ade - el pou digitalelpou.cat/redaccio/arxius/imatgesbutlleti/maig 2015 tot bx.pdf · de creació...

ADEADMINISTRACIÓI DIRECCIÓ D'EMPRESES

BUSINESSMULTIEXPERIENCE

SIMULACIÓ I IMMERSIÓ

IDIOMES

INTERNACIO-NALITZACIÓ

PRÀCTIQUES AMBBECA-SALARI

BUSINESSVIVENCIAL

Titulació de graduat en Administració i Direcció d’Empreses

TENS FUTUR I COMENÇA AQUÍ.

ESTUDIA ADE A MANRESA

VINE EL 18 D’ABRIL A LES JORNADES DE PORTES OBERTES!

3

Rumb clar i conviccióedito

rial

ent una reducció als mínims comunsdenominadors, l’estratègia municipalfutura no planteja tantes variables comper vertebrar deu candidatures per a leseleccions del 24 de maig. i, entre les llis-tes, n’hi ha que sumen diversos grupus-cles que, a escala manresana, tindran unatranslació irrellevant a les urnes i, pel càs-tig i regles de la llei d’Hondt, encariran el

regidor de les formacions minoritàries i afavoriran lesmajoritàries. Matemàtica pura. La laminació del vot esproduirà especialment entre els votants d’esquerres,que es trobaran davant d’una oferta tan àmplia comerràtica, que, francament, reflecteix més el pes delspersonalismes que una voluntat decohesió per fer impulsar polítiquesòptimes per al municipi. Peraltra banda, tant a Manresacom a la resta del país, enca-ra es fa difícil esbrinar si elprocés sobiranista serà uncondicionant prou subs-tancial per alterar la lògi-ca del vot en clau muni-cipalista. És clar que, aManresa –potser per lagrisor del governJunyent en els últimsquatre anys– els líderspolítics no són especial-ment coneguts ni caris-màtics pels electors i,per tant, cal no descartarque el factor indepen-dentista pesi més que ennuclis més petits on elsfuturibles regidors esmarquen més de prop.Per completar l’anàlisiprèvia, com sempre –icomparant l’efecte de laquantitat de sal en qual-sevol menja–, la partici-pació, incerta i variable,segur que crearà efectessorpresa que consolida-ran o, per contra, dilapi-daran les previsionsdemoscòpiques delspartits.

Entrant més a fons en la composició de les llistes aManresa, la veritat és que no podem parlar ni de lídersamb perfil potent, ni d’escuders brillants que confor-min una alineació equilibrada i compensada de cara ala disputa de la contesa. En defensa dels partits –espe-cialment dels que disposen de més estructura i mili-tància– cal dir que no és fàcil confeccionar una llistaamb perfils vàlids per assumir responsabilitats al cap-davant del govern de la ciutat. Una llàstima, si tenimen compte que aquest haurà de ser el mandat delsgrans consensos i caldrà asseure’s moltes hores perfer números i traçar projectes que rendibilitzin tantcom sigui possible les polítiques i, sobretot, les inver-sions. Faran falta tots els partits i tots els perfils: estra-

tegs, entusiastes, gats vells, joves, imagina-tius, analítics, crítics, tècnics, renova-

dors, veterans, innovadors, idealis-tes, algun inconscient i, en espe-

cial, la capacitat per vertebrarun lideratge fort des de la

plaça Major que respongui,amb urgència, als temesque, com podrà compro-var el lector en les con-verses amb els alcalda-bles, més afloren entreles preocupacions de laciutadania: la degrada-ció del centre històric,la promoció econò-mica i comercial, ladifícil sostenibilitatdels serveis socials oles comunicacionsper tren i carreteraamb Barcelona.

aquest editorial –i,per tant, tots els quefem la revista– descar-ta fer porres sobre elsresultats electorals.amb plena conscièn-cia ciutadana, nomésdemana que, a partirdel 24 de maig, esformi un consistori efi-caç, amb rumb clar iconvicció per transfor-mar la ciutat.

F

EL POU · Maig 2015

4 EL POU · Maig 2015

Redacció, administració, publicitat i subscripcions:Associació cultural El Pou de la gallinaPresident: Jaume PuigVicepresident: Jordi SardansSecretària: Lourdes MuñozTresorer: Francesc garcíaVocals: Joan Badia, Joan Cals, Carles Claret,Ramon Fontdevila, Lluís Matamala, Josep R. Mora, Joan Segon, Teresa Torra i Joan Vilamala

Carrer Sobrerroca 26, 1r 1aapartat de Correus 1 - ManresaTelèfon i fax: 93 872 50 18www.elpou.cat [email protected]

Membre de l’AssociacióCatalana de la Premsa ComarcalPremi Tasis Torrent 1991Coordinador: Jordi SardansCap de redacció: Carles Claret

Redacció: Ramon aran, Sílvia Berengueras,Núria Closas, Jordi Estrada, Xavi López, Josep M. Oliva, Joan Piqué, Ferran Sardans.

Disseny: Domènec ÒrritMaquetació: Joan PiquéPortada: Francesc Rubí (a la fotografia, els candidats a l’alcaldia en les eleccions del24M, al parc de l’agulla. Hi falta DomingoBeltrán, del PP, absent de la ciutat).

Fotografia: Jordi alavedra, Francesc Rubí Col·laboradors: isaac Bosch, Lluís Calderer,Maria Camp, Llorenç Capdevila, ignasi Cebrian,Cercle artístic de Manresa, Ferran Climent, PepCorral, anna Crespo, Laura Estrada, ManelFontdevila, Ramon Fontdevila, Joan M. gabar-ró, El galliner, Jaume gubianas, Dani Hernán-dez, Robert Martí, Josep M. Mata, EduardMerly, anna Navarro, Enric Oller, Maria Picassó,alba Piqué, guillem Puig, Laia Puig, Quadernsde Taller, David Torras, ignasi Torras, LauraVidal, Joan Vilamala, Marc Vilanova, Lluís Virós.

Administració: Sílvia BerenguerasExpansió publicitària: Publicitat Clarena C/ Urgell, 38. Tel. 93 872 43 86Impressió:iNOM, Sa. Era de l’Huguet, 7. Tel. 93 878 41 20Distribució:Sobrerroca Centre SL. Tel. 93 873 92 34Dipòsit Legal:B-13.528-1987ISSN: 2253-6647

amb la col·laboració de:

Les col·laboracions que apareixen signades a la revista no representen, necessàriament, l’opinió d’El Pou de la gallina

notícies del pou

Debat sobre Manresa 2022, al Casino

El dia 1 d’abril es va fer una taula rodona, dins delcicle Temes del Pou, a la Sala d’actes del Centre Culturaldel Casino, sobre el tema: Manresa 2022. 500 anys de l’es-tada d’Ignasi de Loiola, amb la presència de JosepHuguet, redactor del Pla director Manresa 2022; ValentíJunyent, alcalde de Manresa; Jordi Piñero, historiador, iRamon Sanllehí, director de la Fundació de la Cova deSant ignasi.

Canvis a la revista de paper i al digital

Coincidint amb el 28è aniversari, la revista introdueixalguns canvis de continguts. S’hi inclou la nova seccióIndrets, en què Ferran Climent Costa i Josep Maria Mata-Perelló aniran resseguint els diferents relleus geològicsde la Catalunya Central. D’altra banda, les pàgines sobreproductes de proximitat Del tros a la senalla i De la sena-

lla al plat s’aniran alternant mensualment, amb el títolDel tros al plat. La secció Tastets de motor, elaborada pelperiodista Enric Oller, passa d’ara endavant al PouDigital (www.elpou.cat). Finalment, es reordenen lespàgines de cultura, on l’amic ignasi Torras clou aquestmes la seva col·laboració en l’apartat de Crònica social,després d’una dilatada etapa.

Joan Vilamala treu llibre

El company Joan Vilamala continua afegint nous mate-rials a la seva producció i per Sant Jordi publica el llibretLa Creu de la Culla, que recupera set textos de més decent anys enrere sobre la rondalla de la Creu de la Culla–que molts manresans no coneixen– i n’incorpora tresde creació pròpia: una versió en vers i una en prosa de larondalla i una auca amb dibuixos de Jaume gubianas,també col·laborador nostre. i a Berga, el dia de SantJordi, Òmnium Ber guedà, que convoca els escolars a unconcurs sobre la història de Catalunya, regala l’auca de laHistòria de Catalunya del Monument de Berga, ambdibuixos del berguedà Xavier gassó, que ja podeu trobara www.auques.cat.

El Pou i la FAVM organitzen un debat electoral

La revista El Pou de la gallina i la Federaciód’associacions de Veïns de Manresa organitzen el debatDeu preguntes per a deu candidats, que comptarà amb lapresència dels caps de llista de totes les formacions quees presenten a les properes eleccions municipals aManresa. L’acte es farà el dimecres 29 d’abril, a l’EspaiPlana de l’Om, a les vuit del vespre. Tot seguit s’hi lliura-ran els vintens premis Oleguer Bisbal als manresans mésmanresans.

5EL POU · Maig 2015

De mes a mes 6

D’aquí i d’allàSean Palit. indonèsiaJoan Piqué 8

Vides separadesJosep M. Oliva / Jordi Sardans 10

TEMA DEL MES:Converses que desvelenesperit d’alcaldeRedacció 12

EmprenedorsOna Bages i Ona MoianèsAnna Pujol 25

Natura urbanaIgnasi Cebrian 26

IndretsEl massís del PedraforcaF. Climent / J.M. Mata-Perelló 27

Vins del Bages 28Mas St. iscle gewürztraminerJaume Pont

Del tros al platFruits del secàAlba Piqué / Laia Puig 29

L’EntrevistaMarcel Mateu VilasecaJordi Sardans 31

Patrimoni ciutadàCasa DevantLluís Virós / Francesc Rubí 37

Fila culturalEl seu Sant JordiPep Garcia 38

Propostesart, cinema, música i teatre 40

Espai d’artOriol Olivé 41

Fa 25 anys... Jaume Puig 42

Crònica social. Ignasi Torras 43

Fanal de cuaL. Capdevila / L. Calderer 44

el Cul del Pou 45

Número 309 - Maig 2015

l’opinió del lector

El POUM i el regadiu de Manresa

Malgrat la importància econòmica i socialque té per Manresa, el regadiu es trobaen un estat deplorable a molts llocs percausa de les parcel·lacions il·legals, quegeneren una imatge negativa del paisat-ge periurbà i un greu problema de salu-britat. a més a més, la situació s’ha dete-riorat amb els anys. És un problema per ala pagesia de l’horta professional i impe-deix que un dia s’abasti la ciutat amb elsproductes agrícoles de proximitat.

L’horta familiar té molts més pros quecontres. Té una gran funció social i pro-cura l’autoconsum de moltes famílies.Però, actualment, caldria ordenar-la iregular-la pel bé de la salut i del paisatgeperiurbà. Mai, però, suprimir-la.

El nou POUM hauria d’haver donat unesdirectrius per resoldre els problemes delregadiu no només a nivell estètic, sinótambé d’ordenació, plantejant trasllats opermutes per millorar la situació actual ipotenciar l’horta professional, i alhoraafavorir l’autoconsum de la ciutat. Enaquest sentit, el trasllat dels horts de lallera del Cardener va ser un bon símpto-ma de millora que malauradament no vatenir continuïtat.

Si el POUM donés uns objectius concretssobre el regadiu, en les properes legisla-tures se’n podria abordar més fàcilmentla problemàtica actual. La pretensió quetot quedi pendent de plans especialssense unes directrius marcades, fa que,com passa habitualment, aquests plansno arribin ni a començar.

D’altra banda, el nou pla urbanístic pre-veu que la ciutat i l’autopista C-16 esconnectin pel camí de Viladordis, i noper la carretera del Pont de Vilomara.això implicarà la separació de l’horta deViladordis en dues grans meitats i com-portarà un efecte pervers en la produc-tivitat i en el paisatge. Es torna a caureen el mateix error que amb el traçat del’eix Transversal, que va dividir l’hortadel Poal.

En resum, en el POUM no hi ha un plad’ordenació del regadiu, no se n’aborda

la problemàtica i es perllonga el proble-ma per molts anys més. així perdem l’o-portunitat de ser una ciutat referent en lagestió del periurbà i del regadiu, un béque ens han donat les generacions ante-riors i que no ens atrevim a gestionarmillor. Un valor productiu, identitari id’autoestima que abandonem.

avancem que Meandre presentaràal·legacions al POUM, una de les qualsfarà referència a aquests arguments.Esperem que siguin tingudes en comptepel bé del regadiu i de la ciutat.

Ignasi Cebrian Ester i Jaume Torras Torra (Meandre)

Carta al directorde Regió7

En resposta a l’article Això sí que alarma,de Marc Marcè, publicat al diari Regió7del30 de març, vull manifestar que entencque tots tenim dret a opinar, a escriure elque pensem, però hi ha directors de diarique fan valdre aquest dret per despresti-giar, amb un aire que fa fredor, personesque ens representen al municipi.

Realment aquesta persona no sé on vaestudiar la seva carrera periodística, tam-poc no sé si amb gaire nota, però esperoque mai no ocupi una cadira a la sala deplens de l’ajuntament per representar lanostra ciutat i ens hagi de dirigir als treba-lladors.

La seva tasca d’investigació envers la regi-dora de Promoció Econòmica, Comerç iTurisme de Manresa és tan nul·la que nosap tot el que ella ha treballat per la pro-moció del centre històric. Si fes realmentla tasca de periodista ho sabria molt bé,però com que només es dedica a des-prestigiar el primer que se li acudeix, comsempre, així van les tasques de redacció.

És una llàstima que aquest director, queocupa a la ciutat una posició socioeconò-mica, geogràfica, biogràfica i psicològica,no li permeti apreciar res més que el des-prestigi.

Maragda Albuixech Servitje


de mes a mesLa Processó intenta mantenir la cohesió

3 d’abril. Milers de persones surten als carrers deManresa per veure desfilar els passos de la Processódel Divendres Sant. Malgrat la reducció de pes de laimatge de la Macarena i l’alentiment de la marxa delsarmats a la capçalera, la confraria de la Casad’andalusia arriba a la Seu una hora més tard que laresta de passos.

Relleu a la Cova

5 d’abril. En la missa de Pasqua al santuari, el pareLluís Magriñà, exdirector d’intermón i del ServeiJesuïta de Refugiats, pren el relleu del pare FrancescRiera com a superior de la Cova de Sant ignasi deManresa.

Campanya per la torre Carreras

8 d’abril. El Centre d’Estudis del Bages (CEB) fa públicel manifest Salvem la torre Carreras, patrimoni deManresa!, en l’inici d’una campanya per evitar la degra-dació del casal noucentista situat a la pujada Roja.

Tornen a tallar la C-55 després d’un altre accident

11 d’abril. Un centenar de persones tallen la C-55 al’altura d’Olesa de Montserrat, com a protesta per lamort en accident de trànsit el passat 24 de març de lamanresana d’origen brasiler angelita Brito, de 43anys, i el seu fill Víctor, de 9 anys. Una vegada més, elsconcentrats reclamen a les administracions solucionsper evitar l’alt índex de sinistralitat a la carretera.

Els okupes de Sala Ciutat desafien el precinte

15 d’abril. Els ocupants de la Sala Ciutat desafien laprohibició municipal i hi organitzen la projecció d’undocumental amb participació bagenca sobre el casalbarceloní de Can Vies, a la qual assisteixen una sei-xantena de persones.

Els narradors centralspresenten novetats

16 d’abril. Els autors de la Catalunya Central presen-ten les novetats que treuen per Sant Jordi a la sala

d’actes del Casino. Hi assisteixen: Josep Maria aloy,Montserrat altarriba, imma Cortina, Maria Enrich, Pepgarcia, Pep Molist, Carles Morell, Sònia Moya, JoanPinyol, antoni Pladevall, Marila Pons, Pep Rosanes,Víctor Sunyol, Josep Tomàs Cabot i MontserratVilarmau.

Canviem Manresa té problemes burocràtics

17 d’abril. La candidatura Canviem Manresa, impulsa-da pels cercles de Podem a la ciutat, pacta amb el par-tit polític Pirates de Catalunya la presentació de laseva llista sota el paraigua legal de DemocràciaMunicipal, en cas que la junta electoral no admeti lessignatures recollides com a agrupació d’electors.

Els enòlegs reconeixenValentí Roqueta

17 d’abril. En el marc de la Nit de l’Enologia,l’associació Catalana d’Enòlegs (aCE) premia ValentíRoqueta guillamet, president de Roqueta Origen, coml’enòleg amb la millor trajectòria professional.

Rècord d’estands a la Fira de l’Estudiant

18 d’abril. La 23a edició de la Fira de l’Estudiant aple-ga vint estands al Museu de la Tècnica per mostrar l’o-

Sor Lucía Caram, catalana de l’any

16 d’abril. Sor Lucía Caram rep el premi Català del’any en la gala presentada per Helena garciaMelero i Lídia Heredia, al Teatre Nacional deCatalunya. Els altres dos finalistes, per votaciópopular, eren el periodista Jordi Évole i el cirurgiàEduard gratacós.

CCMA


ferta educativa postobligatòria de la CatalunyaCentral. La fira es clou amb una jornada de portesobertes al Campus Universitari de Manresa, que rep lavisita de 600 estudiants.

L’agrupament Gaudí clou els 50 anys

19 d’abril. Prop de 400 persones passen pels caus del’agrupament Escolta antoni gaudí per commemorar-ne el cinquantenari amb exposicions, un dinar de ger-manor, actuacions, jocs i cançons. al torn dels parla-ments es recorda el procés de fusió de totes les famí-lies escoltes al país per aconseguir els objectius deservei comunitari..

Presenten el projecte sobre el Conservatori

20 d’abril. Els amics del Conservatori presenten al’Espai Plana de l’Om el document Propostes de futursobre l’edifici del Conservatori, que demana l’elabora-ció d’un Pla Director de l’edifici i la creació d’un centrede les arts escèniques i audiovisuals.

Renoven l’estelada del Collbaix

19 d’abril. Més d’un centenar d’assistents provi-nents de Manresa, Fonollosa i Sant Joan deVilatorrada, acompanyats pels tabalers de Xàldigai les corals Eswèrtia i Poble que canta, s’apleguenal cim del Collbaix per renovar l’estelada, en unacte organitzat pel Centre Excursionista de laComarca de Bages i l’assemblea NacionalCatalana.

Una de freda...

Patrimoni espoliat

El futur del patrimoni ciutadà espoliat passa perquè elspropietaris denunciïn les bretolades als seus locals coml’edifici de la pujada Roja, on no fa pas tant encara s’hipodia veure l’escalinata de marbre amb la seva balus-trada i una gran taula de billar. ara les baranes estan enmal estat, hi ha finestrals tancats, sostres caiguts i por-tes tancades amb les motllures fetes malbé. La culturaés una de les preocupacions que a la pràctica ha fetmobilitzar més gent, encara que només sigui en el ter-reny crematístic. Tal com denuncia Jaume Serra, presi-dent del Centre d’Estudis del Bages, els ajuntamentshaurien de saber defensar millor el seu patrimoni i nofer-se el desinteressat, quan es tracta de béns d’interèslocal. La torre Carreras era propietat de la famíliaCarreras, dedicada al blanqueig i als tints de teixitsindustrials. El propietari, Jaume Carreras, va ser un delsreferents de la victòria franquista, que a partir dels anys40 va veure com se li restaurava l’edifici, renovat poste-riorment. Originalment era la torre de l’amo d’una pre-tesa colònia industrial. Carreras, franquista convençut,tenia la fàbrica principal al capdamunt del Passeig, can-tonada amb la carretera de Santpedor i després delsanys 50 es va quedar també la important foneria illa,aleshores Manresana, del carrer del Sol.

