JO ERA A CASA I ESPERAVA QUE VINGUÉS LA PLUJA

de Jean-Luc Lagarce

Companyia Rue du Midi

 2  

PERSONATGES

LA MARE LA GRAN

LA SEGONA LA MÉS JOVE

 3  

LA GRAN Jo era a casa i esperava que vingués la pluja Mirava el cel com ho faig sempre, com sempre ho he fet, mirava el cel i tornava a mirar el camp que baixa suaument i que s'allunya de casa nostra, el camí que desapareix al revolt del bosc, allà. Mirava, era vespre i sempre és vespre quan miro, sempre és vespre quan m'entretinc al pas de la porta i miro. Jo era allà, dreta com sempre estic, com sempre he estat, m'imagino, jo era allà, dreta, i esperava que vingués la pluja, que caigués sobre el camp, les feixes i els boscos i ens apaivagués, Esperava, ¿Que potser no he esperat sempre? (I dins el meu cap, encara, jo pensava: ¿Que potser no he esperat sempre? i em va fer somriure, veure'm així) mirava el camí i pensava també, com tot sovint hi penso, al vespre, quan sóc al pas de la porta i espero que la pluja vingui, pensava encara en els anys que hem viscut aquí, tots aquests anys així, nosaltres, vosaltres i jo, totes quatre, com sempre som i com sempre hem estat, això pensava, en tots aquests anys que hem viscut i que hem perdut, perquè els hem perdut, tots aquests anys que hem passat esperant-lo, aquell, el germà jove, d'ençà que se n'havia anat, que havia fugit, que ens havia abandonat, d'ençà que el seu pare l'havia tret de casa, avui, aquest dia precís, pensava això, en aquest dia precís, pensava això, tots aquests anys que hem perdut no bellugant-nos, esperant, doncs (i encara aleshores, potser, em vaig posar, una vegada més, a somriure de mi mateixa, de veure'm així, d'imaginar-me així, i somriure així de mi mateixa em va portar a la vora de les llàgrimes, i vaig tenir por d'enfonsar-m'hi) tots aquests anys que havíem viscut esperant i encara perduts no fent cap altra cosa que esperar i no poder obtenir res, mai, i estar sense cap més objectiu que aquest, i pensava, en aquest dia precís, sí, en el temps que jo hauria pogut passar lluny d'aquí, ja, fugint, en el temps que hauria pogut passar en una altra vida, un altre món, la idea que me'n faig, sola, sense vosaltres, les altres, aquí, sense vosaltres, totes, tot aquest temps que jo hauria pogut viure d'una altra manera, senzillament, no esperant, no esperant-lo més, bellugant-me per mi mateixa. Esperava la pluja, esperava que caigués, esperava, com, d'una certa manera, sempre he esperat, esperava i el vaig veure, esperava i aleshores el vaig veure, aquell, el germà jove, agafant el revolt del camí i pujant cap a la casa, esperava sense esperar res de precís i el vaig veure tornar, esperava com espero sempre, des de fa tants anys, sense esperança de res, i és just en aquest moment, quan arriba el vespre, és just en aquest moment quan va aparèixer, i jo el vaig veure. Un cotxe el deixa i camina els últims centenars de metres, amb la bossa a coll, en direcció a mi. El miro venir cap a mi, cap a mi i cap a aquesta casa. El miro. Jo no em bellugava però estava segura que seria ell, estava segura que era ell, tornava a casa nostra després de tants anys, era això, sempre ens havíem imaginat que tornaria així sense avisar-nos, sense cap crit d'alerta i feia allò que jo sempre havia pensat, que nosaltres sempre havíem imaginat. Mirava al seu davant i caminava tranquil.lament sense apressar-se i semblava no veure'm tanmateix, i aquell, el germà jove, per qui jo tant havia esperat i perdut la vida

 4  

--l'he perduda, sí, ja no en tinc cap dubte, i d'una manera tan inútil, aquí, ara, ho sé, l'he perduda-- aquell, el germà jove, retornat de les seves guerres, finalment el vaig veure i res no va canviar en mi, estava sorpresa de la meva pròpia calma, cap crit com els que m'havia imaginat també i com vosaltres us imaginàveu totes, sempre, que jo faria, que vosaltres farieu, la nostra versió de les coses, cap xiscle de sorpresa o de joia, res, el veia caminar cap a mi i pensava que tornava i que res no seria diferent, que jo m'havia equivocat. Cap solució. (...) LA MARE Dorm? LA GRAN L'he posat a la seva habitació, aquella, la mateixa de quan era petit. Les noies m'han ajudat, l'hem pujat al pis i dorm. Va arribar esgotat, crec, ja no podia caminar més, jo el mirava completar els últims metres, venia cap a nosaltres com un borratxo, jo no ho entenia, estava esgotat i semblava ben a punt de caure i desplomar-se. LA MARE No diu res? A tu, no t'ha dit res? Només una paraula abans de tornar a dormir, abans de desplomar-se, ni una paraula? Jo hauria volgut que parlés, que em digués alguna cosa, gairebé res, sempre la mateixa història, que parlés abans d'ajaure's a terra mateix, abans de caure, jo hauria volgut el so de la seva veu ("Tal com sóc, tal com sempre he estat...") em feia por, que es quedés així silenciós i que no ens adrecés ni la paraula, em feia por que s'ajagués després sense demanar res, que caigués a terra, no sé com dir-ho, jo estava malament, l'inici de la sufocació. M'he equivocat, no era així com m'imaginava les coses. LA GRAN A la seva habitació, li hem deixat les persianes tancades com ho estan sempre, deixant passar, de dia, amb prou feines la llum, i de nit tot just la fresca. És al seu llit, sempre havíem conservat aquest llit, no se'n va parlar mai de llançar-lo --"Que potser no tenia raó?" Llançar-lo, era renunciar a que tornés-- aquesta habitació, era la seva habitació, no en parlàvem, jo la fregaba, l'endreçava interminablement i mai no se'ns hauria acudit buidar-la i repintar-la. De nou, ell és a la seva habitació. LA MARE Era aquí davant meu, el miro, l'espero des de fa moltíssims anys, no és qualsevol cosa, pots fer com si no ho sabessis, però no és qualsevol cosa, un fill, l'únic fill, el meu fill que torna, no és qualsevol cosa, i per a tu tampoc no és qualsevol cosa, i per a les noies, aquelles, ja les veus d'ençà que ell ha tornat, d'ençà que és al llit i dorm, a la seva habitació, a dalt, les pots veure, tampoc per a les noies, aquelles, no és qualsevol

 5  

cosa, És aquí, davant meu, tant de temps passat esperant aquest moment, és aquí davant meu ha canviat, la cara se li ha malmès, s'ha xuclat i s'ha endurit, jo el mirava, és com la cara d'un vell, una espècie de cara estranya d'un vell o el cos d'un home jove com envellit massa aviat. ¿M'ho vaig creure que tornaria exactament, perfectament tal com va marxar? Sempre m'havia imaginat això? LA GRAN El mirava i m'he dit a mi mateixa: "Dorm com dormia quan era petit". És estrany. L'hem agafat, l'una per sota els braços, com sempre veiem que es fa, com se suposa sempre que s'han de portar els cossos desmaiats, no sé, la gent caiguda a terra, les fotografies, els quadres, l'hem agafat, l'una per sota els braços i l'altra ha empunyat els peus --era jo qui n'empunyava els peus-- i l'hem pujat al pis. S'ha tornat lleuger, el seu cos s'ha aprimat però, per a nosaltres, era feixuc encara. Ha costat feina. La petita ha agafat la bossa, només això li interessava. L'hi hem deixada. LA MARE Cal deixar-lo dormir molt de temps, crec que dormirà molt de temps i quan haurà dormit tant de temps, el veurem despertar-se i allò que no hem tingut avui, de seguida, allò que no hem obtingut, allò que havíem esperat, esperat tant tots aquests anys, que tornés i just haver passat la porta que ens parlés i ens estimés i ens digués coses, exactament, que ens digués coses que tant havíem esperat sentir, que ens reconegués, només això, que em reconegués i que la reconegués i que fes el relat del seu viatge, tot aquest temps perdut, allò que no hem tingut avui, aquí, a l'instant mateix que ha entrat per la porta, finalment ho sentirem, no hi he pas de patir, ell es despertarà, haurà dormit tant de temps, es despertarà, no sabrà ni on és, la seva habitació, no la coneixerà, li ho haurem de dir, li ho haurem d'explicar, es despertarà, exactament, com es despertava quan era petit i el veurem que ens dirà allò que ha viscut, el sentirem que ens dirà allò que ha viscut, allò que ha estat la seva vida, el seu viatge, tots aquests anys perduts, perquè han estat perduts, tots aquests anys perduts. I es quedarà astorat.

