perals propers quatre anys a laCasa Gran. Per la seva part,Adam Majó acaba el cicleconvençut que ha fet elsdeures però, malgrat havervotat a favor del POUM, s’hacurat en salut dient que, si veuna altra bombolla o nomillora la tresoreria, ja espoden anar fent plànols iprojectes. Si els que manen volen trencar els pactes, hoacabaran fent. Per tot plegat, fa certa gràcia que ErC i PSCs’hagin abstingut a última hora després d’un procés d’in-terminables debats i reunions en què semblava que totplegat acabaria amb un gran pacte: capitalitat de vegue-ria, sí; creixement descontrolat, no. En qualsevol cas, la

proximitat de les eleccions, de vegades, fa fer coses unamica estranyes i es construeixen desacords per fer unamica d’ambient i demostrar que tres centímetres, en polí-tica, poden convertir-se en tres-cents. En fi, només el futur–i l’economia local, sobretot– ens dirà si els uns i els altreshan fet bé la feina o no.

ELCULDELPOUREVISTA D’OPINIÓ I OPINIÓ ABRIL 2015 - NÚM. 214

EPOUM final?

BUGADA AL POU

Mea culpaCom a representant del bunyol, elnyap i la incorrecció i carregador ofi-cial de tintes, és en aquest espai enquè, aquesta vegada, els membres dela publicació hem d’entonar el meaculpa pel que fa al calendari del Pou.Direm que la quinzena que va del 9 al22 de març no és tal ja que hi man-quen el dies 9 i 16 i, com a lamentablecompensació, apareixen impresos dosdies 16 i dos dies 22. i, a l’agost, tambéhi ha una errada. L’amic Jordi badiaens diu en un correu: «el mes de marçhe ha anat de corcoll. L’endemà dediumenge 8 ha resultat ser un dilluns10, els dies de la setmana s’han des-plaçat, el 15 i el 22 repeteixen i el 9 i el16 s’han esfumat. Quin embolic! S’hadesconcertat el sistema solar amb l’e-clipsi? No, qui està fora d’òrbita és elcalendari del Pou que no sap quin diasom. Ah, i es pronostica un altre desor-dre al mes d’agost». Té tota la raó, lidemanem disculpes, a ell i a la resta delectors i subscriptors.

Fer 1.100 anysUn home de Manresa va complir centanys. Jo no sé pas si hi arribaré amb elverí que em corre per les venes.Segons la nota de premsa de l’Ajunta -ment, l’Amadeu havia nascut al 1015.Un lapsus de nou-cents anys, res. ElRegió7 se’n va adonar i ho va posar alFil per randa. Però del que no es van

adonar és que El Setmanari (la revistadigital de TLb Grup), va plantificar lanotícia pràcticament sense refer i vanrepetir tan alegrement que aquellhome havia nascut al 1015. La nota del’Ajuntament era aquesta: «L’Ajunta -ment de Manresa homenatja Amadeubayona Fius, que compleix 100 anys.Per celebrar l’efemèride, la regidora deGent Gran de l’Ajuntament deManresa, Àuria Caus, li ha lliurat avui, ales dotze del migdia, una placa i unram de flors. La regidora de Gent Grande l’Ajuntament de Manresa, ÀuriaCaus, ha visitat avui divendres al mig-dia Amadeu bayona Fius, nascut el dia6 de març de 1015, per lliurar-li unaplaca i un ram de flors en nom del con-sistori. L’acte, que s’ha celebrat al seudomicili, al carrer Mn. JacintVerdaguer, ha estat molt emotiu i hacomptat amb l’assistència d’algunsdels seus familiars que no s’han volgutperdre aquest merescut homenatge il’han felicitat pel seu centenari. Serveisa la premsa». A la peça d’El Setmanaris’hi escriu exactament el mateix. Lanota va ser afusellada –com vulgar-ment es diu– amb errada inclosa.

