HILDEGARDA DE BINGENun missatge per al nostre temps

Rosa Maria Piquer i Pomés

1. HILDEGARDA, DONA MEDIEVAL. VIDA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3

2. PERSONALITAT HUMANA I ESPIRITUAL. OBRES . . . . . . . . . . . . . . . . . 5Cultiu de les arts: pintura, poesia, música . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7

3. L’EXPERIÈNCIA DE DÉU. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9Les visions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9La Teologia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 10

4. LA MISSIÓ PROFÈTICA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12

5. L’ART DE GUARIR . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 14

6. CONCLUSIÓ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 16

CRONOLOGIA D’HILDEGARDA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18

BIBLIOGRAFIA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 20

TEXTOS . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21

PINTURA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29

Imprès en paper ecològic i cartolina reciclada • Edita CRISTIANISME IJUSTÍCIA • R. de Llúria, 13 - 08010 Barcelona • tel. 93 317 23 38 - fax: 93 31710 94 - info@fespinal.com • Imprimeix: Edicions Rondas S.L. • ISBN:84-9730-084-X • Dipòsit Legal: B-30878-2004 • Setembre 2004

1. HILDEGARDA, DONA MEDIEVAL. VIDA

Aquest seminari pretén donar a conèixer i aprofundir millor la fi-gura d’Hildegarda de Bingen, una dona, una monja medieval. Unamonja és una persona del seu temps, però és també una personade Déu. Contràriament al que molta gent pensa, a l’època medieval,la dona va participar activament de la vida econòmica, cultural i so-cial. El s.XII és una època de gran efervescència intel·lectual. Lesescoles de Chartres i de Sant Víctor van exercir una forta influència.

Hildegarda va viure en aquestaèpoca. Va ser una dona del seutemps, per tant una dona medieval.Va néixer l’any 1098, l’any de lafundació del Nou Monestir de Cís-ter, d’una família noble i piadosa delPalatinat. Als vuit anys la van con-fiar, per a la seva educació, a Jutta deSpanheim, una monja que vivia se-gons la Regla de sant Benet prop delmonestir de monjos benedictins deDisibodenberg. Hildegarda era una

nena intel·ligent i allí va adquirir unacultura religiosa i humanística, coma oblata benedictina. Més tard vaprofessar com a monja en aquestlloc. Quan va morir Jutta, Hildegar-da és elegida abadessa.

Va tenir cura de mantenir i defen-sar sempre la independència del seumonestir davant dels interessoseconòmics dels monjos veïns de Di-sibodenberg. Més tard, va traslladarla comunitat de monges a Bingen, a fi

3

de tenir més autonomia. Les relacionsamb els monjos de Disibodenbergvan ser cordials però no exemptes defriccions, ja que Hildegarda no es vadeixar sotmetre mai. Era molt gelosade la independència de la comunitatdavant de qualsevol poder civil oeclesiàstic. Aquest és un tret caracte-rístic de la seva personalitat. Té un fisentit de la justícia i de la llibertat i sialgú pretén desviar-la d’aquest rectecamí s’ha d’enfrontar forçosamentamb ella.

Des de molt nena tenia percep-cions extrasensorials, unides a unagran intuïció i un agut sentitd’observació de la realitat. Aquestsfenòmens sorprenien els altres i aella l’espantaven, fins que deixa deparlar-ne. Durant tota la vida d’Hil-degarda convergeixen aquestes qua-litats excepcionals amb una profundaexperiència de Déu.

Als quaranta-un anys sent una cri-da que ve de Déu i comença a escriureles seves visions profètiques, des-prés d’una gran lluita i d’una crisiinterior profunda, havent obtingutprimer l’encoratjament de l’abat deDisibodenberg, que la coneixia bé.El Papa Eugeni III —un cistercenc for-mat a Claravall sota el guiatge de l’abatsant Bernat— en el Sínode de Trève-ris confirma solemnement l’autenti-

citat de la inspiració d’Hildegarda.Així comença la seva extensa obraescrita, la qual ens permet avui en-trar una mica en el seu món, tan ric.

És increïble el que va arribar a feri a escriure aquesta dona que d’unabanda tenia cura d’una comunitat ide l’altra era més aviat malaltissa.Sembla que les seves dolences es de-vien a crisis i tensions espiritualsque, després de patir una somatitza-ció, finalment arribaven a resoldre’samb una decisió plena de seguretat ide llum. D’aquí en sortien les obresescrites, l’elaboració d’algunes deles quals va durar molts anys, i tam-bé les croades espirituals de predica-ció que va emprendre en diversesèpoques de la seva vida. Perquè Hil-degarda va ser fidel a la missióprofètica que havia rebut de Déu: lareforma de l’Església del seu temps,de monestir en monestir i de catedralen catedral, predicant a monjos imonges, a canonges i beneficiats, laconversió de costums, la pobresa,l’austeritat, la pregària, la caritatevangèlica. I se l’escoltaven! Era unveritable ministeri públic, semprecom a missatgera de Déu. Aquestaactuació pública d’Hildegarda es potconsiderar, en certa manera, comuna versió femenina de la de santBernat.

4

2. PERSONALITAT HUMANA I ESPIRITUAL. OBRES

És molt complexa la personalitat d’Hildegarda. És malaltissa ides de nena necessita tenir cura de la seva salut, però va viure vui-tanta anys i va dur una activitat extraordinària fins a la seva mort.Les seves malalties semblen trastorns psicosomàtics, fruit d’unagran hipersensibilitat i emotivitat. A vegades, utilitza les seves ma-lalties per aconseguir una cosa que desitja: per exemple, deslli-gar-se de l’abat de Disibodenberg quan aquest no li ho permet.

D’una banda es mostra segura desi mateixa, valenta, decidida, con-vençuda que fa allò que Déu vol iestà moguda pel seu Esperit. És ca-paç de dur fins a la fi una acció quecreu justa, sigui en defensa pròpia ode la seva comunitat, o d’algú que haestat injustament tractat (traslladarel monestir de lloc, defensar un noiexcomunicat injustament). D’una al-tra, es presenta ella mateixa com a

“jo, pobra figura femenina, dona in-culta, pobra doneta, pobreta dona,home senzill” (Cartes a Bernat i aGibert).