Riu.

Nosaltres ens podrem començar a queixar i abocar-li la nostra tirallonga de retrets. LA GRAN I tot aquest temps, ara, d'ara endavant, tot aquest temps, ens estarem prop d'ell, adormit, espiant els senyals, vols dir això? Rellevar-nos l'una a l'altra al seu costat, espiant els senyals d'aquest despertar o bé l'enfosquiment com més va més dolç, com més va més lent, la seva desaparició sense tornar a nosaltres, l'ofec en el somni més profund? La seva mort? Vols que no el deixem sol mai més?

 6  

LA MARE L'hem d'esperar, la mateixa història, ens haurem de quedar al seu costat, sí. Igual com l'hem esperat, des del dia que se'n va anar, des del dia que ens va deixar per potser no tornar mai més, des del dia que el seu pare el va treure de casa -- "Què hi podia fer, jo? Esteu totes aquí, amb ganes de retreure'm no haver fet res, no haver aturat l'un, ni aturar l'altre, què hi podia fer, jo?"-- igual com l'hem esperat aquí, i molt més temps potser, encara, després que el seu pare morís i que les raons de quedar-se, les secretes raons de quedar-se s'haguéssin extingit, igual com el vam esperar sense creure mai més, potser, no ho reconeixia ningú pero hi pensàvem, totes, tu mateixa, tu dius que no has canviat, que res no et feia canviar de parer mai, qui s'ho pot creure? tu mateixa cedies al dubte, imaginaves, de mica en mica t'ho imaginaves, t'imaginaves que no el veuries més abans de morir també tu, tu mateixa, per més que diguis, tu mateixa, renunciaves, de mica en mica, qui no se n'adona? i totes hi pensàvem, totes, aquelles igualment, igual com el vam esperar, debades, sense creure mai més que tornaria, ara, haurem de tornar a esperar --això no s'acabarà mai, i jo també seré vella i tu ja seràs morta, i jo encara esperaré-- hem d'esperar encara que es desperti i que torni amb nosaltres, que obri els ulls i enraoni i faci el relat del seu viatge, va haver de ser un viatge, sempre ens hem imaginat tant la seva vida així, no ens podrà pas decebre, un viatge llarg i bonic, no?, un viatge llarg i bonic i tan poc raonable, a través del món, que es desperti i torni amb nosaltres i expliqui encara tots aquests anys, la seva història --va haver de lliurar les seves batalles, guerres i batalles, no?, i vencedor, no pot ser altrament, no?-- que es desperti i torni amb nosaltres i que nosaltres, cadascuna, li expliquem finalment la nostra -- totes semblants i diferentes. L'hem d'esperar, escoltar els sorolls, parar l'orella i provar tot just, tot just, i provar, tot just, vora el seu llit, d'espiar l'alè, i de robar els indicis, els indicis ínfims que ens el retornarien a la vida, l'instant precís, el mateix moment exacte del temps de quan era petit, quan es despertava i començava de seguida a dirigir la casa, el fill jove, a fer-la girar al voltant d'ell, perquè sempre va girar al voltant d'ell o espiar interminablement a poc a poc, si cal, dius tu, o espiar interminablement, i destruir-nos, i jo no ho crec això, no m'ho imagino i tu no m'ho faràs imaginar, no vull, el naufragi, la seva renúncia, espiar la seva mort, veure-la venir, mai més els seus ulls oberts i mai més una paraula, cap rastre després de tots aquests anys esperant-lo, tots aquests anys perduts esperant-lo. "Creus això, tu?" LA GRAN Després de tots aquests anys, uns altres anys, encara, vols dir això? Aquí, a casa encara esperant-lo, quietes, sense cap moviment, de puntetes, esperar el despertar d'aquell igual com esperaríem el despertar d'un nen malalt a la seva

 7  

habitació de dalt, i nosaltres, aquí, rellevant-nos fins a l'infinit? Vols dir això? LA MARE Farem això, sí, passaré tot el temps esperant que es desperti. Farem això, i si no ho feu, si ja no voleu fer-ho, si aquelles ja no volen, si fins i tot tu m'abandones, si no m'ajudes, sí, ho faré tota sola, em quedaré aquí, i esperaré tota sola, quina importància té? (...)

 8  

LA SEGONA El dia que torni, m'ho repeteixo, tots aquests anys, m'ho he repetit, el dia que torni --mai no he tingut cap dubte que tornaria-- el dia que torni, jo em posaré el vestit vermell, aquell que totes vosaltres detesteu, que sempre heu detestat, el meu vestit vermell amb el qual tinc l'aspecte vulgar de les noies de dissabte a la nit, corro i em poso el vestit vermell i ell em torna a trobar tal com em va deixar. Està bé. Ell riu. LA GRAN Quan ha travessat el pas de la porta, deixa la bossa a terra, quan travessa el pas de la porta, entra dins l'ombra de la casa, se'l veu malament, el veig malament, l'endevino, a contrallum, se'l veu malament, amb el llum al seu darrere, estava convençuda que es veuria malament, i que, aquells ulls, no els podria endevinar, només la silueta que ocupa l'entrada de la casa, i els seus ulls dins la foscor, quan travessa el pas de la porta i deixa relliscar la bossa, una bossa de mariner, una bossa com les que fan servir els mariners --he pensat això: "L'he vista mai de la vida, una bossa de mariner? He pensat això-- una bossa de mariner, o potser una bossa militar, aquells sacs rodons, allargassats, on mai, he pensat això, on els vestits mai no s'han de poder endreçar correctament, he pensat això, i he tornat a riure, sí que em sembla que he tornat a riure del fet d'estar pensant això, aquests detalls, (i sempre, la vora de les llàgrimes provant d'arrossegar-me) quan ell torna, quan ell, finalment, torna, jo he rigut de mi, de la importància atribuïda als detalls, la importància imbècil i alhora terrorífica que atribueixo als detalls, quan el germà jove, aquell, després de tots aquests anys perduts esperant-lo, quan el germà jove, finalment, quan el germà jove torna, allò que potser he esperat més en la vida, tots aquests anys, quan finalment, el germà jove torna, jo he rigut per dintre, ser allà pensant en aquella bossa, l'ús i la forma, no tenir res millor que pensar --és una bossa de mariner? o bossa militar també?-- això m'ha fet riure per dintre, i quan encara provava d'allunyar de mi aquest pensament idiota, aquest pensament indigne, perquè el trobava indigne, vaig pensar, és un pensament indigne, un pensament indigne d'un moment com aquest, se m'ha acudit també, i he rigut, em sembla, i potser encara he rigut més d'això, se m'ha acudit també la qüestió --voldríem pensar en coses nobles, aquesta expressió, coses nobles, i ens deixem arrossegar pels detalls, els detalls imbècils al mig d'allò que voldríem que fossin les hores més importants de la vida, ens ho imaginem, sempre ens ho hem imaginat, les hores més importants de la vida-- se m'ha acudit també la qüestió de saber si aquesta bossa, aquí, als meus peus si aquesta bossa que ara rellisca de la seva espatlla cap a terra, si aquesta bossa, bossa de mariner o bossa militar, si aquesta bossa és la bossa que duia quan ens va deixar, la mateixa exactament, i no puc recordar-me'n, no me'n recordo, i em quedo preocupada per aquesta qüestió, aquests detalls imbècils i és un error meu, i ric, em sembla, i ric d'aquest error meu, i tanmateix de no poder-me allunyar d'aquesta idea. Recorre els últims metres que separen el camí del pati de la casa, i passa els tres graons que condueixen directament a la nostra estança. S'immobilitza al llindar i no ens diu res, mira l'interior de l'estança i es queda astorat. Té la mirada astorada, aquella mirada astorada que tenia quan era un nen i aquella mirada astorada que tenia