FUB i UManresaDes que la FUB s’ha convertit en UManresa lligada ala Universitat de Vic ha crescut l’interès per conèixerels nous estudis universitaris, especialment pel quefa als d’Empresa, els de Fisioteràpia i també els deCirurgia regenerativa i plàstica. i és que Manresaestà fent un gran esforç en l’àmbit universitari, mal-grat la crisi econòmica, per tal de convertir-se en unreferent com a Campus UManresa. augmenta elnombre d’alumnes fins i tot els procedents deFrança i s’ha consolidat la Residència Universitària ila Biblioteca, tot reformant també els estudis d’edu-cació infantil del seu espai propi. El CampusUManresa ofereix a partir d’ara la titulació d’aDE,amb aprenentatge de nous continguts i competèn-cies lligades a la gestió empresarial. aquesta, amb laparticipació de l’alumnat més qualificat a les estadesformatives en empreses que opten a les actualsbeques-salaris. alhora, els nous estudiants millorenextraordinàriament la comprensió dels idiomes itenen experiències de caire internacional que elspermeten respondre a les demandes d’un entorncada vegada més globalitzat.

Josep Perramon

...i una de calenta

EL POU · Maig 20158

Sean Palit. Indonèsia

«Sóc una mescla cultural. Tinc interioritzatque he d’aprofitar la vida, sigui on sigui»d’

aquí

i d’

allà

aig néixer fa 31 anys a Sulawesi, una de lesilles més grans d’indonèsia. La meva ciutates diu Manado i té 600.000 habitants. alscinc anys, amb la família vam traslladar-nos als Estats Units, prop de Los Ángeles(Califòrnia), per la feina del pare. Vaig viureallà amb pares i germans (sóc el gran detres) durant quinze anys, de manera quel’anglès és la meva llengua principal i vaig

créixer en una cultura nord-americana.

El 2003, als vint anys, vaig acompanyar la mare i el germàpetit, que se’n van tornar a indonèsia. Volíem establir-nos-hide nou. Però jo només vaig ser-hi un any i mig. Vaig tenir unxoc cultural: era el meu país, però en sabia poc la llengua,se’m feien estranys els costums i em costava adaptar-m’hi.El 2005, vaig decidir venir a Europa a estudiar, concretamenta Holanda, on podia accedir a ajudes, ja que és l’antigametròpoli d’indonèsia i hi ha bona relació. Vaig estudiarEmpresarials 4 anys a groningen. i allà vaig conèixer l’Eva,una noia de Rajadell que hi era d’Erasmus. Vam iniciar larelació, tot i que quan ella va tornar a Catalunya va ser a dis-tància -mentre jo era a Holanda i després l’any que vaigviure a Heidelberg, prop de Frankfurt (alemanya).Finalment vam decidir instal·lar-nos a Utrecht (Holanda),però ella enyorava la família i el país, cosa molt habitual delscatalans. i vam venir des d’Utrecht al Bages.

Ens vam casar el 2010 a Rajadell, on ara vivim. Fem vida alpoble, a Manresa i al Bages, tot i que ara treballem aBarcelona i entre setmana ens estem allà. Però els plans sóninstal·lar-nos aquí de manera més fixa. De fet, jo no tinc pro-blemes per viure aquí o allà. M’adapto a tot arreu. La mevavida ha estat un canvi constant, vinc d’una illa remota i para-disíaca, he viscut a amèrica, a Europa... No puc definir lameva cultura, sóc indonesi però em sento una mescla cul-tural, no sé gaire quina és la meva pàtria. això té cosesbones: tinc facilitat d’adaptació i la mentalitat oberta. Notrobo a faltar la família perquè sempre l’he tingut lluny. Peròel que és dolent és la sensació de no ser d’enlloc. aquí aixòés estrany, la majoria dels catalans (la meva dona també)tenen arrels profundes i volen ser a prop de la família.

He après que no es pot generalitzar, però sí que hi ha tretscomuns de cada cultura. a indonèsia no són gaire ambicio-sos, la gent està tranquil·la a les illes i va fent. Tenen moltapaciència. Dels EUa, destaca la seva determinació, tothomintenta fer realitat l’american dream, cadascú pot aconse-guir el seu somni i lluita per fer-lo realitat. Els catalans sou

treballadors. això venint de fora sorprèn, hi ha la sensacióque els espanyols són ganduls, però Catalunya és diferent,més avançada, i això se sap quan els coneixes. La família del’Eva m’ha acollit com un fill, només tinc paraules d’agra-ïment, i també per a la gent de Rajadell i Manresa. als llocspetits t’acullen, estan per tu, t’ajuden, més que a grans ciu-tats... a Barcelona tothom va a la seva.

ara tinc el pare i un germà a Califòrnia, i la mare i l’altregermà a indonèsia. Fa anys que no fem una reunió familiar.El germà d’indonèsia fa set anys que no el veig. i és clar quem’agradaria veure’l. Però així és la vida. He viscut a tres con-tinents i tinc interioritzat el fet de ser independent i aprofitarla vida, sigui on sigui. El mes que ve veuré el meu germàd’amèrica, ja que vindrà per feina a Europa. i estem molt encontacte per internet.

Parlo sobretot anglès. És també la llengua amb què ens vamconèixer amb l’Eva i la que parlo a la feina: treballo en unaempresa americana i la majoria dels companys són de fora.He fet classes de castellà i català, a Manresa i a Barcelona.Cada cop em defenso més, sobretot en català pel tema dela immersió. També parlo bahasa, la llengua d’indonèsia, ialemany. Treballo en una companyia internacional de ioga im’estic formant per ser-ne instructor. També m’encanta sor-tir a córrer per Rajadell. i fer de pagès a l’hort de la família!

V

Joan Piqué

«als llocs petits t’acullen, estan per tu,t’ajuden, més que a les grans ciutats.

a Barcelona tothom va a la seva»


vides separades

Els que mai regalen roses’agrada imaginar-me El Pou de la gallinaestrenant revista el dia de Sant Jordi, al migdel Passeig, en plena ebullició festiva, enmigde llibres i de roses. i aquell tràfec de gentamunt i avall portats per una mena d’excita-

ció que costa d’explicar perquè va més enllà del pur motiude la diada. D’alguna manera, baixar per Sant Jordi alPasseig és com pujar a l’escenari d’un gran teatre en unafesta de final de curs: tenir la sensació de sentir-se prota-gonista sense haver de fer gairebé res més que trepitjaraquelles taules, però amb el nerviosisme d’haver de fer ungran paper. Cap més dia de l’any t’atures a conversar ambtanta gent. i hi ha pocs anys en què entre el repertori defrases fetes que solen aflorar, no hi hagi ningú que quan lidemanis si ha regalat alguna rosa no et digui «no m’agra-da regalar una rosa ‘perquè toca’; penso que això s’ha defer quan a un li surt, i no té per què ser Sant Jordi, pot serqualsevol dia de l’any». Si algú us diu això, tingueu bensegur que aquell no en regala mai cap, de rosa, ni per SantJordi ni per Santa Teresa del Nen Jesús. així de clar.intento fer memòria i em sembla que fa molts anys aixòno passava. És clar que hi havia gent que no en regalavade roses, pel motiu que fos, però no tenia la necessitat defer aquestes afirmacions tan categòriques.

Passa una cosa semblant per Sant Valentí. Li dius a algú,amb tota la bona fe, si ho ha celebrat i gairebé com si sesentís ofès et respon: «Els catalans no celebrem SantValentí, nosaltres celebrem Sant Jordi». i ho diu com sisignés una declaració de principis. i tu et quedes ambmitja rialla a la boca i penses que tant de bo no li hagu-essis dit res. Respostes semblants les podeu sentir si feureferència al dia del pare, de la mare, al Nadal i a lesdotze campanades. Cada cop hi ha més gent que té unanecessitat imperiosa de mostrar-se radicalment oposatal que sigui, ni que sigui a una cosa tan tonta com anaral cementiri per Tots Sants, perquè ja sabem que «alcementiri s’hi pot anar qualsevol dia de l’any i no ha deser quan ells t’ho imposin, bla, bla, bla...». Quin greu quetots aquests rebels després s’empassin barbaritats mésgrosses, tan creients i tan mansois com el bitenet delNorit. Per sentir-me allunyat d’ells, aquest any portaré abeneir el cotxe per Sant Cristòfol.

MSor Lucía Caram

’entrada, cal felicitar-la efusivament per haverestat escollida millor catalana de l’any, pels lec-tors d’El Periódico i Els matins de CatalunyaRàdio i TV3, per votació popular, un mètodeindubtablement democràtic. Penso que pot fer,

i de fet fa, una bona feina en la defensa de la identitatnacional catalana i de les reivindicacions col·lectives delnostre poble, sobretot més enllà de l’Ebre, on ella encaraés considerada una interlocutora a la qual poden escoltar.Personalment, la vaig conèixer ja fa molts anys, si no m’e-quivoco crec que va ser el 1995, quan feia un any que haviaarribat a Manresa i encara exercia com a monja de clausu-ra del convent de Santa Clara. Recordo que em va impres-sionar la seva vitalitat i capacitat d’iniciativa, a qui interes-sava posar en marxa els projectes pensats d’una maneraimmediata. Lluny de perdre el temps en les discussionsteòriques, anava de cap a la feina per tal de solucionar a lapràctica problemes socials que afecten les persones mésfebles de la societat. Lluitadora social des de l’adolescèn-cia, la seva capacitat intel·lectual li ha servit per escriurediferents llibres de temàtica ben diversa.

Em consta que no li agrada l’actual societat capitalista,però és una monja eminentment pràctica que no vol dei-xar passar un instant, si pot solucionar un problema con-cret real. impulsora de la Fundació Tous, que dirigeix a lapràctica, afavoreix que alguns pobres que han estat llan-çats a la misèria pel sistema capitalista tinguin un plat ataula i es puguin dutxar com les persones. Sap que nosolucionarà el problema globalment, però està satisfeta depoder pal·liar a la seva manera les injustícies socials. Se li hacriticat molt el seu caràcter mediàtic i penso que no hi hacap dubte que ella s’hi posa bé davant dels mitjans decomunicació, sobretot dels grans (les diverses televisions),que l’han utilitzada descaradament, quan i com els ha con-vingut. També li han servit per fer amics de conveniència,que, si col·laboren en la seva tasca social, ja li va bé.Difereixo, en canvi, de la seva defensa a ultrança de la famí-lia Tous i d’algunes de les seves actuacions i, per des-comptat, no comparteixo el seu concepte de defensa prò-pia. Només hi ha una pregunta que m’inquieta, sobretoten la seva condició de religiosa, i que algun dia, potser empodrà respondre: el fi justifica sempre els mitjans?

D

Josep M. Oliva Jordi Sardans

Converses que desvelenesperit d’alcalde

nraonar (de raó): «Parlaralternativament dues omés persones entre elles.Discutir, examinar, etc.,alguna cosa en conver-sa». Enraonar, o parlar, ésla facultat que ens dife-rencia de la resta d’éssers

vius. Una eina socialitzadora que,generalment, ens condueix a arribar aun acord per conviure en comunitat,com a éssers socials que som. Peraquest motiu, El Pou ha volgut que elsnúmeros 1 de les llistes electorals per ales eleccions municipals enraonessinamb altres ciutadans i ciutadanes. Per

sentir, en veu alta i potser deixant abanda les instruccions del programaelectoral, què pensen i quines ideestenen per a Manresa.

Posteriorment, els votants haurand’escollir qui la governa i, al saló de

sessions, caldrà debatre molt, arribara acords i, en últim terme, prendredecisions. Com al 2011, deu llistes con-correran als comicis. La sensació gene-ral és que hi ha massa candidaturesper a un marge de maniobra –el muni-cipal– que, amb l’actual conjuntura i

Com fa quatre anys, la revista ha apostat per acarar els deu aspi-rants a l’alcaldia de la ciutat amb ciutadans i ciutadanes amb acre-ditat pedigrí sociocultural manresà. El resultat: preguntes diver-ses, cordialitat màxima, visions diferents de la ciutat i la manerade governar-la i, sobretot, opinions no gaire discordants a l’horade diagnosticar els problemes que cal abordar immediatament.

tem

a de

l mes

E

els pressupostos que es gestionen, ésmassa reduït. Malgrat tot, la democrà-cia també consisteix en el fet de donaraccés a les institucions a qualsevol ciu-tadà. El consistori resultant de les elec-cions a Manresa haurà de treballar devalent per generar grans consensos iencaminar el municipi cap al futur si ésque la crisi econòmica afluixa i, per fi,hi ha recursos per rentar-li la cara, solu-cionar-ne els conflictes històrics i pro-jectar-la com a centre neuràlgic delpaís.

La Font dels Capellans, la plaça deCatalunya, un restaurant del carrerVilanova o l’ateneu les Bases han estatalguns dels llocs de trobada per con-versar amb els deu caps de llista.Esquemàticament, s’albiren temesforça comuns. Preocupacions recur-rents: la degradació i crisi comercialdel centre històric i la manca de parti-cipació ciutadana. Xacres del passatque encara belluguen: la plaça de laReforma i la connexió ferroviària ambBarcelona. O emergències: la mortali-tat irresoluble de la C-55 i la necessitatimperiosa de donar resposta a lapobresa a casa nostra facilitant elsuport i els recursos a les entitatssocials. aprofundim-hi.

Fotografia: Francesc RubíFotografia: Francesc Rubí


’alcalde coneix l’exquiosquer,actor i actualment guia turísticJoan Cirera «de tota la vida».Tots dos van créixer enmig d’unnegoci familiar amb pocs dies

de festa: l’un en un forn de pa aCastellbell i l’altre a cavall entre SantDomènec i els domicilis dels centenars desubscriptors de La Vanguardiaper tots elsracons de Manresa.

Alcalde, em faig farts d’ensenyar elcentre històric als forasters. Com elsexplico què està passant al carrer deSant Miquel?La degradació, especialment en aquestpunt, és evident i en aquest mandat nohem pogut ajudar gaire. En tot cas, lasolució no depèn únicament del’ajuntament. La gent ha de tornar a creu-re en el Barri antic. Creure-hi, donar-hivalor i establir-hi vincles. Però no és sen-zill. Necessitem més flux de gent per ferfuncionar la xarxa comercial i portar-hil’activitat derivada del funcionament d’al-guns equipaments públics.

De tota manera, Manresa sorprèn elsvisitants... No saps quanta gent, des-prés de veure el patrimoni que tenim,em diu: ‘I per què no dieu que ho teniu,tot això?!’Tornem al mateix. Hem de creure’ns-ho.Cal crear marca i explotar el nostre poten-cial turístic. Portem tants anys de pocaautoestima que és difícil fer un tomb.

Però en llocs com el carrer del Balç arahi ha activitats interessants...Sí, es fan força coses i són més que dig-nes. Tu mateix fas teatralitzacions ambmolt coneixement del terreny. Però pot-ser no se sap prou que es fan i necessitemaglutinar-les i difondre-les. i, sobretot,entendre que el turisme implica activitat,regeneració econòmica i llocs de treball. i,és clar, fer el ple en un cap de setmanacom el de la Fira de l’aixada és relativa-ment fàcil, cada municipi té la seva granmostra o certamen multitudinari. El quecosta és tenir moviment tot l’any perdonar vida a comerços, establiments iserveis.

El 2022 serà una bona oportunitat perarreglar moltes coses?Ho ha de ser i hi estem treballant. Elsmateixos manresans encara hem de des-cobrir moltes coses del pas de sant ignasiper la ciutat. i, a partir d’aquí, captar tottipus de turisme, ja sigui amb una moti-vació històrica, religiosa o espiritual. Eldebat no ha de ser sobre l’etiqueta, sinósobre les idees per fer-nos atractius per almàxim de gent possible.

Ara l’entrada pel pont Vell és de postal!Però encara no m’explico qui va disse-nyar i aprovar certes actuacions urba-nístiques com a la Reforma...Podem consensuar que hi ha interven-cions dels últims anys que no agraden aningú. Els espais urbans han de fer sentircòmodes els ciutadans i, si no els satisfan,és que el projecte no era l’adequat. Detota manera, crec que, en el passat mésrecent, es van fer projectes molt interes-sants i importants per a Manresa, coml’endreça de la façana sud, l’obertura del’avinguda dels Dolors o la creació d’es-pais com el contigu als nous jutjats. Els vapromoure l’anterior govern i nosaltres elshem acabat de pagar.

En comparació amb la meva joventuten ple franquisme, no creus que hi hamenys consciència ciutadana? Estem

d’acord que les iniciatives han d’anarde baix cap a dalt, oi?indiscutiblement. i ara, amb els mitjansde comunicació i les xarxes socials, és benfàcil conèixer què preocupa la gent. Enaquest sentit, escoltar i saber què vol ésmés senzill. El cas de la consulta delConservatori n’és un exemple paradig-màtic. Una altra cosa és, des de l’ajunta -ment, establir què és prioritari. Malau ra -dament, la ciutat s’ha empobrit. gastemmenys de 1.000 euros per ciutadà cadaany i, segurament, els teus 1.000 els gas-taries en intervencions ben diferents queles d’un veí de la Balconada, per exemple.

També em sembla que molts estavenmassa acostumats a rebre subven-cions i ajudes per a tot.Hi havia la idea que el papa ajuntament,govern, estat, etc. vetllaria per tot el quenecessitéssim. i, certament, hi hem fiatmassa coses. ara no hi ha diners per a tot.

Però, encara que no hi hagi recursos,escolteu la gent?Les associacions de veïns o les entitats lesconformen les persones i generen siner-gies i activitats imprescindibles. Escoltarles seves idees i donar-hi suport no sem-pre implica diners i, com a mínim, en elsúltims quatre anys, hem procurat serreceptius.

«Portem tants anys de baixa autoestima que ens costa molt creure en el nostre potencial com a ciutat»Joan Cirera conversa amb Valentí Junyent (CiU)

L


’alcaldable socialista coneix elBernat –membre actiu de laPlataforma d’afectats per laHipoteca i el Capitalisme(PaHC) i fill de Josep Sorinas,l’amo del Cal Manel– des que

no aixecava ni un pam de terra. Podrienmolt ben ser pare i fill. La trobada, òbvia-ment, es fa al primer pis del negoci fami-liar on el Berni, inquiet i socialment com-promès per naturalesa, ha atès tantes itantes vegades el cap de llista del PSC,que, precisament, té la seu a escassosmetres de l’establiment.

El teu eslògan és ‘Passió per Manresa’.Què sents quan hi arribes?És, sens dubte, la meva ciutat. Té, com tot,els seus defectes i les seves virtuts, peròno en tinc cap altra. Quan entro a Manresaem sento com a casa.