Generalment està segura que laseva missió ve de Déu, però dubta enaltres moments i busca l’aprovacióde les autoritats eclesiàstiques percontinuar escrivint les seves obres.Cal tenir en compte que era un fetmolt excepcional en aquell temps

5

que una dona escrivís obres científi-ques i teològiques de producciópròpia i que anés a predicar.

Va ser una dona de vivències ex-tremes, d’intensa emotivitat, d’unagran capacitat d’observació de larealitat. Té un coneixement profundde la naturalesa humana, de les di-ferències entre home i dona, de lesrelacions heterosexuals.

Dona que ha assumit plenamentla seva condició femenina, sensemenystenir-la i sense que aquestacondicionés la seva missió. Dona decuriositat gairebé universal. Li inte-ressa tot allò que és de Déu i tot allòque és humà.

Les seves obres en són un expo-nent claríssim. Demostren un saberenciclopèdic. El saber de la sevaèpoca és global, no existeixen espe-cialitzacions i conèixer Déu és conèi-xer també la persona humana, la na-tura, el cosmos, tot és reflex de laglòria de Déu. Fer ciència és tambéfer teologia, i fer experiència de Déués també fer una experiència huma-na de coneixement psicològic, fi-siològic, físic i espiritual de la perso-na, imatge de Déu i de tot el cosmos,el qual presideix en el centre l’homeintegral (home-dona), cim de la crea-ció, presidida per l’amor de Déu.

Les obres més importants són latrilogia: Scivias (sci vias Domini,coneix els camins del Senyor), tra-duïda al castellà, Llibre dels mèritsde la vida (sense traduir) i Llibre de

les obres divines, traduïda al català

en la col·lecció dels Clàssics delCristianisme, número 65.

Scivias és l’obra més importantd’Hildegarda. L’escriu en deu anys(1141-1151). És la més extensa i ésuna obra de teologia dogmàtica.

El Llibre dels mèrits de la vidal’escriu de 1158 a 1163. És una obrade teologia moral i explica el discer-niment entre el bé i el mal. En el cen-tre hi ha l’home, imatge de Déu quesosté i domina el cosmos, àrbitre dela lluita entre el bé i el mal enl’interior de cada persona.

El Llibre de les obres divines (es-crit de 1163 a 1173) té un to grandi-loqüent i és una obra científica iteològica alhora. Conté coneixe-ments cosmològics i antropològicsmolt profunds i una teodiceaesplèndida.

Però Hildegarda escriu moltes al-tres obres espirituals. Es conservennombroses cartes escrites sempreper ella com a missatgera de Déu, técomposicions poètiques i musicals,una invenció d’una nova llengua,barreja de l’alemany i el llatí —lesdues llengües que ella coneixia—,nombroses obres científiques d’his-tòria natural, de medicina, de patolo-gia, de teràpies naturals.

Quina és l’originalitat de l’obrad’Hildegarda? És sorprenent aquestsaber i curiositat gairebé universalsen una dona que des dels vuit anysva estar en un monestir. Els mones-tirs medievals femenins no eren comels del s.XV fins al Concili Vaticà II.No existia una normativa de clausu-

6

ra com la que encara és vigent en al-guns ordes monàstics femenins.

Eren centres de cultura id’investigació, oberts als corrents depensament i de ciència del seutemps. En els seus paràmetres erapossible que les monges estudiessin,investiguessin i exercissin una missióde portes enfora. Hildegarda va pre-dicar la conversió de costums, va de-nunciar abusos, va ser mare espiri-tual, no només de les seves mongessinó de multituds, i va ser una grantaumaturga, sobretot pels pobres.

Hildegarda va viatjar, va cultivarrelacions molt diverses amb perso-nalitats rellevants de la seva èpocadel món polític i eclesiàstic, va teniramistats personals profundes ambpersones d’ambdós sexes i va exer-cir una gran influència cultural,científica i espiritual des del seu mo-nestir i des de fora d’aquest. La sevacorrespondència és testimoni de lesrelacions que va tenir amb els teò-legs del moment, que fins i tot li con-sultaven, com a vident, algun puntdoctrinal, i de les seves relacionsamb emperadors, reis, prínceps, pa-pes i altres alts càrrecs eclesiàstics:abats, abadesses i sants com Bernatde Claravall, Eberhard de Salzburg iIsabel de Schönau. Les seves cartes,comentades i traduïdes, passaven demà en mà i molts s’admiraven de laseva saviesa.

D’altra banda, va ser una verita-ble mare espiritual per a les mongesde la seva comunitat i del monestirque va fundar més tard. Per a elles

escrivia poemes i els musicava. Sónles composicions que ara podem es-coltar i que devien interpretar lesmonges de Bingen en les seves cele-bracions litúrgiques. Aquest minis-teri d’acompanyament espiritual noel va limitar a la seva comunitat, sinóque el va exercir també envers mol-tíssimes persones que anaven al seumonestir per aconsellar-se o fer-setractar dolences diverses, físiques opsíquiques.

Durant molts anys de la seva llar-ga vida va envoltar-la una aurèola defama i de santedat, però tampoc novan faltar-li els detractors que, d’al-tra banda, no van poder amargar-lamai. Era massa lliure per a això.

Cultiu de les arts: pintura,

poesia, música

Sense haver fet tampoc cap estu-di especialitzat de tipus artístic o li-terari, pintava les miniatures delsseus llibres, escrivia himnes i poe-mes litúrgics, i els musicava. Téunes cent seixanta composicionsmusicals de caràcter monòdic, líri-ques i dramàtiques, amb modula-cions molt personals que difereixende la música gregoriana de la sevaèpoca.

Els medievals pensaven que lamúsica era un mitjà per alliberarl’esperit i Hildegarda creia que lasalvació de Déu en Jesucrist passa através de la música. El món, el cos-mos, per a ella són música, és a dir,la manifestació sonora de la glòria

7

de Déu que contenen. Devia causarun sofriment molt intens a Hildegar-da quan, degut a l’interdit, es vaprohibir a la comunitat de cantarl’Ofici Diví i només podien reci-tar-lo en veu baixa.

Les miniatures que il·lustren elsseus manuscrits són una mena de ca-tequesi audiovisual, rica de símbols

que il·lustren el significat teològicde les visions que explica.

