HAU 2: CONCEPTES FONAMENTALS D’HISTÒRIA DE L’ART

JORDI VALL CALSINA

GRAU EN HUMANITATS 2015-16

1

PRÒLEG

M’agradaria començar aquesta pràctica amb un petit text en forma de pròleg, on s’expressi el contingut del treball, la distribució, la meva opinió, etc. Per no donar lloc al dubte en cap de les lectures a posteriori que es puguin dur a terme.

En primer lloc, he cregut convenient començar el cos del treball amb una breu introducció dels dos autors fonamentals que guien la pròpia pràctica. Seguidament, ja en l’inici del redactat formal, la distribució segueix una guia bastant simple. El text es separa en tres apartats que corresponen als tres apartats bàsics del fragment obligatori de l’obra de René Huyghe, El Arte y el Hombre (El coneixement de l’art, Les fonts de l’art i L’obra d’art i la seva naturalesa). Això és així perquè és l’obra de Huyghe la primordial en aquest treball, per tant, he volgut donar-li el pes principal en el projecte. Alhora, en cada apartat també apareixen en sí les valoracions personals i les puntualitzacions i aportacions tant del fragment de l’obra secundària i opcional, Historia del Arte, d’E. H. Gombrich, com d’altres autors o obres trobades en la xarxa, que m’han servit a mode d’aprofundiment. En el cos del treball, també van apareixent il·lustracions de les quals se’n parlava en les lectures, i que he cregut convenients d’afegir, tan variadament com he sabut. Finalment, apareix la bibliografia analitzada.

Personalment, ha estat un treball molt enriquidor en el sentit en que m’ha permès conèixer part del món de l’art, no ja només des del punt estètic, sinó també des del punt de vista filosòfic. Lectures clares (la d’E. H. Gombrich notablement més que la de R. Huyghe) i interessants. Amés, és una tipologia de treball obert que permet molt gratament la recerca alternativa d’ampliació.

Dit això i obviant més preàmbuls, a la següent pàgina comença el cos de la pràctica.

2

AUTORS PRINCIPALS

René Huyghe, una referència de la història de l’art, escriptor francès de història, psicologia i filosofia de l’art, conservador en el departament de pintures del Louvre de París, professor de le Collège de France i membre de l’Académie Française, ens proposa en aquest llibre, El Arte y el Hombre (1977), endinsar-nos en la relació entre l’art i l’home, mitjançant el lligam indissoluble del primer amb el segon.

Ernst H. Gombrich fou un historiador d’art britànic d’origen austríac, molt influent durant els anys cinquanta, seixanta i setanta, amb obres característiques com, per exemple, Arte e Ilusión (1960) o Meditaciones sobre un caballo de juguete (1963). El document treballat, Historia del Arte (1950) fou l’obra més cèlebre d’aquest autor, una parada obligatòria en qualsevol amant de l’art, àmpliament difosa i traduïda a més de vint idiomes.

EL CONEIXEMENT DE L’ART

3

René Huyghe Ernst H. Gombrich

El lligam esmentat entre ambdós conceptes, entre ambdós mons, es tal que ens permet dir que l’ésser o civilització incapaç d’assolir l’art i el coneixement d’aquest, s’asfixia lentament, tan espiritual com moralment.

L’home, a diferència de l’animal, és capaç d’actuar raonadament, però obviant aquesta evidència, l’home incorpora en la seva fisonomia l’ambició per anar més enllà de la simple actuació, l’ambició de raonar, conèixer, jutjar, interactuar, etc. Juntament amb això, l’home al jutjar i obrar disposa del coneixement lúcid i del concepte de sentit de la qualitat, característiques alienes al món animal, implicant una conjunció de les concepcions d’ètica i estètica, aparentment tan dispars, però realment, sempre en pura consonància.

Anant més enllà, cercant el concepte i components de la història de l’art, aquesta podem veure que respon a una doble vessant de coneixement i de qualitat pròpia, per assolir l’anhelat descobriment del que l’home és en sí, ja que no existeix eina millor per sondejar l’esperit i la sensibilitat d’aquest ésser tan físicament comprensible i tan lògicament indefinit. Alhora, l’art implica la cerca constant, ininterrompuda i desconcertant del concepte físic i mental de bellesa, juntament amb la seva qualitat, és a dir, de la pròpia qualitat elevada a la noció desconeguda de bellesa.

LES FONTS DE L’ART

4

Rembrandt, Elefante. 1637. Viena, Albertina.

L’art, en certs casos, pot arribar-se a correlacionar amb la història, però sense caure en la trampa dels extrems. El món de l’art i tot el que l’envolta és un fenomen en ininterromput canvi, per tant, és inconcebible tractar la història de l’art separadament.