 9  

encara quan se'n va anar i quan el seu pare el va fer fora, quan el nostre pare el va fer fora i quan ens va haver de deixar, quan ens va deixar, tenia aquesta mirada astorada, ja. En els moments més brutals, els més sobtats de la vida, sempre va semblar sorprès, astorat, sí, no tinc cap més paraula, astorat, al cim de l'astorament, i l'astorament sempre va semblar per a ell l'expressió de la injustícia, l'expressió del descobriment de la injustícia, la seva cara de nen encara és més la d'un nen en aquests moments, ho recordo. Immediatament, tot just entrar, és aquí, davant mateix nostre i el record d'aquella mirada em torna i em fa somriure sense que jo sàpiga per què. Era ell, exactament, el germà jove, tenia aquella mirada astorada. No ens diu ni una paraula, reconeix l'estança. Amb prou feines somriu. Amb prou feines somriu i es queda astorat de veure'ns, de veure l'interior de la casa i de veure'ns. I prou. LA SEGONA Amb el meu vestit vermell, jo sóc la primera que veu, l'única que veu i que coneix de seguida, amb el meu vestit vermell, penso jo, sóc la que coneix més aviat, riu, el veig riure, recorda aquest vestit i els balls treballosament assajats a les tardes, l'aprenentatge, on cadascú volia portar l'altre al seu pas, la preparació de les entrades, riu com quan es burlava de mi i jo ja estic contenta de sentir-lo riure. LA MARE No riu. Tu no has tingut temps de canviar-te, pobreta, t'imaginem --com tu seràs sempre!-- t'imaginem trotar per les escales i buscant, renegues com un carreter, i buscant als teus armaris. Deu estar ben amagat, amagat i esparracat, el vestit vermell de festa, tan vulgar, t'imaginem, tan bon punt com ell posa el peu al llindar cau i es desmaia i no ens diu res, ni una paraula, es desploma i jo amb prou feines el veig, la seva mirada, només l'entreveig amb prou feines, només el seu cos desplomat, aquí, als meus peus. Tu hi ets, com jo, com totes nosaltres, com aquelles, ets al meu costat, em tens la mà agafada, i no has tingut temps de fer res, ni un gest, res. Mires. (...)

 10  

LA MÉS JOVE Quan s'ha desplomat lentament a terra, jo no m'he bellugat, em sembla. L'he vist caure i he pensat que queia, i prou. Totes ens hem quedat on érem. És com si cap de nosaltres no l'hagués vist veritablement relliscar o si totes l'haguéssim vist caure finalment amb lentitud, amb molt de retard, com en càmera lenta, sense poder fer-hi res, sense poder imaginar de fer-hi res. Ha caigut amb suavitat, em fa l'efecte. És a terra, el mirem, no tinc agafada la mà de ningú. Estic tota sola, una mica apartada. Aquí. LA SEGONA Tots aquests anys, tanmateix, jo recordava el ball, i pensava, quan ell torni, jo tornaré al ball, quina història, aneu a saber, el germà i la germana que baixen a ballar a la vall, aquells porcs que ens miren i no se'n saben avenir, mai no haurien cregut que el tornarien a veure, el noi, l'hereu, s'hi haurien jugat qualsevol cosa! --si n'hem arribat a sentir, de coses, tots aquests anys! Que era mort i que no tornaria, o que feia la seva vida, refeia la seva vida, a l'altra banda del Món i no volia saber res de nosaltres, Les Desesperants Idiotes, que l'esperàvem, tots aquells insults, si n'hem arribat a sentir!-- porcs que s'ho miren com qui mira els trens, boques badades imbècils, el germà i la germana que entren plegats a la sala de festes municipal, s'apiloten per riure, es pregunten d'on l'ha tret, ella, aquell, aquell estranger, i la música arrenca, bola de miralls, això m'agrada, jo sempre he tingut gustos de dependenta, bola de miralls, ballem, ball que jo no he après i que ballo perfectament, fem el buit a la pista. És una parella superba. Tothom sempre es burlava de mi, les porqueries que deien d'ell, em vaig barallar, barallar-me de debò, em vaig haver de barallar, totes aquelles mentides, aquelles brometes sobre la seva marxa, sobre el nostre pare que el va fer fora, el menyspreu del nostre orgull, la història miserable del germà que havia de tornar un dia i que no tornarà a posar mai els peus aquí i que cinc pobres grillades tanmateix no deixen d'esperar mai. Avui, el germà és aquí, és un bell guerrer --què podrieu entendre, vosaltres?-- el germà és aquí i em treu a ballar, és exactament com en la meva història. El miro, ha caigut a terra, esgotat, desfet i jo penso que volia ballar amb ell i escupir a la cara dels imbècils i que res no passarà, és com un cadàver amb qui no es pot comptar. LA MÉS JOVE Hi anirem totes dues, jo et trauré a ballar, no quedarà gaire bé, serà una mica ximple, com dues pobres noies lletges, però hi anirem totes dues. (...)

 11  

LA MARE Ara, tot el temps que serà a la seva habitació, tot aquest temps que trigarà a esgotar-se, a desaparèixer, tot el temps que trigarà a morir, el temps de l'agonia, tot aquest temps, --durarà semanes, això, mesos?-- tot aquest temps, les noies, aquelles, les noies es podran allunyar, deixar-nos que el guardem, que en tinguem cura, deixar-nos protegir-lo i preocupar-nos per la seva respiració, pel seu alè, neguitejar-nos per ell... LA GRAN Te'l voldries quedar per a tu, només per a tu. LA SEGONA Que marxem? LA GRAN Que te'l deixem? LA MARE No ho sé. Sí, es pot demanar, això?, que d'altres que voldrien ser igual d'aprop del treball de la mort, que d'altres s'allunyin i donin una mica de solitud? No ho sé. Ho comprens, tu? Ho podeu comprendre? LA GRAN Cadascuna de nosaltres desitja això. Exactament allò que cadascuna de nosaltres desitja. No compartir mai més, sense devorar-se, no, no haver de compartir mai més. I tu, què voldries? LA MARE Justament això, sí. I no és pas poca cosa, i és demanar molt. Justament això. L'instant precís. LA GRAN Tu voldries només, això demanes, tu voldries només que te'l deixessin. Com cadascuna de nosaltres, però tu encara més que les altres. Estar sola i cuidar-lo. LA MARE No el podré tenir, em sembla. LA GRAN No, com era de témer... LA SEGONA Mala cosa. (...)