El cultiu de les arts, per a Hilde-garda, està al servei de la missió espi-ritual. És una manera de transmetre ide comunicar allò que ha rebut deDéu i que porta a dins. És la seva ricaexperiència personal, de la qual envol fer participar els altres.

8

La música, per a Hildegarda, està supeditada a la missió espiritual que Déuli ha encomanat. És un mitjà d’evangelització i de comunicació de l’obra deDéu.La música d’Hildegarda és innovadora pel seu temps. Mentre que el grego-rià es desenvolupa en una octava, les seves composicions n’abarquendues. És, doncs, difícil d’interpretar.

La melodia s’escriu en funció del text i aquest conté una teologia i una espiri-tualitat fondes. Quan el text parla de l’Esperit o de les grandeses de Déu, lamelodia s’eleva i quan parla de la finitud humana o del pecat, baixa cap a lesnotes més greus.

Podem escoltar diverses gravacions. Algunes, entre moltes:

Abbess Hildegard of Bingen. A feather on the breath of God. Gothic voices.Gramophone.Hildegard von Bingen. Voice of the blood. Sequentia.

Hildegard von Bingen. Laudes de Sainte Ursule. Harmonia Mundi.

3. L’EXPERIÈNCIA DE DÉU

Hildegarda en cap moment no s’atribueix a si mateixa cap mèrit.Tot el que sap, tot el que fa, és obra de Déu. Les visions i revelacionssón sobrenaturals, les curacions són gràcia de Déu, les obres queescriu són per ordre de Déu, el seu ministeri profètic és una vocaciórebuda de Déu.

Les visions

L’existència d’Hildegarda esmou totalment dins l’esfera deltranscendent. Ella s’anomena a simateixa una pobreta dona, un homesenzill o una dona inculta. La sevaformació bàsica va ser la litúrgia i laParaula de Déu, pregada i meditadallargament, les dues fonts princi-pals de l’espiritualitat benedictina, ihi afegeix l’aguda observació de larealitat.

En aquell temps, quan alguna donavolia transmetre algun ensenyamentteològic o científic havia de recórreral coneixement experimental. Enaquest sí que les dones podien equi-parar-se als homes, perquè si es trac-tava de quelcom inspirat perl’Esperit Sant, ningú no podia discu-tir-ho.

D’altra banda, les seves visionspertanyen a una veritable experiènciamística. És a dir, són un coneixe-

9

ment de Déu que no és ni intel·lec-tual ni racional sinó de l’ordre de lafe i de la intuïció. Les seves visionssón més didàctiques que extàtiques.Ella diu que té les visions en estat devetlla, és a dir, no són al·lucinacions,no són somnis. Se sap penetrada perDéu. I després tracta de transmetre elmissatge amb un llenguatge al·legò-ric, en ordre a l’edificació d’altres.Elabora la visió, la interpreta, la dic-ta i els seus ajudants l’escriuen. Des-prés, ella revisa tot el que s’ha escriti corregeix, retoca o afegeix. Això lisuposa un treball de gran dificultat imolt lent, que dura anys.

La Teologia

Aparentment, Hildegarda és unavisionària. Té percepcions extrasen-sorials, intuïcions estranyes per a lamajoria de persones. Però Hildegardaés teòloga. A partir de la seva expe-riència de Déu elabora una teologia.

És teòloga en el sentit patrísticque “si algú prega és teòleg i si algúés teòleg, prega”. És a dir, si algú fal’experiència de Déu, té un coneixe-ment d’Ell i per tant, pot parlar deDéu. Té, doncs, aquesta autoritat do-nada per l’experiència profunda del’amor de Déu en la seva vida, en ladels altres, en el macrocosmos —totl’univers creat— i en el microcos-mos —l’home i la dona creats aimatge de Déu, iguals i complemen-taris—.

Hildegarda tracta de la comple-mentarietat home-dona. Creu que no

es pot parlar de Déu sense parlar dela persona humana, home i dona,que té un lloc especial en la creació ien el pla salvador de Déu. Per a Hil-degarda, l’obra salvadora de Déu esrealitza en un univers sexuat: home idona, diferents i complementaris.L’amor humà entre l’home i la donasón imatge de l’amor de Déu.D’alguna manera, intenta sortir deles imatges masculines de Déu i delsvalors tradicionals atribuïts a l’homei a la dona, encara que, com a donadel seu temps, cau en alguns prejudi-cis misògins.

La seva teologia està escrita enfemení i conté una simbologia feme-nina. Segueix l’escola de sant Agus-tí. La seva és una orientació esperan-çada: encara que hi ha el pecat, a la fiDéu venç i la humanitat entra de pledins l’àmbit de Déu, queda il·lumi-nada per Ell.

Déu és Esperit. L’Esperit simbo-litzat pel vent està molt present en lateologia d’Hildegarda. El macrocos-mos que està mogut per l’Esperit deDéu i el microcosmos —l’home—,centre de l’univers creat. Gràcies al’Esperit hi ha una harmonia entrel’univers i l’home.

L’Esperit de Déu fa lliurel’home. Mogut per l’Esperit, lloaDéu el seu Creador i camina segonsla seva voluntat. En l’obrad’Hildegarda està simbolitzat repeti-dament pels vents que bufen de lesquatre parts del món. Vol dir quel’Esperit de Déu embolcalla l’uni-

10

vers, tots els éssers vius i sobretot lapersona humana.

Hildegarda té un gran sentit ecle-sial, viu en el misteri de l’Església,és una dona d’Església. La seva teo-logia, la seva missió profèticas’insereixen en aquesta visió ecle-siològica. Hi ha una gran preocupa-ció, constant al llarg de la seva vida:la llibertat de l’Església davant elpoder temporal, salvaguardant la se-va autonomia i autoritat espiritual.L’Església és la mare dels cristiansen el sentit que els dóna la vida veri-table, és una imatge de la Trinitat i ésel misteri de Crist: l’Església no és elRegne de Déu, però s’encamina versel seu acompliment.

Hildegarda se sent Església, pen-sa i pateix en l’Església. Vol convi-dar tothom al seu renovellament, a laseva purificació i conversió. La mis-sió profètica la realitza en l’Esglésiai per al bé de l’Església.