Temps enrere, va existir la confusió de creure que la història de l’art era dependència severa de la història general, idea fomentada fonamentalment per Hipòlit Taine, qui es responsabilitza de promoure l’anàlisi d’una obra d’art mitjançant únicament el materialisme científic. Altres autors, com el cèlebre conegut Karl Marx, fou també un impulsor obsessionat en la relació entre aquest materialisme científic i l’art, en el sentit en que apostava per l’art com a resultat d’una sèrie d’accions fruit d’uns supòsits econòmics i socials de l’entorn i situació concreta de la història.

A favor d’aquestes teories s’ha de dir que ambdues tenen raó, tot i que només parcialment. Poden ser correctament aplicades amb resultats exitosos en el cas de l’art col·lectiu però divergeixen de l’art individual. Cal dir que les arts majors, com podria ser la pintura, l’escultura o l’arquitectura, s’apropen més a la doctrina que fonamenta l’art en el seu ambient, tot i que influeixin infinitat de lleis internes i externes més en la seva producció.

És un error greu el fet de qualificar l’art com a fruit únic d’una sola influència. Aquesta influència òbviament s’hi trobarà present, però coetàniament amb d’altres molt variades i diferenciades.

Com hem dit, en certa mesura, la història afecta l’art, però recíprocament podem evidenciar com l’art pot arribar a afectar la història. Un artista és capaç de crear història, és capaç de donar una visió impressionant i absolutament desconeguda, la seva visió, de la història totalment coneguda per qualsevol, però, tot i que la història, repeteixo, és típicament coneguda, la seva visió permet canviar-la, és així com l’art té la força i la capacitat innata d’influir en la psicologia característica de les persones i en l’aparentment fixa i immòbil història.

René Huyghe no fa referència en la seva obra a una idea fonamental que si s’expressa en el text de E.H. Gombrich. Les grans obres d’art tenen la

5

capacitat imprevisible de semblar diferents no únicament a cada un dels espectadors, sinó també al mateix espectador al observar-la en moments diferents de la seva trajectòria vital. És cert, com he dit, que l’art afecta a la psicologia de l’home, però hi afecta de maneres tan diferents com diferent és la psicologia de l’home en els diversos moments que contempla i analitza la mateixa obra.

L’obra d’art és capaç de fusionar-se amb l’actitud moral i mental de la persona, unint-se en un sol concepte. Una de les majestuositats divines de l’artista és que al crear un paisatge dues vegades, mai ho farà igual perquè mai té la mateixa actitud mental, per tant, un mateix paisatge pintat més d’una vegada pel mateix artista, crearà més d’un món, que, alhora, aquests mons es multiplicaran exponencialment al ser observada l’obra pels seus espectadors, on cada un el percebrà de manera diferent,

creant en ell un món diferent, amb similituds, però sempre amb diferències perquè cada humà és diferent a qualsevol altre.

Alhora, l’art és capaç de modificar-se conjuntament amb l’home, reflectir-lo i expressar-lo, tant en el cas de l’home individual com en el del col·lectiu. L’art és el mitjà del que s’apodera l’home per a mostrar a l’exterior allò que ell és i allò que ell sent, el mètode per a descriure el que aparentment és indescriptible, i de manera activa, influint activament en nosaltres, imposant o alliberant.

La imatge pot imposar a l’home. L’obra d’art suscita sentiments envers l’ésser humà, d’alguna manera, té un poder sobre nosaltres. Això es pot comprovar històricament, per exemple, en grans autoritats com Napoleó o Lluís XIV, que promogueren el renaixement de l’art antic, per la seva

6

Rubens, Retrato de su hijo NicoIás. Hacia 1620. Viena, Albertina.

innata capacitat d’entrar en la psicologia de l’home cosmopolita, per tal d’assolir un assentament sòlid del seu poder sobre el poble. Així, de la mateixa manera, l’oposició defensava i promulgava, previsiblement, la idea oposada: la llibertat absoluta i indomable de l’art, per tal de desenganxar el poder del propi art, y, per tant, desmembrar l’artificial unió entre poder i poble.

La imatge també pot alliberar a l’home. L’home en sí mateix incorpora dins seu desitjos, temptacions, somnis, repressions, idealitzacions, voluntats, etc.; l’artista troba en l’art una sortida espontània de tots aquests sentiments interns creant, mentre que l’espectador també pot assolir aquest estatus contemplant la creació i omplint-se d’ella. L’art és el concepte utilitzat per arribar a la fuga de la repressió sentimental, tant dels individuals com dels col·lectius. L’obra d’art alleuja l’home de tot allò del que aparentment no es pot alleujar, sigui moral o material.

També l’art és extremadament útil per la cerca sempre inassolible de la perfecció i la puresa. L’artista o l’espectador poden arribar a omplir aquest anhel únicament mitjançant l’art.