I si hi entres per la plaça de la Reforma?No em sento enganyat. Vam presentaruna maqueta que va poder veure tota laciutat, va rebre tot tipus de suport i eraexactament com es va acabar realitzant.Però és una obra carregada de prejudicis.M’agradaria que els que la critiquen ambinteressos polítics em diguessin quina erala manera més idònia de resoldre unaobra amb tant desnivell i tanta complexi-tat tècnica. Encara n’espero la resposta.

A la gent, al ciutadà vull dir, no liagrada, Felip...Et seré honrat i no et negaré que hi vahaver problemes, com la gestió quese’n va fer i l’eternització de les obres.Hem de reconèixer que, tècnicament,s’haurien d’haver detectat abans totsels inconvenients que van sorgir i quevan disparar-ne el pressupost.

L’Ateneu les Bases, calia?Rotundament, sí. És una nova zonaresidencial en què hi viuen moltesfamílies i uneix dos barris que històri-cament havien estat mancats d’inver-sió municipal. ara hi tenen una biblio-teca, una piscina i un gimnàs de primernivell, que ha donat vida al barri i té ungrau d’acceptació enorme. Vaig moltsovint allà a fer el cafè i em sento orgu-llós que la ciutat tingui un equipamentcom aquest.

Però ha generat un deute considera-ble...Cal contextualitzar-ho. El Kursaal, l’o-bra pública a la qual ha dedicat mésdiners l’ajuntament històricament,també es va pagar a terminis, com totainversió potent que es fa en una ciutatimportant. No hi ha cap altra fórmula.Quan es va recuperar el teatre ningúno va oposar-s’hi perquè era una apos-

ta de consens. Però la crisi urbanísticadel 2008 canvia del tot els esquemes.

Què en penses del sou d’Adolf Todó?És pornogràfic.

I del de Josep Camprubí, exalcaldesocialista, a l’entitat?a dia d’avui, després de la crisi, no emsembla gaire correcte. Tots els sous debancs i caixes eren pornogràfics. Jo emcomprometo a estar només a les institu-cions i empreses derivades del càrrecd’alcalde.

Què és el millor que ha fet el governde CiU els darrers quatre anys? El millor de tot: fer quadrar els números.No tenien alternativa, els ho ha manat lallei, però cal valorar els esforços fets ireconèixer-ho al final d’aquesta tristaetapa. Però CiU va ser molt crítica amb lagestió de la crisi que va fer el tripartit,que, crec, no va tenir res a veure amb lacaiguda de Lehmann Brothers el 2008.Valentí Junyent arriba tres anys després,el 2011, quan les retallades més dures jas’havien fet.

I el pitjor?Quan, en la seva campanya, Junyent diuque vol un ajuntament valent està reco-neixent que, fins ara, no ho ha estat. Hansobreviscut el dia a dia, però no han tra-çat un model de ciutat pròsper per alspropers anys. amb l’excusa que no hihavia diners, no s’ha fet absolutamentres. així és molt difícil equivocar-se,però, per altra banda, no s’il·lusionaningú.

Què seria el primer que faries com aalcalde?Estem en una emergència social i es potreplantejar tot. ara, sense entitats deltercer sector (Càritas, Creu Roja, Bancd’aliments...) ni moviments socials serí-em el Bronx. aquestes entitats demanenun lideratge fort. El primer dia reuniriatots els assistents socials i els diria que,en cas de dubte legal sobre una situa-ció, jo mateix firmaria per ajudar unciutadà de Manresa.

«Sense entitats del tercer sector ni moviment socials, ara seríem el Bronx»Berni Sorinas revela què pensa Felip González (PSC)

L


l reconegut cirurgià especia-litzat en mama, encara migconvalescent d’una interven-ció, i el president de laFederació d’associacions de

Veïns queden en un racó cèntric i allu-nyat alhora del paisatge urbà. Un car-rer que, en la Manresa imaginada perl’alcaldable d’Esquerra, hauria d’estarple de vida i atreure manresans i visi-tants.

A Manresa hi ha molts altres carrersi edificis per endreçar i la deixadesamunicipal ve de lluny. Hi estic del tot d’acord, però no és unproblema d’incúria, sinó d’estretorseconòmiques i d’emergències socials.És la crisi pitjor que jo he vist en elsúltims seixanta anys. Tota una vida.

Culell parla en una plaça Major gaire-bé deserta, travessada només per uncop de vent que sembla haver atiatles campanes de la Seu, que sonenembravides i implacables

Però s’ha de fer alguna cosa des del’administració local...Els ajuntaments han de plantar cara ales necessitats socials creixents detants ciutadans amb uns recursoscada vegada més escassos. En la novaRepública catalana els governs locals

hauran de tenir capacitat per resoldreels problemes de la gent.

Si això s’ha d’aconseguir fent pagarmés impostos, ja podem plegar! Ésinjust que s’hagin incrementat elsimpostos de contribució urbanadavant la pèrdua de la capacitatadquisitiva de la població. La contribució és la taxa més redistribu-tiva de totes. Cal que tothom pagui elmateix pel mateix tipus de servei. Unaaltra cosa és que, paral·lelament, existei-xin unes tarifacions socials adaptades ales necessitats de cadascú. Per sort,Manresa compta amb moltes associa-cions que, des del voluntariat, ajuden apal·liar la misèria i la fam.

I, amb aquesta situació, què trobesque hauria de fer l’Ajuntament?Trobo a faltar el lideratge a l’hora decoordinar les ajudes. Tens raó, hi podemfer més.

També falta lideratge en la defensadel desdoblament de la C-55 i l’allibe-rament de la C-16, o en el mal funcio-nament de la comunicació ferroviària. El desdoblament fins a Castellbell, notinc clar que sigui la millor solució.Potser caldria apostar per la gratuïtat dela C-16. En qualsevol cas, estic d’acordamb tu que cal una acció decidida i

ferma del govern de la ciutat, amb elsuport de tots els grups polítics i la ciu-tadania. Qui pot no estar d’acord a ferevitables més accidents mortals?

En rotllana, al mig de la plaça, ara unsnens fan gabiejar un gos, que borda,enjogassat.

Si governéssiu, faríeu més cas al mónveïnal?La participació ciutadana és clau. Commés informació es tingui, més voldràparticipar la gent. Cal aprofundir en par-ticipació i informació. Els barris han depoder dir més la seva i l’ajuntament hade poder treballar-hi colze amb colze,amb una comunicació fluïda i amb elretorn corresponent. En les informa-cions, cal ser més diligents, transparentsi àgils.

I tant! Les associacions de veïns cre-iem que hauria de ser així.Tothom s’ha de sentir implicat i còmpli-ce. aquest és el nou model de fer políti-ca que reclamo.

abans no tornin a sonar les campanes,Culell i Martí coincideixen a afirmar quemillorar Manresa és cosa de tots. El gosque abans jugava ara alça la pota i remu-lla el peu d’un dels porxos de la Casagran, sense deixar d’ensumar l’aire.

«La participació és clau. Com més informació es tingui, més voldrà participar la gent»Enric Martí queda amb Pere Culell (ERC) al carrer del Balç

E


la Plana de l’Om, el candidatpopular i l’activista es citen permantenir una amena conversapolítica. acaben fent-la petar alMesón del carrer Vilanova, on

la propietària els explica que «la prohibi-ció de vendre tabac i els problemes d’a-parcament, gene rats per l’ajuntament»els han dut a una greu crisi que fa perillarel negoci. Precisament la po lítica munici-pal i la crítica als diferents governs centrenel discurs de Beltrán, nascut a Vilanova, veídel Xup i que fa un esforç per expressar-seen tot moment en català.

Domingo, què està passant al BarriAntic?Ni el PiRNa del govern tripartit ni la dina-mització del centre històric impulsada perCiU no han solucionat res. Manresa conti-nua sense resoldre temes greus com elpreu de la zona blava, la desocupaciód’uns pàrquings caríssims o la dificultatperquè el ciutadà hi passegi, hi vagi acomprar o, senzillament, hi vingui a viure.

Caram, quin panorama...És un barri deprimit, on els preus de l’ha-bitatge baixen i cada vegada hi viu mésgent de fora. Manquen serveis atractiusper a la gent i tampoc no s’ha ofert espaials empresaris que s’hi vulguin establir. Siel cadastre ha baixat, l’iBi també ho hauriade fer a poc a poc.

I pel que fa a llocs com el Xup, onvius tu?S’ha descuidat molt la perifèria: El Xup ésun barri deixat de la mà de Déu des que vanéixer als anys seixanta. La Balconada ésun barri destrossat, o Miralpeix, on encarahi ha una pèssima comunicació amb elcentre. Som una ciutat trista perquè no hiha llocs de trobada.

El PP no ha passat mai dels tres regi-dors ni dels 2.600 vots. Et semblenpocs?Sí, a Catalunya som un partit petit, peròa les eleccions al Congrés doblem elsresultats perquè hi ha molt vot ocult. ElPP de Catalunya té una imatge diferental de la resta d’Espanya. això dificultaobtenir bons resultats. En els darrers 30anys, també ha canviat la visió deCatalunya des d’altres llocs de l’estat. Entenen un concepte completament fals.L’altre dia, a Burgos, un client li recrimi-nava a un altre que es mengés unDonut, que és un producte català. Jo livaig respondre: «Vostè sap d’on surt lafarina i el sucre?». Tot forma part d’unengranatge en què tots depenem detots.

Veus viable una reforma de laConstitució espanyola?És difícil, però factible, sempre que elsgrans es posin d’acord.

Què et sembla la competència que usha sorgit amb Ciutadans?Tant poden ser competidors com aliats,perquè la política crea matrimonis moltestranys. Són nacionalistes espanyols,albert Rivera havia militat a les Novesgeneracions del PP, tot i que en els esta-tuts es defineixen com de centreesquerra,com la majoria dels militants que el partitté a Manresa.

A la consulta del 9-N a Manresa vanvotar 27.200 persones. 24.000 a favordel Sí-sí. Jo era un d’ells. Com ho inter-pretes?això demostra que hi ha un terç d’inde-pendentistes a la ciutat. Però crec quejunts, Catalunya i Espanya, anirem millor.Ens uneixen més coses que no pas ensseparen. Sobretot, vincles familiars i decultura. Tot i així, cal respectar més la iden-titat catalana i aconseguir un finançamentjust. El pacte fiscal actual és molt dolent.

L’important, en política, és poder par-lar de tot, oi?aquesta conversa, per exemple, n’és unexemple. Ha estat molt agradable: unatertúlia més que una entrevista. Hi hahagut respecte per damunt de tot. El diaque no pugui parlar sobre qualsevol d’a-quests temes, deixaré la política. aquestaexperiència amb tu ha estat una granoportunitat, m’ha agradat moltíssim.

«Som una ciutat trista perquè no hi ha llocs de trobada»Josep Camprubí fa tertúlia amb Domingo Beltrán (PP)

A


l llibreter i el candidat inde-pendentista es troben a lacafeteria de l’ateneu Les Ba -ses. Dos homes de lletres–Mas deu és llicenciat en

Humanitats– reunits a l’equipamentcultural més lluent de la ciutat.Precisament per això l’ha triat Masdeu,per qüestionar-ne el model de gestió iel cost «inassumible, quan hi ha neces-sitats socials més importants. Ferl’ateneu va costar 12 milions d’euros, in’acabarem pagant gairebé 45 a causad’un model de construcció i explotacióexternalitzat. Com que l’ajuntamentno tenia diners, els privats els hi vandeixar i ara ho hem de pagar ambescreix. Com en tantes coses, es priva-titza el benefici i es socialitza el deute, iaixò és excessiu».

Hi estic d’acord (diu Daura). D’altrabanda, també ens han costat moltsdiners els casos d’expropiació a laplaça Bages o a les Saleses. Si gover-néssiu, què canviaríeu?Cal depurar responsabilitats perquè elserrors no es repeteixin. Però el proble-ma gros el tenim en un sistema judicialque defensa la propietat per damunt

de l’interès general i premia els espe-culadors. Per això són importants einescom el nou POUM, que limita les expro-piacions.

A propòsit del nou pla urbanístic,com veus el conflicte amb la SalaCiutat?Si un col·lectiu decideix ocupar la sala,cosa ben legítima, doncs que presentiel projecte per autogestionar-la i bus-qui suport. Mentrestant, el govern deJunyent vol que el procés es dilueixiper si mateix, però això no passarà. Ésevident que cal diàleg entre les duesparts, i que ambdues haurien de fer unesforç.

En canvi, amb el Conservatori es vafer un referèndum, tot i que nomésva participar-hi un 10% dels manre-sans. Com aconseguiríeu més com-promís ciutadà en la política munici-pal?La gent no creu en la política perquèestan acostumats que no se’ls faci cas oque hi participin de manera no vincu-lant. Per això creiem que cal posar elsmecanismes per a un empoderamentciutadà a llarg termini. Uns pressupos-

tos participatius, per exemple, en quèla gent indiqui les prioritats.

Sobre el desencant amb la política,com veieu les formacions que asse-nyalen la ‘casta’ com a boc expiato-ri?Per nosaltres, tot és política, hauríemde reivindicar fer-ne més. amb Podemcoincidirem moltíssim, però no anemjunts perquè ens separen diferènciesimportants.

Fa vint anys que la CUP va entrar al’Ajuntament. Et veus amb responsa-bilitats de govern al proper mandat?Per primer cop, tindrem coses a dir.Preveig un resultat fraccionat que ensdonarà influència per fer govern. CiUno ho tindrà tan fàcil. a més, en aques-ta legislatura ja hem fet molta feina.

Teniu un pla per posicionar Manresaa nivell de país?Creiem que hauria de ser un referenten la construcció nacional i en els dretssocials. No té sentit, per exemple, larevitalització del Barri antic sense queels veïns hi tinguin una vida digna. Elcomerç ha de viure de la gent del barri.

«Manresa ha de ser un referent de la construcció nacional i dels drets socials»Antoni Daura intercanvia impressions amb Jordi Masdeu (CUP)

E


a conversa entre la flamantCatalana de l’any 2014 i el can-didat a l’alcaldia de Plataformaper Catalunya, Sebastià Llort,treballador del sector de la

metal·lúrgia, es produeix en un dels bancsdel carrer de Carrasco i Formiguera. Lamonja dominica, amb voluntat de mos-trar una realitat ben normal a la nostra ciu-tat, li havia proposat de fer-la a la mesqui-ta, però Llort ho va rebutjar perquè novolia «barrejar la religió amb la política».Malgrat la franca discòrdia ideològica, lacordialitat es manté al llarg del diàleg.

Què faries en cas que haguessis d’assu-mir els serveis socials a Manresa?El problema de la immigració s’ha de solu-cionar en els països d’origen i no pasaquí. Per mi, tots els manresans sónmanresans. La culpa és del capital i lapolítica catalanes, no dels immigrants.

Què fem amb els immigrants, que hanfugit perquè han estat maltractats en elseu lloc d’origen? Els condemnem aviure en la misèria? Els deportem comho fan a la tanca de Melilla? Hi ha una frase molt ben dita: has dedonar una canya abans que el peix per-què, si ho fas al revés, la gent ja no agafala canya i espera que piqui el peix. El pri-mer és fer polítiques que no es fan.Sempre s’enraona, la demagògia políti-ca... La gent ha de ser cívica. Els de fora iels d’aquí, però més els de fora.

Que faríeu si manéssiu a l’Ajuntament?PxC proposa, com a objectiu, retornar a laManresa de fa 30 o 40 anys. Una ciutatsenyorial, amb moltes empreses de gentd’aquí. No com ara al carrer guimerà, quetot són multinacionals. Desgraciadament,s’ha perdut molta feina de petites i mitja-nes empreses. Si no hi ha aquest teixitempresarial ja podem plegar.

Diuen que Manresa és una ciutat trista...La majoria de gent que veus pel carrer fauna cara deprimida. i això no ho vull pera la meva ciutat. Que sàpiga que té unsdiners per gastar-se’ls com abans. Calestar al costat de la gent.

Encara que no tinguin papers?Sí. Encara que no en tinguin s’ha de solu-cionar el problema. Però si tu no tens lescondicions per tenir fills aquí, imagina’t alpaís d’origen. S’ha de solucionar el pro-blema allà perquè no vingui cap aquí. Noestem preparats per afrontar-lo.

No és un discurs fàcil el de criminalit-zar-los perquè són els intrusos, els quetenen fills, que vénen de fora i que ensvénen a robar la poca feina que hi ha? al capitalisme li interessa una personaque no sàpiga què són els drets, els sindi-cats, que no sàpiga què és ajudar els tre-balladors... i aquestes persones que fre-guen pisos o cases? La majoria són marro-quines. abans els sous que es cobraveneren de set o vuit euros l’hora. ara, quatre.Per què? Perquè a la classe mitjana i altade Manresa i Catalunya l’interessa perquèpaga menys i no està assegurada enlloc.

Quin és el problema més greu que téManresa? El primer, l’atur, que fa que res no rutlli.Però, sobretot, vull posar èmfasi en unacosa: la cultura i el civisme. La brutícia al

carrer... No és un problema del’ajuntament. Si la persona no és neta,l’ajuntament pot tenir 400 màquinesnetejant tot el dia. als immigrants se’lsdiu que poden deixar els matalassos imobles al carrer i que trucant al 010 t’hovénen a recollir abans de les nou. Miraque fàcil és. Doncs no hi ha manera.

A la mesquita diuen que teniu pocavoluntat de parlar-hi. Exigim que s’in-tegrin i no fem res per acostar-nos-hi.És una contradicció que us queixeu quemusulmanes sense re cursos es quedinembarassades i, per contra, prometeuajudes a la natalitat. Els ajuts seriennomés per a dones d’aquí? No, per a totes les dones. a Occident, grà-cies a Déu, en els últims 50 anys s’ha avan-çat molt en temes d’igualtat. M’agradariaque a tot el món passés el mateix. Que ladona tingués un pes específic i no hagu-és d’amagar-se darrere de l’home. Somels únics que hem plantejat això demanera clara. Se’ns ha acusat de fer-hode manera radical, però hi ha altres par-tits que també fan plantejaments radi-cals i no se’ls qüestiona.

«El problema de la immigració és culpadel capitalisme i la política catalanes»Sor Lucía Caram interpel·la Sebastià Llort (PxC) a la plaça dels Ànecs

L


ntrevistador i entrevistat es tro-ben davant del CaP de la Sa -grada Família, un punt de troba-da que ha escollit l’alcaldable perreafirmar que el partit està al cos-

tat dels treballadors del CaP, que dema-nen el retorn de la part del sou que se’ls vaprendre. No es coneixen de manera direc-ta, però s’han informat de qui era cadascú.Se saluden amistosament i comencen aparlar com si d’una trobada d’amics estractés. La primera pregunta del periodis-ta Enric Oller està relacionada amb la feinade Cano, director de l’escola La Font.

Com pugen les noves generacions?Hi ha una imatge errònia. La joventutd’ara és la més preparada que hem tingutmai. a l’escola on sóc jo, n’hi ha quepugen amb cinc llengües! Si això no éspotencial, a mi que algú m’ho expliqui.Una altra cosa és que tinguin l’oportunitatde desenvolupar la seva capacitat.