Hi ha un fet significatiu que per-tany ja a la fi de la seva vida i queil·lustra aquesta tensió que va viureHildegarda: d’una banda se sentEsglésia, d’una altra no està d’acordamb els seus aspectes més foscos i

intenta il·luminar-los amb el seuexemple i la seva paraula. Hildegar-da té uns vuitanta anys. Un noi quehavia estat excomunicat mor a Bin-gen. Com que abans de morirs’havia penedit i confessat, l’aba-dessa el fa enterrar al cementiri o al’església del monestir. El clergat deMagúncia s’assabenta del fet i li ma-na de desenterrar el cos, sota penad’interdit per a ella i tota la comuni-tat. Hildegarda viatja a Magúncia is’entrevista amb l’arquebisbe, unbon amic seu, però els clergues, ambels quals ja havia tingut problemesabans perquè no els semblava gairebé que aquella monja tingués tantarequesta i atragués tantes multituds,no volen cedir. Hildegarda se sot-met, però continua lluitant. Els cler-gues denuncien la monja i el seu mo-nestir a Roma. Després de moltespenalitats, s’aixeca l’interdit en unacarta plena d’excuses i tornant la fa-ma a Hildegarda. Aquest fet, que vaportar molt de sofriment a Hildegar-da i a les seves monges, és il·lustra-tiu del temperament d’aquesta donaque ni a les velleses ningú no va po-der doblegar.

11

4. LA MISSIÓ PROFÈTICA

L’Església en l’època d’Hildegarda estava dividida per heretgiesi cismes, hi havia corrupció i relaxació de costums entre els bisbes,els clergues i també entre els monjos. Ella és, com Bernat de Clara-vall, contemplativa i activa alhora: governa espiritualment el seumonestir, té cura de les seves monges, atén infinitat de visites, guiaespiritualment moltes persones.

El que és més inusual en unamonja del seu temps és que sortís apredicar. Trenca patrons. Està con-vençuda que ha rebut un missatge depart de Déu i que l’ha de transmetre.Va emprendre quatre viatges de pre-dicació, tot i tenir molt poca salut.Els seus temes són la reforma del’Església (simonia) i de l’obser-vança monàstica (pobresa, bons cos-tums, divisions internes, vida depregària). La missió va anar dirigidapreferentment als monestirs. Hilde-

garda té autoritat moral i monjos iclergues l’escolten amb gust. En unaocasió, ella es va oposar al mateixemperador Frederic I Barba-roja.

Hildegarda va tenir relació ambpersonatges rellevants del seu temps(l’emperador Frederic Barba-roja lava cridar al seu palau), però atén pre-ferentment els més pobres i senzills,la gent del poble. La corres-pondència és testimoni de les rela-cions que va tenir. És una de les mésnombroses del seu segle, exceptuant

12

la de sant Bernat de Claravall. En lescartes no expressa intimitats sinó unto d’exhortació o d’amenaça, com siescrivís en nom del Déu quel’empeny contínuament a la missióprofètica. En les cartes hi ha retratsde l’època, amb els seus conflictes,esperances i problemes.

L’actuació d’Hildegarda és desde la reraguarda, amb una actitudmés aviat femenina, però sense de-sentendre’s de les preocupacionsdels homes i dones del seu temps.Ella lluita sempre per la veritat i lajustícia, tant davant d’amics com dedetractors.

13

5. L’ART DE GUARIR

La vida monàstica d’Hildegarda es podria resumir com a expe-riència trasbalsadora de Déu, present en tot i en tots, i expressadaen ajudar i guarir. Hildegarda, sempre malalta, guareix malalts.

Hi havia pocs metges en el s.XII i la gent s’adreçava als mones-tirs on hi solia haver un hospital. Entre els monjos i monges n’hi ha-via que tenien coneixements mèdics. En molts monestirs del s.XII hihavia un hospital pels pobres i pelegrins, una casa especial per a lessagnies (una institució molt important en aquell temps), un jardí deplantes medicinals, una farmàcia… La Regla Benedictina dedica uncapítol als malalts (cap.36): que siguin servits com si fossin real-ment el Crist, amb tota sol·licitud.

El saber de l’època és global, noexisteix encara l’especialització, iHildegarda escriu obres que revelenuna cultura notable i una saviesa en-ciclopèdica. Tan aviat és metgessacom miniaturista, tan aviat és psicò-loga com compositora musical, her-bolària o teòloga. Dins de la sevaproducció hi ha obres veritablementcientífiques, amb fets ben observats,intuïcions profundes i idees noves,però també hi ha llacunes considera-bles. És una producció desigual.Amb tot, la seva obra científica té un

gran mèrit. Hi ha algun aspecte queHildegarda ja va intuir i que, seglesmés tard, la ciència moderna ha des-cobert i confirmat.

El seu coneixement científic ésexperimental i amb un gran sentit dela realitat. Hildegarda la contemplaatentament i la interpreta a la llum dela fe i de la visió interior que la ca-racteritza.

No obstant això, en les obres demedicina, de farmacologia, d’herbesi de plantes medicinals, no hi entra el

14

coneixement sobrenatural, sinó quesón fruit de l’observació de la natu-ra, de les malalties de les monges idels veïns, de les parteres del pobleque ella atenia. És una dona observa-dora i aguda que pren nota de tot allòque veu i en busca les causes.

Els seus coneixements sobre lapsicologia i la fisiologia de l’home ide la dona sorprenen. Tenia coneixe-ments d’anatomia i de fisiologia,també de la psicologia diferencialfemenina i masculina, i de les pro-pietats de moltes herbes medicinals.Tot plegat ho aplicava per guarir,però sobretot creia en la força de lapregària. Tenia un veritable art deguarir.

En la seva obra Causae et curae(causes i tractaments) empra mèto-des de medicina natural, però tambéuna mena de psicoteràpia espiritual,on usa la força que li ve del’experiència de Déu juntament ambla fina intuïció i els dots d’obser-vació que li permeten el coneixementde les persones per comprendre allòque aquestes necessiten. Les sevesobres ho testifiquen, a part d’algunsmiracles que li van ser atribuïts. Elfet és que havia passat la vida escol-tant les persones, observant-les,

pregant per elles. El seu art de guarirdevia ser una mena de teràpia psico-somàtica que, unida a la pregària, te-nia efectes sorprenents. La gent ana-va a corrua feta al monestir perfer-se guarir les seves dolences.