 12  

LA SEGONA Has tingut homes? LA GRAN Homes? Sí. Per sort. Si he tingut homes? És la pregunta? Sí, he tingut homes. Alguns homes m'han tingut. No recordo la lletra de la cançó, però sí, és una cosa així si fa no fa, "he tingut homes i alguns homes m'han tingut..." Era bastant previsible, penso jo. Per què m'ho preguntes? Em vaig quedar aquí, amb vosaltres, aquests camps, el poble allà a baix, un o dos pobles més, més grans, més lluny, em miren quan vaig per la carretera, camino exactament tal com ells volen que camini, amb el meu pas cenyit de garça respectable, La senyoreta, la mestra, Menyspreo els pagesos, ells m'ho retornen i tenen raó, però tanmateix em respecten, amb molt d'agraïment, perquè ensenyo als imbècils dels seus nanos uns rudiments de no res, em menyspreen i em saluden. Jo agafo el cotxe de línia, em passo el dia a la ciutat triant sabates, això dic, i dormo a la bruta habitació marron d'un hotel amb un seductor una mica fart de mi. Ell va dient coses, parla de la seva dona i dels seus fills, sempre fan el mateix, ven enciclopèdies mèdiques en suscripció econòmica. Hi ha vegades que ploren, mira què et dic. Cada dos o tres mesos ens tornarem a trobar, per atzar, a la Gran Cerveseria del Comerç i els Viatgers, fem una mica de comèdia, farem veure que no ens hem vist mai i tornarem a l'amor, diguem-ho així, tornarem a l'amor a dalt, al pis, sense dir res. Homes, sí, de tant en tant, sense conèixe'ls. Volies saber això? LA SEGONA Està bé? Estava bé? Alguna vegada, de vegades, estava bé? LA GRAN No. No ho sé. No ho sé gens. No em plantejava la qüestió. És com ha de ser. Sigui quin sigui l'home, sempre és una mica la mateixa manera de fer, el mateix ridícul, els detalls que val més no mirar-se, els mitjons, és descoratjador, les mateixes ganes boges de riure. I la sorpresa una mica avorrida se sentirte entendrida, de vegades. LA SEGONA N'has estimat algun? Era això el que et volia demanar. LA GRAN Nostàlgies? LA SEGONA Sí, això, nostàlgies... LA GRAN La tendresa per mi mateixa, coses d'aquestes?... No, no ho crec. Higiènic... higienista?... Bé. Només això, no ho crec. Sempre m'he malfiat una mica de la tristesa, d'aquella tristesa egoïsta,

 13  

el gust que trobem a plànye'ns, a enyorar-nos amb tanta emoció, la compassió que em podria agafar dolçament després, tenia cura d'evitar-ho, contra això s'ha de vigilar. Calen unes regles i uns principis. Em llevo quan el paio encara dorm, ronca com ronquen els homes casats, aquells que saben que l'altra, la Sacrificada Habitual, ha renunciat, em llevo i em poso les mitges del dia abans al racó de la banyera, està bé, l'hora que deixes els altres sense deure'ls res. Al matí, d'hora, al bar de l'estació d'autobusos --són dignes de veure, els tímids de permís!-- al matí, tan d'hora, insidiosament, tot això em podria començar a fer mal, no he d'afluixar durant tot el viatge de tornada però sóc experta, m'he tornat experta, tinc una autèntica absència total de sentiments, estic entrenada, jo mateixa em faig burla i m'estalvio els disgustos, la nostàlgia, tot això, els comptes i els balanços. Sé anar amb molt de compte. LA SEGONA D'això que et deia, homes, però uns homes, no sé, uns homes més atractius, menys de passada, homes d'aquells que recordes una mica. No pas d'aquells altres, homes diferents dels meus, una vida diferenta de la meva. LA GRAN Històries? Homes d'aquells que serveixen per fer històries? LA SEGONA Sí, això mateix. Històries. Homes que podríen servir per fer-ne històries. LA GRAN D'aquells que sempre et fan patir? Que vas trobar i no vas tornar a veure, el rastre dels quals busques entre els altres, aquell, tot just, que ho va trasbalsar tot i ni se'n va adonar i que encara, de vegades, jo em sorprendia odiant-lo per haver-me abandonat? L'indiferent? El meu secret? LA SEGONA Un home d'aquests, sí. LA GRAN No ho sé, no, em fan por, no me'n recordo, o no me'n vull recordar. Ho he decidit jo, les coses han passat soles, naturalment, sí? No ho sé. Per què n'hauria de parlar, d'això, que potser no hi he de renunciar, no pensar-hi més? Un dia com aquest? No en parlo mai? LA SEGONA No, mai, no t'he sentit mai.

Un temps.

 14  

LA GRAN Sí. Aquesta frase, els alumnes m'afarten, aquella frase, sempre: "Ella havia tingut com una altra la seva història d'amor..." Vols dir això?

Un temps.

I tu? LA SEGONA Jo? Oh, jo, jo, jo no contesto aquesta mena de preguntes.

Elles riuen, potser.

(...)

 15  

LA MÉS JOVE Quan ell se'n va anar, jo era petita, sempre he estat més o menys petita, nena, mocosa, criatura sense importància al meu racó. Jo no comptava, allò que dic, allò que recordo, no comptava. Jo mai, més o menys, no podeu dir el contrari, a vosaltres ho dec, mai no he comptat de debò. No ho sé. Quan ell se'n va anar, ens va deixar, ens va abandonar a la nostra trista sort, va deixar la casa sense esperança, per dir-ho així, sense esperança de retorn, quan ell va marxar, ningú no es va fixar en mi, mai no he tingut el record que ningú es fixés en mi, i aquell dia encara menys que d'altres dies, i aquell dia, encara més que d'altres dies, quan ell se'n va anar, tinc clarament el record que ningú no es va fixar en mi. Quan el pare el va treure, el va posar a la porta, vosaltres no ho dieu mai, guardeu el vostre secret, creieu que és un secret, durant anys sencers heu parlat en veu baixa perquè jo no ho sentís, heu callat quan jo entrava, el vostre secret... Quan el pare el va treure, en la seva còlera, la seva violenta còlera, una d'aquelles còleres terribles que fan tremolar les parets, l'expressió, jo repeteixo allò que m'han dit, una d'aquelles còleres terribles que fan tremolar les parets, una còlera encara més grossa que cap de les altres còleres, una còlera més, aquell dia com tots els altres dies, --perquè jo mai no he tingut el record, jo era petita i no comptava, vosaltres sempre voleu embellir aquella vida, aquella època, tanmateix jo mai no he tingut el record que hi hagués dies sense aquella còlera i sense aquells crits i sense aquella violència, perquè es tracta de violència i de res més i totes aquelles frases, a més, xisclades, vociferades, tots aquells xiscles l'un contra l'altre, el pare i el fill buscant baralla i insultant-se sempre i amenaçant-se, perquè es tracta d'amenaces, vosaltres guardeu el vostre secret, ho negueu, però es tractava d'amenaces, d'amenaces que et pots creure, que t'imagines, ets una criatura, jo corria per allà, aquell racó,

L'indica. d'amenaces que tems i que imagines, podrien ser executades, tu ets petita, ets una criatura i t'imagines, i no són només paraules, vosaltres ho voldrieu reduir a paraules, però amenaces i cops, i ferides, amenaces de ferides, què, si no? L'odi i el llampec del crim, un instant. Jo era petita i ningú no em feia cas, però jo ja escoltava, el pare i el fill com s'odiaven, era petita, jo no comptava, ningú no em feia cas, m'oblidaven com encara m'obliden, però mai no tindré cap altre record d'aquells temps, em sembla, no ho crec pas, mai no tindré cap altre record d'aquell temps fora d'aquelles còleres i d'aquells crits i d'aquella violència, no, i l'odi, i aquella por del crim que m'ha quedat --- Una d'aquelles còleres terribles que fan tremolar les parets, i més greu encara, més