L’Ajuntament és prou sensible amb lesnecessitats de la població?L’ajuntament té dues parts. Una, el costècnic, que és facilitador i dialogant.L’altra, la dificultat pressupostària. a l’es-cola vam voler potenciar els patis i ens vanposar facilitats per plantar sis tipus d’ar-bres. Factible perquè no tenia un costeconòmic. Quan hem demanat algunaque costava diners, la resposta ha estatno. La política d’aquest ajuntament haestat menystenir l’escola pública amb lanova zonificació que va plantejar.

I això què implica?Depenent del lloc de vivenda es té unnombre d’escoles públiques concret perproximitat. així pot passar que vivint a laParada em pot arribar a tocar tant l’esco-la que tinc davant de casa com la Serra iHúnter de la Balconada. això genera untema de mobilitat molt greu. i també decohesió social: com a pare vull que elmeu fill, a l’escola, es trobi amb el veí delcostat.

Aquí, com a tot arreu, tenim un dego-teig d’immigració. Com veus queestem acceptant aquests nouvinguts?

Hi ha persones que entenen que nonomés s’han d’incorporar en una societat,sinó que sembla com que s’hi hagin dediluir i, per tant, deixar que la seva culturaprèvia desaparegui. Però també n’hi haque volen reafirmar la seva cultura. a lasocietat autòctona hi ha un problemad’acceptació dels nouvinguts.

Si arribeu al govern, què fareu perreconduir aquesta situació?Polítiques perquè els pobres surtin delpou. Tan bon punt deixin de ser pobres,deixaran de ser un problema. No és elmateix un immigrat ric que un de pobre.El ric no molesta; el pobre, sí. Hem de faci-litar que desenvolupin el seu projecte devida o no ens en sortirem mai.

A Vic és admirable com tenen el centrehistòric. Què hem de fer per recuperaraquest espai tan nostre i tan enyorat?El primer és creure’ns-ho tots. Hi ha un 1%de rics que no s’ho creuen. La diferènciaentre Manresa i Vic és que allà s’ho vancreure, i els que tenien diners, també.M’agradaria saber com estaria si no s’ha-gués fet un pla integral d’una despesabrutal en aquest entorn. Potser caldriadesenvolupar-ne un altre. Cal quecomerç, associacions de veïns i movi-ments desenvolupin un projecte per aaquesta causa.

Tenim prou zones verdes?Des dels vuitanta fins al 2000, la ciutat vacréixer considerablement en aquestaspecte. ara falta relligar-les. aixòl’ajuntament tampoc no ho pot fer sol,però, per sort, tenim una xarxa d’entitatsque han treballat molt aquest tema.Meandre ha fet propostes viables. De fet,el nostre programa es basa en dos eixostransversals prioritaris: ecologisme i femi-nisme.

Què us diferencia de la resta de partitsen el tema del feminisme?Ens preguntem si la ciutadania pot viured’esquena al 51% de la població, que és elque està fent ara. És necessari crear unaregidoria de les dones, de bracet a l’alcal-dia, per tenir a cada departament una per-sona que faci de vincle.

Catalunya està vivint un procés impor-tant a nivell polític i el vostre encaix noés del tot còmode. Com ho veus?El 9-N vaig votar Sí i Sí, i vaig recollir signa-tures per reclamar a la UE un referèndumvinculant per canviar-ho tot. i m’agradainsistir en aquest tot perquè jo no nomésem vull cenyir a dir si Catalunya és o nouna nació, que no ho dubto pas. a mi emfa gràcia quan es diu que s’estan creantestructures d’estat. Però si ja en teníemunes de creades i les estem destruint!

«És necessari crear una regidoria de dones,de bracet amb l’alcaldia»Enric Oller manté una llarga xerrada amb Lluís Cano (ICV)

E


ascut a Villamayor de Cala -trava (Ciudad Real) el 1959,antonio Espinosa es va ins-tal·lar a Manresa el 1987, ales Bases de Man re sa, quannomés hi havia la Politèc -

nica i algun bloc de pisos. El 1971 lafamília s’havia traslladat a Monistrolde Montserrat. El seu pare era pagès ivolia que els seus dos fills anessin a laUniversitat; i entre les opcions deBarcelona i Madrid, va triar la primera.Ha treballat a Correus, al Centre deCàlcul de la UPC i actualment és asses-sor parlamentari i secretari d’accióPolítica de Ciutadans. Es troben ambJoan Morros, professor jubilat i gestorcultural, al bar Cibus de les Bases,davant mateix d’on tots dos van tre-ballar pràcticament de costat, l’un al’institut Lacetània i l’altre, a la UPC.

Què prioritzaríeu en l’àmbit de lacultura?S’han d’obrir espais culturals no inde-pendentistes. Per exemple, Xàldiga ialtres entitats culturals estan massapolititzades. Nosaltres entendrem lacultura de manera més oberta i lliure.abans de tot això, les meves filleshavien anat als Tirallongues, i avui noles hi portaria. ara l’independentismes’ha apoderat de les institucions, a tot

arreu hi ha estelades. i això exclouque més gent pugui participar de lacultura.

Com ho faries, si fossis el regidor deCultura?Les institucions i els polítics hauriende tenir una actitud més oberta. Fins itot el tema de subvencions està enfo-cat perquè hagis de combregar ambuna determinada ideologia... i aragent d’algunes entitats ens diu queno es vol posar amb nosaltres per noperdre la subvenció. Jo faria que esvisualitzés una altra manera de fer lescoses.

I en temes d’educació, què en pen-seu en l’àmbit municipal?Posaríem més llars d’infants. L’escolapública de 0 a 3 anys s’ha de poten-ciar. Està demostrat que els infantscom més aviat arriben a l’escola mésèxit social tenen. i perquè els parespuguin treballar. També mantindríemels menjadors escolars, perquè s’hade garantir un àpat diari als infants.

Si en pactes postelectorals us per-toqués la regidoria d’Educació, quèfaríeu? D’entrada, no entrarem al govern sino som majoria (cosa molt difícil).

Farem oposició constructiva, sensecap sectarisme. Valorarem les propos-tes sense pensar de qui vénen, sinóper la seva qualitat.

En Urbanisme, què canviaríeu? Cal millorar els accessos a Manresa.També en rehabilitació s’ha de polir.El centre també ha de ser més per ales persones i caldria restringir-hi mésels automòbils i fomentar el carril bici.També caldria facilitar l’aparcament alcentre.

Tot el tema del procés sobiranista,està inflat per les institucions?Creiem que sí. No neguem que hi hapersones que participen en el procés,però també hi ha una part importantque no ho vol. El discurs ha estathegemònic, la presència als mitjans…i crec que, socialment, aquesta majo-ria no és real.

Amb un referèndum sabríem si sónmolts o pocs. L’acceptaríeu?Si vols comptar, hi ha maneres. Ésqüestió de plantejar bé la pregunta.«Vols modificar la constitució perquèhi tingui cabuda el dret a l’autodeter-minació?». aquesta cap en l’arquitec-tura constitucional...

Per què us hem de votar?Perquè la ciutat ha d’estar més ober-ta… a mi i a molta gent ens sobra l’es-telada als pals de les banderespúblics. El símbol català no és l’estela-da, sinó la senyera. En canvi, si hi hares transversal que comparteixengairebé tots els catalans, és anar con-tra la corrupció i fomentar la transpa-rència. Volem un ajuntament ambparets de vidre i ho farem avançant enel tema de la contractació electrònica,que és la nostra proposta estrella. aEuropa hauria d’entrar en vigor el2016. això vol dir que els polítics noparticiparan directament de les adju-dicacions, i amb aquest sistema des-apareix el clientelisme polític i potstenir a l’abast la proposta més econò-mica.

«A mi i a molta gent ens sobra l’estelada als edificis públics»Joan Morros dialoga amb Antonio Espinosa (Ciutadans)

N


ídac Escolà, de 36 anys, fun-cionari del centre peniten-ciari Lledoners, establert fatres anys a Manresa, és elcandidat de la marca man-resana de Podem, inicial-

ment batejada com a Canviem i quefinalment es presentarà com aDemocràcia Municipal, la marca blancade Pirates de Catalunya. Es troben ambignasi Cebrian, president de l’entitatecologista Meandre, al bar de la Trini, ala Font dels Capellans, «el barri on vaigviure els primers temps a Manresa i onpenso tornar perquè m’encanta.També on vam fer la primera assem-blea itinerant. Venim dels barris. aquíal bar es parla de futbol però tambés’hi fa política».

Hi ha un tema que preocupa Mean -dre: la sostenibilitat. Com l’enfoca-reu?Creiem que, ni en això ni en qualsevolaltre tema, l’ajuntament ha de ser l’es-quelet i els moviments socials, els mús-culs. Portem al programa el nom deMovem, expert en el tema. Difícilmentcap integrant del nostre cercle arribaràal vostre nivell. Per tant, els movimentsno s’han d’integrar a una administracióque burocratitza, però en habitatge: laPaHC; en Sostenibilitat: Meandre; i aixíen tot. Heu de tenir la veu cantant perdictar les polítiques.

Què opineu que s’hagi recuperat latorre Lluvià i quins usos ha de tenir?És un element patrimonial valuós, enun entorn preciós. S’ha de cuidar,omplir-lo de contingut, dinamitzar l’in-dret i tota l’anella Verda i connectar-labé amb la ciutat. Com dieu vosaltres,«Si ho coneixes ho estimes. Si ho esti-mes, ho defenses».

Tema C-55. Què cal fer?Tenim un debat. Jo defenso potenciarl’ample europeu en transport ferrovia-ri de mercaderies, fer evolucionar eltransport de passatgers en tren, allibe-rament immediat del peatge a la C-16 ireforçament de la seguretat da la C-55.

Què opineu del POUM? Aporta -cions?El coneixem relativament, perquè s’haportat amb opacitat. Em fa riure sentirpartits com CiU i PP parlar de participa-ció. Té clarobscurs. Coses bones i dolen-tes. Però no és una bíblia, és una decla-ració d’intencions. Un tema concret queproposem: busos llançadora cap al cen-tre, a partir de grans pàrquings alCongost i Palau Firal, que passaria pelcarril bus resultant d’eliminar zonablava a la carretera de Vic i Cardona.

Procés cap a la independència.Parlem-ne.El que fan CiU i ERC és canviar perquères no canviï. La CUP la respecto molt,busca la transformació social. La dife-rència amb nosaltres és de discurs i decom fer les coses. La CUP és difícil quevingui a la Font, perquè aquí es priorit-za el tema social, no el nacional. a nos-altres ens és igual a les assemblees par-lar en català o castellà. Hi ha qui creuque Podem és unionista. Doncs no. Hiha gent de tot. Jo no sóc independen-tista, però tampoc unionista. No crecen les fronteres sinó en les persones. i

tots defensem el dret de l’autodeter-minació. Però veure gent amb comp-tes a Suïssa o que s’està venent la sani-tat parlar d’independència...

Però la força no ve de la base? Il’ANC?Però hi ha una part d’indignació pelmoment. Nosaltres fem municipalismei el que creiem és el que l’endemàd’una hipotètica independència, lagent que té sort de tenir feina anirà atreballar, i els aturats seguiran. Hem defer una ciutat més amable. Quan emtrobo una placa que diu Municipi perla independència, m’estimaria mésque fos municipi contra els desnona-ments, o per la sostenibilitat.

HI ha qui diu que Podemos iCiutadans són els germans petits dePSOE i PP.Cal separar-ho. Ciutadans per mi ésuna aberració política, que ja sorgeixamb corrupció interna: Cañas, Nart...Podemos, de moment, només té 5escons del Parlament Europeu i fa unatasca correcta. Faltarà veure quanentrin a ajuntaments i parlaments.

«No sóc independentista ni unionista.No crec en les fronteres»Ignasi Cebrian conversa amb Dídac Escolà (Democràcia Municipal)

D


s coneixen un dilluns al migdiasota un sol més estiuenc queprimaveral, al mig de la plaçade Catalunya. És un escenarique a la Rosa Maria li evocarecords feliços de la seva infan-

tesa i de la dels seus fills. Quan era nena,i la plaça era un descampat, va viure-hirevetlles de Sant Joan i castells de focs.Quan va ser mare, hi anava cada dia perdur els seus fills –ara de 19 i 15 anys– ala llar d’infants l’Espurna. Té 48 anys i esnota de seguida que és empàtica i deriure franc.

Al final, a Manresa, es presentarandeu candidatures. No són massa? Si hi són és perquè fan falta.

Per què has entrat en política?No he militat mai enlloc, però semprehe estat independentista i indepen-dent. El gener del 2014 em vaig donar

d’alta a l’aNC i vaig ser vocal de lasectorial Veïns per la independència.La gent de la candidatura l’he cone-guda dins l’assemblea. Va sorgir laidea de fer un grup i ens entenemmolt bé!

Ets l’única dona alcaldable...Sí! Espero que la gent no em voti per-què sóc dona ni que em tracti diferentper això.

Què em diries per convèncer-me queet voti?a banda de la independència, que ésclau, proposem augmentar les ajudessocials, millorar el centre històric ipotenciar l’economia. Volem fer unspressupostos participatius i apropar lapolítica als ciutadans.

Quina solució proposes per a la C-55?autopista gratis.

Quins actius té Manresa?(Pensa). M’agrada el parc de l’agulla. Nom’agrada la plaça de la Reforma, espodrien millorar els parcs de Puigterrà ide Puigberenguer. Cal tornar a activar laciutat. Jo li veig futur. Hem de desvetllarel Barri antic i promoure el nostre patri-moni.

Ets optimista sobre els resultats?Estic molt il·lusionada, però m’ho miroamb respecte. intentarem fer-ho elmillor que puguem i després, passi elque passi, continuaré treballant.

«Hem de desvetllar el Barri Antic i promoure el nostre patrimoni»Anna Vilajosana i Rosa M. Hernández (Millor Manresa), en primera persona

ELa transcripció de les conversesd’aquest reportatge ha anat acàrrec de Ramon aran, Sílvia

Berengueras, Rosa Clarena, CarlesClaret, Jordi Estrada, aina Font,

Joan Piqué, Ferran Sardans, Jordi Sardans i anna Vilajosana.

Fotografia: Xavier Serrano


C/ Urgell, 35 - Tel. 93 872 99 97MANRESA

Aromateràpia - Espelmes aromàtiquesObjectes de regal i decoració...

Objectes de decoració - Florsartificials - Moble auxiliar

FINANCEM LA SEVA COMPRA

FINS A 12 MESOS SENSE INTERÈS


anna Pujol

La unió fa la força. Per això, quatre emissores muni-cipals han decidit apostar pel treball conjunt i elsrèdits que es poden obtenir del treball en xarxa.Amb les noves tecnologies, la circulació d’informa-ció, textos i enregistraments sonors és ràpida i, enrègim cooperatiu, gratuïta. Ona Bages i Ona Moianèssimbolitzen un projecte emprenedor en el cap perio-dístic. El 18 de maig, el projecte es va presentar ofi-cialment a Sant Benet de Bages. Marc MartínezAmat, el president del col·lectiu impulsor, n’explicaels detalls.

uan va sorgir la idea? —La cooperació entre emissoresmunicipals és un anhel històric. Famés de deu anys, quan era director deRàdio Santpedor, vam fer una trobadad’emissores de la comarca i ja es vaparlar de compartir recursos. Fa unsmesos Ràdio Sallent també va reunirdirectors d’emissores per plantejartreballar en xarxa.

—a les emissores locals, històricament només hi hantreballat voluntaris...—Sí, i era un problema. La idea de formar una coopera-tiva va sorgir a la tardor, quan ens vam plantejar compodíem fer un salt endavant i propiciar que els ajunta-ments financessin la informació a les emissores munici-pals. arribem a la conclusió que si els proposem manco-munar serveis naixerà una via per optimitzar recursos idonar una nova dimensió a les ràdios locals. Demoment, hi han apostat Santpedor, Sallent, Sant Fruitósi Santa Maria d’Oló. Esperem que de mica en mica hofacin d’altres.

—amb quines traves us heu trobat?—La burocràcia és el principal obstacle. El model histò-ric de la ràdio gestionada per voluntaris no té un encaixlegal gaire clar. Hi ha un buit legal. Una emissora muni-cipal és un servei públic, però cap llei diu que el puguingestionar voluntaris. El nou model que proposem té unfonament legal més sòlid: una cooperativa és una

empresa i la llei de l’audiovisual diu que els ajuntamentspoden contractar productes de ràdio a empreses sensecedir-ne la gestió.

—i no posen traves per contractar personal?—Tot i que hi hagi voluntat política, els procedimentssón molt garantistes i la contractació se la miren del dreti del revés. això ha alentit el procés.

—Com us agradaria desenvolupar el projecte d’aquí auns mesos?—El punt de partida és produir informació setmanal pera Sant Fruitós, Santpedor i Sallent, amb la marca OnaBages, i per a Santa Maria d’Oló, amb la marca OnaMoianès. Volem teixir complicitats amb més emissoresmunicipals, perquè el nostre objectiu seria poder agru-par totes les ràdios locals del Bages i del Moianès. Somuna cooperativa, i això facilita que qui vulgui entrar-hiho pugui fer amb els mateixos drets dels que ja hi som.

—i a la llarga?—Si anem trobant recursos, ens agradaria poder conso-lidar espais d’abast comarcal. Qui sap si d’aquí a unsanys seria possible tenir un informatiu comarcal diari,que expliqui les principals notícies de tota la comarca.Una línia atractiva de creixement seria recuperar emis-sores municipals que ara estan apagades, com ara aCardona, a Sant Vicenç de Castellet o a Callús.

—Com està sent la resposta de la gent aquests primersdies?—Molt engrescadora. Estem molt contents de l’acollidaque estem tenint. Tothom diu que és una bona pensada.En la presentació, ens va animar molt veure el centenarllarg de persones que ens va voler acompanyar i els elo-gis dels alcaldes i del govern al projecte.

Marc Martínez Amat: «El nostre objectiu és agrupar les ràdios locals del Bages i el Moianès»em

pren

edor

s

FITXANom: Cooperativa Ona Bages i Ona Moianès. Idea: any 2014.Data de creació: Març 2015. Emprenedors: 13 socis fundadors(tots es presenten als webs). Sector: Mitjans de comunicació.Adreça: Plaça gran, 10. Seu de Ràdio Santpedor. Web:www.onabages.cat, www.onamoianes.cat. Xarxes socials:Facebook, Twitter.

Q

Els tretze fundadors de la cooperativa, acompanyats d’Eduard Pujol, director de RAC1, iGonçal Mazcuñán, president de la delegació de la Catalunya central del Col·legi de Periodistes


El Xup riera viva, modelde gestió ambiental

ignasi Cebrianna

tura

urb

ana

l tram de riera de Rajadell més a prop dels man-resans és el del barri del Xup. i els veïns el volenrecuperar. Recuperar passejades des del Suanyafins al barri, caminar pel costat de la llera senseperill de ser atropellat per cap cotxe, sense lasensació que l’aigua és bruta i amb la possibilitatde contemplar un ecosistema natural agradablei net. És obrir-se de nou cap a la riera.