Com devia ser aquesta teràpia?No ho podem saber exactament,però devia fer servir herbes remeie-res, ja que les estudiava i catalogava,tot anotant les seves propietats cura-tives.

Considerava la persona en la se-va unitat: física, psíquica i espiritual.Examinava la persona sencera, espreguntava el per què i la causa dela dolença. Associava la guaricióde l’esperit amb la del cos i al’inrevés. Sabia que els pensaments iels sentiments mal integrats podenemmalaltir. També feia servir l’es-colta, una escolta activa i atenta, ple-na d’interès per la persona que teniaal davant i els seus problemes. I so-bretot feia servir la pregària. La cu-ració no era quelcom màgic, era pergràcia i do de Déu que se serviad’ella per donar la salut i l’alegria aaquell que ho necessitava. I la sevafama de terapeuta es va estendre permoltes regions. Era una terapeutaholística i humanista.

15

6. CONCLUSIÓ

Acabem el seminari i potser tenim més interrogants que al co-mençament. Qui és Hildegarda? Què és Hildegarda?

En primer lloc, és una dona de fei d’una intensa experiència de Déu.Viu immergida en l’àmbit del trans-cendent des de la quotidianitat i deles petites o grans preocupacions delcada dia. Déu que és Pare, font de vi-da i de tendresa, Déu que és Paraulacreadora, força de salvació i d’alli-berament, Déu que és Esperit d’amor.Va saber transmetre aquesta expe-riència de Déu. Ella estava conven-çuda que tot allò que havia rebut nopodia pas guardar-ho per a ella sola.I escriu, predica, lluita, prega, gua-reix, investiga, canta, tot expressanti comunicant allò que li vessa de

dins. Déu és la primera i gran passiód’Hildegarda. Tota la seva vida ésper a Ell. Hildegarda és una entu-siasta de Déu, però amb un entusias-me realista, és a dir, que la fa aterraren la realitat.

L’altra gran passió d’Hildegardaés la persona humana. Home i dona,iguals en dignitat, imatges de Déu,centres de l’univers creat. Va treba-llar i lluitar tota la seva vida per re-tornar la dignitat de persones als quil’havien perduda per malaltia físicao psíquica, per conflictes espirituals,per ser víctimes d’opressions od’injustícies.

16

Potser no podem afirmar que Hil-degarda fos feminista, en el sentit es-tricte del terme, però sí que va seruna dona en recerca de la sevapròpia humanitat. Hem vist com vaser independent de la comunitat demonjos de Disibodenberg; va pro-jectar i gestionar el trasllat de la sevacomunitat i la fundació d’un noumonestir; va dur a terme una missióprofètica, intentant la reforma del’Església del seu temps; malgrat elsobstacles, va aconseguir la inde-pendència econòmica i jurídica deles seves monges; va realitzar unaobra cultural, científica i artísticaque al cap de nou-cents anys encaraens fa pensar i gaudir; i va ser, so-bretot, testimoni d’una plenitud es-piritual, en una Església regida icontrolada per homes.

Hildegarda va ser també una per-sona contemplativa. Ser contempla-tiu no vol dir enlairar-se uns pams deterra ni fugir de la realitat, vol dir mi-rar molt atentament la realitat ifer-ne una lectura des de la fe,veient-la amarada per l’amor deDéu. Ella contempla el macrocos-mos —l’univers sencer— a la llumde l’amor de Déu, i contempla el mi-crocosmos —l’home i la dona— im-mersos en aquest mateix amor. Elmón, per a Hildegarda, és un món enmoviment, és quelcom dinàmic, mo-gut per l’Esperit de Déu. Per això,ella parla amb unes imatges que sónllum, vent, foc, aire. No es tracta deres estàtic, sinó del món que es mou

vers la seva plenitud en Déu, en unaharmonia infinita.

Finalment, Hildegarda ens és tes-timoni d’una fe compromesa. Notracta d’evadir-se dels problemesdels altres, la veiem compromesaamb la persona humana, comprome-sa amb la causa de la justícia, com-promesa sobretot amb els més fe-bles. Tot i que la seva comunitat vapassar per moments de penúriaeconòmica greu, ella va tenir sempreuna atenció especial als pobres. Erenels qui ella podia atendre amb mésgratuïtat perquè no podien pas tor-nar-li el favor. És cert que va tenir re-lació amb els poderosos i rellevantsdel seu temps, però les multituds ques’acostaven al monestir eren majo-ritàriament gent senzilla.

Tenim, doncs, uns trets caracte-rístics d’aquesta dona tan singular:l’opció per Déu i la reflexió creientsobre Ell, l’opció per la persona hu-mana, la igualtat i complementarie-tat entre l’home i la dona, el respecteadmirat per la natura, l’art de guarirgratuïtament per mitjans naturals, lalluita per la justícia i l’amor prefe-rencial pels pobres.

Sense deixar mai de defensar allòque creia just, no es va perdre en rei-vindicacions estèrils, ni va deixarmai de treballar i de fer molta feina iben feta. Tot plegat, creiem que és unmissatge ben actual per a l’Esglésiad’avui i per als homes i dones delnostre temps.

17

CRONOLOGIA D’HILDEGARDA

1098 Neix Hildegarda a Bermerheim (Renània). Fundació de Cîteaux perRobert de Molesmes, Alberic i Esteve Harding.

1107 Confien Hildegarda a Jutta de Spanheim per a la seva educació.

1113 Professió monàstica d’Hildegarda, als 15 anys.

1136 Jutta de Spanheim mor en olor de santedat. Hildegarda esdevél’abadessa de la comunitat.

1141 Hildegarda sent la vocació profètica, a la qual es resisteix. Desprésd’aconsellar-se amb sant Bernat de Claravall, amb l’abat deDisibodenberg i amb l’arquebisbe de Magúncia, que donen unveredicte favorable, comença a dictar les seves visions en l’obratitulada Scivias.

1146-1148 Carta d’Hildegarda a sant Bernat de Claravall.

