i

EL CIRC CATA C L EKper MORA

'I l

Gran alegria regnava entre els con-curents al Circ Cataclek, quan en Ti-tus i en Tatus feien llur aparició a lapista.

I vet aquí que (sia dit entre nosal-tres) aquests eren dos perfectes dro-pos i un dia el regisseur s'hi enutjà idecidí posar fi a aquella droperia.

I els digué: — Nois, aquí és qüestióde treballar i per començar, agafareul'elefant i el posareu dintre,aquell va-gó, així que estigueu tocarem el dosd'aquest poble.

f ^,

Però el senyor José (així es deia elregisseur) no havia comptat que Vele-fant era dues vegades més gros que elvagó i que per tant fóren inútils totesles temptatives per poder-li ficar.

Mes en Titus que totes se les pen-sava (no en va era el que clavava elsmastegots) tingué, influenciat per uncarro que passava, una idea lluminosa.

I agafant una corda, fermà l'elefanta la cua del tren. La cosa era ben sen-zi:la: en arrancar aquest, l'animal se-guiria fàcilment, igual com el cavallsegueix al carro.

Però, valga'ns tots els Sants que hi ha en el cel, que el gros animalot quan sentí el xiu:et de la màquina agafà tal

esverament i es posà a córrer amb tanta empenta, que arrossegà, amb el suposat pànic dels viatgers, la sorpresa del

maquinista i les malediccions del- senyor José, el tren sencer amb màquina i tot.

riem. CCLXXX1V — Pág, 186

VI

Una història ert una carteraText d'en JOAQUIM FECTT

Dibuixnc d'Pn MTP T

En Martinet era un xicotet molttrempat i que de seguit es feia agra-dable als que el tractaven per la gransimpatia que irradiava la seva perso-na. Devia tenir al temps d'aquesta his-tòria uns tretze anys. Havia llegit moltperò no aneu a creure que llibres dematemàtiques, ni de cap ciència, ni decap art. Les lectures d'en Martineteren aventures, llibres de viatges...descobriments geogràfics, novel, scos,

¡a. Però no hi havia cap targeta. Enquant a bitllets tampoc n'hi havia.

Es comprèn que algun pillet l'ha-via robada, i un cop desembarasada delque l'interessava, l'havia llençada.Llavors la va trobar en Martinet. Peròsi bé és cert que no va trobar- hi dinershi havia, no obstant, uns quants pa-pers. Un cop a casa els examinà ambcuriositat i entremig d'uns prospectesrecomanant uns específics, emb elsquals el reuma i el • oagre no hi podien

etc., i aquestes aventures se li fi.travencervell endins, que ben poc lloc deixa-ven per altres branques del saber.

Era una fal •lera que el tenia absor-bit. Per això si l'haguéssiu observatpel carrer hauríeu notat que anava ambel cap cop, no pas per altra cosa queper mirar a terra amb l'esperanço pue-ril de trobar algun.dia a còpia d'insis-tència, alguna cartera amb bitllets, queproporcionant-'i un gran guany, li rer-

1

^^^ yr\

res, ji havia el borrador a'una cartaamb moltes correccions. Intentà lle-gir-la però era escrita en anglès i ellno en sabia prou per a treure'n l'aiguaclara a la primera lectura i va haverde recórrer al diccionari. Posada enclar, la carta deia en resum això: Hau-ríes de veure a Harrison i procurarcalmar-lo, després del temps necessa-ri per merèixer la seva confiança no-vament, serà l'hora de dur a cap unnou pla, per tal que a vaca caigui en

metés dur a cap algun viatge que eifes famós i meresqués els honors d'és-ser ofert en crònica gràfica als eixeritslectors del VIROLET.

I el que són les coses[ va sortiramb la seva: un dia sortint de col'legi,abans d'arribar a casa seva, va trovarla suspirada cartera! Forfollejà perveure si hi havia alguna targeta que lipermetés saber de qui era, en quincas no hi havia més remei que tornar-

nostres mans definitivament. FirmavaForton.

— Veje, tant misteri, total per recu-perar una vaca! es digué Martinet de-cepcionat. Desà despectivament la car-tera en un calaix, i per distreure's, esposà a llegir una obra de Kipling. Ha-vien passat alguns dies de la troballade la cartera, quan de sobte en pen.ser-hi, se Ii ocorregué a en Martinet,que la vaca que parlava la lletra nodebla ésser pròpiament una vaca dP

les que suministren llet, sinó algunmot que amagava altra significació.Tornà a llegir la carta i s'adonà que larúbrica de Forton s'assemblava a lescomplicades que utilitzen els notaris...