Xup riera viva és com s’anomena el projecte per recuperar lariera. Projecte que va més enllà, ja que és un punt de partidade com es conviurà, a partir d’ara, amb la riera i com es ges-tionarà ambientalment. Un procés de millora on la participa-ció de la gent del barri és clau. Però, no es tracta només derecuperar el tram de riera del Xup. Recuperar un tram seriadel tot absurd. Cal veure quines explotacions, extraccions iabocaments es fan riera amunt cap a la capçalera. La finalitatés saber com arriba de bruta o neta l’aigua i com això condi-cionarà tot l’ecosistema i, per tant, concretarà les accions derecuperació. La gent del Xup va deixar d’abocar aigüesnegres riera avall i va anar molt bé: fora males olors i brutícia,i un bon espai per gaudir de la natura. La riera s’ha de pensarcom un tot.

Per tant, caldrà que masies, camps i poblacions que s’ubi -quen i viuen riera amunt s’impliquin en la recuperació. Se’lshauria d’exigir el bon estat de les aigües que circulen per la

riera, el bon estat físic, químic, biològic i ecològic. No tenirpresent això, seria anar en contra de la feina que faran elsveïns del Xup. Els processos participatius són els únics queserveixen per fer autèntics canvis socials. En el cas dels canvissocioambientals és indispensable implicar la gent de l’en-torn. Recollir les visions i percepcions que en tenen i el conei-xement popular. La població és la que coneix l’entorn i potaportar dades noves de quin és el seu estat per després pas-sar a l’acció, per proposar canvis. a aquest coneixementpopular caldrà sumar-li el coneixement empíric, el basat enl’observació científica de l’ecosistema.

El més paradoxal, però, de tot, és que hi ha molt poc conei-xement científic i empíric de l’estat ecològic de la riera, undels espais més emblemàtics i valorats de l’anella Verda!Unes poques dades de l’agència Catalana de l’aigua i algunsestudis descriptius fets des de la delegació del Bages de lainstitució Catalana d’Història Natural. La gestió ambientald’un espai comença per tenir una bona diagnosi de l’entorni així saber quines cures haurem d’aplicar-hi. Només així s’a-conseguirà una recuperació coherent de la riera.

Malgrat tot, la població del Xup farà ecologia cívica en recu-perar la riera amb activitats d’educació i sensibilitzacióambiental guiades pel coneixement popular i científic.activitats que seran una llavor per mantenir la riera recupe-rada, més propera als ciutadans i més viva que mai.

EA l’esquerra, àlbers i, al fons, el pou del Xup, en desús, a la riba de la riera. A la dreta, tram de la riera a prop del barri


Massís del Pedraforca

Ferran Climent CostaJosep M. Mata-Perelló(geoparc de la Catalunya central)

indr

ets

l Pedraforca és un dels relleusmés coneguts de Catalunya iespecialment de la CatalunyaCentral. És plenament situat alsector pirinenc de la comarcadel Berguedà i es reparteixentre els termes de Saldes i degósol.

geològicament, forma part del que ara s’a-nomenen Pirineus Meridionals. És un con-junt de mantells de corriment, que han anatpatinant cap al sud, desplaçant-se entrematerials plàstics, alhora que es fracturaven.La zona del Pedraforca és una de les méscomplexes de tot el Pirineu. Hi conflueixentres mantells, el Mantell del Cadí (el mésjove, a sota del tot, entre el Cadí i el santua-ri de Queralt), el Mantell del Pedraforcainferior (que forma la major part delBerguedà) i el Mantell del Pedraforca Superior (el més vell,que constitueix el relleu culminant de la muntanya). Hi hauna inversió dels mantells i també dels materials, ja que enmolts llocs, com al Pedraforca, els més joves són a sota (el delCadí) i els més vells, a sobre (el del Pedraforca Superior).

Passa el mateix amb els materials, en bona part dels indrets,com al mateix voltant del Pedraforca. Per exemple, al coll dela Trapa, gairebé a sota del tot, hi apareixen nivells delgarumnià (del trànsit del Mesozoic –o Era Secundària– alCenozoic –o era Terciària–), aproximadament d’uns 65milions d’anys. Mentre que a la part superior hi ha materialsdel Cretaci inferior, d’uns 130 milions d’anys.

al voltant del Pedraforca hi ha materials d’altres tempsmesozoics i cenozoics. Dels primers cal destacar els delTriàsic Superior i els del Juràssic, d’entre uns 230 i uns 145milions d’anys. Dels segons, cal destacar els del Paleocè i elsde l’Eocè, d’entre uns 65 i uns 35 milions d’anys. De tots, calremarcar els del Triàsic Superior (anomenat Keuper), quesón eminentment plàstics, sobre els quals han relliscat elsmantells. Estan formats per argiles i guixos. També contenensals sòdiques (com la sal comuna), el mineral que ha donatel nom a Saldes. Els materials del garumnià, a més, contenenimportants quantitats de carbó que ha estat explotat fins ala primera dècada del segle XXi. Tot i així, els materials que hipredominen, són els carbonatats del Cretaci.

FITXA TÈCNICA

Nom del paratge: Massís del Pedraforca. Situació geogràfica:Termes municipals de Saldes i de gòsol, comarca del Berguedà. amés a més, és inclòs al Parc Natural del Cadí - Moixeró. Situaciógeològica: Forma part del Pirineu, dins del que alguns autors ano-menaven Prepirineu. S’admet que forma part dels Pirineus meri-dionals, en el conjunt de mantells de corriment desplaçats cap alsud. Procedència del nom: Ve de la pròpia forma característica.Trets geològics: Constitueix un element geològic singular i moltespectacular. La part més alta es coneguda a tot arreu i està forma-da per dos nivells durs de calcàries verticals, separades per un nivellde margues, una roca més tova. amb el temps, l’erosió entreaquests dos tipus diferents de roques li ha configurat aquesta mor-fologia. Els esdeveniments geològics ocorreguts durant milionsd’anys que van fer erigir el Pirineu, en la zona del Pedraforca hangenerat una superposició de mantells de corriment, especialmentcomplexa. Materials geològics: Principalment són del períodeCretaci. Tot i això, els que formen els sectors més alts i que li donenla morfologia característica, són de l’aptià (121 a 112 milions d’a-nys, Cretaci inferior). Són materials sobretot carbonatats, principal-ment calcàries i algunes margues, semblants als que en altres llocss’utilitzen per fabricar ciment. També hi ha roques del Triàsic iJuràssic. Edat de formació: Durant el plegament alpí. Els processostectònics compressius han estat actius durant diferents èpoques enels últims 70 milions d’anys. aproximadament, doncs, aquesta for-mació va durar uns 40 milions d’anys.

E


Mas de Sant IscleGewürztraminer2014

ewürztraminer és unavarietat de raïm quedóna molt bons resul-tats a alsàcia. També latrobem al Somontano,al Penedès, al PallarsJussà, etc. El Mas deSant iscle la va introduiral Bages ja fa uns anys.

Els vins elaborats amb aquesta varietatdonen unes notes florals (de rosa, gessa-mí, etc.) degudes al linalol i geraniol, com-ponents que també són a les flors.

aquesta anyada presenta a la vista unacoloració acerada, diferent dels vinsblancs habituals, a conseqüència delcolor que li transmet la seva pell rosada.

al nas, com ja hem dit, les seves aromesrecorden flors en general i pètals de rosaen particular. aquest caràcter és moltmarcat i diferenciador delgewürztraminer. També fa olor de fruitatropical madura.

En boca notarem una texturasedosa, voluminosa, deguda a lamaduresa del raïm. Nota finalseca i neta.

Si la verema hagués estat mésverda, hi hauríem trobat notescítriques (tiols), més que nopas fruita tropical (terpens).

En el cas dels gewürztra -miners centreeuropeus –on hi ha un clima mésfred– detectaríem clara-ment l’acidesa que li dónafrescor i una gran capaci-tat d’envelliment (fins a 10anys).

Jaume Pont és sommelier de Setè Cel

vins del BagesJaume Pont

G


del tros al plat

Fruits del secà:Llegums i cereals ecològics

alba Piqué / Laia Puig

l’alta anoia, concretament al nucli de laLlavinera, que forma part del termemunicipal de Sant Pere Sallavinera hitrobem cal Torra. Joan Prat i FàtimaBrunet són les cares visibles de Fruitsdel Secà. El Joan és fill d’una famíliadedicada al cultiu de cereal i a la rama-deria porcina. Quan decideix continuaramb l’activitat familiar, inicialment

segueix els passos i la metodologia que ja feia anys queseguien a la finca. Uns anys més tard, fan una primeraprova de cultiu de cigronet de l’alta anoia en convencio-nal, és quan aprenen com funciona i valoren la possibili-tat de cultivar-lo en més quantitat més endavant. És l’any2009 que decideix començar a formar-se juntament ambla parella, la Fàtima, en temes d’agricultura ecològica, iconvèncer la família per poder començar a fer produccióecològica en algunes de les parcel·les de la finca. Enaquest primer any en producció ecològica el cultiu decigró no va arribar a una hectàrea de superfície. Però apartir d’aquí, any rere any han anat augmentant la terradestinada al cultiu de cereal i llegum de manera ecològi-ca i actualment ja tenen cinquanta hectàrees certificades.Un punt important en el cultiu de cereal en extensiu i lle-gum en ecològic són les rotacions. El Joan i la Fàtima hotenen clar i ens expliquen que a les seves parcel·les solenfer rotacions en les quals es comença per cultiu de farrat-ge, que ajuda a netejar el terreny de males herbes, seguitde lleguminosa, que ajuda a fixar nitrogen a la terra i enspermet reduir els abonats amb fems i/o purins que enproducció ecològica també estan limitats i regulats, iseguidament el cereal.

Des de l’inici han apostat per produir cereal i llegum per al’alimentació humana. El llegum s’aprofita directament,però en el cas dels cereals en fan farines mitjançant elmolí de pedra que tenen a les instal·lacions d’envasat.actualment la farina que elaboren és cent per cent inte-gral però ben aviat faran farines semiintegrals. Dins delsproductes que ofereix Fruits del secà trobem els llegums;la llentia pardina i el cigronet de l’alta anoia (originari dela comarca), i de cereals trobem tot tipus de blats antics;l’espelta, el blat egipci, la xeixa i el sègol. De les farines, laque té més requesta és la d’espelta, seguida de la de blat

egipci. Properament també incorporaran farina de blatforment i Florence aurora, de cara a tenir farina de força,per fer pa, ja que també és una de les coses que més elsdemanen els clients. La distribució dels productes la fan amenjadors escolars que aposten per l’alimentació ecolò-gica, empreses transformadores i al petit consumidor através de botigues especialitzades en la venda de pro-ductes de proximitat, a granel o en producte ja envasat, ia algunes cooperatives de consum.

El Joan i la Fàtima són inquiets i tenen ganes de continu-ar endavant en aquest camí que han començat per inten-tar tancar el cicle. De manera que ens expliquen quetenen al cap la idea de fer també porcí en ecològic, poderfer-se l’aliment pel seu bestiar (tant cereal i llegum comfarratge) i poder aprofitar els fems que generin aquestsanimals per fertilitzar la pròpia terra de cultiu i ser auto-suficients.

AJoan Prat i Fàtima Brunet en un camp de llenties

FITXAProductor: Fruits del secà, SCP. Productes: llegums, cereals ifarines ecològics. Adreça: Cal Torra. La Llavinera. 08281 SantPere Sallavinera. Correu electrònic: [email protected]àgina web: www.fruitsdelseca.cat


Marcel Mateu Vilaseca

Jordi SardansFotos: Francesc Rubí

om va ser el teu pas perl’Escolania de Mont serrat?—Una etapa positiva de lameva vida, ja que vaigconèixer uns monjos moltoberts i progressistes per al’època, que alhora, erenmolt savis. Hi vaig assolir

coneixements de llatí i musicals, i un bonnivell tant en la història com en la literatu-ra catalanes. Recordo, entre d’altres, elpare Rión, catedràtic de química, que vadescobrir la vocació de monjo de gran; elpare Jordi Castanyer, amb qui vaig apren-dre llengua i literatura catalanes i que araés al Miracle, o el pare Josep M. Cardona,ja mort, amb qui teníem una relació diària.Ens posaven en relació amb altres monjoscom el pare Estanislau, que era ermità,amb l’arxiver o amb especialistes musicalscom el pare gregori Estrada, que era molthumil i una persona extraordinària. Veureara per televisió historiadors com Massot iMuntaner, que havia tingut a Montserrat,em fa llegir els seus llibres d’una altramanera. Tan sols érem dotze alumnes perclasse, per tant vam poder aprendre molt.Vam conviure quatre anys amb una cin-quantena de companys que ara fan videsmolt diferents, però encara mantinc rela-ció amb alguns, amb les trobades ques’organitzen des de l’associació d’anticsEscolans de Montserrat, de la qual formopart.

Músic—De la teva etapa de músic, què en des-tacaries?—Conec directors, alguns que no merei-xen ser-ho, instal·lacions... als partidarisdel teatre els interessa que no reverberiperquè si ho fa no s’entenen les paraules,en canvi els músics demanen un punt de

ressonància. Després hi ha el tema d’orga-nització de les orquestres, la del Vallès eraun model de cooperativa i la Nacionald’andorra està molt professionalitzada iassajaven a Sant Cugat, d’on era el direc-tor i l’auditori d’andorra també és fantàs-tic. He fet molts quilòmetres i recorregutmoltes ciutats i també he conegut moltscompanys, moltes maneres de treballar...

—Per què ho vas deixar?—Perquè arriba un moment que cansa.Em sentia instrumentista, però músic, no.Tot i que m’ho passava bé, ja no vivia lamúsica plenament. M’hi guanyava bé lavida, però no m’acabava d’omplir. Pa -ral·lela ment estudiava Dret i em vaig dedi-car a fer el doctorat. Quan vaig decidir dei-xar-ho estava treballant a la Banda Muni -ci pal de Música de Barcelona, que és l’úni-ca professional, amb 80 components. Ésla feina més bona que he tingut a la vida.Hi vaig anar a cobrir una baixa d’una set-mana i vaig estar-hi un any i mig. assagend’onze a una cada matí de dimarts adivendres, i dissabte a la tarda i diumengeal matí, concert. Dilluns i totes les tardes,festa. El sou era molt alt i fins aquellmoment mai no l’havia cobrat: 250.000

pessetes, l’any 1992. Però, acabo els cur-sos de doctorat el 1994 i em proposen defer de professor ajudant a la Universitatautònoma de Barcelona. Ho vaig accep-tar i vaig començar a fer menys bolos, jaque havia d’assistir a classe. Per ser honesttambé he de dir que ho vaig anar deixantperquè cada cop em costava més mante-nir el nivell professional.

—Com és que participessis en lesOlimpía des del 1992?—Ens va tocar anar com una banda mésamb el grup immens de Carles Santos iens vam disfressar amb unes jaquetes ibarretines catalanes. Vam participar en lainauguració i en la clausura, tant en elsolímpics com en els paralímpics, a més amés de cobrar.

Dret—Per què vas triar la carrera de Dret?—Una mica per influència del meu pare idel meu germà gran, que també haviaestudiat Dret a l’autònoma. En principi,només m’interessava tenir-ne unesnocions, com hauria de tenir qualsevolciutadà, per fer front a les injustícies.Després una part em va agradar, concre-

C Des del 2008 és gestor de Docència a la Universitat Oberta deCatalunya (UOC) i del 1994 fins al 2007 va ser professor de DretConstitucional a la Universitat autònoma de Barcelona. També haestat professor de Dret Constitucional a l’Escola de Policia de Mollet,actual institut de Seguretat Pública, des del 1998 al 2008. Està a puntde llegir la seva tesi doctoral sobre L’estatut jurídic de la presidència dela Generalitat, 1980-2015. Especialista en l’instrument de la trompa,ha format part de moltes orquestres de música clàssica del país i vaser un dels impulsors de la Unió Musical del Bages. També ha estatmembre de la Crida a la Solidaritat a Manresa, de la junta deSobirania i Progrés i un dels impulsors de l’aNC.

l’ent

revi

sta


tament les assignatures de Dret Públic.Des del 1994 em vaig especialitzar en DretConstitucional.

—Quina era la teva funció com a profes-sor?—Quan vaig estar a l’autònoma explica-va uns continguts i sobretot volia desvet-llar un interès. a primer curs explicavacoses tan bàsiques que penso que qual-sevol ciutadà hauria de saber: les funcionselementals d’una Constitució i els drets ideures que tenim com a ciutadans. Estemen una societat organitzada molt perfec-cionable perquè la democràcia sempre ésun ideal a assolir (per exemple, amb mésparticipació i pluralisme); intento trans-metre la idea que és bo conèixer el siste-ma polític perquè cadascú pugui decidiramb criteri propi si cal canviar-ne algunacosa; i procuro transmetre passió pelsgrans conceptes com l’estat de dret,democràtic i social. a la UOC no estic encontacte directe amb els alumnes sinóque coordino altres professors i esticfixant les pautes de quins exercicis faranper treballar aquests coneixements. Quancomencen el curs ja els facilitem unsmaterials, pautem uns exercicis en elsquals intentem fer pensar a partir delsconceptes que s’expliquen als materials,amb diferents graus de profunditat, ambla idea d’aprendre treballant. Uns pocsalumnes de la UOC que s’ho treballen sur-ten molt ben preparats, tant o més que ales universitats presencials, però no són lamajoria.

Escola de Policia—Quina valoració fas de la teva experièn-cia com a professor de Dret Constitu -cional a l’Escola de Policia?—Mentre estava com a professor ajudanta l’autònoma vaig fer classes a l’Escolade Policia. ara es diu institut deSeguretat Pública. Vaig fer-hi classesdurant tota una dècada a mossos d’es-quadra, aspirants a ser-ne, i també apolicies locals. Hi vaig anar perquè elque explicaven de Dret Constitucional,sense ser directament mentida, era moltdiferent al que podia explicar jo. allà hihavia professors que havien estat guàr-dies civils, que eren d’un espanyolismemolt ranci, i parlaven de la unitat gaire-bé sagrada d’Espanya i per la gràcia deDéu. Si volíem fer una policia catalana,democràtica i de servei al país caliaexplicar un altra versió. així que em vaigfer un fart de fer-hi hores amb l’elabora-ció de nous materials més moderns i alservei de les persones.

—Com definiries el teu alumnat?—Era molt desigual. Hi havia gentamb molta capacitat intel·lectual,independentment que tinguessin unao dues carreres, però majoritàriamentdetectava que hi havia molt interès.Havia de canviar el xip perquè anava aexplicar dret a gent que no en sabia,de manera que havia de fer un esforçmolt gran. Qualsevol ciutadà majord’edat hauria de saber la composiciódel govern, que és diferent delParlament... i, en molts casos partia dezero. Però, l’interès hi era. L’altre pro-blema, més greu, era el dels valors ter-ribles que mostraven alguns d’aquellsalumnes que volien ser policies.