Ja és primavera al CSAMUn lector m’envia una foto espectacu-lar del davant del Centre de SalutMental d’Althaia (CSAM), al carrer deldoctor Llatjós. És una llàstima que,amb el canvi d’estació, en major omenor mesura, moltes persones patei-xen l’anomenada distímia primaveral,

aquell transtorn que, segons el diccio-nari, produeix una «alteració brusca del’estat d’ànim, en sentit d’exaltació,depressió, etc., que sol produir triste-sa, abatiment i prostració». De totamanera, i per contra, l’esplendor d’a-questa estampa i l’arribada del solet idel bon temps justa abans de laSetmana Santa també alegren la quo-tidianitat de molta altra gent.

ContenidorsUna altra imatge que reproduïm susci-ta una pregunta ben clara: com hanpogut arribar dos pneumàtics decamió fins al costat dels contenidorsdel carrer Carrasco i Formiguera?Quim Masferrer, el foraster, no dónapas cap indicació sobre on cal diposi-tar els pneumàtics en la nova campa-nya sobre reciclatge. Les rodes van algroc? Al marró? Han d’anar a la deixa-lleria, entre altres coses perquè lacombustió provoca fums tòxics.Continuant amb les deixalles, tambémostrem una fotografia on veiem fei-xos de carpetes i papers deixats justals peus del contenidor que hi ha alxamfrà entre el capdamunt delPasseig i la carretera de Vic, justdavant de l’oficina de la Caixa de labonavista. i axò que el contenidor ésprecisament de paper i cartró i no estàpas ple. Tant costava llençar els papersdins? O a l’incívic-a en qüestió li feiamandra desfer els nusos dels cordillsamb què hi ha relligades les carpetes?

QUiNTÍ TOrrA COrDONS


Aparcar a la PlaçaFotomultes al carrer Sobrerroca?Prohibit aparcar a la Plaça? resultat,els botiguers ben emprenyats. Malgrattot, vet aquí una foto amb onze cotxesaparcats un matí qualsevol del mes demarç. Potser tots són càrrecs de con-fiança, no ho sé pas. L’agent que hi hapermanentment a l’entrada de l’edificide l’ajuntament nou no els deu veure.

No s’entén. i això que, amb la reformade l’entorn de la casa consistorial, apart d’aplanar el paviment –amb pedrade la Xina si no vaig errat– es va treureaquell senyal mig rovellat on deia:«reservat excel·lentíssima corporació».Per cert, la indicació estava ubicada enel mateix punt on hi ha els automòbilsretratats, just a l’inici de la baixada delPòpul.

Els fets delConservatoriM’han arribat veus que un equip de TV3prepara un programa del Sense ficcióon parlaran sobre la censura. i m’handit que un dels apartats estarà dedicata un cas que va succeir a Manresa. Vaser l’any 1964. Durant una actuació al

teatre Conservatori un grup va inter-pretar una cançó absolutament prohi-bida i en van pagar les conseqüències.No entraré en detalls per no avançarallò que ha de revelar el programa,però em fa tot l’efecte que valdrà lapena i que sorprendrà molts manre-sans que ho van viure com a protago-nistes o com a espectadors. Servirà perdemostrar que lluny del focus medià-tic que sempre ha merescut allò queha passat a la capital, també les cosesque van passar al que abans en deienprovíncies, després comarques i ara elterritori, van servir per empènyer lahistòria d’aquest país. Nosaltres nopodrem presumir dels fets del Palau,però es veurà que també vam tenir elsfets del Conservatori, molt mésmodestos, d’acord, però ben curiosos.i és bo que, ni que sigui quaranta anysdesprés, es facin conèixer.


DES DE LA BUTACA D’EN VOLTAIRE

o era la primera intenció par-lar de aquest tema, sempreencobert, amagat, ja quehabitualment no se’n parla,del suïcidi, però és una reali-

tat que ens omple d’incerteses. Volerentendre la conducta autolesiva de lapersona que es lesiona demana un

esforç de comprensió, tasca difícil si nosom a dins de les sabates o dels raona-ments del suïcida; tot plegat ve a tombdel fet que, quan escric aquestes ratlles,els mitjans van plens de la conducta d’uncopilot d’una línea aèria que ha estavellatl’avió en què exercia les seves funcions.