Llavors començà a encuriosir-se iin'eressar-se per desxifrar aquella es-tranya carta. Esmolant les seves fa-cultats detectivesques, analitzà totsels detalls i com +r primeres conclu.

'sions, aceptà que l'amo de la car.tera era Forton, perquè essent un bor..

redor, no era ell qui rebia la carta,sinó qui pensava enviar-la. Fortoapatia zsma o reuma, perquè d'altramanera no hauria retingut el prospec-te. A més, per algunes frases de lacarta, comprengué que l'autor no eraanglès, sinó americà. El tal Forton,així com el destipatari de la carta, de-bia pertànyer a alguna associaciósecreta de les que abunden a Nord

-Amèrica, perquè la rúbrica era moltsignificativa.

Amb aquestes dades pensà interessar el seu amiguet i company d'afi-cions, en Ventura, per dur a termoalguna sensacional descoberta. EnVentura tenia 14 anys 1 era molt ima-ginatiu, tan que de seguit pensà quela vaca seria el nom d'alguna pedrapreciosa-de gran valor i s'engrescàamb l'aventura. Procurarien trobarl'Harrison de la carta i procurar esbri-nar quina . mena de vaca era aquella.

(Continuarà)

VIROLET

Núm. CCLXXXIV . Pá^, 187

MISCEL•L:ANIADibuixos XEn CORNET

SISTEMA CONSERVADOR

— Oh, quin barret més ben conser-vatf Com t'ho has fet perquè semblitan nou?

— Si, mirat He cuidat de raspallar-lo cada dia, de fer-lo rentar cada tres

mesos i planxar-lo de tant en tant i ca-da cop que sembla massa vell..: .el can-vio al guardarroba del teatre per unde noul

A LA CLASSE DE QUÍMICA

El professor H. Dosò presentavaals seus deixebles una ampolleta d'à-cid cianídric.

— Aquest verí, — digué — és tanfort, que una goteta posada damunt lallengua d'un gos, mata l'home més ro-bust.

MOLT BÓ

— Mestre! em vàreu vendre aquestgos dient que era molt bo per les ra-tes i no em mata mai cap!

— I no és ésser bo per les rates,aixó'.

HISTORIES

— Qué fa la teva dona quan arri-bes tard a casa?

— Es posa històrica.

— Histèrica, voldràs dir!— No, no, històrica. Vull dir que

em ve amb unes històries que maiacabal

DEMOSTRACIÓ

Un foraster, passejant pel Parc, estrobà davant el quarteret de bombersi es deturà una estona a mirar lesbombes i escales que allí dins esveien.

— Hi ha toc mot sovint? — pregun-té al bomber que estava a la porta.

— Quasi cada dia.—1 acudiu molt de pressa?— Ja ho crec,En aquella moment el telèfon de-

manava 5000 A, i en un moment elsautomòbils s'ompliren de bombers,s'engegaren els motors i sortiren totscorrents cap al l^oc on s`estava calantfoc.

El foraster restà mirant amb ad-mirac'ó els que se n'anaven tan depressa.

— Caramf — murmurà, finalment—que són amables a Barcelona. Mai

hauria dit que es prenguessin tantamolèstia per mostrar a un foraster elque saben fer!

ARITMETICA

— Ribelles, quan pesen mitja dot-zena de quilos?

— No sé!

— Home! A quina hora surt el trende les vuit?

— A les vuit.— Doncs, quan pesen mitja dotze-

na de quilos.—Ah, si! Vuit quilos!

SUPERIOR TAT

Això pot semblar una faula d'Isop,però no ho és.

Es trobaren en un prat el cavall il'ase: El cavall començà a fer gala dela seva superioritat er tots respectes.L'ase, però, ''interrompé:

— Escolta, hi ha begut mai cap ea-vall que acabés una carrera?

— Prou, a l'hipòdrom, el meu pareguanyà tres copes.

— No carreres d'aquestes, talòs,que si fossis tan intel'ligent com volssemblar ja sabries que se'n diuen cur-ses. Vull dir, carreres universitàries.

— 1No, certament, cap cavall nos'ha doctorat.

— I en canvi, cada juny es docto-ren una colla de rucs. Ho veus ara quiés superior?

per En GUILLEM D'OLORÓ

ABSTEMI

— Jo sols bec vi en dues ocasions.