—En quin sentit?—Segons la Constitució, la policia ésun dels garants del drets fonamentalsdels ciutadans. Per tant, havien desaber quins són. El primer, és el dret ala vida, regulat a l’article 15 de laConstitució, no parla de l’avortament,ni del fetus ni de l’eutanàsia i, per tant,és molt complicat interpretar-la. En elsegon apartat hi ha la prohibició de la tor-tura d’una manera claríssima i indiscuti-ble, de manera que els llegia cada any lite-ralment el que diu la Constitució: que encap cas no es pot torturar ningú. Desprésels posava un cas concret: Un presumpteterrorista ha posat una bomba al centrede Barcelona i us diu que vol que faci commés mal millor. La bomba explotarà enmitja hora... Els posava pressió. al capd’una estona els demanava què farien.Doncs, parlar-hi per veure si el podíemconvèncer. al cap de deu minuts ja en sor-tien uns quants que deien m’arremango ili arrenco les ungles... Vinga bestieses! Elmés greu és que als primers anys n’hihavia un o dos que pensaven així, però alsdarrers anys ja eren la meitat dels alum-nes que practicarien algun tipus de tortu-ra. És cert que estaven començant i espe-rava que al final de la formació haguessincanviat una mica, però no n’estic segur.Sempre em quedava el dubte de si quanveiés als mitjans de comunicació quealgun mosso d’esquadra havia torturatalgú i ho ne-gués, pensaria: pot ser algund’aquells que estava disposat a arrencarles ungles? En el fons, cal fer la reflexió queels valors democràtics no són innats, algu-nes coses s’han d’aprendre i si la teva fun-ció com a professional és defensar elsdrets fonamentals dels ciutadans, aquestsvalors s’han d’interioritzar profundamentper poder fer una policia catalana i demo-cràtica de veritat.

—L’Escola de Policia ha corregut massaen la formació dels seus membres?—Sense ser rotund, l’Escola de Policia noés el que hauria pogut ser. Teníem l’opor-tunitat d’assegurar que formàvem bonspolicies i no s’ha fet. Per mi, el motiu prin-cipal és que al país no hi ha tantes voca-cions en tan poc temps. Hem volgut for-çar la màquina i hem fet un error moltgran en voler desplegar-nos ràpidament iapartar els guàrdies civils. aquesta ideaem sembla bé, però si fem una convoca-tòria de 1.500 persones hem d’esperar uncert temps, i més quan moltes d’elles ja esvan presentar en anteriors convocatòries ivan ser rebutjades per algun motiu. acada convocatòria es presentaven 10.000persones, el 90% de les quals ja havienestat rebutjades l’any anterior. Molts notenien vocació de servei, sinó que el quevolien era cobrar més. Cal tenir méspaciència i seleccionar millor amb mésbons psicotècnics. Un mestre i un policiano es poden crear en dos mesos artificial-ment, necessiten temps i formació. Pelque fa als mestres i als policies ho hem fetmolt malament. També he pogut veureque hi ha molts mestres que no tenenvocació de professor i els fa mandra ferclasses.

—La llei està al servei de la societat o lasocietat al servei de les lleis?—Les dues coses, penso. En una societatdemocràtica crec que les lleis haurien de


ser fetes amb molta més participació delsciutadans. Lògicament, s’ha de procurarque serveixi a la col·lectivitat. Hi ha unesforç del ciutadà, quan participa a fer lallei, per tal de pensar en l’interès col·lectiu.Cal estar mentalitzat filosòficament perentendre que l’ofici de ciutadà requereixpreparació i generositat. Massa sovintreclamem drets, però la participaciótambé és un deure. Cal superar la queixadel bar i passar a fer denúncies si fa falta.

Constitució—Consideres plenament legitimada laConstitució del 1978?—No, rotundament. Per dos motius moltclars: la major part dels ciutadans deCatalunya i de l’estat espanyol no la vanvotar o bé perquè no tenien l’edat míni-ma per fer-ho o perquè van votar que no.La majoria de constitucions no són tanrígides com l’espanyola, que és un siste-ma pensat per no ser reformat. En elstemes fonamentals es necessiten dos ter-

ços per poder ser modificada, de maneraque un terç pot bloquejar la voluntat delsaltres amb el dret a veto. És un dèficitdemocràtic i de representació. algunsdels articles són poc democràtics; perexemple, el sistema electoral hi va quedarprefixat.

—Què opines del famós article 2?—Qualsevol que el llegeixi, sense ser juris-ta, s’adona que hi ha coses rares. Un arti-cle que repeteix fins a vuit vegades que«el estado se fundamenta en la patriacomun e indivisible...». Quan s’ha de repe-tir moltes vegades una cosa vol dir que noés creïble. En petit comitè, tant Solé Turacom Miquel Roca, els dos catalans quevan participar en l’elaboració de laConstitució, em van explicar que en laponència constitucional el redactat eramolt diferent i es basava en la voluntatdels diferents pobles i nacionalitats del’estat que s’unien. Teòricament esreunien en secret, però hi van haver filtra-cions que no van agradar als militars. Elpresident del govern adolfo Suárez va cri-dar Roca i Solé Tura en un despatx i els va

dir que la seva proposta era inacceptableper als militars. Pobles i nacionalitats esvan suprimir. Tot un president va anaramb un paperet als militars que n’hi vandonar un altre que parlava de la «indisolu-ble unidad de la patria común».Tornàvem a la imposició de la «una, gran-de y libre». Es tracta d’un article incohe-rent en si mateix perquè parteix de dueslògiques diferents i sense cap principidemocràtic. Uns parlamentaris elegits pelpoble queden supeditats a un titella depresident de govern que fa de criat delsmilitars. On és la legitimitat? No estemparlant d’una anècdota sinó que és l’arti-cle fonamental en què es basen per dir-nos que no tenim dret a l’autodetermina-ció. al meu entendre estem en una demo-cràcia controlada de baixa qualitat.

—Les forces armades continuen sentgarants d’aquesta unitat, oi?—Sí, és el famós article 8 de la Constitució.Excepte una paraula, la funció de les for-

ces armades està copiada literalment dela que els encomanava el règim franquis-ta. Com poden tenir la mateixa funció enuna dictadura que en un estat democrà-tic? Xoca. És un dels articles que a més amés ens diuen que no es pot modificar.Obeeix a les pressions dels militars.aquestes intromissions dels militars en laConstitució la devaluen democràtica-ment, perquè les decisions imposades novan ser fruit de la voluntat popular. LaConstitució és obra d’uns parlamentarisescollits en unes eleccions que no van serplenament democràtiques, amb algunsconstituents elegits a dit pel rei (entre unacerta pluralitat de professions, però noamb pluralitat ideològica). Miquel Roca,en alguna de les entrevistes que hi he tin-gut, m’explicava que quan estaven pro-jectant la Constitució un grup de militars livan demanar una entrevista. Els va rebre ien un sopar els va explicar de manerasuau i natural que feien una Constituciósemblant a les de França o alemanya. Enacabar, un dels militars de més graduacióli va etzibar: «Miguel, casi nos convences,pero si ganamos te tendremos que fusi-

lar». Literalment així. En què estava pen-sant, en un cop d’estat? L’endemà li vatocar anar al Congrés per redactar la Cons -titució. Com podien ser lliures en la redac-ció si rebien pressions d’aquesta mena?Potser la voluntat popular que havies derespectar l’edulcoraves molt en aquestescondicions, oi? Per tant, entenc que, ambaquestes intromissions no demo cràtiques,la Constitució no va ser legítima.

L’ANC i la independència—Com valores el treball de l’aNC?—Com a molt positiu. Em sento una micaviolent amb aquesta afirmació perquèvaig ser un dels que la va impulsar des deBarcelona. Com saps, l’aNC la va comen-çar un grup de quatre persones amb unaactuació clandestina que ben aviat vanser 200, que va ser quan m’hi vaig incor-porar, a través de Miquel Strubell, a qui jaconeixia. Treballàvem amb uns codis pertal que no ens poguessin controlar elscossos d’intel·ligència de l’estat. Pensoque va ser una manera molt interessantd’actuar. El projecte va ser unitari desd’un primer moment, amb un únic objec-tiu: la independència. Es diu assembleaNacional Catalana perquè abraça tota lanació catalana, amb graus de desenvolu-pament de la consciència nacional dife-rents. Vaig estar al primer consell perma-nent, on érem 100 persones, que vampreparar l’extensió territorial a Catalunyaen llocs diferents, gairebé un any abansde presentar-nos públicament, al PalauFiral de Barcelona, l’any 2010. DeManresa érem dos: el Josep Emili Puig i jo.Vam fer presentacions a Manresa icomarca. a Manresa, l’aNC reuneix unaquarantena de persones cada setmana ihem aconseguit la transversalitat que finsara cap altra moviment havia assolit. així,hem pogut fer molta feina. ara som45.000 militants i una munió de simpatit-zants que col·laboren en diverses tas-ques.

—Catalunya pot ser independent a partirdel 27 de setembre?—No. Però si surt una majoria d’indepen-dentistes crec que hi ha prou base perlegitimar un procés que ens porti a laindependència.

—Poden considerar-se plebiscitàriesaquestes eleccions?—Si els partits que treuen majoria enaquestes eleccions, un cop s’ha fet elrecompte, ho consideren, sí. i no nomésplebiscitàries sinó també constituents. De

«als estudiants de l’Escola de Policia els

remarcava molt que, segons la Constitució,

en cap cas no es pot torturar ningú »


el perfil

arcel Mateu Vilaseca neix aManresa el 2 de maig de1969. El seu pare, Joan, pro-cedia de Juncosa de lesgarrigues i va exercir de mes-

tre. La mare Teresa, infermera, procedeix deSallent. Té una germana, l’assumpta, que viua Sant Pol de Mar, i un altre germà, el Joan, aPuig-reig. Seguint la trajectòria del pare, vacomençar a estudiar a l’Escola Pública deSallent, al Col·legi Sant ignasi de Manresa i alCol·legi Bages, on va fer des de segon fins aquart d’EgB. a partir de cinquè i fins a vuitè, ésa dir dels deu als catorze anys, passa a l’internat de l’Escolaniade Montserrat, on comença la formació musical, bàsicamentamb dos instruments: el piano i la trompa, que estudia perindicació del pare irineu Segarra. Passa a l’institut Lluís dePeguera com a alumne diürn i després nocturn, que coinci-deix amb la seva estada com a alumne al Conservatori deManresa i després a Barcelona. «En aquella etapa, per influ-ència del meu pare, es va aconseguir l’estudi de la trompa alConservatori de Manresa, que aleshores dirigia EdmonColomer». acaba el grau professional als dinou anys i ja s’in-corpora a l’Orquestra Ciutat de Barcelona, perquè en fer unaampliació de la plantilla necessitaven un trompa, quan l’obraho requeria. Del 1988 al 2004 es dedica professionalment a lamúsica i col·labora amb totes les orquestres del país, espe-cialment amb la Simfònica del Vallès, la de l’Empordà, laNacional d’andorra, amb la qual farà l’últim concert l’any2004... També participa en les orquestres de cambra degranollers, del Maresme, sota la direcció de Jordi Colomer,del garraf... i també en concerts de música de cambra enforma de quintet de vent o de metall i octet de vent: «Voltava,veia festivals, parlava amb els organitzadors, organitzavacicles i mantenia una relació d’amistat amb els companys».

Des del 1987 estudia la carrera de Dret fins a llicenciar-se el1992. El 1994 acaba els estudis de Doctorat, de manera ques’incorpora com a professor ajudant a la Universitatautònoma de Barcelona(1994-2007). Exerceix de professor,alhora que participa en alguns bolos musicals fins al 2003, enquè es casa amb Natàlia Barés, amb qui tenen tres fills:

Muguet, Lluna i Pau. El 2008 entra a la UOC com a professori consultor telemàtic dins la universitat virtual. actualment famés gestió que docència. Havia fet la seva tesina sobre lafigura jurídica del president de la generalitat de Catalunyades del 1932 al 1939 i ara és a punt de llegir la tesi doctoralsobre la figura jurídica de la presidència de la generalitat(1980-2015), «que espero que sigui el final de la generalitatestatutària». Del 1998 al 2008 també va ser professor de DretConstitucional a l’Escola de Policia de Mollet del Vallès, actu-alment institut de Seguretat Pública, on feia classes a aspi-rants a Mossos d’Esquadra i Policia Local.

Ha format part de diversos equips d’investigació i ha partici-pat en la redacció de capítols de llibres, com ara Dret Públic deCatalunya, on ha fet una síntesi sistemàtica de la legislació i lajurisprudència que afecta Catalunya. Ha estudiat la Constitu -ció del 1978 en relació amb les noves tecnologies i ha col·la -bo rat en la Revista Jurídica de Catalunya i en la Revistad’Estudis Autonòmics. La inquietud per transmetre la docèn-cia d’una altra manera el va portar l’any 2002 a la creaciód’una pàgina web i un DVD sobre les institucions polítiquesde Catalunya. Va ser també un dels impulsors de la UnióMusical del Bages, que després va donar lloc a la creació dela Big Band i la Cobla Ciutat de Manresa, amb Xavier Planasentre els capdavanters. Es va començar a foguejar en entitatsdes dels setze anys, en què es va integrar a la Crida a laSolidaritat a Manresa i en la Campanya en contra delReferèndum de l’OTaN. actualment és membre de la juntade Sobirania i Progrés i del Col·lectiu Praga.

M

la mateixa manera que la Ley para laReforma Política, última llei fundamentaldel franquisme, no deia enlloc que éspogués fer una Constitució. Les Corts quees van convocar formalment no erenconstituents, però de factoho van ser. arapassa el mateix i només depèn del quevulguin fer la majoria dels diputats que hihagi al Parlament de Catalunya.

—Quina és la importància d’una possibleDeclaració Unilateral d’independènciaper part del Parlament?

—Una primera declaració solemne té laimportància de deixar clar davant delsciutadans de Catalunya que hi ha unamajoria, que pot ser de diferents partits, iuna voluntat majoritària del poble deCatalunya, en el sentit que es vol anar capa un procés d’independència. És un mis-satge intern d’anar per fer allò que lamajoria del poble català vol que fem.També és enviar un missatge a aquellsque ja són estat internacionalment perfer-los saber que nosaltres iniciem un pro-cés que pot durar uns mesos o un parell

d’anys, en què volem acabar sent elmateix que ells. És l’anunci a l’interior i al’exterior d’un procés que comença.

—Però tindria reconeixement internacio-nal?—És que potser d’entrada no cal que entingui. Una cosa és dir: comencem un pro-cés que ens portarà a..., però lògicamentnomés ens han de reconèixer quan jasiguem independents. Per ser estat no calque ens reconeguin, però per ser un estatque s’interrelacioni amb normalitat, sí.


Estètica dental - cirurgia implantspròtesis - periodòncia articulació temporomandibular

C/ guimerà, 65 3r - Tel. 93 872 75 78 - MaNRESa

C/ Prior Farràs, 2 - Tel. 646 10 80 74 - CaLaF

Per a anuncis en aquesta revista...

PUBLICITAT

Urgell, 38 - Tel. i Fax 93 872 43 86MANRESA

LES TAPES DEL POUEl Pou, però d’etiqueta

Comandes al tel. 93 872 50 18 o a [email protected]

Debat electoral«Deu preguntes per a deu candidats»

Encara no tens clar a quivotaràs a les municipalsdel 24M? Vols sentir lespropostes del les deucandidatures?Vine al debat!

I després... Lliurament

dels vintens premis

Oleguer Bisbal!

-Manresà d’actualitat

-Manresà del Pou

-Manresà més manresà

Dimecres, 29 d’abril, a les 8 del vespre, a l’Espai Plana de l’Om

«Deu preguntes per a deu candidats»amb els caps de llista a les

eleccions municipals

Organitzat juntament amb la FaVM

28è aniversari El Pou de la gallina


patrimoni ciutadàLluís Virós. Foto: Francesc Rubí

Maig 2015

Casa Devant. L’arquitectura senyorial d’Oms al Passeig

quest edifici, originàriament d’habitatges,remarca l’ambient senyorial del primer tramdel Passeig. És una obra d’ignasi Oms i Ponsade 1906 i ampliada per Josep Firmat el 1936.Està situat al costat del Casino, a la cantonadaentre el Passeig i el carrer de l’arquitecte Oms.

En aquest cas, ignasi Oms va utilitzar un llenguatge moder-nista i historicista relativament sobri. És un edifici d’habitatgesque fa xamfrà a la cantonada i consta de soterrani, plantabaixa, dos pisos i un àtic endarrerit amb mansarda a sota de lacoberta. Presenta dos cossos laterals de diferent llargària ques’articulen amb el cos que fa el xamfrà. La façana és simètrica:la del xamfrà es resol amb dues tribunes circulars a les puntesque donen continuïtat a les façanes laterals i en el primer pisdestaca una balconada amb barana de ferro. Les façanes late-

rals tenen un ritme vertical format per balcons i finestres alter-nats. L’accés és per la façana lateral més estreta. La plantabaixa està recoberta de pedra, que també s’usa en els orna-ments. La resta de façana és arrebossada imitant pedra de fil.Tot plegat, amb el contrast entre els dos materials i amb elselements decoratius de les obertures i les tribunes, la casapren un aspecte senyorial ben marcat.

El catàleg de Manresa protegeix el volum, l’aspecte exterior iels espais comuns de l’interior de l’edifici pel valor artístic i his-tòric. En conjunt, l’edifici vol afirmar la voluntat de deixarempremta arquitectònica en el tram més burgès del Passeig.

APER SABER-NE MÉS:LaCUESTa, Raquel, Ignasi Oms i Ponsa, arquitecte: la consolidació delmodernisme terra endins, Delegació del Col·legi Oficial d’arquitectesde Catalunya a Manresa i angle Editorial, Man resa, 2009.

patrimoni ciutadà


El seu Sant Jordi

Pep garcia

’ha vestit amb el vestitque es va comprar ahir isurt al carrer. És ple degent i se sent íntimamentradiant i això la fa feliç.Defuig, per no entretenir-se més del compte, lesparades i els taulells

plens. Duu una rosa als dits. No vol fertard. No pot fer tard. Ha quedat en unbanc d’una plaça petita a tocar de lamuralla. La veu, hi arriba i s’hi asseu.Nerviosa es refugia en el tacte suau delseu vestit que la fa sentir bé. La cita és acegues i sap que no es diran res. Hi hagent a la plaça i de cop, no se n’adona,que ell ja hi és i la mira. Es miren i som-riuen tan fugaçment com el temps quesaben que durarà la trobada. No res. Ellli allarga la mà per donar-li un llibreamarat en un somriure mentre ella lidóna amorosament la rosa. Per un ins-tant els seus dits es creuen, es freguen il’encís els commou. Quan ell ja ha mar-xat ella repassa sola totes les cites acegues que, per Sant Jordi, ha tinguttots aquests anys. Cada una diferent itotes ben boniques. i fugaces. S’amaraal vestit per notar-se’l càlid i es perddins la gentada dels carrers tan plens deroses i llibres. Com el seu.

i ho fa així des de fa un bon grapat d’anys.aquest és el ritual, tan seu, que se’n sentla principal protagonista. No ho haexplicat mai a ningú. No ha gosat. Què lidirien? Per què ho fa? Des de quan? Nogosa, no li cal. Ves, ella sap perfecta-ment per què ho va fer. Com va comen-çar tot. Per què, un bon dia va decidirque mai més un mal Sant Jordi no liarruïnaria una bona primavera. Els ritu-als, per Sant Jordi, són sagrats fins quedeixen de ser-ho i els rituals són tan frà-gils que els esberles en no res. Quan

això passa no te n’adones de cop,només quan mires enrere per recordarcom va anar l’anterior Sant Jordi i l’altrei l’altre i veus que els teus Sant Jordissón tots un cop baix. Una traïció. Unapèrdua. i és llavors que potser decidei-xes actuar en conseqüència o a ladefensiva. O totes dues coses alhora.