 16  

definitiva i més dura encara que totes les altres còleres que havíem conegut... LA MARE Te'n recordes, tu? Tu et recordes de tot, ho vas veure, no dormies, lluny de nosaltres, ho vas veure i te'n recordes? T'ho inventes. On eres, tu? LA MÉS JOVE I quan el pare el treu de casa, aquell dia, jo també vaig comprendre que el treia per sempre, per què no ho havia de comprendre? (Vosaltres, totes, ho vau comprendre, us voleu enganyar però totes vosaltres, també, ho vau comprendre.) Quan el pare el va treure de casa i va ordenar que no tornés mai més, que marxés de casa i no pogués mai, mai dels mais, tornar-hi, quan el treu, quan el maleeix, aquelles frases, estranyes, La Maledicció, aquelles frases que en la veu d'un altre, en un llibre, al cinema, potser ens farien riure, o no tindrien importància, i que, aquell dia, ressonen i em fan por, quan ell el maleeix i jo el crec, sóc una criatura, jo la crec aquella maledicció, allò que no passa mai, o només a casa dels altres, o en altres països, encara, incomprensibles, o en el passat llunyà, milers d'anys abans de nosaltres, les frases definitives sempre, una mica ridícules i que tanmateix em posen, jo no ho entenc, i que tanmateix em posen, també a mi --com ho has dit, tu?-- a la vora de les llàgrimes, quan el pare el treu de casa, amb el puny alçat --que potser m'ho imagino?-- quan el treu i a més a més li crida, perquè es tracta de crits, quan el treu, el maleeix i encara li crida que mai més no el deixarà tornar aquí, jo el veig, a ell, tan jove, el germà jove, sempre ho diem, jo sempre ho dic, ell és més gran que jo i jo també, com vosaltres, dic el germà jove,

Això les fa somriure, potser. quan el treu, al germà jove, jo el veig com se'n va, està d'esquena, marxa, baixa pel camí i s'allunya de la casa, cap allà, cap al revolt on, més enllà del bosquet, ja no se't veu, i res, ho sé, o m'imagino avui que ho vaig pensar, i res no l'atura, cap de nosaltres, ni l'una ni l'altra que podria fer-ho, que hauria pogut fer-ho ni tampoc jo, massa petita, nena, mocosa, criatura sense importància, ningú no l'atura. No el tornarem a veure. Si algú m'escoltés sabríeu que no el tornarem a veure, si algú m'escoltés, l'aturarieu. LA GRAN No se'n va per sempre. És fàcil, avui, però aquell dia, se'n va com se n'anava sovint i tornarà. Ells sempre es discutien, cada dia, sí, es tracta de discussions, es discutien sempre, jo vaig pensar que tornava a ser una vegada com les altres vegades, no pas un crim més gran que els altres crims. El seu pare cridava molt fort, sí, sempre va ser així, i el maleîa, paraules, sí, paraules

 17  

però quantes vegades, ja, l'havia tret i li havia ordenat que no tornés mai més i quantes vegades, encara, l'altre, ell, el germà jove, l'altre havia tornat, al cap d'unes hores o al cap d'uns dies, i havia tornat a ocupar el seu lloc sense que res no canviés? Era més violent encara, avui, és fàcil, només ens recordem d'aquell dia, i oblidem tots els altres dies, només volem conservar aquell moment, era més violent potser, no ho sé, em perdo, queda lluny, es deien unes coses tan dures l'un a l'altre, tan plenes d'odi sobre les seves vides que jo pensava que seria millor que se separessin un dia o dos com de vegades passava. Vaig desitjar-ho. Una mica de temps. Però no el vaig mirar marxar com si marxés per sempre. Tu ens acuses, nosaltres no vam fer res, jo no vaig fer res, i de no haver fet res ens en pots acusar, però jo no m'ho imaginava, no, no podia creure que era el principi de tots aquests anys perduts. Tu ens acuses. Jo no els hauria deixat fer, i aquella, la teva mare, aquella tampoc, i les altres, per més febles que siguin, i les altres tampoc, ningú, nosaltres no els hauríem deixat fer. Ens hauríem pogut barallar amb l'un o barallar-nos amb l'altre, barallar-nos de debò, tu ens acuses, però ens hauríem barallat. Hauríem sortit al pati, al camí, no ens hauríem comportat gaire bé, hauríem estirat les jaquetes, aquestes coses que es fan. LA MARE Ell sempre se n'anava i sempre tornava. Com m'ho podia pensar? Com m'ho havia de pensar, això, l'inici de tots aquests anys d'espera? LA GRAN Es cridaven l'un a l'altre uns judicis tan terribles sobre les seves vides, cadascun destruint l'altre, cadascun volent destruir l'altre, esperant fer-li mal i tombar-lo per terra, cadascunt judicant l'altre en base a allò que era o a allò que volia ser, cadascun provant de guanyar aquesta lluita, jo esperava que ell s'allunyés. Ho vaig esperar. I sentia i tenia por també que ja no es poguessin tornar a trobar i perdonar-se una altra vegada, com sempre es perdonaven --sempre he volgut imaginar que es perdonaven, que acabaven per perdonar-se-- jo tenia por, però no ho veia, no crec, m'ho vaig imaginar, m'he arreglat tots aquests anys, tenia por, sí, sempre vaig tenir por de la violència entre ells --l'odi? Oh, no, no pas això, no pas l'odi, no-- jo tenia por, però no el veia que marxés per sempre, marxar per no tornar a posar els peus en aquesta casa, no tornar a pensar en nosaltres, no tenir res més a veure amb nosaltres. No ho vaig pensar. LA MÉS JOVE I quan va ser que ten vas adonar? D'una vegada, te'n vas adonar? LA SEGONA El pare encara mai no ens deia ni una paraula d'allò, la seva marxa, l'absència, mai no ens deia una paraula d'aquella desaparició. Anava envellint, de mica en mica, cedia a la vellesa, era el seu desig, ara, no volia res més,

 18  

només ser vell. Caminava silenciós quan havia de venir aquí, el soroll del seu pas a l'escala, l'obertura de la porta, jo parava l'orella, la mare, aquella, a la mare ell tampoc no li parlava d'aquella desaparició, no ho crec, ella no respon, jo no ho crec, d'aquella desaparició, l'absència, a la teva mare, ell tampoc no n'hi parlava, i la resta de temps, de cap a cap de dia, caminava per fora, els boscos, el camp, m'imagino, se n'anava al matí, tornava al vespre i sovint, gairebé res, tota una setmana, no ens deia res, no en sentia la necessitat. No preguntàvem res, esperàvem aquell noi, ens rellevàvem al pas de la porta mirant el camí, aquest camí que encara s'allunya de nosaltres i desapareix, allà, cap al bosc, provàvem d'endevinar, escoltàvem els cotxes que passen per baix de la costa i que es podrien aturar, escoltàvem indicis, el soroll d'un pas en la nit. No en parlàvem, ens quedàvem allà esperant, és la paraula, no en parlàvem mai, esperant, aquesta paraula, una altra paraula, així, una mica ridícula, res més. Tots aquests anys, els hem passat així, els hem perdut així, sense imaginar que poguessin durar tant de temps, no ho sabíem, no ho podíem saber, si ho haguéssim sabut, tu què et penses? si ho haguéssim sabut ho hauríem impedit l'hauríem aturat, al seu pare i a ell, els hauríem impedit que actuessin, no ens podíem imaginar la vida d'aquesta manera, qui s'ho podia imaginar. Tu sembla que ens ho vulguis, entenc jo, sembla que ens ho vulguis retreure, acusar-nos com si nosaltres haguéssim de ser culpables, com si no haguéssim vist res, nosaltres en tenim la culpa, sembla que ens ho retreguis, gosar retreure'ns això, i no està bé, no és just, entenc jo, no és una cosa justa perquè ningú podia imaginar que mai no tornaria, i encara menys que no tornés fins avui, a l'hora de la seva mort, perquè es mor i nosaltres sabem que es mor, ningú podia imaginar que ens deixaria així, que ens abandonaria, perquè ens va abandonar i que mai no donaria notícies que mai, quan el seu pare va morir, però podia saber-ho, ell? --algú li ho hauria pogut dir? Se n'hauria pogut assabentar?-- ni quan el seu pare va morir, mai no va donar cap senyal, no ens ho podíem imaginar, no, i que justament, aquí, avui, al final de la seva cursa, al final, vingués a morir, com si volgués demostrar alguna cosa, provar encara alguna cosa que pogués fer mal, perquè ens farà mal, ningú, mai, cap de nosaltres, tu sembla que ens acusis, però ningú, cap de nosaltres, no s'ho podia imaginar i comprendre-ho. (...)