— Quines?— Quan plou i quan no plou.

VENJANÇA

— Vostè ha dit animal al senyor?— Sí, senyor Jutge.— Deu duros de penyoral— Així a un senyor no se li pot dir

animal?— No.— Ja un animal se li pot dir senyor?— Home, no hi veig cap mal,— Doncs passi-ho bé, senyorjutgel

ERROR GREU

Una senyora entrà furiosa a ca l'a-droguer i llençà un paquet sobre eltaulell, exclamant:

— D'això en diu sabó! Quina en-ganyifal Tres hores que frego i encarano ha començat a fer escumat

L'adroguer desféu el paquet, l'olo-rà i digué:

— Senyora, això no és sabó sinóformatge. Recordi que aquest matí havingut a comprar una lliura de cadacosa i es deu haver confós!

— Ahí — féu la senyora — vet aquíperquè tenien tan mal gust e lls maca-rrons a la italiana!

N .èM, CCLXXXTV .._. pa,g , 188

VIROLET

GOLS

AMB I L. L U, T R A C I O N 9 .

DE JOAN G. J U 'N C E D A

UNA COMtenia por d'atansar-me. La meva se»nyora em manà que vingués a cercar-vos i quan he arribat ai Khan Serrurvós ja éreu fora... Si volguéssiu venir,la meva mestressa us espera!...

— I qui és la teva mestressa[ Si noconec cap dona a Al-Kahirat! — vaigpreguntar jo.

— La meva mestressa sí que us co.neix bé — respongué l'esclava. — Es laque ahir anà a comprar a la botigad'Al-Bostaní...

Com explicar la follia de la joiaque assaltà el cor meul Vaig apoiar»me a l'espatlla de l'esclava i ella emguià. No trigarem gaire en arribar alloc. Ella mateixa picà a una gren por-talada, la qual s'obrí. Entràrem i emvaig trobar en un pati quadrat al vol-tant del qual hi havien set portes.

(Con tin uac: ó)

Amb la llum tènue de la celístia vegíla lluïssor de l'aigua que s'escolavapels corriols del jardí florit, tot plan-tat d'arbres fruiters i, més que de capaltre, de tarongers en flor; el perfumdes quals, en omplir els meus pul»mons, em desvetllà i féu que poguésfer esment de la cançó nocturna delsrossinyols.

Vaig travessar el jardí guiat per1'esc'ava; vaig pujar àvia escalinata demarbre blanc; vaig entrar per una a'-tra porta i cm vaig trobar en una am-pla sala, el fons de la qual hi havia ungran mihrab (1) que donava al riu. Enaquell moment acabavi de guaitar lalluna per l'orient i sa blanca llum quaes reflectia ene! Nil, j i • luminava la sala.

Em vaig asseure en un dels sofàs

(1 Balconada.

15 T® R I A

que hi havia a la vora del mihrab i, alcap d'uns instants, fou al meu costataquella dona de celestial bellesa. Ensprenguérem les mans; ens contàremles nostres angoixes, els nostres tur-ments i la nostra benaurança d'aquellsinstants... jo no sé, en fi, com contarles esperances que des d'aquell vespreompliren la meva existència. Quan emvaig alçar, per obsequiar, encara uñavegada; aquella beutat, vaig deixardissimuladament a sota d'un coixí unabossa amb . cinquanta peces d'or; emvaig acomiadar i em disposí a eixir.

— Ah, mon amo! — féu ella. —Quan veuré de bell nou el teu rostre[— i mentrestant se li escolaven duesllàgrimes galtes avall

Romanguí uns instants indecis, iper fi li diguí:

— Demà mateix, al vespre[I després d'estrènyer »nos una vega»

da més les mans, me'n vaig anar al'hostal e descansar fins l'endemà, queera dia de molta feina.

La feina[ Si no era bo per a res!El meu pensament reposava constant»ment al damunt del seu caríssim re»cord i, sense esmentar'. ho, anava allu»nyant-me de les meves amistats i re»lacions comercials per tal de poder»:me delectar amb la contemplació es-piritual de la mevá enamorada.

Cap al tard, sense pensar-hi, emvaig trobar de bell nou a casa d'ella.Tot era net i lluent. El sòi encerat ienllustrat: Hom havia arreglat els ca-nalobres i les torxes per la nit. Quanel'a em veié, vingué llangorosamenta mi dient:

— Ah, quan has tardat, amat[...— I tornàrem a passar plegats fins

que la nit fou ja ben alta; parlant-nos,mirant- nos o millor dit devorant-nosamb l'esguard i fent projectes per al'esdevenidor...