Ella volia, de sempre, tenir el seu SantJordi sagrat i radiant cada any. Tots elsanys. Però no sempre era així. El seuxicot d’aleshores va donar per des-comptat que el seu amor era més pro-fund i potent que totes les roses regala-des per encàrrec del món en un diamassiu. al vespre, quan es van veure,només li va fer un petó. Va ser el darrer.

Més tard, un promès que prometia moltva regalar-li, embolicat amb finacel·lofana això si, un manual de bricolat-ge per a homes. a ella no va fer-li gràcial’acudit. Mai més. Qui no es va arribar acasar mai amb ella, tot i els anys com-partits, corria esperitat a última hora decada Sant Jordi per trobar alguna rosaencara en plenes facultats passades lesnou del vespre –missió impossible–quan ella li recordava que havien que-dat per sopar. El darrer any, ho reconeixamb una certa vergonya, ella li va enta-forar un best seller de tapa dura pel cap.També va ser, aquell any, el més venut.Ho va provar, un any, també amb unadona i van riure, al vespre, confessant-se amb tendresa que aquell no era unbon partit, no era el seu partit.Finalment va arribar el matrimoni ambun jove encantador, abanderat del mónde la cultura. i tot va canviar, per a bé, alprincipi. Per a molt bé. Ella va pensar isospirar que per fi ho tenia arranjat, lli-gat, garantit. Sant Jordis amb finals feli-ços per sempre més, es va dir. i era feliç.Molt. De sospirar per una rosa va saber-se colgada de roses en diversosmoments de la diada i de llibres inespe-rats als vespres. gaudia d’uns SantJordis superlatius, recorda. això vadurar uns anys. i en aquest cas no va serel ritual de la diada que va minvar sinól’interès mutu i compartit que sentienl’un per l’altre i que amb els anys vaminvar fins a compartir el no res. No resdurant cap dia de l’any. Tot a un zerod’interès. Va ser aquí, preveient un pro-per Sant Jordi poc prometedor ambaquell home amb qui ja no s’estimaven,

L’escriptor Pep garcia signa aquesta narració curta que us pre-sentem, un any més, amb motiu de Sant Jordi. Un relat intri-gant. gaudiu-ne.

fila

cultu

ral

S«Sóc dona amb rosa

per Sant Jordi per a tu si tu tens llibre per a

mi. Quedem?».i precisava, a

continuació, hora i espai concret i unes

pistes per reconèixer-se sense dubte enmig

de la munió.

que va decidir prendre una decisióvalenta i heroica: actuar per lliure i sal-var-se el Sant Jordi per compte propi. Ot’ho fas tu o ningú, es deia. i així ho vafer: Va posar un anunci per paraules aldiari local. Deia: «Sóc dona amb rosa perSant Jordi per a tu si tu tens llibre per ami. Quedem?». i precisava, a continua-ció, hora i espai concret i unes pistes perreconèixer-se sense dubte enmig de lamunió. Ràpidament va quedar amb undesconegut. Desconegut sense méssenyes. Va ser excitant, per a ella, segu-ra ara sí, d’haver encertat el mètode peraconseguir el seu objectiu: No fracassarper Sant Jordi. En tenia tantes ganes…!Es va vestir amb el vestit que es va com-prar el dia abans i va sortir al carrer. Sesentia íntimament radiant i això la feiafeliç. Va arribar a la plaça i es va asseureal banc amb una rosa als dits.Frisava. Entre el brogit de lagent va notar la presènciad’ell al costat. Neguitejà. Esvan girar per mirar-se. Ellduia un llibre als dits, sí. Eldesconegut aquell que havia gosatcompartir la diada amb ella mitjançantun anunci era també el seu home. El seumarit. aquell amb qui, a casa, ja no com-partíem més que un buit que haviaestat ple. Tots dos es van quedar gla-çats. Muts. Ferits d’amor-pansit com-partint una mirada morta que exhalavaun punyent interrogant. Què es dirien alvespre en retrobar-se de nou a casa?allà, al banc, només un… «Tu?», es vandir… «Per què ho has fet?». Va ser elfinal. Es van intercanviar el llibre i la rosai ell se’n va anar. Per sempre. No el vaveure mai més. Ni aquell vespre. D’aixòfa molts anys, molts. aquest va ser elprimer dels seus Sant Jordis cecs queara tant l’exciten i li omplen la miradacada any. Però del primer se’n recordanítidament i amb un gust amarg de feri-da. aquell Sant Jordi, ella va plorar.


Born, 24 - 08241 Manresa - Tel. [email protected]

Àngel guimerà, 74 08241 Manresa Tel. 93 873 38 82www.parcir.com [email protected]


propostesMÚSiCa Marc Vilanova

Maig floriter començar, voldríem destacar la visita que ensfaran anna Roig i L’Ombre de ton Chien a la salagran del Kursaal, presentant l’últim treball: Un pasi neu i un pas, amb la posada en escena multidis-ciplinària (divendres 8, 21 h). Per qui vulgui suar

una mica més la cansalada, la sala Stroika ens presenta unprogramació per al mes de maig d‘allò més completa.Tindrem la visita dels omnipresents Txarango amb un con-cert solidari per al Banc dels aliments (Stroika, divendres 8,23 h). aquest mateix cap de setmana, els amants del hip-hop amb pedigrí gaudiran de l’actuació de Los Chikos delMaíz (Stroika, dissabte 9, 23 h). Sense canviar d’espai, duesúltimes recomanacions: per als que vulgueu descobrirnoves formacions, us proposem el concert de Thegramophones allstars Bigband, amb la seva mescla finíssi-ma de soul i jazz (Stroika, dissabte 16, 23.30 h) i els amantsdel folk més animat tenen una cita amb els Ebri Knight,acompanyats de Xeic (Stroika, dissabte 23, 22.30 h).

TEaTRE Joan Morros

Entre l’oratòria i el teatrea programació teatral de la sala petita del Kursaales tanca dijous 7 de maig amb un muntatge basaten dues peces d’oratòria parlamentària. Dos dis-cursos que, curiosament, mantenen una granvigència. L’actor Carles Martínez, que acaba de

rebre el premi de teatre Ciutat de Barcelona, es posa en lapell de dos il·lustres polítics catalans: Francesc Cambó iLluís Companys. amb la veu i el gest, l’actor porta a escenados històrics discursos pronunciats per aquestes personali-tats antagòniques, en el pensament, en el caràcter i en laoratòria. a la primera part, assistim al discurs de Cambó alParlament de la República espanyola el mes de desembrede 1934, dos mesos des-prés dels fets del 6 d’octu-bre, on defensa l’Estatut enuns moments en què lavigència era pràcticamentnul·la ja que havia estatsubstituït per l’estat d’e-xempció. a la segona part,ens trobem el discurs pronunciat per Companys alParlament de Catalunya el 5 de maig de 1936, en què jus-tifica els fets del 6 d’octubre i en el qual defensa el sentit dela república i de les llibertats de Catalunya. a la fronteraentre l’oratòria i el teatre, Carles Martínez aconsegueixtransportar-nos a un hemicicle parlamentari, fent-lo vibraramb unes paraules pronunciades en un període que vasacsejar la història de Catalunya. Una reflexió sobre el cata-lanisme i sobre les tenses relacions amb Espanya que, avui,vuitanta anys després, són més vigents que mai.

CiNEMa Laura Vidal

Cinquanta ombres de Grey’abril és mes de llibres i roses, i de ben segur quela font literària de la pel·lícula que ens ocupa lapodem trobar en moltes de les paradetes delPasseig. Vagi per davant que fer aquest escrit ésindicatiu que la cartellera està més erma de con-

tingut que la química que no pas desprenen els protago-nistes de les ombres de grey, però un film que aixequitanta polseguera prèvia, que vengui milers d’entrades anti-cipades i que aguanti més de dos mesos als cinemes nopassa cada dia. Valent-se del morbo i l’èxit de la novel·la ori-ginal, només es tracta d’un subproducte de dissabte a latarda pensat per fer calaix. El guió es resumeix dient que lajove anastàsia coneix grey, un atractiu i misteriós executiude tendències agressives i «poc clàssiques» al llit. Si a aixòs’hi sumen la falta de gràcia i uns actors inexpressius, quèqueda? Ben poca cosa. anastàsia accepta jugar, es rebel·la,intenta redimir el protagonista, etc. Fins aquí res a dir, peròatès que havia de ser un èxit transgressor irònicament l’ú-nica que ensenya pell és ella. Com a públic no hem d’espe-rar veure cossos nus i salvatges per creure’ns més modernsi alliberats, però sí que hem d’aprendre a no caure en elparany fàcil i a demanar una mínima qualitat. Si d’amor idolor es tracta, canvieu de galàxia cinèfila i quedeu-vosamb Amour de Michael Haneke, un bany d’honestedat peral qual no fan falta paraules i que pot donar un nou signifi-cat a les roses que ens regalarem avui. Feliç Sant Jordi!

aRT Maria Camp

Josep Mestres Cabanesscenaris i perspectives: aquestes són les duesgrans aportacions de l’escenògraf i pintor manre-sà Josep Mestres Cabanes que es volen destacar al’exposició que fins al 21 de juny es pot veure alCentre Cultural el Casino. ara, que fa vint-i-cinc

anys de la mort, la ciutat vol recordar-lo per apropar-nos denou a la seva obra i perredescobrir-la a les novesgeneracions. Reconegutpel treball en la perspecti-va, desenvolupà el concep-te de l’angle mestre, que vacompilar en un tractat.Portà el seu ofici a l’excel·lència amb un treballintens i extens. iniciat enl’ofici d’escenògraf al tallerde Salvador alarma, bona part de la carrera professionalcom a escenògraf la va desenvolupar al gran Teatre delLiceu -on va elaborar treballs tan destacats com la conegu-díssima escenografia per a l’òpera Aïda. Però també vacrear projectes per a comèdies musicals, sarsueles... iparal·lelament va produir una extensíssima quantitat depintures de cavallet, de les quals potser les més recordadessón interiors de catedrals que mostren punts de vista iperspectives molt agosarades. Tot això i més es pot veurea l’exposició que us proposem visitar, i també a la salaJosep Mestres Cabanes que s’ha recuperat al MuseuComarcal de Manresa.

PL

EL


espai d’artOriol Olivé. Cercle artístic de Manresa


fa 25 anysJaume Puig

Els presos bagencsanaven a la Model

n el reportatge central de la revista, elaboratper Meritxell Escudé, s’explicava que bonapart de la població reclusa de Manresa icomarca es trobava a la presó Model deBarcelona. El Pou parlava amb antics presos,

entrava al recinte i en constatava la massificació, ambmés de 1.100 reclusos preventius. També s’hi recollienles accions de col·lectius manresans com el Clubgavines, promogut per Montse Roldán, que hi treba-llaven i hi organitzaven actuacions, com ara les delgrup de rock De Marrón. D’altra banda, el 17 de maig,un incendi al dipòsit de detinguts de Manresa –provo-cat per un dels detinguts, Joan Masana, sota els efec-tes de la síndrome d’abstinència– causava la mort dedos dels internats i deixava greument ferits els altrescinc presos que ocupaven la cel·la.

Santa Clara, un convent de clausura estrictaamb un reportatge signat per David Torres, la revistaentrava al convent de Santa Clara –on encara no haviaarribat sor Lucía Caram– i parlava amb les catorze mon-ges dominiques que habitaven l’històric edifici gòticfundat el segle Xiii. Llavors només sortien del convent encasos molt especials: per anar al metge, per anar a cuidarun familiar malalt o per qüestions administrativesimprescindibles, i vivien dels donatius i de la feina deplanxar roba per a l’hospital de Sant Joan de Déu.

Homenatge als catalans morts als camps nazisUn altre reportatge, aquest de Jordi Sardans, es feiaressò de l’homenatge que familiars, amics i companysdeportats havien tributat a les víctimes caigudes alscamps d’extermini nazis de gusen i Mauthausen, tretzedels quals eren manresans. Entre els expedicionaris hi

havia el manresà Jacint Carrió i Vilaseca, superviventdel camp de Mauthausen, que es lamentava a la revistade l’absència de representants del govern espanyol alsactes i del silenci dels mitjans informatius.

S’enderrocava Falange i s’inaugurava la nova casa LluviàEl dia 3 de maig s’havia començat a enderrocar l’edificidel passeig de Pere iii que havia estat la seu d’EsquerraRepublicana i posteriorment el local de FalangeEspañola, Tradicionalista y de las JONS, per construir-hiun nou immoble destinat a oficines. El dia 15 es feial’acte d’inauguració de les obres de rehabilitació de lacasa Lluvià.... i el dia 26, el TDK es salvava del descens decategoria en vèncer el Tenerife per 83-88, en l’últimpartit dels play-off.

La presència de reclusos bagencs a la presó Mo -del servia d’excusa per parlar d’una de les reali-tats més crues del país i, alhora, més amagades:la situació dels presos, acumulats en centres dereclusió lamentables. Les condicions de la presódel carrer d’Entença, que acumulava més de2.000 presos, lluny d’afavorir la reinserció social,potenciava l’augment de la criminalitat.

E

El convent de Santa Clara, 25 anys enrere.


crònica social

a plaça dels Màrtirs –actualment la plaçaMajor– en plena activitat, en un dia de solradiant. Com tots els dies laborables, de bonmatí, els pagesos i les pageses instal·laven lesparades –amb els taulers i els cavallets que lessostenien, les veles i les balances tradicionals

de dos plats (i alguna d’automàtica)–, on exposaven lescols, els bròquils, les bledes, els llegums, les mongetestendres, les faves, els ous, i ocupaven tot l’espai ambcoves i paneres, caixes de fruita –pomes, taronges, lli-mones, plàtans, préssecs, peres, melons, síndries iraïm–, i també bestiar: conills, galls, gallines, etc.

al fons d’aquesta imatge es poden veure tres localstancats i tres botigues obertes: el forn de pa ca laCastellana, la fruiteria ca la Sebastiana Vilalta i la car-nisseria Planas (en aquest lloc fa pocs anys s’hi vaconstruir l’edifici de les noves oficines municipals).als baixos de la casa número 3 de la plaça Major hihavia les botigues de moda Servitja i Maite, a tocar dela baixada del Pòpul, per la qual només transitavenvianants. El terra d’aquest carrer era empedrat ambuns petits graons arrodonits d’uns set centímetresper salvar el desnivell de la baixada.

LFotografia: Arxiu Antoni Quintana Torres

ignasi Torras i garcia

El mercat a la plaça Major


fanal de cua

Sobreviure al bilingüismealgrat el cofoisme optimista dels qui acostu-men a interpretar els resultats de les en ques- tes sobre coneixement i ús del català, i mal-grat els qui veuen en l’estat propi (només pelfet de tenir-lo) una solució definitiva a la situa-

ció de conflicte lingüístic, algunes veus alerten del perillque, per a una llengua feble com el català, suposa a la llargaconviure en igualtat de condicions amb una llengua fortacom el castellà. a finals de març es va presentar a ManresaEl bilingüisme mata (Pòrtic, 2015), un llibre on el filòleg PauVidal diu coses com que «fer iguals davantla llei dues llengües tan desiguals (···) equi-val pràcticament al suïcidi». En un estatamb aquest perfil de doble oficialitat lingü-ística, el català continuaria sent una llenguaprescindible (com fins ara) i tindria tots elsnúmeros per, a la llarga, acabar essentengolida per l’altra llengua, el castellà, méspoderosa, que des del principi (emparadaper la cooficialitat) es mantindria com aúnica llengua d’una bossa considerable deparlants monolingües, exactament compassa ara. Si es pretén que desaparegui lafigura del monolingüe castellà, calenàmbits monolingües en català, on l’usuarino pugui escollir, i això només és possible siaquesta és l’única llengua de l’administra-ció, és a dir, si hi ha monolingüisme oficial.

Estic d’acord amb Pau Vidal quan diu que un estat catalàon el català desaparegui no val la pena. i també estic d’a-cord amb Vidal que la supervivència del català perilla perla quantitat (nombre de parlants), però també per la quali-tat (salut filològica). Una llengua que cada vegada (a causade la contaminació lèxica, sintàctica i fonètica) s’assemblamés a l’altra amb què conviu, no té un futur clar. «La llen-gua –diu Vidal– es degrada com més va més, fins al puntque es podria donar la paradoxa que, per primer cop a lahistòria de la humanitat, una comunitat lingüística no des-aparegués per falta de comunitat (o sigui de parlants) sinóde llengua». Vidal posa el lector davant d’un mirall on no espot esquivar una realitat de conflicte lingüístic que quanti-tativament juga contra el català, ni el retrocés qualitatiudel qual ningú (ni els professionals dels mitjans de comu-nicació, que treballen amb la llengua) s’escapa.

MUn feliç retorn

n fet important de la meva infantesa va serhaver pogut veure la pel·lícula Érase una vez...,versió, en dibuixos animats, del conte de laVentafocs. Es va estrenar el 1950; jo tenia llavors6 anys. i com en tantes altres coses, damunt del

bon record s’hi anà acumulant la pols del temps. Fins que,a la impensada, un cop de vent la va espolsar. L’any 1992 espublicava la Història del cinema a Catalunya (1885-1990) deMiquel Porter i Moix. a les pàgines 247-248 se m’informa-va de coses que van deixar-me bocabadat. Resulta que,

pensant en què la mínima permissivitatconcedida pel règim amb motiu de les fes-tes d’entronització de la Mare de Déu deMontserrat podia obrir una escletxa a larecuperació pública de la nostra cultura, esva crear, amb l’ajuda d’un mecenatge pri-vat, la productora Estela Films. Per a larealització del film del qual estem parlantes creà un equip que, segons M. Porter:«fou potser la més gran concentració degent culta i preparada que mai no s’haviavist en una producció catalana». Entrealtres: Josep Benet, alexandre Cirici, JoanFerràndiz, Rafael Ferrer, Manuel Cubeles...Però la prevista versió catalana Hi haviauna vegada... no es pogué estrenar en lallengua pròpia i hagué de convertir-se enÉrase una vez... Val la pena de recordartambé que va ser presentada a la secció

infantil i juvenil del Festival internacional de Venècia on, enla seva categoria, resultà guanyadora de la medalla d’or.

Torna la pols, però així mateix el vent. i aquest, el 8 d’abrild’enguany en forma de notícia periodística (El Punt Avui,pàgina 27) ens fa saber que Maria Pagès (Tarragona, 1977)després de realitzar un documental sobre el procés decreació de la pel·lícula, gràcies a la troballa d’unes còpies enpodrà fer la restauració en la qual s’hi ha implicat laFilmoteca de Catalunya.