Em ve al magí un doll de reflexions, comquan es parla de un suïcidi ampliat, con-cepte que normalment es dóna en el con-text familiar o de l’entorn proper a la per-sona. L’estat anímic de la persona, enaquest cas, és tan depressiu, el sentiment

de ruïna i que res no val la pena, el sofri-ment de viure es tan insuportable que

l’única sortida possible és la mort, ija posats, me’n vaig amb els meus iels hi estalvio el patiment de viure.

No sembla que aquest és el casque comentem. El suïcida

depressiu pensa en els altres apartir del seu patiment.

Una altra visió de l’assumpte ésimaginar-nos una persona amb

una personalitat o un tarannàcomplicat, egocèntric, en quèexperimenta la vida en prime-

ra persona. Primer jo, després jo i nomésjo, la resta no importa. La finalitat deviure és, només, aconseguir allò que lapersona vol; no importa com, i si hi haraons que es posen davant de la finalitatque vol aconseguir, cada vegada acu-mula més ràbia i agressivitat cap alsaltres.

Em fa gràcia, més que plorar, que s’hagintrobat una gran quantitat de psicofàr-macs a casa seva i dels pares; són totsaquells que no es va prendre. Si ell no esconsiderava malalt, si és l’entorn que elconsidera hostil i enfrontat a ell, per quèprendre’ls?

És molt útil, en els casos de suïcidi, fer l’au-tòpsia psicològica del suïcida, voler enten-dre raons d’un comportament aparent-ment incomprensible. Autòpsia feta, sem-pre, amb posterioritat, i per tant incom-pleta, cosa que alimenta la incertesa. i lasocietat actual es vol fonamentar ambcerteses absolutes. Una utopia!

Un record per les víctimes, més fort enca-ra per les vives, i busquem un difícil perdóper a l’autor del acte suïcida.

L’HOMENOT DE LA PiPA

NDel suïcidi

TANTA ROBA I TAN POC SABÓ

VA COM VA

JAUME GUbiANAS

LLUM DEGÀS

’octubre de 2009, Regió7 publicava la notícia del’imminent reubicació de l’escultura de ramonOms, Homenatge als nens, tot recordant Xesco Boix, ala plaça de la Música, a tocar del Conservatori deMúsica. Aquesta escultura, una nena en bronze,

asseguda a terra amb les cames plegades, la mirada perdudaa l’horitzó i una gorra com la que duia Xesco boix entre lesmans, es troba encara ara oblidada en un racó inhòspit delparc de Puigterrà, sotmès a les inclemències dels bàrbars i elstrinxeraires. Per aquest raó, coincidint amb el 25è aniversaride la mort del cantant i animador infantil, tot d’entitats (con-juntament amb els antics components de rialles, que n’ha-vien impulsat la instal·lació, el 1987) van proposar al’Ajuntament recuperar-la per a la ciutat, en un gest que dig-nificava alhora la memòria d’en Xesco i l’obra de l’escultorOms. Han passat sis anys més i no s’ha bellugat res, fora de lesagulles del temps i dels quatre pins que queden. Nosaltres,com la nena de l’Oms, mantenim també la mirada perdudaen l’horitzó, però amb les orelles de burro.

LNomés brams d’ase


QUI NO CONEIX... LO GAITERDEL CALDERS

EL SENYOr rAMONiL·LUSTrACiÓ: MAriA PiCASSÓ

Pastorel·la

Una bella pastoretaque guardava el bestiarva saltar un dia la pletai valenta se'n va anarper camins de via estretaque són de mal travessar.

Se'n va anar cap a la vilaamb un cistellet al braçtot ple de gustós formatge,ben serrat i gens ullat,i un mató de llet de cabra,que era per sucar-hi pa.