Abans d'absentar-mé, vaig tornara deixar poc a poquet una bossa ambcinquanta peces d'or a sota del coixíi em vaig acomiadar per anar a des»cansar. L'endemà; vaig passar el diarecorrent les botigues dels meus deu-tors liquidant les mercaderies que ha»vien venut pel meu compte.

VIROLET

Núm. CCLXXXIV - FA- p , 189

Com tardaven de passar les hores,lluny de la meva amorf

E i fer-se fosc, altra vegada a casad'ella. Ens assèiem al voltant de la tau-lete; menjàvem, bevíem, jugàvem, ensteníem les mans i passàvem llarguesestones mirant-nos com encantats, ambtal passió que ben bé puc dir que laforça del seu esguard la sentia jo adins de les meves entranyes.

A l'hora del comiat, deixava unabossa amb cinquanta peces d'or a sotadel coixí.

Durà molt aquest estat de coses?No ho sé pas: Jo no era d'aquest

món. Només puc dir-vos que vaigacabar par arruïnar-me completament

- i vaig quedar-me sense ni un dinar ifins ni una dracma.

Què fer, aleshores?Vaig eixir del meu hostal i vaig co-

mençar a caminar quasi bé sense es-ma i em vaig trobar a la plaça de BainA'.-Kasrain, a la qual, com era dia defira hi havia una gernació enorme. Elvoler del destí féu que la gent m'em-penyés fins a tocar-me amb un cavallerabillat amb gran riquesa; de tal mane-ra que la meva mà tocava la seva bos-sa dels diners. Vaig tocar que a din-tre hi duia un petit paquet rodó. Eldimoni em temptà; vaig ficar la mà adins de la bossa i en vaig prendre elpaquet, amb tan mala fortuna que ellse n'adonà, es girà, brandà sa maçad'armes i me'n descarregà un cop tanTerrible al cap que em féu caure este-nallat a terra al mig del cercle de gentque ens envoltava. Tothom començà acridar contra el cavaller, puix jo eraprou conegut i estimat de tothom i finsalgú agafà el seu cavall per la brida iobligà á ell a descavalcar.

— Aquest home acaba de robar-me! — féu el indignat.

— Es fals!... Es mentida!!... — cri-dava la gent.

En això arriba el Gualí amb elsguardes.

— Què passa? — demanà amb songreu posat de sempre.

-- Aquest home m'ha robat[ — res»pongué el cavaller.

En aquell moment jo em vaig re-tornar i vaig exclamar:

— No és cert!...El Gualí donà ordre al Moka-

dm (2) perquè cm registrés i, és clar,tot seguit trobà el paquetet rodó queera una bossa de seda blava plena dedinas d'or.

— Quina quantitat hi ha a dintre?— preguntà el Gualí al cavaller.

— Vint dinars d'or: Ni un de mésni un de menys! — exclamà ell ambseguretat.

Els contaren: La quantitat era exac-ta. Aleshores el Gualí em comminà

(2) Cap de po'icía.

perquè digués la veritat. La conscièn-cia m'obligà a confessar el meu roba-tori al davant de tothom, amb el capcot i mort de vergonya.

Immediatament el Gualí cridà elporta-glavi i Ii ordenà que em tallésles mans (3). En aquell mateix instant,el porta-glavi m'agafà el braç dret i,abans que tingués temps de dir ni unmot, la meva mà dreta havia caigut aterra banyada amb el doll de sang quedel braç mutilat se m'escolava!

De seguit m'agafà l'esquerre iquan anava a tallar-me l'altra mà,el cavaller intercedí perquè no ho fes-'sin. El Gua'.í em concedí la gràcia is'allunyà amb la seva gent. Unes àni-mes piadoses em feren una lligada ala ferida, me la banyaren amb oli bu-llent i me l'embenaren. El cavallerm'allargà una bossa cocar més plenade dinars d'or i em digué:

— Teniu l'aspecte d'un jove polit.Aquí teniu aquest diner:. Que serveixiper a la vostra rehabilitació!

I després s'allunyà amb el cavall.Jo vaig quedar més mort que viu.

Apoiant-rre amb la mà esquerra perles parets, vaig anar-me'n, tot fenttentines, cap al cantó de la casa de lameva estimada, amb el braç dret em-benat ficat a la sitia.