Seré a temps de tornar-la a veure després de tants anys? Laveritat és que em faria feliç. Si bé les imatges han restatesvaïdes, allò que sempre he tingut present és que Éraseuna vez..., aleshores, em va agradar molt i molt més que nopas La Cenicienta de Walt Disney.

U

Llorenç Capdevila Lluís Calderer

Dani Hernández Massegú


ots els culers saben que a cada seient del CampNou, hi ha un entrenador. i, evidentment, cadatècnic faria una alineació diferent o plantejariaels partits des d’una òptica determinada. Entreuns i altres es discuteixen i alguns, fins i tot

s’emprenyen i deixen de parlar-se durant setmanes. iaixò que animen i, teòricament, volen el millor per almateix equip. Potser per aquest mateix fenomen delsapassionats del futbol, a Manresa s’han multiplicat lesllistes de cara a les eleccions municipals del maig. Potsermassa racions per a un pastís de poc pes. En alguns casosla candidatura és una coalició de dos o tres partits. Hi hacoalicions històriques –que potser en el futur deixarande ser-ho– com Convergència i Unió, d’altres de conjun-turals per fer-ne un de tres: (MoVeM + Reagrupament +

Solidaritat) i, fins i tot, algunes de darrera hora per, coma mínim, començar la cursa.

Sorprenentment, però, a Manresa no hi ha hagut qua-dratura del cercle i iniciativa-Verds i Esquerra Unida ialternativa han partit peres. Ho han fet de manera públi-ca i sorollosa, intercanviant-se retrets a través del Twitteri amb una bona dosi de mala llet. Curiós, si tenim encompte que iCV-EUia fa quatre anys va quedar fora del’ajuntament. O sigui que la perspectiva de governar ésmés aviat minsa. En tot cas, i com ha passat històrica-ment en aquest país, mentre l’esquerra es divideix, s’es-cindeix, es lamina i es talla en juliana, la dreta va a 180per l’autopista, amb el teletac carregat d’euros per aixe-car barreres i directe als objectius. Ben trist, la veritat.

ELCULDELPOUREVISTA D’OPINIÓ I OPINIÓ MAIG 2015 - NÚM. 215

TDivisions dividides divisibles


BUGADA AL POUL’error venia amb taxiEls manresans més avesats a utilitzarel transport públic recordaran que faalguns anys alguns taxistes deManresa es van despenjar del grupRàdio Taxi (93 874 40 00) i es vanconstituir com a Taxis Manresa (93877 08 77). Com sol passar amb tan-tes associacions locals que s’hanescindit, hi impera certa rivalitat. Bé,entre alguns col·lectius hi ha forçamala bava, tot sigui dit. El cas és queel grup de Ràdio Taxi –el de la marcaoriginal, diguéssim– manté amb larevista Tot Oci una relació comercialque es fa palesa en la publicitat quellueixen als seus vehicles. Suposo, m’i-magino, que això els deu revertir a larevista en forma de publicitat. i aquíés on ve l’explicació de l’anunci quereproduïm. Si us hi fixeu, a la partinferior hi ha el logotip de Ràdio Taxi,els dels seus patrocinats. Però a lapart superior –vatua l’olla!– per algunerror a l’hora de muntar l’anunci, hiapareix el logotip i el número de telè-fon dels seus competidors. Els escin-dits, vaja. Com si en un mateix anunciaparegués l’anagrama de la Pepsi i totseguit hi digués «la cola és així».Doncs el mateix. El lapsus és com-prensible... però també comprencque el responsable devia passar unamala estona quan es va adonar delnyap. i els taxistes... no m’ho vull niimaginar.

Estranyes floracionsgirem full perquè n’hi ha per llogar-hicadires i qui sap el que arribarem a

publicar nosaltres ara que ens anemfent grans. Potser per això, i encaraque sembli mentida, aquest modestespai de denúncia, últimament, estàagafant cert caire científic. Si el mespassat parlàvem de l’esplendor de lafloració del carrer del Doctor Llatjósaquest mes em remeto als arbres dela plaça de Sant Domènec que, pelque es veu en la instantània quereproduïm, floreixen diferent. És unfenomen natural que es desconeix?Es tracta d’un nou desequilibri de l’e-cosistema? Doncs no: es tracta d’unglobus infantil que en enlairar-se vaquedar atrapat en un arbre el dia defesta de la Llum i que la brigada muni-cipal de neteja no ha tret ni pensatreure. Ja no ve d’aquí.

Floració mental (i 2)Per cert, si la floració dels arbres deSant Domènec –amb globus inclòs–ha estat opulenta, us torno a parlar dela de davant de l’entrada del CSaM.Novament, el nostre expert JordiBadia ens il·lustra respecte de l’espè-cie que té captivats tants veïns de lesEscodines. Ens diu que són pereres deflor (Pyrus calleriana) «originàries de laXina i el Vietnam, utilitzades en jardi-neria evidentment per la bellesa igenerositat de la seva floració prime-renca. Les flors surten en poms tanabundosos que cobreixen completa-ment la capçada abans que l’arbretregui fulles noves. Les fulles tenen elpecíol llarg i prim i el limbe rodó olleugerament oval, més ample quellarg i una mica escotat en cor». Quinaprecisió! L’amic Badia també diu que«és un arbre resistent, que s’adaptabé als jardins d’aquí. Per una vegada,

excel·lent la tria de la jardineria man-resana!» Queda dit!

Gratuïtat caducadaLa primavera també porta associadal’anomenada «operació biquini». Unarucada de la modernitat i del culte alcos que afecta l’activitat neuronaltant de mascles com de femelles. i ésclar, de la mateixa manera que, a prin-cipis d’any, es multipliquen les matrí-cules als gimnasos, quan arriba el bontemps i alguns es plantegen haver delluir el banyador i mostrar les còrpo-res a l’aire lliure, també és un bonmoment per captar clients i rendibilit-zar les àrees de solàrium. El quereproduïm és l’anunci del gimnàsVela, que va publicar Regió7 el 6 d’a-bril amb la intenció, òbviament, depromocionar la temporada d’estiu.L’únic inconvenient és que anuncia lamatrícula de franc... per al març. Vistaixò la pregunta és clara: a l’abriltambé ens estalviarem el preu de lainscripció?

Croissant misteriósUn intrèpid subscriptor em fa arribar unacuriositat que va detectar a les escalesque comuniquen la placeta de Santignasi Malalt amb el carrer de Carme, justal primer graó. Com es veu a la imatge,algú va immortalitzar al mateix ciment la

QUiNTÍ TORRa CORDONS


inconfusible imatge d’un croissant. Unacosa ben curiosa. Des d’aquí faig unacrida per si algú en sap la història.

FotografiantalcaldablesUna de les odissees de cada quatreanys per als sacrificats responsables d’ElPou és fixar dia i hora per retratar totsels candidats a l’alcaldia per il·lustrar laportada del número (aquest en concretde Sant Jordi de prèvia electoral).aquest cop, el fotògraf Francesc Rubí,un artista, va citar els polítics a les 17.30al berenador del parc de l’agulla.Tothom hi va fer cap menys DomingoBeltrán que, sabent-li molt greu, es vaexcusar perquè aquella tarda era llunyde Manresa. L’amic Rubí obté instantà-nies precioses, però, això sí, hi abocamaterial i, especialment, una estonaben llarga per poder escollir entre unbon reguitzell de preses. i l’operatiu perimmortalitzar l’estampa dels alcalda-

bles no va ser una excepció d’aquestritual. aquest cop, el fotògraf es vadotar de tres assistents que aguanta-ven reflectors de llum i va anar buscantl’angle adequat amb una paciènciadestacable per part dels retratats. Peròla paciència té un límit. amb les con-signes reiterades de mireu aquí i allà, el«cara al sol» i el ventet de mitja tarda al’agulla, el tema va començar a posar-se espinós. Ho dic, perquè el candidatde Ciutadans, que té de cognom la ver-sió castellana i femenina de l’adjectiu,va començar a posar-se un xic nerviós iimpacient. El final no va poder més i vaesclatar: «Fes-nos fer el que vulguis,però acaba ja». En aquest moment,Felip gonzález, sempre conciliador, vademanar al retratista si creia que jatenia la bona. Es veu que sí, perquè lasessió es va donar per finalitzada.

DES DE LA BUTACA D’EN VOLTAIRE

a futura litúrgia catalanacomença amb la celebració,a l’abril, del dia de Sant Jordi.Com que és sant, no potaspirar a ser una diada ecu-

mènica de tots els catalans! En unamirada al futur més immediat, el dia24 de maig tenim la primera fita elec-

toral. Fins a finals d’any o principis degener, serà una cursa de tanques; ladarrera dependrà d’aquest hieràtic,gran seguidor de Zenó d’Elea, gran crí-tic del moviment, que és el presidentdel govern central, el don tancredismeal poder.

La primera conseqüència positivad’entrar en període electoral és quedurant aquest la gran majoria detemes no relacionats amb les contesesentre partits queden relegats a unsegon nivell: els periodistes, casta plu-

ral i no uniforme, ja tenen prou tecaper seguir les diferents anècdotes i

controvèrsies. En la primeratanca electoral, cada ciutat opoble és un niu de possible

informació. Si no s’estavellaun altre avió, tranquils, que

el centre d’atenció és,només, el procés electoral.

Però què ens hi juguem a lesciutats i els pobles, quines són

les competències? a casa nos-tra, del resultat en sortirà lacomposició dels consells

comarcals. a les comarques del Bages,Osona i Vallès (se me’n fot si Oriental oOccidental, ja que el resultat hauriaestat el mateix) la seva incapacitat perdonar resposta a les necessitats de lesviles que ara formen part de la novacomarca del Moianès, concretament ales funcions del Consorci del Moianèsn’ha provocat l’escissió. Una estructu-ra, els consells comarcals, que no hansabut trobar una especificat de serveis.Que al Segle XXi cap dels consellscomarcals hagi estès la mà a les vilesdel Moianès n’és un bon exemple. PauVila va concebre les comarques en fun-ció dels mercats que estaven a un diade viatge de cada poble. ara, per miqueda clar, he trobat a faltar una acti-tud més activa per fer pinya i un diàlegper tal de continuar anant junts enestructures supramunicipals. En pleprocés independentista, manteniraquesta actitud segurament feia lleig,però dels polítics i ciutadans s’esperaun debat més profund i no confondreprocessos.

i la Llei Electoral Catalana? ai las, comcosta prendre decisions!

L’HOMENOT DE La PiPa

LEl mes de maig


TANTA ROBA I TAN POC SABÓ

VA COM VA

JaUME gUBiaNaS

LLUM DEgÀS

ue una monja i argentina esdevingui catalanade l’any no ha de ser vist com una raresa sinócom un signe de normalitat, malgrat que sorLucía Caram no representa la normalitat de lespersones que consagren la seva vida a Déu,cosa que curiosament sovint li retreuen els

massa beats i els massa pagans. Li retreuen que apareguien totes les sopes televisives, que polemitzi amb uns ialtres, que es declari culer i independentista, que digui elque diu, que sigui tan políticament incorrecta i alhora tancorrecta amb la gent de bé, que escrigui llibres en comp-tes de passar pàgines de missals, que faci del món el seuclaustre. Però mentre li plouen les crítiques a dotzenescada dia, Lucía dedica el seu temps terrenal a combatreamb les seves mans la pobresa i la misèria infantil. Ni tansolament es pren la molèstia de plantar cara als que la bes-canten. gairebé sembla tocada pel do de la ubiqüitat i queel seu rellotge sigui de cinquanta hores al dia. Pensa, parlai actua amb la mateixa celeritat que ho faria Road Runner.aquesta argentina i catalana per opció i adopció ha apro-fitat el lliurament del guardó per reclamar de nou un gran

pacte nacional contra la pobresa infantil i l’exclusió social.Militant de l’esperança i la tasca contínua, la monja deSanta Clara ens convida a posar-nos la samarreta dels mésfebles i vulnerables per construir un país més just, lliure isolidari. Diuen que la fe mou muntanyes, però no és veri-tat, si no és que persones com Lucía Caram mouen la fe.

QLucía Caram, catalana de l’any


QUI NO CONEIX... LO GAITERDEL CALDERS

EL SENYOR RaMONiL·LUSTRaCiÓ: MaRia PiCaSSÓ

«Tites, tites, tites, tites...»ara ens criden a votar. De candidats no ens en falteni renoi, ui, si n’hi ha!, que a Manresa, roba estesa,n’hi ha molta per plegar.

Tenim deu candidaturesi d’aquestes la meitatse’n quedaran amb les ganesquan el poble hagi parlat,que per plegar bé la robatampoc cal ser un gran ramat. Tots es veuen a la fotosomrients i amb un postatoptimista i de milhomes.Són la flor del veïnat,el millor de cada casadels partits de la ciutat.

Per confeccionar la llistadels vint-i-cinc candidats,que a l’ajuntament fan faltaper engrescar els convocatsde la capital del Bages,alguns han anat sobrats,mentre els altres, amb esforços,l’han confeccionat correntsi més que mai es refien del vot d’amics i parents.

Tots prometen «oro i moro»i un demà fenomenal.Uns amb l’òptica de sempre,és a dir la regional,que concorda i que combrega amb tot l’àmbit estatal i que parla de grans canvis perquè tot segueixi igual. Els altres, com mai proposenque el vot vingui a ser un aval;que sigui com una prèviadel gran repte nacionalque ens espera aquest setembre,un setembre excepcional,que ha de dur la majoriaa voler un país normali acabar així amb els conflictesde l’Espanya imperial.Que sant Jordi ens il·luminii que ens guardi de tot mal!

ue no us despisti aquestabarba, molt més de predica-dor que no pas de sant: par-lem de Jordi Torra, dels Torra iOliveres –que entre els Torra iels torretes, quina nissaga a

Manresa! Doncs en Jordi és el més petitdels de la plaça Catalunya. Recordeu l’a-lineació? amb la Teresa, el Toni, el Lluís,la Marta i la Núria –malaguanyada!– i ell,el més petit de tots. El noi ja ha superatla cinquantena i perpetua la tradiciófamiliar que els aboca a la cultura i –notrobareu major densitat– l’estudi i difu-sió de la llengua de Pompeu Fabra. Lamare, Rosa Maria, ja era mestra. i el pare,en Josep, ha servat sempre la tradiciófamiliar llibretera, sigui a la botiga o,quan va caldre, de viatjant. i bo, espodria dir que tots els germans els vananar a batejar a l’Òmnium, al carrer delBruc, i encara avui se’n troba el rastre! i jas’entén, doncs, que el Jordi s’apassionipels temes lingüístics i –filem prim–encara més pels sociolingüístics. ara bé,

Jordi Torra, cavalcant amb Pompeu Fabra

coses de la modernitat, l’home no s’hadedicat pas a la docència sinó que s’haanat guanyant la vida fent de corrector enel món de l’audiovisual. i és així que ha tre-ballat per a TV3 i per a molts estudis dedoblatge. La cosa ja fa anys que dura, i aixòl’ha fet responsable de la llengua deBonanzao de la de Gent del barri. O, fins aramateix, darrere d’El gran dictat, que és unprograma on gairebé hi deixa la salut. En fi,ceballut com és, el Jordi forma part delnostre independentisme seminal encaraque, com els bons antibiòtics, també té unampli espectre d’amistats. El seu caràcterafable no el priva de ser molt seriós iexigent. Però, i per entendre’ns, tampocno és un d’aquells torracollons de la llen-gua. Ras i curt: sap que tot a la vida té elseu registre. Lector impenitent, prioritzal’assaig i és devot de Joan Fuster i JosepPla. També es distreu molt amb el bàsqueti és un campió de l’scrabble. Però sobretot,bon punt fosqueja, s’arriba fins a la Ta ver -na de Predicadors i s’aboca, tan ponderatcom amb tot, al tast de cerveses.

Q


EPITAFI ELCULDELPOUMOSSÈN gUDiOL

enaurats germans i germanes, ara que, enmemòria del recordat Jaume Pons i agulló,hem aconseguit compactar la processó deDivendres Sant, potser seria hora de, amb l’a-juda de Déu, remar tots en la mateixa direcció

i fer venir cap al municipi el màxim d’inversió possible.Els ulls se’m van omplir de llàgrimes durant el pas delsarmats, de la mateixa manera que quan vaig veure aRegió7 com el president Mas beneïa, sota la mirada del’altíssim, una nova planta d’embotits de la firmaEspuña al Berguedà. i Nostre Senyor sap que em vaigquedar glaçat quan, a TV3, vaig veure un reportatge dela recuperació del sector tèxtil a igualada. i vaig pensar:«per Déu, i a Manresa, què?». Què ens queda? Les escor-rialles? Què exportem al món? Els ossets de Tous? Elsbúnzers d’ausa? aquestes empreses ja donen llocs detreball ja, però no n’hi ha prou. Tinc els bancs de l’esglé-sia i els locals de la parròquia plens d’aturats i aturades.Exempleats de Pirelli, Lemmerz, Pujol Muntalà i tantes itantes factories que se n’han anat a pastar fang.

Mentrestant, mentre flecto els genolls davant de laMoreneta i li demano ajut per al nostre Bages, noméssento que aquí el Parc Tecnològic fa figa i que l’únicque sabem atreure són botigues d’andròmines delsxinos (que Déu em perdoni per tenir la boca tan bruta),franquícies d’òptiques i clíniques dentals! D’això últimn’hi ha per donar i per vendre. Es veu que tothom voltenir les dents ben blanques. Deu ser perquè brillinquan es passa de nit per l’establiment de la plaça deSant Domènec –on abans hi havia un banc del tras-passat Botín– en què la il·luminació sembla de barraamericana. De local de mala nota, vaja! i que constique jo no hi he anat a aquests llocs, que m’ho hanexplicat. Jesús, Maria i Josep! Quin mal gust! En plecentre de Manresa. En tot cas, amb higienitzadores ihigienitzadors dentals no en tenim prou. No hi hamanera de portar grans indústries als milers de metresquadrats i de naus desolades a tots els polígons. Ensfalta jugar bé les nostres cartes. Déu vulgui que el pro-per alcalde ens ho resolgui.

Manresa no ven?

B

“L’esport és una forma de vida.T’ajuda a superar qualsevol obstacle,el que costa és donar el primer pas.”

Isidre Esteve. Pilot de rallies

www.diba.cat/penjatunamedalla#penjat1medallaesportsdiputaciobarcelona

.diba.cat/penjatunamedallawww

Pilot de ralliese Esteve. Isidr

el que costa és donar el primer pas.” T’ajuda a superar qualsevol obstacle,

’esport és una forma de vida.“L

.diba.cat/penjatunamedalla

Pilot de rallies

el que costa és donar el primer pas.” T’ajuda a superar qualsevol obstacle,

’esport és una forma de vida.

.diba.cat/penjatunamedallacelonaesportsdiputaciobarcelona #penjat1medalla#penjat1medalla

Descarrega’t la nova app de Manresa

ViuManresa

Pregunta a l’Ajuntament, informa’t, busca, consulta l’agenda, fes tràmits, rep avisos, accedeix a webs i apps...

Tota la ciutat en una aplicació per a mòbils i tauletes

ade - el pou digitalelpou.cat/redaccio/arxius/imatgesbutlleti/maig 2015 tot bx.pdf · de creació...

Documents