 19  

LA MÉS JOVE No era veritablement el dia dels adéus. Se'n va anar brutalment, va fer picar la porta, va insultar el seu pare i el seu pare el va insultar, i va fer picar la porta. No recordo que em fes cap petó, que s'hi entretingués, que pensés en mi o en ella, aquella, la seva mare, no ho recordo, ni de la seva mare, no me'n recordo. I ni tan sols, no pas pel record que en tinc, i ni tan sols una paraula, o un somriure, no ens veu, no es recorda de nosaltres, i mai, sempre ho hem pensat, des d'aleshores, i mai no va semblar recordar-se de nosaltres, mai no va semblar que tinguéssim importància, cap mena d'interès per a ell. LA SEGONA Ens abandona, ens deixa, som nosaltres les que sempre, aquí, totes quatre, som nosaltres, totes, les que l'esperarem, tots aquests anys perduts, bloquejats, esgotats, aquí, però qui ell deixa és el seu pare, és la història d'ells dos, la seva separació i la violència de la seva separació i nosaltres no comptàvem i mai més no vam comptar, nosaltres esperàvem, tots aquests anys, esperàvem però no comptàvem. LA MARE Calleu, no digueu això, deixeu córrer això. No vull sentir això. LA SEGONA Tot aquest temps, mai no dóna notícies, tot aquest temps, tant se li'n dóna de nosaltres, no escriu, ni una paraula, un missatge, tan poc comptàvem, nosaltres? No teníem cap més valor que aquest en la seva vida? res, en tot aquest temps, no va pensar mai en nosaltres, en la nostra angúnia? perquè estàvem anguniejades, estàvem anguniejades i ell no pot ignorar que estem perdudes, i que l'esperàvem, quan se n'anava, quan encara era més jove, les altres vegades, quan se n'anava, i tornava al cap d'unes hores o al cap d'uns dies, de vegades, no es podia equivocar, ell ho sabia, ens veia, veia les nostres cares quan, finalment, tornava a entrar per la porta, veia les nostres cares, ens veia esperar-lo, sabia el nostre neguit. LA GRAN El seu pare mateix, fins i tot, de manera imperceptible, el seu pare mateix li ho deia, el seu pare mateix li ho feia comprendre, jo crec, no me'n recordo gaire, però crec que fins i tot el seu pare s'inquietava per les seves desaparicions, i li feia saber el seu alleujament quan el veia tornar, ell no ho podia ignorar, veia les festes que li fèiem, la felicitat que podíem tenir quan tornava, ho sabia, i no podia ignorar la inquietud en què estàvem, no ho podia ignorar, La sabia, la sap, i sempre l'ha sabuda, la nostra gran preocupació per ell. LA SEGONA I tot aquest temps, tots aquests anys, fins a aquest dia, el seu retorn, el temps que passa lluny de nosaltres, no pot ignorar el nostre neguit, no se'n pot burlar, sí, ho sap, no pot ignorar com estem de perdudes, i aturades, aquí, clavades, i desesperades d'esperar-lo,

 20  

no pot no saber-ho i no donar mai notícies, ni un missatge, mai, és un crim per part seva, dic jo, una espècie de crim, prescindir de la vida d'aquells que t'estimen, és una espècie de crim, no sé, jo ho crec, de cop em sembla que és una espècie de crim, no n'estic segura, m'haurieu d'ajudar, sí, la meva inquietud, la meva angúnia, tots aquests anys perduts, el temps que jo, i totes vosaltres aquí --m'hauríeu d'ajudar-- el temps que he destruït esperant-lo i patint per ell, i no veure'l tornar, a més, fins al darrer instant, just aquell darrer instant i veure'l que es desploma, deixar relliscar la bossa, la bossa de mariner o militar, --tornar i deixar-se caure a terra i morir-se encara sense haver de justificar res de la seva vida, i deixar-me en la ignorància, i no donar-me res!-- deixar-nos tot aquest temps, és una espècie de crim, això penso, ho penso de debò, de sobte, ho penso de debò, una espècie de crim, sí, tan greu com un crim. LA GRAN O bé menyspreu de nosaltres, dic jo, menyspreu de les nostres vides, menyspreu d'allò que som, menyspreu d'allò que sóc, d'allò que sou vosaltres, menyspreu d'allò que som nosaltres, aquí, totes, no dieu res, però em sentiu, menyspreu d'allò que som nosaltres. Rebuig, repugnància. LA SEGONA Tant se li'n donava de nosaltres, dic jo, us fa por sentir-ho, nosaltres no comptàvem per a ell i és un gran crim haver-nos ignorat tot aquest temps, és ser culpable. I morir, si mor, i morir no li dóna el perdó. (...)

 21  

LA MARE I elles eren presents, no ho oblidem, presents i ben presents, i totes vociferaven, com ja sabien fer, i també xisclaven com van aprendre, i provaven de retenir l'un i d'aturar l'altre, i d'interposar-se en la batalla... LA GRAN Em va fer un petó. Furtivament. LA MÉS JOVE De cap manera. Ho hauríem vist. LA GRAN Em va fer un petó, tot just apuntat, gairebé res, em va fer un petó... LA SEGONA A mi em va aferrar brutalment, una abraçada ràpida, un petó ràpid, i de seguida apartada violentament, volia allunyar-me i dur-me amb ell, totes dues coses alhora, al mateix temps. LA MÉS JOVE De cap manera. És una tergiversació. Cada vegada us ho inventeu una mica. LA GRAN Ens volia impedir que el seguíssim. Com qui es baralla, el mateix moviment, com qui es barallés, el mateix sentiment, la mateixa violència, m'engrapa, m'atrau cap a ell i també m'aparta. LA SEGONA Cridem. Cridàvem. El pare ens bufeteja... LA MARE No us va tocar, mai no va tocar ningú. LA SEGONA Cridàvem. Ens bufetejava, ens clavava cops, balancejava els braços davant seu, de banda a banda, i rebíem cops. LA MÉS JOVE Avui els agrada això: records de batalles com cal. Tenen una bona imaginació, i fèrtil. LA MARE Ningú no ho va veure. Ho tergiverseu. Aquella, a sota de la seva escala, al racó, pot dir la veritat, aquella no va veure res. Tot va passar en la violència, no en vull parlar, tot va passar en la violència, de paraules violentes, però només paraules, i prou. Ningú no pot dir que ell clavés cops, no és veritat. LA GRAN Ens bufeteja i ens pega i no podem aturar el germà jove, se'n va de casa, nosaltres no hem fet res. Ens separem.

 22  

LA SEGONA Per la porta, ja no es veu res, novament, s'ha acabat, només el camí que baixa cap al bosc, allà, i desapareix en el revolt. Hauríem hagut de córrer al seu darrere. Sortir al pati, davant la casa i agafar-nos els uns als altres, i no romandre tan dignes, com sempre ho volem ser. LA GRAN Podíem fugir amb ell, hauria estat el millor, tots aquests anys pels camins, m'hauria agradat.

Això fa riure les dues més joves. LA SEGONA A ell se li'n fotia, ja tenia la bossa, no volia més càrrega. LA GRAN En el temps que tu et posessis el vestit vermell, ell ja era al tren. LA MÉS JOVE Si molt convé, ell mateix ens hauria fotut hòsties perquè el deixéssim! (...)