Quan hi arribí em deixí anar exte-nuat al damunt d'uns coixins. Quanella vegé la iaeva pai •lidesa i el meuexhauriment excramà angoixada:

— Oh, mon amoi senyorl Per quèaquest canvi decolor del teu ros-tre! Per què aques-tá pal'lidesal

—Oh, amada!— li fiu jo amb unaveu apenes percep-tible — Estalvia'ml'haver -te de res-pondre !

—Ah, de^gra-ciada de mi! Perquè em cremes aix",el cor! Respon-melAixeca't f m'ra'm!!Ah, ja veig bé elque és: Tu t'hascansat de mi ja,puix no et compor-tes amb mi comabans!...

I esclafí en unsplors i uns sospirsque haurien enter

-nit les pedres. Detant en tant es ca!-meya per reiterar-

(2) Pena apl'cadaals lladres en moltspaïsos inussulmans.

me les seves preguntes, mes com ¡o liresponia sempreamb evasives, ella ter-nava als seus plors i al seu desesper.

Quan fou Phora del sopar les cria-des serviren la taula, mes jo romanguíamb el rostre esfondrat entre els coi-xins, amarat de llàgrimes i amb el braçdret a la sins. No podeu imaginar elque arribà a fer la meva amada per tald'aconseguir que jo m'alcés i mengésun xic; plors, manyegueries, besos,precs...

Le debilitat em vencé i vaig quedaradormit. Aleshores ella em tombà idescobrí que em mancava la mà.

Cóm descriure la pena, el dolor, ladesesperació de la meva amada encontemplar la meva ferida!

L'endemà de matí, quan cm vaigdespertar, ella ja em tenia preparatun desdejuni adequat al meu estat defeblesa. En havent menjat un xic joem vaig alçar com de costum peranar-me'n. Fou aleshores que ella cmdigué amb les llàgrimes als ulls:

—A on vas, desgraciat!— A qualsevol banda per oblidar

les angoixes que em turmenten! — liresponguí jo.

—Ah, ingrat! — féu ella esguar-dant-me llargament. — Roman ambmi, que vull parlar-tel

(Continuarà)

«iim. CCLXXXIV - Pág. 190

V1E,0LET

Les fletxes embruixades

El Baró de Mairebràsdels cavallers era l'astenia un castell feudalque era tan fort i tan altque per entrar-hi caliapuja escales tot un dia.

Quan entrava en la batalla Els enemics li tiravenel seu braç com una dalla fletxes i fins l'encertavenanava segant els caps, però la seva armaduradel moro en passava els taps era tan forta i tan duraabans que pogués criçá que les fletxes rebotienni a Mafumet ni a Al lah i ais seus contraris ferien.

El rei moro Ben Budellja cansat d'aquell tropellva consultà un nigromantque tenia fama grani aquest li va assegurarque ell el faria guanyar.

— Jo no puc matà el baró.No és aquesta ma missió.Pro inútil el deixaréi inmòbil dalt del corséi s'haurà de retiraro bé el podreu agafar.

I a seguit, el nigromantagafà un electro-imanti va imantar les sagetesfins que s'aguantaren dretessobre una cuirassa, aixícom agulles de coixí.

Amb la torça del seu braçtriomfava en Mairebràsquan li caigué una sagetaque no boté i resta dretaal damunt del seu escutcom si tou hi hagués hagut.

Al cap de poc, el barója semblava un erissóamb les fletxes enganxadesque ell provava, mes debadesde treure-se-les del cosastorat i neguitós.

I que si no arriba a esserpel seu fidel escuderque corrent se l'emportàja , 1'anaven a agafar.I el van lliurar del desastreplomant -lo com un pollastre.

Turista 7. Es dorm bé en aquest hostal?Turista 2. Si es dorm bé[ Fa una hora que truco i encara no s'han des-

pertat[(De The Passin' Show)

tVIROLET

Ntam. CCLXXXIV --. Pá;. 191

r F<

FAULES D'ISOP

El bover i el lleóUn bover pasturava un ramat de

taurs i perdé un vedell. El cercà sensetrobar-lo i prometé a Zeus que si tro-bava el lladre, li sacrificaria un cabrit.Entrà doncs en un aizin•ir i veié unlleó que devorava el vedell i, ple depor, alçà les mans al cel, clamant:«Zeus, Senyor í fa poc t'oferia sacrifi-car un cabrit si trobava el lladre, peròara et sacrificaré un taur si escapo deles urpes del liadrel»

Aquesta faula s'aplica als homesinfeliços que cerquen remei a llursmals i quan el troben voldrien fu-gir-ne.