En ser al bell mig de l'arbredasent soroll, crits i renecs.«Valga' m Déu! Quina sorpresa!Si és un pobre cavallerque amb la muntura té brega,perquè ha perdut els estreps.»

No li caldrà anar a la vila,el negoci el pot fer aquí.Es posa bé la faldilla,la caputxa, fa un respiri diu tota decidida:–Que tingueu un bon matí.

–Ai, digueu, bella pastorade boqueta de pinyó,on aneu aquestes hores?–A la vila on venc mató.Ell l'hi pren, res no li paga;se n'afarta el molt bacó.

Poc després fent-se el fatxendase la mira fit a fit,i li diu: - bella pastora,que em voldríeu per marit?Aquest matonet de cabral'ha semblat molt exquisit.–¿Com voleu, ai, el mal lladre,Com voleu el mal banditque una pastora robadaus accepti per marit?Jo sóc noia emancipadai temps ha no em mamo el dit!

Si voleu una minyonaperquè us faci un bon mató,marideu-vos amb la cabra.Jo el que vull és un pastorque no em robi cap formatgei que em defensi del llop.

Que em vigili la ramadai se sàpiga fer el llit.Llavors sí que a la cabana,hi serà molt ben servit,li daré mató i formatgei ens en lleparem els dits.

a coneixeu la Pepita? Segur quesí, i tant! La Subirana, la de laresidència de la SagradaFamília. i que ja és una donagran, eh? Aquest primer d’abril

n’acaba de fer 75. És clar que no corre paslleugera com abans i, si us la trobeu, usdirà que aquest hivern s’ha vist a les trespedretes. Però aguanta, amb la mateixatossuderia que ha gastat tota la vida. Queper això és filla de cal Valent, a lesEscodines, i s’ha fet un tip de treballarsempre. inquieta, llenguda, quan convéfins pot ser mal educada... i de fet, estàconvençuda que convé ser-ne sovint, desde la màxima que «això no ens funciona».Amb aquest «ens» que la fa sentir solidà-ria amb el barri, amb la ciutat, amb el mónsencer... adopta un desig persistent detransformar les coses. Tot plegat, sota undescarat tenyit de ros palla. i això que vaser concebuda en el catolicisme mésrigorós de la postguerra! Però, transgres-sora com és, convertí la inclinació assis-tencial de fonaments parroquials en pro-jectes una mica més agosarats, especial-ment des del moviment veïnal. i molt sin-

Pepita Subirana, setanta-cinc anys de tossuderia

gularment, l’experiència d’acollir els paresmalalts a casa la van dur a plantejar, ara fatrenta anys, una residència per al barri. Sotael paraigua legal de l’associació de veïns, icontra tota mena de recels -del marit, de lapròpia associació i encara de l’Ajuntament,que veia el projecte insostenible- va obte-nir un primer suport de la Generalitat grà-cies al Dr. Selga i aquell director general deServeis Socials que fou Jaume Nualart: unmilió de pessetes per començar. Ambaquesta fortuna i molta paciència, ressegu-int tots els pisos del barri, va convèncer unequip entusiasta i aconseguiren inaugurarels dos primers pisos al cap de dos anys. Laresta ha estat una història d’entusiasmeque va saber coordinar fins a l’hora de jubi-lar-se. Avui, menys atrafegada, la vellesad’aquell projecte ja és la seva. Vídua deJosep Fontdevila i mare de l’Oriol, el Maneli d’aquest mateix senyor ramon, encara espreocupa de noves propostes per al barri. ies deleix per anar als tallers de costura a l’a-teneu de la Vinyeta. O als de teatre, per si elproper Nadal pogués –ai!– repetir el paperde rovelló, ni que fos amb un rajolí d’oxi-gen al final de cada escena.