L’art es veu influenciat per allò que directament crea i per allò que l’envolta, però també disposa de factors independents no vinculats a res, disposa de formes amb vida independents que influencien l’art en altres aspectes i àmbits.

Com a instrument en la seva vessant independent que la forma, es sotmet a les seves fatalitats interiors i evoluciona naturalment en qualsevol espai i temps. S’ha pogut demostrar que l’art recorre un procés determinat i semi-fix d’existència que es repeteix en el transcurs del temps, així pot arribar a veure’s, com a organisme viu que fonamenta l’existència del concepte d’art, com obres de temps i indrets tan remots i diversos arriben al punt de convergir en certs aspectes concrets.

A part, existeix una altra llei d’evolució que res té a veure amb l’anterior: la llei de l’oposició. Aquesta remet a la conclusió de que al sorgir un moviment artístic, n’apareix un altre de totalment oposat. Així, per exemple, de l’impressionisme sorgeix el neoimpressionisme i el simbolisme.

7

L’art i l’home impliquen inseparabilitat, en el sentit en que l’home crea l’art, i, alhora, l’art aconsegueix modelar l’home. Tot i aquesta profunda relació de simultaneïtat, ambdues realitats també són capaces de mantenir la seva existència pròpia i independent.

L’OBRA D’ART I LA SEVA NATURALESA

8

Rafael, La Virgen del prado. 1505. Viena, Kunsthistorisches Museum.

L’obra d’art està formada per un conjunt d’elements molt diversos que es fusionen per tal de crear una sòlida unitat. Aquests elements fonamentals són: la realitat visible, la plàstica i els pensaments i sentiments, és a dir, l’interior profund de l’artista.

El primer dels conceptes, la realitat visible, fa referència a allò que dóna a l’artista el programa de la seva obra, és en el que inicialment es basa i el que pròpiament crea. El segon, la plàstica, es basa en la pura simplificació, tenint en compte mitjans i limitacions, de la realitat a la creació de l’artista, duent a terme una parada pel seu punt de vista personal. Finalment, el tercer factor fonamental, els pensaments i sentiments de l’artista, és primordial considerar-lo en el sentit en que tota obra té un significat concret, i tota obra és profundament capaç d’obrir a l’espectador l’ànima de l’artista.

També, al igual que l’obra de l’art, l’artista té components essencials. Al crear, posa en joc una multitud de facultats, sentiments, coneixements i també directament el seu cos.

En primer lloc, el factor mental de l’artista, on es troba l’origen de la pròpia obra, format per intencions i impulsos, intervenint sota la forma de teories estètiques, però també aportant en l’obra un seguit d’aspiracions i tendències predeterminades. El segueix, la facultat visual de l’artista, on entra en escena el moment de donar forma a tot allò que impacienta l’artista, tot allò pel qual crea i mostra al món, a partir de fonts, disposant d’una nomenclatura que gratament enriqueix i interpreta, donant la seva versió creativa. Finalment, el darrer factor clau, el factor manual és el procés del que és visual cap a la matèria, mitjançant la mà, que té en sí una educació, una pràctica, uns girs tècnics, i depèn molt significativament de la matèria a on crea. Les escoles artístiques es caracteritzen sobretot per la importància proporcional que concedeixen a cada un d’aquests elements.

Les possibilitats tan diverses de l’art són comprovables a través del repertori de formes diverses que s’han format universalment. Hi ha, altre cop, un triple origen que implica error si s’utilitza tan sols un d’ells.

9

Primerament, existeix una font abstracta sorgida del cervell i dels seus pensaments, convergint amb la geometria. Es pot entreveure d’això, la voluntat de reducció exclusiva a la unitat i la simetria, a la repetició i a la alternança. En segon lloc, la font figurativa és d’on sorgeix l’art realista, amb l’observació atenta de la naturalesa i els seus atzars. Finalment, el darrer origen el trobem en la necessitat tècnica, que ha adquirit un paper secundari d’ordenança ornamental, aquesta és la font concreta.

A part de les fonts, s’han de tenir en compte les seves infinites combinacions entre els diferents punts esmentats anteriorment, ja que entre elles existeixen intercanvis incessants, que segueixen processos predeterminats.

L’home com a artista no pot permetre oblidar el passat històric de l’art, i com a ell individual o com a col·lectiu es veu influenciat per l’ahir, repetint conscient o inconscientment figures característiques de temps remots. La imitació del que històricament fou considerat qualitat, s’utilitzarà en un futur per tal de cercar aquest anhel de bellesa.