NOU MEDI PER APRIMAR-SE

Ara que ningú vol ésser gras i tantels homes com les dones cerquen re-meis i procediments per aprimar-se,el . següent, que no és invenció nova,sinó antiquíssims, encara que molt

poc practicada, potser farà servei aalgú:

La manera més ràpida d'aprimar-se, és no dormir. Si us estéssiu vuit

dies sense menjar absolutament res,no us aprirnaríeu tant com passañt-netres sense dormir.

Naturalment que és més costós nodormir que no menjar. La major partdels homes prefereixen patir fam a pa-tir insomni, però cal considerar la ma

-jor rapidesa del procediment.En general, es pot assegurar que

reduint a la meitat les hores de sons'obtindrà una més ràpida disminucióde pes que per qualsevol altre proce-diment. Es clar que és perjudicial per ala salut, però mai no ho serà tant comprendre certes medicines i potinguesque s'anuncien per aprimar-se.

Ja ho sabeu, doncs: Si'voleu ésserprims, no dormiu. Però nosaltres vo-tem per estar grassos i dormir el quecal a cadascú. La satisfacció i tran-quilitat que proporciona el dormir, éspreferible al goig de seguir la moda.

ISTIUS SENSE NITEs prou conegut el fet que en els

països àrtics a l'istiu el sol no es ponmai i frueixen d'un dia tant més llargquant més cap al Nord estan. Però elque no és tan sabut és que en terressituades força el Sud del Cercle Polar,com són el Nord d'Anglaterra i el Sudd'Escandinàvia, encara que el sol espongui, la fosca no és mai absolutadurant la nit, sinó que resta duranttota ella un crepuscle semblant al queaquí veiem una hora després de postel sol.

Això és degut a qué el sol no s'en-fonsa gaire sota l'horitzó i, per tant,il'lumina tota la nit les capes extre-mes de l'atmòsfera les quals reflexenuna claror tènue, però força percep-tible.

Per anar d'Europa a Amèrica encinc dies, els moderns grans transat-làntics necessiten 6.000 tones de car-bó, o sigui 600 vagons, que formen15 trens de quaranta vagons cada un.El valor aproximat d'aquest combu-»tible és de 350.009 pessetes.

A l'Hotel Mayfair de Londres hi liauna màquina de rentar plats capaç derentar-ne 8.000 per hora.

S'acaba d'inventar un vas fet de gelper a begudes glaçades. Segons el seuinventor, aquest vas resta sencer mésde mitja hora, el fort de l'istiu. Permedi d'una geladora automàtica, pro-veïda de motllos i aigua, cada bar potfabricar-se tots els vasos que neces-siti.

Un armer de Berlín ha inventat unfusell silenciós. Enlloc de pólvora usaaire comprimit. Els fusells d'aire com

-primit eren fins ara una joguina, peròaquest llençn les bales tan lluny comun Máuser, i a un quilòmetre de dis-tància travessen cinc cen ímetres deplanxa d'acer. Pot disparar vint-i-cincbales sense haver de tornar-lo a car-regar. El pacifisme avençal

Una nena de dos anys, de Lilla(França) sap parlar en francès, anglès,alemany i grec modern.

Gran concurs d ombres xinesques

• : ^• . N.° 579 — Antoni Ribó N.° 580 — A. Guardia N.° 581 — Ricard Marlet

ttedacciót Administració: Cardenal Cas 3t135, kImpremta: Carrer de Muntaner, 24, inter.or

i

r m. CCLXXXIV -Pág. 192 VIROLET

AV E NTUR E S D'EN DA L IGA 1 EN HA L AGAAquí es veu què els ha costat

En Baliga i en Balagaes cansen d'estar en vaga

I es lloguen en una obra Pensi senyor contractistade paleta i de manobre. que sóc de l'ofici artista,

`clr

,̂ ^ r

4

i

Es clar, sense prendre midesfa coses molt atrevides.

El company amb molta feno es cansa de fer morté.

— Saps, Baliga, molt serà,no caigui abans de cobra.

1

1.

y-ú,^.. rae ^^U

I tal dit... una ventada Pro la situació és més trista Car si l'obra no ha aguantat

els colga en la peasterai'a quan arriba el contractista, al cap i a la fi han cobrat.