1147 El papa Eugeni III, assessorat per Bernat de Claravall, autoritzaHildegarda en el Sínode de Trèveris a publicar les seves obres.

1147ss. Hildegarda practica exorcismes i curacions amb els nombrosíssimspelegrins que la visiten. Increpa el clergat de Colònia i els canongesde Sant Martí de Magúncia contra el perill dels càtars. Emprènpelegrinatges de predicació a Francònia, Lorena i Suàbia.

1148 Hildegarda funda un monestir prop de Bingen, del qual defensà la in-dependència davant els poders civils i eclesiàstics. Comença laproducció epistolar d’Hildegarda.

1151 Hildegarda acaba la redacció de Scivias.

1152-1165 Viatja per nombrosos indrets predicant la conversió decostums.

18

1158 Comença a escriure el Llibre dels mèrits de la vida.

1160 Lluita contra Frederic Barba-roja i el cisma que aquest ha provocat.

1163 Acaba la redacció del Llibre dels mèrits de la vida i comença aredactar el Llibre de les obres divines.

1166 Funda un altre monestir a Eibingen.

1173 Acaba la redacció del Llibre de les obres divines i redacta la Vida desant Disibode i la Vida de sant Robert.

1178 Hildegarda defensa l’autonomia del seu monestir contra FredericBarba-roja i guanya el plet. Mor el monjo Volmar, amic icol·laborador d’Hildegarda, primer redactor de les seves visions. Elsubstitueix el monjo Martí Guibert de Gembloux.

1179 Mor Hildegarda el 17 de setembre i comença el seu culte.

19

BIBLIOGRAFIA

Obres d’Hildegarda i introduccions a la seva obra

� HILDEGARDA DE BINGEN. Concert de l’harmonia de les revelacionscelestes. Publicacions Abadia de Montserrat, 1997.

� HILDEGARDA DE BINGEN. Llibre de les revelacions divines. Clàssicsdel Cristianisme, 65. Proa, 1997.

� HILDEGARDA DE BINGEN. Scivias: conoce los caminos. Trotta, 1999.

� Vida y visiones de Hildegard von Bingen. Vida por Theodoric vonEchternach. Edición de Victoria Cirlot. Ed. Siruela, 1997.

Estudis

� G. ÉPINEY-BURGARD, E. ZUM-BRUNN. Mujeres trobadoras deDios. Una tradición silenciada de la Europa medieval . Paidós, 1998.

� R. PERNOUD. Hildegarda de Bingen. Una conciencia inspirada dels.XII. Paidós, 1998.

Podeu trobar més bibliografia i discografia a les edicions de les seves

obres citades més amunt i a:

� http://www.forlang.utoledo.edu/COURSES/GER4980/bibliog.htm

� http://www.hildegard.org/

� http://www.fordham.edu/halsall/med/hildegarde.html

� http://www.uni-mainz.de/~horst/hildegard/

� http://www.uni-mainz.de/~horst/hildegard/eibingen/abtei.html

� http://www.uni-mainz.de/~horst/hildegard/links/links.html

20

TEXTOS

Himne A la Mare de Déu

Un himne per ser cantat en les festivitats de Maria, en el qual Maria és lloada en re-lació amb Crist com a Mare del Redemptor, criatura escollida per Déu per dur en lesseves entranyes el Déu fet home.

Déu vos salve, noble i gloriosa verge,pupil·la de la castedat,substància de la santedat,que va plaure a Déu;car aquesta infusió celestialva tenir lloc en vós,puix que el Verb celestialen vós es va revestir de carn.

Càndid lliri,que Déu per davant tota altra creaturava esguardar.

O bellíssima i dolcíssima,com es complaïa Déu en vós,

21

puix que amb el seu escalfus va envoltar,i així vau alletar el seu Fill.

El vostre ventre va exultar,puix tota l’harmonia celesteper vós va ressonar,perquè, o Verge, vau portar el Fill de Déu,mentre la vostra castedat davant Déu resplendia.

Les vostres entranyes exultaren;com fa l’herba sobre la qual cau la rosadaperquè li infon la verdor;igualment va ser fet en vós,Mare de tota joia.

Que tota l’Església rutil·li de goigi ressoni harmoniosamentper Maria, Verge dolcíssimai digna de lloança, Mare de Déu. Amén.

Seqüència A l’Esperit Sant

És una glossa a la Seqüència que la litúrgia canta el dia de Pentecosta. L’Esperités llum, vida, foc, guarició, dolcesa, font puríssima, esperança, camí i guia. És la forçai la vida de l’Església i dels creients.

O foc de l’Esperit confortador,vida de la vida de tota la creació.Sou sant infonent vida a les formes.

Sou sant posant ungüent als malferits,sou sant purificant les nafres fètides.

Alè de santedat, foc de l’amor,gust dolç dins els pits,infós en els corsamb el perfum de les virtuts.

22

Font puríssima, en la qual es mostracom Déu aplega els desencaminatsi va a la recerca dels qui s’han perdut.

Cuirassa de vida,esperança d’unitat de tots els membres,cinyell d’honestedat, salveu els benaurats.

Guardeu aquells que han estat fets presoners per l’enemic,i deslliureu els encadenats,als quals vol salvar el poder diví.

O camí fermíssim, que travesseu tots els llocs,les altures, els llocs plans i tots els abismes,vós tot ho componeu i aplegueu.per vós els núvols corren, l’aire vola,les pedres tenen humitat,els rierols surten de les deus,i la terra traspua la verdor.

Vós sempre heu guiat els doctes,alegrats per la inspiració de la saviesa.

Així doncs, lloança a vós, que sou so de lloançai goig de vida, esperança i honor suprem,tot atorgant els dons de la llum.

Lloança a la Trinitat

La Trinitat santa “és so i vida”, la font de tota experiència. Li donen lloança els àngelsperquè els homes no poden copsar el seu misteri insondable.

Lloança a la Trinitat,que és so i vida,i creadora de l’existència de tot.És lloada per la multitud angèlica.És admirable esplendor dels misterisque són desconeguts de l’home,i és vida de tot.

23

En la consagració d’una església. Antífona

L’Església és comparada a una matriu que engendra la vida de la fe dels seus fills.El Fill de Déu els arrenca de les mans de l’enemic que els volia arrabassar. L’Església

és la matriu protectora dels fills de Déu.