 23  

LA GRAN Allò que fem, la resta de la nit, tota aquesta nit, avui, la nit del seu retorn, del germà jove, allò que fem, no ens fiquem al llit, cantem la nostra cançó, dansem la nostra dansa una mica lenta, totes quatre, sempre totes com sempre hem estat, com vam aprendre a fer-ho sempre, tots aquests anys perduts, la nostra pavana per a l'home jove, aquesta història. No agafem el son, ens quedem a la cambra, l'habitació on vivim, aquest lloc, estem alerta dels sorolls que podrien venir del seu llit, reposa, diem, vigilem el menor moviment, voldríem tant encara que només fos que es bellugués, que es girés dormint, o que parlés en somnis. Esperem, ens quedem aquí. LA MARE Jo escolto, m'acosto, escolto, com escoltava a la porta quan era petit, avui la mateixa cosa. Provo d'endevinar, no em donen res. LA SEGONA Durant molt de temps, m'ho vaig creure, què sé jo? ho devia llegir, els llibres que tu em llegeixes o m'expliques, durant molt de temps m'ho vaig creure, aquesta idea, vaig pensar durant molt de temps que no sobreviuria i que em deixaria devorar a poc a poc per la inquietud i pel dolor, que seria vella, que em faria vella per culpa d'ell, d'esperar-lo, durant molt de temps m'ho vaig creure, que em destruirà, és la paraula, que em destruirà, durant molt de temps, m'ho vaig creure, això que passa, avui, aquest retorn, el temia i em feia por, durant molt de temps, m'imaginava que la mort d'aquell, la mort del germà jove, durant molt de temps vaig creure, i vaig voler creure que la seva mort se m'enduria amb ell LA GRAN No? LA SEGONA No. No està ni bé ni malament, ni tampoc em tranquil.litza. No és veritat, és així, no és veritat, imaginem i ens arrangem amb allò que imaginem, però no és veritat. No ho sé, no crec, no em moriré de pena, ja no m'ho imagino, no m'ho sembla, ja no m'imagino que em moriré de pena. Per què hauria de mentir? Volíem la tragèdia, la gran família tràgica, però no la tindrem, només la mort d'un noi en una casa de noies. Ja pots somriure, res més. És una mica excessiu, somiàvem, ho volíem, ho hauríem volgut, seria bell i dolorós i noble i deixaria amb un pam de boca oberta els imbècils del poble -- ella no va sobreviure al seu germà, l'estimava tant que va morir amb ell, de dolor, com ho sents, i la barra que cau -- però no ho crec, és mentida, encara que m'agradés, és mentida. Ni tan sols sé, és una altra mentida, ni tan sols sé si l'enyoro sincerament, si l'enyoraria sincerament. Sempre, té raó ella, aquella, allò que diu sempre: les nostres tergiversacions. No crec que em sàpiga greu no morir, tenir vergonya de sobreviure a aquells que moren, no crec que m'ho retregui, o només una

 24  

mica de vergonya, i molt poc temps, una mica de vergonya, i prou. El cos no m'abandonarà, sempre ho creiem, no? tu no ho creies? ens ho voldríem imaginar, el cos no m'abandonarà, no es deixarà arrossegar, la tristesa o el dolor quan ell serà mort definitivament, la tristesa serà immensa, i em farà mal, aquí, al ventre i als braços i a les cames, em farà mal com si m'haguessin pegat, no m'agradarà, que m'hagin pegat, la tristesa m'omplirà tota, em devorarà el pensament, em cremarà, ho sé i em fa por, ho sé, ja veig com s'acosta, ho temo tant, tinc por, por que em faci mal, i del temps que em farà mal, tinc por, m'haureu d'ajudar, m'ajudareu, en la vostra tristesa encara haureu de tenir cura de la meva, perquè la meva serà més gran encara, us ho dic, m'haureu d'ajudar, m'ho deveu, la meva tristesa serà sempre més trista que la vostra --quan era petita, encara, quan era petita, ja em feien tant de mal uns neguits tan ínfims, em feien tant de mal, em volia morir i no parlar-ne més i ho pensava sincerament, ho desitjava amb sinceritat, em volia morir, cridava la mort amb el meu desig, és així? i per a la meva sorpresa no obtenia res, cap resposta, patia i prou, i tanmateix podria ser tan fàcil i tan net, desaparèixer, la solució-- el cos no m'abandonarà, i no me'n donaré vergonya. Continuaré caminant i volent caminar, continuaré menjant i volent menjar i demà sortiré al camí, em preocuparé pel temps que fa i em vestiré en conseqüència, tu també, també ho faràs, et preocuparàs per la pluja o la calor, i la setmana vinent tornaré a la ciutat, i tindré la meva feina, i sortiré d'aquí. Jo no goso dir-ho i totes vosaltres, sobretot nosaltres tres, i probablement totes, no us ho goseu imaginar, jo no gosava dir-ho però tornarem a començar les nostres tasques quotidianes, i res més, aquelles coses que vénen després de la mort, les tasques quotidianes. LA GRAN I després, més tard encara, ens sentirem culpables? Pensarem que no estàvem tan desesperades com dèiem, les quatre altives desconsolades de dalt del turó, ens en farem algun retret potser, estarem decebudes de nosaltres mateixes, i els altres, aquells, es burlaran de nosaltres, els meus simpàtics alumnes ho explicaran als seus simpàtics pares, em veuran tornar al meu lloc i resistir, com si res, fent bona cara, aguantant el paper, sense cedir mai al dolor, contenint-lo, sense demostrar-lo. No seré més amable, serà un senyal, tot plegat no m'haurà entendrit el caràcter. Ens acusaran d'haver-nos burlat d'ells, tots aquests anys, aquesta solitud, la vida de recluses, els nostres posats de vídues, d'haver viscut així només per evitar-los, tan altives i tan orgulloses, d'haver-nos volgut allunyar d'ells, els altres, la gent, de no freqüentar els imbècils. Ens acusaran de mentida. De mentida i d'orgull. LA MÉS JOVE I d'ara endavant, el diumenge, a la plaça municipal, aquella, la nostra mare, aquella al davant, i nosaltres tres en regiment, estol de corbs, tan belles i desagradables amb els nostres vestits de dol, ens jutjaran en veu baixa. LA GRAN Ho aguanten. Se'n surten. (Això diuen)

 25  

LA MÉS JOVE Es refan. LA SEGONA Ara vigilaran els nostres viatges en cotxe de línia, i des de la primera reaparició del meu vestit vermell al més tronat del balls, podrem tornar a sentir la mofa dels pagesos. Ells sempre volen el dolor definitiu, la destrucció. Aquelles que no moren de dolor, o que no es cobreixen el cap de cendres, o no se'n van a les muntanyes i acaben cobertes sota unes branques, aquelles, immediatament, són jutjades, jutjades i condemnades, i per què les haurien de jutjar, en definitiva, si no fos condemnar-les allò que els motiva? (...)