L


EPITAFI ELCULDELPOUMOSSÈN GUDiOL

enaurats manresanes i manresans, aquestagent de la Diputació de barcelona, que deuentenir peles a manta, són capaços d’articulartot tipus de campanyes que, en una vila pro-vinciana com la nostra, a fe de Déu que no

deixen de sorprendre’ns. Entre altres coses, perquèaterren a la ciutat com un bolet i, la majoria de vega-des, passen sense pena ni glòria de l’Altíssim. Unexemple recent, comentat i anunciat en aquestamateixa publicació, va ser el projecte baHiMa (l’acrò-nim de barri Històric de Manresa) que massa èxit (eldiari regió7 se’n feia ressò) no va tenir. Entre moltsaltres motius, perquè la modernitat i els perruquinsd’alguns botiguers no acaben d’enganxar. Que NostreSenyor em perdoni, però hi ha coses massa avançadesals nostres temps... Als temps manresans, vull dir. Comel programa Smart region, que ha de servir, i cito tex-tualment, «perquè les ciutats mitjanes de la demarca-ció s’apropin al nivell de barcelona i, d’aquesta mane-ra, no hi hagi un gap especialment significatiu». PerDéu, un què? Un gap? No és pas la manera com pro-nunciaria rap l’alcalde de barcelona, oi? Afortunada -ment, Google, l’enciclopèdia de la modernitat (aques-ta sí que és smart!) em diu que no es tracta d’un peix,sinó, metafòricament, d’una esquerda, d’un forat, d’uninterval inexplorat, vaja! El que representaria un esvo-

ranc espaciotemporal entre la gran urbs (s’enténbarcelona) i la molt noble i cristiana Manresa.

Què Déu em sàpiga perdonar! Però el meu imaginaricol·lectiu, en sentir el terme smart (per als menys intro-duïts en llengua anglosaxona vol dir intel·ligent o llest,també s’aplica als telèfons mòbils de nova generació),em remet a la mítica sèrie nord-americana de finals delsseixanta «Superagent 86», en què sortia un espia poca-traça que, tot i que reeixia en les seves missions, era detot menys espavilat. Sigui com sigui, i tornant al temaque ens ocupa, la Diputació es compromet a dotar elmunicipi de tot tipus de sensors i andròmines remotesper transmetre informació consistorial, d’ordre públic,de sanitat o informació provinent de les xarxes... Laimaginació, pensant en Manresa, és massa traïdora. Noem puc ni imaginar la pilona smart de la baixada de laSeu, la cadena smart de la Plana de l’Om quan hi hamanis i marxes, el semàfor very smart que desencallarial’autobús a la sortida del carrer Guimerà o les llumsnadalenques smart que encendrien una bombeta alter-nativament cada vint segons per fer feliços els ecolo-gistes. Déu meu, és fascinant! En qualsevol cas, i pergarantir la recaptació, l’únic servei d’última generacióque ja tenim en marxa és l’app (aplicatiu/aplicació) perpagar el parquímetre. El primer és el primer!

La Manresa ‘smart’

B

Arriba Sant Jordi!

Com cada any, vinea la nostra parada del Passeig! Emporta’t la

revista i vota els vintenspremis Oleguer Bisbal!

I el Pou fa 28 anys!

Dimecres, 29 d’abril, a les

8 del

vespre, a l’Espai Plana de

l’Om:

Debat “Deu preguntes p

er a

deu candidats”, amb els

caps

de llista a les eleccions m

unici-

pals, organitzat juntamen

t amb

la FAVM, i lliurament del

s

premis Oleguer Bisbal

Les categories:

-Manresà d’actualitat-Manresà del Pou-Manresà més manresà

Vota entrant el nostre web(www.elpou.cat), lliurant la butlletaa la parada del Pou per Sant Jordi o fent-la arribar a la redacció de la revista, abans del 25 d’abril.

Descarrega’t la nova app de Manresa

ViuManresa

Pregunta a l’Ajuntament, informa’t, busca, consulta l’agenda, fes tràmits, rep avisos, accedeix a webs i apps...

Tota la ciutat en una aplicació per a mòbils i tauletes

jornada de - el pou digitalelpou.cat/redaccio/arxius/imatgesbutlleti/abril 2015 tot bx.pdf ·...

Documents