Que exultin les entranyes maternals de l’Església,ja que en el cor celesteels seus fills s’han col·locat en el seu si.Per això, serp oprobiosa, has estat confosa,perquè aquells que pensaves tenir en les teves entranyesara resplendeixen en la sang del Fill de Déu.Així doncs, lloança a vós, il·lustríssim Rei. Al·leluia.

Carta d’Hildegarda a l’abat Bernat de Claravall (1146-1147)

Hildegarda i Bernat de Claravall possiblement no es van arribar mai a conèixer.Aquesta carta l’escriu Hildegarda quan Bernat ja és un home reconegut i admirat i ella,

amb gran humilitat, s’hi dirigeix per demanar-li consell: Ha d’escriure o no allò que Déuli revela? Quin és el voler de Déu?

Bernat li contesta amablement, però sense excedir-se. De tota manera, li fa de va-ledor. Per consell seu, el Papa Eugeni III, en el Concili de Trèveris, examina l’obrad’Hildegarda i li dóna permís per continuar escrivint. Allò que ella transmet, ve de Déu.

O venerable pare Bernat, que ettrobes miraculosament en grans ho-nors per la força de Déu, has de serel temor de la il·lícita niciesad’aquest món. A tu, que ple d’unafany excels has pres els homes enun amor ardent al Fill de Déu, ambl’estendard de la santa creu percombatre com a milícia cristiana laviolència dels pagans, et prego pelDéu viu que m’escoltis a mi, quet’interrogo.

Pare, estic molt angoixada peruna visió que m’apareix en l’esperit

com a misteri, ja que mai l’he vistamb els ulls exteriors de la carn. Jo,miserable de mi i encara més mise-rable en nom femení, vaig veure desde la meva infantesa grans merave-lles que la meva llengua no podriaexplicar si l’Esperit de Déu nom’hagués ensenyat a creure.

Dolç pare ple de certesa, res-pon-me amb la teva bondat, a mi, in-digna serventa teva, que mai des dela infantesa he viscut segura ni unahora. Amb la teva pietat i saviesa es-cruta la teva ànima tal i com has estat

24

ensenyat per l’Esperit Sant, i ofereixel consol del teu cor a la teva serventa.

Conec el sentit interior del’exposició del Saltiri, de l’Evangelii d’altres volums, que m’ha estatmostrat en aquesta visió. Com unaflama ardent va commoure el meupit i la meva ànima ensenyant-meallò més profund de l’exposició.Però no em va ensenyar les lletresque desconec en llengua alemanya.Només sé llegir en simplicitat i nodescompondre el text. Respon-mequè et sembla tot això. Sóc un ésserindocte que no ha rebut cap ensenya-ment de temes exteriors. He estatinstruïda en l’interior de la mevaànima. Per això parlo entre dubtes.Però em vaig sentir consolada ensentir la teva saviesa i la teva pietat.No m’he atrevit a dir això a ningú, jaque, segons sento a dir, hi ha moltscismes entre els homes; només a unmonjo a qui vaig provar i que em vaexaminar en el tracte monàstic. A ellli vaig ensenyar tots els meus secretsi em va consolar amb la certesa queeren sublims i dignes de ser temuts.

Per amor de Déu, vull que emconsolis, pare, i estaré segura. Etvaig veure fa més de dos anys enaquella visió com a un home que mi-rava el sol amb audàcia i no teniapor. I vaig plorar, ja que em ruborit-zo i sóc covarda. Dolç i bon pare,m’he posat en la teva ànima, perquèem revelis per la teva paraula si volsque digui això públicament o bé quecalli, ja que tinc molta pena amb

aquesta visió i no sé fins a quin puntpuc dir allò que vaig veure i sentir.De tant en tant, estic prostrada en elllit molt malalta a causa d’aquestavisió, perquè callo, de manera queno em puc llevar.

Amb dolor em lamento davantteu, ja que estic tallada de l’arbrecaigut de la premsa en la meva natu-ralesa, nascuda de la rel que per sug-gestió del diable va sortir d’Adam,per això ell mateix fou expulsat almón pelegrí. I sortint, corro cap a tu.I et dic: tu no seràs tallat, sinó quesempre aixeques l’arbre i ets vence-dor en la teva ànima, i no només etcondueixes tu mateix a la salvació,sinó al món sencer. Ets una àguilamirant el sol.

Et prego per la serenitat del Pare,i pel seu meravellós Verb, pel suaulíquid de la contrició, l’Esperit deveritat, i pel sant so pel qual sona to-ta criatura, i pel mateix Verb del qualva sortir el món, i per l’alçada delPare que amb suau potència va en-viar el Verb a l’úter de la Verge, d’onva xuclar la carn, tal i com la mel vaser feta al seu voltant per la bresca. Iaquest so, la força del Pare, caigui enel teu cor i aixequi la teva ànima,perquè no et quedis paralitzat i ociósdavant les paraules d’aquest ésser.

Tu cerques tot en Déu, en l’home,o bé en el mateix secret, i ho faràsfins que traspassis per l’esquerda dela teva ànima de tal manera que totaixò ho coneguis en Déu. Adéu i queresisteixis en la lluita de Déu. Amén.

25

Llibre Obres Divines. Prefaci

En la introducció d’aquesta obra, Hildegarda explica el seu procés, repetit mantesvegades, de la gènesi d’un llibre: visions rebudes, malaltia, escriptura. Ella és una “po-breta dona”, una “feble i pobra dona”, però ensems està “plena de la profunditat dels

misteris de Déu” que Ell s’ha complagut en revelar-li. Aquest tresor l’ha de compartir.Per això s’arrisca i escriu. I allò que escriu és inspirat per Déu perquè ho ha vist “ambels ulls interiors” del seu esperit.