 26  

LA GRAN Això sí que serà estrany, el meu primer estiu sense fer l'amor. L'any passat, encara, vaig tenir uns quants homes i després mai més, tota aquesta tardor i aquest hivern, no, no ha passat res, he estat sola i no estava trista d'estar sola i, de mica en mica, es va anar tornant sense importància, sense importància o sense interès, ja no ho sé i, de mica en mica, el pensament mateix va desaparèixer i hi devia renunciar --ho pots entendre?--, hi vaig renunciar. Estava bé. Ara, d'ençà que ell és aquí, el germà jove, hi he hagut de pensar, d'ençà que ha tornat i el temps que viurà i el temps que nosaltres haurem d'esperar, d'ara endavant no pensaré en ningú més que en ell, no buscaré res més en la meva vida, crec. El cuidarem, estarem per ell i ens rellevarem al seu llit, ens en farem càrrec i no l'abandonarem mai més, ser-hi a cada hora, de dia i de nit, ser-hi a cada hora, a quatre passes, sempre, i vetllar la vida i la mort, el combat que està entaulat. No tindré res més. Només serem allà, concentrades, amb el cos endavant, sense cap més atenció que veure passar el moment imperceptible, l'hora exacta, tot just la respiració, i estarem esgotades tanmateix de no veure res, desfetes pels ínfims detalls, el relaxament, tot aquest silenci espiant l'alè, aquests dies sencers caminant a passes lentes i preocupades per la nostra pròpia violència i malmeses, en fi, per la lentitud, malmeses en fí per l'agonia. Jo no seré res més que això. I després, encara, estaré buida. Quan tot s'haurà acabat, estaré buida. No tindré forces, hauré perdut i mai més no tindré cap desig, cap voluntad, ni tan sols la idea de sortir a la carretera, d'anar a la ciutat a buscar un home i tornar l'endemà, em sembla que em passarà, que ni hi pensaré, i quan ell morirà, el germà jove, quan serà mort, jo em vestiré de dol, ja m'ho imagino, totes nosaltres haurem perdut, no ens quedarà res, jo m'hauré tornat grisa i negra, de dol, sí, exactament, de dol, hauré perdut tot desig --mira què et dic-- hauré perdut tot desig i el desig fins i tot de tenir l'inici d'un desig. Hauré acabat. Ja no creuré en res, sovint he pensat que em passaria un dia sense avisar, ja no creuré en res, viuré definitivament en el meu dol, aquí, i amb aquest dol en tindré prou, la meva vida en tindrà prou, jo també seré morta, i morta, això em reposarà, no lluitaré, i no patiré, la meva solitud i el meu oblit, bell i secret, tindré el posat altiu, no voldré pas res més. Tindré records, la meva vida en tindrà prou, n'hauria de tenir prou, tindré records i els meus records em faran una vida tranquil.la. I més tard, encara, molts anys més tard --a l'edat que tinc-- i nombrosos anys més tard, uns quants anys encara després de la seva mort, el germà jove,

 27  

del seu retorn aquí i la seva mort, després que aquest germà hagi sortit definitivament de les nostres vides, perquè vosaltres no us ho voleu imaginar, encara no és mort i no us ho voleu imaginar, massa por de decaure, les Dames Desconsolades, preocupades pel vostre dolor i les seves qualitats, no us ho voleu imaginar però ell sortirà definitivament de les nostres vides, l'oblidarem, ja ho pots somiar, l'oblidarem, tu mateixa l'oblidaràs, i aquelles també, l'oblidaran, ens en sortirem, podreu resistir, no oblidar els aniversaris, a poc a poc, conservar la tomba, fregar i tornar a fregar els rajols de la cambra, i no voler tocar res no res, mai, no voler canviar res de lloc, no llançar res, no donar res, el museu, el vostre mausoleu de pagès, ens en sortirem, l'oblidarem. Una tindrà un fill, tu, tu tindràs un fill, acabaràs per portar un fill, rius, ja en parlarem, tindràs un fill, el meu jove nebot, un d'aquells imbècils que t'insulten a la plaça, un d'aquells imbècils et farà un fill, ja en parlarem, tornaràs del ball amb el vestit vermell de través, i ens faràs un fill, i l'habitació del fill serà aquella habitació, l'habitació tan ben conservada del germà jove mort, una tarda de fer neteja i l'aire que entra i l'olor del lleixiu a terra i l'olor de l'encàustica als mobles --te'n recordes d'això, també, l'olor de l'encàustica?-- i els últims rastres --la bossa marinera-- desats a les golfes... No ho voleu admetre, avui, un dia com aquest, no ho voleu admetre, és masa aviat, mirar el seu cadàver, perquè ja era el seu cadàver, mirar el seu cadàver que es deixa caure davant nostre, aquí, als nostres peus, caure a terra just en passar la porta i no voler-ho admetre, no ho vols sentir, us resulta impossible, supera les vostres forces, us negueu a acceptar-ho però ens en sortirem. Caldrà que sigui així. Ens en sortirem. I més tard encara --a l'edat que tinc-- nombrosos anys més tard, a l'edat que jo també seré una vella, quan també m'hi assemblaré, a aquella, la Mare, la nostra mare tan forta, quan hauré adquirit el seu aire, els seus posats, quan seré jo aquella estàtua, la que no plora mai i que no ens diu res, mai, d'allò que experimenta, d'allò que sent, quan seré jo la que discutirà de les factures amb els proveïdors quan seré a l'inici de la meva vellesa, aquells poc mesos molt curts, l'edat de la renúncia, quan s'haurà acabat, més tard encara --a l'edat que tinc-- nombrosos anys més tard, si el desig sobtadament m'hagués de retornar, si la voluntad de l'amor, la voluntad d'estimar i de ser estimada em travessés, el desig que vingués algú, finalment, i se m'endugués --m'ho hauria ben merescut, no? No t'ho sembla?-- m'ho imaginaria com un dolor tal, una catàstrofe tan cruel, un tal drama i sobretot, sobretot, una ironia tan perversa, una broma de la vida, no? que fugiria, que trobaria, espero, la força de fugir, de llançar un crit de còlera i fugir, que me'n sabria allunyar, que foragitaria aquell que vingués, que digués que m'estimava i que volgués que jo també l'estimés i que cometria un crim tan gran venint tan tard. (...)

 28  

LA GRAN Te n'aniràs? LA SEGONA No ho sé. Vols dir que ho puc decidir? Com deia aquell, el nostre estimat xicot, en el seu llit de nen, el germà jove, com ell deia, i d'on havia tret aquella frase, que tant profit en treia: "Qui no ha marxat del seu poble als trenta anys no en marxarà mai..." No ho sé. El límit de l'edat, per poc, no em toca. Podria, si corrés, esperar escapar-me'n. Ell es mor aquesta nit i jo, en plena desolació, me'n vaig de matinada, el primer autocar fins a l'estació nova, no ho sé, necessitaria forces. I tu? LA GRAN Jo, com ho has dit?, la xifra, trenta anys repicats, el límit de l'edat, és groller, ets una noia grollera,

Elles riuen, potser, l'una de l'altra. jo, em quedaré, no creus? em quedaré definitivament aquí, guardant la meva posició, cuidant-la i jo que els vaig darrere, farem la vida totes dues, juntes, passaré, m'imagino, passaré sense poder-ho impedir, passaré discretament, discretament, sí, del grup de les noies al de les velles, no, no ho sé --segur que ens anomenen d'una manera o altra, els altres, la gent, segur-- em faré vella, suaument, sense revolta, tranquil.la, això voldria, i aniré a continuar les classes, la senyoreta, la mestra, em guardaré de la vida, de les coses que es creuen, de les coses que es prometen. (mirant la Mare) Ara es quedarà sense ganes de viure, renunciarà, tinc por que no s'engloteixin amb ell, em fa por i les cuidaré. Aniré amb compte. LA MÉS JOVE Jo no ho sé, la més jove, jo no ho sé, aquella, l'única, la que encara pot tenir la seva oportunitat, per qui les coses poden començar finalment, no ho sé, me n'aniré, és probable, m'imagino, me n'aniré. No m'ho pregunteu? LA SEGONA No, no t'ho preguntem.

 29  

LA MARE Elles no t'ho pregunten, no, però estan inquietes. LA MÉS JOVE Esperaré la meva hora, i me n'aniré, és probable, allò que deia, jo també me n'aniré i refaré la meva vida, m'imagino... LA SEGONA No t'ho preguntem, m'imagino, sí, exactament, m'imagino, no t'ho preguntem i te n'aniràs, com tu dius, m'imagino, però no t'ho preguntàvem... LA GRAN O totes tres, encara, al llindar de la casa, esperant encara, totes tres, ja sense saber res, aquí, sense deixar-nos mai... Agafades l'una a l'altra, i explicant la nostra història. Totes tres, encara. Jo ho veia així, també. O totes quatre, és possible, per què no? totes quatre també, està bé... (...) LA GRAN Què tens? LA MARE No res, m'havia semblat sentir un soroll.

FOSC