Cal dir que l’art segueix característiques d’evolució i, alhora, de permanència. Els aspectes de la naturalesa no canvien, són immutables. És l’artista qui evoluciona. Atenent purament a l’art en les seves obres, podríem dir que el món canvia contínuament quan cada artista és la pròpia evolució de l’art, donant la seva visió exclusiva de l’entorn i del món.

Seguint amb el fil del paràgraf anterior, dins de cada època, cada artista expressa dins el mateix entorn i moment una situació parella, és a dir, la

10

Picasso, Gallo. 1938. Nueva York, colección particular.

mateixa, expressa per igual el testimoni que el temps es forma del que és real, i aquests artistes són qui es troben en evolució contínua, ja que són capaços d’evolucionar ells mateixos, alhora que poden veure un mateix món des de punts de vista inconcebibles i extremadament diferenciats entre ells. Així, l’art d’un temps correspon a la seva filosofia, la seva ciència, el seu pensament, el seu estat social i econòmic, etc. En definitiva, a un cúmul infinit de formes, conceptes i factors permanentment canviants, canviants tan internament en l’home, com externament d’ell.

L’art és capaç de relacionar-se també amb el pensament. L’escriptor s’expressa amb paraules, mentre que l’artista ho fa amb imatges. Ambdós manifesten a través del seu llenguatge personal la mateixa etapa de l’evolució humana, existint, doncs, un paral·lelisme entre pensament i art dins una mateixa època.

Alhora, per tal de reforçar l’efecte d’una època concreta, poden influenciar-se entre ells, com pot veure’s sobretot en el cas dels impressionistes. Però és important, també, que aquesta influència sigui fruit de la inconsciència per assolir l’autenticitat suprema. En el moment en que passes de l’instint a la presa de consciència raonada i racional, sorgeix inequívocament l’error i l’entrebanc.

A pesar de tot l’esmentat, l’art té un punt fix, un fi, una obsessió: la cerca constant i ininterrompuda de la bellesa, sempre inassolible, per això el motiu de que l’art sigui art. Tothom la busca, tothom creu haver-la trobat, però ningú pot. Al no existir fórmula alguna de la bellesa com a tal, cadascú segueix el seu camí cap allò que considera bell, i hi ha infinitat de camins i rutes per continuar aquesta incessant cerca.

Umberto Eco, en la seva obra Historia de la belleza (2004), és a dir, en una obra relativament actual, s’avé també a aquesta cerca de la bellesa, citant que en el món de l’evolució tecnològica on la màquina guanya terreny sobre l’home, és necessària aquesta cerca tenaç de la bellesa per servir com a antídot davant la fredor de la màquina. L’art ha d’intentar assolir la sublimitat, la bellesa suprema.

Però existeix un altre concepte: la qualitat. La qualitat és on do i esforç s’ajunten per arribar a la tan anhelada i escapadissa bellesa, tan per

11

l’artista com per l’espectador, o a l’aproximació d’aquesta, ja que, en el fons, com hem comentat, la noció de bellesa és inevitablement inassolible. La bellesa és definitivament impossible de posicionar, sigui quina sigui l’època i la doctrina.

L’art compleix, amés, la funció d’equilibrar l’home. Mitjançant l’art, l’home representa, lluita contra la impossibilitat d’escapar de la fuga del temps, confiant el seu testimoni a un testimoni no fugaç ni passatger com és el propi artista, per tal d’aconseguir l’eternitat de l’artista. L’art, per tant, depèn de la impressió.

Existeix, alhora, una altra impossibilitat materialitzable mitjançant l’art: la de poder donar a conèixer als demès el que un duu en sí mateix. L’artista pot aconseguir l’objectiu de fer visible el que només invisiblement existeix dins seu. L’art, per tant, també depèn de l’expressió.

L’art és l’eina que s’utilitza per transcriure matèria, interna, externa de l’ésser humà, o ambdues simultàniament. L’art implica la unió dins l’home d’allò que és material i d’allò que és mental, de la vida física i de la vida moral o espiritual. L’art permet que tals conceptes tan aparentment dispars harmonitzin entre sí, sense oblidar en cap moment l’immens abisme existent entre ambdós.

L’art indissolublement apareix a mig camí entre home, naturalesa i univers.

12

Géricault, Carrera de caballos en Epsom. Hacia 1820. París, Louvre.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

Huyghe, René (1965). El arte y el hombre (Vol. 3). Barcelona: Planeta.

Gombrich, Ernst H. (1950). La historia del arte (16ª ed., 688 pàgs.). Londres: Phaidon Press Limited.

Eco, Umberto (2004). Historia de la belleza (440 pàgs.). Madrid: Lumen.

Antúnez, Jaime (2003). El arte tiene que volver al camino de la vida anterior [article en línia]. Humanitas [Data de consulta: 8 d’octubre de 2015].< http://www.humanitas.cl/html/biblioteca/articulos/huyghe.html>

13