Fou al sisè any. Durant cinc anysseguits m’havia trobat en un grandestret, aclaparada per autèntiques imeravelloses visions. En aquestesvisions, poc instruïda com era jo, ha-via reconegut, en un extraordinar es-guard de la llum indefallible, la di-versitat de les condicions humanes.A començaments del primer any deles meves presents visions tinguélloc l’esdeveniment. Aleshores jo te-nia seixanta-cinc anys. Vaig tenir vi-sions d’un misteri i d’una força tangrans, que em feren tremolar de capa peus. Feble com era el meu cos,vaig començar a posar-me malalta.A la fi, escrivint durant set anys,vaig acabar d’exposar amb prou difi-cultats les meves visions. L’any1163 de l’Encarnació del Senyor,encara no assossegada la Seu apòs-tolica, en temps de l’emperador Fre-deric, una veu vinguda del cels’adreçà a mi dient: “O pobreta do-na, filla de tantes fatigues, abatudaper tantes i tan dures malalties físi-ques! Tanmateix, mira’t plena de laprofunditat dels misteris de Déu!

Allò que veus en els teus ulls inte-riors i perceps en les orelles interiorsde l’ànima, atorga-ho a un llibre im-mortal al servei dels homes, a fi quetambé ells comprenguin pels teus es-crits llur Creador i no defugin delloar-lo amb tots els honors que me-reix. Per això, no escriguis una solaparaula segons el cor, sinó segonstestimoniança meva, perquè viscsense principi ni final (...)”

Per tant, jo, feble i pobra dona,encara que doblegada per moltíssi-mes malalties, vaig començar a es-criure, finalment, amb mà tremolosa(…) Cada cop que m’asseia a escriu-re, aixecava la vista cap a la llum dela veritat i de la vida per tal que emdictés què havia d’anotar, perquè totel que havia escrit des del comença-ment de les meves visions, o el queaprenia al cap d’un moment, en vet-llar sobre els misteris celestials encos i ànima, ho vaig veure amb elsulls interiors del meu esperit. Hovaig sentir amb les meves orelles in-teriors, no en somnis ni en estatd’èxtasi.

26

Llibre Obres Divines IV, n.100

Déu crea l’home, el crea i el contempla, li agrada i s’hi recrea. L’home és el cim dela creació perquè és imatge de Déu, és “la totalitat de la creació divina”. Déu li fa una“besada d’amor” per segellar amb ell aquesta aliança. La dona és creada igual a ell, en

“l’energia de la força divina”. Home i dona constitueixen, per voler de Déu, una unitatindissoluble trabada amb l’amor recíproc.

Quan Déu contemplà l’home, liagradà molt. No l’havia creat, doncs,a imatge i semblança seva? L’homehavia de proclamar tots els prodigisde Déu amb la força racional de la se-va veu! Veritablement l’home és latotalitat de la creació divina, i Déu ésconegut per l’home, perquè Déu creàper a ell totes les creatures i perquè liatorgà, en la besada de l’amor verta-der i per la raó, la facultat de cele-brar-lo i lloar-lo. Però a l’home limancava una ajuda que se li assem-blés. Déu li donà aquesta ajuda, en elseu mirall, que és la dona. La donareclou en ella tot el gènere humà,que havia de generar-se en l’energiade la força divina. Amb aquesta pri-mera energia havia creat el primerhome. D’aquesta manera, home i do-na s’uneixen mútuament per tal

d’acomplir l’obra de la procreació,puix que l’home sense la dona no se-ria reconegut com a tal, i la donatampoc no s’anomenaria dona. Ladona és l’obra de l’home, l’homel’instrument del conhort femení.Tant l’un com l’altra no poden viureseparats.

L’home designa la divinitat, ladona la humanitat del Fill de Déu.Així l’home ocupa la seu del tribu-nal de la terra; és l’amo de tota lacreació. Cada ésser l’obeeix i li estàsotmès. És Senyor de totes les crea-tures, com David el proclamà, ins-pirat per mi: “Paraules de David enel salm 109 i exposició de les matei-xes. Com cal entendre-les referidesa l’encarnació i a la puixança deCrist i com a sotmetiment dels seusenemics”.

Scivias, III. L’Església

Hildegarda té una visió de l’Església. És un espai obert on entren i surten els fidels,

tots els qui comparteixen la fe i han rebut el do de la redempció i de l’Esperit. És un es-pai que abraça la humanitat amb una llum que ve de Déu.

Després vaig veure una imatgede dona, immensa com una gran

ciutat; cenyia el seu cap una mera-vellosa diadema, i dels seus braços

27

penjaven com unes mànegues es-plendents, que brillaven rutilantsdel cel a la terra.

El seu ventre estava, com unaxarxa, perforat amb molts forats pelsquals passaven una multitud de per-sones. No tenia cames ni peus; recol-zant-se només sobre el seu ventre enfront de l’altar, davant els ulls deDéu, amb les seves mans esteses hoabraçava, i els seus ulls penetrants

atalaiaven tot el cel. Però no vaig po-der observar els seus vestits, nomésvaig veure que tota ella brillava ambuna lluminosa claredat, envoltadad’una immensa aura i rutilava en elseu pit una llum vermella, com del’alba; vaig escoltar llavors com,brollant del seu mateix pit, tot gène-re de músiques i veus cantavend’ella: “Oh tu, que plena de llum,resplendeixes com l’alba!”

28

PINTURA

29

L’home-dona, centre del cosmos i de l’univers creat

Déu contempla i inclou en Ell mateix la humanitat. És un cercle vermell (el color vermell sim-bolitza la vida) que conté l’univers creat, l’hàbitat de l’ésser humà. El centre d’aquest cercleés una persona humana, assexuada perquè és home i dona. El cercle simbolitza la plenitudde la creació. L’home-dona és imatge de Déu.

30

Hildegarda rep la inspiració de Déu i escriu les seves visions

amb l’ajut dels seus col·laboradors

Ajudada pel monjo Volmar, el seu amic i col·laborador, Hildegarda escolta la inspiració divinarepresentada per unes llengües de foc, mentre dicta i ella mateixa escriu allò que Déu li va re-velant.

31

L’ànima humana condemnada

Una bella i estètica representació de l’ànima humana que cau en les profunditats de l’infern.És ella mateixa qui s’hi precipita, com a conseqüència del seu lliure albir.

32

El cosmos, unitat en la diversitat

Una bellíssima representació del cosmos on està palesa la seva diversitat i alhora la sevaunitat. La forma ametllada inclou diversos centres circulars i representa els elementscòsmics: l’aire, el foc, la terra i l’aigua.